Potser sí que vaig parlar massa, em passa encara quan me n’oblido de com n’és, de sa, callar. Conversar és un dels plaers més grans de què disposem, però de vegades parlem per a emplenar un buit que no necessitava ser emplenat. Ho fem perquè volem ser vistos, o perquè els altres vegin que els veiem, o perquè ens fa por el silenci, o sentir-nos sols, o que se senti sol l'altre. Som capaços de grans converses però de vegades ens caldria callar més, escoltar més i deixar que el discurs es desplegui per si mateix, sense interferències, sense direccions ni indicacions que creiem subtils però que el desvien del seu flux natural i el modifiquen, si és que no el destrueixen. Es parla també massa quan s'ofereix una ajuda que no se'ns havia demanat, i que no és tant una ajuda sinó una nova oportunitat per a projectar-nos en l'altre -per a creure'ns l'altre-, una forma més d'egocentrisme. Ens col·loquem en situació de poder i sovint impedim que l'altre vegi i aprengui per si mateix, i això és també una agressió; sobreprotegir és afeblir a l'altre, sembrar-li una dependència.
Sí, vaig parlar massa. En Max m'havia preguntat: “Què se suposa que haig de fer? Com sabré fer-ho si abans no m'ho has explicat? Com vols que resolgui aquest problema si abans no m'has ensenyat a resoldre'l?”. Va encadenar així les tres preguntes, una després de l'altra sense pausa, estava indignat. La seva queixa no em va resultar nova en absolut. Els passa sovint als estudiants que han estat mimetitzant als seus professors durant massa temps. Molts porten tota la seva vida acadèmica limitant-se a reproduir procediments que abans ja els han ensenyat, i se senten perduts quan se'ls cedeix la iniciativa i se'ls plantegen problemes en els que, d'entrada, no se sap què fer. Me’l vaig quedar mirant un instant en silenci però sé que amb aquella pausa no n’hi va haver prou, que va ser aleshores quan vaig parlar massa. Li vaig dir: “Aquest bloqueig que estàs sentint ara mateix: això és precisament el que vull que mirem”. Em va mirar llavors amb ulls primer estranyats però que de seguida vaig sentir que es tornaven opacs, i tot seguit va arrufar les celles, va arrugar els llavis i va tornar a mirar a la seva llibreta, emmurriat. No li havia agradat la meva resposta.
No puc parlar d’en Max sense sentir una mena de calor a l'estómac, una pressió que m'estreny el diafragma i que em puja als ulls en forma d'alegria, d'orgull, d'amor i a vegades també de dolor i de culpa, és tant el que projectem en els fills que de vegades provoca vertigen. En Max és el petit dels meus dos fills. Aquella tarda, mentre l'ajudava a fer els deures, estàvem sols. Jo sabia perfectament què li succeïa. Mai abans havia tingut professors que l’exposessin a la incertesa dels problemes rics i oberts -de terra baix i de sostre alt, en diuen ara- i per moltes matemàtiques que hagués intentat jo inculcar-li, davant d’aquell espai de llibertat se sentia a la deriva, com si, pujat en una barca sense rems ni timó, es trobés enmig de l'oceà. Era també perfectament conscient que el bloqueig que se li reproduïa a les matemàtiques era un símptoma d'una limitació més profunda i que ja s'havia incrustat a foc en el seu inconscient. Tenia catorze anys i gran part de les creences internes que formen el seu caràcter -si és que no totes- ja feia temps que l’acompanyaven, i a més eren evidents. Tenia, sobretot, una por terrible a ser comparat amb en Dan, el seu germà gran, i evitava dedicar-se al mateix que ell, és a dir, defugia exposar-se al fet que se'ls pogués comparar. Si, per exemple, en Max estava jugant amb la pilota i en Dan ho començava a fer també, immediatament en Max deixava de fer-ho. Si parlàvem d'algun tema concret en el que en Max estigués intervenint, si llavors ho feia també en Dan, llavors en Max callava, i fins i tot de vegades trobava una excusa per marxar. Teníem les nostres hipòtesis sobre quan i per què havia nascut aquella por, però no n’estàvem segurs. Potser va rebre un excés d'atenció en els seus primers mesos i no va acabar de digerir bé la presa de consciència que hi havia un altre més -un germà- a la família, i, a més, més gran, és a dir amb més privilegis, o almenys amb un contacte d'una índole més adulta amb nosaltres, els seus pares. Va haver-hi també unes setmanes molt intenses en què en Dan va tenir una malaltia greu que gairebé li va fer perdre la vista, i potser allà en Max va viure alguna escena que li va quedar marcada i tractava d'evitar costés el que costés. No ho sabem, ni potser ho sabrem mai. Solen confluir més d'una causa i en més d'un moment, a més de què sempre hi ha factors incontrolables, genètics, o simplement desconeguts. La inèrcia del dia a dia i la intensitat de la criança de dos nens, a més, posterga -si és que no anul·la- qualsevol anàlisi, de manera que prenen més importància l'acceptació i la gestió de tots els sentiments que ja s'han generat que no el seu propi origen, sobre el qual, a més, ja no s’hi pot fer gaire.
