La nit que vaig conèixer a la família de la Marcela vaig presenciar una situació en principi incòmoda, però que em va resultar molt inspiradora. No m'atreviria a dir que van discutir, més aviat va ser un foc fallit prematurament, una d'aquelles temptatives d'incendi que s'anticipen massa perilloses i que per això mateix s'apaguen abans d'encendre's, com si un càlcul previ i instantani desaconsellés a totes les parts entrar a l’efrontament perquè hi ha massa pèrdues, massa risc per a tan poc benefici. Una hipotètica discussió, a més, semblava poc apropiada per a aquell moment. Feia ja temps que la Marcela i jo sortíem junts però era la primera vegada que sopàvem amb els seus pares, així que imagino que van preferir estalviar-me l'espectacle, o potser és que se’l van estalviar a ells mateixos.

A totes les famílies hi ha ferides. Totes arrosseguen a la seva esquena conflictes i draps bruts, no existeix la família perfecta i completament feliç on no hi hagi cap fricció de cap mena; és humanament impossible, és condició de grups, no diguem si són familiars. En major o menor mesura sempre hi ha direccions concretes en les que l'amor no flueix amb total llibertat i harmonia, o perquè en algun moment es va dissipar o es va enterbolir -perquè es va truncar i va enfosquir i finalment es va trencar o potser només va canviar però no va haver-hi adaptació a aquest canvi- o perquè aquest amor ja mai va ser-hi d'entrada, o bé perquè una de les parts no el va saber donar o perquè l'altra no el va sentir, no el va interpretar de la mateixa manera. En moltes famílies aquestes ferides han derivat en tragèdies, en vessaments de sang o de violència -encara que només sigui verbal- sovint producte de l'acumulació progressiva i finalment explosiva de rancors i de greuges, tots tenim exemples propers. El més habitual, però, és que els conflictes es mantinguin sota control i s'aconsegueixin ometre les discrepàncies greus, no només les que tenen a veure amb accions o paraules que un dia es van considerar ofensives i que no s'aconsegueixen perdonar sinó també aquelles altres, molt pitjors, que, encara que assenyalin superficialment a fets concrets, en realitat apunten a la manera de ser de l'altre i per tant són més difícils de resoldre, si és que no són impossibles.

El més comú, doncs, és evitar generar discussions o baralles, i així els ressentiments i els retrets enquistats sobreviuen d'una manera latent, a intensitat baixa, a vegades fins i tot nul·la, encara que només sigui en aparença. Aquesta solució no és del tot dolenta, sobretot perquè aporta -i aquest és el seu principal avantatge- una sensació d'absència de conflicte, una pau que potser no és resolutiva però almenys no furga, no aprofundeix. La pena és que aquest és, precisament, el seu problema. Les cicatrius que deixa estan impregnades d'una resignació i un fracàs que no moren, i que a més solen reaparèixer. És el fracàs dels dolors antics a on no es torna però que qualsevol dia ressorgeixen, n’hi ha prou amb un comentari desafortunat o malintencionat -una mala cara, l'excusa d'una discussió nímia, la influència d'agents externs- perquè reapareguin com a tabús silenciats, aquells que només ho són mentre ningú els assenyala però que de sobte un dia es destapen com a caixes de Pandora amb renovada fúria i renovades llàgrimes, llàgrimes de ràbia o de dolor o impotència i que crèiem marcides però que tornen intactes, com si l'origen del conflicte encara fos viu, viu i present i molest com aquells elefants enormes i incòmodes i que tothom fingeix no advertir. El remei, però, sovint és pitjor que el problema, i per això tapar o deixar passar i mirar cap a un altre costat és la solució més popular, la més estesa, a vegades la més eficaç, a vegades també l'única possible. Encara que es tracti d'una forma més d'hipocresia, almenys és compassiva, i potser per això funciona. Ulls que no veuen, cor que no sent, i gràcies a aquesta ceguesa voluntària una bona quantitat de famílies aconsegueix sepultar amb èxit els seus pitjors draps. El temps ho supera i accepta tot o gairebé tot, i allò que un dia ens va semblar intolerable pot fins i tot acabar oblidat del tot, difuminat a l'esquena negra del temps, com diria Marías.

