MITJANS DEL NOVEMBRE DEL 2021
—«»– «»–
El passat divendres 19 de novembre de 2021 es commemorà el cent vintè aniversari del naixement de Nina Bari (rus: Нина Карловна Бари) (Moscou, Rússia, 19 de novembre de 1901 — ibídem, 15 de juliol de 1961), qui fou una matemàtica soviètica coneguda pel seu treball sobre sèries trigonomètriques.[1][2]
Educació i joventut
Nina Bari nasqué a Rússia el 19 de novembre de 1901, filla d'Olga Eduardovna Seligs i del físic Karl Adolfovich Bari. L'any 1918 es convertí en una de les primeres dones a ser acceptada en el Departament de Física i Matemàtiques de la prestigiosa Universitat Estatal de Moscou (Rússia). Es graduà l'any 1921 (just tres [3] anys després d'haver–hi ingressat). Després de la seva graduació, Bari començà la seva carrera en l'ensenyament. Fou professora en l'Institut Forestal de Moscou, en l'Institut Politècnic de Moscou, i en l'Institut Comunista Sverdlov (Rússia). Bari sol·licità i rebé l'única beca de recerca remunerada en l'Institut de Recerca de Matemàtica i Mecànica, acabat de crear. Allí, com a estudiant, Bari s'uní a un grup d'elit anomenat el Luzitania —una organització acadèmica informal i social. Estudià funcions i sèries trigonomètriques sota la tutela de Nikolai Luzin; destacà aviat en aquest camp, i es convertí en una les seves alumnes estrella.[1][3] Presentà els resultats de les seves recerques a la Societat Matemàtica de Moscou (Rússia) l'any 1922 (fou la primera dona a exposar davant d'aquesta societat).[4]
L'any 1926 Bari completà la seva tesi doctoral amb una recerca sobre expansions trigonomètriques, que li valgué el Premi Glavnauk.[3][5][1] L'any 1927 Bari viatjà a París (Illa de França) amb la intenció d'estudiar a la Sorbona i en el Collège de France. Posteriorment, Bari assistí al Congrés Matemàtic polonès a Lwów, Polònia; on obtingué finançament per sufragar el seu retorn a París (Illa de França) i la continuació dels seus estudis. La decisió de viatjar a París (Illa de França) podria haver estat influïda per la desintegració del grup Luzitania. La irascible personalitat de Luzin hauria dificultat les relacions del grup de matemàtics que el formaven. L'any 1930 tots els rastres del moviment Luzitania havien desaparegut, i Luzin havia deixat la Universitat Estatal de Moscou (Rússia) per l'Acadèmia de la Ciència de l'Institut Steklov de Matemàtiques. L'any 1932 Bari es convertí en professora a la Universitat Estatal de Moscou (Rússia) i l'any 1935 se li concedí el títol de doctora en Ciències Físiques i Matemàtiques, un títol de recerca més prestigiós que el tradicional Ph.D. En aquell moment, Bari ja havia completat el seu treball fundacional sobre sèries trigonomètriques.[3][1]
Carrera i vida madura
Bari fou una col·laboradora propera de Dmitrii Ménxov en un gran nombre de projectes de recerca.[3] Durant la dècada del 1940 ella i Ménxov treballaren en l'estudi de la teoria de funcions a la universitat estatal de Moscou (Rússia). L'any 1952 publicà un (1) important estudi sobre les funcions primitives i les sèries trigonomètriques, i demostrà la seva quasi convergència universal. Bari presentà diverses ponències als congressos de «Third All–Union» de 1956 a Moscou (Rússia) i al Congrés Internacional de Matemàtiques a Edimburg (Escòcia, Regne Unit) l'any 1958.[4]
Les matemàtiques eren el centre de la vida intel·lectual de Bari, no obstant això els seus interessos eren més amplis i gaudia també de la literatura i de les arts. Fou una entusiasta del muntanyisme i viatjà per les serralades del Caucas, Altai, Lamir i Tian Shan a Rússia. Bari compartia aquest interès amb el seu marit, el també matemàtic soviètic Viktor Vladimirovich Nemytskii, professor a la Universitat Estatal de Moscou (Rússia) i un àvid explorador de muntanya. No es disposa de documentació sobre el seu matrimoni, però els seus contemporanis creien que s'havia casat dues (2) vegades. L'últim treball de Bari (la seva LV publicació) fou una (1) monografia de nou-cents (900) pàgines sobre l'estat de l'art de la teoria de les sèries trigonomètriques, que fou considerat en l'època com l'estudi de referència de la teoria de funcions trigonomètriques.[4]
El 12 de juliol de 1961 Bari morí en caure davant d'un tren en el metro de Moscou (Rússia).[3]
Referències
↑ O'Connor, JJ; Robertson, EF.: «Nina Bari – Biography» (en anglès). MT MacTutor. Escola de Matemàtiques i Estadística Universitat de St Andrews, Escòcia, maig del 2010.
Bibliografia
Виденский, В.С.: «"Бэра бери, Бари ..." (К 100–летию со дня рождения Н.К. Бари)» (en rus). Историко–математические исследования, volum 7, núm. 42, 2002, pàg. 149–159. ISSN: 0136-0949.
Haines, Catharine M.C.: «Bari, Nina Karlovna». A: International Women in Science (en anglès). ABC–CLIO, 2001, pàg. 20. ISBN 1-57607-090-5.
Матросов, Виктор; Матросов, Сергей; Асламов, Рамиз; Матросова, Лариса: «Нина Карловна Бари». A: Предшественники современной математики. Историко–математические очерки (en rus). ЛитPеc, 2021, pàg. 317–325. ISBN 9785457977808.
Меньшов, Д.Е.; Стечкин, С.Б.; Ульянов, П.Л.: «Нина Карловна Бари (некролог)» (en rus). Успехи математических наук, volum 17, núm. 1, 1962, pàg. 121–133. DOI: 10.1070/RM1962v017n01ABEH001125. ISSN: 0042-1316.
Neretin, Yuri A.: «Nikolay Luzin, his students, adversaries, and defenders (notes on the history of Moscow mathematics, 1914–1936)» (en anglès i rus). arXiv, 2017, pàg. 1–378.
Enllaços externs
O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F.: «Nina Bari» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland.
Soublis, Giota: «Nina Karlovna Bari». Agnes Scott College, 1995 (anglès).
Нина Карловна Бари (1901—1961) — советский математик, известна своими трудами в области тригонометрических рядов, доктор физико–математических наук, профессор МГУ.
Nina Bari, vers 1930.
Nina Karlovna Bari
Нина Карловна Бари
El passat divendres 19 de novembre de 2021 es commemorà el tres-cents desè aniversari del naixement de Mikhaïl Lomonóssov (rus: Михаил Ломоносов) (Denissovka, Lomonosovo, 19 de novembre de 1711 [calendari gregorià] 8 de novembre de 1711 (Julià) — Sant Petersburg, 15 d'abril de 1765 [4 d'abril de 1765 (Julià)]), nom complet amb patronímic Mikhaïl Vassílievitx Lomonóssov, rus: Михаи́л Васи́льевич Ломоно́сов, qui fou un científic, escriptor i erudit rus que feu importants contribucions a la literatura, l'educació i la ciència. Entre els seus descobriments es troba l'atmosfera de Venus. Feu treballs en els camps de les ciències naturals, química, física, mineralogia, història, art, filologia, instruments òptics i d'altres. També conreà la poesia, i posà els fonaments del modern llenguatge literari rus.
De camperol a políglot
Lomonóssov nasqué a la localitat de Denissovka (posteriorment rebatejada «Lomonóssov» en honor seu) a la gubèrnia d'Arkhànguelsk, en una illa no lluny de Kholmogori, situada a l'extrem nord rus. Als deu (10) anys s'hagué de posar a ajudar son pare, un pescador, en el treball; però la seva set de coneixements era insadollable. Gairebé aprengué de memòria els pocs llibres als que tenia accés, com la Gramàtica de Meletius Smotritski i l'Aritmètica de Leonti Magnitski;[1] i, veient que a la seva comarca no hi havia possibilitats d'una educació, decidí traslladar–se a Moscou (Rússia).
Als dinou (19) anys se li presentà l'oportunitat, quan per intervenció d'uns amics fou admès a l'Acadèmia Eslava Grecollatina, l'any 1731. Vivia amb tres (3) kopecks al dia però els seus progressos foren molt ràpids. En només cinc (5) anys acabà dotze (12) cursos, i se situà com el més destacat de la classe, de manera que l'any 1736 fou enviat a Sant Petersburg (Rússia) amb una beca. Ací destacà immediatament per la seva capacitat amb la ciència física. També se submergí en els estudis de filologia, aprenent francès i alemany, i finalment rebé un ajut per a estudiar durant dos (2) anys en universitats alemanyes. En tornar a Rússia seria contractat com a professor de química a la mateixa Acadèmia.
Formació a l'estranger
A Alemanya estudià a la Universitat de Marburg, a Estat Popular de Hessen, aleshores una de les més importants universitats d'Europa —tot i que en aquella època les universitats patien en general una certa decadència— a causa de la presència dels més eminent filòsof il·lustrat alemany del moment: Christian Wolff. Lomonóssov estudià amb Wolff i n'esdevingué un dels seus deixebles; tant en el camp de la filosofia com en el de les ciències (també una «especialitat» de Wolff). Aquest lligam seria fonamental en la resta de la seva vida.
A Marburg (Hessen) començà també a escriure poesia, imitant els autors alemanys, entre els quals admirà especialment Johann Christian Günther. La seva Oda a la presa de Khotin als turcs fou escrita l'any 1739 i atragué molt l'atenció a Sant Petersburg (Rússia). Durant la seva estada a Alemanya es casà amb una dona nativa d'aquest país, i aviat es feu difícil mantenir la seva creixent família amb la beca de l'Acadèmia de Sant Petersburg (Rússia), que era reduïda i que rebia de manera irregular. La seva economia atenyé un punt realment desesperat, i resolgué abandonar Alemanya i tornar a Sant Petersburg (Rússia). L'any 1743 s'hi traslladà també la seva muller.
Aportacions
Només arribar a l'Imperi rus es feu fer creditor de reconeixement, ocupant una plaça de professor de química a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia), de la qual més endavant esdevindria rector. Impacient per millorar l'educació a Rússia, Lomonóssov involucrà el seu mecenes Ivan Xuvàlov en la fundació de la Universitat Estatal de Moscou (que després seria batejada amb el seu nom) l'any 1755. El 1764 Lomonóssov fou nomenat secretari d'Estat.
El 1756 intentà reproduir l'experiment de Robert Boyle, de l'any 1673, i conclogué que la llavors acceptada teoria del flogist era falsa. Anticipant–se als descobriments de Lavoisier, escrigué al seu diari: «Avui he fet un experiment en recipients de vidre hermètics per esbrinar si la massa dels metalls augmenta amb la simple acció de la calor. Els experiments —dels quals n'afegeixo la memòria en tretze (13) pàgines— demostren que el cèlebre Robert Boyle estava equivocat, perquè sense aportació externa d'aire, la massa dels metalls cremats roman sense canvi».
Lomonóssov considerà la calor com una forma del moviment, suggerí la teoria ondulatòria de la llum, contribuí a la formulació de la teoria cinètica dels gasos, i formulà la idea de la conservació de la massa amb les següents paraules: «Tots els canvis en la natura són tals que allò què hom pren d'un objecte n'és afegit a un altre. Així, si la quantitat de massa disminueix en un lloc, n'augmentarà en un altre. Aquesta llei universal abasta també les lleis del moviment, perquè un objecte que mou d'altres amb la seva força, transmet als altres la força que ell perd» (articulada inicialment en una carta a Leonhard Euler del 5 de juliol de 1748 i posteriorment reexposada i publicada per Lomonóssov en la dissertació anomenada «Reflexió sobre la solidesa i fluïdesa dels cossos», 1760). L'any 1748 formulà l'explicació mecànica de la gravitació.
Lomonóssov fou el primer científic a registrar la congelació del mercuri i a plantejar l'existència d'una atmosfera a Venus, basant–se en la seva observació del trànsit de Venus del 1761 des d'un petit observatori situat prop de sa casa a Sant Petersburg (Rússia). Convençut que la naturalesa està subjecta a una evolució regular i contínua, demostrà l'origen orgànic del sòl, la torba, el carbó, el petroli i l'ambre. L'any 1745 publicà un catàleg de més de tres mil (>3.000) minerals, i el 1760 explicà la formació dels icebergs.
Com a geògraf, Lomonóssov s'acostà a la teoria de la deriva continental,[2] predigué l'existència de l'Antàrtida (argumentà que els icebergs dels oceans del sud només podien formar–se en terra ferma coberta de glaç),[3] i inventà instruments de navegació que permetien el càlcul i el traçat de direccions i distàncies més fàcilment. L'any 1764 organitzà una expedició (encapçalada per l'almirall Vassili Txitxàgov) per trobar el pas del nord–est entre l'oceà Atlàntic i el Pacífic, navegant al llarg de la costa nord de Sibèria. Per les seves importants aproximacions a l'estudi geogràfic dels gels i la seva llei general, se li atribueix ser el pare de la glaciologia.
Lomonóssov estava orgullós d'haver reinstaurat l'antic art dels mosaics. L'any 1754, en la seva carta a Leonard Euler, escrigué que els seus tres (3) anys d'experiments amb els efectes de la química dels minerals sobre llur color l'havien impulsat a involucrar–se en l'art del mosaic. L'any 1763 posà en marxa una fàbrica de vidre que seria la primera a produir mosaics esmaltats fora d'Itàlia. S'atribueixen a Lomonóssov quaranta (40) mosaics, dels que només vint-i-quatre (24) ens han arribat. Entre tots ells cal destacar el del retrat de Pere el Gran i el de la Batalla de Poltava, amb una mida de 4,8 x 6,4 metres.[4][5][6]
L'any 1755 escrigué una gramàtica que transformà el llenguatge literari rus en combinar l'Antic eslau eclesiàstic amb la llengua vernacla. Per donar cos a les seves teories literàries escrigué més de vint (>20) odes solemnes cerimonials, entre les quals cal destacar la Meditació vespertina sobre la grandesa de Déu. Aplicà una idiosincràtica teoria als seus darrers poemes —per als temes tendres cal emprar mots que continguin els sons vocàlics E, I, IU, mentre que per als que puguin causar por (com ara «còlera», «enveja», «dolor» o «pena») cal emprar mots amb els sons vocàlics O, U, Y. Es tracta d'una versió del que avui dia s'anomena simbolisme sonor. Lomonóssov publicà una història de Rússia l'any 1760. A més, intentà escriure, sense reeixir–hi, un poema èpic sobre Pere el Gran, que estaria basada en l'Eneida de Virgili. Moltes de les seves aportacions i descobriments quedaren inèdits fora de Rússia fins molt de temps després de la seva mort.
Morí a Sant Petersburg (Rússia) l'any 1765 sense deixar hereus mascles. Una neta seva es casà amb el general i home d'estat Nikolai Raievski. Un cràter lunar porta el seu nom. L'any 1948 la dorsal Lomonóssov, a l'oceà Àrtic, es batejà així en honor seu —submarins russos hi col·locaren una reproducció en titani de la bandera russa l'any 2007, fet que provocà la preocupació internacional sobre possibles disputes sobre els drets d'extracció de minerals dels fons marí.[7] Els submarins russos també hi deixaren una càpsula del temps amb un missatge per a les generacions futures i una bandera de Rússia Unida —el partit creat per donar suport al president Vladímir Putin— al fons marí.[8] L'expedició Arktika 2007, es digué des de Rússia, era part de la seva contribució de recerca a l'Any Polar Internacional.
Referències
↑ Menshutkin, Boris N.: Russia's Lomonosov, Chemist Courtier, Physicist Poet. Princeton University Press, Princeton, 1952, pàg. 13.
↑ Vida i mort d'Alfred Wegener. Arxivat 2008.01.11 a Wayback Machine, per Aleksei Fedórtxuk (rus).
↑ Eduard Belcher: Predicció de l'Antàrtida per Lomonóssov (rus)
↑ «lomonosov.pomorsu.ru». Arxivat de l'original el 2007.03.10.
↑ Rússia planta una bandera al pol nord, BBC News, 2 d'agost de 2007. Arxivat 2007.10.13 a Wayback Machine.
↑ «Triomf àrtic de l'expedició Txilingàrov – Web de Rússia Unida». Arxivat de l'original el 2007.06.21.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mikhaïl Lomonóssov.
Alguns mosaics de Lomonóssov. Arxivat 2007.03.10 a Wayback Machine.
This portrait is a copy of the original work by G. Prenner. Image from description page.
El més grandiós del mosaics de Lomonóssov representa la batalla de Poltava.
Tomba de Lomonóssov al cementeri Làzarev, Aleksandr Nevski Lavra, Sant Petersburg.
Mikhaïl Vassílievitx Lomonóssov Михаи́л Васи́льевич Ломоно́сов
El passat dijous 18 de novembre de 2021 es commemorà el cinc-cents vuitanta-novè aniversari de la batalla de Delebio, que fou part de les guerres de Llombardia. Tingué lloc entre els dies 18 i 19 de novembre de 1432, prop de Delebio, a la Valtellina (Llombardia), a conseqüència de l'ocupació de Brescia (Llombardia) i el Val Camonica (Llombardia) pels exèrcits de la República de Venècia, dirigits per Francesco Bussone da Carmagnola.
Antecedents
Durant els conflictes armats per l'expansió del Ducat de Milà, les tropes de la República de Venècia, comandades per Giorgio Corner, havien envaït la Valtellina (Llombardia) el 1431 fins a Bormio (Sondrio, Llombardia),[1] a fi d'assegurar les fronteres del nord de la República i afavorir el seu comerç cap a Alemanya.
El 18 de novembre de 1432 l'exèrcit de Felip Maria Visconti, duc de Milà es dirigí a la zona amb més de quatre-cents (>400) cavalls.[1] Atesa la inferioritat numèrica, necessità un nombre indeterminat d'infanteria de les milícies de la Valtellina al comandament del condottieri Niccolò Piccinino, anaren al costat del llac de Como (Llombardia) per desafiar els venecians. Entre els comandants de les tropes venecianes hi havia Bartolomeo Colleoni, que més tard es convertiria en un dels més famosos condottieri.
Batalla
El primer xoc es produí aquell mateix dia, quan Stefano Quadri travessà el riu per un pont i atacà per sorpresa sobre el campament venecià, en el que els venecians perderen prop de tres-cents (circa 300) infants.[2]
L'endemà, el campament fou atacat frontalment, per l'oest per Niccolò Piccinino i pels gibel·lins de Valtellina per l'est, capitanejats de Stefano Quadri.[3] Els venecians foren aixafats; la majoria dels seus comandants foren empresonats. Les pèrdues venecianes ascendiren a mil vuit-centes (1.800) de cavalleria i tres mil cinc-centes (3.500) d'infanteria, amb prop de dos mil set-cents (circa 2.700) presos (cinc mil [5.000] baixes i nou mil [9.000] presoners segons altres fonts).[2]
Conseqüències
La victòria no durà gaire temps per als gibel·lins de la Valtellina, perquè els venecians envaïren de nou uns mesos després de la sagnant derrota, dirigits pel comandant Joan Francesc I Gonzaga, substitut de Francesco Bussone da Carmagnola, condemnat a mort i decapitat pels venecians per càrrecs de traïció. Però aquesta vegada els venecians a la Valtellina romangueren per un curt període, i deixaren la vall l'abril del 1433.
Referències
↑ 1,0 1,1 (italià) Cesare Cantù: Storia della città e della diocesi di Como, V. 2, pàg. 293–295.
↑ 2,0 2,1 (italià) Giuseppe Romegialli: [Storia della Valtellina e delle già contee di Bormio e Chiavenna], pàg. 245–247.
↑ (italià) Francesco Cusani: Storia di Milano dall'origine ai nostri giorni, pàg. 84.
El passat dijous 18 de novembre de 2021 es commemorà el cent cinquanta-novè aniversari del naixement de Francesc Martí i Grajales (València, Horta, País Valencià, 18 de novembre de 1862 — ibídem, 12 d'agost de 1920[1]), qui fou un periodista, assagista i erudit valencià. Destacà pels seus treballs d'investigació sobre literatura valenciana.
Format a l'Institut General Tècnic de València (Horta, País Valencià), començà els estudis de Dret a la Universitat de València (Horta, País Valencià), però no els acabà, i dedicà els seus primers esforços creatius al periodisme. De jove treballà en diversos diaris liberals i de vocació republicana en molts casos, como ara El Progreso i El Universo. També destacaren els seus treballs per a Las Provincias.
D'inicial ideologia liberal, de vegades radical, anà evolucionant a posicions més conservadores, marcades pel seu abandó de la vida periodística i la seva incorporació a tasques menys actives i més relacionades amb la investigació, aconsellades pel seu feble estat de salut. D'aquesta manera treballà els fons arxivístics de la ciutat de València (Horta, País Valencià), que recorregué amb detall, i en totes les seves biblioteques. Rebé la influència de Vicent Boix i Ricarte, Josep Martínez Aloy, Josep Maria Ruiz de Lihory i Roc Chabàs, entre d'altres, el que determinaria la seva trajectòria intel·lectual. Estigué vinculat a Lo Rat Penat.
Obres destacades
Estudio histórico–crítico de los poetas valencianos de los siglos XVI, XVII y XVII, impresa l'any 1883, escrita en companyia de Puig Torralba.
Ensayo d'un diccionario biográfico y bibliográfico de los poetas que florecieron en el Reino de Valencia hasta el año 1700, impresa a Madrid l'any 1915.
Ensayo d'una bibliografía valenciana del siglo XVIII: descripción de las obras impresas con un apéndice de documentos inéditos referentes a autores y tipógrafos (1917).
Referències
«Francesc Martí i Grajales». memoriavalencianista.cat. [Enllaç no actiu]
Bibliografia
Sanchis Guarner, Manuel: La ciudad de Valencia. Síntesis de historia y de geografía urbana. Ajuntament de València, 1983 (reedició).
Martínez Roda, Federico: Historia de Lo Rat Penat, Lo Rat Penat, 2000. ISBN 84-89069-57-3.
Retrat de Francesc Martí i Grajales
El passat dijous 18 de novembre de 2021 es commemorà el cent vuitanta-unè aniversari del naixement d'Antoni Muñoz i Degrain[1] (València, Horta, País Valencià, 18 de novembre de 1840 — Màlaga, Andalusia, Espanya, 12 d'octubre de 1924), qui fou un pintor valencià del corrent eclèctic; una barreja de romanticisme i modernisme.[2]
Biografia
Començà a estudiar arquitectura, estudis que deixà per dedicar–se a la pintura. Estudià art a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València (Horta, País Valencià), i ben aviat es traslladà a Roma (Laci, Itàlia), on portà una vida bohèmia.
L'any 1862 es donà a conèixer en l'Exposició Nacional amb el quadre Los Pirineos, que obtingué una menció honorífica. Anterior és el seu Otel·lo i Desdèmona, avui dia conservat al Museu de Belles Arts de Lisboa (Baixa Extemadura, Portugal). Obtingué altres premis en certàmens artístics amb El Valle de la Murta (1864) i Coro de monjas (1871).
El seu amic Bernardo Ferrándiz li encarregà l'any 1870 la decoració del sostre del Teatre Cervantes de Màlaga (Andalusia).
L'any 1878 obtingué la creu de Carles III pel seu quadre Isabel la Catòlica cedint les seves joies per a l'empresa de Colom.
Tornà a Roma (Laci, Itàlia) com a pensionat pel govern l'any 1882, on romangué dos (2) anys. Al seu retorn, ja completament consagrat guanyà una primera medalla de l'Exposició Nacional amb Los amantes de Teruel (1884) i fou nomenat professor de dibuix i ornamentació de l'Escola Provincial de Belles Arts de Màlaga (Andalusia), on tingué com a alumne Pablo Ruiz Picasso.
Fou mestre de Valentín de Zubiaurre Aguirrezábal.
L'any 1898 fou nomenat director de l'Escola de Belles Arts de San Fernando (Madrid, Espanya).
El juliol del 1910 feu donació a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València (Horta, País Valencià) d'un bon nombre d'obres seves i alienes, així com de més de cinquanta (>50) objectes d'art, destinats al Museu de Sant Pius V (València, Horta, País Valencià), on encara es poden contemplar.
Obra
Inicialment realitzà pintura d'arrel realista. Tot i haver fet quadres de tema històric per als habituals certàments artístics de l'època, destacà sobretot com a paisatgista. Deixà paisatges de les platges valencianes i andaluses, de la serra de Guadarrama (Madrid, i Castella i Lleó), Granada (Andalusia), Màlaga (Andalusia), Còrdova (Andalusia), Venècia (Vèneto, Itàlia), Escòcia (Regne Unit) i l'Orient. En el tractament dels temes destaca per la seva gran imaginació i per certes implicacions simbolistes. Al final de la seva vida començà a pintar amb pinzellades curtes i vives, d'un cert impressionisme tardà.
A Catalunya es poden trobar obres seves exposades en diferents institucions públiques, entre aquestes la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú (Garraf).
Vegeu també
Orillas del Tiber (1893).
Bibliografia
Diccionario de Arte, Pintores del siglo XIX, Editorial LIBSA, 2001 (castellà), ISBN 84-7630-842-6.
Vicente Gascón Pelegrí: Prohombres valencianos en los últimos cien años, 1878–1978. Caixa d'Estalvis de València, València, 1978 (castellà), ISBN 84-500-2630-X.
Referències
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antoni Muñoz i Degrain.
Los molineros sacan del agua a Don Quijote. Arxivat 2007.09.27 a Wayback Machine.
Los amantes de Teruel entre altres obres espanyoles del segle XIX.
Retrat del pintor valencià Antonio Muñoz Degrain (1840–1924).
Conversió de Recared, quadre històric de Muñoz Degrain.
Monument a Muñoz Degrain a Màlaga.
Antoni Muñoz i Degrain
El passat dijous 18 de novembre de 2021 es commemorà el vuitantè aniversari del naixement de Xavier Romeu i Juvé[1] (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 18 de novembre de 1941 — els Monjos, Alt Penedès, Catalunya, 11 de juliol de 1983), qui fou un escriptor, professor i polític independentista i marxista català. La seva família havia estat lligada a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i ell, de ben jove, s'inicià en la resistència política al franquisme i en l'esquerra independentista. Es llicencià en filologia a la Universitat de Barcelona.
Biografia
Durant el curs 1969–1970 estudià dramatúrgia a la Facultat de Teatre de Praga (Bohèmia, Txèquia), on prengué contacte amb el Cercle Lingüístic de Praga (Bohèmia, Txèquia), les idees del qual aplicà després a la fonologia catalana. Participà activament en els fets de la Primavera de Praga (Bohèmia, Txèquia), experiència que l'afermà en el seu socialisme internacionalista. Viatjà per diversos països europeus, on feia alhora els seus estudis i feines que li cobrissin les despeses. També fou traductor de moltes obres de llengües diverses al català. Fou professor de gramàtica històrica i de lingüística a Tarragona (Tarragonès) i també feu classes de fonologia i de dicció catalanes a l'Institut del Teatre de Barcelona (Barcelonès). Forma part de l'anomenada Generació dels setanta (70), i fou membre dels col·lectius d'escriptors Trencavel i Ofèlia Dracs. Fou professor a la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada de Conflent (Catalunya Nord).
Fou el presentador del primer acte que l'independentisme català modern organitzà al Fossar de les Moreres de Barcelona (Barcelonès) l'11 de setembre de 1977. El 1978 entrà al Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) i feu part, des del 1979, dels Comitès Central i Executiu i, alhora, dirigí el consell de redacció de la revista Lluita. El 1980 impulsà la creació dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC). Fou un prolífic assagista cultural i polític, amb articles publicats a Revista del Centre de Lectura de Reus, Canigó, Recull, Avui, Presència, Mestral, Lluita, A Nosa Terra i Punto y Hora de Euskal Herria. Morí en un accident de trànsit.
Obres
Filologia
Breu diccionari ideològic (Teide, 1976).
Manual de fonologia catalana (Barcanova, 1983).
Diccionari Barcanova de la Llengua (director de l'obra; Barcanova, 1985).
Manuals escolars
El món d'avui. Temes de geografia i d'història, d'Oriol Vergés, amb la col·laboració literària de Xavier Romeu, F. Soler Quintana i Miquel Oller (Teide, 1976).
L'arada. Llengua catalana, de Xavier Romeu, Mercè Comelles i Montserrat Fortuny (Tàrraco, 1981).
Teatre
Natàlia (1965; obra no conservada).
Ànimes de càntir (1966; representada el 1969; obra inèdita conservada).
La clau (1966; obra inèdita conservada)
Els mites de Bagot (1967; premi Ignasi Iglésias als Jocs Florals de Marsella 1967; estrenada el 1968; Moll 1972).
Ni de septentrió, ni de migdia, ni de llevant, ni de ponent, gent, o a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou (1968; obra per a titelles; versió d’El cercle de guix caucasià de Bertolt Brecht; premi «Teatre de camí» de Cantonigròs 1968; primera representació dels Putxinel·lis Claca, a porta tancada, 1968).
Alícia en terra de meravelles (1968; versió teatral del conte Alice's Adventures in Wonderland de Lewis Carroll; estrenada el 1969; Moll, 1972).
El que fa el vell de casa sempre està bé (1969; adaptació teatral d'un conte de Hans Christian Andersen; representada en escoles; La Galera, 1970).
A tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou (1970; obra per a actors; versió d’El cercle de guix caucasià de Bertolt Brecht; finalista al premi Joan Santamaria 1970; representada, a porta tancada, 1971 i 1972; reiteradament prohibida per la censura franquista; obra inèdita conservada).
Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya (1970, amb Maria Aurèlia Capmany; estrenada, a porta tancada, 1970; molt representada, a porta tancada, 1971–1976; Edicions Catalanes de París 1971; La Magrana, 1976; Institut de Teatre, 1992; Columna, 1998, dins l'Obra completa de Maria Aurèlia Capmany, vol. V, pàg. 309–359; Arola 2011).
Estat d'emergència (1969–1970; finalista als premis Reus 1970 i Sabadell 1971; estrenada el 1972; Moll, 1972).
Assaig per a un concert (1971; obra heterodoxa de Pastorets; no localitzada).
Contarelles del meu barri (1971; obra per a titelles; no trobada).
Les mans brutes (1972; versió d'una obra de Jean–Paul Sartre; representada el 1979; no localitzada).
Esclops i taronges (1972; traducció d'una obra de Montserrat del Amo; representada en escoles; La Galera, 1972).
El gat amb botes (1972; escenificació d'un conte de Charles Perrault; representada en escoles; La Galera, 1972).
Les olives (1972; escenificació d'un «paso» de Lope de Rueda; representada en escoles; La Galera, 1972).
El testament del Nasi (1973; escenificació d'una facècia de Francesc Eiximenis; representada en escoles; La Galera, 1973).
Coloma (1973; obra inèdita conservada).
Les noces del llauner (1973; traducció d'una obra de John Millington Synge; estrenada el 1974; obra inèdita conservada).
Rebel·lió a la granja (1974; adaptació com a obra de teatre musical de la novel·la Animal Farm de George Orwell; obra inèdita conservada).
Preguntas y respuestas sobre la vida y la muerte de Francisco Layret, abogado de los obreros de Cataluña (1976; traducció de l'obra de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu; Pipirijaina núm. 3, 1976).
Bent (1982; traducció, amb E. Compte, S. Mateu i I. Pericot, i escriptura del pròleg d'una obra de Martin Sherman; estrenada el 1982; Robrenyo, 1982).
Els gegants de la muntanya (1982; traducció de l'obra pòstuma de Luigi Pirandello; estrenada el 1990; Robrenyo 1983).
Narrativa
Contes (1963–1970; setze [16] narracions inèdites).
Allò que és intocable (recull de contes, premi Víctor Català dels Jocs Florals de Caracas del 1966).
Ascendent Escorpió (amb el títol de Journal, novel·la finalista al premi Joan Estelrich 1974; Laia, 1979).
La mort en punt (recull de dinou [19] contes, premi Víctor Català de la Nit de Santa Llúcia 1975; Selecta, 1976).
La tràgica mort de la baronesa Von Mündlich (1977; conte inèdit per a la revista Epsilon).
Alternativa zero (1977; novel·la inèdita).
Deu pometes té el pomer (premi de literatura eròtica «La sonrisa vertical» 1980, amb altres autors del col·lectiu Ofèlia Dracs).
Política
Debat sobre els Països Catalans (editor i prologuista del volum; Consorci d'editorials catalanes, 1977).
Ascendent Catalunya (recull d'articles polítics; a cura de Gustau Navarro i Pere Ribera; Lluita, 1987).
Traduccions
(les traduccions d'obres de teatre figuren a l'apartat «Teatre»).
Al servei secret de sa majestat, d'Ian Fleming (Aymà, 1965).
Sabotatge, d'Ian Fleming (Aymà, 1966).
Només es viu dues vegades, d'Ian Fleming (Aymà, 1966).
La Xina de Mao, de K. S. Karol (Materials, 1967).
Nicoló i el llangardaix blau, de Claude Bailly (La Galera 1968).
Comprendre la pintura, de Carlos Areán (Teide, 1969).
Kyra kyralina, de Panaït Istrati (Nova Terra, 1972).
Història de la literatura occitana, de Robert Laffont i Christian Anatole (amb Maria Aurèlia Capmany; Dopesa, 1973).
El joc dels nens, de Philippe Gutton (amb Helena Jürgens; Nova Terra 1973).
«El cuarteto húngaro», de Xavier Romeu, dins Manifiesto español o una antología de narradores, d'Antonio Beneyto (Marte, 1973, pàg. 143–148).
URSS. La empresa frente al estado, d'Erik Egnell i Michel Peissik (Dopesa, 1975).
Mañana... el ejército chino, de Jean–Pierre Brule (Dopesa, 1975).
El otro Hitler, de René Fallet (Dopesa, 1976).
Los armarios vacíos, d'Annie Ernaux (Galba, 1976).
Referències
«Xavier Romeu i Juvé». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Bibliografia
Conca, Maria; Guia, Josep: A frec del seu nom. Vida, obra i lluita de Xavier Romeu. Edicions el Jonc, 2018. ISBN 978-84-938705-9-1.
Enllaços externs
«Xavier Romeu i Juvé». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
Oriol Pi de Cabanyes i Guillem–Jordi Graells, La generació literària dels 70 (Pòrtic, 1971; pàg. 91–100).
Antoni Bartomeus, Els autors de teatre català: Testimoni d'una marginació (Curial, 1976; pàg. 266–280).
Arxiu de textos de Xavier Romeu a la secció catalana del Marxist's Internet Archive [1] (amb llicència GFDL).
«Xavier Romeu: vida, obra i compromís polític», Lluita 288 (juliol–agost 2013) PSAN.
Maria Conca, Josep Guia: A frec del seu nom. Vida, obra i lluita de Xavier Romeu, Lleida, El Jonc [2], 2018.
Josep Guia i Maria Conca presentaren a l’Espai VilaWeb de Barcelona el llibre A frec del seu nom: vida i lluita de Xavier Romeu (Edicions el Jonc).
El passat dijous 18 de novembre de 2021 es commemorà el cent cinquantè aniversari del naixement d'Amadeu Vives i Roig (Collbató, Baix Llobregat, Catalunya, 18 de novembre de 1871 — Madrid, Espanya, 2 de desembre de 1932)[1], qui fou un compositor i escriptor català, conegut fonamentalment per la seva obra lírica, d'entre la qual cal destacar les sarsueles Doña Francisquita i Bohemios, considerades com unes de les cimeres del gènere. Amb Lluís Millet fundà l'any 1891 l'Orfeó Català. Compongué també obres corals de gran difusió i repercussió popular, com L'emigrant o La Balanguera. La seva vida es desenrotllà entre Barcelona (Catalunya) i Madrid (Espanya), i en ambdues ciutats gaudí de vertadera fama i veneració. Persona de gran cultura, deixà diversos assaigs sobre temes d'estètica de la música. Les seves restes reposen al cementiri de Collbató (Baix Llobregat) des de l'any 2014.
El fons d'Amadeu Vives es conserva a la Biblioteca de Catalunya.
El Centre de Documentació de l'Orfeó Català conté una part del fons d'Amadeu Vives, el qual està format per cinquanta-sis (56) partitures. Més de la meitat (>1/2) d'aquestes són esborranys de sarsueles incompletes, i la majoria, reduccions per a veu o veus i piano. El fons també consta de cançons, misses i música instrumental entre les quals hi ha deu (10) obres completes. Es tracta de dues (2) misses (Missa de Glòria i Missa en Fa, dedicada al seu germà), l'Himne de Catalunya (es tracta de El cant del poble), música instrumental (Episodios de mi vida) i algunes cançons.
Biografia
Amadeu Vives nasqué al número 2 del carrer Major de Collbató (Baix Llobregat) el 1871, fill d'una família humil de flequers i fou batejat a l'església de Sant Corneli amb els noms d'Amadeu Josep Joan. El seu pare fou Rafael Vives i Solà, natural de Sants (Barcelonès), i la seva mare Josefa Roig, de Torrelles (Baix Llobregat).[2] Als quatre (4) anys inicià els seus estudis de la mà del seu germà Camil Vives i Roig (1860–1931),[3] que després seguiria la carrera eclesiàstica. El 1877 sofrí un atac de poliomielitis[4] que li deixà lesions permanents al braç i la cama esquerres, que li quedaren atrofiats per sempre.
Pels seus problemes de salut fou internat en un asil de Barcelona (Barcelonès), fins que la seva família s'hi traslladà, moment en què Vives pogué començar d'una manera més seriosa els seus estudis musicals. Ho feu com escolà de l'església de Santa Anna; intervingué també amb l'Escolania en una representació de Mefistofele de Boito al Liceu.
El 1886 es traslladà a Màlaga (Andalusia) i després a Madrid (Espanya), on ocupà diverses places com a director de banda i on feu conèixer les seves primeres composicions.
Atès que les condicions de treball a Madrid (Espanya) no eren les desitjables, tornà a Barcelona (Barcelonès), on inicià una vida bohèmia que el portà a la coneixença de Lluís Millet amb qui el 6 de setembre de 1891 fundà l'Orfeó Català. Amb aquesta agrupació estrenà diverses composicions corals al llarg de la seva vida entre les quals cal destacar les harmonitzacions de La Filadora, Els Segadors i Els tres tambors (1892) i les composicions originals Cançó de les palles i L'Emigrant (1893) (sobre text de Jacint Verdaguer); La Balanguera (sobre text del poeta mallorquí Joan Alcover i popularitzada en temps recents per Maria del Mar Bonet) i Tres idil·lis (1926); La fira i Collsacreu (1927); Follies i paisatges (1928).
Fins al 1900 visqué a Barcelona (Barcelonès), on es casà amb Montserrat Giner i estrenà les primeres òperes: Artús (1897) i Euda d'Uriac (1900), aquesta darrera sobre text d'Àngel Guimerà. Tanmateix, també en aquest període començà a compondre sarsueles per als teatres de Madrid (Espanya), i encara que el primer títol madrileny, La primera del barrio (1898), fou un fracàs, l'èxit de Vives anà refermant–se amb obres com Don Lucas del Cigarral (1899), La preciosilla (1899) o La balada de la luz (1900). Fou el gran èxit d'aquesta darrera obra el que precipità el trasllat de la família Vives a Madrid (Espanya).
La dedicació de Vives a la música d'escena, primer amb Artús, òpera allunyada de les essències nacionals catalanes, i després més acusadament per la seua dedicació a la sarsuela, anaren refredant la relació amb Lluís Millet. L'Orfeó Català havia nascut com una institució de fonaments nacionalistes i netament conservadora, que comptava amb el suport de la Lliga de Catalunya i compartia local amb Foment Catalanista. Tanmateix, Vives, malgrat marxar a Madrid (Espanya) aconseguí mantenir una relació permanent amb Catalunya, i en els darrers anys de la seva vida fins i tot s'implicà en la vida política catalana, com a candidat a regidor de Barcelona (Barcelonès) per Acció Catalana. Davant els retrets d'una part de la societat catalana pel seu presumpte allunyament dels postulats nacionalistes Vives declarà: Jo us asseguro que tota la meva música és pensada i escrita en català; els d'ara no se'n poden adonar, però algun dia, quan seré mort, ho descobriran els qui estudiïn sense prevencions i per damunt de l'ambient del nostre temps...
A Madrid (Espanya) esdevingué un protagonista indiscutible de la vida musical, estrenant sarsueles de gran èxit popular i també de gran qualitat musical i teatral. A la capital d'Espanya col·laborà amb els millors llibretistes i també compongué sarsueles en col·laboració amb altres músics com Gerónimo Giménez. També es relacionà amb els grans intel·lectuals espanyols de la generació del noranta-vuit (98), com Ortega y Gasset, Valle Inclán o Azorín. Aquest darrer el considerava el músic espanyol més representatiu de la generació del desastre colonial. Destaquen d'aquest període les sarsueles Bohemios (1904) i La Generala (1912). També a Madrid (Espanya) inicià activitats d'empresari musical, junt a Vicent Lleó dels Teatres de la Zarzuela, Eslava i Cómico, sense gaire èxit.
S'ha apuntat que potser Vives trobà a Madrid (Espanya) un ambient més receptiu i més adaptat al seu geni i als seus interessos. En efecte, la Barcelona (Catalunya) d'entre segles era una ciutat convulsionada per les lluites obreres i molt ideologitzada pel ressorgir nacionalista, en canvi a Madrid (Espanya) la petita burgesia vivia sense gaires cabòries i es delia pels espectacles senzills i sense pretensions intel·lectuals, com era el cas de la sarsuela. Això feia que l'ambient líric de Madrid (Espanya) fora més ric i amb moltes més oportunitats per un compositor de vocació teatral com Vives.
El 1914 estrenà al Teatro de la Zarzuela de Madrid (Espanya) la més apreciada de les seves òperes: Maruxa, ambientada a Galícia i sobre llibret de Luis Pascual Frutos. L'èxit de l'obra provocà la seva estrena l'any següent al Teatro Real de Madrid (Espanya), fet insòlit per a una òpera espanyola. També el 1915 estrenà les Canciones epigramáticas per a soprano.
El seu prestigi desembocà en el seu nomenament com a president de la secció de música de l'Ateneu de Madrid (1921) i catedràtic de composició del Conservatori de Madrid, Espanya (1922).
El 1923 fou l'any de l'estrena de la que es considera la seva obra culminant: Doña Francisquita, obra d'un èxit aclaparador des del primer moment i que ha perdurat fins als nostres dies, i pedra de toc de la sarsuela del segle XX. Amb Doña Francisquita Vives intentà la sublimació del casticisme per la via de la sarsuela, igual que Granados ho feu amb el piano, i aconseguí una obra de gran encís musical i eficàcia teatral. Amb llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández–Shaw està basada en la comèdia La discreta enamorada de Lope de Vega, amb l'acció traslladada al Madrid romàntic. El paper de Fernando (tenor) ha estat defensat i enregistrat per tenors de la talla d'Emili Vendrell, Alfredo Kraus, Plácido Domingo i Jaume Aragall. En les darreries del segle XX i principis del segle XXI, Doña Francisquita ha obtingut una creixent projecció internacional que l'ha duta als escenaris operístics més importants d'Europa i Amèrica.
Després d'una gira internacional amb la seva pròpia companyia de sarsuela i d'una breu estada a Barcelona (Barcelonès) que el portà a retrobar–se amb l'Orfeó Català, Vives retornà a Madrid (Espanya), on morí el 2 de desembre de 1932 a causa d'una miocarditis. El seu soterrament es convertí en una ampla mostra de dol popular tant a Madrid (Espanya) com a Barcelona (Barcelonès), on foren traslladades les despulles. L'Orfeó Català interpretà L'Emigrant i el seguici fúnebre travessà diversos carrers amb un acompanyament espectacular, fins al Cementeri Nou, on reposa en la tomba 508 de la Via Misericòrdia.
Entre les darreres obres cal destacar la sarsuela La Villana (1927), les Cançons Epigramàtiques dedicades a la soprano Conxita Badia que ella mateixa li estrena al Palau de la Música el maig del 1927, i la sarsuela pòstuma Talismán, estrenada quatre (4) dies després de la mort del compositor.
Amadeu Vives morí a Madrid (Espanya) el 2 de desembre de 1932. En els seus últims moments demanà l'auxili d'un sacerdot català. Ja aquest al seu costat, li pregà que li parlés de la Moreneta i, murmurant en els seus llavis el Virolai, morí. El seu cos fou exposat al poble madrileny en la seu social de la Societat General d'Autors d'Espanya, i, el dia 3, a Barcelona (Barcelonès), a la sala d'assajos de l'Orfeó Català, al Palau de la Música, on passà moltíssina gent.[5] Fou inhumat al Cementiri de Montjuïc de Barcelona (Barcelonès); el setembre del 2014, les restes foren traslladades al cementiri de la seva vila nadiua, Collbató (Baix Llobregat), on reposen des de llavors.[6]
També Vives deixà una estimable obra literària, amb assaigs, una autobiografia i una comèdia teatral: Jo no sabia que el món era així, estrenada a Barcelona (Barcelonès) el 1929.
Obres (llista no exhaustiva)
En negreta, les obres més destacades.
Obra coral i vocal
Santus, per a cor i orquestra (1892);
La complanta d'en Guillem, per a cor i orquestra (1892);
La filadora, harmonització per a cor (1892);
Els Segadors, harmonització per a cor (1892);
Els tres tambors, harmonització per a cor (1892);
Cançó de les palles, per a cor (1893);
L'emigrant, per a cor (1893);
La Balanguera, per a cor (1926);
Tres idil·lis, per a cor (1926);
Follies i paisatges, Suite per a cor (1928).
Altres obres
Fulla d'album, per a quartet de corda (1892);
Somnis, Suite per a orquestra (1893);
Goigs i Planys, sardana per a cobla (1926);
Matinada santpolenca, sardana per a cobla (1926);
Eixelebrada, sardana per a cobla (1926);
Montserratina, sardana per a cobla (1926).
Referències
«Amadeu Vives i Roig». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Cens de Collbató del 1872, carrer Major número 2, casa propietat de Francesc Elies i Valls. Curiosament, Amadeu no surt al cens de l1872, signat pel seu pare el desembre del 1872.
Nascut a Gelida (Alt Penedès) el 17 de març de 1860, segons el cens de 1872 de Collbató. Joan Vives i Roig, el germà gran, havia nascut el 22 de gener de 1855.
Vallès Altés, Joan: Aproximació a la figura d'Amadeu Vives. L'Abadia de Montserrat, 1998, pàg. 14. ISBN 9788478269228.
Torrents, Jaume: «Amadeus Vives, una vida heroica» (en castellà). La Vanguardia, 08.06.1971.
Bibliografia
Regidor Arribas, R.; Granados, V.: Articles continguts al Programa de la representació de Doña Francisquita al Teatro de la Zarzuela de Madrid, 1998 (castellà).
Hernández Girbal, F.: Amadeo Vives. El músico y el hombre. Ediciones Lira, Madrid, 1971.(castellà)
Lladó i Figueres, Josep M.: Amadeu Vives (1871–1932). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988 (Biblioteca Serra d'Or). ISBN 84-7202-950-6.(català)
Marco, Tomás: Historia de la música española. Siglo XX. Alianza, Madrid, 1983 (catàleg). ISBN 84-206-8506-2.(castellà)
Mendoza, Cristina: Ramon Casas, Retrats al carbó. Editorial AUSA, Sabadell, 1995, 282 pàg. (catàleg). ISBN 84-8043-009-5.(català).
Sagardía, Angel: Vives. Edicions de Nou Art Thor, DL, Barcelona, 1982 (Gent Nostra; 20). ISBN 84-7327-059-2.(català).
Enllaços externs
A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Amadeu Vives i Roig.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Amadeu Vives i Roig.
(castellà) Sinopsi argumental de Doña Francisquita. Teatro Colón de Buenos Aires (Argentina). Arxivat 2007.02.22 a Wayback Machine.
(anglès) Biografia d'Amadeu Vives.
Fons Amadeu Vives al Centre de Documentació de l'Orfeó Català.
Fitxa del fons personal custodiat al Centre de Documentació de l'Orfeó Català.
Exposició virtual «Amadeu Vives. L'entusiasme i l'èxit» al Centre de Documentació de l'Orfeó Català.
Bust d'Amadeu Vives al Palau de la Música de Barcelona
Amadeu Vives vist per Ramon Casas (MNAC).
Doña Francisquita transcorre en l'escenari d'un Madrid idealitzat: alhora romàntic i castís.
Amadeu Vives i Roig
El passat dijous 18 de novembre de 2021 es commemorà el cent cinquanta-unè aniversari del naixement de Salvador Alarma i Tastàs (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 18 de novembre de 1870 — ibídem, 26 de març de 1941), qui fou un decorador i escenògraf modernista. Inicià la seva formació en el taller de Miquel Moragas i participà en els muntatges del Teatre Circ Barcelonès. L'any 1899, amb l'obra La culpable, encetà la seva llarga col·laboració amb el Teatre Íntim d'Adrià Gual. El 1905 participà en les dues (2) temporades dels Espectacles i Audicions Graner, dedicades al repertori del teatre modernista català. A partir del 1911 es convertí en el principal animador de la nova experiència del Teatre de la Naturalesa. Dos (2) anys més tard inicià la seva dedicació a l'òpera, amb una constant presència en les produccions del Liceu. El 1927 esdevingué director de la secció d'escenografia de l'Institut del Teatre.[1]
Biografia
Nasqué a Barcelona (Barcelonès), fill de Teodor Alarma i Lucena, pintor, i de Dolors Tastàs i Ibran, ambdós de Barcelona (Barcelonès).[2] A la seva família la pintura decorativa era un ofici que venia de generacions. El seu besavi Joan Alarma i el germà d'aquest, en Gabriel, foren pintors, autors d'obres murals i de miniatures, respectivament. Els frescos de la capella del Sagrament de la catedral de Tarragona (Tarragonès) concebuts al segle XVI per l'alemany Isaac Hermes foren restaurats per en Gabriel Alarma.[3]
El primer escenògraf fou l'avi de Salvador Alarma, dit Joan, qui treballava al taller d'en Josep Planella. El pare de Salvador, Teodor Alarma, treballà amb Francesc Soler i Rovirosa en concepte d'encarregat de la pintura decorativa.[4]
Salvador Alarma estudià a l'escola de la Llotja, on fou deixeble dels pintors Josep Planella i Coromina i Ramon Amado. Aprengué les tècniques de l'escenografia de Francesc Soler i Rovirosa, i l'any 1888 passà a treballar als tallers del seu oncle Miquel Moragas i Ricart, dels quals esdevindria propietari.
Alarma tenia seu taller l'escenògraf al Teatre Circ Barceloní per on passaren els seus deixebles entre els anys 1870 i 1930. Hi figuren molts noms com Vallvé i Ventosa. Però el més destacat fou Josep Mestres i Cabanes qui després de molts anys d'apendre l'ofici al seu taller, fou soci d'Alarma.[5] La seva primera obra fou la representació a l'aire lliure de Flors del Cingle, d'Ignasi Iglésias i Pujadas.
Creava sumptuosos escenaris amb uns efectes lumínics i ambientals propis d'un quadre, i es convertí en el decorador idoni per als autors del seu temps: Àngel Guimerà, Adrià Gual, Apel·les Mestres, etc.
Treballà de forma habitual per al Gran Teatre del Liceu a Barcelona (Barcelonès) i per alguns teatres de Madrid (Espanya), com el «Teatro Martin» per al qual dissenyà un teló l'octubre de 1931,[6] o per al Teatre Cervantes de Buenos Aires (Argentina), per al qual pintà el sostre el 1921.[5] Fou l'autor de la decoració original del teatre Metropol de Tarragona (Tarragonès), obra de Josep Maria Jujol. També feu uns quants decorats per a obres representades al mateix teatre cap al 1910.[7] Fou autor d'elements decoratius del Casino Foment d'Igualada (Anoia).
Fou contemporani i gran amic dels també escenògrafs i decoradors Oleguer Junyent i Maurici Vilomara.
Com a decorador aplicà un modernisme exuberant i sumptuós als establiment comercials, teatres i sales on treballà.
Obra destacada
Entre les seves obres més destacades trobem:
1902: Cinematògraf Diorama[8]
1905: Magatzem i oficina Anís del Mono de Vicenç Bosch, al carrer Ferran 30. Obtingué una menció al Concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona.[10]
1909: Bar La Luna a la plaça de Catalunya, 9. Guanyà el primer premi en la categoria d'establiments al Concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona.[11]
1910: Establiment «objetos sanitarios modernos» Francisco Sangrá a la Rambla, 10. Guanyà el primer premi en la categoria d'establiments al Concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona.[12]
1927 Palau Reial de Pedralbes. El taller de Salvador Alarma s'encarregà de pintar l'entrada principal, l'escala d'honor i els passadissos de la residència en estil isabelí. També dissenyà el gran llum de damunt l'escala i les baranes de marbre. L'encarregat del taller en aquella obra fou Josep Mestres i Cabanes que en aquella època treballava d'encarregat amb Alarma.[5]
Fons
El Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques conserva gran part dels teatrins i esbossos de la seva escenografia. Es poden trobar a Escena Digital.[13]
Referències
Mendoza 1995: 1.
Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1870, llibre 4t, foli 90, número de registre 5160.
Maspoch, Mònica: Galeria d'autors: ruta del modernisme, Barcelona. Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, Barcelona, 2008, primera edició. ISBN 978-84-96696-02-0.
«Biografia de Mestres i Cabanes». Arxivat de l'original el 2012.03.08.
Serra Masdeu, Anna Isabel: Recorregut per la Tarragona modernista. Cossetània Edicions, 2003. ISBN 8496035336, pàg. 24.
González López, Palmira: Los inicios del Cine en España (1896–1909). (en castellà). Liceus, Servicios de Gestió, 2005. ISBN 8498222656.
«La sala de festes La Paloma celebrarà el seu centenari». 3cat24.cat, 2003.
Anuari de Asociación de arquitectos de Cataluña–1911, pàg. 26–27.
Anuari de Asociación de arquitectos de Cataluña–1912, pàg. 38.
Bibliografia
Mendoza, Cristina: Ramon Casas, Retrats al carbó. Editorial AUSA, Sabadell, 1995, 282 pàg. (catàleg). ISBN 84-8043-009-5.
Salvador Alarma al seu taller a la Ilustració Catalana, núm. 153 (2a època) (6/5/1906).
Alarma vist per Ramon Casas (MNAC).
Salvador Alarma fou decorador d'establiments d'estil modernista, com el del Anís del Mono, guanyador d'un premi de l'Ajuntament de Barcelona el 1905.
