Ha mort el Raul, el fundador del Cercle. A l'enterrament ha vingut tot el seguici, l'exèrcit de velles glòries al complet. Bé, no estan tots. Falta ella, però va dir que vindria, suposo que arribarà més tard. El quadre resulta quasi grotesc, tots tan moderats, tan educadament envellits. Semblem un grup de veterans de guerra als qui s'homenatja per compromís. Xerro amb el Dani, amb la Laura, amb el Joan i amb la Miriam. Ens abracem, suposo que encara ens estimem. Estic una mica amb tots però no em sento a gust amb ningú, així que m'aparto i prenc un seient allunyat de tots. Es respira la tristesa. Els rostres comparteixen una certa indefensió, com si haguéssim presenciat junts un mateix desastre, constatada la nostra fragilitat, de sobte conscients d'allò que havíem oblidat, que la vida s'acaba i un dia et mors. Però potser no. Potser això hi és però jo vulgui veure més del compte i n’hi haurà que no senten de la mateixa manera, o sí que ho fan però eviten o rebutgen, o potser és que no hi romanen, no s’hi queden, allà. N’hi haurà també que s'oposen i lluiten per semblar immunes o haver sortit indemnes, com si no fossin conscients que la capacitat de mirar cap a un altre costat només és temporal i per tant inútil; sempre es torna a totes les escenes, no només a les dels crims, també a les dels amors i a les de les il·lusions, a les del dolor i a les de la por i a les de qualsevol experiència que visquem o que ens figurem, a qualsevol pensament que tinguem: la consciència sempre ho revisa tot, tard o d'hora ho acaba fent. No sé. De tant en tant miro a veure si és ella qui entra per la porta però mai ho és, així que deixo de fer-ho. Entren els músics i comença la cerimònia.
Vaig conèixer al Raul l’any noranta-sis. Ell va fundar el Cercle i jo vaig ser un dels seus primers membres. Recordo l'aula on ens reuníem, tot i que això era pels esdeveniments diürns. Els nocturns, els gamberros, els celebràvem en un local que hi havia a l'entresòl d'un edifici del barri de Gràcia de Barcelona. Allà va ser on la vaig conèixer a ella. M'agradaria dir que la primera vegada que la vaig veure va ser en un entorn idíl·lic i poètic, però no va ser així. La nostra primera trobada va ser purament sexual, en el sentit més literal. Totes les festes que organitzàvem eren excessives, però aquella ho va ser especialment. Sense conèixer-nos de res ens vam tancar en una habitació i pràcticament ens vam arrencar la roba. Torno a evocar per enèsima vegada aquelles imatges, aquella cremor. Com és possible que encara m'excitin? Em reprenc per entretenir-me en l'evocació -estic en un enterrament- tot i que en el fons tampoc em sorprèn. Pensar en ella és activar el camp erogen de la meva consciència, un estímul que no falla, que porta sense fallar des d'aquella nit, fa més de vint-i-cinc anys. Pressento, a més, que acaba d'entrar a la sala, i ni tan sols em sorprèn comprovar que així és; a vegades la intuïció sembla ciència. Faig perquè em vegi, em saluda i es dirigeix cap a mi. Se senta al meu costat. La seva olor em mata.
“Raul, gràcies per tota la creativitat que vas aportar al cercle de les matemàtiques”. És el Dani. No podia ser un altre qui parlés de part del món acadèmic, el seu company de fatigues, la seva parella de teoremes. La menció al cercle ha estat evident, innecessàriament evident. Quan ha dit cercle m'ha semblat que els que vam pertànyer hem reaccionat mínimament, o igual, una altra vegada, tot ha passat en la meva ment i només soc jo qui li ha donat importància. Igual només a mi li va canviar el Cercle la vida. A mi i a ella. O a mi per ella. La miro. Em passa la mà pel braç. És la seva manera de dir com estàs. Toco la seva mà, els seus dits petits. Estic bé, li estic dient, com estàs tu. Somriu. Els seus ulls em desarmen.
