En el seu moment ho vaig dir però ningú no em va fer cas. Per a què atendre a les advertències d'un informàtic sense padrins en els cercles acadèmics, un desconegut i per tant rebutjable. Em vaig posar en contacte amb els departaments de les universitats més susceptibles de comprendre la gravetat del problema, però no vaig rebre més de deu respostes, i cap d'elles em va fer la impressió que em prenguessin seriosament. Ho vaig intentar també mitjançant contactes directes, però tampoc va servir de res: el meu abast es limitava a tres o quatre professors amb qui mantenia un cert vincle, però quan els enviava per correu electrònic la informació que tenia, ja no obtenia resposta.

No sé què hauria passat si no hagués donat el nom d'Antoni Deverne, però potser va ser un error fer-ho. En aquell moment s'havia convertit en una figura relativament popular, però contràriament al que vaig suposar, assenyalar-a ell no em va ajudar a guanyar credibilitat o atenció, més aviat crec que me les va restar. En Deverne portava un parell d'anys fent públiques les seves extravagants teories sobre la fi de les matemàtiques, amenaçant a professors i a divulgadors i a qualsevol matemàtic amb qui es creués, però la seva imatge fregava la comicitat. Potser ell es considerava a si mateix un enfant terrible i revolucionari de les matemàtiques, però la veritat és que era vist com una molèstia, un pain in the ass a qui -a excepció dels seus pocs acòlits- ningú feia veritable cas, i se'l considerava més un bufó, un pobre diable enfadat amb el món i amb unes idees pelegrines.

La informació que vaig compartir consistia en tres fotografies -tres robatoris furtius que vaig prendre la primera vegada que vaig estar a casa seva- acompanyades d'un text explicatiu. Coneixia les seves teories a través d'un amic que havia estat en una de les seves reunions: ell em va explicar que algunes de les idees d'en Deverne provenien de la lògica intuicionista i de l'ultrafinitisme, però que el seu horitzó anava més enllà. Afirmava ser capaç de construir unes noves matemàtiques que substituïssin a les actuals, segons ell culpables de tots els mals de la humanitat, i declarava alegrement que per aconseguir el seu objectiu, havia d'acabar -literalment- amb tota la seva comunitat.

Per descomptat que jo rebutjava tot tipus de violència, però he de confessar que en el fons simpatitzava amb el seu projecte. Sempre em va semblar apassionant el fragment d'història de les matemàtiques en què els grans savis es van enfrontar al repte de comprendre la veritat, un debat crucial, de molts capítols i seqüeles, i que no s'ha resolt, ni de bon tros, en l'actualitat. De les meves lectures i converses feia ja un temps que havia conclòs que, d'alguna manera, la societat havia equiparat ciència a objectivitat, i em semblava inconcebible, com a en Deverne, acceptar que tot el coneixement depengués, en última instància, d'axiomes que no es podien demostrar. Em resultava també igual de molesta i insidiosa -fins i tot ingènua- l'habitual actitud de sorpresa davant el fet que el món es comportés d'una manera matemàtica -seguint les seves regles i patrons- quan eren precisament les matemàtiques el llenguatge que fèiem servir per descriure'l; de manera que, per fer-me passar per un dels seus i guanyar-me la seva confiança, no em va fer falta més que exagerar una mica la meva opinió.

Vaig trucar a la porta de casa seva i, sense més prolegòmens que "estic aquí perquè vull contribuir amb la teva missió", li vaig dir: "els fonaments de la ciència no són més que morralla". Vaig saber que amb aquella frase l'havia encertat, perquè em va mirar amb ulls absolutament il·luminats. "Ja", em va respondre, així que vaig seguir amb el discurs que havia memoritzat. Vaig dir: "les matemàtiques -i per tant la ciència en la seva totalitat- es fonamenten en dos pilars massa febles, inacceptables per tant". Els seus ulls es van desviar dels meus, i va abaixar el cap mussitant mots incomprensibles, com si mastegués les meves paraules o les subratllés o corregís amb les seves pròpies. Em vaig fixar llavors en les seves mans: els seus dits es movien d'una manera nerviosa, i s'esquinçava les ungles del dit gros amb l'índex. Més que un pobre diable o un candidat a assassí en sèrie em va semblar un nen il·lusionat però frustrat, com un visionari entusiasta i infantil a qui el món dels grans no comprèn. Tot i no dirigir-me la mirada, vaig saber que seguia atent a les meves paraules: "d'una banda les matemàtiques fan servir la deducció, un conjunt de regles i sil·logismes que depenen, en última instància, de prejudicis i eleccions subjectives, per molt que es faci servir l'eufemisme d''axioma'; i d'altra banda la inducció, un raonament que consisteix a suposar que les coses seguiran comportant-se segons un patró que prèviament hem observat, un artifici mancat de suport i per tant inacceptable des del punt de vista filosòfic".

