A l'Anton, amb un immens i profund agraïment
Hi ha persones que ens avorreixen, que ens repel·leixen o ens espanten i de les qui ens neix allunyar-nos: avorrits insofribles, pedants insuportables o individus violents que ens desperten rebuig o indiferència, antipatia o fins i tot de vegades dolor. D'altra banda, hi ha també persones que, per la seva simpatia, el seu caràcter o perquè determinats gestos ens resulten afins o complementaris, ens reconforten, ens diverteixen, ens inspiren, ens atreuen i fins i tot de vegades ens enamoren. És així amb les persones però també amb les activitats, amb els objectes o amb les disciplines artístiques i del coneixement. Per algunes sentim una inclinació natural i que no ens requereix cap esforç, i en canvi hi ha unes altres que no només no aconsegueixen provocar-nos l’agradable necessitat de posar-los-hi atenció i implicació, sinó que ni tan sols entenem per què a ningú podrien interessar-los.
Dit d'una altra manera: són els agents externs els qui ens inspiren més o menys interès o apassionament, això és així i no seré jo qui ho negui. La roda que regeix i dirigeix el món porta segles funcionant així, i no dic que no estigui bé que així sigui o que hagi de deixar de fer-ho, però sí que crec que existeix una possibilitat de canviar aquesta inèrcia, o almenys d'alterar una mica el sentit de gir d'aquesta roda obstinada i immensa.
Per a explicar-me millor he de parlar de l'Anton Aubanell, una de les veus més sàvies de la didàctica de les matemàtiques en l'actualitat, inspiració de la idea que motiva aquestes paraules. Més enllà dels seus coneixements i profunditat, és molt conegut i celebrat l'amor que l’Anton professa per les matemàtiques. La seva passió és entranyable i genuïna, i s'expressa tant en el seu llenguatge corporal, en el seu to de veu com en les expressions que utilitza quan parla d'una idea matemàtica que li agrada o considera important. No sé si és així com ho diu exactament (suposo que alguna cosa haurà posat de la seva part la meva memòria) però un dels seus moments estrella -i que crec que resumeix a la perfecció la seva actitud- és quan revela una propietat o una connexió o un raonament, i llavors exclama, emocionat: “veritat que és bonic?”.
La barreja d'il·lusió i de convicció amb què ho diu és una combinació única, i a molts dels professors de matemàtiques de Catalunya -molts de nosaltres exalumnes seus- ens ha deixat una petjada profunda, gairebé una marca d'estil. En el meu cas, recordo que les primeres vegades sentia estranyesa i incomprensió (tan apassionant era aquella demostració visual d'aquell teorema?, tan fascinant aquella aplicació d'aquella propietat de la teoria de grafs?), però aviat vaig començar a sentir curiositat, i he de reconèixer que una certa enveja. Aquella passió era veritablement contagiosa, i a mesura que anava assistint a més conferències i tallers seus, em vaig adonar que desitjava replicar-la. D'una banda pensava que l'emoció amb què transmetia el seu amor per les matemàtiques funcionaria bé per a potenciar l'interès per aprendre dels meus alumnes, però també sentia el desig de viure les matemàtiques de la mateixa manera intensa i emocionada amb què ho feia ell, així que em vaig proposar imitar-lo.
Vaig començar així a usar la seva expressió (“veritat que és bonic?”) cada vegada que una idea interessant aflorava, encara que de seguida vaig afegir-ne més de la meva collita, i cada vegada en més moments. “M'encanten aquest tipus de problemes!”, “Aquesta solució és preciosa!”, “Quin raonament tan brillant!”, “Quin error més interessant!”, “Quin dubte tan curiós!”, i frases així, sempre amb el punt just de teatralització per a no resultar sobreactuat. Fa ja uns quants anys que sostinc aquest teatre voluntari, i suposo que una mica d'efecte haurà fet perquè no han estat pocs els alumnes que se n’han rigut de mi -o que m'ho han recriminat gairebé amb amargor- pel fet que tota qüestió matemàtica que emergeix em sembla bonica, o que qualsevol problema o dubte matemàtic que em plantegen em sembla interessant.
Des del punt de vista de la docència, la meva percepció és que l'efecte en els estudiants és positiu, ja que els brinda un model d'aprenent curiós, interessat, que sent emoció i apassionament quan aprèn i es fa preguntes, una actitud que no té molt de sentit que els demanem si no la mostrem nosaltres mateixos. Més enllà de la pedagogia, però, de seguida em vaig adonar que el fingiment de l'actitud de l'Anton estava produint canvis subtils en mi. Eren canvis petits però que convidaven a pensar en transformacions més profundes i transferibles, així que vaig insistir a continuar imitant a l’Anton i explorar aquesta idea.
