Embedded Files
El passat dimarts 9 de març de 2021 es commemorà el noranta-vuitè aniversari del naixement de Walter Kohn (Viena, Àustria, 9 de març de 1923 — Santa Barbara, Califòrnia, EUA, 19 d'abril de 2016), qui fou un (1) físic nord–americà, d'origen austríac, guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1998.
Biografia
Biografia
Nasqué el 9 de març de 1923 a la ciutat de Viena (Àustria). Estudià matemàtiques i física a la Universitat de Toronto (Canadà), on es graduà el 1945. Posteriorment realitzà el seu doctorat en física a la Universitat Harvard (Cambridge, Massachusetts) l'any 1948 sota la supervisió de Julian Schwinger. Entre els anys 1950 i 1960 fou professor de la Universitat Carnegie Mellon (Pittsburgh, Pennsilvània); després es traslladà a la Universitat de San Diego (Califòrnia), on romangué fins al 1979. Aquell any acceptà el càrrec de director de l'Institut de Física Teòrica a Santa Bàrbara (Califòrnia), i esdeveningué el 1984 professor a la mateixa universitat de Santa Bàrbara (Califòrnia).
L'any 1957 aconseguí la ciutadania nord–americana.
Morí a Santa Barbara, Califòrnia el 19 d'abril de 2016.
Recerca científica
Recerca científica
Durant la seva estada a la Universitat Carnegie Mellon (Pittsburgh, Pennsilvània) realitzà recerques en la física dels semiconductors, matèria que posteriorment canvià per la recerca de les característiques electròniques de diversos materials. Particularment ocupà un paper essencial en el desenvolupament de la Teoria del funcional de la densitat, que permeté incorporar efectes de la mecànica quàntica a la densitat electrònica. Aquesta simplificació del còmput conduïda a moltes penetracions i es convertí en una eina essencial per a l'estructura electrònica dels materials, atòmica i molecular.
L'any 1998 fou guardonat amb la meitat del Premi Nobel de Química pel desenvolupament de la teoria funcional de la densitat. L'altra meitat del premi recaigué en John A. Pople pel desenvolupament de mètodes teòrics per mitjà dels quals es poden investigar les propietats de les molècules en processos químics.
Walter Kohn at a lecture at the University of Graz, Austria.
Walter Kohn
Walter Kohn
El passat dilluns 8 de març de 2021 es commemorà el quatre-cents tresè aniversari de la formulació de la llei del moviment dels planetes per Johannes Kepler, el 8 de març de 1618, qui, tot i que la rebutjà al cap de pocs dies després d'haver fet alguns nous càlculs, l'acabà confirmant el 15 de maig del mateix any 1618.
Lleis de Kepler
Lleis de Kepler
En astronomia, les lleis de Kepler són tres (3) lleis científiques que descriuen el moviment dels planetes al voltant del Sol.
L'òrbita d'un (1) planeta és una el·lipse amb el Sol situat en un (1) dels seus dos (2) focus.
Un (1) segment rectilini que uneix el planeta i el Sol escombra àrees iguals en intervals de temps iguals.[1]
El quadrat del període orbital d'un planeta és proporcional al cub del semieix major de la seva òrbita.
Aquestes lleis s'apliquen a qualsevol cos orbitant al voltant d'un altre (per exemple la Lluna o els satèl·lits artificials i la Terra), sempre que negligim la influència de tercers cossos. La major part d'òrbites planetàries són gairebé circulars, i es necessiten càlculs i observació per determinar que no són perfectament circulars. Els càlculs de l'òrbita de Mart, valors publicats dels quals subjecte de debat,[2] indicaven que es tractava d'una òrbita el·líptica. A partir d'aquí, Johannes Kepler deduí que els altres cossos del sistema solar, incloent–hi aquells més llunyans al Sol, també tenen òrbites el·líptiques.