De la família de la Marcela jo només disposava d'algunes descripcions, me n'havia parlat però mai havíem aprofundit massa, així que la meva expectativa era trobar-me amb aquesta espècie de normalitat, aquesta placidesa més o menys estable, habitual. Eren quatre. Lluisa la mare, Joan el pare, Anna la germana gran i Marcela la petita, encara que aquella nit la germana de la Marcela no hi era. El desencadenant va ser una trucada telefònica. Va sonar el telèfon de la Lluisa -la mare de la Marcela- i es va fer el silenci a la taula. No recordo de què estàvem parlant -ens havíem acabat d'asseure i abans només va haver-hi una mica de conversa desordenada i fragmentada, les introduccions habituals no massa àgils, una mica maldestres o forçades, encara que voluntarioses- però sí que recordo que em va semblar molt abrupta la forma en què tots es van quedar en silenci. Vaig pensar que aquella seria una trucada pendent important, i em vaig quedar callat, expectant. La Marcela va arquejar les celles i va mirar la seva mare mentre movia el coll de forma repetida d'una manera que em va semblar inquisitiva -com exigint-li que revelés qui era la persona que estava trucant- però va ser el Joan -el pare- qui li ho va preguntar directament. La Lluisa va respondre: “Ningú, no és ningú” amb un to que semblava contenir impaciència, fastigueig, gairebé ofensa. Tant la forma en què li ho va preguntar el Joan com la forma en què va respondre la Lluisa em va semblar que se sortien de la cordialitat i la calma que fins aleshores havia percebut, i a més la Lluisa va acompanyar la seva resposta amb un gest ràpid, gairebé agressiu: va agafar el telèfon, es va aixecar de la taula i el va col·locar boca avall en una tauleta que hi havia al costat de la porta de la cuina. El va posar fora de la vista i de l'abast però no el va posar en silenci, de manera que durant una estona es sentia la melodia juntament amb la vibració, repetitiva i apagada com un lament ignorat, una tristesa mecànica i lànguida. Va sonar deu, quinze vegades, moltes més de l'habitual. Hi hauria algú molt pacient, o molt confiat, o molt insistent, o molt desesperat a l'altre costat del telèfon. Fins aleshores la incomoditat de la situació ja era palesa, però quan per fi va deixar de sonar el telèfon, es va produir el fenomen que va amenaçar amb provocar l'escàndol, el foc fallit al que em referia al principi.

Va passar que els tres van parlar alhora. Encara que, per a ser més precís, no és que ho fessin al mateix temps, sinó que amb prou feines va haver-hi pauses entre les seves intervencions, les van encadenar gairebé a la perfecció. Van parlar l'un després de l'altre sense que cap d'ells deixés acabar a l'anterior, interrompent-se el temps mínim, suficient com perquè es produís un efecte de cavalcada, de ràfega de continguts successius. Van ser tres intervencions ràpides i seguides, sincronitzades, en realitat una proesa de coordinació. Primer va parlar el Joan però de seguida va ser trepitjat per la Lluisa, i sense que la Lluisa hagués acabat ja havia començat la Marcela. Si s’ho haguessin proposat és molt probable que no ho haguessin aconseguit. Aquesta en principi no és una casualitat difícil, es dona sovint però més aviat succeeix entre estranys i això va ser, precisament, el que em va fer dubtar. Quan hi ha confiança els ritmes es coneixen i cadascú intueix i respecta els temps de l'altre i és més difícil que es produeixi. S'espera, es passa la paraula amb naturalitat i sense interrupcions. Existia la possibilitat que aquesta fos la seva manera de relacionar-se -hi ha famílies que són parladores accelerades, que se solapen i fins i tot es criden sense que això sigui vist com una agressió o una falta de respecte sinó com una forma d'intensitat o d'urgència, la pressa per ser el primer a fixar doctrina o per ser l'últim a dictar sentència, a vegades també el gust per la vehemència, o la tendència a la competició per tenir la raó o per atreure el focus, les lluites egoiques, les pugnes per l'obtenció de l'amor en les seves múltiples formes- però no em semblava que fos aquest el perfil de la família de la Marcela, no m’ho semblava en absolut en realitat. Només portava amb ells una estona però tot havia estat suau, serè, era estranya aquella pujada de to. La trucada de remitent desconegut i aquell “ningú, no és ningú” entre agressiu i ofès havien de ser, per tant, els desencadenants d'aquella inesperada explosió compassada, i encara que vaig trigar uns segons a estar segur d'haver comprès, els tres missatges van ser prou clars com per a poder-los captar bé.

