Fa poc em van explicar una història fascinant. És cert que de vegades sóc una mica influenciable o impressionable (i se'm contagien eufòries i entusiasmes que, després de la pompa inicial, triguen molt poc a esvair-se), però no crec que aquest fos el cas. De vegades em passa, en canvi, que quan sento en la veu d'una altra persona un determinat to de convicció (no més ferm ni més agressiu sinó més distret i natural, com automàtic), en lloc d'escoltar o debatre de la forma més o menys habitual, em quedo pensativa, com intrigada davant d'una estranyesa o d'un repte lògic. En aquests casos em pregunto: "per què ha dit això?", "per què pensa així (o ho penso jo) i no al contrari?", i sovint perdo el fil de la conversa, perquè em perdo en reculades hipotètiques de raonaments, tractant d'endevinar quines són les idees nuclears on discrepem (o en les que coincidim) i que potser ni tan sols s'han explicitat, però de les quals depèn la resta del discurs. La història que em van explicar no em va provocar cap d'aquestes reaccions (ni el contagi d'eufòria ni l'abstracció analítica), però em va semblar fascinant perquè tractava, precisament, d'aquesta manera d'analitzar pensaments.
Aquella nit en Deverne i jo havíem sortit a prendre alguna cosa, una situació excepcional, doncs a en Deverne li costava moltíssim sortir al carrer. Quan ho feia, a més, solia ser fred i fins i tot esquerp amb la gent, per això vaig saber que coneixia bé a la Charlotte, aquella dona somrient que va venir a saludar-lo. Es van fer dos petons i ell la va convidar a asseure's amb nosaltres assenyalant a un tamboret que hi havia disponible al nostre costat. No negaré que em vaig sentir una mica envaïda, però no érem en un restaurant sinó a la barra d'un bar, així que no hi havia motiu per ofendre'm perquè l'hagués convidat. Després em vaig sentir gelosa. La Charlotte era una dona atractiva, em va semblar que més atractiva que jo, i vaig pensar: "a ella també l'ha seduït?, ¿sóc jo doncs una més, tan sols una altra més, la d'ara, l'última de les seves conquestes?". En Deverne ens va presentar i vaig saber que treballaven junts a la universitat, però em vaig adonar que hi havia entre ells una cordialitat massa distant per a ser el residu o la següent fase d'una anterior relació, així que vaig deixar de preocupar-me; a més era absurd pensar d'aquella manera.
Com sempre que estava en Deverne present, la conversa va girar entorn de les matemàtiques. En un moment en què parlàvem sobre els seus grans fracassos històrics, en Deverne va dir: "al meu entendre el fracàs més gran va ser el que va propiciar Gödel" amb un parell de teoremes que demostraven que sempre existeixen afirmacions la veritat de les quals no es podrà decidir mai. Recordo que vaig dir: "em sembla increïble que les matemàtiques siguin capaces d'establir els seus propis límits", i llavors la Charlotte va mirar a en Deverne i li va preguntar: "no t'he explicat mai el que em va passar a mi amb la política?". En Deverne no va dir res i jo me'ls vaig mirar a tots dos. "Se suposa que haig de guardar el secret, però us ho explicaré si em prometeu no dir-li-ho a ningú". En Deverne va assentir i va girar el cap mentre obria i mostrava el palmell de les mans, com dient "clar, tranquil·la", però em va semblar veure una mirada humorística entre ells, i per un moment vaig dubtar de si la Charlotte bromejava. Em va mirar i va dir: "hi ha un fracàs més greu i sonat que el que va demostrar Gödel; no el de les matemàtiques quan troben el seu propi límit, sinó quan és l'ésser humà qui l'imposa".
