Guardo un record confús de les meves converses amb en Deverne. De les persones que han mort creiem recordar cites i accions exactes, i pensem: "estic segur que va dir això", o "en tal ocasió va actuar d'aquesta manera", però ens passa sovint que la memòria ens menteix, i el que crèiem exacte en part és només interpretació, invenció inconscient -o secretament deliberada- basada en vagues percepcions, en reformulacions o interpretacions del que realment va succeir o es va dir. Als vius encara se'ls pot preguntar, però hi ha coses que vaig aprendre d'en Deverne que no sé si les vaig escoltar directament d'ell, si vaig arribar jo sola a les seves conclusions, o si les vaig llegir a internet, en alguna de les incomptables ocasions en què, després de veure'l, corria a buscar a google o a la wikipedia tot allò que m'explicava i que, per pudor, no sempre li confessava no entendre del tot. En qualsevol cas, totes les frases i accions -tots els moments- que retinc d'en Deverne van aconseguir la gesta de despertar en mi la curiositat per les matemàtiques, i encara que les seves reflexions potser estaven més prop de la filosofia, si algú hagués pronosticat que, no només ara seria capaç de parlar d'elles, sinó de plantejar-me preguntes que les afecten directament, sens dubte ho hagués considerat un disbarat.
Un dels primers conceptes que vaig aprendre va ser la diferència entre una paradoxa, un teorema i un axioma. La nit en què el vaig conèixer em va donar a provar la pipa de Banach-Tarski, una droga al·lucinògena que permetia visualitzar una inversemblant transformació geomètrica. Els meus ulls van veure amb tota claredat com un pèsol s'esmicolava, els seus minúsculs fragments es redistribuïen, i a poc a poc es tornaven a unir entre ells, cada vegada més lluents, fins a formar enmig de l'habitació una llum resplendent i gairebé intolerable, d'un volum molt major que el del pèsol, i que recordava inevitablement al Sol, un fenomen conegut com la "paradoxa de Banach-Tarski". En Deverne va dir: "el que estàs veient és un resultat que és cert, en el sentit que les matemàtiques han trobat una demostració lògica que és cert", és a dir que no es tractava en realitat d'una paradoxa, sinó que era un teorema, una veritat, una conclusió que es podia demostrar a partir d'una determinada sèrie de deduccions lògiques. Els teoremes eren doncs l'objectiu, els cims on pretenia arribar el coneixement matemàtic, mentre que la paradoxa era una espècie de porta prohibida, una curiositat sense aplicació pràctica, un efecte de màgia del pensament. Malgrat la meva incultura matemàtica, coneixia el significat de les dues paraules, però no havia sentit a parlar mai dels axiomes, pel que semblava més fonamentals, més essencials o primaris. Quan es va esvair aquella increïble il·lusió òptica, em va dir: "però tampoc li donis massa importància, el que has vist és conseqüència de l'axioma d'elecció, i els axiomes només són un conveni".
Aquella va ser la primera de les vegades en què vaig descartar preguntar-li (no volia eclipsar l'experiència amb explicacions matemàtiques que tampoc entendria), però quan vaig buscar pel meu compte en què consistia l'axioma d'elecció, tampoc vaig comprendre res. Vaig buscar què era un axioma, i vaig descobrir que era l'eufemisme matemàtic per a les suposicions més nuclears, aquelles afirmacions tan simples i òbvies que es donaven per vàlides encara que no es tingués demostració lògica que fossin certes. Vaig deduir que es tractava, en certa manera, de prejudicis (o de convenis, com deia en Deverne), de regles del joc tan bàsiques i indiscutibles que tota la comunitat matemàtica les acceptava. Per explicar-m'ho millor a mi mateixa, m'imaginava que si algú li preguntés a un matemàtic una vegada i una altra la pregunta "per què?" (com ho fan els infants en cert moment del seu creixement cognitiu), les últimes i infranquejables respostes serien els axiomes. Sobre ells no hi hauria manera de respondre res, i només es podria dir: "és així i punt, aquesta veritat és un axioma i has d'acceptar-la, si no ho fas no podem seguir parlant, o estarem parlant de coses diferents".
