En algun lloc de la imaginació humana ha d'existir un contenidor de totes les històries versemblants: un subconjunt de l'atzar format només per aquells fets que veuríem físicament possible que succeïssin, encara que fos amb admiració o espant. És clar que tothom té un llindar diferent, i aquesta col·lecció de relats creïbles seria subjectiva, però segur que hi hauria llocs comuns. Pocs o ningú acceptarien successos com "de dins del microones va sortir un drac que parlava en sànscrit", i tots toleraríem que "a una companya de feina li va tocar la loteria". Forçant una mica el rigor científic, coincidiríem també en el fet que, en realitat, la gran majoria dels fenòmens són probables -per ínfima que sigui la seva probabilitat-, a excepció de contradiccions com "demà serà ahir", "hi havia una persona i cap", o "l'avió es va moure en repòs", tot i que aquesta última encara es podria discutir. Ningú sap amb certesa de quines històries està formada aquesta biblioteca de narracions permeses, i, a més, les seves fronteres són poroses, irregulars, i amb singularitats que juguen a estar i a no estar, que depenen molt de l'interlocutor, del moment en què s'expliquen i fins i tot de l'estat d'ànim, tant del que explica com de qui és explicat.
L'experiència que vaig viure pertany a aquesta frontera entre el creïble i l'inconcebible, almenys per a mi mateix. Si hagués de triar una categoria, una frase introductòria i al mateix temps un resum, diria que "vaig conèixer un funcionament diferent del nostre", una sentència en principi innòcua, massa imprecisa per ser rebutjada. Tanmateix, no puc convèncer a ningú que no sigui tot un producte de la meva imaginació, perquè tampoc jo en puc estar segur: tot el que vaig veure i escoltar -les meves percepcions i accions, els seus registres a la meva memòria- són tan reals i il·lusoris com ho són els records i els somnis, com ho són també les intuïcions i les fabulacions, és a dir iguals en ubicació i essència: construccions mentals totes.
Del que estic segur és que va passar tot en un dia: vaig percebre la diferència en sortir de casa al matí, i vaig saber que tot havia tornat a la normalitat a la nit. Res havia canviat en aparença (la cafeteria que hi ha al costat del portal de l'edifici on visc, el restaurant de l'altre costat, ja a la platja; el passeig marítim: tot estava al seu lloc i al carrer hi havia la mateixa quantitat i tipus de gent que de costum), però vaig tenir la inconfusible sensació d'haver aterrat en un altre lloc. Vaig entrar a prendre'm un cafè on sempre, i el cambrer, habitualment fred i una mica brusc -un noi jove, educat i professional però amb una mirada anticipatòria d'ofuscació o conflicte- em va tractar amb una inusitada simpatia i una serenitat en la veu que tampoc li havia escoltat abans. Em vaig figurar possibles motius (s'haurà enamorat, li hauran donat una bona notícia, molt esperada o desitjada), però mentre ho feia em vaig adonar que la resta de clients també semblava estar en un estat diferent de l'habitual. Al meu costat una senyora parlava amb el seu telèfon mòbil però sense deixar de somriure en cap moment, mentre prenia unes anotacions on, segons em va semblar, només hi havia nombres; i al seu costat, una parella de jubilats alemanys, habituals de la cafeteria, conversava animadament (no comprenc l'alemany però se'ls veia que es divertien molt rememorant o parodiant) quan normalment amb prou feines es dirigeixen la paraula. Semblava doncs respirar-se una mena d'alegria i serenitat ambiental o col·lectiva, però vaig pensar que es tractava d'una coincidència, i em vaig dir: "sembla que avui el món s'ha aixecat feliç", sense donar-li més importància.