L'obra de Kepler, publicada entre els anys 1609 i 1619, millorà la teoria heliocèntrica de Nicolau Copèrnic explicant com variaven les velocitats dels planetes, i fent servir òrbites el·líptiques i no circulars amb epicicles.[3] El 1687 Isaac Newton demostrà que les relacions establertes per Kepler s'aplicaven al sistema solar a conseqüència de les seves lleis del moviment i de la gravitació universal.
Formulari
Formulari
El model matemàtic de la cinemàtica d'un planeta subjecte a les lleis permet fer un gran ventall de càlculs.
Primera llei de Kepler
Primera llei de Kepler
«
L'òrbita de cada planeta és una (1) el·lipse amb el Sol en un (1) dels seus dos (2) focus.
»
Segona llei de Kepler
Segona llei de Kepler
«
Una (1) recta que uneix un (1) planeta i el Sol escombra àrees iguals en intervals de temps iguals.[1]
»
S'escombra la mateixa àrea (en blau) en un període fix. La fletxa verda és la velocitat. La fletxa lila dirigida cap al Sol, és l'acceleració. Les altres dues (2) fletxes liles són les components de l'acceleració paral·lela i perpendicular a la velocitat.
El radi orbital i la velocitat angular del planeta a l'òrbita el·líptica varia. Aquest fet es mostra a l'animació: el planeta es mou més ràpidament quan és a prop del Sol, i més lentament quan se n'allunya. La segona llei de Kepler afirma que el sector blau té una àrea constant.
Tercera llei de Kepler
Tercera llei de Kepler
«
El quadrat del període orbital és directament proporcional al cub del semieix major de la seva òrbita.
»
Això captura la relació entre la distància dels planetes des del Sol, i els seus períodes orbitals. Kepler enuncià aquesta llei el 1619[4] en un (1) intent per determinar segons lleis precises el que veia com la «música de les esferes», i expressar–ho en termes de notació musical.[5] Així, era coneguda com la llei harmònica.[6]
Emprant la llei de la gravitació de Newton, publicada el 1687, es pot trobar aquesta relació pel cas d'una (1) òrbita circular igualant la força centrípeta a la força gravitacional:
La següent taula mostra les dades emprades per Kepler per derivar empíricament la seva llei:
Després de trobar aquest patró, Kepler escrigué: «Inicialment creia que somiava... però és absolutament cert i exacte que aquesta proporció entre els períodes de dos (2) planetes qualssevol és exactament la potència de 3/2 de la distància mitjana.»[7]
Representació logarítmica del període orbital (en anys terrestres) segons el semieix major (en unitats astronòmiques) per als vuit (8) planetes del sistema solar.
Segons estimacions modernes:
Referències
Referències
Bryant, Jeff; Pavlyk, Oleksandr. «Kepler's Second Law», Wolfram Demonstrations Project. Retrieved December 27, 2009.
[enllaç sense format] https://www.nytimes.com/1990/01/23/science/after-400-years-a-challenge-to-kepler-he-fabricated-his-data-scholar-says.html?pagewanted=1
Holton, Gerald James; Brush, Stephen G.. Physics, the Human Adventure: From Copernicus to Einstein and Beyond. 3rd paperback. Piscataway, NJ: Rutgers University Press, 2001, pàg. 40–41. ISBN 0-8135-2908-5.
Johannes Kepler, Harmonices Mundi [The Harmony of the World] (Linz, (Austria): Johann Planck, 1619), book 5, chapter 3, pàg. 189. A la part inferior de la pàgina 189: «Sed res est certissima exactissimaque quod proportio qua est inter binorum quorumcunque Planetarum tempora periodica, sit præcise sesquialtera proportionis mediarum distantiarum, …» («Però és absolutament cert i exacte que la proporció entre els temps periòdics de dos planetes qualssevol és precisament la proporció sesquialtera [la proporció 3:2] de les seves distàncies mitjanes, …»)
Traducció a l'anglès de l'obra de Kepler Harmonices Mundi disponible: Johannes Kepler with E.J. Aiton, A.M. Duncan, and J.V. Field, trans., The Harmony of the World (Filadèlfia, Pennsilvània: American Philosophical Society, 1997); vegeu pàg. 411.Burtt, Edwin. The Metaphysical Foundations of Modern Physical Science. pàg. 52.
