Al principi encara vaig mantenir un escepticisme prudent, una esperança. Em deia a mi mateix: "no serà capaç, en l'últim moment hi haurà una il·luminació ètica a la seva consciència, pensarà en les vides dels matemàtics, entendrà que són persones, tindrà en compte el dolor de les seves famílies i se n'adonarà del seu desvari: no, l'Antoni Deverne no matarà a ningú". Era com si darrere d'aquell infranquejable núvol de raonaments extrems, tan segurs de si mateixos, s'aconseguís a entreveure una cosa semblant a la bondat, de vegades en mirades que abandonaven l'habitual obcecació -i es relaxaven com ho fa el mar en arribar la nit-, o quan, a través de gestos i comportaments, se li entreveia un caràcter que ja no era fred ni violent, sinó sensible.
Quan escoltava música, per exemple, tancava els ulls i els seus comentaris eren d'un caràcter poètic i elevat, gairebé exclusiu. Assegut al sofà del saló de casa seva, observant-lo apreciar aquelles peces inclassificables, em costava veure'l com a l'ideòleg d'un genocidi desgavellat, sinó com a algú avançat a la nostra època, un visionari, un privilegiat que havia estat tocat per un do brillant, per molt que, simplificant el judici i les convencions, fos tan fàcil qualificar-lo com un boig. Deia: "escolta aquest ritme trencat, aquest diapasó a les dents, aquesta libèl·lula que apareix i desapareix: ¿no et sembla que hi ha alguna cosa que se surt de tu? ¿Que hi ha una pau i un onatge diferents, com en un somni dins d'un somni, o com en una immersió a l'exterior de tu mateix?", un tipus de comentaris que no em costava materialitzar (perquè en efecte veia una libèl·lula que apareixia i desapareixia, sentia el tremolor d'un diapasó a les meves dents, i notava com les ruptures del ritme em transportaven a un lloc indefinible), abstraccions inquietants i delicioses, però que després contrastaven amb aquelles arengues en contra de les matemàtiques i dels matemàtics, unes diatribes enceses i incendiàries, criminals, destinades sempre al seu ambiciós i impertorbable objectiu últim: l'erradicació de les matemàtiques, segons ell les culpables de tots els mals de la humanitat.
El meu error va ser pensar que aquelles dues cares -l'ésser sensible i elevat per una banda, l'implacable assassí per l'altre- eren dos pols oposats, perquè la veritat és que es complementaven. L'obsessió d'en Deverne era que les matemàtiques havien corromput la pràctica totalitat dels àmbits del pensament humà, dotant-los d'un marc per trobar respostes i explicacions, però que s'havia pagat un preu massa alt per la seva suposada objectivitat. Segons ell, les injustícies i insuficiències de la societat i de l'ésser humà -la seva infelicitat crònica- eren producte de la preponderància d'un ego sobredimensionat, de la submissió a les seves pitjors versions, una esclavitud que havia derivat en un raciocini cruel i competidor, una mentalitat envilida, egoista -i en última instància insatisfeta- i que era producte de les matemàtiques, ja que, pensament i matemàtiques eren -l'un i les altres- conseqüència i llenguatge mutus. Sostenia doncs que l'única manera de curar al món i als seus habitants era tallar d'arrel amb els seus orígens, i, encara que en el seu afany per esfondrar les presons de l'ego fos capaç d'amenaçar amb violència, al mateix temps reconeixia en la música un dels pocs bastions de llibertat, un interstici que s'havia salvat de les matemàtiques -la sensibilitat-, i sobre la qual no bolcava cap violència, ja que era la prova que les seves teories eren correctes, i de què encara hi havia esperança.
