Le

Ho expliquem tot, tard o d'hora ho expliquem tot. Sigui amb jactància o penediment, per necessitat o per obligació -fins i tot per mera ociositat-, acabem sempre compartint els nostres relats, explicant la nostra versió dels fets, la nostra experiència, els nostres secrets. Les nostres vides són narratives, literatures que s'encadenen i es superposen i es complementen, que es reescriuen i es contradiuen contínuament, un soroll incessant de veus que emetem i rebem i que no només no ens atordeix sinó que agraïm i alimentem, incapaços de tolerar-ne la cessació perquè pensem que en el seu silenci resideix la mort. No, no callem mai i rescatem sempre els nostres passats, les cambres fosques i abandonades on de sobte ens urgeix indagar, on de sobte un succés o un record ens condueix a mirar, com si algú hagués encès un llum allà on crèiem que només hi havia penombra.

Així és almenys com ho he viscut jo. La meva relació amb en Tomàs i amb la Malen ja feia temps que s'havia refredat, o millor dit, que s'havia mort. Els tres estudiàvem junts a la universitat, però la meva amistat amb en Tomàs ja venia des de lluny. Les nostres famílies es coneixien, vam anar junts a la mateixa escola i després al mateix institut. Després, durant els anys a la facultat, sortíem de festa junts, estudiàvem junts, i fins i tot al final vam compartir pis. La Malen va arribar després, el tercer any de la carrera, però vam congeniar immediatament. Els tres érem uns apassionats de les matemàtiques, però la Malen tenia una frescor i una desimboltura que ens va seduir als dos del tot. Tots els seus trets li conferien l'aspecte de ser del Carib o d'Indonèsia -els seus ulls àgata, la seva cabellera arrissada i voluptuosa, el seu somriure gran i generós, la seva pell de mulata, els seus vestits amplis i colorits-, i per això sempre causava sorpresa quan explicava que era d'un poble del nord d'Àlaba, més basca que la pilota basca, com ella mateixa deia. La Malen compartia el nostre fervor matemàtic, però en les seves paraules i en les seves expressions, en la manera amb què parlava i gesticulava, es percebia una llum diferent de la nostra. En Tomàs i jo érem més tècnics o prosaics, més disciplinats, mentre que a la Malen li divertia establir connexions impensables entre les matemàtiques i altres àmbits. Ens il·luminava i inspirava, ens obria finestres insospitades, i els dos la seguíem embaladits, completament enamorats d'ella.

L'últim any de carrera, en Tomàs i la Malen van començar a sortir junts. Mentiria si digués que no em va coure, però ho vaig comprendre. Era evident que la relació que la Malen tenia amb mi era d'una índole més fraternal, mentre que entre ella i en Tomàs sempre va haver-hi una complicitat més subtil, més adulta. Els tres ens havíem convertit en inseparables, i era fàcil que jo em sentís traït, però mai es mostraven afectuosos en la meva presència, un fet que agraïa, però que a vegades em feia dubtar de quant temps portaven junts sense que jo ho sabés. També mentiria si digués que no tenia esperances que algun dia la Malen deixés a en Tomàs en favor meu, però tolerava la gelosia no només per aquesta secreta il·lusió, sinó per la bona relació que teníem -especialment quant a les matemàtiques es referia- tot i el triangle que s'havia dibuixat.

Tot es va torçar quan en Tomàs i jo ens en vam anar a viure junts. Ara la Malen passava moltes nits al nostre pis, i encara que m'agradava tenir-la més a prop i viure amb ella moments més quotidians, sabia que, al final del dia, amb qui passaria la nit seria amb en Tomàs. Vaig començar a desitjar-la amb menys miraments, i encara que en aquell moment mai no ho hagués reconegut, la veritat és que vaig anteposar la competició a la lleialtat. Al cap d'uns mesos, la Malen es va mudar a viure amb nosaltres, i es va instal·lar a la mateixa habitació que en Tomàs. El mes de juny d'aquell any vam acabar tots tres la carrera. No tant per la incertesa professional sinó per una espècie d'inèrcia després de tant temps junts -o potser era por a separar-nos-, vam decidir continuar compartint pis fins que s'acabés l'estiu. Ara ja no estudiàvem, cap dels tres no havia ni tan sols començat a buscar feina, i suposo que aquesta absència d'obligacions va precipitar els fets, com si el cultiu que s'havia estat conreant estigués ja llest, donades per fi les condicions correctes.

