Poques vegades sentim la nuesa, la nuesa de l'ànima. Naixem, creixem, i passem pels anys passant pantalles. Li afegim capes a la ment, ens impregnem de records i de sensacions com si pintéssim una vegada i una altra les parets de casa, cada cop més gruixudes, cada cop més complexes. Busquem una perfecció que no arriba, un color exacte que mai trobem, fins que un dia quelcom es trenca. De sobte les parets ens resulten irreconeixibles, i ens adonem que cal deixar de pintar sense sentit, sense consciència. Aleshores indaguem, mirem què hi ha dins d'aquelles parets, i descobrim els nostres pitjors fantasmes. Soterrats en les capes més profundes, ens esperaven. I sumits en un dolor molt antic, un dolor que havíem evitat moltíssim temps, arribem per fi a les nostres arrels, a les parets primigènies, a la nuesa de l'ànima de la nostra infància.
Aquesta regressió és dura, és dolorosa, però ens aporta comprensió i per tant indulgència. Amb sort s'aconsegueix una acceptació profunda, una revelació sense lluita de l'essència pròpia, amb les nostres llums i també les nostres ombres, un estat de pau molt més fàcil de verbalitzar que de sentir. Suposo que el meu cas no va ser cap excepció i que per tant també va ser progressiu, un camí amb uns mecanismes interns que portaven anys coent-se però del qual, com totes les històries viscudes i explicades, potser només n’eren visibles els símptomes.
Jo treballava al departament d'homicidis del cos de Policia. És difícil que ningú del nostre entorn -em refereixo a advocats, a jutges criminalistes, a funcionaris de jutjats i de presons encara que també a periodistes, potser sobretot a aquests últims- no hagi fantasiat alguna vegada amb un cas clàssic de pel·lícula o de novel·la negra com el que vaig haver de tractar: una sèrie de cinc crims amb missatges que l'assassí deixava a l'escena perquè els desxifréssim. Segons els més veterans, un cas així ha de constar a l'expedient de tot detectiu, i he de confessar que al principi el vaig viure amb secreta alegria. Encara recordo alguns dels comentaris -aquest cas et curtirà, felicitats pel teu primer crim 'peliculero', potser fins i tot surts per televisió- però va durar poc l'excitació, si és que la puc anomenar així. Al cap de pocs dies d'iniciar la investigació vaig descobrir que un dels principals sospitosos era el meu germà gran -l’únic que tinc- i el que havia de ser una experiència professionalment atractiva es va convertir en un turment, no només per la situació i el dilema que em plantejava, sinó per les implicacions i conseqüències de qualsevol decisió que prengués.
A l'agenda del departament el cas va ser classificat com el dels crims matemàtics per motius obvis. En primer lloc, a les escenes dels cinc crims que en total es van cometre van aparèixer uns impresos amb la mateixa mena de contingut en les cinc ocasions: una llista amb tres enunciats de problemes matemàtics amb una estructura i un estil absolutament idèntic al d'un concurs que una associació de professors de matemàtiques organitzava de manera anual per a estudiants de cinquè i sisè de l'escola primària i primer i segon de la secundària. Això convertia a tots els professors de matemàtiques en sospitosos, però especialment als creadors dels problemes d'aquest concurs, un grup de matemàtics de diverses províncies que es reunien a la capital diverses vegades l'any per a elaborar-los. Aquests professors no només eren els principals sospitosos sinó que es van convertir també en consultors preferents, ja que els problemes que apareixien a les escenes del crim eren inèdits i ells, en condició d'experts, podrien donar pistes sobre qui els podria haver creat, o bé per l'estil de redacció, per la longitud o la distribució dels apartats, per la mena d'estratègia heurística que calia usar per a resoldre'ls, o bé per altres detalls més tècnics -vicis, nomenclatures, àmbits preferits o elements recurrents- més pròpiament matemàtics. Per si hi hagués dubtes sobre la connexió entre el crim i les matemàtiques, es va observar també que el perfil de les víctimes semblava suggerir el que Guillermo Martínez va usar a la seva novel·la Els crims d'Oxford, una història on dos matemàtics resolen l'autoria del que l'escriptor denomina crims imperceptibles: assassinats de persones que ja estaven a punt de morir abans de cometre's el crim, ancians al seu llit de mort, malalts terminals o persones la mort forçada de les quals seria difícil de distingir d'una mort natural que ja aviat els corresponia, crims per tant imperceptibles potser també en el sentit de ser poc greus, com si pretenguessin efectuar el menor mal possible i que semblaven respondre més a una satisfacció del desig de matar -o de donar lloc al joc de pistes amb la policia- que a un motiu real per a assassinar a les víctimes.