El que en Deverne esperava trobar després d'acabar amb les matemàtiques era poc menys que el paradís, la realització d'un desig que compartiria qualsevol espècie -la fi del dolor i del sofriment, la felicitat impol·luta i irrompible-, i malgrat el rebuig que em produïa sentir a dir paraules com "assassinat", "mort" o "extermini", no podia deixar de sentir una creixent curiositat: al cap i a la fi, en Deverne no pretenia resoldre el sentit de l'existència, però sí divinitzar-la. Ens explicava, per exemple, que si desaparegués el concepte matemàtic de l'ordre (el dos és menor que el tres, el deu és més gran que el cinc), com a conseqüència deixaríem de comparar-nos entre nosaltres -o nosaltres mateixos en relació amb el temps- i abandonaríem el nostre anhel constant d'augmentar o disminuir les qualitats i aspectes que ens preocupen, sempre expressables com a variables més o menys numèriques (volem ser més lliures o menys desgraciats, més populars o menys obesos, més longeus o menys ignorants), i per tant comparables en el sentit matemàtic. D'aquesta manera desapareixeria el dolor, la frustració de no veure mai complertes les nostres pretensions, i experimentaríem la pau que suposa el definitiu esvaniment de l'ego.
El discurs d'en Deverne era doncs profètic, però confinava de vegades amb l'al·lucinogen. Ens parlava també de les virtuts de la contradicció, un lloc prohibit per la lògica i les matemàtiques, però que amagava escenaris desconeguts, com els que vèiem quan fumàvem de la seva pipa, que contenia una droga d'un efecte molt ràpid i precís, i que permetia visualitzar la famosa paradoxa de Banach-Tarski (segons la qual és possible tallar en trossos un pèsol i reensamblar i convertir-lo en el Sol, sense afegir ni treure-li res, una inversemblant i fascinant experiència sensorial), tot i que insistia que aquell era un teorema cert -en el sentit que havia estat demostrat per les matemàtiques- però que provenia de l'acceptació d'un axioma (l'axioma d'elecció): un tipus d'afirmació la veritat de la qual no sabem amb certesa -i ens limitem a acceptar-, i que, per tant, tan sols expressa un prejudici, un "artifici intolerable" de les matemàtiques, un altre dels blancs habituals de la seva ira.
Enderrocar l'opressió dels axiomes, abraçar la paradoxa i la contradicció, acabar amb les matemàtiques per construir-ne unes de noves, salvar la humanitat de l'esclavitud de l'ego: tot aquell mapa del renaixement humà era sens dubte una panacea atractiva, però el camí escollit (matar un a un a tots els matemàtics) era un autèntic disbarat. De fet se'm feia difícil comprendre com una intel·ligència com la seva no se n'adonava per si sola, però suposo que subestimava la seva obstinació, o potser aquell odi que sentia pels matemàtics era més profund del que jo creia, perquè vaig trigar poc a comprovar que les seves amenaces no eren ermes.
Un dia va irrompre al soterrani on ens reuníem amb el puny tancat en una expressió de victòria continguda, i ens va dir: "la croada ha començat, avui he matat a la meva professora de matemàtiques". Es referia a la professora que va tenir a l'institut, a qui culpava, com a tots els professors i divulgadors, de tractar d'inculcar-li la "inacceptable hegemonia" de les matemàtiques. L'Alexei, la Charlotte i la Martina van aplaudir amb un fervor que no vaig saber distingir si era sincer, però jo em vaig quedar paralitzat, i vaig haver de fer veritables esforços per no mostrar l'aprensió i la por que em van envair, sobretot aquesta última. Cap d'ells ho sabia, però jo feia només unes setmanes que, en un atac de pànic, havia filtrat els seus plans pensant que així salvaria vides. Per molt que no hagués servit de res -els meus correus electrònics van ser totalment ignorats-, o que ara m'empenedís d'haver-ho fet -en aquell moment jo ja era un creient de les seves idees, no del seu mètode-, ara que havia confessat el seu primer crim i que havia demostrat que era capaç de matar, estava segur que, si en Deverne em descobria, no li tremolaria el pols a sacrificar-me, de manera que la meva única opció era la complicitat i el fingiment: seguir guanyant-me la seva confiança i, a la menor ocasió, esborrar tot rastre de la meva delació.
