És cert que vam perdre el compte de les canyes prèvies, dels vermuts, de les ampolles de vi durant el dinar i també després dels xupitos i dels gintònics, però tot i això ens vam mantenir lúcids, difuminats i lleugers però més intensos que mai, com si tots els riures i afectes i tots els balls i converses fossin el més important del món però al mateix temps tampoc ho fossin i ens poguéssim desconnectar i tornar-nos a connectar sense cap pèrdua. Algunes reunions tenen aquest guió sostingut i líquid, passen moltes coses i totes són dignes de relatar però després no pesen, no es superposen o es molesten, i quan ho fan són un teatre espontani del caos, incomprensiblement compassat. Aquell dinar amb predictibles possibilitats d'allargar-se havia estat negociat amb molta antelació, tenim ja quaranta anys i cal fer ús del calendari, però devien confluir els astres perquè tots vam coincidir en el fet que havia estat memorable. L'Ezequiel ens servia les copes amb parsimònia, i mentre la Lorena fracassava a fotografiar-nos a tots, l'Ainoa i jo ballàvem swing sentint a en Jesús dir que "si tot és tan simple aleshores per què", per embarcar-se després en un discurs que les altres veus ens impedien seguir, mentre en Marcel afinava la percussió amb els seus dits grossos i experts, l'Ivan dubtava de si farien falta més ampolles, i l'Agustí i la Mireia llançaven sarcasmes que solament interrompien les seves riallades.
Vam menjar, vam beure, vam ballar i vam tocar música, però sobretot ens vam dedicar a parlar, no hi ha una altra cosa que ens delecti més que la conversa recòndita o genuïna, o si és trivial almenys profunda i compromesa. Per a nosaltres no hi ha bon debat que no tingui apassionament, raonaments encesos i impostergables, o com va escriure en Jesús un dia en el whatsapp: "discussions que obrin camins o destapin pors, que posin a prova, que ens inspirin o siguin una incògnita". En el nostre grup hi ha a més antropòlogues, músics, una filòsofa, un advocat, un lector obsessiu d'en Rilke i una d'en Javier Marías -aficionada a colar "l'esquena negra del temps" a qualsevol tema- i no és estrany que hi hagi pujades de to, indignacions fingides o petits incendis, encara que després mai triguen a apagar-se. Ja fa molt que ens coneixem i de seguida els focs s'atenuen i hi ha un retorn, una desacceleració i després una pausa, i llavors es canvia de tema, de vegades també de llenguatge, i sempre hi ha algú que l'hi fa un gir còmic; per sort l'humor ho suavitza tot.
Jo ho vaig viure com un refredament, com una caiguda amb forma d'embut. Havíem quedat a les dotze del migdia i la reunió va patir les seves comprensibles variacions, el seu inevitable descens, com si el temps gradués la seva ondulació, cada vegada més lenta. La intensitat de les primeres hores -alguns feia temps que no ens vèiem- a la nit semblava llunyana, i encara que en Marcel hagués tornat a servir menjar, i l'Ivan encara pensés a comprar més ampolles, la trobada arribava a la seva fi. Alguns són pares i havien de tornar a casa, a pagar als cangurs o agrair als sogres, i la resta mostrava també cansament. Vaig pensar: "ens hem perdut la posta de sol, podríem haver anat a veure-la junts, la platja està només a cent metres, hagués estat inoblidable", però em vaig contenir de compartir-ho. Es produïen cada vegada més silencis, satisfets i calmats però silencis, i l'Ezequiel va preguntar l'hora. "Les deu, podríem anar recollint", i algú devia parlar de la Laia, perquè vaig sentir com la Mireia l'excusava dient: "és normal, quan un comença una relació es distancia una mica".
Poc després, no recordo qui ni exactament per què, algú va dir "menys és més", i de sobte va tornar l'energia al grup. En aquell moment es va produir una nova explosió de paraules, com si l'evocació de la Laia s'ho mereixés, i la frase "menys és més" fos el detonant. Anàvem i veníem de la taula a la cuina recollint escombraries i rentant els plats i col·locant cadires, i sense ordre previ ni estructura de diàleg ni molt menys de debat -més aviat de pluja d'idees- un darrere l'altre anava explicant la seva visió de la frase, com si teixíssim versos improvisats, escoltant-nos només parcialment. "Menys és més és el resum del minimalisme, ve de l'arquitectura, d'un tal van der Rohe, és la primera entrada si ho poses al google", va dir la Katie en algun moment. L'Ezequiel no va esperar que acabés i, trepitjant-li les últimes paraules, va dir: "menys, però de qualitat: menys superficialitat", i després va afegir: "menys materialitat i més espiritualitat". Entre el Juanjo i la Mireia van embastar llavors un reguitzell semàntic on "menys és més" tenia significats primer evidents, com en "menys paciència més pressa", o "menys distància més proximitat", i després invertint o contraposant, com en "més diners més riquesa", o "menys distància menys llunyania". A mi la sentència em resultava insuficient, més semblant a un exercici de "empleni els buits" que a una veritable afirmació, i encara que l'aforisme fos brillant per la seva senzillesa i suggeriments, tenia infinitat d'interpretacions, i per tant no era ni vàlid ni rigorós. Vaig usar llavors el registre matemàtic que em reservo per quan no se m'acut una altra cosa, i quan vaig saber que era el meu torn vaig dir: "menys és més és una aberració inacceptable, com es pot afirmar que el negatiu és el mateix que el positiu?, dues coses oposades no poden ser la mateixa", però de seguida em vaig adonar de la meva rigidesa, i vaig exagerar teatralment la meva postura: "em nego a escoltar les vostres blasfèmies, preteneu esfondrar l'edifici dels nombres, fins aquí podíem arribar".
