Vaig plorar, un cop més, pel de sempre. Potser és aquest l'avantatge més gran de fer anys: a força de repetir els nostres patrons els acabem veient amb més claredat, els comprenem amb major profunditat. És cert que a vegades ens enganyem (encara que sigui d'una manera inconscient) o ens confonem (per incapacitat, o perquè ens manca informació, o perquè no ens arriba del tot clara), però hi ha pocs fets més indiscutibles: com més anys es viu més històries es protagonitzen i es testimonien, més se'n coneixen i per descomptat més s'imaginen i se somien i s'inventen, tot i que no importa de quin tipus siguin, pròpies o alienes o figurades. La biblioteca que ens explica és cada cop més àmplia, els llibres que ens defineixen -però també ens encasellen- són més precisos i més extensos, i aquell lector intern que ens va llegint -i que és el mateix que ens va escrivint- té cada cop més dades, infereix millor; en sap més el diable per vell que per diable.
Vaig plorar perquè em sentia sol. Vista així, sense implicacions ni interpretacions, l'afirmació era gairebé neutra, i encara que bé podria ser per si sola la responsable de les meves llàgrimes, jo sospitava que hi havia una altra idea més directament relacionada. Així funciona el nostre ànim: tota emoció i tot sentiment -sempre que no siguin primaris- estan generats per un pensament, el problema és que alguns dels més nuclears romanen inconscients i, fins que no se'ls desvela, es viu la falsa sensació que són els sentiments qui ens governen, i això no és del tot cert. La realitat és que tenim un aferrament inconscient a una sèrie de creences que es van apoderar del nostre comportament en edats molt primerenques, i la major part del temps seguim les pautes d'aquella programació adquirida, amb poca o cap consciència del que estem fent i pensant i sentint, és a dir, amb una llibertat de moviments tan sols superficial i aparent. Prova d'això és que som poc capaços de controlar la tristesa, o la ira, o l'entusiasme: més aviat són ells qui ens posseeixen a nosaltres. El que anomenem comportament adult és una sofisticació de la infància, una agregació de capes cada cop més complexes sota les quals hi ha només un grapat de creences personals -molt poques en realitat- i que provenen de raonaments infantils, incomplets o erronis -i que ara no signaríem- però que van quedar gravats a foc i van conformar la nostra personalitat, el nostre personatge; són el relat que ens hem explicat.
Per sort un treball d'observació pròpia l'acaba traient a la llum. Així que vaig voler saber què hi havia darrere d'aquell plor i vaig parar atenció en les llàgrimes. Les vaig deixar brollar, em vaig abandonar a elles. Un sap quan lluita en contra per a bloquejar-les -o a favor per a forçar-les- o quan abaixa els braços i es limita a observar-les, a percebre la seva creació i el seu creixement, la seva expressió i el seu desenvolupament. Darrere dels ulls hi ha una font que cedeix a pressions internes que provenen del pit, que ascendeixen pel coll i des de l'estómac i que floreixen salades i calentes com a exhalacions minúscules, primer ennuvolant la visió per a després sortir des de les parpelles i lliscar per les galtes, pell a baix cap al mocador o al tros de roba que les reculli, o si no als dits, o al dors de la mà o a l'avantbraç, o les més desesperades i dramàtiques en caiguda lliure fins a terra en un últim impacte que per a elles és la desaparició imminent, la seva mort. Em vaig quedar mirant una d'aquelles llàgrimes i llavors ho vaig saber. "Ningú t'estima" deia la veu interior. "Estàs sol, ningú t'estima" era la idea completa.
