MITJANS I FINALS DEL FEBRER DEL 2022

El passat dilluns 28 de febrer de 2022 es commemorà el dos-cents trenta-tresè aniversari dels rebomboris del pa, que foren una (1) revolta popular espontània contra la puja del preu del pa que es produí a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) el 28 de febrer de 1789.[1] El moviment s'estengué durant uns quants dies i adquirí una (1) gran violència. Finalment fou sufocat pel capità general de Catalunya, Francisco González y de Bassecourt, comte d'El Asalto, mitjançant una (1) forta repressió.

Els aldarulls

Els «rebomboris del pa», «revoltes del pa» o motí del pa del 1789 a Barcelona (Barcelonès) i altres ciutats de Catalunya com Mataró (Maresme), Vic (Osona) o Sabadell (Vallès Occidental) es corresponen a revoltes similars que foren comunes a l'Europa moderna fins al segle XIX. Aquestes es produïen a partir d'una (1) crisi de subsistències ocasionada per les males collites i que provocaven un (1) augment en el preu del pa. S'ha de tenir en compte que el pa representava una (1) part important de la dieta popular. Quan els proveïdors augmentaven els preus dels productes quotidians, i particularment del pa, la població se sentia amb el dret moral a rebel·lar–se. Les protestes també podien ser degudes a l'escassetat i alça de preus d'altres productes, com la carn o l'oli, tal com també es veié en aquest cas. Eren protestes populars amb un ´(1) caire polític, perquè hi havia una (1) preocupació per la corrupció en els mercats i perquè la pressió social significava una (1) reducció del preu, i fins i tot podia significar una (1) redistribució econòmica en la localitat. Es tracta de la política dels exclosos, on les dones tingueren un (1) paper primordial.[2]

Com en altres revoltes de tipus similar, als «rebomboris del pa» del 1789, les dones tingueren un (1) paper decisiu, particularment en començar les mobilitzacions, l'esclat de les quals fou espontani. Les dones encoratjaren els homes a afegir–se a la protesta, segons recull el baró de Maldà, que descriu tota la revolta en el seu Calaix de sastre.[3] La revolta tingué també a conseqüència de l'alliberament del comerç dels cereals (1765). El «pastim» municipal de Barcelona (Barcelonès) (la fleca central) fou lliurat al gremi de flequers l'any 1768. La reserva pública només existiria com a provisió. L'ajuntament tenia menys marge de maniobra davant l'escassetat i la carestia tot i que fins llavors havia intervingut intentant passar el pes de les pujades als més acabalats, el que li produí tensions amb els grups de poder. La privatització del «pastim» es completà uns dies abans de la revolta.[2]

Els «rebomboris» començaren el dia 28 de febrer de 1789, dissabte, després de tres (3) pujades relativament seguides del preu del pa, i que suposava un (1) increment del cinquanta per cent (50%) respecte del mes d'agost anterior, per la qual cosa ens trobem en un (1) ambient previ d'agitació.[4] Les classes populars eren, a més, les més afectades, perquè era el pa morè el que es veia més afectat pel que fa al preu i la qualitat pel nou edicte de la Real Audiència. L'edicte aprovava l'augment de preus i no s'utilitzava la reserva municipal per mantenir–los. Segons el baró de Maldà, «s'alborotà de mala manera lo poble baix, passant a cremar a totes les barraques del pa i lo Pastim». També diu que el poble demanava la rebaixa del preu al de l'any anterior, és a dir, cinc (5) sous la lliura. La revolta es dirigí particularment contra el capità general, comte de l'Asalto, i els arrendataris, particularment Torres i Companyia. Les persones revoltades tenien la intenció de cremar les seves cases. El comte de l'Asalto envià tropes i feu formar la cavalleria davant de casa seva, al Pla de Palau, i fugiren després cap a la Ciutadella. El diumenge la revolta aplegà més gent. La manifestació, que demanava abaixar el preu del pa i alliberar els detinguts del dia anterior, es trobà amb la cavalleria amb resultat de diversos ferits i morts pels sabres dels militars. L'escrit del capità general concedint la rebaixa del preu del pa, més la por de la població, apaivagaren la revolta. Però els aldarulls continuaren a la tarda, i les protestes s'estengueren contra l'augment dels preus de la carn, el vi i l'oli. Les dones i homes havien escapat del Pla de Palau es dirigiren cap a la catedral, amb ànims de continuar i estendre l'amotinament, i alguns tocaren a sometent. Tanmateix s'aconseguí calmar els ànims i es rebaixaren els preus de la carn, el vi i l'oli. Més de vuit mil (>8.000) persones intervingueren en la revolta. Un cop s'acabà es desfermà la repressió.[2]

La repressió

Després de dies des que acabaren els aldarulls, es destituí el capità general, comte de l'Asalto, que fou substituït per Francisco Antonio de Lancy, comte de Lacy. Aquest rebé l'ordre de no respectar les concessions donades als revoltats i es convertí en l'artífex de la repressió. A Barcelona (Barcelonès) es deportaren unes noranta (circa 90) persones, moltes d'elles nouvingudes, i es condemnaren a mort cinc (5) homes i una (1) dona, que foren executats el dia 28 de maig del 1789 a la Ciutadella de Barcelona (Barcelonès). La sentència fou considerada excessiva fins i tot pel baró de Maldà.[3] Aquell dia un (1) percentatge considerable de la població barcelonina sortí de la ciutat en senyal de protesta. La dona era Josepha Vilaret, de sobrenom «la negreta», casada amb un (1) criat i mare de dues (2) criatures. Segons el baró de Maldà, una (1) dona de l'aristocràcia pagà un (1) hàbit de monja per enterrar–la, i no fou esquarterada com els altres reus. Al cap d'un (1) any un (1) particular pagà un (1) ofici solemne en memòria dels executats.[2]

Referències

Bibliografia

  • Irene Castells i Oliván: «Els rebomboris del pa de 1789 a Barcelona», a Recerques, núm. 1, (1970), pàg. 51–81.

  • Cristina Borderías, Mercè Renom: Dones en moviment, segles XVIII–XXI. Barcelona: Icària, 2008.

  • Vicenç Pascual i Rodríguez: El baró de Maldà, materials per a una biografia. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003.

Rebomboris_del_pa.jpg ‎(600 × 396 píxels, mida del fitxer: 83 Ko, tipus MIME: image/jpeg)

Rebomboris del pa

El passat dilluns 28 de febrer de 2022 es commemorà el vuitanta-cinquè aniversari del naixement de Joan Ferrer i Gasol (Berga, Berguedà, Catalunya, 28 de febrer de 1937 — ibídem, 27 de febrer de 2021), qui era un (1) pintor, pedagog, teòric de l'art i activista cultural català. L'any 2010 l'Ajuntament de Berga (Berguedà) li concedí el premi a la Cultura de la Ciutat de Berga (Berguedà),[1][2] a proposta de trenta-quatre (34) entitats i quinze (15) persones a títol individual.[3] Morí a Berga (Berguedà) als vuitanta-tres (83) anys el dia 27 de febrer de 2021.[4][5]

Biografia

Joan Ferrer pinta des dels quinze (15) anys, i fou deixeble destacat de Josep Maria de Martín,[6] amb qui adoptà una (1) concepció de la pintura geometritzant i intel·lectualitzada[7] que mantindria, amb matisos i evolucions, al llarg de la seva carrera.

Joan Ferrer ha compaginat la pintura amb altres activitats professionals, com la de delegat de banca i comercial. Durant els anys setanta ('70) es traslladà a viure a Andorra, on rebé el premi Rosa d'Or de pintura els anys 1973 i 1974, i el «Premi internacional» els anys 1975 i 1976.[8] Durant les dècades dels vuitanta ('80) i noranta ('90), Joan Ferrer exposava habitualment a Barcelona (Barcelonès). La seva obra es presentava anualment a la Galeria Greca i Foga 2. Aquests foren anys de gran producció pictòrica i de projecció internacional; exposà a França i Holanda (Països Baixos), i participà en fires d'Art internacional: l'Artexpo a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) i la KunstRAI d'Amsterdam (Holanda Septentrional, Països Baixos).

La seva activitat pedagògica està lligada a les comarques de la Catalunya central: el Berguedà, Osona i el Solsonès. Inicià la seva tasca com a professor de pintura a Sant Boi de Lluçanès (Osona),[9] a la sala d'art de l'ajuntament, durant els anys setanta ('70), on instruí nombrosos alumnes. Més tard continuà a Sant Llorenç de Morunys (vall de Lord, Solsonès), fins a retornar a Berga (Berguedà), on creà un (1) taller de pintura que portava el seu nom. L'any 1980 fou cofundador de l'Escola d'Art i Disseny del Berguedà Arxivat 2013.05.30 a Wayback Machine;[10] inicialment amb activitat a Gironella (Berguedà) i, a partir de l'any 1988, també a Puig Reig (Berguedà), i n'exercí el càrrec de director.Fou el director de l'associació de pintors Verdaguer 7.[4] L'any 2020 se li atorgà el Premi d'Honor de la Cultura del Berguedà 2020 després de protagonitzar una (1) exposició antològica de la seva obra pictòrica al convent de Sant Francesc de Berga (Berguedà), on exposà vuitanta-tres (83) pintures i dinou (19) obres sobre paper.[4][11]

Era germà d'Agustí Ferrer i Gasol, exalcalde de Berga (Berguedà).

Referències

L'artista Joan Ferrer i Gasol (Berga, 1937–2021).

Joan Ferrer explica detalls de la seva obra en el seu estudi.

Joan Ferrer i Gasol

El passat dilluns 28 de febrer de 2022 es commemorà el vuitanta-sisè aniversari del naixement de Carme Mateu Quintana[a] (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 21 de febrer de 1936 — ibídem, 23 de gener de 2018),[2][3] qui fou una (1) promotora cultural catalana, presidenta de l'Associació Cultural del Castell de Peralada, organitzadora del Festival Internacional de Música de Peralada (Alt Empordà).

Biografia

Era filla de Miquel Mateu i Pla, que fou alcalde de Barcelona (Barcelonès, 1939–1945), el primer del franquisme, president de la Caixa de Pensions, "la Caixa" (1940–1972), president de la patronal catalana Foment del Treball Nacional (1952–1972) i ambaixador a París (Illa de França), que dirigí la fàbrica d'automòbils Hispano–Suiza fundada pel seu pare, Damià Mateu i Bisa, que també havia adquirit el 1923 el Castell de Peralada (Alt Empordà).[4]

Carme Mateu heretà del seu pare la propietat del Castell de Peralada (Alt Empordà), on se celebra anualment el Festival Internacional organitzat per l'associació cultural que ella presidia.

Es va casar el 16 d'octubre de 1957 amb l'empresari Artur Suqué i Puig[5] (fundador d'Inverama – Casinos de Catalunya), amb qui tingué tres (3) fills: Isabel, Javier i Miguel.

Juntament amb el seu marit, era propietària del Grup Peralada (Casino de Barcelona, Cellers Castell de Peralada, La Hispano–Suiza, etc.).

Distincions

L'any 2000 rebé la Creu de Sant Jordi atorgada per la Generalitat de Catalunya.[1]

El 17 de novembre de 2009 se li lliurà la Medalla d'Or del Cercle del Liceu en una (1) gala homenatge al Saló dels Miralls del Gran Teatre del Liceu.[6]

L'any 2011 fou nomenada filla adoptiva de la localitat de Peralada (Alt Empordà), per acord unànime del consistori municipal.[7][8]

El Consell de Ministres espanyol li concedí, el 2017, la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts,[9] distinció que hauria recollit el mes següent a la seva defunció.[2]

Notes

  • a)↑ Cal destacar que en documents oficials mai aparegué amb la conjunció «i» entre els dos (2) cognoms. En aquest sentit, és significatiu el decret de l'any 2000 de concessió de la Creu de Sant Jordi,[1] ja que es tracta de decrets particularment curosos en aquest aspecte. Moltes de les referències que apareixen a internet amb el «Mateu i Quintana» s'originen en l'escrit «La meva humil ofrena: als nuvis n'Artur Suqué i Puig, i na Carme Mateu i Quintana en llurs noces celebrades en el castell de Perelada: 16 octubre 1957» que els dedicà el prevere Mn. Ramon Garriga i Boixader.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 «Decret 272/2000, de 26 de juny, de concessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya» (pdf). DOGC, 3200, 08.08.2000.[Enllaç no actiu]

  2. ↑ 2,0 2,1 «Mor Carme Mateu, presidenta i mecenes del Festival Castell de Peralada als 81 anys». El Gerió digital, 24.01.2018.

  3. ↑ «Adeu a Carmen Mateu, ànima del Festival de Peralada». el Periódico, 24.01.2018.

  4. ↑ Rogelio Baon: Lágrimas por Don Miguel Mateu en La cara humana de un Caudillo. Editorial San Martín, Madrid, 1975. ISBN 84-7140-114-2

  5. ↑ «Data memorable para la historia comarcal ampurdanesa», a La Vanguardia, 2 de novembre de 1957.

  6. ↑ «Carme Mateu rep la medalla d´or del Cercle del Liceu». emporda.info, 17.11.2009.

  7. ↑ Vilà, Cristina: «Peralada nomena Filla Adoptiva Carmen Mateu». emporda.info, 09.11.2011.

  8. ↑ «Aprovació de l'expedient de nomenament de la senyora Carmen Mateu Quintana com a Filla Adoptiva de Peralada». Acta de la sessió extraordinària del Ple de l'Ajuntament del dia 26 d'octubre de 2011. Ajuntament de Peralada. Arxivat de l'original el 2 abril 2015.

  9. ↑ EFE: «Jordi Sierra i Carme Mateu, medalles a les belles arts». Diari de Tarragona. EFE, 26.12.2017.

Enllaços externs

Fotografia de Carme Mateu Quintana

El passat dilluns 28 de febrer de 2022 es commemorà el noranta-cinquè aniversari del naixement de Pierrette Prat i Galindo (Talteüll, Rosselló, Catalunya Nord, 28 de febrer de 1927 — Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 5 de juliol de 2014),[1] qui fou una (1) religiosa que, molesta pel laïcisme militant francès del seu pare,[2] s'escapà de casa seva als trenta (30) anys per entrar al Monestir de Pedralbes (Barcelona, Barcelonès) el 1957, on visqué fins al final de la seva vida. Entre els anys 1957 i 1987 fou presidenta federal dels convents de clarisses de Catalunya. Des del 1987 i fins al 2007 fou l'abadessa del Monestir de Pedralbes.[3] Treballà per dur a la pràctica les conclusions del Concili Vaticà II.[4]

En la seva activitat com a abadessa defensà sempre davant les autoritats municipals la conservació i preservació del monestir, i negocià la seva obertura al públic, a les visites guiades i a alguns actes. També fou impulsora de la digitalització de la documentació del monestir.[5]

Després de la seva mort l'alcalde de Barcelona (Barcelonès), Xavier Trias, manifestà que la monja tenia «un (1) gran afecte per les persones i il·lusió per un (1) futur millor per al nostre país» i en destacà «l'aposta per preservar la cultura i la identitat catalana i la voluntat de combinar la vida contemplativa al Monestir de Pedralbes amb la seva obertura a la societat, oferint al gaudi de tothom un (1) magnífic edifici històric, on la congregació habita des del 1327».[6]

Referències

  1. ↑ «Pierrette Prat i Galindo | enciclopèdia.cat».

  2. ↑ Romero, Ester; Grané, Francesc: «Pierrette, m'estimes?». Catalunya Cristiana, 20.07.2014.

  3. ↑ «Mor l'exabadessa del monestir de Pedralbes Pierrette Prat». ARA, 05.07.2014.

  4. ↑ Barrete, Glòria: «Mor Sor Pierrette, una abadessa que va interioritzar l'obertura del Vaticà II». Catalunya Religió, 05.07.2014.

  5. ↑ Mumbrú, Jordi: «Les monges clarisses digitalitzen l'arxiu». Diari 20 minutos, 14.02.2006.

  6. ↑ «L'alcalde expressa el condol per la mort de la germana Pierrette Prat i Galindo, abadessa del Monestir de Pedralbes durant gairebé 20 anys». Ajuntament de Barcelona, 05.07.2014.


Fotografia de l'homenatge a Pierrette Prat i Galindo

El passat dilluns 28 de febrer de 2022 es commemorà el cent novè aniversari del naixement de Joan Maurí i Espadaler (Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya, 28 de febrer de 1913 — ibídem, 14 de gener de 1980)[1], qui fou un (1) pintor català.

Biografia

Maurí estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (Barcelonès). Pintà els retaules dels dos (2) altars de l'església de l'Escola Pia de Sabadell (Vallès Occidental) i un (1) altar de sant Antoni de la catedral de Solsona (Solsonès). També feu molts esgrafiats del Cementiri de Sabadell (Vallès Occidental). Té nombrosos quadres en organismes públics i col·leccions particulars. A més de pintar, Maurí investigà les característiques de la visió del color segons cada individu i les diferències que afecten o poden alterar la correcta diferenciació dels matisos cromàtics. Aquestes investigacions les plasmà en l'obra manuscrita Teoria sobre la visió del color, que presenta nombrosos dibuixos i quadres estadístics, text que es penjà a internet en el centenari del naixement del pintor.[2] La seva obra mostra una (1) constant preocupació constructiva i revela un (1) estudi profund de la tècnica utilitzada.[3]

El Museu d'Art de Sabadell (Vallès Occidental) conserva obra de Joan Maurí.[4]

Exposicions[5]

Exposicions individuals

  • 1954. Cercle Sabadellès.

Exposicions col·lectives

  • 1942. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

  • 1943. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

  • 1946. Col·lectiva de socis del Cercle Sabadellès.

  • 1948. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (abril).

  • 1948. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (estiu).

  • 1952. Exposició sobre temes eucarístics. Acadèmia Catòlica de Sabadell.

  • 1953. Primer Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d'Estalvis de Sabadell.

  • 1959. Quart Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d'Estalvis de Sabadell.

Referències

  1. Diari de Sabadell, 24.08.2013, pàg. 9.

  2. Vidal, Pere: «Joan Maurí i Espadaler». 11 de febrer de 2013. El Punt Avui.

  3. Ràfols, J. F.: Diccionari biogràfic d'artistes de Catalunya.

  4. «Museus en línia» (en català, castellà i anglès). Generalitat de Catalunya.

  5. Entre la continuïtat i el trencament. Art a Sabadell. 1939–1959. Sabadell: Museu d'Art de Sabadell, 2000, pàgines 141 i següents.

Enllaços externs

Imatge de Joan Maurí i Espadaler

El passat dilluns 28 de febrer de 2022 es commemorà el cent seixanta-unè aniversari del naixement de Clotilde Cerdà i Bosch (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 28 de febrer de 1861[1][2] — Santa Cruz de Tenerife, Illes Canàries, Espanya, 12 d'abril de 1926),[3] considerada una (1) nena prodigi, fou concertista d'arpa i compositora; utilitzà el pseudònim d'Esmeralda Cervantes. També destacà com a activista per l'educació femenina i la millora de les condicions de les dones. Era filla de la pintora Clotilde Bosch, casada amb l'enginyer Ildefons Cerdà i Sunyer.

Biografia

El seu pare, Ildefons Cerdà, i la seva mare, Clotilde Bosch, es casaren l'any 1848. Tingueren quatre (4) filles: la primera el 22 de juny de 1849, na Josefa Consuelo Paulina; la segona, el 28 de desembre de 1850, na Rosita; la tercera, el 14 de novembre de 1851, na Sol Magdalena Maria de los Dolores; transcorreguts quasi deu (<10) anys nasqué na Clotilde. La seva data de naixement ha estat al llarg dels anys un (1) enigma. El pare escrigué en el seu diari la data corresponent al 28 de febrer de 1862, un (1) any més tard de la data que consta en el Registre Civil, el 28 de febrer de 1861,[4] inscripció feta l'any 1861 i per tant més fiable que l'escrit del pare. Fou fruit d'una (1) relació adúltera de la seva mare (en l'arbre genealògic familiar del 1938 consta com a filla il·legítima). Aquesta circumstància, que es començà a fer pública cap als anys seixanta ('60) del segle XX, havia quedat restringida a l'entorn familiar.[1]

El matrimoni se separà en data 27 de maig de 1864, dos (2) mesos abans Ildefons Cerdà havia redactat un (1) testament on figuraven les seves filles com a hereves a parts iguals; passats quatre (4) mesos aquest testament fou modificat excloent–ne na Clotilde Cerdà i Bosch però destinant una (1) pensió anual de sis mil (6.000) rals per a la seva antiga esposa, que conservà la custòdia de Clotilde.[5]

La seva mare i ella es traslladaren a Roma (Laci, Itàlia) on, gràcies als contactes de Clotilde mare, estudià pintura amb Marià Fortuny, tot i que finalment es decantà per la música[5] i recorregué el món com a concertista d'arpa amb gran èxit. La relació entre mare i filla sempre fou molt estreta; la mare acompanyà n'Esmeralda Cervantes a tots els seus viatges i donà suport a Clotilde Cerdà i Bosch en els seus projectes socials. El 1868 mare i filla marxaren a París (Illa de França), on l'arpista Félix Godefroid impartí classes a Clotilde Cerdà.[5]

El 1882 Clotilde fou escollida com a directora honorària de l'Orfeó del Foment de les Arts de Barcelona (Barcelonès) i posteriorment oferí classes d'arpa al seu pis del passeig de Gràcia, 149, feina que simultaniejava amb l'escriptura d'articles periodístics.[5]

Clotilde mantingué una (1) relació de correspondència amb Juan Montalvo, un (1) escriptor, periodista i assagista equatorià, un (1) dels intel·lectuals més reconeguts d'Amèrica. Montalvo dedicà a Esmeralda i a la seva arpa un (1) dels seus tractats.[6] En total s'enviaren set (7) cartes i la primera data del 25 de juny de 1883. Fins aquell moment no s'havia trobat referència de cap altra relació de na Clotilde. La relació entre ells s'acabà perquè sembla que la postura de Montalvo varià, a més de la intervenció de la mare de Clotilde per tal que la relació finalitzés, ja que no volia que aquesta s'interposés en els projectes de la seva filla. Juan Montalvo reconeixia les capacitats de les dones i era crític amb el model de masculinitat que s'anava construint. El 17 d'abril de 1890 morí Clotilde Bosch.

Finalment, Clotilde es casà amb Oscar Grossman; tan sols es té notícia del casament per una (1) carta que Isabel II escrigué el 21 d'agost de 1895. El matrimoni visqué al Brasil fins al 1901 per traslladar–se, primer a Barcelona (Barcelonès), el gener del 1902, i després a Santa Cruz de Tenerife (Illes Canàries), fins al 1905.[5] A partir d'aleshores, visqué temporades llargues al Brasil, a Mèxic i, de nou a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) i Santa Cruz de Tenerife (Illes Canàries, Espanya), on finalment morí i està enterrada en un (1) mausoleu al cementiri de Santa Lastenia, on també fou enterrat el seu marit quan morí el 7 d'abril de 1931.[5] Té una (1) sola obra publicada: La historia del arpa (1885).[7]

Arpista

Pseudònim

Clotilde Cerdà i Bosch utilitzà un (1) pseudònim que l'ajudà a diferenciar entre el seu jo personal i el seu jo com a personatge. Amb aquest pseudònim la batejaren Franz Liszt, Richard Wagner i Víctor Hugo: «Esmeralda (com l'heroïna de l'obra més coneguda d'Hugo) i Cervantes (per l'escriptor espanyol)».[7]

Els seus viatges

Fou una (1) nena prodigi que als catorze (14) anys ja feia macrogires que la portaven de Mèxic al Japó i que era rebuda amb honors als millors teatres i salons de la noblesa d'arreu del món. El seu debut al Teatre Imperial de Viena (Àustria) el 1873, integrada a l'orquestra de Richard Strauss, fou un (1) gran èxit. Strauss li lliurà una (1) corona i un (1) diploma de mèrit, l'ambaixador turc li atorgà el títol d'arpista de l'ambaixada imperial otomana a Viena (Àustria) i l'emperador Francesc Josep I d'Àustria li regalà joies esplèndides.[5]

Clotilde Cerdà realitzà molts viatges i gires durant la seva vida. Primer, un (1) viatge artístic per Europa, però el 1874, als tretze (13) anys, creuà l'Atlàntic cap a l'Argentina, amb parada a Anglaterra (Regne Unit), on tocà davant la reina Victòria i el príncep de Gal·les. Als catorze (14) inicià una (1) gran gira que la portà, des de mitjans del 1875 fins al 1877, a Portugal, a cinc (5) països de l'Amèrica del Sud, al Carib, a Mèxic, als Estats Units, Nova York (Nova York) i Filadèlfia (Pennsilvània), on tocà amb motiu de la celebració de l'Exposició Universal del 1876,[5] a les Filipines i al Japó. Algunes cròniques també diuen que fou a l'Índia, Rússia, Turquia i Egipte.[1] Durant aquest viatge, el 1875 actuà a l'Uruguai, a Buenos Aires (Argentina), a la cort de l'emperador Pere II del Brasil i a Ciutat de Mèxic, on finalitzà la seva gira iniciada dos (2) anys abans.

El 1879 rebé la invitació per prendre part en l'últim concert del pianista Franz Liszt a Roma (Laci, Itàlia).[5] Aquell mateix any se'n té notícia a Cuba; després, a Egipte, les Filipines i altres països de l'Àsia; acabarà l'any entre França i Itàlia. El 1880 tornà al Brasil, Portugal, on participà en els actes organitzats per la Societat Acadèmica, en commemoració del tricentenari de la mort del poeta Luís de Camoens,[5] i les Canàries per repetir, l'any després, a l'Argentina.[1] El 1881 entrà a formar part de la lògia maçònica Lealtad de Barcelona (Barcelonès), de la qual formava part des del 1879 Àurea Rosa Clavé de Ferrer, filla d'Anselm Clavé.[8] L'any 1882 tornà a les illes Canàries i fou admesa a la lògia maçònica Tinerfe número 114, i esdevingué la primera dona a formar–ne part.[5]

El 1885 el compositor i pedagog Joaquim Lladó i Barceló li dedicà la composició El arpa angélica: meditación para piano, que havia estat premiada en els Jocs Florals de Sevilla del 1875 (Andalusia, Espanya).[9]

Després, el 1887, s'instal·là a Alemanya. Els cinc (5) anys següents alternà Anglaterra (Regne Unit) i Grècia amb una (1) estada a Constantinoble (Istambul, Turquia), on ensenyà arpa a l'harem del sultà de l'Imperi Otomà Abdul Hamid Khan II. El 1893 tornà als Estats Units convidada per l'organització de l'Exposició Universal de Chicago (Illinois), on feu un (1) concert i participà en una (1) conferència: Education and literature of the women of Turquey. També tocà davant del president dels Estats Units i el 1894 viatjà a Rússia.[5] El 1895 es casà amb Óscar Grossman, un (1) brasiler ric, i acabà les gires però no els viatges.[1] A més d'oferir recitals, fundà el Conservatori de Música de Rio de Janeiro (Brasil) el 1895, així com l'Escola d'Arpa, amb l'ajut de Lea Bach, una (1) altra arpista catalana.[5] El pont que uneix aquest país amb Paraguai per les cascades de l'Iguaçú porta el seu nom artístic.[5][7]

Projectes socials

Clotilde fou una (1) dona molt compromesa socialment, treballà per mostrar de manera pública problemàtiques que es volien fer passar per problemes de caràcter privat. Fou antiesclavista; sol·licità al president de Mèxic, Porfirio Díaz, l'indult per a un (1) condemnat a mort;[5] mostrà així la seva oposició a la pena capital i a l'actitud de diversos estats que s'apropiaven dels cossos que havien estat donats a llum per altres dones,[10] i formà part d'una (1) associació de dones per la pau l'Alliance Universelle des Femmes pour la Paix.[5] Dirigí diverses revistes, i hi col·laborà: l'Estrella Polar, Portaveu Internacional d'arts, Literatura, Comerç, Modes i Salons. Fent especial menció a La Ilustración de la Mujer, el primer número fou publicat el juny de 1883, el qual s'adreçava a dones urbanes amb l'objectiu de crear un (1) imaginari que fes possible l'adscripció de les dones a la ciutat i legitimar–ne la presència en aquest entorn. En el número 11 del dia primer de novembre del 1883 hi ha el retrat d'Esmeralda Cervantes.

Acadèmia de Ciències, Arts, Oficis per la Dona

El dia 2 de maig de 1885 tingué lloc la inauguració de l'Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona, situada a la Rambla de Canaletes, número 10, al pis superior de l'Hotel Continental.[5] Des del 1880–1881 havien començat les gestions per a crear un (1) centre d'ensenyament específic per a les dones, amb l'objectiu d'oferir una (1) educació brillant, en ensenyaments científics, artístics i industrials. Inicialment es feu l'intent a Madrid (Espanya), però vista la impossibilitat d'establir–la–hi, optaren per Barcelona (Barcelonès).[5] L'objectiu de l'Acadèmia consistia a aconseguir que les dones poguessin obtenir una (1) remuneració que els permetés subsistir amb mitjans propis. L'Acadèmia oferia un (1) model de formació per a les dones que havia d'incloure totes les matèries derivades de l'aplicació a la indústria de l'escultura i la pintura, a més del modelatge en fang, cera, fusta, marbre... es pretenia fomentar les disposicions naturals de la dona per a aquelles tasques que exigien delicadesa i precisió, com també formar en oficis en què la presència femenina era inexistent i oferir formació per a la professionalització de les dones. Les classes podien ser de dia i de nit, per tal de facilitar l'assistència de les futures alumnes. Les matrícules havien de cobrir la remuneració del professorat i el manteniment de l'Acadèmia i es preveia la creació d'un (1) fons de reserva per a facilitar l'accés a l'ensenyament a les alumnes amb pocs recursos econòmics. Clotilde Cerdà i Bosch pogué crear aquest projecte a través de l'observació en diversos països que havien desenvolupat el procés d'industrialització abans que Catalunya i Espanya i havent comprovat les repercussions de la nova organització social i el desigual accés als recursos segons el sexe.

Es creà pocs dies després de la inauguració de l'Acadèmia una (1) revista vinculada que es deia El Ángel del Hogar, en què col·laborà escriptors de prestigi com Àngel Guimerà.[5] El primer número fou publicat el 15 de maig de 1885.

Alguns sectors reialistes no feren costat a Clotilde Cerdà i Bosch per garantir la continuïtat del projecte de l'Acadèmia, sinó que l'amenaçaren, ja que la casa reial i l'elit social barcelonina no veien amb bons ulls el compromís polític de Clotilde amb la maçoneria, el moviment antiesclavista, amb la classe obrera catalana i amb les dones. Finalment l'Acadèmia hagué de tancar l'any 1887 per manca de suport i pel dèficit pressupostari que arrossegava. La idea, però, de l'Acadèmia fou materialitzada amb la creació de l'Institut de la Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, creada el 1910 a Barcelona (Barcelonès) per un (1) equip encapçalat per Francesca Bonnemaison.

Asils Internacionals de Lactància

Foren inaugurats a la ciutat de Belém, a l'estat brasiler de Pará, el 15 de març de 1898. Aquests Asils tenien diverses funcions entre les quals destacava ser una (1) espècie d'escola bressol per a les criatures de mares que tenien una (1) feina remunerada i no sabien a qui deixar–les, i així es crearen serveis per a les dones que la mateixa societat encara no havia previst.

Referències

  1. «La vida de pel·lícula de Clotilde Cerdà». Diari Ara, 09.12.2012.

  2. Arxiu Cerdà a l'Arxiu Històric de Barcelona.

  3. «Ha muerto la insigne artista Esmeralda Cervantes». El Progreso [Santa Cruz de Tenerife], 12.04.1926, pàg. 2.

  4. Pàgina AMAB, Llibre de naixements número 90, 186 «número 1142 foli 286». Llibre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona.

  5. Albertí, Elisenda: Decidides. Set dones contra corrent. Albertí Editor, 1/3/2017, pàg. 84–88, 95, 98, 104, 110, 113, 114, 124, 136, 137. ISBN 9788472461574.

  6. Montalvo, Juan: Siete Tratados (en castellà). Garnier Hermanos, 1882, pàg. 51–52.

  7. «Diccionari Biogràfic de Dones». Arxivat de l'original el 3 de gener de 2014.

  8. «Lògia Femenina de França». Arxivat de l'original el 2008.11.17.

  9. «El arpa angélica [Música notada: meditación para piano, ob. 32]» (en diversos). Europeana.

  10. Rivera 2009.

Bibliografia

Portada de la revista La Ilustración de la Mujer de l'1 de novembre de 1883.

Clotilde Cerdà i Bosch

El passat dilluns 28 de febrer de 2022 es commemorà el seixanta-novè aniversari del naixement de Paul Robin Krugman (Nova York, Nova York, Estats Units, 28 de febrer de 1953), qui és un (1) economista, divulgador i periodista nord-americà, un (1) keynesià convençut i, per tant, amic de la intervenció pública.[1] Actualment és professor d'Economia i Assumptes Internacionals a la Universitat de Princeton (Nova Jersey).[2] Krugman és conegut al públic general com un (1) crític obert de les polítiques econòmiques i generals de l'administració de George W. Bush.

Krugman és l'autor o editor de vint-i-set (27) llibres, inclosos treballs acadèmics, llibres de text i llibres de divulgació, i ha publicat més de dos-cents (>200) articles acadèmics en revistes professionals.[3] També ha escrit diversos centenars de columnes sobre qüestions econòmiques i polítiques per a The New York Times, Fortune i Slate. Una (1) enquesta realitzada el 2011 a professors d'economia el nomenà el seu economista viu preferit de menys de seixanta (<60) anys.[4] Com a comentarista, Krugman ha escrit sobre una (1) àmplia gamma de qüestions econòmiques, inclosa la distribució de la renda, la fiscalitat, la macroeconomia i l'economia internacional. Krugman es considera un (1) liberal modern, fent referència als seus llibres, al seu bloc al The New York Times i al seu llibre de 2007 The Conscience of a Liberal.[5] Els seu populars articles han atret una (1) àmplia atenció i comentaris, tant positius com negatius.[6] Segons l'Open Syllabus Project, Krugman és el segon autor més citat en els plans d'estudis universitaris per a cursos d'economia.[7] La seva obra Economia internacional: La teoria i política és un (1) llibre de text estàndard en l'economia internacional.

Ha sabut entendre l'estreta relació entre economia i política o, cosa que és el mateix, els interessos i les forces que es mouen en el rerefons de la disciplina; el mèrit de Krugman radica a desemmascarar les fal·làcies econòmiques que s'amaguen darrere de certs interessos. S'ha preocupat per replantejar models matemàtics que resolguin el problema d'on ocorre l'activitat econòmica i els motius de la seva aparició. La filosofia econòmica de Krugman es pot descriure tan bé com sigui possible com neokeynesiana.

Biografia

Nasqué el 28 de febrer de 1953 a l'illa de Long Island a la ciutat de Nova York (estat nord–americà de Nova York). Es llicencià en economia per la Universitat Yale (Connecticut) l'any 1974.[8] Després obtingué un (1) màster en Economia el 1977 al Massachusetts Institute of Technology (Cambridge, Massachusetts)[9] i posteriorment esdevingué professor de Yale (Connecticut), MIT (Cambridge, Massachusetts) i Stanford (Califòrnia) abans de pertànyer al claustre de la Universitat de Princeton (Nova Jersey), on ha estat des del 2000 treballant de professor al Departament d'Economia i a la Woodrow Wilson School of Public and International Affairs des del 2000,[10] fins al 2015, quan es retirà per centrar–se en les polítiques públiques.[11] Posteriorment es convertí en professor al Graduate Center de la City University de Nova York i en distingit acadèmic al Graduate Center del Luxembourg Income Study Center.

Del 1982 al 1983 formà part del Consell d'Assessors Econòmics (Council of Economic Advisers) de l'administració de Ronald Reagan. Quan Bill Clinton arribà a la presidència l'any 1992 s'esperava que entrés a formar part del govern, però aquest lloc fou atorgat a Laura Tyson. Aquesta circumstància li permeté dedicar–se al periodisme, primer a les revistes Fortune i Slate, més tard a The Harvard Business Review, Foreign Policy, The Economist, Harper's, i Washington Monthly.

Posteriorment treballà en el grup d'assessors d'Enron l'any 1999 abans de renunciar–hi per a treballar com a columnista per al New York Times, que exigiria certa exclusivitat. Després dels problemes econòmics i la fallida d'Enron, Krugman fou qüestionat pel seu treball desenvolupat a l'empresa nord–americana, així certs crítics alineats amb l'administració Bush aprofitaren el moment per intentar anul·lar la influència de Krugman en l'opinió pública.

Krugman s’ha casat dues (2) vegades. La seva primera esposa, Robin L. Bergman, és dissenyadora. Actualment està casat amb Robin Wells, economista acadèmica que obtingué la seva llicenciatura a la Universitat de Chicago (Illinois) i el seu doctorat a la Universitat de Califòrnia a Berkeley[12] i igual que Krugman, ensenyà al MIT (Massachusetts Institute of Technology, Cambridge, Massachusetts). Junts, Krugman i la seva dona han col·laborat en diversos llibres de text d'economia. Viuen actualment a la ciutat de Nova York (estat nord americà de Nova York) i no tenen fills.

Idees econòmiques influents

Les contribucions de Krugman sobre els aspectes comercials i monetaris de l'economia internacional han revolucionat la manera de pensar dels economistes sobre l'economia global. A la dècada del 1970, la teoria consolidada del comerç exterior que establia que certs països tenen un (1) avantatge comparatiu respecte d'altres en produir més eficaçment béns per factors com el clima, els recursos naturals o l'oferta de mà d'obra o de capital, però no explicava les tendències modernes que mostraven que el comerç internacional es concentrava cada vegada més entre un (1) nombre menor de productors i nacions. En canvi, des del 1979, el treball de Krugman proposà un (1) nou model que proporcionava una (1) teoria dels efectes de la globalització i el lliure comerç, i oferia una (1) explicació millor que proposava qüestions econòmiques clau com ara per què els països importen i exporten els mateixos béns, com decideixen on ubicar–se les empreses, com decideixen on viure les persones, i per què les àrees urbanes denses es converteixen en centres d'activitat econòmica que conviuen al costat de zones rurals poc poblades.[10] Krugman teoritzà que les economies d'escala motiven el comerç entre països similars i que, en presència d'aquestes economies, accidents de la història poden explicar el creixement de les ciutats i les regions.[10]

A principis de la dècada del 1990 popularitzà l'argument de Laurence Lau i Alwyn Young que les economies emergents del sud–est asiàtic no eren el resultat de polítiques econòmiques d'un (1) nou tipus, com s'havia argumentat, sinó que les altes taxes de creixement es devien a elevades taxes d'inversió de capital i augments espectaculars en la mà d'obra (alguna cosa que, tal com explica el mateix Krugman, recorda en part el «miracle soviètic» 1945–1965). De fet la productivitat total dels factors d'aquests països no s'incrementà, la qual cosa revela que tecnològicament aquestes economies no han estat especialment eficients. Sobre la base d'aquests fets, la seva predicció és que la taxa creixement del sud–est asiàtic descendirà a mesura que sigui més difícil generar creixement a força d'incrementar els inputs (en inversió i treball). Aquesta situació és similar l'aturada que sofrí l'URSS a la fi de la dècada del 1960, el seu estancament durant la dècada del 1970, que eventualment degenerà en decreixement a la dècada del 1980.

També són molt interessants els seus treballs sobre economia geogràfica. Una (1) disciplina relativament nova on s'examina l'efecte que l'activitat econòmica estigui concentrada en ciutats que s'expandeixen sobre un (1) territori.

Premis i mencions

L'any 1991 l'Associació Econòmica Americana li concedí la prestigiosa medalla John Bats Clark Medal a l'economista nord–americà menor de quaranta (<40) anys que es considera que contribuí significativament al pensament i el coneixement econòmics.[9] El 2004 fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de Ciències Socials i el 2008 amb el Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques en memòria d'Alfred Nobel pels seus estudis al voltant dels patrons del comerç i la localització de l'activitat econòmica.[10]

Referències

  1. «La economía, en pleno invierno» (en castellà). La Vanguardia, diumenge 11 gener del 2009, pàg. 6.

  2. Lambies, Josep; Jordi Nopca «Així són les superestrelles del pensament del segle XXI». Diari Ara, 09.01.2011, pàg. 50.

  3. «Columnist Biography: Paul Krugman». The New York Times.

  4. «Archived copy». Arxivat de l'original el 30 de desembre de 2016.

  5. The New York Times, «The Conscience of a Liberal». Arxivat 7 February 2017[Date mismatch] a Wayback Machine. Retrieved August 6, 2009.

  6. [17 d'octubre de 2011] The one–handed economist, 13 de novembre de 2003.

  7. «Open Syllabus Project».

  8. «Paul Krugman Biography |». Arxivat de l'original l'1 de desembre de 2017.

  9. Dixit, Avinash: «In Honor of Paul Krugman: Winner of the John Bates Clark Medal» (en anglès). The Journal of Economic Perspectives, 7, 2, pàg. 173.

  10. Quiñones, Eric. «Princeton’s Paul Krugman wins Nobel in economics» (en anglès), 13.10.2008.

  11. «Paul Krugman deja la Universidad de Princeton» (en castellà). Forbes, 28.02.2915.

  12. «Robin Wells». Macmillan Learning. Arxivat de l'original l'1 de desembre de 2017.

Enllaços externs

Paul Krugman, Laureate of the Sveriges Riksbank Prize in Economic Sciences in Memory of Alfred Nobel 2008 at a press conference at the Swedish Academy of Science in Stockholm.

Paul Robin Krugman

El passat dilluns 28 de febrer de 2022 es commemorà el setanta-quatrè aniversari del naixement de Steven Chu (Saint Louis, Missouri, EUA, 28 de febrer de 1948), qui és un (1) físic i professor universitari nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Física pel seu treball en el refredament d'àtoms utilitzant el làser.

Biografia

Nasqué el 1948 a la ciutat de Saint Louis, situada a l'estat nord–americà de Missouri. Estudià física a la Universitat de Rochester, situada a l'estat de Nova York, on es llicencià el 1970. L'any 1976 es doctorà a la Universitat de Berkeley (Califòrnia, EUA), i des del 1987 és docent de física a la Universitat de Stanford (Califòrnia, EUA).

Recerca científica

El 1978 entrà a treballar als laboratoris Bell de Nova Jersey (EUA), on es convertí en director del departament d'investigació d'electrònica quàntica l'any 1983.

L'any 1985 Chu i el seu equip de recerca empraren una (1) matriu de feixos làser entrecreuats per a crear un (1) efecte que causava una (1) reducció de la velocitat dels àtoms des de quatre mil quilòmetres per hora (4.000 km/h) a prop d'un quilòmetre per hora (circa 1 km/h), un (1) fet descrit com si els àtoms es desplacessin per una (1) densa melassa, i en el qual la temperatura dels àtoms frenats s'aproximava al zero absolut. L'equip també desenvolupà un (1) parany atòmic usant làsers i bobines magnètiques que els permeté capturar i estudiar els àtoms refredats.

Els físics William Daniel Phillips i Claude Cohen–Tannoudji continuaren el treball de Chu, enginyant mètodes per a usar làsers per a atrapar àtoms a temperatures encara més properes al zero absolut. Aquestes tècniques permeten als científics millorar la precisió dels rellotges atòmics utilitzats en la navegació espacial, construir interferòmetres atòmics que poden mesurar amb precisió les forces gravitatòries, i dissenyar làsers atòmics que poden emprar–se per a manipular circuits electrònics amb extremada precisió.

L'any 1997 els tres (3) científics foren guardonats amb el Premi Nobel de Física pels seus treballs pioners en el refredament d'àtoms utilitzant el làser.

Enllaços externs

Official portrait of United States Secretary of Energy Steven Chu

Steven Chu

El passat dilluns 28 de febrer de 2022 es commemorà el setanta-novè aniversari del naixement de Pilar Brabo Castells (Madrid, Madrid, Espanya, 28 de febrer de 1943 — ibídem, 21 de maig, de 1993), qui fou una (1) política i física espanyola, valenciana d'origen madrileny, militant antifranquista des de la seva estada a la universitat, membre del Partit Comunista d'Espanya i, després, del Partit Socialista Obrer Espanyol, arribà a estar a la presó en catorze (14) ocasions durant la dictadura. Després de la recuperació de les llibertats públiques, fou diputada al Congrés i governadora civil.[2]

Biografia

Ingressà en la Facultat de Ciències Físiques de la Universitat Complutense de Madrid (Madrid, Espanya), on completà els quatre (4) primers cursos de la carrera, i destacà com a lluitadora antifranquista. L'any 1964 s'afilià a la Federació Universitària Democràtica Espanyola. Se li incoà expedient el 1966, i es traslladà a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) on acabà la seva llicenciatura.[3]

Ingressà en el Partit Comunista d'Espanya el 1965, i el 1968 en fou escollida integrant del Comite Central. Organitzà l'oposició a les aules de la universitat, raó per la qual fou empresonada sovint (set [7] mesos el 1974). Fou una (1) dels set (7) dirigents comunistes detinguts amb Santiago Carrillo Solares el 22 de desembre de 1976,[4] fet que forçaria Adolfo Suárez a legalitzar el PCE.

Trajectòria política

Durant la Transició destacà la seva activitat al País Valencià, i fou escollida dos (2) cops diputada pel PCE al Congrés per la circumscripció electoral d'Alacant (Alacantí, País Valencià) a les eleccions dels anys 1977 i 1979. En el Congrés dels Diputats destacà per les seves intervencions en qüestions educatives i formà part com a vocal de la Comissió d'Incompatibilitats, de la de Cultura (secretària primera) i la d'Educació. També fou membre del Consell Rector de RTVE.[5]

Així mateix fou nomenada membre del Comitè Executiu del PCE. El 1978 ja era membre del Comitè Central, del Comitè Executiu, de la Comissió Permanent i del Secretariat. En la seva etapa com a militant comunista exercí els càrrecs de secretària de Relacions entre el PCE i la Unió de Joventuts Comunistes i posteriorment de Premsa, Publicacions i Propaganda.[3]

La crisi del Partit Comunista d'Espanya, motivada per l'enfrontament entre el sector renovador -en el que ella militava-, que pretenia un acostament al PSOE i aprofundir en la línia de l'eurocomunisme, tant políticament com organitzativament, i la postura oficial de la direcció encapçalada per Santiago Carrillo, provocà la seva sortida de la direcció del Partit Comunista del País Valencià (PCPV) i la seva expulsió del Comitè Central del PCE a la fi del 1981.

Es dedicà aleshores a la sociologia electoral i l'abril del 1986 s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol, gràcies a la seva amistat amb Ludolfo Paramio, Fernando Claudín i José María Maravall, encara que no tornà a ser candidata en les successives eleccions. El 1987 fou nomenada governadora civil de Castelló (Plana Alta, País Valencià) i després, el 1988, directora general de Protecció Civil (Ministeri de l'Interior) on organitzà el nou departament i el dotà de competències. Exercí aquest càrrec fins a la seva mort, provocada per un (1) càncer.

Referències

  1. BOE de 3/9/1988 amb el cessament.

  2. «Muere Pilar Brabo, directora general de Proteccion Civil, a los 50 años», 22.05.1993.

  3. Julia Sevilla: Las mujeres parlamentarias en la legislatura constituyente. Madrid: Cortes Generales – Ministerio de la Presidencia, 2006, pàg. 532. ISBN 84-7943-282-9.

  4. Santiago Carrillo y los siete miembros del PC que le acompañaban ingresaron ayer en la prisión de Carabanchel a ABC, 24 de desembre de 1976.

  5. Fitxa del Congrés dels Diputats.

Enllaços externs

Fotografia de Pilar Bravo Castells

El passat dilluns 28 de febrer de 2022 es commemorà el vuitanta-tresè aniversari del naixement de Daniel Chee Tsui (en xinès: 崔琦; pinyin: Cuī Qí) (Henan, Xina, 28 de febrer de 1939), qui és un (1) físic nord–americà, d'origen xinès, guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1998.

Biografia

Nasqué el 28 de febrer de 1939 a la província xinesa de Henan. Després d'estudiar secundària a Hong Kong (Xina), el 1958 es traslladà als Estats Units per estudiar física a l'Augustana College. El 1982 aconseguí el doctorat en física a la Universitat de Chicago (Illinois, EUA) i fou nomenat professor d'enginyeria elèctrica a la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA).

Recerca científica

Inicià la seva recerca científica en la microestructura dels semiconductors i en la física de l'estat sòlid. El 1998 fou guardonat, juntament amb el físic alemany Horst Ludwig Störmer i el nord–americà Robert B. Laughlin, amb el Premi Nobel de Física per la seva contribució al descobriment de l'efecte Hall quàntic en les seves investigacions realitzades a l'Institut Tecnològic de Massachusetts.

Enllaços externs

Fotografia de Daniel Chee Tsui

Daniel Chee Tsui

El passat dilluns 28 de febrer de 2022 es commemorà el noranta-dosè aniversari del naixement de Leon Neil Cooper (Nova York, Nova York, EUA, 28 de febrer de 1930), qui és un (1) físic i professor universitari estatunidenc guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1972.

Biografia

Nasqué el 28 de febrer de 1930 a la ciutat de Nova York (estat nord–americà de Nova York). Es llicencià en física a la Universitat de Colúmbia (Nova York, EUA), i esdevingué posteriorment professor a les universitats d'Illinois i de Brown, Providence (EUA) així com professor convidat en universitats de Noruega, Itàlia i França.

Recerca científica

Interessat en la física de l'estat sòlid, el 1957 desenvolupà al costat de John Bardeen i John Robert Schrieffer la Teoria BCS de la superconductivitat, per la qual a molt baixa temperatura es manifesta en els electrons una (1) gran força d'atracció que els fa fluir aparellats de manera que, en passar prop d'un (1) nucli atòmic, el primer electró cedeix energia que és després recuperada pel seu company. Aquesta teoria tingué el seu origen el 1911 en el descobriment del neerlandès Heike Kamerlingh Onnes sobre la manca de resistència del mercuri als corrents elèctrics a temperatures properes al zero absolut.

Company d'investigacions d'Alfred P. Sloan entre els anys 1959 i 1966, posteriorment realitzà investigacions a l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton (Nova Jersey, EUA) i a l'Organització Europea per a la Recerca Nuclear (CERN).

El 1972 fou guardonat amb el Premi Nobel de Física, juntament amb John Bardeen i John Robert Schrieffer, pels seus treballs conjunts sobre la teoria de la superconductivitat, coneguda com a Teoria BCS.

En la cultura popular

Un (1) dels protagonistes de la comèdia de situació The Big Bang Theory, Sheldon Cooper, rep el cognom en honor a Leon Cooper.[1]

Referències

  1. «¿Cuál es el verdadero significado de los nombres de Leonard y Sheldon en 'The Big Bang Theory'?» (en castellà), 22.06.2020.

Enllaços externs

Nobel Laureate Leon Cooper at a conference at Brown University in 2007

Leon Neil Cooper

El passat dilluns 28 de febrer de 2022 es commemorà el cent setè aniversari del naixement de Sir Peter Brian Medawar (Rio de Janeiro, estat de Rio de Janeiro, Brasil, 28 de febrer de 1915 — Londres, Regne Unit, 2 d'octubre de 1987), qui fou un (1) zoòleg, biòleg i professor universitari anglès, d'origen brasiler, guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1960.

Biografia

Era fill de pare libanès i mare brasilera. Estudià zoologia a la Universitat d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit), i després de graduar–se treballà a l'escola de patologia de Howard Walter Florey a Oxford (Anglaterra, Regne Unit) on inicià a interessar–se en els camps de la biologia i la medicina. Membre de la Royal Society de Londres (Anglaterra, Regne Unit) des del 1949, entre els anys 1947 i 1951 fou professor de zoologia a la Universitat de Birmingham (Anglaterra, Regne Unit), i entre els anys 1951 i 1962 de la Universitat de Londres (Anglaterra, Regne Unit). L'any 1965 fou nomenat cavaller per part de la reina Elisabet II d'Anglaterra i el 1981 ingressà a l'Orde del Mèrit. Morí el 1987 a la ciutat de Londres (Anglaterra, Regne Unit) a conseqüència de problemes cerebrovasculars.

Recerca científica

Inicià els seus treballs al voltant dels trasplantaments l'any 1949, quan Frank Macfarlane Burnet emeté la seva hipòtesi per la qual durant el desenvolupament embrionari i després del seu naixement les cèl·lules adquireixen la capacitat de distingir les cèl·lules foranes del cos. L'any 1960 li fou concedit el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia juntament amb Macfarlane «pels seus estudis sobre els teixits trasplantats»;[1] establí la base del trasplantament d'òrgans i descobrí la tolerància immunològica adquirida. Un (1) treball que fou utilitzat pels trasplantaments de pell a la cara després de cremades. Així mateix realitzà estudis sobre el proliferació, envelliment i les transformacions cel·lulars.

Referències

  1. Pàgina de l'Institut Nobel, Premi Nobel de Medicina 1960 (anglès).

Fotografia retrat de Peter Brian Medawar

Peter Brian Medawar

El passat dilluns 28 de febrer de 2022 es commemorà el cent vint-i-unè aniversari del naixement de Linus Carl Pauling (Portland, Oregon, EUA, 28 de febrer de 1901 — Big Sur, Califòrnia, EUA, 19 d'agost de 1994), qui fou un (1) físic i químic nord–americà guardonat l'any 1954 amb el Premi Nobel de Química, la qual cosa feu que esdevingués el químic més influent del segle XX, i un (1) dels científics més importants de tots els temps.

L'any 1962 fou guardonat amb el Premi Nobel de la Pau, de manera que es convertia en la segona persona, després de Marie Curie, a aconseguir dos (2) Premis Nobel en dues (2) categories diferents.

Biografia

Nasqué el 28 de febrer de 1901 a la ciutat de Portland, situada a l'estat nord–americà d'Oregon. Estudià enginyeria química a la Universitat Estatal d'Oregon, on es llicencià l'any 1922, i posteriorment amplià els seus estudis a l'Institut Tecnològic de Califòrnia (Caltech) a Pasadena (Califòrnia, EUA), on es doctorà l'any 1925 en fisicoquímica.

El 1926 viatjà a Europa, on col·laborà amb destacats científics com Arnold Sommerfeld a Munic, Niels Bohr a Copenhaguen, Erwin Schrödinger a Zuric (Suïssa) i William Henry Bragg a Londres (Anglaterra, Regne Unit). Retornà l'any 1927 al Caltech on treballà al costat de Robert Oppenheimer i on fou designat professor l'any 1931.

Pauling morí el 19 d'agost de 1994 a la seva residència de Big Sur, població situada a l'estat de Califòrnia, a causa d'un (1) càncer de pròstata.

Recerca científica

Inicià la recerca científica a la dècada del 1930, de manera que esdevingué un dels primers científics a aplicar els principis de la mecànica quàntica per a donar explicació als fenòmens de difracció dels raigs X i va assolir descriure satisfactòriament les distàncies i els angles dels enllaços químics entre àtoms de diverses molècules. Per a descriure la capacitat de l'àtom de carboni per a formar quatre enllaços, Pauling va introduir el concepte d'hibridació, en els quals les òrbites teòriques descrites pels electrons es desplacen de les seves posicions originals a causa d'una mútua repulsió.

Identificà la presència d'orbitals híbrids en la coordinació d'ions o grups d'ions en disposició definida al voltant d'un (1) ió central. Per al cas de compostos, la geometria dels quals no es pot justificar mitjançant una (1) única estructura, proposà el model d'híbrids de ressonància, que considera la veritable estructura de la molècula com un (1) estat intermedi entre dos (2) o més estructures susceptibles de ser dibuixades. Introduí el concepte empíric d'electronegativitat, com a mesura del poder d'atracció dels electrons involucrats en un (1) enllaç de caràcter covalent per part d'un (1) àtom. Les teories de Pauling sobre l'enllaç atòmic es troben recollides en el seu llibre The Nature of Chemical Bond and the Structure of Molecules and Crystals, obra publicada l'any 1939 i que és considerat un (1) dels texts científics que han exercit una (1) major influència al llarg del segle XX.

A partir de la dècada del 1940, en col·laboració amb el biòleg d'ascendència alemanya Max Delbrück, desenvolupà el concepte de complementarietat molecular en les reaccions antigen–anticòs. Així mateix, el seu treball al costat del químic nord–americà Robert B. Corey el dugué a reconèixer l'estructura helicoïdal de certes proteïnes i realitzà intents fallits de descriure l'ADN.

El 1954 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química per les seves investigacions sobre la naturalesa de l'enllaç químic.

A partir de la dècada del 1960 advocà pel consum de dosis massives de vitamina C, quelcom que avui dia es considera fora de l'ortodòxia mèdica.

Activisme social

Pauling havia estat pràcticament apolític fins a la Segona Guerra Mundial, però aquesta terrible guerra el feu canviar d'idea i es convertí en un (1) activista de la pau. Durant l'inici del Projecte Manhattan Robert Oppenheimer, director del projecte, el convidà a esdevenir el cap de la divisió química, càrrec que rebutjà com a pacifista. El 1946 s'inscrigué en el Comitè d'Emergència de Científics Atòmics, presidit per Albert Einstein, i que tenia la missió d'advertir a la població dels perills del desenvolupament d'armes nuclears.

El seu activisme polític va incitar al Departament d'Estat a negar–li el passaport l'any 1952 quan fou convidat en una (1) conferència científica a Londres (Anglaterra, Regne Unit). El seu passaport li fou retornat l'any 1954, just dies abans de la cerimònia a Estocolm (Suècia) on rebé el primer Premi Nobel. L'any 1955 fou partícip al costat d'Einstein, Bertrand Russell i vuit (+8) científics més del Manifest Russell–Einstein. El 1957 inicià la seva cooperació amb el biòleg Barry Commoner, el qual havia estudiat la radioactivitat de l'isòtop estronci–90 en les dents d'un (1) nen petit i que havia conclòs de l'existència d'un (1) alt risc de contaminació nuclear en la salut pública a causa de les proves nuclears. Participà, així mateix, en una (1) discussió pública amb el físic atòmic Edward Teller sobre la probabilitat real que la contaminació nuclear causés mutacions.

L'any 1958 Pauling i la seva esposa presentaren davant les Nacions Unides una (1) petició signada per més d'onze mil (>11.000) científics, en la qual demanaven la parada total de les proves nuclears. La pressió pública aconseguí posteriorment una (1) moratòria en les proves d'armes nuclears terrestres, seguida del Partial Test Ban Treaty (Tractat d'Interdicció Parcial de les Proves Nuclears), signat finalment l'any 1963 per John F. Kennedy i Nikita Khrusxov. El 10 d'octubre del mateix any, el mateix dia en el qual el tractat entrà en vigor, l'Institut Nobel guardonà Linus Pauling amb el Premi Nobel de la Pau de l'any 1962 per la seva campanya contra les proves d'armes nuclears.

Linus Carl Pauling, que des de 1946 ha fet campanya incessantment, no només contra les proves d'armes nuclears, no només contra l'extensió d'aquests armaments, no només contra el seu mateix ús sinó contra tota la guerra com a mitjà per intentar solucionar els conflictes internacionals.

Aquest reconeixement, però, no estigué exempt de polèmica, ja que molts dels seus col·legues de professió l'acusaren de ser el portaveu del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Així doncs hagué de presentar–se davant el Subcomitè Intern de Seguretat del Senat dels Estats Units que l'anomenà el «científic número u que major activitat ha desenvolupat en l'ofensiva del Partit Comunista en aquest país», alhora que la revista Life titllà aquest guardó com «un (1) estrany insult de Noruega». L'any 1970 li fou concedit el Premi Lenin de la Pau concedit per l'URSS.

Pauling formà part d'un (1) grup prestigiós de científics guardonats amb dos (2) premis Nobel. Juntament amb Marie Curie, guardonada amb el Premi Nobel de Física l'any 1903 i amb el Premi Nobel de Química l'any 1911 són les dues úniques persones que han rebut el Premi Nobel en dues categories diferents. Per la seva banda John Bardeen i Frederick Sanger també han rebut dues vegades el Premi Nobel, si bé ambdós dues vegades en la mateixa categoria, així Bardeen rebé els anys 1956 i 1972 el Premi Nobel de Física i Sanger els anys 1958 i 1980 el Premi Nobel de Química.

Vegeu també

Enllaços externs

Linus Pauling, 1952

Graduació de Pauling l'any 1922

Linus Carl Pauling

El passat dilluns 28 de febrer de 2022 es commemorà el cent vint-i-sisè aniversari del naixement de Philip Showalter Hench (Pittsburgh, EUA, 28 de febrer de 1896 — Ocho Ríos, Jamaica, 30 de març de 1965), qui fou un (1) metge nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1950.

Biografia

Nasqué el 28 de febrer de 1896 a la ciutat de Pittsburgh, població situada a l'estat nord–americà de Pennsilvània. Estudià medicina a la Universitat de Pennsilvània, on es doctorà el 1920, i posteriorment amplià els seus estudis a Alemanya.

Morí el 30 de març de 1965 durant la seva estada a la població de Ocho Ríos, situada a l'illa de Jamaica.

Recerca científica

L'any 1921 inicià les seves col·laboracions amb la Clínica Mayo de Rochester (Minnesota, EUA), on s'interessà en l'artritis. Els seus treballs sobre la glàndula suprarenal, realitzats al costat d'Edward Calvin Kendall, li permeteren aïllar l'hormona que posteriorment es denominà cortisona.

L'any 1950 li fou atorgat el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia pels seus estudis sobre la glàndula suprarenal, premi que compartí amb Edward Calvin Kendall i Tadeusz Reichstein.

Philip Showalter Hench (February 28, 1896 – March 30, 1965).

Philip Showalter Hench

El passat dilluns 28 de febrer de 2022 es commemorà el cent setanta-novè aniversari del naixement d'Anna Peters (Mannheim, Baden–Württemberg, Alemanya, 28 de febrer de 1843 — Stuttgart, Baden–Württemberg, Alemanya, 26 de juny de 1926), qui era una (1) pintora alemanya que destacà per les seves pintures de flors i paisatges. Vinculada a entitats de reivindicació del reconeixement social de les dones pintores a Alemanya, es considera la primera dona alemanya que pogué viure de la seva producció artística.

Biografia

Peters nasqué a Mannheim (Baden–Württemberg, Alemanya) el 28 de febrer de 1843,[1] filla del pintor de paisatge holandès Pieter Francis Peters (1818–1903) i de la seva muller Heinrike Gertrude Mali (morta el 1884).[2] El seu avi havia treballat com a pintor de vidre a Nijmegen (Gelderland, Països Baixos). La seva mare era germana de Christian Mali, pintor de flora i fauna de l'escola de Munic (Baviera, Alemanya).[3] L'any 1845 la família es traslladà a Stuttgart (Baden–Württemberg, Alemanya), on Peters visqué amb les seves germanes, Pietronella Peters (1848–1924) i Ida Peters.[4] Pietronella aconseguí èxit com a pintora de gènere.[5] Anna romangué sense casar–se.[6]

Peters fou la primera dona alemanya capaç de viure de la venda de les seves pintures.[1] Durant els mesos d'estiu regularment visità Schloss Köngen, cap al sud–est de Stuttgart (Baden–Württemberg, Alemanya), on ella i les seves germanes tingueren un (1) estudi on podien desenvolupar les seves habilitats artístiques. Les seves feines inclouen dibuixos, aquarel·les i pintures a l'oli —la seva primera fotografia coneguda està datada al 1860. Peters començà produint pintures de flor i paisatges de poble. A Schloss Köngen, conegué Christian Mali i el seu amic l'artista Anton Braith.[1] El focus de la seva feina seguí sent principalment la pintura de flors i plantes en l'estil holandès tradicional. Consistien sobretot en rams amb herbes i branquetes, ocasionalment amb insectes. Produí diversos paisatges, unes quantes fotografies de nens, i afegí decoracions a castells reials a Stuttgart i Friedrichshafen (Baden–Württemberg, Alemanya). Guanyà medalles per la seva feina els anys 1873, 1874, 1876, i 1877.[5] A finals de la dècada dels noranta ('90) el seu estil anà esdevenint cada cop més impressionista.

L'any 1892 participà en l'«Exposición Internacional de Bellas Artes de Madrid» (Espanya), amb l'oli Lilàs, en la qual obtingué una (1) menció honorífica.[7] Dos (2) anys més tard, formà part de la «Segona exposició general de Belles Arts de Barcelona» (Barcelonès, Catalunya), que es feu al Palau de Belles Arts, i on presentà els olis Lilàs i Fleurs d'automne.[8] Segons el catàleg d'aquesta darrera, anteriorment havia obtingut també diversos guardons en les exposicions d'art Viena (Baixa Àustria, Àustria), Munic (Baviera, Alemanya) i Anvers (Flandes, Bèlgica), i en aquell moment residia a Stuttgart (Baden Württemberg, Alemanya).[9]

Després del 1896 participà regularment en exposicions a Berlín (Brandemburg, Alemanya), Munic (Baviera, Alemanya), Dresden (Saxònia, Alemanya) i Viena (Baixa Àustria, Àustria). El 1900 va pintar Schloss Köngen.[1]

Peters era membre de l'associació política estatal de dones artistes de Berlín, Alemanya (Berliner Künstlerinnen) del 1880. Fou cofundadora de l'associació de pintors de Württemberg, la qual presidí del 1893 al 1902 i del 1904 al 1919. També organitzà exposicions i esdeveniments socials; buscà vèncer algunes de les reserves sobre les dones pintores del seu temps, i feu campanya pel seu reconeixement social.[1]

Des del 1912 i fins als darrers anys de la seva vida visqué amb les seves germanes a la seva casa de Stuttgart–Sonnenberg (Baden–Württemberg, Alemanya), on morí el 26 de juny de 1926.[1][10]

Les col·leccions de pintura de l'estat alemany de Baviera conserven una (1) pintura de flors silvestres d'Anna Peters i els Museus Estatals de Berlin (Alemanya) dues (2) miniatures.[11][12][13] Igualment, es pot trobar una (1) natura morta amb flors a la Royal Collection del Regne Unit.[14]

Referències

  • Aquest article incorpora el text d'una (1) publicació en domini públic: Grolier Club's Catalogue of a Collection of Engravings, Etchings and Lithographs by Women: Exhibited at the Grolier Club, April 12 to 27, 1901.

    1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Riepl–Schmidt, Maja: Wider das verkochte und verbügelte Leben: Frauen–Emanzipation in Stuttgart seit 1800 (en alemany), 1990. ISBN 978-3-925344-64-0.

    2. ↑ Hengstenberg, Gisela: Rübezahl im Königsbau: die Stuttgarter Künstlergesellschaft «Das Strahlende Bergwerk» (en alemany), 2003. ISBN 978-3-89850-977-0.

    3. ↑ Neumann, Edith: Künstlerinnen in Württemberg: zur Geschichte des Württembergischen Malerinnen–Vereins und des Bundes Bildender Künstlerinnen Württembergs (en alemany), 1999. ISBN 978-3-608-94192-0.

    4. ↑ Maier, Thomas: Die Schwäbische Malerei um 1900 (en alemany). Edition Thombe, 2000. ISBN 978-3-935252-00-3.

    5. ↑ 5,0 5,1 Grolier Club: Catalogue of a Collection of Engravings, Etchings and Lithographs by Women: Exhibited at the Grolier Club, April 12 to 27 (en anglès). Grolier Club, 1901, pàg. 81.

    6. ↑ Reuter, Fritz: Fritz Reuter und Fritz Peters, Siedenbollentin: erste vollständige Ausgabe der Briefe Reuters an Peters, mit lebensgeschichtlichen Schilderungen (en alemany). Hinstorffsche Verlagsbuchhandlung, 1935.

    7. ↑ Catálogo de la Exposición Internacional de Bellas Artes de 1892. Madrid: Establecimiento Tipográfico de R. Álvarez, 1892, pàg. 246, cat. 1602.

