Que si sé qui és l'Antoni Deverne? Mare meva, doncs clar que ho sé, durant un temps vaig assistir a les reunions que ell i els seus acòlits organitzaven, es feien dir alguna cosa així com "els destructors de les matemàtiques", quina banda de descerebrats, no m'estranya que l'hagin liat tan grossa. Al principi vaig creure que es tractava només d'un grapat de savis somiadors, fins i tot entranyables: una barreja tendra entre efervescència juvenil i academicisme d'alt nivell, com si posessis a beure xupitos de tequila a William Faulkner i a Vladimir Nabokov i quan estiguessin borratxos els proposessis que donessin idees per inventar una nova literatura. Es reunien en un soterrani brut i mal il·luminat que pertanyia a en Deverne, recordo que hi havia una pissarra desplegable amb un embolic de gargots i articles i fletxes i subratllats -la típica imatge de les pel·lícules de policies- amb totes les idees que defensava el grup. Les reunions eren caòtiques, intenses i sovint histriòniques (tant els donava per encadenar proclames com per quedar-se tots en total silenci mentre llegien algun dels textos que algú del grup hagués portat), però la inicial curiositat i admiració que sentia per la seva extravagància i indubtable erudició va trigar poc a convertir-se en desconfiança i després en por: no era difícil predir que aquell radicalisme -encara que és cert que parcialment fonamentat- acabaria en desgràcia.
Jo era allà per la filosofia, m'havia fet popular en el seu cercle per haver escrit un article on adaptava conceptes de Kant -sobre la intuïció temporal i l'espacial- i els relacionava amb l'origen i l'essència de les matemàtiques, tot i que si em consideraven un dels seus era perquè jo també enaltia la figura de Brower, el fundador de la lògica intuicionista, el seu major referent.
Va ser el mateix Deverne qui em va introduir al grup. Jo només havia sentit a parlar d'ell entre rotllanes a la facultat: s'havia guanyat fama de mesquí per haver sabotejat amb intervencions agressives més d'una taula de debat en algun congrés. Era un tipus d'una personalitat abraçadora, persuasiva, potser sí una mica fosca però només en el context exclusivament social o humà, perquè quan es parlava de matemàtiques, els seus poderosos raonaments eren envoltants, gairebé diria que seductors. La resta del grup el formaven l'Alexei, un rus expert en l'àlgebra de Heyting però que -igual que en Brower- renegava d'ella com fan els músics de formació clàssica quan es cansen o s'avorreixen i es dediquen al jazz; la Martina, una escriptora de ciència ficció que proporcionava l'efectisme literari, ella va ser l'autora de la frase "els matemàtics són les noves bruixes i per tant han de morir", sens dubte el germen del primer dels seus crims; i la Charlotte, la guru espiritual del grup, era ella qui conduïa les sessions de meditació i el que denominaven "experiències exteriors", que no eren més que unes preses grupals d'un al·lucinogen de qui jo no havia sentit parlar mai, "la pipa de Banach-Tarski", crec que l'anomenaven.
Però sí, en Deverne era el líder, el que marcava la pauta i a qui tots seguien, encara que estic segur que també el temien, era capaç d'infondre por sense fer ús de la paraula. Un dia va dir "l'absurd és el nou zero" i aleshores vaig explotar en una riallada instantània, creient que ho havia dit d'una manera humorística. Vaig sentir llavors els seus ulls clavar-se sobre mi amb una fúria gairebé tangible, com si hagués blasfemat davant la mateixa inquisició i en la seva mirada hi viatgés tot el càstig que em mereixia. Vaig adonar-me de com la resta del grup també m'observava, així que vaig haver d'improvisar alguna cosa ràpida. Vaig dir: "brillant, em sembla brillant, 'l'absurd és el nou zero', només de pensar en la cara que posaran aquests pusil·lànimes del rigor i la lògica em parteixo de riure"; no se'm va acudir res millor per sortir del pas. No era l'humor el que més es respirava en aquelles reunions, però la meva jugada va semblar suavitzar una mica l'ambient. En Deverne va deixar de mirar-me i es va dirigir cap a la pissarra, però l'Alexei va esbufegar d'una manera que donava a entendre exasperació o avorriment. "De tota manera", vaig dir llavors, "caldrà explicar això de què 'l'absurd és el nou zero', no crec que la gent ho entengui del tot, jo mateix tindria dificultats per explicar-ho"; fer-me una mica l'ignorant vaig pensar que ajudaria a fer que no tinguessin en compte la meva riallada. La Martina va prendre llavors la paraula i va dir: "el nombre zero va ser repudiat fins que les pràctiques meditatives de la religió hindú van permetre la seva acceptació: el que durant segles va ser considerat el veritable Anticrist, ara és un dels pilars de la matemàtica moderna".
La Martina tenia en la seva forma de parlar una música i un encadenament de paraules molt periodístics i poètics, tot el que deia semblava ser llegit d'un paràgraf imaginari, prèviament elaborat a la seva ment. La seva intervenció, per sort, va desviar una mica l'atenció i vaig pensar que ja s'havien oblidat de la meva ofensa. L'Alexei va assentir repetides vegades amb el cap, i la Martina va continuar dient: "tota la comunitat matemàtica rebutja l'absurd, el consideren inassumible, una porta prohibida i infranquejable, el pitjor dels resultats possibles, l'inacceptable, el mateix dimoni". Es va produir llavors un silenci llarg que vaig aprofitar per observar-los jo a ells: ningú deia res però tots miraven en direcció a en Deverne, semblaven esperar que dictés sentència. "Això mateix", va dir aleshores, "els molt ignorants i anacrònics encara donen per vàlid al vell Aristòtil; és la nostra obligació mostrar-li al món que els temps han de canviar, que l'absurd ja no pot ser més un proscrit, que és la contradicció qui ens ha d'indicar el camí", i encara després d'una pausa, va afegir: "estem molt a prop de fundar unes noves matemàtiques, i per tant una nova humanitat".
