No recordo a la Itxaso tan vehement, tan clara i rotunda com aquella vegada en aquell restaurant de Cambrils. Mentre miràvem la carta havíem estat xerrant sobre temes sense importància. Per a entrar en matèria li vaig preguntar: “vinga va, digue’m en què estàs”. Aquest era el nostre codi per tractar els temes urgents, els més apressants. “M'he adonat que la psicologia és violència”, va disparar. Va fingir llavors una expressió d'amenaça, com d'agressivitat continguda. “Sí, violent, fins a quin punt no és violent intervenir en els problemes dels altres?”, va prosseguir. Vaig arquejar una cella. “Sí, violència, fins a quin punt no es pot considerar violència col·locar-nos en posició de poder i projectar-nos, abocant en l'assumpte de l'altre tot allò que només era nostre?”. Era obvi que es referia al seu àmbit professional -la psicologia, el caràcter i les neurosis, les teràpies- però em va semblar entreveure que potser l'argument era extrapolable a l'ensenyament, no només de les matemàtiques. “És violent”, va repetir. “És violent i és un abús però ens encanta, ens sembla fins i tot que és bo, que ens el devem els uns als altres, i per això el practiquem de seguida que podem. Mirem, ens expliquen o intuïm, ens fem una idea -per força només superficial- de quina és la situació de l'altre, d'on i com està el problema de l'altre, i de seguida despleguem el nostre mapa de camins i de solucions -el que amb les nostres experiències hem anat confeccionant- i llavors assenyalem i dirigim, influïm amb els nostres consells i les nostres preguntes, amb les nostres paraules. El que et passa és això, has pensat en allò altre?, jo crec que aquest enfocament et pot ser útil. Es pot ser més o menys subtil però sempre hi ha una intervenció, una modificació i per tant una pèrdua, un mal. El curiós és que ens sentim bé perquè creiem que actuem de manera correcta. Pensem que, en proposar solucions o il·luminar camins li facilitem a l'altre la feina, que l'estem ajudant, sense adonar-nos que l'efecte és terrible. Creient-nos útils estem perpetuant la seva incapacitat, la seva dependència de nosaltres, i li atrofiem l'autonomia, l'autenticitat. Oblidem que cadascun de nosaltres és el resultat exacte d'allò que hem exercitat, i que no tenim dret a negar-li a l'altre l'oportunitat de créixer pel seu compte. És subtil, és silenciosa (per acceptada i popular, la usen diàriament pares i mares i educadors), però és violència, és abús. Impedir-li a algú que desenvolupi una capacitat no és més que una altra forma de mutilació, i el pitjor de tot és adonar-se de qui sustenta tot l'embull”. Va fer llavors una pausa i em va mirar de fit a fit. Em convidava que acabés la frase però jo em vaig quedar callat, encara impressionat per la seva arenga. “El desig egocèntric, el narcisisme i la vanitat de creure'ns déus, això ens passa”, va sentenciar. “Ens creiem salvadors i juguem a resoldre els problemes dels altres quan la veritat -o més ben dit, la causa- és que som incapaços de resoldre’ns els propis”.

Un silenci afirmatiu va penetrar en la meva consciència. No podia estar més d'acord. Potser el seu raonament era una mica extrem, però el vaig sentir com a propi immediatament. Em vaig adonar també que les meves sospites de connexió amb l'educació no eren trivials. Quantes vegades no m'havia contingut -o havia rectificat al vol- la meva intervenció pedagògica quan m’adonava que, amb assenyalar-los als alumnes d'una manera massa explícita un camí determinat, després de l'aparença de progrés s'evidenciava que, a la llarga, ajudar massa no ajudava en absolut, i que, com més dirigits eren els meus consells, més superflus i poc duradors eren els seus aprenentatges, mentre que, si reflexionava millor, si quan em feien preguntes em quedava un segon més en silenci, i en lloc de donar-los instruccions massa directes els formulava preguntes provocadores, de les que conviden a la reflexió sobre el propi pensament, llavors sí, aconseguia generar en ells un aprenentatge més visible i autèntic, en aparença més lent però definitivament més autònom.

