Culpable, senyoria
No ens creiem capaços de matar. Ens diem: "no, jo no, jo no sóc així, en el moment clau tindré el seny, la capacitat per a controlar-me". Pensem que aquella idea que ens ha passat pel cap -podria matar-lo, podria aconseguir que desaparegués del mapa- serà només passatgera, que es difuminarà en el nostre sentit de l'ètica, que haurà estat només un instint i que no sucumbirem, així com no hem sucumbit davant tants altres impulsos. És massa immoral, massa punible propiciar una mort injustificada -i cal suposar que cap ho és- i pensem que no, que si un dia tenim la possibilitat no l'aprofitarem, perquè som éssers racionals, perquè encara no ens hem tornat bojos.
Fins que un dia ho fem. De sobte un dia tenim aquesta possibilitat i no la desaprofitem. Empunyem un ganivet i el clavem amb sorprenent habilitat, provoquem una única però mortal ferida a la persona amb qui havíem fantasiat amb matar, i llavors ens diem: "ho he fet, he estat capaç, he sucumbit davant l'instint". Durant uns segons sentim quelcom semblant al plaer (al cap i a la fi hem satisfet un desig), encara que de seguida ens pesa la culpa, el penediment i, per descomptat, els dubtes. Per què ho he fet? Per què no he estat capaç de controlar-me?
No crec que sigui una qüestió de bogeria, no ho és almenys el meu cas. Ningú del meu entorn ni cap examen psicològic ha demostrat -ni tan sols insinuat- que estigui boig. No sóc esquizofrènic ni paranoide, no tinc en cap grau cap símptoma de cap mena de psicosi, no tinc indicis de sofrir brots violents o d'alienació transitòria de cap mena, i el meu caràcter és més aviat serè. Els que em coneixen em consideren una persona normal, de manera que no estic més boig que qualsevol dels que no són a la presó, que qualsevol dels que encara no han comès cap assassinat ni probablement el cometin mai.
I encara així ho vaig fer. Feia mesos que hi pensava, o, millor dit, hi vaig pensar una vegada mesos abans de dur-ho a terme, i mai vaig pensar que no havia de fer-ho, mai m'ho vaig negar amb la suficient força. La idea em va travessar com un somni, com un pensament fugaç fàcilment descartable, però no recordo reprovar-lo, com si el fet de limitar-me a apartar-lo de la consciència fos suficient per a impedir-me que el materialitzés. Recordo també que, després de comprovar que havia mort, després de deixar de pensar en els perquès i després de sentir que tornava a estar en relativa calma, vaig assumir que havia traspassat la línia, que, pel motiu que fos, no havia estat capaç de controlar-me, i vaig acceptar que aviat em detindrien. No vaig amagar el cadàver ni vaig fugir, i l'única cosa que vaig fer va ser emportar-me el ganivet, encara que ho vaig fer sense massa fe, convençut que em passaria uns anys a la presó.
Va aparèixer llavors la Lucille. Es va presentar dient: "hola, sóc la Lucille Mantenneur, i seré la teva advocada en aquest procés". No crec que existeixi un moment menys adequat, una situació i un context menys idoni per a enamorar-se, però així i tot va succeir. Va succeir que em vaig oblidar de la meva dona. Em vaig oblidar que era culpable d'assassinat i que el meu futur podria consistir a viure tancat un llarg temps. Em vaig oblidar de tot, de vegades crec que em vaig oblidar fins i tot de mi mateix, i em vaig enamorar d'aquella presència, d'aquella feminitat elegant, sensual, indissimulable darrere d'aquell tarannà seriós, darrere d'aquells ulls marrons que em miraven com si sabessin exactament qui era, què pensava, per què havia estat capaç, per què havia sucumbit.
Ara ho explico amb tranquil·litat: la perspectiva relativitza qualsevol succés que visquem, qualsevol atzar que ens arrossegui a camins inimaginables. Pensem que els fets que ens succeeixen són increïbles, que no en sortirem, que el daltabaix que ens provoquen ens trencarà els esquemes, i tanmateix res d'això després passa. Tard o d'hora la sorpresa es dissipa, i el que vivim s'instal·la a la memòria d'una forma molt semblant a com ho fan les imaginacions o els somnis, les fantasies i fins i tot les mentides, a com ho fan les construccions mentals, les elaboracions del llenguatge. Les petjades s'esvaeixen, disminueix el seu pes i la seva importància, i ja no podem diferenciar el que hem viscut del que no, al cap i a la fi el passat és només un relat. Vaig matar a un home i en la cel·la on esperava que arribés la data del judici vaig consumar un amor absolutament inopinat, un enamorament tant intens com urgent. Vaig arribar a creure que tot el que estava vivint era irreal, però en canvi ara sento que no podia haver succeït d'una altra manera, que tot va ser natural i lògic. Ara ja no em resignava a acceptar la pena que em cauria, i em vaig agafar amb totes les meves forces a la Lucille, a l'esperança que representava la Lucille. Vaig passar d'assumir que estaria tancat uns anys a projectar-me en llibertat amb ella, a imaginar una nova vida amb ella, lliure de càrrecs i lliure de culpa, lliure també de la meva anterior vida.