Gerald James Holton, Stephen G. Brush. Physics, the Human Adventure. Rutgers University Press, 2001, pàg. 45. ISBN 0-8135-2908-5.
Caspar, Max. Kepler. Dover, Nova York, 1993.
Il·lustració de les tres (3) lleis de Kepler amb dues (2) òrbites planetàries. Les òrbites són el·lipses, amb els punts focals F1 i F2 pel primer planeta i F1 i F3 pel segon. El Sol es troba al focus F1. Els dos (2) sectors ombrejats A1 i A2 tenen la mateixa àrea, i el temps que tarda el planeta 1 per cobrir el segment A1 és igual al temps per cobrir el segment A2. Els temps d'òrbita totals pels planetes 1 i 2 segueixen la proporció.
La primera llei de Kepler situa el Sol al focus d'una (1) òrbita el·líptica.
Sistema de coordenades heliocèntric (r, θ) per una (1) el·lipse. També s'hi mostren el semieix major a, el semieix menor b i el semilatus rectum p; el centre de l'el·lipse i els seus dos (2) focus marcats per punts. Per θ = 0°, r = rmin i per θ = 180°, r = rmax.
S'escombra la mateixa àrea (en blau) en un (1) període fix. La fletxa verda és la velocitat. La fletxa lila dirigida cap al Sol, és l'acceleració. Les altres dues (2) fletxes liles són les components de l'acceleració paral·lela i perpendicular a la velocitat.
Representació logarítmica del període orbital (en anys terrestres) segons el semieix major (en unitats astronòmiques) per als vuit (8) planetes del sistema solar.
El passat dilluns 8 de març de 2021 es commemorà el cent trenta-cinquè aniversari del naixement d'Edward Calvin Kendall (South Norwalk, Connecticut, 8 de març de 1886 — Princeton, Nova York, 4 de maig de 1972), qui fou un químic i professor universitari nord-americà guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia.
Biografia
Biografia
Nasqué el 8 de març de 1886 a la ciutat de South Norwalk, població situada a l'estat nord–americà de Connecticut. Estudià química a la Universitat de Colúmbia (Nova York), on es graduà el 1908 i doctorà el 1910. Després de treballar un (1) any a l'empresa «Parke, Davis and Company» com a químic investigador entre els anys 1911 i 1914 treballà a l'Hospital St. Luke de Nova York, i esdevingué aquest últim any professor de bioquímica a la Universitat de Minnesota i cap de la Clínica Mayo de Rochester (Minnesota).
Morí el 4 de maig de 1972 a la seva residència de Princeton, situada a l'estat de Nova Jersey.
Recerca científica
Recerca científica
L'any 1919 aconseguí aïllar en forma cristal·lina l'hormona principal de la glàndula tiroide, que anomenà tiroxina. Així mateix, durant la seva estada a la Clínica Mayo aconseguí desxifrar l'estructura i els efectes biològics de l'hormona del còrtex suprarenal en el tractament de l'artritis. Així mateix se'l considera el descobridor de la cortisona.
L'any 1950 fou guardonat, juntament amb Tadeus Reichstein i Philip Showalter Hench, amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia pels seus estudis sobre les glàndula suprarrenal i el descobriment de la cortisona.