Vaig mirar a la Itxaso preocupat, se la veia nerviosa. Vaig sospesar compartir amb ella els meus pensaments, però vaig preferir no desviar el focus. “Tot això ho has pensat després d'alguna cosa en particular?”, li vaig preguntar. Em va mirar amb serietat i va assentir. “Tinc un pacient que es vol suïcidar”. Em vaig quedar de pedra, no només pel fet en si, sinó perquè mai abans m'havia parlat dels seus pacients, no almenys d'aquella manera. “De fet, vull demanar-te un favor. Vull que parlis amb ell”. La vaig mirar encara més sorprès. “Vull que supervisis el contingut matemàtic de les seves teories. Vull que validis si els seus deliris tenen sentit des del punt de vista matemàtic. Moltes de les coses que diu se m'escapen i necessito a algú que em digui si tenen sentit”. En aquell moment el cambrer va arribar amb l'ampolla de vi. Ens el va donar a provar i ens el va servir. Vaig prendre la meva copa i vaig beure d'ella amb lentitud, sense proposar cap brindis, tal com hauria fet si la situació hagués estat l'habitual, un sopar d'amics que es troben i es posen al dia. “Has d'ajudar-me”, va insistir. Vaig respirar, em vaig deixar envair per l'aroma del vi, i durant uns segons em vaig quedar en silenci. La proposició m'havia agafat per sorpresa, però estava clar que acceptaria, i la Itxaso ho sabia. Gran part de la meva afició a la psicologia era deguda a la infinitat de converses que havia tingut amb ella durant anys, i la possibilitat de tenir una conversa de contingut matemàtic amb un dels seus pacients era gairebé un homenatge a la nostra amistat i a totes aquelles converses, a la nostra passió en comú. Vaig assentir, li vaig dir que podia comptar amb mi, i ens vam passar la resta del sopar parlant del seu pacient.

Es deia Jean Marc. El seu quadre era obsessiu i amb una episòdica pulsió auto-destructiva. Que jo parlés amb ell no afectaria el tractament, però per a la Itxaso era important destriar si el motor de la seva obsessió era coherent des del punt de vista acadèmic (i per tant tenia un cert anclatge en la realitat), o si, per contra, predominaven la invenció i la fantasia. Per part meva, com més sabia del cas més desitjos acumulava de conèixer-lo, i vaig començar també a fantasiar. Suposarien les seves teories algun tipus d'enfocament innovador dins de les matemàtiques? I si es tractava del nou Ramanujan i jo seria el seu Hardy? Poques vegades té un matemàtic una oportunitat així, i, encara que bé podria tot derivar en una decebedora exploració -tan sols vagament matemàtica- d'una ment insana i per tant incoherent, la possibilitat em resultava cada vegada més atractiva, no només per l'aspecte matemàtic sinó pel terapèutic. Podrien ser les matemàtiques el camí a la seva sanació? Podria resoldre's el problema del seu desig de suïcidar-se des de les seves matemàtiques, fossin les que fossin?

