Una distracció àuria

Com cada dia obro les portes: desbloquejo el cadenat rovellat, preparo les sales, encenc els llums, trec els cartells, encenc les pantalles informatives que repeteixen el mateix missatge de sempre sobre Da Vinci i la proporció aurea i escombro una mica cada habitació. Després, em faig un bon cafè a la màquina del darrere i m’assec davant de la taula atapeïda de papers mentre observo com els visitants, grans i petits, d’aquí i d’allà, entren a dojo.

Començo a repartir fullets i audioguies i a comprovar les entrades. Un altre dia comença a la recepció del museu. El museu és un lloc bonic, alegre i ple de vida. Per tot arreu la gent s’exclama i meravella amb les magnífiques pintures i devora amb els seus ulls voraços cada pinzellada d’art. És un lloc gran, espaiós i ple de llum que entra per grans finestrals i sostres de vidre. Té tot el que cal per a gaudir d’un dia entre les grans obres que ens han deixat pintors, escultors i artistes de tot tipus amb bars, restaurants i botigues. Les seves parets de maons vermells com la sang s’alcen orgulloses en una plaça coronada per una magnífica font que li dóna un aire encara més majestuós. Les cares d’admiració dels transeünts observadors són reflectides als seus grans finestrals transparents i purs.

Em trobo assegut en una taula metàl·lica del bar-restaurant de la zona de botigues quan veig que el Miquel, un amic meu que és policia. Se m’acosta.

-Home, Joan! Quan de temps sense veure’t nano! Com et va?-em dona un copet a l’esquena.

-Hola! Em va bé, gràcies. I a tu?- li responc tornant-li el copet.- Veig que estàs molt fort!

-També em va bé, vaig tirant. Però tu també has canviat, eh? Et veig més crescut, sobretot pel mig!- Els dos riem una mica i després em pregunta: -I, diga’m, com et va pel museu?

-Bé, bé, ens va prou bé. I tenim una nova directora. Abril, li diuen.

-Abril? I com ho fa, bé?

-Si, suposo. Però saps què? Sent-te honest et diré que és una mica estricta, però no en parlem, d’això. A tu com et va? Arriben casos a la comissaria?

-Doncs ara que ho comentes si, en tenim un de bastant especial, últimament. Ens han estat arribant notícies des d’altres comissaries sobre un criminal, un lladre, que ha estat vist a diverses ciutats que hi ha a unes hores de tren cap al nord i hi ha gent que diu que els hi han robat algunes coses. N’hi ha d’altres que també creuen que s’està preparant per a un robatori més complex.

- Ah si? De debò?

-Si, es veu que es va movent de ciutat en ciutat i de tant en tant va robant algunes coses tot passant desapercebut.

-I com és això, que no l’han engarjolat encara o què?

-Aquest és el problema. És més astut que la fam i s’escapoleix com l’aigua. És molt difícil d’atrapar.

-Ja veig. Espero que vagi bé, llavors. Jo ja me n’he d’anar. Si l’atrapeu ja m’avisaràs, oi?

-És clar que si, et mantindré informat. Fins aviat!

-Adéu, Miquel!

-‘déu.

· · · ·

Corro com un boig pels carrers molls d’una ciutat de cases de maó amb un feix de papers sota el braç. És un lloc bastant antic, no sé ni com es diu, però si sé que no hi tornaré. Tan sols he vingut fugint d’una altra ciutat a robar un parell de carteres plenes de diners i, després, tornar a marxar. Ara bé, la policia em persegueix i prova d’atrapar-me. Probablement ja s’esperaven que vingués. Pobres il·lusos, com si poguessin atrapar-me! A les nou surt un tren tot recte cap al sud, així que m’entretindré una mica més amb aquesta persecució i m’hi colaré. Bufar i fer ampolles, la mateixa tàctica de sempre.

Les meves passes ressonen en la fosca de la nit i, de tant en tant, trepitgen algun toll. Sento veus que venen de la dreta i faig mitja volta. A la tènue llum de la lluna els carrers d’aquesta zona residencial se’m mostren més enigmàtics i pàl·lids que abans. Sembla que sospirin resignats a cada pas meu que trenca el silenci, acuradament equilibrat, en què es banya la nit. De nou escolto veus i passes, sorolls i gossos, aquest cop venint del meu darrere faig un esprint fins a una cruïlla i giro cap a la dreta, despistant així els dos grups de policies que he escoltat. Evito amb prou feines que se’m caiguin els papers. Com he dit abans, aquests incompetents no se les empescaran per a empresonar-me.

De sobte, tots els indicis de persecució semblen cessar. Freno en sec i el silenci torna sobtadament al seu fràgil equilibri. La meva respiració atropellada es solidifica a l’aire formant baf. No s’escolta res. Sembla que els policies hagin deixat de perseguir-me però noto alguna cosa estranya en l’ambient. No goso moure’m i aferro els papers amb força. La tensió del moment sembla una corda prima sent estirada, lenta però incessablement. Cada cop hi ha més tensió i la corda s’estira i s’estira fins que... passen uns segons d’espera angoixant… i la corda es trenca.