    8. ↑ Repertori de catàlegs d'exposicions col·lectives d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Institut d'Estudis Catalans, Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, LIX, 2002, pàg. 66, cat. 88. ISBN 84-7283-661-4.

    9. ↑ Catálogo de la Segunda Exposición General de Bellas Artes: 1894. Barcelona: Impr. de Henrich y Ca., 1894, pàg. 136, cat. 550–551.

    10. ↑ «Die Malerin Anna Peters» (en alemany). Geschichts– und Kulturverein Köngen.

    11. ↑ «Sammlung | Feldblumen» (en alemany i anglès). Sammlung Pinakothek.

    12. ↑ «Feldblumenstrauß. Miniatur aus der Sammlung Loewe – Deutsche Digitale Bibliothek» (en anglès). Deutsche Digitale Bibliothek.

    13. ↑ «Rosen. Miniatur aus der Sammlung Loewe – Deutsche Digitale Bibliothek» (en anglès). Deutsche Digitale Bibliothek.

    14. ↑ «Anna Peters (1843–1926) – Still Life with Flowers» (en anglès). Royal Collection.

Bibliografia

Die junge Künstlerin Anna Peters an der Staffelei in ihrem Atelier (Stuttgart, Reinsburgstraße 1), um 1870.

Anna Peters al cavallet, pintada per la seva germana Pietronella (cap a 1870).

Roses

Natura morta floral

Anna Peters

El passat dilluns 28 de febrer de 2022 es commemorà el dos-cents dosè aniversari del naixement de John Tenniel (Londres, Anglaterra, Regne Unit, 28 de febrer de 1820 — ibídem, 26 de febrer de 1914), qui fou un (1) dibuixant britànic. Dibuixà més de dues mil (>2.000) vinyetes i, especialment, caricatures, per a la revista Punch en la segona meitat del segle XIX, encara que és més recordat per les seves il·lustracions per a Les aventures d'Alícia al País de les Meravelles i A través del mirall i allò que Alícia trobà a l'altra banda, ambdues obres de Lewis Carroll.

Resum de la seva obra

A més de les seves il·lustracions per als llibres de Carroll, al llarg de la seva carrera, Tenniel realitzà prop de dues mil tres-centes (circa 2.300) vinyetes, esbossos menors, caricatures de dues (2) pàgines per a l'almanac Punch's Almanac i alguns números especials de la mateixa revista; i dues-centes cinquanta (250) dibuixos publicats a Punch's Pocket–Books. Quan Tenniel es retirà de l'activitat professional el 1901, es dugué a terme un (1) banquet de comiat el 12 de juny, presidit pel líder de la Cambra dels Comuns del Regne Unit. Els anys 1895 i 1900 es dugueren a terme exhibicions públiques del treball de Tenniel.

Tenniel és l'autor del mosaic Leonardo da Vinci al pati sud del Victòria and Albert Museum. Les seves aquarel·les foren utilitzades en les exhibicions del Royal Institute of Painters in Water Colours (Institut Real de Pintors en Aquarel·la); institució de la qual fou membre des del 1874. Alguns artistes moderns, com Edward Gorey, Mark Ryden i Dame Darcy han estat influïts per l'obra de Tenniel.

Encara que John Tenniel no veia d'un (1) ull, això no li impedia ser un (1) artista avantatjat, ja que era posseïdor d'una (1) gran memòria. Mai utilitzava models ni fotografies per dibuixar.[a] En compensació, buscava cites amb els polítics del moment que apareixerien en la seva obra, per observar-los de prop. Aquest costum el va convertir en un visitant freqüent de recintes del govern i residències de polítics famosos, incloent el número 10 de Downing Street.

Inicis

Tenniel era fill d'un (1) instructor de ball. Fou principalment autodidacta, encara que arribà a ser estudiant de la Royal Academy, la qual abandonà, de mala gana amb la quantitat de classes que rebia. El 1836, amb setze (16) anys, envià el seu primer quadre a l'exhibició de la Societat d'Artistes Britànics, i començà a exposar la seva obra a les galeries de Suffolk Street.

El 1845 contribuí a una (1) vinyeta de gairebé cinc metres (<5 m) que participà en el concurs de dissenys per la decoració mural del Palau de Westminster. Per la seva participació, Tenniel rebé dues-centes (200) lliures esterlines, i un (1) encàrrec de pintar un (1) fresc al Saló dels Poetes de la Càmera dels Lores. El 1848 Tenniel il·lustrà una (1) nova edició de les rondalles d'Esopo, treballant juntament amb els il·lustradors I. H. Griset i Harrison Weir.

Inclinació cap l'humorisme

Com a humorista, Tenniel fou molt benvolgut, i la companyonia que compartí amb Charles Keene ajudà a fomentar i desenvolupar el seu talent en la caricatura. Gràcies al talent i la força mostrats en les il·lustracions de les rondalles de Esopo, Tenniel fou convidat per Mark Lemon a ocupar la posició de caricaturista a la revista Punch, el Nadal del 1850. Al principi, Tenniel dubtà a acceptar el lloc, ja que ser caricaturista li semblava incompatible amb la seva gran habilitat artística. A més, dubtava de la seva capacitat personal per produir il·lustracions humorístiques. No obstant això, acabà per acceptar el lloc, i començà una (1) llarga carrera d'il·lustrador polític.

La primera contribució de Tenniel per la revista aparegué a la pàgina 224 del volum XIX. La seva primera caricatura fou Lord Jack the Giant Killer (Lord Jack, el mata-gegants), que mostrava al comte de Russell atacant al cardenal catòlic Wiseman en una (1) lluita semblant a la de David i Goliat. Quan aquesta caricatura aparegué, el caricaturista resident i dissenyador de la coberta de Punch, Richard Doyle, renuncià a la revista. Doyle ja estava indignat pel que considerava una (1) campanya hostil de Punch cap al Papa, i la caricatura de Tenniel fou la gota que feu vessar el got.

A poc a poc, les caricatures de Tenniel prengueren el lloc de les de John Leech, qui solia realitzar la caricatura política més important de cada numero.

Posició política

Políticament, Tenniel tenia tendències conservadores, i les seves caricatures de vegades reflectien les seves posicions personals, la qual cosa molestava a alguns membres del personal de la revista. No obstant això, Tenniel sempre negà el deixar–se dominar per la seva tendència política, dient que en la caricatura «l'única política que domina, és la política del paper».[1] No obstant això, el Partit Conservador reconegué el que considerava un (1) suport substancial de Tenniel; de manera que Robert Cecil–Gascoyne, primer ministre del Regne Unit, decidí nomenar–lo cavaller.

En el seu treball a la revista Punch, Tenniel refinà el seu estil satíric, i aconseguí elevar la política a un (1) nivell superior de composició clàssica, a la qual mai i manca un (1) segell de noblesa.[2] Probablement el seu dibuix polític més famós sigui Dropping the Pilot (Deixant al pilot), a propòsit de la dimissió de Bismark el 1890.

Treball amb Lewis Carroll

El gener del 1864 Lewis Carroll sol·licità a John Tenniel que fes les il·lustracions de les aventures d'Alícia al país de les meravelles.[b] Aquest últim s'ho pensà diversos mesos, fins que accedí, l'abril, a il·lustrar l'obra amb trenta-quatre (34) vinyetes, a canvi d'un (1) pagament de cent trenta-vuit (138) lliures. Tenniel rebé instruccions precises de Carroll, per garantir que les il·lustracions reflectien el món de l'obra tal com el seu autor ho imaginava. Fins i tot, Carroll li lliurà una (1) fotografia de la nena Mary Hilton Badcock perquè la fes servir com a model per a Alícia.[c] No se sap si Tenniel acceptà la proposta. D'una banda, pel que es pot apreciar en les il·lustracions, sembla que sí, ja que l'Alícia que Tenniel dibuixà és molt semblant a Badcock. Però de manera contrària, una (1) carta de Carroll suggereix que Tenniel feu cas omís de la recomanació:

«

El Sr. Tenniel és l'únic artista que ha dibuixat per a mi, que ha rebutjat decididament l'ús d'un (1) model, i m'ha dit que no en necessita un (1), més que el que jo necessito una (1) taula de multiplicar per resoldre un (1) problema matemàtic. M'arrisco a pensar que ell estava equivocat, ja que dibuixà diversos retrats d'una (1) «Alícia» completament desproporcionada, amb el cap massa gran, i els peus definitivament massa petits.[3]

»

Tenniel acabà la primera il·lustració l'octubre del 1864, i el maig del 1865 envià tots els originals enllestits.

El primer tiratge, de dos mil (2.000) exemplars i editat per Macmillan and Co., fou emmagatzemat, ja que Tenniel objectà la qualitat de la impressió. Carroll absorbí les despeses ocasionades. El desembre d'aquest any, l'obra fou impresa de nou, ja amb data del 1866. El llibre es vengué ràpidament, i s'assegurà el pas de Tenniel a la història editorial.[d] La publicació resultà ser una (1) obra en la qual el text i les imatges s'alternaven en perfecta harmonia, sense que les unes robessin importància a les altres.

Quan Carroll va sol·licitar que John Tenniel fes les il·lustracions del seu llibre A través del mirall i el que Alícia hi trobà, Tenniel s'ho pensà dues (2) vegades. La seva experiència amb Les aventures d'Alícia al país de les meravelles havia estat molt angoixant, ja que Carroll l'aclaparà tant amb tantes instruccions i detalls; que Tenniel arribà al límit i estigué a punt de rebutjar el nou treball. Finalment acceptà, el març del 1870, a realitzar trenta (30) il·lustracions per A través del mirall i el que Alícia hi trobà, les quals acabà el novembre de l'any següent. De la primera edició d'aquesta obra se'n vengueren quinze mil (15.000) exemplars, el desembre del 1871 i el gener del 1872.

Obres il·lustrades

  1. Juvenile Veure's and Picture Book, (1846);

  2. Undine (1846);

  3. Greu, de Robert Blair (1858);

  4. The Gordian Knot, de Charles William Shirley Brooks (1860);

  5. The Silver Cord, de Charles William Shirley Brooks (1861);

  6. Lalla Rookh, seixanta-nou (69) dibuixos (1861);

  7. Les aventures d'Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll (1866);

  8. The Mirage of Life, (1867);

  9. A través del mirall i allò que Alícia trobà a l'altra banda, seqüela de les aventures d'Alícia escrita per Lewis Carroll (1871).

Obres realitzades en col·laboració amb altres artistes

  1. Rondalles de Esopo, cent (100) dibuixos (1848);

  2. Course of Estafi (1857);

  3. Poets of the Nineteenth Century (1857);

  4. Works, d'Edgar Allan Poe (1857);

  5. Home Affections (1858);

  6. Puck on Pegasus, de Cholmondeley Pennell (1863);

  7. Les mil i una nits (1863);

  8. English Sacred Poetry (1864);

  9. Legends and Lyrics (1865);

  10. Proverbial Philosophy;

  11. Poems, i altres llibres de Barry Cornwall.

Tècnica predominant

El mètode de dibuix que predominava a l'obra de John Tenniel, consistia a fer un (1) dibuix preliminar amb llapis, seguit per un (1) dibuix posterior a tinta; abans de transferir el dibuix a un (1) bloc de fusta, utilitzant paper carbó.

Notes

  • a) ↑ En una (1) entrevista l'abril del 1889, Tenniel explica que escollia i observava els seus temes a tractar el primer dia, pensava en el disseny el segon dia, i dedicava el tercer a dibuixar. Per al final del tercer dia, passava un bloc de fusta amb el dibuix a Joseph Swain, el gravador de la revista.

  • b) ↑ Carroll havia realitzat personalment les il·lustracions d'una versió anterior de l'obra, titulada Alice's Adventures Under Ground. En modificar i engrandir l'obra, Lewis Carroll preferí buscar un (1) il·lustrador professional.

  • c) ↑ Tot i que el caràcter de el personatge estava basat en Alice Liddell, l'aparença d'Alícia era diferent , presumiblement basada en Badcock.

  • d) ↑ Encara se'n conserven vint-i-un (21) exemplars enquadernats.

Referències

  1. ↑ Spartacus, Reino Unido (en anglès).

  2. ↑ Spielmann, M. H., 1895.

  3. ↑ Sobre les il·lustracions de Tenniel per a Alícia (en anglès).

Bibliografia

  • Engen, Rodney K.: Sir John Tenniel: Alice's white knight. Scholar Press, 1991. ISBN 0-85967-872-5, ISBN 978-0-85967-872-8.

  • Morris, Frankie. Artist of Wonderland: The Life, Political Cartoons and Illustrations of Tenniel. University of Virginia Press, 2005. ISBN 0-8139-2343-3, ISBN 978-0-8139-2343-7

  • Sarzano, Frances: Sir John Tenniel (English masters of black and white). Art and Technics, 1948. ASIN B0007IUT2O.

Enllaços externs

Autoretrat de John Tenniel del 1889

Tenniel signava amb les seves inicials entrellaçades.

Dropping the pilot, la caricatura política més famosa de Tenniel, fou publicada a Punch el març del 1890. La caricatura mostra l'emperador alemany Guillem II observant al canceller Otto von Bismarck abandonar la nau que representa el govern. La referència al pilot prové d'una (1) caricatura nord–americana que anomenava Bismarck «el "Pilot" Mestre de l'època».

The Caterpillar. One of John Tenniel's illustrations from the first edition of Alice's Adventures in Wonderland (1865). The illustration is noted for its ambiguous central figure, whose head can be viewed as being a human male's face with pointed nose and protruding lower lip or being the head end of an actual caterpillar, with the right three «true» legs visible. («And do you see its long nose and chin? At least, they look exactly like a nose and chin, don't they? But they really are two of its legs. You know a Caterpillar has got quantities of legs: you can see more of them, further down.» (Carroll, Lewis. The Nursery «Alice». Dover Publications (1966), pàg. 27.)

Alice par John Tenniel 42

Illustration d'origine (1865), par John Tenniel (28 février 1820 – 25 février 1914), du roman de Lewis Carroll, Alice au pays des merveilles.

Alice par John Tenniel 31


Algunes il·lustracions per a Les aventures d'Alícia al país de les meravelles: Eruga usant un (1) narghilé, les cartes ataquen Alícia, Alícia mirant d'atrapar al Conill, i l'aparició del Gat de Cheshire al camp de croquet.

Tenniel illustration of Tweedledum (centre) and Tweedledee (right) and Alice (left).

The Red King asleep, by John Tenniel for «Through the Looking Glass» by Lewis Carroll.

Humpty Dumpty Tenniel

Algunes il·lustracions per A través del mirall i allò que Alícia trobà a l'altra banda: Tweedledum i Tweedledee, el Rei Vermell dormint; Alícia i Humpty Dumpty.

«The Nemesis of Neglect», caricatura publicada a Punch, el setembre del 1888, sobre els crims de Jack l'Esbudellador.

John Tenniel

El passat dilluns 28 de febrer de 2022 es commemorà el quatre-cents vuitanta-novè aniversari del naixement de Michel Eyquem de Montaigne (castell de Montaigne, Perigord, Nova Aquitània, França, 28 de febrer de 1533 — ibídem, 13 de setembre del 1592), qui fou un (1) pensador i magistrat francès del Renaixement.[1]

Montaigne tingué una (1) influència directa en escriptors occidentals com Francis Bacon, René Descartes,[2] Blaise Pascal, Voltaire, Jean–Jacques Rousseau, David Hume, Edward Gibbon, Virginia Woolf, Albert O. Hirschman, William Hazlitt,[3] Ralph Waldo Emerson, John Henry Newman, Karl Marx, Sigmund Freud, Alexander Pushkin, Charles Darwin, Friedrich Nietzsche, Stefan Zweig, Eric Hoffer,[4] Isaac Asimov, i possiblement a les obres finals de William Shakespeare.

Joventut

Michel de Montaigne nasqué en una (1) família de negociants de Bordeus (Gironda, Nova Aquitània, França), al carrer Rousselle. El seu besavi, Ramon Eyquem (1402–1478), comprà el 1477 un (1) castell del segle XIV, a Montaigne (Perigord, Nova Aquitània, França) i accedí també a la condició noble de «senyor de Montaigne», títol que transmeté als seus descendents.

Pierre Eyquem, el pare de Michel, fou el primer membre de la família a instal·lar–se a la casa del Perigord (Nova Aquitània, França), que ja havia fet endreçar i fortificar. Es casà amb Antoinette Louppes (adaptació del cognom López de Villanueva, filla d'un (1) comerciant tolosà i d'origen judeoportuguès), amb qui tingué vuit (8) fills. Michel en fou el primogènit. Gràcies a aquest matrimoni, a més, millorà la seva situació econòmica. El mateix Montaigne tenia avantpassats aragonesos per part de mare, jueus conversos.

Montaigne rebé de son pare, que havia participat en les guerres d'Itàlia i hi havia pres contacte amb les idees de l'humanisme, una (1) educació liberal i humanista. Segons explica el mateix Montaigne, el seu pare el feu viure amb uns pagesos fins a l'edat de tres (3) anys per tal que s'acostumés al més senzill estil de vida, de manera que la primera llengua que aprengué fou el gascó, és a dir, l'occità. A l'edat de tres (3) anys, però, el seu pare el feu tornar al castell, on els seus preceptors s'encarregaren de donar–li tota la instrucció en llatí.[5] I no sols l'educació: tot el personal del castell tenia instruccions d'adreçar–se al jove Montaigne en llatí, i no obeir–lo si els parlava en una (1) altra llengua. Començà a aprendre el francès amb posterioritat, quan anà al collège de Guyenne, a Bordeus (Gironda, Nova Aquitània, França),[6] un (1) dels centres de l'humanisme d'aquella ciutat, on també aprengué grec, retòrica i teatre, i on ja brillà de seguida tant per la seva desimboltura en les discussions o en els combats retòrics, com pel seu gust pel teatre.

No se sap amb certesa si fou a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània, França) o a París (Illa de França) on continuà, segurament entre els anys 1546 i 1554, els estudis de dret indispensables per a les seves activitats futures. El 1557 ja el trobem com a conseller a la Cour des aides del Perigord, que es reuniria des de llavors al Parlament de Bordeus (Gironda, Nova Aquitània, França). Hi exercí tretze (13) anys, la qual cosa li valgué unes quantes missions al Parlament de França, i hi conegué Étienne de La Boétie, que fou el gran amic de la seva vida.

Maduresa

Durant l'època de les guerres de religió, Montaigne, catòlic, es comportà com un (1) moderador, respectat pel catòlic Enric III i també pel protestant Enric IV de França.

A partir del 1578 patí de litiasi renal. Poc amic de metges i de tractaments, en cercà l'alleujament mitjançant les estades en balnearis i pobles amb aigües termals, motiu que el mogué a emprendre viatges i a relatar–ne el seu dia a dia.[7]

Des del 1580 fins al 1581 viatjà per França, Alemanya, Àustria, Suïssa i Itàlia. I escrigué un (1) diari detallat en el qual descriu diversos episodis, així com les diferències entre les regions que visità. Aquest Journal de Voyage (diari de viatge) no fou publicat, però, fins al 1774.[8][9]

Mentre era a Roma (Laci, Itàlia), el 1581, s'assabentà que havia estat elegit alcalde de Bordeus (Gironda, Nova Aquitània, França).[10] El seu pare Pierre Eyquem ja havia exercit aquest càrrec, que Michel de Montaigne ocupà fins al 1585. Mirà de moderar les relacions entre catòlics i protestants. Cap a la fi del seu mandat, la pesta feu estralls a la ciutat.

Quan Enric IV, nou rei, i amb qui ell sempre havia mantingut llaços d'amistat, l'invità a anar a la seva cort com a conseller, rebutjant el paper que tingué Plató aconsellant el tirà Dionís de Siracusa (Sicília, Magna Grècia, Itàlia), declinà la generosa invitació: «No he rebut mai cap bé de la liberalitat dels reis, ni demanat ni merescut, i no he rebut cap pagament dels passos que he fet al seu servei (...) Soc, senyor, tan ric com desitjo». Continuà augmentant i revisant els Assajos fins que morí, el 1592, al castell de Montaigne (Perigord, Nova Aquitània, França).

Obra

Admirador de Virgili i de Ciceró, fou un (1) humanista que prengué l'ésser humà i encara més ell mateix, com a objectiu d'estudi al seu principal treball, els Assajos, començats a partir del 1571, quan tenia trenta-set (37) anys. Hi anuncia: «Vull ser vist de manera simple, natural i ordinària, sense contenció i sense artifici, ja que sóc jo això que pinte» (advertiment al lector). El projecte de Montaigne també era llevar les màscares, superar els artificis per desvelar el jo en la seva nuesa essencial.

Treball sense precedents per la seva sinceritat i la seva labor personal, els Assajos són l'obra d'un (1) escèptic per a qui cal bandejar les doctrines massa rígides i les certeses cegues. La seva influència ha estat colossal, tant en la literatura francesa, com en l'occidental i la universal.[11][12]

L'escriptura de Montaigne és alegre i lliure, va d'un (1) pensament a un (1) altre, a salts i a gambades. Les seves consideracions són sempre apuntalades amb citacions dels clàssics grecs i llatins. Ho explica dient que és inútil «tornar a dir pitjor allò que un (1) altre abans que ell ha aconseguit de dir millor». Preocupat per evitar la pedanteria, evita també de recordar sovint l'autor o l'obra esmentada, coneguts, tanmateix, a l'època. Els anotadors futurs de la seva obra ja se n'encarregaran.

Declara que el seu fi és «descriure l'ésser humà i, particularment, ell mateix (...) (ja que) trobem tanta diferència entre nosaltres i nosaltres mateixos com entre nosaltres i un altre». Creu que la variabilitat i la inconstància són dues de les seves característiques principals. «No he vist, diu, cap monstre o miracle més gran que jo mateix». Descriu la seva pobra memòria, la capacitat que té d'arreglar conflictes sense implicar–s'hi emocionalment, la repugnància pels que busquen la fama i els seus intents per deslligar–se de les coses del món per preparar–se per a la mort. La seva cèlebre divisa «Què sé?» («Que sais–je?») és el punt de partença de tot el seu astorament filosòfic.

Mostra la seva aversió per la violència i pels conflictes fratricides entre catòlics i protestants (també, però, entre güelfs i gibel·lins), que havien començat a matar–se els uns als altres amb l'aparició del Renaixement, i així deceberen l'esperança que els humanistes hi havien fonamentat. Per a Montaigne, cal evitar la reducció de la complexitat a una (1) mera oposició entre dos (2) , a l'obligació de triar un (1) camp. Cal privilegiar la retirada escèptica com a resposta al fanatisme. El 1942 Stefan Zweig digué d'ell: «Que malgrat la seva lucidesa infal·lible, malgrat la pietat que el trasbalsava fins al fons de la seva ànima, hagué d'assistir a aquella espantosa recaiguda de l'humanisme en la bestialitat, a un (1) dels accessos esporàdics de bogeria que agafen a la humanitat de tant en tant (...) Aquesta és la gran tragèdia de Montaigne». Els humanistes havien cregut trobar el jardí de l'Edèn al Nou Món. Montaigne deplora que la conquesta d'aquest aporti patiments a aquells a què tracten de reduir a l'esclavitud. «Vils victòries». Ell s'horroritzava més per la tortura que els seus semblants infligien a éssers vius que no pel canibalisme dels americans anomenats «salvatges», els quals, fins i tot, admirava pel privilegi que donaven als seus caps d'anar davant a les guerres.

Com moltes persones dels seus temps (Erasme, Tomàs More, Guillem Budé, Pierre Charron), Montaigne fou un (1) relativista cultural. Reconeixia que les lleis, les morals i les religions de les diverses cultures, tot i que sovint eren molt diferents i allunyades, tenen totes algun fonament. L'assaig en què explica això, «De no canviar fàcilment una (1) llei rebuda» («De ne changer aisément une loi reçue»), constitueix un (1) dels capítols més incisius dels Assajos. Per damunt de tot, però, Montaigne és un (1) gran partidari de l'Humanisme. Si bé creu en Déu, es nega a qualsevol especulació sobre la seva naturalesa i perquè el jo es mostra amb totes les seus contradiccions i variacions, pensa que cal despullar–lo de les creences i els prejudicis que l'entrebanquen. Els seus escrits estan marcats per un (1) pessimisme i un (1) escepticisme estranys en el Renaixement. Esmentant el cas de Martin Guerre, pensa que la humanitat mai no pot assolir la certesa, i rebutja les proposicions absolutes i generals. On millor es veu aquest escepticisme és al llarg assaig Apologia de Ramon Sibiuda (Apologie de Raymond Sebond),[13] capítol 12, llibre 2, que sovint ha estat publicat a part dels Assaigs. Per a ell, no podem creure els nostres raonaments, ja que els pensaments ens apareixen sense acte de la voluntat sense el nostre control. No tenim raó per sentir–nos superiors als animals. Els nostres ulls no perceben sinó mitjançant el nostre coneixement: «Si demaneu a la filosofia de què està fet el Sol, què us respondrà sinó que de ferro o, amb Anaxàgores, de pedra, o d'algun material del nostre ús? Si un (1) dia a la natura hi plau d'obrir–nos el seu si i de fer–nos veure netament els mitjans i la conducta dels seus moviments i de preparar–hi els nostres ulls. Oh, Déu meu! Quins abusos i quins descontents no trobaríem en la nostra pobra ciència». Considera el matrimoni una (1) necessitat per a permetre l'educació dels fills, però pensa que l'amor romàntic és un (1) atemptat contra la llibertat de l'individu: «El matrimoni és una (1) gàbia; els ocells de fora es desesperen per entrar–hi, els de dins per eixir–ne». Al capdavall, en educació, propugnava l'entrada en el saber pels exemples concrets i l'experiència, més que no pels coneixements abstractes acceptats sense cap crítica. Ell, però, es rebutja com a guia espiritual, com a maître à penser, no té cap filosofia a fer prevaler i es considera només un (1) company d'aquell que enceta una (1) recerca d'identitat. La llibertat de pensar no és posada com a model, ni com a patró, només ofereix a les persones la possibilitat de fer emergir–hi aquesta llibertat, el poder de pensar i d'assumir–se fins a la darrera de les llibertats: «Aquell qui ensenyi els humans a morir, els ensenyarà a viure».

Edicions de l'obra de Montaigne traduïda al català

  • Apologia de Ramon Sibiuda. Barcelona: Editorial Laia, 1982.

  • Assaigs. Llibre tercer. Barcelona: Edicions 62, 1984

  • Apologia de Ramon Sibiuda. Barcelona: Edicions 62, 1998.

  • Assaigs breus. València: Albatros Edicions, 1992.

  • De la força de la imaginació. Dels caníbals. De l'exercitatio. Alzira: Germania, 1995.

  • Assaigs: llibre primer. Barcelona: Proa, 2006. Traducció de Vicent Alonso.

  • Assaigs: llibre segon. Barcelona: Proa, 2007. Traducció de Vicent Alonso.

  • Pàgines escollides. Barcelona: Edicions del 1984, 2007.

  • Assaigs: llibre tercer. Barcelona: Proa, 2008. Traducció de Vicent Alonso.

  • Els caníbals. Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2015. Traducció, estudi introductori i notes de Ferran Sáez Mateu.

Assajos i texts especialitzats en l'obra de Montaigne

Referències

  1. ↑ «Michel de Montaigne > Poemas del Alma».

  2. ↑ Buckley, Michael J.: At the Origins of Modern Atheism, Yale UP, 1990, pàg. 69.

  3. ↑ Kinnaird, John: William Hazlitt: Critic of Power, Columbia University Press, 1978, pàg. 274.

  4. ↑ from Truth Imagined, memoir by Eric Hoffer.

  5. ↑ «Biografia de Montaigne».

  6. ↑ «Michel de Montaigne | French writer and philosopher» (en anglès).

  7. ↑ Soldevila, Ferran: Al llarg de la meva vida. Primera edició. Barcelona: Edicions 62, pàg. 160.

  8. ↑ Michel de Montaigne: Journal du voyage de Michel de Montaigne en Italie, par la Suisse & l'Allemagne en 1580 & 1581, 2. chez Le Jay, 1774.

  9. ↑ Michel de Montaigne: Journal du voyage de Michel de Montaigne en Italie, par la Suisse & l'Allemagne en 1580 & 1581, 1. chez Le Jay, 1774, pàg. 199–.

  10. ↑ «Michel de Montaigne | enciclopèdia.cat».

  11. ↑ Essais de Michel de Montaigne texte original de 1580 avec les variantes des éditions de 1582 et 1587 publié par R. Dezeimeris et H. Barckhausen, 1870, pàg. 2–.

  12. ↑ Essais de Michel de Montaigne texte original de 1580 avec les variantes des éditions de 1582 et 1587 publié par R. Dezeimeris et H. Barckhausen, 1873, pàg. 273–.

  13. ↑ Michel de Montaigne; Charles Louandre; Estienne de La Boétie: Essais de Montaigne: Suivis de Sa Correspondance, Et de La Servitude Volontaire D'Estienne de La Boétie. E. Fasquelle, 1862, pàg. 552–.

Enllaços externs

  1. Dossier Montaigne (castellà).

Portrait of Michel de Montaigne

Retrat suposat de Montaigne, dit «de Chantilly», executat per un (1) autor anònim.

Blason de Michel de Montaigne

Torre del castell de Montaigne, darrer vestigi de l'edifici on visqué l'escriptor.

Viatge a Itàlia per Michel de Montaigne, 1580–1581.

Portada d'una (1) edició dels Assaigs

Michel Eyquem de Montaigne

El passat divendres 25 de febrer de 2022 es commemorà el cent cinquè aniversari del naixement de John Anthony Burgess Wilson (Harpurhey, Manchester, Anglaterra, Regne Unit, 25 de febrer de 1917 — St John's Wood, Londres, Anglaterra, Regne Unit, 25 de novembre de 1993), qui fou un (1) escriptor i compositor anglès.

Biografia

La seva mare morí l'any 1918, quan ell encara no havia complert els dos (2) anys.

Burgess treballà com oficial d'educació a Brunei i Malàisia després de la Segona Guerra Mundial. L'any 1959 patí un (1) col·lapse durant una (1) classe. Li diagnosticaren un (1) tumor cerebral inoperable amb poques possibilitats de sobreviure més de dos (>2) anys. Es retirà l'ensenyament i esdevenir escriptor a temps complet amb la intenció que la seva dona, Lynne, pogués viure amb comoditat amb els ingressos provinents dels drets d'autor. En un (1) any escrigué cinc (5) novel·les i mitja (1/2). Aquesta «mitja» novel·la escrita amb la convicció d'una (1) mort propera es convertí més tard en la seva obra literària més famosa.

El diagnòstic de la malaltia no es complí; aquest cas es posa d'exemple de la influència benèfica que l'activitat artística té sobre la salut humana.

A partir d'aquell moment, Burgess escrigué i publicà més de cinquanta (>50) llibres que abastaven una (1) àmplia varietat de temes. És autor de moltes crítiques literàries, assaigs sobre Shakespeare i Joyce, articles periodístics i una vintena (circa 20) de novel·les.

El seu treball més famós (o reconegut després de la controvertida adaptació al cinema de Stanley Kubrick) fou la novel·la La taronja mecànica (A Clockwork Orange) escrita l'any 1962. La novel·la fou originalment inspirada per un incident viscut en pròpia persona per l'autor durant la Segona Guerra Mundial, quan ell i la seva dona foren assaltats el 1944, i la seva dona fou víctima de robatori i violació per part de quatres (4) soldats dels Estats Units de Nord-amèrica als carrers de Londres (Anglaterra, Regne Unit). Ella estava embarassada i la pallissa li provocà un (1) avortament. El llibre tracta sobre la lliure voluntat i la moral, i la manipulació dels individus per forces com la religió o els sistemes polítics, i com aquestes forces duen l'ésser humà a la corrupció.

El treball de Kubrick provocà controvèrsia, entre altres motius perquè la pel·lícula, tot i haver estat filmada a la Gran Bretanya, segueix la versió de l'obra segons l'edició publicada als Estats Units, que no inclou el polèmic capítol final del llibre («capítol 21») on el protagonista es regenera, ja que al cap d'uns anys comprèn que és millor canalitzar la seva energia d'una (1) manera constructiva.

Altres obres de l'autor són «The Wanting Seed», «Honey for the Bears», «One Hand Clapping», «Els que toquen el piano» i «Mil nou-cents vuitanta-cinc».

Abans de dedicar–se a la literatura es dedicà a la música, la seva gran passió. Escrigué dues (2) simfonies, i algunes sonates i concerts, i aconseguí una (1) certa fama com a compositor.

La seva capacitat pels idiomes (parlava malai, rus, francès, alemany, espanyol, italià i japonès, a part de l'anglès, el seu propi idioma, i una mica de xinès, hebreu, suec i persa), es veu reflectida en la creació d'un (1) llenguatge prehistòric fictici (ulam), per a la pel·lícula «La Guerre du feu» (A la recerca del foc, 1981).

Burgess morí de càncer de pulmó l'any 1993.

Fotografia de John Anthony Burgess Wilson

John Anthony Burgess Wilson

El passat divendres 25 de febrer de 2022 es commemorà el cent setè aniversari del naixement d'Aida de la Fuente Penaos (Lleó, Castella i Lleó, Espanya, 25 de febrer de 1915 — Oviedo, Astúries, Espanya, 13 d'octubre de 1934), qui fou una (1) militant revolucionària lleonesa, que lliurà heroicament la seva vida durant la Revolució d'Astúries del 1934. En alguna bibliografia de la Revolució del 1934 ha estat rebatejada per alguns com la Rosa Roja d'Astúries. Aquestes obres tendeixen a convertir Aida Lafuente en una (1) nena, de quinze (15) o setze (16) anys, però el 1934 era una (1) jove dirigent revolucionària de dinou (19) anys, com deixà demostrat de manera irrefutable José Ramón Gómez Fouz, en publicar en el seu llibre Clandestins (pàgina 241) el facsímil de la partida de naixement d'Aida, en un (1) poble de la província de Lleó (Castella i Lleó, Espanya).

Filla de Gustavo de la Fuente, pintor de cartells i decorats per al Teatre Campoamor, i de Jesusa Penaos. Formada políticament en una (1) família de comunistes (el seu pare havia estat fundador del Partit Comunista d'Espanya a Oviedo, Astúries, i els seus germans militaven a les Joventuts), Aida era una (1) figura coneguda en el moviment juvenil d'Oviedo el 1934. El testimoniatge d'Alejandro Valdés la situa els dies 7 i 8 col·laborant en l'hospital com a infermera. Altres autors parlen de la seva labor en l'organització de les cuines col·lectives que es muntaren en la perifèria d'Oviedo (Astúries) per a abastir els combatents revolucionaris, als quals duia cafè i menjar a la primera línia.

El 13 d'octubre de 1934

El 13 d'octubre de 1934, el mateix dia en què s'havien alçat contra la II República Espanyola, incendiaren i destruïren la Universitat d'Oviedo (Astúries), considerada principal institució reproductora de l'odiada ideologia republicana burgesa contra la qual lluitaven; Aida actuà com a enllaç entre el Comitè Revolucionari d'Oviedo (Astúries) i els grups que controlaven l'oest de la ciutat, en plena actuació de l'exèrcit de la República per a sufocar la revolució. Aida Lafuente perdé la vida als voltants de l'església de San Pedro de los Arcos d'Oviedo (Astúries), en ple enfrontament amb la XXI Companyia comandada pel tinent coronel republicà Juan Yagüe. Estava intentant frenar, gairebé en solitari, amb una (1) metralladora situada a la cota de San Pedro de los Arcos, l'avanç de l'exèrcit (tropes de la Legió conduïdes pel general Francisco Franco) en la seva definitiva neutralització de la Revolució del 1934.

Hi havia dos (2) nius de metralladora, el primer fou silenciat per les tropes de la companyia número 24. La segona metralladora, la d'Aida, aconseguí detenir–los unes quantes hores. El tinent coronel Juan Yagüe ordenà en aquest moment al comandant dels esquadrons de sabres avançar cap al terreny comprès entre l'actual avinguda dels monuments i l'església de San Pedro, d'aquesta forma deixà entre dos (2) focs la posició que estava sent defensada per Aida, la XXIII companyia de la Legió progressà al seu torn i, amb l'ajuda de la Cavalleria, penetrà en la cota, malgrat els trets que seguiren sortint de la metralladora, la XXI companyia avançà per la zona de l'estació del nord i arriba també a la posició d'Aida, la qual trobaren morta juntament amb altres combatents, la resta dels companys es replegà cap a la zona de La Argañosa, i perdé la posició. Segons relats de l'època la hi trobaren amb un (1) vestit tacat de pólvora amb un (1) company, també mort, al costat seu. El cadàver d'Aida de la Fuente fou trobat a la fossa comuna que es cavà al costat d'una (1) tàpia de l'església de San Pedro de los Arcos (Oviedo, Astúries).

Presència d'Aida Lafuente durant la Guerra Civil

Batalló Astúries número 1 «Aida Lafuente»

Al començament de la Guerra Civil es donà el nom d'«Aida Lafuente» al Batalló Astúries núm. 1, com pot veure's per exemple en aquestes notícies procedents d'Avance. Diario Socialista de Asturias, de Gijón (Astúries):

«Aquesta Delegació fa saber a l'opinió en general el tret que en benefici dels Hospitals de Sang han fet els milicians de la Secció de Sanitat primera companyia del Batalló Astúries nombre 1, «Aida Lafuente». Aquests companys han donat dos-cents (200) plats i vuitanta (80) tasses tretes de la Fàbrica de Loza de San Claudio.» (21 de gener de 1937, pàg. 3)

«Es desitgen notícies. Rosario Martínez, de Ribadesella (Astúries), desitja notícies dels seus fills José i Jesús Ruisánchez Martínez, que es troben en el Batalló de Víctor i Aida Lafuente.» (27 de febrer de 1937, pàg. 5)

Carrer Aida Lafuente a Gijón

Al començament del 1937 existia a Gijón (Astúries) el carrer Aida Lafuente, com pot veure's per exemple en aquestes notícies provinents de Avance. Diario Socialista de Asturias, publicat a Gijón:

«

La Comissió municipal d'Abastaments, per a evitar molèsties al públic, i amb motiu d'haver fet el traspàs dels proveïments de Gijón (Astúries) al Consell Local Cooperatiu, adverteix que clausurà les oficines que tenia en el carrer d'Aida Lafuente, i que quants hagin de tractar...

»

— 2 de gener de 1937, pàg. 2

«

Sindicat del Transport Terrestre. Secció de carbons. Als companys de la Secció de Carbons, a una (1) reunió que tindrà lloc avui, a les set (7), a Aida Lafuente, 4.

»

— 11 de febrer de 1937, pàg. 4

«

Comprovada per aquesta Comissió Provincial de Proveïments la veracitat d'una (1) denúncia apareguda en la premsa local el dia 10 de l'actual, amb motiu d'una (1) alteració il·legal en el preu de venda de la carn, expesa al públic en el carrer d'Aida Lafuente, fem saber...

»

— Avanç,12 de febrer de 1937, pàg. 4



Aida Lafuente com a heroïna del poble espanyol

En el míting organitzat pel departament de Propaganda del Front Popular, al Teatre Dindurra de Gijón (Astúries), per a commemorar la data del 16 de febrer, intervingué el socialista Moreno Mateo en nom del Partit Socialista Asturià, i assenyalà que Aida Lafuente fou i és una (1) de les «dignes les heroïnes que donà sempre a la història el poble espanyol» símbol de l'«heroisme femení asturià.» Així es ressenyà en Avance. Diario Socialista de Asturias, de Gijón:

«

Fa una crida [Moreno Mateo en nom del Partit Socialista Asturià] a les dones perquè en aquests moments de sacrifici imposin la seva força d'ànim als companys que dessagna el dols i la desesperació. Així lleguéssiu als vostres fills el patrimoni de la seva futura felicitat, perquè puguin viure altres destinacions distintes als quals avui viuen els seus pares. Cal fer–vos dignes de les heroïnes que donà sempre a la història el poble espanyol de la qual és una (1) ferma representant nostra Aida Lafuente, que és tot un (1) símbol de l'heroisme femení asturià.

»

— 17 de febrer de 1937, pàg. 3.



El mite d'Aida Lafuente durant la transició

La figura d'Aida Lafuente fou recuperada com a símbol en els anys del tardofranquisme i de la transició, en la confusa reivindicació de la Comuna asturiana del 1934, com a símbol de l'ímpetu revolucionari juvenil, convertida en heroïna revolucionària asturiana des de posicions ideològiques no sempre concurrents: més des de posicions anarquistes i llibertàries, menys des de posicions comunistes, gairebé gens des de posicions socialdemòcrates. En el súmmum de la confusió reivindicativa fins i tot s'ha arribat a associar la imatge d'Aida Lafuente a posteriors i recents reivindicacions lingüístiques, car Aida Lafuente pogué morir lluitant per l'ideal d'una (1) Comuna Llibertària, més que per l'ideal del Soviet bolxevic que animava altres camarades revolucionaris, però de cap manera el bable era llavors bandera de les esquerres, sinó en tot cas de les dretes clericals i reaccionàries contra les quals combatien els revolucionaris internacionalistes o supranacionalistes del trenta-quatre ('34) asturià.

Hi ha molts poemes i cançons dedicades a la seva memòria, entre les quals es pot destacar la de Nuberu i Víctor Manuel. Hi ha una (1) estàtua rememorant la seva gesta en el lloc on caigué. Conta la llegenda que, en ser increpada pels seus atacants «Tu com et dius, nena?», la seva resposta fou «Comunista llibertària!!!»–, que foren les seves últimes paraules. Moltes nenes asturianes i espanyoles han estat batejades o anomenades pels seus pares amb el nom d'Aïda, l'heroïna revolucionària d'Oviedo (Astúries). No deixa de ser curiós també que en el present Aida Lafuente és reivindicada per organitzacions polítiques que pregonen el pacifisme i la democràcia, tot i que l'heroïna revolucionària d'Oviedo (Astúries) morir exercint la violència revolucionària en un (1) aixecament armat contra la república democràtica burgesa. Està per estudiar de manera detallada la cronologia de la invenció del mite d'Aida Lafuente, les seves fases, els seus agents, els seus detractors, així com tota la riquesa de matisos que conté.

Vegeu també

Referències

Monument a Aida de la Fuente Penaos, a Oviedo (Astúries)

Aida de la Fuente Penaos

El passat divendres 25 de febrer de 2022 es commemorà el tres-cents quinzè aniversari del naixement de Carlo Goldoni (Venècia, Vèneto, Itàlia, 25 de febrer de 1707 — París, Illa de França, 6 de febrer de 1793), qui fou un (1) dramaturg venecià[1] de gran èxit. L'ús de modismes venecians i les seves trames centrades en les relacions humanes, així com la bellesa de les seves imatges l'han consolidat com un (1) dels escriptors canònics tant en llengua vèneta com en italià. També destacà com a llibretista d'òperes.

«

Ella pure nel nostro Veneto idioma; ma colla scelta delle parole, e colla robustezza dei sentimenti, ha fatto conoscere che la lingua nostra è capace di tutta la forza e di tutte le grazie dell'arte oratoria e poetica, e che usata anch'essa da mano maestra, non ha che invidiare alla più elegante Toscana. Ella aveva ciò dimostrato altre volte in varie pubbliche azioni, nelle quali vuole il sistema di questa ben regolata Repubblica che del proprio nativo idioma gli Oratori si valgano, e la di Lei naturale facondia, unita al chiarissimo suo talento, ed allo studio incessante di cui si compiace, rende l'E. V. ammirabile nell'età verde in cui si ritrova, e fa sperare in Lei coll'andar degli anni un benemerito cittadino di questa Patria gloriosa.

»

— Carlo Goldoni, presentació de Le Massere, 1755

Biografia

Goldoni s'interessà pel teatre des de ben petit, com explica a les seves memòries. Rebé formació religiosa, filosòfica, i es llicencià en dret però abandonà la professió per dedicar–se a escriure, contra consell de la seva família.

Després d'uns intents de produir tragèdies que acabaren en fracàs, se centrà en la comèdia, seguint l'exemple de Molière (com afirmà en nombroses ocasions). Introduí innovacions en l'opera buffa i en les comèdies tradicionals, fins que s'exilià a França per desavinences amb companys, on la seva fama li garantí el favor reial.

Estil

Barrejà elements contemporanis amb les convencions de la Commedia dell'Arte. En la seva concepció del caràcter de les persones, apareixen elements anticlericals i influència de l'humanisme. Els protagonistes acostumen a ser individus de classe mitjana que proven de triomfar en la societat usant la raó però sense oblidar els seus sentiments. Però el que predomina en el seu estil és la sàtira dels costums. Els nobles són presentats com persones arrogants i els de classe més baixa com a mancats de dignitat, ja que només busquen els diners. Cada obra està centrada en un (1) tipus de caràcter, que representa tota la seva classe, amb els seus problemes i preocupacions.

Obres destacades

  • L'uomo di mondo;

  • La buona moglie;

  • Il bugiardo;

  • Il servitore di due padroni, una (1) de les obres de més fama;

  • La figlia obbediente;

  • Amalasunta;

  • I Malcontenti;

  • L'amor artesà. Que li posà música convertint–la en òpera Carlo Canobbio.[2]

Traduccions al català

Referències

  1. «Carlo Goldoni». Encyclopædia Britannica.

  2. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, volum I, pàg. 217 (ISBN 84-7291-226-4).

Bibliografia

Enllaços externs

Alessandro Longhi – Ritratto di Carlo Goldoni (c 1757) Ca Goldoni Venezia

Commedie

Carlo Osvaldo Goldoni

El passat divendres 25 de febrer de 2022 es commemora el tres-cents cinquanta-dosè aniversari del naixement de Maria Margarethe Winckelmann, de casada Kirch, (Panitzsch, Electorat de Saxònia, Alemanya, 25 de febrer de 1670 — Berlín, Prússia, Alemanya, 29 de desembre de 1720), qui fou una (1) astrònoma alemanya coneguda per la publicació de calendaris i efemèrides i destacada per haver estat la primera dona documentada com a descobridora d'un (1) cometa i una (1) de les primeres dones àmpliament reconegudes en el camp científic.[1]

Vida

El seu pare era pastor luterà i es feu càrrec de la seva educació personalment fins a la seva mort el 1683, en què quedà sota la tutoria del seu oncle. El seu cunyat, Justinus Toellner, continuà l'ensenyament de la jove xicota, com si es tractés d'un (1) noi.[2]

Rebé els seus coneixements d'un camperol aficionat a l'astronomia: Christoph Arnold, veí de Sommerfel, prop de Leipzig (Saxònia, Alemanya). Mentre estudiava i treballava amb Arnold, conegué Gottfried Kirch, amb qui es casà el 1692, malgrat la seva diferència d'edat (trenta [30] anys) i l'oposició del seu oncle, que la volia casar amb un (1) pastor luterà, tot i que finalment cedí.[3]

A partir del 1697 els Kirch també començaren a registrar informació meteorològica. Les seves dades es feren servir per produir calendaris i almanacs, i també foren molt útils en la navegació.

El 1700, quan el seu marit és nomenat astrònom ordinari de l'Acadèmia de Ciències de Berlín (Brandemburg, Alemanya), on s'havia de construir un (1) nou observatori (que no s'acabaria fins al 1711). Tota la família es trasllada a Berlín (Brandemburg, Alemanya), els Kirch treballaven a l'observatori privat de Bernhard Friedrich Baron von Krosigk, un (1) astrònom aficionat. Fins a la mort del seu marit, el 1710, treballaren conjuntament fent observacions astronòmiques útils per a la confecció de calendaris i efemèrides, ja que l'Acadèmia de Ciències tenia el monopoli reial de la publicació de calendaris oficials.[4]

Durant la primera dècada i com a assistent del seu marit, ella observaria els cels, cada vespre a partir de les nou del vespre (21 h). Durant una (1) observació tan rutinària, el 21 d'abril de 1702, descobrí l'anomenat «Cometa de 1702» (C/1702 H1). Avui no hi ha dubte sobre la prioritat de Winckelmann en aquesta descoberta. En les seves notes d'aquella nit el seu marit anotà:

«A primera hora del matí (aproximadament a dos quarts de dotze del matí), el cel era clar i estrellat. Algunes nits abans havia observat una estrella variable i la meva dona (mentre jo dormia) volia trobar-la i veure-la per ella mateixa. En fer-ho, va trobar un cometa al cel. En aquell moment em va despertar i vaig trobar que efectivament era un cometa... Em va sorprendre que no l'hagués vist la nit anterior».[5][6]

El 1709 el president de l'Acadèmia de les Ciències de Berlín, Gottfried von Leibniz, la presentà a la cort prussiana, on ella explicà les seves observacions de taques solars. Es referí a ella com una (2) dona veritablement instruïda: «La seva aptitud no és en la literatura ni la retòrica, sinó en les doctrines més profundes de l'astronomia... No crec que hi hagi algú com ella en la ciència on ella destaca.. Observa com els millors observadors i sap fer servir meravellosament el quadrant i el telescopi».[5]

A la mort del seu marit, el 1710, sol·licità el seu lloc d'astrònom ordinari, però tot i comptar amb el suport de Leibniz no ho aconseguí, per la seva condició de dona. El nou astrònom de l'acadèmia seria Johann Heinrich Hoffmann. El 1712 Winckelman es traslladà a l'observatori de Von Krosigk. Aquell any també escrigué un (2) article sobre una (1) pròxima conjunció de Júpiter i Saturn el 1714. Després de la mort de Von Krosigk, el 1714, Winckelman es convertí en ajudant d'un (1) matemàtic a Danzig (Gdansk, Polònia). Winckelman i Christfried es feren càrrec de l'observatori de Hevelius a Danzig (Gdansk, Polònia) a petició de la seva família. El 1716 el tsar rus Pere el Gran demanà a Winckelman i Christfried que anessin a Rússia, però s'hi negaren. Aquell mateix any, Hoffmann morí, i Christfried fou designat per al lloc d'astrònom real. Winckelman i dues (2) de les seves filles, Christine i Margaretha, treballaren com a ajudants de Christfried.[4][3]

Obra

Maria Winckelmann publicà tres (3) tractats d'astronomia entre els anys 1709 i 1711. La seva obra són principalment els càlculs per al calendari i les observacions astronòmiques, que normalment estaven contingudes en les publicacions del seu marit i del seu fill.[7]

Referències

  1. «Maria Winkelmann, la primera descubridora de un cometa». Cometografia. Observación y fotografía de cometas, 08.03.2016.

  2. Wielen, pàgina 639. Schiebinger (1987), pàgina 177, diu que fou el seu oncle qui continuà el seu ensenyament.

  3. Schiebinger, Londa «Maria Winkelmann at the Berlin Academy: A Turning Point for Women in Science». Isis, volum 78, núm. 2, 1987, pàg. 174–200. ISSN: 0021-1753.

  4. Gregersen, Erik: «Maria Kirch» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 21.02.2019.

  5. Helly, O. Helly; Reverby, Susan: Gendered Domains: Rethinking Public and Private in Women's History: Essays from the Seventh Berkshire Conference on the History of Women. United States: Cornell University Press, 1992. ISBN 9780801497025.

  6. Gómez Ruíz, Lara: «Maria Winkelmann, la primera mujer que descubrió un cometa». La Vanguardia, 09.12.2018.

  7. Wielen, pàgina 640.

Bibliografia

Enllaços externs

Maria Margarethe Winckelmann (obra digital)

Maria Margarethe Winckelmann Kirch

El passat divendres 25 de febrer de 2022 es commemorà el cent vuitè aniversari del naixement de Robert Rius i Lanolier (Castellrosselló, poble agregat a Perpinyà, Rosselló, Catalunya Nord, 25 de febrer de 1914 — Fontainebleau, Sena i Marne, Illa de França, 21 de juliol de 1944), qui fou un (1) escriptor i poeta català, vinculat al surrealisme i afusellat per unir–se al maquis.

Biografia

Nascut dins d'una (1) família de militars, Raül Rius, pare de Robert, disposava de finques dedicades a la vinya. La família del pare de la seva mare, Rosine Lanolier, era originària de Narbona (Aude, Occitània, França). Anys després de la mort del seu marit, Rosine es casà de nou, i tingué dues (2) filles d'aquest segon matrimoni: Lluïsa Maria i Helena Blanc.

Robert Rius anà a escola amb els jesuïtes de Sant Lluís Gonçaga, però en fou expulsat el 1928 per insolència, i també acabà expulsat de tots els liceus on anà a estudiar.

Igual com alguns amics seus com ara Charles Trenet i Henry Espinouze (el futur pintor surrealista Espinoza), Rius començà a treballar com a periodista al Coq Catalan, setmanari satíric fundat i dirigit per Albert Bausil. El 1932 tots tres (3) s'establiren a París (Illa de França), i Rius esdevingué cartellista de l'editor Armand Colin.

A partir del 1937 Rius començà a relacionar–se amb André Breton qui l'ajudà en la realització de l'Anthologie de l'Humour noir i a la Galerie Gradiva; fins al 1940, tots dos (2) es veien gairebé cada dia. Rius també tenia amistat amb pintors com ara Yves Tanguy, Victor Brauner, Roberto Matta, Jacques Hérold, Remedios Varo o Esteban Francès amb els quals compartia també les seves simpaties polítiques trotskistes. Fou aleshores que, juntament amb Breton, Benjamin Péret i Varo, inventà el joc surrealista anomenat El joc del dibuix comunicat, que practicaven als cafès o al taller de Tanguy. Rius passà l'estiu del 1939 a Chemillieux (Champagne–en–Valromey, Ain, Alvèrnia–Roine–Alps, França).

Apassionat per les papallones i per Ramon Llull, publicà el maig del 1940, el recull Frappe de l'Echo, il·lustrat per Victor Brauner.

El juny del 1940, poc després de l'ocupació alemanya que donaria origen al Govern de Vichy, Rius es traslladà a Perpinyà (Rosselló) i, després, a Canet (Rosselló), on organitzà l'estada dels surrealistes; feu també alguns viatges a Marsella (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França) per mirar d'ajudar els seus amics. A la tardor decidí quedar–se a França i tornà a París (Illa de França) on seria un (1) dels fundadors de la revista semiclandestina La Main à plume, la redacció de la qual girava al voltant de Benjamin Péret. El maig del 1941 en sortí un (1) primer número anònim; el mes següent, Rius es casà amb Laurence Iché, la filla gran de René Iché, amb la qual tindria una (1) filla Aurèlia, que, però, morí el 4 d'agost de 1943.

Compromés amb grups armats de la Resistència francesa després del 1942, publicà esporàdicament:

  • Essai d'un dictionnaire exact de la langue française,

  • Serrures en friches,

  • Picasso —amb Chabrun—;

El setembre del 1943 s'uní als maquis de Miélan (Gers Occitània), als de Villebéon (Sena i Marne, Illa de França) el febrer del 1944 i, finalment, als d'Achères (Yvelines, Illa de França) a partir del juny. Detingut arran d'una (1) denúncia el 4 de juliol de 1944, Robert Rius fou empresonat a Fontainebleau (Sena i Marne, Illa de França) on, malgrat les tortures, no confessà. Al final, el 21 de juliol fou executat a la plana de Chanfroy (Arbonne–la–Fôret, Illa de França) juntament amb els seus amics Jean Simonpoli, director dels Cahiers de poésie i Marco Ménégoz, jove poeta normand eixit dels Feuillets del 81.

Referències

Enllaços externs

Fotografia de Robert Rius i Lanolier

Robert Rius i Lanolier

El passat divendres 25 de febrer de 2022 es commemorà el cent quinzè aniversari del naixement de Maria Magdalena de Pazzis Sureda Montaner (Palma de Mallorca, Illes Balears, 25 de febrer de 1907 — Gènova, Ligúria, Itàlia, 11 de maig de 1939), qui fou una (1) escultora i pintora. La seva obra mostra clares tendències expressionistes amb influència oriental.[1][2][3]

Biografia

Pazzis era filla de la pintora Pilar Montaner Maturana i del mecenes Joan Sureda Bimet i tenia una (1) germana bessona, Susanna, a més de dos (2) germans, Jacobo i Pedro, grans amics seus. Els Sureda–Montaner tingueren catorze (14) fills, 3 tres (3) dels quals no sobrevisquere al naixement.[2] De caràcter rebel i curiós, la seva vida i la seva obra estigueren marcades per una (1) infància feliç a Mallorca (Illes Balears), l'abandó de la seva única filla —obligada per sa mare, en ser fruit d'un (1) estupre— el matrimoni forçat amb Fernando Esteban —funcionari de correus destinat a Osca (Aragó)—.[2] la tuberculosi que sofrí durant més de la meitat (>1/2) de la seva vida, la Guerra Civil Espanyola i les relacions tumultuoses que finalment la conduïren al suïcidi.

Formada entre els anys 1931 i 1935 en els tallers d'escultura de Tomás Vila, Aurelio Cabrera i Dionisio Pastor, Pazzis Sureda estaria fortament vinculada a les activitats artístiques desenvolupades en Ca's Potecari (Gènova [Ligúria, Itàlia], Mallorca [Illes Balears]), on es donaven cita pintors i artistes mallorquins i forans, com Jacobo Sureda, Eleanor Sackett, Llorenç Villalonga, Archie Gittes, Cicely Foster, George Copeland, Adolf Fleischmann, Frederick O'Hara, Francisco Biscaí López–Arteaga, Melanie Pflaum, Irving Pflaum, Pedro Sureda, o Jean Georges Cornelius.

La seva relació amb el pintor i litògraf Frederick O'Hara i un (1) viatge que feu amb ell i el matrimoni format per Archie i Cecily Guittes pel nord d'Àfrica deixarien una (1) intensa empremta en la seva pintura i en les escultures realitzades en els anys que precediren la Guerra Civil Espanyola. En aquest viatge per Marroc Fred O'Hara li proposà matrimoni i ella acceptà, i es posà d'acord amb el seu marit Fernando per iniciar els tràmits del divorci.[2] Durant la seva curta vida deixà una (1) obra apassionada i molt dispersa.

Recreacions

L‘escriptor Albert Vigoleis Thelen inclogué Pazzis a la novel·la Die insel des zweiten Gesichts, considerada com una (1) de les obres mestres del s. XX, on l’autor descriu l’estada a Mallorca (Illes Balears) entre l'agost del 1931 i l’octubre del 1936. Tota la família Sureda hi apareix i Pazzis és presentada com una (1) artista, com una (1) dona activa, vitalista i decidida. La novel·la, publicada l’any 1953, després de la seva mort, fou escrita de manera coetània als fets que descriu.[3]

La seva vida inspirà la novel·la Bolero, de Melanie Pflaum, i un (1) sonet del poeta Jaume Pomar.

Referències

  1. «Un diluvi de buit ha inundat el paisatge (Pazzis, a la fí reconeguda!)». Neva dins el vidre, 20.06.2012.

  2. Mestre i Sureda, Bartomeu: Blues amb dones. 1. ed. Mallorca: El Gall Editor, 2019, pàg. 56, 57, 59. ISBN 978-84-16416-46-2.

  3. Mestre i Sureda, Bartomeu: «La desolació de Pazzis Sureda (encara ara!)». Etziba Balutxo…, 08.09.2019.

Bibliografia

  • Bauzá, F. (2009): La Vida Somiada; El llegat intel·lectual de Don Joan Sureda Bimet. Edicions La Foradada. Valldemossa. ISBN 978-84-9716-641-6.

  • Bosch, M.C. (2010): Pilar Montaner, Memòries. Arxiu Municipal de Palma, Palma. ISBN 978-84-89034-56-3.

  • Bosch, M.C. (2011): Pilar Montaner i Joan Sureda, Epistolari i literatura. Arxiu Municipal de Palma, Rúbrica. Palma. ISBN 978-84-89034-67-9.

  • Pflaum M. (1956): Bolero. William Heinemann Ltd., Londres.

  • Pomar J. (2010): Llibre de l'Exili. El Gall Editor, Pollença. ISBN 978-84-92574-71-1.

Fotografia de Pazzis Sureda Montaner

Maria Magdalena de Pazzis Sureda i Montaner

El passat dijous 24 de febrer de 2022 es commemorà el noranta-cinquè aniversari del naixement de Paulette Riva, més coneguda com a Emmanuelle Riva, (Cheniménil, Vosges, Gran Est de França, 24 de febrer de 1927 — París, Illa de França, 27 de gener de 2017), qui fou una (1) actriu de cinema i de teatre i poeta francesa.[1]

El 2013, després de la seva interpretació a Amor, Emmanuelle Riva obtingué el César a la millor actriu, i una (1) nominació als premis Oscar.[2]

Biografia

Nascuda en una (1) modesta família obrera d'origen italià (el seu avi Alfred Riva havia nascut a Monvalle [Varese, Llombardia, Itàlia]) a la vall de la Vologne al departament dels Vosges, Gran Est de França,[3] la jove no estava satisfeta amb l'ofici de modista al qual sembla destinada.

Gran lectora d'obres teatrals, s'apuntà a una (1) petita tropa aficionada de Remiremont.

Convençuda de les seves aptituds i malgrat l'oposició de la seva família, passà el concurs de l'escola del carrer Blanche. Anà a París (Illa de França) el 1953, i obtingué una (1) borsa d'estudis. Fou llavors l'alumna de Jean Meyer.

Massa gran per pretendre a la formació prestigiosa del Conservatoire d'art dramàtic, obtingué el seu primer paper a l'Heroi i el Soldat, de George Bernard Shaw, en una (1) posada en escena de René Dupuy.

Descobrint–la en el cartell de l'Épouvantail —una (1) peça de Dominique Rolin, posada en escena per André Barsacq— Alain Resnais la imaginà per al seu primer llargmetratge, Hiroshima mon amour, que la feu mundialment coneguda.[2] El setembre del 1958, abans del rodatge, tretze (13) anys després de l'explosió de la bomba del 6 d'agost de 1945, Emmanuelle Riva recorregué els carrers de la ciutat màrtir amb el seu aparell de fotos Ricohflex i n'agafà la vida retrobada. Aquestes fotos il·lustraren l'obra col·lectiva No has vist res a Hiroshima.

Tingué un (1) paper destacat a Kapò de Gillo Pontecorvo i encarnà una (1) agnòstica enamorada d'un (1) home d'església, interpretat per Jean–Paul Belmondo, a Léon Morin, prêtre de Jean–Pierre Melville.[4]

El 1962 Emmanuelle Riva fou coronada a la Mostra de Venècia (Vèneto, Itàlia) per la seva interpretació a Thérèse Desqueyroux de Georges Franju, adaptació de la novel·la homònima de François Mauriac. Franju la dirigí de nou a Thomas l'imposteur sobre un (1) guió postum de Jean Cocteau.

A continuació desaparegué progressivament de les pantalles; rebutjà nombrosos projectes però exercí el seu ofici d'actriu al teatre, amb tota discreció, a prop de directors de renom: Jacques Lassalle, Roger Planchon o Claude Régy.[5]

Als anys 1980 aparegué a les realitzacions d'autors reputats difícils com Llibertat, la nit de Philippe Garrel i Les Yeux, la bouche de Marco Bellocchio.[5] Tingué igualment un (1) segon paper destacat a Tres colors: Blau de Krzysztof Kieślowski el 1993[5] on interpretà la mare de Juliette Binoche.

A més del cinema i el teatre, Emmanuelle Riva també publicà tres (3) reculls de poemes: Juste derrière le sifflet des trains (1969, reeditat l'any 1976), Le Feu des miroirs (1975) i L'Otage du désir (1982).

Amb vuiitanta-cinc (85) anys, tingué l'ocasió de tornar al primer pla del cinema mundial.[5] En efecte, al costat de Jean–Louis Trintignant el 2012, fou la interpret principal d'Amour de Michael Haneke, drama intimista i universal sobre la malaltia, la vellesa i la mort, premiat amb la Palma d'Or al LXV Festival de Canes (Alps Marítims, Provença–Alps–Costa Blava, França), el César a la millor pel·lícula i el Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. La seva interpretació, com la de Trintignant, aconseguí la unanimitat de la critica, del públic i de la professió.[6] Per aquest film en el qual encarnà una (1) professora de piano octogenària víctima de dos (2) accidents vasculars cerebrals, assolí, entre d'altres, el premi a la millor actriu europea l'any 2012, a continuació el BAFTA a la millor actriu i el César a la millor actriu l'any 2013. Rebé igualment una (1) nominació a l'Oscar a la millor actriu.[7] A prop dels vuitnata-sis (86) anys, esdevingué l'actriu més gran mai nominada per aquest premi i es trobà en competició amb l'actriu més jove de tota la història dels Oscars citada per aquest premi (Quvenzhané Wallis, de nou [9] anys, nominada per Bèsties del sud salvatge, film premiat també, el 2012, a Canes [Als Marítims, Provença –Alps–Costa Blava, França] per la Càmera d'or).

S'apagà el 27 de gener de 2017 a l'edat de vuitanta-nou (89) anys a conseqüència d'un càncer.

Filmografia

Les seves pel·lícules més destacades són les següents:[8]

Cinema

Teatre

Premis i nominacions

Premis

  • 1962: Copa Volpi per la millor interpretació femenina a la Mostra de Venècia per Thérèse Desqueyroux;

  • 1964: Premi dels Periodistes mexicans del cinema: Deessa d'argent (Silver Goddess) a la millor actriu estrangera per Thérèse Desqueyroux;

  • 2012: Premi Marguerite Duras pel conjunt de la seva carrera;

  • 2012: Joseph Escenari Honorary Award del Festival internacional del film de Flandes–Gand;

  • 2012: 25a cerimònia dels premis del cinema europeu per la millor actriu europea per Amour;

  • 2012: 38a cerimònia dels premis Los Angeles Film Critics Association per la millor actriu per Amour;

  • 2012: 33a cerimònia dels premis Boston Society of Film Critics per la millor actriu per Amour;

  • 2012: 12a cerimònia dels premis New York Film Critics Online per la millor actriu per Amour;

  • 2012: 48a cerimònia dels premis Nacional Society of Film Critics per la millor actriu per Amour;[9]

  • 2013: 18a cerimònia dels premis Lumière per la millor actriu per Amour;

  • 2013: 33a cerimònia dels premis London Film Critics Circle per l'actriu de l'any per Amour;

  • 2013: 66a cerimònia dels premis British Academy of Film and Television Arts amb BAFTA a la millor actriu per Amour;

  • 2013: 38a cerimònia dels César amb César a la millor actriu per Amour.

Nominacions

Discografia

  • Florilège de la Poesia Enamorada Francesa : Mitja Edat – Renaissance, poemes llegits per Emmanuelle Riva i Pierre Vaneck, Deutsche Grammophon Gesellschaft, col·lecció Arxiva literària no 43905.

  • Fallarà que em recordi...Ravensbrück, poemes i textos de Micheline Maurel, dites per Silvia Monfort, Emmanuelle Riva, Catherine Sellers i Jany Sylvaire (30è aniversari de l'Alliberament dels camps), Alvares/La Caixa a Música.

  • La Gran Nit (Ravensbrück), poemes inèdits dits per Silvia Monfort i Emmanuelle Riva, música de Joseph Kosma, Barclay.

  • Tchaïkovski contat als nens, text de Michel Hofman, per Emmanuelle Riva, El Petit Ménestrel.

  • Car Diego, Quiela t'abraça, text d'Elena Poniatowska, llegit per Emmanuelle Riva, Edicions Claudine Ducaté.

Referències

  1. ↑ Jacques Mandelbaum: «L'actrice Emmanuelle Riva est morte» a Le Monde, 28 de gener de 2017.

  2. ↑ 2,0 2,1 «Emmanuelle Riva». famousbirthdays.com.

  3. ↑ Font = état civil de Granges-les-Plombières (Vosges), acte de naissance de René Alfred Riva, père d'Emmanuelle. Curieusement, Emmanuelle a bien des ancêtres Rivat, vosgiens, dans son ascendance à la cinquième génération.

  4. ↑ Riou, Alain: «Emmanuelle Riva: «Ce rôle, je ne l'attendais plus; il aurait fallu que je sois folle pour passer à côté.»». Le Nouvel Observateur, febrer del 2013.

