Aquest estiu vaig tornar a la ciutat de la que vaig marxar, i mentre esperava el tren de tornada, vaig sentir que alguna cosa en mi s'havia trencat, o que alguna cosa s'havia reparat, suposo que els dos són el mateix fenomen. Les estacions ja són de per si malenconioses, i algunes vegades em sembla que no tenen identitat pròpia, que no existeixen, com no existeixen a vegades els silencis, que ocupen humils els espais que deixen les paraules, encara que a vegades són els sorolls els que interfereixen, els que anul·len els silencis. No sé. Esperava el tren amb la meva motxilla gastada de sempre, el sol era intens i molest, així que vaig buscar una mica de recer, i llavors vaig veure, despullada de tot accessori, neutra i fosca i perfectament perfilada, una ombra que em va deixar gelat.
Que l'observació d'aquella ombra em produís un impacte com el que em va produir no em va sorprendre quan ho vaig pensar amb més calma. En un moment de la meva vida les ombres van arribar a fascinar-me. Per descomptat que, de nen, temia els fantasmes que m'hi amenaçaven, però va haver-hi uns anys en què a tot moment les analitzava, i pensava molt en tot allò que em suggerien. Suposo que ningú -a part de quatre matemàtics- no es plantejaria la pregunta: “tu què ets més, de perímetres o d'àrees?”, però tinc clar que si fos a mi a qui li ho preguntessin, em decantaria pel perímetre. L'ombra és l'expressió màxima de la idea de perímetre: el seu interior no té contingut, no és més que absència de llum, una disminució de color que no té vida pròpia. En canvi la forma d'una ombra queda enterament definida pel seu contorn, es podria dir que l'ombra és gairebé exclusivament perímetre. Recordo que fins i tot insistia a intercanviar les dues paraules, proposant que fossin sinònimes, i deia coses com: “mira quin perímetre t'ha dibuixat el sol a terra”, o: “haurem de donar la volta a tota l'ombra de l'edifici”.
A la fixació amb les ombres li dec les meves primeres consideracions geomètriques, les meves primeres preguntes matemàtiques. Donada una ombra en concret, quantes figures diferents podien provocar-la? Quines característiques compartien? A tota ombra que trobava li analitzava els segments, els angles rectes, les simetries, la suavitat o la ruptura de les seves corbes. Jugava a fixar-me només en l'ombra, i només després d'una bona estona d'imaginar possibilitats, contemplava el seu origen per a comprovar els meus encerts, i encara trobava més preguntes. Si una ombra es mou, qui s'ha mogut, l'objecte o la llum? Pot una ombra immòbil ser el producte d'un cos que s'està movent? Quins cossos i en quines posicions tenen aquesta capacitat? Amb quins moviments?
Pensava també en els cicles diaris que ens regeixen, en les seves contradiccions i similituds. A mesura que el sol anava desapareixent, les ombres s'allargaven, creixent en grandària però no en inclinació, com si en lloc de créixer cap a l'infinit decreixessin fins al zero, cap a la nit completa, cap a l'absència d'ombres. Després, quan el sol sortia, el procés s'invertia i per tot arreu florien ombres, ombres canviants i inspiradores, d'infinita riquesa i d'infinites pèrdues, però que podien també desaparèixer si el sol es col·locava en la vertical perfecta, com li va succeir a Eratòstenes amb aquell pou a Alexandria.
En totes aquelles conjectures recordo que sempre sentia una espècie de tristesa dolça, com una sensació de pèrdua però que m'atreia. Un cos esvelt, una escultura bella, un quadre o un edifici amb infinitat de detalls es convertien en només una ombra, en un perímetre, i tot el seu interior desapareixia, com si de tot el que conforma el nostre cos ens quedéssim només amb la pell. A l'interior de les ombres hi havia pèrdues d'informació, però jo creia que hi havia alguna cosa en elles esperant-me, com si existís una veritat que desconeixia i que havia d'endevinar o aconseguir. Suposo que em creia Plató a la caverna i m'imaginava el procés invers -el que d'una ombra havia de recuperar l'objecte que la creava- com si fos un acte diví, però que s'hauria de poder trobar.
Les ombres van despertar part del meu apassionament matemàtic, però no va ser l'únic. L'única persona amb qui compartia aquestes inquietuds era la Diana, un d'aquells pocs amors amb els que ens creuem i que ens fonen, que ens fan sentir veritablement vulnerables, exposats a un remolí d'emocions, com si ens haguessin deixat, indefensos, enmig d'un huracà. La Diana i jo vam tenir una relació complexa, d'anades i vingudes i de dificultats, però que els dos definíem com a inevitable, tant com ho era el desig que teníem l'un d'estar amb l'altre, tant com ho va ser la felicitat que vam compartir. Vaig estimar la Diana com mai he estimat a ningú, però no tinc objecció a confessar que abans d'enamorar-me d'ella em vaig enamorar de la seva ombra, d'una projecció que al principi encara no era la Diana completa.