Guardo el record de la meva primera i única entrevista amb en Jean Marc en un lloc privilegiat de la memòria. Sense saber que eren autolesions era difícil endevinar l'origen de les ferides que poblaven els seus braços, ja que, en conversar, tenia un to elevat que més aviat el feia semblar un monjo o un estudiós, però que no semblava albergar sofriment. La seva manera de gesticular era captivadora, com si pogués tocar amb els seus dits tot allò que les seves paraules referien. La seva mirada era fosca i penetrant, molt atenta al seu interlocutor, i quan parlava no s'equivocava en la dicció d'una sola síl·laba. Semblava que el seu discurs ja estigués redactat en el seu cervell i exposar-lo fos un exercici mecànic. Els primers minuts recordo tenir dificultats per a escoltar-lo sense pensar en l'anàlisi de la Itxaso. Bipolaritat. Períodes intensos d'enfonsament i turment, arravataments de còlera i d'histrionisme però després lucidesa i eufòria desbordants. La Itxaso m'havia avançat, també, que la seva ambivalència es manifestava en un discurs metafísic col·locat en un indefinible lloc entre la religió i les matemàtiques, i que aquesta seria l'excusa que usaríem -jo em faria passar per un matemàtic interessat en la seva teoria religiosa, cosa que no era del tot mentida- perquè pogués entrevistar-lo sense que s'estranyés massa.

La primera tesi de solidesa que va compartir amb mi va ser que no existeixen la multiplicitat o la separativitat, i que hi ha una única unicitat que ho sustenta tot, un únic tot del qual tot allò que existeix n’és part. “El nostre problema és un problema de consciència d'unitat”, deia. “Vivim la nostra vida fragmentada, quan la veritat és que es tracta d'una única realitat”. La Itxaso m'havia aconsellat que no patís per preguntar per qualsevol idea que no comprengués o en la que volgués aprofundir, en Jean-Marc estava sempre disposat a explicar les seves teories, tal com vaig poder comprovar. Per fragments es referia al fet que diferenciem entre individus, entre objectes i subjectes, al fet que entenem la realitat com si estigués feta de múltiples elements que es relacionen entre si però que són essencialment diferents. Aquesta visió fragmentada, segons en Jean Marc, és un error de la nostra percepció, una consciència insuficient del que en realitat succeeix. Em vaig adonar de la meva predisposició a donar-li sentit a les seves teories, perquè vaig pensar en una hipotètica teoria de conjunts amb un únic conjunt, on no existís la relació d'igualtat, o on tots els elements la complissin, i la idea em va semblar estranyament atractiva. Pel que semblava, però, encara no anàvem a parlar de matemàtiques. “Pensa en què sent una mare quan veu per primera vegada al fill a qui acaba de donar a llum”, va dir. “Creus que és molt diferent el que sent una mare del que sent una altra?”. Sense deixar-me temps a respondre, em va continuar preguntant. “O pensa en el que sents quan estàs enamorat. De veritat creus que són sensacions molt diferents les que sents tu de les que sent un altre enamorat?”. Em va donar més exemples. “Passa el mateix amb qualsevol sensació o idea. Pensa en la ira. O en la sensació de plenitud física quan fas esport, o en la claredat que t'il·lumina quan una idea t’atravessa la intuïció. Pensa en cadascuna d'aquestes coses. Cadascun de nosaltres la gestionarà a la seva manera i la passarà pel filtre de les seves maneres i dels seus passats concrets, però en essència, no et sembla que compartim cadascuna d'aquestes sensacions, que la teva ira és la meva ira, que la teva plenitud física és la meva, que la teva intuïció està feta del mateix que la meva?”. Sense donar-me temps a respondre, va afegir: “Doncs clar que són el mateix! Si no com expliques que existeixin el cinema i la literatura, que ens emocioni a tots l'art i la bellesa, que tinguem empatia, que ens comprenguem com ens comprenem els uns als altres? Perquè estem fets del mateix. La veritat és que tot el que vivim en les nostres experiències particulars són manifestacions concretes d'una mateixa unitat que ens engloba a tots, i aquesta única unitat és Déu”.

