Estimada Diana,
Se'm fa difícil redactar aquesta carta. No t'espantis, no crec que hi hagi res de negatiu (més enllà de ser un substitutiu a la teva absència, dolorós i trist per molt que ens agradi la literatura). Se'm fa difícil perquè sento que he entrat en un territori desconegut, apassionant però desconegut, i no estic segur de com actuar.
Hem parlat més d'una vegada sobre les nostres creences, sobre el passat que transferim, sobre els patrons i les situacions que sense adonar-nos propiciem. El que no es recorda es repeteix i és veritablement difícil sortir de la roda fins i tot si ja s'ha vist que aquesta roda existeix. Es requereix molta voluntat, molta consciència i viure experiències que propiciïn el canvi. Doncs bé, fa poc he viscut una d'aquestes experiències, precisament amb tu i sense que te n'adonessis, i sento que he d'explicarte-la.
Tot va començar de la mateixa manera en què comencen totes les coses, amb un succés que no té en principi res a veure però que després triem com a desencadenant: em vaig comprar unes ulleres per veure millor de prop. Va ser just quan vaig complir quaranta anys. Vaig notar que començava a tenir dificultats per llegir i apreciar detalls als llibres i a les pantalles dels mòbils, i un dia vaig veure unes a la farmàcia i me les vaig comprar. Així i tot vaig estar un temps sense usar-les, i es van quedar a la tauleta de nit, dins de la seva caixa, esperant que em decidís. No crec que fos per pudor -ni tampoc era resistència a donar-li concessions a l'envelliment- sinó per mandra, o, més ben dit, per falta de costum: si un no ha portat mai ulleres no acaba d'associar la idea amb el gest. No sé. El cas és que no les havia estrenat fins la setmana passada, però no ho vaig fer a casa ni a l'autobús ni a cap terrassa llegint un llibre o mirant el mòbil, sinó a una classe de matemàtiques.
Que a les meves classes passen coses és una cosa a què ja estàs acostumada, sempre t'explico les meves batalles, algunes més èpiques que d'altres. Fa poc es va donar la circumstància que només hi havia deu alumnes a l'aula, i com eren menys de la meitat, no es podia avançar temari. El dia anterior m'havien preguntat a què dedicaríem l'hora, i havíem pactat que primer repassaríem una mica i després ja veuríem. Aquest era en principi el pla i en efecte vam dedicar la primera mitja hora a repassar, però després se'm va acudir proposar-los de fer una passejada matemàtica. Mai n'havia dirigit cap, però em va semblar que podia ser divertit. Vaig decidir amanir l'experiència amb una mica de teatre i vaig aprofitar que una de les alumnes estava netejant les seves ulleres, i els vaig dir a tots, assenyalant el seu gest: "exacte! Això és! El primer que hem de fer és posar-nos les ulleres matemàtiques, per veure el món a través d'elles". Vaig posar tota la meva intenció en el teatre gestual de posar-me les ulleres imaginàries amb ells, i vaig canviar el to de veu. "Fixeu-vos", els vaig dir, "fixeu-vos ara que diferent es veu tot, no és increïble?".
El ritual i el teatre devien tenir la seva part d'efecte, perquè la mitja hora que va seguir aleshores va ser una autèntica delícia. Vam sortir de l'aula, vam sortir també de l'edifici, i ja a l'exterior, vaig començar a provocar-los perquè es fessin preguntes i vaig esperar a veure què passava. En primer lloc, els alumnes van detectar una gran quantitat d'angles i de línies rectes, i es van preguntar si realment ho eren, i si aquests i aquestes eren els més habituals a la natura. Ens vam fixar després en les baranes del passadís que conduïa a un altre dels edificis de l'institut, un feix de rectes paral·leles amb qui ens vam entretenir una bona estona. Vam seguir caminant i els vaig dir: "mireu aquesta paperera, no hi ha moltes preguntes que ens podem formular sobre ella?". La paperera tenia forma cilíndrica, amb uns quants cercles decoratius a la zona lateral. Un dels alumnes va preguntar: "¿quants cercles conté?". Al principi només van observar els dos cercles grans (la tapa i la base del cilindre) i els cercles petits decoratius, però llavors els vaig introduir la idea de secció plana. Els vaig dir: "dins, afineu bé les ulleres matemàtiques i mireu a dins de la paperera: imagineu que poguéssim fer un tall perfecte i pla i poguéssim veure quina figura ha dibuixat el tall al contactar amb el cilindre". Van començar a donar les diferents possibilitats que existien, i després que un d'ells digués: "també hi ha un con a l'interior del cilindre", vam estar formulant hipòtesis sobre com construir aquest con, a partir del cilindre i només mitjançant seccions.