Amb la mateixa velocitat amb la que han callat tots els sons tornen a escoltar-se més forts i ràpids. Sóc a tan sols dos carrers de l’estació i ja són les nou, no obstant els sons semblen arribar d’una direcció molt inusual. De totes bandes. Tan a prop del destí m’han acorralat.

El so de corredisses precipitades, de gossos que borden i udolen rere el meu rastre i de crits que m’etziben: <<estàs rodejat!! entrega’t a la llei!!>> continua apropant-se’m inesgotablement i a gran velocitat ressonant en la buidor de la nit. El més probable és que d’aquí menys de vint segons tingui policies observant-me amb odi des de cada racó del carrer i apropant-se’m cautelosament i tinc clar que quan aquest moment arribi totes les meves possibilitats de fugida s’esvairan. Serà com el negre fum que surt d’una xemeneia i que ascendeix, tort pel vent, fins a dissoldre’s irremeiablement entre núvols i ocells.

Però això no passa perquè jo m’esvaeixo abans. Tot passant a l’acció salto a dins d’una casa i em canvio la roba per una que estava estesa al jardí. Ara porto uns texans gastats i una samarreta de concert amb lletres escrites en gran. Ràpidament lligo la meva roba a un gat del carrer. Els gossos hauran de rastrejar tota la nit abans d’atrapar-lo i quan ho facin jo ja serè molt lluny. Entro al tren quan un turista preguntava no-sè-què al guarda de seguretat. Està gairebé buit. No m’estranya, són les nou de la nit i és un llarg viatge. Bé, ja pujarà gent en les altres parades.

· · · ·

El telèfon sona a la comissaria. La veu del Miquel demana: <<Digui?>> i des de l’altra banda del fil un policia contesta:

-Sóc l’Àlex, de la patrulla sis, cap.

-I?

-S’ha escapat, senyor. Ens ha enganyat un cop més…

-Què vol dir que s’ha tornat a escapar??- brama el Miquel- però com pot ser! Si m’heu dit que l’havíeu acorralat! Que no tenia escapatòria! Que no l’han olorat, els gossos? -estava furiós, no cabia en si. Les venes li palpitaven i tenia la cara vermella.

-És justament això, cap, s’ha canviat la roba i ens ha donat gat per llebre. Literalment, l’ha lligada a un gat i aquest ha fugit.

-M’estàs intentant dir que CAP de vosaltres no ha tingut prou cervell com per a veure que donàveu voltes inútilment? Perseguint un gat?!

-Com podíem veure-ho? Seguíem l’olfacte dels gossos, com vas dir…

-Prou d’excuses, vull policies a cada parada del maleït tren i porteu-me’l!

-D’acord, cap, sí, entesos…

· · · ·

Surto del tren i vaig al lavabo. A l’obrir la porta veig com cinc policies entren a l’estació tot fent guàrdia, probablement buscant-me. Són davant meu i a través d’una escletxa a la porta veig arribar un altre tren. Tots els policies hi van i jo m’uneixo a un grup de turistes que passen davant meu. Ningú ho veu. S’aturen a menjar una mica però jo continuo caminant entre la multitud.

-Eh! Tu! -sento que crida una veu. Se’m glaça la sang i, al girar-me, veig com un policia se m’apropa. Sense pensar arrenco a corre veloçment i esquivant a la gent, i mentre ho faig veig com un manter s’aixeca i també corre. El seu perseguidor em passa pel costat sense aturar-se. Ara sí que se’m glaça a sang. No m’ho deien a mi, la policia no em cridava, però ara tothom em mira. Me n’adono del meu error. M’han descobert, he sigut estúpid i m’he autorevelat. La gent no entén que passa i, de sobte, tots els polis arrenquen a córrer com bojos. Venen a per mi!

Corro i corro entre la gent, llenço les maletes a una família que tenia a la dreta i faig ensopegar a l’oficial que perseguia el manter. Crida un «gràcies, tio!» que es perd i jo surto amb els pulmons que em cremen, corrent com un desesperat a l’exterior.

-Taxi, taxiii! -crido, i entro dins d’un dels cotxes.

-On vols anar? -em pregunta el taxista.

-Lluny! Va! I el nostre cotxe es perd en el trànsit.

-Encara no m’has dit on vols anar. -diu el taxista. -On serà?

-Al Museu d’Art.

-Ah!, el Museu. Una bona destinació, de fet, sabies que...

Li clavo una mirada que deixa clar l’innecessari que és que es passi tot el viatge parlant, i calla immediatament.

Tinc un viatge avorrit i sense res a destacar. Ben aviat som davant la porta del museu.

-Seran setze euros.

Li llenço un grapat de monedes i marxo entre crits i queixes pel preu que he pagat. Què pesat!

· · · ·

Com sempre m’aixeco del meu escriptori, m’acabo el cafè d’un glop, apago les pantalles i recullo el que hagi pogut quedar per les sales, apago tots els llums, amago els cartells, despullo el museu de tota vida i torno a tancar totes les portes.