Per molt que la Itxaso m'hagués advertit que n'hi hauria, el gir religiós em va sorprendre. Aquella era una idea de Déu molt diferent a l'habitual concepte antropomorf de les religions tradicionals, sobretot occidentals. Després vaig saber que en Jean Marc repetia paraula per paraula les tesis de l'Antonio Blay, un psicòleg que havia introduït a Espanya, a finals dels anys setanta, un marc teòric per a la psicologia que barrejava conceptes de l'hinduisme i de la cultura zen i que va tenir una bona acollida en el món terapèutic, no només perquè no entrava en contradicció amb les tesis de la psicologia i de la psicoanàlisi, sinó perquè oferia mètodes no només per a desvelar l'inconscient sinó per a reeducar-lo, principalment basats en la meditació i l'autosuggestió. “En essència, tots els éssers humans estem fets d'amor, d'intel·ligència i d'energia”, deia, “i el sentit de la nostra existència és desenvolupar tot el que podem aquests tres focus”. Deia això mentre obria les mans i les col·locava com si sostingués un globus enorme i imaginari entre elles. “Aquests tres focus són potencialment infinits, perquè provenen tots d'una mateixa font, una font superior i infinita. Hi ha una mateixa i infinita intel·ligència de la qual tots en som part, una mateixa i infinita energia de la qual tots participem, i un mateix i infinit amor del qual tots som representacions, i el més bell de tot és que aquestes tres fonts són en realitat la mateixa”.

Aquella visualització era només una creença, però calia reconèixer que era bonica, una espiritualitat o religiositat agradable, fàcil d'acceptar. No se m'acudia massa que objectar, així que vaig tornar al supòsit inicial. “Si estem tots fets d'aigua, significa això que tots som aigua?”, li vaig preguntar. Em vaig asseure millor a la cadira i vaig precisar la meva pregunta. “Vull dir: que compartim sensacions o característiques demostra que som en realitat el mateix?”. Em va mirar llavors amb un somriure perspicaç i em va dir: “La Itxaso m'ha dit que ets matemàtic”. En dir això em va semblar que els seus ulls es van tornar més foscos, més concentrats. Vaig assentir amb un gest lent del cap i em va preguntar: “Llavors hauràs llegit Planilandia?”. Vaig somriure amb tendresa: doncs clar que l’havia llegit. Me l'havia recomanat la professora de matemàtiques que vaig tenir a l'institut. Era un llibre curt, escrit per un mestre d'una petita escola de poble a l'Anglaterra del segle XIX. La intenció del llibre era de crítica social, però la seva lectura i anàlisi representaven un bonic exercici de visualitzacions i raonaments geomètrics. L'autor relatava com seria la vida dins d'un món de només dues dimensions, una recreació de com seria la nostra percepció geomètrica si no poguéssim moure'ns de la superfície, per exemple, d'una taula, ni tampoc poguéssim veure res més enllà d'ella. El personatge protagonista és un quadrat que viu atrapat en el pla fins que un cub -que prové de les tres dimensions- l'ajuda a escapar i li ensenya les meravelles dimensionals de les quals havia estat privat vivint a Planilandia. Junts descobreixen llavors Rectilandia i Puntilandia (els mons d'una i de zero dimensions), una fàbula que condueix a la pregunta de si existeixen més dimensions de les que coneixem -però que no som capaços de percebre- i per tant a plantejar-nos si no som nosaltres, els habitants de l'espai de tres dimensions, poc més esclaus que aquell quadrat de Planilandia, igual d'ignorants o limitats, només que amb una dimensió més.

