No dic que no hi haguessin propostes interessants a les Jornades per a l'Aprenentatge de les Matemàtiques que es van celebrar a València aquest passat mes de juliol –tot el contrari, n'hi havia, i moltes- però només en vaig trobar una que proposés un procés d'alguna manera diferent a l'habitual: el de posar el focus en la nostra manera de ser i de relacionar-nos amb el món i amb nosaltres mateixos, en lloc de dirigir els aprenentatges només a l'àmbit matemàtic. Mentre que l'habitual és partir de situacions o contextos reals (de la ciència, de la societat o de la vida quotidiana, però també exclusivament matemàtics) per a desembocar en aprenentatges principalment relacionats amb les matemàtiques, és més difícil trobar activitats amb les que, partint de les matemàtiques, s'aconsegueixi un impacte clar en àmbits més íntims i personals, més propers a la psicologia que al pensament. Dit d'una altra manera, ¿ens limitem a usar contextos i experiències personals per a, a partir d'elles, aprendre matemàtiques? O podem usar els aprenentatges matemàtics per a millorar en els nostres aspectes personals més profunds?
En aquest sentit, és cert que totes les actituds i habilitats que conformen la llista de competències matemàtiques són transferibles a molts àmbits de la nostra quotidianitat, però, en general, l'objectiu de la didàctica de les matemàtiques és el d'aprendre matemàtiques per a pensar millor, mentre que s'incideix poc en aspectes relacionats amb la gestió de les emocions, que només apareixen de manera tangencial o indirecta, o tan sols prèvia. Amb prou fenies existeixen activitats que, partint de les matemàtiques, derivin de manera clara i directa en el nostre creixement personal, i, al meu entendre, aquesta feblesa és una poderosa oportunitat de progrés. Al cap i a la fi, l'aprenentatge més important hauria de ser, senzillament, el de la capacitat per a ser feliços, i seria fantàstic que les matemàtiques aportessin el seu granet d’arena amb major fermesa.
Que hi hagi poques activitats en aquesta línia pot en part deure's a la pròpia naturalesa de les matemàtiques, la ciència considerada més exacta i racional i que té per objecte d’estudi els patrons -amb tota l'amplitud que aquesta definició permet- però que, d'alguna manera, podríem anomenar deshumanitzats, en el sentit que són patrons que en principi tenen poc o res a veure amb la personalitat i les emocions, o amb l'habilitat per a ser feliços. Sembla doncs natural delegar aquests aprenentatges en altres matèries com la Psicologia, la Filosofia, l'Ètica o la Religió, i és per això que la proposta que vaig descobrir al congrés em va semblar tan original.
La dona que s'ocupava de l'estand on s'explicava l'activitat es deia Arvinda. Tenia els cabells llargs i arrissats i amb flocs de cabells blancs distribuïts d'una manera aleatòria però que es diria intencionada: li esquitxaven la cabellera amb un blanc uniforme però que no resultava excessiu. Els seus ulls eren foscos, la seva pell molt bruna, i portava un vestit granat ampli i un collaret i uns braçalets molt acolorits. Feia la clara impressió de ser de l'Índia -després vaig saber que aquest era el seu origen- però la seva nacionalitat era britànica; el seu anglès tenia un fort accent de Londres. Quan vaig arribar estava parlant-li a en Ricardo, un professor a qui casualment coneixia, i vaig quedar atrapat immediatament per les seves paraules, confesso també que pel seu atractiu.
