La Diana i jo ens vam posar l'altra nit a mirar fotos antigues. Les descartades, les que no es van emportar el premi de ser emmarcades, convertides en quadre o en imant de nevera. Aquelles que no van passar el filtre de qualitat, on un dels dos no surt del tot guapo, o el paisatge, o la gent, o l'escena retratada no va complir amb els requisits habituals d'estètica, de simbolisme de parella. Les teníem desades en una capsa de cartó porpra amb una inscripció en sànscrit a la tapa. Encara hi havia els papers amb què la vaig decorar al seu moment, una multitud de tires de colors que pretenien fer de coixí i que encara aconseguien l'efecte de tresor infantil. Vam obrir la caixa i ens vam deixar portar per aquella retrospecció evocativa. Ens vam posar cadascú a un costat del sofà i ens vam dividir la feina. “Tu revisa aquestes, jo aquestes altres”, va dir la Diana. Sense haver-ho pactat, vam anar agrupant de manera espontània les que més gràcia ens havien fet, el grup selecte de les que mereixien una segona oportunitat. Estàvem a punt d'acabar aquesta fase del procés quan l'última de totes va captar la meva atenció. La Diana s'havia aixecat per a anar a buscar un suro on posaríem les que superessin el sedàs, però abans que marxés li vaig mostrar la fotografia amb una expressió d'estranyesa. “I aquests? Qui són?”. Hi havia quatre persones. Érem la Diana i jo i una parella de l'edat dels meus pares que, per més que intentava, no aconseguia reconèixer. La Diana es va asseure al meu costat i es va col·locar sobre meu mandrosament. Va enrotllar les seves cames al voltant de les meves i es va recolzar sobre el meu tors, sostenint la fotografia de manera que la veiéssim els dos. El seu cabell va quedar sobre el meu coll. “Carinyo, són el Jacques i la Lucille”.

Vaig haver de fer un esforç per a concentrar-me. El cos de la Diana arraulit, bolcat sobre el meu d'aquella manera, m'havia activat el desig. “No te'n recordes? Aquella parella d'avis francesos”. Hi havia una cosa nova, molt íntima, en l'olor que feia aquella nit, o potser va ser el contacte amb les seves cames nues. Es va incorporar i em va mirar d'una manera interrogativa. “Com que no te'n recordes, amb la xapa que vas donar!”, va bromejar. Vaig arquejar les celles i em vaig concentrar de nou en la fotografia. “El Jacques i la Lucille”, vaig repetir murmurant, com si fullegés les pàgines d'un catàleg amb una idea encara massa vaga del que estava buscant. Estava clar que era estiu. La Diana estava radiant, somreia lliure i feliç, amb plenitud. No podia estar més guapa. Tenia la pell bronzejada i una samarreta de tirants blanca que li venia ampla, prou ampla per apreciar la part de baix del seu bikini, de color granada i amb un estampat de cercles. Vaig assenyalar les seves cames a la fotografia i vaig fingir que les acariciava d'una manera eròtica, però no se'n va adonar. “Aquells vellets tan entranyables”, va dir amb un fil de veu molt fi, gairebé com si es parlés a si mateixa. Vaig tornar a mirar la fotografia i aleshores sí, els vaig recordar. La Diana tenia raó, com me'n podia haver oblidat. A l'esquerra, al costat d'ella, hi havia el Jacques. Vestia una camisa blava i uns shorts blancs. La Lucille portava un vestit de color verd i negre i un barret de palla. Els dos tenien la mateixa alçada, una mica menor que la nostra, i somreien de la manera afable en què només saben somriure les persones grans. Vaig sentir la veu greu i seca d'ell, l'entonació dolça i harmoniosa d'ella. Com si em llegís la ment, la Diana va imitar el català que parlaven tots dos, un català gairebé perfecte amb el típic accent del sud de França. “Oui, mon amour”, va dir teatralment, ”le mathematicien i la espirituelle”.

