Octubre del 2021

El passat dimecres 27 d'octubre de 2021 es commemorà el nornata-novè aniversari del naixement de Carlos Andrés Pérez (Rubio, Estat de Táchira, 27 d'octubre de 1922 — Miami, Florida, Estats Units de Nord–amèrica, 25 de desembre de 2010), qui fou un polític veneçolà pertanyent al partit Acció Democràtica, que exercí el càrrec de president de la República en dos (2) períodes (1974–1979 i 1989–1993).

Biografia

Nasqué a Vega de la Pipa, jurisdicció de la ciutat de Rubio, (Estat de Táchira), el 27 d'octubre de 1922, en el si d'una família dedicada al cultiu i comerç de cafè. El seu pare, Antonio Pérez Lemus, fou un hisendat i comerciant d'ascendència espanyola i canària nascut a Chinácota, Departament Nord de Santander, Colòmbia però radicat a Veneçuela des de la fi del segle XIX. La seva mare Julia Rodríguez era una veneçolana nascuda a la ciutat de Rubio, filla d'un hisendat prominent local i neta de refugiats de la Guerra Federal provinents de Barinas. Casats el 1905, el matrimoni d'Antonio i Julia produí dotze (12) fills del qual Carlos Andrés fou el penúltim. Els seus altres germans són: Nicolas, Ana Julia, Antonio, Germán I, Ángela, Germán II, Jorge, Luis, Francisco, Miguel Ángel i Armando.

Estudià educació primària en Rubio en el Col·legi María Inmaculada, fins a 1935, sisè grau i el primer any de batxillerat.

La dictadura de Juan Vicente Gómez tingué un profund impacte sobre la família Pérez. Querelles legals contra un cosí del dictador per deutes sense pagar, unides amb la crisi als mercats mundials i la consegüent baixa en els preus de cafè, contribuïren al declivi de la salut d'Antonio Pérez i dels ingressos familiars. A la seva mort el 1936, la vídua Julia Pérez es traslladà amb els seus fills a Caracas (Veneçuela) i fou aquí on Carlos Andrés completà el batxillerat, en el liceu Andrés Bell d'aquesta ciutat, i es graduà de batxiller en filosofia.

Ja durant aquest temps, mostrà les seves inclinacions per la política, en actuar com a president del Centre d'Estudiants d'aquesta institució. Es casà el 1948 amb la seva cosina Blanca Rodríguez, i d'aquest matrimoni en nasqueren sis (6) fills: Sonia, Thaís, Martha, Carlos Manuel, María de Los Angeles i Carolina.

Primera presidència

Durant el seu primer mandat, el país fou conegut amb el sobrenom de «Veneçuela Saudita» a causa del flux de petrodòlars dels ingressos per l'exportació del petroli de Veneçuela^[1]

Segon mandat

El seu segon mandat, a diferència de l'anterior, estigué marcat per escàndols de corrupció que culminarien amb la seva separació del càrrec, davant la declaració de procedència d'avantjudici de mèrits per part de la Cort Suprema de Justícia acusat malversació de fons públics i frau a la nació,^[2] i la crisi social manifesta en l'anomenat Caracazo. Tant els escàndols de corrupció com el Caracazo^[3] foren utilitzats com a argument per Hugo Chávez i Hernán Grüber Odremán per a dos (2) intents de cop d'Estat el 4 de febrer i el 27 de novembre de 1992, respectivament. En ser separat de les seves funcions pel Congrés Nacional el 21 de maig de 1993^[4] pel delicte de malversació de fons públics, es convertí en l'únic president en exercici en la història a ser destituït per una acció judicial.

Etapa postpresidencial

Condemnat per la justícia, recuperà la seva llibertat el 1999, i resultà electe com a congressista en el Congrés bicameral, dissolt per l'Assemblea Nacional Constituent que redactà la Constitució veneçolana del 1999. Autoexiliat a la República Dominicana i als Estats Units, fou acusat de diversos delictes econòmics.

Després de la seva segona presidència, Pérez se separà de la seva esposa i passà a viure amb la seva secretària, Cecilia Matos, a Miami (Florida, EUA), lloc on morí el desembre del 2010.

Referències

1. Morón, Guillermo: Los presidentes de Venezuela. 1811–1979. S. A. Meneven. Caracas, Venezuela, 1979. 334 pàg.

2. El Universal: Carlos Andrés Pérez.

3. Millet, Damien; Toussaint, Éric: 50 preguntas/50 respuestas sobre la deuda, el FMI y el Banco Mundial (en castellà). Intermón Oxfam Editorial, 2004, pàg. 101. ISBN 8474266998.

4. El Universal: Ramón J. Velásquez.

DAVOS/SWITZERLAND, JAN 1989 – (fltr) Klaus Schwab and Venezuela’s President–elect Carlos Andrés Pérez at the Annual Meeting of the World Economic Forum in Davos in 1989. Copyright World Economic Forum (http://www.weforum.org).

Carlos Andrés Pérez

El passat dimecres 27 d'octubre de 2021 es commemorà el norantè aniversari del naixement de Nawal al–Sa'dawi, també escrit Nawal El Saadawi —àrab: نوال السعداوي, Nawāl as–Saʿdāwī— (Kafr Tahla, Egipte, 27 d'octubre de 1931 — el Caire, 21 de març de 2021^[1]), qui fou una escriptora, metgessa i activista feminista egípcia.^[2][3]

Joventut

Nasqué el 27 d'octubre de 1931 a la ciutat de Kafr Tahla, població propera al riu Nil, en una família acomodada d'Egipte, i de ben jove patí la mutilació dels òrgans genitals femenins. Estudià medicina a la Universitat del Caire (Egipte), on es graduà l'any 1955.