Salvador Alarma i Tastàs
El passat dimecres 17 de novembre de 2021 es commemorà el trenta-vuitè aniversari de la fundació de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN en les seves sigles en castellà), el 17 de novembre de 1983, que és un grup guerriller (moviment d'alliberament nacional, com indica el seu nom) indígena que actua principalment a la selva Lacandona a l'estat de Chiapas (Mèxic).
L'EZLN pren el nom del líder de la Revolució Mexicana, Emiliano Zapata.
Història
Inicis
L'EZLN es formà el 17 de novembre de 1983 per la confluència de diversos grups crítics amb el govern mexicà. Durant anys l'EZLN romangué amagat a la selva organitzant–se i elaborant un discurs polític propi.
Andrés Aubry fou assessor de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional.
Entrada en escena i reivindicacions
La seva entrada en escena es produí coincidint amb l'entrada en vigor del Tractat de Lliure Comerç de l'Amèrica del Nord (NAFTA), un acord econòmic d'orientació neoliberal, subscrit pels governs de Mèxic, Estats Units d'Amèrica i Canadà l'1 de gener de 1994.
La peculiaritat de l'EZLN es visualitzava en aquesta declaració: Sota la consigna ¡Ya basta! (‘Ja n'hi ha prou!’ en castellà), i criticant els cinc-cents (500) anys de dominació sobre els indígenes, el grup fonamentava el seu alçament armat i la seva declaració de guerra al govern, en la seva interpretació de l'article 39 de la Constitució mexicana, que deien donava poder al poble per a alterar la forma de govern, i ordenava als seus combatents que respectessin les normes de Dret Internacional i la Convenció de Ginebra (Suïssa).
L'article 39 de la constitució mexicana diu: «La sobirania nacional resideix essencialment i originalment en el poble. Tot el poder públic dimana del poble i s'institueix per al benefici d'aquest. El poble té, en tot temps, el dret inal·lienable d'alterar o modificar la seva forma de govern». L'article 39, però, és la introducció del capítol de la presentació de la forma de govern emanada del poble, establerta a l'article 40: «És voluntat del poble mexicà constituir-se en una República representativa, democràtica i federal, composta d'estats lliures i sobirans en tot el que cal al seu règim intern; però units en una federació establerta segons els principis d'aquesta Llei Fonamental [i.e. la constitució]».
L'1 de gener d'aquest any, els insurgents, tapats amb els passamuntanyes de llana negra que des de llavors els identifiquen, iniciaren un aixecament armat. Baixant des de la selva Lacandona ocuparen els municipis de San Cristóbal de las Casas, Altamirano, Las Margaritas, Ocosingo, Oxchuc, Huixtan i Chanal (Chiapas); avançaren cap a la capital de l'estat, Tuxtla Gutiérrez, i feren públic un manifest conegut com la Primera Declaració de la Selva Lacandona on exposaven les seves reivindicacions.
La primera declaració declarava oficialment la guerra al govern mexicà (de fet, és una «Declaració de Guerra»), establien la seva intenció d'avançar militarment cap a la capital mexicana, per tal de vèncer a l'exèrcit mexicà «alliberant la població», volien realitzar un judici en contra dels membres de l'exèrcit i de la policia que haguessin sol·licitat suport de l'estranger, i demanaven la renúncia, o deposició per força, del llavors president Carlos Salinas de Gortari, a qui acusaven de ser dictador. Aquestes declaracions i les seves accions armades motivaren al president a enviar l'exèrcit a les zones en conflicte. Després de dues (2) setmanes d'enfrontaments armats, i del crit d'alto el foc pronunciat pel bisbe de San Cristóbal de las Casas (Chiapas), Samuel Ruiz García, el president Salinas oferí el cessament al foc, obrí les portes al diàleg.
Els Acords de San Andrés
Els diàlegs culminaren amb els Acords de San Andrés (San Andrés Larráinzar, Chiapas) el 1997, que donaven autonomia i certs drets a la població indígena de l'estat. Un grup de diputats de tots els partits polítics, anomenat COCOPA (Comissió per a la Concòrdia i la Pacificació), revisà els acords i els modificà, els quals foren originalment acceptats per l'EZLN. El llavors president, des del 1994, Ernesto Zedillo, però, digué que qualsevol modificació substancial a la constitució (sobretot el dret i el grau d'autonomia de qualsevol regió) hauria de ser aprovat pel Congrés de la Unió. L'EZLN no esperà la resolució, potser perquè es pensava que no s'aprovaria, i tancà les negociacions. El president incrementà la presència militar a l'estat de Chiapas per tal d'evitar que el moviment s'estengués a altres regions, i els zapatistes optaren per una política d'ús massiu dels mitjans de comunicació per fer conèixer les seves reivindicacions. De fet, amb un caràcter innovador, l'EZLN fou un dels primers moviments que utilitzà internet per a «contrarestar» la informació «errònia» dels mitjans de comunicació convencionals.
Fi de les negociacions
Afirmant que s'havien violat els acords de la taula de negociacions, l'EZLN es replegà cap a les muntanyes, mentre que Zedillo incrementà la presència militar a Chiapas. Amb el tancament de les negociacions, i la pressió de l'exèrcit, els zapatistes modificaren la seva declaració de guerra original, i declararen llavors que l'EZLN no buscava prendre el poder polític, sinó permetre que la població de les zones «alliberades» pogués escollir els seus representants polítics per tal de materialitzar unes reivindicacions bàsiques: treball, terra, sostre, alimentació, salut, educació, independència, llibertat, democràcia, justícia i pau. No que la població no pogués escollir lliurement els representants dels seus municipis, dintre del context de la constitució federal, sinó que buscaven que fossin els indígenes «alliberats» mateixos els electes com a representants, i que formessin part d'un govern autònom que, encara que mai no ha estat acceptat pel Congrés, s'ha permès de facto.
Les organitzacions de Drets Humans acusaren a l'exèrcit mexicà de detenir i reprimir a nombrosos simpatitzants zapatistes. També s'incrementà l'actuació a la zona de diversos grups paramilitars contraris als zapatistes, sent el cas més greu la massacre d'Acteal (Chenalhó, Chiapas) en què quaranta-cinc (45) persones que assistien a missa foren assassinades per un d'aquests grups. El govern mexicà (que obrí una investigació sobre la masacre) indicà que els paramilitars eren grups il·legals independents, mentre que fonts properes als zapatistes acusaren el govern d'haver–ne tolerat la creació.
La marxa sobre Ciutat de Mèxic
El 2000 el nou president mexicà Vicente Fox, el primer president de l'oposició en setanta-dos (72) anys, envià les lleis que havien estat aprovades per la COCOPA i acceptades per l'EZLN al congrés de la Unió, tal com ho havia promès durant la seva campanya electoral. No obstant això, els Acords foren durament criticats pels diputats, que no acceptaven cap autodeterminació ni autonomia de les regions zapatistes, ja que això violava la constitució federal, i el procediment «d'elecció» dels representants indígenes no era democràtic ni estava basat en el vot secret, el qual és un dret constitucional dels ciutadans. El president Fox reduí la presència de l'exèrcit a l'estat de Chiapas, i eliminà la majoria dels bloquejos a les carreteres el 2001. Els bloquejos tenien la intenció d'impedir el pas de l'exèrcit zapatista a altres regions de l'estat, però mai no impediren el pas de mercaderies ni de suport a les zones zapatistes.
Amb aquesta oposició, el subcomandant Marcos, i una delegació d'EZLN, decidiren viatjar a la ciutat de Mèxic, després de creuar set (7) estats mexicans, i entrar, desarmats, encara que amb passamuntanyes, al Congrés de la Unió, per a demanar suport a la seva proposta original. Al començament els diputats digueren que els diàlegs havien de fer–se cara a cara, i demanaven que per tal de parlar davant el Congrés, els zapatistes es llevessin els passamuntanyes, proposta que els zapatistes rebutjaren contundentment. No obstant això, el Congrés permeté que presentessin les seves propostes. L'EZLN defensà el seu projecte legal davant del Congrés per veu de la Comandanta Esther el 28 de març de 2001. Tanmateix, molts diputats del partit del govern no assistiren a la sessió, en oposició a les suposades violacions legals (com ara entrar al Congrés amb passamuntanyes), i finalment, després que l'EZLN retornà, a les muntanyes, les demandes indígenes no foren del tot acollides (es feren modificacions importants a la llei, però no s'acceptà l'autonomia de les regions zapatistes), tot i les protestes de nombrosos grups d'esquerra i de les denúncies de traïció llançades pels zapatistes. Ja que les modificacions no permeten l'autonomia absoluta dels pobles controlats pels zapatistes, aquesta forma de govern és constitucionalment il·legal, però, el govern l'ha permès de facto. Altres grups ciutadans esperen que el pròxim president (que començaria el seu període el 2006) pugui proveir d'una solució definitiva al conflicte.
Una de les reformes més importants que sí que s'aprovà fou la Llei de Drets Lingüístics, que reconeix el castellà i les llengües indígenes de Mèxic com a «llengües nacionals», amb la «mateixa validesa», i estableix que els indígenes tenen el dret de sol·licitar que els documents oficials i fins i tot els judicis siguin realitzats en llurs llengües respectives.[1] A més, l'article 2 de la constitució mexicana, que definia a Mèxic com a nació «pluricultural» en reconeixement dels pobles indígenes, fou modificat per reconèixer el «dret a l'autonomia» dels pobles indígenes en diverses àrees com ara la decisió de les seves formes d'organització social, política i econòmica, sota els principis de la constitució.[2]
Hi ha alguns sectors polítics mexicans que han suggerit que l'EZLN es converteixi en un front social (frente social), com ho feren els grups militars de les guerres civils centreamericanes, i que participi de les discussions polítiques relacionades amb l'estat de Chiapas i els pobles indígenes de Mèxic.
El govern zapatista
Des del desembre del 1994 els zapatistes s'han organitzat com a municipis autònoms, independents del govern mexicà. Després de la marxa a la ciutat de Mèxic i el seu rebuig als acords aprovats pel Congrés, aquests municipis s'han transformat en juntas, les quals implementen programes comunitaris per a la producció d'aliments, així com un sistema escolar i de sanitat independent, les quals depenen del suport estranger. Aquestes Juntas de Buen Gobierno (‘Juntes de Bon Govern'), estan formades per representants dels municipis autònoms i són supervisades per l'EZLN, sota el lema de mandar obedeciendo, manar obeint. Aquests municipis autònoms són tolerats pel govern; han estat acceptats de facto, que no pas de iure, ja que la constitució no permet cap govern independent del govern federal. Els governs zapatistes no fan cap cobrament d'imposts als seus habitants; però, els zapatistes decideixen, per mitjà d'assemblees, quines feines comunitàries s'han de realitzar. Si un indígena es refusa a participar, no és considerat zapatista, i per tant no rep els beneficis comunitaris; per exemple, ha de pagar per a obtenir medicina de les farmàcies. Els representants de les juntas no són elegits, sinó que és un poder rotatiu que permet la participació de tots els membres de la comunitat.
Iniciatives internacionals
L'EZLN ha utilitzat amplament els mitjans de comunicació per fer conèixer les seves propostes i reivindicacions. Els seus esforços, però, estan concentrats en atreure l'atenció dels mitjans de comunicació estrangers, principalment europeus i, llevat de fer públics els seus comunicats a alguns periòdics i revistes polítiques d'esquerra, no han tingut una presència considerable als mitjans mexicans.
L'alçament zapatista de l'1 de gener de 1994 ha estat vist per molts com un dels orígens del moviment antiglobalització. La solidaritat internacional de part dels grups d'esquerra internacionals amb les seves reivindicacions ha estat constant i intensa arreu del món. Milers de persones s'han desplaçat al llarg d'aquests anys a Chiapas per donar–los suport.
De fet, l'abril del 1996 els zapatistes organitzaren la població sota el seu control de La Realidad el Primer Encuentro Continental Americano por la Humanidad y contra el Neoliberalismo, un fòrum de debat internacional que molts han vist com un antecedent directe del Fòrum Social Mundial de Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil).
Recentment, després d'haver realitzat una autocrítica sobre els encerts i els errors del moviment, els zapatistes estan aprofitant la precampanya de les eleccions presidencials de Mèxic per fer sentir les seves reivindicacions i criticar els diversos candidats.
La societat mexicana i les controvèrsies del moviment zapatista
El moviment zapatista ha tingut, indubtablement, un efecte en la societat mexicana i la seva consciència social. La majoria dels mexicans consideren que els reclams dels indígenes són justs, ja que han estat maltractats i ignorats al llarg de la història, i avui dia, les regions de Chiapas encara són les més pobres de Mèxic i les menys desenvolupades. No obstant això, la societat està dividida respecte al moviment armat. Alguns punts de controvèrsia han estat:
L'obtenció de recursos i armament de l'estranger, així com la presència de ciutadans estrangers, han estat criticats com una intervenció il·legal i injusta en afers nacionals. Molts estrangers s'han involucrat en les manifestacions dels zapatistes, i alguns han estat deportats per les autoritats mexicanes.
Les regions autònomes han deixat de ser productives. Els indígenes zapatistes es dediquen al moviment armat i a les activitats comunitàries, la qual cosa ha provocat que els productes agrícoles bàsics de la zona siguin escassos o que els preus n'hagin pujat considerablement, com ara el formatge, la llet i el cafè, la qual cosa ha afectat l'economia d'altres comunitats indígenes no zapatistes de la regió. Així, l'economia de l'estat ha estat danyada, i molts productes bàsics s'han d'importar d'altres estats. A més el govern no pot donar recursos a la regió controlada pels zapatistes (i per tant depèn completament de les ONG internacionals i de les seves pròpies activitats comunitàries). La infraestructura educativa i de sanitat no s'ha pogut desenvolupar; altres zones de Chiapas no zapatistes han rebut el suport federal, i s'hi han començat programes de desenvolupament econòmic. D'acord amb el Banc Mundial la pobresa rural a l'àmbit nacional s'ha reduït considerablement, de més del quaranta per cent (>40%) al vint-i-set per cent (27%) durant el període 2001–2004.
Hi ha mexicans que creuen que l'EZLN vol ser simplement una veu de protesta, encara que no vol més enfrontaments armats, no vol dialogar per tal de resoldre la situació legal de les comunitats zapatistes. Originalment, l'EZLN havia criticat el partit original en el poder, el Partit Revolucionari Institucional el 1994, i demanaven una transició; amb la transició política, no acceptà cap proposta del Partit Acció Nacional i de Vicente Fox ni els acords finals de la COCOPA aprovats pel Congrés, encara que conserven autonomia de facto; finalment han criticat severament el partit d'esquerra que els havia donat suport al llarg del moviment, el Partit de la Revolució Democràtica, i el seu candidat presidencial el qual era el favorit per a les eleccions del 2006.
Vegeu també
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional.
Col·lectiu de Solidaritat amb la Rebel·lió Zapatista (BCN). Arxivat 2006.02.12 a Wayback Machine.
Referències
«LEY GENERAL DE DERECHOS LINGÜÍSTICOS DE LOS PUEBLOS INDÍGENAS». Arxivat de l'original el 2006.04.27.
«Constitución política de los Estados Unidos Mexicanos». Arxivat de l'original el 2007.07.13.
Bandera de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional
Subcomandant Marcos a Salamanca el 12 de març de 2006
Símbol Indalo de l'Exèrcit Zapatista
Cartell de territori zapatista
El passat dimecres 17 de novembre de 2021 es commemorà el trenta-dosè aniversari de l'inici de la Revolució de Vellut a Txecoslovàquia, la qual es desenvolupà entre els dies 17 de novembre i 29 de desembre de 1989.
La Revolució de Vellut fou un procés pacífic iniciat el novembre del 1989 pel qual l'estat comunista de Txecoslovàquia evolucionà tot aplicant mesures econòmiques liberals, i que al cap de poc es dissolgué en dos (2) nous estats amb llurs sistemes polítics definitivament democràtics, el txec i l'eslovac, el 1993. Aquest nom prové del fet que tot plegat fou un procés pacífic i endreçat, dirigit per la classe política i les convocatòries democràtiques.
Cal recordar que ja anteriorment Txecoslovàquia havia viscut amb la Primavera de Praga un període de flexibilització i obertura del règim comunista (fent–se ressò de la voluntat popular i d'alguns polítics del mateix règim), però que fou violentament avortat per la segona invasió de l'URSS, governant de tot el bloc soviètic.
Orígens
La fi de l'ocupació
L'ocupació de Txecoslovàquia per part de les tropes del Pacte de Varsòvia que havia començat el 1968 no acabà fins al 1991, quan l'últim soldat estranger abandonà l'estat txecoslovac. Molt poc després, l'1 de juliol d'aquell mateix any 1991, a la mateixa ciutat de Praga (Bohèmia, Txèquia), irònicament els diversos dirigents dels estats de l'est aprovaren la dissolució d'aquella aliança militar, que en realitat s'havia usat per conquerir un dels seus propis membres.
Les limitacions econòmiques txecoslovaques
Txecoslovàquia era en aquell moment, juntament amb la RDA, un dels països més industrialitzats del bloc soviètic: el sector secundari produïa el seixanta per cent (60%) de la riquesa del país i donava feina al trenta-set per cent (37%) de la població. Però també es trobava en una situació demogràfica regressiva en què el creixement vegetatiu era gairebé nul i per tant la població anava envellint. Com a conseqüència, escassejava la mà d'obra. A banda d'això, l'economia tenia els seus propis problemes estructurals que limitaven el seu creixement:[1]
Un pes excessiu de la indústria pesant i armamentística que absorbia tots els recursos i consumia molta energia, etern problema de la majoria d'economies soviètiques de l'època.
Una producció energètica insuficient.
Una baixa productivitat laboral.
Un mercat exterior limitat als països del bloc de l'est, amb un poder adquisitiu pobre.
Una dependència de l'exterior en matèries primeres.
Per tal de reactivar l'economia, el mateix règim comunista inicià les primeres reformes econòmiques que tendien a la liberalització. El 1988 donaren autonomia a cent cinquanta (150) empreses per prendre decisions sense la interferència del govern, i l'any següent permeteren l'entrada del capital estranger pràcticament sense condicionants.
Els canvis polítics: el Partit Comunista perd l'hegemonia
No obstant l'inici de les reformes, el govern comunista acabà col·lapsant el desembre del 1989 després de la vaga general del dia 27, la qual cosa obligà a dimitir el president de la república Gustav Husak (home fort de la política txecoslovaca des del 1968 imposat per l'URSS), i tres (3) dies després, el 29, l'Assemblea Federal de Txecoslovàquia, el parlament comunista, escollí el dissident Vaclav Havel nou president per unanimitat. Immediatament es formà un nou govern format per la coalició Fòrum Cívic (una aliança de diversos moviments antiautoritaris formada per intel·lectuals) i pel Partit Comunista txecoslovac, però aquest en minoria. El programa d'aquesta coalició era fer les reformes econòmiques liberals necessàries per establir una economia de mercat, liberalitzar els preus, dissoldre els monopolis estatals, i obrir el seu mercat exterior. En resum, acabar amb el ferri intervencionisme estatal en l'economia i en la societat que dominava fins aquell moment i portar la democràcia.
En el parlament txecoslovac es debaté com anomenar al país després de la Revolució de Vellut, en l'anomenada Guerra del guionet, que començà a posar en evidència les dificultats d'entesa entre els polítics txecs i els eslovacs.[2] Així doncs, el juny del 1990 tingueren lloc les primeres eleccions democràtiques lliures de Txecoslovàquia, que guanyà l'heterogeni Fòrum Cívic, ratificant Vaclav Havel com a president i escollint Marian Calfa com a primer ministre del govern, el qual tiraria endavant un pla estatal de «traspàs accelerat a una economia de mercat amb connotacions socials i ecològiques».[3] Entre els anys 1991 i 1992 s'anà establint progressivament el capitalisme com a sistema econòmic.
Cal no oblidar que en aquell mateix moment estaven col·lapsant també altres règims comunistes d'Europa: el 10 de novembre de 1989 caigué el Mur de Berlín i, amb ell, el mateix comunisme; i no passà un (1) any que l'octubre del 1990 la RDA passava a l'altre costat del teló d'acer reunificant–se amb la RFA.
La desfederació de Txecoslovàquia
Els resultats del juny del 1992 ja feien preveure que els canvis no s'havien acabat. S'havien celebrat eleccions legislatives per elegir els membres de l'Assemblea Federal de Txecoslovàquia, del Consell Nacional Txec i del Consell Nacional Eslovac. A l'estat federat de Txèquia guanyà el Partit Cívic Democràtic de Václav Klaus (escissió del Fòrum Cívic, que fou derrotat), el qual es convertí en el cap del govern txec. En canvi a l'estat federat d'Eslovàquia guanyà el Moviment per una Eslovàquia Democràtica encapçalat per Vladimir Meciar.
L'Assemblea Federal quedà paralitzada el 3 de juliol de 1992 quan els representants eslovacs es negaren a votar el president de la República Federal (càrrec al qual es tornava a presentar Vaclav Havel com a únic candidat) evidenciant la voluntat eslovaca de renegociar el pacte entre les dues (2) nacions. Tot seguit començaren les negociacions entre Klaus i Meciar. El 17 de juliol el Consell Nacional Eslovac acabat d'escollir proclama la Declaració d'Independència de la Nació Eslovaca. El dia 20 Havel acabà dimitint de la Presidència perquè es negava a supervisar les negociacions de la separació de Txecoslovàquia, a la qual ell s'oposava. Vista la determinació de la part eslovaca, Klaus acabà pactant amb Meciar la separació de les dues (2) nacions en dos (2) estats independents, el que s'ha anomenat el «Divorci de Vellut», fet que finalment es produí oficialment el 31 de desembre de 1992, moment en què nasqueren els nous estats de la República Txeca i la República Eslovaca.
Vegeu també
Notes
↑ Aracil, Oliver, Segura: El mundo actual; pàg. 679.
↑ Stein, Eric: Czecho/Slovakia: Ethnic Conflict, Constitutional Fissure, Negotiated Breakup (en anglès). University of Michigan Press, 2000, pàg. 57–59. ISBN 0472086286.
↑ Aracil, Oliver, Segura: El mundo actual; pàg. 680.
Manifestacions a Praga el novembre del 1989.
Revolució de Vellut
El passat dimecres 17 de novembre de 2021 es commemorà el cent tretzè aniversari del naixement de Manuela Ballester Vilaseca (València, Horta, País Valencià, 17 de novembre de 1908 — Berlín, Alemanya, 7 de novembre de 1994), qui fou una artista pertanyent a la Generació Valenciana dels Trenta.[1] És coneguda per les seves facetes de pintora, il·lustradora, cartellista, escriptora, editora i poeta; així com per la seva activa militància política en el Partit Comunista d'Espanya. També formà part de l'Agrupació de Dones Antifeixistes i fou membre de la UEAP (Unió d'Escriptors i Artistes Proletaris) i de l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes en Defensa de la Cultura.[2]
La seva obra es troba dispersa i descatalogada.[3]
Ressenya biogràfica
Infància
Manuela Ballester nasqué el 17 de novembre de 1908 a València (Horta). El seu pare fou Antonio Ballester Aparicio, escultor imatger i professor de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. La seva mare fou Rosa Vilaseca Oliver, modista. Diversos dels seus germans també destacaren en les disciplines artístiques, com Tonico Ballester (escultura) i les seves germanes Josefina i Rosita (gravat).
Formació
El 1922, amb tan sols catorze (14) anys, ingressà en l'Escola de Belles Arts de Sant Carles de València (Horta), matriculant–se en l'especialitat de pintura. Durant els seus estudis estudià pintura, dibuix i gravat,[3] i també obtingué un premi de retrat. Amb la quantia econòmica, i fent cas dels consells paterns, feu un viatge a Madrid. En el Museu del Prado, Manuela entrà en contacte amb les obres dels grans pintors, destacant Velázquez, a qui ella sempre considerà el seu mestre del retrat. El 1928 es graduà en l'Acadèmia i conclogué així la seva etapa formativa.
Primers treballs
Després de la seva graduació a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, Manuela Ballester començà la seva carrera professional realitzant diversos treballs de disseny de figurins de moda per a les revistes Crónica i El Hogar y la Moda, editades a Madrid (Espanya) i València (Horta, País Valencià) respectivament.
El 1929 començà també a col·laborar amb treballs gràfics en la revista valenciana Estudis. Aquestes col·laboracions es perllongaren fins al 1937. Estudis es publicà per primera vegada a València (Horta) el 1922 i fou una revista orientada intel·lectualment cap a l'anarquisme. En la seva part gràfica tingué una importància decisiva Manuel Monleón i Josep Renau.
El 20 d'octubre de 1929 es publicà com a portada de la revista Blanco y Negro un cartell dissenyat per Manuela Ballester i presentat al concurs convocat per aquesta revista.
Primeres exposicions
El 1929 Manuela Ballester participà en l'Exposició d'Art de Llevant. El mes de març del 1931 participà en l'exposició col·lectiva de l'avantguarda valenciana en l'Agrupació Valencianista Republicana al costat del seu germà Tonico Ballester i al seu futur espòs Josep Renau. Altres participants en aquesta exposició, i molts d'ells futurs integrants de la UEAP (Unió d'Escriptors i Artistes Proletaris), foren Francisco Carreño, José Savina, I. Cuñat, Jiménez Cotanda, Enric Climent, Rafael Estellés, V. Beltrán, Rafael Pérez Contel, Francisco Badía, Ricard Roso i Salvador Vivó.
El 1932 Manuela prengué part en la Manifestació d'Art Noucentista, organitzada per Manuel Abril en l'Ateneu Mercantil de València (Horta). També foren participants destacats Enric Climent, Genaro Lahuerta, Pedro Sánchez i alguns integrants de la Societat d'Artistes Ibèrics (SAI). Dirigí la publicació feminista Pasionaria.[3]
Il·lustració de llibres
Un camp en el qual Manuela Ballester participà i destacà àmpliament fou la il·lustració de revistes i llibres. En els seus començaments artístics il·lustrà, principalment, diversos llibres de contes destinats al públic infantil. I anys més tard, durant la seva etapa en l'exili mexicà, les seves il·lustracions enriquiren les obres dels escriptors que també compartiren l'exili i l'enyorança per la pàtria i els ideals polítics perduts.
Entre les obres il·lustrades per Manuela destaquen aquestes:
El 1930 Manuela Ballester s'alçà amb el primer premi de portades convocat per l'Editorial Cenit per a l'edició espanyola de la novel·la Babbitt, del guanyador del Premi Nobel de Literatura (1930) Sinclair Lewis.
El 1931 realitzà la portada i les il·lustracions interiors del conte El castell de la veritat, d'Herminia zur Mühlen, publicat també per l'Editorial Cenit.
El 1934 il·lustrà el conte La perla que nasqué en lo fang, de Lleó Agulló Puchau, llibre premiat en els LIV Jocs Florals de Lo Rat–Penat.
Ja durant el seu exili a Mèxic els seus dibuixos il·lustraren l'edició de La Dama de las camelias, d'Alexandre Dumas, publicada per l'editorial Llegenda el 1944.
Família
El setembre del 1932 Manuela Ballester contragué matrimoni amb Josep Renau, a qui havia conegut durant els estudis de tots dos (2) a l'Acadèmia de Belles Arts de València (Horta).
El matrimoni tingué cinc (5) fills:[3]
Ruy (nascut a València el 17 de maig de 1934).
Júlia (nascuda a València el 23 de març de 1937).
Álvaro Totli (nascut a Ciutat de Mèxic el juny del 1940).
Teresa (nascuda a Ciutat de Mèxic el 1943).
Pablo (nascut a Ciutat de Mèxic el desembre del 1946).
Els primers anys de la família Renau–Ballester transcorregueren a València (Horta). No obstant això, després de l'esclat de la Guerra Civil es traslladaren a Barcelona (Barcelonès). Des d'allí, i una vegada acabada la contesa, Manuela escapà cap a França creuant a peu els Pirineus en companyia de la seva mare, les seves germanes Rosa i Fina (Josefina) i els seus fills Ruy i Júlia. Una vegada en sòl francès passaren uns mesos internats en el camp de refugiats d'Argelers de la Marenda (Rosselló).
Gràcies a una expedició organitzada per la Junta de Cultura Espanyola, Manuela Ballester, el seu espòs, els seus fills, la seva mare i germanes es dirigiren a Mèxic a bord del vapor holandès Veendamm II des del port de Saint–Nazaire (Loira Atlàntic, País del Loira) fins a Nova York (EUA). Des d'allí i fins a la frontera mexicana realitzaren el trajecte en un autobús de la línia Grey Hound. Allà ajudaria el seu marit amb la realització dels cartells de cinema pels quals és tan conegut.[3]
L'agost del 1959 Manuela es traslladà a Berlín (Alemanya); la relació amb Renau no marxava bé i se separaren el 1962.[4]
Bibliografia
Articles, llibres i treballs gràfics
Blanco y Negro, Madrid, 20.10.1929, pàg. 1, portada de Manuela Ballester.[5]
AGULLO PUCHAU, Lleó: La perla que nasqué en lo fang, València, Impremta Josep Melià, València, 1934, portada i il·lustracions interiors de Manuela Ballester.
ALMELA I VIVES, Francesc: La novela d'una novela, Nostra Novel·la, València, 1930, Il·lustracions de Manuela Ballester
BALLESTER VILASECA, Manuela: «César M. Arconada. Reparto de tierras (Crítica de libros)», a Nueva Cultura, València, Any I, núm. 3, març del 1935, pàg. 4.
BALLESTER VILASECA, Manuela: «Mujeres intelectuales (Notas)», a Nueva Cultura, València, Any I, núm. 5, juny–juliol del 1935, pàg. 15.
BALLESTER VILASECA, Manuela: «Pla y Beltrán: Voz de la tierra (Crítica de libros)», a Nueva Cultura, València, Any I, núm. 6, agost–setembre del 1935, pàg. 15.
«El viejo inspector de la vida: cuento soviético», Traducció de Josep Renau, Dibuixos de Manuela Ballester, a Nueva Cultura, València, núm. 9, desembre del 1935, pàg. 10–12
BALLESTER VILASECA, Manuela (ed.), Pasionaria, València, núm. 1, 1937.
BALLESTER VILASECA, Manuela: «La escultora Luisa Roldán», a Mujeres Españolas, Mèxico D.F., octubre del 1954, pàg. 11.
BALLESTER VILASECA, Manuela: «México, colores, contrastes y costumbres», a Mujeres del Mundo Entero, Berlín (RDA), núm. 2, 1961, pàg. 23.
BALLESTER VILASECA, Manuela: Cosas, Mèxic, 1981.
DUMAS, Alejandro: La Dama de las camelias, Mèxic, Editorial Leyenda, Obas maestras de la literatura amorosa, 1944, Traducció d'Enrique Díez–Canedo, Il·lustracions de MANUELA BALLESTER.
GARCÍA GARCÍA, Manuel: «Manuela Ballester. Encuentro con la pintora exiliada valenciana», a Cartelera Turia, València, núm. 840, 10–16 març de 1980, Portada amb dibuix de MANUELA BALLESTER.
LEWIS, Sinclair, Babbitt, Madrid, Editorial Cénit S.A., 1930, traducció de l'anglès i pròleg de José Robles Pazos, portada de MANUELA BALLESTER.
MÜHLEN, Herminia zur: El castillo de la verdad, Editorial Cénit S.A. Madrid, 1931, Colección Cuentos Cénit para niños, trad. d'Eloy Benítez, portada i il·lustracions de MANUELA BALLESTER.
Entrevistes i articles
AGRAMUNT LACRUZ, Francisco: Un arte valenciano en América: exiliados y emigrados, Generalitat Valenciana, Consell Valencià de Cultura, València, 1992.
AGRAMUNT LACRUZ, Francisco: Diccionario de Artistas Valencianos del siglo XX, Tom I (A–E), Albatros, València, 1999, pàg. 170–173.
AGUADO, Ana: «Les dones valencianes en la guerra civil (1936–1939)» a GARCÍA, Manuel (ed.): Homenatge a Manuela Ballester, Generalitat Valenciana, Conselleria de Treball i Assumptes Socials, Direcció General de la Dona, València, 1996, pàg. 23–35.
AGUILERA CERNI, Vicente (dir.): Historia del arte valenciano, set (7) volums, Biblioteca Valenciana, Consorci d'Editors Valencians, València, 1986–1988.
BELLÓN, F.: «Manuela Ballester, la pintora en la sombra», a Posdata, Suplemento Cultural de Levante–El Mercantil Valenciano, Valencia, 03.X.2008, pàg. 1–2.
BONED COLERA, Ana: «Creativas en el exilio mexicano. Apuntes biográficos y artísticos de Elvira Gascón, Remedios Varo y Manuela Ballester», a Revista Creatividad y Sociedad, Madrid, núm. 15, novembre del 2010.
FUENTE, Mercedes de la: Valencianas célebres y no tanto (s. XIII–XXI), Generalitat Valenciana, València, 2009, pàg. 173–179.
GARCÍA GARCÍA, Manuel: «Manuela Ballester. Encuentro con la pintora exiliada valenciana», a Cartelera Turia, Valencia, núm. 840, 10–16 març de 1980.
GARCÍA GARCÍA, Manuel: «Manuela Ballester: Salí de España a pie, con mis hijos, por los Pirineos», a Hoja del Lunes, València, 20.III.1989, pàg. 74.
GARCÍA GARCÍA, Manuel (ed.): Homenatge a Manuela Ballester, València, Direcció General de la Dona, 1996
GARCÍA GARCÍA, Manuel: Memorias de posguerra. Diálogos con la cultura del exilio (1939–1975), Publicacions de la Universitat de València, València, 2014, pàg. 154–165
NÚÑEZ DÍAZ, C.: «Manuela Ballester. Una artista valenciana injustament oblidada», a Debatabat.cat, 01.01.2008.
PRATS RIVELLES, Rafael: Mujeres que fueron por delante = Dones que van anar al davant, Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, València, 1998.
RIBES, Giovanna (guió i realització): Manuela Ballester: El llanto airado, produït per Tarannà Films, Giovanna Ribes, CB i Tatzen, amb el patrocini de Dones en Art i CAM, 2008 (documental).
RODRIGO, Antonina: «Artistas exiliadas en México. Manuela Ballester, Elvira Gascón y María Teresa Toral», a GONZÁLEZ MADRID, María José i RIUS GATELL, Rosa (editores), Remedios Varo: Caminos del conocimiento, la creación y el exilio, Eutelequia, Madrid, 2013, pàg. 180–202.
VENTURA MELIÀ, R.: «Entrevista. Manuela Ballester. Viuda de Renau: Queremos que su obra esté en Valencia», a Levante–El Mercantil Valenciano, València, 21.XII.1986, pàg. 3–5.
VIDAL CORELLA, V.: «Las mujeres antifascistas de Valencia editan una revista femenina, a la que han dado el título de Pasionaria», a Crónica, Madrid, Any IX, núm. 382, 7 de març de 1937, pàg. 9.
Referències
↑ Maroula: «Manuela Ballester, el eclipsamiento de una artista», 15.05.2014.
↑ García, Manuel García: Memorias de posguerra: Diálogos con la cultura del exilio (1939–1975) (en anglès). Universitat de València, 2014.09.04. ISBN 978-84-370-9532-5.
↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Bonet, Paula: «Dones que mugixen: la figura de Manuela Ballester». Revista Lletraferit, primavera del 2018.
↑ «Manuela Ballester Vilaseca». Diccionari Biogràfic de Dones. Associació Institut Joan Lluís Vives, Barcelona, web (CC–BY–SA via OTRS).
Manuela Ballester amb el seu marit Josep Renau, les germanes Rosa i Fina i els seus tres (3) fills majors a Mèxic, 1941.
El passat dimecres 17 de novembre de 2021 es commemorà el cent cinquanta-sisè aniversari del naixement de Josefa Teixidor i Torres, també coneguda com a Pepita Teixidor[1] o Texidor (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 17 de novembre de 1865[2] — ibídem, 8 de febrer de 1914)[3], qui fou una pintora catalana.[4] Filla de Josep Teixidor i Busquets i Concepció Torres Nicolás, formada amb el seu germà, el pintor Modest Teixidor Torres,[5] conreà amb profusió el tema de les flors, emprant sovint la tècnica de l'aquarel·la. Participà en alguna exposició oficial i hi fou premiada, i arribà a gaudir de certa notorietat. Al parc de la Ciutadella hi ha un (1) monument dedicat a aquesta artista, obra de l'escultor Manuel Fuxà.[6]
Biografia
Pepita Teixidor, que nasqué al carrer de la Lleona, número 4, de Barcelona (Barcelonès), cresqué en un (1) entorn favorable per a desenvolupar la seva vocació i arribà a ser una (1) reconeguda pintora de flors,[7][8] encara que el seu germà volia que es dediqués principalment al retrat.[5] Fou considerada la millor aquarel·lista de flors del seu temps, malgrat que en aquella època les dones artistes no estaven reconegudes, i entre la seva clientela —de la noblesa i l'alta burgesia— comptà amb la reina Maria Cristina i la infanta Maria Teresa, que adquiriren obra seva en diverses ocasions.[9]
A finals del segle XIX participà en algunes edicions de les exposicions col·lectives de dones que es feren a la Sala Parés,[10][11] en les quals presentà amb èxit les seves aquarel·les de flors. L'any 1899 el crític Raimon Casellas l'elogiava així: «Los petits geranis rosa son deliciosos per la frescura del color y son deliciosos por la calitat de las fulias envellutadas. La mata de clavells, que simbolisa la "Primavera", se fa notar pel vigor intens dels tons enters, y la branca mitj seca de escardots, que representa la "Tardor", ofereix delicadas gamas de sugestiva melangía.»[12]
El 1900 fou escollida per representar Catalunya a l'Exposició Universal de París (Illa de França), juntament amb Ramon Casas i Santiago Rusiñol.[7][13] En aquesta ciutat fou membre activa de la Union des Femmes Peintres et Sculpteurs de París, de la qual fou nomenada sòcia honorària, i també formà part de la Union Internationale des Beaux Arts et Lettres.[5]
El mateix 1900 formà part de l'Exposició regional olotina de Belles Arts e industries artístiques i de la XVII Exposición extraordinaria de Bellas Artes de la Sala Parés,[14] galeria on el 1908 presentaria un (1) conjunt d'aquarel·les de flors.[15]
Entre els anys 1899 i 1912 participà amb pintures de flors en les exposicions generals de Belles Arts de Madrid, obtenint cada any mencions honorífiques.[16][17] Segons el catàleg de l'edició del 1899, on constava com a deixebla del seu pare, presentà una (1) aquarel·la i una (1) pintura.[18] El 1901 presentava quatre (4) aquarel·les[19] i el 1904 deu.[20] El 1906 hi participà de nou amb tretze (13) aquarel·les de flors i quatre (4) ventalls pintats[21] i guanyà una tercera medalla;[16] el 1910 ho feu amb quatre (4) obres[22] i el 1910 amb dues (2) aquarel·les de gran format.[23]
L'any 1906 consta entre els participants de la V Exposición Internacional de Bellas Artes e Industrias Artísticas celebrada al Palau de Belles Arts de Barcelona, on mostrà dues (2) aquarel·les.[24]
Igualment, obtingué guardons en la Exposición Hispano–Francesa de Saragossa (Aragó) del 1908 i l'or en l'Exposició Universal de Brussel·les (Bèlgica) del 1910. Guany alguns premis a les exposicions de París (Illa de França) i el col·lectiu de dones artistes li feu un homenatge de reconeixement l'any 1913.
Pertanyé al grup feminista de principis del segle XX a l'entorn de la revista Feminal, la revista que donava a conèixer les obres artístiques, industrials o científiques de les dones, on hi havia Carme Karr, Dolors Monserdà o Lluïsa Vidal, entre d'altres.[25] Precisament amb aquesta pintora, M. Lluïsa Güell i Antònia Ferreras, organitzà una (1) protesta per a poder exposar a les sales que, fins aleshores, estaven monopolitzades pels artistes.[26] Precisament és a partir de les informacions que recull aquesta revista que sabem que oferia classes particulars des del seu domicili[27] del carrer de Fontanella de Barcelona.[21]
La mort prematura de Pepita Teixidor, el 1914, quan encara no havia complert els quaranta (40) anys, juntament amb la seva bellesa i el seu esperit sensible, feren que la seva mort fos molt sentida entre la societat catalana.[28] Les seves restes foren enterrades al Cementiri de Montjuïc.
Exposicions
1896: Sala Parés, Barcelona. Obres: Flors d'ametller i Geranis rosa.[29]
1897: Sala Parés, Barcelona. Obres: Tiges de clavells i Creu de violetes.[30]
1899: Sala Parés, Barcelona.
1899: Exposición General de Bellas Artes, Madrid. Obres: Primavera, flores i Otoño.[18]
1900: París.
1900: Exposició regional olotina de Belles Arts e industries artístiques, Olot.
1900: XVII Exposición extraordinaria de Bellas Artes. Sala Parés, Barcelona.
1901: Exposición General de Bellas Artes, Madrid. Obres: Flores de otoño, Flores de primavera, Cruz de geranios i Claveles.[19]
1904: Exposición General de Bellas Artes, Madrid. Obres: Claveles, Flor de almendro, Geranio rosa flor de almendro y violetas, Geranio rosa, Crisántemos, Madroños, Cardos, Violetas, Roble y retama i Bluets.[20]
1906: Exposición General de Bellas Artes, Madrid. Obres: Crisantemos, Cardos, Ramos y frutas silvestres, Claveles, Amapolas, Retama, Lilas, Yerbas y flores silvestres (ventall), Claveles (ventall), Rosas (ventall), Claveles (ventall), Crisantemas, Beuets, Yerbas, Pensamientos, Rosas y almendros i Rosas.[21]
1907: V Exposición Internacional de Bellas Artes e Industrias Artísticas, Barcelona. Obres: Cardos i Claveles.[24]
1908: Exposición Hispano–Francesa, Saragossa.[27]
1908: Sala Parés, Barcelona.[27]
1910: Exposició Universal de Brussel·les.[27]
1910: Exposición Nacional de Pintura, Escultura y Arquitectura, Madrid. Obres: Tríptico (flores), Almendros, violetas y rosas, Madroños i Cardos.[22]
1912: Exposición Nacional de Pintura, Escultura y Arquitectura, Madrid. Obres: Flores i Rosas y flor de almendro.[23]
Reconeixement i memòria
Així, el maig del mateix any la Sala Parés li dedicava una exposició retrospectiva, i el 1916 s'organitzà una (1) comissió d'homenatge que presentà una (1) nova exposició de la pintora a la mateixa sala.[15] Aquest grup de dones del seu entorn, encapçalats per Dolors Monserdà, Carme Karr o Francesca Bonnemaison, iniciaren tot d'activitats, a través de Feminal, per poder fer un monument a la seva memòria.[31] Recolliren diners amb una tómbola amb més de tres-centes (>300) obres que cediren els artistes del moment i s'encarregà un (1) bust de Pepita Texidor a l'escultor Manuel Fuxà, que s'inaugurava al parc de la Ciutadella el 14 d'octubre de 1917, amb un (1) discurs de Dolors Monserdà que respongué l'escriptor i dibuixant Apel·les Mestres.[13] L'obra, de marbre blanc, duia el nom de l'artista, els atributs de pintora i les flors; rememorava la temàtica que l'havia fet famosa,[5]i esdevingué el primer monument que la ciutat dedicava a una (1) dona catalana per la seva professió i és l'únic monument a una personalitat femenina al Parc de la Ciutadella.[27][7][32]
Dolors Monserdà li dedicà el llibre de contes Nit de Lluna, amb il·lustracions de la pintora modernista Lluïsa Vidal.
L'any 1932 s'inclogueren obres de Pepita Teixidor en la gran subhasta d'obres de les col·leccions Valle–Redon, Font i Sangrà, Pasqual i Miret, entre altres, que feu fer la Sala Parés.[14]
La família Texidor es dedicà a l'art de la pintura i fou fundadora de la primera botiga de belles arts de Barcelona l'any 1874 (Casa Texidor, inicialment al carrer de Regomir i finalment a la ronda de Sant Pere, número 16, de Barcelona) que avui dia es conserva com a monument modernista, tot i haver esdevingut una òptica.[33]
Obra
Pintava tot tipus de flors, amb una notable excel·lència, principalment amb aquarel·la. També pintà l'aiguada i l'oli, damunt de tela però també sobre plafons i ventalls.[5] Junt amb Emília Coranty i Visitació Ubach és considerada una de les artistes més destacades de pintura de flors a Catalunya.[27]
El Museu Nacional d'Art de Catalunya conserva dos (2) retrats de la pintora, un de Ramon Casas i l'altre del seu germà Modest,[34] així com un (1) autoretrat i un (1) dibuix.[16] El Palau Reial té pintures exposades que la reina María Cristina i la infanta María Teresa li compraren.[27]
Segons consta en el catàleg de l'antic Museu de Belles Arts de Barcelona de l'any 1926, el seu germà Modest feu donació de l'aquarel·la titulada Flores silvestres.[35]
Referències
↑ «Pepita Teixidor i Torres». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
↑ Llibre Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1865, llibre quart, foli 131, número de registre 5319.
↑ Maspoch, Mònica: Galeria d'autors: ruta del modernisme, Barcelona. Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, Barcelona, 2008, pàg. 203, 1a edició. ISBN 978-84-96696-02-0.
↑ «Josefa Texidor Torres». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives, Barcelona, web (CC–BY–SA via OTRS).
↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Dels fons a la superfície. Obres d'artistes catalanes contemporànies anteriors a la dictadura franquista. Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, 2008, pàg. 22–23 i 60. ISBN 97884612-2004-5.
↑ Mendoza 1995: 207
↑ 7,0 7,1 7,2 Burgos, Rafa: «Pepita Teixidor, la millor pintora catalana de quadres florals». «Va passar aquí», cap. 97, Betevé, 17.06.2020.
↑ «Pepita Teixidor y la seva obra». La Ilustració catalana, núm. 558, 15.02.1914, pàg. 1–4.
↑ Gascón Uceda, Ma Isabel: «Pepita Texidor, una pintora de flores en la Barcelona Modernista» (en castellà). Art Nouveau European Route. CDF. II Congrés Internacional, juny 2015.
↑ Gascón Uceda, M. Isabel: «Pepita Texidor. Als límits del Modernisme». Coupdefouet, núm. 25. Art Nouveau European Route, 2015.
↑ la Lueta, Laura; Mercader, Laura: «Les artistes irrompen en la política sexual. Quatre exposicions femenines d'art a la Sala Parés de Barcelona (1896–1900)». CDF II International Congress, 2015.
↑ Casellas, Raimon: «A propòsit de l'Exposició de can Parés». La Veu de Catalunya, 09.01.1899, pàg. 1.
↑ 13,0 13,1 Mestre, Jesús: «Pepita Teixidor a Vallvidrera». El jardí de Sant Gervasi i Sarrià, 44, pàg. 14.
↑ 14,0 14,1 Repertori de catàlegs d'exposicions col·lectives d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Institut d'Estudis Catalans, Memòries de la Secció historicoarqueològica, LIX, Barcelona, 2002, cat. 105, 105 i 707, pàg. 76–77 i 215. ISBN 84-7283-661-4.
↑ 15,0 15,1 Repertori d'exposicions individuals d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Institut d'Estudis Catalans, Memòries de la Secció historicoarqueològica, LI, Barcelona, 1999, pàg. cat. 2702–2704, pàg. 339. ISBN 84-7283-444-1.
↑ 16,0 16,1 16,2 «Modernisme: Accés obert». Universitat de Barcelona.[Enllaç no actiu]
↑ Catálogo de la Exposicion Nacional de Bellas Artes de 1904 (en castellà). Mateu, Madrid, 1904, pàg. 17, cat. 1388–1397.
↑ 18,0 18,1 Catálogo de la Exposición General de Bellas Artes 1899 (en castellà). Exposición (Imprenta y fundición de los hijos de J. A. García), Madrid, 1899, pàg. 118, cat. 825–826.
↑ 19,0 19,1 Catálogo de la Exposición General de Bellas Artes de 1901 (en castellà). Casa Editorial Mateu, Madrid, 1901, pàg. 145, cat. 1113–1116.
↑ 20,0 20,1 Catálogo de la Exposicion Nacional de Bellas Artes de 1904 (en castellà). Catálogo de la Exposicion Nacional de Bellas Artes de 1904, Madrid, 1904, pàg. 77, cat. 1388–1397.
↑ 21,0 21,1 21,2 Catálogo de la Exposición General de Bellas Artes de 1906 (en castellà). Imprenta Alemana, Madrid, 1906, pàg. 89, cat. 1189–1205.
↑ 22,0 22,1 Catálogo oficial ilustrado de la Exposición Nacional de Pintura, Escultura y Arquitectura 1910 (en castellà). Madrid: Artes Gráficas Mateu, Madrid, 1910, pàg. 56–57, cat. 633–636.
↑ 23,0 23,1 Catálogo oficial ilustrado de la Exposición Nacional de Pintura, Escultura y Arquitectura 1912 (en castellà). Artes Gráficas Mateu, Madrid, 1912, pàg. 66, cat. 901–902.
↑ 24,0 24,1 V Exposición Internacional de Bellas Artes e Industrias Artísticas (en castellà). Imp. de Henrich y Cia, Barcelona, 1907, cat. 6 i 7, pàg. 146.
↑ «Les nostres artistes – Pepita Teixidor». Feminal , núm 1, 28.04.1907, pàg. 262.
↑ Dels fons a la superfície. Obres d'artistes catalanes contemporànies anteriors a la dictadura franquista. Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, 2008, pàg. 21. ISBN 97884612-2004-5.
↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 27,4 27,5 27,6 Rodrigo Villena, Isabel: «Las artistas catalanas, su lugar en la revista Feminal (1907–1917)». Locus Amoenus, núm. 18, 22.12.2017, pàg. 223–244.
↑ Casellas, Raimon: «El arte femenino en el Salón Parés». La Vanguardia, 24.12.1896, pàg. 4.
↑ «La pintura femenina en el Salón Parés». La Vanguardia, 24.12.1897, pàg. 4.
↑ Romeu, Joana: «Per la memòria de l'artista Pepita Teixidor». Feminal, núm. 100, 05.07.1915, pàg. 9.
↑ «Monuments Commemoratius de Catalunya». Institut d'Estudis Catalans – Secció historicoarqueològica, 2015.
↑ «Museu Nacional d'Art de Catalunya» (en català, castellà, anglès). Museu Nacional d'Art de Catalunya.
↑ Catálogo del Museo de Bellas Artes (Arte Contemporáneo) (en castellà). Junta de Museus de Barcelona, Barcelona, 1926, pàg. 139, cat. 36.
Vegeu també
Vilalta, Ramon: «Pepita Teixidor». Barcelona, 19.03.2019.
Bibliografia
Mendoza, Cristina: Ramon Casas, Retrats al carbó. Editorial AUSA, Sabadell, 1995, pàg. 282 (catàleg). ISBN 84-8043-009-5.
SEGARRA i MARTÍ, Rosa: «Més enllà d'un monument. Pepita Teixidor, pintora de flors». El Contemporani: revista d'història, núm. 3, 1994, pàg. 29–34.
Retrat de Pepita Teixidor fet per Ramon Casas i conservat al MNAC a Barcelona.
Estàtua de Pepita Texidor al Parc de la Ciutadella, obra de Manuel Fuxà.
Modest Teixidor, Retrat de la pintora Josefa Teixidor, 1889. Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Retrat de Pepita Teixidor (1911), realitzat pel seu germà Modest Teixidor.
Monument a Pepita Teixidor, de Manuel Fuxà, al Parc de la Ciutadella, de Barcelona.
Blauets, 1904. Aquarel·la presentada a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid.
Josefa Teixidor i Torres
El passat dimecres 17 de novembre de 2021 es commemorà el cent vuitanta-cinquè aniversari del naixement de Pau Alguersuari i Pascual (Sant Celoni, Vallès Oriental, 17 de novembre de 1836 — Sabadell, Vallès Occidental, 23 d'abril de 1907), qui fou un industrial, teòric tèxtil i inventor català.[1]
Biografia
Pau Alguersuari fou els estudis primaris a Sant Celoni (Vallès Oriental) i, als setze (16) anys, es desplaçà a Barcelona (Barcelonès) per estudiar teoria de teixits. Un cop acabats els estudis, anà a treballar a Sabadell (Vallès Occidental), a la fàbrica de Feliu Torras, feina que alternà amb la docència fent de professor de teoria de teixits i, més endavant, aconseguí tirar endavant una indústria tèxtil pròpia. Però, Alguersuari, a més de ser un bon tècnic, fou un gran inventor. Amb la mecanització de la indústria, aconseguí transformar els vells telers manuals de fusta en telers mecànics; d'ell és, també, la creació i la primera patent del teixit de ris per a tovalloles, com també l'invent d'un mecanisme de pujada i baixada dels lliços que augmentava el nombre de passades per minut i la velocitat de tissatge, conegut internacionalment com a sistema Alguersuari.[1]
El 5 de febrer de 1918, l'ajuntament presidit per Joan Vidal i Gambús acordà donar el nom d'Alguersuari a un carrer de la ciutat, paral·lel a la via del tren, que anava des del baixador de la Rambla fins al carrer de les Tres Creus.[1]
Referències
Nomenclàtor. «Carrer d'Alguersuari i Pascual». Ajuntament de Sabadell.
Teler de fusta. Museu d'Història de Sabadell
El passat 16 de novembre de 2021 es commemorà el divuitè aniversari de les eleccions al Parlament de Catalunya del 2003 corresponents a la VII legislatura del període democràtic, les quals foren convocades el 23 de setembre i se celebraren el dia 16 de novembre de 2003 per elegir els cent trenta-cinc (135) diputats de la cambra catalana.
Aquestes eleccions representaren un repte per les formacions catalanes a causa de la decisió de Jordi Pujol de no presentar–se com a cap de llista i retirar–se de la política activa, després de vint-i-tres (23) anys ocupant la Presidència de la Generalitat i d'haver guanyat consecutivament els sis (6) comicis als quals s'havia presentat al capdavant de la federació de CiU.
La cita electoral fou retransmesa en un programa especial de TV3, presentat per Ramon Rovira, Carme Ros i Carles Francino, que obtingué una audiència rècord de vuit-cenrs vint-i-un mil (821.000) espectadors i el trenta-cinc coma vuit per cent (35,8%) de quota de pantalla.[1][2][3]
Context polític
La retirada de Jordi Pujol com a cap de llista per Convergència i Unió donà pas a Artur Mas, aleshores era conseller en Cap (anomenat irònicament com «el delfí»), com a culminació d'un llarg procés successori. Mas fou nomenat com a candidat el novembre del 2002 amb el repte d'aconseguir assolir el lideratge i mantenir el control sobre la política interna de la federació entre Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya, que s'havia creat el desembre del 2001 per donar més estabilitat a la coalició electoral que ja formaven ambdós partits.