S'havia de reconèixer que la Charlotte tenia ganxo, que sabia començar les històries i captar l'atenció dels seus interlocutors. Ens va explicar que, després de publicar un article sobre matemàtiques aplicades a la política, s'havia fet relativament famosa en determinats cercles de la politologia. Segons les seves paraules, al seu article només hi havia "resultats d'un abast menor", i quan li vaig preguntar sobre ells, va respondre que: "l'única cosa que vaig fer va ser tractar amb major claredat el teorema de la impossibilitat de la democràcia". Des que coneixia a en Deverne ja m'havia acostumat a fingir saber més del que sabia per no entorpir la conversa, així que vaig prendre nota mental i vaig assentir amb un gest del cap. Vaig saber després que aquest "teorema de la impossibilitat de la democràcia" (conegut com la paradoxa d'Arrow) era un títol excessivament generós, ja que solament demostrava que, si un conjunt de votants tenia tres o més alternatives, aleshores no es podria definir mai un sistema de votacions que respectés d'una manera global les preferències individuals (sempre que es complissin certs criteris racionals, democràtics i axiològics), és a dir que, la democràcia absoluta (o absolutament justa o representativa), d'alguna manera, mai és del tot possible. Segons la Charlotte, el teorema no era més que "una obvietat, una anècdota sense massa valor", però tenia una lectura que va despertar l'interès d'en Deverne. Pel que sembla, el sistema que aconseguia satisfer el nombre més gran d'aquelles condicions -exceptuant la més democràtica d'elles- era la dictadura. Quan va sentir a la Charlotte dir allò, en Deverne va recuperar la inconfusible veu de quan l'envaïa l'apassionament matemàtic, i va dir: "clar, la dictadura és més còmoda, no hi ha llibertat però no hi ha res a decidir: tot és més fàcil si no hi ha discussió", i al cap de poc, mirant a terra i assentint repetides vegades, com si allò l'hagués consternat per complet, encara va afegir: "el mateix passa a les matemàtiques: la dictadura dels axiomes".
Aquella frase em va recordar a una conversa que havia tingut amb ell no feia massa temps, però no va haver-hi temps ni espai per recuperar-la, perquè la història de la Charlotte es va posar interessant, més novelesca i no tan teòrica. Després de la relativa fama que va aconseguir amb aquell article, va rebre una misteriosa trucada en què la citaven per a una entrevista en una de les dependències del govern. Ens va explicar que, una vegada allí, la van asseure "en una sala amb un d'aquells miralls grans que surten a les pel·lícules d'espies, darrere dels quals no hi ha dubte que hi ha algú observant-te". Vaig riure molt quan va dir allò. Encara feia poc que coneixia a en Deverne, i la Charlotte era la primera persona propera a ell amb qui parlava, però eren els dos primers i únics matemàtics que coneixia. Vaig pensar: "o els matemàtics són una raça a part o jo he tingut molta sort coneixent a aquest parell", i vaig mirar un segon a en Deverne. Buscava en ell alguna mena de complicitat, però el vaig veure escoltar amb atenció a la Charlotte, i em vaig tornar a sentir gelosa. Definitivament en Deverne m'agradava, havia acceptat que hi havia alguna cosa desequilibrada o exacerbada en ell, però pensava en ell i tenia ganes d'estar amb ell i gaudia del temps que estava amb ell. Em va doldre comprovar que la Charlotte sí que semblava tenir històries que l'interessaven, mentre que les meves converses amb ell consistien principalment en què jo el seguís a ell, i a més amb dificultats per comprendre'l. Em vaig sentir petita, poc important o interessant, però vaig decidir ignorar aquells pensaments -serien passatgers, i ja aconseguiria millorar la meva comunicació amb ell- i em vaig concentrar en el relat de la Charlotte.