Sembla obvi que el motor últim -o almenys el més poderós- de tot el que fem i diem és l'amor -estimar i sentir-nos estimats- i si no és possible obtenir l'amor que desitgem almenys conservar el que tinguem, protegir-lo davant del que considerem amenaces. La nostra existència és una cerca constant d'aquest afecte vital (o un intent de la seva retenció o manteniment, de la seva expansió i creixement en els casos afortunats), així que ha d'haver-hi pocs llocs més difícils de sostenir que "estàs sol, ningú t'estima", potser fins i tot és aquesta la representació de la mort en el nostre psiquisme infantil. El nen que vam ser -i que encara viu en nosaltres- entén que una vida buida d'amor és el pitjor dels abandons ("ningú t'estima perquè no mereixes ser estimat"), i amb una mescla de tristesa i terror s'imagina ser una d'aquelles llàgrimes que ha saltat dels seus ulls i està a punt d'estavellar-se, conscient que serà aniquilada en qüestió de segons sense pietat ni dubte -ni per descomptat penediment- per un terra que la rep i li diu: "has caigut per sempre a la meva superfície gèlida i hostil, d'aquí ja és impossible recollir-te i retornar-te a l'ull d'on et vas desprendre, ell ja haurà pestanyejat i s'haurà desfet de les teves companyes que no van caure i potser ja respira amb alleujament mentre tu seràs aixafada per una trepitjada -i gairebé a l'instant evaporada- per un cop de vent que entrarà per la finestra per a difuminar-te com si fossis baf en un instant molt ràpid, massa ràpid fins i tot per a adonar-te -ni tan sols en un últim sospir- que el teu pas pel món ha estat molt més efímer i insignificant del que creies", i sentir que és aquí, en aquest moment final de pau que amb prou feines dura uns segons, que just aquí està la solitud i l'absència d'amor, que en això consisteix la temuda mort.
Així que plorava perquè "estàs sol, ningú t'estima", o millor dit, ploràvem els dos, el nen que vaig ser i l'adult que soc. Jo en realitat ja coneixia aquesta creença, m'hi havia enfrontat altres vegades amb major o menor intensitat, però això no significa que fes menys mal. Sabia que no era la meva realitat objectiva, que es tractava d'una de les fal·làcies que va imprimir a la meva ment l'inconscient infantil, però hi ha circumstàncies que ens fan més vulnerables -les ruptures sentimentals, els conflictes amb persones que considerem importants, situacions delicades similars a escenes íntimes i també delicades del nostre passat- i que tenen la capacitat de despertar les nostres ferides més profundes.
Així que vaig plorar, un cop més, pel de sempre, però aquesta vegada em vaig proposar un exercici diferent. Després d'iniciat el plor, és habitual romandre una estona en contacte amb el dolor, però no se sol trigar a deixar de fer-ho. Ho fem ara, d'adults, de la mateixa manera en què ho va fer al seu moment l'inconscient infantil. Davant d'un escenari massa feridor, intolerable per a la nostra resistència al dolor, la personalitat ordeix els seus ardits i inicia un procés complex d'evitacions. El més comú és fer o pensar una altra cosa; s'usen la culpa, la queixa o les justificacions, es busquen compensacions, o se les anhela. És una qüestió de supervivència: si l'escenari que es planteja és massa difícil -per dolorós, o per amenaçador-, llavors només ens queda l'anul·lació o la fugida, i el més habitual és optar per aquesta última. Si jo no em sento estimat faré tot el possible perquè m'estimin i així evitaré sentir això que un dia em vaig dir i que tant mal em fa i que no vull sentir per tant; si sento que l'estimen més a ell o a ella tractaré de competir amb ells perquè això que m'amenaça amb ser cert no es compleixi, perquè no m'ho sembli; si he estat agredit massa vegades o amb massa força no voldré viure més dolor i tindré por a l'amor o a la intimitat, els evitaré, pensaré que hi ha riscos i m'evadiré; etcètera. Amb majors o menors variacions a tots ens defineix alguna -o algunes- d'aquestes creences, més o menys inconscients o ocultes; no són les úniques però tampoc n'hi ha gaires més. La solució de la fugida, però, no només és temporal sinó ineficaç, i encara més, és contraproduent. Atraiem allò que temem, i en lloc de perdre de vista el que intentàvem evitar, quan li donem l'esquena i marxem, el que en realitat fem és portar-nos-ho amb nosaltres per a tornar-ho a reproduir quan les circumstàncies siguin de nou propícies, cosa que acaba succeint sempre.