  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 «Emmanuelle Riva, favorite, forcément». Télérama, février 2013.

  6. ↑ «Emmanuelle Riva, un César en attendant l'Oscar...». Le Figaro, février 2013.

  7. ↑ Emmanuelle Riva, Palmarès.

  8. ↑ «filmografia». hollywood.com.

  9. ↑ Amor taxat pels crítics americans, Le Figaro, 5 de gener 2013.

  10. A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Emmanuelle Riva.

Emmanuelle Riva al festival de Canes 2012.

Emmanuelle Riva el 1962.

Emmanuelle Riva a la XXXVIII cerimònia dels Cèsars l'any 2013.

Emmanuelle (Paulette) Riva

El passat dijous 24 de febrer de 2022 es commemorà el noranta-setè aniversari del naixement d'Etel Adnan —àrab: إيتيل عدنان, Ītīl ʿAdnān— (Beirut,[1][2] Líban francès, 24 de febrer de 1925 — París, Illa de França, 14 de novembre de 2021)[3][4], qui ha estat una (1) poeta, assagista i artista visual libanoestatunidenca que ha escrit en àrab, francès i anglès.[5] Ha passat bona part de la seva vida estudiant i ensenyant filosofia a França i a Califòrnia (EUA).[6]

A més de les seves obres literàries, Adnan és una (1) artista multidisciplinària que ha explorat diversos suports, com ara pintures a l'oli, pel·lícules i tapissos, que han estat exposades en diverses galeries del món. Té obra en col·leccions privades i també en el Museu Reial de Jordània, el Museu d'Art Modern de Tunis, el Museu Sursock de Beirut (Líban), l'Institut del Món Àrab de París (Illa de França), el Museu Britànic a Londres (Anglaterra, Regne Unit), la World Bank Collection i el Museu Nacional de Dones Artistes, ambdós a Washington DC (EUA), i es poden trobar els seus tapissos tant en llocs públics com en col·leccions privades per tot el món.[7]

Biografia

La mare d'Adnan era una (1) grega cristiana d'Esmirna (a l'actual Turquia) i el seu pare era un (1) oficial musulmà sirià de baix rang.[8] Tot i que cresqué parlant grec i turc en una (1) societat principalment de parla àrab, s'educà en escoles conventuals franceses i el francès es convertí en la llengua en què escrigué la seva primera obra.[9]

Als vint-i-quatre (24) anys viatjà a França, on es llicencià en filosofia per la Universitat de París (Illa de França).[8] Posteriorment es traslladà als Estats Units, on continuà els estudis de postgrau a la Universitat de Califòrnia a Berkeley i a la Universitat Harvard (Cambridge, Massachusetts),[8] i entre els anys 1952 i 1978 ensenyà filosofia de l'art a la Universitat Dominicana de Califòrnia, a San Rafael (EUA).[8]

Després de diversos viatges al Marroc, Tunísia, Jordània i Síria, abandonà la seva tasca universitària[10] i decidí anar a viure a Beirut (Damasc) el 1972. Allà treballà com a periodista i redactora cultural a Al–Safa, un (1) diari en francès, en el qual també ajudà a construir la secció cultural del diari, aportant ocasionalment dibuixos i il·lustracions. La seva feina a Al–Safa fou notable, principalment per a les seves editorials de primera pàgina, comentant les qüestions polítiques importants del dia.[11] Posteriorment treballà també com a editora cultural a L'Orient le Jour, i romangué al Líban fins al 1976.[8]

El 1977 s'instal·là definitivament a Sausalito (Califòrnia, EUA), tot i que també passava llargues temporades a París (Illa de França).[8] Aquell mateix any es publicà la seva novel·la Sitt Marie–Rose, enormement influent, i des d'aleshores traduïda a més de deu (>10) idiomes. A finals de la dècada del 1970 Adnan escrigué texts per a dos (2) documentals sobre la guerra civil libanesa, que es pogueren veure a tot Europa i al Japó.[7]

Durant els darrers anys, Adnan començà a identificar–se obertament com a lesbiana.[12] Vivia entre Sausalito (Califòrnia, EUA) i París (Illa de França),[13][7] on residia amb la seva parella, la pintora Simone Fattal.[14][15]

Expressió personal i creativa: arts visuals, escriptura i idiomes

La seva obra reflecteix una relació sensible i dinàmica amb el món, tot explorant qüestions de paisatge, abstracció, color, escriptura, memòria i història.[16] La creativitat artística i literària de l'artista traspassa els límits lingüístics, culturals i geogràfics. Les diferents formes d'expressió d'Adnan representen facetes de la seva identitat, que ella veu com un procés en canvi constant.[17]

Canvià lliurement entre cultures i llengües, i aquesta diversitat és la que caracteritza l'obra literària d'Adnan i li confereix un (1) estil inimitable. Mai no s'ha cansat de subratllar la influència d'aquests idiomes en la seva obra. En l'assaig To Write in a Foreign Language (literalment, 'Escriure en una (1) llengua estrangera', del 1996) reprodueix amb detall els seus records d'infantesa, perquè «els idiomes comencen a casa»; en les seves descripcions, la juxtaposició i la mescla de les cultures lingüístiques del període post–otomà, en què cresqué, condueix als últims rastres d'un (1) món multilingüe, gairebé utòpic. La Segona Guerra Mundial augmentà la presència de diferents cultures i idiomes al Líban, i Beirut es tornà més internacional i cosmopolita, als ulls d'Adnan. Sota la influència de les tropes britàniques, la ciutat es convertí en trilingüe i incloïa, segons Adnan, «tres (3) cultures, tres (3) estils de vida, tres (3) opcions intel·lectuals», la qual cosa li semblava apassionant. És llavors quan escrigué el seu primer poema «Le Livre de la mer», en francès.[10]

Adnan feu la seva incursió a la pintura durant la dècada del 1950, i començà a pintar amb més vigor durant la guerra d'Algèria com una (1) forma de resistència creativa a les implicacions colonials de l'escriptura i la publicació en francès.[6] Trobava que no podia escriure lliurement en un (1) llenguatge que la confrontés amb un (1) conflicte profund, i traslladà aquest conflicte del llenguatge a l'expressió, cercant una (1) sortida en les arts visuals.[10] Seguí publicant en anglès, i durant la major part de la seva vida fou considerada com a poeta i assagista, però passarien dècades abans que el món de l'art no la reconegués com a artista visual i valorés els seus petits paisatges de tonalitats pastel, que representen el seu Líban natal i Califòrnia (EUA), la seva terra d'acollida.[6] Les seves primeres obres abstractes les feu amb una (1) espàtula per a aplicar directament pintura a l'oli sobre el llenç (sovint directament des del tub) en ferms moviments que creuaven la superfície de la imatge. El focus de les seves composicions sovint era un (1) quadrat vermell, i l'artista sempre estigué interessada en la «immediata bellesa del color».[18][19]

La guerra del Vietnam fou crucial per al seu posterior treball, i Adnan tornà a la llengua per escriure contra la guerra, aquesta vegada en anglès.[10] A la dècada del 1960 començà a integrar la cal·ligrafia àrab en les seves obres d'art i en els seus llibres, com ara Livres d'artistes. Recordava haver estat asseguda durant hores copiant paraules d'un (1) llibre de gramàtica àrab sense intentar entendre el significat de les paraules. El seu art està molt influenciat per artistes primerencs hurufiyya, com l'artista iraquià Jawad Saleem, l'escriptor i artista palestí Jabra Ibrahim Jabra, i el pintor iraquià Shakir Hassan al Said, que rebutjaren l'estètica occidental i adoptaren una (1) nova forma d'art que era alhora moderna i que feia referència a la cultura, mitjans i tècniques tradicionals.[20]

La guerra civil libanesa la dugué el 1975 a escriure L'Apocalypse arabe (publicada el 1980 mentre vivia a París, Illa de França), on utilitzà una (1) original combinació de diferents elements: paraules substituïdes per dibuixos, línies senceres formades per punts, fletxes o rectangles negres, per tal d'expressar una (1) realitat més enllà de les paraules. A mesura que la guerra s'intensificava escrigué Sitt Marie Rose (1978), una (1) de les primeres novel·les que descrivien aquesta guerra des de dins i un (1) clàssic de la literatura de l'Orient Pròxim.[21]

Mentre es trobava a Califòrnia a la dècada del 1980, el mont Tamalpais al nord de San Francisco (Califòrnia, EUA) fou una (1) font important d'inspiració per a ella. Adnan comparava la seva interpretació artística de la muntanya amb l'observació precisa de la natura de Paul Cézanne i la seva obsessió per la muntanya Sainte–Victoire. Al llarg de més de trenta-cinc (35) anys, l'artista ha produït nombroses obres que mostren la muntanya en diferents colors, il·luminació, estacions i moments del dia mentre es dirigia cap a representacions més abstractes. La rectitud de la seva expressió artística ens permet experimentar paisatges de la ment en què es dona forma visual al seu llenguatge poètic.[17]

La pintura d'Adnan està formada per petits paisatges fets amb formes molt simplificades que voregen l'abstracció i grans tintes planes i de colors vius aplicades amb una (1) espàtula. Tot i que no ha inclòs mai la figura humana en les seves obres, l'artista ha destacat que «Aquestes muntanyes i mars són la nostra altra cara, la que és més duradora i constant».[22]

Inspirada pels leporellos japonesos, Adnan també ha pintat els diferents paisatges que ha vist durant els seus viatges i pels llocs on ha viscut (Nova York [Nova York, EUA], Beirut [Líban], San Francisco [Califòrnia, EUA] i París [Illa de França])[22] en pantalles plegables que es poden «estendre en l'espai com dibuixos independents»,[18] creant un (1) llarg fris. Aquests llibres plegats com un (1) acordió de paper japonès contenen poemes il·lustrats escrits a mà per poetes àrabs moderns, i han ocupat una posició especial dins la seva obra des del 1964.[17] Barrejant ocasionalment formes abstractes i escrites, aquarel·les i tinta en aquest format original, ha aconseguit alliberar tant text com imatge del seu habitual confinament.[22]

L'any 2012 tingué lloc un (1) fet que permeté que la bellesa de les teles compactes i vibrants d'Adnan es veiés clarament. S'exhibiren una (1) sèrie de pintures abstractes de colors vius de l'artista com a part del certamen documenta 13 a Kassel (Hessen, Alemanya).[23] Aquest dedicà una (1) sala a les seves obres, i a la mostra ràpidament seguiren altres exposicions, fins i tot una (1) invitació a la Biennal Whitney de 2014. El 2018, tant el Museu d'Art Contemporani de Massachusetts (Boston, EUA) com el Museu d'Art Modern de San Francisco (Califòrnia, EUA) presentaren exposicions en solitari de la seva obra.[6]

El 2018 es publicà Etel Adnan, una (1) biografia de l'artista escrita per Kaelen Wilson–Goldie, i que investiga l'obra d'Adan com a xaman i activista.[24][25]

Exposicions

L'any 2012 l'exhibició alemanya «documenta 13», a Kassel (Hessen, Alemanya), dedicà una (1) sala a exposar una (1) sèrie de pintures abstractes de l'artista com a part del certamen.[23] Fou a partir d'aquest moment que la seva pintura obtingué una (1) atenció seriosa; fins llavors, Adnan només havia estat reconeguda per la seva tasca com a poeta i escriptora compromesa políticament. L'exposició posava el punt de mira sobre la poderosa obra d'Adnan, en la qual la creació literària i la pràctica pictòrica es fan indissociables. En la seva obra, aquests dos (2) mètodes d'expressió són fruit d'un (1) únic llenguatge artístic.[22]

El 2014 el Museu Whitney d'Art Americà exposà una (1) col·lecció de pintures i tapissos de l'artista com a part de la Biennal de Whitney.[13]

Aquell mateix any, la retrospectiva d'Adnan al Mathaf, el museu àrab d'art modern de Doha (Qatar), titulada «Etel Adnan in All Her Dimensions», inclogué onze (11) dimensions de la pràctica d'Adnan: les seves primeres obres, la seva literatura, els seus tapissos, i altres. L'exhibició s'inaugurà el març, acompanyada d'un (1) catàleg de cinc-centes vuitanta (580) pàgines de la seva obra; aquest catàleg fou dissenyat per l'artista Ala Younis en àrab i anglès, i inclogué aportacions de text de Simone Fattal, Daniel Birnbaum, Kaelen Wilson-Goldie, així com sis (6) entrevistes a Hans–Ulrich Obrist, el comissari de l'exposició.[26][27]

El novembre del 2014 s'inaugurà «Etel Adnan. Writing Mountains» al Museum der Moderne a Salzburg (Àustria). L'exposició abastava el treball d'Adnan des de la dècada del 1960 fins a aquell moment, i comptava amb pintures, treballs en paper, tapissos i pel·lícules, així com gravacions d'àudio i una (1) tria de la seva obra literària publicada en nombrosos idiomes.[17]

El 2015 el Museu Irlandès d'Art Modern (IMMA) li dedicà una (1) exposició en solitari amb trenta (30) de les seves obres, barrejant pintures a l'oli de paisatges de Califòrnia i la mar Mediterrània amb delicats leporellos, on es registren les transcripcions dels seus poemes en paisatges urbans desplegats, fusionant les pràctiques paral·leles d'Adnan com a artista i escriptora. La mostra també comptava amb una (1) selecció de les seves publicacions, des de Sitt Marie-Rose (1978) a To Look At The Sea Is To Become What One Is (2014), i amb dues (2) pel·lícules seves, Motion (2012) i I See Infinite Distance Between Any Point and Another (2012), ambdues exploracions meditatives de la natura i de la nostra presència en ella.[28]

El 2017 l'obra d'Adnan s'inclogué a «Making Space: Women Artists and Postwar Abstraction», una (1) exposició col·lectiva organitzada pel Museu d'Art Modern de Nova York, que reuní artistes destacades entre les quals hi havia Ruth Asawa, Gertrudes Altschul, Anni Albers, Magdalena Abakanowicz, Lygia Clark i Lygia Pape.[29][30]

L'any 2018 el MASS MoCA (Massachusetts Museum of Contemporary Art) acollí una (1) retrospectiva de l'artista, titulada «A yellow sun A green sun a yellow sun A red sun a blue sun», que incloïa una (1) selecció de pintures a l'oli i tinta, així com una (1) sala de lectura amb la seva obra escrita.[31] L'exposició explorà com l'experiència de llegir poesia es diferencia de l'experiència de mirar un (1) quadre.[32]

El juny del 2019 s'inaugurà l'exposició «Etel Adnan et les modernes» al Museu d'Art Modern Gran Duc Joan de Luxemburg, organitzada conjuntament amb el Zentrum Paul Klee de Berna (Suïssa), i que recollia un (1) ampli espectre de la seva obra a partir de la dècada del 1960, exhibides en dues (2) sales separades. Les pintures, treballs sobre paper i tapissos d'Adnan es mostraven junts en un (1) diàleg amb l'obra d'artistes modernistes i contemporanis, que aportava llum a la seva obra polifacètica.[16]

En el moment de la seva mort, la seva obra s'exposava en una (1) mostra al Museu Guggenheim de Nova York, en l'exposició anomenada «Etel Adnan: Light's New Measure», i al Centre de Creació Contemporània d'Andalusia, C3A, de Còrdova, en la primera ocasió de veure la seva obra en territori espanyol.[4]

Obra literària

A més de la seva obra artística, ha publicat diverses col·leccions de poesia, una (1) novel·la, relats curts, obres de teatre i assajos.[16] Segons la llengua en què fou escrita:

En anglès

  • From A to Z Poetry (1982);

  • The Indian Never Had a Horse and Other Poems (1985);

  • Journey to Mount Tamalpais: An Essay (1985);

  • The Arab Apocalypse (1989);

  • The Spring Flowers Own and the Manifestations of the Voyage (1990);

  • Paris, When It's Naked (1993);

  • Of Cities and Women, Letters to Fawwaz (1993);

  • To Write in a Foreign Language (1996);

  • There: In the Light and the Darkness of the Self and of the Other (1997);

  • In/somnia (2002);

  • In the Heart of the Heart of Another Country (2005);

  • Seasons (2008);

  • Master of the Eclipse (2009);

  • Premonition, Kelsey Street Press (2014) ISBN 978-0-932716-82-8;

  • Life is a Weaving, Galerie Lelong (2016) ISBN 978-2-868821-23-2.

En àrab

  • الست ماري روز, As–sitt Mārī Rūz, La senyora Marie Rose. Beirut: Al–Muàssassa al–Arabiyya li–d–Dirassa wa–an–Naixr, 1979.

  • Kitāb al–baḥr; kitāb al–layālī; kitāb al-mawt; kitāb an–nihaya, Llibre del mar; llibre de les nits; llibre de la mort; llibre del final, amb Abid Azarih. Beirut: Dar Amwaj, 1994.

  • ʿAn mudun wa–nisā: rasāʾil lī Fawwaz, De ciutats i dones: cartes a Fawwaz. Beirut: Dar al–Hihar, 1998.

  • As-sitt Mārī Rūz: riwāya, La senyora Marie Rose: conte, amb Jirum Shahin i Firyal Jabburi Ghazul. El Caire: Al–Haya al–Amma li–Qussur ath–Thaqafa, 2000.

En francès

  • Jbu: Suivi de l'Express Beyrouth enfer. París: P.J. Oswald, 1973.

  • Sitt Marie Rose. Paris: Des Femmes, 1978.

  • L'apocalypse arabe. Paris: Papyrus Éditions, 1980.

  • Rachid Korachi: Ecriture passion, amb Rachid Korachi i Jamel-Eddine Bencheikh. Alger: Galerie Mhamed Issiakhem, 1988.

  • Ce ciel qui n'est pas. París: L'Harmattan, 1997.

  • Prémonition, Galerie Lelong, 2015.

  • Le Prix que nous ne voulons pas payer pour l'amour, Galerie Lelong, 2015.

  • A propos de la fin de l'Empire Ottoman, Galerie Lelong, 2015.

  • La vie est un tissage, Galerie Lelong, 2016. ISBN 978-2-868821-21-8.

Guardons i reconeixement

L'any 2003 fou anomenada «probablement l'autora àrab estatunidenca més reconeguda i exitosa» per la revista acadèmica MELUS: Multi–Ethnic Literature of the United States.[37] També té el RAWI Lifetime Achievement Award del Radius of Arab–American Writers.[14]

Referències

  1. ↑ Amyuni, M.T.: «The Secret of Being a Woman' on Etel Adnan's Quest», Al Jadid [A Review & Record of Arab Culture and the Arts], Vol. 4, No. 25, 1998, Online:

  2. ↑ Phaidon Editors: Great women artists (en anglès). Phaidon Press, 2019, pàg. 22. ISBN 0714878774.

  3. ↑ «Etel Adnan Art» (en anglès). Shapero Modern Gallery.

  4. ↑ 4,0 4,1 «Muere Etel Adnan, la artista plástica que expone su obra en el C3A de Córdoba» (en castellà). ABC Córdoba, 14.11.2021.

  5. ↑ Tariant, Éric: «Etel Adnan, inaltérable optimiste» (en francès). Le Temps, 15.08.2018.

  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 White, Katie: «These 8 Female Artists Only Saw Their Careers Catch Fire Well Into Their 80s. Here’s How They Finally Got Their Due» (en anglès). ArtNet News, 27.11.2019.

  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 «Etel Adnan Biography».

  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 «Etel Adnan: About» Retrieved 10 April 2014.

  9. ↑ 9,0 9,1 «Etel Adnan: Biography». Retrieved 10 April 2014.

  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Etel Adnan a Culturebase (alemany).

  11. ↑ The Ninth Page: Etel Adnan's Journalism 1972–1974 (en anglès). San Francisco: CCA Wattis Institute for Contemporary Arts, pàg. 6–8. ISBN 978-0-9849609-3-4.

  12. ↑ Lisa Suhair Majaj and Amal Amireh: Etel Adnan: Critical Essays on the Arab–American Writer and Artist. McFarland & Company, 2001. ISBN 0786410728.

  13. ↑ 13,0 13,1 «Etel Adnan» Arxivat 2014.04.23 a Wayback Machine. The Whitney Museum of American Art, Retrieved 10 April 2014.

  14. ↑ 14,0 14,1 Etel Adnan Poetry Series a la University of Arkansas Press (anglès).

  15. ↑ Noor, Tausif «Simone Fattal, Works and Days» (en anglès). The White Review, maig del 2019.

  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Etel Adnan et les modernes, exposició al Museu d'Art Modern Gran Duc Joan (anglès) (francès) (alemany).

  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 Etel Adnan. Writing Mountains, exposició al Museum der Moderne Salzburg (anglès) (alemany).

  18. ↑ 18,0 18,1 ; Botton, Alain de; Smith, Ali; Khan, Natasha; McBride, Eimear: «Art to inspire: Ali Smith, Alain de Botton and others on the works they love» (en anglès), Jan 1, 2017.

  19. ↑ Etel Adnan, 8 October – 16 November 2014, White Cube, London (anglès).

  20. ↑ Quilty, Jim: «Arabic art embraces politics and heritage» (en anglès). The Daily Star, 24.04.2003.

  21. ↑ Etel Adnan a AWARE (anglès) (francès)

  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 Etel Adnan at the Arab World Institute a AWARE (anglès) (francès).

  23. ↑ 23,0 23,1 Smith, Roberta «Art Show as Unruly Organism» (en anglès). The New York Times, 14.06.2012.

  24. ↑ «Etel Adnan, the Eternal Voyager, Captured in a New Biography» (en anglès), 06.03.2019.

  25. ↑ «Book paints a picture of Etel Adnan | Arts & Ent , Culture | THE DAILY STAR».

  26. ↑ Etel Adnan in All Her Dimensions al Mathaf (anglès) (àrab).

  27. ↑ Etel Adnan: In all her Dimensions al TimeOut de Doha, entrevista a Hans–Ulrich Obrist (anglès).

  28. ↑ Etel Adnan at the Irish Museum of Modern Art (IMMA), exhibició al Museu Irlandès d'Art Modern (anglès).

  29. ↑ «Making Space: Women Artists and Postwar Abstraction» (en anglès).

  30. ↑ Cotter, Holland: «At MoMA, Women at Play in the Fields of Abstraction» (en anglès). The New York Times, 13.04.2017.

  31. ↑ Wilson–Goldie, Kaelen. «Etel Adnan» (en anglès).

  32. ↑ «New exhibit at Mass MoCA gathers the many sides of Etel Adnan into a whole» (en anglès).

  33. ↑ «2010 Arab American Book Award Winners». Arxivat 2017.08.05 a Wayback Machine. Retrieved 10 April 2014 (anglès).

  34. ↑ «"California Book Awards"». Arxivat de l'original el 2013.07.31.

  35. ↑ «25th annual Lambda Literary Award winners announced». Arxivat 2013.06.10 a Wayback Machine. LGBT Weekly, June 4, 2013.

  36. ↑ «Etel Adnan Chevalier des Arts et des Lettres». Arxivat 2016.03.05 a Wayback Machine. Agenda Culturel, Retrieved 10 April 2014 (francès).

  37. ↑ Majaj, Lisa Suhair and Amireh, Amal (Eds.): «Etel Adnan: Critical Essays on the Arab–American Writer and Artist», Multi–Ethnic Literature of the United States, Retrieved 12 November 2014 (anglès).

Bibliografia

Crítica literària

  • Amireh, Amal: «Bearing Witness: The Politics of Form in Etel Adnan's Sitt Marie Rose». Critique: Critical Middle Eastern Studies, 2005 Fall; 14 (3): pàg. 251–263. (journal article).

  • Amyuni, Mona Takieddine: «Etel Adnan & Huda Barakat: De–Centered Perspectives, Subversive Voices». IN: Poetry's Voice–Society's Norms: Forms of Interaction between Middle Eastern Writers and Their Societies. Ed. Andreas Pflitsch and Barbara Winckler. Wiesbaden, Germany: Reichert; 2006. pàg. 211–221.

  • Cassidy, Madeline: «'Love Is a Supreme Violence': The Deconstruction of Gendered Space in Etel Adnan's Sitt Marie Rose». IN: Violence, Silence, and Anger: Women's Writing as Transgression. Ed. Deirdre Lashgari. Charlottesville: UP of Virginia; 1995. pàg. 282–290.

  • Champagne, John G.: «Among Good Christian Peoples: Teaching Etel Adnan's Sitt Marie Rose». College Literature, 2000 Fall; 27 (3): pàg. 47–70.

  • Fernea, Elizabeth: «The Case of Sitt Marie Rose: An Ethnographic Novel from the Modern Middle East.» IN: Literature and Anthropology. Ed. Philip Dennis and Wendell Aycock. Lubbock: Texas Tech UP; 1989. pàg. 153–164.

  • Foster, Thomas: «Circles of Oppression, Circles of Repression: Etel Adnan's Sitt Marie Rose». PMLA: Publications of the Modern Language Association of America, 1995 Jan; 110 (1): pàg. 59–74.

  • Ghandour, Sabah: «Gender, Postcolonial Subject, and the Lebanese Civil War in Sitt Marie Rose». IN: The Postcolonial Crescent: Islam's Impact on Contemporary Literature. Ed. John C. Hawley. New York, NY: Peter Lang; 1998. pàg. 155–165.

  • Hajjar, Jacqueline A.: «Death, Gangrene of the Soul, in Sitt Marie Rose by Etel Adnan». Revue Celfan/Celfan Review, 1988 May; 7 (3): pàg. 27–33.

  • Hartman, Michelle: «'This Sweet/Sweet Music': Jazz, Sam Cooke, and Reading Arab American Literary Identities». MELUS: The Journal of the Society for the Study of the Multi–Ethnic Literature of the United States, 2006 Winter; 31 (4): pàg. 145–165.

  • Karnoub, Elisabeth: «'Une Humanité qui ne cesse de crucifier le Christ': Réécriture du sacrifice christique dans Sitt Marie Rose d'Etel Adnan». IN: Victims and Victimization in French and Francophone Literature. Ed. Buford Norman. Amsterdam, Netherlands: Rodopi; 2005. pàg. 59–71.

  • Kilpatrick, Hilary: «Interview with Etel Adnan (Lebanon)». IN: Unheard Words: Women and Literature in Africa, the Arab World, Asia, the Caribbean and Latin America. Ed. Mineke Schipper. Trans. Barbara Potter Fasting. London: Allison & Busby; 1985. pàg. 114–120

  • Layoun, Mary N.: «Translation, Cultural Transgression and Tribute, and Leaden Feet». IN: Between Languages and Cultures: Translation and Cross–Cultural Texts. Ed. Anuradha Dingwaney and Carol Maier. Pittsburgh, PA: U of Pittsburgh P; 1995. pàg. 267–289.

  • Majaj, Lisa Suhair: «Voice, Representation and Resistance: Etel Adnan's Sitt Marie Rose». Intersections: Gender, Nation and Community in Arab Women's Novels. Ed. Lisa Suhair Majaj, Paula W. Sunderman and Therese Saliba. Syracuse, NY: Syracuse Univ. Press, 2002. pàg. 200–230.

  • Majaj, Lisa Suhair and Amal Amireh: Etel Adnan: Critical Essays on the Arab–American Writer and Artist. Jefferson, North Carolina: McFarland and Co, 2002.

  • Marie, Elisabeth Anne: Sacrifice, sacrifiée, sacrificatrice: L'étrange triptyque: Sacrifices au féminin dans trois romans francophones libanais. Dissertation Abstracts International, Section A: The Humanities and Social Sciences, 2003 May; 63 (11): pàg. 3961. U of North Carolina, Chapel Hill, 2002.

  • Mejcher-Atassi, Sonja: «Breaking the Silence: Etel Adnan's Sitt Marie Rose and The Arab Apocalypse». IN: Poetry's Voice–Society's Norms: Forms of Interaction between Middle Eastern Writers and Their Societies. Ed. Andreas Pflitsch and Barbara Winckler. Wiesbaden, Germany: Reichert; 2006. pàg. 201–210.

  • Mustafa, Daliya Sa'id (translator): «Al–Kitabah bi–lughah ajnabiyyah». Alif: Journal of Comparative Poetics, 2000; 20: pàg. 133–143 (Arabic section); pàg. 300–301 (English section).

  • Muzaffar, May: «Iytil 'Adnan: Qarinat al–nur wa–al–ma'». Arabi, 2007 Feb; 579: pàg. 64–68.

  • Obank, Margaret: «Private Syntheses and Multiple Identities». Banipal: Magazine of Modern Arab Literature, 1998 June; 2: pàg. 59–61.

  • Shoaib, Mahwash: «Surpassing Borders and 'Folded Maps': Etel Adnan's Location in There». Studies in the Humanities, 2003 June–Dec; 30 (1–2): pàg. 21–28.

  • «Vitamin P3». Phaidon Press, 2017. ISBN 978-0-7148-7145-5.

  • Willis, Mary–Angela: «Francophone Literature of the Middle East by Women: Breaking the Walls of Silence». IN: Francophone Post–Colonial Cultures: Critical Essays. Ed. Kamal Salhi. Lanham, MD: Lexington; 2003. pàg. 64–74.

  • Willis, Mary–Angela: La Guerre démasquée à travers la voix féminine dans Sitt Marie Rose d'Etel Adnan et Coquelicot du massacre d'Evelyne Accad. Dissertation Abstracts International, Section A: The Humanities and Social Sciences, 2002 Mar; 62 (9): 3061. U of Alabama, 2001.

Enllaços externs

Etel Adnan, poet and writer, in 2008.

Etel Adnan

El passat dijous 24 de febrer de 2022 es commemorà el dos-cents vint-i-sisè aniversari del naixement de Wilhelm (Karl) Grimm (Hanau, Hessen, Alemanya, 24 de febrer de 1786 — Berlín, Brandemburg–Prússia, Alemanya, 16 de desembre del 1859), qui fou un (1) lingüista, literat i mitòleg alemany.

La seva vida i obra estigué fortament lligada a la del seu germà gran, Jacob, per la qual cosa és freqüent escoltar parlar dels germans Grimm en conjunt.

Biografia

Wilhelm Grimm passà la seva infància a la localitat de Steinau an der Straße (Hessen, Alemanya), on el seu pare havia estat traslladat en funcions com a funcionari, i acudí juntament amb el seu germà Jacob al Friedrichsgymnasium, una (1) escola d'ensenyament mitjà a Kassel (Hessen, Alemanya). Posteriorment s'inscrigué a la Universitat de Marburg (Hessen, Alemanya), on estudà dret amb Friedrich Carl von Savigny. Després d'acabar els seus estudis tornà a viure amb la seva mare a Kassel (Hessen, Alemanya). Durant llarg temps li fou difícil trobar feina a causa dels seus problemes relacionats amb l'asma i una (1) patologia cardíaca. Des del 1806 es dedicà a reunir juntament amb el seu seu germà Jacob contes i histories populars cononegudes en alemany com a Märchen, les quals adaptaren i publicaren. El 1809 se sotmeté a un (1) tractament a Halle (Saxònia–Anhalt, Alemanya) amb el cèlebre metge Reil. Gràcies a això, tingué l'oportunitat de conèixer el compositor alemany Johann Friedrich Reichardt, qui el rebé hospitalàriament. Juntament amb Clemens Brentano viatjà a Berlín (Brandemburg, Alemanya), on visqueren a casa d'Achim von Arnim. De retorn a Kassel (Hessen, Alemanya), conegué Goethe, qui l'elogà pels seus «esfofços en favor d'una (1) cultura durant molt temps oblidada».

Del 1814 al 1829 Wilhelm Grimm fou secretari de la biblioteca de Kassel (Hessen, Alemanya). El 1825 es casà amb Henrietta Dorothea Wild. El 1831 es convertí en bibliotecari a la Universitat de Göttingen (Baixa Saxònia, Alemanya), on quatre (4) anys després obtingué una (1) càtedra. A causa de la seva participació en la redacció de la carta de protesta dels set (7) de Gotinga fou destituït del seu càrrec i expulsat de Hannover (Baixa Saxònia, Alemanya), juntament amb el seu germà, pel rei Ernest August I de Hannover el 1837. El rei de Prússia Friedrich Wilhelm IV invità els germans Grimm el 1842 a Berlín (Brandemburg, Alemanya), lloc on s'establiren. Aqueix mateix any es convdertiren en membres de l'Acadèmia de Ciències de Prússia. Wilhelm Grimm impartí classes fins a la seva mort durant divuit (18) anys en la Universidad Humboldt de Berlín (Brandemburg, Alemanya), indret on treballà juntament amb el seu germà en llur Deutsches Wörterbuch ('Diccionari alemany'). A part del treball en conjunt amb Jacob, centrà les seves investigacions en la poesia medieval, en les sagues heroiques alemanyes i en les runes.

Wilhelm i Jacob Grimm són els pares dels estudis de l'antiguitat germànica, la lingüística germànica i la filologia alemanya. Ambdós són famosos per la seva col·lecció Kinder– und Hausmärchen ('Contes de nens i de la llar') publicada en dos (2) toms entre els anys 1812 i 1815. El 1839 Wilhelm publicà l'obra del seu amic Achim von Arnim; també publicà cantars danesos antics, balades i contes populars.

El gener del 1860 l'Acadèmia de Berlín anuncià:

El 16 del passat mes morí Wilhelm Grimm, membre de l'Acadèmia, qui sabé, com a estudiós de la llengua alemanya i recopilador de sagues i poesies alemanyes, posar el seu nom en alt. El poble alemany està habituat a pensar en ell i esmentar–lo juntament amb el seu germà Jacob. Pocs homes són tan volguts i venerats com els seus germans Grimm, quienes s'esforçaren i treballaren en conjunt durant mig segle.

Les seves restes foren dipositades en l'Antic Cementiri de Sant Mateu en el districte de Schöneberg a Berlín (Alemanya).

Obra científica

El treball científic més important de Jacob Grimm es la Gramática alemana (1819–1837), considerada com l'origen de la filologia germànica.1​2​ La segona edició (1822) conté la llei de Grimm de la mutació sonora, que suposa una (1) ajuda per a la reconstrucció de les llengües mortes. Entre les seves obres hi ha Sobre los antiguos Meistergesang (menestrals) alemanys (1811), Mitologia alemanya (1835) i Història de la llengua alemanya (1848). Algunes de les obres de Wilhelm Grimm, que inclouen edicions i discussions crítiques sobre literatura i folclore medievals alemanys, són Antigues cançons de gesta daneses (1811), Llegendes heroiques alemanyes (1829), La cançó de Rotllan (1838) i L'antic idioma alemany (1851). Els germans Grimm publicaren el 1854 el primer volum del monumental Deutsches Wörterbuch, el diccionari alemany de referència, de trenta-dos (32) volums conclòs el 1954; ells hi treballaren des del 1852 fins al 1861.

Referències

  1. «Wilhelm Grimm». www.epdlp.com.

  2. «Cuentos de Grimm, 125 Cuentos de Hadas de los Hermanos Grimm en español, con Ebook gratuito y con ilustraciones enseñanzas consejos o moralejas». www.cuentosdegrimm.com.

Enllaços externs

Photograph in Jacob Grimm's «Jacob Grimm: Rede auf Wilhelm Grimm und Rede über das Alter».

Wilhelm Grimm (darrere) amb el seu germà Jacob

Wilhelm Karl Grimm

El passat dijous 24 de febrer de 2022 es commemorà el centenari del naixement de Richard Hamilton (Londres, Anglaterra, Regne Unit, 24 de febrer de 1922 — ibídem, 13 de setembre de 2011), qui fou un (1) pintor, gravador i fotògraf anglès. Fou pioner de l'art pop a Anglaterra (Regne Unit).[1]

Biografia

Nasqué i cresqué a Londres (Anglaterra, Regne Unit). Després de deixar el col·legi sense aconseguir cap títol, entrà a treballar a una (1) agència de publicitat, mentre anava a classes nocturnes al St. Martin's School of Art i al Westminster Technical College. Amb setze (16) anys, entrà a la Royal Academy of Arts per estudiar, on s'estigué dos (2) anys. Entre els anys 1941 i 1945 treballà com a delineant tècnic, i presentà la seva primera exposició en solitari el 1950: una (1) col·lecció d'aiguaforts.

Als anys cinquanta ('50), la seva obra, influïda per Cézanne, el cubisme, el futurisme i la cronofotografia, tingué com a punt d'objecte els moviments i la perspectiva. El 1952 fou un (1) any clau en la seva trajectòria artística: començà a impartir classes de tipografia i disseny industrial a l'Escola Central d'Art i Disseny de Londres (Anglaterra, Regne Unit). Alhora, fundà, amb Eduardo Paolozzi, Alison i Peter Smithson, Lawrence Alloway i Nigel Henderson, l'Independent Group a l'Institut d'Art Contemporani de Londres (ICA).

Vora l'any 1956 s'organitzà una (1) exposició per a la Whitechapel Art Gallery sota el títol This is Tomorrow. Hamilton organitzà la contribució de l'Independent Group, tot presentant–hi el seu collage Just what is it that makes today's homes so different, so appealing? («Però, què fa que les llars d'avui dia siguin tan diferents, tan atractives?»), que es convertí en el manifest de l'art pop britànic, moviment en què interpretà un (1) paper essencial. En aquesta obra, hi apareixen multitud d'elements de la cultura de masses nord–americanes: una (1) noia de revista, un (1) culturista, un (1) televisor, un (1) logotip de la Ford, una (1) portada d'historieta, una (1) aspiradora, un (1) cartell de cinema, un (1) retrat d'un (1) avantpassat centenari i un (1) enorme caramel amb pal.

Des de llavors, la seva obra es nodrí dels motius i elements de la cultura popular i de masses.

També fou dissenyador de la coberta del White Album dels Beatles l'any 1968 i del cartell del Festival Internacional de Cadaqués del 1981.[2] Com Andy Warhol, treballà per a sèries temàtiques.[3][4]

Morí el dimarts 13 de setembre de 2011, al Regne Unit, després d'una (1) llarga malaltia.[5]

Referències

  1. Frisach, Montse: «Art Made in Britain». Presència [Barcelona], núm. 2021, 19.11.2010, pàg. 62–64. GI–143–1965.

  2. Tharrats, Joan Josep. Cent Anys de Pintura a Cadaqués. Barcelona: Parsifal Edicions, 2007, pàg. 202. ISBN 84-95554-27-5.

  3. Oblidant Velázquez. Las Meninas. Barcelona: Museu Picasso, Ajuntament de Barcelona, 2008, pàg. 219. ISBN 978-84-9850-090-5.

  4. «Richard Hamilton, ambaixador de Cadaqués». Bonart [Girona], núm. 144, octubre del 2011, pàg. 7. ISSN: 1885-4389.

  5. «Mor als 89 anys Richard Hamilton, el pare del pop art». El Periódico de Catalunya, 13.09.2011.

  6. A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Richard Hamilton.

Richard Hamilton durant una (1) entrevista al MACBA

Richard Hamilton

El passat dijous 24 de febrer de 2022 es commemorà el cent quinzè aniversari del naixement de Marjorie Eileen Doris Courtenay–Latimer (East London, Sud–àfrìca, 24 de febrer de 1907 — ibídem, 17 de maig de 2004), naturalista, fou la conservadora del museu sud–africà que l'any 1938 presentà al món l'existència del celacant, un (1) peix que es creia extint des de feia milions d'anys.[1][2]

Biografia

Infantesa i estudis

Courtenay–Latimer nasqué a Aliwal North, o East London, a Sud–àfrica (les fonts difereixen sobre aquest punt) l'any 1907, filla d'un (1) cap d'estació de la companyia ferroviària estatal. La seva salut era fràgil, però de seguida mostrà atracció per la natura. Quan visità la seva àvia a la costa, quedà fascinada pel far de l'illa dels Ocells, a l'oceà Índic. Als onze (11) anys ja tenia clar que volia ser ornitòloga. En acabar els estudis, buscà feina en un (1) museu, però davant l'escassetat de possibilitats, recorregué a la professió d'infermera. Després seguí un (1) curs de formació, però a l'últim moment se li oferí convertir–se en la conservadora del nou museu d'East London (Sud–àfrica). Als vint-i-quatre (24) anys, l'agost del 1931, sense formació específica, fou contractada.

Descobriment del celacant

Courtenay–Latimer es proposà recollir roques, plomes i petxines per al seu museu i potser descobrir, amb l'ajuda dels pescadors, espècies desconegudes per a la ciència. El 22 de desembre de 1938[3] rebé una (1) trucada telefònica que li deia que s'acabava de descobrir un (1) peix rar. Així que arribà a l'embarcador i inspeccionà la captura feta pel pescador local Hendrik Goosen i la tripulació del Nerine, descrigué així l'exemplar: «Vaig retirar les capes de fang per trobar el peix més bonic que he vist mai. Feia un metre i mig de llargada, era d'un blau–malva força pàl·lid amb taques blanquinoses. Tenia una brillantor platejada–blau–verda iridescent per tot el cos. Tenia escates dures, així com quatre (4) aletes semblants a extremitats i una estranya cua semblant a un cadell.» Després se l'emportà al museu per estudiar–lo i identificar–lo. Es tractava d'un (1) peix ossi de quatre (4) aletes carnoses. No trobant–lo en cap de les seves obres, contactà amb el seu amic el professor i ictiòleg James Leonard Brierley Smith, de la Universitat de Rhodes (Sud–àfrica), per mitjà d'una (1) carta, perquè l'ajudés a identificar–lo.[1]

No podent mantenir el peix tal com estava, mentre esperava la resposta, decidí enviar l'animal a un (1) taxidermista. Smith l'identificà després com un (1) celacant, conegut fins aleshores només com a fòssil. Era un (1) peix que es creia extint des de l'època dels dinosaures, seixanta-cinc milions (65.000.000) d'anys enrere, i que pot arribar a fer dos metres (2 m) de longitud i pesar més de nornata quilograms (>90 kg). L'espècie rebé el nom de Latimeria chalumnae en honor de Marjorie Courtenay–Latimer i de les aigües on es trobà (el riu Chalumna). Caldria esperar catorze (14) anys perquè fos capturat un (1) segon espècimen, a les Illes Comores, entre Tanzània i Madagascar.[1]

Fi de la seva vida

El 1971 rebé un (1) doctorat honorari de la Universitat de Rhodes (Sud–àfrica) i el 1998 fou convidada d'honor quan el govern sud–africà en commemorava el descobriment. Escrigué literatura científica de divulgació sobre diversos temes, fou membre activa d'algunes societats de museus i d'història natural i donà suport a l'establiment o manteniment de reserves naturals sud–africanes com les de Potters Pass, East London o Gonubie.[4]

Courtenay–Latimer passà la resta de la seva carrera al museu, a continuació es jubilà en una (1) granja a Tsitsikamma (Sud–àfrica), on escrigué un (1) llibre sobre flors silvestres, abans de tornar a East London (Sud–àfrica), on morí l'any 2004 als noranta-set (97) anys.[1][5]

Bibliografia

Notes i referències

  1. Razkin, Uxue: «Marjorie Courtenay–Latimer (1907–2004) y el descubrimiento del “fósil viviente”» (en castellà). Mujeres con ciencia, 27.08.2020.

  2. «Marjorie Courtenay–Latimer». Minds of Science.

  3. Pierre Avenas, Henriette Walter: La fabuleuse histoire du nom des poissons. Robert Laffont, 2011, pàg. 57.

  4. Schramm, Sally: «Marjorie Eileen Doris Courtenay-Latimer: Beyond the Coelacanth» (en anglès). BHL Biodiversity Heritage Library, 23.03.2019.

  5. Courtenay–Latimer, Marjorie: The Flowering Plants of the Tsitsikama Forest and Coastal National Park. (en anglès). National Parks Board, 02 1967.

Marjorie Courtenay–Latimer

Latimeria chalumnae, celacant

Postal commemorativa

East London l'any 1900

Marjorie Eileen Doris Courtenay–Latimer

El passat dijous 24 de febrer de 2022 es commemorà el cent vuitanta-sisè aniversari del naixement de Winslow Homer (Boston, Massachusetts, EUA, 24 de febrer de 1836 — Prouts Neck, Maine, EUA, 29 de setembre de 1910), qui fou un (1) pintor paisatgista i gravador estatunidenc, conegut per les seves pintures marines. Se'l considera un (1) dels pintors més destacats de l'Amèrica del segle XIX i una (1) figura prominent en l'art americà. En gran part autodidacta, Homer començà la seva carrera treballant com a il·lustrador comercial.[1] Posteriorment, començà a treballar amb pintura a l'oli. També ha treballat extensament en l'aquarel·la.[2][3]

Influències

Homer mai no ensenyà en una (1) escola d'art ni en privat, com sí que ho feu Thomas Eakins, però les seves obres influenciaren successives generacions de pintors americans, per la seva interpretació directa i enèrgica de la relació entre l'home i una (1) terra salvatge i sovint erma.[4] Robert Henri diu que l'obra d'Homer, és «integritat de la natura».[5]

L'il·lustrador americà i professor Howard Pyle venerà Homer i animà els seus estudiants a estudiar la seva obra. El seu deixeble i company il·lustrador, N.C. Wyeth (i gràcies a ell Andrew Wyeth i Jamie Wyeth), compartí la seva influència i reconeixement, fins i tot després d'Homer anés a Maine (EUA) a la recerca d'inspiració.[6][7]

Curiositats

El 1962 l'oficina postal dels Estats Units emeté un (1) segell commemoratiu mitjançant el qual homenatjà Winslow Homer, on apareixia la seva famosa pintura a l'oli Breezing Up, conservada a la National Gallery de Washington DC.[9] El 12 d'agost de 2010, el The Postal Service emeté un (1) nou segell commemoratiu, aquesta vegada de quarnata-quatre (44) centaus, amb l'obra Boys in a Pasture que es veié per primera vegada al APS Stamp Show de Richmond (Virgínia, EUA). La pintura original forma part de la Hayden Collection del Museu de Belles Arts de Boston (Massachusetts, EUA).[10]

Referències

  1. Poole, Robert M.: Hidden Depths. Smithsonian Magazine. April 2008. Retrieved 22 May 2008.

  2. Cooper, Helen A.: Winslow Homer Watercolors, pàg. 16. Yale University Press, 1986.

  3. Hoeber, Arthur: «Winslow Homer, A Painter Of The Sea». The World's Work: A History of Our Time, XXI, febrer 1911, pàg. 14009–14017.

  4. Lost on the Grand Banks, collection of Bill Gates.

  5. Robert Henri, The Art Spirit, Harper Collins, 1984.

  6. An American Vision: Three Generations of Wyeth Art, New York Graphic Society, 1987, pàg. 68, ISBN 0-8212-1652-X

  7. Wyeth (1987), pàg. 38.

  8. After the Hurricane, Art Institute of Chicago.

  9. Scott's United States stamp catalogue.

  10. Shops.usps.com.

Bibliografia

Galeria

The War for the Union, 1862, wood engraving (multiple museum collections)

The Bridle Path, 1868, oli sobre tela (Clark Art Institute)

A Rainy Day in Camp, 1871, oli sobre tela. Col·lecció privada

Gloucester Harbor, 1873, oli sobre tela. Museu Nelson–Atkins

Song of the Lark, 1876, oli sobre tela. Chrysler Museum of Art

Camp Fire, 1877–1878, oli sobre tela. Metropolitan Museum of Art

Perils of the Sea, 1881, aquarel·la. Sterling and Francine Clark Art Institute

Santiago de Cuba: Street Scene, 1885. aquarel·la i grafit. Yale University Art Gallery

After the Hurricane, Bahamas, 1899, aquarel·la (Art Institute of Chicago)[8]

The Red Canoe, 1889, aquarel·la, Peabody Collection

A Visit from the Old Mistress, 1876, oli sobre tela, Smithsonian American Art Museum

Col·lecció d'aquarel·les al Museu Metropolità d'Art

A Basket of Clams, 1873 (29,2 x 24,8 cm)

Boys in a Dory, 1873 (24,8 x 35,2 cm)

Two Ladies, 1880 (17,6 x 20,2 cm)

Inside the Bar, 1883 (40,6 x 73,7 cm)

Hurricane, Bahamas, 1898 (36,7 x 53,5 cm)

Nassau, 1899 (37,8 x 54,3 cm)

A Wall, Nassau, 1898 (37,8 x 54,3 cm)

Channel Bass, 1904 (28,6 x 49,2 cm)

Winslow Homer, a la National Gallery of Art, Nova York, 1880, photo de Napoleon Sarony.

Winslow Homer

El passat dijous 24 de febrer de 2022 es commemorà el cent noranta-unè aniversari del naixement de Georg Leo Graf von Caprivi de Caprara de Montecuccoli (Charlottenburg, Berlín, Brandemburg, Alemanya, 24 de febrer de 1831 — Skórzyn, Lubusz Voivodeship, actualment Polònia, 6 de febrer de 1899), general alemany i home d'Estat, fou el successor d'Otto von Bismarck com a canceller d'Alemanya, càrrec que exercí entre els anys 1890 i 1894.

Nascut a Charlottenburg, als afores de Berlín (Brandemburg, Alemanya), en una (1) família d'origen italià i eslovè, Caprivi entrà a l'exèrcit l'any 1849 i participà com a soldat en la Guerra austroprussiana del 1866, i com a cap de divisió a la Guerra francoprussiana del 1870. Entre els anys 1883 i 1888 serví com a cap de la Marina Imperial, càrrec on demostrà un (1) gran talent. Poc després, i durant un (1) breu temps, fou nomenat cap del Desè Exèrcit, amb seu a Hannover (Baixa Saxònia, Alemanya), abans de tornar a Berlín (Brandemburg, Alemanya) el febrer del 1890 per ordre del kaiser Guillem II. Ja a la capital, Caprivi fou informat que el kàiser confiava en ell per encapçalar un (1) nou govern, notícia que es confirmà després de la dimissió de Bismarck, el 18 de març del mateix any. Irònicament, Caprivi havia preguntat temps enrere en públic: «Qui seria l'estúpid que s'atreviria a succeir Bismarck?».

El govern de Caprivi es caracteritzà pel que els historiadors anomenen El Nou Curs, tant en política exterior com interior. En política domèstica, intentà conciliar el govern amb els socialdemòcrates; a escala internacional, s'acostà a la política exterior britànica, fet que s'exemplificà amb la signatura del Tractat de Helgoland–Zanzíbar el juliol del 1890,[1] amb el qual la Gran Bretanya cedí l'illa de Heligoland (Slesvig–Holstein, Alemanya) a canvi del control de Zanzíbar (Tanzània). Aquest tractat però, li feu guanyar-se l'oposició dels grups colonialistes alemanys, alhora que les polítiques de lliure comerç van veure l'oposició dels productors agrícoles conservadors i proteccionistes.

A banda d'aquest Tractat de Zanzíbar (Tanzània), el govern de Caprivi aconseguí el control de l'anomenat Caprivi Zipfel (Franja de Caprivi), una (1) estreta franja afegida a l'Àfrica del Sud–oest Alemanya i que volia permetre la comunicació i el comerç amb l'Àfrica Oriental a través del riu Zambesi. Més endavant però, es demostrà que el riu no era navegable i, per tant, la comunicació era impossible.

L'any 1892, després de perdre una (1) votació sobre una (1) nova llei d'educació, presentà la seva dimissió com a ministre president de Prússia i fou reemplaçat pel comte d'Eulenburg. Aquesta dimissió donà lloc a una (1) divisió impossible entre els càrrecs de canceller i ministre president de Prússia, problema que no seria resolt fins al 1894 amb la dimissió definitiva de Caprivi com a canceller l'any 1894.

Referències

  1. Diener, Alexander C.: Borderlines and Borderlands: Political Oddities at the Edge of the Nation–State (en anglès). Rowman & Littlefield, 2010, pàg. 76. ISBN 0742556352.

colonel von Caprivi

Georg Leo Graf von Caprivi de Caprara de Montecuccoli

El passat dijous 24 de febrer de 2022 es commemorà el cent noranta-dosè aniversari del naixement de Karolina Světlá (txec: Karolína Světlá) (Praga, Txèquia, Imperi Austríac, 24 de febrer de 1830 — Nové Město, Txèquia, Imperi Austrohongarès, 7 de setembre de 1899), qui fou una (1) escriptora txeca, de nom real Johanna Rottovà.[1] Formà part dels Májovci («Maigistes»), grup de poetes i escriptors txecs de l'anomenada «Escola de Maig».

De caràcter popular, nacionalista bohemi, i feminista, la seva obra tracta la temàtica dels drets de la dona, la seva educació i les millores socials. Escrigué Vesnický roman (‘Novel·la camperola’, 1867), Křiž u potoku (‘La creu al rierol', 1868) i Nemodlenec (‘El qui no prega’, 1873).[1]

L'escriptora feminista Eliška Krásnohorská es troba entre les seves deixebles.

Referències

  1. «Karolina Světlá». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

  2. A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Karolina Světlá.

Fotografia de Karolina Světlá

Johanna Nepomucena Rottová

Karolina Světlá

El passat dijous 24 de febrer de 2022 es commemorà el dos-cennts seixanta-quatrè aniversari del naixement de Paola Margherita Dall'Aglio, tipògrafa, editora i empresària, era la dona de Giambattista Bodoni, i qui publicà després de la seva mort, amb l'ajuda del seu assistent Luigi Orsi, el monumental Manuale tipografico, en dos (2) toms i en una (1) edició limitada de dos-cents cinquanta (250) exemplars. Havia nascut a Parma (Emília–Romanya, Itàlia) el 24 de febrer de 1758 i hi morí el 5 de setembre de 1841.[1]

Filla de Felipe i Paola Dall'Aglio, cosina del general Vincenzo Dall'Aglio, al servei de l'emperador, es casà amb Giovanni Battista Bodoni el 19 de març del 1791.

Coneguda bàsicament per ser la vídua de Bodoni i publicar la seva obra pòstuma Manuale Tipográfico, una (1) de les obres més importants sobre tipografia que existeixen, Margherita fou una (1) dona molt culta i coneixedora de la seva professió. No només s'encarregà de recopilar el material i dissenyar el manual, sinó que escrigué acuradament un (1) pròleg on demostra els coneixements sobre tipografia que tenia.

Des del segle XV fins als inicis del segle XIX, la impressió i edició de llibres era un (1) negoci familiar, i per això les dones i les filles desenvolupaven els coneixements bàsics per continuar amb les tasques dels seus marits o pares. És per això que la majoria de dones que han destacat en el món editorial o de la tipografia són conegudes com «la vídua de...», oblidant, com en molts altres moments de la història i facetes de l'art, la seva pròpia feina, talent i aportació que han fet a la història. Però durant el segle XIX es donaren una (1) sèrie de canvis radicals derivats de la Revolució Industrial, que repercutiren en la consideració de l'espai que ocupaven i la tasca que feien les dones dins del procés de producció. El negoci deixà de ser familiar i les estructures empresarials canviaren. Les impremtes foren liderades per homes, i les dones es desviaren a altres àmbits del procés, com la il·lustració i l'enquadernació.

Margherita estigué sempre al costat del tipògraf Bodoni d'una (1) manera discreta, però amb enginy i habilitat a l'hora. L'acompanyà tant en l'àmbit personal com en el professional, també quan Bodoni hagué de tractar amb personalitats del Govern. Parlava italià com a llengua materna, però aprengué francès i era capaç de llegir i entendre l'anglès. El seu marit caigué malalt i ella s'hagué d'encarregar, com a secretària i assessora —de fet, com a empresària—, de la correspondència que la firma mantenia amb personalitats de tota Europa.

El 30 de novembre de 1813 morí Bodoni, després d'una (1) vida plena d'honors i reconeixement. Fou aleshores quan Margherita s'encarregà de publicar la segona edició del Manuale tipográfico, amb un (1) Prefaci de la seva autoria titulat Discurs de la vídua al lector, vint-i-set (27) pàgines que encapçalen el manual, en què diu: «Bé he d'advertir que la decisió sobre aquesta obra, tal com va explicar diverses vegades el meu estimat consort, pertany d'una (1) manera única a les principals Acadèmies d'Europa. […] Així doncs, per secundar el seu lloable desig, vaig reunir i disposar els diferents alfabets i tots els altres objectes que havien de formar tota l'obra, els vaig fer fondre i després imprimir.[2] Aquesta edició final estava composta per tres-centes setanta-tres (373) alfabets en dos (2) toms, i limitada a dos-cents cinquanta (250) exemplars. En el Manuale, Bodoni presentava dos-cents noranta-un (291) alfabets llatins, trenta-quatre (34) de grecs, quaranta-vuit (48) d'exòtics i gran quantitat d'orles i vinyetes. Fou, probablement, el mostrari tipogràfic més elaborat que s'hagi publicat mai.[3][4]

Referències

  1. «Dall'Aglio Margherita». Dizionario della Musica del Ducato di Parma, Piacenza e Guastalla.

  2. «Prefacio al Manual de Tipografía. Trama Editorial» (en castellà). El País. Librotea.

  3. «Margherita Dall’Aglio Bodoni. Una donna tra libri e caratteri» (en italià). Museo Bodoniano, 19.04.2012.

  4. «Manuale Tipografico (reprint)» (en anglès americà). Museo Bodoniano.

Magherita dall'aglio épouse de Giambattista Bodoni

Paola Margherita Dall'Aglio

El passat dijous 24 de febrer de 2022 es commemorà el set-cents divuitè aniversari del naixement d'Abu–Abd–Al·lah Muhàmmad ibn Abd–Al·lah ibn Battuta (àrab: أبو عبد الله محمد ابن عبد الله اللواتي الطنجي بن بطوطة, Abū 'Abd Allāh Muhammad ibn 'Abd Allāh ibn Battūta), més conegut simplement com a Ibn Battuta (Tànger, Marroc, 24 de febrer de 1304 — ibídem, 1368 o 1369), qui fou un (1) viatger, explorador i ulema (erudit musulmà) amazic de l'època de la dinastia marínida que és conegut pels seus viatges anomenats Rihla. Els seus viatges duraren prop de trenta (circa 30) anys i cobriren gairebé totalment el món àrab conegut i més enllà, estenent-se des de l'Àfrica del Nord, l'Àfrica Occidental, el sud i l'est d'Europa per l'Occident, fins a l'Orient Pròxim, el subcontinent indi, l'Àsia Central, l'Àsia Sud–oriental i la Xina per l'Orient; una distància que supera a la dels seus predecessors i el seu coetani Marco Polo.

És el més conegut dels grans viatgers àrabs i la seva Rihla, un (1) periple que relatà amb detall en una (1) crònica dictada a l'estudiós granadí Ibn Guzayy, per instigació del sultà marínida. Pràcticament tot el que se sap de la seva vida procedeix d'aquest relat, que tot i ser fantasiós o exagerat en alguns punts, i en el qual s'intercalaren nombrosos fragments de poesia, és el retrat més fidel que existeix de la part del món que el viatger recorregué en aquella època. El relat d'aquests viatges constituí una (1) valuosa contribució documental del món, sobretot musulmà, contemporani.[1]

La Unió Astronòmica Internacional, en el seu honor, anomenà un (1) cràter lunar amb el seu nom, Ibn Battuta. L'aeroport de Tànger (Marroc), la seva ciutat natal, també porta el seu nom.

Primers anys

Tot el que se sap sobre la vida d'Ibn Battuta prové de les dades autobiogràfiques incloses en la narració dels seus viatges. Muhammad ibn Battuta nasqué a Tànger, Marroc, el 25 de febrer de 1304 durant l'època de la dinastia marínida; ho feu en el si d'una (1) família de juristes musulmans.[2] De jove estudià a l'escola de lleis musulmanes (sharia) sunnita malikí, escola que en aquells temps tingué un (1) paper predominant al nord d'Àfrica.[3]

El juny de 1325, quan tenia vint (20) anys, Ibn Battuta marxà de la seva ciutat natal amb la intenció de realitzar el hajj o pelegrinatge a La Meca, acte que constitueix un (1) dels cinc (5) pilars de la religió islàmica, i en la qual es pot visitar la tomba de Mahoma a Medina. Aquest viatge podia durar uns setze (circa 16) mesos, però en el seu cas no retornaria al Marroc fins passats vint-i-quatre (24) anys, després d'haver recorregut més de cent vint mil quilòmetres (>120.000 km) anant d'un extrem a l'altre del món musulmà.

De Tànger a la Meca

Inicià el seu viatge partint de Tànger (Marroc), segons la seva crònica, el 2 de ràjab del 725 de l'Hègira (13 de juny de 1325), «sol, sense company ni caravana a la qual adherir–se». El seu viatge a la Meca (Aràbia Saudita) fou per terra, i seguí la costa del nord d'Àfrica, fase del viatge a la qual no hi dedica molta atenció en el seu relat, fins a arribar a Egipte. A principis de la primavera del 1326, després d'un (1) viatge de més de tres mil cinc-cents quilòmetres (>3.500 km), arribà al port d'Alexandria (Egipte), que en aquell temps formava part de l'imperi mameluc bahrita. Passà unes setmanes visitant diversos llocs i després es dirigí cap a l'interior, al Caire (Egipte), una (1) ciutat gran i la capital del regne mameluc, on romangué aproximadament durant un (circa 1) mes. Dins del territori mameluc viatjà era un (1) acte relativament segur i s'embarcà en el primer de les seves moltes marrades.

Existien tres (3) rutes més comunament utilitzades per anar a La Meca, i Ibn Battuta escollí la menys freqüentada: un (1) viatge pel Nil, riu amunt (és a dir, cap al sud); després, per terra a l'est del mar Roig al port de Aydhab.[4] Com existia el risc de ser atacat per bandolers, en general s'escollien viatges que formaven part d'una (1) caravana. En aquest recorregut creuà el soldanat abdalwadita i hàfsida; la seva ruta passà per Tilimsen, Bugia, a Algèria, i arribà a Tunísia, on romangué durant dos (2) mesos. A Sfax (Tunísia), Ibn Battuta es casà per primer cop; aquest seria algun del compromisos matrimonials que realitzaria durant els seus viatges. Tanmateix, en apropar–se a la ciutat es veié obligat a fer marxa enrere a causa d'una (1) revolta local.

En una (1) segona part del viatge, tornant d'Aydab al Caire (Egipte), es desvià cap a Damasc; el motiu principal fou que durant el seu primer viatge hagués trobat un (1) home sant que profetitzà que Ibn Battuta només arribaria a La Meca després d'un (1) viatge a través de Síria. Inicià un (1) periple pel país de Sham (Síria i Palestina), que aleshores formava part dels dominis de la mateixa dinastia mameluca que governava Egipte, la bahrita. Això li permeté desplaçar–se amb certa seguretat, ja que les autoritats mameluques feien un (1) esforç especial per tal de mantenir la ruta segura; d'aquesta manera els pelegrins podien accedir amb més tranquil·litat als llocs sants d'Hebron, Betlem i Jerusalem (Palestina).

Després de romandre a Damasc (Síria) durant el mes musulmà del Ramadà Ibn Battuta s'uní a caravanes amb les que compartí els mil cinc-cents quilòmetres (1.500 km) que hi ha des de Damasc (Síria) fins a Medina (Aràbia Saudita), lloc on hi ha la mesquita principal i que és on està enterrat Mahoma. Quatre (4) dies després marxà cap a la Meca. Allà completà els habitual rituals d'un (1) pelegrí musulmà i, com a resultat, adquirí l'apel·latiu de hajj («pelegrí»). Havia complert els objectius del seu viatge, i ara ja podia tornar a casa.[5]

Iraq, Pèrsia, Kurdistan i retorn a la Meca

Després de reflexionar decidí seguir viatjant i el 17 de novembre de 1326, després d'un (1) mes a la Meca (Aràbia Saudita), decidí que el seu proper destí seria Il-kanat, avui en dia a l'Iraq i l'Iran; així que formà part d'una (1) caravana de pelegrins procedents de la zona que retornaven a les seves llars, i havien de passar per la península d'Aràbia i arribar fins a Mesopotàmia.

Ibn Battuta conegué l'Iraq governat per l'Imperi Mongol. En primer lloc visita Najaf, el lloc d'enterrament del quart califa, Ali ibn Abi Talib. Des d'allà viatjà a Bàssora (Iraq) i després passà a Pèrsia (Iran), on visità Isfahan, que només unes dècades enrere havia estat gairebé destruïda pel tamerlà Shiraz, i altres llocs propers. Torna a l'Iraq, i visità Kufa i Bagdad, l'antiga capital dels abbasies, aleshores convertida en ciutat de segon ordre després d'haver estat saquejada per les tropes mongols de Hulagu Jan.

La caravana anà cap al nord, a Medina (Aràbia Saudita), i a continuació viatjaren de nit per travessar l'altiplà muntanyós i desèrtic del Nejd, a la part central de la península aràbiga, per arribar a Najaf, ciutat de l'Iraq que està a uns cent seixanta quilòmetres (circa 160 km) al sud de Bagdad (Iraq); el viatge tingué una (1) durada aproximada de quaranta-quatre (circa 44) dies. A Najaf (Iraq) visità el mausoleu d'Alí ibn Abi–Tàlib, quart califa i gendre del profeta Mahoma; aquest és un (1) lloc venerat per tots els musulmans però especialment per la comunitat xiïta.

En aquest punt, en comptes de seguir a Bagdad (Iraq) amb la caravana, Ibn Battuta inicià un (1) desviamentde sis (6) mesos que el portà a Pèrsia (Iran). D'al–Najaf (Iraq) que viatjaren a Wasit (Iraq) i després cap al sud seguint el Tigris a Bàssora (Iraq). El seu proper destí era la ciutat d'Isfahan a la muntanyes de Zagros a Pèrsia (Iran). Des d'allà es dirigí cap al sud a Xiraz (Iran), una (1) gran ciutat florent que s'havia salvat de la destrucció causada per la invasió mongola en moltes ciutats més septentrionals. Finalment, es dirigí de nou a través de les muntanyes d'arribar a Bagdad (Iraq) el juny del 1327. Parts de la ciutat estaven en ruïnes, ja que havia estat greument danyades per l'exèrcit de Hulagu Khan.

A Bagdad (Iraq) conegué el jove Abu Saïd Bahadur, «rei dels dos (2) Iraq» i últim governant mongol de l'estat il-kànid unificat; la mort i la fragmentació d'aquest regne apareix en el relat d'Ibn Battuta, escrit diverses dècades després dels fets. Viatjà cap al nord amb la caravana real i posteriorment se'n desvià acompanyant un (1) dels prínceps a la ciutat persa de Tabriz (Iran), dins la Ruta de la Seda; Tabriz havia estat la primera gran ciutat de la regió en obrir les seves portes als mongols i s'havia convertit en un (1) important centre comercial després que la majoria dels ciutats rivals haguessin estat arrasades. Ibn Battuta retornà posteriorment al campament d'Abu Saïd. D'ell aconseguí el patrocini per a realitzar una (1) segona peregrinació a la Meca (Aràbia Saudita) i, probablement al juliol, tornà a Bagdad (Iraq) per fer els preparatius. Ibn Battuta aprofità el temps que restava abans de la sortida de la caravana de pelegrins per visitar el nord del país. Tot seguint el riu Tigris, travessà poblacions com Samarra (Iraq), Tikrit (Iraq), Mosul (Iraq), Cizre (Turquia) i Mardin (Turquia), i arribà fins al Kurdistan (Turquia i Iraq).

En tornar de Mosul (Iraq) s'uní a una (1) caravana d'aprovisionament per als pelegrins que marxava en direcció al sud de Bagdad (Iraq), on s'uniren amb la caravana principal que creuà el desert d'Aràbia en direcció a la Meca (Aràbia Saudita). Durant la travessa Ibn Battuta caigué malalt de diarrea i arribà a la Meca (Aràbia Saudita) feble i esgotat; tot i així, pogué realitzar el seu segon hajj. Després de complir per segona vegada amb aquest ritual, romangué a la Meca (Aràbia Saudita) un (1) temps i es dedicà completament a la vida religiosa, la qual cosa li permeté entrar en contacte amb nombrosos pelegrins.

En els seus viatges per l'Iraq i Pèrsia, Ibn Battuta tingué ocasió de conèixer als xiïtes, una (1) branca de l'islam inexistent al Magrib; abominà de les seves creences i no els amagà la seva antipatia.