La coalició formada pel PSC i Ciutadans pel Canvi, liderada per Pasqual Maragall, es trobava en una difícil situació després d'haver aconseguit superar a CiU en nombre de vots a les eleccions del 1999, però havent obtingut quatre (–4) diputats menys a conseqüència de l'asimetria territorial. Maragall en la seva última oportunitat per assolir la Presidència de la Generalitat de Catalunya havia d'aconseguir concretar el canvi que havia promès quatre (4) anys abans, però que no li havia permès formar govern.
ERC havia aconseguit millorar els seus resultats electorals de forma constant des del 1988 i s'estava convertint en una força política capaç de trencar el bipartidisme imperant des del restabliment de la democràcia.
El PP de Catalunya reemplaçava com a cap de llista Alberto Fernández Díaz per l'aleshores ministre Josep Piqué i Camps, que abandonà la cartera de Ciència i Tecnologia per assumir la presidència del grup Popular català. L'aposta de Piqué passava per millorar els resultats del 1999, molt inferiors als del 1995 i donar viabilitat al projecte català del PP, que havia donat suport des de l'oposició al govern de Jordi Pujol.
ICV es presentava en coalició amb els Verds i EUiA, sota el lideratge de Joan Saura, que era president d'ICV des del febrer del 2002. D'aquesta manera, i renovant el discurs ecosocialista, ICV s'allunyava de la coalició amb què s'havia presentat quatre (4) anys abans amb PSC i CpC a les demarcacions de Tarragona, Lleida i Girona.
Campanya electoral
Els canvis en el cartell electoral dels diferents partits precipitaren l'inici de la precampanya molt abans de la seva convocatòria, i que el president Pujol anunciés que les eleccions tindrien lloc entre finals d'octubre o començaments de novembre. Així mateix, les eleccions municipals que havien de tenir lloc al maig propiciaren un clima electorals creixent, que aprofitaren els diferents partits per iniciar la precampanya de cara al Parlament. La campanya electoral tingué lloc entre el 31 d'octubre i el 14 de novembre amb una clara orientació al canvi, fent referència als vint-i-tres (23) anys de Pujol al capdavant de la Generalitat, i a Catalunya.[4] Al llarg de tota la campanya els sondejos assenyalaven una clara majoria socialista i un augment d'Esquerra Republicana, en cap cas semblava que CiU pogués aconseguir sumar una majoria per governar.[5]
Sondejos
Les enquestes publicades als mitjans de comunicació catalans i espanyols assenyalaven, en la seva gran majoria, una clara victòria dels socialistes i auguraven un creixement d'Esquerra Republicana que passava a ser la tercera força a la cambra catalana. El principal dubte radicava en si el PSC necessitaria els vots de les altres formacions d'esquerres per formar govern. Per altra banda, en quasi cap sondeig es podia preveure una victòria de CiU amb marge suficient per formar una majoria parlamentària reeditant el Pacte del Majestic amb el Partit Popular de Catalunya o format un govern nacionalista Esquerra.
Lemes
Els lemes en aquestes eleccions es caracteritzaven per una orientació per Catalunya i també per una orientació al canvi, referit al fet de la trajectòria de vint-i-tres (23) anys de govern de CIU.
Sí a Catalunya
+ a prop
Un canvi de debò
Jo crec en Catalunya
El canvi per Catalunya
Resultats
Malgrat que el candidat de Convergència i Unió, Artur Mas, aconseguí el màxim nombre d'escons per a la seva formació, no obtingué la majoria necessària per formar govern.
Per contra, es produí un acord, anomenat Pacte del Tinell, per formar un Govern Catalanista i d'Esquerres entre el Partit dels Socialistes de Catalunya–Ciutadans pel Canvi (PSC–CpC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Iniciativa per Catalunya Verds–Esquerra Unida i Alternativa (ICV–EUiA).[6]
Una altra de les dades destacables d'aquestes eleccions fou el gran ascens d'Esquerra Republicana de Catalunya que, amb un setze coma cinc per cent (16,5) per cent dels vots, obtingué vint-i-tres (23) escons i es convertí en la tercera força política del Parlament.
Investidura del President
El 16 de desembre de 2003 es realitzà el debat d'investidura a president. Pasqual Maragall fou el candidat amb suport suficient per a presentar–se en haver obtingut el suport del PSC, ERC, ICV–EUiA.
Pasqual Maragall fou investit com a CXXVII president de la Generalitat de Catalunya, amb un resultat de setanta-quatre (74) vots a favor, seixanta-un (61) en contra i cap abstenció, i s'acabà un període de vint-i-tres (23) anys de govern de Convergència i Unió.
Amb la presa de possessió del càrrec es constituí el govern de la VII legislatura del període democràtic.
Fitxa
Escons: cent trenta-cinc (135).
Electors: cinc milions tres-cents set mil vuit-cents trenta-set (5.307.837), dels quals dos-cents setanta-nou mil cinc-cents trenta (279.530) ho feien per primera vegada en unes eleccions al Parlament.
Vots finals: tres milions tres-cents dinou mil dos-cents setanta-sis (3.319.276) (seixanta-dos coma cinquanta-quatre per cent [62,54%]).
A candidatures: tres milions dos-cents vuitanta mil dos-cents setanta-un (3.280.271).
En blanc: trenta mil dos-cents dotze (30.212).
Nuls: vuit mil set-cents noranta-tres (8.793).
Resultats per candidatura
Només es presenten les candidatures amb més de mil (>1.000) vots.
En negreta, els partits del Govern
Resum Resultats Eleccions al Parlament de Catalunya 2003
Referències
«TV3, líder destacada d'audiència en el seguiment de la jornada electoral».Televisió de Catalunya, Sant Joan Despí, 15.03.2004.
«Informe Anual 2003». Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, 14.03.2006. Arxivat de l'original el 11 de gener 2012.
«TV» (PDF) (en castellà). La Vanguardia. Vivir Barcelona, núm. 43.839, Barcelona, 16.11.2003, pàg. 8.
«Calendari electoral» (PDF). Generalitat de Catalunya, 19.09.2003.
«Sondejos. Departament de Governació i Administracions Públiques. Generalitat de Catalunya». Generalitat de Catalunya, 02.04.2008.
Reniu, Josep Maria: Els governs de coalició. Editorial UOC, 2010, pàg. 55. ISBN 8497888936.
Enllaços externs
El passat dimarts 16 de novembre de 2021 es commemorà el cent sisè aniversari del naixement de Jacint Morera i Pujals (Terrassa, Vallès Occidental, Catalunya, 16 de novembre de 1915 — Calonge, Baix Empordà, Catalunya, 1 de juliol de 1989), qui fou un pintor, caricaturista, muralista i activista cultural català.[1] Casat amb Soledat Orriols, La Sole, no tingueren fills.
Adolescència
Tal com recull l'entrevista de F.B. Torres[2] el 1935 el mateix Morera no es considerava pintor tot i la inauguració amb èxit de la seva exposició de caricatures a l'Associació Catalanista de Terrassa als vint (20) anys. Encara que la família, amb orígens al tèxtil, volia que fos dentista era coneguda la seva devoció pel dibuix.
Guerra Civil i postguerra
El 1936 Morera fou mobilitzat al Front d'Aragó i Lleida (Segrià). De tot el malament que ho passà, no en parlava mai; continuava fent dibuixos que el 1959 foren exposats amb el títol de «Del front estant» a la Llibreria Camon.
El 24 de març de 1940, poc després de fer el servei militar a Mataró (Maresme), inaugurà una exposició de dibuixos i caricatures als Amics de les Arts, entitat amb la qual sempre mantingué una estreta relació.
El 1944, juntament amb Ramon Cortès Casanovas, realitzà, de franc, murals a l'Església dels Carmelians, tot i reconèixer una forta censura d'estil.
Del 2 al 22 d'octubre de 1948, Morera, juntament amb Modest Cuixart i Tàpies, Maria Girona i Benet, Josep Hurtuna, Jordi Mercadé i Farrés, Ramon Rogent i Perés, Albert Ràfols–Casamada, Josep Maria de Sucre i de Grau, Francesc Todó Garcia, Pere Tort i Antoni Tàpies i Puig participà en el Primer Saló d'Octubre a les Galeries Laietanes. Durant el segon Saló d'Octubre, en Morera fou acusat de plagi, i, tot i el suport de crítics com Rafael Santos i Torroella, Rafael Manzano i Sebastià Gasch i Carreras, Morera en sortí molt disgustat i no tornà a participar–hi fins al 1957. Continuà dibuixant i fent exposicions i la seva pintura anava agafant volum.
Calonge
Tot just amb l'entrada dels anys seixanta (60) del segle XX, Morera es traslladà amb la seva muller, la Sole, a la vila de Calonge (Baix Empordà). Encara que tingué uns anys primerecs força durs, Morera continuà pintant i cercant amb els materials de la localitat. Continuà fent exposicions tant a Barcelona (Barcelonès), com a Palamós (Baix Empordà), sense oblidar ni el mateix Calonge (Baix Empordà) ni Terrassa (Vallès Occidental).
Col·laborà amb el teixit cultural calongí; feu la portada de «la Vall de Calonge» del seu amic Pere Caner i Estrany[3], i a més fou membre del Patronat de Festivals de Música de Calonge.[4] A aquesta localitat empordanesa Morera morí[5] als setanta-tres (73) anys, tot i bé, que fou enterrat a la seva Terrassa natal (Vallès Occidental).
Publicacions
Teranyines. Amb Josep Mauri i Francesc de B. Junyent.
Llibre de Jacint Morera, «Ramon Cortès i el seu entorn». ISBN 84-600-2499-7.
Referències
«Entrevista». El Punt, 10.VIII.1984.[Enllaç no actiu]
«Entrevista». El Dia, 24.II.1935 (Terrassa).
«La Vall de Calonge». El Punt, 29.IV.1983.[Enllaç no actiu]
«Festivals de Música de Calonge». Sitios de Gerona, 7.VII.1985.[Enllaç no actiu]
«Esquela». Avui, 4.VII.1989.[Enllaç no actiu]
Bibliografia
Molins, Marc: Jacint Morera, una retrospectiva, Amics de les Arts, Terrassa, 1983.
Foto de Jacint Morera i Pujals
Jacint Morera i Pujals: Carrer, 1965; quadre de l'exposició «Els salts artístics», a Terrassa.
Jacint Morera i Pujals
El passat dimarts 16 de novembre de 2021 es commemorà el dos-cents quaranta-sisè aniversari del naixement de Joaquim Oliet i Cruella (Morella, Ports, Castelló, País Valencià, 16 de novembre de 1775 — Onda, Plana Baixa, Castelló, País Valencià, 27 de novembre de 1849), qui fou un pintor neoclàssic valencià.
Biografia
Joaquim Oliet, fill de Joaquim Oliet, pintor i daurador local, i Tomasa Cruella, ambdós naturals de Morella (Ports, Castelló, País Valencià), nasqué en la mateixa capital dels Ports.[1][2]
El 1786, als onze (11) anys, inicià els seus estudis en l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València (Horta),[3] on destacà en les tècniques de l'oli, el temple i el fresc. Tingué com a professors Josep Vergara i José Camarón Boronat. Durant aquests anys a l'Acadèmia aconseguí diversos premis que el situaren com un dels millors alumnes de la seva promoció.[1] Dels darrers anys com a estudiant a València (Horta) es conserva un (1) oli, còpia d'una (1) obra de Maella,[4] i uns quants dibuixos, alguns destinats a ésser gravats.[5]
El 1796 finalitzà els seus estudis i torna a Morella (Ports), on viuria un (1) any, per a traslladar–se a Castelló (Plana Alta), buscant ampliar les seves possibilitats professionals. El 15 de maig de 1798 es casà amb Margarita Fabregat Andrío, filla del daurador Josep Fabregat, i mantingué la residència a Castelló (Plana Alta), ciutat on es trobava l'obrador del seu sogre. Fou l'inici de la col·laboració d'Oliet i els Fabregat, que es mantindria durant molts anys. A finals del 1797 o durant el 1798 realitzà la seva primera obra important, la decoració al fresc del primer pis de la façana de la Llotja del Cànem de Castelló (Plana Alta).[6]
Ràpidament començaren els encàrrecs, centrats en esglésies i ermites. Així entre els anys 1798 i 1803 treballà a Sant Mateu (Baix Maestrat), Castelló (Plana Alta), Almassora (Plana Alta), Sant Vicent de Piedrahita (Alt Millars), Morella (Ports) i la Vall d'Uixó (Plana Baixa). El 1802 realitzà el projecte de decoració efímera en el convent de Sant Agustí de Castelló (Plana Alta) amb motiu de la visita reial de la família de Carles IV, prova evident de la seva preeminència a Castelló (Plana Alta).[7]
El 5 de juny de 1803 obtingué el títol d'acadèmic supernumerari en l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i el 30 de juliol del mateix any és nomenat revisor de pintures i gravats del Sant Ofici en l'arxidiòcesi de València, bisbat de Tortosa, bisbat de Sogorb, bisbat d'Albarrasí i bisbat de Terol. El reconeixement com acadèmic i la seva responsabilitat en el control i censura de les obres artístiques, li donà més encàrrecs.[8]
Consolidat el seu prestigi, continua decorant nombrosos temples, així, del 1803 al 1810, treballà a Cinctorres (Ports), Vilanova d'Alcolea (Plana Alta), Castelló (Plana Alta), Torreblanca (Plana Alta), Vilafamés (Plana Alta), Borriana (Plana Baixa) i Coves de Vinromà (Plana Alta).[9] També, en aquestes dates o un poc abans, treballà a Canet lo Roig (Baix Maestrat).[10] Es pot considerar el pintor de la ciutat de Castelló (Plana Alta) pels encàrrecs que obté de les autoritats locals. En aquest període, l'1 de maig de 1804, morí la seva dona, Margarita Fabregat.[11]
Fidel a la monarquia legítima espanyola, quan Castelló (Plana Alta) fou ocupada per les tropes franceses el setembre del 1811, s'exilià a Alcoi (Alcoià), afavorit per la presència d'un parent seu com a rector, i allí treballà. Quan es traslladà a treballar a Alfara de la Baronia (Camp de Morvedre) i a Algemesí (Ribera Alta), també fou ajudat per altre parent, Joan Baptista Oliet Adell, rector d'ambdues parròquies, qui a més de comitent fou l'ideòleg dels programes iconogràfics.[12]
Entre els anys 1814 i 1818 realitzà treballs a Morella (Ports), Cinctorres (Ports), Benassal (Alt Maestrat), Sucaina (Alt Millars), Castellnou (Alt Palància), Petrés (Camp de Morvedre), Vilanova d'Alcolea (Plana Alta) i Benicarló (Baix Maestrat), i el 1815 fou nomenat acadèmic supernumerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Lluís de Saragossa (Aragó).[13]
El 1819 Joaquim Oliet fou nomenat diputat per Castelló (Plana Alta), fins al 1820, quan triomfà l'alçament liberal, i Oliet es veié obligat a exiliar–se per les seves idees reaccionàries, aquesta vegada a Algemesí (Ribera Alta), on es trobava el seu oncle Joan Oliet com a rector de la parròquia.[14] Allí treballa en l'església i després a Alfarrasí (Vall d'Albaida). Quan acabà el Trienni liberal, retornà a Castelló (Plana Alta) i exercí com a diputat altra vegada. També ocupa una regidoria de Castelló (Plana Alta) entre els anys 1827 i 1833, i fou nomenat el 1828 administrador de la batllia de Borriana (Plana Baixa). No oblidà la pintura i continua treballant a Càlig (Baix Maestrat), Ibi (Alcoià) i Vinaròs (Baix Maestrat).[15]
A partir del 1830 la seva producció artística es reduí, possiblement per la seva edat avançada i per alguna malaltia. Durant aquest període treballa a Suera (Plana Baixa), Atzeneta (Alcalatén), Almassora (Plana Alta) i Onda (Plana Baixa). El 1833 es casà amb Manuela Sales, rica terratinent d'Onda (Plana Baixa), on passà a residir, i on morí l'any 1849 d'una afecció pulmonar.[15]
Obra
És un dels artistes valencians de la primera meitat del segle XIX amb una producció més extensa, fonamentalment decorant esglésies i ermites amb conjunts iconogràfics que reflecteixen una gran unitat compositiva.[16] Tingué una forta influència de Vergara, el seu mestre, en la utilització d'uns colors sense contrasts, on predominen els rosats i els blaus, aconseguí un bon domini del dibuix.
Utilitza la còpia de les obres de pintors valencians de la seva època com Josep Vergara o Lluís Antoni Planes, i els repertoris de làmines d'autors coetànis o anteriors, com Simon Vouet, Carlo Maratta, Corrado Giaquinto, Luca Giordano, Vicent López i Maella, entre altres, com a models de moltes de les seues obres.[17] Reprodueix models compositius, actituds i gestos de les figures, fent un ús cult de les làmines religioses de l'època.[16][18]
Podem considerar deixebles seus a Carbó Rovira, José Gallén Puig, Antonio Lozano Santiago, Nicolás Betí Vilar, José Navarro Montoliu i Fernando Mundina.[15][19]
L'enumeració de l'obra d'Oliet, tant la conservada com la desapareguda o destruïda, és la següent:
Decoracions al fresc
Llotja del Cànem de Castelló (1797–1798). Decoració de la façana d'inspiració clàssica, on destaquen quatre (4) matrones que personifiquen les estacions.[6]
Església de San Vicente de Piedrahita (1799–1802). Cúpula i petxines del creuer. (No es conserven).
Ermita del Calvari d'Almassora (1800). Presbiteri i petxines del creuer.[20] (No es conserven).
Convent de Sant Agustí de Castelló (1801). Cel·la prioral.[21] (No es conserven).
Convent de les Clarisses de Castelló. Voltes del presbiteri i de la nau central (1800-1803).[22] (No es conserven).
Església de la Mare de Déu de l'Assumpció de La Vall d'Uixó (1803). Volta de la nau central i petxines.[8]
Església del Sant Àngel Custodi de la Vall d'Uixó (1803). Àtic del retaule major.[23]
Església de Sant Bartomeu de Torreblanca (1804-1805). Volta de la nau central, petxines del creuer i voltes del transsepte.[24][25]
Església de l'Assumpció de Vilafamés (1807–1808), en les petxines, la volta del presbiteri, la capella de la Comunió i la sobreporta de la sagristia.[26][27]
Convent de la Mercé de Borriana (1809), en les petxines de la cúpula.[28][29]
Ermita del Calvari de les Coves de Vinromà (1809–1810), amb escenes de la Passió i Resurrecció de Jesús.[28]
Església de Sant Miquel Arcàngel de Canet lo Roig (1797–1811), en la cúpula i petxines, volta del presbiteri i diafragmes que tanquen els quatre braços de la nau, a la capella de la Comunió.[10][30]
Església arxiprestal de Santa Maria d'Alcoi (1811–1812), en l'absis i la volta.[28] (No es conserven).
Església de Sant Agustí d'Alfara de la Baronia (1813–1814), en les voltes, en les petxines del creuer, sobre les portes d'accés a la capella de la Comunió i la sagristia, i en la capçalera del baptisteri.[31]
Església de Sant Pere Apòstol de Cinctorres (1814–1819). Presbiteri i cúpula de la capella de Sant Vito.[32]
Església de la Transfiguració del Salvador de Sucaina (1816).[33]
església dels Sants Reis de Castellnou (1817), en la capella del Crist.[33]
Església de Sant Jaume de Petrés (1817–1818), en la cúpula i en els intercolumnis del fris superior, en la capella de la Comunió.[33][34]
Església de Sant Bartomeu de Benicarló (1819).[33] (No es conserven).
Església de Sant Jaume Apòstol d'Algemesí (1822–1823), en les llunetes de la volta i en el murs dels peus de l'església.[36]
Església de Sant Jeroni d'Alfarrasí (1823), en la volta de l'absis, les petxines i els medallons de la volta.[37]
Ermita de la Mare de Déu del Socors de Càlig (1824), en la volta de l'absis, la cúpula i les petxines.[38][39]
Església de la Transfiguració del Senyor d'Ibi (1825), en el presbiteri, en la volta de l'absis, la volta del transsepte i les petxines del creuer.[40]
Ermita de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Vinaròs (1827), en la volta de la nau, les petxines i les llunetes.[41]
Església de l'Assumpció de Suera (post. 1830), en les petxines del creuer.[42]
Pintures a l'oli
Exèquies del Beat Gaspar Bono (1792–1796). Col·lecció particular.[4]
Dues (2) obres per a la capella de Sant Climent (1799–1800). Església Arxiprestal de Sant Mateu.[5] (No es conserven).
Predicació de Sant Vicent Ferrer i Sant Vicent Ferrer (1799–1802). Església de San Vicente de Piedrahita.[43]
La Dolorosa, Sant Antoni Abat, Sant Antoni de Pàdua i La mort de Sant Josep (1800–1803). Obres realitzades per al convent de les Clarisses de Castelló i que actualment es troben a Santa Maria la Major de Castelló.[44]
Santa Clara i Santa Agnès i Sant Francesc d'Assís reben els estigmes (1800–1803). Santa Maria la Major de Castelló,[45] probablement realitzades també per al convent de les Clarisses.
Pintures de l'altar major i dels laterals (1800). Ermita del Calvari d'Almassora.[20] (No es conserven).
Un (1) quadre per a cobrir el nínxol on es trobava la imatge de Sant Francesc Xavier (1802). església Arxiprestal de Santa Maria de Morella.[20]
Decoració de l'arc triomfal per a celebrar la visita de Carles IV i la seva família el 1802, realitzat per al Convent de Sant Agustí de Castelló.[7]
La Puríssima (1803), per a l'altar homònim de l'església de Sant Pere de Cinctorres.[46]
Les bodes de Canà i La multiplicació dels pans i els peixos (1803–1804). Església de Santa Maria la Major de Castelló.[46] (No es conserven).
Immaculada (1803–1804). Col·lecció particular.
Llenços per a la capella de la Correa del convent de Sant Agustí de Castelló (1806).[32]
Retrat de Ferran VII (1808), realitzat per a l'Ajuntament de Castelló de la Plana i conservat actualment en el Museu de Belles Arts de Castelló de la Plana.[47]
La Mort de la Verge i El casament de la Verge Maria i Sant Josep (1811–1812). Dos (2) grans llenços adherits als murs laterals de l'altar de l'Església arxiprestal de Santa Maria d'Alcoi.[28]
Santíssima Trinitat (1814). Església Arxiprestal de Santa Maria de Morella.[32] (No es conserva).
Sant Cristòfol (1814). Església de Sant Joan de Morella.[32] (No es conserva).
Llenç de l'altar major (1814). Església de Sant Pere de Cinctorres.[32]
Sant Antoni i Mare de Déu del Roser (1815). Església de l'Assumpció de Benassal.[32]
Triomf de Sant Joan de Déu (1815). Ermita de la Mare de Déu de la Vallivana.[48] (No es conserven).
Epifania i Adoració dels pastors (1822–1823). Dos (2) gran llenços situats al presbiteri de l'església de Sant Jaume d'Algemesí.[49]
Salvador Eucarístic (post. 1830). Església de Sant Bartomeu d'Atzeneta del Maestrat.[15]
Salvador Eucarístic (post. 1830). Església de la Nativitat d'Almassora.[15]
Triomf de Sant Joan de Déu (post. 1830). Ermita del Salvador d'Onda.[50]
Retrat de la reina Isabel II de xiqueta (1843), realitzat per a l'Ajuntament de Castelló de la Plana.[15]
Salvador Eucarístic i Bon Pastor (1844–1849). Col·lecció particular.[51]
Salvador Eucarístic (1848). Església de l'Assumpció d'Onda.[15]
Referències
Gascó Sidro 1977: pàg. 70–72.
Alba Pagán 2007: pàg. 107.
Comis Corell 1997: pàg. 92.
Olucha Montins 2009: pàg. 476–477 i 481.
Alba Pagán 2007: pàg. 108.
Gascó Sidro 2008: pàg. 35–37.
Gascó Sidro 1977: pàg. 76.
Alba Pagán 2007: pàg. 110.
Alba Pagán 2007: pàg. 110–114.
Marco García 2013: pàg. 257.
Gascó Sidro 1977: pàg. 78.
Alba Pagán 2007: pàg. 106.
Alba Pagán 2007: pàg. 116–117.
Alba Pagán 2004: pàg. 209.
Alba Pagán 2007: pàg. 119.
Alba Pagán 2007: pàg. 105–106.
Alba Pagán 2008: pàg. 396.
Alba Pagán 2008: pàg. 403.
Comis Corell 1997: pàg. 93.
Alba Pagán 2007: pàg. 109.
Gascó Sidro 1977: pàg. 74.
Alba Pagán 2004: pàg. 218 i 1591.
Borja Dosdá 2008: pàg. 164–165.
Alba Pagán 2007: pàg. 112.
Alba Pagán 2004: pàg. 1609–1614.
Alba Pagán 2007: pàg. 113.
Alba Pagán 2004: pàg. 1614–1622.
Alba Pagán 2007: pàg. 114.
Alba Pagán 2004: pàg. 1648–1650.
Figuerola Compte 2003: pàg. 147–149.
Comis Corell 1997: pàg. 94
Alba Pagán 2008: pàg. 399.
Alba Pagán 2007: pàg. 117.
Alba Pagán 2004: pàg. 1661–1668.
Alba Pagán 2004: pàg. 1604–1609.
Alba Pagán 2004: pàg. 1628–1634.
Alba Pagán 2008: pàg. 400.
Alba Pagán 2004: pàg. 1643–1646.
Alba Pagán 2004: pàg. 1635–1642.
Alba Pagán 2008: pàg. 401.
Hoja parroquial Segorbe–Castellón 2013: portada i pàg. 4–5.
Alba Pagán 2004: pàg. 218–219 i 1591–1595.
Alba Pagán 2004: pàg. 1595–1596.
Alba Pagán 2007: pàg. 111.
Rodríguez Moya 2010: pàg, 486.
Alba Pagán 2008: pàg. 402.
Alba Pagán 2004: pàg. 1626–1628.
García Edo 1984: pàg. 122–123.
Olucha Montins 2009: pàg. 477–478 i 482–483.
Bibliografia
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joaquim Oliet i Cruella.«»–
Alba Pagán, Ester: La pintura y los pintores valencianos durante la guerra de la independencia y el reinado de Fernando VII (1808–1833) (Tesi doctoral) (en castellà). Quatre (4) volums. Departament d'Història de l'Art, Universitat de València, València, 2004. ISBN 84-370-5962-3.
Alba Pagán, Ester: «Joaquín Oliet Cruella (1775–1849), un hábil copista de composiciones ajenas» (en castellà). Ars Longa: cuadernos de arte, núm. 16, 2007, pàg. 105–119. ISSN: 1130-7099.
Alba Pagán, Ester: «Los Padres de la Iglesia de Joaquín Oliet y la obra de Francisco de Goya» (en castellà). Archivo Español de Arte, vol. 81, núm. 324, 2008, pàg. 395–414. ISSN: 0004-0428.
Borja Dosdá, Vicente (dir): El legado del Ángel: historia y patrimonio (en castellà). La Vall d'Uixó: Parroquia del Santo Ángel Custodio de la Vall d'Uixó, 2008. ISBN 978-84-482-5136-9.
Comis Corell, Joan Carles: «L'obra pictòrica de Joaquim Oliet a l'església parroquial d'Alfara de la Baronia: Un programa pictòric de l'academicisme valencià». Braçal: Revista del Centre d'Estudis, núm. 16, 1997, pàg. 91–112. ISSN: 1130-3859.
Figuerola Compte, Damián: «La capella de comunió de l'església de Sant Miquel a Canet lo Roig; motius iconogràfics de la pintura barroca valenciana». Centre d'Estudis del Maestrat, núm. 69, 2003, pàg. 143–163. ISSN: 0212-3975.
García Edo, Vicente: Pinturas antiguas de Onda (en castellà). Onda: Caixa Rural d'Onda, 1984.
Gascó Sidro, Antonio José: «Oliet, un fresquista castellonense en la agonía del barroco» (en castellà). Millars: Revista del Colegio Universitario de Castellón de la Plana, núm. 4, 1977, pp. 68-88. ISSN: 0210-5683.
MILIÁN BOIX, Manuel, OLUCHA MONTINS, Ferran y MONTOLÍO TORÁN, David: El pintor Joaquim Oliet Cruella (1775–1849). Una aproximació a la seua obra, Diputació de Castelló, 2004.
Gascó Sidro, Antonio José: «La Llotja del Cànem en la historia de la ciudad». A: Miguel del Rey i Rebeca Moya (coords.). La Llotja del Cànem: un edificio recuperado para la ciudad (en castellà). Castelló: Universitat Jaume I, 2008, pàg. 15–49. ISBN 978-84-8021-648-7.
Marco García, Victor: «La pintura en los territorios valencianos del obispado de Tortosa». A: Josep Alanyà i Roig; Victor Marco García (comiss.). Pulchra Magistri. L'esplendor del Maestrat a Castelló. Culla, Catí, Benicarló, Vinaròs (en castellà). València: Generalitat Valenciana, 2013, pàg. 221–261. ISBN 978-84-482-5882-5.
Olucha Montins, Ferrán «Noves obres de Josep Orient, Josep Camarón i Joaquim Oliet Cruella en col·leccions particulars de Castelló». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, núm. 85, 2009, pàg. 473–483. ISSN: 0210-1475.
Querol i Anglés, Aureli: «L'art pictòric de l'ermita de Nostra Senyora del Socors de la vila de Càlig». Centre d'Estudis del Maestrat, núm. 7, juliol–setembre del 1984, pàg. 79–86. ISSN: 0212-3975.
Rodríguez Moya, Inmaculada: «El retrato de Fernando VII (1808) por Joaquín Oliet: exaltación regia y crisis política en el contexto valenciano» (en castellà). Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, núm. 86, 2010, pàg. 473–496. ISSN: 0210-1475.
Roig Segarra, Ramón: La restauració de les pintures d'Oliet a l'Ermita de Vinaròs. Associació Cultural d'Amics de Vinaròs, Vinaròs, 2006. ISBN 84-920142-8-8.
«Sant Vicent Ferrer, nuestro primer evangelizador» (en castellà). Hoja parroquial: Semanario de la Diócesis de Segorbe–Castellón, núm. 2662, 07.04.2013.
Exèquies del Beat Gaspar Bono (1792–1796). Oli sobre llenç. Col·lecció particular.
Frescos a la façana de la Llotja del Cànem de Castelló (1797–1798).
Adoració dels pastors (1803). Fresc a l'àtic del retaule major de l'església del Sant Àngel Custodi de la Vall d'Uixó.
Aparició de la Mare de Déu davant Sant Pere Nolasc, Sant Ramon de Penyafort i Jaume I (1804). Fresc a la volta del transsepte de l'església de Sant Bartomeu de Torreblanca.
La Nativitat de Jesús (1827). Fresc a la volta de l'ermita de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Vinaròs.
Joaquim Oliet i Cruella
El passat dimarts 16 de novembre de 2021 es commemorà el cent trenta-novè aniversari de la inauguració del Teatre Fortuny de Reus (Baix Camp) el 16 de novembre de 1882.
El Teatre Fortuny és un (1) teatre de la ciutat de Reus (Baix Camp), construït el 1882 per dotar a la llavors segona ciutat de Catalunya d'un (1) teatre del nivell d'altres grans ciutats. El seu nom rep homenatge a Marià Fortuny i Marsal, pintor català nascut a Reus (Baix Camp).[1] El monument està integrat pel Teatre Fortuny i la seu de la societat «El Círcol», situat a la plaça de Prim, núm. 4. El conjunt de l'edifici és una (1) obra declarada bé cultural d'interès nacional.[2]
Descripció
Es tracta d'un (1) conjunt datat el 1882 que s'assenta sobre el solar de l'antic convent de carmelites. El conjunt és obra de l'arquitecte Francesc Blanch i Pons. Té tres (3) plantes sobre un (1) porxo que dona unitat al conjunt urbà i enllaça perfectament amb els dos (2) edificis dels costats, la Casa Beringola i la Casa Suqué. És de composició simètrica en els buits sobre les verticals del porxat inferior. La construcció disposa de simetria total, amb cinc (5) elements idèntics i que mostren columnes de secció quadrada i arcs de mig punt que formen la zona porxada, i balcó corregut a la primera planta que amb la barana de pedra i balustrada dona uniformitat i majestuositat a la façana. L'obertura del balcó està rematada per sengles frontissos i en el seu vèrtex té uns grups escultòrics. Una (1) cornisa, finestra, cornisa i remat corresponen a la teulada, que té sis (6) copes, al mateix temps que la part central de les cornises són riques en motllures i mènsules, i donen així continuïtat a les pseudocolumnes toscanes que envolten els buits dels balcons i finestres centrals.
El Teatre, d'estil neoclàssic, també fou construït per l'arquitecte Francesc Blanch i Pons l'any 1882. La seva decoració anà a càrrec de Josep Maria Puig. El Teatre Fortuny té influències del barroc. Des del punt de vista arquitectònic, cal destacar que segueix l'esquema del teatre convencional d'escenari a la italiana amb platea, tres (3) pisos i espais de relació social com el vestíbul i l'escalinata imperial. La idea de creació d'un (1) nou teatre sorgí perquè el Teatre Principal estava molt malmès i fou el 1880 quan es decidí l'inici de la construcció de l'actual. Els espais que ocupa la societat «El Círcol» conserven la seva decoració modernista, dissenyada en bona part per l'arquitecte Lluís Domènech i Muntaner. Fou declarar BCIN el juliol de 2013.[3]
Història
Des de l'òptica històrica val a dir que la societat «El Círcol», fundada el 1852, tingué la seva primera seu en la propera casa March, i es traslladà a la plaça de Prim a l'edifici del Teatre Fortuny gràcies a la iniciativa i col·laboració de molts dels seus membres. L'edifici fou construït per la societat «Teatro y Casino», que en entrar en crisi interna el 1884, arrendà el primer pis al Círcol. En desaparèixer la societat l'edifici fou adquirit per Josep Boule el 1892. Una (1) clàusula del testament de Boule, que impedia vendre l'edifici, feu llarga la negociació per part del Círcol d'adquirir la propietat, cosa que aconseguí el 1920.[4] Com a propietari, l'entitat instal·là calefacció al Teatre el 1927.[5]
La inauguració tingué lloc el 16 de novembre de 1882.[4][2] Els empresaris del Teatre Principal de Barcelona, que eren una (1) cooperativa d'actors, foren els primers encarregats de posar–lo en funcionament.[6] L'escenografia de l'acte fou realitzada pels escenògrafs barcelonins Fèlix Urgellès i Miquel Moragas, autors també del teló de boca que reproduïa el quadre de Fortuny La papallona. La inauguració fou seguida a escala nacional: els diaris barcelonins La Renaixensa i la Reconquista enviaren els seus crítics teatrals per fer la crònica inaugural. El Teatre era ple de gom a gom i s'inicià l'espectacle, que comptà amb la presència de les autoritats locals i provincials, amb l'estrena de la simfonia La Inauguración, amb música d'Oliver Oliva, la lectura de poemes al·lusius de Marià Fonts i Eugeni Mata, l'estrena de l'Himne a Fortuny de Marià Fonts per la Secció Coral del Centre de Lectura i un (1) discurs d'Isidor Frías. A continuació es representà l'òpera Faust, amb elements italians i espanyols, que no acabaren de satisfer el públic. L'activitat teatral fou molt intensa des del primer moment.[5]
El Teatre Fortuny fou també escenari de diversos fets polítics. El 1899 acollí un (1) míting per la campanya catalanista a favor de la concòrdia econòmica, on parlaren Pau Font de Rubinat, Lluís Quer, Narcís Verdaguer, Bartomeu Robert i d'altres. El dia de Tots Sants del 1919 l'Orfeó Català hi interpretà Els Segadors, cosa que feu que uns oficials de l'exèrcit provoquessin un (1) fort aldarull amb crits i xiulets, mentre l'Orfeó callava i el cant era seguit pel públic. L'incident acabà a bufetades.
Per la revolta militar del 1936 fou confiscat pel PSUC, que cedí un (1) espai a la UGT. La gestió del Teatre la portà el Comitè Antifeixista local, cosa que permeté que al Teatre se celebressin mítings i actes de diversos partits i sindicats, i s'hi projectessin pel·lícules, com ara El cuirassat Potemkin.[5] El 1939 l'ocuparen els militars i ràpidament s'hi instal·là la Falange. El 1940 el governador civil dissolgué la societat El Círcol i nomenà una (1) junta liquidadora, i donà prioritat a la propietat de l'edifici als descendents de Josep Boule, cosa que provocà protestes dels socis, que consideraven que el Jefe Provincial de Movimiento, cap de la Falange, portava el mateix cognom que la família que reclamava la propietat. El 1947 s'arribà a un (1) acord i la família de Boule venia definitivament l'edifici al Círcol.[4]
El Teatre, després de la guerra es destinà a cine (Cine Fortuny) i s'anà degradant, essent poc freqüents les representacions teatrals. El 17 de juny de 1955, hi actuà l'Ópera de Cámara de Barcelona dirigida per Napoleone Annovazzi fent La serva padrona de Pergolesi: fou la primera vegada que Montserrat Caballé, membre de la companyia, cantava una (1) òpera completa i escenificada.
El 1981 un (1) consorci entre la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Tarragona i l'ajuntament de Reus (Baix Camp) permeté la seva rehabilitació i explotació, amb un (1) conveni amb la societat propietària. Reobrí el 1988. Té un (1) aforament de vuit-centes una (801) localitats a la venda.
Referències
«Els espais teatrals». Web. Generalitat de Catalunya, 2012.
«Història». Consorci Teatre Fortuny.
«El Govern declara bé cultural d'interès nacional l'església de St. Jaume de Montagut (Querol) i el Pavelló dels Distingits i el teatre Fortuny "El Círcol" (Reus)». Web. Generalitat de Catalunya, 2012.
Anguera, Pere: El Círcol: 125 anys d'una societat. El Círcol, Reus, 1977, pàg. 64–66. ISBN 8440027494.
Anguera, Pere: A bodes em comvides: estudis d'història social. Centre de Lectura, Reus, 1987, pàg. 192–193.
Santasusagna, Joaquim: Reus i els reusencs en el renaixement de Catalunya fins al 1900. Associació d'Estudis Reusencs, Reus, 1982, pàg. 193.
Bibliografia
Teatre Fortuny. Més d'un segle. Albert Arnavat, Neus Miró, Joaquim Besora, Xavier Amorós, Pere Anguera, Rosa Cabré i Josep Lluís Falcó. Consorci del Teatre Fortuny, Reus, 1994–1998. Dos (2) volums.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Teatre Fortuny.
«Teatre Fortuny». Mapa de recursos culturals. Diputació de Tarragona.
Teatre Fortuny de Reus
Interior del Teatre Fortuny de Reus
Teatre Fortuny
El passat dilluns 15 de novembre de 2021 es commemorà el cent trentè aniversari del naixement d'Erwin Johannes Eugen Rommel (Heidenheim, Baviera, Segon Imperi alemany, 15 de novembre de 1891 — Herrlingen, Baden–Württemberg, Tercer Imperi alemany, 14 d'octubre de 1944), qui fou un militar alemany, que es guanyà el sobrenom de la Guineu del Desert (Wüstenfuchs) arran de les seves campanyes contra els aliats al nord d'Àfrica durant la Segona Guerra Mundial.
Joventut
Participà en la Primera Guerra Mundial, primer com a alferes, i ascendí després a tinent. Combaté al front occidental i principalment als Alps, i destacà principalment a la batalla de Caporetto, i en la presa de Longarone (Belluno, Vèneto, Itàlia). En aquestes accions demostrà gran habilitat per la infiltració i les maniobres per sorpresa. Les seves actuacions li feren guanyar la Creu de Ferro de Primera Classe i la Medalla Pour le Mérite, màxima condecoració prussiana i, per extensió, de l'Imperi alemany.
Acabada la guerra, fou separat de l'exèrcit fins al 1933. El 1935 li fou concedit el comandament del batalló de la Cancelleria. Amb l'ascens al poder del partit nazi i la política hitleriana de rearmament la seva carrera donà un gir radical. Ja amb el grau de general, formà part del comandament central d'en Hitler des del començament de la Segona Guerra Mundial.
Durant la campanya contra França (maig–juny del 1940) se li concedí el comandament de la VII Divisió Panzer, la qual pels seus ràpids avenços es guanyaria el sobrenom de «La divisió fantasma». En aquesta campanya Rommel estigué a punt de morir en diverses ocasions per la seva obsessió d'anar sempre al davant de les seves tropes, cosa que li feu guanyar bona fama a l'exèrcit.
Africa Korps
El febrer del 1941 les tropes italianes, que des de Líbia havien intentat envair Egipte, foren ridículament derrotades per un exèrcit britànic que no era ni la meitat de nombrós. Hitler decidí enviar tropes alemanyes, que serien conegudes com l'Àfrika Korps, per ajudar els italians. Rommel fou nomenat comandant de totes les tropes de l'eix al Nord d'Àfrica.
Des que desembarcà, Rommel es proposà fermament l'objectiu d'arribar fins al canal de Suez, i expulsar així els britànics d'Egipte. A Líbia, les tropes britàniques havien ocupat els ports principals de la Cirenaica, Benghazi i Tobruk, però s'havien aturat per refer–se i aprovisionar–se. Rommel atacà ràpidament i aconseguí expulsar l'enemic de Líbia, menys del port de Tobruk, que quedà assetjat.
Llavors es llençà la gran ofensiva alemanya contra l'URSS i la campanya d'Àfrica quedà en segon pla per a l'Estat Major alemany. A causa d'això, els britànics es referen i tornaren a ocupar la Cirenaica en els primers mesos del 1942. Amb moltes pèrdues Rommel es quedà com al punt de partida, però no es rendí. Malgrat la manca de reforços i que els subministraments es tornaven escassos a causa del control dels britànics del Mediterrani, l'Afrika Korps llençà una victoriosa ofensiva que expulsà els britànics de Líbia. Quan caigué Tobruk el 20 de juny de 1942, Rommel fou ascendit a mariscal de camp.
Llavors l'Afrika Korps entrà a Egipte i s'aturà el dia 30 de juny a la línia de l'Alamein, última defensa dels britànics per intentar frenar l'avanç alemany fins als seus objectius: el port estratègic d'Alexandria i el canal de Suez.
Rommel, però, mai no veuria el seu somni acomplert. Quan les seves tropes s'aturaren a la línia de l'Alamein no tenien subministraments ni recursos i s'hagueren de disposar a la defensiva. Mentrestant Rommel tornà a Alemanya, greument malalt d'icterícia.
Sota el comandament del general Bernard Law Montgomery, els britànics, amb una gran superioritat de recursos tant materials com humans, atacaren l'Afrika Korps. Era el 24 d'octubre de 1942. Començava la batalla més decisiva de la campanya. Rommel, encara malalt hagué de tornar a fer–se càrrec de la situació, però quan arribà, tot estava perdut. Els britànics capturaren o mataren més de la meitat de les tropes de Rommel, que durant els mesos següents s'hagué de retirar sota la constant pressió de l'enemic.
A més a més, el novembre de 1942, els nord–americans desembarcaren a Algèria i al Marroc, i l'envoltaren. Després d'una última resistència a Tunísia, les tropes de Rommel foren finalment derrotades i un gran nombre d'elles capturades la primavera del 1943.
La invasió de Normandia
Rommel es feu càrrec del grup B de l'exèrcit alemany per defensar el nord de França de la imminent invasió aliada. En aquella època, totalment desenganyat de Hitler i el nazisme, mantingué contactes amb els conspiradors que pretenien acabar amb el Führer. El dia del desembarcament de Normandia (6 de juny de 1944), Rommel havia anat a Alemanya, ja que era l'aniversari de la seva esposa i li volia regalar unes sabates. Les sabates que costaren la guerra en dirien molts després.
El 6 de juny de 1944 els aliats havien iniciat l'Operació Overlord, els desembarcaments sobre les platges de Normandia, on la superioritat aèria i l'artilleria infligiren greus pèrdues a les tropes alemanyes; Rommel demanà una retirada ràpida i fins i tot l'inici de converses de pau. El 17 de juny durant una reunió en presència de Hitler, Rommel, de nou, insistí en els seus arguments i la bretxa que ja ha començat a obrir–se entre els dos (2) homes, esdevingué cada vegada més contínua. El 17 de juliol de 1944 mentre viatjava comandant el seu cotxe entre Livarot (Calvados, Normandia) i Vimoutiers (Orne, Normandia), patí un atac aeri i fou greument ferit. El 20 de juliol de 1944, el coronel Claus von Stauffenberg, durant la seva convalescència, posà una bomba en la sala de reunions de les instal·lacions de la Wolfshanze —seu de Hitler a Prússia— en què Hitler només patí ferides lleus. El nom de Rommel, aparegué implicat juntament amb els dels conspiradors durant els interrogatoris que fan al Leutnantgeneral Hans Spiedel, que l'esmentà com el màxim organitzador darrere de la trama, i encara que és prova que Rommel donava suport només un canvi polític, no estava a favor dels canvis mitjançant assassinats. El 14 d'octubre de 1944 rebé la visita de dos (2) generals alemanys de Berlín (Brandenburg, Alemanya), on li donaren l'opció de morir enverinat, amb un el funeral d'estat o ser detingut, jutjat i degradat.
Rommel trià la primera solució i posa fi a la seva vida el 14 d'octubre de 1944 a uns quants metres de casa seva. Se suïcidà. Famoses són les seves últimes paraules que pronuncià en rebre la visita de dos (2) generals de l'Estat Major General, Wilhelm Burgdorf i Ernst Maisel: «El vaig estimar i continuo estimant–lo i sóc innocent de qualsevol intent d'assassinat. He servit el meu país el millor que he pogut i tornaria a fer el mateix», Rommel digué als dos (2) generals que el visitaren a casa per oferir–li una càpsula de cianur. Deixà casa seva per consumar el seu suïcidi digué adéu a la seva dona, i li digué: «En quinze minuts (15 min) seré mort». Fou enterrat amb funeral d'estat el 18 d'octubre de 1944, i s'ordenà un dia de dol nacional. Rommel és considerat per tots els seus amics i enemics com l'últim dels cavallers i no estigué mai implicat en els crims de guerra de la Segona Guerra Mundial. Fou molt plorat pels alemanys, que desconeixien la veritat de la seva mort, i pels comandants aliats que l'admiraven profundament.
Promocions
Condecoracions
Leutnant Erwin Rommel in the Italian front, 1917.
Erwin Johannes Eugen Rommel
El passat dilluns 15 de novembre de 2021 es commemorà el cent quaranta-setè aniversari del naixement de Schack August Steenberg Krogh (Grenaa, Dinamarca, 15 de novembre de 1874 — Copenhaguen, Dinamarca, 13 de setembre de 1949), qui fou un metge i professor universitari danès guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1920.[1][2]
Biografia
Nasqué el 15 de novembre de 1874 a la ciutat de Grenaa, situada al comtat d'Århus. Estudià medicina a la Universitat de Copenhaguen (Dinamarca), de la qual fou professor de fisiologia animal des del 1916 fins al 1945.[3]
Morí el 13 de setembre de 1949 a la ciutat de Copenhaguen (Dinamarca).
Recerca científica
Inicià a Groenlàndia la seva recerca en relació al sistema respiratori d'alguns animals i de l'home. Durant les seves investigacions desenvolupà un microtonòmetre per amidar la tensió de l'oxigen i el diòxid de carboni a la sang arterial. Posteriorment les seves investigacions es dirigiren cap a l'estudi de les activitats funcionals dels vasos capil·lars, i estudià l'intercanvi gasós en la seva respiració.[4]
L'any 1920 li fou concedit el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia per establir el mecanisme que regula l'intercanvi gasós en la respiració i per descobrir la fisiologia dels vasos capil·lars.[5]
Posteriorment orientà la seva recerca al voltant de la insulina, i n'establí mètodes de producció mitjançant l'etanol.
Reconeixements
En honor seu s'anomenà el cràter Krogh sobre la superfície de la Lluna.
Referències
«August Krogh». Encyclopædia Britannica.
Owen, James; Magill, Frank N. (ed.). «August Krogh». A: The 20th Century Go–N: Dictionary of World Biography. Vol. VIII. Routledge, 5 de març de 2014, pàg. 2027–2029. ISBN 978-1-317-74060-5.
Hill, Archibald Vivian: The Ethical Dilemma of Science and Other Writings. Rockefeller Univ. Press, 1960, pàg. 187–191.
West, John B.: High Life: A History of High–Altitude Physiology and Medicine. Springer, 27 de maig de 2013, pàg. 118–121. ISBN 978-1-4614-7573-6.
Åstrand, Per–Olof; Tipton, Charles M. (ed.): «Influence of Scandinavian Scientists in Exercise Physiology». A: History of Exercise Physiology. Human Kinetics, 19 de març de 2014, pàg. 33–40. ISBN 978-0-7360-8369-0.
Bibliografia
«August Krogh (1874–1949) the physiologist's physiologist.». JAMA, 199, 7, 13.02.1967, pàg. 496–497. DOI: 10.1001/jama.1967.03120070108022. PMID: 5335475.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: August Krogh.
Pàgina de l'Institut Nobel, Premi Nobel de Medicina 1920 (anglès).
El passat dilluns 15 de novembre de 2021 es commemorà el cent cinquanta-dosè aniversari del naixement de Vassili Vladímirovitx Bartold, rus: Васи́лий Влади́мирович Барто́льд, (Sant Petersburg, Imperi rus, 15 de novembre de 1869 — Leningrad, Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, 19 d'agost de 1930), qui fou un historiador rus i soviètic, considerat el successor de Wilhelm Radloff com l'autoritat més notable al camp de la turcologia. Les seves contribucions a la comprensió de la cultura medieval de l'Àsia Central són especialment valuoses.
Les classes de Bartold a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia) s'interrompien anualment per extensos viatges d'investigació de camp pels països musulmans. En els dos (2) volums de la seva dissertació «Turquestan des de la invasió mongol» (1898–1900) assenyalà els múltiples beneficis que el món islàmic obtingué del règim espanyol després de les conquestes inicials. Bartold fou el primer a publicar informació fins aleshores desconeguda dels historiadors àrabs sobre el Rus de Kíev. Fou també editor de diverses revistes acadèmiques sobr estudis islàmics, i contribuí en la primera edició de l'Enciclopèdia de l'Islam. El 1913 li atorgaren un sitial a l'Acadèmia Russa de les Ciències. Entre els anys 1918 i 1921 fou director del Museu d'Antropologia i Etnografia Pere el Gran.
Després de la Revolució Russa, Bartold escrigué tres (3) respectades monografies sobre la història de l'islam: Islam (1918), Cultura musulmana (1918) i El món musulmà (1922). També contribuí al desenvolupament de l'escriptura ciríl·lica per als països islàmics de l'Àsia Central. La majoria de les seves obres han estat traduïdes a l'anglès, a l'àrab i al persa. Les obres escollides de Bartold foren reimpreses en nou volums entre els anys 1963 i 1977, i si bé els editors soviètics afegiren notes a peu de pàgina en les quals deploraven les seves actituds «burgeses», el seu prestigi era tal que el text no fou censurat tot i no adaptar–se a una interpretació marxista de la història. Algunes de les seves obres han estat reimpreses més recentment a Moscou (Rússia).[1]
Referències
Vasily Vladimirovich Bartold (1869–1930) – outstanding Russian orientalist.
Vassili Vladímirovitx Bartold
Васи́лий Влади́мирович Барто́льд
El passat dilluns 15 de novembre de 2021 es commemorà el cent cinquanta-novè aniversari del naixement de Gerhart Johann Robert Hauptmann (Obersalzbrunn o Szczawno–Zdrój, Baixa Silèsia, Alemanya, actualment, Polònia, 15 de novembre de 1862 — Agnetendorf o Jagniątków, Baixa Silèsia, Polònia, 6 de juny de 1946), qui fou un escriptor alemany guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1912.
Biografia i obres
Nasqué el 15 de novembre de 1862 a la ciutat polonesa d'Obersalzbrunn, anomenada avui dia Szczawno–Zdrój i situada al voivodat de la Baixa Silèsia. Estudià a Breslau (actual Wrocław) i després fou enviat a Jawor (Baixa Silèsia, Polònia) per aprendre agricultura a la granja del seu oncle. Com no li agradava aquest tipus de vida, tornà a Breslau (Wrocław, Baixa Silèsia) per convertir–se en escultor. Posteriorment, estudià filosofia i ciències naturals a la Universitat de Jena (Turíngia, Alemanya).
Un cop graduat entre els anys 1883 i 1884 visqué a Itàlia. El maig del 1885 Hauptmann es casà i s'establí a la ciutat d'Erkner, suburbi de Berlín (Brandenburg, Alemanya), i es decantà finalment per la literatura en la qual aviat arribà a una gran reputació com un dels principals representants del drama modern. A la fi de la Segona Guerra Mundial fou llistat a la Gottbegnadeten–Liste d'artistes considerats com a irreemplaçables, que eren exempts de serveis al front per a protegir l'herència cultural alemanya. Morí el 6 de juny de 1946 a la ciutat d'Agnetendorf, en aquells moments situada a Alemanya i avui dia anomenada Jagniątków i situada a Polònia.
Obra literària
El 1891 es retirà a Schreiberhau, situada a la regió de Silèsia. El primer drama de Hauptmann, Vor Sonnenaufgang (Abans de l'alba, 1889) inaugurà el moviment naturalista en la literatura alemanya moderna, li permeté conquerir l'enemistat dels crítics ortodoxos i el suport entusiasta dels escriptors alemanys joves. A aquesta obra, la seguiren Donis Friedensfest (1890), Einsame Menschen (1891) i Die Weber (Els teixidors, 1892), drama de gran abast que representa l'aixecament dels teixidors silesians del 1844.
Dels següents treballs de Hauptmann, cal esmentar les comèdies Kollege Crampton (1892), Der Biberpelz (La pell de castor, 1893) i Der rote Hahn (1901); el «poema dramàtic» Hannele (1893), i un drama històric, Florian Geyer (1895). També escrigué dues (2) tragèdies relacionades amb el passat de Silèsia, Fuhrmann Henschel (1898) i Rose Berndt (1903), i els drames Die versunkene Glocke (La campana submergida, 1897) i Und Pippa tanzt (I Pipa balla!, 1905).
