Una de les experiències que gairebé tots els membres de la nostra societat compartim és la d'haver cursat un indeterminat nombre d'anys l'assignatura de matemàtiques. Tots hem estat asseguts en una aula escoltant explicacions que, depenent de la nostra sort, hauran estat des de soporíferes fins a emocionants, passant per acceptables o curioses, la majoria de vegades insofribles, per tedioses o incomprensibles. Tots ens hem hagut d'enfrontar a exercicis densos o a problemes inexpugnables, i encara que de vegades haguem sentit el plaer d'encertar la resposta correcta o de gaudir amb la seva mera estimulació mental, el més comú és associar les matemàtiques amb la dificultat, la impotència, el sofriment, l'error, el fracàs, la frustració i fins i tot el càstig.
Generacions de docents, de dissenyadors de currículums i de sistemes educatius han fallat estrepitosament a popularitzar-les, i encara que s'observen canvis d'actituds, no és cap consol que a la resta de les assignatures tampoc els hagi anat massa bé. La seva assimilació o comprensió ha estat a més una tradicional manera de classificar-nos, i a tots aquells a qui se'ls donen bé se'ls titlla encara d'intel·ligents, una vaguetat heretada de segles de societats elitistes, ancorades a privilegiar l'accés a la saviesa, i que ha estat solucionada només parcialment per l'aparició del concepte d'intel·ligències múltiples. Malgrat tot, l'estigma encara és viu, mentre que ser posseïdor d'una profunda incultura matemàtica és més aviat popular i del que és comú vanagloriar-se'n, i encara persisteix la idea que són una eina cruel d'encasellament o de classisme acadèmic.
És per tant natural que, d'una manera més o menys subtil o confessada, existeixi una creença segons la qual les matemàtiques són el producte d'un complot a escala global i que ve existint des de l'inici de la civilització humana, i que el seu objectiu és fastiguejar-nos a tots durant la nostra etapa d'estudiants, complicar-nos la vida després cada vegada que cal dividir el compte en un restaurant, marejar durant anys la nostra lucidesa amb insuportables acumulacions de dades i gràfics, i d'encara insistir a mantenir viu un desagradable record de càlculs, d'exàmens i de suspensos, com si un déu maligne hagués inclòs les matemàtiques en el seu catàleg de sofriments lents i perllongats, segurament a l'apartat de tortures psicològiques.
És per això també molt comprensible que la minoria que sí que les va trobar plaents i ara es dedica a elles professionalment hagi estès des de fa temps un moviment també global de divulgació, basat en l'ús pedagògic de llibres, revistes, webs, documentals, exposicions i conferències, amb l'encomiable objectiu d'acostar-les al món real, de retornar-les al lloc central que al seu moment van ocupar en el creixement de la nostra civilització, i de persuadir al seu incalculable nombre de víctimes que, no solament no són una ciència massa abstracta i difícil o massa allunyada de la quotidianitat, sinó que en realitat són l'eix i motor de la nostra cultura, i que ho poden ser també de la nostra sensibilitat estètica.
El seu objectiu, com dic, és digne, és comprensible, i encara que comparteixo les seves intencions, em veig obligat a desvelar una veritat l'omissió de la qual ha sembrat molts equívocs i la revelació de la qual ha de servir per construir un relat millor. Concretament, se sol dir que les matemàtiques tenen el seu origen en el comerç, en l'agricultura, en la religió i l'astrologia, també en la guerra. Aquesta confusió és greu, un error imperdonable que assigna pesos que no els corresponen a llocs que només són conseqüències, continuacions o símptomes d'un agent superior.
Segons els historiadors, les primeres inscripcions numèriques van sorgir a Swazilàndia, en el sud d'Àfrica. Allí es van trobar, en l'os peroné d'un babuí, vint-i-nou osques datades l'any 35000 a. de C. Sobre la seva explicació existeixen dues teories. Una d'elles sosté que aquests homínids o éssers prehistòrics estaven comptant animals que haurien caçat. Si acceptem que en aquella època la tasca de caçar estava assignada als homes, aquesta teoria no fa més que confirmar que la prioritat ancestral de l'home és de tipus carnívor, una simplesa intel·lectual i de falta de sofisticació que, si bé no ha acabat de desaparèixer per complet, no és del tot correcta. La segona teoria és més propera a la realitat, i afirma que les vint-i-nou osques, una xifra sospitosament propera a la durada en dies del cicle lunar, és la demostració d'un primer interès dels nostres avantpassats per l'astrologia, i que per raons religioses o pragmàtiques era important la visibilitat nocturna. Però tampoc aquesta teoria és del tot correcta. És cert que el motiu d'aquestes vint-i-nou osques està relacionat amb un cicle natural, però aquest cicle no és el lunar. Sense por d'equivocar-me, encara incrèdul per la permanent ceguesa de l'obcecada comunitat científica, em veig obligat a revelar el secret que tant temps se'ns ha amagat, i afirmo aquí que el veritable origen de les vint-i-nou osques és d'índole libidinosa.
