els meus pares
El sol es posa en un silenci dolç. S'amaga darrere de misteriosos núvols, i forma un arc d'ensomnis tendres. Sens dubte el meu pare, si no és perquè està inconscient al llit, miraria en direcció a la finestra i diria esplèndid, el rosa del cel està esplèndid. Aquesta podria ser l'escena d'una pel·lícula: la infermera que acaba de marxar, la mare i el fill pendents del pare, convalescent, qui sap si a punt de l'últim sospir. Miro a la meva mare, que continua llegint la seva revista, i em sembla que està absent, igual d'absent que ha estat aquests anys, tots els anys en què el meu pare ha anat creant al seu al voltant fantasmes, deliris abstractes que he anat seguint amb la paciència d'un mestre. L'habitació fa olor d'hospital, de detenció del temps. La meva mare es va presentar ahir, per sorpresa, demostrant un cop més que té poders, que tot el que va estar predicant potser és cert. Els estimo, els estimo a tots dos, però sens dubte és per ell per qui sento més simpatia. Suposo que a ningú li satisfan del tot els guions familiars, que tots heretem dolor i buit, siguin com siguin i de la intensitat que siguin. Els meus pares es van estimar i em van estimar. Ell treballava, ella cuidava de la casa i em criava. Però es van divorciar. Ella va estudiar meditació, es va enamorar d'un altre home i es va separar del meu pare. Al principi ell va semblar recuperar-se, però al seu voltant tot es va anar enfonsant. Les seves creences i hàbits es van anar dissipant en una evanescència incoherent. O almenys així la vaig entendre jo. Fins i tot les matemàtiques, la passió a què havia dedicat la seva vida, van prendre una forma diferent. El meu pare va adoptar el discurs que havia defensat la meva mare -la connexió amb el jo veritable, la defensa a ultrança de la meditació diària- fins i tot sabent que ja era tard. Ella ja estava lluny, terriblement lluny, però ell va reprendre les idees que els van separar -ella tan mística, ell tan racional- amb una desesperació renovada, com si se n'hagués tornat a enamorar.
Jo ho vaig viure com un pansiment, la malaltia com a símbol de la pèrdua del seny. El visitava cada setmana, i en cada visita ell m'explicava els seus progressos, les seves lectures. N'entenc poc de matemàtiques, però vaig seguir el procés gairebé al detall. El meu pare havia estat sempre un home pràctic, de la branca de les matemàtiques aplicades, i considerava que res que no provingués del món físic tenia sentit, tota la resta no eren més que conjectures, fantasies de la ment humana. Es considerava Aristòtil, de la mateixa manera en què considerava a la meva mare Plató, la del món de les idees. El meu pare aplicava fórmules i demostrava teoremes, però rebutjava tota construcció que no tingués el seu origen a la naturalesa. Segurament aquest entestament va ser el que els va separar, i suposo que, per això, va tractar de reparar-lo. Va rellegir amb avidesa la història de les matemàtiques, i es va adonar de com s'equivocava. Va redescobrir a Cantor i va començar a parlar dels diferents tamanys de l'infinit com si fossin objectes tangibles. Entretancava els ulls i formava una pinça amb els dits, i murmurava el continu, pots veure el continu? Resplendeix si et concentres. Jo l'escoltava compassiu. Parlava també del col·lectiu Lusitània, de la teoria de conjunts, i va començar a sostenir que sí que era possible construir realitats amb la ment. Mai l'havia sentit parlar en aquells termes, però fins llavors només van ser acostaments tímids, Aristòtil pronunciant el nom de Plató, buscant-lo a les palpentes en la foscor.