El misticisme poètic caracteritza moltes de les seves obres posteriors com Der Naer in Christo Emanuel Quint (El boig en Crist Emanuel Quint, 1910), Der Ketzer von Soana (L'heretge de Soana, 1918), Die Insel der grossen Mutter (L'illa de la Gran Mare, 1921).
Adquirí fama d'intel·lectual radical, fama que el perseguí durant molts anys, a pesar de ser un asceta aristocràtic que aconseguí sobreviure tranquil·lament a tots els successos tant de la República de Weimar com al Tercer Reich de Hitler.
L'any 1912 fou guardonat amb Premi Nobel de Literatura en reconeixement a la seva producció fructuosa, variada i excepcional en el regne de l'art dramàtic.
Hauptmann i el seu teatre, a Catalunya
A la primera dècada del segle xx, la influència de Gerhart Hauptmann en el teatre català queda palesa en la quantitat respectable i inusual de traduccions que es fan de les obres d'aquest autor i que s'estrenen en els escenaris barcelonins. La majoria d'aquestes publicades dins la col·lecció «De tots colors»:
Ànimes solitàries (Einsame Menschen). Drama en cinc (5) actes. Traducció d'Oriol Martí. 1906.
Els teixidors de Silèsia (Die Weber). Drama en cinc (5) actes. Traducció de Carles Costa i Josep Maria Jordà. 1909.
L'assumpció d'Hannele Mattern (Hanneles Himmelfahrt) Drama d'ensomni en dues (2) parts. Traducció de Carles Capdevila. 1908.
La Campana submergida (Die Versunkene Glocke) Rondalla dramàtica en cinc (5) actes. Traducció de Salvador Vilaregut. 1908.
L'ordinari Henschel (Fuhrmann Henschel). Drama en cinc (5) actes. Traducció d'August Pi i Sunyer. 1908.
El pobre Enric. (Der arme Heinrich) Llegenda germànica en cinc (5) actes. Traducció de Marc Jesús Bertran. 1909.
Rosa Bern (Rose Bernd). Drama en cinc (5) actes. Traducció de Martí Alegre i Marc Jesús Bertran. 1909.
Els teixidors. Traducció de Feliu Formosa. Adesiara editorial, Martorell, 2020. ISBN 978-84-16948-53-6.
Obra publicada
Teatre
1891: Einsame Menschen;
1894: Hanneles Himmelfahrt;
1896: Elga;
1896: Die Versunkene Glocke;
1898: Fuhrmann Henschel;
1900: Michael Kramer;
1900: Schluck und Jau;
1902: Der arme Heinrich;
1903: Rose Bernd;
1906: Gabriel Schillings Flucht;
1907: Die Jungfern von Bischofsberg;
1908: Kaiser Karls Geisel;
1909: Griselda;
1912: Peter Brauer;
1913: Festspiel in deutschen Reimen;
1920: Indipohdi;
1925: Veland;
1928: Spuk, dos (2) actes: Die schwarze Maske i Hexenritt);
1933: Die goldene Harfe;
1935: Hamlet im Wittenberg;
1937: Die Finsternisse;
Novel·les
1910: Der Narr in Christo Emanuel Quint;
1912: Atlantis;
1923: Phantom;
1926: Wanda, der Dämon;
1928: Die Insel der grossen Mutter;
1932: Um Volk und Geist;
1936: Im Wirbel der Berufung;
1937: Der Abenteuer meiner Jugend.
Novel·les curtes
1888: Bahnwärter Thiel;
1924: Die Ketzer von Soana (traduïda al català per Ramon Farrés. Martorell: Adesiara, 2012);
1938: Sonnen;
1939: Der Schuss im Park.
Poesia
Reconeixements
En honor seu s'anomenà l'asteroide (8381) Hauptmann, descobert el 21 de desembre de 1992 per Freimut Börngen.
Música
El compositor Benno Bardi, alemany, posà música a diverses obres seves.[1]
Referències
Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. I, pàg. 1324 (ISBN 84-239-4571-5).
Enllaços externs
«Gerhart Hauptmann» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
(anglès) Gehart Hauptmann al Projecte Gutenberg.
Gerhart Hauptmann, Nobel Prize in literature 1912.
Gerhart Johann Robert Hauptmann
El passat dilluns 15 de novembre de 2021 es commemorà el cent setanta-sisè aniversari del naixement de Tina Blau, més endavant Tina Blau–Lang (Viena, Àustria, 15 de novembre de 1845 — ibídem, 31 d'octubre de 1916), qui fou una pintora de paisatge austríaca impressionista i la primera dona a treballar a l'aire lliure, que fou valorada pel tractament innovador que feu de la llum i el color.[1][2]
Vida i obra
El pare de Tina Blau era metge del cos mèdic austrohongarès i donà ple suport a la seva filla en el seu desig de convertir–se en pintora. Rebé classes privades, successivament, d'August Schaeffer i de Wilhelm Lindenschmit a Munic (Baviera, Alemanya) (1869–1873), ja que en aquella època a les dones se'ls negava la formació acadèmica. També estudià amb el pintor Emil Jakob Schindler fins al 1879.[2][3]
Presentà obra seva a l'Exposició Universal de Viena (Àustria) del 1873. Viatjà a Itàlia, els Països Baixos, França i Hongria i anà adquirint renom internacional amb exposicions a Viena (Àustria) el 1882 i a París (Illa de França) el 1883, on el seu quadre Primavera al Prater i una natura morta reberen la Menció d'honor del Saló de París.[1][2] Influïda per la pintura paisatgística holandesa i per l'escola de Barbizon, que conegué a l'exposició de Munic (Baviera, Alemanya) el 1869, la seva pintura s'inscriu en el que s'ha anomenat Stimmungsimpressionist (impressionisme atmosfèric o emocional).[1][2][4]
Es convertí al judaisme a l'Evangelical Lutheran Església i es casà amb Heinrich Lang, un pintor especialitzat en cavalls i escenes de batalla. Es traslladaren a Munic (Baviera, Alemanya), on, des del 1889, ensenyà pintura de paisatges i bodegons a l'Acadèmia de Dones de la Münchner Künstlerinnenverein (Associació de Dones Artistes de Munic). El 1890 celebrà la seva primera gran exposició. Blau exposà la seva obra al Palau de Belles Arts de la World Columbian Exposition del 1893 a Chicago, Illinois (EUA).[2]
Després de la mort del seu marit, passà deu (10) anys viatjant pels Països Baixos i Itàlia. Després del seu retorn, establí un estudi a la Rotonda. El 1897, juntament amb Olga Prager, Rosa Mayreder i Karl Federn, ajudà a fundar la Kunstschule für Frauen und Mädchen, una escola d'art per a dones, on ensenyà fins al 1915.[4]
Passà l’últim estiu treballant a Bad Gastein i després anà a un sanatori a Viena (Àustria) per fer–se un examen mèdic. Hi morí per una aturada cardíaca. Rebé «Sepultura d'Honor» al Zentralfriedhof.[5] La Vienna Künstlerhaus subhastà la seva propietat i celebrà una important retrospectiva el 1917.[4]
Referències
«Tina Blau, una pionera amb cavallet i pinzell» (en castellà). Portal de turisme d'Àustria.
Ben-Eli, Birgit: «Tina Blau» (en anglès). Jewish Women Archive.
«Mujeres pintoras: La impresionista austriaca Tina Blau». Trianarts.
Hedwig Abraham: Tor 4 – evangelische Ehrengräber. (…) Regina – «Tina» Blau. In: viennatouristguide.at; retrieved, 26 February 2012.
Vegeu també
Tobias Natter, Claus Jesina: Tina Blau (1845–1916). Verlag Galerie Welz, Salzburg 1999.
Monika Salzer, Peter Karner: Vom Christbaum zur Ringstraße. Evangelisches Wien. Picus, Viena, 2008.
Enllaços externs
«Bibliografia relacionada amb Tina Blau» (en alemany). Al catàleg de la Biblioteca Nacional d'Alemanya.
«Frauen En Bewegung»: biografies curtes múltiples @ el Österreichische Nationalbibliothek.
Autoretrat
Canal a Friesland (1908)
Trabrennstall (1890)
Tina Blau–Lang
El passat dilluns 15 de novembre de 2021 es commemorà el tres-cents vuitanta-vuitè aniversari del naixement de Gesina ter Borch (Deventer, Overijssel, Països Baixos, 15 de novembre de 1633 — Zwolle, Overijssel, Països Baixos, 16 d'abril de 1690), qui fou una escriptora i pintora neerlandesa del Segle d'or neerlandès, i el seu treball consistí, en la seva major part, en àlbums de pintures d'aquarel·la. La temàtica de les seves obres fou la captura de les observacions de la vida familiar i els esdeveniments coetanis. Les seves imatges, de colors vius, mostren les formes de vida, la indumentària i els costums de la burgesia benestant, i així de vegades representen viatges a cavall o en carruatge, passejades amb trineu sobre el gel o a la llum de la lluna. El seu treball és senzill però apassionat.[1]
Biografia
Gesina ter Borch nasqué el novembre del 1633 a Deventer, a les Províncies Unides dels Països Baixos. Era la filla de Gerard ter Borch el Vell i la germanastra de Gerard ter Borch, que li ensenyà dibuix i pintura. Després de la pèrdua del seu germà petit, Moisés, en la Segona Guerra anglesa, el treball de Gesina transmeté la seva profunda tristesa.[2] Residí tota la seva vida a Zwolle, on morí el 16 d'abril de 1690.[3]
Referències
Bleyerveld, Yvonne: «Borch, Gesina ter (1631–1690)» (en neerlandès). DVN: Digitaal Vrouwenlexicon van Nederland. Huygens, 17-09-2019.
«Gesina ter Borch» (en neerlandés). RKD.[Enllaç no actiu]
«Gesina ter Borch» (en neerlandés). Historici.nl.
Enllaços externs
Gesina ter Borch en Artnet.
Treballs
Gesina ter Borch Self–portrait paint–brush in black and colours, costume albumen washed, under–dress heightened with gold and silver on paper 24.3 x 36 cm 1661 inscribed with poem by Joost Hermans Roldanus.
Autoretrat
Lluita domèstica
Retrat pòstum del seu germà menor Moisés, pintat per Gesina amb ajuda del seu germanastre, Gerard, circa 1667–1669.
Gesina ter Borch
El passat dilluns 15 de novembre de 2021 es commemorà el trenta-vuitè aniversari de la República Turca de Xipre del Nord (RTXN) (en turc: Kuzey Kıbrıs Türk Cumhuriyeti, KKTC) és un estat titella de Turquia[1][2] proclamat el 15 de novembre de 1983 després de l'ocupació del terç nord de l'illa per Turquia després del cop d'estat de Xipre del 1974. L'RTXN té una població d'uns dos-cents deu mil habitants (circa 210.000 h.), la majoria dels quals són de parla turca. L'RTXN té com a capital la ciutat de Nicòsia, concretament el nord, ja que també està dividida.
L'RTXN només és reconeguda pel govern de Turquia. La resta de governs i les Nacions Unides reconeixen la sobirania de la República de Xipre sobre tota l'illa, i consideren la part nord ocupada militarment per Turquia.[3][4][5] Pakistan i Bangladesh havien declarat el seu reconeixement inicial de Xipre del Nord com a estat sobirà poc després de la seva declaració d'independència,[6] però es retractaren per pressions dels Estats Units després que les Nacions Unides ho consideressin il·legal.[7] L'Organització de la Conferència Islàmica reconeix l'RTXN com a estat constituent sota el nom d'Estat Turc Xipriota.
Els intents d'arribar a una solució a la disputa de Xipre han fracassat. L'exèrcit turc manté una gran força al nord de Xipre. Tot i que la seva presència té el suport i l'aprovació del govern de TRNC, la República de Xipre, la Unió Europea en el seu conjunt i la comunitat internacional la consideren una força d’ocupació, i la seva presència ha estat denunciada en diverses resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.[note 1] L'ONU proposà un pla de reunificació que es va sotmetre a referèndum el 24 d'abril de 2004. El seixanta-cinc per cent (65%) de la població de l'RTXN hi donà suport. Per contra, fou rebutjat per la població de la República de Xipre. Si el pla hagués estat acceptat per ambdues comunitats, Xipre hauria entrat com a estat unificat a la Unió Europea l'1 de maig del mateix any.
Cultura
Derviş Zaim és un director de cinema turcoxipriota, més conegut amb la pel·lícula Çamur (Fang) sobre el problema de la divisió de l'illa. Rüya Taner és una pianista turcoxipriota coneguda.[8]
Curiositats
La Unió Postal Universal no reconeix l'RTXN com una entitat separada, i com a tal, tot el correu dirigit a l'RTXN es retorna al remitent com a «destinatari desconegut» (undeliverable). El correu destinat a l'RTXN s'ha d'adreçar primer a través de Turquia, amb direcció «Mersin 10, Turquia».
Notes
↑ Resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides 353, 357, 358, 359, 360, i 365, totes del 1974.
Referències
↑ Milano, 2006, pàg. 146.
↑ Ivanel, 2016, pàg. 58.
↑ «Permanent Mission of the Republic of Cyprus to the United Nations —». Un.int.
↑ Scott Leckie. Housing and Property Restitution Rights of Refugees and Displaced Persons: Laws, Cases, and Materials. Cambridge University Press, 28 maig 2007, pàg. 448. ISBN 978-1-139-46409-3. «The complaints raised in this application arise out of the Turkish military operations in northern Cyprus in July and August ... This development was condemned by the international community. ... of the establishment of the "TRNC" legally invalid and calling upon all States not to recognise any Cypriot State other than the ...»
↑ Quigley: The Statehood of Palestine. Cambridge University Press, pàg. 164. ISBN 978-1-139-49124-2. «The international community found this declaration invalid, on the ground that Turkey had occupied territory belonging to Cyprus and that the putative state was therefore an infringement on Cypriot sovereignty».
↑ Commentary Michael Rubin (7/7/2014): «Is Now the Time for a Cyprus Deal?»
↑ Inter City Press Matthew Russell Lee: «At UN, Turkish Cypriot Community Has Rare Diplomatic Status, Non State Envy».
↑ [enllaç sense format] http://www.halkinsesikibris.com/kultur-sanat-haberleri-unlu-piyanistimiz-ruya-taner-bakude-konser-verdi-50158.html Arxivat 2016.01.28 a Wayback Machine.
Bibliografia
Ivanel, B.: «Puppet States: A Growing Trend of Covert Occupation». A: Gill, T. D.: Yearbook of International Humanitarian Law 2015 (en anglès). Springer, 2016, pàg. 43–66. ISBN 978-94-6265-141-8.
Milano, E. Unlawful Territorial Situations in International Law: Reconciling Effectiveness, Legality And Legitimacy (en anglès). Martinus Nijhoff Publishers, 2006. ISBN 90-04-14939-2.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: República Turca de Xipre del Nord;
Port de Girne
El passat dilluns 15 de novembre de 2021 es commemorà el cent trenta-dosè aniversari de la proclamació de la república del Brasil, la qual tingué lloc el 15 de novembre de 1889, a Rio de Janeiro (Brasil). Organitzada per una facció de l'Exèrcit brasiler dirigit pel mariscal republicà Deodoro da Fonseca, prengué la forma d'un cop d'estat militar que posà fi al regnat de l'emperador Pere II del Brasil i a l'existència fins i tot del règim imperial.
Les poques persones que assistiren als esdeveniments no s'adonaren que es tractava d'una revolució.[1][2] La historiadora Lídia Besouchet destaca que:
«
rarament una revolució té lloc d'una manera tan pacífica[3]
»
Al llarg del cop d'estat, Pere II no mostrà cap emoció, com si no estigués afectat per la seva sortida.[4] Rebutjà tots els suggeriments avançats pels polítics i els caps militars per reprimir la rebel·lió.[5] Es produí una important reacció monàrquica però fou reprimida amb força pels republicans, i ni Pere II ni la seva filla donaren suport realment a la restauració[6][7]. Mantinguda a part del cop d'estat i comprovant l'acceptació passiva de la situació per l'emperador, la classe política aprovà el reemplaçament de la monarquia per una república. No sabia que l'objectiu dels organitzadors del cop d'estat era la creació d'una dictadura més que una república presidencial o parlamentària.[8]
Poc després d'haver fet fora el president del Consell Afonso Celso de Assis Figueiredo, vescomte de Ouro Preto, i fet detenir la família imperial, empresonada al seu palau i a continuació exiliada, el mariscal Deodoro da Fonseca s'autoproclamà president del govern provisional, posà en marxa un govern provisional En el qual ocuparen una plaça els ministres Benjamin Constant Botelho de Magalhães, Quintino Bocaiúva, Rui Barbosa, Campos Sales, Aristides Lobo, Demétrio Ribeiro i Eduardo Wandenkolk, tots membres de la maçoneria brasilera i addictes del positivisme, la divisa dels quals, ordre i progrés (ordem y progresso), encara ara adorna la bandera de la nova república.
Referències
Bibliografia
Schwarcz, Lilia Moritz: As barbas do Imperador: D. Pedro II, um monarca nos trópicos. 2, 1998. Companhia das Letras, 1998. ISBN 85-7164-837-9.
Lyra, Heitor: História de Dom Pedro II (1825–1891): Declínio (1880–1891). Itatiaia, 3, 1977.
Besouchet, Lídia: Pedro II e o Século XIX. Nova Fronteira, 2, 1993. ISBN 85-209-0494-7.
Barman, Roderick J. Stanford University Press: Citizen Emperor: Pedro II and the Making of Brazil, 1825–1891, Stanford University Press, 1999. ISBN 0-8047-3510-7.
Calmon, Pedro. J.: História de D. Pedro II, Olympio, 5, 1975.
Carvalho, José Murilo de: D. Pedro II: ser ou não ser, Companhia das Letras, 2007. ISBN 978-85-359-0969-2.
Salles, Ricardo: Nostalgia Imperial, Topbooks, 1996. OCLC 36598004.
Quadre de Benedito Calixto representant la Proclamació de la República (1893).
El Nou Ministeri: Doctor Aristides Lobo, ministre de l'Interior; M. Eduardo Vandenkolk, ministre de la Marina; El tinent coronel Benjamin Constant, ministre de la Guerra; El mariscal Deodoro da Fonseca, president de la República; M. Quintino Bocaiúva, ministre dels Afers Estrangers; Doctor Demétrio Ribeiro, ministre de l'Agricultura; Doctor Ruy Barbosa, ministre d'Hisenda.
Proclamació de la República del Brasil
El passat dilluns 15 de novembre de 2021 es commemorà el cent trenta-setè aniversari de l'inici de la Conferència de Berlín o Tractat de Berlín (en alemany: Kongokonferenz), que foren unes conferències tingudes entre el 15 de novembre de 1884 i el 26 de febrer de 1885 a la ciutat de Berlín (Brandenburg, Alemanya). La Conferència fou convocada i organitzada pel canceller d'Alemanya Otto von Bismarck[1] a petició de Portugal,[2] amb la finalitat de resoldre els problemes que creava l'expansió colonial a l'Àfrica i resoldre la Cursa per l'Àfrica.
Preludis
L'any 1880 l'interès europeu al continent africà augmentà de forma espectacular, gràcies l'exploració de la conca del riu Congo per part de Henry Morton Stanley, cosa que eliminà l'últim pam de terra sense tenir encara un mapa precís. La fundació per part del rei Leopold II de Bèlgica de l'Associació Internacional Africana (predecessora de l'actual República Democràtica del Congo) l'any 1876 i el suport que hi mostrà Morton Stanley emmenà que aquesta associació esdevingués un dels principals motors d'investigació i «civilització» del continent. La creació l'any 1878 de la Societat Internacional del Congo, amb uns fins més econòmics, comportà les inversions estrangeres en aquesta societat i el visionatge d'aquesta zona amb un objectiu imperialista més que no pas filantròpic.
Entre els anys 1879 i 1884 Stanley retornà al Congo, enviat en viatge secret per part de Leopold II, amb la intenció de crear l'Estat Lliure del Congo. Alhora, l'oficial de marina francès Pierre de Brazza viatjà fins a la conca occidental del riu Congo, i creà la colònia francesa del que actualment és la República del Congo. El Regne de Portugal, que tenia diferents tractats amb el Regne del Congo, signà un tractat amb el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda el 26 de febrer de 1884 pels quals blocà l'accés de la Societat Internacional del Congo a l'oceà Atlàntic.
Al mateix temps diversos països europeus mirarem d'ocupar territoris de l'Àfrica. Així, França ocupà Tunis i l'actual República del Congo l'any 1881 i Guinea el 1884. El Reialme Unit ocupà el 1882 la zona otomana d'Egipte, que al seu torn havia ocupat zones del Sudan i Somalilàndia.
Membres
Leopold III de Bèlgica fou capaç de convèncer França i l'imperi alemany que el comerç comú a l'Àfrica era la millor solució als interessos comuns dels tres (3) països. Així doncs, a iniciativa del Regne de Portugal, el canceller Otto von Bismarck convocà els representants de l'Imperi alemany, l'Imperi austrohongarès, Bèlgica, Dinamarca, França, el Regne Unit, el Regne d'Itàlia, el Països Baixos, Portugal, l'Imperi rus, Espanya, Regne de Suècia–Noruega, l'Imperi otomà i els Estats Units en una conferència a la ciutat d'Oslo (Noruega). La conferència finalment se celebrà a la ciutat de Berlín (Brandenburg, Alemanya) sense la participació dels Estats Units.
Resolucions
L'Estat Lliure del Congo es confirmà com la propietat privada de la «Congo Society». Així, el territori de l'actual República Democràtica del Congo, prop de dos milions de quilòmetres quadrats (circa 2.000.000 km2), passà a mans del rei Leopold II, i a causa del règim de terror establert es convertiria posteriorment en una colònia belga.
Els 14 signataris tindria facultats de lliure comerç en tota la conca del riu Congo, així com al llac Malawi i a l'est d'aquesta en una zona al sud de 5° N.
Els rius Níger i Congo es feren lliures de trànsit de bucs.
Fou signada una prohibició internacional contra el comerç d'esclaus.
Qualsevol nou acte de presa de possessió o d'instauració d'un protectorat de qualsevol porció de la costa africana hauria de ser notificada als altres signataris del Tractat.
Principi d'efectivitat
Fou un dels principals punts que s'establí en aquesta conferència, mitjançant el qual es prohibí la creació de noves colònies sense una administració en el territori o, cosa que és el mateix, la creació de colònies mitjançant la plantada d'una bandera i per la qual es reclamava un territori segons el dret Uti possidetis iure. Així mateix, per aquest principi, el poder colonial també havia de fer ús de la colònia econòmicament. Si la potència colonial no feia aquestes coses, un altre poder ho podia fer i per tant podia tenir dret sobre el territori.
Aquest principi esdevingué un important instrument per a aconseguir acords amb els caps tribals i signar pactes de protectorat i tenir una presència policial suficient a la zona.
Relacions bilaterals
Portugal – Regne Unit: el Govern portuguès presentà un projecte conegut com al «Mapa rosat» en el qual les colònies d'Angola i Moçambic restaven unides, annexant–s'hi parts de les actuals Zàmbia, Zimbàbue i Malawi. Tots els països hi estigueren d'acord exceptuant–ne el Regne Unit, el qual l'any 1890 en contra del Tractat de Windsor (Anglaterra, Regne Unit) i del Tractat de Berlín (Brandenburg, Alemanya) en si mateix llançà un ultimàtum forçant els portuguesos a retirar–se de la zona.
França – Regne Unit: una línia que va de Say (Níger) fins a Baroua (costa nord–est del llac Txad) determinà les terres de cadascú, essent franceses al nord de la línia i britàniques al sud. S'establí que la conca del Nil fos britànica alhora que els francesos mantenien la conca del llac Txad.
França – Imperi alemany: la zona al nord d'una línia formada per la intersecció del meridià 14 i Miltou (Txad) fou designada francesa, mentre la zona que restava al sud fou designada alemanya.
Regne Unit – Imperi alemany: es determinà la frontera en una línia que passa per Yola i Dikoa.
França – Itàlia: Itàlia mantingué la propietat de les terres que es troben al nord d'una línia que va de la intersecció del Tròpic de Càncer i amb el meridià 17 a la intersecció del meridià 15 i el paral·lel 21.
Referències
Vegeu també
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Conferència de Berlín
Afrikakonferenz.jpg (381 × 293 píxels, mida del fitxer: 113 Ko, tipus MIME: image/jpeg).
Conferència de Berlín o Tractat de Berlín
El passat dilluns 15 de novembre de 2021 es commemorà el dos-cents vint-i-tresè aniversari de l'ocupació de l'illa de Menorca per l'exèrcit britànic, entre els dies 7 i 15 de novembre de 1798, la qual estava en mans franceses, en el context de la Segona Coalició en les guerres Napoleòniques.
L'Ocupació de Menorca fou una acció militar britànica que tingué lloc el 1798 en el context de la Guerra angloespanyola (1796–1808), emmarcada dins de les Guerres revolucionàries franceses, on Espanya i França declararen la guerra a Anglaterra. L'illa fou recuperada per Espanya el 1802 amb la Pau d'Amiens (Somme, Alts de França).
Antecedents
Article principal: Menorca sota domini britànic
L'illa havia format part tradicionalment del Regne de Mallorca i seguit les seves vicissituds dinàstiques ininterrompudament des de la conquesta del 1287, però fou ocupada el 1708 pels britànics i posteriorment fou cedida a la Gran Bretanya per Espanya en virtut del Tractat d'Utrecht, als Països Baixos (1713). Els britànics mantingueren la seva possessió fins al 1783 quan fou retornada a Espanya en el Tractat de París, a l'Illa de França. Durant la seva ocupació els britànics l'havien utilitzada com a base naval, però era extremadament vulnerable als atacs duts a terme per les forces espanyoles o franceses, com es mostra pels dos (2) setges separats dels anys 1756 i 1781.
Mentre que la Gran Bretanya i Espanya havien entrat inicialment a les Guerres de la Revolució Francesa com aliats, el 1796 Espanya havia canviat el seu suport a favor de França i se n'havia anat a la guerra contra Gran Bretanya.[3] Els britànics intentaren fer valer la seva autoritat sobre la Mediterrània, però tenia un (1) dèficit de bases utilitzables. Després del fracàs d'establir una (1) presència britànica a Còrsega (França), es considerà altres objectius, com ara Menorca (Balears, Espanya), Malta i Elba (Toscana, Itàlia). Un (1) cop la flota francesa de la Mediterrània havia estat destruïda a la badia d'Abukir, John Jervis prengué la determinació de restaurar l'hegemonia britànica a la Mediterrània. Per tal d'assegurar això, la seva flota necessitava un (1) lloc amb un (1) port d'aigües profundes ben protegit que no pogués ser atacat per terra. La millor illa port la Mediterrània occidental es trobava al Port de Maó, a Menorca (Balears), on un (1) gran drassana moderna incloïa un (1) moll de carena, amplis magatzems i un (1) hospital naval construït a l'efecte. A finals d'octubre, John Jervis decidí enviar una (1) expedició contra Menorca (Balears), que partí el 19 d'octubre de 1798. La força expedicionària arribà de Menorca (Balears), el 7 de novembre.
Desembarcament
El 7 de novembre del 1798 John Jervis envià tres (3) vaixells de línia, el HMS Leviathan, HMS Orion i el HMS Princess Royal, tres (3) fragates i diversos vaixells més petits i transports a l'illa sota les ordres contraalmirall John Thomas Duckworth, que portava un (1) petit exèrcit comandat pel coronel Charles Stuart.[1] Es desembarcà una (1) petita força a les Illes d'Addaia i es destruí una (1) posició d'artilleria espanyola i des d'allà es repel·lí també un (1) atac espanyol. Durant els següents dos (2) dies, l'exèrcit continuà cap a l'interior; una (1) força de tres-cents (300) homes sota les ordres del coronel Paget aconseguí prendre el control d'Es Castell, el que permeté a la flota britànica d'entrar al port i ancorar–s'hi, mentre el gruix de l'exèrcit rebia posteriorment la rendició de la ciutat, inclòs Fornells, que proporcionava a l'illa el seu principal ancoratge protegit, i després Es Mercadal. L'11 de novembre una (1) esquadrilla espanyola de quatre (4) fragates intentà interrompre les operacions, però un (1) contraatac espectacular de les naus de Duckworth els foragità.
Stuart havia mogut el seu exèrcit per assetjar Ciutadella el dia 14. El 16, la població de Ciutadella capitulà i el control de l'illa fou cedit a les forces britàniques.[2] Vora quatre mil (circa 4.000) soldats espanyols caigueren en mans britàniques, així com un (1) gran nombre de subministraments i armament. A més, quatre (4) fragates espanyoles, la Flora i la Prosperine (quaranta [40] canons), la Cazilda i la Pomona (trenta-vuit [38] canons), foren capturades, junt amb les seves tripulacions.[2]
Ocupació
Els britànics convertiren l'illa en una (1) de les seves principals bases de la Mediterrània. Moltes expedicions foren llançades des de l'illa, i Thomas Cochrane, en particular, utilitzà l'illa com a base de les seves operacions al llarg de la costa espanyola.[4] Charles Stuart fou governador de Menorca (Balears) entre els anys 1798 i 1800, i Henry Edward Fox ocupà el seu càrrec a partir de llavors.
Conseqüències
El Tractat d'Amiens (Somme, Alts de França) acordat el 1802, exigia la devolució de Menorca (Balears) a Espanya com a condició de la duradora pau europea que s'esperava. El retorn de Menorca (Balears) i altres bases mediterrànies fou motiu d'amarga oposició per part de molts oficials, inclòs Horatio Nelson que aparegué a la Cambra dels Lords per parlar en contra d'aquesta perspectiva.[5] Malgrat aquesta oposició, el Tractat es conclogué, i el comandant britànic, Sir Richard Bickerton supervisà l'evacuació britànica.[6]
La pau es trencà ràpidament, però no es feu cap esforç per recuperar Menorca (Balears), atès que ja s'havien establert bases a altres ports.
Referències
James, pàg. 196;
Clowes, pàg. 378;
Knight, pàg. 203;
Harvey, pàg. 32–40;
Knight, pàg. 441;
Knight, pàg. 442.
Bibliografia
Harvey, Robert: Cochrane: The Life and Exploits of a Fighting Captain. Constable & Robinson, 2000.
Knight, Roger: The Pursuit of Victory: The Life and Achievements of Horatio Nelson. Penguin Books, 2006.
Enllaços externs
Vista per satèl·lit de l'illa de Menorca. A l'extrem oriental se situa Maó, capital de l'illa durant el domini britànic, i a l'occidental Ciutadella, l'antiga capital.
Castell de Sant Antoni a Fornells
L'almirall John Thomas Duckworth que comandava les forces navals britàniques.
Ocupació de Menorca (1798)
El passat dilluns 15 de novembre de 2021 es commemorà el cinquanta-cinquè aniversari de l'estrena el segon canal de TVE (TVE 2), coneguda al principi com l'UHF, que emetia continguts culturals, esportius i de servei públic, de baixa audiència, a Madrid (Espanya), el 15 de novembre de 1966.
La 2, coneguda històricament amb el nom d'UHF, La Segona Cadena o Cadena II i en els anys vuitanta (80) com TVE–2, és la segona cadena de Televisió Espanyola. El canal començà les seves emissions l'1 de gener de 1965 i la programació regular el 15 de novembre de 1966.
És un canal temàtic que destaca per tenir una programació cultural i divulgativa.
Història
Inicis de l'UHF
Quan la tecnologia de l'UHF es començà a implantar a Espanya, el ministre d'Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne decidí que Televisió Espanyola posés en marxa, igual que feien altres cadenes europees, un segon canal de televisió que emetés sota aquesta tecnologia. L'1 de gener de 1965, sota la direcció de Salvador Pons, començaren les emissions en proves de l'UHF, el segon canal de televisió. L'emissió de les proves es restringí a Madrid (Espanya) i comprenia tres hores (3 h) diàries, des de les nou del vespres (21:00 h pm) fins a les dotze de la nit (00:00 h am). La programació regular començà el 15 de novembre de 1966 i ja podia veure's a altres punts d'Espanya com la ciutat de Barcelona (Barcelonès, Catalunya).
Com a TVE–2
Durant els anys seixanta (60) i setanta (70) TVE–2 es consolidà com un canal minoritari i cultural, en el qual al seu torn es realitzarien proves de formats experimentals que més tard tindrien la seva cabuda a TVE–1. Es produïren programes documentals especials, s'augmentà la programació esportiva, s'introduí televisió educativa i es realitzaren cicles de pel·lícules minoritàries o dedicats a directors concrets. La seva programació continuà restringida, i cap al 1980 la programació de dilluns a divendres començava a les vuit del vespre (20:00 h pm) i durava fins a les dotze de la nit (00:00 h am), tot i que en caps de setmana l'horari d'emissió s'ampliava a les quatre de la tarda (16:00 h pm).
Després de la caiguda del franquisme s'augmentà la producció pròpia i informativa, i es realitzaren espais importants per a la televisió pública com el programa de debats La Clave. També s'assentarien en algunes comunitats com Catalunya la posada en marxa de desconnexions territorials dins d'un circuit territorial. Posteriorment el canal amplià les seves hores d'emissió aprofitant la Copa del Món de Futbol del 1982 i TVE–2 arribà per fi a tenir una cobertura total a tot l'Estat, amb la posada en marxa del canal a les Illes Canàries. Durant aquests anys també s'estrenen alguns programes històrics com Estadio 2 i també s'introduí per primera vegada un logotip per al canal.
Com a La 2
Amb l'arribada de les televisions privades es produí un procés de renovació a TVE–2. A partir del 1989, el canal es començà a definir més clarament com a canal de vocació cultural i minoritari, i passa a anomenar–se La 2 des del 1990 amb el procés concloent per complet a mitjans del 1991, quan la cadena canvià per complet la seva imatge corporativa. Sota la nova denominació es procurà emfatitzar els continguts culturals del canal i apropar les franges de la cadena a públics minoritaris i espais més arriscats, mentre que La Primera tindria un enfocament generalista. La cadena tindria com a lema La 2, para una immensa minoría.[3]
Durant els anys noranta (90) es realitzaren programes com Alucine, Cifras y letras, Documentos TV, Bit a bit i La estrella es el cine. També es realitzaren projectes com Lingo, Makinavaja o El peor programa de la semana, i es potenciaren les retransmissions esportives (especialment la Lliga ACB, el tennis i el ciclisme) i els serveis informatius, amb la posada en marxa de La 2 Noticias. Amb l'arribada de la dècada del 2000 des de l'1 de gener el canal passà a emetre les vint-i-quatre hores (24 h) del dia. Durant aquest període perdé audiència, encara que mantingué la seva imatge de canal cultural amb la programació de documentals, programes d'entrevistes, espais de servei públic i altres espais com Saber y Ganar, Redes, La noche temática o Versión Española.
El 2004 es produïren una sèrie de canvis importants al segon canal: els serveis informatius es remodelaren perquè Fran Llorente, presentador de La 2 Noticias, fou elegit director d'informatius. També es produí un relleu a la graella i la nova direcció intentà reorientar l'oferta de La 2 a un canal cultural enfocat al públic juvenil. El canvi més destacat es produí amb l'avançament del prime time a dos quarts de deu del vespre (les 21:30 h pm), la desaparició gradual de programes regionals (excepte els espais a Catalunya i Canàries) i l'entrada a la graella de sèries estatunidenques i programes de producció pròpia, tant dels serveis informatius com d'entreteniment.
El setembre del 2008 s'introduiren canvis històrics en tots els canals de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola RTVE, que suposaren l'assimilació de tots els canals mitjançant logotips corporatius que unifiquessin la marca comercial del grup. Això vol dir que La 2, igual que La 1, tindria un logotip nou, que fou presentat en un avanç el juny del 2008, i que segueix mantenint el color verd com a color corporatiu.
A partir del 2010 TVE promociona La 2 com un canal de participació ciutadana, sobretot amb el magazín Para todos, La 2, encara pendent d'estrena. A més, el prime time del canal comença a ser dedicat a l'emissió de cinema espanyol, europeu i independent. Juntament amb el canvi horari de La 2 Noticias i Tras La 2, la nova estratègia pretén rellançar el canal, amb l'arribada de l'apagada analògica i una major oferta de canals a la TDT.[4]
Programació
A diferència del seu canal germà La 1, La 2 no és un canal obertament generalista, i és famós per un estil de programació cultural i minoritària. Així presenta documentals, pel·lícules de caràcter independent i clàssiques, sèries de televisió estatunidenques com Mujeres Desesperadas, Perdidos, Will & Grace, A dos metros bajo tierra, Veronica Mars, entre altres. També mostra programes d'entreteniment alternatius com Muchachada Nui, espais divulgatius com Redes i espais de servei públic. En aquest sentit guarda similituds amb altres cadenes com la BBC Two al Regne Unit.
Els seus programes informatius també tenen un enfocament més diferenciat que els Telediarios de La 1, així com una major profunditat. El seu major exponent és La 2 Noticias, que començà a funcionar l'any 1994. Durant el govern d'Aznar els informatius de les deu del vespre (22:00 h pm) presentats per Lorenzo Milá (i posteriorment per Fran Llorente) foren vistos per algunes persones com una refrescant alternativa al que molts consideraven propaganda del govern a La 1, tot i que ambdós canals són de propietat estatal. Després de la victòria dels socialistes a les eleccions generals del 2004, Milá reemplaçà a Alfredo Urdaci com a presentador del Telediario 2 a La 1, i Fran Llorente passà a la Direcció d'Informatius.
Tots dos (2) canals de TVE mostraven anuncis durant i entre els programes, fins que l'1 de setembre de 2009 una llei en prohibí a TVE la contractació. Actualment, s'ha deixat d'emetre publicitat des de l'1 de gener de 2010 en tots els canals de Televisió Espanyola.
Eurovision Young Musicians (2018–)
El Palco
Los conciertos de Radio 3 en la 2
Los conciertos de la 2
La hora Musa (2018), Maika Makovski
Clásicos y reverentes (2017–)
Músics
This is opera
Ritmo urbano
Virtuosos
Más que en vivo (2014), Berta Collado i Jordi Mestre.
Música ligerísima (2014–2015)
Cachitos de hierro y cromo (2013), Virginia Díaz
No disparen al pianista (2007–2009), Ruth Jiménez.
i Pop (2006), Jesús Ordovás i la China Patino
La Tierra de las 1000 músicas (2005), Joaquín Luqui.
Zona franca (1995–1996), Arancha de Benito i Tony Aguilar.
Clip, clap, video (1991–1995)
Ponte las pilas (1991–1992), Benjamin Barrington, Arancha de Benito i Dani Martín.
Plàstic (1989–1991), Tinet Rubira, David Bagès i Marisol Galdón.
FM 2 (1988–1989), Christina Rosenvinge.
Musiquísimos (1987–1988), Rafa Izurquiza.
La Voz humana (1986–1988)
Auambabuluba balambambú (1985–1986), Carlos Tena.
Jazz entre amigos (1984–1991), Juan Claudio Cifuentes.
Pop que (1984), Carlos Tena.
La edad de oro (1983–1985), Paloma Chamorro.
Musical express (1980–1983), Àngel Casas.
Popgrama (1977–1981), Carlos Tena i Diego A. Manrique.
Musical pop (1974–1976), Ramón Trecet.
Mundo pop (1974), Fernando Garciapelayo.
Último Grito (1968), José María Íñigo i Judy Stephen.
Programació en català
Les desconnexions regionals en català de La 2, assoliren un paper important en el marc de la societat catalana durant la dècada dels setanta (70). Espais com l'informatiu diari Miramar, Giravolt, Personatges, Vostè pregunta, Tot art, Lletres catalanes, Memòria popular, Terra d'escudella i altres contribuïren a consolidar un concepte de servei públic de televisió.
Alguns dels programes emesos en català són els següents:
135 escons
Amb ulls de dona
Berenar a Sant Cugat
Catalunya Avui
Continuarà...
Doctor Caparrós, medicina general
El Rondo
Els camins de la calma
Els nous catalans
Geometria variable
Giravolt
Gran Angular
L'informatiu
La banda
Mare Nostrum
Oficis que es perden
Senyores i senyors
Teatre Català
Terra d'escudella
Vostè pregunta
Audiències
Evolució de la quota de pantalla mensual, segons les mesures d'audiència elaborats a Espanya per TNS.[6][7] En negreta, els mesos en què fou líder d'audiència.
Referències
«Senyals de TDT d'Andorra». Món digital.
«SOM televisió – Particulars – Oferta TV». SOM televisió.
Promoció 1991 «Para una immensa minoría». Youtube
html 'A La 2', presentat per Mara Torres, nou contenidor per les tardes de La 2, www.formulatv.com, dimarts, desembre 15, 2009.
«TVE a la carta». TVE.
Vegeu també
Enllaços externs
El passat divendres 12 de novembre de 2021 es commemorà el noranta-vuitè aniversari del naixement de Julia Rodríguez–Maribona (Avilés, Astúries, Espanya, 12 de novembre de 1923 — Neuchâtel, Suïssa, 16 de març de 2005), qui fou una infermera espanyola considerada la inventora del pal de fregar juntament amb la seva mare, Julia Montoussé Fargues.[1][2]
Trajectòria
Rodríguez–Maribona nasqué a Avilés (Astúries) el 1923, fruit del matrimoni entre Julia Montoussé i l'industrial José Maribona. En la dècada dels vuitanta (80) emigrà a Suïssa. Morí de leucèmia a la ciutat suïssa de Neuchatel el 16 de març de 2005.[3]
El seu invent
Julia Rodríguez–Maribona i la seva mare dissenyaren un dispositiu de neteja que combinava galleda, pal i drap, que posteriorment fou conegut com a pal de fregar. Val a dir que a mitjans anys cinquanta del segle XX, quan idearen i fabricaren el seu artilugi, eren les dones les úniques que fregaven els terres i ho feien agenollades, amb baieta i cubell, una postura que propiciava problemes de salut.[1][3]
Per a aquest invent obtingueren el 1953 el model d'utilitat (un tipus de dret que es concedeix a una invenció i que impedeix a tercers utilitzar comercialment la invenció protegida, sense la seva autorització) núm. 34.262, amb el títol «Dispositiu acoblable a tota classe de recipients tal com cubells, galledes, poals, calderes i similars, per facilitar el fregat, rentat i eixugada de pisos, sòls, passadissos, sòcols i locals en general».[3][4]
Al cap d'uns anys el disseny fou adquirit per la fàbrica d'articles d'ús domèstic Manufacturas Rodex, de l'enginyer Manuel Jalón, que el millorà, patentà i fabricà. Sovint se li ha atorgat erròniament el reconeixement de l'invent per la patent d'invenció núm. 298.240 que registrà el 1964, i basant–se en aquesta diferència jurídica entre model d'utilitat i patent d'invenció.[5] Però tot i que Julia Montoussé Frages i Julia Rodríguez–Maribona, que no tenien cap intenció empresarial, optaren per un registre de model d'utilitat, molt més econòmic que la patent d'invenció i d'un abast només nacional, elles són les que inventaren el pal de fregar onze (11) anys abans que es fabriqués industrialment.[2][3][6] Així ho recull també l'Oficina Espanyola de Patents i Marques en el catàleg titulat 200 años de patentesː «Entre els nombrosos antecedents del pal de fregar hi ha patents de dones com la registrada el 1953 per Julia Montoussé Fargues i Julia Rodríguez–Maribona.[...] A la llum del que ens mostra el plànol adjunt no pot qualificar–se d'altra cosa que d'un autèntic pal de fregar molt anterior al famós de Manuel Jalón».[7][8]
Referències
↑ 1,0 1,1 Gión, Amaya P.: «Las avilesinas que idearon la fregona». La Nueva España, 12.03.2013.
↑ 2,0 2,1 «Julia Montoussé Frages y su hija Julia Rodríguez–Maribona, “inventoras” de la fregona | Ciencia y más | Mujeres con ciencia».
↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Millán García, Rosa: «Julia Montoussé Frages y su hija Julia Rodríguez–Maribona, “inventoras” de la fregona. España el 1953». En femenino, 07.04.2013.
↑ Abad, Mar: «Las inventoras de la fregona fueron las Julias: una madre y una hija de Avilés» (en castellà). Yorokobu, 21.06.2018.
↑ «Información sobre la marca MANUFACTURAS RODEX, S.A. "MAROSA" – N-0044244» (en castellà). www.empresia.es.
↑ S, Ana: «Julia Montoussé Frages y Julia Rodríguez–Maribona: La Invención de la Fregona». Mujerícolas, 26.09.2016.
↑ Gión, Amaya P.: «Las avilesinas que idearon la fregona». La Nueva España, 12.03.2013.
↑ 200 años de patentes (en castellà). Oficina Española de Patentes y Marcas (OEPM). Ministerio de Industria, Turismo y Comercio, 2011, pàg. 104. ISBN M-41364-2011.
Julina Rodríguez–Maribona i Julia Montoussé Frages cap al 1953. Foto en La Nueva España, cedida per Julio García Maribona.
Catálogo “200 años de patentes”, pág. 104, 2011.
El passat divendres 12 de novembre de 2021 es commemorà el cent vuitanta-vuitè aniversari del naixement d'Aleksandr Borodín (rus: Александр Порфирьевич Бородин) (Sant Petersburg, Rússia, 12 de novembre de 1833 — ibídem, 27 de febrer de 1887), nom complet amb patronímic Aleksandr Porfírievitx Borodín, qui fou un compositor i químic rus, destacat entre els compositors del nacionalisme rus, també conegut com el Grup dels Cinc.[1]
Biografia
Fill il·legítim del príncep georgià Luka Gedevanixvili, qui l'enregistrà com a fill d'un dels seus servents. Rebé una bona educació, incloent–hi classes de piano, no obstant la seva àrea d'especialització fou la química, per la qual cosa no rebé classes formals de composició fins al 1863, quan es convertí en deixeble de Mili Balàkirev.
El 1869 Balàkirev dirigí la primera simfonia de Borodín i en aquest mateix any començà la composició de la seva segona simfonia. Encara que l'estrena russa d'aquesta última fou un fracàs, Franz Liszt aconseguí que fora interpretada a Alemanya el 1880 on tingué bastant èxit, i li donà fama fora de Rússia.
També el 1869 començà a treballar en la composició de la seva òpera El príncep Ígor, que és considerada per alguns la seva obra més important. Aquesta òpera conté les àmpliament conegudes Danses Polovotsianes, sent aquest un fragment comunament interpretat per si mateix, tant en la seva versió coral com orquestral. A causa de la gran càrrega de treball com a químic, l'òpera quedà inconclosa al moment de la seva mort, i fou completada posteriorment per Nikolai Rimski–Kórsakov i Aleksandr Glazunov.[2]
Malgrat ser un compositor reconegut, Borodín sempre es guanyà la vida com a químic, camp en el qual era molt respectat, particularment pel seu coneixement dels aldehids. Com a resultat sempre es considerà a si mateix un «compositor diumenger» i no fou tan prolífic com altres compositors contemporanis.
Les seves obres inclouen el poema simfònic En les estepes de l'Àsia central, dos quartets de corda, cançons i peces per a piano, així com les ja esmentades simfonies 1 i 2 més una tercera incompleta al moment de la seva mort (amb dos [2] moviments completats per Glazunov).
Borodín morí a Sant Petersburg (Rússia) el 27 de febrer de 1887, i fou soterrat en el cementeri Tikhvin del monestir Aleksandr Nevski.
Simfonies
Òperes
Bogatyri (1867);
L'esposa del tsar (1867–1868);
Mlada (1872);
El príncep Ígor (1869–1870).
Referències
↑ «Aleksandr Porfirjevič Borodin». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
↑ Alier Aixalà, Roger, 1941: Guía universal de la ópera. Robinbook, Barcelona, 2007. ISBN 978-84-96924-03-1.
Aleksandr Porfírievitx Borodín
El passat divendres 12 de novembre de 2021 es commemorà el vuitanta-vuitè aniversari del naixement de Bartomeu Fiol i Móra (Palma de Mallorca, Illes Balears, 12 de novembre de 1933 — ibídem, 8 d'agost de 2011), fou un empresari hostaler i poeta mallorquí en llengua catalana.[1]
Biografia
Llicenciat en Ciències Polítiques a la Universitat Complutense de Madrid, durant la dècada del 1950 aparegueren les seves primeres poesies, editades privadament i a les quals renuncià més tard.[1] La literatura no li oferí sortides i, després d'un recorregut per diferents treballs i iniciatives, com ara l'obertura de la llibreria Gralla l'any 1956,[2] el món de l'hostaleria en un espai turístic com les Illes Balears li permeté cert èxit com a empresari d'una cadena hotelera. No obstant això, no perdé el seu interès en la poesia i seguí escrivint i publicant. La primera obra fou Calaloscans, una reflexió sobre el futur col·lectiu. Només alguns coneixedors de la poesia en català saberen valorar les seves obres, però no obtingué èxit entre la crítica i els lectors. Considerada la seva obra com estranya i inclassificable, seguí publicant —Camp rodó i Calaportal de Cavorques— on reflexiona sobre la societat balear sotmesa a canvis bruscs pel turisme. Fou amb la reedició de tota la seva obra el 1999 (Camps de marina i suburbials: obra poètica 1, Cròniques bàrbares: obra poètica 2, Canalla lluny de Grècia: obra poètica 3 i Carants: obra poètica 4; aquest volum inclou l'obra inèdita Quòdlibets de coetanis que foren) quan finalment aconseguí reconeixement i fama. Fou president de l'Obra Cultural Balear entre els anys 1990 i 1992.[1] El 1969 guanyà el Premi literari Ciutat de Palma per Camp rodó, l'any 2000 rebé el Premi Crítica Serra d'Or de poesia per Tot jo és una exageració, i el desembre del 2004[2] el Premi Carles Riba de poesia per Càbales del call.
Morí el 8 d'agost de 2011 a la seva ciutat natal, Palma de Mallorca (Balears), als setanta-set (77) anys.[2] El funeral se celebrà l'11 d'agost a les vuit del vespre a l'Església de Santa Creu de Palma.[3] L'editorial Moll anuncià la publicació, abans de fi del 2011, d'Entre Cavorques i Brandenburg, un dietari de l'escriptor, d'estil similar a Entre Cavorques i Albió[Enllaç no actiu], que ja publicà el 2008.[3]
Obres seleccionades
Calaloscans (1966);
Camp rodó (1973);
Contribució de bàrbars (1980);
Capells de ferro a Son Cabaspre (1984);
Calaportal de Cavorques (1985);
Contribució de Verges (1990);
Canalla contra «Establishment» (1995);
La comunió dels sants o els morts ho callam tot (1997);
Cave carmina, cape canes (1998);
Catàleg de matèria (1998);
Cròniques bàrbares: obra poètica 2 (1999);
Tot jo és una exageració (1999);
Camps de marina i suburbials: obra poètica 1 (2000);
Canalla lluny de Grècia: obra poètica 3 (2001).
Referències
↑ 1,0 1,1 1,2 «Bartomeu Fiol i Móra». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
↑ 2,0 2,1 2,2 «El poeta Bartomeu Fiol s'ha mort». Vilaweb.cat, 10.08.2011.
↑ 3,0 3,1 «Moll publicarà un dietari de Bartomeu Fiol en què analitza la cultura germànica». Vilaweb.cat, 11.08.2011.
Enllaços externs
Fotografia del poeta Bartomeu Fiol i Móra
El passat divendres 12 de novembre de 2021 es commemorà el dos-cents quaranta-cinquè aniversari del naixement d'Eulàlia Ferrer i Montserrat (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 12 de novembre de 1776 — ibídem, 1 d'agost de 1841), qui fou una editora, llibretera, impressora i directora del Diario de Barcelona al llarg de vint (20) anys. També fou coneguda com a Eulàlia Brusi des que es casà amb Antoni Brusi Mirabent i es feu càrrec del negoci familiar, a la mort del seu marit. També apareix com a Eulàlia Ferrer i Ribot.[1][2][3][4][5]
Biografia
La barcelonina Eulàlia Ferrer era filla del llibreter Josep Ferrer i d'Eulàlia Montserrat, tots dos (2) de Barcelona (Barcelonès). El pare deixà en herència als seus dos (2) fills la llibreria Casa Ferrer, del carrer de la Llibreteria número 22. En morir ells essent molt joves, Eulàlia heretà el negoci familiar quan encara tenia dotze (12) anys. Conegué Antoni Brusi i Mirabent, que es dedicava a l'enquadernació i venda de llibres, en una botiga que tenia també al carrer de la Llibreteria, molt a prop de la seva. S'hi casà el dia 5 de maig de 1799. Juntament amb el seu marit, decidiren fundar una impremta i ampliar el negoci de Llibreteria, que quedà inscrit a nom de tots dos (2) cònjuges.[2][4]
Durant la invasió napoleònica, mentre estaven al servei de les tropes antifranceses, imprimiren en diferents ciutats la Gazeta militar y política del Principado de Cataluña, el Diario de Barcelona i proclames relatives a la guerra. En compensació reberen la propietat de l'edifici del Diario de Barcelona, que la família publicà durant generacions. El 1819 instal·laren una foneria de tipus a la impremta i l'any següent introduïren la litografia a Catalunya.[2]
Mort Antoni Brusi el 1821 víctima de la febre groga, Eulàlia Ferrer assumí la direcció del negoci familiar. Mentre el seu hereu residia a Europa, ella defensà els interessos de la impremta, especialment en relació amb les litografies, el privilegi de l'ús de les quals els havia estat concedit pel Govern Constitucional per a un període de cinc (5) anys. Tan bon punt Ferran VII recuperà tota potestat l'any 1823, anul·là tots els acords i actes fets pel govern anterior i altres impressors aprofitaren l'avinentesa per introduir la litografia en les seves publicacions. En una carta a la Junta de Comerç relativa al privilegi exclusiu d'explotació de la premsa litogràfica concedit al seu marit, Eulàlia Ferrer esgrimia a favor seu que estaven buscant pedres adients a Cervera (Segarra) i si encara no les usaven era per la impossibilitat d'invertir diners en les despeses d'excavació, ja que havia gastat molts diners en la preparació de l'aprenent, mentre que altres cases donaven a fer la feina a estrangers.[2]
El gener del 1825, la «Real Junta de Fomento de la Riqueza del Reino» permeté que Eulàlia Ferrer pogués continuar gaudint del privilegi abans atorgat fins a completar el termini estipulat, però el mateix any, durant el mes d'agost, el Ministeri d'Hisenda trameté una reial ordre a la Junta de Comerç de Catalunya amb la qual s'anul·lava aquest privilegi. L'abolició d'aquesta prerrogativa podria respondre a les bones relacions que el seu difunt marit mantingué amb liberals, perseguits a partir de la caiguda de Riego l'any 1923. Malgrat les dificultats, Eulàlia Ferrer continuà fent litografies relacionades amb la casa reial.[2]
Paral·lelament engrandí el patrimoni familiar amb la compra d'immobles o terrenys que aviat donaren rendes, per exemple la casa del carrer de Llibreteria on hi havia el negoci familiar, una casa al carrer de les Moles i unes finques rústegues a Sant Gervasi, al paratge Puig de Monturiol que actualment porta el nom de carrer de Brusi, i a Sarrià.[6]
Convençuda de la necessitat de formació del seu fill Antoni Brusi Ferrer, nascut el 1815, Eulàlia l'animà a viatjar per diversos països europeus abans de posar–se al capdavant del negoci familiar. Entre els anys 1821 i 1838, any en què el fill prengué la direcció de l'empresa sota el segell Viuda e Hijos de D. Antonio Brusi, la impremta publicà títols literaris, com la novel·la Cecilia, o sea El padre y la hija, d'Amelia Alderson Opie; religiosos, com El libro de la oración y meditación de Fray Luís de Granada, i llibres de Carracciolo; geogràfics, com Relación de los pueblos de que consta el Principado de Cataluña, corregimientos y subdelegaciones en que se halla dividido; i científics, com Tratado de física completo y elemental. A partir del moment en què el seu fill es feu càrrec del negoci, Eulàlia Ferrer desaparegué de la documentació.[2]
Morí sobtadament l'1 d'agost de 1841, i deixà tres (3) fills: Antoni, Antònia i Eulàlia.[7]
Referències
↑ «Defuncions. 1841. Registres. Llibre 2 (Núm. 1101 al 2000). Registre 1765». Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, 01.08.1841.[Enllaç no actiu]
↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 «Eulàlia Ferrer Ribot». Diccionari Biogràfic de Dones. Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC–BY–SA via OTRS), Barcelona.