Obra

Les característiques de l’escriptura de Nawal al–Sa'dawi són una barreja entre ficció i dades reals, el seu coneixement de les ciències mèdiques, detalls autobiogràfics i la descripció de les malalties socials. Les primeres novel·les de Nawal foren publicades en diaris i revistes i aparegueren pels volts del 1950. El 1958 s'inicià en el món novel·lístic amb Memòries d’una doctora, una novel·la particularment autobiogràfica. Aquest llibre fou considerat una obra de ficció pionera en el feminisme modern del món àrab, encara que, finalment, la protagonista, rebel·lada respecte a la societat, acaba per acceptar el seu destí. Al–Sa'dawi fou una de les primeres dones a criticar obertament el sistema patriarcal i a abordar els temes tabús com l’ablació, l’avortament, la sexualitat, els abusos sexuals a menors i les diferents formes d’opressió a les dones. Durant la seva estada a Addis Abeba, Etiòpia (1978), escrigué Le Voile, en què la protagonista revela els seus pensaments al lector, però no al seu amant. L’opressió sexual i social es relaciona amb la doctrina religiosa en una novel·la curta titulada Elle n’a pas sa place au paradís (1972). Femme au degré zero (1975) s'inspira particularment en allò que Nawal pogué col·leccionar com a testimoni a la Universitat Ain Shams sobre la salut mental de les dones. A la presó de dones de Qanatir, trobà el seu personatge principal, Fridaws, una dona que havia patit abusos durant la seu infància i que la seva cerca per la llibertat acabà en venjança i amb la mort de la persona que la sustentà. El psiquiatre la interrogà la vetlla de la seva execució. La mort li suposà una victòria: «No espero res. No vull res. No temo res. És per això que sóc lliure. Perquè, a mesura que va passant tota la vida, tot allò que desitgem, les nostres esperances i els nostres temors, és tot allò que ens sotmet.» El llibre ha estat traduït al francès sota el títol Fardaous, une voix d'enfer per Assia Djebar i Assia Trabelsi. Després de la publicació al Caire (Egipte) de la novel·la La caiguda de l'imam (1987), el seu nom aparegué en les llistes negres dels grups fonamentalistes que l'amenaçaren de mort, per la qual cosa s'exilià amb el seu marit als Estats Units. Aquesta novel·la es prohibí el 2004 a Egipte, com també la nova novel·la Al Riwaya.

Activitat social

Treballant com a metgessa a Kafr Tahla observà les dificultats i desigualtats que enfronten les dones rurals. Després d'intentar protegir una de les seves pacients de la violència domèstica, Sa'dawi fou enviada al Caire (Egipte). En aquesta ciutat aconseguí esdevenir directora de Salut Pública i es reuní amb el seu tercer marit, Sherif Hetata, el qual havia estat pres polític durant tretze (13) anys.

Sa'dawi, però, fou acomiadada del seu càrrec al Ministeri de Salut a conseqüència de les seves activitats polítiques. Aquestes activitats també li costaren els càrrecs de cap de redacció d'un diari de salut i de secretària general adjunta de l'Associació Mèdica d'Egipte. Entre els anys 1973 i 1976 treballà en la investigació de la neurosi de les dones a la Universitat Ain Shams de la Facultat de Medicina del Caire, i entre els anys 1979 i 1980 fou assessora de les Nacions Unides per al Programa de la Dona a Àfrica (CEP) i d'Orient Pròxim (CEPAO).

Vista com a polèmica i perillosa pel govern egipci, Sa'dawi fou empresonada el setembre del 1981, juntament amb altres objectors de consciència a les idees polítiques del president Anwar al–Sadat. Fou alliberada l'any següent, un (1) mes després de l'assassinat del president.

L'any 1991, després de rebre amenaces de mort dels islamistes, s'exilià als Estats Units d'Amèrica, on passà a ser professora a la Universitat de l'Estat de Washington. El 1996 retornà a Egipte, des d'on ha continuat el seu activisme en favor dels drets de les dones, especialment a partir de la seva obra escrita.

L'any 2003 fou guardonada per la Generalitat de Catalunya amb el Premi Internacional Catalunya i el 2004 amb el Premi Nord–Sud concedit pel Consell d'Europa.

Defensa contra la mutilació genital

Ja de jove, Saadawi patí el procés de mutilació genital i en edat adulta escrigué i criticà aquesta pràctica. A partir de la mort d’una nena de dotze (12) anys (Bedour Shaker) durant l'operació de circumcisió genital el 2007, Saadawi escrigué: «Bedour, havies de morir per il·luminar les ments obscures? Havies de pagar amb la teva apreciada vida el preu… perquè doctors i clergues aprenguessin que la bona religió no talla els òrgans dels nens?». Com a doctora i activista pels drets humans, Saadawi també s’oposà a la mutilació genital masculina (circumcisió). Pensa que ambdós, nens i nenes, mereixen que se’ls protegeixi de la mutilació genital.

Darrers anys

El desembre del 2004 es presentà com a candidata presidencial a Egipte. Com explicà en diferents entrevistes, era un símbol, ja que sabia que mai se li donaria l'oportunitat d’accedir al govern. Posteriorment es dugué a terme un procés contra Nawal Saadawi per part de la Universitat Al–Azhar per apostasia i el no–respecte a les religions, nombroses veus s'alçaren per donar suport a l’escriptora. El 2008 Nawal guanyà el plet però continuà ensenyant als Estats Units.

Bibliografia

Nawal al Saadawi ha escrit prolíficament; ha penjat molts dels seus treballs a Internet. Tots els originals són en àrab, tot i que molts d'ells han estat traduïts al català, l'anglès, el francès, l'alemany, el castellà, el portuguès, el suec, l'italià, el finlandès, el japonès, l'iranià, el turc, l'urdú i a uns altres trenta (+30) idiomes més.

Aquesta és una llista força completa dels seus llibres:

Novel·les

• مذكرات طبيبة (Memòries d'una doctora, el Caire, 1958);

• الغائب (L'absent, el Caire, 1969);

• امرأتان في امرأة (Dues [2] dones en una [1], el Caire, 1971);

• امرأة عند نقطة الصفر (Una dona al punt zero, Beirut, 1973);

• موت الرجل الوحيد على الأرض (La mort de l'únic home a la terra, Beirut, 1975);

• الأغنية الدائرية (La cançó circular, Beirut, 1976);

• سقوط الإمام (La caiguda de l'imam, el Caire, 1987);

• جنات وإبليس (Janat i el dimoni, Beirut, 1991);

• الحب في زمن النفط (L'amor a l'època del petroli, el Caire, 1993);

• الرواية (La novel·la, el Caire, 2004);

• زينة (Zayna, Beirut, 2009).

Col·leccions de contes

• تعلمت الحب (Vaig aprendre l'amor, el Caire, 1957);

• لحظة صدق (Un moment de veritat, el Caire, 1959);

• الخيط (El fil, el Caire, 1972);

• عين الحياة (Ayn al-Hayat, Beirut, 1976);

• كانت هي الأضعف (Ella era la més feble, Beirut, 1977);

• موت معالي الوزير سابقا (Mort d'un exministre, Beirut, 1978).

Obres de teatre

• اثني عشر امرأة في زنزانة (Dotze dones a la cel·la, el Caire, 1984);

• الإله يقدم استقالته في اجتماع القمة (Déu renuncia a la reunió de la cimera, el Caire, 2007).

Memòries

• مذكرات في سجن النساء (Memòries en una presó de dones, el Caire, 1983);

• رحلاتي في العالم (Els meus viatges pel món, el Caire, 1986);

• أوراق حياتي (Fulls de la meva vida, el Caire, 1996, 1998 i 2001, 3 vol.).