“La felicitat sempre està en un altre lloc”, deia. “Mai és això que tenim, mai és això que estem fent, no és mai el moment que estem vivint. No ho és mai, o no ho és del tot, o no per massa temps”. Deuria arribar en el moment adequat, perquè semblava estar desenvolupant una idea anteriorment insinuada o no compresa i que mereixia millor explicació. “És cert que a vegades experimentem un plaer instintiu, com un benestar clar i que ens sorgeix de dins, i llavors de sobte aprovem amb entusiasme -o amb serena seguretat- allò que estem vivint, però l'habitual és que siguin només ràfegues, instantànies efímeres que aviat ens condueixen a nous anhels, a noves preocupacions”. Em va mirar llavors un segon com preguntant-me si l'estava seguint, i vaig assentir amb un gest del cap. “Passat el moment d'eufòria (o de deliciosa calma), n’hi ha que es pregunten quan es repetirà, quan podran tornar-lo a sentir. Estan també els que evoquen altres vegades en què s'ha produït una felicitat similar, o els que s'angoixen pel fet que la seva extinció sigui inexorable o imminent, i llavors expressen una de les melancolies més prematures que existeixen, la d’enyorar allò que encara tenim, el gaudi impregnat de pèrdua. N'hi ha també que s'inclinen per l'anàlisi i pretenen trobar els motius exactes amb la bona intenció de predir-los i en el futur provocar-los -tots ho fem una mica, viu en nosaltres la previsió i l'estalvi, la por a no sentir-ho de nou- i una altra gran majoria necessita fer-ne gala immediatament, o vanar-se’n -o simplement compartir-ho- com si la felicitat només es pogués viure a través dels ulls d'un tercer; ningú és del tot independent de la mirada de l'altre. Hi haurà més variants i possibilitats però venen a ser totes la mateixa”, i llavors, després d'una pausa, va concloure: “Tenim una tendència inconscient a l'evitació de la felicitat. Som incapaços de sostenir-la en el temps”.
Em vaig quedar pensatiu un segon, molt sorprès però també molt interessat. Era cert que tenim tendència a evadir-nos fins i tot de la felicitat però em va semblar que era conseqüència de la nostra incapacitat per a viure en el present de ple. Ocupem la ment o bé amb recordar el passat -per a reviure moments feliços i sentir-nos millor però sovint també per a castigar-nos amb retrets o anhels o judicis- o bé per a projectar-nos cap al futur i allà formular conjectures, possibilitats o desitjos, per descomptat també pors. Recordo que vaig pensar: “Què dimonis hi fa, un estand sobre mindfulness en un congrés de matemàtiques?”, però no vaig dir res i em vaig quedar allà, observant-la, expectant.
“Evitem la felicitat de la mateixa manera en què ens movem enrere i endavant en el temps. Mai estem del tot presents”, va dir llavors, com si m'hagués llegit el pensament. “Però l'interessant és que l'evitació de la felicitat és totalment simètrica de l'evitació del dolor, un altre dels llocs on ens costa mirar i d'on la nostra consciència també tendeix a fugir”. Va girar llavors les seves dues mans sobre si mateixes, de manera alternativa, com si volgués mostrar alhora el dors i el revers, mentre deia: “Davant del dolor busquem explicacions, o ens queixem i ens victimitzem, o assignem culpables i ens protegim en la ira per a no quedar-nos-hi mai; mirem cap a un altre costat, no ho suportem. L'evitació de la felicitat és l'antítesi, la perfecta simetria de l'evitació del dolor”. Fins a aquell moment només m'havia mirat una vegada als ulls, però aquesta vegada va fixar els seus sobre mi, travessant-me amb aquella intensitat i amb aquelles pestanyes -em vaig fixar aleshores- llargues i abraçadores, com a espirals a mig fer i que semblaven proposar direccions misterioses.
Em va costar concentrar-me però vaig entrar en la idea. Encara que les dues fossin conseqüència de la nostra incapacitat per a mantenir la presència del tot, tenia sentit pensar que l'evitació de la felicitat era simètrica de l'evitació del dolor, al cap i a la fi al dolor i a la felicitat se’ls podia considerar contraris si s'associava la felicitat amb la idea de plaer i de benestar i al dolor amb el de la infelicitat, o fins i tot si s'entenia la felicitat com l'absència total de cap tipus de dolor. El que no comprenia era la relació que tindria amb les matemàtiques, però no va caler que ho preguntés perquè l’Arvinda ja es disposava a explicar-ho.