En saber que un dels professors sospitosos era el meu germà, jo mateix vaig proposar sortir del cas. Aquest gest en principi moral -i que respon a un codi ètic més o menys tàcit- va acabar sent anecdòtic. La preocupació dels meus companys no era tant que el meu vincle amb un dels sospitosos interferís en el cas sinó que fos a l'inrevés, i el transcurs de la investigació pogués afectar-me a nivell personal, encara que ningú tenia detalls de la relació exacta entre el meu germà i jo. De totes maneres, el departament era petit i hi havia un clima de confiança així que, malgrat la meva decisió, vaig tenir accés a la majoria dels detalls de les investigacions, principalment el contingut dels problemes i els enregistraments dels interrogatoris. Recordo que era estiu i s'havia espatllat l'aire condicionat. Sentia la suor al front i l'angoixa al pit. Quan vaig veure al meu germà entrar per la porta de comissaria de seguida vaig saber que alguna cosa no anava bé, que alguna cosa li passava. La nostra relació era nul·la -arran d'una última discussió havíem tallat el contacte del tot- de manera que va ser una mica violent trobar-me'l allí. El seu aspecte estava desmillorat. El vaig veure més vell, potser també una mica més calb, tot i que feia ja molt que es tallava el cabell al mínim. En veure'm va fer el seu mateix gest de sempre, un lleu moviment de celles i de coll en direcció vertical i que tornava amb lentitud a la posició inicial, més com un reconeixement que una salutació, la seva timidesa disfressada de desdeny.
Després de veure la seva declaració vaig tenir la sensació que mentia. La seva coartada -com les dels altres sospitosos- va ser comprovada i considerada vàlida, però a mi no em va convèncer. La seva personalitat és hermètica en qüestió d'emocions i amb un control ferri del seu comportament, habitualment fred, sovint tallant, i amb un historial d'episodis de violència en l'adolescència. Els psicòlegs que el van tractar aleshores no van saber determinar l'origen d'aquells brots, però van indicar que potser l'excés de control era precisament un dels causants de les fortes arrencades d'agressivitat que el dominaven, com si la incapacitat per a mostrar obertament les seves emocions les acabés acumulant indegudament fins a haver d'explotar per a donar-los sortida. En diferents moments de la meva infància jo havia presenciat expressions desagradables d'aquest caràcter explosiu -a vegades furibund- i suposo que l'origen de les meves sospites va ser aquesta idea preconcebuda que tenia d'ell. En l'interrogatori, a més, va mostrar una inquietud -un nerviosisme molt lleu, els seus dits tamborinant- que em va semblar impropi d'ell. Per descomptat que podia ser pel mer fet de ser interrogat (poques personalitats són tan fortes com per a no immutar-se davant d'una situació així, per molt que siguin innocents i es tinguin múltiples proves al seu favor) però així i tot vaig tenir dubtes, encara que en aquell moment vaig decidir no compartir-les.
