Hi ha vegades que ens abandonem, que ens deixem portar cap a destins que ja anticipem que seran fatals. Sabem que el camí que estem a punt de prendre és el pitjor dels possibles però encara així el prenem, com si no tinguéssim voluntat, o la nostra voluntat fos una altra cosa. La nostra consciència ens adverteix del desastre però hi ha alguna cosa que ens atreu -una inèrcia, un magnetisme irremeiable- i acabem dirigint-nos cap a aquella destinació, conscients, gairebé desitjosos de col·locar-nos en aquell lloc que ja sabem que ens serà nociu, qui sap per què ni per a què (ni si és que, potser, no era tan nociu, o no era tan desastrós). No sé, la veritat és que no ho sé. Jo m'havia endinsat a les meves pitjors tenebres, m'havia deixat arrossegar del tot, i havia comès un assassinat, havia matat l'home a qui estimava i encara així vaig assistir al seu enterrament, sabent que corria el risc de ser detinguda.
Era desembre. Plovia. Els núvols eren d'un gris pesat, com si estiguessin cansats. Vaig entrar a la recepció del tanatori i vaig buscar el seu nom en la pantalla. Jean Marc Deverne, sala dos. Vaig riure. Li hauria fet gràcia saber que li havia tocat el número dos. El vaig recordar explicant-me la història del seu gos, a qui havia anomenat Arrel de Dos, "però no pel número arrel de dos, aquell que elevat al quadrat és igual a dos", amb aquell gest d'advertiment seu, amb el dit índex aixecat i molt tens, "sinó perquè arrel és sinònim d'origen, i el dos sinònim de dualitat, la dualitat entre el sí i el no, entre l'u i el zero, entre la veritat i la mentida", cosa que demostrava que el seu gos era l'origen de les matemàtiques, una de les seves tantes extravagàncies, encara que almenys aquesta et provocava un somriure.
Vaig obrir la porta de la sala però no hi havia ningú. Em va estranyar. Pensava que almenys trobaria allà a l'Alexei o a la Martina, potser també a la Charlotte, però la sala era buida. Per un moment em vaig sentir alleujada. Dels enterraments no només detestava la presència asfixiant de la mort -el seu recordatori irrecusable- sinó alguns dels comentaris que allí es produïen, la seva hipocresia. Especialment si la mort era inesperada, d'algú jove o a qui faltaven encara uns anys per viure, o també si el mort era algú vital, d'aquells que desprenen i contagien energia i ganes de viure, llavors eren habituals els comentaris que enaltien la vida, que animaven a abraçar els valors de la bondat i de l'ètica, de l'amor més pur i incondicional, a deixar-se de banalitats i a aprendre a viure amb intensitat i puresa, "perquè al cap i a la fi, de sobte un dia ens n'anem". M'entristia -i últimament fins i tot em molestava- sentir tots aquells tòpics, no tant pel seu contingut, amb el que estava en essència d'acord, sinó pel poc que comprovava que durava el seu efecte, i per tant el poc convenciment que els sustentava. Després de poques hores, a vegades després de pocs instants, a vegades fins i tot durant el mateix enterrament, la majoria d'aquells que havien estat fent aquelles proclames vitals -inclosa jo mateixa- tornaven a desenvolupar les seves enveges, les seves lluites egoiques, les seves baixeses, les seves confabulacions i els seus enganys -encara que fos només mentalment- i es desplegava de nou tot l'arsenal de misèries de l'ésser humà. Tot el reguitzell de frases positives es deien, doncs, per dir, i més aviat era tot un conveni social. L'única cosa que em consolava era pensar que som així, que l'ésser humà és capaç dels més alts cims d'amor i bellesa però també de vilesa i dolor, i que les dues cares formen part de nosaltres, es complementen i en última instància ens defineixen.