El primer que va parlar va ser el Joan. Va dir: “Quan deixarà de trucar-te?”. En la seva veu hi havia duresa però, més que una petició d'explicacions o una mera interrogació va semblar un lament, una queixa antiga i repetida fins a l'avorriment, quan deixarà de trucar-te, quan deixarà de fer això que tant em molesta, estic cansat que ho continuï fent, estic cansat també de dir-t'ho, això em va semblar que expressava. Em vaig preguntar a qui es referia i per què ho feia d'aquella manera, qui era aquest algú que ja feia temps que trucava a la Lluisa i per què li molestava tant al Joan que ho fes, però potser va ser només el germen del pensament -la seva prefiguració o intuïció, el seu esbós- perquè abans que acabés, la Lluisa ja estava dient: “Si t'ocupessis de les teves coses no hauria de ser jo qui et fes de mare”. El to de la Lluisa va sonar més com una sentència, o potser un cop baix, un retret explícit, en tot cas. Aquesta vegada sí que es tractava d'una queixa directa, no formulada en forma de pregunta gairebé retòrica com la del Joan. No t'ocupes de les teves coses i t'he de fer de mare. No precisava a quines coses es referia, però sí que era ella qui havia d'ocupar-se’n i que això la convertia en la figura simbòlica de la seva mare -o potser no tan simbòlica, tot i que aquest era terreny pantanós, tant com ho és la psicoanàlisi- encara que tampoc aquesta vegada vaig tenir temps de pensar gaire perquè, de seguida, interrompent la part final de la intervenció de la seva mare, la Marcela va dir: ”Per què l’Anna sempre ha de trucar quan sap que soc aquí?”, una última pulla que amb prou feines arribava a dissimular el verí que portava injectat, jo coneixia els seus tons i en aquest hi havia intenció i assenyalament, mala sang, això em va semblar.

Aquestes van ser les tres bales del tiroteig, els tres trets que es van intercanviar. El pare acusava la mare de rebre unes trucades per ell no desitjades, ella al seu torn l'acusava d'haver-li de fer de mare, i finalment la Marcela acusava la seva germana absent de trucar just quan ella estava allà, i a més semblava demanar-los-en explicacions als seus pares. Les acusacions eren bastant clares, encara que totes amagaven retrets més o menys vetllats. En cas de ser cert, per què trucava l’Anna a la seva mare tot just quan sabia que la Marcela era allà amb ells? I per què això molestava tant a la Marcela? Per a expressar-se va usar un d'aquells tons infantils de quan es diu “ho ha fet a propòsit”, com si l’Anna tingués una intenció secreta i malèvola. Semblava haver-hi menys incògnites en la queixa de la Lluisa -saber de quins assumptes del Joan s'ocupava i per què ocupar-se’n la convertia en la seva mare, i què entenia ella per fer de mare- però eren dubtes que bé podien amagar un assumpte greu o una esquerda en la parella, de la mateixa manera en què ho feia la queixa del Joan i la misteriosa persona que hi havia darrere d'aquelles trucades tan suposadament repetides en el temps.