Al no extreure's cap conclusió sòlida a partir dels interrogatoris, la investigació es va centrar en els enunciats dels problemes i en les seves solucions. Eren sempre tres, amb diversos apartats cadascun. En un d'ells hi havia un joc d'estratègia on, després de convidar a provar amb unes quantes partides, es demanava raonar sobre estratègies guanyadores, pel que sembla un recurs habitual en didàctica de les matemàtiques per a provocar raonaments que, malgrat estar contextualitzats en el joc, són transferibles al pensament matemàtic i deductiu en general. Els altres dos problemes giraven entorn d’elements geomètrics o de patrons observables o bé en situacions on es produïen iteracions o bé en contextos numèrics o d'atzar, i solien tenir la particularitat que els apartats anaven creixent en dificultat i tipus de descobriment, amb una clara intenció d'anar conduint a la indagació i a la formulació de conjectures que a vegades concloïen en resultats curiosos o atractius.
Eren problemes entretinguts (no van ser poques les discussions al departament sobre algunes solucions concretes), però la seva connexió amb els crims era massa ambigua, o millor dit, massa difícil. Dels enunciats i de les solucions es podia extreure informació però era massa complex deduir prediccions concretes, i feia l'efecte que l'autor s'havia excedit en prudència per a no ser descobert. En els problemes trobats en el cos de la primera víctima, per exemple, en el procés de solució d'un dels apartats del primer problema es dibuixava una creu (que podia referir-se a la creu vermella dels hospitals), les solucions de tres dels set apartats del segon problema sumaven vuitanta, i finalment en el tercer problema hi havia un esment a una muntanya. Aquestes tres dades (una creu, una suma parcial que dona vuitanta i un esment a una muntanya) semblaven relacionar-se amb el fet que la següent víctima fos un octogenari trobat al llit d'un hospital que està situat a la part alta d'un turó, però tenint en compte la quantitat d'informació que podia extreure's de cadascun dels tres problemes, la pretensió que fóssim capaços de predir la següent mort a partir d'aquelles dades era realment exigent.
Encara així ho vam intentar. Es van combinar totes les possibilitats i es van composar hipòtesis amb variacions i reordenacions de totes les paraules i tots els números de tots els enunciats i totes les solucions i els seus processos. Per a això es va dissenyar un programa informàtic que generava totes les combinacions per a no deixar de tenir-ne en compte cap. Es va recórrer fins i tot a un grup d'experts perquè analitzessin les dades, però tampoc així va haver-hi manera. Estava clar que hi havia una intenció de no seguir cap patró detectable, amb estratègies múltiples i dispars. No s'usaven mai les mateixes dades ni en el mateix ordre, a vegades la pista estava en la seva negació o alteració parcial i a vegades convenia traduir els números a lletres, i a vegades a l'inrevés. En altres casos calia fixar-se en una part del dibuix o en la gràfica que acompanyava a l'enunciat, o calia fer raonaments dels denominats laterals. Davant tanta dificultat, l'única cosa que vam poder fer va ser comprendre les pistes a posteriori, i malgrat tots els esforços no vam ser capaços d'evitar cap de les cinc morts que es van produir.
La hipòtesi generalitzada va ser que es tractava d'una ment privilegiada però pertorbada, algú capaç de cometre crims només pel gust de proposar reptes intel·lectuals indesxifrables, encara que amb un mínim de sentit moral com per a tenir la delicadesa que fossin crims imperceptibles. Respecte a les matemàtiques, jugaven un paper important tot i que ambigu. Hi havia una necessitat potser obsessiva o malaltissa d'usar-les com a mitjà de comunicació -com si els problemes matemàtics fossin el seu llenguatge d'expressió emocional- encara que d'una manera poc connectada amb la realitat. Aquesta desconnexió havia d'indicar algun tipus de neurosi fantasiosa, ja que era gairebé impossible saber la seva intenció o missatge ocult, si és que n'hi havia. El perfil era doncs molt concret -no sol haver-hi criminalitat en l'àmbit acadèmic, menys encara d'aquest estil de crim i quadre psíquic- però al mateix temps era també molt obert, no només per l'ampli espectre de sospitosos possibles sinó per l'absència de pistes consistents.