Ens va explicar aleshores que la nova ministra de l'interior era llicenciada en matemàtiques, i s'havia proposat aplicar-les a la política d'una manera innovadora. Va contactar amb la Charlotte en qualitat d'acadèmica experta en la matèria, i la intenció de la ministra era temptejar-la per veure si les seves idees eren factibles o no. "Quina era la idea de la ministra?", va preguntar en Deverne, visiblement interessat. "Convertir el debat polític en un debat matemàtic, en una anàlisi comparada entre teories matemàtiques, com si cada partit fos una teoria diferent", va respondre la Charlotte. La ministra pretenia aconseguir-ho mitjançant un estudi basat en el programa polític, però també contrastat amb entrevistes a membres del partit. Cada partit tindria doncs una sèrie d'afirmacions i proposicions (de teoremes) que consideraria certs, i la tasca de la Charlotte seria analitzar-les i desgranar-les totes, fins a determinar quines eren conseqüència de quines, i fins a trobar les veritats fonamentals de cada teoria (les creences irrenunciables, aquelles que no es podien demostrar a partir de cap altra, les intocables i de qui la resta dependria: els axiomes de la seva teoria). "I què va passar?", vaig preguntar impacient. "Bé, doncs que va ser un fracàs". La Charlotte ens va mirar amb una expressió de preocupació, i va continuar parlant, ara amb un to més baix. "La idea de la ministra era comparar les teories d'una manera estrictament matemàtica, sense connotacions ni ideologies ni prejudicis, amb l'esperança de trobar ponts de diàleg, potser llocs d'impossibilitat d'acord (i per tant de redisseny d'estratègies), però en definitiva, amb un enfocament científic que mai ningú li havia donat abans". La Charlotte ens tenia a en Deverne i a mi en suspens, pendents de com acabaria aquella història. "Què va passar? Va funcionar?", vaig preguntar. "Sí i no", va respondre la Charlotte. "Vaig analitzar un total de dotze partits polítics, i en vuit d'ells vaig trobar contradiccions greus, paradoxes insalvables dins del seu propi programa. Dels altres quatre partits, en dos d'ells vaig aconseguir que, eliminant unes poques afirmacions no massa rellevants, la teoria fos estable (coherent en el sentit lògic, sense incongruències), i, finalment, només dues van resultar totalment coherents, casualment les dels dos partits menys votats". En Deverne va esclatar en una riallada. Era la primera vegada que el veia riure amb tanta força, i ens va contagiar a la Charlotte i a mi. "I així va ser com les matemàtiques es van carregar a la política!", va cridar amb un to còmic que tampoc li sentit abans. La Charlotte va assentir encara rient. "Però no va acabar aquí la cosa. Quan vaig considerar les teories dels quatre únics partits que havien sobreviscut al sedàs inicial de coherència, i les vaig creuar per trobar coincidències o incompatibilitats, vaig descobrir que, analitzant-los punt per punt (en relació als principals temes de discussió política), o bé estaven totalment d'acord, o bé, si no ho estaven, les seves postures eren irreconciliables, ja que provenien d'axiomes completament contraris". Aquesta vegada cap de nosaltres va riure. En Deverne va dir: "vas descobrir que el debat polític és innecessari", i vaig agrair que ho fes perquè jo encara no ho havia comprès del tot. "Això mateix", va dir la Charlotte. "El que la meva anàlisi demostrava és que, si els partits acceptessin passar per aquest filtre matemàtic, no solament la majoria d'ells es contradirien a si mateixos (sense ni tan sols necessitar enfrontar-se entre ells), sinó que, a més, si es posessin a debatre sobre un determinat tema, només els podrien passar dues coses: o bé estarien d'acord i no hi hauria res a parlar, o bé estarien en un desacord impossible de resoldre, i per tant tampoc hi hauria res a parlar". Ara sí, vaig comprendre el que havia explicat la Charlotte, i me la vaig quedar mirant amb admiració i intriga. "I què et va dir la ministra?", li vaig preguntar. La Charlotte es va portar un dit als llavis. "Em va fer signar un contracte assegurant que no publicaria ni mostraria a ningú els resultats ni li explicaria a ningú l'estudi". En Deverne va esbufegar llavors amb força, i mentre negava amb el cap, va dir: "ho van silenciar, van silenciar el fet que la política no és necessària, no almenys des d'un punt de vista matemàtic", i llavors la Charlotte em va prendre el braç i em va murmurar: "veus al que em refereixo? Aquest fracàs va ser encara major que el de Gödel, aquesta vegada no van ser les matemàtiques qui van trobar el seu límit, sinó la política qui li va posar aquest límit a les matemàtiques".