Primer van ser mirades que se sostenien més del compte, després vaig percebre un excés de calidesa en els innecessaris petons que ens donàvem a la galta quan ens saludàvem i quan ens acomiadàvem. Quan vaig insinuar-li el meu desig, recordo que va dir: "en altres condicions no dubtaria", i amb això en va haver-hi prou per a fer-ho explotar tot. Ens posseíem primer amb foc, amb un foc urgent i dolorós, un dolor de dubtes i impossibilitats, però que després va mutar cap a una tendresa, cap a un sentiment que no recordava haver sentit mai. Ella també tenia parella, i de vegades em preguntava com és que va poder ser infidel amb un assassí, o per què va ser capaç de saltar-se totes les normes de l'advocacia i tenir un idil·li amb el seu defensat, encara que tampoc vaig voler aprofundir mai en els motius, si alguna cosa tenia en aquell moment era capacitat de comprensió i indulgència. Tots dos vam arribar a la conclusió que no hi havia explicació. De la mateixa manera en què jo havia sucumbit davant l'impuls assassí, ara els dos ho havíem fet davant la potència aclaparadora, la irrecusable força de l'enamorament, i vam començar a fer plans de futur, completament convençuts que em deslliuraria de la presó.
D'entrada el cas semblava complicat, però la intel·ligència de la Lucille era perseverant. La meva manifesta enemistat amb la víctima em va convertir en el principal sospitós, però només hi havia una prova que m'incriminava: havien trobat un pèl que no pertanyia a la víctima a l'escena del crim, i després de comparar el perfil genètic i contrastar-lo amb el meu, havien establert que coincidien. La prova de l'adn gaudeix avui dia d'una aura d'infal·libilitat absoluta, però la Lucille va indagar en les seves característiques, en l'ús que se li donava en el món jurídic, i va trobar una feblesa per on invalidar-la.
El dia del judici sentia una mescla d'emocions que em turmentava. La meva dona em mirava des de l'altre costat de la sala amb uns ulls que jo no era capaç d'enfrontar, mentre la Lucille es passejava per l'estrada, argumentant en la meva defensa, lluint sota la toga el vestit lleuger i marró que jo li havia apartat de les cames per a entrar en ella feia minuts. Coneixia el seu discurs, però encara així l'escoltava com si fos la primera vegada. Va dir: "senyoria, li posaré un exemple senzill". La Lucille tenia una expressió i una veu dolça, una mirada i uns gestos que la feien semblar fràgil, però que desapareixien quan parlava amb la seguretat amb què ho feia, quan els seus ulls es fixaven i s'eixamplaven amb la intensitat amb què ho feien. "Suposi que tenim una moneda que sospitem que està trucada. Quantes vegades haurem de llançar-la per a estar segurs que ho està?". Desconec per complet quines són les dinàmiques als judicis, quins arguments s'usen i quanta ciència hi intervé, però la Lucille va apostar per fer ús de les matemàtiques, pel que sembla poc habituals dins del món jurídic. "Mai, senyoria, mai podrem estar convençuts que la moneda està trucada, ja que estem dins l'àmbit de l'atzar. La prova de l'adn estableix conclusions en termes d'estadística, i l'estadística no és més que una mesura de la incertesa". La Lucille efectuava pauses després de les seves frases, silencis breus que reforçaven la seva persuasió. "En altres contextos l'estadística està molt bé, senyoria, i ens permet fer afirmacions més o menys precises o útils, però aquí estem posant en joc la llibertat d'una persona, i mentre hi hagi una probabilitat, per ínfima que sigui, que aquesta persona sigui innocent, atorgar-li un valor que no té a una prova estadística és un error que no ens podem permetre".
Quan va arribar el torn de l'acusació, el fiscal va dir: "que els arguments de la defensa no el despistin, senyoria, segons l'estudi genètic, tant l'adn del pèl trobat a l'escena del crim com el de l'acusat pertanyen a un mateix u per cent de la població, i per tant la probabilitat que l'acusat sigui el culpable és d'un noranta-nou per cent". Recordo mirar a la Lucille amb interrogació, però ella no em va retornar la mirada. Quan va arribar el seu torn, va dir: "senyoria, el que l'acusació proposa és una fal·làcia, una mostra del profund desconeixement de la teoria de la probabilitat".
