MITJANS DE L'ABRIL DEL 2021
El passat dimecres 21 d'abril de 2021 es commemorà el cent vint-i-dosè aniversari del naixement de Paul Karrer (Moscou, Rússia, 21 d'abril de 1889 — Zuric, Suïssa, 18 de juny de 1971), qui fou un (1) químic i professor universitari suís guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1937.
Biografia
Nasqué el 21 d'abril de 1889 a la ciutat de Moscou, fill dels ciutadans suïssos Paul Karrer i Julie Lerch. La seva família retornà a Suïssa el 1892, i Karrer assistí a les escoles de Wildegg, Lenzburg i Aarau (cantó suís d'Argòvia). Estudià química a la Universitat de Zuric, sota la supervisió d'Alfred Werner, i després d'obtenir el doctorat l'any 1911, passà uns anys com a assistent a l'Institut Químic. Posteriorment obtingué un (1) lloc en l'Institut Quimicoterpèutic George Speyer de Frankfurt del Main (Hessen, Alemanya), on fou ajudant del Premi Nobel Paul Ehrlich. L'any 1918 tornà a Züric (Suïssa) com a professor auxiliar de química orgànica i el 1919 fou nomenat professor de química d'aquesta universitat i, posteriorment, director del seu Institut de Química.
Karrer morí a la seva residència de Zuric (Suïssa) el 18 de juny de 1971.
Recerca científica
Les seves investigacions més notables estigueren relacionades amb els carotenoides i les flavines, i descobrí que alguns dels quals, com el carotè i la riboflavina, actuen com a provitamines A i B2, respectivament. L'any 1938 aconseguí sintetitzar el compost denominat alfatocoferol, que corregeix l'esterilitat carencial de manera anàloga a la vitamina E.
L'any 1937 fou guardonat amb la meitat del Premi Nobel de Química per les seves investigacions sobre els carotenoides, flavines i la vitamina A i vitamina B2. L'altra meitat del premi recaigué en el químic britànic Walter Norman Haworth per les seves investigacions sobre els carbohidrats i la vitamina C.
Paul Karrer
El passat dimecres 21 d'abril de 2021 es commemorà el cent quarantè aniversari del naixement de Percy Williams Bridgman (Cambridge, Massachusetts, EUA, 21 d'abril de 1881 — Randolph, Nou Hampshire, EUA, 20 d'agost de 1961), qui fou un (1) físic i professor universitari nord–americà guardonat l'any 1946 amb el Premi Nobel de Física.
Biografia
Nasqué el 21 d'abril de 1881 a la població de Cambridge, situada a l'estat nord–americà de Massachusetts. Estudià física a la Universitat Harvard, exercint a partir del 1919 com a professor en aquesta universitat. Fou membre de la delegació estrangera de la Royal Society britànica.
Després de ser–li diagnosticat un (1) càncer, Bridgman se suïcidà el 20 d'agost de 1961 a la població de Randolph, a l'estat nord–americà de Nou Hampshire.
Recerca científica
El 1905 inicià les seves investigacions de certs fenòmens atmosfèrics sota la influència de pressió. A causa d'un (1) malfuncionament de la maquinària modificà la seva màquina de pressió, i el resultat fou que havia inventat un (1) nou enginy, el qual el permetria crear pressions per sobre de cent mil quilograms per centímetre quadrat (>100.000 kg/cm²). Això suposà una (1) millora enorme respecte a la instrumentació anterior, en la qual les pressions podien arribar solament fins als tres mil quilograms per centímetre quadrat (3.000 kg/cm²).
Amb aquest nou aparell investigà l'efecte de la pressió sobre la resistència elèctrica, i les condicions sòlides i fluides sota pressió. Així mateix també estudià la conducció elèctrica en metalls, les característiques de certs cristalls i desenvolupà una (1) gran tasca divulgativa.
El 1946 fou guardonat amb el Premi Nobel de Física pel seu treball sobre la física d'altes pressions.
Fou un (1) dels onze (11) signataris del manifest Russell–Einstein realitzat l'any 1955. Aquell mateix any sotmetent grafit a pressions de vint mil atmosferes a trenta mil atmosferes (20.000–30.000 atm) a temperatures de tres mil graus centígrads (3.000° C) obtingué diamants sintètics, la producció industrial dels quals fou empresa poc després.
Percy Williams Bridgman
El passat dimecres 21 d'abril de 2021 es commemorà el cent quatrè aniversari del naixement de Josep Palau i Fabre (Barcelona, Barcelonès, 21 d'abril de 1917 — ibídem, 23 de febrer de 2008)[1], qui fou, essencialment, un (1) poeta però que conreà diferents disciplines artístiques com ara la poesia, el teatre, l'assaig i la narrativa i, a més, fou un (1) dels màxims especialistes en l'obra del pintor Pablo Picasso amb qui mantingué una (1) bona relació durant els darrers anys de la vida de l'artista malagueny.
L'any 2017, amb motiu del centenari del naixement del poeta, es commemorà l'Any Palau i Fabre. L'efemèride se celebrà del 21 d'abril de 2017 al 21 d'abril de 2018.[2]
Primers anys
Nasqué a Barcelona (Barcelonès) el 21 d'abril de 1917, dins una (1) família d'artistes. El seu pare, Josep Palau i Oller, fou un (1) reconegut pintor i decorador a la seva època, i una (1) peça clau en el desenvolupament artístic i literari del seu fill. De fet, el mateix Palau reconegué: «Jo crec que moltes coses meves queden explicades pels meus orígens. Potser la posició avantguardista em ve a causa dels contactes que el meu pare tenia amb Salvat Papasseit.»[3] La formació educacional de Palau i Fabre s'inicià el 1922, quan assistí a l'escola dels monjos de Cluny del carrer de Bruc; el 1924 anà al Liceu Sant Tomàs d'Aquino, i entre els anys 1925 i 1931 fou alumne de l'Internat dels Germans de les Escoles Cristianes, a La Bonanova. Entre els anys 1931 i 1935 acabà els estudis secundaris a l'Institut Tècnic Eulàlia, en un (1) ambient més liberal, ja que es tractava d'una (1) escola laica.
Inicis literaris i arribada de Franco
A mitjans dels anys trenta Josep Janés i Oliver l'introduí en l'ambient literari català, on en conegué les figures cabdals del moment: Carles Riba, Josep Maria de Sagarra i Salvador Espriu. El 7 de setembre de 1935 publicà el seu primer article a la revista La Humanitat, que tractava sobre la narració La dona dels meus somnis de Massimo Bontempelli. A partir d'aquest moment, i fins a la fi del 1937, seguí col·laborant amb la revista. Durant aquest període, a més, feu pública la seva activitat política. El 1936 recollí signatures entre el cercle intel·lectual català en favor d'un (1) indult per al poeta falangista Luys Santa Marina, condemnat a mort. Entre els signants es trobaren destacades personalitats encapçalats per Josep Janés i Olivé o Mercè Rodoreda. El 9 de febrer de 1939, amb l'entrada a Barcelona de l'exèrcit de Franco, fou conduït des d'Olot (Garrotxa), on es trobava treballant per a la Secció de Sanitat del Ministeri de la Guerra, fins al camp de concentració de Lleida (Segrià), i hi ingressà tres (3) dies més tard. El 20 de març tornà a Barcelona (Barcelonès), després que els seus pares aconseguissin el seu alliberament gràcies a la intervenció d'algun dels seus contactes. Fou en els moments més difícils de la postguerra quan el poeta sentí la necessitat de consolidar un (1) espai interior de revolta enfront de les situacions tan adverses de la postguerra. La poesia n'és el seu principal instrument.
Formació universitària
El 1939 es matriculà en la carrera de filosofia a la Universitat Central de Barcelona, on estudià fins al 1943. Entre els seus companys de generació hi ha destacades personalitats del món humanista, com Joan Triadú, Josep Romeu i Figueras i Alfred Badia, Néstor Luján, Joan Perucho i Maria Aurèlia Capmany entre d'altres. Durant aquest període fou un (1) activista compromès amb la represa de les activitats acadèmiques, literàries i culturals en llengua catalana sota el franquisme. Així, sent estudiant, el 1941 organitzà les primeres sessions dels Amics de la Poesia a casa dels seus pares. Les dues (2) primeres sessions estigueren dedicades a la lectura de poemes de Miquel Dolç, i a fragments de la traducció de La Divina Comèdia, feta per Josep Maria de Sagarra. El 1943 tornà a tenir com a referent Sagarra, organitzant una (1) lectura de la seva traducció de Macbeth, de William Shakespeare, en el teatre de l'Escola Virtèlia. La lectura fou suspesa. Es matriculà a l'Institut italià on conegué Rosa Leveroni.
Dècada del 1940
El març del 1944 fundà la revista Poesia, que fins al desembre del 1945 aconseguí publicar–ne vint (20) números. El mateix any fundà l'editorial La Sirena, en què publicà L'aprenent de poeta, que condensa alguns dels seus poemes escrits entre els anys 1936 i 1942. La Sirena publicà, a més, llibres de Josep Romeu, Joan Triadú, i les Versions de Hölderlin, de Carles Riba.
El 1945 participà en la creació de la revista Ariel, junt amb Josep Romeu, Miquel Terradell i d'altres. Aquell mateix any publicà una editorial per a la publicació Per Catalunya amb el títol «Col·laboracionisme», en què es mostrà contrari a acceptar el permís oficial per a publicar en català, passant per la censura, cosa que li comportà problemes amb el govern franquista. A final d'aquell any rebé una (1) beca del govern francès per passar un (1) any a París (Illa de França), on arribà a la fi del desembre. La seva estada a França, que només havia de ser per a dos (2) anys, s'allargà fins a la dècada dels seixanta. En acabar–se la beca, l'autor renuncià voluntàriament a la nacionalitat espanyola i aconseguí l'estatus de refugiat polític. París (Illa de França) esdevingué l'autèntica universitat del poeta alquimista; hi establí contacte amb escriptors i artistes molt distints: des d'Antonin Artaud o Jean Cocteau fins a Octavio Paz, passant per Albert Camus i Pablo Picasso.
El 1946 escriví el seu primer llibre sobre Picasso, Vides de Picasso, quan encara no el coneixia, la qual cosa no passà fins al 1947 que visità al pintor al seu estudi de la Rue des Grands Augustins. A l'anàlisi i comentari de l'obra del pintor, ha dedicat més de quinze volums (alguns de traduïts a una desena de llengües), entre els quals destaquen: Doble assaig sobre Picasso (1964), El Gernika de Picasso (1979) o Picasso: cubisme (1990) i desenes d'articles en premsa, catàlegs...
El 1947 feu la coneixença d'Antonin Artaud al sanatori d'Ivry–sur–Seine (Val–de–Marne, Illa de França). El 1948 publicà l'assaig Antonin Artaud, ou l'invitation a la folie. També conegué Octavio Paz i María Zambrano. Durant aquesta dècada no cessà en la seva activitat política i, el 1949 promogué, junt amb Albert Camus, un (1) manifest contra l'entrada d'Espanya a l'Organització de Nacions Unides (ONU).
Dècada del 1950 i 1960: exili i teatre
La dècada del 1950 fou testimoni de l'inici de la seva producció teatral. El 1951 començà l'escriptura de La tragèdia de Don Joan, i el 1952 treballà com a assistent en la companyia del cèlebre Georges Pitoëff. En endavant, pensà a dedicar–se professionalment al teatre, i arran d'aquesta decisió escriví les obres que completaran el cicle sobre Don Joan: Don Joan als inferns (1952) i Esquelet de Don Joan (1954) són alguns dels títols que formen el cicle de Don Joan. Amb aquest mite literari, l'autor assajà la contestació a les normes d'una (1) societat puritana i repressora, a la vegada que li permeté abordar la temàtica amorosa d'una (1) manera directa. De fet, el mateix Palau assenyalà que el seu Don Joan és: «el destructor d'unes determinades estructures socials»,[4] pensant en el context franquista en què fou escrit.
Amb títols com Mots de ritual per a Electra (1958), La caverna (1969), Homenatge a Picasso (1971) ―tots ells reunits en el volum Teatre (1976)― continuà configurant el seu univers teatral, que completà amb peces com Avui Romeo i Julieta (1986) i L'Alfa Romeo i Julieta i altres obres (1991). L'autor també dedicà la seva pregona reflexió teòrica al teatre en La tragèdia o el llenguatge de la llibertat (1961) i en El mirall embruixat (1962), dos (2) breus assaigs sobre aquest gènere en què l'autor es mostrà partidari d'un (1) teatre modern, quant al temps, marcat per la síntesi i la brevetat («teatre espasme»); a més, es consolidà com a traductor en versionar Una temporada a l'infern; il·luminacions, d'Arthur Rimbaud, publicada l'any 1966.
A partir del 1964 sovintejaren les seves visites a Picasso a Nôtre–Dame–de–Vie, a Mougins (Alps Marítims, Provença–Alps–Costa Blava, França), per tal d'informar–se sobre l'obra i la vida del pintor a Barcelona. Fruit d'aquestes visites al pintor, neix el llibre Estimat Picasso, publicat per primera vegada per Ediciones Destino el 1997 i reeditat el 2019 per Galàxia Gutenberg i la Fundació Palau en versió de Julià Guillamon.
Dècada del 1970 i 1980: retorn a Catalunya
L'any 1961 retornà definitivament a Catalunya i s'instal·là a Grifeu (Llançà, Alt Empordà). A Barcelona, vivia al carrer del Bruc, 99.[5] Durant aquesta dècada, a més de seguir cultivant la carrera literària i teatral, s'endinsà en el món del cinema. El 1976 dirigí el film Picasso a Catalunya, produït per Estela Films.
En termes teatrals, durant aquesta dècada consolidà la seva activitat com a dramaturg i crític teatral. El 1974 l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual estrenà la tragèdia Mots de ritual per a Electra, al Teatre Don Juan de Barcelona. Més endavant publicà Antonin Artaud i la revolta del teatre modern (1976), editada per l'Institut del Teatre, que fou la primera aproximació en llengua catalana a l'obra d'una (1) de les figures capitals del teatre contemporani. El 1977 l'Editorial Aymà publicà una (1) compilació de textos teatrals, Teatre de Josep Palau i Fabre. I el mateix any es publicà Versions d'Antonin Artaud, en què Palau era el traductor de l'obra artaudiana.
Entre els anys 1976 i 1978 presidí el PEN Club català. Durant el seu mandat, la primavera del 1978, Barcelona acollí la Conferència Internacional del Pen Club.
Durant els anys vuitanta la seva carrera reprengué el gènere de la narrativa breu. Publica les recopilacions Contes despullats (1982), La tesi doctoral del diable (1983), Amb noms de dona (1988). Seguint amb la seva fascinació per Picasso, el 1989 dictà una conferència sobre el pintor a la Comédie des Champs–Élysées, que culminà amb el reconeixement internacional de la seva activitat picassiana.
Dècada del 1990
Durant aquesta dècada continuà el seu treball sobre Picasso: publicà el segon volum de la seva monumental biografia dedicada al pintor malagueny: Picasso: Cubisme (1907–1917), (1990). El 1993 reuní els contes tant editats com inèdits en el llibre recopilatori Contes de capçalera. Posteriorment, publicà Les metamorfosis d'Ovídia i altres contes (1996). La crítica ha definit l'univers narratiu de l'autor com una (1) visió que dona fe d'altres dimensions de la percepció habitual de la realitat i és crític amb una (1) societat que percep com acomodada i mediocre.
El 1997 rebé el Premi Nacional de Literatura. Aquell mateix any publicà les seves memòries picassianes a Estimat Picasso, d'Ediciones Destino, i el 1999, publicà el tercer volum de la seva biografia sobre el pintor: Picasso. Dels ballets al drama (1917–1926).
Darrers anys
La dècada del 2000 estigué centrada en el reconeixement de la seva feina, més que en la producció de noves obres. El 2000 rebé la Medalla d'Or al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona. Aquell mateix any rebé el títol d'Officer de l'Orde des Arts et des Lettres, del govern francès. El 4 de maig de 2003 s'inaugurà la Fundació Palau, institució que gestiona el seu llegat, ubicada a la població de Caldes d'Estrac (Maresme).[6] El 2005 fou nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears[7] i el mateix any l'Ajuntament de Barcelona organitza l'homenatge Palau al Palau, celebrat al Palau de la Música Catalana. El 2006 Premi Rosalía de Castro, Centro PEN Galicia.[8] Josep Palau i Fabre morí el 23 de febrer de 2008 a l'hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona als noranta (90) anys i fou enterrat al cementiri municipal de Caldetes (Maresme).
Obra literària
El seu llegat és el d'un (1) home de lletres que transità entre els més variats àmbits de les humanitats, des de la narrativa i la poesia, passant pel teatre, la producció i la crítica, en produccions carregades d'una (1) poètica particular que el converteix en un (1) dels més grans representants de la literatura catalana contemporània.[9]
Cap a la fi de la dècada del 1930 inicià la creació literària en el camp de la poesia. Fundà i col·laborà amb revistes com Poesia i Ariel, a més de l'editorial «La Sirena», que editaria obres, per exemple, de Néstor Luján o Carles Riba.
A més de la poesia, ha conreat el teatre, la narrativa breu i l'assaig, gènere en el qual destaquen especialment els seus volums sobre Pablo Picasso. Palau i Fabre fou, a més, traductor de moltes obres literàries. Ha versat al català obres d'Antonin Artaud, d'Arthur Rimbaud, d'Honoré de Balzac, de Stéphane Mallarmé i el llibre Cartes d'amor de Marianna Alcoforado (la monja portuguesa). Els seus treballs han estat traduïts a moltes llengües.
Al llarg de la seva carrera va rebre diversos premis literaris: l'any 1984 el Premi Literatura Catalana d'assaig de la Generalitat de Catalunya per Nous quaderns de l'alquimista, el 1996 el Premi Nacional de Literatura concedit per la Generalitat de Catalunya per Contes de capçalera, el 1998 el Lletra d'Or per Estimat Picasso, el 1999 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el 2006 el Premi de la Crítica Serra d'Or d'obres completes per Obra literària completa.
L'Any Palau i Fabre ha generat, també, un (1) seguit de publicacions sobre el poeta i reedicions de la seva obra.
La Fundació Palau
El fons de la Fundació Palau està constituït pel doble llegat de Josep Palau i Fabre. D'una banda, el fons aplegat pel seu pare, Josep Palau i Oller, que integra un (1) ampli ventall de pintura catalana del començament del segle XX amb obres de Mompou, Labarta, Nonell, Rebull... De l'altra, l'aportació del mateix Palau i Fabre, el qual, en l'afany de continuar la tasca col·leccionista del seu pare, ha reunit una (1) gran col·lecció d'obres de Picasso, així com d'autors contemporanis com Perejaume, Miquel Barceló i Pepe Yagües entre d'altres.
Des de la Fundació es promouen activitats diverses lligades al fons expositiu però també activitats poètiques com la ruta Caldes d'Estrac, perla de poetes o el festival Poesia i + que inicià Josep Palau i Fabre com una (1) trobada de poetes i que se celebra any rere any durant la primera quinzena de Juliol als jardins de la Fundació i des del 2014 en espais d'altres poblacions de la comarca. Han passat pel festival veus poètiques de la rellevància d'Enric Casasses, Perejaume, Albert Roig, Dolors Miquel, Biel Mesquida, Vicenç Altaió, Màrius Sampere, Joan Margarit, Núria Martínez–Vernis, o Maria Cabrera, i músics de la talla de Maria del Mar Bonet, Roger Mas, Toti Soler, Pascal Comelade, Adrià Puntí o Santi Arisa.
Poesia
1942: Balades amargues
1943: L'aprenent del poeta
1945: Imitació de Rosselló–Pòrcel
1946: Càncer
1952: Poemes de l'alquimista
2001: Les veus del ventríloc: poesia de teatre
Narrativa breu
1983: Contes despullats
1984: La tesi doctoral del diable
1988: Amb noms de dona
1991: Un Saló que camina
1993: L'Alfa Romeo i Julieta i altres contes
1993: Contes de capçalera
1996: Les metamorfosis d'Ovídia i altres contes
Teatre
1957: Esquelet de Don Joan
1972: Homenatge a Picasso
1977: Teatre
1978: La tràgica història de Miquel Kolhas
1986: Avui Romeo i Julieta. El porter i el penalty
1991: L'Alfa Romeo i Julieta, i altres contes, precedit per Aparició de Faust
2000: La confessió o l'esca del pecat
2003: Teatre de Don Joan
Crítica literària o assaig
1943: Pensaments
1961: La tragèdia o el llenguatge de la llibertat
1962: El mirall embruixat
1962: Vides de Picasso
1962: Vides de Picasso: assaig de biografia
1963: Picasso
1964: Doble assaig sobre Picasso
1966: Picasso a Catalunya
1970: Picasso per Picasso
1971: L'extraordinària vida de Picasso
1971: Picasso i els seus amics catalans
1976: Antonin Artaud i la revolta del teatre modern
1976: Quaderns de l'alquimista
1977: Pare Picasso
1979: El «Gernika» de Picasso
1981: El secret de les Menines de Picasso
1981: Picasso
1981: Picasso vivent, 1881–1907
1981: Picasso, Barcelona, Catalunya (amb Montserrat Blanch, Alexandre Cirici i Isabel Coll)
1981: Picasso a l'abast
1983: Nous quaderns de l'alquimista
1990: Picasso cubisme, 1907–1917
1991: Quaderns inèdits de l'alquimista
1996: Lorca–Picasso
1996: Quaderns de vella i nova alquímia
1997: Quaderns de l'alquimista
1997: Estimat Picasso
1999: Picasso dels ballets al drama, 1917–1926
2004: Problemàtica de la tragèdia a Catalunya: obertura del curs acadèmic, 2003–2004
Referències
«Josep Palau i Fabre». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
«Any Palau i Fabre». Generalitat de Catalunya.
Entrevista publicada al volum: García Ferrer, J.M. y Rom, Martí. Josep Palau i Fabre. Barcelona: Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya, 1993, pàg.17.
Palau i Fabre, Josep, Teatre de Don Joan, pàg.10.
[enllaç sense format] http://www.europapress.es/catalunya/noticia–any–palau–fabre–empieza–instalacion–placa–conmemorativa–casa–donde–vivio–20170421164254.html
mw–aa. «Josep Palau i Fabre – Magisteri Teatre–Mag Poesia».
«O PEN Clube de Galicia entrega mañá en Santiago os premios Rosalía de Castro» (en gallec), 23.05.2006.
«S'ha mort Josep Palau i Fabre, l'alquimista de la literatura».
Josep Palau i Fabre
El passat dimecres 21 d'abril de 2021 es commemorà el cent noranta-setè aniversari del naixement de Josep Anselm Clavé i Camps (Barcelona, Barcelonès, 21 d'abril de 1824 — ibídem, 24 de febrer de 1874[1]), qui fou un (1) polític, compositor i escriptor català, fundador del moviment coral a Catalunya i impulsor del moviment associatiu.[2]
Josep Anselm Clavé (1824–1874) i les societats corals a Catalunya
Primers anys
Fill de Francesc Clavé fuster de professió i d'Agnès Camps, nasqué en el barri barceloní de la Ribera, en el si d'una (1) família modesta, tot i que amb un (1) cert benestar econòmic, propiciat, no per l'abundància, sinó per l'estabilitat. Aquesta situació no durà gaire, ja que el negoci familiar patí un (1) revés econòmic que comportà serioses dificultats a la família Clavé. Als sis (6) anys perdé la visió d'un (1) ull a causa d'una (1) infecció, fet que contribuí que deixés definitivament l'escola. Es posà a treballar de torner, però aviat hagué de deixar la feina, ja que, havent–la de realitzar forçant la postura perquè només hi veia amb un (1) sol ull, li causava un (1) procés de malformació a l'espatlla. Des d'aquest moment —i influenciat per la sensibilitat i gust per a les arts de la seva mare— es dedicà, de forma autodidàctica, a estudiar música i poesia. D'aquesta manera, amb una (1) sòlida formació humana i musical, s'introduí a la pràctica de la música, en la literatura i el pensament social francès, tan importants per a la seva formació política. Ben aviat començà a convertir la seva afecció de tocar la guitarra en una (1) alternativa professional, i decidí llogar–se a diferents cafès de Barcelona, com a guitarrista. Aquí començaria una (1) veritable activitat musical en el context de la música popular, pròpia de les tavernes i els locals d'esbarjo.[3]
Des de ben jove mostrà una (1) filiació política d'esquerres i republicana, i es relacionà amb personatges com Narcís Monturiol i Abdó Terrades. Tots ells col·laboraren en la creació del primer diari comunista a Catalunya. Entre els anys 1840 i 1843 participà de forma activa a les revoltes urbanes que hi hagué a Barcelona, per la qual cosa fou arrestat i empresonat a la fortalesa militar de la Ciutadella.
Quan tornà a la seva activitat com a músic pels cafès de Barcelona, al mateix temps que entrava en contacte amb la música de l'època, s'adonà de l'acceptació i èxit entre el públic popular de les seves composicions i interpretacions. Ell proposà un (1) gènere de cançons més refinades que les que estaven de moda en aquests ambients i les presentà com a alternativa.
Clavé i el cant coral
Anà guanyant popularitat i el 1845 fou cridat per uns amics per formar i dirigir una (1) modesta societat orquestrina que s'anomenaria L'Aurora, integrada per una vintena (circa 20) d'homes que feien sonar instruments populars ben diversos (guitarres, bandúrries, triangles, panderetes, etc.). Aquesta mena de formacions, com ara rondalles o estudiantines, anaren proliferant entre els anys 1845 i 1849 a Barcelona, i facilitaren, i en bona part serviren de base per al desenvolupament i l'expansió de les societats corals a partir del 1850.
A causa de la dificultat per a crear un (1) repertori adequat per a un (1) grup de músics tan heterogeni com L'Aurora, Clavé optà per a fer–los cantar a tots, però calia conservar una (1) textura polifònica. D'aquí sorgí la idea de crear una (1) societat coral, La Fraternitat, que seria la primera a l'Estat espanyol (2 de febrer de 1850).
Per mitjà de La Fraternitat, Clavé aconseguí apropar la música i la cultura a una (1) classe treballadora, a la qual en aquella època se li negava l'accés portant una (1) vida que es reduïa a treballar moltes hores en dures condicions i sense oportunitat de gaudir d'activitats extralaborals de cap mena, ni oci, ni sanitat ni educació. Per tant, allò que Clavé estava introduint suposava tota una (1) revolució social.
Tot seguint l'exemple de La Fraternitat aviat començaren a formar–se a Barcelona i a les poblacions veïnes grups corals que imitaven La Fraternitat. La tendència s'aniria escampant per tota Catalunya en pocs anys. El cant coral esdevingué una (1) activitat pròpia de les classes obreres, la seva via d'escapament a una (1) vida dura de treball i sacrifici.
El 1853 Clavé decidí llogar els Jardins de la Nimfa, situats al passeig de Gràcia, per a realitzar–hi espectacles de manera regular. Aquests concerts, iniciats per La Fraternitat, trobaren dura oposició de les classes altes, que impediren seguir aquesta activitat, així com les sessions de ball. Però el seu èxit perdurava, i es traslladà l'activitat als Camps Elisis (també al passeig de Gràcia).
Fins al 1856 aquesta activitat perdurà i tingué gran èxit, però les tensions sociopolítiques i la crisi del 1855 foren la causa que Clavé fos detingut i deportat a les Illes Balears.
Quan tornà a ésser posat en llibertat, Clavé recuperà allò que havia estat interromput. El 1857 organitzà uns espectacles als Jardins d'Euterpe, aquesta vegada sense dependre de cap empresa externa que pogués ésser clausurada. La Fraternitat passaria a anomenar–se Societat Coral Euterpe.
Els espectacles i balls populars dels Jardins d'Euterpe gaudiren de gran èxit, i s'hi duien a terme concerts en diferents sessions al llarg del dia. Clavé decidí editar un (1) programa d'activitats anomenat Eco de Euterpe, un (1) butlletí on figuraven tots els esdeveniments relacionats, així com fragments literaris i notícies, i que serviria per a augmentar el ressò dels Jardins d'Euterpe.
A causa de les nombroses entitats corals que volgueren seguir l'exemple claverià, es fundà el 1860 l'Asociación Euterpense, una (1) mena de federació que agrupava les entitats corals i els proporcionava assessorament i repertori. També era una (1) manera d'evitar societats corals paral·leles que suposaven una (1) competència per als cors claverians i llurs activitats, i aïllar–los, així com controlar qui podia tenir accés al repertori claverià i qui no.
Entre els anys 1860 i 1864 les activitats artístiques d'aquesta federació tingueren un (1) gran ressò, i agruparen milers de cantaires i centenars de músics en concerts comuns. En aquest marc, Clavé feu interpretar fragments corals i instrumentals de Tannhäuser, la qual cosa suposava la primera vegada que Wagner era sentit a Espanya. En aquest moment ja existien vuitanta-quatre (84) societats corals als Països Catalans i també a Cuba. L'Asociación Euterpense publicà el periòdic El Metrónomo, que aparegué el 1863–1864 i que divulgava l'activitat coral catalana.
El 1867 Clavé fou detingut i deportat a Madrid, però malgrat això les activitats dels Jardins d'Euterpe, de la Societat Coral Euterpe, els balls, concerts, actuacions als carrers de la ciutat i a diferents teatres, etc. continuaren amb normalitat.
A partir del 1868 i a conseqüència de la Revolució de Setembre, La Gloriosa, els Cors de Clavé ja no foren l'eina imprescindible per canalitzar les inquietuds republicanes, dirigides ara primer a través del Partit Democràtic i després del Partit Republicà. Clavé, que no havia abandonat mai l'activitat política, exercí diversos càrrecs públics. El mateix 1868 fou membre de la Junta Revolucionària; l'any següent fou vicepresident del Pacte de Tortosa; el 1871 fou elegit diputat i nomenat president de la Diputació de Barcelona, i el 1873, amb la Primera República Espanyola, governador civil de Castelló i Delegat del Govern a Tarragona. El cop del general Manuel Pavía el 3 de gener de 1874 posà fi a la República i a totes les esperances democràtiques dipositades en ella. Clavé tornà a Barcelona on morí setmanes després, el 24 de febrer.
Formació d'una consciència musical catalana (1850–1892)
Antecedents
Els primers anys del segle XIX aparegué el públic (de concert i d'òpera) com a entitat social diferenciada, integrada per heterogenis valors mentals, però bàsicament nodrida d'elements d'extracció burgesa. Paral·lelament, en el mateix període, la submissió de la vida musical catalana a la normativa estètica italiana fou pràcticament total. Mentrestant, la societat catalana s'havia estructurat socialment al compàs dels avenços de la industrialització, però mancava encara al país una (1) consciència social amb funció cultural vinculada a una (1) acció política.
Cap a mitjans del segle, diversos fets contribuïren a retornar a Catalunya la seva consciència com a entitat nacional capaç d'empreses de signe espiritual. Aquests esdeveniments, uns signes polítics, altres de caràcter cultural, pressionant conjuntament sobre la societat catalana, determinaren en part la formació del seu peculiar perfil.
Entre els fets anunciats, cal col·locar en primer lloc el moviment de la Renaixença (portaveu del nacionalisme polític i literari), que si bé es manifestà fonamentalment en esferes alienes a la música, actuà com a activador de l'art del so en un (1) triple pla: creant un (1) art ingenu però molt vinculat a la terra (Cors de Clavé), estimulant l'afecció de la dansa popular, la sardana, que en mans de Pep Ventura adoptà l'estructura i la disposició instrumental amb què la coneixem ara. Per altra banda, cal destacar també l'impacte provocat en el país pel wagnerisme com a nova doctrina estètica, la qual representà un (1) ideal d'expressió pel que pretenia la renaixent personalitat nacional catalana.[4]
Ara bé, si la Renaixença i el wagnerisme marcaren uns solcs tan profunds en la societat catalana és perquè aquesta havia madurat i s'havia permeabilitzat suficientment per a incorporar i transformar en substància viva les influències més variades. Això per una banda. Per l'altra, la mutació mental experimentada provocà en cada un (1) dels estaments de la societat un (1) desig de disposar d'elements adients a la seva particular apetència expressiva. Així es veia que la burgesia i la menestralia —el moviment obrer no havia assolit encara la consciència que havia de tenir en el canvi de segle—, ja ben diferenciades pel desenvolupament del maquinisme, volien sentir la seva pròpia veu. Aparegueren, per tant, diverses societats musicals de caràcter burgés que culminaren en la fundació del Liceu el 1847, alhora que sorgiren arreu agrupacions corals integrades per obrers i menestrals que tingueren en l'obra de Josep Anselm Clavé la seva encarnació més viva.[5]
L'any 1861 el Liceu fou destruït per un (1) incendi. Resulta molt significatiu, en relació amb l'empenta de la nova societat, que amb prou feines un (+1) any més tard (20 d'abril de 1862), el teatre fos inaugurat novament. L'obra escollida fou Els Puritans, de Bellini. La cursa de recuperació empresa per la societat catalana ja no es podia deturar. L'evolució dels gustos musicals de la nostra societat, el fet de disposar d'un (1) teatre líric de primer ordre, les positives millores materials i econòmiques motivades per l'autorització de participar en el comerç d'ultramar, i la creació d'una (1) desconeguda potència industrial, determinaren també la creació de noves societats com La Filarmónica (1844), que més endavant esdevingué el Centro Filarmónico.
El concert públic a l'estil europeu queda institucionalitzat. Si Chopin estigué de transeünt a Barcelona abans d'embarcar cap a Mallorca (1838), Liszt comparegué el 1844 i els principals «virtuosos» del concert i de l'òpera desfilaren pels més importants escenaris del país.[6]
L'any 1838 fou creat el Conservatori Superior de Música i Declamació del Liceu. Més endavant (1886) —i després d'unes esporàdiques sèries de concerts simfònics organitzats i dirigits per Joan Goula i Antoni Nicolau— el municipi de Barcelona organitza la primera entitat instrumental de caràcter oficial: la Banda, que tindrà com a primer director Josep Rodoreda. En el mateix acord de l'Ajuntament, presidit per Francesc Rius i Taulet, es creà l'Escola Municipal de Música.
Finalment, en aquest recompte dels factors alhora simptomàtics i determinats del canvi efectuat en el si de la societat catalana, cal assenyalar també l'aparició del pianista de cafè.[7]
Després de la mort de Clavé
Després de la mort de Clavé, el 1874, el moviment coral orfeònic necessitava adaptar–se als nous temps. La reforma en profunditat fou portada endavant amb gran èxit artístic i una sintonització extraordinària per l'Orfeó Català, capdavanter del moviment orfeonista que contribuí decisivament a unificar les forces musicals catalanes. Aquesta societat coral fundada el 1891 a Barcelona per Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives degué la seca penetració extraordinària a la personalitat excepcional dels seus fundadors.
Els dos (2) estaven arrelats a la Renaixença i estimaven el tresor que representava la cançó tradicional, i al llarg de la seva activitat de compositors saberen crear les obres més entranyables i significatives del repertori musical català. Cal recordar també els innombrables orfeons que a semblança de l'Orfeó Català es fundaren al Principat i els que foren creats per grups de catalans, emigrats o exiliats, especialment a l'Amèrica Llatina.
L'Orfeó Català celebrà el seu primer concert públic l'any 1892 i fou organitzat per Antoni Nicolau. Inicialment consistia en un (1) cor masculí; més tard Joan Gay, Josep M. Comella i Francesc Pujol organitzaren una (1) sessió infantil i Joan Gay i Emerenciana Wehrle fundaren l'any 1896 la secció de dones. Alhora fou organitzat l'ensenyament musical dels infants.[8]
Clavé i la francmaçoneria
S'ha especulat a bastament sobre la possible pertinença de Clavé a la francmaçoneria.[9] Hi ha constància que la seva filla, Àurea Rosa, pertangué a la lògia Lealtad de Barcelona. I el lema de Clavé, «progrés, virtut i amor» també s'adiu als postulats maçònics.
L'Obra de Clavé
L'obra de Clavé estava bàsicament destinada a les activitats socioculturals que organitzava. Oferia un (1) repertori molt divers amb obres per a ser ballades i altres per a ser dansades:
Música de ball, pensada per a ser cantada amb acompanyament instrumental, i que agafa les formes de les danses de moda de l'època: vals, polca, xotis…
Música de concert, bàsicament coral i amb poc o nul acompanyament instrumental, polifònica i que també agafa formes musicals pròpies de l'època: himnes, barcaroles, pastorel·les…
Ambdós tipus d'obres presenten caràcters força diferents: en les primeres destaca la influència de Giuseppe Verdi i el seu caràcter extravertit i triomfal —per exemple La Maquinista (1867)—; mentre que les obres del segon grup tenen un (1) tarannà més intimista i recollit.
Les obres del segon grup tracten de temes pastorals, on es presenta un (1) món idíl·lic i una (1) natura idealitzada, àdhuc amb referències mitològiques. Clavé pretenia recuperar un (1) ideal de societat preindustrial, un (1) món rural on l'home és lliure i no sotmès a les normes i a l'explotació humana de què dol el món industrial. Hi havia, per tant, un (1) ànim d'evasió en les seves lletres. El mateix marc on es realitzaven els concerts, ja suposava una (1) mena d'oasi dins la ciutat, un (1) indret evocador on podia manifestar–se la fraternitat i la germanor.
Importància de Clavé per a la música i societat catalana
Introdueix el moviment coral a Catalunya i posa el país en consonància amb la cultura europea.
Donà unes eines culturals a les classes obreres per a adquirir una (1) formació i una (1) autoestima, alhora que els feu desvetllar un (1) sentiment de pertinença a un (1) col·lectiu, la qual cosa potencià la vinculació d'aquestes classes amb el nacionalisme.
Donà l'oportunitat a les classes populars de participar del fet cultural, a més amb la seva pròpia llengua, cosa molt nova a Catalunya, pel que fa a la música culta i escrita.
Propicià el moviment associatiu, el qual ultrapassà el món estrictament coral i arribà a constituir un (1) eix vertebrador de la societat catalana que encara avui dia defineix la societat d'aquest país.
Creà un (1) moviment musical: el moviment coral, de gran importància a Catalunya, que actualment encara constitueix un (1) món on es creen vincles humans molt importants i que suposa una (1) pedrera de nous valors dins el món musical i artístic.
La Biblioteca de Catalunya conserva una (1) col·lecció Josep Anselm Clavé. Un (1) retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[10]
Obres destacades
La estrella matutina (1847)
Las rosas de abril (1848)
Fraternidad (1849)
La flor de las tunas (1851)
La ilusión (1852)
Ester (1853)
A la luz de la Luna (1854)
¡Un beso! (1855)
El primer amor (1856)
La Tuna (1857)
Per als pobres (1858)
Les Flors de maig (1858)
Cap el tard (1859)
La toia de la núvia (1860)
La Verema (1862)
El chinito (1863)
¡Gloria a España! (1864)
Horas felices (1865)
L'edat ditxosa (1866)
Els Xiquets de Valls (1867). Una (1) part d'aquesta obra fou la melodia emprada per al que seria l'himne de Catalunya alternatiu a Els Segadors en la Segona República espanyola: El cant del poble, amb lletra de Josep Maria de Sagarra. Però el poble no acceptà el canvi i aquest nou himne no prosperà.
La Maquinista (1867). És un (1) himne a la classe treballadora. Dedicada a l'antiga fàbrica i en la qual Clavé enalteix els valors del treball. És un (1) obra per ballar, amb acompanyament orquestral i forta influència de Verdi.
La Revolución (1868). Dedicada al seu amic Abdó Terrades.
Pasqua Florida (1868)
Pel juny la falç al puny (1869)
La Marsellesa (1871)
Goig i planys (1873)
Com a compositor de sarsueles, Clavé fou un (1) dels iniciadors del gènere en català, tot estrenant al Gran Teatre del Liceu, el 30 de desembre de 1858, la sarsuela L'aplec del Remei (1858). Aquesta sarsuela fou la primera escrita en català en tota la historia, i destaquem que després de ser estrenada quedà en l'oblit fins a l'any 2016, any en què s'interpretà al Teatre Nacional de Catalunya.
Posteriorment escrigué, també en català, L'art de la bruixeria, amb text de Conrad Roure i Bofill i Eduard Vidal i de Valenciano, però no arribà a estrenar–se.
Entre les seves sarsueles en castellà assoliren certa fama Paco Mandria y Sacabuches i Una Zambra en Alfarache.
Fons personal
El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El fons Josep Anselm Clavé està integrat per quatre-cents trenta-set (437) documents conservats en tres (3) volums luxosament enquadernats. La correspondència ocupa un (1) lloc molt important destacant les cartes de Narcís Monturiol, Castelar i Pascual Madoz. En el tercer volum hi ha diverses composicions poètiques, dècimes i himnes, en total vint-i-quatre (24) documents; divuit (18) manuscrits i impresos referents als Cors Clavé, i, per últim podem trobar documents referents a la vida política de l'autor, com el nomenament de governador civil de Castelló de la Plana i diversos despatxos telegràfics generats el 1873.[11]
El Centre de Documentació de l'Orfeó Català també conserva una (1) part del fons personal d'Anselm Clavé, que conté principalment les partitures manuscrites de més de vuitanta (>80) obres. Hi predominen les composicions per a cor, per a cor i orquestra, així com una (1) gran quantitat de balls com: el vals, la polca, el xotis, el rigodon o l'americana. També hi destaca documentació textual com el reglament de la Societat Coral Euterpe i la documentació sobre la gestió de l'espai d'oci dels Camps Elisis. Es conserva correspondència i títols que aporten informació sobre la seva activitat política durant la Primera República espanyola i algunes fotografies de la societat coral que dirigia.[12]
Referències
«Defuncions. Any 1874. Registre núm.1581». Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, 24.02.1874.
«Josep Anselm Clavé i Camps». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Carbonell, Jaume: Josep Anselm Clavé i el naixement del cant coral a Catalunya (1850-1874). Galerada, Cabrera de Mar, 2000, pàg. 57–84. ISBN 84-922737-1-2.
Alier, Roger: «Nits de lírica i esplendor» (en castellà). La Vanguardia, 30 de setembre de 2000.
VALLS I GORINA, Manuel: Història de la música catalana. Ed. Tàber, Barcelona, 1969.
Històries de l'òpera: al Liceu. Episodi 1. Amb Marcel Gorgori i Roger Alier.
Candé, Roland de: Diccionari de la música. Edicions 62, Barcelona, 2003.
ALBET, Montserrat: Història de la Música Catalana. Ed. Creaciónes Gráficas, S.A. Barcelona, 1985. ISBN 84-85332-10-5
Ferrer Benimeli, José Antonio: La masonería española entre Europa y América: VI Symposium Internacional de la Masonería Española, Zaragoza, 1–3 de julio de 1993. 1995: Gobierno de Aragón, Departamento de Educación y Cultura.
Agustí Duran i Sanpere: La galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Curial, Barcelona, 1975, pàg. 458–461.
«Fons Josep Anselm Clavé», Centre Documentació l'Orfeó Català.
Bibliografia
ARTÍS, Pere: El cant coral a Catalunya (1891–1879), Ed. Barcino, Barcelona, 1980.
ARTÍS, Pere: Clavé. Col·lecció «Gent Nostra», Edicions Nou Art Thor, Barcelona, 1988.
AVIÑOA, Xosé: Música i cultura popular al segle XIX. Barcelona, 1984. («Ponència presentada al Col·loqui Internacional sobre la Renaixença, Barcelona»).
CANADELL i RUSIÑOL, Roger: Josep Anselm Clavé i l'escriptura: obra poètica i periodisme cultural, Ed. Universitat de Barcelona, 2012.
CARBONELL i GUBERNA, Jaume: Josep Anselm Clavé i el naixement del cant Coral a Catalunya (1850–1874), Galerada, Cabrera de Mar, 2000.
CARBONELL i GUBERNA, Jaume: La societat coral Euterpe, Rúbrica editorial, Barcelona, 2008.
CARBONELL i GUBERNA, Jaume: «Notes per a l'estudi de la promoció musical a la Barcelona contemporània», Revista Musical Catalana, núm. 75 (gener del 1991), 34–36.
MESTRES, Apeles: Clavé sa vida y sas obras. Germans Salvat, Barcelona, 1876
POBLET, Josep M.: Josep Anselm Clavé i la seva època (1824–1874), Dopesa, Barcelona, 1973.
RISQUES, Manuel: Clavé, demòcrata i federalista: La Primera República, Col·lecció «Biblioteca de la Classe», núm. 26, El Graó, Barcelona, 1987.
ROCA i ROCA, Josep. «José Anselmo Clavé», Boletín del Ateneo Barcelonés, núm. 9 (julio 1888), 25–47.
RODOREDA, Josep. Clavé y su obra, Imp.Cunill, Barcelona, 1897.
SUBIRÁ, José: El músico–poeta Clavé, Imp. Alrededor del mundo, Madrid, 1924.
VALLS, Manuel. La música catalana contemporània, Selecta, Barcelona, 1960.
VIDAL i VALENCIANO, Eduard, i Josep ROCA i ROCA: «José Anselmo Clavé», Eco de Euterpe, núm. 408 i següents (1874).
VINYES, Ricard. «Música, ball i cant en els moviments socials: El cas Clavé», Revista de Catalunya, núm. 37 (gener 1900), 81–96.
VIRELLA i CASAÑES, Francesc: Estudios de crítica musical, La Publicidad, Barcelona, 1893.
Monument a Josep Anselm Clavé i Camps, (Barcelona, 21 d'abril de 1824 – 25 de febrer de 1874), polític, compositor i escriptor català. Fundador del moviment coral a Catalunya i Espanya i impulsor del moviment associatiu. Erigit per l'Aliança de la Garriga a Josep Anselm Clavé, La Garriga, (Catalunya).
Panteó de Josep Anselm Clavé al Cementiri de Poblenou
Bust de Josep Anselm Clavé al Palau de la Música Catalana
Monument a Josep Anselm Clavé, al passeig de Sant Joan de Barcelona.
El passat dimecres 21 d'abril de 2021 es commemorà el dos mil set-cents setanta-quatrè aniversari de la llegendària fundació de Roma pels germans Ròmul i Rem el 21 d'abril de 753 aC.
La fundació de Roma descriu els aspectes històrics del naixement de la ciutat de Roma en el curs del segle VIII aC. Les investigacions històriques i arqueològiques recents renoven la representació de l'origen de la Ciutat i posen sovint en evidencia el relat tradicional que els autors antics han deixat.
Tradició
De l'antiguitat rebem dues (2) explicacions tradicionals vers l'origen de Roma (Laci):
Els grecs, amb Hellanicos de Metel·lí, atribuïen la seva fundació a un descendent d'Enees i dels troians supervivents de la guerra de Troia.
Els antics relats romans evocaven igualment un (1) cert Latinus, rei de la tribu autòctona dels llatins, i sogre d'Enees, com a fundador de la ciutat.
Virgili en feu de la primera una (1) epopeia titulada Eneida, relat que té més un (1) relat poètic (en la línia d'Homer) que no històric. (Vegeu la llegenda d'Enees [Æneas]).
Llegenda de la fundació
És a partir d'aquesta data fictícia que els romans comptaren els anys. Aquesta convenció requeria una (1) justificació llegendària per afirmar–ne el caràcter sagrat; dues (2) narracions són conegudes a través de la literatura grecollatina sobre el relat d'aquesta fundació:
Titus Livi (57 aC – 17 dC) escrigué una (1) història de Roma: Ab urbe condita (Auc), que en llatí significa «des de la fundació de la ciutat».
Segons la llegenda referida per Titus Livi,[2] Ròmul i Rem eren els fills del déu Mart i de la vestal Rea Sílvia, filla de Numítor i néta del rei Proca. El seu oncle Amulius s'apoderà del tron, matar tots els descendents virils del seu germà Numítor i feu vestal Rea per tal d'evitar que tingués descendents.
No obstant això, Mart caigué boig d'amor per la noia que donà a llum bessons: Ròmul i Rem. Amulius feu emparedar llavors la Vestal i condemnà els nadons a ser llançats al Tíber. Els nens foren abandonats en una (1) clivella, sobre les ribes del riu, pels servents encarregats d'executar la sentència. Els nadons foren recollits per una (1) lloba que els alletà a la gruta de Lupercal, al peu del Palatí. El pastor Faustulus, fou testimoni d'aquest prodigi, i recollí els bessons i els crià, en companyia de la seva esposa Acca Laurèntia. Aquesta última, hauria estat una (1) prostituta que els pastors dels voltants l'haurien posat el malnom de lupa («la lloba»). La llegenda de la lloba alletant els bessons podria ser que tingués el seu origen en aquest malnom.
Fets adults, Ròmul i Rem decidiren fundar una (1) ciutat.[3]
No aconseguint destriar qui dels dos (2) donaria el seu nom a la nova ciutat, es remeteren als auguris. Rem fou el primer a veure sis (6) voltors volar al cel. Just després, Ròmul en veié dotze (12). Rem tenia per tant la primacia, mentre que Ròmul en veié més. Finalment, Ròmul fou el designat.
Mentre Ròmul traçava el pomœrium, solc sagrat delimitant la ciutat, aixecant l'arada per mesurar portes, el seu germà Rem, per burlar–se de la feblesa de la nova ciutat, feu un (1) pas dins d'aquesta muralla simbòlica; Ròmul el matà pensant en la dita Insociabile regnum («El poder no es reparteix») i marcà així simbòlicament, la intransigència altiva de Roma davant tota incursió malèvola.
Aquest ritu fundador és present en diversos esdeveniments que ocorren a la població inicial de Roma (Laci): com el rapte de les sabines i la guerra contra el rei sabí Titus Taci, amb l'ajut del cap etrusc Coelius Vibenna que s'instal·là sobre un (1) puig al qual donà el seu nom (segons Varró), pacta amb els sabins, i compartí poder amb Titus Taci.
Data de la fundació
L'aniversari del dia de la fundació de Roma era celebrat el 21 d'abril (festa dels Palilia). L'any de fundació pels romans i pels historiadors moderns és el 753 aC, data proposada per Titus Livi, hi ha, però, algunes proposicions alternatives:
Timeu de Tauromenion (entre els anys 350 aC i 250 aC), citat per Dionís d'Halicarnàs proposà el 813 aC, al mateix temps que la fundació de Cartago.
Quint Fabi Pictor (vers 254 aC – 201 aC), el primer historiador romà, es basà en una (1) reialesa de set (7) generacions de trenta-cinc (35) anys que precedí l'establiment de la República, i obtingué la data de fundació entre 747 aC o 748 aC.
El censor Cató l'ancià (234 aC – 149 aC) que redactà una (1) història dels Orígens calcula quatre-cents trenta-dos (432) anys després de la guerra de Troia, i així obtingué el 751 aC.
L'escriptor romà Varró (116 aC – 27 aC) reprengué els treballs de Fabi Pictor i corregí la data de fundació de Roma (Laci) entre el 753/754, dates que adoptarà Titus Livi.
Dionís d'Halicarnàs en una (1) demostració argumentada sobre la cronologia dels reis data la fundació de Roma del primer any de la setena olimpíada, és a dir el 751 aC.[4]
En resum, es pot establir aquesta fundació sobre mitjans del segle VII aC.
Vestigis en els temps de la República romana
En els temps de Ciceró, segle I, els romans ensenyaven orgullosament sobre el Palatí la casa Romuli, una (1) cabana amb la teulada de canya i els murs de tova, on el pastor Faustulus crià els nens Ròmul i Rem, i una (1) altra cabana sobre el Capitoli davant el temple de Jupiter Optimus Maximus, atribuïda a Ròmul en persona o al seu company Titus Taci. Vestigis respectats i d'atribucions llegendàries, són dos (2) indicis d'hàbitat molt antics, però de quina època ?
Crítics de la tradició
Titus Livi i Dionís d'Halicarnàs emeteren ells mateixos reserves sobre el que referien. Així Titus Livi acosta el sobrenom lupa i la història de la lloba.
Al segle XVIII un (1) rebuig total s'expressa amb la Dissertació sobre la incertesa dels cinc primers segles de la història romana, de Louis de Beaufort, publicada el 1738.
Theodor Mommsen ha expressat dubtes més moderats, amb la hipòtesi que la tradició antiga s'ha pogut construir a partir de fets reals però projectats sobre un (1) passat llunyà i transformats en mites. Per exemple, la immigració a Roma (Laci) de població sabina (arribada dels Claudii) al començament de la República seria a l'origen de l'episodi del rapte de les sabines i de l'associació amb Titus Taci.[5]
Altres crítics subratllen el costum dels autors antics d'inventar un (1) personatge epònim per explicar l'origen del nom d'un (1) lloc. Ròmul i Roma, el cap etrusc Coelius Vibenna i el puig del Cælius són exemples d'aquest mecanisme.
Georges Dumézil, per la seva part, explica les llegendes de la fundació de Roma (Laci) com un (1) relat mític estructurat pel sistema de Funcions tripartides indoeuropees. A partir de tradicions indoeuropees, els romans haurien inventat les llegendes fundadores, aquestes llegendes són expressades de fet en esquemes ideològics indoeuropeus. Ròmul i Numa Pompili es reparteixen la funció de sobirania sagrada, Tul·li Hostili representa la funció guerrera i Anc Marci representa la tercera funció de producció i de fertilitat.
Aportació de l'arqueologia
Les anàlisis arqueològiques han aportat nous elements d'estudi. L'arqueologia ha ensenyat que l'indret de Roma (Laci) ha estat ocupat des del segle X aC; en aquell temps l'indret de Roma (Laci) no era més que un (1) conjunt de pobles de pastors, repartits sobre els pujols que envolten la depressió del fòrum romà.
Primers descobriments arqueològics a Roma
Els primers descobriments daten del començament del segle XX, i foren seguides d'altres, a l'atzar de diferents treballs o dels sondatges:
Alguns vestigis trobats entre el Tíber i el Fòrum boarium testifiquen una (1) presència cap al segon mil·lenni aC, però aquesta no sembla haver estat continua, Per això no és acceptat com una (1) contribució a la fundació de Roma (Laci).
Sobre el Germal (cim oest del Palatí), es descobriren el 1907 restes de cabanes que s'aclariren el 1949: sòls cavats al turó del pujol, amb forats de pilars i rastres de llar; les ceràmiques associades dataven del segle VIII aC.
Sobre el Palatual (cim est del Palatí), es descobriren altres restes de cabanes.
La presència d'una (1) tomba d'incineració entre els dos (2) grups de cabanes del Palatí permet suposar l'existència d'un (1) espai emprat entre aquests dos (2) establiments, probablement una (1) necròpoli.
La planura pantanosa situada entre el Capitoli i el Palatí, que esdevindria el Fòrum Romanum, fou també en principi una (1) necròpolis; el 1902–1903 es trobaren quaranta-una (41) tombes prop del Temple d'Antoni i Faustina: amb pous funeraris de tombes a incineració, fosses d'enterrament amb objectes variats entre els quals hi ha gerros protocorintis del segle VII aC. També es localitzaren cabanes en el centre del fòrum i sobre els pendents del Palatí.
Sobre el Quirinal, cinc (5) tombes unes d'incineració i les altres d'enterrament.
Sobre l'Esquilí, vuitanta-sis (86) tombes, totes d'enterrament excepte quatre (4) d'incineració. Aquestes tombes contenien un (1) ric mobiliari diferent al d'anteriors cementiris: les armes, cascs, escuts i fins a un (1) carro de guerra.
Les datacions realitzades s'esglaonen del segle X aC al VII aC, el que és compatible amb la tradició. Els primers habitants de Roma (Laci) vivien per tant en barraques de tova, segons les urnes funeràries en forma de cabanes rodones trobades al fòrum, i eren en majoria pastors i pagesos.
Primeres interpretacions arqueològiques
Paral·lelament a aquests descobriments, els estudis sobre els pobles itàlics indoeuropeus, què en formen part els llatins, indicaven un (1) predomini pel funeral d'incineració, mentre que els pobles mediterranis eren considerats exclusius a la inhumació. Les tombes d'incineració es cregueren, per tant, llatines. Ja que la tradició de la fundació de Roma (Laci) descrivia una (1) barreja entre llatins i sabins, pobles diferents, les tombes per inhumació foren sistemàticament atribuïdes als sabins, els quals es consideraven més influenciats pels costums mediterranis.
Així es deduí l'ètnia de cada poble segons la proximitat i el tipus d'enterraments: El cementiri del fòrum fou atribuït als llatins, així com les cabanes del Palatí i de la Vèlia (confirmant la tradició), la necròpoli de l'Esquilí als sabins (aquesta vegada en contra de la tradició que hi situa els llatins) igual com la del Quirinal (malgrat el petit nombre i la diversitat de les tombes).
Se suposà una (1) primera federació dels dos (2) pobles del Palatí, aparentment els més antics, que s'eixamplà llavors a set (7) pobles per crear el Septimontium.
Actualment, els arqueòlegs són menys categòrics sobre les competències ètniques, tenint en compte que sovint sobre un mateix indret coexisteixen les tombes d'incineració i d'inhumació. Eviten les interpretacions de les troballes en relació amb les tradicions i intenten més aviat col·locar les dades arqueològiques en un (1) context de conjunt, amb les seves evolucions i les seves interaccions culturals.
Aprofundiment de la investigació arqueològica
A partir del 1948 es trobaren noves restes arqueològiques a Roma i al Laci portaren elements factuals sobre l'origen de Roma. A partir d'un (1) padró de tots els vestigis descoberts a Roma i en el Laci, l'arqueòleg suec Einar Gjerstad (1897–1988) proposà una (1) cronologia del període que anava del segle X aC al segle VI aC en quatre (4) fases. Molt discutida pels seus confrares, i revisada per H. Müller–Karpe i R. Peroni el 1962, ha acabat sent admesa com a marc de referència:
La primera fase al segle X aC, al final de l'edat del bronze i al començament de l'edat del ferro. Els llatins practiquen la incineració, recullen les restes en gerros o urnes funeràries en forma de cabana (urna–cabana), després reuneixen en una (1) gerra (dolium) l'urna, reproduccions en miniatura de mobiliari o d'objectes usuals en bronze o a terra cuita, de vegades les restes de l'àpat funerari. Aquesta gerra és llavors enterrada en un (1) pou funerari. Aquest mode d'incineració/inhumació també és practicat al mateix període en Etrúria (tomba a ziro).