Després d'allò es va fer un silenci gairebé estratègic. Els tres es van quedar absorts però en certa manera receptius i atents, cadascun figurant-se l'efecte produït per la seva queixa però al mateix temps assimilant el contingut de les altres dues, o això em vaig imaginar. El Joan va parpellejar repetides vegades, la Marcela girava el seu coll a un costat i a un altre amb contrarietat, la Lluisa i el Joan es van intercanviar ràpides ullades, el Joan va arrufar les celles, la Lluisa va beure de la seva copa de vi amb una lentitud exagerada, calculada. Hi havia molta rèplica, molta resposta possible i també molta explicació prèvia, encara que això últim suposo que només per a mi, jo era la primera vegada que en sentia parlar, ells estarien ja cansats d'aquells mateixos retrets, gastats, vells. Hi havia també moltes possibilitats sobre com gestionarien el triple conflicte a partir d'aleshores, però en lloc de pensar en tot allò, en aquell moment recordo patir una espècie de desconnexió -encara que potser fos en realitat una connexió- perquè em vaig quedar ancorat en una idea, un concepte suggerit per aquella escena. Malgrat que les tres queixes havien estat d'índoles diferents -encara que també molt semblants en certa manera, perquè estaven totes formulades de manera poc assertiva i eren relatives a l'atenció o a l'afecte, és a dir eren demandes d'amor- les tres sorgien d'un mateix lloc, és a dir tenien un mateix desencadenant, aquella trucada telefònica que havia rebut la Lluisa i la seva posterior reacció davant la pregunta del Joan. El punt de partida era únic i compartit però els camins per on els havia conduït als tres eren completament diferents, com si davant d'una mateixa pregunta haguessin respost tres coses diferents, o com si a partir d'una mateixa situació s'haguessin formulat tres preguntes diferents.

En aquell moment no vaig poder evitar associar idees. Si es tractava de tres enfocaments diferents a un mateix problema -per anomenar-lo d'alguna manera- llavors eren tres enfocaments correctes, ja que cadascun contenia la seva pròpia veritat. Tres veritats, tres cares diferents de la veritat, vaig pensar. Si la pregunta hagués estat: “Qui ha trucat a la Lluisa?” llavors sí, hi hauria una única resposta correcta, però en aquest cas no quedava clar l'enunciat del suposat problema, de manera que cadascú havia fet la seva pròpia interpretació. Això trencava en part amb la concepció clàssica dels problemes, em refereixo als matemàtics, encara que tots els problemes ho siguin, d'alguna manera, en realitat. Per sort està ja molt estesa l'acceptació que no té per què haver-hi un únic mètode per a resoldre un mateix problema, però sí que se sol tenir la creença que els veritables problemes -els autèntics, els “bons”- tenen una única solució -una única veritat- i que si hi ha dos camins que porten a solucions diferents, aleshores hi ha alguna contradicció. Sento una certa vergonya en confessar que aquesta idea, en aquella situació i en aquell moment, em va resultar inspiradora, em va atrapar. Em sentia també incòmode perquè em semblava que el meu silenci podia ser vist una com una invasió indirecta de la seva intimitat, com si la meva quietud donés a entendre que estava analitzant el que havia sentit -i això era per tant una indiscreció, encara que fos només amb el pensament- quan la veritat és que no podia evitar pensar en matemàtiques. Es podien donar solucions diferents a un mateix problema, i que totes fossin correctes? A partir de quines situacions -o de quins problemes matemàtics- succeïa això? Depenia de factors lingüístics o de formulació de la pregunta, o depenia de l'objecte matemàtic o de la situació concreta a què es referissin? La veritat és única, en el sentit que només n'hi ha una? De què depèn que ho sigui? Tenia alguna cosa a veure amb tot això el que havia acabat de succeir en aquell sopar?