Els següents crims es van succeir sense que jo pogués reaccionar de cap manera. Va assassinar a un conegut divulgador que va tenir la mala sort d'actuar molt a prop de casa seva, a qui culpava d'utilitzar la màgia matemàtica per "enlluernar ingenus". D'aquell crim la Charlotte va crear una de les frases que després es van fer més populars: "els matemàtics són les noves bruixes i per tant han de morir", i poc després la víctima va ser un altre matemàtic famós, un altre divulgador que va cometre l'afront de "tractar amb lleugeresa el diabòlic concepte de l'infinit" (i que convertia en comèdia les misterioses relacions que hi ha entre el zero i l'infinit), un assassinat que potser no hagués succeït -o no encara- si l'Alexei no hagués portat el llibre de la víctima a una de les nostres reunions. L'elecció dels crims semblava doncs respondre més a l'atzar de les seves trobades o ocurrències que a un pla definit, i encara que la resta del grup celebrava les seves gestes, ningú més semblava prendre la iniciativa, com si l'autoria de les morts fos una parcel·la exclusivament seva. Jo estava bloquejat, atemorit i únicament ocupat en dissimular el meu espant, però per sort el grup va recuperar una mica el seny. Després del cinquè assassinat, una de les reunions va consistir enterament a redefinir l'estratègia. Sorprenentment, però, la preocupació no provenia del fet que el pla inicial fos logísticament intractable (entre professors, divulgadors i matemàtics, la quantitat de víctimes possibles podria sumar milions, i a més repartides en infinitat de països, una empresa inassumible), ni tampoc de l'absurd de pretendre erradicar les matemàtiques eliminant als matemàtics (de la mateixa manera en què no desapareix el llenguatge eliminant als lingüistes, o la música eliminant als músics). El problema era la més que probable amenaça de ser descoberts. La discreció no era en absolut el punt fort d'en Deverne, que proclamava als quatre vents les seves intencions, i més deixava a l'escena dels crims unes notes reivindicatives signades pel "moviment anti-matemàtic". Aviat a la premsa va començar a parlar-se dels "crims matemàtics", i, atès que en Deverne ja s'havia fet discretament popular per les seves intervencions apocalíptiques en els congressos que intentava sabotejar, era fàcil preveure que aviat seria assenyalat com el principal sospitós, si és que no estava sent ja investigat.
Va ser l'Alexei qui va activar les alarmes. La primera reacció d'en Deverne va ser entrar en còlera, i d'un cop de peu va trencar la cadira que hi havia al davant seu. Va dir: "a la merda la policia, si cal acabar també amb ells, ho farem", però va ser només un brot espontani d'ira, perquè de seguida es va calmar, i fins i tot em va semblar veure serenitat als seus ulls mentre escoltava a la Charlotte, que va ser qui va prendre la paraula. La Charlotte va argumentar que no podíem posar el pla en risc sent massa ambiciosos o temeraris, i en veure que en Deverne assentia amb mansuetud, vaig decidir prendre part en la discussió. En Deverne havia trobat un algorisme en temps polinomial per al problema de factorització d'un enter en nombres primers, i havia demostrat que era un problema NP-complet. Els dos resultats conformaven la demostració que la resposta a la pregunta "és P=NP?" era afirmativa, però més enllà de les implicacions que pretenia donar-li (segons ell, el teorema convertia l'activitat dels matemàtics en innecessària, ja que ara els ordinadors podrien resoldre qualsevol problema matemàtic), el seu descobriment era una arma d'enorme potència. Jo sabia que la gran majoria dels sistemes d'encriptació informàtics basaven la seva seguretat, precisament, en el fet que el temps de resolució del problema de factorització era intractable per als ordinadors, però l'algoritme d'en Deverne posava fi a aquesta limitació. Basant-me en el seu treball, vaig proposar al grup dissenyar un programa capaç de desxifrar qualsevol codi, una clau mestra que ens donaria accés a tots els ordinadors i servidors, i ens permetria trencar qualsevol contrasenya que existís.