La segona fase del començament del segle IX aC al començament segle VIII aC (900–770 per a Müller–Karpe–Peroni). Nous tipus de gerros, fíbules demostren contactes amb l'Etrúria i la Campània. La pràctica de la incineració retrocedeix en benefici de la inhumació. Es subdivideix aquest període en IIA (pràctica majoritària de la incineració) i IIB (inhumació majoritària).
La tercera fase meitat del segle VIII aC (770–730 per a Müller–Karpe–Peroni). Apareixen importacions de ceràmiques gregues d'estil geomètric, imitades per la producció local. Els objectes metàl·lics es diversifiquen, les tombes mostren, per la diversitat del seu mobiliari, una (1) diferenciació social i l'aparició de famílies riques.
La quarta fase, anomenada orientalitzant, fi del segle VIII aC al començament segle VI aC (730–570) per a Müller–Karpe– Peroni). Les ceràmiques gregues i etrusques són presents arreu. Riques tombes testimonien l'existència d'una (1) aristocràcia guerrera, contemporània de la que es desenvolupa a Etrúria. D'aquest període és la datació del document escrit més antic conegut, la fíbula de Praeneste portant en caràcters grecs el nom de Numasios i datada aproximadament el 675 aC. Són d'aquest període les primeres muralles descobertes al peu del Palatí el 1987, potser un (1) vestigi del pomœrium.
Noves interpretacions arqueològiques
Aquesta sèrie escorcolls sobre un perímetre més ampli completen els escorcolls d'abans de la Segona Guerra Mundial. Confirmen la presència d'habitatges dispersats sobre els diversos pujols de Roma (Laci) des del segle X aC, amb una (1) cultura veïna de la cultura de Vilanova etrúrica (urnes cineràries en tombes a pou). L'etiquetatge sobre l'indret de Roma (Laci) entre pobles llatins, sabins, etruscs es revela ara un (1) exercici arriscat, sobre grups humans a les condicions modestes i homogènies.
Aquesta població dispersa evoluciona lentament, modificant els seus costums funeraris, sense que es pugui veure una ruptura marcada, que hauria reflectit un (1) canvi brusc de població. A mitjan segle VIII aC es testimonia una (1) acceleració de la diferenciació social, i el començament d'una (1) societat amb una (1) aristocràcia més rica.
Al segle VIII aC el fòrum romanum no era més un (1) cementiri i començà a ser un (1) lloc habitat. Les sepultures es desplaçaren cap a l'Esquilí. Aquestes tombes de guerrers se situen en la fase IV de la cronologia, però no tenen el luxe d'altres tombes llatines de la mateixa època. Les importacions a Roma (Laci) de ceràmiques etrusques començaren cap a la fi del segle VII aC, amb retard sobre la resta del Latium; aquest mateix segle, el fòrum romanum es tornà un (1) espai públic, amb la disposició d'un (1) sòl empedrat.
El fòrum romanum apareix com el testimoni del naixement de Roma: fou de manera successiva aiguamoll, cementiri a incineració després a inhumació, lloc a què es viu, espai públic. L'historiador Pierre Grimal ho estudià i en tragué les observacions següents.
Rastres del ritual de fundació
Pierre Grimal revela a la seva obra Les ciutats romanes els elements recurrents del ritual de fundació practicat pels etruscs[6] després pels romans i confirmats per l'establiment de les colònies que foren trobades i recuperades en part per la descripció de Titus Livi:
La delimitació de la ciutat per un (1) solc primordial, el suclus primigenius, sagnia que obre el sòl i infranquejable, sota la influència dels déus infernals, i així delimita així el recinte sagrat, el pomœrium.
L'orientació segons els eixos cardinals, materialitzada per quatre (4) portes de cara als quatre (4) punts cardinals, interrompent el traçat del solc sagrat; els llatins designaven aquests dos (2) eixos amb els noms de cardo i decumanus
Una (1) posada de la ciutat sota la protecció dels déus «de dalt», dedicant–los un (1) temple sobre un (1) punt elevat d'aquesta, de manera que la seva mirada cobreix la major superfície possible de la futura ciutat
En el centre de la ciutat, una (1) fossa circular dita mundus que rep ofrenes per a les divinitats «de baix».
Si bé no es troba sobre el perímetre del Palatí el record de portes orientades segons els punts cardinals, tals com les hauria mesurat Ròmul, en canvi quatre (4) portes molt antigues eren conegudes en l'època romana clàssica, que vorejaven el fòrum romanum:
al nord, la porta de Janus;
al sud, la porta Romana;
a l'est, la «porta de la germana», porta per on Horaci assassí de la seva germana, hauria entrat a la ciutat després de ser purificat;
a l'oest, la Porta Pandana, de mal auguri, i penjada sobre el pendent del Capitoli per tal que ningú la salvi.
Segons Pierre Grimal, aquestes portes són els vestigis del ritu de fundació, el decumanus, l'orientació tradicional est–oest esdevingué la Via Sacra, mentre que el cardo nord–sud és marcat en les vies que el perllonguen, l'Argiletum al nord i el Vicus Tuscus al sud. Un altre punt del ritual és respectat, per la posició que ocupa el temple del Capitoli, per la tríada protectora: Júpiter, Juno, Minerva. Aquestes observacions confirmen per tant el respecte al ritu de fundació, però contradiuen el seu lloc: el traçat fundador dedueix d'aquestes quatre (4) portes al voltant del vell fòrum i no del Palatí com ho indiquen Titus Livi i Dionís d'Halicarnàs.
Escorcolls d'Andrea Carandini al Palatí
Els escorcolls efectuats sota la direcció d'Andrea Carandini en un (1) costat del Palatí, a partir del 1985, han rellançat les discussions sobre la fundació de Roma i la possible historicitat d'una (1) part de les tradicions antigues. Les investigacions han retirat una (1) important estratigrafia reposant sobre quatre (4) muralles successives podent ser datades, respectivament, dels anys 550–530 aC, aproximadament al 600 aC, aproximadament 675 aC i aproximadament 730–720 aC.[7] El descobriment de les restes incontestables d'una (1) delimitació urbana al segle VIII aC al voltant del Palatí renova, per Andrea Carandini i A. Grandazzi, la idea de la fundació per Ròmul de Roma. Segons A. Grandazzi el mite de la fundació de Roma remetria a un (1) esdeveniment històric i a un (1) personatge històric, que coneixem com a Ròmul, la memòria del qual ha estat conservada i mitificada, a través de l'acció de Servi Tul·li. Si bé les restes descobertes per Andrea Carandini no són posades en dubte, les interpretacions que les posen en relació amb l'acció de Ròmul i la seva eventual historicitat continuen estant encara molt discutides.
Referències
↑ Gabucci, Ada: «Rómulo y Remo». A: Grandes Civilizaciones. Roma (en castellà). Mondadori Electa, Milà, 2005, pàg. 10– 11. ISBN 9788481563863.
↑ Titus Livi: Història Romana, I, 4
↑ Titus Livi: Història Romana, I, 6.
↑ Antiguitats romanes, llibre I, 74–75.
↑ Mommsen, Theodor: Römische Geschichte (en alemany). Reimer & Hirsel, 1854–1856.
↑ Dominique Briquel: La Civilització etrusca, pàg. 133.
↑ A. Grandazzi: La fundació de Roma, París, 1997, pàg. 256 i següents.
Bibliografia
Titus Livi: La fundació de Roma, Flammarion (23 abril de 1999), (llatí). ISBN 9782080720931
Dionís d'Halicarnàs: Les Antiquités romaines, 1990 a les edicions Les Belles Lettres.
Pierre Grimal: La civilisation romaine, 1960, edicions Arthaud, 1981, éditions Flammarion.
Pierre Grimal: Les Villes romaines, 1990, Que sais–je. ISBN 9782130524533
Alexandre Grandazzi: La fondation de Rome, 1991, Les Belles Lettres (réédition 1997, Pluriel). ISBN 9782012788206
Laura Orvieto: Contes et Légendes de la naissance de Rome Poket Junior. ISBN 9782266086318
Marcel le Glay: Rome, Grandeur et Déclin de la République, 1990, Ed Perrin, Tome 1. ISBN 9782262018979
Naissance de Rome, catàleg d'exposició al Petit Palais, 1977, prologat d'articles sobre l'arqueologia romana:
François Villard: L'archéologie et ses problèmes;
Giovanni Colonna: Milieu, peuplement, phases naturelles.
Segons la llegenda, Roma fou fundada per Ròmul i Rem, que, en la seva infantesa, haurien estat alimentats per una (1) lloba.
L'indret de Roma i els vestigis del segle VIII aC.
Fons de cabanes amb els forats de pilars sobre el Germal
Urna funerària a incineració, en forma de cabana arcaica.
El passat dimarts 20 d'abril de 2021 es commemorà el cent tresè aniversari del naixement de Kai Manne Börje Siegbahn (Lund, Suècia, 20 d'abril de 1918 — Ängelholm, Suècia, 20 de juliol de 2007), qui fou un (1) físic suec guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1981.
Biografia
Nasqué el 20 d'abril de 1918 a la ciutat sueca de Lund, fill del físic i Premi Nobel l'any 1924 Manne Siegbahn. El 1936 ingressà a la Universitat d'Uppsala (Suècia) per estudiar física, química i matemàtiques, on es llicencià el 1942. El 1944 es doctorà a la Universitat d'Estocolm (Suècia), i entrà a treballar aquell mateix any a l'Institut Nobel de Física. Entre els anys 1951 i 1954 fou professor del Reial Institut de Tecnologia d'Estocolm (KTH), i des d'aquell any cap del Departament de Física a la Universitat d'Uppsala (Suècia).
Recerca científica
Inicià la seva recerca al voltant de la física atòmica i la física molecular, i desenvolupà estudis sobre el plasma i l'òptica electrònica. Interessat posteriorment en l'espectroscòpia, Siegbahn desenvolupà tècniques d'anàlisi químic en el làser espectroscòpic d'alta resolució creat per ell.
El 1981 compartí el Premi Nobel de Física amb els físics Nicolaas Bloembergen i Arthur Leonard Schawlow pels seus treballs sobre l'espectroscòpia, i Siegbahn especialment per les seves contribucions en el desenvolupament del làser espectroscòpic d'alta resolució.
Kai Manne Börje Siegbahn
El passat dimarts 20 d'abril de 2021 es commemorà el cent vuitanta-unè aniversari del naixement d'Odilon Redon (Bordeus, Gironda, Gascunya, Nova Aquitània, França, 20 de abril de 1840 — París, Illa de França, 6 de juliol de 1916), qui fou un (1) pintor simbolista francès. Pertanyent al postimpressionisme, dins del corrent del simbolisme, també està considerat un (1) precursor del surrealisme.
Biografia
Rebé formació com a escultor, així com en gravats i litografies. El 1870 s'uní a l'exèrcit per servir a la guerra francoprussiana. Després de la guerra, a París (Illa de França), treballà gairebé exclusivament a carbonet i litografia. El seu primer àlbum de litografies fou Dans le Rêve (1879). Mantingué cert anonimat fins que es publicà una (1) novel·la de culte el 1884, de Joris–Karl Huysmans, titulada A contrapèl, 1 en la qual apareix un (1) aristòcrata decadent que col·lecciona dibuixos de Redon.
Admirador de Poe, la seva relació amb la literatura li portaria a il·lustrar diversos llibres del seu amic Baudelaire. També mantindria una (1) estreta relació amb científics com Armand Clavaud (qui li feu estudiar anatomia, osteologia i zoologia), o Charles Darwin. Totes aquestes influències es reflectirien en el seu treball.
El 1884 fou un (1) dels fundadors de la Sala d'artistes independents, per poder exposar amb llibertat, separadament del Saló oficial de París (Illa de França). Els anys 1890 començà a usar el pastís i l'oli, que dominaren les seves obres durant la resta de la seva vida.
Obra
L'obra d'Odilon Redon s'inicià en curiosa oposició al corrent impressionista dominant en la seva època. Mentre els impressionistes experimentaven amb el color, Redon treballà en una (1) extraordinària sèrie de dibuixos i litografies que ell mateix cridaria «Els Negres».
«Tota la meva originalitat consisteix a donar vida, d'una manera humana, a éssers inversemblants i fer–los viure segons les lleis de la versemblança, posant, en la mesura del possible, la lògica del visible al servei de l'invisible.»
Així Redon dóna curs a la seva fantasia, entremesclant mites pagans amb materialisme científic, animals imaginaris amb maquinària de la Revolució Industrial. En la seva iconografia poètica de la norma derivat en extravagant i místic es troba la clau tant de l'entusiasme suscitat pel seu treball en contemporanis com els Nabis com de la seva futura consideració com a precursor del surrealisme.
Fins 1890 el seu treball fou gairebé exclusivament en blanc i negre, però a poc a poc, i rondant ja els cinquanta (circa 50) anys, els seus litografies es tornen més lluminoses, fins a arribar finalment el color. Fou llavors quan les litografies i dibuixos al carbó foren substituïts per aquarel·les i olis. Els seus temes continuaren sent els mateixos: mites clàssics, orientals, bíblics, literaris i científics adaptats a la seva particular i una (1) tant al·lucinada visió interior.
Referències
↑ El seu títol original, À rebours pot significar A l'inrevés, com es traduí la novel·la el 1921 a Prometeu, la col·lecció que dirigia Vicent Blasco Ibáñez, o, literalment, a contrapèl i així s'ha traduït el 1984 per Edicions Càtedra; no obstant això, el 1980 Tusquets Editores titularen Contra natura.
Odilon Redon (self–portrait), Museu d'Orsay, 1880.
Després d'una (1) llarga fase simbolista es dedicà a pintar composicions florals, aquarel·les i pastissos.
Odilon Redon – Mystery – Google Art Project
Odilon Redon
El passat dimarts 20 d'abril de 2021 es commemorà el dos-cents vint-i-setè aniversari de la batalla de Ceret, la qual fou lliurada el 20 d'abril de 1793. Donà la victòria al general espanyol Antonio Ricardos contra l'exèrcit francès de Gautier Kerveguen, que intentava aturar l'avanç a la ciutat de Perpinyà (Rosselló).
Antecedents
El govern espanyol declarà la guerra contra la República Francesa el 17 d'abril de 1793, en resposta a l'execució de Lluís XVI de França. L'exèrcit espanyol, sota el comandament del general Antonio Ricardos envaí el Rosselló per Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir), amb uns vint-i-cinc mil (circa 25.000) homes i un (1) centenar de peces d'artilleria, ocupà la ciutat poc defensada d'Arles (Vallespir), i avançà cap a Perpinyà (Rosselló) per la vall del riu Tec.
L'ordre de batalla
Gautier Kerveguen,[1] a les ordres del general Matthieu La Houlière, disposà les tropes franceses en dos (2) grups, el primer emboscat entre les oliveres a l'esquerra del camí i la muntanya, mentre que el segon formava entre Ceret (Vallespir) i el pont del camí, amb l'artilleria.
Antonio Ricardos disposà les tropes en tres (3) línies, la primera amb dos (2) regiments i tres (3) companyies, comandada per ell mateix, la segona per quatre (4) companyies, i la tercera amb dos (2) regiments.
La batalla
Ricardos inicià el combat amb l'atac per la dreta del flanc esquerre per part de la infanteria lleugera dels voluntaris de Catalunya i Tarragona amb trets de fuselleria, que fou resposta pels francesos situats a les oliveres i per dos (2) canons emplaçats davant del pont.
Seguidament, el Conde de la Unión feu prendre dos (2) canons apostats a la carretera d'Arles (Vallespir); feu fugir els francesos, i capturà aquestes peces i les del pont. Desbordats i presa l'artilleria, els francesos fugiren al Voló (Vallespir).
Conseqüències
Aquesta batalla significa l'ocupació espanyola de la vall del Tec en la seva progressió per a la presa de Perpinyà (Rosselló), el suïcidi del general Matthieu La Houlière, que no suportà la humiliació de la derrota, i que l'exèrcit francès dels Pirineus es dividís en dos (2), l'exèrcit dels Pirineus occidentals, comandat pel general De Flers i l'exèrcit dels Pirineus orientals, comandat pel general Joseph Servan.
Referències
↑ Sinsoilliez, Robert: Étienne–François–Louis–Honoré Le Tourneur: le Normand qui a gouverné la France (en francès). Editions Charles Corlet, 2002, pàg. 69. ISBN 2847060227.
El passat dilluns 19 d'abril de 2021 es commemorà el quatre-cents trenta-tresè aniversari de la mort de Paolo Caliari o Càller (Verona, Vèneto, Itàlia, 1528 — Venècia, Vèneto, Itàlia, 19 d'abril de 1588), també conegut com Paolo Veronese (a Espanya, com El Veronès), qui fou un (1) pintor italià, figura central del manierisme venecià.
Vida
Fill d'un (1) picapedrer, nasqué a Verona (Vèneto), ciutat de la qual prengué el seu apel·latiu i on es formà com a pintor. El 1556 s'establí definitivament a Venècia (Vèneto), on desenvolupà el seu art, i esdevingué una (1) de les figures més destacades de l'escola veneciana. Des del 1541 fou deixeble i ajudant del també veronès Antonio Badile, amb la filla del qual, Elena, contragué matrimoni. El 1555 o 1556 rebé a Venècia (Vèneto) el seu primer encàrrec representatiu: la decoració de la sagristia i els sostres de l'església de Sant Sebastià. Allà creà un (1) cicle de pintures amb perspectiva «sotto in sù» (de baix a dalt).
El 1560 viatjà a Roma (Laci, Itàlia) per estudiar els sostres de la Capella Sixtina de Miquel Àngel, la influència es deixa notar en les obres posteriors, com els frescs de la Vil·la Barbaro, a Màser (Treviso, Vèneto) principis de la dècada del 1560), que havia estat dissenyada per Andrea Palladio. Aquesta col·laboració entre Veronès i Palladio influí en les arquitectures que es representen en els seus quadres posteriors.
A principis dels anys 1570 la família Cuccina li encarregà una (1) sèrie de quadres de gran format sobre temes bíblics: La Verge i la família Cuccina, la Adoració dels Reis, Les noces de Canà i el Camí del Calvari, en els quals Veronès representa un (1) estil renovat, aprofundint en el color i incrementant–s'hi el clarobscur. Els quatre (4) es troben a la Galeria de Dresden (Saxònia, Alemanya) i no s'ha de confondre aquestes Les noces de Canà amb la versió anterior que del mateix tema es guarda en el Museu de Louvre.
El 1573 rebé un (1) encàrrec per a pintar un (1) gran llenç amb el tema de L'Últim Sopar. El resultat del quadre (ara en la Galeria de l'Acadèmia de Venècia) el portà davant del tribunal de la Inquisició, en entendre que Veronès pintava el tema religiós amb una (1) excessiva llibertat que fregava la irreverència ja que representà Sant Pau repartint els aliments. Veronès argumentà que havia afegit personatges, animals i altres elements en aquest quadre per exigències creatives. L'artista resolgué el conflicte canviant–li el nom al quadre que passà a denominar–se Sopar a Casa de Leví, un (1) capítol d'importància religiosa menor, de manera que la Inquisició acceptà certes llicències.
En part per aquest conflicte amb la Inquisició i d'acord amb una (1) religiositat més emotiva, el pintor evolucionà en la seva vellesa cap a una (1) pintura de tipus més reflexiu, menys decoratiu.
Estil
Aprengué dels grans venecians, Tintoretto i Tiziano, així com els pintors d'Emília, com Parmigianino. Se'l considera creador, juntament amb Tiziano, d'un (1) gust sumptuós i colorista, que a Venècia es perllongà fins al segle XVIII.
Prefereix els grans formats. El seu estil es caracteritza pel luxe, l'arquitectura clàssica que emmarca les seves escenes i el ric encara que suau colorit. Amic de Palladio i altres grans arquitectes de l'època, emmarca les seves escenes en amplis escenaris arquitectònics, tret que el fa precursor de la pintura decorativa barroca. El seu tractament de la color s'anticipa a la pintura francesa de segle XIX, destacant en la reproducció i suggeriment de la brillantor i textura de les teles. Prefereix els tons freds i clars: gris, plata, blaus i grocs.
La seva temàtica és predominantment religiosa, però representa les escenes bíbliques a la manera de les grans festes venecianes, on es reflecteixen l'alegria de viure i l'esplendor de la República dels dogos. Els vestits són fastuosos i l'ambient, sumptuós, poblat de multitud de personatges en grandiloqüents ambientacions. Aquests ostentacions creatius xocaven frontalment amb la fidelitat històrica dels fets bíblics, el que motivà les friccions entre l'artista i l'Església.
També dedicà una (1) part de la seva producció al retrat, on mostra la seva faceta més intimista i sòbria, encara que sempre de gran qualitat i perfecta captació de la personalitat del model. Els encàrrecs per a la decoració d'edificis de caràcter civil, li permeté també conrear la mitologia i l'al·legoria; en aquest terreny s'aprecia la seva tendència al decorativisme i la llibertat de la composició en major grau.
Quant a la seva tècnica, usa un (1) empastament lleuger, el que permet innombrables transparències. Li interessa la perfecció del dibuix.
Se'l considera un (1) dels artistes més destacats de l'escola veneciana. La seva transcendència en l'estil posterior permeten classificar la seva obra de prebarroca, en particular per l'elegància de la forma, el seu gust per les atmosferes diàfanes i el sentit decoratiu de la composició.
Veronès influí en pintors posteriors, com Rubens, Tiépolo i altres pintors del barroc. Aquest pintor i Rubens són els grans mestres del passat que admirava el pintor romàntic Eugène Delacroix.
Obra
Són centenars les obres que es conserven de Veronès, fecunditat creadora que s'explica en funció de la feina en equip. De totes aquestes obres, cal destacar:
Crist entre els doctors o Jesús disputant amb els doctors (inscrit «1548», data improbable), Museu d'El Prado, Madrid.
Gentilhombre amb pellissa de linx, (1560), Museu de Belles Arts de Budapest, Hongria.
Baptisme de Crist (1562), Pinacoteca de Brera, Milà.
Retrat d'una dona amb un gos, (1560–1570), Museu Thyssen–Bornemisza, Madrid.
Madonna amb sants (1562), Acadèmia de Belles Arts de Venècia. Encarregat per a l'altar de la sagristia de l'església de Sant Zaccaria. La versió actual està mutilada.
Les noces de Canaan (1563), Museu de Louvre, París.
Mart i Venus units per Amor (1565), Metropolitan Museum de Nova York.
La família de Darío davant Alejandro, 1565–1570, National Gallery de Londres.
Moisès salvat de les aigües del Nil (cap al 1560–1575), Museu d'El Prado, Madrid.
Curació de l'hemorroísa (cap al 1570), Kunsthistorisches Museum, Viena.
La Verge i la família Cuccina (1571), Galeria de Pintures de Dresden.
Sopar a casa d'ell o Dinar a casa de Simó Fariseo, 1573, oli sobre llenç, 555 x 310 cm, Galeria de l'Acadèmia, Venècia. Obra per la qual Veronès fou cridat a declarar davant la Inquisició.
Desposoris místics de santa Caterina (1575), Acadèmia de Belles Arts, Venècia.
«Al·legories de l'amor» (1575–1580), cicle de quatre (4) pintures, entre les quals es troba La Infidelitat a la National Gallery de Londres.
Venus i Adonis (1580), Museu d'El Prado, Madrid.
Al·legoria de la Virtut i el Vici («L'elecció d'Hèrcules», cap al 1580), Col·lecció Frick, Nova York.
Sant Antoni predicant als peixos (cap a 1580), Galeria Borghese, Roma.
Crist en l'Hort de les Oliveres (posterior al 1580), Pinacoteca de Brera, Milà.
L'Anunciació, MNAC de Barcelona (dipòsit del Museu Thyssen–Bornemisza).
L'Anunciació (versió gran), Monestir de l'Escorial. Obra encarregada per Felip II, segurament acabada per ajudants però d'estimable qualitat.
Llenços per a la decoració del Palau Ducal de Venècia: en ells brilla l'art del Veronès al servei de l'exaltació de les glòries de Venècia.
Paolo Veronese, 1528–1588 – Nationalmuseum – 39582
Casa de Veronès a Venècia.
Autoretrat
Les noces de Canaan, 1563.
Jesús entre els doctors, cap al 1560. Oli sobre llenç, 236 x 430 cm. Museu del Prado (Madrid, Espanya).
Noli me tangere, Museu de Grenoble.
La família de Darius davant d'Alexandre, 1565–1570, National Gallery de Londres.
Dinar a la casa d'en Simon, 1570.
Curació de l'hemoroïsa, cap al 1570, Kunsthistorisches Museum de Viena.
La batalla de Lepanto (circa 1572, oli sobre llenç, 169 × 137 cm), Galeria de l'Acadèmia de Venècia.
Mart i Venus units per l'Amor, 1565, Metropolitan Museum de Nova York.
Esposalles místiques de santa Caterina, 1575.
El passat dilluns 19 d'abril de 2021 es commemorà el dos-cents tretzè aniversari del naixement de Charles Louis Napoléon Bonaparte (París, Illa de França, 20 d'abril de 1808 — Chislehurst, Kent, Anglaterra, Regne Unit, 9 de gener de 1873). Darrer monarca de França, fill del rei Lluís Bonaparte i de la reina Hortense de Beauharnais; ambdós monarques del regne d'Holanda durant les guerres napoleòniques, i nebot de Napoleó Bonaparte.
Era casat amb Eugènia de Montijo (comtessa de Teba), una (1) noble espanyola d'ascendència escocesa i espanyola. Amb ella tingué un (1) fill, Eugéne Bonaparte (1856–1879), qui a la seva mort es convertí en cap de la família i fou nomenat pels seus partidaris Napoleó IV.
Napoleó III morí exiliat a Anglaterra (Regne Unit) el 9 de gener de 1873. És enterrat a la Cripta Imperial de l'abadia de Saint Michael (Anglaterra, Regne Unit).
Joventut
El 1816, quan tota la família Bonaparte s'hagué d'exiliar a Arenenberg (Suïssa) amb la seva família, un (1) antic militar al servei del seu oncle l'instruí en les arts militars. El 1830 ingressà a l'exèrcit suís i el 1834 assolí el rangle de capità. L'octubre del 1836 intentà un (1) cop d'estat a Estrasburg (Baix Rin, Alsàcia, Gran Est de França); el govern de Lluís Felip I de França l'exilià als EUA. El 1839 imprimí cinc-cents mil (500.000) exemplars del seu ideari polític (barreja de liberalisme autoritari, socialisme utòpic i romanticisme), i el 1840 intentà novament un (1) cop d'estat, que també fracassà. Aquest cop fou condemnat a cadena perpètua, però el 1846 fou novament exiliat a Londres (Anglaterra, Regne Unit), d'on no tornaria fins al 1848, de cara a presentar–se a les eleccions.
La Segona República
El 4 de juny del 1848 fou escollit com a diputat a l'Assemblea Nacional. Quan el 4 de novembre fou promulgada la Segona República francesa, es presentà a les eleccions presidencials, les primeres per sufragi universal. Fou escollit president de la República francesa el 10 de desembre de 1848 amb el setanta-cinc per cent (75%) dels sufragis. Durant el 1849 s'enfrontà sovint a la política conservadora l'Assemblea, i reclamà més poders. Però el 2 de desembre de 1851 enderrocà violentament la Segona República, amb un (1) autocop d'estat, assumí poders dictatorials el març del 1852 per a un (1) període de deu (10) anys, i el desembre del 1852 es proclamà emperador del Segon Imperi francès. El mateix any començà a enviar presos i criminals polítics a colònies penals com l'Illa del Diable o Nova Caledònia. El 28 d'abril de 1855 sobrevisqué a un (1) intent d'assassinat.
Campanyes militars
La resposta de Napoleó a la demanda de Rússia per a influir en l'Imperi otomà dugué a una (1) victoriosa participació de França a la Guerra de Crimea (març del 1854 – març del 1856). També aprovà enviar una (1) expedició naval el 1858 per a castigar els vietnamites i forçar la seva monarquia a acceptar una (1) presència francesa al territori. El 14 de gener de 1858 Napoleó patí un (1) altre intent d'assassinat.
La segona guerra de la independència italiana del 1859 enfrontà al Segon Imperi francès i el Regne de Sardenya-Piemont amb l'Imperi austríac, i es tancà amb el Tractat de Zuric el novembre, pel qual els Habsburg cediren la Llombardia a França, la qual la cedí a la casa de Savoia. Àustria conservà el Vèneto, el Trentino, el Tirol del Sud, el Friül–Venècia Júlia i les fortaleses de Mantova (Llombardia) i Peschiera (Vèneto). Tots els estats italians, fins i tot el Vèneto, que era austríac, hagueren d'unir–se a una (1) confederació italiana, presidida pel Papa.[1] Però la invasió francesa de Mèxic (gener del 1862 – març del 1867) acabà amb la derrota i execució de l'emperador Maximilià I de Mèxic.
L'octubre del 1865 a Biarritz (Lapurdi, País Basc francès) el canceller prussià Otto von Bismarck obtingué de Napoleó III que França restés al marge d'un (1) previsible conflicte austroprussià, mentre Prússia es comprometia a donar suport al Regne d'Itàlia per aconseguir l'annexió de Venècia, en mans austríaques. Napoleó pensà que el conflicte seria llarg i li permetria actuar de mitjancer i potser aconseguir nous avantatges territorials. L'Emperador es comprometé a fer de mediador davant dels italians, i així aconseguí una (1) aliança ofensivodefensiva contra Àustria firmada l'abril del 1866. Però Prússia derrotà fàcilment Àustria en la Guerra austroprussiana.
El 1870 una (1) hàbil jugada diplomàtica d'Otto von Bismarck provocà que Napoleó III declarés la guerra a Alemanya. La Guerra francoprussiana fou un (1) autèntic desastre per a França. Les tropes franceses foren assetjades i derrotades el 2 de setembre a Sedan, i el mateix Emperador hi fou fet presoner. A Alemanya, Guillem I i Otto von Bismarck proclamaren el Segon Reich, mentre a París Napoleó III era destituït i es proclamava la Tercera República francesa.
Política interna
Una (1) de les fites més importants del seu regnat fou la reconstrucció de París (Illa de França). Això es feu per a reduir la capacitat de futurs revolucionaris en desafiar el govern. Grans seccions de la ciutat foren demolides i el traçat de carrers vells i complicats es substituí per amples avingudes, amb la intenció de permetre l'ús de canons fàcilment dins de la ciutat. La reforma urbanística de París (Illa de França) fou dirigida pel baró Haussmann (1809–1891), prefecte del Sena (1853–1870), amb un (1) efectiu sistema financer que avançà la idea que les plusvàlues generades pels canvis havien de beneficiar l'ajuntament i no sols als propietaris dels terrenys afectats.
El Baró també dirigí la construcció de la xarxa de vies fèrries. El disseny no era gaire afortunat, ja que totes les vies portaven a París (Illa de França). Feu els traçats entre París (Illa de França), Lió (Alvèrnia–Roine–Alps), Caen (Calvados, Normandia) i Marsella (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava), però cap línia que connectés aquestes ciutats entre si. Per a viatjar de Marsella (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava) a Bordeus (Gironda, Nova Aquitània) calia anar a París (Illa de França). Això era econòmicament ineficaç i també, militarment, provocà que els francesos fossin més lents en organitzar–se que no pas els prussians.
Referències
↑ Schneid, Frederick C.: The Second War of Italian Unification 1859–1861 (en anglès). Osprey Publishing, 2012, pàg. 82. ISBN 1780964501.
Napoleon III of France, Charles–Louis Napoleon Bonaparte.
Napoleó III
El passat dilluns 19 d'abril de 2021 es commemorà el dos-cents quaranta-sisè aniversari de les batalles de Lexington i Concord, que foren uns enfrontaments armats entre el Regne de la Gran Bretanya i les Tretze Colònies de l'Amèrica del Nord britànica que es produïren el 19 d'abril de 1775 al Comtat de Middlesex, Massachusetts, en els pobles de Lexington, Concord, Lincoln, Arlington i Cambridge. Aquests successos suposaren un (1) punt de no retorn i marcaren l'inici de la Guerra d'Independència dels Estats Units.[1]
Antecedents
Boston (Massachusetts) era el centre de l'activitat revolucionària i el 1774 la corona britànica dissolgué per llei el govern local. La resistència popular a aquestes mesures obligà a dimitir els funcionaris reials nomenats a Massachusetts o buscar refugi a Boston. El tinent general Thomas Gage, comandant en cap de l'exèrcit britànic d'Amèrica del Nord, rebé el gener del 1775 ordres des de Londres (Anglaterra, Regne Unit) de prendre mesures decisives per acabar amb la revolta,[2] i envià quatre (4) regiments de soldats britànics (uns quatre mil [circa 4.000] homes) a Boston (Massachusetts), però el camp estava en mans dels revolucionaris.
La nit del 18 d'abril de 1775 Thomas Gage envià set-cents (700) soldats regulars de l'exèrcit britànic, incloent Marines Reials i Artilleria Reial, que sota el comandament del tinent coronel Francis Smith procediren a la captura i destrucció d'algunes posicions militars i apoderar–se de les municions emmagatzemades per milícia de la Província de la Badia de Massachusetts a Concord. El doctor Joseph Warren preveié aquest moviment setmanes abans i posà fora de perill tant persones com objectes materials. També conegueren els plans exactes d'atac dels britànics la nit anterior al 19 d'abril perquè alguns genets, entre ells Paul Revere, pogueren donar l'alerta.
La batalla
Els primers trets s'efectuaren quan el sol tot just estava sortint a Lexington, on la milícia fou delmada, i se n'hagué de retirar ràpidament.
A l'Old North Bridge de Concord hi hagué enfrontaments en els quals els milicians pogueren resistir i derrotaren tres (3) companyies de tropes reials. Els soldats britànics s'hagueren després d'una (1) batalla campal contra els Minutemen a camp obert. La Milícia de la Província de la Badia de Massachusetts, els Minutemen arribaren aviat, i produïren seriosos danys als regulars britànics mentre aquests es retiraven a Boston (Massachusetts). No obstant això, durant la seva retirada l'expedició de Francis Smith fou protegida i rescatada per reforços dirigits per Hugh Percy.
Conseqüències
Mil set-cents (1.700) homes tornaren a Boston (Massachusetts) en una (1) retirada en la que els britànics no saberen mantenir les seves línies d'actuació en secret ni realitzar accions amb velocitat, i sofriren forts atacs, però la majoria dels regulars britànics arribà a Boston (Massachusetts), on l'ocupació de diferents àrees entorn d'aquesta ciutat marcà l'inici del setge de Boston.
Ralph Waldo Emerson, quan escrigué l'Himne de Concord, descrigué els primers trets dels colonials com «trets que s'escoltaren en tot el món».[3]
Referències
↑ French, Allen. The day of Concord and Lexington, the nineteenth of April, 1775. Little, Brown, and Company, 1925.
↑ Fischer, David Hackett. Paul Revere's Ride (en anglès). Oxford University Press, 1995, pàg. 76. ISBN 0-19-509831-5.
↑ «Emerson's Concord Hymn» (en anglès), 1837.
A stylized engraving that inaccurately depicts the Battle of Lexington, 19 April 1775.
Batalles de Lexington i Concord
El passat dilluns 19 d'abril de 2021 es commemorà el vuitanta-novè aniversari del naixement de Fernando Botero Angulo, ODB (Orde de Boyacà) (Medellín, Colòmbia, 19 d'abril de 1932), qui és un (1) pintor, escultor i dibuixant colombià, domiciliat a Pietrasanta (Itàlia), París (França), Mònaco i Nova York (EUA). 1
Primers anys
Fernando Botero nasqué el 19 d'abril de 1932 a Medellín (Antioquia, Colòmbia), en el si de la família conformada pel seu pare David Botero, la seva mare Flora Angulo i el seu germà quatre (+4) anys més gran, Juan David. Quatre (4) anys després del seu naixement, el 1936 nasqué el seu germà petit, Rodrigo. El mateix any morí el seu pare. 2
A partir del 1938 realitzà estudis de primària a l'Ateneu d'Antioquia i el batxillerat a la Bolivariana. 2
El 1944 assistí a l'escola de tauromàquia a la plaça de la Macarena de Medellín, amb el banderiller 'Aranguito', a petició d'un (1) oncle, qui no s'imaginava que la seva veritable vocació era la pintura. Tingué un (1) contratemps amb els toros, el que feu ell els deixés. És de notar que en aquest període feu la seva primera obra, una (1) aquarel·la d'un torero. Una vegada que la seva família comprengué la seva vocació, Botero realitzà la seva primera exposició a Medellín (Antioquia, Colòmbia) el 1948.
Realitzà il·lustracions per a un (1) diari local (El Colombià), amb la qual cosa finançava els seus estudis, redactà un (1) article sobre Picasso, el que li implicà l'expulsió el Col·legi Bolivarià, planter en el qual estudiava, ja que els seus dibuixos foren considerats com obscens, i hagué de culminar els seus estudis al Liceu de la Universitat d'Antioquia. Itinerà entre els seus famosos estudis d'escultures de Pietrasanta (Toscana, Itàlia) i els de pintura a París (Illa de França), Nova York (Estats Units d'Amèrica) i de Montecarlo (Principat de Mònaco); així mateix, dedicà temps al dibuix alguns dies de l'any a Zihuatanejo, Mèxic i Rionegro, a Colòmbia.
Bogotà
Un cop acabats els seus estudis secundaris el 1950, es traslladà a Bogotà (Colòmbia) el 1951, on tingué contacte directe amb alguns dels intel·lectuals colombians més importants de l'època. Aquest mateix any Botero realitzà les seves dues (2) primeres exposicions individuals i en la galeria Leo Matiz donà un (1) molt bon avanç a la seva carrera. Posteriorment, es radicà a Tolú, a la Costa Carib colombiana, on es dedicà a pintar a la pensió d'Isolina García, i pagà la seva estada amb un (1) mural. 2 Al seu retorn a Bogotà (Colòmbia), amb l'oli Davant la mar guanyà el segon lloc en el IX Saló Nacional d'Artistes. 3 4
Formació a Europa
El 1952, amb els diners rebuts pel premi i amb la venda d'algunes de les seves obres, Botero arribà a Europa al vaixell italià «Uso dimare», que sortia des del port de Buenaventura al Pacífic colombià. Arribà a Espanya, primer a Barcelona i s'establí després a Madrid, on s'inscrigué en la Reial Acadèmia d'Art de Sant Ferran i per garantir el seu sosteniment, feia dibuixos i pintures als afores del Museu del Prado.
El 1953 passà l'estiu a París (Illa de França) amb el cineasta Ricardo Iragarri, i després es mudà amb ell a Florència (Toscana), s'inscrigué a l'Acadèmia de Sant Marc, on rebé un (1) fort influx de l'art del Renaixement italià, estudiant especialment l'obra de Piero della Francesca, Paolo Uccello i Tiziano, entre altres. 2 La seva trobada amb el llibre Els pintors italians de la Renaissença de Bernard Berenson i amb l'obra de Paolo Uccello (especialment amb el díptic de la Batalla de Sant Romà a la Galeria Uffizi) Haurien d'ésser determinants per a la seva experimentació amb el volum en la pintura, especialment per la noció de «valors tàctils» i tridimensionalitat que Berenson adjudicà a Ucello i Giotto en les seves obres. 5
Retorn a Colòmbia i viatge a Mèxic
Després del seu retorn d'Itàlia el 1955, l'artista decidí fer una (1) exposició a Bogotà (Colòmbia) de les obres realitzades a Europa, de les quals obtingué moltes crítiques, ja que en aquest moment el país estava influenciat per l'avantguarda francesa, el que li implicà una (1) freda recepció.
Després d'aquesta difícil experiència, Botero es casà amb Gloria Zea, amb qui el 1956 partí a Ciutat de Mèxic. Noves influències s'anaren fent visibles en la seva obra, especialment la de pintor colombià Alejandro Obregón amb el seu llenguatge modern i la del mexicà Rufino Tamayo amb la seva desbordant color. D'altra banda, l'obra del muralisme mexicà, que tant li havia revelat en la seva joventut, ara semblava desil·lusionar–lo, per la qual cosa decidí estudiar les seves noves influències i centrar–se durant un (1) temps en l'experimentació del volum a partir de bodegons. A partir d'aquesta indagació Botero descobrí un (1) llenguatge propi que primer s'evidenciava en objectes de les seves natures mortes i que posteriorment començava a crear en personatges humans que interactuaven amb els seus objectes. 6 Un (1) any després exposà per primera vegada a Nova York: l'èxit començava a acompanyar–lo. Fernando Botero aconseguí intensificar les seves batalles personals, els seus combats llenç a llenç, de l'art contra el temps i de la bellesa contra la mort.
Botero tornà a Bogotà (Colòmbia) i l'any 1958 fou nomenat docent de l'Escola de Belles Arts de la Universitat Nacional de Colòmbia. Aquest presentava una (1) obra de format gran, a l'X Saló d'Artistes Colombians. Concebuda amb la consciència de ser una (1) obra mestra, Botero obtingué amb La Camera degli sposi (Homenatge a Mantegna) el primer premi al saló, i es consolidà com el pintor més important d'aquest any a Colòmbia. Aquest mateix any exposà en diverses galeries dels Estats Units. En una (1) d'aquestes reeixides exhibicions del mateix any, La Camara degli sposiva fou venuda a un (1) empresari a Chicago (Illinois, EUA), i des de llavors l'obra desaparegué. Nombrosos crítics i historiadors d'art llatinoamericans l'han assenyalat com una (1) de les obres més importants de l'art colombià per ser un (1) punt de la consolidació del llenguatge pictòric de Botero, i per obrir les portes a la nova figuració que després experimentarien altres pintors joves. 7 L'obra havia causat una gran polèmica en ésser inicialment descartada de la sala, després reintegrada i finalment premiada. Despertava un (1) tremend dubte en el públic i en els jurats que inicialment conceberen l'obra com una (1) caricatura de La Cambra dels Esposos del pintor renaixentista Andrea Mantegna. Marta Traba hi hagué d'intervenir per explicar que els artistes feien recreacions artístiques en les quals al·ludien o feien homenatges a altres obres que els precedien, i que el llenguatge «lletgista» usat per Botero era una (1) pintura de gran qualitat i poder visual. 8 9
En el matrimoni amb Glòria Zea, directora del Museu d'Art Modern de Bogotà, Botero tingué tres (3) fills: Fernando, Lina i Juan Carlos. Aquest últim nascut el mateix any en què ell decidí separar–se de la seva primera esposa.
Botero i les avantguardes de Nova York
El 1960 Botero tornà a Nova York per instal·lar–s'hi. Un cop allà llogà un (1) petit apartament on vivia modestament, ja que acabava de separar–se de la seva dona; a més, les seves obres no tenien gaire èxit, ja que els gustos novaiorquesos de l'època canviaven ràpidament i llavors s'imposava l'abstracció.
La influència de l'expressionisme abstracte ja es feia evident des de les obres del 1958, resultat dels primers viatges de Botero a Nova York, on havia pogut veure els formats enormes de Jackson Pollock, Franz Kline i de Kooning. Aquesta trobada marcà la producció de Botero, que, però, conservà el seu llenguatge figuratiu, però experimentà amb la pinzellada agressiva, la utilització de tonalitats fortes i l'ús de formats grans. Mentre el seu estudi pel volum semblava passar a un segon pla per la preocupació per la pinzellada i el color, Botero creà interessants sèries com la de la Monalisa (una [1] de les quals fou adquirida pel Museu d'Art Modern de Nova York el 1962) i la de Els nens de Vallecas en homenatge a Diego Velázquez. 10
El 1962 el seu llenguatge expressionista arribà a un (1) punt d'inflexió, perquè estigué a punt de prendre un (1) rumb que l'hauria allunyat definitivament de la seva preocupació pel volum. Botero reinicià la seva experimentació, aquesta vegada interessant–se més per les obres d'artistes pop que estaven exhibint a Nova York (EUA), arran de la qual cosa la seva obra reprengué les preocupacions temàtiques dels seus personatges figuratius, deixant de banda l'aspecte formal de la pinzellada, i usant colors plans en la seva pintura. En alguns casos arribà fins i tot a incloure collages en les seves pintures de l'any 1963. 11 Després de trobar la seva serenitat econòmica Botero es casà de nou.
El 1963 traslladà la seva residència a l'East Side i llogà un (1) nou estudi a Nova York. És allà on sorgí el seu estil plàstic en moltes de les seves obres d'aquest període, amb colors tènues i delicats. La seva passió per Rubens es deixaria veure en les seves obres.
Al començament del 2008 Fernando Botero rebé el Doctorat Honoris Causa de la Universitat Autònoma de Nuevo León, a Monterrey, Mèxic. Igualment presentà per primera vegada en aquesta ciutat la seva col·lecció de pintures sobre «Abu Ghraib» i la seva enorme escultura en bronze titulada «Cavall».
Fama
El 1962 fou organitzada als Estats Units la seva primera exposició «Una nova mostra» en el Milwaukee Art Center (Wisconsin), que rebé crítiques àmpliament positives. És així com Botero començà un (1) període de mostres i exposicions entre Europa, els Estats Units i Colòmbia. El 1969 exposà a París (Illa de França); fou a partir d'aquest moment que Botero començà un (1) pelegrinatge per tot el món a la recerca d'inspiració; es movia contínuament de Bogotà a Nova York i a Europa.
El 1970 nasqué a Nova York el seu fill Pedro Botero, anomenat Pedrito. Paral·lelament, la seva fama mundial augmentava cada vegada més i el convertí en aquest llavors en l'escultor vivent més cotitzat de la planeta. El 1974, quan el seu fill tot just tenia quatre (4) anys, Botero tingué un (1) accident de trànsit a Espanya, el que li costà la vida a Pedrito.
La mort del seu fill deixaria traços en l'obra de Botero que, a partir d'aquest moment, començà a tenir canvis profunds, considerats per la crítica com petjades de la pèrdua del seu fill. A més, el seu matrimoni amb Cecilia Zambrano no superà la pèrdua de Pedrito i, Botero se separà per segona vegada.
Un (1) any abans, ell s'havia instal·lat a París (Illa de França) i havia començat a treballar l'escultura. El 1976 Botero feu una (1) donació de setze (16) de les seves obres al Museu d'Antioquia, que li consagrà una (1) sala permanent per a les seves obres, la sala Pedrito Botero.
Des del 1979, quan la primera retrospectiva de Botero fora presentada al Hirshhorn Museum 12 de Washington, les seves exposicions a través del món no s'aturaren. El 1983 es traslladà a Pietrasanta a Toscana (Itàlia), un (1) petit poble famós per les seves foses, el que per Botero significava la continuïtat de la seva obra escultòrica. L'any següent Botero feu una (1) nova donació al Museu d'Antioquia (Medellín, Colòmbia). Aquesta vegada es tractava d'una (1) sèrie d'escultures que també trobaren lloc en una (1) nova sala permanent dedicada a Botero al Museu.
A partir del 1983 Botero començà una (1) sèrie d'exposicions a través de tot el món que encara avui no s'acaba. És així com les seves obres són exposades i per descomptat conegudes en ciutats com Dubai, Londres, Roma, San Francisco, Chicago, Basilea, Buenos Aires, Tòquio, San Juan de Puerto Rico, Santo Domingo, Berlín, Munic, Frankfurt, Milà, Nàpols, París, Montecarlo, Barcelona, l'aeroport del Prat de Llobregat, Moscou, Ciutat de Mèxic, Monterrey, Caracas, la seva obra ha passat per la majoria de països europeus i americans. Botero és un (1) dels pocs artistes (per no dir l'únic) que s'han donat el luxe d'exposar les seves obres en diverses de les avingudes i places més famoses de món, com els Camps Elisis a París, la Gran Avinguda de Nova York, la Rambla de Raval de Barcelona, la plaça del Comerç de Lisboa, la plaça de la Senyoria a Florència, davant el palau de Belles Arts a Ciutat de Mèxic i fins a les Piràmides d'Egipte.
També té escultura urbana a ciutats d'Espanya, com a Oviedo (Astúries) amb la seva obra La Maternitat de l'any 1996, i a Madrid. 13 El 2012 se celebraren una (1) sèrie d'homenatges internacionals amb motiu de l'efemèride del seu natalici nombre vuitanta (80). Les celebracions inclogueren exposicions de les seves obres a museus de la Ciutat de Mèxic, Sao Paulo al Brasil, Pietrasanta i Assís a Itàlia, Santiago de Xile, Bogotà i Medellín a Colòmbia, Bilbao al País Basc (Espanya), Bielefeld a Alemanya, entre d'altres. Així mateix, la Presidència de Colòmbia anuncià un (1) decret en què cataloga les quatre-centes setanta-nou (479) obres de Botero que es troben en sòl colombià com d'«interès cultural de l'àmbit nacional», 14 la qual cosa implica mesures de protecció, conservació i promoció per part de l'Estat colombià. El 2013 es conegué una (1) col·lecció plena de sensualitat i erotisme anomenada col·lecció Boterosutra 15 i el 2015, la més recent creació artística, que en contraposició a l'anterior es denominà com a col·lecció «santes». 16
Des del novembre del 2015 i fins a l'abril del 2016 es dugué a terme una (1) de les més importants exposicions antològiques realitzades sobre l'artista, a la República Popular de la Xina, específicament a les ciutats de Pequín al Museu Nacional de la Xina i a Xangai al China art Museum. 17 18 Igualment i de forma paral·lela, es dugué a terme una (1) exposició d'obres de l'artista, incloent–hi la sèrie Boterosutra, al Musée Würth d'Erstein (Alsàcia, Gran Est de França), del 25 de setembre de 2015 al 15 de maig de 2016. 19
Estil i tècniques
Les creacions artístiques de la seva autoria porten impresa una (1) sui generis i irreverent interpretació de l'estil figuratiu, denominat per alguns com «boterisme», el qual impregna d'una (1) identitat inconfusible les iconogràfiques obres, recognoscibles no només per la crítica especialitzada, sinó també pel gran públic, inclosos nens i adults per igual, 20 i es constitueix en una (1) de les principals manifestacions de l'art contemporani a escala global; l'original interpretació que dona l'artista a un (1) variat espectre de temes es caracteritza des del plàstic per una (1) volumetria exaltada que impregna les creacions d'un (1) caràcter tridimensional, així com de força, exuberància i sensualitat, al costat d'una (1) concepció anatòmica particular, una (1) estètica que cronològicament podria enquadrar–se en els anys quaranta (40) a l'Occident aplicada a trames que poden ser actuals o pretèrites, locals però amb vocació universal (mitologia grega i romana; l'amor, costums, vida quotidiana, naturalesa, paisatges, mort, violència, dona, sexe, religió i política a l'Amèrica Llatina i Europa occidental, així com bodegons, reinterpretació d'obres clàssiques, retrats i autoretrats, entre d'altres), representades amb un (1) ús vivaç i magistral (des del punt de vista tècnic) del color, Acompanyades de fins i subtils detalls de crítica mordaç i ironia en cada obra. És considerat l'artista llatinoamericà viu més cotitzat actualment del món. 21 22
La seva obra s'inscriu en un (1) original interpretació de l'estil figuratiu. Des dels seus inicis Botero ha recorregut a escenes costumistes, inicialment amb una (1) pinzellada solta de colors foscs (amb ocasionals contrasts forts) propera a l'expressionisme i des de finals dels anys 1960, ha recorregut a una pinzellada tancada, amb figures i contorns més definits.
A la vora d'aquesta carretera de l'art contemporani, Botero ha instal·lat durant cinc (5) dècades una (1) escola d'art amb un (1) graduat: ell mateix.
En la seva obra recent, Botero ha recorregut temàticament a la situació política colombiana i mundial. Per exemple, la sèrie sobre «Abu Ghraib» està composta per setanta-vuit (78) quadres que representen els horrors de la tortura i de la guerra, relacionada amb la invasió dels Estats Units a l'Iraq i els successos de la Presó d'Abu Ghraib, a partir de les declaracions de les persones allà torturades. 23
Pel pictòric es destaca el maneig magistral de l'oli, el pastel i l'aquarel·la, així com el dibuix en carbonet, llapis, bistre i sanguina sobre tela i paper, i en el escultòric, l'esculpit del bronze en diverses pàtines i en marbre de Carrara (Toscana) principalment.
Donacions de Botero
El 1976, primera donació de Botero al Museu d'Antioquia, set (7) olis, un (1) pastís i dues (2) aquarel·les.
A principis dels anys 1980 donà al Museu d'Antioquia sis (6) olis.
El 1984 donà al Museu d'Antioquia setze (16) escultures i divuit (18) pintures a la Biblioteca Nacional de Colòmbia a Bogotà.
El 1992 donà a Santiago de Xile l'escultura d'un (1) cavall, la que fou situada enfront del Museu d'Art Contemporani al Parc Forestal.
El 1998 Botero donà al Banc de la República de Colòmbia, una (1) important col·lecció, consistent en dues-centes tres (203 obres, cent vint-i-tres (123) obres de la seva autoria i vuitanta-set (87) d'artistes internacionals al museu Botero a Bogotà.
El 2000 el museu d'Antioquia rebé per part del mestre una (1) donació de cent catorze (114) pintures (olis, aquarel·les i dibuixos) del mestre, vint-i-tres (23) escultures que avui componen la plaça Botero, i vint-i-una (21) obres d'artistes internacionals de la seva col·lecció personal.
El 2004 efectuà una (1) nova donació. En aquesta ocasió al Museu Nacional de Colòmbia, consistent en les obres de la sèrie sobre la violència, anomenada El dolor de Colòmbia, integrada per vint-i-tres (23) olis i vint-i-set (27) dibuixos.
L'any 2007 donà quaranta-set (47) obres de la sèrie Abu Ghraib, a la Universitat de Califòrnia, Berkeley, a la seu de la qual es troben exposades.
L'any 2012 donà la sèrie El Viacrucis al Museu d'Antioquia.
Vida personal
El 1954 Botero es casà amb Gloria Zea (fundadora del Museu d'Art Modern de Bogotà i directora de l'Institut Colombià de Cultura, Colcultura) i tingueren tres (3) fills: Fernando (qui nasqué el 1956 mentre vivien a Ciutat de Mèxic i fou ministre de Defensa durant el govern d'Ernesto Samper, el qual fou acusat d'enriquiment en el procés 8000), Lina (1958) i Juan Carlos Botero Zea (1960). Els Botero Zea es divorciaren el 1960. 24 2
El 1964 Botero es casà amb Cecilia Zambrano, amb qui tingué un (1) fill, Pedro (1970), que morí tràgicament el 1974 en un (1) accident de trànsit a Espanya mentre la família estava de vacances. Botero i Zambrano se separaren el 1975. 24 2
El 1978 Botero es casà amb l'artista grega Sophia Vari. Viuen a París (Illa de França) i tenen una (1) casa a Pietrasanta (Toscana, Itàlia). 2
Exposicions públiques i permanents en el món
Alemanya: Kunsthalle de Nuremberg, Museu Wallraf–Richartz de Colònia, Staatsgalerie i Pinacoteca de Munic, escultura placeta a Bamberg (Baviera).
Argentina: Exhibició Bust, en el lloc públic de Parc Thays. Buenos Aires; pintura els vidus en Museu MALBA. Dona Reclinada, en Museu Estació Sud de Mar de l'Argent.
Armènia: Cafesjian Museum, Erevan.
Àustria: Moderne Kunst de Viena.
Xile: Museu Nacional de Belles Arts, de Santiago.
Colòmbia: Museu d'Antioquia i plaça Botero (col·lecció permanent més gran al món d'obres de l'artista, donades pel mateix Botero), de Medellín; Museu Nacional d' Colòmbia, a Bogotà; el Museu d'Art Modern (Mambo) en Bogotà; Museu d'Art del Banc de la República (Museu Botero) de Bogotà; Parc Sant Pius a Bucaramanga; plaça de Sant Domingo (Cartagena d'Índies).
Corea de sud: Museu Ho–am, de Seül.
Unió dels Emirats Àrabs Units: esplanada davant el Burj Khalifa de Dubai.
Espanya: passeig de la Castellana, plaça de Colón, aeroport de Barajas de Madrid, aeroport del Prat de Barcelona; així com també el Son Sant Joan de Palma de Mallorca , al centre de la ciutat de Oviedo; Centre d'Art Reina Sofia (Madrid), i placeta de la Domus, a la Corunya.
Estats Units d'Amèrica : Hirshhorn Museum i el seu jardí d'escultures, Institut Smithsonian, de Washington; Art Lowe, de la Universitat de Miami, de Coral Gables (Florida); Museu de la Universitat de Rochester (Michigan); Metropolitan, de Nova York ; Art de Milwaukee (Wisconsin); Art Modern, MOMA, de Nova York; Solomon R. Guggenheim i al Time Warner Center, de Nova York; Art Hood, de Dartmouth College, de Hannover, Nou Hampshire, Universitat de Berkeley, Berkeley (Califòrnia); Grand Wailea Resort Maui, Botero Gallery (Hawaii), New Orleans Museum of Art, Nova Orleans.
França: Erstein; Museu Würth.
Israel: Museu d'Israel, de Jerusalem.
Itàlia i Ciutat de Vaticà: Col·lecció d'Art Religiós Modern dels Museus Vaticans; ingrés i placetes de Pietrasanta.
Big Bird. Singapur.
Japó: Museu d'Art Contemporani de Hiroshima, Museu Yamanashi Prefectural, Museu Modern de Tokushima, Museu Modern de Saitama, Museu d'Art Miyagi.Kazakhstan: CAI, Almati.
Mèxic: Esplanada dels herois en Monterrey i Museu Soumaya, Ciutat de Mèxic.
Panamà: Trump Ocean Club International Hotel & Tower, Ciutat de Panamà.