Quan surto al carrer és fosc, ja fa una bona estona que cremen els fanals i tota la gent que passejava per la vorera ja ha marxat. Al cel, la lluna llueix amb la seva blanca llum i els seus rajos platejats apaguen tots els estels que l’envolten. Aquesta nit milers n’esquitxen el cel amb els seus colors clars i vius i van encenent el cel fins arribar a cada racó del firmament. Cap núvol no els amaga pas, avui, l’única cosa que s’interposa entre el seu foc lluent i els meus ulls és la llum que emanen fanals, cotxes i edificis d’aquesta ciutat.

Les passes que vaig fent sonar, l’una rere l’altra, mentre vaig desfent el meu camí cap a casa, queden engolides per l’estrepitós so de la calçada plena de cotxes. L’únic so que puc escoltar, a part d’aquest, és la cançó que xiulen els meus llavis.

El dia següent les portes tornen a ser obertes, el cadenat desbloquejat i les sales preparades. Torno a encendre els llums, torno a treure els cartells, torno a encendre les pantalles i un cop més escombro. Sempre que escombro xiulo i taral·lejo alguna cançó que animi l’ambient, però avui, mentre ho faig, noto alguna cosa estranya en les pintures.

Estic en una secció on tenim bastants quadres del geni Da Vinci, però avui me’ls miro i els veig grotescs, deformats d’una manera irreconeixible. No sabria dir què ha canviat. Els colors són els mateixos, les ombres són les mateixes, les formes són les mateixes, no ha canviat ni un sol detall en allò que plasma cada quadre, però els veig diferents, com si haguessin perdut la seva bellesa característica, la perfecció que els feia únics i haguessin quedat tots irregulars, imperfectes i diferents en un aspecte que jo no puc identificar. No veig el canvi, però és com si tots els objectes dels quadres haguessin perdut la màgia que feia que, en la situació exacta en què van ser pintats, encaixessin entre ells donant aquesta sensació de perfecció. No eren pas lletjos, sinó que eren normals.

Just en aquest moment la gent comença a entrar. S’escolten veus, rialles, famílies planificant el dia, nens corrent, pantalles informatives donant informació sobre els quadres... i de sobte, un nen arrossegant la seva mare i sense ficar-se en mi diu:

-Mira, mama, són aquests!- I assenyala els quadres -Veus com encaixen? Mira, aquí ho diu!- I li mostra la pantalla -Ho veus?

-Sí, sí, fill- respon ella -Però jo no veig que res d’això els canviï. Potser sí que encaixen però continuen sent quadres, no fotografies.

-Ara que ho dius, és veritat que no es veuen tan... excel·lents. Me’ls esperava millors. Potser sí que s’equivocava el de Mates.- I marxa tot ensopit.

Jo em quedo parat. Com sempre, la pantalla parla de la proporció àurea, però l’havia escoltat tants cops que ja ni la sentia!

-Perdona!- li dic al nen abans de que marxi -Què és això de la proporció aquesta?- Els ulls li guspiregen.

-És una espiral imaginària on encaixen els objectes d’alguns quadres, donant-los-hi així una mida que, relacionada amb la dels altres objectes, fan que cadascun tingui la seva mida ideal. És així!- I dóna voltes amb el dit a l’aire. -De fet, entra dins d’uns quadrats amb la sèrie de Fibonacci a les llargàries dels seus costats i...

Si sóc sincer no entenia res del que em deia. Era un complet friki de les mates. Però, que vols que et digui, el nen sonava molt convençut! Així que vaig decidir creure-me’l.

-I, escolta’m- vaig tallar-lo. -Mirant el quadre més a fons, podries dir-me si la proporció es compleix?

-O, i tant! Ni fa falta. Da Vinci sempre la utilitzava a tots els seus quadres, per això li sortien tan bonics!

-Sí, sí, però tu aquí la veus?- Pensa i rumia una bona estona tot mirant el quadre des d’una certa distància.

-Doncs, ara que ho dius... aquell gerro és definitivament més petit que la mà de la senyora i... les pomes potser que estiguin molt cap a la dreta pel seu tamany. Ah! I també el got i el tros de pa. Cap dels dos estan a escala, que descomunal!

-Suficient!- Dic i truco al Miquel.

-Policia, digui’m.

-Miquel? Sóc jo! Tinc greus sospites sobre un robatori!

-Com?

-Sí, és una mala falsificació dels quadres a la sala 7.

-Venim com un llamp.

-Tens raó, si el compares amb una fotografia els objectes són sens dubte diferents. Qui faria una falsificació així?

-Algú que no vol enganyar ningú per sempre- dic.

-A què et refereixes?- pregunta amb curiositat.

-Dic que és una distracció.

-Una distracció? Qui voldria una distrac... Totes les unitats, a l’estació de tren!

-No arribareu pas a temps- li replico. -Si he descobert aquest quadre a l’entrar, és a dir cap a les nou, i se us va escapar ahir, tu creus que haurà esperat un dia sencer per robar? A primera hora de la nit ja devia ser al museu robant, i amb la primera claror del dia devia ser ben lluny d’aquí. Cap lladre robaria un museu deu minuts abans de que obrís.

-Maleit sia! Ens ha tornat a enganyar!

FI

Lluc Falceto Fernández

Torna