Mai havia pensat en la mort del meu pare. Em refereixo al moment del traspàs: a l'instant exacte en què es produeix l'acció de morir, si és que morir es pot considerar una acció. Havia fet càbales sobre les circumstàncies -si seria un accident o una malaltia llarga, si moriria primer ell i després la meva mare o seria a l'inrevés- però mai li havia donat importància a aquelles dècimes de segon, a aquella minúscula fracció de temps en la que es passa de la vida a la mort.
Tampoc crec que ningú li doni molta importància, segurament perquè no en té. En un moment estem vius i al següent estem morts: poc importa, en realitat, la transició entre un estat i l'altre. Si havia pensat en res, era en com seria el dol, aquell buit que per força havia de produir-se. La mort de persones estimades sempre és dolorosa però la d'un pare havia de ser d'una profunditat diferent, terrible. La desaparició d’un pilar emocional com aquest, la caiguda d'un dels símbols de la relació amb l'amor -i de la formació del caràcter- havia de ser un succés clau, un moment vital transcendent, i més enllà de la por a la pèrdua i de l'evitació natural del pensament, he de confessar que sentia certa curiositat.
El procés, però, em va agafar desprevingut, crec que em creia més madur del que en realitat era. Tenia quaranta anys i havia acumulat vivències de moltes menes. M'havia sentit immensament feliç i profundament desgraciat, havia superat dols, canvis de guió, sorpreses, però sentia que la meva relació amb el món s'havia estabilitzat, que s'havia calmat. Havia estimat i havia patit, havia experimentat gran part dels sentiments més universals -també alguns que defugia, que censurava o que mai pensava que protagonitzaria- però imagino que m'havia deixat envair per una falsa concepció de la meva pròpia experiència, com si em cregués capaç de controlar tots els ressorts de la meva vida interior i ja estigués de tornada de tot. Suposo que aquest fenomen és natural -el temps i la calma solen portar complaença- però en morir el meu pare aquesta estabilitat va sotsobrar per complet i vaig aprendre que mai es deixa d'aprendre.
Si vaig posar tanta atenció en la seva mort -en el moment exacte de la seva mort- va ser per la seva estranya insistència. Tots hauríem preferit que la malaltia que el va anar consumint li hagués tancat els ulls per última vegada a casa, assegut al seu sofà de sempre, on feia les seves migdiades i resolia els seus mots encreuats, però no va ser així. A les últimes sessions de tractament ja no va respondre com devia i després d'una d'elles ja no va tornar a casa. Les seves últimes tres setmanes les va passar a l'hospital, i jo les hi vaig passar allà amb ell. Durant el dia amb prou feines obria els ulls, i si ho feia es limitava a somriure a qui tingués davant, un gest d'agraïment però que mostrava una mescla de resignació i de dignitat que ens trencava l'ànima. Als matins i a les tardes amb prou feines tampoc pronunciava paraula però, a les nits, potser perquè ho feia en somnis o potser perquè pensava que ningú l’escoltava, exterioritzava una espècie de diàleg intern al que em vaig aferrar per complet. En general mussitava de manera difícil de comprendre però de vegades se li entenia bé i era possible entreveure un discurs lúcid. El meu pare estava a punt de morir però a les nits parlava, i jo vaig sentir la necessitat de donar-li sentit a les seves cavil·lacions. Va ser com si m'hi anés a mi la vida: com si comprendre'l fos la meva última missió abans que morís. Al principi em quedava fins tard escoltant-lo fins que, al cap de poc, vaig demanar una baixa laboral i vaig acabar per canviar els meus horaris. Descansava unes hores durant el dia i després em passava les nits escoltant-lo i parlant amb ell, o amb la seva imatge d'ell, o amb el que fos allò que anava quedant d'ell.