Itinerari 1332–1347

Iemen i l'Àfrica Oriental

Ibn Battuta llavors romangué durant algun temps a la Meca (Aràbia Saudita). Se suggereix a la Rihla que romangué a la ciutat durant tres (3) anys: des del setembre del 1327 fins a la tardor de 1330. Tanmateix, a causa de problemes amb la cronologia, els especialistes suggereixen que podria haver passat només un (1) any i que, per tant, hauria marxat després del hajj del 1328. Ibn Battuta afirmà que romangué a la Meca (Aràbia Saudita) durant els hajj dels anys 1327, 1328, 1329 i 1330, però aportà poca informació sobre la seva estada, sobretot si es compara amb altres descripcions que realitzà. Després del hajj del 1330 marxà cap a l'Àfrica oriental, i arribà una (1) vegada més a la Meca abans del hajj del 1332. Afirmà que després se n'anà a l'Índia i arribà a l'Indus el 12 de setembre de 1333; però, tot i que no s'especifiquen dates exactes, la descripció del seu complex itinerari i les pistes que s'observen dins el text sobre les dades cronològiques suggereixen que aquest viatge a l'Índia durà uns tres (circa 3) anys. Per tant, deuria romandre a la Meca (Aràbia Saudita) dos (2) anys abans de l'establert o hauria arribat a l'Índia dos (2) anys més tard.[6]

Deixà la Meca (Aràbia Saudita) després del hajj del 1328 (o 1330), i anà cap al port de Jiddah (Aràbia Saudita), a la costa del mar Roig i d'allà viatjà cap a la costa de Núbia (a l'actual Sudan), per creuar poc després, un (1) altre cop, el mar Roig en direcció al Iemen. La seva progressió fou lenta, ja que els vaixells havien d'avançar tenint els vents del sud-est en contra. Arribat al Iemen visità Zabid i, a continuació, la ciutat de Ta'izz, un (1) altiplà on es reuní amb el rei rasúlid Malik Mujahid Nur al–Din Ali. Ibn Battuta també esmenta que visità Sanà (Iemen), però és una (1) informació realment dubtosa.[7] El més probable és que anés de Ta'izz (Iemen) directament al port d'Aden (Iemen), arribant probablement a començaments de 1329 (o 1331).[8] Aden (Iemen) era un (1) important centre de comunicacions i de trànsit del comerç entre l'Índia i Europa.

A Aden (Iemen), embarcà en un (1) vaixell en direcció cap a Zeila (Somalilàndia), ja a la costa africana del golf d'Aden, i a continuació passaren el cap Guardafui i anaren cap al sud per la costa oriental de l'Àfrica. Passà una (1) setmana en cada un (1) dels seus destins, tot visitant entre altres llocs, Mogadiscio (Somàlia), Mombasa (Kènia), Zanzíbar (Tanzània) i el Sultanat de Kilwa (a l'actual Tanzània). Amb el canvi del monsó, ell i el vaixell en què estava embarcat tornaren a Aràbia. Havent completat la seva aventura, abans d'establir–se, visità Oman i l'estret d'Ormuz. Després tornà a la Meca (Aràbia Saudita) per assistir al hajj del 1330 (o 1332).

L'Imperi Romà d'Orient, Anatòlia, Àsia Central i l'Índia

Després de passar un (1) any allà, es decidí a buscar feina amb el soldà de Delhi. Necessitant un (1) guia i traductor de suport, anà a Anatòlia, llavors sota el control dels turcs seljúcides, per unir–se a una (1) de les caravanes que anaven des d'allí fins a l'Índia. Des de Damasc (Síria), feu una (1) part del viatge per mar en un (1) vaixell genovès que el portà fins a Alanya, a la costa sud de l'actual Turquia. Des d'allà viatjà per terra a Konya (Turquia) i després a Sinope (Turquia), ja a la costa del mar Negre.

Creuant el mar Negre, Ibn Battuta desembarcà a Caffa (a l'actual Ucraïna), a Crimea, i entrà a les terres de l'Horda d'Or, un (1) kanat mongol. Allà comprà un (1) carro i, de manera fortuïta, s'uní a la caravana d'Uzbeg, el khan de la Banya d'Or, en un (1) viatge que els portà fins a Àstrakhan, a la vora del riu Volga (Rússia).

Després d'arribar a Àstrakhan (Rússia), el khan permeté que una (1) de les seves esposes embarassades pogués marxar a la seva ciutat natal, Constantinoble (Istambul, Turquia), per a parir. No és estrany que Ibn Battuta arribés a persuadir algú perquè fos admès en aquesta expedició, la primera que el portà més enllà dels límits del món islàmic. En arribar a Constantinoble (Istambul, Turquia), a la darreria del 1332, es reuní amb l'emperador Andrònic III Paleòleg i veié els exteriors de la gran església ortodoxa de Santa Sofia. Després de passar un (1) mes a la ciutat, feu ruta cap Àstrakhan (Rússia) i continuà més enllà de la mar Càspia i el mar d'Aral, a Bukharà i Samarcanda, a l'actual Uzbekistan. Des d'allí, viatjà al sud de l'Afganistan i travessà els ports de muntanya per entrar a l'Índia.

El Sultanat de Delhi era una (1) addició relativament nova de Dar al–Islam (terra de l'islam), i el sultà havia decidit portar tants estudiosos i funcionaris musulmans com fos possible per consolidar el seu imperi.[9] Amb el pes dels seus anys d'estudi adquirits a la Meca, Ibn Battuta fou emprat com a cadi («jutge») al servei del soldà Muhammad Shah II Tughluk.

Tuguluq governava de manera irregular, fins i tot segons les normes de l'època, Ibn Battuta hagué d'escollir entre pertànyer al selecte grup dels que tenen privilegis però totalment subordinats al sultà, o estar amb els que gaudint de més llibertat quedaven sota sospita de traïció contra el govern. Finalment resolgué marxar amb el pretext de realitzar una (1) altra peregrinació a la Meca (Aràbia Saudita), però el sultà li oferí l'alternativa de ser el seu ambaixador a la Xina. Davant l'oportunitat de poder marxar lluny del sultà i, alhora, viatjar a terres desconegudes, Ibn Battuta acceptà l'oferiment.

El sud–est d'Àsia i Xina

En ruta cap a la costa, ell i el seu grup foren atacats per rebels hindús i quedà separat del reste del grup; li robaren el que tenia i gairebé perdé la vida. Tot i així, en dos (2) dies aconseguí atrapar al seu grup i continuà el viatge a Cambay (Gujarat, Índia) i des d'allí navegaren cap a Kozhikode (Kerala, Índia).[10] Mentre Ibn Battuta visitava una (1) mesquita a la costa, es desencadenà una (1) gran tempesta i dos (2) dels vaixells de l'expedició s'enfonsà. Com a conseqüència, el tercer partí sense tenir lloc per a ell, vaixell que acabaria requisat per un (1) rei local de Sumatra (Indonèsia) uns mesos més tard.

Temorós de tornar a Delhi (Índia) com un (1) fracassat, romangué un (1) temps al sud de l'Índia sota la protecció de Jamal al–Din, que governava el petit però poderós soldanat de Nawayath, a les ribes del riu Sharavathi, a la costa del mar d'Aràbia. Aquest lloc és conegut actualment com a Hosapattana i es troba al tehsil de Honnavar, un (1) districte d'Uttar Kannada (Karnataka, Índia). Quan, per desgràcia, Jamal al–Din fou enderrocat, hagué d'abandonar el país. Així que continuà el viatge cap a la Xina, tot i desviar–se de la ruta a l'inici del viatge per anar a les Maldives.

A les Maldives hi estigué nou (9) mesos, molt més temps del que s'havia proposat. Com a bon cadi, les seves habilitats eren molt valorades en aquestes illes, que abans eren budistes i que havien estat conquerides per l'islam recentment; i fou mitjançant el suborn i el segrest que es veié obligat a quedar–s'hi. Nomenat jutge en cap i casat amb descendents de la família reial, arribà a veure's embolicat en la política local; finalment hagué de marxar, perquè no era ben vista la seva manera d'imposar resolucions judicials estrictes en un (1) regne illenc habituat al «deixar fer». Al Rihla esmentà la seva consternació per la vestimenta de les dones locals, que no duien peces de vestir per sobre de la cintura, i tot i que ell críticà aquesta pràctica, les seves valoracions eren ignorades pels indígenes. Prosseguí el viatge i, des d'allà, continuà cap a Sri Lanka per a visitar la muntanya de Sri Pada.

En iniciar la navegació des de Sri Lanka, el seu vaixell gairebé s'enfonsà en mig d'una (1) tempesta, i després el vaixell que el rescatà fou atacat per pirates. El desembarcaren a la costa i Ibn Battuta, una (1) vegada més, refeu el seu camí de tornada a Kozhikode (Kerala, Índia), des d'on navegà a les Maldives de nou abans d'embarcar en un (1) jonc xinès i tractar una (1) altra vegada d'arribar a la Xina de la dinastia Yuan.

Aquesta vegada tingué èxit, i aconseguí una (1) ràpida progressió en el viatge. Passà per Chittagong (Bangla Desh), Sumatra, (Indonèsia), Vietnam, Filipines, per arribar finalment a Quanzhou, a la província de Fujian, a la Xina. Des d'allà anà al nord fins a Hangzhou, no lluny de la moderna Xangai (Xina). També comentà que havia viatjat fins i tot més al nord, a través del Gran Canal de Beijing–Hangzhou (Xina), però es creu que aquest seria una (1) de les seves fantasies i no un (1) fet real.

Retorn a casa i la Pesta Negra

De tornada a Quanzhou, Ibn Battuta decidí tornar a casa. Una (1) vegada més, en tornar a Kozhikode (Kerala, Índia) considerà la possibilitat d'acollir–se a la misericòrdia de Muhammed Tuguluq, però s'ho pensà millor i decidí prosseguir en direcció a la Meca (Aràbia Saudita). El retorn el feu a través de l'estret d'Ormuz i Il-kanat (Iran), on pogué veure que l'estat es dissolia immers en una (1) guerra civil, i Abu Saïd havia mort.

Es desvià cap a Damasc (Síria) amb la intenció de recordar la ruta de la seva primera peregrinació, però li arribà la notícia que el seu pare havia mort. La mort seria el tema principal del proper any, ja que es produí la gran epidèmia de la Pesta Negra. Ibn Battuta observà com s'anava estenent per Síria, Palestina i Aràbia. Després d'arribar a la Meca (Aràbia Saudita), definitivament decidí tornar al Marroc, gairebé un quart (<1/4) de segle després d'haver sortit del seu país. Durant el viatge encara feu un (1) darrer canvi de ruta per anar a Sardenya (Itàlia); quan finalment arribà a Tànger (Marroc) descobrí que, pocs mesos abans, la seva mare també havia mort.

L'Àndalus i el nord d'Àfrica

Després de romandre a Tànger (Marroc) un (1) bon temps, Ibn Battuta s'engrescà en un (1) viatge a l'Àndalus, a la part musulmana de la península Ibèrica. Alfons XI de Castella amenaçava de conquerir Gibraltar (actualment Regne Unit), i ell s'uní amb un (1) grup de musulmans que partiren de Tànger (Marroc) amb la intenció de defensar el port. Quan hi arribaren, Alfons XI havia mort a conseqüència de la Pesta Negra i l'amenaça havia retrocedit, per la qual cosa Ibn Battuta decidí fer una (1) visita de plaer pel territori. Viatjà des de València (Horta, País Valencià) per acabar arribant a Granada (Andalusia, Espanya).

Havent satisfet les ganes de conèixer l'Àndalus, decidí viatjar a través d'una (1) de les poques parts del món musulmà que mai havia explorat: el Marroc. Al seu retorn a casa, s'aturà durant un (1) temps a Marràqueix (Marroc), que en aquells dies era més aviat un (1) poble fantasma després del recent pas de l'epidèmia que comportà el trasllat de la capital a Fez (Marroc).

Un (1) cop més tornà a Tànger (Marroc) i, un (1) cop més, tornà a marxar. Dos (2) anys abans de la seva primera visita al Caire, el rei de Mali, Mansa Musa, havia passat per la mateixa ciutat amb motiu de la seva pròpia peregrinació, i causà una (1) gran expectació amb les seves grans riqueses; a l'Àfrica Occidental existien grans quantitats d'or, abans desconegudes per la resta de la món.[11] Mentre Ibn Battuta mai no esmentà aquest fet de manera específica, revisant el seu propi viatge se li despertà l'interès per una (1) nova aventura, i decidí visitar el regne musulmà que hi havia en el costat més allunyat del desert del Sàhara.

Del desert del Sàhara a Mali i Tombuctú

Al final del 1351 Ibn Battuta partí de Fes (Marroc), i arribà a la darrera localitat de Sigilmasa (Marroc) poc més d'una (1) setmana després. Allà comprà alguns camells i hi romangué durant quatre (4) mesos. El febrer del 1352, quan les caravanes d'hivern marxaren, ell en formava part d'una (1); després de vint-i-cinc (25) dies arribava a la localitat de Taghaza, al Sàhara Central (Mali), localitat que es troba damunt d'un (1) llac sec de sal. Els edificis foren construïts per esclaus de la tribu Massufa i utilitzaren plaques de sal; tallaven la sal gruixuda en lloses per al transport en camell. Taghaza (Mali) era un (1) centre comercial i rendible inundat d'or de Mali, encara que Ibn Battuta no tingué una (1) favorable impressió del lloc: l'aigua era salobre i el lloc estava ple de mosques.

El camí era llarg i difícil, i requeria l'experiència de guies especials, els takshif, que sabien com organitzar un (1) viatge. Si el takshif es perdia, tota la caravana podria desaparèixer sense deixar rastre. Travessar les grans extensions del desert del Sàhara era aterridor. Ibn Battuta prengué nota de la dificultat de navegar sense fites, i deixà escrit que «no hi havia carretera o pista visible en aquest lloc, res més que sorra arrossegada aquí i allà pel vent». Després de recórrer uns altres nou-cents quilòmetres (900 km) a través de la pitjor part del desert finalment arribà a la ciutat oasi d'Iwalatan (Oualata), que feia poc havia passat a formar part de l'Imperi de Mali.

Des d'allà va viatjar al sud–oest al llarg d'un (1) riu que el creia que era el Nil, però de fet era el riu Níger, fins que arribà a la capital d'Imperi de Mali.[12] Allà conegué mansa Suleiman, rei des del 1341. Li vingueren dubtes en observar la miserable hospitalitat del rei. Ibn Battuta desaprovà que les dones esclaus, servents, i fins i tot les filles del sultà passessin cruament nues. Hi romangué durant vuit (8) mesos abans de tornar fins al Níger i cap Timbuktú (Mali). Encara que en els següents dos (2) segles arribaria a ser la ciutat més important de la regió, en l'època era petita i insignificant, i Ibn Battuta aviat seguí endavant. En algun lloc del seu viatge a través del desert rebé un (1) missatge del soldà del Marroc, en el qual li ordenà tornar a casa. Així hofeu, i aquesta vegada s'hi quedà.

Ibn Battuta desaprovà que les dones esclaves, els servents, i fins i tot les filles del sultà, anaven mostrant la nuesa. Sortí de la capital al febrer i viatjaren per terra en camell cap a Timbuctu (Mali). Encara que posteriorment, en els dos (2) segles següents, aquesta ciutat es convertiria en la ciutat més important de la regió, en aquell temps era petita i mediocre, i Ibn Battuta aviat es traslladà en vaixell a Gao (Mali) on estigué un (1) mes. Mentre estava a l'oasi de Takedda, en una (1) parada en el seu viatge de tornada a través del desert, rebé un (1) missatge del sultà del Marroc que li ordenava que tornés al Marroc. Marxà de Sigilmasa (Marroc) el setembre del 1353 formant part d'una (1) gran caravana de transport que portaven sis-centes (600) dones negres esclaves. Arribà al Marroc a principis del 1354.

El Rihla

Després de la publicació de la Rihla, es coneix poc de la vida d'Ibn Battuta. Podria haver estat nomenat qadi al Marroc. Ibn Battuta morí al Marroc en algun moment entre els anys 1368 i 1369.[13] A la medina de Tànger Ibn Battuta té un (1) petit mausoleu familiar, que és lloc de pregària.

Després de tornar dels seus viatges, el 1354, i a instàncies del sultà del Marroc, Abu inanitat Faris, Ibn Battuta narrà els seus viatges a un (1) estudiós anomenat Ibn Juzayy, amb qui s'havia reunit prèviament a Granada (Andalusia, Espanya). Aquesta narració enregistrada per Ibn Juzayy i en la qual hi aportava comentaris, és l'única font d'informació sobre les aventures d'Ibn Battuta. El títol del manuscrit تحفة النظار في غرائب الأمصار وعجائب الأسفار pot ser traduït com Un regal a qui contempla les meravelles de les ciutats i dels viatges, però sovint simplement se l'anomena Rihla (الرحلة), «El viatge».

No hi ha indicis que Ibn Battuta fes notes durant els seus vint-i-nou (29) anys de viatges i, per tant, quan dictà les seves aventures deuria confiar en la seva memòria i fer ús dels manuscrits elaborats per altres viatgers. En descriure Damasc (Síria), la Meca (Aràbia Saudita), Medina (Aràbia Saudita) i alguns altres llocs de l'Orient Mitjà, Ibn Juzayy copià clarament passatges anteriors, del segle XII, realitzats per Ibn Jubayr.[14] De la mateixa manera, la majoria de les descripcions d'Ibn Juzayy de llocs de Palestina foren copiats d'una (1) narració del segle XIII, de Mohammed al–Abdari al–Hihi.[15]

Orientalistes occidentals no creuen que Ibn Battutta visités tots els llocs que ell descriu i sostenen que per tal de proporcionar una (1) descripció exhaustiva dels llocs en el món musulmà Ibn Battutta es basà en testimonis que escoltar d'altres viatgers, mentre que Ibn Juzayy feu ús de documents anteriors. Per exemple, es considera molt poc probable que Ibn Battuta fes un (1) viatge fins al riu Volga des de New Saray per visitar Bolghar[16] i existeixen seriosos dubtes sobre una (1) sèrie d'altres viatges, com el seu viatge a Sana'a al Iemen,[17] a partir del seu viatge a Balkh Bistam a Khorasan (Iran),[18] i el seu viatge a Anatòlia (Turquia).[19] Alguns orientalistes també han posat en dubte si realment visità la Xina.[20] Tanmateix, malgrat algunes ficcions, el Rihla ofereix una (1) important descripció de moltes zones del món en el context històric del segle XIV.

Ibn Battuta sovint xocà amb la cultura d'algunes de les regions que visità, on els costums locals no s'ajustaven a la seva ortodòxia musulmana. Quan visqué amb els turcs i els mongols, que s'havien convertit recentment a l'islam, es quedà sorprès en veure la forma en què les dones es comportaven, i considerà que la vestimenta de les dones de les Maldives i d'algunes subregions de l'Àfrica subsahariana, eren inadequades.

Durant segles el seu llibre quedà oblidat, fins i tot era molt poc conegut dins el món musulmà. Però, a principis del segle XIX, fou redescobert i traduït a diversos idiomes europeus. Es publicaren extractes en alemany i en anglès sobre la base dels manuscrits descoberts a l'Orient Mitjà, documents que contenen versions abreujades del text àrab d'Ibn Juzayy. Quan les forces franceses ocuparen Algèria el 1830 es descobriren cinc (5) manuscrits a Constantina (Algèria), inclosos dos (2) documents que contenien les versions més completes del text.[21] Aquests manuscrits foren traslladats a la Biblioteca Nacional a París (Illa de França) i estudiats per dos (2) acadèmics francesos, Charles Defrémery i Beniamino Sanguinetti. A partir del 1853, es publicà una (1) sèrie de quatre (4) volums que contenen el text en àrab, notes i una (1) extensa traducció al francès.[22] Els texts de Defrémery i Sanguinetti s'han traduït a molts altres idiomes. Amb el pas del temps, Ibn Battuta ha augmentat la seva fama com a aventurer i un (1) pioner de l'exploració de territoris. L'any 2005 es publicà la traducció catalana dels Viatges, feta per Margarida Castells i Manuel Forcano, a editorial Proa (Barcelona, Barcelonès).

Referències

  1. «Abū ‘Abd Allāh Muḥammad ibn ‘Abd Allāh ibn Baṭṭūṭa». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

  2. Dunn 2005, pàg. 19

  3. Dunn 2005, pàg. 22

  4. Aydhad era un port situat a la costa occidental del mar Roig a 22° 19′ 51″ N, 36° 29′ 25″ E. Vegeu Peacock, David; Peacock, Andrew «The enigma of 'Aydhab: a medieval Islamic port on the Red Sea coast». International Journal of Nautical Archaeology, 37, 2008, pàg. 32–48. DOI: 10.1111/j.1095-9270.2007.00172.x.

  5. Dunn 2005, pàg. 89–103.

  6. Aquests problemes en la cronologia es discuteixen a Gibb 1962, pàg. 528–537, volum 2, Hrbek 1962 i Dunn 2005, pàg. 132–133.

  7. Dunn 2005, pàg. 115–116, 134.

  8. Gibb 1962, pàg. 373, volum 2.

  9. (en anglès) Zia–ud–Din Barani, Tarikh–I–firuz Shahi.

  10. Dos (2) segles més tard, Vasco da Gama també desembarcaria en el mateix lloc.

  11. En aquell temps, probablement la meitat del subministrament mundial d'or venia de l'Àfrica Occidental.

  12. L'itinerari d'Ibn Battuta és incert així com es desconeix la localització de la capital de l'imperi.

  13. Dunn 2005, pàg. 318.

  14. Dunn 2005, pàg. 313–314.

  15. Dunn 2005, pàg. 63–64.

  16. Dunn 2005, pàg. 179.

  17. Dunn 2005, pàg. 134, nota 17.

  18. Dunn 2005, pàg. 180, nota 3.

  19. Dunn 2005, pàg. 157, nota 13.

  20. Dunn 2005, pàg. 253 i 262, nota 20.

  21. Defrémery & Sanguinetti 1853, pàg. XX.

  22. Defrémery & Sanguinetti 1853–1858.

Bibliografia

  • Margarida Castells, Manuel Forcano (traductors): Ibn Battuta, els Viatges. Proa, 2005. ISBN 84-8437-779-2.

  • Defrémery, C.; Sanguinetti, B.R.: Voyages d'Ibn Batoutah (text en àrab i francès) quatre (4) volums. París: Société Asiatic, pàg. 1853–1858.

  • Dunn, Ross E.: The Adventures of Ibn Battuta. University of California Press, 1986. ISBN 0-520-05771-6. Revisió del 2005. ISBN 0-520-24385-4

  • Gibb, H.A.R.: Ibn Battuta Travels in Asia and Africa (selections). Londres: Routledge, 1929. Reissued several times.

  • Gibb, H.A.R.; Beckingham, C.F. trans. i eds.: The Travels of Ibn Baṭṭūṭa, A.D. 1325–1354 (text complet) quatre (4) volums + índex. Londres: Hakluyt Society, 1958, 1962, 1971, 1994, 2000. ISBN 978-0904180374.

  • Hrbek, Ivan: «The chronology of Ibn Battuta's travels». Archiv Orientalni, 30, 1962, pàg. 409–486.

  • Mackintosh–Smith, Tim (ed.): The Travels of Ibn Battutah. Picador, 2003. ISBN 0-330-41879-3.

  • Charles F. Beckingham: «EBN BAṬṬŪṬA», a Encyclopaedia Iranica

Vegeu també

Altres viatgers medievals coneguts:

Enllaços externs

This is a photo showing an interactive display about Ibn Battuta in Ibn Battuta Mall in Dubai, United Arab Emirates on 2 June 2007.

Pelegrins al voltant de la Kaaba

Composició dels països de l'actual Orient Mitjà

Mapa actual de la zona de península Aràbiga per on viatjà Ibn Battuta

Il·lustració de la pesta negra. «The Chronicles of Gilles Li Muisis» (1272–1352). Bibliothèque royale de Belgique, MS 13076–77, f. 24v.

Mapa del Regne de Granada

Imatge de satèl·lit del desert del Sàhara

Tomba d'Ibn Battuta a la medina de Tànger

Ibn Battuta

El passat dimecres 24 de febrer de 2022 es commemorà el cent quaranta-unè aniversari del naixement d'Adelaida Ferré Gomis (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 24 de febrer de 1881 — ibídem, 9 de març de 1955), qui fou una (1) puntaire, mestra i historiadora barcelonina, també coneguda com a Adelaida Ferré Ruiz de Narváez.[1]

Biografia

Filla del pintor i decorador Pere Ferré, els primers estudis d'Adelaida Ferré foren a l'Escola Normal Superior de Mestres. Els amplià seguidament a l'Escola Municipal de Música de Barcelona (Barcelonès) i a l'Escola d'Institutrius. Allí tingué com a mestre el folklorista Rossend Serra i Pagès (1863–1929).[1]

Pel que fa a la formació artística, entre els anys 1902 i 1915, Adelaida estudià a l'Escola Superior d'Arts i Indústries i Belles Arts de Barcelona–Llotja. Compaginà els estudis artístics amb els realitzats a l'Institut de les Arts del Llibre i a l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, on pogué perfeccionar els seus coneixements a l'entorn de les puntes i altres labors. Un (1) dels docents d'Adelaida en aquest institut fou el rander Josep Fiter Inglés, qui li degué despertar l'interès per la història de la punta.[1]

En aquests anys també mostrava les seves obres en grans exposicions, com l'«Exposición de retratos y dibujos modernos» que l'any 1910 es feu al Palau de Belles Arts, organitzada per l'Ajuntament de Barcelona (Barcelonès), on es pogué veure la pintura Retrato de la niña María Font y Ferré.[2] També participà en l'Exposició d'Art de Barcelona (Barcelonès) del 1920 i en l'«Exposició de ferros artístics» que organitzaren el Gremi de Serrallers i Ferrers i la Mancomunitat de Catalunya a les Galeries Laietanes l'any següent.[3]

Adelaida enfocà la praxi de labors com d'arts plàstiques cap a l'ensenyament. Impartí classes de dibuix artístic i gravat a l'Escola Municipal d'Arts del districte VIII de Barcelona (Barcelonès); de modelat i gravat a l'Escola Municipal de cecs, muts i altres discapacitats; d'Història de l'Art a l'Escola Professional de la Dona de la Diputació Provincial de Barcelona (Barcelonès) i classes de cuir repujat a la Saint George’s School for Ladies de Barcelona (Barcelonès) i a Acción Femenina. Però on Adelaida passà bona part de la seva vida professional fou a l'Escola Municipal d'Oficis per la Dona, refundada després sota el nom d'Escola Municipal Lluïsa Cura. Allí en fou professora de brodats i puntes des del 1911. En fou nomenada directora el 1942; es jubilà al cap de deu (10) anys.[1]

L'esperit pedagog d'Adelaida, heretat molt segurament de Serra i Pagès, queda ben palès en la investigació que dugué a terme sobre qualsevol aspecte relacionat amb les activitats del tèxtil considerades femenines, especialment tot el que fa referència a la punta. Sempre interessada en la divulgació, Adelaida no només la practicà a través de l'ensenyament a les aules sinó també en nombroses conferències i en l'elaboració d'articles.[1]

Adelaida és la gran historiadora de la punta a casa nostra. A part del rigor i la serietat dels seus treballs, la rellevància de la seva obra rau en el fet que, en el moment en el qual comenà a teoritzar sobre aquest art, la bibliografia respectiva produïda a casa nostra era ben escassa. En una (1) primera etapa, els seus estudis apareixeran en publicacions com Joventut, Art Jove o La Veu de Catalunya, entre d'altres. Entre els anys 1931 i 1948 els principals estudis de Ferré aparegueren al Butlletí dels Museus d'Art de Barcelona, institució en la qual col·laborà i en documentà el fons tèxtil. De les investigacions de Ferré, se n'obtenen infinitat de dades de gran valor i utilitat a l'hora de traçar una (1) història de la producció tèxtil tant a dins com a fora de les nostres fronteres.[1]

Igualment, feu una (1) bona tasca de documentació i catalogació dels fons dels museus d'art de Barcelona (Barcelonès) dirigits per Joaquim Folch i Torres.[4]

Pel que fa a la punta al coixí, Adelaida es mostra en els seus articles com una (1) gran coneixedora del seu passat però també del seu present, tant a Catalunya com a la resta d'Europa. Tècniques, folklore, història o lèxic de la punta, Adelaida no deixà de tractar i estudiar a fons cap d'aquests camps.[1]

Com Joan Amades i altres destacats folkloristes, també s'interessà per la llengua internacional esperanto i el 1909 participà en el V congrés internacional d'aquesta llengua, celebrat a Barcelona (Barcelonès).[5]

Avui, aquesta barcelonina és recordada per haver estat, en certa manera i juntament amb Francesca Bonnemaison, l'origen de l'Escola de Puntaires de Barcelona (Barcelonès). Fou Adelaida qui encarregà a les germanes Antònia i Montserrat Raventós i Ventura que donessin classes de puntes a l'Escola Lluïsa Cura, de la qual ella era directora.[1]

Cal destacar a més l'estreta relació d'Adelaida amb el Foment de les Arts Decoratives i amb el Centre Excursionista de Catalunya.[1]

El Museu de la Pesca de Palamós[6] i la Biblioteca de Catalunya[7] conserven ex–libris d'Adelaida Ferré. Així mateix, el Museu Marés de la Punta guarda dues (2) mostres de punta dissenyades per ella i elaborades per Clotilde Pascual que participaren en l'exposició de Barcelona (Barcelonès) del 1918 al Palau de Belles Arts organitzada pel Foment de les Arts Decoratives.[8]

Referències

  1. «Adelaida Ferré Gomis». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC–BY–SA via OTRS).

  2. Exposición de retratos y dibujos antiguos y modernos: catálogo ilustrado (en castellà). Ajuntament de Barcelona. Barcelona: Imprenta de Henrich y Cia, 1910, pàg. 114, cat. 23.

  3. Repertori de catàlegs d'exposicions col·lectives d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Institut d'Estudis Catalans, Memòria de la Secció Històrico–Arqueològica, LIX, 2002, pàg. 91, 120 i 124. ISBN 84-7283-661-4.

  4. Rodrigo Villena, Isabel: «Las artistas catalanas, su lugar en la revista Feminal (1907–1917)». Locus Amoenus, 2017, pàg. 223–244.

  5. Villalba Arasa, Laura: Adelaida Ferré i Gomis, folklorista. Edició, catalogació i estudi del seu corpus rondallístic (tesi doctoral), pàg. 132–133.

  6. «Museus en línia». Generalitat de Catalunya.

  7. «Biblioteca de Catalunya». Biblioteca de Catalunya.

  8. «Museu Marés de la Punta» (en català i castellà). Museu d'Arenys de Mar.[Enllaç no actiu]

Enllaços externs

  • Villalba Arasa, Laura: Adelaida Ferré i Gomis, folklorista. Edició, catalogació i estudi del seu corpus rondallístic (tesi doctoral).[1]

Article del Punt Avui del 10 de gener de 2015

El passat dimecres 24 de febrer de 2022 es commemorà el cent vint-i-setè aniversari de l'alçament de Baire, conegut com a Grito de Baire (lit. Crit de Baire) o Grito de Oriente fou un (1) alçament simultani organitzat en unes trenta-cinc (circa 35) localitats cubanes —entre elles Baire, un (1) llogaret situat a uns setanta-cinc quilòmetres (circa 75 km) de Santiago de Cuba— pel líder independentista cubà José Martí el dia 24 de febrer de 1895. Diversos grups d'independentistes cubans de l'Exèrcit Llibertador de Cuba, pràcticament sense armes, atacaren tropes colonials espanyoles.[1]

Aquest aixecament simultani fou en general favorable per als independentistes cubans, i marcà l'inici de la Guerra d'Independència de Cuba, en la qual José Martí tingué un (1) rol fonamental. El 1898 Cuba s'independitzà de l'Imperi espanyol, però caigué en mans dels Estats Units d'Amèrica.

Ubicació geogràfica

El partit de Baire és divisió administrativa històrica de la jurisdicció de Jiguaní a la Província Oriental de l'illa de Cuba.[2]

«Grito de Baire» o «Grito de Oriente»

No és clar per què els historiadors espanyols triaren la localitat de Baire per donar nom a l'aixecament simultani. Altres noms més adequats serien «Crit d'Ibarra», «Crit de Guantánamo» o «Crit de Manzanillo», o millor encara, «Crit d'Orient», opció preferida pels historiadors cubans com Regino Boti, Sergio Aguirre i Jorge Ibarra.

Fer de l'heroic Baire el centre aïllat o principal de l'alçament, seria desconèixer que el 24 de febrer de 1895, com a resultat d'una (1) sàvia orientació tàctica de Martí, el que tingué lloc fou, encara que no en l'escala prevista i necessitada del projecte martià, un (1) aixecament simultani, amb el qual el delegat del Partit Revolucionari Cubà aspirava al fet que la flama bèl·lica es calés a tota l'illa, per permetre que la Guerra Necessària tingués —com ell acostumava a dir—, la brevetat i l'eficàcia del llamp.[3]

Ordre d'alçament

Després del fracàs del pla de «la Fernandina», Martí proposà a Máximo Gómez no postergar l'ordre d'alçament. El 29 de gener de 1895 es reuniren Martí amb el comandant del 68 Enrique Collazo (representant de Juan Gualberto Gómez) i el coronel el 68 José María Rodríguez Rodríguez (representant de Gómez) a Nova York (EUA), on escriguern i signaren carta per a Juan Gualberto Gómez en la qual autoritzaren l'alçament simultani de les regions compromeses per a la segona quinzena de febrer, i recomanaren que aquest alçament fos progressiu d'orient a occident, i que els arribarien expedicions amb recursos. El delegat nacional del PRC a Cuba, circula la carta per tota l'illa amb Miguel Ángel Duque.

El 7 de febrer Juan G. Gómez envia un (1) cablegrama amb la clau «giros aceptados» («girs acceptats») a Martí indicant l'acord final per a la guerra, i envia comissions per confirmar com a data d'alçament el 24 de febrer (diumenge festiu): comissionat Pedro Betancourt Dávalos a Las Villas on (el coronel el 68) Francisco Carrillo accepta, comissionat Juan Tranquilino Latapier a Orient on (el major general del 68 i 79) Guillermo Moncada i (el coronel de l'68) Bartolomé Masó accepten. La Junta de l'Havana es reuní, i acordaren que fos el 24 de febrer, el qual era festiu i ho comunicaren a Marti i als caps militars locals per cable i clau, és a dir, un (1) telegrama on la clau era Martínez en un (1) text qualsevol.

Alçaments de les forces alliberadores

Alçaments a l'occident i centre de Cuba

a) Pinar del Rio: no hi hagué alçaments.

b) l'Havana: foren detinguts els principals caps de la regió, Julio Sanguily (major general del 68) i José María Aguirre Valdés (coronel del 68).

c) Matanzas:

Diversos grups d'alçats foren dissolts. Uns són morts, altres capturats i la resta fugí.

  • Manuel García Ponce s'alçà amb una (1) partida i fou assassinat el 24 de febrer per un (1) traïdor. Es dissolgué la partida prop de la ciutat de Matanzas (on havia de unir–se amb Betancourt).

  • Antonio Curbelo fou assassinat el 24 de febrer a l'intentar sortir de Jagüey Grande per constituir una (1) partida.

  • Antonio López Coloma i Juan Gualberto Gómez s'alcaren amb una (1) partida a la Finca Ignacia (prop d'Ibarra) el 24 de febrer, i foren atacats per una (1) columna espanyola. Coloma fou fet presoner el 28. Dissolta la partida, Juan Gualberto Gómez s'acollí a l'indult l'1 de març, i fou posteriorment enviat presoner a l'Àfrica. Més endavant, el 1896, López Coloma seria afusellat pels espanyols.

  • Pedro Betancourt Dávalos s'alçà amb els germans Acevedo i una (1) partida el 24 de febrer. El 28 de febrer Betancourt es lliurà a les autoritats, i fou posteriorment desterrat. Pedro Acevedo fou capturat.

  • José Martín Marrero s'alçà amb una (1) partida de vint-i-nou (29) homes a Jagüey Grande el 24 de febrer. El 26 combateren a Palma Boniato, i foren dispersats i obligats a refugiar–se al Pantà de Zapata. El 3 de març es presentà a les autoritats espanyoles.

  • Joaquín Pedroso s'alçà al costat de Matagás, cap d'una (1) partida de bandolers al servei de la revolució als aiguamolls, prop d'Aguada de Pasageros. El 4 de març es dissolgueren; Pedroso fou capturat, i Matagás, amb el gruix dels homes, es refugià al pantà.

d) Las Villas: El 24 de febrer el coronel del 68 Francisco Carrillo Morales fou detingut a Remedios i conduït a la fortalesa de Cabañas.

e) Camagüey: els coronels del 68 Enrique Loret de Mola i Gonzalo Moreno es retiraren de la conspiració. Només temps després hi hagué un (1) grup d'alçats dirigits per Francisco Recio.

De manera general, l'alçament a les regions occidental i central fracassaren, inclosa la captura dels caps militars dels mateixos, el major general del 68 Julio Sanguily i el coronel del 68 Francisco Carrillo Morales.

Alçaments a l'orient de Cuba

Província d'Oriente:

Alçaments al primer cos oriental de Cuba

El 22 de febrer el major general Guillermon Montcada rebé un (1) telegrama per a l'alçament i avisa el tinent coronel Pedro Agustín Pérez cap del moviment a Guantánamo, i a la resta dels caps de la regió i de la regió de Baire i Jiguaní. Montcada marxà de Santiago de Cuba cap a Alto Songo.

a) Alçament a la zona de Guantánamo:

  • El tinent coronel del 79 Pedro Agustín Pérez cap del Moviment de la zona al costat del comandant del 68 Prudencio Martínez i el comandant del 68 Evaristo Lugo, es pronuncià a la Finca La Confianza, el dia 25 ocupà el fort Sabana de Coba. Havia promès a Emilio Gir, comissionat del Major General Antonio Maceo, tenir la costa lliure per a un (1) desembarcament expedicionari amb vuitanta-nou (89) homes.

  • El comandant Enrique Tudela prengué el fort San Nicolás en Jatibonico (barri de Caimanera) i atacà els forts de El Toro i el de María del Pilar.

b) Alçament a Santiago de Cuba:

  • El comandant del 68 Victoriano Garzón s'alçà a El Caney amb el comandant (capità del 68) Valeriano Hierrezuelo, el capità Lorenzo González, el tinent Luis Hechavarria i onze (11) homes

  • El comandant del 68 Luis Bonne s'alçà a Ti Arriba amb vuit (8) homes.

  • El tinent coronel del 79 Benigne Firi Barbie s'alçà a Alto Songo.

  • El tinent del 68 Manuel La O Jay i l'alferes Félix Cayamo s'alçaren a Palma Soriano amb quinze (15) homes.

  • Capità Modesto Ríos amb catorze (14) homes.

  • Capità Andrés Hernández amb deu (10) homes.

  • Sergent Silvestre Ferrer Cuevas amb vint (20) homes.

Alçaments en el segon cos oriental de Cuba

Juan Gualberto Gómez envià telegrames al coronel del 68 Bartolomé Masó a Manzanillo el 22 de febrer, qui despatxà comissions:

a) Alçament al Municipi de Holguín (24 de febrer): el coronel José Miró Argenter no pogué revoltar la zona i el 1r de març amb un (1) grup d'alçats abandona Holguín cap a Cayamas de Cauto, on hi havia campament de Las Tunas.

b) Alçament al Municipi de Jiguaní (24 de febrer):

  • El comandant i capità del 68, Florencio Salcedo, cap militar del PRC a la zona de Jiguaní i Baire ordenà la revolta als veterans:

  • El comandant del 68 i del 79 Fernando Cutiño s'alçà amb tropa a Santa Cruz (Jiguaní).

El dia 25 totes aquestes forces alçades es reuniren a Baire i en assemblea de caps i oficials nomenen al tinent coronel Carlos Suárez cap provisional i al comandant Fernando Cutiño Zamora cap de comissió amb cinc (5) homes més per buscar al tinent coronel del 68 Jesús Rabí a Arroyo Blanco per nomenar–lo cap militar del terme de Jiguaní. Durant el viatge cap a Baire, amb el seu germà Francisco Rabí i el capità del 68 Francisco Blanco recopilaren armes i recluten homes, i arribaren al campament dels revoltats a Cuica i el traslladaren a La Salada. Realitzaren accions.

c) Alçament al Municipi de Bayamo (24 de febrer):

  • El tinent coronel del 68 José Manuel Capote amb quaranta (40) homes s'alçà a la seva finca La Estrella, i acampà a San Diego a la vora del riu Bayamo (al nord de la ciutat de Bayamo).

  • Coronel Joaquín Estrada Estrada amb noranta-cinc (95) o vuitanta (80) homes s'alçà a la seva finca El Mogote a la sabana de Valenzuela (al sud–oest de la ciutat de Bayamo). Se'ls incorporà les forces d'Ismael Estrada i el comandant (capità del 68) Amador Liens Cabrera que encapçalà prop de vuitanta (circa 80) homes. El 27 realitzà la protesta del Mogote i es dirigí a Yara.

  • El coronel Esteban Tamayo amb vuitanta (80) homes s'alça en la seva finca Vega de la Piña, a prop de Barrancas, on establí un (1) campament i organitzà l'esquadró Hatuey.

Aquestes forces realitzaren accions militars:

(27 de febrer) Combat al pantà de Jucaibama, a mig camí entre Veguitas i Bayamo: el coronel Esteban Tamayo amb seixanta-cinc (65) genets interceptaren i capturaren quaranta-cinc (45) espanyols del Regiment Havana.

(28 de febrer) Presa de Veguitas: les forces conjuntes dirigides per Esteban Tamayo, Joaquín Estrada i Juan Masó Parra, requisaren prop de cent cinquanta (circa 150) fusells Remington i deu mil (10.000) projectils.

(5 de març) Presa de Cauto Embarcadero: Esteban Tamayo amb uns quants homes obtingué unes poques armes i tres-cents (300) projectils.

d) Alçament al Municipi de Manzanillo (24 de febrer):

El coronel del 68 Bartolomé Masó es traslladà a la seva finca La Yaguita i celebrà una (1) reunió el 22 de febrer amb els conspiradors i donà instruccions:

El 24 de febrer el coronel Bartolomé Masó feu la Proclama de la revolució i organitzà la Caserna General: cap d'Estat Major, el coronel José Celedonio Rodríguez; cap d'escorta el capità capità Pascual Mendoza; ajudants José López Chávez, Enrique Gespes Romagoza, Manuel Torriente, etc.

  • El capità Amador Guerra amb quinze (15) homes buscà armes a Calicito i atacà la guarnició de Cayo Espino. Organitzà el Regiment Gua.

  • Juan Masó Parra amb vuitanta (80) homes s'alçà a la finca Santo Tomás i prengué Yara, on requisà divuit (18) armes, municions i reclutà homes. Acampà a Sabana de Loma.

  • El sergent Dominador de la Guàrdia s'alça al barri Ceiba Hueca, requisà armes i reclutà homes a Media Luna, Niquero i Velis.

(25 de febrer) Juan Masó Parra, Esteban Tamayo i Joaquín Estrada del municipi de Bayamo, realitzaren una (1) acció conjunta sobre Veguitas (municipi Bayamo).

(26 de febrer) Juan Masó Parra organitzà el Regiment Luz de Yara.

(27 de febrer) El capità Amador Guerra amb un (1) esquadró de vuitanta (80) homes del Regiment Gua ocupà la caserna de Campechuela abandonat per l'enemic; ocupà cinquanta-set (57) armes, sis (6) caixes de cent (100) bales cadascuna, i ocupà el quarter de la Guàrdia Civil. Acampà a Media Luna amb dos-cents (200) genets.

Ensenyament a les escoles cubanes

Des del Perfeccionament Docent del 1977, en l'ensenyament de la història a les escoles cubanes actuals se li atorgà el caràcter de «aixecament simultani» als esdeveniments del 24 de febrer de 1895, sense centrar–los en una (1) localitat determinada.[4]

Referències

  1. «Grito de Baire», artículo en el sitio web Ecured.

  2. El Grito de Baire anunció al mundo la emancipación de Cuba, artículo en el sitio web Bicentenario (Caracas).

  3. Hortensia Pichardo y Fernando Portuondo: Dos fechas históricas. Citat a «24 de febrero de 1895: ¿un solo grito?», de Pedro Antonio García al lloc web de la revista Bohemia del 26 de gener de 2010.

  4. «24 de febrero de 1895: ¿un solo grito?», artículo de Pedro Antonio García en el sitio web de la revista Bohemia del 26 de enero de 2010.

Bibliografia

  • Gutiérrez Fernández, Rafael: Herois del 24 de febrer. Toms 1 i 2. Any 1932.

Imatge de l'exèrcit alliberador de Cuba

El passat dimecres 23 de febrer de 2022 es commemorà el vuitanta-setè aniversari de l'inici de la publicació de la tira còmica Little Lulu, creada per Marjorie Henderson Buell, al Saturday Evening Post, als Estats Units de Nord–amèrica, el 23 de febrer de 1935.

Little Lulu (traducció literal en català: La petita Lulú) és el sobrenom de Lulu Moppet, protagonista d'una (1) tira còmica, creada per Marjorie Henderson Buell. Primer aparegué com a còmic d'una (1) vinyeta en el Saturday Evening Post del 23 de febrer de 1935. Continuà publicant–se setmanalment en aquest mitjà fins al 30 de desembre de 1944 i continuà des de llavors com una (1) tira regular.

Història

Marjorie Henderson Buell, que signava amb el nom de «Marge» havia creat dos (2) còmics a la dècada del 1920: The Boy Friend i Dashing Dot, ambdós amb protagonistes femenines. La primera aparició del personatge Lulú no fou fins al 23 de febrer de 1935, al diari estatunidenc The Saturday Evening Post. Es tractava d'una (1) caricatura a vinyeta única en la qual Lulú apareix com una (1) nena en un (1) casament en el qual en lloc de repartir flors llança peles de plàtan pel terra, fent relliscant així a la núvia. La tira còmica Little Lulú (traducció literal en català: Petita Lulú) reemplaçà a la tira còmica Henry. El diari havia sol·licitat a Buell fer una (1) tira similar a Henry, i a l'autora se li acudí de crear el personatge d'una (1) nena petita en comptes del nen Henry, ja que «una (1) nena es podria permetre de fer més entremaliadures, que serien qualificades de grolleres si les fes un (1) nen», segons l'autora. La tira d'una (1) sola vinyeta continuà al Saturday Evening Post fins el 30 de desembre de 1944, passant seguidament al format de tira còmica estandard.[1]

Segons l'autora Buell, el personatge de Lulú, amb els seus característics cabells arrissats, s'assembla a ella de jove.[2]

Buell deixà de dibuixar la tira el 1947, i a partir de 1950 Little Lulu fou publicada pel Chicago Tribune–New York News Syndicate i durà fins al 1969.[3]

L'autor de còmic John Stanley assumí el guió la sèrie regular de Lulú a partir del 1948, havent dibuixat prèviament alguns números de Lulú a quatre (4) colors, que eren independents i prèvis a l'aparició de la sèrie. El dibuix fou assumit pels il·lustradors Irving Tripp i Charles Hedinger,[4] però Stanley continuà encarregant–se de dibuixar les portades.

Mentre que les vinyetes del rotatiu Saturday Evening Post es limitaven a representar els mers acudits d'una (1) nena trapella, Stanley expansionà l'univers de Lulú incorporant–hi a tot una (1) sèrie de nous personatges, els quals dotà d'una (1) personalitat, uns gestos i un (1) argot propi dels infants.[5] Molts dels còmic giren a l'entorn de la rivalitat entre els nens i les nenes, involucrant molt sovint al club format per Tubby, Iggy i algun altre nen, el qual tenia per icònic lema un (1) «nenes prohibides». Lulú i la seva amiga Annie acaben donant una (1) lliçó als nens, que queden en evidència a causa dels prejudicis que tenen sobre la superioritat del seu gènere.

El personatge Tubby esdevingué tan popular, que fins i tot acabà tenint la seva pròpia sèrie de còmic, la qual es publicà entre els anys 1952 i 1961.[1]

Després de la jubilació de Buell el 1972,[3] Western Publishing adquirí els drets de la sèrie i el nom de Marga fou retirat del títol de la sèrie, la qual continuà fins al 1984.[3][1]

Còmics

Una (1) tira còmica diaria anomenada Little Lulu fou distribuïda pel Chicago Tribune–New York News Syndicate des del 5 de juny de 1950 fins el 31 de maig de 1969.[6] Els il·lustradors foren Woody Kimbrell (1950–1964), Roger Armstrong (1964–1966), i Ed Nofziger (1966–1969).

Little Lulu aparegué a deu (10) números de la sèrie de còmics Four Color de Dell Comics (números 74, 97, 110, 115, 120, 131, 139, 146, 158 i 165), abans d'esdevenir una (1) sèrie de còmic pròpia el 1948, amb el títol Marge's Little Lulu.[7]

Amb l'escició de Dell Comics i Western Publishing, i el consequent surgiment de Gold Key Comics, Little Lulu passà a Gold Key a partir del número 165.

El personatge Tubby obtingué la seva pròpia sèrie entre els anys 1952 i 1961, apareixent prèviament als números 381, 430, 444 i 461 de Four Color.[8] La sèrie pròpia s'anomenà Marge's Tubby entre els números 5 i el 49. A aquesta sèrie, Tubby passava les seves pròpies aventures, sense l'aparició de Lulú.

Amb l'arribada de la seva jubilació, l'autora Marge vengué Little Lulu a Western Publishing i el còmic fou reanomenat com Little Lulu a partir del número 207 (setembre de 1972), pendent el nom de «Marget» al títol. La publicació del còmic finalitzà el 1984 (amb el número 268). L'artista Hy Eisman retingué les històries previstes pels episodis 269–270 (amb guió de Paul Kuhn), ja que les pàgines li foren retornades un (1) cop que la sèrie havia sigut cancel·lada. Aquestes històries foren posteriorment publicades al The HoLLywood Eclectern (HE).

Televisió i pel·lícules

S'han fet diverses sèries i pel·lícules de la Petita Lulú (Little Lulu).

A finals dels anys 1970, la cadena estatunidenca ABC emeté dos (2) especials de mitja hora (1/2 h) de durada basats en el persotatge de Lulú. Els especials formaven part de la programació del dissabte al matí, inlcosos dins de la secció ABC Weekend Special. En aquests dos (2) especials, Little Lulu i The Big Hex of Little Lulu, Lulú fou interpretada per l'actriu Lauri Hendler. El repartiment també incloïa a Kevin King Cooper (interpretant a Tubby), Lulu Baxter (interpretant Annie), Robbie Rist (interpretant a Iggy) i Annrae Walterhouse (interpretant Glòria).

Entre els anys 1976 i 1977, l'estudi d'animació japonès Nippon Animation creà una (1) sèrie de dibuixos animats de vint-i-sis (26) episodis anomenada La petita Lulú i els seus amics (títol original en japonès: リトル・ルルとちっちゃい仲間, Ritoru Ruru to Chitchai Nakama). La sèrie es basava en els còmics estatunidencs de Marjorie Henderson Buell.

El 1995 la productora canadenca CINAR feu una (1) nova sèrie sobre les aventures de Lulú, anomenada The Little Lulu Show (traducció literal en català: El show de la petita Lulú), dos (2) anys després de la mort de Marjorie Henderson Buell el 1993.

Referències

  1. Robbins, 2013, pàg. 452.

  2. Reynolds, 2003, pàg. 95.

  3. Robbins, 2013, pàg. 453.

  4. Little Lulu and Tubby Dark Horse Figures (anglès)

  5. "John Stanley" by Don Phelps in the 1976 New Con Program Book.

  6. Holtz, Allan: American Newspaper Comics: An Encyclopedic Reference Guide. Ann Arbor: The University of Michigan Press, 2012, pàg. 240. ISBN 9780472117567.

  7. Schelly, William: American Comic Book Chronicles: The 1950s. TwoMorrows Publishing, 2013, pàg. 24–25. ISBN 9781605490540.

  8. Schelly, William: American Comic Book Chronicles: The 1950s. TwoMorrows Publishing, 2013, pàg. 61. ISBN 9781605490540.

Bibliografia

La Pequeña Lulú en una (1) escena de 'A Bout With a Trout' (1947).

Petita Lulú (Little Lulu)

El passat dimecres 23 de gener de 2022 es commemorà el cent quaranta-tresè aniversari del naixement d'Agnes Robertson Arber (Londres, Anglaterra, Regne Unit, 23 de febrer de 1879 — Cambridge, Anglaterra, Regne Unit, 22 de març de 1960), qui fou una (1) botànica i una (1) historiadora de la ciència britànica.[1]

Biografia

El seu pare Henry Robert Robertson, era un (1) artista d'origen escocès apassionat de la botànica, que dirigia una (1) escola privada a Slough (Berkshire, Anglaterra, Regne Unit). Diversos membres de la família materna, Agnes Lucy Turner, eren personalitats intel·lectuals com John Davidson (1797–1836) o George Fownes (1815–1849), membres de la Royal Society. El seu germà, Donald Straun Robertson (1885–1961), era professor emèrit de grec a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit); la seva germana, Janet Robertson, era retratista.[2]

Agnes Robertson cursà els seus estudis al North London Collegiate School for Girls on l'ensenyament de les ciències tenia una (1) gran reputació i molt aviat s'apassiona per la botànica. Descobrí als tretze (13) anys la petita obra Plant Life de George Edward Massee (1850–1917). Fou al mateix temps que descobrí l'obra de Goethe (1749–1832), que seria una (1) de les grans passions de la seva vida. Durant la seva escolaritat descobrí una (1) edició del 1578 del Lyte’s Herbal, traducció a l'anglès de l'obra de Rembert Dodoens (1517–1585) subtilment il·lustrat. Aquest descobriment l'incitarà a interessar–se per la història dels primers herbaris impresos i publicà, l'any 1912, una (1) obra fonamental de la història de les ciències, Herbals, their origin and evolution.[2]

Trobà, gràcies al club científic de la seva escola, a la botànica Ethel Sargant (1816–1918). Aquesta especialista de l'anatomia dels embrions vegetals posseïa un (1) laboratori privat en el qual convidà la jove Agnes a passar les seves vacances; exactament abans de la seva entrada al University College de Londres (Anglaterra, Regne Unit) l'any 1897. Seguí, en particular, els cursos de Francis Wall Oliver (1864–1951), de Sir Arthur George Tansley (1871–1955) i obtingué la llicenciatura en ciències l'any 1899. Entrà llavors al Newnham College de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit) on seguí els cursos d'Albert Charles Seward (1863–1941), Harry Marshall Ward (1854–1906), Frederick Frost Blackman (1866–1947), Francis Darwin (1848–1925) i Edward Alexander Newell Arber (1870–1918). Un (1) dels professors que tingué major influència fou William Bateson (1861–1926), que contribuí al redescobriment dels treballs de Gregor Mendel (1822–1884). Després d'haver treballat conjuntament amb Ethel Sargant i haver publicat amb ella un (1) article sobre els gèrmens de les herbes, del 1903 al 1908, estudià en el University College amb F.W. Oliver. S'interessà llavors per les gimnospermes actuals i les fòssils.[2]

Es casà el 5 d'agost de 1909 amb el seu antic professor, E.A.N. Arber, nou (9) anys major que ella i docent de paleobotànica a la Universitat de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit). D'aquest matrimoni nasqué un (1) únic fill, Muriel, el juliol del 1912. El seu sogre fou el professor Edward Arber (1836–1912), especialista de literatura anglesa antiga.

Després de la publicació del seu llibre Herbals (1912), publicà nombrosos articles a les revistes Annals of Botany i The Botanical Gaceta. L'any 1920 Agnes Arber publicà un (1) llibre sobre plantes aquàtiques: Water plants: a study of aquatic angiosperms. Reprengué un (1) projecte iniciat per Ethel Sargant, un (1) manual de botànica titulat The Monocotyledons, que apareix l'any 1925 amb cent quaranta (140) il·lustracions de la seva mà. Començà, a la dècada del 1930, una (1) sèrie d'estudis sobre l'estructura floral.[3]

Durant la Segona Guerra Mundial es consagà a estudis més generals com The Natural Philosophy of Planta Form (1950) i sobretot The Mind and the Eye, a Study of the Biologist’s Standpoint (1954). Agnès Arber tractà de la naturalesa de la recerca biològica, la filosofia de la biologia, i com una (1) especialista observa el que estudia.[2]

Honors

És designada membre de la Societat Linneana de Londres (1908), participà en el seu comitè director del 1915 al 1919, corresponsal estrangera de la Botanical Society of America (1942) i membre de la Royal Society (1946), i fou la tercera dona que rebia tal honor. També rep la medalla linneana del 1948. Supervisa la publicació de l'obra botànica de Goethe el 1946 i de Nehemiah Grew (1641–1712).[2][4]

L'abreviació botànica estandarditzada per citar un (1) tàxon descrit per aquest autor és A.Arber.[5]

Obra

  • «Herbals: Their Origin and Evolution A Chapter in the History of Botany 1470–1670». Cambridge Science Classics. 1912.

  • Water Plants: A Study of Aquatic Angiosperms. 1920.

  • Monocotyledons: A Morphological Study. 1925.

  • The Gramineae: A Study of Cereal, Bamboo and Grass. 1934.

  • «The mind & the eye; a study of the biologist's standpoint». 1954.

  • «The natural philosophy of plant form». 1950.

  • «The Manifold and the One». 1957.

Referències

  1. «The Geological Society of London – Muriel Agnes Arber, 1913–2004».

  2. Thomas, Hugh Hamshaw: «Agnes Arber, 1879–1960» (en anglès). Biographical Memoirs of Fellows of the Royal Society, 6, 01.11.1960, pàg. 1–11. DOI: 10.1098/rsbm.1960.0021. ISSN: 0080-4606.

  3. Schmid, Rudolf: «Agnes Arber, née Robertson (1879–1960): Fragments of her Life, Including her Place in Biology and in Women's Studies» (en anglès). Annals of Botany, 88, 6, 01.12.2001, pàg. 1105–1128. DOI: 10.1006/anbo.2001.1553. ISSN: 0305-7364.

  4. Schmid, Mena: «Agnes Arber, The historical and scientific significance of».

  5. Es poden consultar els tàxons descrits per aquest autor a International Plant Names Index (anglès).

Fonts

Enllaços externs

Photo of Agnes Robertson Arber

Agnes Robertson Arber

El passat dimecres 23 de febrer de 2022 es commemorà el dos-cents trenta-cinquè aniversari del naixement d'Emma Hart, més coneguda amb el seu cognom de casada Emma Willard (Berlín, Connecticut, EUA, 23 de febrer de 1787 — Troy, Nova York, EUA, 15 d'abril de 1870), qui fou una (1) educadora i escriptora nord–americana. El seu treball sobre educació de les dones, especialment com a fundadora del seminari femení de Troy (Nova York, EUA), impulsà la creació d'escoles secundàries per a les noies i de col·legis i universitats per a dones.[1]

Biografia

Emma Willard nasqué el 23 de febrer de 1787 a Berlín (Connecticut, EUA). Fou la setzena de disset (17) fills del seu pare, Samuel Hart, i la seva segona esposa, Lydia Hinsdale Hart. El seu pare era un (1) granger que animà els seus fills a llegir i pensar per ells mateixos. De ben jove, el pare de Willard reconegué la seva passió per aprendre. Aleshores, a les dones només se'ls proporcionava educació bàsica, però Willard intervenia en discussions familiars de política, filosofia, política mundial i matemàtiques, que eren considerats aleshores temes masculins. Abans dels quinze (15) anys ja havia après tot el coneixement que s'ensenyava a l'escola pública, havia llegit les Vides paral·leles de Plutarc, la Història Antiga de Charles Rollin i la Història de la decadència i caiguda de l'Imperi romà, d'Edward Gibbon, assenyala una (1) biografia seva publicada per John Lord el 1873.[2][3] Als quinze (15) anys, Willard es matriculà a la seva primera escola a la seva ciutat natal de Berlín. (Connecticut, EUA). Progressà tan ràpidament que dos (2) anys després, als disset (17) anys, ella mateixa ensenyava allà i fins i tot es feu càrrec de l'acadèmia durant un (1) curs, el 1806.[4]

Carrera

El 1807 Willard abandonà Berlín (Connecticut, EUA) i treballà breument a Westfield (Massachusetts, EUA), abans d'acceptar una (1) oferta de treball en una (1) acadèmia femenina de Middlebury (Vermont, EUA). Ocupà el càrrec de directora al Seminari Femení de Middlebury (Vermont, EUA) des del 1807 fins al 1809.[5] Es quedà impressionada pel material que hi era ensenyat i obrí un (1) internat per a dones el 1814, a la seva pròpia llar. S'inspirà en les matèries que estudiava el seu nebot, John Willard, al Middlebury College, i s'esforçà per millorar el currículum que s'ensenyava a les escoles de noies.[4] Willard creia que les dones podrien dominar temes com les matemàtiques i la filosofia. Aquesta passió per l'educació femenina la portà a lluitar per la primera escola de dones en l'educació superior.[1]

Un (1) dels gràfics que Emma Willard ideà per explicar història a començament del segle XIX.

El seu èxit la portà a compartir les seves idees sobre educació i a escriure el 1819 A Plan for Improving Female Education, un (1) fulletó que presentà als membres de la legislatura de Nova York. El seu pla incloïa una (1) proposta de seminari per a dones que es financés públicament tal com es feia amb les escoles masculines. Willard no rebé resposta dels legisladors, alguns dels quals creien que l'educació de les dones era contrària a la voluntat de Déu. Willard, finalment, rebé el suport del governador de Nova York, DeWitt Clinton, que la convidà a obrir–hi una (1) escola. En no rebre el suport financer promès, traslladà la seva escola a Troy, Nova York (EUA).[4][6]

La història dels Estats Units mostrada en forma d'arbre, al segle XIX.

El Seminari Femení de Troy (Nova York, EUA), la primera escola dels Estats Units a oferir educació superior per a dones, s'inaugurà el setembre del 1821, per a estudiants internes i externes.[1] El currículum incloïa matemàtiques, filosofia, geografia, història i ciències. Willard tingué èxit, i el 1831 l'escola havia inscrit més de tres-cents (>300) estudiants, entre les quals filles de famílies benestants o amb alts càrrecs. Tot i que la majoria de les alumnes encara acabaria com a mestresses de casa, Willard mai no impedí que seguissin estudis superiors i continuessin lluitant pels seus drets.[7]

Vida familiar

Mentre treballava a l'acadèmia de Middlebury (Vermont, EUA), Willard conegué el seu futur marit, John Willard, que aportà quatre (4) fills dels seus anteriors matrimonis. El seu nebot, també anomenat John Willard, visqué amb ells mentre assistia al Middlebury College, cosa que li donà molta inspiració a Emma Willard per formar els seus punts de vista educatius. Almira Hart Lincoln Phelps, la germana menor d'Emma Willard, s'uní a Emma el 1823, després de la mort del seu primer marit, Simeon Lincoln, i impartí classes al Troy Female Seminary durant vuit (8) anys. Emma i John Willard tingueren un (1) únic fill, John Willard Hart, que assumí la direcció del Seminari Femení de Troy (Nova York, EUA), juntament amb la seva dona, quan Willard el deixà el 1838. El primer marit d'Emma morí el 1825, i el 1838 es casà amb Christopher C. Yates, però se'n divorcià el 1843.[7][8]

Obra

Al llarg de la seva vida escrigué diversos llibres de text, incloent–hi llibres sobre història i geografia. Algunes de les seves obres són History of the United States, o Republic of America (1828), A Treatise on the Motive Powers which Produce the Circulation of the Blood (1846), Guide to the Temple of Time and Universal History for Schools (1849), Last Leaves of American History (1849), Astronography; or Astronomical Geography (1854), and Morals for the Young (1857).[9]

Els textos d'història i geografia de Willard inclogueren dones i homes, i emfasitzaren la condició de la dona com a factor principal per determinar si una (1) societat es podia qualificar de civilitzada.[9] Però la seva pedagogia geogràfica de mapes es popularitzà ben aviat als Estats Units.[10] Pel que fa a l'ensenyament de la història, Willard inventà el seu propi sistema de cronologies en perspectiva per representar línies temporals i narrar el pas el temps a través d'infografies. El progrés de l'Imperi romà, representat en el curs d'un (1) riu; la història dels Estats Units, feta arbre, les migracions de les tribus bàrbares, com unes poques línies de colors que s'entrecreuen sobre el mapa d'Europa.[3]

Willard també publicà un (1) llibre de poesia, The Fulfilment of a Promise (1831). El 1830 feu una (1) gira per Europa. Tres (3) anys després, feu donació dels guanys del llibre sobre els seus viatges a una (1) escola per a dones que ajudà a fundar a Atenes, Grècia.[1][11]

Referències

  1. «Emma Willard | American educator» (en anglès). Encyclopedia Britannica.

  2. Lord. The Life of Emma Willard. D. Appleton, 1873, pàg. 351 pàgines.

  3. Hidalgo Pérez, Montse: «Emma Willard, la pionera de la infografia que va inventar l'atles històric en el segle XIX». El País. Retina, 30.01.2020.

  4. «Emma Willard. American educator». Encyclopaedia Britannica.

  5. New World Encyclopedia. WILLARD, Emma. Funk & Wagnalls.

  6. «Emma Hart Willard – People of Connecticut». Netstate.com.

  7. «About Emma Hart Willard». Emma Willard School.

  8. «Almira Hart Lincoln Phelps». Encyclopaedia Britannica.

  9. B. Knupfer, Peter: «How to Write a History Textbook: The Willard–Willson Debate over History Education in the Common School». History of Education Quarterly Vol. 59 No. 2, maig del 2019. DOI: 10.1017/heq.2019.6.

  10. Schulten, Susan: «Map Drawing, Graphic Literacy, and Pedagogy in the Early Republic». History of Education Quarterly Vol. 57 No. 2, maig del 2017. DOI: 10.1017/heq.2017.2.

  11. «Emma C. Hart Willard 1787–1870».

Enllaços externs

Vegeu també

Emma Willard, circa 1805–1815.

Un (1) dels gràfics que Emma Willard ideà per explicar història a començament del segle XIX

La història dels Estats Units mostrada en forma d'arbre, al segle XIX.

Emma Hart William

El passat dimecres 23 de febrer de 2022 es commemorà el cent vint-i-sisè aniversari del naixement d'Honori Garcia i Garcia (la Vall d'Uixó, Plana Baixa, Castelló de la Plana, País Valencià, 23 de febrer de 1896 —ibídem, 9 d'octubre de 1953) fou un historiador i notari valencià, i el segon fill del matrimoni format per Arcadi García i María Rosa García.

Cursà els estudis de primària a la localitat i per començar a estudiar batxillerat el 1906 realitzà la prova d'ingrés a l'institut de Castelló (Plana Alta, País Valencià).[a] Aquí estudià els dos (2) primers cursos de batxillerat com a alumne lliure, i el 1908 es traslladà a València (Horta, País Valencià), a l'institut Lluís Vives, on acabà els estudis de batxillerat el 1912.

En la Universitat Literària de València (Horta, País Valencià) estudià els quatre (4) primers cursos de la llicenciatura de dret, i el 1916 es traslladà a Saragossa (Aragó), on acabà la carrera amb premi extraordinari de llicenciatura el 1917. Tenia vint-i-un (21) anys.[1] A continuació marxà a la Universitat Central de Madrid, Espanya (actual Complutense) per a cursar els estudis de doctorat. A Madrid (Madrid, Espanya) conegué el jove castellonenc Lluís Revest amb qui mantindria amistat tota la seva vida. Abandonat el doctorat feu el servei militar i es dedicà a preparar oposicions a notaries, que aprovà el 1922.

