Em va impressionar veure un cadàver, mai abans n'havia vist cap. Totes les imatges que el cinema, la televisió, internet i fins i tot els videojocs havien inoculat en la meva memòria (totes les escenes d'assassinats, de morts espectaculars o dramàtiques o simplement poètiques, tots els cossos inerts dins d'un cotxe, al terra d'una habitació, al carrer o en un llit d'hospital), totes les figuracions que pogués recordar no em van servir de res per quan vaig presenciar (sense filtres ni canvis de pla, sense música de fons ni exageracions ni dissimulacions) el cru i callat, l'inenarrable espectacle de la mort.
Tampoc crec que haver assistit a vetllatoris i haver contemplat els cossos difunts darrere dels vidres del fèretre m'havia preparat per a l'experiència. En aquests casos la manipulació ha despatxat el conflicte -la intersecció momentània entre la vida i la mort- amb la seva tradicional cura i simbologies, i la mort se'ns presenta com el que és: un nou i irremeiable estat que atordeix i commou a qui no el pateix, però amb una aura de bondat sobre qui sí que ho fa. El mort arriba a un silenci que els vius no aconsegueixen, i la mort apareix com a funció sanadora i universal, quotidiana, com si se'ns digués: "aquí teniu el cos que va ser i no serà més, mireu com dorm, no es despertarà mai però la seva absència no és en absolut estranya, es tracta només d'un somni més, d'una nit més, perllongada i impertorbable però benigna; la mort és pau i és descans, i així volem que penseu en ella".
Res en contra d'aquesta interpretació, però l'impacte és un altre si la mort és recent, no diguem si és immediata. Si encara no han actuat els primers auxilis, si no ha arribat l'ambulància i no han fet la seva feina els infermers, la policia o els metges forenses, si no hi ha ningú que hagi intervingut encara, llavors la interrupció o ruptura -la usurpació- és més pura, més evident, es podria fins i tot dir que d'una manera geomètrica: les postures en què queden els cossos són sovint inversemblants (un viu mai les prendria, tots dormim i descansem de la mateixa manera) i, encara que en menor grau, també ho són les seves expressions facials.
El cadàver que jo vaig presenciar -la mort a la representació de la qual vaig assistir- va ser la de l'Antoni Deverne, un home a qui no havia vist mai en persona, però de qui en coneixia l'existència i moviments des de feia ja temps, amb molt de detall, si he de ser franc. El cos d'en Deverne, de seixanta-tres anys, ni massa alt ni massa baix, de complexió robusta (esquena ampla i panxa prominent), cabell curt i abundant -vull dir, sense alopècia, encara que completament blanc- estava en una posició incomprensible, recolzat sobre un dels malucs, amb el braç contrari doblegat de manera que la mà reposava sobre la natja amb el dors. El gest era absurd i gairebé humorístic i per això mateix també terrorífic, però el que més em va torbar va ser l'expressió dels seus ulls, o millor dit, la seva absència. Les parpelles, mig obertes -com indolents- permetien als ulls mantenir la mirada molt fixa -o era vaga, però d'una obstinació insuportable- en un punt indeterminat de l'habitació, situat a més massa amunt i massa enrere, com si just abans de morir hagués intentat enfocar cap a un lloc inaccessible.
Em va astorar aquella imatge. La crua aprehensió de la mort produeix una inconfusible sensació de fred, és comprensible que siguin significatives les expressions "se'm va gelar la sang" (o l'ànima), o "em vaig quedar congelat". En aquell moment vaig sentir desemparament, incredulitat davant la fragilitat de la vida, i vaig caure en un estat d'introspecció, d'aïllament involuntari. Els meus sentits van semblar ennuvolar-se en les seves capes més superficials, i de sobte només escoltava, amb absoluta nitidesa de detalls, els batecs del meu cor, un darrere l'altre, amb totes les seves subtileses. Vaig pensar: "qui pot assegurar-me que aquests batecs seguiran succeint-se, com sé que qualsevol d'ells no serà l'últim; una última sístole, una última diàstole i llavors res, el buit, la mort", però de seguida la por va mutar cap a una mena d'assossec, perquè em vaig dir també: "sí, la mort, la difuminació definitiva, la desaparició de tot el que sóc i percebo i penso; en certa manera també un descans".
