OCTUBRE DEL 2022
El passat dijous 27 d'octubre de 2022 es commemorà el cent cinquè aniversari del naixement d'Oliver Reginald Tambo (Mbizana, Cap Oriental, Sud–àfrica, 27 d'octubre de 1917 — Johannesburg, Gauteng, Sud–àfrica, 24 d'abril de 1993), qui era un (1) polític sud–africà, militant de la causa antiapartheid i president del Congrés Nacional Africà (ANC). Anomenat inicialment Kaizana en referència al kàiser, enemic dels britànics, el seu nom és anglicitzat com «Oliver» en el moment de començar la seva escolaritat.
El 1940, amb Nelson Mandela fou exclòs de la universitat de Fort Hare (Alice, Sud–àfrica) per haver participat en una (1) vaga.
El 1942 ensenyà ciències i matemàtiques a St. Peter, el seu antic col·legi per a negres de Johannesburg (Gauteng, Sud–àfrica).
El 1943, en companyia de Nelson Mandela i de Walter Sisulu, fou un (1) dels fundadors de la lliga dels joves de l'ANC (ANC Youth League) que proposa un (1) nou mode de reivindicació, no basat en les peticions i les manifestacions, sinó en la desobediència civil, el boicot, la vaga i la no–col·laboració.
Secretari nacional de la lliga el 1944, fou escollit al consell executiu de l'ANC el 1948, any de la victòria del Partit Nacional a les eleccions generals i de la col·locació de l'apartheid.
El 1955, és escollit secretari general de l'ANC després de l'exili de Walter Sisulu en compliment del «Supressió of Communism Act».
El 1956 fou arrestat i jutjat durant el Judici per Traïció juntament amb cent cinquanta-sis (156) activistes més.
El 1958 esdevingué vicepresident de l'ANC i el 1959, és l'objecte d'un (1) ordre d'exili de cinc (5) anys.
Enviat a l'estranger després de la massacre de Sharpeville (Transvaal, Sud–àfrica) per mobilitzar l'oposició a l'apartheid, s'implicà en la formació del Front Unit sud–africà (South African United Front) que aconseguí l'expulsió de Sud–àfrica de la Commonwealth el 1961.
Presidí l'ANC a l'exili durant trenta (30) anys fins a la seva tornada a Sud–àfrica el 1991 després de la legalització del partit per Frederik de Klerk.
Una (1) crisi cardíaca acaba amb la seva vida el 24 d'abril de 1993, alguns dies després de l'assassinat de Chris Hani, el seu camarada de la lluita antiapartheid, cap del Partit Comunista de Sud–àfrica (SACP).
El 2004 una (1) discutida enquesta de la televisió pública SABC ubicà Oliver Tambo en XXXI posició sobre la «llista dels cent (100) sud–africans més importants», darrere de personalitats proapartheid com a Hendrik Verwoerd al XIX lloc o Eugène Terreblanche al XXV.
El 27 d'octubre de 2006, l'Aeroport internacional de Johannesburg (Sud–àfrica), que havia portat el nom de Jan Smuts del 1952 al 1995, fou rebatejat com «O. R. Tambo International Airport». Aquesta decisió, es feu en resposta a una (1) llarga polèmica i fou percebuda pels opositors un (1) repte per a l'argument utilitzat el 1995 pel govern de no donar més que noms de llocs geogràfics als aeroports sud–africans.
Adélaide Tambo
La seva esposa Adélaïde Tambo morí a l'edat de setanta-set (77) anys l'1 de febrer de 2007. Militant des de l'adolescència, havia passat prop de trenta (circa 30) anys exiliada a Londres (Anglaterra, Regne Unit) al costat del seu marit abans d'entrar a Sud–àfrica el 1990.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Oliver Tambo.
Premier Van Agt (CDA) heeft Oliver Tambo, voorzitter van het African National Congress, ontvangen in het Catshuis 19 oktober 1981.
Oliver Reginald Tambo
El passat dijous 27 d'octubre de 2022 es commemorà el sis-cents vint-i-unè aniversari del naixement de Caterina de Valois (París, Illa de França, França, 27 d'octubre de 1401 — Londres, Anglaterra, actualment Regne Unit, 3 de gener de 1437), qui fou la reina consort d'Anglaterra del 1420 al 1422.[1][2] Era filla de Carles VI de França i es casà amb el rei Enric V d'Anglaterra. Fou la mare del rei Enric VI d'Anglaterra.[3] Després de la mort del seu marit, la seva relació (i possible matrimoni morganàtic secret) amb Owen Tudor suposà l'inici de la dinastia Tudor i possibilità la pujada al tron d'Enric VII d'Anglaterra, primer monarca d'aquesta dinastia.[4] La seva germana gran, Isabel de Valois i de Baviera, fou reina d'Anglaterra del 1396 al 1399, a conseqüència del seu matrimoni infantil amb Ricard II d'Anglaterra.
Primers anys de vida
Caterina de Valois fou la filla més jove del rei Carles de França i de la seva dona Elisabet de Baviera (Alemanya).[5] Nasqué al palau Hôtel Saint–Pol (un [1] palau reial de París [Illa de França]) el 27 d'octubre de 1401. Sent encara petita hi hagué negociacions per casar–la amb el príncep de Gal·les, el fill d'Enric IV d'Anglaterra, però el rei morí abans de donar per acabades les negociacions. El 1414 el príncep, ja aleshores rei Enric V, les reobrí, hi afegí una (1) gran dot i que se li reconeguessin dels seus drets al tron de França.
Mentre que alguns autors han afirmat que Caterina fou negligida mentre era una (1) nena per la seva mare,[6] estudis més actuals suggereixen que no fou així. Segons els comptes financers de la seva mare, es compraren joguines per a una princesa francesa, se li proporcionaren textos religiosos i Caterina fou enviada al convent de Poissy (Yvelines, Illa de França) per a rebre una (1) educació religiosa.[7]
Matrimonis
Enric V marxà a la guerra contra França. Els plans de matrimoni continuaren fins i tot després de la gran victòria anglesa a Azincourt (Pas de Calais, Alts de França). Es diu que Caterina era molt atractiva i que quan finalment el rei anglès la conegué, a lo localitat de Meulan–en–Yvelines (Yvelines, Illa de França), s'enamorà d'ella. El maig del 1420 se signà un (1) acord de pau entre Anglaterra i França, el Tractat de Troyes (Aube, Gran Est de França), i Carles de França reconegué Enric d'Anglaterra com el seu hereu. Caterina i Enric es casaren a Troyes (Aube, Gran Est de França), a l'església de Sant Joan o a la Catedral, el 2 de juny de 1420. Caterina marxà a Anglaterra (actualment Regne Unit) amb el seu marit i fou coronada reina en l'Abadia de Westminster (Londres, Anglaterra, actualment Regne Unit) el 23 de febrer de 1421. El juny de 1421 Enric retornà a França per continuar les seves campanyes militars.
Caterina era embarassada quan el rei Enric marxà cap a França, i donà a llum a Windsor (comtat de Berkshire, Anglaterra, actualment Regne Unit) un (1) fill el 6 de desembre de 1421, fill al que anomenaren Enric. El rei mai no veié el seu fill, atès que durant el setge de Meaux (Sena i Marne, Illa de França) es posà malalt de disenteria i morí el 31 d'agost de 1422. Caterina no arribava encara als vint-i-un (21) anys quan es convertí en reina mare. Carles VI de França morí un (1) parell de mesos després que Enric V, i aleshores el jove nen de nou (9) mesos Enric esdevingué el rei d'Anglaterra i de la part ocupada del nord de França.
Caterina era encara jove i en edat de casar–se, la qual cosa es convertí en una (1) font de preocupació pel seu cunyat el Duc Humphrey de Gloucester, Lord Protector. Els rumors apuntaven que Caterina planejava casar–se amb Edmond Beaufort, comte de Dorset. El duc de Gloucester era obertament contrari a aquest matrimoni. El Parlament del 1427–1428 aprovà una (1) llei segons la qual, si la reina mare es tornava a casar sense el consentiment del rei, el seu marit perdria les seves terres i possessions, tot i que els fills del matrimoni no patirien cap càstig. En aquell moment el rei tenia sis (6) anys, i s'havia d'esperar a la seva majoria d'edat per a la seva aprovació del matrimoni de la reina mare.
Les persones importants de la cort no se'n refiaven de Caterina, filla del rei francès. Li permeteren viure en la casa del rei, ella volia poder–se ocupar del seu fill jove, però els acords amb els quals li permeteren ser–hi feien que la seva activitat fos també contínuament supervisada. No obstant això, Caterina establí una (1) relació sexual amb el gal·lès Owen Tudor, el qual el 1421 havia estat al servei del majordom a França d'Enric V, Walter Hungerford. Owen Tudor fou probablement nomenat guàrdia de la casa o del guarda–roba de Caterina. La relació començà quan Caterina anà a viure al castell de Windsor (comtat de Berkshire, Anglaterra, actualment Regne Unit). Ella quedà embarassada del seu primer fill comú. En algun moment Caterina deixà de viure a la casa del rei. El maig del 1432 el Parlament concedí a Owen els drets d'un (1) anglès, un (1) fet important donades les limitacions que les lleis d'Enric IV imposaven als gal·lesos.
No hi ha cap evidència incontestable de si Caterina i Owen Tudor es casaren. No s'ha trobat cap documentació que demostri que tal matrimoni existí. A més, encara que s'haguessin casat, seria qüestionable la legalitat del matrimoni, segons l'acte del 1428. De la relació entre Owen Tudor i Caterina nasqué la dinastia Tudor, que començà amb el rei Enric VII d'Anglaterra. Alguns historiadors de la família Tudor afirmaren que Owen i Caterina arribaren a casar–se, perquè el matrimoni lícit afegiria respectabilitat i forts lligams reials a les reivindicacions de la dinastia Tudor. Bertram Fields escrigué que «no hi havia cap més prova [del matrimoni] que la paraula d'Owen».[9]
Owen i Caterina tingueren com a mínim sis fills, amb Edmund, Jasper i Owen nascut lluny de la cort. Tingueren una (1) filla, Margaret, qui esdevindria monja i que morí jove.
Mort i seqüeles
Caterina morí a Londres (Anglaterra, Regne Unit) el 3 de gener de 1437, poc després d'un (1) part, i fou enterrada a l'Abadia de Westminster. Així com la data de la seva mort no és pas qüestionada, la causa sí que ho és, havent–hi documents que indiquen que no morí com a resultat del part, sinó que després del part anà a l'Abadia de Bermondsey, possiblement buscant una (1) cura per una (1) malaltia que podia haver patit des de feia algun temps, on arribà només tres (3) dies abans de la seva mort. Les seves restes són a l'Abadia de Westminster, a la capella del rei Enric V. Després de la seva mort, els enemics d'Owen i Caterina decidiren procedir contra Owen per violació de la llei sobre el casament de la reina mare. Owen comparegué davant el Consell; fou absolt de tots els càrrecs, i fou alliberat. Quan tornà a Gal·les (actualment Regne Unit) fou arrestat i li foren confiscades les seves possessions. Escapà de la presó de Newgate de Londres (Anglaterra, actualment Regne Unit) al començament del 1438; fou de nou arrestat i empresonat al castell de Windsor el juliol d'aquell mateix any.
Mentrestant, els dos (2) fills més grans d'Owen i Caterina, Edmund i Jasper, anaren a viure amb Katherine de la Pole, abadessa de Barking (Londres, Anglaterra, actualment Regne Unit) i germana de William de la Pole, primer duc de Suffolk (Anglaterra, actualment Regne Unit). En algú moment després del 1442, el rei (germanastre d'ambdós) assumí alguna funció en la seva educació. Owen, pare d'Edmund i Jasper, fou finalment alliberat amb una (1) fiança de dues mil (2.000) lliures, i personat el novembre del 1439, i fou cancel·lada la fiança el 1440. Owen fou ben tractat a partir de llavors, sent membre de la casa del rei fins a mitjans de la dècade del 1450. Visqué el 1461, quan fou executat per membres de la Casa de York després de la batalla de Mortimer's Cross, a Herefordshire (Anglaterra, actualment Regne Unit). Els seus fills foren condecorats pel fill de Caterina, el rei Enric VI. Edmund es casà amb Margaret Beaufort, un (1) dels últims hereus que quedaven de la Casa de Lancaster. El seu fill esdevingué rei amb el nom d'Enric VII.
L'efigie de Caterina, que fou portada al seu funeral, és a l'Abadia de Westminster Abbey (Londres, Anglaterra, actualment Regne Unit), on és exhibida al museu, situat en la cripta. La seva tomba contenia inicialment un (1) memorial en alabastre, que fou intencionadament destruït durant el regnat del seu net, Enric VII. S'ha suggerit que aquest rei ordenà que fos retirat per tal d'allunyar la idea d'un (1) possible origen il·legítim seu. En aquell moment, la tapa del taüt fou aixecada accidentalment, i es revelà el cadàver, que durant generacions es convertí en una (1) atracció turística. El 1669 el diarista Samuel Pepys besà a la reina desapareguda durant el seu aniversari:
«
El dimarts de Carnaval de 1669 vaig anar a l'Abadia, i gràcies a un (1) favor vaig veure el cos de la reina Caterina de Valois, i vaig tenir la part superior del seu cos a les meves mans, i vaig besar la boca, pensant–ho bé vaig besar la Reina: i aquest fou el meu aniversari i tinc trenta-sis (36) anys i vaig fer un (1) petó a una (1) reina.
»
— Samuel Pepys
Les restes de Caterina no foren adequadament enterrades fins al regnat de la reina Victòria.
Caterina de Valois en la ficció històrica
William Shakespeare descriu el matrimoni de Caterina de Valois a Enric V després de la batalla de Azincourt.
Caterina de Valois és el tema de la novel·la de Rosemary Hawley Jarman Crown in Candlelight (1978)
Margaret Frazer presenta Caterina i els seus fills Edmund i Jasper a «The Boy's Tale» (1995).
En The Queen's Secret de Jean Plaidy (Eleanor Hibbert), Caterina és el rol principal.
En la novel·la històrica, Fortune Made His Sword de Martha Rofheart, Caterina és un (1) dels cinc (5) narradors que expliquen la història d'Enric V.
La novel·la de Dedwydd Jones: The Lily and the Dragon (2002) explica la història de Owen Tudor i Caterina de Valois.
La novel·la de Joanna Hickson: The Agincourt Bride (2013) explica la història dels primers anys de vida de Caterina de Valois.
La novel·la d'Anne O'Brien: The Forbidden Queen (2013) detalla la vida de Caterina de Valois.
La novel·la de Vanora Bennett Blood Royal/The Queen's Lover (2009) narra la història dels primers anys de la vida de Caterina a través del seu matrimoni secret amb Owen Tudor.
La novel·la de Mari Griffith Root of the Tudor Rose (2014) és la història del breu matrimoni de Caterina i Enric V i de la seva subsegüent relació secreta amb Owen Tudor.
L'obra de Rosemary Anne Sisson The Queen and the Welshman (1957) narra la història de Caterina de Valois i Owen Tudor.
Referències
En el recull enciclopèdic Europäisch Stammtafeln, Vol. II, pàgina 63, s'indica que Caterina morí el 3 de gener de 1438.
«Catherine of Valois» (en anglès). Encyclopaedia Britannica.
The Cambridge historical encyclopedia of Great Britain and Ireland, Ed. Christopher Haigh, (Premsa de la Universitat Cambridge, 2000), pàgina 345.
Williams Neville i Antonia Fraser: The Tudors, (Premsa de la Universitat de California, 2000), pàgina 19.
Historical dictionary of late medieval England, 1272–1485, Editors Ronald H. Fritze, William Baxter Robison, (Greenwood Publishing Group, 1992), pàgina 94.
Strickland, Agnes. Su Stackland: Queens of England, 1840, pàgina 264.
Gibbon, Rachel: «Isabeau of Bavaria, Queen of France (1385–1422): The Creation of an Historical Villainess: The Alexander Prize Essay». Transactions of the Royal Historical Society, 6, desembre 1996, pàg. 51–63. DOI: 10.2307/3679229.
Boutell, Charles: A Manual of Heraldry, Historical and Popular. Winsor & Newton [Londres], 1863, pàgina 276.
Fields, Bertram. Regan Books: Royal Blood: Richard III and the Mystery of the Princes, 1998. ISBN 0-06-039269-X.
Enllaços externs
«Catherine de Valois». Diversos autors. Encyclopædia Britannica. A Dictionary of Arts, Sciences, Literature, and General information (en anglès), 11a ed., Encyclopædia Britannica, Inc., 1910–1911 (actualment de domini públic).
Heidi Murphy: Caterina de Valois (1401–1437). Arxivat 2007.10.11 a Wayback Machine.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Caterina de Valois.
Ancestres
Taula successòria
Gravat retrat de Caterina de Valois
El passat dijous 27 d'octubre de 2022 es commemorà el vuit-cents seixanta-sisè aniversari del naixement de Ramon VI de Tolosa, anomenat el Vell (Sant Geli, Gard, Llenguadoc, Occitània, França, 27 d'octubre de 1156 — Tolosa, Alta Garona, Occitània, 2 d'agost de 1222), qui fou comte de Melguelh (Erau, Occitània) (Ramon IV, 1173–1190), comte de Tolosa (Alta Garona, Occitània), duc de Narbona (Aude, Occitània) i marquès de Provença (del 1194 al 1222). És un (1) dels comtes occitans més famosos per la seva implicació a la Croada albigesa.
Segons la genealogia tradicional dels comtes de Tolosa (Alta Garona, Occitània), establerta en la Història General del Llenguadoc, és Ramon VI; tanmateix alguns estudis crítics moderns han pogut establir que dos (2) comtes anomenats Ramon n'havien estat omesos. Així, doncs, aquest comte hauria de ser Ramon VIII.
Biografia
Ramon VI era el fill de Ramon V i de Constança, germana del rei Lluís VII de França. Succeí al seu pare com a comte de Tolosa el 1194.
Es casà cinc (5) vegades:
Ermessenda I, comtessa de Melguelh (Erau, Occitània), que morí el 1175.
Beatriu de Carcassona (Aude)–Besiers (Erau), que repudià.
Joana d'Anglaterra, germana de Ricard I d'Anglaterra, a Rouen (Sena Marítim, Normandia, França) l'octubre del 1196, que li portà el comtat d'Agenès com a dot. Fou la mare del seu hereu, Ramon VII.
La Damsel de Chypre, filla d'Isaac Comnè, que també repudià.
Elionor, germana de Pere el Catòlic, el 1204, després de quedar vidu (1198).
A Tolosa (Alta Garona, Occitània, França), mantingué les llibertats municipals, multiplicà les exempcions fiscals i vetllà per la seguretat a tot el territori municipal. Una (1) de les seves primeres actuacions fou de restablir la pau amb la Corona d'Aragó i amb Ramon Roger Trencavell, vescomte de Carcassona (Aude, Occitània), Besiers (Erau, Occitània), Albí (Tarn, Occitània) i Rasès (Aude, Occitània). El 1198 s'alià amb el rei Ricard I d'Anglaterra per anar en contra de Felip II de França. Cessà completament la política d'hostilitat envers el Casal de Barcelona el 1204 quan signà un (1) tractat d'ajut mutu amb Pere el Catòlic i el seu germà Alfons II de Provença.
La Croada contra els càtars i el comte de Tolosa
Poeta i refinat, no li agradava la guerra però no li faltava energia com ho testimonia l'altercat del 15 de gener de 1208. Per negar–se a procedir contra els seus súbdits càtars, el papa Innocenci III li envià el seu legat Pere de Castellnou, des de l'abadia de Fontfreda (Aude, Occitània), que fou assassinat. De seguida l'Església l'acusà d'haver demanat l'assassinat del legat, provocant la seva excomunió i la crida a la croada llançada pel Papa. Obtingué el perdó després d'haver–se humiliat públicament i de posar–se al costat dels croats a l'abadia de Sant Gèli (Gard, Occitània), el 18 de juny de 1209, davant l'avanç de l'armada croada, dirigida per Arnaud Amaury, abat de Citeaux (Costa d'Or, Borgonya–Franc Comtat, França) i legat del Papa.
Davant els fets que comportaren les croades (presa i massacre de Besiers (Erau, Occitània), saqueig i presa de Carcassona (Aude, Occitània) i mort de Ramon Roger Trencavell), dirigits des de l'agost del 1209 per Simó de Montfort i l'amenaça d'hostilitat constant dels legats del papa cap a la seva persona i el seu feu, canvià de camp. Novament fou excomunicat (el 1211 arran del concili de Montpeller, Erau, Occitània) pel fet de no voler lliurar els tolosans acusats d'heretgia. Organitzà aleshores la resistència contra els croats.
Simultàniament, vers la primavera del 1211 refermà els seus lligams amb Catalunya–Aragó celebrant el matrimoni del seu fill, Ramon VII el Jove, amb Sança, germana petita del rei Pere I.
El 27 de gener de 1213 Ramon VI reté homenatge a Pere I. El mateix rei visqué un (1) temps a la capital tolosana i des d'allà treballà per aconseguir una (1) solució acceptable per a tots. Havent fracassat en aquest intent, rebé els juraments de fidelitat de Ramon VI i del seu fill, que ratificaren els cònsols de Tolosa (Alta Garona, Occitània). Com que Comenge, (Alta Garona), Foix (Arieja) i Bearn (Gascunya, Pirineus Atlàntics, Nova Aquitània) feren igualment, gairebé tot Occitània es trobava sota la sobirania del Catalunya–Aragó. El rei s'instal·là al Castell Narbonès amb la seva mainada aragonesa i alguns nobles catalans.
La batalla de Muret
Òbviament això suscità la reacció conjunta del rei de França i del Papa. Aquest homenatge durà fins a la lluita entre tots dos (2) camps que es coneix com a batalla de Muret. El rei, que era a Lleida (Segrià), aplegà un (1) petit exèrcit i travessà els Pirineus. S'uní als comtes de Tolosa (Alta Garona, Occitània), de Foix (Arieja, Occitània) i de Comenge (Alta Garona, Occitània), i posaren setge a Muret (Alta Garona, Occitània) el 10 de setembre de 1213. El dia 12 els contendents lluitaren en batalla campal, en la qual Ramon VI es cuidava de la rereguarda. En la batalla morí el rei Pere, sense que el comte de Tolosa (Alta Garona, Occitània) hagués entrat en lluita. En la retirada molts tolosans moriren ofegats en travessar la Garona.
Més diplomàtic que guerrer, no pogué parar la conquesta de Tolosa (Alta Garona, Occitània) per Simó de Montfort. S'exilià llavors a la cort d'Anglaterra (actualment Regne Unit).
El retorn d'en Ramon VI
En retornà l'any següent i hom li lliurà el seu germà Baldoví, que li havia fet traïció el 1211. El comte de Foix (Arieja, Occitània) l'executà penjant–lo a una (1) noguera. Per fi, el 18 d'abril de 1214 els tres (3) comtes occitans se sotmeteren al cardenal legat en el concili de Montpeller (Erau, Occitània, França) (gener del 1215) on se'ls ordenà el lliurament del comtat de Tolosa (Alta Garona, Occitània, França) a Simó de Montfort.
Els tres (3) comtes occitans anaren a Roma (Laci, Itàlia), juntament amb el fill del comte de Tolosa (Alta Garona, Occitània, França). El Concili del Laterà deixà a Simó de Montfort totes les seves conquestes. El 1216 Simó prengué possessió de Tolosa (Alta Garona, Occitània, França) i el 7 de març feu prestar jurament de fidelitat als seus habitants.
El maig de 1216 després d'haver desembarcat triomfalment a Marsella (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França), Ramon VI i el seu fill, organitzaren un (1) exèrcit, dirigit per aquest. Així el futur Ramon VII de Tolosa posà el setge de Bellcaire (Gard, Occitània, França) que prengué el 24 d'agost.
Mentrestant, Ramon VI acudí a la cort de Pallars i hi organitzà una (1) expedició per reprendre Tolosa (Alta Garona, Occitània, França), i després de derrotar els croats a la batalla de Salvetat,[1] el 12 de setembre de 1217, reprengué Tolosa (Alta Garona, Occitània, França) però Simó de Montfort s'hi oposà immediatament. El 25 de juny de 1218, morí Simó amb el cap esclafat per una (1) pedra. Hi hagué encara un (1) nou setge de Tolosa (Alta Garona, Occitània, França) i un (1) nou fracàs, i poc després Ramon VI morí després d'haver recuperat una (1) gran part dels seus estats i d'haver premiat la fidelitat dels tolosans amb generosos privilegis.
El fill de Simó, Amalric de Montfort, ajudat per Lluís VIII el 1226, li permeté de recobrar la major part del comtat.
Referències
Soldevila i Zubiburu, Ferran: Els Primers temps de Jaume I. Institut d'Estudis Catalans, 1988, pàg. 140.
Vegeu també
Salle des illustres au Capitole de Toulouse, ville de Toulouse, région Midi–Pyrénées (France): Raymond VI annonce à la ville de Toulouse la mort de Simon de Montfort 1218, Labatut.
Estàtua del comte Ramon anunciant als habitants de la ciutat la mort de Simó de Montfort (Sala dels Illustres al Capitoli a Tolosa), executada per J.J. Labatut.
Segell del comte Ramon VI de Tolosa
Coat of arms of Languedoc
Ramon VI de Tolosa
El passat dimecres 26 d'octubre de 2022 es commemorà el cent unè aniversari del naixement d'Antón Tovar Bobillo (Rairiz de Veiga, Ourense, Galícia, Espanya, 26 d'octubre de 1921 — Ourense, Galícia, Espanya, 16 de juny de 2004), qui fou un (1) poeta gallec.
Estudià filosofia i lletres i fou funcionari del Ministeri d'Hisenda fins al 1967, quan en fou expulsat per la seva militància clandestina en el Partido Comunista de España. Després exercí de llibreter.
Considerat com un (1) dels més grans poetes gallecs contemporanis, la seva obra comprèn títols com Arredores (1962), Non (1967), Calados esconxuros (1980), Berros en voz baixa (1990), A nada destemida (1991). En espanyol és autor de llibres com El tren y las cosas i La Lanzada (Versos hacia el mar). El 1989 publicà el llibre de relats A grande ilusión e outros contos. Aqueix mateix any aparegué Diario sin datas, del qual el Diario íntimo dun vello revoltado (2001) es pot considerar una (1) continuació.
Bibliografia
Caño González, Xosé Manuel del: Antonio Tovar. Conversas cun vello revoltado (en gallec). Galaxia, 2005. ISBN 84-8288-806-4.
Fernández del Riego, Francisco: Historia da Literatura Galega (en gallec). 2ª. Galaxia, 1971, pàg. 278–279.
Fernández del Riego, F.: Diccionario de escritores en lingua galega (en gallec). 2ª. Ediciós do Castro, 1992, pàg. 436. ISBN 84-7492-465-0.
Gómez, A.; Queixas, M.: Historia xeral da literatura galega (en gallec), 2001, pàg. 266. ISBN 84-95350-79-3. Arxivat 2017.07.02 a Wayback Machine.
González Blasco, Luis et al.: «Gran Enciclopedia Galega». A: (en gallec). El Progreso, 2005. ISBN 84-87804-88-8.
Méndez Ferrín, Xosé Luis: De Pondal a Novoneyra (en gallec). Edicións Xerais de Galicia, 1984, pàg. 236–238. ISBN 84-7507-139-2.
Rodríguez Fer, Claudio: «De Clarín a Tovar» (en gallec). Boletín Galego de Literatura, 7, 1992, pàg. 69–72. ISSN: 0214-9117.
Tarrío, A.: «Consideracións semiolóxicas arredor da poesía de Antonio Tovar» (en gallec). Grial, 57, xullo–setembro 1977, pàg. 273–297. ISSN: 0017-4181.
Vilavedra, Dolores (ed.): Diccionario da Literatura Galega. Autores (en gallec). I. Editorial Galaxia, 1995, pàg. 580. ISBN 84-8288-019-5.
«Tovar Bobillo, Antón». A: Diccionario enciclopédico galego universal (en gallec). 57. La Voz de Galicia, 2003–2004, pàg. 122. ISBN 84-7680-429-6.
«Tovar Bobillo, Antón». A: Dicionario biográfico de Galicia (en gallec). 3. Ir Indo Edicións, 2010–2011, pàg. 274.
«Tovar Bobillo, Antón». A: Diciopedia do século 21 (en gallec). 3. Do Cumio, Galaxia, Do Castro, 2006, pàg. 2063–2064. ISBN 978-84-8288-942-9.
«Tovar Bobillo, Antón». A: Enciclopedia Galega Universal (en gallec). 16. Ir Indo, 1999–2002, pàg. 125. ISBN 84-7680-288-9.
VVAA: Crítica e autores I (en gallec). La Voz de Galicia, 2002 (Biblioteca Galega 120). ISBN 84-9757-097-9.:
Caseiro, Delfín: «Retrato do que vivín». A: Crítica e autores I, pàg. 181–182 (BG120).
Ramos, Baldo: «Arredor da soidade». A: Crítica e autores I, pàg. 182–183 (BG120).
Rúa, Xosé Luís: «Retrato Puntillista». A: Crítica e autores I, pàg. 183–184 (BG120).
Rodríguez, X. M.: «Non está un para moitas festas». A: Crítica e autores I, pàg. 184–189 (BG120).
Enllaços externs
Antón Tovar Bobillo, Biblioteca Virtual Galega (gallec).
Antón Tovar, Asociación Socio–Pedagóxica Galega (gallec).
Antón Tovar, Praza das Letras, Conselleria de Cultura de la Xunta de Galícia (gallec).
González Gómez, Xesús: «A alta literatura de Antonio Tovar», Biosbardia, 27/11/2014 (gallec).
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antón Tovar Bobillo.
Fotografia retrat d'Antón Tovar Bobillo
Non, 1967.
El passat dimecres 26 d'octubre de 2022 es commemorà el cent tresè aniversari del naixement de Mohammad Reza Pahlavi (persa: محمدرضا پهلوی) (Teheran, Iran, 26 d'octubre de 1919 — el Caire, Egipte, 27 de juliol de 1980), qui fou el darrer xa de l'Iran. Ostentava el tractament de Sa Majestat Imperial, i portava els títols tradicionals perses de xahanxà (‘rei dels reis’) i aryamehr (‘llum dels aris’), monarca de l'Iran, succeint al seu pare Reza I de l'Iran, des del 16 de setembre de 1941, fins a la Revolució islàmica de l'11 de febrer de 1979. Fou el segon monarca de la dinastia Pahlavi i l'últim xa o emperador de l'Iran.
Mohammed Reza havia apostat per un (1) estat occidentalitzat i laic, que tenia com a model la veïna Turquia de Kemal Atatürk. En el cas iranià, aquesta línia política venia afavorida pels contactes cada vegada més estrets amb els països occidentals, als quals l'Iran venia quantitats creixents de petroli. D'altra banda, això feia que el país acabés caient en un (1) estat de dependència semicolonial.
El 1951, el règim intentà reaccionar i nacionalitzà l'Anglo–Iranian Oil Company, la qual cosa costà la vida al primer ministre, oposat a la mesura, que fou assassinat per un (1) fanàtic religiós. El nou primer ministre, Mohammed Mossadeq, líder nacionalista i carismàtic, portà les mesures nacionalitzadores encara més lluny. Aquestes mesures tan dràstiques feren que el petroli iranià es quedés sense clients occidentals, i l'empobriment accelerat portà el desordre polític. El 1953, els serveis secrets britànics i nord–americans organitzaren una (1) operació clandestina, que portà a un (1) cop d'estat i al final del doctor Mossadeq com a primer ministre.
Després de la desaparició de Mossadeq i l'arraconament del nacionalisme iranià, el xa assumí el control del país, i s'acabà transformant en un (1) monarca dictador de vida sumptuosa, sostingut per una (1) de les policies polítiques més poderoses del món.
Contribuïa al seu poder la posició geoestratègica de l'Iran, que portà els estatunidencs a convertir el país en un (1) ferm aliat i en la primera línia de defensa davant la possibilitat d'un (1) atac soviètic cap a l'Índic.
A conseqüència d'això, durant els anys seixanta ('60), l'Iran rebé el material més modern en quantitats massives. La crisi petroliera del 1973, quan el preu de venda del barril de cru pujà espectacularment, provocà un (1) enorme flux de dòlars cap als països productors, entre ells l'Iran, que era el segon productor del món, després de l'Aràbia Saudita.
En aquest context, es produí a l'Iran el 1979 la revolució islàmica, tot i ser un (1) país que ni tan sols era àrab i on la variant musulmana predominant tampoc era sunnita, com en la majoria dels països musulmans, sinó xiïta. L'aiatol·là Ruhol·lah Khomeini (آیتالله روحالله خمینی en persa), clergue xiïta iranià, fou el dirigent espiritual de la revolució que enderrocà la monarquia de Mohammad Reza Pahlavi, el darrer xa de l'Iran.
Mohammad Reza Shah Pahlavi Shahanshah Aryamehr 1941–1979
Emperadriu Farah–Mohammad Reza Pahlavi
Mohammad Reza Pahlavi
El passat dimecres 26 d'octubre de 2022 es commemorà el cent catorzè aniversari del naixement de María del Pilar Careaga Basabe (Madrid, Madrid, Espanya, 26 d'octubre de 1908 — ibídem, 10 de juny de 1993), qui fou una (1) política basca, coneguda per ser la primera dona graduada en enginyeria industrial a Espanya. Fou també alcaldessa franquista de Bilbao (Biscaia, País Basc) des del 1969 fins al 1975.
Biografia
Era filla del diplomàtic biscaí Pedro González de Careaga y Quintana, comte de Cadagua, i tota la seva família formava part de la burgesia financera i industrial de Neguri (Getxo, Biscaia, País Basc). El 1929 fou a l'Escola d'Enginyers Industrials de Madrid,[1] així com la primera dona que conduí una (1) locomotora.[2] També obtingué el títol de patró d'embarcacions de lleure.
Durant la Segona República Espanyola milità a Renovación Española juntament amb José Félix de Lequerica Erquiza, José María de Areilza, Ramiro de Maeztu i Antonio Goicoechea, i impulsà la revista Acción Española, inspirada en Charles Maurras. Fou candidata de Renovación Española per Biscaia (País Basc) a les eleccions generals espanyoles del 1933, on obtingué el catorze per cent (14%) dels vots però no fou escollida.
L'esclat de la Guerra Civil Espanyola la sorprengué a Bilbao (Biscaia, País Basc), on fou tancada a la presó de Larrinaga per les autoritats republicanes. L'11 de setembre de 1936 fou intercanviada amb cent cinquanta (150) presos franquistes més a canvi dels nens d'una (1) colònia escolar bilbaïna a Laguardia (La Rioja). Aleshores marxà a Valladolid (Castella i Lleó) i d'allí al front de Madrid, on fou delegada d'Assistència al Front i Hospitals de la FE de las JONS i organitzà l'assistència a ferits franquistes.[3] En acabar la guerra fou condecorada per les autoritats franquistes i s'establí a Bilbao (Biscaia, País Basc), on es dedicà a les tasques d'assistència i beneficència i fou vicepresidenta de la Junta de Protecció de Menors i vicepresidenta (1958) i presidenta (1965) de la Junta Provincial de Beneficència.
El 23 d'octubre de 1943 es casà amb l'enginyer Enrique Lequerica Erquiza (1892–1987), fill de l'alcalde de Bilbao José Félix Lequerica, No tingueren fills. El 1959 fou membre de la Reial Societat Bascongada d'Amics del País.
Alhora, el 1964 fou nomenada consellera del Consell Provincial del Movimiento, i esdevingué la primera dona diputada provincial de Biscaia (1964–1969), presidint–hi la comissió de beneficència i obres socials.
El 7 de juliol de 1969 substituí Javier Ybarra com a alcalde de Bilbao (Biscaia, País Basc), i esdevingué la primera dona que ocupava una (1) alcaldia durant la dictadura franquista. El 1970 també fou escollida com a procuradora a Corts. Durant el seu mandat hagué d'enfrontar–se al problema d'insuficiència d'infraestructures de trànsit i comunicacions, el Txorierri, la descongelació del marge esquerre, etc., agreujada per la manca de recursos econòmics municipals. També condecorà en nom de la vila de Bilbao (Biscaia, País Basc) a tots els qui havien patit atemptats d'ETA, inclòs l'almirall Luis Carrero Blanco.
Dimití com a alcaldessa el 7 de juliol de 1975 i abandonà la política activa, tot i que donà suport actiu a organitzacions d'extrema dreta i participà en la fundació de Fuerza Nueva. El 25 de març de 1979 patí un (1) atemptat d'ETA a Getxo (Biscaia, País Basc), que la ferí greument al pulmó,[4][5] i tot i que se'n recuperà, li quedaren seqüeles. Aleshores s'instal·là a Madrid (Espanya), on mantenia contactes amb elements ultradretans i antidemocràtics. Morí en una (1) clínica de Madrid (Espanya) a causa de complicacions hepàtiques com a seqüela de l'atemptat.
Referències
Alzugaray Aguirre, Juan José: Vascos relevantes del siglo XX. Encuentro, 1 de setembre de 2004, pàg. 75–. ISBN 978-84-7490-733-9.
La ex–alcaldesa de Bilbao, en estado grave, a La Vanguardia, 27 de març de 1979.
Bilbao: el estado de Pilar Careaga continúa siendo grave, a ABC, 27 de març de 1979.
Enllaços externs
Biografies d'alcaldes de Bilbao 1937–1979, pàg. 391 - 444.
Pilar Careaga Basabe, a l'Enciclopèdia Basca Auñamendi.
Fotogafia retrat de María del Pilar Careaga Basabe
María del Pilar Careaga Basabe
El passat dimecres 26 d'octubre de 2022 es commemorà el cent vintè aniversari del naixement d'Henrietta Hill Swope (Saint Louis, Missouri, EUA, 26 d'octubre de 1902 — Pasadena, Califòrnia, EUA, 24 de novembre de 1980),[1][2] qui fou una (1) astrònoma nord–americana que estudià estrelles variables. En particular, mesurà la relació període–luminositat de les estrelles cefeides, que són estrelles variables brillants els períodes de variabilitat de les quals es relacionen directament amb les seves lluminositats intrínseques. Per tant, els períodes mesurats es poden relacionar amb les seves distàncies i fer–los servir per mesurar la mida de la Via Làctia i les distàncies a altres galàxies.
Vida personal
Era filla de Mary Hill i Gerard Swope, i neboda del periodista Herbert Bayard Swope.[3][4] Tant el pare com la mare havien fet classes a Chicago (Illinois, EUA) a finals de la dècada del 1890, on es conegueren.[4]
Conegué l'Observatori Maria Mitchell mentre estava de vacances amb la seva família a Nantucket (Massachusetts, EUA) i hi feu una (1) classe nocturna al costat del seu germà.[5] També sentí parlar l'astrònom de Harvard (Cambridge, Massachusetts, EUA) Harlow Shapley,[6] amb qui finalment acabaria treballant en estrelles variables.
Educació
Swope assistí al Barnard College, i es graduà el 1925[7] en matemàtiques. Només feu un (1) curs d'astronomia, amb Harold Jacoby, en el seu darrer any. Després de la universitat, tornà a Chicago (Illinois, EUA) i assistí a l'Escola d'Administració de Serveis Socials, a la Universitat de Chicago (Illinois, EUA), durant un (1) any.[4]
Mentre treballava amb Harlow Shapley obtingué el màster en astronomia el 1928 al Radcliffe College (Cambridge, Massachusetts, EUA).[8]
Carrera professional
Sabé que la doctora Shapley de Harvard (Cambridge, Masachusetts, EUA) oferia beques per a dones perquè treballessin en la recerca d'estrelles variables. Swope anà a treballar per a Shapley el 1926 i començà a treballar al costat d'altres «noies» per identificar estrelles variables a la Via Làctia.[4] Es feu amiga de Cecilia Payne–Gaposchkin i Adelaide Ames. Es mantenia amb un (1) sou de Harvard (Cambridge, Massachusetts, EUA) i un (1) estipendi de la seva família. Es convertí en una (1) experta a estimar magnituds d'estrelles a partir d'imatges en plaques fotogràfiques.[8]
Swope deixà Harvard (Massachusetts, EUA) per treballar al laboratori de radiació del MIT el 1942 i des de 1943 com a matemàtica per a l'Oficina Hidrogràfica de la Marina.[9] Del 1942 al 1947, treballà a les taules de navegació LORAN.[6] Des del 1947 fins al 1952, Swope ensenyà astronomia al Barnard College i al Connecticut College for Women i investigà amb plaques antigues de Harvard (Cambridge, Massachusetts, EUA).[4]
El 1952, Walter Baade, dels Observatoris de la Carnegie Institution of Washington (EUA), li demanà, amb Martin Schwarzschild com a intermediari, que anés a treballar amb ell en estrelles variables detectades en altres galàxies pel nou telescopi Hale, de dues-centes (200) polzades, a l'Observatori Palomar (San Diego, Califòrnia, EUA). Tot i que fou contractada com a ajudant d'investigació de Baade, al grup d'estudis nebulars, treballà de manera independent fins al punt d'escriure publicacions científiques amb el seu nom després de la seva mort. Es quedà a la Carnegie Institution durant la resta de la seva carrera; es retirà oficialment el 1968.[4]
El 1964, un (1) article de Baade & Swope informà dels resultats de les corbes de llum per a dues-centes setanta-cinc (275) cefeides observades per Swope en plaques fotogràfiques de la galàxia d'Andròmeda preses al relativament nou telescopi Hale a la muntanya Palomar (San Diego, Califòrnia, EUA). Informà d'una (1) nova distància a M31, donada com a mòdul de distància de vint-i-quatre coma vint-i-cinc (24,25) mag. Seguiren aquest treball el 1963 amb nous resultats de vint (20) cefeides en una (1) regió d'Andròmeda menys afectada per l'extinció i estimaren un (1) nou mòdul de distància de vint-i-quatre coma vint (24,20) mag.[10]
Llegat
El 1967 Swope feu una (1) donació de valors valorats en sis-cents cinquanta mil dòlars (650.000 $) a la Carnegie Institution de Washington (EUA) per desenvolupar «instal·lacions d'observatoris astronòmics òptics a l'hemisferi sud».[11] Aquest regal s'utilitzà per al desenvolupament del lloc, inclosos carreteres, aigua i sistemes elèctrics, i per construir un (1) telescopi de quaranta (40) polzades a l'Observatori Las Campanas de la Carnegie Institution for Science, a Xile. Aquest telescopi rebé el nom de Telescopi Swope en honor seu; començà a funcionar l'any 1971 i encara es feu servir avui dia. Swope també deixà la major part del seu patrimoni a Carnegie (Washington DC, EUA) per donar suport a Las Campanas (Atacama, Xile), a la institució i a la investigació astronòmica en general.[12]
Henrietta Hill Swope morí als setanta-vuit (78) anys a Pasadena, Califòrnia.
Premis i honors
Premi Annie Jump Cannon el 1968.
L'asteroide 2168 Swope rep el seu nom en honor seu.
Premi Barnard Distinguished Alumnae Award, 1975.
El Telescopi Swope de l'Observatori de Las Campanas de Xile rep el seu nom.
Doctorat honoris causa Universitat de Basilea, Suïssa, 1975.
Medalla de distinció del Barnard College, 1980.
Referències
Haramundanis, Katherine: Swope, Henrietta Hill (en anglès). New York, NY: Springer, 2007, pàg. 1117–1117. DOI 10.1007/978-0-387-30400-7_1355. ISBN 978-0-387-30400-7.
Physics Today, 34, 3, March 1981, pàg. 88. Bibcode: 1981PhT....34Q..88.. DOI: 10.1063/1.2914495.
New York Times, November 29, 1980.
McDermott, Stacy Pratt. «Hull–House in the Family and in the Stars» (en anglès americà).
, 2006.
Niels Bohr Library & Archives, American Institute of Physics, College Park, MD. Arxivat 2015.01.12 a Wayback Machine.
Barnard College, Mortarboard (1925 yearbook): pàg. 171.
Hoffleit, Dorrit: Journal of the American Association of Variable Star Observers, 30, 2001, pàg. 80–81.
Ogilvie: The Biographical Dictionary of Women in Science: Pioneering Lives From Ancient Times to the Mid–20th Century, 2000, pàg. 1256–1257. ISBN 9781135963439.
Baade, Walter; Swope, Henrietta H.: The Astronomical Journal, 68, 1963, pàg. 435. DOI: 10.1086/108996.
CIW Newsletter, 1983.
«Henrietta Swope Telescope». Carnegie Science.
Enllaços externs
Henrietta Hill Swope Papers. Biblioteca Schlesinger. Arxivat 2012.05-09 a Wayback Machine; Institut Radcliffe, Universitat Harvard.
A young white woman, dark hair parted at the side, wearing a dark dress or blouse with a long strand of pearls
Observatori de Las Campanas, a Atacama, Xile
Henrietta Hill Swope
El passat dimecres 26 d'octubre de 2022 es commemorà el cent vintè aniversari del naixement de Beryl Clutterbuck Markham (Leicester, Leicestershire, Anglaterra, Regne Unit, 26 d'octubre de 1902 — Nairobi, Kenya, 3 d'agost de 1986), qui fou una (1) aviadora professional (una [1] de les primeres pilots bush flying), criadora i entrenadora de cavalls, i aventurera kenyana nascuda al Regne Unit. Fou la primera dona que creuà sola l'oceà Atlàntic d'est a oest i és recordada principalment per haver escrit el llibre de memòries West with the Night.[1]
Primers anys
Markham nasqué com a Beryl Clutterbuck a Ashwell al comtat de Rutland d'Anglaterra (Regne Unit), filla de Charles Baldwin Clutterbuck i Clara Agnes Alexander (1878–1952).[2] Tenia un (1) germà gran, Richard Alexander Clutterbuck (1900–1942). Quan Beryl tenia quatre (4) anys, la família es mudà a Kenya, que en aquell moment pertanyia a l'Àfrica oriental Britànica,[3] i compraren una (1) granja a Njoro, prop de la Gran vall del Rift. Tot i que la seva mare tornà a Anglaterra (Regne Unit) perquè li desagradava profundament l'aïllament, Beryl romangué a Kenya amb el seu pare i tingué una (1) infància atípica, durant la qual jugà i caçà animals amb els nadius; aprengué el swahili, el nandi i el massai.[4] A la granja familiar desenvolupà un (1) gran afecte pels cavalls i hi aprendre–hi molt durant l'adolescència. Esdevingué als divuit (18) anys la primera dona entrenadora de cavalls de cursa amb llicència del país.[4]
Markham tenia un (1) caràcter impetuós i molt poc conformista. Durant la seva vida es casà en tres (3) ocasions i tingué un (1) romanç clandestí amb Enric de Gloucester, fill de Jordi V del Regne Unit que els Windsor tallaren poc de temps després. El 1919, amb només setze (16) anys, es casà amb Jock Purves, un (1) granger de qui es divorcià per casar–se, el 1927, amb Mansfield Marham, un (1) ric aristòcrata amb qui tindria un (1) fill, Gervase.[4] Més tard, també tingué una (1) aventura amb el pilot britànic Hubert Broad, que hauria sigut la causa del seu divorci amb Mansfield Markham.[5] Després de creuar l'Atlàntic, tornà amb Broad, que l'havia influenciat moltíssim en la seva carrera com a pilot d'aviació.
Feu amistat amb l'escriptora danesa Karen Blixen durant els anys en què Blixen duia la granja de cafè de la seva família a Ngong Hills, als afores de Nairobi (Kenya). Quan la relació amorosa de Blixen amb el caçador i pilot Denys Finch Hatton s'afeblí, Markham començà una (1) relació clandestina amb ell. Hatton la convidà a un (1) viatge que seria el vol que acabaria amb la seva vida, però Markham rebutjà la invitació per una (1) premonició del seu instructor de vol, Tom Campbell Black.[6] Sara Wheeler, escriu en la seva biografia de Finch Hatton, que creu que Markham era embarassada de Hatton en el moment del seu accident fatal.
El 1930, inspirada pel pilot britànic Tom Campbell Black, amb qui també tingué un (1) llarg romanç, prengué classes de vol i només divuit (18) mesos més tard, ja tenia més de mil (>1.000) hores de vol i el títol de pilot comercial. A partir d'aquest moment es guanyava la vida pilotant, volant dia i nit des del club de camp Muthaiga[7] fins a Nairobi (Kenya), als diferents destacaments del territori. Les seves principals tasques eren transportar correu, passatgers i medicaments d'urgència a les explotacions mineres situades en llocs remots, i als campaments de caçadors on caçava animals des de l'aire i marcava la ubicació dels safaris sobre el sòl.[3] Tan sols entre els anys 1930 i 1936 recorregué més de tres-cents cinquanta mil quilòmetres (>350.000 km) pels cels de l'Àfrica.[4]
Vol a través de l'Atlàntic
Markham és descrita sovint com «la primera persona» que travessà l'Atlàntic d'est a oest en un (1) vol solitari sense escales, però el rècord pertany en realitat al pilot escocès Jim Mollison, que tractà de volar des de Dublín, Irlanda, fins a la ciutat de Nova York, estat nord–americà de Nova York, el 1932. La baixa visibilitat l'obligà a aterrar a New Brunswick al Canadà, però de tota manera pogué establir el rècord d'haver creuat l'Atlàntic d'est a oest, un (1) vol que requereix un (1) avió més preparat, amb més combustible, i porta més temps que el viatge en sentit contrari, a causa dels vents preponderants de l'oceà.[8]
Quan Markham feu el viatge, cap pilot havia volat sense escales des d'Europa a Nova York (EUA), i cap dona havia fet el vol en sentit est–oest, tot i que diverses n'havien mort en l'intent. Markham volia obtenir tots dos (2) rècords. El 4 de setembre de 1936, s'enlairà des d'Abingdon a Anglaterra (Regne Unit), però quan duia vint-i-una (21) hores de vol, el seu Percival Vega Gull, batejat com The Messenger, patí problemes en congelar–se els tancs de combustible, i s'estavellà a Baleine Cove, a l'illa del Cap–Bretó, Nova Escòcia al Canadà. D'aquesta forma, el seu vol fou molt similar en longitud al de Mollison. Malgrat que no complí l'objectiu original de batre els dos (2) rècords, Markham esdevingué la primera dona a creuar l'Atlàntic sola d'est a oest, i la primera persona a volar d'Anglaterra (Regne Unit) a Amèrica del Nord sense escales. A partir d'aquest moment fou considerada una (1) pionera de l'aviació, tot i que ja no tornà a pilotar cap avió mai més.[9]
Markham es casà el 1942 amb Raoul Schumacher, un (1) periodista i escriptor americà, i aquell mateix any explicà les seves aventures en el seu llibre de memòries West with the Night que, tot i les fortes crítiques de la premsa, es vengué bastant bé.[10] Beryl, després d'haver viscut a Nou Mèxic, Estats Units, i haver col·laborat durant molts anys amb Raoul en diverses revistes, se'n separà i va tornar a Kenya l'any 1952; esdevingué per un (1) temps l'entrenadora i criadora de cavalls amb més èxit del país.[4]
Markham morí a Nairobi (Kenya) el 1986 després d'una (1) intervenció quirúrgica en una (1) fractura d'una (1) cama.[4] Les seves històries curtes foren compilades de manera pòstuma en The Splendid Outcast, amb una (1) introducció de Mary S. Lovell.
La Unió Astronòmica Internacional li ha posat el nom de Markham a l'impacte d'un (1) cràter al planeta Venus.[11]
Referències
«Beryl Markham | Biography & Facts» (en anglès). Encyclopaedia Britannica.
Lovell, Mary S.: Straight On Till Morning, New York: St. Martin's Press, 1987, pàg. 3
Moolmar, Valerie: Grandes épocas de la aviación. Vol. 11. Heroínas del aire I (en castellà). Ediciones Folio, S.A., 1995, pàg. 91–93. ISBN 8475839568.
Marck, Bernard: Ellas conquistaron el cielo: 100 mujeres que escribieron la historia de la aviación y el espacio (en castellà). Blume, 2009, pàg. 151–155. ISBN 9788498014181.
Markham, Beryl: West with the Night, North Point Press, 1983, pàg. 194.
Markham, Beryl: Al oeste con la noche (en castellà). Libros del Asteroide, S.L.U, 2012, pàg. 11. ISBN 9788492663606.
Lovell, Mary S.: Straight On Till Morning, New York: St. Martin's Press, 1987, pàg. 162–163.
Lovell, Mary S.: Straight On Till Morning, Nova York: St. Martin's Press, 1987, pàg. 175
Lovell, Mary S.: Straight On Till Morning, Nova York: St. Martin's Press, 1987, pàg. 236.
A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Beryl Markham.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Beryl Markham.
Enllaços externs
Crítica del New York Times de World Without Walls: Beryl Markham's African Memoir[1].
Crítica del New York Times de Beryl Markham: A Shadow on the Sun[2].
Beryl Markham: A Shadow on the Sun en Beryl Markham: A Shadow on the Sun a Internet Movie Database (anglès).
The Splendid Outcast, per la biògrafa Mary Lovell.
English aviation pioneer and memoirist Beryl Markham (1902–1986).
Beryl Clutterbuck Markham
El passat dimecres 26 d'octubre de 2022 es commemorà el cent trenta-setè aniversari del naixement de Marthe Gabrielle Donas (Anvers, Flandes, Bèlgica, 26 d'octubre de 1885 — Audregnies, Quiévrain, Bèlgica, 31 de gener de 1967), qui fou una (1) pintora abstracta i cubista belga i és reconeguda com una (1) de les figures principals del Modernisme. Donas treballà sota els pseudònims andrògins Tour d'Onasky, Tour Donas i M. Donas.[1][2][3]
Biografia
Primers anys
Nascuda el 26 d'octubre de 1885, Marthe Gabrielle Donas cresqué a Anvers (Flandes, Bèlgica) com a filla d'una (1) pròspera família burgesa de parla francesa.[4] Per iniciativa pròpia es matriculà a la Reial Acadèmia de Belles Arts d'Anvers (Flandes, Bèlgica) als disset (17) anys. Un (1) pare autoritari, però, no donà suport al seu desig de convertir–se en pintora, la qual cosa li impedí anar a classes de dibuix i exposicions i no li permeté estar en contacte amb altres estudiants i artistes d'Anvers (Flandes, Bèlgica). Les pintures de Donas en aquella època es limitaven a bodegons i retrats del seu cercle familiar i d'amics. En contra de la voluntat del pare, es tornà a matricular a l'Institut Superior de Belles Arts el 1912, on seguí el curs per a noies amb Frans Van Kuyck.[1]
Començament de la seva carrera artística a Dublín
Després de l'esclat de la Primera Guerra Mundial i la invasió alemanya de Bèlgica, el 4 d'agost de 1914, la família Donas fugí a Goes (Zelanda, Països Baixos). Poc després, Donas s'alliberà de la pressió familiar i es traslladà amb una (1) de les seves germanes a Dublín (Irlanda). Allà continuà perfeccionant les seves habilitats de dibuix, pintura i gravat, i seguí un (1) curs d'art de vitralls. A finals del 1915, fou contractada a l'estudi d'art de vitralls de Sarah Purser, An Tur Gloine, on produí tres (3) grans vitralls per a esglésies, així com algunes obres més petites. A causa dels esdeveniments polítics que envolten l'Alçament de Pasqua a Dublín (Irlanda) el 1916, es veié obligada una (1) vegada més a abandonar el seu lloc de residència. Mentre la seva germana tornava amb la família als Països Baixos, Marthe Donas decidí no tornar a la seva antiga vida sinó anar a París (Illa de França), en aquell moment el centre artístic d'Europa.[1]
Arribada a París
S'instal·là a Montparnasse (París, Illa de França) a finals del 1916 i llogà un (1) estudi en un (1) gran complex al número 9 de la Rue Campagne Première. Fou a París (Illa de França) on entrà en contacte amb els darrers moviments artístics. Continuà la seva formació a les Acadèmies de la Grande Chaumière i Ranson. El gener del 1917 descobrí l'obra d'André Lhote i el cubisme, que la marcaren profundament. Donas aviat es convertí en alumna de Lhote i començà a adoptar un (1) estil cubista a les seves pròpies pintures.[5]
Amb Archipenko a Niça
A causa de la seva precària situació econòmica, Donas acceptà l'oferta d'una (1) dama aristocràtica per marxar amb ella al sud de França a canvi de classes de pintura. La primavera del 1917 es traslladà a Niça (Alps Marítims, Provença–Alps– Costa Blava, França), on conegué l'escultor ucraïnès Alexander Archipenko.[6] Desenvoluparen no només una (1) intensa col·laboració en el seu treball artístic sinó també una (1) relació personal íntima. Les pintures i dibuixos de Donas d'aquella època mostren amb quina habilitat incorporà elements de les escultures pintures d'Archipenko d'una (1) manera molt personal. Després treballà plenament d'una (1) manera cubista, desenvolupant encara més el seu notable sentit del color sota la influència d'Archipenko. El seu motiu més recurrent fou la figura femenina. En incloure formes còncaves i convexes, alternant elements rodons, angulars i borrosos, introduí energia i investigà el moviment en les seves pintures, que es tornaren cada cop més abstractes. Ja a París (Illa de França), havia experimentat amb tècniques de collage, però a Niça (Alps Marítims, Provença–Alps–Costa Blava, França) incorporava regularment materials com el ciment, la sorra, diferents tipus de teixits i puntes, paper de vidre i paper pintat a la seva obra.