Portugal: Casa das Mudes Arts Center, a Calheta (Illa Madeira); Parc Amalia Rodrigues, a Lisboa.
Principat de Liechtenstein: Museu de les Arts de Liechtenstein a Vaduz.
Principat de Mònaco: Adam i Eva, Jardins de Montecarlo.
Puerto Rico: Museu d'Art de Ponce i Museu d'Art de Puerto Rico.
Regne Unit de Gran Bretanya: Broadgate Venus en Exchange square – Liverpool Street Station; Soho, Londres.
Rússia: Museu Pushkin, de Moscou; el Museu Hermitage de Sant Petersburg.
Singapur: Boat Quay–Cavenagh Bridge; Resorts World Sentosa – Hotel Michael.
Suècia: Västra Götaland.
Suïssa: Museu Olímpic de Lausana.
Veneçuela: Museu de Belles Arts i d'Art Contemporani de Caracas.
Vegeu també
Referències
↑ http://www.eluniversal.com.co/cartagena/cultural/fernando-botero-le-espanta-la-idea-de-la-jubilacion-72944.
a b c d e f g h «80 anys de Fernando Botero». Esdeveniments – Especials.
↑ http://www.elcolombiano.com/BancoConocimiento/B/biografia_fernando_botero/biografia_fernando_botero.asp
↑ Padilla, Christian (2012): Fernando Botero. La recerca de l'estil: 1949–1963. Fundació Projecte Bachué. pàg. 46–48. ISBN 978-958-57671-0-2.
↑ Padilla, Christian (2012): Fernando Botero. La recerca de l'estil: 1949–1963. Projecte Fundació Bachué. pàg. 52–54. ISBN 978-958-57671-0-2.
↑ Padilla, Christian (2012): Fernando Botero. La recerca de l'estil: 1949–1963. Fundació Projecte Bachué. pàg. 85–105. ISBN 978-958-57671-0-2.
↑ Padilla, Christian (2012): Fernando Botero. La recerca de l'estil: 1949–1963. Fundació Projecte Bachué. pàg. 105–114. ISBN 978-958-57671-0-2.
↑ Padilla, Peñuela (2012): Fernando Botero. La recerca de l'estil: 1949–1963. Fundació Projecte Bachué. pàg. 108–114. ISBN 978-958-57671-0-2.
↑ López Sorzano, Liliana: «La història interna de Botero». L'Espectador.
↑ Padilla, Christian (2012): Fernando Botero. La recerca de l'estil: 1949–1963. Projecte Fundació Bachué. pàg. 150–160. ISBN 978-958-57671-0-2.
↑ Padilla, Christian (2012): Fernando Botero. La recerca de l'estil: 1949–1963. Fundació Projecte Bachué. pàg. 161–176. ISBN 978-958-57671-0-2.
↑ «Còpia arxivada». Arxivat des de l'original l'11 d'agost de 2014.
↑ «Govern declarà bé d'interès cultural de l'àmbit nacional les col·leccions donades pel mestre Fernando Botero» . Presidència de la República de Colòmbia.
↑ «Boterosutra: l'erotisme té edat». culturacolectiva.com. 5 de desembre de 2013.
↑ Temps, Casa Editorial El (1 de juliol de 2015). «Fernando Botero i el seu homenatge a les santes». El Temps.
↑ «Botero arriba amb les seves santes grosses a la Xina». Las2orillas. 8 de octubre de 2015.
↑ «Les" grosses "de Fernando Botero conquistaran la Xina durant cinc mesos». www.efe.com.
↑ «Fernando Botero. Collection Würth et prêts». Musée Würth France Erstein.
↑ «Botero 80 anys; Testimonis de la Barbàrie». www.museoarocena.com.
↑ «Còpia arxivada» . Arxivat des de l'original l'11 de juny 2015.
↑ https://arteyartistas.wordpress.com/las-pinturas-latinoamericanas-mas-caras/
↑ Menéndez R, Publicat per R. «Es fica Botero a la boca del llop.» .
↑ a b «El poder a Colòmbia – Fernando Botero». Arxivat des de l'original el 14 d'agost de 2018.
Bibliografia
Botero: Noves obres sobre llenç, entrevista amb Fernando Botero per Ana María Escallón, 1ed. Ana María Escallón, Villegas Editors, Bogotà 1997. ISBN 958-9393-42-X
Grans personatges universals i de Colòmbia. Oceà editors, Madrid 2000. ISBN 84-494-1013-4.
Medellín, Colòmbia: Ciutat de Botero. Ajuntament de Medellín 2000, sense ISBN.
Fernando Botero (2018)
Genet, Museu d'Israel, Jerusalem, Israel.
Cavall, Medellín.
Fernando Botero i La Camara degli Sposi (Homenatge a Mantegna), obra amb la qual obtingué el primer premi en el X Saló d'Artistes Colombians.
L'apoteosi de Sant Joan, 1962. Imatge presa de: Padilla, Christian (2012). Fernando Botero. La recerca de l'estil: 1949–1963. Fundació Projecte Bachué. ISBN 978-958-57671-0-2.
Gat (1990), Rambla de Raval, Barcelona.
La Maternitat, a Oviedo.
Dona amb mirall es troba a Madrid, a la plaça de Colom.
Museu d'Antioquia i plaça Botero, Medellín, Colòmbia.
El Cavall. Museu d'Art Contemporani de Santiago de Xile, del Parc Forestal de Sant Jaume.
Big bird, Singapur.
Fernando Botero Angulo
El passat dilluns 19 d'abril de 2021 es commemorà el cent novè aniversari del naixement de Glenn Theodore Seaborg (Ishperming, Michigan, 19 d'abril 1912 — Lafayette, Califòrnia, 25 de febrer de 1999), qui fou un (1) físic, químic i professor universitari estatunidenc guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1951.
Biografia
Nasqué el 19 d'abril de 1912 a la ciutat d'Ishperming, situada a l'estat nord–americà de Michigan. Estudià física i química a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles i posteriorment amplià els seus estudis a la Universitat de Berkeley, on es doctorà el 1937.
El 1939 fou nomenat professor assistent de química a la Universitat de Berkeley (Califòrnia); n'esdevingué professor titular el 1945, i entre els anys 1958 i 1961 fou president de la mateixa universitat.
Seaborg morí el 25 de febrer de 1999 a la seva residència de Lafayette, ciutat situada a l'estat de Califòrnia, a causa d'un (1) accident vascular cerebral.
Recerca científica
Inicià la seva recerca al costat de Frederick Soddy, del qual supervisà els seus treballs sobre isòtop, i d'Otto Hahn, de qui supervisà els seus llibres sobre radioquímica aplicada.
El químic Edwin McMillan en el desenvolupament dels seus estudis sobre la fissió del nucli atòmic descobrí el neptuni, un (1) dels productes de la desintegració de l'isòtop 239 de l'urani. L'any 1940 Seaborg, en col·laboració amb Philip Abelson, assolí aïllar aquest nou element, el primer pertanyent a la sèrie dels transurànids, la qual constitueix una (1) font d'energia nuclear.
Al seu laboratori de Berkeley Seaborg, juntament amb un bon nombre de col·laboradors, aconseguí descobrir uns altres nou elements nous de la taula periòdica: plutoni (Pu), americi (Am), curi (Cm]), berkeli (Bk), el californi (Cf), einsteini (Es), fermi (Fm), mendelevi (Md) i nobeli (No). La predicció de les propietats químiques i la localització d'aquests elements a la Taula periòdica ve determinada pel principi exposat per Seaborg l'any 1944, conegut com a concepte actínid, segons el qual els elements més pesats que l'urani constitueixen un (1) grup separat dins de la Taula Periòdica.
Durant la Segona Guerra Mundial col·laborà en el desenvolupament de la primera bomba atòmica, participant en l'anomenat Projecte Manhattan. L'any 1945 aconseguí superar els límits teòrics de les velocitats de les partícules accelerades en un (1) ciclotró i, independentment a la recerca del científic soviètic Vladimir Veksler, trobà la manera de mantenir la sincronització per a velocitats indefinides.
L'any 1951 Seaborg compartí el Premi Nobel de Química amb Edwin McMillan per les seves investigacions sobre els transurànics.
Entre els anys 1961 i 1971 fou cap de la Comissió nord–americana d'Energia Atòmica, posició en la qual afavorí la signatura per part del president dels Estats Units Lyndon B. Johnson del Tractat de No proliferació nuclear del 1968.
Reconeixements
En honor seu s'anomenà l'element químic seaborgi (Sg), descobert l'any 1974, així com l'asteroide (4856) Seaborg descobert l'11 de juny de 1983 per Carolyn S. Shoemaker.
Glenn Theodore Seaborg
El passat dilluns 19 d'abril de 2021 es commemorà el cent vuitanta novè aniversari del naixement de José Echegaray y Eizaguirre (Madrid, 19 d'abril de 1832 — ibídem, 14 de setembre de 1916), qui fou un (1) enginyer, matemàtic, dramaturg, polític i professor universitari espanyol guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1904 juntament amb Frédéric Mistral.
José de Echegaray fou un (1) polifacètic personatge de l'Espanya de finals del segle XIX. Enginyer, matemàtic, dramaturg, polític... amb excel·lents resultats en totes les àrees en les quals s'involucrà. A més d'obtenir el Premi Nobel desenvolupà diversos projectes en exercici de les carteres ministerials d'Hisenda i Foment, realitzà importants aportacions a les matemàtiques i la física; introduí a Espanya la geometria de Chasles, la teoria de Galois i les funcions el·líptiques.
Biografia
Nasqué el 19 d'abril de 1832 a la ciutat de Madrid. El seu pare, metge i professor d'institut, era originari de l'Aragó i la seva mare de Navarra. Passà la seva infància, però, a Múrcia, on realitzà els estudis d'ensenyament primari. Fou allà, a l'Institut de Múrcia, on descobrí la seva afició per les matemàtiques.
Amb l'objecte de preparar l'ingrés a l'Escola d'Enginyers de Camins es traslladà, amb catorze (14) anys, a Madrid, on ingressà al Instituto de Segunda Enseñanza San Isidro, acabat d'estrenar. Complerts els vint (20) sortí amb el títol d'enginyer, sent el primer de la seva promoció, i s'hagué de desplaçar a Almeria i Granada (Andalusia) per incorporar–se al seu primer treball.
De ben jove s'inicià en la lectura gràcies a Goethe, Homer i Balzac, lectures que alternava amb les de matemàtiques de Gauss, Legendre i Lagrange.
Professor i científic
El 1854 tornà a Madrid per fer–se càrrec de la secretaria de l'Escola d'Enginyers de Camins. Allí feu classes de matemàtiques, hidràulica, geometria descriptiva, càlcul diferencial i física des d'aquest any fins al 1868.
L'any 1864 fou escollit membre de la Reial Acadèmia de les Ciències Exactes. El discurs d'ingrés, titulat Historia de las matemáticas puras en nuestra España (Història de les matemàtiques pures en la nostra Espanya), en el qual fa un (1) balanç, exageradament negatiu i amb determinades llacunes, de la matemàtica espanyola a través de la història i en el qual defensa la «ciència bàsica» enfront de la «ciència pràctica», fou font d'una (1) gran polèmica, tal com indiquen els periodistes Luis Antón del Olmet i Arturo García Carraffa en el seu llibre Echegaray:
«
I com que el discurs resultà aspre, cru i fins i tot a agressiu, produí, a pesar de les felicitacions i elogis de rúbrica, pèssim efecte en alguns centres i col·lectivitats... Molts periòdics combateren el seu discurs. Els revolucionaris atacaren les seves tendències liberals; els liberals l'acusaren de maltractar la Ciència Espanyola i la polèmica fou rude perquè Don José contestà a tots en el mateix to que havia emprat en el seu discurs.
»
Considerat el més gran matemàtic espanyol del segle XIX, Julio Rey Pastor afirmà:
«
per a la Matemàtica espanyola, el segle XIX comença el 1865 i comença amb Echegaray
»
Fou president de l'Ateneu de Madrid el 1888; director de la Real Academia Española el 1896; dues (2) vegades president de l'Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals (1894–1896 i 1901–1916); primer president de la Societat Espanyola de Física i Química, creada el 1903; catedràtic de Física matemàtica de la Universidad Central (1905); president de la secció de Matemàtiques de l'Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències (1908), i primer president de la Reial Societat Matemàtica Espanyola (1911). El 1907, a proposta de Santiago Ramón y Cajal, l'Acadèmia de Ciències creà la Medalla Echegaray i se li'n concedí a José Echegaray la primera.
Carrera política
Les seves idees polítiques i econòmiques liberals el dugueren a participar en la Societat Lliure d'Economia Política en defensa de les idees lliurecanvistes. Després de la Revolució de 1868 i l'entrada de Joan Prim i Prats a Madrid, Manuel Ruiz Zorrilla, amb el qual havia participat activament en la fundació del Partit Radical, nomenà Echegaray director general d'Obres Públiques, càrrec que ocuparia fins al 1869. Aquell any fou nomenat Ministre de Foment, i exercí el càrrec fins al 1870 i, novament, el 1872. El 1870 formà part de la comissió que rebé el rei Amadeu de Savoia a Cartagena (Múrcia) i com a ministre de Foment realitzà la Llei de Bases de Ferrocarrils.
L'abdicació d'Amadeu de Savoia l'11 de febrer de 1873 feu que el govern de Ruiz Zorrilla fos destituït i es formés un (1) nou gabinet republicà que seria deposat amb l'entrada de l'exèrcit al Congrés el gener de 1874 al comandament de Manuel Pavía. Al cop seguí la formació d'un (1) govern de concentració, el qual tornà a requerir els serveis d'Echegaray com a Ministre d'Hisenda, des d'on se li donaria al Banc d'Espanya el caràcter de banc nacional amb el monopoli d'emissió de bitllets.
Després del pronunciament d'Arsenio Martínez–Campos Antón que restaurà la monarquia l'any 1874, continuà fidel a les seves idees republicanes. No obstant això, participà com a diputat en les Corts monàrquiques del 1876, a fi de poder defensar la seva gestió de les crítiques dels conservadors. Després participà amb Nicolás Salmerón y Alonso en la fundació del Partit Republicà Progressista l'any 1880 i, finalment, acceptà entrar en la política del règim de la Restauració, i formà part de l'ala esquerra del Partit Liberal Fusionista de Práxedes Mateo Sagasta.
Deixà el Ministeri d'Hisenda per a dedicar–se a la literatura. El 1905 retornà de nou al Ministeri d'Hisenda durant el regnat d'Alfons XII d'Espanya, desaparegut el seu fervor republicà. Fou a més senador vitalici i president del Consell d'Instrucció Pública.
Carrera literària
El 1865 començà la seva activitat literària amb la publicació de La hija natural, obra teatral però que no arribà a estrenar en aquell moment. L'any 1874 escrigué El libro talonario, considerada el començament de la seva producció com a dramaturg. Estrenà seixanta-set (67) obres de teatre, trenta-quatre (34) de les quals en vers, amb gran èxit entre el públic de l'època, encara que desproveïdes de valors literaris per a la crítica posterior. El 1896 fou escollit membre de la Real Academia Española.
Durant la seva primera època literària les seves obres estaven immerses en la malenconia romàntica, molt pròpia de l'època, però més endavant adquiriren un (1) to més social amb una (1) evident influència del noruec Henrik Ibsen.
El 1904 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, que compartí amb el poeta provençal Frédéric Mistral, en reconeixement de les nombroses i brillants composicions que, d'una (1) manera individual i original, han restablert les grans tradicions del drama espanyol. El premi li fou lliurat a Madrid el 18 de març de 1905 pel rei i la comissió sueca organitzadora. El premi no fou exempt de polèmica, ja que escandalitzà les avantguardes literàries espanyoles i, en particular, els escriptors de la Generació del 98. En aquest temps Echegaray no era considerat un (1) dramaturg excepcional i la seva obra era criticada molt durament per escriptors com Leopoldo Alas Clarín o Emilia Pardo Bazán.
Mort
José de Echegaray mantingué una (1) gran activitat fins a la seva mort, ocorreguda el 14 de setembre de 1916 a Madrid. La seva extensa obra no deixà de créixer durant la seva vellesa, així en l'etapa final de la seva vida escrigué entre vint-i-cinc i trenta (25–30) volums de física matemàtica. Amb vuitanta-tres (83) anys comentava:
«
No puc morir–me, perquè si he d'escriure la meva Enciclopèdia elemental de Física matemàtica, necessito almenys vint-i-cinc (25) anys
»
Obra literària
Obra científica
1858: Cálculo de Variaciones
1865: Problemas de Geometría plana
1865: Problemas de Geometría analítica
1867: Teorias modernas de la Física
1867: Introducción a la Geometría Superior
1868: Memoria sobre la teoría de los Determinantes
1863: Tratado elemental de Termodinámica
Obra dramàtica
1965: La hija natural
1874: La esposa del vengador
1875: En el puño de la espada
1876: Locura o santidad
1881: El gran galeoto
1892: Mariana
1892: El hijo de Don Juan
1895: Mancha que limpia
1900: El loco de Dios
Reconeixements
El 1911 se li concedí el Toisó d'Or.[1]
En honor seu s'anomenà el cràter Echegaray sobre la superfície del planeta Mercuri.
Referències
«Efemèrides» (en castellà). ABC (Sevilla), 21.12.1995.
José Echegaray vers el 1904.
José Echegaray y Eizaguirre
El passat diumenge 18 d'abril de 2021 es commemorà el dos-cents cinquantè aniversari del naixement de David Ricardo (Londres, Anglaterra, 18 d'abril de 1772 — Gatcombe Park, Gloucestershire, Anglaterra, 11 de setembre de 1823), qui fou un (1) economista britànic, i un (1) dels economistes clàssics més influents, juntament amb Thomas Malthus, Adam Smith i James Mill. Fou també un (1) polític, membre del Parlament del Regne Unit, així com home de negocis, financer i especulador i amassà una (1) fortuna considerable.[1]
Biografia
Fou el tercer fill de disset (17) d'una (1) família jueva sefardita originària de Portugal que emigrà dels Països Baixos a Anglaterra poc abans del seu naixement.[2] A l'edat de catorze (14) anys, Ricardo començà a treballar amb el seu pare a la Borsa de Londres.
Ricardo refusà les creences ortodoxes jueves de la seva família i a l'edat de vint-i-un (21) anys fugí amb Priscilla Anne Wilkinson que pertanyia a la comunitat quàquer.[3] El seu pare es disgustà tant que mai més tornà a dirigir–li la paraula.[4] Per aquella època Ricardo esdevingué un (1) unitarista.
La feina de Ricardo a la borsa li permeté retirar–se de món dels negocis el 1814 a l'edat de quaranta-dos (42) anys. Llavors comprà la propietat de Gatcombe Park a Gloucestershire i se n'hi anà a viure.
El 1819 Ricardo comprà un (1) seient al Parlament britànic com a representant de Portarlington (Irlanda). Ocupà aquest seient fins a la seva mort el 1823. Com a membre del parlament promogué el lliurecanvisme i s'oposà a les lleis dels cereals (Corn Laws), que penalitzaven la importació de gra. Morí a l'edat de cinquanta-un (51) anys.
Ricardo fou íntim amic de James Mill, que l'encoratjà en la seva participació política i en els seus escrits econòmics. Altres amics notables foren Thomas Malthus i Jeremy Bentham.
Obra
Ricardo s'interessà per l'economia després de llegir l'obra d'Adam Smith La riquesa de les nacions el 1799. Les seves publicacions inclouen:
«L'alt preu dels lingots, una (1) prova de la depreciació dels bitllets bancaris» (The High Price of Bullion, a Proof of the Depreciation of Bank Notes, 1810), en la qual apostava per l'adopció d'una (1) moneda metàl·lica.
«Assaig sobre la influència dels preus baixos del blat en els beneficis borsaris» (Essay on the Influence of a Low Price of Corn on the Profits of Stock, 1815), en el qual argumentava que abolir les «Corn Laws» portaria més riquesa als membres productius de la societat.
«Principis de política econòmica i imposts» (Principles of Political Economy and Taxation, 1817), una (1) anàlisi que els preus del lloguer de la terra augmenten a mesura que augmenta la població. També exposa la teoria de l'avantatge comparatiu que mostra com totes les nacions poden beneficiar–se del lliure comerç, fins i tot en el cas en què una (1) nació sigui menys eficient en la producció de tots els béns que no pas els seus socis comercials.
Idees
Escrigué el seu primer article econòmic als trenta-set (37) anys, primer a The Morning Chronicle defensant la reducció de l'emissió de notes del Banc d'Anglaterra i després publicant «L'alt preu dels lingots, una (1) prova de la depreciació dels bitllets bancaris» el 1810.[5]
També era un (1) abolicionista, parlant en una (1) reunió del tribunal de la Companyia de les Índies Orientals el març del 1823, on digué que considerava l'esclavitud com una (1) taca sobre el caràcter de la nació.[6]
Banca
Adam Smith argumentà que una (1) banca comercial lliure, com el sistema bancari a Escòcia, que no tenia banc central quan es va escriure Wealth of Nations el 1776, era favorable al creixement econòmic. Escrivint poques dècades més tard, Ricardo defensà un (1) banc central, una (1) causa que assumiren els seus estudiants, inclòs John Stuart Mill, que era conegut per afavorir polítiques «laissez–faire» arreu, excepte a la banca.
Ricardo escrigué «Pla per a la creació d'un (1) banc nacional» (Plan for the Establishment of a National Bank) el 1824 defensant l'autonomia del Banc Central com a emissor de diners.[7] Ricardo proposava que una (1) proporció d'or i de bons del Tresor i un (1) dret fix (actiu) contra el govern assegurarien la liquiditat del Banc Central:[8]
«El públic, o el Govern en nom del públic, està en deute amb el Banc en una (1) suma de diners superior a la quantitat total de bitllets bancaris en circulació; perquè el Govern no només deu al Banc quinze milions (15.000.000), el seu capital original, que es presta amb un tres per cent (3%) d'interessos, però també molts milions més que s'avancen en factures de l'erari públic, en pagament de pensions i en altres valors. És evident, per tant, que si el propi Govern fos l'únic emissor de paper moneda en lloc de demanar–lo en préstec al Banc, l'única diferència seria respecte als interessos: el Banc deixaria de rebre interessos i el Govern ja no els pagaria; però totes les altres classes de la comunitat estarien exactament en la mateixa posició en què es troben ara».
Teoria del valor
L'obra més famosa de Ricardo és el seu «Principis de política econòmica i imposts» (1817). Avançà una (1) teoria del valor treball: [9]
El valor d'una (1) mercaderia, o la quantitat de qualsevol altra mercaderia per la qual canviarà, depèn de la quantitat relativa de treball que sigui necessària per a la seva producció i no de la major o menor compensació que es paga per aquest treball.
Nota de Ricardo a la secció VI: [10]
Sembla que el Sr. Malthus creu que és una (1) part de la meva doctrina, que el cost i el valor d'una (1) cosa siguin els mateixos; - És així, si vol dir per cost, «cost de producció» inclòs el benefici.
Lloguer
Ricardo contribuí al desenvolupament de les teories de la renda, els salaris i els beneficis. Definí lloguer com «la diferència entre els productes obtinguts per l'ocupació de dues (2) quantitats iguals de capital i treball». Ricardo creia que el procés de desenvolupament econòmic, que augmentà l'ús de la terra i, finalment, conduí al cultiu de terres més pobres, beneficiava principalment als propietaris. Segons Ricardo, aquesta prima sobre el «valor social real» que es recull a causa de la propietat constitueix un (1) valor per a un (1) individu, però en el millor dels casos[11] és un (1) retorn monetari en paper a la «societat». Ricardo etiqueta com a «lloguer» la part d'aquest benefici purament individual que acumula els recursos escassos.
Salaris i beneficis
La llei de ferro dels salaris afirma que el salari real dels treballadors romandrà sempre proper al nivell de subsistència malgrat qualsevol intent d'augmentar els salaris.
A la seva «Teoria del benefici», Ricardo afirma que, a mesura que augmenten els salaris reals, els beneficis reals disminueixen perquè els ingressos per la venda de productes manufacturats es divideixen entre beneficis i salaris. Digué en el seu «Assaig sobre els beneficis»: «Els beneficis depenen dels salaris alts o baixos, els salaris del preu dels productes necessaris i el preu dels articles bàsics principalment del preu dels aliments».
Teoria ricardiana del comerç internacional
Entre els anys 1500 i 1750 la majoria dels economistes defensaren el mercantilisme que promogué la idea del comerç internacional amb l'objectiu de guanyar lingots mitjançant l'excedent comercial amb altres països. Ricardo desafià la idea que el propòsit del comerç era merament acumular or o plata. Amb l'«avantatge comparatiu» Ricardo argumentà a favor de l'especialització de la indústria i el lliure comerç. Suggerí que l'especialització de la indústria combinada amb el lliure comerç internacional sempre produeix resultats positius. Aquesta teoria s'expandí en el concepte d'avantatge absolut.
Ricardo suggerí que hi ha un (1) benefici mutu nacional del comerç, fins i tot si un (1) país és més competitiu en totes les àrees que el seu homòleg comercial i que una (1) nació hauria de concentrar recursos només en indústries on tingui un (1) avantatge comparatiu,[12] que es troba en aquelles indústries en què té una (1) eficiència de producció més gran respecte als seus propis usos alternatius dels recursos, en lloc de les indústries on té un (1) avantatge competitiu en comparació amb les nacions rivals. Ricardo suggerí que les indústries nacionals que eren, de fet, lleugerament rendibles i marginalment competitives internacionalment, haurien de ser abandonades a favor de les indústries que fan un (1) millor ús dels recursos limitats, suposant que el creixement econòmic posterior degut a un (1) millor ús dels recursos compensaria amb escreix qualsevol dislocació econòmica a curt termini que resultaria de tancar indústries nacionals lleugerament rendibles i marginalment competitives.
Ricardo intentà demostrar teòricament que el comerç internacional sempre és beneficiós.[13] Paul Samuelson anomenà els números utilitzats en l'exemple de Ricardo relacionat amb el comerç entre Anglaterra i Portugal com a «quatre (4) números màgics».[14] «Tot i que els portuguesos podien produir tant roba com vi amb menys quantitat de mà d'obra, Ricardo suggerí que a tots dos (2) països els beneficiaria del comerç entre ells».
Avantatge comparatiu
La teoria del comerç internacional de Ricardo fou reformulada per John Stuart Mill.[15] El terme «avantatge comparatiu» fou iniciat per J.S. Mill i els seus contemporanis.
John Stuart Mill inicià un (1) gir neoclàssic de la teoria del comerç internacional, és a dir, la seva formulació fou heretada per Alfred Marshall i altres i contribuí a la resurrecció del concepte antiricardià de la llei de l'oferta i la demanda i induí l'arribada de la teoria neoclàssica del valor.[16]
Nova interpretació
Els quatre (4) números màgics de Ricardo s'han interpretat durant molt de temps com una (1) comparació de dues (2) relacions de coeficients de treball (o d'altres aportacions en subministrament fix). Aquesta interpretació és ara considerada massa simplista pels economistes moderns. El tema fou redescobert per Roy J. Ruffin[17] el 2002 i reexaminat i explicat amb detall per Andrea Maneschi[18] el 2004. L'enfocament més flexible es coneix ara com a «nova interpretació», tot i haver estat esmentat anteriorment per P. Sraffa a 1930 i de Kenzo Yukizawa el 1974.[19] La nova interpretació permet una (1) lectura totalment nova dels Principis d'economia política i tributació de Ricardo pel que fa a la teoria del comerç, tot i que no modifica les matemàtiques de l'assignació òptima de recursos.[20]
Proteccionisme
Igual que Adam Smith, Ricardo fou un (1) oponent del proteccionisme per a les economies nacionals, especialment per a l'agricultura. Creia que les lleis britàniques que imposaven aranzels als productes agrícoles (Corn Laws), asseguraven que es cultivarien terres domèstiques menys productives i que les rendes augmentarien (Case & Fair 1999, pàg. 812, 813). Així, els beneficis es dirigirien als propietaris i s'allunyarien dels capitalistes industrials emergents. Ricardo creia que els propietaris tendien a malgastar la seva riquesa en luxes en lloc d'invertir. Creia que les Corn Laws conduïen a l'estancament de l'economia britànica.[21] El 1846, el seu nebot John Lewis Ricardo, MP per a Stoke–upon–Trent, defensà el lliure comerç i la derogació de les Corn Laws.
L'anàlisi empírica moderna de les Corn Laws dona resultats mixts.[22] El Parlament derogà les Corn Laws el 1846.
Canvi tecnològic
Ricardo estava preocupat per l'impacte del canvi tecnològic en la mà d'obra a curt termini.[23] El 1821 escrigué que s'havia «convençut que la substitució de maquinària per treball humà sovint és molt perjudicial per als interessos de la classe treballadora» i que «l'opinió de la classe treballadora que l'ocupació de maquinària és sovint perjudicial per als seus interessos, no es basa en prejudicis i errors, sinó que s'adapta als principis correctes de l'economia política.»[23]
Crítica a la teoria del comerç ricardiana
El mateix Ricardo fou el primer a reconèixer que l'avantatge comparatiu és una teoria de domini específica, és a dir, que s'aplica només quan es compleixen determinades condicions. Ricardo assenyalà que la teoria només s'aplica en situacions en què el capital és immòbil. Respecte al seu famós exemple, escrigué:
«sens dubte seria avantatjós per als capitalistes [i els consumidors] d'Anglaterra ... [que] el vi i la tela s'haurien de fabricar a Portugal [i] que el capital i el treball anglesos emprats en la fabricació de teles haurien de ser traslladats a Portugal amb aquest propòsit.»[24]
Ricardo reconegué que aplicar la seva teoria en situacions on el capital era mòbil resultaria en deslocalització i, per tant, en disminució econòmica i en pèrdua d'ocupació. Per corregir això, argumentà que (i) la majoria dels propietaris estaran satisfets amb una (1) baixa taxa de beneficis al seu propi país, en lloc de buscar una (1) ocupació més avantatjosa per a la seva riquesa en països estrangers, i (ii) el capital era funcionalment immòbil. [24]
L'argument de Ricardo a favor del lliure comerç també ha estat atacat per aquells que creuen que la restricció comercial pot ser necessària per al desenvolupament econòmic d'una (1) nació. Utsa Patnaik afirma que la teoria ricardiana del comerç internacional conté una (1) fal·làcia lògica. Ricardo suposà que en ambdós països es poden produir dos (2) béns i en realitat es produeixen, però els països desenvolupats i subdesenvolupats solen intercanviar aquells béns que no són produïbles al seu propi país. En aquests casos, no es pot definir quin país té avantatges comparatius.[25]
Els crítics també argumenten que la teoria d'avantatge comparatiu de Ricardo és defectuosa ja que assumeix que la producció és contínua i absoluta. Al món real, esdeveniments fora del control humà (per exemple, desastres naturals) poden alterar la producció. En aquest cas, l'especialització podria paralitzar un (1) país que depèn de les importacions de països estrangers, naturalment afectats. Per exemple, si un (1) país amb base industrial canvia els seus productes manufacturats amb un (1) país agrari a canvi de productes agrícoles, un (1) desastre natural al país agrícola (per exemple, sequera) pot provocar la fam del país industrial.
Com assenyalà Joan Robinson, després de l'obertura del lliure comerç amb Anglaterra, Portugal suportà segles de subdesenvolupament econòmic: «la imposició del lliure comerç a Portugal matà una (1) prometedora indústria tèxtil i la deixà amb un (1) mercat d'exportació de creixement lent, com el vi, mentre que per a Anglaterra, les exportacions de peces de roba de cotó provocà l'acumulació, la mecanització i tot el creixement en espiral de la revolució industrial». Robinson argumentà que l'exemple de Ricardo requeria que les economies estiguessin en posicions estàtiques d'equilibri amb plena ocupació i que no hi pogués haver ni un (1) dèficit ni un (1) superàvit comercial. Aquestes condicions, escrigué, no eren rellevants per al món real. També argumentà que les matemàtiques de Ricardo no tenien en compte que alguns països poden estar en diferents nivells de desenvolupament i que això plantejava la perspectiva d'un (1) «intercanvi desigual» que podria obstaculitzar el desenvolupament d'un (1) país, com hem vist en el cas de Portugal.[26]
L'economista del desenvolupament Ha–Joon Chang desafia l'argument que el lliure comerç beneficia tots els països:
La teoria de Ricardo té tota la raó, dins dels seus estrets límits. La seva teoria diu correctament que, «acceptant els seus nivells actuals de tecnologia», és millor que els països s'especialitzin en coses en què són relativament millors. Això no és discutible. La seva teoria falla quan un (1) país vol adquirir tecnologies més avançades, és a dir, quan vol desenvolupar la seva economia. Es necessita temps i experiència per absorbir les noves tecnologies, de manera que els productors tecnològicament endarrerits necessiten un (1) període de protecció de la competència internacional durant aquest període d'aprenentatge. Aquesta protecció és costosa, perquè el país renuncia a la possibilitat d'importar millors productes i més econòmics. Tot i això, és un (1) preu que s'ha de pagar si es volen desenvolupar indústries avançades. La teoria de Ricardo és, així, vista per a aquells que accepten el statu quo, però no per a aquells que vulguin canviar–la.[27]
Equivalència ricardiana
Una (1) altra idea associada a Ricardo és l'equivalència ricardiana, un (1) argument que suggereix que en algunes circumstàncies l'elecció d'un (1) govern sobre com pagar la despesa pública (és a dir si utilitza imposts o bé emet deute i té un [1] dèficit) pot no tenir cap efecte sobre l'economia. Això es deu al fet que el públic estalvia l'excés de diners per pagar els augments fiscals previstos en un futur que s'utilitzaran per pagar el deute. Ricardo assenyala que la proposta està implícita teòricament per part dels contribuents racionals, però que, atès que els contribuents no actuen tan racionalment, la proposta no és certa en la pràctica. Així, tot i que la proposta porta el seu nom, sembla que ell mateix no ho cregués. L'economista Robert Barro és el responsable del seu protagonisme modern.
Referències
↑ «David Ricardo» (en anglès): The Concise Encyclopedia of Economics.
↑ Heertje, Arnold «The Dutch and Portuguese–Jewish background of David Ricardo». European Journal of the History of Economic Thought, 11, 2, 2004, pàg. 281–294. DOI: 10.1080/0967256042000209288.
↑ Francisco Solano Constancio, Paul Henri Alcide Fonteyraud. 1847. Œuvres complètes de David Ricardo, Guillaumin, (pàg. V–LXVIII): A part sa conversion au Christianisme et son mariage avec une femme qu'il eut l'audace grande d'aimer malgré les ordres de son père.
↑ Sraffa, Piero: The Works and Correspondence of David Ricardo: Volume 10, Biographical Miscellany. Cambridge, UK: Cambridge University Press, 1955, pàg. 434. ISBN 0-521-06075-3.
↑ Hayek, Friedrich: The Trend of Economic Thinking, 1991, pàg 199–200. ISBN 978-0865977426. «The Restriction Period, 1797–1821, and the Bullion Debate»
↑ King, John: David Ricardo. Palgrave Macmillan, 2013, pàg. 48.
↑ The Oxford Handbook of the Economics of Central Banking, pàg. 59.
↑ Bindseil, Ulrich: Central Banking Before 1800: A Rehabilitation. Oxford University Press, 2019.
↑ Ricardo, David (1817): On the Principles of Political Economy and Taxation. Piero Sraffa (Ed.) Works and Correspondence of David Ricardo, Volume I, Cambridge University Press, 1951, pàg. 11.
↑ Ricardo, David (1817): On the Principles of Political Economy and Taxation. Piero Sraffa (Ed.) Works and Correspondence of David Ricardo, Volume I, Cambridge University Press, 1951, pàg. 47.
↑ On The Principles of Political Economy and Taxation London: John Murray, Albemarle-Street, by David Ricardo, 1817 (third edition 1821) – Chapter 6, On Profits: paragraph 28, «Thus, taking the former . . .» and paragraph 33, «There can, however...»
↑ Roberts, Paul Craig: «The Trade Question». The Washington Times, 28.08.2003.
↑ Ricardo, David (1817) On the Principles of Political Economy and Taxation. Piero Sraffa (Ed.) Works and Correspondence of David Ricardo, Volume I, Cambridge University Press, 1951, pàg. 135.
↑ Samuelson, Paul A. (1972): «The Way of an Economist.» Reprinted in The Collected Papers of Paul A. Samuelson. Ed. R. C. Merton. Cambridge: Cambridge MIT Press. pàg. 378.
↑ Mill, J. S. (1844): Essays on some unsettled questions of political economy. London, John W. Parker; Mill, J. S. (1848) The principles of political economy. (vol. I and II) Boston: C.C.Little & J. Brown.
↑ Shiozawa, Y. (2017): «An Origin of the Neoclassicla Revolutions: Mill's "Reversion" and its consequences». In Shiozawa, Oka,and Tabuchi (eds.) A New Construction of Ricardian Theory of International Values, Tokyo: Springer Japan, Chapter 7 pàg. 191–243.
↑ Ruffin, R.J. (2002): «David Ricardo's discovery of comparative advantage». History of Political Economy 34(4), pàg. 727–748.
↑ Maneschi, A. (2004): «The true meaning of David Ricardo's four magic numbers». Journal of International Economics 62(2), pàg. 433–443.
↑ Tabuchi, T. (2017): «Yukizawa's interpretation of Ricardo's 'theory of comparative cost'». In Senga, Fujimoto, and Tabuchi (Eds.) Ricardo and International Trade; Routledge, Chapter 4, London and New York, pàg. 48–59.
↑ Faccarello, G. (2017) A calm investigation into Mr. Ricardo's principle of international trade. In Senga, Fujimoto, and Tabuchi (Eds.) Ricardo and International Trade; Routledge. Tabuchi, T. London and New York, 2017. Comparative Advantage in the Light of the Old Value Theories. In Shiozawa, Oka,and Tabuchi (eds.) A New Construction of Ricardian Theory of International Values, Tokyo: Springer Japan, Chapter 9, pàg. 265–280.
↑ Carta de Mill citada a The works and correspondence of David Ricardo. Volume 9, Letters July 1821–1823 (Cambridge, UK, 1952).
↑ «The impact of the Corn Laws just before the derogation». Explorations in Història Econòmica, 27, 2, 1990, pàg. 123. DOI: 10.1016 / 0014-4983 (90) 90007-L.
↑ 23,0 23,1 Hollander, Samuel: «Retrospectives Ricardo on Machinery». Journal of Economic Perspectives, 33, 2, 2019, pàg. 229–242. DOI: 10.1257/jep.33.2.229. ISSN: 0895-3309.
↑ 24,0 24,1 Ricardo, David: On the Principles of Political Economy and Taxation. John Murray, 1821, pàg. 7.19.
↑ Patnaik, Uta: «Ricardo's Fallacy/ Mutual Benefit from Trade Based on Comparative Costs and Specialization?». A: The Pioneers of Development Economics: Great Economists on Development. Zed Books, London and New York, 2005, pàg. 31–41. ISBN 81-85229-99-6.
↑ Robinson, Joan: Aspects of Development and Underdevelopment. Cambridge University Press, Cambridge, 1979, pàg. 103. ISBN 0521226376.
↑ Chang, Ha–Joon (2007), «Samaritans dolents», capítol 2, pàg. 30–31.
Vegeu també
Portrait of the British economist David Ricardo. Lent to the National portrait gallery by Christopher Ricardo, 2007. This painting shows Ricardo, aged 49 in 1821, just two years before his relatively early death.
Works, 1852.
David Ricardo
El passat divendres 16 d'abril de 2021 es commemorà el mil dos-cents quaranta-tresè aniversari del naixement de Lluís I dit «el Pietós» o «el Piadós» (Cassinogilum, Chasseneuil–du–Poitou, Viena, Nova Aquitània, França, 16 d'abril de 778 — Ingelheim, Renània–Palatinat, Alemanya, 20 de juny de 840), fill de Carlemany i de Hildegarda de Vintzgau, qui succeí el seu pare com a rei dels francs i emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (814–840). La seva vida és ben coneguda pel relat que en fa l'Astrònom, cronista oficial dels francs, a la Vita Hludovici.
Durant la seva joventut fou rei d'Aquitània (781–840), i fou responsable de la defensa de les fronteres meridionals de l'Imperi. Conquerí Barcelona als àrabs el 801, i refermà l'autoritat franca sobre Pamplona (Navarra) i els bascos el 813.
Durant el seu regnat com a emperador, incorporà els seus fills adults Lotari, Carles i Lluís al govern. La primera dècada de govern estigué marcada per tragèdies i desprestigis, especialment pel tractament brutal que infligí al seu nebot Bernat d'Itàlia, pel qual Lluís es penedí públicament. En la dècada del 830 l'Imperi es veié dividit per la guerra civil entre els seus fills que lluitaven pel poder, especialment després que Lluís intentés incloure al testament el fill de la seva segona muller, Carles. Tot i que Lluís aconseguí restablir l'ordre, quan morí els seus fills reprengueren la guerra civil durant tres (3) anys abans no es repartiren l'Imperi amb el Tractat de Verdun.
Família
Vers el 794 es casà amb Ermengarda d'Hesbaye (?–818) i tingueren tres (3) fills i tres (3) filles:
Lotari (795–855), futur emperador i rei del regne dels francs central.
Pipí (797–838), futur rei d'Aquitània.
Adelaida (vers 799–?)
Rotruda (vers 800–?)
Hildegarda (o Matilda) (vers 802–?), futura esposa del comte d'Auvergne Gerard.
Lluís (vers 805–875), futur rei del regne dels francs de l'est.
El 819 Lluís es tornà a casar, aquesta vegada amb Judit de Baviera i tingueren tenir un (1) fill i una (1) filla:
Gisela (vers 821–?)
Carles (823–877), futur rei del regne dels francs de l'oest.
L'emperadriu i els seus germans aviat constituïren un partit oposat al de Vala de Corbie, el primer ministre, per defensar els seus interessos.[1]
Rei d'Aquitània
Nasqué el 778 i fou el quart fill de Carlemany (el tercer amb Hildegarda de Vintzgau). El 781, quan tenia només tres (3) anys, fou nomenat rei d'Aquitània, un (1) dels regnes de l'Imperi carolingi, i enviat al país acompanyat per regents i una (1) cort per posar ordre en les rebel·lions que estaven tenint lloc a conseqüència de la derrota dels exèrcits de Carlemany en l'intent de conquesta de Saragossa i a la batalla de Roncesvalles, a Navarra (778). Entre els seus consellers, hi hagué Guillem de Tolosa.
Durant els anys 800–801 dirigí l'expedició que conquerí Barcelona als musulmans i després fou l'encarregat de nomenar els primers comtes de Barcelona des de Berà I fins a Bernat de Septimània. Els anys 804, 808 i 809 organitzà altres expedicions contra territori musulmà que no aconseguiren cap èxit important.
Segons el document Divisio Regnorum (806), Carlemany havia previst repartir l'Imperi entre els seus fills. Carles esdevindria Emperador dels francs, Pipí, rei d'Itàlia i Lluís heretaria Aquitània, Septimània, Provença i part de Borgonya. Però tots els germans de Lluís moriren abans que el seu pare, de manera que ell es convertí en l'únic hereu de tots els regnes francs a excepció d'Itàlia, que Carlemany cedí al fill de Pípí i nét seu Bernat d'Itàlia.
El 813 amb Carlemany ja malalt i havent mort els seus altres fills Carles de Nèustria i Austràsia i Pipí d'Itàlia (que deixà un [1] sol fill de nom Bernat), Gerric, un (1) dels principals oficials d'Aquitània, i altres consellers de Lluís li recomanaren anar al costat del seu pare; però Lluís refusà perquè no semblés que ho feia per ambició, i esperà ordres de Carlemany. L'estiu fou cridat a Aquisgrà (Aachen, Rin del Nord–Westfàlia), on en una (1) assemblea general el setembre fou nomenat coemperador amb el seu pare, retornant a passar l'hivern a Aquitània. A la mort del pare, el 28 de gener de l'any següent, heretà l'imperi.
Emperador
Quan Lluís rebé la notícia de la mort del seu pare, l'1 de febrer del 814 estava celebrant l'assemblea general del regne a Doué a l'Anjou. Al cap de cinc dies va sortir cap a Aquisgrà (Aachen, Rin del Nord–Westfàlia), on arribà avançat el febrer i es coronà emperador en una (1) assemblea general en què el seu nebot Bernat el reconegué com a superior i li feu jurament igual que tots els altres nobles del regne. Obligà els cosins del seu pare a prendre ordes monàstics i tancà les seves germanes en convents, per evitar que es casessin amb marits que poguessin posar en perill la seva autoritat. Al final del mateix any envià el seu fill Pipí a Aquitània, regne que li cedí en les mateixes condicions com l'havia tingut ell en vida del seu pare. Pipí és conegut com a Pipí I d'Aquitània i no fou coronat formalment fins a la dieta d'Aquisgrà (Aachen, Rin del Nord–Westfàlia) del 817. Aquesta demora s'hauria degut al final de la treva amb els musulmans, que portà a enfrontaments dels quals no es coneixen els detalls, i a una (1) epidèmia de pesta i fam que hauria afectat a part d'Aquitània.
El 816 el papa Esteve IV es trobà amb Lluís a Reims (Marne, Gran Est de França) i el tornà a coronar emperador. D'aquesta manera el Papat veia reforçada la seva influència en veure's reconeguda la seva importància a les coronacions imperials.
Ordenatio Imperii
El Dijous Sant del 817 Lluís i la seva cort patiren un (1) accident en ensorrar–se la galeria de fusta que connectava el palau amb la catedral d'Aquisgrà (Aachen Rin del Nord–Westfàlia). Molts moriren, i havent vist la mort a prop Lluís començà a plantejar–se la seva successió.
Tres (3) mesos després emeté un (1) decret imperial anomenat Ordenatio Imperii, en què repartia la seva herència:
Lotari, el seu fill gran, fou proclamat pel seu pare coemperador, i era nomenat hereu a la corona de tots els regnes francs excepte els que reberen els seus germans.
Pipí, el segon fill, fou proclamat rei d'Aquitània, i el seu territori incloïa la Gascunya, la marca al voltant de Tolosa (Alta Garona, Occitània), i els comtats de Carcassona (Aude, Occitània), Autun (Saona i Loira, Borgonya–Franc Comtat), Avallon (Yonne, Franc Comtat) i Nevers (Nièvre, Borgonya–Franc Comtat).
Lluís, el fill petit, rebé el títol de rei de Baviera i les marques del voltant.
Bernat, el fill del germà de Lluís Pipí d'Itàlia, fou confirmat com a rei d'Itàlia. Carlemany havia permès a Bernat heretar el títol del seu pare.
L'Imperi no es podia dividir, i tots els reis dels regnes francs havien d'obeir l'emperador. D'aquesta manera, el fill gran Lotari rebia una (1) dignitat superior a la resta de germans, i unes terres molt més extenses.
Bernat d'Itàlia
L'ordenatio imperii deixava clar que el regne d'Itàlia estava subordinat a l'emperador. Bernat d'Itàlia, que desitjava continuar amb la seva autonomia, començà a planejar una (1) declaració d'independència respecte als regnes francs. En assabentar–se'n, Lluís reuní un (1) exèrcit i es dirigí cap a la frontera italiana. Intimidat per la ràpida reacció del seu oncle, Bernat es rendí i se sotmeté al seu oncle. Lluís el sentencià a mort, tot i que decidí commutar–li la pena per la de deixar–lo cec. Tanmateix, un cop li hagueren tret els ulls, Bernat morí després de dos (2) dies d'agonia.
La mort del seu nebot planaria sobre la consciència de Lluís durant la resta de la seva vida. Quan el 818 la seva esposa Ermengarda d'Hesbaye morí, Lluís cregué que la mort era un (1) càstig diví, ja que Ermengarda l'hauria influït durant les decisions que prengué en relació amb el seu nebot.
El 822 Lluís feu penitència demanant perdó pel tracte a Bernat davant del papa Pasqual I i un (1) consell de clergues i nobles. El prestigi de Lluís es veié afectat arran d'aquest episodi.
Primera guerra civil
L'any 820 Lluís es va tornar a casar, amb Judit de Baviera, i el 823 tindria un fill amb la seva segona esposa. El naixement d'aquest nou fill, de nom Carles, va acabar amb els pactes establerts a l'Ordenatio Imperii, ja que els intents de Lluís de deixar part de l'herència al seu nou fill van topar amb l'oposició dels tres fills de la primera esposa.
El 829 Lluís donà Alemanya a Carles, i feu disminuir significativament la porció que havia estat assignada al seu hereu Lotari. Amb el suport dels seus germans, Lotari acusà Judit d'haver comès adulteri amb el comte de Barcelona Bernat de Septimània, i Carles de ser un (1) fill bastard. El 830, quan Lluís tornava d'una (1) campanya a Bretanya, es trobà el seu imperi enmig d'una (1) guerra civil. Pipí d'Aquitània i Lluís el Germànic havien empresonat Judit a Poitiers (Viena, Nova Aquitània), i Bernat de Septimània havia hagut de fugir a Barcelona.
Mentrestant Lotari havia aplegat un (1) gran exèrcit, i Lluís el Pietós per salvar la situació prometé als seus fills Pipí i Lluís una (1) part més gran de l'herència si canviaven de bàndol i l'ajudaven a combatre contra Lotari. Finalment Lluís aconseguí capturar Lotari i recuperar el control. Lotari fou perdonat, però fou exiliat a Itàlia.
Segona guerra civil
A la dieta o assemblea general de Thionville (Mosel·la, Gran Est de França) de la tardor del 831, Bernat de Septimània fou rehabilitat; estaven presents a la reunió Lotari I d'Itàlia i Lluís de Baviera; Pipí I d'Aquitània excusà amb diversos motius la seva assistència tot i les ordres directes de l'emperador,[nota 1] però finalment, sota orde paterna, s'hagué de presentar el desembre a Aquisgrà (Aachen, Rin del Nord– Westfàlia) on estava Lluís el Pietós; aquest l'amonestà i li ordenà de restar al seu costat i de no absentar–se sense el seu permís, el que era una mena d'arrest. Però després de les festes de Nadal Pipí s'evadí el dia dels sants Innocents (28 de desembre de 831) sortint de nit cap a Aquitània, acompanyat dels senyors que li eren més afectes. Hi hagué fins i tot una mena de lligam secret amb Bernat de Septimània, que al seu torn estava descontent per no haver estat restablert en la seva posició a la cort.
Berenguer, comte de Tolosa i conseller de Pipí, li aconsellà de no revoltar–se però Bernat de Septimània l'instigà. A principis del 832 Lluís el Pietós convocà una (1) dieta a Orleans (Loiret, Centre–Vall del Loira) per discutir els mètodes de restablir a Pipí en l'obediència. Lotari i Pipí hi foren cridats, però Lluís donà suport al seu germà i no hi anà; aspirava a la part de Germània destinada al seu germanastre Carles el Calb. Lluís el Pietós inicià la campanya contra els seus fills rebels. Berenguer, lleial a l'emperador, entrà als dominis de Bernat, d'alguns dels quals s'apoderà, amb seguretat el Rosselló (amb el Vallespir), probablement també Rasès i el Conflent. El 2 de febrer del 832 Berenguer ja era a Elna (Rosselló).
Lluís el Pietós es dirigí cap a Aquitània per a reprimir la revolta, però la insurrecció de son fill Lluís a Baviera l'apartà d'aquesta empresa. Lluís no aconseguí suport de la noblesa de Germània i els soldats es declararen per l'emperador, i s'hagué de retirar-se'n i sotmetre–s'hi. Acabada la seva tasca a Germània, Lluís el Pietós anà a Orleans (Loiret, Centre–Vall del Loira) on el setembre convocà una (1) dieta a la qual cridà a Pipí; aquest se sentia molt culpable i no gosà presentar–s'hi; feu veure que hi anava però marxà d'un costat a l'altre sense arribar a Orleans (Loiret, Centre–Vall del Loira) i l'emperador decidí anar a buscar–lo a Aquitània i es dirigí cap al palau de Joac (Jocundiacum), a la vora de Llemotges (Alta Viena, Nova Aquitània). Pipí, veient que no podia escapar a la persecució del seu pare, s'anà a tirar als seus peus i li demanà perdó, cosa que l'emperador li concedí. Feu una (1) assemblea a Joac (final de setembre) on l'emperador presentà els retrets corresponents a Pipí; per assegurar la seva fidelitat li ordenà marxar a Trèveris (Renània–Palatinat) amb la seva esposa i els seus fills, i li prohibí sortir de la ciutat fins a nova ordre; també hagué de donar testimoni de la seva submissió. Bernat de Septimània i el seu germà Gaucelm foren privats dels seus honors però per manca d'acusadors es pogueren retirar a les seves possessions patrimonials tranquil·lament.
El 4 d'octubre Lluís el Pietós encara era a Joac segons una (1) carta d'aquesta data, emesa «al lloc de Juvenciacum» per la qual donava el poble de Fontaines a la diòcesi de Tolosa, depenent del seu domini, a un (1) dels seus vassalls de nom Adalbert, amb el permís de posseir–lo en propietat i de disposar com volgués. Això demostraria que el regne d'Aquitània li havia estat confiscat a Pipí ja que Lluís el Pietós hi exercia l'autoritat reial. No està clar si fou a la mateixa assemblea quan en fou desposseït o bé uns dies després quan Pipí, que havia fingit obeir i marxar a Trèveris (Renània–Palatinat), es dirigí a Doué a l'Anjou (Sena i Marne, Illa de França), amb una (1) escorta, i a la nit es feu segrestar pels seus propis servidors, i restà a Aquitània anant d'un lloc a l'altre; això hauria irritat l'emperador que l'hauria desposseït. Lluís el Pietós restà a Aquitània unes setmanes i finalment lliurà el regne al seu fill de nou (9) anys Carles el Calb de qui rebé el jurament de fidelitat junt amb el dels principals senyors del país. El Pietós feu un (1) darrer intent de sotmetre Pipí i convocà una (1) assemblea dins Aquitània, el dia de Sant Martí (11 de novembre) a la qual el cridà. Però Pipí, rebel i obstinat, refusà d'anar–hi i encara fustigà les tropes del seu pare. Això, unit a les pluges extremament abundants d'aquella tardor, seguides d'un (1) fred rigorós a l'inici de l'hivern, obligà l'emperador a despatxar el seu exèrcit i se n'anà al palau de Rest, a l'Anjou, a la riba del Loira, i després a Mans (Sarthe, País del Loira), on passà les festes de Nadal fins que al començament del 833 anà cap a Aquisgrà (Aachen, Rin del Nord–Westfàlia).
La revolta de Pipí arrossegà els seus dos (2) germans Lotari I i Lluís de Baviera. Durant l'hivern (principis del 833) els tres (3) prínceps ajustaren una (1) aliança contra el seu pare al qui atribuïen el desig de desheretar–los contra el jurament que havia fet el 817. Els tres (3) rebels cridaren els seus partidaris que estaven desterrats i intentaren revoltar els pobles a favor seu. Al capdavant dels rebels es posà Matfred d'Orleans mentre el bisbe Ebó de Reims (Marne, Gran Est de França) quedava com a principal conseller de Lotari. Lluís el Pietós reuní un (1) exèrcit lleial a Worms (Renània–Palatinat) al començament de la Quaresma, s'apoderà de Suàbia i marxà contra els rebels que s'havien reunit a Alsàcia entre Estrasburg (Baix Rin, Gran Est de França) i Basilea (Suïssa), prop de Colmar (Alt Rin, Gran Est de França), en un (1) lloc anomenat Rotfelth (que vol dir «Camp Roig»), situat entre Brisach i el riu Ell, després conegut com a «Camp de les Mentides» (Campus Mendacii) o Lugenfeld i avui dia Rotleube. Lotari havia aconseguit el suport del papa Gregori IV. qui el seguí des d'Itàlia amb tota la cort romana, amb el pretext de fer de mitjancer sobre la pau dins la família reial. Lluís el Pietós intentà primer, com habitualment, la via de la negociació i envià delegats per convidar–los a sotmetre's i subjectar–se a la seva clemència; però tot fou inútil; també envià delegats al Papa per queixar–se d'estar protegint els rebels i del fet que després de la seva arribada no l'havia anat a trobar. Els bisbes lleials a Lluís ja s'havien declarat contra el papa Gregori IV després de córrer el rumor que els volia excomunicar incloent l'emperador mateix si no restituïa en els seus drets a Lotari, i de comú acord s'avançaren i l'excomunicaren per arrogar–se facultats que els cànons no li concedien i amenaçaren amb la seva deposició per haver anat a l'Imperi sense haver estat cridat. Els tres (3) prínceps rebels contestaren al pare fermament però respectuosament: ells no havien fet cap falta ja que la iniciativa havia sorgit del pare quan els havia desheretat a instància de certes persones de les qui seguia fàcilment els mals consells i que no feia cap intent de conservar la pau, i restablí la partició del 817, ja que les posteriors eren sempre massa favorables a Judit de Baviera i els seus interessos, i que aquesta emperadriu tenia massa ascendent sobre l'emperador, el qual dominava i li impedia desheretar Carles (futur Carles el Calb).
Els dos (2) exèrcits esperaven el senyal per l'enfrontament quan l'emperador fou avisat de l'arribada de Gregori IV al seu campament; el Papa fou rebut fredament i els sos homes tingueren una (1) entrevista curta; Gregori restà llavors al campament i seguí negociant i començà a influir en Lluís a qui segons alguns convencé de ser designat àrbitre en el conflicte (segons altres es retirà sense aconseguir res positiu i després d'intentar estendre discòrdia entre els homes de l'emperador); en aquesta condició retornà al campament de Lotari que no podia acceptar amb honor les condicions de pau que oferia el seu pare. El cert és que durant el temps que Lotari i Gregori negociaren els tres (3) prínceps aconseguiren guanyar a la seva causa molts dels senyors, bé per regals o per promeses; la nit després de l'entrevista els senyors guanyats pels prínceps desertaren amb la seva gent i l'endemà Lluís el Pietós es trobà gairebé sol fora dels prelats i senyors sempre lleials als qui, per salvar la vida, el mateix Emperador aconsellà retirar–se al campament de Lotari o fugir, opció aquesta darrera triada per la major part.