↑ Rotger, Agnès: «Eulàlia Ferrer, l'altra meitat d'El Brusi’». A: Ellesǃ 65 dones oblidades de la història. Institut Català de les Dones, octubre del 2017, pàg. 72 i 73. ISBN 978-84-393-9607-9.
↑ 4,0 4,1 Albertí, Elisenda: «Eulàlia Ferrer, la directora del ‘Brusi’ a l'ombra | Barcelona Metròpolis». Barcelona Metròpolis.
↑ Sandra, Establés Susán: «Ferrer i Montserrat, Eulalia». A: Diccionario de mujeres impresoras y libreras de España e Iberoamérica entre los siglos XV y XVIII (en castellà). Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2018.06.06, pàg. 270–271. ISBN 978-84-17358-68-6.
↑ Solà i Parera, Àngels: «Impressores i llibreteres a la Barcelona dels segles XVIII i XIX». Recerques, 56, 2008, pàg. 91–129.
↑ Registre de Defuncions de l'Ajuntament de Barcelona, any 1841, número de registre 1765.
Bibliografia
Llanas, Manuel: Història de l'edició a Catalunya. L'edició a Catalunya: el segle XIX. Gremi d'Editors de Catalunya, Barcelona, 2004.
Sanmartí, Montserrat: «Burgeses i propietàries». A: Sanmartí, Carme; Sanmartí, Montserrat (eds). Catalanes del IX al XIX. Col·lecció Capsa de Pandora, 13, Emo, Vic, 2010.
Subirana Rebull, Rosa Maria: Els orígens de la litografia a Catalunya. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 1991.
Arxiu de la Parròquia de Sant Just i Pastor. Llibre de baptismes 1776–1780.
Arxiu de la Catedral de Barcelona. Fons parroquial de Santa Maria. Llibre de matrimonis, 1798–1800.
Fotografia d'Eulàlia Ferrer i Montserrat
El passat dijous 11 de novembre de 2021 es commemorà el dos-cents setanta-tresè aniversari del naixement de Carles IV d'Espanya (Portici, Campània, Regne de Nàpols, Itàlia, 11 de novembre de 1748 — Roma, Laci, Estats Pontificis, Itàlia, 19 de gener de 1819), qui fou príncep d'Astúries (1759–1788) i rei d'Espanya (1788–1808) després de la mort del seu pare Carles III d'Espanya.
Orígens familiars
Nasqué l'11 de novembre de 1748 a Portici (Campània, Itàlia) sent fill del rei Carles III d'Espanya i la princesa Maria Amàlia de Saxònia. Era net per línia paterna de Felip V d'Espanya i Isabel de Farnesi, i per línia materna de Frederic August II de Saxònia i Maria Josepa d'Àustria. Fou germà del també rei Ferran I de les Dues Sicílies, així com cunyat de l'emperador Leopold II, emperador romanogermànic.
Ascens a la Corona
El 1759 fou designat príncep d'Astúries en veure que el seu germà gran, Felip Antoni, era apartat del tron degut als seus problemes mentals. Succeí el seu pare en morir aquest el 1788.
Accedí al tron amb una àmplia experiència en els assumptes d'Estat, però la repercussió dels esdeveniments esdevinguts a França l'any 1789 i el govern a les mans de la seva esposa Maria Lluïsa de Parma i l'amant d'aquesta, Manuel Godoy frustraren les expectatives amb què inicià el seu regnat. A la mort de Carles III, l'empitjorament de l'economia i el desgavell de l'administració revelen els límits del reformisme, fins al punt que la Revolució Francesa posà a sobre de la taula una alternativa a l'antic règim.
Mecenatge
Des de la seva joventut, l'infant Carles mostrà un veritable interès per les arts. Era violinista aficionat i es rodejà d'un entorn musical privilegiat, dirigit per Gaetano Brunetti i en morir aquest pel seu fill Francisco Brunetti. Abans d'accedir al tron s'interessà per la pintura de Luis Meléndez i de Claude Joseph Vernet i després de la mort de Carles III nomenà Francisco de Goya pintor de la Cambra del rei i continuà patrocinant la sèrie de vistes de ports de Luis Paret.
Núpcies i descendents
Es casà el 4 de setembre a La Granja de San Ildefonso (Segòvia, Castella i Lleó), encara sent príncep d'Astúries, amb la princesa Maria Lluïsa de Parma, filla del duc Felip I de Parma i de la princesa Elisabet de França. El matrimoni tingué catorze (14) fills, dels quals només set (7) arribaren a l'edat adulta[1][2]:
Carles Climent (El Escorial, 1771–1774);
Carlota Joaquima (Madrid, 1775 – Queluz, 1830);
Maria Lluïsa (1782);
Maria Amàlia (1779–1798);
Carles Eusebi (1780–1783);
Maria Lluïsa (La Granja, 1782 – Lucca, 1824);
Carles i Felip (1783–1784);
Ferran (El Escorial, 1784 – Madrid, 1833);
Carles Maria Isidre (Madrid, 1788 – Trieste, 1855);
Maria Isabel (Madrid, 1789 – Portici, 1848);
Maria Teresa;
Felip Maria;
Francesc de Paula (Aranjuez, 1788 – Madrid, 1865).
Govern del comte de Floridablanca
Les primeres decisions de Carles IV mostraren uns propòsits reformistes. Designà primer ministre el comte de Floridablanca, un il·lustrat que inicià la seva gestió amb mesures com la condonació del retard de les contribucions, limitació del preu del pa, restricció de l'acumulació de béns de mans mortes, supressió de vincles i mayorazgos i l'impuls del desenvolupament econòmic. El mateix monarca prengué la iniciativa de derogar la Llei Sàlica imposada pel seu antecessor Felip V d'Espanya, mesura ratificada per les Corts del 1789, tot i que no s'arribà mai a promulgar.
L'esclat de la Revolució Francesa el 1789 canvià radicalment la política de l'Estat. Amb l'arribada de notícies de França, el nerviosisme de la Corona cresqué i acabà per dissoldre les Corts que, controlades per Floridablanca, s'havien reunit per reconèixer l'infant Ferran com a príncep d'Astúries. L'aïllament semblà ser la recepta per evitar la propagació de les idees revolucionàries a Espanya. Floridablanca, davant de la gravetat dels fets deixà en suspens els Pactes de Família, establí controls a la frontera per impedir l'expansió del fenomen revolucionari i efectuà una forta pressió diplomàtica en suport al rei Lluís XVI de França. També es posà fi als projectes reformistes del regnat anterior i els substituí pel conservadorisme i la repressió, fonamentalment a les mans de la Inquisició, que detingué Francisco Cabarrús, desterrà Jovellanos i desposseí dels seus càrrecs Pedro Rodríguez de Campomanes.
Govern del comte d'Aranda
El 1792 Floridablanca fou substituït pel comte d'Aranda, amic de Voltaire i d'altres revolucionaris francesos, a qui el rei encomana la difícil missió de salvar la vida del rei francès en el moment en què aquest havia acceptat la primera Constitució francesa.
Tanmateix, la radicalització revolucionària a partir del 1792 i el destronament de Lluís XVI, el rei francès fou empresonat i quedà proclamada la República, precipità la caiguda del comte d'Aranda i l'arribada al poder de Manuel Godoy el 15 de novembre de 1792.
Governs de Manuel de Godoy
Primer govern
Manuel Godoy, un guàrdia de corps, ascendí ràpidament en la Cort gràcies a la seva influència sobre la reina Maria Lluïsa. En pocs anys passà de senzill gentilhome a duc d'Alcúdia (Mallorca, Balears) i Sueca (Ribera Baixa, País Valencià), capità general i, des del finals del 1792, ministre universal de Carles IV amb un poder absolut. De pensament il·lustrat impulsà mesures reformistes com les disposicions per afavorir l'ensenyament de les ciències aplicades, la protecció a les Societats Econòmiques d'Amics del País i la desamortització de béns pertanyents a hospitals, cases de misericòrdia i hospicis regentats per comunitats religioses.
La Revolució Francesa condicionà la seva actuació en la política espanyola. Les seves primeres mesures s'encaminaren a salvar la vida del rei francès, processat i condemnat a mort. Malgrat els esforços de totes les Corts, el monarca francès fou guillotinat el gener del 1793, la qual cosa generalitzà una guerra de les potències europees contra la França revolucionària coneguda com la guerra de la Convenció, en la qual Espanya participà i fou derrotada per la França Republicana, fruit del desastrós proveïment, la pèssima preparació de l'exèrcit i l'escassa moral de la tropa davant els enardits sans culottes francesos. Un exèrcit dirigit pel general Ricardos entrà al Rosselló (Catalunya Nord) i aconseguí alguns èxits. A partir del 1794 les tropes espanyoles es veieren forçades a la retirada. Els francesos ocuparen Figueres (Alt Empordà, Catalunya), Irun (Guipúscoa, País Basc), Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), Bilbao (Biscaia, País Basc), Vitòria (Àlaba, País Basc) i Miranda de Ebro (Burgos, Castella i Lleó). Godoy subscrigué amb França la Pau de Basilea (Suïssa) el 1795. La República Francesa tornà a Espanya les places ocupades, a canvi del territori de l'illa de l'Espanyola, colònia de Santo Domingo[3]. En agraïment rebé el títol de Príncep de la Pau.
El 1796, conclosa la fase més radical de la Revolució, Godoy firmà el Tractat de Sant Ildefons (Segòvia, Castella i Lleó) i Espanya es convertí en aliada de França. Aquest canvi de postura pretenia l'enfrontament amb la Gran Bretanya, principal adversari de la França revolucionària i tradicional enemiga d'Espanya amb qui disputava l'hegemonia marítima i, concretament, el comerç amb Amèrica. L'esquadra espanyola sofrí la derrota davant el cap de Sant Vicenç (Algarve, Portugal) el 1797; però, Cadis (Andalusia, Espanya) i Santa Cruz de Tenerife (Canàries, Espanya) resistiren als atacs de l'almirall Horatio Nelson. A Amèrica els britànics ocuparen l'illa de Trinitat (Trinitat i Tobago). Això provocà la caiguda de Godoy el maig del 1798.
Govern provisional
Dos (2) il·lustrats, Francisco de Saavedra i Mariano Luis de Urquijo, se succeïren al capdavant del govern entre els anys 1798 i 1800.
Segon govern
L'arribada al poder de Napoleó el 1799 i la seva proclamació com a emperador el 1804 alterà les relacions internacionals i es renovà l'aliança amb França. Napoleó necessitava, en la seva lluita contra els britànics, comptar amb la col·laboració d'Espanya, sobretot de la seva esquadra. És per això que Napoleó pressionà Carles IV perquè restituís la seva confiança en Godoy. Aquest assumí de nou el poder el 1800 i firmà un segon Tractat de Sant Ildefons (Segòvia, Castella i Lleó) pel qual posava a disposició de Napoleó l'esquadra espanyola, la qual cosa implicava de nou la guerra contra la Gran Bretanya.
Godoy declarà el 1802 la guerra a Portugal, principal aliat britànic al continent, abans que ho fes el mateix Napoleó. Aquest conflicte, conegut com la guerra de les Taronges, significà l'ocupació d'Olivença (Badajoz, Extremadura) per Espanya a més d'obtenir el compromís de Portugal d'impedir l'atracada de vaixells britànics als seus ports. Aquell any, l'estada a Barcelona (Barcelonès) des de l'11 de setembre fins al 8 de novembre de la família reial, amb la presència de Carles IV d'Espanya i la seva esposa Maria Lluïsa de Parma, que celebraven la doble boda del príncep d'Astúries i la infanta Maria Isabel amb prínceps italians, comportà nombroses obres a la ciutat, com la renovació del Palau Reial, l'acabament de les obres de la Duana Nova i els jardins del Laberint d'Horta, l'ampliació del Teatre Principal i nombroses obres d'infraestructura[4].
El 1803 frustrà una operació d'intrigues que Godoy, convençut de la necessitat d'una expansió africana, havia encarregat a Ali Bei al Marroc.
El 14 de desembre de 1804 Espanya declarà la guerra a Anglaterra[5], i el 1805, la derrota de l'esquadra francoespanyola a la batalla de Trafalgar (Cadis, Andalusia) per l'Armada britànica modificà la situació radicalment. Davant l'hegemonia de la Gran Bretanya als mars, Napoleó recoerregué al bloqueig continental, mesura a què s'afegí Espanya. El 1807 fou subscrit el Tractat de Fontainebleau (Sena i Marne, Illa de França) que establí el repartiment de Portugal entre França, Espanya i el mateix Godoy, i el dret de pas per Espanya de les tropes franceses encarregades de la seva ocupació[6].
Crisi final
Amb tal successió de guerres s'agreujà fins a l'extrem la crisi de la Hisenda, i els ministres de Carles IV es mostraren incapaços de solucionar–la, ja que el temor a la revolució els impedia introduir les necessàries reformes, que haurien lesionat els interessos dels estaments privilegiats i alterat l'ordre tradicional.
La presència de soldats francesos en territori espanyol augmentà l'oposició cap a Godoy, enfrontat amb els sectors més tradicionals per la seva política reformista i «entreguista» cap a Napoleó. L'octubre del 1807 es produí la Conjura de l'Escorial (Madrid), conspiració encapçalada per l'infant Ferran, príncep d'Astúries, que pretenia la substitució de Godoy i el destronament del seu propi pare. Però frustrada, el mateix Ferran delatà els seus col·laboradors. El març del 1808, davant de l'evidència de l'ocupació francesa, Godoy aconsellà els reis que abandonessin Espanya. Llavors esclatà el Motí d'Aranjuez (Madrid), un aixecament popular contra els reis que aprofità la seva presència al palau d'Aranjuez (Madrid). Godoy fou empresonat pels amotinats i Carles IV, davant del caire dels esdeveniments, abdicà en el seu fill Ferran VII d'Espanya.
Napoleó, recelós davant del canvi de monarca, convocà la família reial espanyola a una trobada a la localitat francesa de Baiona (Lapurdi, País Basc francès, Pirineus Atlàntics, Nova Aquitània). Ferran VII, sota la pressió de l'emperador francès, tornà la corona a Carles IV. Aquest la lliurà a Napoleó que designà nou rei d'Espanya el seu germà Josep Bonaparte.
Final de la seva vida
Carles IV romangué presoner de Napoleó fins a la seva derrota definitiva el 1814, però llavors fou Ferran VII qui accedí al tron espanyol. Ferran VII mantingué el pare desterrat per temor que no li disputés el poder. Carles IV i la seva muller passaren la resta de la seva vida exiliats a la cort papal de Roma (Laci, Itàlia), on Carles IV morí el 19 de gener de 1819.
Referències
Pericot García, 1983, pàg. 139.
Pericot García, 1983, pàg. 140.
Carlo Altieri, Gerardo A.: Justicia y gobierno: la Audiencia de Puerto Rico (1831–1861) (en castellà). Editorial CSIC, 2007, pàg. 96. ISBN 840009056X.
Montaner i Martorell, Josep Maria: La Modernitzacio de L'Utillatge Mental de L'Arquitectura a Catalunya (1714–1859). Institut d'Estudis Catalans, 1990, pàg. 418–420. ISBN 8472831582.
Cayuela Fernández, José Gregorio; Gallego Palomares, José Ángel: La Guerra de la Independencia. Historia bélica, pueblo y nación en España (1808–1814) (en castellà). Universidad de Salamanca, 2008, pàg. 57. ISBN 8478003347.
Comellas, José Luis: Historia de España Contemporánea (en castellà). PHP, 1988, pàg. 47. ISBN 8432124419.
Bibliografia
Pericot García, Luis (dir.); Ulloa Cisneros, Luis; Camps Cazorla, Emilio: Historia de España. Gran historia general de los pueblos hispanos. La Casa de Borbón (Siglos XVIII a XX) (en castellà). Océano & Instituto Gallach, Barcelona, 1983. ISBN 84-7505-725-X.
Enllaços externs
Biografia de Carles IV a la Biblioteca Cervantes (castellà).
Carles IV, rei d'Espanya, de roig, per Francisco de Goya y Lucientes.
Carles IV d'Espanya, com a caçador, pintat per Goya.
El comte de Floridablanca (1776), de Pompeo Batoni.
Manuel de Godoy pintat per Francisco de Goya.
Carles IV d'Espanya
El passat dijous 11 de novembre de 2021 es commemorà el noranta-sisè aniversari del naixement de Pilar Faus Sevilla (València, Horta, País Valencià, 11 de novembre de 1925 — Las Palmas de Gran Canaria, Illes Canàries, 4 de juliol de 2008), qui fou escriptora, investigadora i bibliotecària. Entre els anys 1951 i 1957 fou becària de l'Institut Jerónimo Zurita del CSIC i de la Institució Alfons el Magnànim, en la secció d'Història Moderna i Contemporània. El 1955 ingressà per oposició al Cos Auxiliar d'Arxius, Biblioteques i Museus, i fou destinada a la Facultat de Medicina de la Universitat de València (Horta, País Valencià)[1].
Biografia
Pilar estudià fins al 1936 a l'Escola Cossío de València (Horta, País Valencià), on tingué María Moliner de professora. Es llicencià en Filosofia i Lletres, Secció Història, el 1950. Des del 1951 fins al 1954 fou contractada com a interina a nivell facultatiu a la Biblioteca Universitària de València (Horta, País Valencià)[2].
La seva tesi doctoral, La sociedad española del siglo XIX en la obra de Pérez Galdós, on proposa una relectura de la novel·la realista, obtingué el premi Antonio de Nebrija del CSIC, el 1957. És autora també de la biografía Emilia Pardo Bazán. Su época, su vida, su obra[2].
Pilar Faus Sevilla donà l'any 2006 la seva biblioteca a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu. La col·lecció bibliogràfica reuneix obres relacionades amb la seua formació intel·lectual i la seua carrera professional, predominant les de Literatura, Història, Biblioteconomia i Documentació. Compta també amb publicacions oficials del Consell Valencià de Cultura i de la Conselleria de Cultura i Esport, i obres de referència com diccionaris, bibliografies, catàlegs i inventaris d'arxius i biblioteques.
Referències
Aleixandre Tena, 1995, pàg. 15.
Alonso, Cecilio; Pérez, Encarna Marín: «Pilar Faus Sevilla» (en castellà). La Tribuna: Cadernos de Estudos da Casa–Museo Emilia Pardo Bazán, 0, 6, 09.02.2017, pàg. 23–25.
Bibliografia
Aleixandre Tena, Francisca: Homenaje a Pilar Faus y Amparo Pérez. Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1995. ISBN 84-482-0934-6. OCLC 36959197.
La Biblioteca Pública de l'Estat a València duu el nom de l'arxivera Pilar Faus Sevilla.
Este libro es fruto de un amplio estudio sobre la vida y la obra de Emilia Pardo Bazán, la mujer más importante de la literatura española y figura muy destacada de la cultura europea durante el período histórico que se extiende desde 1868 a 1921. Un período que referido a España se corresponde, casi íntegramente, con el de la Restauración representada por Alfonso XII, regencia de María Cristina y el reinado de Alfonso XIII. Sin olvidar el interesante pórtico del período revolucionario, 1868-1874, tan fecundo en ideas renovadoras como anárquico en realizaciones políticas. La Pardo Bazán pertenece, por tanto, a esa importante generación de 1868, que por obra de brillantes y laboriosas figuras como Giner, Joaquín Costa, Menéndez Pelayo, Pereda, Valera, Galdós, Clarín o Ramón y Cajal, promueven la regeneración de la cultura española. Entre estas ilustres personalidades la de la escritora es la más inquieta, vital, polifacética y cosmopolita.
El passat dijous 11 de novembre de 2021 es commemorà el cent dotzè aniversari del naixement de Maria Teresa Duran i Nogués (Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya, 11 de novembre de 1909 — ibídem, 19 de setembre de 1933), qui fou una escriptora i activista feminista catalana[1][2].
Biografia
De molt jove, Maria Teresa Duran se sentí atreta per la literatura i fou una assídua lectora de la Biblioteca del Círcol Republicà Federal, a la qual, al principi, assistia acompanyada pel seu pare, Lincoln Duran, un fervent militant republicà seguidor de Francesc Pi i Margall. Des del 1928, quan s'inaugurà, freqüentà també la nova Biblioteca de la Caixa d'Estalvis de Sabadell del carrer de Gràcia de Sabadell (Vallès Occidental). Amb aquesta formació intensa i autodidacta, Maria Teresa Duran treballà en una editorial barcelonina i col·laborà en la premsa local, el Diari de Sabadell, El Poble, La Ciutat. D'altra banda, pel maig del 1932, juntament amb Maria Rosa Arquimbau i Anna Murià, fundà el 31 de maig de 1932 el Front Únic Femení d'Esquerra, que amb dues-centes quinze (215) associades era l'entitat femenina més important de Sabadell (Vallès Occidental)[1][2].
Pocs mesos després de morir, tots els articles publicats a la premsa foren recollits per la família en un volum titulat Tribut pòstum, que aparegué el gener de 1934[2].
Referències
Nomenclàtor. «Carrer de Maria Teresa Duran». Ajuntament de Sabadell.
Simó i Bach, Ricard: 63 dones sabadellenques dignes de recordar. Ricard Simó i Bach. Ed. Agulló Costa, Sabadell, 1988. ISBN 84-86636-04-3.
Retrat de Maria Teresa Duran i Nogués. S.d. Autor: desconegut. Fons Ricard Simó Bach, Arxiu Històric de Sabadell (AHS).
El passat dijous 11 de novembre de 2021 es commemorà el cent vint-i-novè aniversari del naixement de Joan Puig i Pujol (Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya, 11 de novembre de 1892 — ibídem, 22 de gener de 1973)[1], qui fou un escriptor i polític català.
Biografia
Fou col·laborador del Diari de Sabadell. Escrigué, entre altres obres, Memòries de Sabadell, Argus Miop, El català Joan Cristòfor Calvet d'Estrella i 86 anys de premsa local, on es recullen referències de totes les publicacions periòdiques sabadellenques des del seu inici fins a la Guerra Civil Espanyola. El 1934 fou elegit regidor de Finances i Proveïments pel Círcol Republicà Federal. L'any 1936 fou nomenat conseller de finances municipals i delegat de banca a Sabadell (Vallès Occidental) per la Generalitat de Catalunya[1].
Actualment hi ha un passatge al barri de Gràcia de Sabadell (Vallès Occidental) que duu el seu nom[1].
Bibliografia
Gent nostra als carrers de Sabadell. Josep Baqués i Robert Baró. Consorci per a la Normalització Lingüística, Centre de Normalització Lingüística de Sabadell i Ajuntament de Sabadell, 1995, ISBN 8487221068.
Referències
Nomenclàtor. «Passatge de Puig i Pujol». Ajuntament de Sabadell.
Joan Puig i Pujol a Montpeller (1941). Autor desconegut. FONT: nomenclàtor.
El passat dijous 11 de novembre de 2021 es commemorà el cent setanta-setè aniversari del naixement de Josep Balari i Jovany[1] (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 11 de novembre de 1844[2] — ibídem, 1 de juliol de 1904[3]), qui fou un filòleg, hel·lenista, historiador i taquígraf català[4][5].
Biografia
Fill de Llorenç Balari i Fonseca, i Francesca Jovany i Bosch, naturals de Mataró (Maresme). Estudià les carreres de Filosofia i Lletres i de Dret a la Universitat de Barcelona; aprengué, a més, les llengües grega, àrab i llatina, així com la francesa, anglesa, italiana i russa, que arribà a dominar a la perfecció. Balari formava part i es relacionava activament amb els cercles filològics europeus més avançats del moment[4]. Fou també un expert en taquigrafia juntament amb el seu amic el doctor Pere Garriga i Marill.
El 1872 fou nomenat per oposició, professor de taquigrafia de l'Institut de Barcelona, càtedra en la qual fou el més actiu propagador del sistema taquigràfic Garriga. El 1881, també per oposició, assolí la càtedra de Llengua i Literatura gregues en la universitat de Barcelona.
El doctor Balari introduí a Catalunya el mètode de Georg Curtius en l'ensenyament del grec. Dotat d'una excel·lent habilitat per l'ensenyament, aconseguí formar un verdadera escola de deixebles que mantingueren la tradició filològica clàssica a Espanya, vint (20) dels quals ocuparen en el seu temps càtedres de llengües clàssiques en diverses universitats i instituts espanyols.
A l'Arxiu de la Corona d'Aragó i altres de Barcelona hi feu pacients investigacions, i aconseguí reunir un immens cabdal de notícies històriques i filològiques sobre Catalunya i la seva llengua, tasca de la qual en sorgí l'obra Orígenes históricos de Cataluña, que rebé el 1897 el premi Martorell consistent en la quantitat de vint mil pessetes (20.000 PTA) d'aquell temps[6]. En aquesta obra, publicada el 1899[6], vertader monument aixecat a la història de Catalunya, i que revela en el seu autor una vasta i sòlida erudició, hi estudia la civilització catalana durant la Reconquesta, la seva organització social i política, la toponímia i els cognoms catalans, sota els seus aspectes històrics i etimològics, etc. De fet Josep Balari fou el principal historiador català del moviment etimologista europeu (el qual buscava reconstruir els moments més antics de la història de les nacions)[4].
L'entusiasme ardent i efusiu per la ciència filològica i per la llengua catalana foren una característica permanent del doctor Balari. A la causa d'aquesta ciència i aquesta llengua consagrà tota la seva vida. Referent a la llengua catalana, tenia reservats gran nombre de materials per a la publicació d'una gramàtica i un diccionari. Formà part de diverses acadèmies literàries i científiques, i fou president de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (del 1893 al 1901), de la corporació taquigràfica del sistema Garriga i dels Jocs Florals del 1894.
La Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona conserva una centena d'obres que formaren part de la biblioteca personal de Balari[7], així com diversos exemples de les marques de propietat que identificaren els seus llibres al llarg de la seva vida[8].
Obra
Un dels objectius més ambiciosos que es marcà com a etimologista fou l'intent d'establir amb precisió els diversos grups ètnics que a l'alta edat mitjana es mesclaren i formaren la nova nació catalana. El mètode que utilitzà fou l'estudi dels noms personals que havien quedat escrits als documents alt medievals, però aquesta investigació no acabà de reeixir[4]. Tampoc se'n sortí amb la mateixa investigació però amb els topònims, els noms de lloc[4].
No obstant això, aquesta intensa activitat li proporcionà un profund coneixement dels continguts de l'Arxiu de la Corona d'Aragó cosa que li permeté marcar–se nous objectius d'estudi; alhora que de mica en mica anà abandonant el mètode hipoteticodeductiu típic del positivisme per tal d'adoptar explícitament l'estudi de les dades sense condicionants previs propi de l'empirisme[4]. De fet fou després d'aquest moment de transició que escrigué Orígenes históricos de Cataluña, fruit tant de l'acumulació de coneixements de la primera època com de les aportacions puntuals de la segona[4].
Orígens Històrics a Catalunya
Aquesta magna obra publicada a Barcelona (Barcelonès) el 1899 està estructurada en quatre (4) grans parts: «Geografía», «Reconquista», «Feudalismo», i «Civilización»[4]. La primera està dedicada tant al presumptuós mètode positivista com al seu anhel per documentar la identitat catalana, que també va néixer a l'alta edat mitjana com la resta de nacions de la península[4] (a excepció de la basca).[4] La segona és una profunda i reeixida anàlisi del complex procés de «reconquesta» catalanocristiana a partir de la documentació existent sobre els fets històrics de despoblament i de repoblació (en comptes de les errònies conclusions a què arribaven alguns historiadors a partir de les narracions de les guerres amb els sarraïns)[4]. La tercera part, en canvi, és un estudi superficial sobre les institucions consuetudinàries i jurídiques alt medievals, que quedà aviat desfasat pels treballs d'Eduardo de Hinojosa[4]. Finalment, a l'última part Balari demostrà els seus coneixements sobre la vida quotidiana medieval, l'economia, la institució familiar i la cultura[4].
Llista d'obres
Historia de la taquigrafia de los griegos y romanos (Barcelona, 1875);
Crítica de la Estenografía española, segun los principios de Guillermo Stolze, 1877;
Algunas consideraciones sobre la formación del romance castellano (oració inaugural de l'any acadèmic del 1881 al 1882, llegida en la universitat de Barcelona.
Discurso sobre la historia de la Taquigrafia española, 1883;
Etimologia, significación y uso sintactico de la palabra Ray (inedita);
El arte de descifrar, derivado de la Taquigrafia Garriga (Barcelona, 1887);
Influéncia de la dominación romana en Cataluña comprobada por l'orografia 1888[4];
Sentències morals per Jadufa, juhen de Barcelona, 1889;
Regles de bona criança en lo menjar, beure i servir á taula, tretes de Lo Terç del Crestià, del P. M. Fra Francesch Eximenis, 1889;
Poesia fosil, 1890;
Estudios etimológicos, 1890;
Discurs llegit en la festa dels Jochs Florals de l'any, 1891;
Intensivos o superlativos de la lengua catalana, 1895;
Historia de la Universidad de Barcelona, 1901;
Historia de la Real Académia de Ciencias y Artes de Barcelona, 1902.
Traduccions
Recorts de Tiberi á Capri, pel doctor Reinhold Schoener (traduïda de l'alemany al català, Barcelona, 1876).
Biografia de Marcus Tullius Tiro, pel doctor Pablo Mitschke (de l'alemany al català, 1877).
Tristany i Isolda, òpera de Wagner, traduïda directament de l'alemany (Barcelona, 1885).
A més el doctor Balari escrigué, alguns articles de crítica filològica.
Referències
«Josep Balari i Jovany». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
«Naixements. 1844. Llibre 4. Registre núm. 218.». Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, 11.11.1844.
«Josep Balari i Jovany». Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Arxivat de l'original el 11 de novembre 2014.
Mestre, 1998: pàg. 87, entrada: «Balari i Jovany, Josep».
Enciclopedia Espasa: tom 7, pàg. 87.
Forteza i Cortès, Tomàs; Perea, Maria Pilar. Gramática de la Lengua Catalana. Universitat Illes Balears, 2008, vol. 1, pàg. 84. ISBN 8498830737.
«Base de dades Antics posseïdors: Balari i Jovany, Josep, 1844–1904».
Bibliografia referenciada
Mestre i Campi, Jesús (director): Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, 1147 pàg.; pàg. 87 entrada: "Balari i Jovany, Josep". ISBN 84-297-3521-6.
Enciclopedia Espasa, pàg. TTm 7, pàg. 315. ISBN 84-239-4507-3.
«Josep Balari i Jovany». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Ramon d'Abadal: Balari y Jovany y sus «Orígenes históricos de Cataluña». Discurs pronunciat amb motiu de la inauguració de curs a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el dia 15 de gener de 1961, in: Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona 1961–1962
Pere J. Quetglas: «Josep Balari i Jovany. El camí cap a Europa», in: Del romanticisme al noucentisme. Els grans mestres de la filologia catalana i la filologia clàssica a la Universitat de Barcelona, Barcelona, Publicacions i Edicions Universitat de Barcelona, Barcelona, 2004, pàg. 41–50.
Dolors Condom: «Josep Balari i Jovany (1844–1904)» en La nissaga catalana del món clàssic, Auriga, Barcelona, 2011, pàg. 150–153.
Josep Balari i Jovany a la Ilustració Catalana, núm. 58 (2a època) (10/7/1904).
Josep Balari i Jovany, a la revista Barcelona cómica del 23.5.1894.
Josep Balari i Jovany
El passat dijous 11 de novembre de 2021 es commemorà el cent trenta-sisè aniversari del naixement de George Smith Patton, Jr. (San Gabriel, Califòrnia, EUA, 11 de novembre de 1885 — Heidelberg, Baden–Württemberg, Alemanya, 21 de desembre de 1945), qui fou un general de l'exèrcit dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial. En la seva carrera, que durà quaranta-sis (46) anys, fou un dels primers a promoure els tancs, comandant importants unitats d'aquests al nord de l'Àfrica, en la invasió de Sicília (Itàlia) i a l'escenari d'operacions europees. Tot i que molts han vist Patton com un guerrer pur i ferotge, per la qual cosa guanyà el sobrenom de general «Sang i Pebrots», la història ens ha deixat la imatge d'un brillant però solitari líder militar ple d'insubordinacions, transgressions i períodes de certa inestabilitat emocional, que fins i tot creia en els auguris esotèrics.
Patton imposava el seu respecte als soldats per mitjà del temor i buscava l'idolatració de forma permanent. Odiava el soldat covard i es mostrava amable amb els que destacaven a l'acció.
Família
Patton nasqué a San Gabriel, Califòrnia, de George Smith Patton (30 de setembre de 1856 – juny de 1927) i Ruth Wilson. Els Patton eren una família molt pròspera.
Patton venia d'una llarga tradició de soldats que lluitaren i moriren en molts conflictes, inclosa la guerra de la Independència i, en particular, al bàndol confederat de la guerra civil dels Estats Units. Els seus avis paterns eren el general de brigada George Smith Patton (26 de juny de 1833 – 19 de setembre de 1864) i Susan Thorton Glassell. El general de brigada nasqué a Fredericksburg, Virgínia, i posteriorment serví en el vint-i-dosè d'infanteria de Virgínia dels Estats Confederats d'Amèrica durant la guerra civil dels Estats Units (1861–1865). Morí durant la batalla de Opequon (la Tercera batalla de Winchester).
Deixava un fill amb el mateix nom que havia nascut a Charleston, Virgínia Occidental, quan aquest estat encara forma part de Virgínia. El segon George Smith Patton era només un nen durant la Guerra Civil. Es graduà a l'Institut Militar de Virgínia el 1877. Inicià una carrera per fiscal, servint notablement com a fiscal del districte de la ciutat de Pasadena, Califòrnia, i sent el primer alcalde de San Marino, Califòrnia. S'oposà al sufragi femení. Morí a Los Angeles, Califòrnia.
El pare del general Patton era amic de John Singleton Mosby, heroi de cavalleria dels Estats Confederats d'Amèrica, servint primer sota les ordres de J.E.B. Stuart i posteriorment com a membre d'una guerrilla. Pel que sembla, fou la seva influència el que feu que Patton volgués ser un general.
Educació
Patton estudià a l'Institut Militar de Virgínia durant un (1) any, per posteriorment traslladar–se a l'Acadèmia Militar dels Estats Units, on es graduà el 1909.
Patton era un nen intel·ligent, que estudiava amb passió la literatura clàssica i la història militar, però sembla que patia d'un cas no diagnosticat de dislèxia, les conseqüències de la malaltia el perseguiren durant tota la seva escolarització. Tardà molt a aprendre a llegir, i mai no aprengué a lletrejar correctament. A causa d'aquestes dificultats, tardà cinc (5) anys a llicenciar–se a West Point (Nova York), tot i que aconseguí convertir–se en adjunt del Cos de Cadets. Durant la seva estada a West Point (Nova York), Patton renovà el tracte amb una amiga de la infància: Beatrice Ayer, filla d'un pròsper industrial tèxtil. Es casaren poc després de la graduació de Patton.
Després de graduar–se a West Point (Nova York), Patton participà en les olimpíades del 1912 d'Estocolm (Suècia), representant als Estats Units en el primer pentatló modern. Patton acabà en cinquena posició. Si no hagués estat per la competició de tir, on es veu que fallà el segon tir, hauria aconseguit una medalla. Patton afirmà que la segona bala passà pel forat fet per la primera.
Patton, igual que molts altres membres de la família, solia afirmar que tenia visions d'avantpassats morts. Creia fermament en la reencarnació, i moltes proves anecdòtiques indiquen que creia ser la reencarnació del general cartaginès Aníbal, d'un legionari romà, d'un comandant del camp de Napoleó i altres figures militars històriques.
Inicis de la seva carrera militar
Durant la campanya a la frontera de Mèxic del 1916, mentre estava al servei del XIII regiment de cavalleria a Texas, acompanyà l'aleshores general de brigada John J. Pershing com a ajudant seu durant l'expedició de càstig en territori mexicà durant la persecució de Pancho Villa. Durant aquest servei Patton, acompanyat de deu (10) soldats del VI regiment d'infanteria, posà fi a la vida del general Julio Cárdenas, comandant de la guàrdia personal de Villa. L'èxit de Patton li brindà certa notorietat als Estats Units.
Primera Guerra Mundial
En iniciar–se la participació dels Estats Units a la Primera Guerra Mundial, el general Pershing ascendí Patton a capità. Estant a França, Patton sol·licità que se li donés el comandament d'una unitat de combat, i Pershing li assignà el comandament d'una unitat de l'acabada de crear Tank Corps americana. Pels seus èxits (i per l'organització d'una escola d'entrenament per tancs americans a Langres, França), Patton fou ascendit dues (2) vegades fins al rang de tinent coronel, i se'l posà al comandament del Tank Corps, que era part de l'American Expeditionary Force. Prengué part de l'ofensiva de St. Mihiel (Mosa, Gran Est de França) el setembre del 1918 i resultà ferit per foc de metralleta mentre ajudava un tanc que estava encallat al fang.
Pels seus serveis a les operacions de Meuse–Argonne (a prop de Montfaucon, Mosa, Gran Est de França), Patton rebé el Cor Porpra, la Creu del Servei Distingit, i fou ascendit a coronel. Mentre Patton es recuperava de les seves ferides, s'acabaren les hostilitats.
El període entre guerres
Mentre estava de servei Washington DC el 1919, Patton conegué Dwight D. Eisenhower, amb qui feu amistat, que realitzaria un paper enorme a la futura carrera militar de Patton. A principis dels anys vint (20) Patton sol·licità al Congrés fons apropiats per una força blindada, però no tingué èxit. Patton també escrigué articles professionals sobre tancs i tàctiques amb vehicles blindats, i suggerí nous mètodes per usar aquestes armes. També continuà treballant en la millora dels tancs, amb innovacions a la comunicació per ràdio i a les carrosseries. Tot i així, i pels pocs diners invertits en innovacions en temps de pau, Patton tornà al cos de cavalleria (encara una força muntada a cavall) per avançar en la seva carrera.
El juliol del 1932 Patton serví les ordres del general Douglas MacArthur liderant a la cavalleria contra l'exèrcit de bonificació.
Patton serví a Hawaii abans de tornar a Washington DC per demanar una vegada més al Congrés de fons per unitats blindades. A finals dels anys trenta (30) l'assignaren al comandament de Fort Myer, a Virgínia. Poc després dels atacs de la blitzrieg alemanya a Europa, finalment, Patton convencé el Congrés de la necessitat de divisions blindades. Després de l'aprovació Patton fou ascendit a general de brigada i posat al capdavant de la brigada blindada. Aquesta brigada cresqué fins a convertir–se en la II divisió blindada, i Patton fou ascendit a major general.
Segona Guerra Mundial
Durant els preparatius de l'exèrcit estatunidenc previs a la seva entrada a la Segona Guerra Mundial, Patton establí el Centre d'Entrenament al Desert a Indio, Califòrnia. També comandà un (1) dels dos (2) exèrcits d'entrenament a les maniobres de Louisiana del 1941. Fort Benning, a Geòrgia, és famós per la presència del general Patton.
Campanya del Nord d'Àfrica
El 1942 el vell general Patton comandà el cos blindat de l'exèrcit estatunidenc, que atracà a la costa de Marroc durant l'Operació Torxa. Patton i el seu equip arribaren al Marroc a bord del pesat creuer USS Augusta (CA–31) sota l'atac del vaixell francès Jean Bart durant la seva entrada al port de Casablanca.
Després de la derrota de l'exèrcit estatunidenc a mans de l'Afrika Korps alemany a la batalla del pas de Kasserine el 1943, Patton fou ascendit a tinent general i posat a comandar el II Cos de l'Exèrcit estatunidenc. Tot i ser dur en els seus entrenaments, fou considerat un home just i molt estimat per les seves tropes. La disciplina donà els seus fruits quan, el març, la contraofensiva empenyia els alemanys cap a ell mentre el VIII exèrcit britànic, comandat per Bernard Montgomery, els empenyia cap a l'oest des d'Egipte, i finalment amb èxit els alemanys foren expulsats del nord d'Àfrica. Patton mai no aconseguí congeniar amb Montgomery qui considerava pusil·lànime i s'establí entre ells una dura rivalitat per la fama i la conquista en escenaris europeus.
La campanya italiana
Com a resultat dels seus èxits al nord d'Àfrica, a Patton se li donà el comandament del VII exèrcit estatunidenc, que estava preparant–se per la invasió de Sicília el 1943. La seva feina era alliberar la part occidental de l'illa mentre el VIII exèrcit britànic del general Montgomery havia d'alliberar l'oriental.
Decidit a impedir que el seu rival Montgomery s'emportés la glòria, Patton avançà ràpidament sobre l'oest sicilià; alliberà Palerm per posteriorment prendre l'est cap a Messina, sempre per davant de Montgomery.
Els efusius discursos de Patton foren els seus principals propis enemics per la rellevància i les conseqüències que generaven a l'escenari bèl·lic. Aquests discursos donaren lloc a una gran controvèrsia quan afirmà que un d'ells havia inspirat la matança de Biscari, en què les tropes americanes assassinaren seixanta-sis (66) presoners de guerra. La carrera militar de Patton estigué a punt d'acabar–se l'agost del 1943 si no hagués estat per la intervenció del general Bradley, amic de Patton i les seves influències en el seu amic Eisenhower.
Mentre visitava hospitals i alabava els soldats ferits, bufetejà i insultà verbalment els soldats Paul G. Bennet i Charles H. Kuhl, convençut que estaven exhibint un comportament covard. Els soldats patien diverses formes de fatiga de combat, i no tenien ferides visibles (tot i que posteriorment es descobrí que un d'ells patia disenteria. A causa d'aquesta acció, Patton fou allunyat de l'opinió pública durant algun temps i se li ordenà secretament que es disculpés davant dels soldats. Irònicament, molts psiquiatres moderns han examinat aquests incidents i asseguren que el mateix Patton podia haver patit fatiga de combat. Quan els actes de Patton es feren públics, moltes veus demanaren la seva dimissió o expulsió de l'exèrcit. Patton fou rellevat del comandament del VII exèrcit just abans de les seves operacions a Itàlia.
Tot i així, a pesar que Patton fou rellevat temporalment del seu càrrec, la seva llarga estada a Sicília (Itàlia) fou interpretada pels alemanys com un indicatiu d'una immediata invasió pel sud de França, i posteriorment, la seva estada al Caire (Egipte) fou interpretada com una futura invasió a través dels Balcans. La por al general Patton ajudà a mantenir ocupades moltes tropes alemanyes, i seria un factor molt important els següents mesos, gràcies a això fou usat d'esquer pels al·liats.
Normandia
Article principal: batalla de Normandia
En el període que desembocà en el desembarcament de Normandia (França), Patton feu diversos discursos com a comandant del fictici primer grup militar estatunidenc (FUSAG), que suposadament pretenia envair França a través de Calais (Pas de Calais, Alts de França). Això formava part d'una sofisticada campanya aliada d'engany militar, l'Operació Fortalesa.
Un (1) mes després de la invasió de Normandia (França), Patton fou posat al comandament del III exèrcit estatunidenc, situat a l'oest de les forces aliades de terra. Guià el seu exèrcit durant l'Operació Cobra, assetjà Cherbourg (la Manche, Normandia) i es desplaçà al sud i a l'est, i tractà d'atrapar centenars de milers de soldats alemanys en la Bossa de Chambois, prop de Falaise (Calvados, Normandia). Patton usà tàctiques pròpies de la blitzkrieg contra els alemanys, i cobrí nou-cents quilòmetres (900 km) en només dues (2) setmanes. Les forces de Patton alliberaren part del sud de França i envoltaren París (Illa de França) mentre el mariscal francès Philippe de Hauteclocque (Leclerc) ajudava els insurgents que lluitaven a l'interior de la ciutat, fins a finalment alliberar–la.
Lorena
Article principal: Campanya de Lorena
Tot i així, l'ofensiva de Patton es detingué bruscament el 31 d'agost de 1944, quan es quedaren sense gasolina als afores de Metz (Mosel·la, Lorena, Gran Est de França) (segons el mateix Patton fou una conspiració per afavorir a Montgomery). El temps necessari per aconseguir el combustible fou suficient per donar als alemanys el temps que necessitaven per enfortir–se a la fortalesa de Metz (Mosel·la, Lorena, Gran Est de França). Durant els mesos d'octubre i novembre, el III exèrcit estava pràcticament en un punt mort davant dels alemanys, fent–se mútuament nombroses baixes. Tot i això, el 23 de novembre Metz (Mosel·la, Lorena, Gran Est de França) es rendí als americans, la primera vegada que una ciutat es rendia des de la guerra francoprussiana.
Ofensiva de les Ardenes
A finals del 1944 l'exèrcit alemany inicià una ofensiva desesperada a través de Bèlgica, Luxemburg i el nord–est de França. La batalla de les Ardenes fou l'última gran ofensiva de l'exèrcit alemany a la Segona Guerra Mundial. El 16 de desembre de 1944 l'exèrcit alemany llençà vint-i-nou (29) divisions (amb un total de dos-cents cinquanta mil [250.000] homes) cap a un punt dèbil de les línies aliades i es dirigí de forma massiva cap al riu Mosa durant un dels pitjors hiverns d'Europa en molts anys.
Patton dirigí de cop el III Exèrcit cap al nord (un considerable èxit tàctic i logístic), i desocupà el front per alleujar la rodejada de la divisó 101 aerotransportada, atrapada a Bastogne (Luxemburg, Valònia, Bèlgica). Es creu que cap general ni cap altre exèrcit de la història podria haver portat a cap aquesta tàctica. Al febrer les tropes alemanyes es retiraven de nou i Patton es desplaçà fins a la dàrsena de Saar a Alemanya. Patton planejava prendre Praga (Txèquia), però el comandament aliat decidí detenir l'avanç americà. Tot i així, les seves tropes alliberaren Pilsen (Txèquia) (6 de maig de 1945) i la major part de l'oest de Bohèmia (Txèquia); aquesta fou una de les últimes accions bèl·liques de Patton.
Durant una de les celebracions arran de la victoria amb oficialitat rusa, Patton feu un discurs anticomunista, el que tingué com a conseqüència, si no directament, el començament de la guerra freda amb els russos, els seus aliats a la Segona Guerra Mundial. Discretament Patton fou relegat de l'escenari polític.
Després de la rendició alemanya
Després de la victòria a Europa, Patton se sentí decebut davant la negativa de l'exèrcit de donar–li un altre comandament de combat al Pacífic. Descontent amb el seu paper de governador militar de Baviera (Alemanya) i deprimit pensant que mai tornaria a participar en una guerra, el comportament de Patton es tornà cada vegada més erràtic.
Carlo D'Este, en Patton: Un Geni per la Guerra, afirma que «sembla virtualment inevitable que Patton no experimentés algun tipus de dany cerebral després de tantes ferides al cap» per una vida plena d'accidents relacionats amb cavalls o vehicles, especialment un jugant a polo el 1936.
Fos quina fos la causa, Patton tornà a tenir problemes amb els seus superiors i la població americana, quan parlant amb un grup de periodistes, comparà els nazis amb els perdedors de les eleccions americanes. Patton fou rellevat del comandament del III Exèrcit i transferit al XV Exèrcit, una unitat d'oficina que preparava una història de la guerra.
Trist i considerant d'abandonar l'exèrcit, el general Patton assumí el control del XV Exèrcit l'octubre del 1945. Però, el 9 de desembre de 1945, patí gravíssims danys en un accident de cotxe. Patton moriria el 21 de desembre de 1945, i fou enterrat amb honors al cementiri de guerra americà de Hamm, a Luxemburg.
Patton fou sense dubte un dels grans genis militars dels Estats Units, i també un dels més problemàtics per les seves paraules.
Historial de serveis, premis i condecoracions
Dates d'ascens
Historial d'ascensos del general Patton:
Condecoracions
El 1955 l'exèrcit estatunidenc condecorà pòstumament al general Patton amb la Medalla de l'Exèrcit d'Ocupació pel seu servei com a primer comandant d'ocupació a Baviera (Alemanya).
Vegeu també
General George Smith Patton
George Patton el 1943
Bradley, Eisenhower i Patton
Cintes del General Patton, tal com serien avui en dia.
George Smith Patton, Jr.
Signature of George S. Patton.
El passat dimecres 10 de novembre de 2021 es commemorà el setanta-novè aniversari del naixement de Robert Fry Engle III (Syracusa, Nova York, EUA, 10 de novembre de 1942), qui és un economista i professor universitari nord–americà guardonat amb el Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques en memòria d'Alfred Nobel l'any 2003.
Biografia
Nasqué el 10 de novembre de 1942 a la ciutat de Syracusa, població situada a l'estat nord–americà de Nova York. Després d'estudiar física al Williams College (Williamstown, Massachusetts) es graduà l'any 1966 en economia a la Universitat Cornell (Ithaca, Nova York), on també realitzà el doctorat l'any 1969. Entre els anys 1969 i 1972 fou professor a l'Institut Tecnològic de Massachusetts (Cambridge, Massachusetts), i passà a la Universitat de San Diego (Califòrnia) l'any 1972, càrrec que ocupà fins al seu retir l'any 2003. Actualment és professor de la Universitat de Nova York (Nova York).
Recerca econòmica
Interessat en els valors dels instruments financers mitjançant l'econometria, observà com aquests instruments varien aleatòriament en el temps en funció del risc; un grau de variació conegut amb el nom de volatilitat. La volatilitat mostra períodes turbulents, amb canvis bruscs, seguits per altres períodes de calma amb poques fluctuacions. Engle proposà els models ARCH (Autoregressive conditional heteroskedasticity, «models d'heterosquedasticitat autoregressiva condicional») que ajuden a descriure les propietats de moltes sèries temporals i va desenvolupar mètodes per a fer models de les variacions de volatilitat al llarg del temps. Aquests models s'han fet indispensables per a tots els interessats en l'anàlisi dels mercats financers.
L'any 2003 fou guardonat amb la meitat del Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques pels seus mètodes d'anàlisis de sèries temporals econòmiques amb volatilitat variable en el temps ARCH. L'altra meitat del premi recaigué en Clive Granger per la seva recerca sobre els mètodes d'analitzar sèries temporals econòmiques amb un camp comú, i que ell denominà cointegració.
Obra seleccionada
1983: «Autoregressive Conditional Heteroskedasticity With Estimates of the Variance of UK Inflation», Econometrica 50: 987–1008.
1983: «Exogeneity», Econometrica 51: 277–304, amb David F. Hendry i Jean–Francois Richard.
1986: «Semi–parametric estimates of the relation between weather and electricity demand», Journal of American Statistical Association 81: 310–320, amb Clive Granger, J. Rice i A. Weiss.
1987: «Estimation of Time Varying Risk Premia in the Term Structure: the ARCH–M Model», Econometrica 55: 391–407, amb David Lilien i Russell Robins.
1987: «Co–integration and Error Correction: Representation, Estimation and Testing», Econometrica 55: 251–276, amb Clive Granger.
1990: «Asset Pricing with a Factor ARCH Covariance Structure: Empirical Estimates for Treasury Bills», Journal of Econometrics 45: 213–237, amb V. Ng i M. Rothschild.
2002: «Dynamic Conditional Correlation – A Simple Class of Multivariate GARCH Models», Journal of Business and Economic Statistics.
Enllaços externs
«Robert Fry Engle» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
Robert Engle at the Western Economic Association International conference in January 2017.
Robert Fry Engle
El passat dimecres 10 de novembre de 2021 es commemorà el cent trenta-unè aniversari del naixement de Joan Vila Puig (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental, 10 de novembre de 1890 — Bellaterra, Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 6 de març de 1963), qui fou un pintor paisatgista català[1].
Biografia
Fill dels pagesos Isidre Vila Matas i Maria Puig Ustrell, estava destinat pels seus pares a ser constructor de carros. La intervenció, però del pintor sabadellenc Joan Vila Cinca feu que, als catorze (14) anys, anés a viure a Sabadell (Vallès Occidental) i es convertís en alumne seu per tal d'aprendre l'ofici de pintor decorador[1]. Encara molt jove, figura entre els artistes que participaren en la contraexposició de caràcter acadèmic que l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (Vallès Occidental) organitzà l'any 1915 a l'antic teatre de la Lliga Regionalista, com a resposta i confrontació amb les idees de l'exposició Art Nou Català que simultàniament es presentava a la ciutat[2].
Entre els anys 1911 i 1917 estudià a Llotja amb Modest Urgell i a l'Escola de Bells Oficis de Barcelona (Barcelonès). El 1917 rebé una pensió de l'Ajuntament de Sabadell (Vallès Occidental) per estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando a Madrid (Espanya). Es cansà ben aviat dels professors —a excepció de Julio Romero de Torres— i es dedicà a fer còpies al Museu del Prado[1].
El 1919 anà per primera vegada a París (Illa de França) i conegué els preimpressionistes. El 1922 es casà amb Maria Codina Duran i viatjà a Roma (Laci, Itàlia), on aprofundí en el problema de la llum, en contacte amb els primitius i els renaixentistes[3]. En l'entremig participà, els anys 1920 i 1922, en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid (Espanya)[4][5].
