Quantes vegades havia buscat la calma a la ment. Quantes vegades havia cregut que seria el pensament qui m'ajudaria a digerir tot allò que m'impactava en el cor. Quantes vegades havia evitat, o desplaçat, o substituït els sentiments que més mal em feien, i me n'havia refugiat a la raó, on sembla que les coses són més suportables perquè se les pot nomenar i elaborar, perquè es poden entendre i fins i tot tenir la fantasia de què es poden resoldre, com si fossin matemàtiques. I sí, per descomptat, quantes vegades aquest refugi havien estat les matemàtiques, un lloc fred i neutral i al mateix temps càlid i segur, el lloc perfecte on amagar-se mentre no s'és capaç de mirar de cara al dolor, o mentre un es va preparant per a travessar-lo sense evitar-lo, l'única forma de superar-lo.
Així va ser també quan va morir el Saúl i em vaig obsessionar amb construir el seu envàs. Poques desgràcies són tan abruptes com la mort, però poques ho són tan devastadores com la d'un nen. En un descans d'una sortida que el grup de segon havia realitzat, el Saúl, un dels nostres alumnes, va caure des d'una altura insalvable i va morir en l'acte. Tota la comunitat educativa va quedar sacsejada per l'horror de la pèrdua, i durant moltes setmanes un núvol de dolor es va instal·lar sobre nosaltres. Totes les imatges d'aquells dies estan carregades de foscor a la meva memòria. Els plors, les abraçades, les converses, els cercles de paraula. Un abatiment generalitzat, un silenci dens al nostre pit. Recordo també amb especial amargor tots els relats dels qui confessaven sentir-se en alguna mesura responsables, perquè en algun moment de la trista cadena de successos podrien haver-ne canviat el desenllaç. Si jo no hagués fet tal cosa no hauria passat, si hagués fet aquesta altra ho podria haver evitat. Rebatre aquests pensaments era especialment complex -l'atzar no és lineal i és injust jutjar els successos quan ja han succeït-, així que només ens quedava ajudar-nos a acceptar, continuar abraçant-nos els uns als altres i continuar acompanyant-nos, perquè “som un grup i ens cuidem”.
Jo mai havia viscut tan de prop la mort d'un jove, d'un alumne. Els primers dies recordo plorar a tot moment, pràcticament per qualsevol motiu. Pensar en ell m'enfonsava. Recordar totes les interaccions amb ell m'enfonsava. Pensar en la seva mare, en el seu pare, en els seus avis i en els seus millors amics m'enfonsava. Pensar en la fragilitat de la infància, pensar en la crueltat de trencar d'una manera tan violenta uns vincles tan profunds i innocents també m'enfonsava. Tot m'enfonsava. I com sol succeir, a més, se'm barrejaven altres tristeses i altres angoixes pròpies que afloraven sense que jo tampoc m'esforcés a contenir-les: la mort té un enorme poder de commoció i jo tampoc lluitava en contra seva.
Van ser dies terribles, però calia també atendre els joves. Els educadors mai deixem de modelar el comportament, i tocava estar present i acompanyar a un grup d'adolescents desorientats. Cadascun gestionava i expressava a la seva manera. Alguns ploraven, altres no n'eren capaços, altres no en sabien. Alguns parlaven, altres no sabien què dir. Alguns demanaven deixar de parlar del tema, i, en canvi n’hi havia que, com el Jordi, el Quim i el Gael, necessitaven paraules i demanaven ser escoltats en intimitat. Recordo amb molta claredat el moment en què se'm van acostar i em van demanar parlar a soles. Em va sorprendre que ho fessin i de sobte vaig sentir una enorme responsabilitat. Ens en vam anar a una aula buida, vam asseure en cercle els quatre, i allà vam compartir pensaments i sensacions. Vaig assumir que la meva funció era acompanyar-los a obrir-se i em vaig proposar fer-ho jo també. Cadascun de nosaltres anava aportant petites frases a la conversa. Va ser un conjunt de confessions senzill i pur, una expressió conjunta de dolor, també de dubtes, d'interrogants. El Jordi, el Quim i el Gael eren tres dels seus millors amics i intentaven processar el que havia passat. Parlàvem d'un mode assossegat i lent, i recordo que hi havia pauses molt llargues entre les nostres intervencions, pauses inusualment llargues, com si el temps s'hagués congelat i es mogués arrossegant-se. Poques vegades m'he sentit tan connectat a tres joves com en aquell moment de dolor compartit. Encara ara m'emociono, quan escric sobre això.
Aquella conversa em va impactar d'un mode profund i per algun motiu m’hi vaig quedar enganxat. La visitava i revisitava en la meva memòria una vegada i una altra buscant no sé ben bé el què, fins que de sobte suposo que el meu inconscient va trobar el que anava buscant. Va ser aleshores quan vaig recordar que el Saúl, durant el projecte en què havíem estat treballant el trimestre anterior, havia dissenyat un envàs plegable molt original. Era el disseny d'una ampolla amb forma ortoèdrica -un prisma allargat, vertical, de base i tapa quadrades- però que tenia les cares laterals marcades en triangles de manera que, amb un gir i una lleu pressió sobre la tapa en la direcció del gir, l'envàs es plegava sobre si mateix a través dels triangles, i quedava reduït a un quadrat pla, sense volum.
