Els nombres, l'última de les seves obsessions van ser els nombres, o, millor dit, els nombres grans. D'això en principi no hi havia per què estranyar-se (al cap i a la fi era un matemàtic, quina altra cosa podria obsessionar-lo, si no eren els nombres), però per a mi va ser una sorpresa, ja que, fins aquell moment, totes les idees matemàtiques que havia compartit amb mi -que no eren poques- eren abstractes i en part molt filosòfiques, si és que no completament. En contra de la creença habitual, jo havia descobert que existien unes matemàtiques que, més que ocupar-se de propietats exclusivament numèriques, tractaven sobre assumptes relatius a la veritat, a la lògica i al funcionament del pensament humà, o que concernien la geometria i els patrons de la naturalesa, però d'una manera en què els nombres apareixien només instrumentalment, com succeeix en altres àmbits del coneixement. Em vaig formar una imatge seva gairebé mística, sens dubte idealitzada, i vaig interpretar que, per a ell, les matemàtiques eren el mitjà per arribar a aquest món platònic de les idees perennes i immutables. Per molt adustos que em resultessin de vegades els temes de què em parlava, el tenia, en definitiva, per un romàntic (i suposo que, en part, va ser per això pel que m'hi vaig enamorar), fins que aleshores van arribar els nombres, la seva obsessió pels nombres grans, i l'encantament es va desfer tan ràpidament com havia nascut.

Vaig llegir una vegada que tot home acaba aniquilat per una idea. No sé si serà aquesta la idea que acabi aniquilant-lo a ell, però va ser la que ens va aniquilar a nosaltres, o al que sigui que fóssim ell i jo junts. Sense cap mena de prolegomen, un dia em va dir: "estic buscant el nombre més gran que existeix", i recordo que es va ofendre perquè m'ho vaig prendre de broma. Vaig riure i li vaig respondre: "sí, clar, l'infinit" amb veu humorística, però el seu rostre es va enfosquir del tot. Vaig voler arreglar-ho posant-me seriosa, i li vaig dir que, pel poc que sabia, aquest nombre no existia: que si algú proposés un nombre màxim, el més gran de tots, qualsevol podria trobar-ne un de major, només caldria sumar u a aquest aspirant a divinitat numèrica perquè el seu tron s'esvaís com el baf. No devia agradar-li tampoc massa aquest últim gir poètic, perquè va respondre: "estúpida, em refereixo al nombre més gran mai concebut per l'ésser humà, sense ardits ni jocs de fireta, un nombre que provingui d'una idea autèntica, no una derivació ni una composició d'altres". Evidentment, em va molestar que em digués estúpida, però més enllà de l'empipament vaig sentir que allò era una revelació. N'hi ha prou amb una esquerda minúscula perquè les relacions fràgils acabin trencant-se, i suposo que aquest va ser el nostre cas. Jo ja havia comprovat que era un home peculiar, no sé si definir-lo com a capritxós o excèntric, però el seu estat d'ànim era inestable, la seva disponibilitat per veure'ns impredictible i, sobretot (i això és el que va fer fràgil la relació), era evident que jo m'havia enamorat més d'ell que ell de mi, és a dir que, d'alguna manera, ell s'havia apoderat de mi. Vaig trigar més del que m'hagués agradat a adonar-me d'aquesta asimetria, però per molt que ja conegués la seva susceptibilitat i temperament, aquell va ser el principi de la fi.

