Embedded Files
El passat dimarts 16 de febrer de 2021 es commemorà el vuitanta-cinquè aniversari de la celebració a Espanya de les terceres eleccions generals, i últimes de la Segona República Espanyola, el 16 de febrer de 1936, les quals atorgaren el triomf a la coalició d'esquerres denominada Front Popular.
Composició de la Cambra
Composició de la Cambra
Els resultats foren els següents:[2]
Resultats generals
Resultats generals
Front Popular (a Catalunya i València, Front d'Esquerres): quatre milions sis-cents cinquanta-quatre mil cent setze (4.654.116) vots i dos-cents seixanta-tres (263) escons.
PSOE: vuitanta-vuit (88) escons.
Izquierda Republicana: setanta-nou (79) escons.
ERC: vint-i-dos (22) escons.
Unió Republicana: trenta-quatre (34) escons.
PCE: catorze (14) escons.
Acció Catalana: cinc (5) escons.
ORGA: tres (3) escons.
Altres partits del FP (POUM, Partit Sindicalista...): divuit (18) escons.
Diverses coalicions parcials —i diverses provincialment— de dretes, com Front Nacional Contrarevolucionari (a Catalunya, Front Català d'Ordre) i Bloque Nacional: quatre milions cinc-cents tres mil cinc-cents cinc (4.503.505) vots i cent cinquanta-sis (156) escons.
CEDA: cent un (101) escons.
Comunió Tradicionalista: quinze (15) escons.
Renovación Española: tretze (13) escons.
Lliga Catalana: dotze (12) escons
Partit Agrari: onze (11) escons.
Independents dretans: deu (10) escons.
Conservadors: dos (2).
Monàrquics independents: dos (2)
Partit Nacionalista Espanyol: un (1).
Catòlics: un (1).
Centre, PNB i altres: cinc-cents seixanta-dos mil sis-cents cinquanta-un (562.651) vots i cinquanta-nou (59) escons.
Partit del Centre: vint-i-un (21) escons.
PNB: cinc (5) escons.
Partit Republicà Radical: nou (9) escons.
Progressistes: sis (6).
Demòcrates liberals: un (1).
[3] A aquests resultats caldria afegir els obtinguts en la segona volta celebrada en algunes províncies. Després de la segona volta electoral celebrada a diverses províncies, la distribució dels diputats quedà de la següent manera:
Front Popular (a Catalunya i València, Front d'Esquerres): quatre milions sis-cents cinquanta-quatre mil cent setze (4.654.116) vots i dos-cents seixanta-tres (263) escons.
PSOE: noranta-nou (99) escons.
Izquierda Republicana: vuitanta-set (87) escons.
ERC: trenta-sis (36) escons.
Unió Republicana: trenta-quatre (34) escons.
PCE: disset (17) escons.
Acció Catalana: cinc (5) escons.
ORGA: tres (3) escons.
Altres partits del FP (Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), Partit Sindicalista...): vint (20) escons.
Front Nacional i altres dretes (a Catalunya, Front Català d'Ordre): quatre milions cinc-cents tres mil cinc-cents cinc (4.503.505) vots i cent trenta-sis (136) escons.
CEDA: vuitanta-vuit (88) escons.
Comunió Tradicionalista: tretze (13) escons.
Renovación Española: dotze (12) escons.
Partit Agrari: onze (11) escons.
Centre, PNB i altres: cinc-cents seixanta-dos mil sis-cents cinquanta-un (562.651) vots i cinquanta-nou (59) escons
Partit Republicà de Centre: vint (20) escons.
PNB: deu (10) escons.
Partit Republicà Radical: nou (9) escons.
Lliga Catalana: dotze (12) escons.
Altres partits: vint (20) escons.
Resultat per circumscripcions
Resultat per circumscripcions
Catalunya
Catalunya
Girona (set [7] escons)
Lleida (sis [6] escons)
Barcelona ciutat (vint [20] escons)
Lluís Companys i Jover (ERC)
Jaume Aiguader i Miró (ERC)
Martí Barrera i Maresma (ERC)
Josep Suñol i Garriga (ERC)
Marià Rubió i Tudurí (ERC)
Pere Ferrer i Batlle (ERC)
- Barcelona província (catorze [14] escons)
Domènec Palet i Barba (ERC)
Josep Mestre i Puig (ERC)
Josep Tomàs i Piera (ERC)
Francesc Senyal i Ferrer (ERC)
- Tarragona (set [7] escons)
Illes Balears
Illes Balears
País Valencià
País Valencià
- Castelló (sis [6] escons)
- València ciutat (set [7] escons)
- València província (tretze [13] escons)
Isidre Escandell i Úbeda (PSOE)
Pedro García García (PSOE)
Enrique Cerezo Senís (PSOE)
- Alacant (onze [11] escons)
Rodolfo Llopis Ferrándiz (PSOE)
Salvador García Muñoz (PSOE)
Ginés Ganga Tremiño (PSOE)
Miguel Villalta Gisbert (PSOE)
Joaquín Chapaprieta Torregrosa (republicà independent)
País Basc i Navarra
País Basc i Navarra
- Àlaba (dos [2] escons)
- Biscaia (tres [3] escons)
- Bilbao (sis [6] escons)
Indalecio Prieto Tuero (PSOE)
Julián Zugazagoitia (PSOE)
- Guipúscoa (sis [6] escons)
Tomás Domínguez Arévalo, comte de Rodezno (Comunión Tradicionalista)
Raimundo García García (independent)
Galícia
Galícia
- La Corunya (disset [17] escons)
Front Popular
Edmundo Lorenzo Santiago (PSOE)
Pedro Longueira Patiño (PSOE)
Luis Cornide Quiroga (independent de dreta)
- Lugo (deu [10] escons)
Virgilio Fernández de la Vega Lombau (centre)
Manuel Becerra Fernández (centre)
Armando Peñamaría Álvarez (centre)
Ramón Fernández Mato (centre)
- Ourense (nou [9] diputats)
- Pontevedra (tretze [13] escons)
Front Popular
Amando Guiance Pampín (PSOE)
Antonio Bilbatua Zubeldía (PSOE)
Ignacio Seoane Fernández (PSOE)
Antón Alonso Ríos (agrari d'esquerra)
Manuel Portela Valladares (centre)
Canàries
Canàries
- Santa Cruz de Tenerife (sis [6] escons)
substituït per Florencio Sosa Acevedo (PCE)
José Víctor López de Vergara y Larraondo (CEDA)
substituït per Emilio González de Mesa y Suárez (CEDA)
- Las Palmas (cinc [5] escons)
José Antonio Junco Toral (PSOE)
Juan Negrín López (PSOE)
Bernardino Valle Gracia (Izquierda Federal)
Andalusia
Andalusia
- Província d'Almeria
- Província de Cadis
Rafael Calbo Cuadrado (PSOE)
Juan Campos Villagrán (PSOE)
José Antonio Canals Álvarez (Republicà Independent)
Ramón de Carranza y Fernández de la Reguera, marquès de Villa Pesadilla (Renovación Española)
- Província de Córdova
- Província de Granada
Fernando de los Ríos Urruti (PSOE)
Ramón Lamoneda Fernández (PSOE)
Nicolás Jiménez Molina (PSOE)
Francisco de Toro Cuevas (PSOE)
Ernesto Fernández Jiménez (PSOE)
Francisco Menoyo Baños (PSOE)
Aurelio Almagro Gracia (PSOE)
Antonio Martín García (PSOE)
- Província de Jaén
Jerónimo Bugeda Muñoz (PSOE)
Antonio Pasagali Lobo (PSOE)
Juan Lozano Ruiz (PSOE)
Alejandro Peris Caruana (PSOE)
Tomás Álvarez Angulo (PSOE)
José López Quero (PSOE)
José Manuel Pérez de Rozas y Masdeu (radical), substituït per José Moreno Torres, Comte de Santa Marte de Babio
- Ciutat de Màlaga
- Província de Màlaga
- Ciutat de Sevilla
- Província de Sevilla
Manuel Barrios Jiménez (PSOE)
José Moya Navarro (PSOE)
Aragó
Aragó
- Província d'Osca
- Província de Saragossa
- Saragossa capital
- Província de Terol
Astúries
Astúries
Ceuta
Ceuta
Extremadura
Extremadura
- Província de Badajoz
Ricardo Zabalza Elorga (PSOE)
José Aliseda Olivares (PSOE)
José Sosa Hormigo (PSOE)
Nicolás de Pablo Hernández (PSOE)
- Província de Cáceres
Madrid
Madrid
Madrid ciutat (disset [17] escons)
Luis Araquistáin Quevedo (PSOE)
Julián Besteiro Fernández (PSOE)
Enrique de Francisco Jiménez (PSOE)
Carlos Hernández Zancajo (PSOE)
Luis Jiménez de Asúa (PSOE)
Francisco Largo Caballero (PSOE)
Julia Álvarez Resano (PSOE)
Referències
Referències
Pons, Marc. «El president Companys guanya les eleccions des de la presó». El Nacional, 16.02.2020.
«II República Espanyola». Arxivat de l'original el 03.03.2009.
Cuadernos para el Diálogo: Las elecciones del Frente Popular, autor: Javier Tusell y otros (Madrid).
El passat dimarts 16 de febrer de 2021 es commemorà el cent cinquanta-novè aniversari del naixement de Miquel Utrillo i Morlius (Barcelona, Barcelonès, 16 de febrer de 1862 — Sitges, Garraf, 20 de gener de 1934), qui fou enginyer, pintor, decorador, crític d'art i promotor artístic. Juntament amb Santiago Rusiñol i Ramon Casas, Utrillo formà el nucli més representatiu del Modernisme plàstic a Catalunya. Arran del LXXV aniversari de la seva mort s'ha reivindicat la seva figura i la seva obra, i se l'ha situat dins la historiografia de l'art català com a personatge central des dels anys vuitanta del segle XIX fins a la segona dècada del segle XX, especialment per mitjà de la commemoració celebrada a Sitges (Garraf) i de l'exposició Miquel Utrillo i les Arts (2009–2010), comissariada per Vinyet Panyella. Es consideren els seus projectes més importants la construcció del complex de Maricel, a Sitges (Garraf), la formació de la col·lecció artística de Charles Deering (propietari del Palau de Maricel) i la seva intervenció en la gestació del Poble Espanyol, ja que se'l considera l'inspirador de la idea original de crear–lo.
Primers anys
Primers anys
Miquel Montserrat Josep Lluís Utrillo i Morlius nasqué a Barcelona fill de l'advocat Miquel Utrillo i Riu, natural de Tremp (Pallars Jussà), i de Ramona Morlius i Borràs, de Lleida (Segrià).
Medi excursionista
Medi excursionista
Els primers anys de Miquel Utrillo foren afectats per condicionaments familiars. Patí l'exili dues (2) vegades, la primera (1) a Provença el 1867, i la segona a París (Illa de França) el 1880. Mentrestant cursà el batxillerat i els estudis d'enginyeria, els quals inicia a Barcelona (Catalunya) i conclogué a París (illa de França). Alhora començà a dibuixar des de ben petit, com ho demostren els àlbums de dibuix que conservem d'aquesta etapa juvenil.
El jove Utrillo esdevingué conegut a partir del medi excursionista, un dels focus més importants a la Catalunya de la Renaixença. Aviat, entre els anys 1879 i 1880, exercí responsabilitats corporatives en l'Associació d'Excursions Catalana, una (1) de les dues (2) entitats que al cap de pocs anys formà el Centre Excursionista de Catalunya, i prengué part activa en les sortides excursionistes redactant informes i articles. A més, també a l'Associació d'Excursions Catalana, l'interès d'Utrillo per l'arqueologia i l'art pogué desplegar–se de la mà dels estudis que portà a terme, especialment en el camp de la meteorologia, i a la vegada el centre serà font de noves amistats. De manera que pogué compartir l'amor per l'arqueologia, el col·leccionisme i l'art amb Rusiñol i Alexandre de Riquer, i amb altres figures com Lluís Domènech i Muntaner, Pompeu Fabra, Valentí Almirall o Jacint Verdaguer, personalitats ja consolidades en el medi cultural. El compromís catalanista de l'entitat deixà petja en Utrillo, pel que decidí col·laborar en el Diari Català en la secció de meteorologia, i en condició d'exiliat a París (Illa de França), s'adherirà al I Congrés catalanista el 1880, i trametrà un telegrama el 1881, amb motiu d'una estada de Francesc Pi i Maragall a Barcelona, per a fer públic, per mitjà del Diari, l'admiració que a aquest li professà.
Vida bohèmia
Vida bohèmia
Si bé és cert que Utrillo marxà a París (Illa de França) el 1880, durant un temps continuarà vinculat al Diari Català i a l'Associació d'Excursions Catalana, de la qual fou nomenat corresponsal i soci honorari, títol que amb motiu del seu lliurament li atorgà el privilegi de conèixer Ferdinand de Lesseps. Cal remarcar la importància dels contactes que establí Utrillo, primer gràcies a l'entitat excursionista, però sobretot a partir de la seva estada a París (Illa de França) als anys vuitanta. D'altra banda, un cop ubicat a la capital francesa, es deixà afectar per la seva cultura i modernitat, i continuà alhora els seus estudis a l'Institut National Agronomique (1880–1882).
Al París del 1880 començà la vida bohèmia de Miquel Utrillo. S'interessà pel dibuix i la pintura a Montmartre, barri marginal i alhora bohemi admirat per Utrillo perquè, entre altres coses, fou l'epicentre de la Commune de París del 1871. També freqüentà el cabaret de Le Chat Noir, local de moda fundat per Rodolphe Salis i inaugurat el 1881, on es combinava el beure i el cantar amb espectacles de mim i d'ombres xineses. L'any 1882 Miquel Utrillo i Riu tornà a Espanya i s'instal·là a Madrid, tot i així, el seu fill romangué a París (Illa de França), on per aquestes dates conegué la que seria la seva amant, Suzanne Valadon, model de pintors com Puvis de Chavannes, Jean–Paul Henner o Renoir. Poc després, l'any 1883, Suzanne tingué un (1) fill, Maurice Valadon, però encara haurien de passar uns anys perquè Utrillo reconegués la seva paternitat.
Utrillo marxà de París (Illa de França) per treballar i viatjar pel nord d'Europa, la major part del temps el passa anant de Bèlgica a Alemanya. Després d'haver viscut a Huy (Bèlgica), Frankfurt (Hessen, Alemanya) i Hamburg (Alemanya), tornà amb la família a Madrid el 1885. El 1886 feu feines a Espanya com a enginyer o comerciant i el 1887 arribà a Barcelona per treballar per a l'Exposició Universal del 1888 col·laborant en la construcció d'una atracció, el Panorama de Waterloo, que s'instal·là a la plaça Catalunya, quan aquesta estava sent urbanitzada. Es tractava d'una recreació panoràmica circular representant la batalla de Waterloo, era una producció belga que havia format part de l'Exposició Universal d'Anvers del 1885 i que per tant Utrillo ja coneixia perquè havia estat a Bèlgica per aquelles dates.
A Barcelona, a més de reprendre antigues amistats, tornar a vincular–se amb l'excursionisme i el col·leccionisme artístic. Una mostra d'això és la sortida que feu junt amb Rusiñol i Alexandre de Riquer al monestir de Santa Maria de Serrateix, al Berguedà, amb motiu d'uns canelobres de forja que incorporaren a la col·lecció que Rusiñol guardà al Cau Ferrat del carrer de Muntaner. Precisament fou al Cau Ferrat on Utrillo, en entrar al cercle d'amics de Rusiñol, conegué el director de La Vanguardia, Modesto Sánchez Ortiz, qui, igual que els artistes, apreciarà el seu bagatge parisenc, de manera que quan Utrillo tornés a París (Illa de França) l'any 1889, amb motiu de la segona Exposició Universal celebrada a la ciutat, li atorgà la corresponsalia de La Vanguardia.
Dit i fet, el Miquel Utrillo viatger inicià la sèrie d'articles «Des de París» el 30 d'abril de 1890 per tal d'informar sobre la ciutat, l'Exposició, els salons artístics. Primer signà els articles amb el pseudònim Lilé,[n. 1] i després amb el seu nom propi. Utrillo escrigué aquests articles fins al maig del 1891. També publica una guia molt ben documentada, Una visita a la Exposición Universal. 15 días en París.
També a París (Illa de França), Utrillo retrobà els seus coneguts, Santiago Rusiñol, Pompeu Gener, el dibuixant Andreu Solà i Vidal, Ramon Canudas... Utrillo s'endinà de ple a la vida bohèmia en la que ja s'havia iniciat anteriorment, quan Rusiñol lloga una casa del carrer de l'Orient. Allà hi visqueren en un primer moment Utrillo, Rusiñol i Andreu Solà i Vidal, després arriba Enric Clarasó i Solà marxà, i Canudas anava i venia, segons li convingués. D'aquesta manera, la casa i el jardí foren l'escenari pictòric i literari dels estadants, i quedaren reflectits a les seves obres.
Utrillo comentava les novetats parisenques i donava la seva opinió sobre la societat artística, sovint amb un to irònic. Foren objecte de les seves crítiques el paper polèmic de les acadèmies d'art, la societat literària, el naturalisme, que perdé adeptes en néixer una nova sensibilitat que es consolidarà en el Simbolisme.
Utrillo era un home il·lustrat per una banda, i pobre, melancòlic i solitari, per l'altra, pel que és fàcil identificar–lo amb la figura del bohemi. Mostra la seva erudició en els seus escrits i alhora, una gran capacitat per informar amb una mirada intel·ligent. I no devem oblidar–nos de la seva vocació pictòrica, que, tot i que tímidament, quedà palesa en algunes planes del La Vanguardia, a partir d'il·lustracions o dibuixos que completaven les cròniques.
Vers el juny del 1890 Rusiñol deixà la casa del carrer de l'Orient per llogar a l'octubre el pis del Moulin de la Galette que compartí amb Utrillo, Ramon Casas i amb Ramon Canudas.
El molí era un local de moda freqüentat per artistes i un motiu pictòric usual per Ramon Casas, artista que retratà plàsticament la societat parisenca, mentre que Utrillo ho feu per mitjà de la ploma.
Miquel Utrillo i Suzanne Valadon reprengueren una relació amorosa en què foren freqüents les disputes, i fou precisament a causa d'aquestes constants discussions que Utrillo anà i vingué des del Moulin de la Galette fins al domicili de Valadon. Finalment Utrillo reconegué la paternitat del seu fill, que aleshores passà a anomenar–se Maurice Utrillo Valadon. Arran d'aquest esdeveniment, Utrillo retratà Suzanne, i deixà així per a la posteritat un (1) dels seus millors dibuixos, conegut com el Record de la guerra dels set anys. Tot i així, els moment de convivència pacífica foren ben pocs sobretot a causa de la promiscuïtat de la model.
A mitjans del 1891 Utrillo deixà corresponsalia de La Vanguardia i entrà en el medi teatral, terreny pel que sentia apassionament com demostren les cròniques que enviava a La Vanguardia, on a més de narrar esdeveniment i cròniques de salons d'art, comentava espectacles teatrals i de cafè concert. Com dèiem, arran d'aquest interès instal·la un teatre d'ombres xineses a l'Auberge du Clou, local que ja havia freqüentat en els temps en què era també un client assidu de Le Chat Noir. I és justament a Le Chat Noir on hem d'anar a cercar els orígens d'aquest espectacle d'ombres, així ens ho fa saber Rusiñol en un article en què també ens parla de la fama que l'espectacle d'Utrillo ha adquirit, fins al punt que altres teatres de París (Illa de França) l'incorporaren en el seu repertori.
En aquest espectacle també hi col·laborà Erik Satie com a acompanyant de música de piano. I fou aquesta nova condició de Satie la que portà el músic a conèixer Suzanne Valadon, amb qui començà un relació amorosa que determinà la ruptura definitiva entre la model i Utrillo. A causa d'aquesta situació, Utrillo veié en l'Exposició de Chicago del 1893 l'oportunitat per marxar de París (Illa de França) i vincular–se a la companyia que forma Léon Charles Marot per promoure les ombres xineses a la ciutat americana. Participà també en l'edició del fullet per anunciar la companyia, anomenada Théatre des ombres Parisiennes, i alhora realità el cartell de propaganda, obra en la que queda palesa la influència dels cartells de Toulouse–Lautrec i en la que reconeixem en la figura femenina les faccions de Suzanne Valádon.
Utrillo, però, no s'hi trobà a gust a Chicago (Illinois, EUA). Sabem, gràcies a la seva correspondència amb Rusiñol, que considerava que els nord–americans eren antipàtics i el seu art, de baixa qualitat, perquè els artistes que despuntaven marxaven cap a Europa. De manera que el març del 1895 s'instal·là de nou a París (Illa de França), a l'apartament de Rusiñol al Quai–Bourboun. És en aquestes dates quan pintà l'oli de L'absis de Notre Dame de París, sota la neu. Però no trigà a marxar de nou, aquest cop a Sitges (Garraf), instat per Rusiñol, que li volia ensenyar el Cau Ferrat. De manera que Miquel Utrillo deià enrere Montmartre (París, Illa de França), és a dir, la bohèmia, l'art i, en paraules d'Utrillo, «els inferns de París».
Etapa modernista
Etapa modernista
Al Cau Ferrat
Al Cau Ferrat
Utrillo arribà al Cau Ferrat pel juny del 1895. Rusiñol és llavors el seu amic més proper, de manera que Utrillo ràpidament s'integra al cercle de les seves amistats. L'ambient del Cau Ferrat, molt diferent al de la ciutat francesa, estimularà la seva vocació artística, ja que Utrillo es donarà a conèixer com a pintor, dibuixant, cartellista i escenògraf. En aquella època, el Cau Ferrat es convertí en el far del modernisme, Rusiñol, el propietari, rebé moltes visites, i molts altres s'hi atansaren per veure la seva col·lecció artística. Al mateix temps fou per Utrillo vivificador, perquè allà portà a terme dos (2) dels seus quadres més significatius: L'interior del Cau Ferrat i Sitges al segle XX.
D'altra banda, Utrillo també explotà a Sitges (Garraf) la seva faceta literària i la seva veu crítica: col·laborà a La voz de Sitges, on publià un parell de textos de caràcter literari, i esdevé redactor ocasional del setmanari i corresponsal de La Vanguardia per informar sobre els esdeveniments que tenen lloc al Cau i sobre els seus visitants.
«España vista por un extranjero»
«España vista por un extranjero»
Utrillo, el viatger incansable, aconseguí l'encàrrec d'un seguit de cròniques per a La Vanguardia, «España vista por un extranjero», aquest títol vingué donat perquè Utrillo es feia passar per un pintor francès interessat pels grans mestres espanyols, sobretot, per Diego Velázquez. Alhora Rusiñol hagué de dur a terme una altra sèrie de cròniques, «Cartas de Andalucía». De manera que, quan Rusiñol decidí emprendre el seu viatge l'any 1895, es formà una expedició d'artistes que, passant pel Museu del Prado, arribaren a Granada, «la segunda maravilla de España» després del museu madrileny, segons el parer d'Utrillo. Utrillo però, no realitzà estrictament una crònica de viatges, perquè ens ofereix la seva visió de l'art i aporta la seva opinió segons el seu ideari estètic. En els seus escrits trobem, per exemple, una opinió pròpia sobre el Modernisme:
«
recorrer de nuevo el camino ya seguido por otros y partiendo de fuentes anteriores, buscar nuevos senderos
»
D'altra banda, Utrillo també s'encarregarà en aquest viatge d'il·lustrar els articles que Rusiñol envia a La Vanguardia, en concret realitzarà un total de catorze (14) dibuixos d'alguns dels indrets visitats.
L'any següent, l'estiu del 1896, Utrillo acompanyà de nou Rusiñol d'expedició artística, aquest cop a Montserrat (Bages), allà pintà uns olis del paisatge que presentarà al Saló del Camp de Mars l'any següent.
La tardor, de nou al Cau Ferrat, Utrillo participà de l'esperit del Simbolisme (se celebren en aquestes dates concerts de músics simbolistes), sensibilitat que manifestarà a les obres realitzades durant l'any següent.
La fada i Oracions
La fada i Oracions
L'òpera La fada, amb text de Jaume Massó i Torrents i música d'Enric Morera, fou representada a l'escenari del Casino Prado, amb un escenografia preparada per Rusiñol, Utrillo i Anton Mirabent. El cartell de l'espectacle, obra d'Utrillo, mostrà un domini ple del cartellisme artístic i representà un dels triomfs del Simbolisme gràfic. L'èxit de l'esdeveniment, presentat dins el marc de les Festes Modernistes, serví a Utrillo per donar a conèixer la seva faceta de cartellista o d'escenògraf.
Però la consagració d'Utrillo com artista i dibuixant arribà amb la publicació d'Oracions, de Santiago Rusiñol, amb música d'Enric Morera per a determinats passatges, una (1) de les obres més celebrades del Modernisme per ser la materialització de l'Art Total. La tasca d'Utrillo en aquest projecte consistí a il·lustrar els capítols de l'obra i el cartell d'anunci.
Un altre fet també remarcable del moment és la col·laboració d'Utrillo amb el poeta i traductor Joan Maragall en la realització del cartell i l'escenografia per a la representació teatral d'Ifigènia à Tàurida, que Maragall ha traduït. El cartell mostra un tombant estètic: es decanta cap a una visió estètica de mediterranisme classicitzant, que avança el que serà el Noucentisme. L'estrena tingué lloc a Barcelona en un espai classicitzant com és el Laberint d'Horta. L'any següent l'obra es representà de nou al Teatre Novetats i Utrillo realità els decorats segons quadres de Puvis de Chavannes.
Tant les escenografies com l'activitat cartellística d'Utrillo mostren la influència classicitzant de l'artista francès i apunten cap al canvi estètic que tingué lloc als primers anys del segle XX i que comportà l'abandonament definitiu del Simbolisme, de «les boires del nord», en paraules d'Utrillo, a favor d'una mirada clara, mediterrània, és a dir, equilibrada, proporcionada i serena.
Els Quatre Gats
Els Quatre Gats
El local Els Quatre Gats, que obrí el juny del 1897, era en la mateixa òrbita que Le Chat Noir i L'Auberge du Clou. La gestació de la taberna modernista es degué a la col·laboració de Pere Romeu, de Rusiñol, de Ramon Casas, que fou un dels que la finançà activament en la seva obertura i hi intervingué, i de Miquel Utrillo. Utrillo hi promogué exposicions i dirigí les representacions de titelles (putxinel·lis), per accentuar el caràcter popular del local, i les d'ombres xineses, com els vells temps a París (Illa de París). A la darreria del 1897 Utrillo presentà a Els Quatre Gats la primera funció d'ombres, i ell mateix junt amb Ramon Casas foren els encarregats de fer el respectiu cartell, Sombras.
Els Quatre Gats fou en poc temps considerat un centre de modernitat artística on els artistes joves poden delectar–se observant les grans figures del moment, i alhora es tracta d'un espai on l'artista desconegut pot ser descobert i deixar de romandre en l'anonimat.
Els Quatre Gats també editaren la publicació Quatre Gats, seguint l'exemple de Le Chat Noir, que també tenia la seva revista. La dirigí Pere Romeu, i Utrillo hi escrigué usualment amb un to crític que cercava fer esdevenir l'art la via per incidir a la realitat espanyola, tot i que era crític amb la realitat cultural i artística, més que amb la política. Quatre Gats desaparegué en relativament poc temps, però deixà pas a una nova publicació, Pèl & Ploma.
Pèl & Ploma
Pèl & Ploma
Pèl & Ploma fou la revista més important del Modernisme artístic, il·lustrada i finançada per Ramon Casas, i amb Utrillo com a director, promotor artístic i redactor únic durant tot el primer any. Serà aquesta publicació la que li serví a Utrillo per guanyar el prestigi de crític d'art. Treballà intensament, es calcula que escriví prop de quatre-cents (circa 400) articles. Utrillo escrigué de tot a Pèl & Ploma, notes d'informació ocasional, articles de crítica d'art, retrats literaris que acompanyen els retrats de Casas i són d'altíssima qualitat. En aquests escrits Utrillo utilitzava sovint diversos pseudònims, signà com Pincel/Pinzell, Nicolau Serrafina, Un de la platea, El del Galliner, Suasus, Pau del Camp, el d'A.B.C.
D'altra banda, cal destacar l'important paper de les pàgines de Pèl & Ploma en relació amb la promoció d'artistes joves. Precisament fou Utrillo qui primer apostà per Picasso, organitzant la primera exposició de l'artista a Els Quatre Gats; el promogué des de les pàgines de la revista i el valorà anys més tard com una de les figures cabdals del moment. Utrillo destaà sempre aquells artistes que demostren capacitat per innovar i per avançar cap a nous corrents estètics. Caldria citar molts noms en aquest punt, però n'hi ha d'imprescindibles, com el pintor Isidre Nonell, per qui mostrà molt d'interès fins a la seva mort prematura, o el poeta Joan Maragall, amb qui col·laboà diverses vegades.
També publicà escrits a la revista en els quals reflexionà sobre el seu propi recorregut: Els «Estudis per a l'Auca de l'Utrillo», que acompanyen el retrat que li fa Ramon Casas, i «Escenes de la vida bohèmia», on resumí la seva joventut a París (Illa de França) i a Sitges (Garraf).
Tot i el considerable èxit de Pèl & Ploma, Ramon Casas i Utrillo trobaren necessari posar fi a la revista el desembre del 1903 per crear–ne una de nova adaptada als nous temps i al mercat artístic (recordem la creixent influència d'Utrillo en l'àmbit de l'art antic i del col·leccionisme). A l'últim número de Pèl & Ploma ja anuncien la futura publicació amb aquestes paraules: «L'ànima de Pèl & Ploma transmigrada a FORMA no promet: assegura».
Etapa noucentista
Etapa noucentista
Forma
Forma
La revista Forma, que també finançava Ramon Casas, responia a l'actitud estètica noucentista que prengué Utrillo, director i redactor principal, en considerar que l'element formal determina la valoració de l'obra d'art, reflexió que el portà incondicionalment a adoptar una posició artística eclèctica. Fou aquest criteri valoratiu el que transmeté a la revista Forma, segons el qual l'art havia de respondre als valors ja consolidats de l'art modern, que es manifestaren en l'obra d'artistes com Ramon Casas, Sorolla, Zuloaga. L'opinió d'Utrillo serà sobretot plasmada, però, als articles dedicats al col·leccionisme públic o privat, i als espais de la revista dedicats a l'art antic, dels que inferim un especial interès per part d'Utrillo pels grans mestres de les arts hispàniques, com Velázquez, Zurbarán, El Greco.
Forma desaparegué el 1908 perquè José Espasa li demanà a Miquel Utrillo que s'incorporés als treballs de l'enciclopèdia que estava preparant, l'Enciclopedia Espasa. Utrillo n'assumí la direcció artística; en redactà nombroses entrades relacionades amb el món de l'art, i s'encarregà del subministrament d'il·lustracions. És significatiu que fos l'únic que rebé el nom d'enciclopedista, perquè se'l considerava com el veritable creador d'aquesta obra.
Maricel
Maricel
Miquel Utrillo dedicà gairebé una dècada, del 1910 al 1919, a construir un complex d'edificis per a residència de la família Deering. Charles Deering visità Sitges i el Cau Ferrat (Garraf) i comunicà a Ramon Casas el desig de posseir una residència on també hi pogués encabir la seva col·lecció artística. Casas ràpidament li presenta Utrillo, expert en art i col·leccionisme. De manera que Deering finalment adquireix l'antic Hospital de Sant Joan Baptista, i Miquel Utrillo s'encarregà de la seva adequació.
Utrillo estèticament es decantà per la combinació d'arquitectònics i decoratius més monumentals amb d'altres procedents de l'art popular, com les rajoles de ceràmica, les teules vidrades, la rajola d'argila i la calç que emblanquina quasi la totalitat de les parets. A més incrusta en els edificis peces artístiques i patrimonials (garjoles, capitells, finestres gòtiques...). L'obra, que rebé el nom de Maricel en homenatge al poeta Àngel Guimerà, des de ben aviat fou objecte d'elogis. L'historiador de l'art Joaquim Folch l'identificà amb els pressupòsits del Noucentisme i l'elevà a la categoria d'obra emblemàtica de la civilització catalana, en descobrir l'essència de l'«Art Nacional» tant en la decoració com en l'arquitectura. Utrillo, per la seva banda, explica que s'inspirà en l'art popular, antic i modern existent al Cau Ferrat i en les antigues cases senyorials sitgetanes.
Tot i així, la importància de Maricel rau en les col·leccions artístiques a les quals dona cabuda, que contenen obres d'art antic i modern, hispànic i d'arreu, les quals atresorà Utrillo amb els diners de l'americà. Les col·leccions de Maricel, que gaudiren des del primer moment de gran prestigi, són una mostra de l'eclecticisme, la sensibilitat i l'expertesa d'Utrillo.
L'any 1921, però, Charles Deering marxà, i amb ell les seves col·leccions magnífiques, a causa d'una sèrie de desavinences entre el propietari i Utrillo, qui, segons algunes fonts, havia abusat de la confiança de l'americà. Aquesta ruptura irreconciliable comporta també el trencament de l'amistat entre aquest últim i Ramon Casas, que farà costat a Deering. I alhora s'inicià una polèmica que acusa Miquel Utrillo de ser el culpable de la pèrdua de les peces de Maricel.
De la plenitud personal a la crisi artística i econòmica
De la plenitud personal a la crisi artística i econòmica
Entre els anys 1910 i 1921 transcorregué poc més d'una dècada de plenitud personal per a Miquel Utrillo. El 1910 retrobà a Sitges (Garraf) a Lola Vidal, qui ja l'havia captivat quinze (15) anys abans, vídua i mare d'un noi. Un (1) any més tard hi contragué matrimoni estabilitzant a la fi la seva vida personal.
A més de dedicar–se al projecte de Maricel, durant aquests anys continuà treballant per l'Enciclopedia Espasa i també continua promovent nous valors artístics intervenint a favor de determinats artistes. Aquest és el cas de Joaquim Sunyer, ja que Utrillo contribuí a convertir–lo en el pintor més representatiu i reconegut del Noucentisme.
L'any 1914 prova de publicar una revista artístic que porta per títol La Cantonada, junt amb el poeta noucentista Trinitat Catasús. D'aquesta, però, només sortí un número. Tot i així, Utrillo esdevingué durant l'època daurada de Maricel una de les figures més significatives del Noucentisme a Sitges (Garraf). Decidit aliadòfil, fou un dels promotors de l'Exposició d'Art Francès a Barcelona (1916), mèrit que, entre altres, li valgué la Legió d'Honor francesa.
Fins que arribà la crisi amb Charles Deering. Llavors Utrillo veié ferit el seu prestigi, perquè hi ha qui no estava a favor seu en la polèmica de Maricel. Realitzà llavors tasques d'enginyeria, s'abocà a activitats culturals i reprengué relacions, tot i així visqué dificultats econòmiques, pel que es veié obligat a vendre al seu amic Lluis Planidura una gran part de la seva pròpia col·lecció artística. Però no tot eren males notícies, Planidura ajudaria al mateix temps Utrillo fent que entrés a formar part del comitè d'assessorament artístic de l'Exposició Universal del 1929.
El Poble Espanyol
El Poble Espanyol
Miquel Utrillo redactà l'avantprojecte anomenat Iberiona, que no és exactament el Poble Espanyol de l'actualitat però que s'hi assembla. Plasmà aquest projecte quan l'alcalde de Barcelona Fernando Álvarez de la Campa l'encoratjà a col·laborar en algun projecte de l'Exposició Universal.
Utrillo coneixia molt bé l'arquitectura espanyola perquè s'havia passat part de la seva vida recorrent els pobles d'Espanya, de manera que ell fou el guia en els diferents viatges que els quatre (4) artistes responsables del projecte —Xavier Nogués, Francesc Folguera, Ramon Reventós i el mateix Utrillo— feren per terres espanyoles amb el propòsit de cercar aquells elements arquitectònic i pintorescs més idonis i arquetípics per construir el Poble Espanyol. El projecte fou aprovat segons la maqueta de Nogués i Utrillo, assessors artístics de l'Exposició Universal, i els arquitectes Ramon Reventós i Francesc Folguera foren els encarregats de dirigir l'obra.
Un temps després de la inauguració del «Poble» s'inicià un debat sobre la paternitat del projecte, tot i que Utrillo sempre assegurà que havia tingut ell la idea. En aquella època, Maurice Utrillo reivindicava una vegada i una altra la paternitat del recinte per al seu pare. Amb el pas dels anys s'acabà acceptant que ell fou l'inspirador de la idea original, així que finalment es col·locà una placa commemorativa a la façana de l'ajuntament del Poble en la qual s'identifica Utrillo amb l'autor de la idea.
Últims anys
Últims anys
Santiago Rusiñol morí quan ell tenia gairebé setanta (<70) anys. De manera que en aquest moment la seva principal preocupació és fixar la memòria artística del seu antic amic en col·laborar amb la Junta de Museus en la constitució i obertura del Cau Ferrat com a museu públic. També organitza la primera exposició retrospectiva de Rusiñol al Reial Cercle Artístic de Barcelona el 1932. L'any següent, amb motiu de l'obertura del Cau Ferrat com a museu públic, aparegué publicada la Guia Sumària del Cau Ferrat, obra que Utrillo ha escrit per encàrrec de Josep Llimona, president de la Junta de Museus. D'altra banda, morí Lola Vidal d'un accident d'automòbil també l'any 1933. Són moments tristos per a Utrillo, però, afortunadament, per aquelles dates està elaborant la història del Cau Ferrat segons un encàrrec de Josep Llimona, de manera que pot fàcilment evocar records d'uns anys de plenitud. Seran els fills d'Utrillo els que l'any de la mort del pare, 1934, lliuraran a Joan Llimona el manuscrit que porta per títol Història Anecdòtica del Cau Ferrat.
Per acabar, podem descobrir la força que caracteritzava Utrillo, i de la que n'és una mostra el copiós treball artístic que realitzà fins al final de la seva vida, a través d'un fragment de les seves reflexions sobre la vellesa:
«
Sóc feliç d'haver tingut i de tenir el que tinc. No penso mai en possibilitats faustianes. Són somnis de creient diabòlic i jo no temo pas el diable. No somnio pas a afusellar, arruïnar, deshonrar, estavellar o empetitir sigui qui sigui. He tingut grans enemics. Els he oblidat, i els que viuen ho fan a la meva esquena. Al contrari, visc la vida dels que estimo.
Els envejosos, els ambiciosos, els pedants, els que es creuen contra el món, són els únics que lamenten la seva edat avançada. L'home que se sap molècula, part infinitessimal de l'univers mor tranquil, fins i tot sense esperança del que sigui. Conformitat? No, Però el sentiment clar, cert, (immutable) de la inutilitat de fer un salt fora del camí, sigui quin sigui.
»
Notes
Notes
Denominació familiar que podria derivar d'una pronunciació infantil de Miquel.
Bibliografia
Bibliografia
Baron, Esther. «Miquel Utrillo rebent la Legió d'honor». Museus de Sitges / Consorci del Patrimoni de Sitges.
Bengochea, Soledad. Els secrets del poble espanyol, Poble Espanyol de Montjuïc Edicions, Barcelona, 2004.
Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó, Editorial AUSA, Sabadell, 1995.
Panyella, Vinyet. Miquel Utrillo i les Arts, Ajuntament de Sitges, Sitges, 2009, pàg. 17–49.
Pla, Josep. Santiago Rusiñol i el seu temps, Edicions Destino, Barcelona, 1981.
Vinyet Panyella. Miquel Utrillo i les arts, Ajuntament de Sitges, Sitges, 2009.
Retrat fet per Ramon Casas i conservat al MNAC a Barcelona.
Cartell anunciant el cabaret parisenc Le Chat Noir.
Retrat de Suzanne Valadon per Toulouse–Lautrec.
Retrat de Santiago Rusiñol per Ramon Casas.
Retrat de Miquel Utrillo als jardins del Moulin de la Galette, per Santiago Rusiñol.
Retrat d'Erik Satie per Santiago Rusiñol.
Vista exterior del Cau Ferrat, casa i taller de Santigo Rusiñol.
L'interior del Cau Ferrat de Miquel Utrillo.
Il·lustració realitzada per Miquel Utrillo amb motiu de la publicació d'Oracions, de Santiago Rusiñol.
Miquel Utrillo i Joan Maragall al Laberint d'Horta, 1898.
4 gats, cartell de Ramon Casas, 1900.
Cartell de Ramon Casas per a un espectacle de putxinel·lis al local dels Quatre Gats.
Sombras, cartell realitzat per Ramon Casas i Miquel Utrillo per anunciar una representació d'ombres xineses a Els Quatre Gats.
Número 13 de la revista Quatre Gats.
Portada de Pèl & Ploma de Ramon Casas.
Ramon Casas i Miquel Utrillo.
Retrat de Miquel Utrillo, Ramon Casas i Leandre Galceran fet per Ramon Casas.
Portada de la revista Forma.
«Els constructors de Maricel», capitell de Maricel realitzat per Pere Jou. A l'esquerra veiem Charles Deering mirant com Miquel Utrillo traça els plànols de l'edifici, i enmig, l'escut de Maricel dissenyat per Utrillo.
Retrat de Charles Deering per Ramon Casas.
Miquel Utrillo supervisant les obres al Palau Maricel.
Plaça Major del Poble Espanyol, Barcelona.
El passat dilluns 15 de febrer de 2021 es commemorà el cent vint-i-unè aniversari de la publicació del primer número de Joventut, el 15 de febrer de 1900, que fou una (1) revista setmanal de tendència modernista dedicada a la literatura, les arts i les ciències. Publicada a Barcelona entre els anys 1900 i 1906; sortia cada dijous i era la portaveu política de la Unió Catalanista. Els seus redactors provenien de la publicació Setmana Catalanista, favorable al catalanisme polític. La direcció fou assumida pel periodista Lluís Via. El mecenes fou Oriol Martí i l'impressor des de l'inici fins al final de la publicació fou Fidel Giró. La seva importància rau en la divulgació dels grans mestres del món gràfic i literari, tant a l'àmbit local com europeu. Beneficiada per les idees de la Renaixença, volia donar importància a la llengua catalana i a les seves arts. La publicació afirmava: «Quan més català, més europeu i com més barceloní, més universal».
Estructura de la revista
Estructura de la revista
La revista constava de setze (16) pàgines i incloïa articles seguint el següent esquema aproximat:
Article, majoritàriament d'actualitat, referent al catalanisme polític i cultural.
Fets importants o crítiques a aquests, que variaven segons la setmana.
Article en forma de narració, sempre amb un rerefons polític o relacionat amb l'actualitat del moment.
Articles sobre temes artístics: concerts, exposicions, esdeveniments musicals, crítica teatral... Aquestes ressenyes eren a nivell local i europeu. La producció literària era important; s'hi escrivien poesies, contes, narracions breus, algunes de les quals tenien continuïtat en uns quants números.
Apartat de notícies titulat Novas es tractava de manera concisa esdeveniments, exposicions, mítings, o petites reunions.
Apartat Bibliografia en què s'esmenten els llibres que els havien arribat al llarg de la setmana.
L'índex de la revista número 5 es pot prendre com a model d'aquesta estructura:
Supranacionals! per Pompeu Gener (CATALANISME)
La primers escena del primer quadro del primer acte de la primera comedia per Albert Llanas (TEATRE)
Sacrifici per Trinitat Monegal (NARRACIÓ BREU)
Els ulls de la Verge per A.Bori i Fontestá (POESIA)
Els concerts del Liceu per Joaquim Pena (CRÍTICA MUSICAL)
Teatres: Romea per Jeroni Zanné (CRÍTICA TEATRAL)
Novetats per Salvador Vilaregut (NOVETATS TEATRAL)
Bibliografia per Oriol Martí (BIBLIOGRAFIA)
Consistori dels Jochs Florals: Llista de les composicions rebudes en secretaria
Novas (NOTÍCIES)
Format gràfic
Format gràfic
Cada revista constava de setze (16) pàgines de text a dues (2) columnes, amb un format mitjà de vint-i-sis centímetres per divuit centímetres (26 cm x 18 cm). La primera pàgina té una capçalera amb orles florals d'Alexandre de Riquer que incorpora el nom de la revista. Sobre d'aquesta il·lustració hi ha la data i el número de la revista en qüestió. Aquests ornaments vegetals recorden l'estètica prerrafaelita de Dante Gabriel Rossetti i Edward Burne–Jones. Es constata també influència de les il·lustracions del pintor anglès Arthur Boyd Houghton, així com de les il·lustracions en llibres de l'alemany Heinrich Vogeler, al qual es dedicà un suplement al número 18. És clara la influència prerafaelita no només en les fonts visuals i estètiques de la revista sinó també en el tipus de literatura. Com assenyala Marfany, «moltes narracions són quadres prerafaelites». Aquesta influència fou present en la primera etapa de la història de la revista i minvà cap al 1903.
A sota es pot llegir els temes de què tracta la publicació: literatura, arts i ciències. Les pàgines porten la numeració a la part superior exterior, a l'encapçalament. La numeració no s'iniciava en cada revista, sinó que era anual, ja que després se'n feia l'enquadernació.
Habitualment els títols dels articles es destaquen amb lletres majúscules. Hi ha però articles que porten un encapçalament il·lustrat que en remarca la importància. Aquests acostumen a ser articles inhanitualment llargs o que tenen continuació en els diferents números de la revista, com ara l'article titulat Francisco Pi y Margall de Federic Pujulà Vallès que s'inicià en el periòdic 101 i finalitzà en el 107. També porten encapçalaments il·lustrats alguns poemes com els «Sonets» d'Arnau Martínez i Seriñà.
La firma dels articles, igual que els títols, acostuma a ser en lletres majúscules. Durant un període (del núm. 100 al 202) però, els col·laboradors més habituals s'identifiquen amb un símbol literari que incorpora el nom de cada autor, dissenyats tots ells per Pujulà i Vallès. Aquests símbols literaris, en un inici amb un forma quadrangular, canviaren a partir de la publicació 155 i deixaren la seva forma unitària per ser tots diferents.
El conjunt de revistes de Joventut està pensat per ser enquadernat formant una col·lecció de set (7) volums. La portada i la contraportada per a l'enquadernació editorial, de tela groga estampada, es donaven amb el primer número de l'any. Les cobertes eren grogues i negres ornamentades amb motius florals característics de l'època i de William Morris. Aquest disseny estava inspirat en el Yellow Book d'Aubrey Beardsley. Els lloms estaven decorats amb motius florals. Els artistes que il·lustraren les portades del 1900 al 1906, en ordre cronològic foren Alexandre de Riquer, Josep Triadó, Adrià Gual, Apel·les Mestres, Sebastià Junyent, Amfòs Monetal i Modest Urgell. El primer número de l'any era més elaborat i reproduïa gravats d'artistes. Per exemple, el número 204 que sortí el 4 de gener de 1904, dedicava una pàgina a reproduir un (1) fragment del quadre La primavera de Sandro Botticelli, un (1) quadre que representa el Montseny per Marià Pidelaserra, així com dibuixos de Picasso, Isidre Nonell i del mateix Sebastià Junyent.
Evolució històrica
Evolució històrica
Els inicis
Els inicis
Joventut fou una revista modernista de la segona etapa del modernisme literari. La importància de les revistes en la difusió del moviment modernista fou cabdal, perquè eren una plataforma de difusió cultural i política a l'abast dels ciutadans.
La publicació s'inicià el febrer del 1900 amb Lluís Via com a director i Fidel Giró com a impressor (carrer València, 311). L'objectiu de la revista en un principi era doble: d'una banda, fer propaganda del catalanisme d'esquerres i de la Unió Catalanista, mitjançant els articles polítics i les notícies que es publicaven al final de la revista sobre campanyes i mítings polítics; de l'altra, modernitzar la cultura catalana a través de la producció, divulgació i crítica de teatre, pintura, música i novel·les. Així, es pretenia que la publicació fos oberta tant a un àmbit català com europeu, sempre amatents a les novetats culturals. Econòmicament parlant era una revista que estava a l'abast de la majoria dels ciutadans, especialment els estudiants i intel·lectuals als quals es volia arribar. Una (1) subscripció d'un (1) trimestre costava una pesseta i cinquanta cèntims (1,50 PTA), i un (1) any, sis pessetes (6 PTA). Un (1) número solt tenia el preu de deu (10) cèntims i un (1) número endarrerit en costava vint-i-cinc (25). A partir del 1903 passà a costar vint (20) cèntims el número solt.
Marfany defineix així els compradors de la revista:
«
«Són, en general, joves petitburgesos (oficinistes, dependents de comerç, artesans, fills de botiguers) i estudiants. Tots són catalanistes. Són intensos i seriosos; menyspreen les tradicionals ocupacions frívoles de la joventut (a excepció de l'esport) i adoren les arts i la cultura. Pertanyen a alguna agrupació catalanista–cultural. Són wagnerians i somien a anar a París. Compren, llegeixen i discuteixen les revistetes catalanistes i literàries que ells mateixes produeixen perquè la majoria es creuen escriptors. Són d'idees avançades en matèria de moral i en política. Menyspreen les masses lerrouxistes. Els cabells a la romana, la xalina, un barret amb ales molt amples, monocle, un llibre i una revista. Són molt gregaris. El seu principal vehicle d'expressió és la revista Joventut, que és la publicació paradigmàtica del modernisme en la segona etapa.»
»
La revista fou la plataforma de la segona etapa del Modernisme per excel·lència. Tenia una propietat col·lectiva, és a dir, havia estat creada amb el capital dels redactors i per això no depenia de cap organisme extern sinó que funcionava com a ens autònom, amb independència ideologia i econòmica suficient com per a ser els màxims responsables de les seves accions. Aquesta transparència fou potser una de les causes de l'èxit de la revista i el fet que dugueren a terme els objectius d'una manera molt satisfactòria. Només cal veure la varietat d'articles, temes i artistes analitzats per adonar–se que la revista estava al dia de les novetats del panorama cultural, però que també se servia dels màxims referents de la cultura catalana per reivindicar Catalunya com a nació amb una tradició esplendorosa. La varietat d'articles en teatre, arts plàstiques, música i literatura acreditaven el seu èxit entre el públic, i la feren una plataforma molt útil per a la difusió de les idees modernistes i catalanopolítiques.
1901 i noves propostes
1901 i noves propostes
L'any 1901, al prospecte del mes de gener, es publicaren tres (3) demandes d'objectius realitzades per part dels lectors: convertir la publicació en una revista exclusivament artística i literària; passar de la periodicitat setmanal a la diària i transformar–la en una revista plena d'il·lustracions. La resposta de la redacció però no preveié aquests objectius: primerament, creien que com que era una època de lluita política no es podien dedicar exclusivament a l'art i a la literatura; en segon lloc, la periodicitat diària obligaria a tractar superficialment els temes polítics, científics i culturals; per últim, convertir la revista en il·lustrada l'encariria molt i no estaria a l'abast de tots els lectors. S'ha de remarcar la importància que donaven els redactors al fet que la revista fos llegida per una gran part de la població.
Fi
Fi
El número del gener del 1906 ja denotava algunes pèrdues artístiques i un desencant en el si de la revista; la redacció signà un pròleg en el qual es feu ressò del malestar dels catalans en el conjunt de l'Estat espanyol.
Al número 359, el darrer de Joventut, publicat el 31 de desembre de 1906, la redacció escrigué un (1) article titulat Perquè pleguem, en el qual justificà la finalització de la revista:
«
«Avuy nosaltres mateixos, els qui la fundarem, matem JOVENTUT. Y la matem per les mateixes raons que la fundarem: perquè som inactuals, perque volem dir veritats, fins aquelles veritats que no poden dirse. (...)
Les raons són les següents: matem aquesta publicació perquè entenem que Catalunya i el Catalanisme ja no la necessiten. (...) Joventut venia a dir veritats. La primera, la més essencial, era que'l Catalanisme no era reaccionari. Que'ls principis d'autonomia i de democracia no eren incompatibles. I Joventut ho ha mostrat plenament durant set (7) anys. Veníem a demostrar quels bons catalanistes teníem el dever ineludible, si voliem perfeccionarnos, de cantarnos les veritats mútuament. Y aixo en tots els ordres: politich, moral, artistich. (...)
El no fixarnos en el calaix es una altra proba de la inactualitat. No es esser inactual el no mirar el negoci? Es precis dirho aquí ben alt: Joventut, qui no va sortir per a guanyar diners, si al començar va perdre alguns quartos, cada any n'ha perdut més pochs. L'any setè de Joventut es el primer que saldem amb benefici.
Nosaltres volíem posar la primera pedra del monument catalanista revolucionari. Nosaltres, individualment, podem continuar treballanthi. Qui no pot ni deu continuar treballanthi som nosaltres com a entitat, com a Joventut. Joventut és morta. Si no la matessim, se moriria.»
»
El seu acabament es degué a un desencant polític, encara que també a la por de veure com l'èxit de la revista anava minvant i com s'anaven desplaçant dels àmbits literaris ja durant el 1906. L'aparició de publicacions com El Poble Català i La Tribuna, feu que s'afegissin noves entitats defensores del catalanisme que rivalitzen d'alguna manera amb Joventut.
La fi de la revista tancà la segona etapa del Modernisme (1899–1906). El Modernisme s'acabà quan es dissolgué amb el catalanisme: s'hi acomodà. Aquest acabament es manifestà amb:
a) Conveniència de les publicacions literàries de productes modernistes amb altres tipus de literatura que pertanyen a la literatura regionalista, casolana i pintoresca que els modernistes havien qualificat de mansa.
b) El catalanisme comença a dur un fort component cosmopolita, una de les característiques del Noucentisme.
c) Molts dels joves modernistes no en voldran seguir la tendència.
Després dels set (7) anys de publicació, la revista arribà a la seva fi; alguns redactors passaren a formar part de la revista Cu–Cut! i d'altres d'El Poble Català. Durant els set (7) anys d'existència fou la revista del modernisme barceloní per excel·lència i que patí pocs canvis durant el seu desenvolupament. Lluís Via es retirà totalment del periodisme i es dedicà a ser poeta i traductor, mentre que Emili Tintorer passà a ser crític teatral a Las Notícias. El fet que el grup de Joventut, molt homogeni i cohesionat, desaparegués de la mateixa manera que ho feu la publicació setmanal, indica que l'entitat col·lectiva era molt important, i que sobrepassava els interessos individuals, sempre al servei de crear una plataforma cultural modernista.
Directors i col·laboradors habituals
Directors i col·laboradors habituals
Directors
Directors
Lluís Via i Pagès: realitza articles de caràcter polític.
Emili Tintorer: encarregat de la secció Teatres de la revista és alhora un autor dramàtic.
Oriol Martí i Ballès: se centra en la part política.
Joaquim Pena i Costa: s'encarrega de la secció musical de la revista, fent esment i crítica d'aquells esdeveniments que ho mereixen. És musicògraf i apòstol del wagnerisme.
Salvador Vilaregut i Martí: al càrrec de la crítica literària de Joventut. Realitza nombroses traduccions de drames i comèdies.
Col·laboradors
Col·laboradors
Jeroni Zanné: duu a terme gran part de la secció de crítica musical de la revista, així com de la de crítica literària.
Carme Karr (L. Escardot): la seva major aportació són textos literaris narratius.
Trinitat Monegal: autor d'articles sobre política.
Pompeu Gener: participa en articles de gran varietat temàtica.
Carles Arro i Arro
Ideologia
Ideologia
Ideologia artística
Ideologia artística
La revista Joventut pertany al moviment modernista; la literatura i les arts plàstiques que s'hi publiquen demostren que la revista s'afiliava a aquest moviment. El Modernisme és un moviment de renovació de les arts i de la literatura que es produí a Europa a finals del segle XIX i que englobava diferents tendències: simbolisme, naturalisme, verisme. A Catalunya aquest moviment estava arrelat a una forta voluntat de modernització de la societat catalana així com de la seva cultura i vida política. Algunes influències d'aquest Modernisme les veiem en la part pictòrica de la revista. Es fan crítiques d'exposicions de Ramon Casas i Santiago Rusiñol a la Sala Parés, així com del dibuixant Alexandre de Riquer. Tanmateix, no ha de ser qualificat com a moviment únic i total, sinó que ha de ser definit com un procés híbrid que inclou diferents tendències artístiques plàstiques i literàries però que tenen en comú l'aspiració a un art i a una literatura nous en un sentit de progrés i de renovació. En el cas català l'objectiu és transformar la cultura regional catalana a una cultura europea i de projecció més àmplia, fet que en la revista queda demostrat en l'apartat Notas bibliograficas on s'analitzen revistes d'arreu d'Europa.
La diversitat de tendències dins del Modernisme es fa palesa en les publicacions de Joventut, on podem trobar contradiccions pròpies del moviment en els articles que publiquen els diferents col·laboradors.
El simbolisme és un dels corrents d'aquest modernisme i el veiem representat en Joventut.
Estilísticament existeix una vessant prerafaelita i simbolista que es tradueix molt bé en la part gràfica de la revista. Les influències pictòriques són principalment dels prerrafaelites William Morris, Dante Gabriel Rossetti i Burne–Jones, així com d'Aubrey Beardsley a qui Alexandre de Riquer dedica un article en el primer número. Les influències literàries procedeixen de Maurice Maeterlinck. També arriba el llegat de Heinrich Vogeler, un pintor alemany associat a l'escola de Düsseldorf (Rin del Nord–Westfàlia), a qui es dedica un suplement artístic i literari al número 18. Aquest corrent dura en les publicacions fins al 1903 i influeix en dibuixants de la revista com Apel·les Mestres, Modest Urgell i Joan Brull. Pel que fa també a les il·lustracions apareixen als números 22 i 29 dos (2) dibuixos del jove Picasso, i també en números especials com en la revista 204.
Aquest simbolisme aplega dues (2) tendències que es fan paleses a Joventut.
D'una banda, es produeix una literatura pertanyent a l'aristocratisme decadent i pervers que a Catalunya prové de Gabriele d'Annunzio, escriptor que arriba a través de la revista Catalònia l'any 1898. Alguns textos de d'Annunzio també es transcriuen al primer volum de Joventut, com per exemple la Paràbola del home rich y'l pobre Llàtzer, trasncrita al número 3, amb dibuixos d'Arthur Boyd–Boughton i traduïda per S. Vilaregut. Apareixen altres obres com L'alegria gris, Desvari, Consciència de verge, Profanació, Com les flors, Retall de diari de Fanny i Cartes de dona.
En un cantó oposat, trobem una literatura antidecadent i vitalista, que arriba de la mà d'influències externes com Henrik Ibsen i Friederich Wilhelm Nietzsche. Aquesta oposició es veu clarament marcada i sovint fa sàtira del decadentisme i del simbolisme, que es veu accentuat amb els gravats i dibuixos.
Les contradiccions esteticisme–vitalisme també les trobem en el si del moviment modernista català.
La part més purament estètica així com la literatura és doncs de tendència simbolista i decadent, mentre que la part assagística i doctrinal és antidecadent i escrita per Pompeu Gener. Aquestes dues (2) tendències són presents al llarg de tota la història de la revista.
Entremig d'aquests dos (2) pols extrems hi ha tendències menys radicals, una (1) zona intermèdia que conjuga aquests dos (2) pols extrems.
D'una banda, la combinació de la literatura del vitalisme nietzscheà i el decadentisme de d'Annunzio dóna lloc a la literatura aristocratitzant i amoral d'Oliva Bridgmann, Emmanuel Alfons, Alfons Maseras, Pere Prat i Octavi Pell.
De l'altra, el naturalisme i el vitalisme propi de la tendència antidecadent es conjuga amb una vessant pròpiament estètica en la teoria de la paraula viva. D'aquesta literatura pertany l'obra de Víctor Català, Puig i Ferreter i Joan Maragall.
Cal considerar també la doble vessant ruralisme–ciutadanisme que origina fortes diferències en la literatura de Joventut. Els ruralistes estan representats per Vidal i Busquets i els antiruralistes per Jeroni Zanné i Ramon Miquel Planes. De totes maneres, Jeroni Zanné publica l'any 1901 un drama rural, L'hereu Bujons, i celebra la publicació dels Drames rurals de Víctor Català.
El ruralisme està representat en articles, narracions, reportatges de temes costumistes rurals així com poemes pseudofolklòrics i pseudopopularitzants: Anton Busquets, Lluís Via i Antoni Bori defensen aquestes idees. És estrany doncs trobar una literatura naturalista i ruralista que prové de la Renaixença en una publicació com Joventut, que és la revista modernista per excel·lència i que, en un principi, defensa la ciutat i el progrés enfront d'allò local i la rural. Trobem també els escrits de Joaquim Ruyra i Alexandre de Riquer que defensen un ruralisme mans que serà criticat per la facció més modernista de la revista. És obvi que en aquesta defensa aferrissada del ruralisme i costumisme, el capitalisme industrial i la vida urbana siguin criticats, perquè són vistos com una amenaça per al geni de l'artista. El rebuig de la civilització industrial busca el retorn cap a la Natura, com ja havia passat amb el Romanticisme. L'home, immers dins del sistema industrial, es transforma en l'home–massa i no és capaç de copsar la natura en la seva totalitat. Aquesta és la gran tesi dels ruralistes. El naturalisme es fa més important a partir del 1903 en les pàgines de Joventut; la causa és la descentralització cultural del país, en paral·lel a la vida intel·lectual de Barcelona. Apareixen els Drames rurals de Víctor Català, Ignasi Soler, Joaquim Pla, Ignasi L. Brichs. Es publica a més en un fulletó independent la novel·la Marines i Boscatges de Joaquim Ruyra (1903) i Solitud de Víctor Català (1905) així com Natura de John Ruskin (1902–1903). Aquesta literatura parialista és la que els modernistes malden per destruir.
Una última contradicció és la que enfronta els partidaris d'una estètica espontània, maragalliana i els que defensen l'artifici formal i la importància de la forma. L'any 1904 el moviment es polaritza i guanyen els partidaris de la riquesa formal. Un exemple d'aquesta contradicció és l'article L'anarquia ortogràfica escrit per Claudi Mas i Jornet que critica l'ús d'una normativa per a la llengua catalana, entenent que l'autonomia del llenguatge significa també l'autonomia de les pròpies revistes i diaris. Com a resposta Oriol Martí escriu Ortografías racionals, on es mostra a favor de l'existència d'unes normes ortogràfiques per al català perquè això significa adquirir el grau de perfecció dels pobles veritablement cultes.
Pel que fa a l'estètica de la revista, a banda del corrent influït pels prerafaelites i William Morris, apareixen sovint il·lustracions de pintors catalans i europeus, especialment en el primer número de cada any. Són freqüents les il·lustracions dels catalans Lluís Graner, del modernista Joan Brull, Modest Urgell, Hermen Anglada, Joaquim Mir, Marià Pidelaserra, els germans Oleguer Junyent i Sebastià Junyent, Isidre Nonell, Antoni Ros i Güell, Ricard Urgell i Carreras. Es reprodueixen les obres de pintors moderns com Tiziano Vecellio i Francisco de Goya.