Encara recordo el moment en què ens va ensenyar el prototip d'envàs fabricat en un paper de color vermell. Els havíem donat folis normals, de tamany dinA4. El disseny se sortia tant del que havien fet la resta dels seus companys que el vam fer servir d'exemple de creativitat, per a motivar-los. El Saúl deuria sentir-se orgullós, darrere de la seva tímidesa. Era un noi reservat, però la seva mirada era brillant, i era evident que hi havia habilitats en les que tenia talent. Recordo que un dia es va adonar que el meu aneguet groc -l'objecte de paraula que jo usava per als cercles amb els meus tutorands- s'havia trencat, i em va demanar que li deixés, que ell me l'arreglaria. Em vaig quedar fascinat contemplant-lo. La seva habilitat per a desmuntar i tornar a muntar l'objecte és un altre dels records que he visitat una vegada i una altra. Gràcies, per cert, Saúl, per arreglar-me l'aneguet. Encara el guardo a la motxilla que porto a l'institut.
En aquell projecte els alumnes responien a diverses preguntes, alguna d'elles amb enfocament matemàtic. Un dels reptes era construir un envàs que contingués set-cents cinquanta mil·lilitres de volum, però que tingués un disseny lliure i original. El càlcul de volums és un procediment mecànic relativament fàcil d'aprendre, però la proposta era resoldre el problema invers i plantejar-se, una vegada pensada la forma, com haurien de ser les dimensions perquè el volum fos el desitjat. No és que jo no sentís interès per la pregunta, però sí que haig de confessar que no m'apassionava. És cert que la situació permet introduir el llenguatge algebraic per a plantejar el problema, però a la pràctica l'artefacte matemàtic va quedar reduït a una mirada més aviat algorítmica, i molt pocs alumnes van aprofitar al màxim l'aprenentatge disponible.
Les preguntes interessants van sorgir més tard. Francament, massa tard. Els professors ens queixem sovint de les preguntes buides que ens fan els alumnes (això com es fa? No entenc res, profe, vaig bé així?, o, com les anomena Peter Liljedahl, les “stop-thinking questions”, preguntes que ens fan perquè volen deixar de pensar), i, en canvi, celebrem poc les “thinking questions”, aquelles que sí que generen pensament matemàtic. D'un mode implícit el Saúl me’n va formular una, d'aquestes preguntes, i jo no només no la vaig celebrar, sinó que la vaig desatendre.
El prototip en paper que havia dissenyat es plegava bé, però segons els plans del projecte, la versió final de l'envàs l'anàvem a construir amb una talladora làser, a partir del desplegament pla del poliedre -o combinació de poliedres- triat. Per a això usaríem cartrons més gruixuts i rígids que el foli corrent, menys flexibles i, per tant, menys plegables. “Amb el material que usarem, no sé si el teu envàs es podrà plegar, Saúl”, li vaig advertir. Encara recordo la seva cara de decepció, potser també d'incomprensió. Els havíem donat a triar entre dos materials diferents, però cap semblava permetre que l'envàs es plegués de la manera en què ell pretenia, i recordo que li vaig donar una solució menor, una compensació insuficient. “Provarem amb els materials que tenim”, li vaig dir, “i si amb cap dels dos aconseguim que l'envàs es plegui, a l'exhibició pública pots mostrar el prototip en paper i explicar per què l'envàs final no es plega”.
Només se m'ocorre descriure la meva professionalitat com a insuficient, i encara em sembla un adjectiu generós. Hauria pogut dir-li: “haurem de trobar un material específic per al teu envàs”, però no ho vaig fer, no vaig estar a l'alçada, i ara aquella espina se m'ennuegava com una daga clavada a l'esquena i que m'anava fent mal, a poc a poc i en diferit. Així és el penediment. La seva ferida s'allarga i es retorça, i es manté present durant molt de temps. Malgrat que tot ha passat i serveix de poc lamentar-se, mirem enrere i pensem: “per què no vaig fer el que havia de fer, per què vaig prioritzar altres coses que ara m'adono que no eren importants, per què no vaig actuar com havia d'actuar ni vaig ser com havia de ser, per què em vaig equivocar, quant li vaig fallar, que poc amor li vaig donar”, i ens flagel·lem amb el pes de la culpabilitat, com si així féssim justícia, punitius amb nosaltres mateixos.
