De vegades voldria tornar a quan encara no li havíem donat la notícia, a aquella calma, a aquelles tardes quan només havíem de preocupar-nos de si aniríem al parc o a la platja, de què faríem per sopar o de quina pel·lícula miraríem. Llavors la Lidia tenia set anys, parlava pels descosits i era enèrgica com la seva mare. Jo les mirava a les dues i sentia que em fonia. Un sentiment em pujava des de l'estómac i m'envaïa el pit i llavors la Diana, que ja sabia, que compartia el meu amor i també el meu dolor, em mirava, em somreia com només ella sap somriure, i si estava a prop m'agafava la mà i me l'estrenyia d'una manera que encara aconseguia emocionar-me més. Jo llavors dissimulava perquè la Lidia ja tornava, la vèiem córrer i cridar des de lluny, i quan ja estava a prop respirava un segon i amb l'alè tallat ens explicava històries sobre xiprers o sobre dinosaures, o venia amb en Rulfo, el seu amic de l'ànima, i els dos ens feien riure amb els seus acudits absurds, inventats i deliciosos com ho és la infància d'una nena feliç. Nosaltres ja ho sabíem però la Lidia encara no, aquella boira que la nostra filla notava als ulls per ella només era una molèstia, exàmens i visites a l'oftalmòloga que suposo que no comprenia. Sabíem que la seva malaltia encara era lleu, que la boira de Stargadt era només un diagnòstic llunyà i que encara hi havia temps de preparar-la, si és que és possible preparar a una nena de set anys per a dir-li que es quedarà cega.
Sí, voldria tornar a quan encara no li havíem dit res però no em fa bé desitjar el passat, l'única manera de superar les pors és enfrontar-s'hi. La Lidia va assimilar la notícia amb lentitud, sense ira ni sobresalts, com si l'hagués estat esperant. El seu cos de nena es va anar encongint -les espatlles caigudes, els braços inerts- i ens va mirar als dos amb uns ulls que no oblidaré mai. Se la veia trista però serena, com si hagués pres consciència des d'un lloc diferent del nostre. El seu comportament va variar poc, tan poc que a vegades semblava ser ella qui ens consolés a nosaltres. Continuava tan alegre com sempre, i va acceptar sense cap queixa les classes de Braille i les de piano, i quasi no va mostrar reticències quan li vam dir que ens mudàvem a una casa que ens seria més pràctica a tots.
Jo vaig sentir que havia trobat una missió. Em vaig dir que la millor forma que tenia d'ajudar a la meva filla era ensenyar-li el que més coneixia, un univers meravellós a on podia acompanyar-la. Si li ensenyava les suficients matemàtiques abans que es quedés cega, encara que després perdés la vista, li podria mostrar un món on no necessitaria els ulls, només era qüestió d'educar els seus altres ulls, els ulls matemàtics. Les matemàtiques il·luminarien un lloc que la boira de Stargadt no podria enfosquir-li, i jo podria ajudar-la a realitzar per si sola els viatges abstractes a on condueix el coneixement matemàtic: els seus espais, la seva geometria precisa i estètica, la seva riquesa, les seves sorpreses i el plaer de descobrir-les, de resoldre els seus problemes, d'explorar i créixer en el seu pensament. Encara que perdés el de la vista, amb les matemàtiques tindria accés a "veure" en un univers infinitament ric, i només hauria d'afegir la resta de sentits a la seva ment.