Em van venir al cap alguns exemples ràpids -quins números poden multiplicar-se per a obtenir un vuit; si avui ha pujat la temperatura deu graus respecte ahir, quines han estat les temperatures d'ahir i d'avui; si repartim 37 cartes en quatre grups, quantes n'hi ha a cada grup; equacions i sistemes dels denominats compatibles i indeterminats- però, encara que fossin problemes que admetessin diverses solucions totes elles correctes, existia un únic conjunt de solucions que les agrupava a totes, és a dir que hi havia en elles una única veritat, per molt que fos una veritat múltiple o polifacètica, per dir-ho d'alguna manera. Una altra possibilitat eren els problemes que admetien qualsevol solució com a correcta, com és el cas dels clàssics “segueix la sèrie” (en els que es donen uns quants números que suposadament segueixen una lògica i es demana saber quin és el següent: en aquests problemes qualsevol resposta és bona perquè sempre es pot redefinir la recurrència perquè ho sigui), o dels també populars “which one doesn’t belong”, on sol haver-hi quatre objectes més o menys matemàtics -expressions, elements geomètrics, afirmacions, pràcticament qualsevol cosa és vàlida- i es demana dir quin és el que no compleix la suposada norma o característica que sí que compleixen els altres tres, i en els que sempre hi ha raonaments perquè l'intrús sigui qualsevol dels quatre.

Aquest últim exemple pertany al tipus de problemes intencionadament oberts i que s'usen molt a les aules, amb la intenció de provocar raonaments per a construir coneixement matemàtic amb l'alumnat, i que a vegades tenen aquesta obertura ja en la seva pròpia sintaxi, com en “multiplica quatre números consecutius, què observes?”. Hi havia doncs molts exemples, però de sobte va haver-n’hi un que va assaltar la meva consciència amb molta claredat. És fascinant com funciona la memòria en combinació amb l'emocional, no només quins i de quina manera es guarden els records -i per quin motiu- sinó com s'hi accedeix, què provoca que siguin rescatats i com després s'associen amb les sensacions que ens van generar o amb l'ambient en el que van succeir; com reviuen, com aconsegueixen convertir-se en corporis, en perceptibles d'una forma física i d'una manera que a vegades sembla que es fonen amb el ressort que els dispara o amb la situació que els suggereix, com si fossin botons sensibles, miralls fets d'emocions. Aquella escena a casa de la família de la Marcela em va transportar a una classe de matemàtiques concreta, una sessió de la que potser feia cinc o sis anys però que de sobte vaig sentir present d'una manera molt vívida. Els alumnes estaven treballant per equips i en un moment donat em vaig asseure en un grup on n’hi havia tres, un noi i dues noies, com el Joan, la Lluisa i la Marcela. Amb mi érem per tant quatre -com en aquell sopar-, també era jo llavors un intrús, i encara el símil no acabava aquí, perquè l'alumna que faltava també era una noia, com l’Anna, la germana absent aquella nit.

Aquell grup de tres alumnes estava resolent un problema que els havia proposat. És un problema famós. Consisteix a prendre una circumferència i dibuixar-hi un triangle que sigui equilàter i que a més estigui circumscrit, és a dir que els vèrtexs pertanyin a la circumferència, que estiguin sobre el perímetre del cercle. Després, es considera la possibilitat de triar a l'atzar una corda -un segment recte que uneixi dos punts qualssevol de la circumferència- i es posa l'atenció en la longitud d'aquesta corda aleatòria, en comparació amb la longitud del costat del triangle que hem circumscrit. I llavors es formula la pregunta. Quina és la probabilitat que la longitud de la corda sigui major que la del costat del triangle?

Si el que va succeir a casa de la família de la Marcela em va recordar al que va passar en aquella aula amb aquells tres alumnes va ser perquè també d'allí es desprenien veritats diferents i que també eren totes vàlides, sorgides a partir d'un mateix desencadenant, el problema de la corda i el triangle circumscrit en aquell cas. Aquest exemple de veritat múltiple era més subtil, perquè la probabilitat d'un succés en el sentit clàssic es mesura amb un únic valor -un únic numero real comprès entre zero i ú-, de manera que no hauria de tenir sentit que hi hagués respostes diferents. Però n’hi havien -n'hi ha- i per això al problema se'n diu paradoxa. Aquells tres alumnes eren brillants, havien desenvolupat el gust per ser autònoms en la resolució de problemes, i es divertien analitzant variants i ampliacions d'un mateix problema, així que eren perfectes per a mossegar l'ham. No recordo quant vaig haver d'intercedir -amb quantes indicacions més o menys subtils, amb quantes preguntes provocadores o suggeridores vaig haver d'intervenir- perquè arribessin a tres solucions diferents, però el que sí recordo amb claredat és el moment en què les van exposar a la pissarra per a la resta de companys, i el debat posterior que es va generar.