Vaig mirar a la Charlotte i vaig assentir amb total aprovació. En efecte, aquella història era molt significativa, una espècie de fabula de la relació entre les matemàtiques i l'ésser humà. Al cap i a la fi, cadascun de nosaltres té un nombre concret (no massa gran) de conviccions, d'afirmacions la veritat de les quals ens és indiscutible (pel motiu que sigui), mentre que la resta dels nostres judicis i opinions són només deduccions, conclusions que es deriven d'aquestes poques. Aquest enfocament és clarament matemàtic (i hauré d'admetre la influència que ha exercit sobre mi en Deverne), però cal concedir que no és del tot realista. A la matemàtica teòrica es tenen unes veritats que ningú -en principi- discuteix (els axiomes), i a partir d'ells es dedueixen els teoremes, que es demostren usant una lògica que tampoc ningú -en principi- discuteix: la lògica aristotèlica, les regles del joc de la deducció. Suposar, però, que el sistema de raonaments que les matemàtiques descriuen (un sistema inspirat en la forma de raonar de la ment humana) és la manera efectiva en la qual, en general, pensa i raona l'ésser humà, això ja és suposar massa, encara que pugui semblar un absurd. En matemàtiques les contradiccions són descartades i es busca sempre trobar la veritat, mentre que l'ésser humà, malgrat tendir a avergonyir-se d'elles i per això a tractar d'amagar-les, és ple de contradiccions. Les pulsions que el mouen, a més, sovint tenen més a veure amb l'emoció o el sentiment -o amb un mer benestar físic- que amb conceptes abstractes com la veritat, i per això no sempre actua o pensa mitjançant la lògica (i fins i tot de vegades, quan ho fa, comet errors: absurditats o incoherències, quan no paradoxes).
A les persones ens agrada parlar, debatre, persuadir (i de vegades, fins i tot, deixar-nos persuadir), escoltar i després enfadar-nos i discutir -competir per tenir la raó-, així que no és estrany que la ministra ignorés els descobriments de la Charlotte (encara que sí que ho va ser que els tractés de silenciar). Les matemàtiques són una creació o un reflex del pensament humà, però aquest desajustament -aquesta asimetria- entre els dos (entre el creador i la seva creació, entre una cara i l'altra del mirall) és un lloc conegut i comú: n'és prova l'existència de frases com "el món no és matemàtic", o "les matemàtiques no estimen". És com si l'ésser humà (la nostra ment, potser el nostre subconscient), després d'exigir-se a si mateix un mecanisme infal·lible per tractar amb rigor les seves inquietuds de coneixement, inventés la lògica i les matemàtiques, però una vegada les hagués dotades de perfecció i de rigor, decidís ignorar-les al seu antull, espantat de la seva pròpia creació (com n'estaria el Dr. Jekyll del seu Mr Hide), i les restringís a l'àmbit de la ciència -i rodalies-, conscient que, en la resta d'àmbits -el social i l'artístic o l'emocional, també el polític-, més aviat li són un destorb, una gàbia de racionalitat on no s'acaba de sentir còmode.
En realitat aquest rebuig cap a les matemàtiques no em semblava malament, però em va fer por compartir-lo amb en Deverne: no estava segura de si l'ofendria. Quan vam tornar a estar sols (la Charlotte va marxar en acabar la copa), li vaig preguntar: "tu creus que la ministra va fer bé a silenciar a la Charlotte?". En aquell moment, per si encara em quedaven dubtes, vaig saber que en Deverne no era un matemàtic corrent. Amb una veu que em va semblar d'indignació controlada, va dir: "i tant que va fer bé". Després em va mirar als ulls amb aquella intensitat seva (una profunditat que amb prou feines ja no m'espantava, sinó que cada vegada m'excitava més), i va dir: "no sé si te'n recordes però ja t'ho vaig dir una vegada". Va mantenir els seus ulls foscos i concentrats sobre els meus, mentre jo tractava de recordar. Vaig acostar el meu rostre al seu, lentament, atreta pel seu magnetisme, i llavors em vaig recordar de les seves paraules. Vaig estar temptada de dir-les però vaig voler mantenir la tensió un instant. El tenia a una distància mínima, ja podia notar el seu alè i anticipar el tacte dels seus llavis amples i gruixuts. Va dir: "les matemàtiques", però no el vaig deixar continuar. El vaig besar amb lentitud, abraçant els seus llavis amb els meus, però llavors es va alliberar i es va apartar uns centímetres. No devia agradar-li que l'hagués interromput, perquè va acabar la seva frase com si fos peremptori alliberar-se d'aquell pes. Va dir: "les matemàtiques han de desaparèixer", i llavors sí, el vaig sentir relaxar-se.