No–ficció

• الأنثى هي الأصل (El femení és l'origen, el Caire, 1971);

• الرجل والجنس (L'home i el sexe, el Caire, 1973);

• الوجة العاري للمرأة العربية (La cara oculta de la dona àrab, el Caire, 1974);

• المرأة والصراع النفسى (La dona i la neurosi, el Caire, 1975);

• معركة جديدة في قضية المرأة (Nova batalla en el tema de les dones, el Caire, 1992);

• كسر الحدود (Trencant barreres, el Caire, 2004).

Traduccions al català

• La dona que buscava (Edicions Proa, 1998);

• La cançó circular (Edicions Proa, 1999);

• Memòries d'una doctora (Editorial ALBI, 2006);

• Dona al punt zero (Angle Editorial, 2017, traducció d'Anna Turró Armengol).

Traduccions al castellà

• Mujer en punto cero (Ediciones TAT S.A.L., 1989);

• La cara desnuda de la mujer árabe (Editorial Horas y Horas, 1991);

• Memorias de la cárcel de mujeres (Editorial Horas y Horas, 1995);

• La caída del imán (Editorial Seix Barral, 1995);

• Dios muere a orillas del Nilo (Editorial Herder, 1996);

• La inocencia del diablo (Editorial Herder, 1998);

• Dos mujeres en una (Edicions Proa, 1998);

• Las lágrimas de Hamida (Ediciones Martínez Roca, 1999);

• Prueba de Fuego (Ediciones del Bronce, 2002);

• La hija de Isis (Ediciones del Bronce, 2003).

Premis i reconeixements

Nawal el Saadawi ha rebut nombroses distincions, entre les quals trobem:

• 1974: Premi del Consell superior de literatura;

• 1982: Premi literari de l’amistat francoàrab;

• 1988: Premi literari Gubran;

• 2003: IV Premi Internacional Catalunya;

• 2007: Doctor Honoris a Vrije Universiteit Brussel, Bèlgica;

• 2007: Doctor Honoris a la Université Libre de Belgique;

• 2010: Doctor Honoris a la National Autonomous University of Mexico;

• 2011: Premi Stig Dagerman.

Referències

1. BBC News 21.3.2021.

2. Nawal El Saadawi: ‘Do you feel you are liberated? I feel I am not’, entrevista a The Guardian (anglès).

3. Smith, Sarah A. «Nawal El Saadawi obituary» (en anglès). The Guardian, 22.03.2021.

Enllaços externs

• A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nawal al–Sa'dawi.

• A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Nawal al–Sa'dawi.

• Creatividad, disidencia y mujeres, text de l'autora. Arxivat 2013.06.02 a Wayback Machine. (castellà) PDF.

Nawal el Saadawi, Tahrir, April 2012.

Nawal al–Sa'dawi

El passat dimecres 27 d'octubre de 2021 es commemorà el cent setè aniversari del naixement de Dylan Marlais Thomas (Swansea, Gal·les, Regne Unit, 27 d'octubre de 1914 — Nova York, Nova York, Estats Units de Nord–amèrica, 9 de novembre de 1953)^[1], qui fou un poeta, escriptor de contes i dramaturg gal·lès. Fou un poeta precoç que morí jove. El caos i l'excés foren el seu camí a la genialitat.

Biografia

Dylan Marlais Thomas nasqué a Swansea, Gal·les (Regne Unit), l'any 1914. La seva precocitat es nota ja des de la seva infantesa: als quatre (4) anys és capaç de recitar de memòria Ricard II de William Shakespeare. El seu pare, D. J. Thomas, un escriptor frustrat, professor d'una escola elemental (la Swansea Grammar School, on estudià Dylan) precebé el gran talent del seu fill: de fet, somiava donar–li la millor educació possible i enviar–lo a estudiar a Oxford (Anglaterra, Regne Unit), cosa que no fou possible. Després d'acabar l'educació secundària, Thomas emigrà a Londres (Anglaterra, Regne Unit) amb el desig de publicar els seus poemes.

Deixà l'escola per tal de convertir–se, a instàncies del seu pare, en periodista del diari South Wales Evening Post. En aquest diari redactaria obituaris poèticament, i crítiques de cinema i teatre en què ja quedava clara la seva propensió a l'escàndol. Després d'una dura jornada de treball passava llargues estones bevent al bar The Anthelope, on escoltava les històries dels mariners anglesos. Però el seu camí no estava en el periodisme.

Dylan Thomas morí d'alcoholisme el 4 de novembre de 1953 a l'hotel Chelsea (dos [2] dies abans declarava He begut divuit [18] whiskies seguits, crec que és el meu rècord).^[2]

Obres

El seu primer llibre és Eighteen Poems (1934), recopilació d'imatges transfigurades que va rebre elogis immediats de la crítica anglosaxona, que en destacà la màgia i la foscor dels versos. Ja s'havía fet un nom amb la publicació dels seus primers poemes en diverses revistes, com New Stories, New Verse, Life and Letters Today i The Criterion (en què el director era l'escriptor T. S. Eliot).

Thomas s'apartà de la poesia del seu temps, més preocupada per les qüestions socials, com la que feien T. S. Eliot o W. H. Auden. Thomas evidencià en aquests poemes la influència del surrealisme anglès, i també recollí influències de la tradició celta, bíbliques o bé símbols sexuals. Segons Thomas, «la poesia ha de ser tan orgiàstica i orgànica com la còpula, divisòria i unificadora, personal però no privada, propagant l'individu en la massa i la massa en l'individu».

L'activitat de Thomas no acaba aquí. Ja s'havia establert a la capital anglesa, i s'havia fet, mitjançant la seva poesia, un cercle de lectors i amistats literàries. També aprofità per casar–se. L'any 1936 es casà amb Gaitlin MacNamara, i publicà el seu segon llibre, Twenty–Five Poems. Les coses no li anaren bé econòmicament i caigué en l'alcoholisme. En la beguda trobà la lucidesa que li permeté crear les imatges fosques i delirants que farien famosa la seva poesia.

Cap al 1939 Europa començà a viure l'horror de la Segona Guerra Mundial. Dylan Thomas volgué allistar–se, però el declararen no apte per al combat. Aleshores començà la seva carrera radiofònica, en què demostrà un particular talent, especialment com a guionista i locutor. En la ràdio de la BBC, la seva tasca és el comentari de documentals cinematogràfics, però també faria altres projectes, com el poema dramàtic Under Milk Wood (pòstum, 1954). Es publicaren els seus llibres The World I Breath i The Map of Love.