Edward Calvin Kendall
Edward Calvin Kendall
El passat dilluns 8 de març de 2021 es commemorà el cent vuitantè aniversari del naixement de Valentí Almirall i Llozer (Barcelona, 8 de març de 1841 — ibídem, 20 de juny de 1904), qui fou un (1) advocat, periodista i polític català, considerat un (1) dels pares del catalanisme modern i, més concretament, d'un (1) catalanisme d'esquerres fèrriament federalista.[1]
Biografia
Biografia
Educació
Educació
Era fill de Josep Almirall i Alier i de Josefa Llozer i Cebrià, família de comerciants de drogues i colònies, amb moltes propietats tant urbanes com rurals (de fet, posseïen el castell del Papiol, del qual eren barons, un títol que Valentí sempre evità).[1] Estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, però hagué de deixar–la per haver criticat el professor Claudi Lorenzale. Sabia parlar grec, llatí, francès, anglès, italià i alemany, fet que li permeté viatjar i conèixer l'activitat cultural i intel·lectual moderna europea.[1] A la Universitat de Barcelona estudià filosofia entre els anys 1854 i 1857, i després dret entre els anys 1857 i 1863, any en què es llicencià, però rarament exercí l'advocacia.[1] Sovint anava a les tertúlies de la rebotiga de l'escriptor Frederic Soler Pitarra (amb qui inicià el teatre modern en la llengua catalana «que ara es parla»), on es trobava amb altres intel·lectuals com ara Gonçal Serraclara, Conrad Roure, Anselm Clavé, Josep–Lluís Pellicer, Innocenci López, Josep Feliu i Codina...[2]
Vida política
Vida política
La seva situació econòmica benestant i la poca vocació que tenia per a exercir com a advocat l'empenyeren cap a la política activa. Participà en la preparació i en els fets de la Revolució del 1868 a Barcelona; dirigí El Federalista i col·laborà en la Revista Republicano–Federal, des de la qual publicà opuscles força radicals com Guerra a Madrid! i Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña. Observaciones sobre el modo de plantear la confederación en España. Es declarà hostil a tota mena d'entesa amb els monàrquics i prengué part important en el pacte de Tortosa (Baix Ebre) del 18 de maig de 1869, signat entre representants d'entitats republicanes de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Aragó.[1]
Entre els anys 1868 i 1881 milità en el Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) en què era el principal dirigent dels federals intransigents de Barcelona, un grup minoritari dins del republicanisme federal, que es vertebrava al voltant del Club dels Federalistes (1868–1869), del qual en fou escollit primer president, i del diari El Estado Catalán (1869–1870 i 1873). Entre els anys 1868 i 1869 orientà la publicació El Federalista,[1] que es caracteritzà pel seu dogmatisme, intransigència, maximalisme i idealisme. Volien transformar l'estat centralista i uniformitzador espanyol en un estat federal i descentralitzat, amb una revolució federal des de baix, sorgida de la iniciativa de les classes populars; una revolució federal que implicaria la divisió de la sobirania espanyola entre les regions històriques i el govern de la federació. Tant era així que, el 1868, publicà unes Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Catalunya; en aquest mateix sentit, participà del Pacte de Tortosa (Baix Ebre) entre republicans de Catalunya, el País Valencià, les Balears i Aragó i, aquell mateix any, fundà el diari federalista El Estado Catalán.[1]
Prengué part en la revolta federal de Barcelona del setembre del 1869. Fou fet presoner i internat a les Balears, però juntament amb altres presos aconseguí evadir–se.[1] Fugí a Alger (Algèria francesa) i d'ací a Marsella (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França), on residí fins a la concessió d'una (1) amnistia. Novament a Barcelona, es presentà a les eleccions com a alcalde, però es negà a un (1) jurament incompatible amb el republicanisme i no pogué ocupar el càrrec. Participà també en la revolta contra les quintes de l'abril del 1870 amb els seus articles en La Campana de Gràcia.[1] El 1871 el llavors president de la Diputació de Barcelona, Anselm Clavé, el nomenà director de la Casa de la Caritat de la capital, on treballà amb criteris racionalistes i humanistes (i d'on dimitiria més endavant en el moment en què caigué la República).[1]
Primera República Espanyola
Primera República Espanyola
Quan es proclamà la Primera República Espanyola l'11 de febrer del 1873 es traslladà a Madrid (Espanya), on hi continuà publicant El Estado Catalán (8 de març – 11 de juny de 1873), propagador del federalisme català. Però aviat es mostrà en desacord amb el desenvolupament de la República, i tornà a Barcelona (Catalunya).