Així que no. L'única manera de superar aquella por era mirar-la frontalment, i em vaig proposar fer-ho a través d'una tècnica concreta de meditació. "Estàs sol, ningú t'estima" era la forma verbal en què s'expressava el meu dolor de sempre, la vella amenaça que s'amagava darrere de cada dol, de cada tristesa, de cada revés on hi hagués indicis o projeccions de la idea de l'abandó, o de l'acceptació social, o del desamor. L'estratègia més efectiva i duradora per a la superació -almenys la de més creixement i aprenentatge- no podia ser l'evitació o la lluita, sinó aconseguir la comprensió i l'acceptació profunda. Era el camí més difícil -a ningú li agrada sostenir la mirada d'allò que repulsa o agredeix o espanta- però precisament per això havia de ser el més efectiu. En altres contextos havia comprovat que això era cert. El dolor sempre remet. Quan s'assumeix l'existència d'una realitat dolorosa, si l'observem sense identificar-nos-hi, ens adonem que és irracional o infantil, i la seva intensitat i durada és limitada i minvant, per molt terrible que ens sembli al principi. Una mirada compassiva i tendra, passiva però sostinguda, aporta sempre comprensió i indulgència, mentre que la confrontació només afegeix tensió al procés, l'empitjora; la fugida només el posterga. Tot dolor acaba atenuant-se, de la mateixa manera que succeeix amb algunes ferides físiques: furgar-hi impedeix la curació natural, mentre que el simple acte de sostenir la seva presència produeix un fenomen natural d'absorció i de sanació, l'atravessament del fantasma, com l'anomenava Jacques Lacan.
Em vaig concentrar, doncs, a mirar aquella veritat -estàs sol, ningú t'estima- però em vaig esforçar a fer-ho sense pensar en res. Sabia que si feia intervenir la intel·ligència en l'observació -és a dir, si elaborava i relacionava idees- llavors m'ofegaria en l'embolic de pensaments i perdria la capacitat de visió. Per a travessar el dolor calia mirar-lo sense emetre judicis ni explicacions ni processar descripcions o opinions ni relacionar idees automàtiques o que se m'acudissin aleshores. Els astres van semblar alinear-se perquè pogués dur a terme el procés. Era de nit, el veïnat estava inusualment silenciós i la lluna estava gairebé plena. Vaig sortir a la terrassa i vaig veure que la foscor del carrer era també inusual. Els fanals estaven apagats, potser estaven avariats. Era perfecte. Escoltava de lluny el rumor de la mar, i la nit semblava voler reflectir el blanc de la lluna, tot i que potser era efecte de les rajoles, no sé. Vaig tancar els ulls, vaig respirar unes quantes vegades amb lentitud i em vaig disposar a entrar en mode meditatiu.
No sé si anomenar-la còsmica o mística, definitivament va ser una experiència intensa. Després d'uns minuts de moderació del ritme de les respiracions i d'atenuació de la intensitat dels pensaments, vaig tenir una sensació creixent de fred al pit i a l'estómac, per darrere de les espatlles i també a la gola. Era com si tot el tors s'estigués retorçant en direcció al cap -o millor dit, compactant-se- exercint cada vegada més pressió, com una amenaça d'asfíxia però que encara és lluny. Altres vegades havia intuït la mateixa sensació, però mai m'hi quedava. S'assemblava una mica a l'ansietat. La impressió em va fer pensar en un anhel que hagués estat reprimit, com si un instint hagués estat aïllat per a ser mantingut fluix, reduït a latència. Em vaig mantenir en silenci i vaig mirar més estona. Semblava que a aquest instint només se li estigués permès expressar-se a una intensitat baixa, tot i que això no impedia advertir que en realitat era insondable, ampli i profund, més tard vaig saber que també total. Era inquietant però al mateix temps tenia quelcom de fascinant, i llavors se'm va fer clara la visió. No d'una manera sobtada -no va ser cap il·luminació ni cap fogonada de lucidesa sobrevinguda- sinó com una transició natural des de la foscor dels meus ulls tancats, vaig tenir la clara visualització del que habitualment coneixem com a univers, el negre espai exterior a la Terra on suren els planetes, gravitant en silenci i foscor sòlids. La pressió a la gola va provocar un grup de llàgrimes inesperades i en aparença desproveïdes de contingut, després de les quals vaig sentir una calma molt profunda. Durant molta estona vaig creure que tenia els ulls oberts, encara que no els tenia. Vaig veure la galàxia i vaig veure els planetes i vaig contemplar les estrelles llunyanes, però vaig tenir la sensació vívida que aquell cosmos estava enterament contingut dins del meu cap i, al mateix temps -i això va ser el més pertorbador- era la meva ment la que vagava en aquell espai, com si jo fos un dels planetes d'aquella constel·lació que vivia dins meu, observador i observació al mateix temps.