Vaig notar llavors una mà recolzada sobre la meva espatlla, un pes ferm i constant que va culminar amb una lleugera pressió, i un parell de cops que vaig percebre com paternals. Era el tinent Ricard de Torres, el detectiu a càrrec del cas en què treballàvem. Després de retirar la seva mà de la meva espatlla, va dir: "bé, doncs, cas tancat, no?". Vaig assentir resignat, era evident que així era. En Deverne era l'únic sospitós dels assassinats en sèrie que investigàvem, i el descobriment del seu cadàver convertia la seva persecució en innecessària. En poc temps l'operatiu quedaria cancel·lat i tots seríem reassignats a noves missions, però, pel que a mi respectava, les implicacions i reflexions no es van tancar -com havia dit en Ricard- ni amb tanta immediatesa, ni de bon tros amb tanta facilitat.
Encara hauria de veure més cadàvers i treballar en més casos durant els més de deu anys que vaig ser a la policia, però suposo que el primer es recorda d'una manera especial. El d'en Deverne, a més, va marcar la meva carrera professional. Jo havia estudiat matemàtiques, però posseir la llicenciatura no m'havia servit de res en el poc temps que hi portava. Quan va aparèixer la primera nota d'en Deverne, però, i va quedar clar que el mòbil de l'assassí, el contingut de les notes que escrivia i el perfil de les víctimes, pertanyien tots a l'esfera acadèmica de les matemàtiques, vaig ser canviat immediatament de destinació, em vaig incorporar a l'equip de detectius del cas (conegut a comissaria -i després a la premsa- com el dels "crims matemàtics"), i des de llavors ja no vaig abandonar el departament d'homicidis.
La primera de les víctimes d'en Deverne va ser el professor Jesús Mateu, un matemàtic retirat que havia donat classes en un institut i que (com vam saber després) l'havia tingut entre els seus alumnes. En Deverne devia ser en el fons un romàntic, un assassí dels de la vella escola, o potser havia vist massa pel·lícules de diumenge a la tarda. Avui en dia gairebé ningú comet la imprudència de deixar notes en les escenes dels crims, però ell no només justificava i reivindicava els seus, sinó que, per fer-ho, utilitzava a més el vell sistema d'imprimir lletres de diferent tipografia.
En Mateu va aparèixer degollat amb una cinta doblegada de la mateixa manera en què es doblega una tira de paper per obtenir una banda de Möbius, en una cruel referència a la seva especialitat, la topologia. A la nota trobada al costat del seu cos es podia llegir: "blasfem i impur, el matemàtic ven com a benigne el pitjor dels instruments del mal, i l'inculca a més als joves amb el clar propòsit d'adoctrinar-los; la mort és l'única prevenció possible per evitar l'expansió del seu pecat". Poc després un diari es va posar en contacte amb nosaltres per advertir-nos que havien rebut una carta -que després es va propagar per internet- signada pel "moviment anti-matemàtic", on es deia que les matemàtiques eren les culpables de tots els mals de la humanitat, i per tant havien de desaparèixer, no se sabia encara mitjançant quin mètode. L'assumpte semblava més propi d'un acudit o d'una retorçada ironia científica, però havia mort una persona, així que no hi havia molt d'espai per a la broma. Era evident que la nota al costat del cadàver, la carta que circulava per internet i l'assassinat d'en Mateu estaven relacionats, i la meva funció en la investigació va ser donar crèdit i orientacions des d'un punt de vista una mica més acadèmic.
En Deverne sostenia que, mitjançant adequats artificis matemàtics, qualsevol conjunt de dades, qualsevol informació (tant quantitativa com qualitativa) i, més en general, qualsevol representació -incloses les geomètriques- pot ser manipulada i interpretada per donar a entendre la conclusió que es desitgi. Els conceptes que apareixien a la carta no eren excessivament complexes, però era cert que, per la forma en què estava redactada (el llenguatge era el propi dels llibres de matemàtiques), per a la seva comprensió es requeria una certa experiència. Com a exemples d'artificis per a la manipulació, en Deverne assenyalava la tendenciositat de les gràfiques que es pot apreciar, de vegades, a la premsa (variant escales en els eixos o intercalant petits errors i deformacions imperceptibles); a l'omissió de determinats paràmetres (a canvi de la insistència en uns altres) en el cas de l'estadística (que permet concloure, partint del mateix conjunt de dades, tant una afirmació com la seva contrària); o l'adequada elecció i variació de sistemes de referència per generar paradoxes visuals o il·lusions òptiques, efectes que denominava "mentides geomètriques" o "anamorfismes del mal".
Segons en Deverne, aquests exemples demostraven l'obstinació de les matemàtiques en tergiversar i mentir, en "enganyar a les persones de bona fe". La teoria era sens dubte absurda, però no es podia negar que hi havia alguna cosa de veritat en les seves afirmacions. La premsa, que en un primer moment no va publicar la carta, es va fer ressò després de l'arxiu que corria per internet, i la notícia que hi havia hagut un crim reivindicat per un "moviment anti-matemàtic" va sembrar un sobtat pànic entre els acadèmics, una por en absolut injustificada, ja que al cap de poc en Deverne va tornar a actuar.
