Estimada Patro,
Des de fa uns dies una sèrie de records s’ha instal·lat en la meva consciència. No sé per què però penso molt en nosaltres, en el temps que vam compartir a Tarragona. La majoria de turistes ha marxat de Cambrils i ja puc deixar anar a la Xica quan la porto a la platja. Durant aquests passejos la meva ment sol surar entre idees vagues i irrellevants però, últimament, em sobrevenen amb força els records d’aquella època. Ja saps de quins anys et parlo. Jo no entenc per què, Patro, però se m’apareixen gairebé com una advertència, com un recordatori inconscient i necessari.
Per això sóc aquí ara, per això t’escric aquesta carta. Van ser uns anys fantàstics, estic segur que hi estàs d’acord. Te’n recordes de com ens vam conèixer? La Ioli i en Mikel ens van convèncer per participar en el Circ Mú, aquella proposta extravagant i magnífica que ens va portar fins i tot a actuar a la Fira de Tàrrega. Jo no sé tu, Patro, però jo a vegades trobo a faltar aquella efervescència en que ens movíem, aquelles ganes de fer coses i aquella poca por de portar-les a terme. A més la Ioli i en Mikel eren tan inspiradors … En aquella època tu treballaves al Viena i jo a l’acadèmia de repàs i en les nostres hores d’oci estàvem tan predisposats que jo no sé si hi hauria algú més fàcil d’entabanar que nosaltres, com aquella vegada que en Mikel ens va convèncer per gravar-nos els quatre fent veure que havíem tingut un accident i seguíem de festa sobre el nostre suposat cotxe acabat d’estavellar, un cotxe que havia bolcat en un punt inaccessible de la nacional 340, gairebé arribant a Torredembarra.
Ara mateix, Patro, m’estic rient molt. Encara recordo la cara de la Ioli quan li vam posar nom a totes aquelles creacions visuals. Què art, ni què art: vídeos xorres, això és el que fem, dèiem, i llavors aquella simplificació, aquella banalització intencionada ens encaixava perfecta amb el nostre esperit n’importe quois, lluny de la quadratura que de vegades avorreix en el món de l’art. Som-hi amb els vídeos xorres!, dèiem, i llavors en gravàvem un altre, el que fos que ens vingués de gust en aquell moment, com aquell dia que vam improvisar una performance al passadís del pis de la Ioli, amb la càmera centrada en el marc de la porta i nosaltres passant per ella, cadascun de nosaltres vestint-nos i actuant com ens vingués de gust.
Van ser anys molt creatius, Patro, esbojarrats de vegades però creatius. Si no com expliques que per l’aniversari de la Ioli se’ns acudís com a regal gravar-nos nus fent una ofrena simbòlica amb unes pedres. Lliures, Patro, érem lliures i creatius, un context perfecte per enamorar-nos. Jo no sé quant de temps vam estar junts, ja saps que la meva memòria és nefasta, però sí guardo determinats records. Te’n recordes de la finestra de l’habitació on dormíem? No és molt habitual tenir bones vistes al casc antic de Tarragona (ni tampoc nosaltres les teníem) però aquella finestra oferia un pla vertical que de vegades ens permetia observar la mateixa lluna amb els caps recolzats sobre els coixins.
Entre el cosmos i el coixí, vaig escriure una vegada, jo crec que inspirat per aquella imatge. La poesia, Patro, la poesia va ser un dels fils conductors de la nostra història. Jo crec que en aquells anys estava buscant alguna cosa (gairebé diria que una personalitat) i organitzava les nits de micròfon obert, aquell festival de polipoesia, o assajava amb l’Andrés i el Carlos en aquell local de darrere de la sala Trono. Teníem, per dir-ho d’alguna manera, un poca vergonya genial, unes ganes terribles d’expressar. Tu vas estudiar a l’escola d’art de Tarragona i em vas ensenyar una manera de mirar el món que desconeixia. Recordo els teus vestits, la teva desimboltura les nits del Groove o en aquelles festes que organitzava l’Andrés a la platja del Miracle. Crec que les primeres estones a soles les vam passar recolzats sobre el meu cotxe (el Volkswagen Golf que em va vendre l’Hèctor per sis-cents euros), pendents d’en Golfo, aquell gos abandonat als afores de Sant Pere i Sant Pau i que jo tractava d’emportar-me a casa. No sé, Patro, la meva memòria seria incapaç d’embastar una cronologia concreta però sí recordo que un dia, vés a saber per quina de les meves estupideses, et vaig dir: “Escolta, que jo no estic enamorat de tu”. Recordo que tu vas respondre “jo tampoc” i aleshores vam anar al Camp de Mart, vam perdre el control de les emocions i després d’aquella festa electrònica vam començar a dir-nos T’estimo.
