PERE PARRAMON

Doctor en Història de l’Art i Màster en Comunicació i Crítica d’Art per la Universitat de Girona. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i de la International Association of Critics of Art, ha estat president de l’Associació dels Amics del Museu d’Art de Girona. Ha col·laborat com a crític en diferents publicacions (Huffington Post, “Cultura|s” de La Vanguardia, Papers d’art, etc.) i ha signat treballs en catàlegs nacionals i internacionals. Compromès amb la docència, és director de l’Institut Rafael Campalans, i ha estat professor de la UdG i de la Fundació UdG, impartint cursos i conferències per a nombroses institucions públiques i privades. Pel que fa a la gestió artística i cultural ha estat adjunt a direcció de la Fundació Privada Vila Casas, i com a curador ha organitzat exposicions per a diferents museus i fundacions (Museu Frederic Marès, Les Bernardes, Museu d’Art de Girona, Fundació ”la Caixa”, MUME, etc.). El 2017 publica la novel·la El noi saltador i la reina dels guardians rossos, i, prevista per al 2021, La llengua dels ocells (ambdues a Sd·edicions).

L’homo universalis en temps d’Internet

El Treball de Recerca prepara l’alumnat preuniversitari per a la investigació. És a dir, posa les bases d’una recerca acadèmica i científica seriosa, rigorosa i honesta. Ara bé, més enllà de la seva vàlua com a fonament metodològic, hauria de permetre també reflexionar sobre nocions indispensables per a qualsevol ciutadana o ciutadà d’una societat del segle xxi: la interdisciplinarietat, la creativitat i el compromís.

Segons Jorge Wagensberg, físic i museòleg –‍atenció a la combinació‍–, la ciència intenta donar explicacions al món, mentre que la tecnologia mira de transformar-lo, i tant l’una com l’altra utilitzen la raó per aconseguir els seus propòsits; l’art, continua Wagensberg, cerca el mateix, d’una banda explicar què és el món, i de l’altra, transformar-lo, però mitjançant la intuïció. El saber, la tècnica i la creació no estan tan lluny, doncs. Segles enrere, els pensadors humanistes ja van entendre la importància de posar en comunicació les diferents àrees de coneixement, així com del poder de la creació; amb ells naixia l’homo universalis, la persona capaç d’acostar-se a moltes disciplines i reeixir en totes elles.

Artistes com Leonardo da Vinci o Miquel Àngel personificaren aquesta idea, i encara els recordem no només per la indiscutible excepcionalitat de les seves obres, sinó també perquè van ser capaços de trobar noves solucions a vells problemes, i tot plegat, avui ho reivindiquem, essent persones que, per bé que genials, també acompanyades de totes les limitacions del comú dels mortals. En aquesta conferència parlem d’ells i altres artistes d’èpoques diverses, com Artemisia Gentileschi, Hannah Wilke i Marina Abramović, que també ens parlen, a més d’interdisciplinarietat i creativitat, de compromís. Aquell que el filòsof Nuccio Ordine anomena “la utilitat d’allò inútil”, la capacitat de l’art i de la cultura per a fer-nos millors. Millors i més preparats per encarar els reptes del nostre temps, tots ells travessats per desajustos entre les persones, i entre les persones i el seu entorn.