Així els anomenàvem: el matemàtic i l'espiritual. Ell era un catedràtic retirat i ella havia estat professora de ioga i de meditació. Els vam conèixer en un restaurant on vam coincidir diverses vegades, una espècie de xiringuito construït sobre una plataforma que quedava sobre el mar. Era un lloc deliciós. Nits fresques d'estiu, vi blanc molt fred i el rumor de les ones literalment sota els nostres peus. Vaig besar la Diana al cabell i vaig aprofitar per a apreciar millor la seva fragància. “De vegades encara me'n recordo d'ells”, va dir. “Ell tan mental, ella tan diferent d'ell”. Vaig assentir amb una murmuració i vaig recordar més. Vaig recordar el lloc on ens havíem instal·lat amb la furgoneta, i per un moment em va semblar tornar a ser allà, agafat de la mà de la Diana, pel camí de la platja, abraçant-la dins l'aigua, o limitant-me a mirar-la, embadalit, amb aquella inconfusible sensació de pau de quan estem amb la persona que estimem. “Vas estar un temps fent les meditacions de la Lucille, veritat?”, em va preguntar. Vaig assentir, mentre continuava recordant. Ens vam començar a saludar per simple cortesia, fins que després d'algunes converses curtes, finalment una nit ens van convidar a asseure'ns amb ells. Conèixer la seva història ens va causar als dos molta impressió, però és cert que va ser a mi a qui més li va impactar. La Lucille ens va parlar dels tres focus que, segons els seus mestres, constituïen l'essència de tot ésser humà. Darrere de la nostra respiració, a manera de força que movia el nostre pit en inhalar i exhalar, hi havia el nostre focus d'energia, la força de la vida que respira en nosaltres, una força agradable i natural, que funciona sola. “Tota la força de la vida està en el meu moviment de respiració, de la mateixa manera en què tota la força del mar està en cada ona”, vaig dir en veu alta, evocant una de les frases que calia repetir-se segons el mètode de la Lucille. La Diana va acomodar el seu cap sobre el meu pit, semblava haver-se oblidat del suro. L'altre focus era la intel·ligència, “una llum molt intensa, d'un blau elèctric”, que estava situada al cap. “No té forma, però és d'on sorgeixen totes les formes”, vaig dir de nou en veu alta. La llum de l'enteniment, l'anomenava la Lucille. Vaig sentir el cos de la Diana acomodar-se millor sobre el meu, i vaig acariciar la seva esquena amb la punta dels dits. L'altre focus estava al pit. Era la nostra part afectiva, la capacitat d'estimar, de sentir benestar i felicitat. “Un sol lluminós i profund, que està darrere del que sentim: l'amor que sentim és com uns raigs d'aquest sol”.

Segons la Lucille, concentrar-se en aquells tres focus era una forma de centrament, un retorn a les infinites potencialitats amb què tota persona neix de manera espontània, però que van ser limitades pels condicionaments socials i educatius del nostre entorn durant la infància. La nostra experiència vital consistia doncs a actualitzar aquestes potencialitats, en el sentit de convertir-les en acte, de materialitzar-les, superant aquelles barreres que el nostre propi caràcter ens havia imposat sense adonar-nos-en. En aquell moment de la meva vida, aquell enfocament basat més en l'espiritualitat que en una racionalitat de què havia estat en certa forma esclau, no només em va seduir pels beneficis immediats que vaig experimentar, sinó per la combinació que feia amb el posicionament del Jacques, aquest sí, profundament racional.