No va ser cap sorpresa que la seva obsessió amb la mort girés entorn a les matemàtiques, o, més ben dit, que les matemàtiques fossin l'instrument amb què va tractar la seva obsessió. El meu pare era matemàtic i a més militant, com solia dir. Més aviat el sorprenent va ser que jo pogués seguir-lo, entendre’l i fins i tot compartir les seves inquietuds. No és que no haguéssim tingut mai una bona comunicació, al contrari, però en l'acadèmic estàvem a les antípodes i poc sabíem l'un de l'àmbit de l'altre. Sempre fèiem broma que jo vaig estudiar lletres per a portar-li la contrària, i era també habitual entre nosaltres que, quan ell posés exemples matemàtics per a il·lustrar qualsevol cosa de la que estiguéssim parlant, jo repliqués fent el mateix amb la mitologia o la literatura.
La primera nit que el vaig sentir parlar en somnis em vaig quedar estupefacte. Murmurava concentrat, gairebé diria que enfadat. Vaig comprovar si li havia pujat la temperatura. Costava entendre’l i em vaig haver de concentrar per a comprendre grups de paraules. Deuria sentir la meva presència perquè de sobte va obrir els ulls i em va preguntar: “Fill, tu creus que la mort és tangent o secant?”. No vaig ser capaç de respondre res i em vaig limitar a mirar-lo, acariciant la seva mà amb suavitat. Es va tornar a dormir i al cap de poc va continuar parlant, però aquella pregunta em va deixar gelat, no tant pel contingut sinó per la intensitat, per la importància que semblava tenir per a ell.
Què puc dir. Com explicar la manera amb què el meu pare vivia les matemàtiques, com de vital eren per a ell assumptes que la resta dels mortals consideraríem irrellevants. Un dels records més prematurs i nítids que tinc és veure’l al seu despatx, amb la làmpada il·luminant amb insistència la seva taula desordenada, la mateixa insistència amb la que desgranava qui sap quin problema o teoria durant hores. La mort és tangent o secant. Només a un matemàtic com al meu pare se li podria acudir una pregunta així en un moment com aquell. Vaig continuar escoltant-lo però l'única cosa que vaig copsar van ser paraules soltes -recta, corba, superfície, punt de tangència, intersecció- i que no comprenia quina relació tenien amb la mort.
Va haver-hi un bloqueig al meu interior, una resistència molt profunda que es va desfer en aquelles setmanes de diàlegs nocturns amb el meu pare. Mai m'havien interessat les matemàtiques i de sobte em vaig veure baixant-me documents d'internet, mirant vídeos i llegint articles, una cosa que no només mai havia fet sinó que mai hagués pensat que faria. Els objectes d'estudi de les matemàtiques -els nombres, les formes- em semblaven molt menys interessants que les emocions i els sentiments, que els assumptes humans, els que tenien a veure amb les passions que veritablement movien el món, és a dir, els cors dels homes i de les dones, no les seves calculadores. Les seves regles em semblaven dogmàtiques, la seva manera de raonar tancada i poc creativa, exclusivament centrada -pel poc que sabia- a saber si les coses eren veritat o mentida, i que no captava, per tant, la infinita varietat de matisos i sensibilitats. En aquell hospital, però, aquells dies previs a la mort del meu pare, quelcom diferent es va mobilitzar en mi. Per primera vegada vaig pensar que valia la pena compartir la mirada del meu pare, ja només com a homenatge ni com a regal, ni tampoc com la millor manera d'acompanyar-lo en el seu últim viatge, sinó pel creixent i sincer interès que em produïa la pregunta que el preocupava tant.
La mort és tangent o secant? El primer que vaig llegir tenia a veure amb quants punts tenen en comú una recta i una circumferència. Si només en tenen un, llavors la recta es diu que és tangent a la circumferència. La representació era una recta horitzontal -que jo m'imaginava que era l'asfalt- i el perímetre de la roda d'una bicicleta -un cercle- que circulava sobre ell amb un sol punt de contacte. Si, en canvi, la recta talla la circumferència travessant-la per dos punts diferents, llavors es diu que la recta és secant. Vaig veure també que la definició s'estenia al cas d'una recta i una corba que no fos una circumferència, però el meu pare feia referència sempre a dues corbes, així que em vaig centrar en aquesta possibilitat. En aquest cas, quan aquestes dues corbes compartien un punt (el denominat punt d'intersecció), llavors la diferència entre que fossin tangents o secants era, on cop més, una qüestió visual. Si un s'imaginava que una d'elles s'aproximava a l'altra fins que estava molt prop de tocar-la en aquest punt d'intersecció, llavors la qüestió era relativa a què passava a continuació. Si les corbes eren tangents, durant una minúscula fracció de temps semblaven compartir trajectòria en una espècie de contacte suau, com si fossin les palmes de dues mans que s'ajunten lentament per a col·locar-se en posició d'oració i després es tornen a separar. En canvi si eren secants, una corba travessava l'altra tallant-la, com si les dues mans ara tractessin de dibuixar una creu o una ics amb l'habitual gest de col·locar la una sobre l'altra, partint-la en dues per la meitat.