Ideologia política
Ideologia política
Ja en el primer número del 15 de febrer de 1900, en la presentació, la redacció ens informa de la seva ideologia política. Els redactors provenen de la Setmana Catalanista, un suplement en català del diari La opinión de Catalunya, i així ho expliquen:
«
Som els mateixos qu'en el primer número de la Setmana Catalanista feyam, entre altras manifestacions, las següents:
— Procurarem interpretar y posar de manifest els més vitals y avansats ideals del nostre poble, ja que d'un quant temps ensá han esclatat ab una empenta y una fermesa en que s'hi ha sentit bategar l'esperit de la rassa. Aixis enténem donar un pas endevant en el camí de la restauració d'aquesta antiga nacionalitat, qu'encara es y vol esser CATALUNYA.
(...)
— Ja va resultant massa fora de lloch que'ls catalans, a Catalunya escriguin en castellá'ls seus periódichs y que pensin com pensan al reste d'Espanya, qu'es pensar ben poch y ben atrassat.
— No hem de definir nostre programa politich, perque en aquest punt ens atenem a las Bases que la Unió Catalanista ha establert en sas diferentas assembleas.
— Tots els que formem la Redacció som catalans y estimm com el que més a Catalunya, y perque la estimem, voldriam que tornés a ser lo que va ser en els sigles XII, XIII i XIV, és a dir, la primera de las nacions llatines, y a voltas la primera de tot Europa. (...) Sí! La voldríam veure la més liberal, la més avansada, aquella en que hi floreixessin les arts, las ciencias y la filosofia.
—Creiem que'l nostre poble es d'una rassa superior a la de la majoria dels que forman la Espanya.
»
I segueixen amb les intencions morals que guiaran els seus escrits:
«
El sentiment, el pensament pur, la justicia, guiarán nostres actes. (...) Y com que, a més d'ésser catalans de cor, som supranacionals, com que admirem lo bo, sense distinció de nacionalitat, també ens ocuparem de tot lo genial que surti en els demés pobles civilisats, perque lo d'enmurallarse a dins de casa sols produheix decadencia com la que sufreixen certas rassas de l'Assia y certas altras que forman la majoria de las d'Espanya. (...) En quant a las tendencias d'aquest periódich las tindrá totas y n'on tindrá cap de determinada.
»
I argumenten el perquè del títol:
«
Entenem per JOVENTUT tot allò que reveli una aspiració franca y noble, un sentiment espontani y elevat; tot alló que sia veritat y vida, art y amor: entenem per JOVENTUT l'actual renaixensa y progressiu floreixent de les arts y las lletras catalanas, ab que's revela, no obstant, l'ántich esperit de la rassa. Qu'aquest esperit se mantingui sempre jove, es lo que desitjem y lo que convé a la Pàtria.
»
Els redactors de Joventut són els antics redactors de la Setmana Catalanista, un suplement del diari La opinión de Catalunya, que només durà cinc (5) números i del qual se n'escindí perquè els articles es consideraven massa radicals i catalanistes. Els seus ideals procedien de les Bases de Manresa del 1892 i també sentien simpatia pel federalisme de Pi i Margall. En paraules de Marfany, sovint defensaven un «nacionalisme abrandat i intrensigent». Aquests ideals polítics es poden anar seguint al llarg dels articles de caràcter polític que van apareixent als números de Joventut. El sentiment de renovació però també d'un esperit jove i espontani, es pot anar seguint al llarg dels articles de temàtica social i política. El gener del 1905, Ildefons Suñol diu:
«
Un xardorós esperit de jovenesa alenta en els moviments polítichs actuals d'aquesta terra. Enderrocades els formes velles de la política espanyola, puja serenament a Catalunya la onda formidable del amor patri. Senten les generacions que creixen l'enamorament d'una Catalunya nova.
»
Biblioteca Joventut (1901–1914)
Biblioteca Joventut (1901–1914)
Després d'un any de la creació de la revista s'inicia l'edició de la Biblioteca Joventut, que durà fins al 1914. Fins al 1905, Joventut oferia una sèrie d'obres en fulletons o plechs; quan es publicava l'últim plech també es podien adquirir les cobertes del llibre, normalment fetes per algun artista de la revista. Els plechs que es publicarien en els següents números s'anunciava al final de la revista. A partir del 1906 es decidí modificar el sistema de Biblioteca, ja que presentava alguns inconvenients: els subscriptors de fora rebien els fulls rebregats i esgarriats i la revista no podia atendre les reclamacions perquè a causa de l'oscil·lació de la venta de números solts, certs quaderns quedaven esgotats, mentre que en sobraven molts d'altres. Fou a partir del del 1906 quan es començaren a repartir els volums fets amb enquadernació en rústica. D'aquesta manera, estalviaven l'import de l'enquadernació al lector, alhora que s'asseguraven que rebia el llibre en perfecte estat i sense que s'interrompés l'interès de la lectura. A més, els abonats a la revista també podien adquirir els volums directament a l'Administració de la Biblioteca amb un vint-i-cinc per cent (25%) de descompte.
Des de l'editorial de la revista es buscava la divulgació literària d'obres i autors que millor contribuïen a la tasca de modernització cultural del país. La Biblioteca Joventut seleccionava aquells autors que enviaven els seus originals perquè fossin publicats. Aquestes obres conformaven la secció d'escriptors d'Obres originals i, en particular, dels redactors del setmanari, com també les obres dels autors estrangers que segons el seu punt de vista podien incidir en la societat catalana de principis de segle.
La importància de les revistes modernistes a l'hora de divulgar la literatura de l'època fou cabdal. Les revistes estaven a l'abast de la majoria de la població i, el fet que es publiqués setmanalment, donava continuïtat a l'edició d'aquests folletins, una tradició que d'altra banda prové de l'època de la literatura realista europea. L'objectiu de la Biblioteca Joventut era crear un públic lector de procedència burgesa en la seva major part i, en un segon terme, elevar la llengua catalana com a vehicle apte per a la novel·la i per a modernitzar el país, tal com els modernistes reclamaven fefaentment. Les obres traduïdes a l'esperanto dins la secció especial esperantista pretenien ser un pont pels lectors interessats en el corrent polític internacional.
En la segona etapa de la Biblioteca (1906–1914) el Modernisme ja quasi s'ha extingit, fet pel qual el món editorial de la revista serví per resistir contra les idees del Noucentisme. La llista d'obres de la col·lecció anà adquirint importància gràcies a la col·laboració de literaris destacats i l'aportació de traduccions d'obres estrangeres produint un total de quaranta-nou (49) volums.
Originals:
Originals:
Aires del Montseny de Jacint Verdaguer, publicada entre el 10 de gener de 1901 (núm. 48) i l'1 d'agost de 1901 (núm. 77) (tres pessetes [3 PTA]).
Por! de Modest Urgell, publicat en forma de suplement artístic i literari, el 28 de febrer de 1901 (núm. 54 bis) (cinquanta cèntims de pesseta [0,50 PTA]).
Senyors de paper! de Pompeu Gener, drama en tres (3) actes (dues pessetes i cinquanta cèntims [2,50 PTA]).
L'emigrant de Adrià Gual, drama en tres (3) actes. Publicat entre el 8 d'agost de 1901 (núm. 78) i el 6 de febrer de 1902 (núm. 104). (dues pessetes i cinquanta cèntims [2,50 PTA]).
Croquis ciutadans de Apeles Mestres, àlbum de poesies. Publicada entre el 20 de febrer de 1902 (núm. 106) i el 7 d'agost de 1902 (núm. 130) (tres pessetes [3 PTA]).
Titellas feblas de Frederic Pujulà i Vallès. Publicada entre el 14 d'agost de 1902 (núm. 131) i el 8 de gener 1903 (núm. 152) (dues pessetes [2 PTA]).
Solitud de Víctor Català, publicada entre el 19 de maig de 1904 (núm. 223) i el 4 l'abril de 1905 (núm. 273). Quan publicaren l'últim folletí, els redactors afegiren:
«
«Avuy repartim el darrer plech de la novela de l'eminent escriptor Víctor Català, Solitut, quals belleses han fruhit nostres lectors y qual valor literari y artístich podrà esser apreciat dintre pochs díes pel públich en general, al posarse a la venda l'esmentada obra».
»
Les Tenebroses de Rafael Nogueras Oller, publicada entre l'11 de maig de 1905 (núm. 274) i el 7 de desembre de 1905 (núm. 304). A l'hora de publicar el primer folletí, els redactors expliquen:
«
«Termenada l'obra de Víctor Català, començarèm a repartir les poesíes que baix el títul de Les tenebroses ha escrit en Rafel Nogueras y Oller, les quals formaràn un nodrit volúm que creyèm vindrà a afermar en les lletres catalanes la personalitat poètica d'aquest jove autor».
»
Romàntics d'ara d'Enric de Fuentes.
En Valentí Almirall y son temps d'Eudalt Canibell.
Sang blava de Carme Karr.
La culpable d'Adrià Gual.
Marines i Boscatges de Joaquim Ruyra. Publicada entre el 15 de gener de 1903 (núm. 153) i el 10 de desembre de 1903 (núm. 200) (tres pessetes [3 PTA]).
Les Disperses de Joan Maragall. Publicada entre el 17 de desembre de 1903 (núm. 201) i el 12 de maig de 1904 (núm. 222).
Clixés de L'Escardot (Carme Karr i Alfonsetti).
Aristocràtiques de Carles Fortuny.
El geni de Frederic Pujulà i Vallès i Emili Tintorer.
Pàgines festives d'Alexandre Font.
Traduccions:
Traduccions:
Quan ens despertarem d'entre els morts, de Henrik Ibsen. Traducció catalana. Publicada entre el 10 de gener de 1901 (núm. 48) i el 4 de juliol de 1901 (núm. 73) (dues pessetes [2 PTA]).
Ton y Guida (Hansel und Gretel), de Adelaida Wette. Traducció de J.Maragall i A.Ribera (una pesseta [1 PTA]).
Natura de John Ruskin, traduïda per Cebrià Montoliu. Publicada entre el 29 maig de 1902 (núm. 120) i el 19 de febrer de 1903 (núm. 158) (tres pessetes [3 PTA]).
L'inspector Axel Borg de August Strindberg. Traducció catalana. Publicada entre el 8 d'agost de 1901 (núm. 78) i el 22 de maig de 1902 (núm. 119) (tres pessetes [3 PTA]).
Fora de la vida de Joseph Lluís Pagano. Publicada entre el 26 de febrer de 1903 (núm. 159) i el 23 de juliol de 1903 (núm. 180) (dues pessetes [2 PTA]).
Alcestis, tragèdia d'Eurípides, traduïda per Salvador Vilaregut i Martí.
Juli Cèsar tragèdia de Shakespeare, traduïda per Salvador Vilaregut i Martí.
Dafnis y Cloe. Publicada entre el 16 de febrer de 1905 (núm. 262) i el 28 de setembre de 1905 (núm. 294).
Les ànimes solitàries i La campana engolida de Hauptmann.
Pere Gyntde Henrik Ibsen.
Històries d'altre temps transcrita per Ramon Miquel i Planas. Publicada entre el 5 d'octubre de 1905 (núm. 295) i el 28 de desembre de 1905 (núm. 307).
L'individu contra l'Estat d'Herbert Spencer, traduïda per Trinitat Monegal. Publicada entre el 14 de juliol de 1904 (núm. 231) i el 9 de febrer de 1905 (núm. 261).
Suplements artístics i literaris
Suplements artístics i literaris
De tant en tant, en alguns números, es publiquen uns suplements que porten el nom de «suplement artístich y literari» que en unes sis (circa 6) pàgines s'explica de manera monogràfica la figura d'un (1) escriptor, un (1) actor o altres temes relacionats amb la ideologia de la revista i amb les festivitats que marquen el calendari anual. Aquests suplements són de major qualitat material, tant de la tinta com del paper. Són els següents:
Setmana Santa
Heinrich Vogeler
Eleanora Duse
Por! Quadret de costums catalanas, original de Modest Urgell
Simó Gómez
XXV aniversari de L'Atlàntida
Contra la reforma del notariat
La bandera de la Unió Catalanista
Cincuantenari del Felibrige
Plenitut, periòdic simbolista
La festa nacional
Tina di Lorenzo
Taula d'articles
Taula d'articles
A les taules següents s'especifiquen els articles més destacats de la revista durant la seva existència. Cada taula correspon a un (1) any dels sis (6) que durà la revista; els articles han estat classificats segons la temàtica a què es dedicaven: teatre, que inclou crítiques a obres representades als teatres de Barcelona i teatre en format escrit; música, on es fan crítiques a concerts realitzats i es dediquen monografies a compositors rellevants; arts plàstiques, que inclou els articles que tracten sobre artistes així com exposicions que s'organitzen a la ciutat; literatura, que engloba les narracions en prosa i en vers dels col·laboradors que hi publiquen o bé obres transcrites d'altres escriptors i crítica literària, on es fa un compendi d'aquells articles que es dediquen a redactar una valoració sobre llibres, poemaris o bé escriptors.
1900
1900
Bibliografia
Bibliografia
Cadena, Josep. «Periódics modernistes a Catalunya». A: El modernisme. vol II. L'Isard, Barcelona, 2002, pàg. 266–268.
Camarero, Glòria. La ilustración en las revistas artísticas modernistas catalanas. Universitat de Barcelona, Barcelona, 1975.
Farré, Imma «La Biblioteca Joventut (1901-1014) i el darrer Modernisme». Els Marges, setembre 1999, pàg. 39–67.
Marfany, Joan Lluís. «El Modernisme». A: Història de la literatura catalana. vol. VIII. Ariel, Barcelona, 1986, pàg. 125–126.
Marfany, Joan Lluís. «Assagistes i periodistes». A: Història de la literatura catalana. vol. VIII. Ariel, Barcelona, 1986, pàg. 143–146.
Marfany, Joan Lluís «Joventut, revista modernista». Serra d'Or, desembre 1970, pàg. 53–56.
Pla, Ramon. «Les revistes artístiques i literàries del Modernisme». A: El temps del Modernisme. Cicle de Conferències fet al CIC de Terrassa. Abadia de Montserrat, Barcelona, 1985, pàg. 86–101.
Tasis, Torrent, Rafael, Joan. Història de la Premsa catalana, vol. I. Bruguera, Barcelona, 1966, pàg. 344–349.
Capçalera de Riquer
Lluís Via, Oriol Martí i Emili Tintorer
Redactors de Joventut amb Jacint Verdaguer, al número 83.
Plaça del Teatre, seu de la redacció.
Dibuix de Ramon Pichot
El president de la Unió Catalanista, el doctor Martí i Julià, acompanyat d'amics, durant la Celebració de la Festa Nacional.
Joventut
Joventut
El passat dilluns 15 de febrer es commemorà el noranta-vuitè aniversari del naixement de Ielena Gueórguievna Bónner (en rus: Еле́на Гео́ргиевна Бо́ннэр; Merv, URSS, 15 de febrer de 1923 — Boston, Massachusetts, Estats Units, 18 de juny de 2011), qui fou una activista pels drets humans a la Unió Soviètica i Rússia, esposa en segones núpcies del també activista i físic Andrei Sàkharov.
Biografia
Biografia
Joventut
Joventut
Bónner nasqué amb el nom de Lússik Alikhànova (en rus: Лусик Алиханова] a Merv (ara Mary), RSS del Turkmenistan, URSS. El seu pare biològic, que amb prou feines conegué, segons relata a les seves memòries, era l'armeni Levon Sarkíssovitx Kotxarov (en rus: Левон Саркисович Кочаров; nom armeni: «Kotxarian»); el seu padrastre (al qual de vegades incorrectament la pròpia Bónner es refereix com el seu pare) era Gueorgui Serguéievitx Alikhànov (en rus: Георгий Сергеевич Алиханов; nom armeni: Guevork Sarkíssovitx Alikhanian; 1897–1938), un armeni que fundà el Partit Comunista de l'Armènia Soviètica, i era un membre d'alt rang del Comintern; la seva mare era Ruf Grigórievna Bónner (en rus: Руфь Григорьевна Боннэр, 1900–1987), una activista jueva, membre del Partit Comunista des del 1924. Tenia un germà menor, Ígor, que es convertí en un oficial de carrera a la marina. La seva família tenia una datxa d'estiu a Sestroretsk, d'on Bónner en tenia bons records.
El 1937 el pare de Bónner fou detingut per l'NKVD i executat com a part de Gran Purga de Stalin; la seva mare fou detinguda uns dies més tard, i s'estigué vuit (8) anys en un gulag prop de Karaganda, Kazakhstan, seguit de nou (9) anys d'exili intern. L'oncle matern de Bónner, de quaranta-un (41) anys d'edat, Matvei Bónner, també fou executat durant la purga, i la seva dona fou desterrada internament. Els quatre (4) serien exonerats (rehabilitats) després de la mort de Stalin el 1953.
Després de la detenció de tots dos (2) pares el 1937, es traslladà amb la seva àvia a Leningrad. El 1940 començà a estudiar a la Facultat de llengua i literatura russa de la Universitat Herzen. L'àvia de Ielena Bónner moriria a Leningrad durant el setge.
Treballà com a infermera durant la Segona Guerra Mundial i fou ferida dues (2) vegades. El Dia de la Victòria, 9 de maig de 1945, es trobava a Innsbruck (Àustria). Fou desmobilitzada a finals d'agost del 1945. El 1971 fou reconeguda com a discapacitada del grup II per la Segona Guerra Mundial.
Després de la guerra aconseguí un títol de pediatria en el Primer Institut Mèdic de Leningrad, actualment Primera Universitat Mèdica Estatal Pàvlov de Sant Petersburg. Després de la seva graduació treballà com a metge de districte, i a continuació, com a pediatra de l'Hospital de la Maternitat; four la cap de la part pràctica i formació de l'escola de medicina a Moscou, on impartí classes de malalties infantils.
Matrimoni i descendència
Matrimoni i descendència
A la Facultat de Medicina conegué el seu primer marit, Ivan Semenov (1924–1993). Tingueren una filla, Tatiana Iankelévitx, el 1950, i un fill, Aleksei, el 1956. Els seus fills emigraren als Estats Units els anys 1977 i 1978, respectivament.
Bónner i Semenov se separaren el 1965, i finalment es divorciaren. L'octubre del 1970, mentre assistia al judici dels activistes de drets humans Revolt Pímenov i Borís Vail a Kaluga, Bónner conegué Andrei Sàkharov, un físic nuclear i activista dels drets humans; es casaren el 1972. L'any abans que es coneguessin, el 1969, Sàkharov havia enviudat de la seva esposa, Klàvdia Alekséievna Vikhiriova, amb la qual tingué dues (2) filles i un (1) fill.
Activisme
Activisme
Ja des de la dècada del 1940 Bónner havia ajudat als presos polítics i les seves famílies. Tot i que Bónner s'havia unit al Partit Comunista de la Unió Soviètica el 1964 mentre treballava com a metge, només uns pocs anys més tard es convertiria en una destacada activista del moviment pro drets humans soviètic. La seva resolució cap a la dissidència s'enfortí l'agost del 1968 després que els tancs del bloc soviètic entressin a Txecoslovàquia per esclafar el moviment de la Primavera de Praga. Aquest esdeveniment reforçà la seva creença que el sistema no podria ser reformat des de dins.
En el judici de Kaluga (Rússia) el 1970, Bónner i Sakhàrov es reuniren amb Natan Xaranski i començaren a treballar junts per defensar els jueus condemnats a mort per intentar escapar de l'URSS en un avió segrestat. Sota la pressió de Sàkharov, el règim soviètic permeté a Ielena Bónner de viatjar a Occident els anys 1975, 1977 i 1979 per al tractament de la seva lesió a l'ull del temps de la guerra. Quan a Sàkharov, guardonat amb el Premi Nobel de la Pau el 1975, li fou prohibit viatjar per les autoritats soviètiques, Bónner, que estava a Itàlia pel tractament, el representà en la cerimònia de lliurament d'Oslo (Noruega).
Bónner es convertí en un membre fundador del Grup Moscou Hèlsinki el 1976. Quan el gener del 1980 Sàkharov fou exiliat a Gorki (Rússia), una ciutat tancada als estrangers, l'assetjada i públicament denunciada Bónner es convertí en la seva línia de vida, viatjant entre Gorki i Moscou per portar els seus escrits i fer–los públics. El seu arrest l'abril del 1984 per l'«agitació i propaganda antisoviètica» i la condemna a cinc (5) anys d'exili interior a Gorki (Rússia) interromperen les seves vides de nou. Diverses llargues i doloroses vagues de fam de Sàkharov obligaren a nou líder soviètic, Mikhaïl Gorbatxov, a deixar–la viatjar als Estats Units el 1985 per sotmetre's a una cirurgia de bypass de l'artèria coronària. Abans d'això, el 1981, Bónner i Sàkharov protagonitzaren una perillosa però efectiva vaga de fam per aconseguir que els funcionaris soviètics permetessin que la seva nora, Ielizaveta Konstantínovna («Liza») Alekséieva, obtingués un visat de sortida per reunir–se amb el seu marit, Aleksei Semiónov, fill de Bónner, als Estats Units.
El desembre del 1986 Gorbatxov permeté tornar Sàkharov i Bónner a Moscou (Rússia). Després de la mort de Sàkharov, el 14 de desembre 1989, Bónner establí la Fundació Andrei Sàkharov i l'Arxiu de Sàkharov a Moscou. El 1993 donà els documents de Sàkharov a la Universitat Brandeis (Walthalm, Massachusetts, EUA); el 2004 foren posats a disposició de la Universitat Harvard (Cambridge, Massachusetts). Bónner romangué oberta a la democràcia i els drets humans a Rússia i a tot el món. S'uniren als defensors del Parlament rus durant el cop d'agost i donà suport a Borís Ieltsin durant la crisi constitucional a principis del 1993.
El 1994, indignada pel que ella anomenà «genocidi del poble txetxè», Bónner renuncià a la Comissió de Drets Humans de Ieltsin i es convertí en una oberta opositora a la participació armada russa a Txetxènia, criticant el Kremlin per haver suposadament tornat a l'autoritarisme a l'estil KGB sota Vladímir Putin. També fou crítica amb la solució de dos estats del «quartet» internacional per al conflicte palestinoisraelià i expressà els seus temors sobre l'augment de l'antisemitisme a Europa. El 1999 Ielena Bónner rebé la Medalla Truman–Reagan de la Llibertat.
L'agost del 2008 condemnà les accions de Rússia a Ossètia del Sud durant el conflicte armat.
Bonner fou un (1) dels trenta-quatre (34) primers signants del manifest online anti–Putin «Putin ha de marxar», publicat el 10 de març de 2010.
Darrers anys i mort
Darrers anys i mort
A partir del 2006 Bónner dividí el seu temps entre Moscou (Rússia) i els Estats Units, on viuen encara els seus dos (2) fills, cinc (5) néts, una (1) besnéta, i un (1) besnét. Morí el 18 de juny de 2011 per una aturada cardíaca a Boston, Massachusetts, a l'edat de vuitanta-vuit (88) anys segons declarà la seva filla, Tatiana Iankelévitx. Havia estat hospitalitzada des del 21 de febrer. A petició seva, el cos fou incinerat, i l'urna amb les cendres es traslladà a Moscou (Rússia) i fou enterrada al cementiri de Vostriakovo, al costat del seu marit Andrei Sàkharov, la seva mare i el seu germà.
Yelena Bonner and Andrei Sakharov after their arrival for the conferment of the honorary doctorate in law from the University of Groningen, 15 June 1989.
Ielena Gueórguievna Bónner
Ielena Gueórguievna Bónner
El passat dilluns 15 de febrer de 2021 es commemorà el dos-cents unè aniversari del naixement de Susan Brownell Anthony (Adams, Massachusetts, 15 de febrer de 1820 — Rochester, Nova York, 13 de març de 1906), qui fou líder del moviment estatunidenc dels drets civils, i jugà un important paper en el moviment pels drets de les dones durant el segle XIX per a garantir–ne el dret a vot als Estats Units d'Amèrica.
Biografia
Biografia
Susan nasqué al sí d'una família quàquera i era la segona de set (7) germans. El seu pare, Daniel Lee Anthony, era un fabricant de cotó i abolicionista convençut, molt inflexible i religiós. La seva mare, Lucy, ja havia participat en els incipients moviments pels drets de les dones i fou ella qui li encomanà a Susan els somnis d'igualtat. Amb tres (3) anys ja llegia i escrivia amb facilitat i l'any 1826 la família es traslladà a Battensville, Nova York. Arrel del pànic del 1837 la seva família patí econòmicament i Susan hagué de deixar els estudis i començar a treballar com a professora per ajudar financerament als seus pares.
Cap a mitjan segle Susan ja era bastant coneguda i s'uní a moviments com la lliga antialcohòlica i arribà a crear la Societat femenina de l'Estat de Nova York del Moviment per la Temprança. També lluità contra l'esclavitud des de la Societat Antiesclavista Estatunidenca i el 1863, juntament amb Elizabeth Cady Stanton, fundà la Women's Loyal National League.
El 8 de gener de 1868 Anthony inicià la revista setmanal de drets de les dones The Revolution, impresa a Nova York i també participà en l'Associació de Dones Treballadores de Nova York. El 1869, un altra vegada amb Stanton, fundaren la National American Woman Suffrage Association.
Viatjà milers de quilòmetres a través del país i d'Europa pronunciant entre setanta-cinc i cent (75 100) discursos per any sobre el sufragi i el dret de la dona a aquest, durant quaranta-cinc (45) anys aproximadament. Viatjà usant carruatges, vagons, trens, mules, bicicletes, diligències, vaixells, transbordadors i, en alguna ocasió, trineus.
Morí a Rochester, Nova York, el 13 de març de 1906 i actualment les seves restes es troben enterrades al cementiri de Mount Hope.
American civil rights leader Susan Brownell Anthony (1820–1906) by Frances Benjamin Johnston.(1864–1952). It appears to have been taken at the same time as Portrait_of_Susan_B._Anthony.jpg, which was copyrighted in 1900.
Susan Brownell Anthony
Susan Brownell Anthony
El passat dilluns 15 de febrer de 2021 es commemorà el cent onzè aniversari del naixement d'Irena Stanisława Sendler o Irena Sendlerowa o Irena Krzyzanowska, l'Àngel del Gueto de Varsòvia (Otwock, Voivodat de Masòvia, Polònia, Imperi rus, 15 de febrer de 1910 — Varsòvia, República de Polònia, 12 de maig de 2008), qui fou una infermera i treballadora social polonesa catòlica, que serví a la resistència del seu país durant la Segona Guerra Mundial. Amb risc de la seva pròpia vida, organitzà el rescat del gueto de Varsòvia d'uns dos mil cinc-cents (circa 2.500) nens jueus pràcticament condemnats a ser víctimes de l'Holocaust. Arrestada, torturada i sentenciada a mort per la Gestapo l'octubre del 1943, aconseguí fugir el dia de la seva execució, i es convertí en cap de la secció de nens de Żegota, el consell polonès d'ajuda als jueus. Fou candidata al Premi Nobel de la Pau el 2007, reconeguda com a ciutadana honorífica d'Israel i Justa entre les Nacions, a més d'atorgar la més alta distinció civil de Polònia en ésser nomenada dama de l' Ordre de l'Àguila Blanca.
La mare dels nens de l'Holocaust
La mare dels nens de l'Holocaust
«La raó per la qual rescatà els nens té el seu origen en la meva llar, en la meva infància. Fui educada en la creença que una persona necessitada ha de ser ajudada de cor, sense mirar la seva religió o la seva nacionalitat.»
Irena Sendler, que salvà a dos mil cinc-cents (2.500) nens del Gueto de Varsòvia.
Primers anys
Primers anys
Irena Sendler, registrada com Irena Krzyzanowska, nasqué el 15 de febrer de 1910, a Polònia. El seu pare, Stanisław Krzyzanowski, era un metge reconegut. Des de la seva infància, Irena sentí simpatia pels jueus. El seu pare morí el 1917 a causa d'un tifus, contret en tractar diversos pacients rebutjats pels seus col·legues: molts d'aquests pacients eren jueus. Després de la seva mort, els líders de la comunitat jueva oferiren pagar els estudis de la Irena. A la Polònia de la preguerra, Irena s'oposà a sistema de discriminació adoptat per algunes universitats, com a resultat de la qual cosa fou suspesa a la Universitat de Varsòvia durant tres (3) anys.
Segona Guerra Mundial
Segona Guerra Mundial
Quan Alemanya envaí el país el 1939, Irena era infermera al Departament de Benestar Social de Varsòvia (Polònia), el qual portava els menjadors comunitaris de la ciutat. Allí treballà incansablement per alleujar el sofriment de milers de persones tant jueves com catòliques. Gràcies a ella, aquests menjadors no només proporcionaven menjar per a orfes, ancians i pobres sinó que a més lliuraven roba, medicines i diners.
El 1940 els nazis crearen un gueto a Varsòvia, i Irena, horroritzada per les condicions en què s'hi vivia, s'uní al Consell per a l'Ajuda de Jueus, Zegota. Ella mateixa ho explicà:
«Aconseguí, per a mi i per la meva companya Irena Schultz, identificacions de l'oficina sanitària, una de les tasques era la lluita contra les malalties contagioses. Més tard tinguí èxit en aconseguir passis per a altres col·laboradores. Com els alemanys invasors tenien por que es desencadenés una epidèmia de tifus, toleraven que els polonesos controléssim el recinte.»
Irena Sendler
Quan Irena caminava pels carrers de gueto, portava un braçalet amb la estrella de David, com a signe de solidaritat i per no cridar l'atenció sobre si mateixa. Aviat es posà en contacte amb famílies a les quals oferí portar els seus fills fora del gueto. Però no els podia donar garanties d'èxit. L'única cosa segura era que els nens moririen si romanien en ell. Moltes mares i àvies eren reticents a lliurar als seus nens, alguna cosa absolutament comprensible, però que resultà fatal per a ells. Algunes vegades, quan Irena o les seves noies tornaven a visitar les famílies per intentar fer–los canviar d'opinió, es trobaven amb que tots havien estat portats a el tren que els conduiria als camps de la mort.
Al llarg d'un any i mig (1,5), fins a l'evacuació del gueto l'estiu del 1942, aconseguí rescatar més de dos mil cinc-cents (>2.500) nens per diferents camins: començà a treure'ls en ambulàncies com a víctimes de tifus, però aviat es valgué de tot tipus de subterfugis que servissin per amagar–los: sacs, cistells d'escombraries, caixes d'eines, carregaments de mercaderies, bosses de patates, taüts ... a les seves mans qualsevol element es transformava en una via d'escapament.
Entre els milers de nens i nadons rescatats, un dels exemples que passà a la posteritat fou el d'Elzbieta Ficowska. Ella tenia cinc (5) mesos quan una col·laboradora de Sendler li subministrà un narcòtic, i la col·locà en una caixa de fusta amb forats, perquè entrés l'aire. Fou treta del gueto juntament amb un carregament de maons, en un vagó traccionat per un cavall, el juliol del 1942. La mare d'Elzbieta amagà una cullera de plata entre les robes del seu nadó. La cullera portava gravat el seu sobrenom, Elzúnia, i la data de naixement: 5 de gener de 1942. Elzbieta fou criada per l'ajudant de Sendler, Stanislawa Bussoldowa, Una vídua catòlica. Ficowska digué més tard que la morta Bussoldowa fou la seva «mare polonesa», per distingir-la de la seva «mare jueva». Durant mesos, la mare d'Elzúnia trucà per telèfon per escoltar els balbucejos de la seva filla. Anys després, morts ja els seus pares en el gueto, la jove Elzbieta Ficowska fou coneguda amb el sobrenom de la nena de la cullera de plata.
Irena volia que un dia poguessin recuperar els seus veritables noms, la seva identitat, les seves històries personals i les seves famílies. Llavors, ideà un arxiu en el qual registrava els noms dels nens i les seves noves identitats.
Els nazis saberen de les seves activitats. El 20 d'octubre de 1943 Irena Sendler fou detinguda per la Gestapo i portada a la infame presó de Pawiak, on la torturaren brutalment. En un matalàs de palla trobà una estampa de Jesús Misericordiós, amb la llegenda: Jesús, en tu confio, que conservà amb si fins al 1979, moment en què se l'obsequià Joan Pau II.
Ella era l'única que sabia els noms i les adreces de les famílies que albergaven els nens jueus. Suportà la tortura i es negà a trair els seus col·laboradors o qualsevol dels nens ocults. Fou sentenciada a mort, però els membres de Zegota aconseguiren corrompre els soldats alemanys encarregats de la seva execució. Mentre esperava la mort, un soldat alemany se l'emportà per a un «interrogatori addicional». En sortir, li cridà en polonès: «Corri!». L'endemà trobà el seu propi nom a la llista dels polonesos executats.
El 1944, durant el alçament de Varsòvia, col·locà les seves llistes en dos (2) flascons de vidre i els enterrà al jardí de la seva veïna per assegurar-se que arribarien a les mans indicades, si ella moria. En acabar la guerra, Irena mateixa els desenterrà i en lliurà les notes al doctor Adolfo Berman, el primer president del Comitè de Salvament dels Jueus Supervivents.
Lamentablement, la major part de les famílies dels nens havien mort en els camps de concentració nazis. Al principi, els nois que no tenien una família adoptiva foren cuidats en diferents orfenats, i a poc a poc se'ls envià al Mandat Britànic de Palestina.
Sota el règim comunista
Sota el règim comunista
Michal Glowinski, a qui Irena Sendler ocultà en un convent després d'abandonar el gueto amb els seus pares el gener de 1943, declarà que el règim comunista feu de la història jueva un tema vedat. A això, s'hi sumà el fet que Irena Sendler fou integrant del Partit Socialista Polonès, la qual cosa li ocasionà problemes amb els comunistes. Segons Glowinski, els interrogatoris i la fustigació de la policia secreta a Sendler provocaren el naixement prematur del seu fill Andrzej, que morí dues (2) setmanes després. Així mateix, la seva filla Janina i Adam afrontaren obstacles per a rebre educació.
Reconeixements
Reconeixements
Els nens només coneixien Irena pel seu nom clau, Jolanta. Però anys més tard, quan la seva foto sortí en un diari després de ser premiada per les seves accions humanitàries durant la guerra, un home li trucà per telèfon i li digué: «Recordo la cara, vostè és qui em tragué del Gueto». I així començà a rebre moltes trucades i reconeixements.
El 1965 la institució Yad Vashem de Jerusalem (Israel) li atorgà el títol de Justa Entre les Nacions, i la nomenà ciutadana honorària d'Israel.
El novembre del 2003 el president de la República, Aleksander Kwasniewski, li atorgà la més alta distinció civil de Polònia, quan la nomenà dama de l'Orde de l'Àguila Blanca (Order ORLA Białego). Irena fou acompanyada pels seus familiars i per Elzbieta Ficowska, la nena de la cullera de plata.
Però Irena Sendler mai no pensà que rebria cap homenatge algun per treure subreptíciament als dos mil cinc-cents (2.500) nens jueus del gueto de Varsòvia, ni per suportar les tortures dels nazis o passar dècades fustigada pel règim comunista que seguí a la guerra. Segons ella ho expressà, «cada nen salvat amb la meva ajuda fou la justificació de la meva existència a la terra, i no un títol per rebre la glòria». Pel que fa a les visites incessants que rebia, expressà: «Estic molt cansada, això és massa per a mi».
El 2007 el govern de Polònia la presentà com a candidata per al Premi Nobel de la Pau. Aquesta iniciativa fou del president Lech Kaczynski, i comptà amb el suport oficial de l'Estat d'Israel —a través del seu primer ministre, Ehud Olmert— i de la Organització de Supervivents de l'Holocaust residents a Israel. Les autoritats de Oświęcim (Auschwitz, en alemany) expressaren el seu suport a aquesta candidatura, ja que consideraren que Irena Sendler fou un dels últims herois vius de la seva generació, i que demostrà una força, una convicció i un valor extraordinaris enfront d'un mal d'una naturalesa extraordinària. Finalment, el guardó fou concedit a Al Gore.
Irena Sendler morí a Varsòvia (Polònia), el 12 maig de 2008, als noranta-vuit (98) anys d'edat.
Irena Sendler en l'art
Irena Sendler en l'art
La vida d'aquesta heroïna fou portada a la petita pantalla per la CBS, a The Courageous Heart of Irena Sendler, on fou interpretada per Anna Paquin. Pel seu treball en aquesta minisèrie, la protagonista fou nominada al Globus d'Or com a millor actriu de minisèrie o telefilm 2009.
Bibliografia
Bibliografia
Idareta Goldaracena, Francisco. «L'ètica com a primera filosofia a Irena Sendler i Alice Salomon: antecedents pràctics de l'ètica d'Emmanuel Lévinas en el treball social». Humanisme i Treball Social (Universitat de Lleó) 11: 119–140. 2012. ISSN 1696-7623.
Mieszkowska, Anna. La mare dels nens de l'Holocaust. 253 pàgines. Editorial Styria, Barcelona, 2008. ISBN 978-84-96626-92-8 .
Serbeto, Enrique. «Una heroïna per al gueto». Història i Vida (598): 60–65, 2018. ISSN 0018-2354 .
Mikla, Marzena. «La paradoxa de la memòria: reflexió sobre Irena Sendler». Infermeria Global, juliol del 2008 (13): 1–5. ISSN 1695-6141.
Tomaszewski, Irene; Werblowski, Tecia. Zegota: The Council for Aid to Jews in Occupied Poland 1942–1945. Price–Patterson, Mont–real, 1999. ISBN 1-896881-15-7.
Arias Bonel, Javier. Irena Sendler. 122 pàgines. Fundació Emmanuel Mounier, Madrid, 2019. ISBN 978-84-15809-53-1 .
Irena Sendlerowa, 1942, chairman of children section of Polish underground Council to Aid Jews in Warsaw, who saved several thousands of Jewish children during Holocaust.
Nens jueus, en el Gueto de Varsòvia.
Pòster nazi en alemany i en polonès (Varsòvia, 1942), en el qual s'amenaçava de mort a qualsevol polonès que prestés ajuda als jueus.
Irena Sendler fou nomenada dama de l'Orde de l'Àguila Blanca, la condecoració més elevada concedida a Polònia.
A dalt i a l'esquerra de la fotografia, Irena Sendler, en complir noranta-cinc (95) anys d'edat, el 15 de febrer de 2005. En la imatge, se troben també Janina Zgrzembska i Elzbieta Ficowska, la nena de la cullera d'argent. A sota, fotografía del funeral d'Irena Sendler, el 15 de maig de 2008.
Irena Sendler (1910–2008), Polish social worker and activist, Righteous Among the Nations.
A dalt, placa commemorativa dedicada a Irena Sendler. La placa s'ubica a Pawińskiego 2, Varsòvia. A baix, arbre commemoratiu d'Irena Sendler, ubicat a l'avinguda dels Justos entre les Nacions, a Yad Vashem, Jerusalem. Al peu de l'arbre, hi ha la placa amb el seu nom.
El passat dilluns 15 de febrer de 2021 es commemorà el cent vint-i-tresè aniversari de l'enfonsament del creuer estatunidenc Maine a causa d'una explosió, a la badia de l'Havana (Cuba) el 15 de febrer de 1898, que esdevingué el casus belli per a la declaració de guerra dels Estats Units contra Espanya, que desencadenà la Guerra de Cuba).
L'USS Maine (ACR–1) fou un cuirassat de l'Armada dels Estats Units. Es començà a construir a la Drassana Naval de Nova York el 17 d'octubre de 1888 i fou botat el 18 de novembre de 1889. Fou patrocinat per la srta. Alicia Tracy Willnerding, néta del secretari de Marina Benjamin F. Tracy.
Preparació i primeres missions
Preparació i primeres missions
Després de diversos endarreriments, el Maine fou assignat al servei militar actiu el 17 de setembre de 1895, i salpà de les drassanes de Nova York el 5 de novembre de 1895 cap a Newport (Rhode Island), i després cap a Portland (Maine), per visitar l'estat del qual portava el nom. El 29 de novembre salpà per a inspecció i proves, i fou assignat finalment a l'esquadra de l'Atlàntic Nord el 16 de desembre de 1895. L'endemà salpà cap a Fort Monroe (Virgínia), on arribà el dia de Nadal. Estigué destacat en aquest port fins al juny del 1896, i en sortí el dia 4 cap a Cayo Hueso (Florida) per a dos (2) mesos de cursos i exercicis, fins a la seva tornada a Norfolk (Virgínia, EUA) el 3 d'agost. El Maine continuà amb extenses operacions costaneres fins a finals del 1897, quan fou preparat per viatjar a Cuba per tal de protegir els ciutadans nord–americans en cas de successos violents en el conflicte entre Espanya i les forces insurrectes cubanes.[1] L'11 de desembre 1897 salpà de Hampton Roads cap a Cayo Hueso (Florida, EUA), on arribà el dia 15. Allà se li uniren altres vaixells de l'esquadra de l'Atlàntic Nord per realitzar maniobres. Salpà de Cayo Hueso (Florida, EUA) el 24 gener de 1898 cap a l'Havana (Cuba).
Naufragi del Maine
Naufragi del Maine
L'enfonsament del Maine el 15 de febrer de 1898 fou l'incident que desencadenà la Guerra hispanoestatunidenca, que conclogué amb la pèrdua per part d'Espanya de les seves darreres colònies ultramarines, i amb la independència de Cuba, Puerto Rico i les illes Filipines.
Invocant la necessitat d'assegurar els interessos dels residents nord–americans a l'illa, el govern nord–americà decidí l'enviament a l'Havana (Cuba) del cuirassat de segona classe Maine. El 25 de gener de 1898 el Maine feu la seva entrada a l'Havana (Cuba) sense haver avisat prèviament de la seva arribada. En correspondència a aquest fet, el govern espanyol, que ho havia interpretat com una provocació, envià el creuer Vizcaya al port de Nova York.[2]
A dos quarts i deu del vespre (21:40 h pm) del 15 de febrer de 1898 una explosió il·luminà el port de L'Havana. El Maine havia saltat pels aires. Dels tres-cents cinquanta-cinc (355) tripulants, hi moriren dos-cents cinquanta-quatre (254) mariners i dos (2) oficials.[2] La resta de l'oficialitat gaudia, a aquelles hores, d'un ball ofert en honor seu per les autoritats espanyoles.
Tripulació i baixes
Tripulació i baixes
La tripulació del vaixell consistia en tres-cents cinquanta-cinc (355) homes: vint-i-sis (26) oficials, dos-cents noranta (290) mariners i trenta-nou (39) infants de marina. D'aquests, hi hagué dos-cents seixanta-un (261) morts:
Dos (2) oficials i dos-cents cinquanta-un (251) mariners i soldats morts directament en l'explosió o bé ofegats al mar.
Set (7) més que foren rescatats però moriren poc després a causa de les seves ferides.
Un (1) oficial morí poc després per un xoc cerebral.
Del total de 94 supervivents, només 16 van sortir il·lesos.[3]
Conseqüències polítiques de l'incident
Conseqüències polítiques de l'incident
L'endemà, la premsa sensacionalista del grup Hearst publicà el següent titular: «El vaixell de guerra Maine, partit per la meitat per un artefacte infernal secret de l'enemic».
Per tal de determinar les causes de l'enfonsament es crearen dues (2) comissions d'investigació, una (1) d'espanyola i una (1) altra de nord–americana, ja que el govern dels Estats Units es negà a una comissió conjunta. La historiografia oficial espanyola apunta que els Estats Units idearen l'operació amb l'objectiu de tenir un casus belli que els permetés declarar la guerra a una Espanya arruïnada i en decadència que seguia posseint territoris prou rics. Els nord–americans sostingueren des del primer moment que l'explosió havia estat provocada des de l'exterior. La conclusió de la banda espanyola fou que l'explosió era deguda a causes internes del vaixell. Els espanyols argumentaren que no podia ser una mina, com pretenien els nord–americans, ja que no es veié cap columna d'aigua i, a més, si la causa de l'explosió hagués estat una mina, no haurien d'haver esclatat els panyols de munició. En el mateix sentit, feren notar que tampoc no hi havia peixos morts en el port, el que seria normal en una explosió provocada des de l'exterior.
Els Estats Units acusaren Espanya de l'enfonsament i presentaren un ultimàtum exigint la retirada espanyola de Cuba. Per la seva banda, el govern espanyol rebutjà qualsevol vinculació amb l'enfonsament del Maine i l'ultimàtum nord–americà, i declarà la guerra als Estats Units per invasió dels seus territoris. Començava així la Guerra hispanoestatunidenca.
Referències
Referències
↑ Llorens, Carles; Pujol, Clàudia. La guerra de Cuba. Pòrtic, Barcelona, 2000, pàg. 186. ISBN 84-7306-622-7.
↑ Anar a : 2,0 2,1 Escrigas Rodríguez, Juan. Atlas ilustrado de la Guerra de Cuba, 1898 (en castellà). Susaeta, Madrid, 2012, pàg. 64. ISBN 978-84-677-2270-3.
↑ US Surgeon General. «Annual report of the Surgeon General of the US Navy 1898». Bureau of Medicine and Surgery pàg. 173. US Navy Department, 1896.
El Maine entrant al port de l'Havana el 25 de gener de 1898, on havia d'explotar tres (3) setmanes després, amb la fortalesa del Morro a la dreta.
El Maine vist de popa, al port de l'Havana.
Les restes del Maine, abans d'enfonsar–se definitivament (1898).
Maine
El passat dilluns 15 de febrer de 2021 es commemorà el norantè aniversari del naixement de Maxine Frank Singer (Nova York, Nova York, EUA, 15 de febrer de 1931), qui és una biòloga molecular i administradora científica nord–americana.[1] És coneguda per la seva contribució a la solució del codi genètic, el seu paper als debats ètics i normatius sobre tècniques d'ADN recombinant (incloent l'organització de la Conferència Asilomar sobre ADN recombinant), i el seu lideratge de l'Institut Carnegie.[2]
Biografia
Biografia
Nasqué a la ciutat de Nova York.[3] Després d'assistir a l'escola secundària pública de Brooklyn, s'especialitzà en química (amb especialització en biologia) en Swarthmore College.[4] El 1957 arribà a ostentar un PhD a la Universitat Yale (Connecticut) per la recerca de la química de proteïnes amb Joseph Fruton, qui l'animà a especialitzar–se en els àcids nucleics, i el 1956 s'incorporà al Laboratori de Bioquímica de León Heppel en els Instituts Nacionals de Salut.[5] Mitjançant el seu treball desenvolupat allí, en la síntesi de l'ARN, produí nucleòtids sintètics que s'utilitzaren en experiments de Marshall Warren Nirenberg per determinar la naturalesa triplet del codi genètic.
Després de l'informe del 1973 sobre la primera utilització de tècniques d'ADN recombinant per introduir gens d'una espècie a una altra, Singer fou dels primers a cridar l'atenció sobre els possibles riscos de l'enginyeria genètica. Fou presidenta de la Conferència Gordon del 1973 sobre àcids nucleics on es discutiren els possibles riscos de la tècnica per a la salut pública i ajudà a organitzar la Conferència Asilomar sobre ADN recombinant del 1975 que es traduí en directrius per fer front als desconeguts riscos de la tècnica.[6]
Fou triada membre de l'Acadèmia Nord–americana de les Arts i les Ciències el 1978.[7] El 1988 es convertí en presidenta de l'Institut Carnegie, càrrec que ocupà fins al 2002.[8] Rebé la Medalla Nacional de Ciència el 1992 «pels seus assoliments científics excel·lents i la seva profunda preocupació per la responsabilitat social dels científics» i el Premi Vannevar Bush de 1999.[9][10] El 2007 fou guardonada amb la Medalla de Benestar Públic de l'Acadèmia Nacional de Ciències.[11]
Referències
Referències
↑ «Profiles in Science, The Maxine Singer Papers» (en anglès). Biblioteca Nacional de Medicina.
↑ LeVine, Harry. Genetic Engineering: A Reference Handbook. ABC-CLIO, 2006, pàg. 135. ISBN 9781851098606.
↑ «Maxine Singer Papers, 1952–2004 (Biographical Note)» (en anglès). Biblioteca del Congrés dels Estats Units.
↑ «American Society for Cell Biology Member Profile: Maxine Singer» (en anglès) pàg. 1–2. American Society for Cell Biology, 30.07.2009.
↑ «Maxine Singer» (en anglès). Chemical Heritage Foundation.
↑ «Letter from Maxine Singer to participants in the 1973 Gordon Conference on Nucleic Acids» (en anglès). Biblioteca Nacional de Medicina.
↑ «Book of Members, 1780–2010: Chapter S» (en anglès). American Academy of Arts and Sciences.
↑ «Maxine Singer Named President Of Carnegie» (en anglès). The Scientist, 23.02.1987. «Maxine Frank Singer, chief of the biochemistry laboratory at NIH's National Cancer Institute, has been named the next president of the Carnegie Institution of Washington. Singer, a molecular biologist, will succeed James Ebert, who has been president since 1978. Founded by Andrew Carnegie in 1902, the private, nonprofit Institution has an annual budget of $16 million. It supports research in biology, astronomy and the earth sciences by 60 scientists and 120 fellows at five cente.»
↑ «National Medal of Science 50th Anniversary: Maxine Singer» (en anglès). Arlington: National Science Foundation.
↑ «Vannevar Bush Award Recipients» (en anglès). Arlington: National Science Foundation.
↑ «Maxine F. Singer to Receive Public Welfare Medal» (en anglès). National Academy of Sciences, 12.01.2007.
Retrat de Maxine Frank Singer el 2010
Maxine Frank Singer
Maxine Frank Singer
El passat dilluns 15 de febrer de 2021 es commemorà el cent quaranta-vuitè aniversari del naixement de Hans Karl August Simon von Euler–Chelpin (Augsburg, Baviera, Alemanya, 15 de febrer de 1873 — Estocolm, Suècia, 7 de novembre de 1964), qui fou un bioquímic suec d'origen alemany. Guanyà el Premi Nobel de Química el 1929 amb Arthur Harden per les seves investigacions sobre la fermentació del sucre i els enzims. Fou professor de química general i orgànica a la Universitat d’Estocolm (1906–1941) i director del seu Institut d'investigació química orgànica (1938–1948). Euler–Chelpin es casà amb Astrid Cleve, la filla del químic d'Uppsala (Suècia) Per Teodor Cleve i estava llunyanament relacionat amb Leonhard Euler. El 1970 el seu fill Ulf von Euler fou guardonat amb el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina.
Vida personal
Vida personal
Euler–Chelpin nasqué el 15 de febrer de 1873 a Augsburg, Baviera, Alemanya, de la mà de Rigas Georg Sebastian von Euler–Chelpin i Gabriele von Euler–Chelpin (nascuda Furtner). El seu pare era capità del Regiment Reial de Baviera, que aviat fou traslladat a Munic (Baviera). Durant la seva infància passà la major part del temps amb la seva àvia a Wasserburg am Inn (Baviera). Anà a la Royal Junior High School d'Augsburg (Baviera) (predecessor del Holbein Gymnasium), també a Würzburg (Baviera) i Ulm (Baden–Württemberg). Després de ser voluntari d'un any al primer regiment d'artilleria de camp bavarès, s'interessà per la teoria del color i començà a estudiar art a l'Acadèmia de Pintura de Munic, a Baviera (1891–1893). Rebé classes de Schmid–Reutte i Lenbach, un pintor alemany d'estil realista. Per tant, anà a assistir a la Universitat de Berlín (Alemanya) per estudiar química amb Emil Fischer i A. Rosenheim, i física amb E. Warburg i Max Planck; on el 1895 es doctorà.
El 1899 Euler–Chelpin fou nomenat professor de Privatdozent a la Universitat Reial d'Estocolm (Suècia), on començà a visitar el laboratori de van 't Hoff, un dels molts que influïren en l'interès d'Euler–Chelpin per la ciència juntament amb Nernst.
El 1902 prengué la ciutadania sueca. No obstant això, durant la Primera Guerra Mundial, Euler–Chelpin participà en el servei voluntari a la Força Aèria Alemanya. Durant la Segona Guerra Mundial el professor treballà en una missió diplomàtica del bàndol alemany.
El 1906 fou nomenat professor de química general i orgànica a la Royal University, Estocolm (Suècia). El 1929 la Fundació Knut i Alice Wallenberg i el Consell d'Educació Internacional de la Fundació Rockefeller establiren a Estocolm (Suècia) el Vitamin Institute i l'Institut de Bioquímica, i Euler–Chelpin fou nomenat director. El 1941 es retirà de la docència, però continuà les seves investigacions.
Hans von Euler–Chelpin es casà dues (2) vegades. La seva primera esposa fou Astrid Cleve, que fou la primera dona sueca a obtenir el títol de doctor en ciències. Tingué cinc (5) fills: Sten (1903–1991), Ulf Svante (1905–1983), Karin Maria (1907–2003), Hans Georg Rigas (1908–2003) i Birgit (1910–2000). El 1913 es casà de nou amb la seva segona esposa, Elisabeth "Beth" Baroness af Ugglas (1887–1973), que participà en col·laboracions amb Euler–Chelpin. Tingueren quatre (4) fills: Rolf Sebastian Ugglas (1914–2005), Hans Roland Ugglas (1916–), Curt Leonhard Ugglas (1918–2001) i Johan Erik Ugglas «Jan» (1929–1954). El seu fill, Ulf von Euler, era un reconegut fisiòleg i el 1970 rebé un Premi Nobel per les seves investigacions sobre la naturalesa química de la noradrenalina a les sinapsis. El 1931 la seva filla Karin von Euler–Chelpin es casà amb l'escriptor Sven Stolpe i tingué quatre (4) fills amb ell (un [1] dels quals era Lisette Schulman).
Durant la seva vida, Euler–Chelpin creà una sèrie de monografies com ara Bioquímica dels tumors, escrita en col·laboració amb Boleslaw Skarzynski, publicada el 1942 i l'altra titulada La quimioteràpia i la profilaxi del càncer, publicada el 1962.
Euler–Chelpin morí a Estocolm (Suècia) el 6 de novembre de 1964, a l'edat de noranta-un (91) anys.
Premi Nobel
Premi Nobel
El 1929 Euler–Chelpin i Arthur Harden reberen el Premi Nobel de Química per la investigació sobre la fermentació alcohòlica dels glúcids i el paper dels enzims. Arthur Harden només tractà els efectes químics dels bacteris a partir del 1903 amb la fermentació alcohòlica. Harden descobrí que l'enzim zimasa, descobert per Eduard Buchner, només produeix fermentació en interacció amb el coenzim cozimasa. Al seu torn, Euler–Chelpin descrigué de manera convincent el que passa en la fermentació del sucre i l'acció dels enzims de fermentació mitjançant la química física. Aquesta explicació conduí a la comprensió dels processos importants que tenen lloc en els músculs per al subministrament d'energia.
Hans von Euler–Chelpin
Hans von Euler–Chelpin
El passat dilluns 15 de febrer de 2021 es commemorà el cent seixantè aniversari del naixement de Charles–Édouard Guillaume (Fleurier, Suïssa, 15 de febrer de 1861 — Sèvres, Alts del Sena, Illa de França, 13 de juny de 1938), qui fou un físic suís guardonat l'any 1920 amb el Premi Nobel de Física.
Biografia
Biografia
Nascut el 15 de febrer de 1861 a la ciutat suïssa de Fleurier; estudià física a l'Institut Politècnic de Neuchatel (Suïssa) i a la Universitat de Zuric (Suïssa). Entrà al servei de l'Oficina Internacional de Pesos i Mesures de Sèvres l'any 1883 i en va ser nomenat director adjunt l'any 1902, per esdevenir-ne director el 1915.
Guillaume morí el 13 de juny de 1938 a la població francesa de Sèvres (Alts del Sena, Illa de França).
Recerca científica
Recerca científica
Guillaume inicià treballant al costat de Kristian Birkeland, descobridor de l'aurora boreal. Treballà a l'Observatori de París, secció de Meudon, duent a terme diversos experiments relatius a mesuraments termostàtics, i fou el primer a determinar la temperatura correcta de l'espai.
Fou guardonat l'any 1920 amb el Premi Nobel de Física pel seu descobriment d'un aliatge d'acer i níquel, conegut amb el nom d'invar. Aquest aliatge té un coeficient de dilatació tèrmic molt petit, el que permet utilitzar–lo per en rellotges i patrons per a mesures geodèsiques.
Treballs publicats
Treballs publicats
La Température de L'Espace, La Nature, volume 24, 1896.
Études thermométriques, 1886.
Traité de thermométrie, 1889.
Unités et Étalons, 1894.
Les rayons X, 1896.
Recherches sur le nickel et ses alliages, 1898.
La vie de la matière, 1899.
La Convention du Mètre et le Bureau international des Poids et Mesures, 1902.
Les applications des aciers au nickel, 1904.
Des états de la matière, 1907.
Les récents progrès du système métrique, 1907, 1913.
Initiation à la Mécanique.
Charles–Édouard Guillaume
Charles–Édouard Guillaume
El passat divendres 12 de febrer de 2021 es commemorà el cent setzè aniversari del naixement de Frederica Montseny i Mañé (Madrid, Espanya, 12 de febrer de 1905 — Tolosa de Llenguadoc, Alta Garona, Occitània, França, 14 de gener de 1994), qui fou política, escriptora i una líder anarquista. Fou ministra durant la Segona República Espanyola i la primera dona ministra d'Espanya.[a]
De molt jove començà a escriure sobre temes literaris, filosòfics i feministes. Entrà dins del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i també a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el 1936. Fou membre del comitè regional de la CNT de Catalunya el 1936 i ministra de Sanitat (1936–1937). Aturà, com a delegada governamental a Barcelona, els Fets de maig del 1937 i sofrí un atemptat.
Estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El 1930 conegué l'anarcosindicalista Germinal Esgleas Jaume, que fou el seu company fins que es morí, el 1981, a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània, França). La parella tingué tres (3) fills: Vida (1933), Germinal (1938) i Blanca (1942).
Biografia
Biografia
Joventut
Joventut
Frederica Montseny fou filla dels també anarquistes Joan Montseny (Federico Urales) i Teresa Mañé i Miravet (Soledad Gustavo), dos (2) coneguts mestres llibertaris propulsors de l'escola racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia, amic de la família. Els seus pares s'exiliaren de Catalunya a Londres (Anglaterra, Regne Unit) arran de la repressió que precedí la Setmana Tràgica i el Procés de Montjuïc, i s'establiren a Madrid (Espanya) després de passar la frontera amb pseudònims.
Montseny nasqué en una casa al carrer Cristóbal Bordiú de l'actual districte de Chamberí (Madrid), que Montseny recordava com a sinistra, als suburbis de la ciutat, en un entorn gairebé de poble on passaria moltes hores al seu aire. Els seus pares havien invertit tots els estalvis en la compra de la casa, construïda per l'urbanista Arturo Soria, i allà vivien en una economia de subsistència de les seves vaques lleteres, conills, pollastres i ànecs. Joan Montseny denuncià públicament a Soria, acusant–lo de defraudar els seus treballadors amb la promesa de cases que mai no es construïen. A conseqüència d'això la família fou desallotjada, i acabà trobant una casa similar a Vallecas (Madrid), llavors també un suburbi rural.
L'educació de Frederica Montseny fou impartida per la seva mare, amb un mètode basat en grans dosis de lectura per a satisfer la curiositat natural de l'infant (inclosos Darwin, Spencer i els clàssics de la literatura francesa i espanyola), combinades amb molt de temps a l'aire lliure, exercici i feines domèstiques i a la granja. Així la petita Frederica cresqué cultivant–se amb la lectura de temes que ella anava escollint, guiada per sa mare. Allà on visquessin els Montseny arribaven visites d'amistats i contactes dels entorns llibertaris i altres sectors progressistes. A més, els seus pares s'emportaven la filla a reunions i manifestacions. Els testimonis directes de la generació dels seus pares i altres amistats properes com Teresa Claramunt forjaren el caràcter revolucionari que caracteritzaria Frederica Montseny al llarg de la seva vida.
L'any 1914 la família Montseny tornà a Barcelona, i visqué als barris d'Horta, Sant Andreu de Palomar, Santa Eulàlia (barri de l'Hospitalet) i el Guinardó. En aquest darrer barri és on s'establiren més temps, primer als anys 1916–1917 (a l'actual carrer d'Escornalbou, 48), i del 1924 al 1936 (a Camil Oliveres, 30, entre els anys 1924 i 1926 i, des de llavors, a Escornalbou, 37, en l'anomenada Villa Carmen, ara desapareguda), després d'haver viscut en una granja als afores de Cerdanyola (Vallès Occidental). En aquests anys la família Montseny viu de les traduccions de la mare, els guions teatrals del pare, una activitat editorial intensa i, encara, la cria de conills.
El 1928 son pare fou empresonat juntament amb un company cenetista més jove, Germinal Esgleas, per participació en reunions il·legals sota la dictadura de Primo de Rivera. Dos (2) anys més tard, el 1930, Frederica i Germinal començaren a viure junts en una unió lliure que mantindrien durant més de cinquanta (>50) anys, fins a la mort de Germinal el 1981.
Escriptora de literatura social
Escriptora de literatura social
L'activitat editorial en la qual cresqué Montseny marcà la seva vida com a activista i escriptora. Els seus pares havien fundat la Casa de Ediciones, i en els moments de màxima activitat publicaven La Revista Blanca, una publicació quinzenal destacada dins el pensament llibertari espanyol durant el primer terç del segle xx, La Novela Ideal, La Novela Libre, El Mundo al día (mensual) i El Luchador (setmanal). Amb setze (16) anys Montseny escrigué la seva primera novel·la, Horas trágicas, un drama basat en els estralls que el pistolerisme estava causant en el proletariat català. L'obra fou publicada per Fernando Pintado en la col·lecció La Novela Roja, i fou ressenyada per Àngel Samblancat a El Diluvio amb el títol Una mujer libertaria. D'aleshores ençà no parà d'escriure, col·laborant freqüentment amb La Revista Blanca i en les seves col·leccions de narrativa La Novela Ideal i Voluntad. La Revista Blanca havia estat publicada pels pares de Montseny a Madrid, entre els anys 1898 i 1905. Fou la mateixa Frederica qui convencé els seus pares de reprendre'n la redacció el 1923. Aquesta editorial esdevingué un gran vehicle d'idees anarquistes; escapà a la censura gràcies en part al seu títol innocu.[b]
Durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera escrigué tres (3) novel·les centrades en l'emancipació femenina, La victoria, El hijo de Clara i La indomable. Aquestes obres crearen una gran controvèrsia en la societat conservadora espanyola dels anys vint (20), perquè tractaven de manera directa el tema de l'alliberament de la dona, el rebuig de la institució del matrimoni i el dret de les dones a prendre la iniciativa a l'hora d'escollir company sentimental i el futur pare dels seus fills. Escrigué més de trenta (>30) títols de ficció, la majoria publicats en La Novela Ideal entre els anys 1925 i 1931. Tot i ser obres de ficció, servien com a vehicle de comunicació de les idees anarquistes i d'alliberament femení cap a les dones treballadores, per a persuadir–les de la necessitat de crear «les dones del futur».