En aquest punt he de dir que mai m'han interessat tots els àmbits de les matemàtiques. Hi ha problemes que no m'agraden, hi ha aspectes que m'avorreixen profundament, i hi ha temes que preferiria que no existissin. La qüestió és que, arran de reproduir els gestos de l'Anton, no només han nascut noves simpaties sinó que moltes de les velles antipaties han deixat de ser-ho, i he començat a percebre bellesa on abans no creia que n'hi hagués. Dit d'una altra manera, de tant copiar al personatge, crec que al final me l'he acabat creient.
És cert que el meu impuls conscient i voluntari em va resultar fàcil de donar per la meva natural inclinació prèvia cap a les matemàtiques, però durant el procés em vaig adonar que es produïa un curiós diàleg intern entre l'expressió del sentiment i el propi sentiment, és a dir, entre el gest de posar-li paraules a l'emoció i la pròpia emoció. Algunes situacions matemàtiques m'avorrien o desagradaven, però en el moment en què usava expressions verbals d'apreciació positiva, la meva actitud canviava i de sobte em trobava gaudint del problema o de la qüestió que estiguéssim parlant. En aquestes ocasions, doncs, no era l'estímul extern el que m'inspirava el plaer de dedicar l'atenció sinó que era al revés, i era el meu propi esforç -la meva pròpia mobilització de l'interès- qui l'acabava per convertir en real.
Allò em va obrir un horitzó. Si aquest joc entre gest i emoció havia transformat la meva relació amb les matemàtiques, podria transformar també la meva manera de relacionar-me amb el món? Dit d'una altra manera, es pot mobilitzar l'interès? Pot ser el subjecte el que converteixi a l'objecte en interessant, i no al revés? Si jo havia estat capaç de generar interès on no n'hi havia (per molt propers que fossin a altres interessos que ja tenia anteriorment), no podria generar interessos més llunyans i difícils?
Suposo que és obvi que la meva aposta és que sí, i que podem plantejar-nos preguntes i reptes d'ordre superior. Al cap i a la fi, fins a quin punt hem de dependre només dels agents externs? Quanta responsabilitat tenim sobre el que sentim? Com d’esbojarrat és pensar que existeix un poder intern, potencialment infinit, capaç de convertir el món en interessant -perquè em converteix a mi en un ésser capaç de mobilitzar a voluntat el seu interès- i canviar així la nostra experiència vital per complet?
Jo crec que és possible, encara que també puc imaginar totes les objeccions. I no n’estic en desacord: efectivament no podem fingir el que sentim i una utopia com la que descric no és fàcil d'aconseguir. Però si som optimistes, i creiem de veritat en el nostre poder transformador, podem creure en què l'interès, la curiositat i l'atenció són habilitats que es treballen i que creixen amb la mobilització conscient, en una espècie de versió millorada del vell “fake it until you make it”, no en el sentit de fingir per a enganyar, sinó d'assajar una manera d'estar en el món fins que es torni autèntica.
I encara crec que es podria pujar l'aposta. Podríem entrenar-nos per a una mobilització conscient però no només de l'interès sinó de sentiments encara més profunds, més humans. Així com existeix l'Anton Aubanell de les matemàtiques, podem ser els Anton Aubanell de les persones, i fer créixer en nosaltres l'interès real en els altres, en la cura i el suport dels altres. Podem cultivar la curiositat, l'escolta i la comprensió de les preocupacions i les realitats dels nostres amics, de la nostra família, dels nostres companys de feina i de totes les persones que, conegudes o no, es mouen al nostre voltant. En definitiva, podem mobilitzar l'amor, un amor generós no només pels nostres vincles més profunds sinó per tot el món, independentment de qui siguin o de què hagin fet. Podrem així mobilitzar una compassió que sigui transversal, i tenir d'objectiu comú el màxim benestar de tots i de totes, de la nostra comunitat i de totes les comunitats. Un món utòpic però en realitat molt més fàcil d'aconseguir del que sembla. No és necessari que estiguem tots d'acord, a alguns només els convencerem amb l'exemple. N'hi ha prou que ho desitgem i que comencem a actuar, cadascú al seu ritme, cadascú en la seva profunditat. Siguem tots com l’Anton Aubanell. Siguem els Anton Aubanell de l'amor.