La idea brillant i revolucionària que en aquell moment teníem entre mans era connectar les matemàtiques amb la psicoanàlisi. Com totes les connexions creatives o inopinades, la idea original va ser de la Malen. Feia un temps que acudia a teràpia i ens explicava els seus progressos i reflexions sense cap mena de pudor. Vam llegir a Freud i a Lacan, i ens va entusiasmar la idea que en tota ment resideix una veritat inconscient, una espècie de puresa del jo i dels seus desitjos, com un conjunt de veritats últimes, nuclears. Condicionada pel seu entorn -les experiències traumàtiques, la infància i l'adolescència, la societat, la família- la ment conscient es veia llavors forçada a crear un esquema mental propi, diferent d'aquell veritable, i tergiversava o ignorava aquelles veritats primigènies. Nosaltres associàvem aquest procés amb les matemàtiques, i interpretàvem aquest reducte de veritat inconscient com un teorema o una fórmula pròpia, l'essencial i última teoria que ens conforma a tots i que, per tant, calia descobrir. La Malen ens explicava que l'objectiu del psicoanalista era crear les condicions -mitjançant la conversa, mitjançant l'associació automàtica de records, mitjançant l'anàlisi dels somnis- perquè el pacient s'adonés per si mateix de quines eren les adaptacions o variacions -les metàfores i les metonímies, els símbols- a través de les quals la consciència havia suplantat aquesta veritat inconscient. La imatge ens resultava irresistible perquè tenia molts dels ingredients d'un problema matemàtic atractiu, ja que es tractava de trobar-li un error -una alteració desconeguda, un biaix, una inexactitud- a una teoria en aparença estable, en aparença certa.

Per descomptat que aquesta cerca de la veritat -aquest desmantellament de les mentides i omissions més íntimes i inconscients- només tenia sentit per a aquells que sentissin que hi havia alguna cosa en el seu esquema que els produïa insatisfacció o infelicitat, però a nosaltres ens semblava que tindria beneficis per a tothom, fins i tot per a aquells que no patissin en absolut. D'altra banda, era sabut que la psicoanàlisi requeria moltes sessions per a donar resultats -es deia que l'habitual era trigar anys a obtenir beneficis-, així que ens vam proposar aplicar les matemàtiques per a trobar una alternativa més eficient, que ocupés molt menys temps, i que tingués un abast general, és a dir, que fos útil per a qualsevol.

Ens vam dedicar a la tasca com si es tractés del nostre treball de final de carrera. Vam titular el projecte "la materàpia", i ens vam basar en el concepte de funció, en la idea de dependència entre variables. Ens vam instruïr d'una manera bàsica en psicologia i formació del caràcter, i vam establir que cadascuna de les emocions, que cadascun dels factors de l'ànim i del comportament humà es podien interpretar com a variables. La llista de variables, per descomptat, era extensíssima -ira, vanitat, orgull, gola, por, gelosia, afecte físic i emocional, absència o proximitat de figures paternes i maternes, número i intensitat de conflictes, de pau, d'estrès; per dir-ne algunes-, però no només vam tenir en compte variables d'aquest tipus, més mentals o emocionals, sinó que també vam afegir a la llista conceptes més físics o circumstancials com la salut, la situació econòmica, el clima, i per descomptat també la variable temporal, la més sensible de totes. En Tomàs va crear una base de dades de més de cinc-centes variables, i la nostra hipòtesi era que totes es relacionaven entre elles -algunes d'una en una, d'altres de dues en dues, d'altres en grups de diferents grandàries, d'altres fins i tot en relacions nul·les, és a dir independents- i que tot aquest conjunt de funcions de diverses variables conformava una única i majestàtica funció de funcions ("la dama d'honor dels espais de Banach", l'anomenàvem), una súper funció personal i intransferible, la nostra versió matemàtica d'aquella veritat inconscient que proposava la psicoanàlisi.

En aquell moment vaig veure obrir-se una esquerda en les meves aspiracions secretes de seduir a la Malen. Una esquerda miserable i avantatjosa, ja que no només es va basar en el meu millor coneixement de les emocions (en Tomàs era més fred i rígid en aquest aspecte, o almenys la seva absència de comunicació així ho insinuava), sinó que a més vaig aprofitar una petita crisi que es va produir entre ells. En Tomàs es va ocupar de la part més tècnica, i va dissenyar un programa que suportés l'estructura de variables i funcions que havíem ideat, mentre que la Malen i jo ens vam concentrar en els aspectes més humans de la teoria. Mai he sabut què va ser el que va succeir entre ells, però era evident que la Malen i jo ens apropàvem, al mateix temps en què en Tomàs se'ns allunyava