Una de les darreres novel·les que Montseny escrigué fou Heroínas, publicada en la col·lecció La Novela Libre sense data, possiblement a principis del 1936. Inspirada en la Revolució d'Astúries del 1934, rere la trama fictícia Montseny exposa les seves opinions sobre la figura de la dona emancipada, el rol clau de les dones en els processos revolucionaris,[c] l'eficàcia de l'Escola Moderna, les diferències de plantejaments i ambicions entre socialistes i anarquistes, el pas a la lluita armada com a resposta a la repressió, i l'organització de milícies clandestines mantingudes amb el suport del poble, entre altres temes candents en aquells anys. Quan la protagonista és escollida per liderar el nou grup armat, menciona l'exemple de Sandino, i descriu les tàctiques guerrilleres que caracteritzarien el maquis i les guerrilles llatinoamericanes en el futur.
En aquestes primeres obres, Montseny, inspirada per Nietzsche i la seva idea del superhome (Übermensch), promogué l'individualisme i el voluntarisme més que no pas el col·lectivisme. Tot i així, tampoc no donà suport a la idea d'una elit que liderés les masses.
Militància anarcosindicalista
Militància anarcosindicalista
El talent literari de Frederica Montseny i, més endavant, el seu talent com a oradora l'empenyeren cap al periodisme polític i l'esfera pública. Començà a publicar en la premsa llibertària l'any 1921, i es convertí en una col·laboradora prolífica en publicacions com Nueva Senda, Tierra, Redención, Acción Social Obrera i Solidaridad Obrera. Signava els seus articles com a Blanca Montsan, i evitava el conegut cognom del seu pare, per ser jutjada pels seus mèrits propis.
El 1923 s'afilià a la CNT, on amb el temps esdevindria una de les figures representatives de la tendència més radical. L'any 1932, quan el sector trentista de la CNT proposà la col·laboració amb els organismes republicans deixant de banda la revolució social, Montseny criticà aquesta tendència argumentant que causava la divisió i l'afebliment de la CNT, manifestats en tensions en el si del sindicat i en l'increment de la repressió policial a destacats membres de la FAI i treballadors en vaga. Els sectors més reformistes l'anomenaven Miss FAI amb un cert to pejoratiu. Montseny no ingressà en aquesta organització fins al 21 de juliol del 1936, arran del cop d'estat i l'inici de la revolució.
Frederica Montseny causà sensació des dels primers mítings. Per al públic espanyol veure una dona en aquest rol tradicionalment masculí era tota una novetat. Montseny era conscient d'aquest fet, i utilitzava aquesta curiositat per a atreure més gent i transmetre el seu missatge anarquista a una audiència més àmplia. Similarment a Dolores Ibárruri, Montseny confessà una reluctància i una inseguretat inicial a adoptar el rol d'oradora pública. Anys més tard, tant ella com La Pasionaria s'adreçarien a les masses amb energia, estil propi i una gran reputació.
Al transcendental congrés de la CNT del maig del 1936 a Saragossa (Aragó), Frederica Montseny presentà una ponència sobre el Concepte confederal del comunisme llibertari, que fou aprovada i incorporada al programa de l'organització. Aquest dictamen defineix el comunisme llibertari com a base de la revolució i estableix un pla d'acció per a la creació d'una nova societat, incloent–hi àrees com producció i comerç; justícia; organització de la comuna; rol de la família i religió; promoció de la pedagogia, l'art, la ciència i la lliure experimentació; i defensa de la revolució. Juntament amb Eusebi Carbó, Joan Garcia i Juan López, Montseny coordinà la redacció d'aquesta extensa ponència partint de les idees d'Isaac Puente i complementant–les amb dictàmens de diversos sindicats representants al Congrés. A partir del cop d'estat la CNT passaria a l'acció seguint les línies d'aquest programa.
Inici de la revolució i la Guerra Civil
Inici de la revolució i la Guerra Civil
Montseny visqué l'esclat del conflicte a Barcelona (Catalunya) i es lliurà a la revolució anarquista a Catalunya. S'integrà al Comitè Revolucionari del barri de Sant Martí, on durant el dia organitzava un cens de professionals tècnics, a la vegada que col·laborava en l'abastiment de pa i menjar. La majoria dels tècnics especialitzats eren de classe mitjana, i molts fugiren o s'amagaren amb l'inici de les col·lectivitzacions. L'equip coordinat per Montseny s'encarregava de contactar–hi, inspirar–los confiança, protegir–los i destinar–los als llocs on la seva experiència era més necessària. Als vespres participava en assemblees, improvisava discursos i escrivia articles.
El 10 d'agost de 1936 la CNT i la FAI organitzaren un gran míting al Teatre Olympia de Barcelona, el primer realitzat després de l'alçament, que fou emès per ràdio a la zona republicana. Hi participen quatre (4) oradors: Marià R. Vázquez en nom de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, Francesc Isgleas i Garcia Oliver per la CNT, i Frederica Montseny per la FAI. En la seva intervenció, Montseny comentà que l'abandonament d'un gran nombre d'indústries imprescindibles estava obligant els anarquistes a anar més lluny del que s'havien proposat en la presa de responsabilitats econòmiques i polítiques. També es referí a la necessària col·laboració entre els anarquistes i les forces republicanes:
«
Serem lleials al pacte fet amb els altres sectors antifeixistes, però demanem també lleialtat; si no hi ha comprensió i tolerància de les nostres respectives potències, serem destruïts, i és necessari evitar–ho.
»
— Frederica Montseny
Mitjançant la seva paraula i les seves accions, Frederica Montseny esdevingué una de les principals impulsores de la col·laboració entre les organitzacions de caràcter socialista. El 27 d'octubre de 1936 La Monumental de Barcelona s'omplí amb un míting per a comunicar l'acord d'acció conjunta signat dos (2) dies abans per la CNT, la UGT, la FAI i el PSUC. Montseny compartí escenari amb el confederal Marià R. Vàzquez, els comunistes del PSUC Antoni Sesé i Joan Comorera, i el cònsol general soviètic Vladímir Antónov–Ovséienko.
Entrada al govern de la República
Entrada al govern de la República
Frederica Montseny participà de ple en el principal debat ideològic que tingué la CNT després de l'inici del conflicte: continuar amb la revolució social contra el capital i l'estat o participar en les institucions governamentals per fer front comú contra el feixisme i assegurar la representació dels interessos anarquistes? Quan Largo Caballero succeí José Giral en la presidència de la República espanyola, intentà formar un govern amb les principals forces polítiques antifeixistes, incorporant per primera vegada els comunistes i estenent una invitació a la CNT. Montseny, Pedro Herrera i Horacio Martínez Prieto proposaren a Largo Caballero la creació d'un Consell Nacional de Defensa, tal com havia acordat l'assemblea de federacions de la CNT. El president socialista s'hi negà, però els oferí carteres ministerials i garanties d'un tracte equitatiu als anarquistes. Després d'un intens debat la CNT acordà l'entrada de Montseny, Joan Garcia Oliver, Joan Peiró i Juan López com a ministres al govern de la República.
La militància cenetista acceptà aquest pas amb resignació, com a una conseqüència directa de la guerra. Internacionalment, però, el moviment anarquista criticà profundament l'acceptació de les carteres ministerials. El prominent anarquista francès Sébastien Faure escrigué en Le Libertaire que comprenia particularment Garcia Oliver i Frederica Montseny, gairebé forçats a no rebutjar la «pèrfida» oferta, però que tot i així opinava que l'acceptació havia estat un greu error desencadenador d'altres errors posteriors. Faure il·lustrà la situació amb la idea d'un «pendent fatal» que irresistiblement arrossegava els anarquistes a convertir–se «en un de tants engranatges essencials de l'estat». Anys més tard, en la postguerra, Montseny donaria la raó a aquest argument, utilitzant ella mateixa la imatge dels «pendents relliscosos».
Montseny es feu càrrec del nou Ministeri de Sanitat i Assistència Social entre el 4 de novembre de 1936 i el 17 de maig de 1937, i esdevingué la primera dona nomenada ministra a l'estat. Abans d'aquella data, Sanitat havia estat una Direcció General sota el Ministeri de Governació, fet que li restava poder polític al govern. El nomenament es produí a l'inici de la batalla de Madrid i la fugida del govern a València (Horta, País Valencià). Montseny romangué a Madrid (Espanya), seguint les consignes confederals de no abandonar la ciutat.
La tasca de Montseny en el govern també es veié dificultada per les traves posades als anarquistes, la seva condició de dona en una posició llavors típicament masculina i per la curta durada del seu mandat. No obstant això, en pocs mesos planejà llocs d'acollida per a la infància, menjadors per a embarassades, una llista de professions exercides per persones discapacitades i el primer projecte de llei d'avortament a Espanya. Pràcticament cap dels seus projectes arribà a executar–se. El seu projecte de llei d'avortament rebé l'oposició d'altres ministres del govern i es deixà de banda quan Frederica sortir del govern a causa dels Fets de maig del 1937. El dret a l'avortament no seria reconegut a Espanya fins cinquanta (50) anys després.
Frederica Montseny guanyà popularitat i respecte gràcies a les seves intervencions públiques i la seva capacitat oratòria. Fou l'encarregada de retre homenatge a Durruti el 21 de novembre de 1936, l'endemà de la seva mort, des del micròfon del Ministeri de Guerra a Madrid, amb un discurs que encapçalà el pamflet commemoratiu que publicaria la CNT.
Sota la seva direcció, el Departamento de Instrucción Pública organitzà la primera evacuació dels nens russos. Foren uns setanta (circa 70) infants vinguts de Madrid, Màlaga (Andalusia), Almeria (Andalusia), Xàtiva (Costera, País Valencià), Oliva (Safor, País Valencià) i Gandia (Safor, País Valencià).
El 1938, després de la caiguda del govern de Largo Caballero, presidí el primer comitè d'enllaç CNT–UGT i fou la responsable del Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de Voluntaris. Defensà el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) de les acusacions de traïció fetes per part dels dirigents del PSUC i el PCE. També intercedí entre les disputes armades entre el PSUC i militants de CNT pel control de l'edifici de Telefònica a Barcelona Catalunya).
L'exili a França
L'exili a França
S'hagué d'exiliar a França el febrer de 1939, on dos (2) anys després fou perseguida per la policia nazi i retinguda a la presó de Llemotges (Alta Viena, Nova Aquitània) juntament amb Largo Caballero. El govern franquista reclamà la seva extradició, però la Cort d'Apel·lació de Vichy (Alier, Alvèrnia–Roine–Alps) denegà la petició, ja que estava embarassada de la seva tercera filla Blanca, i la salvà d'una mort segura. Pocs dies abans de la petició d'extradició havien sigut afusellats Lluís Companys i Julián Zugazagoitia.
Una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial, s'instal·là amb la seva família a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània, França); allà continuà amb el seu treball sindical a la CNT, publicant i dirigint periòdics anarquistes com Espoir i realitzant viatges per Suècia, Mèxic, Canadà, Anglaterra i Itàlia.
L'abril del 1977 retornà a l'Estat espanyol per a la reconstrucció del sindicat anarquista, i participà en el primer gran míting de la CNT des del 1939, que convocà cent mil (100.000) persones al parc de Montjuïc de Barcelona el 2 de juliol del mateix any. Ni l'exili ni els seus problemes de visió la impossibilitaren en la propaganda i difusió dels ideals llibertaris que defensava. Així, en els seus últims anys reivindicà a l'estat la devolució del patrimoni sindical confiscat a la CNT després de finalitzar la Guerra Civil; s'oposà fermament als Pactes de la Moncloa i al sistema polític constitucional espanyol recentment instaurat. El 1987 publicà la seva autobiografia Mis primeros cuarenta años, la seua novena obra.
Morí el 15 de gener de 1994 a l'edat de vuitanta-vuit (88) anys a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània, França). El 17 de gener tingué lloc el seu soterrament al cementiri de Rapas Saint–Cyprien de la ciutat de Tolosa, al qual assistiren centenars de persones. Entre elles, hi eren presents militants de la CNT, amics, exiliats de la colònia resident a França, familiars i una representació del govern espanyol encapçalada per la ministra de Sanitat, Ángeles Amador.
L'alliberament de la dona
L'alliberament de la dona
Frederica Montseny fou una de les primeres veus que establí una correlació directa entre l'alliberament de les dones i les idees llibertàries, juntament amb Teresa Claramunt i Lucía Sánchez Saornil. Montseny mai no es considerà feminista, tot i que les seves tesis han acabat formant part del cos ideològic del feminisme contemporani. En un dels seus primers escrits afirmava: «Feminisme? Mai. Humanisme? Sempre.» Dècades més tard la seva opinió sobre el terme «feminista» es mantenia:
«
No hem estat, no som, i no serem mai feministes. Considerem que l'emancipació de la dona està íntimament lligada a la veritable emancipació de l'home.
»
— Frederica Montseny
A principis del segle XX el terme feminisme s'associava amb les sufragistes, generalment de classe mitjana, que perseguien el reconeixement polític de les dones dins la societat capitalista. A més, Montseny creia que la legalització del sufragi femení només contribuiria a la manipulació dels seus vots, si no venia acompanyada amb l'accés de les dones a l'educació completa i al treball qualificat, i l'alliberament de la supeditació al marit. Tant Montseny com l'anarquisme en general consideraven que la reclamació del dret al sufragi femení era un objectiu erroni, que el que calia era lluitar per la relació igualitària entre sexes dins d'una nova societat sense estat ni capital. Des del seu punt de vista, la lluita per l'alliberament de la dona és inseparable de la lluita anarquista.
Montseny creia en la inviolabilitat de l'individu, home o dona, com a base de les relacions socials. La revolució social era impossible mentre les dones no fossin considerades persones lliures i subjectes de propi dret. Montseny atacava l'establiment espanyol: el govern, l'Església, les lleis, el sistema educatiu i, especialment, el rol social de les dones. L'autoritat institucional havia de ser substituïda per l'associació lliure i la cooperació voluntària, i això valia igualment per a les relacions sexuals entre home i dona, tant com per a qualsevol altra relació social.
Com a militant anarquista, Montseny posà en pràctica la seva teoria. Visqué en unió lliure amb el seu company, i amb l'esclat de la guerra i la revolució deixà els seus dos (2) fills en mans de la família durant setmanes per dedicar–se a la causa i a la seva feina. La decisió més important de la seva vida, acceptar el càrrec de ministra, la prengué lliurement tot i la posició explícitament contrària del seu pare i el seu company. Aquests factors revelen un grau d'iniciativa i independència que molt poques dones exercien en aquells anys.
Diferències de gènere
Diferències de gènere
El feminisme de Montseny fou precursor del feminisme de la diferència: incidí en l'essència femenina i en la necessitat de mesurar la llibertat i la igualtat per a les dones en termes femenins. En el seu temps aquest era un concepte innovador, desmarcat de la tendència llavors predominant entre el feminisme oficial a conquerir posicions en institucions fetes a la mida dels homes, sovint apropant–se o adoptant rols masculins. Montseny opinava que l'androgínia, que ella denominava «intercanviabilitat», portava a la uniformitat. Des del seu punt de vista, les dones eren igual als homes en dignitat, intel·ligència i coratge, però fundamentalment, biològicament diferents, amb una propensió innata i natural cap a la cura i la creació de benestar, cap a la justícia i la força moral. Amb els seus escrits i les seves referències, Montseny promogué els rols de dones independents, rebels i femenines sense estar condicionades o sotmeses als homes que les envolten. Personatges de l'època com Isadora Duncan, Eleonora Duse i Aleksandra Kol·lontai encaixen en aquests rols.
Algunes de les afirmacions de Montseny sobre les característiques naturals de les dones recorden conceptes tradicionals. Un exemple notable n'és la insistència en un nivell mínim de feminitat, definit per «saber fer la vida agradable a les persones que t'envolten», així com en el rol maternal, sobre el qual digué el 1932: «dona sense flls és arbre sense fruit, roser sense roses.» No obstant això, Montseny insistí sempre que tenir fills ha de ser una decisió conscient i voluntària de les dones. Fou aquest el motiu que la dugué a impulsar la legalització de l'avortament quan tingué l'oportunitat des del seu càrrec de ministra, i establí un precedent mundial, malgrat l'oposició rebuda per part de diversos membres del govern republicà d'esquerres. Es donà la circumstància que anys després la mateixa Montseny hagué d'avortar a França, sense assistència mèdica i vivint en la clandestinitat.
Malgrat incidir en les diferències de gènere, Montseny no creia en una lluita separatista de les dones per les dones. Aquesta era una altra tendència feminista de l'època, amb presència en l'entorn llibertari, d'on sorgí el moviment Mujeres Libres, sota l'ombrel·la de la CNT, però sense reconeixement oficial. Frederica Montseny rebutjà la creació d'institucions separades per a dones, i apostà per la transformació de les estructures socials existents per incloure–hi la participació de les dones de ple dret.
Frederica Montseny defugí idealismes sobre les bondats de les dones i dels llibertaris en temes femenins. A més d'opinar que en les circumstàncies de l'època la voluntat política de les dones podia ser fàcilment manipulada, també pensava que les dones governants no serien més justes ni equitatives que els homes en el mateix marc de jerarquia social. També ressaltà els valors patriarcals que encara estaven arrelats entre molts revolucionaris. Els homes anarquistes, organitzats en la feina i el sindicat, tenien sovint una visió extremament tradicionalista de les dones, a qui consideraven passives i víctimes ignorants de l'Església i les supersticions. Montseny i altres dones anarquistes destinaren grans dosis d'energia a canviar aquesta percepció. Montseny criticà la manca d'atenció històrica donada a les activistes femenines i intentà contrarrestar aquest fet amb els seus escrits i discursos, incidint en el rol de les dones en lluites socials i revolucions, i incidint en biografies de personatges com Teresa Claramunt o la seva pròpia mare, Teresa Mañé.
Federalisme
Federalisme
Montseny advocava per un federalisme conseqüent amb el principi de descentralització anarquista, practicat tant per la CNT com la FAI. En un intent de compatibilitzar l'antiestatisme anarquista amb el socialisme d'estat de la UGT, arribà a proposar el federalisme com a mecanisme de col·laboració entre les diverses forces antifeixistes, mitjançant el qual cada territori podria organitzar la seva socialització sense haver de seguir una única tendència:
«
Políticament, som nosaltres precisament, els militants de la CNT, els primers que hem parlat d'allò que considerem condició tàcita per a la veritable estructuració democràtica d'Espanya: una república federal, amb autonomia de regions federades entre si, constituent una Federació Republicana Socialista d'Ibèria.
»
— Frederica Montseny, Declaracions a La Libertad el gener de 1937.
Autobiografia i història
Autobiografia i història
Frederica Montseny escrigué La indomable el 1927, una novel·la denominada per la mateixa autora com «més o menys autobiogràfica». La protagonista porta el nom de Vida, com la filla de l'autora, i més que un autoretrat fidedigne és un personatge de ficció que recull les aspiracions que en aquell moment tenia la jove Frederica.
Després de la Segona Guerra Mundial i la desfeta pràcticament total del moviment anarquista a Europa, Frederica Montseny començà a escriure en primera persona els episodis històrics viscuts. La seva primera obra en aquesta nova etapa fou Cien días en la vida de una mujer (1939–1940), publicada el 1949, que cobreix la primera fase de supervivència exiliada a França, escapant de les tropes franquistes, els camps de concentració i la policia col·laboracionista, fins a passar a la zona lliure. El 1969 publica El éxodo. Pasión y muerte de los españoles en el exilio, en què afegeix els testimonis de molts companys de militància i exili, que descriuen el trauma de la desfeta del 1939. L'any 1978 tragué un altre llibre que cobreix aquest període: Seis años de mi vida (1939–1945). Finalment, el 1984, amb la vista molt desgastada però la memòria encara ferma, publicà la seva autobiografia Mis primeros cuarenta años, un relat que va des de les seves primeres memòries fins al 1945.
Aquests texts autobiogràfics, i especialment Mis primeros cuarenta años, ofereixen una història a tres (3) nivells: una història individual nodrida amb detalls de la seva vida, la història col·lectiva dels anarquistes i republicans forçats a l'exili, i també una història política del desenvolupament de l'anarquisme ibèric. En els anys en què són publicades, les obres de Montseny representen una perspectiva sobre l'anarquisme i els anarquistes gairebé única, censurada tant a l'Espanya franquista com als països soviètics, i bàsicament ignorada per socialistes i liberals en els països democràtics de la Guerra Freda.
Durant la seva vida Frederica Montseny criticà els historiadors de la revolució i la Guerra Civil, acusant–los de silenciar la contribució de la CNT, fomentant la identificació tradicional de l'anarquisme amb elements perillosos i incontrolats. En els seus escrits, Montseny incideix en la tasca social de la CNT i en els intents de fer el millor paper possible juntament amb les altres forces d'esquerra. Durant la guerra i després, reconegué que membres de la CNT–FAI havien comés atrocitats; afirmà que allò fou veritat també per a la resta de grups bel·ligerants. També assegurà que molts actes violents atribuïts a la CNT no foren comesos per anarquistes sinó per gent que utilitzava aquestes sigles per a desacreditar l'organització.
Crítica als comunistes
Crítica als comunistes
A més de les òbvies crítiques a la història oficial escrita pel bàndol franquista, Montseny objectà contra l'aclamació alternativa al rol dels comunistes estalinistes suportats per la Unió Soviètica durant la Guerra Civil. Frederica Montseny qualificava sovint els estalinistes com «l'enemic», dient que estaven més ocupats en la conquesta del poder de la República que en la guerra contra el franquisme o la revolució, perquè aquesta era la prioritat de Stalin a l'hora d'enviar ajudes. També afirmava que en el terreny mediàtic els comunistes eren superiors als anarquistes perquè els darrers estaven enfeinats a defensar la revolució.[d] Aquestes desqualificacions foren enèrgicament contestades pels comunistes, incloses altres dones amb papers actius en l'època com Constancia de la Mora i Dolores Ibárruri. Montseny mostrà un especial ressentiment vers el reconeixement obtingut per la darrera.[e] Dolores Ibárruri tampoc no guardava gens de simpatia per Montseny, a qui qualificà d'«una senyora que aspirava a ser ministra», fent referència a una distinció de classe burgesa i a una ànsia de poder «inconcebible» per a una anarquista. Biògrafs de Frederica Montseny com Sarah Leggott i Carme Alcalde suggereixen que la dirigent de la CNT hauria mantingut una certa rancúnia per no haver obtingut el mateix reconeixement històric, tot i el seu rol únic durant la guerra.
Publicacions
Publicacions
Horas trágicas, 1921;
La Victoria. Novela en la que se narran los problemas de orden moral que se le presentan a una mujer de ideas modernas, Barcelona, 1925;
El hijo de Clara. Segunda parte de «La Victòria», Impresos Costa, Barcelona, 1927;
La indomable, 1927;
La mujer, problema del hombre, 1932;
Heroínas, 1936;
El anarquismo militante y la realidad española, conferència al Coliseum, Barcelona, Oficina de propaganda, Barcelona, 1937, extracte també publicat en el Boletín de Información C.N.T. i F.A.I. del 4 de març 1937, fulls 4–6; també publicat en anglès:
Anselmo Lorenzo, 1938;
International Antifascist Solidarity: An Appeal to the Women in America, un fullet de propaganda I.A.S., Nova York, 1938;
Cien días de la vida d'una mujer, 1949, també publicat en català:
Cent dies de la vida d'una dona (1939–1940), Galba Edicions, Barcelona, 1977;
El problema de los sexos, 1951;
El éxodo. Pasión y muerte de los españoles en el exilio, Edicions Espoir, Tolosa de Llenguadoc, 1969;
Crónicas de la CNT, 1974;
El anarquismo, 1974;
El éxodo anarquista, 1977;
Mis primeros cuarenta años, Plaza & Janés, Esplugues de Llobregat, 1987.
Reculls dels seus escrits
Reculls dels seus escrits
Escrits polítics de Frederica Montseny, a cura de Pere Gabriel (Centre d'estudis d'història contemporània La Gaia Ciència, Barcelona, 1979, tres-centes seixanta-cinc [365] pàgines).
Alcade, Carmen. Federica Montseny, Palabra en Rojo y Negro. Barcelona: Argos Vergara, novembre del 1983 (Primera Plana). ISBN 84-7178-674-5.
Reconeixement
Reconeixement
Hi ha diversos carrers i places amb el seu nom en diferents punts dels territoris catalanoparlants —com ara a Bonrepòs i Mirambell (Horta Nord, País Valencià), Salou (Tarragonès), Puçol (Horta Nord, País Valencià), Palafrugell (Baix Empordà) o Sabadell (Vallès Occidental)—i de l'Estat espanyol —com ara a Leganés (Madrid) o La Corunya (Galícia)—. També diversos centres educatius duen el seu nom, com un col·legi a Burjassot, un institut a Badia del Vallès i una biblioteca a Canovelles.
Uns anys abans de morir, un grup de professors de la Universitat de Granada (Andalusia) intentà que fos nomenada doctora honoris causa, però Frederica Montseny s'hi negà i demanà als impulsors que no continuessin amb la iniciativa.
L'any 2010 la CNT il·lustrà la portada del suplement sobre el centenari de l'organització i el X Congrés amb una fotografia de Frederica Montseny a plana sencera.
A França, l'any 2019, amb motiu de les cerimònies oficials franceses del LXXX aniversari de l'Exili republicà i del LXXV aniversari de l'Alliberament de París, la ciutat de París (Illa de França) inaugura un parc públic dedicat a la seva memòria, situat a la plaça de Louis Armstrong, a la cantonada del carrer de Jeanne d'Arc, del carrer de l'Esquirol i del boulevard de l'Hôpital del XIII districte.
Notes
Notes
a) Tot i que ha estat sovint citada com la primera ministra a Europa, quatre (4) dones la precediren en rols equivalents: Aleksandra Kol·lontai (URSS, 1919), Constance Markievicz (Irlanda, 1919), Nina Bang (Dinamarca, 1924) i Miina Sillanpää (Finlàndia, 1926).
b) «En aquellos tiempos, nos beneficiamos del título. Si nuestra revista se hubiese llamado 'Revista Roja', seguro que hubiese sido suspendida», Frederica Montseny, citada a Leggott 2001: pàg. 162.
c) «Muchachas jóvenes que acompañan a los destacamentos de obreros y campesinos, sirviéndoles comida, siendo enfermeras cuando era necesario y soldados cuando se terciaba. (...) ¿De dónde salieron? Nadie podrá saberlo nunca, como nadie sabe de dónde salen los productos específicos y determinantes de un hecho revolucionario. Surgen por generación espontánea o son el producto de una elaboración de siglos.»
d) «Los comunistas tendrán siempre superioridad sobre nosotros, que, ocupados en combatir, en defender la revolución y en impulsarla, jamás 'posamos' para la historia.», Frederica Montseny, citada a Leggott 2001: pàg. 176.
e) «A La Pasionaria, que tanto se distinguió en los primeros días de la guerra con su famoso '¡No Pasaŕán!'... no la vimos en los días de noviembre y diciembre de 1936», Frederica Montseny, citada a Leggott 2001: pàg. 175.
Federica Montseny in Barcelona on 1977, in her first visit from exile since 1939.
Imatges de l'hospital de guerra Federica Montseny, creat a Múrcia l'any 1937.
Imatges de l'hospital de guerra Federica Montseny, creat a Múrcia l'any 1937.
Frederica Montseny al míting de la CNT a Montjuïc el juliol del 1977.
El parc dedicat a Frederica Montseny a Paris, França.
Frederica Montseny i Mañé
Frederica Montseny i Mañé
El passat divendres 12 de febrer de 2021 es commemorà el centenari del naixement de Kathleen «Kay» McNulty Mauchly Antonelli (Cresslough, Donegal, Irlanda, 12 de febrer de 1921 — Wyndmor, Pennsilvània, EUA, 20 d'abril de 2006), qui fou matemàtica i una (1) de les sis (6) programadores originals de la computadora ENIAC, el primer ordinador digital electrònic d'ús general.[1]
Educació i primers anys
Educació i primers anys
Nascuda Kathleen Rita McNulty al comtat de Donegal, Irlanda, a 1921, durant les guerres d'independència del seu país. La nit del seu naixement, el seu pare, James, que era un oficial de l'Exèrcit Republicà Irlandès, fou arrestat per dos (2) anys. Després del seu alliberament la família emigrà als Estats Units l'octubre del 1924 i s'instal·là a Pennsilvania, on James McNulty establí els seus negocis. En aquells dies Kathleen no era capaç de parlar anglès, ja que la seva llengua materna era el gaèlic. De fet, se sap que recordaria les seves oracions en gaèlic per la resta dels seus dies. Després d'assistir a l'escola a Chestnut Hill i al Hallahan Catholic Girls High School, a Filadèlfia (Pennsilvània), es graduà amb un títol en matemàtiques al Chestnut Hill College per a dones el juny del 1942. D'un total de noranta-dos (92) estudiants, Kathleen fou una (1) de les tres (3) que aconseguiren graduar–se en matemàtiques aquell any. Totes elles feren tots els cursos de matemàtiques disponibles: dos (2) semestres d'àlgebra, història de les matemàtiques, càlculs integrals, trigonometria esfèrica, càlcul diferencial, projecció geomètrica, equacions parcials diferencials i estadístiques.
Durant el seu tercer any d'estudis Kathleen començà la seva recerca de feina, sabent que volia una feina en matemàtiques que no fos la docència. Sabia que els llocs en companyies d'assegurances requerien un grau de mestratge i que de tota manera, poques vegades contractaven dones. Sabent que els estudis de negocis li donarien més facilitats per trobar feina, feu tots els cursos que pogué en la matèria: comptabilitat, finances i bancs, negocis, lleis, economia i estadístiques.
La seva carrera en computació
La seva carrera en computació
Una setmana després de graduar–se trobà un avís d'ocupació publicat a The Philadelphia Inquirer al Servei Civil dels EUA. El títol deia: Es busca: «Dones amb títol en matemàtiques» i afegia «La necessitat de dones enginyeres i científiques està creixent tant en la indústria com en el govern... les dones estan rebent propostes d'ocupació en carreres científiques i d'enginyeria...» Trobà que allà, més que en cap altra banda, l'eslògan era «Es busquen dones». L'exèrcit dels Estats Units estava buscant dones amb estudis de matemàtica just on ella vivia, a Filadèlfia (Pennsilvània). Immediatament avisà les seves dues (2) col·legues de graduació, Frances Bilas i Josephine Benson. La segona no pogué arribar a la trobada, així que foren Fran i Kathleen les que finalment arribaren a una entrevista de treball el 1946, on foren informades dels llocs vacants. Molt aviat, totes dues (2) reberen cartes demanant que es presentessin en el Moore School of Electrical Engineering, a la Universitat de Pennsilvània, per començar a treballar el juliol del 1942. El lloc que figurava en la seva fitxa d'ocupació era el de «computadores». Allà treballarien fins a formar part de l'equip de programació de l'ENIAC, que fou posada en funcionament oficialment el desembre del 1946. Malgrat tots els estudis, la seva formació en matemàtica no l'havia preparat per al treball en càlcul de trajectòries balístiques. Ni Fran Spence ni ella estaven familiaritzades amb els mètodes d'integració numèrica usats per computar trajectòries. El llibre que feien servir per estudiar el tema («Numerical Mathematical Analysis», 1st Edition by James B. Scarborough, Oxford University Press, 1930) els aclarí poques coses al respecte. Les dues (2) noves matemàtiques aprengueren com realitzar els seus càlculs pas a pas, per mitjà de la pràctica i amb els bons consells de la seva supervisora Lila Todd. Prop de setanta-cinc (circa 75) joves dones computadores foren emprades en el Moore School en aquest període, moltes de les quals feren cursos amb Adele Goldstine, Mary Mauchly i Mildred Kramer. La feina era molt pesada, i moltes d'elles renunciaren per excés de treball, però Kay es tornà prominent entre les dones computadores. Dos (2) o tres (3) mesos després, Fran i Kay foren traslladades per treballar a l'analitzador diferencial ubicat al soterrani de Moore School. Aquest era el més gran i sofisticat calculador analògic del seu temps, dels quals només n'hi havia tres (3) als Estats Units, i cinc (5) o sis (6) en el món sencer (tots els altres al Regne Unit). Fent servir aquest equip, inventat per Vannevar Bush al MIT una dècada enrere i retocat per fer–lo més precís per a l'equip del Moore School, el càlcul d'una trajectòria simple, que requeria prop de quaranta hores (>40 h) en una calculadora mecànica d'escriptori, es podia completar en aproximadament cinquanta minuts (50 min).
La seva carrera com a programadora d'ENIAC
La seva carrera com a programadora d'ENIAC
L'ENIAC fou desenvolupada per a realitzar el mateix tipus de càlculs entre els anys 1943–1946. El juny del 1945 Kay fou escollida per ser una de les primeres programadores, juntament amb diverses altres dones com ara Betty Snyder, Marlyn Wescoff i Ruth Lichterman, i una cinquena computadora anomenada Helen Greenman («Greenie»).[2] Quan Greenie rebutjà traslladar–se a Aberdeen (Washington, EUA) per entrenar perquè tenia un bonic departament a West Filadèlfia i la suplent es negà a tallar les seves vacances a Missouri, Betty Jean Jennings, la segona suplent, obtingué l'ocupació. Entre els mesos de juny i agost del 1945 reberen capacitació a Aberdeen Proving Ground en les màquines de targetes perforades d'IBM que eren usades com l'I/O de l'ENIAC. Poc temps després, la companya d'escola de Kay, Fran Bilas, s'uniria a l'equip de l'ENIAC al Moore School, tot i no haver assistit a l'entrenament previ a Aberdeen (Washington EUA). L'ordinador podia completar els mateixos càlculs de trajectòria balística descrits més amunt en només deu segons (10 s), però per aconseguir això, prenia entre un i dos (1–2) dies configurar la màquina amb un nou grup de problemes que resoldre. Eren les dones les responsables de determinar la seqüència de pas requerida per completar els càlculs per a cada problema i configurar l'ENIAC d'acord amb això, encara que abans havien consultat també amb alguns dels enginyers d'ENIAC com ara Arthur Burks per determinar com podrien programar la màquina. Atès que l'ENIAC era un projecte secret, les programadores no tenien permès tan sols ingressar a la sala on es trobava la màquina, però se'ls donava accés a plans des dels quals treballar en la programació en una sala adjacent. Programar l'ENIAC implicava treballar sobre les equacions diferencials associades a un problema de trajectòria amb la precisió permesa per l'ENIAC i calcular la ruta amb instruccions que aconsegueixin assolir la localització correcta entre (1/5.000) de segon. Només quan tenien dissenyat un programa en paper, les dones tenien permís per entrar a la sala d'ENIAC i programar físicament la màquina. Pràcticament tota la programació de l'ENIAC consistia a dissenyar i posar a funcionar programes de prova que asseguressin la integritat de tot el sistema, cada tub, cada connexió elèctrica necessitava ser verificada abans de córrer cada programa. Kay fou traslladada a l'Aberdeen Proving Ground Ballistics Research Laboratory juntament amb l'ENIAC quan la màquina fou mudada cap allà el 1947, juntament amb Ruth Lichterman i Fran Bilas. Les altres tres (3) programadores formaren famílies i s'anaren a altres llocs de treball i preferiren quedar–se a Filadèlfia (Pennsilvània) en comptes de desplaçar–se a la remota Aberdeen (Washington, EUA) i viure una vida de base militar.
Referències
Referències
«Kathleen McNulty Antonelli – Biography» (en anglès). MacTutor. History of Mathematics archive. University of St Andrews.
IEEE Annals of the History of Computing : The Women of ENIAC.
Kay McNulty in her high school graduation portrait, 1938.
Kathleen McNulty Mauchly Antonelli, Alyse Snyder, i Sis Stump operant el analitzador diferencial al soterrani de l'Escola d'Enginyeria elèctrica Moore, a la Universitat de Pennsilvània, Filadèlfia (Pennsilvània), (1942–1945).
Kathleen «Kay» McNulty Mauchly Antonelli
El passat divendres 12 de febrer de 2021 es commemorà el cent tresè aniversari del naixement de Julian Seymour Schwinger (Nova York, Nova York, EUA, 12 de febrer de 1918 — Los Angeles, Califòrnia, EUA, 16 de juliol de 1994), qui fou un físic nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Física el 1965 juntament amb Richard Feynman i Sin–Itiro Tomonaga pel seu treball en electrodinàmica quàntica.
Biografia
Biografia
Nasqué a la ciutat de Nova York, el 12 de febrer de 1918, i estudià al City College of New York. Inicià els seus estudis de física a la Universitat de Colúmbia (Nova York), on es doctorà sota les ordres d'Isidor Isaac Rabi el 1939. Posteriorment entrà a treballar a la Universitat de Califòrnia al costat de Robert Oppenheimer i després fou designat professor a la Universitat de Purdue (West Lafayette, Indiana).
Havent supervisat més de setanta tesis doctorals Schwinger és conegut com un dels més prolífics assessors en física. Així quatre (4) dels seus estudiants guanyaren posteriorment el Premi Nobel: Roy Glauber, Benjamin Roy Mottelson i Sheldon Glashow en física, i Walter Kohn en química.
El 1972 deixà Harvard (Cambridge, Massachusetts) per esdevenir professor de la Universitat de Califòrnia on continuà amb els seus treballs fins a la seva mort ocorreguda el 16 de juliol de 1994 a Los Angeles (Califòrnia).
Recerca científica
Recerca científica
Durant la Segona Guerra Mundial Schwinger treballà al Laboratori de Radiació de l'Institut Tecnològic de Massachusetts donant el suport teòric per al desenvolupament del radar. Intentà aplicar el seu coneixement com a físic nuclear als problemes d'enginyeria de l'electromagnetisme, aplicant el seu coneixement de la radiació a la física quàntica.
Després de la guerra Schwinger deixà Purdue (West Lafayette, Indiana) per entrar a formar part de la Universitat de Harvard (Cambridge, Massachusetts) on ensenyà des del 1945 fins al 1974. Durant aquest temps desenvolupà el concepte de renormalització, que explicava l'efecte Lamb en el camp magnètic de l'electró. També realitzà un acurat estudi de les partícules elementals, explicant com els neutrins poden aparèixer en múltiples varietats, associades amb els tipus de leptons, com l'electró i el muó.
El 1965 fou guardonat amb el Premi Nobel de Física, juntament amb el japonès Sin–Itiro Tomonaga i el nord–americà Richard Feynman, pels seus treballs fonamentals en electrodinàmica quàntica.
Schwinger i Feynman
Schwinger i Feynman
Schwinger fou comparat ocasionalment amb un altre important físic de la seva generació, Richard Feynman. Schwinger tenia una forma més matemàtica de treballar en física, especialment en el camp de la teoria quàntica de camps. En canvi Feynman fou més intuïtiu, discrepant de Schwinger sobre els diagrames de Feynman.
Julian Seymour Schwinger
Julian Seymour Schwinger
El passat divendres 12 de febrer de 2021 es commemorà el dos-cents dotzè aniversari del naixement de Charles Robert Darwin ([t͡ʃɑrlz /ˈdɑːrwɪn/]; The Mount, Shrewsbury, Anglaterra, Regne Unit, 12 de febrer del 1809 — Down House, Downe, Kent, Anglaterra, Regne Unit, 19 d'abril del 1882), qui fou un naturalista, geòleg i biòleg anglès, conegut principalment per les seves contribucions a la ciència de l'evolució.[I] Explicà que totes les espècies han evolucionat al llarg del temps a partir d'avantpassats comuns mitjançant la selecció natural. El fet que l'evolució es produeix fou acceptat ràpidament per la comunitat científica, mentre que la teoria de la selecció natural no començà a ser considerada com la principal explicació del procés de l'evolució fins a la dècada del 1930, i ara constitueix la base de la síntesi evolutiva moderna. En una forma modificada, el descobriment científic de Darwin continua sent la base de la biologia, ja que proporciona una explicació lògica de la diversitat de la vida.
Darwin desenvolupà el seu interès en la història natural mentre estudiava medicina a la Universitat d'Edimburg (Escòcia, Regne Unit), i posteriorment teologia a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit). Durant els seus cinc (5) anys de travessia a l'HMS Beagle es revelà com un eminent geòleg, amb observacions i teories que donaven suport a les idees uniformistes de Charles Lyell, i la publicació del seu diari del viatge el feu famós com a autor popular. Desconcertat per la distribució geogràfica de la fauna silvestre i pels fòssils recollits durant el viatge, Darwin estudià la transmutació de les espècies i concebé la seva teoria de la selecció natural el 1838. Tot i que discutí les seves idees amb diversos naturalistes, li calia temps per la seva investigació i donà prioritat al seu treball geològic. El 1858 Darwin estava escrivint la seva teoria quan Alfred Russel Wallace li envià un assaig que descrivia una teoria similar, i ambdues foren presentades a la Societat Linneana en un article conjunt.
Amb la publicació de L'origen de les espècies el 24 de novembre del 1859, Darwin pogué establir l'evolució per descendència comuna. Examinà l'evolució humana i la selecció sexual a La descendència de l'home i sobre la selecció en relació amb el sexe, seguit de L'expressió de les emocions en els homes i els animals. La seva investigació sobre les plantes fou publicada en una sèrie de llibres. En el seu últim llibre tractà els cucs de terra i els seus efectes al sòl.
Darwin tingué un gran reconeixement quan morí. Fou una (1) de les cinc (5) úniques persones del segle XIX no pertanyents a la reialesa en rebre un funeral d'estat, i fou enterrat a l'abadia de Westminster, a prop de John Herschel i Isaac Newton.
Biografia
Biografia
Primers passos
Primers passos
Charles Darwin nasqué a Shrewsbury (Shropshire, Anglaterra, Regne Unit) el 12 de febrer del 1809, a la seva llar familiar de The Mount. Fou el cinquè dels sis (6) fills del seu pare (un ric doctor i financer) Robert Darwin i la seva mare Susannah Darwin (Susannah Wedgwood de soltera). Era nét d'Erasmus Darwin per part del pare i de Josiah Wedgwood per part de la mare. Ambdues famílies eren unitaristes, tot i que els Wedgwood estaven adoptant l'anglicanisme. Robert Darwin, que era lliurepensador en silenci, seguí la convenció preparant el bateig del nadó Charles en una església anglicana. No obstant això, Charles i els seus germans assistiren a la capella unitària amb la seva mare, i el 1817, Charles anà a l'escola dirigida pel seu predicador. El juny d'aquell any, quan Charles tenia vuit (8) anys, la seva mare morí. El setembre del 1818 s'uní al seu germà gran Erasmus i entrà com a internat a l'Escola de Shrewsbury (Anglaterra, Regne Unit).
Darwin passà l'estiu del 1825 com a estudiant de medicina, ajudant el seu pare a tractar els pobres de Shropshire (Anglaterra, Regne Unit). A la tardor anà amb Erasmus a la Universitat d'Edimburg (Escòcia, Regne Unit) per estudiar medicina, però quedà disgustat a causa de la brutalitat de la cirurgia i deixà de banda els seus estudis de medicina. Aprengué taxidèrmia de John Edmonstone, un esclau negre alliberat que li explicà històries emocionants de la selva tropical de Sud–amèrica. Més endavant, a La descendència de l'home, Darwin utilitzaria aquesta experiència com a prova que «els negres i els europeus» estan estretament relacionats tot i les diferències superficials entre ells.
Al seu segon any Darwin entrà a la Societat Pliniana, un grup d'estudiants interessats en la història natural. Esdevingué un estudiant aplicat de Robert Edmond Grant i l'ajudà en les investigacions de l'anatomia i el cicle de la vida dels animals marins al Fiord de Forth. Aquests estudis proporcionaren proves de l'homologia, la teoria radical que diu que tots els animals tenen òrgans similars que només difereixen en complexitat, i es mostra així la descendència comuna. El març del 1827 Darwin presentà a la Societat Pliniana del seu descobriment que les espores negres que sovint es troben als dipòsits d'ostres són ous de sangoneres. Un dia Grant lloà les idees evolucionistes de Jean–Baptiste Lamarck. Darwin se sorpengué, però havia llegit recentment les idees evolucionistes del seu avi i les de Lamarck el deixaren indiferent. Darwin s'avorria bastant als cursos de Robert Jameson sobre la història de la natura, que incloïen la geologia i el debat entre neptunisme i plutonisme. També estudià la classificació de les plantes i ajudà amb els treballs de la col·lecció del Museu de la Universitat, un dels museus més grans d'Europa del moment.
El 1827, el seu pare, infeliç per la falta de progressos del seu fill petit, el matriculà en arts al curs del Christ's College com a primer pas perquè esdevingués predicador anglicà. Tot i això, Darwin preferia l'hípica i el tir a estudiar. El seu cosí William, l'introduí a la caça de coleòpters, que estava molt de moda en aquell temps, i a la qual es dedicà amb entusiasme, i aconseguí publicar algunes troballes al manual Illustrations of British entomology de James Francis Stephens. Es convertí en amic íntim i seguidor del professor de botànica John Stevens Henslow i conegué altres naturalistes importants que consideraven el seu treball científic com una teologia natural, sent conegut per ells com l'home que passejava amb Henslow. Quan quedava poc pels exàmens finals, Darwin se centrà en els seus estudis, i es delectà amb el llenguatge i la lògica de Proves del Cristianisme de William Paley. S'ha argumentat que l'entusiasme de Darwin per l'adaptacionisme religiós de Paley tingué un paper paradoxal més endavant, quan Darwin formulà la seva teoria de la selecció natural. A l'examen final de gener del 1831, Darwin aprovà, quedant desè d'una llista de cent setanta-vuit (178) aprovats.
Darwin s'hagué de quedar a la residència de Cambridge fins al mes de juny. Seguint l'exemple i el consell de Henslow, no tingué cap pressa per rebre l'Orde Sacerdotal. Durant aquest període llegí tres (3) obres que exercirien una influència fonamental en l'evolució del seu pensament: una altra obra de Paley, Teologia Natural, un (1) dels tractats clàssics en defensa de l'adaptació biològica com a prova del disseny diví a través de les lleis naturals; l'obra acabada de publicar Un discurs preliminar en l'estudi de la filosofia natural, de John Herschel, que descrivia l'objectiu últim de la filosofia natural com la comprensió d'aquestes lleis a través del raonament inductiu basat en l'observació i el Viatge a les regions equinoccials del Nou Continent, d'Alexander von Humboldt. Inspirat per un ardent desig de contribuir, Darwin planejà visitar Tenerife (Canàries, Espanya) amb alguns companys de classe després de la graduació per estudiar la història natural dels tròpics. Mentre preparava el viatge, s'inscrigué al curs de geologia d'Adam Sedgwick i l'acompanyà durant l'estiu a traçar mapes estratigràfics a Gal·les (Regne Unit). Després de passar dues (2) setmanes amb amics estudiants a Barmouth (Gal·les, Regne Unit), tornà a casa. Hi trobà una carta de Henslow que el recomanava com a naturalista adequat per un lloc no remunerat d'acompanyant del capità Robert FitzRoy, el capità de l'HMS Beagle, que salparia en quatre (4) setmanes en una expedició per cartografiar la costa de Sud–amèrica. En un principi, el seu pare s'oposà al viatge, que havia de durar dos (2) anys, argumentant que era una pèrdua de temps, però el seu cunyat Josiah Wedgwood el convencé i finalment acceptà la participació del seu fill.
El viatge del Beagle
El viatge del Beagle
El viatge amb el Beagle durà cinc (5) anys (del 27 de desembre de 1831 al 2 d'octubre de 1836), dels quals Darwin passà dos terços (2/3) a terra. Observava amb determinació una rica varietat de característiques geològiques, fòssils i organismes vius, recollits metòdicament en una enorme quantitat d'espècies, moltes d'elles noves per la ciència. De tant en tant envià mostres a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit), juntament amb cartes sobre les seves conclusions. Aquestes mostres i cartes establiren la seva reputació com a naturalista. Les seves extenses notes detallades mostraven un do per la teorització i serviren de base per la seva obra posterior. El diari que originalment escrigué per la seva família, publicat com a El viatge del Beagle, resumeix els seus descobriments i ofereix una visió social, política i antropològica de la gran varietat de gent que conegué, tant nadius com colons.
A bord de la nau, Darwin patí un mal de mar l'octubre del 1833. El juny del 1834 agafà una forta febre a l'Argentina i, quan tornava de la serralada dels Andes cap a Valparaíso (Xile), caigué malalt i es va estar un mes al llit.
Abans que es restablís, FitzRoy donà a Darwin el primer volum de l'obra de Charles Lyell Principis de la geologia, que explica la formació de la Terra com a resultat de grans processos graduals al llarg del temps.[II] Continuà fent descobriments, alguns d'ells particularment dramàtics. En les seves primeres parades en terra ferma a Santiago (Xile), Darwin es trobà amb una banda blanca situada a la part elevada d'uns penya–segats de roca volcànica, que consistia en fragments de corall i petxines. Això corresponia al concepte de Lyell de la lenta pujada o baixada de la terra, que donà a Darwin una nova visió de la història geològica de l'illa que l'inspirà a escriure un llibre sobre geologia. Posteriorment veié reforçades les seves conclusions en observar planes de pedres i petxines marines a la Patagònia (Argentina) i després d'experimentar un terratrèmol a Xile, on pogué veure com moltes cloïsses havien sigut mogudes per sobre la línia de marea, i així demostrà que la terra havia acabat de pujar. A la serralada dels Andes veié diversos arbres fòssils que havien crescut en una platja de sorra, amb petxines al seu voltant. Teoritzà que els atols de corall es formaven a muntanyes volcàniques en procés d'enfonsament, i ho confirmà quan el Beagle explorà les illes Cocos (Austràlia).
Durant el primer any a Sud–amèrica, Darwin feu un important descobriment de fòssils d'enormes mamífers extints al costat de petxines modernes, indicant una extinció recent sense cap canvi o senyal de catàstrofe. Entre ells figuraven el poc conegut megateri i fragments d'armadures que semblaven versions gegants de l'armadura dels armadillos locals, així com espècies desconegudes que despertaren gran interès quan foren enviades a Anglaterra. Després del viatge, Richard Owen, demostrà que la majoria estaven estretament relacionades amb les criatures vivents trobades exclusivament a les Amèriques.
Mentre l'HMS Beagle explorava les costes de Sud–amèrica, Darwin començà a teoritzar sobre les meravelles de la naturalesa que l'envoltaven.
El segon volum dels llibres de Lyell, que es manifestava contra l'evolució i explicava la distribució de les espècies per «centres de creació», fou enviat a Darwin. Quedà perplex per tot el que veié, i les seves idees anaren molt més enllà de les de Lyell. A Argentina, trobà dos (2) tipus de nyandús que tenien territoris separats, però que s'encavalcaven. A les illes Galàpagos anà caçant aus i remarcà que els mímids eren diferents depenent de l'illa on visquessin. Sentí que els espanyols autòctons podien saber de quina illa era les tortugues només veure–les, però creia que els rèptils havien estat importats per bucaners. A Austràlia, Darwin veié que els marsupials potoròids i els ornitorrincs tenien una aparença tan inusual que semblava que hi hagués hagut dos (2) creadors diferents.
A Ciutat del Cap (Sud–àfrica), FitzRoy es reuní amb John Herschel, que recentment havia escrit a Lyell sobre «el misteri de misteris», l'origen de les espècies. Quan organitzava les seves notes sobre el viatge de retorn, Darwin escrigué que si les seves creixents sospites sobre els mímids, les tortugues i les guineus de les Malvines eren correctes, «aquests fets soscaven l'estabilitat de les espècies». Després, per cautela ho canvià a «soscavarien». Més tard escrigué que aquests fets «semblaven llançar una mica de llum a l'origen de les espècies».
Tres (3) nadius que havien estat agafats de la Terra del Foc durant el viatge anterior del Beagle hi tornaren convertits en pioners. Se «civilitzà» a Anglaterra durant els dos (2) anys anteriors, però els seus familiars semblaren a Darwin «salvatges miserables i degradats». Un (1) any més tard, la missió fou abandonada i només Jemmy Button parlà amb ells, per dir–los que preferia romandre a la Terra del Foc, ja que li agradava més el seu estil de vida rústic d'abans i no volia tornar a Anglaterra. Després d'aquesta experiència Darwin pensà que els éssers humans no eren tan diferents dels animals, i veié que les diferències culturals relacionades amb els avenços cap a la civilització donaven lloc a un ser racional. Darwin odiava l'esclavitud i s'entristí pels efectes de la colonització europea sobre els aborígens d'Austràlia i els maoris de Nova Zelanda.
Al final del viatge el capità FitzRoy començà a escriure la narrativa oficial del Beagle, i després de llegir el diari de Darwin li proposà reescriure'l, per incorporar–lo com a tercer volum.
«
Quan estiguí estar a bord del Beagle, com a naturalista, em cridà molt l'atenció la distribució dels habitants de Sud–amèrica i les relacions geològiques del present amb els habitants del passat en aquesta part del continent. Tinguí la impressió que aquests fets aclarien l'origen de les espècies, aquest misteri de misteris, com ho anomenà un dels nostres més grans filòsofs.
»
— Charles Darwin, L'origen de les espècies, 1859
Inici de la teoria de l'evolució
Inici de la teoria de l'evolució
Mentre Darwin encara estava de viatge, Henslow millorà la reputació del seu antic alumne donant accés a naturalistes selectes als exemplars fòssils i un pamflet de les cartes geològiques de Darwin. Quan el Beagle tornà el 2 d'octubre del 1836 Darwin ja era una celebritat entre els cercles científics. Després de visitar la seva casa a Shrewsbury (Anglaterra, Regne Unit) i la seva família, s'apressà a anar a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit) per veure Henslow, que li aconsellà que trobés naturalistes disponibles per descriure i catalogar les col·leccions, i acceptà encarregar–se de les espècies vegetals. El pare de Darwin feu certes inversions, que permeteren al seu fill ser un científic autofinançat. Un Darwin emocionat visità les institucions de Londres (Anglaterra, Regne Unit), on l'aclamaven, i on buscava experts perquè descrivissin les seves col·leccions. Els zoòlegs tenien molta feina acumulada, i hi havia el perill que algunes espècies es quedessin als magatzems sense ser estudiades.
Un ansiós Charles Lyell es va reunir per primera vegada amb Darwin el 29 d'octubre i ràpidament el presentà a Richard Owen, que disposava de les instal·lacions del Royal College of Surgeons of England per treballar amb els ossos fòssils que Darwin havia recollit. Els resultats sorprenents d'Owen incloïen un esquelet gairebé complet d'un animal extint, el desconegut escelidoteri; un crani de la mida del d'un hipopòtam pertanyent a Toxodon, semblant al capibara i fragments d'armadura de Glyptodon, un enorme armadillo, com Darwin ho havia suposat inicialment. Aquestes espècies extintes estaven estretament relacionades amb les espècies que vivien a Sud–amèrica.
A mitjans de desembre Darwin es traslladà a Cambridge per organitzar el treball de les seves col·leccions i la represa del seu diari. Allà escrigué el seu primer treball científic, on demostrava que la superfície de Sud–amèrica creixia a poc a poc i ho feu amb la supervisió de Lyell a la Societat Geològica de Londres el 4 de juny de 1837. El mateix dia presentà la seva catalogació d'espècies de mamífers i d'aus a la Zoological Society. L'ornitòleg John Gould aviat revelà que les aus de les Galàpagos que Darwin havia pensat que eren una barreja de merles negres i fringíl·lids, eren de fet dotze (12) espècies separades de pinsans. El 17 de febrer del 1837 Darwin fou elegit pel Consell de la Geographical Society i, en la seva direcció presidencial, Lyell presentà a Owen les conclusions de Darwin sobre els fòssils, destacant la continuïtat geogràfica de les espècies com el suport a la seva uniformitat de les idees.
El 6 de març del 1837 Darwin es traslladà a Londres (Anglaterra, Regne Unit) per acabar el seu treball, i es reuní amb Charles Babbage, que pensava que Déu ordenava la vida a través de la llei natural, i no per creacions miraculoses ad hoc. Darwin vivia a prop del seu germà, que formava part del Cercle Whig, i la seva amiga escriptora Harriet Martineau, que promogué les idees de Thomas Malthus subjacents a les reformes Whigs de les Poor Laws. Aquestes lleis aspiraven a dissuadir els pobres de reproduir–se més enllà del que ho permetien els aliments disponibles. La incògnita de John Herschel sobre l'origen de les espècies fou àmpliament debatuda. Fins i tot metges se sumaren a Robert Grant per defensar la transmutació de les espècies, però els amics científics de Darwin trobaven que aquesta heretgia radical atacava la base divina de l'ordre social, ja amenaçat per la recessió i disturbis.
Gould posà de manifest que els diferents mímids de les diferents illes de les Galàpagos eren espècies diferents i no varietats d'una mateixa, i que els caragolets eren una espècie diferent de fringíl·lid. Darwin no havia apuntat de quina illa provenia cada exemplar de fringíl·lid, però trobà informació a les notes d'altres tripulants del Beagle, incloent–hi FitzRoy, que havien enregistrat les seves pròpies col·leccions amb més cura. El zoòleg Thomas Bell demostrà que la tortuga gegant de les Galàpagos és nadiua d'aquelles illes. A mitjans de març Darwin estava convençut que les criatures que arribaven a les illes canviaven d'alguna manera per formar noves espècies en les diferents illes, i investigà la transmutació anotant totes les seves especulacions al seu «Quadern Vermell», que havia començat al Beagle. A mitjans de juliol, començà el seu «Quadern B» secret sobre la transmutació, en què escrigué a la pàgina trenta-sis (36) «Crec que» just a sobre del seu primer esbós sobre un arbre evolutiu.
Excés de treball, malaltia i matrimoni
Excés de treball, malaltia i matrimoni
A més d'encetar aquest estudi sobre la transmutació, Darwin es carregà intensament amb més feina. Tot i que encara escrivia al seu diari, començà a editar i publicar els informes dels experts sobre les seves col·leccions i amb l'ajuda de Henslow obtingué una subvenció de mil lliures esterlines (1.000 £) per patrocinar el seu últim volum de Zoology of the Voyage of H.M.S. Beagle. Darwin acabà d'escriure el seu diari el 20 de juny del 1837, just quan la reina Victòria pujà el tron, tot i que posteriorment hi realitzà algunes correccions.
La salut de Darwin decaigué a causa de la pressió. El 20 de setembre del 1837 tingué palpitacions. El metge li aconsellà un mes de repòs, de manera que anà a Shrewbury (Anglaterra, Regne Unit) a visitar els seus familiars Wedgwood al Maer Hall. La seva cosina Emma Wedgwood, encantadora, intel·ligent i culta, nou mesos més gran, estava cuidant la seva tieta invàlida. El seu oncle Josiah li assenyalà una àrea de terreny on les cendres havien desaparegut en virtut del llim i suggerí que podria haver estat obra dels cucs de terra. Això inspirà una conferència que Darwin féu a la Geological Society l'1 de novembre, la primera demostració de la funció dels cucs de terra en la formació del sòl.
William Whewell incità Darwin a assumir les funcions de secretari de la Geological Society. Després de refusar per primer cop aquest treball addicional, acceptà el càrrec el març del 1838. Malgrat la feina que requeria escriure i editar els informes del Beagle, fou notable el seu progrés en el coneixement de la transmutació. Darwin aprofità totes les oportunitats de fer preguntes a naturalistes experts i, cosa inusual, persones amb experiència pràctica a les granges o amb coloms missatgers. Amb el pas del temps, les seves investigacions aprofitaren informació dels seus parents i els nens, del majordom de la família, veïns, colons i excompanys de tripulació. Inclogué la humanitat en les seves especulacions des del principi, i en veure un mico del zoo el 28 de març del 1838 prengué nota del seu comportament semblant al d'un nen.
La tensió li passà factura, i al juny ja patia molts problemes d'estómac, mal de cap i símptomes del cor. Durant la resta de la seva vida, quedà incapacitat en diverses ocasions amb episodis de dolors de l'estómac, vòmits, palpitacions, tremolors i altres símptomes, en especial durant els moments d'estrès, com quan assistia a reunions o feia front a les controvèrsies sobre la seva teoria. La causa de la malaltia que patia Darwin romangué desconeguda durant la seva vida i els intents de tractar–lo tingueren poc èxit. Diagnòstics més recents que se li han fet apunten que podria haver patit la malaltia de Chagas, una malaltia àmpliament estesa per Sud–amèrica que es transmet mitjançant les picades d'insectes, la malaltia de Ménière, o diverses malalties psicològiques, sense resultats concloents.
El 23 de juny es prengué un descans i marxà a Escòcia (Regne Unit) amb la intenció de continuar les seves investigacions geològiques. Visità Glen Roy amb un meravellós temps que li permeté observar les «marques» paral·leles trobades als penya–segats a tres (3) altures diferents. Més tard publicà la seva teoria que eren extractes marins elevats pels moviments terrestres, tot i que posteriorment es demostrà que eren línies riberenques d'un llac prehistòric.
Ja completament recuperat, tornà a Shrewbury (Anglaterra, Regne Unit) al juliol. Habituat a anotar diàriament comentaris sobre la cria dels animals, feu unes notes destinades al seu futur i la seva carrera en dos (2) fulls, encapçalats amb columnes que deien «casar–se» i «no casar–se». Els avantatges incloïen «una companya constant i una amiga a l'edat avançada... millor que un gos, en qualsevol cas»; mentre que als desavantatges, valorava «tenir menys diners per llibres» i «una terrible pèrdua de temps». Havent–se decidit pel matrimoni, i després de parlar–ho amb el seu pare, anà a visitar la seva cosina Emma el 29 de juliol. Tanmateix, malgrat els consells del seu pare, Darwin no plantejà la seva oferta de matrimoni, sinó que parlà amb ella sobre les seves teories sobre la transmutació.
Continuant amb les seves investigacions a Londres (Anglaterra, Regne Unit), Darwin començà a llegir la sisena edició de la famosa obra de Thomas Malthus, titulada An Essay on the Principle of Population (Assaig sobre el principi de la població).
«
L'octubre del 1838, és a dir, quinze (15) mesos després d'haver començat el meu estudi sistemàtic, tinguí la fortuna de llegir per plaer l'assaig de Malthus sobre la població, i sent capaç d'apreciar la lluita per la supervivència que qualsevol percep després d'una prolongada observació dels animals i les plantes, se m'acudí que sota aquesta òptica les variacions favorables tendirien a ser conservades, mentre que les desfavorables serien destruïdes. El resultat d'aquest procés podria ser la formació de noves espècies. Aquí, per fi, havia trobat una teoria amb la qual treballar.