Si la resta de l'equip hagués conegut el passat del meu germà com el coneixia jo, potser l'haurien investigat més a fons, i el més probable és que també haguessin sospitat d'ell. Era cert que no hi havia cap evidència que el seu comportament violent hagués empitjorat des de la seva adolescència, però tampoc hi havia indicis que s'hagués resolt en profunditat, i el seu tarannà continuava igual de sec i de fred, sovint agressiu a nivell verbal. En el pitjor dels casos, doncs, podria pensar-se que potser només s'havien deixat de detectar els símptomes però que continuessin vius, inadvertits o dissimulats o amagats, així com les seves causes. Potser aquella violència no només no havia cessat sinó que havia augmentat fins a aconseguir el seu zenit, i potser ara ja no podia romandre oculta per més temps, i la necessitat de cridar l'atenció s'havia tornat tan retorçada i insostenible com per a convertir-se en aquella mena de crims.
Jo em resistia a acceptar aquesta hipòtesi. Hi havia quelcom en mi de lleialtat cap a ell que m'impedia pensar d'aquesta manera -al cap i a la fi era el meu germà, per molt explosiu que hagués estat de jove o de caràcter complex que fos ara- però la veritat és que tampoc era capaç de descartar-la del tot. La nostra relació havia estat sempre distant, a vegades tibant i amb diferències que a vegades esclataven a les reunions familiars. Era gairebé impossible saber què pensava o sentia realment, ja que no parlava mai dels seus sentiments sinó només de generalitats teòriques, mai relacionades amb ell mateix. A mi m'irritava el seu caràcter i a vegades el provocava, i sempre he cregut que a ell li passava el mateix amb mi. No teníem doncs una relació sana, i crec que, d'alguna manera, la possibilitat que tingués una malaltia, diguem, clínica, em servia de justificació per a totes les discussions, per a tot l'odi i per a tot el mal que ens havíem professat i infligit l'un a l'altre. El fet que patís algun tipus de psicopatia m'exculpava de la meva part de responsabilitat que la nostra relació fos tan dolenta, i a més em servia també d'expiació o d'acceptació -o almenys d'atenuació- d'aquell sentiment que portava tant de temps adherit i que se'm feia tan ingrat, l'animadversió pel meu propi germà.
La intuïció definitiva la vaig tenir després d'una visita als meus pares. Feia ja anys que ens reuníem per separat -o bé els visitava ell o bé ho feia jo, però mai coincidíem- i a vegades jo els preguntava per ell. Vaig saber aleshores que havia publicat un article en una revista matemàtica i que els havia regalat un exemplar als meus pares. Vaig fer una còpia i quan vaig arribar a casa vaig cancel·lar tots els meus plans. Vaig percebre llavors aquell altre tipus de veritat que no és tangible, que no és lògica ni mental ni pertany gairebé al llenguatge, una veritat que no crec que sigui capaç de demostrar mai però de la qual ja no puc dubtar. Així funcionen les creences rotundes, encara que a més de certesa vinguin també acompanyades de dolor. Ens travessen l'ànima, s'hi instal·len sense resistències, i no sabem per què però les sabem, simplement les sabem.
L'article es titulava: “El goig i el gaudi en Matemàtiques” i estava situat en la secció de curiositats. Les matemàtiques són sanes o són insanes? Quines parts de les matemàtiques són sanes i quins són insanes? Què poden aprendre les matemàtiques de la psicoanàlisi? Aquestes eren les preguntes clau que apareixien al resum de l'article. El tema en principi podria resultar sorprenent però, coneixent al meu germà, no ho era en absolut. De fet, vaig sentir que allò era un èxit, potser el seu major assoliment. Per fi havia plasmat les seves idees per escrit i les havia compartit, per fi el món coneixia les seves teories. El meu germà havia estudiat la carrera de Matemàtiques i exercia de professor en un institut de secundària però s'havia format en psicologia i després també en psicoanàlisi. És cert que el cessament dels seus brots violents va coincidir amb l'inici de la seva afició als estudis sobre el caràcter, però cridava l’atenció que ell mateix no s'hagués sotmès mai a cap mena de teràpia (d'haver estat així potser hagués sospitat menys d'ell). La seva fascinació per les teories de Freud i de Lacan sobre l'inconscient era doncs molt teòrica però manifesta, i sovint els citava. Solia acabar els seus arguments amb cites com “l'inconscient és el desig de l'altre”, o “allò que no es recorda, es repeteix”, però la seva especialitat era distingir entre el goig i el gaudi, dos conceptes que, d'una manera molt simple, poden traduir-se com el plaer sa i el plaer insà.
