A en Daniel Gabarró, gràcies per aquesta i per tantes idees profundes i amoroses
Això que explicaré ara em fa una mica de vergonya, no perquè siguin pensaments molt íntims -que també- sinó perquè sospito que poden provocar una mica de sorpresa, o potser fins i tot controvèrsia. M'encanten els semàfors. O, més ben dit, m'encanta el que signifiquen els semàfors. O millor encara, m'encanta el que per a mi significa el moment en què esperem que el semàfor es posi en verd. Ja està, ja ho he dit. Confesso que adoro els semàfors, aquesta és la meva filia, i malgrat la por que he comentat, m'agradaria explicar bé aquesta idea, perquè penso que potser pot resultar-li útil a algú.
Tot va començar fa pocs mesos, quan vaig mudar-me a Barcelona. Jo vivia a Cambrils, una ciutat més aviat petita -una mica més de trenta mil habitants- per on em movia a peu o amb bicicleta, i si havia d'anar més lluny ho feia en furgoneta. Tot i que em desplaçava sovint, la freqüència amb què esperava en semàfors era més aviat baixa, o, més ben dit, ho era molt en comparació amb Barcelona. Gairebé com una premonició de com canviarien les meves necessitats, just abans de mudar-me la furgoneta es va espatllar fatalment, i vaig decidir comprar-me una moto. Ja a Barcelona, de sobte em vaig veure efectuant trajectes diaris no només amb molts semàfors, sinó que, a més, viscuts amb molta presència ja que, amb la moto, serpentejant entre els cotxes, és fàcil col·locar-se en la primera fila de la graella de sortida, de manera que no només és més visible l'objecte-semàfor, sinó també l'encreuament de direccions que regula, un espai ampli i clar que per un moment queda suspès en el temps.
En aquells moments d'espera, en primera fila i amb vistes privilegiades al buit que proposa tota intersecció entre camins, els meus pensaments van començar a prendre direccions insospitades, suposo que tendim a omplir el buit del tedi amb el primer que se’ns acut. Les primeres setmanes les vaig dedicar a integrar la rutina d'observar els semàfors en la seva completesa, una cosa que no havia fet mai. Van ser els inicis del procés, per anomenar-lo d'alguna manera. A poc a poc em vaig descobrir quedant-me embadalit observant-los, tant era així que més d'una vegada em despertava d'un esglai el clàxon impacient de torn. En aquelles breus sessions d'alienació benigna percebia petits discursos en la llum i en els seus canvis, com si tinguessin vida pròpia. L'ambigüitat de l'àmbar, insegur com una contradicció, o la imposició del vermell, infal·lible i ferm com una porta que es tanca. Assistia al canvi de colors com si fossin esdeveniments magnífics i irrepetibles, i quan s'obria el verd em semblava que una bufada d'aire regenerava l'ambient. A vegades em perdia també en imaginacions de caire més geomètric, i jugava a construir les formes que el subjauen, com si pogués veure el seu esquelet de corbes i superfícies, de cables i de xips, i imaginava el buit metàl·lic de l'interior fred i silenciós, un univers propi tancat dins d’aquelles parets cilíndriques i gastades, segurament avorrides de ser sempre la mateixa forma, la mateixa estructura.
Aquesta adoració, però, per molt que combinés poesia i matemàtiques, estava només orientada a l'objecte, així que no va durar massa temps. Suposo que em vaig cansar de veure sempre la mateixa geometria, i vaig començar a fantasiar amb noves teories. Tampoc és que pensés res massa original. Si algú ha circulat regularment pel carrer Aragó o per la Gran Vïa de Barcelona, és molt probable que hagi experimentat amb l'inevitable joc d'encadenar semàfors en verd. Van ser precisament dissenyats amb aquesta intenció, però em resultava impossible no formular-me preguntes. Quants se'n poden encadenar de seguits? Quina és la velocitat òptima per a fer-ho? Existeix una ruta circular que permeti encadenar-los infinitament? Quan existeix i quan no? Sembla ser que ja existeixen ciutats que comparteixen les dades dels seus semàfors en temps real, i, com era d'esperar, s'han creat també, per tant, dispositius que prediuen quines són aquestes rutes òptimes. Inevitable també preguntar-se, com funcionen aquests algorismes? La majoria de les solucions informàtiques solen superar les dificultats teòriques amb la denominada força bruta de la seva exhaustivitat i velocitat d'anàlisi, i es limiten a rastrejar totes les possibilitats fins que troben l'òptima, una manera de procedir poc elegant des del punt de vista de l'estètica matemàtica, però que sol funcionar, a no ser que el problema sigui un problema amb un temps de resolució que creixi de manera exponencial, com el famós problema del viatjant i tots els problemes denominats del tipus NP. En aquelles pauses semafòriques m'agradava imaginar quin seria aquest model matemàtic, bell i simple, que respongués a aquestes preguntes amb elegància. Serien grafs? Grafs amb uns nodes-semàfor que variessin d'estat a cada segon, en funció de si estiguessin en vermell o en verd? O equacions diferencials? O potser n’hi hauria prou amb arbres de possibilitats que contemplessin els diferents semàfors accessibles a cada moment, i que calculessin la viabilitat de cada elecció de semàfor, d'una manera molt semblant a com ho fan els algorismes que juguen a escacs?