»
Darwin decidí casar–se amb la seva cosina, Emma Wedgwood.
Malthus sostenia que a menys que es controlés la creixent població humana, aquesta es multiplicaria en progressió geomètrica, i aviat superaria el límit de recursos disponibles al planeta (el que és conegut com a catàstrofe maltusiana). Darwin observà que aquest procés també era aplicable a la «guerra de les espècies» de plantes que havia definit de Candolle, i que justificava com en un ambient natural un nombre limitat de varietats prevalien sobre la resta. Com que totes les espècies sempre es multipliquen més enllà del que permeten els recursos disponibles, les variacions «favorables» tendeixen a fer els organismes més aptes per sobreviure i transmetre així el seu propi avantatge genètic, mentre que les espècies amb variacions desfavorables es perden invariablement. Això resulta en la constant formació de noves espècies. El 28 de setembre de 1838 anotà aquest procés, que ell descrigué com una espècie de cunya que obligava a les espècies a agrupar–se en forats de l'economia ambiental, en els que altres espècies més dèbils no podien prosperar. Al llarg dels mesos següents comprovà els sistemes de cria en cada granja amb el model natural maltusià, i observà com la selecció de varietats sorgides per atzar afavoria que «tota l'estructura tendís a perfeccionar–se». Trobà aquest pensament «la part més bella de la meva teoria».
L'11 de novembre tornà a Maer (Staffordshire, Anglaterra), i es declarà a Emma, a qui repetí de nou les seves idees. Ella acceptà, i en la posterior correspondència amorosa ella li parlà en termes elogiosos de la seva obertura, però la seva educació com a anglicana molt devota la dugué a expressar el temor que els seus dubtes de fe poguessin posar en perill la seva esperança de trobar–se a la vida ultraterrenal. Quan ell estava a Londres (Anglaterra, Regne Unit) buscant una casa tornà a patir brots de la seva malaltia; sabent això, Emma li insistí que tornés i descansés amb els següents termes:
«
No estiguis malalt, estimat Charles, fins que pugui estar amb tu per cuidar–te.
»
Mentrestant, ell havia trobat el que humorísticament s'anomena la «Macaw cottage» (a causa de la seva decoració cridanera semblant a la dels guacamais) al carrer Gower de Londres (Anglaterra, Regne Unit). Un (1) mes després (24 de gener) Darwin fou nomenat cavaller de la Royal Society. El 29 d'aquell mateix mes Charles Darwin i Emma Wedgwood contragueren matrimoni a Maer (Staffordshire, Anglaterra), en una cerimònia anglicana disposada per satisfer els unitaris, després del qual agafaren immediatament el tren a Londres (Anglaterra, Regne Unit) cap a la seva nova casa.
La selecció natural i l'origen de les espècies
La selecció natural i l'origen de les espècies
El procés de preparació
El procés de preparació
Darwin ja tenia l'estructura científica de la seva teoria de la selecció natural sobre la qual treballar com a «passatemps principal». La seva investigació incloïa la cria dels animals i nombrosos experiments amb plantes, mitjançant els quals trobà indicis que les espècies no eren immutables que li permeteren aprofundir les implicacions de la seva teoria. Durant més d'una dècada aquesta feina fou la seva principal ocupació.
Quan es publicà la Narrativa de FitzRoy al maig del 1839, El viatge del Beagle de Darwin, que n'era el tercer volum, conegué un tal èxit que més tard aquell mateix any fou publicat per si sol.
A principis del 1842 Darwin escrigué una carta a Lyell exposant-li les seves idees, i Lyell quedà decebut perquè el seu antic aliat ara negava «veure un principi a cada cultiu d'espècies». Al maig es publicà el llibre de Darwin sobre els esculls de corall després de més de tres (>3) anys de treball, i Darwin començà un esborrany de la seva teoria. Per tal de fugir de la pressió de la capital, la família es mudà a la casa rural Down House al novembre.
L'11 de gener del 1844 Darwin comentà les seves teories al botànic Joseph Dalton Hooker, admetent amb humor melodramàtic que era «com confessar–se culpable d'assassinat» Pel seu alleujament, Hooker li replicà que en la seva opinió hi havia «sèries de produccions en diferents punts, així com un canvi gradual en les espècies», i li explicà el seu interès en «sentir la seva explicació sobre com es poden produir aquests canvis, ja que de moment les opinions al respecte no em satisfan».
Cap al mes de juliol Darwin havia ampliat els seus esbossos a un assaig de dues-centes (230) pàgines, destinat a ser completat amb els resultats de les seves investigacions en cas que morís prematurament. Al novembre Darwin quedà astorat de trobar que la majoria dels seus arguments havien estat avançats a la publicació anònima Vestiges of the Natural History of Creation, tot i que mancava d'explicació convincent de la transmutació. El llibre era de nivell d'afeccionat i rebé burles per la seva geologia i anatomia, però es vengué molt i estengué l'interès per la transmutació a les classes mitjanes, obrint camí a Darwin, tot recordant–li la necessitat de respondre a tots els arguments. El 1846 Darwin completà el seu tercer llibre sobre geologia. Recuperà la seva fascinació pels invertebrats marins, que havia tingut en els seus anys d'estudiant, quan dissecava i catalogava amb Robert Edmond Grant els percebes recollits durant el seu viatge, observant amb plaer les seves complexes estructures i plantejant les analogies com a estructures similars. El 1847 Hooker rebé l'assaig i envià algunes notes crítiques a Darwin, que l'ajudaren a veure la seva obra amb recul científic, però no es comprometé i qüestionà l'oposició de Darwin als actes continuats de creació.
Preocupat per la seva malaltia crònica, Darwin anà el 1849 al balneari del doctor James Manby Gully, i descobrí amb sorpresa les virtuts de la hidroteràpia. El 1851 la seva filla Anne emmalaltí, la qual cosa avivà els temors de Darwin que el seu mal pogués ser hereditari. Després d'una llarga sèrie de crisis, ella morí i la fe de Darwin en el cristianisme s'esvaí.
Al llarg de vuit (8) anys de feina sobre els cirrípedes, la teoria de Darwin l'havia ajudat a trobar homologies que indicaven que mínimes alteracions permetien als òrgans complir noves funcions en noves condicions. El descobriment de minúsculs paràsits mascles en organismes hermafrodites li suggerí una progressió intermèdia del desenvolupament dels éssers sexuats. El 1853 aquesta feina li valgué la Medalla Reial, presentada per la Royal Society, i aconseguí així fama com a biòleg. Continuà la seva feina sobre la teoria de les espècies el 1854 i al novembre ja havia anotat que les diferències en el caràcter dels descendents podia deure's a la seva adaptació a «diversos entorns en l'economia de la natura».
Publicació
Publicació
A començaments del 1856 Darwin investigava si els ous i les llavors podien sobreviure a un viatge en l'aigua de mar, i així es disseminaven així les espècies pels oceans. Joseph Dalton Hooker dubtava cada vegada més de la doctrina tradicional sobre la immutabilitat de les espècies, però el seu jove amic Thomas Henry Huxley era un ferm detractor de l'evolució. Per la seva part, Charles Lyell estava intrigat per les especulacions de Darwin, sense percebre l'abast de les seves implicacions. Quan llegí un (1) article d'Alfred Russel Wallace sobre la Introducció de les espècies, hi veié semblances amb els pensaments de Darwin, i l'incità a publicar–los per establir precedència. Tot i que Darwin no percebé cap amenaça, començà a treball en un curt document. La cerca de respostes a preguntes complicades obstaculitzava el seu progrés una vegada i una altra, i finalment amplià els seus plans a la redacció d'un «gran llibre sobre les espècies» anomenat Selecció natural. Darwin continuà amb les seves investigacions, obtenint informació i exemplars de naturalistes de tot el món, incloent–hi Wallace, que estava treballant a Borneo (Indonèsia). El botànic estatunidenc Asa Gray mostrà interessos similars, i el 5 de setembre de 1857 Darwin envià a Gray un esbós detallat de les seves idees, incloent–hi un extracte de la seva obra Selecció natural. Al desembre Darwin rebé una carta de Wallace preguntant–li si el llibre tractaria de la qüestió dels orígens dels humans, i ell contestà que evitaria aquest tema, «tan envoltat de prejudicis», mentre animava Wallace a seguir amb la seva línia teòrica, afegint que «Jo vaig molt més enllà que vostè».
El llibre de Darwin estava a mig fer quan el 18 de juny de 1858 rebé una carta de Wallace. Duia adjunt un manuscrit per ser revisat en què Wallace defensava l'evolució per selecció natural. A petició del seu autor, Darwin envià el manuscrit a Lyell, en què li mostrà la seva sorpresa per l'extraordinària coincidència de les seves teories, i li suggerí la publicació de l'article de Wallace en qualsevol de les revistes que preferís. La família de Darwin estava en crisi, amb infants del seu poble que morien d'escarlatina, de manera que deixà l'assumpte en mans de Lyell i Hooker. Finalment es decidí per una presentació conjunta dels treballs a la Societat Linneana de Londres (Anglaterra, Regne Unit) l'1 de juliol amb el títol Sobre la tendència de les espècies a crear varietats, així com sobre la perpetuació de les varietats i de les espècies per mitjà de la selecció natural, compost per dos (2) articles independents: el manuscrit de Wallace, i un (1) extracte de l'inèdit Assaig de Darwin, escrit el 1844, juntament amb un resum de la carta de Darwin a Asa Gray. Tanmateix, el nadó de Darwin morí poc després d'escarlatina i ell estigué massa abatut per assistir a la presentació.
La presentació de la teoria de la selecció natural davant la Societat Linneana no rebé gaire atenció. Després de la publicació de l'article durant l'agost en el diari de la societat, es reimprimí en diverses revistes i rebé algunes revisions i cartes, però el president de la Societat Linneana comentà al maig del 1859 que aquell any encara no havia estat marcat per cap descobriment revolucionari. Només una revisió resultà a Darwin prou incisiva per tenir–la en compte més tard: el professor Samuel Haughton de Dublín (Irlanda) afirmava que «totes les coses noves de l'article eren falses, totes les vertaderes ja eren velles». Darwin s'esforçà durant tres (3) mesos per produir un extract del seu «gran llibre», patint malalties del cor, però rebent ànims contínuament per part dels seus amics científics. Lyell ho disposà tot perquè John Murray publiqués el llibre.
L'origen de les espècies mitjançant la selecció natural o la conservació de les races afavorides en la lluita per la vida (habitualment conegut sota el títol abreujat de L'origen de les espècies) resultà inusitadament popular, i el lot de mil dos-cents cinquanta (1.250) còpies que es feren quan sortí a la venda el llibre el 22 de novembre de 1859 s'esgotà ràpidament. Al llibre, Darwin exposa «un llarg argument» d'observacions detallades, inferències i la consideració d'objeccions anticipades. La seva única al·lusió a l'evolució humana fou un comentari moderat en què deia que «s'aclarirà l'origen de l'home i la seva història». La seva teoria es formula de manera senzilla a la Introducció:
«
Com que de cada espècie neixen molts més individus que els que poden sobreviure, i com que, en conseqüència, hi ha una lluita per la vida, que es repeteix sovint, se'n segueix que tot ésser, si varia, per poc que sigui, d'alguna manera profitosa per ell sota les complexes i a vegades variables condicions de la vida, tindrà una probabilitat més gran de sobreviure i, de ser així, serà naturalment seleccionat. Segons el poderós principi de l'herència, tota varietat seleccionada tendirà a propagar la seva nova i modificada forma.
»
Darwin argumentà contundentment a favor d'un origen comú de les espècies, però evità l'aleshores controvertit terme «evolució», i al final del llibre conclogué que:
«
Hi ha grandesa en aquesta concepció de la vida, amb els seus diversos poders, havent estat originalment insuflada en unes poques formes o en una i que, mentre aquest planeta ha continuat girant segons la llei fixa de la gravetat, d'un inici tan senzill, formes interminables bellíssimes i meravelloses han evolucionat i continuen evolucionant.
»
Reaccions a la publicació
Reaccions a la publicació
El llibre despertà interès a escala internacional, amb menys controvèrsia de la que havia generat el popular Vestiges of Creation. Tot i que la malaltia de Darwin el mantenia lluny dels debats públics, estudià amb avidesa la resposta científica, comentant retalls de premsa, revisions, articles, sàtires i caricatures, i mantingué una correspondència amb col·legues d'arreu del món. Darwin només havia dit que «s'aclarirà l'origen de l'home», però la primera revisió afirmava que això feia un credo de la idea de Vestiges de la descendència dels «homes a partir dels micos». Entre les primeres respostes favorables, les revisions de Huxley atacaven Richard Owen, líder del sistema científic que Huxley intentava derrocar. Quan es publicà la revisió d'Owen, s'uní a les que criticaven el llibre.
Gran part de la comunitat religiosa reaccionà violentament davant la teoria de l'evolució, considerant–la incompatible amb el relat de la creació de la Bíblia i amb la posició central que l'home hi ocupava. Així, el 1875 el teòleg Charles Hodge acusà Darwin de negar l'existència de Déu en definir els humans com el resultat d'un procés natural en lloc d'una creació dissenyada per Déu. No obstant això, la resposta de l'Església d'Anglaterra fou mixta. Els antics tutors de Darwin a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit), Sedgwick i Henlow, en rebutjaren les idees, però clergues liberals interpretaren la selecció natural com un instrument del disseny de Déu, i el clergue Charles Kingsley la veia com «una concepció de Déu tan noble [com qualsevol altra]». El 1860 la publicació d'Essays and Reviews per part de set (7) teòlegs anglicans liberals divertí l'atenció del clergat de Darwin, amb idees que incloïen l'alta crítica, atacada per les autoritats eclesiàstiques com a heretgia. En aquesta obra, Baden Powell argumentava que els miracles violaven les lleis de Déu, de manera que creure–hi era quelcom d'ateista, i lloà el «volum mestre del Sr. Darwin, [donant suport al] gran principi dels poders autoevolucionants de la natura». Asa Gray discutí sobre teleologia amb Darwin, que importà i distribuí el pamflet de Gray sobre l'evolució teista, Natural Selection is not inconsistent with Natural Theology («La selecció natural no és inconsistent amb la teologia natural»).
En una confrontació llegendària al debat sobre l'evolució d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit) del 1860, durant una reunió de l'Associació Britànica per l'Avenç de la Ciència, el bisbe d'Oxford, Samuel Wilberforce, tot i no oposar–se a la transmutació de les espècies, posà en dubte l'explicació de Darwin. Al debat posterior Hooker defensà Darwin fermament i Huxley s'establí com «el buldog de Darwin». Ambdós bàndols se n'anaren sentint–se victoriosos, i Huxley afirmà que quan Wilberforce li preguntà si descendia dels micos pel costat de l'avi o de l'àvia, Huxley murmurà: «El Senyor l'ha lliurat a les meves mans», i respongué que «preferiria descendir d'un simi que d'un home culte que utilitzava els seus dons de cultura i eloqüència per servir el prejudici i la falsedat».
A mesura que el «darwinisme» esdevenia àmpliament acceptat a la dècada del 1870, les caricatures humorístiques d'ell amb cos de simi o de mico començaren a simbolitzar l'evolució.
Fins i tot els amics propers de Darwin, Gray, Hooker, Huxley i Lyell, encara mostraven diverses reserves, però li donaren un ferm suport, igual que molts altres, especialment els naturalistes més joves. Gray i Lyell intentaren reconciliar la teoria amb la fe, mentre que Huxley representava una polarització entre religió i ciència. Feu campanya agressivament contra l'autoritat del clergat en l'educació, intentant posar fi al domini dels clergues i els afeccionats aristòcrates encapçalats per Owen en favor d'una nova generació de científics professionals. Owen apuntà erròniament a certes diferències anatòmiques entre el cervell dels simis i el dels humans, i acusà Huxley de defensar «l'origen de l'home a partir del simi». Huxley estigué ben content de fer precisament això, i la seva campanya al llarg de dos (2) anys fou devastadorament reeixida a l'hora de foragitar Owen i la «vella guàrdia».
L'origen de les espècies fou traduït a nombroses llengües, esdevenint un text científic bàsic que atreia una atenció pensativa de tots els grups socials, incloent-hi els «homes obrers», que acudien en massa a les conferències de Huxley. La teoria de Darwin també concordava amb diversos moviments d'aquell temps i esdevingué un punt clau de la cultura popular. El darwinisme esdevingué un moviment que cobria una gran varietat d'idees evolucionistes. El 1863 l'obra de Lyell Geological Evidences of the Antiquity of Man popularitzà la prehistòria, però la seva cautela respecte a l'evolució decebé Darwin. Unes setmanes més tard, l'obra de Huxley Evidence as to Man's Place in Nature demostrà que, anatòmicament, els humans són simis, i després The Naturalist on the River Amazons de Henry Walter Bates proporcionà proves empíriques de la selecció natural. Les pressions aconseguiren per a Darwin el guardó científic més elevat del Regne Unit, la Medalla Copley de la Royal Society, que li fou concedida el 3 de novembre del 1864. Aquell dia Huxley celebrà la primera reunió del que esdevindria l'influent «X Club», dedicat a la «ciència, pura i lliure, sense obstacles dels dogmes religiosos».
Mentrestant, la definitiva acceptació per part de la comunitat científica de les tesis defensades a L'origen travessà fonamentalment dues (2) etapes: la conversió del món victorià a l'evolucionisme, i el renaixement de la teoria de la selecció en temps moderns. La teoria de la selecció natural només començà a ser acceptada àmpliament després que el concepte modern de la mutació genètica confirmés el caràcter aleatori de la variació individual.
Un dels arguments fonamentals per l'acceptació de l'evolució concernia l'edat de la Terra, que havia de ser prou llarga per possibilitar una evolució gradual com la postulada a L'origen. Segons els estudis de Lord Kelvin, que posteriorment es revelaren erronis, l'edat de la Terra era massa curta perquè s'hi hagués produït el llarg procés evolutiu, i Kelvin arribà a la conclusió que només mitjançant el disseny intel·ligent es podria haver aconseguit la gran diversitat biològica actual. No obstant això, la datació calculada per Kelvin es contradeia amb la proposada pels geòlegs, fonamentada en els primers estudis sobre l'edat de diferents tipus de roques. La qüestió de l'edat de la Terra només seria resolta, a favor de Darwin, després el descobriment de la radioactivitat per part d'Henri Becquerel.
El gradualisme defensat per Darwin a L'origen fou una de les principals fonts de controvèrsia, com Huxely ho assenyalà en la seva cèlebre advertència: «S'ha carregat vostè mateix amb una dificultat innecessària en adoptar el natura non facit saltum de manera tan incondicional». Les objeccions al gradualisme s'han concentrat en dues (2) qüestions fonamentals: en la paleontologia, s'assenyalava l'absència de formes intermèdies en el registre fòssil; altres autors com Lyell i George Jackson Mivart insistiren en les dificultats associades a l'evolució gradual d'òrgans complexos, com l'ull. El principal argument se centra en la inviabilitat de les etapes incipients d'estructures que només podrien resultar útils en assolir un alt grau de complexitat.
La teoria de la selecció natural fou qüestionada des de diversos fronts. Gran part de la comunitat científica es resistí a acceptar un mecanisme de canvi no teològic i continuà defensant teories alternatives com el lamarckisme o diverses formes del vitalisme, com ho il·lustren les objeccions d'Eduard von Hartman i Henri Milne–Edwars. Altres autors assenyalaren les inconsistències lògiques internes a la mateixa teoria de la selecció natural i derivades de la teoria de l'herència postulada per Darwin. Si bé a L'origen de les espècies no es comprometia amb cap «mecanisme hereditari», Darwin defensà la pangènesi, la teoria de l'herència mixta més en voga a la seva època. Tot i que el 1865 Gregor Mendel havia publicat els seus estudis sobre les lleis de l'herència, la seva teoria passà desapercebuda fins al segle XX. Vuit (8) anys després de la publicació de L'origen, Fleeming Jenkin, i després Ronald Fisher assenyalaren una incompatibilitat fonamental entre el mecanisme de la selecció natural i la pangènesi. Raonant des de la matemàtica estadística, Jenkin mostrà l'alta improbabilitat que la variació, la selecció i la transmissió de noves característiques poguessin superar l'efecte conservador de l'herència mixta. Amb una herència d'aquest tipus, és més probable que la descendència s'aproximi a la distribució mitjana de la característica en la població que els seus pares. De fet, si el mecanisme de la pangènesi fos cert, la variació es reduiria a la meitat amb cada generació.
La descendència de l'home, la selecció sexual i la botànica
La descendència de l'home, la selecció sexual i la botànica
Tot i els repetits brots de la seva malaltia durant els últims vint-i-dos (22) anys de la seva vida, Darwin continuà incansablement el seu treball. Havent publicat L'origen de les espècies com un resum de la seva teoria, continuà desenvolupant línies d'investigació allà on només hi havia esbossos i que incloïen objectes tan diversos com l'evolució humana, diversos aspectes de l'adaptació de les plantes o la bellesa decorativa de la vida salvatge. El 1861 les seves investigacions sobre la pol·linització per insectes el conduïren a nous estudis sobre les orquídies salvatges, en els quals investigà l'adaptació de les seves flors a la síndrome floral i l'assegurament de l'heterosi. La fecundació de les orquídies, publicada el 1862, oferí la primera demostració detallada del poder de la selecció natural; explicà les complexes relacions ecològiques, i feu prediccions verificables. L'empitjorament de la seva malaltia obligà Darwin a romandre al llit. L'habitació en la qual guardava repòs es trobava repleta d'enginyosos experiments per traçar els moviments de les plantes enfiladisses. No deixà de rebre visites d'il·lustres naturalistes, entre els quals es trobava Ernst Haeckel, un zelós seguidor del «Darwinismus», una particular versió del darwinisme que afavoria l'ortogènesi per sobre de la selecció natural, i Wallace, que tot i estar a favor de la teoria de Darwin es convertí a l'espiritualisme.
La primera part del «gran llibre» plantejat per Darwin, titulat Variacions de les plantes i dels animals en estat domèstic cresqué fins a convertir–se en dos (2) grans volums i l'obligà a deixar de banda altres objectes d'estudi com l'evolució humana i la selecció sexual. L'obra es publicà el 1868 i, malgrat la seva extensió, tingué una àmplia acollida; aconseguí un nombre considerable de vendes, i fou traduïda a diversos idiomes. Més tard, Darwin escrigué una segona secció dedicada a la selecció natural que seria publicada a títol pòstum.
El següent repte de Darwin tingué per objectiu l'evolució humana. Charles Lyell ja havia popularitzat el tema de la prehistòria, i Thomas Henry Huxley organitzava seccions d'anatomia comparada en les que es comparaven cranis de simis i humans amb diferents graus de desenvolupament. Amb L'origen de l'home, i la selecció en relació amb sexe, publicat el 1871, Darwin oferí nombroses proves que situaven l'ésser humà com una espècie més del regne animal, mostrant la continuïtat entre característiques físiques i mentals. També exposà la teoria de la selecció sexual com una explicació de determinades característiques no adaptatives, com el plomatge de la cua del gall dindi, o l'evolució cultural i les diferències sexuals, racials i culturals, alhora que emfatitzava la pertinença de tots els humans a una mateixa espècie. La seva investigació fou ampliada amb el seu següent llibre, L'expressió de les emocions en l'home i els animals (1872), una (1) de les primeres publicacions acompanyades de fotografies impreses, que discutia la continuïtat de la psicologia humana amb la conducta animal. Ambdós llibres foren enormement populars i el mateix Darwin es declarà sorprès que «tot el món parlés d'això sense mostrar sorpresa». La seva conclusió fou que:
«
L'home, amb totes les seves nobles qualitats, amb la seva compassió cap als que se senten desarrelats, amb la seva benevolència no només cap altres homes, sinó cap a la més humil criatura; amb el seu intel·lecte, que sembla diví i ha penetrat en els moviments i la formació del sistema solar —amb tots aquests elevats poders— tots els homes segueixen portant al seu cos el segell indeleble del seu modest origen.
»
Els seus experiments i investigacions sobre l'evolució van culminar amb el seu treball sobre el moviment de les plantes trepadores i les carnívores, els efectes de l'heterosi i l'autofertilització vegetal, diferents formes de flors en una mateixa espècie de planta, i El poder del moviment en les plantes. Al seu últim llibre, Darwin va investigar l'efecte de la presència de cucs de terra en la formació del sòl.
Morí a Downe, Kent (Anglaterra) el 19 d'abril del 1882. S'esperava ser enterrat al pati de l'església de Saint Mary, a Downe, però per mediació del seu company, el president de la Royal Society William Spottiswoode, se celebrà un funeral d'estat per Darwin a l'Abadia de Westminster, on fou enterrat al costat de John Herschel i Isaac Newton. Només cinc (5) persones no pertanyents a la família reial tingueren l'honor de rebre un funeral d'estat durant el segle XIX.
Els fills de Darwin
Els fills de Darwin
Fills de Darwin
Fills de Darwin
William Erasmus Darwin (27 de desembre de 1839 – 1914);
Anne Elizabeth Darwin (2 de març de 1841 – 22 d'abril de 1851);
Mary Eleanor Darwin (23 de setembre de 1842 – 16 d'octubre de 1842);
Henrietta Emma «Etty» Darwin (25 de setembre de 1843 – 1929);
George Howard Darwin (9 de juny de 1845 – 7 de desembre de 1912);
Elizabeth «Bessy» Darwin (8 de juliol de 1847 – 1926);
Francis Darwin (16 d'agost de 1848 – 19 de setembre de 1925);
Leonard Darwin (15 de juny del 1850 – 26 de maig de 1943);
Horace Darwin (13 de maig de 1851 – 29 de setembre de 1928);
Charles Waring Darwin (6 de desembre de 1856 – 28 de juny de 1858).
Els Darwin tingueren deu (10) fills: dos (2) moriren durant la infància, i la mort d'Annie Darwin a l'edat de deu (10) anys tingué un efecte devastador sobre els seus pares. Darwin era un pare dedicat i molt atent amb els seus fills. Sempre que es posaven malalts tenia por que haguessin heretat problemes de consanguinitat a causa dels estrets llaços familiars que tenia amb la seva esposa, que era alhora la seva cosina. Examinà aquest tema als seus escrits, contrastant–ho amb els avantatges de creuar organismes que no estaven relacionats. Tot i les seves pors, la majoria dels seus fills sobrevisqueren i tingueren carreres distingides com a membres notables de la prominent família Darwin–Wedgwood.
Dels seus fills supervivents, George, Francis i Horaces es convertiren en Fellows de la Royal Society, i es distingiren com a astrònom, botànic i enginyer civil respectivament. El seu fill Leonard, d'altra banda, passà a ser militar, polític, economista, eugenicista, i mentor de l'estadístic i biòleg evolucionista Ronald Fisher.
Opinions religioses
Opinions religioses
La tradició religiosa de la família de Darwin era l'unitarianisme inconformista, mentre que el seu pare, avi i germà eren lliurepensadors, i les seves escoles eren de l'església d'Anglaterra. Quan anava a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit) per esdevenir un clergue anglicà, no posava en dubte la veritat literal de la Bíblia. Reprengué la ciència de John Herschel, que, com la teologia natural de William Paley, buscava explicacions en les lleis de la natura i no en els miracles, i que veia les adaptacions de les espècies com a prova del disseny. Al viatge del Beagle, Darwin buscà «centres de creació» per explicar la distribució de les espècies, i havia relacionat les formigues lleó trobades a prop de cangurs amb diferents «períodes de Creació». Romangué bastant ortodox i sovint citava la Bíblia com a autoritat en moralitat.
El 1851 Darwin quedà devastat per la mort de la seva filla Annie. Aleshores, la seva fe en el cristianisme havia disminuït, i havia deixat d'anar a l'església.
En tornar, ja era crític de la Bíblia com a història, i es preguntava per què no podien ser vàlides totes les religions. Al llarg dels anys següents, mentre especulava intensament sobre geologia i la transmutació de les espècies, pensà molt en la religió i en parlà obertament amb Emma, les creences de la qual també provenien d'un estudi i una recerca intensa. La teoria del mal de Paley i Thomas Malthus considerava mals com ara la fam com el resultat de les lleis d'un creador benevolent que tenien un efecte general bo. Per Darwin, la selecció natural produïa la part bona de l'adaptació, però eliminava la necessitat d'un disseny, i era incapaç de veure l'obra d'una deïtat omnipotent en tot el dolor i el patiment, com quan les vespes icneumonoïdees paralitzen erugues com a aliment viu pels seus ous. Continuava veient els organismes com a perfectament adaptats, i L'origen de les espècies reflecteix visions teològiques. Tot i que considerava la religió com una estratègia de supervivència tribal, Darwin continuava pensant que Déu era el legislador fonamental.
Darwin continuà jugant un paper important en l'obra parroquiana de l'església local, però a partir del 1849 començà a anar a passejar els diumenges quan la seva família anava a l'església. Tot i ser reticent sobre les seves opinions religioses, el 1879 digué que mai no havia estat ateista en el sentit de negar l'existència de Déu, i que en general «agnòstic seria la millor manera de descriure la meva opinió al respecte».
El relat d'Elizabeth Hope, publicat el 1915, afirmava que Darwin havia tornat al cristianisme en el seu llit de mort. El relat fou refutat pels fills de Darwin i ha estat descartat com a fals pels historiadors. La seva filla, Henrietta, que estava al seu costat en morir, afirmà que no tornà al cristianisme. Les seves últimes paraules foren per la seva família, dient a Emma que «No em fa gens ni mica de por morir – Recorda la bona dona que has estat per mi – Digues a tots els meus fills que recordin com han estat amb mi de bons», i quan ella anà a descansar, digué repetidament a Henrietta i Francis que «Gairebé que val la pena estar malalt perquè em cuideu».
Interpretacions polítiques
Interpretacions polítiques
Les teories i escrits de Darwin, juntament amb la genètica de Gregor Mendel, formen la base de tota la biologia moderna (la síntesi moderna). No obstant això, la fama i la popularitat de Darwin feren que el seu nom fos associat a idees i moviments que només tenien una relació indirecta amb els seus escrits i, a vegades, s'oposaven directament als seus comentaris expressos.
Eugenèsia
Eugenèsia
Darwin estava interessat en l'argument del seu cosinastre Francis Galton, exposat per primera vegada el 1865, que afirmava que les anàlisis estadístiques de l'herència genètica mostraven que les característiques mentals i morals podien ser heretades, i que els principis de la cria animal també es podien aplicar als humans. A L'origen de l'home, Darwin apuntava que si s'ajudava als dèbils a sobreviure i a procrear es podrien perdre els beneficis de la selecció natural, però advertí que negar tal ajuda podia posar en perill l'instint de solidaritat, «la part més noble de la nostra naturalesa», i que factors com l'educació podien ser més importants. Quan Galton suggerí que la publicació d'aquestes investigacions podria incentivar els matrimonis entre els membres de la «casta d'aquells que han estat més ben dotats per la naturalesa», Darwin preveié algunes dificultats pràctiques i va pensar que era l'«únic procediment factible, tot i que em temo utòpic, de millorar la raça humana», preferint que només es donés publicitat a la importància de l'herència i que es deixessin les decisions als individus.
Després de la mort de Darwin el 1883, Galton denominà «eugenèsia» la disciplina encarregada de la millora biològica de l'espècie humana, i desenvolupà la biometria. Els moviments eugenèsics ja estaven àmpliament estesos quan es redescobrí la genètica mendeliana, i en alguns països, entre ells Bèlgica, el Brasil, el Canadà, Suècia i els Estats Units, s'imposaren lleis d'esterilització forçosa. L'eugenèsia nazi feu perdre crèdit a la idea i ara ja ha estat pràcticament abandonada arreu del món.[III]
Darwinisme social
Darwinisme social
La utilització d'idees descriptives com a justificació moral o social crea el problema ètic de passar de l'«és» a l'«hauria de ser». Així, quan Thomas Malthus sostenia que el creixement de la població per sobre dels recursos fou disposada per Déu per tal que els homes treballessin de forma productiva i es limitessin a l'hora de formar famílies, aquest argument fou utilitzat a la dècada del 1830 per justificar les workhouses i l'economia basada en el laissez-faire. De la mateixa manera, alguns autors veieren veure implicacions socials en la teoria de l'evolució, i Herbert Spencer, en la seva obra Social Statistics, escrita el 1851, basava les idees de llibertat humana i drets individuals en la seva teoria lamarckista.
La teoria de l'evolució de Darwin es convertí en una manera de justificar les diferències socials i racials. Tot i que Darwin havia dit que era «absurd dir que un animal fos superior a un altre», i concebia l'evolució com mancada de finalitat, poc després de la publicació de L'origen el 1859 els crítics es mofaven de la seva descripció de la lluita per l'existència com una justificació maltusiana del capitalisme industrial anglès de l'època. El terme «darwinisme» fou utilitzat en les idees evolutives d'altres, entre elles l'aplicació del principi de «supervivència del més adaptat» per Herbert Spencer en el progrés del lliure mercat, i les idees racistes d'Ernst Haeckel del desenvolupament humà. Darwin no compartia les idees racistes, comunes a la seva època. Era un ferm detractor de l'esclavitud, la «classificació de les anomenades races de l'home com a espècies diferents» i els abusos contra els pobles nadius.[IV]
Alguns autors han aplicat la selecció natural com a argument per diverses ideologies, sovint contradictòries, com el capitalisme radical, el racisme, el bel·licisme, el colonialisme i el neoimperialisme. Alhora, l'enfocament holístic de la naturalesa de Darwin, que incloïa la «dependència d'uns éssers dels altres», serví de fonament a ideologies diametralment oposades, de manera que pacifistes, socialistes, progressistes i anarquistes, com el príncep Piotr Kropotkin, emfatitzaren el valor de la cooperació per sobre de la lluita dins d'una espècie. El mateix Darwin insistí en el fet que la política social no podia guiar–se simplement pels conceptes de lluita per la supervivència i selecció natural.
El terme «darwinisme social», encunyat per Herbert Spencer, no era molt freqüent a l'última dècada del segle XIX, però es popularitzà com una expressió despectiva a la dècada del 1940, quan fou utilitzat per William Granham Sumner, oposant–se al reformisme i al socialisme. Des d'aleshores, el terme és utilitzat pejorativament pels que s'oposen al que consideren les conseqüències morals de l'evolució.
Commemoracions
Commemoracions
Durant la vida de Darwin, moltes espècies i accidents geogràfics foren anomenats en honor seu. Una massa d'aigua contigua al canal del Beagle fou anomenada estret de Darwin per Robert FitzRoy després que l'acció ràpida de Darwin, juntament amb dos (2) o tres (3) homes més, els salvés de quedar–se atrapats en una costa pròxima quan el col·lapse d'una glacera creà una gran onada que s'hauria endut els seus vaixells, i el proper Mont Darwin dels Andes fou anomenat en commemoració del XXV aniversari de Darwin. Un altre estret de Darwin a les illes de la Reina Carlota de la Colúmbia Britànica, a mig camí entre l'illa de Moresby i l'illa de Lyell, fou anomenat el 1878 per l'aleshores geògraf en cap del Canadà George Mercer Dawson en honor de Darwin. Quan el Beagle, en el seu tercer viatge, estava explorant Austràlia el 1839, el lloctinent John Lort Stokes, que havia fet amistat amb Darwin en el segon viatge, veié un port natural que el capità del vaixell, John Clements Wickham, anomenà Port Darwin. La població que s'hi fundà el 1869, Palmerston, fou oficialment reanomenada Darwin el 1911. Esdevingué la capital del Territori del Nord d'Austràlia, on també es troben la Universitat Charles Darwin i el Parc Nacional Charles Darwin. El Darwin College, fundat el 1964, fou anomenat en honor de la família Darwin, en part perquè eren els propietaris de la terra en què es troba.
Tot i ser més propers als emberízids o els tràupids americans que als pinsans, el grup d'espècies relacionades amb les que Darwin trobà a les illes Galàpagos foren coneguts popularment com a «pinsans de Darwin» després de la publicació del llibre del mateix nom de David Lack el 1947, alimentant llegendes errònies sobre la seva importància en el treball del naturalista.
El 1992 Darwin fou classificat a la setzena posició a la llista de persones més influents de la història de Michael H. Hart. Fou el quart als 100 Greatest Britons un programa de la BBC on a través d'un vot públic de la ciutadania es votaven les persones més importants del país. El 2000 aparegué la imatge de Darwin al bitllet de deu lliures esterlines (10 £) del Banc d'Anglaterra, en substitució de Charles Dickens. La seva impressionant i exuberant barba (que es deia que era difícil de falsificar) fou suposadament un factor contribuïdor a l'elecció del banc.
La Societat Linneana de Londres ha commemorat els èxits de Darwin amb la concessió de la Medalla Darwin–Wallace des del 1908.
A les illes Galàpagos, la Fundació Charles Darwin, basada a l'Estació de Recerca Charles Darwin, duu a terme tasques d'investigació i conservació. Per marcar el 2009, estan ajudant a reintroduir a l'illa Floreana (illa Charles) el mim específic que va dur l'atenció originalment a espècies úniques de cada illa. Fou erradicat de l'illa principal per espècies europees, principalment rates i cabres, però ha sobreviscut en dues (2) petites illes properes.
Com a commemoració en clau d'humor de l'evolució, cada any es guardona amb els Premis Darwin els individus que «milloren el nostre patrimoni gènic eliminant–se'n».
S'han escrit nombroses biografies de Darwin, i la novel·la biogràfica The Origin d'Irving Pedra de 1980 ofereix un relat fictici ben recercat de la vida de Darwin, a partir de l'edat de vint-i-dos (22) anys.
Homenatge a Darwin el 2009
Homenatge a Darwin el 2009
El «dia de Darwin» se celebra cada any, i amb ocasió del bicentenari del seu naixement i del CL aniversari de la publicació de la seva obra més important s'han anunciat actes i publicacions arreu del món. L'exposició sobre Darwin que s'inaugurà al Museu Americà d'Història Natural el 2006 s'exhibí al Museu de la Ciència de Boston (Massachusetts, EUA), el Field Museum de Chicago (Illinois, EUA) i el Museu Reial d'Ontàrio a Toronto (Canadà), abans de la seva exposició al Museu d'Història Natural de Londres (14 de novembre del 2008 – 19 d'abril del 2009), com a part del programa commemoratiu «Darwin200». La Universitat de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit) preparà un festival especial per al juliol del 2009. A la seva ciutat natal se celebrarà el «Festival de Shrewsbury del 2009», amb importants actes durant tot l'any.
Al Regne Unit, una edició especial de la moneda de dues lliures (2 £) mostra el retrat de Darwin davant un simi, envoltats per la inscripció «DARWIN 2009», amb un text al voltant que resa «L'origen de les espècies 1859». Ja s'han anunciat les edicions de col·leccionista, tot i que durant tot l'any estaran disponibles en bancs i oficines postals al seu valor de canvi.
El setembre del 2008 l'Església anglicana publicà un article que aprofitava l'ocasió del seu CC aniversari per disculpar–se davant de Darwin «per haver–lo malinterpretat, i, per equivocar–nos en aquesta primera reacció, haver animat altres a equivocar–se també».
Obres
Obres
1835 – Extracts from letters to Professor Henslow (edició privada).
1836 – A Letter, Containing Remarks on the Moral State of Tahiti, New Zealand, &c. – del Capt. R. FitzRoy and C. Darwin, Esq. del H.M.S. 'Beagle.'
1838–1843 – Zoology of the Voyage of H.M.S. Beagle: publicada entre 1839 i 1843 en cinc (5) parts (i dinou [19] números) per diversos autors, editat i supervisat per Charles Darwin, que contribuí en seccions de dues (2) parts:
1838 – Parte 1° N. 1 Fossil Mammalia, per Richard Owen (Preface and Geological introduction per Darwin)
1838 – Parte 2° N. 1 Mammalia, per George R. Waterhouse (Geographical introduction i A notice of their habits and ranges per Darwin).
1839 – Journal and Remarks, The Voyage of the Beagle, Journal of researches into the natural history and geology of the countries visited during the voyage of H.M.S. Beagle under the command of Captain Fitz Roy.
1842 – The Structure and Distribution of Coral Reefs.
1844 – Geological Observations of Volcanic Islands.
1846 – Geological Observations on South America.
1849 – Geology a A Manual of scientific enquiry; prepared for the use of Her Majesty's Navy: and adapted for travellers in general., John F.W. Herschel ed.
1851 – A Monograph of the Sub–class Cirripedia, with Figures of all the Species. The Lepadidae; or, Pedunculated Cirripedes.
1851 – A Monograph on the Fossil Lepadidae; or, Pedunculated Cirripedes of Great Britain.
1854 – A Monograph of the Sub–class Cirripedia, with Figures of all the Species. The Balanidae (or Sessile Cirripedes); the Verrucidae, etc.
1854 – A Monograph on the Fossil Balanidæ and Verrucidæ of Great Britain.
1858 – On the Tendency of Species to form Varieties; and on the Perpetuation of Varieties and Species by Natural Means of Selection (Extract from an unpublished Work on Species).
1859 – The Origin of Species o On the Origin of Species by Means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life Text al Viquitexts en català.
1862 – On the various contrivances by which British and foreign orchids are fertilised by insects.
1868 – Variation of Plants and Animals Under Domestication.
1871 – The Descent of Man, and Selection in Relation to Sex.
1872 – The Expression of Emotions in Man and Animals.
1875 – Movement and Habits of Climbing Plants.
1875 – Insectivorous Plants.
1876 – The Effects of Cross and Self Fertilisation in the Vegetable Kingdom.
1877 – The Different Forms of Flowers on Plants of the Same Species.
1879 – Preface and 'a preliminary notice a lErasmus Darwin d'Ernst Krause.
1880 – The Power of Movement in Plants.
1881 – The Formation of Vegetable Mould Through the Action of Worms.
1887 – Autobiography of Charles Darwin. Editada pel seu fill Francis Darwin.
1887 – Life and Letters of Charles Darwin, (ed. Francis Darwin).
1903 – More Letters of Charles Darwin, (ed. Francis Darwin i A.C. Seward).
Obres de Charles Darwin traduïdes al català:
Viatge d'un naturalista al voltant del món, 1879–1881, traducció de Leandre Pons i Dalmau (títol original: Viatje d'un naturalista al rededor del mon, fet a bordo del barco "Lo Llebrer" (The Beagle) desde 1831 á 1836), publicat parcialment pel Diari Català, facsímil publicat a Barcelona, el 1982 per la Diputació de Barcelona (Journal of researches into the Geology and Natural History of the various countries visited by H.M.S. Beagle, Londres, Henry Colburn, 1839).
La lluita per la vida, Publicacions de la Universitat de València (PUV), Breviaris, València, 2008, traducció de Juli Peretó, pròleg de Manuel Costa i Juli Peretó. Conté els articles de Charles Darwin i Alfred R. Wallace sobre selecció natural presentats davant la Linnean Society el 1858, així com una selecció de cartes i documents.
L'origen de les espècies, Edicions 62 i Diputació de Barcelona, Barcelona, 1982, traducció de Santiago Albertí i Constança Albertí, edició a cura de Joan Senent–Josa i Montserrat Vallmitjana, pròleg de Thomas F. Glick, reeditada el 2009 (On the Origin of the Species, Londres, John Murray, 1859).
L'origen de les espècies, Publicacions de la Universitat de València (PUV) i Institut d'Estudis Catalans (IEC), València, 2009, versió il·lustrada abreujada de la primera edició, text editat per Juli Peretó i Andrés Moya, traducció de Coral Barrachina, il·lustracions de Carles Puche (On the Origin of the Species, Londres, John Murray, 1859)
L'origen de l'home i sobre la selecció amb relació al sexe, Generalitat de Catalunya, Edicions científiques catalanes, Biblioteca Clàssics de la ciència vols. 3 i 4, Barcelona, 1984, traducció de Josep Egozcue (The Descent of Man, and selection in Relation to Sex, Londres, John Murray, 1871)
Autobiografia de Charles Darwin, Monografies de la Revista Mètode, núm. 3, València, 2009, traducció de Jaume Terradas, pròleg de Martí Domínguez (The Autobiography of Charles Darwin 1809–1882. With the original omissions restored. Edited and with appendix and notes by his granddaughter Nora Barlow, Londres, Collins, 1958).
Notes
Notes
I. ^ Darwin destacà com a naturalista, geòleg biòleg i autor. Havent treballat com a assistent de metge i estudiat medicina durant dos (2) anys, fou educat per esdevenir clergue; a més a més, rebé formació en taxidèrmia.
II. ^ Robert FitzRoy el conegué després de la travessia de la literalitat bíblica, però en aquell moment hi havia un gran interès en les idees de Lyell, i es reuní abans del viatge quan Lyell li preguntà per les observacions que es feren a Sud–amèrica. El diari de FitzRoy durant la pujada del riu Santa Cruz de la Patagònia enregistrà les seves opinions que les valls havien estat terrenys marins, però en tornar, es casà amb una senyora molt religiosa i rebutjà aquestes idees.
III. ^ Els genetistes estudiaven l'herència humana com a herència mendeliana, mentre que els moviments eugenètics buscaven controlar la societat, mirant en especial la classe social del Regne Unit i la discapacitat i etnicitat en els Estats Units, cosa que portà els genetistes a veure–la com una pseudociència inútil. El canvi d'un control voluntari a l'eugenèsia «negativa» inclogué les lleis de l'esterilització obligatoria en els Estats Units, copiades per l'Alemanya nazi com la base de l'eugenèsia nazi, basat en un racisme virulent i la «higiene racial».
(Thurtle, Phillip «the creation of genetic identity». SEHR, 5, Supplement: Cultural and Technological Incubations of Fascism, Updated December 17, 1996.
Edwards, A. W. F. «The Genetical Theory of Natural Selection». Genetics, 154, Abril del 2000, 2000, pàg. 1419–1426
Wilkins, John. «Evolving Thoughts: Darwin and the Holocaust 3: eugenics».)
IV. ^ Darwin no compartia aleshores el punt de vista comú que altres races eren inferiors, i considerava el seu tutor de taxidèrmia, John Edmonstone, un esclau negre alliberat, com una persona «molt agradable i intel·ligent».
Als primers moments del viatge del Beagle gairebé perdé el lloc quan criticà la defensa i l'orgull de les idees esclavistes de FitzRoy.(Darwin, pàg. 74) Escrigué a casa sobre com «havia crescut fermament el sentiment general, com es demostrava a les eleccions, contra l'esclavitud. Que orgullós estaria per Anglaterra si fos la primera nació europea que l'abolís! Em digueren abans de deixar Anglaterra que després de viure en països amb esclaus les meves opinions canviarien. De l'únic canvi que sóc conscient és que m'he format una estima molt superior del caràcter dels negres» (Darwin, 1887, pàg. 246). Quant als fueguins, «no em podia figurar com era de gran la diferència entre l'home salvatge i el civilitzat: és superior a la que hi ha entre un animal salvatge i un de domèstic, ja que en l'home hi ha una major capacitat de millora», però ell coneixia i apreciava els fueguins civilitzats com Jemmy Button: «Tot i que em sembla meravellós quan penso sobre totes aquestes bones qualitats que haurien de ser de la mateixa raça, i sense cap dubte participarien del mateix caràcter que els salvatges miserables i degradats que em trobí aquí per primera vegada (Darwin, 1845, pàg. 205, 207–208).
A L'origen de l'home mencionà els fueguins i Edmonstone quan argumentava contra «classificar les anomenades races de l'home com a espècies diferents».
Rebutjà els abusos contra els pobles nadius, i per exemple escrigué sobre les massacres d'homes, dones i nens a la Patagònia: «Tothom aquí està completament convençut que aquesta guerra és la més justa, ja que és contra els bàrbars. Qui podria creure en aquests temps que es puguin cometre tals atrocitats en un país cristià i civilitzat?» (Darwin, 1845).
Charles Darwin amb set (7) anys el 1816, un (1) any abans de la mort de la seva mare.
El viatge del Beagle
Mentre l'HMS Beagle explorava les costes de Sud–amèrica, Darwin començà a teoritzar sobre les meravelles de la naturalesa que l'envoltaven.
Darwin s'uní a la comunitat científica quan encara era jove.
El primer esbós de Darwin sobre un arbre evolutiu al seu First Notebook on Transmutation of Species (1837).
Darwin decidí casar–se amb la seva cosina, Emma Wedgwood.
El camí on Darwin meditava, a la Down House.
L'origen de les espècies
Caricatura de Darwin a Vanity Fair de 1871.
A mesura que el «darwinisme» esdevenia àmpliament acceptat a la dècada del 1870, les caricatures humorístiques d'ell amb cos de simi o de mico començaren a simbolitzar l'evolució.
Foto de Darwin del 1879, tres (3) anys abans de la seva mort.
Darwin el 1842 amb el seu primer fill William Erasmus Darwin.
El 1851 Darwin quedà devastat per la mort de la seva filla Annie. Aleshores, la seva fe en el cristianisme havia disminuït, i havia deixat d'anar a l'església.
Darwin el 1880, quan encara treballava en les seves contribucions al pensament evolutiu que han tingut un efecte enorme en molts camps de la ciència.
Moneda de dues (2) lliures en commemoració del naixement de Darwin i la publicació de L'origen de les espècies.
Charles Robert Darwin
Charles Robert Darwin
El passat divendres 12 de febrer de 2021 es commemorà el vuitanta-dosè aniversari del bombardeig de Xàtiva o bombardeig de l'estació de Xàtiva, que és el nom amb què es coneix l'atac de l'aviació feixista italiana sobre l'estació de la capital de la Costera, País Valencià, el 12 de febrer de 1939.
A causa del gran nombre de víctimes i destrucció material, alguns autors l'han denominat el Guernica valencià.[1] Tot i això, al contrari que el bombardeig de Guernica, el de Xàtiva (Costera) és menys conegut i després de la guerra quedà en oblit.[1]
Context històric
Context històric
Aquest atac s'enquadra dins dels nombrosos atacs sobre població civil que efectuà l'aviació franquista i els seus aliats sobre el País Valencià als últims mesos de la Guerra Civil, quan ja era evident el final d'aquesta i quan l'aviació republicana i les defenses antieaèries valencianes estaven molt malmeses. L'aviació franquista, l'aviació Legionària italiana i la legió Còndor alemanya intensificaren aleshores els seus bombardejos atacant, des de principis del febrer, València (Horta), Gandia (Safor), Sagunt (Camp de Morvedre) i Dénia (Marina Alta). L'aviació italiana, amb seu a Mallorca (Balears), es mostrà especialment activa, gràcies a l'absència d'impediments.
El bombardeig
El bombardeig
Així, el dia 11, al vespre, havien atacat Manuel, una xicoteta població veïna de Xàtiva (Costera). El dia 12, finalment, a dos quarts de dotze de la nit (23.30 h pm), cinc (5) avions italians aparegueren en el cel de Xàtiva (Costera) i deixaren caure vint (20) bombes de dos-cents cinquanta quilograms (250 kg). Aquestes impactaren de ple sobre l'estació de Xàtiva i les cases circumdants. No se sap si els italians en tenien informacions, però el cas és que en aqueix moment entrava un comboi militar amb soldats de la XLIX brigada mixta de l'Exèrcit Popular que retornava amb permís del front. Les bombes l'agafaren de totes totes i el resultat fou una carnisseria amb braços i cames penjants dels arbres de l'estació, segons conten els testimonis orals.
A les fotos que realitzaren els mateixos italians, es pot comprovar actualment la gran fumera que provoquen els impactes, que degué fer negre gran part del cel i fer trontollar tota la ciutat. En total, moriren cent nou (109) persones de manera directa o dies després en els hospitals, i hi hagué tres-cents (300) ferits. Alguns hagueren de ser traslladats a l'hospital d'Ontinyent (Vall d'Albaida), ja que Xàtiva (Costera) quedà desbordada davant aquest allau de víctimes. Entre els morts hi hagué sobretot soldats, però també civils: cal destacar–ne tres (3) xiquets i catorze (14) dones.
L'impacte emocional fou tan fort que la por a un nou bombardeig s'apoderà de la població de Xàtiva (Costera) durant aquest darrer tram de la guerra i, tot i la crida de l'alcalde Jovino Fernández a la normalitat, gran part de la població es traslladà a les cases de camp del paratge de Bixquert, ja que els refugis antiaeris encara no estaven acabats i tothom temia un nou atac.
Homenatges
Homenatges
Des de finals dels noranta (90), es fa un homenatge a les víctimes a l'estació de Xàtiva, al qual acudeix algun dels familiars d'aquestes. Aquests homenatges culminaren el 2007 amb la inauguració d'un monument commemoratiu, pagat amb sufragi popular i impulsat pel Consell de la Joventut de Xàtiva, obra de l'escultor i dissenyador de La Granja de la Costera afincat a Xàtiva, Miquel Mollà.[2]
Referències
Referències
La guerra civil española mes a mes, Tomo 34. Comienza el largo camino del exilio (Febrero de 1939), varios autores, pág. 146.
«Xàtiva salda una deuda e inaugura el monolito en memoria de los muertos en el bombardeo» (en castellà). Levante–EMV, 19.02.2007.
Bibliografia
Bibliografia
José Luis Iniesta Pérez i José Coll Pujol, Bombardeos del Litoral Mediterráneo durante la Guerra Civil. Quirón Ediciones, Valladolid, 2000.
Germà Ramírez Aledón i altres, República i Guerra Civil a Xàtiva. Ajuntament de Xàtiva, 1991.
Eladi Mainar Cabanes, El bombardeo de Xàtiva, a La Guerra Civil en la Comunidad Valenciana. Ed. Prensa Valenciana, 2007.
Aixopluc war memorial placed in front of Xàtiva's RENFE station, dedicated on February 18th, 2007 (just a few days earlier, hence the flowers).
Bombardeig de Xàtiva
Bombardeig de Xàtiva
El passat divendres 12 de febrer de 2021 es commemorà el quatre-cents vuitantè aniversari de la fundació de la ciutat de Santiago de Xile per Pedro de Valdivia, el 12 de febrer de 1541.
La ciutat de Santiago de Xile és la ciutat més gran, i la capital de la República de Xile. Està localitzada en la vall central del país, i té una àrea metropolitana, anomenada també Gran Santiago, de més de set milions d'habitants (>7.000.000 h.), més d'un terç (>1/3) de la població total del país. Encara que és possible concebre–la com una única gran ciutat, Santiago no constitueix una sola unitat administrativa sinó, per contra, inclou el territori de trenta-sis (36) municipis, vint-i-sis (26) dels quals es troben completament dins del radi urbà i deu (10) amb alguna part fora d'ell. La major part de la metròpoli es troba dins de la província de Santiago, amb algunes comunes dins de les províncies de Cordillera, Maipo, Melipilla i Talagante.
La ciutat alberga els principals organismes administratius, comercials, culturals, financers i governamentals del país —a excepció del Congrés Nacional, de l'Armada de Xile, del Servei Nacional de Duanes, del Servei Nacional de Pesca i del Consell Nacional de la Cultura i les Arts, situats tots a Valparaíso— i, a més, és seu de la CEPAL.
Santiago es troba aproximadament a les coordenades 33° 26′ 16″ S 70° 39′ 01″ O, a una altitud mitjana de cinc-cents seixanta-set metres sobre el nivell del mar (567 msnm). El 2002 la conurbació s'estenia sobre vuit-cents seixanta-set coma setanta-cinc quilòmetres quadrats (867,75 km²) i tenia una població de cinc milions quatre-cents vint-i-vuit mil cinc-cents noranta habitants (5.428.590 h.), el que equivalia a prop del trenta-cinc coma nou per cent (35,9%) de la població total del país. D'acord amb aquestes xifres, Santiago és la cinquena àrea metropolitana més poblada d'Hispanoamèrica, també la setena ciutat més habitada d'Amèrica Llatina i segons algunes estimacions, una (1) de les cinquanta (50) aglomeracions urbanes més poblades del món.
Santiago es posiciona habitualment com una ciutat capdavantera a l'Amèrica Llatina en una sèrie de factors socials, econòmics i ambientals. La capital xilena és àmpliament considerada la millor ciutat per fer negocis d'Amèrica Llatina, així com la cinquena amb millor qualitat de vida —la tercera sud–americana i la norantena del món— i la cinquena més segura —la tercera sud–americana i la cent setena mundial—. A més, és considerada com una ciutat global de «classe alfa», i la cinquanta-tresena ciutat amb majors ingressos del món, amb un PIB (PPA) de noranta-un mil milions de dòlars (91.000.000.000 $) el 2005 i un estimat de cent seixanta mil milions de dòlars (160.000.000.000 $) cap al 2020.
Així mateix, el 2012 fou qualificada com la tercera ciutat llatinoamericana més competitiva —també la tercera sud-americana i la seixanta-vuitena mundial— i el 2013 fou classificada com la ciutat més intel·ligent de la regió. Finalment, segons un estudi global divulgat per la multinacional del sector tecnològic Indra, Santiago i la ciutat colombiana de Medellín serien, amb diferència, les millors ciutats llatinoamericanes per viure.
Història
Història
Santiago fou fundada amb el nom de Santiago de la Nueva Extremadura (Santiago de la Nova Extremadura) pel conqueridor extremeny Pedro de Valdivia, el 12 de febrer de 1541 en la vall de Mapocho, una zona de clima temperat i de fàcil protecció, ja que el riu Mapocho hi origina una illa fluvial. Els primers edificis hi foren construïts amb el suport dels indígenes nadius picunches. Fou designada com a capital de Xile el 1818.
Durant el segle XIX Santiago fou una ciutat petita amb pocs edificis importants, excepte el Palau de la Moneda, i altres construccions cíviques i religioses. Del 1880 al 1890 l'extracció de guano a la regió nord de Xile permeté el desenvolupament i la prosperitat de la ciutat. Santiago començà un procés de modernització durant els anys trenta (30), amb la construcció del «Barrio Cívico», envoltant el Palau de la Moneda. La ciutat cresqué en població, amb la immigració del nord i sud del país.
Després de la transició a la democràcia i del desenvolupament subsegüent del país, Santiago s'ha convertit en un centre financer molt important de Llatinoamèrica, i ha rebut en diverses ocasions la distinció de Millor ciutat per a fer negocis de Llatinoamèrica.
Orígens i fundació
Orígens i fundació
D'acord amb certes recerques arqueològiques, es creu que en la conca de Santiago s'establiren els primers grups humans cap al X mil·lenni aC. Aquests grups eren principalment nòmades caçadors–recol·lectors, que transitaven des del litoral cap a l'interior a la recerca de guanacs durant l'època dels desglaços serrans. Prop de l'any 800 començaren a instal·lar–se els primers habitants sedentaris a causa de la formació de comunitats agrícoles al costat del riu Mapocho, principalment de blat de moro, papa i poroto, i la domesticació dels auquènids de la zona.
Els pobles establerts a les zones pertanyien a grups picunches (nom donat pels xilens) o promaucaes (nom donat pels inques), sotmesos a l'Imperi inca des del final del segle XV fins a començaments del segle XVI. Els inques establiren a la vall alguns mitimaes, sent el principal un instal·lat al centre de l'actual ciutat, fortaleses com el huaca de Chena i el santuari del turó El Plom. La zona hauria servit com a base per a les expedicions inques cap al sud, i com a nus viaris del Camí de l'Inca.
Després d'haver estat enviat per Francisco Pizarro des del Perú i realitzar una llarga travessia des de Cuzco, el conqueridor extremeny Pedro de Valdivia arribà a la vall del Mapocho, el 13 de desembre de 1540. Les hosts de Valdivia acamparen al costat de les aigües del riu, a les faldilles del turó Tupahue i començaren lentament a entaular relacions amb els indis picunches que habitaven la zona, després de la qual cosa Valdivia va convocar els cacics de la zona a un parlament on els explicà la seva intenció de fundar una ciutat en nom del rei Carles I d'Espanya, que seria la capital de la seva governació de Nova Extremadura. Els indígenes haurien acceptat i fins i tot li haurien recomanat la fundació de la localitat en una petita illa situada entre dos (2) braços del riu al costat d'un petit turó anomenat turó Huelén.
El 12 de febrer de 1541 Valdivia fundaria oficialment la ciutat de Santiago de la Nova Extremadura en honor a l'Apóstol Santiago, sant patró d'Espanya, a la rodalia del turó Huelén, reanomenat pel conqueridor com «Santa Lucía». Seguint les normes colonials, Valdivia encomanà el traçat de la nova ciutat l'«alarife» Pedro de Gamboa, el qual dissenyaria la ciutat en forma de Pla hipodàmic. Al centre de la ciutat dissenyà una plaça Major, al voltant de la qual se seleccionaren diversos solars per la Catedral, la presó i la casa del governador. En total es construïren vuit (8) quadres de nord a sud, i deu (10) d'orient a ponent, i cada solar (una cambra de quadra) fou lliurat als colonitzadors, que construïren cases de fang i palla.
Valdivia partí mesos després al costat dels seus soldats cap al sud, i continuà la Guerra d'Arauco. Santiago quedà desprotegida, la qual cosa fou aprofitada per les hosts indígenes de Michimalonco, les quals atacaren la incipient urbs. L'11 de setembre de 1541, la ciutat fou arrasada pels indígenes, però els cinquanta-cinc (55) espanyols de la guarnició aconseguiren derrotar als atacants. Pel que sembla, la resistència fou liderada per Inés de Suárez, parella de Valdivia. La ciutat seria reconstruïda lentament, i es donà protagonisme a la recentment fundada Concepción, on es fundaria la Reial Audiència de Xile el 1565. No obstant això, el constant perill que afrontava Concepción a causa d'una banda a la seva proximitat del conflicte bèl·lic, i per una altra a una successió de desoladors terratrèmols, no permetria l'establiment definitiu de la Reial Audiència a Santiago fins a l'any 1607, quan es reafirmà el seu rol de capital.
La ciutat del segle XIX
La ciutat del segle XIX
Durant la denominada República Conservadora es crearen diverses institucions, principalment de caràcter educatiu com la Universitat de Xile i la Cinquena Normal d'Agricultura. Els canals que recorrien la ciutat per a l'evacuació d'aigües servides desaparegueren i deixaren pas al clavegueram, al qual se sumaren les primeres xarxes de gas, aigua potable i enllumenat públic, i el 1851 s'establí el primer sistema de telegrafia amb Valparaíso. No obstant això, un tràgic fet passà a la ciutat quan més de dues mil (>2.000) persones moriren en l'incendi de l'Església de la Companyia el 8 de desembre de 1863.
