Jo no sé com m'ho faig però sempre m'enrotllo amb els homes més estranys. Quan vaig a una festa -en un local o una casa o en un concert- semblo activar un radar inconscient, i detecto a distància als més rars o extravagants, als que més es desvien de la norma -els que més desconcert o desconfiança generen- i sempre acabo la nit amb el pitjor de tots ells. Les meves amigues em diuen: "noia, ets especialista en embolicar-te amb el més friqui", i jo ja no sé si els atrec sense adonar-me'n, o si és que sóc jo qui els va al darrere. El guió, a més, no sol fallar: sense necessitat de presentacions ni prolegòmens, quan m'allunyo una mica del grup -em cansen el gregarisme i l'endogàmia dels cercles socials-, el personatge en qüestió se m'acosta, em demana tabac -o es posa a ballar al meu costat- i llavors em parla. No crec que sigui perquè jo faci res especial, ni tampoc el meu aspecte és especialment cridaner; és com si s'adonessin que sóc un dels seus, que no els jutjaré, que podran desfogar-se o destapar-se i comportar-se lliurement amb mi, i la veritat és que no els falla la intuïció: no hi ha res que m'avorreixi més que els patrons comuns i establerts, tan predictibles i suats, sovint també tan masclistes i insulsos.

Aquest talent per col·leccionar perles m'ha permès visitar escenaris diversos. He passat nits amb homes que en un principi eren molt divertits o originals, però que després han derivat en experiències sexuals decebedores. He conegut també a homes brillants al llit però amb importants tares en el comportament o en la parla, o a qui el personatge se'ls esvaïa quan entràvem en la intimitat. He estat amb introvertits furiosos, amb excèntrics de retorçades vanitats, amb miserables encoberts, amb depredadors de màscara bohèmia, i amb infinitat d'artistes que, sota l'empara de la creativitat, desenvolupaven caràcters més semblants a un estrambot que al que s'entén per persona equilibrada. He creuat, en definitiva, la frontera amb el desequilibri en nombroses ocasions, i de cadascuna d'elles guardo un record especial i específic -més o menys menyspreable, d'històries amb més o amb menys continuació en el temps-, però si he de triar un d'aquests homes, i dir quin d'ells m'ha produït un efecte major i més profund, sens dubte em quedo amb l'Antoni, amb l'Antoni Deverne el matemàtic.

Jo sóc la típica que va estudiar lletres perquè odiava les matemàtiques, perquè els professors que vaig tenir me les van fer odiar. Tinc trenta-cinc anys i llevat de les habituals sumes, multiplicacions i divisions, mai les he necessitat ni tampoc mai m'han interessat: sóc el que anomenen una persona anumèrica. Aquesta concepció, però, va canviar substancialment quan vaig conèixer a l'Antoni, un home en essència ombrívol, de mirada esmolada i intimidatòria, i amb uns llavis carnosos que em van inquietar i atreure amb la mateixa intensitat. Besava amb ardor, amb set, com posseït per una gola immediata i desmesurada, com si fer l'amor fos el més peremptori, encara que per arribar-hi haguessin fet falta dues ampolles de vi i més de tres hores de conversa.

El vaig conèixer al Groove de Tarragona. Jo era a la pista ballant i em va tocar amb un dit a l'esquena, en un gest pueril però inconfusible. No és en absolut l'habitual -els homes s'acosten dominants o graciosos o subtils o interessants, cadascú amb el seu reguitzell de preteses originalitats però totes extretes del mateix manual de flirteig, encara que de diferents capítols- i em va agradar que ho fes així: si la intenció és cridar l'atenció, no hi ha res més clar que un parell de tocs amb la punta del dit a l'espatlla. Quan em vaig girar i el vaig veure vaig pensar que era una ànima ofuscada, un ésser taciturn però amb un punt estrany de ràbia. Per un moment vaig dubtar de la seva lucidesa, però n'hi va haver prou que digués "has provat mai la pipa de Banach-Tarski?" perquè entrés a la seva zona i caigués -un cop més- a les xarxes de la meva pròpia inèrcia ("noia, ets especialista a embolicar-te amb el més friqui"), i me n'acabés anant amb ell a casa seva, tot i les ombres que se li endevinaven; suposo que en això sóc una mica temerària.