L'any 1946 es publicà la que és considerada la seva obra més important Deaths and Entrances, en què és possible de percebre la seva obsessió pel so i el ritme. El dia 9 de novembre de 1953 morí a l'hospital St. Vicent de Nova York, després d'haver–hi ingressat uns dies abans per una pneumònia.

Influència

• Ígor Stravinski li dedicà In memoriam Dylan Thomas (1954), una cançó in memoriam.

• El cantant nord–americà Bob Dylan, que en realitat es diu Robert Zimmermann, n'agafà el nom en homenatge al poeta.

Bibliografia

Poesia

• 18 Poems (1934)

• 25 Poems (1936)

• The Map of Love (1939)

• New Poems (1943)

• Deaths and Entrances (1946)

• Twenty-Six Poems (1950)

• In Country Sleep (1952)

• Collected Poems, 1934–1952 (1952)

Prosa

• Collected Letters

• Collected Stories

• Portrait of the Artist as a Young Dog (1940)

• Quite Early One Morning (pòstuma)

• Adventures In The Skin Trade And Other Stories (1955, pòstuma)

• Selected Writings of Dylan Thomas (1946)

• A Prospect of the Sea (1955)

• A Child's Christmas in Wales (1955)

• Letters to Vernon Watkins (1957)

• Rebecca's Daughters (1965)

• After the Fair

• The Tree

• The Dress

• The Visitor

• The Vest

• Do not go gentle into that good night

Drama

• Under Milk Wood

• The Doctor and the Devils and Other Scripts (1953)

Referències

1. Abrams, D. Sam: «El Rimbaud de Cwmdonkin Drive». Cultura (El Punt Avui), 14.11.2014, pàg. 32.

2. Le Chelsea, c'est fini, Sylvain Cypel, Le Monde 2, 1.

Enllaços externs

• A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Dylan Thomas.

• A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dylan Thomas.

• The Death of Dylan Thomas.

• The Life and Work of Dylan Thomas (archive).

• The Dylan Thomas Boathouse at Laugharne.

• Remembering Dylan Thomas - Includes a list of the most expensive sales of his works.

• Listen to Dylan Thomas. BBC Broadcast (6 May 1953) 'Remembering Childhood' Arxivat 16 de març de 2010 a Wayback Machine..

• Dylan Thomas on Poets.org Biografia, poemes, àudio i assaigs.

• Dylan Thomas Official Web Site (city of Swansea).

• BBC Wales' Dylan Thomas site.

• The Dylan Thomas Theatre Company Swansea.

• The official Dylan Thomas bookshop Arxivat 2009.03.17 a Wayback Machine.

• Dylans Book Store (Swansea).

• Dylan Thomas Centre, Swansea Arxivat 2010.02.26 a Wayback Machine..

• Living with Legends: Hotel Chelsea Blog.

Statue of Dylan Thomas, by John Doubleday, 1984, in Dylan Thomas Square, Maritime Quarter, Swansea, Wales.

Portrait of Dylan Thomas

Dylan Marlais Thomas

El passat dimecres 27 d'octubre de 2021 es commemorà el cent trenta-dosè aniversari del naixement d'Enid Bagnold (Rochester, Anglaterra, Regne Unit, 27 d'octubre de 1889 — Rottingdean, Anglaterra, Regne Unit, 31 de març de 1981), qui fou una novel·lista i dramaturga anglesa, coneguda especialment per la seva obra National Velvet (1935) de la qual es feu una versió cinematogràfica en el film El foc de la joventut.^[1]

Filla de l'oficial de l'exèrcit Arthur Henry Bagnold i de la seva dona Ethel (nascuda Alger), passà la seva primera infància a Jamaica i assistí a escoles d'Anglaterra (Regne Unit) i França.^[2]

Es feu infermera durant la Primera Guerra Mundial però fou acomiadada quan escrigué articles crítics amb l'administració de l'hospital. Escrigué aleshores A Diary Without Dates (1917) sobre aquesta experiència. Posteriorment treballà de xòfer i escrigué The Happy Foreigner (1920). Dues (2) novel·les ben diferents són The Squire (1938), que mostra l'esperança en una casa que espera el naixement d’un fill, i The Loved and Envied (1951), sobre una dona enfrontada a l’enfocament de la vellesa.^[2]

El 1920 es casà i se n'anà a viure a North End House, Rottingdean, prop de Brighton (Anglaterra, Regne Unit), a l'antiga casa del pintor Edward Burne–Jones, el jardí de la qual inspirà la seva obra teatral The Chalk Garden (1955), de la qual es feu una versió cinematogràfica el 1964. També escrigué les obres teatrals Four Plays (1970) i A Matter of Gravity (1975).

Publicà unes memòries, Enid Bagnold’s Autobiography [from 1889] el 1969.^[2]

Referències

1. «Enid Bagnold». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

2. «Enid Bagnold» (en anglès). Encyclopaedia Britannica.

3. A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Enid Bagnold.

Enid Bagnold (1889–1981) «in her early twenties».

Enid Bagnold

El passat dimecres 27 d'octubre de 2021 es commemorà el tres-cents cinquanta-cinquè aniversari del naixement de Giovanna Fratellini (Florència, Toscana, Itàlia, 27 d’octubre de 1666 — ibídem, 18 d'abril de 1731), qui fou una pintora barroca, nascuda com a Giovanna Marmocchini Cortesi, filla de Giovanni Marmochini Cortesi i de Petronilla Ceccatelli, es canvià el cognom després del seu matrimoni amb Guiliano Fratellini, el 1685.^[1][2] Venia d'una bona família i fou una de les dames de la cort de Vittoria della Rovere, la gran duquessa de Toscana, que no escatimà recursos per a la seva formació, i arribà a tenir com a mestre Anton Domenico Gabbiani.^[3][4]

Formació

Es formà en la pintura i la música sota els auspicis ducals.^[1] Les seves obres consisteixen en pintures a l'oli, pastel, miniatures d'esmalt, entre altres.^[5] És coneguda sobretot pels seus retrats, però també pintà faules, bacanals i temes històrics, com el quadre titulat Mort de Lucrècia.^[6] Després de formar–se en l'art de la pintura en miniatura amb el frare caputxí i pintor Ippolito Galantini (1627–1706) i en la tècnica de pastís amb Domenico Tempesti (circa 1655–1737), passà a perfeccionar la seua técnica amb Anton Domenico Gabbiani, que fou acceptat en l'Acadèmia de Disseny de Florència (Toscana) el 1706 i arribà a ser–ne membre de ple el 1710.^[1]