Havia usat idees del llibre infinitat de vegades a les meves classes, i em vaig sentir gairebé afalagat quan vaig veure que en Jean Marc ho anava a fer ara amb mi. “Pensa en un tor, en una superfície tòrica”, va dir. “Ja saps, el clàssic flotador, el dònut de la topologia”. Es va ajupir, va treure una llibreta d'una maleta que hi havia prop dels seus peus i la va obrir per l'última pàgina. “Quan talla amb un pla, què s'obté?”. No havia especificat la posició exacta ni del pla ni de la superfície tòrica, així que vaig respondre: “depèn de la inclinació”. Va somriure i va dir: “tens raó, tens raó”, i va fer llavors un dibuix. La pregunta em va semblar bonica i vaig sentir desitjos immediats de portar-la a l'aula. La intersecció bé podia ser un punt, una circumferència, un o dos ovals (o en serien més?, i serien el·lipses?), dues circumferències concèntriques o, finalment -i aquest era l'exemple que havia dibuixat- podrien ser dues circumferències d'igual grandària, totalment allunyades i diferents, sense cap punt en comú. Em vaig quedar pensant en si haurien més preguntes i possibilitats, però en Jean Marc va interrompre els meus pensaments. “Te n'adones?”, em va preguntar. “Veus les dues circumferències? Un habitant de Planilandia afirmaria que es tracta de dos objectes diferents, quan tu i jo sabem que no és així”. Li vaig concedir un somriure, encara que em vaig sentir decebut. La visualització geomètrica era interessant, i era cert que, allò que en una dimensió es percep com dos objectes diferents, poden ser parts d'un mateix objecte en una dimensió superior, però em va semblar que, com a raonament per a demostrar una suposada unicitat universal, deixava molt que desitjar. “Es tracta de què tot són manifestacions d'una mateixa cosa. El que ens semblen elements diferents són només expressions concretes i parcials d'un mateix objecte superior, com a interseccions d'una mateixa figura, d'una mateixa unitat que viu en dimensions superiors”. Vaig assentir amb lentitud i el vaig mirar fixament. Aquell suport matemàtic per a la seva teoria de la unicitat divina seguia sense convèncer-me, i no vaig poder evitar expressar-li-ho. “Planilandia, com a metàfora, està molt bé, Jean Marc, però, sincerament... No crec que demostri res”.

Degué disgustar-lo el que li vaig dir -o com li ho vaig dir- perquè en aquell moment va donar signes de nerviosisme. Va agafar la llibreta i la va tancar amb un gest abrupte. En aixecar-se, però, se li va caure a terra. Va quedar oberta per la meitat, i en van caure alguns papers. Van ser pocs els segons que vaig tenir per a mirar el contingut d'aquelles pàgines (va tornar a tancar la llibreta, visiblement atordit), però suficients per a saber que el que hi havia escrit eren matemàtiques, que era llenguatge matemàtic i que el contingut era complex. No semblaven gargots sinó el cos d'una exposició extensa i detallada. Més que en la visualització geomètrica de Planilandia, en aquell moment vaig saber que era en aquella llibreta on estaria explicada la seva teoria matemàtica, i em vaig quedar pensant en com saber més d'ella. Degué llegir-me el pensament, perquè va dir: “Vols raonaments? Vols teoria, vols matemàtiques? Perquè les tinc, et puc assegurar que les tinc”, mentre assenyalava la llibreta. “Ah, sí?”, li vaig preguntar, i vaig obrir lleugerament els palmells de les mans, com convidant-li a què les compartís. “Explica-me-les”, vaig afegir. Estava dret davant meu, i per un moment vaig sentir alguna cosa propera a la por. No és que fes l'efecte de dur a terme cap gest violent, però era evident que estava tibant. Ens vam mantenir la mirada una bona estona, fins que finalment es va asseure. “Estic treballant en una teoria de conjunts alternativa”, va dir llavors, més calmat. Vaig obrir els ulls i vaig sentir que el cor em bategava amb més força. Les meves fantasies d'estar davant d'un geni de les matemàtiques per descobrir es van reactivar. Vaig pensar en la Mengenlehre de Cantor, en la paradoxa de Russell, vaig pensar també en Peano i en Frege, vaig pensar en l'històric moment de la reconstrucció de la teoria de conjunts i de la lògica, i per algun motiu vaig pensar també en la professora de Religió de l'institut on treballo. Potser vaig sobreactuar una mica, però li vaig dir: “si algú és capaç de carregar-se un cop més la teoria de conjunts, m'agradaria veure-ho amb els meus propis ulls”.