Així que per un moment em vaig sentir alleujada al no veure a ningú a la sala. Em vaig asseure. Havia arribat cinc minuts abans de l'hora del sepeli. L'aire em va semblar llavors lleuger, massa lleuger, com si la mort d'en Deverne no fos important, o no ho fos prou. Vaig ser llavors conscient de com era de significatiu que jo fos l'única assistent a l'enterrament. En un primer moment m'havia estranyat, però pensant-ho millor, em va semblar lògic que fos així. Les persones que no s'esforcen a estimar als altres, que només dediquen temps a si mateixos i a les seves coses, acaben soles. Allunyar el proïsme és difícil però es pot aconseguir, i és clar que en Deverne ho aconseguia. Jo sabia que no tenia família, però esperava veure algun vell amic seu, algú de la universitat, o almenys algun dels seus companys matemàtics, aquells amb qui es reunia al soterrani de casa seva, un grup de descerebrats -no se m'acut una altra manera de definir-los- amb uns plans matemàtics tant delirants com perillosos, tan inconscients com per a seguir-lo i encara encoratjar-lo en les seves neurosis. Vaig voler sortir un moment de la sala, però a la porta un home vestit d'uniforme gris i amb una armilla negra em va preguntar si coneixia al difunt. Vaig assentir amb un gest del cap. Em va indicar llavors que tornés a entrar, que prengués seient perquè anaven a començar. Va ser llavors quan vaig plorar la seva mort per primera vegada. Ho vaig fer amb delicadesa, com si tractés de dosificar el dolor. No va ser un plor intens, no em vaig alterar. Va ser com si m'estigués dessagnant pels ulls, llàgrima a llàgrima, mentre la meva respiració prosseguia amb normalitat. Sentia, tanmateix, que havia de donar-li permís a cada llàgrima per a abandonar-me, com si en cadascuna d'elles hi hagués un ajust de comptes entre el meu sentiment de culpa i la meva consciència, entre el meu amor per ell i la sensació de pèrdua. Fins a aquell dia havia estat a enterraments d'amics, de familiars i de companys de treball, de persones pròximes a mi o als meus pròxims, però no va ser fins a aquell dia que no vaig dialogar, cara a cara, amb la mort. Era estrany i sòrdid, era desconcertant però al mateix temps era un descans estar allà sola, l'única assistent a l'enterrament de l'home a qui estimava però a qui havia assassinat, no accidentalment ni en un arravatament, sinó d'una manera totalment conscient, clavant-li un ganivet a l'abdomen. Més que el mateix dia en què el vaig matar, més que en els terribles minuts posteriors, quan observava el seu cos ja mort i em convencia que sí, que havia fet el correcte, més que en tots els moments on havia visitat aquells records, va ser aleshores, sola, absolutament sola en aquella sala fúnebre i desolada, quan vaig ser conscient no només de la seva mort sinó també de la meva pròpia, del poc que som i signifiquem, de quanta buidor ens envolta i ens pobla.
El silenci era torbador. Recordo que el meu cor bategava amb molta força. Sentia que m'anava a explotar, que m'anava a trencar la caixa toràcica i sortiria del meu pit. Vaig pensar: "has estat capaç d'infligir el major mal que se li pot infligir a una persona", i aquesta vegada sí, vaig plorar amb força. Fins aleshores havia fet mal a éssers estimats, a molts. M'esforçava per perdonar-me, em deia: "no sé si és possible passar per la vida sense fer mal a ningú", però en aquell moment em vaig esfondrar i em vaig sentir un monstre. Abans de matar a en Deverne havia estat infidel, havia mentit, havia odiat i confabulat, havia enganyat i fet sentir malament, a consciència, a moltes persones. Revisava el meu passat i només trobava egoisme, immaduresa i maldat, com si trobés un gaudi fred, magnètic, a romandre en un territori de risc, de dolor, tan preocupada d'estimar-me a mi mateixa com per a no preveure el mal que provocarien en els altres els meus actes.
La cerimònia va ser senzilla i curta. Un músic tocava el violoncel i l'home uniformat va llegir unes paraules. No sabia qui havia organitzat l'enterrament, suposo que quan ningú respon del difunt s'actua d'ofici, potser si jo no hagués estat allà no s'haurien molestat. Vaig continuar plorant. La melodia del violoncel se'm clavava al coll, i vaig pensar que hi ha bellesa, també, en el dolor. Em vaig esforçar a salvar a en Deverne, però al final vaig saber que era impossible, que la seva única redempció era la mort, la seva única sortida era l'abandó. Vaig intentar un cop més perdonar-me, fer les paus amb mi mateixa. Em vaig dir: "sí, el vas matar, però vas fer el correcte", i vaig repassar per enèsima vegada tot el que havia succeït.