No la tenia en realitat; no sol tenir-la mai gens -la importància-, o no massa, o no ens afecta tant com pensem. L'efecte que ens produeixen els canvis és limitat, i per molt estrany o sorprenent que ens sembli el que succeeix al nostre al voltant, ho tendim a sepultar sota un corrent que ens empeny a seguir amb la inèrcia que arrosseguem després de mesos i d'anys d'acostumats dies. Per molta novetat que es produeixi, menyspreem moure'ns massa, descartem trencar la rutina i creences que ens precedeixen -la seva seguretat, el seu confort- i arriba un moment en què ens diem "bé", o "en fi", "hauré de seguir fent la meva", i les vivències i les seves sorpreses i els seus pretesos girs s'extingeixen en un passat més lineal del que creiem. Som menys impressionables del que ens sembla, i és veritablement difícil que allò que surt dels nostres paràmetres modifiqui en molt la direcció del que vivim; més aviat fem sempre petites passes -ara aquest descobriment, ara aquest raonament, ara aquesta intuïció o aquesta coincidència- com si fóssim vaixells que viren lentíssims, i són poques les situacions que modifiquen la trajectòria de l'enorme roda que ens conforma, que ens dibuixa i defineix però també ens trepitja i ens condiciona.
Anava a seguir, doncs, "fent la meva", però es van seguir donant proves que alguna cosa profunda i incomprensible estava passant. Vaig demanar el compte per anar-me'n, però quan el cambrer la va deixar sobre la meva taula i la vaig consultar d'una ullada, vaig observar que, en el lloc on havia d'aparèixer el preu, hi havia escrit la paraula "verda". Vaig creure que es tractava d'una broma, i vaig calcular llocs per a una possible càmera oculta. Vaig estar temptat de fer algún comentari, però davant la possibilitat de sentir-me ridícul, en un atac de vergonya em vaig aixecar, vaig deixar una aproximació per excés del que valdria la meva consumició, i vaig sortir al carrer.
No entenia què estava passant, però aviat em vaig formular una hipòtesi. Quan vaig arribar a l'edifici on treballo, vaig saludar al guarda de seguretat, com de costum. "Bon dia, com estàs avui, Julio", però aquest, habitualment extens en les seves respostes, em va respondre: "cent dotze", i em va dedicar un somriure que em va recordar al del cambrer de la cafeteria (i al de la senyora que parlava per telèfon, i al de la parella de jubilats alemanys). Ja a l'oficina, vaig observar també que els papers amuntegats sobre la meva taula, habitualment plens de xifres i els seus conceptes (sóc el comptable d'una empresa d'estudis de mercat), seguien el patró que suggeria el compte de la cafeteria. On caldria esperar nombres hi havia de vegades paraules sense coherència global ni continuïtat, mentre que en altres llocs -on habitualment hi hauria paraules-, apareixien nombres sense sentit aparent.
La hipòtesi que vaig creure més raonable va ser que, al món on havia aterrat, la quantitat i la qualitat (allò que es pot mesurar amb nombres i allò que no) s'havien convertit en indistingibles, com si la llengua i les matemàtiques s'haguessin fos en un sol llenguatge, o les paraules i els nombres haguessin intercanviat les seves funcions, però només de vegades i sense explicació aparent. Com és comprensible, vaig dubtar de la veracitat de les meves percepcions, i per descomptat també del meu seny. Vaig pensar també en si estava somiant, però tant realisme, tanta durada i tanta consciència i voluntat pròpies no semblaven en absolut oníriques. Potser es tractava, doncs, d'algun tipus d'esquizofrènia o d'una disfunció o anomalia transitòria, però la situació encara era només pintoresca, així que en lloc d'espantar-me, em vaig adonar que la possibilitat m'atreia.
El món que ens envolta, les experiències que vivim i que viurem són fàcilment previsibles: cometríem poc error si les pronostiquéssim. No triguem molt a prendre plena i decebedora consciència que la nostra vida seguirà un guió a grans trets classificable, que ens desviarem poc d'aquell que han seguit ja els nostres veïns en lloc i temps. La individualitat i excepcionalitat que ens assignem ("cada persona és un món", "segueix el teu propi camí") s'esvaeixen de seguida si desenfoquem el quadre, si sortim de nosaltres mateixos i atenem a la infinitat d'exemples que hi ha en la història i la literatura, en realitat divisibles en pocs grups. No és gens pràctic -ni popular, ni agradable- escoltar massa aquesta consciència, així que mirem cap a un altre costat, tornem a ajustar el focus i concloem que "cal viure, no ens en queda una altra: almenys fem que sigui bonic fer-ho", però mai som del tot lliures, i aquest subtil pessimisme teòric roman amb nosaltres, com una amenaça velada i tènue; l'única cosa que fem és conviure amb ella. Veure tan de prop un funcionament tan diferent em va fer creure que almenys estava vivint alguna cosa inèdita, per una vegada veritablement, així que, no només no em va espantar la idea de ser víctima de la bogeria, sinó que me'n vaig adonar que la meva curiositat anava en augment.
