Per l'Àlex
Hi ha amors que no desapareixen. El temps els difumina, els allunya i els oculta, i la intensitat que un dia ens va fer tremolar es veu sepultada per l'acumulació d'experiències. Resulta fins i tot difícil de creure que el que ara veiem d'una manera entranyable i inofensiva, va haver-hi un moment en què ens va ferir l'ànima, que ens la va sacsejar tota. La memòria oblida i, tret que no els dirigim la mirada, tenim la sensació que ja no estan, que amb prou feines van existir, però així i tot segueixen allà, esperant immòbils a què els tornem a posar el focus.
El meu amor per la Lucille pertany a aquest tipus. No tots els amors sobreviuen, i només perduren aquells que anomenem especials, per inacabats, per idealitzats, o perquè en el seu erotisme, en la seva poesia o en el seu significat connecten amb els nostres anhels més inconscients. El de la Lucille complia tots els requisits, i a més va ser un amor que va néixer a l'adolescència, tot i que podria dir que la va definir: que no vaig entrar a la vida adulta fins que no em vaig desfer de la seva influència.
Ens vam conèixer a l'institut. Vam anar a la mateixa classe des del primer any, però no vaig ser capaç de parlar amb ella fins al quart. Jo no era ni atractiu, ni graciós, ni tenia gaires amics, i la meva única passió eren les matemàtiques, un fet que tampoc ajudava a la meva popularitat. Em vaig enamorar d'ella des del primer moment, i, a mesura que passava el temps, el grau d'enlluernament i d'adoració no van fer més que créixer. Tots els anys de la seva indiferència els vaig dedicar a fantasiar amb ella, a observar-la i desitjar-la en secret, i a poc a poc, entorn seu, vaig construir a la meva ment la idea de l'amor, allò que aleshores entenia per amor.
A partir de llavors van ser dos, les meves passions: la Lucille i les matemàtiques. Si la Lucille era l'objecte últim dels meus sentiments, les matemàtiques ho eren de la meva racionalitat, de les meves inquietuds relatives a la ment. Tenia a la Lucille al cor i a les matemàtiques al cap, però em resistia a pensar que l'una i les altres no tenien res a veure. M'esforçava a connectar-les, a usar-les a elles per a comprendre tot el que sentia per ella: a arribar a ella a través d'elles. Em tancava a l'habitació i en lloc d'estudiar pels exàmens inventava teories relacionades amb ella. Escrivia tot el que se m'acudia en un diari que vaig titular: "Lucille i les matemàtiques", un conjunt inconnex d'anotacions segurament absurdes, a les que si ara llegís, el més probable és que no els trobés cap valor, però que per a mi tenien tot el significat del món.
Si estudiava polígons o poliedres, per exemple, m'imaginava que ella era un vèrtex i que jo n'era un altre, que les arestes i les cares eren els llocs per on passar per a accedir a ella, i estudiava els diferents camins, les diferents maneres d'aconseguir-la. Em proposava a mi mateix problemes relacionats amb l'atzar i l'aritmètica, sempre amb ella com a context, i quan representava funcions m'imaginava que les dibuixava sobre ella, sobre el seu cos i sobre les seves faccions, sobre la imatge eròtica que m'havia format d'ella.
L'últim any d'institut, es va complicar el nivell de les matemàtiques que ens exigien, i vaig començar a destacar entre els meus companys. Teníem un professor molt peculiar, que ens llançava reptes i el que ell anomenava seqüeles dels problemes del curs, i encara que a mi m'agradava la manera en què ens donava les classes, la majoria dels alumnes ho trobaven difícil. Ens feia intervenir molt, i dialogava amb nosaltres com si també fóssim matemàtics, matemàtics en potència. La seva tècnica consistia, per dir-ho d'alguna manera, a estirar-nos de la llengua fins a aconseguir construir coneixement junts, però recordo els comentaris de rebuig d'alguns companys, poc acostumats a tenir tant la paraula i la iniciativa, molt més còmodes observant primer al professor, per després reproduir els seus mètodes.
Un dia havíem de treballar per parelles, i ens va tocar fer-ho a la Lucille i a mi junts. Encara recordo els nervis que em van envair. Podia olorar-la, podia apreciar-la des de molt a prop, però era incapaç de parlar amb naturalitat o mirar-la als ulls. Per sort estàvem a la classe de matemàtiques, així que almenys podia agafar-me a la seva seguretat. No recordo sobre què discutíem, però sí que, en acabar la classe, em va dir: "escolta, tu ets molt bo en matemàtiques: no podries ajudar-me amb elles?".