L'any 1924 col·laborà amb algunes il·lustracions en l'Almanac de les Arts, en el qual es reproduí en color un paisatge[6].
L'any 1930 participà en l'exposició Barcelona vista pels seus artistes, organitzada pel Reial Cercle Artístic, que es va fer al Palau d'Arts Decoratives de Barcelona (Barcelonès), en la qual presentà les obres Interior de l'Hostal de la Bona Sort (núm. cat. 133) i Plaça de Medinacelli (núm. cat. 135)[7].
Formà part del grup dels Evolucionistes i al llarg de la seva trajectòria feu nombroses exposicions a Granada (Andalusia), Sabadell (Vallès Occidental), Barcelona (Barcelonès), Girona (Gironès)i Reus (Baix Camp), entre d'altres ciutats.[3]
Obra
Els paisatges de Vila Puig estan influenciats inicialment per Corot i Millet. Sobre l'any 1920, la crítica ja el considera un hereu dels Mir, Rusiñol i Meifrèn, però a partir del 1934 evolucionen cap a una pintura que recorda més l'escola holandesa. El nucli principal de la seva obra està format per paisatges del Vallès Occidental i es pot veure al Museu d'Art de Sabadell (Vallès Occidental)[8].
Obra en museus i col·leccions catalans[9]:
Vil·la Casals. Museu Pau Casals
Exposicions
Exposicions individuals
1920: Galeries Laietanes, Barcelona[10].
1924: Galeries Dalmau, Barcelona[10].
1925: Galeries Laietanes, Barcelona[10].
1927: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell[11].
1927: Ateneu de Girona.[12]
1929: Sala Barcino, Barcelona[10].
1931: Galeries Laietanes, Barcelona[10].
1934: Sala Parés, Barcelona[10].
1935: Sala Gaspar, Barcelona[10].
1935: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell[10].
1936: Centre de Lectura de Reus[10].
1944: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell[14].
1947: Centre Excursionista del Vallès[14].
1955: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell[14].
1959: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell[14].
1960: Acadèmia de Belles Arts, Sabadell.
1964: Vila-Puig 1890-1963. Exposición Homenaje. Palau de la Virreina, Barcelona[15].
Exposicions col·lectives
1915: Exposició 1915. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, antic teatre Lliga Regionalista de Sabadell[16].
1920: Círculo de Bellas Artes. Madrid.
1920: Exposició Nacional de Belles Arts. Madrid. Obra: Del Alcázar de Sevilla[4].
1921: Exposició de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Obres: Mallorca, Del meu bosc favorit i Granada a la tarda, entre d'altres[18].
1922: Exposició Nacional de Belles Arts. Madrid. Obra: Invierno[5].
1923: Exposició de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell[19].
1925: Exposició de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Hi presenta dos (2) paisatges[20].
1927: Saló de Tardor de Barcelona. Obres: dos (2) paisatges[21].
1930: Salle d'Art Castelucho–Diana. París.
1930: Barcelona vista pels seus artistes. Palau de les Arts Decoratives de Barcelona[7].
1941: Círculo de Bellas Artes. Madrid.
1942: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell[14].
1944: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell[14].
1946: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell[14].
1948: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (abril)[14].
1948: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (estiu)[14].
1949: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell[14].
1950: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell[14].
1950: Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid. Obres: Contraluz, Alrededores de mi estudio i Paisaje de alta montaña[22].
1952: Exposició Nacional de Belles Arts. Obres: Esterri, Santiga i Espot. Madrid[23].
1953: Primer Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d'Estalvis de Sabadell[14].
1957: Tercer Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d'Estalvis de Sabadell[14].
1957: Salón Dardo. Madrid.
1957: Galeries Laietanes. Barcelona.
1957: Exposición Nacional de Bellas Artes, Madrid. Obres: El puente y la ermita, Árboles en invierno i Sinfonía en ocre[24].
1959: Quart Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d'Estalvis de Sabadell[14].
1961: Sala Eureka. Madrid.
1966: Sala de Exposiciones de la Dirección General de Bellas Artes. Madrid[25].
2011: Fundació Palau[26].
Premis i reconeixements
1921: Segon premi del concurs de pintura Cau de la Costa Brava, de Palamós. Obra: A cala Maria Mut[27].
1929: Tercera medalla a l'Exposición Nacional de Bellas Artes. Barcelona[28].
1930: Segona medalla a l'Exposición Nacional de Bellas Artes. Madrid.
1934: Primera medalla a l'Exposición Nacional de Bellas Artes. Madrid. Obra Hivern[29].
1942: Premi Extraordinari del Ministerio de Educación Nacional a l'Exposición Nacional de Bellas Artes. Barcelona. Obra Girona.
1953: Medalla Vila Cinca de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell[30].
La Casa de Cultura Vila Puig
Ja l'any 1945, el seu poble natal li oferí un (1) homenatge, donà el seu nom al carrer Major del poble i col·locà una (1) placa commemorativa a la façana de la casa on havia nascut, el número 43. Però l'any 2005, l'Ajuntament de Sant Quirze del Vallès (Vallès Occidental), després de comprar l'edifici i rehabilitar–lo, el convertí en la Casa de Cultura Vila Puig[31].
Vila Puig i l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell
Joan Vila Puig mantingué sempre una profunda relació amb l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. El 1944 en fou elegit president i en fou en dues (2) ocasions distintes.
En complir–se el X aniversari de la seva mort, l'any 1973, l'Acadèmia, amb el patrocini del Banc de Sabadell organitzà una (1) gran exposició antològica amb setanta-tres (73) obres, totes elles olis, edità un (1) catàleg amb una (1) cronologia de l'artista i encunyà una (1) medalla commemorativa[32].
Referències
↑ 1,0 1,1 1,2 Algunes dades d'aquest article estan extretes de la cronologia feta per Manuel Costa Fernández i recollida en el text de Manuel Costa Fernández i Àngel Marsà. Joan Vila Puig. 1890–1963. Exposició antològica. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, Sabadell, 1973. També es citen altres fonts, quan existeixen
↑ Cent anys d'Art Nou Català. Museu d'Art de Sabadell, DL, Sabadell, 2015. ISBN 978-84-922173-8-0.
↑ 3,0 3,1 «Diputació de Girona – Fons d'art».
↑ A4,0 4,1 Catálogo oficial de la Exposición Nacional de Bellas Artes de 1920 (en castellà). Gráficas Mateu, Madrid, 1920, pàg. 44, cat. 407.
↑ 5,0 5,1 Catálogo oficial de la Exposición Nacional de Bellas Artes de 1922 (en castellà). Artes Gráficas Mateu, Madrid, 1922, pàg. 56, cat. 590.
↑ Almanac de les Arts. Joan Sallent, Sabadell, 1924.
↑ 7,0 7,1 Barcelona vista pels seus artistes. Barcelona: Reial Cercle Artístic, 1930.
↑ «Museu d'Art de Sabadell». Museus Municipals de Sabadell.
↑ «Museus en línia» (en català, castellà i anglès). Generalitat de Catalunya.
↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 10,6 10,7 10,8 10,9 Fontbona, 1999, pàg. 367–368.
↑ David, Juan: «Acadèmia de Belles Arts. Exposició Vila Puig». Diari de Sabadell, 18.05.1927, pàg. 1.
↑ Diari de Sabadell, 23.10.1927, pàg. 3.
↑ David, Juan: «L'Exposició Vila–Puig a Barcelona». Diari de Sabadell, 04.02.1928, pàg. 1.
↑ 14,00 14,01 14,02 14,03 14,04 14,05 14,06 14,07 14,08 14,09 14,10 14,11 14,12 14,13 Entre la continuïtat i el trencament. Art a Sabadell. 1939–1959. Museu d'Art de Sabadell, Sabadell, 2000, pàg. 141 i següents.
↑ La Vanguardia, 04.03.1964.
↑ Costa i Deu, Joan: «L'Exposició de l'Acadèmia de Belles Arts». La Veu de Catalunya, 04.08.1915.
↑ Joan Mates: La jove pintura local. Biblioteca Sabadellenca, 15, Sabadell, 1927.
↑ «La exposició de l'Acadèmia de Belles Arts». Diari de Sabadell, 06.08.1921, pàg. 2.
↑ «Les actuals exposicions». Diari de Sabadell, 11.08.1923.
↑ «L'exposició col·lectiva de l'Acadèmia de Belles Arts». L'Avenir, núm. 256, 22.08.1925, pàg. 2.
↑ Diari de Sabadell, 22.10.1927, pàg. 3.
↑ Catálogo oficial de la Exposición Nacional de Bellas Artes de 1950. Blass, Madrid, 1950, pàg. 27, cat. 125.
↑ Catálogo oficial de la Exposición Nacional de Bellas Artes de 1952. Blass, Madrid, 1952, pàg. 30, cat. 167–169.
↑ Exposición Nacional de Bellas Artes. Catálogo. Ministerio de Educación Nacional, Dirección General de Bellas Artes. Estades Artes Gráficas, Madrid, 1957, pàg. 110 i 229 (il·lustració), cat. 692–694.
↑ «El paisatge oblidat de Joan Vila–Puig». Bonart [Girona], núm. 138, abril del 2011, pàg. 76. ISSN: 1885-4389.
↑ Anuari del Foment de les Arts Decoratives, any II, 1921, pàg. 130.
↑ Manuel Costa Fernández i Àngel Marsà: Joan Vila Puig. 1890–1963. Exposició antològica. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, Sabadell, 1973. Aquest estudi conté l'única cronologia autenticada per la família del pintor i que corregeix els molts errors de publicacions anteriors.
Vegeu també
Oriol Vilapuig, net de Joan Vila Puig
Bibliografia
AA.DD: Centenari Vila Puig. 1890–1990. Revista Quadern, número 75, Sabadell, 1990, 108 pàgines.
Camón Aznar, José: Vila Puig (en castellà). Dirección General de Bellas Artes, 1966.
Andreu Castells: L'Art Sabadellenc. Edicions Riutort, Sabadell, 1961, pàgines 575–576.
Cortès, Joan: «Vila Puig. 1890–1963». Revista Riutort, 1964, pàgines 36–39.
Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana, vol. 68. Ed. Espasa–Calpe, Bilbao, Madrid, Barcelona, 1929, pàg. 1178.
Fontbona, Francesc: El paisatgisme a Catalunya. Ed. Destino, Barcelona, 1979.
Fontbona, Francesc (dir.): Repertori d'exposicions individuals d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Institut d'Estudis Catalans, Memòries de la Secció Historicoarqueològica LI, Barcelona, 1999, pàg. 367–368. ISBN 84-7283-444-1.
La col·lecció 1875–1936. Museu d'Art de Sabadell, Sabadell, 2002, pàg. 162–163.
Llegat Enric Palà Girvent [catàleg d'exposició]. Centenari Sabadell Ciutat, Museu d'Art de Sabadell, Sabadell, 1977.
Matas, Joan: «Artistes sabadellencs: Joan Vila Puig». A Garba, núm. 1. Sabadell, 1 d'octubre de 1920.
Matas, Joan: «La ruta ascendent d'un pintor local». A La Veu de Sabadell. Sabadell, 6 de desembre de 1924.
Matas, Joan: La jove pintura local. Biblioteca Sabadellenca, 15, Sabadell, 1927.
Matas, Joan: Vila Puig. Edicions la Mà Trencada, Barcelona, 1934.
Joan Merli: 33 pintors catalans. Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1937, pàgines 213–218.
Ràfols, J.F.: Diccionario biográfico de artistas de Cataluña, vol. III. Millà, Barcelona, 1954, pàg. 238.
Vila–Puig 1890–1990 [catàleg d'exposició]. Manel Mayoral, Barcelona, 1990.
Vila Puig i la seva època [catàleg d'exposició]. Centenari Vila–Puig, Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, Sabadell, 1991.
Fotografia de Joan Vila Puig, treballant al seu taller.
Oli sobre tela de 56 cm x 47 cm, del període 1930–1940, titulat GUIMERÀ.
Santiga a la tardor, de Joan Vila i Puig, 1931.
El passat dimecres 10 de novembre de 2021 es commemorà el dos-cents quaranta-sisè aniversari de la fundació del Cos de Marines dels Estats Units d'Amèrica o Cos d'infanteria de la Marina dels Estats Units (U.S.Marine Corps en anglès), a Tun Tavern (Pennsilvània, Estats Units), el 10 de novembre de 1775, el qual és un (1) dels cinc (5) cossos que conformen les Forces Armades dels Estats Units d'Amèrica.
És el Cos més petit que depèn de la Secretaria de Defensa i el segon més petit de les Forces Armades, just per davant del Cos de Guarda Costa dels Estats Units d'Amèrica. El seu potencial és de cent vuitanta mil (180.000) membres en actiu i quaranta mil (40.000) soldats a la reserva.
Història
Segle XVIII
El naixement del Cos esdevingué dins de la creació de l'Exèrcit Continental que lluitava contra les tropes britàniques, i concretament com a Infanteria de la Marina durant la Guerra d'Independència dels Estats Units. Concretament, el Cos fou fundat el 10 de novembre de 1775 a Tun Tavern (Filadèlfia, Pennsilvània) per una (1) resolució del Congrés Continental provisional que fou el primer govern dels EUA[1].
Un cop aconseguida la independència, el Cos desaparegué fins al 1798 quan davant el conflicte entre Estats Units i França, conegut com la Quasi–War (1798–1800), el Congrés decidí crear tant el Cos de Marina com la Infanteria de Marina o Cos de Marines.
Segle XIX
El segle XIX començà amb la Guerra Bàrbara (1801–1805), on William Eaton i Presley O'Bannon lideraren set (7) Marines i tres-cents (300) mercenaris àrabs i europeus en la captura de Trípoli (Líbia). A pesar que sols arribaren a conquerir Derna, l'acció de Trípoli (Líbia) ha estat immortalitzada en el Marines' hymn, i en l'adopció de l'Espasa Mameluke, portada per oficials marines d'aquella batalla, com a símbol[2].
Durant la guerra angloamericana del 1812–1815, els Marines tingueren una importància rellevant a la batalla de Bladensburg (Maryland, EUA) i a la defensa de Nova Orleans (Louisiana, EUA). A Bladensburg (Maryland, EUA), els Marines es mantingueren a rereguarda de l'exèrcit; causaren un (1) gran nombre de baixes britàniques, i evitaren el seu avanç cap a Washington DC. A Nova Orleans (Louisiana) reforçaren la línia defensiva de la ciutat. Gràcies a aquestes dues (2) batalles, els Marines obtingueren prestigi com a reforç d'una (1) línia militar, i especialment, en l'abordatge i defensa de vaixells[2].
En aquell moment, el Cos entraria en una (1) greu crisi. Diferents oficials foren jutjats i el Cos patí un desgreuge fins que l'any 1820 Archibald Henderson agafaria el lideratge del Cos, i es convertí en el cap que més temps ha estat en aquesta posició. Durant el seu mandat, els marines farien diferents accions al Carib, Golf de Mèxic, Key West, Oest d'Àfrica, les Illes Falkland i Sumatra. Henderson també hagué de lluitar contra la voluntat del president Andrew Jackson per unificar el Cos de Marines amb l'exèrcit. Henderson necessità i obtingué l'ajuda del Congrés, que defensà la independència del Cos com a membre de la Secretaria de Marina del Govern i amb el mateix estatus que l'Armada dels Estats Units[3].
Henderson també liderà els Marines a les guerres Seminole contra els indígenes de Florida (1835). Una dècada després, esclataria la guerra contra Mèxic (1846–1848) on destacaria l'actuació dels Marines a l'assalt del Palau de Chapultepec de la Ciutat de Mèxic, que originà la frase a l'himne del Marines on es parla del Hall de Montezuma. Durant la dècada del 1850 els Marines actuarien a Panamà i Àsia. El coronel Henderson que rebria el malnom de The Grand Old Man of the Marine Corps, es convertí en un (1) símbol del Cos després de trenta-nou (39) anys al servei dels Marines.
La participació dels Marines a la guerra civil dels Estats Units (1861–1865) fou més aviat minsa. Una de les principals raons d'aquest fet, fou que més de la meitat dels oficials del cos passaren a engreixar les forces rebels del sud. Tot i l'ajuda del congrés, els Marines restants eren pocs i inexperts i participaren poc en la guerra.
La resta del segle XIX fou marcat per una (1) forta crisis conseqüència de la guerra civil, i una (1) introspecció sobre la missió del Cos dels Marines. La transició de l'Armada dels EUA de vaixells de vela a vaixells de vapor posà en tela de dubte la necessitat d'una infanteria de marina en vaixells navals. En contraposició, el Cos començà a especialitzar–se com a recurs en intervencions que tenien per objectiu protegir vides i interessos estatunidencs a l'estranger. El Cos s'implicà en vint-i-vuit (28) intervencions diferents des del final de la guerra civil nord– americana fins cap a la fi del segle: Xina, Formosa, Japó, Nicaragua, Uruguai, Mèxic, Corea, Panamà, Hawaii, Egipte, Haití, Samoa, Argentina, Xile i Colòmbia. També se'ls demanaria aturar el malestar polític i laboral dins del territori estatunidenc. Sota el comandament de Jacob Zeilin, el Cos anà adoptant la simbologia marina, com l'emblema de cos marí el 19 de novembre de 1868. Pels volts del 1883 s'adoptà el lema actual de Semper Fidelis (en llatí: Sempre Fidel).
A final del segle el Cos intervindria en les operacions dels Estats Units contra l'armada espanyola a la guerra de Cuba, a les Filipines i Puerto Rico. Durant aquesta guerra es fundà la cèlebre Base de Guantànamo a Cuba que encara és d'ús dels cossos de la Marina.
Segle XX
A començament del segle XX el Cos continuà en la participació d'expedicions estrangeres, incloent–hi la guerra filipinoamericana, la Rebel·lió de la Xina (1899–1901), Panamà, Cuba, Veracruz (Mèxic), Haití, Santo Domingo (República Dominicana) i Nicaragua. Entre els anys 1900 i 1910, començaria la defensa de les bases navals estatunidenques dels atacs que patien d'altres forces armades.
Primera Guerra Mundial
A la I Guerra Mundial la majoria de Marines que hi intervingueren foren veterans, que aportaren experiència en el camp de batalla que no tenien oficials de l'exèrcit dels Estats Units ni de l'exèrcit britànic. De la Gran Guerra, queda en el record de l'imaginari dels Marines, la victòria a Belleau Wood, contra l'exèrcit alemany, la més llarga de la història del cos i la que més reputació els hi ha reportat.
The Corps entraren en combat amb un personal de cinc-cents onze (511) oficials i tretze mil dos-cents catorze (13.214) soldats enrolats. L'11 de novembre de 1918 eren dos mil quatre-cents (2.400) oficials i més de setanta mil (>70.000) soldats[4].
Període d'entreguerres
Durant el període d'entreguerres, el Cos fou dirigit per John A. Lejeune qui l'especialitzà en la lluita amfíbia. El 1932 membres especialitzats intervindrien en una (1) operació a Nicaragua durant la guerra de la Banana contra les tropes d'Augusto César Sandino. Per un (1) altre costat, oficials i tropes del cos destinades a la Xina observarien i aprendrien les tècniques amfíbies de l'exèrcit japonès.
Segona Guerra Mundial
Durant la Segona Guerra Mundial els Marines foren destinats principalment a la guerra del Pacífic contra l'exèrcit imperial japonès. El seu desplegament incorporava dues (2) brigades, sis (6) divisions i cinc (5) forces de suport aeri distribuïdes en cent trenta-dos (132) esquadrons i vint (20) batallons de defensa i defensa paracaigudística[5].
L'atac japonès de Pearl Harbor (Hawaii, EUA) i la invasió japonesa dels territoris dels EUA al Pacífic (1941–1942) provocarien l'entrada dels americans a la guerra, i la intervenció del Cos. De totes maneres no fou fins al 1943 que els aliats contraatacarien comandats per l'Armada dels EUA i pel Cos de Marines. Tot i alguna ofensiva japonesa a la Xina durant el 1944, l'ofensiva contra posicions japoneses al sud–est asiàtic precipitarien el final de la guerra.
El gener del 1945 els Marines desembarcaren a Luzón, l'illa més gran de les Filipines. Manila, la capital, fou capturada el 3 de març. La conquesta completa de les Filipines acabà el juliol, però mentrestant els Marines ja es concentraren en el seu pròxim objectiu, l'illa d'Iwo Jima (19 de febrer–26 de març de 1945). La importància d'aquesta illa radicava en el fet que des d'allà els caces estatunidencs podien donar protecció als B–29 que bombardejaven les ciutats japoneses. Però aquesta illa, ja dins de territori japonès, propicià que la defensa japonesa fou especialment dura, i provocà un (1) nombre elevadíssim de baixes en els membres del cos. El següent objectiu fou la invasió d'Okinawa (1 d'abril–21 de juny de 1945), on el nombre de baixes de Marines fou igualment gran.
Els actes dels Marines durant la guerra afegiren al cos una (1) important reputació popular. Per això, l'any 1954 es creà el USMC War Memorial a Arlington (Virgínia, Estats Units) com a reconeixement a l'esforç i en memòria dels caiguts en combat. Vuitanta-set mil (87.000) Marines moriren o foren ferits a la guerra del Pacífic i vuitanta-dos (82) foren condecorats amb la medalla de l'honor. En acabar la guerra, el Cos havia crescut en sis (6) divisions, cinc (5) cossos de suport aeri i fins a un total de quatre-cents vuitanta-cinc mil (485.000) soldats[7].
Després de la guerra el Cos entraria novament en una (1) crisi institucional. Alguns polítics pretenien forçar una (1) reorganització de les Forces Armades i desmantellar el cos. Novament, el Congrés feu de mitjancer per evitar–ne la desaparició.
Guerra de Corea
La guerra de Corea (1950–1953), propicià la creació de la 1st Provisional Marine Brigade (Brigada Marina Provisional) creada a corre cuita per defensar el Perímetre Pusan (Corea del Sud), objectiu de les forces armades dels EUA. Un (1) dels moments més crucials en aquesta aferrissada defensa, fou un (1) atac flanc i amfibi a Inchon (Corea del Sud), dirigit pel general Douglas MacArthur. L'atac esfondrà les línies nord–coreanes i les obligà a recular cap al nord del país. L'entrada de la Xina a la guerra provocà un (1) tomb important, ja que superaven les tropes xineses superaven en nombre les tropes dels EUA, que sovint eren sorpreses a la rereguarda amb la consegüent pèrdua de molts soldats, la qual cosa provocà una (1) situació caòtica i de col·lapse a les forces armades americanes. De totes maneres, la situació dels Marines era la menys caòtica de les tropes destinades, a diferència del VIII Exèrcit, ja que durant la seva retirada cap a la costa aconseguia reduir el nombre d'afectius enemics i evitar un (1) bany de sang a les seves files.
A la batalla coneguda com a Chosin Reservoir (Corea del Nord), els Marines es farien forts al voltant del paral·lel 38 i defensarien aquesta posició fins a la firma del armistici del 1953. Al final de la guerra el Cos comptava amb dos-cents seixanta-un mil (261.000) efectius, majoritàriament reservistes, i a Corea moriren o foren ferits trenta mil cinc-cents quaranta-quatre (30.544) soldats i quaranta-dos (42) foren reconeguts amb la medalla d'honor[8].
Guerra del Vietnam
El Cos de Marines fou una (1) de les principals forces armades que prengueren part en el conflicte de Vietnam (1959–1975). Les principals batalles en la que soldats del Cos es veieren involucrats foren a Da Nang, Hue City, i Khe Sanh. Molts marines foren destinats a lluitar en una (1) guerra de guerrilles contra el Front Nacional d'Alliberament del Vietnam del Sud i contra l'exèrcit del nord del Vietnam.
El Vietnam fou la intervenció bèl·lica més llarga dels Marines, amb un (1) cost d'entre tretze mil i quinze mil (13.000–15.000 morts segons les fonts[9][10] mentre que cinquanta-un mil tres-cents noranta-dos (51.392) soldats foren ferits i cinquanta-set (57) reberen la medalla d'honor[11].
Post–Vietnam i pre–11–S
Acabada la guerra del Vietnam, la participació dels Marines en operacions bèl·liques es pot resumir en la invasió de l'Illa de Grenada (Operació Urgent Fury) el 25 d'octubre de 1983 i la invasió de Panamà (Operació Just Cause) el 20 de desembre de 1989 en la que moriria un (1) fotògraf espanyol que cobria les notícies.
Un (1) altre fet important fou l'atac terrorista al quarter general dels Marines a Beirut (Líban) que fou bombardejat el 23 d'octubre de 1983, que causà el major nombre de baixes en el Cos en temps d'absència de guerra. Dos-cents vint (220) entre soldats i oficials, i vint-i-un (21) persones de servei moririen.
L'any 1990 els Marines participarien conjuntament amb les forces armades del Regne Unit i de França en la pacificació de Libèria immersa en una (1) guerra civil.
L'agost del 1990 l'Iraq envaí Kuwait el que provocà la reacció del president dels EUA George Herbert Walker Bush i dels seus aliats, els quals enviaren tropes per alliberar el país sota resolució de Nacions Unides. Els Marines prengueren part en l'operació coneguda com a Tempesta del Desert que començà el 15 de gener de 1991[12].
Entre els anys 1992 i 1995, els Marines, seguint ordres de Bill Clinton, participarien en les operacions United Shield, Restore Hope i Restore Hope II d'ajuda humanitària a Somàlia.
Guerra global contra el terrorisme
Els atacs terroristes de l'11 de setembre de 2001 (11–S) provocaren que el president George W. Bush declarés una guerra global contra les organitzacions terroristes d'arreu del món.[13] Sota aquesta guerra global s'han portat a terme diferents accions com l'operació Enduring Freedom a l'Afganistan i la Iraqi Freedom a l'Iraq.
Enduring Freedom
Una (1) vegada la CIA conclogué que el responsable de l'11–S era Osama bin Laden i la seva organització terrorista de caràcter islàmic Al–Qaeda, i que aquesta es trobava operativa i amb camps d'entrenament a l'Afganistan sota l'empara dels talibans, les Forces Armades dels EUA es prepararen per a la invasió del país. Els Marines arribaren primer a l'Uzbekistan a l'inici de l'octubre del 2001. Les unitats expedicionàries 15th i la 26th foren les primeres a entrar en combat a l'Afganistan, quan donaren suport a les primeres accions sobre Kandanhar[14]. Posteriorment, els Marines actuarien contra les forces regulars dels talibans i contra membres d'Al–Qaeda, conjuntament amb els coneguts Senyors de la Guerra. Acabada l'operació d'invasió, tropes del cos romangueren a l'Afganistan en missió de pacificació i de seguretat regional[15].
Iraqi Freedom
La missió principalment dels Marines a la Guerra d'Iraq del 2003, fou l'atac de la ciutat de Fallujah. De totes maneres membres del Cos es veieren involucrats en la matança de Haditha i la matança de Hamdania[16].
Missió
El Cos de Marines dels Estats Units d'Amèrica és el principal cos amfibi de les Forces Armades estatunidenques. Entre elles destaquen tres (3) missions principals[17]:
Suport i defensa de les diferents bases navals del Cos de Marina dels Estats Units d'Amèrica.
Desenvolupament de tècniques, tàctiques i equipament amfibi.
Altres tasques o deures encarregats directament pel comandant en cap.
Aquesta última clàusula, inclosa quan s'equiparà el càrrec de president dels EUA amb el de comandant en cap, és considerada una (1) de les obligacions més importants del Cos. A més a més, la mateixa obliga el Cos a desenvolupar no només tasques amfíbies, ja que les ordres d'intervenció militar provinents de la Casa Blanca poden ser de qualsevol tipus. Concretament, això ha succeït durant la participació dels Marines a la guerra angloamericana del 1812–1815, en diferents atacs a les insurgències d'Amèrica Llatina i a la I Guerra Mundial i la guerra de Corea.
A més a més d'aquestes funcions, el Cos de Marines també és l'encarregat dels trasllat del president dels EUA i del vicepresident quan aquest viatge en helicòpter. Concretament, quan es rep l'ordre de Marine One significa que el president ha de ser transportat i quan es rep l'ordre de Marine Two és el vicepresident qui ha de viatjar[18]. D'aquesta feina s'encarrega un (1) batalló específic del cos anomenat Marine Corps Security Guard. Una (1) altra de les missions del cos és vigilar les residències del president, inclosa la residència d'estiu de Camp David[19] i proporcionar la música en actes i benvingudes oficials[20].
Personal
Comandants
El comandant del Cos és la màxima autoritat militar i la persona que té més prestigi i estima dins del Cos. La seva funció és vetllar pels soldats, pel seu entrenament i pel seu equipament. En cap cas és comandant en combat, sinó que forma part de l'staff tècnic del Cos i depèn administrativament del secretari de Marina del govern. La ratificació del càrrec és política, i depèn del Senat dels Estats Units d'Amèrica[21].
Oficials comissionats
Els oficials comissionats es distingeixen dels altres oficials, perquè tenen una tasca determinada relacionada amb la seva especialització i formació i que prové d'una (1) ordre escrita de nomenament signada pel president dels EUA.
Oficials de Categoria Warrant
Els oficials d'aquesta categoria són especialistes en determinats camps i en determinades habilitats. A diferència, però, d'altres cossos de les Forces Armades, els oficials Warrant dels Marines no tenen potestat ni capacitat de lideratge fora de les seves especialitats.
Un (1) oficial Warrant de categoria dos (2) o superior que serveixi a la companyia MOS 0306 (Oficina d'Armament d'Infanteria) rep el nom de Marine Gunner encara que no suposa cap privilegi especial.
Oficials No–comissionats i membres de l'staff
Aquests oficials es diferencien per la tasca que reben, de E–1 a E–3 són encarregats d'alguna tasca molt concreta i específica que se'ls hi ha assignat. E–4 i E–5 s'encarreguen de l'entrenament i supervisió dels Marines Júnior i finalment de E–6 fins a E–9 són membres de l'staff tècnic del Cos.
Comunicació entre rangs
Els soldats que acaben d'entrar el cos i encara no tenen cap rol d'oficial són cridats, normalment, pel seu cognom. Els oficials no comissionats ni warrant són anomenats pel rang i el cognom. Els comissionats i els Warrant són anomenats sir o ma'am tot i que els warrant poden ser anomenats gunners.
De la mateixa manera, alguns càrrecs a vegades solen ser substituïts per malnoms que el cos considera apropiats.
Equipament
Baionetes
Baioneta M9
Baioneta OKC–3S
Ganivets de Lluita
Ka–Bar
Strider SMF
Gerber Mark II
Espases
Espasa dels oficials no comissionats
Armes petites
Pistoles
M1911A1 Calibre 45
M9 Beretta 9 mm
MEU(SOC)
S&W Model 10
S&W Model 66
Heckler & Koch MP5
Colt Model 733
Remington 870
Mossberg 590A1
Masterkey
M1014
M2 Calibre 50
M240G 7.62 mm
M249 5.56 mm
M60E3 7.62 mm
Rifles
M16A2 & M16A4
Carabina M4A1
M4A1 Close Quarter Battle Weapon (CQBW)
Rifle USMC Squad Advanced Marksman (SAM-R)
Rifle USMC Designated Marksman (DMR)
Rifles M40A1 & M40A3 Sniper
Rifles M82A1A & M82A3 Sniper
Mk 11 Mod 0
Llançador de granades
M203 40 mm
MK19 40 mm
M79 40 mm
M32
Morters
M224 60 mm
M252 81 mm
Míssils
AGM–45 Shrike
AGM–65 Maverick
AGM–84 Harpoon
AGM–88 High–Speed Anti–radiation Missile (HARM)
AGM–114 Hellfire (Helicopter launched fire–and–forget)
AGM–122 Sidearm (anti–radar)
AIM–7 Sparrow
AIM–9 Sidewinder (anti–air)
AIM–120 AMRAAM
Torpedes
Hydra 70
M260 70 mm Rocket Launcher
A més a més els Marines compten amb un (1) important suport terrestre i d'aviació que pertany al propi cos.
Bases del Cos de Marines dels Estats Units d'Amèrica
Estats Units
Redstone Arsenal Marine Corps Detachment
Marine Corps Air Ground Combat Center Twentynine Palms (Twentynine Palms)
Marine Corps Air Station Miramar (Miramar)
Marine Corps Logistics Base Barstow (Barstow)
Marine Corps Recruit Depot San Diego (HQ Western Recruiting Region) (San Diego)
Marine Corps Base Camp Pendleton (Oceanside)
Marine Corps Air Station Camp Pendleton
Mountain Warfare Training Center (Bridgeport)
Marine Corps Air Station Cherry Point (Havelock)
Marine Corps Air Station New River (Jacksonville)
Marine Corps Base Camp Lejeune (Jacksonville)
Camp Geiger (Jacksonville)
Camp Johnson (Jacksonville)
Courthouse Bay (Jacksonville)
Stone Bay (Jacksonville)
Greater Sandy Run Training Area (Jacksonville)
Marine Corps Auxiliary Landing Field Bogue Field
Marine Corps Outlying Field Atlantic
Marine Corps Air Station, Beaufort (Beaufort)
Marine Corps Recruit Depot (Parris Island)
Marine Corps Base Hawaii, Kāne'ohe Bay
Marine Corps Base Hawaii, Camp H. M. Smith
Fort Knox Marine Corps Detachment
Fort Leonard Wood Marine Corps Detachment
Mobilization Command (Kansas City)
Johnstown-Cambria County Airport
NASJRB Willow Grove (Willow Grove)
Naval Air Station Joint Reserve Base Fort Worth, Texas (Fort Worth)
Marine Corps Base Quantico (Quantico)
Headquarters Marine Corps (Arlington)
Inspector–Instructor Staff (Richmond)
Inspector–Instructor Staff (Newport News)
Inspector–Instructor Staff (Virginia Beach)
Marine Barracks 8th & I
Henderson Hall
Estranger
Böblingen, Headquarters, United States Marine Corps Forces Europe
Marine Corps Air Station Iwakuni
Marine Corps Base Camp Smedley D. Butler, Okinawa (multiple locations)
Camp Courtney
Camp Foster
Camp Gonsalves
Camp Hansen
Camp Kinser
Camp Lester
Camp McTureous
Camp Schwab
MCAS Futenma
Camp Fuji (mainland)
Iraq
Al Asad
Al Taqaddum
Camp Baharia
Camp Fallujah
Camp Gannon
Bases tancades
Marine Corps Auxiliary Airfield Congaree
Marine Corps Auxiliary Airfield Gillespie
Marine Corps Auxiliary Airfield Kinston
Marine Corps Air Station Eagle Mountain Lake
Marine Corps Air Station El Toro
Marine Corps Air Station Ewa
Marine Corps Air Station Mojave
Marine Corps Air Station Tustin
Marine Corps Outlying Field Greenville
Marine Corps Outlying Field New Bern
Marines famosos
Don Adams (actor, famós pel seu paper de Superagent 86)
Paul Arizin (jugador de l'NBA)
James Baker (ex–secretari d'Estat dels EUA)
John Wayne Bobbitt (marit de Lorena Bobbitt)
Mike Farrell (actor)
Glenn Ford (actor)
Gene Hackman (actor)
Harvey Keitel (actor)
Lee Marvin (actor)
Lee Harvey Oswald (assassí de JFK)
Sam Peckinpah (director de cinema)
George Peppard (actor)
Referències
↑ [enllaç sense format] http://hqinet001.hqmc.usmc.mil/hd/historical/Docs_Speeches/Establishingamarinecorps.htm Arxivat 2007-04-30 a Wayback Machine.
↑ 2,0 2,1 The United States Marines: A History (en anglès). 4ª. Naval Institute Press, Annapolis, Maryland, 2003. ISBN 1-59114-790-5.
↑ [enllaç sense format] http://hqinet001.hqmc.usmc.mil/hd/historical/Docs_Speeches/OrganizationofUSMC.htm. Arxivat 2007.04.29 a Wayback Machine.
↑ [enllaç sense format] http://www.acepilots.com/usmc/hist2.html. Arxivat 2006.01.11 a Wayback Machine.
↑ [enllaç sense format] http://www.nps.gov/wapa/indepth/extContent/usmc
↑ [enllaç sense format] http://www.globalsecurity.org/military/agency/usmc/history.htm
↑ [enllaç sense format] http://hqinet001.hqmc.usmc.mil/HD/Special_Interests/KWC/Fast_Facts.htm. Arxivat 2007.08.06 a Wayback Machine.
↑ «Marine Corps Medal of Honor». Arxivat de l'original el 2007.08.06.
↑ [enllaç sense format] http://www.history.navy.mil/avh-1910/PART12.PDF
↑ [enllaç sense format] http://georgewbush-whitehouse.archives.gov/news/releases/2001/09/print/20010920-8.html
↑ [enllaç sense format] https://web.archive.org/web/20080522074847/http://www.iht.com/articles/2001/11/27/a1_46.php
↑ [enllaç sense format] http://www.marines.mil/marinelink/mcn2000.nsf/lookupstoryref/20072844311
↑ [enllaç sense format] http://www.washingtonpost.com/wp-dyn/content/article/2006/06/21/AR2006062100887.html
↑ [enllaç sense format] http://www.law.cornell.edu/uscode/10/5063.html
↑ [enllaç sense format] http://www.globalsecurity.org/military/agency/usmc/msgbn.htm
↑ [enllaç sense format] http://www.globalsecurity.org/military/facility/marine-barracks.htm
↑ [enllaç sense format] http://www.marineband.usmc.mil/learning_tools/our_history/index.htm. Arxivat 2007.05.13 a Wayback Machine.
↑ [enllaç sense format] http://www.military.com/NewsContent/0,13319,118890,00.html
↑ «Naval Air Station Atlanta». rity.orgSegu.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cos de Marines dels Estats Units d'Amèrica.
Web oficial del cos (anglès).
Pàgina de reclutament (anglès).
Seal of the United States Marine Corps. It is defined in Executive Order 10538 (alternate source) as: Standing upon the western hemisphere of the terrestrial globe containing the lines of latitude and topographical outlines of North, Central, and South America, an American bald eagle with wings displayed horizontally and inverted holding in his beak a scroll inscribed with the motto SEMPER FIDELIS, all bronze. Behind the western hemisphere a foul anchor bend sinister-wise with stock, arms, and flukes in slight perspective, all bronze, on a scarlet background and within a dark blue band edged in gold circumscribed by a gold rope rim and inscribed DEPARTMENT OF THE NAVY • UNITED STATES MARINE CORPS in gold letters. The central device of the seal is the emblem of the United States Marine Corps. For more information, see here.
Marina dels Estats Units d'Amèrica
Oli de James Walker sobre la batalla de Chapultepec
Georges Scott: American Marines in Belleau Wood (1918)
Plantada de la bandera dels EUA a Iwo Jima
Operació Hastings: Patrulla de Marines
Soldat Marine a l'Afganistan el març del 2005
General James T. Conway, 34è comandant del Cos de Marines dels Estats Units d'Amèrica.
Cos de Marines dels Estats Units d'Amèrica
United States Marine Corps
El passat dimarts 9 de novembre de 2021 es commemorà el cent vuitantè aniversari del naixement d'Eduard VII del Regne Unit (Palau de Buckingham, Londres, Anglaterra, Regne Unit, 9 de novembre de 1841 — Palau de Buckingham, Londres, Anglaterra, Regne Unit, 6 de maig de 1910), qui fou rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, emperador de l'Índia i dels Dominis Britànics d'Ultramar (1901–1911). Fou el primer monarca de la casa de Saxònia–Coburg Gotha que dirigí els destins del Regne Unit entre els anys 1901 i 1910, quan assumí el nom de Windsor. El seu període de regnat és conegut com a època eduardina.
Naixement i educació
Primer fill mascle de la reina Victòria I del Regne Unit i del príncep Albert de Saxònia–Coburg Gotha, nasqué al Palau de Buckingham el 9 de novembre de 1841. Victòria era neta del rei Jordi III del Regne Unit i neboda del rei Jordi IV del Regne Unit, filla del duc de Kent, el príncep Eduard de Kent i de la princesa Victòria de Saxònia–Coburg Saafeld filla del duc de Saxònia–Coburg–Saafeld. El padrí d'Eduard fou el rei Frederic Guillem IV de Prússia i en família seria conegut amb el nom de Bertie.
Com a fill hereu d'una reina britànica rebé immediatament els títols de duc de Cornualles i de Rothesay. El 8 de desembre de 1841 rebé el principat de Gal·les. A part dels títols anglesos, continuà portant els de príncep de Saxònia–Coburg Gotha i de duc a Saxònia, els quals havia rebut per part de pare. No fou fins a l'any 1863 que renuncià als drets sobre el tron de Saxònia–Coburg Gotha en favor del seu germà el príncep Alfred del Regne Unit. L'any 1853 rebé l'Orde de la Garrotera.
Rebé una educació extremadament estricta, malgrat que, a diferència de la seva germana la princesa reial Victòria del Regne Unit, fou un estudiant sense motivació i poc intel·ligent. Alguns tutors van destacar d'ell el talent per la sociabilitat, el tacte o el bon humor. També rebé educació castrense.
Casament i fills
La família del rei Eduard VII a Sandringham, d'esquerra a dreta: el duc de Clarence, la reina Maud de Noruega, la reina Alexandra, el rei Eduard VII, la princesa reial Lluïsa duquessa de Fife, el rei Jordi V i la princesa Victòria.
L'any 1861 morí el príncep consort i la reina Victòria immediatament concertà el casament del seu hereu amb la princesa Alexandra de Dinamarca, filla del rei Cristià IX de Dinamarca i de la princesa Lluïsa de Hessen–Kassel. El casament tingué lloc a la Capella de Sant Jordi del castell de Windsor. La parella s'establí a Malborough House, a Londres (Anglaterra, Regne Unit), i compraren la residència campestre de Sandringham a Norfolk (Anglaterra, Regne Unit). Tingueren cinc (5) fills:
SAR el príncep Albert Víctor del Regne Unit, duc de Clarence, nascut l'any 1864 a Windsor i mort a Londres el 1891.
SM el rei Jordi V del Regne Unit, nascut a Londres el 1865 i mort a Sandringham el 1936. Casat el 1894 amb la princesa Maria de Teck.
SAR la princesa reial Lluïsa del Regne Unit, duquessa de Fife, nascuda a Londres el 1867 i morta a Londres el 1931. Es casà el 1889 amb lord Fife.
SAR la princesa Victòria del Regne Unit nascuda a Londres el 1868 i morta el 1935 a Londres.
SM la reina Maud de Noruega, nascuda a Londres el 1869 i morta a la mateixa ciutat el 1938. Es casà el 1896 amb el príncep Cristià de Dinamarca, posteriorment elegit rei de Noruega amb el nom de Haakon VII.
Oncle d'Europa
Al llarg dels anys, i si la seva mare Victòria I del Regne Unit i el seu sogre Cristià IX de Dinamarca eren els «avis d'Europa», ell es convertí en «l'oncle d'Europa». Efectivament era oncle directe del tsar Nicolau II de Rússia i de la tsarina Alexandre de Hessen–Darmstadt per vies diferents, del rei de Prússia i emperador d'Alemanya Guillem II, del rei de Dinamarca Frederic VIII, del rei Constantí I de Grècia, de la reina Sofia de Grècia, de la reina d'Espanya Victòria Eugènia de Battenberg, de la princesa hereva de Suècia Margarida de Connaught i finalment del rei Olav V de Noruega.
A més era oncle, germà, cosí o cunyat d'un gran nombre de prínceps, gran ducs i ducs de l'Imperi alemany de les cases de Hannover, de Saxònia–Coburg Gotha, de Hessen–Darmstadt, de Hessen–Kassel, de Baden o de Schleswig–Holstein.
Cap d'estat
L'any 1901 després de la mort de la seva mare es convertí en el rei Eduard VII del Regne Unit i la seva esposa en la reina Alexandra. Era el segon príncep de Gal·les en arribar al tron amb més edat (concretament cinquanta-nou [59] anys; el rei Guillem IV ho havia fet amb seixanta-quatre [64]) i també el qui més anys havia portat el títol propi dels hereus a la corona britànica.
Durant el seu regnat desenvolupà una important presència exterior a través de viatges oficials, per exemple a París (Illa de França), on firmà l'Entesa francobritànica l'any 1903. També tingué un paper destacat en temes militars i de marina.
Al llarg de la seva vida el rei Eduard sanejà enormement les finances de la casa reial britànica, i la situà com una de les més riques del moment (just després de la belga, la russa i l'austríaca). S'envoltà de moltes persones d'origen jueu i relacionades amb el món de la banca, com ara els Rotschild.
L'any 1910 morí a Londres (Anglaterra, Regne Unit) d'una bronquitis agreujada per un atac de cor.
Persona retratada: Eduard VII del Regne Unit – rei del Regne Unit i emperador de l'Índia Això és una imatge retocada, cosa que vol dir que ha estat alterada digitalment de la seva versió original. Modificacions: contrast enhanced, desaturated. L'original es pot veure a: King-Edward-VII.jpg: . Modificacions fetes per PawełMM.
La família del rei Eduard VII a Sandringham, d'esquerra a dreta: el duc de Clarence, la reina Maud de Noruega, la reina Alexandra, el rei Eduard VII, la princesa reial Lluïsa duquessa de Fife, el rei Jordi V i la princesa Victòria.
Eduard VII del Regne Unit
El passat dimarts 9 de novembre de 2021 es commemorà el trenta-dosè aniversari de l'obertura al trànsit ciutadà del mur que dividia la ciutat de Berlín (Alemanya) en dues (2) parts, la que pertanyia a la República Federal i la que pertanyia a la República Democràtica, alhora que els mateixos ciutadans el començaren a enderrocar, el 9 de novembre de 1989.
El mur de Berlín (en alemany, Berliner Mauer) formava part de la frontera interalemanya i separava el Berlín Oest del Berlín Est. També va formar part de la República Democràtica Alemanya (RDA) del 13 d'agost de 1961 al 9 de novembre de 1989. Aquest mur és el símbol més conegut de la guerra freda i de la divisió d'Alemanya. Almenys vuitanta-sis (86) persones moriren a mans de les forces de seguretat de l'RDA[cal citació] mentre intentaven fugir cap a l'Oest. Altres fonts parlen d'un (1) mínim de dos-centes trenta-vuit (238) morts, inclosos els morts en accident[cal citació].
Història: els anys previs
Després del final de la Segona Guerra Mundial el 1945, i segons l'Acord de Ialta dels Aliats, Alemanya fou dividida en quatre zones d'ocupació, controlades i administrades per l'URSS, els EUA, el Regne Unit i França respectivament. De la mateixa manera, Berlín (Alemanya), en qualitat d'antiga capital del Tercer Reich, fou dividida també en quatre (4) sectors. Al mateix temps començà l'anomenada guerra freda entre els blocs capitalista i comunista. Berlín (Alemanya) es convertí en un (1) punt calent de les agències d'espionatge tant de l'est com de l'oest. El 1948, a causa del bloqueig de Berlín (Alemanya) per part de la Unió Soviètica, sorgí la primera gran crisi.
Quan el 1949 es fundaren les dues (2) repúbliques alemanyes, hom començà a vigilar la zona fronterera, i la divisió es feia cada cop més patent. Totes dues (2) administracions enviaren a la frontera, en primer lloc, policies i soldats duaners; posteriorment l'RDA hi construí una (1) tanca. Formalment, Berlín (Alemanya) tenia l'estatus de zona desmilitaritzada i era independent de tots dos (2) estats alemanys; a la pràctica, això no tenia gaire significat: Berlín Oest (Alemanya) s'anava acostant a la categoria d'estat federat de l'RFA i Berlín Est (Alemanya) esdevenia capital de la República Democràtica.
Amb la intensificació de la guerra freda, que comportà entre altres coses l'embargament CoCom contra el bloc soviètic, una (1) petita guerra diplomàtica, i l'amenaça militar permanent, el govern oriental tancà les seves fronteres. Aquest tancament s'estengué entre tots dos (2) blocs de la guerra freda: el Pacte de Varsòvia i l'OTAN.
Amb la fundació de l'RDA, cada any més ciutadans orientals passaven la frontera cap a l'oest, especialment a Berlín (Alemanya), on la frontera enmig de la ciutat era molt difícil de controlar, cosa que no passava a la frontera interalemanya. Entre els anys 1949 i 1961, aproximadament dos milions sis-centes mil (circa 2.600.000) de persones abandonaren l'RDA, d'entre les quals només quaranta-set mil quatre-centes trenta-tres (47.433) la primera quinzena de l'agost del 1961. Berlín Oest (Alemanya) era, a més, el lloc de pas també per a molts polonesos i txecs cap a l'oest. En molts casos es tractava de joves amb formació superior, i aquest fet amenaçava la capacitat econòmica i l'existència futura de l'RDA. A més, uns cinquanta mil (circa 50.000) berlinesos orientals (anomenats Grenzgänger, passadors de fronteres) treballaven a Berlín Oest (Alemanya), però vivien en les condicions més barates i econòmiques de l'Est.
El 4 d'agost de 1961, l'ajuntament de Berlín Est (Alemanya) decretà que aquests Grenzgänger s'havien d'inscriure en un (1) registre i havien de pagar el lloguer de l'habitatge en marcs alemanys, la moneda occidental. Ja abans de la construcció del mur, la policia oriental duia a terme, als carrers i mitjans de transport que es dirigien a l'oest, uns controls molt exhaustius a la caça de persones que intentessin emigrar cap a l'RFA (considerats traïdors a l'RDA) i de contrabandistes. A més a més, molts ciutadans de l'oest anaven freqüentment a l'est a comprar aliments i béns de consum. Aprofitaven que al mercat negre el canvi de moneda era molt beneficiós per a ells (a un [1] tipus de canvi d'un [1] marc alemany contra quatre [4] marcs orientals) i que els productes eren comparativament molt més barats. L'economia planificada de la república oriental es veia, així, afeblida i perjudicada. El bloc oriental decidí llavors de construir el mur per tal d'evitar que fugissin de l'Estat socialista dels treballadors i els pagesos encara més persones i béns.
Construcció del mur
El pla de construcció del mur de Berlín (Alemanya) era un (1) secret d'Estat de l'RDA. El mur fou construït per ordre del SED, el partit únic, sota la vigilància i protecció de la policia i els soldats de l'Exèrcit Nacional Popular (Volksarmee). Dos (2) mesos abans, el 15 de juny de 1961, el secretari general de l'RDA, Walter Ulbricht, havia dit en una (1) conferència de premsa internacional que tingué lloc a Berlín Est en resposta a una (1) pregunta de la periodista Annamarie Doherr (RFA):
Entenc que la vostra pregunta ve a dir que hi ha persones a l'Alemanya de l'Oest que voldrien que mobilitzéssim els paletes de la capital de l'RDA per aixecar un (1) mur. Jo no tinc coneixement que hi hagi cap intenció de fer tal cosa, perquè els obrers de la capital es preocupen principalment d'edificar habitatges i la seva força de treball hi està dedicada completament. Ningú no té la intenció de construir un mur![1]
Així, Ulbricht es convertia en el primer de fer servir la paraula mur (Mauer) en aquest context, només dos (2) mesos abans que fos construït.
Els països occidentals tenien informacions que apuntaven cap a l'aplicació de mesures dràstiques per a acordonar Berlín Oest, però públicament es mostraren sorpresos en saber la data i l'abastament del bloqueig. Com que els seus drets d'accés a Berlín Oest no foren limitats, no tingueren motius per a atacar militarment. El servei d'intel·ligència de l'RFA (BND) en tenia coneixement ja a mitjans de juliol. Després de la visita d'Ulbricht a Khrusxov durant una (1) cimera del Pacte de Varsòvia (Polònia) a Moscou (Rússia) del 3 al 5 d'agost, l'informe setmanal del BND del 9 d'agost deia:
Hem obtingut informacions que demostren que el govern de l'RDA busca l'aprovació de Moscou per posar en pràctica mesures de bloqueig radicals (i en especial un tancament de Berlín Oest i la interrupció del servei de metro de la ciutat). (...) Cal esperar a veure si Ulbricht aconseguirà el suport de Moscou i en quina mesura.
En la declaració pública dels estats membres del Pacte de Varsòvia hi constava la proposta de «barrar el pas a les activitats subversives contra els països socialistes a les fronteres de Berlín Oest i garantir una (1) vigilància fiable i un (1) control efectiu de la regió fronterera amb Berlín Oest (Alemanya)». L'11 d'agost, la Cambra del Poble (el parlament oriental) ratificà els acords de la cimera i autoritzà el govern a aplicar les mesures corresponents. El consell de ministres de l'RDA decretà que les «institucions armades» ocupessin la frontera amb Berlín Occidental (Alemanya) i hi aixequessin barreres.
El dissabte 12 d'agost, el BND obtingué les següents informacions a Berlín Est (Alemanya): «L'11 d'agost de 1961 ha tingut lloc una (1) reunió amb secretaris del partit, la premsa i altres funcionaris del partit al Comitè Central del SED, i acordaren, entre altres coses: (...) La situació del flux constant i creixent d'emigrants cap a l'oest fa que calgui un (1) tancament de Berlín Est (Alemanya) i de l'RDA en els dies vinents —no es mencionà cap data concreta— i no, com estava planejat, d'aquí a dues (2) setmanes».
La nit del 12 al 13 d'agost de 1961, la Volksarmee, cinc mil (5.000) membres de la Policia Duanera (precursora de les Tropes Frontereres), cinc mil (5.000) membres de la policia i quatre mil cinc-cents (4.500) membres de les Milícies Populars tancaren els carrers i les vies ferroviàries que portaven a Berlín Oest (Alemanya). Les tropes soviètiques estaven preparades per a actuar en cas de necessitat i eren presents a tots els passos fronterers. Totes les connexions viàries entre les dues (2) parts de la ciutat foren interrompudes. Immediatament començà la construcció del mur, tot i que un primer pas fou la col·locació de filferro espinós al llarg de tot el perímetre de Berlín Oest (Alemanya).
Erich Honecker, llavors secretari general del Comitè Central per a la Seguretat, tenia la responsabilitat de tota la planificació i aplicació de l'aixecament del mur en nom de la cúpula del SED.
Fins al setembre del 1961, vuitant-cinc (85) homes de les forces de seguretat mobilitzades desertaren i fugiren cap a Berlín Oest (Alemanya), i quatre-cents (400) ciutadans i ciutadanes aconseguiren arribar a l'oest (de quatre-cents [400] que ho provaren). Han quedat moltes imatges per a la memòria, especialment aquelles de persones saltant per finestres de cases contigües a la frontera o les del jove policia fronterer Conrad Schumann, saltant el filferro espinós al carrer Bernauer Straße[2].