En Deverne va assentir repetides vegades amb lentitud. Em va mirar als ulls, aquest cop més calmats, i em va dir: "passa". Algunes de les idees que va compartir aquella nit amb mi em van resultar difícils de comprendre, com la seva arenga en favor de la contradicció, un indefinible monòleg que va deixar anar mentre obria una ampolla de vi i servia dues copes. Jo em sentia afortunat per tenir accés a la seva intimitat i poder escoltar les seves famoses teories de la seva veu, però tenia dificultats per fer comentaris que li confirmessin que jo era un dels seus. Vaig decidir extremar una mica els meus intents de generar complicitat, i en un moment en què ens vam quedar callats, li vaig dir: "estic disposat a assassinar a qui faci falta". En Deverne se'm va acostar, em va apropar una de les copes amb una mà, i després que jo l'agafés, va posar la que li va quedar lliure sobre la meva espatlla, de la mateixa manera en què ho faria un pare que comprèn la vehemència del seu fill però la tracta d'atenuar amb la veu assossegada de l'experiència. "Ja", va tornar a repetir, però no va dir res més sobre el tema, i em va convidar a seure al sofà.

"T'agrada la música?", em va preguntar aleshores. En un primer moment vaig creure que tractava de desviar-me del tema, però després vaig comprendre que m'estava instruint. Després d'enumerar uns quants artistes de qui jo no havia sentit a parlar mai, va posar una música a l'ordinador que només vaig poder definir com abstracta. Em resultava difícil concentrar-me en ella, però vaig sentir que alguna cosa centellejava dins meu. En Deverne va tancar els ulls com si aquella música el transportés a un món interior, i per la manera en què va parlar a continuació em va semblar que les seves paraules provenien d'aquell lloc íntim i musical. Em va explicar llavors que la música i els sentiments eren dos dels àmbits on les matemàtiques encara no havien clavat les seves "avassalladores i brutes urpes", per molt que hi haguessin treballs que els relacionessin amb elles, especialment en l'àmbit de la psicologia i la neurociència. "El llenguatge matemàtic té la supèrbia de creure's capaç d'explicar tot el que ens passa", va dir llavors, "i és innegable que en gran mesura ho aconsegueix, però el preu que hem pagat és massa alt", i després va afegir: "per sort hi ha intersticis on es pot trobar la sortida; un d'ells és la música".

Més que a un matemàtic boig, vaig tenir la sensació d'estar escoltant a un xaman. "Quins són els altres?", vaig preguntar llavors, veritablement interessat. "Les drogues", va respondre, abans de donar un glop de la seva copa. En aquell moment es va produir un llarg silenci. Aquella música abstracta -potser també podria definir-la com líquida o etèria, o unificada, encara que també fragmentada: contradictòria- continuava produint-me una sensació de flotació o de somni, i vaig recordar que el meu amic m'havia explicat que, en les reunions del grup d'en Deverne, se solia fumar d'una pipa que produïa un efecte al·lucinogen molt concret, "la pipa de Banach-Tarski". Vaig tornar a creure que estava perdent aquella complicitat que semblava haver-se creat, però llavors en Deverne va continuar parlant, com si el llarg silenci entre les seves dues intervencions hagués estat l'equivalent al d'una coma. "Les experiències exteriors: unes altres matemàtiques i un altre pensament, una altra humanitat", i encara després d'una última coma, va afegir: "cal imposar el rebuig a ultrança a qualsevol axioma, cal abraçar la contradicció".

Va ser una sort que en aquell moment s'acabés la cançó, perquè de no haver-ho fet no sé com m'hagués comportat. Escoltava a en Deverne com si un messies em parlés des de la consciència, i cada vegada em sentia més lleuger, distret i volàtil, com segons abans de caure adormit, encara que del tot lúcid. El silenci va inundar l'espai i vaig sentir que tornava a un pla més conscient, i vaig tractar d'impedir que en Deverne s'acostés a l'ordinador. Vaig preguntar-li: "com dimonis acabarem amb tots els matemàtics? Necessito saber-ho, vull posar-m'hi com més aviat millor", i vaig saber que havia tornat a connectar amb ell, perquè aquesta vegada va fer que sí amb el cap amb impaciència. "Vine", va dir llavors, "t'ho explicaré, però no vull que ho comparteixis amb ningú". Vaig sospesar llavors usar expressions com "ho prometo", "tens la meva paraula", o "t'ho juro", però em van semblar puerils o estèrils, i em vaig limitar a mirar-lo als ulls i assentir amb gravetat. La meva actitud gairebé reverencial el va semblar convèncer, perquè es va aixecar i em va indicar el camí cap al soterrani de què m'havia parlat el meu amic.