“Recordo que ploraves”, va dir la Diana. Va obrir la seva mà, la va col·locar a l'altura del meu cor i em va besar a la galta en una sèrie de petons curts, petits. Vaig sentir un calfred mentre recordava, en efecte, totes les vegades en què, seguint aquell exercici de centrament, m'havia emocionat. Només es sanen les ferides si un s'hi queda: si les travessa sense mirar d'evadir-se'n, deia la Lucille. Gràcies a les sessions de psicoanàlisis jo havia pres consciència de quines eren aquelles creences, aquells convenciments que havia adquirit i que m'impedien créixer, el relat que ens hem explicat. La tesi de la Lucille era que, una vegada identificades aquestes arrels, l'única manera de modificar-les o atenuar-les era dirigir-s'hi amb aquesta actitud amorosa, centrant-se en aquells tres focus. L'inconscient no entén de raonaments, deia, l'inconscient és la psique d'un nen. Calia doncs dirigir-se a aquest infant interior sense la intenció de persuadir-lo sinó de mostrar-li aquesta altra essència, la veritable, la que formaven aquells tres focus, la llum de la intel·ligència, la força de la vida i el goig de l'amor.

“Sí”, vaig respondre, havia plorat moltes vegades. En el moment en què vam conèixer al Jacques i a la Lucille, feia poc que havia trobat una fotografia meva, un primer pla del nen que vaig ser amb un somriure feliç i innocent, tindria dos o tres anys. Tenia molt present aquella mirada en les meves meditacions, i m'imaginava a aquest nen al costat dels meus pares i del meu germà, recreant el context on vaig imprimir a l'inconscient les falses veritats que havia detectat a la teràpia. No sé quanta suggestió hi havia o quant de mer efecte fisiològic, però la veritat és que l'evocació d'aquelles imatges, especialment la d'aquell sol interior, profund i lluminós, em provocava un efecte deliciós de serenitat, fins i tot a vegades d'elevació. Els batecs del cor i les respiracions del pit es compassaven i es relaxaven, s'aplanaven i es minimitzaven, i sentia una calor dolça i vibrant, que provenia del pit i semblava inflar-se, inundant-me des de l'interior. Era habitual que vessés llàgrimes dolces, agradables, però a vegades el plor vessava de sobte en un esclat, i aleshores feia com deia la Lucille: em quedava allà, simplement sentint, convençut que sí, que tot allò que em disgustava del meu caràcter, que tots els patrons que tant de mal m'havien fet i que havia anat repetint sense la deguda consciència es produïen perquè havia estat sempre evitant mirar en aquella direcció, aquella altra veritat de què m'evadia. Sí, hi havia quelcom de veritat en què només se sanen les ferides si un s'hi queda sense evadir-se'n, perquè després d'uns mesos de practicar el seu mètode vaig sentir que sí, que les estava travessant, que alguna cosa profunda canviava en mi.

La Diana devia adonar-se que m'estava emocionant, perquè es va moure per a tenir-me de front. Va posar els seus llavis sobre els meus i els va mantenir allà, sense moure'ls, com si només me'ls oferís. Vaig tancar els ulls i vaig tornar a evocar aquell sol interior, aquella font d'amor que tantes vegades havia identificat amb ella. La vaig besar repetides vegades. Vaig deixar la fotografia a un costat i la vaig envoltar amb els dos braços. Volia sentir-la més a prop, ja no era només una qüestió de desig. “T'estimo, amor, t'estimo moltíssim”. Va somriure, em va tornar el petó, i mirant de reüll a la fotografia, va dir: “suposo que ara no et vindrà de gust parlar del Jacques”.

El bo d'en Jacques, vaig pensar, Jacques el matemàtic. No, la veritat era que no. Amb la Diana tan tendra, tan sensual i tan a prop no em venia de gust parlar d'ell, però així i tot vaig tornar a agafar la fotografia. La Diana l'observava amb mi. “Tampoc és just que rememorem la Lucille sense parlar d'ell”, vaig dir, com si una part de mi el necessités reivindicar. Els seus ulls eren foscos i distrets. Era com si li costés concentrar-se perquè tenia coses pendents més importants en les que pensar, tot i que la seva expressió no era de desídia ni d'avorriment, sinó de perpètua, d'acumulada abstracció. Després d'escoltar a la Lucille, a la Diana i a mi ens va sorprendre molt saber que el Jacques era matemàtic. Vam donar per descomptat que els dos serien igual d'espirituals, però quan li va tocar el torn a ell i ens va explicar a què s'havia dedicat, per un moment ens vam quedar sense parla. Encara recordo la impressió d'incredulitat que em va produir la forma solemne en què va dir: “teoria de la lògica”, quan li vaig preguntar la seva especialitat.