Restauració borbònica
Restauració borbònica
Durant la restauració borbònica disminuí la seva activitat pública, i intentà dedicar–se a la literatura amb el pseudònim A. Z. Sota. De fet, el 1879, publicà les seves dues (2) novel·les.[1] Un (1) any abans, el 1878, fou nomenat president de l'Ateneu Lliure de Barcelona.[1]
El 4 de maig de 1879 començà a publicar el Diari Català, el primer diari en llengua catalana, que dirigí fins a suspendre'l el juny del 1881,[1] quan trencà amb Francesc Pi i Margall i la majoria del Partit Republicà Democràtic Federal català. El 1880 fou un dels (1) organitzadors del Primer Congrés Catalanista,[1] i en fou elegit president per la majoria dels congressistes. El 1881, intervingué en l'organització del Congrés Català de Jurisconsults, en què defensà enèrgicament el dret català.[1] El 1882 fundà el Centre Català de Barcelona (que el 1884 es transformaria en partit polític), i n'esdevingué secretari mentre que el seu amic «Pitarra» n'esdevenia president.[1] El 1883, des del Centre Català, organitzà el Segon Congrés Catalanista,[1] que condemnà la participació dels catalans en partits polítics sotmesos a la disciplina dels de Madrid (Espanya).
Convertit en capdavanter de la reivindicació catalanista, el 1885, fou el redactor ponent del Memorial de Greuges, i es traslladà a Madrid integrat en la comissió que lliurà el document al rei Alfons XII.[1] El 1886 publicà la seva obra cabdal, Lo catalanisme,[1] primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista. El 1887 fou elegit president del Centre Català, però la seva actitud hostil al projecte de l'Exposició Universal de Barcelona[3] i a l'alcalde Francesc Rius i Taulet provocà l'escissió dels elements conservadors més joves, que fundaren la Lliga de Catalunya.[1] S'oposà a la designació de la regent Maria Cristina d'Àustria com a reina dels Jocs Florals del 1888, i n'organitzà uns d'alternatius.[1]
La caiguda de la influència política del Centre Català afavorí la influència de la jove Lliga de Catalunya; i juntament amb la davallada de la seva salut, aquests fets feren que el seu caràcter es tornés ressentit. Fou marmessor del difunt Rossend Arús, motiu pel qual fundà el 1895 la Biblioteca Arús.[1] Tot i així, el 1896, fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès,[1] i hi pronuncià un (1) notable discurs presidencial sobre el regionalisme, i des d'aquest càrrec cridà l'atenció sobre el procés de Montjuïc, a Barcelona. Alguns petits nuclis federalistes i republicans, així com Alejandro Lerroux, intentaren de recuperar–lo políticament, però ell no ho volgué.
L'any 1898 es casà amb la seva companya, Rosalia Palma Rodríguez, fent servir una argúcia per tal d'evitar haver–ho de fer a la vicaria: es casaren in articulo mortis.[4] Finalment, morí d'apoplexia,[5] i cedí la seva casa a la ciutat de Barcelona per a crear–hi una escola pública, i donà els seus llibres a la Biblioteca Arús.[1]
A Vallvidrera (Barcelona, Barcelonès) es conserva la torre on residia (al frontis s'hi llegeix «Casa Almirall») i, al costat d'aquesta, una (1) casa on la seva vídua reuní la seva biblioteca. Data del 1924 i la decoració és plena de simbologia maçònica.[6]
Obres
Obres
Idea exacta de la Federación. La República Federal Española. Datos para su organización (1873).
El alma al diablo (1878), novel·la.
Una autoridad modelo. Historia de un gobernador de orden (1878) novel·la.
Escritos catalanistas. El Renacimiento catalán, las leyes forales y el carlismo en Cataluña (1878).
La Casa de Caridad de Barcelona (1879).
La Confederación suiza y la Unión americana. Estudio político comparativo (1881?).
El Tiro federal suizo: descripción de la fiesta en 1883 (1883).
Los Estados Unidos de América. Estudio Político (1884).