Un nou impuls en el desenvolupament urbà de la capital es produí durant l'anomenada República Liberal i l'administració de l'intendent de la ciutat, Benjamín Vicuña Mackenna, dins de les principals obres del qual destacaren la remodelació del turó Santa Lucía, que passà de ser una zona de deixalles a un parc adornat amb obres arquitectòniques neoclàssiques, la creació d'un camí que envoltava la ciutat, que en aquesta època tenia una extensió similar a l'actual comuna de Santiago, i la remodelació de l'Albereda. Aquesta avinguda es consagrà com l'artèria central de la ciutat gràcies al desenvolupament de diversos palaus petits construïts per l'oligarquia beneficiada per l'auge econòmic derivat de la mineria del coure i el salnitre. Moltes de les principals obres urbanes eren finançades per aportacions voluntàries dels veïns il·lustres, destacant obres com el Teatre Municipal, el Club Hípic o l'actual Parc O'Higgins, construït pel filantrop Luis Cousiño el 1873.
La ciutat es convertí ràpidament en el principal nus del sistema ferroviari xilè, el principal mitjà de transport durant més d'un segle. El primer ferrocarril arribà a la ciutat el 14 de setembre de 1857, i el 1884 fou inaugurada l'Estación Central de Santiago. Mil (1.000) vehicles particulars i cinc-cents (500) d'arrendament circulaven a Santiago cap a aquests anys i quaranta-cinc mil (45.000) persones utilitzaven diàriament el tramvia. Els primers telèfons foren instal·lats durant els anys 1880 i en menys de deu (<10) anys existien més de mil dues-centes (>1.200) línies.
Ja concloent el segle es construïren sistemes de recol·lecció d'aigües de les pluges per evitar inundacions al centre i s'iniciarien les obres de canalització del riu Mapocho, i per això fou necessària la demolició dels tallamars i del pont de Calicanto, ocorreguda el 10 d'agost de 1888. Per a aquest llavors, Santiago tenia una població propera als dos-cents cinquanta-sis mil habitants (circa 256.000 h.), escampats en una extensió de tres mil set-cents seixanta-sis hectàrees (3.766 ha). Molts d'aquests habitants vivien en barriades pobres, excloses del desenvolupament urbà fomentat per l'oligarquia, fora de les vores de la ciutat com als barris occidentals de Yungay i Chuchunco.
El Santiago del Centenari
El Santiago del Centenari
Amb l'adveniment del nou segle, la ciutat començà a experimentar diversos canvis relacionats amb el fort desenvolupament de la indústria. Valparaíso, que fins aleshores havia estat el centre econòmic del país, començà lentament a perdre protagonisme a favor de la capital. Ja el 1895 el setanta-cinc per cent (75%) de la indústria fabril nacional radicava a la capital i només un vint-i-vuit per cent (28%) en el port, i cap al 1910 els principals bancs i botigues comercials s'instal·laren als carrers del centre de la ciutat, i abandonaren Valparaíso.
La promulgació tant de la llei de Comuna Autònoma i el Decret de Creació de Municipalitats de Xile permetrien la creació de diverses divisions administratives en el Departament de Santiago, amb la finalitat de millorar l'administració local. Maipú, Ñuñoa, Renca, Lampa i Colina es crearien el 1891, Providencia i Barrancas el 1897, i el 1901, Las Condes. En el departament de la Victoria, s'originarien El Cañas el 1891, el que seria dividit en La Granja i Puente Alto el 1892. El 1899 naixeria La Florida i el 1925, La Cisterna.
El Cerro San Cristóbal començà en aquest període un llarg procés de millorament. El 1903 s'instal·là un observatori astronòmic i a l'any següent es col·locà la primera pedra del santuari marià en el seu cim, el qual es caracteritza per la imatge de catorze metres (14 m) de la Mare de Déu, visible des de diversos punts de la ciutat. No obstant això, la idea de reforestar–lo no seria complerta fins a algunes dècades després.
Amb el desig de celebrar el Centenari de la República el 1910, es realitzaren diverses obres urbanes. Fou ampliada la xarxa de ferrocarrils, la qual permeté la connexió de la ciutat amb els seus naixents suburbis, a través del ferrocarril de circumval·lació i el que portava al Calaix del Maipo, mentre es construí una nova estació ferroviària en el nord de la ciutat: l'Estació Mapocho. En els terrenys guanyats per la canalització del Mapocho, es creà el Parc Forestal i s'inaugurà els nous edificis del Museu Nacional de Belles Arts, de l'Internat Nacional i de la Biblioteca Nacional. A més, serien finalitzats els treballs de clavegueram, que cobrien a prop del vuitanta-cinc per cent (85%) de la població urbana.
Explosió demogràfica
Explosió demogràfica
El 1920 el cens estimava una població a Santiago de cinc-cents set mil dos-cents noranta-sis habitants (507.296 h.), o sigui el tretze coma sis per cent (13,6%) de la població total del país. Aquesta xifra representava un augment d'un cinquanta-dos coma quaranta-set per cent (52,47%) pel que fa al cens del 1907, és a dir, un creixement anual del tres coma tres per cent (3,3%), gairebé tres (<3) vegades més que la xifra a l'àmbit nacional. Aquest creixement s'explica principalment per l'arribada de camperols des del sud que arribaven a treballar a les fàbriques i ferrocarrils en construcció. No obstant això, aquest creixement s'experimentà a la perifèria i no en el nucli urbà pròpiament dit.
En aquests anys, el centre de la ciutat es consolidà com un barri netament comercial, financer i administratiu, amb l'establiment de diversos portals i locals al voltant del passeig Ahumada i del Barri Cívic a l'entorn immediat del Palau de la Moneda. Aquest últim projecte significà la construcció de diversos edificis modernistes per a l'establiment de les oficines de ministeris i altres serveis públics, i donà la puntada de peu inicial per a la construcció d'edificis de mitjana altura. D'altra banda, els habitants tradicionals del centre començaren a emigrar a fora de l'urbs cap a sectors més rurals com Providència i Ñuñoa, que acolliren l'oligarquia i els immigrants europeus professionals, i San Miguel per a les famílies de classe mitjana. A més, a la perifèria començaren a construir–se diverses viles per als associats de diverses organitzacions sindicals de l'època. La modernitat s'expandí a la ciutat, amb l'aparició dels primers cinemes, l'extensió de la xarxa telefònica i la inauguració de l'Aeroport Los Cerrillos el 1928, entre altres avançaments.
La sensació d'una era de creixement econòmic reflectida en els avanços tecnològics contrastava profundament amb les classes socials més baixes. El creixement de les dècades anteriors es convertí en una explosió demogràfica sense precedents des del 1929. La Gran Depressió generà el desplom de la indústria salitrera del nord, i deixà seixanta mil (60.000) aturats, els que sumats a la caiguda de les exportacions agrícoles, totalitzaren prop de tres-cents mil (circa 300.000) cessants a l'àmbit nacional. Aquests, en la seva majoria, veiren la gran ciutat i la seva puixant indústria com l'única oportunitat de sobreviure. Molts migrants arribaren sense res a la ciutat i milers hagueren de sobreviure als carrers davant la impossibilitat de llogar alguna habitació. Les malalties s'expandiren i la tuberculosi cobrà la vida de centenars d'indigents. La desocupació i el cost de la vida augmentaren de manera important, mentre els sous dels santiaguins caigueren.
La situació només canviaria diversos anys més tard amb un nou auge industrial fomentat per la Corporació de Foment de la Producció i l'expansió de l'aparell estatal a partir del final dels anys 1930. En aquesta època, l'aristocràcia perdé gran part del poder que ostentava i la classe mitjana, composta per comerciants, buròcrates i professionals, adquirí el protagonisme de la política nacional. En aquest context, Santiago començà a desenvolupar–se cap a les masses, mentre les classes acomodades tendeixen a refugiar–se als barris alts de la capital. Així, els antics passeigs de la classe adinerada, com el Parc Cousiño i l'Alameda, perderen l'hegemonia enfront de recintes d'esplai popular, com l'Estadi Nacional sorgit el 1938.
El Gran Santiago
El Gran Santiago
Durant les dècades següents Santiago continuà creixent de forma imparable. El 1940 la ciutat acumulava nou-cents cinquanta-dos mil setanta-cinc habitants (952.075 h.), el 1952 aquesta xifra arribà al milió tres-cents cinquanta mil quatre-cents nou habitants (1.350.409 h.) i el cens del 1960 totalitzà un milió nou-cents set mil tres-cents setanta-vuit (1.907.378) santiaguins. Aquest creixement es reflectí a la urbanització dels sectors rurals de la perifèria, on s'establiren famílies de classe mitjana i baixa amb habitatges estables: el 1930 l'àrea urbana tenia una extensió de sis mil cinc-centes hectàrees (6.500 ha), que el 1960 arribà a les vint mil nou-centes hectàrees (20.900 ha) i el 1980 a les trenta-vuit mil dues-centes noranta-sis hectàrees (38.296 ha). Encara que la majoria de les comunes seguien creixent, aquest es concentrà principalment en comunes perifèriques com Barrancas a ponent, Conchalí al nord i La Cisterna i La Granja al sud. En el cas de la classe alta, aquesta començà a apropar–se al sector de la preserralada de Las Condes i La Reina. El centre, per contra, perdé habitants i s'hi deixà més espai per al desenvolupament del comerç, la banca i les activitats governamentals.
Aquest creixement es realitzà sense cap mena de regulació i només començaren a aplicar–se durant els anys 1960 amb la creació de diversos plans de desenvolupament del Gran Santiago, concepte que reflectia la nova realitat d'una ciutat molt més àmplia. El 1958 fou llançat el Pla intercomunal de Santiago i que proposava l'organització del territori urbà, fixant un límit de trenta-vuit mil sis-cents hectàrees (38.600 ha) urbanes i semiurbanes, per a una població màxima de tres milions dos-cents seixanta mil habitants (3.260.000 h.), la construcció de noves avingudes, com l'avinguda Circumval·lació Américo Vespucio i la ruta 5 Panamericana, l'eixample de les existents i l'establiment de «cordons industrials». La celebració de la Copa del Món de futbol del 1962 donà una nova embranzida a les obres de millorament de la ciutat. El 1966 es creà el Parc Metropolità de Santiago en el turó San Cristóbal, i el Ministeri d'Habitatge i Urbanisme de Xile donà inici a l'erradicació de poblacions «callampas» i la construcció de nous habitatges com la Remodelació San Borja, a la rodalia de la qual fou construït l'edifici Diego Portales.
El 1967 fou inaugurat el nou Aeroport Internacional de Pudahuel i, després d'anys de discussió, el 1969 es donaria inici a la construcció del Metro de Santiago, la primera etapa del qual correria sota el tram occidental de l'Alameda i que seria inaugurada el 1975. El Metro es convertiria en una de les construccions més prestigioses de la ciutat i als anys següents seguiria expandint–se. Arribà a dues (2) línies perpendiculars cap al final del 1978. Les telecomunicacions tindrien a més un important desenvolupament, reflectit amb la construcció de la Torre Entel, que des de la seva construcció el 1975 seria un dels símbols de la capital en ser l'estructura més alta del país durant dues (2) dècades.
Després del cop d'estat del 1973 i l'establiment del Règim Militar, la planificació urbana no tingué grans canvis fins a inici dels anys 1980, quan el govern adoptà un model econòmic neoliberal i el rol d'organitzador passa de l'Estat al mercat. El 1979 es modificà el pla regulador, i s'estengué el radi urbà a més de seixanta-dues mil hectàrees (>62.000 ha) per al desenvolupament immobiliari, la qual cosa provocà una nova expansió descontrolada de la ciutat, que arriba les quaranta mil sis-centes dinou hectàrees (40.619 ha) d'extensió al començament dels anys 1990, especialment a la zona de La Florida, que en el cens del 1992 es convertí en la comuna més populosa del país, amb tres-cents vint-i-vuit mil vuit-cents vuitanta-un habitants (328.881 h.). Un fort terratrèmol assotà la ciutat el 3 de març de 1985, que encara que causà escasses víctimes, deixà nombrosos damnificats i destruí moltes edificacions d'antiguitat.
La metròpoli durant els inicis del segle XXI
La metròpoli durant els inicis del segle XXI
Amb l'inici de la Transició el 1990, la ciutat de Santiago ja sobrepassava els quatre milions d'habitants, que habitaven preferentment a la zona sud: La Florida era seguida en nombre d'habitants per Puente Alto i Maipú. El desenvolupament immobiliari en aquestes comunes i unes altres com Quilicura i Peñalolén es va deure en gran part a la construcció de conjunts habitacionals per a famílies de classe mitjana. Les famílies d'alts ingressos van avançar cap a la Preserralada i l'anomenat Barri Alt, augmentant la població de Las Condes i donant origen a noves comunes com Vitacura i El Barnechea. D'altra banda, si bé la pobresa va començar a baixar considerablement, es va mantenir la forta dicotomia entre la puixant urbs globalitzada i els barris marginals dispersos al llarg de la capital.
La zona de l'avinguda Providència es consolidà com un important eix comercial en el sector oriental i cap als anys 1990 aquest desenvolupament s'estengué al Barri Alt, que es convertí en un atractiu pol per a la construcció d'edificis de gran altura. Les principals empreses i corporacions financeres s'establiren a la zona, donant origen a un modern i puixant centre empresarial conegut com a Sanhattan. La partida d'aquestes empreses al Barri Alt i la construcció de centres comercials al voltant de tota la ciutat, provocaren una crisi al centre urbà, el qual hagué de reinventar–se: els seus principals carrers comercials es convertiren en passejos per als vianants, com el passeig Fumada, i s'instituïren beneficis tributaris per a la construcció d'edificis residencials, atraient principalment a joves adults.
L'expansió urbana cap a la perifèria provocà l'extensió del metro de Santiago cap a les comunes de Puente Alto i Maipú.
Durant aquests anys la ciutat començà a enfrontar una sèrie de problemes generats pel desordenat creixement experimentat. La contaminació atmosfèrica aconseguí nivells crítics durant els mesos d'hivern i una capa de smog s'instal·là sobre la ciutat, per la qual cosa les autoritats hagueren d'establir mesures legislatives per a les indústries i la restricció vehicular als automòbils. A això se sumà que la gran extensió de la ciutat feu col·lapsar el sistema de transport. El Metro hagué de ser ampliat considerablement estenent les seves línies i creant tres (3) noves línies entre els anys 1997 i 2006 en el sector sud–est, mentre una nova extensió cap a Maipú fou inaugurada el 2011, i el ferrocarril metropolità passà a tenir una longitud de cent cinc quilòmetres (105 km). En el cas dels autobusos, el sistema sofrí una important reforma al començament dels anys 1990 i després el 2007 amb l'establiment d'un pla mestre de transports conegut com a Transantiago, el qual ha enfrontat una sèrie de problemes des de la seva engegada.
A mesura que ha anat entrant en el segle XXI Santiago persisteix en el seu accelerat desenvolupament. Diverses autopistes urbanes han estat construïdes; el Barri Cívic ha estat renovat amb la creació de la plaça de la Ciutadania i es comença la construcció de la Ciutat Parc Bicentenari per a la commemoració del bicentenari de la República. El desenvolupament de l'edificació d'altura continua en el sector oriental, el qual culminarà amb l'obertura dels gratacels Titanium La Portada i Gran Torre Santiago en el complex immobiliari Costanera Center. No obstant això, la desigualtat socioeconòmica i la fragmentació geosocial romanen com dos (2) dels problemes més importants, tant de la ciutat com del país.
El 27 de febrer de 2010 un fort terratrèmol es deixà sentir a la capital, i provocà diversos danys en edificis antics; no obstant això, alguns edificis moderns quedaren inhabitables, i es generà un ampli debat sobre la real aplicació dels estàndards antisísmics obligatoris a l'arquitectura moderna de Santiago.
En els propers anys s'espera el desenvolupament de diversos nous projectes en múltiples àmbits, especialment en el transport. S'espera la remodelació de l'aeroport internacional cap al 2012 i una expansió dels serveis ferroviaris, incloent–hi diversos projectes actualment en avaluació, com una xarxa de tramvia a Las Condes, trens de proximitat cap a Lampa i Padre Furtado (Melitrén) i un tren d'alta velocitat que connecti a la capital amb Valparaíso i Viña del Mar. Dues (2) noves autopistes urbanes, Vespucio Oriental i Costanera central, estan en procés de licitació, mentre el Metro de Santiago anuncià la construcció de dues (2) noves línies; la 3 i la 6. A això se sumaria la transformació en parcs de la ribera del riu Mapocho, convertit en navegable, un projecte emblemàtic de Sebastián Piñera, qui fou el president de la República entre els anys 2010 i 2014.
Demografia
Demografia
D'acord amb les dades recollides en el cens de població de l'any 2002 realitzat per l'Institut Nacional d'Estadístiques de Xile, la població de l'àrea metropolitana de Santiago tenia cinc milions quatre-cents vint-i-vuit mil cinc-cdents noranta habitants (5.428.590 h.), equivalent al trenta-cinc coma noranta-u per cent (35,91%) del total nacional i al vuitant-nou coma cinquanta-sis per cent (89,56%) del total regional. Aquesta xifra reflecteix l'ampli creixement de la població de la ciutat durant el segle XX: el 1907 hi havia tres-cents vuitanta-tres mil cinc-cents vuitanta-set habitants (383.587 h.); un milió deu mil cent dos habitants (1.010.102 h.) el 1940; dos milions nou mil cent divuit habitants (2.009.118 h.) el 1960; tres milions vuit-cents noranta-nou mil sis-cents dinou habitants (3.899.619 h.) el 1982, i quatre milions set-cents vint-i-nou mil cent divuit habitants (4.729.118 h.) el 1992.
El creixement de Santiago ha experimentat diversos canvis al llarg de la seva història. En els seus primers anys tingué una taxa de creixement demogràfic d'un dos coma seixanta-vuit per cent (2,68%) anual fins al segle XVII; baixà posteriorment a xifres menors al dos per cent (2%) anual fins a començaments del segle XX. A mitjan aquesta centúria es produí una explosió demogràfica que s'explica puix que, en la seva condició de capital, absorbí successivament la migració des dels campaments miners del nord de Xile durant la crisi dels anys 1930 i de població provinent des dels sectors rurals entre els anys 1940 i 1960, principalment. La gran quantitat de migració sumada a l'alta taxa de fertilitat en aquesta època es reflectien en xifres de creixement anual que aconseguiren arribar a un quatre coma noranta-dos per cent (4,92%) entre els anys 1952 i 1960. No obstant això, ver la fi del segle XX les xifres de creixement s'han reduït novament i arriben a l'u coma trenta-cinc per cent (1,35%) al començament dels anys 2000. D'igual forma, la grandària de la ciutat s'ha expandit constantment. Les vint mil hectàrees (20.000 ha) que abastava Santiago el 1960 es duplicaren abans del 1980, i el 2002 assolí les vuitanta-sis mil set-centes setanta-vuit hectàrees (86.778 ha). Així, la densitat de població a Santiago era de sis mil dos-cents cinquanta-cinc coma nou habitants per quilòmetre quadrat (6.255,9 hab/km²) l'any 2002.
La població de Santiago ha anat envellint durant els últims anys, tant per la disminució de la fertilitat com per la millora en la qualitat de vida. Per a l'any 2007 s'estimava que el tenta-dos coma vuitnata-nou per cent (32,89%) d'homes i el trenta coma setanta-tres per cent (30,73%) de les dones tenien menys de vint (>20) anys, mentre el deu coma vint-i-tres per cent (10,23%) i el tretze coma quaranta-tres per cent (13,43%) tenia més de seixanta (>60) anys, respectivament. En contrast, el 1990 la xifra de menors de vint (<20) anys en total era el trenta-vuit coma zero quatre per cent (38,04%) i de majors de seixanta (60), el vuit coma vuitanta-sis per cent (8,86%), i per a l'any 2020 s'estima que ambdues xifres seran el vint-i-sis coma seixanta-nou per cent (26,69%) i el setze coma setanta-nou per cent (16,79%) respectivament.
Quatre milions tres-cents tretze mil set-centes dinou (4.313.719) persones a Xile afirmen haver nascut en una de les comunes del Gran Santiago segons el cens de l'any 2002, la qual cosa equival a un vint-i-vuit coma cinquanta-quatre per cent (28,54%) del total nacional. Dels actuals habitants de Santiago, un seixanta-set coma sis per cent (67,6%) nasqué en les comunes de l'àrea metropolitana mentre un dos coma onze per cent (2,11%) és immigrant estranger.
El tres coma tres per cent (3,3%) de la població de Santiago afirmà pertànyer a una ètnia indígena: el tres coma setze per cent (3,16%) dels santiaguins es considera mapuche, un zero coma zero cinc per cent (0,05%) aimara, un zero coma zero tres per cent (0,03%) quetxua i un zero coma zero dos per cent (0,02%) com Rapa Nui.
Distribució de la població
Distribució de la població
A causa de la gran expansió que ha tingut Santiago, al llarg de la seva història, la seva població ha expandit els límits inicials de la ciutat des del turó Santa Lucía fins a sectors de la preserralada i les riberes del riu Maipo per l'orient fins a les planes de Maipú per ponent. Això ha provocat un constant desplaçament dels principals centres de concentració de població des del centre, que ha adoptat l'estil d'un districte financer, cap a la perifèria.
En l'actualitat, gran part dels habitants es localitzen en els sectors perifèrics, tenint les comunes de Puente Alto, La Florida (en el sector sud–est) i Maipú (pel sud–oest) sobre quatre-cents mil (400.000) pobladors cadascuna, que dupliquen la quantitat d'habitants de la comuna de Santiago. En analitzar les xifres de creixement demogràfic, les comunes centrals com Santiago, Independència o San Joaquín tenen xifres negatives, mentre les perifèriques superen amb facilitat el quatre per cent (4%) i fins i tot el vint per cent (20%) com en el cas de Quilicura, a l'extrem nord–oest.
L'expansió de la ciutat ha generat també la notòria diferenciació entre els diferents sectors de la ciutat. Així per exemple, el sector oriental (agrupant generalment a les comunes de Providència, Ñuñoa, La Reina, Vitacura, Las Condes, El Barnechea i el sector de Peñalolen Alto) s'ha consolidat com a refugi de la classe més acomodada, i s'ha convertit en el lloc amb millor qualitat de vida del país. Els sectors perifèrics, tant del sud–oest com del sud–est més Quilicura, s'han desenvolupat de la mà amb el creixement de la classe mitjana des dels anys 1980, mentre les classes de menys recursos es localitzen en diverses comunes del sector sud, nord i nord–oest de la capital.
D'acord amb l'enquesta CASIN de l'any 2006, aproximadament el deu coma quaranta-quatre per cent (10,44%) dels habitants de Santiago viuen sota la línia de la pobresa. San Bernardo és la comuna amb major nombre de pobres, que arriben al vint coma nou per cent (20,9%) de la seva població, seguida per El Espejo amb un vint coma u per cent (20,1%), Renca amb un dotze coma dos per cent (19,2%) i Padre Furtado amb un divuit coma set per cent (18,7%). Les de més baixa taxa són les del sector oriental que no superen el cinc per cent (5%) en el seu conjunt (i Las Condes que assoleix el mínim amb tot just un dos coma tres per cent [2,3%]) i San Miguel que té un dos coma cinc per cent (2,5%), habitada preferentment per població de classe mitjana.
Religió
Religió
Producte de la seva fundació realitzada per colonitzadors espanyols, Santiago fou per molts anys una ciutat profundament catòlica. De fet, el nom de la ciutat fou col·locat en honor a Santiago el Major, un (1) dels dotze (12) apòstols i sant patró d'Espanya. Igual que en altres parts del país, el catolicisme es mantingué fort fins a començaments del segle XX, quan la Separació Església–Estat disminuí el seu poder a l'àmbit nacional. Encara que continua sent la principal religió de la ciutat, amb el pas dels anys ha perdut terreny a causa de l'ingrés de diversos corrents protestants, i al creixement de l'agnosticisme i l'ateisme. L'Arquidiòcesi de Santiago de Xile, a càrrec del monsenyor Ricardo Ezzati, exerceix la jurisdicció eclesiàstica catòlica en trenta-tres (33) de les trenta-set (37) comunes del Gran Santiago; les restants estan sota la prelatura de la diòcesi de San Bernardo.
D'acord amb l'últim cens, el seixanta-set coma noranta-u per cent (67,91%) dels santiaguins majors de quinze (15) anys declarà ser catòlic. Aquest percentatge augmenta principalment en les comunes de majors ingressos (Pirque assoleix un vuitanta coma vuit per cent (81,8%) i Vitacura, un setanta-set coma noranta-dos per cent (77,92%), mentre que descendeix en les de menors, amb un mínim del cinquanta-set coma vuitanta-quatre per cent (57,84%), a La Pintana. Això s'explica principalment pel gran augment de membres de l'església evangèlica, a la qual s'adhereixen un tretze coma vint per cent (13,20%) dels santiaguins i que té el seu màxim nombre d'adeptes a La Pintana, amb un vint-i-tres coma vuitanta-dos per cent (23,82%); en canvi, a Providència només representen un tres coma seixanta-vuit per cent (3,68%) de la població.
Altres denominacions religioses que tenen importància són els Testimonis de Jehovà amb un u coma divuit per cent (1,18%), el mormonisme amb un zero coma noranta-dos per cent (0,92%) i el judaisme amb un zero coma vint-i-vuit per cent (0,28%), encara que en comunes com Vitacura i Las Cuentas supera el dos per cent (>2%). L'islam i l'Església ortodoxa tenen registres ínfims, amb un zero coma zero tres per cent (0,03%) i un zero coma dotze per cent (0,12%) respectivament i que corresponen principalment a immigrants. Un cinc coma cinquanta-u per cent (5,51%) declara pertànyer a una altra religió, dins de les quals s'inclou la Fe baha'i, que planeja construir el seu novè temple mundial i el primer sud–americà a Santiago. Finalment, un deu coma vuitanta cinc per cent (10,85%) dels majors de quinze (15) anys declararen no pertànyer a cap religió el màxim percentatge del qual s'assoleix en les comunes de classe mitjana i mitjana alta, amb un disset coma seixanta per cent (17,60%) a Providència.
Geografia
Geografia
Geologia i relleu
Geologia i relleu
La ciutat de Santiago està emplaçada principalment a una plana coneguda com a «conca de Santiago». Aquesta conca és part de la Depressió Intermèdia i està delimitada clarament pel cordó de Chacabuco pel nord, la serralada dels Andes per l'est, l'angostura de Paine pel sud i la serralada de la Costa. Aproximadament, té una longitud de vuitanta quilometres (circa 80 km) en direcció nord–sud i de trenta-cinc quilòmetres (35 km) d'est a oest.
Fa centenars de milions d'anys, l'actual territori de la ciutat estava cobert per l'oceà i pel sediment marí, sent l'única massa terrestre propera la ja existent serralada costanera. La morfologia de la regió començaria a prendre el seu aspecte actual a l'acabament del Paleozoic, quan comença la subducció de la placa de Nazca sota la placa Sud–americana, pertanyent en aquesta època al continent de Gondwana. Aquesta subducció generaria el plegament de l'escorça terrestre a partir del Triàsic, que aixecà les roques que donarien origen als Andes. Posteriorment, noves activitats tectòniques generarien l'enfonsament de la gran massa rocosa aixecada formant la Depressió Intermèdia.
La morfologia regional seguiria canviant. Els períodes glacials cobriren la regió amb gel i es formaren morrenes. El fort vulcanisme present en aquesta època, generaria una sèrie d'erupcions volcàniques llançant grans fluxos piroclàstics i provocant la desfeta de les glaceres. Això generaria el dipòsit de més sediments a la vall, complementat posteriorment per l'arrossegament fluvial. La sedimentació de la vall continuaria durant milers d'anys i fins i tot els últims grans esdeveniments, corresponents a violentes erupcions volcàniques, es remuntarien a menys de cinc mil (<5.000) anys enrere. Aquests sediments permetrien l'existència d'una fèrtil conca i cobririen al relleu anterior a la formació andina, i deixaren exposats únicament els cims d'alguns turons, coneguts com a «turons illes».
En l'actualitat Santiago jeu principalment en el pla de la conca, amb una altitud entre els quatre-cents metres (400 m) a les zones més occidentals, i arriba als cinc-cents quaranta metres (540 m) a la plaça Baquedano; presenta alguns turons en el sector de Cerrillos. L'àrea metropolitana ha envoltat a alguns d'aquests turons illes, com en el cas del turó Santa Lucía, el turó Blanco, el turó Calán, el turó Aguirre i el turó Renca, que amb vuit-cents metres sobre el nivell del mar (800 msnm), és el punt més alt de la ciutat. Al sud–oest de Santiago, existeix un cordó rocallós de diversos turons illes, dins del qual destaca el turó Chena. Cap a l'oest també es presenten algunes de les principals altures de la Serralada de la Costa, com el turó Roble Alto amb dos mil cent vuitant-cinc metres (2.185 m) d'altitud, sent la zona del riu Maipo l'única en què la serralada perd altitud.
Durant les últimes dècades, el creixement urbà ha expandit els límits de la ciutat cap al sector oriental apropant-se cap a la Preserralada andina, habitant els cons de dejecció existents. Fins i tot en zones com La Devesa, El Trabajo i La Murta, s'ha arribat a superar la barrera dels mil metres (1.000 m) d'altitud. Alguns contraforts de baixa alçada es desprenen dels Andes i s'endinsen a la conca, com és el cas del cordó muntanyenc del turó La Piràmide i el turó San Cristóbal, en el sector nord–est de Santiago.
A l'est s'alça massissa l'anomenada Sierra de Ramón, una cadena muntanyenca formada en els contraforts de la Preserralada a causa de l'acció de la falla de Ramón, que assoleix els tres mil dos-cents noranta-sis metres sobre el nivell del mar (3.296 msnm) en el turó de Ramón. Vint quilòmetres (20 km) més a l'est, es troba la serralada dels Andes amb les seves cadenes de muntanyes i volcans, molts dels quals superen els sis mil metre sobre el nivell del mar (6.000 msnm) i en els quals es mantenen alguns glaciars. El més alt és el volcà Tupungato amb sis mil cinc-cents setanta metres sobre el nivell del mar (6.570 msnm), situat a prop del volcà Tupungatito, de cinc mil nou-cents tretze metres sobre el nivell del mar (5.913 msnm). Cap al nord–est, se situen el Nevado El Plomo, amb sis mil setanta metres sobre el nivell del mar (6.070 msnm), i el turó El Plomo, amb cinc mil quatre-cents vint-i-quatre metres sobre el nivell del mar (5.424 msnm). Cap al sud–est de la capital, se situen el Nevado Los Piuquenes, sis mil dinou metres sobre el nivell del mar (6.019 msnm), el volcà San José, cinc mil vuit-cents cinquanta-sis metres sobre el nivell del mar (5.856 msnm), i el volcà Maipo, cinc mil tres-cents vint-i-tres metres sobre el nivell del mar (5.323 msnm). D'aquests cims, tant el Tupungatito com el San José i el Maipo són volcans actius.
Hidrografia
Hidrografia
La ciutat de Santiago està enclavada a la conca hidrogràfica del riu Maipo, que abasta una superfície aproximada de quinze mil tres-cents vuitanta quilòmetres quadrats (15.380 km²). El llit principal neix a la serralada al sud–est de Santiago, a les faldes del volcà Maipo i descendeix per la serralada en forma d'un canó conegut com el Calaix del Maipo. En aquesta zona conflueixen tres (3) importants llits tributaris: el ric Volcà que neix sota el volcà San José i presenta algunes termes com Baños Morales, el ric Guix en el llit superior del qual es localitza l'embassament El Guix, que és la principal reserva d'aigua potable per a tota la Regió Metropolitana, i el riu Colorado. Després de sortir de la zona de la preserralada, el Maipo ingressa a la conca de Santiago; s'apropa al radi urbà de la ciutat, i marca la frontera entre la comuna de Puente Alto i la recentment incorporada comuna de Pirque. Posteriorment el riu s'allunya cap al sud–oest, sent de gran importància per al desenvolupament agrícola a les zones rurals entorn de Santiago, per seguir finalment el seu camí cap a l'oceà Pacífic, i desemboca a la localitat de Llolleo, a la V Regió de Valparaíso.
No obstant això, el riu més important per a la ciutat és el riu Mapocho, a les riberes del qual es forjà l'urbs durant l'època colonial. El Mapocho és el principal afluent del Maipo, amb el qual s'ajunta en el sector de La Muntanya, al sud–oest de la conurbació, després del seu llarg recorregut des del seu naixement. El riu sorgeix per la confluència de diversos rius de la zona nord–est dels Andes de la Regió Metropolitana i posteriorment baixa fins al pla a través de congosts de la Preserralada i penetra directament a la zona oriental de la ciutat. El Mapocho creua en sentit est–oest prop de vint (circa 20) comunes metropolitanes abans de sortir per la zona de Pudahuel per després recórrer zones agrícoles fins a arribar a la Muntanya. El règim del riu és mixt, variant entre nival a les zones més altes i pluvionival a les més baixes; durant l'any, el seu cabal pot variar entre els tretze coma sis metres cúbics per segon (13,6 m³/s) durant el novembre i els dos coma tres metres cúbics per segon (2,3 m³/s) de l'abril.
Amb la finalitat de poder tenir més a prop l'aigua per al desenvolupament agrícola de la conca, foren construïts durant el segle XIX diversos canals de regadiu que connectaven el Mapocho amb el Maipo, com és el cas del canal San Carlos i el canal Las Perdices. Altres canals foren construïts per a la canalització de les aigües de les pluges provinents de la serralada, com el zanjón de la Aguada.
Clima
Clima
El clima de la ciutat de Santiago correspon a un clima temperat amb pluges hivernals i estació seca perllongada, més conegut com a clima mediterrani continentalitzat. Entre les principals característiques climàtiques de Santiago es troba la concentració de prop del vuitanta per cent (circa 80%) de les precipitacions durant els mesos de l'hivern austral (de juny a agost), i final de la tardor i inici de la primavera, amb entre cinquanta mil·límetres i vuitanta mil·límetres (50–80 mm) amb un total anual de tres-cents vint-i-cinc mil·límetres (325 mm). Aquestes precipitacions són de pluja, ja que la cota de neu ronda normalment els dos mil cent metres sobre el nivell del mar (2.100 msnm) a l'hivern i baixa rarament dels mil cinc-cents metres sobre el nivell del mar (1.500 msnm), pel que l'urbs és afectada només ocasionalment per nevades. Aquesta quantitat contrasta amb les xifres dels mesos corresponents a una estació molt seca, produïda per un domini anticiclònic ininterromput per prop de set (7) o vuit (8) mesos, principalment durant l'estiu, entre el desembre i el març. En aquesta estació, l'aigua caiguda no supera de mitjana els quatre mil·límetres (4 mm).
Les temperatures varien al llarg de l'any, passant d'una mitjana de vint graus centígrads (20° C) durant el gener a vuit graus centígrads (8° C) durant el juny i el juliol. A l'estiu Santiago és calorós, amb temperatures que fàcilment arriben als trenta-dos graus centígrads (32° C) durant les tardes, amb un màxim històric de trenta-set coma dos graus centígrads (37,2° C) el 1915, mentre que les nits solen ser agradables i temperades baixant lleugerament dels disset graus centígrads (17° C) a l'alba. Per la seva banda, en els mesos de tardor i hivern, la temperatura descendeix i se situa una mica més baixa dels deu graus centígrads (<10° C) i fins i tot ocasionalment dels zero graus centígrads (0° C), especialment durant la matinada, amb un mínim històric de sis coma vuit sota zero (–6,8° C) el 1976.
La ubicació de Santiago dins d'una conca és un dels factors més importants del clima de la ciutat. La serralada costanera serveix com a «paravent climàtic» en oposar–se a la propagació de la influència marina, la qual cosa contribueix a l'augment de l'oscil·lació tèrmica anual i diària (la diferència entre les temperatures màximes i mínimes diàries poden superar els 14° C) i el manteniment d'una humitat relativa baixa, propera a una mitjana anual del setanta per cent (70%). A més, evita l'ingrés de masses d'aire a excepció de certa nuvolositat baixa costanera que penetra a la conca a través de les valls fluvials.
Els vents predominants tenen una direcció des del sud–oest, amb una intensitat mitjana de quinze quilòmetres per hora (15 km/h), especialment durant l'estiu, ja que a l'hivern predominen les calmes.
Medi ambient
Medi ambient
La ciutat de Santiago se situa en una zona ecològica de tipus esclerofil·le coneguda com a matoll xilè, la qual ha estat fortament modificada a causa de la utilització dels sòls amb finalitats agrícoles o d'expansió urbana. Això ha produït una ràpida degradació dels sòls i l'erosió d'aquests, el que ha generat un procés de desertificació, agreujat per la utilització de les aigües subterrànies per al consum humà, els incendis forestals i l'assecat de pantans, entre altres. Malgrat això, encara queden alguns reductes de gran importància per a la biodiversitat, com la falla de la Plata o la falla de Ramón, al qual se sumen les àrees silvestres protegides situades en els sectors interiors dels Andes.
Dins de la ciutat el nombre d'àrees verdes assolí cap al 1992 una superfície de dos mil sis-centes vuitanta-sis hectàrees (2.686 ha) públiques i dues mil sis-centes vint-i-cinc hectàrees (2.625 ha) privades, equivalents al dos coma cinc per cent (2,5%) de l'àrea urbana consolidada. Considerant aquestes xifres, la mitjana per cada santiaguí era de cinc coma set metres quadrats (5,7 m²) d'àrea verda, per sota dels nou metres quadrats (9 m²) recomanats per l'OMS. No obstant això, aquesta xifra és molt més baixa en l'actualitat: mentre la ciutat creix prop de mil hectàrees (circa 1.000 ha) a l'any, només vuit hectàrees (8 ha) d'àrees verdes es creen. A això cal sumar el fet que del nombre d'hectàrees d'espais verds, la meitat correspon a turons illes que posseeixen poca vegetació o manquen d'ella. Així, descomptant aquestes zones les xifres s'aproparien a un coma cinc metres quadrats (1,5 m²) d'àrees verdes per habitant. Les xifres, a més, presenten gran variació depenent de la zona de la ciutat: mentre en el sector oriental s'arriba als vint metres quadrats per habitant (20 m²/h.), en el sector sud amb prou feines aconsegueixen superar un metre quadrat (1 m²).
Un greu problema mediambiental que sofreix Santiago correspon a la contaminació atmosfèrica existent. L'enclaustrament de la ciutat produeix l'acumulació d'una capa d'esmog sobre la ciutat des de les últimes dècades, la qual cosa es veu agreujat durant els mesos hivernals a causa de diversos fenòmens climàtics com la inversió tèrmica i el tàlveg costaner i la considerable reducció de les masses d'aire circulant en la conca. Això, sumat al fred propi de la temporada, produeix un augment considerable de les afeccions respiratòries, principalment d'infants i adults grans, que arriben fins i tot a col·lapsar el sistema d'atenció de salut de Santiago.
Aquesta contaminació posseeix diversos components químics tòxics, com SOTA2, CO, O3 i NO2, sumat als diversos tipus de material particulat en suspensió (produït en un quaranta-nou per cent [49%] per fonts mòbils i un vint-i-nou per cent [29%] per fonts fixes). Els nivells d'acumulació d'aquestes substàncies són mesurades per set (7) estacions de monitoreig de qualitat de l'aire instal·lades entre els anys 1988 i 1997 en tota la ciutat. Els mesuraments d'aquestes estacions sumat a les anàlisis meteorològiques permeten a les autoritats encarregades de decretar mesures extraordinàries per a la disminució de la contaminació, que són denominades «alerta ambiental», «preemergència ambiental» i «emergència ambiental». En els últims anys els nivells de contaminació ambiental han descendit considerablement: el 1989, el nivell mitjà de material particulat respirable era de cent tres coma tres micrograms per metre cúbic (103,3 μg/m³), mentre el 2004 la xifra arribà als seixanta coma nou micrograms per metre cúbic (60,9 μg/m³), la qual cosa encara és molt superior a la norma de cinquanta micrograms per metre cúbic (50 μg/m³) establerta pel govern. En el cas del material particulat més fi (MP 2.5) les xifres mostren una reducció de seixanta-vuit micrograms per metre cúbic (68,8 μg/m³) a vint-i-nou coma tres micrograms per metre cúbic (29,3 μg/m³) en el mateix període; mentre les situacions d'alerta ambiental baixaren de trenta-vuit (38) el 1997 a nou (9) el 2004, les preemergències de trenta-set (37) a quatre (4) i les emergències de quatre (4) a cap (0).
Els llits hídrics també tenen alts graus de contaminació, principalment a causa del dipòsit de residus industrials i d'aigües servides. El riu Maipo i el zanjón de la Aguada són els llits més afectats, però en els últims anys han sorgit diverses iniciatives per reduir aquests problemes. Diverses plantes de tractament han estat construïdes i el 2006 la seva cobertura ja assolia el setanta-cinc per cent (75%) de les aigües servides urbanes. Finalment, la ciutat produeix una gran contaminació lumínica, el que ha afectat i pràcticament impossibilitat el treball de diversos recintes astronòmics situats a l'interior de la ciutat.
Política i govern
Política i govern
Administració
Administració
A diferència d'altres grans ciutats i àrees metropolitanes del món, Santiago manca d'un govern metropolità encarregat de la seva administració, la qual actualment és repartida per diverses autoritats, la qual cosa complica el funcionament de la ciutat com una entitat unitària.
Amb l'actual estructura territorial del país, aquest es divideix en tres (3) nivells (regions, províncies i comunes), però Santiago no s'ajusta perfectament amb cap d'ells. Encara que la Regió Metropolitana de Santiago fou creada el 1976 per englobar una (1) àrea metropolitana creada dos (2) anys abans, a partir de l'antiga província de Santiago, aquesta inclou una sèrie de localitats allunyades de l'urbs principal, com Melipilla o Talagante. A l'àmbit provincial, el Gran Santiago sobrepassa els límits de l'actual província de Santiago, incloent–hi a les de Cordillera, Maipo i Talagante. A l'àmbit comunal, la ciutat està composta per una trentena (circa 30) d'aquestes.
En general, dos (2) tipus d'òrgans són els que intervenen en l'administració de la ciutat. D'una banda, estan les trenta-sis (36) municipalitats, encarregades de l'administració local de cada comuna, i dirigides per un (1) alcalde i assessorat per un (1) consell municipal, electes per votació popular; mentre que, d'altra banda, l'encarregat de l'administració superior de la Regió Metropolitana és el Govern Regional, format pel Consell Regional, electe indirectament, i l'Intendent, que el presideix i és designat directament pel president de la República; a més, al mateix Intendent li correspon el govern de la regió, com a representant natural i immediat del president de la República, actuant en general, dins de les seves possibilitats, com a coordinador per a les matèries que afectin a diverses comunes. Des del març del 2014, el càrrec d'intendent metropolità de Santiago és exercit per Claudio Orrego Larraín.
Quan es creà la Regió Metropolitana de Santiago, no es creà la figura de governador provincial per a la província de Santiago, i en el seu lloc quedà a càrrec el mateix Intendent. El 2001 es creà el càrrec de «delegat provincial», que exerceix les funcions pròpies d'un governador, en representació de l'intendent, encara que posseeix un rol pràcticament cerimonial, amb un poder menor que els mateixos governadors provincials del país.
Divisió administrativa
Divisió administrativa
En l'actualitat, la ciutat de Santiago s'expandeix al llarg de trenta-sis (36) comunes d'acord amb l'Institut Nacional d'Estadístiques; vint-i-sis (26) d'aquestes estan completament urbanitzades i les restants de manera parcial. De les trenta-sis (36) comunes, hi ha les trenta-dues (32) que conformen la província de Santiago, dues (2) de la província de Cordillera, una (1) de la de província de Talagante i una (1) de la província de Maipo.
Comunes del Gran Santiago
Comunes del Gran Santiago
Economia
Economia
La ciutat de Santiago és el principal pol de desenvolupament econòmic de Xile i un dels més importants de Llatinoamèrica. D'acord amb el Banc Central de Xile, el producte interior brut de la Regió Metropolitana el 2005 fou de vint-i-quatre bilions quatre-cents seixanta-un mil cinc-cents vuitanta-dos (24.461.582.000.000) de pesos xilens (circa trenta-cinc mil tres-cents vuitanta milions de dòlars nord-americans (35.380.000.000 US$). Conversió realitzada en funció de la taxa de canvi de pesos xilens de l'any 2003, segons el Banc Central i que era equivalent al quaranta-dos coma seixanta-vuit per cent (42,68%) del PIB total nacional i d'un quaranta-sis coma noranta-vuit per cent (46,98%) del PIB regionalitzat nacional. Aquesta xifra ajustada amb la paritat de poder adquisitiu augmenta a noranta-un mil milions de dòlars (91.000.000.000 US$), cosa que la situa com la LIII ciutat amb més ingressos del món i la V a l'àmbit llatinoamericà (després de Ciutat de Mèxic [Mèxic], Buenos Aires [Argentina], São Paulo [Brasil] i Rio de Janeiro [Brasil]). Pel 2020, el seu PIB (PPA) aconseguiria els cent seixanta mil milions (160.000.000.000 US$) amb una taxa de creixement anual efectiva del tres coma vuit per cent (3,8%) i, encara que mantindria la seva posició a l'àmbit mundial, seria superada a l'àmbit llatinoamericà per Bogotà (Colòmbia) i se situaria només a un lloc per sobre de Monterrey (Mèxic).
El 79,81% del producte interior brut regional prové del sector terciari destacant que un vint-i-sis coma setze per cent (26,16%) del PIB s'origina únicament gràcies als serveis financers i empresarials i un tretze coma noranta-nou per cent (13,99%) a causa del comerç. La indústria produeix un setze coma cinc per cent (16,50%) del PIB; el sector agropecuari, amb prou feines un u coma zero sis per cent (1,06%), i la mineria, un zero coma noranta-tres per cent (0,93%), principalment del coure (Disputada de las Condes). Quant a la generació del valor agregat per sectors a l'àmbit nacional, a Santiago es genera un quaranta-cinc coma vint-i-dos per cent (45,22%) del produït pel sector industrial, un quaranta-dos coma noranta-tres per cent (42,93%) del sector de la construcció, un cinquanta-dos coma vint-i-dos per cent (52,22%) del sector dels transports, un seixanta-quatre coma trenta-set per cent (64,37%) del comercial i un setanta-sis coma setanta-nou per cent (76,79%) del sector financer.
A Santiago se situen les principals institucions econòmiques del país, incloent la Borsa de Comerç de Santiago (que el seu principal índex borsari és l'IPSA), i la gran majoria de les cases matrius de les empreses nacionals i transnacionals. Gràcies a la signatura dels tractats de lliure comerç signats des dels anys 2000 amb els Estats Units, la Unió Europea, la Xina, el Japó i Corea del Sud, entre altres, diverses empreses internacionals han usat a Santiago com a plataforma d'ingrés al mercat llatinoamericà. Segons la revista América Economía, Santiago és una de les millors ciutats per fer negocis de Llatinoamèrica, i ha quedat en diverses oportunitats entre les primeres posicions, i fins i tot el 2007 empatà en la primera posició al costat de Miami (Florida, EUA). Pel que fa al comerç, aquest s'ha vist potenciat per la creació de diversos centres comercials a diverses zones de la capital i l'auge dels supermercats, encara que a costa del comerç local i dels tradicionals barris comercials com Patronato o Franklin.
La capital és també un important centre de desenvolupament turístic a l'àmbit nacional, en ser la principal porta d'entrada del país a través de l'aeroport internacional i del proper pas transandí Los Libertadores; tots dos (2) concentren el cinquanta-cinc coma dos per cent (55,2%) del total de persones que ingressen al país per any, la qual cosa equival a un milió cent dinou mil vuit-centes quaranta (1.119.840) persones el 2005. A més, és la principal destinació turística nacional: un estudi del Servei Nacional de Turisme determinà que el cinquanta-dos coma tres per cent (52,3%) dels turistes (tant nacionals com internacionals) tenien com a destinació la categoria «Santiago i els seus voltants», als quals se suma un dos coma nou per cent (2,9%) corresponent a «centres hivernals», situats en la seva majoria a l'est de la capital. A l'àmbit regional, existeixen dos-cents setze (216) establiments hotelers que totalitzen una capacitat de nou mil dos-cents quaranta (9.240) habitacions i disset mil cent quaranta-set (17.147) llit. Aquesta xifra ha estat en constant augment des dels últims anys, especialment en el rang superior a la categoria de tres (3) estrelles a causa de l'establiment de diverses cadenes internacionals.
Els serveis bàsics estan principalment en mans d'empreses privades des de la fi dels anys 1980. Chilectra és l'encarregada de la distribució elèctrica de Santiago, servida pel Sistema Interconnectat Central. Quant a l'aigua potable i el servei de clavegueram destaquen Aguas Andinas, propietat del Grup Agbar, les seves filials i l'empresa municipal SMAPA que abasta a Maipú i voltants. Metrogas és l'encarregada de la distribució de gas natural provinent principalment des del sud de l'Argentina a través del gasoducte de GasAndes.
Cultura
Cultura
Patrimoni i monuments
Patrimoni i monuments
Dins de l'àrea metropolitana de Santiago, existeixen cent setanta-quatre (174) llocs patrimonials sota la custòdia del Consell de Monuments Nacionals, entre els quals es troben monuments arqueològics, arquitectònics i històrics, a més de barris i zones típiques. D'aquests, noranta-tres (93) es troben dins de la comuna de Santiago, considerada el centre històric de la ciutat. Encara que cap monument de Santiago ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, tres (3) ja han estat proposats pel govern xilè: el santuari incàsic del turó El Plom, l'església i convent de San Francisco i el palau de la Moneda.
Al centre de Santiago es troben diverses edificacions construïdes durant la dominació espanyola i que, en la seva majoria, corresponen a temples catòlics, com la Catedral Metropolitana de Santiago o la ja esmentada església de San Francisco. Altres edificis de l'època són aquells situats en els costats de la plaça d'Armes, com el Palau de la Reial Audiència, el Correu Central o la Casa Colorida.
Durant el segle XIX i l'adveniment de la independència, noves obres arquitectòniques començaren a erigir–se a la capital de la jove república. L'aristocràcia construí petits palaus per al seu ús residencial, principalment als voltants del barri República, i que es conserven fins a l'actualitat. A això se sumen altres estructures que adoptaren corrents artístics provinents d'Europa, com el Club Hípic de Santiago, les seus centrals de la Universitat de Xile i de la Universitat Catòlica, l'Estació Central i l'Estació Mapocho, el Mercat Central, la Biblioteca Nacional, el Museu de Belles Arts i el Barri París–Londres, entre altres.
Diverses àrees verdes de la ciutat contenen en el seu interior i en els seus voltants diversos llocs de caràcter patrimonial. Dins dels més importants destaquen les fortificacions del turó Santa Lucía, el santuari de la Mare de Déu en el cim del turó San Cristóbal, les fastuoses criptes del Cementiri General de Santiago, el parc Forestal, el parc O'Higgins i el parc Quinta Normal.
Personatges il·lustres
Personatges il·lustres
Jorge Alessandri Rodríguez, president de la República entre 1958 i 1964.
Michelle Bachelet, president de la República entre 2006 i 2010.
Carmen Berenguer, escriptora.
Eduardo Frei Montalva, president de la República entre 1964 i 1970.
Ricardo Lagos, president de la República entre 2000 i 2006.
Pedro Lira, pintor, un dels principals artistes del segle XIX.
Carlos Lavin Acevedo (1883–1962) compositor i musicòleg.
José Zapiola Cortés (1802–1875) compositor.
Pedro Humberto Allende Sarón (1885–1959) compositor i folklorista.
Osmán Pérez Freire (1880–1930) compositor i folklorista.
Francisco Oliva (1820–1872) músic militar.
René Amengual (1911–1954) compositor, pedagog i musicòleg.
Flag of the city of Santiago de Chile
Coat of arms of Santiago de Chile
Santiago de Chile in winter
Palau de la Moneda, seu de la Presidència de la República de Xile.
La fundació de Santiago, oli de Pedro Lira (1888). L'obra mostra a Pedro de Valdivia proclamant la fundació de la ciutat, el 12 de febrer de 1541.
Mapa de Santiago el 1895.
La plaça d'Armes de Santiago el 1906.
Vista del passeig Ahumada, al centre de la ciutat, als anys 1920.
Dones preparen olles comunes, el 1932.
Vista de l'avinguda Alameda el 1930.
Extensió del Gran Santiago el 1965.
Vista nocturna del sector financer de Santiago. Al centre, la Gran Torre Santiago, l'edifici més alt de Llatinoamèrica.
L'expansió urbana cap a la perifèria provocà l'extensió del metro de Santiago cap a les comunes de Puente Alto i Maipú.
Evolució de la població de Santiago de Xile entre els anys 1860 i 2020.
Des dels anys 1980, el desenvolupament de conjunts habitacionals per la classe mitjana a la perifèria (com La Florida, a la fotografia) desplaçà gran quantitat de població des del centre urbà.
El Temple Votiu de Maipú, un dels temples catòlics més grans de Santiago, fou construït en honor de la Verge del Carme, patrona de l'Exèrcit de Xile.
Relleu de la Regió Metropolitana de Santiago, amb la ciutat de Santiago i els principals turons al seu voltant.
Imatge satel·litària del Gran Santiago l'octubre del 2014.
Santiago i els Andes des de l'aire. Vista cap a l'est.
Vista del riu Mapocho, el principal riu de Santiago.
Climograma de Santiago
El Parc Metropolità de Santiago és la principal àrea verda existent a Santiago i una mostra de la vegetació de tipus esclerofil·le propi de la regió.
Vista panoràmica de Santiago, parcialment cobert per l'esmog i els núvols, i envoltat pels Andes i la Serralada de la Costa.
Intendència Metropolitana, seu del govern de la Regió Metropolitana de Santiago.
Centre financer de Santiago situat al centre de la ciutat.
Situada a la comuna de Las Condes, l'avinguda Apoquindo és un nucli econòmic de Santiago.
Borsa de Comerç de Santiago.
La Catedral Metropolitana de Santiago és un dels edificis més representatius de l'arquitectura colonial.
L'estàtua de la Mare de Déu en el turó San Cristóbal és un dels principals símbols de la ciutat.
Santiago de Xile
Santiago de Xile
Santiago de Chile (es)
Santiago de Chile (es)
El passat dijous 11 de febrer de 2021 es commemorà el cent cinquanta-dosè aniversari del naixement d'Else Lasker–Schüler, el veritable nom de la qual era Elizabeth Lasker–Schüler (Elberfeld, avui Wuppertal, Rin del Nord–Westfàlia, 11 de febrer de 1869 — Jerusalem, Palestina, 22 de gener de 1945), qui fou una escriptora, poeta i dibuixant alemanya.
Biografia
Biografia
Última de sis (6) germans, era filla del banquer Aaron Schüler i de la seva esposa, Jeanette Kissing (figura central de les seves poesies). Com a nena prodigi, als quatre (4) anys ja sabia llegir i escriure. Als onze (11) anys començà a assistir al Liceu West an der Aue.
Poc després la tragèdia familiar s'instal·là en la seva vida, ja que el 1894 se li morí un germà molt proper, Paul; el 1890 la seva mare, i el 1897 el pare.
El 1894 es casà amb el metge Berthold Lasker Jonathan, germà del campió mundial d'escacs Emanuel Lasker, i es mudà a Berlín (Alemanya) el 1895, on visqué fins al 1933.[1]
El 1903 es divorcià i es casà amb l'escriptor Georg Lewin. Després de separar–se de Lewin, el 1910 es trobava sense ingressos propis i hagué de viure gràcies al suport d'amics, particularment, de Karl Kraus. El 1912 conegué Gottfried Benn, amb qui mantingué una profunda amistat i li dedicà diversos poemes d'amor.
El 1927 el seu fill Pau morí de tuberculosi, cosa que li produí una profunda crisi emocional. Malgrat haver guanyat el 1932 el Premi Kleist, el 19 d'abril de 1933 emigrà a Zuric (Suïssa), després de les amenaces i els atacs violents del partit nazi. Viatjà al Mandat Britànic de Palestina els anys 1934 i 1937. El 1938 li revocaren la nacionalitat alemanya, i el 1939 feu el tercer viatge a Palestina. A causa de l'esclat de la Segona Guerra Mundial se li impossibilità de tornar a Suïssa. El 1944 emmalaltí greument i morí finalment a causa d'un atac de cor. L'enterraren a la muntanya de les Oliveres, a Jerusalem, Palestina.
Obra
Obra
Else Lasker–Schüler produí una obra important composta per poemes, tres (3) obres de teatre, cartes (El malik, 1919), una sèrie de cartes fictícies escrites a Franz Marc (mort durant la Primera Guerra Mundial) i nombrosos dibuixos.[2] Durant la seva vida, els seus poemes, els publicaren diverses revistes, com Der Sturm i Die Fackel de Karl Kraus. Fou criticada amb rigor per l'escriptor txec Franz Kafka.[3] Alguns dels seus títols són:
Styx (1902);
Der Siebente Tag (1905);
Die Nächte der Tino von Bagdad (1907);
Meine Wunder (1911);
Abraham und Isaak, dins de Hebräische Balladen (Balades hebrees, 1913);
Gesammelte Gedichte (1917);
Mein Blaues Klavier (El meu piano blau, 1943), traduït al català per Feliu Formosa.[4] Martorell: Adesiara editorial, 2018.
Cartes
Cartes
El malik (1919).
Teatre
Teatre
Els Wupper (1910);
Arturo Aronymus i els seus pares (1932);
Yoyyo (edició pòstuma, 1980).
Lasker-Schüler al cinema
Lasker-Schüler al cinema
El llargmetratge Ich räume auf (Poso en ordre!), basat en l'escrit polèmic homònim de la poeta, fou filmat el 1979. L'actriu alemanya Gisela Stein hi feu el paper d'Else Lasker–Schüler. Producció: WDR. Direcció: Georg Brintrup.[5]
Referències
Referències
«Emanuel Lasker, el eterno campeón» (en castellà). Ajedrez de Ataque.
«Else Lasker–Schüler» (en castellà). EpDip.
«Mi piano azul y otros poemas» (en castellà).
Ich räume auf Internet Movie Database.
Bibliografia
Bibliografia
Gutiérrez Girardot, Rafael (1996). Moriré callando: Tres poetisas judías: Gertrud Kolmar, Else Lasker–Schüler, Nelly Sachs. Montesinos. Montesinos. ISBN 8489354278.
Verrienti, Virginia (2005). Poesia della nostalgia. Else Lasker–Schüler tra Zurigo e Gerusalemme. Artemide Editrice.
Else Schüler as a young wife. The wedding ring on her right hand and the rose in her left suggest that this photo was taken shortly after her 1894 marriage to Berthold Lasker.
Àngel de Jerusalem, Memorial d'Else Lasker–Schüler a Jerusalem.
Elisabeth «Else» Lasker–Schüler
El passat dijous 11 de febrer de 2021 es commemorà el dos-cents quaranta-unè aniversari del naixement de Karoline von Günderrode (Karlsruhe, Baden–Wüttemberg, Alemanya, 11 de febrer de 1780 — Winkel, Hessen, Alemanya, 26 de juliol de 1806), qui fou una escriptora que formà part del romanticisme alemany. Usà el pseudònim de Tian.
Als disset (17) anys ingressà en una residència per a noies nobles.[1] Les primeres obres ja expressen un sentiment malenconiós, com Poetische Fragmente ('Fragments poètics'), que publicà l'any 1806 amb el pseudònim Tian.[2] Mantingué una correspondència molt apassionada amb Bettina Brentano, a qui conegué l'any 1802 al Col·legi de les Senyores Nobles i amb qui compartí estades a Frankfurt (Hessen), Offenbach (Hessen) i Trages (Saxònia).[3] Bettina escrigué Günderode, fruit d'aquesta amistat. Karoline mantingué una relació amorosa amb Friedrich Carl von Savigny. L'any 1804 inicià una relació amb el filòleg Georg Friedrich Creuzer, però aquest, ja casat i agraït a la seva dona per la seva gran dedicació durant una llarga malaltia, no volgué deixar–la. Karoline, veient que aquest amor no era correspost amb la mateixa passió, se suïcidà al riu Rin.[4]
Referències
Referències
s/n. Títol=Caroline, von Günderode. Pàg. 188. González Porto–Bompiani (coord.). Diccionario de autores, vol II. Montaner y Simón,S.A, Barcelona, 1963. Núm. registre: M 3843-63. Dipòsit Legal: B 20872-63 (I).
Mazzucchetti, L. Fragmentos poéticos de Günderode. Pàg. 249. González Porto–Bompiani (coord.). González Porto– Bompiani (coord.). Diccionario literario, vol V. Montaner y Simón, SA, Barcelona, 1959. Dipòsit Legal:B 1.352-1959.
Musa, A. Günderode. Pàg. 457, González Porto-Bompiani (coord.). González Porto–Bompiani (coord.), Diccionario literario, vol V. Montaner y Simón, SA, Barcelona, 1959. Dipòsit Legal: B 1.352-1959.
s/n. Títol=Caroline, von Günderode. Pàg. 188.González Porto–Bompiani (coord.). Diccionario de autores, vol II. Montaner y Simón,S.A. Barcelona, 1963. Núm. registre: M 3843-63. Dipòsit Legal: B 20872-63 (I)
Bibliografia
Bibliografia
González Porto–Bompiani (coord.). Diccionario de autores, vol II. Montaner y Simón, SA, Barcelona, 1963. Núm. registre: M 3843-63. Dipòsit Legal: B 20872-63 (I). Barcelona.
González Porto–Bompiani (coord.). Diccionario literario, vol V. Montaner y Simón, SA, Barcelona, 1959. Dipòsit Legal: B 1.352-1959. Barcelona
Karoline von Günderrode (1780–1806)
Karoline von Günderrode
El passat dijous 11 de febrer de 2021 es commemorà el trentè aniversari del Super3 o Club Super3, que és un univers infantil català creat a partir d'un programa emès per Televisió de Catalunya des del 1991. Està format per un (1) canal de televisió, la revista Súpers!, la Festa dels Súpers i un (1) club que té un milió i mig (1.500.000) de socis.
Història
Història
Els pares del programa infantil foren Joan Sibina i Anna Ribas que, el 1989, començaren a preparar el projecte, per emetre'l el 1990. El Club tenia com a finalitat principal incentivar els infants a sortir de casa, gaudir d'activitats de lleure i no quedar–se enganxats a casa veient la TV. A través del carnet del club s'ofereix la possibilitat als infants de dur a terme moltes activitats de forma gratuïta. Anualment des del 1996 se celebra la festa dels súpers. Cal destacar també que el club sempre ha tingut una vocació de sensibilització social.
Grup inicial (1991–1999)
Grup inicial (1991–1999)
L'11 de febrer de 1991 Televisió de Catalunya iniciava les emissions del programa Club Super3, un programa contenidor de sèries infantils, que es caracteritzava per emetre esquetxos entre sèrie i sèrie. Aquests gags permetien que els nens i les nenes interaccionessin i participessin en aquest «club». Paral·lelament a la creació del programa, també es desenvoluparen activitats fora de l'àmbit televisiu, per exemple, i es creà un carnet que els permetia gaudir d'avantatges.