El discurs del Dani és gris. Repassa la trajectòria acadèmica del Raul, les seves publicacions, els seus diferents càrrecs, un homenatge massa tècnic. Ha resumit també el seu caràcter, però tampoc s'ha mullat. Era una persona molt especial, ha conclòs. Encara que la veritat és que poc podia mullar-se. Avui són aquí la seva dona i els seus fills, els seus últims alumnes i els seus companys més recents: seria inadequat evocar segons quins moments. No tothom està preparat per a comprendre moltes de les escenes que va protagonitzar, ni molt menys per veure-hi l'apassionament matemàtic que els altres hi vèiem. Tampoc seria fàcil justificar el paper creatiu que tenien les drogues en les matemàtiques del Cercle, sobretot perquè després, a les nits, és cert que se'ns anaven de les mans i això ens va donar mala fama, aquella que tant es van esforçar molts a treure’s de sobre. Jo no. Jo no renego d'aquells excessos, per molt il·legals o insans que fossin. Per a mi el Raul excèntric i desequilibrat, el Raul al·lucinogen de les festes era tan Raul com el Raul brillant en resolució de problemes, o com el Raul que teatralitzava fragments d'història de les matemàtiques, o el Raul hipnòtic que es perdia en indagacions eternes, exageradament exhaustives, o que proposava connexions inversemblants -a vegades extraordinàries- o que jugava a formular conjectures com qui grapeja un llenç amb les mans brutes de pintura, conjectures insostenibles i així i tot seductores, extravagants, intencionadament equívoques i a vegades fins i tot literàries, sobretot si havia pres absenta. Per a mi el Raul de les catarsis i les cerimònies surrealistes també mereixia ser homenatjat, al cap i a la fi totes les branques d'un arbre formen part del seu creixement, fins i tot les que cauen o no progressen o canvien de forma o de direcció. Encara que entenc que no, que potser una altra vegada no. Segurament torno a estar projectant i fantasio amb una època que ja ha prescrit, i la seva imatge avui és la del catedràtic, la del pare de família i senyor respectable, una persona molt especial però que ja poc o res té a veure amb aquells anys, viscerals i vehements però pretèrits, marcits, recordats només com a anecdòtics i potser fins i tot només recordats per mi, com a molt també per ella.
El Dani seu, els músics tornen a tocar. El xelo se'm clava al pit com una daga que hagués estat ensinistrada per a entrar lenta en la carn, com si la partitura fossin les instruccions per a irradiar el dolor d'una manera calculada. La pena m'ascendeix fins al coll però de sobte adquireix una forma diferent. És la mateixa nostàlgia de sempre, la conec a la perfecció, la coneixem tots. Les petjades que deixen els enamoraments poden perdre agudesa, sentir-se menys o semblar menys intenses però són perfectament recognoscibles, com a plecs de pàgina que encara marquen aquells paràgrafs memorables, aquelles llums llunyanes que il·luminen la nit dels nostres records, els nostres moments estrella, les nostres fites amoroses. La miro. Amb la derrota als ulls la miro i observo el declivi, la pèrdua, la fusió del record i el present, allò que vam ser i el que ara som. Contemplo els seus ulls, la forma dels seus llavis i de la seva cara, els seus pòmuls. Sento la seva olor i aleshores la sensació de sempre, la consciència exacta que la continuo desitjant, que potser mai no hagi deixat de desitjar-la, com una fe o una obsessió o com un turment, o com una tradició, o com sigui que es vulgui anomenar l'amor.