El meu germà aplicava aquests dos conceptes a infinitat de contextos diferents. No és que en parlés tot el temps sinó que eren una constant, un comentari que podia lliscar a col·lació de qualsevol tema, un dels seus clàssics, per dir-ho d'alguna manera. Gràcies a ell vaig aprendre que el goig -la idea original de plaer, el gozo en castellà- és el plaer que respon a un objecte de desig tangible i real, conscient, com menjar quan es té gana, o descansar quan s'està cansat. És doncs la versió sana del plaer, la que no amaga neurosis ni projeccions infantilitzades. En canvi el gaudi -la jouissance en francès, das genuss segons Hëgel, el goce en castellà- és aquell altre plaer que s'experimenta quan l'objecte de desig no existeix, i en el seu lloc es persegueix una escena no resolta, un moment de la infància que no vam saber travessar. En aquest cas es tracta d'un desig inconscient, i el que s'intenta és repetir una conducta no superada que en algun moment vam entendre com a vàlida o com a normal perquè ens va proporcionar un cert plaer, però que ja no amaga cap recompensa real i més aviat representa un mal. Volem romandre en una escena del nostre passat a partir de la qual ja no vam saber avançar, i experimentem la paradoxal satisfacció de gaudir amb el nostre patiment. És el que ens succeeix, per exemple, quan malgrat saber que ens estem agredint, o que el que fem no ens és en el fons beneficiós, continuem fent-ho. En algun lloc del nostre inconscient obtenim una recompensa simbòlica, buida, contra la qual la nostra ment conscient està en contra però que ens resulta molt difícil renunciar. És el cas de les relacions denominades tòxiques o de les addiccions i hàbits poc saludables, inclosos els que es produeixen exclusivament en la nostra ment, que no són pocs ni tampoc lleus ni molt menys senzills de detectar. En aquests patrons insans -els denominats símptomes- sentim un plaer sord, culpable, molt semblant -encara que per descomptat a menor escala- al que senten els criminals quan cometen els seus crims. El gaudi és doncs la versió insana del desig -la seva ombra, el seu revers malvat o simplement malalt- i el meu germà trobava un delit molt insistent no només en diferenciar-lo del goig, sinó en subratllar la seva presència quan semblava que no hi era.
Sempre vaig compartir el seu interès per aquest tema. Al cap i a la fi, quants elements podríem afirmar que intervenen en cada decisió que prenem? Sens dubte mai en participa un de sol, i més aviat es produeix un debat intern més o menys inconscient. De tots aquests motius, aleshores, quins podríem afirmar que responen a objectes de desig reals, que són sans, que tenen intencions amoroses en el sentit que advoquen pel bé d'un mateix i pel dels altres? O quins, per contra, hauríem de concedir que més aviat persegueixen la repetició de comportaments nocius, simptomàtics de què el seu motiu últim és alimentar l'ego amb vanitats o avarícies, amb enveges o competicions egoiques, amb recompenses narcisistes? Com diria el meu germà, quant hi ha de goig i quant de gaudi en cada decisió que prenem, en cada acció que emprenem, en cada desig que perseguim i en cada plaer que experimentem? Quants àngels, quants dimonis viuen en nosaltres? Qui els governa? Gràcies a ell ja coneixia la complexitat i riquesa de totes aquestes preguntes, però tenia curiositat per saber com se les havia enginyat per a relacionar-les amb les matemàtiques, i la veritat és que sentia orgull per ell. Si Jacques Lacan havia usat en profunditat conceptes complexos de topologia matemàtica en els seus famosos seminaris, no podria el meu germà trobar noves connexions entre les matemàtiques i la psicoanàlisi?