Va somriure, però vaig veure que mirava el rellotge del seu telèfon mòbil, no ens devia de quedar massa temps. “L'estructura bàsica de la teoria de conjunts és considerar que existeixen conjunts diferents, i que dins dels conjunts hi ha elements que també són diferents”. Vaig assentir tractant d'ocultar la meva impaciència, per fi entràvem en matèria. “Es defineix després la idea de relació, i es defineixen moltes relacions possibles entre aquests elements, del mateix o de diferents conjunts”. Vaig tornar a assentir, encara que era incapaç d'endevinar a on volia arribar. “És a dir que es defineixen primer el que són els conjunts i els seus elements, i després es defineix el que són les relacions entre ells”. En efecte, aquesta era l'estructura o l'ordre de les definicions, però no li veia cap alternativa possible. “I què proposes?”, li vaig preguntar. “Fer-ho a l'inrevés”, va respondre. “En la meva teoria de conjunts parteixo de la base que hi ha un únic conjunt: que existeix un únic conjunt amb un únic element”. Vaig pensar llavors en Puntilandia -l'univers amb un sol punt, de dimensió zero- però vaig preferir no interrompre les seves explicacions. “La meva teoria consisteix a definir les diferents relacions que pot tenir aquest element amb ell mateix, de manera que allò que abans anomenàvem elements ara són només manifestacions o representacions parcials d'aquestes relacions”. Vaig arquejar les celles i em vaig afanyar a repetir les seves paraules per a comprendre-les. Reduir la teoria de conjunts a una teoria amb un únic element d'un únic conjunt? Deixar de parlar de relacions entre elements diferents per a parlar de relacions diferents d'un mateix element amb ell mateix? Quina alternativa era aquesta? I sobretot, per què aquest canvi, per què aquest esforç? “Les nostres percepcions ens enganyen”, va continuar dient. “No és cert que allò que anomenem subjecte sigui diferent d'allò que anomenem objecte, ni és cert que es relacionin en tant que entitats diferents. No existeix diferència entre individus. Som consciència, això és tot el que som, i a més tots som la mateixa. No ens n’adonem però la nostra consciència forma una única unitat”. Aquelles paraules devien de tenir molt de sentit per a ell i la seva espiritualitat, però en aquell moment desviar el discurs de les matemàtiques em va confondre, i així li ho vaig fer saber. “A percepcions diferents, axiomàtiques diferents”, va dir llavors. “Més que veure el món com si estigués fet de molts fragments”, va prosseguir, “es tracta de veure’l com si fos un sistema dinàmic, un sistema únic i dinàmic íntegrament”. Vaig mirar el rellotge, i vaig veure que tornava a mirar-lo ell també. “Avui se'ns ha acabat el temps, però el pròxim dia t’ho mostraré al detall”. Es va aixecar llavors de la cadira per a posar-se l'abric, mentre jo encara mastegava les seves paraules. No era la primera vegada que sentia parlar de la possibilitat d'entendre el món com un sistema dinàmic de relacions internes, però em grinyolava la idea d'unicitat. Si només existia un únic element d'un únic conjunt, com dimonis es construirien llavors els nombres? Però, a més, suposant que fos possible, com podria una teoria així ser compatible amb l'existent, amb l'actual? Me'l vaig quedar mirant i em va fer l'efecte que hi havia alguna cosa mecànica en els seus gestos en tancar l'entrevista. Em vaig imaginar que els hauria repetit infinitat de vegades, només que en presència de la Itxaso en lloc de la meva. En aquell moment no sabia que no tornaria a veure’l, així que li vaig dir: “estaré encantat d'estudiar aquesta teoria amb tu”, i finalment ens vam acomiadar.