Va començar llavors la nostra relació. Quedàvem a casa seva per a estudiar junts, i encara que al principi vaig creure que només s'estava aprofitant de mi per a aprovar els exàmens, vaig trigar poc a convèncer-me que ella també sentia alguna cosa per mi. Perdíem el temps i en lloc d'estudiar xerràvem sobre qualsevol cosa, i quan jo li explicava les meves teories matemàtiques (no les que tenien a veure amb ella, aquelles me les guardava pel meu diari), m'adonava que em mirava diferent, no sé si amb admiració o curiositat, però jo ho interpretava com a desig.
Quan ens vam besar per primera vegada em va semblar que em fonia. El cor em bategava amb força, sentia el cos feble i tenia a l'estómac una mescla estranya de sacietat i de fam. Va ser un petó lent, molt tranquil, i en la humitat de la seva llengua em va semblar que em fonia. Recordo que em va dir: "prou, que ens estem desconcentrant", i tot seguit ens vam continuar besant.
Les altres vegades van ser molt semblants. Estudiàvem i xerràvem una estona, i després ens besàvem llargament. No recordo haver-me sentit més feliç, més afortunat que en aquelles tardes de matemàtiques i petons, però hi havia alguna cosa que pressentia errònia, com una sospita que alguna cosa no era del tot correcte. Ens besàvem sempre a casa seva, sempre a soles i generalment poc abans que jo me n'anés, i sempre insistia que no li ho expliqués a ningú.
Hi havia suficients senyals per a adonar-se del que succeïa, però en la meva ceguesa no vaig ser capaç d'advertir res. No vaig saber veure-ho o no vaig voler veure-ho, però era evident que, encara que jo a la Lucille li agradava, hi havia un altre noi a la classe de qui ella estava més enamorada. Quan estava present només tenia ulls per a ell, i encara que jo em deia a mi mateix que, després, a casa seva, seria amb mi amb qui es besaria, hi havia una part de mi que endevinava el desastre, el prematur fracàs que s'aveïnava.
La urgència és veïna de la temeritat, i jo devia caure en ambdues, perquè vaig tenir la idea de regalar-li el meu diari. A aquelles alçades "Lucille i les matemàtiques" ocupava la totalitat d'una gruixuda llibreta amb teoremes fantàstics, amb fórmules romàntiques i geometries eròtiques, suposo, també, que incomprensibles. Va ser un acte desesperat, la meva última oportunitat d'evitar que la Lucille marxés: vaig pensar que si s'adonava de totes les matemàtiques que m'inspirava, no podria resistir-se a correspondre'm.
Potser ella no va veure bellesa en el meu diari, i més aviat les meves teories li van suggerir obsessió o fins i tot psicosi, o potser és que mai va arribar a llegir-lo. L'endemà la notícia que la Lucille havia començat a sortir amb aquell altre noi va córrer per tot l'institut, i, a partir de llavors els dies van passar a ser un calvari.
El meu únic respir a l'institut eren les classes de matemàtiques, l'únic lloc on em sentia segur. Un d'aquells dies, recordo que el professor ens va proposar un problema. Es tractava de completar, mitjançant manipulacions algebraiques, una cadena de raonaments que demostrés que u era igual a dos: que el número u i el número dos eren el mateix. El meu estat anímic estava per terra, però aquell repte em va retornar la il·lusió. Si es podia demostrar aquell impossible, llavors és que tot era possible: llavors és que podia recuperar a la Lucille.
Vaig treballar molt per a resoldre el problema, i finalment vaig trobar la solució. Es tractava només de considerar dues variables que valguessin el mateix, igualar l'una a l'altra, i després d'unes poques combinacions, cancel·lar un parèntesi que es repetia a banda i banda de la igualtat. Era una d'aquelles demostracions matemàtiques en què no se sap bé per què s'han triat els passos seguits, però on s'intueix un olfacte matemàtic, una creativitat per a anar jugant fins a arribar al resultat. Es concloïa, en efecte, que u i dos eren el mateix, i encara que era evident que la demostració havia de contenir algun error (com podia ser cert que l'u i el dos fossin el mateix?), una vegada més em va obnubilar la ceguesa.