No cal que et digui com vaig gaudir aquella mitja hora assistint a com es preguntaven i responien entre ells. Va ser una d'aquelles classes que un no voldria que acabessin mai, però finalment va sonar el timbre i va començar el moviment d'alumnes entre edificis. La conversa resultava impossible amb tant d'enrenou al nostre voltant, així que els vaig dir: "bé, demà hem de tornar a l'aula, però porteu les ulleres matemàtiques: seguirem mirant el món a través d'elles".
Aquella tarda, en arribar a casa, el primer que vaig fer va ser anar a buscar aquelles ulleres que havia comprat -i que encara no havia estrenat- i les vaig posar a la cartera on porto el material escolar, així no se m'oblidarien l'endemà. No et resultarà nou que et confessi que aquella nit vaig tenir problemes per dormir, de tan impacient que estava. L'endemà tenia pensat fer-los les mateixes preguntes que ens havíem formulat en relació al cilindre, però aplicades a un cub. La meva intenció era que arribessin a veure una secció que en el seu moment em va produir una sorpresa molt grata (un moment de glòria matemàtica, com diria el meu antic professor Anton). Es tracta de la secció hexagonal d'un cub: una secció plana que travessa un cub formant un hexàgon regular, una visualització en principi una mica difícil o incòmoda, però que després resulta reconfortant, una d'aquelles construccions la mera observació de la qual resulta plaent, com les bones obres d'art, senzilles i estètiques, en aquest cas geomètriques.
Després d'una estona de conjectures i proves, un dels alumnes va construir el cub i va dibuixar la secció hexagonal a través de les seves cares amb un llapis. M'ho va acostar i em va dir: "té profe, aquí tens la secció hexagonal del cub, però posa't les ulleres, perquè si no, no la veuràs bé".
Com explicar-te què va passar aleshores sense escàndol, sense exagerar o semblar un il·luminat. Al posar-me les ulleres i mirar cap al cub vaig poder apreciar l'hexàgon amb una intensitat i diafanitat espectaculars, absolutament fora del comú, o al menys fora del que em tenien acostumat els meus sentits. Tot d'una em va semblar que l'improvisat cub de paper era d'un vidre absolutament perfecte i transparent, i que la secció plana era producte d'una llum verda molt precisa, com si fos un làser. Mentre observava, em va semblar també que el cub i el seu hexàgon interior rotaven conjuntament en un moviment que només puc definir com hipnòtic. Vaig suposar que eren els meus dits els que feien rotar el conjunt, però a través de les ulleres semblava tractar-se d'un ball amb voluntat pròpia, com una demostració que em facilitava la visualització del prodigi: que em feia més senzilla la seva apreciació. El teatre que pretenia donar-li a l'acte d'usar les ulleres matemàtiques devia ser molt realista a ulls dels alumnes, perquè em vaig quedar atònit, vaig arquejar les celles i durant una bona estona vaig ser incapaç de dir res. Vaig felicitar l'alumne amb la millor actitud de la que vaig ser capaç, i després, suposo que per sentit de la responsabilitat -confesso també que per una mica de por-, em vaig treure les ulleres i vaig continuar la classe, encara que estava tan astorat que ni tan sols recordo com es va acabar.
Ja no era capaç de pensar en una altra cosa. Era evident que aquelles ulleres tenien un poder especial, però quin poder?, i quin era el seu origen? Era producte d'una autosuggestió? ¿I en aquest cas, de quin lloc de la meva ment s'havien projectat aquelles visions tan perfectes i suggerents? Totes les imatges matemàtiques que circulaven pel meu inconscient -tretes de llibres, de programes informàtics, de vídeos vistos a internet- ¿s'havien condensat i posat d'acord per proposar-me aquella intensitat visual, i per tant qui sap quines al·lucinacions més a partir de ara? No era la primera vegada que els explicava històries als alumnes i me les acabava creient jo més que ells, però aquest cop hi havia alguna cosa més real que en totes les faules que els professors fem servir per motivar-los o connectar-hi. Era jo, doncs, qui havia embogit, o eren les ulleres les que havien adquirit qualitats màgiques?