Aquella tarda, però, vaig sentir que en Max deixava una porta entreoberta, i vaig començar a pensar que potser no havia estat tan inadequat el meu comentari. Es queixava sobre la manera d'aprendre (“Com vols que resolgui aquest problema si no m'has ensenyat abans a resoldre'l?”, havia dit) i això ja era en si una novetat, una necessitat de diàleg sobre els mètodes d'aprenentatge, un comentari inèdit en ell. Havia també dirigit la seva mirada, emmurriat, cap a la llibreta, però la seva expressió corporal no era de completa fugida -com altres vegades, en què la seva necessitat d'aixecar-se i marxar era incontrolable- sinó que denotava una certa expectació, una obertura, encara que fos mínima. Vaig tornar llavors a dubtar sobre si parlar (arriscant-me a fer-ho massa) o si esperar. Jo li havia dit: “Aquest bloqueig que estàs sentint ara mateix: això és precisament el que vull que mirem”, un assenyalament potser massa directe. A en Max les notes de matemàtiques a l'escola no li anaven malament, i fins i tot en alguna ocasió havia aconseguit entaular converses matemàtiques interessants amb ell, però mai havíem parlat en profunditat sobre el seu bloqueig. La realitat era que, arribats a un cert punt, en Max evitava continuar parlant de matemàtiques, i era clar que el motiu era el seu germà. En Dan era excel·lent en matemàtiques, de manera que, quan en Max prenia consciència que entràvem en un territori on en Dan destacava, de sobte es negava a continuar, es quedava callat, responia amb monosíl·labs, al·legava estar cansat, o trobava qualsevol altra excusa per a deixar de pensar i, a poder ser, per marxar a la seva habitació. Si jo seguia, doncs, insistint, aquella primera reacció negativa podia empitjorar i potser perdia l'oportunitat que semblava insinuar-se. Aquesta vegada sí, doncs, vaig decidir callar i esperar. Vaig respirar, i vaig deixar que tots els meus pensaments i sensacions es dissolguessin en aquella pausa tan esperançadora. No sé bé per què però tenia la certesa que, si esperava, en Max s'obriria. Vam estar una estona molt llarga, allà asseguts, simplement respirant. Ell mirava la seva llibreta insistentment (no hi havia res escrit en ella), i jo el mirava a ell. En aquell moment podia haver-li fet moltes preguntes que promoguessin el diàleg terapèutic que jo desitjava tenir, la conversa que l'ajudés a sanar la seva ferida. Podia preguntar-li: “Max, carinyo, per què tens tanta por de comparar-te amb en Dan?”, o podia dir-li: “Max, saps que és bo equivocar-se, veritat? Que l'error és la principal font d'aprenentatge?”, o: “Max, entens que cadascú té diferents virtuts, i que no passa res?”, però la veritat és que haguessin estat totes elles preguntes menors comparades amb la que em va disparar ell. Va alçar la mirada i va clavar els seus ulls tendres -però concentrats- sobre els meus, i em va preguntar: “L’estimeu més a ell?”.
Em vaig quedar de pedra. Un coneix als seus fills. Els ha vist néixer, créixer, desenvolupar-se i passar d'unir amb dificultats paraules a formar les seves primeres demandes elaborades, les seves primeres queixes i raonaments complexos, els seus primers discursos. El vaig abraçar immediatament, li vaig donar repetits petons al front i al cabell, i me'l vaig quedar mirant. En Max era un noi sensible i acostumat al llenguatge de les emocions, però així i tot em va sorprendre la seva pregunta, no només per la profunditat -tan directa i precisa, tan exactament col·locada en centre de l'assumpte, l'amor, la comparació entre germans- sinó per la valentia, per la consciència que demostrava tenir. Sospitàvem que aquella era la creença de fons que sustentava la seva por -l’estimeu més a ell- però em va trencar l'ànima sentir-li dir a ell. Vaig negar amb el coll repetides vegades, i després no recordo bé el que vaig dir, la veritat és que estava emocionat. Suposo que vaig usar alguna de les fórmules habituals, potser “Max, carinyo, això no és veritat, sou els nostres fills, us estimem als dos per igual”, i encara després crec que vaig intentar explicar-li-ho millor posant-lo en la situació d’haver de triar entre dues persones molt estimades, encara que, francament, tampoc ho recordo.