Aquella nit vaig sopar amb la Itxaso. Li vaig dir que, al meu entendre, les matemàtiques d’en Jean Marc tenien indicis de tenir sentit matemàtic, però que necessitava més sessions per a aprofundir en el contingut de la seva llibreta. Em va mirar llavors amb els llavis arrufats i va negar un parell de vegades amb el cap. “Què passa?”, li vaig preguntar. “Tinc una mala notícia. Aquesta tarda m'ha trucat en Jean Marc”. Per un moment em vaig espantar. “No, tranquil, no m'ha trucat per a dir-me que se suïcidarà”, es va afanyar a dir. “Però m'ha dit que no el tornarem a veure. Que marxa de la ciutat i que prefereix deixar de fer teràpia”. Vaig obrir els ulls per complet, allò era una gerra d'aigua freda en tota regla. Els motius que al·ludia eren vagues, de manera que no podia descartar-se que estigués mentint, que es tractés d'un dels seus episodis, o que, a la seva manera, aquell fos un comiat i en realitat sí que estigués planejant suïcidar-se. Durant un temps vam estar tractant de trobar-lo a internet, repassàvem les esqueles i vam investigar a través de les poques dades personals que tenia la Itxaso, però vam acabar per abandonar en l'obstinació i finalment vam donar el seu rastre per perdut.

Jo vaig viure aquella pèrdua com un dol, i em va costar molt de temps treure-me'l del cap. Vaig investigar fins i tot en els llibres que havia escrit l’Antonio Blay, i vaig fer algunes consultes a amics del departament de lògica de la universitat on vaig estudiar. Si ho hagués sabut, crec que aquell cop m'hagués abalançat sobre aquella llibreta, perquè ara l'única cosa que podia fer eren conjectures sobre aquella teoria que no va arribar a explicar-me mai i que cada vegada em fascinava més. Havia xerrat amb ell amb prou feines cinquanta minuts, i encara que res del que recordava era del tot consistent, tampoc res era del tot absurd, i aquesta incertesa em corroïa i m'atreia a parts iguals. Sentia com si les matemàtiques haguessin perdut una oportunitat d'or, i sovint pensava a reconstruir jo mateix aquella teoria, al cap i a la fi no em semblaven idees tan forassenyades. Si les matemàtiques són el llenguatge del pensament humà, no haurien de ser noves, les matemàtiques que li servissin de llenguatge a una nova manera de pensar? No podria una nova teoria de conjunts donar-li un model matemàtic a una espiritualitat diferent a la de les religions habituals? No podria una nova axiomàtica proporcionar-li un marc teòric a una manera diferent de percebre el món, més en contacte amb l'espiritual que amb el material, un món que, més que estar fet de subjectes, d'objectes i de relacions diferents, fos un únic i canviant sistema dinàmic, connectat íntegrament?

Aquesta incertesa, però, venia acompanyada d'una altra de més dolorosa. Segons en Jean Marc, el suïcidi era l'única manera que una persona de la seva generació tenia per a sentir aquesta totalitat divina, l'única manera de tocar -d'una manera conscient- aquesta unitat superior, de convertir-se en ella, de ser-la íntegrament. “La consciència d'unitat serà el següent pas de l'evolució humana”, deia. “Tard o d'hora arribarem, serà un creixement fisiològic, evolutiu. Les nostres consciències hauran crescut prou com per a aprehendre aquesta divinitat interior, i llavors el procés serà natural, molt més del que ara sembla”. Se suïcidava, doncs, per pressa, per incapacitat d’esperar, un motiu que encaixava a la perfecció amb el seu trastorn de compulsió. En Jean Marc no podia permetre's esperar que els cervells primitius de la seva generació estiguessin prou avançats com per a aconseguir aquest contacte amb aquesta realitat superior, i l'única manera que tenia era morir i tornar a néixer, atès que també creia en la reencarnació.