La seva segona víctima va ser la Virginia Gómez, una coneguda professora que divulgava les matemàtiques a través de la màgia. Els motius per assassinar a la Virginia semblaven més aferrissats i viscerals que els d'acabar amb en Mateu (a en Mateu l'acusava d'adoctrinar, a la Virginia d'il·lusionar), però els seus arguments continuaven tenint una certa lògica. En Deverne devia haver assistit a algun dels seus espectacles, perquè en el document que va fer circular aquesta vegada, desvelava un a un (amb precisió i solvències argumentatives) tots els trucs matemàtics de què se servia, i es referia a ells amb indignat menyspreu. A la nota que va aparèixer al costat del cos, aquest cop va escriure: "primer va ser l'alquímia, després la màgia, i ara les matemàtiques; els instruments del dimoni per enganyar el devot s'han modernitzat, però no han variat la seva essència demoníaca; els matemàtics són les noves bruixes, i per tant han de morir".
"Els matemàtics són les noves bruixes, i per tant han de morir" va ser una sentència que em va inquietar, em va fer riure i em va fascinar a parts iguals. O bé en Deverne era un estúpid, o bé un diamant en brut, una mena de geni en potència, encara que això últim no sempre ho compartia en públic. Acabar amb les matemàtiques eliminant tot aquell que les ensenyés o divulgués era una estratègia molt pobre, no només per representar una tasca faraònica sinó per clarament ineficient, de manera que, en l'improbable -però possible- cas en què no estigués desequilibrat, la seva intenció semblava consistir més a denunciar-les o desacreditar públicament donant-los mala premsa, cosa que tampoc semblava massa encertat intentar mitjançant assassinats i semblances religioses o sectàries. La idea, però, que les matemàtiques eren l'origen de tots els mals de la humanitat, estava tant als antípodes de les meves creences (les matemàtiques descriuen el món, les matemàtiques són belles, les matemàtiques són l'harmonia i la perfecció de l'univers: aquest era el tipus de frases que jo subscrivia), que no podia deixar de sentir una morbosa atracció.
En qualsevol cas, el perill era majúscul, perquè encara que ara sabéssim el perfil de les possibles víctimes, l'àmbit geogràfic (i per tant el nombre de possibilitats) es va ampliar a escala internacional. Laurent Du Bailly, l'autor d'un article humorístic on es fantasiava i es feia broma sobre les controvèrsies i sorpreses que amaga la divisió entre zero, va aparèixer mort al seu apartament, a Brussel·les, Bèlgica. El cadàver es trobava dins d'un receptacle amb forma cilíndrica i estava plegat simulant conformar el seu perímetre, una altra fosca broma geomètrica (la forma del número zero) d'en Deverne. Dividir entre zero devia ser la pitjor de les ofenses que se li poguessin esmentar, perquè a la nota, aquesta vegada en francès, es podia llegir: "el zero és poc menys que l'anticrist, i dividir entre ell una hecatombe de dimensions incommensurables; tot aquell qui popularitzi el seu caos i el seu infern, qui l'aplaudeixi i banalitzi i s'atreveixi fins i tot a convertir-lo en sàtira, sens dubte mereix morir".
Aquesta vegada en Deverne quasi no feia servir les matemàtiques en les seves explicacions, com sí que havia fet en les acusacions a en Mateu i a la Virginia, i es limitava a sil·logismes més aviat senzills, encara que brillants, fins i tot en la seva absurditat. "Si Déu ha creat tot el que existeix", escrivia, "i el mal no és obra seva, llavors el mal és el conjunt buit, és a dir el nombre zero", un irrefutable disbarat que culminava amb: "el nombre zero és doncs el dimoni, el representant de l'infern a la terra".