“Els teoremes de Gödel”, va dir la Diana, i vaig sentir immediatament una punxada de gelosia, la mateixa que sentia aleshores quan la veia absorta en les explicacions del Jacques. La inútil, la tòxica i absurda gelosia, vaig pensar. La vaig espantar del meu cap i vaig besar la Diana al cabell. Tenia coneixements matemàtics i segurament se'n recordaria, així que li vaig preguntar. Va somriure, es va passar una mà pel front i es va subjectar les celles, el seu gest quan es concentra per pensar. “No me'n recordo bé, però era alguna cosa així com que les matemàtiques són incompletes i indecidibles”. Se'm va activar més el desig quan la vaig sentir pronunciar aquelles paraules tècniques. La seva aura de dona dolça, de feminitat tendra i dolça em resultava irresistible quan es tornava seriosa i analítica. Li vaig murmurar a cau d'orella que m'ho tornés a explicar. Va somriure, i vaig notar que estrenyia les cames contra les meves. “El primer teorema de Gödel, el d'incompletitut, demostra que sempre hi ha afirmacions de qui no en podem demostrar la validesa”. Vaig posar els meus llavis sobre el seu coll i vaig inspirar profundament. “I això què significa?”. Respirava amb lentitud i va trigar una estona a respondre, estava clar que ella també estava excitada. “Significa que les matemàtiques van demostrar que els seus raonaments tenen un límit, que el seu abast no és total i que és impossible que ho puguin explicar tot”. La vaig continuar besant al coll però em vaig quedar quiet amb l'esperança que continués parlant. El va estirar una mica, acomodant-lo perquè pogués besar-lo més. Va dir: “i el segon teorema, el d'indecidibilitat, demostra que les matemàtiques no tenen ni tindran mai la capacitat de justificar per si mateixes que són consistents”. Em va sorprendre quant recordava, amb quina exactitud ho feia. “Aquell era un matemàtic diferent”, va afegir, “o almenys diferent de la concepció que jo tenia d'ells, tan pedants, tan pagats de si mateixos, com si la seva branca fos la més important del coneixement”. No em va sorprendre aquell gir recriminatori, coneixia el seu rebuig cap als dogmes. Vaig continuar besant-la al coll, ascendint fins a la seva galta mentre continuava perorant. “El Jacques parlava de matemàtiques amb resignació però amb afecte, com si, encara sabent que no eren perfectes, les hagués acceptat tal com eren”. Es va moure aleshores per a donar-me accés a l'altre costat del seu coll, i després d'una pausa, va afegir: “les estimava amb totes les seves particularitats, amb totes les seves belleses però també les seves limitacions, no d'una manera admirativa sinó des de l'acceptació, de la mateixa manera que estimava la Lucille”.

