Mare, t'escric aquesta carta amb cautela, no creguis que m'és fàcil expressar el que sento. Ahir mateix xerràvem per telèfon. Devies estar llegint perquè vas trigar a agafar-lo. Vam parlar del de sempre, una posada al dia mecànica i breu. Després em vas convidar a sopar, però jo et vaig dir que no, que encara tenia feina a casa, que ja passaria un altre dia. He de confessar que et vaig mentir. És veritat que vaig tenir l'impuls de parlar amb tu, volia explicar-te i preguntar-te moltes coses, moltes més de les que caben en una trucada telefònica, però de seguida vaig adonar-me que no, que encara no, que encara havia de meditar-hi més.
No t'espantis, potser res d'això ens afecti, no almenys perceptiblement. Ja em coneixes, quan una cosa es posa al meu cap sóc incapaç de deixar-la passar, he de trobar-li sentit, si és possible també solució. No és veritat que tingués feina. Et vaig mentir perquè porto uns dies ofuscat, i aquest cop la meva obsessió t'afecta directament.
Veuràs, des de fa un temps m'he estat observant, estudiant la meva relació amb el món i les seves formes, pensant també en les meves característiques, sobretot les que vaig heretar de tu. Ja, ja sé el que estaràs pensant, sempre he tendit a analitzar massa, a fer-ho a més sota el prisma de les matemàtiques. Però saps també que no sé posar-hi remei, que m'és impossible despendre'm d'elles. De vegades sento que jo mateix sóc un conjunt de teoremes, una teoria pròpia que inclou càlculs i propietats, per descomptat també contradiccions. El meu cos, la meva ment i les meves emocions formen un triangle construït sobre inèrcies apreses a la infància inconscientment, i que, malgrat tots els seus progressos, en aquest moment he sentit que he de revisar.
Quan tenia vint anys vaig fer servir una imatge per explicar-te que era natural que jo volgués marxar de casa. Et vaig dir que jo era un ocell, i que les mares dels ocells no només no impedeixen que els seus petits volin, sinó que hi ha un moment en què fins i tot els empenyen a fer-ho. Encara puc reproduir el canvi d'expressió que es va produir a la teva cara, la comprensió sobtada d'aquella veritat universal. Estic a punt de fer quaranta anys i el símil d'aquella anècdota em resulta ara infantil i llunyà, un aprenentatge de primer curs d'adultesa. Però més enllà del simple fet de l'emancipació, a través de les meves últimes experiències m'he adonat que encara tinc fronteres que m'impedeixen volar més alt o més lluny, fer-ho potser d'una altra manera, i estic convençut que la solució passa per veure't a tu, per mirar-me a mi a través teu.
Recordaràs la meva infància, no en tinc cap dubte. A les mares se us graven els records com fotografies enganxades a l'ànima, les reviviu amb una nostàlgia que algú sense fills seria incapaç d'emular. Vivíem a l'antic Egipte. Quina calor i quin endarreriment tecnològic, però quina pau i quina sort de moment. Tot estava encara per fer, tot el camí per definir. Tinc un record vague de les piràmides, aquelles imponents figures que només vèiem de lluny. Però me'n recordo molt bé de quan anàvem al riu. Jo només era un nen però tu m'hi portaves perquè veiés com els agricultors reconstruïen les delimitacions de les seves collites. Quan el riu baixava despietat, la seva amplíssima llengua inundava totes les propietats, però després tornava al seu curs, i llavors tots exigien les seves extensions, ningú volia perdre ni una part de la seva terra. Ho feien utilitzant uns papirs estranys, plens de símbols misteriosos. Quina ironia, també quina decepció, pensar que conceptes com el perímetre o l'àrea sorgissin de la propietat, de l'individualisme; al cap i a la fi de l'egoisme. Conversant amb tu i amb aquells savis vaig aprendre a mesurar distàncies i superfícies, i encara recordo la senzillesa amb què construíem angles rectes usant aquells triangles tan concrets.