La possibilitat que s'hagués suïcidat, per tant, existia, i durant un temps la Itxaso i jo en parlàvem molt. La meva aposta -o el meu pressentiment, o potser només el meu desig- era que les seves teories matemàtiques eren certes, i que no només tindrien sentit sinó que serien una genialitat, potser massa avançada per al nostre temps. Per aquesta credibilitat, diguem, teòrica, que li concedia, creia també en què acabaria complint la seva paraula, per molt que em dolgués. La Itxaso en canvi ho dubtava, i sospitava que hi havia un goig insà, un patró d'indefinició patològic que posava el suïcidi a l’horitzó i mantenia l'obsessió matemàtica i religiosa per a no desbloquejar una neurosi que el turmentava en l'inconscient, i a la qual no havia aconseguit arribar mitjançant la teràpia.

No vam saber mai, però. No vam saber ni sabem, ni tampoc sabem si sabrem mai. D’en Jean Marc i de la seva llibreta, de la seva teoria de conjunts i de la seva idea de religió ens van quedar només les preguntes. Serà certa la seva teoria o serà falsa, s'haurà suïcidat o continuarà viu, què hauríem pogut fer per a evitar-ho, per a sanar-lo. De totes aquestes preguntes -irresoltes, gairebé oblidades- hi ha una que encara ens acompanya, una que encara ens corroeix. Calia, en realitat, haver fet res? El suïcidi sembla la pitjor de les solucions, però potser en el cas d’en Jean Marc no ho era tant. Potser les preguntes de la Itxaso continuen vigents i al final sigui cert que la psicologia és violència. Potser en Jean Marc ja havia traçat el seu camí i l'única opció possible, l'única opció autèntica era deixar que el recorregués. O potser és que intervenim massa en els problemes dels altres, o potser és que ho fem de manera incorrecta. Potser ens col·loquem en posició de poder i projectem, aboquem en l'assumpte de l’altre tot allò que només era nostre. Mirem, ens expliquen o intuïm, ens fem una idea -per força només superficial- de quina és la situació de l'altre, d'on i com està el problema de l'altre, i de seguida despleguem el nostre mapa de camins i de solucions -el que amb les nostres experiències hem anat confeccionant- i llavors assenyalem i dirigim, influïm amb els nostres consells i les nostres preguntes, amb les nostres paraules. El que et passa és això, has pensat en allò un altre?, jo crec que aquest enfocament et pot ser útil. Es pot ser més o menys subtil però sempre hi ha una intervenció, una modificació i per tant una pèrdua, un mal. El curiós és que ens sentim bé perquè creiem que actuem d'una manera correcta. Pensem que, en proposar solucions o il·luminar camins li facilitem a l'altre la feina, que l'estem ajudant, sense adonar-nos que l'efecte és terrible. Creient-nos útils estem perpetuant la seva incapacitat, la seva dependència de nosaltres, i li atrofiem l'autonomia, l'autenticitat. Oblidem que cadascun de nosaltres és el resultat exacte d'allò que hem exercitat, i que no tenim dret a jutjar quin és el camí que ha de seguir cadascun, ni a negar-li a l'altre l'oportunitat de créixer pel seu compte, per molt terribles que ens semblin les seves accions o conseqüències. Aquest afany d'intervenció és subtil, és silenciós (per acceptat i popular, l'usen diàriament pares i mares i educadors) però és violència, és abús, i el pitjor de tot és adonar-se de qui sustenta tot l'embull. Ni les matemàtiques ni la psicologia van resoldre el desig d’en Jean Marc de suïcidar-se, perquè potser no hi havia res a resoldre. La frustració, la impotència que sentíem la Itxaso i jo, potser no tenia a veure només amb en Jean Marc. El desig egocèntric, el narcisisme i la vanitat de creure'ns déus. Això ens va passar a la Itxaso i a mi, i potser ens passa, també, una mica, a tots. Ens creiem salvadors i juguem a resoldre els problemes dels altres quan sovint la veritat -o, més ben dit, la causa- és que som incapaços de resoldre’ns els propis.

Torna