Retrats i encàrrecs

Les obres amb les quals obtingué més prestigi foren els retrats, àmbit en què fou considerada el màxim exponent de l'elegància del segle XVIII,^[7] representant el seu treball un model de refinament noble i virtuós.^[1] El retrat de Cecilia Pazzi (1720), que forma part de la seva sèrie de «dames joves», presenta les joves de la noblesa en actituds característiques d'adults.^[1][8]

A més de retrats, Fratellini feu també pintures religioses per a Cosme III de Mèdici. També realitzà encàrrecs per al príncep Ferdinando, obres sobre història i peces mitològiques en pastel.^[5] Els seus encàrrecs foren facturats i registrats, i consta que arribà a rebre fins a quinze (15) escuts per cada retrat acabat en pastel sobre paper.^[1] Violante Beatrix von Bayer, governadora de Siena (Toscana) i esposa del príncep hereu de Toscana Ferdinando de Mèdici, li encarregà retratar moltes de les dames de la cort.^[5]

Violante Beatrix envià Fratellini a Bolonya (Emília–Romanya) per retratar María Clementina Sobieska, esposa de l'exiliat James Francis Edward Stuart, que després encarregà retrats dels seus fills. Després de la seva estada a Bolonya (Emília–Romanya), viatjà a Venècia (Vèneto) per retratar la cunyada de Violante Beatrix, Teresa Kunigunda Sobieska (1676–1730) i la tia de Maria Klementyna.^[5][8]

Fratellini és comparada amb freqüència amb la pintora veneciana Rosalba Carriera (1675–1757), a qui conegué durant la seva estada a Venècia (Vèneto), i per qui sentí una gran admiració.^[3][5]

Vil·la Petraia, una vil·la Mèdici que es convertí en la residència del rei d'Itàlia durant el breu temps de Florència (Toscana) com la ciutat capital italiana durant el 1870, es troba fora de Florència (Toscana) i és la llar d'algunes de les obres més conegudes de Fratellini en pastel. També es poden trobar obres seves a la Galeria Uffizi, gran part d'aquests retrats encarregats per la família Mèdici.^[7][1]

Professora i mentora

Fratellini compartí experiència amb altres pintores de la seva època, de les quals cal destacar «Maria Maddalena Gozzi Baldacci» i «Violante Beatrix Siries Cerroti».^[1] Violante Beatrix Siries substituí Fratellini, després de la seva mort, com a pintora de la cort.^[3]

Autoretrat 1720, Galeria dels Uffizi

L'autoretrat de Fratellini, en el qual es representa a si mateixa en l'acte de pintar, conegut com a Autoretrat del 1720, es troba en la Galeria dels Uffizi de Florència (Toscana).^[5] Es mostra en el corredor vasarià.^[1] En aquest treball, és interessant observar que a pesar que es mostra l'artista treballant la tècnica de l'oli en una miniatura (la de Lorenzo Fratellini, que morí dos (2) anys abans que la pintora), el treball es realitzà al pastel.^[6] Es representa com una dona de mitjana edat, atractiva i animada.^[3]

Referències

1. Fortune, Jane, and Linda Falcone: Invisible Women. Florentine, Florence, 2010. Print.

2. MoĚcke, Francesco: «Serie di ritratti degli eccellenti pittori dipinti di propria mano che esistono nell'Imperial galleria di Firenze». A: Julia K. Dabbs. Life Stories of Women Artists, 1550-1800: An Anthology (en anglès). Routledge, 2020.08.18. ISBN 978-1-351-56022-1.

3. «Women in the Act of Painting» : Giovanna Gentilissima. N.p., n.d. Web. 28 Jan. 2014.<http://womenintheactofpainting.blogspot.it/2013/06/giovanna-gentilissima.html>.

4. Enciclopèdia Espasa. Volum 24, pàg. 1147. 1924. ISBN 8423945243.

5. Jeffares, Neil, «Louis Vigée», Dictionary of pastellists before 1800, London, 2006; online edition [1], accessed/update01.24.2014/12.01.2013.

6. Answers.com. Answers, n.d. Web. 28 Jan. 2014.<http://www.answers.com/topic/giovanna-fratellini-art>.

7. «Pastels by Giovanna Fratellini.» AWAF. N.p.,n.d. Web. 28 Jan. 2014. <http://www.advancingwomenartists.org/pastels-by-giovanna-fratellini.php Arxivat 2013.09.24 a Wayback Machine.>

8. «Ritratto di Cecilia Pazzi disegno, ca 1720 – ca 1720» (en anglès). Catalogo generale dei Beni Culturali. Ministerio della Cultura.

Bibliografia

• A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Giovanna Fratellini

• An Enamelled Portrait by Giovanna Fratellini, Marvin Chauncey Ross. The Burlington Magazine for Connoisseurs, Vol. 89, No. 536 (Nov., 1947), pàg. 314+316–317.

• Grove Encyclopedia of Art, abstract.

• Seeing Ourselves: Women's Self–Portraits, Frances Borzello, pàg. 62.

Giovanna Fratellini (autoportrait)

Retrat de Violant Beatrix

Giovanna Marmocchini Cortesi (Giovanna Fratellini)

El passat dimecres 27 d'octubre de 2021 es commemorà el vuitanta-dosè aniversari del naixement de Josep Miquel Vidal Hernández (Maó, Menorca, Illes Balears, 27 d'octubre de 1939 — ibídem, 9 de gener de 2013) fou un físic i investigador menorquí. Es llicencià en ciències físiques per la Universitat de Barcelona el 1968.^[1]

Fou professor de física de l'estat sòlid a la Universitat de Barcelona (1970–1974). Fou director i fundador de l’Enciclopèdia de Menorca des del 1977,^[2] i coordinador científic de l’Institut Menorquí d'Estudis des del 1986.^[3] Membre numerari de la Societat Catalana de Física de la Secció de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques de l’Institut d'Estudis Catalans des del 1976; membre des del 1991 de la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica i membre de la Junta Directiva d'aquest Institut des del 1997.^[4]

Fou membre numerari de la Secció de Ciència i Tècnica de l’Institut Menorquí d'Estudis des del 1986. Membre de la Xarxa d'Història de la Ciència des del 1998. Membre del Consell Acadèmic de la Universitat Internacional d'Estiu Illa del Rei (1996–1999). Membre del Consell Acadèmic de l'Escola de Salut Pública del Llatzeret de Maó (Menorca) des del 2001. Membre del Consell Rector de la Universitat Catalana d'Estiu des del 2002.^[5] Membre corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears des del 2003. Participà en diversos llibres col·lectius i ha publicat nombrosos articles mèdics i històrics en diverses revistes especialitzades. Formà part del Comitè coordinador de la Història de la Ciència i de la Tècnica a les Balears i codirigí el tom Els segles XVIII i XIX: de la fundació de la Universitat Literària a la Restauració canovista. Publicà també diversos articles sobre astronomia i meteorologia a la Gran Enciclopèdia Catalana, l’Enciclopedia Universal Salvat i a Història de la Ciència de l'editorial Planeta. El 2006 rebé el Premi Ramon Llull i el 2012 el Premi Canigó.