Aquesta vegada no vaig contenir cap riallada -ja n'havia tingut prou amb l'episodi anterior- però sí que vaig tractar de dissimular el meu espant. Pel que sabia, les idees de la lògica inuicionista -que rebutjava les habituals demostracions en què es prova que alguna cosa existeix sense necessitat de trobar-la explícitament- tenien com a contrapartida la no acceptació del principi del tercer exclòs (segons el qual no poden ser certes al mateix temps una afirmació i la seva contrària, el fonament bàsic de la lògica aristotèlica i per tant de la matemàtica actual), una amenaça de daltabaix que en el seu moment va rebre la completa oposició de Hilbert ("treure-li al matemàtic el principi del tercer exclòs seria com treure-li a un astrònom seu telescopi, ni més ni menys que la mort de les matemàtiques").
Les intencions de la lògica intuicionista eren, en el fons, encomiables: van sorgir per donar resposta a les paradoxes de la teoria de conjunts i a les contradiccions a què conduïen l'infinit i l'axioma d'elecció, però en Deverne i els seus semblaven voler anar més enllà. "Que les coses només puguin ser certes o falses", va dir llavors la Charlotte, "és un artifici que ha conduït a l'ésser humà a comportar-se com un autòmat, a pretendre que la ciència respondrà totes les seves preguntes, fins i tot l'última de totes, la més vital i que es refereix a la seva essència". En escoltar aquella afirmació ("les coses només poden ser certes o falses") no vaig poder contenir-me d'intervenir, amb el risc de tornar a cometre un error. Vaig dir "¿no va demostrar Gödel que en tot sistema lògic hi ha afirmacions indecidibles, veritats que no podem saber si són certes o falses?", però vaig tornar a rebre una reacció irada, tot i que d'alguna manera semblava que havia posat el dit a la llaga. En Deverne va llançar un guix contra el terra, fent-lo esclatar i dispersant els seus trossos sota els nostres peus, i va cridar: "Insuficient! La teoria de Gödel és insuficient! Que hi hagi veritats indecidibles és una obvietat, el que cal explorar és el camí de la contradicció, cal provocar la ruptura definitiva, la clau està en la paradoxa, en l'absurd, en la gloriosa contradicció!".
Per a mi aquella explosió d'ira va representar un punt final. Si abans la meva por era només inicial o teòrica, en aquell moment em vaig dir que ja no assistiria a més reunions. Tot i això la temptació de saber a on dimonis conduïen aquells deliris -tan incomprensiblement compartits entre ments tan brillants- era temptadora, així que encara vaig indagar una mica més, aquest cop més tranquil, amb la certesa que no els tornaria a veure més. Els vaig preguntar aleshores per les idees dels finitistes i els ultrafinitistes -un altre corrent de lògics que descartava completament tot procés o construcció que no fos finit, la negació radical del problemàtic concepte de l'infinit- però amb prou feines em van fer cas, i només després que ningú semblés mostrar interès, l'Alexei va dir: "el finitisme és també insuficient, cal acabar amb ells, amb tots ells, finitistes i constructivistes i intuïcionistes i matemàtics clàssics en general, cal començar de nou d'una vegada per totes".
Les reunions solien acabar-se entorn de la una de la matinada: vaig mirar el rellotge i ja eren les dues, així que vaig creure urgent esbrinar quin era el seu pla. Vaig dir: "algú em pot explicar com ho farem?", incloent-m'hi a mi intencionadament, tractant de mostrar-me davant d'ells com un còmplice més. Alguna cosa devia trencar-se, però, perquè em vaig adonar que es van intercanviar mirades, em va semblar que sospitoses. Vaig pensar que alguna cosa anava malament, com si m'haguessin descobert o estiguessin a punt d'executar un pla ordit entre ells telepàticament, i em vaig espantar definitivament quan vaig veure que en Deverne, amb el pas molt lent i calculat, va desaparèixer darrere de la pissarra. La Charlotte va dir: "l'única forma de néixer és morint primer", i en aquell moment vaig sentir un soroll des de la zona on vaig suposar que hi havia en Deverne. Em vaig aixecar amb sigil decidit a anar-me'n, mentre l'Alexei deia "començarem demostrant que P és igual a NP" (el vell problema que, segons es deia, convertiria en innecessària tota activitat matemàtica), "i després destruirem la resta de l'edifici, caigui qui caigui, mori qui hagi de morir".
Ho lamento, senyor inspector, si per no haver-me quedat més temps no puc donar-li més pistes per a la seva investigació, però espero que entengui que en aquell moment vaig témer per la meva vida. Sense cap altra idea al cap que la de sortir d'allà i estar fora de perill de tot aquell psicòtic despropòsit, vaig marxar sense dir res, primer a passos ràpids, però després a tota velocitat. Durant el temps que vaig trigar a pujar les escales i sortir de la casa d'en Deverne no vaig sentir que diguessin res, ni tampoc em vaig girar per veure com reaccionaven. M'ha de creure, senyor inspector, jo no tinc res a veure amb els crims que han sortit a la llum. Pot interrogar-me les vegades que faci falta, pot encarar-me amb ells si ho desitja. Ni l'arma ni el verí que han trobat a casa meva són de la meva propietat, els han d'haver posat ells allà, ha de ser algun tipus de venjança, o potser és part del seu pla. M'ha de creure -i li ho dic també pel seu bé-, no he dit res que no sigui veritat.