Davant d'aquell espectacle em vaig desconcentrar. Vaig recordar la "pequeña esfera tornasolada de casi intolerable fulgor" de El Aleph, el relat de Borges. En ell s'hi descriu com, dins d'una esfera d'uns deu centímetres de diàmetre, s'observa "ese objecto secreto y conjetural, el inconcebible universo", una al·legoria fantàstica per a mostrar com el tot pot estar contingut en una de les seves parts, una de les propietats de l'infinit. Suposo que el que va succeir després va ser producte de la meva imaginació matemàtica -per anomenar-la d'alguna manera- però vaig sentir amb claredat que l'interior dels meus ulls tancats -la meva consciència present- conformava una volta de forma completament esfèrica, feta d'un cristall gruixut i nítid, de la grandària del meu cap. El vidre de la volta era la frontera entre dos espais, l'interior i l'exterior, que es corresponien amb el que entenem per món interior -els pensaments, les emocions, el contingut de la ment- i el món físic exterior a mi: les persones i els objectes i els llocs, la realitat més enllà de la volta.
Així com Borges proposava que la petita esfera tornasolada d'intolerable fulgor pogués contenir la totalitat de l'univers, de la mateixa manera vaig sentir que dins de la volta de la meva consciència estava reflectit tot l'univers exterior a ella, com si l'espai exterior es plegués en si mateix dins de mi, o com si el vidre de la volta fos l'eix fantàstic d'una simetria inversemblant entre els dos espais.
La visió era còsmica i venia acompanyada d'una pau i un silenci totals, però no deixava de ser una figuració del pensament, així que vaig intentar buidar la ment i continuar centrat. Em repetia les frases que m'havia proposat travessar -estàs sol, ningú t'estima- però els pensaments continuaven portant-me a la visió de la volta. Suposo que hi va haver molta autosuggestió, però el que vaig veure aleshores em va fascinar. Vaig veure com allò que anomenem atenció -la nostra capacitat per a fixar la ment i els sentits en una única cosa- consistia a il·luminar punts de l'interior de la volta que, d'altra manera, haguessin romàs en la foscor. Figurada així, l'atenció era un focus de llum que enfocava a punts ja existents, és a dir que no els descobria com a nous ni els captava perquè abans no tingués accés a ells, sinó que sempre havien estat allà, tan sols calia posar-los-hi llum a sobre. Aquesta característica ja era per si mateixa inspiradora -no descobrim mai res nou, tot està ja en nosaltres- però encara vaig percebre un altre fenomen sorprenent. Un cop l'atenció es col·locava sobre un punt interior de la volta -és a dir que el focus l'il·luminava-, llavors, d'una manera instantània, s'il·luminava un altre punt a l'exterior, i aquest altre punt, a més, representava la mateixa imatge que la del punt interior, com si fossin dues còpies exactes, reflectides l'una en l'altra.
Vaig admirar aquella al·lucinació geomètrica com si se m'hagués revelat el funcionament secret d'un mecanisme universal, el de la veritable connexió entre el món interior i l'exterior. Moure el focus de l'atenció a través d'aquell doble univers de foscor silenciosa -il·luminant punts a la meva voluntat- era un exercici meravellós, i encara que la grandària de la volta era finita, en la seva infinita profunditat vaig experimentar com hi estava tot contingut: n'hi havia prou amb ser prou precís en l'acostament, prou infinitesimal en el desplaçament pel seu interior per a arribar a qualsevol punt que pogués imaginar.