Obres destacades

• Enciclopèdia de Menorca.

• El Sistema Solar de la col·lecció «Grandes Temas», de l'editorial Salvat (1973).

• Una societat mèdica a la Menorca britànica (1998).

• Rafael Hernández, un metge liberal menorquí (2000).

• El Llatzeret de Maó: una fortalesa sanitària (2002).

Referències

1. Pol i Solé, Antoni: «Vidal i Hernández va dedicar a la ciència i a la cultura tota la seva vitalitat, energia i fortalesa» (pdf). El Periòdic d'Andorra, 5 abril de 2014. Arxivat 2016.03.03 a Wayback Machine.

2. «Josep Miquel Vidal Hernández. L’ànima de l’Enciclopèdia de Menorca (1939–2013)». Fundació Enciclopèdia de Menorca, 2014–2015.

3. Ferrer Anglada, Núria: «Josep Miquel Vidal Hernández». Revista de física, 4, 10, 2013, pàg. 21–25.

4. «Josep Miquel Vidal i Hernández». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

5. «Mor el físic i investigador menorquí Josep Miquel Vidal Hernández». Ara, 9 gener del 2013.

Exposició 'Josep Miquel Vidal Hernández (1939–2013), un homenot menorquí arrelat i universal'

El passat dimarts 27 d'octubre de 2021 es commemorà el cent sisè aniversari del naixement de Ramon Sabatés Massanell (Llinars del Vallès, Vallès Oriental, 26 d'octubre de 1915 — Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 10 de gener de 2003), qui fou un dibuixant d'historietes d'humor català, famós pels Invents del professor Franz de Copenhaguen, dels quals n'arribà a fer més de mil (>1.000). La seva obra fou molt extensa i es caracteritzava pel fet que «destil·lava alegria i ganes de viure».^[1]

Biografia

Tot i haver nascut a Llinars del Vallès (Vallès Oriental), es considerava gracienc d'adopció, ja que els seus pares es traslladaren a viure al carrer Verdi del barri de Gràcia de Barcelona (Barcelonès) quan ell era encara molt petit. Estudià al col·legi de la Salle de Gràcia, on continuà els estudis fins a graduar–se com a perit mecànic.^[3] Ja al col·legi mostrà una gran afició i habilitat pel dibuix i, a finals dels anys 1920 el pintor Hijosa, un deixeble de Sorolla que era amic de la família, li ensenyà els fonaments de la pintura.^[4]

Es va casar amb Enriqueta Hernáez i Bachs el 19 de novembre de 1945.^[5] Es coneixien del barri de Gràcia des que eren nens —ell tenia tretze (13) anys i ella, quatre (4)— i es mantingueren junts tota la vida. El 1947 tingueren una (1) filla, Mari Àngels, la qual Ramon feia aparèixer com a personatge en alguna de les seves creacions. Seguint l'exemple del seu pare, s'afeccionà al dibuix i, fins i tot, arribà a publicar–ne algun d'ells al TBO, el 1964 amb disset (17) amb el títol «Maribel es así».^[6][7]

Juntament amb la seva dona «Queta» fou un gran viatger, una activitat que combinava el turisme i la feina, ja que sempre visitava les llibreries locals per a estar al cas del que es feia a l'estranger.^[1]

No rebé premis, però si el reconeixement dels companys i afeccionats al còmic, com el del propietari del Racó del Col·leccionista, l'Andreu Rocabert, qui l'any 1996 li atorgà el primer Llapis d'Or, un premi creat per la seva llibreria de vell.

Aquells que el conegueren el descrivien com un home molt treballador i amb un alt sentit de l'humor, irònic i pausat.^[1]

Activitat professional

La seva primera feina fou com a ajudant a la botiga de sedes i pells «Casa Mariol» al carrer del Consell de Cent, 403.^[3]

Però la seva autèntica vocació ja havia arrancat quan encara no tenia tretze (13) anys i ja publicà els seus primers dibuixos a la secció pàgina dels infants del diari El Matí, cobrant quinze pessetes (15 PTA) al mes. Més endavant començà a escriure acudits per a la revista Ràdio Barcelona.^[4] Després vingueren col·laboracions a les revistes Pocholo i Jordi. Quan encara anava al col·legi, ja començà a publicar a la revista TBO, on continuaria durant més de cinquanta (>50) anys.^[4] En paral·lel amb les col·laboracions al TBO, a mitjans dels anys 1930 entrà a treballar a l'editorial Gato Negro —futura editorial Bruguera— contractat pel mateix Bruguera qui havia estat company seu de col·legi. Feu dibuixos per a quasi totes les revistes de l'editorial: Ja ja, Shirley Temple, Calderilla i Pulgarcito.^[8]

Seguí col·laborant amb el TBO fins a arribar la Guerra Civil en què suspengué la seva activitat fins al 1941 quan començà a realitzar uns quaderns monogràfics de dibuixos humorístics fins al 1943 que tornà a treballar en el TBO.^[4] Fou un (1) període en què publicava historietes llargues, de diverses pàgines. També continuà a Bruguera on l'any 1944 creà una (1) sèrie anomenada El Capitán Microbio; també dibuixà a les revistes Zipi y Zape i uns cromos sobre Blancanieves (La Blancaneu i els set nans), Pulgarcito (Polzet) i Caperucita Roja (La Caputxeta Vermella).^[8] En la segona etapa del TBO (1952–1983), amb Buigas, Estivill i Viña com a editors, aparegueren dibuixos seus en cada número,^[9] a més de la secció habitual dels Grans Invents del TBO, on començà a partir dels anys 1960, quan l'editor Viña, aprofitant els coneixements de mecànica que tenia Sabatés, decidí confiar–li la secció. A partir del 1988, en la tercera etapa del TBO, editat per «Edicions B», continuà amb la seva secció.^[10]

Realitzà nombrosos treballs en el camp de la il·lustració infantil i el còmic, amb creacions com La Tía Nicasia, per a la revista Paseo Infantil, Casimiro Noteví, agente del TBI (1973), El Capitán Microbio, Sindulfo Sindetikon per a la revista Pulgarcito (1948), Pepe el Gitanillo per a la revista Florita (1949) o la familia Sulfamida per a la revista Tampolín (1949).^[11][8]

