Feia almenys vint anys que no el veia. Ens vam creuar al barri vell de Tarragona, en un carreró amb una vorera massa estreta per a cabre els dos. Ell va baixar-se'n per cedir-me el pas, li vaig somriure a manera d'agraïment i llavors el vaig reconèixer. No és que hagués canviat massa, però estava clar que havien passat els anys. Els seus cabells arrissats i la seva barba ara eren canoses, i el seu front, que ja era arrugat de jove -signe habitual de personalitats mentals-, el feia semblar molt més gran. Vam reaccionar tots dos al mateix temps, i al mateix temps a tots dos se'ns va dibuixar la mateixa expressió complexa, aquella barreja d'alegria i de desconcert que ens generen les sorpreses molt inesperades.
Després d'uns primers segons una mica tímids, em va posar al dia amb la seva habitual desimboltura. La seva veu era igual d'accelerada, igual d'inquieta com la recordava. Em va explicar que "havia tornat a la terra" i que ara donava classes en un institut. Amb un somriure entre murri i avergonyit, gairebé resignat, va acabar dient: "així que ja veus, encara segueixo amb les matemàtiques". Es va produir llavors un moment de silenci, i encara que era evident que ara em tocava a mi dir alguna cosa, vaig preferir quedar-me callada. Podria haver-me forçat a parlar (amb donar-li un parell de titulars hauria estat suficient), però en lloc d'això vaig respirar profund i em vaig limitar a abraçar-lo.
No sé quant va durar aquella abraçada, aquell moment carregat de records. Vaig sospirar i em vaig deixar portar. Hi ha sentiments que tot i ser universals els identifiquem amb aquella única persona, com si portessin el seu segell o etiqueta. Vaig romandre abraçada a ell mentre els notava florir. Vaig tenir una d'aquelles sensacions que ens resulten familiars però que percebem llunyanes, recognoscibles però com envoltades de boira o de silenci, o potser només és distància. El temps les sepulta i les oblida però l'atzar les disposa, ens les confronta. En Joan Carles i jo havíem tingut una relació curta però autèntica, només teníem vint anys però el record que tinc és d'un idil·li adult, la joventut de vegades sorprèn per la seva maduresa.
Jo tenia vint-i-un anys i ell vint-i-tres. Estudiàvem a la mateixa universitat, ell matemàtiques i jo literatura. Les dues facultats compartien l'antic edifici de la plaça Universitat de Barcelona, i era freqüent que uns i altres -els de lletres i els de ciències- ens barregéssim al bar. Jo aleshores era una apassionada de la poesia i memoritzava poemes, encara en recordo alguns de Fonollosa i de Goytisolo. Teníem un grup amb què improvisàvem recitals al jardí de la part del darrere, i en un d'ells el vaig conèixer. Aquella tarda havíem decidit dedicar-la a Leopoldo María Panero, i en un moment en què jo m'havia aixecat per llegir, en Joan Carles va aparèixer de no sé on, es va col·locar al centre de l'improvisat escenari, i sense cap mena de prolegòmen va recitar un dels meus versos preferits. "No es sexo lo que en tu sexo busco", va declamar, "sino ensuciar tu alma, desflorar con el barro de la vida lo que aún no ha vivido". Va dir això mentre em mirava, no amb ulls lascius sinó amb una seguretat i amb una calma que em van ruboritzar. Quan pensava en aquell vers me l'imaginava interpretat amb fúria, amb un to salaç, gairebé amenaçador, però en Joan Carles el va llegir amb una lentitud i un to de dolçor i de misteri, gairebé de dolor, que em va seduir per complet.