Lluís envià emissaris als seus fills demanant que li fos evitat el deshonor de ser portat al campament rival pels soldats, i els prínceps li comunicaren que anés al seu campament i ells el rebrien amb tot l'honor i respecte deguts. Així ho feu Lluís el Pietós: en acostar–se els tres (3) fills baixaren del cavall i l'anaren a saludar; l'emperador els abraçà i hi parlà algun temps; els recordà la seva paraula sobre l'emperadriu i el jove Carles, el seu germanastre i li prometeren que no els farien res i altres promeses que els demanà. Conduït Lluís amb el seu fill Carles a la tenda de Lotari I, Judit fou portada a la tenda de Lluís de Baviera. Les promeses no es mantingueren i Judit fou enviada a l'exili al convent de Tortona a la Llombardia.
Lotari convocà una (1) assemblea en què l'Imperi fou declarat vacant i ell mateix fou proclamat emperador (oficialment se li oferí el càrrec que acceptà). Els tres (3) prínceps procediren a un (1) nou repartiment de la monarquia conforme a la partició del 817 i cadascun rebé el jurament dels senyors que esdevindrien els seus súbdits segons la nova partició i que estaven presents al lloc. Després d'això se separaren. Pipí retornà a Aquitània (Pipí fou restaurat al seu anterior estatus de rei), Lluís a Baviera i el Papa a Roma (Laci, Itàlia). Lotari es dirigí a França amb el seu pare que fou conduït sota una (1) forta guàrdia, igual que el jove príncep Carles i en arribar a Soissons (Aisne, Alts de França) Lluís el Pietós fou tancat al monestir de Saint–Médard, on li fou prohibida qualsevol visita; Carles fou enviat a l'abadia de Prüm a la diòcesi de Trèveris (Trier, Renània–Palatinat).
L'1 d'octubre de 833 Lotari convocà una dieta general a Compiègne (Oise, Alts de França) que el ratificà com emperador i a la que feu assistir el seu pare per utilitzar–lo en els seus designis. En aquesta assemblea exigí un (1) jurament de fidelitat dels prelats i senyors que hi assistiren, perquè sospitava que alguns eren fidels secretament al seu pare. Lluís fou deposat, i se l'obligà a confessar públicament molts pecats que no havia comès. Lotari se n'anà a Aquisgrà (Aachen, Rin del Nord–Westfàlia) on arribà el 29 de novembre, amb idea de passar–hi l'hivern. Llavors feu anar a la cort al seu pare de qui desconfiava. Però mentre les disposicions ignominioses adoptades envers Lluís a l'assemblea foren conegudes per Pipí i Lluís que altre cop es giraren contra el seu germà a qui consideraven que s'apoderava de massa poder sense participació dels altres germans. També els prelats que havien participat en l'assemblea de Compiegne (Oise, Alts de França) començaren a vacil·lar i alguns feren públic el seu penediment; el poble començà a murmurar i es produïren assemblees secretes de senyors de Germània, Aquitània i Borgonya on es discutí sobre com alliberar Lotari de mans del seu fill. El duc Bernat de Septimània que vivia retirat a Borgonya a les terres familiars, con enemic declarat de Lotari i amb l'esperança de recuperar els seus honors s'uní al comte Guarí un (1) dels més grans senyors de Borgonya i junts treballaren per aconseguir la lleialtat dels senyors del regne borgonyó, formant una (1) lliga en favor de Lluís el Pietós. Al mateix temps Bernat envià missatgers a Pipí I d'Aquitània, el seu amic, per acordar la manera d'actuar per restablir el Pietós. El rei Lluís de Baviera marxà amb el seu exèrcit cap a Frankfurt (Hessen) on envià missatgers al seu germà Lotari demanant que el pare fos tractat amb més humanitat, però aquestes protestes no tingueren efecte. Llavors Lluís s'acostà amb les seves tropes a Aquisgrà (Aachen, Rin del Nord–Westfàlia) mentre Pipí preparava les seves també per avançar i unir–se al seu germà petit. Lotari, assabentat, feu venir el jove Carles de l'abadia de Prüm (Renània–Palatinat) i el mantingué al mateix lloc que el pare i deposat emperador, i foren portats primer a Compiègne (Oise, Alts de França), i després cap a París (Illa de França) on considerava que la noblesa li era més lleial que en cap altre lloc i a l'espera de l'arribada de les seves tropes que ja havia mobilitzat.
En arribar a París (Illa de França) sabé que els comtes Egebard i Guillem (el seu escuder), amb altres senyors, havien decidit atacar–lo i arrabassar–li l'emperador. Però Lluís el Pietós els dissuadí en benefici de la pau i aconsellà no fer res precipitat. Mentre Pipí havia arribat ja a la vora del Sena amb l'exèrcit d'Aquitània però no podia travessar el riu perquè Lotari ja havia ordenat confiscar totes les barques i una (1) inundació extraordinària s'havia emportat els ponts; al mateix temps Bernat i Guarí arribaren a l'inici de la quaresma amb les tropes borgonyones fins a la vora del Marne; el fred encara era rigorós i les forces es s'hagueren d'aturar a Bonnœil (Bongilo). Poc després, el dissabte de la primera setmana de quaresma (26 de febrer) els dos (2) senyors enviaren l'abat Rebald i el comte Gaucelm (excomte, germà de Bernat), uns missatgers, per demanar a Lotari l'alliberament de l'emperador i l'advertiren que si el deixava en les seves mans de bon grat, ells farien la pau i obtindrien la gràcia per Lotari, però si no haurien d'utilitzar la força; Lotari contestà que era el més sensible de tots a qualsevol cosa en benefici del pare i que els senyors que l'acusaven havien estat abans els primers de trair l'emperador i entregar–lo a les seves mans; al·legava que la seva deposició havia estat canònica pel judici dels bisbes; a més deia que la Diputació no era prou nombrosa i reclamava almenys dos (2) abats i dos (2) comtes, entre els quals hi hauria d'haver Odó d'Orleans, cosí de Bernat; Lotari provava de guanyar temps per poder–se retirar i posar–se a cobert de l'exèrcit de Germània que, conduït pel rei de Baviera, avançava a bon ritme, i de l'exèrcit aquità que, juntament amb el borgonyó, el podien rodejar. Lotari deixà el seu pare i el germanastre Carles a l'abadia de Saint–Denis (Sena, Illa de França), i el darrer dia de febrer marxà acompanyat només d'alguns senyors que volgueren seguir la seva sort, cap a Borgonya, arribà a Viena del Delfinat (Isèra, Alvèrnia–Roine–Alps)on intentà sostenir–se i reuní totes les tropes que pogué. Entre els que el seguiren estaven Bartomeu de Narbona i Salomó, bisbes d'Elna (Rosselló). El 7 d'abril donà una (1) carta a favor de l'església d'Elna (Rosselló) datada a Clunac que podria ser Cluny a Borgonya.
Just retirar–se Lotari que els senyors que havien restat a Saint–Denis (Sena, Illa de França) amb l'emperador decidiren que calia que l'emperador reprengués immediatament les marques de la seva dignitat però Lluís el Pietós decidí demorar–ho fins l'endemà que era diumenge 1 de març. Llavors els bisbes reunits en una (1) església li retornaren les armes i els ornaments reials.
L'emperador decidí no perseguir Lotari (contra el parer dels seus cortesans). Marxà cap a Nanteuil (Deux–Sèvres, Nova Aquitània) i es traslladà tot seguit a Quierzy a la riba de l'Oise (Aisne, Alts de França), on es reuní amb Pipí i Lluís de Baviera, els qui rebé amb grans mostres d'afecte i reconeixement; L'emperador feu la mateixa acollida als senyors del seu seguici i especialment als de l'exèrcit de Borgonya, i amb tots ells, a la meitat de la quaresma, tingué a palau una (1) dieta en què Pipí fou formalment restablert com a rei d'Aquitània que l'emperador li havia arrabassat divuit (18) mesos abans. També restablí en les seves dignitats als diversos senyors que es trobaven a la dieta i havien contribuït al seu alliberament. Després de la dieta de Quierzy (Aisne, Alts de França) Pipí retornà a Aquitània. Lluís el Pietós anà a Aquisgrà (Aachen, Rin del Nord–Westfàlia) acompanyat de Lluís de Baviera i del príncep Carles; l'emperadriu Judit de Baviera arribà poc després a la capital, alliberada del monestir de Tortona (Alessandria, Piemont) on romania quan se sabé el restabliment del seu marit; el seu marit altre cop refusà formalment reconèixer–la com esposa fins que davant d'una (1) dieta hagués estat exonerada dels crims dels quals havia estat acusada (el que es devia produir a la següent dieta). Lluís el Pietós mostrà altre cop la seva clemència amb una (1) amnistia general per tots els que havien participat en la revolta que li havia costat la pèrdua temporal del tron.
Mentre Lotari encara disposava de molts seguidors entre els quals Matfred antic comte d'Orleans i Lambert marquès de Bretanya.[nota 2] Els seus partidaris devastaven la Nèustria a la dreta del Loira. El comte Odó d'Orleans, del camp imperial, i altres senyors, feren campanya entre el Loira i el Sena per fer front als atacs de Matfred i Lambert; els dos (2) exèrcits es trobaren finalment i Odó fou derrotat i mort junt amb el seu germà el comte Guillem de Blois, el comte Guiu del Maine, i altres magnats. Lambert i Matfred no saberen aprofitar la seva victòria i temerosos que Lluís el Pietós marxés contra ells amb totes les forces i els rodegés, demanaren a Lotari acudir en el seu ajut.
Lotari estava aleshores a Viena del Delfinat (Isèra, Alvèrnia–Roine–Alps) amb les seves tropes i es dirigí a Chalon–sur–Saône (Saona i Loira, Borgonya–Franc Comtat) que li tancà les portes. Els principals senyors de Borgonya del partit imperial, entre els quals Guarí (probablement el mateix que Guerí de Provença comte de Macon, del 825 al 853; comte de Mémontois, del 832 al 853, i que després fou comte de Chalon–sur–Saône [Saona i Loira, Borgonya–Comtat], del 835 al 853; d'Auxois (Costa d'Or, Borgonya–Franc Comtat) i d'Autun (Saona i Loira, Borgonya–Franc Comtat), i marquès de Borgonya, del 844 al 853); Gaucelm, germà de Bernat de Septimània i el got Sanila el seu lloctinent (l'acusador de Berà I el 820) havien arribat abans a aquesta vila i l'havien fortificat per retardar la marxa de Lotari que es veié obligat a assetjar–la. Lotari la conquerí en pocs dies[nota 3] i la lliurà al furor dels soldats que la incendiaren pels quatre (4) costats. Gaucelm, Sanila i un (1) altre senyor de nom Madalelm foren executats sobre el camp. Guerí i altres senyors per salvar la vida abandonaren el partit imperial al darrer moment i foren perdonats després de jurar fidelitat a Lotari.[nota 4] Encara insatisfet amb la seva venjança sobre Bernat de Septimània per mitjà del seu germà i el seu lloctinent, Lotari feu agafar una (1) germana de Bernat de nom Gerberga, que era monja i es trobava aleshores a Chalon (Saona i Loira, Borgonya–Franc Comtat), on vivia en retir i ocupada en tasques religioses (sanctimonialis) la feu tancar en un (1) bidó de fusta com una (1) bruixa i enverinadora, sent tirada al riu Saona, i morí ofegada.
L'emperador era llavors a Langres (Alt Marne, Gran Est de França) on a mitjan agost tingué una (1) dieta en la qual estava present Lluís de Baviera amb els seus homes. Informats que Lotari avançava cap a Orleans (Loiret, Centre–Vall de Loira) després de prendre Chalon (Saona i Loira, Borgonya–Franc Comtat), es posaren en campanya i perseguiren el príncep, a qui atraparen finalment al riu Maine on s'havia reunit amb els comtes Matfred i Lambert; els dos (2) exèrcits estaven en posició de lliurar batalla quan l'emperador una (+1) vegada més obrí negociacions; no obstant Lotari es mostrà inflexible i després de tres (3) dies de converses refusà la pau i amenaçà els enviats de l'emperador. En aquests tres (3) dies Lotari intentà atreure el seu camp a la gent de l'emperador però sense èxit; al quart dia, a la nit, decidí aixecar el camp i anar cap a Blois (Loir i Cher, Centre–Vall del Loira). L'emperador i el rei de Baviera el seguiren de prop i l'atraparen a la vora del Loira prop del castell de Blois (Loir i Cher, Centre–Vall del Loira) on Pipí d'Aquitània es reuní amb el seu pare i germà petit; l'acompanyava Berenguer de Tolosa i de Septimània i Gòtia, conegut com el Savi per la seva probitat i encert: Lotari feu intent d'atacar els imperials però finalment s'abstingué.
L'emperador envià al campament del seu fill tres (3) emissaris per demanar la seva submissió: Baradadi, bisbe de Paderborn (Rin del Nord–Westfàlia), Berenguer de Tolosa (Alta Garona, Occitània) i Septimània i el duc Gebehard; els tres (3) demanaren Lotari d'anar al campament del pare i sotmetre's; Lotari demanà temps per reflexionar i acabaven de marxar quan els feu cridar per consultar amb ells sobre què fer; els enviats recomanaren la submissió perquè l'emperador estava ben disposat al perdó. Lotari els escoltà i es presentà al campament patern on Lluís el Pietós l'esperava entre Pipí i Lluís de Baviera i molts altres senyors. Lotari es presentà acompanyat per Hug de Tours (Indre i Loira, Centre–Vall del Loira), el seu sogre, i per Matfred d'Orleans (Loiret, Centre–Vall del Loira) entre altres senyors fidels. Lotari es tirà als peus del seu pare que li ordenà aixecar–se; després reconegué el seu crim i demanà perdó; Lluís feu un (1) viu retret al seu fill i li digué que per gràcia no li arrabassava el regne d'Itàlia on l'ordenava retirar-se i no sortir–ne sense permís, i li exigí un (1) nou jurament de fidelitat; l'emperador perdonà al mateix temps els seus partidaris i els permeté conservar els béns després de rebre el jurament de fidelitat. Després l'assemblea fou aixecada i cadascun retornà al seu territori.
L'emperador Lluís el Pietós després del seu restabliment i consolidació convocà una (1) dieta a Attigny (Ardenes, Gran Est de França), a finals del 834[2] (a la festa de sant Martí l'11 de novembre) on es nomenaren alguns missi dominici per anar a províncies a restablir l'ordre que havia estat alterat per les contínues lluites a l'imperi entre els anys 830 i 835; un (1) dels mals eren l'existència de bandits que desolaven territoris. Després d'aquesta dieta l'emperador en convocà una (1) altra a Thionville (Mosel·la, Gran Est de França) a començaments del 835. Aquesta fou una (1) assemblea complexa i llarga.[nota 5] Els bisbes (hi havia presents vuit [8] arquebisbes i trenta-cinc [35] bisbes entre els quals Cristià de Nimes [Gard, Occitània] i Sisebut d'Urgell) examinaren la conducta dels seus col·legues partidaris de Lotari: Ebles o Ebó de Reims (Marne, Gran Est de França) fou deposat de la seva seu; els bisbes Agobard de Lió (Alvèrnia–Roine–Alps) i Bernat de Viena (Isèra, Alvèrnia–Roine–Alps), els quals no comparegueren després de ser citats, foren condemnats per contumàcia i les seves seus declarades vacants.
En aquesta dieta s'establí el nou repartiment del regne[nota 6] per la qual Lotari I rebia només Itàlia, Pipí i Lluís de Baviera augmentaren la part que els hi havia pertocat el 817 i així Pipí rebé el territori entre el Loira i el Somme i una (1) part de Borgonya, i Lluís la resta de Nèustria amb una (1) part d'Austràsia i Germània, i a Carles (el Calb) li fou assignada Suàbia, la resta d'Austràsia i de Borgonya, Provença, Gòtia i Septimània. L'emperador es reservà de per vida l'autoritat suprema i no en va designar cap com a successor en el títol imperial per evitar gelosies. Es reservà el dret d'augmentar o disminuir les parts de cadascun segons el futur comportament. Acabada la dieta els participants clergues retornaren als seus llocs d'origen i els senyors que hi havien assistit anaren a Metz (Mosel·la, Gran Est de França) on l'emperador es feu coronar altra vegada el primer diumenge de quaresma.
L'emperador va convocar al juny següent una nova dieta a Crémieu (Stramiacum), al Lionès (Isèra, Alvèrnia–Roine–Alps), pel mes de juny, a la qual assistiren Lluís de Baviera i Pipí I d'Aquitània així com un (1) gran nombre de delegats de Septimània i Gòtia. El tema principal de la reunió era la restitució dels honors de Bernat de Septimània, que aquest reclamava i al·legava que la seva família havia pagat un (1) preu en sang per la defensa de l'emperador; però Berenguer de Tolosa (Alta Garona, Occitània), que tenia els honors, havia estat un (1) lleial incondicional de l'emperador, tenia el suport popular, era preferit per Lluís de Baviera i segurament per Pipí; el conflicte s'havia traslladat als senyors i al poble, dividits en dos (2) bàndols, i era complex, però es resolgué sol; mentre Berenguer anava a l'assemblea morí sobtadament i així Bernat pogué ser restablert sense problema tant a Septimània i Gòtia com al comtat i ducat de Tolosa (Alta Garona, Occitània).[nota 7] No obstant davant les queixes dels partidaris de Berenguer pel mal govern de Bernat l'emperador envià dos (2) missi dominici per estudiar els conflictes i assegurar la tranquil·litat a les fronteres. Acabada la reunió Pipí i Lluís de Baviera retornaren als seus estats, i Lluís anà a Aquisgrà (Aachen, Rin del Nord–Westfàlia) amb la idea d'anar després a Frísia on la seva presència era necessària davant els atacs normands.
L'emperadriu Judit es començà a adonar que la salut del seu marit ja no era bona, i patia perquè a la seva mort el seu fill Carles es trobaria sense suports a la mercè dels seus germanastres interessats a excloure'l, i feu tot el possible per atreure a Lotari I al seu partit i el defensà tant com pogué davant l'emperador que acabà enviant missatgers al príncep buscant la reconciliació. Les negociacions duraren entre la dieta de Crémieu (Isèra, Alvèrnia–Roine–Alps) i el final d'any (835); després de Nadal l'emperador envià nous ambaixadors amb instruccions per demanar a Lotari d'enviar alguns dels seus consellers amb els quals poder concloure els acords definitius. Esperant l'arribada dels delegats de Lotari l'emperador celebrà dieta a Aquisgrà (Aachen, Rin del Nord–Westfàlia) el dia de la Purificació de Maria o de la Candelera (2 de febrer de 836). Els bisbes presents dirigiren un (1) escrit dividit en tres (3) llibres pel qual demanaven a Pipí de restituir els béns usurpats pels senyors del regne a l'església a Aquitània; Pipí estava llavors a Aquitània on al mateix celebrava la dieta del seu regne i rebé la notícia que la dieta prometé complir. L'emperador ordenà el mateix a Septimània on envià dos (2) missi dominici per fer complir la seva decisió.
Quan els enviats de Lotari arribaren a Thionville (Mosel·la, Gran Est de França) s'estava celebrant una (1) segona dieta convocada per l'emperador després de la Pasqua. Entre els delegats el principal era Vala de Corbie que excusà Lotari a causa d'una (1) malaltia (unes febres). Es conclogué la pau i Judit perdonà oficialment a Lotari sobre el que havia guanyat força influència. L'emperador comptant amb la sinceritat del príncep, transmeté el seu afecte i els desitjos d'una (1) propera recuperació i el convidà a anar a Worms (Renània–Palatinat) a la dieta de meitat de setembre. Però Lotari fou afectat altre cop per les febres i no hi pogué anar. Sí que estigueren presents a Worms (Renània–Palatinat) Pipí d'Aquitània i Lluís de Baviera amb les seves tropes però el primer hagué de retornar aviat a causa dels disturbis produïts al seu regne. En aquesta assemblea l'emperador restaurà Agobard a la seu de Lió (Alvèrnia–Roine–Alps) així com als altres bisbes partidaris del príncep, especialment Ebó de Reims (Marne, Gran Est de França). D'altra banda l'epidèmia que hi havia a Itàlia i que havia tingut un cert temps emmalaltit Lotari, matà molts dels més fidels col·laboradors de Lotari que quedà en una posició més dèbil.
Diversos conflictes aparegueren aviat entre Lluís el Pietós i Lotari i el primer, convençut que el seu fill no actuava de bona fe, després de la dieta que feu a Thionville (Mosel·la, Gran Est de França) el mes de maig del 837, decidí passar a Itàlia per imposar a Lotari els seus deures i cridà a Pipí i a Lluís de Baviera per acompanyar–lo, però les notícies dels atacs dels normands a les costes del nord de França l'obligaren a abandonar el projecte i anà a Nimega (Països Baixos) per reprimir els atacs. Lotari per la seva banda, lluny d'obeir al seu pare que li havia ordenat restituir diversos ben usurpats a esglésies, i especialment a la de Roma (Laci, Itàlia), feu arrestar els enviats de l'emperador al Papa i feu fortificar els Alps per impedir als imperials entrar a Itàlia.
Tercera guerra civil
L'hivern del 837 Lluís el Pietós celebrà una nova dieta a Aquisgrà (Aachen, Rin del Nord–Westfàlia) a la qual convidà els seus fills. Pipí no hi anà però envià delegats; Lluís de Baviera hi assistí personalment. L'emperador, segurament a petició de Judit de Baviera, decidí un (1) nou repartiment en què Carles incrementava la seva part a costa de Pipí i Lluís assignat en el repartiment de Thionville (Mosel·la, Gran Est de França) del 835, especialment la Nèustria entre el Mosa i el Sena i entre el Sena i el Somme (aquests territoris eren de Pipí). Carles rebé el jurament dels seus futurs vassalls presents a l'assemblea.
Lluís de Baviera i els delegats de Pipí I d'Aquitània no gosaren oposar–s'hi però acabada la reunió Lluís retornà a Baviera on mostrà el seu enuig, i es posà en contacte amb Lotari I a qui demanà una (1) entrevista. Aquesta es feu a la quaresma del 838 al Trentí (Trentino), però l'únic acord al qual s'arribà fou, almenys en aparença, mantenir la lleialtat al pare. L'emperador s'assabentà de la reunió (tot i que era secreta) i mobilitzà les seves forces pel que pogués esdevenir i llavors cridà Lluís a passar la Pasqua a la seva cort. Lluís obeí i es volgué excusar de la conferència amb el seu germà, però el Pietós li arrabassà més territoris que li havien correspost al repartiment del 835 a la França oriental i reuní una (1) dieta a Nimega (Països Baixos) el mes de juny en què formalitzà el nou repartiment; després convocà una (1) nova reunió o dieta a Quierzy–sur–Oise (Aisne, Alts de França) a la tardor.
Judit de Baviera havia intentat aconseguir una (1) aliança amb Lotari I perquè aquest fou el protector de Carles, però després d'un (1) cert èxit inicial ara donava el seu intent per fracassat i volgué intentar el mateix amb Pipí d'Aquitània; també obtingué un (1) èxit notable. Pipí anà a la dieta de Quierzy–sur–Oise (Aisne, Alts de França) des de Turena on estava i arribà a Quierzy (Aisne, Alts de França) el setembre i l'emperador el tractà exquisidament; la seva dona Judit ja l'havia informat que estava ben disposat a ser el protector de Carles. Pipí a petició del pare, prometé que viuria en pau amb Carles i seria el seu protector, i fins i tot consentí un (1) nou increment dels territoris assignats a Carles a costa del seu propi territori; en aquest cas el territori afegit al domini de Carles fou el Maine, és a dir la part de Nèustria entre el Loira i el Sena. Després el Pietós donà el cinturó militar a Carles que tenia catorze (14) anys i li posà la corona al cap i el feu reconèixer pels presents; els vassalls del seu futur regne que estaven presents li juraren fidelitat. Entre el clergat estaven presents a la reunió Bartomeu de Narbona (Aude, Occitània), Esteve de Besiers (Erau, Occitània), Agobard de Lió (Alvèrnia–Roine–Alps), Bernat de Viena (Isèra, Alvèrnia–Roine–Alps) i Aigulf de Bourges (Cher, Centre–Vall del Loira). A la reunió es presentaren delegats dels gots de Septimània, l'antic partit de Berà I i després d'Aissó i Guillemó, que es queixaren del duc Bernat de Septimània, oficialment perquè usurpava béns de l'església però en realitat això amagava un (1) enfrontament polític entre un (1) partit defensor de les peculiaritats regionals i un (1) partit imperial centralitzador; els delegats demanaren el manteniment de l'ús de les seves antigues lleis (avitam eis legem conservarent) i l'enviament de missi dominici que els fou acordada; com a missi foren designats (a proposta dels mateixos delegats) Adrevald abat de Flavigny (Borgonya) que havia estat enviat per l'emperador a una (1) important missió amb el papa Gregori IV l'any anterior, el comte Bonifaci de Toscana, antic governador de Còrsega i flagell dels pirates sarraïns a l'illa, i el comte Donat, que havia estat a Septimània durant la revolta d'Aissó, i devia haver–hi un (1) quart missus eclesiàstic que no és esmentat. Al final de l'assemblea Lluís el Pietós retornà a Aquisgrà (Aachen, Alvèrnia–Roine–Alps) i el jove Carles anà al Maine per prendre possessió d'aquest territori. Possiblement la preferència de Lluís pel seu fill més petit Carles, estava influenciada per la seva esposa Judit que per la seva bellesa exercia un (1) gran domini en les decisions de l'emperador. Pipí tornà a Aquitània on morí a Poitiers (Viena, Nova Aquitània) el 13 de desembre de 838.
Darrers anys
Mentre Lluís assabentat dels acords d'aquesta assemblea es revoltà obertament i envià tropes a les províncies que el seu pare li havia arrabassat en favor de Carles. Arribà a Frankfurt (Hessen) el 27 de novembre de 838. L'emperador es posà en marxa per combatre al fill rebel i es dirigí a Magúncia (Renània–Palatinat). Coneguda la mort de Pipí, Lluís el Pietós s'abstingué de reconèixer el dret de successió dels fills del difunt. Es limità a cridar a Pipí II per criar–lo sota la seva vigilància i establí que la seva decisió seria coneguda en una (1) propera dieta a celebrar després de controlar la revolta del fill Lluís de Baviera. Passà el Rin i es dirigí cap a Frankfurt (Hessen).
Lluís de Baviera no escoltà les propostes de pau del seu pare. Quan els dos (2) exèrcits es trobaren front a front, els soldats del bavarès desertaren i passaren al camp enemic i el rei hagué de fugir; l'emperador s'aturà a Frankfurt (Hessen) i no l'empaità. Era encara al palau de la ciutat el 22 de febrer, quan l'abat Hug, el seu germà natural i canceller li demanà protecció pels jueus de Septimània, els quals es destorbava en la possessió dels seus béns que podien tenir de forma hereditària per privilegi reial;[nota 8] l'emperador confirmà el privilegi[nota 9] i els permeté disposar a la seva elecció dels immobles.[nota 10]
Judit de Baviera, en fracassar el seu projecte de protecció de Carles per la mort de Pipí, i temerosa que mort l'emperador els fills li arrabassarien a Carles la seva part, decidí acostar–se a Itàlia amb el seu marit per negociar directament amb Lotari. Lluís el Pietós sortí de Frankfurt (Hessen) a la quaresma i s'aturà pel camí a Bregenz o Bregentz (Voralberg, Àustria) on celebrà la Pasqua. Judit el feu comprometre a prometre a Lotari, si s'erigia en protector de Carles, que l'Imperi seria repartit entre els dos (2) , excepte Baviera que seria per a Lluís. Lotari volia recuperar l'herència perduda i escoltà aquestes promeses fetes per un (1) enviat del Pietós, amb gran satisfacció i donà el seu acord. L'emperador doncs decidí fer una (1) nova partició i convocà una (1) dieta a Worms (Renània–Palatinat) on anà el 30 de maig; Lotari també hi assistí per orde del pare i quan arribà es tirà als peus de l'emperador, li demanà perdó per les seves faltes passades i l'emperador li concedí a canvi de no intentar res en el futur sense el seu consentiment, i no intentar res en perjudici de Carles (el Calb), cosa que Lotari prometé. L'emperador feu dues (2) parts quasi iguals dels seus estats i deixà escollir a Lotari que agafà França Oriental, Itàlia, Borgonya, Austràsia i Germània excepte Baviera que restava per Lluís (conegut com a Lluís el Germànic). Carles rebia la França Occidental, Nèustria, Aquitània, Septimània i Gòtia, Provença i set (7) comtats a Borgonya al llarg del Roine i el Saône. Pipí II i Carles, els prínceps d'Aquitània, en quedaren exclosos. Acabada la dieta a començaments de juliol Lotari tornà a Itàlia amb permís patern, després d'un (1) nou jurament de fidelitat inviolable. Lluís el Pietós, segur que Lluís de Baviera estaria descontent, li prohibí sortir dels seus dominis sota amenaça d'utilitzar contra ell totes les seves forces i planejà anar a Augsburg (Baviera) el setembre per imposar la seva autoritat al príncep, però a causa del conflicte d'Aquitània l'emperador renuncià a aquesta expedició.
A Aquitània ja abans de la dieta de Worms (Renània–Palatinat) es donava per feta l'exclusió dels fills de Pipí I, i alguns senyors molt lligats a la família prengué les seves mesures: abans de la dieta (doncs el juny del 839 segurament) proclamaren rei a Pipí II, el fill gran. El bàndol pipínid estava encapçalat per Emmenó comte de Poitou (o de Poitiers, Viena, Nova Aquitània). L'emperador sabé aquests moviments a primers del juliol poc abans d'acabar la dieta de Worms (Renània–Palatinat) i decidí convocar una (1) nova dieta a Chalon–sur–Saône (Saona i Loira, Borgonya–Franc Comtat) pel setembre següent i mentre anà via Cruzzenach al bosc de les Ardenes on es dedicà a la cacera. Allí arribà Ebroí bisbe de Poitiers (Viena, Nova Aquitània) i delegat dels senyors d'Aquitània que restaven fidels a l'emperador; el prelat garantí la fidelitat dels principals senyors del país entre els quals Gerard comte d'Alvèrnia i Ratari, comte del Llimosí, gendres del rei Pipí I, l'exemple dels quals havia mantingut la major part de la noblesa dins el bàndol dels fidels; però explicà que la part fidel a Pipí II podia ser fortificada i que convenia no donar temps als rebels de fer–ho. L'emperador excusà davant el bisbe l'exclusió de Pipí en la poca edat del príncep i llençà una (1) sèrie de greuges sobre el caràcter nacionalista i rebel dels aquitans, i acceptà anar tot seguit a Aquitània, i convidà els senyors del país a la dieta de Chalon–sur–Saône (Saona i Loira, Borgonya–Franc Comtat). Aquesta reunió se celebrà en la data fixada i al final l'emperador es dirigí cap al Loira amb el seu exèrcit acompanyat de Judit de Baviera i del seu fill Carles. A l'arribada a uns deu quilòmetres (circa 10 km) de Clarmont d'Alvèrnia (Puèi Domat, Alvèrnia–Roine–Alps) s'aturà per rebre l'homenatge dels pobles i senyors de part d'Aquitània que l'esperaven en aquest lloc. Lluís el Pietós els convidà a fer jurament a Carles (el Calb); després ordenà a l'emperadriu i al jove príncep d'anar a Poitiers (Viena, Nova Aquitània) i esperar la seva arribada; l'emperador es dirigí contra el castell de Carlat (Cantal, Alvèrnia–Roine–Alps),[nota 11] ocupat pels partidaris del jove Pipí, amb intenció d'assetjar–lo; l'emperador l'atacà i aconseguí la seva rendició i utilitzà la seva clemència amb els defensors que conservà la vida i els béns. Llavors l'emperador es dirigí cap al castell de Turena[nota 12] antiga plaça forta del duc Waifré, que fou evacuat pels defensors abans de la seva arribada sent ocupat sense lluita. S'acostava l'hivern i els freds començaven a provocar malalties en les seves tropes i es dirigí cap a Poitiers (Viena, Nova Aquitània)[nota 13] on entrà. Allí declarà proscrits als caps rebels, Emenó o Emmenó de Poitiers, el seu germà Bernat[nota 14] i altres; el comtat de Poitou li fou confiscat a Emmenó i cedit a Rainulf, fill de Gerard d'Alvèrnia.[nota 15] L'emperador feu diversos nomenaments: Turpió (germà d'Emmenó i Bernat però oposat a la revolta) fou nomenat comte d'Angulema (Charente, Nova Aquitània), i altres nobles foren designats als comtats de Bordeus (Gironda, Nova Aquitània), Llemotges (Alta Viena, Nova Aquitània) i Saintes (Charente Marítim, Nova Aquitània), bé per cobrir vacants o per haver estat proscrits[nota 16]
Lluís el Pietós passà el Nadal de 839 i la Candelera (2 de febrer) a Poitiers (Viena, Nova Aquitània), sortint en començar la quaresma en saber de certs moviments a Germània a l'est del Rin on el rei de Baviera s'havia revoltat altre cop i instigava la regió a l'aixecament. Judit i Carles quedaren a Aquitània per acabar amb la revolta dels seguidors de Pipí II que encara restaven.[nota 17] La Pasqua la passà a Aquisgrà (Aachen, Rin del Nord–Westfàlia) i entrà tot seguit a Germània creuant el Rin i es dirigí cap a Turíngia on estava acampat el rei de Baviera, qui decidí aixecar el camp i retornar als seus dominis i l'emperador decidí altre cop no perseguir–lo però convocà una (1) dieta a Worms (Renània–Palatinat) l'1 de juliol per jutjar–lo com a rebel. A aquesta dieta convocà al seu fill Lotari I, ja estava en camí cap a Worms (Renània–Palatinat) quan es posà malalt i s'aturà a una (1) illa del Rin sota Magúncia enfront del palau d'Ingelheim (Renània–Palatinat).
Defunció i repartiment final de l'imperi
Lluís morí a Ingelheim (Renània–Palatinat) el 20 de juny de 840 als seixanta-quatre (64) anys, i fou enterrat a Metz (Mosel·la, Gran Est de França). Abans de morir envià la corona, el ceptre i els altres ornaments imperials al seu fill Lotari amb la condició d'executar fidelment els pactes de defensa de Carles (el Calb). A la seva mort els tres (3) fills que li havien sobreviscut tornaren a combatre en guerra civil fins que el 843 signaren el Tractat de Verdun (Mosa, Gran Est de França), que repartia l'Imperi en tres (3) parts: Lotari heretà la França mitjana o Lotaríngia i succeí el seu pare com a emperador d'Occident, Lluís el Germànic heretà la França oriental i Carles el Calb rebé la França occidental, que comprenia els comtats de la dita marca hispànica (la marca 'frontera' amb Hispània, que en aquell moment corresponia a Al–Andalus).
Aquesta partició acabaria configurant la base de la geografia política europea durant els pròxims segles: sense fronteres defensables ni unitat interna, el regne mitjà acabaria sent absorbit per la França occidental, que es convertí en la monarquia francesa (França), i la França oriental acabà esdevenint el Sacre Imperi Romanogermànic
Vegeu també
Notes
↑ La causa podria ser les advertències sobre les intencions de l'emperador que li feu Vala de Corbie que estava exiliat al monestir de l'illa de Noirmoutiers a Aquitània; sembla que també estava descontent que després del paper decisiu que ell i el seu germà Lluís de Baviera havien tingut en el restabliment del seu pare, no se'ls donava cap part al govern mentre el monjo Gombau de Saint–Médard de Soissons (Aisne, Alts de França), que hi havia tingut una (1) part similar, havia esdevingut totpoderós.
↑ Devic i Vaissette el consideren comte d'Anjou, però sembla que aquest comtat i el de Nantes els rebé només després de la mort d'Odó d'Orleans; el títol de marquès era perquè comandava a la marca de Bretanya.
↑ Tres (3) o cinc (5) segons les fonts.
↑ Això és una (1) suposició; de fet cap text no diu la causa per la que Guerí fou perdonat.
↑ Durà fins a la quaresma.
↑ Aquesta afirmació és discutida, alguns historiadors situen el repartiment el 836 o fins i tot el 837.
↑ De fet Devic i Vaissette pensen que Berenguer va retornar a Bernat els honors de Septimània i Gòtia el 834 i va retenir Tolosa fins al 835.
↑ Probablement de Pipí el Breu.
↑ Possessió de béns rurals; l'arquebisbe Aribert de Narbona (Aude, Occitània) escrigué al papa Esteve III sobre aquest tema per queixar–se dels privilegis concedits pels reis de França als jueus de la província que els permetia tenir bens alodials de manera hereditària a les poblacions i els ravals, fet que donava ocasió als cristians de comerciar amb ells, de servir–los i de cultivar els seus camps i les vinyes, per escàndol de la religió; aquestes circumstàncies se saben ja que se'n coneix part de la resposta del Papa probablement a finals del 768 o principis del 769 ja que el 769 ja apareix com arquebisbe Daniel i abans de l'agost del 768 Esteve no era papa; el Papa exhortava a l'arquebisbe a reclamar la supressió d'aquests privilegis.
↑ Vers 820 Agobard de Lió (Alvèrnia–Roine–Alps) escrivia a Nebridi de Narbona (Aude, Occitània) perquè els seus diocesans no tinguessin comerç amb els jueus, però tot i les queixes d'aquests bisbes els jueus conservaren els privilegis fins al temps de Carles el Calb quan els béns els foren confiscats.
↑ A la frontera entre l'Alvèrnia i Roergue, molt ben situat i quasi inexpugnable.
↑ Pel camí hi hagué petits combats i l'emperador feu presoners que foren tractats sense clemència.
↑ Quan fou proscrit es retirà als dominis del seu parent Reinald comte d'Herbauges i morí vers 844 o 845; un (1) altre germà, Turpió, que no participà en la revolta, rebé de l'emperador el comtat d'Angulema (Charente, Nova Aquitània).
↑ Gerard tenia un (1) germà de nom Guillem i això feu sospitar que pertanyien a la família de Guillem de Gel·lona, però si tal era el cas, no s'ha trobat cap document que ho demostri i és poc probable.
↑ Ratari (Ratharius) o Rathier del Llemosí no morí fins al 841 i era suposadament fidel a l'emperador; la seva substitució no està aclarida.
↑ L'emperador s'emportà el jove Pipí II.
Referències
↑ Rovira i Virgili, Antoni: Història Nacional de Catalunya, volum II. Edicions Pàtria, 1920, pàg. 504–510.
↑ Masson, François–Xavier: Annales ardennaises (en francès). Lelouvin, 1861, pàg. 478.
Bibliografia
Rovira i Virgili, Antoni: Història Nacional de Catalunya, volum II. Edicions Pàtria, 1920.
Devic, Claude; Vaissette, Joseph: Histoire générale de Languedoc (en francès). Édouard Privat llibreter editor, 1, Tolosa, 872 (Vegeu altres edicions a Google Books volum I [1840], volum II [1840], volum III [1841], volum IV [1749], volum V [1842], volum VI [1843], volum VII [1843], volum VIII [1844], volum IX [1845]).
Ludwik I Pobożny
Lluís I el Pietós (Biblioteca Nacional de França)
Carlemany coronant coemperador a Lluís (miniatura del segle XIV).
Lluís fent penitència a Attigny. Gravat del segle XIX.
Moneda emesa per Lluís, amb la seva efígie.
El repartiment de l'imperi d'acord amb el Tractat de Verdun.
Banner of the Holy Roman Emperor
Arbre genealògic de Lluís I el Pietós
Lluís I el Pietós
El passat divendres 16 d'abril de 2021 es commemorà el dos-cents seixanta-sisè aniversari del naixement de Marie Élisabeth–Louise Vigée Le Brun (París, Regne de França, 16 d'abril de 1755 — ibídem, 30 de març de 1842), qui fou una (1) pintora francesa, una (1) de les més destacades del segle XVIII.
Orígens
Era germana del dramaturg Étienne Vigée i el seu pare, Louis Vigée, exercia amb una certa agradable mediocritat l'art de retratista al pastel i l'oli, en els quals no trobà ni glòria ni fortuna en una època en què Boucher, La Tour, Greuze i Chardin havien arribat a l'apogeu del seu talent. De freqüentar el taller del seu pare i estar contínuament envoltada d'amics artistes, tragué un (1) bon profit des dels seus primers anys, i es revelaren de seguida les seves excel·lents disposicions.
Élisabeth estudià en un (1) convent entre els sis i els onze (6–11) anys on emplenava d'esborranys als marges dels seus llibres d'estudi. S'explica que el seu pare estava molt orgullós de les aficions de la seva filla; li digué un (1) dia molt joiós en veure aquells dibuixos: «Filla meva, o tu seràs pintora o no hi haurà pintors a la terra». Entre els artistes que es trobaven en relacions d'intimitat amb els Vigée s'ha de recordar Doyeu i Davesne; aquest últim, membre i professor delegat de l'Acadèmia de Sant Lluc, més tard es vantava d'haver estat l'iniciador d'Élisabeth en l'art de la pintura; sí que és veritat que tota la seva ensenyança es limità a algunes nocions elementals i tècniques i a ensenyar–li a agafar la paleta i el pinzells. Al Museu Nacional d'Art de Catalunya hi ha una (1) obra seva, Retrat de Nena pintat entre els anys 1788 i 1790, provinent del llegat de Francesc Cambó.
Primer dolor en la vida
No tenia més de tretze (>13) anys quan un (1) gran i primer dolor vingué a entristir la seva vida, que més tard hauria de ser–li tan dolça i afortunada; el 9 de maig de 1768, morí el seu pare per haver–se–li travessat una (1) espina de peix. Afortunadament per a la nena, Doyeu, el vell amic de Vigée, reconcentrà en aquesta l'afecte que sentia pel seu pare, la protegí i consolà, induint–la a continuar el treball, i entrà llavors ella en el taller de Gabriel Briard, pintor d'història, membre de l'Acadèmia i artista mediocre que destacava com a copista. Concorria al taller del seu professor en companyia d'una (1) amiga seva, Bocquet, que tenia un (1) any més que ella i força talent, i que, com aquella, assistia a l'Acadèmia de Sant Lluc, la qual abandonà una vegada es casà. Les dues (2) nenes, corrent com un (1) parell d'estudiants escortades per una (1) serventa, s'assabentaven alhora, pels xiuxiueigs dels passejants, dels afers polítics.
Elisabeth, d'una (1) precocitat sorprenent, unia al seu naixent talent una (1) gentilesa adorable i una (1) bellesa heretada de la seva mare, Joana Maissin, i a l'edat que altres infants van encara a l'escola, i són éssers completament anònims, ella ja havia establert la seva reputació. El seu mestre veia que li sobrepassava en renom, i hi atreia els personatges més influents. Horaci Vernet li havia dit en una ocasió:
«
<No segueixis, filla meva, cap sistema d'escola; consulta solament les obres dels grans mestres italians i flamencs, però per damunt de tot estudia la natura. Ella és la mestra suprema. Si estudies la natura amb cura, ella et protegirà contra l'amanerament.>
»
Doyeu i Greuze també l'ajudaren amb els seus consells, però en realitat no es deixà influir per ningú; entusiasta del seu art, freqüentava les col·leccions d'obres mestres i, recordant el que li havia dit el gran pintor dels ports francesos, cercava en la mateixa naturalesa la seva inspiració i els seus models, i això la salvà d'una (1) afectació i d'un (1) estil convencional a què tendien en aquella època Nattier, Drouais i els seus deixebles.
No assolí mai la intensitat de La Tour, ni s'igualà a Chardin, però deixà retrats femenins de la seva època que aportaren una (1) interessant contribució al patrimoni artístic de França en finalitzar el segle XVIII. Pintà molt bé les dones, no tan sols vistes des del punt de vista familiar, sinó en el sentit decoratiu de l'elegància i l'encant femení. L'any en què Boucher fou trobat mort al peu del seu cavallet, davant d'un (1) quadre sense acabar de Venus, Élisabeth, que llavors contava quinze (15) anys, ja coneixia la celebritat; la noblesa, els cortesans i tot el gran món acudia al seu estudi, on es reunien els pintors de més fama.
Un lleuger núvol
François Lemoine, La Tour i d'altres, no pogueren donar l'abast als retrats que els encarregaven; el seu talent i la seva bellesa resplendia al bell mig d'un (1) cercle d'admiradors. Per aquest temps, però, en el cel de la seva existència aparegué un (1) lleuger núvol: la seva mare tornà a casar–se en segones núpcies, amb un joier anomenat Le Lèvre, personatge poc simpàtic, avar, que sota el pretext de viure en el camp llogà a Chaillot una (1) caseta amb un (1) jardí, on hi cultivava mongetes. Afortunadament, Élisabeth es refugià en el seu art fugint de la societat del seu padrastre, i trobant una (1) afectuosa companyia en una (1) amiga de la seva mare, Madame Susana, esposa d'un (1) escultor, amb la qual podia sortir: durant un (1) d'aquells passeigs trobà, a Marly, per primera vegada, Maria Antonieta d'Àustria.
25 d'octubre de 1774
El 25 d'octubre de 1774, el mateix any en què Lluís XVI pujava al tron de França, Élisabeth Vigée–Lebrun era elegida membre de l'Acadèmia de Sant Lluc; comptava llavors dinou (19) anys; la seva modèstia, els seus encants i l'alta vàlua del seu talent la destinaven a un (1) esdevenidor gloriós; únicament el seu matrimoni vingué a projectar una (1) ombra en el radiant quadre de la seva carrera artística. Els seus pares, després d'haver habitat al carrer Saint–Honoré, prop del Palau Reial, havien anat a allotjar–se al carrer de Cléry, a l'Hotel Lubert, en què Lebrun, expert, tenia un (1) lucratiu comerç de pintures, i on la jove estudiava les obres de tots els països que passaven per aquelles galeries. Una (1) gran intimitat s'establí ben aviat entre ambdues famílies, fins al punt que aquest comerciant, considerant els avantatges que li reportaria una (1) unió amb la jove i ja cèlebre artista, es deslligà com pogué de les promeses fetes a la filla d'un (1) dels seus clients, un (1) holandès també comerciant en quadres, i començà a festejar Élisabeth de manera vulgar i ambiciosa, però insistent, i la demanà per esposa al cap de sis (6) mesos. Ella vacil·là força temps, amb el pressentiment de possibles decepcions, i hi consentí per fi per escapolir–se, sens dubte, de la companyia desagradable i fastigosa del seu padrastre.
Les noces
Tenia vint-i-un (21) anys quan es casà, l'11 de gener de 1776, prenent llavors el nom de Lebrun, que amb el temps hauria d'immortalitzar. El despertar d'aquell idil·li conjugal fou penós. Havent–se adonat massa tard de les aventures del seu marit amb la seva antiga promesa d'Holanda, es revelà aquell com un (1) llibertí de costums dissoluts i jugador empedreït que, després d'haver malbaratat la seva pròpia fortuna, es jugava diàriament els diners que ella guanyava amb un (1) treball incessant.
Del seu matrimoni tingué una (1) filla, en la qual concentrà tot l'afecte que no pogué posar en l'indigne espòs; és la que, més tard, el món admirà en els seus bells retrats. Amb tot, la seva reputació de gran pintora augmentava de dia en dia, i es veia assetjat el seu taller per innumerables comandes, de tal manera que la duquessa d'Orleans hagué d'esperar prop d'un (1) any abans de trobar ocasió perquè li fes el seu retrat. Tot el món elogiava Na Vigée Lebrun; se l'anomenava <l'orgull de França, el llapis immortal>. El poeta Le Brun, que es titulava a ell mateix el Píndar del seu segle, celebrava en els seus versos la jove artista. Quan La Harpe pronuncià en l'Acadèmia el seu discurs sobre el talent de les dones, digué en parlar d'ella:
«
Élisabeth, la moderna Rosalba, però més brillant que ella, uneix l'eloqüència de Favart al somriure de Venus>.
»
I tots els assistents a l'acte es posaren dempeus, fins i tot el rei de Suècia i la duquessa de Chartres, per saludar l'enrojolada Vigée Lebrun.
La millor època retratista
D'aquesta època, daten els seus millors retrats: el primer que feu de Maria Antonieta, el 1779, la representa dempeus amb un (1) vestit de ras blau i una (1) rosa en la mà, sens dubte per simbolitzar en aquesta figura Madame Royale, nom amb el qual se la coneixia des de l'any anterior. Entre les dues (2) dames, es creà gran intimitat, a la qual potser contribuí també ser de la mateixa edat, i Élisabeth feu el retrat de la reina almenys trenta (30) vegades i arribà aquella, fins a la seva mort, a ser una (1) realista convençuda. El llenç de Maria Antonieta i les flors (1788) pertany, sense cap mena de dubte, a l'art del segle XVIII, però els dos (2) famosos quadres en què es representà amb la seva filla denoten una (1) nova manera en què es deixa sentir la influència antiga, i també la tornada a la vertadera naturalesa, al sentiment familiar.
Élisabeth Vigée–Lebrun, que, per altra banda, s'avançava al seu temps, jutjava lletges i immorals les modes d'aquell temps, s'enginyava a preparar els seus models segons el seu gust, i condemnava rigorosament l'empolvorat i les pintures; disposava diferentment el pentinat de les dones que retratava, i influí no poc en la moda. Es diu que, un (1) dia, la bella duquessa de Grammont–Caderouse sortí del taller d'Élisabeth amb el cabell d'un (1) negre atzabeja, modificat així per l'artista; anà la duquessa al teatre aquella nit, i fou l'admiració de tothom; l'endemà en restava implantada la moda.
Únicament la reina no cedí a les súpliques de la seva amiga:
«
<Jo seré l'última en seguir la moda, digué, no vull que se'm pugui acusar d'haver volgut amagar el meu gran front.>
»
L'anècdota és curiosa, i mostra l'altiva feresa de la dona que fou princesa d'Àustria i en què també es veu la influència benfactora que poden treure els verdaders artistes d'una cosa tan inconstant, fantàstica i irracional com la moda.
El 1782, el marit d'Élisabeth hagué de fer un (1) viatge a Flandes per afers de negocis, i ella l'acompanyà; llavors tenia vint-i-set (27) anys. Les obres que admirà en aquella ciutat la impressionaren molt, i se'n ressentí el seu art. A Anvers (Flandes, Bèlgica), contemplà el famós quadre de Rubens La dona amb el barret de palla, figura inundada de llum i que té el front velat per l'ombra. Sens dubte, s'inspirà en aquesta figura quan feu el seu retrat, en què apareix representada amb la paleta a la mà i el cap cobert amb un (1) barret de palla. Des de llavors, es dedicà ans de tot a cercar la transparència de la vida en l'atmosfera, augmentant i enfortint la gamma de la seva paleta; el seu art havia arribat a l'apogeu.
Membre de l'Acadèmia
En tornar de Flandes, Jules Vernet la decidí a presentar la seva candidatura a l'Acadèmia Reial; el seu autoretrat havia causat sensació, i havia pintat, a més, segons costum, el quadre de recepció o d'admissió, La Pau conduint a l'Abundància, al·legoria que es guarda al Louvre i que, malgrat la manera oficial o acadèmica en què està pintat, és una (1) obra plena d'encant. Fou rebuda com a membre de l'Acadèmia l'últim dia de maig del 1783. El seu talent i tan ràpida glòria, units a la seva bellesa i joventut, devien suscitar enveges i donar pretext a interpretacions calumnioses, i succeí que el seu llenç La Pau conduint a l'Abundància fou exposat a sota d'un (1) quadre de Ménageot, El naixement del Delfí; la comparació d'ambdós quadres suscità algunes reflexions de mala fe; el tal Ménageot, desconegut de tothom fins que fou director de l'Acadèmia de Roma (Laci, Itàlia), en aquell temps habitava la mateixa casa que Élisabeth, i aquell deixava que els murmuris diguessin que ell retocava els quadres de la seva veïna.
La seva elecció per l'Acadèmia havia estat també criticada, i corria la brama que havia obeït ordres de la cort, en què ella tenia gran preponderància. Sense preocupar–se gens ni mica dels murmuris, passava els dies al seu taller dedicada al treball i de nit presidia al seu saló les reunions que ens descriu l'historiògraf M. de Nolhac:
«
Entre els nombrosos salons, diu, que donaven més atractiu a París en el segle XVIII, el d'Élisabeth Vigée Lebrun fou un (1) dels més famosos. Era l'únic saló d'artista de l'època, i la seva amable mestressa, que el sabé crear, degué aquest privilegi no tan sols a les gràcies femenines que tots els coetanis pogueren celebrar, sinó també a les relacions que li proporcionà, entre les classes privilegiades i en la cort, el seu talent de retratista. A propòsit de l'exposició del Louvre el 1783, on presentà al públic, al costat de les imatges de la reina, de Madame i de la marquesa de Guiche, de jardinera, el seu propi retrat amb el barret de palla, un (1) novel·lista es permeté indicar quant servien al seu talent les gràcies de la seva persona. És aquesta dona jove i bella, plena d'esperit i de gràcies, que atrauen amb la seva amabilitat les millors amistats de París i de Versalles, donant sopars exquisits als artistes, als autors i gents de qualitat; la seva casa és l'asil on els Polignac, els Vandreuil, els Polastron i els cortesans més refinats i intel·lectuals venen a cercar un (1) refugi contra el fastig de la cort i s'hi troba el plaer que abans els fugia.
»
Entre les amigues protectores de Vigée–Lebrun, es comptava Madame Verdun, esposa de l'arrendador major; Madame Le Couteulx du Molay, filla de la bella Madame Pourrat, que adorava Andrea Chenier; la marquesa de Grollier i, per últim, la marquesa de Sabran (Gard). També anaven al carrer de Cléry la comtessa de Segur, la marquesa de Rougée de Pezay i la filla de l'encarregat de Negocis de Saxònia. Cadascuna d'aquelles senyores amigues seves tenia el seu cercle d'adoradors i poetes que les celebraven amb els seus versos, però cap no estava gelosa que la primera corona fos per a l'artista preferida.
«
<El seu domicili del carrer Cléry, continua dient l'historiògraf citat, decorat amb quadres dels mestres flamencs proporcionats pel comerç del seu marit, és modest; encara que, en aquell cèlebre saló es donen concerts i es reciten versos; entre els assistents habituals, s'hi citen M. de Vandreuil, el cavaller de Bouflers, Hubert Robert David, l'abat Delille, el poetastre Ecouchard Lebrun, Chamfort i un (1) gran nombre de dames del més alt llinatge. Getry i Martini aportaven les seves obres més aprimorades, interpretades per Garat i madame Todi; les sessions de música instrumental hi reunien els primers noms de l'època.
A poc a poc, els més escollits prenien el costum de quedar–s'hi, i com en una habitació relativament petita per a tal concurrència hi mancaven cadires, es veien a voltes grans personatges asseguts al sòl per escoltar amb més comoditat. L'artista no s'envania per aquell èxit mundà que acabava de fer créixer la seva fama. Tenia serena consciència dels seus mèrits, que l'omplien únicament de goig; tractada en la intimitat per les grans dames que es feien retratar per ella, li semblava molt natural aquella espontaneïtat de relacions que més tard hauria de trobar en les més altes societats d'Europa...L'artista posseïa, sobretot, el gust d'agradar, i el que segurament aprecià més durant la seva vida foren les lloances de certs cortesans, que s'apressaven a posar–les als seus peus, menyspreant l'orgull de la seva època; aquelles, en efecte, es dirigien més a la dona que a l'artista, i Élisabeth, que era infinitament coqueta, estava més orgullosa de les seves gràcies que del seu talent. Era una gran artista, però sense luxe; a les deu es passava al menjador, on s'hi servia un (1) lleuger sopar. Gran enamorada dels costums hel·lènics, una (1) nit tingué el caprici de donar un sopar a la grega, en què se serví la samfaina espartana, de sucre i llet; anaven els invitats amb els vestits apropiats a l'escena; causà l'aventura molt de soroll, i deien els envejosos que l'orgia havia estat molt costosa.
»
Obsequiada arreu
A tots els llocs on anava era molt obsequiada per la seva esplèndida bellesa: el mateix per M. de Vaudreuil, al seu palau de Gennevilliers, avui destruït i on es representà per primera vegada Les noces de Fígaro per la Comedie Francesa, que per Claude Baudard de Saint–James, cavaller i conseller del rei i tresorer general de la Marina i de les colònies, el qual oferia sumptuosos banquets en la seva Folie de Neuilly, i per Boutier al Tívoli.
«
Al Moulin Joli, continua Nolhac, el lloc era encara més bonic i els seus hostes eren encantadors. La gran illa coberta de bosquets i verdes valls, que un braç del Sena separava en dues (2) parts unides per un (1) pont pintoresc, es presentava en les ments d'aquells temps com un (1) vertader Eliseu. La conversa amb aquests amics era per a Vigée–Lebrun infinitament profitosa, enriquida per tanta experiència i adornada de tants records, als quals l'excel·lent Hubert Robert gaudia d'afegir–ne els seus. A Gennevilliers, Élisabeth veia el món cortesà; igual li succeïa a casa de la senyora Regnière, en el magnífic hotel que el bondadós Grimond havia fet aixecar als Camps Elisis i que freqüentaven assíduament els homes de la societat de la reina, el comte d'Adhemar, el baró de Beuzenval i Vaudreuil; les dames concorrien a les grans soirées, atretes per la seva bona música, i Élisabeth recordava amb plaer haver travat amistat amb la comtessa de Segur.