Mai no t'estaré prou agraït per haver-me criat en aquell lloc i en aquell moment, el del naixement de la geometria. D'aquells anys encara conservo una irremeiable tendència a traduir al llenguatge geomètric els resultats de qualsevol àmbit, fins i tot els més allunyats d'ella. Després ens vam mudar a Grècia, a les seves ciutats modernes i democràtiques, i aquella tendència encara s'hauria d'accentuar més. Amb raonaments tan simples com brillants vaig aprendre a calcular el radi de la Terra amb l'Eratòstenes, em vaig acostar molt al nombre Pi amb l'Arquímedes, i vaig descobrir la bellesa de les còniques amb la Hipatia, la primera dona matemàtica de la història. Però, de tots ells, de qui més me'n recordo és d'en Pitàgores, aquell home savi i misteriós, també perillós, però de qui vaig aprendre tant; va ser ell qui em va explicar que aquells triangles que vaig descobrir a l'Egipte complien propietats especials, allò que segles després en dirien Teorema de Pitàgores.
Va ser una infància feliç, no creguis que no en sóc conscient. Créixer entre tanta saviesa em va donar llibertat de pensament, també capacitat crítica. Altres civilitzacions progressaven en diferents direccions, però a Grècia es va formar part de la meva personalitat, sobretot a l'institut. Allà es van intensificar les altres pulsions, les que més ens allunyen d'una mare, recordaràs bé els anys de rebel·lia. Doncs bé. És precisament de l'evolució d'aquest gir o aquest canvi de focus del que vull parlar-te, del despreniment de certs vincles, de les connotacions, dels inadvertits residus del complex d'Èdip.
Més que en la metàfora de matar el pare, de rivalitzar amb ell i de tractar d'enderrocar-lo, vull posar el focus en la mare, en algunes creences que la relació amb ella imprimeix en el subconscient. A la primera infància el complex d'Èdip es manifesta a un nivell obvi, d'afecció física. Poc després la masturbació condueix el desig cap a un altre lloc i el complex queda, per així dir-ho, resolt. Tanmateix, després de superat, hi ha concepcions o idees molt menys evidents, però que apunten al fet que la resolució ha estat incompleta, o que ha mutat cap a quelcom diferent. En aquells anys jo crec que encara tancava aquests últims cicles, per això les absències, l'allunyament progressiu. Tot i així d'alguna manera el despreniment no era del tot nítid, i jo seguia atenent a les classes que m'indicaves, a mig camí entre el niu i el cel.
Va ser l'època d'Euclides, aquell professor inigualable. Encara recordo la impressió que em va produir quan em vas regalar una rèplica dels Elements, la seva obra faraònica. En aquells toms hi havia resumida tota la geometria de què es tenia coneixement fins aleshores, i a més es tractava d'una manera veritablement matemàtica. Potser en aquells anys de joventut vaig desenvolupar l'home que sóc ara, però jo encara creia en els seus teoremes. Tu em vas ensenyar a apreciar la bellesa, la creativitat de les demostracions, i fins i tot vaig acceptar sense objeccions l'axioma de les paral·leles. Al cap i a la fi, ¿qui gosaria negar que per un punt extern a una recta només en passa una altra, paral·lela a la primera?
El temps així construït, fonamentat en la geometria d'Euclides, va arribar després a una altra era, i el teu petit ocell va marxar del tot. Van ser els anys dels viatges, de les migracions de vegades desbocades, l'època d'Anglaterra, d'Alemanya i també d'Itàlia. Pocs fills hauran fet patir tant a una mare. Jo estava lluny de casa, malbaratava eixelebrat la vida, la cremava en lloc de viure-la, puc entendre la impotència, la incomprensió que senties. Vaig trigar molt més del que és habitual en asserenar-me, sé quants esforços et va costar tolerar-ho. Però també allò va passar. Va passar la set d'aventures, va passar la insaciabilitat. Durant l'Edat Mitjana vaig complir els trenta anys, i si s'ha de jutjar per la vida que portava o per les parelles que tenia, es podria dir que havia arribat a la maduresa.