Per més que ho vaig intentar, però, no vaig aconseguir comprendre els arxius de la meva oficina, i vaig sortir al carrer a buscar respostes. M'hi vaig dedicar com si es tractés d'un treball de camp: vaig entrar a tots els establiments que vaig poder i vaig tractar de parlar amb el màxim de persones possible. Vaig confirmar així els símptomes que ja havia detectat a la cafeteria i a l'oficina: les paraules i els nombres apareixien, en efecte, intercanviats o mal col·locats en tots els impresos (cartells i rètols, cartes de bars, senyals de tràfic, revistes i premsa escrita), però també en els diàlegs entre persones -vaig sentir a dir "et quinze més tard?", o "em va agradar sis que dos-cents", entre altres perles-, però el que no aconseguia entendre era l'altre fenomen també evident. Des de la primera fins a l'última persona a qui vaig observar es mostrava afable i somrient, com abduïda per una calma i una humilitat sinceres, en absolut impostades ni excessives, com si el tracte cortès i l'afecte educat haguessin envaït el comportament de tothom.
Aquell funcionament social era una mena d'utopia acomplida, l'anhelat paradís on els éssers humans aconseguien relacionar-se d'una manera senzilla i afectuosa -i d'agradable contagi-, però hi havia alguna cosa que m'inquietava. La confusió entre nombres i paraules m'impedia comprendre completament comunicacions i converses -em vaig sentir com en un país amb una llengua de la qual jo en fos aprenent de nivell baix-, i l'aïllament lingüístic va començar a impacientar-me. Vaig decidir passar a l'acció i instruir-me, però com que no vaig poder fer servir la tecnologia (l'ús d'ordinadors i telèfons mòbils era el mateix que de costum, però la navegació a internet em va resultar impossible), em vaig dirigir a la biblioteca.
Tots els llibres que vaig consultar tenien la mateixa tara o peculiaritat, i encara que de vegades creia entreveure patrons o coincidències, la incomprensió persistia, i era cada vegada més frustrant. Vaig explorar totes les seccions sense èxit, però quan ja estava a punt d'abandonar, vaig trobar un llibre -l'únic de tots els que van passar per les meves mans- amb la contraportada escrita enterament amb paraules, i a més comprensibles. Es titulava "Història de la fi de les matemàtiques", i una de les frases de la sinopsi deia el següent. "De la mateixa manera en què Euclides va ser rebatut, i que el seu axioma de les paral·leles es va descobrir innecessari, les matemàtiques van viure la seva crisi definitiva amb el qüestionament de l'axioma d'elecció, un daltabaix amb què hauria somiat Bertrand Russell. La ciència que durant tants segles havia fonamentat el coneixement humà, i que havia dotat de llenguatge al seu pensament, va morir el dia en què va trobar una sortida a si mateixa: una alternativa que va canviar la nostra essència profunda i va establir les bases del que som ara".
Els meus coneixements matemàtics es limitaven als que es donaven a l'antic batxillerat i als de quatre o cinc documentals de divulgació, però mai m'havia interessat per la matemàtica teòrica; ni tan sols vaig intentar mai comprendre les connexions que se li atribuïen a Borges. L'interior del llibre, però, era perfectament llegible, exceptuant enunciats i fórmules, que, si bé s'endevinaven difícils, almenys no seguien el patró de desordre de tot el que havia llegit i escoltat fins aleshores. Aquell llibre era doncs la meva única esperança, així que el vaig prendre (no sense les ja acostumades extravagàncies: la bibliotecària es va acomiadar dient "tretze tardes" amb un somriure complaent) i vaig tornar a l'oficina, disposat a estudiar-lo a fons.