Primeres destinacions

La seva primera destinació fou Nofuentes, un (1) xicotet municipi de la província de Burgos (Castella i Lleó, Espanya). Allí exercí el seu ofici en mig d'unes condicions difícils perquè n'era el notari de la comarca i devia anar a llocs on les millors comunicacions eren camins i sendes que s'havien de recórrer amb carro o cavalleries. Estant a Burgos (Castella i Lleó, Espanya) conegué i feu amistat amb Raimon Noguera, company d'oposició i professió, la qual exercia a Ezcaray, la Rioja. A Burgos (Castella i Lleó) conegué també dos (2) valencians d'aficions literàries, Bernat Tarín, frare cartoixà de la Cartoixa de Miraflores (Burgos, Castella i Lleó), i Joaquín Garcia, capellà, professor del seminari de Burgos (Castella i Lleó) i col·laborador del Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura. Aquests dos (2) amics l'orientaren cap als estudis de dret valencià.

Durant aquesta estada a Burgos (Castella i Lleó, Espanya) feu un (1) treball sobre el dot en dret valencià, el primer d'una (1) llarga sèrie d'articles durant la seva vida: Estudios de derecho foral valenciano. El «exovar» 1922. Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura III.

El desembre de 1923 fou nomenat notari d'Aliaga (Terol, Aragó). El 1924 es casà amb Amàlia Sanz, també de la Vall d'Uixó (Plana Baixa, País Valencià), i tingueren dos (2) fills: Amàlia i Arcadi. El juliol del 1925 es traslladà a Llucena (Alcalatén, Castelló, País Valencià) i el 1926 a Artana (Plana Baixa, també de Castelló, País Valencià), on estigué fins al juny de 1930.[2] Durant l'estada a Llucena (Alcalatén, País Valencià), en l'arxiu de Protocols Notarials al seu càrrec, descobrí el contracte del retaule de Sant Miquel amb el pintor Mateo de Montoliu per a l'ermita de les Torrocelles, així com documents que li serviren per a estudiar la institució matrimonial en la comarca castellonenca de l'Alcalatén.[3] L'any 1930 a petició del bisbat de Tortosa (Baix Ebre) fou fundador i primer president de la Cooperativa Agrícola San José de Artana (Plana Baixa, País Valencià), que naixent com a cooperativa catòlica encara existeix en l'actualitat.[4]

En aquest període d'estada a Castelló (Plana Alta, País Valencià) reprengué l'amistat que havia fet amb Lluís Revest, que era arxiver de Castelló (Plana Alta, País Valencià), Raimon Noguera, que era notari de Castelló de la Plana (Plana Alta, País de Valencià), i amb el metge Àngel Sánchez Gozalbo, membres de la Societat Castellonenca de Cultura. El contacte amb aquest medi cultural i una (1) predisposició professional, l'orientaren cap a una (1) preocupació per l'estat de desorganització dels arxius notarials, compartida amb Raimon Noguera, i els arxius en general, compartida amb Lluís Revest.

En aquesta època Honori Garcia estudià els arxius parroquials i el municipal de la Vall d'Uixó, i això li permeté redactar Notas para la historia de Vall d'Uxó el 1928. La passió que sentia pels arxius i el seu contingut anà en augment i Honori s'orientà cap al dret valencià, utilitzant els documents com a fonts dels estudis que realitzava.

Santa Bàrbara i les normes del 1932

El juny del 1930 es traslladà a Santa Bàrbara, molt a prop de Tortosa (Montsià, Tarragona). Ací començà a conèixer el dret tortosí, i per proximitat geogràfica, les terres de la Tinença de Benifassà (Baix Maestrat, Castelló, País Valencià) i la comarca dels Ports (Castelló, País Valencià). Els estudis d'Honori s'orientaren en dos (2) sentits: l'un, comparar el dret tortosí amb el dret valencià, i l'altre, el monestir cistercenc de Benifassà i la repoblació de la Tinença (Baix Maestrat, País Valencià).

Aquí feu nombroses investigacions sobre el monestir, les cartes de repoblament de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) i de Morella (Ports, País Valencià), nombrós material documental i gràfic que es perdé el 1936. Els Butlletins de la Societat Castellonenca de Cultura XIII, XIV, XV, XVI i XVII, que van del 1932 al 1936 reflecteixen aquests estudis.[5]

En aquesta etapa tortosina Honori Garcia signà les «Normes Ortogràfiques de Castelló» de l'any 1932. No les signà com a filòleg, sinó com a intel·lectual conscient que era necessari un (1) acord ortogràfic que posés fi a la caòtica ortografia valenciana fins aquells moments. Les Normes unien els escriptors valencians als catalans i mallorquins, però preservant les particularitats valencianes, aportant coherència ortogràfica. Les normes resumien les de l'Institut d'Estudis Catalans de Pompeu Fabra del 1913. El 21 de desembre signaren catorze (14) entitats i quaranta-set (47) persones, entre elles Lluís Revest, i Angel Sánchez Gozalbo. El document original de la signatura es conserva a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, al Monestir de Sant Miquel dels Reis de València. Les Normes es publicaren al BSCC al volum XIV el 1933.[6]

L'estada a Vic: l'eclosió de l'activitat humanística i cultural

El maig del 1935 Honori es traslladà a Vic, comarca d'Osona (Barcelona). El seu amic Raimon Noguera arribà a Barcelona (Barcelonès), i això tornà a apropar–los. La col·laboració entre tots dos (2) quedà truncada per la Guerra Civil 1936–1939. La guerra la passà a Vic (Osona) treballant com a notari, suportant la carència de queviures més les amenaces de destrucció dels arxius notarials, i fins i tot amenaces sobre la pròpia vida.

Acabada la guerra, el 1943 Honori reprengué les publicacions. La primera fou Estado económico social de los vasallos en la gobernación foral de Castellón, premiat als Jocs Florals de València (Horta, País Valencià) i publicat a Vic (Osona). Feu tres (3) publicacions més aquest any, una sobre la carta pobla d'Eslida (Plana Baixa, País Valencià), una altra sobre el campanar de l'església de l'Assumpció de la Vall d'Uixó (Plana Baixa, País Valencià) i altra sobre el dret foral valencià.[7]

El 1944 Raimon Noguera i Honori Garcia reprengueren la publicació La Notaría, revista del Col·legi Notarial que es publicava des del 1858 i que la guerra havia aturat. Això els permeté atendre l'Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (Barcelonès) i obrir una (1) secció històrica de la revista. La Notaria dedicada a l'estudi de la documentació notarial. Com que Raimon i Honori pertanyien a la Comissió de Cultura del Col·legi Notarial de Barcelona (Barcelonès) davant l'èxit d'aquesta secció històrica es veieren obligats a constituir–la en altra revista estrictament històrica: Estudis històrics i documents dels Arxius de Protocols, la qual encara té continuïtat hui en dia.

La recuperació de l'activitat cultural a Vic (Osona) després de la Guerra Civil recaigué en Eduard Junyent, clergue, conservador del Museu Episcopal, arxiver municipal de Vic (Osona), bibliotecari de la Biblioteca Episcopal de Vic (Osona)i des del 1944 director de l'Arxiu Episcopal de Vic (Osona). Aquest personatge es dedicà a ordenar i reestructurar tot allò que estava desorganitzat, i recuperar la normalitat de la vida cultural a Vic. (Osona). Comptà amb la col·laboració d'homes de ciència, artistes, amants de la cultura, entre ells Honori Garcia, que trobà en els arxius de Vic (Osona) abundant documentació sobre les matèries que l'apassionaven: la història i drets forals de la comarca d'Osona.[8]

A Vic (Osona) la documentació notarial es conservava en dos (2) arxius: el de la Cúria Fumada[b] i l'Arxiu Notarial. El de la Cúria es trobava sense cap ordenació a la sagristia de la catedral i el notarial el tenia a sa casa el notari arxiver del districte de Vic (Osona). L'arxiu de la Cúria fou traslladat als Arxius Episcopals de Vic (Osona), i com Honori Garcia fou nomenat arxiver de protocols notarials del districte de Vic (Osona) el 1947, afavorí i formalitzar el dipòsit de l'Arxiu Notarial de la localitat a l'Arxiu Episcopal, el qual encara rep els fons notarials que generen els actuals notaris de Vic(Osona). A més a més, posà a l'abast dels investigadors el fons històric de l'Arxiu Notarial.[9] Tots dos (2) arxius es troben l'un al costat de l'altre.

Aquestes tasques als arxius de Barcelona (Barcelonès) i Vic (Osona) permeteren a Raimon Noguera i Honori Garcia presentar una (1) ponència conjunta en el II Congrés del Notariat Llatí, Organización y funciones de los archivos notariales, i publicar–la a Madrid (Madrid, Espanya) el 1950.

L'altra preocupació d'Honori Garcia fou la recuperació de la vida cultural a Vic (Osona) i al comtat d'Osona. Impartí conferències i encetà la publicació de la revista Vic de periodicitat anual. Sobretot participà en la fundació del Patronat d'Estudis Ausonencs, els primers estatuts del qual foren redactats pel mateix Honori Garcia. El març del 1952 quedà constituïda la societat i al setembre es publicà el primer número de la revista Ausa.

El novembre del 1952 s'inauguraren en un (1) sol acte el Museu i la Biblioteca Episcopals, els Arxius Històrics reunits i el Patronat d'Estudis Ausonencs.[5]

Honori Garcia continuava amb les investigacions sobre dret valencià i tortosí, la història de les comarques castellonenques, la pròpia història de la Vall d'Uixó (Plana Baixa, País Valencià), la de Vic (Osona, Catalunya), la del Notariat. També participà a diversos projectes com el de fer una (1) edició del Furs de València (Horta, País Valencià) amb Manuel Dualde i Manuel Sánchis i Guarner, però aquest projecte quedà per al futur donada la malaltia que el portà a la mort el 9 d'octubre de 1953, a la Vall d'Uixó (Plana Baixa, País Valencià).

El seu fill Arcadi continuà publicant investigacions de son pare, entre d'elles les Notas para la historia de Vall de Uxó el 1962, reeditat el 1982.

El total de publicacions d'Honori Garcia en són setanta-quatre (74), però la seva figura encara continua sent una (1) referència de primera magnitud en el panorama cultural valencià del segle XX. Fou un (1) home de sòlida cultura jurídica i històrica, treballador incansable, compromès amb la seva terra, amb la curiositat sempre desperta i d'enorme claredat d'enteniment. A Vic (Osona) se'l coneixia com «el notari dels pobres», atesa la seva capacitar per abaratir els actes notarials a les persones de modesta capacitat adquisitiva.

Notes

  • a) ↑ Aquest institut és l'actual IES Ribalta, que en aquells moments s'anomenava Instituto General y Técnico de Castellón.

  • b) ↑ Es un (1) arxiu que data del segle XIII, i que recull els protocols del notaris reials de Vic (Osona), amb més de mil (>1.000) lligalls dels processos judicials. L'any 1229 el bisbat de Vic (Osona) obtingué el privilegi reial de realitzar actes notarials.

Referències

  1. ↑ ANGEL SANCHEZ GOZALBO: A todas horas. 1954. Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura volum XXX.

  2. ↑ ARCADI GARCIA I SANZ: Vida i obra d'Honori Garcia en Honori Garcia en el personatge, l'època, el centre. Diputació de Castelló. 1997.

  3. ↑ ANGEL SÀNCHEZ GOZALBO: OP. Cit. 1954. BSCC volum XXX.

  4. ↑ JOAN LLIDÓ: Historia de la cooperativa Agrícola San José de Artana. 2018.

  5. ↑ 5,0 5,1 ARCADI GARCIA I SANZ: Op. Cit. Diputació de Castelló. 1997.

  6. ↑ VICENT PITARCH ALMELA: Les normes de Castelló fan 75 anys Universitat Jaume I. 2008.

  7. ↑ ARCADI GARCIA I SANZ: OP. Cit. Diputació de Castelló. 1997.

  8. ↑ FRANCESC de ROCAFIGUERA i GARCIA: L'aportació d'Honori Garcia a la cultura vigatana, en Honori Garcia: el personatge, l'època, el centre. Diputació de Castelló. 1997.

  9. ↑ FRANCESC de ROCAFIGUERA I GARCIA: Op. Cit. Diputació de Castelló. 1997.

Portada del llibre: Honori Garcia. El personatge. L'època. El centre

El passat dimecres 23 de febrer de 2022 es commemorà el cent trenta-vuitè aniversari del naixement d'Alfons Maseras i Galtés (Sant Jaume dels Domenys, Baix Penedès, Catalunya, 23 de febrer de 1884 — Tolosa de Llenguadoc, Alta Garona, Occitània, França, 27 d'octubre de 1939), qui fou un (1) escriptor, narrador, periodista, traductor, poeta i dramaturg català.[1]

Biografia

El seu pare era metge i volia que el seu fill en seguís la carrera, però ell abandonà els estudis i es dedicà a la literatura. El 1898 fou un (1) dels fundadors de l'Associació Catalanista La Falç. Cap al 1899 freqüentava Els Quatre Gats, on probablement feu amistat amb Pablo Ruiz Picasso, que el retratà; el 1900 escrigué els seus primers escrits a Joventut i Catalunya Artística, i el 1901 dirigí, juntament amb Emmanuel Alfonso, la revista Auba.

Fou el primer desenvolupador del concepte de pancatalanisme[2] encunyat per Josep Pijoan i Soteras.[3] Tot i que aleshores era vinculat políticament a la Lliga Regionalista, també era membre de la Unió Catalanista, i formà part del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, creat el 1916. Residí llargues temporades a París (Illa de França), on durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera dirigí Le Courrier Catalan, fou corresponsal de La Veu de Catalunya amb el sobrenom de Zenon, i col·laborà a la Societat d'Estudis Militars. També a París (Illa de França) escrigué Pancatalanisme.[4]

Tota la seva obra, bàsicament romàntica, es caracteritza per l'adaptació mimètica de distints corrents i autors europeus de moda. És potser la més personal, malgrat les influències de Giacomo Leopardi. Traduí al català Molière, Alfred de Musset, William Shakespeare, Silvio Pellico i Giacomo Leopardi. Col·laborà en molts diaris i revistes: Papitu, Un enemic del Poble, Diario de Barcelona i altres.

Quatre (4) dies abans que les tropes franquistes entressin a Barcelona (Barcelonès), s'exilià a França, sense la seva família, amb un (1)grup d'intel·lectuals catalans. Malalt, trist i derrotat, morí pocs mesos més tard, el 27 d'octubre de 1939.[5]

Obres

  • Edmon (1908), premi del setmanari El Poble Català.

  • La fi d'un idil·li (1908).

  • L'adolescent (1909).

  • Sota el cel de París (1910), narració.

  • Contes fatídics (1911).

  • Ildaribal (1915).

  • A la deriva (1921).

  • La obra lírica de Fernando Maristany (1923). Barcelona: Editorial Cervantes.

  • La ratlla (1929), premi Concepció Rabell el 1930.

  • L'hereu (1929).

  • Guerau i Marta (1932).

  • Estampes (1932), premi Concepció Rabell el 1934.

  • Invocació i altres poemes (1938).

Traduccions

Poesia

  • Delirium (1907).

  • La llàntia encesa (1926).

Poemes presentats als Jocs Florals de Barcelona[6]

  • Eroxandre & Lydia (1907), premi extraordinari dels Mantenidors.

  • El Miracle (1932).

  • Col·loqui (1932).

  • Heptacord (1934).

Fons literari Maseras

Referències

  1. ↑ «Alfons Maseras i Galtés». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

  2. ↑ Maseras i Galtés, Alfons: «Pancatalanisme. Tesis per a servir de fonament a una doctrina». Renaixement, 21.01.1915, pàg. 53–55.

  3. ↑ Castellanos i Vila, Jordi; Pijoan i Soteras i Vila, Josep: Política i cultura. la Magrana, 1990, pàg. 17–19. ISBN 84-7410-513-7.

  4. ↑ Safont, Joan: Per França i Anglaterra. A Contra Vent, 2012, pàg. 52. ISBN 9788415720010.

  5. ↑ «Biografia a escriptors.cat».

  6. ↑ Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B–Jocs Florals, Sèrie III–Pliques.

Bibliografia

Enllaços externs

Alfons Maseras i Galtés, a la revista De tots colors del 5.11.1909.

Alfons Maseras i Galtés

El passat dimarts 22 de febrer de 2022 es commemorà el vuitanta-cinquè aniversari del naixement de Joanna Russ (ciutat de Nova York, estat de Nova York, EUA, 22 de febrer de 1937 — Tucson, Arizona, EUA, 29 d'abril de 2011), qui fou una (1) escriptora i activista feminista radical. És autora d'obres de ciència–ficció, fantasia i crítica feminista.[1]

Biografia

Es graduà el 1952 en filologia anglesa i l'any 1960 obtingué un (1) màster en belles arts a la Universitat Yale (Connecticut, EUA). Fou professora de llengua i literatura anglesa en diverses universitats, feina que compaginà amb la seva carrera literària. A final dels anys cinquanta ('50) es convertí en una (1) de les primeres autores a publicar obres de ciència–ficció, juntament amb Ursula Kroeber Le Guin i guanyà alguns dels premis més destacats d'aquest gènere.[1]

Publicà una desena (circa 10) de novel·les: Picnic on Paradise (1968), And Chaos Died (1970), The Adventures of Alyx (1976), We Who Are About To... (1977) i The Two of Them (1978), entre d'altres.[1] The Female Man (1975) és possiblement la seva obra més coneguda per la pionera aplicació de la temàtica feminista al gènere de la ciència–ficció.

Les seves obres tingueren molta projecció a causa de la seva ideologia feminista radical i en favor dels drets civils, i també al fet que fou una (1) de les primeres personalitats importants a sortir de l'armari el 1969.

Selecció d'obres

Novel·la

Col·leccions de curta ficció

Ficció infantil

  • Kittatinny: A Tale of Magic (1978).

Pel·lícula

  • «Window Dressing» in The New Women's Theatre edited by Honor Moore. New York, Random House (1977).

No ficció

Assaigs i col·leccions

  • Speculations on the Subjunctivity of Science Fiction (1973);

  • Somebody's Trying to Kill Me and I Think It's My Husband: The Modern Gothic (1973);

  • How to Suppress Women's Writing (1983);

  • Magic Mommas, Trembling Sisters, Puritans and Perverts: Feminist Essays (1985);

  • To Write Like a Woman (1995);

  • What Are We Fighting For?: Sex, Race, Class, and the Future of Feminism (1997);

  • The Country You Have Never Seen: Essays and Reviews (2007).

Vegeu també

Referències

  1. «Joanna Russ». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Photograph by Ileen Weber, 1984.

El passat dimarts 22 de febrer de 2022 es commemorà el cent cinquè aniversari del naixement de Jane Bowles, de soltera Jane Auer (ciutat de Nova York, estat de Nova York, Estats Units; 22 de febrer de 1917 — Màlaga, Andalusia, Espanya; 4 de maig de 1973), qui fou una (1) escriptora nord–americana.

Biografia

Nasqué en una (1) família jueva i passà la seva infància a Woodmere, Long Island (Nova York, EUA). Contragué tuberculosi i la seva mare decidí traslladar–la a Suïssa perquè es recuperés. D'adolescent tornà a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà l'ambient intel·lectual bohemi de Greenwich Village i començà les seves experiències bisexuals. Es casà amb l'escriptor Paul Bowles el 1938. El 1943 publicà la seva novel·la Dues senyores discretes (Two Serious Ladies). El matrimoni Bowles visqué a Nova York (Nova York, EUA) fins al 1947, quan es traslladaren a Tànger (Marroc). Jane Bowles escrigué l'obra de teatre A la glorieta (In the Summer House) que, adaptada, fou interpretada a Broadway (Nova York, EUA) el 1953. Tennessee Williams, Truman Capote i John Ashbery consideraren Jane Bowles una (1) de les millors i més subestimades escriptores nord–americanes. La seva salut es trencà, entre altres raons, per la seva gran afició a l'alcohol. Després de diversos tractaments a Anglaterra (Regne Unit) i Estats Units, ingressà en una (1) clínica de Màlaga (Andalusia, Espanya), on morí el 1973.

Obres

  • Two Serious Ladies (1943), novel·la. En català: Dues senyores discretes. Editorial Pòrtic, 1987.

  • In the Summer House (1953), obra de teatre. En català: A la glorieta, adaptació catalana de Carme Serrallonga, posada en escena de Simone Benmussa. Pagès Editors, 1992.

  • Plain Pleasures, narrativa breu i una posada en escena (algunes peces originalment publicades individualment en diverses revistes del 1946 al 1957).[1] En català: Petits plaers, traducció de Dolors Udina. Lleonard Muntaner editor, 2010.

Enllaços externs

Referències

  1. Plain Pleasure by Jane Auer, enotes.

A picture of the author, Jane Bowles.

Jane Auer Bowles

El passat dimarts 22 de febrer de 2022 es commemorà el cent trenta-dosè aniversari del naixement de Leonor Serrano Pablo (Hinojosas de Calatrava, Ciudad Real, Castella–la Manxa, Espanya, 22 de febrer de 1890 - Madrid, Madrid, Espanya, 24 d'abril de 1942), qui fou una (1) mestra i advocada defensora de l'ensenyament dels infants i dels drets de les dones, en el marc d'influència de la Institución Libre de Enseñanza i de l'Escola Nova.[1]

Biografia

Sent una (1) nena, en virtut dels seus mèrits i intel·ligència, aconseguí ser becada per deixar l'escola del seu poble i anar a estudiar interna durant deu (10) anys al Colegio del Sagrado Corazón de Madrid (Espanya). Obtingué el títol de Mestra de Primer Ensenyament Superior a l'Escola Normal de Guadalajara (Castella–la Manxa, Espanya) amb magnífiques qualificacions i compaginant estudis amb treballs amb què ajudà a mantenir la seva família d'humils camperols. Després fou alumna de la primera promoció de la Escuela de Estudios Superiores de Magisterio a Madrid (Espanya) entre els anys 1909 i 1912, on entrà en contacte amb les idees pedagògiques regeneracionistes de la Institución Libre de Enseñanza i fou companya de Glòria Giner, Josefa Úriz, María Luisa Navarro Margati, Maria de Maeztu... L'any següent esdevenia inspectora d'escoles en la primera promoció oberta, finalment, a les dones. Arribà a Barcelona (Barcelonès) com a inspectora auxiliar d'escoles, i poc després assolia el càrrec definitiu. El 1915 fou nomenada inspectora provincial.[2][1]

La jove inspectora arriba a Barcelona (Barcelonès) en uns temps de sensibilitat social i política vers l'Escola Nova i les seves metodologies. El 1914, col·labora amb Joan Palau i Vera en l'assaig del mètode Montessori. A instàncies d'Eladi Homs, es decidí enviar sis mestres pensionades per la Diputació i l'Ajuntament de Barcelona al II Curs Internacional Montessori que la pedagoga italiana organitzà a Roma (Laci, Itàlia) aquell any. Leonor Serrano formava part d'aquest grup de mestres. Retornà vivament impactada pels plantejaments de Maria Montessori i emprengué una (1) activa tasca de difusió del seu mètode a casa nostra.[3] El juliol d'aquell mateix any Serrano intervingé a la primera Escola d'Estiu en els cursets per a difondre entre el magisteri el mètode de la pedagoga italiana sota la direcció de Palau Vera.[4]

En aquests primers anys barcelonins Leonor Serrano, a través d'intervencions i escrits, demanava a les autoritats una efectiva escolarització dels infants i també de la petita infància. Així com la creació de cantines escolars. Condicions indispensables per tal que les dones poguessin treballar com a mitjà de promoció i igualtat o les germanes grans, alliberades de la cura dels germans menuts, puguin anar a escola.[5]

S'implicà, el 1918, en la iniciativa per obrir noves portes a l'educació de les dones amb l'Institut de Segon Ensenyament de Barcelona (Barcelonès), creat el 1910 i impulsat per Hermenegildo Giner de los Ríos, professor, regidor de l'ajuntament de la ciutat i secretari que fou de la Institución Libre de Enseñanza.[6]

El 1924, marxava a conèixer escoles i experiències educatives a Bèlgica, França i Suïssa pensionada per la Junta de Ampliación de Estudios. Amb una especial dedicació a les escoles de formació laboral i d'adults. Experiències i impressions que aplegà als seus llibres La Enseñanza Complementaria Obrera i La educación y las profesiones femeninas.

En iniciar–se la Dictadura de Primo de Rivera, en la magna rebuda organitzada amb una multitud d'escolars barcelonins al general, trobem Leonor Serrano com a encarregada d'adreçar–li un (1) parlament on demanà més recursos per a l'educació dels infants.[7][8]

Malgrat això, per negar–se a delatar els mestres que empraven el català a les escoles i la seva oposició a la Dictadura de Primo de Rivera foren desterrats fora de Catalunya un (1) grup d'inspectors entre els quals figurava Leonor Serrano i el seu marit, Josep Maria Xandri.[9][10] Així, el 1926, fou destinada de primer a Castelló (Plana Alta, País Valencià) i després el maig del 1926 a Osca (Aragó). El maig del 1929 passà a Saragossa (Aragó). Aprofita el desterrament per cursar la llicenciatura de dret a la capital. En ambdós casos amb brillants qualificacions. Així, es llicenciava en dret als quaranta (40) anys.[11] També són anys de fructifica producció escrita.[1]

De retorn a Barcelona (Barcelonès), el 1930, es dedicà plenament a la seva tasca d'inspectora i al seu bufet d'advocada. També inicià la seva col·laboració al diari Las Noticias dins una (1) secció fixa que, significativament, titulà «Tiempos Nuevos». En l'ambient de llibertat que obra la Segona República, Leonor Serrano subscrigué activament la defensa de la dona i del feminisme. La igualtat en l'accés a l'educació i formació que havia de permetre equitat en el treball i amb ella l'autonomia de la dona. També feu campanya perquè les dones poguessin votar a les eleccions. Era el de Serrano un (1) pensament molt més avançat que el feminisme coetani. Aspiracions que canalitzà políticament afiliant–se a la Unió Socialista de Catalunya (USC). El 1932 es feu càrrec de la Secretaria de Cultura i Acció Femenina de la Comissió Executiva del partit. També formà part de la redacció de Justícia Social, òrgan d'expressió de la USC.

Durant la Guerra Civil fou destituïda i separada definitivament del servei com a inspectora per Wenceslao Roces, subsecretari de Instrucción Pública del ministre comunista Jesús Hernández Tomás, i perdé tots els drets. Serrano recorregué i la sanció es convertí en «jubilación forzosa con los haberes que por clasificación le correspondían», igualment molt dura.[9]

Durant els bombardejos franquistes de Barcelona (Barcelonès) morí el seu fill, Andreu Xandri, el juny del 1938, i pocs mesos després, el febrer del 1939, el seu marit. Decidí exiliar–se a França però retornà, el 1939, per cuidar la seva mare, ja molt gran. Vivia a Madrid (Espanya) pobrament amb l'ajut d'algunes classes particulars. Reconeguda, fou sotmesa al Tribunal de Responsabilidades Políticas. Mentre s'incoava el seu expedient, morí el 24 d'abril de 1942.[9] [11][1]

El novembre del 2018, als jardins de Leonor Serrano del barri del Clot, s'inaugurà a Barcelona (Barcelonès) una (1) Escola Bressol Municipal que porta el nom de Leonor Serrano.[12]

Advocada

El 27 de setembre de 1930 Serrano sol·licitava ésser admesa al Col·legi d'Advocats de Barcelona (Barcelonès, Catalunya) per exercir la professió. En aquella època ens la retraten amb trets enèrgics, portava el cabell tallat a la romana i recollit a un (1) costat sense cap artifici: «És el prototipus de la dona intel·lectual. Era, abans que tot, força, energia, vitalitat». Una (1) vitalitat que li feu possible compaginar la seva tasca com a inspectora de primera ensenyança, amb la publicació de llibres i articles, i el seu despatx d'advocadessa.[13]

Com a advocadessa participà en el primer Congrés Jurídic Català, celebrat el 1936. A causa del conflicte bèl·lic, el seu fill i el seu marit foren morts. Leonor se n'anà a França, però tornà el dia 4 d'abril de 1939 i amb la seva mare s'instal·là a Madrid (Espanya) on el tribunal de Responsabilitats Polítiques li obrí un (1) expedient. L'acusaren d'izquierdista, socialista, racionalista y laica i la suspengueren de sou. El 24 d'abril de 1942 moria a Madrid (Espanya). Els seus llibres, però, han quedat, i moltes de les seves anàlisis i alternatives encara són vigents.[13]

Dona i maternitat

Leonor Serrano veié que amb l'escola no n'hi havia prou. Les escoles s'insereixen en una (1) societat canviant, no només pel que fa als sistemes de producció, també està canviant l'estructura familiar i els rols que cadascun dels seus membres hi juga. Enfront la miopia dels discursos hegemònics sobre el que han de fer o deixar de fer les persones de sexe masculí, i encara més les del sexe femení, Leonor Serrano plantejà alternatives i demanà compromís i deures de l'estat. Leonor Serrano evidencià que hi ha aspectes de la vida privada que són públics, sobre els quals cal una (1) alternativa social per a resoldre'ls.[13]

Serrano explicità que la maternitat no és ni l'única ni l'exclusiva realització en la vida de les dones, i feu la distinció entre la maternitat biològica i la que avui en dia s'anomena maternitat cultural. Tant l'una com l'altra són treball social i, com a tal, la societat l'ha de reconèixer.[13]

En primer lloc, l'estat ha d'atorgar la categoria de professió al treball domèstic. En segon lloc, l'estat ha de prohibir el treball de les dones gestants durant un (1) any, període durant el qual seran indemnitzades amb un (1) jornal igual al sou reconegut. La tercera proposta de Leonor Serrano és aquesta: l'estat crearà cases bressol i escoles de pàrvuls amb cantines, cosa que beneficiarà les criatures, les seves mares i, molt especialment, les germanes grans. La creació de serveis és condició prèvia per a trencar el cercle pervers de la submissió femenina.[13]

Com s'ha ressenyat, participà en el cicle de conferències a l'Ateneu de Barcelona (Barcelonès), amb el títol genèric d'«Educación femenina». En la seva intervenció, abordà la distinció entre maternitat biològica i cultural i posà de manifest que allò que és personal és polític.[13]

Feminisme i educació

Leonor Serrano trobà a Barcelona (Barcelonès) un (1) grup notable de dones que reivindiquen un (1) nou rol social per a la dona i per trencar la societat patriarcal dominant. Ella és qui planteja amb més claredat i radicalitat les vindicacions del feminisme.[14]

Una (1) bona síntesi del seu pensament fou la seva intervenció a l'Ateneu Barcelonès, el 1916, sobre «El treball intel·lectual i el treball manual de la dona moderna» en el cicle de conferències, ja citat, sobre «Educació femenina». Aquestes són les conclusions de la seva aguda anàlisi: 1. La dona necessita un (1) canvi radical que millori la seva educació física; 2. L'educació intel·lectual i moral de la dona ha de completar–se amb l'ensenyament de la Puericultura i la Pedagogia com a cultura general; i, a més, l'aprenentatge o professió especial que triï, sense obstacles de cap mena, per la qual cosa s'han de crear i ampliar escoles professionals d'adults; 3. Tot esperant que tots els estats fixin el salari mínim, s'han d'augmentar les associacions de treball, que han de perseguir com una (1) explotació la inferioritat del sou femení; 4. Davant de la llei, el treball domèstic, ocupació exclusiva de la dona, ha de considerar–se retribuït per l'home, i s'ha de considerar, com tots, professió i béns legals femenins; 5. L'Estat ha de protegir la maternitat com un (1) treball social, i ha d'impedir a la dona de fer–ne un (1) altre durant un (1) any: els quatre (4) últims mesos de gestació i els vuit (8) primers mesos de lactància, abonant la corresponent indemnització diària igual a la reconeguda pel seu treball habitual; 6. L'Estat multiplicarà les escoles bressol i les escoles de pàrvuls amb menjador i personal tècnic que avui en dia des de tan petits requereix la moderna pedagogia; l'assistència serà voluntària per als nens de la classe obrera; 7. Per als objectius anteriors, i també per al foment del treball, l'Estat hauria d'establir els impostos progressius següents: a) A tot home o dona sense professió justificada; b) A tot home solter; c) A tot matrimoni sense fills (pel seu doble ingrés i mínima despesa); 8. Malgrat tot el que s'ha dit, pensem que el problema del feminisme espanyol és prematur, per la incultura i la mandra actuals. S'ha de començar per una (1) nova educació física i una (1) nova cultura femenina encaminada a habituar al treball.»[15]

Leonor Serrano abordà en monografies i llibres escolars la problemàtica de la dona a la seva societat plantejant la via de l'educació per transformar positivament les dones I la seva situació social. Com ara ¿Qué harán nuestra mujeres después de la guerra? (1917) o La educación de la mujer del mañana (1922). Durant l'etapa republicana publicà La nueva enseñanza complementaria (1933) per a l'aprenentatge i les classes d'adultes. El 1936 edità en català els tres (3) volums de Diana o l'educació d'una nena (La Naturalesa i la Família; L'Escola; La Societat) llibre de lectura escolar on s'explicarà el desenvolupament i l'evolució cultural d'una (1) nena d'acord amb els principis d'una (1) pedagogia vitalista, activa, fonamentada en l'evolució de la Humanitat.[14]

Per a Leonor Serrano les persones som éssers socials per naturalesa que despleguem la nostra activitat i treball en un (1) marc cultural determinat. A través de l'educació i els aprenentatges formen part d'una (1) societat. És, doncs, imprescindible que les dones tinguin també accés a l'educació, perquè si no continuarien sent excloses de la societat.[16]

Publicacions

  • La Pedagogía Montessori. Estudio informativo y crítico presentado al Ministerio de Instrucción Pública y al Ayuntamiento de Barcelona. Madrid: Sucesores de Hernando, 1915.

  • ¿Qué harán nuestras mujeres después de la guerra?. Madrid: Tip. Gaisse, 1917.

  • «El trabajo intelectual y el trabajo manual en la mujer.», a La educación femenina. Barcelona: Llibreria Parera, 1917.

  • La educación de la mujer de mañana. Madrid: Sucesores de Hernando, 1923, .

  • La enseñanza complementaria obrera. Osca: V. Campo, 1926.

  • El método Montessori. Madrid: Publicaciones de la Revista de Pedagogía, 1928.

  • La educación y las profesiones femeninas. Madrid: El Magisterio Español, 1929?

  • La nueva enseñanza complementaria. Madrid: Publicaciones de la Revista de Pedagogía, 1932,

  • Diana o la educación de una niña. Barcelona: Impremta Elzeviriana i Llibrería Camí, 1933. Edició catalana: Diana o l'educació d'una nena. Barcelona: Impremta Elzeviriana, 1936.

  • Tiempos Nuevos. Barcelona: Fundació Rafael Campalans, 2009.

Bibliografia

  • AGULLÓ, M. del Carmen: «Introducción», a La educación de la mujer de mañana. Madrid, Biblioteca Nueva, 2007.

  • AGULLÓ, M. del Carmen: «Leonor Serrano i Pablo (1890–1942): el dret a l'educació i a la promoció social i cultural de la dona», a SOLER, Joan (ed.) Vint mestres i pedagogues catalanes del segle XX. Un segle de renovació pedagògica a Catalunya. Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat, 2015, pàg. 125–138.

  • CORTADA ANDREU, Esther: «Feminisme i educació als inicis del segle XX», a MONÉS, Jordi (ed.): Pedagogia, política i transformación social (1900–1917): l'educació en el context de la Fundació de l'Institut d'Estudis Catalans. Barcelona: Societat d'Història de l'Educació dels Països de Llengua Catalana. 2008.

  • GONZÁLEZ–AGÀPITO, J., MARQUÈS, S., MAYORDOMO, A. i SUREDA, B.: Tradició i renovació pedagògica. 1898–1939. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002.

  • MOLAS, Isidre: «Leonor Serrano y los valores del humanismo», a SERRANO, Leonor: Tiempos Nuevos. Barcelona: Fundació Rafael Campalans, 2009, pàg. 7–16.

  • ORTELLS ROCA, Miquel i ARTERO BROCH Inmaculada: Leonor Serrano, educadora i feminista en temps de canvis (1890–1942). Castellò de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, 2015.

  • SEGURA, Isabel: «Leonor Serrano Pablo. Más allá de la escuela.», a Cuadernos de Pedagogía, núm 337, 2004, pàg. 49–54.

Referències

  1. Serrano, Leonor & Maria del Carmen Agulló [Estudi introductori]: Dones, educació i treball. 1a. edició. Vic: Eumo Editorial, 2019. ISBN 978-84-9766-688-6.

  2. ORTELLS ROCA, Miquel i ARTERO BROCH Inmaculada: Leonor Serrano, educadora i feminista en temps de canvis (1890–1942). Castellò de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, 2015.

  3. GALÍ, Alexandre: Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900–1936, Alexandre Galí: Barcelona, Fundació Alexandre Galí, 1978–1986. Llibre II, segona part, pàg. 49.

  4. Escola d'Istiu de Barcelona. Barcelona: Consell d'Investigació Pedagògica, 1914.

  5. Segura, Isabel: «Leonor Serrano Pablo. Más allá de la escuela.». Cuadernos de Pedagogía, núm. 337, 2004, pàg. 49–54.

  6. GONZÁLEZ–AGÀPITO, J., MARQUÈS, S., MAYORDOMO, A. i SUREDA, B.: Tradició i renovació pedagògica. 1898–1939. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002, pàg. 226.

  7. GALÍ, Alexandre: Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900–1936, Alexandre Galí: Barcelona, Fundació Alexandre Galí, 1978–1986. Llibre II, segona part, pàg. 200.

  8. La Vanguardia. 4 de desembre de 1923.

  9. MOLAS, Isidre: «Leonor Serrano y los valores del humanismo», a SERRANO, Leonor. Tiempos Nuevos. Barcelona: Fundació Rafael Campalans, 2009, pàg. 7–16.

  10. TORT, Lluís: «Cap a una història de la Inspecció d'Ensenyança Primària a Catalunya, anys 1900–1939». Sisenes Jornades d'Història de l'Educació als Països Catalans. Lleida: Escola Universitària de Magisteri,1984. pàg. 387–399.

  11. Gómez Sanmiguel, Eva: Inspectoras de primera enseñanza en el segundo tercio del siglo XX. (tesi). Madrid: Universidad Complutense, 2017, pàg. 123–148.

  12. «Inauguració de l'Escola Bressol Municipal Leonor Serrano». Ajuntament de Barcelona.

  13. «El debat entorn la maternitat a principis del segle XX: Leonor Serrano i Pablo». Web. Institut Català de les Dones.

  14. GONZÁLEZ–AGÀPITO, J., MARQUÈS, S., MAYORDOMO, A. I SUREDA, B.: Tradició i renovació pedagògica. 1898–1939. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002, pàg. 370– 371.

  15. Educación Femenina. Barcelona: Llibreria Parera, 1916.

  16. ORTELLS ROCA, Miquel i ARTERO BROCH Inmaculada: Leonor Serrano, educadora i feminista en temps de canvis (1890–1942). Castellò de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, 2015. cap. 3.

Enllaços externs

Fotografia de Leonor Serrano i Pablo

El passat dimarts 22 de febrer de 2022 es commemorà el cent vuitanta-dosè aniversari del naixement d'August Bebel[1] (Deutz, actual Colònia, Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya, 22 de febrer de 1840 — Passugg, Suïssa, 13 d'agost de 1913), qui fou un (1) teòric i dirigent socialista marxista alemany.

Fill d'un (1) militar prussià, esdevingué mestre torner de professió. El 1861 obrí un (1) negoci propi a Leipzig (Saxònia, Alemanya) i s'afilià a la societat local d'artesans. Ingressà a la I Internacional d'ençà la seva fundació el 1866. El 1867 fou elegit diputat al reichstag d'Alemanya del Nord. Participà el 1869 en el congrés d'Eisenach (Turíngia, Alemanya), on es fundà el Sozialdemokratische Arbeiterpartei (SDAP). Fou el líder de l'oposició socialista a la guerra francoprussiana. Per aquest motiu, fou acusat d'alta traïció i condemnat a dos (2) anys de presó. El 1874 fou reelegit diputat per al Reichstag del ja format II Imperi alemany. El 1875 participà en el congrés de Gotha (Turíngia, Alemanya) on es fundà el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD). A la mort de Wilhelm Liebknecht (1900) esdevingué secretari general de l'SPD. La seva política s'emmarcà en un (1) forta oposició a la política militarista de Guillem II (exèrcit de lleva, flota de guerra i imperialisme alemany). El 1879 publicà la seva obra La dona i el socialisme on defensava la igualtat de gènere.[2]

Vegeu també

Referències

  1. «August Bebel». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

  2. Muñoz Páez, Adela: Sabias. La cara oculta de la ciencia (en castellà). Penguin Random House, 1/3/2017, pàg. 231. ISBN 9788499927022.

Fotografia retrat d'August Bebel

August Bebel

El passat dimarts 22 de febrer de 2022 es commemorà el vuit-cents seixanta-dosè aniversari del naixement d'Innocenci III (llatí: Innocentius III; Gavignano, Laci, Itàlia, 22 de febrer de 1160 o 1161 — Perusa, Úmbria, Itàlia, 16 de juliol de 1216[1]), nascut Lotario dei Conti di Segni, fou el cap de l'Església catòlica i governant dels Estats Pontificis des del 8 de gener de 1198 fins a la data de la seva mort el dia 16 de juliol de 1216.

El papa Innocenci fou un (1) dels més poderosos i influents dels papes medievals. Exercí una (1) àmplia influència sobre els estats cristians d'Europa, i reclamà la supremacia sobre tots els reis europeus. Fou central a l'hora de donar suport a les reformes de l'Església catòlica en matèria eclesiàstica mitjançant les seves decretals i el Quart Concili del Laterà. Això resultà en un (1) refinament considerable del dret canònic occidental. A més, destacà per utilitzar interdictes i altres censures per obligar els prínceps a obeir les seves decisions, tot i que aquestes mesures no tingueren èxit uniforme.

Innocenci amplià considerablement l'abast de les croades, dirigint les croades contra Al–Àndalus i Terra Santa, així com la croada albigesa contra els càtars al sud de França. Organitzà la Quarta Croada del 1202–1204, que acabà amb el saqueig de Constantinoble (Istambul, Turquia). Tot i que l'atac a Constantinoble (Istambul, Turquia) anava en contra de les seves ordres explícites, i els croats foren posteriorment excomunicats, Innocenci acceptà a contracor aquest resultat, veient–lo com la voluntat de Déu de reunir les Esglésies llatina i ortodoxa. En el cas, el saqueig de Constantinoble (Istambul, Turquia) i el període posterior de Francocràcia augmentà l'hostilitat entre les esglésies llatina i grega (l'Imperi bizantí fou restaurat el 1261 però mai no recuperà la seva força anterior, i caigué finalment el 1453).[2]

Cal anotar que un (1) antipapa portava també el nom d'Innocenci III.

Biografia

Primers anys

Lotari dei Conti nasqué a Gavignano, Laci, a prop d'Anagni.[3] El seu pare, el comte Trasimondo de Segni (Laci, Itàlia), era membre d'una (1) casa famosa, els comtes de Segni (Laci, Itàlia), que produí nou (9) papes, inclosos Gregori IX, Alexandre IV i Innocenci XIII. Lotari era nebot del papa Climent III; la seva mare, Clarissa Scotti (Romani de Scotti), era de la mateixa família romana noble.[4]

Lotari rebé la seva primera educació a Roma (Laci, Itàlia), probablement a l'abadia benedictina de St Andrea al Celio, sota la direcció de Pere Ismael;[5] estudià teologia a París (Illa de França) amb els teòlegs Pere de Poitiers, Melior de Pisa, Pere de Corbeil,[6] i Robert de Courson (que ell elevà més tard a la dignitat de cardenal); i (possiblement) jurisprudència a Bolonya, (Emília–Romanya, Itàlia) on seria alumne del canonista Uguccio de Pise, qui li inspiraria el programa polític de la teocràcia pontifical, segons la Gesta (entre els anys 1187 i 1189).[7] Com a papa, Lotari hauria de tenir un (1) paper important en la configuració del dret canònic mitjançant cànons conciliars i cartes decretals.[3]

Poc després de la mort d'Alexandre III (30 d'agost de 1181), Lotari tornà a Roma (Laci, Itàlia) i ocupà diversos càrrecs eclesiàstics durant els breus regnats de Luci III, Urbà III, Gregori VIII i Climent III, i fou ordenat sotsdiaca per Gregori VIII i assolint el rang del cardenal prevere de mans de Climent III el 1191.

Com a cardenal, Lotari escrigué De miseria humanae conditionis (Sobre la misèria de la condició humana).[8][9] L'obra fou molt popular durant segles i sobrevisqué en més de set-cents (>700) manuscrits.[10] Tot i que mai no tornà a l'obra complementària que pretenia escriure, Sobre la dignitat de la naturalesa humana, Bartolomeo Facio (1400–1457) assumí la tasca d'escriure De excellentia ac praestantia hominis.[11]

Elecció al papat

Article principal: Elecció papal de 1198

Celestí III morí el 8 de gener de 1198. Abans de morir, havia instat el Col·legi de Cardenals a elegir Giovanni di San Paolo com a successor, però Lotari dei Conti fou elegit papa a les ruïnes de l'antic Septizodium, a prop del Circ Màxim de Roma (Laci, Itàlia). després de només dues (2) eleccions el mateix dia en què morí Celestí III. Aleshores només tenia trenta-set (37) anys.[3] Prengué el nom Innocenci III, potser com a referència al seu predecessor Innocenci II (1130–1143), que havia aconseguit afirmar l'autoritat del papat sobre l'emperador (en contrast amb la recent política de Celestí III).[12]

Reafirmació del poder papal

Com a papa, Innocenci III començà amb un (1) sentit molt ampli de la seva responsabilitat i de la seva autoritat. Durant el regnat d'Innocenci III, el papat estava a l'altura dels seus poders. Fou considerat la persona més poderosa d'Europa en aquell moment.[13] El 1198 Innocenci escrigué al prefecte Acerbi i als nobles de la Toscana (Itàlia) expressant el seu suport a la teoria política medieval del sol i la lluna.[14] El seu papat afirmava l'autoritat espiritual absoluta del seu càrrec, tot i que respectava l'autoritat temporal dels reis.[15]

Amb prou feines hi havia un (1) país a Europa sobre el qual Innocenci III no afirmés d'una manera o altra la supremacia que reclamava per al papat. Excomunicà Alfons IX de Lleó per casar–se amb una (1) parenta propera, Berenguea, filla d'Alfons VIII, contràriament a les lleis de l'Església, i efectuà la seva separació el 1204. Per raons similars anul·là, el 1208, el matrimoni del príncep Alfons de Portugal, amb Urraca, filla d'Alfons de Castella. De Pere II d'Aragó rebé aquest regne en vassallatge i el coronà rei a Roma (Laci, Itàlia) el 1204.[16]

La reconquesta musulmana de Jerusalem (Palestina) el 1187 fou per a ell un (1) judici diví sobre les deficiències morals dels prínceps cristians. També estava decidit a protegir el que ell anomenava «la llibertat de l'Església» de les incursions dels prínceps seculars. Aquesta determinació significava, entre altres coses, que els prínceps no haurien d'estar involucrats en la selecció dels bisbes, i se centrà especialment en el «patrimonium» del papat, la secció del centre d'Itàlia reclamada pels papes i anomenada posteriorment Estats Papals. El patrimonium estava amenaçat rutinàriament pels reis alemanys Hohenstaufen que, com a emperadors romans, el reclamaven per a si mateixos. L'emperador Enric VI esperava el seu fill petit Frederic posaria Alemanya, Itàlia i Sicília sota un (1) únic governant, cosa que deixaria els Estats Pontificis extremadament vulnerables.[3]

La prompta mort d'Enric deixà el seu fill de tres (3) anys, Frederic, com a rei de Sicília. La vídua d'Enric VI, Constança de Sicília, governà Sicília pel seu fill petit abans que complís la majoria d'edat. Tenia tantes ganes de treure el poder alemany del regne de Sicília com Innocenci III. Abans de morir el 1198, nomenà Innocenci com a guardià del jove Frederic fins que arribà a la seva maduresa. A canvi, Innocenci també pogué recuperar els drets papals a Sicília que havien estat lliurats dècades abans al rei Guillem I de Sicília pel papa Adrià IV. El Papa investí el jove Frederic II com a rei de Sicília el novembre del 1198. També induí Frederic II a casar–se amb Constança d'Aragó, la vídua del rei Emeric I d'Hongria, el 1209.[3]

Participació en les eleccions imperials

Innocenci estava preocupat pel fet que el matrimoni d'Enric VI i Constança de Sicília donés als Hohenstaufens una (1) reclamació a tota la península Itàlica, a excepció dels Estats Pontificis, que estarien envoltats de territori imperial.[15]

Després de la mort de l'emperador Enric VI, que també havia conquerit recentment el Regne de Sicília, la successió es disputà: com que el fill d'Enric, Frederic, era encara un (1) nen petit, els partidaris de la dinastia Staufen escolliren rei el germà d'Enric, Felip, duc de Suàbia (Baden–Württemberg, Alemanya) el març del 1198, mentre que els prínceps contraris a la dinastia Staufen escolliren Otó, duc de Brunswick (Baixa Saxònia, Alemanya), de la casa de Welf. El rei Felip II de França donà suport a la reclamació de Felip, mentre que el rei Ricard I d'Anglaterra donà suport al seu nebot Otó.[17]

El 1201 el Papa defensà obertament el bàndol d'Otó IV, la família del qual sempre s'havia oposat a la casa de Hohenstaufen.[18]

«

És cosa del Papa vetllar pels interessos de l'Imperi romà, ja que l'Imperi deriva el seu origen i la seva autoritat final del papat; el seu origen, perquè originalment fou transferit de Grècia per i pel bé del papat; ... la seva última autoritat, perquè l'emperador és elevat a la seva posició pel Papa que el beneeix, el corona i l'investeix amb l'Imperi. ... Per tant, atès que darrerament tres (3) persones han estat elegides rei per diferents partits, concretament el jove [Frederic, fill d'Enric VI], Felip [de Hohenstaufen, germà d'Enric VI] i Otó [de Brunswick, de la família Welf ], de manera que també s'han de tenir en compte tres (3) coses respecte a cadascuna d'elles, a saber: la legalitat, la idoneïtat i la conveniència de la seva elecció. ... Lluny de nosaltres és que ens diferim de l'home més que de Déu, o que hauríem de témer el rostre dels poderosos. ... Pel motiu anterior, decidim, doncs, que actualment no se li donaria l'imperi a la joventut; rebutgem totalment Felip per la seva manifesta inaptitud i ordenem que tothom resisteixi la seva usurpació ... ja que Otó no només es dedica a l'Església, sinó que prové de devots avantpassats d'ambdues parts, ... per tant, decretem que hauria de ser acceptat i i rebre el suport com a rei, i hauria de rebre la corona de l'imperi, després d'haver–se assegurat els drets de l'Església romana.

»

— Decret papal sobre l'elecció d'un (1) rei alemany, 1201[19]



La confusió a l'Imperi permeté a Innocenci expulsar els senyors feudals imperials d'Ancona (Marques), Spoleto (Úmbria) i Perusa (Úmbria), que havien estat instal·lats per l'emperador Enric VI.[20] El 3 de juliol de 1201, el llegat papal, el cardenal bisbe Guido de Palestrina, anuncià al poble, a la catedral de Colònia (Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya), que Otó IV havia estat aprovat pel Papa com a rei romà i amenaçava amb excomunió a tots aquells que es negaven reconèixer–lo. Al mateix temps, Innocenci animà les ciutats de la Toscana a formar una (1) lliga anomenada Lliga de San Genesio contra els interessos imperials alemanys a Itàlia, i es posaren sota la protecció d'Innocenci.[20]

El maig del 1202 Innocenci emeté el decret Venerabilem, adreçat al duc de Zähringen (Friburg de Brisgòvia, Baden–Württemberg, Alemanya), on explicava el seu pensament sobre la relació entre el papat i l'Imperi. Aquest decret s'incorporà posteriorment al Corpus Juris Canonici i contenia els elements següents:

  • Els prínceps alemanys tenen dret a elegir el rei, que després esdevindrà emperador. Aquest dret els donà la Seu Apostòlica quan transferí la dignitat imperial dels grecs als alemanys en la persona de Carlemany.

  • El dret a investigar i decidir si un (1) rei així elegit és digne de la dignitat imperial pertany al Papa, el càrrec del qual és ungir–lo, consagrar–lo i coronar–lo; en cas contrari, podria passar que el Papa estigués obligat a ungir, consagrar i coronar un (1) rei que fos excomunicat, heretge o pagà.

  • Si el Papa troba que el rei que ha estat elegit pels prínceps és indigne de la dignitat imperial, els prínceps hauran d'escollir un (1) nou rei o, si s'hi neguen, el Papa conferirà la dignitat imperial a un (1) altre rei; perquè l'Església necessita un (1) patró i un (1) defensor.

  • En cas de doble elecció, el Papa ha d'exhortar els prínceps a arribar a un (1) acord. Si després d'un (1) període degut no han arribat a un (1) acord, han de demanar al Papa que arbitri, en cas contrari, ha de decidir per si mateix i en virtut del seu càrrec a favor d'un (1) dels reclamants. La decisió del Papa no ha de basar–se en la major o menor legalitat de cap de les dues (2) eleccions, sinó en les qualificacions dels reclamants.[3]

Tot i el suport papal, Otó no pogué expulsar el seu rival Felip fins que aquest fou assassinat en una (1) disputa privada. El seu govern ara indiscutible, Otó renegà de les seves promeses anteriors i intentà restablir el poder imperial a Itàlia i reclamar fins i tot el Regne de Sicília. Atès l'interès papal per mantenir separades Alemanya i Sicília, Innocenci donava suport al seu pupil, el rei Frederic de Sicília, per resistir els avenços d'Otó i restaurar la dinastia Staufen al Sacre Imperi Romanogermànic. Frederic fou degudament elegit pels partidaris dels Staufen.[21]

El conflicte es decidí per la batalla de Bouvines (Nord, Alts de França) el 27 de juliol de 1214, que enfrontà a Otó, aliat amb el rei Joan d'Anglaterra contra Felip II August. Otto fou derrotat pels francesos i després perdé tota influència. Morí el 19 de maig de 1218, i deixà Frederic II com l'emperador indiscutible. Mentrestant, el rei Joan es veié obligat a reconèixer el Papa com el seu senyor feudal i a acceptar Stephen Langton com a arquebisbe de Canterbury (Anglaterra, Regne Unit).[22] Al seu torn, Frederic II es convertiria més tard en un (1) amarg oponent del papat una vegada que el seu imperi estigués segur.

El poder feudal sobre Europa

Innocenci III jugà altres papers en la política de Noruega,[23]França, Suècia, Bulgària, Espanya i Anglaterra.[22] A petició del rei anglès Joan, el papa Innocenci III declarà anul·lada la Carta Magna, cosa que provocà una (1) rebel·lió dels barons anglesos que rebutjaren la privació de drets.[24]

Política i religió

Fou el més poderós dels papes de l'edat mitjana; la supremacia absoluta del papat damunt l'ordre polític i el religiós configurà plenament la seva actuació. Desenvolupà una (1) important administració eclesiàstica i feu progressar la fiscalitat pontifical. Fomentà la conquesta i la cristianització de les regions d'Occident que quedaren en mans dels infidels (Espanya) o dels pagans (Prússia). Establí la seva autoritat temporal sobre Roma (Laci, Itàlia) (un [1] senador únic reemplaçà els organismes municipals) i augmentà els Estats de l'Església amb el ducat de Spoleto (Úmbria, Itàlia) i amb la marca d'Ancona (Marques, Itàlia). Distingí la plena sobirania (auctoritas) que només el Papa té, de la potència política (potestas) que els sobirans reben directament de Déu. La primacia romana és d'origen diví, en haver conferit Crist a Sant Pere la plenitud del poder. Totes les Esglésies nacionals són doncs subordinades a la Santa Seu que els controla amb els seus legats. Els Estats i els seus sobirans, se situen sota l'autoritat espiritual del Papa. El Papa, però, no intervé més que en cas de pecat greu dels prínceps, de necessitat urgent (per resoldre un [1] problema que cap jurisdicció no ha pogut arreglar), i en defensa de l'àmbit eclesiàstic contra les usurpacions dels sobirans.

El papa Innocenci III intentà prohibir qualsevol tràfic amb els sarraïns però hi hagué de renunciar sota la pressió de Venècia (Vèneto, Itàlia). Prohibí tot maltractament contra els jueus de Roma (Laci, Itàlia), però proscrigué també totes les relacions amistoses amb ells.

Donà suport als ordes mendicants. Convocà el concili del Laterà IV (1215), que significà el triomf dels seus ideals i l'apogeu de la teocràcia papal.

Croades i supressió de l'heretgia

El papa Innocenci III també fou un (1) protector zelós de la fe catòlica i un (1) fort opositor a l'heretgia. La seva activitat principal es dirigí contra els albigesos que havien esdevingut tan nombrosos i agressius que ja no estaven satisfets amb el simple fet de ser seguidors de doctrines herètiques, sinó que fins i tot s'esforçaren per difondre la seva heretgia per la força. Foren especialment nombrosos en algunes ciutats del nord i del sud de França. Durant el primer any del seu pontificat, Innocenci envià els dos (2) monjos cistercencs Rainer i Guido als albigencs a França per predicar–los les veritables doctrines de la fe catòlica i discutir amb ells sobre temes de religió controvertits. Els dos (2) missioners cistercencs foren seguits aviat per Diego, bisbe d'Osma (Sòria, Castella i Lleó, Espanya), i després a sant Domènec i dos (2) germans cistercencs de l'abadia narbonesa de Fontfreda (Aude, Occitània, França): Raül de Fontfreda i Pere de Castellnou.

No obstant això, quan aquests pacífics missioners foren ridiculitzats i menyspreats pels albigesos i el llegat papal Castelnau fou assassinat el 1208, Innocenci recorregué a la força. Ordenà als bisbes del sud de França posar sota interdicte els participants a l'assassinat i totes les ciutats que els donaren refugi. Estigué especialment indignat contra el comte Ramon de Tolosa de Llenguadoc, que abans havia estat excomunicat pel legat assassinat i que, per bones raons, el Papa sospitava com a instigador de l'assassinat. El comte protestà per la seva innocència i se sotmeté al Papa, probablement per covardia, però el Papa no hi confià més. Demanà al rei de França, Felip II, que aixequés un (1) exèrcit per a la supressió dels albigesos. Sota la direcció de Simó de Montfort s'inicià una (1) cruel campanya contra els albigesos que, tot i la protesta d'Innocenci, es convertí aviat en una (1) guerra de conquesta.[16]

La croada albigesa provocà la mort d'aproximadament vint mil (circa 20.000) homes, dones i nens, tant càtars com catòlics al Llenguadoc; delmà el nombre de càtars practicants i disminuí la cultura diferent de la regió.[25] El conflicte adquirí un (1) sabor polític, dirigit no només contra els hereus, sinó també contra la noblesa de Tolosa (Alta Garona, Occitània, França) i els vassalls de la Corona d'Aragó, i finalment posà la regió fermament sota el control del rei de França. El rei Pere II d'Aragó, comte de Barcelona, participà directament en el conflicte i perdé la vida en el transcurs de la batalla de Muret (Alta Garona, Occitània, França) el 1213.[26] El conflicte acabà en gran part amb el tractat de París (Illa de França) del 1229, en què s'acordà la integració del territori occità a la Corona francesa.

El papa Innocenci III passà la majoria del seu mandat com a papa (1198–1216) preparant–se per a una (1) gran croada a Terra Santa. El seu primer intent fou la Quarta Croada (1202–1204) que decretà per la butlla papal Post miserabile el 1198;[27][28] en la qual afegí la prohibició explícita d'atacar qualsevol estat cristià.[29] A diferència dels papes del passat, Innocenci III mostrà interès a liderar ell mateix la croada, en lloc de simplement instigar–la i permeté als líders seculars organitzar l'expedició segons les seves pròpies aspiracions.[25]

El primer ordre de treball d'Innocenci III en la predicació de la croada fou enviar missioners a tots els estats catòlics per avalar la campanya. Envià Pere de Càpua (Campània, Itàlia) als reis de França i Anglaterra (Regne Unit) amb instruccions específiques per convèncer–los de resoldre les seves diferències, cosa que donà lloc a una (1) treva de cinc (5) anys entre les dues (2) nacions, a partir del 1199. La intenció de la treva no era permetre que els dos (2) reis per dirigir la croada, sinó per alliberar els seus recursos per ajudar la croada. Per al lideratge de l'exèrcit, Innocenci dirigí les seves súpliques als cavallers i nobles d'Europa,[25] triomfant a França, on molts senyors respongueren a la crida del Papa, inclosos els dos (2) eventuals líders de l'exèrcit, Teobald de Champagne i Bonifaci, marquès de Montferrat. Les crides a l'acció del Papa no foren rebudes amb tanta il·lusió a Anglaterra o Alemanya, i l'expedició es convertí principalment en un (1) afer francès.[30]

La quarta croada suposà un (1) esforç costós. Innocenci III optà per recaptar fons amb un (1) nou enfocament: exigir a tots els clergues que donessin una quarantena (1/40) part dels seus ingressos. Això suposà la primera vegada que un (1) papa imposà un (1) impost directe sobre el clergat. Afrontà moltes dificultats per cobrar aquest impost, inclosos els recaptadors d'imposts corruptes i la desconsideració a Anglaterra (Regne Unit). També envià enviats al rei Joan d'Anglaterra i al rei Felip de França, que es comprometeren a contribuir a la campanya, i Joan també declarà el seu suport a l'impost clerical del seu regne. Els croats també aportaren fons: Innocenci declarà que aquells que prenguessin el vot del croat, però que ja no poguessin complir–lo, podrien ser alliberats mitjançant una (1) contribució de fons. El Papa posà l'arquebisbe Hubert Walter a càrrec de cobrar aquestes quotes.[25][31]

Al començament de la croada, el destí previst era Egipte, ja que els cristians i els musulmans estaven sota una treva en aquell moment.[30] Es feu un (1) acord entre els croats francesos i els venecians. Els venecians subministrarien vaixells i subministraments per als croats i, a canvi, els croats pagarien vuitanta-cinc mil (85.000) marcs (dues-centes mil [200.000] lliures esterlines).[32] Innocenci aprovà aquest acord sota dues (2) condicions: un (1) representant del Papa ha d'acompanyar la croada, i l'atac contra qualsevol altre cristià estava estrictament prohibit. Els francesos no aconseguiren recaptar fons suficients per al pagament dels venecians. Com a resultat, els croats desviaren la croada a la ciutat cristiana de Zara (Dalmàcia, Croàcia) a voluntat dels venecians,[33] per subvencionar el deute. Aquesta desviació s'adoptà sense el consentiment d'Innocenci III, que amenaçà amb l'excomunió a qualsevol que prengués part en l'atac. La majoria dels francesos ignoraren l'amenaça i atacaren Zara (Dalmàcia, Croàcia) i foren excomunicats per Innocenci III, però aviat foren perdonats per continuar la croada. A continuació, es produí una (1) segona desviació quan els croats decidiren conquerir Constantinoble, la capital de l'Imperi bizantí, a instàncies del príncep bizantí exiliat Aleix IV, que després d'un (1) primer intent el 1203,[34] fou presa el 1204 i l'Imperi dividit.[35] Aquesta desviació fou presa sense cap coneixement per Innocenci III, i ell no en sabé fins que capturà la ciutat.[36]

Innocenci III s'oposà fortament a l'atac a Constantinoble (actualment Istambul, Turquia) i envià moltes cartes en què advertia els croats de no saquejar la ciutat.

«

Assumíreu el deure d'alliberar la Terra Santa dels infidels. Teníeu prohibit sota pena d'excomunicació atacar cap de les terres cristianes, llevat que us barressin el pas o es neguessin a ajudar–vos (i fins i tot en aquest cas no havíeu de fer res que fos contrari als desitjos del meu legat). No teníeu cap dret o pretensió sobre les terres de Grècia. Havíeu fet els vots més solemnes a Nostre Senyor i, tanmateix, els heu ignorat completament. No brandàreu l'espasa contra els infidels, sinó contra cristians. No prenguéreu Jerusalem, sinó Constantinoble. No perseguíeu recompenses divines, sinó terrenals. I, a sobre de tot això, res no ha estat sagrat per a vosaltres, ni per la seva edat ni pel seu sexe. Us heu lliurat a la depravació, l'adulteri i la prostitució davant de tot el món. No només heu violat dones casades i vídues, sinó fins i tot dones i verges que havien dedicat la seva vida a Crist. No només heu saquejat els tresors de l'Emperador i de ciutadans tant rics com pobres, sinó que també heu pillat els mateixos santuaris de l'Església de Déu. Heu irromput en llocs sagrats, heu robat els objectes sagrats dels altars —incloent–hi els crucifixos— i heu rapinyat incomptables imatges i relíquies dels sants. No és d'estranyar que l'Església grega, per molt abatuda que estigui, rebutgi tota mena d'obediència a la Seu Apostòlica. No és d'estranyar que no vegi en els llatins més que traïdoria i l'obra del Diable i que els consideri tots brètols.

»

— [37]


Innocenci III excomunicà els croats que atacaren les ciutats bizantines, però no pogué aturar ni tombar les seves accions físicament. L'atac a Constantinoble (actualment Istambul, Turquia) conduí a l'inici del govern de Constantinoble de l'Imperi Llatí, que durà els seixanta (60) anys següents.[38]

Francesc d'Assís

El 1209 Francesc d'Assís portà els seus primers onze (11) seguidors a Roma (Laci, Itàlia) per demanar permís al papa Innocenci III per fundar un (1) nou ordre religiós que finalment es concedí.[39] A l'entrada a Roma (Laci, Itàlia), els germans es trobaren amb el bisbe Guido d'Assís, que tenia a la seva companyia Giovanni di San Paolo, el cardenal bisbe de Sabina (Laci, Roma). El cardenal, que era el confessor del papa Innocenci III, fou immediatament simpàtic amb Francesc i acceptà presentar Francesc al Papa. A contracor, el papa Innocenci acceptar reunir–se amb Francesc i els germans l'endemà. Després de diversos dies, el Papa acceptà admetre el grup de manera informal, i afegí que quan Déu augmentés el grup en gràcia i nombre, podrien tornar per a una (1) entrada oficial. El grup es tonsurà.[40] Això fou important en part perquè reconeixia l'autoritat de l'Església i protegia els seus seguidors de possibles acusacions d'heretgia, tal com els havia passat als valdesos dècades abans. Tot i que el papa Innocenci inicialment tenia els seus dubtes, després d'un (1) somni en què veié Francesc sostenir la basílica de Sant Joan del Laterà (la catedral de Roma [Laci, Itàlia], per tant l'«església natal» de tota la cristiandat), decidí fer costat a l'orde de Francesc. Això es produí, segons la tradició, el 16 d'abril de 1210 i constituí la fundació oficial de l'Orde Franciscà. El grup, aleshores els «Germans Menors» (Ordre de Frares Menors també conegut com l'Orde Franciscà), predicava al carrer i no tenia possessions. Se centraren a Porziuncola (Úmbria, Itàlia) i predicaren primer a Úmbria, abans d'expandir–se per tot Itàlia.[41]

Altres ordes religiosos

Les ordres religioses menors que el papa Innocenci III aprovà són els Hospitalers de l'Esperit Sant el 23 d'abril de 1198, els Trinitaris el 17 de desembre de 1198 i els Humiliats el juny de 1201.