L'infinit viu en mi, vaig pensar, emocionat. Amb aquella sensació de completesa i de perfecció gairebé en tindria prou per a descriure l'experiència com a mística, però no va acabar aquí la meva admiració, o millor dit, la meva admiració es va posar una mica més tècnica. Durant una bona estona em vaig entretenir a recórrer a plaer racons aleatoris de la meva consciència -records i anhels, persones i moments i sensacions- però cada vegada em fascinava més el fet que, quan la meva atenció il·luminava un punt interior de la volta, al mateix temps s'il·luminava un altre punt homòleg, amb el mateix contingut, en l'immens espai exterior a ella. El focus de l'atenció era doncs una demostració visual de com cada punt de l'exterior es corresponia amb un -i només un- de l'interior, és a dir que els dos espais tenien la mateixa quantitat de punts (un fet sorprenent perquè l'exterior ocupa un espai molt més gran), una altra conseqüència de les propietats de l'infinit. Vaig estar temptat d'obrir els ulls i anotar la bijecció explícita que havia de demostrar que els dos espais, en última instància, eren el mateix -atès que tenien la mateixa quantitat de punts i a més eren idèntics un a un- però em vaig contenir. Per a cada punt de l'interior n'hi hauria prou amb traçar una recta que el contingués i passés pel centre de l'esfera, i després traslladar-lo a un altre punt sobre aquesta mateixa recta però a una distància inversament proporcional, més enllà de la volta. Vaig suposar que, així com l'interval obert de nombres reals entre el zero i l'u pot posar-se en bijecció amb l'interval obert entre l'u i l'infinit mitjançant una funció de proporcionalitat inversa, els punts més pròxims al centre es correspondrien amb els més llunyans a la volta, però vaig intuir que hi hauria més d'una possibilitat de construir la bijecció, així que vaig deixar l'exercici matemàtic per a després i vaig tornar a centrar-me en la meditació.
No va ser immediat però vaig acabar tornant a un estat de calma més neutre i menys mental, sense tanta imaginació. Em vaig mantenir present, en pau, limitant-me a respirar i a mirar. Després de connectar amb alguns dels meus escenaris familiars més habituals -d'on provenen la gran majoria de les nostres creences infantils-, finalment la idea de solitud que anava perseguint se'm va fer tangible, clara i profunda, encara que desproveïda de dolor. Vaig tenir llavors la paradoxal certesa que, en efecte, quan tanquem els ulls i mirem al nostre interior és cert que estem absolutament sols, però, al mateix temps, llevat de diferències menors -de creences o d'història personal, de context-, tots sentim de la mateixa manera, estem fets del mateix. Per descomptat que no sentim el mateix a cada moment ni a causa dels mateixos motius, però la nostra essència que sent és la mateixa, i si ens despullem de tot pensament superflu -i és fàcil defensar que tots ho són- el nostre ser pensant també és el mateix; som el mateix ser. D'aquesta manera, encara que puguem percebre'ns en un cert aïllament, sorgeix d'una manera natural una espècie de comunió amb el proïsme totalment oposada a l'habitual i errònia idea, trista i feridora, de la solitud.
Aquella no era en absolut una resolució completa del meu propòsit però vaig sentir que ja era hora d'obrir els ulls i tornar a la normalitat. Vaig mirar el rellotge i vaig veure que havia estat meditant més de l'habitual, molt més. Estava com atordit, però també em sentia molt en calma. Potser no havia estat capaç de travessar el fantasma i aquelles visions no havien estat més que una altra forma d'evitació, però vaig intuir que hi havia un missatge ocult en elles i que, de la mateixa manera que succeeix amb els somnis o amb les associacions automàtiques d'idees, en la seva interpretació hi hauria sentits que podria aprofitar. Em vaig adonar aleshores de l'enorme potència que tenia la correspondència entre espais que havia percebut entre el món interior i el món exterior. Aquella bijecció matemàtica brindava una oportunitat per a reformular moltes de les dificultats i de les pors del nivell psíquic, n'hi havia prou amb aplicar la simetria, amb usar aquell mirall que existia entre els dos mons. Si era cert que l'interior -el jo- i l'exterior -els altres- estaven en una correspondència tan perfecta, llavors hauria de resultar útil intercanviar-los -el jo pels altres o els altres pel jo- per a proporcionar nous enfocaments que ajudessin a desactivar creences errònies, o almenys posar-los-hi llum.