Aquest semblava ser el sentit de la pregunta, encara que després vaig saber que el concepte podia generalitzar-se a superfícies, és a dir, a formes en tres dimensions, no només a corbes que es podien dibuixar en el pla. El que encara no entenia era quines dues corbes es preguntava el meu pare si eren tangents o secants. Estava clar que una d'elles havia de ser la mort, però, quina era l'altra? És a dir, la mort és tangent a qui? O és secant amb qui? L'única resposta possible semblava ser la vida, la corba de la vida, i crec que va ser aquesta possibilitat la que va fer créixer el meu interès per la pregunta. Si acceptava que la vida i la mort són dues corbes diferents -com era obvi que havien de ser-, llavors aquest lloc on es troben, el punt d'intersecció, havia de ser el moment exacte de la mort. Tant en el cas tangent com en el cas secant, les corbes, després de trobar-se se separaven, de manera que la pregunta del meu pare no tenia tant a veure amb què passa després de la mort sinó què passa en aquell moment en què es troben, aquella minúscula fracció de temps en què estan a punt de tocar-se i finalment es toquen. Ho feien de manera suau o abrupta? Compartien durant uns instants una trajectòria comuna o no ho feien? Eren tangents o secants?
De les seves paraules no vaig saber deduir què opinava ell, però jo vaig sentir que m'inclinava amb força en favor de l'opció tangent. Em semblava que la intersecció secant era una intromissió, una ruptura, un gest violent que produïa una fractura entre les dues corbes. Al cap i a la fi, secant ve de secare (tallar), mentre que tangent ho fa de tangere (tocar), aquest últim sens dubte més agradable. És cert que l'acció d'un tall secant semblava més fidel al mal que li infringeix la mort a la vida, però la idea del contacte tangent suggeria una imatge més poètica, més contínua i delicada, més harmònica. Tant va ser així que de sobte em va semblar veure tangències a tot arreu. Les pàgines d'un llibre, en contacte respectuós les unes amb les altres, em semblaven tangents. El pijama i els llençols que cobrien al meu pare em semblava que eren tangents al seu cos afeblit. Les cortines de l'habitació, ara les veia com a tangents al vidre de la finestra. Per tot arreu on mirava veia tangències, i cada vegada en llocs més íntims, més bells. Les mans, els dits, el contacte de dues pells en una carícia, dos llavis besant-se: la sensualitat em semblava ara un joc subtil de tangències precioses. Fins i tot un dia vaig tenir un autèntic moment d'epifania, d'epifania tangent, es podria dir. Havia passat la nit tractant de desxifrar fragments de les matemàtiques oníriques del meu pare, i en sortir de l'hospital, en veure que començava a clarejar, vaig decidir anar a veure la sortida del sol a la platja. Suposo que estava més sensible del compte, però el que vaig sentir em va commoure. Les ones de la mar semblaven fulles que es descaragolaven sobre la vora i s’hi estenien com si fossin llengües llarguíssimes, en una tangència contínua i deliciosa, absolutament hipnòtica. Els núvols que aquell dia poblaven el cel em semblava també que eren tangents entre ells. Els grans d’arena ho eren també entre ells, i fins i tot les siluetes dels ocells, que es posaven durant un segon sobre l'aigua, em semblaven tangents al perfil de la mar. Allà on mirés veia tangències, fins que llavors va arribar el clímax, el moment àlgid de comunió amb la idea. La major de les tangències, la més majestuosa i colossal de totes les que havia estat conscient fins aleshores, es va produir en el moment en què el sol va començar a aparèixer per darrere de la línia de l'horitzó, sobre la mar. En aquell moment em vaig imaginar que els raigs del sol formaven una línia recta que contenia tota la seva llum i es dirigia cap a mi. D'altra banda, vaig imaginar també el contorn de la Terra, la circumferència sobre la que jo estava en aquell moment situat. Una