El seu somriure em perd. No sé què té però és aquí, en el plec mínim de la comissura, en aquesta llum que s'adapta orgullosa al pas dels anys, igual d'atractiva que sempre. Sento desitjos d'abraçar-la però és el moment de sortir. Fora alguns s'atreveixen amb mostres d'humor, però la sensació de pèrdua no desapareix. Els comiats amb els del Cercle, a més, són breus, decebedors. Em pregunto per què em continua fent mal aquesta distància, si ja fa temps que està instaurada, enquistada. Potser és cert que envellir és aprendre a perdre, a perdre facultats físiques i a perdre oportunitats, a perdre amistats i a deixar que morin les connexions, que s'apaguin les llums. Potser és cert i jo no acabo d'acceptar-ho. La fredor en la que s'ha convertit el Cercle em fa pensar en una galàxia de partícules suspeses, infinitament llunyanes, que un dia van formar una explosió única però que ara vaguen passives per l'espai, limitant-se a orbitar, en silenci, al voltant del no-res. És trist, és molt trist, com ho és tot si es mira des d'un angle determinat. Ens allunyem del grup i quan ens quedem solos em deixo anar. L'abraço i esclato en un plor que no soc capaç de contenir, que tampoc vull contenir. Em sol succeir als enterraments. És com si la mort em permetés accedir a aquells racons de la sensibilitat que no estan del tot resolts: les ferides, els llocs vetats de la consciència, el magatzem del dolor, com l'anomenava el Raul. Avui, a més, estic amb ella, de manera que el plor es veu augmentat. La seva abraçada és tan càlida que encara m'emociono més. Oloro el seu coll. El seu pit està en contacte amb el meu, les meves mans abracen la seva cintura. La sento sospirar amb força, com si ella també afluixés, com si ella també s'abandonés. Aparto la meva cara de la seva i l'observo. Els seus llavis grans, els seus ulls brillants. Percebo l'aire calent que surt de la seva boca, una olor que m'és coneguda, que m'és absolutament natural, com estar a casa o com respirar. La seva mirada és tendra, és serena. Les seves mans m'agafen l'esquena, l'envolten tancant un arc entorn als dos, mantenint-nos a prop, molt a prop l'un de l'altre. Fa massa anys que ens coneixem, hem passat massa nits junts com per a no saber que desitgem besar-nos, que estem a punt de fer-ho. Xerrem una mica entre murmuris i per fi ho fem. Els nostres llavis contacten i de seguida les llengües es troben, es reconeixen i s'emboliquen en recorreguts que s'obren i es tanquen, que s'humitegen i s'acaricien, que tornen als llavis i recomencen. És deliciosa, no crec que sigui capaç mai de superar la seva boca. No hi ha urgència ni necessitat en la nostra manera de desitjar-nos però tampoc hi ha ja timidesa ni precaucions, ens besem com dos vells amants que saben donar-se el que ja coneixen i esperen i desitgen, sense sorpreses però sense plecs, sense enganys ni titubejos. No ens hem allunyat massa però no importa, ja és tard. El meu sexe reacciona i en un moviment de la seva cintura percebo que el seu també està alerta. M'atreu. M'atreu amb el seu cos i passa la seva mà sobre el meu clatell, clavant-me amb suavitat les seves ungles. Conec la forma en què s'encenen els seus ulls. En tenim prou aleshores amb un gest, una mirada que inspecciona els voltants i efectua un càlcul ràpid, un sondeig mesurat per a trobar el lloc adequat. Ens agafem de la mà, caminem una mica i a la fi trobem el lloc perfecte.
Quantes vegades ho hem fet, així, dempeus, sense treure'ns la roba, apartant només la necessària? El que em sorprèn no és tant que encara mantinguem aquest desig mutu sinó que sigui tan fort, tan aliè al fet que acabem de sortir d'un enterrament. Li ho pregunto mentre estic dins seu. “Ha de ser la vida”, respon, “la vida que s'aferra als nostres cossos -o els nostres cossos que s'aferren a ella- just després d'haver visitat a la mort, d'haver-la vist de tan a prop”. No és gens inusual que ho fem mentre mantenim una conversa paral·lela. La sento continuar divagant amb els ulls tancats, però de sobte m'agafa la cara amb les dues mans, m'obre els ulls i em pregunta: “sents amor, o sents violència?”.