De sobte l'eina em va semblar genial. Si després d'observació o d'anàlisi m'adonés, per exemple, que "crec que els altres pensen que no valc suficient", podria revisar si potser és que soc jo qui creu que els altres no valen prou, o si és que en realitat soc jo qui creu que no valc prou. Si, en canvi, m'adonés que no permeto (als altres) que aixequin la veu o usin la força, puc preguntar-me què passa si soc jo qui aixeca la veu o faig ús de la força -si és que potser no m'ho permeto a mi mateix-, o què sento quan són els altres els qui no m'ho permeten a mi; etcètera. Jugar així permetia noves lectures que podrien revelar creences o veritats ocultes potser errònies o potser útils, i durant una estona vaig estar jugant amb exemples genèrics i de persones properes. En tots hi veia l'aplicació, fins que a la fi em vaig adonar que estava tornant a les evitacions, i que ja era hora que m'apliqués el mètode a mi mateix.
La primera part del meu fantasma -estic sol, ningú m'estima- tenia alguna lectura interessant (els altres també estan sols, ho estem tots en realitat) però de seguida vaig sentir que era a "ningú m'estima" on hi havia l'aprenentatge més gran. D'entre totes les possibilitats, "no estimo a ningú" i "no m'estimo a mi mateix" eren les que més cridaven l'atenció. Aquells dos plantejaments em van sorprendre. No estimo als altres, no m'estimo a mi mateix. Era això cert? Estimava jo als altres? M'estimava a mi mateix? Què significava, en realitat, fer-ho? Per uns instants vaig sentir una espècie de vertigen, però llavors vaig tornar a visualitzar la volta esfèrica de vidre -el focus infinitessimal de l'atenció, la correspondència entre l'interior i l'exterior, la seva identificació- i ho vaig entendre. Gairebé sense proposar-m'ho -més com la mera comprensió d'una obvietat- em vaig adonar que el meu punt de vista era egocèntric, centrat en mi, dirigit cap a mi. Ningú m'estima a mi, ningú dirigeix el seu amor cap a mi. Jo col·locava l'amor en els altres per a exigir que vingués en la meva direcció en lloc de fer-ho a l'inrevés: aquesta era la gran aplicació de la simetria entre els dos espais, convertir-me en font abans que en receptor.
Som el que donem, vaig pensar, la solució és estimar. Tot aquell viatge meditatiu m'havia conduït a aquesta conclusió, i vaig sentir que tenia tot el sentit del món, que la solució no podia ser una altra que donar amor. Al cap i a la fi, moltes de les teories sobre la formació del caràcter afirmaven que les nostres personalitats es consoliden sobre la necessitat de recuperar aquell afecte que vam perdre a la infància -quan se'ns va expulsar de la protecció i l'afecte incondicional dels nostres pares per a enviar-nos al món adult-, així que aquest havia de ser, per força, el gran aprenentatge, la veritable i profunda maduració. El nen que vam ser -i que espera que siguin els altres els qui l'estimin- travessa el fantasma en el moment en què deixa d'exigir al seu entorn que el salvi d'un buit que no ha après a sostenir, i en lloc d'anar pel món seleccionant i filtrant perquè sigui l'entorn el que s'adeqüi a ell i no a l'inrevés, s'adona que la solució és estimar, dedicar-se en consciència a estimar, a remar sempre a favor de l'amor, tant en els actes, com en les paraules, com en els pensaments; sens dubte després es produeix el retorn.
Estima't. Estima't molt i estima als altres, em vaig dir. Aquesta era la conclusió, aquest va ser el propòsit. No podia afirmar ni que hagués sanat del tot la meva ferida, ni tan sols que hagués après a conviure definitivament amb ella, però després d'aquella experiència em vaig sentir en pau, feliç. Tampoc sabia quant em duraria l'efecte, així que en vaig prendre nota, però no en el bloc que hi havia sobre l'escriptori, ni tampoc en el mòbil ni en l'ordinador. Ho vaig escriure al mirall del bany per a recordar-m'ho diàriament. Estima't. Estima't molt i estima als altres, vaig escriure. Ja era hora de deixar d'exigir-li al món allò que abans havia de néixer en mi. Ets el que dones. La solució és estimar.