»
El 1875 executà el retrat de Calonne, assegut i sol, fins a sota els genolls. Per aquest llenç, rebé la suma de quaranta-vuit mil francs francesos (48.000 FF); Beaujon li'n pagà pel seu retrat vuit mil (8.000), i el príncep Lubomirski, pel seu, vint mil (20.000). Del mateix any, data el conegut quadre El Delfí, fill de Lluís XVI, i de Madame Royale, del museu del Palau de Versalles. És una (1) obra deliciosa, antítesi emocionant de l'horrible destí que l'esperava: al Saló de 1787 exposà el quadre Maria Antonieta i els seus fills, el retrat de la Senyora Dugazon i el de Senyora Molé–Raymond, actriu de la Comèdia Francesa.
Revolució i fugida
Quan esclatà la Revolució, Élisabeth tenia trenta-quatre (34) anys. Una (1) nit que estava preparada casa seva per donar un (1) d'aquells concerts íntims i en els quals es reunia gent del gran món, restà consternada en veure els rostres d'espant que demostraven els que anaven entrant i li explicaven els esdeveniments dels primers esclats ocorreguts aquell matí al passeig de Longchamp i en la barrera de l'Etoile; i entristí sobiranament aquelles explicacions la festa, que per aquest motiu restà sense efecte. Com que els esdeveniments es precipitaven i la situació era cada vegada més perillosa per a Élisabeth, a causa d'estar assenyalada com a sospitosa per les relacions que sostenia amb la cort i la noblesa, s'hagué de determinar a fugir per salvar el cap i el de la seva filla. El 5 d'octubre de 1789, mentre la multitud queia sobre Versalles (Yvelines, Illa de França), les dues (2) dones fugien tremoloses en una (1) diligència vers Itàlia. La seva absència hauria de durar dotze (12) anys; la bona acollida que se li dispensava en totes les ciutats en què es detenia la consolà força d'haver hagut d'abandonar tan bruscament el seu inoblidable saló i el seu taller, en què havia deixat algunes teles sense concloure. A Torí (Piemont, Itàlia), no féu més que aturar-s'hi per poc temps; a Bolonya, va romandre tres dies i fou nomenada membre de l'Acadèmia d'aquella ciutat. A Florència, se li demanà que pintés el seu retrat per a la cèlebre Col·lecció dels Oficis. D'allà partí cap a Roma, on fou rebuda amb vertader entusiasme, i romangué a la ciutat vuit mesos, al cap dels quals partí vers Nàpols. Allà es trobà amb Lady Hamilton, la famosa Emma de l'almirall Nelson, que traslladà al llenç diverses vegades; com a bacant, amb una copa a la mà a la vora del mar; una altra volta en figura de Sibil·la, i guardà per a ella aquesta última tela i la portà en els seus viatges per exposar-la per on ella anava, la qual cosa li proporcionava sempre un èxit enorme, en tant que el model, després d'extraordinàries aventures i de miserable vellesa, acabaria els seus dies a Calais (Pas de Calais, Alts de França) en soledat i misèria espantosa.
Estada a Nàpols
De la seva estada a la Campània, també daten el retrat de Lareina de Nàpols amb les seves dues filles primogènites i el príncep reial; el retrat de Paisiello, que exposat més tard al Saló de París (Illa de França) al costat d'un (1) quadre de David, motivà al gran artista aquesta exclamació:
«
<Es creurà que el meu llenç està pintat per una dona i el retrat de Paisiello per un home.>
»
D'Itàlia, on hi romangué tres (3) anys, plena d'honors en totes les ciutats per on passava, se n'anà a Viena (Àustria), i hi treballà sense desmai des del 1792 fins al 1795:
«
<pintar i viure per a mi són dos (2) mots iguals.>
»
Acostumava a exclamar la refinada artista. Durant la seva estada a Àustria, el 3 de juny de 1794, en el període del Terror, aconseguí la seva acta de divorci, i el mateix any el ciutadà Lebrun publicava a París (Illa de França) la seva obra Précis historique de la vie de la citoyenne Le Brun, peintre.
Estada a Rússia
De Viena, Élisabeth passà a Praga (Txèquia), Dresden (Saxònia), Berlín (Brandemburg–Prússia) i Sant Petersburg (Rússia), on arribà el juliol del 1795 ciutat en la qual romangué sis (6) anys. Rebuda a la cort i atesa per l'emperadriu Caterina II, allà trobà moltes de les seves antigues amistats, que, com ella, havien fugit dels «horrors» de la Revolució i emigrat a la capital de Rússia. En aquell confortable ambient, pogué recomençar al seu gust la interrompuda labor artística, treballant des del matí fins a la nit; en la llista de les seves obres, que posa al final dels seus volums titulats Souvenirs, indica, durant la seva estada a Rússia, quaranta-set (47) retrats. La seva recepció en l'Acadèmia de Sant Petersburg fou un (1) vertader triomf. Malgrat la bona acollida que havia trobat en la seva «segona pàtria», com ella l'anomenava, no l'impedia que amb freqüència se'n recordés de la primera; acabada la Revolució, no hi havia motiu per a romandre en el desterrament; deslligada del seu marit, podia disposar de la seva fortuna lliurement.
El París (Illa de França) d'altres vegades, on havia estat obsequiada amb gran mesura, ja no existia; la seva mare havia mort, la seva millor amiga, la reina Maria Antonieta, havia tenyit de sang el cadafal; res no podia incitar–la a tornar a París (Illa de França), si per aquell temps una gran decepció no hagués vingut a enfosquir la seva existència. La seva filla, la bonica nena dels retrats que amb tant d'amor entrellaçava amb els braços el coll de la seva mare, s'havia transformat en una bella jove, i s'havia promès a un personatge rus, M. Nigris, secretari del comte Czernicheff. Élisabeth intentà en va dissuadir–ne la seva filla. En perdre en part l'afecte de la seva estimada filla, Sant Petersburg (Rússia) ja no podia ser per a ella un (1) agradable refugi, i marxà a Moscou (Rússia), i es decidí, per últim, a sortir de Rússia, malgrat els precs insistents de tothom, fins i tot de l'emperador Alexandre III.
Tornada a la pàtria
De tornada a la seva pàtria, s'aturà algunes setmanes per pintar alguns retrats; a Potsdam (Brandemburg–Prússia), amb l'objecte de fer el de la reina, i a Dresden (Saxònia), des d'on tornà a França després d'un (1) desterrament de dotze (12) anys, desterrament però, brillant, del qual portà una (1) fortuna considerable, i per aquest motiu el seu exmarit Le Brun anà a oferir–li de bell nou la seva casa, plena de flors per rebre–la i havent col·locat a sobre del llit una corona d'estrelles d'or, i malgrat que aquestes deferències la commogueren, no pogué oblidar les injúries passades i dilapidacions.
Amb motiu del seu retorn, s'efectuaren grans festes i concerts pels seus amics, però d'aquests en mancaven molts, i al cap de sis (6) mesos partí cap a Londres (Anglaterra), on romangué tres (3) anys amb una (1) aurèola de glòria, fent molts retrats; entre aquests, els de Jordi IV i Lord Byron. El 1805 tenia llavors cinquanta (50) anys; tornà a França, passant per Holanda i Bèlgica. Però, a causa de la gran tempesta de bèl·liques aventures que descarregava sobre França, governada per Bonaparte, semblava que la bella pintora no sabia on fixar la seva residència, i l'envaí una gran ansietat per viatjar; en dues (2) ocasions diferents anà a Suïssa; allà dibuixà més de dos-cents (200) paisatges al pastel i trobà Madame de Staël.
Veient que la vellesa s'aproximava, es cansà d'anar sempre errant, i determinà adquirir una (1) casa a Louveciennes (Yvelines, Illa de França) per passar els seus últims anys, alternant amb el seu domicili de París (Illa de França), envoltada de soledat i buit. Mort el marit el 1813, la seva filla el 1819 i el seu germà el 1820, no li restà més afecte que el de les seves nebodes, senyora de Rivière i senyora Trippier le Franc. Quan morí en el seu domicili del carrer de Saint Lazare tenia vuitanta–set (87) anys, i fou soterrada, segons el seu desig, a Louveciennes (Yvelines, Illa de França), a l'església on es conserva el seu quadre de Santa Genoveva. Sobre una (1) senzilla làpida, on estan esculpits els atributs del seu art, una (1) paleta i els pinzells, s'hi llegeixen aquestes poques i significatives paraules:
«
<Per fi em quedo aquí.>
»
Evocació d'una llarga i agitada vida. En resum, en la història de la pintura, Vigée–Lebrun ocupa un (1) lloc tan important com el de George Sand en la literatura; és, amb Rosalba, l'única artista la glòria de la qual pot ser reivindicada pel moviment feminista, tan accentuat actualment. Ella representa tota la joventut i encant del segle XVIII, i afegí en alguns retrats la psicologia intensa que més tard es veuen en els dibuixos d'Ingres.
L'obra mestra d'Élisabeth és el retrat amb la seva filla. Les pintures d'aquesta artista tenen la seva mateixa gràcia, i assoleixen una (1) delicada sensibilitat sense caure en l'afectació; el seu talent val com un modernisme prematur, que ha sobreviscut a la seva època. Vigé–Lebrun és un (1) exemple únic de talent femení en pintura que no ha tingut rival. A més dels quadres citats, cal també mencionar–ne:
Un nen vestit de vermell, de la Col·lecció Wallace.
Autoretrat, de l'Acadèmia de Sant Lluc.
La Princesa Kotchoubey, que pertany a la família de la princesa A. N. Galitzin.
Retrat d'una desconeguda, de la col·lecció E. G. Schwarts.
Autoretrat amb barret de palla, de la National Gallery de Londres.
Galeria
Élisabeth Vigée–Lebrun – selfportrait (Kimbell Art Museum, 1781–1782).
Comtessa de Ségur
Madame Dubarry
Comtessa Buquoi
Madame Grassini disfressada de Zaire
Madame Golobine
Medalló de la soprano Angelica Catalani
Un (1) dels molts retrats de Maria Antonieta
El Delfí fill de Lluís XVI.
Madame d'Staël en figura de Corinna.
Autoretrat amb barret de palla
Nen amb vestit vermell
Autoretrat
Retrat d'una (1) noia jove
Lady Hamilton, l'amor de l'almirall Nelson.
Marie Élisabeth–Louise Vigée Le Brun
El passat divendres 16 d'abril de 2021 es commemorà el cent desè aniversari del naixement de Françoise Brauner, també coneguda per Fritzi Brauner, nascuda Fritzi Erna Riesel (Viena, Àustria, 16 d'abril de 1911 — París, França, 14 de setembre de 2000), qui fou una (1) metgessa austríaca d'origen jueu que formà part del contingent sanitari de les Brigades Internacionals a la Guerra Civil Espanyola.
Filla d'un (1) alt funcionari austríac que arribà a ministre d'Afers Socials, feu la carrera de Medicina a Viena (Àustria). L'any 1936, fugint de la persecució nazi a Àustria, es retrobà a París (Illa de França) amb el pedagog francès d'origen austríac Alfred Brauner, (Saint–Mandé, Val–de–Marne, Illa de França, 3 de juliol de 1910 — París, Illa de França, 1 de desembre de 2002) a qui havia conegut el 1928 i s'hi casà per tal de no ser empresonada o deportada en cas de guerra. El mateix any 1936 atengué la crida dels dirigents de la Segona República Espanyola demanant sanitaris per a fer front a la catàstrofe humanitària que suposava la Guerra Civil Espanyola i marxà cap a Espanya.
Françoise Brauner treballà a l'Hospital de les Brigades Internacionals a Benicàssim (Plana Alta, País Valencià), en el servei de cirurgia que dirigia el metge txec Bedrich Kisch, que funcionà des del desembre del 1936 fins a l'abril del 1938 i per on passaren més de set mil (>7.000) ferits i convalescents de les Brigades Internacionals, tant espanyols com internacionals.
El 1937 la vingué a buscar el seu marit, Alfred Brauner, però ella preferí quedar–se davant l'allau de ferits de guerra que havien d'atendre. Alfred, pedagog infantil, intentà ser també allistat per a quedar–se amb la seva dona. Així, a causa de l'allau de nens refugiats provinents de molts indrets d'Espanya, Alfred fou destinat a la supervisió de les nombroses cases d'acollida a la zona. Finalment, la retirada de tots els brigadistes de la guerra a causa de la voluntat del govern espanyol de fer cas al Comitè de No–intervenció i a l'ensulsida definitiva de la República, feren que ambdós haguessin de retornar a França. S'emportaren molts dibuixos i redaccions dels nens refugiats, que ningú no els volgué publicar llavors a França, però que, més tard, junt amb altres dibuixos d'altres nens i d'altres guerres, permeteren al món de tenir una (1) retrospectiva de les guerres del segle XX des dels ulls dels infants.
A França, Françoise treballà de metgessa i educadora d'un col·lectiu d'uns tres-cents (circa 300) nens jueus alemanys i austríacs salvats del nazisme per un (1) Comitè interconfessional. Durant la Segona Guerra Mundial, ella i el seu marit col·laboraren amb els refugiats austríacs a París (Illa de França) i contactaren amb la resistència francesa a l'ocupació alemanya.
Acabada la Segona Guerra Mundial, reberen el 1945 l'encàrrec d'atendre la recuperació física i anímica de quatre-cents (400) nens supervivents dels camps de concentració d'Auschwitz (Polònia) i de Buchenwald (Turíngia, Alemanya), en un (1) antic sanatori d'Ecouis, al departament de l'Eure (Normandia. Aquesta ocupació marcà definitivament Françoise Brauner, i després de tenir un fill, avui professor de matemàtiques a Bordeus (Gironda, Nova Aquitània), obtingué l'especialització en Psiquiatria pediàtrica.
Françoise es dedicà la resta de la seva vida a l'atenció de nens discapacitats. Des del 1959 i al llarg d'un quart (1/4) de segle, esdevingué la directora mèdica dels dos (2) «Centres de tractament educatiu per a infants discapacitats» que el seu marit creà a la seva vila natal de Saint–Mandé (Val–de–Marne, Illa de França).
Morí l'any 2000, durant la convalescència d'una (1) intervenció quirúrgica.
Bibliografia
Michel Lefebvre i Rémi Skoutelsky: Las Brigadas Internacionales. Imágenes recuperadas. Lunwerg, 2003. ISBN 84-7782-000-7.
Children liberated at Buchenwald are examined by medical personnel. Pictured on the far right is Salek Finkelstein. The medical doctor on the left is Françoise Brauner (1911–2000). The Buchenwald children were a group of approximately 1000 Jewish child survivors found by American troops when they liberated the Buchenwald concentration camp on April 11, 1945. Most of the children were originally from Poland, though others came from Hungary, Slovenia and Ruthenia. Unsure of what to do with the child survivors, American army chaplains, Rabbi Herschel Schacter and Rabbi Robert Marcus, contacted the offices of the OSE (Oeuvre de Secours aux Enfants) Jewish children's relief organization in Geneva. They arranged to send 427 of the children to France, 280 to Switzerland and 250 to England. [Vivette Samuel reverses the figures for England and Switzerland in her monograph, "Sauver les Enfants."] On June 2, 1945 OSE representatives arrived in Buchenwald and together with Rabbi Marcus escorted the transport of children to France. Rabbi Schacter accompanied the second transport to Switzerland. Because of the difficulty in finding clothing for the children, the boys were clad in Hitler Youth uniforms. This created a problem, for when the train crossed into France, it was greeted by an angry populace who assumed the train was carrying Nazi youth. Thereafter the words "KZ Buchenwald orphans" were painted on the outside of the train to avoid confusion. On June 6, 1945 the French transport arrived at the Andelys station and the orphans were taken to a children's home in Ecouis (Eure). The home had been set up to accommodate young children, but in fact only 30 of the boys were below the age of 13. This was only one of the many problems faced by the OSE personnel, who were not prepared to handle a large group of demanding, rebellious teenagers who were full of anger for what they had experienced. At Ecouis the boys were given medical care, counseling and schooling until more permanent accommodations could be found. Most of the children remained only four to eight weeks at Ecouis before being moved elsewhere, and the home was closed in August 1945. Among the first to leave were a group of 173 children who had family in Palestine. They were given immigration certificates and departed from Marseilles in July aboard the British vessel, the RMS Mataroa. The remaining boys at Ecouis were soon transferred to other residences and homes. Some of the older ones were sent to the Foyer d'Etudiants located on the rue Rollin in Paris, where they boarded while attending vocational training courses or working at jobs in the city. Others were sent to the Chateau de Boucicaut home in Fontenay-aux-Roses (Hauts–de–Seine). Many of the boys came from religiously observant homes. Since the OSE could not obtain kosher food for everyone, they divided the children into religious and non–religious groups. Dr. Charly Merzbach offered OSE the use of his estate, the Chateau d'Ambloy (Loir–et–Cher) for the summer, and between 90 and 100 boys chose to go there in order to receive kosher food and live in a religious environment. In October 1945 the children and staff of Ambloy were relocated to the Chateau de Vaucelles in Taverny (Val d'Oise). About 50 of the non-religious boys were taken to the Villa Concordiale in Le Vesinet (Yvelines) near Paris that housed an equal number of French Jewish orphans. In the summer they went to the Foyer de Champigny in Champigny-sur-Marne (Val-de-Marne). In all the homes attended by the Buchenwald children vocational training as well as regular classroom instruction was offered. At the same time OSE social workers made every effort to locate surviving relatives, succeeding in about half the cases. By the end of 1948 all of the Buchenwald children who had come to France had left the OSE fold and begun new lives for themselves. Sources: Hemmendinger, Judith and Krell, Robert. "The Children of Buchenwald." Gefen Publishers, 2000; Grobman, Alex. "Rekindling the Flame." Wayne State University Press, 1993; Hazan, Katy, "Chronologie de l'histoire de l'OSE L'action de l'OSE apres la guerre." (31 December 2002)
Françoise Brauner (Fritzi Erna Riesel)
El passat divendres 16 d'abril de 2021 es commemorà el cent vuitanta-tresè aniversari del naixement d'Ernest Solvay (Rebecq, Brabant, Valònia, Bèlgica, 16 d'abril de 1838 — Ixelles, regió de Brussel·les, Bèlgica, 26 de maig de 1922), qui fou un (1) químic industrial belga.
Una (1) malaltia li impedí anar a la universitat per la qual cosa començà a treballar en la indústria química a la fàbrica del seu oncle a l'edat de vint-i-un (21) anys. Ideà diferents mètodes de purificació de gasos, però avui el coneixem principalment pel desenvolupament d'un (1) mètode per a la producció de carbonat de sodi que millorava l'existent mètode Leblanc, i per la invenció de la Torre Solvay de carbonatat (en la qual una [1] solució de sal d'amoníac pot ser mesclada amb diòxid de carboni). Adquirí la seva primera patent per a la producció de sosa el 1861.
El 1863 construí la seva primera fàbrica a Couillet (Hainaut, Valònia, Bèlgica), on acabà de perfeccionar el seu mètode el 1872. El 1890 ja havia fundat empreses en diversos països estrangers, i, el 1900, el noranta-cinc per cent (95%) de la producció mundial de sosa provenia del procés Solvay. Avui dia segueixen operatives prop de setanta (circa 70) fàbriques que l'utilitzen.
Aquest èxit reportà a Solvay una (1) riquesa considerable, la qual emprà per diversos propòsits filantrops, com la fundació d'instituts internacionals d'investigació científica en fisiologia (1893), en sociologia (Universitat de Brussel·les, Brabant, Bèlgica, 1902), física (1912) i química (1913). Les conferències sobre física de Solvay, els Congressos Solvay eren particularment reconegudes pel seu paper en el desenvolupament de les teories de la mecànica quàntica i l'estructura atòmica.
Al mateix temps prengué iniciatives socials, sent un precursor en la legislació social a les seves indústries on inicià un (1) sistema de seguretat social inexistent a l'època: una (1) pensió per als treballadors des del 1899, limitacions a l'horari de treball i jornada de vuit (8) hores des del 1908, la instauració de vacances pagades des del 1913 i una (1) espècie de reciclatge professional.
Dissenyà les línies d'una estructura social fundada sobre l'organització del mercat de treball, la igualtat d'oportunitats i la implicació regulatòria de l'estat. Polític liberal compromès fou triat dos (2) cops senador i el 1918 ministre d'Estat.
A l'aresta Hörnli del mont Cerví, als Alps del Valais, a Suïssa, hi ha un (1) refugi de muntanya que s'anomena refugi Solvay en honor seu.[1]
Referències
«Souverän auch im Fels» (en alemany). Neuen Zürcher Zeitung, 27 d'agost de 2010.
Ernest Solvay el 1900.
Ernest Solvay
El passat divendres 16 d'abril de 2021 es commemorà el tres-cents setanta-cinquè aniversari del naixement de Jules Hardouin–Mansart (París, Illa de França, 16 d'abril de 1646 — Marly–le–Roi, Yvelines, Illa de França, 11 de maig de 1708), qui fou un (1) arquitecte francès, un (1) dels més importants del segle XVII europeu, considerat la culminació del Barroc a França, estil que serví per engrandir el nom de Lluís XIV.
Nascut com Jules Hardouin, es formà amb el seu besoncle François Mansart, reconegut arquitecte iniciador de la tradició clàssica en l'arquitectura francesa, de qui heretaria el seu recull de plànols i dibuixos, així com el seu cognom. També es formaria amb Libéral Bruant, que aleshores era l'arquitecte en cap de l'Hôtel des Invalides, l'hospital de veterans de guerra de París (Illa de França). Després de dissenyar els plànols del castell de Clagny, per Madame de Montespan, es guanyà l'afecte de Lluís XIV.
La seva posició important, com arquitecte principal del rei en una França que era la nació més important d'Europa, li permeté crear els monuments més significatius del seu període, i marcar la tendència que adquiriria l'arquitectura tardobarroca francesa. L'arquitectura francesa estengué la seva influència per tot Europa, la qual arribà fins a Sant Petersburg (Rússia) i, fins i tot a Constantinoble (Istambul, Turquia). També cal remarcar, no obstant això, que s'especula que a causa de la seva important posició burocràtica, es pensa que realment era bastant poc responsable dels projectes que es construïen amb el seu nom, crítiques que infravaloren la disciplina de control dins d'un (1) estudi d'arquitectura de cort clàssica.
Obres
1669–1671: le petit hôtel de Guénégaud, dit de Conti, dans l'enceinte l'hôtel de la Monnaie à Paris, première œuvre connue de Jules Hardouin–Mansart.
1669: mairie de Nemours, ancien couvent de la congrégation Notre–Dame.
1670–1672: hôtels, place d'Armes à Versailles.
1673: chapelle de la Communion à l'église Saint–Séverin, Paris.
1673–1676: l'hôtel de ville d'Arles.
1674–1677: le château de Val, à Saint-Germain–en–Laye.
1674–1685: hôtel de Sagonne au 28, rue des Tournelles à Paris (également en 1690).
1675–1683: le château de Clagny, à Versailles.
1676: le château de la Chaize, à Odenas.
1676–1680: le pavillon de Manse, à Chantilly.
1677–1699: la place Vendôme, à Paris, nommée à l'époque place des Conquêtes.
1676–1706: une partie de l'hôtel des Invalides à Paris, en particulier l'église du Dôme et l'église Saint-Louis-des-Invalides.
1677–1679: le palais épiscopal, à Castres.
1677: l'aile sur cour de l'hôtel de Chaulnes au 9, place des Vosges à Paris.
1678: l'hôtel de Fieubet, quai des Célestins à Paris.
1679: l'hôtel de Noailles, à Saint-Germain–en–Laye.
1679–1680: la construction d'une nouvelle chapelle et le prolongement de l'aile sud du château de Serrant (1re intervention).
1679–1699: le château de Marly, à Marly–le–Roi.
1686–1687: la transformation de l'aile sud du château de Saint–Cloud et réalisation du grand escalier.
1699: la modification de la grande cascade du parc du château de Saint–Cloud.
1677: le bosquet des Dômes;
1678–1684: la galerie des Glaces, salon de la Guerre, salon de la Paix;
1679–1689: la façade côté parc, les ailes de retrait du nord et du midi, ailes des ministres;
1682–1684: le Grand Commun;
1683–1686: la Petite et la Grande Écurie, la nouvelle orangerie;
1684–1685: l'aile du Nord;
1684–1685: le bosquet de la Colonnade;
1687: le Grand Trianon;
1698–1710: la chapelle royale;
1698–1702: embellissement et constructions des pavillons de la ménagerie royale de Versailles.
1698–1710: l'église Notre-Dame de Versailles.
1680: modification du château de Saint-Germain-en-Laye.
1681: l'hôtel de Beauvillier à Versailles5.
1682: l'hôtel Colbert de Croissy, à Versailles.
1682–1686: le château de Dampierre, à Dampierre–en–Yvelines.
1683: l'orangerie du château de Chantilly.
1683: l'hôtel de Chevreuse à Versailles.
1684: l'achèvement de la chapelle du château de Chambord.
1684: les travaux au Petit Château de Chantilly.
1684: les église et couvent des Récollets à Versailles.
1685: le château de Boury, à Boury-en-Vexin.
1685–1686: la restauration de la salle des États au palais des ducs de Bourgogne, à Dijon.
1685–1688: la place Vendôme et le couvent des Capucines à Paris.
1685–1689: le Pont Royal, à Paris.
1685–1694: la place des Victoires, à Paris.
1686: la place Royale, à Dijon.
1686: l'orangerie du château de Sceaux.
1686: la Maison royale de Saint–Louis, à Saint–Cyr–l'École.
1687–1692: les plans de l'église Notre–Dame de l'Assomption, à Chantilly.
1688–1689: l'église Saint-Vigor de Marly–le–Roi.
1691: sur commande de l'archevêque de Rouen, le château de Gaillon se voit adjoindre l'orangerie.
1692: l'orangerie du château des ducs de La Trémoille, à Thouars.
1694: les plans du château de L'Isle, dans le canton de Vaud.
1695–1700: le château de l'Étang à Audigny pour le marquis Louis-François-Marie Le Tellier de Barbezieux (1668–1701).
1695–1708: la reconstruction en style gothique, à Poissy, de l'église Saint–Louis, frappée par la foudre.
1696: la transformations du parc du château d'Écouen, esplanade à l'arrière du château et allées.
1697–1698: l'hôtel de Lorge, à Paris.
1698–1704: l'embellissement du château de Meudon pour le Grand Dauphin.
1698: le château de Vanves, actuel pavillon administratif du lycée Michelet.
1698–1707: la reconstruction du château de Guermantes, aménagements de perrons.
1699–1702: la modification de la place Vendôme à Paris.
1700: le château de Boufflers (ruiné en 1914-1918), à Boufflers.
1701–1703: la reconstruction de l'hôtel de ville de Lyon, par suite de son incendie.
1703: les pavillons d'angle et la grille d'honneur du château de Serrant (2de intervention).
1703: l'hôtel Lebas de Montargis, à Paris.
1701–1722: l'église Saint–Roch, à Paris.
Obres de Jules Hardin–Mansart
Chapelle du château de Versailles
Dôme de l'Hôtel des Invalides
Château de Vanves, actuel lycée Michelet.
Parc du Château d'Écouen
Bust of Jules Hardouin–Mansart (1645–1708)
Hyacinthe Rigaud, Portrait de Jules Hardouin–Mansart (1685), Louvre–Lens.
Jules Hardouin–Mansart
El passat divendres 16 d'abril de 2021 es commemorà el cent vint-i-cinquè aniversari del naixement de Tristan Tzara (Moineşti, Bacau, Romania, 16 d'abril de 1896 — París, Illa de França, 25 de desembre de 1963), qui fou un (1) assagista i poeta que desenvolupà la seva tasca creativa a França. És conegut principalment per ser fundador del moviment dadaista i per haver–ne escrit —primer a Zuric (Suïssa) i més tard a París (França)— els primers manifestos del moviment.
Biografia
Tzara visqué quasi tota la seva vida a França. Fou un (1) dels autors més importants del moviment Dadà, que fundà junt amb gent com Hans Arp o Hugo Ball, un (1) corrent revolucionari en literatura que anticipà les actituds del surrealisme.
El moviment dadaista s'originà a Zuric (Suïssa), durant la I Guerra Mundial; Tzara escriví els primers textos Dadà —La Première Aventure céleste de Monsieur Antipyrine ('La primera aventura celestial del senyor Antipirina', 1916) i Vingt-cinq poèmes ('Vint-i-cinc poemes', 1918), així com els manifestos del moviment: Sept manifestes Dada ('Set manifestos Dadà', 1924). A París (Illa de França) organitzà, amb els seus companys de moviment, espectacles al carrer plens d'absurditat per tal d'épater le bourgeois ('escandalitzar la burgesia'), que donaren un (1) poderós impuls a l'escena dadaista.
Cap a finals del 1929 s'embarcà en el tot just inaugurat moviment surrealista d'André Breton, Louis Aragon i altres autors; dedicà grans esforços a intentar conciliar les doctrines filosòfiques nihilistes i sofisticades del moviment amb la seva pròpia filiació marxista. Participà activament en el desenvolupament dels mètodes d'escriptura automàtica, entre ells el collage i el cadàver exquisit. D'aquesta època data el seu llibre L'Homme approximatif ('L'home aproximat', 1931).
Al llarg de la II Guerra Mundial s'incorporà a la resistència francesa; després d'obtenir la ciutadania el 1947, s'afilià al Partit Comunista Francès. La seva militància s'estendria fins al 1956 quan, arran de la invasió d'Hongria per les tropes soviètiques per soterrar la revolta popular, s'apartà del Partit. L'obra d'aquesta època és característicament complexa, tot i la seva major convencionalitat; en destaquen Parler seul ('Parlar a soles', 1950) i La face intérieure ('El rostre interior', 1953).
Morí el desembre del 1963 a París (Illa de França), i fou soterrat al cementiri de Montparnasse.[1]
Obres
La primera aventura celestial del senyor Antipirina, 1916;
Vint-i-cinc poemes, 1918;
Primer manifest dadà, 1918;
L'antologia dadà. Obra col·lectiva, 1919;
Set manifestos dadà, 1924;
Sobre els nostres pardals, 1929;
L'home aproximat, 1931, publicat en català com a: L'home aproximatiu, traducció de Vicent Alonso, Gregal Llibres, València, 1986;
On beuen els llops, 1933;
Migdies guanyats, 1939;
El surrealisme i la posguerra. Conferències sobre el surrealisme.
A l'ínterin, 1946;
La fugida, 1947;
El fruit permés, 1947;
La rosa i el gos, 1958.
Referències
Dictionnaire de la litterature francaise du XXe siecle. Encyclopædia Universalis, France, 2016. ISBN 2-85229-147-9.
Tristan Tzara, Romanian and French avant–garde poet, essayist and performance artist.
Tristan Tzara
El passat dijous 15 d'abril de 2021 es commemorà el cent cinquanta-dosè aniversari del naixement de María de la Concepción Jesusa Basilisa Rodríguez–Espina y García–Tagle, coneguda com a Concha Espina (Santander, Cantàbria, 15 d'abril de 1869 — Madrid, Madrid, 19 de maig de 1955), qui fou una (1) escriptora espanyola.
Biografia
Es casà molt jove, l'any 1894, amb Ramón de la Serna Cueto i marxà cap a Valparaíso, Xile. Allí nasqué el seu fill (i futur escriptor, també) Víctor de la Serna, a finals de l'any 1894. Durant un (1) temps treballà de corresponsal del diari El Correo Español de Buenos Aires (Argentina). Quan tornà a Espanya l'any 1898 tingué tres (3) fills més: José el 1900, Josefina el 1903 i Luís el 1907. Havia publicat Mis flores (1904), una (1) col·lecció de versos infantils amb pròleg de Menéndez Pelayo. El 1909 feu la primera novel·la, titulada La niña Luzmela. El 1913 publicà La esfinge maragata, considerada la seva obra mestra i premiada per l'Acadèmia Espanyola. Continuà escrivint novel·les, com La rosa de los vientos, de l'any 1915, El metal de los muertos del 1920 i, l'any 1926, l'obra Altar mayor, que rebé el Premio Nacional de Literatura. També fou autora de narracions curtes i de l'obra de teatre El jayón (1919). Quan esclatà la Guerra Civil encara continuà publicant, obres com Esclavitud y Libertad, Retaguardia i La luna roja, entre d'altres. Després de la guerra, el 1940, es quedà cega, però encara publicà una (1) última novel·la, anomenada El más fuerte, el 1947.
Encara que la seva literatura segueix el tradicional realisme espanyol, començà a desenvolupar les normes que defineix una (1) literatura social que descriu l'experiència viscuda. La Hispanic Society of America li atorgà la medalla de plata de l'art.
Obres principals
La eterna visita, articles periodístics.
Al amor de las estrellas o Mujeres del Quijote, 1903. Novel·la. 1916 Onz (11) làmines amb il·lustracions d'Albín.
Mis flores, 1904. Poesia.
El rabión, 1907. Contes.
Trozos de vida: Colección de cuentos, 1907. Contes.
La niña de Luzmela, 1909. Novel·la. Duta al cinema.
La ronda de los galanes, 1910. Contes. Il·lustracions de A. Cerezo Vallejo.
Despertar para morir, 1910. Novel·la. Coberta de Máximo Ramos.
Agua de nieve, 1911. Novel·la. Coberta en color de Bujados.
La esfinge maragata, 1914. Novel·la. Premio Fastenrath de la Real Academia Española. Duta al cinema.
La rosa de los vientos, 1915. Novel·la.
El Jayón, 1916. Novel·la. Premio Espinosa y Cortina de la Real Academia Española. Després Teatre. Drama en tres (3) actes estrenat en el Teatro Eslava de Madrid el 9 de febrer de 1918. Després Película. Guacho. Argentina 1954.
Don Quijote en Barcelona, 1917. Conferència 19 de diciembre de 1916.
Ruecas de marfil, 1917. Relats.
Simientes. Páginas iniciales, 1918. Coberta en color de Rivero Gil.
Naves en el mar, 1918. Novel·la.
Talín, 1918. Novel·la.
Pastorelas, 1920. Quaranta-dos (42) contes il·lustrats per Varela de Seijas.
El metal de los muertos, 1920. Novel·la.
Dulce nombre, 1921. Novel·la. Duta al cinema.
Cuentos, 1922. Contes.
Cumbres al sol, 1922. Novel·la.
El cáliz rojo, 1923. Novela. Coberta de Bujados.
Tierras del Aquilón (Viajes), 1924. Relats. Premio Castillo de Chirel de la Real Academia Española.
Arboladuras, 1925. Novel·la.
Cura de amor, 1925. Novel·la.
El secreto de un disfraz, 1925. Novel·la.
Altar mayor, 1926. Novel·la. Premio Nacional de Literatura 1927. Duta al cinema.
Aurora de España, 1927. Novel·la. Ilustracions de Baldrich.
Llama de cera, 1927. Novel·la.
Las niñas desaparecidas, 1927. Novel·la.
El goce de robar, 1928. Novel·la. Il·lustracions de Penagos.
Huerto de Rosas, 1929. Novel·la. Il·lustracions d'Ontañón.
La virgen prudente, 1929. Novel·la. Coberta en color d'Augusto.
Marcha nupcial, 1929. Novel·la. Il·lustracions de Vázquez Calleja.
El príncipe del cantar, 1930. Novel·les i contes.
Copa de horizontes, 1930. Novel·la. Gravats i làmines en color fora del text d'Ontañón.
Siete rayos de sol: (cuentos tradicionales), 1930. Contes. Cobierta de Puyol.
El hermano Caín, 1931. Novel·la. Ilustracions d'Alvear.
Singladuras. Viaje americano (Cuba, Nueva York, Nueva Inglaterra), 1932. Libre de Viatges. Cubierta de Mauricio Amster.
Entre la noche y el mar, 1933. Poesia.
Candelabro, 1933. Novel·les.
La flor de ayer, 1934. Novel·la.
The Woman and the Sea, 1934. Novel·la. Traducció de Terrell L. Tatum. Introducció de Ernest Boyd.
Vidas rotas, 1935. Novel·la. Duta al cinema.
Nadie quiere a nadie, 1936. Novel·la. Ilustracions de Bocquet.
Retaguardia. (Imágenes de vivos y muertos), 1937. Novel·la.
Casilda de Toledo. Vida de santa Casilda, 1938. Biografia.
El desierto rubio, 1938. Novel·la.
Esclavitud y libertad, Diario de una prisionera, 1938. Novel·la.
La carpeta gris, 1938. Novel·la.
Las alas invencibles. Novela de amores, de aviación y de libertad, 1938. Novel·la.
Reconquista, 1938. Novel·la.
Cazadoras de sueños, 1939. Novel·les.
Luna roja: Novelas de la revolución, 1939. Novel·la.
El hombre y el mastín, 1940. Novel·la.
Princesas del martirio, 1940. Novela. Il·lustracions de Rosario Velasco.
La tiniebla encendida, 1940. Teatre.
El fraile menor: (cuentos), 1942. Contes.
Moneda blanca. La otra, 1942. Teatre.
La segunda mies: versos, 1943. Poesia.
Obras completas de Concha Espina, 1944. Pròleg de Víctor de la Serna.
Victoria en América, 1944. Novel·la.
El más fuerte, 1945. Novel·la.
Alma silvestre, 1946. Novel·la.
Un valle en el mar, 1949. II Premio Miguel de Cervantes Saavedra de Periodismo concedit per l'extint Ministerio de Información y Turismo.
De Antonio Machado a su grande y secreto amor, 1950. Cartes. Il·lustracions i Facsímils. Descobreix Guiomar sense desvelar la seva identitat.
Una novela de amor, 1953. Novel·la.
Aurora de España, 1955. Novel·la. Reedició ampliada.
Articles en periòdics i revistes
Homenaje a Max Nordau (prólogo a la edición póstuma de La Ondina), Raíces núm. 16, pág. 36, Madrid, 1923.
Publicacions sobre Concha Espina
Rafael Cansinos Assens: Literaturas del norte (La obra de Concha Espina), 1924.
Concha Espina. De su vida. De su obra literaria a través de la crítica universal, 1928. Autobiografía.
Wilhelmina Marie Becker: Espina, Concha. Mujeres del Quijote. Notes and vocabulary', 1931. With a critical introduction by Federico de Onís.
Josefina de la Maza: Vida de mi madre, Concha Espina, 1957.
Primer centenario de Concha Espina (1869–1969)', 1970. Diputación Provincial de Santander.
Gerardo Diego: Concha Espina. Edición antológica, 1970. Gerardo Diego.
Alicia Canales: Concha Espina, Madrid, E.P.E.S.A. [Ediciones y Publicaciones Españolas, S.A.], [D.L.1974]; pròleg de José Gerardo Manrique de Lara; epíleg de Víctor de la Serna.
Gerard Lavergne: Vida y obra de Concha Espina', 1976.
Concha Espina y la Guerra de España'. 1984. Fundación Balmes.
Elizabeth Rojas Auda: Visión y ceguera de Concha Espina: su obra comprometida, 1998.
Concha Espina y la Guerra Civil, article publicat el 2005 per Luis Sánchez Movellán en El Diario Montañés.
Iker González–Allende. «Las novias de Concha Espina: Amor durante la Guerra Civil Española». Revista de Estudios Hispánicos 45.3 (2011): pàg. 527–549.
Concha Espina
Escudo de Concha Espina, dama de la Orden de la Reina María Luisa y de la gran cruz de la Orden Alfonso X el Sabio (España).
Foto de Espina publicada el 1912.
Placa en su honor en Castrillo de los Polvazares, León.
Fuente en honor a Concha Espina situada en los jardines de Pereda de Santander (Cantabria).
Dibujo de Concha Espina, por Hakima El Kaddouri.
María de la Concepción Jesusa Basilisa Rodríguez–Espina y García–Tagle (Concha Espina)
El passat dijous 15 d'abril de 2021 es commemorà el cent vint-i-novè aniversari de la fundació de la General Electric Company, també coneguda com GE, el 15 d'abril de 1892, a Schenectady, Nova York, que és una (1) corporació conglomerada multinacional d'infraestructura, serveis financers i mitjans de comunicació altament diversificada amb origen nord–americà.
Originalment constituïda en societat comercial a Schenectady, Nova York, l'empresa actualment té la seu a Fairfield, Connecticut. Des d'energia, aigua, transport i salut fins a serveis de finançament i informació, GE està present en més de cent (>100) països i té més de tres-cents mil (>300.000) empleats al voltant del món.
GE opera a través de quatre (4) segments: Energy, Technology Infrastructure, Capital Finance i Consumer & Industrial.
GE és un (1) dels símbols del capitalisme dels Estats Units, sent una (1) empresa multinacional present a tot el món i en nombrosos sectors d'activitat. El 2011 la companyia fou honrada per Fortune amb el VI lloc en la llista de les majors firmes als Estats Units, així com el XIV lloc en la llista de les empreses nord–americanes més rendibles. Altres classificacions per al 2011 la inclouen com la VII companyia per a líders (Fortune), la V major marca global (Interbrand), la LXXXII companyia «verda» (Newsweek), La XIII companyia més admirada (Fortune) i la XIX companyia més innovadora (Fast Company).
Història
La companyia remunta la seva història al 1890, quan Thomas Alva Edison, un (1) famós inventor nord–americà, qui residí a la ciutat de Mame ho Park, Nova Jersey, uní alguns dels seus interessos comercials sota una (1) corporació per formar la Edison General Electric Company, una (1) companyia amb molts problemes. El 1887 Elihu Thomson i CJ. Houston havien constituït la Thomson–Houston Electric Company, que passà a adquirir un (1) nombre dels seus competidors en el sector elèctric, i accedí a una (1) sèrie de patents en el procés, les quals coses conduïren la companyia al primer lloc. Posteriorment, el 1892, l'Edison General Electric Company de Schenectady, Nova York, i la Thomson–Houston Electric Company de Lynn, Massachusetts, es fusionaren per formar la General Electric Company de la mà de JP Morgan, qui anteriorment havia tret Thomas Alva Edison del negoci en comprar les seves accions a l'Edison General Electric Company i reemplaçar el corrent continu usat per Edison per la corrent altern desenvolupada i instaurada per Nikola Tesla i usada en l'actualitat. La companyia estava registrada a Schenectady, Nova York, i aquesta ciutat fou la seva seu per molts anys. Aproximadament al mateix temps es formà la Canadian General Electric, la contrapart canadenca de la companyia.
General Electric fou una (1) de les empreses fundadores de l'índex econòmic Dow Jones Industrial Average quan s'establí el 1894 i en el qual es mantingué durant cent vint-i-dos (122) anys fins que hi deixà de cotitzar el 26 de juny de 2018, i esdevingué l'última de les companyies cotitzades en el seu origen a deixar de fer–ho. El 1921 General Electric absorbí la National Electric Lamp Association (NELA) en el seu negoci existent d'equips d'il·luminació, i establí la seu actual per la seva divisió d'equips d'il·luminació a Nela Park a East Cleveland, Ohio. El 1935 GE era una (1) de les trenta (30) majors empreses cotitzades a la Borsa de Londres (Anglaterra, Regne Unit).
El 1919 GE fundà la Ràdio Corporation of America (RCA) per promoure la ràdio internacional. GE utilitzà RCA com la seva divisió per a vendes de ràdio fins al 1930, quan aquesta empresa se separà de GE. La pròpia RCA ràpidament es convertí en un (1) gegant industrial.
GE té una (1) història llarga de treball amb turbines en el camp de generació d'energia. La companyia introduí els primers turbocompressors durant la Primera Guerra Mundial, i continuà desenvolupant–los durant el període d'entreguerres, així que arribaren a ser indispensables en els anys immediatament abans de la Segona Guerra Mundial. GE també treballà amb els dissenys de Frank Whittle durant la Guerra, introduint els motors de reacció de Whittle als Estats Units durant els anys 1940. Això conduí a la fundació de GE Aviation, que és actualment el major fabricant de motors en el món, només seguit per Rolls–Royce plc de Gran Bretanya, que obrí el camí en el disseny i la fabricació de motors fiables, innovadors, i eficients.
El 1959 General Electric fou acusat de promoure el major càrtel il·legal als Estats Units des de l'adopció de la Llei antimonopoli de Sherman (1890) per mantenir preus artificialment alts. En total, vint-i-nou (29) empreses i quaranta-cinc (45) executius foren condemnats. Les investigacions parlamentàries subsegüents revelaren que el «delicte de coll blanc» era, de molt, la forma de delicte més costosa per a les finances dels Estats Units.
El 2002 GE adquirí els interessos d'energia eòlica d'Enron durant els procediments de fallida d'aquesta. GE desenvolupà una (1) línia extensa de computadors durant els anys, incloent–hi computadors de propòsit general (com ara les sèries GE 200, GE 400 i GE 600 ), computadors de control de processos en temps real (incloent el GE 4010, el GE 4020 i el GE 4060), i computadors per commutació de missatges (com ara el Datanet 30 i el Datanet 355). A més, des del 1962, GE desenvolupà el sistema operatiu GECOSE (posteriorment renombrado GCOS), que originalment fou concebut per a processament per lots, Però posteriorment fou estès a temps compartit i gestió transaccional.
Al llarg dels anys GE adquirí una (1) sèrie d'entitats empresarials, com ara RCA i la seva subsidiària de televisió NBC (el 1986), i Universal Pictures (amb la qual fusionà NBC el 2004 per formar NBCUniversal ), entre d'altres.
Afers corporatius
GE és un (1) conglomerat multinacional amb seu a Fairfield, Connecticut. Les seves oficines principals a Nova York estan ubicades al Rockefeller Center, al 30 de Rockefeller Plaça (també conegut com el GE Building per la presència del prominent logotip de GE en el seu sostre). La seu de la cadena de televisió NBC (adquirida per GE el 1986) està ubicada a l'edifici. A través de la seva filial RCA, s'associà amb el Centre des de la seva construcció en la dècada del 1930.
La companyia es descriu com composta per un (1) nombre d'unitats principals de negoci. Cada unitat és en si una (1) vasta empresa, moltes de les quals, fins i tot com a empreses independents, tenen qualificacions en la llista Fortune 500. La llista dels negocis de GE ha variat al llarg dels anys com a resultat de les adquisicions, desinversions i reestructuracions de la companyia. Els formularis d'impostos de GE són més voluminosos que el de qualsevol altra companyia als Estats Units; la presentació del 2005 consistí en aproximadament vint-i-quatre mil (24.000) pàgines impreses, i dos-cents trenta-set (237) megabytes quan es presentà per via electrònica.
President i CEO
L'octubre del 2018 John L. Flannery fou reemplaçat per H. Lawrence Culp Jr per vot unànime de la Junta Directiva de GE. John L. Flannery havia reemplaçat Jeff Immelt l'agost del 2017. Prèviament, Flannery estigué vint (20) anys a GE Capital i el 2013 fou director de desenvolupament de negocis de tot GE.
Filials
Les divisions de GE inclouen GE Capital, GE Energy, GE Healthcare, GE Technology Infrastructure i GE Home and Business Solutions. A través d'aquestes empreses, GE participa en una (1) varietat àmplia de mercats, incloent la generació, transmissió, i distribució d'electricitat (nuclear, gas i solar), il·luminació física, enginyeria automàtica, equips de imatge mèdica, motors elèctrics, locomotores, motors de reacció per a aeronaus, i serveis de aviació.
GE és també el copropietari de NBCUniversal amb Comcast, i ofereix una (1) gamma de serveis financers a través de GE Commercial Finance, GE Consumer Finance, GE Equipment Services, i GE Insurance. A més dels Estats Units, l'empresa també té presència a més de cent (>100) països.
GE també produeix la línia de càmeres digitals General Imaging. El 2010 general Imaging estrenà la Bridge Camera GE X5 amb 14MP i un (1) zoom òptic de 15x. El 2011 fou reemplaçada per la GE X500 de 16 megapíxels GE X500, que al Japó s'ofereix opcionalment en color vermell, a diferència dels tradicionals negre o blanc al llarg del món.
Atès que més de la meitat dels ingressos de GE es deriven de serveis financers, podria dir–se que és una (1) empresa financera amb una (1) divisió de fabricació. És també un (1) dels prestadors més grans en països fora dels Estats Units, com ara el Japó. Tot i que els primers conglomerats (com ara ITT Corporation, Ling–Temco–Vought, Tenneco, etc.) quedaren en el camí a mitjans dels anys 1980, a la fi dels anys 1990, altres empreses (Westinghouse Electric, Tyco International, entre d'altres) intentaren i fracassaren en emular l'èxit de GE.
El 4 de maig de 2008 es va anunciar que GE subhastaria la seva empresa d'electrodomèstics, amb un resultat esperat d'entre cinc-vuit mil milions de dòlars. [ 15 ] No obstant això, aquest pla va fracassar com a resultat de la recessió.
Reconeixement corporatiu
El 2011 Fortune classificà GE com la sisena major firma als Estats Units, amb el XIV lloc en beneficis. Altres classificacions per al 2011 inclouen les següents:
VII companyia per a líders (Fortune);
V major marca global (Interbrand);
LXXXII companyia «verda» (Newsweek);
XIII companyia més admirada (Fortune);
XIX companyia més innovadora (Fast Company).
El 2010 la marca de GE fou valorada en quaranta-dos mil vuit-cents milions de dòlars americans (42.800.000.000 $). Després del seu ascens a la posició de director executiu de GE el 2004, Jeff Immelt havia comissionat una (1) sèrie de canvis en la presentació de la marca, en un (1) esforç per unificar les empreses diversificades de GE. Els canvis inclogueren una (1) paleta nova de colors corporatius, modificacions petites al logotip de GE, una (1) font novament personalitzada anomenada «GE Inspira», i la substitució del vostre eslògan fa molt de temps, «We bring good things to life» («Creem coses bones per a la vida»), amb un eslògan nou, «Imagination at work» («Imaginació en obra»). Els canvis foren dissenyats per Wolff Olins i són usats extensament en el màrqueting i literatura de GE.
Expedient mediambiental
Ecomagination
El maig del 2005 GE posà en marxa Ecomagination, una (1) iniciativa empresarial comuna a tots els negocis de la companyia, dirigida a satisfer la demanda de productes energèticament eficients i mediambientalment sostenibles dels seus clients i impulsar al seu torn el creixement de la companyia. Segons GE, la intenció de la companyia en concebre aquesta iniciativa era «planificar la construcció de la fàbrica més gran de panells solars als Estats Units» i establir metes per les seves filials en reducció d'emissió de gasos d'efecte hivernacle.
GE compta amb una (1) cartera de prop de setanta (circa 70) productes i serveis amb certificació Ecomagination pertanyents a diversos sectors com aviació, energia, aigua i transports, etc. Són productes que han superat un (1) procés de certificació desenvolupat per GE que quantifica si el producte és més eficient, tant des del punt de vista operatiu, com des del punt de vista mediambiental.
GE és actualment un (1) dels líders principals en la indústria d'energia eòlica, i està també desenvolupant productes nous respectuosos del medi ambient, incloent–hi motors d'aviació, emissors de llum LED; aerogeneradors; mòduls solars; motors de biogàs; locomotores híbrides; solucions per a la dessalinització i reutilització d'aigua, i cèl·lules fotovoltaiques.
L'estratègia Ecomagination es concreta en els següent objectius:
Invertir mil cinc-cents milions de dòlars (1.500.000.000 $) en tecnologies netes l'any 2010.
Assolir els vint-i-cinc mil milions de dòlars (25.000.000.000 $) en ingressos per productes Ecomagination el 2010.
Reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle un u per cent (1%) fins al 2012, reduir la intensitat de les seves emissions un trenta per cent (30%) el 2008 i millorar l'eficiència energètica un trenta per cent (30%) a la fi de l'any 2012, tot això envers l'any 2004.
Reduir el consum propi d'aigua a l'àmbit mundial un vint per cent (20%) entre els anys 2006 i 2012.
Els resultats que ha obtingut aquesta iniciativa, segons els informat per ecoimagination.com han estat els següents:
Vint-i-nou per cent menys (–29%) gasos d'efecte hivernacle, des del 2004.
Tretze coma cinc per cent menys (–13,5%) ús d'aigua des del 2010.
Dos mil tres-cents milions de dòlars (2.300.000.000 $) invertits en R + D. Deu mil milions (10.000.000.000) compromesos del 2010 al 2015.
Vint-i-un mil milions de dòlars (21.000.000 $) en beneficis durant el 2011.
Han generat major compromís amb les comunitats i consumidors.
Contaminació
GE té una història en la qual algunes activitats han donat lloc a contaminació d'aire i aigua a gran escala. Basat en dades de l'any 2000, investigadors a l'Institut per a Investigació d'Economia Política llistar la corporació com la quarta major productora de contaminació atmosfèrica als Estats Units, amb més dues mil tones (>2.000 t) anuals de substàncies químiques tòxiques alliberades a l'aire. GE també s'ha vist implicada en la creació de residus perillosos. Segons documents de l'Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units, només el govern federal dels Estats Units, Honeywell i Chevron Corporation són responsables per produir més llocs de residu perillós sota Superfund.
El 1983 Robert Abrams, el Ministeri Públic de l'estat de Nova York, presentà una (1) demanda a la Cort de Districte dels Estats Units del Districte Nord de Nova York per obligar GE a pagar la neteja del que s'afirmà ser més de cent mil tones (>100.000 t) de substàncies químiques abocaments (legalment, en aquest cop) des de la seva planta a Waterford, Nova York.
El 1999 la companyia acordà pagar un (1) arranjament extrajudicial en relació amb reclams per haver contaminat el riu Housatonic (Pittsfield, Massachusetts) i altres llocs amb bifenils policlorats (polychlorinated biphenyls o PCBs en anglès) i altres substàncies perilloses.
Des d'aproximadament el 1947 fins al 1977, GE descarregà prop de sis-centes tones (circa 600 t) de PCB des de les seves fàbriques de condensadors elèctrics a Hudson Falls i Fort Edward, Nova York al riu Hudson. GE lluità una (1) batalla amb els polítics i els mitjans de comunicació per evitar netejar el riu, adduint que dragar el riu en realitat «despertaria» els PCB. El 2002 a GE se li ordenà netejar una (1) extensió contaminada del riu Hudson que arribà a quaranta milles (40 m).
El 2003, actuant en virtut de preocupacions que el pla proposat per GE no proporcionaria adequada protecció per a la salut pública i l'ambient, la Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units emeté una (1) ordre administrativa per efectués la neteja del lloc de Rome, Geòrgia , també contaminat amb PCBs.
Els reactors nuclears involucrats en el crisi en la central nuclear Fukushima I al Japó tenen dissenys de GE, i els dissenys arquitectònics foren fets per Ebasco.
Iniciatives ambientals
El 6 de juny de 2011 GE anuncià que havia llicenciada una (1) tecnologia solar tèrmica de eSolar, una (1) companyia basada a Califòrnia, per a ús en centrals elèctriques que utilitzen gas natural i energia solar.
El 26 de maig de 2011 GE revelà l'«EV Solar Carport», una (1) cotxera que incorpora panells solars en el seu sostre, amb estacions per a la càrrega de vehicles elèctrics sota la seva coberta.
El negoci de energia renovable de GE Energy s'ha expandit en gran mesura, per mantenir–se al dia amb la demanda creixent d'energia sostenible als Estats Units i en altres parts de món. A partir de la seva entrada en la indústria de comercialització d'energia renovable el 2002, GE ha invertida més de vuit-cents cinquanta milions de dòlars (>850.000.000 $) en tecnologies per a energia renovable. L'agost del 2008 adquirí Kelman Ltd, una (1) companyia a Irlanda del Nord (Regne Unit) que s'especialitza en tecnologies de monitorització i diagnòstic avançat per a transformadors usats en la generació d'energia renovable, i anuncià una (1) expansió dels seus negocis a Irlanda de Nord (Regne Unit) el maig del 2010. El 2009 les iniciatives d'energia renovable de GE, que inclouen energia solar, energia eòlica i motors de gas de la marca GE Jenbacher utilitzant gasos basats en metà, fan servir més de quatre mil nou-centes (>4.900) persones globalment i han creat més de deu mil (>10.000) treballs secundaris.
GE Energy i Orion New Zealand Limited han anunciat la implementació de la primera fase d'un (1) sistema de gestió de xarxa que GE faria servir per millorar la fiabilitat de l'aprovisionament energètic per als seus clients. L'«ENMAC Distribution Management System» és la fundació per a la iniciativa d'Orion. El sistema de tecnologies smart grid millorarà significativament la capacitat de les companyies distribuïdores d'energia per gestionar grans emergències a la xarxa, i les ajudarà a restaurar el servei més ràpidament quan ocorren apagades.
GE revelà una (1) bombeta de quaranta watts (40 W) de la marca Energy Smart basada en LED, que estaria disponible a finals del 2010 o a principis del 2011. La companyia sostingué que la bombeta nova proporcionaria un (1) estalvi del setanta-se per cent (77%) en energia i produiria gairebé la mateixa intensitat lumínica que una (1) bombeta incandescent de quaranta watts (40 W), amb una (1) durada vint-i-cinc (25) vegades més gran.
Iniciatives educatives
GE Healthcare està col·laborant amb la Wayne State University School of Medicine i la Medical University of South Carolina per oferir un (1) programa integrat d'estudis sobre radiologia durant els seus programes medicinals respectius, dirigits per investigadors de l'estudi de diagnòstic avançat per ultrasò en microgravetat. GE ha donat més d'un milió de dòlars (>1.000.000 $) d'equips Logiq I Ultrasound a aquestes dues (2) institucions.
Afers legals
El 4 de agost de 2009 la Securities and Exchange Commission (SEC) multà General Electric amb cinquanta milions de dòlars (50.000.000 $) per violar les regles de comptabilitat en dos (2) casos separats, enganyant els inversors a fi que creguessin que GE satisfaria o superaria les seves expectatives de guanys.
GE s'ha enfrontat a accions penals pel que fa a les seves operacions relacionades amb la defensa. El 1990 fou declarada culpable de frau contra el Departament de Defensa dels Estats Units i el 1992 condemnada per pràctiques corruptes en la venda de motors d'avions a Israel.