Però jo encara hauria de tornar a la càrrega, a l'aversió iracunda contra allò establert. De la mateixa manera que va caldre matar el pare, em vaig adonar aleshores que havia de matar també a la mare. En aquell moment tu respiraves tranquil·la, jo havia posat seny i tu t'havies jubilat. Passaves els dies entre lectures i passejos, t'acostaves a la vellesa amb serenitat. Però llavors va arribar en Riemann, va arribar també després en Lobachevski, i d'alguna manera ja hi vaig tornar. La modernitat va portar nous reptes i experiències, exploracions que desaprovaves. Vaig descobrir que considerar alternatives a l'axioma de les paral·leles no només no conduïa a contradiccions, sinó que engendrava geometries estranyes i boniques, com l'el·líptica i la hiperbòlica. Recordo bé la teva reacció quan et vaig parlar d'aquelles teories. Tu sempre ho has negat, però més d'una vegada he pensat que la depressió que vas patir va estar-hi relacionada. Jo et veia postrada al llit, sense l'energia ni l'ànim per aixecar-te, i em semblava que eres la viva imatge d'Euclides; que jo era el fill insolent que li explicava els èxits de qüestionar el seu axioma.
En aquell moment jo era un acèrrim geòmetra, un aspirant a innovador teòric, i em vaig unir amb fervor als nous corrents. Em vaig rebel·lar visceralment contra tot el que representaves, saps molt bé com s'activen els meus entusiasmes. Per a tu era inqüestionable que la suma dels angles d'un triangle fos de cent vuitanta graus, però jo ja desxifrava trigonometries esfèriques, i construïa geodèsies a la pseudoesfera. Jo no sé si hi has pensat mai, però a mi sempre m'ha semblat que en aquella controvèrsia es resumia el conflicte generacional que ens separa, el cúmul de diferències irreconciliables que tu et vas cansar de retreure'm, que vaig desistir jo també de confrontar-te.
La ruptura entre nosaltres va cristal·litzar aquella tarda de desembre, a casa teva, a mitjans del segle XIX. Jo devia tornar d'algun dels meus congressos, i em vaig afartar de la teva contenció creient. Et vaig dir "prou, ho acceptis o no, el món no és com tu creus, la geometria no té per què ser euclidiana". Estic segur que allò va obrir una bretxa al teu pit, una ferida que va trigar a curar-se. Però si una cosa no puc retreure't, és la teva capacitat d'adaptació. Finalment, quan va arribar el segle XX, i amb ell la teoria de la relativitat, vas acceptar per fi les noves geometries. Alhora, quan els tensors de la geometria diferencial es van consolidar a la comunitat científica, jo també em vaig calmar. Quin sentit tenia lluitar tant per unes veritats que ja tothom acceptava. Tant tu com jo vam entendre que les tres geometries eren perfectament compatibles, es tractava només d'especificar el seu context. La nostra relació va tornar aleshores als cotons afectuosos d'una mare i un fill, a un amor i un afecte molt semblants a la bona amistat.
Imagino que donaries per definitiva aquesta treva, però he de tornar-te a contradir. La inquietud i el constant qüestionament són característiques que no crec que abandoni mai, més aviat m'esforço a mantenir-los. Potser la mútua acceptació de les nostres geometries va representar en el seu moment l'erradicació aparent d'aquests últims traços o mutacions del complex d'Èdip. Però, com et deia al principi, des de fa un temps he transitat moments que han fet aflorar nous dubtes, subtileses que no havia advertit.