Quan vaig sortir a la pissarra, vaig sentir que aquella era la meva última oportunitat. Vaig exposar els meus raonaments, i la classe es va quedar en silenci. Havia estat assajant el meu discurs per aquell moment, les meves irresistibles paraules on relacionaria d'una manera brillant la demostració que u era igual a dos amb l'amor de la Lucille, amb la idea d'aconseguir l'inassolible, de fer possible l'impossible. No sabia com però trauria forces per brillar, per seduir-la a través de les matemàtiques, però just quan estava a punt de dir les meves grans paraules, algú va aixecar la mà i va dir: "sé on està l'error en la demostració".
L'error consistia a cancel·lar aquell parèntesi que es repetia als dos costats de la igualtat. Era un parèntesi que contenia la diferència entre dues variables que havia suposat que eren iguals, és a dir que el parèntesi valia zero. No m'havia adonat que cancel·lar un parèntesi que val zero és equivalent a dividir per zero, i dividir per zero -a aquelles alçades ja ho teníem molt clar- era una operació poc menys que prohibida.
No em va doldre que algú detectés l'error, però sí el que va succeir després. Des del primer dia de classe, el professor ens insistia en la importància d'equivocar-se, en les nefastes conseqüències -especialment a la classe de matemàtiques- de tractar l'error com una porta tancada, un camí prohibit i que no val la pena explorar. Quan un de nosaltres s'equivocava, ens felicitava i es mostrava genuïnament interessat. Ens preguntava: "com has arribat a la teva conclusió?", i de vegades perdíem classes senceres -o potser les guanyàvem- valorant i discutint el perquè dels nostres raonaments. Aquella vegada, però, ningú més no va dir res, i en tornar a la meva cadira vaig escoltar un comentari que em va deixar gelat. Una veu masculina que no vaig poder identificar (encara que sempre he pensat que va ser la del noi amb qui ara sortia la Lucille), va murmurar: "aquí està l'error en la teva demostració: que t'has enamorat de la persona incorrecta".
Ara ho recordo amb tendresa, però aquella va ser la meva primera experiència de depressió. No vaig ser capaç d'aixecar-me del llit durant dies, i, suposo que per alguna espècie de bloqueig mental, amb prou feines recordo què va passar la resta del curs, com va acabar la meva relació amb la Lucille, i les següents imatges que retinc ja pertanyen a l'any següent, quan vaig entrar a la universitat.
El temps difumina els amors, els allunya i els oculta, i la intensitat que un dia ens va fer tremolar es veu sepultada per l'acumulació d'experiències. Resulta fins i tot difícil de creure que el que ara veiem d'una manera entranyable i inofensiva, va haver-hi un moment en què ens va ferir l'ànima, que ens la va sacsejar tota. La memòria oblida i, tret que no els dirigim la mirada, tenim la sensació que ja no estan, que amb prou feines van existir, però així i tot segueixen allà, esperant immòbils a què els tornem a posar el focus.
Avui, més de vint anys després, tinc a les meves mans el diari que li vaig escriure a la Lucille. Està sorprenentment ben conservat, i el títol encara és perfectament llegible, escrit en la meva lletra adolescent, no gaire diferent de la que tinc ara. Fullejo les seves pàgines amb lentitud, mentre em pregunto com és que segueix aquí, com és que ha aparegut, dins d'una vella caixa de cartó, a la casa dels meus pares.
Se m'ocorren possibles respostes, i les sospeso mentre rellegeixo aquells teoremes inventats i ingenus, aquelles matemàtiques adolescents i romàntiques. Potser ella me'l va retornar i no ho recordo, o potser és que mai li vaig arribar a regalar, que tan sols vaig fantasiar amb fer-ho, i que la memòria no només oblida sinó que altera i reescriu els seus capítols, com si tot allò que vivim no fos un conjunt d'escenes clares, sinó un relat que ens anem explicant, potser fals, potser erroni.
Penso també en aquelles classes de matemàtiques, en la insistència d'aquell professor a defensar a l'error. Suposo que sí, que tenia raó, i que cal abraçar més l'equivocació, que fins i tot no existeix, això que anomenem error. Em vaig enamorar de la persona incorrecta, però aquell fracàs em va proporcionar aprenentatges. Va ser el meu primer contacte amb el desig més pulsional, vaig aprendre què signifiquen la gelosia o l'enveja, i vaig sentir, per primera vegada, amb quin dolor connecten l'abandó i la frustració amorosa.
No, no crec que m'equivoqués en enamorar-me de la Lucille. Potser sí, l'u i el dos no poden ser iguals, i potser també, en matemàtiques, els errors condueixen a situacions absurdes. Però les matemàtiques, per sort, només són una construcció mental.