El que va venir a continuació va ser una autèntica classe de ciència forense i matemàtiques. La Lucille va explicar amb detall les tipologies, els procediments, els materials, els instruments, les prevencions i els riscos que s'havien de tenir en compte perquè una prova de l'adn fos vàlida. El grau de certesa de la prova no només depenia de la perícia del forense, sinó de tots aquells factors, que podien alterar-ne significativament la veracitat. Va explicar, a més, que l'afirmació del fiscal ("l'adn del pèl trobat i de la víctima pertanyen a un mateix u per cent de la població, i per tant la probabilitat que l'acusat sigui el culpable és d'un noranta-nou per cent") era una conclusió falsa des del punt de vista matemàtic, ja que no tenia en compte ni la idea de probabilitat condicionada, ni el Teorema de Bayes. La Lucille no es va estendre en explicacions matemàtiques que probablement ningú comprendria, però sí que va subratllar el risc de creure a cegues en la prova de l'adn, especialment si era l'única prova existent. La seva demostració de coneixements tècnics, però, era només el preludi del seu argument final, molt més mundanal i comprensible, i per això mateix molt més efectiu. "Senyoria, senyor fiscal, responguin-me a una pregunta. Si hi ha un u per cent de la població que té el mateix adn que el del pèl trobat i que el de l'acusat, i en aquesta ciutat hi ha un milió d'habitants, quantes persones podrien estar assegudes en la banqueta de l'acusat, en el lloc del meu defensat?". La Lucille em va mirar amb uns ulls d'una intensitat molt diferent de la que jo havia conegut. Era visible la seva adrenalina en estar arribant al punt àlgid del judici, i vaig sentir un desig terrible de posseir-la. "Digui'm, quant és l'u per cent d'un milió?". L'expressió del jutge era d'assentiment, la del fiscal de suspicàcia. "Jo els responc, si em permeten. L'u per cent d'un milió és deu mil, és a dir, que la probabilitat que l'acusat sigui el culpable és d'una entre deu mil, una xifra molt diferent de la del noranta-nou per cent que ha proposat l'acusació".
Aquesta vegada vaig veure en l'expressió de la Lucille una mica de temor. Jo sabia que el seu argument era tan invàlid com el del fiscal. Existia el risc que el jutge sabés que ambdues eren dues fal·làcies conegudes, dos biaixos cognitius -un per incorrecte matemàticament, l'altre per excessivament obert-, i per això encara va continuar. "Senyoria, com pot comprovar, les interpretacions a la prova són difuses, però els riscos morals són molt greus. No podem tancar a aquest home a la presó. L'única prova que l'acusa no disposa de veracitat absoluta, i per tant no està provada la seva culpabilitat".
No va haver-hi resposta del fiscal, i el cas va quedar vist per a sentència. La Lucille em va picar l'ullet, però quan vaig buscar amb la mirada a la meva dona vaig veure que estava sortint de la sala. Els guardes em van conduir de nou fins a la meva cel·la, i és des d'aquí des d'on escric aquestes línies, aquesta última pàgina just abans d'un nou capítol.
No sé què succeirà a partir d'ara. Potser demà tornem al jutjat i el jutge dictamini que sóc culpable. Culpable d'haver matat a un home, d'haver sucumbit primer a l'instint assassí i després a l'amorós, cadascun a un extrem de l'altre, la pulsió de mort i la de vida, Tánatos i Eros personificats en mi. Si és així passaré un temps a la presó, preguntant-me els perquès, sostenint tot quant m'ha succeït. També és possible que no, que demà el jutge em declari innocent, i la Lucille i jo duguem a terme tots els plans que hem fet, que comencem la vida que hem imaginat. No tinc cap dubte que és l'opció que més desitjo, l'amor és el més fort dels motors, el més efectiu dels antídots. Alguna cosa em diu, però, que existeixen més possibilitats, més situacions que poden donar-se. Potser la Lucille ja no hi serà quan surti, potser recapacita i es penedeixi, potser fa marxa enrere i creu que la nostra relació ha estat només un producte d'una fantasia incorrecta, i no vulgui trencar tot allò que ha construït. En aquest cas hauré d'assumir-ho, carregar amb el meu pes i construir-me de nou. Potser també succeeix que sigui jo, aquest cop, qui no sigui capaç, qui canviï de perspectiva quan sigui lliure i no senti la pressió de les parets de la cel·la, el pes d'un assassinat a la meva esquena, i el d'una doble traïció, la de la Lucille i la meva. En tot cas no sé què succeirà, no puc saber-ho. Totes les possibilitats estan sobre la taula i només em queda esperar, esperar que el jutge resolgui el meu futur, esperar que la Lucille es posicioni, esperar que els sentiments es calmin, es col·loquin i es defineixin, esperar que visquem allò que encara no hem viscut.
Sento l'angoixa de la incertesa, però he de reconèixer que estic tranquil. La perspectiva relativitza qualsevol succés, qualsevol atzar que ens arrossegui a camins que crèiem inimaginables. Pensem que els fets que ens succeeixen són increïbles, que no en sortirem, que el daltabaix que ens provoquen ens trencarà els esquemes, i tanmateix res d'això després passa. Tard o d'hora la sorpresa es dissipa, i el que vivim s'instal·la a la memòria d'una forma molt semblant a com ho fan les imaginacions o els somnis, les fantasies i fins i tot les mentides, a com ho fan les construccions mentals, les elaboracions del llenguatge. Les petjades s'esvaeixen ràpidament, disminueix el seu pes i la seva importància, i ja no podem diferenciar el que hem viscut del que no. Al cap i a la fi el passat és només un relat, i potser ho és, també, el present. I potser també ho és el futur.