Centres d'investigació
General Electric compta amb una (1) de les organitzacions de recerca industrial més diversificades del món, GE Global Research, a través de la qual ofereix tecnologia a tots els negocis de la companyia. GE Global Research ha estat la pedra angular d'evolució de GE i la seva tecnologia durant més de cent (>100) anys i se centra actualment en el desenvolupament d'innovacions en àrees com medicina molecular, energies alternatives, nanotecnologia, propulsió avançada i tecnologies de seguretat.
GE Global Research té la seu a Niskayuna (Nova York) i compta amb centres de recerca en Bangalore (Índia), Xangai (Xina) i Munic (Alemanya).
Recentment s'ha inaugurat un (1) centre d'investigació i desenvolupament a Rio de Janeiro, Brasil.
En els centres de recerca de GE s'han inventat la primera bombeta de filament de carboni incandescent (1879), la màquina de raigs X (1896), el ventilador elèctric (1902), la torradora elèctrica (1905), la nevera (1917) , la llum fluorescent (1938), les silicones (1940), el primer motor a reacció dels Estats Units (1941), el plàstic Lexan (1953), els lingots de quars que feren possible la revolució de la fibra òptica a les telecomunicacions (1981) i el sistema d'ultrasons 4D (2002).
General Electric Company logo
Entrada de la seu de GE a Fairfield, Connecticut.
El passat dijous 15 d'abril de 2021 es commemorà el cent catorzè aniversari del naixement de Nikolaas Tinbergen (la Haia, Països Baixos, 15 d'abril de 1907 — Oxford, Anglaterra, Regne Unit, 21 de desembre de 1988), qui fou un (1) etòleg i ornitòleg neerlandès guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1973.
Biografia
Nasqué el 15 d'abril de 1907 a la ciutat de La Haia, capital de la província d'Holanda Meridional, i fou germà de l'economista Jan Tinbergen, el primer guardonat amb el Premi Nobel d'Economia l'any 1969.
Estudià biologia a la Universitat de Leiden (Països Baixos), on posteriorment fou professor de zoologia. Treballà a la Universitat d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit), d'on també fou professor i responsable del Departament d'Investigació del Comportament Animal, sent considerat un (1) dels pares de l'etologia. Durant la Segona Guerra Mundial passà dos (2) anys reclòs en un (1) camp de reclutament alemany, per esdevenir doctor de l'exèrcit nazi. Durant la batalla de Witebsk desaparegué; fou fet presoner per l'exèrcit soviètic i alliberat l'any 1947.
L'any 1962 fou nomenat membre de la Royal Society de Londres. Morí el 21 de desembre de 1988 a la ciutat d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit).
Recerca científica
Influenciat pel treball de Karl von Frisch i pels escrits de Jean Henri Fabre sobre els insectes va decidir utilitzar el descobriment d'una colònia de vespes per un estudi de les seves capacitats notables autoguiades cap a la presa, orientant la resta de la seva vida científica al comportament social dels animals.
Durant la seva estada a la Universitat de Leiden (Països Baixos) conegué Konrad Lorenz, invitat per C. J. van der Klaauw per realitzar unes xerrades sobre l'instint animal, i n'esdevingué l'any 1936 l'assistent juntament amb Alfred Seitz. El 1938 la Fundació Americana dels Països Baixos li donà la possibilitat de realitzar una (1) estada de quatre (4) mesos a Nova York (EUA), moment en el qual conegué Ernst Mayr, Ted Schneirla, Roberto M. Yerkes entre altres. Després que la Segona Guerra Mundial fou convidat novament als Estats Units, i també al Regne Unit, per impartir diverses conferències sobre el comportament animal. Les amistats duradores amb Ernst Mayr i David Lack despertaren un (1) decisiu interès en l'evolució i ecologia.
En els seus estudis comparatius de psicologia animal arribà a establir el valor de l'estímul com un (1) signe, en el sentit que els senyals transmesos pels animals inclouen seqüències de conducta, fenomen que relacionà amb l'existència d'una (1) unitat coordinadora en el sistema nerviós. Realitzà, així mateix, investigacions sobre la qüestió social de l'autisme en els primers anys de la infantesa. L'any 1973 fou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia pels seus descobriments referents a l'organització dels patrons individuals i socials del comportament, premi que compartí amb Karl von Frisch i Konrad Lorenz.
Les quatre causes
Seguint el concepte de causa d'Aristòtil (que el dividia en quatre [4] causes), proposà analitzar tots els fenòmens a partir d'un (1) esquema similar que permetés connectar les diferents ciències.
La primera causa és la funció: hi ha un (1) element que funciona així perquè permet la millor adaptació al medi del seu individu o grup de referència (relacionat amb la causa final). La segona s'explica per la filogènia, és a dir, la formació o la història d'aquell element d'estudi. La tercera (relacionada amb la causa material) recull els canvis influències que provoquen alteracions en el camp analitzat. Per últim l'ontogènia es fixa en com aquesta influència de l'entorn configura la formació i evolució.
Totes aquestes causes es poden aplicar als diferents nivells de complexitat de la vida: molècula, cèl·lula, òrgan, individu, família, grup, societat, que afecten totes les disciplines, incloent–hi les humanitats.
Nikolaas Tinbergen el 1978.
Nikolaas Tinbergen
El passat dijous 15 d'abril de 2021 es commemorà el cent vint-i-cinquè aniversari del naixement de Nikolai Nikolàievitx Semiónov, rus: Никола́й Никола́евич Семёнов, (Saràtov, Rússia, 15 d'abril de 1896 — Moscou, URSS, 25 de setembre de 1986), qui fou un (1) físic, químic i professor universitari soviètic guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1956.
Biografia
Nasqué el 15 d'abril de 1896 a la ciutat de Saràtov, situada a la província de Saràtov (Rússia). Estudià física, química i matemàtiques a la Universitat de Sant Petersburg i fou nomenat professor de física de l'Institut Politècnic de Leningrad (Rússia) després d'haver participat en la Guerra Civil Russa, sent Semenov l'introductor de la química física al seu país.
Morí el 25 de setembre de 1986 a la ciutat de Moscou (Rússia).
Recerca científica
Interessat inicialment en l'estudi de la física molecular i dels fenòmens electrònics, al costat de Piotr Leonídovitx Kapitsa descobrí el 1922 el modus de mesurar el camp magnètic d'un (1) nucli atòmic, que posteriorment seria modificada i millorada per Otto Stern i Walther Gerlach i coneguda amb el nom d'experiment de Stern–Gerlach. El 1925 al costat de Iàkov Frénkel estudià la cinètica de la condensació i adsorció dels vapors. El 1927 estudià la ionització dels gasos així com la química de l'electró, i el 1928 al costat de Vladímir Fok creà la teoria de la descarga trencada de dielèctrics.
Posteriorment es dedicà completament a la cinètica química, al desenvolupament de la qual contribuí notablement. La seva tasca fou especialment intensa durant la Segona Guerra Mundial, quan els problemes de combustió i explosió adquiriren extraordinària importància.
Posteriorment treballà en el camp de les reaccions químiques en cadena, el coneixement de la qual contribuí de manera molt considerable igual que el químic anglès Cyril Norman Hinshelwood amb el qual mantingué estretes relacions científiques i compartí el Premi Nobel de Química l'any 1956. A més, rebé el títol d'Heroi del Treball Socialista en dues (2) ocasions, l'orde de Lenin en cinc (5), dos (2) Premis Stalin (1941 i 1949), la Medalla d'or Lomonóssov el 1969, l'orde de la Revolució d'Octubre, l'orde de la Bandera Roja del Treball, la medalla del Centenari de Lenin i el Premi Lenin (1976), entre altres guardons.
Nikolay Nikolayevich Semyonov (1896–1986).
Nikolai Nikolàievitx Semiónov
El passat dijous 15 d'abril de 2021 es commemorà el cent quaranta-setè aniversari del naixement de Johannes Stark (Schickenhof, Baviera, 15 d'abril de 1874 — Traunstein, Baviera, 21 de juny de 1957), qui fou un (1) físic alemany, guanyador del Premi Nobel de Física l'any 1919.
Biografia
Nascut el 15 d'abril de 1874 a la ciutat alemanya de Schickenhof (avui dia Zwettl), s'educà a l'escola elemental de Bayreuth (Baviera) i més endavant de Ratisbona (Baviera). Posteriorment, l'any 1897, assistí a la Universitat de Munic (Baviera), on estudià física, matemàtiques, química i cristal·lografia, i s'hi graduà el 1897 amb una (1) dissertació doctoral sobre alguns temes de la física d'Isaac Newton.
Ocupà diverses posicions en l'Institut de Física de la Universitat de Munic (Baviera) fins al 1900, quan entrà a treballar de lector de la Universitat de Göttingen (Baixa Saxònia). Posteriorment, fou professor de física a l'Institut Politècnic d'Aquisgrà (Aachen, Rin del Nord–Westfàlia) entre els anys 1909 i 1917, de la Universitat de Greifswald (Mecklemburg–Pomerània Occidental) entre els anys 1917 i 1920, i de Wurzburg (Baviera) entre els anys 1920 i 1922.
Stark es morí el 21 de juny de 1957 a la ciutat de Traunstein, població situada a Baviera.
Recerca científica
El 1919 fou guardonat amb el Premi Nobel de Física pel descobriment de l'efecte Doppler i el desdoblament de les línies espectrals quan la llum està sotmesa a un (1) camp elèctric intens, a partir d'aquell moment denominat efecte Stark, descobert per Stark el 1913.
Des de 1933 fins a la seva jubilació l'any 1939, fou president de l'Institut Físic i Tècnic del Reich i de l'Associació Alemanya d'Investigació. Durant el règim naz intentà ser el führer de la física alemanya, amb el moviment Deutsche Physik ('física ària', juntament amb Philipp Lenard), en contra de la «física jueva», representada per Albert Einstein i Werner Heisenberg.
Stark publicà més de tres-cents (300) treballs, fonamentalment relacionats amb l'electricitat i camps anàlegs.
El passat dijous 15 d'abril de 2021 es commemorà el tres-cents catorzè aniversari del naixement de Leonhard Euler (Basilea, Suïssa, 15 d'abril de 1707 — Sant Petersburg, Rússia, 18 de setembre de 1783), qui fou un (1) matemàtic i físic suís que visqué a Rússia i al Regne de Prússia durant la major part de la seva vida. Euler feu importants descobriments en camps tan diversos com el càlcul o la teoria de grafs. També introduí una (1) gran part de la notació i terminologia matemàtica moderna, particularment en l'anàlisi matemàtica, com la noció de funció. És notable també la seva aportació en mecànica, òptica i astronomia.
És considerat un (1) dels matemàtics més brillants de la història (conjuntament amb altres com Arquimedes, Gauss o Newton) i el més important del segle XVIII. També en fou un (1) dels més prolífics; les seves obres completes omplirien una vuitantena (circa 80) de llibres. Una (1) frase atribuïda a Pierre–Simon Laplace dona idea de la gran influència que Euler tingué en matemàtiques: Llegiu Euler, llegiu Euler, ell és el mestre de tots nosaltres. Euler apareix en un (1) bitllet suís de deu francs (10 SFr) i en diversos segells de Rússia, Alemanya i Suïssa. A més, l'asteroide 2002 Euler fou batejat en honor seu i apareix en el calendari de sants de l'Església luterana.
Biografia
Joventut
Euler nasqué a Basilea (Suïssa), fill de Paul Euler, un (1) pastor de l'Església reformista, i de Marguerite Brucker, filla també d'un (1) pastor. Tenia dues (2) germanes petites, Anna Maria i Maria Magdalena. Poc després del seu naixement, la seva família aniria a viure a Riehen, on Euler passaria gran part de la seva infantesa. La família d'Euler i de Bernoulli eren amigues i és notable la influència que Johann Bernoulli hauria exercit en Euler durant els primers anys de la seva vida. La seva educació començà a Basilea (Suïssa), on Euler anà a viure amb la seva àvia. A l'edat de tretze (13) anys, es matriculà a la Universitat de Basilea (Suïssa), i amb només setze (16) anys rebé un (1) màster en filosofia per la seva tesi en què comparava les filosofies de Descartes i Newton. Durant aquest període, Euler rebia classes particulars de Johann Bernoulli, que ràpidament descobrí el gran talent que tenia per a les matemàtiques.
En aquest moment, Euler estava estudiant teologia, grec i hebreu, per ordre del seu pare, que volia que Euler el succeís com a pastor. Fou Bernoulli qui el convencé que el seu fill estava destinat a ser un (1) gran matemàtic. L'any 1726 Euler completà la seva tesi doctoral sobre la propagació del so, i el 1727 participà en un (1) concurs organitzat per l'Acadèmia de Ciències de París (Illa de França) que proposava trobar la millor manera de col·locar els mastelers en un (1) vaixell. Euler hi quedà segon, només superat per Pierre Bouguer, que s'havia de convertir en el pare de l'arquitectura naval. Tanmateix, Euler guanyà el concurs dotze (12) cops al llarg de la seva carrera.
Sant Petersburg
En aquesta època, els dos (2) fills de Johann Bernoulli, Daniel i Nicolas, treballaven a l'Acadèmia Russa de les Ciències a Sant Petersburg (Rússia). El juliol del 1726 Nicolas morí d'apendicitis després de passar un (1) any a Rússia i, quan Daniel assumí la plaça del seu germà a la secció de Matemàtiques i Física, recomanà Euler per a la plaça que ell mateix havia deixat vacant al Departament de Fisiologia. Euler declinà l'oferta mentre sol·licitava un (1) lloc de professor a la Universitat de Basilea (Suïssa),[1] però quan aquest li fou denegat, anà a trobar–se a Sant Petersburg (Rússia) amb el seu bon amic.
Allí, ambdós col·laboraren estretament en el Departament de Matemàtiques, alhora que Euler compaginava la seva recerca amb una (1) feina de metge en la marina russa.
Euler arribà a la capital russa el 17 de maig de 1727. Fou ascendit des del seu lloc al departament mèdic de l'acadèmia a un (1) lloc al Departament de Matemàtiques, en què treballà amb Daniel Bernoulli, sovint en estreta col·laboració. Euler aprengué l'idioma rus i s'establí finalment a Sant Petersburg (Rússia). Fins i tot, arribà a exercir com a metge de l'armada russa.[2]
L'Acadèmia de Sant Petersburg (Rússia), creada per Pere I el Gran, tenia l'objectiu de millorar el nivell educatiu a Rússia i reduir la diferència científica existent entre aquell país i l'Europa occidental. Com a resultat, s'implementaren una (1) sèrie de mesures per atreure erudits estrangers com Euler. L'Acadèmia tenia amplis recursos financers i una (1) biblioteca molt extensa, extreta directament de les biblioteques privades de Pere I i de la noblesa. L'Acadèmia admetia un (1) nombre molt limitat d'estudiants per facilitar la feina de l'ensenyament, al mateix temps que destacava la tasca d'investigació i s'oferia tant la facultat com el temps o la llibertat per resoldre qüestions científiques.[3]
Malgrat això, la principal benefactora de l'Acadèmia, l'emperadriu Caterina I de Rússia, que havia continuat amb les polítiques progressistes del seu marit, morí el mateix dia de l'arribada d'Euler a Rússia. La seva mort incrementà el poder dels nobles, i deixà el lloc al nou emperador Pere II de Rússia, que en aquella època era tan sols un (1) nen de dotze (12) anys. Els nobles sospitaven dels científics estrangers de l'Acadèmia, per la qual cosa retallaren la quantitat de diners que s'hi dedicaven i això provocà una altra sèrie de dificultats per a Euler i els seus col·legues. Les condicions milloraren lleugerament després de la mort de Pere II, i Euler fou a poc a poc ascendit en la jerarquia de l'Acadèmia, i es convertí en professor de física el 1731. Dos (2) anys més tard, Daniel Bernoulli, fart de les dificultats que li plantejaven la censura i l'hostilitat a què s'enfrontava a Sant Petersburg (Rússia), deixà la ciutat i tornà a Basilea (Suïssa). Euler en fou el successor com a director del Departament de Matemàtiques.[4]
El 7 de gener del 1734 Euler es casà amb Katharina Gsell, filla d'un (1) pintor de l'Acadèmia. La jove parella es comprà una (1) casa al costat del riu Neva i concebé fins a tretze (13) fills, encara que només cinc (5) en sobrevisqueren fins a l'edat adulta.[5]
Berlín
Preocupat pels esdeveniments polítics que succeïen a Rússia, Euler marxà de Sant Petersburg el 19 de juny de 1741 per acceptar un (1) càrrec a l'Acadèmia de Berlín (Brandemburg–Prússia), càrrec que li havia estat ofert per Frederic II el Gran, rei de Prússia. Visqué vint-i-cinc (25) anys a Berlín (Brandemburg–Prússia), on escrigué més de tres-cents vuitanta (>380) articles. També vhi publicà dos (2) de les seves obres principals: la Introductio in analysin infinitorum, un (1) text sobre les funcions matemàtiques, publicat el 1748, i la Institutiones calculi differentialis,[6] publicada el 1755 i que tractava sobre el càlcul diferencial.[7]
A més a més, se li oferí un (1) lloc com a tutor de la princesa d'Anhalt–Dessau, la neboda de Frederic. Euler escrigué més de dos-cents (200) cartes dirigides a la princesa que, més tard, serien recopilades en un (1) volum titulat Cartes d'Euler sobre diferents temes de filosofia natural dirigides a una princesa alemanya. Aquest treball recopilava l'exposició d'Euler sobre diversos temes de física i matemàtiques, així com una (1) visió de la seva personalitat i de les seves creences religioses. El llibre es convertí en el més llegit de totes les seves obres, i fou publicat per tot el continent europeu i als Estats Units. La popularitat que arribaren a tenir aquestes Cartes serveix de testimoni sobre l'habilitat d'Euler per a comunicar qüestions científiques a una (1) audiència menys qualificada.[7]
Malgrat això i malgrat la immensa contribució d'Euler al prestigi de l'Acadèmia, fou finalment obligat a deixar Berlín (Brandemburg–Prússia). El motiu d'això fou, en part, un (1) conflicte de personalitat entre el matemàtic i el mateix Frederic, qui arribà a veure Euler com una (1) persona molt poc sofisticada, i especialment en comparació amb el cercle de filòsofs que el rei alemany havia aconseguit congregar a l'Acadèmia. Voltaire, en particular, era un (1) d'aquests filòsofs, i tenia una (1) posició destacada en el cercle social del rei. Euler, com a home senzill de caràcter religiós i treballador, era molt convencional en les seves creences i en els seus gustos, i representava en certa manera el contrari que Voltaire. Euler tenia coneixements limitats de retòrica, i solia debatre qüestions sobre les quals tenia pocs coneixements, la qual cosa el feia objectiu freqüent dels atacs del filòsof.[7] Per exemple, Euler protagonitzà diverses discussions metafísiques amb Voltaire, de les quals solia retirar–se enrabiat per la seva incapacitat en la retòrica i la metafísica. Frederic també mostrà el seu descontentament amb les habilitats pràctiques d'enginyeria d'Euler:
«
Volia tenir una (1) bomba d'aigua al meu jardí: Euler calculà la força necessària de les rodes per a elevar l'aigua a una (1) reserva, des d'on després cauria a través de canalitzacions per a finalment acabar a Sanssouci. El meu molí fou construït de forma geomètrica i no podia elevar una (1) certa quantitat d'aigua des de més de cinc (5) pisos fins a la reserva. Vanitat de les vanitats! Vanitat de la geometria!
»
Deteriorament de la visió
La vista d'Euler anà empitjorant al llarg de la seva vida. L'any 1735 Euler patí unes febres quasi fatals i tres (3) anys després d'aquest succés, es quedà cec de l'ull dret. Tot i això, Euler preferí donar la culpa d'aquest fet a la feina de cartografia que realitzava per a l'Acadèmia de Sant Petersburg. (Rússia).
La vista d'aquest ull empitjorà al llarg de la seva estada a Alemanya, fins al punt que Frederic feia referència a ell com el Cíclop. Euler, més tard, sofrí cataractes en el seu ull sa, l'esquerre, cosa que el deixà pràcticament cec poques setmanes després del diagnòstic. Tot i això, sembla que els seus problemes de visió no afectaren la seva productivitat intel·lectual, ja que ho compensà amb la seva gran capacitat de càlcul mental i la seva memòria fotogràfica. Per exemple, Euler era capaç de repetir l'Eneida de Virgili des del començament fins al final i sense dubtar en cap moment, i a cada pàgina de l'edició era capaç d'indicar quina línia era la primera i quina era l'última.[10] També se sabia de memòria les fórmules de trigonometria i les sis (6) primeres potències dels cent (100) primers nombres primers.[11]
Passà els últims anys de la seva vida cec, a partir del 1772, però continuà treballant. Molts treballs els dictà al seu fill gran i al secretari que li recomanà Daniel Bernoulli: Nicolaus Fuss.[12]
Retorn a Rússia
La situació a Rússia havia millorat molt després de la pujada de Caterina la Gran, per aquest motiu Euler acceptà el 1766 una (1) invitació per a tornar a l'Acadèmia de Sant Petersburg (Rússia), per passar allà la resta de la seva vida. Malgrat això, la seva segona època a Rússia estigué marcada per la tragèdia: un (1) incendi a Sant Petersburg el 1771 li destruí casa seva i gairebé el matà, i el 1773 perdé la seva dona que, en aquell moment, tenia quaranta (40) anys. Euler es tornà a casar tres (3) anys més tard.
Euler morí el 18 de setembre de 1783 a la ciutat de Sant Petersburg (Rússia) després d'un (1) ictus, i fou enterrat al costat de la seva dona al cementiri Luterà a l'illa de Vasilievsky. Avui en dia el cementiri on fou enterrat no existeix, ja que fou destruït pels soviètics. Aquests traslladaren prèviament les seves restes al monestir ortodox d'Alexandre Nevski.
El matemàtic i filòsof francès Nicolas de Condorcet escrigué per a l'Acadèmia francesa un (1) elogi per al funeral d'Euler.
«
…il cessa de calculer et de vivre — … deixà de calcular i de viure.[13]
»
Per la seva part, Nicolaus Fuss, deixeble d'Euler i secretari de l'Acadèmia Imperial de Sant Petersburg, escrigué un (1) biografia seva així com una (1) llista de les seves obres.
Contribució a les matemàtiques i a altres àrees científiques
Euler, conjuntament amb Daniel Bernoulli, establí la llei que l'esforç de torsió d'una (1) biga elàstica i prima és proporcional a l'elasticitat del material i al moment d'inèrcia d'una (1) secció transversal sobre un (1) eix a través del centre de gravetat i perpendicular al pla parell.
També deduí les equacions d'Euler, un (1) conjunt de lleis de moviment en la dinàmica de fluids, directament de les lleis de moviment de Newton. Aquestes equacions són formalment idèntiques a les equacions de Navier–Stokes amb viscositat zero, i són interessants principalment per a l'estudi de les ones de xoc.
Feu importants contribucions també a la teoria de les equacions diferencials. En particular, és conegut per la creació d'una (1) sèrie d'aproximacions d'Euler, les quals són utilitzades en mecànica computacional. La més famosa d'aquestes aproximacions es coneix amb el nom de mètode d'Euler.
En el camp de la teoria de nombres, inventà la funció phi d'Euler. La funció «phi» φ(n) d'un (1) nombre natural no nul n es defineix com el nombre d'enters positius menors o iguals que n i coprimers amb n. Per exemple: φ (8) = 4, ja que els quatre (4) nombres u (1), tres (3), cinc (5) i set (7) són comprimers de vuit (8).
En l'anàlisi matemàtica, Euler sintetitzà el càlcul diferencial de Leibniz amb el mètode de Newton.
El 1735 esdevingué popular en resoldre el problema de Basilea:
en què ζ ( s ) és la funció zeta de Riemann.
També mostrà la utilitat, consistència i simplicitat de definir l'exponencial d'un (1) nombre imaginari mitjançant la fórmula següent:
e i x = cos ( x ) + i sin ( x )
Aquesta és la fórmula d'Euler, la qual situa en un (1) rol fonamental la funció exponencial. En essència, totes les funcions elementals són variacions de la funció exponencial o bé són polinomis. La identitat d'Euler n'és una (1) conseqüència evident:
e i π + 1 = 0
El 1735 definí la constant d'Euler–Mascheroni, la qual s'utilitza en equacions diferencials:
(no se sap si és irracional)
És codescobridor de la fórmula d'Euler–Maclaurin, que és molt utilitzada en el càlcul d'integrals complexes, sumes i sèries.
El 1739 publicà Tentamen novae theoriae musicae i fou un intent de combinar música i matemàtiques. En la seva biografia, comenta que l'obra era massa avançada matemàticament per als músics i massa musical per als matemàtics.
En economia, mostrà que si cada factor productiu és pagat a un (1) preu igual al seu producte marginal, llavors (sota la llei de rendiments constants a escala) s'arriba a un (1) equilibri i el mercat es buida.
En geometria i topologia algebraica, hi ha una (1) relació anomenada característica d'Euler que relaciona en nombre de vores, vèrtexs i cares d'un (1) poliedre connectat simplement. Donat un (1) poliedre, la suma dels nombres de vèrtexs i de cares és sempre el nombre de vores més dos (+2). ex: F – E + V = 2. Aquest teorema també s'aplica a qualsevol gràfic planar. Per a gràfics no planars, n'existeix una (1) generalització: si el gràfic pot incloure's en un (1) múltiple M, llavors F – E + V = χ(M), en què χ és la característica d'Euler del múltiple, una constant invariable sota deformacions contínues. La característica d'Euler d'un (1) múltiple simplement connectat com ara una esfera o un pla és 2. Una (1) generalització de la fórmula d'Euler per a qualsevol gràfic planars és: F – E + V – C = 1, en què C és el nombre de components del gràfic.
El 1736 Euler solucionà el problema conegut com els set ponts de Königsberg, publicant Solutio problematis ad geometriam situs pertinentis, que fou la primera aplicació de la teoria de grafs a la topologia. Tot i que la teoria de grafs, com la coneixem avui en dia, no aparegué fins al segle XX quan Dénes Kőnig escrigué el primer llibre que en parlava l'any 1936, ell impulsà l'estudi dels grafs, però no els inventà. També donà un (1) resultat al problema del cavall. Podem trobar aquests resultats en la teoria de grafs d'Euler.
Euler treballà pràcticament en totes les àrees de les matemàtiques: geometria, càlcul, trigonometria, àlgebra, teoria de nombres, a part de física contínua, teoria lunar i altres àrees de la física. Ha sigut un dels matemàtics més prolífics de la història. La quantitat de les seves publicacions fou contínua (una [1] mitjana de vuit-centes (800) pàgines d'articles a l'any en la seva època de major publicació, entre els anys 1727 i 1783), i una (1) bona part de la seva obra completa està sense publicar. La tasca de recopilació i publicació completa de les seves obres, anomenades Opera Omnia,[14] començà el 1911 i fins avui en dia se n'ha arribat a publicar setanta-sis (76) volums. El projecte inicial planejava la feina sobre vuit-cents vuitanta-set (887) títols en setanta-dos (72) volums. Se'l considera l'ésser humà amb major nombre de treballs i articles en qualsevol camp del saber, només equiparable a Gauss. Si s'imprimissin tots els seus treballs, molts dels quals tenen una (1) importància fonamental, ocuparien entre seixanta i vuitanta (60–80) volums.[10] A més a més, i segons el matemàtic Hanspeter Kraft, president de la Comissió Euler de la Universitat de Basilea (Suïssa), no s'ha estudiat més d'un deu per cent (>10%) dels seus escrits.[15] Per tot això, el nom d'Euler està associat a un (1) gran nombre de qüestions matemàtiques.
Notació matemàtica
Euler introduí i popularitzà diverses convencions referents a la notació en els escrits matemàtics en els molt nombrosos i molt utilitzats llibres de text. Possiblement, el més notable fou la introducció del concepte de funció matemàtica,[16] i fou el primer a escriure f (x) per a fer referència a la funció f aplicada sobre l'argument x. Aquesta nova forma de notació oferia més comoditat davant dels rudimentaris mètodes de càlcul infinitesimal existents fins a la data, iniciats per Newton i Leibniz, però desenvolupats basant–se en les matemàtiques del darrer.
També introduí la notació moderna de les funcions trigonomètriques, la lletra e com base del logaritme natural o neperià (el nombre e és conegut també com el nombre d'Euler), la lletra grega Σ com a símbol dels sumatoris i la lletra i per a fer referència a la unitat imaginària.[17] L'ús de la lletra grega π per a fer referència al quocient entre la longitud de la circumferència i la longitud del seu diàmetre també fou popularitzat per Euler, encara que ell no fou el primer a utilitzar aquest símbol.[18]
Anàlisi
El desenvolupament del càlcul infinitesimal fou una (1) de les qüestions principals de la investigació matemàtica del segle XVIII, i la família Bernoulli havia estat la responsable de gran part del progrés realitzat fins llavors. Gràcies a la seva influència, l'estudi del càlcul es convertí en un (1) dels principals objectes del treball d'Euler. Encara que algunes de les seves demostracions matemàtiques no són acceptables sota els estàndards moderns de rigor matemàtic,[19] és cert que les seves idees suposaren grans avenços en aquest camp.
El nombre e
Euler definí la constant matemàtica, coneguda com a nombre e, com aquell nombre real tal que el valor de la seva derivada (el pendent de la seva recta tangent) en la funció f(x) = ex en el punt x = 0 és exactament 1. La funció ex s'anomena també funció exponencial i la seva funció inversa és el logaritme natural, també anomenat logaritme neperià o logaritme en base e.
El nombre e pot ser representat com un nombre real de diverses maneres: com una (1) sèrie infinita, un (1) producte infinit, una (1) fracció contínua o com el límit d'una (1) successió. La principal d'aquestes representacions, particularment en els cursos bàsics de càlcul, és com el límit:
A més a més, Euler és molt conegut per la seva anàlisi i la seva freqüent utilització de la sèrie de potències, és a dir, l'expressió de funcions com una (1) suma infinita de termes com la següent:
Una (1) de les famoses troballes d'Euler fou el descobriment de l'expansió en sèrie de potències de la funció arc tangent. El seu agosarat, segons els estàndards moderns, tècnicament incorrecte ús de les sèries de potències li permeté resoldre el famós problema de Basilea el 1735,[19] pel qual quedava demostrat que:
Euler introduí l'ús de la funció exponencial i dels logaritmes en les demostracions analítiques. Descobrí formes per a expressar diverses funcions logarítmiques utilitzant sèries de potències, i definí amb èxit logaritmes per a nombres negatius i complexos, i amplià enormement l'àmbit de l'aplicació matemàtica dels logaritmes.[17] També definí la funció exponencial per a nombres complexos, i descobrí la seva relació amb les funcions trigonomètriques. Per a qualsevol nombre real φ, la fórmula d'Euler estableix que la funció exponencial complexa pot establir–se mitjançant la fórmula següent:
e i φ = cos φ + i sin φ .
I és un cas especial de la fórmula el que es coneix com la identitat d'Euler:
e i π + 1 = 0
Aquesta fórmula fou qualificada per Richard Feynman com a «la fórmula més important en matemàtiques», perquè relaciona les principals operacions algèbriques amb les importants constants 0, 1, e, i i π.[20] El 1988, els lectors de la revista especialitzada Mathematical Intelligencer votaren la fórmula com «la més bella fórmula matemàtica de la història».[21] En total, Euler fou el responsable del descobriment de tres (3) de les cinc (5) primeres fórmules del resultat de l'enquesta.[21]
A més a més, Euler elaborà la teoria de les funcions transcendents (aquelles que no es basen en operacions algèbriques) mitjançant la introducció de la funció gamma, i introduí un (1) nou mètode per a resoldre les equacions de quart grau. També descobrí una (1) forma per a calcular integrals amb límits complexos, cosa que donaria peu a partir d'aquest descobriment, a la moderna anàlisi complexa, i inventà el càlcul de variacions, incloent dins del seu estudi el que més tard s'anomena les equacions d'Euler–Lagrange.
Euler també fou pioner en l'ús de mètodes analítics per a resoldre problemes teòrics de caràcter numèric. Per això, Euler uní dues (2) branques separades de les matemàtiques per a crear un (1) nou camp d'estudi, la teoria numericoanalítica. Per aconseguir això, Euler creà la teoria de les sèries hipergeomètriques, les sèries q, les funcions hiperbòliques i la teoria analítica de fraccions contínues. Per exemple, demostrà que la quantitat de nombres primers és infinita, utilitzant la divergència de la sèrie harmònica, i utilitzà mètodes analítics per a aconseguir una (1) major informació sobre com els nombres primers es distribueixen dins de la successió de nombres naturals. La feina d'Euler en aquesta àrea portaria ulteriorment al desenvolupament del teorema dels nombres primers.[22]
Teoria de nombres
L'interès d'Euler en la teoria de nombres prové de la influència de Christian Goldbach, amic seu mentre estava a l'Acadèmia de Sant Petersburg (Rússia). Molts dels primers treballs d'Euler en teoria de nombres es basen en els treballs de Pierre de Fermat. Euler desenvolupà algunes de les idees d'aquest matemàtic francès, però també descartà algunes de les seves conjectures.
Euler uní la naturalesa de la distribució dels nombres primers amb les seves idees de l'anàlisi matemàtica. Demostrà la divergència de la suma dels inversos dels nombres primers i, en fer–ho, descobrí la connexió entre la funció zeta de Riemann i els nombres primers. Això es coneix com el producte d'Euler per a la funció zeta de Riemann.
Euler també demostrà les identitats de Newton, el petit teorema de Fermat, el teorema de Fermat sobre la suma de dos (2) quadrats i feu importants contribucions al teorema dels quatre (4) quadrats de Joseph Louis Lagrange. També definí la funció φ d'Euler que, per a tot nombre sencer positiu, quantifica el nombre d'enters positius menors o iguals a n i coprimers amb n. Més tard, utilitzant les propietats d'aquesta funció, generalitzà el petit teorema de Fermat, també anomenat teorema d'Euler.
Contribuí de manera significativa a la comprensió dels nombres perfectes, tema que fascinà els matemàtics des dels temps d'Euclides, i avançà en la investigació del que més tard es concretaria en el teorema dels nombres primers. Els dos (2) conceptes es consideren teoremes fonamentals de la teoria de nombres, i les seves idees posaren les bases del que posteriorment faria Carl Friedrich Gauss.[23]
L'any 1772 Euler demostrà que 231 – 1 = 2.147.483.647 és un (1) nombre primer de Mersenne. Aquest fou el nombre primer més gran conegut fins a l'any 1867.[24]
Física i astronomia
Euler ajudà a desenvolupar l'equació de la corba elàstica, que es convertí en el pilar de l'enginyeria. A part d'aplicar amb èxit les seves eines analítiques als problemes de mecànica clàssica, Euler també les aplicà sobre els problemes dels moviments dels astres celestes. La seva feina en astronomia fou reconeguda mitjançant diversos Premis de l'Acadèmia de França al llarg de la seva carrera, i les seves aportacions en aquest camp inclouen qüestions com la determinació amb gran exactitud de les òrbites dels cometes i d'altres cossos celestes, i n'incrementà el coneixement de la natura, o el càlcul de la paral·laxi solar. Els seus càlculs també contribuïren al desenvolupament de longituds més exactes per a la navegació.[25] També publicà treballs sobre el moviment de la Lluna.
A més a més, Euler dugué a terme importants contribucions en l'àrea de l'òptica. No estava d'acord amb les teories de Newton sobre la llum, desenvolupades en la seva obra Opticks, i que eren la principal teoria en aquell moment. Els seus treballs sobre òptica desenvolupats en la dècada del 1740 ajudaren que el nou corrent que proposava una (1) teoria de la llum en forma d'ona, proposada per Christiaan Huygens, es convertís en la teoria hegemònica. La nova teoria mantindria aquest estatus fins al desenvolupament de la teoria quàntica de la llum.[26]
En el camp de la mecànica, Euler, en el seu tractat del 1739, introduí explícitament els conceptes de partícula i de massa puntual i la notació vectorial per a representar la velocitat i l'acceleració, cosa que posaria les bases de tot l'estudi de la mecànica fins a Lagrange. En el camp de la mecànica del sòlid rígid, definí els anomenats angles d'Euler o eulerians, que formen una (1) referència euleriana per a descriure la posició, i publicà el teorema principal del moviment, segons el qual sempre existeix un (1) eix de rotació instantani, i la solució del moviment lliure (aconseguí aïllar els angles en funció del temps).
En hidrodinàmica, estudià el flux d'un (1) fluid ideal incompressible, detallant les equacions d'Euler de la hidrodinàmica.
Avançant–se més de cent (>100) anys a Maxwell, preveié el fenomen de la pressió de radiació, fonamental en la teoria unificada de l'electromagnetisme. En els centenars de treballs d'Euler, es troben referències a problemes i qüestions molt avançats per al seu temps, que no estaven a l'abast de la ciència de la seva època.
Lògica
En el camp de la lògica, s'atribueix a Euler l'ús de corbes tancades per a il·lustrar el raonament sil·logístic (1768). Aquest tipus de representacions reben el nom de diagrames d'Euler. <ref name="logic>Baron, M. E.; A Note on The Historical Development of Logic Diagrams. The Mathematical Gazette: The Journal of the Mathematical Association. Vol LIII, no. 383 May 1969.</ref>
Arquitectura i enginyeria
En aquest camp, Euler desenvolupà la llei que porta el seu nom sobre el vinclament de suports verticals i generà una (1) nova branca de l'enginyeria amb els seus treballs sobre la càrrega crítica de les columnes.
Creences religioses i filosòfiques
Euler i el seu amic Daniel Bernoulli s'oposaven al monisme de Leibniz i al corrent filosòfic representat per Christian Wolff. Euler insistia que el coneixement es basa en part en l'existència de lleis quantitatives precises, cosa que el monisme i les teories filosòfiques de Wolff no eren capaces de donar. Les seves tendències religioses també podien haver contribuït que li desagradessin aquest tipus de doctrines, fins al punt que va arribar a catalogar les idees de Wolff com a «paganes i atees».[27]
Gran part del coneixement que tenim de les creences religioses d'Euler es dedueix de la seva obra Cartes a una princesa alemanya, així com d'un (1) treball anterior anomenat Rettung der Göttlichen Offenbahrung Gegen die Einwürfe der Freygeister (en català, Defensa de la revelació divina davant les objeccions dels lliurepensadors). Aquests treballs mostren Euler com un (1) cristià convençut que defensava la interpretació literal de la Bíblia (per exemple, la seva obra Rettung era principalment una (1) discussió en defensa de la inspiració divina de les escriptures).[28]
Obra
Euler té una (1) extensíssima bibliografia; en aquesta secció, es pot trobar alguna referència sobre algunes de les seves obres més conegudes o importants.
Mechanica, sive motus scientia analytica exposita[29] (1736)
Tentamen novae theoriae musicae (1739)
Solutio problematis ad geometriam situs pertinentis (1741)
Methodus inveniendi lineas curvas maximi minimive proprietate gaudentes, sive solutio problematis isoperimetrici latissimo sensu accepti (1744).
Introductio in Analysis Infinitrum (1748)
Institutiones Calculi Differentialis (1765)
Theoria motus corporum solidorum seu rigidorum (1765)
Lettres à une Princesse d'Allemagne (Cartas a una Princesa Alemana)[31] (1768–1772).
El 1911 l'Acadèmia Suïssa de les Ciències començà la publicació d'una (1) col·lecció definitiva dels treballs d'Euler, titulada Opera Omnia.[14] Existeix un (1) pla per a l'ampliació de l'obra amb la publicació de la correspondència (l'any 2008, se'n publicaren ja tres [3] volums) i els manuscrits d'Euler, però encara no s'ha especificat cap data per a la seva edició.[32]
Vegeu també
Referències
Calinger, Ronald: «Leonhard Euler: The First St. Petersburg Years (1727–1741)». Historia Mathematica, 23, 2, 1996, pàg. 125.
Calinger, Ronald: «Leonhard Euler: The First St. Petersburg Years (1727–1741)». Historia Mathematica, 23, 2, 1996, pàg. 127.
Calinger, Ronald: «Leonhard Euler: The First St. Petersburg Years (1727–1741)». Historia Mathematica, 23, 2, 1996, pàg. 124.
Calinger, Ronald: «Leonhard Euler: The First St. Petersburg Years (1727–1741)». Historia Mathematica, 23, 2, 1996, pàg. 128–129.
Fuss, Nicolaus: «Eulogy of Euler by Fuss».
Leonhard Euler: «Institutiones calculi differentialis cum eius usu in analysi finitorum ac doctrina serierum».
Dunham, William: Euler: The Master of Us All. The Mathematical Association of America, 1999, pàg. XXIV–XXV.
Frederick el Gran; Richard Aldington: Letters of Voltaire and Frederick the Great, Letter H 7434, 25 January 1778. Brentano's, Nova York, 1927.
Calinger, Ronald: «Leonhard Euler: The First St. Petersburg Years (1727–1741)». Historia Mathematica, 23, 2, 1996, pàg. 154–155.
Finkel, B.F.: «Biography–Leonard Euler». The American Mathematical Monthly, 4, 12, 1897, pàg. 300.
Conti González Baez: «Leonhard Euler, En las redes del Tiempo». Arxivat de l'original el 2009.02.12.
O'Connor i Robertson: «Nicolaus Fuss». MacTutor History of Mathematics, 2006.
Marquis de Condorcet: «Eulogy of Euler - Condorcet».
Opera Omnia a http://www.eulerarchive.org
Dunham, William: The Mathematical Association of America. Euler: El Mestre de Tots Nosaltres (en anglès), 1999, pàg. 17.
Boyer, Carl B.; Uta C. Merzbach: A History of Mathematics. John Wiley & Sons, pàg. 439–445. ISBN 0-471-54397-7.
Wolfram, Stephen: «Mathematical Notation: Past and Future».
Wanner, Gerhard; Harrier, Ernst: Analysis by its history. 1a ed.. Springer, March 2005, pàg. 62.
Feynman, Richard: «Chapter 22: Algebra». A: The Feynman Lectures on Physics: Volume I, [June 1970], pàg. 10.
Wells, David: «Are these the most beautiful?». Mathematical Intelligencer, 12, 3, 1990, pàg. 37–41. Wells, David «Which is the most beautiful?». Mathematical Intelligencer, 10, 4, 1988, pàg. 30–31. Vegeu també * «The Mathematical Tourist». Arxivat de l'original el 2007.03.31.
Dunham, William: «3, 4». A: Euler: The Master of Us All. The Mathematical Association of America, 1999.
Dunham, William: «1, 4». A: Euler: The Master of Us All. The Mathematical Association of America, 1999.
Caldwell, Chris: The largest known prime by year
Youschkevitch, A P: Biography in Dictionary of Scientific Biography (New York 1970–1990).
Home, R.W.: «Leonhard Euler's 'Anti–Newtonian' Theory of Light». Annals of Science, 45, 5, 1988, pàg. 521–533.
Calinger, Ronald: «Leonhard Euler: The First St. Petersburg Years (1727–1741)». Historia Mathematica, 23, 2, 1996, pàg. 153–154.
Euler, Leonhard: «Rettung der Göttlichen Offenbahrung Gegen die Einwürfe der Freygeister». Leonhardi Euleri Opera Omnia (series 3). Orell–Fussli, 12, 1960.
«???».
«???».
«Lettres à une Princesse d'Allemagne t. 1». Arxivat de l'original el 2010.03.11. «Lettres à une Princesse d'Allemagne t. 2» (en francès). «Lettres à une Princesse d'Allemagne t. 3». Arxivat de l'original el 2008.04.22.
The Euler Archive – Tour Arxivat 2010.06.28 a Wayback Machine. a Dartmouth.
Bibliografia
Lexikon der Naturwissenschaftler, Spektrum Akademischer Verlag, Heildelberg, 2000.
Demidov, S.S.: «Treatise on the differential calculus» en Grattan–Guiness, I., ed., Landmark Writings in Western Mathematics. Elsevier, 2005, pàg. 191–198.
Dunham, William: Euler: The Master of Us All, Mathematical Association of America, Washington, 1999, ISBN 0-88385-328-0.
Fraser, Craig G.: «Book on the calculus of variations» en Grattan–Guiness, I., ed., Landmark Writings in Western Mathematics. Elsevier, 2005, 168–180.
Gladyshev, Georgi, P.: «Leonhard Euler's methods and ideas live on in the thermodynamic hierarchical theory of biological evolution Arxivat 2008.05.31 a Wayback Machine.», International Journal of Applied Mathematics & Statistics (IJAMAS) 11 (N07), Special Issue on Leonhard Paul Euler's: Mathematical Topics and Applications (M. T. A.), 2007.
W. Gautschi «Leonhard Euler: his life, the man, and his works». SIAM Review, 50, 1, 2008, pàg. 3–33. DOI: 10.1137/070702710.
Heimpell, Hermann, Theodor Heuss, Benno Reifenberg (editors): Die großen Deutschen, volume 2, Ullstein Verlag, Berlín, 1956.
Krus, D.J.: «Is the normal distribution due to Gauss? Euler, his family of gamma functions, and their place in the history of statistics Arxivat 2006.02.10 a Wayback Machine.», Quality and Quantity: International Journal of Methodology, 35, 2001, pàg. 445–446.
Nahin, Paul: Dr. Euler's Fabulous Formula, Princeton, New Jersey, 2006, ISBN 978-0-691-11822-2.
Reich, Karin: «Introduction' to analysis» en Grattan–Guiness, I., ed., Landmark Writings in Western Mathematics. Elsevier, 2005, pàg. 181–190.
Sandifer, Edward C.: The Early Mathematics of Leonhard Euler, Mathematical Association of America, Washington, 2007, ISBN 0-88385-559-3.
Simmons, J.: The giant book of scientists: The 100 greatest minds of all time, Sydney, The Book Company, Sydney, 1996.
Singh, Simon: Fermat's last theorem, Fourth Estate, New York, 1997, ISBN 1-85702-669-1.
Thiele, Rüdiger: «The mathematics and science of Leonhard Euler», in Mathematics and the Historian's Craft: The Kenneth O. May Lectures, G. Van Brummelen and M. Kinyon (eds.), CMS Books in Mathematics, Springer Verlag, 2005, ISBN 0-387-25284-3.
«A Tribute to Leohnard Euler 1707–1783». Mathematics Magazine, 56, 5, November 1983.
Leonhard Euler 2
Segell de l'any 1957 de l'antiga Unió Soviètica que commemorà el CCL aniversari del naixement d'Euler. El text diu: «dos-cents cinquanta (250) anys des del naixement del gran matemàtic i acadèmic Leonhard Euler».
Segell de l'antiga República Democràtica Alemanya en honor a Euler en el CC aniversari de la seva mort. Al mig, es mostra la seva fórmula polièdrica per al graf planar.
Retrat d'Euler de l'any 1753 dibuixat per Emanuel Handmann. El retrat suggereix problemes amb el seu ull dret, així com un possible estrabisme. L'ull esquerre sembla sa, si bé més endavant Euler va tenir problemes de cataractes[9]
Tomba d'Euler, ubicada al monestir d'Alexandre Nevski.
Illustració de Solutio problematis... a. 1743 propositi, (Acta eruditorum, 1744).
És l'únic nombre real pel valor a pel qual es compleix que el valor de la derivada de la funció f (x) = ax (corba blava) en el punt x = 0 és exactament 1. En comparació es mostren les funcions 2x (línia puntejada) i 4x (línia discontinua), que no són tangents a la línia de pendent 1 (en vermell).
Interpretació geomètrica de la fórmula d'Euler
Portada de l'obra d'Euler titulada Methodus inveniendi línies corbes.
Leonhard Euler
El passat dimecres 14 d'abril de 2021 es commemorà el noranta-quatrè aniversari del naixement d'Alan Graham MacDiarmid (Masterton, Nova Zelanda, 14 d'abril de 1927 — Drexel Hill, Pennsilvània, EUA, 7 de febrer de 2007), qui és un (1) químic i professor universitari nord–americà, d'origen neozelandès, guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 2000.
Biografia
Nasqué el 14 d'abril de 1927 a la ciutat de Masterton, situada a l'Illa del Nord. Estudià química a la Universitat Victòria de Wellington, on es llicencià el 1951. Gràcies a una (1) beca pogué realitzar estudis de doctorat a la Universitat de Wisconsin als Estats Units l'any 1953 i a la Universitat de Cambridge el 1955. Aquest mateix any ingressà com a professor associat a la Universitat de Pennsilvània i, l'any 1964, obtingué la seva plaça de professor numerari. Actualment és titular de la càtedra Blanchart de Química en aquesta mateixa universitat, càrrec que ocupa des del 1988.
Tingué quatre (4) fills del seu primer matrimoni amb Marian, morta el 1990. MacDiarmid es casà després amb Gayl Gentile. Finalment morí el 7 de febrer de 2007 a causa d'una (1) síndrome mielodisplàstica a casa seva a Drexel Hill, a Pennsilvània.
Recerca científica
Els seus estudis sobre els polímers orgànics conductors s'iniciaren l'any 1975, any en el qual contactà amb el doctor Hideki Shirakawa, de l'Institut Tecnològic de Tòquio (Japó). Des de llavors ha mantingut una (1) estreta col·laboració amb ell, així com amb el físic Alan J. Heeger de la Universitat de Pennsilvània.
Darrerament els seus interessos científics se centraren en el polímer conductor més important des del punt de vista tecnològic, la polianilina, així com en els polímers orgànics fotoemissius. Publicà més de sis-cents (>600) articles científics en les més prestigioses revistes i és encara posseïdor de més de vint (>20) patents en el camp dels polímers orgànics conductors, especialment del poliacetilè i la polianilina.
L'any 2000 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química pel descobriment i desenvolupament dels polímers conductors, premi que fou compartit amb els seus col·laboradors Alan Heeger i Hideki Shirakawa.
Photograph of chemist Alan MacDiarmid, taken on a visit to Beijing, China, May 2005.
Alan Graham MacDiarmid
El passat dimecres 14 d'abril de 2021 es commemorà el dos-cents vuitanta-tresè aniversari del naixement de William Henry Cavendish–Bentinck, III duc de Portland KG PC (Nottinghamshire, Anglaterra, Regne Unit, 14 d'abril de 1738 — Bulstrode Park, Buckinghamshire, Anglaterra, Regne Unit, 30 d'octubre de 1809), qui fou un (1) polític whig i estadista britànic, que ocupà els càrrecs de rector de la Universitat d'Oxford i primer ministre del Regne Unit. Abans del 1762, era conegut pel títol de marquès de Titchfield. Tingué un (1) títol de tots i cada un (1) dels graus de la noblesa britànica (de duc, el de marquès, el de comte, vescomte i baró). Fou un (1) ascendent de la reina Isabel II d'Anglaterra (per part materna).
Vida
Fou el fill gran de William Bentinck, II duc de Portland i Margaret Cavendish Bentinck, de la qual heretà bastes extensions de tierra. Educat a Westminster School i Christ Church (Oxford, Anglaterra), fou elegit per, l'avui extint municipi anglès de Weobley (absorbit per Herefordshire) a la Cambra dels Comuns el 1761, abans de prendre possessió del lloc que després de la seva mort, deixà vacant el seu pare a la Cambra dels Lords a l'any següent. Associat amb l'aristocràtic Partit Whig de Charles Watson–Wentworth, II marquès de Rockingham, serví com Lord Camarlenc en el primer mandat de Charles, i després com Lord tinent d'Irlanda en el segon (entre els mesos d'abril i agost del 1782).
L'abril de 1783 el duc fou cap titular d'un (1) govern de coalició, els líders reals eren Charles James Fox i Frederick North, II comte de Guilford. Exercí com a primer Lord del Tresor (First Lord of the Treasury) en aquest ministeri fins a la seva destitució el desembre del mateix any.
El 1789 el duc es convertí en un (1) dels vicepresidents de l'Hospital Foundling de Londres (Anglaterra, Regne Unit). Aquesta entitat benèfica s'havia convertit en un (1) dels més moderns de l'època, amb diversos notables de l'època que prestaren servei en la seva junta directiva. En la seva creació, cinquanta (50) anys abans, el seu pare, el II duc de Portland, havia estat un (1) dels membres fundadors, inscrit per Decret Reial concedit per Jordi II d'Anglaterra. La missió de l'hospital era tenir cura dels nens abandonats a Londres (Anglaterra, Regne Unit) i arribà fama ràpidament a través de la seva missió commovedora, la seva col·lecció d'art donada per donar suport als artistes i concerts populars benèfics de Georg Friedrich Händel. El 1793 el duc es feu càrrec de la presidència de la institució. Juntament amb molts altres conservadors whigs (com Edmund Burke), el duc estava molt incòmode amb la Revolució Francesa, i finalment trencà amb Fox per aquest motiu, i s'uní al govern de William Pitt el «Jove» com a secretari de l'Interior el 1794. Continuà exercint en el gabinet fins a la mort de Pitt el 1806 (encara que de 1801–1805 com a president del Consell (Lord President of the Council), i després com a ministre sense cartera.
Títols i tractaments
Marquès de Titchfield (1738–1762).
La seva gràcia, el III duc de Portland (1762–1765).
La seva gràcia, el III duc de Portland, conseller privat (1765–1794).
La seva gràcia, el III duc de Portland, cavaller de l'Orde de la Lligacama i conseller privat (1794–1809).
Retrat de William Henry Cavendish–Bentinck (1738–1809).
William Henry Cavendish Bentinck
El passat dimecres 14 d'abril de 2021 es commemorà el tres-cents noranta-dosè aniversari del naixement de Christiaan Huygens (la Haia, Províncies Unides dels Països Baixos, 14 d'abril de 1629 — ibídem, 8 de juliol de 1695), qui fou un (1) matemàtic, físic i astrònom neerlandès, del segle XVII, i un (1) dels científics més influents en la seva època. Huygens era un (1) matemàtic excel·lent i, com que fou el primer científic de l'era moderna a transferir els coneixements matemàtics per desciure fenòmens físics observables, és sovint considerat el primer físic teòric i el fundador de la física matemàtica.[1][2][3]
Vida
Christiaan Huygens era fill de l'escriptor, poeta i diplomàtic Constantijn Huygens. La seva família havia treballat per a l'administració dels Orange durant diverses generacions. El seu pare jugà un (1) paper important en la revolta dels neerlandesos contra Lluís XIV i mantingué correspondència amb Descartes, Mersenne i Galileo Galilei.
Christiaan fou educat a casa per tutors privats fins als setze (16) anys; el seu tutor de matemàtiques fou Jan Jansz de Jonge Stampioen. El 1645 anà a la Universitat de Leiden (Països Baixos) per estudiar dret i matemàtiques, i fou el seu professor Frans van Schooten.[4][5] El 1647 començà els seus estudis al recentment fundat Col·legi d'Orange de Breda (Països Baixos), on estava de professor de matemàtiques John Pell.
Tot i que el 1649 arriba a ser membre d'una missió diplomàtica a Dinamarca, la mort de Guillem II d'Orange el 1650 i els subsegüents canvis polítics, impediren que Huygens es pogués dedicar a la carrera diplomàtica per a la qual s'havia estat preparant. Fins al 1666 i al marge de breus estades a París (Illa de França) i Londres (Anglaterra) (on assistí al Gresham College i coneixerà Robert Boyle),[6] Huygens es dedicà a l'ensenyament privat a la Haia (Països Baixos) i a les recerques científiques amb el suport econòmic del seu pare.[4] Estudia problemes matemàtics, astronòmics, òptics, mecànics... Aquests anys són els més fruitosos de la seva carrera científica.[7]
A partir de 1655, s'aplicà amb el seu germà a l'estudi de les lents, i aconseguí un (1) revolucionari procediment de polit que millora substanciosament la precisió de microscopis i telescopis. Aquesta feina el posà en contacte amb Baruch Spinoza, que era tallador de lents (a més de filòsof). Proveït amb un d'aquests telescopis, descobreix els anells de Saturn i el seu satèl·lit, Tità.[7] També inventa el rellotge de pèndol i, gràcies a les seves publicacions, a mitjans dels anys seixanta (60), ja és considerat com el gran matemàtic del seu temps[4] i, l'any 1663, és nomenat fellow de la Royal Society.[6]
El 1666, es trasllada a París (Illa de França) a invitació del rei Lluís XIV i del seu ministre Colbert, que li ofereixen un càrrec a l'Acadèmia Reial de Ciències de París. Excepte algunes estades a la Haia (Països Baixos), per la seva deteriorada salut, romandrà a París (Illa de França) fins al 1681, en què retornarà definitivament a la Haia (Països Baixos) per la revocació de l'edicte de Nantes (Loira Atlàntic, País del Loira, França) i el consegüent deteriorament de la situació dels protestants a França.[4]
Durant els seus últims anys a la Haia (Països Baixos) o a les propietats familiars a Voorburg (Països Baixos), continuà amb les seves recerques privadament i publicarà diversos llibres. El 1689, encara farà un (1) viatge a Londres (Anglaterra) en el qual conegué Isaac Newton i Edmund Halley.[6]
Obra
Una (1) part important de la seva obra ha sobreviscut en forma de manuscrits no publicats. A finals del segle XIX, la Societat Holandesa de les Ciències endegà el projecte de publicar les seves obres completes, incloent–hi tots el manuscrits dispersos entre les seves residències, l'Acadèmia Reial de Ciències i altres llocs. El projecte es donà per finalitzat el 1950, amb la publicació del volum XXII de l'obra completa de Huygens.[8]
Matemàtica
Les seves primeres obres són purament matemàtiques: determinació de quadratures i curvatures i problemes algebraics relacionats amb les obres de Pappos:[7]
Theoremata de quadratura hyperboles, ellipsis et circuli (Leiden, Països Baixos, 1651), en el qual refuta la quadratura del cercle de Grégoire de Saint–Vincent.
De circuli magnitudine inventa (Leiden, Països Baixos, 1654).