Carrera internacional
Al final de la Primera Guerra Mundial, Donas tornà a París (Illa de França) i llogà un (1) estudi al 26 de la Rue de Départ. L'estudi havia estat ocupat anteriorment per Diego Rivera. Piet Mondrian llogava aleshores també un (1) estudi al mateix complex. Donas s'uní al grup d'artistes Section d'Or, que revivia després de la guerra sota la direcció d'Archipenko.[7] Per mitjà d'aquest grup internacional de connexions publicà la seva obra en diverses revistes d'art de referència de l'època: l'holandesa De Stij[8][9][10]i la revista dadaista Mécano,[11][12] l'alemanya Der Sturm, la italiana Noi[13] i la belga Sélection.[1] En aquests anys, Donas començà a publicar la seva obra sota els pseudònims 'Tour d'Onasky', 'M. Donas' i més tard exclusivament 'Tour Donas', que disfressava el seu gènere.[11][12]
L'art cubista i abstracte, especialment, es considerava massa intel·lectual i racional per a les dones. Que una (1) artista femenina treballés sota un (1) pseudònim masculí assegurava molt més respecte dins del món de l'art, més possibilitats de promoció i, per tant, d'encàrrecs i vendes.[1] La xarxa que havia creat a Niça (Alps Marítims, Provença–Alps–Costa Blava, França) i París (Illa de França) feu possible una (1) de les seves primeres participacions en una (1) gran exposició: The Exhibition of French Art 1914–1919 a Londres (Anglaterra, Regne Unit) recopilada per Léopold Zborowski en la qual estigué present amb set (7) de les seves pintures juntament amb l'obra d'Othon Friesz, Vlaminck, Derain, Matisse, Picasso, Modigliani, Valadon, Moïse Kisling, Fernand Léger, Lhote, Utrillo i Dufy.[14][1] Archipenko continuà promocionant l'obra de Donas a escaña internacional, la qual cosa portà exposicions individuals a la Librairie Kundig de Ginebra (Suïssa) el desembre del 1919 i a la famosa galeria d'avantguarda Der Sturm de Herwarth Walden a Berlín (Alemanya), l'estiu del 1920, que es convertirien en les exposicions més importants de tota la carrera.[1]
També exposà la seva obra juntament amb altres artistes, entre els quals Gleizes, Férat, Villon, Natalia Gontxarova, Léger, Braque, Irène Lagut, Archipenko i R. Duchamp a les exposicions de la Secció d'Or de París (Illa de França) a la Galerie La Boëtie i successivament a diferents indrets dels Països Baixos organitzat per Theo van Doesburg, amb qui s'havia fet molt amiga. Donas el visità a ell i a la seva dona Lena Milis a Leiden (Holanda Meridional, Països Baixos) a finals de la primavera del 1920 per supervisar el transport d'obres d'art i per assistir a la inauguració a Rotterdam (Holanda Meridional, Països Baixos) de l'exposició Section d'Or. Després de la seva estada als Països Baixos, anà a visitar els seus pares a Anvers (Flandes, Bèlgica) amb l'objectiu de millorar la seva situació financera pintant retrats d'amics de la família jueva. Després d'alguns encàrrecs, que pintava amb un (1) estil molt tradicional,[1] marxà a Londres (Anglaterra, Regne Unit) a finals de l'estiu del 1920. Intentant entrar en contacte amb l'escena artística londinenca, tal com havia recomanat Van Doesburg, es trobà, entre d'altres, amb els germans Sitwells, CRW Nevison, Jacob Epstein i Douglas Goldring.
Tot i que se'n tenen pocs detalls, la seva relació amb Archipenko devia haver acabat en aquest moment. La seva obra, també, es feren més abstracta i en línia amb les idees puristes d'Amédée Ozenfant i Le Corbusier, amb les quals entrà en contacte a través de la revista L'Esprit nouveau i per mitjà de Van Doesburg i De Stijl.
Donas tornà al seu estudi a París (Illa de França) la tardor del 1920. Per primera vegada exposava la seva obra al seu país natal el desembre del 1920, a la galeria Sélection, d'André de Ridder i Paul–Gustave van Hecke, a Brussel·les (Bèlgica). Des del desembre del 1920 fins al gener del 1921, la seva obra fou inclosa com a part del grup de la Secció d'Or en una (1) exposició al Palau Electoral de Ginebra (Suïssa). Organitzada per l'artista belga Albert Daenens, i els escultors francesos Albert Gerbaud i Marcel Bourraine, l'Exposició Internacional d'Art Modern pretenia cobrir tots els nous moviments artístics internacionals. Naturalment, l'exposició fou considerada com un (1) esdeveniment molt rellevant en els circuits de l'art contemporani i resultà ser un (1) important esdeveniment per a l'establiment de contactes professionals, que comportaren una (1) exposició de la Secció d'Or a Roma (Laci, Itàlia) el 1922.[1]
Walden va organitzar una vegada més una gran exposició col·lectiva a la galeria Sturm el gener de 1921, que incloïa vint-i-quatre quadres de Donas i l'obra d'Albert Gleizes, Jaques Villon, Louis Marcoussis, Julius Evola, Sonia Delaunay i de nou l'abril de 1921 amb cinc de les seves pintures entre les obres de Chagall, Evola, Fischer, Gleizes i Klee. Walden va continuar donant suport a Donas presentant-la freqüentment a les seves exposicions i publicacions almenys fins al setembre de 1925.[1]
En una d'aquestes exposicions, l'obra de Donas segurament fou comprada per l'artista nord–americana Katherine Dreier. El gener del 1920, havia fundat la Societé Anonyme a Nova York (EUA) juntament amb Marcel Duchamp i Man Ray amb l'objectiu de familiaritzar el públic nord–americà amb les últimes novetats de l'art modern europeu.[15] La Societé Anonyme mostrà pintures i dibuixos de Donas juntament amb obres de Heinrich Campendonk, Klee, Schwitters, Johannes Molzahn i Fritz Stuckenberg a Nova York (EUA) i més tard en una (1) exposició col·lectiva itinerant per diferents ciutats dels Estats Units. Dreier continuà incloent l'obra de Donas en moltes exposicions col·lectives fins al 1940. La col·lecció de la Societé Anonyme, inclosa l'obra de Donas, ha estat donada després per Dreier a la Universitat Yale i encara es conserva a la Galeria de la Universitat Yale a New Haven (Connecticut, EUA).[1]
Mentrestant, Donas continuà treballant a París (Illa de França) fins que caigué greument malalta l'estiu del 1921. La manca d'estalvis l'obligà a deixar el seu estudi a París (Illa de França) i tornar amb els seus pares a Anvers (Flandes, Bèlgica). A Anvers (Flandes, Bèlgica), devia estar en contacte amb l'escena artística belga al voltant de Jozef Peeters, ja que participà de manera destacada amb dotze (12) dels seus últims quadres i una (1) cartera de linogravats en una (1) gran exposició a El Bardo al Sint–Jacobsmarkt d'Anvers (Flandes, Bèlgica) el gener del 1922, organitzat per Peeters en el marc del II Congrés d'Art Modern. En donar als seus quadres exposats el títol Composició amb els números romans I a VII, associà clarament la seva obra amb la de la variant belga del constructivisme internacional 'plastique pure' (neoplasticisme), i així s'allunyà encara més dels moviments de París (Illa de França).
El gener del 1922, tornà a París (Illa de França) per casar–se amb Henri Franke, un (1) estudiant de filosofia d'una (1) família belga a qui coneixia des de la seva infantesa. El febrer tornà a emmalaltir i li diagnosticaren una (1) forma d'hepatitis que feu que la parella es traslladés al suburbi de París Fontenay–aux–Roses (Alts del Sena, Illa de França), un (1) complex turístic popular entre els artistes. Allà continuà dibuixant i pintant, i la seva obra fou presentada en diverses exposicions a París (Illa de França), Düsseldorf (Rin del Nord–Wesfàlia, Alemanya) i Oslo (Noruega) els anys 1922 i 1923. Les seves pintures començaren a desenvolupar–se allunyant–se de l'abstracció geomètrica cap a un (1) estil més figuratiu. Tanmateix, a causa de la seva feble salut, Donas i Franke es traslladaren definitivament a Bèlgica el juliol del 1923. S'establiren a Ittre, un (1) petit poble del Brabant Való on ja vivia part de la família de Franke.
Tot i que la seva obra aparegué en diverses exposicions a Brussel·les (Bèlgica), Berlín (Alemanya) i París (França), no era gaire coneguda a Bèlgica i no gaudí de la fama que havia tingut durant els seus anys a París (Illa de França). Els temes de les seves obres es feren més tradicionals; pintà sobretot natures mortes i paisatges, i s'allunyà completament del cubisme i l'abstracció. L'abril del 1926, però, la galeria A La Vierge Poupine de Paul van Ostaijen i Geert Van Bruaene organitzà la primera retrospectiva a gran escala de l'obra de Marthe Donas amb setanta (70) dels seus quadres. A través de la renovació dels seus contactes en l'escena artística d'avantguarda a Bèlgica, Donas decidí tornar a traslladar–se a la ciutat de Brussel·les (Bèlgica) a principis del 1927. La seva obra fou admirada per molts dels artistes belgues, tot i que pocs coneixien el seu cubisme. Treballà a principis de la dècada del 1920 i es veié més aviat com una (1) artista emergent a Brussel·les (Bèlgica). De nou, fou la seva paleta de colors la que cridà més l'atenció i la que es considerà molt refinada. Tornar a estar dins d'aquest entorn artístic urbà i poder participar en diverses exposicions a Brussel·les (Bèlgica) i a París (França) amb el grup d'artistes L'Assault, revitalitzà la seva inspiració artística. Aquesta vegada, amb una (1) paleta més suau, tornà a agafar un (1) estil neocubista i produí una (1) gran obra l'any 1927.[1]
Aturada i segona època
El contacte renovat amb l'escena artística francesa i belga, i la seva energia artística redescoberta no duraren gaire. Desanimada, deixà de pintar completament durant vint (20) anys. A Bèlgica hi havia poca apreciació per l'art modern; a més, experimentà alguns contratemps personals. Els seus pares moriren l'un (1) després de l'altre els anys 1927 i 1929, i les dificultats financeres li feren encara més difícil la vida, i obligaren a ella i el seu marit a buscar refugi una (+1) vegada més a Ittre (Brabant Való, Bèlgica). Als quaranta-cinc (45) anys, Marthe Donas quedà embarassada i tingué la seva filla Francine el gener del 1931. Després d'haver–se traslladat uns quants anys amb el seu marit a la recerca d'ingressos, tornaren a Ittre (Brabant Való, Bèlgica) en esclatar la Segona Guerra Mundial l'any 1939. Donas estava aleshores plenament ocupada amb la casa de Chateau Bauthier i la criança de la seva filla, cosa que no resultà fàcil a la seva edat. Significativament, quan la seva filla feu setze (16) anys i fou independent, començà a pintar de nou.
Donas i Henri es traslladaren a Brussel·les (Bèlgica) el 1948. Les seves pintures d'aquella època expressaven un (1) sentit de la innocència i l'humor, la mateixa Donas ho anomenà «romàntic amb un (1) aire cubista», i fou apreciada en exposicions a les ciutats belgues de Brussel·les i Anvers. A partir del 1954, les seves pintures tornaren a ser més abstractes i finalment plenament no figuratives a partir del 1958, inspirades en la pura intuïció. Pels volts d'aquell període entrà en contacte amb el galerista holandès Maurits Bilcke, que promocionà àmpliament la seva obra als anys seixanta ('60).[1]
Des dels Estats Units també s'interessaren especialment pels seus primers treballs després que Katherine Dreier hagués donat la col·lecció de la Société Anonyme a la galeria de la Universitat Yale (New Haven, Connecticut). També a Bèlgica, l'interès es convertí en els pioners de l'abstracció de principis del segle XX. La historiadora de l'art alemanya Herta Wescher inclogué la seva obra al seu llibre sobre collages. A causa d'aquesta atenció propera cap a ella, Marthe Donas començà a compondre la seva autobiografia. En els anys següents, participà en diverses exposicions importants, entre elles Els primers artistes abstractes de Bèlgica: Tribute to the Pioneers el 1959 a Anvers (Flandes, Bèlgica), Salon de femmes peintres et sculpteurs al Musée d'Art Moderne de la Ville de París (Illa de França), una (1) visió general única de la seva obra en dues (2) sales del Palais des Beaux–Arts de Brussel·les (Bèlgica), totes dues (2) l'any 1960, i una (1) exposició dedicada a la influència d'Herwarth Walden i la seva galeria Der Sturm a la Nationalgallerie de Berlín (Alemanya) el 1961 al costat d'Archipenko, Chagall, Delaunay, Gleizes, Goncharova, Jawlenksy, Kandinsky, Klee, Kokoschka, Léger, Macke, Marc, Schwitters i Severini. El fet de ser inclosa entre aquests artistes que aleshores eren reconeguts com els importants avantguardistes del segle XX devia ser gratificant per a Donas.[16][1]
Tot i que el seu treball finalment fou reconegut internacionalment, la seva salut anava en declivi i de nou tingué problemes financers. Es veié obligada a vendre la majoria de la seva obra a Maurits i Suzanne Bilcke. Posteriorment, els Bilckes organitzaren una (1) gran exposició de Donas a la galeria Schleiper de Brussel·les (Bèlgica) l'octubre del 1961. Aquesta exposició tingué un (1) gran èxit i rebé molta atenció internacional tant per part de crítics d'art com d'altres artistes. Maurits Bilcke promogué encara més la seva obra i la feu incloure en col·leccions importants. A la dècada del 1960, la seva obra fou adquirida pel ministeri de Bèlgica, el Museu de Belles Arts de Brussel·les, la Secció Francòfona del Ministeri d'Educació i el Reial Museu de Belles Arts d'Anvers (Flandes, Bèlgica). Estava contenta que cap al final de la seva vida finalment fos reconeguda com una (1) de les grans pioneres de l'avantguarda. Marthe Donas morí el 31 de gener de 1967 en companyia del seu marit i la seva filla en una (1) residència d'avis d'Audreignies (Valònia, Bèlgica).[17][1]
Exposicions
1920: La Secció d'O, Galerie La Boétie, París, 5 març de 1920.[18][19]
2016: Donas. De Belgische avant–gardiste, Museu voor Schoone Kunsten, Gent.[20]
El Museu Marthe Donas
El Château Bauthier, la casa d'Ittre on visqué de manera intermitent en la dècada dels anys vint ('20), ha esdevingut des d'octubre de 2010 un (1) museu que porta el seu nom. Acull una cinquantena (circa 50) de pintures, dibuixos i gravats corresponents a les diverses èpoques de la trajectòria de l'artista, des dels primers dibuixos acadèmics, la descoberta del cubisme, el retorn al figuratiu, i els quadres de la postguerra, en què altre cop tornà a l'abstracte.[2]
Referències
Pauwels, Peter J. H.: Marthe Donas: a woman artist in the avant–guarde, 2015. ISBN 978-94-91819-41-4.
«Le Musée Marthe Donas» (en francès). Musée Marthe Donas.
Gubin, Éliane (històrica): Dictionnaire des femmes belges: XIXe et XXe siècles (en francès). Lannoo Uitgeverij, 2006, pàg. 208 i 209. ISBN 978-2-87386-434-7.
Boon, Kristien: Marthe Donas. [Oostkamp, Belgium]: Stichting Kunstboek, 2004. ISBN 90-5856-126-7.
Eemans, Marc: Moderne kunst in België. Hasselt: Heideland–Orbis, 1975. ISBN 90-291-5737-2.
Klymenko, Mariya: «The impact of Alexander Archipenko's art on the formation of Marthe Donas' artistic platform». The Ethnology Notebooks, 22.02.2021, pàg. 142–147.
de Jong, Leen: Katlijne Van der Stighelen: Elck zijn waerom: vrouwelijke kunstenaars in België en Nederland, 1500–1950. [S.l.]: Ludion, 1999. ISBN 90-5544-271-2.
Biron, Roger: «Tour d'Onasky» (en neerlandès). De Stijl, vol. 2, 6, abril del 1919, pàg. 65.
Donas, Marthe: «Tour d'Onasky – Nature Morte». De Stijl, abril del 1919.
Van Doesburg, Theo: «Over het zien van nieuwe kunst. Aant. bij Bijlage 11, 12 en 13» (en neerlandès). De Stijl, 1919.
Krauss, Christiane: «Theo van Doesburg et les artistes belges». Koregos.org, 14.06.2018.
Bonset, I.K.: «Cover». Mécano. 4 & 5: 1., 1924.
Biron, Roger: «Tour D'Onasky». Noi. 4: 12, gener del 1920.
Mansard Gallery (Londres): «Catalogue of exhibition of french art, 1914–1919, with preface by Arnold Bennett, Mansard Gallery, Tottenham Court RD. W., August 1919». Bibliothèque de l'Institut National d'Histoire de l'Art, collections Jacques Doucet.
Herbert, Robert: The Société anonyme and the Dreier bequest at Yale University: a catalogue raisonné. New Haven: Published for the Yale University Art Gallery by Yale University Press, 1984. ISBN 0-300-03040-1.
Wescher, Herta: La historia del collage: del cubismo a la actualidad. Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 1976. ISBN 84-252-0657-X.
Eemans, Marc: Biografisch woordenboek der Belgische kunstenaars van 1830 tot 1970 (en neerlandès). Brussel, België: Arto, 1979.
Van Doesburg, Theo: De Stijl, 3, 5, March 1920, pàg. 47–48.
De Telegraaf, 25.03.1920, pàg. 8.
De Geest, Joost: Marthe Donas, au cœur de l'avant–garde (en francès), 2016.
Bibliografia
Faxedas, Maria Lluïsa: Brac – Barcelona Research Art Creation, 1, 1, 2013, pàg. 27–61. DOI: 10.4471/brac.2013.02.
Hildebrandt, Hans: Die Frau als Künstlerin (en alemany). R. Mosse, 1928.
Pauwels, Peter: «'Votre lettre m'a bien interessée': Marthe "Tour" Donas and the Belgian Art Scene around 1920». A: Inga Rossi–Schrimpf. 14/18 – Rupture or Continuity: Belgian Art around World War I. Leuven University Press, 2018. ISBN 978-94-6270-136-6.
Piron, Paul–L.: De Belgische beeldende kunstenaars uit de 19de en 20ste eeuw (en neerlandès). 1. Brussels: Art in Belgium, 1999. ISBN 90-76676-01-1. OCLC 48876166.
Tuijn, Marguerite: C'est donc partout la même chose: Marthe Donas explore le monde de l'art anglais pour Théo van Doesburg (en francès). Ittre: Musée Marthe Donas, 2015. ISBN 978-2-9601631-0-0.
Enllaços externs
Portret van Marthe Donas
Invitació a l'exposició de la Secció d'Or a la Galeria La Boëtie de París (Illa de França), el 5 de març de 1920
Still Life with Bottle and Cup (1917) at the Yale University Art Gallery (catalog number 1941.429)
Marthe Gabrielle Donas
El passat dimecres 26 d'octubre de 2022 es commemorà el cent quaranta-quatrè aniversari del naixement de José Moscardó e Ituarte (Madrid, Madrid, Espanya, 26 d'octubre de 1878 — ibídem, 12 d'abril de 1956), qui fou un (1) militar espanyol. S'uní al cop d'estat del 1936 contra el govern de la Segona República que conduiria a la Guerra Civil.[1] Des de Toledo (Castella–la Manxa), on era director de l'Escola d'Educació Física, protagonitzà la captura i defensa de l'Alcàsser. Com a reconeixement, Franco el nomenà general i acabada la guerra li concedí diversos càrrecs militars i civils, com per exemple el nomenament com a comte de l'Alcázar de Toledo. Fou cap de la Casa Militar del Cap d'Estat (1939), cap de milícies de Falange Española Tradicionalista y de las JONS (1941), capità general de regions militars d'Andalusia i Catalunya i president del Comitè Olímpic Espanyol (1941–1956).
Referències
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: José Moscardó e Ituarte.
El general Moscardó presenciando un (1) partido de pelota en el frontón de Gros de San Sebastián (España) en 1941.
José Moscardó e Ituarte
El passat dimecres 26 d'octubre de 2022 es commemorà el cent seixantè aniversari del naixement d'Hilma af Klint (Solna, comtat d'Estocolm, Suècia, 26 d'octubre de 1862 — Danderyd, comtat d'Estocolm, Suècia, 21 d'octubre de 1944), qui fou la primera artista a pintar art abstracte, trencant amb el llenguatge figuratiu almenys cinc (5) anys abans que altres artistes que se n'atorguessin el mèrit.[1][2]—«»–
Les seves pintures es consideren entre les primeres obres abstractes conegudes en la història de l'art occidental. Una (1) part considerable de la seva obra és anterior a les primeres composicions purament abstractes de Kandinsky, Malèvitx i Mondrian.[1][3][4][5]
Carrera artística i indagació espiritual
Es formà a l'Escola Tècnica Artística (Tekniska Skolan, avui Konstfack) i a l'Acadèmia de Belles Arts (Konstakademien) d'Estocolm, i aviat esdevingué una (1) gran pintora, respectada per la qualitat dels seus retrats i paisatges, que exposava la seva obra habitualment, tant a Suècia com en diverses ciutats d'Europa; així, doncs, es pogué guanyar la vida amb la seva feina des del 1887, però mantingué el que ella anomenava «la gran obra», la seva veritable indagació pictòrica i metafísica, com una (1) activitat relativament privada.[6][2]
Durant els seus estudis conegué la paisatgista Anna Cassel, que la introduiria en el grup de Les Cinc (De Fem), format per dones artistes interessades en l'espiritualitat —que creien en la importància d'intentar contactar amb els anomenats «Alts Mestres», sovint mitjançant sessions d'espiritualitat—, i en el si del qual s'interessà en una (1) pintura no figurativa, experimentant en la pintura i l'escriptura automàtiques, amb l'objectiu de transmetre idees espirituals i metafísiques.
En aquells anys, Af Klint s'incorporà al cercle espiritual de la Societat Edelweiss, assistí a conferències dels teòsofs Annie Besant i Rudolf Steiner, i s'interessà pels escrits d'Helena Blavatski i la seva teosofia,[7] que també influïren en el seu interès per l'abstracció i el simbolisme en la pintura. El 1904 s'uní a la Societat Teosòfica i després formà part de la Societat Antroposòfica, fundada per Steiner el 1913.[2]
Les primeres obres no figuratives d'Af Klint són les que s'apleguen en el conjunt conegut com Les pintures per al Temple, que aspirava a instal·lar en un (1) temple construït en espiral, tot i que aquest projecte mai no arribà a culminar. Elaborades entre els anys 1906 i 1915, aquestes obres responen a un (1) intent per articular una (1) visió mística de la realitat i, estilísticament, són un (1) esforç per explorar nous enfocaments de la forma, la composició i el color, i una (1) clara experimentació en el que després s'anomenaria pintura abstracta.[8] Partint d'una (1) dimensió espiritual de l'existència, Af Klint volgué indagar per la via teosòfica —l'exploració espiritual que tenia a l'abast en la seva època— el que hi ha més enllà del que és visible, i dissoldre els límits del que anomenem realitat.[5] La seva sòlida formació científica la feia coneixedora de la radioactivitat, les ones de ràdio o les partícules atòmiques, per exemple, presents en la realitat i, en canvi, invisibles a l'ull humà. I volgué comprendre i plasmar amb la geometria, l'art i el color, una (1) realitat que no pot assolir el cervell humà només amb els sentits.[8][6]
En el conjunt de la seva obra, que arriba a tenir mil tres-centes (1.300) peces, Hilma af Klint mantingué ocultes les seves pintures abstractes i les exposà —privadament, en cercles afins— en molt poques ocasions. En el seu testament demanava que no es mostressin fins passats vint (20) anys de la seva mort, convençuda que el món no estava preparat per comprendre aquesta nova forma d'art, segons que mostren les anotacions en els més de cent (>100) quaderns que recullen les seves reflexions i documenten la seva creació.[8][2] El seu nebot, que n'era l'hereu, i la seva família, tampoc no fou conscient de la importància d'aquesta pintora, fins passats els anys.[1]
El 1970 una (1) part de les seves pintures foren cedides al Museu d'Art Modern d'Estocolm (Suècia), el Moderna Museet, que les gestiona juntament amb la Fundació que porta el seu nom.[5][2]
Exposicionsː una (1) selecció
L'obra abstracta de Hilma af Klint es mostrà per primera vegada a l'exposició «The Spiritual in Art, Abstract Painting 1890–1985», organitzada per Maurice Tuchman a Los Angeles (Califòrnia, EUA) l'any 1986; seria el punt de partida del seu reconeixement internacional.
L'any 2018 l'exposició del Museu Solomon R. Guggenheim, «Hilma Af Klint: Paintings for the Future», fou la més visitada en els seixanta (60) anys d'història del museu, amb més de sis-cents mil (>600.000) visitants.[8][9][2][10]
1986: «The Spiritual in Art: Abstract Painting 1890–1985», Los Angeles County Museum of Art, Los Angeles, 1986.[11] Museum of Contemporary Art, Chicago, 1987; Gemeentemuseum Den Haag, Països Baixos, 1987.
1988–1989: «Hilma af Klint imatges secretes», Nordic Art Association, Sveaborg Helsinki Finland.
1989–1991: «Pintora oculta i pionera abstracta», Moderna museet, Estocolm.
1991–1992: «Okkultismus und abstraction, Die Malerin Hilma af Klint», Albertina, Wien. Kunsthaus Graz, Àustria; Modern Museum Passau, Alemanya.
1999–2000: «Målningarna till templet» (Les pintures del temple), Liljevalchs konsthall, Estocolm.
2005–2006: «3 x Abstraction: New Methods of Drawing», exposició col·lectiva d'Hilma af Klint, l'expressionista abstracta minimalista Agnes Martin i la dibuixanta abstracta Emma Kunz. The Drawing Center, New York; Santa Monica Museum of Art; Irish Museum of Modern Art, Dublín.
2006: «An Atom in the Universe», Camden Arts Centre, Londres.
2007–2008: «The Alpine Cathedral and The City–Crown, Josiah McElheny». Moderna Muséet, Estocolm.
2008: «The Message. The Medium as artist – Das Medium als Künstler», Bochum, Alemanya.
2008: «Traces du Sacré», Centre Georges Pompidou, París.
2008: «Hilma af Klint – Une modernité rélévée», Centre Culturel Suédois, París.
2008–2009: «Traces du Sacré», Haus der Kunst, Munic.
2010: «De geheime schilderijen van Hilma af Klint», Museum voor Moderne Kunst, Arnhem.
Exposició del 2018 al Guggenheim 2013–2014: «Hilma af Klint, a Pioneer of Abstraction», Moderna Museet, Estocolm; Hamburger Bahnhof – Museum für Gegenwart, Berlín; Museo Picasso, Màlaga.
2015: Treballs al Pavelló Central de la LV Biennal de Venècia.
2016: «Painting the Unseen», Serpentine Gallery, Londres.
2016: «The Keeper», New Museum of Contemporary Art, New York 20.07 – 02.10 2016.[12]
2017: «Au–delà des étoiles – Le paysage mystique», Musée d'Orsay, París. 14.03 – 25.06 2017.[13]
2017: «Jardin infini. De Giverny à l'Amazonie», Centre Pompidou, Metz. 18.03 – 28.08 2017.[14]
2018: «Hilma af Klint: Paintings for the Future», Salomon R. Guggenheinm Museum. 12.10.2018 – 23.4.2019.
2021: «Hilma af Klint: The Secret Paintings», Art Gallery of New South Wales, City Gallery Wellington 2021, 2022.
Reconeixement i llegat
Un (1) llargmetratge documental de la directora alemanya Halina Dyrschka, titulat Beyond the Visible – Hilma of Clint (Més enllà del visible – Hilma af Klint, 2019), es proposa corregir aquest oblit; i no tan sols resseguir la biografia de l'artista, sinó també «investigar el paper atorgat a les dones en la història de l'art i revelar com i per què se li negà escandalosamente a Hilma af Klint l'estatus de pionera de l'art modern».[15]
La seva obra es presenta al curtmetratge Point and Line to Plane (2020), de Sofia Bohdanowicz. Inclou l'exposició del 2018 del Museu Solomon R. Guggenheim «Hilma Af Klint: Paintings for the Future», que es veu a mitja instal·lació.[16]
Referències
Vicente, Álex: «La mujer que inventó la abstracción» (en castellà). El País [Madrid], 03.03.2013. ISSN: 1134-6582.
«About Hilma af Klint» (en anglès). Hilma af Klint Foundation.
«La artista que creó la abstracción». La Vanguardia, 21 de març de 2016.
«The first abstract artist? (And it's not Kandinsky)». Tate Modern, Julia Voss, 22 de maig de 2015.
«Mujeres Pintoras: Hilma af Klint, pionera de la abstracción». Trianarts, 29.10.2013.
Varela, Miriam: «Hilma af Klint: cuando la ciencia y la mística se convirtieron en abstracción» (en castellà). Elemmental, 07.05.2021.
(anglès) «Theosophy and the Society in the Public Eye».
«Hilma af Klint: Paintings for the Future» (en anglès). Solomon R. Guggenheim Foundation, 2018.
Smith, Roberta: «‘Hilma Who?’ No More» (en anglès). The New York Times, 11.10.2018. ISSN: 0362-4331.
Rees, Lucy: «See the Guggenheim Museum's Most Popular Show Ever» (en anglès). Galerie, 19.04.2019.
«Art view; How the spiritual infused the abstract» – New York Times, Publicat el 21 desembre 1986.
(francès) «Au–delà des étoiles – Le paysage mystique», Musée d'Orsay. Arxivat 2017.03.29 a Wayback Machine.
(francès) «Jardin infini. De Giverny à l'Amazonie», Centre Pompidou Metz. Arxivat 2017.02.05 a Wayback Machine.
King, John Paul: «New doc ‘Hilma af Klint’ reclaims female artist’s place in history» (en anglès). Butlletí Washington Blade, 04.02.2020.
«Cinema Scope | TIFF 2020: Point and Line to Plane (Sofia Bohdanowicz, Canada)», 12.08.2021. Arxivat de l'original el 2021.08.12.
Enllaços externs
(suec) Fundació Hilma af Klint.
Galeria
Photograph of the Swedish painter Hilma af Klint (1862–1944) at her art studio on Hamngatan in Stockholm.
Forwards, Parcifal Series, Group 2, Section 4: The Convolute of the Physical Plane (1916), d'Af Klint
Autoretrat
Exposició del 2018 al Guggenheim
Chaos – núm. 2, 1906.
The seven pointed star, núm. 2, 1908.
Evolution, núm. 13, Group VI, 1908.
Altarpiece, núm. 1, Group X, 1915.
Altarpiece, núm. 2, Group X, 1915.
The Dove, núm. 25, No. 1, Group IX/UW, 1915.
The Swan, núm. 1, Group IX/SUW, 1915.
The Swan, núm. 7, Group IX/SUW, 1915.
The Swan, núm. 9, Group IX/SUW, 1915.
The Swan, núm. 10, Group IX/SUW, 1915.
The Swan, núm. 12, Group IX/SUW, 1915.
The Swan, núm. 16, Group IX/SUW, 1915.
The Swan, núm. 18, Group IX/SUW, 1915.
Quadern, 2–11, juliol del 1919.
Buddha's Standpoint in the Earthly Life, núm. 3a, Series XI, 1920.
Hilma af Klint
El passat dimecres 26 d'octubre de 2022 es commemorà el cinc-cents trenta-unè aniversari del naixement de Zhengde (xinès: 正德) (Pequín, Xina, el 26 d'octubre de 1491 — ibídem, 19 d'abril de 1521), qui fou l'onzè emperador de la dinastia Ming a la Xina. Ocupà el tron des del 1505 fins al 1521. El seu regnat s'ha definit com una (1) època de caos i d'un (1) comportament insòlit.[1]
Biografia
Zhu Houzhao (xinès: 朱厚照) nasqué a Pequín (Xina) el 26 d'octubre de 1491, fill gran de l'emperador Hongzhi. Escollí el nom de Zhengde per al seu regnat, i com a nom pòstum o de temple el de Wuzong (武宗).[2][3]
Fou un (1) estudiant brillant,[2] educat en principis confucians, però també fou un (1) gran seguidor del budisme, motiu que el feu construir molts temples arreu del país.[3]
Amb només catorze (14) anys es casà i adoptà més de cent (>100) fills als quals atorgà títols i propietats.[3]
Morí el 19 d'abril de 1521 i està enterrat a la tomba Kangling amb l'emperadriu Xia (morta el 1535).[4]
Estil de vida i de govern
Molts ministres col·laboradors del seu pare, l'emperador Hongzhi, tenien l'expectativa que Zhu Houzhao seria un (1) emperador benevolent, respectuós i brillant com el seu pare però no s'acompliren aquestes previsions.[2]
Des dels primers anys l'emperador es negà a dedicar–se a l'art de governar. En lloc d'això, es delectava a viatjar d'incògnit per tot el país i passar el temps aprenent idiomes exòtics. Arribà a dominar el tibetà, el mongol i el jurtxet, i lliurà títols en aquests idiomes. Centenars de funcionaris que criticaren el seu comportament excèntric foren torturats, assassinats o degradats.[5] Les seves accions es consideraven imprudents, estúpides o sense sentit, i en molts casos demostrava una (1) clara manca de responsabilitat.
La seva vida personal era poc honorable, amb freqüents visites a prostíbuls i fins i tot creà palaus denominats «Bao Fang 豹房», fora de la Ciutat Prohibida amb animals exòtics com tigres i lleopards i també dones per la seva diversió.
Molt sovint sortia a viure a fora de la Ciutat Prohibida o feia viatges de plaer i un (1) cop tornava a palau no volia rebre els seus ministres i tractar els temes del govern.[2] Organitzava «caceres» de noies joves pels carrers de Pequín (Xina) i feia desfilades de prostitutes en el seu palau.[4]
El poder dels eunucs: Liu Jin
Delegà el poder a funcionaris eunucs i a consellers militars.[4] Especialment deposità la confiança en un (1) grup de vuit (8) eunucs, els «Vuit tigres – ba hu 八虎"», on el més importants era Liu Jin, amb molt poder i control sobre tots els assumptes polítics[3] que materialitzà a partir del 1506 amb la destitució de molts funcionaris no eunucs.[1]
Augmentaren les diferències entre el nord (governs dominats pels eunucs) i el sud sense representació en els òrgans de poder. La corrupció cresqué, els impostos arrasaren la població[5] i les rebel·lions foren freqüents.[5]
El 1510 l'emperador ordenà l'execució de Liu Jin, enriquit amb joies, plata i or.[5]
Les rebel·lions dels prínceps
A finals del seu mandat hagué de lluitar contra els problemes interns de la casa imperial dels Zhou, especialment les rebel·lions dels prínceps Anhua (1510) i Ning (1519).[1]
La relació amb els portuguesos
Els primers contactes directes importants d'europeus amb la Xina es produí durant el regnat de Zhengde, especialment amb els portuguesos que ja tenien la capital del «Estado da India» a Goa.[1] Les relacions amb els portuguesos passaren per una (1) primera etapa conflictiva a partir de la invasió el 1511 de Malaca (Malàisia) per part dels portuguesos, port que els xinesos utilitzaven pel seu comerç i que de fet el Sultanat de Malaca era tractat pels xinesos com un (1) estat tributari dels Ming.
L'any 1517, arribà a la Xina la primera ambaixada portuguesa oficial. Les autoritats locals xineses la miraven amb un (1) recel considerable; però tot i així s'establiren els primers contactes i l'any 1520 l'ambaixada fou enviada a Pequín (Xina).[6]
Referències
Duteil, Jean–Pierre: La Dynasty des Ming (en francès). París: Ellipses, 2016. ISBN 97823450-011991.
«Zhengde Emperor of Ming Dynasty» (en anglès), 30.05.2012.
Theobald, Ulrich: «Persons in Chinese History. Ming Wuzong» (en anglès), 17.01.2014.
«Zhu Houzhao – the Zhengde Emperor» (en anglès).
«Zhengde. Emperor of Ming Dynasty» (en anglès), 04.07.2008. Arxivat de l'original el 2021.01.15.
Folch, Dolors: «The european discovery of China» (en anglès). FutureLearn. Universitat Pompeu Fabra, 2017, març del 2017.
Portrait of Emperor Wuzong of Ming Dynasty China
Zhu Houzhao (Zhengde)
El passat dimecres 26 d'octubre de 2022 es commemorà el noranta-novè aniversari del naixement de Joan Oró i Florensa (La Bordeta, Lleida, Segrià, Catalunya, 26 d'octubre de 1923 — Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 2 de setembre de 2004), qui fou un (1) bioquímic català, els estudis del qual han estat claus per entendre l'origen de la vida a la Terra.[1]
Biografia
Joan Oró nasqué a la Bordeta, Lleida (Segrià).[2] Fill d'una (1) família de flequers de Lleida (Segrià), des de petit es mostrà interessat pel paper de la humanitat a l'Univers. Es llicencià en ciències químiques a la Universitat de Barcelona (Barcelonès) el 1947. L'any 1952 emigrà als Estats Units i el 1956 es doctorà en bioquímica al Baylor College of Medicine de Houston (Texas). L'any 1955 ingressà a la Universitat de Houston (Texas), i el 1963 en fou nomenat catedràtic. La seva tesi doctoral estudiava el metabolisme de l'àcid fòrmic en els teixits animals. També feu importants estudis sobre els compostos orgànics existents en sediments terrestres, meteorits i mostres de la Lluna.
A partir del 1963 col·laborà en diversos projectes d'investigació espacial de la NASA, com el projecte Apollo per a l'anàlisi de les roques i altres mostres de material de la Lluna, i el programa Viking per al desenvolupament d'un (1) instrument per a l'anàlisi molecular de l'atmosfera i la matèria de la superfície del planeta Mart. Aplicant els seus coneixements de química i bioquímica, pogué explicar els resultats d'anàlisi de mostres marcianes que s'havien interpretat prèviament com a resultat de l'acció d'éssers vius. Participà també com a membre de la Junta Espacial de l'Acadèmia Nacional de Ciències, que assessora el Govern dels EUA sobre els projectes d'exploració espacials. Aquests projectes inclouen entre d'altres, l'estació internacional en òrbita terrestre, i el viatge tripulat al planeta Mart.
Tornà a Catalunya l'any 1980 per col·laborar en els nous plans de desenvolupament energètic i l'estudi de fonts alternatives d'energia. Fou diputat de CiU per Lleida al Parlament de Catalunya (1980–1981) i assessor en temes científics del president de la Generalitat. Les condicions que el país li oferia no li permetien fer una (1) recerca de qualitat i tornà a Houston (Texas, EUA), fins a la jubilació, el 1994. Morí a Barcelona (Barcelonès) el 2 de setembre de 2004. Incinerat al cementiri de Montjuïc (Barcelona, Barcelonès), les cendres foren portades al cementiri de Lleida (Segrià), mentre que les restes de la seva esposa reposen al cementiri de les Borges Blanques (Garrigues).
Orígens de la vida
Una (1) de les seves contribucions més importants fou el 1959, quan aconseguí sintetitzar adenina, un (1) component dels àcids nucleics, molècules transmissores de l'herència biològica, a partir d'àcid cianhídric i amoníac en una (1) solució aquosa.[3] Aquest experiment, juntament amb el de la síntesi d'aminoàcids dut a terme el 1953 en l'experiment de Miller i Urey, marcaren el naixement d'una (1) nova especialitat: la química prebiòtica, és a dir, la síntesi de compostos orgànics a partir dels inorgànics.
Origen cometari de les molècules prebiòtiques
També fou el primer científic a apuntar als cometes com a portadors de molècules orgàniques a la nostra biosfera primerenca. Aquesta conjectura, formulada el 1961, actualment és àmpliament acceptada. Els cometes són rics en carboni i aigua, de manera que porten molècules precursores basades en carboni com els aminoàcids.«»–
Publicacions
Joan Oró és autor o coautor d'un (1) gran nombre de publicacions científiques:
més de trenta (>30) capítols de llibres i monografies sobre l'origen de la vida, l'exploració de l'espai, etc.
uns tres-cents cinquanta (circa 350) articles en revistes científiques.
A més, al seu laboratori s'hi dugueren a terme prop de cinquanta (circa 50) tesis doctorals.
Premis
Medalla Oparin (Berkeley, 1986).
Doctor honoris causa per la Universitat de Lleida (1999).
Premiat amb el títol de marquès d'Oró per Reial Decret 819–32003 de 23 de juny de 2004.
Llegat
Premi Joan Oró a la divulgació científica de l'Associació Catalana de Comunicació Científica.[4]
Correus li dedicà un (1) segell el 2008.[5]
L'asteroide 25472, descobert per Jaume Nomen des de l'Observatori de l'Ametlla de Mar (Baix Ebre), rebé el nom de (25472) Joanoro en el seu honor.
El principal telescopi de l'Observatori Astronòmic del Montsec (Sant Esteve de la Sarga, Pallars Jussà) porta el nom de telescopi Joan Oró.[6]
A Lleida (Segrià), un (1) institut d'educació secundària duu el seu nom.
A Martorell (Baix Llobregat), un (1) institut d'educació secundària duu el seu nom.
El 9 d'octubre 2018, el Consell Plenari del Districte de Les Corts de Barcelona (Barcelonès) aprova la col·locació d'una (1) placa a la façana de l'edifici on visqué Joan Oró a Barcelona (Barcelonès).[7]
Altres
Joan Oró fou responsable de la creació de nombroses institucions i associacions:
Institut de Biologia Fonamental a la Universitat Autònoma de Barcelona (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 1971);
Institut de Biofísica i Neurobiologia «Flor de Maig» (1975);
Centre d'Estudis Avançats de Blanes (Selva, 1985);
Fundació Agrícola Catalana (1980);
Associació d'Amics de Gaspar de Portolà (1980);
Comissió Interdepartamental per a la Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT);
Programa d'Estudis Catalans Gaspar de Portolà a la Universitat de Califòrnia, Berkeley (EUA, 1987);
Institute of Hispanic Culture (Houston, Texas, EUA, 1965);
Observatori i Parc Astronòmic del Montsec (Sant Esteve de la Sarga, Pallars Jussà, 2009).
Referències
«Joan Oró». Web. Generalitat de Catalunya, 2012.
PAIROLÍ, Miquel: Joan Oró. Edicions La Campana. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 1996, pàg. 10. ISBN 9788489570092.
Oró J, Kimball AP: «Synthesis of purines under possible primitive earth conditions. I. Adenine from hydrogen cyanide». Archives of biochemistry and biophysics, 94, agost del 1961, pàg. 217–227. DOI: 10.1016/0003-9861(61)90033-9. PMID: 13731263.
«VIII edició del Premi Joan Oró a la divulgació de la recerca científica». Arxivat de l'original el 2011.12.01.
«Zenobia Camprubí, María Lejárraga, Carmen Martín Gaite y Joan Oró, protagonistas de la serie 'Personajes' de la filatelia española» (en castellà).
«El Plenari aprova la proposta de cortsencs i cortsenca d'honor del 2018».
Enllaços externs
Professor Joan Oró (1923–2004) (anglès).
Fundació Joan Oró. https://www.fundaciojoanoro.com.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joan Oró i Florensa.
Joan Oró en una (1) conferència
Escut del marquès d'Oró
Joan Oró rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya de mans del president Pasqual Maragall (2004).
Telescopi Joan Oró, a l'Observatori Astronòmic del Montsec (Sant Esteve de la Sarga, Pallars Jussà)
Joan Oró i Florensa
El passat dimecres 26 d'octubre de 2022 es commemorà el cent cinquè aniversari del naixement de Maria Escrihuela i Giró (Badalona, Barcelonès, Catalunya, 26 d'octubre de 1917 — ibídem, 29 de maig de 2017), qui fou una (1) poetessa i locutora de ràdio catalana, que debutà a Ràdio Badalona EAJ 39, i fou també la primera locutora de Ràdio Andorra el 1940.[1][2]
Biografia
Filla d'una (1) família de menestrals, el seu pare era pintor industrial i la seva mare, mestressa de casa. Estudià francès, mecanografia i corredoria de llibres, a més de rebre educació musical aprenent a tocar el piano.[3]
El 1939 va entrar a treballar a Ràdio Badalona EAJ-39 —més tard Ràdio Miramar de Badalona— de forma casual, perquè va ser convidada a recitar un poema en un programa per part pel propietari de l'emissora, Joan Vidal i Prat, i en acabat li va demanar de treballar-hi com a locutora, fent parella de Joaquim Compte.[4] L'any 1940, a través d'Estanislau Puiggròs i Comas, accionista de Ràdio Badalona, va esdevenir la primera locutora de Ràdio Andorra, on va treballar breument, però formant la següent locutora, Victòria Zorzano.[5][3]
Retornada a Badalona (Barcelonès), el 1941 deixà la ràdio quan es casà amb el músic Joan Pich, a qui conegué precisament per la seva feina, i fou substituïda per Maria Costa.[4] Després de la seva retirada, s'aficionà al teatre i conreà força la poesia; alguns dels seus versos foren musicats pel seu marit i plegats oferiren diversos recitals a Badalona (Barcelonès), i esdevingueren una (1) parella reconeguda als cercles culturals.[3] També col·laborà amb la Revista de Badalona.[6]
El poeta mossèn Pere Ribot i Sunyer de Riells del Montseny (Selva) digué d'ella: «...En na Maria Escrihuela hi ha una (1) ànima sensitiva, la poeta hi és i ben endins; els seus poemes tenen el regust, gràcies a Déu, de l'ànima d'en Maragall i d'en Segarra, en Verdaguer de vós diria que l'heu enamorat, perquè aneu directament a les coses com en Rilke anava directament a les flors, al misteri i la gràcia de les flors».
Morí a Badalona (Barcelonès) el 29 de maig de 2017.[7]
Obres
Llistat de cançons amb lletra d'Escrihuela, musicades pel mestre Pich:[8]
Canço de bressol (1942);
Nocturn mariner (1946);
Cercles màgics (1976);
La vela blanca (1981);
Mar endins hi ha una cançó (1976).
Referències
Printz, Jean–Marc: «Maria Escrihuela» (en francès). Aquí Ràdio Andorra.
«Esquela mortuòria». La Vanguardia, 31.05.2017.
«Mor als 99 anys Maria Escrihuela, una veu pionera de Radio Andorra». Diari d'Andorra, 31.05.2017.
Anton, Maria–Lluïsa; Juliana, Enric. 50 anys de Ràdio a Badalona. Badalona: Museu de Badalona, 1984, pàg. 91, 102.
«Chronologie par années» (en francès). Aquí Radio Andorra – Histoire de Radio Andorre.
Alsina Valls, Salvador «Més de mig segle a les planes de Revista de Badalona». Carrer dels Arbres, 3a època, núm. 8, 1997, pàg. 57–58.
«Fallece a los 99 años Maria Escrihuela» (en castellà). Guía de la Radio, 31.05.2017.
Abras, Margarida; Carreras, Montserrat «El mestre Pich Santasusana (1911–1999)». Carrer dels Arbres, tercera època, núm. 10, 1999, pàg. 80–81.
Bibliografia
Les locutores de ràdio a Catalunya, 1924–1939. Autora: Sílvia Espinosa i Mirabet. UAB. Juliol del 2008.
Dones de ràdio, les primeres locutores de Catalunya Arxivat 2016.03.03 a Wayback Machine. Autora: Sílvia Espinosa. Editorial: Albertí editor, SL, 2014, ISBN 978-84-7246-100-0.
Fotografia de la poetessa i locutora badalonina Maria Escrihuela i Giró al dia del seu norantè aniversari
Maria Escrihuela i Giró
El passat dimarts 25 d'octubre de 2022 es commemorà el cent vint-i-dosè aniversari del naixement de Funmilayo Ransome–Kuti[1] (Abeokuta, Nigèria, 25 d'octubre de 1900 — Lagos, Nigèria,13 d'abril de 1978), qui fou una (1) destacada activista feminista i lluità pel dret de vot de les dones en el marc de les lluites per la independència. També fou una (1) de les líders que emprengué moltes batalles contra el govern colonial i les seves imposicions de contribucions opressives per a les dones. Una (1) de les conseqüències d'aquestes batalles culminà amb l'abdicació del rei d'Abeokuta, el 1948.
Besneta d'una (1) dona raptada com a esclava (Sarah Taiwo), estudià a Anglaterra (Regne Unit) i, quan en tornà, treballà com a mestra de primària, fent un (1) èmfasi especial en el dret a l'educació de les nenes. A casa seva, educà els seus fills i filles en la igualtat; ensenyava les tasques domèstiques tant a les nenes com als nens, i aquests aprengueren a cuinar i netejar la casa. A la dècada del 1950, fundà la Unió de Dones Nigerianes. L'any 1974, un (1) dels seus fills (Fela Ransome-Kuti) convertí l'antiga casa familiar en el centre musical i artístic més representatiu del moviment contestatari nigerià, i li donà el nom de «República de Kalakuta».
El 18 de febrer del 1977, l'exèrcit nigerià irrompé a casa seva de manera violenta; acusà la família de ser un (1) focus de subversió. Malgrat tota la seva contribució a la independència del seu país, aquell dia llençaren una (1) ja anciana Funmilayo per la finestra, i a causa de les greus ferides morí uns mesos més tard. Finalment, un (1) altre dels seus fills (Olikoye Ransome–Kuti), professor i metge pediatre, fou nomenat ministre de Sanitat (1985–1999).
Referències
La informació està treta de l'Institut Català de les Dones http://www20.gencat.cat/docs/icdones/02%20Serveis/Arxiu%20docs/pub_calendari2011.pdf; amb autorització per usar–lo sota GFDL.
Enllaços externs
Biografia de Funmilayo Ransome–Kuti. Arxivat 2007.12.10 a Wayback Machine.
Fotografia retrat de Funmilayo Ransome–Kuti, als setanta (70) anys.
Funmilayo Ransome–Kuti
El passat dimarts 24 d'octubre de 2022 es commemorà el cent trenta-sisè aniversari del naixement d'Eleuterio Quintanilla Prieto (Gijón, Astúries, Espanya, 24 d'octubre de 1886 — Bordeus, Gironda, Nova Aquitània, França, 18 de gener de 1966), qui fou un (1) anarquista i pedagog asturià, deixeble de Francesc Ferrer i Guàrdia.
Biografia
Pertanyia a una (1) família nombrosa d'un (1) conserge del mercat d'hortalisses. Als tretze (13) anys començà a treballar com a aprenent de xocolater i freqüentà l'Ateneu Obrer de Gijón (Astúries), on aprengué esperanto i acabaria impaertint classes de matemàtiques i de francès. El 1901 fundà la revista Tiempos Modernos i el 1903 conegué Ricardo Mella Cea, amb qui fundà el 1904 la revista Tribuna Libre.
Començà la seva relació amb el moviment llibertari en el periòdic Solidaridad Obrera el 1909 i fundà un (1) any més tard amb Ricardo Mella Cea Acción Libertaria, alhora que participava en el Primer Congrés de la CNT en representació de les societats obreres asturianes. Quan tornà a Gijón (Astúries) fou durament maltractat per la policia.
A Gijón (Astúries), fundà una (1) escola neutra que tingue com a deixebles a José Luis García Rúa i a Rafael Álvarez Palomo, i en la que hi col·laboraria Avelino González Mallada. El 1910 representà als obrers en vaga en una (1) polèmica pública al saló del consistori de Gijón (Astúries), sent el seu oponent l'enginyer Orueta, que representava a la patronal. El 1911 es creà la CNT, en la qual ingressaren els anarcosindicalistes de Gijón i La Felguera (Astúries). En esclatar la Primera Guerra Mundial, Quintanilla i Mella es declararen aliadòfils, en la línia de Piotr Kropotkin i J. Grave, i s'enfrontaren a la posició oficial de la CNT, neutral, la qual cosa portà Anselmo Lorenzo, el 1914 a distanciar–se d'Acción Libertaria. Tot i això, participà en l'organització de la vaga general del 1917 i en el Congrés de la CNT de 1919 advocà per la unitat d'acció amb la UGT.
Durant la dictadura de Primo de Rivera es dedicà a l'ensenyament i deixà la lluita sindical directa, encara que participà en alguns mítings i mantingué una (1) important influència entre els minaires asturians. Participà en la maçoneria a través de la lògia Jovellanos número 337 de Gijón (Astúries) fins al 1933 quan se'l donà de baixa per falta d'assistència i pagament de les quotes. El 1934 es mostrà partidari de l'Aliança Obrera.
Des del 1937 pertangué al grup Orto de la FAI, amb el que deixa les seves activitats en la maçoneria. Durant la Guerra Civil Espanyola treballà en abastaments, i el 1937 li confiaren la custòdia del Tresor Artístic d'Astúries i Santander (Cantàbria) pel seu trasllat a França. Segundo Blanco el nomenà president del Consell Nacional de la Infància Evacuada. Després de la caiguda d'Astúries es traslladà a Barcelona (Barcelonès, Catalunya). El 1938 assistí com a conseller tècnic en la Conferència de Treball de Ginebra (Suïssa). El 1939 sortí a l'exili al capdavant d'una (1) colònia infantil. Durant l'ocupació alemanya a França fou enviat a una (1) Companyia de Treballadors Estrangers de Roanne (Loira, Alvèrnia–Roine–Alps, França). Morí el 1966 d'una (1) hemorràgia cerebral.
En l'actualitat, un (1) carrer porta el seu nom a la seva ciutat natal.
Enllaços externs
Anarquistes francmaçons a Astúries. Arxivat 2006.06.24 a Wayback Machine.
Eleuterio Quintanilla, el abuelo de la «Comuna» de Asturias a kaosenlared.net.
Fotografia retrat d'Eleuterio Quintanilla Prieto
El passat dimarts 26 d'octubre de 2022 es commemorà el dos-cents onzè aniversari del naixement d'Évariste Galois (Bourg–la–Reine, Alts del Sena, Illa de França, França, 25 d'octubre de 1811 — París, Illa de França, França, 31 de maig de 1832), qui fou un (1) matemàtic francès.
Mentre encara era un (1) adolescent, fou capaç de determinar la condició necessària i suficient perquè un (1) polinomi pogués ser resolt per radicals, i trobà la solució d'un (1) problema que havia romàs insoluble molts anys. El seu treball oferí les bases fonamentals per a la teoria que porta el seu nom, una (1) branca principal de l'àlgebra abstracta. Fou el primer a utilitzar el terme grup en un (1) context matemàtic.
Biografia
Galois nasqué a Bourg–la–Reine (Alts del Sena, Illa de França), una (1) comuna als encontorns de París. El pare era Nicholas–Gabriel Galois, director de l'escola de la localitat qui arribaria a ser elegit batlle de la comuna amb el partit liberal, partidari de Napoleó. La mare, Adelaide–Marie, era una (1) persona d'indubtables qualitats intel·lectuals filla d'una (1) família d'advocats molt influents de París (Illa de França).
Fins a dotze (12) anys, el jove Galois, juntament amb la germana gran Nathalie–Theodoreva, fou educat per la mare; aconseguí una (1) sòlida formació en llatí i grec, així com en els clàssics. Era un (1) noi molt intel·ligent, però encara que molts consideren que fou un (1) noi prodigi de les matemàtiques, no és probable que durant l'ensenyament primari el jove fos exposat profundament a les matemàtiques, l'aritmètica elemental a part posada, i tampoc tenim notícia que hi haguessin hagut casos de talent matemàtic especial a la família.
Començà l'educació acadèmica als dotze (12) anys quan entrà al Liceu Louis–le–Grand de París (Illa de França), on havien estudiat Robespierre i Victor Hugo. Allí feu les primeres incursions de caràcter polític, un (1) enfrontament amb el director de l'internat que vingué a fi amb l'expulsió de diversos alumnes entre els quals, però, ell no figurava. Allí forjà una (1) incipient rebel·lia contra l'autoritat, i sobretot uns ideals anti-eclesiàstics i anti-monàrquics que va mantenir fins a la mort. Durant els dos (2) primers anys al Louis–le–Grand, Galois tingué uns resultats normals i fins i tot guanyà alguns premis en llatí i grec. Però a tercer suspengué un (1) treball de retòrica i hagué de repetir curs. Fou llavors quan Galois entrà en contacte amb les matemàtiques; tenia quinze (15) anys.
El programa de matemàtiques del liceu no diferia gaire de la resta. Tot i així, Galois hi trobà el plaer intel·lectual que li faltava. El curs impartit per M. Vernier despertà el geni matemàtic de Galois. Després d'assimilar sense esforços el text oficial de l'escola i els manuals d'ús, emprengué l'estudi dels textos més avançats d'aquells temps: estudià la geometria de Legendre i l'àlgebra de Lagrange. Galois aprofundí considerablement en l'estudi de l'àlgebra, una (1) matèria que llavors encara tenia moltes llacunes i qüestions fosques. D'aquesta manera arribà a conèixer la quantitat de problemes sense resoldre d'aquesta disciplina. Problemes que passaren a ocupar la major part del seu temps d'estudi. Començà a negligir les altres matèries, i fins i tot a congriar un (1) sentiment d'hostilitat contra professors d'humanitats. Fins al punt que Vernier li suggerí que calia que treballés més en les altres disciplines.