La meva proposta va ser recollida amb eufòria, i a partir d'aquell dia em vaig convertir en l'executor dels nous plans. Els vaig demanar que em deixessin treballar durant unes hores, i quan vaig acabar l'algoritme, vaig demostrar la seva efectivitat incrementant els saldos dels seus comptes bancaris en uns quants zeros. Abans de fer-ho, però, vaig esborrar de tots els servidors aquells correus electrònics que demostraven que jo havia intentat trair a en Deverne, de manera que ara ja no havia de patir per si em descobrien. M'havia guanyat definitivament la confiança de tots, i el primer pas de la nova estratègia va ser canviar-nos de residència i esborrar tots els arxius policials relacionats amb nosaltres (i que, en efecte, ja existien). De moment estàvem segurs, però disposàvem d'un temps limitat abans que els informàtics creessin un nou sistema d'encriptació. Els vaig proposar llavors un pla d'enfonsament econòmic de les institucions matemàtiques, una mena de caos basat en la fallida de persones, entitats, editorials i universitats relacionades amb les matemàtiques. Vaig aconseguir convèncer-los que, més que assassinant un a un a tots els matemàtics, podríem erradicar les matemàtiques esfondrant les seves estructures organitzatives, arruïnant-les, fent-les desaparèixer del mapa a través de l'ofec econòmic. L'operació era ara d'una envergadura més gran, més logística i menys sanguinària, però encara que l'Alexei, la Martina i la Charlotte van estar d'acord amb el nou enfocament (potser ells també tenien càrrec de consciència per les morts que ja s'havien produït), es va fer evident que en Deverne havia canviat d'actitud.
Des del moment en què vam deixar de parlar d'assassinats, la seva presència a les reunions va deixar de ser entusiasta, amb prou feines intervenia, i se'l veia cada vegada més pensatiu. Era com si, de sobte, el pla hagués deixat d'interessar-li, com si l'absència de sang l'hagués desanimat, o com si estigués tramant altres línies. Per sort la seva agressivitat i arrencades de violència no es produïen, però era estrany que no parlés, o que assentís dòcilment a les noves propostes que generava el grup, i únicament es dedicava a escriure sobre uns apunts dels quals no ens explicava res.
Malgrat la seva aparent desconnexió, la resta vam continuar usant el poderós algoritme, i durant unes setmanes vam tenir la sensació de jugar amb el món com si fóssim Deus. No van ser pocs els departaments de matemàtiques que vam enfonsar, ni els matemàtics i entitats que vam portar a la desesperació pels sobtats daltabaixos que els infringíem a les seves economies. Durant un temps vam aconseguir crear una relativa sensació de caos (la Charlotte la va anomenar "l'apocalipsi matemàtica"), però encara que aquella mena de terrorisme fred en què ens vam embarcar era excitant, era una feina també extenuant. Els resultats, a més, tampoc acabaven de ser evidents, i van començar a sorgir els dubtes (com sabríem si les matemàtiques desapareixerien? Com eliminaríem de la mentalitat humana una ciència tan assentada en la seva cultura, tan popular i estesa, tan integrada en la seva manera de pensar?), de manera que el mètode va tornar a ser objecte de revisió.