No se'ns prepara, a ningú, per a una conversa així amb els nostres fills. La competició entre germans, la comparació, l'enveja, la gelosia i, darrere de tot, una gestió sana de l'autoestima i -m'atreviria a dir que, en general- de l'amor. Es triga a vegades tota una vida a col·locar amb saviesa tota l'amalgama de sentiments, de creences i de pensaments que, encara que conformin la nostra personalitat -i tinguem la falsa sensació que som això-, són sempre susceptibles d'anàlisis i per tant de millora, amb sort d'acceptació. Aquella tarda amb en Max va ser l'inici d'uns mesos en què va haver-hi molta conversa i molta feina personal i familiar -al cap i a la fi formàvem els quatre un sistema dinàmic, interconnectat i afectat el conjunt per cada moviment dels seus elements- però com sol succeir amb menors, a vegades funciona millor l'ús d'eines indirectes -jocs, metàfores- sobretot si estan poc desenvolupades les capacitats d'identificació i d'expressió de les emocions, si és que no són la mateixa. En el cas d’en Max, a més, era complicat accedir a ell amb continuïtat perquè, malgrat haver-se atrevit a expressar la seva ferida -l’estimeu més a ell-, el seu bloqueig persistia, i era habitual que de sobte tornés a tancar-se, i calgués postergar el treball durant almenys uns quants dies, fins i tot de vegades setmanes.
Va ser en una d'aquestes fases quan em vaig adonar que les matemàtiques podien ser l'eina perfecta. Havia començat un nou curs escolar i en Max no progressava en temes emocionals, però quan li preguntava sobre les matemàtiques que aprenia a l'institut, les converses van començar a canviar. Potser va tenir a veure la seva nova professora, que, pel que semblava, utilitzava un mètode més constructivista, més enfocat a l'aprenentatge basat en problemes que els anteriors. Ara en Max experimentava més sovint la sensació d'enfrontar-se a problemes sense solució ni immediata ni estereotipada, és a dir que per fi començava a resoldre problemes «de veritat», i els alumnes que treballen així enriqueixen el seu diàleg de manera ràpida i visible, qualsevol que ho hagi provat ho pot corroborar. A poc a poc va anar calant en ell, a més, una mentalitat de creixement -la idea que el factor determinant per a l'èxit en qualsevol disciplina no són les capacitats prèvies sinó l'esforç i el treball, les hores dedicades- en contraposició a la mentalitat fixa, terriblement nociva, que afirma que “o s'és bo en matemàtiques, o no se n'és”, origen de tants bloquejos com el d’en Max. De totes maneres, encara que m'hagués agradat que fossin aquests els motius pels quals en Max va començar a créixer matemàticament -em refereixo al fet que fossin motius purament didàctics, o, més ben dit, sense danys col·laterals-, el més probable és que no fos així, és a dir no va ser només per això. Va passar que el seu germà Dan va començar a obtenir mals resultats en matemàtiques, i que no només va deixar de destacar-hi sinó que a més mostrava un desdeny i un rebuig que a vegades fins i tot era desagradable. En el seu cas, sospito que es va produir l'efecte contrari al d’en Max. Sol succeir amb els alumnes que han estat premiats en excés per les seves aptituds i no pel seu esforç (“que intel·ligent que ets” en lloc de “que bé que has treballat”). Aquest tipus d'alumnes, una vegada se'ls ha fet creure que són bons en matemàtiques -mentalitat fixa- renuncien a córrer el risc d'equivocar-se -i perdre, per tant, aquest estatus- i en alguns casos abandonen l'assignatura per a evitar pensar -és a dir, per a no exposar-se a deixar de ser estimats- i llavors fingeixen desinterès o rebuig.
Ara tenia, doncs, un doble problema -un altre bloqueig matemàtic, ara també el d’en Dan- però em va semblar que seria un mal menor -o, més ben dit, que seria més fàcil de corregir- i que si em centrava en el bloqueig d'en Max, de manera indirecta podria resoldre també el d’en Dan.