La seva ombra era una ascensió de suavitat sinuosa. Les línies que viatjaven des dels seus peus fins a les seves cames, des dels seus malucs fins als seus pits, des dels dits de les seves mans fins als seus braços i fins a les seves espatlles, semblaven tretes d'una pintura precisa, feta de funcions exactes i sense salts, contínues i elegants. La seva esquena i el seu coll s'elevaven cap a les faccions del seu rostre amb una subtilesa diferent de la de les altres ombres que jo havia observat. El seu coll, el mentó i els seus llavis petits, els seus pòmuls i fins i tot de vegades les seves pestanyes, dibuixaven un perímetre on ara sí que creia veure el seu interior, i per una vegada no tenia aquella sensació de pèrdua. Se sol dir que l'enamorament és cec, però jo recordo sentir el contrari. Aquell acte diví amb el que jo fantasiava -el procés invers de recuperar la forma d'un cos a partir de la seva ombra- en ella em semblava veritablement possible, i tenia la sensació de que, més que tornar-me cec, l'amor m'obria els ulls.
De tant que l'observava, que la comparava amb ella i l'estudiava, aviat em vaig convertir en un expert en la seva ombra, i era infal·lible a reconèixer-la a partir d'ella. Des de l'última vegada que ens havíem vist no havia passat tant de temps, així que aquella tarda, mentre esperava el tren a l'estació, vaig estar segur que aquella ombra era la de la Diana.
El primer impuls va ser el de girar-me, però en lloc de fer-ho em vaig quedar quiet. Vaig calcular que estaria a pocs metres, i em va recórrer l'esquena i el pit una tremolor coneguda. Eren les sensacions que em produïa la Diana, ocultes en algun lloc, però que ara m'envaïen de nou, com si tot el que sentia per ella em sacsegés en el més profund. L'ombra es va mantenir immòbil durant un instant, però després va començar a moure's. Si encara em quedaven dubtes que era ella, després d'aquells moviments ja no en vaig tenir cap. Era la Diana, la Diana estava al meu costat. Potser esperava el mateix tren que jo -o potser el següent- i no s'hauria adonat que jo estava allà, o ho havia fet i estava esperant que la reconegués.
La veritat és que no sé per què em vaig quedar gelat, per què no em vaig girar cap a ella per a reconèixer-la, per a abraçar-la i parlar-li i tornar a descobrir l'interior del seu perímetre. El meu viatge havia estat fugaç i no havia contactat amb ningú, però si hi havia algú amb qui hagués volgut trobar-me era precisament la Diana. Vaig estar absort en els meus pensaments, desordenats i intensos i relacionats tots amb ella, però llavors va arribar el tren, i l'ombra dels vagons va anul·lar la seva.
En aquell moment vaig tenir una d'aquelles revelacions que ens indiquen amb claredat clamorosa què sentim, què és el que realment volem. Massa sovint creiem que són les paraules les que tenen contingut, que el silenci i l'absència de pensaments són estèrils, i no és estrany que ens equivoquem: una ment que ignora els sentiments no és més que un conjunt de matemàtiques inútils. Havia estat jo el que havia marxat, argumentant pors i dificultats, víctima del meu propi personatge, fugisser, segurament covard, o potser només incapaç d'estimar. Ara, a l'estació, amb la Diana a un costat i el tren a l'altre, em vaig tornar a trobar amb el dilema de sempre, i em vaig adonar de quant m'havia mentit, de què poc fidel havia estat amb mi mateix. De sobte tots els relats que m'havia cregut em van semblar falsos, i una emoció que em va pujar des de l'estómac em va desmuntar per complet. Em vaig quedar immòbil, però aquesta vegada d'una manera conscient. El tren marxava i jo no hi pujava: van anar passant els vagons, un darrere l'altre fins que va desaparèixer l'últim. Quan finalment la via va tornar a quedar buida, em vaig girar i vaig veure que l'ombra de la Diana seguia allà. Vaig voler centrar-me exclusivament en l'ombra, però ella estava massa a prop. Vaig veure llavors els seus peus, les ungles dels seus dits pintades de vermell, les seves inconfusibles sandàlies, els seus texans curts. Vaig continuar recorrent la seva silueta: les seves cames i els seus deliciosos braços, els seus pits, les seves espatlles esveltes, el seu coll perfecte, fins que llavors vaig veure que somreia. El sol quedava just darrere seu, de manera que per un moment no la vaig distingir de la seva ombra. L'àrea i el perímetre se solapaven, l'interior i l'ombra es confonien, com si aquell acte diví amb el que tant havia somiat per fi es produís. Finalment havia aconseguit que una ombra i el seu origen es fonguessin, i recordo que em vaig sentir nu, encara que també recordo que no vaig tenir por. Potser fins llavors havia deambulat d'estació en estació, sense prendre consciència de les meves decisions, però ara estava decidit. Encara no sabia com reaccionaria ella, i ni tan sols sabia quines paraules li diria, però ara estava decidit. Vaig respirar profund i vaig anar cap a ella.