Nets: fou el primer personatge. Era l'encarregada de llegir cartes dels Súpers, fer carnets i portar el Club en bon peu. En una primera etapa (fins l'estiu del 1992), fou interpretada per Victòria Pagès, però després fou interpretada per Irene Rodríguez–Belza. Aquest canvi es justificà amb què la primera Nets decidí anar a l'espai amb un coet espacial, per a despistar al megazero, el qual la dugué al planeta anomenat Morf. Allà hi havia un laberint de miralls, a l'interior del qual hi bufava un vent molt fort, que transformà la Nets tot canviant–li l'aspecte. Aproximadament un (circa 1) any més tard, la Nets tornà a Morf guiada pel llibre dels enigmes per tal de salvar el Petri, qui havia quedat adormit per culpa d'un encanteri d'en Megazero; el llibre li digué a la Nets que anés al centre del remolí, al centre del laberint dels miralls, i allà rebria poders per transformar–se; aquests poders foren els que la transformaren en Netsòlia. La Nets mantingué els poders per transformar–se en Netsòlia fins que el Megazero els hi prengueren quan aconseguí fer–se amb el llibre d'Isis. Desparegué el setembre del 1999 quan quedà atrapada a l'essència del mega zero. allà, les dues (2) neurones del Mega: Poca i Solta, l'obligaren a participar en un concurs si vol sortir «qui l'encerta surt» cada cop que falla una pregunta, es fa més petita, fins a convertir–se en una bola de llum. Aquesta bola de llum es transferí, gràcies a la supermà, a la foto de la Bibiana que estava en un calendari del 1999 dins de la ment del megazeró. Un cop s'introduí la bola de llum cobrà vida i pogué sortir–ne.
Netsòlia: fou resultat del segon viatge que feu la Nets al planeta Morf guiada pel llibre dels Emigmes. Allà rebé els poders necessaris per poder salvar el Petri. Per poder transformar–se la Nets cridava morfing! I girava sobre si mateixa a tota velocitat. Tenia els cabells blancs recollits amb un complement un pel estrambòtic. Lluïa una mena d'antifàs i sempre portava els llavis pintats d'un to lilós. El seu vestit estava predominat pel color lila en la part superior i uns pantalons blancs. Portava sempre també uns patins de línia. Podia volar i transformar les coses, tot i així, no sempre controlava els seus poders de manera adequada i, això, li generava a vegades algun problema. Amb tots aquests atributs la Netsòlia era una bona oponent contra el Megazero i, aquest, quan tingué la oportunitat, li prengué el vent de Morf amb els poders del llibre d'Isis i, d'aquesta manera, la Nets mai no pogué transformar–se de nou. També estava interpretada per la Irene Rodríguez–Belza.
Noti–Press: anomenada Noti, fou un altre dels personatges d'aquesta primera etapa. Anava vestida sempre de vermell amb ratlles negres, portava gorra i un pentinat i maquillatge que li conferien cert aspecte «dur». Era la reportera del club; intrèpida, vital i curiosa, sobretot en tot allò que feia referència al megazero. Aquesta curiositat sovint li portà problemes. Interpretada per Montse Puga, la Noti tenia la capacitat de generar imatges al seu cos o a la roba. Durant una estada al món del muaré, perdé la imatge i el Club Super3 la hi retornà amb una imatge més moderna. Amb aquest canvi adquirí la central de dades; una versió digitalitzada i ultramoderna del seu banc d'imatges. El feia servir pels seus reportatges i respondre preguntes a l'instant. A partir d'aquest moment començà a canviar de roba, sempre de colors vermells i negres i, normalment, portant algun element del seu vestit original. El seu pentinat i maquillatge també es tornaren més suaus. A principis del 2000 (gener) la Noti deixà d'aparèixer (sense cap motiu) al Club Súper3 quan acabà una trama dedicada a l'egipte i les mòmies.
Petritxol: anomenat comunament Petri, era un altre dels personatges d'aquesta etapa. S'encarregava de transmetre els faxos amb el Petrifax que tenia en el vestit a l'abdomen i que demostrava tenir vida pròpia amb els seus missatges. El Petri tenia amb el petrifax un vincle molt important, aquest era com un personatge més; solia intervenir i dir la seva en moltes situacions a través dels seus faxos. Portava casc, ulleres de sol que no es treia sota cap concepte, una ratlla vermella i una negra pintades a cada galta i una granota groga i negra amb muscleres blanques i el número del codi postal de Sant Joan Despí (Baix Llobregat) al pit (30050 08080) en color blanc amb contorn negre (al principi era de color negre amb contorn blanc. Pràcticament fins al final lluí unes botes negres amb cordons blancs però acabà substituint–les per unes altres de color negre amb una ratlla gruixuda de color groc al centre i cordons també grocs. Durant els primers anys portava un monopatí que lluïa el logotip del Club. Posava el prefix petri– a molts de mots i hi havia moltes frases que sempre deixava anar en moments precisos, com per exemple: Petriestupend!, Petrillons! Aquest costum tenia com a finalitat que els nens recuperessin l'ús de certes paraules catalanes que havien caigut en el desús. També s'encarregava de portar les cartes dels Súpers a la Nets i, més tard, a la Bibiana. Fou interpretat per Ramon Peris–March. El Petri desaparegué l'octubre del 2001 segrestat pel Megazero després d'una lluita fratricida amb l'ajuda dels Petriclons. Durant la festa dels súpers d'aquells anys, els nens i nenes hagueren de dibuixar petriclons, la fusió del petri i els petriclons donà lloc a en «Petri Krust». El nom de Petritxol era un homenatge al carrer amb el mateix nom ubicat a la ciutat de Barcelona.
Primers canvis (1999–2003)
Primers canvis (1999–2003)
La Bibiana: interpretada per Bibiana Guzman. Sortí d'un calendari que estava a la ment del megazero, quan la Nets, en forma de llum s'introduí dins la seva imatge i cobrà vida gràcies a la supermà. A partir d'aquell moment passà a dur a terme les funcions de la Nets, i, tot i no ser ella, conservava tots els seus recòrds. Tot i que hi havia una continuïtat amb el personatge de la Nets, la Bibiana assumia més un rol de presentadora conjuntament amb el Jordi, és per això que ambdós no reberen noms ficticis sinó que conservaven els seus propis.
El Jordi: aparegué el mateix dia que la Bibiana (setembre/octubre del 1999). Conduïa el programa juntament amb la Bibiana: llegint cartes, presentant els concursos que es realitzaven i, a més a més, s'encarregava de presentar reportatges (tal com feia la NotiPress) i de la difusió de la web i el món de la xarxa (tal com va acabar fent el Lémak). Fou interpretat per Jordi Padrosa; es mantingué al club fins a finals del 2000, poc després de la Festa dels Súpers d'aquell any, quan sortí disparat amb un coet espacial pel Megazero i perdé la connexió amb la Bibiana quan les ones d'emissió ja no arribaven a la terra. En aquest punt es donà a entendre que entre els dos (2) hi havia un amor important. Com a tret físic característic del personatge destacava la pereta que lluïa pràcticament sempre. Es comentava sobretot al principi, quan tenia els cabells molt curts, que tenia molta semblança amb en Pep Guardiola.
El Petrikrust/Krust: el novembre del 2001 el Petri fou substituït per un nou personatge. Tot començà quan en Petri emprengué una lluita, no satisfactòria, contra el Megazero, acompanyat pels Petriclons —personatges semblants al Petri però amb aspectes diferents—. Però al cap d'un temps de lluita, en Petri fou segrestat pel Megazero. Per tal d'alliberar–lo, els súpers hagueren de dibuixar Petriclons a la festa dels súpers. En Petri es pogué alliberar del Megazero, però alhora fou fusionat amb els Petriclons que havien dibuixat els Súpers; aquesta fusió donà a lloc al PetriKrust, molt semblant al Petri però amb un aspecte més modern i, a diferència d'aquest, canvià en tres (3) ocasions de vestit on cada cop hi predominava més el color groc. A diferència del Petri no vestia una granota; portava un vestit compost de diversos elements sempre de colors negre i groc. També portava un casc d'estil diferent al del petri i de color negre amb detalls grocs. Seguia lluint ulleres de sol però d'un estil més modern i mantingué dues (2) ratlles vermelles pintades sota d'aquestes. Parlava utilitzant sinònims i, al principi, seguia utilitzant el prefix «petri», però aviat perdé el costum i, de la mateixa manera, el seu nom se simplificà a Krust. Posteriorment, i de manera molt esporàdica, utilitzava paraules amb el prefix «krusti–» com: Krustillons, Krustilleres, krustillamps, etc. Perdé el Petrifax, que fou substituït pel Krustimàtic, d'on li sortien tota mena d'objectes. A més a més, disposava d'una arma: la Krustiola que li permetia volar i parar–li els peus a la Ruïnosa i al megazero. Fou interpretat pel Victor Àlvaro.
Lèmak: aparegué de cop i volta a la web del club l'Octubre del 2001, el mateix dia (curiosament) que en PetriKrust. Llegia els e–mails i correus dels súpers, s'encarregava de la gestió de la web i de la zona privada, a més a més, feia la funció de reporter. Tenia frases característiques com: «Repixels», «per tots els bits», «per tots els mòdems», etc. Hi fou fins al final del Club, quan desaparegué per culpa de la màquina capgiradora. Fou interpretat per Víctor Àlvaro. Fou l'únic actor que ha interpretà dos (2) personatges principals humans al club a la vegada, això feia complicat que la Bibiana, en Krust i en Lèmak poguèssin aparèixer conjuntament en els gags.
Com a curiositat, tot i que només en Petri, en Petrikrust i la Noti, portaven sempre els mateixos colors a la vestimenta, sovint quan apareixien els personatges de manera conjunta adaptaven la vestimenta perquè fossin representats els tres (3) colors del logotip del Super3 (groc, vermell i blau). Així doncs, en algunes ocasions, la Nets i la Bibiana portaven alguns elements de color blau predominants al seu vestit i en Jordi i en Lèmak lluïen el vermell.
Etapa final (2004–2006)
Etapa final (2004–2006)
Krust: a finals del primer trimestre del 2003 En «PetriKrust» fou enredat per la Ruïnosa i se l'endugué a la sala d'operacions de la seva clínica de bellesa. Un cop allà, l'adormí i li prengué la krustiola. La Ruïnosa el volia operar, posar–li un nas de porc... A mitja operació en Krust pogué fugir un pèl canviat. Començà una lluita per recuperar la krustiola. En totes les trobades entre ell i la Ruïnosa, ella el volia liquidar. No obstant això, la Krustiola no podia matar–lo i simplement li canviava l'aspecte i personalitat; Krust malhumorat, sepastre... En últim moment, la Ruïnosa capturà el Krust amb el seu exèrcit de clons «les ruïnosetes», que hagué de ser alliberat pel rei de bastós, tot donant–li la imatge definitiva. Un cop assolí aquesta forma, i encara sense la Krustiola, ideà un pla per recuperar–la que consistia a seduir a la Ruïnosa amb la Basturiola (La Krustiola del Rei de Bastos). El pla d'en Krust resultà un èxit i pogué recuperar la Krustiola. S'encarregava de protegir el Club de la Ruïnosa i el Megazero.
En Krust definitiu trencà en quan a colors respecte el vestit del Petri; abandonà el groc característic pel vermell. A més a més, substituí el casc per un «cabell» que per la seva forma i estil recordava al del Son Goku. Perdé també les ratlles pintades a la galta i el Krustimàtic. No obstant, recuperà l'ús d'una granota com a vestit i incorporà un petit panell LED al pit on hi sortien algunes paraules rellevants. També portava ulleres de sol que en sota cap concepte es treia.
Recuperant (parcialment) l'estil d'en Petri, utilitzava el mot Krust per fer jocs de paraules com: Krustiola, Kruketes, Krusants, Krustilleres, etcètera. A més a més, establí un vincle més fort amb la Krustiola i sovint parlava amb ella. A l'igual que el Petrikrust podia volar i utilitzava la Krustiola per mantenir a ratlla el megazero i la Ruïnosa. Inexplicablement tenia una obsessió inaudita amb els «krusants» i mai perdia l'oportunitat de menjar–ne. Fou interpretat per Joan Dausà.
La Kès: finalment, el 2004, la Bibiana quedà atrapada en un concurs de televisió anomenat Ni gat ni gos, per culpa del Megazero i la Ruïnosa. Finalment pogueren sortir a través d'un mirall i quedaren fusionades en el cos de la Kès, que era l'hostessa del programa, però que conservava la memòria de la Bibiana. Asssumí el rol de la Bibiana tot i que actuava més com a personatge que com a presentadora. S'encarregava de llegir cartes dels súpers, de les superrutes, etc. Li agradaven molt els llibres i sempre n'estava rodejada. A més a més, tenia els consells d'en Grimori, un llibre màgic, desde poc després d'aterrar al Club Super3. La Kès fou interpretada per Agnès Busquets.
Altres personatges Club Super3 antic
Altres personatges Club Super3 antic
Altres personatges d'aquesta etapa i que duraren fins al final del Super3 foren el Megazero, un virus que des del començament s'intenta carregar el club;
Super3, també coneguda com la Supermà, una mà amb un guant blau i capa vermella amb el poder de vèncer el Megazero. Durant algun temps, per culpa del Megazero, perdé la seva força i gràcies, de nou, a la col·laboració dels súpers recuperà tota la seva vitalitat.
El Tomàtic era una barreja de telèfon i tomàquet amb ulleres de sol que parlava i que tenia un contestador on els súpers li demanaven vídeos. Als inicis es mostrava com un autòmat amb plató propi i posteriorment es mostrà com a animació. Com que de les diverses peticions cada cop era més freqüent que els Súpers demanessin videoclips musicals, cap als inicis dels anys 2000 el Tomàtic passà a tenir programa propi, el Top Ten Tomàtic, on feia de discjòquei, i s'emetien videoclips i entrevistes musicals, es proposaven concursos als súpers i també hi havia gags entre espai i espai, protagonitzats pel mateix Tomàtic juntament amb el Cosí, el seu cosí. El Tomàtic tenia un caràcter totalment extravertit i esbojarrat que durant la primera etapa era acompanyat per la Verona, un altre telèfon que era l'antitesi del tomàquet vermell: seria, estirada... I de la qual ell n'estava enamorat. Fins i tot li dedicà un tema al seu disc Transtomàtic Express (1997) anomenat «Oh! Verona».
En Top, en Buf i el Flaix eren tres (3) minúscules criatures que sempre apareixien juntes: en Top era l'assenyat, de color blau i portava ulleres, en Flaix era l'accelerat, de color vermell i duia una visera sense gorra, i en Buf era el gandul, de color groc i sempre duia auriculars i tenia ganes de dormir. Sempre que trobaven els Megatxis (una mena de còpies petites del Megazero) els aixafaven amb masses. Les veus dels personatges eren interpretades pels primers actors que feien de Petri, Néts i Noti...
També aparegué la Petriombreta, una ombreta trapella d'en Petri, la Lluenta, una llúdriga que donava consells mediambientals i la SuperÊ una estrella que sempre tenia respostes científiques als dubtes dels súpers.
El Megazero, en el seu afany de destruir el Super3, envià un parell de subdits: el Nano i la Ruïnosa Gratandós (Anna Casas). El primer durà uns pocs anys i la Ruïnosa ràpidament es desvinculà del Megazero. Tot i que tenien el mateix objectiu, actuaven per separat. Vanitosa, narcisista, creguda... Tots aquests eren els adjectius que definien el personatge.. La popularitat d'aquest personatge fou tal que estigué en actiu entre el 1997 (any de la seva aparició) i el final de la primera etapa. Arribà a fer el seu propi «canal» anomenat Tele Ruïnosa i, fins i tot, gravar un disc en solitari. A l'última festa dels súpers intentaren esborrar el Club Super3, però fracassaren. Llavors la Ruïnosa creà una màquina capgiradora, però sortí un imprevist que provocà que la Ruïnosa es tornés super i la Kés, en Krust i en Lémak es tornessin ruïnosos, els quals esborraren la Supermà gràcies al Mega Zero.
Renovació total (des del 2006)
Renovació total (des del 2006)
L'11 de setembre de 2006 la màquina capgiradora de la Ruïnosa atrapa el Club Super3 i tots els seus personatges en un forat del temps i els fa retrocedir quinze (15) anys en el temps. L'última imatge de l'«antic» Club Super3 és la Supermà sobrevolant la pantalla i deixant la imatge en negre.
El 12 de setembre de 2006 el Club Super3 pateix grans canvis en el seu disseny, personatges, logotip, sèries i pàgina web. A partir d'aquest moment, els personatges són una família, la família del Super3, uns dibuixos animats transformats en personatges reals que decidiren fugir de l'últim capítol de les seves sèries i provar sort en el nostre món. Els caldrà adaptar–se a les convencions humanes i les particularitats del món, i una de les coses que fan és gestionar i promocionar el Club Super3. Els personatges de la família del Super3 han vingut al nostre món equipats amb un objecte màgic, associat a diferents temàtiques.
La família estava formada al principi per l'Àlex (Berta Errando), la inventora, provinent de la sèrie Els cibernètics; en Pau (Joan Valentí), l'aventurer, provinent de Jungles misterioses; en Roc (Ferran Vilajosana), el cantant, provinent d'Els cibernètics; la Lila (Ester Vázquez), la fotògrafa, provinent de Jungles misterioses; en Fluski (Albert Ausellé), provinent d'una sèrie que no s'arribà a estrenar mai, i el Bonsai (Jordi Díaz), un bonsai que en Pau s'endugué de «Jungles Misterioses». Entre els nous personatges, però, també s'hi han d'incloure tres (3) personatges que visiten la família esporàdicament: l'Anna (Anna Castillo), cantant dels SP3, l'Ovidi (Jordi Ormad), fill dels veïns que passa moltes hores amb la família, i la Tru (Anna Moliner), que prové del món dels dibuixos animats com la família i té aspecte de porqueta. Finalment, la família té dos (2) potencials enemics: el Senyor Pla (Domènec de Guzmán Ciscar), que és el propietari de la casa de la família i farà el possible per fer–los fora; i en Rick (David Marcé), el submís ajudant del Senyor Pla.
El setembre del 2013, durant el viatge de la família a la Lluna, en Roc trobà un ou que resulta ser d'en Biri-biri (Eva Martí), un extraterrestre blau d'aspecte de nadó que visita la família tot sovint. Tanmateix, després de vuit (8) anys dels mateixos personatges a la família, en Roc deixà la sèrie el maig del 2014, per a ser substituït un mes després per Desmond (Víctor Bea), el xicot fantasma de la Lila que deixà de ser un fantasma per a esdevenir de carn i ossos. Dos (2) anys després, la Lila i en Desmond marxaren a viure a un castell encantat i abandonaren la sèrie el juny del 2016, i deixaren pas a la Nenúfar (Norma Pujol) i la Matoll (Laia Pardo), dues (2) elfes que regalà la Lila a en Pau abans de marxar. El setembre del mateix any entrà en escena el 6Q (Marc Vilajuana), un robot de cuina creat per l'Àlex. El desembre del 2017 aparegué al sofà del Súper3 el Dan, el germà del Fluski i pel que es veu, té moltes ganes de quedar–s'hi.
Univers
Univers
Els carnets de súper
Els carnets de súper
El Canal Super3 disposa, des dels seus inicis com a programa, d'un carnet gratuït pels nens entre zero i quinze (0–15) anys. Els nens que el posseeixen s'anomenen súpers, i el carnet els permet realitzar tot tipus d'activitats lúdiques, culturals i esportives gratuïtament o bé amb una rebaixa.
A partir de la nova etapa del club (2006) es crearen dos (2) carnets, amb nova forma i colors respecte a l'anterior, un per a la franja de zero a vuit (0–8 anys (el «Carnet Super3») i un altre (el «Carnet Super3+») destinat als nens de vuit a quinze (8 –15) anys, que inclou totes les activitats del carnet anterior i d'altres exclusives per als més grans. El 5 de gener de 2007 el Club arribà a la xifra d'un milió (1.000.000) de súpers donats d'alta des del febrer del 1991, tot i que molts d'ells ja no són actius perquè tenen més de quinze (>15) anys.
La Festa dels Súpers
La Festa dels Súpers
Des del 1996, i amb l'única excepció del 2006 (que no es realitzà a causa del canvi que hi hagué), se celebra un cop a l'any la Festa dels Súpers, que té molt d'èxit en totes les seves edicions. Dura un cap de setmana i es realitzen tota mena d'activitats, jocs, concursos i concerts pels súpers a l'Estadi Olímpic Montjuïc (Barcelona). Cada festa compta amb un espectacle realitzat per la Família del Super3.
La darrera festa ha estat durant el 2019, amb l'espectacle On Tour, que s'ha fet itinerant per diferents ciutats catalanes.
Canal Super3
Canal Super3
L'octubre del 2009 es creà el Canal Super3, en substitució del K3. Es tracta d'un canal de televisió per al públic infantil, que pertany a Televisió de Catalunya. Està basat en el programa infantil original, que continua actiu amb el nom de La família i emet gags entre sèrie i sèrie.
Súpers!
Súpers!
L'agost del 1998 sortí la primera revista del programa Club Super3, que acabà el desembre del 2008 i s'anomenava La Revista dels Súpers. Des del 2010 fins al 2018, el Canal Super3 disposà de revista pròpia, anomenada Súpers!. Aquesta revista partia dels valors lúdics i pedagògics del Canal Super3 per acostar als nens i les nenes la natura, la ciència i la cultura, mitjançant els personatges de la família del Super3.
Música
Música
El Club Super3 ha tret a la venda diferents cassets i, posteriorment, discos amb la música que sonava al programa. Durant els primers anys, els cantants d'aquests discs eren els personatges del Club i un grup de súpers, el Cor del Club Super3 o Cor Coral·lí, que actualment segueix en funcionament però totalment deslligat de la televisió. Es caracteritzaven per interpretar músiques de pròpia creació però també tradicionals, populars del país i d'arreu del món.
Clubifaximàtic (1992)
Clubitresicentimil (1994)
Va Superfiu (1995)
Clubisupersom (1996)
Apasupersom–Hi (1998)
Apasuperballa! (1999)
SuperClubiDibudà (2001)
Superclubitresifiu (2003)
Altres discos relacionats amb el Club Super3 són els següents:
Súper Èxits (Rap del Súper 3) (1997)
Transtomàtic Express (1997)
Transtomàtic 2 (1998)
Transtomàtic 3 (1999)
Transtomàtic 4 (2000)
Ruïnosa Gratand'on Gratand'off (2001)
A Les 3 Per Molts Anys (2001)
Superxiula! (2004)
Discos nadalencs:
Supernadales (1997)
Superestrelles de Nadal (2000)
Supernadales 2 (2002)
Discos de la Festa dels Súpers:
El Disc de la Festa dels Súpers (1998)
El disc de la Festa dels Súpers (Estadi Olimpic 1999) (1999)
El Disc de la Festa dels Súpers: Estadi Olímpic 2000 (2000)
Amb el canvi de format el 2006 el cor fou eliminat, i uns anys després es crearen el SP3, un grup de joves que interpreten les cançons del club.
Benvinguts al Club (2006): Primer disc tret a la venda de la nova etapa que afrontava el Club. S'hi podia trobar un CD amb dotze (12) cançons diferents, galeries de fotos i fons d'escriptori, i un DVD amb alguns videoclips, gags emesos per TV, i dues (2) cançons en format Karaoke.
Anem a veure món (2009): El segon disc de la nova etapa, titulat Anem a veure món, el qual es pot adquirir en diversos packs: El primer: CD, el segon: DVD + Catifa, el tercer: CD + DVD + Catifa i el quart: CD + MP3 Super3 + Catifa.
Uh! Oh! No tinc por! (2011): El tercer disc actualment és Uh! oh! No tinc por!, que arriba a la venda per el motiu de la XV Festa dels Súpers de l'any 2011. I el videoclip de la cançó que dóna nom al disc: Uh! Oh! No tinc por! interpretada principalment per la Lila. Aquest disc ha venut més de vint-i-cinc mil (>25.000) còpies.
Connectem (2013): El RocPod del lloc web del canal fou el primer a anunciar un disc del qual la cançó principal (de les 13) és Connectem, interpretada per la Pati Pla, gràcies a l'Àlex que vol viatjar a la Lluna, a la venda des del 5 d'octubre de 2013.
Arkandú (2015): Llançat per a coincidir amb la XIX Festa dels Súpers, inclou tretze (13) noves cançons i està a la venda des del 15 d'octubre de 2015.
Tenim el poder (2017): Es va publicar amb motiu de la XXI Festa dels Súpers la qual tenia com a tema central la cançó que dóna el títol al disc, Tenim el poder, i conté deu cançons i està a la venda des del 7 d'octubre de 2017.
El 22 de novembre de 2013 s'anuncià el Super3: el Musical, que es pogué veure al Teatre Victòria de Barcelona a partir del 14 de desembre, i fins al 25 de maig de 2014, organitzat per Televisió de Catalunya i produït per Dagoll Dagom. El Sr Pla ha segrestat la Mildred —l'aranya de la Lila— i la té tancada en un castell embruixat, perquè ara els membres de la família del Super3 l'han de salvar. Des del 28 de desembre de 2014 està disponible en alguns cinemes Cinesa. També està en format DVD des del març del 2015 i s'ha pogut veure pel canal.
L'any 2016, l'aplicació mòbil del Club Super3 guanyà el Premi Zapping en la categoria de millor iniciativa a internet o app.
Logotips
Logotips
Entre els anys 1991 i 2009, el programa tingué dos (2) logotips diferents. El logotip actual és també el del Canal Super3.
Logotip del canal temàtic Canal Super3octubre
Fris_història_CS3.svg
El Tomàtic a l'exposició del XXV aniversari del Súper 3 al Palau Robert de Barcelona el març del 2016.
Lloc web del Super3 de l'any 2006.
Exposició el 2016 al Palau Robert.
Logotip 1 milió
El passat dijous 11 de febrer de 2021 es commemorà el vuitanta-setè aniversari del naixement de Manuel Antonio Noriega Moreno (Ciutat de Panamà, 11 de febrer de 1934 — Ciutat de Panamà, 29 de maig de 2017), qui fou un polític panameny, líder militar i governant de facto del país des del 1983 fins al 1989. Establí una dictadura en la qual sumí el país en una greu crisi econòmica, política i social. El 1989 els Estats Units d'Amèrica envaïren militarment Panamà; provocaren nombroses morts tant civils com militars, i causaren el desmantellament de les forces militars panamenyes, el caos econòmic i social al país, i la posterior rendició i arrest de Noriega. El 1992 fou jutjat als Estats Units i condemnat a una pena de quaranta (40) anys de reclusió, sota l'acusació d'estar relacionat amb el Càrtel de Medellín. La pena es rebaixà posteriorment a trenta (30) anys i després a vint (20) per «bona conducta». A començaments del 2008 romania en una presó de Miami (Florida, EUA) en espera que es defineixi la seva situació. França sol·licità la seva extradició, ratificada el gener del 2008 per un jutge nord–americà. Noriega fou condemnat el 2010 per la justícia francesa a set (7) anys de presó per blanquejar diners del narcotràfic. Un jutge francès li concedí la llibertat condicional el setembre del 2011 demanada pels seus advocats, en considerar que Noriega havia complert més de la meitat de la seva condemna francesa: any i mig (1,5) que portava detingut a França i els dos anys i mig (2,5) que havia romàs detingut als Estats Units en espera de l'aprovació de la seva extradició a París (França). Noriega romangué a la presó parisenca de La Santé fins a la seva extradició cap a Panamà l'11 de desembre del 2011. Morí per les complicacions derivades d'un tumor cerebral.
Joventut
Joventut
Nascut a Guachimango, vereda de Panamà, l'any 1934, rebé formació militar a l'Escola Militar de Chorrillos, Perú, on es graduà en el ram d'enginyeria, i ingressà a la Guàrdia Nacional (GN), (posteriorment transformada per ell en assolir el generalat en les Forces de Defensa de Panamà en complir els vint-i-dos (22) anys.
Al cap de sis (6) anys de pertànyer a la GN, sent cap de la zona militar de Chiriquí, fronterera amb Costa Rica, amb el rang de major, donà suport a la tornada al poder del general Omar Torrijos després d'un cop d'estat encapçalat pel coronel Ramiro Silvera Domínguez i el major Amado Sanjur Atencio quan assistia a un esdeveniment hípic a Ciutat de Mèxic, pel que fou ascendit a tinent coronel i nomenat Cap del Servei d'Intel·ligència o G–2 en reemplaçament del tinent coronel Alejandro Araúz Valencia, el «Fulo». S'assegura que des d'aquesta direcció permeté el narcotràfic i se'n beneficià. Segons a l'autor Larry Collins, Noriega fou captat com a agent de la CIA des dels seus primers anys de militar, havent finançat les seves activitats i col·laborat en el seu ascens final al poder.
Vincles amb el narcotràfic
Vincles amb el narcotràfic
El setembre del 1985 el metge opositor Hugo Spadafora fou assassinat per les Forces de Defensa de Panamà, al comandament del dictador Manuel Antonio Noriega, per denunciar els vincles de l'home fort amb el narcotràfic. El cos decapitat d'Hugo Spadafora fou trobat a la frontera entre Costa Rica i Panamà. El llavors president, Nicolás Ardito Barletta, després de comunicar al país que designaria una comissió investigadora, l'obligaren a renunciar. El segon al comandament de les Forces de Defensa, coronel Roberto Díaz Herrera, fou passat a retir el 1986 per ordres directes de Noriega. Díaz Herrera feu declaracions públiques el juny del 1987, en què acusà el general Noriega de frau electoral el 1984, assassinat polític i de complicitat en la mort del general Omar Torrijos Herrera, mort el 1981, cosa que generà fortes protestes entre la població i la creació d'un moviment denominat Cruzada Civilista Nacional.
El febrer del 1988, a les ciutats de Tampa i Miami a Florida, EUA, es presentaren càrrecs per narcotràfic contra Noriega; en aquell temps el president Del Valle intentà destituir–lo, però l'Assemblea Nacional no hi estigué d'acord, i derrocaren Del Valle, qui hagué de fugir als Estats Units d'Amèrica. Manuel Solís Palma, aliat del general Noriega i ministre d'Educació, fou llavors nomenat «Ministro Encargado» de la Presidència.
Els EUA començaren aleshores un bloqueig obert contra Panamà, cosa que ocasionà que la crisi econòmica que s'havia estat vivint des de feia uns anys empitjorés encara més, durant la qual s'arribà fins i tot a la congelació dels bancs per tal d'evitar la fuga de capitals. Durant aquest temps els EUA negociaren, sense èxit, condicions per retirar Noriega del poder. A finals del setembre del mateix any, Solís Palma es presentà davant de l'ONU, on acusà els EUA d'agressió contra Panamà.
En les eleccions del 7 de maig de 1989 el principal candidat de l'oposició fou Guillermo Endara Galimany i el candidat del Govern fou Carlos Duque Jaén. El poble anà en massa a les urnes, i atorgà un triomf arrasador a Endara. En presentar–se els resultats preliminars de la votació, l'oposició realitzà fortes acusacions de frau i el poble es llançà al carrer, la qual cosa ocasionà que el govern anul·lés els comicis per una «interferència estrangera»; com a resposta l'oposició inicià protestes que foren atacades per la milícia partidària de Noriega.
El setembre del 1989 fou declarat nou president l'enginyer Francisco Rodríguez, pròxim a Noriega. Al mes següent (el dia 3 d'octubre), forces rebels donaren un cop a la cúpula militar, dirigits pel major Moisés Giroldi Vera, de qui Noriega havia estat padrí de matrimoni. Giroldi, cap de la companyia de fusellers responsable de la seguretat de la Comandància, havia avortat ja un intent colpista contra Noriega, i això li valgué ser ascendit a major, però el seu intent per deposar el general fracassà davant de la seva indecisió final quan els seus companys demanaven la seva anuència per donar mort a Noriega i per falta del suport promès pels EUA. La rebel·lió fou sufocada per les Forces de Defensa, i Giroldi fou assassinat igual com altres oficials que el secundaren, en l'anomenada Matança d'Albrook.
Operació Causa Justa
Operació Causa Justa
L'Assemblea Nacional atorgà poders a Noriega designant–lo de manera formal com a cap de govern, mentre que declarava Panamà en estat de guerra contra els EUA, en aquells dies sota la presidència de George H. W. Bush. El dia 19 de desembre, pels volts de dos quarts de dotze de la nit (circa 23:30 h pm), començà el bombardeig simultàniament a tots els objectius militars al país, donant inici la Invasió nord–americana de Panamà. Bush anuncià que les seves forces a Panamà tenien per objectiu capturar Noriega i protegir «els interessos nord–americans» en aquell país. La mobilització militar prengué aproximadament dues (2) setmanes, i es calculen entre tres mil i cinc mil (3.000–5.000) baixes. El nom de l'operació fou «Causa Justa» (Just Cause).
Noriega estigué amagat durant uns dies a la casa de la seva amant Vicky Amado, fins que es traslladà a la Nunciatura Apostòlica de Panamà el 24 de desembre, emparat pel Nunci Sebastián Laboa, que aparentment aconseguí convèncer el general que es lliurés junt amb el cap de la seva escorta o guardaespatlles, el capità Jorge Eliécer Gaitán.
A la casa de Noriega hi havia vuit milions dos-cents mil dòlars (8.200.000 $) en borses del Banc Nacional de Panamà al costat de la seva cartera, passaport i targetes de crèdit, segons Rene de la Cova (agent de la Drug Enforcement Administration).
El 3 de gener de 1990 Noriega es lliurà a l'exèrcit nord–americà; l'endemà pujà a un avió procedent de Miami (Florida, EUA), on en arribar fou reclòs al Comtat de Miami–Dade en espera de judici. Fou condemnat a quaranta (40) anys de presó com a presoner de guerra, després de sortir absolt en sengles judicis per presumpta participació en la importació il·legal als EUA de cocaïna i marihuana, i després se li reduí la condemna a trenta (30) anys.
Crida l'atenció que el sistema judicial nord–americà autoritzà que es descongelessin sis milions de dòlars (6.000.000 $) de la fortuna atribuïda a Noriega, a fi que pogués sufragar les despeses de la defensa encapçalada per l'advocat Frank Rubino, quan és inexplicable que pogués tenir lícitament aquesta quantitat.
Amb la intervenció militar nord–americana i el derrocament del règim militar de Noriega, s'ordenà la nul·litat de l'actuat i la reobertura de la investigació de l'assassinat del metge opositor Hugo Sapadafora. L'octubre del 1991 se sol·licità crida a judici contra deu (10) persones. Tres (3) dels encausats, Francisco Eliécer González Bonilla (sobrenom «Bruce Lee»); Julio César Miranda Caballero, (sobrenom «Muñecón») i Noriega renunciaren al dret de ser jutjats per jurat de consciència i optaren per un judici en dret. El 20 d'octubre de 1993 el Tribunal Superior del Tercer Districte Judicial sentencià a vint (20) anys de presó els dos (2) primers com a autors materials i a Noriega com a instigador. La sentència fou ratificada pels magistrats de la Sala Penal el 20 de desembre de 1995. És per aquesta condemna que Noriega, pres a França per rentada de diners, era reclamat per a la seva extradició.
Extradició a França
Extradició a França
Noriega, en la Institució Correccional Federal a Miami, Florida, tingué el número de l'Agència Federal de Presons 38699-079. El 26 d'abril de 2010 la secretària d'Estat dels Estats Units Hillary Clinton aprovà l'extradició de Noriega a França. Poc després l'ordre fou executada i Noriega fou embarcat per agutzils federals en un avió que havia de partir amb rumb a França. A les 12 del migdia (hora de Miami, Florida, EUA) del dimarts 27 d'abril el vol AF695 d'Air France, aterrà a l'Aeroport de París–Charles de Gaulle, transportant l'ex–dictador panameny. Noriega fou empresonat a la Prison de la Santé, París (França). Manuel Noriega fou condemnat el 7 de juliol de 2010 per la justícia francesa a set (7) anys de presó per blanquejar diners del narcotràfic.
Extradició a Panamà
Extradició a Panamà
El juny del 2011 el govern dels Estats Units donà el seu consentiment a les autoritats franceses per a la seva extradició a Panamà. El decret d'extradició li fou notificat a l'antic dictador panameny per la fiscalia de París (França) el 29 de juliol. El 23 de setembre, un jutge francès li concedí a Noriega la llibertat condicional per ser extradit. El jutge li concedí la llibertat condicional demanada pels seus advocats, en considerar que Noriega havia complert més de la meitat de la seva condemna francesa, però romangué a la presó parisenca de La Santé fins que es definí la seva extradició.
Manuel Antonio Noriega arribà a Panamà després de conèixer–se el 16 de novembre l'aprovació dels EUA perquè fos extradit a aquest país. Una segona audiència realitzada el dia 23 de novembre en el mateix tribunal constatà oficialment que es tancava el procediment judicial i que el lliurament a Panamà passava a dependre de la tramitació administrativa entre els governs de França i Panamà.
Una delegació de cinc (5) persones, dos (2) guardians, dos (2) representants de la Cancelleria panamenya i un metge viatjaren a París (França) per a la repatriació de Manuel Antonio Noriega. La comissió oficial es reuní amb les autoritats de la presó La Santé per realitzar la revisió mèdica a Noriega de setanta-set (77) anys, conjuntament amb els metges del sistema penitenciari francès, a fi d'establir la seva condició física prèvia al viatge de trasllat a Panamà, on arribà diumenge 11 desembre de 2011, en un vol comercial des de Madrid (Espanya) fins a l'aeroport internacional de Tocumen.
El trasllat de Noriega des de la terminal aèria fins al centre penal en el qual fou reclòs, es realitzà via aèria i després fou examinat per un metge que certificà que requeria una posterior avaluació. Se'l traslladà al centre penitenciari El Renacer per a detinguts d'escassa perillositat, per tractar–se d'un reu que tenia condicions especials.
Ja septuagenari, Noriega hagué d'afrontar condemnes pels homicidis del metge opositor Hugo Spadafora i del major Moisés Giroldi, així com per la desaparició d'altres dues (2) persones, una (1) d'aquestes Heliodoro Portugal —pare de la que seria Defensora del poble entre els anys 2011 i 2013— i acusacions de violació als drets humans, amb un total de seixanta (60) anys de presó. Noriega aspirava a rebre el benefici de «casa per presó», segons els seus advocats. Les lleis panamenyes atorguen als jutges la capacitat de concedir aquest benefici als reus de més de setanta-un (>71) anys i que pateixin malalties greus, però els seus oponents destacaren que aquest benefici no inclou els condemnats per delictes de lesa humanitat, com els de Noriega.
Fotografia de quan fou arrestat pel govern dels EUA el 1989.
El passat dijous 11 de febrer de 2021 es commemorà el noranta-cinquè aniversari del naixement de Griselda Pascual i Xufré (Barcelona, 11 de febrer de 1926 — Barcelona, 8 de juny de 2001), qui fou una científica catalana vinculada a la investigació matemàtica i a la docència. La seva línia bàsica de recerca fou la teoria algebraica de nombres.
Biografia
Biografia
Nasqué dintre d'una família que valorava l'educació i el desenvolupament de les dones en l'àmbit cultural i professional. Son pare, l'aleshores reconegut pintor Julio Pascual, així com les seves ties, ambdues mestres d'escola, donaren suport al desenvolupament intel·lectual i cultural de la Griselda, la qual rebé la seva primera formació a l'escola privada Institució Cultural Femenina.
Estudià primer Magisteri, amb la qual cosa quan començà els estudis de Matemàtiques ja estava en possessió del títol de mestra. Es llicencià en Ciències (Secció d'Exactes) per la Universitat de Barcelona el gener del 1947 i aquell mateix any fou nomenada professora ajudant de classes pràctiques de la mateixa universitat, cosa que la convertí en la primera dona docent de la Facultat de Ciències.
El 1950 Pascual fou catedràtica de l'Institut d'Ensenyança Mitjana de Tortosa (Baix Ebre) i, més tard, professora a l'Institut Maragall de Barcelona, i arribà a ocupar càrrecs de direcció (que mantingué entre els anys 1965 i 1968). La seva tasca com a catedràtica d'institut es desenvolupà des del 1950 fins al 1985.
Amb el temps s'especialitzà en Didàctica de les Matemàtiques. Fou becada pel Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC). Aconseguí, a més, una beca Alexander von Humboldt amb la qual pogué estudiar Geometria Diferencial a Freiburg (Baden–Württemberg, Alemanya) des del 1958 fins al 1959. Fou a Alemanya on començà els seus treballs sobre mosaics plans i esfèrics. En tornar a Barcelona participà en la concreció de la reforma de l'ensenyament secundari introduint l'anomenada Matemàtica Moderna.
Pascual es doctorà en Ciències Exactes l'any 1975 i fou professora titular d'Àlgebra de la Universitat de Barcelona (UB) a partir de l'any 1985.
Griselda Pascual i Xufré fou la primera dona docent que es jubilà a la Facultat de Matemàtiques de la Universitat de Barcelona, l'any 1991, i la seva darrera lliçó versà sobre l'obra de Leopold Kronecker.
Llegat
Llegat
Griselda Pascual es preocupà durant la seva carrera de participar en accions diverses per a la millora de l'ensenyament de les matemàtiques. Així, participà activament en els moviments de reforma de Didàctica de les Matemàtiques a Catalunya i dels plans d'estudis de l'ensenyament mitjà, prengué part activa en l'elaboració de les Proves Cangur (per a estudiants de secundària i batxillerat); participà en nombrosos seminaris i en congressos matemàtics, tant nacionals com internacionals i fou autora de nombroses traduccions de llibres matemàtics universitaris, entre els quals cal destacar la traducció en català de l'obra de Carl Friedrich Gauss Disquisitiones arithmeticae, el text original del qual (que estava en llatí), fou publicat l'any 1801.
Griselda Pascual i Xufré
Griselda Pascual i Xufré
El passat dijous 11 de febrer de 2021 es commemorà el centenari del naixement de Rafael Anglada i Rubí (Santa Coloma de Farners, Selva, 11 de febrer de 1921— Barcelona, Barcelonès, 23 de juny de 1993), qui fou un actor i autor de teatre català.
Biografia
Biografia
Començà fent programes per a la ràdio, i el 1953 començà a fer d'actor de teatre, gairebé sempre en obres en català. S'especialitzà en la interpretació de personatges còmics. També escrigué obres de teatre, algunes d'elles representades al Centre Catòlic de Sants. Ha participat en nombrosos films i en sèries de televisió com La saga de los Rius (1976), Tot un senyor (1989) i Els Savis de Vilatrista (1991)
Fou declarat fill predilecte de Santa Coloma de Farners (Selva) i en honor seu cada any se celebra un concurs de teatre amateur. El 1992 rebé el Premi Nacional d'Arts Escèniques, i el 1993 la Creu de Sant Jordi. També li fou concedida a títol pòstum la medalla d'or al mèrit en Belles Arts.
Autor dramàtic
Autor dramàtic
1943. Sucedió a las once. Disparate detectivesco en 1 acto. En col·laboració de C. Morera. Estrenat a l'Ateneu Catòlic de Sant Gervasi (Barcelona), el 25 d'abril de 1943.
1955, novembre. L'ase volador, en col·laboració de Josep C. Tapias. Estrenada al Teatre Romea, a la inauguració de la temporada de teatre infantil.
1955. L'Estrella de Nadal: els Pastorets, en col·laboració de Josep C. Tapias. Espectacle en tres (3) actes, dividits en onze (11) quadres. Estrenada al teatre Alexis de Barcelona, el 21 de desembre de 1955. Director: Joan Cumellas.
1956. Ocells de pis. Humorada en tres (3) actes.
1959. L'amor venia en taxi. Peça còmica en tres (3) actes. (1959). Estrenada al teatre Romea de Barcelona, el dia 7 de gener de 1959.
1963. Perruqueria de senyores.Estrenada al Teatre Romea de Barcelona el 13 de desembre de 1963.
Actor
Actor
Teatre
Teatre
1956. L'auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol. Teatre Romea.
1957, 27 de febrer. Passaport per a l'eternitat de Josep C. Tapias i Santiago Vendrell, estrenada al teatre Romea de Barcelona, en el paper de Pere.
1963, novembre. Quan no sigui amb tu original de Ventura Porta i Rosés. Estrenada al Teatre Romea, de Barcelona.
1965, juliol. Història d'un mirall, original de Cecília A. Màntua. Estrenada al teatre Romea de Barcelona. Per la Companyia de Màrius Cabré.
1968, octubre. Pedro de Urdemalas de Miguel de Cervantes. Estrenada al teatre Calderón de Barcelona.
1979, juny. Les tres germanes d'Anton Txékhov, amb Maife Gil (Maixa), Imma Colomer (Olga), Muntsa Alcañiz (Irina), Anna Lizaran, Lluís Homar, Rafael Anglada. Direcció de Lluís Pasqual i Fabià Puigserver. Estrenada al Teatre Lliure.
Cinema
Cinema
1960. Gaudí. Director: Josep Maria Argemí (paper: «Camps»).
1967. El terrible de Chicago. Director: Joan Bosch (paper: «O'Hara»).
1976. Les llargues vacances del 36. Director: Jaime Camino (paper: «Pregonero»).
1976. La ciutat cremada. Director: Antoni Ribas (paper: «Sr. Esteve»).
1978. Alícia a l'Espanya de les meravelles. Director: Jordi Feliu.
1979. Companys, procés a Catalunya. Director: Josep Maria Forn i Costa (paper: «Martí»).
1980. La verdad sobre el caso Savolta. Director: Antonio Drove.
Rafael Anglada i Rubí
Rafael Anglada i Rubí
El passat dijous 11 de febrer es commemorà el cinc-cents cinquanta-cinquè aniversari del naixement i el cinc-cents divuitè aniversari de la mort d'Elisabet de York (Palau de Westminster, Londres, Anglaterra, 11 de febrer de 1466 — Torre de Londres, Anglaterra, 11 de febrer de 1503), qui fou reina consort d'Anglaterra des del seu casament el 1486 fins a la seva mort. Estigué emparentada amb tots els reis d'Anglaterra del seu temps: fou filla d'Eduard IV, germana d'Eduard V, neboda de Ricard III, i esposa d'Enric VII. També fou la mare d'Enric VIII i avantpassada de tots els reis anglesos posteriors.
Biografia
Biografia
Princesa
Princesa
Elisabet nasqué a Westminster el 1466. Era la primera filla del rei Enric IV, de la casa de York, i la seva esposa Elisabet Woodville. Als cinc (5) anys fou promesa amb el fill de Joan Neville, comte de Northumberland, però quan aquest canvià de bàndol i s'uní a la casa rival dels Lancaster el prometatge es cancel·là. El 1475 també es negocià el seu matrimoni amb el delfí francès Carles de Valois, però el seu pare Lluís XI desestimà l'oferta matrimonial.
El 1483 el seu pare morí, i el germà petit d'Elisabet, Eduard V, esdevingué rei. El seu oncle, Ricard de Gloucester, fou nomenat regent i protector dels seus nebots. Uns mesos després, Ricard feu que el matrimoni d'Eduard IV i Elisabet Woodville fos declarat invàlid, i així convertí Elisabet de York, el rei Eduard V i la resta dels germans en fills bastards.
Com que els fills il·legítims no podien heretar, el tron passà a Ricard de Gloucester que es feu coronar com a rei. Eduard V i el seu germà Ricard foren confinats a la Torre de Londres al·legant motius de seguretat, i no foren vistos mai més. Aviat s'estengueren rumors que havien estat assassinats.
Elisabet Woodville, la mare d'Elisabet, establí una aliança amb Margarida Beaufort per destronar Ricard III. Margarida era la mare d'Enric Tudor, un exiliat descendent de la Casa Lancaster que, tot i tenir drets dinàstics molt febles en provenir d'una branca bastarda que havia estat legitimada a canvi de renunciar als drets que poguessin tenir al tron, era l'únic candidat alternatiu a Ricard III. Les dues (2) dones pactaren que Elisabet de York es casaria amb Enric per reforçar la seva candidatura al tron, i així s'uniren les dues (2) cases. El desembre del 1483 Enric realitzà un jurament a la catedral de Rennes (Ille i Vilaine, Bretanya, França), en el qual es comprometé a casar–se amb ella.
Mentrestant, els plans de Ricard III de casar–la amb un oficial naval poc destacat fracassaren quan aquest fou capturat pels francesos i morí empresonat a París (Illa de França).
El 1484 l'esposa de Ricard III, Anna Neville, estava moribunda i s'estengueren rumors que Ricard pretenia casar–se amb la seva neboda Elisabet un cop quedés vidu. Ricard negà els rumors.
L'agost del 1485 Enric Tudor desembarcà a Anglaterra amb un exèrcit, i derrotà i matà Ricard III a la batalla de Bosworth Field. Per dret de conquesta Enric es feu coronar al mateix camp de batalla, com a Enric VII.
Reina
Reina
Tot i que la Casa de York (a través dels Mortimer) precedia a la Lancaster en la successió, Enric demorà el seu casament amb Elisabet per deixar clar que era rei per drets propis i no tenia intenció de compartir amb ella el poder. Finalment es casaren el 18 de gener de 1486, i Elisabet fou coronada reina consort el 25 de novembre de 1487.
Segons totes les cròniques el matrimoni fou feliç i tots dos (2) s'acabaren estimant. Com a reina, Elisabet exercí molt poca influència, en gran part a causa del fort pes de la seva sogra Margarida Beaufort.
El novembre del 1501 el príncep Artur de Gal·les, el fill gran d'Enric i Elisabet, es casà amb Caterina d'Aragó, filla de Ferran el Catòlic i Isabel de Castella. Cinc (5) mesos després, però, Artur morí. La mort del promogènit afectà profundament Enric, i Elisabet tornà a quedar embarassada per reforçar la successió. El 2 de febrer de 1503 donà llum a una nena, de nom Caterina, que morí el mateix dia. Elisabet morí nou dies després d'infeccions postpart.
Fou enterrada a l'Abadia de Westminster, a la mateixa tomba on seria sepultat el seu marit sis (6) anys després.
Família
Família
Avantpassats
Avantpassats
Núpcies i descendents
Núpcies i descendents
Elisabet es casà amb Enric Tudor (1457–1509) el 18 de gener de 1486. Tingueren:
Artur (1486–1502), príncep de Gal·les.
Margarida (1489–1551), es casaria el 1503 amb el rei Jaume IV d'Escòcia.
Enric (1491–1547), duc de York i successor al tron d'Anglaterra com a Enric VIII.
Elisabet (1492–1495).
Maria (1496–1533), es casaria el 1514 amb el rei Lluís XII de França.
Edmund (1499–1500), duc de Somerset.
Caterina (1503–1503).
Retrat d'Elisabet de York
Elisabet de York
Elisabet de York
El passat dimecres 10 de febrer de 2021 es commemorà el cent dinovè aniversari del naixement de Walter Houser Brattain (/ b r æ t ən /; Amoy [actualment Xiamen], Fujian, Xina, 10 de febrer de 1902 — Seattle, Washington, 13 d'octubre de 1987), qui fou un físic americà en els Laboratoris Bell, i juntament amb altres científics John Bardeen i William Shockley, inventà el transistor de contacte el desembre del 1947. Compartí el Premi Nobel de Física del 1956 per la seva invenció. Brattain dedicà gran part de la seva vida a la investigació sobre estats superficials.
Biografia
Biografia
Walter Brattain nasqué a Amoy (actual Xiamen), Fujian, Qing, Xina, el 10 de febrer de 1902, de pares nord–americans: Ross R. Brattain i Ottilie Houser Brattain. Ross R. Brattain era professor al Ting–Wen Institute, una escola privada per a nois xinesos; Ottilie Houser Brattain era una talentosa matemàtic. Tots dos (2) eren graduats del Whitman College. Ottilie i el nadó Walter tornaren tornar als Estats Units el 1903, i Ross els seguí poc després. La família visqué diversos anys a Spokane, Washington; després s'instal·là en un ranxo prop de Tonasket, Washington el 1911.
Brattain assistí a l'escola secundària a l'estat nord–americà de Washington, passant un (1) any a l'escola secundària Queen Anne de Seattle, dos (2) anys a l'escola secundària Tonasket i un (1) any a Moran School for Boys a l'illa de Bainbridge. Brattain assistí al Whitman College de Walla Walla, Washington, on estudià amb Benjamin H. Brown (física) i Walter A. Bratton (matemàtiques). Obtingué el títol de batxiller de Whitman el 1924, amb un doble grau en física i matemàtiques. Brattain i els seus companys de classe Walker Bleakney, Vladimir Rojansky i E. John Workman passaria a tenir carreres distingides, i més tard es coneixeria com «els quatre (4) genets de la física». El germà de Brattain, Robert, que el seguí al Whitman College, també es convertí en físic.
Brattain obtingué un màster en Arts de la Universitat d'Oregon a Eugene el 1926 i un doctorat. de la Universitat de Minnesota el 1929. A Minnesota, Brattain tingué l'oportunitat d'estudiar el nou camp de la mecànica quàntica amb John Hasbrouck Van Vleck. La seva tesi, supervisada per John T. Tate, fou l'eficiència de l’excitació per impacte d’electrons i dispersió anòmala en vapor de mercuri.
Walter Brattain es casà dues (2) vegades. La seva primera esposa fou la química Keren Gilmore. Es casaren el 1935 i tingueren un (1) fill, William G. Brattain, el 1943. Keren Gilmore Brattain morí el 10 d'abril de 1957. L'any següent Brattain es casà amb la senyora Emma Jane (Kirsch) Miller, mare de tres (3) fills nens.
Es traslladà a Seattle (Washington) als anys setanta (70) i hi visqué fins a la seva mort per la malaltia d'Alzheimer el 13 d'octubre de 1987. Està enterrat al City Cemetery de Pomeroy, Washington.
Treball científic
Treball científic
Del 1927 al 1928 Brattain treballà per a l'Oficina Nacional d'Estàndards a Washington, DC, on ajudà a desenvolupar estàndards de freqüència piezoelèctrica. L'agost del 1929 s'uní a Joseph A. Becker als Bell Telephone Laboratories com a físic investigador. Els dos (2) homes treballaren en el flux de portadors de càrrega induït per la calor en rectificadors d'òxid de coure. Brattain pogué assistir a una conferència d'Arnold Sommerfeld. Alguns dels seus experiments posteriors sobre emissió termionica proporcionaren una validació experimental per a la teoria de Sommerfeld. També treballaren l'estat superficial i la funció de treball del tungstè i l'adsorció dels àtoms de tori. A través dels seus estudis de rectificació i efectes fotogràfics sobre les superfícies semiconductores de l’òxid de coure i del silici, Brattain descobrí l'efecte fotogràfic a la superfície lliure d’un semiconductor. Aquest treball fou considerat pel Comitè del Premi Nobel com una de les seves principals contribucions a la física de l'estat sòlid.
En aquell moment, la indústria telefònica depenia en gran mesura de l'ús de tubs de buit per controlar el flux d’electrons i amplificar el corrent. Els tubs de buit no eren ni fiables ni eficients, i els Laboratoris Bell volien desenvolupar una tecnologia alternativa. Ja a la dècada del 1930 Brattain treballà amb William B. Shockley en la idea d'un amplificador semiconductor que utilitzés òxid de coure, un intent inicial i sense èxit de crear un transistor d'efecte de camp. Altres investigadors de Bell i d’altres llocs també estaven experimentant amb semiconductors, utilitzant materials com el germani i el silici, però l'esforç d’investigació d’abans de la guerra fou una mica atzarós i no tingué una forta base teòrica.
Durant la Segona Guerra Mundial Brattain i Shockley participaren per separat en la investigació sobre la detecció magnètica de submarins amb el Comitè d'Investigació de Defensa Nacional de la Universitat de Columbia (Nova York, EUA). El grup de Brattain desenvolupà magnetòmetres prou sensibles com per detectar anomalies en el camp magnètic terrestre causades pels submarins. Com a resultat d'aquest treball, el 1944, Brattain patentà un (1) disseny per a un (1) cap de magnetòmetre.
El 1945 Bell Labs es reorganitzaren i crearen un grup específicament per fer investigacions fonamentals en física d'estats sòlids, relacionades amb les tecnologies de les comunicacions. La creació del subdepartament fou autoritzada pel vicepresident de recerca, Mervin Kelly. Un grup interdisciplinari, estava codirigit per Shockley i Stanley O. Morgan. El nou grup aviat s'uní a John Bardeen. Bardeen era un íntim amic del germà de Brattain, Robert, que havia presentat John i Walter als anys trenta (30). Sovint jugaven al bridge i al golf junts. Bardeen era un físic quàntic, Brattain era un experimentat talentós en ciència dels materials i Shockley, el líder del seu equip, era un expert en física d'estats sòlids.
Segons les teories de l'època, el transistor d'efecte de camp de Shockley, un cilindre recobert finament de silici i muntat prop d'una placa metàl·lica, hauria d'haver funcionat. Ordenà a Brattain i Bardeen que descobrissin per què no ho feu. Durant els mesos de novembre i desembre els dos (2) homes dugueren a terme diversos experiments, intentant determinar per què el dispositiu de Shockley no s'amplificaria. Bardeen era un teòric brillant; Brattain, igualment important, «tenia una sensació intuïtiva del que podríeu fer en semiconductors». Bardeen teoritzà que el fracàs de la conducta podria ser el resultat de variacions locals en l'estat superficial que assoliren els portadors de càrrega. Brattain i Bardeen aconseguiren finalment crear un petit nivell d'amplificació empenyent una punta metàl·lica daurada al silici i envoltant–la amb aigua destil·lada. La substitució del silici per germani millorà l'amplificació, però només per a corrents de baixa freqüència.
El 16 de desembre Brattain ideà un mètode per col·locar dos (2) contactes de fulles d'or a prop sobre una superfície de germani. Brattain informà: «Utilitzant aquest contacte de doble punt, es contactà amb una superfície de germani anoditzada a noranta volts (90 V), es rentà l'electròlit en H2O i després se n'evaporaren algunes taques d'or. Els contactes d'or es pressionaren els dos (2) contactes daurats amb la superfície es rectificaren molt bé ... Un punt s'utilitzà com a quadrícula i l’altre com a placa. El biaix (CC) de la quadrícula havia de ser positiu per obtenir amplificació».
Tal com descrigué Bardeen, «Els primers experiments amb la taca d'or suggeriren immediatament que s'introduïen forats al bloc de germani, i així s'augmentava la concentració de forats propers a la superfície. Es triaren els noms emissor i col·lector per descriure aquest fenomen. L'única pregunta era com es compensà la càrrega dels forats afegits. La nostra primera idea fou que la càrrega la compensaven els estats de la superfície. Shockley suggerí més tard que la càrrega es compensés mitjançant electrons al detall i suggerí la geometria del transistor de connexió ... Experiments posteriors realitzats per Brattain i jo demostraren que és probable que tots dos (2) es produeixin al transistor de contacte puntual».
El 23 de desembre de 1947 Walter Brattain, John Bardeen i William B. Shockley mostraren el primer transistor de treball als seus col·legues dels Laboratoris Bell. Amplificant petits senyals elèctrics i donant suport al processament d’informació digital, el transistor és «el factor clau de l’electrònica moderna». Els tres (3) homes reberen el Premi Nobel de Física el 1956 per la investigació sobre semiconductors i el descobriment de l'efecte transistor.
Convençuts per la demostració del 1947 que s’estava produint un gran avenç, Bell Laboratories se centrà intensament en el que ara anomenava Surface States Project. Inicialment, s'observà un estricte secret. Les conferències internes acuradament restringides de Bell Labs compartiren informació sobre el treball de Brattain, Bardeen, Shockley i altres que es dedicaven a investigacions relacionades. Les patents foren enregistrades, i fou registrada la invenció del transistor de contacte puntual per part de Bardeen i Brattain. Hi havia una ansietat considerable sobre si Ralph Bray i Seymour Benzer, estudiant la resistència en germani a la Universitat Purdue, podria fer un descobriment similar i publicar–lo davant Bell Laboratories.
El 30 de juny de 1948 Bell Laboratories celebrà una roda de premsa per anunciar públicament el seu descobriment. També adoptaren una política oberta en què els nous coneixements es compartien lliurement amb altres institucions. En fer–ho, evitaren classificar l'obra com a secret militar i feren possible una àmplia investigació i desenvolupament de tecnologia de transistors. Bell Laboratories organitzà diversos simposis, oberts a participants universitaris, industrials i militars, als quals assistiren centenars de científics el setembre del 1951, l'abril dels anys 1952 i 1956. Hi assistiren representants d’empreses nacionals i internacionals.
Shockley creia (i afirmava) que hauria d'haver rebut tot el mèrit pel descobriment del transistor. Exclogué activament a Bardeen i Brattain de noves àrees de recerca, en particular el transistor d'unió, que Shockley patentà. La teoria del transistor de connexió de Shockley fou un «assoliment impressionant», que assenyalà el camí cap a la futura electrònica d'estat sòlid, però passarien uns quants anys abans que la seva construcció fos pràcticament possible.
Brattain es traslladà a un altre grup de recerca dels Laboratoris Bell, treballant amb CGB Garrett i PJ Boddy. Continuà estudiant les propietats superficials dels sòlids i l'«efecte transistor», per tal de comprendre millor els diversos factors subjacents al comportament dels semiconductors. Descrivint–ho com «una situació intolerable», Bardeen deixà Bell Laboratories el 1951 per anar a la Universitat d'Illinois (EUA), on finalment guanyà un segon Premi Nobel per la seva teoria de la superconductivitat. Shockley deixà Bell Laboratories el 1953 i passà a formar el Shockley Semiconductor Laboratory a Beckman Instruments.
El 1956 els tres (3) homes reberen conjuntament el Premi Nobel de Física del rei Gustaf VI Adolf de Suècia per la investigació sobre semiconductors i el descobriment de l'efecte transistor. Bardeen i Brattain foren inclosos per al descobriment del transistor de contacte puntual; Shockley per al desenvolupament del transistor de connexió. A Walter Brattain se li acredita que digué, quan se li comunicà el premi, «sens dubte agraeixo l'honor. És una gran satisfacció haver fet alguna cosa a la vida i haver estat reconegut per això d'aquesta manera. No obstant això, gran part de la meva bona fortuna ve d'estar al lloc adequat, en el moment adequat i de tenir la gent adequada per treballar». Cadascun dels tres (3) pronuncià una conferència. Brattain parlà de Propietats superficials dels semiconductors; Bardeen, sobre Semiconductor Research Leading to the Point Contact Transistor, i Shockley, sobre Transistor Technology Evokes News Physics.