En primer lloc, ja que ara en Dan defugia les matemàtiques, vaig poder treballar amb en Max sense que les evités, i van acabar per ser visibles els progressos. De sobte la seva antiga queixa (“Com resoldré aquest problema si no m'has ensenyat abans a resoldre'l?”) s'havia convertit en una demanda, i ara resultava que aquell era el tipus de problemes que li agradava resoldre. Tant era així que si jo li plantejava preguntes mecàniques on només es tractava de desemmascarar quin procediment calia usar i llavors aplicar-lo, és a dir, els exercicis de pràctica repetitiva que poblen els llibres i apunts d'internet -precisament aquells que millor se li donaven a en Dan- aleshores en Max em deia: “papa, m'avorreixo, això no és un problema-problema, això és un exercici”, gairebé amb menyspreu. En canvi, si li proposava problemes reals, autèntics i oberts -d'aquells que ni tan sols un bon resolutor de problemes sap, d'entrada, com es resolen- aleshores hi havia un actitud molt subtil que se li activava, una espècie de resistència a abandonar, com si ara sí que tingués la certesa que valia la pena continuar pensant.
El moment àlgid d'aquella transformació es va produir una tarda memorable, o almenys jo la recordo així. És veritat que tant en Max com en Dan es movien, cadascú a la seva manera, en el terreny de les comparacions, però en aquell moment vaig decidir no intervenir-hi, vaig considerar prioritari obrir-li el camí a en Max i després ja m'ocuparia d’en Dan. En Max estava treballant en un problema concret, el problema de la taula de billar. En una taula de billar amb forma rectangular llancem una bola des de la cantonada inferior esquerra. Ho fem amb una inclinació de 45 graus respecte a la paret horitzontal de la taula (i per tant també de 45 graus respecte la paret vertical), és a dir la bola surt disparada en la direcció de la diagonal natural. Després d'una mica d'exploració ens podem formular diverses preguntes, dues d'elles criden força l’atenció. Quina forma dibuixa la trajectòria de la bola? I en segon lloc, en quin forat acabarà? S'observa de seguida que les respostes a aquestes preguntes depenen de les dimensions de la taula de billar, però com? És a dir, per a quines dimensions de la taula passa una cosa, i per a quines passa una altra? Quantes possibilitats hi ha? Existeix algun patró? Alguna forma fàcil d'expressar-ho? Es poden fer prediccions? Classificacions? Aquest problema necessita pocs coneixements previs, tan sols la idea (bastant intuïtiva) que l'angle d'incidència -en condicions ideals- és igual a l'angle de reflexió, és a dir que, quan la bola rebota contra alguna de les parets, si ho fa incidint en 45 graus es reflectirà també amb 45 graus (encara que una extensió del problema és analitzar què passa si l'angle de llançament inicial de la bola no és de 45 graus sinó de qualsevol angle en general). Aquella tarda jo estava assegut a la taula amb Max, però en Dan estava a la mateixa habitació, fent els seus deures. En Max va llegir l'enunciat del problema en veu alta i llavors es va produir la sorpresa. En Dan portava ja un temps amb una actitud passiva, gairebé de menyspreu cap a les matemàtiques però, en aquesta ocasió, de manera inesperada, es va aixecar de la seva cadira, es va acostar fins a la nostra taula i, gairebé envaint-la, va dir: “Aquest problema és molt fàcil. Només cal multiplicar la base per l'altura i llavors la bola cau pel mateix forat pel que ha sortit”. En Max i jo ens vam mirar gairebé atordits. Es va fer un silenci que em va semblar llarguíssim, o potser vaig tenir aquesta sensació per la intensitat de l'esforç que vaig haver de fer per a no intervenir, per a no parlar massa. En Max i jo portàvem ja un temps analitzant problemes d'aquest tipus, problemes en els que cal conversar, fer proves, bloquejar-se i desbloquejar-se, equivocar-se, anar, tornar i tornar a venir, un procés que és creatiu i caòtic, el procés autèntic de la resolució de problemes. La resposta d’en Dan era massa ràpida, no tenia cap sentit (“Aquest problema és molt fàcil. Cal multiplicar la base per l'altura i llavors la bola cau pel mateix forat pel que ha sortit”, havia dit), però va ser perfecta, exactament el que en Max necessitava. En aquell moment jo podria haver dit: “Dan, carinyo, no vols meditar millor la teva resposta?”, o potser en to més pedagògic: “Potser abans d'afirmar res hauríem d'analitzar una mica el problema? Fer algunes proves i veure si podem treure algunes conclusions?”, però vaig decidir esperar. En Dan va acabar la seva sentència i va tornar a la seva cadira. Vaig observar llavors de reüll a en Max. Primer em va semblar que estava a punt de dir alguna cosa, però van passar uns segons, i després vaig saber que alguna cosa havia canviat en ell. La posició dels seus braços i de les seves espatlles i l'expressió del seu rostre de sobte es van relaxar, i amb un to de serenitat i de seguretat en si mateix com mai abans li havia sentit, va dir: “Doncs no sé, ho hauríem de mirar”.