Per un moment vaig creure que la meva consciència em gastava una broma molt elaborada. De sobte vaig sentir que la Lluisa, el Joan i la Marcela eren aquells tres alumnes que s'enfrontaven a un mateix problema, i que jo havia de deixar-los temps perquè treballessin de manera autònoma. Em vaig adonar, a més, que el silenci a la taula s'estava prolongant massa temps, així que vaig decidir excusar-me per a anar al lavabo. Vaig pensar que així no només els donaria temps sinó sobretot intimitat, i així potser podien tancar la hipotètica caixa de Pandora amb un mínim de danys. Mentre era allà els sentia parlar però em feia vergonya posar intenció a escoltar, em semblava que se n’adonarien de què els espiava, mai he sabut mantenir-me amagat o agotzonar-me i ser invisible, m'incomoda massa, sento que menteixo. Sí que vaig poder reconèixer el to conciliador de la Marcela, i al del Joan i al de la Lluisa també els vaig notar diferents, eren més assossegats i encadenaven frases més llargues que sonaven més explicatives que reivindicatives o contenidores de retrets, encara que potser és que els tres parlaven a volum baix i res més. Era com escoltar una ràdio llunyana, però la meva sensació va ser que estaven resolent el conflicte. És cert que també podrien estar tapant-lo a tota velocitat, potser pactant una treva que almenys durés el sopar, però quan vaig tornar i em vaig asseure al costat de la Marcela, em va posar la mà a l'espatlla i em va dir: “Tranquil, ja ho hem resolt” i, per la manera en què ho va dir, em va convèncer. Semblava doncs que havien apagat l'incendi abans que es compliqués massa. “Me n'alegro, me n'alegro molt que hagueu pogut resoldre el problema” vaig dir llavors, molt poc segur de si em corresponia aquell to gairebé condescendent, i que, a més, em vaig adonar que evidenciava que havia estat imaginant la situació com un problema matemàtic. La Lluisa em va mirar aleshores amb les celles arquejades i una expressió de resignació benèvola, maternal. Va obrir les mans i va dir: “Bé, a vegades només cal que cadascú exposi la seva versió”.

Vaig assentir amb un gest lent del cap i vaig somriure. Em va semblar graciós que hi haguessin tantes coincidències. Exposar cadascú la seva pròpia versió, havia dit la Lluisa, i ho havia acompanyat amb un gest que suggeria un cercle, com el cercle de les cordes i el triangle inscrit. En aquell moment vaig témer que canviéssim de tema en una d'aquelles habituals dosis de fingiment i dissimulació educada -mirar cap a un altre costat i seguir, obviar el que acaba de passar, redirigir la conversa i aquí no ha passat res- així que els vaig dir, mirant-los alternativament, “I puc preguntar com heu resolt el problema?”.

Vaig assistir llavors a una de les resolucions més conscients, més adultes i també més senzilles d'un conflicte que he presenciat mai. Seguint el mateix ordre en el que havien intervingut després de la trucada telefònica, cadascú es va disculpar i va explicar la seva veritat amb un to a on ja no hi havia queixa ni retret sinó una reflexió íntima i prudent, responsable, una exposició dels sentiments i pensaments propis absent d'acusacions, amb el focus posat en un mateix i no en l'altre, donant a entendre en els tres casos que les expressions d'agressivitat verbal tenien el seu origen més en qui les emetia que en qui les rebia.

