No puc demostrar que conservo el seny, però tampoc el contrari. D'entrada les dades són anòmales, extraordinàries com a mínim. Tot el que m'està succeint s'assembla més a una ficció o a una invenció gairebé onírica, i no obstant, si he de fiar-me dels meus sentits -i fins ara s'han comportat amb absoluta normalitat- no puc negar res del que he viscut: cap percepció deixa de ser real pel fet de ser subjectiva, fins i tot si és relativament insana.
Les dades són les següents. Des de fa un temps tinc una relació amb la Lucille, una professora que va entrar al departament de matemàtiques de l'institut on treballo. Els dos vam trigar a veure-ho, però a partir d'un cert moment ens vam veure immersos en un enamorament fulminant. No relataré les belleses del nostre idil·li, totes les històries boniques s'assemblen, especialment les amoroses. El que m'ha fet plantejar-me la salut mental és un fenomen de desdoblament, una paradoxa que m'ha fet passar de l'estupefacció a un estat estrany de deliri conscient. Per motius que ara no vénen al cas la Lucille va haver de marxar. Ara viu a l'estranger i la nostra relació es va limitar temporalment a trucades telefòniques i a converses a través de whatsapp. Les relacions a distància són difícils, fins aquí no hi ha cap novetat, però des de fa uns mesos s'ha produït el fenomen, sense cap dubte l'experiència més pertorbadora amb la que m'he trobat mai, sens dubte també la més màgica. Poc després de marxar la Lucille va entrar al departament la Lucía, precisament la seva substituta. Que els seus noms fossin tan semblants va ser només la primera -i després de tot, la menys òbvia- de totes les coincidències entre les dues. No només la Lucía té els mateixos trets que la Lucille -la mateixa cara, el mateix pèl, el mateix caminar, el mateix color de pell i d'ulls, vesteixen fins i tot la mateixa roba, les mateixes sabates- sinó que a més parla i actua de la mateixa manera que ho fa la Lucille. És com si la Lucía si fos una doble de la Lucille -o ho fos la Lucille de la Lucía, o com si fossin germanes bessones- però amb una semblança massa perfecta, massa exacta, com si tot fos en realitat una broma.
De fet això va ser el primer que vaig pensar, que es tractava d'una broma, que la Lucía i la Lucille eren la mateixa i que la resta de professors eren còmplices. En un primer moment em vaig divertir actuant com si jo també formés part del teatre, però a mesura que passaven els dies em vaig adonar que allò no era cap broma. No vaig notar cap subtilesa, cap indici en les converses telefòniques nocturnes que mantenia amb la Lucille, que m'explicava les seves novetats a l'estranger com si res, mentre que jo mai gosava dir-li res. Per part seva, si els companys de l'institut estaven duent a terme un teatre, les seves actuacions eren massa perfectes, afectaven a més massa professors, i per tant era improbable que fos una broma. I respecte a la Lucía, no només el seu aspecte físic i el seu comportament eren exactament els mateixos que els de la Lucille -ho era també el timbre de veu, ho era fins i tot la seva olor-, sinó que les escenes que havia viscut amb la Lucille (i que jo contribuïa a reproduir) es van anar succeint amb exactitud esbalaïdora, mentre la Lucía no donava en cap moment la impressió d'estar actuant, és a dir de ser en realitat la Lucille.
És fàcil veure, passat el temps, què podíem haver fet o no fet, quins errors podríem haver esmenat i quins no, en què encertem i en què no. És molt comuna la figuració passada, la consideració de possibilitats que ens fan sentir més o menys culpables, més o menys penedits, a vegades també agraïts. Suposo que quan vaig conèixer la nova Lucille hauria d'haver contrastat la meva experiència amb ella, o amb la mateixa Lucía, o amb els companys de l'institut, però la veritat és que no ho vaig fer. Avui dia segueixo sense haver-li-ho explicat a ningú, i si no ho he fet no és només pel pudor de confessar una situació d'aquest tipus. Em semblava un prodigi assistir a la repetició exacta de tots els acostaments, les atraccions i els contactes, de totes les mateixes escenes per què havia passat amb la Lucille, ara amb la Lucía. Se sol dir que l'enamorament inicial passa, que aquella obsessió que ens il·lumina i ens ennuvola es dissipa al cap del temps i -amb sort- progressa cap a un amor diferent, més sostingut i no tan fantasiós. Jo em vaig trobar davant la possibilitat de tornar a viure un enamorament que m'havia arrabassat l'ànima. Tenia el privilegi de poder retrocedir en el temps i repetir un dels moments més feliços de la meva vida, i la veritat és que no m'hi vaig poder resistir, no vaig ser capaç d'una renúncia així.