Col·laborà en altres publicacions com el Saturday Evening Post, on feu una (1) campanya publicitària els anys 1970,^[9] i durant els anys 1960 publicà un (1) dibuix diari a La Vanguardia.^[12] De forma més esporàdica publicà dibuixos a Patufet, Jaimito, Lecturas, Moda y Labores i El Periódico de Catalunya.^[2]

Es diplomà en Botànica Medicinal, un tema sobre el qual escrigué el llibre La salut per les plantes medicinals.^[13][12]

Els invents del TBO

Es feu càrrec de la sèrie dels invents entre els anys 1960 i mitjans dels anys 1980, si bé la idea original era de Joaquim Buigas, director del TBO, i desenvolupat per col·laboradors del TBO com Tur, Tínez, Muntañola o Benejam. Començà dibuixant invents amb guió d'aquests altres col·laboradors, però quan veieren el seu enginy, passà a portar directament la secció.^[12]

Segons Ramon Sabatés, «els seus dissenys es podien construir i funcionarien».^[14] Per demostrar–ho, havia construït una maqueta amb la seva «màquina de tallar havans» que actualment es troba exposada al museu del Joguet de Catalunya.^[15]

«

Els seus invents es mofaven de la línia recta com a camí més curt entre dos (2) punts. Els seus invents apostaven sempre pel camí més llarg i alambinat entre un (1) propòsit i un (1) objectiu i, en aquesta enrevessada teoria de palanques, motlles, politges, manxes i corretges, tramava una involuntària paròdia del maquinisme industrial.

»

— Víctor Amela^[16]

Objectes

Els seus coneixements de mecànica li permeteren passar del dibuix als objectes amb capacitat de moviment. Produí alguns llibres joc i amb parts mòbils pensats per a un públic infantil, principalment editats per les editorials Roma i Toray. També escrigué un llibre de divulgació sobre mecànica anomenat El pequeño constructor mecánico: moderna aplicación de la mecánica recreativa infantil,^[17] del qual acabaria creant un joc de muntatge, pels volts dels anys 1950.^[18]

Darrers anys

Ramon Sabatés tingué una vellesa poc afortunada. Veié com la venda del TBO primer a l'editorial Bruguera i, posteriorment a Edicions B l'any 1987, comportava la cessió de tots els drets sobre els originals, i els dibuixants perderen qualsevol mena de remuneració sobre la propietat intel·lectual en les reedicions que es feren de la seva obra.^[19]

L'any 1992 la seva única filla, Mari Àngels, morí als quaranta-quatre (44) anys de forma sobtada per un aneurisma i produí un fort impacte en els seus pares, Ramon i Enriqueta.^[7][a]

Les precarietats econòmiques provocaren que el matrimoni fos desnonat del seu pis l'any 1997 i perderen totes les seves pertinences, entre les quals es trobava bona part del treball d'en Ramon. Sense recursos hagueren de ser acollits a l'asil de les Germanetes dels Desemparats de Sant Just Desvern (Baix Llobregat) on passà els cinc (5) darrers anys de la seva vida juntament amb la seva esposa.^[19]

La parella a poc a poc venia les poques coses que els hi quedaven per sobreviure. Un dia que Enriqueta anà a empenyorar unes joies, la persona que l'atengué conegué el seu cas i inicià una operació per a organitzar una exposició amb els darrers originals dels «invents» que encara conservaven. L'exposició es feu del 27 de setembre al 10 d'octubre de 2001 al Celler de Can Ginestar, de Sant Just Desvern (Baix Llobregat).^[14] Aquest fet despertà l'interès per l'artista oblidat. L'any 2002, al Saló del Còmic de la Corunya (Galícia) s'exposaren vint-i-una (21) rèpliques a escala dels seus invents, i Ramon hi fou convidat, però ja estava immobilitzat i no hi pogué assistir.^[21]

Finalment, els darrers cinquant-cinc (55) originals els pogué vendre, un (1) al periodista Víctor Amela quan li feu una (1) entrevista,^[16] i els altres cinquanta-quatre (54) foren comprats en un lot «sense discutir el preu», per part del Col·legi d'Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona per a evitar que «es disgreguessin i foren a parar a mans d'especuladors», tal com indicà el seu degà, Antoni Carrillo.^[19] Des del 2012, una (1) part d'aquests originals està exposada al Museu de les Idees i els Invents de Barcelona.^[22]

Els darrers anys patí una (1) malaltia vascular cerebral que el tingué immobilitzat els darrers mesos abans de morir. Morí a la residència Nostra Senyora de Lourdes de Sant Just Desvern (Baix Llobregat) el 10 de gener de 2003.^[12]

Notes

1. Mari Àngels Sabatés era afeccionada a dibuixar, si bé professionalment s'orientà cap al turisme i els idiomes. Després de quedar vídua de Francisco Nieto, col·laborador del Grup Zeta,^[20] amb qui tenia dos (2) fills (Eva i Javi), li oferiren entrar a treballar al Periódico de Catalunya el 1983. El 2 de febrer de 1992 patí un aneurisma que, després de vint-i-quatre hores (24 h) en estat de coma, li produí la mort.^[7]

Referències

1. Freixes i Garriga, 2008, pàg. 16.

2. Freixes i Garriga, 2008, pàg. 28.

3. Freixes i Garriga, 2008, pàg. 15.

4. Freixes i Garriga, 2008, pàg. 17.

5. Giralt, Lluís: «Enriqueta, viuda de Sabatés, fuera de peligro» (en castellà). Grafopata.com.

6. Historia de TBO: un tebeo para la historia (2): 1941–1972: Los años más difíciles. Federico Moreno Santabárbara en Revista CLIJ, nº 281, Enero–Febrero 2018, página 13.

7. Redacció «Necrològiques» (en castellà). El Periódico, 05.02.1992, pàg. 27.

8. Freixes i Garriga, 2008, pàg. 27.

9. Freixes i Garriga, 2008, pàg. 26.

10. Freixes i Garriga, 2008, pàg. 18.

11. Barrero, Manuel: «Ramón Sabatés, in memoriam» (en castellà). Tebeosfera.

12. Sesé, 11.01.2003, pàg. 33.

13. Sabatés, Ramon: La Salud por las plantas medicinales y la medicina natural (en castellà). Centro E.N.–Cedel, 1995. ISBN 9788435206600.

14. Amela, 29.09.2001.

15. Museu del Joguet: «Còmics». Arxivat de l'original el 21 de juny 2015.

16. Amela, 11.01.2003.

17. Sabatés, Ramon: El pequeño constructor mecánico: moderna aplicación de la mecánica recreativa infantil (en castellà). Editorial Molino, anys 1950.