Vaig saber que ho havia entès correctament (o que ho havia entès segons ho entenia també en Deverne) al cap de poc. En acomiadar-nos la primera nit que vam passar junts, no ens vam canviar els números de telèfon ni va haver-hi cap insinuació de tornar-nos a veure, però jo ara sabia on vivia. Pocs vincles són tan poderosos com el sexe -el bon sexe-, i el magnetisme que exercia sobre mi en Deverne es va convertir amb el temps en una addicció. N'hi va haver prou amb aquella primera nit perquè el seu personatge em captivés, encara que no va ser només per com es movia al llit (d'aquella manera tan inclassificable), sinó per la misteriosa profunditat que emanava. Quan parlava de música o quan ballava (d'aquella manera, també, tan peculiar i genuina), se li transparentava una tendresa i una sensibilitat que no encaixaven en absolut amb aquella obcecació amb què parlava de matemàtiques, una intensitat que es feia evident als seus ulls, propers a la ira, com si hi hagués una cosa que li dolgués o enervés des del més profund. En Deverne tenia tots els ingredients perquè jo m'enamorés d'ell: se sortia de la norma, ens enteníem bé al llit, i en el seu món interior semblava haver-hi llocs recòndits que valia la pena investigar. En aquell moment no tenia cap altre entreteniment més interessant que aquell, així que, passats uns dies, vaig tornar a presentar-me a casa seva.
Aquesta segona trobada no va diferir en molt de la primera (després d'escoltar música i ballar una estona vam anar a la seva habitació), però aquesta vegada vaig sentir que s'obria una mica més en la conversa. Estàvem tombats al seu llit, encara nus, i aleshores em vaig fixar en un quadre que hi havia a la paret. Era circular i en ell hi havia escrites unes paraules que no aconseguia llegir amb claredat, així que vaig preguntar-li per elles. Em va explicar que en el quadre hi havia un vers ("la vida, no?") que havia compost en l'època en què escrivia poemes. Definitivament en Deverne era un matemàtic peculiar, o almenys ho era en comparació del clixé que jo tenia d'ells. El vers em va semblar bo, senzill i curt però que podia entendre's, o bé com a mostra de resignació ("així és la vida, no?"), o també d'inquietud o qüestionament ("sembla que això és la vida, no?", com dient: "o no ho és?", "o no és veritat que ho sigui?"). Li vaig preguntar què va voler comunicar amb el vers, i va dir: "hi ha alguna cosa infrangible en tot ésser viu, una espècie d'axioma universal de la vida". En aquell moment vaig recordar les meves lectures, i li vaig dir: "com una veritat que ningú discuteix?", i em va respondre: "sí, exactament". Després va afegir: "per molt dura que sigui la seva existència, hi ha en la vida un impuls de seguir vivint, una obstinació constant a despertar-se l'endemà i viure un dia més i un altre més i un altre més, una pulsió genètica per aferrar-se a l'existència costi el que costi, com un gran motor subjacent, inexplicable o inconscient però que ens afecta a tots".
La idea era suggeridora, i encara que en certa manera era també òbvia, em va fer pensar en el conjunt de totes les espècies vives, ocupades totes, en efecte, a alimentar-se, a mantenir-se sanes, a reproduir-se, a expandir-se i a lluitar contra tota adversitat amb la finalitat de seguir vivint. Vaig pensar: "té raó, si un ho pensa, és un fenomen màgic, tots volem viure, podrem moure'ns en una direcció o en una altra, queixar-nos més o anhelar menys, però en l'única cosa que estem tots d'acord és en què no volem morir, aquest sembla ser el nostre axioma". En Deverne tenia la capacitat de despertar el meu interès sobre temes que, potser en una altra ocasió o amb una altra persona hagués trobat avorrits o insuficients. El misteri de la vida -la seva inexplicable necessitat, la seva desesperada i incorrompible insistència- era quelcom que tots donàvem per descomptat, i em va semblar entreveure la intenció d'aquell vers. Així i tot, en aquell moment se'm va ocórrer una rèplica, i li vaig dir: "també hi ha persones que es deprimeixen i no volen viure, que descarten acceptar aquest axioma". En Deverne va girar el coll i em va mirar als ulls (fins aquell moment els dos miràvem al sostre, encara tombats al seu llit, amb els caps recolzats sobre el mateix coixí), i em va dir: "exacte, d'això es tracta, de qüestionar els axiomes".