Per a mi allò va ser un èxit majúscul i va representar un punt i a part, ja que va iniciar un canvi definitiu en l'actitud d’en Max. La seva resposta era adulta, madura, i resumia aprenentatges profunds sobre què són les matemàtiques, com treballa el pensament i en què consisteix la resolució de problemes, o almenys quina és una actitud sana per a enfrontar-s’hi. “Doncs no sé, ho hauríem de mirar”, havia dit, dient, entre línies, “no, no sé la resposta, no la puc saber si no ho miro i ho analitzo abans amb calma, així que mirem-ho, fem proves i observem-les amb deteniment i busquem-hi patrons i conclusions”, donant-li més importància a la profunditat que a la velocitat. Deia, en realitat, “no ho sé però això és, precisament, el que vull: no saber i així poder indagar, descobrir, anar sabent cada vegada una mica més, aprendre”, un al·legat involuntari en favor de la perseverança, de la disposició a assumir riscos i de la tolerància al bloqueig, a l'error.
Després d'allò, en Max i jo vam analitzar algunes línies de resposta que sorgeixen en el problema del billar. En Dan ens escoltava atentament, tot i que s'esforçava a dissimular. Aquesta anàlisi va ser un dels moments matemàtics que més va empoderar a en Max, tant que a vegades faig servir detalls que es van produir aquell dia com a exemple per a altres dificultats. “Recordes com ho vam enfocar amb el problema del billar? Avui podríem pensar alguna cosa semblant”, li dic, a vegades, i llavors ens mirem amb complicitat. Era clar, a més, que la confiança adquirida en el terreny de les matemàtiques li estava servint de trampolí per a superar les seves pors en relació a en Dan, i cada cop mostrava menys resistència a ser comparat amb ell. Suposo que tot el temps que compartíem, parlant i buscant junts les solucions dels problemes, va ser la materialització d'aquell amor que havia demandat -l’estimeu més a ell, estimeu-me una mica més a mi- mentre que les matemàtiques van ser el camp de proves on per fi començàvem a obrir-nos l'un a l'altre, l'espai on una part bloquejada de la seva autoestima es va començar a desenvolupar.
Per part seva, el fet que en Dan presenciés un exemple ric de resolució de problemes -encara que d'una manera indirecta i passiva, sense ser ell el protagonista- sé que li serà beneficiós. Després d'haver vist el progrés d’en Max, a més, tinc la seguretat que ell també superarà el seu bloqueig. Al cap i a la fi, la resolució de problemes és una de les activitats més elevades del pensament, és inherent a la seva naturalesa, la seva màxima expressió; el que hauria d’estranyar-nos és que no ens agradés a tots. En el seu centre, a més, hi ha una característica que és comuna a un altre dels grans motors que ens mouen -el desig- i és que cap dels dos es poden satisfer. Si hi ha una cosa efímera per definició és la satisfacció després d'un desig complert, i el mateix passa amb la resolució de problemes. Intentem resoldre’n un -ho desitgem- i ens embarquem en els seus processos de resolució -volem materialitzar el nostre desig, el desig de resoldre'l- però, quan l'hem resolt, ens adonem que la satisfacció de seguida es difumina, i triguem poc a plantejar-nos-en un altre -mai s'acaben les seqüeles i les variants- de la mateixa manera en què mai s'acaba el nostre desig. Així que sí, estic segur que en Dan també canviarà la seva actitud cap a les matemàtiques. Amb amor i amb calma s'anirà revelant la seva essència -el seu potencial- tal i com va succeir amb en Max i com, en realitat, ens hauria de poder succeir a tots. Som ments resolutores de problemes, de la mateixa manera en què som éssers desitjants. No podem fer res contra nosaltres mateixos.