Em vaig perdre en un poliedre. Primer vaig pensar que es tractava d'una al·lucinació, però de seguida vaig comprendre que hi havia més, que allò era real. L'espai que ens envoltava era immens, infinit, però aquella construcció geomètrica era molt concreta. No era capaç de saber de quin poliedre es tractava, què significava ni per què s'havia format, però de sobte ho vaig entendre. Eren les meves llums i les meves ombres, que havien arribat a una espècie d'eclosió creativa, com si totes les seves lluites internes haguessin col·lapsat en un màxim insuportable i totes les tensions cristal·litzessin en una composició de cares i arestes i vèrtexs veritablement fantàstica. Era un poliedre preciós, tot i que també era inquietant. Les seves cares semblaven polígons però no ho eren, i tampoc seguien cap patró. Hi havia triangles, pentàgons, semicercles, hi havia curvatures i irregularitats. El notava fràgil i l’intentava sostenir amb cura per les seves arestes, però el poliedre girava, com si no es deixés apreciar des d'un únic angle. La lentitud de les seves rotacions era onírica, així que vaig tancar els ulls. Em vaig adonar aleshores que, en efecte, no es tractava d'una visió sinó d'una vivència: el poliedre estava dins meu i jo estava dins seu. Recordo també que el temps semblava haver-se difuminat, perquè a l'interior del poliedre estava tota la meva vida, la present, la passada i potser també la futura, i no es distingia cap ordre, cap estructura. Potser aquell poliedre era només un conjunt de gargots geomètrics, una bogeria de simetries i reflexos, sofisticats però absurds, però més aviat semblava una representació o una projecció completa en si mateixa, així que vaig buscar un vèrtex d'accés i hi vaig clavar l’atenció. Qui era, aquell dolor tan latent, tan tangible i tan antic, que semblava haver estat allà sempre i no haver desaparegut mai? Em vaig aturar en el vèrtex i vaig escoltar. Els reflexos dièdrics m'intimidaven, però vaig insistir i m’hi vaig quedar. Vaig percebre aleshores un grup de veus que ploraven, més compungides que irritades, com si ja fes molt que haguessin superat la ràbia o la fugida, i ja només expressessin un dolor pur i derrotat, buit. No va ser fàcil. El poliedre em mostrava les meves pitjors cares i vaig patir. Vaig patir en veure com havia perdut amics, parelles, afectes. Em va mostrar totes les vegades que havia estat miserable, egoista, fins i tot pervers. Em va mostrar tot el dolor que jo havia provocat, com m'havia allunyat de l'amor, em va mostrar una soletat indesitjada, amarga. Intentava mirar cap a una altra banda, però no era possible, jo estava dins del poliedre i les seves arestes bloquejaven la meva mirada i em retornaven una vegada i una altra a la mateixa realitat, a aquella fosca i freda sensació de solitud i d'aïllament, de penediment. No sé quanta estona va durar aquell moment, però se'm va fer etern. Va ser com furgar en una ferida sense deixar-me cap racó, com si no pogués quedar cap escena per resoldre. La infància, l'adolescència, l'edat adulta, els anys que encara em quedaven per viure: en totes les èpoques hi havia motius per a entristir, llaços que s'havien trencat, llums que s'havien apagat o que mai s'havien encès. Vaig passar per tots aquells racons, vaig revisar i vaig plorar tots i cadascún d'ells, fins que de sobte vaig sentir que ja n’hi havia prou. El viatge a les profunditats de la foscor no tenia final, però sobretot, la seva existència era el revers d'un univers molt més amable, igual d'inabastable, i del qual n’era el seu oposat. Dels vèrtexs van sorgir aleshores raigs de llums que s'eixamplaven i dispersaven en multitud de direccions fins a explotar en infinitat de cares, lluminoses i felices, fetes de goig i d'alegria. Vaig somriure, alleujat. Eren les cares de l'amor, els vèrtexs i les arestes de l'amor que sí que havia donat i havia rebut, i que també vivien en el poliedre. No podia haver estat d'una altra manera, en realitat. Al cap i a la fi, si el poliedre era en si una totalitat, ¿com no havia d’abastar també els enamoraments, les amistats i les lleialtats, la compassió i l'ajuda, la companyonia, la despreocupació, la música i el ball, o el riure? Vaig tornar a emocionar-me, aquest cop d'alegria. Vaig llegir poemes, relats, novel·les que havia escrit. Vaig tornar a sentir petons que no recordava, moments feliços que havia oblidat. Era la vida, en el seu estat amorós i harmònic. M’hi vaig quedar molt temps, fascinat per com brillava el poliedre, fins que aleshores vaig veure que en la seva lluentor es percebien imperfeccions, petites taques de foscor. En bussejar-hi vaig veure que, molt en el fons, darrere de la seva foscor, també contenien llum. Allò només podia significar que la puresa total no existiria mai, que no pot existir mai del tot. El poliedre era un meravellós llenç geomètric sobre el qual es dibuixaven totes les llums i totes les ombres, però les rotacions i les simetries les barrejaven, les contraposaven i les reflectien d'un mode subtil i inquietant. Eren les tensions oposades, que no podien viure les unes sense les altres, i sobre les quals jo m'anava movent, sense excessiva consciència. Si era veritat que tot allò que fem respon sempre a una solució més o menys parcial a determinat conflicte entre contraris, aleshores el poliedre me'ls estava mostrant tots alhora. Eren les contradiccions, les inevitables paradoxes sobre les quals se sustentaven totes les arestes, tots els vèrtexs i totes les cares de tot poliedre, per descomptat també el meu. Eren els extrems oposats -encara que també adjacents- d'un joc constant i impossible de contrastos i d'equilibris, de decisions i, per tant d'errors i d'encerts, i per descomptat d'aprenentatges. Em vaig perdre en aquell poliedre, però ara sabia on m'havia perdut. Vaig deixar que la vivència fos perdent intensitat, i em vaig limitar a mirar-la, sense judici, mentre continuava veient més vèrtexs inconnexos, més arestes arquejades, més cares inversemblants. La varietat de punts de vista era inacabable. Per fi em vaig relaxar. A poc a poc vaig poder anar tancant els ulls, a poc a poc els vaig poder anar obrint.