“L'activitat que proposo està inspirada en la idea de la divisió, encara que confio que s'apreciï el seu veritable abast”, va dir. Ens va mostrar llavors una gràfica plastificada amb un fons verd. Era tan sols el primer quadrant de l'habitual pla coordenat, i en ell s’hi podia apreciar la trajectòria d'una corba que es redreçava en el seu extrem esquerre fins a ser gairebé vertical -però sense arribar a ser-ho-, que descendia després amb suavitat a la seva part central, i que en el seu extrem dret es prolongava fins a convertir-se gairebé en horitzontal, encara que tampoc ho aconseguia del tot. Al costat de la gràfica podia llegir-se la fórmula de la funció de proporcionalitat inversa canònica, la més senzilla de totes, la que expressa com canvia el resultat de la divisió entre una quantitat fixa -la unitat- i una altra que va variant, en aquest ordre. Havia vist aquella gràfica infinitat de vegades però em vaig quedar fascinat com si fos la primera vegada que apreciava la seva senzillesa i la seva simetria, de sobte impregnada d'una enigmàtica bellesa.
“I què té això a veure amb el dolor, o amb la felicitat?”, em vaig animar a preguntar. L’Arvinda em va mirar amb una expressió de profunda preocupació mentre assentia lentament, semblàvem haver arribat al punt clau de la seva idea. “En aquesta gràfica es pot visualitzar el problema més profund de l'ésser humà, i les seves dues solucions històriques”. Va dir allò mentre aguantava amb una mà la gràfica i amb el palmell de l'altra s’hi passejava, com si l'acariciés. “La cultura occidental -el consumisme, el capitalisme- ha centrat els seus esforços a evadir-se de les sensacions negatives -el dolor- a força d'obtenir més plaer: més coses, més diners, més èxit, més consum, sempre més i a tot moment”, mentre assenyalava l'extrem dret de la corba. “Aquesta solució sabem que no és vàlida, tot allò que ens fa mal i ens fa sentir malament no desapareix mitjançant aquesta mena d'evitació, i més aviat es generen unes ansietats que resulten encara més nocives: la solució injectada de verí”. Va aturar aleshores el seu discurs, com si permetés que les seves paraules s'ordenessin amb calma sobre el nostre enteniment. La seva mà va viatjar després amb suavitat fins a l'altre extrem de la gràfica, el que s'inclinava cap a la vertical, i va continuar perorant. “En canvi, la solució de les cultures tradicionals orientals -el budisme, la cultura zen- consisteix a eliminar l'existència del dolor suprimint els desitjos, és a dir a través d'eliminar també el plaer”. En aquell moment vaig sentir que alguna cosa es connectava al meu interior. Les expressions “suprimir els desitjos” i “eliminar el plaer” em van fer pensar en les tècniques de meditació amb les que s'intenta aconseguir la transcendència a través del silenci i l'absència de pensaments (el cessament de la identificació amb l'ego i el cos, o almenys la seva atenuació), un enfocament amb el que estava familiaritzat i pel que vaig sentir una simpatia immediata.
“Les dues opcions fracassen”, va dir aleshores amb renovada fermesa. “Una persegueix aconseguir l'horitzontalitat i l’altra la verticalitat, però com bé sabeu cap de les dues és capaç mai d'assolir la seva asímptota, de manera que cap de les dues és del tot satisfactòria”. Em va sorprendre la potència del símil -encara que tingués més de poesia que de connexió real- i vaig continuar escoltant, cada vegada més seduït pel seu discurs. “Occident vol més, divideix per més” va dir llavors, mentre puntejava l'extrem dret de la corba amb un gest dels dits que semblava suggerir impossibilitat, de manera intermitent i amb impotència. “Però dividint per més només aconsegueix cada vegada menys, en això radica la seva infelicitat”. En aquell moment en Ricardo es va anticipar i va preguntar: “Però llavors? Segons el que dius, la solució correcta és l'oriental, ja que, en dividir per quantitats cada vegada més petites, aconsegueix resultats cada vegada més grans?”, però l’Arvinda va negar amb un moviment lent del coll, usant el mateix gest d'impotència que havia usat en l'altre extrem de la gràfica. “La solució oriental sembla en principi vàlida”, va respondre, “però no només tampoc aconsegueix la verticalitat, si no que té un altre problema encara major, i és que es tracta d'un mètode molt poc realista per al món en el que vivim, tan ple d'estímuls i de tanta intensitat, amb tants plaers al nostre abast”.