Les seves paraules no poden excitar-me més. Accelero el ritme mentre continua parlant. “Les matemàtiques són violència”, murmura, i jo sento que això és el que soc, violència sexual, possessió i passió, encara que sé per què ha dit el que ha dit. “Les matemàtiques són violència perquè numeren i per tant ordenen”, diu aleshores, amb un to teatral, com si recités un vers antic. No només és la seva cara el que m'embogeix, els seus ulls i la seva olor corporal, el seu somriure i els seus llavis i el seu coll perfecte, o els seus malucs perfectes. No sols és tampoc la seva veu, el timbre de la seva veu tan estretament vinculat a la meva concepció de la sensualitat. Són sobretot les seves paraules, la manera en què les mesura i organitza, el pes que tenen els seus significats. “Els números són els que permeten que tingui sentit dir que hi hagi quantitats majors que altres, i per tant proporcionen el fonament per a l’existència de les comparacions i les competicions, és a dir, per al principal motiu de sofriment humà”. Està repetint frases d'un dels moments més àlgids del Cercle, potser el que més, o almenys el que hem rememorat més vegades. Que les matemàtiques són violència era una de les dues idees que es van confrontar en un debat que vam improvisar però que va resultar memorable. Ens vam dividir en dos grups, i mentre uns defensàvem que les matemàtiques són violència, els altres que les matemàtiques són amor. Els que afirmàvem que són violència argumentàvem que els números eren els responsables de la idea d'ordenació i per tant de comparació i competició, principals responsables de la infelicitat crònica de l'ésser humà. Sosteníem que si un se sotmetia a una anàlisi prou profunda, sempre acabava trobant, en l'arrel de la formació del seu caràcter, una dificultat o un sofriment relacionat amb la competició o la comparació, o bé amb el germà o la germana per l'atenció i l'amor dels pares, o bé contra el pare o la mare en complexos d'Èdip o Electra, o bé en derivats o variacions d'aquests. Teníem de la nostra part a Hegel -l'origen de tot està en la lluita entre oposats- i a Kierkegaard -la comparació és una forma d'autoimmolació-, i per descomptat també a Freud, així que em vaig unir a aquesta postura amb molt d'ímpetu.
Suposo que ara no argumentaria de la mateixa manera ni sobretot amb la mateixa vehemència que aleshores, però encara en continuo creient en bona part. Si un està atent al seu voltant, en converses entre amics o a la feina i no diguem a la premsa o en debats mediàtics, de fons sempre es pot advertir una competició vetllada, una queixa més o menys implícita que el món hauria de ser d'una altra manera, no com el fan els altres sinó com el faria jo, les meves idees, les nostres. Jo, el que és meu -o el que és nostre- és millor, es pot llegir, sovint, entre línies. En l'afirmació de l'ego sempre hi ha una negació o una superació de l'altre, per molt sa, benintencionat i espiritual que se sigui. Les idees de lluita i competició han arrelat en el més profund de la nostra naturalesa, i resulta gairebé ofensiu adonar-se de com habituals són, per amor, per atenció o per reconeixement -per descomptat també per diners- o per qualsevol de les múltiples formes en què cadascú interpreta que s'obté el benestar.