18. March, Enric H.: «El pequeño constructor mecánico», 2012.

19. Martín, 1.10.2001.

20. Redacció «Necrològiques» (en castellà). El Periódico, 14.02.1983, pàg. 12.

21. Ventureira, Rubén: «Un homenaje teñido de tristeza» (en castellà). La Voz de Galícia, 18.08.2002.

22. Agència EFE: «Los inventos del TBO tendrán un espacio en el Museo de la ideas de Barcelona» (vídeo) (en castellà), 2012.

Bibliografia

• Amela, Víctor M.: «Todos los inventos del «TBO» funcionarían» (en castellà). La Vanguardia, 29.09.2001, pàg. 84.

• Amela, Víctor M.: «Poleas de la infancia» (en castellà). La Vanguardia, 11.01.2003, pàg. 33.

• Freixes, Sergi; Garriga, Jordi: Els últims invents de Ramon Sabatés. Viena edicions, 2008. ISBN 9788483305171.

• Martín, Antonio: «SABATÉS... ¿una víctima más de la industria de la historieta española?» (en castellà). Tebeosfera, 01.10.2001.

• Sesé, Teresa: «Adiós a Franz de Copenhague» (en castellà). La Vanguardia, 11.01.2003, pàg. 33.

Enllaços externs

• Mora, J.R.: «Entrevista a Enriqueta Hernáez, vídua de Sabatés» (àudio) (en castellà). jrnora.com, 27.06.2008.

Fotografia de Ramon Sabatés i Massanell

Ninots, tebeos i dibuixos de Ramon Sabatés i Massanell.

«Els grans invents del professor Franz de Copenhaguen», a la portada del TBO.

El passat dimarts 26 d'octubre de 2021 es commemorà el cent trentè aniversari del naixement d'Anna Rebeca Mezquita Almer (Onda, Plana Baixa, País Valencià, 26 d'octubre de 1890 — San Cristóbal de la Laguna, Tenerife, Illes Canàries, 6 d'octubre de 1970), qui fou una poetessa valenciana.^[1][2]

Filla de pare farmacèutic, tot i nàixer a Onda (Plana Baixa), se n'anà a viure ben jove a Nules (Plana Baixa), lloc on conegué el qui seria el seu futur marit, Manuel Valentín, advocat, de família republicana i valencianista. Després de casada, fixà la seva residència inicialment a València (Horta) i després a San Cristóbal de la Laguna, Tenerife, per motius laborals del seu marit. La seva producció poètica s'inicià en la maduresa, una vegada instal·lada a les Illes Canàries, i arran de les lectures dels poetes de la Renaixença valenciana, sobretot de Jacint Verdaguer. L'any 1952 fou guardonada als Jocs Florals de València, celebrats a Lo Rat Penat, però quan Carles Salvador i Enric Soler i Godes s'adonaren que el «guanyador» era una dona, li retiraren el guardó.^[3] Per mitjà del seu germà conegué Bernat Artola, que influí perquè es publiqués el seu primer llibre: Vidres (1953).

L'any 1954, Joan Fuster, en una carta escrita a Gaietà Huguet i Segarra, es mostra sorprès: «M'han dit que a Castelló ha aparegut una nova poeta: Anna Rebeca Mesquida o Mesquita. Fa goig aquesta revifalla de les nostres lletres. Si poguéssem consolidar–la!».^[4]

La seua poesia presenta dos (2) vessants: per una banda l'estil jocfloralesc amb especial predilecció pels temes de la natura i el paisatge, i d'altra banda l'atenció a la temàtica intimista.^[5]

Referències

1. Grau, Manuel Garcia: Poètiques i voluntats per a una societat perifèrica: (nord del país Valencià, 1933–1966). L'Abadia de Montserrat, 1994. ISBN 978-84-7826-529-9.

2. Navarro i Borràs, Pilar: «Biografia Anna Rebeca Mezquita i Almer». memoriavalencianista.cat i Fundació Josep Irla.

3. Lacueva i Lorenz, Maria «"Jo vinc d'un temps perdut": escriptores en català al País Valencià durant el franquisme. Breu aproximació». Líquids, núm. 1, juliol–desembre 2007, pàg. 134.

4. Cucó, Alfons; Cortés, Santi. Llengua i política, cultura i nació. Eliseu Climent, València, 1997, pàg. 134. ISBN 9788475025117.

5. Garcia Grau, Manuel; pròleg de Vicent Pitarch i Amela. Poètiques i voluntats per a una societat perifèrica (nord del País Valencià, 1933–1966). Abadia de Montserrat, 1994, pàg. 129–172. ISBN 8478265295.

Bibliografia

• Gimeno Betí, Lluís: Panorama sumari de les lletres valencianes. Escriptors castellonencs dels segles XIX al XX. Castelló de la Plana: Societat Castellonenca de Cultura, 2006. ISBN 8486113350.

• Lacueva i Lorenz, Maria: «Elles prenen la paraula. Recuperació crítica i transmissió a les aules de les escriptores valencianes de postguerra: una perspectiva des de l'educació literària» (Tesi doctoral). Roderic. Universitat de València, 2013.

Enllaços externs

• Biografia a l'Associació Cultural Cardona i Vives (castellà).

Fotografies d'Anna Rebeca Mezquita Almer

El passat dimarts 26 d'octubre de 2021 es commemorà el quatre-cents cinquanta-tresè aniversari del naixement de Bernat Català de Valleriola i Vives de Canyamars (València, Horta, País Valencià, 26 d'octubre de 1568 ^(Gregorià) — Lleó, Castella i Lleó, 2 de novembre de 1608), qui fou un poeta valencià, cavaller de l'Orde de Calatrava i president fundador de l'Acadèmia dels Nocturns, a la qual pertangué amb el nom de Silencio.

Celebrà tres (3) justes poètiques. La primera dedicada a la devoció de la seua muller, la segona al lloc on anava a ser enterrat i la tercera a la casa en què vivia. Aquestes justes poètiques foren publicades a València (Horta, País Valencià) l'any 1602. Al final de la seva vida fou corregidor de Lleó (Castella i Lleó) el 1604.

Hi concorregueren, també, els seus cosins Guillem Ramon Català de Valleriola i de Borja i Pelegrí Català de Valleriola. Fou veedor general de la costa marítima del Regne de València. Deixà escrita una breu autobiografia, en català, i, en castellà, diverses poesies i discursos pronunciats a l'Acadèmia dels Nocturns.

Fou un actiu castellanitzador de les lletres valencianes. Mostra d'això és que prohibia participar en els concursos de poesia, les obres que estigueren escrites en valencià.^[1]

Referències

1. Literatura i cultura catalanes (segles XVII–XVIII), Pep Valsalobre Palacios. Editorial UOC (pàg. 112).