Quart Concili del Laterà

El 15 de novembre de 1215, el papa Innocenci III convocà el Quart Concili del Laterà, que es considerava el concili de l'Església més important de l'edat mitjana. En concloure, dictà setanta (70) decrets reformatoris. Entre altres coses, fomentà la creació d'escoles i mantenir el clergat a un (1) nivell superior al dels laics. El cànon 18 prohibia als clergues participar en la pràctica de la prova judicial, i en prohibí efectivament l'ús.[42]

Per tal de definir doctrines fonamentals, el concili revisà la naturalesa de la Santa Eucaristia, la confessió anual ordenada dels pecats i establí procediments detallats per a l'elecció dels bisbes. El consell també exigí un (1) estricte estil de vida per als clergues. El cànon 68 estableix: jueus i musulmans portaran un (1) vestit especial per distingir–los dels cristians perquè cap cristià vingui a casar–se amb ells ignorant qui són.[43] El cànon 69 prohibí «que els jueus tinguessin preferència en els càrrecs públics, ja que això els ofereix el pretext per exhaurir la seva ira contra els cristians».[44] Suposava que els jueus blasfemen Crist i, per tant, com seria «massa absurd que un (1) blasfemador de Crist exercís el poder sobre els cristians».[45] Els jueus no haurien de ser nomenats per a càrrecs públics.

Mort i llegat

El Concili havia establert el començament de la cinquena croada per al 1217, sota la direcció directa de l'Església. Després del Concili, la primavera del 1216, Innocenci es traslladà al nord d'Itàlia en un (1) intent de reconciliar les ciutats marítimes italianes de Pisa (Toscana) i Gènova (Ligúria); eliminà l'excomunió emesa per a Pisa (Ligúria) pel seu predecessor Celestí III, i conclogué un (1) pacte amb Gènova (Ligúria).[46]

Innocenci III, però, morí sobtadament a Perusa (Úmbria, Itàlia)[3] el 16 de juny de 1216. Fou enterrat a la catedral de Perusa (Úmbria, Itàlia), on el seu cos romangué fins que el papa Lleó XIII el feu traslladar al Laterà (Roma, Laci, Itàlia) el desembre del 1891.[3]

Després de la seva mort, es creia que Innocenci III es trobava al purgatori. Es diu que aparegué a Santa Lutgarda al seu monestir d'Aywieres a Brabant (Bèlgica). Enmig de flames, li declarà: «Sóc el papa Innocenci». Continuà explicant que es trobava al purgatori per tres (3) faltes que li havien provocat l'arribada a aquest estat; a la primera no havia volgut mai inclinar el cap durant la recitació del Credo de Nicea (Turquia) en senyal d'humilitat; les altres dues no se saben. Innocenci demanà a santa Lutgarda que vingués a ajudar–lo, dient: «Ai! És terrible; i durarà segles si no vens a la meva ajuda. En nom de Maria, que ha obtingut per a mi el favor d'atreure't, ajuda'm!». En aquell moment desaparegué i santa Lutgarda informà les seves germanes del que havia vist quan Innocenci li havia demanat que redoblés les seves oracions i penitències per alliberar–lo del purgatori abans de la consumació del món. Santa Lutgarda feu cas de la seva súplica i anys més tard reaparegué al seu esplendor de glòria per donar–li les gràcies per haver–se alliberat del purgatori. Malgrat això, no ha estat canonitzat oficialment per l'Església catòlica.[47][48]

Innocenci és un (1) dels dos (2) papes (l'altre és Gregori IX) entre les vint-i-tres (23) figures històriques representades en retrats de marbre en relleu sobre les portes de la galeria de la Cambra de Representants dels Estats Units en honor de la seva influència en el desenvolupament de la llei nord–americana.[49]

Obres

Les seves obres llatines inclouen De miseria humanae conditionis, un (1) tractat sobre ascetisme que Innocenci III escrigué abans de convertir–se en papa, i De sacro altaris mysteryio, una (1) descripció i exegesi de la litúrgia.[9]

  • «Sobre l'heretgia: carta a l'arquebisbe d'Auch, 1198»;

  • «Sobre la usura: carta als bisbes francesos, 1198»;

  • «Sobre la independència de l'església / delmes: carta a un (1) bisbe, 1198»;

  • «Sobre la croada i el comerç amb els sarraïns: carta als venecians, 1198»;

  • «Sobre els jueus: Decret de 1199».[19]

Referències

  1. ↑ «Pope Innocent III (Lotario dei Conti di Segni) [Catholic–Hierarchy]».

  2. ↑ Moore, John: Pope Innocent III (1160/61–1216): To Root Up and to Plant. Leiden, Boston: Brill, 2003, pàg. 102–134. ISBN 90-04-12925-1.

  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 «Catholic Encyclopedia: Pope Innocent III». Newadvent.org, 01.10.1910.

  4. ↑ Jane Sayers: 'Innocent III: Leader of Europe 1199–1216' London 1994, pàg. 16.

  5. ↑ Jane Sayers: 'Innocent III: Leader of Europe 1199–1216' London 1994, pàg. 17.

  6. ↑ Jane Sayers: 'Innocent III: Leader of Europe 1199–1216' London 1994, pàg. 18.

  7. ↑ Jane Sayers: 'Innocent III: Leader of Europe 1199–1216' London 1994, pàg. 21.

  8. ↑ Innocentius III: On the misery of the human condition, De miseria humane conditions. Open Library.

  9. ↑ 9,0 9,1 Moore, John C.: «Innocent III's 'De Miseria Humanae Conditions: A Speculum Curiae?'». The Catholic Historical Review, 67, 4, 1981, pàg. 553–564. JSTOR: 25021212.

  10. ↑ «LOTARIO DEI CONTI DEI SEGNI [POPE INNOCENT III, De miseria humanae conditionis [On the Misery of Human Condition] In Latin, manuscript on parchment likely Italy, c. 1250]». LES ENLUMINURES, LTD, 2006. Arxivat de l'original el 17 de maig de 2013. Arxivat 17 de maig de 2013 a Wayback Machine.

  11. ↑ Schmitt, C. B.: The Cambridge history of Renaissance ... – Google Books, 1988. ISBN 9780521397483.

  12. ↑ See Julien Théry–Astruc: «Introduction», in Innocent III et le Midi (Cahiers de Fanjeaux, 50), Toulouse, Privat, 2015, pàg. 11–35, at pàg. 13–14.

  13. ↑ Civilization in the West, Kishlansky, Geary, O'Brien, Volume A to 1500, Seventh Edition, pàg. 278

  14. ↑ Medieval Sourcebook: Innocent III: Letters on Papal Polices. Fordham.edu.

  15. ↑ 15,0 15,1 Muldoon, James: Empire and Order, Springer, 1999, pàg. 81. ISBN 9780230512238.

  16. ↑ 16,0 16,1 «CATHOLIC ENCYCLOPEDIA: Pope Innocent III».

  17. ↑ Comyn, pàg. 275.

  18. ↑ Bryce, pàg. 206.

  19. ↑ 19,0 19,1 Medieval Sourcebook: Innocent III: Letters on Papal Polices. Fordham.edu.

  20. ↑ 20,0 20,1 Comyn, pàg. 277.

  21. ↑ «Innocent, III». Encyclopedia of World Biography, 1998 (registre necessari).

  22. ↑ 22,0 22,1 Powell, James M.: Innocent III: Vicar of Christ or Lord of the World? Washington: Catholic University of American Press, 2nd ed., 1994. ISBN 0-8132-0783-5

  23. ↑ «Diplomatarium Norvegicum».

  24. ↑ «Magna Carta: people and society».

  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 25,3 Cheney, Christopher R.: Innocent III and England. Stuttgart: Anton Hiersemann, 1976.

  26. ↑ Mata, Jordi «Jaume I. Rei i Mite». Sàpiens [Barcelona], núm. 121, octubre 2012, pàg. 8.14. ISSN: 1695-2014.

  27. ↑ Packard, Sidney Raymond: Europe and the Church under Innocent III. Nova York: H. Holt, 1927.

  28. ↑ Innocent III, Pope: On the Misery of the Human Condition. De Miseria Humane Conditionis, trans. Donald Roy Howard. Indianapolis: Bobbs–Merrill, 1969.

  29. ↑ Falk, Avner: Franks and Saracens: Reality and Fantasy in the Crusades (en anglès). Karnac Books, 2010, p. 158. ISBN 1855757338.

  30. ↑ 30,0 30,1 Clayton, Joseph: Pope Innocent III and His Times. Milwaukee: Bruce Pub., 1941.

  31. ↑ Migne, Jacques Paul: Patrologia Latina. Vol. 214–217. París: S.I., 1849–1855.

  32. ↑ Villhardouin, Geoffrey De: Memoirs or Chronicle of the Fourth Crusade and The Conquest of Constantinople, trans. Frank T. Marzials. Londres: J.M. Dent, 1908.

  33. ↑ Sethre, Janet: The souls of Venice (en anglès). McFarland, 2003, pàg. 54–55. ISBN 0-7864-1573-8.

  34. ↑ Phillips, Jonathan «The Fourth Crusade and the Sack of Constantinople» (en anglès). History Today, vol.54, n.5, 2004.

  35. ↑ Vasilʹev, Aleksandr A.: History of the Byzantine Empire: 324–1453 (en anglès). University of Wisconsin Press, 1952, pàg. 460. ISBN 0299809269.

  36. ↑ Elliott-Binns, Leonard: Innocent III. Hamden, Conn: Archon, 1931.

  37. ↑ Bradford, E.: The Great Betrayal: The Great Siege of Constantinople (en anglès). Open Road Media, 2014. ISBN 9781497625686.

  38. ↑ Roscher, Helmut: Papst Innocenz III. Und Die Kreuzzuge. Gottingen: Vandenhoeck U. Ruprecht, 1969.

  39. ↑ St. Francis of Assisi by G.K. Chesterton (1924), pàg. 107–108

  40. ↑ Galli (2002), pàg. 74–80

  41. ↑ Robinson, Paschal: «St. Francis of Assisi». The Catholic Encyclopedia Vol. 6. New York: Robert Appleton Company, 1909. 16 December 2018.

  42. ↑ «Pennington, Kenneth: «The Fourth Lateran Council, its Legislation, and the Development of Legal Procedure», CUA». Arxivat de l'original el 8 de març de 2016.

  43. ↑ «CHURCH COUNCILS – JewishEncyclopedia.com».

  44. ↑ «Medieval Sourcebook: Twelfth Ecumenical Council: Lateran IV 1215». Fordham.edu.

  45. ↑ «Lateran 4 – 1215». Arxivat de l'original el 2016.08.20.

  46. ↑ «School of Theology». Sthweb.bu.edu, 02.09.2009. Arxivat de l'original el 3 de juliol de 2009. Arxivat el 3 de juliol de 2009 a Wayback Machine.

  47. ↑ Schouppe, Fr. F.X.: Purgatory. TAN, 2005.

  48. ↑ «Fr. Hardon Archives – St. Robert Bellarmine, Doctor of the Church».

  49. ↑ «Innocent III». Architect of the Capitol.

Bibliografia

  • Plantilla:In lang: Constitutiones Concilii quarti lateranensis – Costituzioni del quarto Concilio lateranense, ed. by di M. Albertazzi, La Finestra editrice, Lavis 2016.

  • Barraclough, Geoffrey: The Medieval Papacy. Londres: Thames and Hudson, 1968.

  • Bolton, Brenda: Innocent III. Studies on Papal Authority and Pastoral Care, Variorum, «Collected Studies Series», Aldershot, 1995.

  • The Catholic Encyclopedia, Volume VIII. Published 1910. New York: Robert Appleton Company.

  • Plantilla:In lang Maccarrone, Michele (ed.): Chiesa e Stato nella dottrina di papa Innocenzo III, Roma: Ateneo lateranense, 1941.

  • Plantilla:In lang Maccarone, Michele: Studi su Innocenzo III, Padoue, 1972.

  • Plantilla:In lang Maccarone, Michele: Nuovi studi su Innocenzo III, éd. Roberto Lambertini, Rome, Istituto storico italiano per il Medio Evo, 1995.

  • Plantilla:In lang Maleczek, Werner: Papst und Kardinalskolleg von 1191 bis 1216, Wien, 1984.

  • Moore, John C.: «Pope Innocent III, Sardinia, and the Papal State». Speculum, Vol. 62, No. 1. (Jan. 1987), pàg. 81–101. doi:10.2307/2852567. JSTOR 2852567.

  • Moore, John C.: Pope Innocent III (1160/61–1216): To Root Up and to Plant. Leiden/Boston: Brill, 2003; Notre Dame IN: U. of N.D. Press, 2009 (pb, lacking illustrations).

  • Powell, James M., Innocent III: Vicar of Christ or Lord of the World? 2nd ed. (Washington: Catholic University of American Press, 1994).

  • Sayers, Janet E.: Innocent III: Leader of Europe 1198–1216, London, New York, Longman (The Medieval World), 1994.

  • Smith, Damian J.: Innocent III and the Crown of Aragon: The Limits of Papal Authority. Nova York: Taylor & Francis, 2017 (2004). ISBN 978-1-351-92743-7.

  • Plantilla:In lang Andrea Sommerlechner, Andrea (dir.): Innocenzo III. Urbs et Orbis, Rome, Istituto storico italiano per il Medio Evo, 2003, 2 vol.

  • Tillman, Helen: Pope Innocent III, New York, 1980.

  • Plantilla:In lang Théry–Astruc, Julien: «Introduction», in Innocent III et le Midi (Cahiers de Fanjeaux, 50), Toulouse, Privat, 2015, pàg. 11–35.

Per llegir més

  • Kendall, Keith: 'Mute Dogs, Unable to Bark': Innocent III's Call to Combat Heresy. In Medieval Church Law and the Origins of the Western Legal Tradition: A Tribute to Kenneth Pennington, edited by Wolfgang P. Müller and Mary E. Sommar, pàg. 170–178. Washington, D.C.: The Catholic University of America Press, 2006.

  • Kendall, Keith: Sermons of Pope Innocent III: The 'Moral Theology' of a Pastor and Pope. PhD diss., University of Syracuse, 2003.

Vegeu també

Enllaços externs

«The Pope Innocent III» – fresco mid 13th century – Monastery of Sacro Speco of Saint Benedict – Subiaco (Rome).

Armoiries des papes Innocent III, Grégoire IX et Alexandre IV: De gueules à l'aigle éployé échiqueté de sable et d'or, becqué et griffé d'or Source du blasonnement : http://www.araldicavaticana.com/innocenzo_3.htm et http://www.araldicavaticana.com/alessandro_4.htm

Butlla d'Innocenci III

Innocenci llançà la croada albigesa contra els càtars.

Innocenci III homenatjat per la Cambra de Representants dels Estats Units

Lotario dei Conti di Segni

Innocenci III

El passat dimarts 22 de febrer de 2022 es commemorà el cent trenta-novè aniversari del naixement de Manolita Piña de Rubies, també coneguda com a Manolita Piña Rubies i Manolita Piña de Torres–García (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 22 de febrer de 1883 — Montevideo, Uruguai, 11 de juny de 1994), qui fou una (1) xilògrafa i pintora noucentista catalana.[1]

Biografia

Manolita Piña amb el seu marit, Joaquim Torres i García, i els seus fills, davant Mon Repòs, el 1916.

Nasqué en una (1) família de l'alta burgesia barcelonina, en la qual rebé una (1) educació marcadament tradicional.[2] De formació autodidacta pel que fa a l'art, la revista Feminal es referí al seu refinament i cultura artística en un (1) breu article que li dedicà l'any 1907, en el qual es reproduïen tres (3) petits dibuixos.[3]

Casada amb el pintor i escultor Joaquim Torres i García l'any 1909, Manolita Piña és el paradigma de la dona artista que deixa el seu art quan es casa. Deia que li havia comentat un (1) gran pintor espanyol que «la mujer de un (1) pintor no ha de pintar, porque si lo hace mejor será en detrimento de él y si lo hace peor se avergonzará». Malgrat deixar la producció artística, tanmateix, sempre s'hi sentí inclosa; els seus comentaris sobre art pagava la pena escoltar–los, asseguren les persones que la conegueren. Alhora fou una (1) dona socialment i políticament molt generosa, que ajudava qui patia persecució política. Així ho feu amb, per exemple, l'artista uruguaià i deixeble de Torres García, Anhelo Hernández.[1]

Tot el que sabem d'ella està en funció del seu marit, amb qui tingué quatre (4) fills (Olimpia, Augusto, Ifigenia i Horacio). Després de casar–se viatjaren per París (Illa de França) i Brussel·les (Brabant, Bèlgica) per instal·lar–se el 1910 a Vilassar de Mar (Maresme) i, l'any següent, a Barcelona (Barcelonès) on nasqué Olimpia, la primera filla. El 1912 començaren novament els canvis de residència: França, Roma (Laci, Itàlia) i retorn a Barcelona (Barcelonès, Catalunya). El 1914 s'instal·laren a Terrassa (Vallès Occidental), a la finca Mon Repòs, on viurien enmig de la natura fins al 1919. Diuen que aquest habitatge tenia trets clàssics i de masia catalana; en realitat, reflectia el moviment artístic català que ell tant contribuí a crear, el noucentisme. El 1920 tornaren a Brussel·les (Brabant, Bèlgica) i a París (Illa de França) per anar–se'n després a Nova York (estat nord–americà de Nova York). El 1922 viatjaren per Europa, primer a Liorna (Toscana, Itàlia), on arribaria la quarta criatura i posteriorment a Vilafranca de Mar (Alps Marítims, Provença–Alps–Costa Blava, França). Del 1926 al 1932 viurien a París (Illa de França) i del 1932 al 1934 a Madrid (Madrid, Espanya), des d'on sortirien cap a Montevideo (Uruguai) per a romandre–hi fins a la fi de les seves vides.[1]

Ella sempre abonà les activitats de Torres García: conferències, exposicions i la idea de crear una (1) escola d'art constructivista; fou com la seva ombra, l'acompanyà en totes les tasques artístiques, plegats feren anotacions plàstiques d'on vivien i dels llocs que visitaven, etc. La influència noucentista del seu mestre i marit és palesa en la poca obra que s'ha pogut recollir d'ella: alguns paisatges a l'oli o aquarel·les, alguns gravats i dibuixos, així com en els noms que posaren als seus quatre (4) fills. Però de la seva obra artística queda molt poc.[1]

El llibre Notes sobre Art (1913) de Torres García l'il·lustren quatre (4) boixos de qualitat magistral, un (1) dels quals fou realitzat per Manolita Piña. També feu tres (3) xilografies, de factura noucentista, de les vint-i-tres (23) que contenia el primer número de la revista de l'Escola de Decoració de Sarrià del 1914. Formà part del grup que girava a l'entorn de Torres García juntament amb Torres Amat, Carme Casanovas, Martí Casanovas, Teresa Lostau, Josep M. Marquès Puig, Josep Obiols, Lluís Puig i Jaume Querol. Entre les vint-i-una (21) il·lustracions, totes dibuixos, que aplegava el Recull de Treballs de l'Escola de Decoració, publicat el 1915, hi havia quatre (4) dibuixos d'ella. La parella participà en l'Escola de Decoració de Sarrià, fundada per Torres García el 1913, en la qual volien portar a terme un (1) assaig pedagògic que Prat de la Riba intentà, sense èxit, convertir en oficial.[1]

A Montevideo (Uruguai) Manolita Piña creà, el 1951, el grup MAOTIMA, acrònim de Manolita, Otilia, Ifigènia i Maria Angèlica, dedicat a la realització de tapissos brodats a mà de factura constructivista. Després de la mort de Torres García, Manolita Piña aconseguí crear–li un (1) museu que s'inaugurà el 1990.[1]

Memòria i reconeixement

El Centre Cultural Fundació Caixa Terrassa (Vallès Occidental) reté homenatge a aquesta oblidada artista l'any 2000 i se n'edità un (1) petit catàleg.[1]

La Comissió d'Educació i Cultura de la Cambra de Representants de la República Oriental de l'Uruguai ha presentat el projecte de llei per anomenar una escola guarderia de Montevideo (Uruguai) amb el nom de Manolita Piña.[4]

Referències

  1. «Manolita Piña de Rubies». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC–BY–SA via OTRS).

  2. Dels fons a la superfície. Obres d'artistes catalanes contemporànies anteriors a la dictadura franquista. Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, 2008, pàg. 26–27. ISBN 97884612-2004-5.

  3. T.G.: «Una nova artista». Feminal, 24.11.1907, pàg. 5.

  4. «Manolita Piña de Torres–García. Designación al Jardín de Infantes Nº 312 del departamento de Montevideo. Proyecto de Ley». Cámara de Representantes. República Oriental de l'Uruguai, març del 2020. Arxivat de l'original el 2020.04.07.

Manolita Piña amb el seu marit, Joaquim Torres i García, i els seus fills, davant Mon Repòs, el 1916.

Manolita Piña i Rubies

El passat dilluns 21 de febrer de 2022 es commemorà el cent dinovè aniversari del naixement de Raymond Queneau (Le Havre, Sena Marítim, Normandia, Illa de França, 21 de febrer de 1903 — París, Illa de França, 25 d'octubre de 1976), qui fou un (1) poeta i novel·lista francès.

Biografia

Graduat el 1919 en llatí i grec, es traslladà a estudiar a la Sorbona de París (Illa de França) on estudià tant matemàtiques com lletres. Es graduà en filosofia i psicologia. Ací se sentí atret pel moviment surrealista.

Després d'un (1) viatge a Grècia l'any 1932, començà a reflexionar sobre les divergències existents entre les llengües parlades i les llengües escrites, divergència evident en l'idioma grec però també en l'idioma francès. Aquestes reflexions les plasmà en diversos articles sobre el «neofrancès» i les utilitzà en les seves novel·les. Escrigué la seva primera novel·la Le Chiendent, publicada el 1933.

Visqué de petits treballs com a periodista i, a partir del 1938, de la seva col·laboració amb l'editorial Gallimard on feu de traductor, lector, membre del comitè de lectura, etc.

L'any 1947 es publicaren els seus Exercices de Style (Exercicis d'estil en l'edició catalana). Fou també l'inici de les primeres publicacions fetes sota el pseudònim Sally Mara, imitant el Vernon Sullivan del seu amic Boris Vian, que li ocasionaren problemes amb la censura.

Després de l'alliberament freqüentà també els mitjans de Saint–Germain des Prés (París, Illa de França). El seu poema Si tu t'imagines, musicat per Joseph Kosma per iniciativa de Jean–Paul Sartre, fou un (1) gran èxit de Juliette Gréco. Altres dels seus poemes foren interpretats pel quartet vocal Les Frères Jacques. Escrigué llibrets per a comèdies musicals i els diàlegs de diverses pel·lícules com Monsieur Ripois realitzada per René Clément.

L'any 1950 entrà en el Col·legi de Patafísica i l'any 1951 en l'Acadèmia Goncourt.

L'any 1959 publicà Zazie dans le Metro, novel·la que revelà Queneau al gran públic. Anys més tard, Louis Malle realitzà una (1) pel·lícula basada en la novel·la.

Amant de les ciències (el 1948 entrà en la Societat Matemàtica de França), Raymond Queneau sempre intentà aplicar normes aritmètiques en la construcció de les seves obres. Amb motiu d'un (1) col·loqui, fundà el 1960, juntament amb François Le Lionnais, un (1) grup d'investigació literària i científica que es convertí en el OuLiPo o «Ouvroir de Littérature Potentielle» (Taller de Literatura Potencial).[1]

Obres

Novel·les

Poesia

Assaigs i articles

  • Bâtons, chiffres et lettres (1950);

  • Pour une Bibliothèque Idéale (1956);

  • Entretiens avec Georges Charbonnier (1962);

  • Bords (1963);

  • Une Histoire modèle (1966);

  • Le Voyage en Grèce (1973);

  • Traité des vertus démocratiques (1993).

Altres

Referències

  1. Dictionnaire de la litterature francaise du XXe siecle. France: Encyclopædia Universalis, [2016]. ISBN 2-85229-147-9.

  2. A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Raymond Queneau.

Portrait de Raymond Queneau Satrape

Raymond Queneau

El passat dilluns 21 de febrer de 2022 es commemorà el cent dinovè aniversari del naixement d'Anaïs Nin (Neuilly–sur–Seine, Alts del Sena, Illa de França, 21 de febrer de 1903 — Los Angeles, Califòrnia, EUA, 14 de gener de 1977), qui fou una (1) escriptora francoamericana d'ascendència cubanocatalana i danesa, coneguda pels seus Diaris d'Anaïs Nin, que escrigué des dels dotze (12) anys i que comprenen un (1) període de quaranta (40) anys. Una (1) gran part de la seva obra fou publicada pòstumament, com per exemple, Delta of Venus i Little Birds. La versió no censurada dels seus diaris només es publicà després de la seva mort i la del seu espòs.

Biografia

Anaïs Nin era filla de la cantant d'òpera danesa i cubanofrancesa Rosa Culmell i Vaurigaud, i del pianista i compositor cubà d'ascendència catalana, Joaquim Nin i Castellanos, i germana del compositor cubanocatalà Joaquim Nin Culmell.[1][2]

Nasqué a Neuilly–sur–Seine, un (1) suburbi ric de París (Alts del Sena, Illa de França), el 21 de febrer de 1903. El 1905 la família feu un (1) llarg viatge a Cuba (on nasqué el segon fill, Thorvald, futur empresari), per després tornar a París (Illa de França), i mudar–se a una (1) casa més petita a Saint–Cloud (Alts del Sena, Illa de França). El 1908 es mudaren a Berlín (Brandemburg, Alemanya), on nasqué el germà petit, Joaquim Nin Culmell, i el 1909 es mudaren a Uccle, un (1) suburbi de Brussel·les (Brabant, Bèlgica). El 1913, després d'una (1) malaltia d'Anaïs, la família es mudà a Arcachon (Gironda, Nova Aquitània, a la costa atlàntica de França), on hi havia un (1) clima més benigne. Aquell mateix any, el pare deixà la mare per una (1) altra dona i li digué que se n'anés a Barcelona (Barcelonès, Catalunya), on Rosa Culmell i els seus fills visqueren un (1) temps a casa dels sogres.[3]

El 1914 la mare, Anaïs i els seus dos (2) germans salparen cap a Nova York (EUA) a bord del Montserrat per anar a viure prop de la tia materna de la futura escriptora. En aquell viatge, als onze (11) anys, Nin començaria a escriure el seu diari, que inicià en francès i acabà en anglès.[3] Aquell any, Anaïs s'inscrigué a la Biblioteca Municipal, NYPL, i llegí de forma voraç, començant metòdicament per la lletra A.[4] Sent una (1) adolescent, Anaïs deixà l'escola i començà a treballar com a maniquí (model per a pintors). L'any 1923 es casà amb Hugh Parker Guiler. L'any següent s'instal·laren a París (Illa de França), on visqueren fins al final dels anys 1930 i on Guiler prosseguí la seva carrera bancària. A partir de llavors, Nin se submergí en l'escriptura. La seva primera obra publicada fou una (1) avaluació crítica de D. H. Lawrence titulada D. H. Lawrence: An Unprofessional Study, que escrigué en només setze (16) dies.[2] Explorà també el terreny de la psicoteràpia estudiant principalment amb Otto Rank, un (1) deixeble de Jung.

És també apreciada per les seves obres eròtiques. Abans que ella, molt poques dones s'havien endinsat en aquest terreny literari. Nin, enfrontada en els anys 1940 a greus problemes financers, començà a escriure narrativa eròtica i pornogràfica juntament amb Henry Miller i altres amics seus per a una (1) persona anònima per un dòlar (1 $) la pàgina, una (1) mica com una (1) broma.[5] (No hi ha consens sobre si Miller escrigué realment aquestes històries o només permeté que el seu nom hi fos utilitzat.)[6] Nin considerava que els personatges de la seva obra eròtica eren caricatures extremes i mai no tingué intenció que aquests textos es publicaren. Però a principis dels anys 1970 canvià d'opinió i permeté que fossin publicades obres com Delta of Venus[7][8] i Little Birds. El seu estil, escandalosament explícit per a l'època, posa l'accent particularment en la bisexualitat femenina, orientació sexual amb la qual la mateixa Nin era molt tolerant.

Nin fou amiga i amant de moltes figures literàries importants, com ara Henry Miller, Antonin Artaud, Edmund Wilson, Gore Vidal, James Agee i Lawrence Durrell.

El seu apassionat affair i amistat amb Miller i la seva esposa June, influí notablement sobre Nin com a dona i com a escriptora. L'any 1990 Philip Kaufman dirigí una (1) pel·lícula basada en la seva novel·la Henry & June, del seu The Journal of Love — The Unexpurgated Diary of Anaïs Nin 1931–1932, amb Maria de Medeiros com a Nin, Fred Ward com a Henry Miller i Uma Thurman com a June.

Nin mantingué una (1) relació incestuosa amb son pare.[9] Segons reconegué l'autora en Incest, «No el sento com si ell fos mon pare». Això es pot deure al fet que només el veié un (1) cop durant vint (20) anys després que ell se separés de la família quan ella en tenia onze (11).[9] De fet, en moltes de les seues novel·les es fa palesa aquesta fascinació per son pare, el pianista Joaquim Nin.[9]

L'any 1973 rebé el doctorat honoris causa del Philadelphia College of Art. Fou elegida membre de l'Institut Nacional de les Arts i les Lletres el 1974. Morí de càncer a Los Angeles, Califòrnia (EUA), el 14 de gener de 1977.[10] El seu cos fou incinerat i les seves cendres escampades per la badia de Santa Monica (Califòrnia, EUA).

Obres

Ficció

  • Waste Of Timelessness and Other Early Stories (escrit abans del 1932, publicat pòstumament);

  • House of Incest (1936);

  • Winter of Artifice (1939);

  • Under a Glass Bell (1944);

  • Cities of the Interior (1959), en cinc (5) volums:

    • Ladders to Fire;

    • Children of the Albatross;

    • The Four-Chambered Heart;

    • A Spy in the House of Love;

    • Seduction of the Minotaur, títol original: Solar Barque (1958);

  • Delta of Venus (1977);

  • Little Birds (1979);

  • Collages (Anaïs Nin)|Collages (1964).

Diaris

  • The Early Diary of Anaïs Nin (1931–1947), en quatre (4) volums;

  • The Diary of Anaïs Nin, en set (7) volums, a càrrec de l'autora;

  • Henry and June (1986), extret de A Journal of Love, a càrrec de Rupert Pole, pòstum;

  • Incest (1992), extret de A Journal of Love, pòstum;

  • Fire (1995), extret de A Journal of Love, pòstum;

  • Nearer the Moon (1996), extret de A Journal of Love, pòstum.

Assaig

  • D. H. Lawrence: An Unprofessional Study (1932);

  • The Novel of the Future (1968);

  • In Favor of the Sensitive Man, and Other Essays (1976).

Cartes

  • A Literate Passion: Letters of Anaïs Nin & Henry Miller (1987).

Obres traduïdes al català

Ficció

Diaris

  • Henry i June. Traducció de Núria Ribera i Górriz. Barcelona: Edicions 62, 1994.

Assaig

  • La novel·la del futur. Traducció de Santiago Albertí i Gubern. Barcelona: Dopesa, 1974.

Referències

  1. «Anaïs Nin». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

  2. Liukkonen, Petri: «Anaïs Nin: 1903–1977». Kirjasto.sci.fi, 2008. Arxivat de l'original el 2012.01.23.

  3. «Anaïs Nin and the Places of Her Childhood: Family Background». Arxivat 2011.06.09 a Wayback Machine.

  4. Cabré, M. Ángeles: Wonderwomen: 35 retratos de mujeres fascinantes (en castellà). 1a edició. Barcelona: Sd Edicions, 01.03.2016, pàg. 214. ISBN 978-84-944879-5-8.

  5. «DELTA OF VENUS, by Anaïs Nin». Arxivat de l'original el 2005.04.01.

  6. Noël Riley Fitch: Anaïs: The Erotic Life of Anaïs Nin (Boston: Little, Brown and Company, 1993), ISBN 0-316-28428-9.

  7. Elizabeth Kowaleski–Wallace: Encyclopedia of feminist literary theory, Taylor & Francis, 1997, ISBN 0-8153-0824-8, pàg. 190.

  8. Andrew Gibson: Postmodernity, ethics and the novel: from Leavis to Levinas, Routledge, 1999, ISBN 0-415-19895-X, pàg. 177.

  9. Pollitt, Katha: «Sins of the Nins». The New York Times, 22.11.1992.

  10. Nin, Anaïs: Rauner Library Letters (September 1975): «I suppose you know I have been fighting cancer for 9 months – just recovering very slowly».

Enllaços externs

Photograph of Anaïs Nin as a teenager, circa 1920.

Retrat d'Anaïs Nin a la dècada del 1970 per Elsa Dorfman


Ángela Anaïs Juana Antolina Rosa Edelmira Nin

El passat dilluns 21 de febrer de 2022 es commemorà el cent vint-i-setè aniversari del naixement de Carl Peter Henrik Dam (Copenhaguen, Dinamarca, 21 de febrer de 1895 — ibídem, 12 d'abril de 1976), qui fou un (1) metge, bioquímic i professor universitari danès guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1943.

Biografia

Nasqué el 21 de febrer de 1895 a la ciutat de Copenhaguen (Dinamarca). Estudià medicina a l'Institut Politècnic de Copenhaguen (Dinamarca), on es graduà l'any 1920, i posteriorment exercí la docència en aquesta ciutat fins al 1939. L'any 1940 es traslladà als Estats Units, on fou professor de la Universitat de Rochester (Rochester, estat nord–americà de Nova York) entre els anys 1942 i 1945. El 1946 retornà al seu país, on fou professor de bioquímica i nutrició a l'Institut Politècnic fins al 1965.

Morí el 12 d'abril de 1976 a la seva residència de Copenhaguen (Dinamarca).

Recerca científica

Interessat en la nutrició observà que pollastres alimentats amb dietes mancades de greixos sofrien un (1) retard en la coagulació de la sang i brots hemorràgics, especialment en superfícies musculars i subcutànies. Posteriorment demostrà que aquest defecte en la coagulabilitat de la sang no es devia a baixes concentracions de fibrinogen (F I), calci (F IV) i tromboplastina (F III), sinó a un (1) baix nivell de protrombina (F II). Investigant a la recerca d'una (1) substància liposoluble necessària per a la coagulació de la sang, descobrí una (1) a les fulles verdes de les plantes, que anomenà vitamina K.

L'any 1943 fou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia, compartit amb Edward Doisy, pels seus treballs en l'obtenció de la vitamina K i la seva estructura.

Enllaços externs

  • «Henrik Dam» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.

Henrik Dam, Nobel Prize in Physiology or Medicine 1943.

Carl Peter Henrik Dam

El passat dilluns 21 de febrer de 2022 es commemorà el cent trenta-setè aniversari del naixement de Sacha Guitry, de nom complet Alexandre–Georges–Pierre Guitry (Sant Petersburg, Rússia, 21 de febrer de 1885 — París, Illa de França, 24 de juliol de 1957), qui fou un (1) actor, dramaturg, director de teatre i cineasta. Autor dramàtic molt prolífic, escrigué més de cent (>100) obres de teatre i en feu, ell mateix, l'adaptació cinematogràfica d'algunes d'elles. Intèrpret de la gairebé totalitat dels seus films.[1]

Obra dramàtica

  • 1905: Le K.W.T.Z.

  • 1906: Nono, Chez les Zoaques.

  • 1907: La Clef.

  • 1908: Petite Hollande.

  • 1911: Le Veilleur de nuit.

  • 1912: La Prise de Berg–Op–Zoom.

  • 1914: La Pèlerine écossaise, Deux couverts.

  • 1915: La jalousie.

  • 1916: Faisons un rêve, Jean de La Fontaine (comèdies en quatre [4] actes).

  • 1917: Un soir quand on est seul (comèdia en un [1] acte i en vers lliure), Chez la reine Isabeau (comèdia en un [1] acte), L'Illusioniste (comèdia en tres [3] actes).

  • 1918: Deburau (comèdia en quatre [4] actes i un [1] pròleg en vers lliure), La Revue de Paris (revista en quatre [4] actes; amb la col·laboració d'Albert Willemetz).

  • 1919: Pasteur (obra en cinc [5] actes), Le mari, la femme et l'amant, Mon père avait raison (comèdies en tres [3] actes).

  • 1920: Béranger (comèdia en tres [3] actes i un [1] pròleg), Je t'aime (comèdia en cinc [5] actes), Comment on écrit l'histoire (comèdia en dos [2] actes).

  • 1921: Le comédien (comèdia en quatre [4] actes), Le Grand–Duc (comèdia en tres [3] actes), Jacqueline (obra en tres [3] actes, inspirada en la novel·la Morte la bête d'Henri Duvernois).

  • 1922: Chez Jean de La Fontaine (un [1] acte en vers), Une petite main qui se place (comèdia en tres [3] actes i un [1] epíleg), Le Blanc et le Noir (comèdia en quatre [4] actes).

  • 1923: Un sujet de roman (obra en quatre [4] actes), L'Amour masqué (comèdia musical en tres [3] actes), Un phénomene, Le Lion et la Poule (comèdia en tres actes), L'Accroche–coeur (comèdia en set [7] actes).

  • 1925: Mozart (comèdia musical en tres [3] actes);

  • 1927: Désiré;

  • 1934: Le nouveau testament;

  • 1936: Le Mot de Cambronne;

  • 1937: Quadrille;

  • 1939: Une paire de gifles, Une lettre bien tapée (comèdies en un [1] acte).

  • 1940: L'École du mensonge (comèdia en un [1] acte), Cigales et fourmis (apropòsit en un [1] acte), Le Bien–Aimé (comèdia en tres actes i en diversos quadres).

  • 1942: N'écoutez pas, mesdames.

Filmografia

Cinema

Totes les pel·lícules (excepte comentari) com a director, guionista, dialoguista i actor.

Traduccions al català

  • Visquem un somni. (Faisons un rêve). Traducció de Joan Oliver.

Referències

  1. Dictionnaire de la litterature francaise du XXe siecle.. France: Encyclopædia Universalis, [2016]. ISBN 2-85229-147-9.

  2. En col·laboració amb Alexandre Ryder.

  3. En col·laboració amb Christian–Jaque.

  4. En col·laboració amb Robert Bibal.

  5. En col·laboració amb René Le Hénaff.

  6. Última aparició de Guitry, només als crèdits.

Enllaços externs

French actor, director, screenwriter and playwright Sacha Guitry (1885–1957).

Retrat de Sacha Guitry al seu despatx de l'avinguda d'Elisée–Reclus, el 1942, per Léon Gard (col·lecció d'André Bernard).

Alexandre–Georges–Pierre Guitry

El passat dilluns 21 de febrer de 2022 es commemorà el cent seixanta-vuitè aniversari del naixement d'Ernst von Hesse–Wartegg (Viena, Àustria, 21 de febrer de 1854 — Tribschen, Lucerna, Suïssa, 8 de maig de 1918), qui era un (1) diplomàtic i escriptor austríac. Gran rodamon, és conegut pels seus llibres de viatges i fou cònsol general austríac a Veneçuela i Suïssa.

Obres

  • Die Werkzeugmaschinen zur Metall– und Holzbearbeitung. Leipzig, 1874.

  • Der unterseeische Tunnel zwischen England und Frankreich. Leipzig, 1875.

  • Atlantische Seebäder. Wien, 1878.

  • Prairiefabriken. Leipzig, 1878.

  • Mississippifahrten. Leipzig, 1881.

  • Tunis, Land und Leute. Wien, 1882.

  • Canada und Neufundland. Freiburg im Breisgau, 1888.

  • Mexiko, Land und Leute. Wien, 1890.

  • Tausend und ein Tag im Occident. 3 Bde. Dresden, 1896.

  • Die Einheitszeit nach Studenzonen. Dresden, 1892.

  • Chicago, eine Großstadt im amerikanischen Westen. Stuttgart, 1892.

  • Curiosa aus der Neuen Welt. Leipzig, 1893.

  • Andalusien. Leipzig, 1894.

  • Korea. Dresden, 1895.

  • China und Japan. Leipzig, 1897.

  • Schan-tung und Deutsch–China. Leipzig, 1897.

  • Siam, das Reich des weißen Elefanten. Leipzig, 1899.

  • Samoa, Bismarck–Archipel und Neuguinea. Leipzig, 1902.

  • Die Wunder der Welt. 1912.

  • Zwischen Anden und Amazonas. Stuttgart, 1915.

Enllaços externs

Cover of the book «Japan And Japanese» (1902).

Couverture d'un (1) livre d'Ernst von Hesse–Wartegg traduit en russe, Le Japon et les Japonais.

Portada del llibre: Ernst von Hesse–Wartegg, Reiseschriftsteller, Wissenschaftler, Lebemann, d'Andreas Dutz i Elisabeth Dutz.

Unterschriften des Reiseschriftstellers Ernst von Hesse–Wartegg und seiner Frau Minnie Hauck–Wartegg

El passat dilluns 21 de febrer de 2022 es commemorà el dos-cents cinquè aniversari del naixement de José Zorrilla y Moral (Valladolid, Castella i Lleó, Espanya, 21 de febrer de 1817 — Madrid, Madrid, Espanya, 23 de gener de 1893), qui fou un (1) poeta i dramaturg castellà.

Biografia

Des de molt jove fou aficionat a anar–se'n de lumis amb els col·legues com Walter Scott, Fenimore Cooper, Chateaubriand, Alexandre Dumas, Victor Hugo, el duc de Rivas o Espronceda. Als dinou (19) anys s'inicià en la literatura freqüentant els ambients artístics i bohemis de Madrid (Espanya). A la mort de Larra, José Zorrilla declamà en la seva memòria un (1) improvisat poema que li proporcionaria la profunda amistat d'Espronceda i Hartzenbusch. i fet i fet el consagraria com a poeta de renom. Començà a escriure per als periòdics El Español i El Porvenir.

Estigué casat en dues (2) ocasions. En el seu primer matrimoni amb Matilde Railly, la infelicitat marcà la seva vida i el seu caràcter. Quan enviduà es casà amb Juana Pacheco. Residí a París (Illa de França) on mantingué amistat amb Victor Hugo, Théophile Gautier i George Sand (1846). Passà onze (11) anys de la seva vida a Mèxic sota la protecció i mecenatge de l'emperador Maximilià i després amb el govern liberal (1854–1866).

La seva obra més coneguda és la peça teatral Don Juan Tenorio.

Vegeu també

Obres

Lírica

Èpica

Llegenda

Poemes dramàtics

Bibliografia

Enllaços externs

Retrat de José Zorrilla y Moral

José Zorrilla y Moral

El passat dilluns 21 de febrer de 2022 es commemorà el dos-cents vint-i-unè aniversari del naixement de sant John Henry Newman C.O. (Londres, Anglaterra, Regne Unit, 21 de febrer de 1801 — Birmingham, Anglaterra, Regne Unit, 11 d'agost de 1890), qui fou un (1) escriptor i sacerdot anglicà convertit al catolicisme el 1845; més tard, fou nomenat cardenal. El 1991 fou proclamat venerable per Joan Pau II; fou beatificat el 19 de setembre de 2010, i fou canonitzat el 13 d'octubre de 2019.

Biografia

És el major d'una (1) família anglicana de sis (6) germans, fill de pare banquer i mare descendent d'hugonots francesos exiliats el segle XVII. El 1817 ingressà a la Universitat d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit) i el 1822 esdevé fellow (membre del cos docent) de l'Oriel College. El 1825 fou ordenat prevere de l'Església d'Anglaterra, però no deixa la seva vocació universitària. El 1828 començà el seu ministeri com a vicari (rector) de l'església de Santa Maria Verge de la Universitat d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit), i l'estudi dels concilis i dels Pares de l'Església.

El 1833 patí una (1) greu malaltia que el col·locà al llindar de la mort, durant un (1) viatge a Sicília (Itàlia). Quan retornà a Anglaterra (Regne Unit) fundà i liderà el Moviment d'Oxford amb el fi de renovar l'anglicanisme, que considerava afeblit espiritualment per causa de la seva unió amb l'Estat. El 1847, una (1) vegada al si de l'Església catòlica, establí l'Oratori de Sant Felip Neri a Anglaterra (Regne Unit). La primera comunitat oratoriana fou establerta el 1849 a la ciutat de Birmingham (Anglaterra, Regne Unit).

La seva concepció dinàmica de la tradició cristiana, que comportava el diàleg amb el món modern, li reportà la malfiança dels sectors eclesiàstics més intransigents, però el papa Lleó XIII el nomenà cardenal l'any 1879. Dos (2) anys abans fou nomenat primer fellow honorari del Trinity College d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit). És considerat Pare invisible del Concili Vaticà II, així ho pensaven Pau VI i altres teòlegs.[1]

Obra

L'obra de John Henry Newman, extensa i profunda, fa que se'l consideri un (1) clàssic del pensament cristià. Plasmada en gèneres diferents, fa referència a una (1) sèrie de temes amb un (1) denominador comú: la fe cristiana, entesa com a relació personal amb el Déu de Jesús en la comunió de l'Església, segons el professor agost Monzon.[2]

Les obres més importants per orde cronològic són les següents:

  • 1832: The Arians of the Fouth Century (teologia històrica).

  • 1841: The Via Media of the Anglican Church (assaig teològic).

  • 1845: The Development of Christian Doctrine (assaig teològic).

  • 1848: Loss and Gain (novel·la).

  • 1859: The Idea of a University (filosofia de l'educació).

  • 1864: Apologia pro vita sua (autobiografia).

  • 1865: The Dream of Gerontius (poesia).

  • 1870: Grammar of Assent (filosofia del coneixement).

  • 1893: Meditations and Devotions (literatura devocional).

Obres i escrits de Newman en valencià–català:

  • Apologia pro vita sua, traducció, introducció i notes del P. Aureli Boix, CO. Proa, Barcelona, 1989 (Col·lecció Clàssics del Cristianisme, núm. 7).

  • Quadern de pregàries. Traducció del P. Aureli Boix, CO. Balmes, Barcelona, 1990.

  • El cor parla al cor, Edició preparada pel Centre Newman de València. Claret, Barcelona, 1991.

  • Diversos sermons i altres texts traduïts per Salvador Albert i Móra a la revista Newman. Idees, documents, estudis, Publicació periòdica del Centre Newman de València, 1985–1997.

  • En el món, però no del món. Selecció de sermons. Traducció de Salvador Albert i Móra. Introducció i notes d'August Monzon i Arazo. Editorial Denes (Col·lecció Rent), Paiporta, 2008.

Notes

  1. ↑ Teología: revista de la Facultad de Teología de la Pontificia Universidad Católica Argentina, Nº. 87, 2005, pags. 417–462 La recepción de Newman en la Teología de siglo XXI. Ricardo Miguel Mauti.

  2. ↑ En el món, però no del món. Selecció de sermons. Traducció de Salvador Albert i Móra. Introducció i notes d'August Monzon i Arazo. Editorial Denes (Col·lecció Rent), Paiporta, 2008.

Pàgines externes

John Henry Newman, by Sir John Everett Millais, 1st Bt (died 1896).

Coat of arms of the British John Henry Newman, Cardinal of the Roman Catholic Church. NOTE: the coat of arms of Cardinal Newman is gold (yellow) and not white. Source: www.araldicavaticana.com, www.gqaraldica.it, www.catholicherald.co.uk/, Window with the arms of Newman., photograph of the clothing Newman.

Retrat del 1824, quan feu el seu primer sermó.

Pintura d'Emmeline Deane (Londres, National Portrait Gallery)

Escultura al Brompton Oratory (Londres)

Cambra del cardenal Newman a l'oratori de Birmingham

Despatx i escriptori de Newman a l'oratori

Oratori de Birmingham

Sant John Henry Newman

El passat dilluns 21 de febrer de 2022 es commemorà el dos-cents vint-i-vuitè aniversari del naixement d'Antonio de Padua María Severino López de Santa Anna y Pérez de Lebrón (Xalapa, Veracruz, Estats Units Mexicans, 21 de febrer de 1794 — Ciutat de Mèxic, Estats Units Mexicans, 21 de juny de 1876), conegut simplement com a Santa Anna, fou un (1) líder polític mexicà que influencià el governs i les polítiques mexicana i espanyola durant la seva turbulenta carrera de quaranta (40) anys. Fou president de Mèxic en onze (11) ocasions no consecutives en un (1) període de vint-i-dos (22) anys.

Primers anys

Santa Anna nasqué a Xalapa (capital de l'estat mexicà de Veracruz) el 21 de febrer de 1794. Era el fill d'una (1) família colonial espanyola reconeguda, de la classe criolla mitjana. El seu pare fou subdelegat de la província de Veracruz de l'Exèrcit Reial. El juny del 1810 Santa Anna fou enviat a la infanteria del regiment de Veracruz per combatre els independentistes insurgents. Com la majoria dels oficials criolls d'aleshores, Santa Anna era lleial a Espanya, i per molts anys combaté els insurgents. Tenia només setze (16) anys quan es convertí en cadet militar. Per les seves accions militars a Texas fou promogut ràpidament a primer lloctinent el 1812. Santa Anna fou testimoni de la brutal política del seu cap, Joaquín de Arredondo, d'executar en massa els rebels.

Fou promogut al càrrec de capità el 1816. Les seves funcions consistien a suprimir les rebel·lions dels amerindis i restaurar l'ordre. La Nova Espanya que s'estenia des de l'Oregon al Panamà, era un (1) territori massa gran per ser controlat per la Corona espanyola. Quan les reformes liberals de la constitució de Cadis (Andalusia) foren acceptades a Espanya, i l'Exèrcit Reialista pactà amb els insurgents la independència de Mèxic, i Santa Anna declarà la seva lleialtat al «Llibertador» i futur emperador de Mèxic, Agustín de Iturbide. Combaté les forces espanyoles al port de Veracruz (Veracruz) i rebé el rang de general. El desembre del 1822 Santa Anna s'uní a la «causa republicana» i el març del 1823, Iturbide abdicà. Santa Anna fou un (1) dels líders militars que donaren suport al Pla de Casa Mata per destituir Iturbide i declarar la república.

El 1829 Espanya provà de recuperar Mèxic i envià a Tampico (Tamaulipas, Mèxic) una (1) força invasora de dos mil sis-cents (2.600) soldats. Santa Anna marxà contra l'expedició amb un (1) exèrcit més petit, però derrotà els espanyols. La derrota de l'exèrcit espanyol augmentà la popularitat de Santa Anna i consolidà alhora la independència de Mèxic. Santa Anna fou declarat heroi, i a partir de llavors, es presentava com l'«Heroi de Tampico» i «Salvador de la Pàtria».

Política de govern

Santa Anna s'aliava amb la classe alta i privilegiada, sempre que es trobés al costat guanyador, per la qual cosa sempre canviava la seva lleialtat. Santa Anna deia haver–se «retirat, llevat que el meu país em necessiti». Santa Anna participà en el cop d'Estat d'Anastasio Bustamante. El 1833 fou elegit president de Mèxic; Valentín Gómez Farías era el vicepresident. Santa Anna sovint es retirava a la seva finca de Veracruz (estat mexicà de Veracruz), i Gómez Farías assumia el càrrec de president en diverses ocasions aquell mateix any. Gómez Farías emprengué una (1) sèrie de reformes liberals i anticlericals, les quals provocaren la reacció dels conservadors, l'exèrcit, els terratinents i l'Església catòlica. Santa Anna destituí Gómez Farías, reprengué el poder, i anul·là les reformes liberals, i s'alià amb els conservadors.

Santa Anna, posteriorment, abolí la Constitució del 1824, dissolgué el Congrés, i provà de crear un (1) govern central. Rebé el suport dels conservadors, però altres sectors s'oposaren violentament. Reemplaçà la constitució amb un (1) document conegut com les Set (7) Lleis, que transformaven Mèxic en un (1) Estat unitari i centralista, i els estats de la federació esdevingueren departaments. Diversos estats es rebel·laren: Coahuila i Texas, San Luis Potosí, Querétaro, Durango, Michoacán, Yucatán, Jalisco, Nuevo León, Tamaulipas i Zacatecas. Texas i Yucatán declaraven la seva independència, si el federalisme no era restaurat. Nuevo León, Tamaulipas i Coahuila provaren de formar la República del Río Grande. Només Texas aconseguí independitzar–se; els residents, la majoria dels quals eren immigrants anglòfons, havien rebut el suport d'altres nord–americans que s'hi traslladaren. Santa Anna fou forçat a acceptar la independència de la nova República de Texas després de la seva captura a la batalla de San Jacinto (Texas).[1] Tanmateix, Santa Anna assolí vèncer les rebel·lions dels altres estats.

En retornar a Mèxic, Santa Anna fou destituït com a president, i s'exilià als Estats Units. Retornà el 1837 a la seva finca de Veracruz (estat mexicà de Veracruz). El 1838 Santa Anna descobrí la manera de redimir–se de la pèrdua de Texas, quan les forces franceses atacaren Veracruz (Veracruz), en la Guerra dels Pastissos, un (1) breu conflicte entre Mèxic i França. El govern mexicà donà a Santa Anna el control de l'exèrcit amb l'ordre de defendre la nació. En la lluita, Santa Anna perdé una (1) cama, la qual, per les seves ordres, fou enterrada amb «plens honors militars». Malgrat que Mèxic acceptà les demandes del govern francès, Santa Anna retornà a la política mexicana com a heroi.

Poc després, Santa Anna assumí la presidència, ja que el govern d'Anastasio Bustamante s'havia tornat caòtic. Aleshores el país es trobava en bancarrota. La guerra amb França havia debilitat Mèxic; a més a més, un (1) exèrcit rebel encapçalat pels generals José Urrea i José Antonio Mexía marxava cap a la capital, contra Santa Anna. Santa Anna vencé els rebels a Puebla (estat mexicà de Puebla). El seu govern es tornà més dictatorial aleshores que no pas durant la seva primera gestió. Restringí la llibertat de premsa i els dissidents foren encarcerats. El 1842 envià una (1) expedició militar a Texas que no reeixí.

Les seves demandes per més imposts causaren més disconformitat; Yucatán es declarà independent, i formà la República de Yucatán. Santa Anna renuncià a la presidència. Tot i que fou capturat pels seus opositors, Santa Anna s'exilià a Cuba.

Guerra amb els Estats Units i l'exili final

El 1846, els Estats Units declararen la guerra a Mèxic. Santa Anna escrigué una (1) missiva al govern de Mèxic, en la qual declarà que no tenia cap aspiració a la presidència, però que posaria la seva experiència militar a la lluita contra la invasió estrangera, com ho havia fet en el passat. El president Valentín Gómez Farías, desesperat davant la situació, acceptà l'oferiment i permeté el retorn de Santa Anna. Fou designat president durant la guerra. Amb la derrota de Mèxic, fou forçat a signar el Tractat de Guadalupe–Hidalgo en què Mèxic «cedia» la meitat del seu territori als Estats Units (els territoris de l'Alta Califòrnia i Santa Fe de Nou Mèxic), i renunciava a les àrees disputades amb Texas.

El 1851 Santa Anna s'exilià a Kingston, Jamaica, i dos (2) anys després se n'anà a Turbaco, Colòmbia. El 1853, els conservadors mexicans prengueren el poder i el convidaren a assumir la presidència. Aquest últim mandat no es diferencià gaire dels altres. Vengué una (1) porció de territori de l'estat de Sonora als Estats Units, i es declarà dictador vitalici amb el títol d'«Altesa Sereníssima».

El 1855, fins i tot els conservadors s'oposaven a Santa Anna. Aquell any, un (1) grup de liberals encapçalats per Benito Juárez i Ignacio Comonfort, dirigiren una (1) revolució que el destituí del poder, i Santa Anna s'exilià de bell nou a Cuba. En conèixer–se el grau de corrupció durant el seu govern, fou jutjat per traïció en absència, i totes les seves propietats foren confiscades. Continuà vivint a l'exili, a Cuba, els Estats Units, Colòmbia i l'Illa de Sant Tomàs. Durant la seva estada a la ciutat de Nova York (estat nord–americà de Nova York), hom creu que fou ell qui portà el xicle, la base del xiclet, als Estats Units, però no se n'aprofità. Thomas Adamas realitzà diversos experiments amb el xicle i creà la indústria Chiclets.

El 1874 Mèxic declarà l'amnistia general, i Santa Anna retornà a Mèxic. Gairebé cec, fou ignorat pel govern mexicà quan se celebrà l'aniversari de la batalla de Churubusco on ell havia participat. Santa Anna morí a la ciutat de Mèxic dos (2) anys després, el 21 de juny de 1876.

Referències

  1. ↑ The Encyclopedia of the Mexican–American War. ABC–CLIO, 2013, pàg. 649. ISBN 1851098534.

Vegeu també

Antonio López de Santa Anna (1794–1876)

Antonio de Padua María Severino López de Santa Anna y Pérez de Lebrón

El passat dilluns 21 de febrer de 2022 es commemorà el cent cinquè aniversari del naixement de Joan Berchmans Vallet de Goytisolo (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 21 de febrer de 1917 — Madrid, Madrid, Espanya, 25 de juny de 2011)[1], qui fou un (1) jurista i filòsof del dret espanyol, membre de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació.

Biografia

És el fill gran d'una (1) família nombrosa de vuit (8) fills[2] de María Goytisolo Taltavull i de Josep Maria Vallet Arnau.[3] Son pare era una (1) dels iniciadors de la indústria automòbil a Catalunya.[1] Durant la Guerra Civil interrompé els seus estudis i col·laborà amb l'exèrcit insurrecte.[4] Llicenciat en Dret, obtingué plaça de notari el 1942, i exercí a Madrid (Madrid, Espanya) del 1949 al 1987. El 1945 es casà amb Maria Teresa Regí i Ribas, amb qui tingué set (7) fills.[4] El 1960 fou un (1) des cofundadors de l'editorial Speiro i la revista Verbo. Des del 1961 fou membre actiu del grup catòlic conservador[5] Amigos de la Ciudad Católica,[2] que animava la reflexió sobre el dret natural i cristià[6] i s'oposava a la teologia de l'alliberament.[5] «Considera que el Dret, que és art i ciència, s'expressa en normes socials basades en un (1) ordre natural planejat per Déu i que pot ser interpretat per la raó humana a través de l'observació de la naturalesa i de la seva pròpia ordre.»[7]

Realitzà la seva tesi doctoral el 1965 a la Universitat de Madrid (Madrid, Espanya). Presidí la Unió Internacional del Notariat Llatí, del 1978 al 1980. Fou secretari general de l'Acadèmia de Legislació i Jurisprudència del 1977 al 1992 i en fou president del 1994 al 1999. Fou corresponsal de l'Institut d'Estudis Catalans el 1974.[2] El 1986 ingressà a la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques. El 1994 fou nomenat membre d'honor de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i fou membre corresponent de l'Istituto de Diritto Agrario de Florència (Toscana, Itàlia). Fou vicepresident segon de l'Instituto de España fins al 1994. Del 1994 al 1999 fou membre del Consell d'Estat.[8]

Distincions

  • Doctor honoris causa de la Unió Notarial Argentina (1978).

  • Doctor honoris causa de la Universitat Autònoma de Barcelona (1985).[9]

  • Premi Montesquieu (1986), atorgat per l'Acadèmia Montesquieu, de Bordeus.

  • Premi «Una Vida dedicada al Derecho» (1996), atorgat per l'Associació d'Antics Alumnes de la Facultat de Dret de la Universitat Complutense.[10]

  • Membre d'honor de l'Acadèmia Sevillana de Jurisprudència (1998).

  • Doctor honoris causa de la Universitat de Cervera (2009).

Obres

  • El orden natural y el derecho, Speiro, Madrid, 1968.

  • En torno al derecho natural, Sala, Madrid, 1973.

  • Qué es el derecho natural, Speiro, Madrid, 1997.

  • Tres ensayos: cuerpos intermedios, representaciòn polìtica. principio de subsidiariedad., Speiro, Madrid, 1982.

  • Fundamentos y soluciones de la organizaciòn por cuerpos intermedios Speiro, Madrid, 1970.

  • Sociedad de masas y derecho, Taurus, Madrid, 1968.

  • Datos y notas sobre el cambio de estructuras, Speiro, 1971.

  • Algo sobre temas de hoy, Speiro, Madrid, 1972.

  • Ideologia, praxis y mito de la tecnocracia, Escelicer, Madrid, 1971.

  • En torno a la tecnocracia, Speiro, Madrid, 1982.

  • La enseñanza del derecho en el altomedievo y su repercusión en el siguiente amanecer.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 «Joan Vallet de Goytisolo». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 «Juan Berchmans Vallet de Goytisolo» (en castellà). Uned, octubre del 2009.

  3. ↑ Rayón Ballesteros, María Concepción: «Necrológica: Juan Valle de Goytisolo» (en castellà). Mar Oceana, 2011, pàg. 169-188.

  4. ↑ 4,0 4,1 Rayón Ballesteros, 2011, pàg. 170.

  5. ↑ 5,0 5,1 Umbral, Francisco: «VaIlet de Goytisolo». El País, 21.05.1988.

  6. ↑ «Reuniones de Amigos de la Ciudad Católica» (en castellà). Fundación Speiro.

  7. ↑ Rayón Ballesteros, 2011, pàg. 183.

  8. ↑ Juan Vallet de Goytisolo[Enllaç no actiu], web de la RAJYL.

  9. ↑ Juan Berchmans Vallet de Goytisolo: discurs llegit a la cerimònia d'investidura celebrada a la sala d'actes d'aquest rectorat el dia 14 de març de l'any 1985. Doctor honoris causa (pdf) (en castellà). Universitat Autònoma de Barcelona, 1985.

  10. ↑ Ha fallecido el Académico de Número Excmo. Sr. D. Juan Bms. Vallet de Goytisolo, diarioya.es.

Fotografia retrat de Joan Berchmans Vallet de Goytisolo

Portada del llibre d'Adolfo Jorge Sánchez Hidalgo: Filosofía y método del derecho en Juan Berchmans Vallet de Goytisolo.

El passat dilluns 21 de febrer de 2022 es commemorà el cent vintè aniversari del naixement de Maria Vinyes i Mayola (Banyoles, Pla de l'Estany, Catalunya, 21 de febrer de 1902 — Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya, 1 de novembre de 1989), qui fou una (1) professora catalana.[1]

Biografia

Després de fer els estudis primaris a Banyoles (Pla de l'Estany), Maria Vinyes estudià a l'Escola de Magisteri de Barcelona (Barcelonès) i el 1923 anà a viure a Sabadell (Vallès Occidental). Fou una (1) funcionària municipal i una (1) de les primeres professores de català –tenia el carnet número 3 firmat per Pompeu Fabra. Durant la Segona República fou secretària del Laboratori Psicotècnic Municipal, professora de l'Escola d'Infermeres de la Generalitat i secretària del Servei d'Orientació Professional de l'Escola Industrial i d'Arts i Oficis. En acabar la Guerra Civil fou depurada del seu càrrec municipal «per delictes politicosocials i d'opinió». Quaranta (40) anys després, fou rehabilitada pel primer ajuntament democràtic, el 1979.[1]

El 23 de juliol de 2004 la ciutat de Sabadell (Vallès Occidental) li dedicà una (1) plaça.[1]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Nomenclàtor. «Plaça de Maria Vinyes». Ajuntament de Sabadell (Vallès Occidental).

Fotografia retrat de Maria Vinyes i Mayola

El passat divendres 18 de febrer de 2022 es commemorà el noranta-unè aniversari del naixement de Toni Morrison, pseudònim de Chloe Anthony Wofford (Lorain, Ohio, EUA, 18 de febrer de 1931 — Nova York, Nova York, EUA, 5 d'agost de 2019), qui fou una (1) escriptora afroamericana guardonada amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1993.[1][2]

Biografia

Nasqué el 18 de febrer de 1931 a la ciutat de Lorain, situada a l'estat nord–americà d'Ohio, en una (1) família pobra. Adoptà el nom de Toni Morrison a partir d'un (1) sobrenom familiar, així com del cognom del seu marit Harold Morrison, amb el qual estigué casada entre els anys 1958 i 1964.

El 1949 començà els estudis universitaris d'humanitats a la Universitat de Howard, de Washington DC (EUA), i continuà a la Universitat Cornell (Ithaca, Nova York, EUA), fins que el 1955 es graduà en filologia anglesa. Posteriorment, fou professora d'anglès a la Universitat de Texas, Howard i a la Universitat Estatal de Nova York. El 1964 començà a treballar com a editora literària en l'editorial Random House de Nova York.

Darrerament era professora d'humanitats a la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA) i membre de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Lletres, així com del Consell Nacional de les Arts.

Obra literària

Morrison, en les seves obres, parla de la vida dels afroamericans, especialment de les dones negres, enaltint aquesta comunitat. Fou una (1) dona combatent en favor dels drets civils i compromesa amb la lluita en contra de la discriminació ètnica.

El seu primer llibre veié la llum l'any 1970, The Bluest Eye (Ulls blaus), en què narra la història d'una (1) nena negra que vol tenir els ulls del color de les nines de les nenes blanques. El seu segon llibre, Sula, es publicà el 1973, i el 1977 Song of Salomon (La cançó de Salomó), un (1) relat sobre la unió del materialisme i el poder de l'amor, es convertí ràpidament en un (1) èxit popular i li valgué el National Book Critics Award d'aquell mateix any.

El 1987 publicà Beloved, un (1) llibre que relata la història d'una (1) esclava que troba la llibertat, però que mata la seva filla en edat infantil per salvar–la de l'esclavitud. Aquest llibre suposà la seva consagració definitiva i li valgué l'obtenció del Premi Pulitzer. Els seus llibres posteriors foren, així mateix, grans èxits de vendes.

El 1993, tot i que les seves obres completes no comprenien més que sis (6) títols, fou guardonada amb el Premi Nobel de Literatura i amb la motivació: «Amb les seves novel·les caracteritzades per una força visionària i la importància poètica, dona vida a un (1) aspecte essencial de la realitat americana.»

Obres

Novel·la

Assaig

  • 1974: The Black Book;

  • 1992: Playing in the Dark: Whiteness and the Literary Imagination;

  • 1992: Race-ing Justice, En-gendering Power: Essays on Anita Hill, Clarence Thomas, and the Construction of Social Reality (editora);

  • 1997: Birth of a Nation'hood: Gaze, Script, and Spectacle in the O.J. Simpson Case (coeditora);

  • 2004: Remember: The Journey to School Integration;

  • 2008: What Moves at the Margin: Selected Nonfiction, editat per Carolyn C. Denard;

  • 2009: Burn This Book: Essay Anthology, editora.

Referències

  1. ↑ «Muere Toni Morrison, premio Nobel de Literatura 1993» (en castellà). El País, 06.08.2019.

  2. ↑ «S'ha mort Toni Morrison, escriptora i activista afroamericana».

Enllaços externs

Toni Morrison. From Enoch Pratt Library January 29, 1998 © copyright John Mathew Smith 2001.

Toni Morrison, pseudònim de Chloe Anthony Wofford Morrison (nascuda Chloe Ardelia Wofford)

El passat divendres 18 de febrer de 2022 es commemorà el cent setanta-vuitè aniversari del naixement de Victorine–Louise Meurent (també Meurant) (París, Illa de França, 18 de febrer de 1844 — Colombes, Alts del Sena, Illa de França, 17 de març de 1927), qui fou una (1) pintora francesa i també una (1) model de pintors. Tot i que és més coneguda com la model favorita d'Édouard Manet, posà per a altres pintors i també fou una (1) artista per dret propi que exposà regularment al prestigiós Saló de París (Illa de França). El 1876 les seves pintures foren seleccionades per a ser incloses en l'exposició a concurs del Saló, quan precisament l'obra de Manet no hi era.[1][2][3]

Biografia

Nascuda a París (Illa de França) en una (1) família d'artesans (el seu pare treballava en el bronze, mentre que la seva mare era capellera), Meurent començà a fer de model als setze (16) anys per guanyar–se la vida. I també tocava la guitarra als cafès que freqüentaven els intel·lectuals i artistes de París (Illa de França). Meurent també tocava el violí, arribà a fer classes de tots dos (2) instruments i cantà en cafè concerts.[4]

Model per a pintors

S'inicià com a model a l'estudi de Thomas Couture i potser estudià art.[5] Modelà per primera vegada per a Manet el 1862, en concret per a la seva pintura La cantant de carrer.[6] Es destacava sobretot per la seva petita estatura, cosa que li valgué el sobrenom de «la crevette» (la gambeta) i pel seu cabell vermell, que es mostra molt brillant a l'aquarel·la de Manet Olympia, que s'exposa al Museu del Louvre.[7]

El nom de Meurent es manté per sempre associat a les obres mestres de Manet del 1863 El dinar campestre i Olympia, que inclouen retrats nus d'ella. Però també modelà per a Edgar Degas i el pintor belga Alfred Stevens, tots dos (2) íntims amics de Manet. Es diu que la seva relació amb Stevens fou particularment estreta.