mena de calor molt profunda es va encendre al meu pit. Vaig sentir que els meus ulls eren l'extrem de la línia recta que m'unia amb el centre del sol, i que aquesta recta era tangent a l'horitzó, tangent també a cadascuna de les ones que es movien a la seva superfície, en una tangència que naixia al sol i acabava als meus ulls. Em vaig adonar, emocionat, que, si la sortida del sol (i en conseqüència, també, la seva posta) produïa espectacles visuals tan atractius -especialment a nivell cromàtic-, era perquè la línia que uneix a l'observador amb el sol, durant una franja de temps, forma una recta tangent amb la circumferència que envolta la Terra, mentre que, la resta del dia, quan el sol està alt i la intensitat de la seva llum ja no provoca aquells matisos, és perquè la seva trajectòria ja no és tangent -sinó secant- a la del perímetre de l'esfera terràquia.
No he tornat mai a sentir res semblant a allò que vaig sentir aquella vegada, davant d’aquella sortida del sol, els dies previs a la mort del meu pare. Em vaig sentir el punt d'intersecció d'una tangència tan íntima com astronòmica, i a més plena de significat. El meu pare estava a punt de morir i jo m'estava plantejant, per primera vegada, les mateixes preguntes que es plantejava ell. Potser els seus esforços a inculcar-me la seva passió matemàtica havien fracassat, però ara havien provocat un moment d'elevació gairebé diria que místic, i, malgrat sentir que la seva mort s'estava apropant -o potser per aquest mateix fet-, em vaig sentir profundament unit a ell.
Alguna cosa va canviar després d'aquella experiència a la platja, quan vaig tornar a l'hospital la nit següent. Cada vegada era més difícil comprendre les seves murmuracions, però de sobte la seva veu es va alçar nítida com si estigués totalment despert. Va dir: “cal mirar, cal mirar molt bé”, i recordo que vaig fer un salt de la cadira i m’hi vaig apropar tot el que vaig poder. Els seus ulls enfocaven al sostre però, a diferència d'altres vegades (en les que estaven entretancats, com si calculés), ara estaven oberts, molt atents. “Què és el que cal mirar?”, li vaig preguntar repetides vegades. A vegades aconseguia entaular amb ell alguna cosa semblant a un diàleg, però aquest cop no semblava escoltar-me. La seva boca i les seves celles es movien nervioses, fins que després de molta estona, va començar a assentir amb lentitud però també amb seguretat, com si finalment hagués arribat a una conclusió satisfactòria. Va dir: “cal mirar a la derivada, la mort és un límit infinitessimal”, i després va tancar els ulls i va relaxar les faccions.
Aquestes van ser les últimes paraules que vaig aconseguir comprendre-li. Tot el que afirmi a partir d'ara, per tant, són interpretacions, conjectures pendents de demostrar, com diria ell, per molt segur que n'hi pugui estar. “Cal mirar a la derivada, la mort és un límit infinitessimal”. El meu pare va dir això i jo vaig córrer als manuals i als vídeos d'internet. Vaig comprendre aleshores que el concepte de derivada era la manera matemàtica de definir el pendent momentani d'una corba, una magnitud alternativa a la inclinació -l'angle que forma amb l'horitzontal- però que venia a ser equivalent a la direcció de la seva trajectòria. Suposo que vaig adquirir una mica de competència matemàtica aquelles setmanes perquè cada vegada m'era més fàcil comprendre el que llegia. Vaig suposar llavors que la diferència entre que dues corbes fossin tangents o secants (és a dir, que compartissin o no una mateixa trajectòria en aquells moments previs a produir-se la intersecció) era un problema equivalent a preguntar-se si les dues corbes tenien la mateixa direcció en aquell punt. Que l'acostament d'una corba a l'altra fos agradable i harmònic -és a dir, tangent- o fos abrupte i tallant -és a dir, secant- depenia, doncs, de si tenien el mateix pendent, i això era equivalent a veure si tenien la mateixa derivada.