Encara recordo detalls dels arguments que treballàvem. La nostra tesi principal era que les idees de competició i de comparació (jo soc millor que tu; el que tu dius no està bé però el que jo dic si; els teus actes pretenen fer-me mal; temo que em suplantin o que m'aniquilin, el món està ple de perills que amenacen la meva integritat emocional i per tant he de protegir-me, agredir a l'altre abans que m'agredeixi, defensar-me; he d'aconseguir més d'això o d'allò; els altres han d'adonar-se que jo soc més d'això o tinc més d'allò) han derivat en una violència -la del tipus mental, la que es produeix només en el pensament- molt més subtil i per tant ignorada o acceptada però igual de nociva que la del tipus físic o verbal. Donar un cop de puny o insultar o exercir un xantatge emocional són mostres de violència de diferents graus però sempre explícits, comprovables. Determinats pensaments, en canvi, haurien de considerar-se també agressions. La censura irreflexiva, la crítica despietada o fonamentada en anàlisis incomplets o egocentrats, el menyspreu gratuït o l'atribució d'una maldat inexistent a les accions de l'altre només perquè ens han produït dolor, són exemples de violència molt menys explícita que la física o la verbal perquè es produeix en la ment i no deixa rastre ni produeix efecte aparent -almenys extern-, però que resulta igual de nociva que les altres, ja que contribueix a crear en la nostra ment un ambient propici per a aquesta violència, un esquema mental on les agressions es pensen, on les idees de ferir a l'altre conviuen amb la resta, amb el risc i el mal intern subtil, inadvertit, que això produeix. Concloíem doncs que, atès que molts dels exemples d'aquesta forma mental de violència són generats per les idees de comparació i de competició, i les matemàtiques -els números- són el fonament per a què aquestes existeixin, aleshores les matemàtiques són violència.
Però també atacàvem la postura contrària proposant una definició d'amor que havia d'afavorir-nos. Defensàvem que la concepció habitual de l'amor conté un error que també prové de les comparacions, és a dir, dels números, i per tant, de les matemàtiques. És l'amor que assigna quantitats -encara que siguin subjectives- a quant es dóna i a quant es rep, per a després comparar aquests dos valors i jutjar la qualitat de l'amor en funció del resultat d'aquesta diferència, d'aquesta valoració. Afirmàvem que aquest amor és immadur, que és mercantil, un amor de transaccions -de beneficis i de pèrdues- i que per tant està destinat al fracàs, o millor dit, ha fracassat abans de començar. Només l'amor incondicional -el que no espera rebre res a canvi, el que dóna perquè sap que estimar és un acte pur de generositat desinteressada, un amor que no usa les matemàtiques ni calcula ni sospesa, un amor sa i lliure que no satisfà necessitats ni mancances sinó que ofereix i aporta i suma i que, potser, tan sols coneixen de veritat aquells que hagin tingut fills-, només aquest amor té possibilitats de transcendir i de ser anomenat complet o feliç, i de no quedar-se en un simple trànsit efímer i egocèntric, que només perviu si les matemàtiques li són favorables, ja que depèn de contingències i predileccions variables, destinat per tant a resultar incomplet i caduc, si és que no es converteix en dolor i en odi i per tant en violència, com tan habitualment succeeix.
Així que, d'una banda, les matemàtiques i els seus números permeten l'existència de les comparacions i les competicions i per tant d'unes certes formes de violència, i, de l'altra, l'amor més estès, aquell que utilitza les matemàtiques per a comparar el que es dóna amb el que es rep, és un amor que també és, en el fons, un altre tipus de violència; o almenys això és el que recordo que argumentàvem. No sé si teníem raó. Tampoc sé com em posicionaria avui si hagués de participar en aquell debat, el que sí que sé és que alguna forma d'aquesta violència s'està expressant en mi en aquest moment. Ho sé per la manera en què l'atrec i l'empenyo i m'esforço a entrar cada vegada més dins seu, com si la volgués envair o posseir, gairebé com si la volgués destruir. Ella respira al ritme de les meves escomeses mentre continua murmurant records, però aleshores percebo que canvia d'entonació. “Les matemàtiques són una expressió de l'amor”, diu de sobte, i llavors sento que descendim el ritme, però no l'excitació. “Les matemàtiques són amor”, repeteix, tot i que ara ho fa com si m'estigués reptant, com si tornéssim, per un moment, a ser un altre cop en