Lo Catalanisme. Motius que el legitimen, fonaments científics i solucions pràctiques (1886).
Poesia del Regionalisme (1886).
Regionalisme i particularisme (1901).
Aspecte polític i social del renaixement català (1901).
Referències
Referències
↑ Anar a :1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 1,18 1,19 1,20 1,21 1,22 1,23 Diccionari d'Història de Catalunya; Edicions 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; pàg. 30
↑ «Drama romàntic». Web del museu. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, 2012.
↑ Panyella, Ramon. La projecció social de l'escriptor en la literatura catalana contemporània. Punctum, 2007, pàg. 91. ISBN Punctum.
↑ Garriga i Massó, J. Memòries d'un liberal catalanista (1871–1939). Edicions 62, Barcelona, 1987, pàg. 81–82.
↑ Registre de Defuncions de l'Ajuntament de Barcelona, any 1904, número de registre 6625.
↑ Ruiz, Kristian Kyvik. «Biblioteca Almirall | Un espacio singular para tus eventos en Barcelona». www.bibliotecalmirall.org.
Valentí Almirall, líder catalanista.
Vist per Ramon Casas, (MNAC)
Lo catalanisme de Valentí Almirall
Valentí Almirall i Llozer
Valentí Almirall i Llozer
El passat divendres 5 de març de 2021 es commemorà el vuitanta-unè aniversari de la signatura pels membres del politburó soviètic de l'ordre per a l'assassinat de quaranta mil (40.000) polonesos, el 5 de març de 1940, la qual donà lloc a la massacre de Katin (en polonès: zbrodnia katyńska, 'crim de Katin'), la qual fou la matança que les tropes soviètiques de l'NKVD portaren a terme entre els dies 3 i 19 d'abril de 1940 en un bosc prop dels pobles de Katin i Gnezdovo (uns dinou quilòmetres [circa 19 km] a l'oest de Smolensk, Rússia), tot assassinant uns deu mil (circa 10.000) oficials i civils polonesos provinents, sobretot, dels camps de presos de guerra de Kosselsk.
No obstant això, sovint per la massacre de Katin s'entén també el total d'assassinats en sèrie perpetrats als camps de presoners de guerra de Starobelsk i Ostaixkov, juntament amb les execucions per ordre de Stalin dels presoners polítics de l'oest de Bielorússia i l'oest d'Ucraïna perpetrades al bosc de Katin, a les casernes de l'NKVD de Smolensk (Rússia) i finalment en presons de Kalinin (Tver, Rússia), Khàrkiv (Ucraïna), Moscou (Rússia) i altres ciutats soviètiques. La xifra de víctimes ascendeix a un (1) total d'aproximadament vint-i-dues mil (circa 22.000) —i la xifra habitualment citada n'és de vint-i-un mil set-centes seixanta-vuit (21.768).[1]
La descoberta de les fosses comunes per la Wehrmacht alemanya el 1943 provocà la total ruptura de les relacions entre el govern de Polònia exiliat a Londres i la Unió Soviètica. La massacre fou inicialment instrumentalitzada per l'aparell de propaganda nazi, mentre que sota el règim de Stalin fou la Unió Soviètica la que intentà desentendre's de la massacre tot atribuint–la a la Wehrmacht alemanya. No fou fins al 1990 que Mikhaïl Gorbatxov reconegué la Unió Soviètica com a autora de l'assassinat en massa. El crim de Katin encara avui dia enterboleix les relacions entre Rússia i Polònia.