Quan vaig trobar la definició matemàtica de derivada i vaig comprovar que es tractava, tal com havia dit el meu pare, d'un "límit infinitessimal”, vaig sentir veritable vertigen. Era a l'hospital, amb un llibre de matemàtiques a la mà, assegut a l'incòmode sofà que hi havia a la seva habitació. Recordava haver-li sentit al meu pare l'expressió “infinitessimal”, era una mena de sinònim de “l'infinitament petit”. El límit que definia a la derivada tenia una expressió complexa però vaig comprendre que consistia a calcular pendents mitjançant triangles rectangles cada cop més petits, cada cop més localitzats en el punt d'intersecció. Estava imaginant-me que em movia per aquells triangles minúsculs quan vaig tenir una intuïció definitiva, una visió de total claredat. Vaig saber que el meu pare es disposava a morir, que havia arribat el moment, que estava a punt de succeir. Vaig deixar caure el llibre a terra i em vaig col·locar al seu costat amb un nus a l'estómac. La meva ment només era capaç de repetir, com si fos un mantra, la mort és un límit infinitessimal, i m'imaginava un comptador numèric que mostrava xifres cada vegada més pròximes a zero, com un cronòmetre en un compte enrere. “Cal mirar, cal mirar molt bé”, havia dit el meu pare, i en aquell moment vaig decidir que miraria amb ell. Les seves parpelles estaven tancades però jo sabia que en el seu interior estava atent, amb la seva insistència de matemàtic militant, mirant molt bé la forma i pendent que prendrien aquells triangles, mirant molt bé si la mort era tangent o secant.
Li vaig agafar la mà i el vaig acompanyar fins al final. Sé que no té importància, que poca gent li’n deu donar: en un moment estem vius i al següent estem morts i poc importa, en realitat, la transició entre un estat i l'altre. El meu pare va morir i no canvien res les matemàtiques que ens vam preguntar, ni serveix de res saber si la mort és tangent o secant. Per a mi el valor és a un altre lloc. El meu pare va morir fent el que més li agradava, i jo em sento orgullós d'haver estat amb ell, i d'haver-ho fet d'aquella manera. Vaig comprendre i vaig compartir la seva última inquietud, i vaig sentir que ho feia per gratitud, per amor. Les seves faccions estaven totalment relaxades i tenia els ulls tancats, però per la postura del coll i del cap feia l'efecte d'estar somiant, com si pogués veure alguna cosa més enllà, per sobre d'ell. Vaig recolzar el meu cap sobre el seu pit, que es movia d'una manera ja gairebé imperceptible. Vaig afinar l'oïda i em vaig concentrar a escoltar els seus batecs. Si la mort era un límit infinitessimal, es tractava de presenciar el moment exacte en què aquells triangles s'esvaïen, l'instant en què la derivada se significava i donava lloc a un resultat. Vaig tancar els ulls jo també i vaig reviure la intensitat que havia viscut a la platja, quan m'havia sentit part d'aquella tangència. No crec que oblidi mai aquells segons, aquella franja de temps en la que vaig estar atent a la mort del meu pare, atent al resultat d'aquell límit infinitessimal. Els seus batecs es van anar succeint cada vegada més lents, cada vegada més llunyans i afeblits, fins que, de sobte, vaig deixar de notar-los. Un silenci sec em va travessar l'ànima; va ser un silenci audible, encara que això sigui una contradicció. Vaig apartar el meu cap del seu pit i el vaig mirar. El seu rostre era una pau absoluta. Vaig suposar que aquella seria l'expressió que adoptava cada vegada que resolia un problema matemàtic, i no vaig poder evitar somriure. Potser em vaig quedar allà una hora, en silenci, al seu costat, abans d'avisar a ningú. Per la finestra començava a entrar la llum tímida de l'alba. Vaig obrir les cortines i em vaig quedar observant el cel. No va trigar gaire a sortir el sol.