Tot i així, Galois tenia una (1) idea clara: volia ser matemàtic i volia entrar en l'École Polytechnique. Així decidí de presentar–se amb un (1) any d'anticipació (1828) a l'examen d'accés. Com que li mancava la formació fonamental en diversos aspectes i sense haver rebut el curs habitual preparatori de matemàtiques, Évariste fou rebutjat. Galois no acceptà aquest rebuig inicial i això augmentà la seva rebel·lia i oposició a l'autoritat. Tanmateix, continuà de progressar prestament en l'estudi de les matemàtiques durant el segon curs impartit al Louis–le–Grand, en aquesta avinentesa per Louis Paul Emile Richard, qui sabé veure les qualitats del jove i sol·licità que fos admès a l'École Polytechnique. Malgrat que la sol·licitud de Richard no fou atesa, la dedicació i la impulsió que Galois rebé del seu professor tingueren uns resultats notables.
Quan encara era estudiant del Louis–le–Grand, Galois aconseguí de publicar el seu primer treball, una (1) demostració d'un (1) teorema sobre fraccions contínues periòdiques, i poc després encertà la clau per a resoldre un (1) problema que havia inquietat la comunitat matemàtica durant un (1) segle: les condicions de resolució d'equacions polinòmiques per radicals. Tot i així, els seus progressos més notables foren els relacionats amb el desenvolupament d'una (1) teoria nova que desbordaria de molt els límits de les equacions algebraiques: la teoria de grups.
Tot i així, el destí no li oferiria gaires més successos. Pocs dies abans de presentar–se al segon i definitiu examen d'accés a l'École Polytechnique, el pare d'Évariste se suïcidà. Galois es presentà a l'examen en aquestes circumstàncies, i amb les habituals maneres rebels i el menyspreu per l'autoritat, es negà a seguir les indicacions dels examinadors en refusar de justificar els seus enunciats. Naturalment fou rebutjat definitivament.
Veient–se obligat a considerar la menys prestigiosa École Normale, Galois es presentà als exàmens de batxillerat que calien per a ser admès i aquesta vegada fou aprovat gràcies a l'excepcional qualificació en matemàtiques. Galois fou admès a l'École Normale si fa no fa alhora que els seus treballs revolucionaris sobre la teoria de grups eren avaluats per l'Acadèmia de Ciències. Tot i així, els seus articles mai no arribarien a ser publicats en vida d'ell; primer els envià a Cauchy qui els rebutjà perquè el treball tenia punts en comú amb un (1) recent article publicat per Abel. Galois el revisà i el reenvià, i en aquesta ocasió, Cauchy l'envià a l'Acadèmia per tal que fos examinat, però Fourier, el secretari vitalici de l'Acadèmia i encarregat de publicar–lo, morí poc després de rebre'l i la memòria s'esgarrià. El premi fou atorgat ex aequo a Abel i a Jacobi, i Évariste acusà l'acadèmia d'una (1) farsa per a desacreditar–lo.
Tot i la pèrdua de la seva memòria enviada a Fourier, Galois publicà aquell mateix any tres (3) articles en el Bulletin des sciences mathématiques, astronomiques, physiques et chimiques del baró de Férussac. Aquests treballs presenten els fonaments de la teoria de Galois i proven sense cap dubte que el jove havia arribat més lluny que qualsevol altre matemàtic en el camp de l'àlgebra relacionant en la resolució d'equacions polinòmiques (ja sia que es tractava d'un [1] treball inacabat).
Per aquella època, la vida de Galois començava de ser marcada d'un (1) caire polític. El juliol del 1830 els republicans es revoltaren i obligaren el rei Carles X a exiliar–se. Tanmateix, el triomf dels republicans, entre els quals es trobava el jove Galois, fou impedit per l'arribada al tron d'un (1) nou rei, Lluis Felip d'Orleans. Galois participà activament en les manifestacions i societats republicanes. Per aquesta raó fou expulsat de l'École Normale. La primavera del 1831, tot just a dinou (19) anys, Galois fou detingut i empresonat durant més d'un (1) mes acusat de sedició, després de trincar desafiadorament en nom del rei. De primer moment fou absolt, però tornà a ser arrestat per una (+1) altra actitud sediciosa al juliol i aquesta segona vegada passà vuit (8) mesos a la presó.
Durant aquell any de 1831 Galois per fi havia arrodonit les qüestions pendents del seu treball i l'havia sotmès a la consideració de Poisson, qui li recomanà que el presentés altra vegada a l'Acadèmia. Més tard, aquell mateix any, el mateix Poisson recomanà a l'Acadèmia que rebutgés el seu treball amb la indicació que «les seves argumentacions no eren ni prou clares ni encara prou desenvolupades per a permetre'ls de jutjar–ne la rigor». El mateix Poisson, malgrat el seu enorme prestigi matemàtic i els esforços que feu per a comprendre el treball, no arribà a entendre els resultats que li presentava aquella memòria. Galois rebé la lletra de refús a la presó.
Mort
Dos (2) dies abans de la seva mort, Galois fou alliberat de la presó. Els detalls que conduïren a un (1) duel, suposadament a causa d'un (1) afer sentimental, no estan clars. El que resta per a la història és la nit anterior a l'esdeveniment. Évariste Galois estava tan convençut de la immediatesa de la seva mort que passà tota la nit escrivint lletres als amics republicans i component el que es convertiria en el seu testament matemàtic. En aquests últims papers descrigué succintament les implicacions per peces menudes del treball que havia desenvolupat i feu anotacions a una (1) còpia del manuscrit que havia remès a l'acadèmia juntament amb altres articles.
El 30 de maig del 1832, a primera hora del matí, Galois rebé un (1) tret a l'abdomen i morí l'endemà a les deu (probablement de peritonitis) a l'hospital de Cochin (París, Illa de França) després de refusar els serveis d'un (1) sacerdot. Les seves últimes paraules al seu germà Alfred foren les següents: «Ne pleure pas, Alfred ! J'ai besoin de tout mon courage pour mourir à vingt (20) ans ! (No ploris Alfred! Em cal tot el meu coratge per a morir als vint (20) anys)». Fou soterrat al Cementiri de Montparnasse, (París, Illa de França) juntament amb les despulles del seu pare.
Les contribucions matemàtiques de Galois foren publicades finalment el 1843 quan Joseph Liouville revisà els seus manuscrits i declarà que aquell jove en veritat havia resolt el problema d'Abel per altres mitjans que suposaven una (1) veritable revolució en la teoria de les matemàtiques emprades. El manuscrit fou publicat en el nombre d'octubre del 1846 del Journal de mathématiques pures et appliquées.
Premi Évariste Galois
Aquest premi fou instituït l'any 1962, i és atorgat per la Societat Catalana de Matemàtiques, societat filial de l'IEC, a estudiants de màster o doctorat.[1]
Referències
Enllaços externs
(anglès) Genius and Biographers: The Fictionalization of Évariste Galois. Arxivat 2006.04.19 a Wayback Machine. per Tony Rothman.
(francès) Biografia.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Évariste Galois.
Portrait of Évariste Galois, young man in front of bust coating a redingote
Cenotafi de Galois al cementiri del seu poble natal, Bourg–la–Reine (Alts del Sena, Illa de França)
Évariste Galois
El passat dimarts 25 d'octubre de 2022 es commemorà el dos-cents setzè aniversari del naixement de Max Stirner (Bayreuth, Baviera, Alemanya, 25 d'octubre de 1806 — Berlín, Brandemburg, Alemanya, 26 de juny de 1856), qui fou un (1) teòric de la moral, l'individualisme egoista i l'emancipació personal. Malgrat haver mort en el més profund desconeixement de la seva obra, autor com John Henry Mackay o Carlos Díaz Hernández reivindiquen la vigència del seu pensament. A vegades presa per solipsista o nihilista, l'obra de Max Stirner no deixa de preguntar–se sobre el control de la nostra pròpia vida i contràriament a les crítiques rebudes marca un (1) principi moral pel que serà l'anarquisme i el post–estructuralisme que li son contemporanis.
Vida
Max Stirner era el pseudònim adoptat per Johann Caspar Schmidt, nascut a la ciutat de Bayreuth (Baviera, Alemanya) el 25 d'octubre de 1806. Era fill de família humil, dedicada a l'artesania. El seu pare, Albert Christian Heinrich Schmidt (1769–1807) morí de tuberculosi el 19 d'abril 1807 amb trenta-set (37) anys. En aquesta situació la mare, es tornà a casar i Johann Caspar Schmidt passà a viure amb el seu oncle i a ajudar–lo en les tasques de manteniment del seu gimnàs.
Als vint (20) anys, aconseguí arribar a la universitat Humbold de Berlín (Brandemburg, Alemanya) i hi estudià filosofia amb Hegel i teologia amb Scleiermaier i filologia a la universitat d'Erlangen–Nurnberg (Baviera, Alemanya). Quan acabà els estudis es matricula a l'examen pro facultate docendi i acabà exercint de professor de literatura a un (1) institut femení privat de Berlín (Brandemburg, Alemanya). L'any 1837 es casà amb Agnes Burtz, tot i que després d'intentar tenir un (1) fill ella morí en el part l'any 1838.
Durant aquesta època (1841) participa en debats del grup d'«Els lliures» (Der Frieden) dels quals n'eren partícips personalitats com Karl Marx, Friedrich Engels, Bruno Bauer i Arnold Ruge. Davant la dialèctica col·lectivista dels joves hegelians, l'individualisme egoista de Stirner el portà a ser un (1) element diferenciat dels seus companys. L'any 1843 es casà amb Marie Dähnhardt, qui era també una (1) habitual en les discussions d'«Els Lliures».
L'any 1844 escrigué la seva obra més cèlebre L'únic i la seva propietat que, lluny de ser la espurna que encengués el foc de la revolució personal, tal com recita l'autor, queda ridiculitzat pels seus homòlegs i censurat pel govern prussià a causa de la dura crítica que rebien l'Estat i l'Església en la seva obra. A causa d'aquesta censura fou obligat a dimitir del seu càrrec de professor i començà una (1) vida d'austeritat i aïllament. Durant un (1) temps treballa redactant articles com «els falsos principis de la nostra educació» per a la Gaceta Renana, en aquell moment dirigida per Karl Marx, i traduí diferents obres, com Anàlisi de l'essència i causes de la riquesa nacional d'Adam Smith.
Tot i això, no aconseguia prou diners per a mantenir una (1) vida estable; l'any 1847 la seva dona el deixà, i Stirner es concentrà en la revolució prussiana del 1848, de la qual en començà una (1) anàlisi inacabada l'any 1852, la «Història de la reacció». A poc a poc, i a causa del seu estil de vida aïllat i de mísera pobresa, el seu deteriorament es mostrà en la seva desgràcia. Acabà perdent la casa per falta de diners i a causa dels deutes acaba a la presó de Berlín (Brandemburg, Alemanya), on moí el 26 de juny de 1856 a causa d'inanició i la infecció provocada per una (1) mosca.
Temes d'investigació
Egoísme i llibertat
En general la obra de Max Stirner està dirigida a la filosofia de l'autoconsciència de l'individu i les seves capacitats. L'autor se centra a posar al centre de l'univers al propi individu (Jo) i la naturalesa egoista de les persones, que és el motor de la llibertat humana; en tant que:
«Toda libertad es autoliberación, que sólo puedo lograr en la medida en la que yo procure para mí mi auto propiedad».[1]
Rebuig a l'autoritat
La superació de l'autoritarisme representat en Déu, Estat i Família també formen part de la seva filosofia, i és per això que se'l considera un (1) anarquista prematur. I com a eina per la superació de l'autoritat revalora el paper de l'educació en la llibertat d'una (1) persona o en demostrar com se'ns aliena de les nostres capacitats a partir de la manipulació del poder i del que ell anomena «idees fixes», que son aquelles que lluiten per la seva pròpia causa i permanència en la moral dels homes, com són la Justícia, la Veritat, la Humanitat...
«Por mi parte he tomado una lección de ellos, y propongo, en lugar de servir desinteresadamente a esos grandes egoístas, más bien ser el egoísta yo mismo».[2]
Crítica del comunisme estatalista:
Considera la igualtat com una (1) forma religiosa d'anul·lació de la individualitat, Stirner creu que la influència estatalista acaba per reduir les diferències que ens fan humans, començant per destruir la diversitat d'opinió i acabant per rebutjar la propietat privada (sobretot a la intel·lectual i espiritual) inspirant un (1) símil a una (1) societat totalitària.
«El hombre social, el buen ciudadano, el miembro de un partido o de un sindicato o de una familia, son todos “hombres religiosos”, que viven para no realizarse a sí mismo y gozar de la vida, sino que en función de los otros son sujetos alienados». [3]
Educació i pedagogia
Stirner també planteja la pedagogia com una (1) eina de llibertat, o més ben dit de transcendència cap a ella. També, assegura que l'educació pot servir o per a crear servidors del sistema i no pas ments creadores o lliures. En un (1) fragment d'«El fals principi de la nostra educació» dicta:
«La pedagogía debe acoger la formación de la personalidad libre como su primer y último objetivo. [...]. Con el saber, sin embargo, sólo somos libres interiormente (una libertad a la que por nada debemos renunciar), mientras que exteriormente podemos seguir siendo, con toda nuestra libertad de conciencia y de pensamiento, esclavos en la servidumbre.»[4]
Crítiques
Max Stirner fou criticat per molts intel·lectuals de la seva època. Karl Marx i Friederich Engels, dediquen la majoria del manuscrit La ideologia alemanya a desvirtuar les idees i anàlisis que Stirner fa a «L'únic i la seva propietat». Critiquen de Stirner la idea d'individualitat i supremacia del jo davant la comunitat mateixa (Marx i Engels creien que no tenia per que perdre la identitat en la vida en comunitat). La diferència radica en que Marx i Engels creuen que l'humà per naturalesa és un (1) ésser social mentre que per Stirner és egoista.
Obres
Max Stirner: L'únic i la seva propietat, 1845.
Max Stirner: Història de la reacció, 1852.
Vegeu també
Referències
Stirner, Max: El único y su propiedad (en castellano). 1a edició. México D.F: Pablos Editor S.A, 1976.
Stirner, Max: El único y su propiedad (en castellà). 1a edició. México: Pablos Editor S.A, 1976, pàg. 14.
«“Max Stirner”» (en anglès). The North American Review, Vol. 185, No. 616 (Jun. 7, 1907), pàg. 332–337. James Huneker.
Stirner, Max: «El falso principio de nuestra educación». Humanismo o realismo, juny del 2012.
Enllaços externs
Índex d'El único y su propiedad (castellà).
Web Unió d'egoístes (anglès)[1].
Bildnis Max Stirners um 1841/42 Enlargement of the image for Stirner, in a cartoon by Friedrich Engels (1820–1895) of one of the meetings of the group «Die Freien», a philosophical gathering of Berlin in the early 1840 in which Max Stirner participated.
Caricatura de Max Stirner feta per Fiedrich Engels
Johann Caspar Schmidt
Max Stirner
El passat dimarts 26 d'octubre de 2022 es commemorà el tres-cents trentè aniversari del naixement d'Isabel Farnese (Parma, Emília–Romanya, Itàlia, 25 d'octubre de 1692 — Aranjuez, Madrid, Espanya, 11 de juliol de 1766), princesa de Parma de la històrica família Farnese. Esdevingué reina consort d'Espanya (1714–1746) pel seu matrimoni amb el rei Felip V. Fou coneguda a l'època amb el nom d'Isabel de Farnesio, traducció castellana del seu nom en italià Elisabetta Farnese. També fou anomenada popularmament com la Parmesana.[1][2][3]
Orígens familiars
Nasqué el 25 d'octubre de 1692 a la ciutat de Parma (Emília–Romanya, Itàlia), filla del príncep Odoard II de Parma i de Dorotea Sofia de Neuburg. Era neta per línia paterna del duc Ranuccio II de Parma i de la princesa Isabel d'Este, i per línia materna de l'elector palatí Felip Guillem de Neuburg i de la princesa Elisabet Amàlia de Hessen–Darmstadt.[4]
Reina d'Espanya
A la mort de la reina Maria Lluïsa de Savoia, s'inicià la recerca d'una (1) nova esposa per a Felip V en mans de l'assessora i dama de companyia del rei, la princesa dels Ursins. El cardenal i bisbe de Màlaga (Andalusia), Julio Alberoni, li presentà la presumpta perfecta candidata: Isabel Farnese, a la qual descrigué així:[1]
«
(castellà) Se trata de una (1) buena muchacha de veintidós (22) años, feúcha, insignificante, que se atiborra de mantequilla y de queso parmesano y que jamás ha oido hablar de nada que no sea coser o bordar.
(català)[1] Es tracta d'una (1) bona noia de vint-i-dos (22) anys, lletgeta, insignificant, que s'atipa de mantega i de formatge parmesà i que mai ha sentit parlar de res que no sigui cosir o brodar.
»
Les gestions d'Alberoni donaren els seus fruits i la princesa dels Ursins quedà convençuda en la creença que seria una (1) noia fàcil de sotmetre als seus designis.[1] Isabel es convertí en la segona esposa de Felip V, celebrat la cerimònia de matrimoni el 24 de desembre de 1714 a Guadalajara (Castella–la Manxa).[5] Això no obstant, tan bon punt arribà a la Península, Isabel Farnese s'imposà a la dama de companyia del rei i es guanyà la confiança i la voluntat del rei a través de les relacions íntimes del matrimoni.[1]
Vida política
La nova reina representà una (1) molèstia per a tothom a la cort espanyola. Tant per a una (1) noblesa que buscava una (1) puresa de sang, com per als ministres arribats de Versalles (Yvelines, Illa de França), acostumats a l'omnipresència de Lluís XIV i no concebien que una (1) reina es fiqués en les intrigues polítiques estatals. Rebé el sobrenom, pronunciat sempre amb menyspreu, de la Parmesana, fent referència al seu origen. Això no obstant, el caràcter fort d'Isabel i l'estat cada cop més depressiu i melangiós que vivia monarca li atorgaren una (1) major influència a la cort a la reina, tot i que també comportaria no pocs comentaris de tota classe procedents dels cortesans, convertit la cort en un (1) ambient hostil vers ella.[6]
No foren només el cortesans els que veien com una (1) molèstia o amenaça a Isabel: els fills del primer matrimoni de Felip V també la veien com una (1) amenaça vers el seu futur; i és que la nova reina tampoc mostrà mai cap afecte pels seus fillastres, car representaven un (1) obstacle pel seu objectiu principal: dotar els seus fills mascles d'un (1) regne on governar. Isabel, però, tampoc no fou una (1) mare afectuosa amb els seus propis fills, ja que passava la major part del temps immersa en les intrigues polítiques necessàries que els havia de dotar del futur brillant que ella cercava per a ells.[1][6]
La reina no deixà d'influir a la cort fins i tot durant el curt regnat de Lluís, en què els ex reis controlaren la política del jove i inexpert rei a través del marquès de Grimaldo i feu que el lloc on veritablement es decidia la política del país era des de La Granja de San Ildefonso (Segòvia, Castella i Lleó) i no pas des de Madrid.[7] A partir d'aquest període i després de la mort de Lluís, la política s'orientà a reduir el predomini austríac a la península italiana i a recuperar els territoris de la monarquia perduts arran del Tractat d'Utrecht (Països Baixos); el país preparà els seus exèrcits i marina per a una (1) guerra pròxima. Amb tot, gràcies a aquests moviments, aconseguí el ducat de Parma (Emília–Romanya, Itàlia) i el Regne de les Dues Sicílies, en els quals col·locà els seus fills, Felip i Carles, com a duc i rei respectivament, complint l'objectiu que tenia inicialment la reina.[6]
Quan Isabel quedà vídua el 1746, el seu fillastre i nou rei, Ferran VI, aconseguí apartar–la de la cort i la confinà a La Granja de San Ildefonso (Segòvia, Castella i Lleó). Però Ferran morí sense descendència i s'havia nomenat hereu el seu germà Carles, cosa que permeté a Isabel tornar a la cort. Tanmateix, Isabel tingué desavinences amb la seva jove Maria Amàlia de Saxònia, que provocaren de nou el seu allunyament de la cort, a Aranjuez (Madrid), on morí l'11 de juliol de 1766.[6]
Fou enterrada a La Granja de San Ildefonso (Segòvia, Castella i Lleó, Espanya), juntament amb Felip V.
Descendència
Del matrimoni amb Felip V nasqueren:
Carles III d'Espanya (1716–1788), rei de les Dues Sicílies i d'Espanya, casat amb Maria Amàlia de Saxònia (1724–1760).
Maria Anna Victòria de Borbó (1718–1781), casada el 1729 amb Josep I de Portugal (1714–1777).
Felip I de Parma (1720–1765), duc de Parma i iniciador de la branca Borbó–Parma. Es casà amb Elisabet de França.
Maria Teresa d'Espanya (1726–1746), casada el 1745 amb Lluís, delfí de França, fill del rei Lluís XV de França.
Lluís Antoni de Borbó (1727–1785), arquebisbe de Toledo i cardenal. Posteriorment es casà amb María Teresa de Vallabriga.
Maria Antonieta de Borbó (1729–1785), casada el 1750 amb Víctor Amadeu III de Savoia.
Referències
Hernández, Clara «Isabel de Farnesio, madre y madrastra» (en castellà). 20minutos, 26.10.2005.
Pérez Samper, María de los Ángeles: «Isabel de Farnesio». Real Academia de la Historia.
«Isabel de Farnese, la parmesana». Sàpiens.
Fayanás Escuer, Edmundo: «Isabel de Farnesio, sexo y poder» (en castellà). Nueva tribuna, 19.09.2014.
Bernecker, Walther L.; Collado–Seidel, Carlos; Hoser, Paul: Los reyes de España: dieciocho retratos históricos desde los Reyes Católicos hasta la actualidad (en castellà). Siglo XXI de España Editores, 1999, pàg. 133. ISBN 8432309982.
Moreno Culell, Vicente: «Isabel de Farnese, la parmesana». Ciències Socials en Xarxa. Sàpiens Blogs.
AA. DD.: «Isabel Farnesio y Alberoni». A: Historia de España 9: Del reinado de Felipe V a las reformaciones de Carlos III. Barcelona: Salvat, 1998, pàg. 1676–1680. ISBN 84-345-9922-8.
Portrait officiel d'Élisabeth Farnèse, reine d'Espagne, mariée à Philippe V
El passat dimarts 26 d'octubre de 2022 es commemorà el quatre-cents setanta-cinquè aniversari del naixement de Duarte de Sande (Guimarães, a prop de Braga, Portugal, 26 d'octubre de 1547 — Macau, Xina, 22 de juny de 1599) jesuïta portuguès, missioner a la Xina durant el regnat de l'emperador Wanli de la dinastia Ming.
Biografia
Duarte (o Eduardo) de Sande nasqué el 25 d'octubre de 1547 a Guimarães, a prop de Braga, Portugal.[1][2]
Entrà al noviciat de la Companyia de Jesús a Lisboa (Portugal) el juny de 1562 i morí a Macau (Xina) a finals del mes de juliol de 1599.[1] [3]
Missioner a la Xina
El 24 de març de 1578 sortí una (1) expedició de jesuítes des de Lisboa (Portugal), en el vaixell Sant Louis i viatjava Matteo Ricci, i en els altres dos (2), entre altres religiosos hi anaven Duarte de Sande amb els italians Francesco Pasio i Rodolfo Aqcuaviva (nebot de Claudio Acquaviva). L'expedició inicialment arribà a Goa (Índia), i posteriorment viatjaren fins a Macau (Xina), on arribaren el 31 de juliol de 1585.[4]
El 1582 Michele Ruggieri i Francesco Pasio s'instal·laren a Zhejiang, província de Guangzhou, per ampliar la missió fora de Macau (Xina); però, a causa de la destitució del governador provincial Chen Rui, foren obligats a tornar a Macau (Xina). Pasio fou enviat cap el Japó i Ruggieri s'uní amb Ricci, fins que l'agost del 1583, el nou prefecte, Wang Pan els autoritzà a tornar a Zhejiang (Xina). De fet fou Duarte de Sande el primer en arribar, viatjant en una (1) embarcació de Ruggieri que estava a Macau (Xina) fent compres per compte del governador del governador Wang Pan. El governador facilità a Sande una (1) autorització temporal per instal·lar–se a la ciutat, però en tenir un (1) permís temporal tornà a Macau (Xina), fins que en plegar Wang Pan tornà a Zhaoqing (Xina), però un (+1) altre cop, després de greus conflictes amb la població local tornà a Macau (Xina).[2]
El visitador de la Companyia, Alessandro Valignano el nomenà superior de la Missió a la Xina per al període comprès entre els anys 1585 i 1597, i superior del col·legi de Macau (Xina).[2]
Duarte de Sande com a superior d'en Matteo Ricci tingué molta relació epistolar amb aquest. Durant el viatge que feu Ricci el 1595, fins a Pequín (Xina), escrigué moltes cartes, on explicava les vicissituds del viatge i les característiques dels país i de la població, així com les dificultats de la tasca evangelitzadora i d'obtenir l'autorització de residencia. Ricci, un (1) cop instal·lat a Nanchang (Xina) li demanà a Sande que li envies ajut, tant de tipus econòmic com de més missioners.[2] El mateix Ricci succeí a Sande com superior de la Missió dels jesuïtes a la Xina.
Referències
Dehergne S.J., Joseph: «Répertoire des jesuites de Chine de 1552 à 1800» (en francès). Bibliotheca Instituti Historici S.J. [Roma], XXXVII, 1973, pàg. 239.
Fontana, Michela: Un jésuite à la cour des Ming (en francès). París: Salvator, 2010, pàg. 115–116. ISBN 978-2-7067-0719-3.
Algunes biografies com la Viquipèdia en xinès, indiquen com a data de la mort el 22 de juny de 1599.
Catto, Michela: «Ruggieri,Pompilo» (en italià). Dizionario biografico degli italiani, 2017.
Map. ANTÓNIO SANCHES. 1641. In: MARQUES. Alfredo Pinheiro. A Cartografia Portuguesa do Japão (Séculos XVI-XVII), Lisboa, Casa da Moeda – Comissão Nacional para as Comemorações dos Descobrimentos Portugueses – Fundação Oriente – Imprensa Nacional, 1996, pàg. 223.
People from the Kingdom of China. In: LINSCHOTEN, Jan Huygen. Histoire de la Navigation […], Amsterdam, 1595–1596; apud: BOISVERT, Georges, dir., Indes Merveilleuses: L'Ouverture du Monde au Seizième Siècle, Paris, Bibliothèque Nationale–Chancellerie des Universités, 1993, pàg. 71.
El passat dilluns 24 d'octubre de 2022 es commemorà el norantè aniversari del naixement de Robert Alexander Mundell (Kingston, Ontàrio, Canadà, 24 d'octubre de 1932 — Monteriggioni, Toscana, Itàlia, 4 d'abril de 2021), qui fou un (1) economista i professor universitari canadenc guardonat amb el Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques l'any 1999.
Biografia
Nasqué el 24 d'octubre de 1932 a la ciutat de Kingston, població situada a l'estat d'Ontàrio (Canadà). Estudià economia a la Universitat de la Colúmbia Britànica a Vancouver (Canadà), on es graduà el 1953. Posteriorment es traslladà a Seattle (Washington, EUA) on realitzà el 1954 un (1) postgrau a la Universitat de Washington , així com a Anglaterra (Regne Unit), on cursà estudis a la London School of Economics. Finalment l'any 1956 realitzà el doctorat a l'Institut Tecnològic de Massachusetts (Cambridge, Massachussetts, EUA).
L'any 1966 inicià la seva tasca docent a la Universitat de Chicago (Illinois, EUA), càrrec que ocupà fins al 1971. Aquell any fou nomenat professor d'economia a la Universitat de Colúmbia (Nova York, EUA) i des del 1976 fou professor a la Universitat Cornell (Ithaca, Nova York, EUA), amb una (1) breu estada en la Universitat McGill (Mont–real, Quebec, Canadà) el curs 1989/90. L'any 2002 fou guardonat amb l'Orde del Canadà, la distinció civil més alta d'aquest país, concedida per la reina Elisabet II del Regne Unit i el governador general del Canadà.
Recerca econòmica
Interessat sobre el moviment internacional de capital, al costat de Marcus Fleming realitzà el Model de Mundell–Fleming que generalitzava la teoria keynesiana de la dinàmica monetària, dels tipus de canvi i del mercat de capitals en les economies obertes. Partidari de polítiques econòmiques com la de la introducció de l'euro a la Unió Europea i criticà la política crítica d'Attac contra la taxa Tobin sobre els moviments de capital.
L'any 1999 fou guardonat amb el Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques pels seus treballs sobre els moviments internacionals de capitals econòmics.
Enllaços externs
(anglès) Pàgina web personal. Arxivat 2008.05.10 a Wayback Machine.
«Robert Mundell» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Robert Mundell.
Fotografia retrat de Robert Mundell
Robert Mundell
El passat dilluns 24 d'octubre de 2022 es commemorà el norantè aniversari del naixement de Pierre–Gilles de Gennes (París, Illa de França, França, 24 d'octubre de 1932 — Orsay, Essonne, Illa de França, França, 18 de maig de 2007), qui fou un (1) físic i professor universitari francès guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1991.
Biografia
Nasqué el 24 d'octubre de 1932 a la ciutat francesa de París (Illa de França). Estudià física i enginyeria a l'Escola Normal Superior de París (Illa de França), on es llicencià el 1955 i doctorà el 1957. Entre el 1955 i 1959 fou investigador del Centre d'Estudis Nuclears de Saclay (Essonne, Illa de França), i esdevingué posteriorment professor de física de l'estat sòlid a la Universitat de París (Illa de França) entre els anys 1961 i 1971.
Recerca científica
El 1961 inicià la seva recerca científica al voltant del magnetisme i la superconductivitat. A partir del 1968 centrà la seva recerca a trobar la frontera entre l'ordre i el caos en estructures com els cristalls líquids o els polímers.
A partir de la dècada del 1990 treballà en material granular i la naturalesa dels objectes en la memòria del cervell.
El 1991 fou guardonat amb el Premi Nobel de Física pel descobriment de mètodes d'estudi al voltant dels sistemes simples i com aquests poden esdevenir formes més complexes de la matèria, en particular de cristalls líquids i polímers.
Enllaços externs
«Pierre–Gilles de Gennes» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
(francès) Obres publicades. Arxivat 2007.09.27 a Wayback Machine.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pierre–Gilles de Gennes.
Pierre–Gilles de Gennes in his office at the ESPCI
Pierre Gilles Robert Yves de Gennes
El passat dilluns 24 d'octubre de 2022 es commemorà el cent tresè aniversari del naixement de Calvin Northrup Mooers (Minneapolis, Minnesota, EUA, 24 d'octubre de 1919 — Cambridge, Massachusetts, EUA, 1 de desembre de 1994), qui fou un (1) programador i científic de la informació estatunidenc. Formulà terminologia bàsica en la disciplina de recuperació d'informació i creà el llenguatge de programació TRAC (Text reckoning and compiling).
Biografia
Nasqué a Minneapolis (Minnesota, EUA) i durant l'institut s'interessà per les matemàtiques gràcies a la seva professora Viola Marti. El 1941 es graduà en matemàtiques i física a la Universitat de Minnesota (Minneapolis i Saint Paul) i ingressà seguidament, a través del seu professor universitari Lynn H. Rumbaugh, en el Naval Ordnance Laboratory (NOL). Treballà buscant formes de protegir als vaixells de les mines magnetitzades fins al 1946. Conegué Charlotte Davis, treballadora en el mateix laboratori però en la divisió acústica, amb qui es casaria el 1945 i aquest matrimoni durà fins a la mort de Mooers.
Després de la Segona Guerra Mundial, abandonà el laboratori naval i ingressà en l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) per cursar estudis de doctorat en programació informàtica. Durant aquests estudis creà un (1) sistema de recuperació d'informació anomenat Zatocoding (1947), basat en descriptores que feien possible l'accés per contingut a la informació especialitzada. Per satisfer la cerca d'informació, Mooers plantejà al costat de James W. Perry l'ús de l'àlgebra de Boole. Utilitzaren els operadors booleans I, OR i NOT per realitzar estratègies de cerca amb descriptores. Aquest sistema seguiria desenvolupant–se amb Claire Schultz. És el començament del model booleà de recuperació d'informació.
El 1947, per donar sortida comercial a aquest sistema, crea la companyia ZATOR. No obstant això, el seu sistema d'indexació topà amb l'oposició dels bibliotecaris de formació tradicional i humanista, que veien impossible que una (1) màquina pogués substituir a un (1) indexador humà.
Mooers creà el terme «Recuperació d'informació» definint–ho com els aspectes intel·lectuals de la descripció d'informació i les seves especificacions per a la cerca, a més de qualsevol sistema, tècnica o instrument que s'utilitza en l'operació. També desenvolupà el concepte de uniterme empleat per Mortimer Taube i ho definí com a descriptor, definint–ho com una (1) paraula clau que expressa un (1) contingut d'un (1) document. Segons Mooers, per descriure el contingut d'un (1) treball, de vegades és necessari utilitzar dos (2) o més termes. Per exemple, en el sistema d'indexació UNITERM, hauríem d'unir els termes Física i Teoria, en comptes d'utilitzar el descriptor Física teòrica. Tots dos (2) conceptes han estat acceptats i utilitzats en tota la literaruta científica posterior al 1950.
Amb aquestes concepcions teòriques, Mooers incideix en la necessitat de crear un (1) nou llenguatge d'indexació, que donaria com a fruit el tesaurus documental.
Durant la dècada dels cinquanta ('50), Mooers dirigí un nombre important d'estudis de recuperació d'informació per a agències estatals nord–americanes. Començà la seva col·laboració amb Ray J. Solomonoff amb qui elaborà nombrosos treballs en teoria de la informació. Fruit d'aquest contacte, el 1959 anuncià l'anomenada «llei de Mooers» segons la qual: Un (1) sistema de recuperació d'informació tendeix a no ser utilitzat quan el procés d'obtenció d'informació li es més pesat al usuari i més problematic que si no ho tingués.
El 1961 Mooers crea l'Institut de Recerca Rockford, on utilitzà la intel·ligència artificial amb la finalitat de crear el llenguatge de programació TRAC, el qual continuà desenvolupant fins al 1983 quan creà el TRAC II, que no obstant això només se circumscrigué als cercles acadèmics, per la qual cosa prosseguí en el seu millorament fins al final de la seva vida.
També proclamà la propietat intel·lectual per mantenir el control sobre les seves patents informàtiques. Reclamà un (1) copyright per a programari i es reuní amb nombrosos programadors com Bill Gates per aconseguir–ho.
Obres i reconeixements
Publicà més de dos-cents (200) articles en revistes científiques. El 2001, després de la seva mort, fou publicat el seu treball de programació en el Laboratori Naval d'Ordnance durant la Segona Guerra Mundial en la revista IEEE Annals of the History of Computing.
El seu arxiu personal fou donat a l'Institut Xerris Babbage de la Universitat de Minnesota (Minneapolis i Saint Paul).
El 1978 li fou concedit el Premi ASIST al Mèrit Acadèmic.
Obres de referència
Calvin Mooers Papers, 1930–1992 (http://web.archive.org/web/http://special.lib.umn.edu/findaid/xml/cbi00081.xml)at the Charles Babbage Institute.
Wikipedia en anglès i alemany.
Temes relacionats
Estratègia de cerca:
Es defineix amb un conjunt de procediments i operacions que un (1) usuari realitza amb la finalitat d'obtenir informació necessària per resoldre un (1) problema.[1]
Estratègia de cerca per internet:
Indexs (Indexació), que són pàgines o espais units als cercadors on es presenten els espais d'informació o informació organitzada per categories o classes.
Portals que són portes específiques als llocs d'internet i ens porta a llocs organitzats temàticament.
Per emplear els cercadors fa ús d'ajudes, perquè la cerca sigui millor i reeixida.
Aquestes ajudes estan en les paraules clau o indicadors de cerca.
Els operadors lògics que serveixen per unir o discriminar tipus d'informació, a fi de trobar informació desitjada.
Una (1) vegada que es trobà un (1) lloc amb la informació convé afinar la cerca a partir d'allí:
Es busca informació sobre subtemes o temes relacionats.
Cossio M. Giesen L. Araya G.: «Estrategias de búsqueda de información» (en castellà). http://www3.uah.es/bibliotecaformacion/BMED/AlfaBuah/13_estrategias_de_bsqueda_de_informacin.html. Uma ética para quantos, 2012. Arxivat de l'original el 2021.11.04.
American Society for Information Science. Arxivat 2019.10.03 a Wayback Machine.
Fotografies retrats de Calvin Northrup Mooers
Calvin Northrup Mooers
El passat dilluns 24 d'octubre de 2022 es commemorà el cent quinzè aniversari del naixement de László Ladányi (Budapest, Hongria, 24 d'octubre de 1907 — Tel Aviv, Israel, 8 de gener de 1992), qui fou un (1) poeta, escriptor, dramaturg i reporter hongarès. Ja des de jove fou un (1) conegut escriptor a la seva Hongria natal. Quan tenia cinquanta (50) anys emigrà a Israel, on seguí escrivint per a la premsa, tant d'Israel com de l'estranger. Mentre vivia a Hongria, escrigué sobretot poesia i obres de teatre, però després de traslladar–se a Israel descobrí un (1) nou gènere d'escriptura i començà a escriure prosa, contes i novel·les curtes.
Els crítics literaris veuen en les seves obres un (1) estil innovador i variat. El realisme i el simbolisme poètic s'intercalen amb motius lírics i filosòfics. El leitmotiv de la majoria dels seus relats és l'home arrossegat pel corrent del destí cec, sota l'ombra amenaçadora de la guerra i el continu anhel d'alegria i bellesa. D'altra banda, les seves obres satíriques, dotades d'un (1) humor subtil, demostren el seu amor per la vida i la seva convicció en la victòria de l'humanisme i el sentit comú.
Vida i obra a Hongria
L'any 1925 finalitzà els estudis al Col·legi Secundari de l'Acadèmia de Comerç de Budapest (Hongria). Ja durant la seva joventut es revelà la seva vocació per l'escriptura. El seu primer poema sortí a la llum l'any 1923 a Budapest (Hongria), en el butlletí literari Új Századok (El nou segle). Posteriorment els seus poemes foren publicats en diaris de la capital hongaresa. Entre els anys 1936 i 1949, el setmanari de literatura hongaresa Új Idők (1894–1949)» (Nous Temps),[nota 1] publicà regularment els seus poemes.[1] Les seves obres també s'inclourien en diverses antologies.
El seu primer llibre de poesia s'edità l'any 1940 sota el títol Az éjszaka csodája (Els Misteris de la Nit). En el mateix any, i ja durant la Segona Guerra Mundial, com altres jueus, fou obligat a realitzar treballs forçats durant cinc (5) anys, de forma gairebé ininterrompuda. El febrer del 1943 li concediren un (1) sol dia de permís amb motiu del seu casament amb Edit Utassy, amb qui visqué fins a la seva mort.
Aquest període tan dur de la seva vida el reflectí en diversos dels seus poemes i en la seva novel·la autobiogràfica La Sínia de la meva Vida. Foren llargs anys d'humiliació per part dels seus superiors, de treballs físics pesats, de fam, de fred i de nostàlgia de casa i de la seva dona, l'amor de la seva vida. Al final del 1944, estant ja Hongria sota la conquesta nazi i ell realitzant treballs forçats a Romania, aconseguí escapar, amagant–se pels pobles, i així salvà la seva vida. En tornar a casa l'any 1945, després de la guerra, s'assabentà que els seus pares i molts dels seus parents havien estat assassinats. Només la seva germana i la seva esposa havien sobreviscut.
Quan es fundà l'Associació Hongaresa d'Escriptors, l'any 1945, fou rebut com a membre actiu. Publicà articles, drames i relats infantils en vers. Durant l'any 1953, es representà amb èxit el seu drama en vers en tres (3) actes al Madách Színház (Teatre Madách de Budapest, Hongria). Moltes de les seves obres foren emeses a la ràdio: entre d'altres, una (1) radionovel·la musical en tres (3) actes, un (1) drama satíric en vers, poemes i diverses de les seves adaptacions de drames d'altres autors.[2][3]
A conseqüència de la Revolució Hongaresa del 1956,[nota 2] Ladányi marxà d'Hongria. Com altres escriptors hongaresos, no pogué suportar els límits de la llibertat d'expressió del règim comunista a Hongria. El maig del 1957, es traslladà a Israel amb la seva dona Edit i la seva filla Éva, on viuria fins a la seva mort.
La seva vida i obra a Israel
Durant els seus primers anys a Israel, László Ladányi es dedicà a la fotografia i les seves fotos foren presentades en diverses exposicions. Entre els anys 1967 i 1977, treballà al Ministeri de Comunicacions com a dibuixant tècnic.
Paral·lelament a les seves altres ocupacions a Israel, continuà escrivint en hongarès. Els seus contes i novel·les per episodis foren publicats regularment en seccions literàries de la premsa israeliana en hongarès: al diari Új Kelet (Nou Orient), en el setmanari A hét (Aquesta Setmana) i a la revista de literatura i art Kútfő (La Deu). També traduí relats curts de l'hebreu i l'anglès a l'hongarès per a la premsa hongaresa.
El 1957 s'associà a «l'Associació d'Escriptors Hongaresos a l'Exterior» («Hungarian Writers Association Abroad»), amb seu a Londres (Anglaterra, Regne Unit). Publicà relats[4][5][6] i poemes[7][8] en hongarès des de l'exterior. Centenars dels seus contes foren publicats a la premsa hongaresa. Durant vint-i-cinc (25) anys les seves obres foren editades a la revista literària d'escriptors hongaresos exiliats «Irodalmi Újság»,[nota 3] publicada a Londres (Anglaterra, Regne Unit) i després a París (Illa de França), i en fou també el seu corresponsal a Israel. El 1961 escrigué una (1) sèrie documental sobre el Procés Eichmann a Jerusalem (Israel–Palestina). Els seus relats s'edità a Londres (Anglaterra, Regne Unit) en la secció literària de la gaseta Népszava[nota 4] (La Veu del Poble) i en el diari mensual Látóhatár (Horitzó), de Múnic (Baviera, Alemanya,1957–1961).
László Ladányi rebé el Premi Herzl del 1971 i el Premi Nordau del 1975 com a reconeixement a la seva trajectòria literària. L'any 1970 s'incorporà a l'Associació d'Escriptors d'Israel. Diversos dels seus contes foren traduïts a l'hebreu i publicats a la premsa israeliana. Les seves obres foren incloses en antologies a Israel, on també es publicaren molts dels seus llibres en hongarès i en hebreu.
Morí als vuitanta-quatre (84) anys.
Les seves obres més rellevants
Az éjszaka csodája (els misteris de la nit) col·lecció de poemes, 1940, Budapest;
Élet és halál között (Entre la Vida i la Mort) Poema en prosa, 1962;
Tűzözön (El Diluvi de Foc) Col·lecció de relats curts, il·lustrats per Éva Ladányi, la seva filla, 1968, Tel Aviv;
Jalon Barakia (Finestra al Cel) Col·lecció de relats curts traduïts a hebreu, il·lustrats per Éva Ladányi, la seva filla, 1974, Tel Aviv;
A Lángoló özvegy (la vídua ardent) novel·la humorística i contes il·lustrats per Éva Ladányi Dori, la seva filla, 1980, Tel Aviv;
Őszi verőfény (enlluernament de tardor) col·lecció de poemes, 1982, Tel Aviv;
Látomás a falnál (La visió en el Mur de les Lamentacions) Novel·la i relats curts, 1984, Tel Aviv;
Barátom a dzsinn (El meu Amic el Geni) Relats curts, contes humorístics i poemes, 1985, Tel Aviv;
Életem körhintája (la sínia de la meva vida) novel·la i contes, 1987, Tel Aviv;
Francia négyes (el quartet francès) relats curts i poemes, 1989, Tel Aviv;
A Lángoló özvegy (la vídua ardent) novel·la i relats curts, 1990, Budapest;
Gan haprajim shel Alex (el jardí de flors d'Alex) col·lecció de relats curts traduïts a l'hebreu, 1994, Tel Aviv.
Premis
Referències
Llista de poemes publicats al setmanari de literatura hongaresa "Új Idők".
«Lèxic Ràdio Hongaresa». Arxivat de l'original el 2016.03.25.
«Lèxic Ràdio Hongaresa». Arxivat de l'original el 2015.11.22.
«Irodalmi Újság, 1 de novembre de 1962. pàgina 7.». Arxivat de l'original el 2016.01.26.
«Irodalmi Újság, 1 de juliol de 1963. pàgina 7.». Arxivat de l'original el 2016.01.26.
«Irodalmi Újság, 1 de març de 1966. pàgina 7.». Arxivat de l'original el 2016.01.26.
«Irodalmi Újság, 15 d'agost de 1959. pàgina 6.». Arxivat de l'original el 2016.01.26.
«Irodalmi Újság, 1 de juliol de 1965. pàgina 6.». Arxivat de l'original el 2016.01.26.
Llista de guanyadors del Premi Herzl – Biblioteca electrònica d'Hongria.
Llista de guanyadors del Premi Nordau – Biblioteca electrònica d'Hongria.
Notes
Setmanari hongarès de literatura i art, editat a partir del 1894. Amb el temps es convertí en el butlletí literari més popular a Hongria, on es publicaren les obres de poetes destacats. Desaparegué l'any 1949.
YouTube (espanyol) https://www.youtube.com/watch?v=1x0DgZ0HEQY
Diari mensual literari que neix l'any 1950. El 1956, per donar suport a la Revolució Hongaresa, fou clausurat i els seus editors i escriptors s'hagueren d'exiliar a l'Europa Occidental. L'any 1957 reprengué la seva publicació des de Viena (Àustria), i després des de Londres (Anglaterra, Regne Unit), amb el suport financer del «Congrés per la Llibertat Cultural» nord–americà. Aquest passà a ser el diari literari de tots els escriptors hongaresos exiliats. L'any 1962, ja des de París (Illa de França), es començà a publicar mensualment. No fou fins a l'any 1989 quan la seva seu tornà a Budapest (Hongria), on es clausurà després de dues (2) edicions.
Diari en hongarès editat a Londres (Anglaterra, Regne Unit), sota la direcció del polític exiliat Anna Kéthly, entre els anys 1957 i 1964.
Enllaços externs
Museu Literari Petőfi – Índex biogràfica. Arxivat 2016.03.04 a Wayback Machine.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: László Ladányi.
Fotografia retrat de Ladányi László író
Caricatura de László Ladányi
László Ladányi
El passat dilluns 24 d'octubre de 2022 es commemorà el cent setzè aniversari del naixement de Marie–Louise von Motesiczky (Viena, Àustria, Imperi austrohongarès, 24 d'octubre de 1906 — Londres, Anglaterra, Regne Unit, 10 de juny de 1996), qui fou una (1) pintora austríaca.[1][2]
Biografia i dedicació artística
Nasqué a Viena (Àustria) el 1906 en una (1) família aristocràtica. El seu pare, Edmund von Motesiczky, era violoncel·lista. La seva mare, Henriette von Lieben, venia d'una (1) de les famílies més riques i cultivades de l'Imperi Habsburg. Havien donat moltes de les obres del Museu d'Història de l'Art de Viena (Àustria) i, en el seu saló palatí, situat davant de l’òpera, Hugo von Hofmannsthal havia llegit els seus primers poemes. La seva col·lecció d'art era formidable.
Després de deixar l'escola als tretze (13) anys, Marie–Louise von Motesiczky assistí a escoles d'art en diverses ciutats d'Europa, incloses Viena (Àustria), París (Illa de França) (a l'Acadèmia de Pintura Montparnasse) i Berlín (Brandemburg, Alemanya). El 1928, Max Beckmann la convidà a incorporar–se a la seva masterclass a la Städelschule de Frankfurt del Main (Hessen, Alemanya), on perfeccionà el seu ofici i tots dos (2) es feren grans amics. Motesiczky passà els deu (10) anys següents desenvolupant el seu ofici, però, com que la seva família era en part d'origen jueu, el 1938 hagué de fugir de l’annexió nazi de Viena (Àustria).
Motesiczky, acompanyada per la seva mare Henriette, fugí a Londres (Anglaterra, Regne Unit) via Amsterdam (Holanda Septentrional, Països Baixos), on s'uní a l'Associació Internacional dels Artistes (AIA) i contribuí a algunes de les seves exposicions, la primera de les quals fou a Londres (Anglaterra, Regne Unit) el 1944. El seu germà, que s'hi havia quedat, fou mort pels nazis per oposar–se el règim. Durant aquest període també es relacionà sentimentalment amb l'escriptor Elias Canetti, que continuaria sent un (1) company i amic proper durant molts anys. La segona gran influència en el seu treball després de Max Beckmann fou Oskar Kokoschka. El seu gran cercle d'amics també incloïa l'escultora Marie Duras, l'historiador de l'art Ernst Gombrich i l'artista Milein Cosmann.
Després del final de la guerra, Motesiczky exposà les seves pintures a moltes institucions europees i continuà treballant des de casa seva a Londres (Anglaterra, Regne Unit), on vivia amb la seva mare i una (1) minyona. La seva mare es convertí en el tema de moltes de les seves pintures després del 1960, i Motesiczky reportava la seva fragilitat invasiva en quadres com The Old Song i From Night into Day. Motesiczky també pintà molts «quadres de fantasia» figuratius, quadres onírics que desdibuixaven la frontera entre la fantasia i la realitat, però que al·ludien a la seva pròpia experiència i estaven carregats de simbolisme personal.
El gran èxit de Motesiczky al Regne Unit es produí el 1985, amb una (1) important retrospectiva al Goethe Institut de Londres (Anglaterra, Regne Unit), que generà gran aclamació i veié consolidada la seva reputació com a artista austríaca important. No obstant això, pel que fa a l'exposició, tal com escrigué The Independent, «Motesiczky mai no necessità vendre els seus quadres, de fet, preferí mantenir–los al seu voltant. Un (1) desdeny aristocràtic pel mercat significava que, tot i que accedia a fer exposicions, no deixaven de ser experiències incòmodes.» A part de diverses obres en conegudes col·leccions públiques, com la Scottish National Gallery of Modern Art (Edimburg, Escòcia, Regne Unit), el Stedelijk Museum of Modern Art (Amsterdam, Holanda Septentrional, Països Baixos), la Tate Gallery (Londres, Anglaterra, Regne Unit), la National Portrait Gallery (Londres, Anglaterra, Regne Unit), el Museu Fitzwilliam (Cambridge, Anglaterra, Regne Unit), l'Österreichische Galerie Belvedere (Viena, Àustria) i moltes col·leccions privades, mantingué el cos principal de la seva obra a casa seva.[3]
Morí a Londres (Anglaterra, Regne Unit) el 1996. Les seves pintures, dibuixos i papers personals passaren a poder del «Marie–Louise von Motesiczky Charitable Trust», sota la presidència fundadora de Jeremy Adler, que s'ha dedicat des d'aleshores a preservar, catalogar i promoure la seva obra. Amb motiu del centenari del seu naixement, una (1) exposició itinerant de la Galeria Tate passà entre els anys 1906 i 1907 per diverses ciutats europeesː Liverpool (Anglaterra, Regne Unit), Frankfurt (Hessen, Alemanya), Viena (Àustria) i Southampton (Anglaterra, Regne Unit).[4]
De la seva vida artística, comentà una (1) vegada: «Encara que només poguéssiu pintar un (1) bon quadre a la vostra vida, la vostra vida hauria valgut la pena». Diana Athill escrigué sobre la seva amistat amb Motesiczky en les seves memòries, Somewhere Towards the End (Granta, 2008).
Referències
Black, Peter: «Obituary: Marie–Louise von Motesiczky» (en anglès). Independent, 23.10.2011.
«Biography» (en anglès britànic). Marie–Louise von Motesiczky Charitable Trust, 2010.03.25GMT09:13:03+00:00.
«Property from the Marie–Louise von Motesiczky Charitable Trust». Chiswick Auctions.
«von Motesiczky, Marie–Louise, 1906–1996 | Art UK» (en anglès).
Enllaços externs
11 artworks by or after Marie–Louise von Motesiczky at the Art UK site.
de: Marie–Louise von Motesiczky in de: Altaussee (Österreich) 1988.
El passat dilluns 24 de febrer de 2022 es commemorà el cent trenta-sisè aniversari del naixement de Delmira Agustini Murtfeldt (Montevideo, Uruguai, 24 d'octubre de 1886 — ibídem, 6 de juliol de 1914), qui fou una (1) poeta uruguaiana, considerada una (1) de les escriptores més importants de Llatinoamèrica en la primera meitat del segle XX.[1]
Filla de Santiago Agustini i Maria Murtfeldt, fou una (1) nena precoç. S'educà a la llar, com solien fer–ho llavors les senyoretes de la classe mitjana alta, i rebé classes de francès, piano, pintura i dibuix. A més de compondre versos des que tenia deu (10) anys, feu estudis de francès, música i pintura.[2]
A partir del 1902, quan tot just tenia setze (16) anys, publicà els seus primers poemes a la revista L'Alborada i l'any següent, aquesta mateixa revista la convidava a col·laborar–hi amb una (1) secció fixa.[3] El 1907 publicà el seu primer poemari, El libro blanco (Frágil), que fou molt ben acollit per la crítica. El 1908 Delmira Agustini ja era considerada una (1) poeta consagrada i reconeguda, màxim exponent del simbolisme a l'Amèrica Llatina.[4] El 1910 publicà el seu segon llibre, Cantos de la mañana.[3]
Rubén Darío, al qual considerava el seu mestre i a qui conegué el 1912, l'elogià clarament i escrigué per a ella el «Pòrtic» del seu llibre Los cálices vacíos, de 1913.[3] Tancaven aquest poemari un (1) seguit de judicis i valoracions signades per autors com Miguel de Unamuno, Francisco Villaespesa, Julio Herrera y Reissig, Roberto de las Carreras o Manuel Ugarte.[2] Els poemes d'aquest llibre, més obertament eròtics que els anteriors, escandalitzaren especialment la societat americana del moment, no tan sols perquè l'autora era una (1) noia soltera sinó també pel fet que el jo poètic —femení— mostrés desig, lluny de mantenir–se en el paper tradicional i passiu d'objecte desitjat.[3]
Agustini contragué matrimoni amb Enrique Job Reyes el 14 d'agost de 1913, però l'abandonà un mes i mig (1,5) més tard, al·legant maltracte; se'n divorcià el 5 de juny de 1914, tot i que hi mantingué la relació. El juliol del mateix any morí assassinada pel seu exmarit, que després se suïcidà.[5] Les seves restes mortals descansen al Panteó Nacional del cementiri Central de Montevideo (Uruguai).
Obra
La seva obra es caracteritza per una (1) forta càrrega eròtica, els seus poemes estan plens de feminisme, simbolisme, sensualitat i lirisme, i és la primera dona de la literatura llatinoamericana que tracta obertament el desig i la passió.[1] El 1924 es publicaren a Montevideo (Uruguai) les seves obres completes.
Un (1) dels seus poemes més coneguts és Safo:
«
Me parece justamente un dios,
ese hombre que se sienta enfrente de tí,
que a tu lado, escucha
tu dulce conversación
y sonriendo amorosamente
hace que mi corazón tiemble en mi pecho.
Pues cuando quiera que te miro,
pierdo el uso de la palabra;
mi lengua se hiela en el silencio
y en la inmovilidad,
llamas sutiles se deslizan sobre mi piel,
ya no veo nada con mis ojos,
mis oidos sólo perciben zumbidos,
me cubre un sudor frío,
y un temblor me hace su cautivo.
Me vuelvo más verde que la hierba
y cerca de la muerte
a mí misma parezco.
»
Entre els seus títols destaquen els següents:
El libro blanco (1907).
Cantos de la mañana (1910).
Los cálices vacíos (1913).
El rosario de Eros (1924, pòstum).
Los astros del abismo (1924, pòstum).
Correspondencia íntima (1969, pòstum).
Referències
«Delmira Agustini» (en anglès). Encyclopaedia Britannica.
Canfield, Martha: «Delmira Agustini o la conciencia del abismo» (en castellà). Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
Pleitez, Tania: «Delmira Agustini» (en castellà). CVC Centro Virtual Cervantes.
Amiguet, Teresa: «Delmira Agustini, ‘la nena’ sumisa que escribía versos eróticos». La Vanguardia, 05.07.2019.
Vegeu també
Enllaços externs
Poemes de Delmira Agustini (castellà).
La poesia de Delmira Agustini, Cervantes Virtual (castellà).
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Delmira Agustini.