Llavors va tenir aquella profecia onírica. Va experimentar, durant el dia, exactament el que havia somiat la nit anterior. En aquell moment el tractament ja era intens, així que va poder deure's a la medicació, però sens dubte aquell somni va marcar el principi del que ara succeeix. Veig que la meva mare li acaricia la mà, i em pregunto si són imaginacions meves, o se li han mogut les parpelles al meu pare. Era ella qui deia que un pot atreure a la seva vida el que desitja, que n'hi ha prou amb connectar amb la mateixa essència, amb el veritable desig del jo més profund, afirmacions que el meu pare titllava de ridícules, i que rebia amb els ulls tancats, cec davant l'afebliment del seu matrimoni. La meva mare em mira. Em somriu, i jo no puc evitar emocionar-me. Va ser el meu pare l'obtús, el que no va comprendre el creixement de la meva mare, però ell va ser després qui va acabar vençut, infeliç i obsessionat per reparar el passat. A partir de llavors tot va ser un descens. En un dels seus llibres va descobrir que havien existit els “adoradors del nom”, una espècie d'escissió del catolicisme que practicava un mantra d'evocació divina, consistent a repetir el nom de Déu per a fer-lo present. Cada vegada parlava d'una manera més incongruent, fins que un dia el vaig trobar, de genolls, pronunciant el nom de la meva mare repetides vegades. Feia setmanes que aquell llibre s'havia convertit en la seva única lectura, així que el vaig decidir llegir jo també. Pel que sembla, a aquella secta van pertànyer uns quants matemàtics que, de la mateixa manera en què creien reproduir l'existència de Déu a través d'anomenar-lo en les seves pregàries, defensaven la validesa de construir objectes matemàtics a través també d'anomenar-los, a través de la seva mera definició formal, el contraatac platònic en les matemàtiques d'aquell moment, segons sembla massa aristotèliques, l'escola russa i l'alemanya contra la francesa, massa naturalista. En aquest passatge tan concret de la història de les matemàtiques el meu pare va trobar una llum amb la qual guiar-se. Si les matemàtiques replicaven la creença que Déu podia existir amb tan sols anomenar-lo, aleshores és que la meva mare tenia raó, i era possible que la meditació basada a materialitzar els desitjos més profunds funcionés. Les matemàtiques els havien primer separat, però ara el meu pare havia trobat en elles la clau per a l'acostament.
A mi tot allò em semblava un excés, una complicació innecessària, típica dels meus excèntrics pares. Però a ell se'l veia una mica més fort, així que no hi havia una altra opció que donar-li suport. Va deixar de llegir, i a partir de llavors meditava cada nit. Jo li preguntava en què consistien, exactament, les seves meditacions, i ell responia el passat, fill, estic tractant d'atreure el passat. Era doncs evident que ara tractava deliberadament de reproduir l'experiència d'aquell somni premonitori. Quan jo li insinuava els meus dubtes, ell afirmava que, atès que ja li havia succeït un cop, encara que hagués estat un somni i no a través d'una voluntat conscient, havia de ser possible aconseguir-ho un cop més, només calia trobar la manera. Jo l'escoltava amb la sensació d'estar parlant amb un fanàtic, un nen posseït per teories inversemblants. Deia que no n'hi havia prou amb tenir un desig, pensar fortament en ell i esperar l'endemà a veure si es materialitzava: calia connectar abans amb la veritable essència, perquè si no només s'estava perdent el temps. Un dia li vaig dir que el seu discurs s'assemblava cada vegada més al de la meva mare, i l'expressió de la cara li va canviar del tot. A partir de llavors ja només em parlava amb monosíl·labs. No vaig tenir dubte que ara tramava quelcom més elaborat, que dirigia les seves forces cap a un objectiu més clar, fins que llavors va tenir la recaiguda, va caldre ingressar-lo, i l'endemà va aparèixer la meva mare.
Hi ha vegades en què un sap, senzillament sap. Les certeses ens arriben, ens envolten com ho fa el vent o ho fa la marea, com ens abraça la llum del dia o la foscor de la nit. Jo sé que el meu pare ha evocat a la meva mare en les seves pregàries, que l'ha anomenat per a crear-la, que ha usat artificis matemàtics per a atreure-la. Ella, sense cap dubte, ha connectat amb aquest canal incorpori, i per això ha vingut, per això va venir ahir fins aquí, sense que calgués avisar-la de res. El meu paper, per molt que em costi acceptar-ho, s'ha acabat. Els meus pares m'expliquen, expliquen gran part del que sóc i per què ho sóc, però no puc fer una altra cosa que allunyar-me. Surto de l'habitació i immediatament respiro més tranquil, més llarga i profundament. Escolto i sostinc les meves sensacions, i m'adono que no tinc por. Només hi ha dues possibilitats, igual de tristes, igual de belles. Encara que continuï inconscient, el meu pare ha d'haver advertit que la meva mare està aquí amb ell, acariciant la seva mà amb tendresa. O bé això el despertarà i sanarà, o bé permetrà que se'n vagi en pau. Els dos camins em semblen vàlids. M'assec a la sala d'espera i tanco els ulls. Estic cansat, estic molt cansat. Medito i reso perquè tot s'acabi, perquè tot es resolgui de la millor manera, sigui quina sigui. Plató i Aristòtil estan dins reunits. Si hauran de ser un o romandre separats, ha de deixar de representar-me un turment.