El primer va ser el Joan. Amb tota senzillesa i humilitat va confessar que encara sentia una mica de gelosia per un antic company de feina de la Lluisa, i que, encara que sabia que no havia passat mai res entre ells i que ara tenien una bona amistat, de tant en tant encara li assaltaven pors irracionals -així les va anomenar- i es disculpava per expressar-les amb tan poca assertivitat. Mentre parlava, la Lluisa i la Marcela se’l miraven amb expressió comprensiva, assentint de tant en tant, vaig suposar que no seria la primera vegada que en parlaven. Heus aquí la primera solució al problema, recordo que vaig pensar, i vaig recordar el primer d'aquells alumnes en aquella classe de matemàtiques. “Si ens imaginem que el primer punt de la corda està sobre un dels vèrtexs del triangle, llavors triar una corda a l'atzar és equivalent a triar el seu segon punt, també sobre la circumferència”. Aquesta era la idea clau d'aquell problema matemàtic, la manera en què es triava a l'atzar la corda. M'esforçava a no fer-ho però se'm feia difícil no imaginar-me el cercle i el triangle en aquella taula, i em vaig adonar que la disposició en la que estàvem era gairebé exacta si s'observava des del sostre, la taula era perfectament circular i la Lluisa, el Joan i la Marcela eren els vèrtexs, de manera que jo podia ser el principi d'una corda. “Els tres vèrtexs del triangle determinen tres arcs iguals sobre la circumferència, i per tal que la longitud de la corda sigui major que la del costat del triangle, el segon punt de la corda haurà de caure en un -i només un- d'aquests tres arcs iguals -el que li queda oposat-, és a dir que la probabilitat és d'un terç”.

La solució del Joan és un terç, vaig pensar, confonent realitat i record a la meva ment. Era ara el torn de la Lluisa, que em va semblar que parlava amb el mateix to d’aquell segon alumne que va sortir a la pissarra a explicar la seva solució. Parlaven amb la mateixa prudència, amb la mateixa atenció, com si avaluessin les seves pròpies paraules al mateix temps que sortien de la seva boca. “Jo he considerat que l'elecció de la corda, fixat el primer punt, és equivalent a triar quin és el seu punt mig”, va dir aquell, mentre la Lluisa exposava les seves dificultats per a tenir una relació sana amb la mare del Joan. “En aquest cas, la corda tindrà longitud major que la del costat si el punt mig cau dins de la circumferència inscrita en el triangle”. Aquell raonament feia servir propietats del punts notables d'un triangle i exigia una mica més de visualització, i vaig recordar com el dibuix de la situació presidia la pissarra d'aquella aula, la circumferència exterior i el triangle circumscrit i després la segona circumferència inscrita en el triangle, i sobre tots ells diversos exemples de cordes possibles, amb el seu punt mig caient dins -o fora- de la circumferència interior. La Lluisa es va disculpar per culpar al Joan d'uns conflictes que no tenia amb ell sinó amb la seva mare -la d'ell- i va confessar que se li reproduïen patrons que havia viscut amb la seva -la d'ella, una mare sobreprotectora i aclaparadora- i de la qui sovint traslladava les tensions i les projectava sobre el Joan. Vaig donar per descomptat que qui havia trucat era, per tant, la mare del Joan, i tot i que seguia sense saber de quins assumptes del Joan s'ocupava la Lluisa, vaig comprendre que no era allò l'important sinó aquestes transferències que feia sobre el Joan.

Una vegada resoltes, em vaig adonar de com les incògnites que m'havien generat els comentaris dels tres semblaven perdre interès -el secret per fi revelat, esvaïda la intriga- però al mateix temps em fascinava com s'estaven expressant. Eren confessions d'una índole molt humana, molt profunda i sobretot molt admirable: pocs s'atreveixen a obrir-se amb tanta consciència i maduresa, hi havia atreviment però també capacitat per a veure més enllà del superficial, és a dir, en l'interior. Després que parlés la Lluisa, però, es va fer un silenci, i no vaig poder evitar continuar fantasiant amb aquell vell problema de matemàtiques. La solució de la Lluisa és un quart, vaig pensar aquesta vegada. El radi de la circumferència inscrita en el triangle era la meitat del de la gran; la probabilitat que el punt mig caigués dins d'ell era doncs equivalent a calcular la proporció de la seva àrea, de manera que aquesta havia de ser un quart. Em vaig fixar també en què, encara que fossin diferents, les solucions del Joan i de la Lluisa eren també molt similars, potser ho eren en realitat les d'un terç i un quart. Tant el Joan com la Lluisa concedien que els seus retrets havien estat injustificats, producte de fantasies i projeccions personals antigues, i tots dos per fi les exposaven sense manipulacions ni victimitzacions, només com a mera expressió de la vulnerabilitat pròpia, és a dir, la feblesa inherent a la construcció mental inconscient que constitueix l'ego, i del qual s'és tan esclau.