Més tard Brattain col·laborà amb PJ Boddy i PN Sawyer en diversos articles sobre processos electroquímics en matèria viva. S'interessà per la coagulació de la sang després que el seu fill necessités una cirurgia cardíaca. També col·laborà amb el professor de química de Whitman, David Frasco, fent servir bicapes de fosfolípids com a model per estudiar la superfície de les cèl·lules vives i els seus processos d’absorció.
Ensenyament
Ensenyament
Brattain ensenyà a la Universitat de Harvard (Cambridge, Massachusetts, EUA) com a professor visitant el 1952 i al Whitman College com a professor visitant els anys 1962 i 1963, i professor visitant a partir del 1963. En retirar–se formalment de Bell Laboratories el 1967, continuà donant classes a Whitman, i es convertí en professor adjunt el 1972. Es retirà de la docència el 1976 però continuà sent consultor a Whitman.
A Whitman, les beques Walter Brattain s'atorguen per mèrits a «ingressar a estudiants que han assolit una alta excel·lència acadèmica en el seu treball preparatori universitari». Tots els sol·licitants d’admissió es consideren per a la beca, que pot ser renovable durant quatre (4) anys.
Premis i distincions
Premis i distincions
Walter Brattain ha estat àmpliament reconegut per les seves contribucions.
Premis
Medalla Stuart Ballantine de l' Institut Franklin , 1952 (conjuntament amb el Dr. John Bardeen);
Medalla John Scott, 1954 (conjuntament amb el Dr. John Bardeen);
Premi Nobel de Física, 1956 (juntament amb el Dr. John Bardeen i el Dr. William B. Shockley);
Introduït al Saló de la Fama dels Inventors Nacionals, 1974;
Membres
Títols honorífics
Doctor en ciències, Universitat de Portland, 1952;
Whitman College, 1955;
Union College, 1955 (conjuntament amb el Dr. John Bardeen);
Universitat de Minnesota, 1957.
Walter Houser Brattain
A stylized replica of the first transistor
El passat dimecres 10 de febrer de 2021 es commemorà el cent vint-i-tresè aniversari del naixement d'Eugen Berthold Friedrich Brecht, més conegut com a Bertolt Brecht (Augsburg, Baviera, Segon Imperi alemany, 10 de febrer de 1898 — Berlín Oriental, República Democràtica Alemanya, 14 d'agost de 1956), qui fou un dels dramaturgs i poetes alemanys més influents del segle XX. Fou guardonat repetides vegades, tant a l'Alemanya de l'Est com a la de l'Oest, així com internacionalment.
Vida i obra
Vida i obra
Fill de Bertolt Friedrich Brecht i de Sofie Brecht, Bertolt assistí a l'escola primària des del 1908, i a l'escola secundària a Augsburg (Baviera) fins al 1917. A continuació començà a estudiar medicina a Munic (Baviera), però hagué d'interrompre els estudis l'any següent, ja que el cridaren a files com a soldat sanitari en un hospital militar durant la Primera Guerra Mundial. Durant aquest temps conegué Paula Banholzer, la qual donà llum al seu fill Frank el 1919. Tot fent de soldat alemany, Frank cauria a Rússia el 1943 durant la Segona Guerra Mundial.
Inicis
Inicis
A partir del 1920 Brecht viatjà sovint a Berlín (Alemanya), on establí relacions amb gent del teatre i de l'escena literària. El 1924 es traslladà definitivament a Berlín (Alemanya). Al principi, treballà en aquesta ciutat juntament amb Carl Zuckmayer com a dramaturg al Deutsches Theater de Max Reinhardt. L'any 1922 es casà amb l'actriu de teatre i cantant d'òpera Marianne Zoff. A partir d'aquell moment, el jove artista tingué papers al Münchner Kammerspiele i al Deutsches Theater de Berlín. Un (1) any més tard tingueren una (1) filla, Hanne. Poc després conegué la que posteriorment seria la seva segona esposa, Helene Weigel. El 1924 nasqué el seu segon fill, Stefan, i tres (3) anys més tard es divorcià de Marianne Zoff. El 1929 es casà amb Helene Weigel, matrimoni del qual tingué una (1) filla, Barbara.
Des del 1926 tingué freqüents contactes amb artistes socialistes, els quals influïren àmpliament en la seva ideologia. Les seves primeres obres ja tingueren alguna característica de la seva interpretació de Hegel, les obres del qual conegué des de la seva primera joventut, així com dels seus estudis de les obres de Karl Marx. Als vint-i-nou (29) anys publicà la seva primera col·lecció de poemes, Devocionari domèstic; un (1) any més tard obtingué el major èxit de teatre de la República de Weimar amb Die Dreigroschenoper (L'òpera dels tres rals), amb música de Kurt Weill.
Brecht sempre volgué influenciar el públic amb les seves actuacions, per això emprava recursos diversos, com per exemple anècdotes, la ràdio, el teatre, i fins i tot el cinema, mitjançant els quals podia arribar al públic corresponent. El seu objectiu era el de contribuir al canvi social. Mostra d'aquesta voluntat, la trobem ja en les seves primeres obres com Baal, Tambors en la nit i en la seva col·lecció de poemes Devocionari domèstic. L'òpera dels tres rals, per exemple, critica l'ordre burgès, del qual Brecht es burla representant–lo com una societat de delinqüents. Aquesta obra fou duta al cinema el 1931 sota la direcció de Georg Wilhelm Pabst i amb la participació de diversos dels artistes que havien protagonitzat l'obra de teatre original.
Un (1) any després Brecht portà a terme un projecte de difusió de les seves idees comunistes amb el cinema. Kuhle Wampe (A qui pertany el món?), dirigida per Slatan Dudow i amb música de Hanns Eisler, mostra les opcions que el comunisme pot oferir a un poble alemany colpejat per la crisi de la República de Weimar. La pel·lícula fou prohibida un (1) any després, quan el règim nazi arribà al poder a Alemanya, i es mantingué la prohibició durant el període del 1933 al 1945.
Exili
Exili
A principis del 1933, la representació de l'obra La presa de mesures fou interrompuda per la policia i els organitzadors foren acusats d'alta traïció. El 28 de febrer —un (1) dia després de l'incendi del Reichstag— Brecht, amb la seva família i amics, abandonà Berlín (Alemanya) i fugiren a través de Praga (Txèquia), Viena (Àustria) i Zuric (Suïssa) cap a Skovsbostrand (Dinamarca), on passà cinc (5) anys. El maig del 1933 tots els seus llibres foren cremats en públic pels nacionalsocialistes.
L'exili de Brecht fou segurament el moment més dur de la seva vida; però, tanmateix, durant aquest període, escrigué algunes de les seves millors obres. Trobant–se en una situació econòmica difícil, hagué de viatjar a Londres (Anglaterra, Regne Unit), París (Illa de França), i fins i tot a Nova York (EUA), perquè se li permetés la representació de les seves obres. A part de les obres teatrals, escrigué també contribucions per a diverses revistes d'emigrants.
L'any 1939 abandonà Dinamarca, per viure durant un any en una granja prop d'Estocolm (Suècia) i l'abril del 1940 fugí cap a Hèlsinki (Finlàndia). Durant aquesta època escrigué La vida de Galilei. En aquesta obra de teatre, retratà en part la seva pròpia situació en la societat: Galilei mai no es dirigí directament contra l'Església; en aquest cas, la Inquisició l'hauria pogut titllar d'heretge. Brecht actuà de manera semblant durant el seu exili: mai no es pronuncià explícitament crític contra l'autoritat, l'estat i la societat, sinó sempre d'una manera subliminar; amb la crítica justa per no arribar a ser màrtir de les seves pròpies idees.
L'estiu del 1941 viatjà des de Moscou (Rússia) en l'exprés transsiberià cap a Vladivostok (Rússia). Des de l'est de l'URSS, viatjà amb vaixell a Califòrnia (Estats Units), on s'establí a Santa Monica, a prop de Hollywood (Califòrnia, EUA), i es proposà treballar en la indústria cinematogràfica.
Ho va aconseguir tan sols en part. A més, organitzà algunes representacions teatrals menors, en la majoria dels casos en escenaris d'emigrants. Amb prou feines tingué ocasió d'actuar políticament. Es descrigué a si mateix com un «mestre sense alumnes», ja que els nord–americans no semblaven estar interessats en la seva feina. Per tant, decidí concentrar–se únicament en les seves obres majors, com La vida de Galilei, que fou estrenada el 9 de setembre de 1943 al teatre de Zuric (Suïssa).
Ja finalitzada la Segona Guerra Mundial, la seva situació no millorà: el maccarthisme obrí una «cacera de bruixes» contra els intel·lectuals i artistes d'idees comunistes,[1] i les autoritats dels Estats Units, que atribuïen a Brecht idees comunistes, feren que el 30 d'octubre de 1947 el Comitè d'Activitats Antiamericanes l'interrogués. L'endemà (durant l'estrena de La vida de Galilei a Nova York) Brecht fugí dels Estats Units i viatjà des de París (Illa de França) cap a Zuric (Suïssa), on passà un any, ja que Suïssa era l'únic país on podia viatjar, car li havia estat prohibida l'entrada a l'Alemanya Occidental. Tres (3) anys després, obtingué la nacionalitat austríaca.
A començaments del 1949 es traslladà, amb un passaport txec, des de Praga (Txèquia) cap a Berlín de l'Est (República Democràtica Alemanya). Visqué a la «casa de Brecht» i fou director general del Deutsches Theater. La tardor del mateix any fundà, juntament amb Helene Weigel, el Berliner Ensemble. A continuació, treballà d'una manera molt compromesa per al teatre i tingué, fins i tot, algunes actuacions per invitació a algunes capitals europees occidentals. Aquest fet li causà tensions amb la direcció del Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (Partit Socialista Unificat d'Alemanya), així com amb representants de la burocràcia cultural i de la vida del teatre, i diverses obres seves foren rebutjades.
El 1954 fou guardonat amb el Premi Lenin de la Pau entre els pobles.
El maig del 1956 Brecht ingressà a l'hospital Charité de Berlín Est malalt d'una grip. Morí el 14 d'agost d'aquest mateix any a Berlín Est a causa d'un atac de cor.
Traduccions al català
Traduccions al català
Devocionari domèstic. Traducció de Feliu Formosa. Adesiara editorial, Martorell, 2014.
Històries de calendari. Traducció de Feliu Formosa. Adesiara editorial, Martorell, 2018.
Referències
Referències
Gordon, Bernard. Hollywood Exile, Or How I Learned to Love the Blacklist (en anglès). University of Texas Press, 2001, pàg. X. ISBN 0292728336.
Eugen Berthold Friedrich Brecht
Estàtua de Bertold Brecht per Fritz Cremer
Eugen Berthold Friedrich Brecht
Eugen Berthold Friedrich Brecht
El passat dimecres 10 de febrer de 2021 es commemorà el cent vint-i-quatrè aniversari del naixement de John Franklin Enders (West Hartford, Connecticut, EUA, 10 de febrer de 1897 — Waterford, Connecticut, EUA, 8 de setembre de 1985) fou un bacteriòleg nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1954.
Biografia
Biografia
Nasqué el 10 de febrer de 1897 a la ciutat de West Hartford, situada a l'estat nord–americà de Connecticut. Estudià medicina a la Universitat Yale, estudis que hagué d'abandonar per participar en la Força Aèria dels Estats Units durant la Primera Guerra Mundial. A la finalització d'aquesta guerra reprengué els estudis i realitzà el seu doctorat l'any 1930 a la Universitat Harvard en bacteriologia i immunologia.
Enders morí el 8 de setembre de 1985 a la ciutat de Waterford, població situada a l'estat nord–americà de Connecticut.
Recerca científica
Recerca científica
Especialitzat en virologia dedicà especial atenció a les resistències bacterianes, i especialment en la poliomielitis durant la seva estada a l'Hospital Infantil de Boston (Massachusetts, EUA). Per aquests treball fou guardonat, juntament amb els seus col·laboradors Thomas Huckle Weller i Frederick Chapman Robbins, amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1954.
Bust en honor a John Franklin Enders.
John Franklin Enders
John Franklin Enders
El passat dimecres 10 de febrer de 2021 es commemorà el cent vint-i-setè aniversari del naixement de Maurice Harold Macmillan, I comte de Stockton, I vescomte Macmillan of Ovenden, OM, PC, qui fou un polític anglès que nasqué al barri londinenc de Chelsea, Anglaterra, Regne Unit, el 10 de febrer de 1894 i morí a Chelwood Gate, a Sussex, Anglaterra, Regne Unit, el 29 de desembre de 1986.
Nascut en el si d'una família d'editors, cursà els estudis secundaris a Eton College, però els hagué de deixar per malaltia. Més tard realitzà el primer cicle d'humanitats al Balliol College de la Universitat d'Oxford, i l'esclat de la I Guerra Mundial l'impedí de continuar estudiant. En el curs d'aquesta guerra fou ferit tres (3) cops.
El 1924 ingressà al Partit Conservador i fou elegit membre del Parlament per Stockton. El 1929 abandonà l'escó i el partit per discrepàncies amb la línia oficial de Baldwin i Chamberlain, massa dretana. Dos (2) anys després, tanmateix, hi reingressà, i tornà a ser elegit diputat per la seva circumscripció. Fou reelegit una vegada i una altra (a partir del 1945 per la circumscripció de Bromley) fins al 1964, quan es retirà de la política.
En el govern de coalició de Churchill del 1940 fou nomenat viceministre delegat al Quarter General de l'Exèrcit del Nord d'Àfrica. Intervingué directament en el conflicte pel lideratge del general De Gaulle i en la crisi de Grècia. Del 1943 al 1944 exercí l'Alt Comissariat Britànic en el govern aliat d'Itàlia.
Fou successivament secretari d'Estat de l'Aire (1945), ministre de l'Habitatge (1951–1954), ministre de Defensa (1954–1955), ministre d'Afers Estrangers —Foreign Office— (1955) i ministre d'Economia —Chancellor of Exchequer— (1955–1957), en els governs conservadors de Churchill i Eden.
El 1957 fou nomenat primer ministre, càrrec des del qual hagué de fer front a les conseqüències de la crisi del canal de Suez i a l'expulsió de Sud–àfrica de la Commonwealth a causa de l'apartheid. Dimití del càrrec el 1963 i fou substituït per Sir Alec Douglas–Home.
El 24 de febrer de 1984 la reina Elisabet II el creà comte de Stockton i vescomte Macmillan d'Ovenden, els darrers títols hereditaris de nova creació que han estat atorgats al seu país.
Maurice Harold Macmillan
Maurice Harold Macmillan
El passat dimecres 10 de febrer de 2021 es commemorà el cent trenta-unè aniversari del naixement de Borís Pasternak (en rus: Борис Леонидович Пастернак) (Moscou, Rússia, 10 de febrer de 1890 — Peredelkino, Rússia, 30 de maig de 1960), nom complet amb patronímic Borís Leonídovitx Pasternak, qui fou un escriptor i poeta rus, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura de l'any 1958, tot i que fou el primer a refusar aquesta distinció.
Mundialment, és conegut per la seva novel·la èpica Doctor Givago, una tragèdia sobre el darrer període de la Rússia tsarista i els primers dies de la Unió Soviètica, que es publicà per primera vegada a Itàlia (traduïda) l'any 1957. A Rússia, destaca especialment com a poeta. El seu llibre La meva germana, la vida, escrit el 1917, és possiblement el recull de poesia més influent publicat en rus el segle XX.
Biografia
Biografia
Nasqué a la ciutat de Moscou (Rússia) el 10 de febrer (segons el calendari gregorià) del 1890 (29 de gener segons el calendari julià). Fill del notable pintor jueu Leonid Pasternak, professor a l'escola de pintura de Moscou (Rússia) que es convertí posteriorment al cristianisme ortodox, i Rosa Kaufman, una coneguda pianista. Pasternak cresqué en un ambient cosmopolita, ja que freqüentaven casa seva Serguei Rakhmàninov, Rainer Maria Rilke i Lev Nikolàievitx Tolstoi. La conversió del seu pare, com és natural, l'afectà profundament i molts dels seus poemes posteriors contenen temes clarament cristians.
Inspirant–se en el seu veí Aleksandr Skriabin, Pasternak decidí esdevenir compositor i s'inscrigué al Conservatori de Moscou. L'any 1910 abandonà de sobte aquesta institució per la Universitat de Marburg (Hessen, Alemanya), on estudià amb els filòsofs neokantians Hermann Cohen i Nikolai Hartmann. Malgrat les ofertes que rebé en aquest sentit, refusà la filosofia com a professió i tornà a Moscou (Rússia) el 1914. Aquest mateix any publicaria el seu primer recull de poesia, amb influències d'Aleksandr Blok i el futurisme rus.
Durant la Primera Guerra Mundial impartí classes particulars i treballà en una fàbrica de productes químics als Urals. Sens dubte, això li forní materials per la seva obra mestra, el Doctor Jivago. A diferència dels seus parents i molts dels seus amics, Pasternak no abandonà Rússia després de la Revolució Russa, fascinat per les noves idees i les possibilitats que la revolució havia fet néixer. Convertit en el poeta del règim comunista durant la dècada del 1930, perdé el favor de les autoritats soviètiques acusat de subjectivitat al règim, tot i que aconseguí escapar del seu internament als gulags.
Borís Pasternak morí el 30 de maig de 1960 a la població de Peredélkino, situada prop de Moscou, en presència d'alguns admiradors fidels, entre ells, el poeta Andrei Voznesenski, a conseqüència d'un càncer de pulmó.
Obra literària
Obra literària
Poeta del poble i de la revolució
Poeta del poble i de la revolució
La primera poesia de Pasternak dissimula d'una manera intel·ligent la preocupació per les idees d'Immanuel Kant. En la seva textura, inclou sorprenents al·literacions, combinacions d'un ritme viu, vocabulari quotidià i al·lusions encobertes als seus poetes preferits (Mikhaïl Lermontov i els romàntics alemanys).
Pasternak passà l'estiu del 1917 a l'estepa, prop de Saràtov, on s'enamorà d'una jove jueva. D'aquesta passió, en sorgí La meva germana, la vida, que escrigué durant tres (3) mesos i no gosà publicar durant anys. Quan finalment aparegué el 1921, el llibre tingué un impacte revolucionari en la poesia russa. Convertí Pasternak en el model a imitar per als joves poetes i modificà definitivament el tarannà poètic d'Óssip Mandelxtam i Marina Tsvetàieva, per esmentar–ne només dos (2). Autors tan diversos com Vladímir Maiakovski, Andrei Bel i Vladímir Nabókov aplaudiren els poemes de Pasternak com l'obra d'una inspiració pura, desbocada. A final de la dècada del 1920, també participà en l'admirada correspondència a tres (3) bandes amb Rilke i Tsvetàieva.
A final d'aquesta dècada Pasternak sentia cada vegada més que el seu estil modern i acolorit no coincidia gaire amb la doctrina del realisme socialista que havia aprovat el Partit Comunista. Intentà fer més entenedora la poesia per al lector senzill i tornà a treballar en peces anteriors, a més d'encetar dos (2) llargs poemes sobre la Revolució Russa. També s'inicià en la prosa: escrigué diverses narracions autobigràfiques, com El salconduit.
Pels volts del 1932 Pasternak canvià totalment el seu estil per fer–lo acceptable per al públic soviètic i imprimí un nou recull de poemes amb l'escaient títol El segon naixement. Malgrat que els fragments del Caucas eren tan brillants com els anteriors, el llibre foragità la major part del públic estranger refinat de l'autor. Encara simplificà més el seu estil en un recull de versos patriòtics: Trens del matí (1943), que dugué Nabokov a descriure Pasternak com un «bolxevic ploraner» i «Emily Dickinson amb pantalons».
Decepció davant el comunisme
Decepció davant el comunisme
Durant les grans purgues de la darreria dels anys 1930, l'autor es distancià de les idees comunistes, i perdé alhora el favor del govern. Refractari a publicar la seva pròpia poesia, es consagrà a la traducció de William Shakespeare (Hamlet, Macbeth, Rei Lear), Goethe (Faust), Rainer Maria Rilke (Requiem für eine Freundin), Paul Verlaine i poetes de Geòrgia afavorits per Stalin. Les seves traduccions de Shakespeare han resultat ser populars entre el públic rus gràcies als diàlegs modernitzats i col·loquials, però els crítics l'acusaren de «pasternakitzar» el dramaturg anglès. Malgrat les ferotges crítiques d'un subjectivisme excessiu, el mateix Ióssif Stalin esborrà el nom de Pasternak d'una llista de futurs arrestos, i per tant del seu internament en un gulag, durant les grans purgues amb la frase: «No el toqueu: viu als núvols».
Doctor Jivago
Doctor Jivago
Alguns anys abans de la Segona Guerra Mundial, el poeta i la seva dona s'establiren a Peredélkino, un poble d'escriptors proper a Moscou, imbuït d'un amor a la vida que dotà la seva poesia d'un to esperançador i que li permeté escriure la seva obra mestra, Doctor Jivago. Aquest amor a la vida es reflecteix en el nom del protagonista, Jivago, que deriva de l'equivalent rus de «vida». Un altre personatge famós, Lara, sembla que s'inspira en l'amant del poeta, Olga Ivínskaia.[1]
Mentre que les autoritats soviètiques el rebien amb el nas arrufat, Doctor Jivago sortí del país d'amagat i fou publicat a Itàlia per Feltrinelli el 1957. Amb un impacte instantani, la novel·la s'anà traduint i publicant en diversos països fora del bloc soviètic. Durant els anys 1958 i 1959, l'edició dels Estats Units romangué vint-i-sis (26) setmanes com a llibre més venut de la llista del New York Times.[2] Malgrat que cap dels detractors havia tingut l'oportunitat de llegir la novel·la proscrita, alguns d'ells exigien públicament «fer fora el porc del jardí», és a dir, expulsar Pasternak de l'URSS. No fou fins al 1987 que l'obra es pogué publicar en el seu país.
L'èxit del llibre fou referendat amb la seva versió cinematogràfica, seguint l'estil d'Allò que el vent s'endugué, amb la direcció de David Lean i amb els actors Omar Sharif i Julie Christie en els papers principals. En concentrar–se en les facetes romàntiques de la història, en poc de temps esdevingué un èxit de masses en tot el món, però no es pogué veure a Rússia fins a la desaparició de la Unió Soviètica.
Obres posteriors
Obres posteriors
L'obra de Pasternak posterior a l'èxit insisteix en les preguntes universals sobre l'amor, la immortalitat i la reconciliació amb Déu. Els poemes del seu darrer recull, que escrigué fins a la mort, són possiblement el més apreciat i conegut de la seva producció.
Premi Nobel
Premi Nobel
L'any 1958 li fou atorgat el Premi Nobel de Literatura pel seu gran assoliment en la poesia lírica contemporània i en el camp de la gran tradició èpica russa. En saber–ho, envià un telegrama d'agraïment a l'Acadèmia Sueca:
«
Eternament agraït, commogut, orgullós, sorprès, desconcertat.
»
Quatre (4) dies després escrigué un altre telegrama:
«
Tenint en compte el significat que té aquest guardó en la societat a la qual pertanyo, he de refusar aquest premi immerescut que se m'ha ofert. Espero que aquest refús voluntari no suposi cap disgust.
»
Seguidament, l'Acadèmia Sueca anuncià:
«
Aquest refús, naturalment, no altera la validesa del premi. Tanmateix, l'Acadèmia ha d'anunciar amb dolor que no podrà celebrar–se la presentació del guardó.
»
Els historiadors, llegint entre línies el segon telegrama de Pasternak, creuen que refusà el premi per por de perdre la nacionalitat soviètica i no poder tornar al seu país si viatjava a Estocolm (Suècia) per rebre'l. Era un home gran i estava malalt, per la qual cosa era una perspectiva poc agradable. Tot i que no l'empresonaren, el 1958, el caricaturista Bill Mauldin publicà una vinyeta, per la qual guanyà el Premi Pulitzer, que il·lustra Pasternak a la presó amb un altre convicte mentre tallen llenya. El poeta diu: «Jo guanyí el Nobel. Vós quin crim cometéreu?».
Obres seleccionades
Obres seleccionades
1917: Per damunt de les barreres
1922: La meva germana, la vida
1931: El salconduit
1932: El segon naixement
1943: Trens del matí
Obres traduïdes al català
Obres traduïdes al català
Pasternak, Borís; Josep Maria Güell (traductor). El salconduit (en català). Primera edició. Edicions 62, Barcelona, 1991 (Col·lecció: MOLU s.XX - Les Millors Obres de la Literatura Universal Segle XX). ISBN 978-84-297-3266-5.
Pasternak, Borís; Joan Cornudella i Barberà (traductor). Doctor Givago (en català). 1987. Edicions 62, Barcelona, 2002 (Col·lecció Premi Nobel, núm. 12.). ISBN 978-84-297-5192-5.
Referències
Referències
The #1 New York Times Best Sellers, John Bear, Ten Speed Press, 1992.
1959 Press Photo Boris Pasternak – dfpd41533
Borís Leonídovitx Pasternak
Borís Leonídovitx Pasternak
El passat dimecres 10 de febrer de 2021 es commemorà el dos-cents cinquanta-vuitè aniversari de la Pau de París, que fou signada el 10 de febrer de 1763, a París (Illa de França) i posà fi a la Guerra dels Set Anys (1756–1763), que tingué un final desastrós per a França. Aliada amb Àustria, Rússia, Saxònia, i més tard amb Suècia i Espanya, contra Prússia i Regne Unit, el qual guanyà extensos territoris, principalment a Amèrica, però també Menorca entre ells.
La signatura de la pau tingué les següents implicacions:
França concedí al Regne Unit l'illa de Menorca, envaïda durant la contesa. El Senegal, així com les seves possessions a l'Índia a excepció de cinc (5) places. A Amèrica li cedi el Canadà, els territoris a l'est del riu Mississipí (excepte Nova Orleans), Illa de Cap Bretó, Dominica, Grenada, Sant Vicent i Tobago.
El Regne Unit obtingué d'Espanya Les Florides, les colònies a l'est i sud–est del Mississipí.
Espanya obtingué de França la Louisiana, i del Regne Unit la devolució del port de l'Havana (Cuba) i de la ciutat de Manila (Filipines), ocupades durant la guerra, atès que se signà un Statu quo ante bellum.
França conservà l'illa de Gorée, els drets de pesca a les costes de Terranova i les illes de Sant Pere i Miquelon. El Regne Unit li retornà Guadalupe i Martinica.
Portugal obtingué d'Espanya la devolució de la Colonia del Sacramento (Uruguai).
El 15 de febrer se signà el Tractat de Hubertusburg (Saxònia, Alemanya), que confirmà Silèsia com possessió de Prússia, la qual esdevingué una potència europea.
Antecedents a la signatura de la Pau de París
Antecedents a la signatura de la Pau de París
Al llarg del segle XVIII la política traçada pel Regne Unit, que es proposava aconseguir una lluita implacable contra França fins a esclafar la seva marina i provocar la pèrdua de les seves colònies, se suspengué alguns anys amb l'efímer Tractat d'Aquisgrà (Aachen, Rin del Nord–Westfàlia), el 1748. Menorca era britànica des de l'any 1708, vivint una certa prosperitat. Els francesos aprofitaren la treva per a desenvolupar la riquesa interior del país, fer prosperar les colònies de les Antilles i el Canadà i, principalment, per a reformar i reorganitzar la marina.
Els problemes entre les colònies angleses i franceses continuava, i també cal recordar que França patia el constant atac dels nombrosos velers corsaris que estaven protegits per la Corona Britànica. Només en alguns mesos, el 1755, els pirates capturaren sis mil (6.000) mariners francesos i tres-cents (300) vaixells mercants.
El 18 de maig de 1756, després de molts mesos de combats intermitents a Amèrica, França i el Regne Unit trencaven la vulnerable pau europea i començava la Guerra dels Set Anys. Aquest dia el mariscal duc de Richelieu envaïa l'illa de Menorca, possessió britànica des de feia quaranta-quatre (44) anys. França declarava oficialment la guerra al Regne Unit el 16 de juny de 1756.
Refugiat en el convenciment de la superioritat marítima britànica, el cap del gabinet parlamentari anglès, Newcastle, perdé el sentit exacte de la situació i no protegí les possessions mediterrànies. Donà per fet que una flota de dotze (12) velers, armada febrilment a Toló (Var, Provença–Alps–Costa Blava, França), es dirigiria a l'Atlàntic. Aquesta suposició era incomprensible, perquè el cònsol anglès a Gènova (Ligúria, Itàlia), Birtles, envià al febrer un informe comunicant als seus superiors que aquesta força, destinada a atacar Menorca, estaria llesta a la primavera.
Es tractava d'assaltar l'illa de Menorca mitjançant un cop de mà, abans que el Regne Unit pogués organitzar la seva defensa i reunir la seva flota del Mediterrani. L'èxit de tal empresa podria beneficiar l'aliança amb Espanya i perjudicar els interessos d'Anglaterra.
Tractat de París del 1763
Tractat de París del 1763
El passat dimecres 10 de febrer de 2021 es commemorà el noranta-unè aniversari de la fundació del setmanari (i, més tard, diari) La Rambla (subtitulat Esport i Ciutadania), el 10 de febrer de 1930, per Josep Sunyol i Garriga. El primer número sortí el 14 de febrer. La Rambla era publicada amb il·lustracions (gravats, dibuixos i fotografia) a mida gran foli; de quatre (4) a deu (10) pàgines a set (7) columnes.
Origen
Origen
Impulsor de la premsa republicana de masses, Sunyol, destacat polític, president del Futbol Club Barcelona, directiu de la Federació Catalana de Futbol, president del RACC, gran amant de l'esport, mecenes cultural, lluitador i patriota català, pretenia lligar els conceptes d'esport i ciutadania per a millorar la societat del seu temps, i oferí la seva folgada posició econòmica en el compromís social i polític a partir de la defensa i la dignitat de la persona.
La Rambla tingué una bona acollida entre els lectors (àvids d'omplir el buit deixat per la desaparició del setmanari La Nau dels Esports) que el consolidaren com un referent de premsa esportiva en la dècada dels anys trenta (30). El subtítol Esport i Ciutadania no es trià en va, ja que significava els valors que Sunyol volia promocionar: fer pedagogia catalanista a través de la crònica esportiva.
Trajectòria
Trajectòria
Fou una publicació polèmica i fou suspesa per ordre del govern espanyol en dues (2) ocasions (de l'abril del 1930 a l'abril del 1931, i de l'agost del 1935 al gener del 1936), quan es publicà com a La Rambla de Catalunya. Després de la segona suspensió, reaparegué (el 9 de gener de 1936) amb periodicitat diària i edició vespertina. Ho explicaren en el darrer número de La Rambla com a setmanari (el 6 de gener de 1936) així:
«
En transformar–se La Rambla en diari, edició del vespre, ens creiem en el deure d'acomiadar–nos com a setmanari. Deixeu–nos, en aquest moment de transició, parlar una mica de nosaltres. Deixeu–nos recordar aquell setmanari esportiu que es titulava La Nau dels Esports, el primer número del qual aparegué el 7 d'octubre de 1929. Pocs mesos després, pel febrer de 1930, La Nau dels Esports esdevingué La Rambla, setmanari d'esports i ciutadania.
Aquesta transformació era una exigència patriòtica i el públic català ens acollí amb veritable entusiasme. Era el temps de la dictadura de Berenguer i, al cap de poques setmanes de vida La Rambla, que sortia a multa per número, fou suspesa per ordre de l'autoritat. Nosaltres no transigírem i La Rambla esdevingué La Rambla de Catalunya. Sota aquest nom realitzàrem les campanyes proamnistia dels presos del Garraf, la campanya pro Macià, aleshores exiliat, i prestàrem el nostre suport a les eleccions del 12 d'abril de 1931, que portaren la República.
La Rambla de Catalunya desaparegué, després d'una vida gloriosa, per deixar que tornés a sortir La Rambla. Aleshores fou l'època de les Constituents, de la campanya pro Estatut, de la naixença de Catalunya a l'autonomia (sic)... el bienni de les dretes suspengué altra vegada La Rambla. Tornà a sortir La Rambla de Catalunya i avui, a l'hora de transformar el setmanari en diari, La Rambla de Catalunya torna a deixar pas lliure a La Rambla.
»
Etapes i directors
Etapes i directors
La vida de La Rambla s'inicià la tardor del 1929 en una terrassa del restaurant Catalunya, a la cantonada de la plaça Catalunya i el carrer Bergara. Era la darrera tardor de la monarquia, un règim que abolia tots els drets ciutadans. Tot i això, la gent mostrava passió per l'esport i el periodisme esportiu era l'activitat més dinàmica del país, ja que mentre el periodista polític es quedà ancorat a causa de la Dictadura i la censura, el periodista esportiu es movia, viatjava, discutia, opinava i escrivia per la posterior generació de polèmica. Els derbis entre Barça i Espanyol es vivien com un dia d'eleccions: si guanyaven els blaugranes es desfermava l'alegria dels catalanistes i si la victòria se l'enduien els blanc–i–blaus l'euforia era dels espanyolistes. En aquest context, quan Rovira i Virgili fundà La Nau sorgí la necessitat d'oferir informació esportiva i així nasqué La Nau dels Esports, suplement finançat per Josep Sunyol i Garriga i elaborat per Lluís Aymamí i Baudina, posteriors mecenes i director de La Rambla respectivament.
En la reunió entre Sunyol y Aymamí al restaurant Catalunya es generà La Rambla, un setmanari esportiu catalanista amb el lema esport i ciutadania, per ser un referent en el periodisme esportiu i refermar els drets ciutadans abolits durant la monarquia. Segons el mateix Aymamí i Baudina, el rotatiu era sobretot macianista, és a dir, creia en Francesc Macià. A les pàgines de La Rambla hi col·laboraren tant homes com dones de tendència alliberadora política i social: catalanistes, anarquistes, sindicalistes, comunistes, republicans...
Es publicà per primer cop el 10 de febrer de 1930, però ben aviat començaren a sorgir actituds contràries a la publicació des de sectors autoritaris i dictatorials que acabaren amb una suspensió del governador civil d'aleshores, el general Despujol i Sabater. Se suspengué per primer cop indefinidament la publicació por no haber presentado todas sus galeradas a censura segons un ofici rebut a la redacció de la ronda Universitat. La censura tingué una durada d'un (1) any, des de l'abril del 1930, poc després del seu naixement, fins a l'abril del 1931. A proposta de Lluís Aymamí i Baudina el setmanari fou substituït durant aquest any amb el nom de La Rambla de Catalunya, amb el que subsistí fins a l'arribada de la República, quan La Rambla tornà a esdevenir La Rambla.
El primer director de La Rambla fou Josep Maria Massip, que s'establí en el càrrec fins al gener del 1934 quan dimití, ja que fou triat regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Les opinions sobre Massip eren diverses com a personalitat a l'hora de fer la revista. Lluís Aymamí i Baudina el considerà ben mort per a Catalunya, ja que el veié com un traïdor de la causa catalanista per fugir quan les coses s'estaven posant lletges. El paper de director l'heretà Joaquim Ventalló i Vergés, primer com a director del setmanari i posteriorment del diari.
Després de dues (2) censures que portaren la publicació a anomenar–se La Rambla de Catalunya (abril de 1930 – abril de 1931; agost del 1935 – gener del 1936), un cop represa la publicació el gener del 1936 sota el títol de La Rambla, esdevingué una publicació diària d'edició vespertina després de les eleccions del 1936, època en què es generà una campanya per retirar la suspensió de l'agost anterior. El subtítol era el de diari catalanista de les esquerres i esdevingué aleshores el diari d'informació generalista per excel·lència en l'esfera ideològica d'Esquerra Republicana de Catalunya. El seu director continuava sent Ventalló, que deixà el càrrec el setembre del 1936 quan fugí a l'exili amenaçat per la FAI.
Lluís Aymamí i Baudina esdevingué el nou cap de La Rambla que donà un gir després de la mort de l'editor, propietari i mecenes Josep Sunyol i Garriga, que fou afusellat pels franquistes al cap de poc temps de començar la guerra al front de Guadarrama. Sota el mandat d'Aymamí, el diari passà a mans del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) el 7 de febrer de 1937 a partir d'una nota de Pere Ardiaca, responsable de comunicació del PSUC, que deia: La Rambla ha ofert al nostre partit el guiatge polític del seu diari per la qual cosa el subtítol es canvià per Portaveu del Partit Socialista Unificat de Catalunya (08.02.1937). El setembre del 1938 el PSUC cedí el rotatiu a la seva secció juvenil, les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSU), que incloïa il·lustracions com còmics com el de Bardassano sobre la batalla de l'Ebre, i es tornà a restablir un nou lema per la capçalera: Diari de la joventut editat per la Joventut Socialista Unificada de Catalunya (14.09.1938).
Sota el mandat de Manuel Valldeperes (1938–1939), La Rambla publicà el seu darrer número el 21 de gener de 1939, ja que, com altres diaris de tendència catalanista i d'esquerra, no pogué superar la censura franquista.
Redactors i col·laboradors
Redactors i col·laboradors
Setmanari
Setmanari
Domènec de Bellmunt (pseudònim)
Diari
Diari
Joaquim Ventalló i Vergés (posterior director)
Avel·lí Artís–Gener, redactor i ninotaire
Antoni Armangué
Víctor Alba (pseudònim)
Joan Escoda
Joan Cortés
Miquel Mora
Xavier Picanyol
Josep Sol
Torrents (fotògraf)
Francesc Caravaca
Manuel Valldeperes i Jaquetot (posterior director)
Julio Vicente
Alloza i Bardasano (dibuixants)
Anecdotari
Anecdotari
A l'època en què es publicava La Rambla (anys trenta [30]) no era fàcil conèixer el resultat dels partits de futbol quan l'equip de la ciutat jugava fora de casa, per la falta de mitjans. És per això que a la redacció de la publicació decidiren penjar una pissarra on indicaven els resultats del Barça. Els dies de partit, doncs, la gent es trobava a la Rambla per saber què havia fet l'equip i (si havia guanyat) celebrar–ho. Així nasqué el costum de celebrar els èxits del club a la font de Canaletes, tradició que ha arribat fins als nostres dies.
Entrevista a Lluís Bagaria. Setmanari La Rambla. 21.03.1932.
La Rambla
La Rambla
El passat dimecres 10 de febrer de 2021 es commemorà el cent unè aniversari del naixement de Josep Pallach i Carolà (Figueres, Alt Empordà, 10 de febrer de 1920 — l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 11 de gener de 1977)[1], qui fou un mestre, pedagog i polític català. Membre d'una família pagesa, fill de Miquel Pallach i Quimeta Carolà, el seu germà Emili Pallach i Carolà també fou polític. Fou alumne de l'IES Ramon Muntaner de Figueres (Alt Empordà). Es casà amb Teresa Juvé i tingué una (1) filla, Antònia. Una escola bressol de Gavà (Baix Llobregat) duu el seu nom.
Orígens
Orígens
Josep Pallach i Carolà nasqué en una família modesta. Pel que fa a l'ensenyament rebut, estudià al col·legi empordanès del senyor Josep Pey i Calvet on el mes de març del 1934 fundà la revista Joventut, i també feu dos (2) anys d'estudi més de batxillerat. Amb tretze (13) anys (l'abril del 1933) Josep Pallach presentà un treball a un concurs convocat per l'Ajuntament en l'aniversari de la proclamació de la República. En aquesta ocasió fou un dels guanyadors amb l'obra que duia com a títol: República, Llibertat, Autonomia.[2] En aquests moments ja sorprèn el seu grau de maduresa i ja es pot veure amb claredat les postures polítiques que té el jove de tretze (13) anys (ben diferents a les del seu pare, que fou regidor d'Esquerra Republicana).[3]
El 1934, amb només catorze (14) anys, s'afilià al Bloc Obrer i Camperol, dirigit per Joaquim Maurín, fou president de la FNEC de Figueres (Alt Empordà) i el 1936 s'uní al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), del qual en fou secretari de les joventuts a Figueres (Alt Empordà). Participa en diversos actes públics al costat d'Andreu Nin. Quan esclatà la Guerra Civil espanyola s'enrolà en la XXVII Divisió, però el seu pare li ho impedí, ja que encara era molt jove.[4]
Creà el Comitè Local de Cultura i Art, encarregat de salvar el patrimoni cultural i artístic de l'Alt Empordà. Durant els fets de maig de 1937 defensà els locals del POUM de Figueres (Alt Empordà) i s'amagà a Roses (Alt Empordà), on féu de mestre d'escola i s'afilià a la CNT. El gener del 1938 fou enviat al front en un batalló de càstig controlat pel PSUC.
Exili i clandestinitat
Exili i clandestinitat
Acabada la guerra, s'exilià a França i fou internat un temps als camps de concentració a Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir), els Banys d'Arles (Vallespir) i Sant Cebrià de Rosselló (Rosselló). Alhora es llicencià en Filosofia i Lletres en la Universitat de Montpeller (Erau, Occitània).
En esclatar la Segona Guerra Mundial col·laborà amb la Resistència francesa. Participà en el grup de resistència Martin, encarregada d'ajudar a travessar la frontera aviadors anglesos abatuts, i també formà part del Front de la Llibertat. Ambdós havien estat creats per l'antic company del POUM Josep Rovira i Canals. El 1942 la Gestapo descobrí la xarxa i travessà la frontera clandestinament per Banyuls de la Marenda (Rosselló) i retornà a Catalunya, on participà en la I Conferència Nacional del POUM a Valldoreix (Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental), el novembre de 1943, on fou elegit membre del primer Comitè Executiu de l'interior. Aprofità el seu càrrec per a proposar l'abandó de les tesis leninistes i adoptar un socialisme més obert als nous corrents polítics. El juny del 1944 participà en la II Conferència de Barcelona on es confirmà la seva pertinença al Comitè Executiu.
El novembre del 1944 fou delegat de l'interior a la Conferència del POUM celebrada a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània), però quan pocs dies després tornà a Catalunya, el 24 de desembre de 1944, fou detingut per la policia mentre dinava en un restaurant de Barcelona. Fou empresonat a Figueres (Alt Empordà) i a Salt (Gironès) durant catorze (14) mesos. El febrer del 1946 protagonitzà una sonada evasió amb altres presos.
Retornà a França i s'afilià al Moviment Socialista de Catalunya, constituït el gener del 1945 per Rovira amb antics militants del POUM, de la Unió Socialista de Catalunya (USC) i de la Federació Catalana del PSOE a l'exili francès. S'instal·là a París (Illa de França), on estudià pedagogia i psicologia a la Sorbona i treballà com a mestre a l'Escola de Periodisme. Entre els anys 1946 i 1948 realitzà diversos viatges clandestins a Catalunya per a constituir nuclis del MSC a l'interior. El 1948 es casà amb Teresa Juvé, i el 1951 es constituïa el Consell de Coordinació del MSC seguint les directrius de Manuel Serra i Moret.
Professionalment treballà com a pedagog a diverses ciutats franceses. El 1951 treballà al Lycée Pilote de Montgeron (Essone, Illa de França), on potencià la inserció de nens amb problemes i publicà diversos treballs d'investigació. Això li facilità que el 1950 obtingués el Premi Serra Hunter als Jocs Florals de Perpinyà (Rosselló). Fins al 1968 es dedicà a tasques d'organització del MSC i participà en la publicació d'Endavant.
El febrer del 1957 firmà l'anomenat Pacte de París en representació del MSC. Era un intent de crear un organisme unitari que aplegués tant l'oposició monàrquica com la republicana al franquisme. El 1962 entra clandestinament a Catalunya per tal de col·laborar en la constitució de l'Aliança Sindical Obrera (ASO), i el 1963, a la mort de Serra i Moret, assumí la direcció del MSC. El 1966 s'escindí del MSC el sector més radical dirigit per Joan Reventós i Carner, partidari del marxisme, mentre que ell passava a dirigir a l'exili el sector partidari de l'adopció del programa de Bad Godesberg del SPD alemany i de l'aproximació al laborisme britànic. El mateix any 1966, i en les eleccions municipals del Prat del Llobregat (Baix Llobregat), Josep Pallach impulsà amb Jordi Pujol la formació d'una candidatura de Coalició Democràtica de Catalunya (CDC). Alhora creà el Secretariat d'Orientació de la Democràcia Social Catalana amb membres d'ERC (Heribert Barrera), Acció Catalana (Rafael Tasis i Marca) i la CNT.
Retorn a Catalunya
Retorn a Catalunya
El 1969 retornà definitivament a Catalunya, es doctorà en Ciències de l'Educació (1975) i fou professor d'Història de l'Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona [5] (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental), alhora que el 1972 contribuí a la creació de l'Escola de Mestres de Sant Cugat i del Departament de Ciències de l'Educació.[3]
El 10 de novembre de 1974 participà activament en la constitució, a Montserrat, del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC), amb el sector del MSC que havia encapçalat, per tal de diferenciar–se definitivament del corrent de Reventós, anomenat Convergència Socialista de Catalunya, i amb la idea de constituir un Partit Socialista Català autònom. També s'hi aplegaren un sector d'ERC dirigit per Heribert Barrera, el grup d'orientació cristiana dels Socialistes Demòcrates Catalans, i el Bloc Popular de les Terres de Lleida.
El 1973 publica el llibre La explosión educativa. Mentrestant, Josep treballa intensament en la seva tesi doctoral que presenta el 1975 amb el tema Els mestres públics i la reforma de l'Ensenyament a Catalunya, publicat el 1978.
L'abril del 1975 participà en el cicle Les terceres vies a Europa a l'Institut Catòlic d'Estudis Socials de Barcelona (ICESB), on es donaren a conèixer les noves posicions socialdemòcrates existents a Catalunya. Poc després participà en la constitució del Consell de Forces Polítiques de Catalunya l'hivern del 1975, plantejant el restabliment de la Generalitat Republicana i el retorn del president Josep Tarradellas.
El gener del 1976, una vegada mort el dictador Francisco Franco, fou elegit copresident del RSDC amb Josep Verde i Aldea i Heribert Barrera i Costa. El maig del 1976 el Reagrupament Socialista es transformà en PSC–Reagrupament del qual el 9 de gener de 1977 en fou elegit secretari general. Però l'endemà, a la cloenda del III Congrés del PSC–R, i mentre feia classe a l'Institut de Ciències de l'Educació a Girona se sentí indisposat, es retirà a Esclanyà (Begur, Baix Empordà), on fou visitat pel cardiòleg Dr. Cornellà, el qual li aconsellà d'ingressar a l'Hospital de Barcelona. A les portes de l'Hospital de Bellvitge (Hospitalet de Llobregat) es desmaià i ja no tornà en si[3].
Amb la mort de Josep Pallach, el cadàver seria exposat al local del Partit a Barcelona i enterrat a Esclanyà (Begur, Baix Empordà). Posteriorment se l'honorà amb la dedicatòria del seu nom a carrers i places, així com diverses institucions socials, i amb actes commemoratius que el recordaren.[3] L'any 2012, a Palafrugell (Baix Empordà), es constituí la Fundació Josep Pallach centrada en l'educació des d'un punt de vista transversal.
És considerat l'exponent màxim de l'anomenat socialisme reformista, catalanista i partidari d'una solució federal per l'Estat espanyol. Publicà nombrosos treballs, tant de teoria política com de pedagogia.
El fons de Josep Pallach ha estat conservat per la seva família fins al seu ingrés a l'Arxiu Municipal de Palafrugell[3] (Baix Empordà). La documentació de caràcter pedagògic es conserva a la Universitat de Girona.
Publicacions
Publicacions
El nostre combat (Acció i perspectiva del socialisme a Catalunya), París, 1954.
Les nostres arrels, Perpinyà, 1962
El gran problema. Escola i ensenyament per a tots, Perpinyà, 1964.
Instituts pilot i reforma de l'ensenyament mitjà. L'experiència francesa, Barcelona, 1971.
La democràcia, per què fer?, Barcelona, 1975.
Socialisme. Aportacions de Josep Pallach, Barcelona, 1978.
Fons per a la Història de l'Educació
Fons per a la Història de l'Educació
El Fons per a la Història de l'Educació de la Biblioteca de la Universitat de Girona s'estructura al voltant del fons antic de la Biblioteca de l'Escola Normal de Girona (1844– ), que fou catalogat l'any 1994 i que fou definitivament instal·lat a la Biblioteca Barri Vell de la UdG el 1998.
Aquest fons antic consta de dos mil quatre-cents seixanta-un (2.461) llibres i s'ha anat incrementant i completant amb donatius de diferents persones (Bargés, Boixadós, Dalmau, Esteva, Franch, Ferrer C. Maura, Mestras, Pallach, Sigalés, Verrié…) vinculades al món de l'ensenyament i el fons de l'Escola Bruguera. Actualment aquest fons consta d'uns deu mil (circa 10.000) volums.
Referències
Referències
«Josep Pallach i Carolà. Arxiu Històric del Socialisme Català». Fundació Rafael Campalans.
Coordinació de Joaquim Ferrer i Pere Baltà, Recordat Josep Pallach. El Prat de Llobregat, 2002.
«Fons documentals de l'Arxiu Municipal de Palafrugell». Ajuntament de Palafrugell.
Àngel Díaz, Miquel «Josep Pallach (1920–1977). Vida i obra d'un líder socialista». Revista d'Història Universitària [Girona], 2002.
Pellicer, Pilar «Coincidències entorn de dos grans personatges: Gener 2007 – Trentè aniversari del seu òbit». Butlletí Festa Major de l'Escala [L'Escala], de juny 2007, pàg. 93–97.
Vegeu també
Vegeu també
Converses pedagògiques, trobades de mestres de l'escola pública catalana.
Bibliografia
Bibliografia
Marquès, Salomó (ed.). Josep Pallach pedagog: antologia de textos. CCG Edicions, Girona, 2002 (Col·lecció Joan Puigbert). ISBN 8495483270. Pròleg d'Octavi Fullat.
Baltà, Pere; Ferrer, Joaquim (coords.). Recordant Josep Pallach. Rúbrica, El Prat de Llobregat, 2002 (Cròniques de la memòria). ISBN 8486441455.
Meroño, Pere. Josep Pallach (1920–1977): Història d'un líder. Edicions 62, Barcelona, 1997. ISBN 978-84-297-4331-9.
Pallach, Antònia. Josep Pallach: 43 anys de passió. Oríon 93, Palafrugell, 1989 (Col·lecció Assaig). ISBN 978-8-48-730905-2.
Porcel, Baltasar. Josep Pallach. Editorial AC, Barcelona, 1977 (Diàlegs). ISBN 847288001X.
Rubiol, Glòria. Josep Pallach i el Reagrupament. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1995 (Biblioteca Abat Oliba). ISBN 8478266119.
Josep Pallach i Carolà
Josep Pallach i Carolà
El passat dimarts 9 de febrer de 2021 es commemorà el cent tretzè aniversari de la inauguració del Palau de la Música Catalana a Barcelona, el 9 de febrer de 1908.
El Palau de la Música Catalana és un auditori de música situat al barri de Sant Pere (Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera) de Barcelona. Fou projectat per l'arquitecte barceloní Lluís Domènech i Montaner, un dels màxims representants del modernisme català. La construcció es va portar a terme entre els anys 1905 i 1908, amb solucions a l'estructura molt avançades, amb l'ús dels nous perfils laminats, una estructura central metàl·lica estabilitzada pel sistema de contraforts i voltes perimetrals d'inspiració gòtica i amb l'aplicació de grans murs de vidre i la integració de totes les arts aplicades: escultura, mosaic, vitrall i forja. Domènech i Montaner comptà amb els artistes habituals a la seva obra: el mosaïcista Lluís Bru, els ceramistes Josep Orriols i Modest Sunyol, els vitralls de la casa Rigalt i Granell i el paviment hidràulic de la casa Escofet. I entre els escultors, Miquel Blay, Eusebi Arnau, Dídac Masana i Pau Gargallo.
L'edifici fou encarregat per l'Orfeó Català, fundat el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives, perquè fos la seva seu. Fou sufragat per industrials i financers catalans, il·lustrats i amants de la música, estament que seixanta (60) anys abans ja havia finançat el teatre d'òpera i ballet Gran Teatre del Liceu. L'auditori fou destinat a concerts de música coral, orquestral i instrumental, així com a interpretacions corals i de cantants. Actualment continua complint totes aquestes funcions, tant a l'àmbit de la música clàssica com el de la música moderna. L'any 1997 la UNESCO inclogué l'edifici a la seva relació del Patrimoni Comú de la Humanitat.
Història
Història
El projecte
El projecte
Començà l'octubre del 1904 amb l'encàrrec d'un projecte de l'Orfeó Català a l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner per construir un edifici destinat a ubicar la seva seu social. Aquest projecte, encarregat per l'aleshores president de l'entitat en Joaquim Cabot, i el seu pressupost corresponent, havia estat aprovat per l'assemblea el 31 de maig de 1904. Abans d'acabar l'any es realitzà la compra del claustre del convent de Sant Francesc, amb una superfície de mil tres-cents cinquanta coma setanta-cinc metres quadrats (1.350,75 m²) i a un preu final de dues-centes quaranta mil tres-centes vint-i-dues pessetes i seixanta cèntims (240 322,60 PTA), amb la intenció de destinar aquest espai a la construcció de l'edifici. L'any següent, concretament el 23 d'abril de 1905, es realitzà l'acte de col·locació de la primera pedra de les obres, finançades amb un emprèstit de sis-centes mil pessetes (600.000 PTA) en obligacions amortitzables, al portador, en dues (2) sèries de cinc-centes pessetes (500 PTA) i mil pessetes (1.000 PTA), a l'interès anual del quatre per cent (4%).
Domènech i Montaner era aleshores una de les figures de referència de Catalunya, tant pel que fa al seu ofici com en relació a la seva activitat política i cultural. Com a arquitecte, ja havia firmat l'Editorial Montaner i Simon (l'actual Fundació Tàpies), el popularment anomenat Castell dels Tres Dragons, i diverses obres de menys volada. Tanmateix, també havia estat un home clau en la presa de consciència política del catalanisme de finals del segle XIX quan col·laborà en la fundació de la Lliga de Catalunya o, com a president de la primera assemblea de la Unió Catalanista, signà les Bases de Manresa. A més a més, presidí els Jocs Florals, l'Ateneu Barcelonès o l'Acadèmia de Bones Lletres.
Inauguració
Inauguració
Tres (3) anys més tard, el 9 de febrer de 1908, se celebrà la seva inauguració. L'obra fou guardonada en el Concurs anual d'edificis artístics, promogut per l'Ajuntament de Barcelona, com a millor edifici de l'any, amb aquests arguments:
«
Ha estat relativament fàcil la feina confiada a aquest jurat, car, entre els edificis acabats durant l'any 1908, un d'ells s'ha sobreposat, naturalment i sense vacil·lacions, a tots els altres. El superb edifici de l'Orfeó Català compleix plenament la primera condició per optar al premi del Concurs, car es pot dir ben bé que, per ell mateix, embelleix no sols el seu propi emplaçament, sinó que irradia l'ambient d'art, animació i bellesa a tota la seva barriada...
»
L'auditori fou destinat a concerts de música orquestral i instrumental, així com a interpretacions corals i a recitals de cantants. Tanmateix, al Palau han tingut també cabuda actes culturals, polítics, obres de teatre i, naturalment, les més variades actuacions musicals. Ara com ara continua complint totes aquestes funcions, tant a l'àmbit de la música culta com al de la música popular.
L'acústica de l'auditori és destacable, especialment per a la música coral i de cambra; en conjunts simfònics grans, presenta alguns problemes en les zones altes. Els millors intèrprets i batutes del món de l'últim segle (des de Richard Strauss fins Daniel Barenboim, passant per Ígor Stravinski i Arthur Rubinstein i els catalans Pau Casals i Frederic Mompou) han desfilat pel Palau, autèntic santuari de la música de Catalunya i, alhora, sala de concerts de referència en el panorama artístic internacional.
El Palau de la Música Catalana fou declarat Monument Nacional l'any 1971. Amb aquest motiu es realitzaren àmplies obres de restauració sota la direcció dels arquitectes Joan Bassegoda i Jordi Vilardaga.
En la dècada del 1980 l'Orfeó Català decidí efectuar una gran reforma arquitectònica i també jurídica i, així, es constituí el 1983 el Consorci del Palau de la Música Catalana, mantenint la propietat l'Orfeó però intervenint l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura d'Espanya. Pel que fa a les obres de l'edifici s'encarregà el projecte a Òscar Tusquets i Guillén. Aquestes obres duraren set (7) anys, portant–se a terme tot el projecte de Tusquets, que fou reconegut amb el Premi FAD del 1989 d'Arquitectura, Reformes i Rehabilitacions. Lluís Domènech i Girbau, arquitecte i nét del primer arquitecte del Palau, Domènech i Montaner, escrigué sobre aquestes obres elogiant–les:
«
La rehabilitació de la sala i els accessos, l'edificació d'un nou edifici annex pels serveis (…) han donat com a resultat una obra coherent i creativa, perfectament al dia pel que fa a seguretat i especificacions de confort i acústica, dintre de l'esperit innovador radical i amant del detall que Domènech i Montaner hauria desitjat.
»
L'any 1990 es formà la Fundació Orfeó Català–Palau de la Música Catalana per als actes del centenari de l'Orfeó i, a més a més, per aconseguir recursos privats amb activitats organitzades al Palau.
Les dictadures
Les dictadures
Al llarg de la seva història, el Palau també ha acollit actes no relacionats amb la música. La vida política catalana hi ha trobat una evident manifestació simbòlica que arriba fins avui i passant per les assemblees de Solidaritat Catalana, per la clausura de quatre (4) mesos ordenada per la dictadura de Primo de Rivera entre el 24 de juny i el 13 d'octubre de 1925, i per la dura postguerra, moment en què el seu nom és castellanitzat i pel gentilici. Així, el 2 d'abril de 1940, la Falange organitza un festival amb la intervenció del «Orfeón que dirige el maestro Millet» —segons deia el programa i per evitar escriure el nom real— que hagué de començar amb l'himne feixista Cara al sol, que Millet dirigí amb els braços immòbils contra el cos.
La vida del Palau anà tornant a la normalitat encara que amb actes entremig que celebrava la nova Espanya feixista, com ara un concert de militars russos (el programa aclaria que eren de l'antic exèrcit del tsar) i un altre del Cor de les Joventuts Hitlerianes el 1943.
Tanmateix, hi havia més música, i per exemple el 9 de novembre de 1940 s'hi estrenà el famós Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo. El 31 de març de 1944 Eduard Toldrà hi feu el seu primer concert amb l'Orquestra Municipal de Barcelona, l'actual Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), que fins a la inauguració de l'Auditori (1999) fou la principal llogatera del Palau.
El 19 de maig de 1944 hi debutà la soprano Victòria dels Àngels. L'Orfeó Català no reaparegué fins al 1946, dirigit per Lluís Maria Millet, fill del fundador, que interpretà el Requiem de Mozart.
Fets del Palau
Fets del Palau
Els Fets del Palau succeïren el 1960 coincidint amb una visita de Francisco Franco a Catalunya. S'havia aconseguit l'autorització per interpretar El cant de la Senyera al Palau, amb motiu de la celebració del centenari de Joan Maragall. La prohibició governativa en l'últim moment per part de les autoritats provocà que part del públic assistent es posés dret a cantar aquest himne i es llancessin fulls contra el cap de l'Estat espanyol; per aquest fet hi hagué detencions, d'entre les quals la del futur president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i que, malgrat no trobar–se al local, fou sotmès a un consell de guerra. Fins a l'any 1967 no hi pogué ser interpretat El cant de la Senyera legalment.
Camí a la normalitat
Camí a la normalitat
Amb la realitat sempre present, com per exemple quan la Falange decidí fer–hi un acte commemoratiu de la seva fundació, als anys seixanta (60) el Palau començà a veure la llum d'una certa normalitat amb diverses iniciatives com la representació d'obres de teatre en català, amb noves entitats organitzadores de concerts, de la música clàssica al jazz, passant per la Nova Cançó.
Començaren a haver–hi tímids intents de llibertat. Així, El Cant de la senyera es pogué tornar a escoltar al Palau en el concert del centenari del naixement de Lluís Millet, el 18 d'abril de 1967. Els grans intèrprets catalans hi començaren a actuar sovint, com ho feu Frederic Mompou el 1969 en el seu LXXV aniversari.
Cas Millet
Cas Millet
El cas Millet, també conegut com el cas Palau o el saqueig del Palau de la Música, fou essencialment un desfalc realitzat durant la primera dècada del segle XXI per Fèlix Millet i Tusell, president del patronat de l'Associació Orfeó Català–Palau de la Música (una fundació erigida pel mateix Fèlix Millet el 1990), amb la implicació d'alguns dels seus col·laboradors. El desfalc no es conegué públicament fins que, el juny del 2009, la fiscalia de Barcelona presentà una querella per apropiació indeguda i falsedat contra Fèlix Millet i Tusell, i tres (3) responsables i directius més del Palau. De seguida originà consternació en la societat civil catalana per la importància simbòlica del Palau de la Música Catalana. Els principals imputats d'aquest cas també ho estan pel cas Hotel del Palau, la investigació judicial per la requalificació urbanística irregular d'un solar proper al Palau per construir–hi un hotel de luxe.
L'edifici
L'edifici
Arquitectura
Arquitectura
L'arquitectura de Domènech i Montaner és de gran qualitat i originalitat, ressaltat d'una banda en l'estructura de ferro que permet la planta lliure tancada per vidre, i de l'altra la integració a l'arquitectura de les arts aplicades. Dues (2) decisions arquitectòniques demostren la tipologia i la innovació tecnològica del projecte: la primera, la solució del pati a la mitgera del solar amb l'església, perquè la sala de concerts quedés amb la mateixa simetria de distribució i entrada de llum. La segona fou la resolució de situar l'auditori al primer pis amb l'accés des de la planta baixa pels diferents trams de l'escala amb un tractament tan efectiu que compensa l'ascensió; amb això es va aconseguir la utilització de la planta baixa per oficines de l'Orfeó.
A l'exterior es barregen elements escultòrics, que fan al·lusió al món de la música, amb elements arquitectònics de caràcter modernista barroc. A l'interior, l'arquitecte combinà magistralment els diversos materials de construcció amb ceràmica i vidre. La sala i l'escenari formen un conjunt harmònic, en el qual un s'integra en l'altre. L'escenari està dominat a la seva part superior pels tubs de l'orgue, que es converteixen al seu torn en un element decoratiu. L'embocadura de l'escenari està emmarcada per il·lustracions escultòriques espectaculars, ambdues al·legories de la música culta i de la música popular: a la dreta, un bust de Ludwig van Beethoven entre columnes dòriques que sostenen uns núvols dels quals emergeix la cavalcada de les valquíries (clara referència al wagnerisme imperant llavors entre el públic català); a l'esquerra, unes noies vora una font i al peu d'un (1) salze, entre les branques del qual apareix el bust de Josep Anselm Clavé, constitueixen una al·legoria al text de la cançó Les flors de maig d'aquest autor.