Com era d'esperar, cap dels dos cartrons tenia la mescla d'elasticitat i duresa que la funció de plec de l'envàs necessitava, així que el Saúl i el seu grup van haver de presentar a l'exhibició pública un envàs que només es plegava en la seva versió en paper. Imagino que aquest el podria haver afegit a la llarga llista de fracassos pedagògics que s'acumulen al llarg de l'experiència docent, si no hagués passat el que va passar. Però el Saúl ens va deixar, i després de la conversa amb el Jordi, el Quim i el Gael, vaig sentir que estava en deute amb ell. Vaig decidir aleshores anar a la botiga on havíem comprat els materials i dedicar el temps que no havia dedicat en el seu moment per a trobar el material que sí que podria fer que l'envàs es plegués. Després d'una hora de cerca i gràcies a l'ajuda d'un dels treballadors dels magatzems, vaig trobar un cartó anomenat de patronatge (del món del disseny i la confecció de moda) que tenia les característiques perfectes. Adonar-me, però, que trobar el material que el Saúl necessitava m’havia costat tan poc esforç extra, va ser un moment molt trist, d'una amarga decepció amb mi mateix.
Encara així vaig continuar amb la missió, i una vegada aconseguit el material, em vaig descarregar dels lliuraments del classroom els prototips que l'equip del Saúl havia presentat, i els vaig analitzar. Em vaig posar d'objectiu construir jo mateix l'envàs i regalar-lo als seus pares a tall d'homenatge, conscient també de què només era una forma de redempció.
El procés va ser una contradicció dolorosa. D'una banda, sentia que estava resolent un problema matemàtic, però era impossible no sentir-me malament. Replicar l'efecte que havia aconseguit el Saúl no em va resultar fàcil, però a més el seu disseny plantejava bones preguntes matemàtiques, i no em va passar per alt el potencial i la bellesa que tenia el problema. El gir de l'envàs que convertia l'ortoedre en un quadrat pla semblava ser un moviment que se sortia dels principis de la papiroflèxia, ja que no es basava exclusivament en el doblegat de les parets. Però, era això cert? O potser sí que es podria, només plegant? Encara recordo el Saúl mostrant-me el sentit del gir, que havia d'acompanyar-se amb una lleu pressió cap a la base. Aquest gir rotacional el convertia en un procés diferent i per això més interessant, una combinació de girs i simetries en l'espai tridimensional. A què es devia que fos possible? Quina propietat permetia que la secció en triangles que havia dissenyat el Saúl funcionés per a plegar el prisma? Funcionaria amb qualsevol secció de les parets? I amb quina seqüència de moviments? Seria el mateix amb qualsevol poliedre, o amb qualsevol cos en l'espai? De quines altres maneres es podria aconseguir?
Com tots els problemes bonics, el del Saúl generava noves i bones preguntes i obria diferents perspectives, finestres obertes al plaer del descobriment. Aquesta veritat em va tocar profundament. La vida del Saúl havia quedat interrompuda en moltíssims aspectes, i aquest era un altre dels infinits camins productius que li van quedar pendents. El seu pas per la vida ens havia deixat preguntes als qui encara seguim aquí i això, dins de la tristesa, em semblava bonic.
El dia de l'acte de comiat que vam celebrar a l'institut els vaig donar l'envàs als pares del Saúl i els vaig compartir molt breument aquestes reflexions. Em van escoltar amb comprensió i indulgència i van acceptar la meva ofrena. La seva mare em va somriure amb tendresa i el seu pare va assentir amb els ulls, i van continuar atenent a tots els qui se'ls acostaven per a donar-los el condol. Vaig tornar a la part de darrere de l'esdeveniment i aleshores, de sobte, vaig sentir una mena de fred a l'ànima, i em vaig quedar immòbil, contemplant-lo i abraçant-lo durant una estona molt llarga.
No. No estem acostumats a mirar de cara al dolor i necessitem portar-lo a un altre lloc, sigui a la ment, a la paraula, o a les mans. Necessitem baixar-lo a la terra, donar-li forma, concepte. Els processos interns es gestionen millor si poden pensar-se i tocar-se, materialitzar-se. Per això els convertim en rituals, en símbols, a vegades també en expressió artística. Sabem que mai funciona del tot i que mai s'acaba de restaurar del tot el dany, però no ho fem per aquest motiu. Ho fem perquè així sublimem allò que està més enllà, més endins, més enfora. El Saúl va marxar i amb la seva absència es van quedar, com amb el seu problema, milers de preguntes obertes. A on van, totes aquestes preguntes, tots aquests problemes que encara ningú no ha resolt? Amb el Saúl es va obrir també la nostra ferida, potser la més profunda de totes. Em vaig quedar una estona més, allà, immòbil, amb l'ànima en suspens, com si tingués al meu davant la misteriosa infinitud que hi ha dins del buit. De tot això està fet el dol, vaig pensar, tot això és la pèrdua. Així és la llum que hi ha darrere de la mort, així és el silenci i així és el no-res, i així és també la nostra essència. En el nostre interior viu un buit insondable, una solitud infinita que li dona sentit a la vida i que ens envolta pertot arreu. Ja n’hi havia prou, doncs, de matemàtiques i d'artificis i evitacions. El dolor només es travessa si se sent i s'abraça i es transforma amb amor.
Gràcies, Saúl. Descansa en pau.