No va passar molt temps fins que vam trencar. En altres relacions jo havia detectat que s'acabarien pel nombre i la intensitat de les discussions, però en aquest cas l'indicador van ser els nombres grans, la seva aparició en les nostres converses. Com en els altres temes de què em parlava, abans d'entrar en matèria havia d'instruir-me amb nocions bàsiques, així que primer em va parlar del gúgol (d'on li ve, pel que sembla, el nom a Google), un nombre que consisteix en un u seguit de cent zeros, però que no complia les seves expectatives, ja que ell buscava un nombre que tingués un origen concret, fos físic o matemàtic, però que no provingués d'un altre per addició o multiplicació, com bé m'havia fet saber d'aquella desagradable manera l'última vegada. Un dia li vaig preguntar si la quantitat total d'àtoms que hi ha a l'univers podia ser un bon exemple, i encara que vaig témer que tornés a respondre'm amb desgrat, aquesta vegada es va mostrar atent, de nou intens i pedagògic. Em va dir que sí, que aquest era un bon exemple perquè era tangible o identificable amb una idea genuïna, però que hi havia nombres molt més grans, com l'últim primer de Mersenne conegut, un nombre de més de vint-i-tres milions de dígits, i que havia estat descobert aquell mateix mes de gener. Havia reprès el seu habitual apassionament matemàtic, però jo ja no l'escoltava de la mateixa manera. Em sentia cada vegada més allunyada d'ell, fins que per fi li vaig preguntar obertament per nosaltres. "L'amor?", va dir, "l'amor és la perversió d'Èdip i d'Electra, és el pànic a l'abandó, una escandalosa necessitat de sentir-se acompanyat". Em va repugnar sentir-lo parlar en aquells termes: no l'esperava tan fred i tan dur, i em van entrar ganes d'enviar-lo a la merda allà mateix. Vaig voler preguntar-li què opinava de l'afecte, de compartir la bellesa del món amb un altre ésser viu, però vaig perdre els nervis i li vaig dir: "es pot saber què dimonis tens en contra de l'amor?". Fins aleshores les nostres cites havien consistit a escoltar música, a conversar sobre matemàtiques i a fer l'amor, i mai havíem parlat d'emocions. Visiblement nerviós, va dir: "sí, l'amor, les carícies i les abraçades, però llavors també les obligacions, el declivi, la pèrdua de la llibertat i l'anul·lació de l'ésser, la podridura i finalment la mort". Vaig obrir els ulls horroritzada, però també recordo sentir-me alleujada. Vaig veure confirmades les meves sospites sobre la seva incapacitat per estimar, o almenys per estimar-me a mi, i ja solament esperava al fet que deixés de parlar per dir-li que havíem acabat. Va seguir perorant una estona sobre l'amor (el va definir com una de les grans contradiccions de l'ésser humà, va dir: "l'amor és un pèndol erràtic que oscil·la indecís entre la solitud i el proïsme"), però a mi cada vegada se'm feia més difícil escoltar-lo. Les seves paraules em van produir una tristesa que coneixia, la vella enyorança pròpia de la solitud, l'anticipació del dol que ara m'esperava, el desencantament, en definitiva. Vaig pensar: "mentre ell busca un nombre cada vegada més gran, entre nosaltres el nombre és cada vegada més petit", i no vaig poder evitar riure de la meva pròpia ocurrència. "De què rius?", em va preguntar, però jo vaig negar amb un gest del cap, me'l vaig mirar amb desafiament, i li vaig dir: "bé, llavors, què?, quin és el nombre més gran que existeix?".

Quan recordo el que va succeir després, tinc una mescla de sensacions. D'una banda m'enerva la seva incapacitat emocional, però per una altra sento alguna cosa propera a la tendresa. Va dir: "si en un hipercub de dimensió n es connecten cada parell de vèrtexs, s'obté un graf complet amb arestes que es poden acolorir de vermell o de negre". Era evident que jo no comprendria res del que estava a punt d'explicar-me, així que em vaig acostar a ell, i vaig esperar que acabés per besar-lo per última vegada. La seva expressió era seriosa, concentrada, amb aquella llum que li brillava als ulls quan parlava de matemàtiques. Podia sentir la calor del seu alè sobre els meus llavis. Va dir: "el menor valor de n pel qual tota manera d'acolorir les arestes, necessàriament generi un subgraf complet, d'un sol color i que tingui quatre vèrtexs que formin un pla, aquest nombre es coneix com el nombre de Graham". En aquell moment vaig interrompre'l, li vaig fer un petó tendre i perllongat, i vull pensar que ell també es va adonar de la poesia del moment, perquè en lloc de dir "el nombre de Graham és el més gran que existeix", es va relaxar i va participar del petó.

No ens vam dir res més, i cadascú se'n va anar pel seu costat. Ell va marxar en la seva croada infinita cap al nombre més gran, mentre jo m'esfumava cap al més petit. Com en un compte enrere, vaig veure com els dos era l'última vegada que estàvem junts, com ens havíem fet un últim petó, fins que per fi vaig sentir que havia arribat al zero, l'absència completa de la seva vida en la meva. Ell es dirigia a l'infinit i jo al zero, o potser era a l'inrevés, i jo aspirava a nombres més grans, a afectes més grans i amors més grans, mentre ell es precipitava en la solitud i el buit. De totes maneres, si ell era l'infinit i jo el zero, o si ell era el zero i jo l'infinit, tampoc crec que importi gaire, pel que sembla -segons les matemàtiques- l'un i l'altre són molt semblants, si és que no són la mateixa cosa.

Torna