No se'm va escapar el somriure murri que va fer aleshores l'Ainoa. Vaig saber que havia arribat el moment en què em provocarien, en què posarien a prova la suposada supremacia que sempre li assigno a les matemàtiques, a la seva inqüestionable coherència lògica. Com deia abans, la seva formació és més aviat humanística; els diverteix trencar les cadenes de la ciència. A més coneixen bé la meva obcecació, i és tradició que juguin a alterar-me. Vaig dir: "la vaguetat de la frase impedeix prendre-la seriosament: menys és més podria entendre's com una igualtat numèrica, com si els nombres negatius fossin igual que els positius, una equivalència inassumible; però si s'entén com una igualtat entre operacions, l'esperpent és encara menys acceptable, a ningú se li acudiria ensenyar als nens que són el mateix sumar que restar". No va servir de res que tractés així de tancar el tema, perquè ja havíem entrat en el format dialèctic de la superposició de continguts, i el torrent d'idees va continuar fluint, molt més ara que jo havia picat l'ham. Recordo que la Katie va explicar un parell de casos, propis de la psicologia i de la pedagogia, on "menys és més" tenia lectures molt sòlides, però a mi em semblava que seguíem girant en cercles, i l'única cosa que hi havia eren parelles de variables on la disminució d'una implicava l'augment de l'altra, allò que es recorda com magnituds inversament proporcionals, fins i tot quan no són proporcionals. Després, però, la Lorena va dir: "quan vas més de pressa per la carretera es fa més estreta, i quan vas més lent sembla més ampla", i en aquell parell de variables sí que em va semblar advertir una diferència. Després va afegir: "quan t'entretens a recórrer a fons un lloc petit, descobreixes racons i detalls, t'acaba semblant més gran", i en aquell moment vaig pensar en la Laia. Vaig recordar el viatge que vam fer junts a l'estiu, una escapada de cap de setmana a una comarca minúscula on vam tenir, exactament, la sensació que descrivia la Lorena. L'enfocament geomètric era una referència o lectura indirecta de l'infinitesimal, de l'infinit pou de contingut que existeix també als espais més ínfims; les mides de l'infinit, una de les meves debilitats. Vaig voler dir llavors "m'agradaria saber què diria en Cantor sobre aquest tema", però no em va donar temps, perquè en Juanjo va escombrar cap al seu terreny, i va dir que "menys és més" era la reformulació d'instàncies més genèriques com "sí és no", o "veritat és fals", un fet que va anomenar, amb fingida grandiloqüència, "el feliç esfondrament de la lògica aristotèlica".
No vaig poder evitar somriure i concedir-li el meu assentiment, però no sé com van continuar els altres, perquè em vaig abstreure per un moment. Buscava interpretacions -o més aviat combinacions- purament algebraiques, però no vaig tenir massa èxit. En tant que un nombre positiu i el seu oposat sumaven zero, es podria quasi llegir que "menys és més", però allò era "menys i més sumen zero", i per tant no funcionava. De la mateixa manera, vaig recordar també el famós vers aritmètic de "menys per més és menys", o també el fet que "valor absolut de menys és més", o que "menys elevat a potència parell és més", però totes aquelles variacions em van semblar irrellevants, i pensar en la quantitat de combinacions em va avorrir. Vaig voler llavors connectar-me de nou amb la resta, però algú devia haver canviat de tema, perquè vaig veure que l'Ezequiel venia cap a mi amb l'abric a la mà. O bé m'havia distret més temps del que pensava, o bé la fi de la conversa havia estat sobtada -o ambdues coses- perquè havien començat els comiats. L'Ezequiel em va abraçar, i mentre ho feia em va dir: "les matemàtiques són un conveni, i nosaltres hem convingut que hem de veure'ns més". Vaig tornar a riure i el vaig besar sonorament, però mentre buscava el meu abric i els meus guants, vaig sentir com l'Ainoa tornava a esmentar la Laia, però aquest cop dissimuladament , com si no volgués que me n'adonés.