Com és comprensible, en aquell moment érem molts els matemàtics que haguéssim pagat per parlar personalment amb en Deverne, i escoltar de la seva boca les seves prometedores teories -és una forma de parlar- tot sabent que la conversa tant podria resultar memorable com decebedora, mai se sap a què atenir-se amb la bogeria. Malauradament no va ser possible, però durant unes setmanes vam estar relativament a prop d'aconseguir-ho. El fet que la tercera de les víctimes aparegués a Bèlgica va convertir a en Deverne en el principal sospitós: havíem rastrejat tots els exalumnes del professor Mateu que tenien estudis matemàtics o similars, i de tots ells (no eren pocs), va saltar a la vista per ser l'únic que tenia la nacionalitat belga. Quan vam anar a buscar-lo (el seu últim treball havia estat en una empresa d'estudis de mercat), vam comprovar que gaudia d'una excedència i que ningú de l'oficina sabia on era, i que l'únic familiar conegut, el seu pare, tampoc sabia res d'ell (o almenys això deia). Els operatius de cerca i captura es van intensificar, i en un parell d'ocasions vam estar a punt d'atrapar-lo, però sempre arribàvem massa tard. Després de tres víctimes i tres manifestos públics, el líder (i potser únic integrant) del "moviment anti-matemàtic" sabria perfectament que la policia de diversos estats europeus anàvem darrere seu, així que no era d'estranyar que extremés precaucions, o que desviés la nostra atenció amb pistes falses. Sospitàvem també que, o bé no actuava sol, o bé -a més dels matemàtics- tenia coneixements o contactes en el món de l'hampa, perquè tot i l'augment i enduriment dels controls a fronteres i aeroports, una setmana després de trobar-se el cos d'en Du Bailly, va aparèixer una nova víctima, aquesta vegada a l'Anglaterra.
En Deverne va volar a les illes amb identitat falsa, i es va presentar en un congrés organitzat per la Universitat de Sussex, on els organitzadors no van considerar prioritàries les mesures de seguretat. En Deverne va burlar sense problemes les escasses precaucions, i amb el nom de Paul Callan, va convèncer a Lee William Ewart (el matemàtic més popular assistent a aquell congrés) perquè li concedís una entrevista, durant la qual va posar fi a la seva vida d'un tret al front.
Jo em vaig prendre la mort d'Ewart com un fracàs professional. Fins aquell moment els moviments d'en Deverne havien estat força impredictibles (un professor, una maga, l'autor d'un article humorístic), però l'Ewart era un matemàtic mediàtic, un divulgador que havia assolit un prestigi internacional, i el títol del seu últim treball era un ham massa evident per a no haver-se adonat que captaria l'atenció d'en Deverne.
L'Ewart s'havia valgut de la famosa cita de Niels Heinrik Abel ("les sèries divergents són una invenció del dimoni"), per crear a partir d'ella un ganxo ("Dimonis i divergències") que va multiplicar les vendes de la seva publicació. En el seu assaig, gràcies a l'ús d'aquestes sèries (successions d'infinits termes la suma dels quals no dóna un resultat finit), demostrava propietats absolutament contràries a la intuïció, com que la suma de tots els nombres naturals és negativa i fraccionària (no poques ments amb entrenament científic van experimentar l'estupefacció que produeix una paradoxa tan ben demostrada), o que a la famosa faula del rei i el camperol (en la qual un rei ofereix com a agraïment a un pagès el regal que desitgi, i aquest li demana que, en un tauler d'escacs, es posi un gra de blat a la primera casella i a cada casella següent es dupliqui el nombre de grans, de manera que, al final, la quantitat resultant és tan gran que al rei li és impossible satisfer al pagès) resulti que, si es considera un tauler d'infinites caselles, sigui al final el pagès qui hagi de donar-li un gra de blat al rei, una altra incongruència insostenible.
"Les sèries divergents són el verí que les matemàtiques pretenen inocular en la societat", va escriure en Deverne a la nota que va aparèixer al costat del cadàver de l'Ewart. Aquest cop tampoc hi havia dubte que coneixia bé el seu treball, perquè la seva justificació era correcta: "la manipulació algebraica sobre una suma que no és finita és un parany, un artifici intolerable, i els matemàtics juguen amb la seva omissió amb la intenció d'atordir i confondre, d'embrutar: un perill que no es pot deixar sense erradicar".
Les autoritats britàniques van tractar de postergar la publicació de la notícia, però no van poder evitar les filtracions, i la mort d'Ewart va omplir portades de diaris i informatius. La notícia va ser -com es diu ara- viral, i encara va tenir més repercussió quan, tot just quaranta-vuit hores després, es va saber que, en un hotel al centre de Londres, havia aparegut el cadàver d'en Deverne, l'autor dels "crims matemàtics". En Ricard de Torres i jo havíem volat fins allà amb motiu de la mort d'Ewart, i en un altre cop de sort (o d'infortuna: la casualitat és el fenomen que més subjectivitats permet inferir), ens trobàvem reunits amb l'operatiu a càrrec del cas, de manera que vam poder accedir a l'habitació on van trobar a en Paul Callan, és a dir l'Antoni Deverne.