En el seu primer viatge a París (Illa de França) sentí parlar dels estudis de Blaise Pascal sobre la probabilitat i Huygens ho prengué com a problema d'estudi:
Tractatus de ratiociniis in aleae ludo (Leiden, Països Baixos, 1657). Aquest tractat serà l'únic tractat sobre probabilitat escrit abans del segle XVIII i i, en aquest, Huygens apunta el concepte d'expectativa d'una variable estocàstica més que el concepte de probabilitat d'un (1) procés (per expressar–ho en termes moderns).[7]
Òptica
Els treballs amb el seu germà per a millorar les lents i els telescopis s'iniciaren el 1655 i obtingueren resultats molt importants, fins al punt que els seus telescopis eren considerats els millors del món.[7] Això no obstant, Huygens no publicà els seus càlculs i explicacions teòriques fins molt més tard:
Astroscopia compendiaria, tubi optici molimine liberata (la Haia, Països Baixos, 1684).
Traité de la lumière (Leiden, Països Baixos, 1690) en què exposa la teoria ondulatòria de la llum.
En aquest camp, com en d'altres, sobreviuen nombrosos manuscrits seus, que s'han publicat en les seves obres completes. En concret, cal ressenyar el seu manuscrit del 1653 titulat Tractatus de refractione et telescopiis, en el qual explica les lleis de reflexió i refracció de la llum i el seu efecte en els telescopis.
Astronòmica
Com a resultat del seu interès en la millora dels telescopis i de les lents, començà a fer observacions de Saturn, i descobrí el seu anell i el seu satèl·lit, Tità:[6]
De Saturni lunâ observatio nova (la Haia, Països Baixos, 1656).
Systema Saturnium (la Haia, Països Baixos, 1659).
Mecànica
Arran del seu descobriment del rellotge de pèndol el 1656, publica alguns llibres descrivint i explicant l'instrument:
Horologium (la Haia, 1658).
Horologium oscillatorium (París, Illa de França, 1673). Aquest llibre, dedicat a Lluís XIV, li causà alguns problemes al seu país, ja que França havia envaït les Set (7) Províncies l'any anterior.[9]
L'estudi dels rellotges de pèndol no podia quedar aïllat d'estudis que donessin raó de la caiguda lliure dels cossos i, per tant, d'alguna forma de gravetat:
Discours de la caus de la Pesanteur (Leiden, Països Baixos, 1690), publicat conjuntament amb el Traité de la lumière.
Els seus estudis sobre la col·lisió dels cossos elàstics, els començà pels volts del 1652, però no publicà les seves conclusions fins que no n'obtingué resultats significatius:
De motu corporum ex percussione (manuscrit del 1656, publicat al Journal des Savants del 1669).
Filosòfica
La concepció de la ciència de Huygens és força actual: considera que no es pot aconseguir una (1) fiabilitat total en l'experimentació i que, per tant, les teories només són les aproximacions més probables a la verdadera explicació dels fenòmens. Tota la seva filosofia de la ciència està continguda en:
Cosmotheoros, sive de terris coelestibus, earumque ornatu, conjecturae (la Haia, Països Baixos, 1698)
Llanterna màgica
La primera aparició d'una (1) referència a la llanterna màgica la fa Christian Huygens a un (1) manuscrit del 1659. En aquest manuscrit, Huygens fa un (1) disseny d'aquest artefacte. També apareix el disseny de plaques per crear projeccions amb aquest aparell mitjançant la superposició d'imatges.[10]
Retrats de Huygens
Existeixen nombrosos retrats de Huygens, ja que fou un (1) personatge molt reconegut en la seva època. A més dels inserits al requadre, es poden citar:
Un (1) retrat al pastel per Bernat Vaillant del 1686, al Museu Hofwijck de Voorburg (Països Baixos).
Un (1) retrat per Pierre Bourguignon del 1688, a la Koninklijke Nederlandse Akademie van Wetenschappen (Reial Acadèmia d'Arts i Ciències d'Holanda), d'Amsterdam (Països Baixos).
Referències
Dijksterhuis, F. J.: Lenses and Waves: Christiaan Huygens and the Mathematical Science of Optics in the Seventeenth Century. Kluwer Academic Publishers, 2005, pàg. 1–2.
Dijksterhuis, F.J.: Stevin, Huygens and the Dutch republic. «Nieuw archief voor wiskunde», 5, 2008, pàg. 100–107. https://research.utwente.nl/files/6673130/Dijksterhuis_naw5-2008-09-2-100.pdf
Andriesse, C.D.: Huygens: The Man Behind the Principle. Cambridge University Press, 6, Cambridge, 2005.
Von Collani, Encyclopedia Stochastikon.
Kubbinga, pàgina 442.
Kubbinga, pàgina 443.
Bos, Dictionary of Scientific Biography.
Veure detalls a Bibliografia.
Christiaan Huygens. Horologium oscillatorium: sive, De motu pendulorum ad horologia aptato demostrationes geometricae. F. Muguet, 1673.
González–Linares, Mario: «Luces y sombras: historia de la linterna mágica | Amberes» (en espanyol europeu).
Bibliografia
Andriesse, Cornelis Dirk: Huygens: the man behind the principle (en [anglès]). Cambridge University Press, 2005. ISBN 0-521-85090-8.
Dijksterhuis, E. J.: «Christiaan Huygens» (en [anglès]). Centaurus, volum 2, num. 3, 1953, pàg. 265–282. DOI: 10.1111/j.1600-0498.1953.tb00409.x. ISSN: 1600-0498.
Kubbinga, Henk. «Huygens, Christiaan». A: Thomas Hockey et al. (eds). Biographical Encyclopedia of Astronomers (en (anglès)). New York: Springer, 2007, pàg. 542–544. ISBN 978-0-387-31022-0.
Struik, Dirk Jan. The Land of Stevin and Huygens (en [anglès]). Dordrecht: Reidel Pub.Co., 1981, pàg. 82–101. ISBN 90-277-1237-9.
Huygens, Christiaan: Oeuvres complètes. La Haia, 1888–1950. Obres completes, editors: D. Bierens de Haan (volums 1–5), Johannes Bosscha, Jr. (6–10), Diederik Johannes Korteweg (11–15), Albertus Antonie Nijland (15), J.A. Vollgraf (16–22).
Tome I: Correspondance 1638–1656 (1888).
Tome II: Correspondance 1657–1659 (1889).
Tome III: Correspondance 1660–1661 (1890).
Tome IV: Correspondance 1662–1663 (1891).
Tome V: Correspondance 1664–1665 (1893).
Tome VI: Correspondance 1666–1669 (1895).
Tome VII: Correspondance 1670–1675 (1897).
Tome VIII: Correspondance 1676–1684 (1899).
Tome IX: Correspondance 1685–1690 (1901).
Tome X: Correspondance 1691–1695 (1905).
Tome XI: Travaux mathématiques 1645–1651 (1908).
Tome XII: Travaux mathématiques pures 1652–1656 (1910).
Tome XIII, Fasc. I: Dioptrique 1653, 1666 (1916).
Tome XIII, Fasc. II: Dioptrique 1685–1692 (1916).
Tome XIV: Calcul des probabilités. Travaux de mathématiques pures 1655–1666 (1920).
Tome XV: Observations astronomiques. Système de Saturne. Travaux astronomiques 1658–1666 (1925).
Tome XVI: Mécanique jusqu’à 1666. Percussion. Question de l'existence et de la perceptibilité du mouvement absolu. Force centrifuge (1929).
Tome XVII: L'horloge à pendule de 1651 à 1666. Travaux divers de physique, de mécanique et de technique de 1650 à 1666. Traité des couronnes et des parhélies (1662 ou 1663) (1932).
Tome XVIII: L'horloge à pendule ou à balancier de 1666 à 1695. Anecdota (1934).
Tome XIX: Mécanique théorique et physique de 1666 à 1695. Huygens à l'Académie royale des sciences (1937).
Tome XX: Musique et mathématique. Musique. Mathématiques de 1666 à 1695 (1940).
Tome XXI: Cosmologie (1944).
Tome XXII: Supplément à la correspondance. Varia. Biographie de Chr. Huygens. Catalogue de la vente des livres de Chr. Huygens (1950).
Vegeu també
Missió espacial Cassini–Huygens, anomenada en honor seu i de Giovanni Cassini.
Christian Huygens (1686).
Horologium oscillatorium sive de motu pendulorum, 1673.
Christiaan Huygens
El passat dimecres 14 d'abril de 2021 es commemorà el quatre-cents noranta-quatrè aniversari del naixement d'Abraham Ortelius (Anvers, Flandes, actualment Bèlgica, 14 d'abril de 1527 — ibídem, 25 de juny de 1598) (també grafiat Ortels, Oertel, Orthellius, Wortels), qui fou un (1) geògraf i cartògraf flamenc, conegut com el «Ptolemeu del segle XVI».
La seva obra més coneguda és el Theatrum Orbis Terrarum. La seva primera versió contenia setanta (70) mapes: cinquanta-sis (56) de zones d'Europa, deu (10) d'Àsia i Àfrica i un (1) de cada continent.
Ortelius feu una (1) selecció dels millors mapes disponibles, que redibuixà amb un (1) format uniforme per a l'edició de la seva obra, i establí un (1) ordre lògic dels mapes: mapamundi, Europa, Àsia, Àfrica, Nou Món. També inclogué una (1) llista amb els noms dels autors dels mapes.
Aquest atles tingué un (1) gran èxit, sobretot per la seva grandària i format; fou editat en diversos idiomes, i no parà d'actualitzar–se i millorar fins al 1612. És considerat el primer atles modern. Encara se segueix usant la classificació i estructura que introduí.
El Theatrum Orbis Terrarum inspirà l'obra en sis (6) volums titulada civitates orbis terrarum, editada per Georg Braun i instruïda per Frans Hogenberg amb assistència del mateix Ortelius.
El 1575 Ortelius fou nomenat geògraf de Felip II, un (1) càrrec que li permeté l'accés als coneixements acumulats pels exploradors portuguesos i espanyols.
Obra d'Abraham Ortelius
Theatrum Orbis Terrarum (1570), Gillis Coppens van Dienst, Anvers.
Parergon et Nomenclàtor Ptolemaicus (1579), im. Christophe Plantin, Anvers.
Itinerarium per nonnullas Galliæ Belgicæ parts (1584), im. Christophe Plantin, Anvers.
Synonymia Geographica (1596).
schilderij (http://vocab.getty.edu/aat/300177435), Peter Paul Rubens (http://viaf.org/viaf/56647196), Museum Plantin–Moretus.
Abraham Ortelius
Theatrum Orbis Terrarum, 1570, planisferi.
Abraham Ortelius
El passat dimecres 14 d'abril de 2021 es commemorà el vint-i-setè aniversari de la independència de Badia del Vallès envers Barberà del Vallès i Cerdanyola del Vallès, el 14 d'abril de 1994, que és una (1) vila i municipi de Catalunya situat a la comarca del Vallès Occidental. Limita amb Cerdanyola del Vallès, Barberà del Vallès i Sabadell. És un (1) dels municipis amb la densitat de població més alta del país i un (1) dels municipis més joves de Catalunya: el nou consistori es constituí per primera vegada el 14 d'abril de 1994, amb el nom de Badia, modificat l'any següent. Abans l'àrea era coneguda com a Ciutat Badia.
Geografia
És un (1) dels municipis més petits de Catalunya, amb tan sols zero coma nou quilòmetres quadrats (0,9 km²) de superfície. Està situat a la depressió prelitoral catalana, a uns cent vint metres (120 m) d'alçada, sobre uns terrenys relativament plans, situats al nord del riu Sec. Justament el riu Sec limita el terme municipal amb Cerdanyola (Vallès Occidental), mentre que l'est limita amb el terme de Barberà del Vallès (Vallès Occidental) i a l'oest amb el terme de Sabadell (Vallès Occidental). Al centre del nucli hi ha els principals serveis així com l'ajuntament, la parròquia de Mare de Déu de la Mercè i el parc de Joan Oliver.[1]
Zones verdes
Badia del Vallès consta de diferents zones verdes, amplis passejos i zones d'esbarjo. El parc de Joan Oliver, situat entre la biblioteca Municipal i la parròquia de Mare de Déu de la Mercè, és una (1) gran zona verda de més de vuit mil metres quadrats (>8.000 m2), amb zones de lleure infantil i esbarjo.[2] Els arbres del parc són una (1) mostra del bosc originari abans de la construcció de la ciutat. Altres parcs del terme són el Parc de les Illes Balears i el bosc de la Bètica, ambdós espais testimonis del passat agroforestal de la ciutat i que també han conservat la cobertura arbòria prèvia a la urbanització. Recentment (2019) s'ha començat a enjardinar un (1) nou espai, situat a la entrada del terme i aprop de la C–58, batejat com a parc de la Segona República.[3]
Història
Badia es creà els anys setanta (70) del segle XX, amb el nom castellà de Ciudad Badía, durant les fortes migracions a Catalunya, mitjançant un (1) pla de govern per crear habitatge a l'àrea metropolitana de Barcelona.
El municipi té el seu inici en la dècada dels seixanta (60), mitjançant un (1) pla del govern espanyol que pretenia crear una (1) zona d'habitatges a l'extraradi de Barberà del Vallès (Vallès Occidental), en uns terrenys agrícoles que formaven part de les famílies Valls–Sanfeliu i Badia (llinatge que donà nom al nou barri). Havia de constar d'onze mil cinquanta-quatre (11.054) habitatges, i tots els serveis corresponents a aquest nombre d'habitants. Era una (1) resposta de les autoritats d'aleshores a les fortes immigracions arribades a Catalunya des de la resta d'Espanya.
L'any 1970 se n'inicià la primera fase, amb la construcció dels quatre mil cent cinquanta-sis (4.156) primers habitatges, noranta-vuit (98) locals i la urbanització interior. Abans de l'inici de la construcció de la segona fase, el Ministeri d'Obres Públiques dugué a terme la construcció de l'autopista Barcelona–Terrassa i el tercer cinturó, i ocupà tres quartes (3/4) parts del terreny previst per a aquesta segona fase, per la qual cosa només es pogueren construir mil dos-cents setze (1.216) nous habitatges i trenta-vuit (38) locals.
Les obres acabaren l'any 1973, amb cinc mil tres-cents setanta-dos (5.372) habitatges edificats, però no s'inaugurà fins a l'any 1975. L'acte d'inauguració fou a càrrec del llavors príncep Joan Carles. També l'any 1975 s'enderrocà la masia de Sanfeliu, un (1) dels únics vestigis històrics de l'actual municipi, i actualment en el seu solar hi trobem la biblioteca municipal. Actualment les úniques proves del seu passat agrícola són la presència d'alguns lledoners i ametllers.[4]
El 14 d'abril del 1994 es constituí per primera vegada l'ajuntament de Badia del Vallès, i s'independitzà d'una (1) mancomunitat formada per Barberà i Cerdanyola (Vallès Occidental), i deixà de ser un (1) barri perifèric, i així es creà la ciutat actual.
La masia de Can Santfeliu, amb els seus terrenys corresponents i una (1) zona de camp, propietat d'Emília Badia, foren convertits en una (1) ciutat plena de blocs de pisos, la majoria d'ells prefabricats amb un (1) sistema francès de construcció de peces modulars, al costat d'espais oberts enjardinats i àmplies avingudes.[5]
Aquest tipus d'habitatges eren la clara expressió del desarrollismo franquista que volgué crear un (1) nou model de ciutat on convisquessin diferents classes socials. Per a això es distribuí el seixanta-sis per cent (66%) d'aquests habitatges entre funcionaris i empleats d'empreses públiques i el restant trenta-quatre per cent (34%) dels habitatges fou atorgat a treballadors a través de l'Obra Sindical del Hogar.
Les famílies a les quals se'ls havia atorgat l'habitatge tenien un (1) termini d'un (1) any per a traslladar–hi la seva residència. Un (1) nombre significatiu d'habitatges estaven desocupats. Transcorregut aquest termini, s'originà un (1) procés d'ocupació per altres famílies coneixedores de la situació.
La falta d'equipaments i serveis, exceptuant quatre (4) col·legis d'ensenyament primari, donà pas a un (1) moviment associatiu i veïnal potent. Quatre (4) col·legis d'ensenyament primari més, un (1) centre de Formació Professional, un (1) institut de batxillerat, tres (3) guarderies públiques, un (1) mercat municipal, un (1) nou Centre d'Assistència Primària, un (1) casal per a la gent gran i una (1) biblioteca foren els assoliments d'aquesta lluita veïnal, sent el Centre Cívic la demanda que més anys trigà a acomplir–se: catorze (14) anys. No s'inaugurà fins a l'any 2002.
Una altra singularitat de Badia del Vallès és que, igual que els habitatges, tots els equipaments existents en el municipi són de titularitat pública. Aquest moviment associatiu i veïnal, després dels assoliments reivindicatius inicials, s'organitzà entorn de la Federació d'Entitats Culturals de Badia del Vallès. Aquesta entitat fou la primera federació d'àmbit territorial que es constituí a Catalunya i serveix com a model organitzatiu.
Com que tots els habitatges del municipi són de protecció oficial, tenen un (1) preu màxim fixat i el canvi de titularitat necessita el vistiplau d'ADIGSA, empresa pública de la Generalitat, tot i que la pràctica habitual és que les vendes es produeixin a preus semblants als de mercats, la qual cosa genera problemes financers i fiscals.[6]
Actualment la major part dels edificis d'habitatge de la població ja han complert més de quaranta-cinc (>45) anys. Aquest fet i sumat a les pobres condicions amb les quals es construïren els diferents blocs així com l'ús de materials de poca qualitat i nocius per la salut (fibrociment amb amiant) han fet que l'estat de conservació de molts d'ells sigui baix. Es calcula que el seixanta per cent (60%) dels blocs presenten patologies importants i un vuit per cent (8%) patologies greus.[7]
És un (1) dels municipis més petits de l'Estat espanyol i amb una (1) de les densitats de població més altes. La població resideix en blocs de pisos, d'entre cinc i setze (5–16) plantes, envoltats de parcs i zones verdes.
Indústria
La indústria de la localitat és el comerç, els serveis i l'hostaleria. Bars, restaurants, cafeteries, botigues, el mercat municipal i els serveis socials, culturals i esportius constitueixen la major font d'ocupació de la ciutat.
La majoria d'habitants treballen en localitats properes, com Cerdanyola del Vallès, Sabadell o Barberà del Vallès (Vallès Occidental), amb les quals limita, o bé a Barcelona, situada a divuit quilòmetres (18 km).
Comunicacions
Malgrat que dues (2) autopistes la creuen (la C–58 Barcelona–Manresa i l'AP–7 València–La Jonquera), Badia no disposava de cap sortida ni entrada per aquestes vies. Per a accedir al municipi calia fer–ho, mitjançant la carretera de l'Aeroport de Sabadell (sortida Sabadell Sud de la C–58), bé per un (1) carrer que connecta amb Barberà del Vallès (Vallès Occidental) i al qual es pot accedir gràcies a la N–150 o per un vial que conecta amb Cerdanyola (Vallès Occidental) per la Clota.[8] L'any 2008 Sabadell (Vallès Occidental) posà en marxa el pla urbanístic Sabadell Parc Empresarial a la zona de Sant Pau de Riu Sec, i així es materialitzà ja l'any 2011, una altra entrada al municipi que permet l'accés a la C–58.[9]
Festivitats
Festa Major – Tercer diumenge de juny.
14 d'abril: festa local en commemoració de la independència municipal.
Curiositats
El mapa de Badia del Vallès (Vallès Occidental) reprodueix el mapa de la península Ibèrica i les Illes Balears. Les vies públiques tenen noms geogràfics (Av. Cantàbric, Av. del Mediterrani, etc.) i estan situades aproximadament en el lloc corresponent del citat mapa.
Demografia
Des de la creació del municipi, la població no ha parat de disminuir progressivament.[8]
Política i Administració
Des de la creació del municipi l'any 1995, l'ajuntament ha estat governat pel PSC.[10] Des del 2009 l'alcaldessa és Eva Menor Cantador[11][12]
Referències
Atles comarcal i municipal de Catalunya. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2006. ISBN 84-412-1426-3.
«Parc Joan Oliver». Àrea Metropolitana de Barcelona.
«Comencen les obres del parc de la 2a República». Ajuntament de Badia del Vallès.
«Ruta dels Arbres de Badia». Ajuntament de Badia del Vallès.
«Història de Badia del Vallès». Ajuntament de Badia.
Xavi Oliva «Alerta a Badia del Vallès pel deteriorament dels edificis», 16.12.2019.
Atles comarcal i municipal de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006. ISBN 84-412-1426-3.
Emili Agulló «L'accés a Sabadell sud per la C-58 passa a fer-se a través de Sant Pau». El Punt Avui, 30 abril de 2011.
«Historial d'alcaldes de Badia». Municat.
«Eva Menor pren possessió com a alcaldessa de Badia apel·lant a la capacitat d'autogestió del municipi». El Punt Avui, 22.03.2009.
«Eva Menor, alcaldessa de Badia per majoria absoluta». Ajuntament de Badia del Vallès.
«Resultats electorals a Badia». Municat.
Badia del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya).
Parc de la Segona República
El passat dimecres 14 d'abril de 2021 es commemorà el norantè aniversari de l'adveniment de la Segona República Espanyola, la qual fou el règim polític democràtic que existí a Espanya entre el 14 d'abril de 1931 (data de la proclamació de la República, en substitució de la monarquia d'Alfons XIII i el sistema de la Restauració) i l'1 d'abril de 1939 (final de la Guerra Civil Espanyola i que donà pas a la dictadura colpista del general Franco). El numeral «segona» s'utilitza per a diferenciar–la del període republicà que hi hagué entre els anys 1873 i 1874, conegut com la Primera República Espanyola.
L'evolució política de la Segona República consta de quatre (4) etapes en la fase de pau: el govern provisional (de l'abril al desembre del 1931), que convocà unes eleccions generals i la consegüent aprovació de la Constitució espanyola del 1931. En segon lloc, i ja plenament de manera democràtica apareix l'anomenat bienni reformista (1931–1933), durant el qual el govern republicà socialista de Manuel Azaña dugué a terme diverses reformes que pretenien reformar l'estat. Seguidament, vingué el bienni conservador (1933–1935), també conegut com el Bienni Negre, en el qual el govern del Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux, amb el suport des del parlament de la dreta catòlica de la CEDA, intentà frenar les reformes iniciades pel govern anterior. L'última etapa republicana prèvia a l'inici de la Guerra Civil fou l'anomenat Front Popular, coalició d'esquerres que guanyà les eleccions del febrer del 1936 i que es mantingué fins a l'esclat del cop d'estat del 18 de juliol del 1936.
Durant la guerra, el govern de la República tingué tres (3) presidents diversos: José Giral (del juliol al setembre del 1936), tot i que el poder real quedà en mans dels comitès de guerra, Francisco Largo Caballero líder de la UGT i l'últim fou el també socialista Juan Negrín. Les institucions de la República es mantingueren en l'exili.
De la monarquia d'Alfons XIII a la proclamació de la República
La crisi del sistema de la Restauració borbònica (alternança fraudulenta del Partit Conservador i del Liberal) i la gran inestabilitat política (tretze [13] governs diferents entre els anys 1917 i 1923), propiciaren que el general Primo de Rivera, amb el consentiment del monarca Alfons XIII, donés un (1) cop d'estat que inicià una (1) dictadura.
Tanmateix, Miguel Primo de Rivera no solucionà la greu crisi econòmica i social i, a més, generà enfrontaments amb l'exèrcit.[notes 1] L'augment del deute públic i la davallada de la cotització de la pesseta, juntament amb l'oposició generalitzada d'amplis sectors de la societat, inclosos els militars,[notes 2] feren caure el govern l'any 1929 i obligaren el dictador a exiliar–se l'any següent.
El general Berenguer, i després el govern de l'almirall Aznar, intentaren formar un (1) gabinet de concentració dinàstica. La legitimació de la continuïtat monàrquica la plantejà el govern Aznar mitjançant un (1) complex procés electoral en el qual se succeïen eleccions municipals, provincials i estatals. Sense voler–ho, les eleccions municipals convocades per l'abril del 1931 es convertiren en un (1) plebiscit sobre l'acceptació o no de la monarquia.
Com que els polítics monàrquics no oferien un projecte real de participació democràtica, el procés constituent es veia de manera forçosa lligat a la causa republicana, esperonat pels afusellaments dels herois de Jaca (Osca, Aragó), acte d'una (1) forta vinculació emocional,[notes 3] a més, la creixent oposició de les forces republicanes —pacte de Sant Sebastià— impedien la tornada al model de l'alternança pactada i fraudulenta.[notes 4]
A principi del 1931 tornà a Catalunya Francesc Macià, exiliat a França durant la Dictadura, que havia intentat una (1) invasió per instaurar la República Catalana.[1] Macià fou acollit com un (1) heroi, com l'home més popular de Catalunya, havia esdevingut un (1) mite, un (1) home carismàtic, pel seu idealisme i per la seva irreductible defensa dels drets de Catalunya. Era ja l’«Avi».[2] Al país, la monarquia només tenia el suport de la Lliga Regionalista, molt debilitada pels resultats electorals.
A tot Espanya guanyaren les esquerres. Per a sorpresa de la majoria, els resultats electorals del 12 d'abril mostraren que les ciutats espanyoles més importants s'havien pronunciat a favor dels partidaris de la República.[3] A Catalunya, ho feu Esquerra Republicana de Catalunya, un (1) partit creat el 19 de març de 1931 a partir de la fusió entre Estat Català, el Partit Republicà Català (1917–1931) i el grup afí a la publicació de l'Opinió. La petita burgesia i la immensa majoria dels treballadors havien votat a favor de la República per recuperar les llibertats públiques i sindicals.
Malgrat els resultats electorals, no era previsible un (1) canvi de règim immediat. La majoria electoral era encara dinàstica en els petits municipis, però la classe treballadora, el dia 14 d'abril, estava disposada a acabar allò que havia iniciat, i les dues (2) poblacions que primer proclamaren la República foren Eibar (Biscaia, País Basc) i Barcelona (Barcelonès, Catalunya), dues (2) ciutats industrials. A Barcelona, ERC fou guanyadora en vots i regidors a les quatre (4) províncies catalanes; Lluís Companys proclamà la República Catalana, hissant la bandera republicana i Francesc Macià es dirigí, poc després, a l'actual palau de la Generalitat de Catalunya, a l'altra banda de la plaça, i proclamà la República Catalana dins la República Federal Espanyola. L'escriptor Toribio Echeverría explicà la proclamació de la Segona República a Eibar (Biscaia, País Basc) d'aquesta manera:
«
...y antes de las seis de la mañana habíase congregado el pueblo en la plaza que se iba a llamar de la República, y los concejales electos del domingo, por su parte, habiéndose presentado en la Casa Consistorial con la intención de hacer valer su investidura desde aquel instante, se constituyeron en sesión solemne, acordando por unanimidad proclamar la República. Acto seguido fue izada la bandera tricolor en el balcón central del ayuntamiento, y Juan de los Toyos dio cuenta desde él al pueblo congregado, que a partir de aquella hora los españoles estábamos viviendo en República.[4]
»
El rei no volia abdicar. Però, el comitè revolucionari proclamà el govern provisional, el cap del qual, Niceto Alcalá–Zamora, proclama la II República Espanyola des del balcó del Ministeri de Governació. Aquell mateix dia, Alfons XIII marxà de Madrid amb cotxe en direcció a Cartagena (Múrcia). Allà s'embarcà en un (1) vaixell que el portà a Marsella (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França). La seva família abandonà Espanya sense que es produís cap acte violent en contra seva.
La Segona República en temps de pau (1931–1936)
El context internacional en què naixia la jove República era advers en l'àmbit econòmic i polític. La crisi econòmica mundial s'havia iniciat amb el crac del 29 i el model democràtic estava en retrocés a Europa: Àustria tenia un (1) govern parafeixista, Alemanya estava a punt de ser governada per Adolf Hitler i a Itàlia ja tenia en el poder Mussolini. Ras i curt, la societat europea dels anys trenta (30) del segle XX assistia a una bipolarització entre feixisme i socialisme.
Els períodes que visqué la República foren els següents:
El govern provisional (1931).
El «Bienni Reformista», proposta de dur a terme la política d'esquerres.
El «Bienni Negre», govern de la CEDA amb l'objectiu de desmantellar l'obra del bienni anterior.
El Front Popular.
El govern provisional (1931)
El govern provisional de la Segona República Espanyola exercí el poder polític a Espanya des de la proclamació de la República el 14 d'abril de 1931 fins a l'aprovació el 9 de desembre de la Constitució espanyola del 1931 i la formació del primer govern ordinari el 15 de desembre de 1931. Fins al 15 d'octubre de 1931, el govern provisional estigué presidit per Niceto Alcalá–Zamora; després de la seva dimissió, fou substituït per Manuel Azaña.
Cal tenir en compte que la coalició republicanosocialista arribava al poder en un moment complicat, ja que en l'àmbit internacional, sobretot a Europa i als Estats Units, s'estava vivint una (1) dura crisi econòmica coneguda com la Gran Depressió, produïda pel crac del 29. Tot i que afectà d'una (1) manera molt més lleu, a Espanya també es notaren els efectes d'aquesta devastadora crisi, sobretot en el sector de la construcció i les petites indústries complementàries; i comportà un (1) augment de l'atur. Aquesta situació anava acompanyada d'un (1) sentiment contradictori d'esperança i bones expectatives pel canvi polític que s'estava produint.
Política d'ordre públic
El 15 d'abril la Gaceta de Madrid publicà un (1) decret que fixà l'Estatut jurídic del Govern Provisional, norma legal superior per la qual es regí el govern provisional fins a l'aprovació de la nova Constitució, en què s'autoproclama com a «govern de ple poder». Hi havia un (1) aspecte polèmic en aquest estatut i és la contradicció que s'observà en la qüestió de les llibertats i els drets dels ciutadans, ja que el seu reconeixement anava acompanyat de la possibilitat de la seva supressió per part del govern, sense intervenció judicial «si la salut de la República, a judici del govern, ho reclama».[5] Aquesta política contradictòria de la República respecte a l'ordre públic culminà amb l'aprovació per les Corts Constituents de la Llei de Defensa de la República el 21 d'octubre de 1931, ja que dotà el govern provisional d'un (1) instrument d'excepció al marge dels tribunals de justícia per actuar contra els que cometessin «actes d'agressió contra la República».[6]
La qüestió «regional»
El problema més immediat que hagué d'afrontar el govern provisional fou la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià a Barcelona el mateix 14 d'abril. Tres (3) dies després, tres (3) ministres del govern provisional s'entrevistaven a Barcelona amb Francesc Macià i arribaren a un (1) acord pel qual Esquerra Republicana de Catalunya renunciava a la República Catalana a canvi del compromís del govern provisional de presentar a les futures Corts Constituents l'Estatut d'Autonomia que decidís Catalunya, prèviament aprovat per l'Assemblea d'Ajuntaments catalans, i del reconeixement del govern català que deixaria d'anomenar–se Consell de Govern de la República Catalana per prendre el nom de Govern de la Generalitat de Catalunya, i així es recuperà «el nom de gloriosa tradició» de la centenària institució del Principat, que fou abolida per Felip V amb el Decret de Nova Planta el 1714.[7] El projecte d'Estatut de Catalunya, anomenat Estatut de Núria, fou aprovat per una (1) àmplia majoria[8] en el referèndum del 3 d'agost. Però, sobrepassava les competències que permetia la Constitució, així com establia una (1) denominació que no agradà al govern provisional (model federal d'estat).
En el cas del País Basc, el procés per aconseguir l'Estatut d'Autonomia s'inicià simultàniament al català. Una (1) assemblea dels ajuntaments bascos i navarresos es reuniren a Estella (Navarra) el 14 de juny per aprovar un (1) Estatut que es basava a restablir els furs bascos, abolits per la llei del 1839.[9] L'Estatut d'Estella fou presentat el 22 de setembre de 1931 a les Corts constituents, però sorgiren diverses problemàtiques fruit de la seva concepció federalista i per la declaració de confessionalitat de l'Estat basc.[9]
La qüestió religiosa
Les primeres decisions del govern provisional sobre la secularització de l'estat foren molt moderades. En l'article 3r de l'Estatut jurídic del govern provisional, es proclama la llibertat de culte, a partir del qual el dia 6 de maig de 1931 es declara voluntària l'ensenyança religiosa.[10] Una (1) gran part de la jerarquia eclesiàstica espanyola estava en contra d'aquestes mesures i predicaven que la República suposava una (1) pèrdua de moral i integritat; és destacable la disputa entre el cardenal de Toledo Pedro Segura i el govern provisional.
Pocs dies més tard, es va produir l'anomenada crema de convents de 1931, onada de violència contra institucions de l'Església catòlica, principalment, ocorreguda entre els dies 10 i 13 de maig de 1931 a Espanya. Els avalots començaren a Madrid durant la inauguració del Cercle Monàrquic, destinat a organitzar els lleials a Alfons XIII contra la recentment declarada Segona República Espanyola, i ràpidament s'estengueren per altres ciutats del sud i l'est peninsular. El govern provisional no volgué actuar davant la crema de convents, ja que no volien enfrontar–se amb els revoltats, però la situació arribà a un (1) punt límit i el govern es veié obligat a declarar l'estat de guerra a Madrid, fet que aturà els aldarulls a la capital però no pogué frenar la seva expansió cap a altres ciutats. Acabaren cremant uns cent (circa 100) edificis religiosos.[10]
La resposta del govern provisional fou la suspensió del diari catòlic El Debate i del monàrquic ABC,[10] a més de l'expulsió d'Espanya el bisbe integrista de Vitòria (Àlaba, País Basc), que no volgué suspendre un (1) viatge pastoral a Bilbao (Biscaia, País Basc) que podia provocar enfrontaments entre les diverses posicions respecte a la qüestió religiosa. També aprovà algunes mesures per separar l'Església de l'Estat, com la retirada de crucifixos de les aules on hi hagués alumnes que no rebessin una (1) ensenyança religiosa.[11]
L'Església catòlica criticà totes aquestes mesures laiques, però fou en va. En aquest àmbit, destaquem els conflictes entre el govern i el cardenal Segura. Finalment, el govern provisional publicava, amb data del 20 d'agost, un (1) decret en el qual se suspenien les facultats de venda i alienació dels béns i drets de tota mena de l'Església catòlica i dels ordes religiosos.
La qüestió militar
Els dos (2) objectius de la reforma militar de Manuel Azaña eren, per una banda, intentar aconseguir un (1) exèrcit més modern i eficaç, i per altra banda subordinar el poder militar al poder civil. Un (1) dels seus primers decrets, el del 22 d'abril, obligava els caps i oficials a prometre fidelitat a la República.[12] L'exèrcit tenia un (1) excés en el nombre d'oficials, caps i generals; per aquest motiu, el govern, amb una (1) proposta d'Azaña, aprovà el 25 d'abril de 1931 un (1) decret de retirs extraordinaris, en els quals s'oferia als oficials de l'exèrcit que ho sol·licitessin la possibilitat d'apartar–se voluntàriament del servei actiu amb la totalitat del sou. L'adhesió hi fou massiva; gràcies a això, es pogué reorganitzar l'exèrcit. Un (1) dels altres aspectes que abordà aquesta reforma militar fou el problema dels ascensos, per a la qual cosa s'elaborà un (1) decret que anul·lava la majoria dels ascensos produïts durant la Dictadura, fet que provocà un (1) retrocés en molts dels oficials. La reforma fou durament combatuda des dels mitjans polítics conservadors i pels òrgans d'expressió militars.
Un (1) dels altres aspectes que pretenia millorar la reforma militar de Manuel Azaña era civilitzar la vida política, aturant l'intervencionisme militar; es derogà la Llei de jurisdiccions del 1906.[13] Tot i això, el poder militar continuà ocupant una (1) bona part dels òrgans de l'administració de l'estat relacionats amb l'ordre públic.
La qüestió agrària
Un (1) dels problemes més urgents que hagué de resoldre el govern provisional la primavera del 1931 fou la greu situació que estaven patint els jornalers, sobretot a Andalusia i Extremadura, on l'hivern anterior havia superat els cent mil (100.000) aturats i els abusos en la contractació i els salaris baixos els mantenien en la misèria.[9] Per tal de solucionar aquest problema, el govern, a proposta del ministre de Treball Francisco Largo Caballero, aprovà set (7) decrets agraris que tingueren un (1) enorme impacte, especialment el decret de termes municipals, que proporcionava als sindicats un (1) major control del mercat de treball en impedir la contractació de jornalers de fora del municipi fins que no tinguessin feina els de la mateixa localitat.[5] A més, el decret estipulava la creació de jurats mixtos, organismes formats per sis (6) patrons, sis (6) obrers i un (1) secretari, per tal de regular les condicions de treball en el camp.
Com era d'esperar, l'aplicació dels decrets agraris topà amb l'oposició dels propietaris, que obtingueren el suport dels ajuntaments, molts amb forta presència monàrquica, per enfrontar–se als representants de la Federación Nacional de Trabajadores de la Tierra d'UGT i les Casas del Pueblo socialistes.
La qüestió social
Largo Caballero també emprengué una (1) reforma de les relacions laborals, que consistia a crear un (1) marc legal que les reglamentés, i consolidés el poder dels sindicats, especialment de la UGT, en la negociació dels contractes de treball i en la vigilància del seu compliment.
Les dues (2) peces bàsiques del projecte foren la Llei de contractes de treball i la de jurats mixtos, aprovades ambdues sota la presidència de Manuel Azaña. La Llei de contractes de treball regulava els convenis col·lectius i dictaminava les condicions de suspensió i rescissió de contractes. Establia el dret a vacances pagades i protegia el dret de vaga, que sota algunes causes no podia ser motiu d'acomiadament. La Llei de jurats mixtos estenia el sistema a la indústria i els serveis.[9]
El govern provisional esperava que amb aquestes mesures es reduís el nombre de vagues, però la pau social no es produí, ja que la incidència de la recessió econòmica era molt gran, sumada al fet que la CNT s'oposà radicalment a les dues (2) lleis i es llençà a l'acció directa per aconseguir per altres mitjans la negociació laboral.
La qüestió de la dona
L'any 1931 la Constitució Republicana declarà la igualtat legal entre els dos (2) sexes, és a dir, acabà amb la subordinació de les dones.
Però durant el primer terç del segle XX les dones ja havien començat a intervenir amb força en la vida política, social i laboral. Les dones patien uns desavantatges molt grans, les dones casades encara més que les solteres, ja que aquestes en tenir vint-i-tres (23) anys podien gaudir d'alguns dels drets dels homes (com per exemple, signar contractes i muntar negocis), però es trobaven totalment excloses de funcions com votar o ser escollides per càrrecs públics. Per una altra banda, en aquell moment, en la majoria de regions espanyoles, les dones, en casar–se, perdien la majoria de drets legals i passaven a dependre totalment de les decisions del seu marit, necessitaven permís d'ell per prendre tot tipus de decisions com per exemple: fer negocis, vendre o hipotecar la propietat que ella havia aportat al matrimoni i tampoc podia per ella mateixa acceptar o rebutjar una (1) herència. El codi civil establia que les dones havien d'obeir l'home i castigava la desobediència amb penes de presó. A més, les dones havien de viure amb el marit i no podien abandonar la llar sense el seu permís.
Catalunya, en aquell moment, fou l'excepció perquè segons el dret català cada cònjuge conservava la propietat de tots els seus béns després de contraure matrimoni, cosa que com hem vist no era gens fàcil de trobar. Les prescripcions morals i socials no ajudaven les dones sinó que es veien perjudicades pels valors que els imposaven. Recloïen la dona a la llar i li atorgaven com a missió principal a la vida ser bona esposa i bona mare. Per això l'ideal de les dones de classes mitjana i alta era fer un (1) bon matrimoni que les alliberés del treball remunerat. Només entre les classes populars les dones solien treballar en cas de necessitat.. Durant el segle XIX i al començament del XX el moviment feminista a Espanya no tingué gaire transcendència, a diferència de la majoria dels països desenvolupats d'Europa. Al principi se centrà més en reivindicacions de tipus social, com el dret a l'educació o el treball, que en les demandes d'igualtat política, sufragi femení.
El bienni reformista (1931–1933)
El 28 de juny se celebraren eleccions a les Corts Constituents, de nou amb victòria aclaparadora de les esquerres. Abans d'acabar l'any, el 14 d'octubre, Alcalá–Zamora dimití com a president del govern perquè al Parlament hi ha massa posicions laiques i reformistes per a un (1) centrista com ell (conservà, però, la presidència de la República), i n'assumí el càrrec Manuel Azaña, fins aleshores ministre de la Guerra.
El govern aprovà la Constitució de la República el 10 de desembre de 1931. Pocs dies després, el 16, Azaña formà un (1) govern estable que donà lloc a l'anomenat bienni socialazañista.
La primera legislatura republicana, presidida per Manuel Azaña, no satisféu ningú: les reformes realitzades o previstes exasperaren l'Església catòlica (ja que el govern prohibia l'ensenyament als religiosos i extingia la Companyia de Jesús), als terratinents[14] i bona part dels militars, mentre que, a l'altre extrem, els anarquistes les consideraren insuficients. En aquest context, les mostres de rebuig a la República foren constants.
L'obra del primer govern voldrà ser reformista i centrada en diversos punts:
Reforma religiosa: es buscà la reducció del poder de l'Església en tots els àmbits. Es dissolgué la Companyia de Jesús (i se'n confiscaren els béns); s'aprovaren el divorci, el matrimoni civil i la secularització de l'ensenyament i dels cementiris. Més endavant, l'any 1933, s'aprovà la Llei de congregacions; amb aquesta llei, l'Estat podia regular i fiscalitzar totes les activitats de l'Església.
Reforma de l'exèrcit: era necessari professionalitzar l'exèrcit, a més d'assegurar la seva fidelitat a la República; calia allunyar els comandaments més «perillosos» incentivant els retirs voluntaris anticipats. El govern suprimí les capitanies generals i l'Acadèmia Militar de Saragossa (Aragó). Al mateix temps, decidí sotmetre la jurisdicció militar a la civil. Es creà una (1) nova força policial militaritzada: els guàrdies d'assalt.
Estatut d'autonomia de Catalunya (1932) (també anomenat Estatut de Núria). A Catalunya, la victòria aclaparadora d'ERC propicià la recuperació de la Generalitat i un (1) nou Estatut aprovat per gran majoria del país. Les dones, que no podien votar, sí que feren una (1) recollida massiva de signatures per mostrar el seu suport a l'Estatut. El setembre de 1932 les Corts republicanes aprovaren l'Estatut.
Reforma agrària: l'any 1932 s'aprovà la Llei de reforma agrària. L'objectiu del govern era l'eliminació del latifundisme i la creació d'una (1) classe de petits propietaris, amb la consegüent modernització i millor aprofitament de les terres. La llei establia l'expropiació, sense indemnització, de les terres dels grans d'Espanya i, amb indemnització, de les grans finques no conreades directament pels seus propietaris, les terres deficientment cultivades i les no regades en zones de regadiu. Es creà l'Institut de Reforma Agrària per portar a terme aquesta reforma. La reforma no acabà de satisfer ningú. Els propietaris s'oposaren a l'expropiació; els camperols en criticaren la lentitud i l'Institut de Reforma Agrària no disposava de suficient pressupost per a tirar–la endavant.
Reformes socials, el socialista Largo Caballero, ministre de Treball, dictà mesures destinades a millorar la situació laboral dels treballadors, tant del proletariat industrial com de la pagesia. Malgrat tot, no existí un (1) pla eficaç per a combatre l'atur. En l'aspecte social, es millorà la situació legal de la dona, reformant el codi civil. Els treballadors veieren reduïda la jornada laboral (al camp) i millores en les assegurances socials, però no hi hagué un (1) bon pla per a reduir l'atur. En l'àmbit educatiu els canvis foren força importants. Es crearen escoles per a la primària, es millorà el sou dels mestres i s'impulsà una (1) renovació pedagògica. Se suprimí l'obligatorietat de la formació religiosa. Especialment interessant fou l'experiència de les Missions Pedagògiques, que tenien per finalitat dur la instrucció i la cultura al món rural.
Intentaren reformar l'educació centrant–la en l'ensenyament primari; es crearen les Missions Pedagògiques, i se suprimí l'obligatorietat de la formació religiosa a les escoles.
El govern de Manuel Azaña s'hagué d'enfrontar a nombrosos problemes i dificultats. D'una banda, la dreta monàrquica i els sectors més conservadors de la societat espanyola s'oposaren a les reformes agràries, religioses, autonòmiques i socials del govern republicà. L'incident més remarcable fou l'intent de cop d'estat de l'estiu del 1932 del general José Sanjurjo, conegut com la Sanjurjada, que fracassà i accelerà l'aprovació, el 9 de setembre de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1932.
El 1933 Azaña intentà fer un altre govern republicà i socialista, en el qual també hi formés part ERC; fet que motivà que Lluís Companys deixés durant dos (2) mesos la presidència del Parlament, per passar a ser ministre de Marina. Les dificultats també venien des de les posicions més d'esquerres (CNT i FAI), que s'oposaven al reformisme burgès dels republicans i propugnaven una (1) revolució llibertària. La situació convulsa acabà provocant insurreccions i conflictes com els fets de Casas Viejas (Cadis, Andalusia),[15] que precipitaren la caiguda de Manuel Azaña, les insurreccions de Castilblanco (Badajoz, Catalunya) o les de l'Alt Llobregat (Berguedà, Catalunya). El president de la República, Alcalá–Zamora, desfà el govern Azaña per foragitar els socialistes del poder. Diego Martínez Barrio encapçalà el nou govern, integrat únicament per republicans, que dissolgué les Corts i convocà eleccions. Les dones, per primer cop, pogueren votar, i això, segons sembla, afavorí els partits de centredreta en les eleccions del 19 de novembre següent.[16][17] Les eleccions foren guanyades pel centredreta del Partit Republicà Radical, encapçalat per Alejandro Lerroux. A Catalunya, ERC perd força davant la Lliga Catalana.
El bienni conservador o bienni negre (1933–1936)
La tardor del 1933, ja eren evidents la crisi de la coalició republicanosocialista i el desgast del govern. El cap del govern, Manuel Azaña, dimití i el president de la República, Alcalá Zamora, dissolgué les corts i convocà eleccions al novembre.
Les eleccions del 1933: el govern de dretes
Les eleccions generals del 1933 se celebraren el 19 de novembre. Tot i que l'abstenció hi fou força alta, foren les primeres en què, en aplicació de la Constitució del 1931, les dones pogueren exercir el vot. L'esquerra s'hi presentà desunida: els republicans i socialistes, enfrontats pels conflictes socials, presentaren candidatures separades; a més, un (1) nombre important d'obrers optà per l'abstenció a petició de la CNT. La dreta, però, ben al contrari, s'hi presentà unida i organitzada en moltes circumscripcions. El resultat en fou la victòria dels partits de centredreta, fet que inaugurà dos (2) anys de govern conservador, un (1) període que fou anomenat Bienni Negre per les esquerres.
Dues (2) forces polítiques hi obtingueren els millors resultats: el Partit Republicà Radical de Lerroux i la CEDA de Gil–Robles. El president de la República, Alcalá Zamora, temorós davant les pretensions de la CEDA, que amenaçava de reformar la Constitució, confià la formació del govern al Partit Republicà Radical. Aquest constituí un (1) gabinet monocolor que tingué, però, el suport parlamentari de la CEDA a canvi de la promesa d'una (1) rectificació immediata de les reformes del bienni d'esquerres.
La paralització de les reformes
El nou govern presidit per Alejandro Lerroux inicià la seva acció paralitzant una (1) gran part la reforma agrària: fixà la devolució de terres a la noblesa; anul·là la cessió de propietats mal conreades, i atorgà la llibertat total de contractació, mesura que comportà una (1) baixada dels salaris dels jornalers. A més a més, s'enfrontà amb el govern de la Generalitat a causa de la Llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament català, la qual garantia als pagesos rabassaires l'accés a la propietat de les terres que treballaven mitjançant el pagament als propietaris d'uns tributs prèviament taxats pel govern. El govern també intentà contrarestar la reforma religiosa amb l'aprovació d'un (1) pressupost de culte i clero i amb l'inici de negociacions per signar un (1) concordat amb la Santa Seu. Pel que fa a l'exèrcit, s'aprovà una (1) amnistia per als qui s'havien revoltat juntament amb Sanjurjo l'any 1932 i per als col·laboradors de la Dictadura de Primo de Rivera. En matèria d'educació, es respectà els canvis del govern anterior, malgrat que se'n reduí considerablement el pressupost. Finalment, les corts paralitzaren la discussió del projecte d'Estatut basc, amb la qual cosa el govern central es guanyà l'enemistat dels nacionalistes bascos.
El gir conservador i l'obstrucció del procés reformista endegat durant el bienni d'esquerres tingueren com a conseqüència una (1) radicalització del PSOE i de la UGT. La seva ala més esquerrana, liderada per Francisco Largo Caballero, proposà deixar de col·laborar amb les forces burgeses; propugnà la revolució social i s'apropà així a les posicions anarquistes; a conseqüència d'això, es produí una (1) proliferació de vagues i conflictes, sobretot l'any 1934.
La revolució d'octubre del 1934
Davant la mobilització obrera, la CEDA reclamà a l'executiu una (1) acció més contundent en matèria d'ordre públic i exigí participar directament en el govern amb l'amenaça de retirar el suport parlamentari. Lerroux accedí a aquestes peticions i el 5 d'octubre del 1934 atorgà tres (3) carteres ministerials al partit de Gil Robles. L'esquerra interpretà l'entrada de la CEDA al govern com una (1) deriva cap al feixisme.
L'endemà de la formació del nou govern, per iniciativa de la UGT i amb una (1) escassa participació de la CNT, es dugué a terme una (1) vaga general per impedir la consolidació del nou govern. El moviment fracassà per la manca de coordinació i per la resposta contundent del govern, que decretà l'estat de guerra, però els esdeveniments assoliren un (1) relleu especialment greu a Astúries i a Catalunya.
A Astúries, els minaires protagonitzaren una (1) revolució social, fruit de l'acord previ entre anarquistes, socialistes i comunistes. Columnes de minaires armats ocuparen els pobles de la conca, prengueren una (1) gran part de les casernes de la Guàrdia Civil i substituïren els ajuntaments per comitès revolucionaris, que assumiren el proveïment d'aliments, el funcionament dels transports i el subministrament d'aigua i d'electricitat. Els minaires, disposats a defensar la revolució, assetjaren a la ciutat d'Oviedo (Astúries) i s'enfrontaren amb les forces de l'ordre.
Per tal de reprimir la revolta, el govern hi envià des de l'Àfrica la legió, comandada pel general Francisco Franco. La resistència es prolongà durant deu (10) dies, però finalment la revolta fou vençuda. La repressió fou molt dura.
A Catalunya, la revolta obtingué el suport del president de la Generalitat, Lluís Companys, que volia evitar l'entrada de la CEDA en el govern, atès el caràcter clarament antiautonòmic d'aquest partit. El 6 d'octubre, Companys proclamà la República Catalana dintre de la República Federal Espanyola i, alhora, una (1) aliança de partits i de sindicats d'esquerra (PSOE, UGT, Unió de Rabassaires i comunistes) organitzava una (1) vaga general. La negativa de la CNT, que era la força obrera majoritària, a participar en la vaga i l'escàs suport ciutadà feren fracassar la rebel·lió. El govern declarà l'estat de guerra a Catalunya i l'exèrcit, comandat pel general Batet, ocupà el Palau de la Generalitat. Hi hagué més de tres mil cin-cents (>3.500) detinguts, entre els quals hi havia tots els membres del govern de la Generalitat i tots els alcaldes, diputats i regidors que havien donat suport a la insurrecció, així com els dirigents més destacats del partit i dels sindicats d'esquerres. Azaña, que era a Barcelona, també fou empresonat.
La crisi del segon bienni
Les conseqüències de la revolució d'octubre foren notables. La CEDA augmentà la seva influència en el govern i es mostrà partidària d'aplicar les condemnes de rigor i a procedir a una (1) reorientació de la política del govern. Es tornaren les propietats als jesuïtes i es nomenà José María Gil–Robles y Quiñones ministre de Guerra, i Francisco Franco, cap de l'Estat Major. El juliol del 1935, la CEDA presentà un (1) projecte per modificar la Constitució que recollia la revisió de les autonomies, l'abolició del divorci i la negació de la possibilitat d'expropiar terres.
La tardor del 1935 esclatà una (1) forta crisi de govern. El Partit Radical es veié afectat per un (1) seguit d'escàndols de corrupció, com el cas de l'estraperlo i els casos de malversació de fons per part de diferents polítics radicals (cas Nombela). Aquests escàndols agreujaren les diferències a l'interior de la coalició governamental. Els radicals de Lerroux havien perdut la legitimació per a governar i es feia imprescindible un (1) relleu en el poder. Gil Robles intentà que el nomenessin president del govern per poder aplicar sense entrebancs el programa del seu partit, però Alcalá–Zamora s'hi negà i, a la darreria del mes de desembre, decidí convocar noves eleccions legislatives per al febrer del 1936.
El Front Popular (1936)
Les eleccions del 16 de febrer de 1936
En aquestes eleccions, l'esquerra s'havia reorganitzat: el Partit Socialista (PSOE), la Izquierda Republicana de Manuel Azaña, la Unió Republicana de Diego Martínez Barrio, el Partit Comunista d'Espanya (PCE) i els nacionalistes gallecs (ORGA) i catalans (ERC) es presentaren a les eleccions com a Front Popular. Els nacionalistes del País Basc hi simpatitzaven i l'important sindicat anarquista Confederació Nacional del Treball (CNT) trencà el seu apoliticisme per demanar el vot per al Front Popular, mentre que els partits de dretes s'hi presentaren desunits. A Catalunya, les dretes sí que s'organitzaren, en l'anomenat Front Català d'Ordre.
A Espanya, les eleccions del 16 de febrer de 1936 foren guanyades de forma aclaparadora pel Frente Popular, mentre a Catalunya guanyà el Front d'Esquerres.[notes 5] La victòria de les esquerres es produí per una (1) conjunció de factors: la desqualificació del Partit Radical de Lerroux, la massiva participació electoral dels anarquistes i la divisió d'unes forces de dreta fraccionades entre el Bloque Nacional (successora de Renovación Española) de José Calvo Sotelo i la CEDA de Gil Robles.
A Catalunya, les eleccions del febrer foren guanyades pel Front d'Esquerres de Catalunya, que s'enfrontava al Front Català d'Ordre, liderat per la Lliga Catalana. La victòria de les esquerres suposà la llibertat immediata per a Lluís Companys i la resta dels detinguts pels esdeveniments del 1934. Al Parlament, es mantenia un (1) esperit de no–agressió entre la Lliga i ERC, però al carrer les actituds es radicalitzaven entre els seguidors dels diversos partits i s'esperava que d'un (1) moment a l'altre es produís un (1) cop d'estat.
Cap a l'alçament militar
Manuel Azaña fou escollit nou president de la República i Casares Quiroga fou nomenat nou cap de govern, del qual no formaren part els socialistes, perquè estaven dividits entre els partidaris de Francisco Largo Caballero, aclamat com el Lenin espanyol i procliu a realitzar una (1) transformació revolucionària de la societat, i els socialistes moderats, partidaris d'Indalecio Prieto, favorable a col·laborar amb els partits burgesos.
El nou president de la República, Azaña, un (1) liberal partidari de la reforma gradual i del procés democràtic, era odiat intensament per part de la dreta espanyola, que recordava la retallada del pressupost de l'exèrcit i el tancament de l'acadèmia militar quan era ministre de guerra (1931). A la dreta, el monàrquic José Calvo Sotelo reemplaçà José María Gil–Robles com a portaveu de la CEDA al Parlament. A Catalunya, Companys tornà al capdavant de la Generalitat. El general Francisco Franco fou destituït de la prefectura de l'Estat Major i enviat a les Canàries; el general Manuel Goded fou desplaçat i enviat a les Balears, i el general Emilio Mola Vidal fou destituït com a jefe superior de las fuerzas militares de Marruecos i fou enviat a Pamplona (Navarra). D'aquesta manera, el nou govern pretenia dissuadir els militars de la temptativa d'un (1) cop d'estat.[18]
A partir dels mesos de febrer i març del 1936 el Front Popular i les dretes seguiren camins diferents: la dreta inicià el camí de la conspiració per guanyar allò que havia perdut a les urnes, mentre que a l'esquerra PSOE, UGT i comunistes es radicalitzaren i ocuparen finques agràries. Tothom es preparava, com deia el dirigent falangista José Antonio Primo de Rivera: «ha llegado el momento de la dialéctica de los puños y las pistolas». La Falange Espanyola fou il·legalitzada i José Antonio Primo de Rivera, el seu cap, fou detingut.[notes 6] En l'exèrcit també es visqué la divisió política: per una banda, la Unión Militar Española preparava el cop d'estat i es triava, l'abril del mateix any, com a director del futur cop d'estat el general Emilio Mola Vidal; a l'altre extrem, es formà la Unió Militar Republicana Antifeixista.
El 12 de juliol de 1936 José del Castillo Sáenz de Tejada, membre del Partit Socialista i oficial de la Guàrdia d'Assalt, fou assassinat a prop de Madrid per uns falangistes quan sortia a patrullar. En revenja, l'endemà, el líder de l'oposició conservadora, José Calvo Sotelo, fou assassinat per una (1) unitat de la Guàrdia d'Assalt. Aquests assassinats foren els catalitzadors de la Guerra Civil. El 17 de juliol s'inicià la rebel·lió militar a Melilla. Entre els dies 17 i 20 de juliol de 1936, es produí la insurrecció militar (la fase de pronunciamiento) que inicià la Guerra Civil més cruenta de la història contemporània d'Espanya. La insurrecció militar del 17 al Marroc s'estengué per moltes guarnicions militars: Manuel Goded Llopis prengué el poder a les Illes Balears; el general Francisco Franco, a les Canàries; Gonzalo Queipo de Llano, a Sevilla (Andalusia), i Emilio Mola, principal planificador de la revolta, a Pamplona (Navarra).