Reaccions dels països occidentals
Reaccions a l'RFA
El canceller Konrad Adenauer, el mateix 13 d'agost, feu una (1) crida per ràdio a la població a la calma i la serenitat, i anuncià que les potències occidentals prendrien mesures, tot i que no les detallà. Dues (2) setmanes després de l'aixecament del mur visità Berlín Oest (Alemanya). Només l'alcalde Willy Brandt protestà enèrgicament, sense èxit, contra el mur i la partició definitiva de la ciutat. L'RFA fundà, aquell mateix any, l'Oficina Central de Documentació de l'Administració de la Justícia a Salzgitter (Baixa Saxònia), dedicada a reunir documentació que provés les violacions dels drets humans comeses a l'RDA i contrarestar, almenys simbòlicament, el règim. El 16 d'agost de 1961 es produí una (1) manifestació de protesta organitzada per Willy Brandt davant de l'ajuntament de Berlín Oest (Alemanya), que reuní tres-centes mil (300.000) persones.
Reaccions de la resta de països occidentals
La reacció dels països de l'OTAN no es feu esperar: en només vint hores (20 h), escamots militars ja eren a la frontera; 40 quaranta hores (40 h) després, es presentà una (1) protesta formal al comandant soviètic de Berlín (Alemanya); i tres (3) dies després feren arribar a Moscou (Rússia) una (1) protesta democràtica. Totes aquestes operacions es feren de cara a l'opinió pública, ja que sempre circularen rumors que afirmaven que abans de la construcció del mur els soviètics havien avisat els americans i que els havien garantit la continuïtat dels seus drets sobre Berlín Oest (Alemanya). Així, el mur només era un simple testimoni físic del manteniment de l'statu quo. La Unió Soviètica renunciava, a més, a l'objectiu encara mantingut el 1958 per Khrusxov que Berlín (Alemanya) havia de ser una (1) zona desmilitaritzada per tal que la ciutat pogués esdevenir «lliure».
Reaccions internacionals del 1961:
Una (1) solució no gaire maca, però mil cops millor que una (1) guerra. John F. Kennedy, president dels EUA.
Els alemanys orientals aturen el flux de refugiats i s'atrinxeren darrere d'un (1) teló d'acer encara més gruixut. En aquest fet no hi ha res d'il·legal. Harold Macmillan, primer ministre del Regne Unit.
Tanmateix, el president nord–americà John F. Kennedy seguia apostant per un (1) Berlín «lliure». Envià mil cinc-cents (1.500) soldats addicionals al sector occidental i demanà al general Lucius D. Clay que l'aconsellés. El 6 d'abril de 1961 Kennedy, Clay i el vicepresident americà Lyndon B. Johnson es reuniren a Berlín Oest (Alemanya). El president de l'RDA tingué l'atreviment d'exigir controls exhaustius dels oficials i els funcionaris occidentals per part de la policia fronterera a l'entrada a Berlín occidental, cosa que provocà rebuig als americans. Fins i tot el comandant en cap de la Missió de l'Exèrcit Soviètic a Alemanya hagué d'acudir a moderar enèrgicament els funcionaris duaners orientals.
En una posterior visita de John F. Kennedy el 26 de juny de 1963, el president nord–americà pronuncià des del balcó de l'ajuntament de Schöneberg la famosa frase «Ich bin ein Berliner».
Incident del Checkpoint Charlie de l'octubre del 1961
Article principal: Incident del Checkpoint Charlie de l'octubre de 1961
El 27 d'octubre de 1961 s'arribà a un (1) perillós moment de confrontació directa entre les tropes soviètiques i americanes, quan al pas fronterer de Checkpoint Charlie, a la Friedrichstraße de Berlín (Alemanya), aparegueren deu (10) tancs de cada exèrcit a ambdues bandes de la frontera. L'endemà, però, tots dos (2) grups blindats es retiraren per evitar l'inici d'una (1) escalada armamentística que acabés en una (1) guerra oberta.
La divisió d'Alemanya es consuma
Des de l'1 de juny de 1952, els berlinesos occidentals no podien viatjar lliurement a l'RDA. Després d'unes llargues negociacions, el 1963 s'arribà a un (1) acord que permetia als berlinesos de l'Oest de visitar els seus familiars a Berlín Est (Alemanya).
A partir dels anys setanta (70), gràcies a la nova política conjunta de Willy Brandt i Erich Honecker d'apropament de les dues (2) Alemanyes, la frontera s'obrí lleugerament. L'RDA facilità els tràmits per a viatjar a l'Oest, especialment a sectors de la població «improductius», com ara els jubilats, i permetia als ciutadans occidentals visites a regions de l'RDA properes a la frontera. L'RDA condicionà la possibilitat de la lliure circulació de persones al fet que es reconegués la República Democràtica com a estat sobirà i que es repatriessin els ciutadans orientals que viatgessin a l'Oest i no volguessin tornar. Aquestes peticions foren rebutjades per la República Federal perquè contravenien la Constitució.
La propaganda comunista solia anomenar el mur antifaschistischen Schutzwall (mur de protecció antifeixista), que havia de protegir l'RDA contra l'emigració, les infiltracions, l'espionatge, el sabotatge, el contraban, la guerra, el saqueig i les agressions de l'Oest. En realitat, les instal·lacions defensives s'enfocaren principalment contra els mateixos ciutadans orientals.
Estructura de les instal·lacions del mur alemany
El mur de Berlín es complementà mitjançant altre tipus de fortificacions a la frontera interalemanya i —en menor mesura— en altres fronteres de països del Pacte de Varsòvia (Polònia); el teló d'acer es convertia així en una (1) cosa física. Com la resta de la frontera interalemanya, el mur de Berlín tenia sistemes addicionals per a barrar el pas, com ara filferro espinós, rases, elements antitanc i torres de vigia. A més, es feien servir aproximadament uns mil (circa 1.000) gossos policia per a les tasques de control fins a principis dels anys vuitanta (80). El mur s'anà reforçant i complementant amb el pas dels anys. A això cal afegir–hi que les cases contigües al mur fossin desallotjades i enderrocades. Fins i tot el 28 de gener de 1985 es tirà a terra l'església Versöhnungskirche del carrer Bernauer Straße.
Les instal·lacions del mur constaven, segons informacions del Ministeri de Seguretat de l'RDA de la primavera del 1989, dels elements següents:
Quaranta-un coma noranta-un quilòmetres (41,91 km) de mur «setanta-cinc (75)» amb una alçada de tres coma seixanta metres (3,60 m).
Cinquanta-vuit coma noranta-cinc quilòmetres (58,95 km) de mur construït amb plaques de ciment amb una (1) alçada de tres coma quaranta metres (3,40 m).
Seixanta-vuit coma quaranta-dos quilòmetres (68,42 km) de tanca de filferro amb una (1) alçada de dos coma noranta metres (2,90 m), com a «element barrera davanter».
Cent seixanta-un quilòmetres (161 km) de rases.
Cent tretze coma vuitanta-cinc quilòmetres (113,85 km) de tanca senyalitzadora.
Cent vuitanta-sis (186) torres de control.
Trenta-un (31) llocs de comandament.
De la frontera de cent cinquanta-sis coma quatre quilòmetres (156,4 km) de llarg, quaranta-tres coma set quilòmetres (43,7 km) eren a Berlín Est (Alemanya) i cent dotze coma set quilòmetres (112,7 km) a Potsdam (Brandenburg, Alemanya). Seixanta-tres coma vuit quilòmetres (63,8 km) del recorregut es trobaven en zones edificades, trenta-dos quilòmetres (32 km) en zones boscoses i vint-i-dos coma seixanta-cinc quilòmetres (22,65 km) en terreny obert. Trenta-set coma noranta-cinc qjuilòmetres (37,95 km) del mur eren a tocar d'un (1) riu o d'un (1) llac.
Els soldats encarregats de les fronteres tenien ordre de disparar, és a dir, que havien d'evitar els intents de fuga amb tots els mitjans possibles, inclosa la mort del fugitiu. El mur de Berlín (Alemanya) no n'era una (1) excepció, i aquesta ordre s'executà nombroses vegades. La gran majoria dels emigrants cap a l'RFA morts perderen la vida, precisament, a Berlín (Alemanya). Abans de dies de festa o de visites d'estat, les autoritats orientals suspenien temporalment aquesta ordre, per tal d'evitar notícies negatives a la premsa occidental. La policia de Berlín Oest (Alemanya) i els exèrcits occidentals també observaven el mur per documentar activitats sospitoses i impedir l'accés dels espies soviètics. Com es demostrà posteriorment, però, aquests espies disposaven de passos secrets que travessaven el mur.
Components del mur
Les parts del mur més ben desenvolupades tenien els següents elements, començant per la part oriental en direcció a l'oest:
Mur de formigó o tanques metàl·liques d'entre dos i tres metres (2–3 m) d'alçada.
Alarmes subterrànies, que es disparaven en ser tocades.
Filferro espinós.
Fins a l'obertura del mur l'any 1989 hi havia camins per a gossos policia (on podien circular sense tenir necessàriament una [1] persona a prop), rases antivehicle i cavalls frisons contra els tancs (que foren venuts per pagar deute públic d'Alemanya).
Camí transitable per als vehicles policials, il·luminat de nit.
Torres de control (el 1989 n'hi havia 302) amb focus i personal les vint-i-quatre hores (24 h) del dia.
Zones de control (també anomenades zones de mort), sempre netes i llises per a captar-hi empremtes. Ni tan sols els soldats fronterers hi podien accedir.
De vegades una (1) tanca metàl·lica extra.
Mur de formigó d'uns tres coma setanta-cinc metres (circa 3,75 m) d'alçada, acabat en alguns trossos en forma circular, per evitar que s'hi poguessin aferrar ganxos i escalar–hi amb cordes.
Alguns metres de territori de l'RDA.
L'amplada total d'aquestes instal·lacions depenia bàsicament de densitat urbanística de la zona, i oscil·lava entre els trenta metres (30 m) i els cinc-cents metres (500 m) (de, per exemple, Potsdamer Platz). Al mur de Berlín (Alemanya) no hi havia, però, ni mines antipersona ni aparells d'ametrallament automàtics, com passava a la frontera interalemanya, tot i que la majoria d'alemanys orientals no ho sabien.
La ciutadania oriental no coneixia, naturalment, la composició d'aquestes diferents «capes», ja que es tractava d'un (1) secret militar. Els soldats fronterers tenien el deure de guardar silenci, i com que hom no podia saber qui era un (1) informador de l'Stasi, que després d'escoltar segons quina conversa escriuria un (1) informe delator, mantenien el secret. Qualsevol que s'interessés casualment per les instal·lacions frontereres, corria com a mínim el risc de ser detingut i portat a la comissaria o al pas fronterer més propers i apuntada la seva identitat. Una (1) sentència judicial per planificació de fuga era el pas següent. La zona fronterera començava, al costat oriental, ja abans del primer mur o, segons les circumstàncies urbanístiques o del trànsit, directament al seu davant. Com que era una (1) zona prohibida, només s'hi podia accedir amb un (1) permís especial, cosa que suposava una (1) complicació dels veïns de la zona. El camp de visió per a les persones no autoritzades (per exemple, veïns de pisos alts) era tapat amb pantalles.
Personal de vigilància
Per a protegir el mur de Berlín hi havia, segons informacions del Ministeri de Seguretat de la primavera del 1989, uns onze mil cinc-cents (circa 11.500) soldats i cinc-cents (500) membres del personal civil. La responsabilitat de la frontera era del Comando fronterer Mitte, part dels comandos fronterers de l'RDA. Estava subdividit en la central de Karlshorst (al districte de Berlin–Lichtenberg) i en set (7) regiments (Berlin–Treptow, Berlin–Pankow, Berlin–Rummelsburg, Hennigsdorf, Groß–Glienicke, Potsdam–Babelsberg i Kleinmachnow, així com dos (2) regiments complementaris a Wilhelmshagen i Oranienburg (Brandenburg, Alemanya).
Cada regiment era compost de:
cinc (5) companyies de soldats
una (1) companyia de sapadors
una (1) companyia de comunicacions
una (1) companyia de transports
una (1) bateria de llançagranades
una (1) bateria d'artilleria
un (1) grup de reconeixement
un (1) grup de vehicles llançaflames
un (1) grup de gossos
una (1) companyia fluvial (segons la situació geogràfica)
un (1) grup de control per als passos fronterers
En total, el Comando fronterer Mitte disposava de cinc-cents seixanta-set (567) tancs, quaranta-vuit (48) llançagranades, quaranta-vuit (48) canons antitanc, cent catorze (114) llançaflames, cent cinquanta-sis (156) vehicles blindats i dos mil dos-cents noranta-cinc (2.295) vehicles normals.
En un dia normal, uns dos mil tres-cents (circa 2.300) soldats vigilaven directament el mur i els voltants. En dies de «protecció reforçada», per exemple per moments polítics tensos o condicions meteorològiques molt adverses (el 1988 n'hi hagué aproximadament vuitanta [circa 80]), el nombre de soldats pujava a dos mil cinc-cents (2.500), però en situacions especials encara en podien ser més.
Fronteres aquàtiques
En molts punts de fora la ciutat, la frontera discorria seguint la línia de rius o llacs navegables. El recorregut de la frontera es podia reconèixer per unes cordes amb boies blanques amb la paraula «Sektorengrenze» (frontera entre sectors) escrita. Foren posades per l'ajuntament occidental i els vaixells i barques de l'Oest havien de procurar mantenir–se a la banda occidental de la línia senyalada. A la banda soviètica hi patrullaven freqüentment embarcacions dels soldats fronterers de l'RDA. Les instal·lacions de l'RDA es trobaven sempre a la riba oriental, cosa que obligava a fer molts desviaments i emparedava molts llacs del riu Havel.
Quant a les aigües de dins de la ciutat, la frontera es trobava sempre just en una de les dues (2) ribes, de manera que no hi havia cap marca específica a part del mateix mur, que es trobava sempre a la part oriental del riu. De totes maneres, les aigües pertanyents a l'RDA eren vigilades contínuament. Molts nedadors i barques de Berlín Oest (Alemanya), que entraren intencionadament o accidental en aigües orientals, foren disparats. En alguns llocs del riu Spree hi havia, a més, barreres subaqüàtiques contra nedadors. Els fugitius tampoc no tenien clar quan havien entrat en territori occidental, la qual cosa comportava que fins i tot després d'haver saltat tot el mur encara tenien la possibilitat de ser cosits a trets.
Passos fronterers
El mur de Berlín (Alemanya) tenia vint-i-cinc (25) passos habilitats: tretze (13) en carrers, quatre (4) en estacions ferroviàries i vuit (8) en vies fluvials, que sumaven un seixanta per cent (circa 60%) de tots els controls duaners existents entre l'RDA i l'RFA. Estaven molt ben construïts i reforçats, especialment al costat oriental. A més cal afegir–hi que els controls fronterers i duaners per part de l'RDA eren molt estrictes, tot i que el tractament personal per part dels funcionaris era excel·lent.
A la banda occidental hi havia posts de la policia i la duana, que generalment no controlaven la circulació de persones. Als vehicles només se'ls preguntava la destinació amb finalitats estadístiques, malgrat que de tant en tant es registraven els vehicles sospitosos de tenir relació amb casos delictius que estiguessin sent investigats per la policia occidental.
Al Checkpoint Bravo i al Checkpoint Charlie, les forces d'ocupació aliades sí que havien instal·lat punts de control, tot i que no s'utilitzaven per als viatgers i visitants ordinaris.
Després de la reunificació monetària de l'1 de juliol de 1990 s'abandonaren totes les duanes i els passos fronterers. S'han deixat restes d'algunes instal·lacions com a recordatori històric.
Caiguda del mur
Articles principals: Caiguda del mur de Berlín i Die Wende
El mur de Berlín caigué la nit de dijous 9 a divendres 10 de novembre de 1989, després de més de vint-i-vuit (28) anys. Antecedents d'aquesta obertura són les manifestacions de protesta dels mesos anteriors (Montagsdemos o Manifestacions del Dilluns) i l'exigència de lliure circulació de persones per part dels ciutadans orientals; així com l'emigració creixent cap a l'RFA a través de les ambaixades occidentals situades a capitals de l'Europa de l'Est (especialment les de Praga [Txèquia] i Varsòvia [Polònia]) i a través de les fronteres obertes entre Àustria i Hongria.
El detonant fou una (1) conferència de premsa del membre del Politburó del SED Günter Schabowski al Centre de Premsa Internacional a Berlín Est (Alemanya), que fou retransmesa en directe per televisió i vista per molta gent. Schabowski, cap al final de la conferència de premsa (a tres quarts i dotze minuts de les set del vespre [18:57 h pm]), llegí de passada un (1) full d'un (1) acord del consell de ministres sobre una (1) nova reglamentació dels visats que, com es descobrí posteriorment, encara no havia estat aprovada. Es tractava d'un (1) simple document de treball que no havia de ser donat a conèixer públicament fins al 10 de novembre a les quatre de la matinada (4:00 h am), per tal que totes les institucions corresponents estiguessin adequadament informades.
Schabowski: L'autorització per als viatges privats a l'estranger poden ser sol·licitats tot i no complir els requisits pertinents (motiu del viatge i existència de familiars a l'estranger). Les autoritzacions es concediran en un (1) termini curt de temps. Els departaments de Passaports i Comunicacions de la policia tenen ordre d'emetre visats de sortida del país sense dilació, sense que els sol·licitants hagin de justificar el compliment dels requisits encara vigents. Aquests viatges poden efectuar–se en tots els passos fronterers entre l'RDA i l'RFA.
Pregunta del periodista Riccardo Ehrmann de l'agència italiana ANSA: Quan entrarà en vigor?
Schabowski (busca a la seva pila de papers): Això entrarà en vigor, pel que jo sé.. ara mateix, sense demora[3].
A causa de les notícies titulades «El mur és obert!», emeses per les cadenes de ràdio i televisió occidentals, que es podien rebre a bona part del territori de la República Democràtica, milers de berlinesos de l'Est es dirigiren als passos fronterers i n'exigiren l'obertura. Ni la policia fronterera ni les unitats de control de passaports havien rebut ordres concretes. Poc després de les onze de la nit (23:00 h pm), encara sense ordres oficials i sota la pressió de les masses, el pas del carrer Bornholmer Straße de Berlín (Alemanya) aixecà la barrera, i la resta de passos s'anaren obrint en cadena. En ser això retransmès per televisió en directe, encara més ciutadans orientals sortiren al carrer i es dirigiren a les fronteres. El matí del 10 de novembre de 1989 quantitats ingents de persones seguien travessant la frontera, aleshores ja sense control.
Els alemanys orientals foren rebuts per la població de Berlín Oest (Alemanya) amb els braços oberts i caloroses abraçades. La majoria de bars propers al mur donaren cervesa de franc i a l'avinguda Kurfürstendamm, centre comercial de Berlín Oest (Alemanya), es formà una (1) desfilada de cotxes tocant la botzina. Amb l'eufòria dels esdeveniments, molts berlinesos de l'Oest s'enfilaren al mur i pogueren arribar a la Porta de Brandenburg (Berlín, Alemanya), fins llavors inabastable per a ells. Quan la notícia de l'obertura del mur se sabé al Bundestag de Bonn (Rin del Nord–Westfàlia), els diputats interromperen la sessió i començaren a cantar espontàniament l'himne nacional.
La caiguda del mur de Berlín fou un (1) esdeveniment excepcional de la història de la humanitat i fou commemorat, per exemple, amb un (1) concert de Leonard Bernstein el Nadal del 1989.
Víctimes i responsables del mur
Víctimes
Durant els vint-i-vuit (28) anys que el mur existí, un (1) mínim de vuitanta-sis (86) fugitius moriren, tot i que aquesta dada és molt discutida i probablement major. El nombre exacte de morts és difícil de quantificar perquè tots els casos de mort a la frontera de l'RDA eren sistemàticament silenciats. Els primers trets mortals tingueren lloc el 24 d'agost de 1961, quan Günter Litfin, de vint-i-quatre (24) anys, fou abatut a trets per policies de transports quan intentava fugir a l'estació de Friedrichstraße. Peter Fechter morí dessagnat el 17 d'agost de 1962 en una (1) zona de mort (espai intern del mur). L'any 1966 dos (2) nens de deu (10) i tretze (13) anys moriren per quaranta (40) impactes de bala en una (1) zona propera a la frontera. L'última mort es produí el 6 de febrer de 1989, quan Chris Gueffroy morí dessagnat.
Segons alguns càlculs, unes setanta-cinc mil (circa 75.000) persones foren processades en jutjats orientals per «Fuga de la República» (Republikflucht). Segons l'article 213 del Codi penal de l'RDA, aquest delicte es condemnava amb penes de presó de fins a vuit (8) anys. A qui durant la seva fuga havia sigut detingut portant armes, era membre de l'exèrcit o posseïa secrets d'estat, normalment no sortia de la presó abans dels cinc (5) anys. La col·laboració amb el fugitiu es podia penar fins i tot amb cadena perpètua.
Uns quants soldats fronterers també moriren en situacions violentes al mur. El cas més conegut és l'assassinat del soldat Reinhold Huhn, que fou disparat per un (1) còmplice d'un (1) fugitiu. Aquests casos solien ser utilitzats propagandísticament per l'RDA com a argument per al manteniment del mur.
Processos judicials contra els responsables del mur
El processos judicials contra l'ordre de disparar esmentada anteriorment, coneguts com a Mauerschützenprozesse duraren dins a la tardor del 2004. Entre les acusats hi havia, entre d'altres, el secretari general de l'RDA Erich Honecker, el seu successor Egon Krenz, els membres del Consell de Seguretat Nacional Erich Mielke, Willi Stoph, Heinz Keßler, Fritz Streletz i Hans Albrecht, així com alguns generals com ara el cap dels Comandos fronterers (1979–1990), el general coronel Klaus–Dieter Baumgarten.
Els dirigents d'aquests comandos que foren processats havien estat reclutats, majoritàriament, de l'Exèrcit Nacional Popular o directament de les tropes frontereres. En total, trenta-cinc (35) acusats foren posats en llibertat; quaranta-quatre (44), en llibertat condicional, i onze (11) (entre els quals Albrecht, Streletz, Keßler i Baumgarten) foren condemnats a entre quatre anys i mig, i set anys i mig (4,5–7,5) de presó. L'agost del 2004 Hans–Joachim Böhme i Werner Lorenz foren condemnats a llibertat condicional per la seva condició d'antics membres del Politburó. L'últim procés contra soldats fronterers tingué lloc el 9 de novembre de 2004, exactament quinze (15) anys després de l'obertura del mur, i acabà amb un (1) veredicte de culpabilitat.
Enderrocament i restes del mur
Després de la caiguda del mur, molts caçadors de souvenirs començaren a arrencar trossets del mur. Això generà ben de pressa tot un (1) mercat i als caçadors de souvenirs se'ls passà a conèixer, col·loquialment, com Mauerspechte (picots de mur). També l'RDA, però, es preocupà de tirar a terra el mur tan de pressa com fos possible. L'enderrocament començà, oficialment, el 13 de juny de 1990 al carrer Bernauer Straße i hi participaren un (1) total de tres-cents (300) soldats orientals i sis-cents (600) sapadors de l'exèrcit occidental. Aquests últims aportaren cent setanta-cinc (175) camions, seixanta-cinc (65) grues, cinquanta-cinc (55) excavadores i tretze (13) buldòzers. L'enderrocament de la part del mur de l'interior de la ciutat es completà el novembre del 1990. Se'n deixaren drets sis (6) fragments com a recordatori històric. La resta del mur desaparegué el novembre del 1991.
L'antiga zona on hi havia el mur encara es pot reconèixer, avui, especialment per grans esplanades com les que es troben al carrer Bernauer Straße i al llarg del carrer Alte Jakobstraße. Els amples traçats entre les dues (2) línies de mur es coneixen avui dia com Mauerstreifen. Al centre de la ciutat, però, a aquests terrenys se'ls donà ben aviat uns altres usos.
El fragment més conegut que es conserva del mur voreja el riu Spree entre l'estació Ostbahnhof i el pont Oberbaumbrücke. Formava part de la línia de mur més propera al costat oriental. En aquest cas no hi havia un (1) segon mur després, perquè la frontera circulava al llarg de l'altra ribera del riu. L'any 1990 es convocà una (1) trobada d'artistes internacionals perquè el pintessin; ara es coneix com a East Side Gallery i té gaudeix de l'estatus de patrimoni protegit.
Un (1) altre fragment del mur es troba al carrer Niederkirchnerstraße, prop del parlament regional. També el 1990 obtingué l'estatus de patrimoni protegit. En canvi, les instal·lacions del Memorial del mur al carrer Bernauer Straße no són originals, sinó que foren reconstruïdes expressament per a l'exposició.
Els serveis secrets americans de la CIA també en tenen un (1) tros pintat per artistes a les seves oficines de Langley (Virgínia, EUA).
Hi ha altres fragments a la Casa de la Història de Bonn (Rin del Nord–Westfàlia), al carrer Königinstraße prop del Jardí Anglès de Munic (Baviera) i davant del Parlament Europeu a Brussel·les (Bèlgica).
També s'han conservat cinc (5) torres de vigia:
Al parc Schlesischen Busch a Berlin–Treptow
Al carrer Stresemannstraße, prop de Potsdamer Platz
Al sud de Nieder–Neuendorf, un petit poble de Berlin–Hennigsdorf.
A Hohen Neuendorf.
El 1990, a més, s'acordà de marcar el recorregut de l'antic mur a terra mitjançant una línia de llambordes al llarg de vuit quilòmetres (8 km) al centre de la ciutat.
Vegeu també
Referències
(en alemany) «Niemand hat die Absicht, eine Mauer zu errichten!».
Traducció de la transcripció de: Hans–Hermann Hertle i Katrin Elsner: Mein 9. November. Editorial Nicolai, Berlin, 1999.
Enllaços externs
Bibliografia
Deulonder, Xavier: A l'ombra del Mur de Berlín: l'Europa de l'Est sota el comunisme. Bubok, Madrid, 2016. ISBN 9788468684789.
El mur de Berlín, el novembre del 1975.
Fronteres del Berlín Occidental i Oriental, amb els passos fronterers (al mapa interactiu).
Foto satèl·lit de Berlín amb el traçat del mur.
Plànol en anglès del mur amb els passos fronterers
El mur, vist des de Berlín Oest.
Ronald Reagan a la Porta de Brandenburg el 12 de juny de 1987.
John F. Kennedy davant del mur, el 26 de juny de 1963.
Estructura del Mur de Berlín
El mur, l'any 1987, tot ple de grafitis.
Cartell d'avís de proximitat a una zona fronterera
Checkpoint Charlie, vist des de l'Est (març del 2004).
Cartell que avisa de la sortida del sector estatunidenc.
Línia de llambordes que marca parcialment l'antic recorregut del mur.
El passat dimarts 9 de novembre de 2021 es commemorà el setè aniversari de la celebració de la Consulta sobre la independència de Catalunya el diumenge 9 de novembre de 2014.
La consulta sobre el futur polític de Catalunya fou una consulta sobre la independència de Catalunya, motiu pel qual també és anomenada consulta sobre la independència de Catalunya, que se celebrà el 9 de novembre de 2014.
La consulta, inclosa en el marc d'un procés de participació ciutadana organitzat per la Generalitat de Catalunya, està formada per una pregunta amb dos apartats: «Vol que Catalunya esdevingui un Estat?» i «En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?»[1][2][3][4][5].
L'anunci de la convocatòria d'aquesta consulta la dugué a terme el president Artur Mas, el 14 d'octubre de 2014 des de la galeria gòtica del Palau de la Generalitat de Catalunya, com a resultat del bloqueig realitzat per part del Govern d'Espanya. Aquest bloqueig es basà, en primer lloc, en la negativa del Govern d'Espanya a acceptar un referèndum sobre la independència sobre Catalunya, i en segon lloc, en la suspensió cautelar de la llei de consultes populars no referendàries i d'altres formes de participació ciutadana i del decret de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya per part del Tribunal Constitucional d'Espanya, després d'admetre a tràmit dos (2) recursos del Govern d'Espanya[6].
La convocatòria d'una consulta era el principal acord del «Pacte per la Llibertat», pacte d'investidura signat el desembre del 2012 després de les eleccions al Parlament de Catalunya. La data i pregunta de la consulta foren anunciades pel president de la Generalitat de Catalunya Artur Mas el 12 de desembre de 2013 amb el suport dels grups parlamentaris de Convergència i Unió, Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa i la Candidatura d'Unitat Popular, que sumaven vuitanta-set (87) dels cent trenta-cinc (135) diputats del Parlament de Catalunya[7][8][9][10][11][12][13][14][15].
La consulta comptà amb el suport de la major part de les institucions locals atès que nou-cents vint (920) ajuntaments, trenta-sis (36) consells comarcals, el Consell General d'Aran i quatre (4) diputacions aprovaren mocions a favor de la convocatòria de la consulta[16].
Antecedents
Article principal: Procés independentista català
El procés independentista català és el conjunt d'esdeveniments i transformacions envers el dret d'autodeterminació de Catalunya[17] que han marcat el debat social i polític català com a mínim d'ençà del setembre de 2012 i fins avui.
L'origen d'aquest procés cal cercar–lo en l'augment del pes del moviment independentista català sobretot arran de la manifestació sobiranista de l'any 2010 que es realitzà com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional d'Espanya, en la qual aquest òrgan no judicial decidí retallar l'estatut que havia aprovat en referèndum el 2006 el poble català. Posteriorment, el procés ha estat propulsat a través de tres (3) grans mobilitzacions independentistes que s'han succeït els anys 2012, 2013 i 2014, les tres (3) fetes coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya, les quals han posat la independència de Catalunya en el centre del debat social i polític, i a més, han fet canviar el mapa electoral.
El procés havia de desembocar en la celebració d'un referèndum d'independència d'aquest territori el 9 de novembre de 2014, que finalment no es pogué convocar per la no–acceptació d'aquest per part del Congrés dels Diputats espanyol i que fou substituït per una consulta popular. Aquesta consulta fou impugnada pel Govern d'Espanya i suspesa pel Tribunal Constitucional espanyol, per la qual cosa el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, la substituí per un procés participatiu que inclou una consulta amb la mateixa pregunta i que es durà a terme el mateix dia.
Història
Anunci de la consulta (desembre del 2013)
La data i pregunta de la consulta foren anunciades pel president de la Generalitat de Catalunya Artur Mas el 12 de desembre de 2013 a les dues del migdia (14 h), en una compareixença al Palau de la Generalitat conjunta amb els líders dels partits que li donaven suport, Jordi Turull (CDC), Joana Ortega (UDC), Ramon Espadaler (UDC), Oriol Junqueras (ERC), Marta Rovira (ERC), Joan Herrera (ICV), Joan Mena (EUiA) i David Fernàndez (CUP). També es decidí reclamar al Congrés dels Diputats d'Espanya el traspàs de la competència per convocar un «referèndum consultiu»[18][19].
Mariano Rajoy, president del Govern d'Espanya, va respondre afirmant que «aquesta consulta no se celebrarà» perquè era «anticonstitucional»[18]. Alfredo Pérez Rubalcaba, secretari general del Partit Socialista Obrer Espanyol i cap de l'oposició, assegurà que coincidia amb el president espanyol en la manera com ha d'actuar l'estat espanyol i digué: «El referèndum que planteja Mas està portant Catalunya a un carreró sense sortida»[18][20].
Demanda al Congrés dels Diputats (gener – abril del 2014)
El dijous 16 de gener es votà al Parlament de Catalunya una petició al Congrés dels Diputats d'Espanya perquè la Generalitat de Catalunya pogués celebrar el referèndum sobre la independència. La votació quedà aprovada amb els vots a favor de CiU, ERC i ICV–EUiA, que sumaren vuitanta-quatre (84) diputats, així com els diputats del PSC Joan Ignasi Elena, Núria Ventura i Marina Geli[21], que feu un total de vuitanta-set (87) vots a favor. La CUP, amb tres (3) diputats, s'abstingué tot i estar a favor de realitzar el referèndum, per considerar que no s'havia de demanar permís al Govern d'Espanya per realitzar–lo[22]. Els vots en contra foren els del PPC, C's i la resta dels membres del PSC, que sumaven un total de quaranta-tres (43). Fins a l'últim moment no estava gens clar el vot del PSC; tot i que el consell nacional del partit havia decidit votar en contra, cinc (5) dels vint (20) diputats pensaven a trencar la disciplina de vot, com havien fet amb la declaració de sobirania, i es plantejaven votar a favor de la petició: a més a més dels tres (3) que finalment ho feren, Àngel Ros i Rocío Martínez–Sampere també s'ho havien plantejat. El consell nacional amenaçà amb l'expulsió en cas que tornessin a trencar la disciplina de vot[23]. Àngel Ros no ocupà el seu lloc al Parlament de Catalunya durant la votació, perquè havia decidit renunciar al seu escó el dia anterior a la votació, per no acceptar votar–hi en contra[24]. Rocío Martínez–Sampere digué que votà que no en contra del seu cor i anuncià després que renunciava, com també ho feu l'extraparlamentària Laia Bonet, a càrrec seu en l'executiva del partit[25].
El 8 d'abril de 2014 el Congrés dels Diputats del Regne d'Espanya votà sobre l'acceptació a tràmit d'una proposició de llei orgànica, aprovada pel Parlament de Catalunya, que demanava la delegació a la Generalitat de Catalunya «la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum consultiu perquè els catalans i les catalanes es pronunciïn sobre el futur polític col·lectiu de Catalunya», una competència prevista a l'article 150.2 de la Constitució espanyola[26][27]. La proposició de la llei orgànica fou defensada per una (1) delegació de diputats del Parlament de Catalunya formada per Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera. La proposició de llei no fou admesa a tràmit en ésser rebutjada amb dos-cents noranta-nou (299) vots en contra (PP, PSOE, UPyD, UPN i Foro Asturias), quaranta-set (47) vots a favor (CiU, IU, ICV–EUiA, CHA, PNB, Amaiur, ERC, BNG, Nueva Canarias, Compromís i Geroa Bai) i una (1) abstenció (Coalición Canaria).
Pocs minuts després de la votació, Artur Mas comparegué explicant que el «no del Congrés dels Diputats d'Espanya al traspàs de la competència per organitzar la consulta no podrà aturar la voluntat del poble de Catalunya» i que el procés seguirà segons el previst[28]. Anna Simó (ERC) anuncià després del no del Congrés dels Diputats del Regne d'Espanya que el full de ruta seguiria endavant amb el treball sobre la llei de consultes populars no referendàries i participació ciutadana, emparada per l'article 122 de l'Estatut d'Autonomia[29].
Via Catalana (setembre del 2014)
Article principal: Via Catalana 2014
Durant la Diada Nacional de Catalunya de 2014 l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural organitzaren una concentració a l'avinguda Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona, formant una «V», per reivindicar la celebració de la consulta sobre la independència de Catalunya i la independència de Catalunya[30][31].
Llei de consultes populars, decret de la consulta i procés de participació (setembre – octubre 2014)
Articles principals: Llei de consultes populars no referendàries i d'altres formes de participació ciutadana i Decret de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya
La llei de consultes populars no referendàries i d'altres formes de participació ciutadana fou aprovada el 19 de setembre en el ple del Parlament de Catalunya amb els vots a favor de CiU, ERC, PSC, ICV–EUiA i CUP que sumaven el setanta-nou per cent (79%) del Parlament de Catalunya i els vots en contra de PP i C's[32]. El dia 27 de setembre, el president Mas signà el decret de convocatòria de la consulta[33].
Tanmateix, el 29 de setembre el Govern d'Espanya aprovà, en un consell extraordinari, i presentà els recursos d'inconstitucionalitat en relació amb alguns articles de la llei de consultes i contra el decret de convocatòria de la consulta. Els dictàmens d'aquests recursos foren elaborats i aprovats per unanimitat pel Consell d'Estat d'Espanya, òrgan presidit per José Manuel Romay Beccaría[34]. El Tribunal Constitucional d'Espanya es reuní de forma extraordinària (per primera vegada en la història) el mateix 29 de setembre, després de la convocatòria feta pel seu president Francisco Pérez de los Cobos, i admeté a tràmit els recursos presentats pel Govern, cosa que implicava que tant els preceptes objecte de recurs de la llei com el decret quedessin automàticament suspesos de forma cautelar durant cinc mesos[35].
Davant d'aquest fet, i després de diverses reunions amb els partits que donaven suport a la consulta popular, el president Mas decidí, el 14 d'octubre, substituir aquesta consulta popular no referendària per un procés de participació ciutadana organitzat per la Generalitat de Catalunya, que incloïa una consulta amb la mateixa pregunta i que es duria a terme el mateix dia. La consulta acabà sent suspesa el 4 de novembre pel Tribunal Constitucional a instàncies del Govern espanyol. Tanmateix, el Govern de Catalunya en mantingué la convocatòria.
Organització
Data i participants
El dia de la votació fou el 9 de novembre de 2014, entre les nou del matí (9 h) i les vuit del vespre (20 h), en el local i la mesa de participació assignada per raó de l'adreça de residència i del primer cognom. La participació fou personal i intransferible. Per poder participar calia inscriure's en el Registre de participants. La inscripció s'hi feia efectiva moments abans de participar, signant en la llista numerada de participants, on calia indicar el nom i cognoms i el número del DNI o NIE.
Foren cridats a participar–hi:
Els catalans i les catalanes majors de setze (16) anys el dia 9 de novembre de 2014, residents a Catalunya o a l'exterior.
Les persones majors de setze (16) anys el dia 9 de novembre de 2014, nacionals d'estats de la Unió Europea i d'altres estats part de l'Acord sobre l'Estat Econòmic Europeu i Suïssa, residents a Catalunya.
Les persones majors de setze (16) anys el dia 9 de novembre de 2014, nacionals de tercers Estats, residents a Catalunya.
Els catalans i les catalanes amb residència o que es trobaven temporalment a l'estranger, podien participar el dia 9 de novembre, entre les nou del matí (9 h) i les vuit del vespre (20 h) (hora local), en els punts de participació habilitats a l'exterior. Això és: delegacions de la Generalitat a l'exterior i a les seus de l'Agència per la Competitivitat de l'Empresa situades a l'estranger.
Entre els dies 10 i 25 de novembre de 2014, s'habilità la votació a les delegacions territorials del Govern de Catalunya per a les persones que acreditessin una causa major.
Marc legal
El marc legal en el qual s'emparà la consulta fou l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 i la Llei de consultes populars no referendàries i d'altres formes de participació ciutadana de 26 de setembre de 2014[36].
Sistema de garanties i supervisió de la consulta
El sistema de garanties estava integrat pel Consell General de Participació, que és l'òrgan que tenia com a funció principal supervisar el procés i garantir–ne la transparència, i per les meses de participació.
D'altra banda, una comissió d'observadors internacionals analitzà el funcionament de la votació i comprovà que la consulta es realitzava d'acord amb els estàndards democràtics. Aquesta comissió fou encapçalada per Ian Duncan, diputat al Parlament Europeu[37].
La pregunta
La consulta es basà en una pregunta amb dos apartats: «Vol que Catalunya esdevingui un Estat?» i «En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?».
Difusió institucional
La difusió institucional començà el 15 d'octubre de 2014 mitjançant l'emissió de l'anunci informatiu «Tu hi participes, tu decideixes» en diferents mitjans audiovisuals[38][39]. El 25 d'octubre la difusió institucional se centrà a informar a la ciutadania sobre qui i com es pot participar[40][41].
Campanya
El període de deliberació participativa per tal de fomentar el debat i l'expressió de la pluralitat d'opcions existents tingué lloc entre el 30 d'octubre i el 8 de novembre, durant el qual les entitats i els partits podien fer campanya en els equipaments cívics i culturals.
Les organitzacions que participaren en la campanya a favor de la independència foren l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, que juntament amb l'Associació de Municipis per la Independència, formaren la plataforma Ara és l'hora. Els partits polítics CDC, ERC, CUP i SI també realitzaren campanyes a favor de la independència.[42] La resta de partits polítics apostaren per la llibertat de vot (UDC, ICV i EUiA) o bé es mostraren en contra de la independència (PSC-PSOE, PPC i C's).
Estudis i enquestes
En la metodologia emprada per a l'extrapolació del vot decidit només es té en compte els vots a favor i els vots en contra. La resta d'opcions de les enquestes (vots en blanc, vots nuls, abstenció, etc.) no es tenen en compte.
Seguiment de l'esdeveniment
Els col·legis, instituts i d'altres locals per a la participació obriren les seves portes a les nou 9 del matí (9 h, am) i tancaren a les vuit del vespre (20 h, pm), sense gairebé cap incident remarcable al llarg de la jornada.
Resultats
Conseqüències
Article principal: Judici contra Mas, Ortega i Rigau pel 9–N
Vegeu també: Llei del referèndum d'autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya i Referèndum sobre la independència de Catalunya
El 4 de novembre del 2014, el Tribunal Constitucional admeté a tràmit el segon recurs de l'Estat contra la consulta, que tal com estava previst se celebrà el 9 de novembre del 2014. Dotze (12) dies després, el fiscal superior de Catalunya, José María Romero de Tejada, per ordre del fiscal general de l'Estat, presentà una querella contra Mas, Ortega i Rigau per desobediència, prevaricació i malversació. Un (1) mes després, el 22 de desembre del 2014, el jutge del cas, Joan Manel Abril, decidí investigar el 9N i tramitar la querella.
El 13 d'octubre de 2015 Ortega i Rigau declararen com a investigades, i el 15 del mateix mes ho feu Mas. El 2 de febrer del 2016 la fiscalia demanà investigar també a l'exconseller Francesc Homs, que s'assumí el 19 de maig del 2016. El 28 de juny del 2016 la investigació arribà al final excloent la malversació, però mantenint l'acusació de desobediència i prevaricació.
El 15 de desembre del 2016 el tribunal desestimà els escrits de la defensa i el 23 de desembre fixà les dates del judici, que s'allargaria del 6 al 10 de febrer[57].
Notes
↑ Aquesta enquesta recull únicament una pregunta: «Vostè vol que Catalunya sigui un estat independent?».
Referències
↑ Govern de Catalunya: «President Mas: "El sentit de país ha fet possible el consens per acordar una pregunta inclusiva, majoritària i clara"». Govern de Catalunya. Arxivat de l'original el 17 de desembre de 2013.
↑ Govern de Catalunya: «La consulta, el 9 de novembre de 2014: "Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas de resposta afirmativa, vol que aquest Estat sigui independent?"». Govern de Catalunya. Arxivat de l'original el 17 de desembre de 2013.
↑ «El govern convoca un nou 9–N». VilaWeb.
↑ «President Mas's new plan for independence (9–N) vote». VilaWeb.
↑ «Preparations for alternative independence vote kick off while Madrid hesitates to act against it». Catalan News Agency.
↑ «Consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya 2014». Generalitat de Catalunya.
↑ Tugas, Quetglas, March, Roger, M.E., Oriol: «"Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?"». Diari Ara.
↑ Redacció: «El referèndum serà el 9 de novembre i es preguntarà sobre la independència». Vilaweb.
↑ «La consulta i els pressupostos per al 2014 centren la darrera sessió de control de l'any». parlament.cat. Parlament de Catalunya.
↑ «La consulta per la independència serà el 9 de Novembre de 2014». Arxivat 2015.09.23 a Wayback Machine & AraGirona.cat.
↑ «Separatist Catalan Parties Announce Alliance» The New York Times, 18 de desembre de 2012.
↑ «Agreement in Catalonia on date of independence referendum» Euronews, 19 de desembre de 2012.
↑ «Catalonia referendum set for 2014» Financial Times, 19 de desembre de 2012.
↑ «Catalonia is following Scotland towards independence referendum in 2014» (en anglès).
↑ «Catalonia Sets Independence Referendum» (en anglès). The Wall Street Journal.
↑ «Ja són 920 els municipis catalans que donen suport al 9–N», Ara.
↑ «Lluis Llach: “Podemos y los independentistas son dos respuestas distintas a un estado caótico de perversión de la democracia”». Arxivat 2016.04.24 a Wayback Machine., La Sexta, Salvados, 9/11/14.
↑ 18,0 18,1 18,2 A–Etxearte, O.; Bataller, M. «La independència es podrà votar». El Punt Avui, 13.12.2013.
↑ «El Parlament ja tramita la petició al Congrés per convocar un "referèndum consultiu"». Ara, 13.12.2013.
↑ «Rajoy: “La consulta no es farà perquè és anticonstitucional”». El Punt Avui, 13.12.2013.
↑ «La CUP s'abstindrà dijous perquè no vol "demanar permís a Madrid" per la consulta», 14.01.2014.
↑ «El PSC expulsará a los diputados que no voten contra la consulta», 14.01.2014.
↑ «Àngel Ros deixarà el seu escó per les discrepàncies amb la direcció del PSC». Ara, 16.01.2014.
↑ «El PSC es trenca al Parlament per la consulta». Ara, 16.01.2014.
↑ «La històrica votació d'avui al Parlament: sistema preguntis AMB Resposta». Ara, 16.01.2014.
↑ «Els grups proposen formalment que Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera defensin al Congrés dels Diputats el traspàs de la competència per convocar el referèndum». Parlament de Catalunya, 21.03.2014.
↑ «Mas crida Rajoy a posar "dia i hora" per al diàleg i repta el PP a plantejar una proposta de reforma constitucional». 3/24, 09.04.2014.
↑ «Ara, la llei de consultes». RAC1, 09.04.2014.
↑ «L'ANC proposa omplir la Diagonal de Barcelona de cap a cap per l'Onze de Setembre». 324.cat, 02.04.2014.
↑ «Catalans rally for independence referendum from Spain». BBC, 11.09.2014.
↑ «La llei de consultes s'aprovarà el 19 de setembre». El Singular, 10.09.2014. Arxivat 5 de novembre 2014 a Wayback Machine.
↑ Campos, Carmen. «Mas firma el decreto que convoca el 9N: "Es un día que recordaremos siempre"» (en castellà), 27.09.2014.
↑ «El Consell d'Estat aprova per unanimitat els dictàmens per demanar la suspensió de la llei de consultes i el decret del 9–N».
↑ «[El Tribunal Constitucional suspèn per unanimitat i en temps rècord la llei de consultes i la convocatòria del 9–N http://www.324.cat/noticia/2494419/politica/El–Tribunal–Constitucional–suspen–per–unanimitat–i–en–un–temps–record–la–llei–de–consultes–i–la–convocatoria–del–9–N]». 324.cat.
↑ «LLEI 10/2014, del 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i d'altres formes de participació ciutadana». Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Arxivat de l'original el 19 de setembre 2017.
↑ «La declaració de la comissió internacional del 9–N». VilaWeb.
↑ Campanya institucional del 9N, YouTube.
↑ «Arrenca la nova campanya institucional del 9–N». VilaWeb.
↑ Campanya institucional del 9N: qui pot participar, YouTube.
↑ «El 'sí' a la independència guanya sense arribar al 50%». El Periódico.
↑ «Un 35% de catalans votaria avui 'sí' a la independència». El Mundo.
↑ «No hi ha majoria per a la independència». La Razón.
↑ «Empat entre partidaris i contraris a la independència». La Vanguardia.
↑ «Una enquesta de 8TV mostra una Catalunya dividida davant el pla secessionista de Mas».
↑ «La mayoría de catalanes creen que no habrá referendo el 9–N».
↑ «El 'sí–sí' s'imposaria amb un 47% del cens, segons el CEO».
↑ «Crece la indecisión ante la consulta y la incertidumbre sobre su desenlace».
↑ «La mitad de catalanes creen que el 9 de novembre habrá consulta».
↑ «EXCLUSIVA enquesta Gesop: el 46,2% dels catalans votarien avui a favor de la independència».
↑ «El sí–sí s'imposaria en la consulta amb el 49,4% dels vots i el no es quedaria en el 19,7%, segons el CEO».
↑ García, Jesús: «¿De qué se acusa a Artur Mas?». El País, 06.02.2017.
Bibliografia
Castro, Liz (ed.): What's up with Catalonia? (en anglès). Catalonia Press, Ashfield, Massachusetts (EUA), 2013. ISBN 978-1-61150-032-5.
Enllaços externs
Consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya 2014 (català) (anglès) (castellà) (occità).
Catalonia Votes Arxivat 2017.05.29 a Wayback Machine. (anglès) (alemany) (francès).
Manifestants al Passeig de Gràcia
La capçalera a la confluència de Passeig de Gràcia i carrer d'Aragó. La multitud de manifestants que ocupaven el pas per davant de la capçalera va fer que aquesta s'hagués de dissoldre uns metres més avall.
El president Artur Mas i el líder d'ERC Oriol Junqueras signen el 19 de desembre de 2012 un Acord per a la transició nacional (o Pacte per la Llibertat) pel qual es comprometen a convocar una consulta perquè el «poble de Catalunya» pugui decidir si vol constituir-se en un «nou Estat a Europa».
El president Artur Mas anuncia a l'octubre de 2014 la celebració d'un procés participatiu pel 9–N. Darrere apareixen Oriol Junqueras (centre), líder d'ERC, i Joan Herrera (dreta), líder d'ICV–EUiA.
Reunió dels alcaldes de Catalunya el 4 d'octubre de 2014 en el Palau de la Generalitat amb el president Artur Mas per a donar suport a la consulta del 9–N suspesa cinc dies abans pel Tribunal Constitucional.
Municipis adherits a la plataforma Associació de Municipis per la Independència.
Resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya.
Papereta amb la pregunta de la consulta
Mural partidari de la consulta i la independència a Sant Celoni
Carme Forcadell votant el 9 de novembre de 2014
Protestes al davant del TSJC on se celebrava el judici.
El passat dimarts 9 de novembre de 2021 es commemorà el cent quatrè aniversari de la fi de la batalla de Caporetto o la 12a batalla de l'Isonzo, també coneguda com a batalla de Karfreit pels Imperis Centrals, la qual tingué lloc des del 24 d'octubre fins al 9 de novembre de 1917. El combat es lliurà en les proximitats de Kobarid (avui Kobarid, Eslovènia) en la frontera austroitaliana durant la Primera Guerra Mundial.
El combat utilitzà noves formes de teoria militar teoritzades pels estrategs alemanys i utilitzades per primera vegada en contra dels italians. Aquestes teories preveien de concentrar petits grups de soldats que trenquessin la línia del front enemic en una distància d'un o dos quilòmetres (1 o 2 km) màxim (usualment les ofensives es desenvolupaven en uns trenta quilòmetres [circa 30 km]) i que amenacessin les tropes que no s'havien mogut des del front. Les tropes austrohongareses, reforçades amb efectius alemanys, trencaren el front italià, dispersant l'exèrcit italià, que no disposava pràcticament de reserves mòbils. El cop de l'ofensiva austroalemanya fou terrible i la derrota de l'exèrcit italià una de les pitjors de tota la gran guerra. Més de tres-cents mil (>300.000) homes foren capturats pels austríacs i altres tres-cents mil més (+300.000) cessaren d'actuar com a força organitzada i hagueren de ser reorganitzats. Les forces austroalemanyes avançaren més de cent quilòmetres (>100 km) en direcció a Venècia (Vèneto), però foren incapaços de travessar el riu Piave, on els italians havien establert una nova línia defensiva, que es mantingué durant la resta de la guerra. Durant aquesta batalla, el batalló dirigit per Erwin Rommel jugà un important paper. Preocupats per la situació italiana els aliats convocaren una conferència a Ravenna (Emília–Romanya) on el rei Víctor Manuel III d'Itàlia els assegurà que l'exèrcit italià mantindria les seves posicions sense cap problema. I així fou: fins al final de la guerra el 1918 el front italià s'estabilitzà en la línia del riu Piave des del qual el 30 d'octubre de 1918 l'exèrcit reial llançà l'ofensiva que derrotà a l'Imperi austrohongarès, la qual cosa accelerà notablement la fi de la guerra europea.
Els sagnants resultats de la batalla foren vívidament descrits per Ernest Hemingway en la seva novel·la Adéu a les armes (A Farewell to Arms).
Entre els generals italians, dirigits per Luigi Cadorna, es trobava també Pietro Badoglio. El terme «Caporetto», després d'aquesta batalla, cobrà un significat especial a Itàlia, i fou utilitzat per a designar una terrible derrota —la fallida vaga general del 1922 per part dels socialistes fou batejada per Mussolini com el «Caporetto del socialisme italià».
Map of the Italian Front, en: Battle of Caporetto.
Moviments tàctits de la Batalla
Mariscal Luigi Cadorna
Batalla de Caporetto
El passat dilluns 8 de novembre de 2021 es commemorà el cent vint-i-sisè aniversari del descobriment dels rajos X pel físic alemany Wilhelm Röntgen, el 8 de novembre de 1895.
Els termes raigs X i radiació X designen una part de l'espectre electromagnètic que correspon a radiació menys energètica que els raigs gamma i més que els raigs ultraviolats. La longitud d'ona d'aquestes radiacions ionitzants està compresa entre deu (10) nanòmetres i cent (100) picòmetres, que correspon a freqüències de trenta (30) PHz a tres (3) EHz.
Foren descoberts pel físic alemany Wilhelm Röntgen el 1895[1], que els batejà amb el nom de «raigs X». En el seu honor, a alguns països europeus, com Alemanya, reben també la denominació de raigs Röntgen.
Radiació X tova i dura
Article principal: Radiació gamma
Els raigs X amb longituds d'ona superiors a 0,1 nm s'anomenen raigs X tous. Les longituds d'ona més curtes s'anomenen raigs X durs, que se sobreposen amb els raigs gamma de longitud d'ona més llarga.
Estrictament, a igual longitud d'ona es corresponen iguals propietats i aquests raigs X durs són raigs gamma. A alguns els cal una diferenciació segons com han estat generats. Així, mentre que els raigs gamma són radiacions d'origen nuclear que es produeixen per la desexcitació d'un nucleó d'un nivell excitat a un altre de menor energia i en la desintegració d'isòtops radioactius, els raigs X sorgeixen de fenòmens extranuclears, en l'àmbit de les òrbites electròniques. En ambdós casos les radiacions són iguals i tenen les mateixes propietats i efectes.
Radiació X natural
Article principal: Astronomia de raigs X
Els raigs X poden ser antropogènics o naturals, segons si són generats pels humans o s'han format de manera espontània a la natura. En ambdós casos són iguals.
L'astronomia de raigs X és una branca de l'astronomia que s'encarrega de l'estudi de l'emissió de raigs X dels cossos celestes. Es coneixen milers de fonts de raigs X i l'atmosfera terrestre n'absorbeix una part dels que li arriben.
Generació artificial
Articles principals: Tub de raigs X i Generador de raigs X
El mètode bàsic de generar artificialment raigs X és mitjançant una acceleració d'electrons per fer–los xocar amb un blanc metàl·lic, normalment un aliatge de tungstè, reni i molibdè. Dins del material els electrons es veuen sobtadament frenats i, si tenen prou energia, poden expulsar electrons dels nivells més interns dels àtoms.