Es podria dir que vaig devorar l'article. Vaig oblidar per complet que buscava pistes sobre els crims i em vaig submergir en la seva proposta matemàtica. El seu estil era inconfusible, més provocador que alliçonador, més d'obrir el focus amb preguntes que de tancar-lo amb respostes. Segons vaig entendre, la idea principal era que, així com ho són totes les activitats que l'ésser humà realitza, el quefer matemàtic també és susceptible de ser classificat dins de la influència del goig i del gaudi, i encara que alguns elements semblaven pertànyer de manera més natural a l'un o a l'altre, en última instància depenia més del subjecte que de l'objecte. El teorema de Pitàgores, per exemple, podria representar una expressió de goig si resolgués un problema real -tant si el context fos quotidià com si fos estrictament matemàtic- o si s'analitzés des d'un punt de vista determinat -sempre que fos genuí-, però bé podria desembocar en gaudi si la necessitat de la seva utilització fos dubtosa -o bé perquè existissin altres alternatives o perquè el mateix problema no provingués d'una necessitat concreta i real- o perquè les intencions de la seva aplicació o la seva anàlisi fossin difuses. En aquest punt s'obria la distinció entre fer matemàtiques per a un objectiu concret -resoldre problemes, demostrar propietats, establir connexions o transferir maneres de pensar- o bé fer-les pel mer fet de fer-les, i es mostraven exemples on els problemes que es resolien (o les propietats que es treballaven) eren artificials o excessivament sofisticats o antinaturals, o amb la consecució d'una suposada estètica matemàtica com a únic objectiu. L'article proporcionava una llista on, depenent de la intencionalitat, el mateix element matemàtic podia ser englobat dins del goig o del gaudi. Des d'aquest punt de vista s'analitzaven tècniques matemàtiques com determinats tipus d'instruments lògics -les reduccions a l'absurd, les demostracions per inducció i els teoremes d'existència entre altres, pel que sembla tots ells bastant polèmics- però també actituds i sensacions concretes transferibles a altres àmbits, com la de perseverar fins a haver analitzat de manera exhaustiva tot el conjunt -excessivament extens- de solucions d'un problema obert, la de generar preguntes noves a partir de les existents, la mateixa pulsió que mou al subjecte a resoldre un problema, o el tipus de satisfacció que s'experimenta en resoldre'l. La intenció era doncs augmentar la lucidesa de la consciència matemàtica perquè s'analitzés, des d'un punt de vista psicoanalític, quines matemàtiques responien a objectius concrets i reals -del tipus que fossin, però que perseguissin el goig- i per tant poguessin denominar-se sanes, i quines en canvi eren projeccions matemàtiques de la idea psíquica del gaudi, i representaven per tant una producció matemàtica innecessària, prescindible, per insana.
Arribat a aquest punt de l'article (i veient que ja només em quedava un paràgraf per llegir) recordo que em vaig anticipar a una possible conclusió. Vaig intuir -o potser vaig desitjar- que l'anàlisi acabés amb una espècie de crida a la bondat, alguna cosa així com: “Ara que sabem que existeixen les matemàtiques sanes i les matemàtiques insanes, esforcem-nos tots a posar consciència i fem matemàtiques sanes”, com si el meu germà anés a erigir-se en el salvador, o millor dit, en el sanador de les matemàtiques i dels matemàtics. La sorpresa la vaig tenir aleshores, o hauria de dir decepció. L'última frase, en efecte, contenia una reflexió semblant a la que jo endevinava, però hi havia un parell de moments que em van deixar gelat. Deia: “Així és, doncs, la naturalesa de les matemàtiques, tan ambivalent com la de l'ésser humà. Capaç d'allò més alt i d'allò més baix, del més lluminós i del més fosc. Capaços d'amor i d'odi, fins i tot de crims. De goig i de gaudi, de la lluita eterna entre germans oposats”.