No sé quantes hores vaig emprar en la soferta lectura dels fragments exclusivament textuals (vaig ignorar els teoremes i les seves demostracions, però així i tot el nivell d'abstracció era exigent), però suposo que vaig perdre la noció del temps, perquè vaig advertir que tothom havia marxat de l'oficina; serien les nou o les deu de la nit. Vaig descobrir que la suposada "fi de les matemàtiques" es devia als avenços en l'àmbit de la teoria de conjunts: el suport i llenguatge últim de les matemàtiques, el seu cor o la seva essència, i per tant el de tota la ciència que jo coneixia. Pel que semblava, a principis del segle vint, Bertrand Russell va proposar un enunciat de conseqüències històriques quan es va preguntar: "¿es conté a si mateix el conjunt de tots els conjunts que no es contenen a si mateixos?", una pergunta amb una formulació equivalent, més mundanal i comprensible, que deia: "¿s'afaita a si mateix un barber que afaita a tots els homes que no s'afaiten a si mateixos? Tant la resposta afirmativa com la negativa resulten contradictòries, una paradoxa que va dinamitar la teoria de conjunts, l'instrument amb què George Cantor havia domesticat l'indomable concepte de l'infinit. És cert que no hi va haver cap conseqüència al nivell pràctic de la resta de les ciències, però es va produir així la coneguda "crisi dels fonaments de les matemàtiques", precisament el títol d'un dels pocs documentals que havia vist.
Afortunadament per a les aspiracions de la ciència (que necessitava un model consistent i sense contradiccions), els matemàtics de l'àmbit de la lògica (amb Zermelo i Fraenkl al capdavant) van construir una nova teoria que va aconseguir salvar el greu problema que havia generat Russell. Com moltes de les teories matemàtiques, el nou model es fonamentava en axiomes: veritats que no s'aconsegueix demostrar -habitualment afirmacions òbvies- i que per això s'accepten com a certes -encara que no es pugui comprovar si ho són- perquè d'elles depèn la resta de la teoria; és a dir, són més necessitat que certesa. L'axioma clau de la nova i salvadora teoria era l'"axioma d'elecció", una propietat una mica abstracta, però senzilla de comprendre. "Donada una col·lecció de conjunts no buits, es pot obtenir un nou conjunt amb un element de cada un d'aquells conjunts", és a dir (dit també d'una manera més mundanal): si tenim una sèrie de bosses amb almenys un caramel a cadascuna d'elles, podem triar un caramel de cada bossa, i posar-los després en una de nova.
Em va sorprendre que la ingent quantitat de resultats matemàtics, que la vastíssima col·lecció de descobriments i avenços de la ciència depenguessin tots, en última instància, d'una propietat tan bàsica, expressable fins i tot en termes de bosses i caramels. Pel que semblava, el problema era demostrar l'axioma d'elecció en el cas de tenir infinits conjunts (infinites bosses de caramels), però el que vaig trobar veritablement fascinant era que, si un estirava del fil interminablement i es preguntava una vegada i una altra el perquè de totes les veritats -com ho fan els nens quan descobreixen la pregunta "per què"-, l'última de les respostes es trobava en els fonaments de les matemàtiques, i aquesta resposta conduïa, entre d'altres, a l'axioma d'elecció.
Posar en dubte els axiomes d'altres teories havia donat peu a descobriments històrics com el de les geometries no euclidianes, un qüestionament que va dotar de base teòrica, entre d'altres, a la teoria de la relativitat d'Einstein. L'axioma d'elecció, però, havia estat més o menys intocable des de la construcció de Zermelo-Fraenkl fins al moment que relatava el llibre. En aquell moment, un corrent de matemàtics encapçalat per Antoni Deverne (tristament conegut més tard com l'autor dels "crims matemàtics"), es va rebel·lar contra "la silent opressió d'acceptar una propietat la veritat de la qual no es pot demostrar", i va propiciar un "cop d'estat que va esfondrar per sempre l'edifici de les matemàtiques".