Fotografia retrat de Delmira Agustini
Noces de Delmira Agustini i Enrique Job Reyes (1913)
Delmira Agustini Murtfeldt
El passat dilluns 24 d'octubre de 2022 es commemorà el cent noranta-dosè aniversari del naixement de Marianne North (Hastings, East Sussex, Anglaterra, Regne Unit, 24 d'octubre de 1830 — Alderley, Gloucestershire, Anglaterra, Regne Unit, 30 d'agost de 1890), qui fou una (1) prolífica biòloga victoriana i artista botànica.[1][2] Destacà per les seves il·lustracions de plantes i paisatges, pels seus viatges exòtics arreu del món, pel descobriment de noves plantes i per la creació de la seva galeria d'art al Reial Jardí Botànic de Kew (Londres, Anglaterra, Regne Unit).[3][4]
Els primers anys: la vida en família
Marianne North nasqué el 24 d'octubre de 1830 a Hastings (East Sussex, Anglaterra, Regne Unit), primogènita d'en Roger North, adinerat terratinent immers en la política de Hastings (East Sussex, Anglaterra, Regne Unit), i de la Janet North, filla d'en Sir John Marjoribanks M.P.[5]. Des de ben jove es formà per ser cantant[6] sota la tutela de Charlotte Helen Sainton–Dolby, però en adonar–se que seves aptituds vocals no eren adequades per dedicar–s'hi professionalment començà a pintar flors. El 1855 morí la seva mare, fou llavors quan començà a fer els primers viatges amb el seu pare. No fou però fins a la mort del seu pare que no decidí perseguir el seu somni: viatjar arreu del món dibuixant la flora dels països que visitava.[5]
Viatges i obra
Començà a viatjar el 1871–1872, visitant Canadà, Estats Units i Jamaica. Després passà un (1) any al Brasil,[7] on visqué en una (1) cabanya a la selva i realitzà més d'un centenar (>100) d'il·lustracions. El 1875, després de passar uns mesos a Tenerife (Illes Canàries, Espanya), començà una (1) volta al món que durà dos (2) anys, pintant espècies vegetals a: Califòrnia (EUA), Japó, Borneo (Indonèsia i Malàisia) , Java (Indonèsia) i Sri Lanka. El 1878 passà una (1) llarga estada a l'Índia.[5]
De retorn a Anglaterra (Regne Unit), i atesa la gran quantitat d'il·lustracions ja reunides, decidí exposar–les a Londres. Donà la seva obra al Reial Jardí Botànic de Kew (Londres, Anglaterra, Regne Unit) on també finançà la construcció d'un (1) edifici per acollir–la. L'edifici fou dissenyat pel James Fergusson. El jardí botànic decidí crear la Galeria Marienne North al seu honor.
Per suggestió del seu amic Charles Darwin, l'any 1880 viatjà a Austràlia,[8] on conegué Marian Ellis Rowan (1848–1922).[9] Establiren forts lligams d'amistat, i gràcies a les grans capacitats de la prestigiosa artista australiana, Marianne North assolí nous coneixements sobre pintura a l'oli. La seva estada a Oceania durà un (1) any, on pintà la flora d'Australia i Nova Zelanda. Cal destacar els seus acurats dibuixos de la Banksia attenuata, la B. grandis i la B. robur.[10]
Finalment, el 1882 la Galeria Marienne North obrí les portes. North disposà les il·lustracions fetes fins al moment, segons llur localització geogràfica. L'exhibició, que formava un (1) dens mosaic a les parets, tingué gran èxit; el públic quedà meravellat per la vitalitat despresa dels seus quadres. El 1883, després de la seva expedició a Sud–Àfrica, s'inaugurà una (1) nova sala les portes a la Galeria que porta el seu nom.
El 1884, amb la salut ja delicada, decidí emprendre la seva última expedició, les Seychelles i Xile. En retornar del viatge col·locà les seves últimes il·lustracions a la Galeria, i completà així una (1) col·lecció extraordinària de més de vuit-centes (>800) pintures realitzades al llarg de tretze (13) anys.
Finalment es retirà a un (1) petit poble a Gloucestershire (Anglaterra, Regne Unit), on morí el 30 d'agost del 1890, a l'edat de cinquanta-nou (59) anys.[6]
Llegat
El rigor i la fidelitat amb la que Marianne North documentà la vida vegetal d'arreu del món, abans que la fotografia esdevingués una (1) opció pràctica, donen a la seva obra un (1) gran valor. Fou una (1) artista magistral amb suficients coneixements de botànica per poder identificar les plantes correctament i descobrir–ne de noves. Diverses espècies vegetals foren anomenades en el seu honor: Areca northiana, Crinum northianum, Kniphofia northiana, Nepenthes northiana, Northea seychelliana,... juntament amb el gènere Northia.[11]
Els experts en la matèria afirmen que el valor de l'obra d'aquesta artista científica es veu incrementat pel fet que la major part d'exemplars estan dibuixats en el seu entorn natural. Atès que en alguns casos els exemplars eren amb prou feines coneguts, ja que creixien en llocs gairebé inaccessibles, les pintures de North foren de gran importància per al registre botànic. North també dibuixà fauna i paisatges, amb la qual cosa mostrà a la gent les construccions dels pobles nadius.
En la seva obra literària, Una visió de l'Edèn,[12] North descriu les dures condicions que superà per poder pintar en llocs allunyats de la civilització: el sol abrasador, les grans trombes de pluja, els camins en condicions terribles, les malalties, les sangoneres, les aranyes gegants...
El Reial Jardí Botànic de Kew (Londres, Regne Unit), que encara avui en dia acull la Galería Marianne North amb la disposició original dels seus quadres, assegura acollir l'única exhibició permanent d'una (1) artista femenina en solitari de tot Anglaterra (Regne Unit). El 2008 Kew obtingué una (1) ajuda econòmica de la Loteria Nacional, per a la restauració de la Galeria i dels quadres exposats.«»–
Referències
North, Marianne: Recollections of a happy life: being the autobiography of Marianne North. Volum 1. University of Virginia Press, 1993.
Martínez Pulido, Carolina: «Marianne North, excelente ilustradora científica». Mujeres con ciencia, 01.10.2014.
Ward, Marilyn, and John Flanagan: «Portraying plants: illustrations collections at the Royal Botanic Gardens, Kew». Art Libraries Journal 28.2 (2003): pàg. 22–28.
PÉREZ, José Luis GARCÍA: «Canarias y América en la Marianne North´ s Gallery (Kew Garden, Londres)». Coloquios de Historia Canario Americana 5.5 (1982): pàg. 941–956.
Ponsonby, Laura: «Marianne North». Curtis's Botanical Magazine 7.3 (1990): pàg. 138–142.
PÉREZ, José Miguel GARCÍA: «El Brasil del Ochocientos bajo la mirada pictórica de una victoriana: Marianne North». Coloquios de Historia Canario Americana 14.14 (2000): 1901–1908.
Fullerton, Patricia: The flower hunter: Ellis Rowan. National Library Australia, 2002.
Collins, Kevin: Banksias. Melbourne, Austràlia: Bloomings Books, 2008, pàg. 68. ISBN 1-876473-68-1.
Mary Gribbin, John Gribbin: Flower Hunters (en anglès). Oxford University Press, 2008, pàg. 236. ISBN 9780192807182.
North, Marianne: «A vision of Eden: the life and work of Marianne North» (2014).
Bibliografia
Dickins, M.: «Marianne North». The Cornhill Magazine, No. 1031, primavera del 1962: pàg. 319–329.
Lees–Milne, A.: «Marianne North». Journal of Royal Horticultural Society, 98 (6), juny del 1964: pàg. 231–240.
Middleton, D.: «Flowers in a landscape». Geographical Magazine, 35 (8) Desembre 1962: pàg. 445–462.
Middleton, D.: Victorian Lady travellers. Londres, 1965, pàg. 54–71.
Recollection and Further Recollection of a Happy Life: being the Autobiography of Marianne North (tres [3] volums), Tòquio: Edition Synapse. ISBN 978-4-86166-026-9.
Enllaços externs
Marianne North at the Royal Botanic Gardens at Kew. Arxivat 2009.09.03 a Wayback Machine.
Marianne North Gallery. Arxivat 2012.08.25 a Wayback Machine.
A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Marianne North.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Marianne North.
Imatges
Portrait of Marianne North (1830–1890)
Marianne North, Sri Lanka, 1878.
Pintura del 1870. Insectes fulla i Insectes pal.
Pintura del 1880. Olearia argophylla.
Nepenthes northiana, a Borneo
Japanese Chrysanthemums
Marianne North
El passat dilluns 24 d'octubre de 2022 es commemorà el dos-cents divuitè aniversari del naixement de Lluïsa Carlota de Borbó–Dues Sicílies, infanta d'Espanya (Portici, Campània, Itàlia, 24 d'octubre de 1804 — Madrid, Madrid, Espanya, 29 de gener de 1844). Princesa de les Dues (2) Sicílies amb el tractament d'altesa reial que contragué matrimoni amb un (1) membre de la casa de Borbó d'Espanya.
Nasqué al Palau Reial de Portici el 24 d'octubre de 1804, filla del rei Francesc I de les Dues Sicílies i de la infanta Maria Isabel de Borbó, filla de Carles IV d'Espanya.[1] Era germana de Maria Cristina de Borbó, muller de Ferran VII d'Espanya.[2]
A l'edat de quatre (4) anys, el 1808, seguí la seva família a l'exili sicilià a conseqüència de l'ocupació de la part continental del regne de Nàpols (Campània, Itàlia) per part de l'exèrcit napoleònic.
Fou casada per poders el dia 15 d'abril de 1819 al Palau Reial de Nàpols (Campània, Itàlia) amb l'infant Francesc de Paula d'Espanya, fill del rei Carles IV d'Espanya i de la princesa Maria Lluïsa de Borbó–Parma. En arribar a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) provinent de Nàpols (Campània, Itàlia), Lluïsa Carlota de Borbó aprofità per a inaugurar el 21 de maig de 1819 a Molins de Rei (Baix Llobregat) el canal de rec posteriorment anomenat Canal de la Infanta.
Francesc de Paula era oncle per via materna de la princesa Lluïsa Carlota i la seva unió fou ratificada al Palau Reial de Madrid (Espanya) el dia 12 de juny del mateix any.
La parella instal·lada a la Cort de Madrid (Espanya) tingué onze (11) fills:
Francesc d'Assís (Madrid, 1820–1821);
Isabel Ferranda (Madrid, 1821–1897);
Francesc d'Assís (Aranjuez, 1822 – Epinay–sur–Seine, 1902);
Enric (Sevilla, 1823 – Dehesa de los Carabancheles, 1870);
Maria Teresa (Aranjuez, 1824 – Madrid, 1900);
Eduard (Madrid, 1826–1829);
Josepa Ferranda (Aranjuez, 1827 – París, 1910);
Teresa (Madrid, 1828–1829);
Ferran (Aranjuez, 1832 – Madrid, 1854);
Maria Cristina (Madrid, 1833–1902);
Amàlia (Madrid, 1834 – Munic, 1905);
La princesa morí l'any 1844 al Palau Reial de Madrid (Espanya).
Referències
Mateos Sáinz de Medrano, Ricardo: «Luisa Carlota de Borbón y Borbón» (en castellà). Diccionario biográfico electrónico. Reial Acadèmia de la Història.
Ezquerra del Bayo, Joaquín: Retratos de mujeres españolas del siglo XIX (en castellà). Madrid: Imprenta de Julio Cosano, 1924, pàg. 108.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lluïsa Carlota de Borbó–Dues Sicílies.
Vicente López Portaña: retrat de la infanta Lluïsa Carlota de Borbó (1804–1844), que era filla del rei Francesc I de les Dues Sicílies i de la reina Maria Isabel de Borbó i es convertí en infanta d'Espanya pels seu matrimoni amb l'infant Francesc de Paula de Borbó, que era el menor dels fills del rei Carles IV d'Espanya.
El passat dilluns 24 d'octubre de 2022 es commemorà el dos-cents norantè aniversari del naixement de Cristina Roccati (Rovigo, Vèneto, Itàlia, 24 d'octubre de 1732 — ibídem, 16 de març de 1797), qui fou una (1) científica, física i poeta italiana que es llicencià a la Universitat de Bolonya (Emília–Romanya, Itàlia) (1751). Fou la tercera dona a obtenir una (1) qualificació acadèmica en una (1) universitat italiana.[1][2]
Roccati era filla de Giovan Battista i Antonia Campo, que pertanyien a una (1) família benestant de Rovigo, Vèneto, Itàlia.[2]
Roccati estudià llengües clàssiques amb Pietro Bertaglia d'Arquà, aleshores rector del seminari de Rovigo (Vèneto, Itàlia), i als quinze (15) anys guanyà els premis de l'Accademia dei Concordi Ordna pels seus poemes. El 1747, els seus pares li donaren permís per estudiar filosofia natural a la Universitat de Bolonya (Emília–Romanya, Itàlia) sota la tutela de Bertaglia. Allà, fou admesa a la Universitat com a primera estudiant no bolonyesa.[2] Hi estudià literatura, cursà els cursos de lògica de Bonifacio Collina, els de geometria de Brunelli, cursos de metafísica, moral, i visità sovint la torre astronòmica de la Specola, erigida a principis de segle al Palazzo Poggi, on estudià meteorologia i astronomia. Però fou sobre tot la física i les ciències naturals les disciplines en què concentrà la major part del seu esforç.[2]
Fou condecorada pels seus poemes i sonets a Bolonya (Emília–Romanya, Itàlia), amb el càrrec de «Consell de la Nació Veneciana», tal com havia estat a Rovigo (Vèneto, Itàlia). Fou membre de l'Acadèmia de la Concòrdia (1749), de l'Accademia degli Apatisti de Florència (Toscana, Itàlia) (1750) i de l'Accademia nell'Arcadia (amb el nom d'Aganice Aretusiana) (1753), així com de l'Accademia degli Ardenti de Bolonya (Emília–Romanya, Itàlia) i de la Ricoverati a Pàdua (Vèneto, Itàlia).[2]
El 5 de maig de 1751, en una (1) època en què sovint es negaven les oportunitats d’educació superior a les dones, Roccati, que era considerada un (1) prodigi, obtingué una (1) graduació en filosofia i així es convertí, segons Wertheim, en «la tercera dona que obtenia qualificacions acadèmiques».[3] Continuà estudiant a la Universitat de Pàdua (Vèneto, Itàlia) assignatures de física newtoniana, grec i hebreu, alhora que continuava cultivant els seus interessos literaris i component nous versos. A partir del 1751, exercí com a professora de física a l'Accademia dei Concordi di Rovigo (Vèneto, Itàlia), de la qual fou presidenta (i hi ensenyà almenys fins al 1777). No obstant això, el 1752, la seva família caigué en la ruïna econòmica, cosa que la obligà a interrompre els estudis a Pàdua (Vèneto, Itàlia) i tornà a casa a Rovigo (Vèneto, Itàlia), on ensenyà física.[2][3]
A l’Accademia dei Concordi de Rovigo (Vèneto, Itàlia), Roccatti realitzà cursos nocturns de física newtoniana per a altres membres de l'entitat. Dels seus plans de lliçons per a aquestes conferències, només se n'han trobat cinquanta-una (51). La correpondència conservada, datada entre els anys 1747 i 1754, i els textos que se n'han conservat mostren el caràcter de la seva formació, arrelada en l'obra newtoniana.[2]
Cristina Roccati morí a Rovigo (Vèneto, Itàlia) el 16 de març de 1797.[2]
Referències
William Clark: The Sciences in Enlightened Europe, University of Chicago Press, 1999, pàg. 318: «Cristina Roccati became the third woman to receive a university degree in Italy».
«Roccati Cristina — Scienza a due voci» (en italià).
Wertheim, Margaret: Pythagoras' trousers: God, physics, and the gender wars. Fourth Estate, 1995, pàg. 143. ISBN 1-85702-583-0. OCLC 911338165.
Il·lustració retrat de Cristina Roccati
Cristina Roccati
El passat dilluns 24 d'octubre de 2022 es commemorà el cent trenta-cinquè aniversari del naixement de Rafael Campalans i Puig (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 21 d'octubre de 1887 — Torredembarra, Tarragonès, Catalunya, 9 de setembre de 1933), qui fou un (1) enginyer, polític i professor universitari català.[1]
Joventut
Nasqué el 1887 al carrer Roig de la ciutat de Barcelona (Barcelonès), fill de Salomó Campalans i Sardà, d'Almacelles (Segrià), i de Maria Puig i Charles, de la mateixa població,[2] una (1) família menestral. En l'etapa d'estudiant, Rafael fou president de l'Agrupació Escolar Doctor Robert (1903) i editor d'El Poble Català el 1906. Es graduà en enginyeria industrial a Barcelona (Barcelonès) l'any 1911 i amplià estudis a Lovaina (Brabant Flamenc, Bèlgica) i Charlottenburg (Berlín, Alemanya).
El 1914 fou encarregat dels serveis públics de la Mancomunitat de Catalunya, tasca que compaginà amb l'activitat docent (física general, electrònica, mecànica, termodinàmica, història de la ciència) a l'Escola d'Agricultura, a la Universitat Industrial de Barcelona i a l'Escola de Bibliotecàries.[3] El 1917 fou nomenat director de l'Escola de Treball, i el 1922 secretari general d'Ensenyament Tècnic i Professional de la Mancomunitat.
Activitat política
En la seva qualitat d'enginyer industrial viatjà arreu d'Europa, cosa que el posà en contacte amb el moviment socialista europeu i nord–americà, i a partir d'això milità en el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i defensà la línia antibel·licista de Jean Jaurès.
Després de polemitzar amb Antoni Fabra i Ribas, el 1923 participà en l'escissió del PSOE que donà lloc a la Unió Socialista de Catalunya (USC), que discrepava del PSOE en les qüestions nacional, sindical (relacions entre CNT i UGT) i organitzativa, i en fou director del seu òrgan, Justícia Social. Fou membre actiu del Comitè d'Acció Cívica, fundat per Francesc Layret, que denuncià el pistolerisme groguista. Després del pronunciamiento de Miguel Primo de Rivera (1923), Campalans renuncià als seus càrrecs públics i fundà posteriorment la Indústria de Coure–Electrolític. També participà en la creació de l'Ateneu Polytechnicum.
Amb Francesc Macià signà el manifest electoral del 12 d'abril de 1931, sent escollit regidor per Barcelona en les eleccions municipals d'aquell dia. Després de la proclamació de la Segona República Espanyola el 14 d'abril del mateix any, participà en les tasques del govern provisional, sent nomenat responsable d'Instrucció Pública. Líder de la Unió Socialista de Catalunya fou escollit diputat en les eleccions al Parlament de Catalunya (1932), participà en la redacció de l'Estatut de Núria i la seva defensa a la Universitat Autònoma de Barcelona (Barcelonès).
En les eleccions generals al Congrés dels Diputats del juny del 1931 fou elegit diputat per la circumscripció de Barcelona (Catalunya). Morí ofegat accidentalment a la platja de Torredembarra (Tarragonès) el 1933, i el seu enterrament al Cementiri de Montjuïc fou multitudinari.
Obres
1903: Influència dels escolars sobre el catalanisme;
1923: El socialisme i el problema de Catalunya;
1931: Als joves;
1932 Hacia la España de todos. Palabras castellanas de un diputado por Cataluña;
1933: Manual pràctic del socialisme català;
1933: Política vol dir pedagogia.
Reconeixements
L'any 1979 es constituí la Fundació Rafael Campalans, a l'òrbita del PSC, amb la finalitat de construir un (1) marc d'elaboració i difusió del pensament socialdemocràtic, la seva història i els corrents actuals de pensament, així com la realització d'estudis en l'àmbit de les ciències socials i històriques.[4]
L'ajuntament de Torredembarra (Tarragonès) li dedicà una (1) part del passeig marítim.[5] També té carrers o places dedicades a Barcelona (Barcelonès), l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), Terrassa (Vallès Occidental), Viladecans (Baix Llobregat), Badalona (Barcelonès), Canet de Mar (Maresme) i el Vendrell (Baix Penedès).[6]
Referències
Sella, Antoni; Pujol, Enric: «La construcció d'un país modern» (paper). Revista Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.135, Octubre 2013, pàg. 24–32. ISSN: 1695-2014.
Registre de naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1887, número de registre 5230. Al registre el seu cognom consta com Campalons.
«Rafael Campalans i Puig». Dins: A. Estivill, Qui era qui a l'Escola de bibliotecàries, Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2016 (Biblioteca universitària), pàg. 52–53.
Informació sobre la Fundació Campalans al seu lloc web (català).
«Passeig marítim». Ajuntament de Torredembarra.
«Noms de carrer». Infraestructura de Dades Espacials de Catalunya.
Enllaços externs
Rafael Campalans i Puig (català) a Marxists Internet Archive (MIA) (amb llicència GFDL).
A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Rafael Campalans i Puig.
Retrat de Rafael Campalans (1920–1923), professor de Principis i desenrotllament de les ciències físiques i naturals (1915–1920), de Coneixement general de les ciències pures i aplicades i de la seva classificació (1920–1924) i de Principis i desenrotllament històric de les ciències (1930–1931).
Rafael Campalans i Puig
El passat dilluns 24 d'octubre de 2022 es commemorà el cent vint-i-sisè aniversari del naixement d'Emili Mira i López[1] (Santiago de Cuba, Cuba, 24 d'octubre de 1896 — Petròpolis, Brasil, 16 de febrer de 1964),[2] qui fou un (1) psicòleg català.
Nascut accidentalment a Cuba, els seus pares es traslladaren a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) quan tenia dos (2) anys.
Del 1920 al 1939 ocupà diversos càrrecs a la Mancomunitat i a la Generalitat de Catalunya relacionats amb la psicotècnia i la formació professional. Durant la dècada del 1930 fou professor de Josep Solé i Sagarra.
El 1933 fundà amb Joaquim Xirau la prestigiosa Revista de Psicologia i Pedagogia.
Durant la darrera Guerra Civil Espanyola estudià el comportament del revolucionari des de la perspectiva psicològica.
Exiliat el 1939, després de passar per la Gran Bretanya, els Estats Units i l'Argentina, s'instal·là definitivament al Brasil, on dirigí l'Instituto de Seleçâo e Orientaçâo Profissional.[3]
Bibliografia complementària
Cortès Martí, Josep M.: La tecnòpolis catalana 1900–1936. Pensament organitzatiu a Catalunya. Tarragona: Publicacions URV, 2013. ISBN 9788484242208. (Capítol 10. Emili Mira López. Pàg. 165–182).
Referències
«Emili Mira i López». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Monés i Pujol–Busquets, Jordi: Diccionari abreujat d'educació. Col·lecció Guix, núm. 10. Graó Editorial, Barcelona. ISBN 84-85729-43-9, plana 60.
Enllaços externs
Dr. Emili Mira i López – Galeria de Metges Catalans del COMB.
Textos d'Emili Mira i López (castellà).
Emili Mira i López a l'Enciclopèdia Encarta. Arxivat 2005.08.24 a Wayback Machine (castellà).
Placa commemorativa a la casa de Barcelona on visqué, situada a la rambla de Catalunya, núm. 35.
Monument al psiquiatre Emili Mira i López a Barcelona, obra de Pau Gargallo; a la plaça de Catalunya barcelonina hi ha una (1) versió en pedra de la mateixa escultura.
Emili Mira i López
El passat divendres 21 d'octubre de 2022 es commemorà el noranta-tresè aniversari del naixement d'Ursula K. Le Guin (Berkeley, Califòrnia, EUA, 21 d'octubre de 1929 — Portland, Oregon, EUA, 22 de gener de 2018), nom de ploma d'Ursula Kroeber Le Guin, qui fou una (1) escriptora estatunidenca de ciència–ficció i fantasia però també de poesia, llibres infantils i assajos; també traduí obres d'altres autors.[1][2][3][4]
La seva fama es deu als nombrosos llibres i contes de ciència–ficció i fantasia publicats al llarg de la seva àmplia carrera (amb diversos premis Hugo,[5] Nebula[6] i finalista al Premi Pulitzer d'Obres de Ficció[7]) entre la qual destaquen les obres que formen les sèries Terramar i Ekumen.
Biografia
Nasqué a Berkeley (Califòrnia, EUA). El seu pare fou l'eminent antropòleg Alfred Kroeber i la seva mare l'escriptora Theodora Kroeber.[8] Des de petita s'educà en una (1) atmosfera d'interès acadèmic pels mites i llegendes d'arreu del món. El seu interès per la literatura es forja ben aviat: amb onze (11) anys envià la seva primera narració a la reputada revista Astounding Science Fiction, que la rebutjà.[9]
Anà a l'escola Radcliffe de la Universitat Harvard (Cambridge, Massachusetts, EUA), on es graduà el 1951, i després passà un (1) any a la Universitat de Colúmbia (Nova York, Nova York, EUA), on feu el seu postgrau en llengües romàniques. La seva tesi de mestria relacionava diversos aspectes de la literatura romànica de l'edat mitjana i el Renaixement. Després de finalitzar el curs de postgrau obtingué una (1) beca Fulbright per estudiar a França, on conegué el seu futur marit: Charles Le Guin, amb qui es casà el 1953.[8]
Quan tornà als Estats Units ensenyà francès en diverses universitats abans de dedicar–se per complet a la literatura. Ha publicat sis (6) llibres de poesia, vint (20) novel·les i més d'una centena (>100) d'històries, quatre (4) col·leccions d'assaigs, onze (11) llibres per a nens i algunes traduccions (entre les quals destaquen el Tao Te Ching de Lao Tse i una (1) selecció de poemes de Gabriela Mistral). A partir del 1958 visqué a Portland, Oregon (EUA), on nasqueren els seus tres (3) fills. Avui dia se la considera una (1) de les millors autores del gènere, l'any 2003 fou premiada com a Gran Mestra de l'Associació d'Escriptors de Ciència–Ficció i Fantasia dels Estats Units,[10] i esdevingué així la primera dona que obtingué aquesta distinció.
Publicacions
Aquí es presenten algunes de les obres més rellevants[11] per una (1) versió detallada es recomana consultar la seva fixa a la Internet Speculative Fiction Database ISFD:
1962: Ekumen I: El món de Rocannon (traducció de Carles Ayuso. Alzira: Edicions Bromera, 1998)
1968: Terramar I: Un mag de Terramar [(traducció de Madeleine Cases. Barcelona: Edicions Proa, 2000), (traducció de Blanca Busquets. Barcelona: Raig Verd Editorial. Març del 2020)[12]].
1969: Ekumen II: La mà esquerra de la foscor.[13][14]
1971: Terramar II: Les tombes d'Atuan [(traducció de Madeleine Cases. Barcelona: Edicions Proa, 2005), (traducció de Blanca Busquets. Barcelona: Raig Verd Editorial. Març del 2020)].[15]
1972: Terramar III: La costa més llunyana (traducció de Madeleine Cases. Barcelona: Edhasa, 1990).
1976: Molt lluny de qualsevol altre lloc [Very far from anywhere else] (traducció de Roser Trepat i Ribé. Barcelona: Edicions de la Magrana, 3a edició. Febrer del 1999).
1990: Terramar IV: Tehanu (trad. Madeleine Cases. Barcelona: Edhasa, 1993).
1997: Conte sobre Terramar: Dragonfly, post scriptum de La costa més llunyana.
2001: Col·lecció d'històries curtes sobre Terramar: Tales from Earthsea.
2001: Terramar V: L'altre vent.
2004: Prosa: The Wave in the Mind.
2006: Poesia: Incredible Good Fortune.
2007: Powers.
Un mag de Terramar. Cicle de Terramar 1.
Les Tombes d’Atuan. Cicle de Terramar 2. traducció de Blanca Busquets. Barcelona: Raig Verd Editorial. Agost del 2020.
La costa més llunyana. Cicle de Terramar 3. Traducció de Blanca Busquets. Barcelona: Raig Verd Editorial. Novembre del 2020.[18]
Tehanu. Cicle de Terramar 4. Traducció de Blanca Busquets. Barcelona: Raig Verd Editorial. Març del 2021.[19]
Contes de Terramar. Traducció de Blanca Busquets. Barcelona: Raig Verd Editorial. Novembre del 2020.
Madurar a Karhide. Traducció de Blanca Busquets. Barcelona: Raig Verd Editorial, 2021
Referències
«La grandeza de Ursula K. Le Guin». El País, 06.08.2011.
Gerald, Jonas: «Ursula K. Le Guin, Acclaimed for Her Fantasy Fiction, Is Dead at 88». The New York Times, 23.01.2018.
Science Fiction & Fantasy Writers of America. «Nebula Award Winners».
«Ursula K. Le Guin / Biographical Sketch». Mid-America Library Alliance (MALA). Arxivat de l'original el 3 de març de 2016.
Lafreniere, Steve: «"Ursula K. Le Guin [interview"».
«Science Fiction & Fantasy Writers of America – Grand Master».
«Ursula K. Le Guin: Short Bibliography». Pàgina oficial d'Ursula K. Le Guin. Arxivat de l'original el 6 de juny de 2014.
Le Guin, Ursula K.: Un mag de Terramar. Traducció de Blanca Busquets. Raig Verd, 2020, pàg. 240. ISBN 978-84-17925-20-8.
Le Guin, Ursula K.: La mà esquerra de la foscor. traducció: Sílvia Aymerich. Barcelona: Proa, 1997. ISBN 8482564412.
Le Guin, Ursula K.: La mà esquerra de la foscor. Traducció de Blanca Busquets. Barcelona: Raig Verd, 2019, pàg. 354. ISBN 978-84-17925-04-8.
Le Guin, Ursula K.: Les Tombes d'Atuan. Traducció de Blanca Busquets. Raig Verd, 2020, pàg. 224. ISBN 978-84-17925-28-4.
Le Guin, Ursula K.: Els Desposseïts. traducció de Blanca Busquets. Barcelona: Raig Verd Editorial, 2018. ISBN 9788416689613.
Vilà, Marta: «Els desposseïts d'Ursula K. Le Guin». Núvol.
Le Guin, Ursula K.: La costa més llunyana. Traducció de Blanca Busquets. Raig Verd, 2020, pàg. 240. ISBN 978-84-17925-43-7.
Le Guin, Ursula K.: Tehanu. Traducció de Blanca Busquets. Barcelona: Raig Verd, 2021, pàg. 272. ISBN 978-84-17925-49-9.
Vegeu també
Ginecotopia: història de les societats feministes a la ficció literària.
Enllaços externs
«In Memoriam – Ursula K. Le Guin» (en anglès).
«Entrevista Premi Gran Mestre de Fantasia (2002)» (en anglès).
«Worlds of Ursula K. Le Guin» (en anglès | subtítols en castellà). Arwen Curry (productora), 2018.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ursula K. Le Guin.
Ursula Le Guin. Photo by Marian Wood Kolisch (2009).
Ursula Kroeber Le Guin
El passat divendres 21 d'octubre de 2022 es commemorà el centenari del naixement de Liliane Henriette Charlotte Bettencourt, de naixement Schueller, (París, Illa de França, França, 21 d'octubre de 1922 — Neuilly–sur–Seine, Alts del Sena, Illa de França, 21 de setembre de 2017),[1][2] qui fou una (1) empresària francesa, hereva de l'imperi cosmètic L'Oréal i considerada en vida la dona més rica del món.
Filla del fundador de la multinacional de cosmètics, Eugène Schueller, el 1940 es casà amb el polític francès André Bettencourt i visqueren junts en la localitat francesa de Neuilly–sur–Seine (Alts del Sena, Illa de França). Enviudà el novembre del 2007. Es veié envoltada en diversos escàndols d'índole política i afers judicials.[1]
El març del 2017, segons la classificació de la revista Forbes, era la catorzena fortuna mundial i la primera dona de la llista, amb trenta-nou mil cinc-cents milions de dòlars (39.500.000.000 $).[1]
Referències
EFE: «Mor Lilianne Bettencourt, la dona més rica del món». el Periódico. EFE, 21.09.2017. El diari fa una (1) transcripció errònia de la nota emesa per la filla, i situa el seu aniversari en la data de defunció, quan seria a l'octubre.
Samuel, Henry: «World's richest woman and L'Oreal heiress Liliane Bettencourt dies» (en anglès). The Telegraph, 21.09.2017.
Enllaços externs
Fotografia retrat de Liliane Bettencourt
Drawing representing Liliane Bettencourt on a giant note
Liliane Henriette Charlotte Betsy Schueller Bettencourt
El passat divendres 21 d'octubre de 2022 es commemorà el cent unè aniversari del naixement de Jane Cameron Briggs o bé Jane «Janey» Briggs Hart (Detroit, Michigan, EUA, 21 d'octubre de 1921 — West Hartford, Connecticut, EUA, 5 de juny de 2015), qui era coneguda com a aviadora i, als anys seixanta ('60), es convertí en una (1) de les candidates a astronauta del projecte Mercury 13, que consistia en la formació d'un (1) equip de dones que es qualificaren físicament en les mateixes proves que les que s'aplicaven als astronautes masculins.[1][2]
Jane Cameron Briggs obtingué la seva primera llicència de pilot durant la Segona Guerra Mundial i, més tard, es convertí en la primera dona pilot d'helicòpter amb llicència a Michigan (EUA).[2]
A principis dels anys seixanta ('60), Hart fou seleccionada per participar en el programa Woman in Space de la Fundació Lovelace, un (1) projecte més tard anomenat Mercury 13, finançat amb recursos privats i dissenyat per provar la forma física de les dones pilots candidates a astronauta, sotmetent–les a les mateixes proves físiques aplicades per la NASA als astronautes homes.[3] A l'edat de quaranta (40) anys, Hart es convertí en una (1) de les tretze (13) dones que es classificaren per al projecte.[3] Les participants no tan sols havien passat les proves sinó que, en alguns casos havien superat les marques registrades pels homes. Però la NASA avortà el programa i les dones encara no anaren a l'espai.[1]
Vida primerenca
Nasqué el 1921 com a Jane Cameron Briggs, «Janey», a Detroit, Michigan (EUA), el 21 d'octubre de 1921. El seu pare era l'home de negocis Walter O. Briggs i la seva mare, Jane (nascuda Cameron).[4] Criada com a catòlica, assistí a les Acadèmies del Sagrat Cor a Detroit, Grosse Pointe, Michigan, i Torresdale, Pennsilvània, i a la Universitat Manhattanville de Nova York (EUA). El 1970, quan tenia quaranta-nou (49) anys, completà una (1) llicenciatura en antropologia a la Universitat George Washington de Washington DC (EUA).[5][4]
El juny de 1943 es casà amb l'advocat Philip Hart, que més tard esdevindria polític i seria escollit com a senador demòcrata. Tingué nou (9) fills, un (1) dels quals morí de petit.[4][3]
Carrera política
Hart tingué un (1) interès permanent per la política. Exercí de vicepresidenta del Comitè Democràtic del Comtat d'Oakland (Michigan, EUA), fou membre fundadora de l'Organització Nacional per a les Dones, fou membre de la junta i delegada de la convenció nacional de la Lliga de Dones Votants de Birmingham, Michigan (EUA).[3][2]
Mentre vivia a Washington, DC, Hart es guanyà la reputació d’inconformista.[6] També participà activament en l'oposició a la guerra del Vietnam, posició que de vegades era incòmoda per al seu marit senador.[3] Per exemple, la tardor del 1969 fou arrestada a la gran manifestació contra la guerra al Pentàgon. El 1972 anuncià la seva intenció de deixar de pagar impostos federals sobre la renda, dient: «No puc aportar cap dòlar més a la compra de més bombes i bales».[7] Malgrat això, el senador Hart es mantingué ferm en el suport a la seva dona, tot i que no estava d'acord amb moltes de les seves decisions.[7]
Altres activitats
Hart també era regatista i participà en la Port Huron to Mackinac Boat Race (Detroit, Michigan) formant part d'una (1) tripulació de dones.[8][9]
Després de la mort del seu marit, Hart cedí diverses caixes amb documentació diversa, fotografies i retalls de diari, a la Bentley Historical Library de la Universitat de Michigan (Ann Arbor, EUA).[10]
Mort i llegat
Hart morí el 5 de juny de 2015 a West Hartford, Connecticut (EUA), als noranta-tres (93) anys.[3]
Els premis Jane B. Hart foren establerts al departament d'antropologia de la Universitat George Washington (Washington DC, EUA) en memòria seva.
Referències
Weitekamp, Margaret A.: «First Lady Astronaut Trainees. Lovelace’s Woman in Space Program» (en anglès). NASA.
Jane Briggs Hart collection, Bentley Library, University of Michigan.
«Jane B. Hart, strong–minded wife of senator, dies at 93». Washington Post, 06.06.2015.
«Jane Hart made mark as equal rights, anti–war activist». Detroit News.com.
«In Memory of Jane Briggs Hart '43» (en anglès). 04.11.2015.
Jane Hart, Mother of 8, Now In a Placid Period, Toledo Blade, December 22, 1968
Jane Hart Stops Paying Taxes, Ann Arbor News, May 22, 1972.
«Born to Ride, Then to Fly: Mackinac Island's Jane B. Hart». Arxivat 2018.09.12 a Wayback Machine; Mackinac Island Town Crier, December 11, 2010.
«Finding aid for Jane Briggs Hart papers, ca. 1925–1996». University of Michigan.
Enllaços externs
Jane B. Hart Premis, Universitat de Washington del George, Washington DC.
Head shot of decease pilot, Jane Briggs Hart
Jane Cameron Briggs Hart
El passat divendres 21 d'octubre de 2022 es commemorà el cent setzè aniversari del naixement de Lillian Gertrud Asplund (Worcester, Massachusetts, EUA, 21 d'octubre de 1906 — Shrewsbury, Massachusetts, EUA, 6 de maig de 2006), qui fou una (1) dona americana, una (1) de les tres (3) últimes supervivents de l'enfonsament del Titànic el 15 d'abril de 1912, i l'últim supervivent amb memòria real del desastre.[1]
Vida primerenca
Lillian Asplund nasqué a Worcester, Massachusetts, als Estats Units, filla de Carl i Selma (de soltera, Johansson) Asplund, tots dos (2) immigrants de Suècia. Els seus pares havien viscut breument a Missouri abans d'instal·lar–se a Worcester (Massachusetts). Lillian tenia un (1) germà bessó, Carl, i dos (2) germans més grans, Filip (1898) i Clarence (1902).
El 1907 la família de Lillian tornà a Suècia per romandre a Alseda (Vetlanda), a Goteborg durant més de quatre (>4) anys, mentre resolien qüestions familiars relatives a la granja després de la mort de l'avi i cuidava de l'àvia de Lillian, període durant el qual Selma donà a llum un (+1) altre fill, Felix, el març del 1909. La mare de Lillian hauria preferit quedar–se a Suècia, però el seu pare pensà que els fills rebrien una (1) educació millor als Estats Units i reservaren el passatge per a la seva família al nou Titànic de la White Star Line.[2][3]
A bord del Titanic
Lillian Asplund, els seus pares, i quatre (4) germans embarcaren en el Titànic a Southampton, Anglaterra, Regne Unit, el 10 d'abril de 1912, com a passatgers de tercera classe. Lillian Asplund tenia cinc (5) anys en aquell moment i recordava que el vaixell «era molt gran i estava acabat de pintar. Recordo que no m'agradava l'olor de la pintura fresca».[3]
Quan el Titànic fou colpejat per un (1) iceberg a dos quarts i deu de dotze de la nit (les 23:40 h pm) del 14 d’abril de 1912, la família Asplund anà a la coberta, i Selma i el seu fill petit, Felix, pujaren al bot salvavides núm. 15. Lillian recordava més tard: «La meva mare digué que preferiria quedar–se amb ell [el meu pare] i baixar amb el vaixell. Però ell digué que els nens no haurien d'estar sols. Ella [la meva mare] aconseguí un (1) seient. Tenia Felix a la falda i em tenia a mi entre els genolls. Em sembla que pensava que podria mantenir–me una (1) mica més calenta d'aquesta manera».[3]
El bot salvavides començà a baixar i Lillian recordava que la seva mare havia cridat al seu marit perquè deixés caure la nena; ella recordava més tard: «El meu pare em llançà al bot salvavides».[4][3] Selma recordà més tard que el seu marit Carl li havia assegurat que, ja que el bot salvavides estava gairebé ple, ell i els seus altres tres (3) fills pujarien a un (+1) altre bot salvavides.[5] El record de veure el seu pare i els seus germans drets a la barana i com el seu pare conduïa els seus germans, probablement per trobar un (+1) altre bot salvavides perseguiria Lillian Asplund sempre més. Més tard, descrigué l'enfonsament del vaixell, que «semblava un (1) gran edifici que s'esfondrava».[3][4][6]
El pare de Lillian Asplund, Carl, i els seus tres (3) germans, Filip, Clarence i Carl Edgar, moriren en el naufragi. Lillian, la seva mare i el seu germà foren rescatats pel RMS Carpathia, que havia arribat al lloc poc després de les quatre de la matinada (4 h am). Lillian i el seu germà foren carregats en bosses d'arpillera i elevats a la coberta del vaixell. A bord del Carpathia, Lillian Asplund recordava:
Una (1) dona em tragué tota la roba, que s’havia embrutat molt i s'havia mullat al bot salvavides. La meva mare intentava trobar–me. Ella deia: «Tinc una filla!» Em trobà. Quan la meva roba estigué seca me la vaig tornar a posar. Ens portaren a nosaltres, els nens, al lloc on duien les persones malaltes. Bé, no estaven malaltes, però era gent que necessitava una (1) mica més d’atenció. La gent del Carpathia fou molt bona amb nosaltres.[3]
El Carpathia arribà a la Ciutat de Nova York (estat nord–americà de Nova York) el 18 d'abril. La mare de Lillian la portà a ella i al seu germà a Worcester (Masachusetts, EUA) poc després.
En la confusió després del desastre, un (1) diari de Worcester (Massachusetts, EUA) informà que tant el senyor com la senyora Asplund s'havien salvat, juntament amb Clarence, Lillian i Felix, i que Filip i Carl s'havien ofegat. Un (1) informe posterior digué que la senyora Asplund i els seus «dos (2) bebès» havien estat traslladats a un (1) hospital local i que aparentment el senyor Asplund i Clarence es trobaven en un (+1) altre lloc. Un (1) informe final confirmà que ni el pare de Lillian ni Clarence es trobaven entre els supervivents. El cos del senyor Asplund fou recuperat per CS Mackay–Bennett i posteriorment enterrat al cementiri All Faiths de Worcester (Massachusetts, EUA). A mesura que es perderen els estalvis i les possessions de la família en el desastre, la ciutat de Worcester (Massachusetts, EUA) organitzà una (1) recaptació de fons que reportà dos mil dòlars (2.000 $) (equivalents a cinquanta-tres mil sis-cents dòlars [53.600 $] del 2020).[7][8][9][10]
Vida posterior
La mare de Lillian Asplund mai no es recuperà de la pèrdua del seu marit i de tres (3) dels seus fills i es negà a parlar del desastre amb ningú. Tampoc Lillian parlà gairebé mai del desastre. Segons el seu advocat, quan li preguntaren per què es negava a fer entrevistes fins i tot quan li oferien diners, declarà: «Per què vull diners del Titànic? Mireu el que he perdut. Un (1) pare i tres (3) germans».[5]
Lillian Asplund treballava de secretaria a la zona de Worcester (Massachusetts, EUA) i es retirà aviat per tenir cura de la seva mare. La senyora Asplund morí el 15 d'abril de 1964, en el LII aniversari de l'enfonsament, als noranta (90) anys. El seu germà Félix, que no es casà mai i amb qui ella visqué sempre, morí de pneumònia el 15 de març de 1983, als setanta-tres (73) anys.[11][10]
Mort
Lillian Asplund morí a casa seva, a Shrewsbury, Massachusetts (EUA), el 6 de maig de 2006, a l'edat de noranta-nou (99) anys. Fou enterrada a l'Old Swedish Cemetery de Worcester (Massachusetts, EUA), al costat de la seva família.
La seva mort deixà Barbara West Dainton i Millvina Dean com els dos (2) últims supervivents en vida del Titànic. No obstant això, com que totes dues (2) dones tenien menys d'un (<1) any en aquella època, cap de les dues (2) no tenia cap record de l'enfonsament. Sent Lillian l'última supervivent que recordà el desastre, els relats de primera mà del Titanic passaren a la història després de la seva mort.
Després que la mort de Lillian, el bitllet del vaixell que havia conservat durant tants anys es vengué en una (1) subhasta el 2009. Formava part d'un (1) plec de documents i articles relacionats amb el desastre que es trobaren pòstumament en una (1) caixa de seguretat, com ara el rellotge de butxaca del seu pare, aturat a un quart i quatre minuts de tres de la matinada (les 2:19 am).[12][6]
Referències
«Lillian Gertrud Asplund (1906–2006)» (en anglès). Find A Grave.
Microfilm images from archives of UK–bound passenger lists, accessed through Ancestry.com
Brown, David: «The Last Witness». The Washington Post, July 30, 2006.
«Why were Asplunds separated» (en anglès americà). Encyclopedia Titanica Message Board.
STAFF, Linda Bock and Scott Croteau TELEGRAM & GAZETTE: «Survivor held memory of Titanic in her heart» (en anglès). telegram.com.
Hazell, Ben: «Titanic survivor's secrets revealed» (en anglès). The Daily Telegraph, 28.03.2008.
«Two of the Asplund Children are Lost». Worcester Telegram, April 19, 1912.
«Mrs Asplund and children safe in hospital at N.Y.». Worcester Evening Gazette, April 19, 1912.
«Four of the Asplunds are Titanic Victims». Worcester Telegram, April 20, 1912.
(en anglès), 08.05.2006.
«Lillian Gertrud Asplund, 99, Who Survived the Titanic's Sinking, Is Dead» (en anglès). Associated Press.
AP.: «Titanic ticket belonging to last U.S. survivor auctioned», Daily News (New York). April 19, 2008.
Enllaços externs
Head shot of deceased Titanic survivor, Lillian Asplund
El passat divendres 21 d'octubre de 2022 es commemorà el cent vint-i-vuitè aniversari del naixement de Varvara Fiódorovna Stepànova (en rus: Варва́ра Фёдоровна Степа́нова; Kovno o Kaunas, Lituània, Imperi Rus, 9 d'octubre de 1894 [21 d'octubre en el calendari gregorià] — Moscou, Unió Soviètica, 20 de maig de 1958), qui fou una (1) artista russa i soviètica nascuda a Lituània, origen i puntal del moviment pictòric constructivista soviètic; fou també una (1) de les artífexs de l'avantguarda russa i soviètica.[1][2][3]
Biografia
Procedia d'una (1) família camperola, però obtingué una (1) educació a l'Escola d'Art de Kazan (1910–1913), a la capital de la República de Tatarstan, a l'Imperi Rus, on conegué el seu col·laborador i parella, Aleksandr Ródtxenko. Seguidament, feu un (1) període d'estudis a l'Institut Central Artisticoindustrial Stroganov (en rus: Строгановское центральное художественно–промышленное училище, institut d'art i disseny industrial) a Moscou, Rússia (1913–1914).[4][5] En els anys que precediren la Revolució russa del 1917, compartiren un (1) apartament a Moscou (Rússia) amb Vassili Kandinski i, en aquells anys, conegué Oleksandra Ekster i Liubov Popova. Ella i aquests artistes aviat es convertirien en les principals figures de l'avantguarda soviètica.[1]
L'any 1917 començà a escriure poesia visual, no figurativa (безпредметные стихи),[5] basada en la capacitat expressiva del so i coneguda després com a zaum. Compongué poemes zaum (‘transracionals') i creà llibres d'artista, manuscrits i collages, entre els quals Rtny Khomle, Zigra ar i, la seva obra mestra, Gaust Txaba (1918).[6][1]
El nou art abstracte a l'Imperi rus i després a la Unió Soviètica, que començà pels volts del 1909, fou una (1) mostra més de l'art d'avantguarda que es coïa a Europa en aquell temps, com ara el cubisme i el futurisme italià, i que tenia influències de l'art camperol tradicional.
Referències
«Varvara Fyodorovna Stepanova» (en anglès). Encyclopaedia Britannica.
«Varvara Stepanova» (en castellà). HA Historia/Arte.
Lora, Dominique: «Stepanova, Varvara Fedorovna» (en castellà). Museo Nacional Thyssen–Bornemisza.
Музей в музее («Un museu dins el museu»), a cura d'Irina Karàssik, Museu Estatal Rus de Sant Petersburg i Palace Editions, 1998.
Варвара Степанова: Человек не может жить без чуда. Varvara Stepànova. («L'home no pot viure sense miracles»; diaris i escrits de la Varvara Stepànova), a cura de V. A. Ródtxenko i A. N. Lavrèntiev. Moscou: Sfera, 1994, cronologia de la seva vida, pàg. 299–301 (en rus).
Biografia de Varvara Stepànova per Christina Lodder a Grove Art Online, Oxford University Press, 2009, reproduït a la pàgina del MOMA de Nova York (en anglès).
Bibliografia
Варвара Степанова: Человек не может жить без чуда [Varvara Stepànova. L'home no pot viure sense miracles. (diaris i escrits de la Varvara Stepànova)], a cura de V. A. Ródtxenko i A. N. Lavrèntiev. Moscou: Sfera, 1994, tres-centes tres (303) pàgines (en rus).
Музей в музее («Un museu dins el museu»), a cura d'Irina Karàssik, Museu Estatal Rus de Sant Petersburg i Palace Editions, 1998 (en rus).
Enllaços externs
Biografia de Varvara Stepànova per Christina Lodder a Grove Art Online, Oxford University Press, 2009, reproduït a la pàgina del MOMA de Nova York (en anglès).
Art engineers: Ródchenko i Stepànova (rus). Article biogràfic.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Varvara Stepànova.
Режиссер Виталий Жемчужный Варвара Степанова и Александр Родченко во время подготовки представления
Els jugadors de billar, 1920
Stepanova et Rodtchenko, son mari
Varvara Fiódorovna Stepànova
Варва́ра Фёдоровна Степа́нова
El passat divendres 21 d'octubre de 2022 es commemorà el cent vuitanta-novè aniversari del naixement d'Alfred Bernhard Nobel (parròquia de Jakob i Johanne, Estocolm, Suècia, 21 d'octubre de 1833 — Sanremo, Ligúria, Itàlia, 10 de desembre de 1896), qui fou un (1) químic i enginyer suec inventor de la dinamita. En el seu testament, donà tota la seva fortuna per a instituir els Premis Nobel. L'element sintètic Nobeli s'anomena així en honor seu.
Biografia
Alfred Nobel nasqué a Estocolm (Suècia) i fou el tercer fill d'Emmanuel Nobel (1801–1872). Tanmateix, aviat es traslladà amb la seva família a Sant Petersburg (Rússia), on el seu pare començà a treballar en un (1) projecte de torpede. Quan la família Nobel retornà a Suècia arran de la fallida del negoci familiar, Alfred es dedicà devotament a l'estudi dels explosius i, especialment, a l'ús i la producció segura de la nitroglicerina (descoberta el 1847 per Ascanio Sobrero, un (1) company seu d'estudis a la Universitat de Torí [Piemont, Itàlia]). Es té notícia de diverses explosions a la fàbrica familiar a Helsingborg (Suècia), en una (1) de les quals, el 1864 perderen la vida diversos treballadors entre els quals el germà petit d'Alfred Nobel, Emil Nobel.
Dinamita
A la seva fàbrica de glicerina a Geesthacht (Alemanya), Nobel descobrí que quan la nitroglicerina es combina amb una (1) substància inèrta i absorbent, com ara la diatomita, esdevé més segura i és una (1) forma molt més convenient de manipular–la. Aquesta barreja fou patentada el 1867 amb el nom de dinamita.
Posteriorment, combinà la nitroglicerina amb un (+1) altre potent explosiu, la nitrocel·lulosa, i obtingué una (1) substància transparent de tipus gelatinós, que era encara més explosiva que la dinamita. L'anomenà gelignita i la patentà el 1876. Posteriorment realitzà diverses combinacions similars afegint nitrat de potassi entre altres substàncies.
Tretze (13) anys més tard, Nobel aconseguí produir la balistita, una (1) de les primeres polvores sense fum. Contenia aproximadament a parts iguals nitrocel·lulosa i nitroglicerina. Aquesta pols fou el precursor de la cordita. Nobel entenia que la patent de la balistita cobria també la cordita i aquest fet l'enfrontà judicialment en diverses ocasions amb el govern de la Gran Bretanya entre els anys 1894 i 1895. La cordita, consisteix igualment en nitroglicerina i nitrocel·lulosa, però utilitza una (1) varietat de nitrocel·lulosa amb més continguts de nitrat, la qual no és soluble en barrejes d'èter i alcohol, mentre que Nobel utilitzà una (1) forma menys nitrada, la qual sí que és soluble en aquestes substàncies. La qüestió és especialment complexa pel fet que és pràcticament impossible preparar una (1) de les dues (2) formes sense afegir–hi l'altra. Tanmateix, els tribunals es pronunciaren en contra de Nobel.
El Premi Nobel
Article principal: Premi Nobel
Gràcies a la fabricació industrial de dinamita i altres explosius, i a l'explotació de pous de petroli a Bakú (Azerbaidjan), en la posada en marxa dels quals prengué part activament conjuntament amb els seus germans, amassà una (1) gran fortuna.
El 27 de novembre de 1895 al Club Suec–Noruec de París (Illa de França), Nobel redactà el seu testament, en el qual explicitava la voluntat que l'estat suec establís el Premi Nobel després de la seva mort i que seria concedit sense distinció de nacionalitat a persones que hagin demostrat al llarg de la seva vida excel·lència en algun dels camps premiats.
Nobel morí el 10 de desembre de 1896 a San Remo (Ligúria, Itàlia).
Enllaços externs
La pàgina web de la Fundació Nobel (anglès).
The Nobel Prize Internet Archive (anglès).
Fotografia retrat d'Alfred Nobel
Bronze d'Alfred Nobel davant del museu de Geesthacht (Slesvig–Holstein, Alemanya)
Medalla del Premi Nobel
Alfred Bernhard Nobel
El passat divendres 21 d'octubre de 2022 es commemorà el dos-cents cinquantè aniversari del naixement de Samuel Taylor Coleridge FRSL (Ottery St Mary, Devon, Anglaterra, Regne Unit, 21 d'octubre de 1772 — Londres, Anglaterra, Regne Unit, 25 de juliol de 1834), qui fou un (1) poeta, crític i filòsof anglès, que fou, juntament amb el seu amic William Wordsworth, un (1) dels fundadors del Romanticisme a Anglaterra (Regne Unit) i un (1) dels lakistes. Les seves obres més conegudes són, possiblement, The Rime of the Ancient Mariner (Rima de l'ancià mariner) i Kubla Khan, així com la seva obra en prosa Biographia Literaria.
Primers anys i educació
Samuel Taylor Coleridge nasqué el 21 d'octubre de 1772 a la ciutat d'Ottery St Mary, Devonshire (Anglaterra, Regne Unit). Era el més jove de tretze (13) germans. Son pare, el reverend John Coleridge, era un (1) vicari molt respectat. Samuel fou constantment ridiculitzat pel seu germà major, Frank, en part per gelosia, ja que els seus pares constantment lloaven i afavorien Samuel. Per defugir aquestes injúries, es refugiava a la biblioteca local, on descobrí la seva passió per la paraula escrita.
Després de la mort de son pare el 1781, fou enviat a Christ's Hospital, un (1) internat de Londres (Anglaterra, Regne Unit), col·legi conegut per la seva desagradable atmosfera i estrictes normes. Ací es feu amic de Charles Lamb. Al llarg de la seva vida, Coleridge idealitzà son pare com una (1) persona innocent i piadosa, mentre que la seva relació amb sa mare resultà extremadament difícil. La seva infància es caracteritzà per la constant recerca d'atenció, la qual cosa es relaciona amb la seva personalitat dependent d'adult. Rares vegades podia tornar a casa durant els anys de col·legi, i aquesta distància amb la seva família li resultà molt perjudicial des del punt de vista emocional. La seva soledat en el col·legi es descriu en el poema Frost at Midnight.
Des del 1791 fins al 1794 Coleridge estudià en el Jesús College de la Universitat de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit). L'any 1792 obtingué la Medalla d'Or Browne per una (1) oda que escrigué sobre el comerç d'esclaus. El novembre del 1793 abandonà el col·legi i s'allistà als dragons reials (unitat militar de cavalleria pesant), potser perquè havia contret deutes o perquè la jove que amava l'havia rebutjat; en tot cas, els seus germans aconseguiren que el llicenciaren uns mesos després (irònicament per suposada bogeria), i fou readmès en el Jesus College. Deixà Cambridge (Anglaterra, Regne Unit) sense obtenir cap títol.
Pantisocràcia i matrimoni
En la universitat descobrí idees polítiques i teològiques que llavors es consideraven radicals. De la seva amistat amb el poeta Robert Southey nasqué un (1) drama en vers titulat The fall of Robenspierre (La caiguda de Robespierre, 1794).
El 1795 obrí un (1) curs públic sobre la història de la Revolució Francesa, de la qual llavors era entusiasta. Coleridge s'uní a Southey i al poeta Robert Lowell en un (1) pla, prompte abandonat, de fundar una (1) societat utòpica de tipus comunista, anomenada Pantisocràcia, en la qual tots manarien per igual, a les terres salvatges de Pennsilvània (EUA). Aquest mateix any, els dos (2) amics es casaren amb les germanes Sarah i Edith Fricker, però el matrimoni de Coleridge no resultà feliç. Arribà a detestar la seva dona, i amb el temps se'n divorciaren. Durant el seu fallit matrimoni, i després, estimà una (1) dona anomenada Sarah Hutchinson, que no compartí la seua passió. En aquell moment conegué Wordsworth i la seva germana Dorothy, i se'n feren amics íntims.