La tendència d'en Deverne de portar la conversa cap al terreny de les matemàtiques era incorregible, o millor dit, era constant. Va dir: "ja hi ha hagut en la història ocasions en què discutir un axioma ha obert camins i percepcions noves", i vaig detectar de seguida que començava a posar-se nerviós. Vaig pensar: "quines ocasions?, quins axiomes s'han discutit i quins camins s'han obert?", però en lloc d'això li vaig preguntar: "estàs tractant de defensar el suïcidi?". Va reaccionar llavors amb vehemència, incorporant-se i després aixecant-se del llit, mentre deia, visiblement alterat: "t'estic parlant de posar en dubte els axiomes més bàsics de les matemàtiques, els de la teoria de conjunts, els de la teoria de Zermelo-Fraenkl", i llavors va afegir: "els axiomes...", però va tallar la frase a mig fer, com si li estigués prohibit seguir confessant-se i s'hagués reprimit de fer-ho. "Què?", li vaig dir, però en veure que no responia, vaig precisar una mica més. Li vaig preguntar: "què hi ha de dolent en els axiomes?", però va baixar el cap i va esbufegar. Li vaig insistir: "què?, què passa amb els axiomes?", però va fer un gest de negació i va tornar a esbufegar, com si parlar d'allò fos un assumpte de summa importància, potser massa per a mi -o per a ell- o per a aquell moment.
Aquella vegada no vaig esperar l'endemà, i la mateixa nit, en arribar a casa, vaig entrar a internet per buscar respostes. Igual que el nom de la pipa (Banach-Tarski), el dels axiomes que havia esmentat (Zermelo-Fraenkl) eren difícils de recordar, però els vaig trobar de seguida. Havia marxat de casa seva decebuda: com en la nostra primera nit junts, en aquesta segona semblava seguir-se el mateix guió. Tota la sensualitat i la poesia de quan escoltàvem música, de quan ballàvem o fèiem l'amor semblava esvaïr-se després d'anar-nos-en al llit, quan parlàvem i arribàvem a un cert punt, sempre relatiu a les matemàtiques. Aquella nit vaig tancar la porta de casa seva pensant: "què vols que et digui, seràs molt bon amant però ets més estrany que un gos verd", i em vaig dir a mi mateixa que no tornaria a veure'l, però al mateix temps, mentre ho feia, vaig tenir la nítida certesa que m'estava enganyant. Mai havia mostrat el menor interès per les matemàtiques, però ara estava ansiosa per saber què era la teoria de conjunts, qui dimonis eren Zermelo i Fraenkl, i en què consistien els seus axiomes.
El que vaig llegir era una mica confús, però va ser suficient per no perdre'm a la següent conversa. Per molt que el vocabulari que usava suggerís un món gris de raonaments i abstraccions, les matemàtiques que apassionaven tant a en Deverne eren qüestions de relativa senzillesa (què és veritat i què no ho és, quines veritats depenen de quines, quines són les veritats últimes, de les quals la resta depèn), així que em vaig veure capacitada per parlar-li'n. La tercera nit (un cop més vaig ser jo qui es va acostar fins a casa seva, i un cop més ell hi era; vaig deduir que no tindria gaire vida social), li vaig preguntar directament pels axiomes. Semblava haver-hi meditat, i haver calculat la informació que estava disposat a compartir amb mi, perquè em va parlar d'una manera pausada, gairebé didàctica. "A l'antiga Grècia, Euclides va reduir tota la geometria que hi havia fins aleshores a tan sols cinc axiomes". Estàvem asseguts al sofà i aquesta vegada no hi havia música de fons. "Segles després, un d'aquells axiomes va ser posat en dubte, i com a conseqüència es van descobrir noves geometries, des de llavors anomenades geometries no euclidianes". Jo l'escoltava pensant "vaja, una cosa més que hauré d'anar a buscar a internet, els axiomes d'Euclides", perquè no el vaig voler interrompre. "Posar en dubte els axiomes ens fa créixer, de la mateixa manera en què qüestionar els nostres prejudicis ens pot canviar substancialment". No es podia negar que les seves paraules tenien sentit, i em vaig sentir alleujada en veure que començava a comprendre'l, però així i tot seguia sense entendre per què s'alterava d'aquella manera arribats a cert punt, així que vaig tractar d'indagar més. "Hi ha algun axioma dels de Zermelo-Fraenkl que es pugui discutir?", li vaig preguntar. Devia encertar-la, perquè en aquell moment va respirar profundament, i després va assentir amb un gest lent i perllongat del cap. "N'hi ha molts, gairebé tots al meu entendre".