Em vaig penedir de no haver-me interessat mai per elles: aquell fragment d'història em va semblar apassionant, i vaig seguir llegint amb avidesa. L'autor explicava que una de les propietats més importants que es deriven de l'axioma d'elecció és que qualsevol conjunt és "ben-ordenable", és a dir, que un pot assignar -a qualsevol conjunt- un ordre que compleixi unes mínimes propietats de consistència, independentment del tipus d'elements que el formin, és a dir, siguin quantitats o no ho siguin. La propietat em va recordar immediatament a la hipòtesi que m'havia formulat (la quantitat i la qualitat s'han convertit en indistingibles), i vaig creure aleshores haver arribat a una explicació. Si acceptar l'axioma d'elecció -és a dir, les velles matemàtiques, les que jo coneixia- permetia ordenar qualsevol conjunt, potser el motiu pel qual tot estigués ara tan desordenat (paraules i nombres mal col·locats o intercanviats), podria provenir de la no acceptació de l'axioma d'elecció, i per tant de l'existència del desordre (o del "mal-ordre", com potser dirien els matemàtics).
Em vaig quedar pensatiu una bona estona. Era conscient que no ho tenia en absolut tancat (què tindrien a veure les relacions d'ordre amb la transposició aleatòria de nombres i paraules?), però si el que es relatava en el llibre era veritat, el que jo estava experimentant (el món on havia aterrat, el seu funcionament diferent del nostre) era el resultat d'haver aniquilat les velles matemàtiques i d'haver-les sepultat junt amb un dels seus màxims responsables, l'axioma d'elecció. La idea em va semblar divertida; quants estudiants somiarien amb viure en un món on no haguessin d'examinar-se més de matemàtiques -encara que potser després se'n penedissin: caldria veure en què consistien les noves-, però hi havia alguna cosa inconcebible o inabastable, superior a mi mateix. Sortir de les matemàtiques (i entrar en unes altres de diferents) significava sortir del pensament propi (i entrar en un altre de desconegut), i potser així arribar a l'ànima, o a Déu, o com sigui que anomenem a tot allò que intuïm (no tots de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat) però on no ens arriben ni els nombres ni les paraules per definir-lo.
Arribat a aquest punt em vaig reclinar sobre la cadira per descansar l'esquena i el coll; estava exhaust. Sentia el cap pesat -massa abstracció i massa de cop-, així que vaig decidir anar-me'n a casa, ja continuaria la lectura en un altre moment. Em vaig posar el llibre sota el braç, i vaig baixar per les escales amb un incipient mal de cap (sortir de les matemàtiques, em repetia, sortir del pensament i entrar en un altre), fins que vaig arribar a la porta de l'edifici. Vaig saludar al guarda nocturn -el relleu d'en Julio- amb un gest del cap, i ell em va tornar la salutació amb una mà; amb l'altra sostenia el seu telèfon. No va pronunciar cap paraula mentre jo travessava el llindar (devia estar escoltant el seu interlocutor), però quan ja era fora, vaig sentir que deia: "aquesta tia es creu que és la més guapa i la més llesta, que malament em cau, per l'amor de déu".
No hauria donat més importància a aquell fragment de conversa (les persones ens critiquem les unes a les altres amb una freqüència esgarrifosa; encara que suggerim o insinuem per no semblar en excés maliciosos, subratllem contínuament els errors o defectes dels altres; ens sobra l'enveja, la malvolença o la inseguretat, o ens falta respecte pels altres, o potser és l'autoestima el que ens falla) però llavors me'n vaig adonar. Des que havia sortit de casa al matí, havia observat aquella serenitat i bondats -aquella humilitat i alegria, aquell benestar aparent- en tots amb qui m'havia creuat: res a veure amb el to del guarda, que ni tan sols m'havia somrigut. Em vaig girar per donar-li un últim cop d'ull, però ja estava dins de la seva garita; tampoc li vaig sentir a dir res més. Vaig seguir caminant en direcció a casa meva, contrariat però encara pensatiu ("les matemàtiques van morir el dia en què van trobar una sortida a si mateixa: una alternativa que va canviar la nostra essència més profunda i va establir les bases del que som ara"), però llavors encara vaig advertir un altre detall. El guarda no havia intercanviat nombres i paraules a la seva frase, com sí que havien fet en tot moment les persones amb qui havia parlat. Aquell era, doncs, un indici que potser l'encís s'havia esfumat, i que potser tot havia tornat a la normalitat, així que vaig buscar proves que ho confirmessin.