Vaig començar doncs a viure una doble vida, o millor dit, una repetició parcial d'ella. Sempre hi ha un moment en què els enamorats recorden les seves primeres fases, com en una retroalimentació o una construcció de fonaments: recordes el primer petó que ens vam donar en aquell parc, en aquesta cantonada ens vam dir t'estimo, com et vas indignar aquell dia per aquella ximpleria. Jo ara vivia la meravellosa i desconcertant experiència d'estar vivint aquestes escenes de nou amb la Lucía, al mateix temps que, a la nit, les rememorava amb la Lucille per telèfon. Eren records que per tant ara evocava per partida doble, és a dir el seu record era doble atès que els estava vivint per segona vegada, i encara que no deixava de ser una situació pertorbadora, la incredulitat es va convertir en un desig d'esprémer més l'experiència, de veure fins a on podia arribar el deliri, de saber quant més de real podria tenir aquell segon enamorament, aquella rèplica exacta d'una felicitat ja viscuda.
Més enllà d'allò relatiu al meu seny (hi ha alguna disfunció al meu cervell que m'està fent reviure una porció del passat mentre la resta transcorre en un present aliè i paral·lel), el dubte que més em turmentava era la possibilitat real que la Lucille i la Lucía fossin la mateixa persona. D'entrada la resposta semblava ser que no (no hi ha dues persones iguals, cada persona és un món, se sol dir), però eren tan contínues i flagrants les mostres que sí, que les dues Lucille -o les dues Lucía- eren exactament la mateixa, que al cap de poc vaig començar a plantejar-m'ho des d'un altre punt de vista.
Que les preguntes que em formulo tenen el seu mirall o la seva representació, fins i tot a vegades la seva explicació a les matemàtiques, és un fet que ja no em sorprèn i que interpreto com a natural, al cap i a la fi les matemàtiques són el llenguatge d'una part del pensament humà, té sentit que siguin capaces de donar respostes, fins i tot en àmbits que no hi tenen molt a veure. Un dia, mentre estava donant una classe d'àlgebra, em vaig quedar mut enfront d'una igualtat que hi havia a la pissarra. Les dues minúscules ratlles horitzontals i paral·leles del símbol de la igualtat em van hipnotitzar, jo crec que fins i tot els alumnes es van adonar que alguna cosa em passava, que estava veient alguna cosa més enllà o a través d'elles. A un costat de la igualtat es podia llegir "dos per tres" i a l'altre "sis" però recordo que jo veia a la Lucille a un costat i a la Lucía a l'altre, pensant si era possible que fossin iguals. No sé quant temps vaig estar embadalit, concentrat en aquella igualtat, ni tampoc recordo com vaig acabar la classe, però sí que recordo que en sortir em va sorgir la pregunta, o potser era més un desig. Vaig pensar: "si en matemàtiques usem tan sovint l'expressió que una cosa és igual a una altra, i per tant s'admet que hi hagi dues coses iguals, per què no podrien ser-ho la Lucille i la Lucía, per què no haurien de ser-ho la Lucía i la Lucille?".
Vaig indagar aleshores en el concepte d'igualtat matemàtica. Quan diem que dos per tres és igual a sis, sembla que diguem que són la mateixa cosa, que la multiplicació entre el dos i el tres i el número sis són el mateix, la mateixa entitat o objecte, però la veritat és que no és així. El seu valor és el mateix, es refereixen a la mateixa quantitat, però no és més que això: una referència que apunta a un lloc comú. Com a molt són expressions equivalents, és a dir que en lloc d'igualtat caldria parlar d'equivalència. Per posar un exemple mundà, a dos per tres el podem interpretar com el càlcul de quants caramels tinc si tinc dues bosses amb tres caramels a cadascuna d'elles. És clar que tinc sis caramels, però aquell altre sis podria representar sis caramels que potser estan en una tercera bossa, o que no estiguin en cap bossa, i ni tan sols tindrien per què ser els mateixos caramels.
Aquest primer tipus d'igualtat no era tal, però encara hi havia més exemples d'inconsistència, o almenys de la inadequació matemàtica al que entenem per igualtat en el seu sentit estricte. En altres ocasions escrivim, per exemple, ics quadrat igual a nou, el que anomenem equacions. En aquest cas fem més una pregunta que una afirmació: busquem quant ha de valer ics perquè es compleixi aquesta igualtat -aquesta equivalència-, una condició que no tot número compleix, és a dir que hi ha molta menys identitat en una equació que en una igualtat, malgrat que usem el mateix símbol.