La Lídia es va convertir en el meu major projecte pedagògic, l'alumna total, ja que passava amb ella molt més temps del que passo amb els meus alumnes, i per tant podia incidir molt més en la seva manera de pensar. A tots els pares ens sorgeix un desig genuí d'ensenyar als nostres fills el que considerem important, allò que farà d'ells millors persones, que els farà feliços, allò que els obri unes portes que potser no hem obert nosaltres, o els descobreixi camins que sí que coneixem i que no volem que es perdin. A través de problemes senzills, jugant amb el seu èxit per a generar un clima de confiança, vaig aconseguir que emprés el vocabulari geomètric que em va semblar més fonamental. Mentre encara podia veure em vaig esforçar en què usés amb normalitat paraules com punt, segment, polígon o recta, que comprengués i usés els conceptes de perpendicularitat i paral·lelisme, o que usés distàncies i angles per a expressar llocs geomètrics com la mediatriu, la circumferència, la paràbola o l'el·lipse. La precisió amb què parlava de matemàtiques permetia, després, que quan era jo qui li descrivia formes, ella pogués dibuixar-les i per tant imaginar-les. El pas a les tres dimensions no va resultar complicat, i la Lidia va trigar poc a parlar amb soltesa de poliedres, de simetries i rotacions, a familiaritzar-se amb l'esfera, amb seccions planes de figures senzilles, amb interseccions de cossos geomètrics, amb les superfícies reglades i fins i tot amb alguns clàssics de la topologia.
Fins a aquell moment ho veia tot com un joc: aprenia Braille, aprenia piano i aprenia geometria, i ho absorbia tot sense dificultats. Era com si l'estiguéssim preparant per a un gran viatge, però també sabíem que encara era una nena. Encara que ocupàvem la seva agenda tot el que el sentit comú ens dictava, respectàvem sempre les visites d'en Rulfo, que es presentava a casa sense previ avís. La Lidia sabia que quan en Rulfo apareixia tota la resta es postergava, perquè llavors els permetíem jugar al jardí, els acompanyàvem al parc si feia bon dia, o els deixàvem sols si preferien anar-se'n a l'habitació a llegir-se contes, a jugar a representar-se obres de teatre, o a escriure a la llibreta de la Lídia les coses que faria abans de perdre la vista.
En Rulfo era un nen amb una sensibilitat i una maduresa sorprenents. D'ell va ser de qui la Lidia va treure la idea que cal trobar el que és essencial a la vida, allò que està més enllà dels sentits, allò que és realment important. Era igual d'amant de la literatura que ella, tocava la guitarra i feia duets amb ella al piano, sempre cançons que miraven a tutorials, que assajaven a l'habitació de la Lídia i que després ens ensenyaven al saló. A vegades l'energia dels dos s'enarborava com un remolí, i aquella sensibilitat que desenvolupaven junts es tornava salvatge, i trencaven els gots amb què jugaven a pel·lícules, o apareixien amb les soles de les sabates plenes de fang i tacaven el pis sencer. Quan calia reprendre'ls ens miraven amb cara de bons, com si no haguessin trencat mai un plat, i utilitzaven sempre la mateixa tècnica: ens cantaven les seves cançons favorites però canviant la lletra per la paraula perdó repetides vegades, fins que la Diana i jo no podíem evitar riure.
Quan va fer els deu anys, la Lidia ens va dir que li estava molt agraïda a en Rulfo, perquè gràcies a ell finalment sabia el que és essencial a la vida. Ens havia parlat abans de la seva cerca: ens preguntava sovint si això o allò ho consideràvem essencial i formulava les seves conjectures, però aquesta vegada afirmava haver arribat a una conclusió. La Diana i jo ens vam mirar expectants. La boira de Stargadt havia invadit gairebé del tot els seus ulls, l'oftalmòloga ens havia dit que s'estava accelerant el procés i que no li quedava massa temps. Vam continuar una estona en silenci, esperant que ens revelés el seu descobriment, però llavors va canviar de tema, no de sobte sinó amb naturalitat, com qui explica una anècdota sense importància i després passa a una altra cosa. Ens ho va dir com si donés per descomptat que, com a adults que érem nosaltres ja ho sabíem, i tan sols ens comuniqués que ara ella també ho sabia.