Suposo que caminava massa atent a senyals i cartells -qualsevol lloc on hi hagués frases escrites- i que vaig oblidar estar atent al semàfor en travessar un carrer, perquè de sobte vaig escoltar el soroll d'una frenada; un cotxe havia estat a punt d'atropellar-me i s'havia aturat just a temps de no fer-ho. Em vaig quedar paralitzat, però quan ja em disposava a demanar disculpes i a retrocedir unes passes per cedir-li el pas, el conductor va baixar la finestreta i em va cridar: "mira per on vas, idiota, la pròxima vegada no dubtaré en atropellar-te", i encara, mentre se n'anava, va afegir: "ets tonto o què et passa".
Després d'allò no em van quedar més dubtes. El cotxe va continuar la seva marxa amb una accelerada iracunda, i jo vaig seguir el meu camí, tot i que ara més atent. Se'm van barrejar aleshores l'alleujament i el neguit. Finalment era capaç de comprendre el llenguatge corrent (vaig comprovar que cartells i rètols tornaven a estar ben escrits, i que ja ningú intercanviava paraules i nombres), però l'hostilitat percebuda estava als antípodes del comportament serè i agradable que portava observant tot el dia. Pel que semblava, tornava a pertànyer al meu entorn -per fi parlàvem el mateix idioma-, però, a canvi, aquest havia tornat a la seva pitjor versió.
Em trobava ja a pocs metres de l'edifici on visc (podia veure la cafeteria on havia començat tot al matí, estava tancada), però em vaig desviar cap a la platja, i vaig caminar una estona per ella. En aquell moment vaig sentir un enfosquiment sòlid, compacte, com si un pes caigués sobre la meva consciència, i el seu origen em fos impossible identificar. La nit era negra, no hi havia vestigis de lluna en el cel -una gruixuda capa de núvols el cobria sencer-, però així i tot vaig allargar el meu passeig, esperant que la sensació desaparegués.
No sé d'on va venir ni quant va trigar a materialitzar-se (en convertir-se en identificable i més tard en expressable), però al cap de poc vaig entreveure una conjectura. El soroll de la mar era abrupte, i a cada batre de les onades se m'estremia el cos, com si cadascuna d'elles em fuetegés. Tot allò gris o enverinat del caràcter humà (el greuge, la rancúnia, la represàlia i l'acarnissament, l'enveja, la gelosia, l'exigència i la lluita, la disputa, la competició pel poder, per l'atenció i el reconeixement, fins i tot per l'amor), em va semblar que provenien tots, en essència, d'un mateix concepte. Potser la influència de la lectura matemàtica havia fet el seu efecte, però em va resultar obvi que si s'analitzaven els conflictes, les animadversions i els sofriments humans, se'ls podia reduir sempre a una comparació en el sentit numèric (es vol ser més fort o menys impacient, més atractiu o menys violent, més popular o menys mediocre, tenir més diners o menys problemes, més poder o menys conflictes; es pateix o es pugna per sentir-se més escoltat, més estimat o menys ignorat, per tenir més amics, més diversió o menys estrès: es vol, en definitiva, obtenir sempre un nombre major -o menor- en una determinada variable, sigui la que sigui), i que, d'alguna manera, la ment humana dividia totes les seves qualitats -les seves aspiracions i preocupacions, els seus interessos- en magnituds mesurables, i dedicava tota la seva existència a acceptar-les, a explicar-les o a tractar de modificar-les, però fent intervenir sempre en elles les comparacions, és a dir, utilitzant, en última instància, el concepte d'ordre matemàtic.