Vaig identificar a la pissarra que el presidia algunes de les idees que havíem comentat, però no em va donar temps a analitzar-les totes, perquè em va conduir a la part de darrere, on hi havia un despatx fosc i desorganitzat. "Per acabar amb els matemàtics primer hem de deixar-los nus, desproveïts d'activitat", va dir llavors. Assenyalava amb un dit que es movia amb desdeny en diverses direccions, cap a un conjunt de folis en brut a la dreta, cap a un ordinador que hi havia a l'esquerra, i cap a un cronòmetre que hi havia al centre. Jo estava impressionat per la seguretat amb què parlava, i des que havíem baixat al soterrani encara no havia pronunciat paraula. Va dir: "he trobat una solució en temps polinomial per al problema de la factorització d'un enter en nombres primers, i estic a punt d'acabar la demostració que és un problema NP-complet". Després va deixar de moure el seu dit, i, com si de sobte s'hagués adonat que s'havia excedit en la informació que m'havia donat, va posar la seva mà sobre la meva espatlla, exercint pressió en direcció oposada a la de l'escriptori i col·locant-se entre els dos, com dient "ja està, fins aquí puc llegir, tornem a dalt".

"Em sembla una idea genial", vaig dir llavors, mentre vam tornar a la pissarra i ens dirigíem a l'escala que conduïa al pis de dalt. Em vaig mostrar submís i obedient, tractant de mantenir aquella confiança que semblava haver dipositat en mi -ja fos parcial o només una insinuació- encara que, en realitat, no feia més que analitzar a tota velocitat el que m'havia acabat d'explicar. El timbre de la porta de casa seva va sonar llavors repetides vegades, amb una intensitat intermitent però peremptòria. Em vaig quedar quiet instintivament, com espantat per l'amenaça d'un agent exterior. En Deverne va semblar dubtar, com si no sabés si dir-me "puja amb mi", o "espera aquí, vaig a veure qui és", mentre el timbre seguia sonant amb insistència. Finalment en Deverne es va dirigir cap a les escales, i una pujada d'adrenalina em va recórrer llavors el pit i l'estómac. Un no sap com funciona el cervell en situacions així, però suposo que en mil·lèsimes de segon vaig calcular la distància que hi havia entre les escales i la porta de la casa, i vaig deduir que tindria temps de tornar al despatx i treure alguna fotografia.

Estava nerviós: les amenaces criminals d'en Deverne semblaven en principi només teòriques, però hi havia alguna cosa d'irrevocable en la seva manera de pronunciar-les, com si no fos la ira o l'arravatament qui les dirigís, sinó la irrecusable obligació de complir una missió superior a ell. Vaig prendre només tres fotografies: una de general de tot el que hi havia sobre la taula, una altra de les pàgines en brut que havia escrit, i finalment una que mostrava la pantalla de l'ordinador. Després vaig tornar al centre del soterrani, em vaig quedar immòbil davant de la pissarra, i vaig fingir haver-me quedat abstret mirant-la, mentre apaivagava la respiració per dissimular.

En Deverne va tornar al cap de poc, però encara que ho va fer sol, vaig suposar que la seva visita l'estaria esperant, perquè em va convidar a sortir per una porta que no havia advertit i que conduïa al garatge exterior. Em va dir: "gràcies per haver vingut, et tindré en compte per a properes reunions", i només llavors vaig respirar tranquil, ja que era evident que no m'havia descobert. "Gràcies a tu, tinc moltes ganes de col·laborar", vaig respondre, i després vaig seguir les seves indicacions i vaig sortir a l'exterior.

En el text que vaig enviar per correu electrònic a les universitats, vaig escriure: "aquestes fotografies són del despatx de l'Antoni Deverne. A la pantalla es pot veure com ha trobat un algoritme en temps polinomial per al problema de la factorització d'un enter en primers, i dels papers en brut aviat sortirà la demostració que és un problema NP-complet". Qualsevol expert en matemàtica computacional hagués predit que si tot allò era cert, en Deverne era molt a prop de fer-se milionari. Tots els elements conformaven la resolució (afirmativa) del famós problema P=NP, segons el qual, tots els problemes matemàtics podrien ser resolts mitjançant un ordinador, és a dir, la materialització del primer pas del projecte d'en Deverne ("per acabar amb els matemàtics primer cal deixar-los nus, desproveïts d'activitat").