Vaig haver de respirar un segon, o, més ben dit, vam haver de fer-ho en Ricardo i jo, perquè en aquell moment vaig notar com em llançava una mirada furtiva d'estranyesa i prudència, vaig suposar que se li estaria fent difícil acceptar tot allò. De sobte també l’Arvinda em va mirar i em vaig trobar amb els ulls de tots dos fixats sobre mi com si esperessin una reacció, i em vaig sentir gairebé obligat a intervenir. Vaig arquejar les celles i vaig decidir pensar en veu alta. “Llavors, si ho he entès bé”, vaig dir, “la proposta occidental consisteix a dividir per quantitats cada vegada més grans. Se centra en obtenir cada vegada més plaers, més felicitat... Però no és una solució vàlida, no només perquè el resultat és cada vegada més petit, sinó perquè mai acaba de ser horitzontal del tot”, i vaig assenyalar l'extrem dret de la gràfica. Vaig veure que l’Arvinda somreia mentre assentia, així que em vaig animar a acabar el raonament, confiat que ho havia entès bé. “Però la proposta oriental tampoc és vàlida”, vaig prosseguir, “perquè, quan divideix per quantitats més petites -creient que, reduint el desig, reduirà també el dolor i augmentarà la felicitat-, encara que obté resultats cada vegada més grans, no només no aconsegueix ser completament vertical sinó que a més no és realista per la naturalesa de la societat en la que vivim, massa sobrecarregada d'estímuls i plaers com perquè un context de renúncia com el que proposa sigui veritablement factible”. L'última part de la frase va ser de la meva collita però deuria agradar-li perquè vaig veure que somreia de nou amb complaença. En canvi a en Ricardo se’l veia nerviós. Va preguntar: “I com s'aplica això? I sobretot, per a què serveix?”. L’Arvinda el va mirar amb dolçor. “La idea és mantenir la presència, aquest és l'objectiu, la presència plena, completa”, va respondre. “No es tracta de voler dirigir-se ni a un extrem ni a l'altre, sinó de ser conscient de tots dos per a aprendre a quedar-se en el centre”, i va posar la mà amb suavitat sobre la zona central del primer quadrant, allà on la corba tenia la seva zona estable. Vaig arquejar les celles encara fascinat, impacient per veure on derivava tot allò. “El dolor i el plaer són els dos llocs on és més difícil sostenir la presència”, va prosseguir, i ens va mirar a tots dos com si el que acabava de dir fos una obvietat. “I aquesta és la idea. Així de fàcil de dir i així de difícil d'aconseguir. Si aprenem a sostenir el dolor, i aprenem també a sostenir el plaer, serem molt més capaços de mantenir la presència”.
Encara que no estiguessin del tot tancades, les seves idees em continuaven semblant raonables, però la pregunta continuava sent òbvia. Què tenien a veure les matemàtiques amb tot allò? I com es duia a terme aquella activitat? Vaig ser jo, aquesta vegada, qui li ho va preguntar, i llavors l’Arvinda ens va dedicar una mirada on, per primera vegada, hi vaig detectar una mica d'inseguretat, com si haguéssim arribat al moment més difícil de la seva persuasió. “Per a aquest punt cal una mica de fe, o millor dit, de voluntat”, va dir, amb un to de veu totalment d'acord amb l'expressió de la seva cara, més circumspecta i concentrada que fins feia un moment. “Es tracta d'una tècnica meditativa per a desplaçar-se cap a les dues asímptotes per a després tornar al centre. En primer lloc s'aprèn a mantenir-se en el dolor, i això s'aconsegueix mitjançant el desplaçament voluntari de la ment a dos llocs molt concrets”. No podíem estar més atents, tant en Ricardo com jo. “Es tracta d'efectuar divisions d'una quantitat fixa -la unitat- entre números cada vegada més grans mentre s'evoquen també de manera voluntària records i imatges que tinguem associats amb el dolor”. Vaig parpellejar unes quantes vegades, estupefacte. L’Arvinda va prosseguir. “Després es repeteix el procés però ara dividint la unitat entre quantitats cada vegada més petites, mentre se li proposen a la ment evocacions que la transportin a la felicitat”.