aquella nit, la nit en què vaig saber que me n'havia enamorat. Observo els seus ulls i em pregunto què és i per què es produeix el desig, de què està feta la química que ens fa sentir, com neix aquesta màgia incomprensible i impredictible, ingovernable. “Les matemàtiques són el llenguatge de la bellesa i de la geometria, de les regularitats i de l'harmonia, de les divines proporcions de l'univers”, diu aleshores. Ella defensava la postura contrària, la postura de l'amor. El seu to em sona ara irònic i insolent, provocador. Em coneix bé, sap que m'agrada quan sobreactúa. Els que defensaven que les matemàtiques són amor van desmuntar el nostre argument explicant que no són les matemàtiques les que van provocar la manera de pensar i sentir de l'ésser humà sinó a l'inrevés, és a dir que la violència és anterior a les matemàtiques i per tant era errònia la nostra identificació. Encara la recordo declamar com si fos una rapsoda, poderosa i atractiva com una diva enfurida. Nosaltres els replicàvem que, de la mateixa manera, també l'amor és anterior a les matemàtiques, però la seva posició era més agraïda de defensar, al cap i a la fi era la postura utòpica, la idealista. “Les matemàtiques no són culpables de cap sofriment ni de cap violència”, diu aleshores. “Les matemàtiques són -com la música, la pintura o la literatura- una altra expressió del que som, i com que som, en essència, amor, això és el que són, també, les matemàtiques”. Ho diu amb aquest fil de veu que em pertorba, aquest que no he estat capaç d'ignorar mai, ni tan sols avui, després d'un enterrament. “Els números, les formes i els patrons són el llenguatge amb el que s'expressa la bellesa del món, i si un el percep sense judici ni projeccions, tot el que hi ha està format per amor. Les matemàtiques no poden, per tant, ser una altra cosa. Les matemàtiques només poden ser amor”.
No sé si em van seduir més ella, les seves idees, o la combinació de les dues. El seu equip argumentava que, de la mateixa manera en què la foscor no existeix com a qualitat pròpia sinó que tan sols fa referència a l'absència de llum -i per tant només existeix la llum-, o, de la mateixa manera en què, pel mateix motiu, tampoc existeix el silenci sinó l'absència de soroll (o el fred sinó l'absència de calor, o la quietud sinó l'absència de moviment, etcètera), si s’adopta una mirada prou compassiva, ens adonem que l'única cosa que existeix és l'amor, i que tot el que percebem són gradacions, quantitats majors o menors d'aquest amor. El que classifiquem com a accions violentes o que provenen de l'odi, per descomptat que són reprovables i punibles des d'un punt de vista objectiu, però si ens col·loquem en la posició de qui les comet, podem comprendre que són també producte de l'amor, un amor malalt o incapaç o molt reduït perquè només mira pel benestar propi i per tant és propi d'individus poc o gens evolucionats (generalment en defensa pròpia, víctimes de ferides i traumes de gran complexitat i profunditat), però que també és, en el fons, amor, per molt feble o incorrecte que ens sembli.
Aquestes idees van generar una digressió del debat cap a l'assumpte de la bondat i la maldat de l'ésser humà, que per descomptat va donar molt de si. “Tot el que succeeix al nostre voltant són expressions d'allò infinit que existeix i que és”, diu llavors, “allò immutable i sempre present i que és motor últim de tot moviment i tota comprensió, allò que només pot ser l'amor”. Imagino que hauré barrejat els meus records amb les seves paraules o que m'hauré perdut en cavil·lacions un instant més del compte, perquè de sobte tinc la sensació que l'havia deixat d'escoltar. La seva veu m'ha envoltat com per sorpresa, com una boira sobtada i traïdora que hagués estat esperant, agotzonada, darrere del silenci on m'he sumit mentre la mirava i l'adorava i entrava en ella, cada cop més prop de l'orgasme. “Les matemàtiques són una manifestació d’allò infinitament bell que hi ha en nosaltres i en el món”, contínua aleshores, com si fos la guru espiritual que hagués de salvar-nos a tots a través de l'amor de les matemàtiques. No pot estar més atractiva, més posada en el paper, en un viatge intern que conec bé, el seu accés a l'èxtasi a través de la teatralització i del joc de rols, en aquest cas els d'un record, el record estrella d'entre tots els que tenim del Cercle. La urgència ens envaeix aleshores als dos i en una última acceleració sense retorn m'agafa del coll, acosta la meva boca a la seva, i dins d'ella em murmura: “les matemàtiques són amor”.