Southey marxà a Portugal, però Coleridge romangué a Anglaterra (Regne Unit). L'any 1796 publicà Poems on Various Subjects. Fou en aquesta època quan començà a usar l'opi com a analgèsic. Tant els seus quaderns de notes, com els de Dorothy Wordsworth, recullen que patia diverses malalties, incloent–hi mal de queixal i neuràlgia facial. En aquell moment, el consumidor d'opi no estava estigmatitzat, però també és cert que se sabia poc dels aspectes fisiològics o psicològics de l'addicció.
Els anys 1797 i 1798, durant els quals els amics visqueren a Nether Stowey, Somerset, són dels més fructífers en la vida de Coleridge. A més de la Rima de l'ancià mariner, compongué el poema simbòlic Kubla Khan, escrit, segons ell mateix digué, com a resultat de les al·lucinacions provocades per l'opi, en «una (1) espècie d'ensonyament»; i la primera part del seu poema narratiu Christabel. Durant aquest període també produí els seus molt lloats poemes de «conversa»: This Lime–Tree Bower My Prison, Frost at Midnight, i The Nightingale.
L'any 1798 Coleridge i Wordsworth publicaren un (1) volum conjunt de poesia, les Balades líriques, que marcaria el punt inicial del moviment romàntic anglès. Tot i que el productiu Wordsworth contribuí al volum amb més poemes, la primera versió de Coleridge de la Rima de l'ancià mariner era el poema més llarg i en cridà més l'atenció que cap altre.
La tardor d'aquest mateix any Coleridge i Wordsworth anaren a Alemanya. Coleridge es desil·lusionà completament en conèixer la Revolució Francesa, que considerà molt radical; posà llavors l'atenció en la filosofia alemanya, especialment en l'idealisme transcendental d'Immanuel Kant. Aprengué alemany i arribà a estudiar a la Universitat de Göttingen (Baixa Saxònia, Alemanya). Igualment, s'interessà per la crítica literària del dramaturg del segle XVIII, Lessing, i per les obres de Friedrich Schlegel i de Friedrich Schelling. Extragué dels cants dels Minnesänger i de les llegendes locals els temes de noves obres. Coleridge estudià alemany i, en tornar a Anglaterra (Regne Unit), traduí a l'anglès la trilogia dramàtica Wallenstein del poeta clàssic alemany Friedrich Schiller.
Coleridge criticava el gust literari dels seus contemporanis, tement que aqueixa falta de gust, en el creixent nombre de persones alfabetitzades, acabés profanant la mateixa literatura.
El 1800 tornà a Anglaterra (Regne Unit) i poc després s'asssentà amb la seva família i amics a Keswick, al Lake District de Cumberland per a estar a prop de Grasmere, on havien anat a viure Wordsworth i la seva germana. Es va enamorar de Dorothy Wordsworth, amor mai correspost que el perseguirà la resta de la seva vida. Prompte es veié assetjat per problemes maritals, malalties, creixent dependència de l'opi, tensions amb Wordsworth i falta de confiança en les seves capacitats poètiques, tot això impulsà la composició de Dejection: an Ode i la intensificació dels seus estudis filosòfics.
Del 1804 al 1806, Coleridge visqué a Malta i viatjà per Sicília i Itàlia, amb l'esperança que, en abandonar l'humit clima d'Anglaterra (Regne Unit), la salut li millorés i pogués reduir el consum d'opi. Treballà en l'administració britànica de Malta, com a secretari del governador Sir Alexander John Ball. Thomas de Quincey sosté en el seu Recollections of the Lakes and the Lake Poets que fou llavors quan es feu profundament addicte a l'opi, usant la droga com a substitut del vigor i la creativitat de joventut, ja perduts; s'ha suggerit, tanmateix, que això reflecteix més aviat les experiències de Quincey, i no les de Coleridge.
Entre els anys 1808 i 1819 aquest «gegant entre nans», com sovint fou denominat pels seus contemporanis, donà una (1) sèrie de conferències a Londres i Bristol (Anglaterra, Regne Unit); les dedicades a Shakespeare renovaren l'interès en el dramaturg com a model per a escriptors contemporanis.
L'any 1816 empitjorà la seva addicció, patia depressió i es trobava distanciat de la família; per tot això, establí la residència en la llar del metge James Gillman, a Highgate, Londres (Anglaterra, Regne Unit). Aquest any publicà Christabel i Kubla Khan, obres que el feren famós.
A casa del doctor Gillman acabà la seva major obra en prosa, la Biographia Literaria (1817), un (1) volum compost per vint-i-cinc (25) capítols de notes autobiogràfiques i dissertacions sobre diversos temes, incloent–n'hi alguns de teoria literària i crítica. Destaca la seva definició sobre la naturalesa de la poesia i la imaginació: feu una (1) famosa distinció entre la imaginació primària i la secundària d'una (1) banda, i la fantasia, d'una (+1) altra. Publicà altres escrits mentre vivia a la casa Gillman, entre els quals cal destacar Sibylline Leaves (1817), Aids to Reflection (1825), i Church and State (1830). Morí d'un (1) atac al cor a Highgate (Londres, Anglaterra, Regne Unit) el 25 de juliol de 1834.
Obres
Poesia
Balades líriques (1798)
Conté la millor expressió de la seva força poètica. Contribuí amb els típics poemes de conversa o poesia de meditació, com El rossinyol.
Coleridge difereix de Wordsworth. Mentre Wordsworth s'inspira en les coses senzilles de la vida quotidiana («everyday life»), Coleridge recorre al passat com un (1) temps misteriós i fantàstic, projectant el lector cap al fantàstic món de la «imaginació». Wordsworth pretén entretenir el lector amb una (1) escriptura «simple», natural; enfront d'això, Coleridge es dirigeix a ell per a transportar–lo al misteriós i màgic món d'allò «sobrenatural».
La seva contribució més famosa és la Rima de l'ancià mariner. Alguns han pretés trobar–hi una (1) reflexió moral, i per als que creuen que té aquesta finalitat, Coleridge l'afegeix al final de la narració, però el poema és en si mateix semblant a un (1) conte àrab, en què tot es mou seguint una (1) seqüència fantàstica i inesperada» (Ifor Evans).
Fins i tot aquells que no l'han llegit, estan influïts per ell, perquè donà certes frases proverbials a l'anglès, com la metàfora de l'albatros al voltant del coll per a assenyalar quelcom que dificulta o entorpeix el treball; la cita de «water, water everywhere, but not a drop to drink / aigua, aigua per totes bandes, però ni una (1) gota per a beure», o l'expressió «a sadder but wiser Man / un (1) home més trist però més savi».
Kubla Khan, or, A Vision in a Dream, A Fragment (1816)
El començà l'any 1798. El nom del poema prové de l'antic Kan mongol, Kublai Khan.
Aparentment, li fou inspirat per un (1) somni induït per l'opi. La història s'ambienta en un (1) Orient antic i ple de ritus màgics. La força expressiva de Coleridge s'explica en la bullent imaginació descriptiva i en el ritme quasi musical que dona a la composició. Recorre a imatges estranyes, oníriques.
Christabel (1816)
Com Kubla Khan, aquest petit poema està inconclús. És un (1) conte fantàstic. Destaca pel ritme i llenguatge musicals i el seu aire de conte gòtic, cosa bastant freqüent en el Romanticisme.
Conversation poems
El seu treball més influent foren els «conversation poems» (poemes de conversa o de meditació), més curts. El to d'aquests poemes oscil·la entre els tranquils This Lime–Tree Bower my Prison i Frost at Midnight i els molt emotius Dejection i The Pains of Sleep. Aquest model fou immediatament adoptat per Wordsworth, que els usà en diverses de les seves obres. A través de Wordsworth, aquests poemes de conversa es feren una (1) forma comuna per a l'expressió poètica anglesa, i potser la més adoptada pels poetes moderns.
Altres gèneres
Biographia Literaria
Aquesta obra confirma la seva capacitat d'anàlisi i crítica filosòfica, política i teològica. Elabora una (1) sèrie de teories, que desitjava incloure en un (1) projecte filosòfic més ampli i complex, que mai no arribà a escriure. Els mèrits prosaics de Coleridge radiquen que, d'una (1) banda, proporcionà a la crítica literària «una (1) interpretació més profunda i més filosòfica» i, d'altra, concebé per a ella «un (1) vocabulari més útil i revelador». Escrigué, a més, diverses obres en prosa i peces teatrals.
Connexions familiars
Coleridge fou pare de Hartley Coleridge, Sara Coleridge, i Derwent Coleridge, i avi de Herbert Coleridge, Ernest Hartley Coleridge i Christabel Coleridge. Fou oncle de John Duke, primer baró de Coleridge. La poeta Mary Coleridge era familiar seva, tot i que no descendia d'ell. El seu nebot Henry Nelson Coleridge, editor del seu treball, es casà amb Sara. Mary Shelley, l'autora de Frankenstein o el modern Prometeu freqüentà de petita la seva companyia, ja que el seu pare n'era amic personal.
Curiositats
Douglas Adams usa repetidament referències a Coleridge en la seva novel·la Dirk Gently's Holistic Detective Agency.
El nom del Projecte Xanadu, de Ted Nelson, ve de la primera línia de Kubla Khan.
El grup de heavy metal britànic Iron Maiden gravà una (1) cançó titulada «Rima de l'ancià mariner», basada en el poema de Coleridge, en el seu àlbum del 1984 Powerslave.
El grup de rock progressiu canadenc Rush gravà una (1) cançó titulada «Xanadu» en el seu àlbum del 1977 A Farewell to Kings, que recorre ben sovint a Kubla Khan.
Hi ha un (1) cràter anomenat Coleridge a la superfície de Mercuri.
Pel·lícules
Pandaemonium (2000), pel·lícula dirigida per Julien Tremp, narra l'amistat entre Wordsworth i Coleridge. No és fidedigna dels fets històrics.
Bibliografia
Samuel Taylor Coleridge: The Poems of Samuel Taylor Coleridge (Introduction) Oxford University Press, 1912 (anglès).
«Samuel Taylor Coleridge», per Marie–Nicolas Bouillet i Alexis Chassang (dir.): Dictionnaire universel d'histoire et de géographie, 1878 (francès).
Ifor Evans: Breve historia de la literatura inglesa, Ed. Ariel, Barcelona, 1985. ISBN 84-344-8383-1 (castellà).
Martínez, M.: El pensamiento político de Samuel Taylor Coleridge, Eunsa. Ediciones Universidad de Navarra, 1995. ISBN 84-313-1330-7.
Perojo Arronte, M.ª E.: Kublai Khan, hacia una revisión de su significado como síntesis de la teoría y la expresión poética de S.T. Coleridge, Universidad de Valladolid. Secretariado de Publicaciones e Intercambio Editorial, 1996. ISBN 84-7762-586-7.
Perojo Arronte, M.ª E.: S.T. Coleridge, Kubla Khan y el reto de la poesía, Universidad de Valladolid. Secretariado de Publicaciones e Intercambio Editorial, 1998. ISBN 84-7762-797-5.
VV.AA.: Poetas románticos ingleses: Byron, Shelley, Keats, Coleridge, Wordsworth, Editorial Planeta, 1989. ISBN 84-320-4012-6.
Holmes, R.: Coleridge: Early Visions, 1772–1804, Pantheon, reeditada el 1999, ISBN 0375705406.
Holmes, R.: Coleridge: Darker Reflections, 1804–1834, Pantheon, 2000. ISBN 0-375-70838-3.
Levere, T.H.: Poetry Realized in Nature: Samuel Taylor Coleridge and Early Nineteenth–Century Science, Cambridge University Press; New Ed edition, 2002. ISBN 0-521-52490-3.
Ashton, R.: The Life of Samuel Taylor Coleridge: A Critical Biography (Blackwell Critical Biographies), Blackwell Publishers; reedició, 1997. ISBN 0-631-20754-6.
De Quincey, T.: Recollections of the Lakes and Lake Poets, Viking Pr; reedició, 1986. ISBN 0-14-043056-3.
Vegeu també
Enllaços externs
Pàgina sobre Coleridge. Inclou la Rima de l'ancià mariner (castellà).
Poemes de Coleridge (castellà).
La Cançó del Vell Mariner, en castellàl. Arxivat 2010.01.15 a Wayback Machine; traduïda per Karina Ángela Macció. (castellà).
Cites de S. T. Coleridge (castellà).
Cites de S. T. Coleridge. Arxivat 2009.02.14 a Wayback Machine (castellà).
L'arxiu Coleridge (anglès):
Rima de l'ancià mariner (anglès);
Christabel (anglès);
Kubla Khan (anglès);
This Lime Tree Bower My Prison (anglès);
Frost at Midnight (anglès);
Dejection (anglès);
The Pains of Sleep (anglès).
The Raven (anglès).
Fragments sonors d'obres de S.T. Coleridge, a Creative Commons recordings (anglès).
Audiollibre gratuït de Rima de l'ancià mariner a LibriVox (anglès).
Obres de Coleridge en la Universitat de Toronto. Arxivat 2002.12.01 a Wayback Machine (anglès).
Recursos en el web sobre Coleridge a Voice of the Shuttle (anglès).
Assajos de l'erudita Catherine M. Wallace sobre Coleridge. Arxivat 2016.04.01 a Wayback Machine (anglès).
Selecció de poemes de Coleridge. Arxivat 2010.08.10 a Wayback Machine (anglès).
Societat Amics de Coleridge (anglès).
Find–A–Grave profile for Samuel Taylor Coleridge (anglès).
«Kubla Khan» and the Embodied Mind. Arxivat 2007.12.20 a Wayback Machine; una (1) anàlisi detallada del poema. (anglès).
Parlant amb la Naturalesa en «This Lime–Tree Bower My Prison». Arxivat 2009.03.06 a Wayback Machine; una (1) anàlisi detallada del poema (anglès).
Literary Remains (anglès).
Biographia Literaria (anglès).
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Samuel Taylor Coleridge.
Vegeu texts en català sobre Samuel Taylor Coleridge a Viquitexts, la biblioteca lliure.
Samuel Taylor Coleridge at age 42
Reproduced signature of poet Samuel Taylor Coleridge. From The Ancient Mariner printed in Boston, Massachusetts (USA) by D.C. Heath & Co., 1900.
Samuel Taylor Coleridge
Il·lustració de la Rima de l'ancià mariner, per Gustave Doré
Una (1) escultura de l'ancià mariner a Watchet Harbour, Somerset, Anglaterra, Regne Unit, 2003, esculpida per Alan B Herriot.
Samuel Taylor Coleridge
El passat divendres 21 d'octubre de 2022 es commemorà el dos-cents seixanta-sisè aniversari del naixement de Philippine Engelhard (Nuremberg, Baviera, Alemanya, 21 d'octubre de 1756 — Blankenburg, Saxònia–Anhalt, Alemanya, 29 de setembre de 1831), qui fou una (1) intel·lectual i poeta alemanya. Pertangué al grup anomenat Universitätsmamsellen, un (1) grup de cinc (5) dones de gran cultura i formació acadèmica, molt actives durant els segles XVIII i XIX, filles d'acadèmics de la Universitat de Göttingen (Baixa Saxònia, Alemanya), que no podien, però, elles mateixes, accedir a la universitat, per la seva condició de dones. Al costat d'Engelhard, figuren en aquest grup Meta Forkel–Liebeskind, Caroline Schelling, Therese Huber i Dorothea Schlözer.[1]
Obra
Des de ben petita s'interessà per la poesia. A partir del 1776 publicà obra seva al Vossische Zeitung i al Göttingen Musenalmanaks amb els pseudònims Rosalie, Juliane S. i Karoline.
El 1778 es feu coneguda per un (1) gran públic quan l'editor de Göttingen (Baixa Saxònia, Alemanya) Johann Christian Dieterich tragué el 1782 el petit volum Gedichte, que, segons les ressenyes, es convertí en un (1) èxit de vendes. Després publicà Neujahrsgeschenk für liebe Kinder (1787), i Neue Gedichte von Philippine Engelhard geborene Gatterer (1821).[2]
La seva obra, inscrita en el moviment preromàntic alemany de l'Sturm und Drag, mostra enginy, imaginació i vivacitat.[3]
Vida privada
Es casà amb Johann Philipp Engelhard, amb qui tingué una (1) filla, Karoline.[1]
Referències
Creizenach, Wilhelm: «Engelhard, Philippine» (en alemany). Allgemeine Deutsche Biographie 6 (1877).
«Engelhard, Magdalene Philippine (1756–1831) | Encyclopedia.com».
Hernández, Hortensia: «Philippine Engelhard escritora» (en castellà). Heroínas, 12.02.2019.
Bibliografia
Eckart Kleßmann: Universitätsmamsellen: fünf aufgeklärte Frauen zwischen Rokoko, Revolution und Romantik. Die Andere Bibliothek Bd. 281. Eichborn, Frankfurt am Main 2008, ISBN 978-3-8218-4588-3.
Philippine Engelhard (* 21. Oktober 1756 in Nürnberg; † 28. September 1831 in Blankenburg im Harz), nee Gatterer. Famous German poet.
Magdalene Philippine Gatterer Engelhard
El passat divendres 21 d'octubre de 2022 es commemorà el cent seixantè universari del naixement de Trinitario Ruiz Valarino (València, Horta, País Valencià, 21 d'octubre de 1862 — † Madrid, Madrid, Espanya, 12 de desembre de 1945), qui fou un (1) advocat i polític valencià, fill de Trinitario Ruiz Capdepón i germà de Manuel Ruiz Valarino i Vicente Ruiz Valarino.
Biografia
Estudià dret a la Universitat de València (Horta, País Valencià) i exercí com a advocat a Madrid (Espanya). Treballà com a membre del Consell d'Administració d'algunes empreses. Milità en el Partit Liberal, amb el que fou elegit diputat al Congrés dels Diputats pel districte de Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) a les eleccions del 1886, pel de Dolors (Baix Segura, País Valencià) a les dels anys 1893, 1896, 1898, 1899, 1901, 1903, 1905, 1907, i 1910.
A la mort de Práxedes Mateo Sagasta formà de la fracció liberal–demòcrata dirigida per José Canalejas. El 1901 fou nomenat fiscal de la Sala Contenciosa i del Tribunal Suprem d'Espanya (1905–1907). Fou ministre de Gràcia i Justícia dos (2) cops: entre els dies 9 de febrer de 1910 i 3 d'abril de 1911 en el govern de Canalejas, i entre els dies 14 d'abril i 11 de juny de 1917 en el govern de Manuel García Prieto. També fou ministre de Governació entre els dies 3 d'abril i 29 de juny de 1911. El 1912 fou designat senador vitalici i s'implicà plenament en les lluites polítiques alacantines entre conservadors i liberals, i acordà amb el conservador José Jorro Miranda el pacte del Barranquet.
Quan es proclamà la dictadura de Primo de Rivera el 1923 deixà el seu escó al Senat i abandonà la política. Arran de les eleccions municipals espanyoles del 1931 intentà reorganitzar el Partit Liberal i hi col·laborà amb Joaquín Chapaprieta Torregrosa.
Bibliografia
Javier Paniagua Fuentes y J.A. Piqueras: Diccionario Biográfico de Políticos Valencianos, 1810–2005. València: Institut Alfons el Magnànim, 2005, pàg. 493. ISBN 9788495484802.
Enllaços externs
D. Trinitario Ruiz Valarino, Gracia y Justicia, obra del fotógrafo Manuel Compañy, recogido en la revista española Actualidades (1908).
Trinitario Ruiz Valarino, fotografiat per Manuel Compañy.
Trinitario Ruiz Valarino
El passat dijous 20 d'octubre de 2022 es commemorà el cinc-cents cinquanta-setè aniversari de la batalla de Montenaken, que tingué lloc el 20 d'octubre de 1465 als afores de Sint–Truiden al poble de Montenaken (Gingelom, província de Limburg, Flandes), situat entre Landen (Brabant Flamenc) i Waremme (Lieja, Valònia), actualment a Bèlgica, entre les milícies del Principat de Lieja, que esperaven el suport de Lluís XI de França, contra les tropes de Felip el Bo, conduïdes per al seu fill Carles, duc de Charolais.
La gent liegesa, conduïda per Raes de la Rivière, senyor de Heers (Limburg, Flandes, Bèlgica) es revoltava contra l'autoritat del príncep–bisbe Lluís de Borbó imposat contra la voluntat del capítol de la catedral de Sant Lambert (Lieja, Valònia, Bèlgica).
Conseqüències
Després de la derrota a la batalla de Montenaken, i la destrucció de diverses viles com Grand–Hallet i Petit–Hallet (Valònia, Bèlgica)[1] Carles I va imposar la pau de Sint–Truiden (Limburg, Flandes, Bèlgica) pel que hagueren d'acceptar l'autoritat del Ducat de Borgonya, que establí un (1) règim dictatorial executant molts ostatges, abolint els drets i les llibertats del principat, i imposant a les bones viles l'enderroc de les seves muralles.
Referències
Bibliografia
(anglès) J. C. H. Blom i Emiel Lamberts: History of the Low Countries.
Les Trois Tombes, Gingelom, Belgique
L'État bourguignon de Charles le Téméraire 1465–1477
El passat dijous 20 d'octubre de 2022 es commemorà el noranta-quatrè aniversari del naixement de Li Peng (xinès: 李鹏) (Shanghai, Xina, 20 d'octubre de 1928 — Pequín, Xina, 22 de juliol de 2019),[1] qui fou un (1) polític xinès.
Fou primer ministre des del 1987, s'oposà a les reformes de Zhao Ziyang i dirigí la dura repressió contra les Protestes de la plaça de Tian'anmen del 1989, motiu pel qual es guanyà el sobrenom del «carnisser de Pequín».[2] La reacció que volgué dur a terme fracassà el 1990, per les reticències de Deng Xiaoping, les dificultats econòmiques i les resistències dels dirigents provincials. En finalitzar el segon mandat com a primer ministre (1993–1998), passà a ocupar la presidència de l'Assemblea Nacional Popular (1998–2002). Fou substituït per Son Huang Ju.
Referències
«Mor 'el carnisser de Pequín'», 23.07.2019.
El passat dijous 20 d'octubre de 2022 es commemorà el noranta-cinquè aniversari del naixement d'Abel Santamaría Cuadrado (Encrucijada, província de Villa Clara, Cuba, 20 d'octubre de 1927 — Santiago de Cuba, província de Santiago de Cuba, Cuba, 26 de juliol de 1953), qui fou un (1) líder del moviment revolucionari cubà.
Biografia
Abel Santamaría nasqué a Encrucijada, província de Villa Clara (Cuba) el 20 d'octubre de 1927. Era fill de Benigno Santamaría Vásquez, un (1) gallec de la província d'Ourense (Galícia) que havia emigrat a Cuba a principis del segle XX i de Joaquina Cuadrado, també emigrant espanyola procedent de Salamanca (Castella i Lleó), amb qui es casà l'any 1912.
Les seves inquietuds polítiques el portaren a ingressar a la Joventut Ortodoxa, i en produir–se el cop militar de Fulgencio Batista, el 10 de març de 1952, fou dels primers a manifestar la seva repulsa pels fets. Abel Santamaría i Fidel Castro es conegueren personalment durant els actes de commemoració de l'1 de maig de 1952, durant l'homenatge a l'obrer Carlos Rodríguez, assassinat l'any anterior per la policia. Entre ells nasqué una (1) bona amistat i aviat començaren a gestar l'assalt a la caserna Moncada.[1]
Activitat revolucionària
Abel i la seva germana Haydée Santamaría permeeren que els revolucionaris, com Fidel Castro, utilitzessin el seu petit apartament de dues (2) habitacions a la cantonada dels carrers O i 25 de l'Havana (Cuba) per planificar la revolució.[1]
Els dos (2) germans participaren en l'assalt de la caserna Moncada el juliol del 1953 que pretenia iniciar l'enderrocament revolucionari del dictador Fulgencio Batista. Fidel Castro nomenà segundo jefe de l'acció Abel Santamaría i li encarregà la missió de prendre l'Hospital Saturnino Lora. Santamaria s'hi oposà inicialment pensant que Castro assumia la missió més perillosa, afirmant que «tothom et necessita més a tu». Castro respongué: «Jo vaig a la guarnició i tu vas a l'hospital, perquè ets l'ànima d'aquest moviment, i si moro, ocuparàs el meu lloc».[2] L'assalt finalment fracassà i tant Abel com Haydée foren empresonats amb molts d'altres revolucionaris.
Abel Santamaría fou assassinat a la presó després de ser torturat per la policia, que volia saber on s'amagava la resta de revolucionaris. Es diu que la policia tragué els ulls d'Abel i els mostrà a Haydée, però ella mai no revelà on estaven els revolucionaris.[3]
Memòria
L'Aeroport Internacional Abel Santamaría de Santa Clara (Cuba) porta el seu nom.[4]
Per la seva banda, el cantautor cubà Silvio Rodríguez, un (1) dels representants de la Nova Trova Cubana, compongué el 1968 el tema Canción del elegido en honor d'Abel Santamaría. Silvio Rodríguez conegué la germana d'Abel, Haydée Santamaría, qui fou guerrillera a Sierra Maestra, i qui entre moltes altres històries li explicà la del seu germà.[5]
Referències
«El alma del Movimiento» (en castellà). Prensa Latina. Arxivat de l'original el 2011.07.23.
«Abel Santamaria, the soul of the movement» (en anglès). Granma, 24.07.2018. Arxivat de l'original el 2019.03.29.
«'To Die Is Much Easier'» (en anglès). The Washington Post, 21.03.1977.
«Abel Santamaria International Airport» (en anglès). Cuba Airports.
«Abel Santamaría fue El Elegido» (en castellà). La Opinión, 09.12.2010. Arxivat de l'original el 2014.01.02.
Fotografia retrat d'Abel Santamaría Cuadrado
El passat dijous 20 d'octubre de 2022 es commemorà el cent quinzè aniversari del naixement de Maurice Bourget (Lauzon, actualment Lévis, Quebec, Canadà, 20 d'octubre de 1907 — 29 de març de 1979), qui fou un (1) enginyer civil i polític canadenc.[1]
Durant la seva joventut, feu breument carrera com a jugador semiprofessional de beisbol i de softbol a Lévis (Quebec, Canadà). Feu els seus estudis al col·legi de Lauzon (avui anomenat École St–Joseph), a l'Acadèmia Comercial de Quebec i a l'Escola politècnica de Mont–real (Quebec, Canadà) on obtingué un (1) diploma en enginyeria civil. Tornà llavors a Lévis (Quebec, Canadà) per treballar–hi com a enginyer consultor.
La seva activitat política començà el 1926, als dinou (19) anys, com a agent electoral del candidat del Partit Liberal del Canadà de la seva circumscripció. La seva carrera començà el 1940 de resultes de les eleccions generals que el portaren a la Cambra dels municipis com a diputat de la circumscripció de Lévis (Quebec, Canadà), on seguí durant vint-i-dos (22) anys, ja que fou escollit de nou a les eleccions generals dels anys 1945, 1949, 1953, 1957 i 1958.[2] Organitzador experimentat del partit per a l'Est del Quebec, fou derrotat en la seva pròpia circumscripció amb les eleccions generals de 1962 de resultes de l'avanç del partit Social Credit del Canadà.
Fou delegat a l'Assemblea General de les Nacions Unides a París (Illa de França), el 1951. Dos (2) anys més tard, es feu adjunt parlamentari del ministre d'Obres Públiques i Correus que ocupà fins al final de la XXII legislatura, el 1957. En tant que diputat de l'oposició, fou escollit com a delegat del Canadà a la Conferència Interparlementaria de la Commonwealth, constituïda a Londres (Anglaterra, Regne Unit) el 1961.
Un (1) any després del seu fracàs del 1962, Maurice Bourget es feu senador i fou nomenat president del Senat el 27 d'abril de 1963. A aquest títol, fou designat copresident de la delegació canadenca a la reunió del Grup interparlamentari Canadà–Estats Units, que tingué lloc a Washington DC, el gener del 1964, i copresident de la Conferència interparlementaria d'Ottawa (Ontàrio, Canadà), el setembre del 1965. El senador Bourget ocupà la butaca fins al 6 de gener de 1966 i fou designat al Consell privat un (1) mes més tard, el 22 de febrer de 1966.
Fins a la seva mort, sobrevinguda el 29 de març de 1979, el senador Bourget participà en les deliberacions del Senat i dels seus comitès, pronunciant–se sobre assumptes tan diversos com el paper que podia jugar la Societat Ràdio–Canadà per promoure la identitat i la unitat canadenques i la importància de la investigació científica per al Quebec (Canadà). Està enterrat al cementiri Mont–Marie de Lévis (Quebec, Canadà).
Referències
«Maurice Bourget» (en anglès). Parlament del Canadà.
«Quebec rebuks Houde and Bracken's hidden men», Toronto Daily Star, 12 de juny de 1945.
Member of Parliament of Canada Maurice Bourget, circa 1942–1948
Maurice Bourget
El passat dijous 20 d'octubre de 2022 es commemorà el cent seixanta-tresè aniversari del naixement de Margaret Jane Benson (Londres, Anglaterra, Regne Unit, 20 d'octubre de 1859 — Hertford, Hertfordshire, Anglaterra, Regne Unit, 20 de juny de 1936), qui fou una (1) botànica i professora d'universitat britànica. Dirigí el Departament de Botànica del Royal Holloway College de la Universitat de Londres (Anglaterra, Regne Unit) —de nova creació— a partir del 1893. I des del 1927 un (1) laboratori botànic porta el seu nom.[1]
Biografia
Benson s'inicià en la botànica amb el seu pare, un (1) enginyer i arquitecte interessat en aquest àmbit de les ciències naturals. La seva mare era una (1) artista pintora, que havia exposat sobretot a la Reial Academy of Art. Estudià al Newnham College l'any 1878–1879, a continuació fou algun temps professora de liceu a Exeter (Devon, Anglaterra, Regne Unit). S'inscrigué l'any 1887 a l'University College de Londres (Anglaterra, Regne Unit), on obtingué una (1) llicència de ciències l'any 1891; a continuació prosseguí amb el doctorat, que acabà l'any 1894.
Les seves principals investigacions tracten l'embriologia, amb Francis Wall Oliver. S'interessà en una (1) categoria de fagals, una (1) planta dicotiledònia igualment coneguda sota el nom de Hamamelididae. Publicà articles a les revistes Annals of Botany i a New Phytologist.[2] Ensenyà durante un (1) breu període al Newnham College, a continuació fou nomenada, l'any 1893, directora del nou Departament de Botànica del Royal Holloway College (Anglaterra, Regne Unit), on treballà fins a la seva jubilació acadèmica l'any 1922. L'any 1912 fou nomenada professora de botànica a la Universitat de Londres (Anglaterra, Regne Unit).
El 1904 formà part del primer grup de dones científiques electes a la Linnean Society of London (Anglaterra, Regne Unit). Fou molt activa en la recol·lecció dels espècimens, en la investigació per la millora del material de laboratori, i en els intercanvis científics amb els altres botànics al Regne Unit i a l'estranger. Treballà sobretot amb els biòlegs Dukinfield Henry Scott i Ethel Sargant.[3]
El seu arxiu es custodia al Royal Holloway College (Anglaterra, Regne Unit).
Distincions
1904: membre de la Linnean Society of London.
1927: el laboratori de botànica del Holloway College porta el seu nom.[4]
L'abreviatura «M.J.Benson» es fa servir per indicar Margaret Jane Benson com a autoritat en la descripció i classificació científica dels vegetals.
Referències
H.E. Fraser & C.J.Cleal: The Contribution of British Women to Carboniferous Palaeobotany during the first half of the 20th Century, in Cynthia V. Burek & Bettie Higgs, The role of Women in the History of Geology, Geological Society of London, 2007 ISBN 9781862392274, pàg. 51–54.
«Fagales» (en anglès). Encyclopaedia Britannica.
Joyce Harvey & Marilyn Ogilvie: The Biographical Dictionary of Women in Science: Pioneering Lives from Ancient Times to the Mid-Twentieth Century, Volume 1, pàg. 116, Taylor & Francis US, 2000.
London Archives, BENSON, Professor Margaret Jane (1859–1936). Arxivat 2016.03.03 a Wayback Machine.
Bibliografia
Joyce Harvey & Marilyn Ogilvie: The Biographical Dictionary of Women in Ciència: Pioneering Lives from Ancient Times to the Mid–Twentieth Century, Volum 1, pàg. 116, Taylor & Francis US, 2000.
Mary R. S. Creese, «Benson, Margaret Jane (1859–1936)», Oxford Dictionary of Nacional Biography, 2004.
Mary R.S Creese & T.M. Creese: British Women who contributed to research in the geological ciències in the nineteenth century, Proceedings of the Geologists' Associació 117, pàg. 53–83.
Margaret Jane Benson (20 October 1859 – 20 June 1936)
Margaret Jane Benson
El passat dijous 20 d'octubre de 2022 es commemorà el cent seixanta-tresè aniversari del naixement de John Dewey (Burlington, Vermont, EUA, 20 d'octubre de 1859 — Nova York, Nova York, EUA, 1 de juny de 1952), qui fou un (1) filòsof, pedagog i psicòleg estatunidenc. En la línia pragmàtica de William James i el seu mètode, la filosofia de Dewey és una (1) aplicació del mètode científic a la filosofia. La base de la seva pedagogia és l'educació per l'acció. Les seves concepcions sobre socialització i educació social han exercit una (1) gran influència en la pedagogia contemporània, especialment entre els educadors adscrits al moviment de l'escola nova.
Biografia
Dewey estudià primerament a la Universitat de Vermont (Burlington, Vermont, EUA), on es graduà amb honors el 1879. Els tres (3) anys següents exercí com a professor. En primer lloc d'educació secundària a Oil City (Pennsilvània, EUA) i, l'últim curs, a una (1) escola primària de Charlotte (Vermont, EUA). El 1882 entrà a la Universitat Johns Hopkins de Baltimore (Maryland, EUA). Tan sols dos (2) anys després es doctorà amb una (1) tesi anomenada The Psychology of Kant. Juntament amb el filòsof prussià, Hegel i Darwin foren les seves altres grans influències.
El 1894 començà la seva carrera docent a la Universitat de Michigan (Ann Harbor, Michigan, EUA). Deu (10) anys després, el 1894, es traslladà a la Universitat de Chicago (Illinois, EUA), on començà a centrar–se en els temes educatius. El 1900 marxà per ensenyar pedagogia a l'escola de matèria de la Universitat de Nova York (Nova York, EUA). Quatre (4) anys després deixà la seva plaça i treballà a la Universitat de Colúmbia (Manhattan, Nova York, EUA) abans de jubilar–se. El 1905 esdevingué president de l'American Philosophical Association, havent estat també membre de l'American Federation of Teachers.
Dewey es casà dos (2) cops. La primera el 1886 amb una (1) antiga alumna anomenada Alice Chipman, amb la qual col·laborà en temes educatius. La segona ja fou amb vuitanta-set (87) anys i adoptà dos (2) xiquets. Morí l'1 de juny de 1952 a l'edat de noranta-dos (92) anys.
Pensament
Els motius principals que conformen el seu pensament són, en primer lloc la teoria i la pràctica de l'ensenyament i l'elaboració d'un (1) mètode que estableixi una connexió sense discontinuïtat entre la moral i la ciència.[1] Per a Dewey l'experiència no és una (1) acció en un (1) sentit subjecte–objecte, sinó el resultat d'una (1) relació en els dos (2) sentits. Dewey aplica a la filosofia el mètode de la investigació científica.[2]
Dewey critica la concepció clàssica liberal de l'individualisme que considera els individus com entitats independents en competició entre altres individus.[3] Per a Dewey la vida social comporta una (1) coordinació dels diferents interessos i cada individu només es pot sostenir en una (1) societat on els avantatges de cada individu estigui vinculada a les de la totalitat.
Per a la concepció clàssica liberal de l'individualisme és un (1) valor la inexistència de limitacions a la pròpia llibertat per a aconseguir els propis objectius, llibertat protegida per un (1) cercle de drets. Per a Dewey això no és suficient; és necessari que l'individualista reconegui la seva capacitat per enfrontar–se als propis objectius, la dificultat dels quals ha de ser coneguda i revisada. També és necessari que la persecució dels propis fins ha de comportar la participació en les condicions socials que envolten la individualitat i tot això ha de portar–se a la pràctica.
Obres principals
«The New Psychology». Andover Review, 2, pàg. 278–289 (1884) «Enllaç».
«The Ego as Cause». Philosophical Review, 3, pàg. 337–341 (1894) «Enllaç».
«The Reflex Arc Concept in Psychology» Arxivat 2006.10.20 a Wayback Machine (1896).
My Pedagogic Creed (1897).
L'infant i el currículum (1902).
«The Postulate of Immediate Empiricism». Arxivat 2006.05.29 a Wayback Machine (1905).
«Democracy and Education». Arxivat 2007.06.22 a Wayback Machine (1916).
Com pensem (1910).
La reconstrucció en la filosofia (1919).
Naturalesa humana i conducta (1922).
The Public and its Problems (1927).
La recerca de la certitud (1929).
Experiència i naturalesa (1929).
El vell i el nou individualisme (1930).
Filosofia i civilització (1931).
L'art com a experiència (1934).
Una fe comuna (1934).
Liberalisme i Acció social (1935).
Experiència i educació (1938).
Lògica: la teoria de la investigació (1938).
Llibertat i cultura (1939).
Knowing and the Known (1949) (amb Arthur Bentley).[4]
Dues (2) antologies de les obres de Dewey estan a l'abast del públic:
The Essential Dewey: Volumes 1 and 2. Editat per Larry Hickman i Thomas Alexander. (1998). Indiana University Press.
The Philosophy of John Dewey. Editat per John J. McDermott. (1981). University of Chicago Press.
Els textos complets de Dewey són recollits en tres (3) col·leccions (compostes per trenta-set [37] volums en total) des de la següent pàgina web: Southern Illinois University Press Arxivat 2007.06.10 a Wayback Machine:
The Early Works: 1892–1898 (cinc [5] volums).
The Middle Works: 1899–1924 (quinze [15] volums).
The Later Works: 1925–1953 (disset [17] volums).
La correspondència de John Dewey (en tres [3] volums) es pot consultar a:
CD–ROM Arxivat 2005.12.31 a Wayback Machine.
Obres sobre Dewey
Boisvert, Raymond (1997): John Dewey: Rethinking Our Time. SUNY Press.
Campbell, James (1995): «Understanding John Dewey: Nature and Cooperative Intelligence». Open Court Publishing Company.
Hickman, Larry A (1992): «John Dewey's Pragmatic Technology». Indiana University Press.
Martin, Jay (2003): The Education of John Dewey. Columbia University Press.
Rockefeller, Stephen (1994): John Dewey: Religious Faith and Democratic Humanism. Columbia University Press.
Roth, Robert J. (1962): John Dewey and Self–Realization. Prentice Hall.
Ryan, Alan (1995): John Dewey and the High Time of American Liberalism. W.W. Norton.
Sleeper, R.W. (2001): «The Necessity of Pragmatism: John Dewey's Conception of Philosophy». Introduction by Tom Burke. University of Illinois Press.
Westbrook, Robert B. (1991): John Dewey and American Democracy. Cornell University Press.
Morton White (1943): The Origin of Dewey's Instrumentalism. Columbia University Press.
Caspary, William R. (2000): Dewey on Democracy. Cornell University Press.
Seigfried, Charlene Haddock (2001): Feminist Interpretations of John Dewey. Penn State University Press.
Shook, John (2000): Dewey's Empirical Theory of Knowledge and Reality. The Vanderbilt Library of American Philosophy.
Referències
Ferrater Mora, José: Diccionario de Filosofía (en castellà). 5a edició. Buenos Aires: Sudamericana, 1965. Pàgina 438.
Enciclopèdia Catalana, volum 6. 1a edició. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1974. ISBN 84-8519406–3.
«Dewey's Political Philosophy» (en anglès). Stanford Encyclopedia of Philosophy.
«Knowing and the Known (text complet en anglès)». Arxivat de l'original el 2007.07.09.4d>.
Enllaços externs
Center for Dewey Studies. Arxivat 2004.10.31 a Wayback Machine.
Democracy and Education (WikiSource).
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: John Dewey.
Imagem do Fundo Correio da Manhã
Segell commemoratiu estatunidenc en honor de John Dewey
John Dewey
El passat dijous 20 d'octubre de 2022 es commemorà el cent seixanta-vuitè aniversari del naixement d'Alphonse Allais (Honfleur, Calvados, Normandia, França, 20 d'octubre de 1854 — París, Illa de França, França, 28 d'octubre de 1905), qui fou un (1) humorista i escriptor francès.
Vida
Famós pel seu humor negre i acerb, Allais també era un (1) especialista de l'absurd. Formà part de moviment fumista, pintant i escrivint obres absurdes, com la seva tela Collita de tomàquets a la vora del mar vermell per cardinals apoplèctics, o la seva composició musical Marxa fúnebre per als funerals d'un gran home sord, sense cap so, ja que «Els grans dolors són muts». El 1905 s'assabentà que tenia una (1) malaltia greu, i el seu metge li recomana quedar–se al llit durant sis (6) mesos. Ignorà la prescripció, i continua anant al bar com cada dia; a un (1) amic seu que l'acompanyava li digué «Seré mort! Us fa riure, però a mi no! Demà seré mort!». I efectivament, l'endemà, 28 d'octubre, moria.
Curiositats
L'any 1944 el seu cementiri fou destruït per la Royal Air Force.
L'Associació dels Amics d'Alphonse Allais (AAAA) és un (1) grup de persones a qui agrada l'humor d'Alphonse Allais. El seu lloc de trobada és el petit museu d'Alphonse, a la casa on nasqué. També existeixen els AAA, l'Acadèmia d'Alphone Allais.
Enllaços externs
Web oficial de l'AAA (francès).
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alphonse Allais.
Alphonse Allais (1854–1905) Late 19th Century Posters.jpg
Fotografia retrat d'Alphonse Allais
Alphonse Allais
El passat dijous 20 d'octubre de 2022 es commemorà el dos-cents tresè aniversari del naixement de Sayyid Alí Muhàmmad Xirazí (Xiraz, Iran, 20 d'octubre de 1819 — Tabriz, Iran, 9 de juliol de 1850) conegut com a el Báb, fou el fundador de la fe babí i precursor del profeta Bahà'u'llàh, fundador de la religió bahà'í.
Biografia
Orfe de molt jove fou criat per un (1) oncle i cap als vint (circa 20) anys fou enviat a Buixehr (Iran). En un (1) viatge a Karbala (Iran) conegué Sayyid Kàzim Raixtí, cap dels moviment religiós dels xaykhis; Kazim morí el desembre del 1843 i el 23 de maig de 1844, el seu deixeble, el mul·là Hussayn, el reconegué com el mahdí esperat (pels musulmans, el restaurador de l'islam a la Terra), «Porta (Bab) cap a la Veritat», o qàïm que promet l'islam i el precursor del promès de totes les èpoques i religions («Aquell a qui Déu farà manifest»), el qual hauria de portar la pau i unitat a tota la humanitat. El mul·là Hussayn fou conegut després com el primer creient i com Bab al–Bab, nom que li donà el mateix Ali Muhammad.
El Bab titllava els mul·làs i els mújtahids de corruptes i aviat tingué molts seguidors. Amb aquestes ensenyances i altres, com el concepte que totes les religions tenen el mateix origen diví però que han aparegut adaptats a les circumstàncies i capacitat de la humanitat en cada època (concepte conegut com a revelació progressiva) o com la igualtat entre homes i dones i la condemna de tota mena de prejudicis, fundà una (1) nova religió totalment independent de l'islam coneguda com la Fe babí. Els seus seguidors s'anomenaven babís.
En una (1) peregrinació a la Meca (Aràbia Saudita) es declarà el Mahdí, però no tingué cap transcendència i el 1845 tornà a Shiraz (Iran) on les seves predicacions i ensenyaments causaren disturbis; els seus seguidors foren arrestats per orde del governador local Mirza Hussayn–Khan Ajudanbaix i expulsat de la ciutat; el xa Muhammad Xah Qajar envià un (1) representant de nom Yahyahi Darabi, que fou convertit pel Bab. A Teheran (Iran), Mirza Hussayn Alí Nuri (el futur Bahà'u'llàh) i son germà Mirza Yahya Nuri (el futur Subh–i Azal) es feren partidaris de la nova religió.
Una (1) epidèmia de colera declarada a Shiraz (Iran) feu fugir molta gent, entre els quals els membres del govern territorial. El Bab es traslladà a Isfahan (Iran) on fou protegit pel governador, el georgià Manuixihr–Khan Mutamad–ad–Dawla, però a la seva mort el Bab fou cridat a Teheran (Iran) i arrestat pel camí, i fou enviat a la fortalesa de Mahku a l'Azerbaidjan (estiu del 1847). L'abril del 1848 esclataren disturbis en diverses ciutats instigats per la propaganda babi. Mentrestant, el Bab havia convertit el comandant de la fortalesa on estava presoner, Alí–Khan, i fou transferit a una (+1) altra fortalesa, el castell de Gihrik i després a Tabriz (Iran), on una (1) comissió de mújtahids l'havia de jutjar.
El moviment guanyava cada dia partidaris i el ministre Mirza Taqi–Khan (que havia substituït Hajjí Mirza Aghasi, destituït pel nou xa Nàssir–ad–Din Xah) pensava que calia executar el Bab per aturar el seu moviment. La primavera del 1850 foren executats set (7) dels seus propers col·laboradors (coneguts com «els set [7] màrtirs de Teheran [Iran»), entre els quals figurava l'oncle que l'havia criat, Agha Sayyid Ali.
El Bab havia estat retornat a la fortalesa de Gihrik i en saber la notícia i preveié que li quedava poc temps a viure; i efectivament, el juliol fou retornat a Tabriz (Iran) on fou condemnat a ser afusellat junt amb els seus deixebles Mul·là Muhàmmad Alí de Yazd i Agha Sayyid Hussayn; el segon durant el passeig públic pels carrers de Tabriz (Iran) per a ser insultats pel poble, feu apostasia i fou perdonat, i el Bab li encarregà d'executar les seves darreres voluntats i posar en seguretat alguns dels seus objectes i escrits personals (l'apostasia no li serví de gaire ja que poc després de complir la seva missió fou igualment mort).
L'execució la portà a terme el regiment cristià manat per Sam Khan; la primera descarrega tallà les cordes dels dos (2) condemnats i els deixà lliures, i Sam Khan, esparverat, no volgué seguir endavant; un (+1) altre grup d'execució hagué d'anar al lloc el 9 de juliol de 1850 i aquesta vegada el Bab i el seu company moriren. El seu cos fou retirat pels babis de la fossa i amagat a Teheran (Iran) uns anys, i portat després a Acre (Palestina) on reposa en un (1) mausoleu al Mont Carmel. Més de vint mil (>20.000) babís foren martiritzats per les seves creences en els anys immediatament posteriors. L'any 1863 Bahà'u'llàh declarà ser el promès del Bàb i de totes les èpoques («Aquell a qui Déu farà manifest»). Pràcticament tots els babís acceptaren la nova revelació, anomenada Fe bahà'í. Els bahà'ís commemoren el naixement, declaració com a manifestació de Déu i el martiri del Bàb com a dies sagrats.
El Bab deixà diverses obres les principals de les quals són el seu Bayan àrab i Bayan persa, i el Dalail–i saba (les set [7] proves).
Doctrina
La seva doctrina té quatre (4) punts principals:
Derogació de la xaria islàmica sobre pregària, dejuni, matrimoni, divorci i successions, declarant que la veritat de la missió profètica de Mahoma s'acabava el 1844.
Interpretació de les paraules Infern, Paradís, Mort, Resurrecció, etc. no com el final del món físic sinó com el final del cicle profètic.
Establiment de noves institucions.
Camí cap a un (1) nou cicle profètic que Déu manifestarà (el Promès).
Deixebles
Referències
«Alī Muḥammad S̲h̲īrāzī.» Encyclopaedia of Islam, segona edició. Editada per: P. Bearman, Th. Bianquis, C.E. Bosworth, E. van Donzel, W.P. Heinrichs. Brill Online, 2016. 9 de maig de 2016 <http://referenceworks.brillonline.com/entries/encyclopaedia-of-islam-2/ali-muhammad-shirazi-DUM_0295>.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sayyid Alí Muhàmmad.
Bábism founder The Báb.
Shrine of the Báb from North West in Haifa, Israel
Image of a pentagram tablet made by Siyyid Ali–Muhammad–i–Shirazi, also known as the Báb.
Calligraphic exercise of the Báb written before ten years old
The room where the Declaration of the Báb took place on the evening of 22 May 1844, in his house in Shiraz.
Fortress of Maku, Iran (2008)
The Báb stood on this pulpit in the Masjid–i–Vakíl, addressing the populace of Shiraz in September 1846
The barrack square in Tabriz, where the Báb was executed
Shrine of the Báb, Haifa
Book cover for the book «Selections from the Writings of the Báb»
El passat dijous 20 d'octubre de 2022 es commemorà el quatre-cents dosè aniversari del naixement d'A(e)lbert Jacobszoon Cuyp (Dordrecht, Holanda Meridional, Països Baixos, 20 d'octubre de 1620 — ibídem, 15 de novembre de 1691), qui fou un (1) pintor neerlandès que era conegut per les seves marines.
Vida
Fou el fill únic de Jacob Gerritsz Cuyp, un (1) pintor de paisatges, i rebé classes de pintura d'ell. L'any 1658, Aelbert Cuyp es cas+a amb Cornelia Boschman, que era la vídua de Johan van den Corput, amb qui havia tingut tres (3) fills. En aquest moment ja havia tingut una (1) carrera d'èxit. L'any següent tingueren una (1) filla. L'any 1660 exercí càrrecs variats a l'església reformada holandesa i puix que la seva posició financera era segura, no pintà tant com abans. Aelbert Cuyp morí l'any 1691, quatre (4) anys després de la seva esposa, i fou enterrat a l'església de Sant Agustí a Dordrecht (Holanda Meridional, Països Baixos).
Després de l'any 1650, Aelbert Cuyp desenvolupà el seu estil. És conegut per la gran quantitat de figures i animals colorits representats en la seva obra i per la seva paleta de colors rics. En les seves marines es veu una (1) llum mediterrània, encara que no hagi sigut a Itàlia. Viatjà a Arnhem (Gelderland, Països Baixos), Rhenen (Utrecht, Països Baixos) i Clèveris (Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya). Les seves vistes de rius, incloent–hi la coneguda Vista de Dordrecht, demostren una (1) utilització virtuosa de colors mats, que són associats als paisatges holandesos.
Estil de pintura
Aelbert Cuyp fou influenciat per Salomon van Ruysdael, Jan van Goyen, Jan Both i Claude Lorrain. Se sentí atret per la cultura cavalleresca i dinàstica; s'hi troben vestits d'estil polonès que eren favorits de la població de classes socials altes i els animals es troben en una (1) posició que fou ensenyada a les acadèmies d'equitació de França.
Museus
Al segle XVIII i XIX les peces cavalleresques esdevingueren molt populars entre l'aristocràcia anglesa. Moltes de les seves obres es troben a col·leccions britàniques, però també al Rijksmuseum d'Amsterdam (Holanda Septentrional, Països Baixos) i el Museu de Dordrecht (Holanda Meridional, Països Baixos).
El mercat Albert Cuyp (Albert Cuypmarkt) es troba a Amsterdam (Holanda Septentrional, Països Baixos), al barri De Pijp. És el mercat més visitat dels Països Baixos i una (1) atracció turística.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Aelbert Cuyp.
Aelbert Cuyp–Cat.–44-Inv.–157–1946
Aelbert Cuyp: Vista de Dordrecht (ca. 1660)
El passat dijous 20 d'octubre de 2022 es commemorà el quatre-cents cinquanta-dosè aniversari del naixement de João de Barros (Viseu, Portugal, 1496 — Pombal, Portugal, 20 d'octubre de 1570), sobrenomenat el Titus Livi portuguès, pot dir–se que fou el primer gran historiador de Portugal.
Biografia
Fill natural de Lopo de Barros, corregidor de la comarca portuguesa de l'Alentejo, nasqué probablement a Viseu o a Braga (Portugal). Fou educat com a mosso de guarda–roba del príncep Don João, a la cort del rei Manuel I, en el període de major apogeu de descobriments portuguesos. En una (1) edat primerenca decidí dedicar–se a la història, especialment al relat dels viatges dels portuguesos per Orient. Per provar la seva capacitat com a escriptor, a l'edat de vint (20) anys, compongué un (1) romanç caballeresc titulat Les cròniques de l'emperador Clarimundo, d'on procedeixen els reis de Portugal, dedicat al sobirà i al príncep. Aquest últim, en ascendir al tron el 1521, ja com João III, concedí a Barros la capitania de la fortalesa de Sant Jordi d'Elmina (Ghana), lloc al que partí a l'any següent. Posteriorment, el 1525, fou nomenat tresorer de la Casa d'Índies, ja que mantingué fins al 1528.
La pesta del 1530 l'allunyà de Lisboa (Portugal) i el portà a refugiar–se a la seva casa de camp de Ribera de Alitem, prop de Pombal (Portugal), lloc on acabà un (1) diàleg moral, Rho pica Pneuma, que fou rebut amb grans elogis pel valencià Lluis Vives. Al seu retorn a Lisboa (Portugal) el 1532, després del terratrèmol de 1531 que assolà la capital, el rei el designà com feitor de les cases d'Índies i de Mina —dos (2) llocs de gran responsabilitat i importància en una (1) Lisboa que s'havia convertit en un (1) empori a l'àmbit europeu per a tot comerç amb Orient. Durant la seva activitat com feitor João provà ser un (1) bon administrador, amb gran dedicació i sense un (1) interès personal en l'acompliment del càrrec, cosa estranya en aquella època, com ho demostra el sorprenent fet que fes pocs diners, allí on els seus predecessors havien amassat grans fortunes.
El 1534, João III, amb la intenció d'atreure colons al Brasil i evitar així les temptatives franceses d'implantar–se a la colònia, el dividí en capitanies hereditàries, seguint el mateix sistema que ja havia estat utilitzat a les illes Açores, Madeira i Cap Verd, amb bons resultats. A l'any següent atorgà dues (2) d'aquestes capitanies a João de Barros, qui s'associà a Aires da Cunha i Álvares d'Andrade (altres dos [2] beneficiats amb sengles capitanies) i constituí a continuació una (1) armada de deu (10) navilis i nou-cents (900) homes que partí per al Nou Món el 1535. La flota no aconseguí arribar a la seva destinació, probablement a causa de la imperícia dels seus pilots, i naufragà en l'escull de Maranhão (Brasil). Tot i les serioses conseqüències financeres per a Barros, aquest no deixà de pagar els deutes als qui havien mort durant l'expedició. Els problemes econòmics que aquest fracàs el suposaria, veient–se obligat a hipotecar part dels seus béns, el perseguirien fins a la fi dels seus dies.
Durant aquests anys, Barros prosseguí els seus estudis durant les hores d'oci, i poc després de la desastrosa expedició al Brasil el rei li encomanà escriure una (1) història dels portuguesos a l'Índia. Abans que la primera part d'aquesta última obra estigués acabada, publicà una (1) gramàtica de la llengua portuguesa (1540) i diversos diàlegs morals. La història dels portuguesos a l'Índia fou concebuda com un (1) conjunt de volums, cada volum relatant un (1) període de deu (10) anys, i per això es coneixen com les Dècades d'Àsia. La primera de les Dècades d'Àsia aparegué el 1552, i la seva acceptació fou tal que el rei li encarregà de seguida que escrivís una (1) crònica del seu pare, el rei Manuel I. No obstant això, Barros no pogué escometre aquesta encomana a causa que les seves ocupacions a la Casa d'Índies, li impedí dedicar–se a ella de forma adequada, i fou encarregada llavors a Damião de Goes. El 1553 aparegué el segon volum de les Dècades d'Àsia i el tercer el 1563; el quart volum mai no arribaria a ser acabat, i no es publicà en vida de l'autor, sinó que fou completat per João Baptista de Lavanha i imprès a Madrid (Espanya) el 1615, molt després de la mort de Barros. Encara que el seu estil era fluid i ric, les Dècades no tingueren gaire èxit fora de la cort de Do João. Només se'n coneix una (1) traducció italiana realitzada a Venècia (Vèneto, Itàlia) el 1563.
El gener del 1568, Barros patí un (1) accident vascular al cervell i fou exonerat de les seves funcions a la Casa d'Índies; rebé un (1) títol de gentilhome i una (1) pensió règia del rei Don Sebastián. Viuria des de llavors a la seva casa de camp de Ribera de Alitém (Portugal) fins a la seva mort el 20 d'octubre de 1570.
Llegat
Home de bon caràcter, pot dir–se que preferí deixar als seus hereus un (1) exemple de bona moral més que una (1) quantiosa fortuna i, encara que rebé molts beneficis reals, sempre voluntaris i mai sol·licitats, Barros morí en la més completa misèria, sent tants els seus deutes que els seus propis fills renunciaren al testament.
Com a historiador i lingüista Barros mereix la fama que començà a gaudir poc després de la seva mort. Les seves Dècades contenen la història primerenca dels portuguesos a Àsia i revelen un (1) estudi acurat dels historiadors i geògrafs orientals, així com un (1) coneixement erudit dels registres del seu propi país. Sens dubte el seu treball es distingeix per la claredat d'exposició i el seu rigorós ordre.