Manet continuà utilitzant Meurent com a model fins a principis de la dècada del 1870, quan començà a prendre classes d'art i se sentí interessada per l'estil de pintura més acadèmica, al qual ell s'oposava. L'últim quadre de Manet en què Meurent apareix és Gare Sant–Lazare (que cal no confondre amb la pintura de Monet del mateix nom), pintat el 1873, el qual és sovint esmentat com The Railway (El Ferrocarril).[5]

Al llarg de la dècada del 1880 continuà modelant per a Norbert Goeneutte, un (1) artista més conegut pels seus aiguaforts, i per a Toulouse–Lautrec, que arribà a presentar–la com a «Olympia».[5]

Carrera com a pintora

El 1875 Meurent començà a estudiar amb el retratista francès Étienne Leroy.[6] L'any següent Meurent presentava per primer cop treballs propis al Saló de París (Illa de França), que foren acceptats,[8] mentre que l'obra presentada per Manet fou rebutjada pel jurat, aquell any. Bourgeoise de Nuremberg au XVIe siècle, l'entrada de Meurent a l'Académie des Pretendents–Arts del 1879, fou penjada a la mateixa sala que l'entrada de Manet.[9] Obra de Meurent també fou inclosa a les exposicions dels anys 1885 i 1904. En total, Meurent exposà al Saló sis (6) vegades.[5]

Meurent fou introduïda a la Société des Artistes Français el 1903, amb el suport de Charles Hermann–Leon i Tony Robert–Fleury, el fundador de la Société. Cap al 1906, Meurent havia marxat de París (Illa de França) cap a Colombes (Alts del Sena, Illa de França), on visqué amb una (1) dona anomenada Marie Dufour durant la resta de la seva vida. Meurent morí el 17 de març de 1927.[6]

Obra

Es creia que tota la seva obra s'havia perdut, però se'n conserva un (1) quadre, de Meurent, Le Jour des Rameaux o Palmell de diumenge, que fou recuperada el 2004 i ara s'exposa al Museu de Colombes (Alts del Sena, Illa de França).

Le jour des rameaux, c. 1880, Musée municipal d'Art et d'Histoire, Colombes.

Recreacions i memòria

La vida de Victorine Meurent ha inspirat dues (2) novel·les històriques, i apareix com a personatge en moltes altres.

L'escriptor irlandès George Moore inclogué Meurent com a personatge en la seva autobiografia, que és parcialment una (1) obra de ficció, Memoirs of My Dead Life (1906). Hi apareix com una (1) dona de mitjana edat, que manté una (1) relació lèsbica amb una (1) famosa cortesana.

Meurent és la protagonista de Mademoiselle Victorine: una (1) novel·la (2007), de Debra Finerman, i A Woman With No Clothes On (2008), de V R Main i és un (1) personatge dins la novel·la de Christopher Moore Sacré Bleu (2012).

És també un (1) personatge a la pel·lícula Intimate Lives: The Women of Manet, àlies Manet in Love (1998), interpretada per Shelley Phillips.

Una (1) altra novel·la que representa Meurent i la seva relació amb Manet és Paris Red, de Maureen Gibbon (2015).

En l'obra de Manet

La cantant de carrer, Museu de Belles Arts de Boston, 1862.

Retrat de Victorine Meurent, Museu de Belles Arts de Boston, 1862.

Dona amb Lloro, Museu Metropolità d'Art de Nova York, 1866.

La guitarrista, Hill–Stead Museum, Farmington, Connecticut, 1866.

El Joc de croquet, Städel Museu, Frankfurt del Main, 1873.

El Ferrocarril (Le Chemin de fer), National Gallery of Art, Washington DC, 1873.

En l'obra d'Alfred Stevens

The Parisian Sphinx, San Diego Museum of Art, 1870.

Referències

  1. ↑ Fané, Lourdes: «Victorine Meurent, la modelo enigmática.» (en castellà). Manifiesto de Arte, 23.03.2020.

  2. ↑ Abdala, Verónica: «¿Prostituta o artista influyente? Victorine Meurent, la enigmática modelo y musa de Edouard Manet» (en castellà), 01.11.2021.

  3. ↑ Main, V. R.: «V R Main on the truth behind Manet's favourite model, Victorine Meurent» (en anglès). The Guardian, 02.10.2008.

  4. ↑ «Victorine Meurent: de musa de Manet a pintora impresionista». AZperiodistas.com.

  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Jimenez, Jill Berk: Dictionary of Artist's Models. Londres: Routledge, 2001, pàg. 372.

  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Summers, Claude J.: The Queer Encyclopedia of the Visual Arts. Cleis Press, 2004.

  7. ↑ Ross King: The Judgement of Paris, pàg. 37.

  8. ↑ Dictionnaire général des artistes de l'École française depuis l'origine des arts du dessin jusqu'à nos jours: architectes, peintres, sculpteurs, graveurs et lithographes. pàg. 80. Gallica BnF.

  9. ↑ Salon des artistes français 1879, no.2128; Gallica BnF.

Vegeu també

Enllaços externs

Retrat de Victorine–Louise Meurent (1844–1927), c. 1862.

Victorine–Louise Meurent

El passat divendres 18 de febrer de 2022 es commemorà el cent noranta-sisè aniversari del naixement de Lea Ahlborn, de soltera Lundgren (Estocolm, Suècia, 18 de febrer de 1826 — ibídem, 13 de novembre de 1897), qui fou una (1) gravadora de medalles sueca.[1] Es formà com a deixebla del seu pare, Ludvig Lundgren, que era gravador de la Casa de la Moneda d'Estocolm (Suècia) i —entre els anys 1851 i 1853— de la de París (Illa de França).[1] El 1854 contragué matrimoni amb l'escultor alemany Carl Ahlborn.[1]

En morir son pare el 1853, el substituí en el càrrec a París (Illa de França). En aquesta ciutat, participà en l'Exposició Universal del 1855, amb les obres Carles XIV; Birger Jarl, regent de Suècia al segle XIII; Joan, rei de Suècia, segons les estàtues de Fogelberg; Òscar II; Les reines Josefina i Lluïsa; Palander; Bolinder.[1]

Realitzà la medalla del jubileu de la Universitat d'Uppsala (Suècia) del 1877; la de les noces de plata d'Òscar II, Nordeuskiöl; i les medalles Berzelius, Jenny Lind i Treiwald, així com dues (2) més de Carles XIV i unes altres per a societats científiques i literàries.[1] A l'exposició del 1878 obtingué una (1) menció honorífica per una (1) col·lecció de medalles i medallons de diferents personatges i de les acadèmies d'Arts i Ciències d'Estocolm (Suècia).[1]

Referències

  1. Espasa Calpe. Enciclopedia Espasa. Volumen 3 (en castellà), pàg. 694. ISBN 8423945030.

  2. A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lea Ahlborn.

The famous swedish artist Lea Ahlborn (1826–1897)

Lea Ahlborn Lundgren

El passat divendres 18 de febrer de 2022 es commemorà el cent noranta-setè aniversari del naixement de Mór Jókai d'Ásva (en hongarès: Ásvai Jókai Mór; Komárom [actual Komárno], Hongria, 18 de febrer de 1825 — Budapest, Hongria, 5 de maig de 1904), qui fou un (1) novel·lista noble hongarès, el «gran contista hongarès», membre de la Ciències d'Hongria. En alguns països el nom Maurus Jokai s'usava.

Biografia

Mór Jókai, originalment Móricz Jókay, nasqué a Komárom (Hongria), en una (1) família noble minifundista, fill de József Jókay i Mária Pulay. El seu pare, noble empobrit, després de veure's obligat a vendre les terres, es feu advocat.

Jókai finalitzà l'escola a Komárom (Hongria) i a l'institut reformat de Pozsony (actual Bratislava, Eslovàquia), on fou enviat pels seus pares per perfeccionar l'alemany, després al col·legi reformat de Pápa (Hongria), on es batxillerà. A l'esfera literària feu amistat amb Sándor Petőfi . Aleshores aparegueren els seus primers relats.

Encara que es diplomà en dret a Kecskemét (Hongria) i més tard practicà l'advocacia a Pest (Hongria), el 1844, després de l'èxit de la seva primera novel·la Hétköznapok (Dies laborables), tornà l'esquena a la seva carrera com advocat i consagrà la seva vida a l'escriptura. El 1846 es feu membre de la companyia Tízek; al principi edita el diari de la companyia Pesti Füzetek (Quaderns de Pest), i després de la seva prohibició el nou, Életképek (Quadres de gènere).

A la revolució hongaresa del 1848 adoptà un (1) paper actiu: ajudà en la redacció dels dotze (12) punts; es feu milicià; publicà escrits contra els Habsburg a les columnes del Pesti Hírlap i d'Esti Lapok; en delegació es trobà amb els rebels vienesos, i com editor del diari oficial acompanyà a Debrecen (Hongria) el govern fugitiu.

La nit del 15 de maig de 1848 presencià la representació de Bank Bán al Teatre Nacional Hongarès. Aquí actuà Róza Laborfalvi al paper de la reina Gertrudis, qui kokarda. De la trobada nasqué l'amor i el 29 d'agost es casaren. El matrimoni indignà seriosament tant les seves famílies com els seus amics (llavors trencà la seva amistat amb Petőfi), ja que la llavors coneguda i exitosa actriu era més gran que Jókai i mare d'un (1) fill il·legítim.

Després del fracàs de la revolució hongaresa del 1848 hagué d'amagar–se, i escapà a Tardona (Hongria). «Egy bujdosó naplója» (Diari d'un fugitiu) descriu aquest període. El 1849, en part gràcies a la intervenció de la seva esposa, per a qui obtingué un (1) salconduit de komárom, fou indultat i pogué tornar a casa seva.

Escrigué moltes novel·les i ja als anys 1850 era immensament popular. Aquest fou el període més productiu; per això ell és el primer escriptor hongarès, que pot portar un (1) tren de vida de gran burgès amb els seus ingressos. Viatjà molt; el 1853 anà per primera vegada a Erdély (Transilvània, aleshores Hongria, actualment Romania). Acompanyà també diverses vegades la seva dona per les seves actuacions. El 3 de setembre de 1857 s'inaugurà el Teatre Nacional de Miskolc (Hongria) amb un (1) discurs d'obertura de Jókai i una (1) actuació de Laborfalvi. En aquesta mateixa època descobrí els seus problemes pulmonars i cardíacs.

El desembre del 1858 es feu corresponsal de l'Acadèmia de Ciències d'Hongria, el 1860 passà a formar part de la companyia Kisfaludy. El 1861 fou representant de la ciutat de Siklós (Hongria).

Mentre inicià diversos diaris: el 1856, Nagy Tükor (Gran Mirall); el 1858, el diari satíric Üstökös (Cometa); el 1863 fundà la revista A Hon (Pàtria). El govern trobà ofensiva una (1) de les editorials de la revista, així, Jókai com a editor responsable, és condemnat a un (1) any de presó. Sortí de presó un (1) mes més tard. Els anys 1880 es retirà, un darrere l'altre, dimití de l'edició dels seus diaris; de la unió d'Hon i Ellenőr (Revisor); aparegué Nemzet (Nació), al qual després del seu cessament succeí Magyar Nemzet del qual fou editor en cap de nom fins a la seva mort. Aleshores passà molt de temps a balnearis estrangers, al jardí de Svábhegy, així com a la vila de Balatonfüred, a la riba del llac Balató (Hongria).

El 1894 en ocasió dels seus casaments d'or com a escriptor, en companyia d'una (1) enorme exaltació, aparegué l'edició de luxe a cent (100) volums de la seva obra i la Reial Universitat Hongaresa de Ciències el nomenà doctor honoris causa.

El 20 de novembre de 1886 morí la seva esposa, Róza Laborfalvi. Jókai es mudà llavors a la casa de la seva neta adoptiva, Róza Jókai (filla de Róza Benke), esposa del pintor Árpad Feszty. La seva relació es feu malbé, perquè el 16 de setembre l'ancià escriptor prengué per esposa la llavors de vint (20) anys Bella Nagy. L'opinió pública també acollí l'esdeveniment amb gran indignació. La parella no es preocupà amb els atacs, viatjà freqüentment a l'estranger i Jókai amb infrangible empenta escriu novel·les com Az én életem regénye (la novel·la de la meva vida), A mi lengyelünk (el nostre polonès), Ahol a pénz nem isten (On els diners no són déu) o A börtön virága (La flor de la presó), encara que el nivell d'aquestes no arriba al de les seves obres mestres anteriors.

La primavera del 1904 al seu retorn de Niça (Alps Marítims, Provença–Alps–Costa Blava, França), Jókai es refredà. El 5 de maig de 1904 a les nou (9) diu: «Vull dormir». Morí als setanta-nou (79) anys de pulmonia.

Principals obres

En castellà i català

  • El castellà convertit (1887). Publicada en català el 1893 amb el títol de L'amo nou.

  • Un home d'or (1907).

  • La dels ulls d'ibó (1927). Publicada abans en català amb el títol La dama dels ulls de mar, 1903

  • Estimat fins al patíbul (?). Mateixa versió de la publicada a Xile amb el títol d'El botxí de Hefalú.

  • La rosa groga, Espasa–Calpe (1959)

  • Un home d'or, Sopena (1960). També publicada a la mateixa versió el 1979 a l'Havana (Cuba).

  • Sota l'ombra d'Ali bajá, Futur (1945), Buenos Aires.

  • Els diamants negres (1976), l'Havana (Cuba).

En hongarès

Banc commemoratiu de Mór Jókai

Fonts

Jókai Self portrait 1849

Mór Jókai (1825–1904)

Mór Jókai d'Ásva

Ásvai Jókai Mór

El passat divendres 18 de febrer de 2022 es commemorà el dos-cents vint-i-tresè aniversari del naixement d'Alexis de Chateauneuf, qui era un (1) arquitecte i urbanista hamburguès (ciutat estat d'Hamburg, Alemanya, avui: estat federal alemany, 18 de febrer de 1799 — ibídem, 31 de desembre de 1853).

Biografia

Era un (1) fill d'una (1) família noble francesa que emigrà durant la Revolució Francesa. Son pare era llibreter i escriptor que morí quan Alexis era molt jove. La seva mare, Marie de Chateauneuf, del qual portà el nom, es tornà a casar amb l'impressor Johann August Meissner que continuà la seva educació.[1]

Després d'un (1) aprenentatge de fuster estudià a París (Illa de França) prop d'Achille Leclerc i després a Karlsruhe (Baden–Württemberg, Alemanya), prop de l'arquitecte Friedrich Weinbrenner. Viatges d'estudis el conduïren a Itàlia i Anglaterra (Regne Unit). Sobretot l'arquitectura italiana l'influí molt, com pot observar–se encara avui al seu disseny del Correus Vell (Alte Post) i les Arcades de l'Alster (Alsterarkaden) al barri Neustadt (Hamburg, Alemanya). El 1821 s'establí a Hamburg (Alemanya), on deixà la seva empremta a la reconstrucció del barri a l'entorn de l'ajuntament (Rathaus) després del gran incendi del 1842 i juntament amb William Lindley participà en la urbanització dels barris Hamm i Hammerbrook. Juntament amb l'arquitecte Wimmel dissenyà un (1) eixample de l'edifici de la Cambra de Comerç que no fou executat.[2] Morí a Hamburg (Alemanya) d'una (1) malaltia mental el 1853.[3] Fou sebollit al cementiri d'Ohlsdorf.[4]

Al barri hamburguès d'Hamm, el carrer Chateauneufstraße[5] li està dedicat. Del 24 de setembre al 19 de novembre 2000, el Museu d'Arts i Oficis d'Hamburg (Alemanya) li dedicà una (1) exposició.[6]

Obres

S'inscrigué al corrent del romanticisme de mostrar la «veritat del material» sense cobrir–lo de pintura o d'estuc, el que pot observar–se a l'església de Sant Pere i el Correus Vell a Hamburg (Alemanya). Així perdé la simpatia de la burgesia de la seva ciutat, aficionada de l'estuc. Aleshores trobà encàrrecs nous a Christiania (Oslo, Noruega).[7]

Hamburg

Slesvig–Holstein

Noruega

  • Església del Salvador a Oslo.

Publicació

  • Architectura domestica, Londres, Editorial Ackermann i Cia, 1839 (publicat en alemany, llatí i anglès).

Referències

  1. ↑ AA.VV.: Allgemeine Deutsche Biographie, Otto Beneke: Alexis de Chateauneuf, Munic, Historische Kommission bei der Bayerischen Akademie der Wissenschaften, 1876, tom 4, pàgina 113.

  2. ↑ Dr. Jörn Arfs (redacció) & Eckaart Hannmann, Zur Baugeschichte der Hamburger Börse, Kunstsinn und Kaufmannsgeist, die Bau– und Kunstgeschichte der Handelkammer Hamburg, Hamburg, Ellert & Richter, 2005, pàgina 63, ISBN 3-8319-0225-9 (en català: Sentit artístic i comercial, la història arquitectural i artística de la Cambra de Comerç d'Hamburg).

  3. ↑ Günther Grundmann: Neue Deutsche Biographie, Alexis de Chateauneuf, Bayerische Staatsbibliothek, 1957, tom 3, pàgina 113.

  4. ↑ Helmut Schoenfeld: «Alexis de Chateauneuf», Der Ohlsdorfer Friedhof, Bremen, Editorial Temmen, 2010, pàgines 32, ISBN 9783861080862.

  5. ↑ 53° 33′ 46.7″ N, 10° 3′ 35.77″ E.

  6. ↑ David Klemm i Hartmut Frank (redacció): Alexis de Chateauneuf. 1799–1853. Architekt in Hamburg, London und Oslo. Hamburg i Munic, Editorial Dölling und Galitz, 2000. (Col·lecció de l'arxiu d'arquitectura d'Hamburg), tres-centes seixanta-sis (366) pàgines, ISBN 3-933374-75-8. Catàleg de l'exposició «Alexis de Chateauneuf 1799– 1853. Architekt in Hamburg, London und Oslo» al Museu d'Arts i Oficis el 2000.

  7. ↑ Günther Grundmann: ibídem.

Bibliografia

  • Stephan Tschudi–Madsen: The works of Alexis de Chateauneuf in London and Oslo, Oslo, Editorial Foreningen til norske fortidsminnesmerkers bevaring, 1965, setanta-una (71) pàgines.

  • Günther Lange: Alexis de Chateauneuf: ein Hamburger Baumeister (1799–1853), Hamburg, Editorial Weltarchiv, 1965, cent quaranta-set (147) pàgines.

  • A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alexis de Chateauneuf.

Robert Schneider–Otto Speckter – Alexis de Chateauneuf

Les Arcades al marge de l'Alster, a Hamburg.

L'antiga estació de Bergedorf

La fundació Amalia Sieveking a Sankt Georg, una (1) reinterpretació de l'entramat de fusta tradicional.

Litografia de Peter Suhr de la torre d'aigua als afores, del 1848.

El Correu Vell a Hamburg

Les Arcades de l'Alster, a Hamburg.

Alexis de Chateauneuf

El passat divendres 18 de febrer de 2022 es commemorà el dos-cents vuitanta-vuitè aniversari del naixement de Jean–Marie Roland de la Platière[1] (Thizy, Lionès, Roine, Alvèrnia–Roine–Alps, França, 18 de febrer de 1734 — Bourg–Beaudouin, Normandia, França, 10 de novembre de 1793), qui fou un (1) polític francès.

Biografia

Fill d'un (1) conseller reial de la batllia de Villefranche–sur–Saône (Roine, Alvèrnia–Roine–Alps, França), i no gaudint la seva família de gaires recursos, fou col·locat, com a dependent, a la casa d'un (1) armador de Nantes (Loira Atlàntic, País del Loira, França); més tard se'l nomenà, gràcies a la recomanació d'un (1) parent seu, inspector ordinari de les manufactures de la Picardia: aquest càrrec li permeté fer alguns viatges a l'estranger amb finalitats industrials i científiques.

L'any 1780 es casà amb Jeanne–Marie Philipon, que esdevingué Manon Roland o Madame Roland (París, Illa de França, 1754 — ibídem, 1793), la qual l'arribà a influir tant, que quasi n'anul·là la futura personalitat política. El 1784, madame Roland aconseguí pel seu marit el nomenament d'inspector general de la indústria de Lió (metròpolis de Lió, Alvèrnia–Roine–Alps, França), i ocupava aquest important càrrec quan es desencadenà el procés revolucionari francès.

La Revolució

Roland de la Platière s'havia donat a conèixer a Lió (metròpolis de Lió, Alvèrnia–Roine–Alps, França) amb la publicació de diverses obres i per la col·laboració en alguns diaris, i el municipi l'elegí com a representant lionès a l'Assemblea constituent. A París (Illa de França) es feu amic amb Jacques Pierre Brissot, que el presentà a Pétion, Buzot i Robespierre. La seva esposa Manon Roland reunia al saló de casa aquests personatges, i d'altres d'igualment influents, diverses vegades a la setmana.

Durant un (1) viatge que realitzà a Lió (metròpolis de Lió, Alvèrnia–Roine–Alps, França), fundà el Club central, però tornà de seguida a París (Illa de França), estimulat per la desenfrenada ambició de la seva esposa. Els seus amics girondíns li oferiren la cartera d'Interior el 23 de març de 1792. Havent refusat Lluís XVI sancionar una (1) moció del general Servan, que volia acantonar vint mil (20.000) federats als afores de París (Illa de França) i que es llicenciessin la guàrdia reial i els regiments suïssos, Roland de la Platière insistí sobre el tema amb la seva famosa Lettre au Roi del 10 de juny de 1792. La carta, però, sembla que havia sigut redactada per la seva esposa, segons declarà ella mateixa. Aquesta carta ocasionà la caiguda de Roland, del ministeri (13 de juny), però els esdeveniments del 10 d'agost següent el portaren novament al poder.

En la lluita establerta entre l'Assemblea legislativa i la Commune insurreccionada, prengué part a favor de la primera. Romangué neutral durant les Jornades de Setembre, i elegit diputat de la Convenció, volgué l'acta de diputat. El càrrec electriu, però, era incompatible amb les funcions ministerials, i els seus amics, amb la fi de retenir–lo al ministeri, n'aconseguiren anul·lar l'acta. Es prestà a secundar els atacs del partit girondí contra Robespierre, i volgué salvar la vida de Lluís XVI.

Quan el manyà Gamain descobrí l'existència de l'Armoire de fer, en lloc de segellar–lo, s'apressà a treure'n documents que poguessin comprometre al monarca. Aquest fet el perjudicà molt entre els revolucionaris més avançats, com també la seva insistència a sol·licitar l'apel·lació davant el poble de la sentència de mort contra Lluís XVI. El 23 de gener de 1793 presentà la dimissió de la cartera ministerial. Proscrit el 31 de maig, aconseguí fugir de París (Illa de França) i es refugià a casa d'un (1) amic, el naturalista Bosc d'Antic, al bosc de Montmorency (Val d'Oise, Illa de França), des d'on es traslladà a Rouen (Sena Marítim, Normandia, França). Però, assabentat què la seva esposa havia estat guillotinada, sortí de Rouen (Sena Marítim, Normandia, França), en direcció París (Illa de França) i se suïcidà a Bourg–Beaudouin (Eure, Normandia, França), travessant–se amb el seu bastó espasa.

Roland de la Platière fou un (1) home de maneres místiques, motiu pel qual donà motiu a mofes dels cortesans durant la seva primera etapa ministerial.

Després de la mort de Jean–Marie Roland i de la seva esposa, la seva petita filla Eudora Roland fou recollida per Jacques Antoine Creuzé–Latouche i després per Louis–Augustin Bosc d'Antic.

És autor dels següents treballs:

  • Lettres écrites de Suisse, d'Italie, de Sicile et de Malte, 1776–1778 (Amsterdam, 1782);

  • Mèmoire sur l'education des tropeaux: (París, 1779);

  • L'art du fabricant d'etoffes en laine: (París, 1780);

  • L'art du fabricant de velours de coton: (París, 1783);

  • L'art du tourbier: (París, 1783);

  • De l'influence des lettres dans les provinces: (París, 1789);

  • Recueil des idèes patriotiques: (París, 1789);

  • Le financier patriote: (París, 1789);

  • Compte rendu á la Convention nationale: (París, 1793).

I a més, per a l'Encyclopèdie mèthodique, escrigué un (1) Dictionnaire des manufactures, se li deuen també alguns articles publicats al Carrier de Lyon i a La Patriot Français, durant l'època de la Revolució.

Bibliografia

Referències

  1. ↑ «Jean–Marie Roland de la Platière». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Enllaços externs

Gravat de Jean–Marie Roland de la Platière

Jean–Marie Roland de la Platière

El passat divendres 18 de febrer de 2022 es commemorà el cent sisè aniversari del naixement de Julio Muñoz Ramonet (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 18 de febrer de 1916[1] — Chur o Coira, Grisons, Suïssa, 9 de maig de 1991)[2], qui fou un (1) empresari barceloní. Sense una (1) ideologia política definida, tot i que aprofità les bones relacions amb les autoritats franquistes, bastí un (1) entramat societari monumental junt amb son germà Álvaro. Home amant de l'ostentació i faldiller, representa una (1) figura paradigmàtica del «nou ric» en l'Espanya franquista. El seu imperi, construït sobre la base de l'especulació i l'estraperlo entrà en decadència a mesura que el mercat espanyol esdevenia cada cop més competitiu i refractari a la corrupció. Tot i això, la seva fortuna al moment de la seva mort era considerable i en el seu testament establí la creació d'un (1) fons artístic per al gaudi dels barcelonins, cosa que aquest no ha pogut començar a fer estimacions d'aquest llegat fins al 2014 quan l'Ajuntament de Barcelona (Barcelonès), després d'un (1) llarg litigi amb les seves filles, rebé les claus del palau que fou el domicili familiar del carrer Muntaner, no sense la decebedora sorpresa de trobar a faltar les obres més rellevants.

Família

Fill de Serafín Muñoz Ruiz, immigrant d'origen andalús, i de Florinda Ramonet Sindreu (nascuda a Martinet de Cerdanya, ? – 1962 [3]) i neboda del propietari dels grans magatzems «El Barato» de Barcelona (Barcelonès). El seu germà gran Álvaro formà part de la vida professional de Julio. El juliol del 1946 es casà a l'església parroquial de Santa María de Sant Sebastià amb Carmen de Villalonga, filla del financer valencià Ignasi Villalonga i Villalba. La cerimònia fou oficiada per l'arquebisbe de València Marcelino Olaechea[4]. De l'enllaç nasqueren Carmen, Isabel, Alexandra i Helena, aquesta darrera batejada també per l'arquebisbe Olaechea[5][6]. L'any 1966 se separà de Carmen Vilallonga i començà a mantenir una (1) relació sentimental amb una (1) altra dona. Una (1) de les amants de Ramonet abans del divorci fou la coneguda prostituta Carmen Broto, que fou assassinada el 1949[7].

Negocis

Julio Muñoz començà a treballar al magatzems «El Barato»[8]. Estudià batxillerat i començà a estudiar dret, carrera que no acabà. Durant la Guerra Civil Espanyola els seus pares fugiren cap al bàndol nacional i s'establiren a Sant Sebastià (Donosti, Guipúscoa, País Basc), allà morí el seu pare, la seva mare establí bones relacions amb les altes autoritats militars. Julio passa el principi de la Guerra a Barcelona (Barcelonès) on actuà com a agent dels serveis d'espionatge franquistes[9] sota les ordres del llavors coronel Ungria[10]. Després de la guerra la família Muñoz Ramonet retornà a Catalunya i aprofitant les bones relacions establertes amb les autoritats militars franquistes, especialment amb els capitans generals de Catalunya, aconseguí influir sobre el repartiment de quotes del cotó que en aquell moment el comerç dels quals, com molts altres béns, estava controlat per l'Estat. Amb aquest control de les quotes eliminaven les quotes assignades a certes fàbriques, o les minvaven de tal manera que aquestes no tenien més remei que tancar per manca de matèria primera, moment en què el germans Muñoz aprofitaven per comprar–les a preus rebentats, com fou el cas de l'Algonodera del Pilar.

A la dècada dels quaranta ('40) fou quan Julio i Álvaro bastiren el seu imperi comercial, adquirint una vintena (circa 20) de fàbriques tèxtils, entre elles la de Can Batlló, els grans magatzems El Siglo i El Águila, i fixaren la seu central de les seves activitats financeres al Palau Robert. Julio Muñoz fundà i administrà multitud d'empreses entre elles la «Immobiliaria el Águila» amb seu social al Palau Robert, la Compañia Internacional de Seguros, el grans magatzems «El Siglo», el magatzems «El Águila» a la plaça Universitat[11]. Presidí diverses societats com la Compañia Internacional de Seguros, Comar, Sociedad Anónima, Sociedad Anónima Muñoz de Navegación y Comercio Exterior, o la Compañia Internacional del Corcho[12]. Durant la postguerra les seves companyies de la indústria tèxtil arribaren a arreplegar uns quaranta-cinc mil (circa 45.000) treballadors[13]. El seu casament amb Carmen, filla del dirigent del Banco Central, li donà accés al crèdit bancari.

El 1957 fou elegit vicepresident de la «Junta Nacional de las Fibras Cortadas Artificiales»[14].

Declivi

En opinió de Francesc Cabana el canvi de model econòmic espanyol que passà de l'autarquia a una (1) economia de mercat[15] propicià la davallada dels negocis espanyols, unit a un (1) empitjorament de les relacions amb el Banco Central dirigit pel seu sogre, que entre casos li embargà el Palau Robert, i per això Julio tendí a obrir la mirada a altres mercats. Obrí un (1) parell de bancs a Suïssa, mitjançant els quals facilità a la família de Trujillo la fugida de capitals cap a Europa. Contractà com a assessor el president de la comissió la persona encarregada de supervisar el funcionament dels bancs suïssos. Això provocà un (1) escàndol bancari que li feu perdre aquests dos (2) bancs[16].

El batlle episcopal d'Andorra, equivalent al jutge d'instrucció espanyol, acusà el 1974 Julio Muñoz, juntament amb Joaquim Arana, d'estafa i alçament de béns[17]. El 1979 el Tribunal de Corts andorrà l'exonerà d'aquestes acusacions[18].

El 1976 els grans magatzems El Águila, societat anònima participada per Muñoz Ramonet i Trujillo i amb dificultats econòmiques des de principis dels setanta ('70), entrà en fallida[19].

L'any 1986 amb l'esfondrament de la Compañia Internacional de Seguros, que deixà un (1) forat financer de tres mil milions de pessetes (3.000.000.000 PTA) el 1986, i sense feina els aproximadament dos centenars (circa 200) d'empleats, propicià la seva fugida a Suïssa[13].

Els darrers cinc (5) anys de la seva vida els passà allotjat en un (1) hotel de la localitat suïssa de Bad Ragaz, havent–se emportat la col·lecció de cotxes de luxe, una (1) col·lecció de joies i part de la col·lecció de miniatures del llegat Bosch Catarineu.

Llegat artístic

Muñoz tingué un (1) fort interès per a adquirir obres d'art, formant una (1) gran col·lecció de diversos estils i procedències passant de l'art romànic fins a les noves tendències de l'art modern. El gruix d'aquesta col·lecció nasqué amb l'adquisició tèrbola del llegat que l'empresari Ròmul Bosch i Catarineu havia dipositat al MNAC per a avalar un (1) crèdit atorgat a La Industrial Algodonera, de la qual n'era el màxim accionista, per l'Institut de Crèdit Forçós de la Generalitat republicana. Mort Bosch i Catarineu poc abans de la guerra l'aval no fou recuperat pels seus hereus legítims[20]. L'any 1945 Muñoz Ramonet comprà La Industrial Algodonera i amb ella els drets sobre l'aval del crèdit que liquidà de forma força favorable, i deixà algunes obres al Museu d'Art de Catalunya, però conservant gran part de la col·lecció Bosch Catarineu consistent en escultures, pintures i una (1) important col·lecció de miniatures. Julio també anà adquirint pel seu compte i risc diverses obres directament a rectors de parròquies espanyoles, o a marxants d'art alguns de dubtosa procedència com Erik el Belga, i eventualment també directament a artistes.

En el seu testament dipositat en una (1) notaria suïssa, instituïa la creació de dues (2) fundacions una a Bad Ragaz (Sankt Gallen, Suïssa) i l'altra a Barcelona (Barcelonès) amb el seu nom a la que llegà la seva residència al carrer Muntaner —el Palau del Marquès d'Alella— amb les obres d'art del seu interior «als barcelonins»[21].

Ignorant encara l'Ajuntament de Barcelona (Barcelonès) d'aquestes disposicions testamentàries, es creu que l'hivern de 1991 es produí l'espoli de les obres d'art del palauet del carrer Muntaner, quan un (1) mínim de dos (2) tràilers foren usats presumptament per endur–se diverses obres llegades a la ciutat de Barcelona (Barcelonès). Es creu presumptament que hi hagué la complicitat com a mínim d'Isabel Muñoz Vilallonga una (1) de les filles de l'empresari, tot i que diverses sentències impliquen a totes quatre (4) germanes a restituir els béns llegats per Muñoz Ramonet, d'acord amb el caràcter del testament[22]. No fou fins quatre anys després que arran de la publicació d'un article periodístic l'ajuntament constituí la Fundación Julio Muñoz Ramonet[23].

De les obres que es pensa que estaven dins del domicili de Julio Muñoz a la seva defunció hi havia uns quatre centenars (circa 400) de peces artístiques entre elles algunes signades per autors afamats com Greco, Goya, Paret y Alcázar, Pantoja de la Cruz, Fortuny, Anglada Camarasa[24], Zurbarán, Gainsborough, Claude Monet, Tiziano, Rembrandt, Murillo, Utrillo, Rigaud, Winterhalter, Grünewald, Eugenio Lucas, R. Ribera[23].

Vegeu també

Referències

  1. Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1916, número de registre 241, inscrit al jutjat d'Universitat.

  2. Después de Dios, Muñoz, minut 40.

  3. «Necrologicas – Dª Florinda Ramonet Sindreu» (PDF) (en castellà). La Vanguardia, 18.03.1962, pàg. 7.

  4. «Vida sociable – Enlaces matrimoniales» (PDF) (en castellà). La Vanguardia, 21.07.1946, pàg. 10.

  5. «Ecos de sociedad – bautizos» (en castellà). La Vanguardia, 20.05.1953, pàg. 18.

  6. «El último capítulo del legado envenenado del hombre fuerte de Franco en Barcelona» (en castellà). Vanitatis El Confidencial, 4 abril de 2016.

  7. «Un notario suizo amenaza con dejar a Colau sin la millonaria herencia de los Ramonet» (en castellà). El Confidencial, 17 juny del 2016.

  8. Después de Dios, Muñoz, minut 6.

  9. segons constaten informacions trobades per Trenta (30) minuts als arxius militars de Guadalajara (Castella–la Manxa).

  10. Después de Dios, Muñoz, minut 7.

  11. Martí Gómez, José: «Julio Muñoz: Águilas sin vuelo» (PDF) (en castellà). La Vanguardia, 06.11.1985, pàg. 28.

  12. Martí Gómez, José :«Julio Muñoz: Águilas sin vuelo» (PDF) (en castellà). La Vanguardia, 05.11.1985, pàg. 32.

  13. Martí Gómez, José: «Muñoz Ramonet liquida su compañia de seguros» (PDF) (en castellà). La Vanguardia, 21.03.1986, pàg. 26.

  14. «Mandos del sector Fibras Artificiales Cortadas» (PDF) (en castellà). La Vanguardia, 26.02.1957, pàg. 7.

  15. Después de Dios, Muñoz, minut 23.

  16. Después de Dios, Muñoz, minut 27.

  17. «Joaquim Arana: «No estoy dispuesto a ceder al chantaje político»» (PDF) (en castellà). La Vanguardia, 17.11.1977, pàg. 13.

  18. «Sobreseído el auto de procesamiento el ex diputado Arana» (PDF) (en castellà). La Vanguardia, 03.07.1979, pàg. 7.

  19. «Sismograma económico» (PDF) (en castellà). La Vanguardia, 16.05.1976, pàg. 19.

  20. Después de Dios, Muñoz, minut 17.

  21. Después de Dios, Muñoz, minut 39.

  22. O'CALLAGHAN MUÑOZ (ponent), XAVIER: «STS 1800/2012 – Resolución 153/2012» (en castellà). Tribunal Supremo. Sala de lo Civil, 14.03.2012.

  23. Oppenheimer, Walter: «La codiciada herencia de Julio Muñoz Ramonet». El País, 26.05.1995.

  24. Después de Dios, Muñoz, minut 41.

Bibliografia

Imatges de Julio Muñoz Ramonet i el seu museu a Barcelona

El passat divendres 18 de febrer de 2022 es commemorà el cent cinquantè aniversari del naixement de Francesc Izard i Bas (Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya, 18 de febrer de 1872 — ibídem, 24 de juliol de 1957)[1], qui fou un (1) enginyer industrial català.

Biografia

Es formà a l'Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona (Barcelonès), en l'especialitat de mecànica, entre els anys 1891 i 1895. Feu pràctiques a la Maquinista Terrestre i Marítima.

De seguida entrà a treballar al taller mecànic familiar fundat per l'avi matern, Francesc Bas i Tarré, el qual s'acabà denominant Successors de Francesc Bas. Com a tinent d'alcalde i membre de la Comissió de Foment de l'Ajuntament de Sabadell (Vallès Occidental) entre els anys 1912 i 1913, fou l'impulsor i autor del projecte d'elevació de les aigües del riu Ripoll al pla de Sabadell (Vallès Occidental). Cinc (5) anys després, l'any 1918, participà en el projecte de construcció de la Torre de l'Aigua, una (1) torre d'aigua construïda entre els anys 1913 i 1915, i que actualment és un (1) emblema arquitectònic de la ciutat. També intervingué en la constitució de la Companyia d'Aigües de Sabadell (Vallès Occidental), un (1) edifici modernista situat al carrer de la Indústria, al centre de la ciutat.

Projectà moltes instal·lacions industrials de Sabadell (Vallès Occidental), i a més fou assessor tècnic de diverses companyies locals de servei públic, com La Energía, SA, Fàbrica de Gas i La Electricidad, SA. També participà en altres projectes d'edificacions industrials i d'instal·lacions de maquinària de Catalunya i Espanya.

A Sabadell (Vallès Occidental) projectà les xemeneies del vapors següents:

També projectà algunes xemeneies que no s'han conservat, com per exemple la de cal Jepó Nou (1909) i la de La Electricidad, SA (1952).[2]

Va ser el pare de Maria Josepa Izard i Llonch, ballarina i esportista.[3]

Vegeu també

Referències

  1. Nomenclàtor. «Carrer de Francesc Izard». Ajuntament de Sabadell (Vallès Occidental).

  2. Itinerari: Xemeneies de Sabadell. Un recorregut històric. Llibret de recuperació històrica del passat tèxtil de Sabadell (Vallès Occidental) i de divulgació documental.

  3. Tomàs Manyosa, Isabel Pardo i David Gonzàlez: «Arxius en dansa: els inicis de la dansa clàssica a Sabadell (Vallès Occidental) a través dels fons documentals de Maria Josep Izard i Carme Mechó». Revista Arrona, 2015.

Fotografia de Francesc Izard i Bas

La Electricidad, SA

El passat dijous 17 de febrer de 2022 es commemorà el noranta-dosè aniversari del naixement de Ruth Barbara Rendell, baronessa Rendell de Babergh CBE FRSL (Londres, Anglaterra, Regne Unit, 17 de febrer de 1930 — ibídem, 2 de maig de 2015)[1], qui fou una (1) prolífica escriptora de literatura de misteri britànica. Escrigué també sota el pseudònim de Barbara Vine. A més de la gran quantitat de novel·les i contes publicats, la seva producció destacava per la gran qualitat literària de les seves obres, que l'havien fet mereixedora de premis com la Daga de Plata de la Crime Writers Association el 1987, la Daga d'Or en quatre (4) ocasions (1976, 1986, 1987 i 1991), la Daga de Diamants per les seves aportacions al gènere, el National Book Award el 1980, tres (3) premis Edgar Allan Poe i el premi literari del Sunday Times any 1990.

Biografia

La seva primera novel·la publicada fou From Doon with Death el 1967, en què apareixia per primera vegada un (1) dels seus personatges més populars, l'inspector Wexford. Rendell té vint (20) novel·les publicades del que es coneix com les Wexford novels, totes elles ambientades a la localitat anglesa de Kingsmarksham, la darrera n'és End in Tears (2006). A part de la sèrie Wexford, escrigué més de (>30) novel·les negres i nombrosos contes de misteri.

És característic de la seva tècnica literària l'ús de l'intertext, fent servir clàssics inqüestionables de la literatura anglesa i universal per a crear, a partir d'ells, nous arguments; per exemple, en Carn trèmula (1986) utilitza elements de Crim i càstig de Dostoievski; La casa de les escales (1988) té com una (1) de les seves principals línies argumentals la intriga de Les ales de la coloma de Henry James i utilitza també fragments d'El gran Gatsby de F. Scott Fitzgerald, Mariana in the South de Tennyson i de Safo; un (1) altre exemple seria la novel·la No more Dying Then, de l'inspector Wexford, que es basa en el sonet 146 de Shakespeare.

Algunes de les seves obres han estat dutes a la pantalla petita per la BBC i al cinema per directors com Pedro Almodóvar (Carne trémula, 1997). Només un (1) petit nombre de les seves obres han estat traduïdes al català.

Referències

  1. «Mor als 85 anys l'escriptora britànica Ruth Rendell». El Periódico de Catalunya, 02.05.2015.

  2. A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ruth Rendell.

Ruth Rendell, writer (2007)

Ruth Rendell

El passat dijous 17 de febrer de 2022 es commemorà el vuitnata-sisè aniversari del naixement de Rodolfo Eduardo Almirón Sena (Puerto Bermejo, Chaco, República Argentina, 17 de febrero de 1936 — Ezeiza, Buenos Aires, República Argentina, 5 de junio de 2009), qui fou un (1) expolicia argentí l'extradició del qual d'Espanya sol·licità i obtingué la justícia del seu país sobre la base de l'evidència que el vincularia a l'organizació terrorista de la ultradretana Aliança Anticomunista Argentina, Triple A. El 2012, després de la seva mort, el jutge Norberto Oyarbide dictaminà que «fou l'autor immediat de l'homicidi de Carlos Francisco Sergio Mugica», el qual és considerat un (1) delicte de lesa humanitat.1​

En la Policia Federal

Almirón ingressà en la Policía Federal Argentina i al començament dels anys 1960, estava assignat a la Divisió de Robatoris i Furts sota el comandament del sotscomissari Juan Ramón Morales (amb la filla del qual es casaria), qui havia estat un (1) dels caps de brigada de la custòdia del president Juan Domingo Perón en els anys 1950.2​

Morales, Almirón i d'altres membres de la Policía organitzaren un (1) grup delictiu associat a la banda del delinqüent Miguel «Loco» Prieto, que se dedicava a delictes com assalts a mà armada, contraband, segrests extorsius, tràfic de drogues i tracta de blanques.

El 9 de juny de 1964 durant una (1) baralla en una (1) boîte d'Olivos, morí un (1) marine de las forces armades dels Estats Units i si bé el tret partí de l'arma d'Almirón un (1) del seus acompanyants n'assumí la responsabilitat i per la qual cosa fou condemnat.2​

Entre els mesos de juny i agost moriren seis (6) persones properes al «loco Prieto». Adolfo Caviglia matà la seva dona Julia Fernández i se suïcidà; Alfonso Guido fou trobat escanyat; Emilio Abud, Máximo Ocampo, Luis Bayo y Fleitas aparegueren assassinat, i en el fet hi hagué trets que després serien comuns en l'accionar de la Triple A: els cadàvers aparegueren abandonats en abocadors, amb les mans lligades a l'esquena, la boca amordassada i més de cinquanta (>50) trets en el cos.

El 28 d'octubre el jutge d'instrucció Ernesto González Bonorino processà diversos policies, entre els quals hi havia Almirón i Morales, per violació dels deures de funcionaris públics i encobriment però resultaren absolts, mentre el 21 de gener de 1965 el «loco Prieto» morí per cremades en la seva celda en un (1) aparent suïcidi.

El cúmul d'incidents arribà al fet que el 5 de juny de 1970 la Junta de Qualificacions de la Policia Federal separà de la força Almirón.

La seva vinculació amb la «Triple A»

El 1973 per indicació de Perón en assumir la presidencia Héctor J. Cámpora, José López Rega fou designat ministre de Benestar Social3​ i l'11 d'octubre de 1973, pel decret 1858 firmat per Raúl Lastiri, gendre de López Rega, un (1) día abans de deixar la Presidencia de la Nació, es reincorporaren al servei actiu a Morales i Almirón, els qui passaren a prestar servei com a caps de seguretat del ministre de Benestar Social. A partir d'allà ambdós foren ascendits: Almirón ascendí quatre (4) escalafons fins arribar a ser designat sotscomissari; mentre que Morales assolí el grau de comissari principal.4​

Segons la resolució judicial del 26 de desembre de 2006, José López Rega des del seu càrrec de ministre de Benestar Social creà una (1) organizació que si bé s'utilità la mateixa sigla «A.A.A.» varià la seva denominació com Acció Antiimperialista Argentina, Aliança Anticomunista Argentina i Agrupació Antiimperialista Argentina. Inicià les seves activitats firmades amb l'atemptat que patí el 21 de novembre de 1973, el senador nacional de la Unió Cívica Radical, Dr. Hipólito Solari Yrigoyen, i tenia com a responsables militars els comissaris Almirón y Morales.

La Triple A estaria vinculada als homicidis del Dr. Rodolfo David Ortega Peña —ocurregut el 31 de juliol de 1974—, d'Alfredo Alberto Curutchet —del 10 de setembre del mateix any—, de Julio Troxler —perpetrat deu (10) dies més tard—, Luis Ángel Mendiburu i Silvio Frondizi —del 27 de setembre de 1974—, Carlos Ernesto Laham y Pedro Leopoldo Barraza —el 13 de octubre de 1974. També se li adjudicaren els segrests i les desaparicions dels ciutadans uruguaians vinculats a los Tupamaros Daniel Banfi, Luis Latrónica y Guillermo Jabif —ocurreguts el 12 de setembre de 1974—, i l'assassinat de Raúl Laguzzi —del 7 de setembre de 1974.

Àdhuc se citen testimonis sobre una (1) reunió de gabinet que hauria tingut lloc el 8 d'agost de 1974 a la residència oficial d'Olivos, presidida por María Estela Martínez de Perón, en la qual, es preveia la proyecció de diapositives amb la imatge dels qui serien assassinats per suposades responsabilitats en activitats subversives, s'hauria determinat l'eliminació de Julio Troxler. Segons el seu germà, recorregueren aleshores als generals Jorge Rafael Videla y Roberto Viola, els quals es negaren a brindar–los ajuda, atès que al país hi havia un (1) govern legalment constituït i que «sota cap concepte les forces armades hi podien intervenir». Alguns autors li imputen a la Triple A prop dos mil (circa 2.000) assassinats, execucions massives, segrests i tot tipus d'accions il·legals des del juny del 1973.

L'abril del 1975 el tinent coronel Jorge Felipe Sosa Molina, cap del Regiment de Granaders a Cavall que tenia la missió de la custòdia personal del presidente de la Nació, presentà davant dels seus superiors una (1) denúncia sobre l'accionar de la Triple A i la seva relació amb els seus membres de la custòdia del ministre de Benestar Social. La denúncia començà a circular dins del govern i en ser filtrada a la premsa per l'almirall Massera fou publicada en la primera plana del diari La Opinión del 6 de julio de 1975.5​

Argentina vivia un (1) moment d'agitació social arran del conflicte entre els sindicats i el govern que pretendia limitar els augments de salaris en mig d'un (1) procés inflacionari. L'11 de juliol de 1975 un (1) advocat presentà una (1) denúncia judicial basada en l'article de La Opinión i aquest mateix dia López Rega renuncià al seu càrrec de ministro de Benestar Social pero retingué el de secretari privat de la presidenta; López Rega concentrà en la residència presidencial d'Olivos la seva custòdia personal integrada per uns cinquanta (50) homes entre els quals hi havia inclòs Almirón i invocant raons de salut de la presidenta li barrava el pas als qui volien veure–la, inclosos els ministres. Aquesta situació finalitzà la matinada del 19 de juliol en la qual integrants del Regiment de Granaders a Cavall al comandament de Sosa Molina amb el suport de vehícles blindats i el suport dels comandants de les forces armades ocuparen la residencia presidencial sense disparar cap tret i desarmaren els custodis de López Rega.6​

Partença a Espanya

Per pressió de las forces armades la presidenta obtingué la renúncia de López Rega, qui d'immediat sortí del país amb un (1) nomenament com enviat especial davant dels governs dels estats d'Europa amb rang d'ambaixador, i per complir la seva missió es designà en comissió -entre d'altres- Rodolfo Eduardo Almirón.7​ El 22 de julio de 1975 López Rega arribava a Madrid acompanyat pels seus custodis, entre els quals hi havia Almirón.

Al cap de poc temps, no obstant, deixà el exministre i començà a treballar en l'empresa de seguretat Asesoramiento, Seguridad y Protección, S.A. d'Antonio Cortina, fill de l'exministre de Relacions Exteriors Pedro Cortina Mauri en temps de Franco que tenia amistat amb López Rega des dels temps en què aquest era majordom de Perón durant el seu exili.

Almirón, que s'havia divorciat de la seva primera esposa, estava casat amb una (1) exsafata d'Ibèria Ana María Gil Calvo, gràcies als cotactes de la qual gestioà la nacionalitat espanyola i es convertí en el cap de la custòdia personal del dirigent espanyol Manuel Fraga Iribarne del 1/2/81 al 30/6/84.[cita requerida] També tingué al seu càrrec l'ensinistrament dels primers escoltes del expresident del govern espanyol i líder socialista Felipe González. Amb Stefano Delle Chiaie, un (1) neofeixista italià relacionat amb l'Operació Gladio, la xarxa anticomunista de l'OTAN durant la guerra fría, Rodolfo Almirón estigué present durant els Fets de Montejurra el 1976, quan diversos neofeixistes mataren carlistes d'esquerra.8​

Rodolfo Eduardo Almirón havia estat denunciat des de l'inici mateix de les actuaccions com integrant de la Triple A, però per error lho fou sota el nom de Luis Almirón, la qual cosa evità que l'ordre de crida i cerca internacional esdevingués efectiva.

En trascendir a la premsa, el 1983, els antecedents d'Almirón9​ hagué de buscar una (1) posició més discreta: com a cambrer a Conca (Castella–la Manxa) o com a caixer en una (1) cafeteria de la Plaça Mayor de Madrid fins a la seva jubilació.10​ Era pensionista a València (Horta, País Valencià) des del 18 de febrer de 2001. Alberto Ruiz Gallardón —«delfí» de l'antic ministre Manuel Fraga Iribarne— fou l'advocat d'Almirón, i qui (segons opinió personal de José Oneto) aconseguí el segrest de les dues (2) edicions de la revista Cambio 16 que alertaren l'opinió pública que Almirón era empleat com a cap de seguretat de Fraga Iribarne. Almirón fou investigat pel segrest i assassinat de la Sra. Noemí Esther Gianotti de Molfino, fundadora de les Madres de Plaza de Mayo,11​ i relacionat amb un (1) pressumpte intent d'assassinat l'1 de setembre de 1980 a Madrid (Espanya) a un (1) altre ciutadà espanyol, les dues (2) filles espanyoles del qual agents de la dictadura argentina havien segrestat el 28 de abril de 1980 (a més d'haver tractat de segrestar–lo a ell mateix el 17 d'abril d'aquest mateix any).[cita requerida]

El 2006 es publicà una (1) investigació periodística amb els antecedents i el parador d'Almirón10​ i des de Buenos Aires (República Argentina) s'actualitzà la seva ordre de crida i cerca, per la qual cosa que el 23 de desembre de 2006 fou detingut a Torrent (Horta Oest, País Valencià), on vivia. Posteriorment fou extradit a l'Argentina. El maig del 2008 el seu procés estava pendent de perícies mèdiques per determinar si el seu estat de salut permetia continuar–lo, ja que en ser detingut es trobava amb tractament mèdic per recuperar la memòria, que aparentement havia perdut arran d'una (1) embòlia.

Morí el 5 de juny de 2009 en un (1) hospital de la ciudad d'Ezeiza, veïna de Buenos Aires (República Argentina), mentre estava detingut i sota procés.12​

Referències

  1. Hauser, Irina (11 de maig de 2014). «El fantasma de la Triple A». http://www.pagina12.com.ar/. Página 12.

  2. Larraquy, Marcelo: López Rega. La biografía pág. 249 nota 10, 2004, Buenos Aires. Editorial Sudamericana, ISBN 950-07-2441-3

  3. Larraquy, Marcelo, pàg. 235

  4. Larraquy, Marcelo, pàg. 313 nota 15; resolució del 26.12.2006 en la causa n* 1075/2006 sobre investigació de delictes comesos en el marc de l'actuació de l'associació denominada «Triple A».

  5. Larraquy, Marcelo, pàg. 332.

  6. Larraquy, Marcelo, pàg. 359.

  7. Decrets del Poder Executiu Nacional n* 1895 i 1956 de juliol de 1975.

  8. Juventudes Carlistas Carlismo Insurgencia Libertad

  9. Revista Cambio 16, núm. 593 i 594, Madrid.

  10. EL MUNDO | Suplemento crónica 581 – EL «JEFE» DE LA TRIPLE A VIVE EN UN ARRABAL VALENCIANO.

  11. El País – Una extraña muerte.

  12. El Mundo, 11.06.2008. Muere sin condena Rodolfo Almirón, ex jefe de la Triple A.

Bibliografia

  • Larraquy, Marcelo (2004): López Rega. La biografía. Buenos Aires. Editorial Sudamericana. ISBN 950-07-2441-3.

  • Barbano,Rolando – Canaletti, Ricardo (2009): TODOS MATARON. GENESIS DE LA TRIPLE A: EL PACTO SINIESTRO ENTRE LA FEDERAL, EL GOBIERNO Y LA MUERTE. Buenos Aires. Editorial Planeta. ISBN 978-950492126-4.

Enllaços externs

Fotografia de Rodolfo Eduardo Almirón Sena

Portada del número 594 de la revista Cambio 16, del 18 d'abril de 1983, segrestat per ordre judicial.

Roberto Eduardo Almirón Sena

El passat dijous 17 de febrer de 2022 es commemorà el cent dissetè aniversari del naixement de Rózsa Péter (hongarès: Péter Rózsa) (Budapest, Hongria, 17 de febrer de 1905 — ibídem, 16 de febrer de 1977), nascuda Rózsa Politzer (abans d'hongaritzar el seu cognom alemany), qui fou una (1) matemàtica hongaresa i la principal contribuïdora al desenvolupament de la teoria de funcions especials recursives.[1][2]

Biografia

Rózsa Politzer nasqué a Budapest, capital d'Hongria, i en aquells dies també capital de l'Imperi austrohongarès. En els anys trenta ('30) del segle XX, canvià el seu cognom d'origen jueu alemany pel de Péter.[3][4]

En un (1) primer moment es matriculà per estudiar química, a la Universitat Eötvös Loránd de Budapest (Hongria), seguint la voluntat del seu pare, l'advocat hongarès Gusztav Politzer.[4] Però molt ràpid descobrí que la seva vocació eren les matemàtiques, per la qual cosa canvià l'orientació dels seus estudis, i aconseguí la titulació en matemàtiques l'any 1927.[3]

El seu interès en matemàtiques fou causat per l'assistència, mentre estudiava química, a les conferències del matemàtic Lipót Fejér. Una (1) altra persona que influí molt en Rózsa fou el seu company d'estudis universitaris a l'Eötvös Loránd, László Kalmár.[4]

Començà a publicar articles de les seves recerques i el 1935 es doctorà, i començà a col·laborar en diverses revistes especialitzades, formant part dels consells editorials d'aquestes.[3]

El 1936 presentà una (1) ponència titulada «Über rekursive Funktionen der zweite Stufe» al Congrés Internacional de Matemàtics a Oslo (Noruega).[4]

Quan esclatà la Segona Guerra Mundial estigué confinada en un (1) gueto de Budapest (Hongria), la qual cosa no li impedí continuar amb els seus treballs, arribà fins i tot a imprimir un (1) llibre, titulat Jugant amb l'infinit: exploracions i excursions matemàtiques, que consistia en una (1) reflexió sobre temes matemàtics de geometria, lògica i teoria dels nombres orientada al gran públic.[3]

Durant aquest període, la seva font de supervivència van ser les classes particulars que donava i ensenyant en nivells no universitaris fins al final de la guerra. El 1945 aconseguí entrar a treballar en la Pedagógiai Förskola de Budapest (Hongria). El seu germà i molts dels seus amics moriren durant la guerra. El 1955, en produir–se el tancament de la Pedagógiai Förskola, passà a treballar com a professora a la mateixa universitat en què havia estudiat, la Universitat Eötvös Loránd, on treballà fins a la seva jubilació, el 1975.[3]

Morí de càncer la vespra del seu aniversari el 1977.[3]

Contribucions a les matemàtiques

El seu primer tema de recerca fou la teoria de nombres, però es descoratjà en veure que els seus resultats ja havien estat provats per Dickson, la qual cosa feu que durant un (1) temps s'allunyés de les matemàtiques; però, a mitjan 1930, el seu company d'estudis Kalmár l'animà a examinar el treball de Kurt Gödel, que estava incomplet. Fou a partir d'aquesta experiència que Rózsa donà lloc als fonaments de la teoria de funcions recursives.[3]

El 1932 presentà al Congrés Internacional de Matemàtiques, a Zuric (Suïssa), el seu article sobre funcions recursives, i en aquest moment encara feia servir el seu nom originari: Rózsa Politzer.[4]

El 1943, durant la guerra, publicà el llibre Játék a végtelennel (Jocs amb l'infinit), la majoria dels exemplars del qual es perderen pels bombardejos, per la qual cosa la seva distribució no es realitzà fins que acabà la guerra.[5]

Mentre Stephen Kleene desenvolupà la teoria general de les funcions recursives (incloent–hi les parcials) basant–se en els textos de Gödel, Péter, el 1951, recollí aquest coneixement i al costat del seu propi treball publicà el llibre Rekursive Funktionen (Funcions recursives), que fou el primer llibre que tocà aquest tema; posteriorment el llibre s'arribaria a convertir en una (1) referència estàndard. El 1952 Kleene definí Rózsa Péter com la principal contribuïdora a la teoria de funcions especials recursives.[4]

A mitjan dècada dels cinquanta ('50), Péter aplicà la teoria de la funció recursiva a les computadores. El 1959 presentà en el Simposi Internacional de Varsòvia (Polònia) el document Über die Verallgemeinerung der Theorie der rekursiven Funktionen für abstrakte Mengen geeigneter Struktur als Definitionsbereiche (Sobre la generalització de la teoria de funcions recursives per a conjunts abstractes d'estructura adequada com a dominis de definició).[4]

El 1976 el seu últim llibre, Rekursive Funktionen in der Komputer–Theorie (Funcions recursives en la teoria de la computació), ja tractava aquest tema, com indica el seu títol, encara que no arribà a traduir–se a l'anglès fins al 1981.[4]

A més dels seus estudis matemàtics, Rózsa Péter estava molt interessada en la pedagogia de les matemàtiques, tractava de millorar l'educació matemàtica del seu país d'origen, Hongria; escrigué llibres de text escolars i tractà de millorar els plans d'estudis.[4]

Premis i reconeixement

Rebé el Premi Kossuth concedit pel govern d'Hongria el 1951. El Premi Manó Beke, concedit per la Societat Matemàtica János Bolyai, el 1953. El 1970 rebé el Premi Estatal de plata i el 1973 el Premi Estatal d'Or. Fou escollida membre de l'Acadèmia de Ciències d'Hongria el 1973, i així esdevingué la primera dona a formar part de l'Acadèmia.[4]

Referències

  1. ↑ Pérez, Teresa E.; Raya Prida, Rocío; Santos Aláez, Evangelina: «Rózsa Péter (1905–1977): jugando con el infinito | Vidas científicas» (en castellà). Mujeres con ciencia, 21.12.2017.

  2. ↑ Morris i Harkleroad, 1990, pàg. 59 i següents.

  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 Pérez Fernández, Teresa E.; Rocío Raya Prida; Evangelina Santos Aláez: «Mujeres en la Informática y la Telecomunicación – Rózsa Péter (1905–1977).». DivulgaMAT. Real Sociedad Matemática Española, 17.03.2011. Arxivat de l'original el 2018.03.19.

  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 4,8 4,9 O'Connor, John J.; Edmund F. Robertson: «Rózsa Péter». MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland.

  5. ↑ Maisel, Merry; Laura Smart: «Rózsa Péter». Women in Science. San Diego Supercomputer Center, 1997.

Bibliografia

Enllaços externs

  • A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rózsa Péter.

  • O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F.: «Rózsa Péter» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland.

  • Riddle, Larry: «Rózsa Péter». Agnes Scott College, 2016 (anglès).

  • «Rózsa Péter». San Diego Supercomputer Center (anglès).

Hungarian mathematician w:Rózsa Péter

Rózsa Politzer

Rózsa Péter

Péter Rózsa

El passat dijous 17 de febrer de 2022 es commemorà el dos-cents unè aniversari del naixement de Lola Montez, comtessa de Landsfeld (Alemanya), que en realitat es deia Elizabeth Rosanna Gilbert (Grange, comtat de Sligo, Irlanda, aleshores Regne Unit, 17 de febrer de 1821 — ciutat de Nova York, estat de Nova York, Estats Units, 17 de gener de 1861), qui fou una (1) ballarina i actriu nascuda a Irlanda que es feu cèlebre com a ballarina exòtica, cortesana i amant de Lluís I de Baviera.[1][2]

Biografia

Com en molts altres aspectes de la seva vida, s'han publicat diferents dades sobre el seu naixement. Va néixer a Grange,[3] Comtat de Sligo, el 1821, encara que en algunes fonts, s'afirma incorrectament que va néixer a Limerick, Irlanda. Aquesta confusió ve donada perquè Lola, digué que el seu lloc de naixement era Limerick Irlanda), però tan sols fou una (+1) més de les seves mentides. Rebé el baptisme a l'església de Sant Pere a Liverpool (Merseyside, Anglaterra, Regne Unit) el 16 de febrer de 1823.

La mare de Lola, Eliza(beth) Oliver era la filla de Charles Silver Oliver, un (1) membre del Parlament per Kilmallock a Limerick (Irlanda). La seva residència era el Castell Oliver. El desembre del 1818 Edward Gilbert, militar britànic, conegué Eliza Oliver quan hi arribà amb el XXV Regiment. Es casaren el 19 d'abril de 1820, i Lola nasqué el febrer de l'any següent, quan Eliza tenia setze (16) anys i Edward, vint-i-quatre (24), i contradigué així els persistents rumors que hi havia sobre si Eliza i Edward s'havien casat estant Eliza embarassada. La jove família s'establí a King House, a Boyle, comtat de Roscommon, fins que el 1823, viatjaren a Liverpool (Merseyside, Anglaterra, Regne Unit), per posteriorment traslladar–se a l'Índia el 14 de març. La família marxà a l'Índia a causa del baix sou que rebia Edward per la posició militar que ocupava a Limerick (Irlanda), que no els donava per poder viure amb completa tranquil·litat. D'aquesta manera, marxà amb la seva família i una (1) gran pena cap a l'Índia, on els soldats cobraven molt més pel fet d'estar en un (+1) altre país i tan lluny del seu lloc de procedència. Concretament es traslladaren a Dinapur (Bihar, Índia).

Quan morí el seu pare, de còlera, ella tan sols tenia tres (3) anys. Era una (1) nena precoç a la qual la vida no li havia donat grans alegries. Ja havia percebut la decent i honrada misèria de la llar dels seus pares. Havia sigut una (1) nena sense joguines, sense companyes de joc, sense minyones que li fessin grates les hores i l'acompanyessin en els jocs. D'altra banda, la seva mare havia estat, sempre que havia tingut ocasió, entregada a les seves amigues, a les seves festes, a les seves reunions, sense preocupar–se d'ella, ni de la casa, ni del marit.[4] Després de la mort del seu pare, la seva mare es casà amb qui era el millor amic del seu marit Edward, el tinent John Craigie,[5] i que feu cas a les recomanacions i peticions del seu amic a punt de morir que cuidés a la seva dona i filla. Aquest fou nomenat comandant i el traslladaren a Calcuta (Bengala Occidental, Índia), on l'acompanyaren la seva dona i Lola. Poc després, Cragie s'adonà que Lola havia desenvolupat un (1) fort caràcter contra el qual no podia lluitar i hagué de fer alguna cosa per no malbaratar la vida d'una (1) noia que presentà grans aptituds. Amb aquest motiu, als seus deu (10) anys, l'envià a Montrose, Escòcia (Regne Unit), lloc d'on Craigie provenia, per tal que la seva família s'encarregués de l'educació de la nena. Però això no feu canviar gens la situació, i Lola presentà el seu fort caràcter de sempre, amb la qual cosa, Craigie decidí enviar la nena a una (1) escola a Sunderland (Anglaterra, Regne Unit), dirigida per la germana de Craigie,[5] on per primer cop la nena fou feliç i pogué desenvolupar la seva forta personalitat.

Joventut

Lola és coneguda per la seva imponent bellesa i per la seva intel·ligència. La seva mare esperava ansiosa la seva sortida del lloc on restà interna i acabà la seva formació i educació, i volia que trobés un (1) bon marit que li proporcionés una (1) bona vida, com una (1) jove tan guapa i intel·ligent com ella mereixia, i que no passés les penúries que ella havia viscut amb el seu primer marit, i pare de Lola, Edward. Finalment, a l'edat de quinze (15) anys es donà per finalitzada la seva etapa de formació i educació, i la mare de Lola emprengué el camí cap a Europa per retrobar–se amb la seva filla.

Els plans de la mare no eren del tot bondadosos, ja que volia casar la seva filla amb sir Abraham Linley, un (1) home de seixanta (60) anys, jutge del Tribunal Suprem,[5] respectable i molt ric, amb qui ja ho tenia tot parlat i acordat abans de la seva trobada amb la filla. En aquest viatge, acompanyà la mare Thomas James, un (1) jove tinent que treballava per al seu marit, el comandant Craigie. Aquest fou el que, després de molta insistència per part de Lola, li explicà els plans de la seva mare, i així començà una (1) amistat entre ells dos (2) que acabà amb passió i amor. Lola marxà cap a Irlanda amb Thomas fugint de la seva mare, que tornà a Calcuta (Bengala Occidental, Índia) renegant de la seva filla. Després de molts intents, Thomas aconseguí que la mare de Lola acceptés el matrimoni es casaren l'any 1837, quan ella tenia setze (16) anys i marxaren, tot seguit, a la mansió familiar de James a Castlerough (Kent, Anglaterra, Regne Unit).[5][6]

Ràpidament Lola s'adonà que la seva felicitat no estava en el matrimoni, ja que no estava acostumada a una (1) vida plena de restriccions i d'inestabilitat econòmica. Marxaren tots dos (2) cap a Calcuta (Bengala Occidental, Índia), i allà es divorciaren el 1837 després de cinc (5) anys de força malestar entre la parella i una (1) infidelitat de James que seria la que provocaria la ruptura.[5]

Carrera com a ballarina

En tornar cap a Anglaterra (Regne Unit) conegué Charles Lennox, qui la presentà a Fanny Kelly (1790–1882), una (1) coneguda actriu i cantant que havia obtingut un (1) gran reconeixement actuant al Drury Lane Theatre. Ella fou qui li recomanà aprendre dansa i qui començà a perfilar el personatge en que es convertiria Elizabeth, Lola Montez. Tingué el seu debut a Londres (Anglaterra, Regne Unit) el 8 de juny de 1843, representant El barber de Sevilla de Rossini i presentant–se com «doña Lola Montez, del Teatro Real de Sevilla (Andalusia, Espanya)». Lola tingué un (1) èxit relatiu a Anglaterra (Regne Unit) però li fou suficient per iniciar una (1) gira per Europa on es donà a conèixer amb un (1) ball que anomenà La Tarántula.[5] El 1844 debutà a París (Illa de França) com a ballarina a l'òpera de Fromental Halévy, Le lazzarone.