El problema, però, no era tant el fet que un descerebrat guanyés un milió de dòlars, i per tant tingués capacitat per invertir-lo en els seus plans neuròtics, ni tampoc les conseqüències directes de la resolució del problema P=NP (que els ordinadors fossin capaços de resoldre tots els problemes computables seria més aviat un avanç, sens dubte els matemàtics trobarien una altra tasca millor, potser més profunda o relativa a altres àmbits), sinó el fet que tot el sistema d'encriptació encarregat de la seguretat dels nostres sistemes informàtics (contrasenyes i claus d'accés, protecció de dades, autenticació d'usuaris, targetes de crèdit, dades governamentals, absolutament tota la informació que transita per qualsevol ordinador) depenia, en darrera instància, que el problema de la factorització d'un enter en nombres primers continués sent un problema NP.

Que en Deverne hagués trobat l'algoritme significava que podia aplicar-lo per desencriptar qualsevol contrasenya que volgués, un privilegi amb qui somiaria qualsevol ésser humà, per descomptat també els més ambiciosos delinqüents. En Deverne era ara l'únic propietari de la clau mestra de totes les caixes secretes fins ara existents, i l'única manera d'evitar que fes un mal ús d'aquest poder era redefinir el sistema d'encriptació mundial, una empresa d'enorme envergadura i que calia començar com més aviat millor.

Ignorar els meus correus va ser per tant un error. Per descomptat que ningú ho hagués pogut evitar: les troballes matemàtiques pertanyen a un espai comú de la creativitat humana, a un camp compartit -com deia Poincaré- entre la intuïció i la lògica, i és inútil tractar de fer callar els seus avanços. Tard o d'hora sortiran a la llum des de nous fronts i il·luminacions, i el saber humà continuarà el seu progrés, sigui quin sigui el seu destí. Trobar un algoritme de descomposició factorial en temps polinomial era un problema obert i molt conegut per la comunitat matemàtica, de res hagués servit intentar amagar que s'havia trobat la solució, però si algú s'hagués adonat de les nefastes conseqüències del seu descobriment (o de la seva invenció, d'això també opinaria Poincaré), potser s'hagués pogut reaccionar a temps i ara no seríem tan vulnerables als funestos capricis d'un sol -i desequilibrat- home.

L'única explicació que li trobo a tanta irresponsabilitat és l'ambició, la competitivitat. De les fotografies que vaig enviar no es podia extreure una conclusió definitiva de les demostracions d'en Deverne, però la direcció en què apuntaven tenia una indubtable aparença d'efectivitat, com si el vell Fermat hagués afegit, a més de la seva històrica anotació, una pista crucial. Només se m'acut pensar que, tots aquells qui tenien els coneixements suficients per anticipar el que estava a punt de succeir, van ser incapaços d'anteposar el bé de la societat i van preferir intentar -amb lamentable i notable fracàs- seguir la línia que havia traçat en Deverne, ansiosos per ser ells mateixos els qui culminessin el procés i portar-se així el premi i el reconeixement, sens dubte somiant a ser el nou Andrew Wiles.

De tota manera res d'això té gaire importància. Ara ja és massa tard, i jo a més em trobo en una altra posició. Durant un temps vaig pensar a esquivar del tot a en Deverne, però vaig trigar poc a adonar-me que no serviria de res. Si jo desapareixia del mapa, sens dubte ell sospitaria, i amb el control que aviat tindria (correus electrònics, localitzacions i dades GPS, continguts de telèfons mòbils i xarxes socials), acabaria descobrint la meva traïció, així que era urgent prendre una decisió.

Quan vaig trucar al timbre de casa seva i em va obrir la porta, li vaig dir: "sé com aplicar l'algoritme que has trobat; puc ajudar-te a rebentar el sistema informàtic mundial". En Deverne em va mirar amb una cella arquejada, i per un moment vaig tenir por que m'havia descobert. No recordo haver vist la meva vida penjar d'un fil tan fràgilment com en aquells segons en què vaig esperar a la seva reacció. Finalment va dir: "ets exactament el que necessito, l'executor informàtic del meu pla". Vaig respirar llavors alleujat, i vaig acceptar la invitació per entrar a casa seva. Sonava aquella música abstracta (o líquida o etèria o unificada, encara que també fragmentada: contradictòria), i mentre en Deverne va marxar cap a la cuina, vaig pensar: "puc matar-lo aquí i ara, abans que em mati ell a mi", però quan va tornar amb les dues copes de vi em vaig saber incapaç. L'única manera que jo tenia de sobreviure era esborrar qualsevol rastre de la meva delació unint-me a ell: sortir de tota sospita, convertir-me en la seva mà dreta i, de seguida que pogués, eliminar els correus de tots els servidors. En Deverne somreia amb complaença, encara que conservava una fracció fosca a la seva mirada; per un moment el vaig creure capaç de llegir-me els pensaments. Em va acostar una de les copes i va aixecar la seva per brindar. Mentre xocaven, va dir: "pel principi de la fi de les matemàtiques". Amb una estranya barreja de por i de confiança, o potser era d'excitació i de calma, vaig brindar jo també: "pel principi de la fi".

Torna