En qualsevol cas, el que estava clar és que alguna cosa estava passant, i que aquesta cosa havia de tenir un significat. Si les ulleres tenien de veritat una capacitat especial, llavors la claredat geomètrica que proposaven semblava suggerir que l'esquelet del món, que la seva essència íntima era matemàtica, i que aquelles ulleres ressaltaven aquella essència i l'enaltien, com havien ressaltat i enaltit la secció hexagonal del cub davant la meva admiració incrèdula. Si, per contra, tot eren projeccions de la meva ment, era també interessant preguntar-se quins estímuls produïen quines respostes i per què. Davant la temptació d'una oportunitat de descobriment així, tampoc et sorprendrà que t'expliqui que, un cop passat l'estupor inicial, ja fora de l'institut i tot sol, em vaig posar les ulleres i vaig fer el meu propi passeig matemàtic, del tot entregat a observar el món a través de les meves noves ulleres matemàtiques.
Ah, Diana, quines meravelles vaig poder apreciar a partir d'aleshores. Em vaig posar les ulleres a la tarda, me les vaig posar l'endemà, i me les vaig deixar posades gairebé en tot moment fins al dia en què et vaig veure. Vaig veure prodigis de belleses inusitades, sorpreses geomètriques i altres no tan geomètriques. Vaig veure una infinitat de matemàtiques, matemàtiques visuals i senzilles i belles a tot arreu, i em vaig sentir feliç com un nen, com si algú m'hagués deixat enmig d'un parc d'atraccions i a cada racó hi hagués matemàtiques per sorprendre'm. Van ser uns dies d'una intensitat d'experiències que encara estic paint, però no és d'elles de qui vull parlar-te, no almenys aquí, no almenys ara. Sé que gaudeixes veient-me vibrar amb les matemàtiques, narrant i descrivint només per a tu tot el que em suggereixen i em fan sentir, però no és aquesta carta el lloc, no és això del que et vull parlar. Les ulleres em van descobrir un univers meravellós, però la impressió més gran me la vaig endur quan, en lloc de mirar a llocs susceptibles de contenir elements matemàtics, vaig decidir posar-me-les per observar-te a tu.
Va ser una ocurrència més o menys lògica, si em coneixes. Si les ulleres m'estaven permetent veure més enllà del que és habitual, si eren capaces de mostrar belleses i significats intrínsecs o amagats dels objectes, si donaven accés a visualitzacions i comprensions que no coneixia, ¿què no havien de mostrar-me quan me les posés per mirar-te a tu? Si el món era en la seva essència matemàtic i aquelles ulleres permetien veure aquest interior o essència, què em mostrarien a l'interior de l'amor? Què hi havia darrere, quina era la realitat matemàtica de l'amor?
Suposo que ja fa estona que has lligat caps. Recordo que vas riure però devia semblar-te una broma molt absurda: ningú li comunica a la seva parella que ha començat a fer servir ulleres ni li ensenya i se les posa al bell mig de l'acte sexual. Ara ja saps el veritable motiu. Vaig pensar que si les ulleres havien de mostrar-me la veritat matemàtica que sustenta l'amor, el moment òptim per preguntar-ho era precisament durant la seva materialització, o el que se sol considerar com la seva culminació.
Doncs bé, la resposta que vaig obtenir va ser desconcertant, el territori apassionant però desconegut de què et parlava al principi. Jo pensava que, al mirar-te a través de les ulleres, que al posar-me les ulleres i mirar-te mentre et besava i t'adorava i el meu cos i el teu s'abraçaven, em trobaria amb la visió més fantàstica, més reveladora, més intensa i meravellosa de les que havia vist -no només des que portava les ulleres posades- sinó en tota la meva vida. Pensava que mentre els nostres llavis i les nostres llengües es fonien i que mentre els meus malucs i els teus es compassaven jo veuria en tu, dins teu o al voltant teu el més prodigiós dels elements matemàtics, no sabia quin però segur que el més màgic, el més bell, el cim més alt dels meus dos grans desitjos en aquell moment, el romàntic i el matemàtic.