Potser m’estigui posant malenconiós, Patro, disculpa si un mínim de tristesa se’m transparenta. Recordo el dia que em tractaves de convèncer perquè pugés a un escenari a reproduir els sorollets que els dedicava al Dos i a la Xica (els meus gossets, els veritables testimonis d’aquells anys). Recordo també els àpats que ens preparàvem al pis del Carrer Sant Llorenç, els viatges a Reus en la teva Nissan Vanette, o el dia que ens vam proposar sincerar-nos al màxim (tu, de debò, què és el que vols?, ens preguntàvem) i des de la dutxa ens vam acabar cridant aquelles sentències exactes que ens neixen de l’ànima i que ens defineixen.
No sé, Patro. Les històries boniques també s’acaben, potser per això la seva lírica augmenti. Suposo que d’això tracta aquesta carta, dels records, del criteri que fem servir per mantenir-los. El setembre ja és aquí, la calor ha baixat i ja fa uns dies que ha començat el curs. Pots endevinar que ja he tornat a les meves rutines d’apunts i de llibres, de classes i de reunions, amb més matemàtiques al cap que literatura. Potser també per això, per la meva tornada a les aules, la meva atenció s’ha centrat en un record irresistible, una anècdota que reconeixeràs de seguida que comenci a explicar-te-la.
Recordes aquell dia que vam estar en aquella plaça (d’altra banda, tan lletja), del carrer Reial de Tarragona? Ara, quan passo per ella, sempre la miro. Algun dia fins i tot li he fet un bon zoom amb google maps. És increïble com un lloc que ha estat escenari de moments clau, es resisteix a ser retornat a un pla submís a la realitat. Tampoc va ser aquesta la primera vegada que jugàvem a les matemàtiques: hi va haver un dia que, baixant de no sé quina muntanya, ens vam posar a teoritzar sobre la diferència entre la teva personalitat i la meva. Mentre jo gaudia amb l’ascens, amb el creixement d’aquell trajecte en direcció a la grandesa, cap a l’infinit, tu t’entretenies en els petits detalls durant el descens, centrada en allò minúscul, en l’infinitesimal.
Sí, Patro, les coses no són per sempre però se m’acut de vegades que hi ha veritats que perduren, encerts que no es mouen de la diana, com si fossin sentiments matemàtics. Tu i jo en aquella plaça crec que estàvem esperant a algú i no sé per què se’m va acudir dir-te que féssim un experiment. Et vaig dir “anem a calcular el nombre Pi”. Patro, jo no sé si aconsegueixes entendre com de meravellosa em vas semblar en aquell moment. No vas sorprendre’t, no vas alarmar-te, no vas pensar “aquest tio és molt estrany”, sinó tot el contrari, i de sobte aquella plaça insulsa va esdevenir la tarima dels nostres deliris, el lloc idoni per explorar-nos, encara que només fos mentalment.
Me’n recordo perfectament del procediment, l’he explicat tantes vegades i a tants alumnes que ja no em fa cap vergonya explicar-los aquesta mateixa història. Un dia vaig convèncer a una noia per calcular el nombre Pi, els dic, i llavors em miren com si els parlés un extraterrestre. Però tant me fa, Patro, ja ho saps, m’agrada generar en ells aquesta idea de que sóc una mica boig. El que no sóc capaç és de recordar alguns detalls: portaves aquella cabellera bruna i salvatge que lluïes, o ja t’havies tallat el cabell, com el portes ara? No sé, Patro, el que sí recordo és l’excitació que creixia al meu pit, la idea de que allò podria tenir més significats. Ens aproparíem al nombre Pi? Quant ens acostaríem? Qui dels dos s’acostaria més?
Patro, t’imagino llegint aquest relat. A hores d’ara estic segur que l’estàs revivint. Es tractava de saber primer quant mesurava el perímetre del cercle (la seva longitud, el que mesura la línia que l’envolta) i, com que no teníem cinta mètrica, vam fem servir els nostres peus com a unitat de mesura. Ens vam posar els dos a caminar, pas a pas, recorrent el cercle que hi havia en aquella plaça, a consciència, com si fóssim nens determinant un valor secret i exclusiu. Què sé jo, quant ens va donar el resultat? Dos-cents, tres-cents passos, cent cinquanta, tant se val. Per quan vam acabar aquesta primera mesura jo ja t’havia explicat que, per trobar el nombre Pi, no n’hi havia prou amb calcular la longitud del cercle, sinó que hauríem de mesurar també el seu diàmetre (el que mesura la línia que el talla per la meitat). Ens vam imaginar una secció que tallés el cercle en dues parts iguals, fent broma sobre l’arxi-coneguda metàfora de les mitges taronges, i ens vam posar un altre cop a mesurar, una altra vegada amb els passets. Trenta, trenta-cinc passos, quaranta, qui sap. Tampoc recordo si vam fer servir fraccions (vint-i-un passos i un terç, tretze passos i un quart) o si vam haver d’aproximar els decimals (catorze passos coma cinc, tretze passos coma setanta-cinc).