El següent que recordo és estar besant-nos a casa seva. Era un tipus peculiar, extravagant i curiós, i encara que tinc records diversos, del que més me'n recordo és de la seva teoria matemàtica sobre la felicitat, de la seva manera d'aproximar-se al desig, de la seva manera de fer l'amor. El primer cop que ho vam fer em va sorprendre la seva manera de besar-me i de tocar-me, d'entrar en mi i de moure's un cop dins. Les seves carícies i els seus moviments eren lents, molt sostinguts, i no encaixaven en absolut amb la seva manera de parlar o relacionar-se, molt més impulsives. Jo tenia poca experiència sexual, però no feia falta tenir-ne massa per a saber que aquella era una manera diferent, molt diferent almenys que les dels altres nois amb qui me n'havia anat al llit. Anys després vaig saber que allò que en Joan Carles practicava era el sexe tàntric, una sexualitat on els amants s'acosten a l'orgasme sense arribar a aconseguir-lo, posposant-lo i mantenint el gaudi previ tot el temps possible. Aquella forma m'agradava, em sentia estranya però m'agradava, i em vaig deixar portar per aquella atracció.
L'endemà vam anar a les nostres respectives classes sense haver dormit ni un sol minut, i encara que estava morta de son, a la tarda ens vam tornar a veure. Quan li vaig preguntar per què feia l'amor d'aquella manera, va somriure de la manera en què se somriu quan es diu: "m'alegra que em facis aquesta pregunta". Els meus coneixements matemàtics eren escassos (avui dia ho continuen sent), però encara recordo les seves paraules amb exactitud. Una de les seves frases estrella era: "la felicitat és una asímptota". En Joan Carles argumentava que l'enfocament occidental consistia a no deixar de desitjar -més coses, més amor o reconeixement, més entreteniment, més de tot i a tot moment-, convertint la cerca de la felicitat en el procés d'aconseguir satisfer el desig, una vegada i una altra: la roda infinita del consumisme, aplicat també a l'emocional. Per part seva, l'enfocament oriental estava als antípodes, i a través de la meditació i l'espiritualitat pretenia sortir d'aquest bucle de desitjos, de satisfaccions i frustracions, i aconseguir una felicitat diferent, més en contacte amb l'ànima que amb allò material. "Així que la tradició occidental està mirant a l'infinit, mentre que l'oriental mira cap al zero, i no és ni en un lloc ni en l'altre on està la resposta correcta, sinó en l'únic fenomen que els conté als dos". En Joan Carles proposava doncs la seva pròpia alternativa, i, com era d'esperar d'un estudiant de matemàtiques tan apassionat com ho era ell, aquesta alternativa passava per les matemàtiques.
"Aquest lloc és l'asímptota", va concloure. M'imagino que la meva expressió seria d'incomprensió, perquè es va aixecar, va anar a buscar un paper i un bolígraf, i es va tornar a asseure al meu costat. Va dibuixar en el centre del foli dues línies rectes formant un angle recte, i una línia corba que s'aproximava a totes dues línies. Jo havia estudiat el batxillerat de lletres, així que aquella gràfica em sonava només vagament. "Pensa en el límit de la divisió entre zero, i en el de la divisió entre infinit. Quan es representen en una funció s'observa que tant en el zero com en l'infinit la gràfica s'acosta a una recta cada vegada més, que està cada vegada més a prop però que mai arriba a tocar-la. En aquest cas es diu que s'aproxima a ella asimptòticament: que la recta és una asímptota de la funció". Tants conceptes matemàtics van estar a punt de produir-me rebuig, però llavors en Joan Carles em va mostrar una definició semàntica, extreta d'un diccionari etimològic grec, i em vaig relaxar. "Asímptota, cosa que es desitja i que s'acosta de manera constant, però que mai arriba a complir-se".
Per descomptat que l'objecció òbvia al fet que la felicitat fos asimptòtica era l'última part de la definició. Si mai arribava a complir-se aquell desig, llavors la cerca de la felicitat més aviat semblava un procés agònic, gairebé un malson, la maledicció d'estar-nos acostant a la nostra meta sense arribar a aconseguir-la mai. En Joan Carles va respondre que aquella era millor opció que la d'aconseguir efectivament l'objectiu, ja que "una vegada aconseguit l'objecte de desig, es triga molt poc a assignar un altre objecte de desig diferent. Aquesta és també una forma d'agonia, també un malson o una maledicció". Em vaig quedar pensativa mentre ell continuava perorant. Va dir: "imagina que hi ha un lloc paradisíac a on vols arribar, al que veritablement vols arribar, imagina que és el teu somni més gran. Què preferiries, arribar a ell i que, quan ho fessis, el lloc s'esfumés (l'enfocament occidental), o obligar-te tu a fer que s'esfumi no pensant més en ell (l'enfocament oriental)?". Totes dues solucions em semblaven negatives -en els dos casos el paradís acabava per desaparèixer- però vaig intuir el que pretenia mostrar-me amb la metàfora. Va dir: "no cal fer ni l'un ni l'altre. Acostar-se infinitessimalment és l'única manera d'assaborir-lo al màxim sense que desaparegui, i això és precisament el que succeeix en una asímptota".