La seva bellesa, combinada amb les poques dots artístiques que tenia la portaren a convertir–se en una (1) demi–mondaine, el que actualment es coneix com a amistançada. A poc a poc anà aconseguint amants cada cop més importants i rics, el més famós dels quals fou Franz Liszt,[5] qui l'introduí al cercle de George Sand. Després d'haver actuat en diverses capitals europees, s'establí a París (Illa de França), on fou acceptada a la societat literària bohèmia de l'època, coneixent Alexandre Dumas, pare, amb qui, segons corregueren els rumors, tingué una (1) aventura. A París (Illa de França) també conegué Alexandre Dujarier, propietari i crític artístic del diari amb major circulació de tota França, gràcies a qui esperava rellançar la seva carrera com a ballarina però el seu debut a la ciutat de la llum anà acompanyat de crits i xiulades.[5] Més tard, després d'una (1) discussió per la assistència de Lola a una (1) festa, Dujarier s'hi presentà begut i ofengué Jean–Baptiste Rosemond de Beauvallon, qui el reptà a un (1) duel i el matà.[7]

Relació amb Lluís I de Baviera

L'any 1846 decidí traslladar–se a Munic (Baviera, Alemanya), on, a causa de la fama que havia arribat des de París (Illa de França), li fou vetada la possibilitat d'actuar a l'òpera de la ciutat. Ofesa demanà audiència amb Lluís I de Baviera, i el rumor s'estengué des del moment en què es conegueren, ja que sembla que Lluís I li preguntà si els seus pits eren reals, a la qual cosa ella respongué estripant l'escot del seu vestit per tal de demostrar que sí que ho eren. Fossin o no certs els rumors, Lola sortí del despatx del rei com a primera ballarina de l'Òpera de Munic (Baviera, Alemanya) on debutà, igual que a París (Illa de França), entre la escridassada general, amb l'òpera Le Diable boiteux, de Casimir Gide.[5] Ràpidament començà a exercir el seu poder sobre el rei, i això juntament, amb el seu caràcter arrogant i el seu temperament, la feu poc popular entre els súbdits, i més quan se sabé que es volia convertir en ciutadana bavaresa i rebre alguns títols nobiliaris. Malgrat l'oposició general, Lluís la nomenà comtessa de Landsfeld (Alemanya) al seu següent aniversari, el 25 d'agost de 1847. Juntament amb el títol, s'assegurà immunitat davant dels tribunals, terres i propietats i una (1) gran paga anual.[5][8]

Durant més d'un (>1) any exercí un (1) gran poder polític, ajudant els liberals, en contra dels conservadors i dels Jesuïtes. La seva influència arribà a ser tan gran que el 17 de febrer de 1847 Karl von Abel, conseller privat del rei, fou apartat del seu lloc per oposar–se a la naturalització i concessió de títols nobiliaris a Lola. Els estudiants universitaris es dividien entre els seus seguidors i detractors, i els conflictes arribaren tot just abans del tancament de la universitat, amb les revolucions del 1848, per insistència de la mateixa Lola al rei. La primavera del 1847 el rei hagué de firmar l'ordre d'expulsió de Lola,[5] qui marxà de Baviera (Alemanya). Així acabava la seva etapa de poder darrere del tron. El mes de març del 1848, sota la pressió d'un (1) gran moviment revolucionari, la universitat fou reoberta, Lluís I abdicà.

Després d'esperar Lluís I sense èxit a Suïssa, feu una (1) breu excursió a França, i tornà més tard a Londres (Anglaterra, Regne Unit) a finals del 1848. Allà conegué George Trafford Heald, un (1) jove oficial de cavalleria que acabava d'heretar, amb qui es casà ràpidament. Però els termes del divorci amb Thomas James, no li permetien casar–se fins que aquest fos mort, i aquesta situació de bigàmia esclatà en forma d'escàndol, promoguda per la tieta soltera de Heald, la qual cosa feu que el matrimoni hagués de fugir. Després d'això, George i Lola residiren a França i Espanya, però en dos (2) anys la relació estava quasi acabada.

Darrers anys

El 1851 Lola es traslladà als Estats Units, amb la intenció d'establir–s'hi i començar de bell nou, coincidint amb la febre de l'or. El 27 de desembre de 1851 debutà a Broadway (Nova York, EUA) amb una (1) obra titulada Betty la tirolesa, que tornà a ser un (1) fracàs de crítica i públic.[5] Del 1851 al 1853 actuà com a ballarina i tingué bastant d'èxit a la Costa Oest del país. A San Francisco (Califòrnia, EUA) es casa amb Patrick Hull, un (1) periodista local, amb qui es traslladà a Grass Valley, un (1) poble miner de Califòrnia. Aquest matrimoni, però, aviat fracassà, tot i que Lola romangué a la casa dos (2) anys més. Allà obrí un (1) saloon, decorat amb gran luxe, on cada nit es donaven cita els homes més influents de la zona i ella hi actuava. Cap al 1859 s'instal·là a la ciutat de Nova York (estat nord–americà de Nova York) on publicà un (1) manual: L'art de la bellesa o el secret de la cura personal i entrà en contacte amb l'església metodista. Després d'això marxà a Austràlia, on creà molta controvèrsia amb algunes de les seves actuacions per finalment, tornar als Estats Units, on feu conferències sobre les grans dones de la història sense gaire èxit. Aviat començà a presentar símptomes de sífilis, i morí el 17 de gener de 1861, a Nova York (Nova York, EUA) on fou enterrada al cementiri de Greenwood.[5]

Lola enamorà a molts homes durant la seva vida, pel seu gran intel·lecte i el seu més que imponent físic que enlluernava a tots els homes de l'època. Enamorà el compositor Franz Liszt i al monarca Lluís I de Baviera, qui acabà abdicant al 1848 gràcies als aires de revolució que portava amb si mateixa Lola. Lluís I tenia un (1) motlle de peu de la ballarina, que li regalà ella mateixa, i el besava i acariciava molt sovint. També li demanà que li entregués roba interior, com per exemple les calces, que eren objectes íntims que excitaven la seva imaginació i li inspiraven poemes carregats d'erotisme. L'escriptora Cristina Morató, explica que Lola tenia gran estima a Lluís I i valorava molt la seva gran cultura, en definitiva, en ell veia la figura paterna que mai havia tingut.

Llegat

La vida de Lola ha sigut representada en diverses pel·lícules, novel·les i musicals:

Obra

  • Montez, L.: (1858): The Arts of Beauty, Or, Secrets of a Lady's Toilet: With Hints to Gentlemen on the Art of Fascinating. Dick & Fitzgerald. (Primer llibre d'una [1] dona amb consells sobre bellesa i cura personal femenina).

  • Burr, C. C. (1860): Autobiography and lectures of Lola Montez.

Referències

  1. ↑ «Lola Montez, Irish dancer». Encyclopædia Britannica.

  2. ↑ Enss, Chris: Tales Behind the Tombstones: The Deaths and Burials of the Old West’s Most Nefarious Outlaws, Notorious Women, and Celebrated Lawmen. Rowman & Littlefield, 1 de juliol de 2007, pàg. 24–27. ISBN 978-0-7627-5186-0.

  3. ↑ «Her name was Lola».

  4. ↑ Moreno, Enrique: Lola Montes, Reina de Reyes (garbo y pasión de una vida) (en castellà). Javier Morata. Morata.

  5. ↑ 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 5,11 5,12 Queralt del Hierro, María Pilar. Reinas en la sombra. amantes y cortesanas que cambiaron la historia. (en castellà). 2a. EDAF, S.L.U., desembre de 2014, pàg. 142–149. ISBN 9788441434400.

  6. ↑ Rózpide, Marta: «Lola Montes, una farsa por la libertad». El Mundo, 23.03.2017.

  7. ↑ Green, Robert: The 48 Laws of Power (en anglès). Penguin Books, pàg. 77. ISBN 0-14-028219-7.

  8. ↑ Rines, George Edwin: Encyclopedia Americana «Montez, Lola» (en anglès). 1920.

Bibliografia

  • Seymour, Bruce (1996): Lola Montez, a Life. Yale University Press/New Haven and London. ISBN 0-300-06347-4.

  • Moreno, Enrique (1944): Lola Montez, Reina de Reyes (garbo y pasión de una vida). Ediciones Morata.

Retrat de Lola Montez

Blason de la comtesse de Landsfeld, Marie Parris y Montès (Lola Montez)

Litografia de Lola Montez

Portrait of Lola Montez in profile with a black veil. Lola Montez was a dancer and actress that was known for her beauty and unorthodox behavior. The frame of the daguerreotype has the words "Easterly" and "Artist" engraved in its lower corners. Title: Lola Montez, profile with black veil.

Retrat de Lola Montez (detall)

Elizabeth Rosanna Gilbert

Lola Montez

Retrat de Lola Montez (detall)

El passat dijous 17 de febrer de 2022 es commemorà el cent quaranta-cinquè aniversari del naixement d'Isabelle Eberhardt (Ginebra, Suïssa, 17 de febrer de 1877 — Aïn Sefra, Algèria, 21 d'octubre de 1904), qui fou una (1) jove escriptora que, després del seu primer contacte amb Algèria i fascinada per la vida al desert, decidí convertir–se a l'islam; adoptà la vida nòmada de les tribus beduïnes, i visqué com els àrabs. De fet, dedicaà gran part de la seva vida a recórrer el nord d'Àfrica amb roba d'home i sota el nom de Si Mahmoud Essadi.[1]

Les seves incomptables experiències i aventures li serviren d'inspiració per a les seves obres, que retraten amb gran precisió la vida de les comunitats nord–africanes i que es publicaren pòstumament amb gran èxit. En destaquem dues (2) obres: Novelas argelinas i Notas de viaje: Marruecos, Argelia i Túnez.

Referències

  1. Dictionnaire de la litterature francaise du XXe siecle. France: Encyclopædia Universalis, [2016]. ISBN 2-85229-147-9.

Enllaços externs

Isabelle Eberhardt (17 February 1877 — 21 October 1904)

Isabelle Eberhardt

Signature d'Isabelle Eberhardt sur une lettre autographe à Gustave Kahn

El passat dijous 17 de febrer de 2022 es commemorà el cent vuitanta-cinquè aniversari del naixement de Joaquina García Balmaseda de González (Madrid, Madrid, Espanya, 17 de febrer de 1837 — ibídem, 2 de març de 1911), qui fou una (1) actriu, periodista, poeta, comediògrafa i escriptora espanyola, que usà els pseudònims de Baronesa de Olivares, Aurora Pérez de Mirón, Adela Samb i Condesa de Valflores.[1] Encara que visqué immersa en el neocatolicisme imperant durant l'època d'Isabel II, l'escriptora obrí importants bretxes, totes relatives a l'educació de la dona com a pilar de la cèl·lula familiar, però també com a mitjà per a garantir a la dona soltera bones condicions de vida, la seva independència i la seva llibertat.[1]

Biografia

Era filla d'una (1) família humil formada per Dámaso García Fernández i Francisca Balmaseda Olivares. Estudià Declamació al Conservatori de Madrid (Espanya) i treballà d'actriu en els anys de joventut. La seva carrera literària començà el 1860 als vint-i-tres (23) anys. Compongué tres (3) obres teatrals, tres (3) llibres de consells per a dones, un (1) àlbum per a senyoretes (subtitulat Tratado de las labores frivolité y malla), tres (3) llibres de poesia, un (1) llibre d'utilitat per a nenes i sis (6) traduccions, algunes de les quals com a obsequi als subscriptors de La Correspondencia de España, i articles periodístics. Els seus tractats d'educació de la dona i de labors femenines foren molt llegits (els «diàlegs instructius» titulats La madre de familia, publicats per primera vegada el 1860, havien aconseguit el 1919 la dotzena edició), ja que no fou declarat oficial per a les escoles de primer ensenyament. Començà la seva carrera periodística col·laborant a La Educación Pintoresca i a La Floresta (1857) de Barcelona (Barcelonès) i a partir d'aquí en moltes revistes i periòdics durant més de trenta-cinc (>35) anys: en La Correspondencia de España (1860) (per al fulletó o novel·la per entregues traduí innombrables novel·les del francès, de l'italià i de l'anglès, a més de portar la crítica literària des del 1864 i escriure també les cròniques de modes); El Museo de las Familias (1861), La Aurora de la Vida (1861), La América (1861 i 1867), La Educanda (1862–1865), El Museo Literario (València, 1863–1866), La Violeta (1864).[1][2]

Fou nomenada directora de El Correo de la Moda (octubre del 1883) succeint Àngela Grassi de Cuenca, i hi mantingué una (1) secció escrita per ella, Revista de Modas, durant més de vint (>20) anys (1866–1886); també, sota diversos pseudònims, es multiplicà com a redactora. Posseïa una (1) rica erudició, com demostra en el seu assaig La actriz española, en què refereix una (1) detallada història del teatre des de les seves arrels gregues fins al seu estat actual a Espanya. El seu article periodístic «La mujer artista», el que surt tan sols un (1) any després de la publicació de la seva tercera i última obra teatral, Un pájaro en el garlito, conté una (1) defensa tant de l'artista com de la dona en general que serveix de rerefons ideològic en la seva producció dramàtica: «No per això cregueu que la naturalesa la feu inferior [a la dona]: la seva docilitat subjuga, la seva abnegació interessa, el seu caràcter dolç domina, perquè la naturalesa que donà diferents armes per lluitar a l'home i a la dona, no feu les d'aquesta inferiors per fortuna».

En la seva joventut García Balmaseda fou actriu durant quatre (4) anys en la companyia de Joaquín Arjona,[1] per la qual cosa l'article es pot convertir en molt més que un (1) tractat sobre les conseqüències de la vida pública d'una (1) actriu. El motiu de l'article en aquestes paraules de l'autora: «Sense negar que la felicitat domèstica sigui compatible amb la celebritat de la dona, haig de fer–vos comprendre que en moltes ocasions sacrifica la primera a la segona».[3] En efecte, en les seves tres (3) curtes peces teatrals desenvolupa el tema de l'antagonisme entre els sexes, i la dona hi lluita per afirmar la seva independència, encara que al final es deixi convèncer per acceptar l'amor que se li ofereix.

Obres

Teatre

  • Donde las dan..., Madrid, Establiment tipogràfic d'Eduardo Cuesta, 1868.

  • Genio y figura, Madrid, Impremta de José Rodríguez, 1861.

  • Un pájaro en el garlito, Madrid, Impremta de José Rodríguez, 1871.

Lírica

Traduccions per a La Correspondencia de España

  • La dicha de ser rico, de Hendrik Conscience;

  • El Crimen de Orcival, El dinero de los otros, El legajo núm. 113, El proceso Lerouge, La canalla dorada, Los esclavos de Paris i Los secretos de la casa Champdoce, de Émile Gaboriau;

  • Amada, El caballero Fortuna, El paraíso de las mujeres i El pretil de aventureros, de Paul Feval;

  • Dos madres, El conde de Coulange, La ncantadora, i La hija maldecida , de Jules Émile Richebourg;

  • Cesarina Dietrich, El marquès de Villemer i Flamarandre, de George Sand;

  • El coche número 13, El metge de les boges i El secret de la Comtessa, de Xavier de Montepin;

  • La hada de Auteuil, Los amores de Aurora, i Los misterios de una raza, de Pierre Alexis Ponson du Terrail;

  • La muerta viva, Marido y mujer, i Pobre Lucila, de Wilkie Collins;

  • Cecilia i Creación y redención d'Alejandro Dumas;

  • Diario de una mujer de Octave Feuillet;

  • Dos miserias de Émile Souvestre;

  • El abismo, de Charles Dickens;

  • El beso de la Condesa Savina, d'Antonio Gaccianiga;

  • El caballero de Pampelonne, de Henri Ange Aristide de Gondrecourt;

  • El capitán del buitre, de Mary Elizabeth Braddon;

  • El padre de Marcial, d'Albert Delpit;

  • El prometido de Simona, de Víctor Cherbulier;

  • El renegado, de Jules Claretie;

  • El vampiro de Valdegracia, de León Gozlen;

  • Fremont joven y Risler mayor, de Alphonse Daudet;

  • La novia, de Enmanuel González;

  • Los amores de una gran señora, d'Alfred de Bréhat;

  • Los Malvados, de Fortuné du Boisgobey;

  • Madama Frainex, de Roberto Halt;

  • Santiago Broneau, de Madame de Clesinger;

  • Sergio Panine de Georges Ohnet;

  • Un estreno en la Opera, d'Ernest–Aimé Feydeau.

Assaig

  • «El que toda mujer debe saber», 1877, a La dona en els discursos de gènere: textos i contextos al segle XIX, Catherine Jagoe, Alda Blanco i Cristina Enríquez de Salamanca, eds., Madrid, Icària, 1995, pàg. 95–99.

  • «La actriz española», a Les dones espanyoles, americanes i lusitanas pintades per si mateixes, Faustina Sáez de Melgar, ed., Alacant, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2006.

Diversos

  • La madre de familia: diálogos instructivos sobre la religión, la moral y las maravillas de la naturaleza, Madrid: D. A. Santa Coloma, 1860.

  • Tratado de las labores frivolité y malla.

  • Lo que toda mujer debe saber, 1877.

Referències

  1. Thion Soriano–Mollà, Dolores «Joaquina García Balmaseda: una escritora isabelina al servicio de la mujer.». Anales, 23. Université de Pau et des Pays de l’Adour, 2011, pàg. 381–403.

  2. Gómez-Elegido Centeno, A.M.: «Vista de Joaquina García Balmaseda y su contribución periodística al universo femenino decimonónico». Arbor, 190 (767), 2014.

  3. Cf. Andrea Smith: «Joaquina García Balmaseda: desconocida dramaturga decimonónica», en Stichomythia 8 (2009): 30–42 http://parnaseo.uv.es/Ars/Stichomythia/stichomythia8/4Smith.pdf.

Bibliografia

  • Ermanno Caldera: «La perspectiva femenina en el teatro de Joaquina Balmaseda y Enriqueta Lozano», en VV. AA. Escritoras románticas españolas, Madrid: Fundación Banco Exterior, 1990, pàg. 207–216.

  • Andrea Smith: «Joaquina García Balmaseda: desconocida dramaturga decimonónica», en Stichomythia 8 (2009): 30–42.

  • Alda Blanco: «Teóricas de la conciencia feminista», en La mujer en los discursos de género: textos y contextos en el siglo XIX, Catherine Jagoe, Alda Blanco y Cristina Enríquez de Salamanca, eds., Madrid, Icaria, 1995, pàg. 445–472.

  • David Gies: «Mujer y dramaturga: conflicto y resolución en el teatro español del siglo XIX», a Del romanticismo al realismo. Actas del I coloquio de la Sociedad de Literatura Española del siglo XIX, Barcelona, Universitat de Barcelona, 1996, pàg. 119–129.

  • íd.: «Romanticismo e histeria en España», Anales de Literatura Española 18 (2005), pàg. 215–225.

  • Dorota Heneghan: «Shopping Angel: Fashion, Gender, and Modernity in Galdos' La de Bringas», Dissidences: Hispanic Journal of Theory and Criticism 2 (2006).

  • Catherine Jagoe, Alda Blanco y Cristina Enríquez de Salamanca: La mujer en los discursos de género. Textos y contextos en el siglo XIX, Madrid, Icaria, 1995.

  • Íñigo Sánchez Llama: «Joaquina García Balmaseda», en Antología de la prensa periódica isabelina escrita por mujeres (1843–1894), Íñigo Sánchez Llama, ed., Cádiz, Servicio de Publicaciones Universidad de Cádiz, 2001, pàg. 221–241.

  • Carmen Servén: «Fortunata y su época: sobre los modelos de mujer en la España de la Restauración», Alacant, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2003.

  • María del Carmen Simón Palmer: «García Balmaseda, Joaquina», en Escritoras españolas del siglo XIX. Manual bio–bibliográfico, Madrid, Castalia, 1991, pàg. 284–293.

  • Thion Soriano–Mollá, Dolores: «Joaquina García Balmaseda: una escritora isabelina al servicio de la mujer». Anales de Literatura Española. Universitat d'Alacant, 23, 2011, pàg. 381–403. ISSN: 0212-5889.

Enllaços externs

Fotografia retrat de Joaquina García Balmaseda de González

El passat dijous 17 de febrer de 2022 es commemorà el dos-cents trenta-tresè aniversari del naixement de Mathieu Laurent Joseph Brialmont (Seraing, Lieja, Valònia, Bèlgica, aleshores Imperi Austríac, 17 de febrer de 1789 — Anvers, Flandes, Bèlgica, 15 d'abril de 1885), qui fou un (1) militar francès, neerlandès i belga i un (1) ministre belga.

Mathieu Brialmont es registrà com soldat a l'exèrcit napoleònic el 1808. Serví al XXXVI regiment de Ligne durant la campanya de Rússia. El 1812 el promogueren sotstinent per a compensar el seu coratge a la batalla del Moskvà (Rússia). El 1813 esdevingué lloctinent i hagué d'organitzar la retirada del VII cos de l'exèrcit francès que havia perdut gairebé tots els seus oficials. En tornar d'exili d'Elba, Napoleó l'ascendí a capità i participà en la batalla de Waterloo (Bèlgica). Després de la derrota francesa, s'enrolà a l'exèrcit del jove Regne Unit dels Països Baixos que l'encarregà de la caserna de Venlo (Limburg, Països Baixos), ciutat a la qual trobà la seva esposa Marie Verwins, amb qui es casà el 1820. El 1829 demeté després d'unes disputes amb col·legues i el 1830 s'ajuntà a la revolució belga i participà en l'ocupació de la ciutat de Venlo (Limburg, Països Baixos).[1] Brialmont esdevingué un (1) lloctinent general de l'exèrcit belga i conseller militar del primer rei dels belgues Leopold I. Tot i no tenir cap mandat parlamentari, el primer ministre Charles Rogier el nomenà ministre de la Guerra el 1850, càrrec en el que restà fins al 1851.[2]

El seu fill Henri Alexis Brialmont, lloctinent, esdevingué un (1) arquitecte militar.

Referències

  1. «Mathieu Brialmont». Arxivat de l'original el 2009.07.25.

  2. De Paepe, Jean–Luc, Raindorf–Gérard, Christiane (redacció): Le Parlement Belge 1831–1894. Données Biographiques, Brussel·les, Académie Royale de Belgique, 1996, pàgina 42.

Le lieutenant–général Mathieu Brialmont en 1884, entouré de sa fille, de sa petite–fille, de son arrière–petite–fille et de la fille de celle–ci.

Mathieu Laurent Joseph Brialmont

El passat dijous 17 de febrer de 2022 es commemorà el dos-cents quaranta-unè aniversari del naixement de René–Théophile–Marie–Hyacinthe Laennec, o Laënec, [Nota 1] més conegut amb el nom de René Laennec, (Kemper o Quimper, Finisterre, Bretanya, França, 17 de febrer de 1781 — Ploaré, Finisterre, Bretanya, França, 13 d'agost de 1826),[1] qui fou un (1) metge i científic bretó, inventor de l'estetoscopi.

Fou deixeble de Bichat i de Jean–Nicolas Corvisart a París (Illa de França).

En el seu llibre De l'auscultation médiate (1819) proposà un (1) nou mitjà de diagnosi, amb l'ajut d'un (1) rudimentari estetoscopi de paper.

Fundà la medicina anatomicoclínica, que compara els símptomes de la malaltia amb les lesions que produeix a l'organisme. A ell se li deu també la descripció de nombroses afeccions patològiques, com la cirrosi de Laennec i el melanoma.

Morí de tuberculosi, malaltia que estava investigant.

Biografia

Origen familiar i infància

René Laennec era fill i net d'advocats. El seu avi, Michel Alexandre Laennec, fou alcalde de Kemper o Quimper (Finisterre, Bretanya, França) entre els anys 1763 i 1765.

El seu pare, Théophile–Marie Laennec (1747–1836), era advocat i magistrat de Kemper o Quimper (Finisterre, Bretanya, França). Parlava en bretó, i el mateix René l'aprengué i l'utilitzava en la seva correspondència amb el seu pare.

La seva mare, Michelle Guesdon, que estava relacionada amb Anne–Marie Audouyn de Pompéry, la «Sévigné cornouaillaise» de la que ell era el cosí i que el rebé diverses vegades en el seu château de Couvrelles. Laennec tenia de besoncle a Dom Mauricie de Beaubois, autor d'Une histoire de la Bretagne (Una història de la Bretanya).[2]

La seva mare, Michelle, morí el 1786 de tuberculosi (fou enterrada el 15 de desembre de 1786 al cementiri de l'església de Sant–Mathieu de Quimper, Finisterre, Bretanya, França). El seu pare, llavors un (1) tinent en el Ministeri de Marina a Quimper (Finisterre, Bretanya, França), fou incapaç de tenir cura d'ell. Després de ser confiat a un (1) oncle, el rector d'Elliant, René Laennec fou recollit el 1797 per Guillaume François Laennec, un (1) altre dels seus oncles, un (1) metge en Nantes (Loira Atlàntic, País del Loira, França), professor i director de l'escola de medicina, i que fou rector de la Universitat de Nantes (Loira Atlàntic, País del Loira, França)[3] abans de ser retirat a principis de la Revolució.

Formació

Seguint l'exemple d'aquest últim, Laennec començà estudiar medicina.[3] El 1800 ell estava estudiant a París (Illa de França) sota la direcció de Jean–Nicolas Corvisart a l'hôpital de la Charité i amb altres professors com Guillaume Dupuytren.[3] Rebé el doctorat en medicina el 1804.

A continuació, practicà l'anatomia patològica amb Gaspard Laurent Bayle. Estudià les malalties de les lesions trobades en l'autòpsia i, en particular, la cirrosi.

Activitat professional

El 1816 fou nomenat a l'hôpital Necker.[3] S'interessà per les malalties pulmonars i identificà els seus pacients utilitzant la tècnica de percussió, àmpliament descrita per primera vegada pel metge austrohongarès Leopold Auenbrugger el 1761 en el seu llibre Inventum Novum i difós per Corvisart, un (1) mètode que proporciona informació sobre l'estat d'un (1) òrgan escoltant el soroll produït per l'encunyació dels dits al nivell d'aquest últim.

Fou en aquest context que creà, el 17 de febrer de 1816, l'estetoscopi,[4] al principi un (1) simple rotllo de paper lligat al que nomenà «pectoriloque», i que permeté distanciar l'orella del doctor seu pacient per raons de modèstia. [Nota 2] Aviat millorà l'estetoscopi en un (1) cilindre de fusta i desmuntable, i el seu ús està testificat en les fulles dels malalts del març del 1817 de l'hospital Necker. Fundà així una (1) nova pràctica per a l'anàlisi dels sons interns del cos i vincular–los a les lesions anatòmiques, el que seria particularment útil per al diagnòstic de malalties respiratòries, inclosa la tuberculosi.

El febrer del 1818 presentà les seves troballes en un (1) discurs a l'Acadèmia de Medicina, i el 1819 publicà el seu Traité d'auscultation médiate (Tractat d'auscultació), on classificà els sorolls al pit.

El 1822 es graduà en medicina pràctica al Collège de France.[3]

La invenció de l'auscultació

Article principal: Auscultació

Durant una (1) tarda d'octubre, mentre es passejava per sota dels portells del Louvre (París, Illa de França), veié uns nens que jugaven al pati entre la runa. Un (1) nen gratava el final d'una (1) llarga biga amb la punta d'una (1) agulla. A l'altre extrem, uns altres nens amb l'orella enganxada a la biga escoltaven els sons, lluitant per a escoltar i riure pel descobriment. Laennec s'aturà davant dels nens que li donaren la resposta a un (1) problema que existia des de feia molt de temps. Quan arribà a la consulta una (1) jove cardíaca, ell demanà un (1) full de paper, l'enrotllà en forma de cilindre i recolzà un (1) extrem contra el pit de la pacient i l'altre contra la seva orella, i escoltà el doble so del cor i de la respiració que li arribaren amb claredat. Havia inventat l'auscultació.

També fou ell qui donà a aquest instrument el nom d'«estetoscopi»,[5] (del grec stethos, que significa «pit»). L'estetoscopi com el coneixem actualment (amb un [1] embut per a cada orella) fou inventat per l'estatunidenc George Cammann el 1852.

En vint-i-dos (22) mesos, Laennec descobrí tota la semiologia pulmonar i la medicina feu un (1) gran salt. La seva classificació dels sons d'auscultació (raneres, crepitacions, sibilàncies…) encara és utilitzat pels metges.

No obstant això, aquest nou mètode d'auscultació no fou fàcilment acceptat per alguns metges, que preferien el mètode habitual d'escoltar amb l'oïda en contacte directe amb el pit (auscultació immediata). El 1885 un (1) professor de medicina arribà a dir: «Només tenim les orelles per a escoltar, deixeu–nos utilitzar les nostres orelles i no ens obligueu a fer servir un (1) estetoscopi». Fins i tot el fundador de l'American Heart Association (Associació Americana del Cor), el Dr. Lewis A. Connor (1867–1950)[6] portava sempre un (1) mocador de seda destinat a ser col·locat en la paret toràcica per l'auscultació directa amb l'orella.

Altres contribucions a la medicina

Entre les seves altres contribucions a la medicina també s'ha d'incloure una (1) descripció de la peritonitis i la cirrosi. Tot i que la cirrosi era una (1) malaltia coneguda, fou Laennec qui li donà el seu nom, fent servir la paraula grega kirrhos (κίρῥος, marró), que es refereix als nòduls de color taronja–groc característics de la malaltia.

També creà el terme melanoma a partir del grec melanos (μελανός, negre), i descrigué les metàstasi pulmonars del melanoma. El 1804, quan encara era un (1) estudiant de medicina, fou el primer a fer una (1) conferència sobre el melanoma. La conferència es publicà després, el 1805. Amb els anys, les relacions entre Laennec i Dupuytren es convertiren en execrables, ja que el segon criticà el primer de no haver fet esment de la seva feina en aquesta àrea ni del seu paper en els seus descobriments.

També feu moltes contribucions al coneixement de la tuberculosi.

La seva contribució més important a la medicina fou la introducció d'un (1) rigor totalment científic que imposava regles d'observació objectiva. Quan publicà el seu tractat el 1819 escrigué emfatitzat aquest lema en grec: «la part més important del nostre art és ser capaç d'observar correctament».

El seu llibre es tingué en alta estima per molts metges i es considerà l'estàndard de la pràctica mèdica. El professor Benjamin Ward Richardson escrigué en el seu llibre Els deixebles d'Esculapi que l'estudiant de medicina real ha de llegir el tractat de Laennec sobre l'auscultació i l'ús de l'estetoscopi com a mínim un (1) cop cada dos (2) anys i practicar el seu art. El seu treball original el situa entre els grans pioners al costat de Vesal, Harvey i Hipòcrates.[7]

Epònim

De vegades la cirrosi també s'anomena «la cirrosi de Laennec».[8] perquè Laennec fou un (1) dels primers a reconèixer aquesta afecció com una (1) entitat patològica. També hi ha altres termes mèdics que han romàs associats amb el nom: la cirrosi de Laennec es refereix a l'aparença del fetge durant la seva regeneració en el qual es compon de petits lòbuls separats per un (1) teixit fibrós fi.

El «trombe de Laennec» és un (1) trombe que es forma en el cor abans del naixement. L'«esput de perles de Laennec» es refereixen a l'esput asmàtic. El «murmuri de Hamman», també conegut com el «símptoma de Laennec–Hamman» o «símptoma Laennec–Müller–von Bergmann–Hamman» o «espurneig Hamman», és un (1) soroll crepitant sentit en la regió precordial en l'emfisema mediastinal espontani.

La seva mort

No obstant això, ell mateix estava patint la tuberculosi. El seu nebot, Mériadec Laennec (que feu una [1] carrera política i el 1849 fou president del Conseil général de la Loire–Inférieure (Consell General del Baix Loira), l'auscultà amb l'estetoscopi inventat pel seu oncle i trobà els fatídics símptomes de la tuberculosi. Es retirà a la seva mansió de Kerlouarnec a Ploaré, prop de Douarnenez (Finisterre, Bretanya, França), on morí el 13 d'agost de 1826 a l'edat de quaranta-cinc (45) anys.

En el seu testament, llegà al seu nebot l'estetoscopi, que considerava «el major llegat de la seva vida».[9]

La personalitat de Laennec

Era catòlic i molt religiós. Tenim molts testimonis de la seva pietat i caritat als pobres que es convertí en proverbial. Fou molt estimat pels seus col·legues i estudiants, especialment pels seus estudiants anglòfons.[3][10]

Publicacions

  • Propositions sur la doctrine d'Hippocrate, relativement à la médecine pratique, présentées et soutenues à l'École de médecine de Paris, le 22 prairial an XII (tesi de medicina, 1804).

  • De l'Auscultation médiate, ou Traité du diagnostic des maladies des poumons et du cœur, fondé principalement sur ce nouveau moyen d'exploration (dos [2] volums, 1819).

  • Traité inédit sur l'anatomie pathologique, ou Exposition des altérations visibles qu'éprouve le corps humain dans l'état de maladie (1884).

  • La Guerre des Vénètes: poème épique héroï–comique (1931).

Homenatges

A Kemper o Quimper (Finisterre, Bretanya, França) s'inaugurà el maig del 1868, en l'esplanada entre l'ajuntament i la catedral, una (1) estàtua de bronze esculpida per Eugène–Louis Lequesne, erigida per subscripció dels metges bretons, francesos i estrangers. En la Facultat de Medicina de París (Illa de França), existeix un (1) bust de bronze de Laennec del mateix escultor, donat pel professor Potain el 1883. Davant de la Facultat de Medicina de Nantes (Loira Atlàntic, País del Loira, França) també hi ha una (1) estàtua de bronze. A la mateixa ciutat, un (1) hospital té el seu nom i el del seu oncle.

A la paret exterior de l'hôpital Necker, on Laennec desenvolupà l'auscultació amb un (1) estetoscopi, prop de l'entrada de l'hospital en la 149 rue de Sèvres, es col·locà una (1) llosa de marbre amb el retrat de Laennec amb aquesta inscripció: «En aquest hospital Laennec descobrí auscultació. 1781–1826». Alguns dels edificis hospitalaris més antics encara existeixen en aquest hospital modern. El nou edifici pediàtric, en la cantonada de Boulevard du Montparnasse i de la Rue de Sèvres, porta el seu nom.

René Laennec donà el seu nom a una (1) escola a Bretanya, l'escola pública de Pont–l'Abbé, Finisterre.

Un (1) dels dos (2) llocs de la Facultat de Medicina Lió–Est, propietat de la Universitat Claude Bernard Lyon 1 (metròpolis de Lió, Alvèrnia–Roine–Alps, França) es diu RTH Laennec després d'abandonar el nom de la facultat anterior Alexis Carrel, objecte de controvèrsia. A més, molts hospitals també es diuen Laennec. El seu nom fou donat a un (1) vaixell de Messageries Maritimes.[11]

El servei de correus francés emeté un (1) segell especial el 1952, amb el número 936 del catàleg Yvert et Tellier.[12]

Notes

  1. Mentre que algunes fonts utilitzen l'alternativa ortografia Laënnec, la forma correcta és Laennec, sense la dièresi, que no s'utilitza en els noms bretons. No usà la dièresi en la seva signatura.

  2. Segons aquesta història, Laennec, un (1) home auster i intolerant, s'inspirà en la modèstia d'una (1) dona corpulenta que no volia treure's les capes de roba per a poder col·locar l'oïda al pit. Llavors es recordà de dos (2) grups de nens que jugaven sota els portells del Louvre. Font: Association bretonne et union régionaliste bretonne, Comptes rendus, procès–verbaux, mémoires, volume 133, Presses bretonnes, 2007, pàg. 122

Referències

  1. Asimov, Isaac: «Laënnec, René Théophile Hyacinthe». A: Enciclopedia biográfica de ciencia y tecnología: la vida y la obra de 1197 grandes científicos desde la antigüedad hasta nuestros dias (en castellà). Nueva edición revisada. Madrid: Ediciones de la Revista de Occidente, 1973, pàg. 215. ISBN 8429270043.

  2. Jakez Cornou et Pierre–Roland Giot, Origine et Histoire des Bigoudens, éditions Le Signor, Le Guilvinec, 1977.

  3. Roguin, Ariel: Rene Theophile Hyacinthe Laënnec (1781–1826): The Man Behind the Stethoscope (en anglès). vol. 4, núm. 3. Clinical Medicine & Research, 9 de gener de 2006. DOI 10.3121/cmr.4.3.230., issn=1539-4182,2=1554-6179.

  4. Grellet, Isabelle: Ramsay: Histoires de la tuberculose: Les fièvres de l'âme, 1800–1940, 983.

  5. Laennec, René Théophile Hyacinthe: «Laennec's stethoscope, France, 1815–1825».

  6. (anglès) Jeffrey Fisher: «Lewis A. Conner», Circulation, 2000; 102: 1062–1067, Texte intégral.

  7. New Advent.

  8. «Cirrhose», in: Dictionnaire de médecine, de chirurgie, de pharmacie, des sciences accessoires et de l'art vétérinaire de Pierre–Hubert Nysten.

  9. «The inventor of the stethoscope: Rene Laennec Journal of Family Practice – Find Articles».

  10. «Catholic Encyclopedia: Renee–Theophile–Hyacinthe Laennec».

  11. LAENNEC, le navire des messageries maritimes.

  12. «Timbre France Yvert No 936 René Laennec». Issoire philatélie.

  13. A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: René Theophile Hyacinthe Laënnec.

René–Théophile–Hyacinthe Laennec (1781–1826) French physician and inventor of the stethoscope.

«Laennec a l'hôpital Necker examinant un (1) tísic davant dels seus estudiants, 1816» Peristil de La Sorbona (Pintura de Théobald Chartran).

El primer estetoscopi de Laennec, en Les Biographies médicales. Notes pour servir à l'histoire de la médecine et des grands médecins.

Estàtua de Laennec (Quimper)

Placa commemorativa (Hospital Necker, París)

Placa commemorativa (Nantes)

Carrer Laënnec (Nantes)

René–Théophile–Marie–Hyacinthe Laennec

El passat dijous 17 de febrer de 2022 es commemorà el tres-cents setanta-novè aniversari del naixement de Jean de Fontaney (Saint Pol de Léon, Finisterre, Bretanya, França, 17 de febrer de 1643 — La Flèche, Sarthe, País del Loira, França, 16 de gener de 1710) jesuïta francès, missioner que desenvolupà una (1) important tasca com a matemàtic i astrònom a la Xina durant el regnat de l'emperador Kangxi a principis de la dinastia Qing.

Biografia

Jean de Fontaney nasqué el 17 de febrer de 1643 a Saint Pol de Léon (Finisterre, Bretanya).

A la Xina utilitzà el nom de 洪 若 翰 (hong ruo han).

Feu de professor de matemàtiques i d'astronomia a l'escola dels jesuites de París (Illa de França).[1]

Morí a La Flèche (Sarthe, País del Loira, França) el 16 de gener de 1710.

Els matemàtics del Rei

El rei francès Lluís XIV, el seu ministre Jean–Baptiste Colbert i el seu successor François Michel Le Tellier, marquès de Louvois, prepararen el projecte d'una (1) missió científica, religiosa i diplomàtica amb l'objectiu d'establir relacions comercials i polítiques amb la Xina. En aquest procés també hi intervingué la demanda del jesuïta flamenc Ferdinand Verbiest, que mitjançant una (1) carta dirigida als seus superiors i la participació del confessor del rei, el Pare Lachaise, demanà més recursos materials i humans per a la missió a la Xina.[2]

Jean de Fontaney era el de més edat del grup format per Jean–François Gerbillon, Joachim Bouvet, Louis Le Comte i Claude de Visdelou, i hi anà com a superior de la resta.[3] Com a objectiu inicial tenien el mandat d'evitar la tutela dels jesuïtes portuguesos, que tenien el monopoli d'actuació a l'Àsia («padroado») com a resultat del Tractat de Tordesillas (Valladolid, Castella i Lleó, Espanya) de 1494.[4]

El 3 de març de 1685 sortiren del port de Brest (Finisterre, Bretanya, França) per anar fins a Macau (Xina). Arribaren a Ningbo el 23 de juliol de 1687 i a Pequín el 1668.[5]

El 1699 feu un (1) primer viatge a Europa; tornà a la Xina el 1701, i el 1703 tornà un altre cop a França via Londres (Anglaterra, Regne Unit).[1]

Relació amb l'emperador Kangxi

El 1693 l'emperador afectat d'una (1) greu malaltia i molta febre no trobà remei en la medicina tradicional xinesa. Bouvet i Gerbillon demanaren ajut a Fontaney que havia portat «quinquina» (cinchona officialis). El medicament produí efectes immediats, i l'emperador com a mostra de gratitud els obsequià amb una (1) casa i uns terrenys, on posteriorment s'hi construí l'Església de Beitang, o Església del Salvador a Pequín (Xina), inaugurada el 9 de desembre de 1703.[6] Tot plegat ho explicà Fontaney en una (1) carta dirigida al Pare Lachaise (de La Chaise, en l'original), datada el 15 de febrer de 1703.[7]

Activitat apostòlica

Quan Jean de Fontaney quan arribà per primer cop a la Xina, començà a predicar a Nanjing i a Canton (Xina), fins que el 1693 l'emperador Kangxi el convocà a la capital.[8]

El maig del 1706 fou nomenat vicerector del noviciat de París (Illa de França), i el 1707, rector de l'escola Reial de La Fleche, (Sarthe, País del Loira, França).[9]

Activitat científica

Abans d'anar cap a l'Extrem Orient, ingressaren a la Reial Acadèmia Francesa de les Ciències, i s'encarregaren de realitzar observacions astronòmiques per tal de determinar les posicions geogràfiques dels diversos llocs que visitarien.[10]

Fontaney i els altres missioners aprofiten els seus viatges per complir el seu paper d'observador–geògraf, resultats que transmeten a Europa. Malgrat que la informació, està dirigida a un (1) públic acadèmic, la disponibilitat de les publicacions enviades demostra un (1) objectiu de difusió més ampli. De fet, la mobilitat dels missioners els permet calcular la posició geogràfica de diversos paràmetres que utilitzen en la realització de mapes i diagrames per a la Reial Acadèmia de Ciències de París (Illa de França).[11] També feu observacions astronòmiques, segons consta el escrits de Gerbillon, recollits en l'obra de Du Halde.[1]

Referències

  1. Michaud: «Biographie universelle,ancienne et moderne» (en francès). Universitat de Lausana, 2009. Arxivat de l'original el 2020.12.15.

  2. «Joachim Bouvet: the History of Cang–Hi, the Present Emperor of chinaa» (en anglès), 24.01.2017.

  3. Vermander, Benoît: Les jésuites et la Chine (en francès). Bruxelles: Lessius, 2012. ISBN 978-2-87299-225-6.

  4. «Joachim Bouvet» (en anglès). Catholic Encyclopedia.

  5. Desbiens, Frédérick: «L'arrivée de Joachim Bouvet et de Jean–François Gerbillon, jésuites et mathémaciens officiels de Louis XIV, à la cour de l'empereur Kangxi.» (en francès). Université Laval.

  6. Shenwen, Li: «Statégies missionaires des jésuites français en Nouvell–France et en Chine au XVIIè siècle.» (en francès) pàg. 139. Faculté des Lettres. Univesité Laval. Quebec, octubre del 1998.

  7. Vissière, Isabelle et Jean–Louis: Lettres édifiantes et courieuses des jésuites de Chine, 1702–1776 (en francès). París: Desjonquères, 2001, pàg. 293–298. ISBN 978-2-84321-231-4.

  8. «The French Jesuits: a Bridge Between the two Monarchs» (en anglès). National Palace Museum.

  9. Dehergne, Joseph: «Répertoire des jésuites de Chine de 1552 à 1800» (en francès). Bibliotheca Instituti Historici S.J. [Roma], XXXVII, 1973.

  10. Gislén, Lars: «Analysis of french jesuit observations of io made in China in and 1689–1690» (en anglès). University of Lund. Sweden, 2017.

  11. Desbiens, Frédérick: «Le rôle des cinq jésuites Mathémaciens de Louis XIV en Chine aux XVIIè et XVIIIè siècles.» (en francès). Université Laval. Quebec, 2015.

El passat dijous 17 de febrer de 2022 es commemorà el dos-cents vuitanta-unè aniversari del naixement de Rafael Nuix (Torà, Segarra, bisbat de Solsona, Catalunya, 17 de febrer de 1741 — Ferrara, Emília–Romanya, Itàlia, 1802), que fou un (1) jesuïta germà del també jesuïta Joan Nuix. Dedicat fins a l'extenuació a l'estudi de les ciències, principalment de la teologia, sense descansar mai un (1) moment. Escrigué sota el pseudònim d'Alethino philolai.[1]

Obres

  • «Orationes quinque ad romanos pro humanae reipubticae felicitate adversus incredulam saeculi XVIII philosophiam»;

  • «Asisii typis Octavii Sgariglia 1788 a 1797»;

  • «De vita et moribus Blasii Larrasii. Venetiis apud Franciscum Andreola» (1798). Conté dos (2) llibres: en el primer es demostra a Larraz com «cultor eximius rectae rationis»; el segon «verae reiigionis cultor eximius — Titi Carici Perpennae ad quirites pro romani pontificis in controversiis fidei dirimendis auctoritate adversus falsos catholicae ecclesios cultores orationes quinqué. Asisiis typis Octavii Sgariglia» (1784).

Referències

  1. Torres i Amat, Fèlix: Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña (en castellà). Barcelona: Imprenta de J. Verdaguer, 1836, pàg. 442–443.

El passat dimecres 16 de febrer de 2022 es commemorà el set-cents cinquanta-cinquè aniversari del Tractat de Badajoz, que fou un (1) acord polític internacional signat a la ciutat de Badajoz (Extremadura, Espanya, el 16 de febrer de 1267) entre els reis Alfons X de Castella i Alfons III de Portugal.

Per la signatura d'aquest tractat s'establien línies d'assistència mútua i amistat, i es definia la frontera entre el Regne de Portugal i la Corona de Castella, reconeixent la integració de l'Algarve a Portugal i els territoris a l'est del riu Guadiana a Castella, sent cedides per part de Portugal les poblacions d'Aracena, Moura, Serpa, Aroche, Valencia de Alcántara i Marvão i retenint Arronches, Alegrete i Elvas.[1]

Referències

  1. González Jiménez, Manuel: «El tratado de Alcañices ponencias y comunicaciones de las Jornadas conmemorativas del VII centenario del Tratado de Alcañices (1297–1997)». Ponencias y comunicaciones de las Jornadas conmemorativas del VII centenario del Tratado de Alcañices (1297–1997), 1997, pàg. 155–171.

Imatge escultòrica del rei Alfons X el Savi de Castella

El passat dimecres 16 de febrer de 2022 es commemorà el cent dotzè aniversari del naixement de Lucia Demetrius (Bucarest, Romania, 16 de febrer de 1910 — ibídem, 29 de juliol de 1992), qui fou una (1) actriu, traductora i poetessa romanesa.[1]

S'inicià a la companyia Tretze més un (13+1) juntament amb George Mihail Zamfirescu i posteriorment marxà a estudiar a París (Illa de França). A la seva tornada a Romania ocupà diversos càrrecs administratius i durant la guerra treballà d'infermera. Després del conflicte dirigí diversos teatres a Sibiu, Bacău i Brașov (Romania). Traduí obres de William Shakespeare, Charles Perrault, Gustave Flaubert, Victor Hugo, Honoré de Balzac, Alexandre Dumas, Ivan Turgenev, Guy de Maupassant, Konstantín Stanislavski, Marcel Achard, Vitali Bianki, Ivan Bunin, Julien Green i Louis Bromfield.

Les seves memòries, escrites entre els anys setanta ('70) i noranta ('90), foren publicades el 2005.

Obres

  • Turneu în provincie (‘Volta per províncies', 1946).

  • Trei generaţti (‘Tres generacions', 1956).

  • Oameni şi jivine (‘Homes i bèsties', 1956).

  • Arborele genealogic (‘Arbre genealògic’, 1957).

Referències

  1. «Lucia Demetrius». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Romanian writer Lucia Demetrius

Lucia Demetrius

El passat dimecres 16 de febrer de 2022 es commemorà el cent divuitè aniversari del naixement de George Frost Kennan (Milwaukee, Wisconsin, EUA, 16 de febrer de 1904 — Princeton, Nova Jersey, EUA, 17 de març de 2005), qui, conegut com «el pare de la contenció», fou una (1) de les figures més prominents de la Guerra Freda. Els seus escrits influïren en la Doctrina Truman i en la política exterior dels Estats Units de «contenció» envers la Unió Soviètica i el convertiren en una (1) autoritat en la Guerra Freda. El seu «Llarg telegrama» des de Moscou (Rússia, URSS) el 1946, i el consegüent (1947) article «Les raons del comportament soviètic» a la revista Foreign Affairs (escrit sota el pseudònim «X») argumentava que el règim soviètic era intrínsecament expansionista i que la seva influència s'havia de «contenir», especialment a les àrees d'importància estratègica per als Estats Units. Aquest texts es consideren texts fundacionals de la política de la Guerra Freda i expressen la política antisoviètica de l'administració Truman. Kennan participà també en la formulació i fundació dels programes i institucions nascuts de la Guerra Freda, com ara el Pla Marshall.

Poc després que les seves idees cristal·litzessin com a política oficial dels EUA, començà a esdevenir crític de les polítiques que ell mateix havia ajudat a configurar. A mitjans del 1948 Kennan estava convençut que la situació a l'Europa Occidental havia canviat i que calia iniciar negociacions amb Moscou (Rússia, URSS). Aquests suggeriments no foren escoltats per l'administració Truman i la influència de Kennan fou cada cop més marginal especialment després del nomenament de Dean Acheson com a secretari d'Estat el 1949.

A mesura que els Estats Units assumien una (1) estratègia militar més agressiva, Kennan alertà que s'havien malinterpretat els seus escrits. Kenan mai no estigué d'acord amb la cursa armamentista associada a la Guerra Freda, ja que ell no considerava la Unió Soviètica un (1) rival, ni una (1) amenaça, militar (ja que era un [1] país molt desgastat per la guerra) sinó un (1) fort rival ideològic i polític.

El 1950 abandonà el Departament d'Estat dels Estats Units, excepte per dos (2) breus períodes en els quals fou ambaixador a Moscou (Rússia, URSS, 1952) i Iugoslàvia (1961–1963) i esdevingué un (1) crític de la política exterior dels EUA. Continuà la seva tasca com a expert i creador d'opinió en afers internacionals fins a la seva mort a l'avançada edat de cent un (101) anys el març del 2005.

Fou autor de disset (17) llibres, dos (2) dels quals guanyaren el Premi Pulitzer, i nombrosos articles sobre relacions internacionals. També guanyà el Premi de la Pau del Comerç Llibreter Alemany.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: George Frost Kennan.

Obituaris:

Altres recursos:

American diplomat and political scientist George F. Kennan (1904–2005)

George Frost Kennan

El passat dimecres 16 de febrer de 2022 es commemorà el cent quaranta-quatrè aniversari del naixement de Pamela Colman Smith, també anomenada Pixie (Pimlico, Londres, Anglaterra, Regne Unit, 16 de febrer de 1878 — Bude, Cornualla, Anglaterra, Regne Unit, 18 de setembre de 1951), qui fou una (1) artista, il·lustradora i escriptora. Fou reconeguda per il·lustrar les populars cartes de tarot conegudes com a cartes Waite–Smith, també anomenades cartes Rider Waite o les cartes Rider Waite Smith, de l'ocultista Arthur Edward Waite.

Biografia

Smith nasqué a Pimlico, Middlesex (actualment Londres), Anglaterra, Regne Unit, essent filla única del comerciant estatunidenc de Brooklyn (Nova York), Charles Edward Smith i la seva esposa Corinne Colman. La familia s'establí a Manchester durant la primera dècada de vida de Pamela, però la famíilia es traslladà a Jamaica quan Charles Smith aconseguí un (1) treball l'any 1889 amb la West India Improvement Company, (en català, Companyia de Millores de les Índies Occidentals) un (1) grup financer que tenia contractes per a la construcció d'un (1) ferrocarril a Jamaica. La família visqué a Kingston, la capital jamaicana, durant alguns anys pero es mantingueren viatjant entre Jamaica, Londres (Anglaterra, Regne Unit), Brooklyn i Nueva York (EUA).

Cap al 1893 Smith es mudà a Brooklyn (Nova York, EUA), on, a l'edat de quinze (15) anys, fou admesa en el relativament nou Instituto Pratt estudiant art sota la direcció del conegut artista Arthur Wesley Dow. El seu madur estil de dibuix, mostrava influències del simbolisme de fi de segle i del romanticisme de l'anterior moviment Arts and Crafts. Mentre Smith estava en l'escola d'arts, la seva mare morí a Jamaica, el 1896. La joven artista emmalaltí durante aqueixs anys i deixà els estudis, al punt d'acabar abandonant l'Institut Pratt el 1897 sense graduar–se. Es convertí en il·lustradora. Els primers projectes d'il·lustracions en els inicis de la dècada del 1890 inclouen The Illustrated Verses of William Butler Yeats (Los Versos Ilustrados de William Butler Yeats), un (1) llibre de l'actriu Ellen Terry escrit per Bram Stoker, i dos (2) dels seus mateixos llibres, Widdicombe Fair y Fair Vanity.

Quan tornà a Anglaterra (Regne Unit) el 1899, any en què el seu pare també morí i quedà completament òrfena, començà a dissenyar decoracions teatrals per a teatres en miniatura i tornà a fer il·lustracions. A Londres (Anglaterra, Regne Unit), fou presa sota la protecció del grup a càrrec del Lyceum Theatre, l'actriu Ellen Terry (de qui es diu que li donà el seu sobrenom de Pixie), el seu director Henry Irving, i l'autor Bram Stoker, amb els qui viatjà per tot el país, treballant en vestuarii i arranjaments d'escenari.

Smith escrigué i il·lustà una (1) sèrie de llibres tals com «La cultura de Jamaica», incloses les Annancy Stories (1902), on mostra una (1) sèrie de versions jamaicanes d'històries i contes sobre la figura tradicional africana d'Anansi l'aranya. Continuà amb els seus projectes d'il·lustració, prenent projectes de William Butler Yeats i el seu germà, el pintor Jack Yeats. Smith il·lustà també l'última novel·la de Bram Stoker, La guarida del gusano blanco. El cau del cuc blanc, el 1911, i el llibre de Ellen Terry El Ballet Rus el 1913. Contribuí amb el seu art a la lluita de les dones per accedir al sufragi a la Gran Bretanya i també dissenyà cartells per a la Creu Roja durante la I Guerra Mundial.

El 1903 Pamela llançà la seva pròpia revista sota el títol de The Green Sheaf (El feix verd), amb contribucions de Yeats, Christopher St John (Christabel Marshall), Cecil French, A. E. (George William Russell), Gordon Craig (fill d'Ellen Terry), Dorothy Ward, John Todhunter, i d'altres. The Green Sheaf existí durant poc més d'un (1) any, amb un (1) total de tretze (13) exemplars.

El 1907 Alfred Stieglitz organitzà per a Pamela Colman Smith una (1) exposición de arte a Nova York en la seva Litle Galeries of the Photo–Secession (també coneguda com la Galería de Arte 291), essent Smith la primera pintora a oferir una (1) mostra d'art en una (1) galeria que anteriorment era única i exclusivament per a exposicions de fotografia professional. Stieglitz quedà intrigat amb la sensibilitat sinestèsica que tenia Pamela Colman Smith; durant aquest període, Smith pintà diverses visions que tingué mentre escoltava música. La mostra d'art cautivà tant a Stieglitz que aquest gravà una (1) carpeta de làmines amb vint-i-dues (22) de las pintures de Smith, les quals exhibí més tard, els anys 1908 i 1909.1​

Yeats la presentà a l'Orde Hermètic de l'Aurora Daurada el 1901, on conegué Waite. Quan conflictes personals acabaren esquerdant el grup esotèrico, Smith i Waite es mudaren al Ritus Independent i Rectificat de l'Alba Daurat. El 1909 Waite li encarregà una (1) baralla de tarot que posseís atractiu artístic i el resultat fou la baralla Waite–Smith. Publicada per William Rider & Son of London, ha perdurat com la baralla de setanta-vuit (78) cartes més popular en el món. L'innovador disseny mostra escenes completes amb símbols i figures tant en els arcans majors com en els menors i els seus distintius dibuixos serien la inspiració per a moltes baralles posteriors.2​

El 1911 Smith se convirti al catolicisme. En finalitzar la Primera Guerra Mundial rebé una (1) herència d'un (1) oncle, la qual cosa li permeté comprar una (1) casa a Cornualles (Anglaterra, Regne Unit), una (1) regió popular entre els artistes. Per obtenir ingressos, establí una (1) casa de vacances per a sacerdots catòlics en una (1) casa veïna. Mai no es casà i morí pobra a Bude, Cornualla (Anglaterra, Regne Unit) el 18 de setembre de 1951. Després de la seva mort, tots els seus efectes personales, incloses pintures i dibuixos, foren subhastats per sufragar els seus deutes.

Referències

  1. Place, Robert M. 2005: The Tarot: History, Symbolism, and Divination, Tarcher/Penguin, New York, 2005, pàg. 177–186 ISBN 1585423491

  2. Frank K. Jensen (2006): The Story of the Waite–Smith Tarot. Croydon Hills, Austràlia, ISBN 0-97571122-1-7.

Enllaços externs

Photograph of Pamela Colman Smith from the October 1912 issue of The Craftsman magazine.

World War I–era poster encouraging people to buy a bulldog, with proceeds going to benefit soldiers.

Pamela Colman Smith, photographed in 1904 for The Reader magazine.

Pamela Colman Smith, The Blue Cat (1907), watercolor on paper board.

«The Fool» card from the Waite–Smith tarot deck

Pamela Colman Smith

El passat dimecres 16 de febrer de 2022 es commemorà el cent trenta-unè aniversari del naixement de Lluís Papell i Comas (Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya, 16 de febrer de 1891 — ibídem, 24 de gener de 1980), qui fou un (1) periodista i escriptor català.[1]

Biografia

Acabats els estudis bàsics, als catorze anys Lluís Papell començà d'aprenent al ram de la impremta i aviat feu de caixista a diversos establiments fins que anà a la impremta del Diari de Sabadell cridat pel director, Josep Castellet i Pont. Finalment, després de passar uns anys pel tèxtil, s'establí com a impressor, feina que compaginava amb la de periodista i escriptor. Sobretot escrigué poesia, que deixà inèdita, tret de la lletra de la sardana Girona aimada, que musicà Vicenç Bou. Com a periodista col·laborà en el Diari de Sabadell i el 1928 participà en l'organització del VI Congrés de la Federació de la Premsa Catalano–Balear, que tingué lloc a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). En aquests anys freqüentà el Círcol Republicà Federal i feu amistat amb alguns dels militants més significats, com també amb alguns dirigents de la Federació Local de Sindicats.[1]

Durant la Guerra Civil estigué a Ràdio Sabadell, com a redactor i locutor. I fou precisament aquesta la causa que en acabar la Guerra Civil fos empresonat tres (3) anys a la Model de Barcelona (Barcelonès, Catalunya) i posteriorment desterrat a València (Horta, País Valencià). Retornat a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el 1946, aconseguí de l'alcalde Josep M. Marcet un (1) salconduit per anar a Andorra, on l'esperava el seu fill, que se l'endugué a Beaulieu–sur–Dordogne (Corresa, Nova Aquitània, França) amb la resta de la família. S'hi estigué fins al 1948. Quan retornà, es reintegrà al nou Diari Sabadell i a la nova Ràdio Sabadell.[1]

El 29 d'abril de 1998 Sabadell (Vallès Occidental) li dedicà una (1) plaça.[1]

Referències

  1. Nomenclàtor. «Plaça de Lluís Papell». Ajuntament de Sabadell.

Imatge de Lluís Papell i Comas

El passat dimecres 16 de febrer de 2022 es commemorà el quatre-cents vint-i-vuitè anversari del naixement de Juliana Morell (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 16 de febrer de 1594 — Avinyó, Valclusa, Provença–Alps–Costa Blava, França, 26 de juny de 1653), qui fou una (1) priora dominica teòloga, traductora i escriptora.[1][2]

Als disset (17) anys parlava i llegia catorze (14) idiomes.[3] Rebé formació musical en orgue i arpa. Estudià les matèries universitàries habituals, complementades amb dret civil i canònic, matemàtiques, metafísica, astronomia i física en general. El 1608 es doctorà en dialèctica i ètica amb l'obra Oració recitada davant Pau V, que es diu així tot i que ell no hi fos pressent.

Ingressà en un (1) convent, on es dedicà a escriure Exercices spirituelles sur l'eternité, L'Histoire du retablissement et de la reforme de son monastere de Sainte Praxede, biografies i poemes.[4]

Biografia

Nasqué al barri del Raval de Barcelona (Barcelonès), concretament al carrer de la Cendra. El seu pare, el banquer Joan Antoni Morell,[5] en una (1) carta escrita l'any 1613, explica com posà en pràctica el paradigma humanista de l'educació de la dona com a mitjà per assolir «la plena virtut». Des dels quatre (4) anys dedicava a estudiar vuit (8) hores diàries, tots els dies de la setmana. Amb set (7) anys parlava i escrivia en català, llatí, grec i hebreu. Als dotze (12) anys, també dominava el castellà i el francès,[5] i havia estudiat filosofia, teologia, arts i dret, matèries en les quals excel·lí fins al punt de ser capaç de defensar públicament conclusions en filosofia a Lió (Alvèrnia–Roine–Alps, França).

L'any 1602 la seva família s'hagué de traslladar a Lió (Alvèrnia–Roine–Alps, França)[5] on, segons els cànons de formació universitària de l'època seguí una (1) formació universal, incloent els clàssics, retòrica, dialèctica i filosofia moral. Afegí dret civil i canònic, matemàtiques, metafísica, astronomia i física.[6]

Als tretze (13) anys, sentí la crida a la vida religiosa. De Lió (Alvèrnia–Roine–Alps, França) es traslladà a Avinyó (Valclusa, Provença–Alps–Costa Blava, França). S'interessà pel convent de les dominiques de Santa Pràxedes, a Avinyó (Valclusa, Provença–Alps–Costa Blava, França), perquè considerava que lluny de la terra i dels familiars podria gaudir de més tranquil·litat espiritual, on ingressà el 15 de setembre del mateix any, quan en tenia catorze (14). Amb aquesta edat, al palau pontifici d'Avinyó, defensà la seva tesi doctoral en dialèctica i ètica, amb l'obra Oració recitada davant Pau V.

Al convent, fou priora tres (3) vegades. Hi traduí del llatí i Traité de la vie spirituelle par S. Vincent Ferrier i La regle de S. Augustin, amb anotacions i comentaris personals; a més, escrigué: Exercices spirituelles sur l'eternité, i L'Histoire du retablissement et de la reforme de son monastere de Sainte Praxede, amb algunes biografies de monges. També escrigué poesia en llatí i en francès, que no s'ha conservat.[7]

La Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona (Barcelonès) conserva una trentena (circa 30) d'obres que formaren part de la biblioteca personal de Morell,[8] així com alguns exemples de les marques de propietat que identificaren els seus llibres al llarg de la seva vida.[9]

Formació humanista

Articles principals: Humanisme, androcentrisme, i patriarcat

Segons el pare de Morell, els progenitors humanistes eduquen les seves filles convençuts de les seves capacitats intel·lectuals, però sense trencar els paradigmes de domini masculí, és a dir, sense acceptar la capacitat de la dona de ser lliure i de decidir l'ús que ha de fer dels seus coneixements.

Per ell, els humanistes, a més d'interessar–se per l'estudi dels clàssics i de totes les matèries del pensament, consideren l'home com a centre de totes les coses (androcentrisme) i incorporen en l'accepció del mot també a la dona, bo i postulant la igualtat de la intel·ligència. Però a la pràctica topen amb les convencions socials i morals que els obliguen a acceptar i sostenir que l'educació femenina només té una (1) finalitat: la millora qualitativa en les mateixes tasques socials i familiars que són atribuïdes tradicionalment a les dones.

L'enclaustrament, sigui domèstic o monàstic, de la dona és justificat per la suposada por de ser mal vista i defugir els prejudicis que la consideren una (1) mena de monstre amb cos de dona i ment masculina (dona sàvia). Des dels convents, per ordre seus confessors autobiografies i biografies espirituals, models de la santedat femenina de la contrareforma.[7]

Morell no tingué el poder econòmic de les dones que es poden dedicar al mecenatge cultural des de petites corts humanístiques i es poden permetre més llibertat de moviments. Trià el convent, que li permeté dedicar–se a temps complet a l'estudi i a l'escriptura de llibres espirituals. Potser influïda pels corrents místics de la contrareforma, la seva vida mística i espiritual estigué molt lligada al sentiment d'humilitat i ascesis cristiana, practicant el càstig corporal.[1]

Reconeixement

Juliana Morell i Teresa de Jesús són les úniques dones (Vegeu Discriminació sexual) que apareixen entre les inscripcions de personalitats culturals del Paranimf de la Universitat de Barcelona, amb la qual cosa es reconeix així llur vàlua.[3]

Lope de Vega li dedicà uns versos en el seu poema El laurel de Apolo.

Referències

  1. Diccionari biogràfic de dones. «Juliana Morell». Xarxa Vives d'Universitats (CC–BY–SA via OTRS).

  2. De Ahumada, Laia: «Juliana Morell, una humanista catalana – Institut Nova Història». Institut Nova Història, 01.05.2010.

  3. UB. La Universitat, juliol–setembre del 2007.

  4. Espargaró, Alba; Gassó, Magda: «Juliana Morell, una humanista a destemps». A: Aventureres de la història. La esfera de los libros, 2006, pàgines 145–158. ISBN 9788497344128.

  5. Rotger, Agnès: Elles ! 65 dones oblidades de la història. Institut Català de les Dones, octubre del 2017, pàgines 64 i 65. ISBN 9788439396079.

  6. Rotger, Agnès: «Juliana Morell, la primera doctora en lleis». Sapiens, 26.06.2019.

  7. Juliana Morell. Barcelona: Institut Català de les Dones, 2013.

  8. «Catàleg de les biblioteques de la UB/Fons Antic».

  9. «Base de dades Antics posseïdors: Morell, Juliana, 1594–1653».

Vegeu també

Bibliografia

  • Espargaró, Alba: Aventureres de la història: els altres noms propis de la història de Catalunya, Barcelona, L'Esfera dels llibres, 2006, pàgines 147–158.

  • Serrano y Sanz, Manuel: Apuntes para una Biblioteca de Escritoras españolas desde el año 1401 al 1833, Madrid, Suc. Rivadeneyra, 1903, volum II, pàgina 65.

  • Roca y Cornet, Joaquim: Memorias de la Academia de Buenas Letras de Barcelona, Barcelona, Impremta C. Verdaguer, 1868, volum II, pàgines 354–384.

Juliana Morell (16 February 1594 – 26 June 1653) was a Spanish Dominican nun, and the first woman to receive a Doctor of Laws degree. Guess at date of production at 1800.

Juliana Morell