En aquell moment recordo que jo estava intensificant el treball matemàtic amb ella. La seva resolució de problemes i el seu control del vocabulari geomètric era excel·lent, molt major que el d'una nena de la seva edat, i de sobte em va semblar que era moment d'introduir-la a l'àlgebra. L'ús de variables i fórmules no només li permetria aprofundir en molts dels problemes aritmètics amb què ja s'enfrontava, sinó que li donaria accés a l'àmbit de les funcions i al de la geometria analítica, eines molt poderoses i que li obririen encara més portes dins l'univers matemàtic. M'imaginava que la meva filla seria capaç de dibuixar en la seva ment elements geomètrics de qualsevol mena. Si desenvolupava prou la seva capacitat d'abstracció podria representar i apreciar trajectòries donades en la seva forma paramètrica, funcions de diverses variables i fins i tot de variable complexa, o comprendria i contemplaria les fórmules i les gràfiques dels fractals o de les superfícies diferencials.
Vaig aconseguir que apliqués en problemes senzills el raonament prealgebraic, però en el moment de formalitzar i usar el llenguatge simbòlic, va començar a mostrar desgana. Vaig témer que el salt que li proposava fos excessivament difícil per ella o per la seva edat, i que estigués patint l'habitual bloqueig que se sent per les matemàtiques, però més que resistència o impossibilitat de progrés, el que vaig sentir és que a la Lídia van deixar d'agradar-li aquelles estones en què s'asseia amb el seu pare a parlar de matemàtiques i a resoldre problemes. La foscor als seus ulls era quasi total, i suposo que la imminència de la ceguesa li va sacsejar l'ànim. Una tarda, mentre intentava que relacionés les ones de la mar amb les raons trigonomètriques, em va formular una pregunta ineludible, no només pel seu contingut sinó per la manera en què la va formular. Es va dirigir a mi amb una tranquil·litat que no li havia vist abans, com si, malgrat només tenir deu anys, qui em parlés ja no fos la nena que aprenia geometria sinó l'adulta que vivia en ella i que ja començava a mostrar-se.
Va dir; "papa, tu què creus que és l'essencial a la vida?". Immediatament vaig pensar en la Diana, vaig pensar en el dia en què va néixer la Lidia, i per algun motiu també vaig pensar en els meus pares. Totes les vegades que havia pensat en la pregunta de la Lídia, en la reflexió d'en Rulfo, totes les vegades que havia parlat amb la Diana es van condensar en aquella mirada, en la mirada de la Lídia, comprensiva i tendra, terriblement profunda. Vaig veure que intentava enfocar els seus ulls cap als meus però que no era del tot precisa, els desplaçava vagament entre el meu coll i les meves galtes. Potser la seva ceguesa ja era completa i jo encara no me n'havia adonat, però aquell lleu desenfocament em va deixar sense paraules. Vaig pensar: "tu, amor meu, per a mi l'essencial és que tu siguis feliç", però en lloc d'això vaig acaronar-li el cabell amb una mà, mentre amb l'altra em fregava els ulls, que se m'havien humitejat. Li vaig dir: "digues-m'ho tu, carinyo", i mentre ho vaig dir vaig saber quina seria la seva resposta. Vaig saber que la Lidia havia entès que més enllà dels sentits l'única cosa que importa a la vida són els vincles, l'amor que sentim i que cuidem, entregar-nos a estimar i a ser estimats pels qui ens estimen i a qui estimem, i vaig pensar fins i tot que potser ella ho havia entès millor que jo. Sense necessitat de buscar-la amb la mirada em va agafar la mà amb què m'havia eixugat les llàgrimes, i va somriure. Va corregir la posició del seu coll i dels seus ulls i llavors sí, va enfocar als meus i em va dir: "papa, t'estimo, t'estimo molt", i va pujar a la meva falda i va recolzar el cap sobre el meu pit. No va caler que ho afegís, perquè vaig saber que ella també ho estava pensant. No, les matemàtiques no eren essencials. La vaig abraçar, vaig besar-la al cabell i en el front repetides vegades, fins que llavors va sonar el timbre de casa. Va sonar una sola vegada, un únic timbre llarguíssim i inconfusible. Era en Rulfo. La Lidia em va mirar un segon, va tornar a somriure, i després va saltar de la meva falda i se'n va anar a obrir la porta.