En el context de les expressions algebraiques la igualtat no era tant una fal·làcia com un abús del llenguatge, però des del punt de vista geomètric el problema era encara major. Quan comparem dos segments, per exemple, i diem: "la longitud d'aquest segment és igual a la d'aquest altre", també cometem una imprecisió. Comparem longituds mitjançant unitats de mesura: diem "aquest segment mesura tres centímetres i aquest altre també, i per tant la seva longitud és la mateixa", però aquesta afirmació amaga un problema de fons molt més greu, una esquerda intolerable des del punt de vista filosòfic. Perquè els dos segments mesurin el mateix caldria assegurar que la unitat de mesura que hem usat -el centímetre en aquest cas- sigui el mateix en un dels segments que en l'altre, però tampoc podem estar segurs d'això, ja que aquest centímetre de referència és en si un altre segment, i perquè dos segments siguin iguals ha de complir-se que tenen els mateixos punts. El problema, però, no és tant el fet que no podem comptar fins a l'infinit aquesta quantitat de punts, sinó que estem comparant conjunts, conjunts de punts en aquest cas, i quan diem: "un conjunt és igual a un altre si tots els seus elements són els mateixos", malgrat semblar una obvietat, ni tan sols en matemàtiques podem assegurar que és així. A aquesta afirmació se la coneix com l'axioma d'extensió, i això és el que és: un axioma, és a dir que no se sap si és veritat i s'accepta com a cert sense demostració, i per tant és un conveni, un prejudici, una elecció subjectiva i per tant invàlida fora del model matemàtic.
Així que aquesta vegada les matemàtiques no m'ajudaven massa, i malgrat la seva fama d'exactes, no podien sostenir la igualtat estricta entre la Lucille i la Lucía. M'adonava, però, que hi havia quelcom d'estrany en el meu entestament en què sí que eren la mateixa. Jo pretenia donar-li el mateix valor a una experiència replicada en el temps, desproveint-la de la seva unicitat (i per tant de la seva autenticitat). Encara així jo estimava a la Lucille, l'enyorava i la desitjava tenir a prop, i la Lucía era qui emplenava aquella absència. Escoltem cançons repetides vegades, assistim a segones edicions de festes que ens van agradar, tornem a fer l'amor amb la mateixa persona: la repetició podia grinyolar-me des de la raó, però jo encara em resistia a abandonar la idea.
Va arribar llavors el dia en què la Lucía havia de marxar a l'estranger. Si s'havien estat succeint totes les escenes viscudes amb la Lucille, era lògic que arribés també aquest moment. Tampoc em va sorprendre que el vol de la Lucía fos el mateix dia en què tornava la Lucille, en aquell moment del deliri ja estava curat d'ensurts. Immediatament després d'acomiadar-me de la Lucía i observar-la dirigir-se cap a la zona d'embarcament, vaig veure aparèixer la Lucille. En aquell moment les dues realitats paral·leles van intersectar, i vaig tenir una intensa sensació de mareig, com quan un ha begut i li sembla que veu doble. La Lucille i la Lucía van passar la una al costat de l'altra, tan a prop que vaig creure que xocarien. No es van reconèixer -ni tan sols es van mirar- i vaig veure com l'esquena de la Lucía s'allunyava mentre l'expressió de la Lucille indicava que m'havia vist, acostant-se a mi amb un somriure radiant.
Vaig rebre la Lucille amb una efusivitat simètrica a aquella amb la que em vaig acomiadar de la Lucía. Mentre l'abraçava encara veia a la Lucía, a la llunyania, desaparèixer entre la gentada. En aquell moment vaig tancar els ulls i vaig considerar totes les possibilitats, tot el ventall de camins que podrien donar-se. Potser ara viuria amb la Lucille el mateix que amb la Lucía (és a dir per tercera vegada el viscut amb la Lucille), i potser llavors rememoraria amb la Lucía els records per telèfon, de la mateixa manera que ho havia fet amb la Lucille. Podria ser, per contra, que les escenes que visqués a partir d'ara amb la Lucille fossin noves, i només rememorés amb la Lucía les seves, les que per a ella serien primeres però per a mi primeres i segones, mentre amb la Lucille viuria unes terceres. Podria fins i tot succeir que la Lucía visqués amb algú altre el que havia viscut amb mi, i en relatar-m'ho per telèfon li succeís a ella el que em va succeir a mi amb la Lucille i després amb ella. Podria també succeir que el fenomen de desdoblament s'acabés, o que jo tallés amb la Lucía, o amb la Lucille, o alguna de les dues -o les dues- talléssin amb mi. En aquell moment la Lucille devia pensar que la meva abraçada era massa llarga, es va apartar una mica i em va preguntar: "estàs bé?". Jo estava atordit, i només era capaç de mirar-la. Tenia la necessitat de dir-li que l'estimava, que malgrat haver-li estat infidel amb ella mateixa l'estimava, però tampoc aquest cop vaig dir res. Ella o elles devien entendre, o potser vaig ser jo qui va deixar d'intentar entendre-les, de distingir-les o d'igualar-les, perquè llavors la Lucille em va besar en una galta, la Lucía em va besar després en l'altra, i finalment les dues em van besar als llavis.