Molt de temps després, Diogo de Couto continuà l'obra de Barros, afegint nou (9) volums més a les Dècades, sent publicada edició moderna completa a Lisboa en catorze (14) volums entre els anys 1778 i 1788. El títol d'aquesta obra fou el següent: Da Àsia de Joao de Rucs, dos feitos que as Portuguezes fizeram nu descubrimento i amb quista dos (2) mars i lerras do Orienie i fou acompanyat d'un volum en el qual l'historiador Manoel Severim de Faria relata la vida de Barros, així com un (1) copiós índex de totes les Dècades.
Obra
(1520) Chronica do Emperador Clarimundo, donde os Reys de Portugal descendem, tirada da linguagem ungara em a nossa portugueza.. Coimbra: João da Barreira.[1]
(1532) Rhopica Pneuma, ou mercadoria espiritual. Lisbon
(1539) Cartinha para aprender a ler, Lisbon: L. Rodrigues.
(1540) Grammatica da lingua portuguesa, Lisbon:L. Rodrigues.
(1540) Dialogo da viciosa vergonha, Lisbon: L. Rodrigues.[2]
(1540) Dialogo de preceitos moraes com pratica delles em modo de jogo. Lisbon: L. Rodrigues.
(1552) Primeira Década da Ásia, dos feitos que os portugueses fizeram no descobrimento dos mares e terras do Oriente, Lisbon: Germão Galherde.[3]
(1553) Segunda Década da Ásia &c. Lisbon: Germão Galherde.[4]
(1562) Italian translation of Dec. I & Dec. II by Alfonso Ulloa: l'Asia del S. Giovanni di Barros Consigliero del Christianissimo Re di Portugallo de Fatti de' Portughesi nello scropimento, e conquista de' mari, e terre di Oriente. Venice: Vicenzo, Valgrisio
(1563) Terceira Década da Ásia &c., Lisbon: João da Barreira.[5]
(1613) Quarta Década da Ásia &c. (as edited and reworked by cosmógrafo–mor João Baptista Lavanha), Madrid: Imprensa Real.[6]
(1628) New edition of Dec.I–III. Lisbon: Jorge Rodrigues.
(1777–78) Da Ásia de João de Barros e Diogo do Couto, dos feitos que os portugueses fizeram no descobrimento dos mares e terras do Oriente, Lisbon: Régia Officina Typografica. (24 volumes; vols. 1–8 are reprints of Dec. I–IV of João de Barros; vol. 9 general index for Barros; vol. 10–23 are reprints of Dec. IV–XII of Diogo do Couto, vol. 24 general index for Couto. online (pdfs)
Referències
João de Barros: Chronica de Emperador Clarimundo, donde os reis de Portugal descendum. João Antonio de Silva, 1791, pàg. 24–.
João de Barros: Dialogo da viciosa Vergonha (etc.). apud Lodovicum Rotorigiu, 1540.
João de Barros: Decada primeira da Asia de Ioão de Barros: dos feitos que os portugueses fezerão no descobrimento & conquista dos mares & terras do Oriente .... impressa per Iorge Rodriguez, 1628.
João de Barros: Decadas da Asia, 1777.
João de Barros: Decada terceira da Asia de Ioão de Barros: dos feitos que os portugueses fezerão no descobrimento & conquista dos mares & terras do Oriente .... impressa per Iorge Rodriguez, 1628, pàg. 200–.
João de Barros: Quarta decada de Asia. na Impressão Real, 1615.
Bibliografia
«Barros, João de». A: Hugh Chisholm. Encyclopædia Britannica (en anglès). 11a ed. Cambridge University Press, 1911.
Manoel Severim de Faria: «Vida de João de Barros», 1778, in vol. 9 of Da Ásia de João de Barros e Diogo do Couto, Lisbon.
Heinrich Winter (1947): «On the Real and the Pseudo–Pilestrina Maps and Other Early Portuguese Maps in Munich», Imago Mundi, vol. 4, pàg. 25–27.
Enllaços externs
Portuguese Site about João de Barros containing information about his life and work – by Bruno Figueiredo. Arxivat 2019.07.10 a Wayback Machine.
Barros: Decadas da Ásia … – links to scans of all 4 Barros–written, and most of the other 20 (post–Barros) volumes of Décadas da Ásia. For the first two Décadas, both the original (1553) edition and the «modernized» 1778–1788 edition are available; for the rest, only the latter edition.
(portuguès) Décadas da Ásia (several chapters, about the early exploration) – nead.unama.br
(portuguès) Décadas da Ásia (2nd Decade, 1st part) – Google books (Book 1: Tristão da Cunha's expedition to India; Books 2, 3, 4: Alfonso de Albuquerque in the Arabian Sea (Ormuz) and India; Book 5: conquest of Goa).
(portuguès) Décadas da Ásia (3nd Decade, 1st part, Books 1–5) (even though Google Books description mistakenly says this is the 5th Decade!).
(portuguès) Décadas da Ásia (11th Decade) – Google books.
(portuguès) Partial text of the 3rd Década, Book 2, Chapter VII, «in which is described the land of China, and are related certain things of it, and especially of the city of Canton, which Fernão Pires de Andrade has discovered» – one of the earliest European descriptions of the Ming China. Re-typeset in a modern font, with a slightly modernized orthography.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: João de Barros.
O escritor português João de Barros
Gramàtica portuguesa de João de Barros
João de Barros
Signature of Portuguese historian and grammarian João de Barros (1496–1570)
El passat dimecres 19 d'octubre de 2022 es commemorà el cent trenta-unè aniversari del naixement d'Anna «Asja» Liepiņa, després de casada Anna «Asja» Lāce (en letó: Anna Lāce i també Asja Lācis;[1] en rus: Анна 'Ася' Эрнестовна Лацис, transcrit Anna 'Asya' Ernèstovna Làtsis; en alemany: Asja Lazis; antiga parròquia de Ķempju, després part del municipi de Līgatne, Gubèrnia de Livònia, Imperi Rus, 19 d'octubre de 1891 — Riga, RSS de Letònia, 21 de novembre de 1979), qui, internacionalment coneguda com a Asja Lācis, fou una (1) directora de teatre i cinema i teòrica de les arts escèniques letona avantguardista, a més d'actriu.[2]
Artista meritòria de la RSS de Letònia (1955),[3] escrigué sobre temes de teatre i dramatúrgia, l'obra dels dramaturgs revolucionaris alemanys i el teatre polític a Letònia i Alemanya. Promogué el «teatre proletari per a nens».[4][5][6]
Formació i carrera teatral
Nascuda en una (1) família humil al poble de Ķempju, es formà a l'Institut de Ciències Teatrals Kommisarshevski i començà a treballar–hi. Visqué la Revolució d'Octubre del 1917, s'uní al partit bolxevic i destacà en la seva joventut per la creació de peces d'agitprop a Rússia i Letònia.[6]
A Riga (Letòia), es dedicà al Teatre dels Treballadors, dirigint actors obrers a partir de la improvisació. Després de la presentació en una (1) plaça de l'obra Cares del segle, de Leons Paegle, fou detinguda i hagué de marxar de Letònia. Durant els anys vint ('20) visqué a Alemanya, on es relacionaria amb directors com Erwin Piscator, Bertolt Brecht o Bernhard Reich. Influí decisivament en les idees de Walter Benjamin, a qui conegué el 1924 a Capri (Campània, Itàlia). Ell la seguí fins a Riga (Letònia) i després a Moscou (Rússia) i mantingueren una (1) relació que durà anys.[6][7]
El 1933 fou nomenada directora de la Teātris Skatuve biedrība. El 1938, durant les purgues estalinistes, fou detinguda per la KGB i fou empresonada en un (1) camp de treball soviètic al Kazakhstan (URSS), on sobrevisqué durant una (1) dècada. Posteriorment es traslladà a viure a Letònia. També dirigí el Teatre Dramàtic de Valmiera (Letònia) durant els anys anys cinquanta ('50).[6]
El teatre proletari per a nens
La seva carrera com a directora de teatre proletari s'orientà també a la infància, en la qual hi havia molts nens abandonats, víctimes de la guerra i orfes. Durant els anys 1918 i 1919, i amb seu al teatre municipal d'Orel (Rússia), proposà un (1) teatre on els mateixos nens construïssin les històries i també es fessin càrrec dels aspectes tècnics, com els llums, el vestuari o la música. Aquestes formes teatrals, pròximes al joc i en un (1) entorn de benestar, havien d'ajudar els nens a comprendre la realitat. El 1927 tornà a desenvolupar aquesta proposta, juntament amb Nadejda Krúpskaia, a Moscou (Rússia), amb el cinema infantil balcànic, en què el procés de producció col·lectiva és més rellevant que el mateix resultat final.[4]
El cinema
El 1931 viatjà fins a Odessa, RSS d'Ucraïna, per participar com a assistent de direcció d'Erwin Piscator en la pel·lícula La insurrecció dels pescadors de Santa Bàrbara, basada en una (1) novel·la d'Anna Seghers. A partir d'aleshores treballà també en el cinema i es formà a l'Institut de Cinema Soviètic de Moscou (Rússia), sense deixar el teatre.[6]
Vida personal
Casada durant uns anys amb el periodista Jūlijs Laci, el 1919 tingué una (1) filla, Dagmar. La seva neta, Māra Ķimele, també és directora teatral. Les seves memòries foren publicades en rus amb el títol de Krasnaya Gvozdika (El clavell vermell) el 1984.[7]
Recreacions
El 2017 l'escriptora mallorquina Roser Amills escrigué una (1) novel·la sobre la seva vidaː[8]
Asja. Amor de dirección única (en castellà, Barcelona: Editorial Comanegra, 2019), ISBN 9788417188023.
Referències
Latviešu rakstniecība biogrāfijās (La escriptura letona en biografies. 2a edició, en letó). LU Literatūras, folkloras un mākslas institūts. 2003. pàg. 339. ISBN 9984-698-48-3.
«Constellation Asja» (en anglès), Andris Brinkmanis, e–flux Journal, núm. 110, juny del 2020.
Latvijas enciklopēdija. 3. sējums (Enciclopèdia Letona. Volum 3), (en letó). Riga: Valērija Belokoņa izdevniecība. 2005, pàg. 627–628. ISBN 9984-9482-3-4.
Do, Paolo: «Il teatro dell’infanzia» (en italià). Dinamo Press, 18.10.2017.
«Otra gran mujer recuperada: Asja Lacis, fundadora del teatro proletario»
Ferrer Valero, Sandra: «El teatro reivindicativo, Asja Lacis (1891–1979)» (en castellà). Mujeres en la historia, 04.11.2017.
Tudelilla, Chus: «Encuentro en Capri y cita en Moscúː Asja Lacis y Walter Benjamin» (en castellà). Arte y cultura visual, 09.01.2014.
«Entrevista: Roser Amills, escritora que publica ‘Asja. Amor de dirección única’.» (en castellà). Culturalia, 03.11.2017.
Vegeu també
Enllaços externs
«Constellation Asja» (en anglès), Andris Brinkmanis, e–flux Journal, núm. 110, juny del 2020.
«Otra gran mujer recuperada: Asja Lacis, fundadora del teatro proletario» (en castellà), Rubén Caravaca Fernández, El Asombrario, 23 de desembre de 2017.
«El teatro reivindicativo, Asja Lacis (1891–1979)» (en castellà), Sandra Ferrer Valero, Mujeres en la historia, 4 de novembre de 2017.
Fotografia retrat d'Anna «Asja» Liepiņa
Anna «Asja» Liepiņa
Anna «Asja» Lāce
El passat dimecres 19 d'octubre de 2022 es commemorà el cent cinquanta-sisè aniversari del naixement de Jacqueline Marval, que és el pseudònim de Marie Jaqueline Vallet (Quaix–en–Chartreuse, Isèra, Alvèrnia–Roine–Alps, França, 19 d'octubre de 1866 — París, Illa de França, França, 28 de maig de 1932), qui fou una (1) pintora francesa, litògrafa i escultora.[1][2]
Primers anys
Vallet nasqué a Quaix–en–Chartreuse (Isèra, Alvèrnia–Roine–Alps, França) en una (1) família de mestres d'escola.[3] Es casà el 1866 amb un (1) venedor ambulant, Albert Valentin, però se separà del seu marit el 1891 després de la mort del seu fill. Més tard es guanyà la vida com a modista. Fou l'any 1900 quan Vallet adoptà el pseudònim de Jacqueline Marval, sent «Marval» el compost del seu nom i cognom «MARie VALlet».[4]
Carrera com a artista
Com a artista, Marval treballà principalment com a pintora; no obstant això, també feu «litografies, aquarel·les, pastels, gravats, dissenys de tapissos i experimentà amb l'escultura».[6]
El 1894 Marval conegué el pintor François Joseph Girot i s'incorporà al grup Nabis. Girot la presentà a Jules Flandrin, un (+1) altre pintor i alumne de Gustave Moreau, amb qui viuria durant vint (20) anys.[6][7]
Les primeres obres de Vallet foren rebutjades al Salon des Indépendants del 1900, però ella aconseguí que una dotzena de (circa 12) quadres es mostrés en aquella exposició l'any següent, el 1901. Les obres rebutjades el 1900 foren comprades pel marxant d'art Ambroise Vollard, que continuà donant suport a la seva feina. Li comprà deu (10) obres, incloent Odalisque au Guépard (1900), el seu autoretrat nu, potser el primer autoretrat nu femení de la història de l'art.[1][4]
Entre els anys 1901 i 1905, Marval treballà sovint al costat d'Henri Matisse, Albert Marquet i Flandrin, i els quatre (4) s'influenciaren mútuament.[8] El 1902 algunes de les seves pintures s'exposaren juntament amb les d'aquests companys en una (1) galeria de la Rue Victor–Massé comissariada per Berthe Weill, que estava especialment interessada a promocionar les obres de les artistes dones que vivien a París (Illa de França). Marval també exposà al primer Salon d'Automne, l'any 1902, on mostrà el seu quadre a gran escala Les Odalisques.[1]
El 1913 Marval fou escollida per un (1) jurat format per Gabriel Astruc, l'escultor Antoine Bourdelle i els pintors Maurice Denis i Édouard Vuillard per decorar el vestíbul del nou Théâtre des Champs–Élysées. Creà una (1) sèrie de dotze (12) quadres sobre el tema de Daphnis i Chloe. La sèrie es basà en la producció del Ballet Russes Daphnis et Chloë, estrenada l'any anterior.[9][10]
També el 1913, Marval protestà contra la retirada del Saló d'Automne de l'obra The Spanish Shawl, de Kees van Dongen, i se'n feu amiga, i instal·là l'estudi a prop del seu. Marval i Flandrin es traslladaren al carrer Denfert Rochereau, 40, que estava al costat de Van Dongen el 1914. Assistí al seu famós ball de disfresses el 1914.[1]
Les obres de Marval començaren a ser reconegudes arreu d'Europa i més enllà; exposà a Barcelona (Barcelonès, Catalunya), Lieja (Valònia, Bèlgica), Venècia (Vèneto, Itàlia), Zuric (Suïssa), Budapest (Hongria) i Kyoto (Japó).[6]
A partir del 1923, Marval fou activa a favor de la creació de museus d'art modern a París (Illa de França) i Grenoble (Isèra, Alvèrnia–Roine–Alps, França). Morí a l'Hôpital Bichât de París (Illa de França) el 1932.[1] Després de la seva mort, les seves obres es conservaren a la Galerie Druet abans que tanqués el 1938 i es vengueren. La seva pintura Portrait of Dolly Davis, 1925, es troba a la col·lecció del Museu d'Art de Milwaukee (Wisconsin, EUA).[11]
Estilísticament, «les pintures de Marval són provocadores i nervioses, desafiants i inusuals, fou una (1) modernista important en els primers moments del moviment».[12]
Les Odalisques, 1902–1903
Potser la seva obra més famosa, Les Odalisques, es feu el 1902–1903 i s'exposà per primera vegada al Salon des Indépendants el 1903. Aquest quadre representa cinc (5) dones: tres (3) assegudes nues, una (1) de vestida i reclinada sobre el colze, i una (1) dempeus, vestida i sostenint una (1) safata. Les odalisques segueix la tradició històrica de l'art de les escenes de bany orientalitzades a gran escala, amb un (1) fort focus en el cos nu i la interacció entre les figures.
Guillaume Apollinaire quedà impactat per aquesta obra, i escrigué a la Chronique des arts l'any 1912 que la senyora Marval ha donat la mesura del seu talent i ha aconseguit una (1) obra d'importància per a la pintura moderna. Aquesta obra forta i sensual, pintada lliurement i totalment personal en composició, línia i color, mereix sobreviure».[13]
Les Odalisques forma part de la col·lecció del Museu de Grenoble (Isèra, Alvèrnia–Roine–Alps, França) i l'últim cop que s'exhibí fou al Musée Paul–Dini, a Villefranche–sur–Saône (Roine, Alvèrnia–Roine–Alps, França), el 2018.[14] Aquesta obra no fou inclosa a l'històric Armory Show del 1913, com s'apunta amb freqüència a la literatura sobre l'artista. En canvi, sí que s'hi exposà una (1) obra diferent de Marval, Odalisques au miroir, de 1911, després d'una (1) invitació de Vollard. Marval exposà als Estats Units diverses vegades després de l'Armory Show.[15][16][17]
Llegat i recepció crítica
Els crítics elogiaren Marval durant la seva carrera. En un (1) número de 1911 de The Burlington Magazine for Connosseurs, per exemple, s'escrigué que en una (1) exposició a la Druet Gallery, «Les pintures de Madame Marval estaven entre les més sorprenents...».[18] Apollinaire, a banda dels seus compliments a Les Odalisques, de manera més general, fa comentaris sobre la seva obra que s'hi refereixen com a emocionant, forta i digna de reconeixement.[13] Alguns crítics s'hi referiren com una (1) obra fauve, un (1) reflex de la seva elecció de paleta, que estigué molt influenciada pels pintors fauvistes i impressionistes que l'havien precedit.[6] Segons Lucien Manissieux, expert en Flandrin, «Marquet, Flandrin i Matisse esperaven cada obra que ella produïa amb curiositat i emoció» i hi ha algunes proves que els seus companys masculins agafaren prestat «el seu color brillant i l'economia formal de la seva pintura».[8]
Durant la seva vida, Marval es negà a exposar en exposicions totalment femenines; no obstant això, després de la seva mort, la seva carrera i el seu treball se celebraren en la Société des Femmes Artistes Modernes (FAM), un (1) col·lectiu de dones artistes de París (Illa de França), que feu una (1) retrospectiva de l'obra de Marval l'any 1933 com a part de la seva exposició anual.[3]
Des de la seva mort, l'obra de Marval s'ha exposat moltes vegades, més sovint a França. El 2020–2021 fou inclosa a l'exposició «Valadon et ses contemporaines» al Musée des Beaux–Arts de Llemotges (Alta Viena, Nova Aquitània, França), que també es veié al Monastère royal de Brou (Eure i Loir, Centre–Vall del Loira, França), la primavera del 2021.[14]
Referències
Perry, Gillian: Women artists and the Parisian avant–garde: modernism and feminine art, 1900 to the late 1920s. Manchester [England]: Manchester University Press, 1995. ISBN 0-7190-4164-3. OCLC 31520024.
«Jacqueline Marval». Musée Léon Dierx.
Birnbaum, Paula: Women artists in interwar France: framing femininities. Farnham, Surrey, UK, England: Ashgate, 2011. ISBN 978-0-7546-6978-4. OCLC 672300111.
«Biography» (en anglès americà). Jacqueline Marval.
«Œuvres» (en anglès americà). Jacqueline Marval.
«Marval, Jacqueline» (en anglès). Benezit Dictionary of Artists.
Petteys, Chris: Dictionary of Women Artists, G K Hill & Co. publishers, 1985
Beechey, James: The Burlington Magazine, 143, 1180, 2001, pàg. 440–441. ISSN: 0007-6287. JSTOR: 889111.
Roussier, François: Jacqueline Marval 1866–1932. Thalia édition, 2008, pàg. 140–141. ISBN 978-2-35278-040-3. OCLC 758447941.
Bellow, Juliet: Modernism on stage: the Ballets Russes and the Parisian avant–garde, 2012. ISBN 978-1-4094-0911-3. OCLC 855360857.
«Portrait of Dolly Davis | Milwaukee Art Museum». collection.mam.org.
«Jacqueline Marval». www.papillongallery.com.
Apollinaire, Guillaume: Apollinaire on art: essays and reviews, 1902–1918. Viking Press, 9 June 1972. ISBN 9780670019199.
«Exhibitions» (en anglès americà). Jacqueline Marval.
«Armory Show 1913 Complete List» (en anglès americà). The Armory Show at 100.
Brown, Milton W.: «The Story of the Armory Show», The Joseph H. Hirshhorn Foundation, 1963, pàg. 242.
«Biography» (en anglès americà). Jacqueline Marval.
D., R. E.: The Burlington Magazine for Connoisseurs, 19, 97, 1911, pàg. 61–62. ISSN: 0951-0788. JSTOR: 858653.
Enllaços externs
«THE LIFE OF A GREAT ARTIST». Aquest article fou escrit per Andry–Farcy (1882–1949).
Portrait Jacqueline Marval
Danseuse, 1909
Les Coquettes, 1903, oli sobre tela, Col·lecció Ambroise Vollard.[5] El Bohemi, 1921.
El Bohemi, 1921.
El passat dimecres 19 d'octubre de 2022 es commemorà el cent seixantè aniversari del naixement d'Auguste Lumière.
Auguste Lumière (Besançon, Dubs, Borgonya–Franc Comtat, França, 19 d'octubre de 1862 — Lió, Alvèrnia–Roine–Alps, França, 10 d'abril de 1956) i Louis Lumière (Besançon, Dubs, Borgonya–Franc Comtat, França, 5 d'octubre de 1864 — Bandòu, Var, Provença–Alps–Costa Blava, França, 6 de juny de 1948), més coneguts com els germans Lumière, foren uns físics, inventors i treballadors industrials francesos. Reconeguts per la invenció del cinematògraf,[1] el qual fou fruit de la combinació de diferents invents anteriors (càmera fotogràfica, fusell fotogràfic, pel·lícula de trenta-cinc mil·límetres [35 mm], llanterna màgica, etc.). Aquesta aportació permeté avançar en el camp de les pel·lícules, sobretot relacionades amb el cinema, així com en el de la imatge, fins a arribar a la indústria que avui tots coneixem. També feren notables aportacions en el camp de la fotografia amb innovacions com el fotorama i l'autocrom.
Biografia
Fills d'Antoine Lumière, fotògraf a la ciutat de Besançon (Dubs, Borgonya–Franc Comtat, França), i Jeanne Joséphine Costille. La família es traslladà a Lió (Alvèrnia–Roine–Alps, França) a causa de l'amenaça prussiana, on, el 1870, el pare s'associà amb el fotògraf lionès Fatalo. Els dos (2) germans foren matriculats al liceu La Martinière, la gran escola tècnica de Lió (Alvèrnia–Roine–Alps, França), on Louis Lumière cursà estudis de física mentre que August Lumière ho feu en el camp de la química i la medicina. Paral·lelament als seus estudis, reberen classes de piano, escultura i pintura.
Després que el pare obrís un (1) petit negoci familiar de plaques fotogràfiques a Lió (Alvèrnia–Roine–Alps, França) i en augmentar les comandes, ambdós germans començaren a ajudar–lo, ja que sovint la gestió del pare amenaçava fer–lo desaparèixer. Louis com a físic i Auguste com a administrador estaven disposats a innovar per salvar el negoci. Louis feu algunes millores en el procés de fotografies estàtiques. El 1880 començaren a fer les seves primeres investigacions i experimentacions per tal de perfeccionar el sistema de plaques fotogràfiques que s'estava emprant en aquell moment. El 1881 Louis, a l'edat de disset (17) anys, inventà un (1) nou procés anomenat placa seca, que contribuí al desenvolupament de la pel·lícula. L'any 1882 patentà, finalment, l'Etiquete Bleue, la primera placa d'alta velocitat de la casa Lumière, amb la qual s'aconseguien fotografies amb una (1) exposició d'una seixantena (1/60) part de segon. Aquest fet feu que els Lumière s'independitzessin. El taller passà a ser una (1) fàbrica, i s'instal·là al nou solar de la zona lionesa de Montplaisir.
A partir de l'any 1892, els germans començaren a treballar en la possibilitat de fotografiar imatges en moviment. Després d'aconseguir diversos progressos notables, tan sols dos (2) anys més tard ja produïen quinze milions (15.000.000) de plaques a l'any. No fou fins a l'any 1895 quan hi hagué el gran impacte del moment, amb la invenció del cinematògraf. Anys més tard, s'anà millorant l'aparell amb la incorporació d'un (1) sistema de refrigeració.
A més del cinema, Louis Lumière fou el principal promotor i creador de posteriors invencions de la companyia Lumière, com el fotograma (1900), consistent a una (1) gran sala de projecció de diapositives en format panoràmic embolcallant o, la més reeixida de totes, l'autocrom (1907), primer sistema popular de fotografia a color. També cal destacar l'estereoscòpia d'imatges en moviment, amb l'«arribada del tren» en relleu.
Per altra banda, el seu germà, Auguste, feu important la seva contribució al camp de la medicina emprant per primera vegada els raigs X (1910) i estudiant diverses malalties, especialment el càncer.
Cinematògraf
El mecanisme del cinematògraf està basat en l'ús d'una (1) lleva excèntrica que converteix el moviment de rotació de la manovella en un (1) moviment vertical cap endarrere i cap endavant, aplicat a un (1) bastidor que aquest és guiat per dues (2) ranures. Aquest bastidor suporta una (1) vareta flexible unida en un (1) extrem del bastidor i que té dos (2) punts oposats que passen a través d'una (1) paret ranurada i serveixen per fer pujar i baixar la pel·lícula que es troba al passadís de l'altre costat de la paret, a través de les seves perforacions.
Invenció o intervenció
El cinematògraf, domina quatre (4) tècniques fonamentals. Es considera que Lumière no aporta res en cap d'aquestes tècniques, si més no de forma aïllada.
La fotografia, concebuda per George Eastman, fundador de Kodak, l'any 1889. En aquest mateix any Thomas Alva Edison porta a terme la perforació de la pel·lícula com a aportació a la invenció d'Eastman.
La projecció, en ser durant molt de temps ja utilitzada, no es pogué innovar perquè ja estava completa en la seva gran mesura.
Anàlisi del moviment. Aquí dins hi hem de considerar aparells com el fenaquistoscopi o fantascopi, el revòlver fotogràfic patentat per Jansen l'any 1874, i el cronofotògraf de Marey al 1890, com a punters de la innovació.
Síntesi Moviment. El cinetoscopi d'Edison, inventat el 1891, pren especial importància dins aquesta tècnica.
La innovació clau per a la invenció del cinematògraf i per a resoldre els problemes del kinetoscopi fou el disseny d'un (1) procés de moviment intermitent basat en el sistema emprat per una (1) màquina de cosir (excèntrica de Hornblower) el qual consisteix en l'avenç intermitent de la pel·lícula a l'interior de l'aparell.
A partir d'aquesta tècnica excèntrica, s'arrossega una (1) bastida proveïda de dues (2) pestanyes que s'introdueixen en els orificis de la pel·lícula, el número de la qual queda limitat a dos (2) per fotograma (davant els vuit d'Edison). Cada fotograma es desplaça fins a arribar a la finestreta d'exposició, on es manté el temps necessari per a la seva impressió i projecció.
L'èxit comercial del cinematògraf és degut al seu caràcter pràctic, la seva senzillesa i polivalència que donen autonomia al seu usuari. Malgrat això, presenta inicialment alguns inconvenients que de mica en mica s'anaren corregint sense afectar en res essencial. La manca de visor, la poca capacitat de gravació, el temps que tardava a canviar–se el carret i el fet que les pestanyes fessin malbé els forats, i que provocava una vibració desagradable, foren alguns d'aquests inconvenients.
Lumière es considera com un (1) interventor del cinematògraf. Lumière no interrompé en el camp de la tècnica ni en el camp de la ciència. El gest innovador de Lumière rau en la pel·lícula, el seu desplaçament perfectament regular i la seva estabilitat. La seva visió fou donar importància a la pel·lícula sobre el mecanisme d'arrossegament.[2][3]
Funcionament
El cinematògraf fou la primera màquina capaç de gravar i projectar pel·lícules a la pantalla gran, gràcies a la incorporació d'una llanterna. D'aquesta manera, l'aparell patentat pels germans Lumière permetia que les projeccions fossin vistes per molts espectadors simultàniament. El mateix aparell era capaç també de filmar i tirar còpies de pel·lícules. Utilitzava una (1) pel·lícula de trenta-cinc mil·límetres (35 mm), perforada, de disset metres (17 m) de llargada amb la qual permetia fotografiar i projectar a raó de setze (16) fotogrames per segon. Aquest moviment intermitent és el que permet arrossegar correctament la pel·lícula davant de l'obturador. D'aquesta manera, els nostres ulls retenen el fotograma una centèsima (1/100) de segons fins a veure el següent. En conseqüència, el nostre cervell pot unir dues (2) fotografies o fotogrames i es crea la sensació de moviment. Així doncs, el cinematògraf era molt més lent que el dispositiu d'Edison, la qual cosa significava que era menys sorollós a l'hora de projectar i utilitzava menys pel·lícula. L'invent dels Lumière fou molt més petit i lleuger que el quinetògraf (pesava més o menys cinc quilograms [circa 5 kg]) i es feia servir amb una (1) maneta accionada a mà.[4][5]
Estètica de la «vista»
El que el cinematògraf proporcionava als seus espectadors era la màgia de veure el que fins al moment només la pintura havia pogut suggerir. Destaca en l'emissió d'efectes reals que la pintura no aportava. L'única manca és el color, però no és considerat un (1) defecte, ja que sovint l'espectador podia imaginar–s'ho d'alguna forma quasi al·lucinatòria.
El què caracteritzava Lumière era tenir la capacitat de captar l'efecte en la seva fugacitat i evanescències. Els efectes de pura lluminositat en el qual no intervé de manera massa marcada per cap cromatisme. Una (1) cosa amb què Louis i Auguste Lumière sobrepassaren Edison foren amb aquestes vistes. Les seqüències gravades pels germans foren superiors en cada aspecte a les d'Edison.
Una (+1) altra característica de les seves seqüències era també la seva diversitat i desigual qualitat, a causa del seu afany d'experimentació, però sempre dins d'un (1) marc prudent d'acció. L'obliqüitat, les vistes panoràmiques a partir de l'enquadrament, els relats en cada seqüència i la posada d'escena també són unes de les característiques de les obres de Lumière. Una (1) curiositat de les seqüències dels Lumière fou la seva similitud a les targetes postals il·lustrades del moment i això comportava una (1) inclinació per allò pintoresc. Segons Godard, les seqüències dels germans buscaven sovint coses extraordinàries dins del més ordinari.[6]
El cinema
El 1894, el pare de Louis i Auguste, Antoine Lumière, assistí a l'Exposició de París (Illa de França) on es podia observar el cinetoscopi patentat per Thomas Alva Edison. Després de veure'n el funcionament, Antoine Lumière proposà als seus fills la possibilitat de crear un (1) aparell que pogués reciclar l'invent del nord–americà i fer–lo útil per a projeccions públiques. Aquell mateix hivern, els dos (2) germans començaren a treballar i investigar amb l'objectiu de superar les limitacions i problemes del cinetoscopi d'Edison, ja que hi havien detectat dos (2) problemes principals. Per un (1) costat, el pes i mesures de l'aparell, a més del seu cost. Per altra banda, les limitacions del cinetoscopi eren evidents, ja que la seva única opció de veure la pel·lícula era fent–ho individualment. És a dir, només un (1) sol espectador podia fer ús de l'invent.
Encara que els germans començaren a treballar plegats, ben aviat Auguste Lumière preferí fer–se càrrec de la part òptica, treballant estretament amb l'òptic Alfred Molteni, mentre Louis Lumière se centrava a trobar el sistema que pogués sincronitzar el pas de la pel·lícula pel davant de l'objectiu del projector, amb l'ajut tècnic de Charles Moisson.
Finalment, amb un (1) aparell construït per Jules Carpentier, sota les instruccions del mateix Louis Lumière, el cinematògraf fou patentat el 13 de febrer de 1895.
Al llarg de tot aquest any i part dels següents, Louis Lumière, que era dels dos (2) germans qui tenia més aptituds artístiques per a la composició fotogràfica, fou l'encarregat directe de supervisar totes les pel·lícules, mentre el seu germà era el model per a moltes d'aquestes. Després de fer diverses presentacions en societats científiques i fotogràfiques, feren la seva presentació pública, projectant els films Lumière al Saló Indi del Grand Café del carrer dels Caputxins de París (Illa de França), el 28 de desembre de 1895.[7]
Característiques de les seqüències Lumière
Les primeres pel·lícules dels germans Lumière tenien una (1) duració molt breu, de menys d'un minut (<1 min), i una (1) gran simplicitat formal: les preses des d'un (1) sol punt de vista servien per despertar l'interès i la fantasia de l'espectador. Escenaris exòtics, gent llunyana, esdeveniments polítics i socials o escenes esportives conformaven una (1) sèrie de petits documentals en moviment que complien una (1) missió semblant a la de la fotografia però d'una (1) forma més espectacular.
Moltes de les pel·lícules dels Lumière, amb la duració d'un (1) rotlle de només trenta segons (30 s), mostren tot tipus d'escenes quotidianes, com l'arribada del tren, la sortida de la fàbrica o escenes familiars. D'altres, com «El regador regat», o «jugadors de cartes», tenen un (1) petit argument i una (1) narració que es limita també a trenta (30) segons (30 s). L'aplicació d'un (1) sentit als productes visuals suposà una (1) gran innovació de l'època per la qual passava el cinema, ja que fins llavors tot el que s'havia gravat mancava de sentit propi.
Amb tot això, aquestes primeres pel·lícules són extraordinàries. La tècnica era difícil, i la pel·lícula no responia en moltes situacions de llum. Mostren una (1) realitat aparent però a moltes d'elles hi ha més imaginació que en altres obres anteriors.
En elles es pot observar el reflex d'una (1) època amb els seus costums i sentiments.[8][9]
Projeccions
L'any 1895 es portava a terme la primera projecció d'una (1) sèrie de plaques fotogràfiques a la Societat per al Foment de la Indústria Nacional, a França. Aquesta projecció es tracta ni més ni menys que de la famosa seqüència titulada “Sortie d'usine”, on s'observa els treballadors dels Lumière sortint de la fàbrica.
A partir d'aquí, el 28 de desembre de 1895 també fou una (1) data assenyalada al calendari. Al Grand Café de París (Illa de França) es portà a terme la primera sessió de projecció pública, després d'una (1) sèrie de projeccions privades. Totes les pel·lícules foren rodades entre el febrer del 1895 i l'octubre del 1896 pels germans Lumière. El programa constava de deu (10) pel·lícules de quinze metres (15) a vint (20) metres cadascuna, amb una (1) durada total de vint minuts (20 min) de projecció. Aquest programa era compost per:
La Sortie de l'usine Lumière à Lyon (La sortida dels obrers de la fàbrica). Primera pel·lícula de la història del cinema, projectada a una (1) sala on es pot veure els obrers de la fàbrica Lumière a l'hora de plegar.
La Voltige. Curtmetratge protagonitzat per un (1) home intentant pujar damunt un (1) cavall. En escena apareixen dos (2) personatges més, un (1) observa i l'altre ensenya al protagonista com pujar. Finalment ho aconsegueix, malgrat que acaba pujant de costat.
La Pêche aux poissons rouges En el film apareix Auguste Lumière, que aguanta la seva filla en braços mentre aquesta intenta agafar un (1) peix de colors dins un (1) recipient transparent amb aigua.
Le Débarquement du congrès de photographie à Lyon. Film que rodaren el mateix dia que feren una (1) presentació del cinematògraf al congrés de fotografia de Lió (Alvèrnia–Roine–Alps, França). Al film apareix l'astrònom i pioner del cinema Jules Janssen parlant engrescadament amb Auguste Lumière.
Les Forgerons. En aquest cas trobem dos ferrers. El de l'esquerra pica, amb un (1) martell, una (1) peça de ferro sobre una (1) enclusa, mentre que el de la dreta fa girar la manovella d'un aparell. El ferrer de l'esquerra deixa la peça de ferro dins una (1) galleda amb aigua, poc abans que entri en escena un (1) tercer personatge, amb una (1) ampolla de vi, del qual n'hi serveix una (1) copa.
L'Arroseur arrosé (El regador regat). Considerada la primera pel·lícula de ficció de la historia on hom pot veure un (1) succés còmic basat en un (1) fet real.
Le Repas de bébé (L'esmorzar del bebè). Primer film estrictament familiar on apareix Auguste Lumière donant menjar a la seva filleta Andrée i a la seva dona, asseguts tots tres (3) al jardí de la Ville Lumière.
Le Saut à la couverture. En aquesta pel·lícula observem quatre (4) homes subjectant un (1) mantell, mentre que un (+1) altre mira. Un (1) sisè home salta sobre el llençol, sense èxit, fins que aconsegueix fer–ho, executant una (1) tombarella. En l'última intervenció, es queda encallat dins la tela, però els altres quatre (4) homes l'ajuden a sortir.
La Place des Cordeliers à Lyon. Aquesta gravació, és senzillament l'observació estàtica de la plaça dels Cordeliers, a Lió (Alvèrnia–Roine–Alps, França). En els quaranta-cinc segons (45 s) de durada, podem observar les persones que passen, així com carruatges i altres vehicles de tracció animal.
La Mer (Baignade en mer). Curtmetratge on s'observen fins a cinc (5) nens que, mitjançant una (1) passarel·la, s'endinsen al mar, per després saltar a l'aigua. Repeteixen el procés, dirigint–se a l'estructura de fusta tan bon punt surten de l'aigua.
A causa de la gran aclamació i l'èxit tan gran que tingueren amb aquest esdeveniment, el 1896 s'inaugurà amb la projecció diària de les pel·lícules presentades al Grand Café. D'aquesta manera es creu que aquí fou on nasqué el cinema. El que sí que és segur és que aquí nasqué la consolidació del cinematògraf.[10][11]
Els germans Lumière rodaren encara uns quants films més al llarg dels següents anys, dels quals cal destacar:
L'Arrivée d'un train en gare de La Ciotat (Arribada del tren a l'estació) Pel·lícula de cinquanta segons (50 s) rodada a La Ciutat, a França. Aquesta mostra l'entrada d'un (1) tren de vapor a l'estació.
Fotografia
Fotorama
El 29 de desembre de 1900, Louis Lumière patentà el fotorama. Aquest mètode fotogràfic panoràmic serveix per la reproducció completa del horitzó, o de tres-cents seixanta graus (360º) en un (1) mateix rodet fotogràfic. La projecció integral d'aquesta imatge es visualitza en una (1) pantalla cilíndrica.[12]
L'èxit de la projecció té a veure amb què Louis Lumière apliqués al seu aparell certs principis de l'obturació del cinematògraf. En lloc dels sistemes fixos experimentats fins llavors, utilitzà d'aquesta forma un (1) mecanisme mòbil: la projecció uniforme del conjunt de la fotografia enrotllada en cilindre és obtinguda per la rotació contínua a cent vuitanta revolucions per minut (180 rev/m) (tres revolucions per segon [3 rev/s]) d'un (1) plat que suporta dotze (12) objectius, assegurant–ne l'ampliació, col·locats a la perifèria de la pel·lícula, que resta immòbil.
Cada porció d'imatge és així considerada com un fotograma virtual i cada ampliació d'aquesta porció d'imatge és renovada cada vegada que un objectiu hi passa davant: la captació de la retina barreja el conjunt d'aquestes porcions d'imatges projectades sobre la pantalla circular en una sola imatge continua. D'aquesta manera, no s'han donat aberracions degudes a la utilització d'objectius fixos ampliant a cadascun una porció sempre idèntica de la pel·lícula, la mateixa que sobre la pantalla donava el mateix acabat que si fossin projectades individualment moltes imatges juxtaposades i inoportunament unides.[13]
Autochromes
Louis Lumière, pare de la placa fotogràfica i de la invenció del cinematògraf, a finals del 1903 amb el seu germà Auguste patentaren un (1) nou procediment per a l'obtenció de fotografies en color: Autochrome.[14]
Simplificant el complex procediment de la tricromia atenent a tres (3) captures successives i després superposades, l'Autochrome utilitza per a filtrar la llum, una (1) sola pantalla tricròmica composta de milions de grans de fècula de patata entintada en tres (3) colors. Aquesta barreja s'estén sobre una (1) placa de vidre envernissada, i llavors es recoberta d'una (1) emulsió de negre i blanc. La placa, així, està llesta per al seu desenvolupament, idèntic al procediment de negre i blanc de l'època, sense la necessitat d'una (1) inversió en positiu de la impressió de la imatge negativa. Al final, es percep d'aquesta manera, a través de l'emulsió els grans de fècula, els colors corresponents a cada subjecte.
El sistema obligava a realitzar tres (3) fotografies consecutives, en comptes d'una (1) de sola, per a cada única imatge escollida. Cada presa es guardava en una (1) placa preparada a propòsit per capturar un (1) dels tres (3) colors bàsics. Una (1) cop obtingudes les plaques blava, groga i vermella, calia revelar–les totes alhora. Al resultat final, en combinar–se els tons en una (1) sola placa, hi apareixia en color.
Després de la patent, Louis Lumière prosseguí amb les seves investigacions amb la finalitat de posar el punt final al complex procés de fabricació industrial de plaques. Després d'uns anys, la comercialització de l'autochrome començà l'any 1907.
L'autochrome fou un (1) èxit immediat, que restà sense competència real durant un (1) període de trenta (30) anys, fins que arribaren els processos químics per substituir el la tècnica que havien enginyat els Lumière.[15]
Referències
«Auguste Lumière». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Caparrós Lera, José María: La Història del cinema. Barcelona: Casals, 1943.
Aumont, Jacques: Història general del cine; 1 Signo e Imagen (en castellà), 1946.
«Le Cinématographe Lumière». www.institut–lumiere.org.
Caparrós Lara, José María: la Història del Cinema. Barcelona: Casals, 1943.
«Películas de Lumière» (en castellà).
«Películas de Lumière» (en castellà).
«Gran enciclopèdia catalana» (en català).
Caparrós Lera, José María: La Història del cinema. Barcelona: Casals, 1983.
Aumont, Jacques: Historia general del cine; 1 Signo e imagen (en castellà), 1946.
«Fotorama».
«Le Photorama Lumière». www.institut–lumiere.org.
«Les Autochromes». www.institut–lumiere.org.
Enllaços externs
Els films mostrats en la primera sessió del Grand Café. Arxivat 2005.09.12 a Wayback Machine. (Quicktime format) — Desembre 28, 1895. Inclou un (1) programa de l'esdeveniment.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Germans Lumière.
The Lumière brothers
Persona retratada: Auguste Lumière – French inventor
Louis Lumiere with microscope and test tubes, looking towards camera. Autochrome portrait. Note: Lumiere is co–inventor of the Autochrome process; this may depict him working on it, with color dyes in the test tubes.
Cinematògraf
El passat dimecres 19 d'octubre de 2022 es commemorà el dos-cents quaranta-tresè aniversari del naixement de Pedro Velarde y Santillán (Muriedas, Cantàbria, Espanya, 19 d'octubre de 1779 — Madrid, Madrid, Espanya, 2 de maig de 1808), qui fou un (1) militar espanyol, destacat per la seva participació en l'aixecament del 2 de maig de 1808 de la Guerra del Francès.
Biografia
Pedro Velarde nasqué a Muriedas, al Vall de Camargo (Cantàbria), a la casona palau dels Velarde (casa palau que des del 1966 acull el Museu Etnogràfic de Cantàbria).
El 16 d'octubre de 1793, als catorze (14) anys, ingressà com a cadet al Reial Col·legi d'Artilleria de Segòvia (Castella i Lleó). Acabà els seus estudis com a número dos (2) de la seva promoció i rebé un (1) ascens al grau de sotstinent l'11 de gener de 1799. El 1801 fou destinat a l'exèrcit que operava a Portugal. El 12 de juliol de 1802 ascendí al grau de tinent i el 6 d'abril de 1804 al de capità. L'1 d'agost d'aquest mateix any entrà com a professor de l'Acadèmia en la que havia estudiat. Era un (1) autèntic expert en el mesurament de la velocitat dels projectils. Romangué com a professor fins a l'1 d'agost de 1806, data en què fou nomenat secretari de la Junta Superior Econòmica del Cos d'Artilleria, per la qual cosa hagué de traslladar–se a residir a Madrid (Espanya) per estar–hi situat l'Estat Major, càrrec que li permetia disposar de molta informació. Joachim Murat intentà atreure'l a la causa napoleònica, cosa a la qual Velarde respongué que «no podia separar–se del servei d'Espanya sense la voluntat expressa del rei, del seu cos i dels seus pares».
Aixecament del 2 de maig
Article principal: Aixecament del 2 de maig de 1808
Després del fracàs del seu pla d'aixecament general urdit amb Luis Daoíz y Torres, ja el 1808, Velarde seguí en la seva destinació fins que, en el matí del dos de maig, en escoltar els primers trets, l'abandonà exclamant:
«
Cal batre'ns; cal morir; anem a batre'ns amb els francesos.
»
Es dirigí al Parc d'Artilleria de Monteleón (barri de Maravillas, Madrid), on desarmà la guàrdia francesa que vigilava que els espanyols no fabriquessin més munició de la normal, convencé Daoíz que calia donar armes al poble i entre tots dos (2) prepararen la defensa de la caserna.
Quan Daoíz ja havia caigut, Velarde fou ferit mortalment per un (1) tret a tret a boca de canó d'un (1) oficial de la Guàrdia Noble polonesa. Velarde fou enterrat a l'església de San Martín aquesta mateixa nit al costat de Daoíz i altres soldats espanyols.
Monuments i homenatges
El 2 de maig de 1814, les seves restes foren traslladades, juntament amb els de Luis Daoíz, a la col·legiata de San Isidro el Real com a homenatge al seu sacrifici. Avui reposen al cenotafi que en el seu honor s'erigí el 1840 en el Monument als herois del Dos de Maig del passeig del Prado de Madrid (Espanya). Els dos (2) lleons de bronze que adornen l'entrada principal del Congrés dels Diputats a Madrid (Espanya), fosos en la Real Fàbrica d'Artilleria de Sevilla (Andalusia), reben els noms de «Daoíz i Velarde» en honor de tots dos (2) militars espanyols. Així mateix cal destacar el monument que en record dels dos (2) principals baluards de la resistència del 2 de maig s'aixecà a la plaça d'accés a l'Alcàsser de Segòvia (Castella i Lleó).
A Santander (Cantàbria) existeix també una (1) estàtua (43° 27′ 43″ N, 3° 48′ 23″ O) que l'any 2007 fou renovada i col·locada a l'anomenada plaça Porticada o plaça de Velarde (anteriorment estava als jardins de Pereda), després d'unes obres de condicionament del lloc. En el monument hi ha una (1) inscripció que diu: «Santander a la glòria de l'heroi. 1880».
Bibliografia
Enllaços externs
Documents originals sobre el 2 de maig custodiats per l'Ajuntament de Madrid.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pedro Velarde y Santillán.
Quadre pictòric de Joaquim Sorolla: Defensa del Parc d'Artilleria de Monteleón, a Madrid, per les tropes al comandament de Luís Daoiz (1767–1808) i Pedro Velarde (1779–1808). el 2 de maig de 1808, contra els soldats francesos, a l'inici de la Guerra de la Independència (1808–1814).
Casona pairal dels Velarde a Muriedas (Cantàbria), lloc de naixement de Pedro Velarde. Actualment és un (1) museu sobre l'etnografia càntabra però té a més una (1) estada dedicada a l'heroi.
Estàtua erigida a Santander (Cantàbria) en memòria de Pedro Velarde. A l'estàtua hi ha una (1) inscripció que diu: Santander a la glòria de l'heroi. 1880.
Pedro Velarde y Santillán
El passat dimecres 18 d'octubre de 2022 es commemorà el cent vuitanta-quatrè aniversari del naixement de Marià Rius i Montaner (Tarragona, Tarragonès, Catalunya, 19 d'octubre de 1838[1] — Scala Dei, Priorat, Catalunya, 12 de gener de 1894), qui era un (1) empresari i polític català, fill de Marià Rius i Espina, comerciant d'Altafulla (Tarragonès), i de Vicenta Montaner i Avellaner, de Cumanà (Veneçuela). El 1871 Amadeu I li concedí el títol de comte de Rius.[2]
Biografia
El 1853 marxà a Madrid (Espanya) per a estudiar lleis. Allà conegué Salustiano de Olózaga Almandoz, amb la filla del qual es casà el 1864 i mercè el qual s'afilià al Partit Progressista. Fou un (1) dels caps d'aquest partit a Tarragona (Tarragonès) i participà tant a la insurrecció de Tarragona (Tarragonès) del 1867 com a la revolució del 1868. Amic íntim de Joan Prim i Prats, fou vicepresident de la Junta Revolucionària de Tarragona (Tarragonès). A les eleccions del 1869 fou elegit diputat per Tortosa (Baix Ebre) i fou nomenat secretari del Congrés dels Diputats. A instància de Prim, formà part de la delegació que anà a Itàlia a buscar Amadeu per tal d'oferir–li el tron espanyol. Quan aquest s'exilià, l'acompanyà a Lisboa (Portugal) i Torí (Piemont, Itàlia). Fou elegit diputat per Falset (Priorat) a les eleccions generals espanyoles de l'abril del 1872, i durant un (1) temps alcalde de Tarragona (Tarragonès) i president de l'Ateneu de Tarragona. Fou escollit novament diputat a les eleccions del 1876, però no volgué ocupar l'escó per fidelitat a Amadeu I.
Poc després formà part de la Izquierda Liberal Dinástica, per la qual fou elegit diputat per Tarragona (Tarragonès) a les eleccions generals espanyoles del 1881. Després ingressà al Partit Liberal Fusionista, amb el que fou novament diputat per Tarragona (Tarragonès) a les eleccions generals espanyoles dels anys 1884, 1886 i 1893. Per influència seva es construí el pont sobre el riu Francolí, les obres del port de Tarragona (Tarragonès) i l'estació de ferrocarril. Li oferiren el càrrec de senador vitalici, però el rebutjà.
Referències
«Arxiu en Línia de Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona».
«Marià Rius i Montaner». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Enllaços externs
Fitxa del Congrés dels Diputats (castellà).
Joan Palomas i Moncholi: El rerefons econòmic de l'activitat dels parlamentaris catalans (1876–1885). Arxivat 2014.01.03 a Wayback Machine; pàg. 544–545.
Asunción Díaz López: La correspondencia familiar del conde de Rius. Arxivat 2014.01.05 a Wayback Machine.
Retrato de Mariano Rius Montaner, fotografía de José Suárez sobre orla litográfica de Sánchez. Inscripción: «La Asamblea Constituyente de 1869 / [facsímil de la firma Mariano Rius] / (Diputado por Tortosa. Tarragona)».
Marià Rius i Montaner
El passat dimarts 18 d'octubre de 2022 es commemorà el cent dosè aniversari del naixement de Melina Merkuri (en grec: Μελίνα Μερκούρη, batejada Maria Amalia Merkuri) (Atenes, Àtica, Grècia, 18 d'octubre de 1920 — Nova York, Nova York, EUA, 6 de març de 1994), qui fou una (1) actriu, cantant i activista política grega; fou també membre del Parlament Hel·lènic, i, l'any 1981, es convertí en la primera dona a ocupar el càrrec de ministra de Cultura de Grècia.[1]
Biografia
Primers anys
Merkuri era neta de Spiros Merkuris, que fou alcalde d'Atenes (Àtica, Atenes) durant diverses dècades. El seu pare era un (1) membre del Parlament grec. El matrimoni dels seus pares es desfeu quan ella encara era una (1) nena i la custòdia de la petita Melina quedà a càrrec de la seva mare. El seu oncle era George S. Merkuri, líder del Partit Nacionalsocialista Grec, que es convertí en el president del Banc de Grècia durant l'ocupació de les forces de l'Eix entre els anys 1941 i 1944.
Melina es casà amb Panagís Kharokopos, un (1) pròsper terratinent. Contragué matrimoni durant la Segona Guerra Mundial i els diners del seu marit l'ajudaren a sobreviure durant l'ocupació nazi. El matrimoni es divorcià l'any 1962 quan Melina ja portava anys convivint amb el seu amor definitiu, Jules Dassin.
Carrera
Actriu
El debut cinematogràfic de Merkuri fou la pel·lícula Στέλλα (Stella), dirigida per Michael Cacoyannis. El film fou presentat al Festival Internacional de Cinema de Canes (Alps Marítims, Provença–Alps–Costa Blava, França) de l'any 1955, i fou candidat a la Palma d'Or. Finalment la pel·lícula no s'endugué el guardó, però el festival fou important per Melina Merkuri perquè conegu el que seria el seu marit, el director Jules Dassin, amb qui es casaria després d'anys de convivència el 1966. Dassin era pare del cantant Joe Dassin. Dassin i Melina començarien no només una (1) relació sentimental sinó també professional. Es podria dir que Melina Merkuri fou la musa de Jules Dassin i protagonitzà una (1) bona colla de les pel·lícules del director. Melina aconseguí popularitat internacional amb el llargmetratge Pote Tin Kyriaki (Mai en diumenge), dirigida per Dassin. Gràcies al seu treball a la pel·lícula fou candidata a l'Oscar a la millor actriu. Pel seu paper guanyà la Palma d'Or a la millor actriu al Festival de Canes (Alps Marítims, Provença–Alps–Costa Blava, França). Dassin i Merkuri tornaren a treballar junts en el musical Illya Darling, on ella rebé una (1) candidatura a millor actriu dels premis Tony. El matrimoni col·laborà en més pel·lícules com l'exitosa Topkapi, on també tingué un (1) petit paper Joe Dassin, Fedra o Chicago, Chicago.
Melina Merkuri es retirà del cinema l'any 1978. La seva última pel·lícula fou Kravgi gynaikon, dirigida també per Jules Dassin. Però la seva última aparició al cinema fou una (1) adaptació grega de l'obra Dolç ocell de joventut.
Cantant
Una (1) de les seves primeres cançons fou Hartino to Fengaraki, escrita per Manos Hadjidakis i Nikos Gatsos. La cançó era part de la producció grega de l'obra Un tramvia anomenat Desig, que ella protagonitzà en el paper de Blanche DuBois. La primera gravació de la cançó, que és considerada per molts com a llegendària, fou realitzada per Nana Mouskouri. L'any 2004 el segell discogràfic Sirius, creat per Manos Hadjidakis, publicà una (1) gravació que Merkuri feu per a la televisió francesa a la dècada dels seixanta ('60). Altres gravacions de Merkuri són Ta Paidia tou Peiraia (Els nens del Pireu), de la banda sonora de Mai en Diumenge. Aquesta peça guanyà l'Oscar a la millor cançó l'any 1960. Durant els anys que hagué de viure a França a causa de la dictadura a Grècia, Melina gravar quatre (4) àlbums, un (1) en grec i tres (3) en francès.
Política
Fou una (1) de les més conegudes oponents a la dictadura militar que patí Grècia als anys setanta ('70), la coneguda com «Junta dels Coronels». Aquesta dictadura durà des del 1967 fins al 1974. A Merkuri li fou retirada la ciutadania grega, greuge al qual ella contestà: Jo vaig néixer grega i moriré grega. El senyor Styllianos Pattakos va néixer sent un (1) feixista i morirà sent un (1) feixista. Aquesta frase la recordà a la seva autobiografia titulada oportunament Jo vaig néixer grega, que publicà l'any 1971. Quan la democràcia tornà a Grècia, Merkuri pogué tornar al seu país natal i es convertí en membre del Parlament en el partit Moviment Socialista Panhel·lènic. El 1981 es convertí en la primera dona a ocupar el càrrec de ministre de Cultura de Grècia. Ho fou durant dues (2) legislatures i tornà al càrrec entre els anys 1993 i 1994, any de la seva mort.
Com a ministre de Cultura, proposà l'ideal de la Capital Europea de la Cultura. Atenes (Àtica, Grècia) fou escollida com la primera Ciutat Europea de la Cultura l'any 1985. Merkuri lluità per la tornada dels «Marbres d'Elgin», els quals formen part d'una (1) de les col·leccions del Museu Britànic. Aquests marbres foren extrets de l'Acròpolis pel britànic Comte d'Elgin. Però els esforços de Melina foren infructuosos. Encara avui dia Grècia reclama tots els tresors arqueològics que li foren llevats en el passat.
Mort
Melina Merkuri morí l'any 1994, en un (1) hospital de Nova York (estat nord–americà de Nova York) a l'edat de setanta-tres (73) anys a causa d'un (1) càncer de pulmó. Sempre havia estat una (1) gran fumadora i quan morí centenars de ciutadans grecs col·locaren la seva marca favorita de cigarretes com un (1) recordatori a la seva tomba.