Estaràs d'acord amb mi en què una de les propietats fonamentals de l'amor d'una mare és la seva incondicionalitat. Jo ja podia fer-te les males passades que fos, anar-me'n les vegades que fes falta, que tu sempre estaves allà, justificant i perdonant i acceptant. Sóc, a més, el germà petit, el capritxós, aquell a qui tots adulen, el qui no va tenir la responsabilitat de cuidar a ningú. Sabràs també que sempre he tendit a tolerar malament les crítiques, que viu en mi un narcisista, un egocèntric, un hedonista. D'alguna manera, durant la infància, em devia acostumar a ser el nen consentit, el rei de la casa, el qui tot ho fa bé, el qui creu que el món és allà per servir-lo, el qui s'enfada si els seus desitjos no es compleixen. Totes aquestes són tendències que amb l'edat i la consciència he aconseguit atenuar, en això també estaràs d'acord. Però hi ha un lloc on sospito que algunes d'aquestes inèrcies encara sobreviuen.
Aquest lloc és la parella. A través de tornar a analitzar les meves relacions, m'he adonat que, en certa mesura o en un cert pla inconscient, semblo esperar d'elles un comportament semblant al que vaig rebre de tu. És possible que estigui exagerant, o que busqui respostes en el lloc incorrecte, però si sóc sincer amb mi mateix, he d'assumir que els arravataments més durs o definitius, els rebutjos o animadversions més greus, les més sobtades insatisfaccions, les he sentit cada vegada que he rebut actituds que una mare no sol prendre, com si en les capes més profundes del meu subconscient encara no hagués après a distingir l'amor adult, d'aquell que projecta les primeres fases de la relació amb la mare.
M'espanta pensar quants dels meus fracassos han estat a causa d'això. Tampoc sé bé si estic errant el tir, i la meva ignorància dóna pals de cec. Esperar de la parella un amor incondicional no és realista, però potser és natural. Pretendre també que aquesta persona hi serà sempre per a nosaltres, fem el que fem, és també una creença errònia, però comprensible. Alguna cosa em diu, a més, que aquest egocentrisme, aquesta perversió edípica de servilisme, de cosificació, de subtil menyspreu o infravaloració, és més comú del que sembla dins la comunitat masculina; que potser és fins i tot el motiu últim del masclisme imperant. No ho sé. En qualsevol cas, en aquest moment tinc la sensació d'haver arribat a un punt de no retorn, a un lloc de consciència inaudita, com si hagués acabat de descobrir una última gàbia, i l'estigués observant, preparant-me per trencar-la.
Et preguntaràs com he arribat fins aquí. La resposta, podràs endevinar-ho, la vaig trobar en les matemàtiques. Fa tot just un parell de setmanes vaig assistir a l'exposició d'un treball de recerca que tutoritzava. L'Iñigo és un dels millors alumnes que tinc aquest any, i va dedicar el seu treball a la geometria fractal. La seva exposició va ser excel·lent, i el tribunal li va concedir una unànime matrícula d'honor. L'Iñigo va desenvolupar els fonaments bàsics de la teoria, i després va exposar unes quantes idees pròpies i innovadores, aplicades a l'enginyeria. Durant la seva defensa jo l'escoltava atent, nerviós per si seria capaç de brillar. El seu discurs va ser correcte, tècnic i ben embastat però, en un moment donat, l'Iñigo va dir "la geometria de la naturalesa és fractal", i he de confessar que, a partir d'aquell moment, vaig tenir dificultats per concentrar-me.
La geometria fractal va néixer com un entreteniment, i no va ser fins a l'arribada dels ordinadors, fa només quaranta anys, quan Benoit Mandelbrot la va popularitzar. L'endinsament en les seves definicions i construccions és un camí apassionant de sorpreses i belleses, però jo mateix l'havia també relegat a un pla curiós de la matemàtica, a un divertiment, a una abstracció vagament connectada amb la natura. Els objectes fractals (de fractus en llatí, trencat, fracturat) no tenen una dimensió entera, un fet, d'entrada, inquietant. Així com la recta té dimensió u, el pla dimensió dos, o l'espai dimensió tres, un fractal sol tenir dimensió decimal, un càlcul que s'obté relacionant el nombre de rèpliques de si mateix que s'obtenen, amb cada divisió que se li faci. La corba de Koch, el triangle de Sierpisnki o l'esponja de Menger són exemples abstractes, creats a partir d'iteracions, i que compleixen l'autosemblança teòrica dels fractals. Però la seva presència a la realitat em semblava més aviat un efecte de psicodèlia, un inspirador futurisme geomètric, però mai li donava massa importància.