Entre els anys 1982 i 1989 es realitzà una gran restauració i ampliació sota la direcció dels arquitectes Òscar Tusquets i Carles Díaz; s'inicià la segona part l'any 2000, la qual dotà el Palau d'un edifici adossat de sis (6) pisos d'alçada on se situen els camerinos, l'arxiu, la biblioteca i una sala de reunions, el qual s'obrí a una plaça gràcies a l'enderroc de l'església de Sant Francesc de Paula, que havia sofert un incendi durant la Guerra Civil Espanyola i havia estat reconstruïda sense valor arquitectònic. A la segona fase es realitzaren reformes interiors i una nova ampliació amb una sala d'audició i assaig així com un restaurant.
Exterior
Exterior
Façana lateral
Façana lateral
Està situada en el carrer Sant Pere més Alt, únic accés fins a l'any 1989, fa cantonada amb el carrer Amadeu Vives, que es resol amb la inclusió del grup escultòric La cançó popular catalana, de l'artista Miquel Blay i reproduïda a mida superior al natural per Frederic Bechini, on estan representats un Sant Jordi, sota una figura femenina en el centre com un gran mascaró de proa, que és una al·legoria de la música, envoltada d'un grup de personatges que representen el mariner, els camperols, l'ancià i els nens. És considerada l'obra cabdal de l'escultor Blay, amb una sensibilitat social i un conjunt de gran harmonia. Segons consta a una inscripció al peu de l'escultura, fou pagada pel marquès de Castellbell (Joaquim de Càrcer i d'Amat), i fou inaugurada el dia 8 de setembre de 1909. La complexitat de la façana angular a dos (2) carrers estrets fa difícil la visió completa del conjunt.
Altres elements d'aquesta façana són els arcs amb grans columnes de maó vermell i ceràmica. Dins de dues (2) d'aquestes columnes es trobaven les taquilles originals. Al primer pis hi ha un (1) balcó que recorre la façana amb catorze (14) columnes en grups de dues (2), cobertes amb mosaic, totes amb dibuix diferent; al segon pis els busts dels músics sobre columnes, realitzats per Eusebi Arnau: d'esquerra a dreta són Palestrina, Bach i Beethoven; passat el grup escultòric de la cantonada es troba el bust de Wagner ja al carrer Amadeu Vives. A la part superior d'aquesta façana un gran frontó en mosaic de Lluís Bru simbolitza la senyera de l'Orfeó d'Antoni Maria Gallissà i en el centre una reina presidint una festa amb una filosa, en al·lusió a La Balanguera, poema de Joan Alcover i Maspons, amb música del compositor Amadeu Vives, una peça de les que més interpretava l'Orfeó i que des del 1996 és l'himne oficial de Mallorca.
Façana principal actual
Façana principal actual
En aquesta façana es troba l'entrada habitual des de l'any 1989, mitjançant una nova esplanada a la qual s'accedeix des d'un carrer que des de l'any 2006 es denomina amb el nom de Palau de la Música.
La façana realitzada per Domènech i Montaner sorprèn per la seva construcció, que es realitzà com si anés a la vista, malgrat que estava completament cega per la posició en tot el seu frontal de l'església de Sant Francesc de Paula. Per aconseguir l'entrada de llum a través dels finestrals d'aquesta façana, l'arquitecte construí un pati d'uns tres metres (circa 3 m) d'amplada que feia de límit amb l'església i encara que no era vista, la realitzà amb gran riquesa de materials i disseny, l'obra de maó vermell vist, baranes de ferro forjat, cornises i capitells esculpits i amb uns vitralls de colors iguals que a la resta de l'edificació. Segons unes dades aportades per Pere Artís, el pressupost inicial de les obres del Palau era de quatre-centes cinquanta mil pessetes (450.000 PTA), que s'arribaren a duplicar, existint alguna fricció entre el client i l'arquitecte a causa de la seva tossudesa per acabar aquesta façana igual que la que estava a la vista i per tant l'encariment de l'obra.
A la part esquerra de la façana es troba l'edifici de serveis, realitzat pels arquitectes Òscar Tusquets, Lluís Clotet i Carles Díaz a l'última vintena del segle XX, amb una torre amb la base esculpida com si es tractés d'una gran palmera; és també per on hi ha l'entrada dels artistes. A la part dreta es troba sobre unes escales l'escultura dedicada a Lluís Millet, de l'escultor Josep Salvadó Jassans, realitzada el 1991, i l'entrada al restaurant del Palau, anomenat Mirador i realitzat com una capsa de vidre. En aquest extrem de la façana, l'angle amb el carrer de Sant Pere més Alt també es resol a manera de proa com a la façana antiga, representant en maó vermell i en baix relleu un gran «Arbre de la Vida» realitzat per l'escultor Naxo Farreras.
Tota la façana central recuperada ha estat coberta per una altra nova fent pantalla de vidre amb el nom de l'edifici Palau de la Música Catalana gravat a les portes d'entrada.
Interior
Interior
La rajola de València (Horta, País Valencià), les peces ceràmiques motllurades i el mosaic, revesteixen tot l'edifici, una gran intervenció de diferents productes ceràmics, així com de diversos artesans i fabricants van ser els que van subministrar a Domènech i Montaner durant la construcció del Palau. La major part dels mosaics que es troben als murs i cobrint els fusts de les columnes, tant exteriors com interiors van ser realitzats per Lluís Bru.
Vestíbul
Vestíbul
Fins a la reforma de l'equip de Tusquets de l'any 1989, a la planta baixa del Palau es distribuïen diverses dependències de l'Orfeó, que tenien la seva entrada pel carrer Amadeu Vives.
Per l'antiga entrada del carrer Sant Pere més Alt el primer que es veu és una gran escala doble cap al primer pis, amb il·luminació de grans fanals; la barana està ricament treballada en pedra i amb els balustres de vidre, els arrambadors són de ceràmica vidrada i amb relleus de flors, igual que l'ornamentació dels sostres. Ja en aquesta entrada es pot recordar a l'escriptor Robert Hughes referint–se al Palau:
«
Mai més es construirà a Barcelona res que es pugui semblar des del punt de vista d'atreviment conceptual, brillantor formal, simbolisme i efecte decoratiu.
»
Sala Lluís Millet
Sala Lluís Millet
Situada al primer pis, davant de la sala de concerts, i dedicada al mestre Millet, músic i fundador de l'Orfeó Català, és el que s'anomena una sala d'espera o descans amb una imponent làmpada modernista de ferro; també en aquest sentit Domènech i Montaner demostrava un gran domini en el seu aspecte teòric donant autèntiques lliçons als artesans i involucrant–se en tots els treballs de forja durant les obres del Palau. Com a decoració de la sala, s'han anat col·locant diversos bustos de bronze de personalitats vinculats a la institució (el 2015: els fundadors Lluís Millet i Amadeu Vives (tots dos per Joan Matamala), el president Joaquim Cabot (per Eusebi Arnau) i els músics Pau Casals (per Brenda Putnam), Eduard Toldrà, Joan Massià (per Eva Moshack), Frederic Mompou (per Joan Rebull), Xavier Montsalvatge (per Manolo Hugué), Alícia de Larrocha (per Ramon Cuello), Rosa Sabater (per Josep Maria Subirachs) i Victòria dels Àngels) i unes pintures modernistes de Joan Brull i Vinyoles (1863–1912), protagonitzats per figures femenines amb caràcter simbolista.
A l'època modernista es comptà amb l'art del vitrall per part dels arquitectes com una activitat decorativa per les seves construccions. Domènech i Montaner ho fomentà en tots els seus edificis, però al Palau de la Música, a més a més d'aquesta decorativitat té una funció material arquitectònica. És en aquesta obra on s'expressa la gran realitat del vitrall català, en aconseguir una perfecta unió entre l'arquitecte i el vitraller Antoni Rigalt i Blanch.
Les portes són de vidre amb vitralls de temes florals ací com el llarg finestral que separa aquesta sala de la terrassa de vidre transparent a la part superior i emplomat de vidre de color d'element floral com un arrimador a la part baixa, sobre el vidre transparent corre un fris de vitral imitant el trencadís. A la terrassa ens trobem les columnes decorades amb mosaics que donen al carrer Sant Pere més Alt; totes les columnes són diferents en color i decoració. Aquesta sala també està destinada per celebrar actes socials o conferències de premsa.
En accedir a la sala des del primer pis fa l'efecte d'una entrada fosca; tanmateix, hom es troba, tot seguit, amb un gran efecte teatral, amb l'explosió de llum i color que té la gran sala; els vitralls, a tots dos (2) costats, corren des del terra al sostre amb el primer i segon pis de butaques com si fossin unes safates, columnes decorades amb mosaics de colors com el sostre amb roses vermelles i blanques de ceràmica vidrada. A la intersecció dels arcs superiors s'aprecien uns mosaics en semicercle representant cues de paons reials amb tota la seva esplendor i colorit.
Els vitralls són emprats per diferenciar diversos àmbits i per complementar elements constructius. A la sala d'audició, on la gran cortina de vidre tamisa la llum, són els vitralls més importants pel que fa a grandària i vistositat, estan col·locats en deu finestrals en els murs laterals de la sala de concerts. Es troben separats per quatre columnes i cinc vitralls per banda, formats per grans peces de «vidre catedral» rosat, amb garlandes de fulles i flors, lligats amb plom i que passen d'un (1) finestral a l'altre enllaçant uns motius heràldics que es van repetint, el de Catalunya i el de Sant Jordi. A la part alta, resseguint la línia dels arcs d'estil Tudor, hi ha una (1) franja de vidres hexagonals en tons ocres pàl·lids i grisos, com si es tractés d'un (1) trencadís. Al primer pis es repeteixen les garlandes amb uns llaços de vidres blaus i a la platea es troba el vidre rosa amb un fris floral a la part superior.
Al centre del sostre hi ha gran claraboia de vidre, amb sortida a l'exterior, la qual cosa permet l'entrada de llum natural i, quan no n'hi ha, la il·luminació artificial, com si fos un llum. Fou realitzada per Antoni Rigalt i Blanch, com si fos un gran sol amb forma d'esfera invertida, de vidres daurats en el centre i envoltat d'altres, amb tons més suaus blaus i blancs representant busts femenins amb les cares dibuixades amb grisalla, i els cabells amb unes petites garlandes de roses i una cinta amb una (1) ciba blava al mig. L'espai fou concebut com una immensa caixa de vidre coronada amb una gran claraboia central de colors. Els vitralls multicolors estan compostos per dues (2) fileres circumcèntriques d'àngels o donzelles disposades en dos (2) rengles concèntrics. Encara que aquests tinguin les boques closes, sembla que evoquin una agrupació coral. La translucidesa de l'exterior defineix un concepte que encara es reforça més a la sala de concerts, amb els vitralls i el gran lluernari central, la fusió de la llum daurada de la claraboia amb la rosada dels finestrals laterals dóna una claror ambiental única que ha atret l'atenció de tothom qui ha estudiat aquest edifici singular. Alhora, el joc de diafanitat entre uns espais i altres, separats amb grans portes de vidre, assegura la visualització consecutiva dels espais.
Al damunt de la graderia hi ha dos (2) pegassos, cavalls alats esculpits per Eusebi Arnau.
En cada una de les voltes compreses entre els pilars i els murs de vidre, recoberts de rajola rosada en trencadís, hi ha un medalló de rajola blanca, orlada de fulles verdes de llorer, amb el nom d'un gran músic. A l'esquerra de l'escenari, partint des d'ell: Palestrina, J. S. Bach, Carissimi, Beethoven i Chopin; a la dreta: Victoria, Haendel, Mozart, Gluck i Wagner. Al mur que forma el desnivell entre els sostres de la sala principal i el de la part posterior del segon pis de la mateixa sala, hi ha quatre (4) medallons ceràmics més, que sintetitzen la història de la música catalana: Brudieu, Fletxa, Viola, Terradellas i Clavé.
L'aforament de la sala de concerts és de dues mil quaranta-nou (2.049) persones distribuïdes en:
Platea: sis-centes vuitanta-vuit (688).
Primer pis: tres-cents vint-i-una (321).
Segon pis: nou-centes deu (910).
Galeries de l'orgue: vuitanta-dues (82).
Reservades: quaranta-vuit (48).
Escenari
Escenari
A la boca de l'escenari, d'onze metres d'amplada, es troba el grup escultòric de Diego Massana Majò i continuat pel jove Pau Gargallo, que representa a la part dreta el bust de Beethoven flanquejat per dues (2) columnes dòriques sota la cavalcada de les Valquíries amb una clara simbologia de la música clàssica centre-europea de Wagner (en l'honor de qui l'any 1901 es fundà l'Associació Wagneriana de Barcelona) i la representació de la música popular catalana al costat esquerre, amb el bust de Josep Anselm Clavé sota un gran arbre als peus del qual es troba un grup de noies, que personifiquen la cançó Les flors de maig. La magnitud d'aquesta obra escultòrica fa que a la seva part superior s'acostin ambdós costats, quasi fins a tocar–se, només separats, o units, pel relleu amb el segell de l'Orfeó Català.
A la part del semicercle posterior de l'escenari, es troben divuit muses modernistes en mosaic i en relleu des de la cintura que sembla que estan dansant sortint dels murs, realitzades per Eusebi Arnau (la part escultòrica superior) i per Mario Maragliano i Lluís Bru (el trencadís de les faldilles); totes són portadores de diferents instruments musicals, sota un fons de tessel·les irregulars de color rogenc i sobre seu es troba instal·lat l'orgue. Al centre de l'escenari, entre les muses, Domènech i Montaner manà col·locar, en homenatge el seu gran amic Antoni Maria Gallissà mort poc abans, la imatge de la senyera que Gallissà havia dissenyat per l'Orfeó Català, envoltat de simbologies medievalistes sobre un fons blau, que va ser realitzada en mosaic per Lluís Bru i visible des de tots els punts de vista de la sala.
A la part superior d'aquest hemicicle sobre les muses, hi ha una continuació dels vitralls laterals de la sala, consta de sis (6) vidrieres amb el mateix motiu de garlandes florals.
Orgue
Orgue
L'adquisició de l'orgue es feu a la casa alemanya Walcker, de Ludwigsburg (Baden–Württemberg), l'any 1908. El primer concert realitzat amb ell, per Alfred Sittard (organista de la catedral de Dresden, Saxònia), suposà escoltar per primera vegada un concert d'orgue a Barcelona en un recinte diferent d'una església. L'any 2003 es tornà a restaurar gràcies a les aportacions realitzades per particulars (en una campanya de mecenatge consistent en l'«adopció» de tubs d'orgue) i empreses privades.
Petit Palau
Petit Palau
Projectat per l'arquitecte Òscar Tusquets, el nou edifici a continuació de l'entrada pel carrer Sant Pere més Alt, es troba a onze metres (11 m) de profunditat i fou inaugurat el 22 d'abril de l'any 2004. Té una capacitat teatral per a cinc-centes trenta-vuit (538) persones i una perfecta acústica, excel·lent per a música de cambra, i a més es realitzen en el seu espai tot tipus d'actes socials i culturals, pels que està dotat de grans avenços tecnològics.
L'any 2007 fou un (1) dels cinc (5) projectes guardonats amb el premi Uli Awards For Excellence europeus en reconeixement al disseny i valor arquitectònic.
Iniciada la col·lecció per l'Orfeó l'any 1891, consta de diversos llegats amb manuscrits del segle VI, i una gran quantitat de volums, la majoria d'ells de temes musicals; hi ha partitures i el repertori que ha cantat el cor des de la seva fundació.
La biblioteca també conserva molts dels programes originals, i una sèrie de curiosos documents, primer manuscrits i després mecanografiats durant dècades amb paciència monacal per un treballador del Palau, Carles Pascual, que fins a l'any de la seva mort (1974) anà anotant dia a dia tots els concerts i la resta d'activitats del Palau.
El Centre de Documentació de l'Orfeó Català es posà en marxa el setembre del 2012, per aglutinar els fons de la Biblioteca i de l'Arxiu de l'Orfeó Català. Des d'aleshores, s'han realitzat diverses exposicions al Foyer del Palau, que han permès veure documents fotogràfics, musicals, administratius o artístics, vinculats a la institució.
Història artística
Història artística
El Palau és la seu social de l'Orfeó Català: des de la inauguració, hi ha ofert els seus concerts. A més, l'any 1990 es creà també com a formació resident el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i més tard, el 1999, l'Escola Coral de l'Orfeó Català on es proporciona la formació musical dels components de l'orfeó.
Molts dels millors solistes i cantants del segle XX han actuat al Palau de la Música Catalana, entre ells: Pau Casals, Jacques Thibaud, Alfred Cortot, Eugène Ysaye, Albert Schweitzer, Enric Granados, Blanche Selva, José Iturbi, Wilhelm Backhaus, Emil von Sauer, Wanda Landowska, Clara Haskil, Fritz Kreisler, Andrés Segovia, Arthur Rubinstein, Claudio Arrau, Yehudi Menuhin, Mstislav Rostropóvitx, Alícia de Larrocha, Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Elisabeth Schwarzkopf, Henryk Szeryng, Barbara Hendricks, Arturo Benedetti Michelangeli, Alfred Brendel, Wilhelm Kempff, Sviatoslav Richter, Nikita Magalov, Vladímir Aixkenazi, Maurizio Pollini, Maria João Pires, Jean-Pierre Rampal, Martha Argerich, Jessye Norman, Daniel Barenboim, etc.
Grans orquestres i directors han visitat l'auditori des del seu primer any de funcionament: Berliner Philharmoniker amb Richard Strauss, Herbert von Karajan, Claudio Abbado i Mariss Jansons; Wiener Philharmoniker, amb Carl Schuricht, Karl Böhm, Zubin Mehta i Leonard Bernstein; Amsterdam Concertgebouw amb Eugen Jochum, Antal Dorati i Mariss Jansons; Berliner Kammerorchester amb Hans von Benda; Israel Philharmonic i Zubin Mehta; Staatskapelle Berlin i Chicago Symphony amb Daniel Barenboim, New York Philharmonic amb Kurt Masur, Münchner Philharmoniker amb Sergiu Celibidache, Cleveland Orchestra amb Lorin Maazel, Philharmonia Orchestra amb Carlo Maria Giulini, Concentus Musicus Wien amb Nikolaus Harnoncourt, NDR Sinfonieorchester amb Christoph von Dohnányi; Václav Neumann, Mario Rossi, Jordi Savall, Philippe Herreweghe, etc., i cors com: Escolania de Montserrat, Capella Sistina di Roma, Orfeón Donostiarra, Wiener Sängerknaben, Wiener Singverein, etc.
Del 1920 al 1936 el Palau fou la seu de l'Orquestra Pau Casals, on fou dirigida per Pau Casals, Richard Strauss, Vincent d'Indy, Ígor Stravinski, Arnold Schönberg, Anton Webern, Arthur Honegger, Manuel de Falla, Ottorino Respighi, Eugène Ysaye, etc. Durant anys, del 1947 al 1999, l'orquestra resident del Palau fou l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Des del 2000 hi resideix amb temporada estable l'Orquestra Simfònica del Vallès.
Compositors i músics importants hi han interpretat o dirigit llurs pròpies obres: Enric Granados, Richard Strauss, Maurice Ravel, Vincent d'Indy, Serguei Prokófiev, Ígor Stravinski, Manuel de Falla, Arnold Schönberg, Serguei Rakhmàninov, Anton Webern, Robert Gerhard, Silvestre Revueltas (1937), George Enescu, Ildebrando Pizzetti, Darius Milhaud, Francis Poulenc, Jacques Ibert, Karel Ančerl, Arthur Honegger, Frederic Mompou, Joaquín Rodrigo, Krzysztof Penderecki, Witold Lutoslawski, Pierre Boulez, etc.
Altres artistes, actors, ballarins, músics de jazz, cantants i grups de música popular, rock, etc., també han actuat al Palau: Vittorio Gassman, Maurice Béjart, Ángel Corella, Charles Aznavour, Duke Ellington, Tete Montoliu, Oscar Peterson, Woody Allen, Keith Jarrett, Ella Fitzgerald, Michel Camilo, Tamara Rojo, Paco de Lucía, Bebo Valdés, Luis Eduardo Aute, Jorge Drexler, Cassandra Wilson, Vicente Amigo, Anoushka Shankar, Norah Jones, Sinéad O'Connor, Ute Lemper, etc.
El Palau es convertí en l'escenari emblemàtic pels cantautors de la Nova Cançó: cantar al Palau («fer un Palau») fou una mena de consagració per un cantant. Raimon, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Francesc Pi de la Serra, etc., hi han cantat. El 1913 es creà el nadalenc Concert de Sant Esteve, celebrat al Palau de la Música Catalana.
Durant alguns anys també s'hi representaren amb una certa freqüència obres de teatre —sobretot teatre experimental o d'autors que no podien representar–se en altres locals—: companyies com el Teatre Experimental Català, la Companyia Adrià Gual o l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955–1963) feren del Palau la seu de les seves estrenes, entre les quals destacaren espectacles com l'estrena de la Primera història d'Esther d'Espriu, la d'El Ben Cofat i l'altre de Josep Carner, la del Pigmalió de Joan Oliver o les d'obres de Joan Brossa, etc.
Estrenes
Estrenes
Com a principal auditori de Barcelona durant anys, el Palau ha estat l'escenari de moltes estrenes absolutes d'obres musicals —i algunes de teatre—, incloent-hi (en negreta s'indiquen les obres més destacades):
1908: Glossa de Felip Pedrell (26 de febrer); Dante, poema simfònic d'Enric Granados (maig)
1909: Les mosques de Sant Narcís, del llibre Glossa de la cançó popular, i Breçant l'orfanet, dues (2) obres originals d'Ònia Farga.
1911: El primer llibre de la suite de piano Goyescas d'Enric Granados, i els seus Allegro de concierto i Cant de les estrelles; Azulejos, preludi per a piano d'Isaac Albéniz, acabat per Enric Granados (11 de març).
1914: Tonadillas, cicle de cançons d'Enric Granados (27 de juny).
1915: El pelele, peça per a piano d'Enric Granados (el 1914 havia estrenat una improvisació sobre el tema de l'obra al Teatre Principal de Terrassa,, Vallès Occidental (1 de març).
1917: Garraf, òpera de Josep Garcia Robles (en versió de concert) (25 de març).
1918: L'infantament meravellós de Schahrazada, per a veu i piano (22 de gener) i Trio núm. 1 (25 d'abril) de Robert Gerhard; Impressions de joventut per a orquestra de corda (febrer), Nova Catalònia: simfonia núm. 1 per a gran orquestra (versió definitiva) (3 de març) i Quintet per a piano i cordes «Lui et elle» en do menor (25 de juny) de Joan Manén.
1921: Vistes al mar, quartet de corda d'Eduard Toldrà (31 de maig); La Celestina, òpera de Felip Pedrell (22 d'octubre).
1922: Trio núm. 2 de Robert Gerhard (2 de març).
1924: Tres arias para soprano y piano de Joaquín Turina (19 de desembre).
1925: Psyché de Manuel de Falla; Charmes núm. 4–6, amb Frederic Mompou (19 de maig).
1926: Empúries (invocació a l'Empordà) d'Eduard Toldrà (23 d'octubre); Suite intertonal de Jaume Pahissa (24 d'octubre); Dos canciones de Joaquín Turina (29 d'octubre); el Concert per clavecí i cinc instruments de Manuel de Falla (5 de novembre).
1927: La maledicció del comte Arnau d'Eduard Toldrà, per a tres cobles i timpani (1 de gener); Canciones epigramáticas d'Amadeu Vives (29 de maig).
1928: L'òpera d'Eduard Toldrà El giravolt de maig, amb llibret de Josep Carner; les Comptines de Frederic Mompou, per veu i piano; Ritmos: fantasia coreográfica per a orquestra (23 d'octubre) i Evocaciones per a piano (29 d'octubre) de Joaquín Turina.
1929: El Concertino per cordes, Quintet de vent i Set hai–kai de Robert Gerhard (22 de desembre).
1930: Concert núm. 2 da camera per a violí i orquestra de corda de Joan Manén (25 de març).
1931: Sis cançons populars catalanes per a veu i orquestra, de Robert Gerhard.
1932: El rapte de les sabines de Manuel Blancafort (altres obres de Blancafort s'hi estrenaren després: Ermita i panorama (1946), Concert omaggio a Franz Liszt (1944), Concert ibèric (1950), Simfonia en mi (1951), Cantata Verge Maria (1968), Rapsòdia catalana (1972), etc.)
1933: Campanas de primavera, per a recitador i piano, Invocació, per a recitador i orgue, i Medea, monodrama per a recitador, piano, orgue i orquestra de corda, de Joan Manén (29 de gener).
1934 Lionor, o La filla del marxant, d'Eduard Toldrà, suite orquestral per al drama d'Adrià Gual (16 d'octubre).
1936 El Concert per a violí i orquestra, a la memòria d'un àngel d'Alban Berg; suite Fragmente aus dem Bühnenwerk Karl V, op. 73a, de l'òpera d'Ernst Krenek; suite del ballet Ariel de Robert Gerhard (totes tres el 19 d'abril); Don Lindo de Almería, ballet de Rodolfo Halffter (22 d'abril)
1938: Albada, interludi i dansa de Robert Gerhard.
1940: El Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo, per a guitarra i orquestra (9 de novembre).
1945: Les Cinco canciones negras de Xavier Montsalvatge (primera presentació de les quatre [4] primeres cançons del cicle; l'obra completa es donà poc després a l'Ateneu Barcelonès; altres obres de l'autor també s'han anat estrenant al Palau); Concert per a violí i orquestra núm. 3 «Ibèric» de Joan Manén (14 de maig).
1946: Quatre cançons en llengua catalana i Tríptic de Mossèn Cinto de Joaquín Rodrigo, cicles de cançons per a soprano i orquestra; Concert per a oboè i orquestra de Joan Manén, op. A–39 (22 de novembre).
1947: La rosa als llavis, cançons sobre textos de Joan Salvat–Papasseït, d'Eduard Toldrà (14 de novembre).
1949: La Simfonia mediterrània de Xavier Montsalvatge (18 de novembre).
1950: Concert ibèric per a piano i orquestra, de Manuel Blancafort.
1951: Tríptico toledano, poema simfònic de Jacinto Guerrero.
1952: Cantar del alma, versió coral, de Frederic Mompou (10 de maig).
1953: 24 preludios per a piano de Salvador Bacarisse (18 de febrer).
1954: Concert per a piano i orquestra núm. 3 de Salvador Bacarisse.
1957: Primera història d'Esther, obra de teatre de Salvador Espriu; Romança mística per a violí i orquestra de corda, de Joan Manén (6 de juny).
1958: Concert per a piano i orquestra núm. 4 de Salvador Bacarisse (14 de febrer).
1959: Don Juan, ballet de Joaquim Nin–Culmell (27 de febrer); Aránzazu, poema simfònic de Francisco Escudero (30 d'octubre).
1960: El Càntic espiritual de Xavier Montsalvatge (9 d'abril).
1961: Les Variacions sobre un tema de Chopin per orquestra, de Frederic Mompou; Sinfonietta progresiva de Carmelo Bernaola (27 de juliol); Els condemnats, obra de teatre de Baltasar Porcel; Or i sal, obra de teatre de Joan Brossa.
1962: Espacios variados de Carmelo Bernaola (4 de novembre).
1963: Nocturno de los avisos de Xavier Benguerel (3 d'octubre), per a veu i orquestra; Llibre d'alquímia I de Jaume Padrós i Montoriol, per a piano (15 d'octubre); Desintegració morfològica de la xacona de J. S. Bach de Xavier Montsalvatge (18 d'octubre); l'obra de teatre de Josep Carner El Ben Cofat i l'altre.
1964: Abstracciones de Salvador Pueyo, «sis moviments sobre Yerma» per a orquestra (29 d'octubre)
1965: Invenció de Joaquim Homs, per a orquestra (2 d'octubre); Concert per a violí i orquestra de Xavier Benguerel; Orpheus de Josep Soler i Sardà (23 d'octubre).
1966: El Quartet de corda núm. 6 de Joaquim Homs (4 d'octubre); altres obres d'Homs també hi estrenaren Presències per orquestra (1970), Dos soliloquis (1976), Simfonia breu (1978), Nonet (1979); Sinfonia de Josep Soler (29 d'octubre); Sinfonia per a un festival de Xavier Benguerel i Godó (30 d'octubre).
1967: La Passió de Cristòfor Taltabull i Balaguer, per a cor i orquestra (27 de setembre).
1968: Simfonia per a gran orquestra de Xavier Benguerel (2 d'octubre).
1969: Suite del ballet Els cinc continents de Joan Guinjoan (23 de març).
1971: Prelude (versió definitiva) de Krzysztof Penderecki; Simetries de Jordi Alcaraz, Isorritme d'Albert Sardà, Styx de David Padrós, Esclat d'Anna Bofill, Amalgama de Carles Guinovart, Contaminació de Joan Lluís Moraleda (17 d'octubre); Magma de Joan Guinjoan per a setze (16) instruments (19 d'octubre).
1972: Elementalis, peça per a orgue de Lleonard Balada; Concert per a violoncel i orquestra d'Enric Casals i Defilló (3 de juny); Tocs d'ordenança de Manuel Valls i Gorina, Referència a Picasso de Jordi Alcaraz, per a conjunt de cambra (1 d'octubre); Quartet de Josep Soler (11 d'octubre); Quasi una fantasia per a violoncel i orquestra, i Arbor, per a veus i orquestra, de Xavier Benguerel (22 d'octubre); Ho sap tothom i és profecia, cantata de Narcís Bonet (5 de desembre).
1973: Nebulosa de Claudio Pietro (20 de febrer); Impromptu–rondino d'Òscar Esplà i Toccata de Francisco Escudero, ambdues per a orgue (21 de febrer); Reflexus obertura i Serenata per a Lídia de Cadaqués (versió per a flauta i orquestra) de Xavier Montsalvatge (27 de setembre); Secuencia per a percussió d'Andrés Lewis–Richter, Talking drums de Siegfried Fink (27 d'octubre).
1974: Ab origine de Joan Guinjoan per a orquestra (30 de març); Oedipus et Iocasta, òpera–oratori de Josep Soler i Sardà (30 d'octubre, en versió de concert); Oración a Platero, per a cor i orquestra, de Cristóbal Halffter (15 de desembre).
1975: Concert per a la mà esquerra, opus 11 per a piano, de Leonora Milà (23 de gener).
1976: Concert per a quatre guitarres i orquestra de Lleonard Balada.
1977: Sonata alla breve, per a violoncel i piano, de Joaquín Rodrigo; Tiempos de Carmelo Bernaola (maig).
1979: La rosa dels vents (segona versió), per a cor i orquestra, de Joan Guinjoan (3 de març).
1980: Música per a violoncel i orquestra de Joan Guinjoan (26 de setembre).
1982: Simfonia dicòtoma de Salvador Brotons (4 de desembre).
1984: Concert núm. 1 per a piano i orquestra de Joan Guinjoan (26 de maig); Rebroll de Salvador Brotons.
1985: Vers l'infinit, obra simfònica de Jordi Cervelló (19 de gener); Ataràxia de Salvador Brotons.
1986: Simfonia pletòrica de Salvadors Brotons (11 de gener).
1987: Trio de Salvador Brotons.
1988: Absències de Salvador Brotons.
1990: Interrogants de Salvador Brotons.
1991: Conflicte entre forces adverses, obra simfònica de Jordi Cervelló (9 de febrer); Divertimento alla Mozart de Salvador Brotons.
1992: Obstinació de Salvador Brotons.
1994: Les quatre estacions de Salvador Brotons.
1997: Concert per a trombó i orquestra de Salvador Brotons; No–res, cantata per a cor i orquestra de Lleonard Balada (18 d'octubre).
1998: Simfonia d'Israel David Martínez (13 de març); Preludi i danses del Penedès de Josep Soler (17 d'abril); Nadales catalanes de Salvador Brotons; Blue mosaics de Robert Patterson (27 de novembre); Simfonia núm. 2 Ciutat de Tarragona de Joan Guinjoan (4 de desembre).
2001: Concert per a trombó baix i orquestra de Joan–Albert Amargós; Concert per a tuba i orquestra de Pere Josep Puértolas (27 d'abril).
2003: Concert trobadoresc per a violoncel i orquestra de Salvador Brotons (5 d'abril).
2005: Gran concierto obligado per a contrabaix i orquestra de Pere Valls i Duran (15 de gener, compost el 1906).
2008: Arrels per a cobla, de Joan Guinjoan; Jo tem la nit... per a cor mixt i piano, de Benet Casablancas (17 de desembre, al Petit Palau).
2012: Darkness visible: nocturn per a orquestra de Benet Casablancas (27 de febrer)
2013: Obertura festiva: en homenatge a Xavier Montsalvatge de Benet Casablancas (7 de març); Pau al cor per a cor, de Ramon Humet (26 de desembre).
2014: Bach im Himmel de Bernat Vivancos (25 de setembre).
2015: O lux beata, obra coral de Bernat Vivancos (15 de maig); Diàlegs, per a orquestra i big band, de Lluís Vidal (14 de juliol); Requiem de l'oubli d'Agustí Charles (15 de novembre).
2016: Veni Creator Spiritus, obra coral de Josep Vila i Casañas (8 de maig); Un secret, obra per a piano d'Hèctor Parra (5 de juny); Trio per a clarinet, viola i piano d'Adrián García Planells (6 d'octubre); Fiat lux, obra simfònica de Joan Guinjoan (21 d'octubre); Quartet número 2 de Salvador Brotons (24 d'octubre); Oda infinita, op. 137, obra coral de Salvador Brotons (26 de novembre).
2017: Cantata de Randa de Salvador Brotons (28 de gener); La gran impostura, obra per a veu i cordes d'Eduard Iniesta (13 de febrer); Scherzo de Russalka, obra per a orgue de Marc Migó (20 d'octubre); Estris de llum, obra per a quatre (4) saxos de Joan Magrané (30 de novembre).
2018: Rèquiem d'Albert Guinovart (28 de gener); Lent comme un rêve, obra per a cor d'Hèctor Parra (4 de febrer); Adagio i rondó, obra orquestral d'Albert Guinovart (5 d'abril).
2019: The strange case of the Emporium Epic Bells, peça per a cobla de Marc Timón i Barceló (21 de gener); Ad limine caelum, obra simfònica de Núria Giménez–Comas; La llum naixent, peça per a piano de Joan Guinjoan (26 de març); obra coral de David Lang (10 de maig) ; Jardín seco de Josep Maria Guix (29 de maig); Les oiseaux de nuit d'après Edward Hopper, obra per a arpa de Clermont Pépin (17 de juny).
Bibliografia
Bibliografia
Artís i Benach, Pere. Pedres vives. Fundació Orfeó Català–Palau de la Música Catalana, Barcino, Barcelona, 1998. ISBN 84-7226-682-6.
Jariod, Pere Andreu. Historia musical del Palau. Huygens, Barcelona, 2018. ISBN 9788415663928.
Carandell, Josep Maria; Pla, Ricard; Vivas, Pere. El Palau de la Música Catalana. Fundació Orfeó Català Palau de la Música: Triangle Postals, Barcelona, 1997. ISBN 84-8478-097-X.
Cararach, Joan Anton. El Palau de la Música Catalana: simfonia d'un segle. Edicions 62, Barcelona, 2007 (Vida i costums dels catalans). ISBN 978-84-297-6037-8.
Domènech i Girbau, Lluís. El Palau de la Música Catalana de Lluís Domènech i Montaner. Lunwerg, Barcelona, 2000. ISBN 978-84-7782-715-3.
Fontbona, Francesc (dir.). El Modernisme. Vol. 2. A l'entorn de l'arquitectura. L'Isard, 2003. ISBN 84-89931-23-2.
García–Martín, Manuel. Benvolgut Palau de la Música. Catalana de Gas, Barcelona, 1987. ISBN 84-404-0431-X.
Roig, Josep L. Historia de Barcelona. Primera Plana, Barcelona, 1995. ISBN 84-8130-039-X.
Sabat, Antoni. Palau de la Música Catalana. Editorial Escudo de Oro, Barcelona, 1991. ISBN 84-378-1453-7.
Vila–Grau, Joan; Rodon, Francesc. Els vitrallers de la Barcelona Modernista. Barcelona: Polígrafa, 1982. ISBN 84-343-0365-5.
Volum 9. Historia Universal del Arte. El siglo XX. Editorial Planeta, Barcelona, 1989. ISBN 84-320-6689-3.
Volum 15. La Gran Enciclopèdia en català. Edicions 62, Barcelona, 2004. ISBN 84-297-5443-1.
Vista de l'interior amb el vitrall d'Antoni Rigalt
Escultura de Lluís Millet i Pagès fundador de l'Orfeó Català realitzada per Josep Salvadó Jassans.
L'escenari
La sala de concerts des de l'escenari
Antiga taquilla original de Lluís Domènech i Montaner realitzada a l'interior d'una columna amb trencadís de Lluís Bru.
Entrada principal, amb el grup escultòric Homenatge a la cançó catalana de Miquel Blay.
Façana primitiva. Detall del grup escultòric La cançó popular catalana de Miquel Blay.
Façana principal coberta amb la pantalla de vidre d'Òscar Tusquets i Guillén.
Extrem de la façana nova. Angle amb el carrer de Sant Pere més Alt.
Vestíbul de l'antiga entrada del Palau de la Música.
Un finestral de la sala Lluís Millet
La sala de concerts des de la segona graderia
El gran vitrall central d'Antoni Rigalt i Blanch
Una part de les muses de l'escenari.
Escultures a la boca d'escenari de la Sala de concerts.
El Petit Palau projectat per Òscar Tusquets des de l'escenari.
Palau de la Música Catalana
Palau de la Música Catalana
El passat dimarts 9 de febrer de 2021 es commemorà el cent trenta-setè aniversari del naixement de Josep Carner i Puig–Oriol (Barcelona, Catalunya, 9 de febrer de 1884 — Brussel·les, Bèlgica, el 4 de juny de 1970), qui fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans i el màxim representant de la poesia del Noucentisme. A més de signar les obres amb el seu nom, utilitzà nombrosos pseudònims, fins a quaranta-nou (49), especialment en articles i texts per a publicacions i com a traductor; els més destacats serien: Bellafila, Calíban, Joan d'Albaflor, Joan Sitjar, Virgilius, Plautus, Two, Pere de Maldar.
Biografia
Biografia
Josep Carles Borromeu Carner i Puig–Oriol nasqué al número 8 del carrer Aribau de Barcelona, fill de Sebastià Carner i Tort, de Capellades (Anoia), i de Mariana Puig–Oriol i Oliver, de Barcelona (Barcelonès). Fou un escriptor inusualment precoç. Als dotze (12) anys ja enviava, sempre sota pseudònim, escrits dels temes més diversos a la revista L'Aureneta, de la qual es convertiria en un dels col·laboradors habituals. Fill únic d'un matrimoni cultivat de classe mitjana, cursà els primers estudis al Col·legi de Sant Miquel. A l'escola s'adonà que, malgrat l'interès per les ciències, la seva passió eren les lletres.
El 1897 entrà a la Universitat de Barcelona, on descobrí el catalanisme. Començà simultàniament dues (2) carreres universitàries. Dos (2) anys després, amb només quinze (15) anys, guanyà el primer premi literari als Jocs Florals de Barcelona. No seria l'últim: fins al 1905, s'emportà tretze (13) guardons més. El 1902 es llicencià en Dret i dos (2) anys després ho féu en Filosofia i Lletres. Aquell mateix any publicà el primer recull de versos, Llibre dels poetes. Carner era un jove amb una gran capacitat de treball, ja que al mateix temps dirigia la revista literària Catalunya i començà a col·laborar amb La Veu de Catalunya com a periodista polític, on escrigué fins al 1928.
En aquesta època col·laborà a Montserrat i L'Atlàntida, entre altres revistes. Dirigí de fet Catalunya (1903–1905), Empori (1907–1908) i Catalunya (1913–1914). El 1911 fou designat membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i col·laborà amb Pompeu Fabra en la fixació i l'enriquiment de la llengua. A més a més, escrigué gran quantitat de texts en vers.
Fins al 1921 es guanyà la vida escrivint, sempre a un ritme vertiginós. Publicava pràcticament un llibre per any. El 1905 sortí a les llibreries Primer llibre de sonets i, un any després, Els fruits saborosos. En aquesta obra, Carner plasmà el nou ideari estètic que promovia el Noucentisme: classicisme, civilitat, ironia i tendresa. Amb Segon llibre de sonets (1907), Carner completava els primers quatre (4) volums de versos. La crítica i els lectors acolliren aquesta obra amb entusiasme i Carner es convertí en el capdavanter indiscutible de les noves promocions literàries.
Carner era, a principi del segle XX, una figura molt popular a qui es coneixia amb el sobrenom de príncep dels poetes. Amb el temps guanyà cada vegada més prestigi i la seva prolífica ploma no defallia. Publicà Verger de les galanies (1911), Les monjoies (1912), La paraula en el vent (1914) i Auques i ventalls (1914), en què reprengué la tradició satírica i reflectia la Barcelona costumista i política de l'època. Amb aquestes peces, l'escriptor català arribà a la plenitud tècnica, tonal i temàtica. El poeta barceloní també trobava temps per a tota mena de traduccions (narrativa, drama, assaig i poesia). Entre els anys 1908 i 1910 en publicà set (7) a l'editorial Domènech i entre els anys 1918 i 1921, setze (16) a L'Editorial Catalana, que ell mateix dirigia. Les seves versions de grans clàssics anglesos (Dickens, Shakespeare, Mark Twain, o Lewis Carroll, entre altres) o francesos com Molière, són tot un referent en el camp de la traducció. El 1915 es casà amb la xilena Carmen de Ossa (morta el 1935 al Líban, 1935), amb qui tingué dos (2) fills: Anna Maria i Josep.
Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa, creà un nou estil de periodisme polític. Amb Prat de la Riba, a la Mancomunitat, lluità per la professionalització de la literatura catalana, que considerava adolescent. Des de La Veu, Carner contribuí a la creació d'un nou estil de periodisme literari i polític. Obres com Les planetes del verdum (1918), Les bonhomies (1925) i Tres estels i un ròssec (1928) en són bons exemples. Després de la mort d'aquest, el 1920 Carner es presentà a Madrid a unes oposicions al cos consular, i el març del 1921 ingressà a la carrera diplomàtica, i marxà de Catalunya cap a Gènova (Ligúria, Itàlia) per instal·lar–s'hi amb tota la família com a vicecònsol d'Espanya, on viuria fins al 1924. Exercí càrrecs a Gènova (Ligúria, Itàlia), San José (Costa Rica, 1924–1926), le Havre (Sena Marítim, Normandia, 1927–1932), Hendaia (Lapurdi, País Basc francès, 1932–1934), Beirut (Líban, 1935–1936), Brussel·les (Bèlgica, 1936–1937) i París (Illa de França, 1937–1938).
Durant la Guerra Civil Espanyola fou un dels pocs diplomàtics que es mantingué fidel a la República i el 1938 escrigué una de les seves obres mestres, Nabí, no publicada en català fins al 1941, a Buenos Aires (Argentina). A causa d'aquest fet i del manteniment de les seves fermes conviccions catalanistes i democràtiques, el 1939 el seu allunyament de Catalunya esdevingué forçat i no hi tornà a residir mai més.
Es casà amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet en segones núpcies i emprengué el camí de l'exili, primer a Mèxic (1939 al 1945). A Mèxic participà activament en la vida cultural del país col·laborant en revistes i editorials i fent tota mena de traduccions. Entre els anys 1939 i 1945 fou professor a la Universidad Nacional i al Colegio de México. Quan acabà la Segona Guerra Mundial, tornà a Europa i s'instal·là a Brussel·les (Brabant, Bèlgica), on ensenyà llengua i història de la literatura espanyoles a la Universitat Lliure de Brussel·les i al Col·legi d'Europa de Bruges (Flandes, Bèlgica).
Durant el franquisme Carner fou víctima de les campanyes de desprestigi d'una crítica que l'acusava de vestir l'intranscendent amb una retòrica banal. L'escriptor intentà mantenir–se allunyat de la polèmica i treballà intensament per reescriure versos anteriors. El 1957 l'editorial Selecta, i gràcies en bona part al poeta i amic Marià Manent, edità el volum Poesia, una compilació de tots els seus llibres publicats fins aleshores i que per circumstàncies diverses s'havien perdut. Amb molta paciència, els recollí, corregí i augmentà fins a quedar–ne plenament satisfet.
Com a dramaturg, Carner conreà el teatre amb obres pròpies com Al vapor (1901) i amb adaptacions escèniques com Canigó (1910). Més endavant, el 1928, escrigué la lletra de l'òpera d'Eduard Toldrà El giravolt de maig. Però la seva millor obra en aquest camp fou Misterio de Quanaxhuata (1943), l'únic llibre que escrigué en castellà en agraïment al poble mexicà. Refet més tard a El Ben Cofat i l'altre (1951), és un poema teatral d'abast filosòfic basat en motius de la mitologia asteca. L'últim llibre que publicà, Cop de vent (1966), és també un drama.
L'abril del 1970, vell i malalt, Carner féu una visita fugaç a Barcelona, després de trenta (30) anys de no haver–hi posat els peus i de quasi cinquanta (<50) de no residir–hi de manera permanent. El 4 de juny de 1970, pocs dies després de la visita, morí a Brussel·les (Bèlgica). És enterrat al cementiri de Montjuïc. L'arxiu i la biblioteca personal són consultables a la Biblioteca de Catalunya.
Obra
Obra
Poesia
Poesia
Si es coneix Josep Carner com el príncep dels poetes és perquè, amb la seva obra poètica, va situar la poesia catalana a l'altura de la poesia europea del seu temps, emplenant amb la seva saviesa i la seva habilitat els buits a què segles d'abandonament del català com a llengua de cultura l'havien forçada, envigorint les troballes dels seus mestres anteriors (especialment, Jacint Verdaguer, Joan Maragall i els poetes de l'Escola Mallorquina) i aportant–hi la gràcia del seu inconfusible estil. En les seves poesies uneix la tradició literària europea des de la clàssica de Francesco Petrarca fins a la pròpia catalana passant per l'obra dels romàntics anglesos i la poesia didàctica francesa del XVIII, una tradició filtrada pel seu talent individual que li permet assolir una gran perfecció lingüística i un estil molt personal que amoroseix amb components de delectada contemplació i distanciada ironia un pensament d'humilitat franciscana i d'inconfessat escepticisme quant a la condició humana.
D'acord amb la relació establerta per Jaume Coll, el corpus dels llibres de poesia de Josep Carner està constituït per:
Llibre dels poetes (1904);
Corones (1904);
Primer llibre de sonets (1905);
Segon llibre de sonets (1907);
La malvestat d'Oriana (1910);
Verger de les galanies (1911);
Les monjoies (1912);
La paraula en el vent (1914);
Bella terra, bella gent (1918);
L'oreig entre les canyes (1920);
La inútil ofrena (1924);
El cor quiet (1925);
Sons de lira i flabiol (1927);
El veire encantat (1933);
Auques i ventalls (1935);
La primavera al poblet (1935);
Lluna i llanterna (1935);
Bella terra, bella gent (1936);
Tres diumenges (1946);
Paliers (1950);
Llunyania (1952);
Arbres (1953);
Obres completes Poesia, 1957 (recull). Dins Poesia hi ha una secció que pot ser considerada un llibre nou: es tracta d'Absència (Premi Lletra d'Or, 1958) i els temes recurrents hi són l'exili i la pàtria.
Lligam (1961);
Museu zoològic (1963);
Bestiari (1964);
Encís de Provença (1966);
El tomb de l'any (1966);
Poemes presentats als Jocs Florals de Barcelona
Poemes presentats als Jocs Florals de Barcelona
Elevació (1899), accèssit a la Viola d'or i d'argent;
Vora'l foch (1900), accèssit a la Viola d'or i d'argent;
Llàntia que s'apaga (1901), 2n accèssit a la Copa Artística;
Parelles (1902), premi extraordinari;
Ègloga (1902), accèssit a premi;
Agulles blaves (1902), accèssit a premi;
Retorn (1902), accèssit a premi;
La sacra expectació dels Patriarques (1903), premi de la Viola d'or i d'argent;
A la Mare de Déu del Pi (1903), 2n accèssit a la Viola d'or i d'argent;
Corones (1904), premi de la Viola d'or i d'argent;
La filla del Carmesí (1904), 1r accèssit a la Flor Natural;
Estiueig (1904), accèssit al premi extraordinari de l'Ajuntament de Tarragona;
Llegenda del Montsant (1905), 2n accèssit a la Flor Natural;
L'estranya amor (1910), premi de la Flor Natural;
La casa màgica (1917);
Poemes de la Nit (El glatit misteriós i Perdut en mon jardí) (1922), premi extraordinari dels Mantenidors – Joya Monserdà;
Musa rústica (1922);
Passades d'amor (1922);
La tardana serenada (1926);
El branc de les vuit fulles (1933), premi de la Flor Natural;
Venus el dia dels morts (1933);
Represa. Els vots piadosos (1934).
Teatre
Teatre
El Comte l'Arnau. Visió llegendària. (1905). Amb música d'Enric Morera.
El Ben Cofat i l'Altre (1951);
Cop de vent (1966).
Prosa
Prosa
Etapes de la seva obra poètica
Etapes de la seva obra poètica
Període de formació
Període de formació
Es tracta d'un període previ en què Carner fa els primers passos com a poeta, que va des dels dotze (12) anys fins al 1904, encara sense una poètica definida, tot i que apunta alguns dels trets que definiran el Noucentisme. En aquesta etapa publicà un recull de poemes: Llibre dels poetes.
Primers anys del Noucentisme (1904–1911)
Primers anys del Noucentisme (1904–1911)
En aquesta etapa publicà: Primer llibre de sonets (1905), Els fruits saborosos (1906), Segon llibre de sonets (1907). Són anys de fixació d'una poètica militant: els poemes que es publiquen fan gala de les característiques del moviment noucentista, que es concretarien en:
La utilització d'un pretext com a punt de partida extret de la vida quotidiana, que no tindria valor poètic per si mateix, sinó pel procés literari artificiós que en fa el poeta.
La vida quotidiana que dibuixa s'aparta de la vida real i crea una quotidianitat ideal. Hi ha un procés d'embelliment i depuració que ens porta a la Catalunya ideal que volen els noucentistes.
El distanciament marca la diferència entre realitat i poesia. El poeta crea un món de ficció en què no té cabuda allò que l'home no pot controlar o entendre. També facilita un tractament objectiu dels temes.
Ús molt destacat de la ironia, un recurs molt apropiat per al distanciament. La ironia dóna valor al poema, treu transcendència al que es diu i ajuda a mostrar al lector que allò és artifici, és mentida (remarcant la separació entre realitat i ficció), alhora que pot ser un element de civilitat, propi de la manera de ser catalana.
El ciutadanisme: es dóna importància a l'urbs com a marc d'acció de la política burgesa. La ciutat és l'espai on l'home aplica el seu control i tot està sotmès a la seva arbitrarietat, mentre es rebutja el ruralisme, vigent durant el modernisme, que prefereix l'espai on s'imposen les forces irracionals de la natura. En canvi, la natura que descriu el Noucentisme és una natura dominada per l'home.
El classicisme: de l'antiguitat clàssica en valoren especialment els conceptes d'ordre, equilibri i harmonia, cosa que connecta amb el conservadorisme.
L'arbitrarisme: en l'aspecte estètic es dóna importància al treball formal, es busca la perfecció formal basada en les normes. Els noucentistes són contraris a la creació basada en la inspiració i l'espontaneïtat dels modernistes.
En el llibre Els fruits saborosos (1906), cada poema parla d'una fruita, i relaciona els trets d'aquella fruita amb una característica humana del personatge del poema. El llibre conté una reflexió sobre el pas del temps, segons les etapes vitals dels personatges (infantesa s'identifica amb innocència; la maduresa amb serenor, i la vellesa amb resignació). Transmet uns valors morals: previsió, seny, la família, domini de la natura, control de les situacions, la contemplació de les petites coses, saber treure profit de les circumstàncies. Verger de les galanies (1911) és un llibre que està en la línia dels anteriors, però és el primer de poemes amorosos. És un breviari d'amor i cortesia. No és fruit d'una experiència moral aprofundida sinó un joc superficial de simple enamoriscament.
Evolució del noucentisme (1912–1920)
Evolució del noucentisme (1912–1920)
Les monjoies (1912) suposa un punt d'inflexió en la poesia noucentista: ja no aspira a ser elegant i refinada i prou. L'autor mostra les «fites» del seu itinerari poètic i apareix l'intimisme. Pren importància el protagonisme del jo poètic (que a partir d'ara serà central en l'obra de Carner). Es tracta, però, d'un jo literari creat arbitràriament i integrat en un context on tot és artifici. Perd importància l'humor i guanyen terreny el lirisme, l'emotivitat, el desengany, la melangia, l'individualisme, l'escepticisme.
El 1914 publicà dos (2) llibres (coincidint amb la plenitud institucional de la creació de la Mancomunitat): Auques i ventalls i La paraula en el vent. Auques i ventalls és un cant a la ciutat, que permet anar coneixent els canvis de la vida ciutadana al llarg del cicle anual. Però no descriu la ciutat real, sinó la ciutat ideal, distorsionada per un procés idealitzador i pel distanciament de la ironia. La visió de la ciutat comporta un punt de desencís que no era present en la poesia anterior, s'insinua la presència de la tragèdia en la vida quotidiana, capaç de trencar l'harmonia. Quant a La paraula en el vent, es tracta d'una història d'amor resseguida al llarg d'un (1) any, amb un fracàs sentimental al darrere. S'hi observa uns canvis: d'una banda, la maduració de l'autor, i de l'altra, en lloc de l'enamoriscament, el joc i la ironia del període interior, hi trobem el desengany, l'enyor i la tristor. No hi ha virtuosisme o joc formal, però sí intel·lectualització o racionalització del tema de l'amor. En aquest llibre introdueix la influència de la poesia anglesa (to meditatiu i líric) i inicia el camí cap al post simbolisme. El següent llibre d'aquesta etapa, Bella terra, bella gent (1918), presenta, com a Auques i ventalls, un món idealitzat, poemes sobre petits detalls, idealització de la figura femenina, poetitza sobre un instant efímer. La petita tragèdia de la vida quotidiana va guanyant terreny. L'oreig entre les canyes (1920) es caracteritza per un to elegíac però serè, que prové de la sensació de calma i tranquil·litat d'un paisatge humanitzat.
Aproximació al postsimbolisme durant uns anys d'exili voluntari (1921–1939)
Aproximació al postsimbolisme durant uns anys d'exili voluntari (1921–1939)
Josep Carner marxà de Catalunya el 1921 per exercir la carrera diplomàtica, que li havia de donar l'estabilitat econòmica que no trobà com a escriptor a Catalunya. L'allunyament físic de Catalunya durarà ja fins a la mort, primer com a exili voluntari, exercint de cònsol en diferents ciutats del món, i després de la Guerra Civil com a exili forçós. En aquest període Carner connectà amb el postsimbolisme, però mantingué les seves particularitats. En aquesta etapa la poesia de Carner segueix dos (2) camins: 1) poesia que tendeix a l'abstracció, amb rerefons metafísic, moralització explícita i ús de la imatge per il·lustrar la conceptualització. 2) La poesia parteix de la imatge externa i no de l'abstracció, són poemes de fixació lírica d'una determinada escena, on també hi pot aparèixer la reflexió com a conseqüència d'aquesta mirada al món exterior.
Amb El cor quiet (1925) s'introdueix en el post simbolisme. Cerca una pura suggestió lírica, entesa des d'un afany de màxima concentració i sintetització de l'emoció. Hi ha una preocupació per la condició humana, existencial, una reflexió moral més complexa i una major aproximació a la realitat. Disminueix la ironia. Però no comparteix alguns trets de la poesia postsimbolista d'altres poetes coetanis, com Carles Riba o Josep Maria López–Picó (exponents de la «poesia pura», poesia farcida de referents culturals). Amb El veire encantat (1933) amb el pretext de la tardor, i La primavera al poblet (1935) amb el pretext de la primavera, el poeta ofereix una visió completa de les impressions d'una mateixa realitat (tardor o primavera), des de la perspectiva d'un jo poètic que es mira el món de forma assenyada i pausada, on el goig és fonedís i les escenes que poetitza són efímeres i evanescents.
L'aprofundiment de la poètica postsimbolista en els anys de la postguerra (1939–1957)
L'aprofundiment de la poètica postsimbolista en els anys de la postguerra (1939–1957)
Carner s'havia compromès com a diplomàtic amb el govern de la República. Per això el 1939 començà un exili forçós, primer a Mèxic i després a Bèlgica, on exercí com a professor universitari. D'aquesta època cal destacar Nabí (1941) un llarg poema narratiu que parteix de la història bíblica del profeta Jonàs. Déu li encarrega que vagi a predicar a Nínive, però ell, per por, es desentén de l'encàrrec i marxa en direcció contrària. La tempesta el fa naufragar, una balena l'engolirà i, per designi diví, el durà cap al lloc d'on pretenia fugir. Carner se serveix d'aquest pretext per escriure un poema narratiu en deu cants. És la primera vegada que l'autor utilitza el registre de la poesia narrativa. Darrere la tria del tema hi ha també una projecció personal del poeta en el personatge de Jonàs, amb el dubte i el neguit de les circumstàncies que li toquen de viure. El llibre és una reflexió sobre la condició d'aquest poeta–profeta d'acord amb la tradició que paral·lelament desenvolupa el postsimbolisme, especialment pel que fa a la idea del poeta com a ésser individualitzat i solitari, triat per a una missió, content de ser diferent de la resta dels mortals i de col·locar–se en un pla superior, però també sotmès als problemes que tot això comporta: permanentment entre la ventura i la desventura, entre el goig i el desfici, entre la tranquil·litat i la vida errant de l'exiliat.
Després de Nabí Carner es dedicà a la reelectura i revisió de la pròpia obra, fins a la publicació del volum Poesia (1957). Anà compaginant la tasca de revisió amb la nova creació, i anà publicant reculls que incorporen texts inèdits amb altres de refets i reeditats. Els títols són: Paliers (1950), Llunyania (1952), Arbres (1953) i Absència (1957). Les característiques comunes que comparteixen aquests llibres són els següents: 1) agudització d'elements relacionats amb l'exili (l'enyorament, el record, l'elegia, el retorn); 2) meditació sobre el pas del temps, ara des de la vellesa; i 3) reaparició del tema patriòtic, encara que no utilitzi mai directament el mot pàtria o Catalunya: Per Carner la veritable Catalunya és la dels exiliats.
Una coda final (1958–1970)
Una coda final (1958–1970)
Des del moment que el volum Poesia (1957) és entès com a punt d'arribada d'una trajectòria, no és estrany que la producció posterior sigui considerada un simple afegit final i que se l'hagi valorat poc, però cal tenir–la present. Tant a Museu zoològic (1963) com a Bestiari (1964) cada poema és dedicat a un animal. Els poemes són un pretext per a la reflexió sobre els comportaments humans. El tomb de l'any (1966) també combina poemes ja publicats amb texts inèdits.
Patrimoni literari
Patrimoni literari
La tomba de Carner es troba al Cementiri de Montjuïc de Barcelona, on nasqué. És a Barcelona —concretament a la Biblioteca de Catalunya— on es conserva la major part del seu patrimoni. Tot i així, Carner morí a Brussel·les (Bèlgica). De fet, té un monument en forma de bust a la Universitat Catòlica de Brussel·les (Bèlgica).
Un dels llocs més rellevants de la carrera de Carner és la Llotja o Consolat de Mar de Barcelona, on aconseguí el mestratge en gai saber quan, el 1910, guanyà la Flor Natural amb L'estranya amor.
Carner escrigué sobre molts espais de Catalunya. Un dels llocs amb els quals estigué més relacionat fou amb Sitges (Garraf), ja que freqüentava el Cau Ferrat. A Poesia inclogué el poema Madrigal a Sitges:
«
Oh Sitges, cel i calitges,
mar al peu, clavells al niu,
blanc d'Espanya que enlluerna
les espurnes de l'estiu [...]
»
Carner també tingué un fort lligam amb les terres tarragonines. Un bon exemple n'és el poema La torre dels Escipions, inclòs al Llibre de sonets.
«
Entre un bosquet placèvol de pins, davant la mar
un monument s'aixeca de perennal durada,
ample, vetust, rompent–se de cop en l'aire clar,
i tot quadrat, fa eterna la seua trepitjada.
»
Altres localitzacions a les quals El príncep dels poetes catalans ha dedicat versos són el Monestir de Montserrat —o elogia a la Mare de Déu—, la cala dels Pilons de Salou (Tarrragonès) (de la qual escrigué tres (3) poesies incloses al Llibre dels sonets), la Fundació Apel·les Fenosa (antic casal renaixentista del Vendrell [Baix Penedès]), La Casa Rusquelles de Viladrau (Osona), on havia fet moltes estades, o el Monument a Raquel Meller, del qual escrigué una auca, igual que féu amb la Sagrada Família:
«
1 Tothom n'ha sentides dir
d'aquest gran senyor Gaudí
2 que cada hora — no s'hi val! —
fa una cosa genial
3 i no deixa viure en pau
l'home savi ni el babau.
»
Al seu torn, moltes localitats han dedicat monuments a Josep Carner. A la plaça de Guillem Macià de Canet de Mar (Maresme) es pot trobar un fragment d'un dels seus romanços. A la plaça de l'Ajuntament de Sitges (Garraf) hi ha reproduït un poema que dedicà a l'església de Sant Bartomeu i Santa Tecla. També conserven un dels seus poemes la Casa–Museu Prat de la Riba i el Museu de la Vida Rural, així com el Castell de Tamariu i l'Ermita de Sant Joan del Codolar de Cornudella de Montsant (Priorat). La plaça dels Cabrits de Tarragona immortalitza un dels seus sonets, igual que la pedrera romana del Mèdol o la Rambla del Vendrell (Baix Penedès), la plaça de la Llana de Barcelona o la Font de l'Oreneta, on hi ha immortalitzat el dístic que Carner escrigué en memòria del seu amic Guerau de Liost. També a la ciutat de Vic (Osona), en un placa de metall en una façana del carrer de Corretgers, es transcriu un poema de Carner, Davant la imatge d'una vigatana (1914).
Un edifici del campus d'humanitats de la Universitat de Barcelona, corresponent a la Facultat de Filologia, duu el nom de Josep Carner. Està situat on hi havia l'edifici on nasqué Carner.
Josep Carner i Puig–Oriol, 1970.
Ex–libris de Corones fet per Rafael Masó
Poema sobre Siurana, en aquest llogaret del Priorat.
Poema de Carner dedicat a l'ermita de Sant Joan del Codolar
Poema dedicat a la vila de Sitges
Josep Carner i Puig–Oriol
Josep Carner i Puig–Oriol
Page updated
Google Sites
Report abuse