Com a resultat, un electró dels nivells superiors «cau» per omplir el buit i en el procés emet un fotó de raigs X. Aquest procés també genera una emissió per radiació de frenada, provocada per la dispersió dels electrons quan passen a prop dels nuclis atòmics.
Actualment també es poden generar raigs X en els sincrotrons.
Detecció
La radiació X es pot detectar amb diversos aparells, com per exemple un comptador Geiger, un centellejador o un comptador proporcional.
Propietats
La radiació X penetra fàcilment a la matèria orgànica i de manera general a tota la matèria «tova», que és la matèria sòlida poc densa i formada per elements lleugers, com per exemple el carboni, el nitrogen i l'oxigen. En canvi, és absorbida fàcilment per la matèria més dura, de més densitat o formada per elements més pesants. En particular, poden travessar la pell i els músculs però són absorbits pels ossos. També són en gran part absorbits a la Terra per l'atmosfera.
És invisible a l'ull humà. Aquest és un dels tipus de radiació que pot produir fluorescència en algunes substàncies, que emeten llum en absorbir la radiació i fer–hi augmentar–ne la longitud d'ona fins a entrar a l'espectre de llum visible.
Alguns usos i aplicacions
Articles principals: Qualitat i Cristal·lografia de raigs X
Històricament, al segle XIX els raigs X han estat sobretot coneguts per la X–fluorescència o simplement fluorescència que poden provocar, com a mètode per a ionitzar gasos i per a impressionar imatges en plaques fotogràfiques.
Actualment, els raigs X s'usen sovint a la indústria, especialment a laboratoris i integrats a les cadenes de muntatge, a les últimes etapes, com a eina de control de qualitat no intrusiva. Per exemple, en cristal·lografia i mineralografia la difracció de raigs X es pot usar, per ser la seva longitud d'ona similar a la distància entre els àtoms de la xarxa cristal·lina, a l'anàlisi químic de metalls i roques (radiocristal·lografia). Bombardejats sobre recipients (per exemple, llaunes de refresc) permeten controlar per inspecció a mesura que es produeixen si estan sent omplerts amb les quantitats desitjades. També permeten detectar sistemàtica i ràpidament defectes i paràmetres fora de les especificacions desitjades, com ara porus o gruixos anòmals, tant en components i peces durant la seva fabricació (canonades, motors, turbines, etc.) com a elements estructurals en edificis, sense haver de destuir–los ni interferir sobre ells, és a dir, de manera no intrusiva. Això permet un control de qualitat que no destrueix els productes que es volen verificar, i per tant es pot aplicar a tots ells. De manera similar, en l'estudi de l'art s'aplica a pintures per a conèixer que hi havia pintat al llenç, per sota del que es veu, sense haver d'esborrar res, i en objectes arqueològics per a conèixer l'interior d'una troballa, com per exemple una mòmia, també sense haver d'obrir–la.
Una altra aplicació dels raigs X són diversos sistemes de seguretat, per a controlar les persones i les seves pertanences, típicament a aeroports i entrades a certs edificis, com per exemple algunes ambaixades.
També es poden usar, de manera intrusiva i no intrusiva, bombardejats a persones i animals per a crear imatges com a ajuda per al diagnòstic mèdic (radiologia), per exemple a les radiografies i les tomografies o TAC. Fins i tot al cas no intrusiu, l'exposició de raigs X a qualsevol ser viu és nociu per la seva salut (vegeu apartat Radiotoxicitat). Una alternativa a les radiacions ionitzants és l'ecografia, per exemple.
Els telescopis de raigs X situats a alguns satèlits permeten detectar els raigs X emesos per estrelles i altres cossos celestes.
Radiotoxicitat
Article principal: Radiotoxicitat
Els raigs X són radiacions ionitzants. La seva exposició pot provocar mareig, vòmits i cremades a curt termini i, a llarg termini, caiguda del cabell, cataractes, esterilitat i càncer, i poden provocar la mort depenent de la dosi equivalent instantània rebuda d'un cop i l'acumulada al llarg de la vida. Poden provocar retard mental i defectes de naixement als fills.
Per la seva naturalesa, es tracta d'un tipus de radiació ionitzant de major abast i capaç de penetrar en la matèria més profundament que la radiació alfa i la beta. La dura pot penetrar fins a vint-i-cinc centímetres (25 cm) dins del teixit humà. La seva elevada energia fa que tingui una elevada capacitat per a destruir enllaços químics i causar danys importants al nucli de les cèl·lules.
S'ha observat un augment de la pressió psicològica a grups de persones exposades a quantitats baixes de radiació X, i alteracions de les facultats mentals quan aquestes són més elevades, de l'ordre de milers de grays.
Contaminació radioactiva
Articles principals: Contaminació radioactiva i Residus radioactius
Els raigs X antropogènics són causa de contaminació radioactiva. Les radiografies usades, actualment gairebé en desús, ja que s'utilitzen suports digitals, han de ser tractades junt amb els altres residus radioactius i mai llençades a les escombraries. A Espanya la gestió d'aquests residus està al càrrec de l'empresa pública Empresa Nacional de Residuos, SA, ENRESA[2].
Normatives i reglamentació
A la Unió Europea, l'ús dels raigs X ha de seguir les normes Euratom 96/29 i 97/43.
Referències
«raigs X». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Sisè Pla General de Residus Radioactius a Espanya, aprovat al consell de ministres d'Espanya el 23 de juny de 2006 (castellà).
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Radiació X.
Vegeu també
Esquema d'un tub de generació de raigs X
Longitud d'ona i energia de la radiactivitat X tova (en anglès, soft) i dura (en anglès, hard).
Recreació artística d'un forat negre amb emissió de raigs X
Tub de raigs X
La radiació X permet veure el retrat d'una dona que havia estat pintat per sobre, amagant–la.
Esquema on es representa el percentatge de cèl·lules mamíferes que moren a causa de l'exposició a dosi única de radiació de neutrins (traç continu) i de raigs X (traç discontinu) respectivament.
El passat dilluns 8 de novembre de 2021 es commemorà el noranta-vuitè aniversari del naixement de Jack St. Clair Kilby (Jefferson City, Missouri, EUA, 8 de novembre de 1923 — Dallas, Texas, EUA, 20 de juny de 2005), qui fou un (1) enginyer guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 2000 pels seus treballs sobre el circuit integrat[1][2].
Biografia
Nasqué el 8 de novembre de 1923 a la ciutat de Jefferson City, capital de l'estat nord–americà de Missouri. Sense obtenir la puntuació necessària per a entrar a l'Institut Tecnològic de Massachusetts, estudià enginyeria a la Universitat d'Illinois, on es llicencià el 1947, i posteriorment l'any 1950 realitzà un (1) màster a la Universitat de Wisconsin.
Kilby es morí el 20 de juny de 2005 a la seva residència de Dallas, ciutat situada a l'estat de Texas, a conseqüència d'un (1) càncer.
Recerca científica
Inicià la seva recerca l'any 1947 en el desenvolupament de circuits de base ceràmica i matriu per als artefactes electrònics. El 1958 entrà a treballar en la companyia d'electrònica Texas Instruments i inicià la seu treball al voltant dels semiconductors, cosa que el portà a construir un (1) circuit en una (1) peça de germani, i desenvolupà així el circuit integrat, patentat per Texas Instruments el 6 de febrer de 1959[3] de conegut popularment amb el nom de xip. La investigació de Kilby conduí a la producció dels microprocessadors i creà els fonaments conceptuals i tècnics per a tot el camp de la microelectrònica. Aproximadament, al mateix temps, Robert Noyce feu desenvolupar el mateix descobriment en l'empresa Fairchild Semiconductor.
L'any 2000 fou guardonat amb la meitat del Premi Nobel de Física pel desenvolupament del circuit integrat, premi compartit amb els físics Zhores Ivanovich Alferov i Herbert Kroemer.
En aquell moment, creguí que el microprocessador seria important, però no podia imaginar de quina forma creixeria la indústria electrònica a causa d'aquest.
El 6 de febrer de 1959, aconseguí la patent del circuit integrat, i enregistrà al llarg de la seva vida més de seixanta (>60) patents, entre aquestes la de la calculadora portàtil[4][5].
Referències
«The Nobel Prize in Physics 2000» (en anglès).
«Jack Kilby» (en anglès). TI.
Kilby, Jack S.: «Miniaturized Electronic Circuits». US Patent 3,138,743. United States Patent Office, 23.06.1964.
«The Chip that Jack Built» (en anglès). IT Invention.
Metz, Cade: «Jerry Merryman, Co–Inventor of the Pocket Calculator, Dies at 86». The New York Times, 07.03.2019.
Enllaços externs
«Jack Kilby» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
Texas Instruments engineers in Dallas, TX (early 1960s). From left to right: Standing – Charles Phipps, Joe Weaver; Seated – James R. Biard, Jack Kilby, James Fischer.
Jack Clair Kilby
El passat dilluns 8 de desembre de 2021 es commemorà el cent vint-i-unè aniversari del naixement de Margaret Munnerlyn Mitchell (Atlanta, Geòrgia, EUA, 8 de novembre de 1900 — ibídem, 16 d'agost de 1949), qui fou una (1) escriptora i periodista estatunidenca, que guanyà el Premi Pulitzer el 1937 per la seva novel·la Allò que el vent s'endugué (Gone with the Wind). Aquesta novel·la és una (1) de les més populars de tots els temps havent venut més de trenta milions (>30.000.000) d'exemplars. Se'n feu una (1) adaptació cinematogràfica el 1939 amb Clark Gable com a protagonista masculí que és una (1) de les pel·lícules més populars de tots els temps.
Margaret Mitchell nasqué a Atlanta, a l'estat de Geòrgia (Estats Units). El seu pare era advocat i la seva mare sufragista d'orígens catòlics irlandesos qui morí el 1918 víctima de l'epidèmia de grip d'aquell any. En la seva infantesa escoltà els relats dels veterans participants en la Guerra Civil Nord–americana.
Escriví una (1) columna periodística en el diari The Atlanta Journal–Constitution sota el pseudònim de Peggy Mitchell. Entre altres entrevistà el famós actor Rodolfo Valentino i feu biografies de generals de la Guerra Civil Nord–americana. L'any 2000 es publicà una selecció dels seus articles[1].
Es casà dues (2) vegades els anys 1922 i 1925 (el segon marit era el padrí (best man) de noces en el primer casament.
Morí d'un accident a conseqüència d'un (1) atropellament automobilístic; fou enterrada al cementiri d'Oakland a Atlanta (Geòrgia).
Referències
Mitchell, Margaret: Margaret Mitchell, Reporter. Edited by Patrick Allen (Hill Street Press, Athens, GA, 2000) http://hillstreetpress.com/MMReporter.html.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Margaret Mitchell.
Obituary, NY Times, August 17, 1949 Miss Mitchell, 49, Dead of Injuries.
New Georgia Encyclopedia (biographical entry).
Margaret Mitchell a Find A Grave (anglès).
Bio of Margaret Mitchell prepared by the Margaret Mitchell House and Museum. Arxivat 2009.03.16 a Wayback Machine.
Biography of Margaret Mitchell – Books & Writers website. Arxivat 2007.04.26 a Wayback Machine.
Margaret Mitchell all set to launch cruiser after long training as Red Cross launchee / World Telegram & Sun photo by Al Aumuller. This photograph has markings and manipulations to allow a section to be used independently as a head–and–neckline shot.
Margaret Munnerlyn Mitchell
El passat dilluns 8 de novembre es commemorà el cent quaranta-tresè aniversari del naixement de Dorothea Bate (Napier House, Gal·les, Regne Unit, 8 de novembre de 1878 — Westcliff–on–Sea, Anglaterra, Regne Unit, 13 de gener de 1951), també coneguda amb el nom de Dorothy Bate, fou una paleontòloga britànica, pionera en arqueologia. Durant la seva vida es dedicà a trobar fòssils de mamífers acabats d'extingir, per entendre l'evolució de les formes gegantines i petites[1][2].
Dades personals
Nascuda a Carmarthenshire, Gal·les (Regne Unit), Bate era la filla del superintendent de policia Henry Reginald Bate i la seva muller, Elizabeth Fraser Whitehill. Tenia una (1) germana més gran i un (1) germà més jove. Rebé una educació bàsica i una vegada comentà que la seva educació «només fou breument interrompuda per l'escolarització formal»[3].
Dades professionals
Fou el 1898, als dinou (19) anys, que Bate aconseguí un lloc de treball al Museu d'Història Natural de Londres (Natural History Museum), per fer una classificació de pells d'ocell a la Sala d'Ocells del Departament de Zoologia i dedicar–se posteriorment a la preparació de fòssils[4] durant cinquanta (50) anys. Així pogué aprendre ornitologia, paleontologia, geologia i anatomia. Cobrava pel nombre de fòssils que preparava, a tant per peça, com a pieceworker.
El 1901 Bate publicà el seu primer article científic, un informe breu sobre una cova calcària amb ossos del Carbonífer a la vall del Wye (A short account of a bone cave in the Carboniferous limestone of the Wye valley), un article que aparegué al Geological Magazine, sobre ossos de petits mamífers del Plistocè[3].
El mateix any visità Xipre per buscar ossos, i s'hi estigué durant divuit (18) mesos a càrrec seu. Trobà dotze (12) dipòsits nous en coves, amb ossos d'hipopòtam nan[3]. El 1902, amb una beca que obtingué de la Royal Society, descobrí en una cova en els turons de Kyrenia una nova espècie d'elefant nan, el qual anomenà Elephas cypriotes, que més tard fou descrit en un document de la Royal Society[5][6]. Mentre era a Xipre observà (i atrapà, caçà i escorxà) ocells i mamífers vius i preparà un bon nombre d'altres informes, incloses descripcions del ratolí espinós de Xipre (Acomys nesiotes) i una subespècie de l'ocell Winter Wren (Troglodytes troglodytes cypriotes). A Xipre, Bate s'allotjà principalment a Paphos amb un Comissari de Districte de nom Wodehouse. Quan no estava viatjant, sovint tota sola per àrees remotes, tenia una activa vida social[6].
Més tard emprengué expedicions a moltes altres illes mediterrànies, incloses Creta (Grècia), Còrsega (França), Sardenya (Itàlia), Malta, i les Illes Balears (Espanya), i publicà articles sobre la fauna prehistòrica pròpia[3]. A les Illes Balears, durant el 1909, descobrí el Myotragus balearicus, una espècie anteriorment desconeguda de la subfamília Caprinae[7]. A la plana de Kat, a la Creta oriental (Grècia), trobà restes de l'hipopòtam nan d'aquesta illa[8]. També a Creta (Grècia) aconseguí conèixer els arqueòlegs que llavors excavaven a Knossos i altres llocs de l'illa, els quals feien descobriments sobre la civilització minoica.
Es veié assetjada pel vicecònsol britànic a Mallorca (Balears) i comentà: «Odio els homes vells que intenten fer l'amor a algú i no haurien de comportar–se d'aquesta forma en les seves posicions oficials»[9]. Segons el diari anglès The Daily Telegraph:
«
Passava els seus dies travessant barreres i terrenys infestats de bandits, anant a peu o sobre una mula i dormint en cabanes plenes d'insectes. Travessaria amb dificultats aigües turbulentes per a arribar a coves en penya–segats aïllats sobre els quals lluitava, coberta de fang, però mai sense la seva bossa per guardar el que recollia, xarxes, caixes d'insectes, martell i (posteriorment) dinamita.
»
En la dècada dels anys 1920, Bate treballà amb l'arqueòlega professora Dorothy Garrod a Palestina, i el 1937 publicaren conjuntament (en anglès) The Stone Age of Mount Carmel volum 1, part 2: Palaeontology, the Fossil Fauna of the Wady el–Mughara Caves [9]. Entre altres troballes, informaren sobre restes d'hipopòtam.
Bate també treballà amb Percy Roycroft Lowe sobre fòssils d'estruços a la Xina. Fou una arqueòloga pionera, especialment en el camp de la interpretació climàtica[4]. Comparà les proporcions relatives de les restes de Gazella i Dama.
A finals dels anys 1930, cap al final de la seva carrera amb treballs de camp, Bate trobà els ossos d'una tortuga gegant a Bethlem (Palestina).
Molts arqueòlegs i antropòlegs es recolzaren en la seva perícia identificant ossos de fòssils, inclosos Louis Leakey, Charles McBurney, i John Desmond Clark.
Durant la Segona Guerra Mundial, Bate fou transferida del Departament de Geologia del Museu d'Història Natural de Londres, en la seva branca de zoologia, a Tring[Enllaç no actiu], i el 1948, uns pocs mesos abans del seu LXX aniversari, obtingué el grau d'Oficial en cap. Tot i que patia de càncer, morí d'un atac de cor el 13 de gener de 1951. Els seus documents personals foren destruïts en un incendi a casa seva poc després de la seva mort. En el seu escriptori a Tring hi havia una llista de 'Documents per escriure'. Al final de la llista hi havia anotat «Cançó de Cigne».
La seva propietat quan morí era de quinze mil tres-centes seixanta-nou lliures esterlines (15,369 £).
A 2005, un 'facsímil Dorothea Bate' fou creat al Museu d'Història Natural com a part del projecte de desenvolupar una galeria de notables per conèixer els seus casos distingits. Ella hi figura, al costat d'altres personalitats com Carl Linnaeus, Mary Anning, i William Smith. S'hi exposen històries i anècdotes de les seves vides i descobriments.
En la seva biografia Discovering Dorothea: the Life of the Pioneering Fossil–Hunter Dorothea Bate, Karolyn Shindler descriu Bate com «d'humor enginyós, aspra, llesta i coratjosa». Shindler també és l'autora de la biografia en l'edició 2004 del «Dictionary of National Biography».
Publicacions
A short account of a bone cave in the Carboniferous limestone of the Wye valley, Geological Magazine, new series, 4th decade, 8 (1901), pàg. 101–106.
Preliminary Note on the Discovery of a Pigmy Elephant in the Pleistocene of Cyprus (1902–1903)[5].
Further Note on the Remains of Elephas cypriotes from a Cave–Deposit in Cyprus (1905).
On Elephant Remains from Crete, with Description of Elephas creticus (1907).
Excavation of a Mousterian rock–shelter at Devil's Tower, Gibraltar (with Dorothy Garrod, L. H. D. Buxton, and G. M. Smith, 1928)[10].
A Note on the Fauna of the Athlit Caves (1932).
The Stone Age of Mount Carmel, volume 1, part 2: Palaeontology, the Fossil Fauna of the Wady el–Mughara Caves (with Professor Dorothy Garrod, 1937).
Guardons
1940: Wollaston Fund of the Geological Society[11].
1940: Membre escollida de la Geological Society.
Referències
Macho Stadler, Marta: «Dorothea Bate, paleontóloga | Efemérides» (en castellà). Mujeres con ciencia, 08.11.2018.
Shindle, Karolyn: Una científica valenta, pionera en la recerca de fòssils. Consell de Mallorca. Departament de Participació Ciutadana i Presidència. Direcció Insular d'Igualtat, 2019, pàg. 9.
«Bate, Dorothea Minola Alice (1878–1951), palaeontologist» per Karolyn Shindler al diccionari en línia Dictionary of National Biography.
«Review by Miles Russell of Discovering Dorothea: the Life of the Pioneering Fossil–Hunter Dorothea Bate» per Karolyn Shindler a ucl.ac.uk.
Bate, Dorothy M. A.: Preliminary Note on the Discovery of a Pigmy Elephant in the Pleistocene of Cyprus in Proceedings of the Royal Society of London Vol. 71 (1902–1903), pàg. 498–500.
«Dorothea Bate, Cyprus work diary 1901–02», 3 volums, Biblioteca de ciències naturals i paleontologia del «Natural History Museum».
Shinder, Karolyn. Direcció Insular d'Igualtat: Dorothea Bate i Myotragus balearicus. Una científica valenta, pionera en la recerca de fòssils (en catalana). 1a edició. Consell de Mallorca, Mallorca, 2019, pàg. 48 (Mallorca té nom de dona).
Evans, Arthur: «The Early Nilotic, Libyan and Egyptian Relations with Minoan Crete» al document «The Journal of the Royal Anthropological Institute of Great Britain and Ireland» Vol. 55, Jul. – Dec. 1925 (Jul. – Dec. 1925), pàg. 199–228.
Shindler, Karolyn: Discovering Dorothea: the Life of the Pioneering Fossil–Hunter Dorothea Bate (2005).
Garrod, D. A. E., Buxton, L. H. D., Elliot Smith, G. & Bate, D. M. A. (1928): «Excavation of a Mousterian Rock–shelter at Devil's Tower, Gibraltar» in Journal of the Royal Anthropological Institute 58, pàg. 91–113.
Wollaston Fund. Award Winners Since 1831. Societat de Geologia de Londres.
Enllaços externs
Dorothea Bate a la Valetta. Abril del 1934.
Dorothea Bate
El passat dilluns 8 de novembre de 2021 es commemorà el cent cinquanta-tresè aniversari del naixement de Felix Hausdorff (Breslau o Wrocław, Baixa Silèsia, aleshores Alemanya, actualment Polònia, 8 de novembre de 1868 — Bonn, Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya, 26 de gener de 1942), qui fou un matemàtic alemany que establí les bases de la topologia moderna i contribuí significativament a la teoria de conjunts, la teoria de la mesura i l'anàlisi funcional[1].
Vida
Hausdorff estudià a la Universitat de Leipzig (Saxònia) i es graduà el 1891. Fou professor a les universitats de Leipzig, Saxònia (1902–1910), Bonn, a Rin del Nord–Westfàlia (1910–1913) i (1921–1934) i Greifswald, a Mecklenburg - Pomerània Occidental (1913–1921). Amb el règim nazi, Hausdorff, que era d'origen jueu i malgrat el seu prestigi, perdé primer la seva posició l'any 1934 i després de moltes penalitats se suïcidà amb la seva esposa i la seva cunyada a la seva casa de Bonn (Rin del Nord–Westfàlia) abans de ser deportat a un camp de concentració. L'unic matemàtic amb el qual tingué contactes en els seus darrers anys fou el seu col·lega de la Universitat de Bonn (Rin del Nord–Westfàlia) Erich Bessel–Hagen. El dia abans de morir, el 25 de gener, escrigué aquesta carta al seu amic i advocat:«»–
Benvolgut amic Wollstein: Quan rebi aquestes línies, nosaltres tres (3) haurem solucionat el problema d'un altra forma —de la forma que vostè ha intentat contínuament dissuadir–nos... Tot el que s'ha estat fent als jueus en els darrers mesos, ha fet créixer en nosaltres una ansietat ben fundada de què no podrem tenir mai més una existència suportable. Oblidi'ns, no fer–ho li podria causar perjuicis en el futur; estic convençut que vosté ha fet tot el que podia (i que potser no era gaire)[2]. I oblidi també la nostra deserció! Li desitgem que vosté i els seus amics gaudeixin de millors temps. Sempre seu, Felix Hausdorff.
Obra
A més a més de moltes altres aportacions, introduí el concepte de dimensió de Hausdorff, utilitzada a la teoria dels fractals, i en topologia, el concepte d'espais de Hausdorff. També escrigué obres literàries sota el pseudònim de Paul Mongré.
Obres literàries
Sant' Ilario. Gedanken aus der Landschaft Zarathustras (1897);
Das Chaos in kosmischer Auslese (1898);
Ekstases (1900) (poesia);
Der Arzt seiner Ehre (1904).
Obres matemàtiques
Zur Theorie der astronomischen Strahlenbrechung (1891) (tesi doctoral);
Grundzüge einer Theorie der geordneten Mengen (1908), Fonaments d'una teoria dels conjunts ordenats;
Grundzüge der Mengenlehre (1914), Fonaments de teoria de conjunts (reeditada i revisada els anys 1927 i 1937);
Dimension und äusseres Mass (1919).
Referències
«Felix Hausdorff». Stetson University. Arxivat de l'original el 2016.03.11.
Aquí hi ha un joc de paraules intraduïble de l'alemany. Siegmund–Schulze, Reinhard. Mathematicians fleeing from Nazi Germany. Princeton University Press. 2009.
Bibliografia
Epple, Moritz: «An Unusual Career between Cultural and Mathematical Modernism: Felix Hausdorff (1868–1942)». A: Ulrich Charpa, Ute Deichmann (eds.). Jews and Sciences in German Contexts (en anglès). Mohr Siebeck, 2007, pàg. 77–100. ISBN 978-3-16-149121-4.
Purkert, Walter: «The double life of Felix Hausdorff / Paul Mongré» (en anglès). The Mathematical Intelligencer, Vol. 30, núm. 4, 2008, pàg. 36–50. DOI: 10.1007/BF03038095. ISSN: 0343-6993.
Segal, Sanford L.: Mathematicians under the Nazis (en anglès). Princeton University Press, 2003. ISBN 0-691-00451-X.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Felix Hausdorff.
O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F.: «Felix Hausdorff» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland (anglès).
Scholz, Erhard: «Hausdorff, Felix». Complete Dictionary of Scientific Biography, 2008 (anglès).
Hausdorff, 1913–1921.
Felix Hausdorff
El passat dilluns 8 de novembre de 2021 es commemorà el cent setanta-quatrè aniversari del naixement d'Abraham Stoker (Clontarf, Irlanda, aleshores Regne Unit, 8 de novembre de 1847 — Londres, Anglaterra, Regne Unit, 20 d'abril de 1912), qui fou un escriptor irlandès cèlebre per la seva novel·la de terror Dràcula, una de les obres més famoses de la literatura gòtica. Literàriament, se'l coneix amb el seu pseudònim Bram Stoker, nom que rep el premi més prestigiós a la novel·la de terror.
Biografia
Fill d'Abraham Stoker i de la feminista Charlotte Thornley, els quals tingueren set (7) fills, i Bram Stoker en fou el tercer. Era una família burgesa, treballadora i austera que tenien com a única fortuna els llibres i la cultura. La precària salut de Stoker l'obligà a estudiar a casa amb professors privats. Estigué fins als set (7) anys al llit per diverses malalties mentre la seva mare li explicava històries de fantasmes i de misteri, que posteriorment l'influirien, i el seu pare li feia sagnies.
El 1864 estudià al Trinity College; gràcies a la preparació d'un professor particular, es graduà en matemàtiques i ciència el 1870. Anys més tard treballà com a funcionari i com a crític teatral en la publicació Dublin Evening Mail, fins i tot escrigué diverses obres teatrals que es publicaren a mants diaris.
Feu les seves primeres intervencions en forma de relats de terror en la revista Shamrock, en què publicà els seus primers textos de misteri, com The Crystal Cup (La copa de cristall) el 1872. Quasi sempre escrivia de nit, ja que era un noctàmbul. El 1876 marxà d'Irlanda per anar a Londres (Anglaterra, Regne Unit), acompanyat de l'actor Henry Irving, que l'havia contractat com a representat i secretari després de llegir la seva crítica de Hamlet, producció de William Shakespeare en què Irving intervenia. Un cop a Anglaterra (Regne Unit), es dirigiren al Lyceum Theatre. Stoker fou un autèntic esclau d'Irving: feia tot el que li demanava i el portà als llocs més soterrats d'Europa, com els barris de prostitutes de París (Illa de França), on contragué la sífilis que més tard el mataria. Quan Irving morí el 1905 no donà res a Stoker, malgrat posseir una gran fortuna gràcies a la seva carrera reeixida d'actor teatral. Irving es considerava un déu i el seu ego no tenia límits.
El 1878 Stoker es casà amb Florence Balcombe, antiga parella del seu amic Oscar Wilde, amb la qual tingué un (1) fill, anomenat Noel. El 1879 publicà el seu primer llibre, The Duties of Clerks of Petty Sessions in Ireland (Les obligacions dels escribes als Tribunals de Primera Instància d'Irlanda), al qual seguirien altres com The Snake's Pass (El pas de la serp, 1890), Crooked Sands (1894), Miss Betty (1898), The Jewel of Seven Stars (La joia de les set estrelles, 1903), The Lady of the Shroud (La dama del sudari, 1909) o The Lair of the White Worm (El cau del cuc blanc, 1911).
S'afirma falsament que pertangué a la societat secreta Golden Dawn, on es reunien diversos escriptors famosos com William Butler Yeats i Arthur Machen per tractar temes esotèrics i d'ocultisme com la màgia cerimonial i l'hermetisme.
Bram Stoker morí a causa de la sífilis, el 20 d'abril de 1912, amb seixanta-quatre (64) anys. Expirà en una humil i pestilent pensió de Londres (Anglaterra, Regne Unit) i en els seus últims minuts de vida no parava d'assenyalar una cantonada de la seva cambra mentre no cessava de repetir: «Strigoi», paraula que en romanès significa 'vampir', l'ésser que tant havia investigat i perseguit en la seva obra Dràcula.
La seva esposa fou l'encarregada d'administrar el llegat literari de Stoker i de fer conèixer obres com la introducció de Dràcula, el relat curt Dracula's Guest (El convidat de Dràcula).
Dràcula
Article principal: Dràcula
Dràcula (1897) és la creació literària estel·lar de Bram Stoker, que realçà els matisos del vampirisme i creà una obra literària transmesa al llarg dels anys.
Es tracta d'una història fictícia basada, segons algunes fonts, en el personatge real de Vlad Draculea (Vlad el Fill del Dimoni/Drac), també anomenat Vlad Tepes «l'Empalador».
Per a aquesta novel·la, Stoker se serví dels coneixements d'un erudit orientalista hongarès anomenat Vámberi, amb el qual es reuní diverses vegades perquè li expliqués les peripècies del príncep de Valàquia i de llibres com el d'Emily Gerard Informe sobre els principats de Valàquia. S'inspirà en Irving i Franz Liszt per reflectir l'aspecte del comte. El llibre reflecteix la lluita constant del bé contra el mal. Òscar Wilde definí aquesta novel·la com l'obra de terror més ben escrita de tots els temps, a més de rebre elogis d'Arthur Conan Doyle, entre d'altres.
Stoker concebé l'obra quan, arran d'una indigestió de cranc, patí al·lucinacions sobre una mena de rei dels vampirs que sortia de la tomba a la recerca de sang. Actualment, és la tercera obra en llengua anglesa més llegida de tot el món, després de la Bíblia i de l'obra de Shakespeare.
Obres
Novel·les
The Primrose Path (1875);
The Snake's Pass (1890);
The Watter's Mou (1895);
The Shoulder of Shasta (1895);
Dràcula (1897);
Miss Betty (1898);
The Mystery of the Sea (1902);
The Jewel of Seven Stars (1903);
The Man (També coneguda com: The Gates of Life) (1905);
Lady Athlyne (1908);
Snowbound: The Record of a Theatrical Touring Party (1908);
The Lady of the Shroud (1909);
Lair of the White Worm (1911).
Compilació de contes curts
Under the Sunset (1881);
Dracula's Guest and Other Weird Stories (1914), publicat després de la seva mort per Florencia Stoker.
Contes no compilats
Bridal of Dead (Final alternatiu a The Jewel of Seven Stars);
Buried Treasures;
The Chain of Destiny;
The Crystal Cup (1872), publicat per The London Society;
The Dualitists; o, The Death Doom of the Double Born;
The Fate of Fenella (1892), Chapter 10, «Lord Castleton Explains» només;
The Gombeen Man;
In the Valley of the Shadow;
The Man from Shorrox;
Midnight Tales;
The Red Stockade;
The Seer;
The Judge's House.
Altres obres
The Duties of Clerks of Petty Sessions in Ireland (1879);
A Glimpse of America (1886);
Personal Reminiscences of Henry Irving (1906);
Famous Impostors (1910).
Enllaços externs
Bram Stoker (1847–1912), novelist born in Ireland, author of «Dracula»
Placa commemorativa de Bram Stoker a Whitby, Anglaterra (2002).
Dràcula, 1a edició, Archibald Constable and Company, 1897.
Abraham Stoker
El passat dilluns 8 de novembre de 2021 es commemorà el dos-cents seixanta-sisè aniversari del naixement de Dorothea Viehmann (Rengershausen, Hessen, Sacre Imperi Romanogermànic, actual Alemanya, 8 de novembre de 1755 — Kassel, Hessen, Alemanya, 17 de novembre de 1816), qui fou una contista alemanya. Les seves històries —més de quaranta (>40)— foren la font més important per als contes de fades que recollien els Germans Grimm. La majoria de contes que reportà Dorothea Viehmann foren publicats en el segon volum dels contes de Grimm, Kinder– und Hausmärchen (Contes d'infants i de la llar)[1][2][3][4].
Vida
Dorothea Viehmann nasqué com a Katharina Dorothea Pierson a Rengershausen, prop de Kassel (Hessen), filla de l'hostaler Johann Friedrich Isaak Pierson i de la seva dona, Martha Gertrud, nascuda Spangenberg. Els seus avantpassats paterns eren refugiats hugonots que havien fugit de França cap a Hesse–Kassel després de la revocació de l'edicte de Nantes. A més de les narracions de la seva família, Viehmann devia recollir també llegendes i contes de fades dels carreters i camperols que eren hostes de la fonda familiar[1].
El 1777 Dorothea Pierson es casà amb el sastre Nikolaus Viehmann. Del 1787 al 1798 la família visqué a Zwehrn, l'actual barri de Niederzwehren, que avui forma part de la ciutat de Kassel (Hessen). Després de la mort del seu marit, hagué de proveir–se ella mateixa i per als seus set fills venent els productes del seu hort al mercat local[1].
Conegué els germans Grimm el 1813 i els explicà més de quaranta (>40) contes i variacions. Per mor dels seus avantpassats hugonots, unes quantes de les seves històries es basen en contes de fades francesos. Wilhelm Grimm escrigué que havia estat una fantàstica casualitat que ell i el seu germà haguessin conegut la senyora Viehmann. Quedaren especialment impressionats pel fet que Viehmann pogués explicar les seves històries una i altra vegada sense canviar ni una sola paraula. Hi ha, però, algunes de les narracions que quedaren incompletes[4].
Contes de fades
Una quarantena (circa 40) de contes de fades dels germans Grimm provenen de les rondalles que els explicà Dorothea Viehmann, entre els quals:–
KHM 6: El fidel Joan (Der treue Johannes);
KHM 9: Els dotze germans (Die zwölf Brüder);
KHM 29: Els tres pèls del diable (Der Teufel mit den drei goldenen Haaren);
KHM 34: Elsa, la llesta (Die kluge Else);
KHM 61: El petit camperol (Das Bürle);
KHM 63: Les tres plomes (Die drei Federn);
KHM 71: Sis que van per tot lo món (Sechse kommen durch die ganze Welt);
KHM 76: El clavell (Die Nelke);
KHM 89: L'ocatera (Die Gänsemagd);
KHM 94: La camperola llesta (Die kluge Bauerntochter);
KHM 98: El doctor Tothosap (Doktor Allwissend);
KHM 100: El sutjós germà del diable (Des Teufels rußiger Bruder);
KHM 102: El reietó i l’ós (Der Zaunkönig und der Bär);
KHM 106: L'aprenent de moliner i la gateta (Der arme Müllersbursch und das Kätzchen);
KHM 108: En Joan, Eriçó (Hans mein Igel);
KHM 111: El mestre caçador (Der gelernte Jäger);
KHM 115: El sol clar ho il·luminarà (Die klare Sonne bringt's an den Tag);
KHM 118: Die drei Feldscherer;
KHM 125: El diable i la seva àvia (Der Teufel und seine Großmutter);
KHM 127: L'estufa de ferro (Der Eisenofen);
KHM 128: La filadora mandrosa (Die faule Spinnerin).
L'abreviatura «KHM» fa referència al títol original de la col·lecció Kinder– und Hausmärchen (Contes d'infants i de la llar). Els germans Grimm marcaren aquells textos recollits de Dorothea Viehmann amb la nota «aus Zwehrn» («de Zwehrn», la població on vivia la senyora Viehmann).
Ubicacions i memorials
La part històrica de Niederzwehren (Hessen) s'anomena de vegades Märchenviertel, Barri dels Contes de Fades, en honor de la famosa narradora[5]. Sengles rètols commemoratius en dues (2) cases amb estructura de fusta indiquen on havia viscut Dorothea Viehmann entre els anys 1787 i 1798, i des del 1798 fins a la seva mort[6].
Tant l'escola primària del barri com un parc de nova creació porten el nom de la rondallaire.
El 2009 s'instal·là a prop del barri dels Contes de Fades un memorial de Dorothea Viehmann fet per l'artista Berahna Massoum[7].
Vegeu també
Oriol Carazo, Carme (Universitat Rovira i Virgili): «Les rondalles dels Grimm en catalàː cap a l'establiment d'un corpus». Estudis de Literatura Oral Popular, núm 1, 2012, pàg. 73–110.
Referències
«Dorothea Viehmann» (en ge). Brüder Grimm.
Hernández, Isabel: «Dorothea Viehmann, la cuentacuentos» (en castellà). National Geographic. Historia, 10.01.2019.
«Worlds of Reading – Dorothea Viehmann. The fairytale woman» (en anglès). Deutsches Buch– und Schriftmuseum Zeichen – Bücher.
Schmiesing, Ann: Disability, Deformity, and Disease in the Grimms' Fairy Tales (en anglès). Wayne State University Press, 2014.11.03, pàg. 36. ISBN 978-0-8143-3842-1.
«Dorothea Viehmann» (en ge). Heimatverein Dorothea Viehmann.
Dorothea Viehmann, retrat pintat per Ludwig Emil Grimm, un germà de Wilhelm i Jacob Grimm.
Grimm's Kinder– und Hausmärchen en una edició del 1812.
Casa de Dorothea Viehmann a Niederzwehren, on visqué entre els anys 1787 i 1798.
Katharina Dorothea Pierson Viehmann
El passat dilluns 8 de novembre de 2021 es commemorà el cent tretzè aniversari del naixement d'Agustí Bartra i Lleonart (Barcelona, Barcelonès, 8 de novembre de 1908 — Terrassa, Vallès Occidental, 7 de juliol de 1982)[1], qui fou un poeta, prosista i professor universitari català.
Biografia
Nasqué el 8 de novembre de 1908 a la ciutat de Barcelona (Barcelonès), a la Rambla de Santa Mònica, descendent d'una família camperola. Fou fill de Joan Bartra i Borràs, i d'Elionor Lleonart i Echinique[2]. Passà part de la seva infància a Sabadell (VallèsOccidental)[3]. Quan la família tornà a Barcelona (Barcelonès), entrà a treballar en un magatzem tèxtil. L'any 1934 guanyà un concurs de contes socials i poc temps després començà a col·laborar a les revistes Amic i Meridià[4].
Participà en la Guerra Civil Espanyola en el bàndol republicà i s'exilià a la primeria del 1939: passà per diversos camps de refugiats (Sant Cebrià [Rosselló, Catalunya Nord], Argelers [Rosselló, Catalunya Nord] i Agde [Erau, Occitània]) abans d'arribar a Roissy–en–Brie (Sena i Marne, Illa de França), on conegué l'escriptora Anna Murià, també exiliada, amb qui es casaria i amb qui tindria dos fills, Roger i Elionor. L'any 1940 embarcaren cap a la República Dominicana i després se n'anaren a Cuba i a Mèxic, on fixaren el seu domicili i on fundà la revista Lletres (1944–1947). Així mateix, feu llargues estades als Estats Units d'Amèrica, especialment els anys 1949–1950, 1960 i 1963, on fou nomenat l'any 1969 catedràtic de poesia hispanoamericana a la Universitat de Maryland (EUA).
Bartra traduí poesia estatunidenca al català. L'any 1970 retornà a Catalunya i s'instal·là a la ciutat de Terrassa (Vallès Occidental), on morí el 8 de juliol de 1982.
El 1973 fou guardonat amb el Premi Carles Riba de poesia per la seva obra Els himnes, i l'any 1981 amb la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya. El 30 de febrer de 1981 li lliuraren el títol de Fill adoptiu de la ciutat de Terrassa (Vallès Occidental). El 1982 fou guardonat amb el Premi de la Crítica de poesia catalana per la seva obra Haikús d'Arinsal.
Obra seleccionada
1937: L'oasi perdut;
1938: Cant corporal;
1942: Xabola;
1942: L'estel sobre el mur;
1944: Oda a Catalunya des dels tròpics;
1946: L'arbre de foc. Publicat per Adesiara editorial, Martorell, 2016.
1948: Màrsias i Adila;
1948: Rèquiem;
1951: Oda Atlàntica;
1951: Una antologia de la lírica nord–americana;
1953: Odissea;
1956: L'evangeli del vent. Publicat per Adesiara editorial, Martorell, 2018.
1960: Quetzalcòatl;
1961: Deméter;
1964: Ecce homo;
1968: Crist de 200.000 braços;
1968: La lluna mor amb aigua;
1970: Dodo;
1971: Obra poètica completa;
1972: Poemes del retorn;
1974: Els himnes;
1979: El gos geomètric;
1981: Haikús d'Arinsal;
i la trilogia de Soleia:
Referències
«Agustí Bartra i Lleonart». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
«esquela de Elionor Lleonart Echinique». La Vanguardia, 10.07.1936, pàg. 2.
Nomenclàtor. «Carrer d'Agustí Bartra». Ajuntament de Sabadell.
Enllaços externs
LletrA. «Agustí Bartra i Lleonart». Universitat Oberta de Catalunya i Institut Ramon Llull.
«Agustí Bartra i Lleonart». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
Galeria d'imatges
Fotografia d'Agustí Bartra i Lleonart
Aquesta és una foto d'una obra inclosa en el catàleg Art Públic de Barcelona amb el codi. Placa a la casa barcelonina on nasqué Agustí Bartra.
Exposició de les obres d'Agustí Bartra a la casa Alegre de Sagrera de Terrassa.
Agustí Bartra i Lleonart
El passat divendres 5 de novembre de 2021 es commemorà el setanta-quatrè aniversari de la mort de Fritz Wilhelm Schumacher (Bremen, Baixa Saxònia, Alemanya, 4 de novembre de 1869 — ciutat estat d'Hamburg, Alemanya, 5 de novembre de 1947), qui fou un arquitecte, urbanista i professor que principalment fou actiu a Hamburg a Alemanya.
El 1908 fou nomenat director de la gerència de la construcció de la ciutat. El llavors burgmestre Johann Georg Mönckeberg optà per a un perfil d'arquitecte artista abans que un gestor[1]. Tot i que construí a Munic (Baviera), Leipzig (Saxònia) i Dresden (Saxònia), és la ciutat d'Hamburg (aleshores Baixa Saxònia) la que impremtà més amb centenars d'escoles, edificis de despatxos, piscines, hospitals, el seu disseny urbanístic de barris i de places públiques, ponts... tot arreu. Introduí l'estil de la nova objectivitat. Al barri de Veddel (Hamburg) es troba un conjunt quasi intacte segons les seves concepcions urbanístiques a l'entorn d'una plaça central amb l'escola popular com a peça mestre. Fou sebollit al cementiri d'Ohlsdorf (Hamburg)[2].
Biografia
Ix d'una família notable de Bremen (Baixa Saxònia). Son pare, Hermann Albert Schumacher, hi era síndic de la Cambra de Comerç i ocupà una missió diplomàtica que conduí el jove Fritz cap a Bogotà (Colòmbia) i Nova York (EUA). Quan tenia catorze (14) anys, la seva família tornà cap a la seva ciutat natal. Estudià a l'Altes Gymnasium al qual es lligà d'amistat amb el futur historiador Karl Ludwig Hampe.
Munic (1889–1896)
Del 1889 al 1896 estudià a l'Escola superior tècnica de Munic a Baviera; a l'inici trià matemàtica i física fins que trobà la seva vocació al departament d'arquitectura conduït per Friedrich von Tiersch. Començà la seva carrera a Munic (Baviera), prop de l'arquitecte Gabriel von Seidl, que ja coneixia de pràctiques que havia fet durant els seus estudis. Treballà amb Seidl sobre el projecte del Museu Nacional Bavarès. Seidl era un adepte de l'historicisme arquitectònic i li ensenyava com es podia integrar les formes històriques en una expressió contemporània. A aquesta època també es trobà amb artistes i col·leccionistes, que el convenceren de la importància de la col·loboració intensiva entre les arts plàstiques i l'arquitectura.
Leipzig (1896–1901)
El 1896 acceptà el càrrec de director de la gerència de l'urbanisme de la ciutat de Leipzig (Saxònia), on s'alià amb adeptes del moviment de Lebensreform (literalment: reforma de la vida), un moviment d'oposició als excessos de la industrialització i el seu materialisme i urbanització inherents i una aspiració a una manera de viure més natural, un moviment precursor de l'ecologisme de la fi del segle XX. També es trobà amb adeptes de l'avantguardisme i a poc a poc es distancià de l'historicisme. A tal punt que escrigué una peça de teatre Phantasien in Auerbachs Keller[3] per il·lustrar el seu punt de vista dins la controvèrsia de la construcció de la nova casa de la vila de Leipzig (Saxònia) durant la qual entrà en conflicte amb el seu superior Hugo Licht, un aficionat de l'historicisme. El teatre quedà com una de les seves passions, al costat de la seva activitat principal d'arquitecte.
Dresden (1901–1909)
El 1901 fou promogut professor a l'Escola tècnica superior de Dresden (Saxònia), un càrrec que ocupà fins al 1909. El 1907, junt amb Hermann Muthesius, Friedrich Naumann i Henry van de Velde creà el Deutscher Werkbund (DWB), una associació mixta d'arquitectes, artistes i industrials, fundada el 1907 a Munic (Baviera), una organització important dins la història de l'arquitectura moderna, i precursora del moviment Bauhaus.
Hamburg (1909–1920)
Quan se cercà un successor per Carl Johann Christian Zimmermann, hi hagué una concurrència amb Albert Erbe, finalment Schumacher fou nomenat. Durant el seu primer període a Hamburg realitzà, entre altres, l'Hamburgmuseum, el Tropeninstitut (el departament de malalties tropicals) de l'Hospital universitari, l'escola mitjana Johanneum, la piscina Holthusenbad i l'Escola d'art al carrer Lerchenfeld al barri d'Uhlenhorst (Hamburg).
Com a urbanista acabà els plans de la Mönckebergstrasse, una avinguda central que havia de reemplaçar un antic barri d'una alta densitat de població, al qual semblava difícil millorar les condicions higièniques després de l'epidèmia de còlera que tocà la ciutat a la fi del segle XIX; el parc municipal Stadtpark, la canalització de l'Alster, la urbanització Fritz Schumacher a Langenhorn (Hamburg) i la reconstrucció de la plaça Rathausmarkt davant la casa de la vila.
Colònia (1920–1923)
Després de guanyar una competició deixà Hamburg amb llicència per anar cap a Colònia (Rin del Nord–Westfàlia) com a urbanista, sota la direcció del llavors burgmestre Konrad Adenauer. Després de l'enderroc de les fortificacions, Schumacher dissenyà la zona verda dels bulevards nous. El 1923 tornà cap a Hamburg.
Hamburg (1923–1933)
Mentrestant canvià d'estil i optar per a un aprotx més senzill. El més visible fou l'abandó dels teulats inclinats reemplaçats per teulats plans. En tornar a Hamburg, esdevingué director de la gerència de l'urbanisme. Al seu servei hi tenia un centenar de persones, el que feu difícil estimar la part seva als plans de tots els edificis que es construïren sota la seva direcció.
El 3 de maig de 1933, després de la presa de poder del partit nazi, Schumacher hagué de declarar, com solia a aquesta època, «la seva dimissió voluntària de tots els seus càrrecs oficials»[4]. Les raons per a la seva dimissió sota la pressió del partit NSDAP no són conegudes.
1933–1947: una vida amagada
Després de la seva dimissió gairebé desaparegué de la vida pública als temps del nazisme. El 1945 feu una oració davant del parlament sobre el tema de la reconstrucció de la ciutat, de la qual quasi la meitat de les habitacions fou destruïda durant l'operació Gomorra el juliol del 1943[5]. La seva visió de reconstruir la ciutat mantenint el teixit urbà anterior, no fou seguit pels partidaris d'una ciutat nova, accessible per tot arreu amb cotxe[6]. Des del 1943 fins a la seva mort el 5 de novembre del 1947 a un hospital d'Hamburg, visqué a Lüneburg (Baixa Saxònia)[7].
Obra escrita
1916: Grundlagen der Baukunst. Studien zum Beruf des Architekten.
1919: Die Kleinwohnung. Studien zur Wohnungsfrage, Leipzig, editorial Quelle & Meyer (en català: La casa petita: estudis sobre la qüestió de l'habitatge).
1932: Das Werden einer Wohnstadt Hamburg, ISBN 3-7672-0866-0 (reimpressió per Georg Westermann) (en català: Esdevenir d'una ciutat per a habitar).
1935: Stufen des Lebens (autobiografia).
1948: Wandlungen im Bühnenbild Hamburger Theaterbücherei, tom 1.
1949: Selbstgespräche – Erinnerungen und Betrachtungen (en català: Conversacions amb mi mateix: records i consideracions).
Der Geist der Baukunst Stuttgart/Berlin, editorial DVA.
Das bauliche Gestalten, (en català: La concepció arquitectural) Birkhäuser, Basel, Berlin, Boston, ISBN 3-7643-2611-5
1985: Das Wesen des neuzeitlichen Backsteinbaues Ziegel–Zentrum Nordwest e.V., Essen (redacció), Editorial DCallwey, Munic, ISBN ISBN 3-7667-0775-2, S. 149 (reimpressió).
Wie das Kunstwerk Hamburg nach dem großen Brande entstand: ein Beitrag zur Geschichte des Städtebaus. Christians, Hamburg (Veröffentlichungen des Vereins für Hamburgische Geschichte).
Dieter Schäde (redacció), Fritz Schumacher: Hamburger Staatsbauten von Fritz Schumacher, tom 3 (1920–1933), Munic, editorial Dölling und Galitz, 2006, ISBN 978-3-937904-29-0
Manfred F. Fischer (redacció), Fritz Schumacher: Hamburger Staatsbauten 1909–1919/21, eine denkmalpflegerische Bestandsaufnahme, editorial Hans Christians Verlag, Hamburg, 1995, ISBN 3-7672-1248-X
J.Paschen (redacció), Fritz Schumacher: Mein Hamburg – Bilder und Erinnerungen, editorial Medien–Verlag Schubert, Hamburg, 1994, ISBN 3-929229-19-6.
Obres
Escola popular, biblioteca i dispensari al barri de Veddel.
La piscina Holthusenbad a Eppendorf
Carrer a Veddel
Gerència de finances al Gänsemarkt
Eixample del tribunal
Canalització i passeig a l'Alster
Cafeteria al Stadtpark (parc de la ciutat)
Caserna dels bombers d'Alsterdorf
Casa deks pràctics Seemannshoeft al Köhlfleet a Waltershof
Referències
Fritz Schumacher i Manfred F. Fischer (redacció): Hamburger Staatsbauten 1909–1919/21 eine denkmalpflegerische Bestandsaufnahme, (en català: Edificis de l'estat d'Hamburg 1909-1919/21: un inventari amb la perspectiva de la protecció dels monuments), pàgines 15 i següents, Hamburg, Editorial Hans Christians, Hamburg, 1995, ISBN 3-7672-1248-X.
Helmut Schoenfeld: «Fritz Schumacher», Der Ohlsdorfer Friedhof, Bremen, Editorial Temmen, 2010, pàgines 165, ISBN 9783861080862.
en català: Fantasies al celler d'Auerbach.
1933 Arxivat 2011.11.30 a Wayback Machine, Hamburg Stadtwiki.
Fritz Schumacher, Zum Wiederaufbau Hamburgs. Rede im Hamburger Rathaus am 10. Oktober 1945. Hamburg, 1945 (en català: Per a la reconstrucció d'Hamburg, oració a la casa de la vila d'Hamburg del 10 d'octubre de 1945).
«1945 – Kapitulation und Wiederaufbau». Arxivat de l'original el 2012.11.14.
Kunstverein Uelzen e.V.: Fritz Schumacher: Architekt, Künstler, Stadtplaner. Arxivat 2013.09.22 a Wayback Machine, Veranstaltungskalender, Ajuntament d'Uelzen (en català: Fritz Schumacher: arquitecte, artista, urbanista).
Bibliografia
Fritz Schumacher. Reformkultur und Moderne, catàleg de l'exposició «Fritz Schumacher und seine Zeit» al centre d'exposicions Deichtorhallen d'Hamburg, 1994, Editorial Hartmut Frank, Stuttgart, 1994, ISBN 3-7757-0491-4
Thomas Völlmar: Bild – Bühne – Architektur. Fritz Schumachers Entwürfe für das Theater 1899–1920 (en català: Imatge, escena, arquitectura: els dissenys per al teatre de Fritz Schumacher de 1899 a 1920), Berlín, Editorial CulturconMedien, 2009, ISBN 978-3-941092-25-9.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fritz Schumacher.
Bronze Büste des Architekten Fritz Schumacher im Park der Universitätsklinik Hamburg–Eppendorf (Künstler: Adolf–Friedrich Holstein).
Tomba de Schumacher al cementiri d'Ohlsdorf
Fritz Wilhelm Schumacher
El passat divendres 5 de novembre de 2021 es commemorà el setanta-tresè aniversari del naixement de William Daniel Phillips (Wilkes–Barre, Pennsilvània, EUA, 5 de novembre de 1948), qui és un físic i professor universitari nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1997.
Biografia
Nasqué el 5 de novembre de 1948 a la població de Wilkes–Barre, situada a l'estat nord–americà de Pennsilvània. Es llicencià en física al Juniata College l'any 1970, i el posteriorment aconseguí el seu doctorat en física a l'Institut Tecnològic de Massachusetts.
Actualment és professor de física a la Universitat de Maryland.
Recerca científica
Inicialment interessat en el moment magnètic del protó dins l'aigua, treballà posteriorment en el condensat de Bose–Einstein.
Al costat de Claude Cohen–Tannoudji i Steven Chu desenvolupà mètodes de refrigeració dels àtoms mitjançant el làser. Així doncs emprant una matriu de feixos làser entrecreuats crearen un efecte que causava una reducció de la velocitat dels àtoms des de quatre mil quilòmetres per hora (4.000 km/h) a prop d'un quilòmetre per hora (circa 1 km/h), un fet descrit com si els àtoms es desplacessin per una densa melassa, i en el qual la temperatura dels àtoms frenats s'aproximava al zero absolut.
El 1997 fou guardonat, juntament amb Cohen–Tannoudji i Chu, amb el Premi Nobel de Física pels seus treballs pioners en el refredament d'àtoms utilitzant el làser.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: William Daniel Phillips.
«William Daniel Phillips» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