Contextualització històrica
Contextualització històrica
Després d'haver estat repartida entre Prússia, Àustria i Rússia el 1795, Polònia desaparegué literalment del mapa polític durant cent vint-i-tres (123) anys. Sota l'ocupació dels seus tres (3) veïns el poble polonès resistí i, fins i tot, protagonitzà revoltes importants els anys 1830 i 1863 contra l'opressió russa, unes fracassades revoltes que foren durament reprimides. No fou fins al 1919, a conseqüència de la Primera Guerra Mundial, que Polònia recuperà finalment la seva independència. No obstant això, el 1920 l'Exèrcit Roig es llançà a la conquesta de Varsòvia (Polònia) i s'inicià així la Guerra polonesosoviètica en la qual Lenin pretenia guanyar influència sobre l'Alemanya prerevolucionària agitada pel luxemburguisme. A causa de la resistència polonesa, així com als errors soviètics, la Unió Soviètica s'hagué de fer enrere en la seva temptativa i amb la signatura de la pau de Riga el 1921 les dues (2) parts posaren fi al conflicte. Stalin no oblidaria mai aquesta ofensa i guardaria un profund rancor contra les elits poloneses.[2] Tampoc Alemanya i el seu creixent nacionalsocialisme veien amb bons ulls el renaixement de la nació veïna, i amb el pacte secret del 23 d'agost de 1939 amb la Unió Soviètica acordaren a Moscou (Rússia) un (1) nou repartiment de Polònia.
Polònia fou envaïda per l'exèrcit alemany l'1 de setembre de 1939 i per l'Exèrcit Roig el dia 17 del mateix mes. Per tal de justificar la invasió, la Unió Soviètica posà com a pretext la protecció de la població bielorussa i ucraïnesa, majoritàries als territoris polonesos en qüestió.[3]
La massacre
La massacre
Un cop signat el pacte de no–agressió entre Hitler i Stalin, amb la subsegüent ocupació soviètica de la part oriental de Polònia la tardor del 1939, aproximadament catorze mil set-cents (14.700) soldats i oficials de l'exèrcit i policia polonesa en territori soviètic foren fets presoners de guerra.
El 5 de març de 1940 Stalin, Mólotov, Kaganòvitx, Voroixílov, Mikojan, Béria i Kalinin —membres del Politburó del PCUS— signaren l'ordre d'execució dels «nacionalistes i activistes contrarevolucionaris» dels territoris ocupats. Aquesta àmplia i vaga definició posà directament sota el punt de mira uns vint-i-set mil set-cents (circa 27.700) polonesos —presoners de guerra inclosos—. Aproximadament deu mil (circa 10.000) intel·lectuals i policies polonesos foren assassinats.
Entre els dies 3 i 19 d'abril de 1940 l'NKVD assassinà uns deu mil (circa 10.000) presos a Katin, sent la immensa majoria d'ells assassinats pel botxí principal de l'NKVD, Vasili Blokhin. Dels quals, quatre mil quatre-cents vint-i-un (4.421) provenien del camp de presoners de guerra de Kosselsk (província de Kaluga) i tres mil nou-cents vuitanta-dos (3.982) del camp de Starobilsk (província de Luhansk, Ucraïna). Així mateix, els cadàvers dels presos assassinats al camp de Kosselsk també foren sepultats al bosc de Katin.
Aproximadament sis mil cinc-cents (circa 6.500) oficials de l'exèrcit, policia i guàrdia civil, i també alguns civils foren conduïts al camp de presoners de guerra d'Ostaixkov, emplaçat al monestir de Nilov, a l'illa Stolobny del llac Seliger. A principis de l'abril del 1940, els reclusos foren transportats al poble de Miednoje, allunyat uns trenta quilòmetres (circa 30 km) de Kalinin (Rússia). Un cop allà, empresonats en cel·les, les víctimes foren assassinades a sang freda.[4] Només cent vint-i-quatre (124) persones sobrevisqueren a la matança.[5]
El juny del 2006 l'arqueòleg polonès Andrzej Koła descobrí al bosc de Bykownia (avui, regió pertanyent a Kíev, Ucraïna) una altra (1) fossa comuna amb encara més víctimes de l'NKVD. La fossa es calcula que conté unes tres mil quatre-centes trenta-cinc (3.435) víctimes.[6] A la mateixa regió, s'hi troben sepultades un (1) gran nombre de víctimes de les purgues de Stalin, disperses en més de cent (>100) diferents fosses comunes.[7]
Entre els molts intel·lectuals polonesos que l'NKVD liquidà durant la massacre de Katin s'hi troben els coneguts matemàtics Stanisław Ruziewicz, Józef Marcinkiewicz i Stefan Kaczmarz; tot i que sobre aquest darrer hi ha dubtes raonables, ja que sembla que morí mesos abans, el setembre del 1939, a prop de Varsòvia (Polònia).[8] Una (1) altra de les víctimes fou el pare del popular director de cinema Andrzej Wajda, el qual el 2007 portà a la pantalla els fets de la massacre amb la seva pel·lícula Katyń. Això no obstant, a diferència del que s'havia suposat durant molt de temps, el pare de Wajda no fou executat al bosc de Katin, sinó al camp de presoners de Starobielsk, a Khàrkiv (Ucraïna).[9] Janina Lewandowska fou l'única dona executada.