Vaig endinsar els meus dits en la profunditat del seu cabell, vaig descendir amb suavitat cap a les seves espatlles, per després tornar a la seva esquena i després de nou al seu cabell. “La veritat és que a mi també se m'havien oblidat”, va dir, encara que ara ho va fer amb un to de veu diferent. Semblava tornar de pensaments llunyans on s'havia quedat absorta. “Eren una parella peculiar”. No vaig poder resistir-me més i la vaig pujar damunt meu: volia veure l'expressió dels seus ulls, quina forma adoptaven els seus llavis. Es va deixar fer i va continuar parlant sense dirigir-me la mirada, passejant un dit per la meva cara d'una forma distreta. “La clau és que malgrat ser tan diferents, els seus dos extrems es connectaven”. La vaig mirar amb adoració, amb el desig que em produeix quan pensa en veu alta, quan embasta frases com si les improvisés. “A què et refereixes?”, li vaig preguntar, mentre posava les meves cames en millor posició. “Jo crec que ell havia trobat en els teoremes de Gödel la justificació matemàtica que l'espiritualitat d'ella era possible, que no estaven en contradicció”. Vaig entrar les meves mans dins la seva samarreta i li vaig acariciar l'esquena, els malucs. “Els teoremes de Gödel tenien implicacions filosòfiques”, va afegir, encara abstreta en la seva rememoració. “En el fons és el mateix que l'eterna disputa entre Plató i Aristòtil, entre el món de la raó i el dels sentits”. Vaig passar les meves mans pels seus pits però amb molta lentitud, no volia distreure-la massa. “Gödel va esfondrar les aspiracions de totalitat i consistència de les matemàtiques i això va reforçar al platonisme, la idea que hi ha d'haver alguna cosa més enllà dels sentits, que hi ha d'haver també alguna cosa més enllà de la raó, una veritat a on només s'hi accedeix a través de la intuïció”. Va dir això d'una manera automàtica, com si fos una conclusió vella, superada i consolidada des de ja feia molt de temps. “És com si les matemàtiques haguessin demostrat l'existència de l'ànima”, va concloure.

Havien passat més de dos anys però el resum de la Diana em va semblar perfecte. La Lucille era l'ànima i el Jacques la raó. Encara que semblessin estar l'un als antípodes de l'altre, el posicionament d'ella partia d'estructures lògiques com les d'ell, que amb els seus teoremes acollien al seu torn l'espiritualitat d'ella, com si fossin pols oposats que, en efecte, es connectaven en els seus extrems més llunyans. La Diana em va mirar aleshores amb uns ulls que brillaven de salacitat, silenciosos i sol·lícits, lleugerament vaporosos. Els dos estàvem en roba interior, així que no em va costar entrar en ella. Va tancar els ulls, va aixecar les espatlles i va inspirar, i els va deixar caure en un moviment llarg, deliciosament lent. Em va abraçar el coll amb els dos braços i em va besar. Mossegava els meus llavis i m'envoltava la llengua com si estigués a punt d'absorbir-la amb la seva. Em vaig apartar un segon i vaig escrutar la seva mirada. Era furiosa, de contenció a punt de desbocar-se. Em vaig quedar hipnotitzat per aquells ulls, i per un instant em va semblar perdre el contacte amb la realitat. Com instantànies a tota velocitat vaig veure passar per la meva ment multitud d'imatges que cap fotografia havia recollit. Aquella nit d'aquell estiu, la nit en què vam saber la història del Jacques i la Lucille, vam estar hores xerrant sobre ells, sobre aquell fenomen de compatibilitat, sobre els teoremes de Gödel i les seves implicacions filosòfiques, sobre l'etern i irresolt dilema entre Plató i Aristòtil, sobre la meditació i les matemàtiques, sobre les maneres de ser i d'estimar. Vam recórrer l'enorme platja sencera, vam travessar el port del poble que hi havia després, fins que vam arribar a un far, un far antic pintat amb la bandera multicolor. La mirada que tenia ara la Diana, els ulls enfervorits des d'on semblava dictar-li les ordres als seus malucs perquè s'acoblessin amb els meus eren els mateixos, exactament els mateixos que aquella nit, com si aquesta vegada fossin els nostres, els de la Diana i els meus des d'aquell passat i cap a aquest present, els extrems que s'estaven connectant.

No recordo cap èxtasi com el d'aquella nit a aquell far, com el de l'altra nit sobre el nostre sofà. Vam afluixar els nostres cossos, ens vam deixar rodar i ens vam abraçar, estirats, limitant-nos a recuperar l'alè. Cap dels dos havia recobrat la parla quan em vaig fixar en la fotografia. Havia caigut i estava a terra, com si ens observés. La vaig agafar i li vaig ensenyar a la Diana. Per sort no s'havia arrugat. “Doncs jo crec que sí que li podem donar una segona oportunitat”. I durant una bona estona no vam poder parar de riure.

Torna