Ens mirem en silenci un segon, però ella de seguida reprèn la conversa. Aquesta característica seva encara em fascina. Mentre jo encara he de recuperar-me i soc incapaç de moure'm o de dir res fins que no passa una estona, ella és capaç de continuar parlant com si res. Mai m'he sentit ofès perquè no és que se censuri ni menyspreï el plaer sexual o que l'interfereixi perquè prioritzi la conversa, sinó que els considera un parell indivisible i retroalimentat, i de la mateixa manera en què l'un ha anat esperonant a l'altre durant l'acte -el joc de rols afegint fantasia a la sexualitat-, el final de l'un ha d'empènyer també al de l'altre, així que no em sorprèn quan em pregunta: “Llavors què, les matemàtiques són amor o són violència?”, mentre em mira amb avidesa.
Està guapa, està serena, però sé que no m'equivoco quan percebo en els seus ulls el mateix que sento en els meus. No amb sorpresa ni dolor ni estranyesa sinó amb la calma que proporcionen les confirmacions llargament prolongades, m'adono aleshores que, amb el Raul, hi ha alguna cosa en nosaltres que també ha mort, alguna cosa que havia començat a morir en el moment en què vaig saber que ens veuríem, però que sento que acaba de morir del tot en aquest moment. No soc capaç de dir res, però de sobte sento que no vull fer-ho. I a més tampoc crec que calgui. Està clar que som les dues coses, amor i violència, i que ho són per tant també les matemàtiques. De la mateixa manera en què ho ha estat la nostra història d'amor, així de cíclica i intermitent i polaritzada és l'existència en gairebé tots els seus àmbits i manifestacions. Ho sabia Hegel, ho sabia Kierkegaard, i ho sap tot aquell que ha experimentat amb els contraris i amb els processos, és a dir tots nosaltres, amb més o menys consciència. Que existeixi o no la maldat potser és una qüestió lèxica una mica més relativa, però preguntar-se si les matemàtiques són amor o són violència és el mateix que preguntar-se si ho és l'ésser humà, i avui dia, mentre no haguem evolucionat fins a una bondat infinita i a una amorosa espiritualitat -i no queda gens clar que ho acabem fent-, en el nostre interior continuaran cohabitant els dos, de manera que aquell debat memorable del Cercle no tenia ni té una resposta tancada i correcta, tot i que és aquesta, precisament, la seva virtut. La lluita entre les dues postures, la cerca i la creació dels arguments a favor i en contra, el seu enriquiment i mobilització i la seva oposició en el moment del debat: és aquest diàleg qui produeix el creixement i l'aprenentatge, de la mateixa manera que ho fa un bon problema matemàtic o una bona situació d'aprenentatge. Així que no, no respondré a la seva pregunta, i per la forma en què es mou i em mira, per com recull l’abric que havia deixat a terra, per la forma en què es recompon el pèl i inspira amb una respiració llarga i profunda -amb una mescla d'alleujament i de determinació, com qui passa pàgina amb naturalitat i decisió i sense cap mena de rancor ni d'aflicció ni de penediment, mirant en direcció al camí que ha de portar-nos de tornada a la nostra ciutat i a les nostres vides d'amor i de violència-, per la manera en què arrufa els llavis i per l'expressió dels seus ulls i de les seves celles, per tots aquests detalls i pel silenci que ens ha invait i que ja s'ha prolongat més del compte com per a no ser el clar i definitiu punt final de la conversa i del debat i de la nostra història de cicles i intermitències i polaritats, per tot això sé que ella tampoc dirà res.