Aquestes divagacions matemàtiques, però, no només tampoc em portaven enlloc sinó que, a més, aviat vaig sentir que em produïen rebuig, una mena de rebuig cap a mi mateix. Va ser llavors quan ho vaig veure clar. Allò era pur egocentrisme. Més enllà de digressions matemàtiques, totes les meves cavil·lacions tenien el propòsit últim que jo em beneficiés del sistema dels semàfors, que jo trobés una ruta per la qual jo circulés amb els semàfors en verd pel temps més gran possible, sempre a costa que fossin els altres els qui interrompessin la seva marxa i m'esperessin a mi. Ho sé, no hi ha res de dolent a pensar d'aquesta manera, ho fem tots diàriament i en alguns casos de manera constant, però en aquell moment em va resultar violent, no sé si és que en aquella època estava intentant posar menys el focus en mi mateix, o potser va ser només pel simple efecte del semàfor en vermell, que, per la seva pròpia funció, pràcticament et força a posar l'atenció en els altres vehicles i transeünts, com en un exercici d'empatia imposada. No ho sé. El cas és que de sobte vaig pensar en els semàfors d'una manera més àmplia, i em vaig preguntar pel seu significat més profund. Per a què serveixen? Quin és el seu sentit últim?
No vull donar-li lliçons a ningú -sobretot de circulació viària- però la veritat va aflorar en mi com un descobriment d'ordre psicològic. Els semàfors regulen el trànsit perquè faciliten una circulació ordenada, però hi ha una cosa simbòlica més enllà de la seva funció. El semàfor és l'instrument mitjançant el qual els vianants i els vehicles s’aturen, interrompen la seva ruta i esperen que la prossegueixin els altres, és a dir que, per un moment, li cedeixen l'espai i el temps als altres. No sé si m'explico. El que vull dir és que, més enllà del fet que evita col·lisions i embotellaments, el semàfor facilita que els uns als altres ens mirem, ens esperem i ens respectem. En definitiva, que ens veiem. “Els semàfors són el lloc on veure a l'altre”, recordo que vaig pensar, un lloc on deixem de mirar-nos el melic i, encara que només sigui per un moment, deixem anar el nostre habitual egocentrisme i posem l'atenció en l'altre, és a dir, en el proïsme.
No sé com explicar la transformació que aquella idea va produir en mi, el canvi de mirada que va representar. D'estar impacient calculant quan es posaria en verd i em tocaria a mi circular, de sobte vaig passar a celebrar que el semàfor es posés en vermell, perquè així podia dedicar-me a mirar, a veure als altres. La meva experiència ara ja no era matemàtica ni egocèntrica sinó humana i empàtica, en certa manera profundament amorosa, ja que estava més centrada a donar que a rebre. I així ha continuat sent des d’aleshores. Encara em continuen despertant del somieig les botzines impacients de torn, però ara és per motius molt diferents. Per a mi ara l'objecte-semàfor és un instrument que em serveix per a veure als altres, perquè ara és a ells als qui observo i ja no al semàfor. Els miro, somric, i els dic, amb el pensament: “Mira't, aquí estàs, tu, i tu, i tu també, aquí vas, pel pas de zebra o pujat en el teu cotxe o a la teva moto travessant aquest carrer, potser estàs tornant a casa després d'un dia llarg, o a recollir a la teva neta de l’escola amb la seva motxilla plena de dibuixos, o potser arribes tard a una cita, més nerviós que de costum. Et veig, t'estic veient i et reconec, jo estic aquí parat, però no només perquè el semàfor ho dicti sinó perquè em reconforta esperar-te, m'alleuja deixar anar el llast de pensar sempre en mi mateix i en la meva pressa i en el meu rumb, i m'agrada deixar que siguis tu ara qui circuli. Ara és el teu moment, jo ja tindré el meu d'aquí una estona, ara et toca a tu, i mentre et miro i et veig, et desitjo un bon camí, vianant, conductor de cotxe o de moto, et desitjo un bon dia: et desitjo el millor”.
De veritat recomano practicar aquesta disciplina als semàfors. Entenc que pugui semblar estrany, i que resulti difícil tenir aquests pensaments amorosos amb persones desconegudes, però això és precisament el que converteix aquest exercici en una pràctica veritablement útil. Si se l'observa bé, es pot veure que la mirada amorosa cap als desconeguts té un punt de llibertat i de puresa que no és tan habitual com ens pensem. A un desconegut, pel mateix fet de ser un desconegut, no li exigim res, no n’esperem res. És més fàcil, doncs, acceptar-lo íntegrament, perquè encara no coneixem -ni probablement coneixerem- aquesta totalitat, de manera que ens podem permetre aquesta acceptació sense judicis, perquè no hi ha riscos, no hi ha pèrdues: no hi ha vincle. Aquesta manera d'estimar -en una plena acceptació- és, curiosament, molt més difícil amb les persones amb qui ja tenim un vincle, ja que hi projectem multitud de mancances i de ressorts, fruit natural de tot contacte entre personalitats. D'una manera més o menys inconscient, amb les nostres persones properes posem en joc expectatives, judicis i condicions, i si aquests tenen la sort de comportar-se com ens va bé, els estimarem i acceptarem i conviurem amb ells, però si no, començaran els conflictes. En canvi, amb els desconeguts això no passa, en els semàfors això no passa. És cert que aprenem a estimar a mesura que estimem les persones que més estimem -valgui la doble redundància- però gràcies als desconeguts també podem aprendre a estimar millor. I per això els semàfors són un bon entrenament. Els semàfors poden deixar de ser un mer obstacle en les nostres atrafegades vides i passar a ser un lloc de momentani repòs on prenguem nota mental de com és estimar sense condicions, de com se sent aquest tipus d'amor pur i lliure i que es limita a veure i acceptar a l'altre en la seva totalitat, a cedir-li l'espai i el temps i a desitjar-li, sincerament, el millor, sense més projeccions ni exigències ni expectatives. Aquesta és, en resum, la meva proposta. Que els semàfors siguin el lloc per a entrenar-nos a estimar millor. Que els semàfors siguin gimnasos de l'amor.