Ho vaig tenir per fi clar. L'origen de tots els mals de la nostra espècie provenia de l'ús constant de l'ordenació (tot conjunt és "ben-ordenable"), i per tant de l'acceptació de l'axioma d'elecció, tal com havia après en el llibre que havia agafat de la biblioteca. Em vaig dir: "la fi de les matemàtiques consisteix a erradicar l'axioma d'elecció, i per tant l'hegemonia del concepte d'ordre; és així com s'esvaeixen totes les seves nefastes conseqüències en el caràcter humà, i per això l'actitud de tots en el dia d'avui era tan serena i afable, tan feliç i desproveïda de les perversions de l'ego: perquè vivien en un món amb unes matemàtiques, amb un pensament i per tant un llenguatge diferents, i per això paraules i nombres eren indistingibles, tan escrits com en el parlar".
Potser la conclusió que vaig extreure era absurda o incoherent -al cap i a la fi aquell llibre seguia sent l'únic de matemàtiques que havia llegit al complet-, però vaig recordar que encara el portava amb mi, i que n'hi havia prou amb seguir llegint-lo per comprovar si era certa. La decepció, però, va ser majúscula. Com no podia veure amb claredat, vaig sortir de la platja i em vaig asseure en un banc al costat d'un fanal. Vaig comprovar llavors amb espant -o era incredulitat- com el llibre s'havia tornat incomprensible, i totes les frases que abans eren llegibles (la història de la fi de les matemàtiques, les conseqüències que va tenir en l'ésser humà) ara tenien nombres intercalats, desordenats en mig dels paràgrafs, i era impossible la seva lectura.
Sé que només els més somiadors o disconformes, que només els escèptics més radicals (vull dir que ho siguin fins i tot amb les seves pròpies creences) confiaran que no he mentit. Vaig conèixer un funcionament diferent del nostre durant un sol dia de la meva vida, però no tinc proves, no puc aportar dades, ni tinc arguments per convèncer ningú. No he contrastat tampoc amb cap matemàtic les meves conjectures -potser aquest relat pugui iniciar aquest camí-, ni tampoc he llegit més sobre teoria de conjunts. La història de la fi de les matemàtiques continua sent per a mi un misteri, i el dia en què les vaig veure morir -el dia en què va caure l'axioma d'elecció- potser és només un producte de les meves fabulacions, un somni, una intuïció, un desig, una projecció o una fantasia, un desvari impossible o inversemblant, o, per què no, potser sí que és un record veraç.
De tota manera, la seva comprovació és inaccessible; i que poc importa, ben mirat. Si encara no han mort les nostres matemàtiques, si encara no hem sortit del nostre pensament, qualsevol possibilitat és vàlida -història o ficció, matemàtiques o literatura- i tindrà poc efecte, en realitat. Al cap i a la fi, per molt estrany o sorprenent que ens sembli el que succeeix al nostre voltant, ho tendim a sepultar sota un corrent que ens empeny a seguir amb la nostra inèrcia, amb la normalitat que arrosseguem després de mesos i d'anys d'acostumats dies. Per molta novetat que es produeixi, menyspreem moure'ns massa, descartem trencar la rutina i creences que ens precedeixen -la seva seguretat, el seu confort- i arriba un moment en què ens diem "bé", o "en fi", "hauré de seguir fent la meva", i les vivències i les seves sorpreses i els seus pretesos girs s'extingeixen en un passat més lineal del que creiem. Som menys impressionables del que ens sembla, i és veritablement difícil que allò que surt dels nostres paràmetres modifiqui en molt la direcció del que vivim; més aviat fem sempre petites passes -ara aquest descobriment, ara aquest raonament, ara aquesta intuïció o aquesta coincidència- com si fóssim vaixells que viren lentíssims, i són poques les situacions que modifiquen la trajectòria de l'enorme roda que ens conforma, que ens dibuixa i defineix però també ens trepitja i ens condiciona.