Un (1) cop morta el seu cadàver fou repatriat a Grècia. Fou enterrada amb un (1) funeral d'Estat al cementiri Proto Nekrotafeio (Primer Cementiri).
Filmografia
Kravgi gynaikon (1978);
Nasty Habits (1977);
La Promesse de l'aube (1970);
Chicago, Chicago (Gaily, Gaily) (1969);
10:30 P.M. Summer (1966);
A Man Could Get Killed (1966);
Los pianos mecánicos (1965);
Topkapi (1964);
Canzoni nel mondo (1963);
Fedra (Phaedra) (1962);
Vive Henri IV, vive l'amour (1961);
Il giudizio universale (1961);
Pote Tin Kyriaki (1960);
La Loi (1959);
The Gypsy and the Gentleman (1958);
Celui qui doit mourir (1957);
Στέλλα (1955).
Premis i nominacions
Premis
Nominacions
1961: Oscar a la millor actriu per Pote tin Kyriaki.
1961: BAFTA a la millor actriu estrangera per Pote tin Kyriaki.
1963: Globus d'Or a la millor actriu dramàtica per Fedra.
1963: BAFTA a la millor actriu estrangera per Fedra.
1965: Globus d'Or a la millor actriu musical o còmica per Topkapi.
1971: Globus d'Or a la millor actriu dramàtica per Promise at Dawn.
Referències
Bibliografia
Autobiografia: I was born greek, 1971, Editorial: Doubleday. ASIN:B00005W4UY (anglès).
Enllaços externs
Biografia de Melina Mercouri. A la web del Ministeri de Cultura de Grècia (anglès).
Web de la Fundació Melina Mercouri (anglès).
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Melina Merkuri.
Portrait photograph of Melina Mercouri. Stockholm 1982.
Melina Mercouri
Μελίνα Μερκούρη
Maria Amalia Merkuri
El passat dimarts 18 d'octubre de 2022 es commemorà el cent vint-i-cinquè aniversari del naixement d'Isabel Briggs Myers (Washington DC, EUA, 18 d'octubre de 1897 — ibídem, 5 de maig de 1980), qui fou una (1) escriptora nord–americana, cocreadora de la teoria psicològica «Myers Briggs Type Indicator (MBTI)», juntament amb la seva mare Katharine Cook Briggs.[1][2]
Biografia
Nascuda el 18 d'octubre de 1897, Isabel Briggs Myers passà la seva infantesa a Washington DC (EUA), on treballava el seu pare. Fou educada a casa per la seva mare, una (1) tradició que dugué a terme Katharine arran de la seva pròpia criança. Isabel escrivia sobre la important influència de la manera en què els seus parents l'educaren per la seva feina.
Briggs Myers, llicenciada en ciències polítiques però no afiliada, fou responsable de la creació del que ha esdevingut reconegut extensament com el test de personalitat més respectat de tots els temps: el «Myers–Briggs Type Indicator (MBTI®)». Isabel Myers, així com la seva mare Katharine, fou una (1) astuta observadora de les conductes humanes. Era coneguda per la seva perspicàcia, intel·ligència, tenaç curiositat així com pel conjunt de valors i la generositat d'esperit amb què actuava. És recordada per les seves enormes contribucions en el cap de la psicologia gràcies a la seva incansable cerca per la comprensió del comportament humà.[3][4][5]
Un (1) dels valors més destacables d'Isabel és el de la igualtat. Des de ben petita, que tingué l'oportunitat poder ser educada tot i ser dona, Isabel cresqué i visqué fomentant el respecte, la tolerància i la igualtat. Aquest fragment d'una (1) carta que li envià a Edward N. Hay n'és un (1) clar exemple:
«
L'evidència més clara en una (1) dona de color a qui un li podria parlar exactament com a igual és un altre cas a destacar. Els membres de la fosca i suposadament inferior raça són símbols ferms de la reprimida i considerada inferior part de la pròpia ment d'un (1) mateix.
»
«The very warm evidence on the colored woman to whom one could talk exactly as to equals is another case in point. Members of a dark and supposedly inferior race are standard symbols for the suppressed and considered–inferior part of one’s own psyche.»
Mentre estudiava a la Universitat de Swarthmore (comtat de Delaware, a l'estat nord–americà de Pennsilvània), Isabel Myers trobà el que ella fa referència com «la peça més gran de sort» quan conegué Clarence «Chief» Myers, qui estudiava en aquell moment la carrera de dret. L'amor i devoció que brotà entre ambdós a la universitat no disminuí en els següents seixanta-un (61) anys, fins que Clarence morí. Isabel i ell es casaren l'any 1918 i s'instal·laren a Swarthmore, a la perifèria de Filadèlfia (Pennsilvània) on Clarence exercí l'advocacia. Dues (2) criatures nasqueren d'aquest matrimoni: Peter Briggs Myers i Ann Myers Hughes. Ann morí inesperadament després d'una (1) cirurgia menor l'any 1972. Isabel i Clarence tingueren quatre (4) nets i netes: Jonathan i Jennifer Myers, i Kathleen i Douglas Hughes.
Quan la II Guerra Mundial començà, Isabel Myers trobà una (1) manera d'ajudar les persones per a què s'entenguessin en lloc de destruir–se. A més, s'adonà que molta gent treballava en oficis per patriotisme i, malauradament, detestaven algunes tasques perquè anaven en contra de la seva pròpia naturalesa, i no podien treballar amb les seves qualitats. Fou aquí el moment en el qual decidí informar–se completament de les teories revolucionàries de Carl Jung per poder–les posar en pràctica (origen del «Myers Briggs Type Indicator [MBTI]»). Finalment, morí el 5 de maig de 1980 (amb vuitanta-dos [82] anys) a causa d'un (1) càncer diagnosticat dos (2) anys abans.
Feina
Isabel Briggs Myers fou, juntament amb la seva mare, la creadora de la teoria psicomètrica «Myers Briggs Type Indicator (MBTI)». L'any 1962, el Servei d'Anàlisi Educacional dels Estats Units publicà la teoria «MBTI» només per propòsits de recerca. Els anys 1975, 1977 i 1979 es dugueren a terme tres (3) conferències a la Universitat de Florida, a la Universitat Estatal de Michigan i a Filadèlfia (Pennsilvània) respectivament. L'any 1975, la revista Consulting Psychologists Press, Inc. publicà el «MBTI» com a eina per ajudar persones.
Ja al segle XXI, més de dos milions (>2.000.000) de persones cada any han fet el test que proposa la teoria «MBTI» i ha estat traduït a més de setze (>16) llengües diferents.
Ficció
La novel·la de ficció Murder Yet to Come, publicada l'any 1929, guanyà el Concurs Nacional de Literatura Policíaca i Misteri dels EUA d'aquell mateix any. En aquesta obra, Isabel Briggs Myers posa en acció les seves idees sobre els tipus psicològics i el comportament humà per crear una (1) història d'assassinats i misteri. La segona obra de ficció de Briggs Myers, Give Me Death, publicada l'any 1934, reprèn els mateixos detectius de Murder Yet to Come però amb unes descripcions psicològiques més profundes.
Llegat
CAPT
L'any 1975, Isabel Briggs Myers cofundà el Centre d'Aplicació de Tipus Psicològics amb Mary McCaulley. El CAPT és una (1) organització sense ànima de lucre que manté la recerca i aplicació del MBTI. A més, també existeix per protegir i promoure la ideologia de Briggs Myers. La seu oficial és a Gainesville, Florida, EUA i el seu lema és «Acollint la comprensió humana a través de la formació, la publicació i la recerca» (Fostering human understanding through training, publishing, and research).
Premis Memorials de Recerca
Els Premis Memorial Isabel Briggs Myers existeixen per reconèixer la recerca psicològica i també en l'àmbit MBTI. Consisteixen en dos mil dòlars (2.000 $) atorgats a un (1) màxim de dues (2) persones que són recompensades pels seus avenços en el coneixement psicològic i per seguir investigant en aquest mateix camp.
Obres
Myers, I. (1980, 1995) Gifts Differing: Understanding Personality Type. Davies–Black Publishing, U.S. ISBN 0-89106-074-X.
Gifts Differing fou escrita per Isabel i el seu fill, Petter Briggs Myers. Tracta sobre les personalitats humanes i com afecten en diversos aspectes de la vida comla carrera, el matrimoni i la comprensió de la vida. Discorre sobre els setze tipus psicològics.[6]
Myers, I. (1990) Introduction to Type: A Description of the Theory and Applications of the Myers–Briggs Type Indicator. Center for Applications of Psychological Type Inc. ISBN 0-935652-06-X.
Myers, I. and McCaulley, M. (1985) Manual: A Guide to the Development and Use of the Myers-Briggs Type Indicator. Consulting Psychologists Press. ISBN 0-89106-027-8.
Myers, I. (1995) Murder Yet to Come. Center for Applications of Psychological Type Inc. ISBN 0-935652-22-1.
Més informació
Saunders, F. W. (1991): Katharine and Isabel: Mother's Light, Daughter's Journey, Davies–Black Publishing, U.S. ISBN 0-89106-049-9 (biografia de Briggs Myers i la seva mare).
Referències
↑ Butler–Bowdon, Tom: 50 Psychology Classics: Who We Are, How We Think, What We Do: Insight and Inspiration from 50 Key Books. Nicholas Brealey Publisher, 7 de desembre de 2010, pàg. 47–52. ISBN 978-1-85788-473-9.
↑ Sperry, Len: Mental Health and Mental Disorders: An Encyclopedia of Conditions, Treatments, and Well–Being [3 volumes]: An Encyclopedia of Conditions, Treatments, and Well–Being. ABC–CLIO, 14 de desembre de 2015, pàg. 514. ISBN 978-1-4408-0383-3.
↑ Trompenaars, Fons; Coebergh, Piet–Hein: 100+ management models: How to understand and apply the world's most powerful business tools. Infinite Ideas, 15 de setembre de 2014, pàg. 251–252. ISBN 978-1-909652-80-4.
↑ Wildflower, Leni: The Hidden History of Coaching. McGraw–Hill Education (UK), 1 de març de 2013, pàg. 141–142. ISBN 978-0-335-24541-3.
↑ Balasubramanian, S.: The Art of Business Leadership: Indian Experiences. SAGE Publications, 7 d'agost de 2007, pàg. 63–65. ISBN 978-81-7829-974-7.
↑ «Rev. of Gifts Differing: Understand Personality Type, by Isabel Briggs Myers». Innovation Watch. Innovation Watch. Arxivat de l'original el 16 de novembre de 2012.
Fotografia retrat d'Isabel Briggs–Myers
Isabel Briggs Myers
El passat dimarts 18 d'octubre de 2022 es commemorà el vuit-cents noranta-dosè aniversari del naixement de Zhu Xi (xinès: 朱熹; pinyin: Zhū Xī; Wade–Giles: Chu Hsi) (Fujian, Xina, 18 d'octubre de 1130 — ibídem, 23 d'abril de 1200), qui fou un (1) erudit xinès del temps de la dinastia Song que arribà a ser un (1) dels més importants neoconfucianistes. Reconstruí l'«Acadèmia de la Cova del Cérvol Blanc» (白鹿洞书院, Báilùdòng Shūyuàn), una (1) de les quatre (4) més importants de l'antiga Xina. Zhu Xi també tingué influència sobre la literatura i el pensament del Japó, on els seus seguidors foren anomenats Escola Shushigaku (朱子学, Zhūzixué, «l'escola del mestre Zhu»), i a Corea, on la seva filosofia és coneguda com a Jujahak (주자학). Durant la dinastia Song els seus ensenyaments foren considerats com a heterodoxos.[1]
Juntament amb altres erudits codificà el que ara és conegut com el cànon confucià de texts clàssics: els Quatre Llibres (四书, Sìshū) i els Cinc Clàssics (五经, Wǔjīng). També escrigué extensos informes sobre tots aquests texts que, tot i no ser reconeguts pels seus contemporanis, foren després considerats com a exemplars. Articulà el que més tard es convertiria en la interpretació ortodoxa neoconfucianista d'algunes creences del taoisme i el budisme.
Biografia
Nasqué a l'actual Comtat de Youxi (Fujian), on el seu pare treballava com a comissari de la sotsprefectura. La família de Zhu Xi era originària de Huizhou, Comtat de Wu Yuan, en l'actual província xinesa de Jiangxi.
El pare de Zhu Xi, Zhu Song, rebé als vint-i-un (21) anys el més alt grau acadèmic (jinshi) en els exàmens imperials (1118). Mentre servia a la capital, fou testimoni de la caiguda de la Dinastia Song. Juntament amb la cort es traslladà al sud i tingué un (1) paper de ferotge opositor al tractat de pau amb la Dinastia Jin (1141). Com a resultat d'això fou degradat per Qin Hui i morí exiliat a les províncies en un (1) càrrec menor. Zhu Xi rebé instrucció del seu pare a la pròpia llar.
Després de la mort del seu pare, el 1143, estudià amb els amics del seu pare Hu Xian, Liu Zihui, i Liu Mianzhi. El mateix Zhu Xi des de la infància demostrà habilitats extraordinàries i començà a rebre una (1) educació clàssica als quatre (4) anys sota la supervisió de la mare. El 1148, amb només dinou (19) anys, Zhu Xi aprovà l'examen imperial amb el grau de jinshi i esdevingué un (1) funcionari (l'edat mitjana per a un [1] lloc d'aquesta mena era de trenta-cinc [35] anys).[2][3]
El primer destí oficial de Zhu Xi fou el de registrador sostprefectural de Tong'an, al sud de la província xinesa de Fujian (1151–1158). Allà canvià la fiscalitat i la policia, millorà la biblioteca i l'escola, i desenvolupà una (1) forma de ritual desconeguda abans d'ell.[3] Amb vint-i-sis (26) anys, per raó del seu servei, Zhu Xi s'havia guanyat tant de respecte entre la població que aquesta li havia edificat un (1) altar a l'escola local.[2]
Als trenta-tres (33) anys, Zhu Xi fou premiat amb una (1) primera audiència amb l'emperador i fou nomenat professor de l'Acadèmia Militar, però després de dos (2) anys abandonà el lloc. Tot i la constant voluntat dels poderosos per atraure la gent al seu servei públic, es negà regularment a acceptar aquest tipus d'ofertes, i preferí dedicar–se a activitats científiques, literàries i educatives.[2] A partir del 1153 començà a estudiar sota el mestratge de Li Tong, seguidor de la tradició neoconfucianista de Cheng Hao i Cheng Yi, i el 1160, formalment, esdevingué el seu alumne.[3]
Després de catorze (14) anys d'haver estat retirat, el 1178 Zhu Xi tornà al servei públic. Fou nomenat prefecte del Districte Militar de Nankang (南康军), on reconstruí l'Acadèmia de la Cova del Cérvol Blanc (白鹿洞书院).[4] Tres (3) anys més tard fou degradat per ser crític amb la incompetència d'alguns funcionaris. Visqué diversos casos en els quals rebia un (1) nomenament i posteriorment era degradat. En política, finalment, prengué una (1) posició ferma contra l'enemic principal de la Xina en aquella època —l'estat djurtxet (Jin). Això era contrari a la línia de pensament oficial d'apaivagar el bel·ligerant veí. Com a resultat d'això, Zhu Xi només estigué nou (9) anys de funcionari i quaranta-sis (46) dies en la cort com a professor. El 1195, anticipant–se a l'arribada del pròxim desastre, i després d'escriure un (1) informe crític al tron, feu una (1) endevinació amb el «Yijing», on hi havia l'hexagrama núm. 33 Dun (retirada) —més tard hi inclogué en el seu sobrenom l'expressió Dun–Van (l'ancià que fuig).[2]
La major part del temps que estigué retirat, visqué sempre en la pobresa i es veié obligat a guanyar–se la vida amb la publicació de llibres, fet que es considerava una (1) activitat de mala reputació per a un (1) confucià. No obstant això, fou així com Zhu Xi aconseguí una (+1) altra fita —la màxima difusió de les seves idees. Zhu Xi fou un (1) dels autors més prolífics. Escrigué unes vuitanta (circa 80) obres, el seu llegat epistolar li sobrevisqué i inclou prop de dues mil (circa 2.000) cartes, i el registre dels seus diàlegs, que consta de cent quaranta (140) capítols, és el més extens de la literatura xinesa. Tenia quatre-cents seixanta-set (467) estudiants —més que qualsevol altre neoconfucià. Fundà un (1) nombre rècord d'escoles i participà en vint-i-un (21) activitats de l'Acadèmia. Zhu Xi deixà a la posteritat una (1) gran quantitat d'inscripcions cal·ligràfiques i la seva imatge fou reproduïda en nombrosos retrats, realitzats en paper i en pedra.[2]
El 1196 el comportament independent de Zhu Xi, tal com s'expressa, en particular, en l'incompliment del menú ritual quan es rep un (1) nomenament de funcionari d'alt rang, provocà que el filòsof rebés un (1) cop acusacions d'una dotzena (circa 12) de delictes, des de la falta de respecte filial i el menyspreu per l'emperador a la difusió d'idees herètiques. Com a resultat d'això, fou desposseït de tots els rangs i títols, i el seu ensenyament fou objecte de prohibició. No obstant això, el 1199, un (1) any abans de la seva mort, Zhu Xi fou rehabilitat el 1209 i rebé el nom pòstum d'honor Wen (Cultura), el 1230 el títol de Hui–ho–kung (príncep sobirà), i el 1241 s'afegí una tauleta memorial amb el seu nom al Temple de Confuci, la qual cosa l'incloïa entre les més grans autoritats confucianes.[2]
Zhu Xi morí el 23 d'abril de 1200 en la província xinesa de Fujian. Tot i que els seus ensenyaments foren durament atacat per part de figures importants de l'època, gairebé un miler (<1.000) de persones assistiren al seu funeral.[5][6]
Ensenyaments
Els Quatre Llibres
Durant la dinastia Song, els ensenyaments de Zhu Xi es consideren no ortodoxos. En lloc de centrar–se en el Yijing com altres neoconfucians, optà per posar l'accent en els Quatre Llibres: El Gran Ensenyament, El Mig Invariable, les Analectes de Confuci, i el Llibre de Mengzi,, com el pla d'estudis per als aspirants a funcionaris. Per a tots aquests clàssics escrigué extensos comentaris que no foren àmpliament reconeguts en el seu temps, però, que més tard es convertiren en els comentaris acceptats com a estàndard. Els Quatre Llibres serviren com a base dels exàmens de la funció pública fins al 1905,[7] i l'educació en els clàssics sovint començava amb els comentaris de Zhu Xi, que era també la pedra angular per a la seva comprensió.[8]
Força Vital (qi 气), principi (li 理), i l'Últim Suprem (taiji 太极)
Zhu Xi afirmava que totes les coses existeixen per la unió de dos (2) aspectes universals de la realitat: txi, de vegades traduït com a força vital (o física, material), i li, de vegades traduït com a principi racional (o llei). La font i la suma de li és el taijí (Wade–Giles: T'ai Chi), és a dir, el Fonament Suprem. La font de qi (Wade-Giles: ch'i) no és exposada tan clarament per Zhu Xi, un (1) fet que ha dut a alguns estudiosos a considerar–lo metafísic monista i a d'altres a qualificar–lo de metafísic dualista.[9]
Segons la teoria de Zhu Xi, cada objecte físic i cada persona té el seu li i, per tant, té contacte en la seva essència metafísica del taijí. El que es coneix com l'ànima humana, la ment o l'esperit s'entén com el taijí, o el principi creador suprem, ja que s'obre camí en una (1) persona.
Qi i li operen junts en mútua dependència. Són mútuament aspectius en totes les criatures de l'univers. Aquests dos aspectes es manifesten en la creació d'entitats substancials. Quan l'activitat és creixent (ràpida o extensiva), això és el mode d'energia yang. Quan la seva activitat és minvant (lent o contractiva), això és el mode d'energia yin Les fases yang i yin interaccionen constantment, guanyant i perdent cadascun el domini sobre l'altre. En el procés de creixement i decreixement, l'alternança d'aquestes vibracions fonamentals, els anomenats cinc (5) elements (foc, aigua, fusta, metall i terra) va evolucionar. Zhu Xi sosté que el li existia fins i tot abans que el Cel i la Terra.[10]
En termes de li i qi, el sistema de Zhu Xi s'assembla molt a les idees budistes idees del li (de nou, el principi) i el shi (assumptes), tot i que Zhu Xi i els seus seguidors sostenien fermament que no copiaven les idees budistes. En canvi, sostingueren que estaven utilitzant conceptes ja presents molt abans del Yijing.
La seva meditació no requeria el cessament de tot pensament com en el cas del budisme, sinó que es caracteritzava per una (1) introspecció que ajudava a equilibrar diversos aspectes de la personalitat de cadascú, permetent el pensament enfocat i la concentració. La seva forma de meditació era per naturalesa confuciana, en el sentit que estava preocupada per la moralitat. Ell creia que aquest tipus de meditació acostava més a la humanitat i li aportava harmonia.
Zhu Xi parlava de com veia ell el concepte d'Últim Suprem (Taiji) perquè fos compatible amb el principi del taoisme, però el seu concepte de Taiji era diferent de la comprensió del Tao en el taoisme. On el Taiji és un (1) principi diferenciador que dona lloc a l'aparició d'alguna cosa nova, el Dao és tranquil i silenciós, i opera per reduir totes les coses a la igualtat i la indistinció. Sostingué que hi ha una (1) harmonia central que no és estàtica o buida, sinó dinàmica, i que l'Últim Suprem és propi de l'activitat creativa constant. Malgrat que Zhu Xi veia el seu concepte del taijí compatible amb el del daoisme, era en realitat molt diferent del que el daoisme entén per dao. Mentre el taijí és un (1) principi diferenciador que resulta en el moment que sorgeix quelcom de nou, el dao és quelcom quiet i silenciós, que actua per reduir totes les coses a la igualtat i la indistingibilitat.
Segons Zhu Xi, la natura moral fonamental dels humans és la bondat. Fins i tot si una (1) persona mostra un (1) comportament immoral, el principi regulador suprem és bo. Com que és difícil establir d'on sorgeix la immoralitat segons aquest argument, Zhu Xi afirmava que sorgeix per efecte de l'enterboliment del li en ser embolicat pel qi, però aquesta afirmació no soluciona el problema de la immoralitat, ja que el qi de per si forma part del taijí.
La naturalesa humana
Zhu Xi considerava que l'antic confucià Xunzi era un (1) heretge per apartar–se de la idea de bondat humana innata de Menci. Tot i que les persones mostren un (1) comportament immoral, el principi regulador suprem era bo. La causa dels actes immorals és el qi. La metafísica de Zhu Xi és que tot conté li i qi. El li és el principi que està en tot i governa l'univers. Cada persona té un (1) li perfecte. Per tant, les persones han d'actuar en perfecta conformitat amb la moralitat. No obstant això, mentre que el li és l'estructura subjacent, el qi és també part de tot. El qi enfosqueix la nostra naturalesa moral perfecta. La tasca del conreu moral és netejar el nostre qi. Si el nostre qi és clar i equilibrat, llavors actuarem d'una (1) manera perfectament moral.
Cor / ment
La claredat de la ment i la puresa de cor són ideals en la filosofia confuciana. En el següent poema, «Reflexions mentre llegim – 1» Zhu Xi il·lustra aquest concepte mitjançant la comparació de la ment amb un (1) mirall, que es manté coberta fins que es necessita, que simplement reflecteix el món que l'envolta, i que es manté clara amb les aigües que flueixen (un [1] símbol del Tao). En xinès, a la ment de vegades se l'anomena «el centímetre quadrat», que és la traducció literal del terme al qual s'al·ludeix en el començament del poema.[8]
Un petit estany quadrat, un mirall descobert
on la llum solar i els núvols romanen i surten
Li vaig preguntar com es manté tan clar
em digué que l'aigua de la font hi segueix fluint
(Traducció original anglesa feta per Red Pine)
Coneixement i acció
D'acord amb l'epistemologia de Zhu Xi, el coneixement i l'acció són components inseparables de l'activitat veritablement intel·ligent. Tot i que feu una (1) distinció entre la prioritat de saber, ja que l'acció intel·ligent requereix previsió, i la importància de l'acció, ja que produeix un (1) efecte discernible, Zhu Xi digué que «el coneixement i l'acció sempre es necessiten mútuament. És com una (1) persona que no pot caminar sense cames, tot i que té ulls, i que no pot veure sense els ulls tot i que té les cames. Quant a l'ordre, el coneixement és el primer, i pel que fa a la importància, l'acció és més important».[11]
La investigació de les coses i l'ampliació dels coneixements
Zhu Xi advocà pel Gewu, la investigació de les coses. Com investigar i quines són aquestes coses és la font de molts debats. Per a Zhu Xi, les coses són principis morals i la recerca implica prestar atenció a tot en ambdós llibres i assumptes[12] perquè «els principis morals són força inesgotables».[13]
Religió
Zhu Xi no sentia afecció per les idees tradicionals d'un Déu–Cel (Tian), tot i que parlà de com les seves pròpies idees reflectien els conceptes tradicionals. Encoratjà una (1) tendència agnòstica dins del confucianisme, perquè creia que el taiji és un (1) principi racional, i parlà d'ell com un (1) ésser intel·ligent i voluntat ordenadora darrere de l'Univers (alhora que afirmava que «el Cel i la Terra no tenen ment pròpia» i promovia que la seva única funció era produir coses. Si això es pot considerar una (1) voluntat conscient o intel·ligent és clarament assumpte de debat).[14] No promogué el culte als esperits i ofrenes a les imatges.
Meditació
Zhu Xi practica una (1) forma diària de meditació anomenada jingzuo similar, però no igual, a la budista dhyana o chan ding (Wade –Giles:ch'an–ting).
Sobre l'ensenyament, l'aprenentatge i la creació d'una acadèmia
Zhu Xi centrà molt les seves energies en l'ensenyament, i afirmà que l'educació és l'única via a la saviesa. Lamentà les tècniques d'impressió més modernes i la proliferació de llibres que li seguiren. Això, a parer seu, feu els estudiants menys agraïts i més centrats en els llibres, simplement perquè hi havia més llibres per llegir que abans. Per tant, tractà de redefinir com els estudiants han d'aprendre i llegir. De fet, decebut per les escoles locals a la Xina, establí la seva pròpia acadèmia, l'Acadèmia de la Gruta del Cérvol Blanc, per instruir els estudiants correctament i de la manera adequada.
Influència daoista i budista a Zhu Xi
Zhu Xi escrigué el que esdevindria la interpretació confuciana ortodoxa d'una (1) sèrie de conceptes sobre el taoisme i el budisme. Tot i que semblava haver adoptat algunes idees d'aquests sistemes de la competència de pensament, a diferència dels neoconfucians anteriors s'atengué estrictament a la doctrina confuciana del cultiu de la moral activa. Considerava que els principis budistes enfosquien i enganyaven la ment original[15] i també destruïen les relacions humanes.[16]
Zhu Xi i l'art de la cal·ligrafia
Zhu Xi havia seguit, des de ben jove, el mestratge del seu pare i d'un (1) gran nombre de cal·lígrafs en la pràctica d'aquest art. En un (1) primer moment va aprendre de l'estil de Cao Cao, però més tard seguí el tipus de traç regular de Zhong Yao i el tipus de cursiva de Yan Zhenqing.
Atès que mai no deixà de practicar, arribà a assolir un (1) nivell excel·lent en aquest art, que es caracteritza per una (1) gran força. Des d'aleshores, malgrat que els manuscrits que ens han arribat són fragmentaris i incomplets, han estat considerats d'un (1) valor inestimable i són objectiu dels col·leccionistes. Malauradament, tot i haver estat molt reconegut al llarg de la història, la major part de la seva producció s'ha perdut. La seva fama en l'àmbit de la filosofia fou tan gran que fins i tot la seva brillantor entelà la qualitat de la seva cal·ligrafia. Fou hàbil en qualsevol dels estils d'escriptura, i especialment destacava en els grans caràcters. El pocs fragments que ens ha arribat consisteixen principalment en notes curtes escrites i poques vegades són exemples d'escrits en grans caràcters.[17]
Els manuscrits estan exposats a museus de la Xina (Museu de Nanjing, al Museu del Palau de Beijing, al Museu de la província de Liao Ning) i Japó (Museu del Palau de Taipei i Museu Nacional de Tòquio). Algunes peces es troben en col·leccions privades a la Xina i a l'estranger. El Thatched Hut Hand Scroll, una (1) de les obres mestres Zhu Xi, es troba en una (1) col·lecció privada.
El manuscrit Thatched Hut Hand Scroll conté tres (3) parts:
Títol.
102 caràcters de Zhu Xi en cursiva.
Altres caràcters posteriors de Wen Tianxiang (1236～1283) (dinastia Song), Fang Xiaoru (1375～1402), Zhu Yunming (1460«»–1526), Tang Yin (1470～1523) i Hai Rui (1514～1587) (dinastia Ming).
Estil cal·ligràfic
La cal·ligrafia de Zhu Xi fou aclamada com l'estil de les dinasties Han i Wei. Fou hàbil en les pinzellades, que eren suaus i rodones, amb un traç constant, amb uns moviments que flueixen sense cap rastre de frivolitat i brusquedat. En efecte, la seva cal·ligrafia posseeix l'estabilitat i és elegant en la construcció, indicativa d'un (1) art que brolla d'un (1) flux continu d'energia. Sense intentar ser pretensiós o intencional, els seus caràcters escrits estan ben equilibrats, són naturals i gens convencionals. Atès que era un (1) patriarca del confucianisme, és comprensible que el seu aprenentatge impregnés tots els seus escrits amb el respecte cap a les normes tradicionals. Sostingué que, tot i que existien normes que s'han d'observar per a cada una (1) de les paraules, ha d'existir espai per a la tolerància, la multiplicitat i la naturalitat. En altres paraules, la cal·ligrafia ha de respectar les normes i al mateix temps, no està obligada per elles per tal de poder expressar la qualitat del que és natural.
És sorprenent la influència que s'estengué sobre personalitats molt rellevants. La seva cal·ligrafia ha estat molt apreciada, al llarg dels segles, per grans personatges:[18]
Tao Chung Yi (vers 1329～1412) de la Dinastia Ming:
Cert és que el Mestre Zhu heretà l'ensenyament ortodox i el propagà al reialme dels savis. Tanmateix, era també un (1) expert en l'art de l'escriptura cursiva, sobretot en els grans caràcters. El seu maneig del pinzell era acurat i elegant. Però fragmentaris i aïllats, els seus manuscrits foren molt sol·licitats i apreciats.
Wang Sai Ching (1526–1590) de la Dinastia Ming:
Les pinzellades en la seva cal·ligrafia eren ràpides, sense cuidar especialment la formalitat, i cap dels seus traços i punts no estaven en conformitat amb les regles de la cal·ligrafia.
Wen Tianxiang (dinastia Song). Escrigué un (1) epíleg al Thatched Hut Hand Scroll.
La gent als vells temps, digué que s'havia encastat els ossos de súbdit lleial en la cal·ligrafia de Yan Zhenqing. Quan observo l'execució de les pinzellades de Zhu Xi, de fet estic convençut de la veritat d'aquesta opinió.
Zhu Yunming de la Dinastia Ming en el seu epíleg al Thatched Hut Hand Scroll:
El mestre Zhu fou lleial, savi i un (1) gran erudit a través dels segles. Fou excel·lent en cal·ligrafia tot i que no escrigué molt en la seva vida i, per tant, poques vegades s'observa en edats posteriors. Aquest rotllo fou conservat per Wong Sze Ma durant molt de temps i al final va aparèixer al món. Vaig tenir la sort de veure'l una (1) vegada i al mateix temps em vaig penedir del fet que jo no hagi tractat d'estudiar de forma intensiva fins ara. Vaig tenir la sort de veure'l de nou a la sala d'estudi del meu amic. Això demostrà que estic destinat a veure els manuscrits del mestre Zhu. Per això vaig escriure aquest prefaci de la meva intenció.
Hai Rui de la Dinastia Ming en el seu epíleg al Thatched Hut Hand Scroll:
Els escrits són excitants, delicats i elegants. Veritablement, aquesta mena de cal·ligrafia és una (1) meravella de la natura.
Llegat de Zhu Xi
Des de la dinastia Yuan, la seva escola de filosofia fou adoptada com la ideologia oficial de la Xina. La seva filosofia no només ha influït profundament en el pensament i la i la cultura tradicional xinesa, sinó també l'ha exercit fora de la Xina. Ha estat aclamat com un (1) dels deu (10) principals filòsofs de l'escola confuciana.
Des del 1313 al 1905, els comentaris de Zhu Xi als Quatre Llibres formaren la base dels exàmens al servei civil de la Xina.[7] Els seus ensenyaments haurien de dominar els neoconfucians com ara Wang Fuzhi, si bé els dissidents apareixerien més tard, com per exemple Wang Yangming i l'Escola de la ment dos segles i mig (2,5) després.
La seva filosofia sobrevisqué a la Revolució Intel·lectual de 1917, i posteriorment Feng Youlan interpretaria la seva concepció de li, qi, i taiji en una (1) nova teoria metafísica.
Fou també influent al Japó conegut com a Shushigaku (朱子学, Escola de Zhu Xi), i a Corea com a Jujahak (주자학), on esdevindria una (1) ortodòxia.
La revista Life considera Zhu Xi com la quaranta–cinquena persona més important de l'últim mil·lenni.
Vegeu també
Yi Hwang o Toegye, un (1) erudit confucià coreà de la Dinastia Joseon.
Yi I o Yulgok, un (1) erudit confucià coreà de la Dinastia Joseon.
Kaibara Ekken, escriptor / botànic / filòsof del Període Edo.
Referències
↑ Schirokauer, Conrad: Breve historia de la civilizacion china. Barcelona: Ediciones Bellaterra, 2011. ISBN 978-84-7290-555-9.
↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Kobzev, Artem: Духовная культура Китая: энциклопедия: (Cultura espiritual de la Xina: Enciclopèdia) (en rus). Moscou: Ин-т Дальнего Востока (Institut d'Estudis Orientals), 2006, pàg. 727.
↑ 3,0 3,1 3,2 Encyclopædia Britannica Online, s. v.: «Zhu–Xi», accés 17 de maig de 2013.
↑ Gardner, pàg. 3–6.
↑ Chan 1963: 588.
↑ Enciclopèdia Krugosvet en línia (rus).
↑ 8,0 8,1 Red Pine, Poemes dels Mestres, Copper Canyon Press, 2003, pàg. 164.
↑ Fairbank, John King, 1907–1991: Histoire de la Chine: des origines à nos jours. ISBN 979-10-210-0222-7.
↑ Zhu Xi 1986, Zhuzi yulei, Beijing; Zhonghua Shuju, pàg. 1.
↑ The Complete Works of Chu Hsi, secció 20 a Chan 1963: pàg. 609.
↑ The Complete Works of Chu Hsi, secció 26 al Chan 1963: pàg. 609.
↑ The Complete Works of Chu Hsi, secció 27 al Chan 1963: pàg. 610.
↑ Vegeu W.T.Chan Source-Book Zhu Xi, Ch.11, #127, pàg. 643.
↑ The Complete Works of Chu Hsi, secció 147 a Chan 1963: pàg. 653.
↑ The Complete Works of Chu Hsi, secció 138 a Chan 1963: pàg. 647.
↑ Spence, Jonathan D.: The search for modern China. First Norton Paperback edition, 1991. ISBN 0-393-30780-8.
↑ Achievements of Zhu Xi in the Art of Calligraphy. Arxivat 2016.03.03 a Wayback Machine (anglès).
Bibliografia
Adler J.A.: The Inter–penetration of Stillness and Activity in Chu Hsi's Appropriation of Chou Tun–i // Association for Asian Studies Annual Meeting. Boston, 1999.
Angle S.C.: The Possibility of Sagehood: Reverence and Ethical Perfection in Zhu Xi's Thought // JCP, núm. 25 (3), 09.1998, pàg. 281—303
Daniel K. Gardner: Learning To Be a Sage, University of California Press, Berkeley, 1990. ISBN 0-520-06525-5.
D. Bodde: Philosophy of Chu Hsi, Camb., 1942.
Bruce E. Carpenter: 'Chu Hsi and the Art of Reading' a Tezukayama University Review (Tezukayama daigaku ronshū), Nara, Japó, núm. 15, 1977, pàg. 13–18. ISSN 0385-7743.
Chan Wing–tsit. Chu Hsi: Life and Thought. Hong Kong, 1986.
Chan Wing–tsit. Chu Hsi: New Studies. Honolulu, 1989.«»–
Ch'eng Chung–ying. New Dimensions of Confucian and Neo–Confucian Philosophy. Albany, 1991.
Ching J. The Religious Thought of Chu Hsi. N.Y., 2000.
Chu Hsi and Neo–Confucianism. Honolulu, 1988.
De Bary W.T.: Neo–Confucian Orthodoxy and the Learning of the Mind–and–Heart. N.J., 1981.
Gardner D.K.: Chu Hsi and the Ta–hsueh: Neo–Confucian Reflection on the Confucian Canon. Camb. (Mass.), 1986
Gedalecia, D (1974): «Excursion Into Substance and Function». Philosophy East and West. vol. 4, 443–451.
Kim Yung Sik: The Natural Philosophy of Chu Hsi (1130—1200). Phil., 2000.
Le Gall S.: Le philosophe Tchou Hi, sa doctrine, son influence. Chang–hai. 1894.
Munro D.J.: Images of Human Nature: A Sung Portrait. Princ., 1988.
J. Percy Bruce: Chu Hsi and His Masters, Probsthain & Co., Londres, 1922.
Sargent G.E.: Tchou Hi contre le Bouddhisme. P., 1955.
Tillman H.C.: Utilitarian Confucianism: Ch'en Liang's Challenge to Chu Hsi. Camb. (Mass.), 1982.
Tillman H.C.: Confucian Discourse and Chu Hsi’s Ascendancy (1992).
Wing-tsit Chan: Chu Hsi: Life and Thought (1987). ISBN 0-312-13470-3.
Wing-tsit Chan: Chu Hsi: New Studies. University of Hawaii Press: 1989. ISBN 978-0-8248-1201-0.
Wing–tsit Chan (ed.): Chu Hsi and Neo–Confucianism (1986), un (1) conjunt de documents de la conferència.
Wm. Theodore de Bary: Neo–Confucian Orthodoxy and the Learning of the Mind–and–Heart (1981), sobre el desenvolupament del pensament de Zhu Xi després de la seva mort.
En català
Bassa i Martín, Ramon. Educació, ideologia i llibres a la Xina antiga. Barcelona: Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, 2012. ISBN 978-84-475-3606-1.
Traduccions a l'anglès
Wing–tsit Chan: Reflections On Things at Hand, Nova York, 1967. Traducció de 《近思录.
Wing–tsit Chan (traduït i compilat): A Source Book in Chinese Philosophy. Princeton, NJ: Princeton University Press, 1963.
Zhu Xi (traduït amb un [1] comentari de Daniel K. Gardner): «Learning To Be a Sage: Selections From the Conversations of Master Chu, Arranged Topically». Berkeley, University of California Press, 1990.
Enllaços externs
Kidder Smith Jr. et al.: Chu Hsi and Divination (en anglès).
Joseph A. Adler: The Interpenetration of Stillness and Activity in Chu Hsi's Appropriation of Chou Tun–i (en anglès).
Zhu Xi and his Calligraphy Gallery a China Online Museum (anglès).
Primera part de les Converses classificades amb el Mestre Zhu (anglès).
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Zhu Xi.
Quadre retrat de Zhu Xi
Retrat a pinzell de tinta de Zhu Xi
Thatched Hut Hand Scroll
Ideograma Dao (tao), a partir da imagem disponível no commons, em "http://commons.wikimedia.org/wiki/Image:Calligraphic_course.jpg" selecionei e alterei o ideograma num programa de edição de imagens até obter este resultado.
Zhu XI
El passat dilluns 17 d'octubre de 2022 es commemorà el cent seixanta-tresè aniversari del naixement d'Henri Louis Bergson (París, Illa de França, França, 18 d'octubre de 1859 — ibídem, 4 de gener de 1941), qui fou un (1) escriptor, filòsof i professor universitari francès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1927.[1]
Biografia
Bergson nasqué al carrer Lamartine de París (Illa de França), no gaire lluny del Palais Garnier (l'antiga òpera) el 1859. El seu pare, el pianista Michał Bergson, era d'origen jueu polonès llunyà (originalment portava el nom de Bereksohn). La seva besàvia, Temerl Bergson, era una (1) coneguda patrona i benefactora de la comunitat jueva polonesa, especialment l'associada al moviment hasídic. La seva mare, Katherine Levison, filla d'un (1) metge de Yorkshire (Anglaterra, Regne Unit), era de procedència jueva anglesa i irlandesa. El besavi d'Henri Bergson, Szmul Jakubowicz Sonnenberg, anomenat Zbytkower, fou un (1) destacat banquer i protegit de Stanisław II August, rei de Polònia del 1764 al 1795.[2]
La família d'Henri Bergson visqué a Londres (Anglaterra, Regne Unit) uns anys després del seu naixement, i es familiaritzà amb la llengua anglesa, que usava amb la seva mare. Abans dels nou (9) anys, els seus pares s'establiren a França, i Henri es naturalitzà com a ciutadà francès.
Henri Bergson es casà amb Louise Neuberger, una (1) cosina de Marcel Proust, el 1891. El novel·lista feu de padrí de Bergson en el casament. Henri i Louise Bergson tingueren una (1) filla, Jeanne, nascuda sorda el 1896. La germana de Bergson, Mina Bergson (també coneguda com a Moina Mathers), es casà amb l'autor ocultista anglès Samuel Liddell MacGregor Mathers, fundador de l’orde hermètica de l'Aurora Daurada, i la parella també es traslladà a París (Illa de França).
Estudià Lletres a l'École Normale Supérieure de París (Illa de França), on es graduà i després obtingué l'agrégation en Filosofia el 1881. Fou deixeble de Léon Ollé–Laprune i Émile Boutroux i feu part de la mateixa promoció que Émile Durkheim o Jean Jaurès.
Posteriorment es dedicà a l'ensenyament a diversos centres d'ensenyament secundari. Entre els anys 1898 i 1900, fou professor a l'École Normale Supérieure. A partir del 1900, fou catedràtic de Filosofia grega del Collège de France, ocupant la plaça de Charles Lévêque. Fou mestre docent fins al 1921, any en el qual es retirà de l'ensenyament. L'any 1901 fou nomenat membre de Académie des Sciences Morales et Politiques i des del 1914 ocupà el seient 7 de l'Académie française.[3]
Obra filosòfica
Bergson, hereu d'un (1) pensament romàntic, propugna, sobretot, l'acció. Reflecteix, per tant, certa impaciència sobre la cautela i el desapassionat exercici de la raó dels científics i filòsofs. Ataca la principal qualitat d'ambdós, el seu afany de precisió.
En comptes de les formes rígides que imposen la raó a la imatge del món, Bergson es decanta per la realitat del flux vivaç de les experiències.[4] Al contrari del filòsof anglès Francis Herbert Bradley, que volia trobar la veritat, Bergson directament ataca la lògica mateixa com una (1) influència nefasta que cal vèncer, motiu pel qual se l'introdueix dins el moviment irracionalista. Rebutja, a més, la teoria de l'evolució, ja que la seva forta sustentació racionalista no permet que sorgeixi espontàniament res enterament nou. Aquest és un (1) exemple de refús radical a tot el que freni un (1) entusiasme vital.[5] Aquesta doctrina s'exposa en la seva obra L'évolution créatrice (L'evolució creadora, 1907), en què aposta per una (1) evolució «artística» en què els canvis evolutius de la natura es facin per impulsos creadors, a la manera d'un (1) artista que vulgui fabricar característiques noves inexistents. Nega, així, la lenta i grisa evolució científica presentada per Charles Darwin.[6]
De l'ésser humà, considera que ha arribat a una (1) etapa en què l'intel·lecte ha sobrepassat l'instint. Això per a ell és una (1) desgràcia, ja que en eliminar–ne l'instint, s'elimina també la seva llibertat vital. La forma més elevada d'instint és la «intuïció», que és una (1) espècie d'activitat mental que li proporciona una (1) veritat directament d'acord amb el món. Allà on l'intel·lecte deforma la realitat, la intuïció capta l'experiència tal com és.[7]
L'any 1927, li fou concedit el Premi Nobel de Literatura «en reconeixement a les seves riques i vitalitzants idees i l'habilitat brillant amb la qual les ha presentades».[8]
Obra seleccionada
1889: Essai sur les données inmédiates de la conscience;
1896: Matière et mémoire;
1899: Le Rire;
1907: L'évolution créatrice;
1919: L'Énergie spirituelle;
1932: Les deux sources de la morale et de la religion.
Vegeu també
Referències
↑ Diccionario de Filosofía (en castellà). 1a. Barcelona: SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales), 2003, pàg. 24–25 (Biblioteca de Consulta Larousse). ISBN 84-8332-398-2.
↑ «Henri Bergson» (en anglès). Britannica.
↑ Martínez de Bujanda, Jesús; Richter, Marcella: Index des livres interdits (en francès). Médiaspaul, 2002, pàg. 123. ISBN 978-2-600-00818-1.
↑ «Henri Bergson: una mística para nuestro tiempo» (en castellà). El Español, 18.08.2020.
↑ Nobel Lectures in Literature 1901–1967. WORLD SCIENTIFIC, 1999–2003. ISBN 978-981-02-3413-3.
↑ Carabante, José María: «Henri Bergson: Las dos fuentes de la moral y la religión». Nueva Revista, 29.06.2020.
↑ Saña, Heleno: Atlas del pensamiento universal. Córdoba: Almuzara, 2008, pàg. 163. ISBN 978-84-92516-04-9.
↑ «The Nobel Prize in Literature 1927» (en anglès americà). Nobel Prize.
Bibliografia
Bergson, Henri: La philosophie française (en francès). La Revue de Paris, 15 de maig de 1915.
Enllaços externs
Henri Bergson en català amb enllaços a selecció de textos (català).
Henri Bergson al Projecte Gutenberg (anglès).
«La evolución de la idea de conciencia en la filosofía de Bergson», de Juan Padilla (castellà).
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Henri Bergson.
French philosopher Henri Bergson (1859–1941)
Henri Bergson
El passat dilluns 17 d'octubre de 2022 es commemorà el noranta-dosè aniversari del naixement de Freimut Börngen (Halle, Saxònia–Anhalt, Alemanya, 17 d'octubre de 1930 — Isserstedt, Jena, Turíngia, Alemanya, 19 de juny de 2021), qui fou un (1) astrònom alemany. Estudià les galàxies a l'Observatori Karl Schwarzschild de Turíngia, a Alemanya. Encara que es retirà el 1995, continuava treballant d'astrònom com a aficionat. Fins al juliol del 2006 descobrí cinc-cents dinou (519) nous asteroides, i fou homenatjat pel seu treball el 2006, quan el president alemany Horst Köhler li concedí la Creu al Mèrit (Bundesverdienstkreuz am Bande).
Vegeu també
Llista dels planetes menors descoberts
Freimut Börngen ha estat acreditat pel Minor Planet Center amb el descobriment de cinc-cents trenta-vuit (538) anomenats minor planets (planetes menors) fet entre els anys 1961 i 1995.
10857 Blüthner: Asteroid belt, Asteroid, Orbital period, Freimut Börngen
Dr. Freimut Börngen & Markus Griesser
El passat dilluns 17 d'octubre de 2022 es commemorà el noranta-quatrè aniversari del naixement de James «Jimmy» Breslin (Jamaica, Nova York, EUA, 17 d'octubre de 1928 — Manhattan, Nova York, EUA, 19 de març de 2017), qui fou un (1) periodista i autor americà, guanyador d'un (1) premi Pulitzer.[1] Fins que morí, escrivia una (1) columna per l'edició del diumenge del New York Daily News. Era l'autor de nombroses novel·les, i les seves columnes han aparegut sovint en diversos diaris de la seva ciutat natal, Nova York (EUA). Fou el columnista del diari Newsday de Long Island (EUA) fins que es retirà el 2 de novembre de 2004, tot i que ocasionalment encara hi publicava peces. Era conegut per les seves columnes que oferien un (1) punt de vista comprensiu amb la classe treballadora de Nova York (EUA).
Breslin morí el 19 de març de 2017 als vuitanta-vuit (88) anys. Encara no se sap la causa de la seva mort, però s'estava recuperant d'una (1) pneumònia.[2]
Referències
Barry, Dan: «Jimmy Breslin, Legendary New York City Newspaper Columnist, Dies at 88». The New York Times, 19.03.2017.
Barry, Dan: «Jimmy Breslin, Legendary New York City Newspaper Columnist, Dies at 88». The New York Times, 19.03.2017.
Jimmy Breslin at the 2008 Brooklyn Book Festival.
James «Jimmy» Breslin
El passat dilluns 17 d'octubre de 2022 es commemorà el noranta-novè aniversari del naixement de Georg Mirskij Oddner (Estocolm, Suècia, 17 d'octubre de 1923 — Malmö Sankt Petri församling, Suècia, 7 d'octubre de 2007), qui fou un (1) destacat fotògraf suec. Oddner era músic de jazz i treballava en un (1) estudi de la publicitat en la dècada del 1940 quan per primera vegada entrà en contacte amb la fotografia a través de Joan Melin, director d'art a Svenska Telegrambyrån, Malmö (Suècia), l'agència de publicitat més gran d'Escandinàvia. A partir d'aquí, començà a treballar en una (1) varietat de treballs de publicitat, inclosa la indústria, l'arquitectura, i de la confecció, així com per Scandinavian Airlines. A mitjans de la dècada del 1950 Odder viatjà a Califòrnia, Amèrica del Sud, la Unió Soviètica, i l'Extrem Orient. Durant aquests viatges es pogué seguir la fotografia per als seus propis fins. S'utilitza principalment un (1) equip format per una (1) Hasselblad i una (1) Leica. Els seus fotògrafs favorits inclouen Henri Cartier–Bresson i Richard Avedon.[1]
Referències
Helmut and Alison Gernsheim Collection, correspondence.
Enllaços externs
Georg Oddner ville förstå och förklara, Sydsvenskan, 7 /10/2007.
Lavanderas. Úbeda/Jaén (1970) Fotografía de Georg Oddner. Artículo original en: https://www.lavaderospublicos.net/2019/01/lavanderas-georg-oddner.html
Clàssica fotografia de Georg Mirskij Oddner
Georg Mirskij Oddner
El passat dilluns 17 d'octubre de 2022 es commemorà el cent dosè aniversari del naixement de Miguel Delibes Setién (Valladolid, Castella i Lleó, Espanya, 17 d'octubre de 1920 — ibídem, 12 de març de 2010), qui fou un (1) periodista i novel·lista espanyol. La seva prolífica obra literària en castellà té un (1) marcat to costumista i naturalista. Fou membre de la Real Academia Española de la Lengua. La Junta de Castella i Lleó, entre altres entitats culturals, proposaren Miguel Delibes com a candidat al Premi Nobel de Literatura, essent la darrera la nominació realitzada per la Societat General d'Autors i Editors el 2010 juntament amb les d'Ernesto Cardenal i Ernesto Sabato.[1]
Biografia
Nascut el 17 d'octubre de 1920 a la ciutat de Valladolid (Castella i Lleó), estudià dret i comerç, fou catedràtic de Dret Mercantil i periodista. Després de treballar com advocat, en el sector bancari i com a caricaturista, passà a ser redactor del diari El Norte de Castilla. Estant a la redacció d'aquest diari publicà la seva primera novel·la el 1947, La sombra del ciprés es alargada, amb la qual guanyà el Premi Nadal de novel·la. Gràcies a aquest guardó Delibes inicià una (1) llarga carrera literària, on hi és present la vida quotidiana, la naturalesa i la caça i l'aversió a la guerra. El 1956, nasqué el seu fill Juan, biòleg i aficionat a la caça i la pesca com el seu pare,[2] El 1958 fou nomenat director d'El Norte de Castilla.[3]
Amb Las ratas, publicada el 1962, construïda a partir d'una (1) successió d'anècdotes autobiogràfiques en les quals s'evoca l'ambient rural d'un (1) poble castellà desaparegut i, sobretot, Cinco horas con Mario (1966), considerada la seva obra mestra, llarg monòleg de Carmen, una (1) burgesa de dretes i mentalitat molt estreta, davant el cadàver de Mario, professor d'institut i d'ideologia esquerrana, aconsegueix l'èxit. Fora dels seus continguts existencials, la novel·la és una (1) furiosa sàtira de la mediocritat de les classes mitjanes sorgides a l'empara del desenvolupament econòmic durant el franquisme.
El 1979 ingressà a la Reial Acadèmia Espanyola.[4] Amb Los santos inocentes, publicada el 1982, novel·litza la degradació d'una (1) família de pagesos explotada per uns cacics rurals. Aquesta novel·la el refermà en la seva posició de ser un (1) dels autors més prolífics, i apreciats, de la literatura castellana. Aquesta novel·la es convertí en un (1) èxit de vendes i fou adaptada al cinema sota la direcció de Mario Camus amb notables interpretacions d'Alfredo Landa i Paco Rabal.[5] El 1998 sorprengué l'edició de El Hereje, amb el qual guanyà el Premi Nacional de narrativa de les Lletres Espanyoles, una (1) novel·la històrica sobre la persecució dels luterans per part de la Inquisició espanyola al segle XVI.
Morí a Valladolid (Castella i Lleó) el 12 de març de 2010, als vuitanta-nou (89) anys, d'un (1) càncer de còlon.[6]
Premis i distincions
Entre els molts premis rebuts destaquen el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles el 1991; el Premi Cervantes el 1993, màxim guardó de les lletres castellanes; i el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres el 1982, juntament amb Gonzalo Torrente Ballester.[7]
El 1982 rebé el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres, ex aequo amb Gonzalo Torrente Ballester.
El 1985 la Junta de Castella i Lleó li concedeix el Premio Castilla y León de las Letras.[8]
El 1999 rebé la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball, premi concedit pel Govern d'Espanya.[9]
El 2009 rep de la Junta de Castella i Lleó el Premio de las Letras.[8]
Obres
La sombra del ciprés es alargada (1947). Premi Nadal de novel·la.
El camino (1950).
Mi idolatrado hijo Sisí (1953).
Diario de un cazador (1955).
Diario de un emigrante (1958).
La hoja roja (1959).
Las ratas (1962), Premi de la Crítica.
Europa: parada y fonda (1963).
Viejas historias de Castilla la Vieja (1964).
Usa y yo (1966).
El libro de la caza menor (1966).
Aún es de día (1968).
Por esos mundos (1970).
Mi mundo y el mundo (1970).
La primavera de Praga (1970).
Cinco horas con Mario (1966).
Castilla en mi obra (1972).
Vivir al día (1975).
Con la escopeta al hombro (1975).
Un año de mi vida (1975).
La caza de la perdiz roja (1975).
S.O.S. (1976).
Alegrías de la Caza (1977).
El príncipe destronado (1973).
Parábola del náufrago (1969).
Las guerras de nuestros antepasados (1975).
Aventuras, venturas y desventuras de un cazador a rabo (1978).
Un mundo que agoniza (1979).
Las perdices del domingo (1981).
Los santos inocentes (1982).
El otro fútbol (1982).
Dos viajes en automóvil (1982).
La partida (1984).
La censura en los años cuarenta (1984).
Kastila zaharreko kontu zaharrak (1985).
El tesoro (1985).
Tres pájaros de cuenta (1987).
La mortaja (1987).
Mis amigas las truchas (1987).
377A, Madera de héroe (1988).
Mi querida bicicleta (1988).
Dos días de caza (1988).
Castilla, lo castellano y los castellanos (1988).
Mi vida al aire libre (1989)
Pegar la hebra (1991).
El conejo (1991).
La vida sobre ruedas (1992).
El último coto (1992).
Siestas con viento sur (1993).
Señora de rojo sobre fondo gris (1991).
El disputado voto del señor Cayo (1978).
Un deporte de caballeros (1993).
La caza en España (1993).
25 años de escopeta y pluma (1995).
Los niños (1995).
Diario de un jubilado (1996).
He dicho (1997).
Cartas de amor de un sexagenario voluptuoso (1997).
El hereje (1998), Premi Nacional de narrativa de les Lletres Espanyoles.[11]
Los estragos del tiempo (1999).
Castilla habla (2000).
Castilla como problema (2001).
El loco (2001).
La tierra herida (2005).
Adaptacions al cinema
El camino, d'Ana Mariscal, 1962.
Mi idolatrado hijo Sisí, adaptada al cine per Antonio Giménez Rico amb el títol de «Retrato de familia», 1976.
La guerra de papá, d'Antonio Mercero, 1977.
Los santos inocentes, de Mario Camus, 1984.
El disputado voto del señor Cayo, d'Antonio Giménez Rico, 1986.
El tesoro, d'Antonio Mercero, 1988.
La sombra del ciprés es alargada, de Luis Alcoriza, 1990.
Las ratas, d'Antonio Giménez Rico, 1996.
Una pareja perfecta, de Francesc Betriú, 1998.
Referències
nortecastilla.es. «La SGAE propone de nuevo a Miguel Delibes para el Nobel», 05.01.2010.
www.vadeando.com. «Juan Delibes de Castro». Arxivat de l'original el 2011.07.17.
Real Academia Española. «Excmo. Sr. D. Miguel Delibes Setién (1975)».