El nombre Pi és exactament quantes vegades és més gran el perímetre d’una circumferència que el seu diàmetre. Quina ximpleria, no?, recordo que et deia. Quina idea tan simple, però que dóna peu a un nombre tan interessant. Igual que deu és cinc vegades més gran que dos, o dotze és quatre vegades més gran que tres, el “meravellós descobriment matemàtic de la civilització humana” era que, senzillament, per a qualsevol cercle, el seu perímetre és una miqueta més de tres vegades més gran que el seu diàmetre. Tantes vegades més gran (oh, meravelloses matemàtiques, et deia jo), com el mateix nombre Pi.
El problema, Patro, és que a l’escola sempre ens van dir que Pi era tres coma catorze quinze i després infinits decimals més (tots diferents), però mai ens van explicar (almenys jo no ho recordo, i crec que tu tampoc ho recordaves) que aquests decimals es van anar afinant progressivament perquè algú es va preocupar de mesurar, cada vegada amb més precisió, el mateix que mesuràvem tu i jo.
Vull pensar que en aquell moment et vas deixar seduir per la idea de que la nostra missió de trobar el nombre Pi emulava la mateixa que van dur a terme egipcis, hebreus, maies i àrabs, com si fóssim protagonistes d’un dels capítols més fonamentals de la història de les Matemàtiques. I sí, tot allò era cert, i a mi de veritat m’apassionava que poguéssim compartir aquesta experiència. Però Patro, el que mai vaig dir-te és que jo estava molt pendent de quant donarien nostres càlculs, com si intuís que podria extreure’n conclusions significatives sobre nosaltres.
Quan ja teníem els nostres parells de mesures vaig treure el mòbil (te’n recordes?, era un d’aquells Nokia amb els que jugàvem al joc de la serp), i aleshores va arribar el moment del càlcul definitiu. Es tractava de dividir la longitud del cercle entre el seu diàmetre (això és el que significa dividir dos nombres: saber quantes vegades és més gran l’un que l’altre). Recordo que a mi em va donar tres coma sis, un resultat insuportablement lluny del nombre Pi, un fet que em va decebre profundament. Tres coma sis no està del tot malament considerant la imprecisió del nostre mètode, però està també terriblement lluny. En aquell moment recordo pensar que els meus passos no haurien estat prou precisos, i em vaig penedir de no haver seguit el procés amb més delicadesa.
Després vam realitzar la divisió entre els teus dos mesuraments i aleshores, Patro, va ser deliciós comprovar que a tu t’havia donat tres coma setze. Tres coma setze era una aproximació finíssima, Patro, no només vas coincidir amb el primer decimal, sinó que estaves a poc menys de dues centèssimes de Pi. Pensaràs, estic segur, que sempre he estat massa estricte en aquestes coses, que les exigències del meu ego representen la pitjor de les meves gàbies. Però va ser així, Patro, va ser tanta la decepció pel meu resultat com l’admiració pel teu.
Ah, Patro, jo no sé per què aquesta anècdota em suggereix tantes coses. Mesos després jo vaig aprovar les oposicions i vaig marxar a l’Empordà. Va ser allà quan vaig començar a explicar aquesta història als meus alumnes, a explicar-los que, quan vaig veure com de propera vas estar del nombre Pi, vaig pensar que eres la dona de la meva vida. És cert que mai hagués estat possible encertar-ho exactament (el nombre Pi té infinits decimals no periòdics, és impossible caçar-lo), però tu vas estar tan a prop, Patro, tan sensiblement a prop, que no aconsegueixo oblidar-me’n.
Tots aquests anys la meva ment ha insistit a comparar aquella recerca del nombre Pi amb la recerca de l’amor. L’analogia és molt clara, Patro, tu també hauràs revisat les teves anteriors relacions. T’hauràs fixat també en la nostra. La perfecció, aquesta exactitud de l’univers teòric dels matemàtics, no existeix. Però aquells valors, aquelles relacions que se li acosten tant, que freguen amb tanta delicadesa els decimals del seu sentiment, resisteixen a la nostra memòria com un regal numèric, com una aproximació irrepetible.
En fi, Patro, comparacions que em vénen al cap mentre recordo aquella època, aquells anys lliures i creatius. De totes maneres, ja em coneixes, no m’has de fer gaire cas. A més, vaig acabant, no vull entretenir-te amb el passat durant massa temps. Digue’m, aquest cap de setmana què fas? Et ve de gust veure’ns? Comencen les festes de Santa Tecla, per què no anem a Tarragona? Podríem gravar un vídeo xorra, emborratxar-nos una mica i ballar fins tard. Podríem fins i tot tornar a aquella plaça, tornar a buscar el nombre Pi, i riure molt fort de com ho vam fer, de com de propers vam estar de trobar-lo, de com d’impossible, de com d’increïble seria fer-ho.