Vaig arquejar les celles i vaig tornar a parpellejar amb incredulitat. Efectuar divisions? Aquesta era, al final, la manera de contactar amb el dolor i amb la felicitat? Recordo que en un primer moment em va semblar ridícul i vaig tenir temptacions de riure, però de sobte vaig pensar que igual podria funcionar. Vaig recordar que existeixen tècniques de meditació que treballen mitjançant la visualització de determinades imatges, no seria doncs estrany que funcionés amb les idees del dolor i del plaer. Respecte a les divisions, sabia també que algunes escoles de meditació usen estratègies de preparació que en principi no semblen tenir relació amb l'objectiu del treball, i en alguns casos es reciten mantres (frases en sànscrit de les que sovint ni tan sols se’n coneix el significat) que es repeteixen una gran quantitat de vegades per a cansar o despistar a la ment per a així després accedir a l'inconscient amb major facilitat, amb la idea que el cansament anul·la les resistències. Potser doncs tenia sentit acompanyar les projeccions sobre el dolor i la felicitat amb operacions matemàtiques repetitives i insulses basades en divisions (“mantres matemàtics”, vaig pensar), així que em vaig relaxar i vaig continuar escoltant.
“El que estàs dient és que dividir entre números cada vegada més petits serveix per a situar-se en el plaer? I que dividir entre quantitats cada vegada més grans serveix per a situar-se en el dolor?”, va preguntar llavors en Ricardo, visiblement més escèptic que jo. “No exactament, són només un acompanyament”, va respondre l’Arvinda. En aquell moment en Ricardo va deixar clar que abandonava el vaixell. Va deixar caure el pes del cap, com fingint saturació després d'un excés d'informació mentre esbufegava amb lentitud, donant a entendre exasperació, també amb una mica d'insolència. Va negar repetides vegades amb moviments lents del cap, i va dir: “Ho sento però no m'ho empasso, la resta d'idees són molt boniques però això no té cap sentit”. Vaig mirar a l’Arvinda, preocupat per si aquella reacció l'afectaria d'alguna manera, però el seu somriure era de comprensió, gairebé diria que d'afecte, no seria la primera vegada que s'enfrontava a reaccions així. En Ricardo em va mirar mentre es girava, i es va quedar un moment quiet abans de marxar -vaig pensar que potser esperava que l'acompanyés- però em vaig girar cap a l'Arvinda i li vaig dir: “A mi m'agradaria provar l'activitat, si funciona amb mi igual la provo amb els meus alumnes”.
El que vaig viure aleshores va ser un veritable viatge interior. De seguida que l’Arvinda i jo ens vam quedar sols, em va explicar com dur a terme l'entrenament, així el va anomenar. “El primer”, va dir, “és aconseguir un estat meditatiu plaent, no fa falta que sigui molt profund, n'hi ha prou amb sentir-se en calma. Ulls tancats, respiració pausada”. Aquest era el camp on, per la meva experiència, em sentia còmode, encara que sabia que seria precisament el que més els costaria als meus alumnes. Vaig tancar els ulls, vaig deixar que la meva respiració es relaxés per si mateixa, i vaig esperar que continués amb el seu guiatge. “Imagina que tens alguna cosa, la que vulguis, un pastís, un tros de paper, un terreny, no importa. Només és necessari que sigui una cosa senzilla de dividir: que es pugui repartir fàcilment en parts iguals”, va dir. No sé per què però em vaig imaginar un dels cordons de les meves sabates. “Ara divideix-lo en dues parts, i després en tres, i després en quatre. Fes-ho amb calma, vull que et concentris en la forma que tenen cadascuna d'aquestes parts, observa com canvien de grandària”. Vaig obeir i vaig visualitzar el cordó, estès i col·locat en posició totalment horitzontal. Em vaig imaginar com el doblegaria sobre si mateix per a obtenir la meitat, i amb molta lentitud, vaig seguir imaginant com ho faria si en lloc de dues parts el dividís en tres, i després en quatre. L'Arvinda va inspirar d'una manera profunda -ho vaig saber perquè ho va fer de forma sonora- i va dir: “Ara vull que identifiquis una imatge dolorosa de la teva consciència, un lloc on et costa mirar”.