La Segona República durant la Guerra Civil (1936–1939)
Arran del caos produït per la insurrecció militar al Marroc, el president del govern espanyol, Santiago Casares Quiroga, dimiteix i ocupa el càrrec Diego Martínez Barrio, que intentà reconduir la situació. Hi ha qui creu que és un (1) pronunciament més, com molts ocorreguts al segle XIX. A Barcelona (Catalunya), la matinada del 19 de juliol, el general Álvaro Fernández Burriel i una (1) part de la guarnició deixaren la caserna de Pedralbes i s'encaminaren al centre de la ciutat, complint les ordres que des de Pamplona (Navarra) els havia dictat el general Emilio Mola. Les tropes, acompanyades d'algun falangista, es dirigiren al centre de la ciutat. Però, els plans contrainsurgents de la Generalitat feren fracassar el cop gràcies a la força combinada dels guàrdies d'assalt, els carrabiners, els mossos d'esquadra, els habitants de Barcelona i, més tard, la Guàrdia Civil. Igual que a Barcelona (Catalunya), la insurrecció fracassà a Madrid (Madrid), València (Horta, País Valencià) i Bilbao (Biscaia, País Basc). Tanmateix, hi hagué altres punts de l'Estat en què els militars aconseguiren el poder. Així començà el que per a alguns serà la Guerra Civil Espanyola i per a altres una (1) revolució: el govern es veié obligat a lliurar les armes al poble, la Generalitat decretà la creació de les milícies ciutadanes per Catalunya (dia 21), Lluís Companys cedí l'autoritat al Comitè Central de Milícies Antifeixistes (dia 22), s'organitzaren columnes per alliberar zones sota control militar, i fins i tot es buiden les presons de delinqüents comuns i presos polítics, i es tornaren a omplir amb persones de dreta, religiosos, militars i gent de missa.[19] En els mesos inicials, els comitès locals (que s'uniren tots les organitzacions obreres i republicanes) prengueren el control dels pobles i ciutats de Catalunya, amb els serveis de comunicació (transports, telègraf, telèfon) i fàbriques industrials col·lectivitzats per tot arreu de Catalunya, i també al País Valencià i l'Aragó, alhora que els camperols s'havien apropriat més de la meitat de las terres rurals en la zona republicana (més del setanta per cent [70] a Catalunya).
Els darrers dies de juliol, les milícies catalanes ja s'encaminen cap al front d'Aragó. La CNT i el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) boicotejaren els reclutaments de soldats; pensen que al front, per fer la revolució, només hi havia d'haver voluntaris.
El 4 de setembre de 1936 la presidència del govern passà a mans del socialista Largo Caballero. Al País Basc, el govern de la República els donà l'autonomia l'1 d'octubre de 1936, i fou escollit com a lehendakari en José Antonio Aguirre.
El 4 de novembre del 1936, la CNT s'uní al govern de Largo Caballero, mentre que el govern de Madrid (Madrid) es traslladà a València (Horta, País Valencià) i es constituïen unes Juntes de Defensa Nacional encapçalades pel general Miaja, que encarregà l'organització de l'Estat Major a Vicente Rojo.
Al final de març de l'any 1937, davant la desorganització en el bàndol republicà i les victòries franquistes a Huelva (Andalusia), Badajoz (Extremadura), Donòstia (País Basc), Toledo (Castella–la Manxa), Oviedo (Astúries) i Màlaga (Andalusia), foren reclutades les quintes dells anys 1934 i 1935 (que llavors tenien vint-i-tres [23] i vint-i-dos [22] anys) per a la formació d'un (1) exèrcit regular i disciplinat, el popular republicà. Però el bàndol republicà continuà dividit. Un (1) exemple, considerat gairebé com una (1) guerra civil dins la Guerra Civil, són els anomenats fets de maig, que enfrontaren les forces anarquistes i el POUM contra la Generalitat i els sectors comunistes. A Catalunya, el POUM acabaria sent il·legalitzat i els seus dirigents detinguts el 16 de juny, cinc (5) dies abans de l'assassinat del seu líder, Andreu Nin.
Aquests fets, així com l'aliança entre republicans, ala dreta dels socialistes i comunistes, fan que Largo Caballero sigui succeït per Juan Negrín, en el càrrec de president del govern espanyol. Mentrestant, el bàndol franquista conquereix Bilbao, Santander i Gijón, i trenca el front d'Astúries. El govern de la República s'acaba traslladant de València a Barcelona per l'avenç de les tropes del general Franco.
La situació de la guerra s'anava decantant cap al bàndol franquista, mentre que de mica en mica s'anà desintegrant el bàndol republicà i reduint–lo a dues (2) zones: l'una, la de Catalunya, i l'altra, la del centre, amb les ciutats de Madrid (Madrid) i València (Horta, País Valencià), aïllades. El govern republicà continua reclutant quintes per al front, fins que el 10 de març de 1938 li tocà a la del quaranta (40), és a dir, a la dels nois que l'any 1940 tindrien vint-i-un (21) anys. La situació al front d'Aragó precipità la seva incorporació quan només tenen entre divuit i dinou (18–19) anys. Un mes i escaig (>1) més tard, foren reclutats els de la quinta del quaranta-u (41), és a dir, els que tenien entre disset i divuit (17–18) anys; són la quinta del biberó.[20]
El 28 de febrer de 1939, pràcticament desfet el bàndol republicà i consumant–se ja la retirada, els governs de França i del Regne Unit reconeixien l'Espanya del general Franco. A més, Manuel Azaña dimití com a president de la República i el govern republicà decidí exiliar–se a França per l'ocupació franquista de Catalunya. Després de la caiguda de València (Horta, País Valencià), l'1 d'abril en un (1) escuet però demolidor «parte» radiofònic Franco donava per finalitzada la guerra.
Vegeu també
Primera República Espanyola (1873–1874).
República espanyola en l'exili (1939–1977).
Notes
La política d'ascensos del dictador per mèrits de guerra a l'Àfrica atragué cap a l'oposició una (1) part de l'exèrcit perquè el cos dels artillers no els acceptaven ja que consideraven que era un (1) sistema corrupte i fraudulent. Com a resposta, el dictador Primo de Rivera ordenà detencions de militars i suprimí el cos de l'artilleria.
Primo de Rivera demanà als capitans de l'exèrcit el seu suport. Però no obtingué resposta. Davant del buit dels seus companys d'armes i del rei decidí posar fi a les seves ambicions polítiques.
El desembre del 1930, a Jaca (Osca, Aragó), es produí una (1) revolta militar precipitada contra el model polític vigent que fracassà, però el seu ressò, la detenció de polítics republicans i, sobretot, l'assassinat dels seus líders, donà màrtirs a la causa republicana.
Els sectors liberals que havien donat suport a la monarquia en el passat, es passaren a la causa republicana, com Niceto Alcalá–Zamora o José Sánchez Guerra y Martínez. No tots, però, perseguien el mateix ideal republicà: uns volien una (1) república més o menys conservadora; altres simplement eren contraris al monarca Alfons XIII o adversaris de Primo de Rivera. En qualsevol cas, els partits tradicionals republicans aconseguiren una (1) gran popularitat, com fou el cas d'Acció Catalana Republicana o el Partit Republicà Radical.
El Front Català d'Ordre obtingué un (1) resultat decebedor: el Front d'Esquerres obtingué quaranta-un (41) representants per només tretze (13) pel Front d'Ordre. A Molas, Isidre. Lliga Catalana. Edicions 62, Barcelona.
Mesos després, en plena Guerra Civil Espanyola, moriria afusellat, el 20 de novembre de 1936, a la presó d'Alacant (País Valencià).
Referències
Vilar 1987, pàg. 317.
Vilar 1987, pàg. 318.
Hurtado, Amadeu: Quaranta anys d'advocat. Ed. Ariel, Barcelona, Volum II, pàgina 25.
Toribio Echeverría: Viaje por el país de los recuerdos. ISBN 84-7173-154-1.
Juliá, Santos: Un siglo de España. Política y sociedad. Marcial Pons. Madrid, 1999, pàg. 84–86. ISBN 84-9537903-1.
Ballbé, Manuel: Orden público y militarismo en la España constitucional (1812–1983). Alianza Editorial, Madrid 1983 pàg. 324. ISBN 84-206-2378-4.
Juliá, Santos (2009). Ibid.. pàg. 33.
Gabriel Jackson: «Los primeros días de la República» La República Española y la Guerra Civil (1931–1939), ed. Orbis, Madrid, 1985, ISBN 84-7530-947-X.
Gil Pecharromán, Julio: La Segunda República. Esperanzas y frustraciones. Historia 16, Madrid, 1997. ISBN 84-7679-319-7.
De la Cueva Merino, Julio: «El anticlericalismo en la Segunda República y la Guerra Civil». En Emilio La Parra López y Manuel Suárez Cortina. El anticlericalismo español contemporáneo. Biblioteca Nueva, Madrid, 1998. ISBN 84-7030-532-8.
Álvarez Tardío, Manuel: Anticlericalismo y libertad de conciencia. Política y religión en la Segunda República Española. Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, Madrid, 2002. ISBN 84-259-1202-4.
Casanova, Julián: República y Guerra Civil. Vol. 8 de la Historia de España, dirigida por Josep Fontana y Ramón Villares. Crítica/Marcial Pons.Barcelona, 2007. ISBN 978-84-8432-878-0.
Gil Pecharromán, Julio (1997). La Segunda República. Esperanzas y frustraciones. Madrid: Historia 16.ISBN 84-7679-319-7.
Pagès, Pelai: La guerra civil (1936–1939). Barcanova, Barcelona, 1993. Pàgines 11 i 12.
Peña Díaz, Manuel. Breve historia de Andalucía (en castellà). Centro de Estudios Andaluces, 2012, pàg. 279. ISBN 8493992615.
Arce Pinedo, Rebeca: Dios, patria y hogar: la construcción social de la mujer española por el catolicismo y las derechas en el primer tercio del siglo XX (en castellà). Ed. Universidad de Cantabria, 2008, pàg.176. ISBN 8481024600.
Vilar 1987, pàg. 353.
Molero 2000, pàg. 23.
Vilar 1987: pàg. 403–405.
Molero 2000: pàg. 29–31.
21. Sàpiens, «Segona República».
Bibliografia
Termes Ardèvol, Josep; Vilar, Pèire: Història de Catalunya. Edicions 62, 1987. ISBN 8429727108.
Molero i Olivella, Esteve: Les quintes del biberó. Rúbrica editorial, 2000.
M. García, C. Gatell, J. Palafox, M. Risques: Història. Editorial Vicens Vives, pàg. 377. ISBN 9788431692216.
Gaya Picón, José: La jornada històrica de Barcelona. Editorial Castro, 1931.
Manifestacions d'alegria popular a Barcelona per la proclamació de la Segona República Espanyola.
República Espanyola per Teodor Andreu (1931).
Moneda d'una pesseta (1 PTA) en temps de la República.
L'any 1933, per primer cop en la història d'Espanya, les dones poden exercir el dret a vot. A la fotografia, imatge d'Eibar (Biscaia, País Basc), municipi obrer i republicà.
El passat dimecres 14 d'abril de 2021 es commemorà el quatre-cents quaranta-tresè aniversari del naixement de Felip III de Castella; II d'Aragó i Portugal, i V de Navarra, dit el Pietós (Madrid, Regne de Castella, 14 d'abril de 1578 — l'Escorial, Madrid, Regne de Castella, 31 de març de 1621), qui fou monarca d'Espanya (1598–1621), rei de Castella i Lleó, Aragó, rei de València, Portugal, Sicília, Nàpols, Sardenya, duc de Borgonya i comte de Barcelona; príncep d'Astúries (1578 –1598), i el tercer rei de la Dinastia dels Àustries a les Espanyes.[1]
Orígens
Nasqué el 1578 a la Cort Reial de Madrid; fou el quart fill del rei Felip II de Castella i la seva quarta muller, Anna d'Àustria i d'Habsburg. Era nét per línia paterna de l'emperador Carles I de Castella i de la princesa Isabel de Portugal, i per línia materna de l'emperador Maximilià II, emperador romanogermànic i de la infanta Maria d'Espanya.
Ascens a la corona
En néixer fou nomenat príncep d'Astúries, títol reservat a l'hereu de la Corona, i que havia ostentat el seu germà Dídac d'Habsburg fins a la seva mort el 1582.
El 1598 a la mort del seu pare rebé tots els seus títols, exceptuant els referents als territoris de Flandes i els Països Baixos, els quals rebé la seva germana Isabel Clara Eugènia d'Habsburg.
Política interna
Mancat d'un (1) autèntic programa de govern, delegà la política del país en el duc de Lerma, la política del qual es dirigí al manteniment de la pau internacional, expulsió dels moriscos i el seu desig d'enriquiment personal.
Al llarg del regnat se succeïren les reformes institucionals per a solucionar els problemes de corrupció i inoperància que afligien l'administració de la monarquia: a part dels canvis introduïts en el tradicional sistema de concejos (consells), s'estengué cada vegada més el recurs a les juntas (juntes), òrgans destinats a minvar el poder d'aquells en favor d'un (1) govern més àgil i coherent, però que no produïren el resultat desitjat.
Els problemes financers, que s'arrossegaven des del regnat anterior, feren el rei dependent de les Corts de Castella, que s'hagueren de reunir amb més freqüència que els seus antecessors perquè li atorguessin els recursos imprescindibles per a mantenir l'acció exterior de la monarquia.
Expulsió dels moriscos
El 1609 es decretà l'expulsió dels moriscos dels regnes hispans pels següents motius:
L'actitud de cristians poc convençuts, en un (1) estat defensor del catolicisme.
La seva possible aliança amb els otomans i els pirates berberiscos que atacaven constantment les costes de Llevant.
La seva impopularitat entre la població.
La necessitat de l'Estat del control de les seves riqueses i valors.
Entre els 1609 i 1610 es portà a terme la seva sortida de la península Ibèrica. Per a aquesta operació foren mobilitzats trenta mil (30.000) soldats i l'Armada fou l'encarregada del seu transport fins a Tunis o el Marroc. Aproximadament foren expulsats uns tres-cents mil (circa 300.000) moriscos.
Aquesta mesura afectà considerablement el Regne de València, així com zones d'Aragó i les hortes del Regne de Múrcia. La pèrdua de mà d'obra i de propietaris que paguessin rendes en aquestes zones disminuïren considerablement. Els cultius de sucre i arròs hagueren de ser substituïts per la morera, la vinya i el blat.
Al drama humà de milers de persones obligades a abandonar les seves cases, se li sumà la persecució soferta més tard al Marroc. A més de la pèrdua de molts súbdits, la varietat cultural, aconseguida abans del regnat dels Reis Catòlics, desaparegué durant segles.
Destitució del duc de Lerma
El 1618 la corrupció arribà a nivells intolerables a la Cort Reial de Madrid. El rei destituí el duc de Lerma i nomenà com a successor el fill d'aquest, el duc d'Uceda.
Política exterior
Anglaterra
Amb l'arribada al tron de Jaume I d'Anglaterra, aquest es convertí en un (1) sòlid aliat per al rei castellà. L'agost de 1604 es signà la Pau de Londres, mitjançant el qual les relacions comercials i diplomàtiques entre ambdós països millorarien.
Països Baixos
Felip II havia llegat aquests territoris a la seva filla Isabel Clara Eugènia d'Habsburg i al seu marit, l'arxiduc Albert VII d'Àustria, amb la condició que en morir sense hereus, aquests territoris tornarien a formar part de la Corona Hispana.
La igualtat de forces entre les províncies rebels del nord, luterans, i els territoris meridionals, catòlics i aliats de la monarquia, l'esgotament després de la guerra i els bons oficis dels nous governants conduïren a la signatura l'any 1609 de la Treva dels Dotze Anys amb les Províncies Unides, coneguda amb el nom de Pax hispanica. Aquesta suposà la independència de fet per als holandesos i permeté l'inici de la seva expansió pel Carib i les Índies Orientals.
França
Amb la mort d'Enric IV de França, partidari de la guerra contra la monarquia hispànica, es produí una (1) època d'inestabilitat en el regne francès. La reina Maria de Mèdici (regent de França) demanà ajuda al rei castellà en la lluita contra els hugonots. Així la pau amb el Regne de França, que Felip II de Castella havia concertat en els seus últims anys de vida, Pau de Vervins (Aisne, Alts de França) del 1598, quedà consolidada l'any 1615, mitjançant sengles matrimonis del rei francès amb una (1) infanta castellana i del príncep hereu, el futur Felip IV de Castella amb Isabel de França.
Itàlia
El duc d'Osuna, virrei del Regne de Nàpols, i el marquès de Villafranca, governador de Milà (Llombardia), dirigiren la política de la monarquia hispànica a Itàlia, que trobà la resistència del regne de Savoia i la República de Venècia. Per a assegurar la connexió entre el Milanesat i els Països Baixos s'obrí una (1) nova ruta a través de Suïssa i el 1618 es produí la Conjuració de Venècia, en la qual les autoritats emprengueren una (1) persecució contra agents pro hispans.
Guerra dels Trenta Anys
Ferran II, emperador romanogermànic, demanà ajuda al seu cosí Felip III de Castella per poder plantar cara a la rebel·lió dels protestants a Txèquia, integrada dins la Guerra dels Trenta Anys.
La monarquia hispana, el Sacre Imperi Romanogermànic i Baviera, que encapçalava els prínceps alemanys de la Lliga Catòlica, s'enfrotaren als protestants de Bohèmia, que tenien el suport del Palatinat, que encapçalava al seu torn els prínceps alemanys de la Unió Protestant. La victòria el 1620 de les tropes del rei habsburg castellà, encapçalades per Ambrosi Spinola, al Palatinat, i de les tropes de la Lliga Catòlica a Bohèmia, permeté aconseguir l'estabilitat demanada per l'emperador.
Família
Contragué matrimoni amb Margarida d'Àustria, filla de l'arxiduc Carles II d'Estíria i de Maria de Baviera. El matrimoni se celebrà per poders a Ferrara (Emília–Romanya, Itàlia) el 13 de novembre de 1598, ratificat el 18 d'abril de 1599 a la catedral de València. Tingueren vuit (8) fills:[2][3]
Anna (Valladolid, 1601– Palau del Louvre, 1666);
Maria (Valladolid, 1603);
Maria Anna (l'Escorial, 1606 – Linz, 1646);
Carles (Madrid, 1607 – 1632);
Ferran (l'Escorial, 1609 – Brussel·les, 1641);
Margarida (Lerma, 1610 – Madrid, 1617);
Alfons (l'Escorial, 1611 – 1612).
Mort i successió
Felip III morí de forma prematura, per unes febres que agafà durant un (1) viatge a Portugal el 1621 a l'Escorial, i fou enterrat al panteó reial del Monestir de l'Escorial. Fou succeït pel seu fill Felip IV.
Carlos Fisas, en el seu llibre «Historias de las reinas de España» explica una altra versió de com morí el monarca:
« (…) dice que Felipe III estaba gravemente sentado frente a una chimenea en la que se quemaba una gran cantidad de leña, tanta que el monarca estaba a punto de ahogarse de calor. Su majestad no se permitía levantarse para llamar a nadie, puesto que la etiqueta se lo impedía. Los gentilhombres que guardia se habían alejado y ningún criado osaba entrar en la habitación. Por fin apareció el marqués de Polar, al cual el rey le pidió que apagase o disminuyese el fuego, pero éste se excusó con el pretexto de que la etiqueta le prohibía hacerlo, para lo cual se tenía que llamar al duque de Uceda. Como el duque había salido, las llamas continuaban aumentando y el rey, para no disminuir en nada su majestad, tuvo que aguantar el calor cada vez más fuerte, lo que le calentó de tal forma la cabeza que al día siguiente tuvo una erisipela en la cabeza con ardiente fiebre, lo que le produjo la muerte.»
Referències
Felip III (rei de Castella): Capitols per lo redres del General y casa de la Deputacio de Cathalunya fets en las Corts celebrades en lo monestir de Sant Francesch de Barcelona per la S.C.R.M. del Serenissim Senyor Rey Don Felip II de Aragò y III de Castella en lo any 1599. casa Rafel Figuerò, 1704.
Pericot García, 1983, pàg. 191.
Pericot García, 1983, pàg. 192.
Bibliografia
Pericot Garcia, Lluís (director); AADD: Historia de España. La Casa de Austria (Siglos XVI y XVII) (en castellà). Barcelona: Ediciones Océano & Instituto Gallach de Librería y Ediciones, Barcelona, 1983. ISBN 84-7505-724-1.
FISAS, Carlos: Historias de las reinas de España: la Casa de Austria, Editorial Planeta, Barcelona, 1999.
«Felip III de Castella». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Detall del retrat eqüestre de Felip III de Diego Velázquez (1635) conservat al Museu del Prado (Madrid).
Felipe III a caballo, pintat per Diego Velázquez (1635).
Estàtua del rei Felip III d'Espanya situada a Plaza Mayor de la ciutat de Madrid.
El passat dimarts 13 d'abril de 2021 es commemorà el dos-cents setanta-vuitè aniversari del naixement de Thomas Jefferson (Shadwell, Virgínia, 13 d'abril de 1743 — Charlottesville, Virgínia, 4 de juliol de 1826)[1], qui fou el tercer president dels Estats Units d'Amèrica, ocupant el càrrec entre els anys 1801 i 1809. Se'l considera un (1) dels pares fundadors de la nació.
La seva eminència ve donada perquè fou el principal autor de la Declaració d'Independència dels Estats Units del 1776. Jefferson fou un (1) dels pares fundadors més influents, conegut per la seva promoció dels ideals del republicanisme als Estats Units. Anticipà la visió d'uns Estats Units d'Amèrica com un (1) gran «imperi de la llibertat»[2] que promogués la democràcia i la lluita contra l'imperialisme britànic.
Els principals esdeveniments que tingueren lloc durant la seva presidència inclouen la compra de la Louisiana (1803)[3] i l'expedició de Lewis i Clark (1804–1806), així com l'escalada de tensions amb la Gran Bretanya i França, que conduïren a la guerra amb Gran Bretanya el 1812, després de deixar el càrrec.
Com a filòsof polític, Jefferson era un (1) home de la Il·lustració i coneixia a molts líders intel·lectuals de la Gran Bretanya i França. Idealitzava al petit agricultor propietari independent com a exemple de virtuts republicanes, desconfiava de les ciutats i dels financers, afavorí els drets dels Estats i un (1) govern federal estrictament limitat. Jefferson donà suport la separació d'Església i Estat[4] i fou l'autor de l'Estatut per a la Llibertat Religiosa de Virgínia (1779, 1786). Fou l'epònim de la democràcia jeffersoniana i líder i cofundador al costat de James Madison del Partit Demòcrata–Republicà, que dominà la política nord-americana durant vint-i-cinc (25) anys. Jefferson fou el governador de Virgínia durant la Guerra d'Independència (1779–1781), el primer secretari d'Estat (1789–1793) i segon vicepresident dels Estats Units (1797–1801).
Un (1) erudit i polímata, Jefferson es consagrarà, entre altres coses, com un (1) horticultor, líder polític, arquitecte, arqueòleg, paleontòleg, músic, inventor i fundador de la Universitat de Virgínia, declarada per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat el 1987. Quan el president John F. Kennedy donà la benvinguda als quaranta-nou (49) guanyadors del Premi Nobel a la Casa Blanca el 1962, digué: «Crec que aquesta és la col·lecció més extraordinària de talent i del saber humà que mai s'hagi reunit a la Casa Blanca, amb la possible excepció de quan Thomas Jefferson sopava sol».[5] Fins ara, Jefferson és l'únic president que ha servit dos (2) mandats i no li ha estat vetada ni una sola resolució pel Congrés. Morí el 4 de juliol de 1826, coincidint amb el L aniversari de la Declaració d'Independència i unes hores abans que el seu predecessor, rival electoral i amic John Adams.
Jefferson ha estat constantment qualificat pels experts com un (1) dels més grans presidents dels Estats Units.
Primers anys i educació
Infància
Thomas Jefferson nasqué a Shadwell (Virgínia) el 13 d'abril de 1743, en el si d'una (1) família acomodada. Fou el tercer de deu (10) fills (dos [2] dels quals nasqueren morts) del matrimoni format per Peter Jefferson i Jane Randolph, amos d'una (1) plantació que portava el nom de la ciutat.[6] La seva mare, Jane Randolph, era filla d'Isham Randolph, un (1) capità de vaixell i antic latifundista, cosí germà de Peyton Randolph, descendent de l'aristocràcia anglesa i escocesa. El pare de Jefferson, Peter Jefferson, era un (1) hisendat i agrimensor del comtat de Albemarle (Virgínia). Ell era, possiblement, d'origen gal·lès, encara que això no està clar.[7] Quan el coronel William Randolph, un (1) vell amic de Peter Jefferson, morí el 1745, Peter assumí la marmessoria i la càrrega dels béns personals de William Randolph a Tuckahoe (Virgínia), així com al seu petit fill, Thomas Mann Randolph, Jr aquest mateix any, els Jefferson es traslladaren a Tuckahoe on romandrien durant els pròxims set (7) anys abans de tornar a la seva llar a Albemarle (Carolina del Nord). Peter Jefferson fou nomenat coronel de la província, una (1) posició important en aquest moment.[8]
Educació
L'any 1752 Jefferson començà a assistir a una (1) escola local dirigida per William Douglas, un (1) escocès. A l'edat de nou (9) anys, Jefferson començà a estudiar llatí, grec i francès. El 1757, quan tenia catorze (14) anys, el seu pare morí. Jefferson heretà uns cinc mil (circa 5.000) acres (vint quilòmetres quadrats [20 km²]) de terra i desenes d'esclaus. Construí la seva casa allà, que amb el temps arribà a conèixer com Monticello (Virgínia).
Després de la mort del seu pare, estudià amb el reverend James Maury del 1758 al 1760. L'escola estava prop de la parròquia de Fredericksville, pròxima a Gordonsville (Virgínia), a dinou quilòmetres (19 km) de Shadwell, i Jefferson es mudà amb la família de Maury. Allà rebé una (1) educació clàssica, i estudià història i ciències.
El 1760, a l'edat de setze (16) anys, entrà al College of William & Mary a Williamsburg (Virgínia). Es matriculà a l'escola de filosofia i estudià matemàtiques, metafísica i filosofia amb el professor William Small, qui introduí Jefferson en els escrits dels empiristes britànics, com John Locke, Francis Bacon i Isaac Newton (Jefferson els nomenà «els tres (3) millors homes que el món mai hagi creat»).[9] També perfeccionà el seu francès, portava el seu llibre de gramàtica grega allà on fos, practicava el violí i llegia a Tàcit i Homer. Com a gran i diligent estudiant, Jefferson mostrava una (1) àvida curiositat en tots els camps i, d'acord amb la tradició familiar, estudiava unes quinze (circa 15) hores al dia. El seu amic més proper de la universitat, John Page de Rosewell, contava que Jefferson «podia desempallegar–se dels seus amics més estimats per volar als seus estudis».
A la universitat, Jefferson era membre d'una (1) organització secreta anomenada la FHC Society. Allà s'allotjà a l'edifici conegut avui com l'Edifici de Sir Christopher Wren, assistint als àpats comunals al Gran Saló i també a les oracions a la Capella Wren al matí i a la tarda. Jefferson assistia sovint a les luxoses festes del governador reial Francis Fauquier, on tocava el violí i on també desenvolupà una (1) primerenca afició pels vins.[10] Després de graduar–se el 1762 amb alts honors, passà la prova amb el professor de dret George Wythe que li permeté ser admès com a advocat de Virgínia l'any 1767.
Després de la universitat
L'1 d'octubre de 1765 la major de les germanes de Jefferson, Jane, morí a l'edat de vint-i-cinc (25) anys.[11] Jefferson caigué en un (1) període de dol rigorós, estant ja capficat per l'absència de les seves altres germanes, Mary, que havia estat casada durant diversos anys amb Thomas Bolling, i Martha, qui s'havia casat a principis de juliol amb Dabney Carr[11] Ambdues s'havien traslladat a les residències dels seus marits, i havien deixat a casa els seus germans menors Elizabeth, Lucy i els dos (2) nens petits. Jefferson no trobà consol en la presència de les seves altres germanes, ja que no li facilitaven el mateix estímul intel·lectual que li havien donat les seves germanes grans.[11]
Jefferson portava molts casos com advocat en la Virgínia colonial, sent la llista de més d'un centenar (>100) de casos anuals entre els anys 1768 i 1773 al Tribunal General tot sol, sense deixar de participar com advocat en altres centenars de casos.[12] Jefferson tingué com a clients a membres de les famílies de l'elit de Virgínia, inclosos els membres de la família de la seva mare, els Randolph.[12]
Monticello
L'any 1768 Thomas Jefferson començà la construcció de Monticello, una (1) mansió neoclàssica. Des de la seva infància, Jefferson sempre havia volgut construir una (1) casa bonica al cim d'una (1) muntanya a la vista de Shadwell.[13][14] Jefferson s'endeutà enormement a Monticello, gastant generosament amb la finalitat de crear un (1) ambient neoclàssic basat en el seu estudi de l'arquitecte Andrea Palladio.[15]
Monticello fou també la plantació d'esclaus de Thomas Jefferson. Al llarg d'un (1) llarg període de setanta (70) anys, Thomas Jefferson tingué la propietat de més de sis-cents (>600) esclaus. Molts dels esclaus en la plantació de Monticello es casaren entre si i tingueren nens. Jefferson només pagà alguns dels seus esclaus de confiança en llocs importants o per realitzar tasques difícils com la neteja de xemeneies i banys. Registres fragmentaris indiquen una (1) vida espiritual rica en els barracons dels esclaus de Monticello, que incorporaren tant les tradicions cristianes com les africanes. Encara que no hi ha constància que Jefferson encarregués a esclaus l'aprenentatge de gramàtica, diversos homes esclavitzats a Monticello sabien llegir i escriure.[16]
En el testament final que redactà Jefferson, demanava als seus hereus que alliberessin a tots els esclaus que encara li quedaven.[17] Però a causa dels problemes financers de la família no es pogué complir.
Cap a la Revolució
A més de practicar l'advocacia, Jefferson representà el comtat de Albemarle a la Cambra de Ciutadans (House of Burgesses) de Virgínia a partir del 1769. Després de l'aprovació de les Lleis intolerables pel Parlament britànic el 1774, escrigué una (1) sèrie de resolucions en contra d'aquesta legislació, que s'ampliaren en la seva obra titulada «Una (1) vista resumida dels Drets de l'Amèrica britànica», la seva primera obra publicada. La crítica a les Lleis Intolerables s'havia centrat en qüestions legals i constitucionals, però Jefferson oferí la idea radical que els colons tenien el dret natural a governar–se per si sols.[18] Jefferson sostingué també que el Parlament era el legislador de la Gran Bretanya sols i no tenia autoritat legislativa a les colònies.[18] El document està destinat a servir com instruccions per a la delegació de Virgínia al Primer Congrés Continental, però les idees de Jefferson demostraren ser massa radicals per a aquest òrgan.[18] No obstant això, el fulletó contribuí a crear el marc teòric de la independència americana i marcà Jefferson com un (1) dels més reflexius portaveus dels patriotes.
Declaració d'Independència
Thomas Jefferson fou nomenat el juny del 1775 delegat per Virgínia per al Segon Congrés Continental, poc després de l'esclat de la Guerra d'Independència dels Estats Units.
El Segon Congrés Continental es reuní per primera vegada a Filadèlfia (Pennsilvània) el 10 de maig de 1775, amb molts dels cinquanta-sis (56) delegats que assistiren al Primer Congrés, entre ells el president (Peyton Randolph) i el secretari (Charles Thomson). També hi hagué notables incorporacions com Benjamin Franklin de Pennsilvània i John Hancock de Massachusetts.
Dues (2) setmanes després de l'inici de les sessions, Peyton Randolph fou cridat de tornada a Virgínia per presidir la Cambra dels Ciutadans i fou reemplaçat per Thomas Jefferson, que s'incorporà al Congrés diverses setmanes més tard.
L'11 de juny de 1776 Jefferson fou nomenat al costat de Benjamin Franklin, John Adams, Robert R. Livingston i Roger Sherman membre d'un (1) comitè format per cinc (5) homes a qui se'ls encarregà la tasca de confeccionar una (1) declaració d'independència que acompanyés la resolució de Richard Henry Lee que declarava la independència.
Aquesta comissió sol·licità a Jefferson que redactés un (1) primer esborrany per a la declaració, probablement a causa de la reputació que aquest tenia com a escriptor. Aquest tipus de peticions era normal en aquella època i ningú pensava que es tractava d'un (1) encàrrec de gran responsabilitat. Jefferson realitzà un (1) esborrany de la declaració després de consultar amb altres membres de la comissió, prenent com a referència la seva pròpia proposta per a la Constitució de Virgínia i també l'esborrany que escrigué George Mason per la Declaració de Drets de Virgínia, entre altres fonts.
Un cop acabat, Jefferson ensenyà el primer esborrany al comitè dels cinc (5), que introduïren alguns canvis al document per, a continuació, presentar–lo al Congrés el 28 de juny de 1776. El títol del document era «A Declaration by the Representatives of the United States of America, in General Congress assembled» («Declaració dels representants dels Estats Units d'Amèrica reunits en Congrés General»).
Després de votar a favor de la resolució d'independència presentada per Richard Henry Lee el 2 de juliol, el Congrés centrà la seva atenció en la Declaració. Durant dos (2) dies es debaté el document presentat pel comitè; es realitzaren diverses modificacions; se suprimí gairebé una quarta (<1/4) part del text, i s'eliminaren les referències a l'esclavitud, i s'aprovà el 4 de juliol de 1776.
Dues (2) setmanes després, el 19 de juliol, el Congrés votà una (1) resolució per crear una (1) versió final de la Declaració que fou impresa en pergamí perquè fos signada per tots els membres del Congrés. Això s'aconseguí el 2 d'agost de 1776.
Jefferson romangué a Filadèlfia (Pennsilvània) fins al 2 de setembre de 1776, quan el seu successor al Congrés arribà a la ciutat i ell renuncià al seu escó per tornar a Virgínia.
Carrera política des del 1774 fins al 1800
Legislador estatal
El setembre del 1776 Jefferson tornà a Virgínia i fou elegit per a la nova assemblea estatal. Durant el seu mandat a la Cambra, Jefferson proposà la reforma i actualització del sistema de lleis de Virgínia per reflectir la seva nova condició d'Estat democràtic. Redactà cent vint-i-sis (126) projectes de llei en tres (3) anys, incloses les lleis per abolir la primogenitura, establir la llibertat de religió i agilitzar el sistema judicial. L'any 1778, el «Projecte de Llei per a la difusió general de coneixements» presentat per Jefferson, conduí a diverses reformes acadèmiques en la seva alma mater, inclòs el sistema electiu d'estudi (el primer d'una [1] universitat nord–americana).
Jefferson proposà també un (1) projecte de llei en el legislatiu estatal per eliminar la pena capital per a tots els delictes, excepte l'assassinat i la traïció. El seu esforç per reformar la llei de la pena de mort fou derrotat per un (1) sol vot[19] i delictes com la violació seguiren sent castigats amb la mort a Virgínia fins a la dècada del 1960.[20] Ell aconseguí fer aprovar una (1) llei que prohibís la importació d'esclaus, però no l'esclavitud en si mateixa.
Governador de Virgínia
Jefferson fou governador del nou Estat de Virgínia des de 1779 fins a 1781. Com a governador, supervisà el trasllat de la capital de l'Estat de Williamsburg (Virgínia) a Richmond el 1780, durant la Guerra d'Independència.
Durant el seu mandat, les tropes britàniques envaïren Virgínia en dues (2) ocasions diferents. El desembre de 1780 el general Benedict Arnold, sota les ordres de Henry Clinton, dirigí una (1) força de mil sis-cents (1.600) soldats cap a Virgínia i s'apoderà de la capital de l'Estat, Richmond, per sorpresa. A continuació llançà una (1) campanya llampec al llarg de tot l'Estat, i destruí totes les cases de subministraments, fundicions i fàbriques. D'una banda, aquesta acció deixà fora de servei la milícia de Virgínia, però al mateix temps Arnold es veié obligat a retirar–se a la ciutat costanera de Portsmouth (Virgínia) per rebre reforços o bé ser evacuat.
Aquests reforços arribaren el 20 de maig de 1781, quan el general Cornwallis entrà a Virgínia travessant la frontera des del sud amb un (1) exèrcit de quatre mil (4.000) homes. La seva entrada a Virgínia fou gairebé triomfal, primer unificà les forces britàniques, anteriorment sota el comandament de Phillips i Benedict Arnold, després hi establí el seu quarter general i començà el seu pla per sotmetre l'Estat.
Mentrestant, Thomas Jefferson, juntament amb altres dirigents de Virgínia, estigueren prop de ser capturats el juny del 1781 pel coronell Banastre Tarleton, que estava al comandament de la cavalleria de l'exèrcit britànic.[21] Tarleton dugué a terme diverses batudes a Virgínia, com a Charlottesville, per intentar capturar Thomas Jefferson i danyar tot el possible l'assemblea de Virgínia. L'atac fou parcialment frustrat, ja que un (1) genet anomenat Jack Jouett recorregué quaranta (40) milles a cavall de nit per advertir Jefferson i els legisladors de l'atac que pretenia dur a terme Tarleton. Tots els legisladors, menys set (-7), escaparen, però Tarleton destruí armes i municions i aconseguí el seu objectiu de dispersar l'Assemblea constituïda de Virgínia.
Aquesta actuació suposà la desaprovació pública de Thomas Jefferson i retardà les seves perspectives de futur polític.[22] Poc temps després fou acusat de no haver fet prou per garantir la seguretat de la ciutat de Richmond (Virgínia), encara que una (1) comissió d'investigació designada per resoldre la controvèrsia l'exonerà de tots els càrrecs. Tot i això, no tornà a ser elegit per cap lloc de l'Assemblea de Virgínia. No obstant això, sí que fou nomenat per la legislatura de l'Estat com a congressista el 1783.
Membre del Congrés
L'Assemblea de Virgínia designà per al Congrés de la Confederació en representació de l'Estat el 6 de juny de 1783, per al període que començaria l'1 de novembre. Al Congrés, fou membre del comitè encarregat de fixar els tipus de canvi de les divises, i per això, recomanà que la moneda nord–americana hauria d'estar basada en el sistema decimal.
Jefferson també recomanà la creació de la Comissió dels Estats, que pretenia funcionar com el braç executiu del Congrés, quan el Congrés no estava en sessió.
Deixà el Congrés quan fou elegit ministre plenipotenciari el 7 de maig de 1784, i es convertí en ambaixador a França el 1785.
Ministre a França
Com que Jefferson estigué servint com a ambaixador a França des del 1785 fins al 1789, no pogué assistir a la Convenció constitucional de Filadèlfia (Pennsilvània). En general donà suport a la nova Constitució tot i la manca d'una (1) carta de drets, i es mantingué informat dels debats per la seva correspondència amb James Madison.
Durant la seva estada a París (Illa de França) visqué en una (1) casa dels Camps Elisis. Passà gran part del seu temps explorant els llocs d'interès arquitectònic de la ciutat, així com gaudint de les belles arts que París (Illa de França) oferia. Es convertí en un (1) favorit en la cultura dels salons i era un (1) convidat freqüent de molts dels personatges més prominents de la ciutat. Ell i les seves filles estigueren acompanyats per dos (2) esclaus de la família Hemings de Monticello (Virgínia). Jefferson pagà perquè James Hemings fos entrenat com un (1) xef francès (més tard Hemings acompanyar Jefferson com a cap de cuina quan era a Filadèlfia, Pennsilvània). Sally Hemings, germana de James, havia acompanyat la filla menor de Jefferson a l'exterior. Alguns especulen que Jefferson hauria pogut començar una (1) relació a llarg termini amb Sally Hemings a París (Illa de París);[23] els Hemings aprengué el francès durant la seva estada a la ciutat.[24]
Del 1784 al 1785 Jefferson fou un (1) dels arquitectes de les intenses relacions comercials entre els Estats Units i el Regne de Prússia. L'ambaixador de Prússia Friedrich Wilhelm von Thulemeyer i John Adams, tots dos (2) residents a la Haia (Països Baixos), i Benjamin Franklin des de París (Illa de França), també participaren en l'establiment d'aquestes relacions.[25]
Malgrat les seves nombroses amistats amb l'elit social i la noblesa, quan la Revolució Francesa començà el 1789, Jefferson es va posar del costat dels revolucionaris.
Secretari d'Estat
Després de tornar de França Jefferson fou el primer secretari d'Estat de George Washington (1790–1793). Jefferson i Alexander Hamilton començaren a discutir sobre la política fiscal nacional, especialment el finançament dels deutes de la guerra. Hamilton creia que els deutes havien de ser igualment compartits per tots i Jefferson que cada Estat havia de ser responsable del seu propi deute (Virgínia no havia acumulat gaire deute durant la Revolució). En el combat amb els federalistes, Jefferson arribà a equiparar a Hamilton i la resta dels seus seguidors conservadors amb els monàrquics, que amenaçaven de soscavar el republicanisme.
El 1792[26] Jefferson i James Madison fundaren i dirigiren el Partit Demòcrata–Republicà. Treballà amb Madison i el seu director de campanya de John J. Beckley per construir una (1) xarxa nacional d'aliats republicans que els permetés combatre els federalistes a tot el país.
Jefferson feu costat fermament França contra la Gran Bretanya quan esclat la guerra entre les dues (1) nacions el 1793. L'arribada el 1793 d'un (1) nou i agressiu ambaixador francès, Edmond–Charles Genet, causà una (1) crisi amb el secretari d'Estat. Jefferson contemplà com Genet intentà rompre la neutralitat americana, manipular l'opinió pública, fins i tot atraure la gent en contra de Washington, projectes que ajudà a frustrar. Segons Schachner, Jefferson creia que l'èxit polític del país depenia de l'èxit de l'exèrcit francès a Europa:[27]
Jefferson encara s'aferrava a les seves simpaties amb França i esperava l'èxit de les seves armes a l'estranger i un (1) pacte cordial amb ells a casa. Tenia por que una (1) derrota francesa en els camps de batalla europeus donés «una (1) força meravellosa als nostres autòcrates i sens dubte afectaria el to de l'administració del nostre govern. De fet, em temo que si aquest estiu fos desastrós per als francesos, això apagaria l'energia del republicanisme al nostre nou Congrés, del qual jo havia esperat tant la reforma».
Renúncia del seu càrrec
A finals del 1793 Jefferson es retirà a Monticello (Virgínia), on continuà orquestrant l'oposició a Hamilton i Washington. No obstant això, el Tractat Jay del 1794, auspiciat per Hamilton, portà la pau i el comerç amb la Gran Bretanya, mentre que Madison, amb un (1) fort suport de Jefferson, volia, diu Miller, «estrangular l'antiga metròpoli» sense anar a la guerra. «Es convertí en un (1) acte de fe entre els republicans, que les armes comercials serien suficients perquè la Gran Bretanya s'avingués als termes que els Estats Units optessin per dictar».[28]
Vicepresidència
El candidat presidencial demòcrata–republicà Jefferson perdé les eleccions del 1796 davant seu amic i llavors vicepresident John Adams, però obtingué suficients vots electorals per convertir–se en vicepresident (1797–1801). En l'exercici d'aquest càrrec, escrigué un (1) manual de procediment parlamentari, però d'altra banda evità anar al Senat.
Amb la Quasi–Guerra en marxa, una (1) guerra naval no declarada amb França, els federalistes al comandament de John Adams començaren a construir la Marina i a reclutar l'exèrcit, la qual cosa els obligà a implantar nous impostos tot preparant–se per a la guerra i, a la fi, promulgar les Actes de Sedició i Estrangers del 1798. Jefferson interpretà la nova legislació de Sedició i Estrangers com un (1) esforç per suprimir els demòcrates republicans en comptes dels estrangers perillosos i, de fet, foren utilitzats per atacar al seu partit, amb els atacs més notables procedents de Matthew Lió, un (1) representant de Vermont. Jefferson i Madison reuniren el suport per escrit de forma anònima en les Resolucions de Kentucky i Virgínia, on declararen que el Govern federal no tenia dret a exercir competències que no hagessin estat expressament delegades pels Estats. En les resolucions s'entén que, si el Govern federal assumís aquestes facultats, els seus actes podrien ser anul·lats per un (1) Estat. Les resolucions que es presentaren foren les primeres declaracions de la teoria dels drets dels estats, que més tard conduí als conceptes de nul·litat i interposició.
Elecció del 1800
Treballant en estreta col·laboració amb Aaron Burr de Nova York, Jefferson atacà sobretot els nous impostos i es postulà per a la Presidència el 1800. D'acord amb les tradicions de l'època, no fou formalment campanya per al lloc. Empatà amb Burr pel primer lloc al col·legi electoral, deixant a la Cambra de Representants (on els federalistes encara tenien algun poder) la decisió sobre l'elecció.
Després d'un (1) llarg debat a la Cambra de Representants controlada pel Partit Federalista, Hamilton convencé el seu partit que Jefferson seria un (1) mal menor davant Burr, basant el seu argument en què continuà amb aquest escàndol en el procés electoral podia soscavar un (1) règim encara jove. El tema fou resolt per la Cambra el 17 de febrer de 1801, després de trenta-sis (36) rondes de votacions, quan Jefferson fou elegit president i Burr vicepresident. La negativa de Burr a retirar–se creà mala relació amb Jefferson, que l'abandonà a la candidatura del 1804, després que aquest matés Hamilton en un (1) duel.
No obstant això, la victòria de Jefferson sobre el federalista John Adams en l'elecció general fou ridiculitzada en el seu moment, perquè el Col·legi Electoral fou creat en virtut a un (1) compromís de tres cinquenes (3/5) parts de la Convenció de Filadèlfia (Pennsilvània), que feu que el nombre d'electors dels Estats del sud estigués inflat a causa de l'esclavitud, el que significa que dotze (12) dels vots electorals de Jefferson —el seu marge de victòria— s'havia derivat de la ciutadania a la qual se li negava el dret al vot.[29][30] Després de la seva elecció el 1800, Jefferson fou ridiculitzat com el «president negre», pels crítics com el Mercury and New–England Palladium of Boston per escrit el 20 de gener de 1801, on deien que Jefferson havia tingut el desvergonyiment de celebrar la seva elecció com una (1) victòria per a la democràcia, quan havia guanyat «el temple de la llibertat sobre les espatlles dels esclaus».[30][31]
Presidència (1801–1809)
Durant la presidència de Jefferson, molts impostos federals foren derogats, i ell intentà basar la seva política econòmica principalment en els ingressos duaners. Indultar persones que havien estat empresonades sota les Actes de Sedició i Estrangers del 1798, aprovades en el mandat de John Adams, sota l'argument que eren inconstitucionals. Es derogà la Llei Judicial del 1801 i expulsà molts dels «jutges de mitjanit» d'Adams. Començà i guanyà la Guerra de Trípoli (1801–1805), primera guerra significativa a l'exterior dels Estats Units, i establí l'Acadèmia Militar dels Estats Units a West Point el 1802.
Compra de Louisiana
L'any 1803, malgrat els seus dubtes sobre la constitucionalitat de la facultat del Congrés per comprar terres, Jefferson efectuà la compra de Louisiana a França, i així duplicà la mida dels Estats Units. El terreny adquirit d'aquesta manera ascendí al vint-i-tres per cent (23%) dels Estats Units avui.[32] D'uns dos milions cent mil quilòmetres quadrats (circa 2.100.000 km²), comprenia els actuals estats d'Arkansas, Missouri, Iowa, la zona de Minnesota a l'est del riu Mississipí, Dakota del Nord, Dakota del Sud, Nebraska, Oklahoma, la major part de Kansas, zones de Montana, Wyoming, el territori de Colorado a l'est de les muntanyes Rocoses i el de Louisiana a l'est del riu Mississipí, amb la ciutat de Nova Orleans inclosa.
La regió de Louisiana havia estat ocupada per França al començament del segle XVIII. El Tractat de París (1763), que posà fi a la guerra dels Set Anys, establí que la zona oriental del Mississipí fos cedida a la Gran Bretanya, alhora que ratificava el Tractat de Fontainebleau pel qual França cedí la resta de Louisiana a Espanya en compensació per la pèrdua de Florida. El 1800 aquest territori tornà a la sobirania francesa pel tercer tractat de Sant Ildefons. El 1802, però, es produïren dos (2) fets que el president Thomas Jefferson considerà hostils per als interessos dels Estats Units: l'enviament de tropes franceses a Nova Orleans i a l'illa de Santo Domingo per reprimir revoltes que havien esclatat en aquests territoris, i la supressió del dret de dipòsit, privilegi acordat temps enrere amb els comerciants nord–americans per guardar mercaderies a Nova Orleans (Louisiana) fins al seu transbord. Jefferson envià James Monroe a París (Illa de França) per col·laborar amb el ministre plenipotenciari a França, Robert R. Livingston, en l'intent de realitzar una (1) de les quatre (4) possibilitats següents: la compra de la Florida oriental i occidental i de Nova Orleans; l'adquisició només de Nova Orleans (Louisiana), la compra del territori a la vora del riu Mississipí per construir un (1) port nord–americà o bé l'adquisició a perpetuïtat dels drets de navegació i emmagatzematge.
Les negociacions prèvies entre Livingston i el ministre francès d'Afers Exteriors, Charles Maurice de Talleyrand–Périgord, fracassaren. Més tard la situació internacional empitjorà per a França. L'exèrcit francès de Santo Domingo (República Dominicana) quedà delmat per una (1) epidèmia de febre groga i la revolta esclatà a l'illa. Napoleó, decidit a treure el millor profit de tan complicada situació, donà noves instruccions a Talleyrand, i l'11 d'abril de 1803, aquest sorprengué Monroe i Livingston amb un (1) únic i innegociable oferiment: la compra de la totalitat de Louisiana. Encara que aquesta operació depassava les seves competències, els ambaixadors nord–americans acceptà. Al començament de maig se signaren tres (3) documents pels quals França cedia Louisiana als Estats Units. El preu acordat fou de quinze milions de dòlars (15.000.000 $), onze milions dos-cents cinquanta mil (11.250.000) del quals suposaven el pagament a França dels drets de cessió dels territoris. La resta, tres milions set-cents cinquanta mil dòlars (3.750.000 $) foren utilitzats pel govern dels Estats Units per satisfer les reclamacions dels seus ciutadans contra França.
En el moment de la compra, Jefferson fou interpel·lat sobre la constitucionalitat de l'adquisició de territoris per no afegir una (1) nova esmena a la Constitució nord–americana que li donés cobertura legal. Tanmateix, l'adquisició de Louisiana fou ratificada pel Senat dels Estats Units en forma de tractat.
Expedició de Lewis i Clark
L'any 1804 la compra de Louisiana despertà un (1) gran interès per part de la població a expandir cap a la costa oest. Unes poques setmanes després de realitzar la compra, el president Thomas Jefferson, convençut de la necessitat d'expansió del país cap a l'oest, efectuà les gestions perquè el Congrés assignés dos mil cinc-cents dòlars (2.500 $) per organitzar una (1) expedició cap a aquest territori.
Des de molt de temps abans, Thomas Jefferson havia estat pensant en una (1) expedició d'aquest tipus, encara que estava preocupat pels riscos i perills que hi pogués haver. Durant la seva estada a França com a ministre plenipotenciari, entre els anys 1785 i 1789, havia escoltat diversos plans per explorar la zona nord–oest del Pacífic. El 1785 Jefferson sabé que el rei Lluís XVI de França tenia planejat enviar una (1) missió a la zona, amb la finalitat declarada de ser només una (1) expedició científica.
L'expedició prengué el nom dels exploradors que la lideraren: Meriwether Lewis i William Clark.
Jefferson trià el capità Meriwether Lewis per dirigir l'expedició, que posteriorment es denominà Cos de Descobriment (Corps of Discovery). William Clark s'ocupà de la confecció de mapes, la gestió de la logística i els subministraments, així mateix s'encarregà de la identificació i classificació de plantes i d'animals autòctons.
L'expedició durà tres (3) anys, començant a Pittsburgh, Pennsilvània, l'agost del 1803, i finalitzà a Sant Lluís, Missouri, el setembre del 1806.
Controvèrsies
El 1807 l'exvicepresident, Aaron Burr, fou jutjat per traïció per ordre de Jefferson, però fou absolt. Durant el judici el jutge president John Marshall cità Jefferson, qui invocà el privilegi executiu i afirmà que com a president no havia de complir. Quan Marshall sostingué que la Constitució no preveu que el president sigui cap excepció a l'hora d'obeir una (1) ordre judicial, Jefferson es feu enrere.
La reputació de Jefferson fou danyada per l'Acta d'Embargament del 1807, que fou ineficaç i fou derogada al final del seu segon mandat.
El 1803 el president Jefferson convertí en llei un (1) projecte perquè els negres fossin exclosos de treballar al correu dels EUA. L'historiador John Hope Franklin anomenà aquesta firma com «una (1) expressió de desconfiança gratuïta cap als negres lliures que no havien fet res per merèixer–la».[33]
El 3 de març de 1807 Jefferson signà un (1) projecte de llei contra la importació il·legal d'esclaus als Estats Units.[34][35]
Efígies de Jefferson
El retrat de Jefferson que apareix als bitllets de dos dòlars (2 $) (1953).
Referències
El naixement i la mort de Thomas Jefferson es donen utilitzant el calendari gregorià. No obstant això, ell nasqué quan Gran Bretanya i les seves colònies seguien utilitzant el calendari julià, en els registres contemporanis del seu naixement (i en la seva làpida), apareix com 2 abril 1743. Les disposicions del Calendari (New Style) de 1750, executat el 1752, modificaren el mètode oficial britànic que datava el calendari gregorià amb l'inici de l'any l'1 de gener.
Robert W. Tucker, i David C. Hendrickson, Empire of Liberty: The Statecraft of Thomas Jefferson (1990).
Cerami, Charles. Jefferson's Great Gamble (en anglès). Sourcebooks, 2004, pàg. 97. ISBN 140223435X.
[1] Jefferson, Thomas: Jefferson's Wall of Separation Letter (1802). U.S. Constitution Online.
29 d'abril de 1962 sopar amb els quaranta-nou (49) premis Nobel (Simpson's Contemporary Quotations, 1988, a Public Papers of the Presidents of the United States: John F. Kennedy, 1962, pàg. 347).
[2] Facts on Thomas Jefferson (1943). Revolutionary-war-and-beyond.com.
[3] Thomas Jefferson Encyclopedia - Welsh ancestors.
Henry Stephens Randall, The Life of Thomas Jefferson.
Merrill D. Peterson: Thomas Jefferson: Writings, pàg. 1236.
03/books/chapters/1203-1st-hail.html Thomas Jefferson on Wine per John Hailman, 2006.
Henry Stephens Randall, The Life of Thomas Jefferson. pàg. 41.
Henry Stephens Randall, The Life of Thomas Jefferson. pàg. 47.
Thomas Jefferson, pàg. 214.
TJ a John Minor a 30 d'agost de 1814. Lipscomb, Andrew A. i Bergh, Albert Ellery, eds. The Writings of Thomas Jefferson 19 volums (1907).
[4]. ArchitectureWeek. The Orders–01.
[5]. Monticello. Plantationdb.monticello.org.
MATA, Jordi. «Els instints més bàsics de l'alta política». Ara (diari), núm. 90, 27 de febrer de 2011, pàgina 25.
Merrill D. Peterson, "Jefferson, Thomas"; American National Biography Online, febrer de 2000.
[6] Arxivat 2008.05.07 a Wayback Machine. ‘'History of the Death Penalty. Deathpenaltyinfo.org.
~ rg / execution / VIRGINIA.htm, Virginia Executions, ed. Rob Gallagher.
Bennett, William J. «The Greatest Revolution». A: America: The Last Best Hope (Volum I): From the Age of Discovery to a World at War. Nelson Current, 2006, pàg. 99. ISBN 1-59555-055-0.
FERLING, John. Adams vs. Jefferson: The Tumultuous Election of 1800, 2004, pàg. 26.
shtml Annette Gordon-Reed "Did Sally Hemings and Thomas Jefferson Love Each Other?," American Heritage, 2008.
Annette Gordon–Reed, The Hemingses of Monticello: An American Family, WW Norton & Company, New York, 2008
The Diplomatic Correspondence of the United States of America. Books.google.com, 1833.
«Democratic–Republican Party» (en anglès). Encyclopaedia Britannica.
Schachner, Nathan (1951). Thomas Jefferson: A Biography. pàg. 495.
MILLER, Robert J. (1960), Thomas Jefferson, The Encyclopedia of United States indian policy and law, Congressional Quarterly Press, Sage Publications, 143–144, 148–149.
An American History Lesson For Pat Buchana, Kenneth C. Davis, Huffington Post, 18 de juliol de 2009.
story.php? storyId = 1678026 Thomas Jefferson, the Negro President, Gary Willis on The Tavis Smiley Show, 16 de febrer de 2004.
the Negro President: Jefferson and the Slave Power Review of Garry Willis s book on WNYC, 16 de febrer de 2004.
[7] Arxivat 2003.10.02 a Wayback Machine. Acquisition of the Public Domain 1781–1867.
John Hope Franklin, Race and History: Selected Essays 1938–1988 (Louisiana State University Press: 1989) pàg. 336 i John Hope Franklin, Racial Equality in America (Chicago, 1976), pàg. 24–26
[8]. Martin Kelly: Thomas Jefferson Biography – Third President of the United States.
[9]. Robert MacNamara. Importation of Slaves Outlawed by 1807 Act of Congress.
Cropped portrait of Thomas Jefferson, the third President of the United States. Exposure increased and shadows decreased using Photo Editor at https://www.befunky.com/create/.
Monticello, residència de Jefferson.
Presentació de la Declaració d'Independència durant el Segon Congrés Continental. Obra de John Trumbull (pels volts del 1816).
Estàtua de Thomas Jefferson a Washington DC amb el Preàmbul de la Declaració d'Independència en segon pla.
Thomas Jefferson, per Mather Brown el 1786.
Ruta (en vermell) seguida per l'expedició.
Thomas Jefferson