En Deverne i els seus acòlits havien elaborat un pla matemàtic, que vaig arribar a comprendre i fins i tot a compartir, però que al final va fer un gir imprevist i se'ls en va anar de les mans. Primer van establir que la relació entre les matemàtiques i els mals de la humanitat era directa. Em va costar entendre-ho -jo no tenia cap formació matemàtica- però he de confessar que el seu discurs no em semblava absurd. Com a llenguatge d'una part del pensament, tenia sentit que les matemàtiques fossin fidels a l'essència humana. La seva tesi es centrava en els axiomes, aquelles veritats de les quals tota teoria matemàtica depèn, veritats tan òbvies que no es té demostració, però que s'accepten com a certes, convenis subjectius per tant. En Deverne i els seus estaven obsessionats amb l'axioma d'elecció, un axioma de la teoria de conjunts que tenia una conseqüència que consideraven clau. Pel que sembla, gràcies a l'axioma d'elecció era cert que tot conjunt era ordenable: que tota sèrie d'elements -del tipus que fos- es podia dotar d'un ordre. Això significava que es podia establir sempre que qualsevol cosa era major -o menor- que una altra, com quan s'ordenen els nombres. La seva teoria era que aquella propietat era la representació matemàtica de la característica que més feia patir a l'ésser humà: la necessitat o tendència a desitjar sempre obtenir valors majors o menors en determinades variables, més amor, menys dolor, més felicitat, menys solitud. Aquesta propietat matemàtica era el reflex del principal mal de la humanitat -l'anhel perpetu i insatisfet-, i la seva proposta era que, si es canviaven les matemàtiques, si es discutien i canviaven aquells axiomes tan nuclears de les matemàtiques (l'axioma d'elecció i els axiomes de Zermelo-Frankl de la teoria de conjunts), llavors es podrien crear unes noves matemàtiques (de la mateixa manera en què s'havien creat noves geometries quan s'havia posat en dubte l'axioma de les paral·leles d'Euclides) i que aquestes noves matemàtiques podrien canviar l'essència de l'ésser humà.
No es podia negar que en el seu estrambòtic idealisme hi havia una intenció guaridora, tremendament ambiciosa, gairebé utòpica: canviar les matemàtiques per a canviar l'ésser humà. A partir de cert moment, però, el grup d'en Deverne va perdre el cap. La reinvenció dels axiomes de la teoria de conjunts devia ser una tasca massa complexa per als seus coneixements o per a la seva impaciència, i suposo que davant la frustració de veure's incapaços d'una revolució teòrica de tant abast, el seu discurs es va radicalitzar. En les reunions a què vaig poder assistir van començar a parlar de la comunitat matemàtica com els veritables culpables, assenyalant-los a ells, als matemàtics (i no a ella, la teoria matemàtica) d'una manera malaltissa i cada vegada més violenta, fins que un dia en Deverne va anunciar amb orgull que havia comès el primer assassinat.
Com és natural, em vaig espantar. En Deverne va animar als seus, i aviat la Charlotte i també la Martina van comunicar que també havien comès assassinats, sempre matemàtics de primer ordre, figures importants de la divulgació, investigadors o professors amb certa fama. Els meus sentiments per en Deverne van canviar, però mai vaig deixar de veure'l amb compassió. En les nostres converses m'adonava que el seu anhel salvador s'havia convertit en una ofuscació que l'impedia veure amb claredat tot el dolor que estava provocant, però darrere d'aquella sòrdida obcecació encara aconseguia veure la seva cara amable, la sensibilitat i l'entusiasme que em van enamorar d'ell. Estava convençuda que en la seva lluita projectava ferides de la seva personalitat, potser traumes de la seva infància, i durant un temps vaig creure que encara hi havia esperança que recuperés el seny.
Vaig desistir el dia en què vaig veure a les notícies que una jove matemàtica havia estat assassinada. Ens resulta més fàcil identificar-nos amb una víctima quan ens hi assemblem, i encara que jo no tenia res a veure amb les matemàtiques, em va semblar que aquella noia podria haver estat jo. Li vaig confrontar la injustícia, el terrible mal que estava infligint, però la reacció que vaig obtenir em va anar gelant l'ànima progressivament. Tenia el semblant fred, amb prou feines responia a les meves preguntes, i la seva expressió era la d'un home que ja no era amo dels seus actes, però que a més patia per no ser capaç de controlar-los. Quan parlava de la necessitat d'acabar amb els matemàtics per a així poder construir unes noves matemàtiques davant dels seus acòlits, ho feia amb fermesa, amb una convicció gairebé seductora, però en aquell moment, a l'intimitat el que vaig veure va ser un home enfonsat, incapaç d'allunyar la seva pròpia ombra, un nen perdut en les seves neures, víctima del seu propi personatge. "Suposa que acabes amb tots els matemàtics i les matemàtiques de la faç de la terra", li vaig dir. "Creus que així, per art de màgia, canviaràs com pensa i com actua l'ésser humà?". Em va mirar llavors amb ulls iracunds, però que no quadraven en absolut amb l'expressió del seu cos. Tenia el cap i les espatlles caigudes, i feia l'efecte d'estar abatut, com impotent. Vaig continuar insistint i li vaig dir que el principal aprenentatge de l'ésser humà és l'acceptació, no sols de la seva naturalesa, de les seves virtuts i també dels seus defectes, sinó de la seva insatisfacció, de la impossibilitat de satisfer mai els seus desitjos, i que aquesta acceptació incloïa les seves matemàtiques, que no eren més que una conseqüència de la seva essència. M'escoltava amb atenció però quan vaig esmentar la paraula matemàtiques vaig veure que negava amb un gest lent del cap, com si li resultés tediós escoltar allò, o jo fos incapaç de comprendre les seves objeccions, que preferia guardar-se. Li vaig preguntar: "Què? No tens resposta? Què passa si el teu estúpid pla no funciona?".