Més enllà de consideracions filosòfiques o pràctiques, i més enllà que, en aquella època, més que una genialitat les vaig considerar un estrambot, les seves explicacions em van servir per a entendre per què feia l'amor d'aquella manera, i amb això en vaig tenir prou. Ara sabia que la seva manera d'aproximar-se al plaer era asimptòtica, o com deia ell, infinitessimal, i que aquella no era més que una de les seves neures matemàtiques, ja que només l'aplicava al sexe. Recordo fins i tot mofar-me de la seva teoria, però ell responia sempre amb humor. "Llavors, què?", li vaig preguntar un cop. "Si et ve de gust comprar-te un televisor, què faràs, quedar-te a la botiga mirant-lo, acostant-te cada vegada més a l'expositor?". Va riure i va moure el cap d'un costat a un altre, com dient: "val, tens raó", però al cap d'una estona, va dir: "mira, no, el que faria seria estalviar diners per a comprar-lo, però fer-ho de manera que, malgrat tenir cada vegada més estalvis, mai estalviés el total dels diners". Vaig arquejar una cella interrogativament. "Estalviaria primer deu euros al mes, després un euro al mes, i després un cèntim al mes". "Però encara que triguessis molt, hi hauria un dia en què ja tindries els diners per a comprar-te-la, no?", però va respondre: "no, perquè quan només em faltés un euro, trigaria cada cop més mesos a estalviar cada cèntim". Vaig entreveure que estava proposant-me un càlcul matemàtic en què no tenia ganes de pensar, així que vaig resoldre la qüestió assenyalant el televisor que hi havia al saló de casa seva, i li vaig dir: "va, no m'expliquis més rotllos i fes-me un petó infinitessimal".
El nostre idil·li va durar el que va trigar a acabar el semestre, perquè després en Joan Carles acabava la carrera (a mi encara em quedaven dos anys més) i marxava a viure als Estats Units, becat per una universitat. En el nostre comiat no va haver-hi tristesa, no va haver-hi retrets ni sensació de pèrdua, poques vegades he experimentat una separació tan sana com aquella. Potser va ser perquè feia poc que ens coneixíem, o perquè el romanç havia estat massa curt, però vull pensar que ens vam deixar anar lliurement, que vam entendre que estava bé així, que havia estat un temps preciós junts però que havia arribat a la seva fi natural.
El vaig acompanyar a l'aeroport, i arribat el moment del comiat, es va produir un silenci. Podria haver-me forçat a parlar, però en lloc d'això vaig respirar profund i em vaig limitar a abraçar-lo. L'abraçada va ser tendra i sentida, però al cap de poc, en Joan Carles es va apartar i em va dir: "però què és aquesta abraçada?". El vaig mirar sorpresa, però vaig veure que somreia. "No em faràs una abraçada asimptòtica?". Aquelles paraules van ser exactament les mateixes que m'estava dient ara, més de vint anys després, en aquell carreró del barri antic de Tarragona, en aquella vorera massa estreta per a cabre els dos. Ens vam alliberar l'un de l'altre, ens vam allunyar una mica, i vam fingir teatralment que la nostra abraçada es produïa amb lentitud, que s'iniciava en la distància i en l'absència de contacte, però que a poc a poc s'anava materialitzant, cada vegada més a prop, amb cada vegada més contacte, en un moviment de continu acostament, infinitessimal i asimptòtic, com una "cosa que es desitja i que s'acosta de manera constant, però que mai arriba a complir-se".