El País. «Premio de interpretación para Alfredo Landa y Francisco Rabal y Palma de Oro para Wenders en el festival de Cannes», 24.05.1984.
El País. «Muere Miguel Delibes, alma del castellano», 12.03.2010.
Fundación Príncipe de Asturias. «Galardonados con los Premio Príncipe de Asturias de las Letras».
El Norte de Castilla. «El Ministro de Cultura presidió ayer el acto de entrega del premio Castilla y León», 08.06.1985.
REAL DECRETO 753/1999, de 30 de abril, por el que se concede la Medalla de Oro al Mérito en el Trabajo a don Miguel Delibes Setién.
Miguel Delibes condecorado con la Medalla de Oro al Mérito Turístico de Cantabria (castellà).
El País. «Miguel Delibes obtiene el Premio Nacional de Narrativa con su libro 'El hereje'», 20.101999.
Enllaços externs
Centro Virtual Cervantes: Miguel Delibes (castellà).
Vídeo: Entrevista a Miguel Delibes: «De pequeño me turbaba la idea que mi padre muriera» a RTVE. (2' 48").
Vídeo amb una entrevista a Miguel Delibes: «La televisión ha sustituido a la figura del abuelo como contador de historias» a RTVE.
«El camino», adaptació de la novel·la homònima de Miguel Delibes dirigida per Josefina Molina a RTVE. (castellà).
Especial Miguel Delibes. Arxivat 2014.07.13 a Wayback Machine. al web del diari ABC.
Premi Príncep d'Astúries – Lletres. Arxivat 2010.03.23 a Wayback Machine.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Miguel Delibes Setién.
Miguel Delibes Setién, Spanish writer, in 1998.
Retrat de Miguel Delibes (1998)
El passat dilluns 17 d'octubre de 2022 es commemorà el cent setè aniversari del naixement d'Arthur Asher Miller (Nova York, Nova York, EUA, 17 d'octubre de 1915 — Roxbury, Connecticut, EUA, 10 de febrer de 2005), qui fou un (1) dramaturg, escriptor i guionista estatunidenc.
Biografia
Nascut el 17 d'octubre de 1915 a la ciutat de Nova York, fill d'una (1) família d'immigrants jueus polonesos de classe mitjana. El seu pare, Isadore, posseïa una (1) pròspera empresa tèxtil, cosa que permeté a la família viure a l'illa de Manhattan, al costat de Central Park. No obstant això, la Gran Depressió acabà amb l'empresa familiar, per la qual cosa la família hagué de mudar–se a un (1) modest apartament de Brooklyn (Nova York, EUA). Aquest apartament li serviria posteriorment com a model de l'habitatge del protagonista de Mort d'un viatjant.
Acabat el batxillerat, va treballar en un magatzem de recanvis per a automòbils per a poder pagar-se la universitat. Va estudiar periodisme a la Universitat de Michigan, en la qual va rebre el primer dels premis de la seva vida, el Premi Avery Hopwood. Després de la seva graduació l'any 1938, es va traslladar de nou a Nova York, on es va guanyar la vida escrivint guions radiofònics.
Debut a Broadway
Als vint-i-vuit (28) anys, estrenà la seva primera obra a Broadway (Nova York, EUA), la comèdia Un home amb molta sort, que només estigué en el cartell quatre (4) representacions. El 1947 estrenà Tots eren els meus fills. Amb aquesta obra, que romangué en cartellera durant gairebé un (<1) any, rebé el 1948 el Premi de la Crítica atorgat pel Cercle de Crítics de Teatre de Nova York (EUA). En aquesta obra denuncia el cinisme de les empreses d'armaments.
Ja des dels seus primers títols, deixa entreveure el que seria l'element fonamental de tota la seva obra: la crítica social, que denuncia els valors conservadors que començaven a assentar–se en la societat dels Estats Units. La seva consagració definitiva es produí el 1949, amb La mort d'un viatjant, en la qual denuncia el caràcter il·lusori del «somni americà». En aquesta tragèdia, el seu protagonista, Willy Loman, un (1) viatjant de comerç (venedor) que creia en el «somni americà», oculta als seus afins els seus fracassos en la seva ocupació i, després de ser acomiadat, s'estavella amb el seu cotxe perquè la seva família pogués cobrar la seva assegurança de vida i el seu fill tingués una (1) vida millor que la seva. El 1988 Miller declararia: Mai vaig imaginar que adquirís les proporcions que ha tingut. Era una (1) obra literal sobre un (1) venedor, però després es convertí en un (1) mite, no sols aquí, sinó en moltes altres parts del món. L'obra fou guardonada amb el Premi Pulitzer, amb tres (3) Premis Tony i de nou amb el de la Crítica de Nova York (EUA).
Caça de bruixes
Als anys cinquanta ('50) fou víctima de la caça de bruixes.[1] Acusat de simpaties comunistes pel director de cinema Elia Kazan, refusà revelar els noms dels components d'un (1) cercle literari sospitós de tenir vincles amb el Partit Comunista davant la Comissió d'Activitats Antiamericanes, el 1956, acollint–se a la protecció constitucional. A pesar de les pressions que sofrí (li fou retirat el passaport, i no pogué viatjar a Brussel·les, Bèlgica, per assistir a l'estrena d'una (1) de les seves obres), Miller no donà cap nom, declarant que, encara que havia assistit a reunions el 1947 i signat alguns manifestos, no era comunista. El maig del 1957, se'l declarà culpable de desacatament al Congrés per haver–se negat a revelar noms de suposats comunistes; no obstant això, l'agost del 1958, el Tribunal d'Apel·lació dels Estats Units anul·là la sentència, de manera que no hagué d'ingressar a la presó.
L'atmosfera d'aquell temps es plasmà a Les bruixes de Salem (The Crucible, 1953). En aquesta obra, se serveix d'un (1) esdeveniment real del segle XVII per a atacar la caça de bruixes dirigida pel senador McCarthy, de la qual ell mateix fou víctima. El 1955 publicà dues (2) obres, Record de dos dilluns i Panorama des del pont, duta aquesta última amb èxit al cinema i al teatre, i amb la qual obtinguér el seu segon premi Pulitzer.
El 29 de juny de 1956, es casà amb l'actriu Marilyn Monroe, matrimoni que duraria quatre anys i mig (4,5). El 1961, escrigué el guió de Vides rebels (The Misfits), escrit per a la seva dona, Marilyn Monroe, i duta al cinema per John Huston, comptant a més amb Montgomery Clift i Clark Gable com a protagonistes. Aquesta seria l'última pel·lícula de Marilyn i Gable, morts ambdós poc després.
Últimes obres
El 1964, Miller va reflectir els cinc turmentats anys de relació amb Marilyn en la controvertida Després de la caiguda, amb el caràcter autodestructiu de la protagonista, Maggie. Altres obres seves són Incident a Vichy (1964), El preu (1968), el seu últim èxit de crítica i públic, i La creació del món (1972). Els setanta són el començament d'una etapa de foscor, en la qual va ser etiquetat d'antiquat o moralista. No sortirà del seu relatiu ostracisme fins al 1994, amb l'èxit de Cristalls trencats. Durant aquesta etapa de foscor, Miller viatja per tot el món, i és aclamat com un clàssic viu, però troba en el seu país cada vegada més dificultats per a estrenar.
Com a escriptor, obtingué el seu major èxit amb la publicació el 1987 de la seva autobiografia A voltes al temps. El 1998 escrigué Les connexions del senyor Peter i el 2000 tornà a estrenar a Broadway (Nova York, EUA) El descens del mont Morgan, escrita el 1991 i per a la qual trigà deu (10) anys a trobar una (1) producció adequada.
L'any 2002 fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres com a mestre indiscutible del drama contemporani que, amb independència d'esperit i notable sentit crític, ha assolit transmetre des de l'escena les inquietuds, els conflictes i les aspiracions de la societat actual, i ha renovat així la permanent lliçó humanística del millor teatre.
Activisme polític
Miller també és conegut pel seu intens activisme polític i social. Arremeté contra la deshumanització de la vida estatunidenca; s'aproximà al marxisme, el qual criticà més tard; s'oposà activament a la caça de bruixes de McCarthy, i denuncià la intervenció dels Estats Units a Corea i Vietnam.
Fou delegat en la convenció del Partit Demòcrata dels Estats Units del 1968, però acabà en una (1) posició escèptica respecte de la política.
Obra
Teatre
1935: Honors at Dawn;
1937: No Villain: They Too Arise;
1940: The Golden Years;
1944: The Man Who Had All the Luck;
1947: All My Sons: amb aquesta obra, inspirà la creació del grup Twenty One Pilots ('Tots eren fills meus');
1949: La mort d'un viatjant;
1953: Les bruixes de Salem;
1955: A Memory of Two Mondays;
1955: Panorama des del pont;
1964: After the Fall;
1965: Incident at Vichy;
1968: The Price;
1972: The Creation of the World and Other Business;
1977: The Archbishop's Ceiling;
1981: The American Clock;
1982: Elegy For a Lady;
1982: Some Kind of Love Story;
1986: Danger: Memory!: Two Plays, (I Can't Remember Anything et Clara);
1991: The Ride Down Mt. Morgan;
1993: The Last Yankee;
1994: Broken Glass;
1998: Mr. Peters' Connections;
2000: The Ryan Interview;
2004: Resurrection Blues;
2004: Finishing the Picture.
Traduccions i estrenes en català
1965, 8 d'agost. Del pont estant. Traducció de Jordi Arbonès. Estrenada pel quadre escènic del Casal de Catalunya a Buenos Aires, Argentina.
1999. Tots eren fills meus. Traducció de Quim Monzó. Direcció de Ferran Madico. Estrenada al Teatre Romea de Barcelona (Barcelonès).
2006, 3 de febrer. Panorama des del pont. Traducció de l'anglès de Joan Sellent. Intèrprets: Andreu Benito, Toni Sevilla, Carlota Olcina, Pepa López, Òscar Rabadan, Albert Ausellé, Domènec de Guzman, Àlvar Triay, Pep Muñoz i Marc Homs. Escenografia: Rafel Lladó. Vestuari: Cèsar Olivar. Il·luminació: Maria Domènech. Direcció: Rafel Duran. Estrenada a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya.
2009, 30 de gener. Mort d'un viatjant. Traducció d'Eduardo Mendoza. Direcció de Mario Gas. Amb Jordi Boixaderas de protagonista. Representada a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Barcelona (Barcelonès).
2016, 2 de febrer. Panorama des del pont. Traducció de l'anglès de Joan Sellent. Intèrprets: Eduard Fernández, Jordi Martínez, Mercè Pons, Marina Salas, Marcel Borràs, Pep Ambrós, Rafa Cruz i Sergi Vallès. Direcció: Georges Lavaudant. Estrenada al Teatre Romea de Barcelona (Barcelonès).
Adaptacions al cinema
Després d'haver estat perseguit al seu país per comunista, Arthur Miller decidí portar The Crucible al cinema. Juntament amb Jean-Paul Sartre, n'escrigué el guió, i la dirigí Raymond Rouleau. S'estrenaria a França el 1957 amb el nom de Les Sorcières de Salem[2] (Les bruixes de Salem). Molts anys després, la tornà a portar al cinema per segon cop, i en feu també el guió, el 1996. Aquest cop pogué fer The Crucible[3] (El gresol) als EUA, i fou dirigida per Nicholas Hytner.
També adaptà pel cinema l'obra Death of a Salesman[4] (Mort d'un viatjant) el 1966. El 1992 fou el torn de The golden years[5] (Els anys daurats).
Com a guionista, també són nombroses les seves intervencions en el món del cinema.[6]
Referències
↑ Miller, Arthur: The Crucible (en anglès). Heinemann, 1973, pàg. IX. ISBN 0435232819.
Enllaços externs
(castellà) Fundació Príncep d'Astúries, Premi Príncep d'Astúries de les Lletres 2002. Arxivat 2010.03.23 a Wayback Machine.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arthur Miller.
Arthur Miller, American playwright
Arthur Asher Miller
El passat dilluns 17 d'octubre de 2022 es commemorà el cent trenta-dosè aniversari del naixement d'Élisabeth Chaplin (Fontainebleau, Sena i Marne, Illa de França, França, 17 d'octubre de 1890 — Fiesole, Toscana, Itàlia, 28 de gener de 1982), qui fou una (1) artista pintora postimpressionista francotoscana. És coneguda pels retrats i els paisatges toscans, la majoria dels quals es troben a la col·lecció de la Galeria d'Art Modern del Palau Pitti a Florència (Toscana, Itàlia). Dos (2) dels seus autoretrats apareixen a la Col·lecció d'autoretrats de la Galleria degli Uffizi (Corredor de Vasari).[1][2]
Biografia
Chaplin venia d'una (1) família de pintors i escultors La seva mare, Marguerite de Bavier–Chauffour, era poetessa i escultora. L'avi, Charles Chaplin, d'origen anglès, era pintor i gravador i havia dirigit al seu taller cursos d'art per a dones artistes, entre les quals Mary Cassatt i Louise Jopling.[3]
L'any 1900 la família s'instal·là a Itàlia, primer a la regió del Piemont, a continuació a Savona, a la Ligúria. Fou allà que començà a iniciar–se en la pintura. Quan la família Chaplin s'instal·là a la Vil·la Rossi de Fiesole (Toscana, Itàlia) l'any 1905, visità el taller de Francesco Gioli i trobà el pintor Giovanni Fattori.
Les visites de Chaplin a la Galleria degli Uffizi (Florència, Toscana, Itàlia) foren decisives. Hi aprengué copiant els clàssics. Del 1905 al 1908, pintà les seves primeres grans teles i l'any 1910 el seu Retrat de família assolí una (1) medalla d'or de la Societat de les Belles Arts de Florència (Toscana, Itàlia). L'any 1916 s'instal·là amb la seva família a Roma (Laci, Itàlia), on romandria fins a l'any 1922. Hi trobà el pintor i gravador francès Albert Besnard (1849–1934), que havia estat nomenat l'any 1913 director de la Vil·la Mèdici a Roma (Laci, Itàlia). Esdevingué un (1) dels seus mentors.
L'any 1914 participà en la Biennale de Venècia (Vèneto, Itàlia) i l'any 1922 al Saló de París (Illa de França). Feu amistat amb l'escriptor André Gide i seguí el pintor Maurice Denis, del moviment Nabi, que havia conegut a Florència (Toscana, Itàlia) l'any 1912.
Del 1922 al 1930, Chaplin visqué a la vil·la Il Treppiede amb la seva mare i la seva companya Ida Capecchi. El seu nebot, Robert Chaplin, jove artista prometedor, visqué amb elles des del 1927 fins a la seva mort, l'any 1937.[4] Havent exposat al Saló dels artistes francesos, l'any 1923, obtingué una (1) beca de viatge.[5]
Chaplin feu molts retrats i frescos en aquesta època. Freqüentà els pintors Giovanni Fattori i Luigi Gioli, Francesco Gioli, així com el col·leccionista Bernard Berenson. Des de mitjans de la dècada del 1930 fins a principis dels anys cinquanta ('50), Chaplin visqué a París (Illa de França). Rebé encàrrecs per a la realització de tapissos decoratius (1936–1937) i frescos per a esglésies parisenques, com l'Església de l'Esperit Sant a París (Illa de França). El 1937 guanyà una (1) medalla d'or a l'Exposició Universal de París (Illa de França).[5][6][7][8][9][10] Al començament dels anys cinquanta ('50) tornà definitivament a la Vil·la ll Treppiede, a Fiesole (Toscana, Itàlia), on continuà pintant paisatges i retrats fins a la seva mort l'any 1982.[11]
Llegat
En el transcurs de la seva vida, diverses retrospectives de la seva obra han tingut lloc a Florència (Toscana, Itàlia): al Palau Strozzi (1946), a l'Acadèmia de les Arts i del Disseny (1956) i a l'Institut de França (1965). L'any 1946, la Galleria degli Uffizi adquirí tres (3) dels quadres de l'artista, que havia donat igualment el seu Autoretrat amb un paraigua verd per a la galeria dels autoretrats del Corredor de Vasari. Chaplin donà a la ciutat de Florència (Toscana, Itàlia) el conjunt de les seves obres (i les de la seva mare i del seu nebot). Quinze (15) de les seves pintures són exposades a la Galeria d'art modern del Palazzo Pitti, mentre que prop de set-centes (circa 700) pintures i esbossos s'hi troben emmagatzemades.[12] L'any 1993, una (1) retrospectiva de la seva obra tingué lloc al Palazzo Vecchio de Florència (Toscana, Itàlia).[13][14]
Diverses obres seves són exposades a la Galeria nacional d'Art Modern i Contemporani de Roma (Laci, Itàlia).[13][14]
Referències
↑ «Élisabeth Chaplin» (en anglès). Obelisk Art History, 2021.
↑ Fagioli, Marco: Elisabeth Chaplin: tra simbolismo e neo–spiritualismo. Firenze: Aión, 2001. ISBN 88-88149-02-3.
↑ Persée, Bullock (Α.), ed.: «La famiglia Chaplin. Storia di un'epoca; compte–rendu», Jodogne Pierre: Revue belge de Philologie et d'Histoire, Année 2001, 79–4, pàg. 1530–1532.
↑ (anglès) 800 Art Studio.
↑ 5,0 5,1 La Renaissance de l'art français et des industries de luxe, aout 1925.
↑ L'art français, Plantilla: S2– : du réalisme à notre temps / par René Schneider, 1930.
↑ La Revue des beaux–arts: peinture, sculpture, architecture, gravure, musique, mai 1926.
↑ Gazette des beaux–arts: courrier européen de l'art et de la curiosité, janvier 1927.
↑ (italià) Invisibile women. Forgotten artist of Florence. Ediz. italiana e inglese, Par Jane Fortune, Linda Falcone.
↑ Pitti Palace: all the museums, all the works, Marco Chiarini, 2001.
↑ 13,0 13,1 Êlisabeth Chaplin: i simboli e i giorni, Giuliano Serafini, Edizioni Polistampa Firenze, 1993 – 116 pages.
Élisabeth Chaplin fotografata da Mario Nunes Vais
Autoretrat d'Élisabeth Chaplin
Élisabeth Chaplin
El passat dilluns 17 d'octubre de 2022 es commemorà el cent cinquanta-unè aniversari del naixement de Segundo Victor Aurelio de Chomón y Ruiz (Terol, Aragó, Espanya, 17 d'octubre de 1871 — París, Illa de França, França, 2 de maig de 1929), qui fou fotògraf, inventor d'efectes especials cinematogràfics, cameràman, pintor, productor, guionista i director de cinema. Fou també un (1) dels pioners més destacats dels primers trenta (30) anys del cinema europeu del segle XX. Treballà a Barcelona (Barcelonès, Catalunya), París (Illa de França, França) i Torí (Piemont, Itàlia). Fou contractat per les principals productores del món: Pathé Frères i Itala Films. Fou especialista en els trucatges del cinema, pioner de l'acolorit de films a mà i de l'invent del «tràveling».
Biografia
Chomón nasqué a Terol (Aragó) el 17 d'octubre de 1871, fill del metge militar Isaac Chomón Gil (1844–1873), natural d'Aranda de Duero (Burgos, Castella i Lleó) i Luisa Ruiz Valero (1844 – ca. 1920), natural de Calamocha (Terol, Aragó). Al llarg de la seva adolescència cursà estudis secundaris i obtingué el títol l'any 1895. Realitzà els seus primers estudis a la ciutat natal, més tard es traslladà a París (Illa de França) a mitjans del 1895, pocs mesos abans de la presentació oficial del cinematògraf Lumière, on es casà amb l'actriu de teatre popular, vodevil i de l'òpera parisenca Julienne Mathieu i nasqué el seu fill Robert el 31 de gener de 1897, amb el temps arribaria a ser el seu càmera i ajudant.[1][2]
Per condicions econòmiques tres (3) mesos després, el maig del 1897 Chomón es traslladà a Barcelona (Barcelonès) per allistar–se a l'exèrcit espanyol. A causa de les circumstàncies polítiques fou traslladat a Cuba, on prestà servei com a voluntari a la rereguarda a la Guerra hispano–estatunidenca. En el moment en què espanya perdé la guerra fou traslladat de nou a Barcelona (Barcelonès), i el 1899 tornà a París (Illa de França) amb la seva família.
Quan tornà a França, la seva dona Julienne havia intervingut en algunes pel·lícules (1897). Chomón començà a treballar al taller de manera gairebé immediata, preludi de la que seria una (1) de les seves obsessions més grans fins al moment de la seva mort: el cinema en color. La seva habilitat i dedicació portaren a idear poc temps després un (1) revolucionari sistema d'acolorit a mà conegut amb el nom de «pochoir», que després, amb lleugeres evolucions, fou patentat per Charles Pathé amb la denominació Pathécolor. No obstant no ho feu a París (Illa de França) sinó que començà a Barcelona (Barcelonès), on muntà el primer petit taller de pintat de pel·lícula, al carrer de Ponent, avui en dia conegut com a Joaquín Costa, al centre de Barcelona (Barcelonès).
A Espanya fou el creador del gènere sarsuelístic en el cinema.
Fou a finals del 1900 quan Segundo de Chomón, decidí dedicar–se plenament a l'activitat cinematogràfica en dues (2) vessants, per una (1) banda especialista en la impressió de títols espanyols per a les pel·lícules estrangeres que importaven i, d'altra banda, en l'acolorit a mà de les còpies de films d'intenció fantàstica o espectacular. Però de seguida se n'hi afegí una (1) tercera, la feina de realitzador i operador al mateix temps. Entre 1901 decidí finalment dedicar–se professionalment al món del cinema, i el 1905 Chomón desenvolupà quatre (4) treballs relacionats directament amb el món cinematogràfic, que el defineixen totalment com a cineasta.
Fundà la primera productora de cinema espanyola «Macaya i Carro» i d'un (1) taller d'acolorit i retolat en els quals experimentava els primers films científics.
Es dedicà amb gran interès a la realització de films amb una especial predilecció pels trucatges i els efectes, com «Xoc de trens» (1902), combinació de filmacions de trens reals elaborades amb maquetes, «Pulgarcito» (1903) o «Gulliver al país dels gegants» (1904), adaptacions dels populars contes de Charles Perrault i Jonathan Swift, respectivament, films amb trucs bastant avançats per a l'època.
A partir del 1912 treballà a Itàlia, a la Itàlia Film. La vessant artística de la productora era a càrrec del director Giovanni Pastrone (1883–1959), que contractà a Chomón com a operador i tècnic en efectes especials.
Chomón no només tornà a comptar amb absoluta llibertat, sinó que és el director del seu propi equip tècnic, format per quatre (4) persones, i centrat de manera específica en el treball de fotografia, il·luminació i trucatges de les produccions dels directors de la companyia, entre els quals destaca per sobre de tots el propi Pastrone, màxim responsable d'una (1) de les majors superproduccions del cinema mut italià, Cabiria (1914), film de tres (3) hores ambientat a finals del segle III aC, on Chomón s'encarregà no només de la realització i filmació de maquetes, dels efectes d'il·luminació més complicats, dels efectes especials i de les principals tasques de revelat i positivat, sinó també dels moviments de càmera. La utilització sistemàtica i elaborada de l'anomenat Carrello (origen de l'actual «travelling»), és un (1) dels principals trets distintius de Cabiria.
Com és d'imaginar, la Primera Guerra Mundial complicà la dedicació professional de Chomón. En qualsevol cas, seguí experimentant amb el color, en col·laboració amb el suís Ernesto Zollinger.
A París (Illa de França), el seu talent serví a l'obra mestra d'Abel Gance, titulada «Napoleó» (1927), on la seva aportació fou decisiva en la complexa seqüència del setge de Toló (Var, Provença–Alps–Costa Blava, França). I segons sembla, el 1929 estava treballant en el què podien aportar els raigs ultraviolats al cinematògraf. Però justament en aquest any, concretament el 2 de maig, amb només cinquanta-set (57) anys, morí a causa d'una (1) malaltia no especificada.
Aportacions al cinema
Chomón perfeccionà el pas de maneta, creat per Albert Smith, la qual consistia a capturar el fotograma per passar al següent fent un (1) gir de maneta.
És considerat l'inventor del «travelling», que servia principalment per modelar el rostre dels actors i crear determinats ambients o efectes especials. Amb aquesta tècnica aconseguí fer la panoràmica, el ritme continu dels fotogrames i la fixació de la imatge sobre la pantalla.
Fou el primer en realitzar cinema científic i de la reconstrucció històrica. A més a més, utilitzà la unió entre imatges reals i maquetes, les sobreimpressions damunt de fons transparents.
Construí càmeres especialitzades i desenvolupà tècniques del dibuix animat, pintava a mà els fotogrames per donar–hi color, i creà unes plantilles per facilitar la tècnica del color i aconseguir més precisió.
Filmografia
Com a director
1902: Choque de trenes, Vistas de Monserrat, El hada primavera.
1903: Patufet, Gulliver en el país de los Gigantes, Los heroes del sito de Zaragoza.
1904: El heredero de casa Pruna, L'enchanteur Alcofribas.
1905: Eclipsis de sol, Los sitios de chile.
1906: Boda de Alfonso XIII, Juanito el forzudo, Les cocottes.
1907: La casa encantada, Satan se divierte, Les Kiriki, Los huevos de Pascua, Les Chrysanthèmes La danza de la mariposas, Les debuts d'un chauffeur, Une douzaine d'oeufsfrois, Le roitête-á-claque, La Fée des roches noires.
1908: Hotel eléctrico, Les obres chinoises, La Légende du Fantôme, Le Chevalier mystère, Alarde equilibrista, El escultor moderno, El castillo encantado, Mars, Cuisine magnétique, La Table magique, Transformation élastique, La Grenouille (La Rana), El sueño de los pinches, Les Jouets vivants, Cauchemar et doux rêve, Les debuts d'un canotier, Le dèmènagement, Fabrique d'argent, La maison des lutins.
1909: Excursion dans la lune, Le Voyage sur Jupiter, El teatro eléctrico de Bob, Una excursión incoherente, Aunt Sally’s outing, Le petit poulet, Le roi des aulnes.
1910: Voyage au centre de la terre, Los guapos, El puente de la muerte, Un puñao de rosas, Las tentaciones de San Antonio, Venganza de un carbonero, Pragmática real, La tempranica, El pobre Valbuena, Lucha fratricida o Nobleza Aragonesa, Los pobres de levita, Los dulces de Arturo, El talismán del vagabundo, Flema Inglesa.
1911: Pulgarcito, Adios de un artista, Amor Gitano, El biombo de Cagliostro, Carceleras, La expiación, Una farsa de Colás, La fatalidad, La fecha de Pepín, Flema inglesa, Flores y perlas, Un gusano solitario, La hija del guardacostas, Justicia del rey Don Pedro, La manta del caballo, El portero modelo, Barcelone et son parc.
1912: Lu disparu, L'eruzione de l'Etna, Incendio all'armatta, Gerona: la Venecia española, Soñar despierto.
1915: El fuego.
1916: Tigre real.
1917: La guerra y el sueño de Momi.
1919: Hedda Gabler.
Com a membre de l'equip tècnic
1905: La gallina de los huevos de oro. Dir: Albert Capellani.
1906: (Las rosas màgicas), El hijo del diablo. Dir: Lépine, Les effets du melón. Dr: Lépine, Les joies du mariage. Dr: Lépine,Odysée d'un paysan á Paris. Dir: Lépine, Vot’permis? Viens le chercher. Dr: Lépine, Aladdin. Dr: Albert Capellani, Appartament á coger. Dir: Lépine, Le bonjuge. Dir: Lépine, Cocher á l'heure. Dir: Lépine, Le courantèlectrique. Dir: Lépine, Deuxpoids, deux mesures. Dir: Lépine ,Jur de paye. Dir: Lépine, Le matelas de la marièe. Dir: Lépine, L'obsession du billard. Dir: Lépine, Les ombresanimées. Dir: Lépine, Pauvreinstituteur. Dir: Lépine, La pine du Talien. Dir: Lépine, Prenez grade á la pinture. Dir: Lépine, Une soif insaciable. Dir: Lépine, Le tour du monde d'un policier. Dir: Lépine.
1907: Vida y pasión de Nuestro Señor Jesucristo, El pensador de la perlas. Dir: Ferdinand Zecca, Les apprentissages de Boireau. Dir: Lépine, Les aventures du fils du diable à Paris. Dir: Lépine, Boîte a cigares. Dir: Lépine, Cendrillon. Dir: Albert Capellani i Michel Carré, La guêpe et le papillon. Dir: Albert Capellani i Michel Carré, La lègende de Polichinelle. Dir: Albert Capellani i Michel Carré, Mètempsychose. Dir: Albert Capellani i Michel Carré, Peau d'ane. Dir: Albert Capellani, Le pied de mouton. Dir: Albert Capellani, Plus fort que le diable. Dir: Albert Capellani, Samson. Dir: Albert Capellani, La vestale. Dir: Albert Capellani.
1908: Le belleauboisdormant. Dir: Albert Capellani, Boireau, roi des voleurs. Dir: Albert Capellani, Une campagneelectorale. Dir: Louis Gasnier, Le chapeauclaque. Dir: Louis Gasnier, Le chat bottè. Dir: Albert Capellani, Le foulardmerveilleux. Dir: Albert Capellani, L'homme aux gants blancs. Dir: Albert Capellani, L'homme single. Dir: Louis Gasnier, La lègende des etoiles. Dir: Gérard Bourgeoirs, Tropaimée. Dir: Louis Gasnier, Les vetementscascadeurs. Dir: Jean Durand.
1909: Liqèfaction des cropsdurs. Dir: Lucien Nonguet, Une pousuite moivementèe. Dir: Louis Gasnier.
1910: La caduta di Troia. Dir: Piero Fosco.
1912: II critico. Dir: Piero Fosco, Padre. Dir: Piero Fosco y Dante Testa, Lo scomparso. Dir: Piero Fosco.
1914: Cabiria. Dir: Piero Fosco.
1916: Macisteall'inferno. Dir: Guido Brignone.
1924: La bataille. Dir: Edouard–Emilie Violet, J'ai tuè! Dir: Roger Lion.
1926: El negro que tenía el alma blanca. Dir: Benito Perojo.
1927: Napoleón. Dir: Abel Gance.
Referències
↑ «Iván Núñez: “Puede ser un poco decepcionante, pero Chomón dejó Teruel antes de los dos años”» (en castellà). Diario de Teruel, 17.12.2021.
↑ «Iván Núñez arroja luz sobre los treinta primeros años de un genio» (en castellà). Diario de Teruel, 27.01.2022.
Biografia i obres Segundo de Chomón a Filmoteca de Catalunya. Arxivat 2016.10.22 a Wayback Machine.
Minguet i Batllori, Joan Maria: Segundo de Chomón, el cinema de la fascinació. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2010. ISBN 978-84-393-8139-6.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Segundo de Chomón.
Fotografia retrat de Segundo Victor Aurelio de Chomón y Ruiz
Spanish film pioneer Segundo de Chomon
Segundo Víctor Aurelio de Chomón y Ruiz
El passat dilluns 17 d'octubre de 2022 es commemorà el cent cinquanta-quatrè aniversari del naixement de Sophia Hayden Bennett (Santiago de Xile, Xile, 17 d'octubre de 1868 — 3 de febrer de 1953, Winthrop, Massachusetts, Estats Units, 3 de febrer de 1953), qui fou una (1) arquitecta nord–americana d'ascendència xilena, reconeguda per ser la primera dona diplomada de l'Institut Tecnològic de Massachusetts.[1][2][3][4]
Biografia
Primers anys
Sophia Hayden nasqué a Santiago de Xile el 17 d'octubre de 1868. La seva mare era xilena i el seu pare era un (1) dentista nord–americà de Boston (Massachusetts). Sophia Hayden tenia una (1) germana i dos (2) germans. Quan tenia sis (6) anys fou enviada a viure amb els seus avis paterns, George i Sophia Hayden, a Jamaica Plain, un (1) suburbi de Boston (Massachusetts, EUA), on assistí a l'Escola Hillside. A l'escola secundària s'interessà per l'arquitectura i després de la graduació, la seva família es traslladà a Richmond, Virgínia (EUA), però ella tornà a Boston (Massachusetts, EUA) per estudiar a la universitat. El 1886 anà a estudiar a l'Institut Tecnològic de Massachusetts (per les seves sigles en anglès: MIT) on es graduà amb honors el 1890 amb la llicenciatura en arquitectura.[5] Després de graduar–se, li fou difícil treballar com a arquitecta ràpidament per ser dona, a causa del masclisme de l'època, per la qual cosa acceptà un (1) lloc de treball com a professora de dibuix tècnic en un (1) col·legi de Boston (Massachusetts, EUA).[6][7]
Professió
El 1891 totes les dones arquitectes foren convidades a participar en el concurs de dissenys per al Pavelló de la Dona en l'Exposició Universal de Chicago (Illinois, EUA) del 1892–1893 (en anglès: World's Columbian Exposition) celebrant la cambra centenària del descobriment del Nou Món per Cristóbal Colón.[8]
Sophia Hayden guanyà la competició amb el disseny d'un (1) edifici de tres (3) pisos, blanc, en estil renaixentista italià però durant la construcció, els principis del disseny de Sophia Hayden foren compromesos pels incessants canvis exigits pel Comitè de Construcció. Eventualment la seva frustració fou injustament assenyalada com una (1) incapacitat de supervisar la construcció pel fet de ser dona, encara que molts arquitectes simpatitzaven amb la seva posició i la defensaren. Al final l'edifici de Sophia Hayden rebé un (1) premi pel «seu delicat estil, gust artístic, genialitat i elegància de l'interior».[9][10] Ella dissenyà l'edifici quan tenia només vint-i-un (21) anys pel qual rebé tan sols mil dòlars (1.000 $), mentre que els arquitectes masculins guanyaren deu mil dòlars (10.000 $) per a edificis similars. L'edifici fou enderrocat després que l'exposició acabà. Frustrada per la forma en què havia estat tractada deixà d'exercir l'arquitectura.[11][12]
Últims anys
El 1900 Sophia Hayden es casà amb un (1) pintor de retrats i, més tard, dissenyador d'interiors, William Blackstone Bennett, a Winthrop, Massachusetts (EUA). La parella no tingué fills, però, tenien una (1) fillastra, Jennie «Minnie» May Bennett, que era del matrimoni anterior de William Blackstone Bennett. William morí de pneumònia l'11 d'abril de 1909.
El 1894 Sophia Hayden dissenyà un (1) monument per als clubs de dones als Estats Units. No obstant això, aquest mai no es construí. Treballà com a artista diversos anys i vivia una (1) vida tranquil·la a Winthrop, Massachusetts (EUA). Sophia Hayden morí en un (1) asil d'ancians el 3 de febrer de 1953 de pneumònia després de sofrir un (1) accident vascular cerebral.
Obres o publicacions
Referències
↑ «Sophia Hayden Bennett (1868–1953)» (en anglès). Web Mit Edu.
↑ The first American women architects. Urbana: University of Illinois Press, 2008. ISBN 978-0-252-03321-6.
↑ «Sophia Hayden» (en anglès). Cambridgema.
↑ «IAWA database information for Sophia Hayden» (en anglès). IAWA. Arxivat de l'original el 2016.03.09.
↑ «Women in Design: Sophia Hayden (1868–1953)» (en anglès). Soodie Beasley, 03.02.2010.
↑ «Sophia Hayden (1868–1953)» (en anglès). Distinguished Women.
↑ «SOPHIA HAYDEN BENNETT 1868–1953». Un día una arquitecta.
↑ Herstory: Woman who changed the world. Nueva York, NY: Viking, 1995. ISBN 978-0-670-85434-9.
↑ The fair women. [Pbk. ed. Chicago: Academy Chicago, 1981. ISBN 978-0-89733-025-1.
↑ Women in American architecture: a historic and contemporary perspective: a publication and exhibition organized by the Architectural League of New York through its Archive of Women in Architecture. 2. print.. Nova York: Whitney Library of Design, 1977. ISBN 978-0-8230-7485-3.
↑ The devil in the white city murder, magic, and madness at the fair that changed America. 1. Edición. Alexandria, Va.: Alexandria Library, 2007. ISBN 978-0-609-60844-9.
↑ Notable American women: The modern period; a biographical dictionary. 6th pring. Cambridge, Mass [u.a.]: Belknap Press of Harvard Univ. Press, 1993. ISBN 978-0-674-62733-8.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sophia Hayden Bennett.
Sophia G Hayden, Architect of the Woman's Building at the World's Columbian Exposition in Chicago, in 1892.
Sophia Hayden Bennett fotografiada el 1888, a l'Institut Tecnològic de Massachusetts.
Plànol de l'Edifici de la dona
Sophia Hayden Bennett
El passat dilluns 17 d'octubre de 2022 es commemorà el dos-cents seixanta-dosè aniversari del naixement de Claude–Henri de Rouvroy, sovint citat simplement com a Saint–Simon (París, Illa de França, França, 17 d'octubre de 1760 — ibídem, 19 de maig de 1825), qui fou comte de Saint–Simon; un (1) pensador socialista utòpic francès, i un (1) dels precursors de la sociologia contemporània, considerat mestre i col·laborador d'Auguste Comte. Les seves idees donaren lloc a un (1) moviment sorgit després de la seva mort conegut com a sansimonisme.
Hom el considera prototip d'esperit il·lustrat creatiu i visionari. Pot considerar–se com el primer teòric de la societat industrial, cosa que li ha valgut que alguns li atribuïssin el títol de fundador del socialisme francès, i fins i tot de primer iniciador de la sociologia. Era un (1) intel·lectual plenament immers en l'ambient de la seva època, que visqué intensament. Friedrich Engels arribà a dir d'ell que era, amb Hegel, la ment més enciclopèdica de la nostra època, i que gairebé totes les idees del socialisme posterior estaven contingudes en la seva obra. També el positivisme està en els seus escrits, però, encara que proclamà la necessitat de l'estudi científic de la societat, de la política i de la moral, els seus propis escrits eren totalment allunyats de la recerca científica tal com ara comunament s'entén.
Quan es produí la Revolució Francesa renuncià el seu títol nobiliari; lluità per la independència dels Estats Units, i la seva vida bohèmia el portà a dependre econòmicament, de vegades, dels seus propis criats. Fou un (1) dels primers a estudiar la industrialització. La veia positivament (abundància) i creia que podia comportar un (1) nou model social. Havia d'existir la propietat privada, però només si era merescuda; per això, defensava l'abolició del dret a l'herència. Es mostrà contrari als comerciants. Afirmava que hi havia dues (2) classes d'individus: els productors (treballadors, empresaris...) i els no productors (comerciants, nobles, clergues, militars, ganduls...). La industrialització era bona, però s'havia de reorganitzar la societat, i la funció de l'estat fora la de facilitar aquesta transformació, i els treballadors haurien de cobrar segons la seva productivitat.
Ha estat l'autor més influent sobre els primers socialistes, i també influí molt en els romàntics, en la sociologia de Comte, John Stuart Mill i, fins i tot, sobre Lluís Napoleó. També la seva influència arriba a Karl Marx, car Marx també compartirà aquest optimisme científic i la fe en el rol tecnològic.
Obres
Lettres d'un habitant de Genève à ses contemporains (1803);
L'industrie, ou discussions politiques, morales et philosophiques (1817);
L'organisateur (1819–1820);
Du système industriel (1821);
Catéchisme des industrielles (1823);
Le nouveau christianisme (1825).
Bibliografia
SAINT–SIMON, Claude–Henri de: De la reorganización de la sociedad europea. Madrid: Círculo de Bellas Artes, 2011.
Enllaços externs
Arthur John Booth: Saint–Simon and Saint–Simonism: A Chapter in the History of Socialism in France by.
Caspar Hewett: Henri de Saint–Simon: The Great Synthesist.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Claude–Henri de Rouvroy.
Claude–Henri de Rouvroy, comte de Saint–Simon. Gravure de Gottfried Engelmann d'après un (1) portrait dessiné en 1825, quelques instants après la mort du philosophe.
Saint–Simon – Œuvres, volums 4–5. Cliqueu a sobre la imatge per a consultar la versió completa (francès) llatí (cinc-centes [500] pàgines).
Claude–Henri de Rouvroy, comte de Saint–Simon
El passat dilluns 17 d'octubre de 2022 es commemorà el dos-cents noranta-setè aniversari del naixement de John Wilkes (Londres, Anglaterra, Regne de la Gran Bretanya, 17 d'octubre de 1725 [calendari julià] — ibídem, 26 de desembre de 1797), qui fou un (1) polític anglès, que creà una (1) aurèola de personatge excessiu i llibertari entorn de la seva figura. Se'l coneixia per les seves aficions mundanes.
Ja de ben jove aconseguí arreglar–se un (1) matrimoni amb Mary Mead, deu (10) anys més gran que ell, riquesa considerable i posició social alta. Li proporciona l'escalada social i els diners suficients per portar una (1) vida llibertina. Iniciar així una (1) carrera política com a defensor de les llibertats, essent un (1) important polític polèmic. Fou membre del Parlament des del 1757, s'enfrontà (juntament amb el partit Whig) a la política arbitrària de Jordi III; a més de la societat estereotipada de la seva època.
És l'autor d'un (1) anònim publicat al diari The Norht briton titulat «L'amic incompetent del rei» on criticava profundament el tarannà absolutista del rei Jordi III. Aquest diari el fundà ell mateix el 1762. Fou expulsat del Parlament dues (2) vegades (els anys 1764 i 1769), processat i empresonat diversos cops, tot i tenir immunitat parlamentària que el rei violà.
Tanmateix fou tornat a escollir com a diputat al Parlament Britànic, gràcies a l'opinió pública molt contrària a la reacció del monarca. Esdevingué un (1) símbol de llibertat i un (1) dels impulsors més reals d'una (1) veritable opinió pública polititzada, alhora que conduí a diferents mesures que obrien el camí a la transparència. El 1774 tornà al Parlament i fou nomenat Lord Major.
Cropped detail from John Glynn, John Wilkes and John Horne Tooke, given to the National Portrait Gallery, London in 1922. See source website for additional information.
John Wilkes
El passat dilluns 17 d'octubre de 2022 es commemorà el cent setè aniversari del naixement de Conxa Pérez Collado (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 17 d'octubre de 1915 — ibídem, 17 d'abril de 2014),[1] qui, sindicalista, activista, miliciana i lluitadora antifeixista, nasqué en una (1) família obrera de tendència anarquista del barri de Les Corts de Barcelona (Barcelonès).[2][3]
De ben jove s'incorporà a la lluita obrera i, seguint els ideals anarquistes, se sindicà i milità a la CNT, al sector de les arts gràfiques, on treballava. S'implicà activament en diferents Ateneus llibertaris de l'època, com l'Ateneu Faros, i formà part de les JJLL (Joventuts Llibertàries) i de diferents grups de la FAI. Durant la postguerra visqué al carrer de la Riereta, al Raval (Barcelona, Barcelonès).
Intervingué en les diferents vagues revolucionàries del moment, cosa que li comportà un (1) temps de presó durant la República. El 1935 fou una (1) de les membres fundadores de l'Ateneu racionalista Humanitat de Les Corts i de l'Escola autogestionària Eliseu Reclús, juntament amb els coneguts germans Carrasquer. Participà en els combats per aturar la revolta feixista del juliol del 36 a Barcelona (Barcelonès) i en pocs dies sortí cap al Front d'Aragó com a miliciana, per participar en els atacs de Belchite (Camp de Belchite, Saragossa, Aragó) i Almudévar (Foia d'Osca, Osca, Aragó). Més tard, a la rereguarda, dirigí una (1) fàbrica de Barcelona (Barcelonès) que durant la guerra fou col·lectivitzada, va passar de fàbrica de cosmètica a fabrica de munició i rebé el nom popular «Del pintallavis a la bala». S'exilià a França, tot passant per diversos camps de concentració i refugis francesos, fins que el 1942 pogué retornar a Espanya amb un (1) fill de pocs mesos. Durant la dictadura acabà obrint una (1) parada al mercat de Sant Antoni de Barcelona (Barcelonès), juntament amb el que fou el seu gran company, també llibertari, Maurici Palau, des d'on continuaren l'activisme antifeixista fins als nostres dies. El 1999 entrà a formar part del Grup de Dones del 36, i, juntament amb altres dones lluitadores antifeixistes, contribuí a recuperar la memòria històrica recorrent moltes escoles i instituts de tot Catalunya.[4]
Enllaços externs
Bibliografia
Moroni, Sara: «Concha Pérez Collado: Anarquista, miliciana en la Guerra Civil Española». Germinal, 5, 2008, pàg. 99–114.
Ackelsberg, Marta A.: Mujeres Libres (en castellà). Barcelona: Ed.Virus, 2002; pàg. 119.
Olesti, Isabel: Nou dones i una guerra (en catalana). Edicions 62, 2005.
Quiñonero, Llum. Nosotras que perdimos la paz (en castellà). Tres Cantos, Madrid: Foca, cop.; 2005.
Dones del 36. Barcelona: Associació «Les Dones del 36», 2002, pàg. 49. ISBN B-13404-02.
AISA, Ferran: La cultura anarquista a Catalunya, Edicions de 1984, Barcelona, 2006, pàg. 208–209. ISBN 84-96061-61-2.
Referències
«Mor Conxa Pérez, una de les últimes milicianes de la CNT a la Guerra Civil». El Punt Avui.
«Les dones oblidades de Les Corts». Barcelona Districte 11, 19.04.2016.
«Muere Concha Pérez, una de las últimas milicianas de la CNT en la guerra civil» (en castellà). El Periódico, 17.04.2014.
«Concepción Pérez Collado (Concha Pérez) (Vida y obra)» (en castellà). Sobre la anarquía y otros temas, 05.07.2018.
Fotografia retrat de Conxa Pérez Collado
Fotografia retrat de Conxa Pérez Collado
El passat dilluns 17 d'octubre de 2022 es commemorà el cent dotzè aniversari del naixement de Júlia Coromines i Vigneaux (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 17 d'octubre de 1910 — ibídem, 30 de març de 2011), qui fou una (1) metgessa i psicoanalista catalana, pionera del mètode Montessori a Catalunya. Era filla de Pere Coromines i Montanya i de Celestina Vigneaux i Cibils. Els seus germans eren Joan Coromines, filòleg, i Ernest Corominas, matemàtic.
Biografia
Es llicencià en cirurgia i medicina per la Universitat de Barcelona, i durant la Guerra Civil Espanyola fou metgessa de les llars d'infants de la Generalitat de Catalunya. En acabar la guerra s'exilià a París (Illa de França) i a l'Argentina amb la seva família, però el 1944 tornà i es doctorà en medicina primer a Madrid (Espanya) i després a Barcelona (Barcelonès, Catalunya).
El 1947 obtingué una (1) beca i estudià psiquiatria i psicoteràpia a Londres (Anglaterra, Regne Unit), on descobrí les possibilitats de l'ús de la psicoanàlisi, de la qual es considera introductora a Espanya, juntament amb Pere Bofill i Pere Folch. El 1952 fou un (1) dels cofundadors de la Societat de Neuropsiquiatria Infantil, juntament amb Josep Solé, Jeroni de Moragas i Lluís Folch. Del 1971 al 1977 presidí la Societat Espanyola de Psicoanàlisi, fundà l'Institut de la Psicoanàlisi de Barcelona (Barcelonès), el 1984 dirigí la Revista Catalana de Psicoanàlisi i el 1986 fou una (1) de les fundadores del Centre de Psicoteràpia Psicoanalítica.
També creà i dirigí un (1) temps el primer Centre Pilot de paràlisi cerebral de Catalunya. Destaquen els seus estudis sobre el desenvolupament psicològic en la primera infància, i ha fet notables aportacions en els camps de la psicopatologia arcaica i el desenvolupament precoç, raó per la qual el 1997 rebé la Creu de Sant Jordi.[1]
Obres
Psicopatologia i desenvolupaments arcaics (1991).
Psicoterapia de grupos con niños (1996), amb Lluís Farré, Montserrat Martínez i Núria Camps.
Referències
«Júlia Corominas i Vigneaux [i Coromines]». Galeria de Metges Catalans. Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.
Enllaços externs
Fotografies retrats de Júlia Coromines i Vigneaux
El passat dilluns 20 d'octubre de 2022 es commemorà el cent vintè aniversari del naixement de Carme Julià i Riqué (Cadaqués, Alt Empordà, Catalunya, 17 d'octubre de 1902 — Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 20 d'octubre de 1977), qui fou una (1) activa política catalana republicana, exiliada a Mèxic, i mestra fundadora de diverses escoles.[1][2][3]
Biografia
Filla de Maria Riqué Comes i d'Antoni Julià Bosch, tots dos (2) de l'Empordà, que havien anat a viure a Cadaqués (Alt Empordà). Entre els anys 1918 i 1923 estudià la carrera de Magisteri a l'Escola Normal de Barcelona (Barcelonès). Ja casada amb Benet Saló i Jordà, a Cadaqués (Alt Empordà), des del 1925, en els anys següents treballà de mestraː l'any 1932 a l'Escola de Montjuic i també com a mestra interina al parvulari Forestier, annex a l'Escola Mossèn Jacint Verdaguer, de Barcelona (Barcelonès); després, entre els anys 1934 i 1937, fou mestra i directora de l'escola de Castellar del Vallès (Vallès Occidental).[2][4]
A la vegada participà activament en la vida política catalana. Militant de la Unió Socialista de Catalunya (USC), en crear–se el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) s'incorporà a la direcció representant l'USC. Com a dirigent de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament (FETE, UGT), participà en diferents mítings i conferències juntament amb altres dones antifeixistes. Així, per exemple, el març del 1937 participà en la cloenda de la Setmana de Madrid (Espanya) que es feu a la Monumental de Barcelona (Barcelonès), on parlà en nom de les Dones Antifeixistes, i també presidí la primera Conferència de Dones al Casal Carles Marx.[1][2][5][6]
Exili
En plena Guerra Civil Espanyola, el 1938, envià a França la seva filla Montserrat, d'onze (11) anys, juntament amb altres nens espanyols, per protegir–la dels bombardeigs. L'any següent ella mateixa s'exilià a França i es reuní amb la seva filla al camp de concentració de Muriès (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França), on feu de mestra. Després marxaren a prop de Marsella (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França), a un (1) centre per a nens refugiats proveït pels quàquers americans, que ella dirigí.[4]
L'1 d'octubre de 1942, quan els alemanys ocupaven França, arribà a Veracruz (Mèxic) amb la seva filla i el seu pare, en el vaixell Serpa Pinto, mentre la mare havia tornat a Cadaqués (Alt Empordà) i el marit era al front. Allà feu diverses feines, muntà una (1) fàbrica d'espardenyes, feu de de personal d'una (1) fàbrica de catifes a Amecameca (estat de Mèxic) i també d'una (1) fàbrica de mitges. L'any 1957, ja a Texcoco (estat de Mèxic), pogué treballar de professora de l'escola secundària nocturna Benito Juárez i del centre escolar Netzahualcóyotl. Fundà l'escola nocturna Germans García i també l'escola particular Juana de Asbaje. A Texcoco (estat de Mèxic) fou catedràtica de la Preparatòria, que formava els estudiants per a l'ingrés a la universitat.[1][2][7][4]
Fundà el diari Texcoco Habla i col·laborà en la secció Epigramas del setmanari Texcoco. El 1967 edità una (1) selecció d'aquests epigrames. També col·laborà en la secció Filosofia Política del mateix diari i en algunes seccions del diari local El amigo.[2]
Continuà amb la militància política, com a secretària de l'organització femenina Nosotras i integrada al Partit Socialista Català i al Moviment Socialista de Catalunya que dirigia Serra i Moret a França. També participà en la vida política mexicana a l'àmbit municipal i exercí diferents càrrecs en el Comité Municipal del Partit Revolucionari Institucional (PRI).[1]
El 1970 tornà a Catalunya, per establir–se a Barcelona (Barcelonès) i reingressar al magisteri del qual havia estat separada el 1941. Primer al Col·legi Ramon Llull de Barcelona (Barcelonès), i més endavant, el 1972, al Col·legi Onésimo Redondo i a l'escola Vidalet Pelegrí —després Can Vidalet— d'Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat), on es jubilà el febrer del 1975.[1]
Reconeixement i memòria
Castellar del Vallès (Vallès Occidental), la població en què Carme Julià fou mestra i directora de l'escola de nenes, el 1934, ha donat el seu nom a una (1) rotonda del municipi.[3]
Obra
Julià Riqué de Saló, Carmen: Epigramas (en castellà). Texcoco, Mèxic: Editorial Texcoco, 1967.
Referències
Domènech, Gemma: «Una mestra que reprèn la carrera a l'exili». L'exili a l'ombra, 24.09.2021.
«Fitxa de Carme Julià Riqué». DUGiFonsEspecials. Fons Salomó Marquès. Magisteri Exiliat de Catalunya (Universitat de Girona). CC–BY.
«Carme Julià Riqué. Mestra de la 2a República». L'actual. En nom de dones. Castellar del Vallès.
Marquès, Salomon: «Entrevista a Montserrat Saló, filla de la mestra Carme Julià Riqué» (audio/mp3). Universitat de Girona. Biblioteca. Fons Magisteri exiliat de Catalunya, 2012.
«El acto de la Monumental en homenaje a Madrid. Carmen Julià» (en castellà). La Vanguardia, 09.03.1937.
«Llegada de refugiados – Mitin del P. S. U.» (en castellà). La Vanguardia, 03.03.1937.
«Moviments Migratoris Iberoamericans. Fitxa de Saló Juliá, Montserrat». PARES, Portal de Archivos Españoles. Ministeri de Cultura i Esport.
Bibliografia
Saiz, Silvia: «Carme Julià i Riqué, mestra i activista». l'actual.cat. Arxivat de l'original el 16 de gener 2014.
Marquès i Sureda, Salomó: «Carme Julià i Riqué, mestra republicana a Castellar del Vallès i exiliada». Recerca: revista d'història i ciències socials i humanes de l'Arxiu Municipal de Castellar del Vallès, núm. 6, desembre del 2007.
Carme Julià Riqué (a la dreta, vestida de blanc) a Texcoco (Mèxic) al 1958, el seu marit Benet Saló és a l'esquerra. (Foto propietat de la família. Carme Julià i Riqué (Cadaqués, 17 d'octubre de 1902 — Barcelona, 20 d'octubre de 1977) fou una (1) activa política catalana i mestra fundadora de diverses escoles.
Carme Julià i Riqué
El passat dilluns 17 d'octubre de 2022 es commemorà el cent trenta-quatrè aniversari del naixement de Lluís Lúcia i Lúcia (les Coves de Vinromà, Plana Alta, País Valencià, 17 d'octubre de 1888 — València, Horta, País Valencià, 6 de gener de 1943), qui fou un (1) periodista i polític valencià. És pare del director de cinema Lluís Lúcia i Mingarro.
Biografia
Fill d'una (1) família aragonesa i camperola originària de Tronchón (província de Terol, Aragó), estudià dret a la Universitat de València, on també hi fou cap de les Joventuts Carlines. Dirigí el setmanari El Guerrillero, i el 1911 formà part de la primera redacció del Diario de Valencia, òrgan oficial de la Comunió Tradicionalista al País Valencià. Quan el 1919 es produí l'escissió de Vázquez de Mella, abandonà el jaumisme, i s'aproximà als moviments polítics propers a la democràcia cristiana. Quan caigué la Dictadura de Miguel Primo de Rivera el 1930 fou un (1) dels fundadors de la Dreta Regional Valenciana (DRV), del qual en fou dirigent i inspirador.
Fou diputat a corts per València a les eleccions dels anys 1933 i 1936, amb José María Gil–Robles fou un (1) dels dirigents de la CEDA i fou ministre de Comunicacions als governs presidits per Alejandro Lerroux i Joaquín Chapaprieta el 1935.
En esclatar la Guerra Civil Espanyola, a diferència d'altres membres de la CEDA i de la DRV, es mantingué fidel a la Segona República Espanyola, cosa que no impedí que fos perseguit. Detingut prop de Terol (Aragó), el 1937, la comissió de suplicatoris de les Corts denegà el seu suplicatori, però la Diputació Permanent l'acabà concedint. En acabar el conflicte les autoritats franquistes el condemnaren a mort, mercès a la defensa de la lleialtat al règim que efectuà davant la comissió de suplicatoris de les Corts. Tanmateix, per pressions de l'arquebisbe de València, li fou commutada per la deportació a les Illes Balears. Fou perdonat el 1943 i morí poc després de tornar a València (Horta, País Valencià).
Obres
Problemas regionales. Valencia ante la guerra (1917).
En estas horas de transición (1930).
Salterio de mis horas (1953).
Bibliografia
Gascón Pelegrí, Vicente: Prohombres valencianos en los últimos cien años, 1878–1978. Caixa d'Estalvis de València, València, 1978. ISBN 84-500-2630-X (castellà).
Comes Iglesia, Vicent: En el filo de la navaja: biografía política de Luis Lucia Lucia (1888–1943). Biblioteca Nueva, Madrid, 2002. ISBN 84-7030-501-8 (castellà).
Enllaços externs
Acta de la sessió de la Diputació Permanent de Corts 30 i 31 de desembre de 1937.
«Lluís Lúcia i Lúcia». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Retrat de Lluís Lúcia i Lúcia
Lluís Lúcia i Lúcia