Potser la nit de sexe no va ser la més memorable que he viscut, però recordo que em va agradar el seu ímpetu. Encara al Groove vam ballar una mica ("balles com una funció de funcions", em deia), i a casa seva, després, encara vam ballar una mica més. Es movia com amb impulsos controlats, semblant a com ballen els negres amb aquell estil gairebé genètic tan seu, encara que menys fluid i no tan rítmic. Tancava els ulls i es balancejava d'una manera que no havia vist mai, però de sobte es quedava quiet, com si analitzés subtileses internes de la música i volgués entendre-les o desxifrar-les, per després prosseguir amb el seu vaivé trencat i espasmòdic, reconec que excitant. Al llit es movia de la mateixa manera, però també era així la seva manera de parlar, com si en tots els àmbits seguís un mateix patró, i en lloc de dosificar o donar continuïtat a les seves paraules i moviments, preferís el silenci i la immobilitat, i quan calgués sortir d'ells, hagués de fer-ho a corre-cuita per poder tornar el més aviat possible.

Jo ja m'havia oblidat d'ella, però quan estàvem vestint-nos -vaig descartar quedar-me a dormir a casa seva-, va tornar a mencionar la pipa. Quan m'havia preguntat per ella en primer moment jo havia respost amb un concís "no" i havia continuat ballant com si res, però llavors, mentre em posava els sostenidors, em va dir: "bueno, què: vols provar la pipa de Banach-Tarski?".

Em va molestar una mica la manera en què ho va dir, com si tot el que havia passat fins llavors -els balls al Groove i a casa seva, les ampolles de vi, la conversa i el sexe que vam tenir- no haguessin estat més que una introducció molesta o burocràtica, com un peatge necessari per poder complir amb el seu veritable desig: fumar d'aquella pipa de la que jo no havia sentit a parlar mai.

Jo no sóc consumidora de drogues. Per descomptat que he provat algunes -viure aliè a la seva presència és gairebé un miracle si se surt de nit amb certa freqüència- però confesso que la descripció que em va fer dels efectes va despertar la meva curiositat. Vaig tornar al seu costat al llit, i vaig deixar que m'ensenyés la pipa. L'havia tret d'un calaix de la tauleta de nit, i la mirava amb fixació. "Aquesta pipa permet visualitzar la paradoxa de Banach-Tarski", va dir aleshores, "una paradoxa que no és cap paradoxa, perquè en realitat és un teorema que ha estat demostrat, encara que per la seva demostració cal acceptar l'axioma d'elecció". Jo no tenia ni idea del que m'estava parlant, i vaig pensar que es tractava, simplement, d'una altra droga al·lucinògena més. Vaig pretendre llavors ser més experta del que sóc en el món de la psicodèlia, i li vaig dir "bé, això dependrà de cada persona, potser un altra persona fuma de la pipa i en lloc d'això que veus tu, veu una altra cosa", però la seva resposta va ser rotunda: "no, de cap manera, l'únic efecte que produeix aquesta pipa és visualitzar la paradoxa de Banach-Tarski, res més, absolutament res més". No vaig poder evitar riure de la seva obcecació, però en veure que el va ofendre que ho fes ("te'n rius?", va dir, torçant el coll amb fermesa), vaig tractar de suavitzar-lo, i posant la mà sobre la seva cuixa, li vaig dir: "no sé, deixa-me-la provar i et dic".

No sé per què vaig dir allò, si en realitat no tenia intenció de provar-la, però després de dir-ho em vaig sentir empesa. Em va mirar amb una interrogació obstinada i amenaçant, com si en qualsevol moment la seva peculiar forma de relacionar-se, de parlar, de ballar i de fer l'amor es tornessin de sobte violentes, i la veritat és que em vaig espantar. Per guanyar temps li vaig preguntar: "dura molt l'efecte?", i va semblar tranquil·litzar-se, perquè amb la veu més assossegada va respondre: "no, amb prou feines dura un minut, però no et preocupis, no et passarà res, i a més és el més bonic que hauràs vist mai". Ho va dir d'una manera càlida, em va semblar que sincera. Tots tenim un to de veu que està reservat per als sentiments més profunds i espontanis, podem fingir-lo però hi ha un timbre concret que només nosaltres i els nostres més íntims reconeixen, la veu -sense màscares- de l'emoció. Quan va dir "és el més bonic que veuràs mai" vaig creure que ho va fer d'aquesta manera, així que vaig acceptar provar la maleïda pipa.