En Deverne va recuperar aleshores el comandament. L'Alexei i la Charlotte discutien sobre si calia tornar al pla inicial, ara que estàvem més o menys fora de perill de la policia, encara que no sabéssim per quant de temps. L'Alexei va proposar una tàctica d'intensificació estratègica dels assassinats, però la Charlotte va dir que calia plantejar-se accions on poguéssim arribar a més víctimes, i no només d'una en una. Vaig tornar a sentir la vella aprensió pel fet d'estar sacrificant innocents, així que vaig insistir en el pla informàtic, tractant de convèncer-los que només era qüestió de perseverar, encara que ni tan sols jo mateix creia en les meves paraules. En Deverne, en un gest que mantinc guardat a la retina, es va aixecar de la cadira, va alçar els seus apunts, i els va estavellar de cop contra la taula, fent-nos callar a tots. Es va quedar d'empeus, va mirar a terra amb una expressió de derrota, i ens va dir: "ni assassinats, ni fallides econòmiques, ni exterminis col·lectius: res d'això servirà de res". La Martina va fer que sí com si ja sabés què anava a explicar-nos tot seguit, mentre la Charlotte, l'Alexei i jo ens vam mirar desconcertats. "Mai destruirem les matemàtiques amb eines i procediments que li pertanyen". Ens va mirar aleshores com ho faria un professor que es veu obligat a comunicar als seus alumnes que han estat treballant en debades, a partir d'un supòsit erroni. En aquell moment vaig sentir un desànim absolut. En Deverne tenia raó. Aquella era la terrible, evident i descoratjadora veritat: res del que féssim acabaria amb les matemàtiques, ja que nosaltres mateixos, la nostra forma de pensar i qualsevol de les nostres idees o accions pertanyien totes a l'univers de les matemàtiques, tots ells exemples i representacions seves. La nostra epopeia era doncs tan absurda com voler esborrar la pintura d'una paret aplicant-li noves capes: com pretendre generar silenci a partir de paraules.
El discurs que aleshores va pronunciar en Deverne va ser l'últim que vaig escoltar de la seva boca. Va dir: "només hi ha dues formes de sortir de les matemàtiques". No recordo en cap de les reunions anteriors un silenci tan expectant, tan intens com el que es va produir llavors. El nostre profeta, el nostre visionari il·luminat i apocalíptic estava a punt de dictar sentència, i ens vam quedar tots immòbils, esperant que prosseguís. "Una d'elles és esperar a conèixer a una altra civilització diferent de la nostra, i això no passarà aviat, si és que passa mai". Seguíem sense dir res, esperant, com sempre, a que ens instruís. Ens va explicar aleshores que, de la mateixa manera en què va sorgir en l'ésser humà la necessitat d'anomenar objectes (i així va néixer el llenguatge, que amb els segles va evolucionar fins a la literatura), la percepció espacial que tenim del nostre món -això és aquí, això altre és allà, en llocs diferents i per tant comptables- va propiciar la creació d'un gen matemàtic, una intel·ligència primigènia d'origen biològic, i que tenia els nombres naturals com a eina original. Com en el cas de la literatura a partir de les paraules, el creixement i l'evolució del nostre cervell va acabar construint el que ara és l'enorme edifici de les matemàtiques, únicament a partir del procés de comptar: la resta era tot artifici i creativitat, donar voltes i més voltes sobre el mateix. "Només una civilització que hagi estat biològicament dissenyada per percebre l'espai d'una manera diferent de la nostra", va dir llavors, "haurà desenvolupat unes matemàtiques diferents". "Percebre'l com?", va preguntar llavors l'Alexei. "Com es percep un sistema dinàmic, el d'un huracà o d'un fluid en moviment: entenent el tot com una unitat", va respondre en Deverne. L'Alexei va assentir pensatiu, i vaig sentir com la Charlotte inspirava amb força. "Si en lloc d'objectes diferents i separats físicament", va prosseguir en Deverne, "concebíssim l'espai com una sola unitat, subjecta a canvis i a connexions internes però unificada i connectada, aleshores, en lloc de crear l'edifici de les matemàtiques a partir dels nombres, ho faríem a partir de les relacions del nostre sistema, i això generaria un pensament diferent del nostre, i per tant unes matemàtiques diferents".
Reconec que em va grinyolar el fet que en Deverne parlés ara d'una manera tan semblant a com ho fa la literatura esotèrica, el món del ioga i la meditació, i algunes pseudociències: l'enfocament holístic, en definitiva. Malalties que es tracten des d'una globalitat, més que d'una manera local; la intuïció que estem tots relacionats, l'univers, la vida, els seus objectes i emocions; entendre el tot com una unitat d'intricades i profundes relacions, més que com un conjunt de parts aïllades. Les teories d'en Deverne se sortien per primera vegada de l'estrictament matemàtic, i encara que recordessin, en efecte, al funcionament dels sistemes dinàmics de la física, tenien un component místic decebedor. No obstant això, en Deverne havia dit també que "només hi ha dues maneres de sortir de les matemàtiques", així que, en veure que ni l'Alexei, ni la Charlotte, ni la Martina intervenien, vaig decidir estirar-li de la llengua. Li vaig preguntar: "quina és l'altra forma?", i llavors va dir: "l'altra forma de sortir de les matemàtiques és sortir d'un mateix, sortir-se del cos i de la ment, abandonar la vida", i després d'una pausa, va afegir: "per tornar a néixer, primer cal morir".