M'és impossible oblidar el que va succeir aleshores. En Deverne va respondre: "si no es poden canviar les matemàtiques, llavors l'ésser humà està condemnat, i l'única manera de salvar-lo serà tornar a començar". Em vaig quedar pensativa. El recordava haver-me parlat en alguna ocasió del que va anomenar "un altre dels grans axiomes de la vida: la insistència a desitjar continuar vivint", en una espècie de defensa del suïcidi que mai vaig acabar de comprendre. Li vaig dir: "què estàs tractant de dir-me, Jean Marc?". Vaig notar que el va sorprendre que li parlés pel seu nom, però no es va deixar estovar i em va mirar desafiador. Va dir: "l'única manera de tornar a néixer és morir". En aquell moment em vaig adonar que, més que de salvar a la humanitat, en Deverne parlava de salvar-se a si mateix, com si en tota aquella teoria grandiloqüent només estigués tractant d'exorcitar els seus fantasmes. No sabia què dir, així que vaig posar una mà sobre el seu genoll, però me la va apartar amb violència. Alguna cosa contradictòria degué passar-li pel cap en aquell moment, perquè després d'allò es va aixecar, va dubtar un moment de si dirigir-se en una direcció o l'altra, fins que finalment se'n va anar cap a la cuina i després va tornar amb un ganivet a la mà. Jo no podia estar més espantada, més alterada i nerviosa. Em va acostar el ganivet per l'empunyadura, i em va dir: "té, si no vols que continuï matant, hauràs de matar-me tu a mi".
He pensat molt en com es van gestar els meus actes, què va passar per la meva ment, per què no vaig ser capaç de contenir-me, quins van ser els ingredients que van intervenir en la meva decisió. Hi ha vegades que ens abandonem, que ens deixem portar cap a destins que ja anticipem que seran fatals. Sabem que el camí que estem a punt de prendre és el pitjor dels possibles però encara així el prenem, com si no tinguéssim voluntat, o la nostra voluntat fos una altra cosa. La nostra consciència ens adverteix del desastre però hi ha alguna cosa que ens atreu -una inèrcia, un magnetisme irremeiable- i acabem dirigint-nos cap a aquella destinació, conscients, gairebé desitjosos, i ens col·loquem en un lloc que ja sabem que ens serà nociu, qui sap per què ni per a què (ni si és que, potser, no era tan nociu, o no era tan desastrós). En els ulls d'en Deverne hi havia una fermesa irreductible, una convicció com mai abans li havia vist. Va tornar a repetir-me aquelles paraules, aquella sentència. "Si no vols que continuï matant", però no li vaig donar temps a acabar la frase. Suposo que la idea havia nascut el dia en què vaig saber del seu primer assassinat. Vaig estar segura que si no el matava seria ell qui continuaria matant innocents, però he de confessar que en gran part ho vaig fer perquè el vaig voler alliberar a ell. El seu desequilibri no semblava tenir marxa enrere, havia deixat de tenir esperances de què recuperés el poc seny que li coneixia, i vaig interpretar que m'estava demanant que ho fes. No sé, la veritat és que no ho sé. Vaig agafar el ganivet i li vaig clavar a l'abdomen. Em vaig endinsar en les meves pitjors tenebres, em vaig deixar arrossegar del tot, i ara estava, sola, al seu enterrament.
Quan va acabar la cerimònia vaig advertir que el músic i l'home uniformat es van quedar mirant en direcció a la porta. Jo havia deixat de plorar. Em vaig girar i vaig veure que un parell de policies s'acostaven a mi. Em vaig sentir llavors en pau, amb la consciència tranquil·la, i no només vaig saber que no tenia forces per a alterar aquella calma, sinó que tampoc ho desitjava. Encara vaig haver de transitar i digerir el procés -el judici fred i protocol·lari, una condemna de dotze anys-, però això també ho vaig ser capaç de sostenir. A força de dies i de nits de repetides cadències, de circulars i insistents pensaments, allò que un dia ens sembla una frontera infranquejable acaba per esvair-se en boira, en absència de pes i de rellevància, en la infinita trivialitat de tot el que fem, diem o pensem. Per molt profunds que siguin -o que ens sembli que siguin- la nostra aflicció o dolor o el nostre turment, existeix sempre la quantitat de temps perquè es converteixin en obligada complaença. Tard o d'hora ens convencem que ens hem sobreposat, i acceptem tot allò que ens envolta i succeeix. El passat no té remei, no en té tampoc l'ésser humà, ni en tenen tampoc les seves matemàtiques.