El que vaig veure llavors va ser un veritable prodigi de la geometria. Durant els preparatius el va descriure com "el truc de màgia més esplèndid que pugui existir", i després d'una pausa, va afegir: "de màgia matemàtica". Poc després de la primera i única calada, en efecte, els meus incrèduls ulls van assistir a un procés digne del millor dels efectes especials cinematogràfics. "El que estàs veient és la paradoxa de Banach-Tarski", va dir al cap de poc, com si narrés en directe el que jo estava visualitzant. "És un teorema que demostra que qualsevol esfera pot trencar-se i reconstruir-se per formar dues esferes diferents, les dues del mateix volum que la inicial, un fet totalment contrari a la intuïció". Al principi les seves paraules em van resultar confuses, i jo només veia una petita esfera verda -em va semblar que era un pèsol, petit i perfectament esfèric- però de seguida va començar l'espectacle. L'Antoni aleshores va dir: "una de les versions del teorema és que es pot dividir un pèsol en múltiples trossos, i tornar-los a configurar perquè formin el Sol, sense afegir ni treure res", mentre, en efecte, jo veia com el pèsol s'esmicolava, els seus minúsculs fragments es redistribuïen, i a poc a poc es tornaven a unir entre ells, cada vegada més lluents, fins a formar un astre gegant i resplendent que vaig suposar que era el Sol. Vaig pensar: "és veritat que és el més bonic que he vist mai, he assistit al naixement del Sol, a la seva formació a partir d'un pèsol", però en el mateix instant en què vaig acabar de pensar-ho, la visió va desaparèixer, com si haver-la explicitat l'hagués desproveït de tota la seva màgia, i desvelar el seu truc l'hagués dissipat.

"Què et sembla?", em va preguntar aleshores, tot i que jo encara no era capaç d'articular paraula. "El que has vist és un teorema que està demostrat, que és cert", va continuar, "però ja et vaig avisar: tampoc li donis molta importància perquè per demostrar-lo cal acceptar l'axioma d'elecció, i els axiomes són només un conveni". Jo seguia sense entendre ni una paraula de totes aquelles matemàtiques tan abstractes i al·lucinògenes, encara estremida per l'experiència. Aquella visió, però, no només em va causar estupefacció en aquell moment: ho segueix fent cada vegada que la recordo. De vegades tenim dificultats per discernir entre el que hem viscut i el que ens han explicat o hem llegit, entre el que hem dit i hem somiat i hem desitjat, fins i tot amb el que només hem considerat. Les construccions mentals són totes de la mateixa naturalesa, viuen en el mateix lloc -la ment- i la seva essència és la mateixa -són pensaments-, però el que vaig veure aquella nit es manté a la meva memòria com un esdeveniment d'una altra índole. És sense cap dubte el record més vívid de què disposo, i cada cop que l'evoco sento que puc fins i tot tocar-lo. El filtre que fa que creiem com a reals les nostres percepcions apareix i desapareix, de la mateixa manera en què el present es barreja amb el passat i amb la figuració futura, però alguna cosa especial -o, efectivament, màgica- devia tenir aquella pipa, perquè cada vegada que penso en ella -i ho faig sovint, encara que sempre a soles-, sento que torno a assistir -sense cap pèrdua de realisme- a l'inversemblant fenomen de la conversió d'un pèsol en el mateix Sol.

No recordo gaire què més va passar ni de què més vam parlar -suposo que l'astorament va ennuvolar la meva consciència i va esborrar els records superflus-, encara que sí que vaig retenir que havia heretat la pipa del seu pare. No ens devíem canviar els telèfons perquè no el vaig trobar a la meva agenda, ni tampoc apareix a les xarxes socials, així que no he tornat a veure'l més. Pel que fa a les matemàtiques, per a mi sempre havien estat un terreny gris i prohibit, quadriculat i desagradable, però conèixer-lo a ell i fumar de la seva pipa em va fer canviar la perspectiva. No dic que ara m'hagi tornat una lectora assídua dels seus avenços -ni de bon tros: segueixo sense entendre-les el més mínim- però quan algú parla d'elles o veig un article a la premsa, ja no reacciono amb aquell rebuig que els tenia, i ara poso atenció -o si és a la premsa, llegeixo la notícia completa-, amb la discreta esperança que s'esmenti la paradoxa de Banach-Tarski, o que algú m'expliqui què dimonis passa amb l'axioma d'elecció. Encara que si haig de ser del tot sincera -i hauré, finalment, de tornar a donar la raó a les meves amigues-, el que de veritat em ve de gust és tornar-me a creuar amb aquell home de mirada afilada i desafiant, aquell ésser taciturn i amb un punt de ràbia, el del ball excitant i el sexe impetuós, el misteriós i fosc Antoni Deverne, Antoni Deverne el matemàtic.

Torna