Alguna cosa es va trencar en les meves concepcions quan l'Iñigo va llançar aquella cita de Mandelbrot. A la vella lluita entre geometries euclidianes i no euclidianes, a tot el periple amorós per les dones de la meva vida, se li va afegir aleshores una nova variable, una última il·luminació sobtada. Com si una imprevista i ombrívola melodia brollés des de dins del meu pit, vaig percebre amb espant la veracitat de les meves sospites. Vaig repassar la gestió de les meves emocions, també certs tons del meu caràcter, i vaig trobar connexions amb la meva relació amb tu. En aquell moment un feix de ruptures geomètriques es va obrir davant meu. Com mai abans ho havia fet, vaig veure el món amb una mirada fractal. L'estructura cristal·litzada dels flocs de neu, el perfil de les falgueres, les esquerdes que forma la sequera a terra, les trajectòries trencades de llampecs i rius, les venes i branques de les fulles dels arbres, els perímetres dels núvols i de les costes, la irregularitat de les cascades; tots aquells dissenys que recobrien la realitat no només eren sublims, sinó que constituïen la veritable estructura de la geometria, la seva fracturada i estètica disposició en el món, la seva fascinant complexitat, també la seva senzillesa.
Em vaig adonar aleshores de com en tots els meus anys de rebel·lions, de reformulacions teòriques i capítols geomètrics, només havia arribat a un estadi prematur de consciència, a un grau insuficient de plenitud. L'amor d'una mare és incondicional però la seva direcció és unívoca, a la primera infància els fills només es veuen a si mateixos. Aquesta etapa euclidiana, plana i axiomàtica, progressa després cap a una idea d'amor també incompleta, un mercantilisme que consisteix en donar a canvi de rebre, en participar d'un contracte més o menys tàcit, sovint ni tan sols conscient. Aquesta segona geometria no és euclidiana: és hiperbòlica per insostenible, el·líptica per afitada. Pot a més durar tota una vida, infinitat de parelles mai en surten. Però més enllà de l'encasellament axiomàtic, més enllà de les inevitables simplificacions dels models geomètrics, hi ha un últim enfocament, fractal i definitiu, on l'amor és puresa, és incondicionalitat però aquest cop desinteressada, bidireccional, sense judicis o projeccions freudianes, i desapareixen per fi les últimes gàbies, les que nosaltres mateixos, per falta de consciència, ens havíem estat imposant.
Escrit així, et semblarà que he trobat el sant grial. Ja em coneixes. M'abraço als dogmes amb la passió d'un convers. Però si una cosa he après és a no desplaçar-me com un pèndol, a jugar amb els pols fins a trobar equilibris. L'enfocament fractal se m'ha presentat com una porta d'entrada a una manera diferent d'entendre el món, una geometria de les relacions més pura, també més fracturada, però capaç d'albergar longitud infinita dins una àrea finita, o una àrea infinita dins un volum finit. Aquesta propietat hauria de ser suficient per convèncer a qualsevol de la il·limitada profunditat del seu abast, però jo encara prefereixo mantenir-me prudent. De moment, el món és encara tan euclidià com no euclidià, no és fàcil deixar de ser un mateix, potser no ho és del tot possible.
Tampoc crec que t'enviï aquesta carta. Al cap i a la fi no tinc res a retreure't, jo sóc l'últim responsable del meu camí. És cert que ara em sento buit, ignorant, però la incertesa que em produeix aquest nou horitzó està carregada també d'esperança, com si hagués acabat de detectar una estratègia, i sospités que la solució és a prop. L'amor, com la geometria, és bonic però canviant, és senzill però capritxós, és difícil, però és el motor últim de l'existència, és el més bell dels aprenentatges, sens dubte l'esforç val la pena.