Aquella indicació em va agafar per sorpresa. Si m'havia proposat voluntari per a posar a prova l'activitat estava clar que hauria de treballar a aquell nivell, però suposo que no n’havia estat del tot conscient. Vaig respirar profundament i vaig fer un ràpid repàs mental. “Pren-te el teu temps a detectar quin dolor vols transitar”, va dir aleshores, i recordo que vaig pensar que potser aquesta seria també una de les parts més difícils per a dur a terme amb els alumnes, menys entrenats en aquesta mena de coses. Vaig repassar diferents possibilitats -la mort de persones properes, la meva pròpia por a la mort, el desamor, la gelosia, les traïcions- però vaig trigar poc a tenir-ho clar. La por a la solitud. L'abisme que subjau a la sensació d'absoluta solitud, la idea que no hi hagi res -ningú- més que un mateix, ningú a qui estimar o per qui ser estimat, aquest va ser el dolor que em vaig proposar transitar. “Quan el tinguis identificat”, va dir llavors (una vegada més, com si m'hagués llegit el pensament), “dirigeix-te cap a ell, però fes-ho amb lentitud, amb la mateixa lentitud i la mateixa calma amb la que continues dividint la mateixa unitat entre cada vegada més parts”.
“El mantra asimptòtic”, vaig pensar aquesta vegada, i vaig seguir les seves indicacions. Em vaig concentrar a dividir entre cada vegada més parts -vaig dividir el cordó en cinc, en sis parts, després vaig saltar a dividir entre deu- mentre aprofundia en la idea de solitud i me la imaginava amb més solidesa. Per a fer-ho vaig visualitzar que estava sol, en una platja, de nit, completament nu. No feia fred però estava a punt de fer-ne, si no m'abrigava no sobreviuria a la nit. Les fraccions de cordó eren minúscules, la meva sensació d'abandó en canvi creixia. “Totes aquestes parts tan petites”, va dir, “tot aquest dolor que no volem veure”. Vaig pensar llavors en els meus pares, i vaig pensar també en el meu germà. El cordó s'anava esmicolant en fraccions cada vegada més indistingibles, mentre els meus pares i el meu germà em miraven en absolut silenci, la veritat és que feia una mica de por. Al cap de poc ja estava dividint en vint, trenta, en quaranta i cinquanta parts. Percebia que el fil de cordó era cada vegada més fi -cada vegada més pròxim al no-res- però encara el podia diferenciar del buit, fins que llavors vaig veure com els meus pares i el meu germà deixaven de mirar-me. Els tres alhora -en un mateix gest- es giraven, i aleshores entraven a l'aigua com si la mar fos casa seva, desapareixent entre les seves ones com a espectres nocturns que tornen a la foscor del món de les ombres.
Em vaig sobresaltar i vaig sentir una punxada al pit, o potser va ser a l'estómac. “No deixis de dividir”, va dir llavors, “no deixis de mirar”, i em vaig esforçar per no plorar, vaig tenir ganes de fer-ho però em vaig reprimir. Sentia la pressió de totes les evitacions habituals -volia pensar en una altra cosa, buscava compensacions, assenyalava culpables, tenia temptacions de refugiar-me en la ira- però em va ajudar a ancorar-me la visualització de la platja. Ara ja no hi havia ningú, definitivament havia començat a fer fred, i el fil de cordó era tan petit que costava distingir-lo de qualsevol dels grans d’arena. “Queda't aquí”, va dir llavors, “no vagis a cap lloc”. Li vaig fer cas però de sobte ja no vaig poder reprimir més les llàgrimes i les vaig deixar brollar amb llibertat. Deuria adonar-se'n perquè va dir: “Molt bé, continua mirant, continua transitant”, mentre jo seguia a la imatge de la platja. Era de nit, estava sol i feia fred. Estaven també freds els trossos del cordó, que ara estaven escampats a terra, indistingibles de l’arena.