Vam establir llavors dues hipòtesis fonamentals. Coneixíem bé el concepte de funció contínua (aquella que no té salts, ni fractures, ni forats, que es pot dibuixar amb un sol traç, un traç continu, d'aquí el nom) i els tres recordàvem el fragment d'història de les matemàtiques en el que, a la fi del segle XIX, les funcions discontínues (les que sí que presenten aquest tipus d'irregularitats) van patir un fort rebuig dins la comunitat matemàtica, considerades poc menys que com a monstres. La funció de Dirichlet, la de Weierstrass o l'escala diabòlica de Cantor eren considerades veritables criatures de l'avern, i la seva aparició va crear controvèrsies entre les diferents escoles europees. Nosaltres, com a defensors acèrrims de qualsevol extravagància matemàtica, no només estàvem a favor de la consideració i estudi de les funcions discontínues, sinó que les vam convertir en el símbol d'aquella tergiversació o adaptació que, segons la psicoanàlisi, la ment efectuava sobre la veritat inconscient. A les funcions discontínues se les anomena, a més, patològiques, un adjectiu que encaixava a la perfecció amb el nostre propòsit. La nostra primera hipòtesi va ser que, totes aquelles diferències que hi havia entre la veritat inconscient -entre aquella funció de funcions- i l'esquema mental que el conscient havia creat, eren, precisament, les seves discontinuïtats.

En aquesta primera hipòtesi estàvem tots tres d'acord: va ser amb la segona on va haver-hi polèmica. La Malen i jo defensàvem que, amb el marc teòric així establert, la sanació consistia a convertir en continuïtats les discontinuïtats, i per tant aquest era l'objectiu de la materàpia. En Tomás, però, sostenia que la modificació d'aquelles funcions internes era una opció, però que n'hi havia prou amb conèixer-les. Aquesta diferència de postures no era més que el reflex de les dues maneres que teníem de veure els problemes associats a la personalitat i el caràcter. La Malen i jo crèiem que sempre valia la pena indagar, que sempre hi havia marge de millora quan un comprenia el perquè de les seves inèrcies, mentre que en Tomás era reticent a creure que els canvis fossin possibles o efectius, i defensava que l'única sanació consistia en la completa acceptació d'un mateix. No sé si en aquest desacord estaven projectant els seus problemes de parella, o si va ser a l'inrevés, i aquesta petita discordança va ser-ne l'origen, però per primera vegada els vaig veure discutir. En qualsevol cas, els tres coincidíem que, fos per a modificar l'esquema o només per a conèixer-lo en profunditat, valia la pena revelar aquesta veritat última, així que va haver-hi una espècie de treva entre ells, i vam continuar treballant en el projecte.

El següent pas consistia a dissenyar un conjunt exhaustiu d'enquestes que revelessin quines eren aquelles funcions que relacionaven tota la llista de variables que havíem definit. Per a fer-ho ens vam basar en multitud de qüestionaris de l'àmbit de la psicologia, inclosos els mètodes que es tenen per a detectar mentides en l'enquestat. La Malen i jo ens vam bolcar en l'adaptació i posada a prova d'aquells qüestionaris, mentre que en Tomàs es va aïllar d'aquesta part del projecte. Per aquelles dates, a més, el pare d'en Tomàs va emmalaltir i va haver de ser hospitalitzat, així que se'n va haver d'anar uns dies.

Per descomptat que la Malen va posar de la seva part, però sempre m'he culpat per haver actuat amb malícia. Jo creia haver-li detectat una feblesa a en Tomàs, i vaig aprofitar la seva absència per a fer-li ombra. La Malen i jo retocàvem i ampliàvem tots aquells qüestionaris, una tasca faraònica, ja que n'hi havia molts, amb moltes variables, i de moltes dades. Durant aquell treball introspectiu em vaig esforçar a mostrar-me com una persona més oberta i més madura emocionalment que en Tomàs, assenyalant d'una manera subtil, gairebé subreptícia, les seves mancances. Jo detectava que la Malen acceptava el joc i es deixava seduir, fins que, una nit, mentre treballàvem en un qüestionari que tractava sobre aspectes sexuals i relacionats amb l'erotisme, vaig aprofitar un moment en què rèiem per alguna ocurrència, i la vaig besar d'improvís.

Gairebé vaig creure que em fonia, que em diluïa a la seva boca i al seu alè, a la pell que tant havia desitjat. La Malen no només va acceptar el petó, sinó que se'm va abalançar amb un salt animal, com presa d'una ràbia dominadora. No sé si era així habitualment al llit, però vam fer l'amor amb fúria, amb una alternança entre la tendresa i la urgència que a partir de llavors m'ha quedat sempre gravada com la forma exacta que ha de tenir la passió. Els sentiments de culpa van ser gairebé immediats, i l'endemà la Malen em va dir que havia estat un error. En Tomàs havia de tornar aquella nit, i vam pactar no dir-li res. Jo sentia una mescla d'emocions que em turmentava. D'una banda, el meu desig per la Malen no només no havia minvat, sinó que ara tenia més esperances que deixés a en Tomàs, però al mateix temps em penedia i em castigava per haver-lo traït, per molt que la Malen també hagués participat de la traïció.