Vam sortir de casa d'en Juanjo i cadascú va pujar al cotxe amb què tornava. Et truco aquesta setmana, que vagi bé el tema de la hipoteca, petons molt forts per als teus pares, el cap de setmana que ve ens veiem a Barna. Els comiats tenen promeses de continuïtat, una última mostra del segmentat afecte que les agendes dicten, però són també una porció d'abandonament, una bestreta de la solitud que ens subjau a tots, tinguem la vida que tinguem. Casa meva és només a quinze minuts de la d'en Juanjo, així que vaig rebutjar l'oferta de tornar amb el cotxe de la Katie, i vaig tornar passejant. Quan vaig arribar a la platja vaig tornar a pensar en la posta de sol que ens havíem perdut. Ara el mar es fonia a l'horitzó en una foscor opaca, tampoc acollia la sensació de fred. Vaig pensar: "menys visibilitat, més amenaça", i vaig rememorar els últims minuts de la reunió, especialment la intervenció d'en Juanjo. "El feliç esfondrament de la lògica aristotèlica", aquestes van ser les seves paraules. L'única alternativa que jo coneixia a la lògica binària era la "lògica difusa", un model equivalent al probabilístic, on les coses no són només certes o falses, sinó que existeixen més possibilitats, tantes com a nombres reals entre zero i u, infinites per tant. Vaig accelerar el pas per entrar en calor, i em vaig dir que quan arribés a casa ho buscaria a internet, però al cap de poc les meves defenses devien afeblir-se, perquè llavors vaig sentir que es tancava l'embut.
Suposo que ja no em quedava res més en què pensar, que la meva ment es va buidar, o es va cansar d'exercir voluntat. La figuració de la Laia em va bloquejar aleshores l'estómac i el pit, i un sotrac em va travessar el coll i humitejar els ulls. Els llavis fins que jo havia besat, el timbre rialler de la seva veu transparent, la seva mirada i somriure també transparents, els veia i sentia com si fossin reals, no era possible evitar-los més temps. Fins aleshores el vent havia estat acompanyant-me, en direcció a favor, empenyent-me cap endavant, però en aquell moment va parar del tot. El silenci em va semblar llavors perfectament audible. L'apagat del vent havia augmentat la sensació de buit, i mentre treia les claus per entrar a l'edifici, vaig pensar "menys soroll, més atenció", i després: "menys distraccions, més Laia".
Vaig pujar a casa, vaig entrar al lavabo i em vaig rentar la cara. Em vaig mirar en el mirall, i vaig imaginar els segments que unien els punts del meu cos amb els que es projectaven al vidre, i vaig pensar un cop més en la frase. Una simetria era un altre exemple de "menys és més", en tant que un objecte i el seu simètric són equivalents -o intercanviables- a través d'ella, però estava clar que tampoc aquesta vegada seria capaç de tirar del fil, perquè tot em recordava la Laia. Més d'una vegada ens havíem dit -o més aviat era jo qui li deia a ella- que els dos ens fèiem de mirall, que alguns trets de la nostra personalitat eren comuns. Vaig recordar també que, referint-se a l'erotisme de la insinuació, un cop va dir "menys és més", i encara després ho havia tornat a repetir, aquesta vegada amb intenció diferent, quan tractava de frenar la meva insistència. Vaig sortir del bany i em vaig quedar enmig del passadís, immòbil, i allà vaig tenir un últim record. Quan ja s'havia acabat tot entre nosaltres, en una d'aquestes anàlisis tardanes i inútils, va dir també "em volies veure més, però també menys", i llavors vaig saber que l'embut s'havia tancat del tot, i que ja no hi havia més -ni tampoc menys- per on gratar.
Vaig decidir que no hi havia opció millor que anar a dormir. Abans de fer-ho, vaig obrir el telèfon per veure els missatges del grup. Encara seguien les bromes sobre "menys és més", però la Laia no havia dit res. Maquinalment, vaig obrir la seva finestra com si anés a escriure-li, però en lloc de fer-ho vaig mirar la seva foto de perfil. Ella i la seva parella es besaven, i darrere d'ells s'hi veien roques, un cel gris, probablement una platja del nord. Vaig tancar el telèfon, em vaig posar el pijama i em vaig ficar al llit. Vaig agafar el llibre que hi havia a la tauleta i vaig començar a llegir. Era "Totes les ànimes", d'en Javier Marías. Estranyament em vaig concentrar en la lectura, però quan vaig llegir "l'esquena negra del temps", vaig veure com les línies de la pàgina es desordenaven, es contornejaven i es barrejaven, i es convertien en cercles cada vegada més petits, com en una espiral o com en un embut, o com en un viatge cap al centre d'una simetria; el senyal inequívoc que m'adormiria de seguida. Vaig deixar el llibre sobre la tauleta, vaig apagar el llum, em vaig col·locar en posició fetal, i vaig tancar els ulls. No sé amb quin pensament em vaig quedar adormit, suposo que "menys és més", "l'esfondrament de la lògica aristotèlica", o l'enèsima evocació de la Laia. L'endemà al matí vaig mirar el calendari. Faltaven dos mesos per a la primavera.