No sé quanta estona em vaig mantenir en trànsit, quantes llàgrimes vaig vessar, travessant el fantasma. La meva sensació és que vaig estar així hores, encara que deurien ser només uns minuts, qui sap, potser només van ser uns segons. L’Arvinda em va dir que obrís els ulls quan sentís que ja era suficient, i ho vaig fer quan ja començava a fer-se de dia. Sortia el sol, desapareixia la sensació de fred, i la idea d'un nou dia resultava fresca, esperançadora. Al final, doncs, no hi havia tant de risc com semblava, i la por a morir a la nit s'havia esvaït amb tan sols observar-la i no fugir-ne, amb continuar dividint el cordó en cada vegada més parts, per petit que fos el resultat. “Ja no distingeixo el resultat del no-res”, vaig dir aleshores, amb els ulls oberts. Vaig mirar a l’Arvinda, vaig veure que somreia, i a poc a poc vaig anar detectant una sensació clara de satisfacció i de lleugeresa, com si una vella preocupació hagués quedat resolta.
“I bé”, va dir llavors, “ara que has entrenat sostenir el dolor, hauràs de fer-ho també amb la felicitat”. La proposta una altra vegada em va agafar per sorpresa, però una altra vegada vaig acceptar el joc amb gust. Ara es tractava de dividir entre quantitats cada vegada més petites -més properes a zero- i observar el resultat al mateix temps que imaginava estímuls plaents -de felicitat- i m’hi quedava, no en fugia. Per a aquesta part de l'exercici em vaig situar en la posició de l'amor serè, aquella inconfusible i deliciosa sensació d'estimar i de saber-se estimat -de desitjar i de saber-se desitjat- però que succeeix en un context de calma, de pau, de plena acceptació i respecte mutus.
Per part seva, encara que ara la idea matemàtica era menys visible, se li podia també donar un significat. Dividir la unitat entre una meitat és dos, dividir-la entre un terç és tres, etcètera. Vaig continuar operant d'aquesta manera fins que al cap d'una estona -per comoditat- vaig passar a dividir entre fraccions amb la unitat en el numerador però amb potències de deu en el denominador. Vaig dividir la unitat entre una desena part -i el resultat era deu- i després entre una centèsima part -i el resultat ara era cent- fins que vaig tenir consciència plena de com els resultats anaven creixent, deu vegades més grans cada vegada, deu vegades més llargs, amb una llista de zeros cada vegada més extensa.
Mentre continuava dividint amb lentitud i observava el creixement dels resultats, em vaig mantenir centrat en la idea de l'amor pacífic, en aquella sensació de plaer sostingut i constant, latent. “No te’n vagis d'aquí, queda't en aquesta pau”, va dir llavors, i per primera vegada vaig pensar que potser sí que era realment capaç de veure a través de la meva ment. El meu estómac va semblar que levitava i vaig sentir que el meu pit s’engrandia com inundat d'un amor no massa agut però sí molt regular, com si la intensitat hagués estat repartida a parts iguals per tot el tors. Vaig somriure, emocionat, però aviat vaig tornar a detectar les habituals evitacions -l'avorriment, la fugida i l'anhel d'alguna cosa més, l'excés de qüestionament i anàlisi, la por al compromís, la insaciabilitat-, tota la sèrie de sabotatges amb els que la ment ens impedeix mantenir-nos a la calma. “No marxis d'aquí, continua dividint, queda’t a la felicitat”, va dir llavors, mentre jo m'esforçava a mantenir clars en la meva ment tots els milers, els milions, els milions de milions en què s'havien convertit els resultats de les divisions, al mateix temps que em mantenia també allà, en aquell recés de pau i d'amor, en aquella humil i serena felicitat.
Vaig perdre de nou la consciència del temps, embardissat en aquella lluita interior. Aquella felicitat era absolutament deliciosa però m’adonava que tenia una contínua tendència a desplaçar-me cap a altres llocs, i havia d'esforçar-me per quedar-me allà. L’Arvinda va dir: “A vegades sembla més difícil mantenir-se en la felicitat que en el dolor, veritat?” i vaig pensar que definitivament havia de tenir algun tipus de poder visionari. Vaig assentir amb els ulls encara tancats, fins que a partir d'un cert moment vaig sentir que aquelles xifres desorbitades m'envoltaven i m'absorbien, de la mateixa manera en què m'absorbia aquella sensació de serenitat i d’amor, que semblava brollar de mi però al mateix temps semblava engolir-me.