Érem joves, em dic a vegades, però en Tomàs no devia ser-ho tant, o potser és que no era tan immadur en assumptes emocionals com jo creia, i es va adonar de seguida del que havia passat, o potser va ser la Malen qui li ho va confessar. No ho sé. El cas és que, poc després de tornar en Tomàs, l'actitud de tots dos va canviar totalment. En Tomàs va dir que li havien ofert feina en una altra ciutat, i que ho lamentava però havia d'abandonar el projecte. La Malen va dir que provaria sort i se n'aniria amb en Tomàs. Estava clar que s'havia produït quelcom més greu que la mera imminència del comiat, perquè tota la complicitat i tot l'humor, tot el sentiment d'equip que havíem desenvolupat no només durant aquell projecte sinó durant tots els anys d'universitat junts, s'havien dissipat i ara eren fred i distància.

Em vaig quedar, doncs, tot sol al pis. Crec que aquells dies vaig tenir el meu primer contacte amb la solitud, amb el buit feridor de les hores mortes, silents, amb el llast penós de l'absència, amb les circulars idees sobre el passat i sobre el futur, sobre en Tomàs i sobre la Malen, sobre el meu paper en aquell triangle trencat. Vaig deixar jo també el pis a la fi d'agost, però abans de fer-ho, per si encara tenia dubtes que en Tomàs sabia el que havia succeït, vaig comprovar que havia esborrat tots els arxius de l'ordinador. La base de dades, l'algorisme per a la funció de funcions, els qüestionaris amb les respostes de la Malen i les meves, tot havia desaparegut fins i tot de la paperera de reciclatge. Em vaig prendre aquell gest com un acte de despit i com un càstig, però recordo que em va molestar. Potser va ser una reacció del meu orgull, o potser un mecanisme de supervivència o d'ocultació, però em va servir per a passar pàgina, i em vaig dir a mi mateix que, si ni en Tomàs ni la Malen volien saber res de mi, jo tampoc volia saber res d'ells.

Van passar anys d'absolut silenci. La joventut ho soterra tot en obligat oblit, o potser és orgullosa complaença. Cap dels tres vam fer cap gest d'apropament, ni tan sols un trist like a les xarxes socials, fins que llavors es va produir el salt, la discontinuïtat que va reobrir el passat. Jo encara conservava l'ordinador que havíem utilitzat pel projecte, però el disc dur s'havia espatllat, així que el vaig portar a reparar. Pel que sembla els sistemes operatius no acaben d'eliminar del tot els arxius esborrats, i de vegades n'apareixen en recuperar el disc. Quan vaig tornar a casa i vaig encendre l'ordinador tot just reparat, vaig trobar al mateix lloc de l'escriptori, tal com estava el dia abans que en Tomàs i la Malen marxessin, la carpeta que portava per títol "materàpia".

Després de la sorpresa i la digestió de records, vaig analitzar a fons la carpeta. Hi era tot. No faltava ni un sol arxiu, ni un qüestionari, es podria gairebé dir que el projecte estava llest per a ser posat a prova. D'això fa només un parell de setmanes, casualment les dues setmanes en què he estat de vacances. Jo no sé si haurà estat per alguna mena de redempció, o potser només per l'enyorança d'aquella creativitat matemàtica on invertíem tantes hores, però aquestes dues setmanes no he pogut evitar dedicar-les a acabar el projecte de la materàpia. Amb una tenacitat i una urgència com feia anys que no sentia, li he donat forma als qüestionaris, he maquetat i acabat el programa que implementava la funció de funcions, i ahir a la nit els vaig enviar un correu a en Tomàs i a la Malen, adjuntant-los-hi tot el que havia fet.

No sé quina impressió els causarà, ni tampoc sé de què parlarem quan ens veiem. Alguna cosa em diu, però, que serem francs. Si de debò és cert que ho expliquem tot, que tard o d'hora ho expliquem tot (sigui amb jactància o penediment, per necessitat o per obligació, fins i tot per mera ociositat), suposo que compartirem els nostres relats, que ens explicarem la nostra versió dels fets, la nostra experiència, els nostres secrets. Al cap i a la fi, les nostres vides són narratives, literatures que s'encadenen i es superposen i es complementen, que es reescriuen i contradiuen contínuament, un soroll incessant de veus que emetem i rebem i que no només no ens atordeix sinó que agraïm i alimentem, incapaços de tolerar-ne la cessació perquè pensem que en el seu silenci resideix la mort. No, no crec que calli, no crec que tampoc ni en Tomàs ni la Malen callin, i el més probable és que, d'una manera o una altra, rescatem aquell passat, aquella cambra fosca i abandonada on de sobte ens ha urgit indagar, on de sobte un succés o un record ens ha conduït a mirar, com si algú hagués encès un llum allà on crèiem que només hi havia penombra.

Torna