En realitat no crec que sigui una afirmació sorprenent. Avui dia tant els homes com les dones (si bé més elles que nosaltres) hem superat l'etapa en què la nostra manera de sentir atracció era de tipus essencialment primari, i ja no solament escoltem als nostres instints purament sexuals, sinó que també atenem a estímuls emocionals o intel·lectuals. No obstant això, encara en l'actualitat les dones experimenten fases d'apetit sexual estretament relacionades amb els seus cicles menstruals, és de suposar que fa més de trenta-cinc mil anys la relació seria indistingible. Quan les dones s'acosten als seus dies fèrtils el seu apetit sexual augmenta, i això succeeix, aproximadament, cada vint-i-vuit dies, una xifra, un cop més, inequívocament propera a la de vint-i-nou. És necessari concedir també en aquest punt que, si bé la inanició és una de les principals amenaces a les quals s'enfronta un mamífer, és sensiblement superior el seu desig d'aparellament, com demostra el fet que, encara en l'actualitat, quan gaudim de trobades tòrrides o de nits fogoses de sensualitat i desig, a tots se'ns oblida -sense cap escàndol- l'acte de menjar. La caça, a més, és un assumpte que per a aquells homínids resultaria ineludible i de periodicitat constant, com demostra també el comportament de la resta d'espècies, que es dediquen a proporcionar-se aliments de forma contínua i generalment sense la necessitat de cap mesurament, almenys explícit. No els seria doncs necessari als nostres ancestres cap tipus de registre de càlcul, mentre que en el cas dels contactes sexuals, l'anticipació o planificació resultaria clau per assegurar-se les desitjades cites galants.
Aquest fet podria llegir-se en clau masclista, i pensar que aquestes osques les hauria fet un home heterosexual, gairebé constant en la seva predisposició a l'aparellament i per tant impacient per consumar-lo, i que calculava el moment òptim per caçar a la seva presa, en aquest cas femenina. Però és també igual de possible que fos ella qui el calculés, i que les osques haguessin estat fetes per una dona. En qualsevol cas, assumit ja l'irrefutable fet que -més que la carn, l'astrologia, el comerç, l'agricultura o per descomptat la guerra- el veritable motor de l'existència és l'amor, i que el sexe és el més curt o el més explícit dels camins cap a ell, no hi ha dubte que aquestes vint-i-nou osques, les primeres mostres numèriques de la història de la humanitat, es van deure a la confecció d'un calendari que bé podríem anomenar "el calendari de l'amor", i que, per tant, les matemàtiques tenen un origen essencialment romàntic.
Contra aquest argument es podria al·legar el lamentable i històricament habitual ús de la força per part de l'home, a través de la qual podria saltar-se els cicles de la dona, convertint en innecessari el càlcul d'aquest calendari. Però aquesta objecció cauria en la infravaloració de la velocitat, l'astúcia o l'agilitat, virtuts que bé podrien compensar-li a la dona la seva genètica inferioritat en potència, i evitar-li l'aparellament no desitjat. Queda també exclosa d'aquestes consideracions la comunitat homosexual, encara que solament en el cas dels homes, a qui els càlcul no el serien necessaris i per tant no tenen aquí cap interès.
El naixement de les matemàtiques té doncs la seva explicació en el sexe, i per tant en última instància en l'amor. Imaginar als nostres avantpassats confeccionant un calendari de cites romàntiques sota la lluna plena és ara una visió deliciosa, a més d'un enfocament molt més conciliador amb la naturalesa amorosa de la nostra espècie. La resta de situacions primigènies -el recompte d'animals, el càlcul d'interessos de préstecs, la divisió de parcel·les dels agricultors, els motius bèl·lics o religiosos- és cert que són rellevants i van vertebrar les futures branques de les matemàtiques, però és absolutament incomprensible que la comunitat científica hagi amagat el seu veritable origen amb tanta tenacitat. No sé si el motiu respon a la tradicional censura puritana de les diferents religions, o si és que algun tipus d'obstinació inconscient impedeix a la ciència basar els seus fonaments en l'àmbit dels sentiments, habitual i erròniament considerats a les antípodes de la racionalitat. En qualsevol cas, aquesta qüestió és crucial i d'urgent acceptació. Se'ns ha dit i se'ns ha repetit infinitat de vegades que les matemàtiques viuen en tots els àmbits de la societat, que expliquen el món, que són el llenguatge de la naturalesa, que tenen la clau per a la comprensió de l'univers. Però la revelació del seu origen és la demostració definitiva que ocupen el lloc més profund, més central i sensible, que estan en la seva gènesi, que són el mateix cor de la humanitat.