Quan vaig obrir els ulls vaig notar que estaven humitejats, suposo que havia plorat sense adonar-me. La vaig mirar i li vaig dir: “Ja no distingeixo els resultats de l'infinit” i vaig notar com posava la seva mà sobre la meva esquena. La vaig sentir càlida, molt càlida, amb una temperatura inusualment alta. Vaig esperar una mica més per a obrir els ulls, i quan ho vaig fer em vaig sentir en una profunda calma, com si m'hagués acabat de despertar d'un somni profund, reparador.
“Molt bé, ja has posat a prova l'entrenament”, va dir aleshores. “T'has col·locat a l'interior profund de les teves dues asímptotes. Ara estàs millor preparat per a sostenir la presència”, i em va somriure obrint les dues mans en una expressió que donava a entendre que allò era tot, que aquella era l'activitat. Em vaig quedar en silenci, sense reaccionar. Vaig veure llavors que recollia la gràfica de proporcionalitat inversa i la tornava a col·locar, visible, a la taula central de l'estand, i vaig sentir les veus d'un grup de professors que s'acostaven. Vaig sentir una mica de pudor i em vaig aixecar de la cadira una mica nerviós. Li vaig donar les gràcies però em vaig quedar tímid, no vaig saber què més dir. Va mirar llavors en direcció als professors que s'acostaven i després a mi amb complicitat -donant a entendre que ara els havia d'atendre- i amb el dit índex li vaig fer l'habitual gest de postergació, de què ja parlaríem després. Vaig baixar fins a la planta baixa on se celebrava el congrés, vaig entrar en la primera conferència que vaig trobar, em vaig asseure en l'última fila i em vaig quedar allà, pensatiu.
Aquella va ser l'última vegada que vaig veure a l’Arvinda. Hi ha passions que duren poc, eufòries que moren amb rapidesa, i els únics hàbits que mantenim són aquells que ens gratifiquen, aquells que ens proporcionen beneficis. Quan vaig tornar a pujar, l'endemà, el seu estand ja no hi era. La vaig buscar, però no vaig en trobar rastre a internet. Podia preguntar a l'organització però de sobte vaig preferir no fer-ho, vaig pensar que si havíem de trobar-nos ja ho faríem, com se sol dir. El que sí que vaig fer va ser continuar explorant la seva activitat. Vaig deixar que acabés el congrés, vaig esperar a tornar a casa, i quan vaig tornar a les meves rutines la vaig convertir en una pràctica habitual. Fa aproximadament tres setmanes que la faig, cada tarda, en despertar-me de la migdiada. Primer trio un dolor i me’n vaig a la seva asímptota mentre repeteixo els seus mantres matemàtics -les seves aproximacions al zero mitjançant divisions- i després trio un plaer i me’n vaig a la seva altra asímptota, i llavors continuo dividint i transitant -de camí a l'infinit- amb la confiança que així m'estic entrenant per a mantenir la presència, i per tant aprenent a ser més feliç.
No sabria dir si les petites millores que he percebut en mi són degudes al seu exercici de meditació. Jo vull pensar que sí, que d'alguna manera aconsegueixo estar més conscient, més connectat amb la realitat, més present en tot el que faig i succeeix al meu voltant. No ho sé, suposo que els efectes no són tan immediats, o tan evidents. En qualsevol cas sento que és un treball positiu, i cada vegada tinc més clar que el vull aplicar amb els meus alumnes. No serà fàcil però segur que amb un bon ganxo els podré convèncer. De fet ja tinc fins i tot pensada la frase estrella, l'eslògan que els haurà de seduir. Quan ho consideri oportú -o bé quan treballem les fraccions, o bé quan estiguem amb les gràfiques, o si no en un moment inopinat, com a instrument de connexió- em plantaré enmig de la classe, i sense la menor intenció humorística, els diré: “Nois, noies... Agafeu les calculadores... “. I després d'una pausa dramàtica: “Perquè avui aprendrem a ser feliços”.