I no obstant això no vaig veure res, Diana, la veritat és que no vaig veure res del que esperava veure. Vaig veure els teus ulls marrons, vaig veure les teves celles, vaig veure els teus pòmuls i vaig veure els teus llavis, però no vaig veure res diferent, res matemàtic ni espectacular més enllà de la teva bellesa habitual. Eres la Diana bella, la Diana amor, però eres la Diana de sempre: no hi havia en tu cap prodigi matemàtic amagat i revelador. Em vaig esforçar i vaig tractar de veure més, però només vaig veure el teu cabell, desordenat darrere de les orelles i sobre les teves galtes, i després vaig veure les teves espatlles, vaig veure el teu coll i vaig veure els teus pits nus en contacte amb els meus, però no vaig veure res més, Diana. Vaig pensar que potser no estava mirant al lloc correcte i que havia d'explorar la teva mirada, que la qüestió seria relativa a l'ànima i per això hauria de mirar-te als ulls. Et vaig mirar i et vaig mirar i vaig esperar a veure si veia alguna cosa, però només veia els teus ulls, exclusivament els teus ulls: el cercle marró molt proper, la pupil·la negra al centre, el blanc i les pestanyes al voltant del conjunt, de tant en tant algun parpelleig, curvatures producte d'un somriure, d'un plaer, però res més, Diana, res més que dos ulls, res més que els teus ulls.
"És que no és res, llavors, l'amor?", em vaig preguntar. Em vaig sentir una mica decebut i vaig tenir una creixent sensació de buidor, però al mateix temps també em sentia en calma. Estava dins teu i tu em miraves i jo et mirava. Vaig pensar: "potser és això el que les ulleres m'estan mostrant: a l'amor no el sustenta cap prodigi ni cap meravella matemàtica ni no matemàtica sinó la més senzilla realitat, la més autèntica i senzilla simplicitat, sense artificis, en la seva pura essència, en la seva més tendra i pura essència". Tu tenies els ulls tancats i només els obries de vegades, mentre que jo seguia desconcentrat en el meu monòleg interior. En aquell moment em vaig adonar que algunes de les meves creences eren errònies. Em vaig dir: "no és que l'amor no sigui res, sinó que no és el que jo em pensava". Potser jo havia idealitzat l'enamorament i l'havia convertit en un anhel insà d'arribar a un lloc únic i paradisíac -com si l'amor i la felicitat fossin un cim magnífic i infinit, com un èxtasi perpetu- mentre que la veritat era que l'amor era molt menys que això, per sort molt menys que això.
Vaig pensar: "l'amor no és el destí, sinó el camí", i et vaig besar mentre em movia per estar més a dins teu, el més a dins possible. No ho sé, Diana, no sé si estaré desxifrant correctament el que les ulleres pretenien ensenyar-me. Suposo que tot torna a tractar sobre el mateix, sobre estimar, sobre aprendre a estimar. Vaig tornar a mirar-te, aquest cop sense les ulleres. Gemegaves suaument i t'estrenyies contra mi. Potser tot ha estat un miratge, i quan torni a posar-me-les ja no vegi cap meravella. Potser les matemàtiques no són un secret que el món ens revela capritxosament sinó que som nosaltres, en realitat, qui les projectem, com si les ulleres fossin miralls, i quan miréssim a través d'elles el que obtinguéssim fossin imatges de la nostra ment, la nostra complexa i fascinant ment. No sé, no sé ben bé què estic dient. Vas tancar els ulls i et vas estrènyer més contra mi. Estaves a punt d'abandonar-te, d'assolir el plaer després del qual em somriuries. Potser l'amor sigui una invenció de la nostra ment, il·lusòria i real al mateix temps, com les matemàtiques. No ho sé, Diana, la veritat és que no ho sé. Ni tampoc crec que estigui al nostre abast saber-ho mai. Després teu jo també vaig tancar els ulls.