La nota de suïcidi d'en Deverne va ser una última peça de delirant creativitat, i una demostració que tot i haver perdut el cap, encara hi havia una mica de sentit en el seu discurs. Després de parlar d'una manera dispersa (amb les seves habituals generalitzacions excessives i profètiques) sobre el "teorema de la impossibilitat de la democràcia" (un resultat de la matemàtica aplicada a la teoria política, segons la qual no hi ha cap votació que reflecteixi d'una manera justa les preferències individuals d'un grup), es confessava incapaç de seguir amb la seva missió, "frustrat i vençut per l'irremeiable infern que ja han desfermat les matemàtiques, capaços fins i tot de tombar la més civilitzada de les enteses entre iguals, la democràcia". La seva atribolada carta de claudicació i comiat contenia, però, una estranya barreja de pessimisme i d'esperança, perquè acabava d'aquesta manera: "estàvem tots equivocats: les matemàtiques no només no ens han connectat amb Déu, sinó que ens han allunyat d'ell; espero que algun dia algú obri els ulls, està en joc la salvació de la humanitat".
El suïcidi d'en Deverne va calmar les preocupacions de la comunitat matemàtica, i els seus manifestos, després d'una efímera i més aviat anecdòtica popularitat, es van perdre en la immensitat de la informació que circula per internet. Pel que fa a les investigacions, totes les proves que es van anar recollint amb posterioritat van confirmar que els assassinats havien estat obra seva, i al cap de poc de volar fins a Londres, vam tornar a casa.
El cas dels crims matemàtics va deixar pas a altres casos, i durant la resta d'anys que va durar la meva carrera a la policia, no vaig tornar a pensar en les matemàtiques (no almenys de la mateixa manera), però suposo que les idees d'en Deverne van deixar un pòsit més profund del que havia cregut. Algunes intuïcions vagament albirades, algunes sospites o certeses prèvies romanen silents, sepultades sota els nostres propis prejudicis, potser per impopulars o perilloses o massa contràries a les nostres creences, fins que un dia afloren amb inesperada vehemència, com si el filtre que les hagués anul·lat s'hagués esfondrat sense nosaltres saber-ho, i ara campessin al seu aire, desbocades i iracundes, alliberades per fi de la seva opressió.
Alguna d'aquesta impredictible ràbia ha d'haver estat la responsable del que acaba de succeir. Als meus peus, amb una expressió a la cara de vàcua estupefacció, hi ha el cos immòbil de la Marta, de la Marta Stadler, la professora que vaig tenir a l'institut, la persona culpable que estudiés matemàtiques a la universitat. La vida per a ella ja no té sentit, no té consciència ni sentirà tristesa ni decepció, ja no hi ha en ella lamentació ni dolor: és gairebé absurd sentir pena per ella, no es pot tenir empatia per una cosa que ja no existeix. He matat: després de més de deu anys perseguint assassins i analitzant cadàvers, ara sóc jo qui és a l'altre costat, qui té a la mà l'arma encara calenta, qui ha propiciat una usurpació, una mort més que comptabilitzar. A la meva mà hi tinc també la nota que deixaré al costat del cadàver, una nota que he escrit imprimint lletres de diferents tipografies. No sé si és en Deverne o sóc jo l'autor d'aquestes paraules que ni tan sols sé qui llegirà, ni si seran rebudes amb la conformitat i convicció amb què jo vaig anar acceptant i fent meves les seves. "Les matemàtiques s'han valgut de la seva forçada adequació a la naturalesa per meravellar a ingenus i impressionables", llegeixo que he escrit, i em sembla que les pissarres de la Marta Stadler són les d'en Jesús Mateu, que els seus trucs són els de la Virgínia Gómez, les seves ocurrències les d'en Laurent Du Bailly, o els seus llibres els d'en Lee Ewart William. O potser no ho són, i només és que jo sóc el nou Paul Callan, el nou líder (i potser únic integrant) del moviment anti-matemàtic, l'hereu de l'Antoni Deverne. Escric: "però les matemàtiques no descriuen el món, tan sols expliquen la ment humana", i com que sé que la maldat i la vilesa -que la mesquinesa i la crueltat i l'avarícia: que els mals últims de l'ésser humà- provenen tots de la seva ment (i no del seu cor), sé qui són les culpables, qui els instigadors, i quina la solució. "Els matemàtics són les noves bruixes", segueixo escrivint, mentre col·loco el cadàver de la Marta sobre el seu maluc, el dors de la mà sobre la natja, i la deixo així, en una postura incomprensible, i inversemblant. "I per tant han de morir".