I llavors ho vaig saber. Tots els records, totes les discussions, totes les vegades que havíem enfrontat les nostres idees en converses pujades de to, tot va cobrar sentit de cop. Havia estat el meu germà. El meu germà havia estat l'autor dels cinc crims, m'era i m'és impossible dubtar-ho. Sé que mai serà suficient prova davant d'un jurat o d'un equip d’investigació, però el fet que usés la paraula crims en l'última frase del seu article va ser el primer dels dos motius, gairebé diria que suficient. Sé que podria tractar-se d’una llicència literària però per a mi va ser definitiu. Ho vaig saber, de la mateixa manera en què vaig saber que ell sabia que jo sabria, i de la mateixa manera en què també vaig saber el motiu dels assassinats, o millor dit, el motiu de la forma en què s'havien comès. Feia servir la paraula crims d'una manera innecessària i per tant significativa, però amb l'última part de la frase, “l'eterna lluita entre germans oposats”, vaig sentir amb total claredat que m'estava comunicant que els cinc crims, que el joc de pistes, que la seva impossible resolució i finalment la seva connexió amb les idees del goig i del gaudi eren un nou episodi de la competició que sempre havia existit entre nosaltres i que estava en l'arrel de la nostra mala relació: la nostra històrica competició per saber quin de les dues veritats era millor, si la seva, la lògica, la científica i matemàtica, la del germà gran, fred i estricte i controlador, o la meva, la humana i social, la de les pel·lícules i els llibres sobre assassinats, la del germà petit, agitador i pompós, reptador. En aquell moment vaig saber, amb un tremolor al pit similar a la por, que en tots els anys de distància el meu germà no havia abandonat el nostre conflicte, que el seu silenci només havia estat temporal, i que ara tornava amb tota la seva fúria per a donar-me una nova lliçó. Aquest era el seu estil, sempre ho havia estat. Amb els crims -amb la meva impossibilitat de resoldre'ls- m'estava demostrant, una vegada més, que ell era més intel·ligent que jo, que les matemàtiques eren superiors a la criminologia, que ell era millor que jo.
Aquella nit vaig sentir esfondrar-se un mur de dolor sobre la meva esquena. Amb llàgrimes amargues als ulls i l'article encara a les mans, em vaig adonar de què poc resolta estava la nostra lluita infantil per l'atenció i l'afecte dels nostres pares, la nostra competició inconscient pel seu amor. Poques vegades m'he sentit tan trist, tan avergonyit. Ens pensem que perquè ja fa unes quantes dècades que hem entrat a l'edat adulta ja hem madurat, que ja haurem comprès el funcionament del món i de les nostres realitats, quan la veritat és que amb prou feines som els mateixos nens, els mateixos tristos i desprotegits nens, desvalguts i necessitats i demandants d'un amor que mai s'omple del tot. Potser tot allò confirmava l'autoria dels assassinats i per tant la greu neurosi del meu germà, però també l'enorme lliçó que m'estava proporcionant, la seva enorme saviesa. Encara que fos d'aquella retorçada manera, vaig comprendre que aquest era el nostre gaudi, les nostres matemàtiques insanes. La nostra competició estava en l'origen de les nostres personalitats, i a través d'aquest filtre se'm feien òbvies una infinitat de comportaments, tant meus com del meu germà.