Jo no sé què és la bogeria, suposo que un conveni, un contracte signat entre tots. El temps a més posa a prova qualsevol fonament, i el que un dia ens prohibíem, poc després ho acceptem amb alegria o inconsciència, o bé allò que fins fa poc no haguéssim mai acceptat, ara ens sembla comprensible, i fins i tot legal. Tot passa, tot canvia i tot mor, també tot torna a néixer, com diria en Deverne. Les nostres ments transiten durant dècades les frases i pensaments que els nostres prejudicis aproven, realitzen els actes que els nostres veïns també aproven, i en el reconeixement del que és propi en els altres -i viceversa- ens diem: "no, no m'he tornat boig, ja que encara em comporto com la majoria de la gent, com veig al meu voltant que es comporta la resta", com si en un continu reflex de miralls ens renovéssim els uns als altres una llei compartida i comunament aprovada i que ens dicta què és el seny, què la realitat, què se surt de la norma, què és estar boig i què no estar-ho. En Deverne havia comès assassinats, havia teixit una teoria apocalíptica, desorbitada, i estava clar que albergava un odi irracional cap als matemàtics, però continuava havent-hi genialitat en els seus desvaris, així que, encara que la insinuació del suïcidi fos una altra més de les seves desgavellades idees, se'm feia difícil pensar que havia perdut el cap.
Vaig sentir compassió, també curiositat per la seva nova idea, però per sobre de tot em va envair la tristesa. Allò era, sens dubte, un comiat, i a més va ser abrupte, molt en el seu estil tosc, brillant però sec, indomable. En Deverne va acabar de parlar i va marxar: es va limitar a posar la cadira al seu lloc, va dirigir una última mirada als seus apunts, i, simplement, se'n va anar. Vaig mirar llavors l'Alexei, que mantenia les celles arquejades i els ulls perduts. La Charlotte va dir: "on vas?", però en Deverne ja havia sortit per la porta. Després li va cridar: "no estaràs parlant seriosament?", i tot seguit va sortir darrere seu. L'Alexei ens va mirar a mi i la Martina, que romaníem immòbils, i va sortir també a tota velocitat, suposo que pretenien dissuadir-lo. Jo encara no era capaç de digerir tota aquella informació: en qüestió de minuts en Deverne havia canviat per complet el guió, i ara semblava haver desistit de salvar la humanitat i pretenia salvar-se ell sol (o potser ell primer), suposant, a més -i això era molt suposar- que la seva idea de suïcidar-se fos efectiva, i suposant també que de veritat ho faria, encara que això últim era més que probable. Vaig mirar a la Martina, desconcertat. S'havia aixecat de la seva cadira, s'havia apropat a la taula, i tenia a les mans els apunts d'en Deverne. Sempre havia pensat que hi havia alguna cosa misteriosa en ella, un vel d'abstracció a la seva mirada i que la feia semblar sempre serena. Parlava poc i sempre amb frases curtes, resolutives i tècniques, per això em va estranyar tant el que em va dir, no tant pel contingut, sinó pel to que va usar. "En Deverne és un puto boig, però no em diràs que no és bo", i tot i la gravetat del moment, no vaig poder evitar somriure. "Sí que ho és, sí", vaig respondre, i llavors la Martina va obrir un camí després del qual ja no hi ha hagut marxa enrere. Amb els ulls entremaliats i una expressió de fingida resignació, va dir: "jo crec que val la pena que li donem una ullada a aquests apunts".