Vaig estar temptat de tornar al problema de matemàtiques, però va arribar llavors el torn de la Marcela. La tercera veritat estava a punt de posar-se sobre la taula. Encara vaig arribar a recordar que un tercer alumne va exposar un tercer raonament -en el que l'elecció de la corda consistia en primer triar a l'atzar un radi de la circumferència i considerar que la corda quedava definida per ser la perpendicular al punt mig d'aquest radi- però la manera de parlar de la Marcela em va aterrar en el moment present, ho va fer de manera immediata, per ser franc. “Sempre vaig creure que l’estimàveu més a ella”, va dir amb llàgrimes als ulls. Ho va dir d'una manera lenta, assossegada, però amb una fermesa escruixidora. Usava un temps verbal pretèrit que donava a entendre que es referia a les creences errònies que s'imprimeixen en la ment del nen que vam ser, però així i tot tampoc va caler que ni el Joan ni la Lluisa li desmentissin aquella falsa creença seva, no seria doncs tampoc la primera vegada que en parlessin. Jo sabia que la Marcela ho havia estat treballant a teràpia, però era clar que la ferida encara no estava del tot resolta, o potser és que aquest tipus de ferides no s'acaben de resoldre mai i es converteixen en un d'aquells dolors latents i llunyans però que sempre tornen, potser perquè la seva profunditat és tan gran que al final acaben sent el que ens explica, i per això mateix no desapareixen, són el que som. En el seu cas no va caler que digués res més, era evident que el seu comentari sobre l’Anna era només un símptoma -una derivada, una conseqüència- i es va limitar a disculpar-se.

El silenci que es va fer aleshores va ser com un punt i a part, o potser ja era un punt i final. Es percebia pau, la densitat s'havia esfumat. Encara vaig recordar que se sabia d'un quart raonament -que feia ús de la trigonometria- i que donava un quart resultat diferent, i em vaig imaginar que aquesta quarta veritat seria la de l'Anna, la germana absent. Aquesta quarta i última coincidència em va provocar un somriure, i potser per això vaig decidir parlar. “Us felicito als tres, mai havia presenciat un acte d'humilitat i de consciència com el que acabo de presenciar”. La Marcela estava encara una mica afectada i em va mirar amb els ulls encara humits, la Lluisa i el Joan em van somriure amb placidesa. La Lluisa havia dit, feia una estona: “Bé, a vegades només cal que cadascú exposi la seva versió”, però em va semblar que hi havia una mica més que només allò. L'habitual en discussions i conflictes és que hi hagi un afany més o menys conscient d'imposar la veritat pròpia, d'aconseguir aquesta idea de tenir la raó, com si l'àmbit humà i de les emocions fos un problema matemàtic d’aquells que només tenen una solució, quan la realitat és que no és única, no existeix allò que anomenem veritat, o més aviat és que tothom té la seva, i totes són vàlides, com si cadascú de nosaltres fos una corda diferent dins d’una circumferència amb un triangle inscrit, cadascuna triada amb el seu propi atzar, cadascuna amb la seva probabilitat. “A vegades només cal que cadascú exposi la seva versió”, havia dit la Lluisa, però em va semblar que no era suficient, que era important que els altres l'acollissin, aquesta versió, que l'abracessin i comprenguessin i no la jutgessin ni la repliquessin, que cadascú se sentís escoltat i respectat, estimat. Això és el que havia passat allà entre ells, i és el que havia passat, també, en aquella aula, amb aquells alumnes i aquell problema de matemàtiques, la coneguda com a paradoxa de Bertrand. No sé si amb aquestes o amb paraules semblants, vaig compartir aleshores amb ells aquestes reflexions, i després el sopar va transcórrer amb normalitat, si és que a l'absència de connexions amb les matemàtiques se li pot dir normalitat.

Torna