En aquell moment em vaig plantejar diverses possibilitats. Deixant de banda la seva malaltia (és a dir, no usant-la com a justificació ni com a excusa), si jo era del tot sincer amb mi mateix, havia de concedir que potser el major responsable de la nostra mala relació era jo. Al cap i a la fi, el meu cas era un clàssic: un germà menor que, no content amb el complex d'Èdip, també es proposa suplantar al germà gran. Tota la nostra tensió degué originar-se després del meu desig inconscient d'erigir-me en el fill favorit, i ell, com és natural, va haver de respondre al que degué sentir com una agressió, com una amenaça constant. D'una banda, doncs, aprofitar aquella situació per a abandonar la lluita d'una vegada per sempre semblava la solució òptima, la més sana, la que havia d'alliberar-nos simbòlicament d'un vincle tòxic que era evident que no havíem resolt. Aquest semblava ser el camí correcte, el problema és que hi havia un assumpte policial pel mig. Un cas amb cinc crims, cinc víctimes, cinc persones que havien perdut la vida, per molt que les seves morts fossin dubtosament imperceptibles. Jo ja no dirigia la investigació i a més el cas havia quedat tancat, però estava ocultant una informació que podria redirigir els esforços per a resoldre'l, així que, d'alguna manera, també estava en joc la meva integritat professional, o almenys el meu compromís amb el cos de policia.
Davant aquell dilema no vaig poder evitar plantejar-me les mateixes preguntes que solia plantejar el meu germà, tant que vaig arribar a pensar que no fos aquesta precisament la seva intenció. Si jo ara l’assenyalés, em preguntava, si jo ara reobrís el cas i dirigís les investigacions cap a ell, convençut com estava que si indaguéssim amb més tenacitat, ara sí que trobaríem proves reals (i no intuïcions com les que tenia aleshores), estaria fent-ho per motius sans o per motius insans? Ho faria per lleialtat al meu càrrec en el cos de policia, o estaria en el fons tornant a competir amb ell, demostrant-li que sí que podia resoldre el cas, perpetuant encara més la nostra lluita? El dubte em corroïa, i recordo que ja només pensava en termes de goig i de gaudi. Em plantejava llavors encobrir-lo, i m’adonava que el meu debat intern era idèntic al de prendre la decisió contrària, com si fossin simètrics. Analitzava totes les possibilitats i sempre trobava una manera de girar els arguments per a justificar tota opció i la seva contrària, i el que abans considerava sa ara ho considerava insà -i a l'inrevés-, tal com ell mateix explicava en el seu article. Tot em semblava bé, tot em semblava malament, i a més li trobava sentit a aquesta aparent contradicció.
No van ser poques les nits en vela fins que per fi em vaig decidir. La llei permet l'abstenció en el cas d'haver de declarar contra un familiar, per tant per això no havia de patir. Hi havia alguna cosa, però, que m'impedia seguir a la policia. Sé que em podria haver quedat al càrrec: no haver estat del tot professional en un cas no era tan greu, per molt que fos una negligència deliberada. Així i tot, per a mi les implicacions eren d'un altre tipus. Vaig sentir que el més sa en relació al meu germà era, en efecte, abandonar la lluita, abaixar els braços i deixar de competir amb ell, però em va semblar que deixar també el cos de policia era un símbol que reforçava aquesta decisió, que li donava la importància que tenia.
Va ser com tornar a la infància, com tornar a la nuesa de la infància i des d'allí comprendre en profunditat. Tot pertanyia al pla simbòlic i més que un canvi es tractava d'una acceptació, un estat de pau i de perdó que potser no tenia cap repercussió exterior. Al cap i a la fi, més que amb ell, amb qui jo havia de reconciliar-me era amb mi mateix. Sabia, doncs, que era un procés intern, però també sabia que encara no havia tancat el cercle. Em resultava impossible quedar-me quiet i limitar-me a assumir, així que em vaig armar de valor, vaig intentar desfer-me de tot allò que em separés de l'amor que encara sentia per ell, i sense la més mínima idea de què podria trobar-me, em vaig presentar a casa seva, vaig trucar al timbre de la seva porta i vaig esperar que obrís. Sentia dolor, sentia tristesa i sentia vergonya. Però valia la pena intentar-ho.