Em vaig quedar pensativa un moment, i vaig tractar de recordar el que havia llegit. Pel que semblava, els axiomes de Zermelo-Fraenkl eren la resposta al descobriment de la paradoxa de Russell, una paradoxa que havia significat, per dir-ho d'alguna manera, una trencadissa en el sistema de fonaments de les matemàtiques. Així i tot no vaig aconseguir recordar cap d'aquells axiomes, així que li vaig preguntar: "podries donar-me un exemple?", encara que, després d'una pausa, vaig afegir: "un que pugui comprendre?". Em va mirar llavors amb suavitat, i em va semblar fins i tot entreveure l'inici d'un somriure. Vaig tenir la sensació que la seva habitual obcecació matemàtica s'estava començant a relaxar, tot i que encara semblava resistir-se, com si l'incomodés o avorrís haver-me de donar explicacions que ja tindria superades. Va dir: "l'axioma d'elecció és un d'ells, però potser és una mica massa abstracte". Vaig agrair que tingués el detall de considerar un possible excés d'abstracció, i me'l vaig mirar expectant. Li vaig dir: "doncs un de més senzill", i llavors va tornar a respirar profundament. Es va reclinar sobre el sofà i va mirar en direcció al sostre, i vaig tornar a tenir la sensació que calculava o sospesava quanta informació donar-me o si fer-ho o no. Vaig esperar en silenci fins que, finalment, va dir: "hi ha un axioma que diu que existeix un conjunt buit, és a dir que existeix un conjunt que no té cap element, l'anomenat conjunt buit".
Confesso que allò em va decebre. Esperava quelcom més espectacular, més problemàtic o suggeridor, un dilema de major complicació. Vaig pensar: "quin problema hi ha en què existeixi un conjunt que no tingui cap element?", i em vaig imaginar una bossa buida, sense res en el seu interior. Vaig continuar en silenci durant un moment, encara observant-lo. S'havia quedat immòbil, amb els ulls tancats, però hi havia a les seves celles i a la inclinació dels seus llavis una expressió que semblava amagar tristesa o cansament. M'hi vaig acostar una mica i vaig sentir la seva olor, em va semblar que de fusta palpitant. Era la primera vegada que la nostra conversa no acabava d'una manera abrupta, que en Deverne no s'encenia o es posava nerviós, o que jo no marxava, cansada d'esperar que digués res. Vaig recordar llavors les seves paraules ("l'obstinació de la vida a seguir vivint", "una espècie d'axioma universal de la vida", "posar en dubte els axiomes"), i vaig sentir una sobtada compassió per ell. Totes aquelles reflexions matemàtiques semblaven conduir-lo a un pessimisme d'una índole teòrica (i per tant més profunda i perillosa, ja que no responia a un estat d'ànim concret i passatger, sinó a un convenciment racional), però sobretot semblaven suposar-li un turment, un pes que de vegades l'incendiava, però que altres vegades l'enfonsava i silenciava. Vaig continuar mirant-lo i encara em vaig acostar una mica més. La seva respiració era pausada, i el seu pit es movia molt poc i molt lentament. Aquella quietud sostinguda i oscil·lant em va recordar a la seva manera de fer l'amor, i vaig sentir un sobtat desig, gairebé urgent, de besar-lo. Abans de fer-ho, però, em vaig aixecar del sofà i vaig anar fins a l'ordinador. Quan va començar a sonar la música, en Deverne va obrir els ulls i aquesta vegada va somriure amb claredat. Per primera vegada, més que una mera excitació sexual, el que vaig sentir va ser un afecte i unes ganes d'abraçar-lo més poderoses, més tendres i amoroses que les que havia sentit fins llavors. Vaig tornar a asseure'm al seu costat, vaig posar una mà sobre la seva galta, i vaig tancar els ulls jo també.