Descobriment de la massacre
Descobriment de la massacre
Ja l'any 1942 treballadors polonesos del ferrocarril descobriren la fossa comuna a Katin i n'informaren l'Estat Polonès Clandestí (Polskie Państwo Podziemne). No obstant això, la notícia fou ignorada, ja que la gent es negava a creure que les fosses continguessin tants morts. El tràgic destí dels presoners desapareguts restà ignorat fins a l'abril del 1943, quan soldats de la Wehrmacht sota les ordres de Rudolph–Christoph Freiherr von Gersdorff descobriren les fosses comunes del bosc de Kosji Gory, prop de Katin, les quals albergaven les restes de milers d'oficials polonesos. Segons declaracions de la població local, les víctimes havien estat assassinades al llarg de la primavera del 1940.
Joseph Goebbels veié en la descoberta una (1) excel·lent oportunitat per enterbolir les relacions entre Polònia, els aliats occidentals i la Unió Soviètica. El 13 d'abril Berlín Ràdio difongué la notícia sobre la descoberta per les forces militars alemanyes de les fosses comunes del bosc de Katin, prop de Smolensk (Rússia). L'emissió radiofònica culpava la Unió Soviètica d'haver portat a terme la massacre el 1940. El govern polonès a l'exili ordenà immediatament una (1) investigació del fets, encarregada al comitè internacional de la Creu Roja a Ginebra (Suïssa). La Unió Soviètica des de bon principi s'oposà frontalment a l'obertura d'una (1) investigació i tallà tot contacte amb el govern polonès a l'exili, i l'acusà de complicitat amb Hitler. Els fets havien enterbolit la coalició anti–Hitler i els alemanys havien triomfat en el seu objectiu de debilitar la coalició aliada, i mostraren al món la cara més fosca del règim soviètic.[10]
Investigació del 1943 i propaganda nazi
Investigació del 1943 i propaganda nazi
El procés d'exhumació dels cadàvers de Katin fou portat a terme per una comissió dirigida pel forense alemany Gerhard Buhtz. La comissió d'investigació internacional responsable de l'exhumació dels cadàvers estava formada per dotze (12) forenses d'alta reputació pertanyents a onze (11) països europeus diferents: Bèlgica, Bulgària, Dinamarca, Finlàndia, França, Itàlia, Croàcia, Països Baixos, Romania, Suècia, Eslovàquia i Hongria. A més, hi havia també representants de la comunitat polonesa a l'exili i de la Creu Roja polonesa. Entre els dies 28 i 30 d'abril de 1943 la comissió examinà les fosses comunes, aleshores ja destapades, i extragué més cadàvers del subsòl i determinà escrupolosament la data de mort de les víctimes.
El comitè internacional de la Creu Roja rebutjà la seva participació en l'exhumació per la protesta de la Unió Soviètica.
La comissió emeté un (1) dictamen unànime sobre els treballs d'exhumació dels cadàvers en el qual es concloïa que les víctimes havien estat assassinades la primavera del 1940. El dictamen, que s'havia servit de la diagnosi dels forenses i també dels papers i cartes trobades als cadàvers, era concloent i irrefutable, i no deixava dubtes sobre l'exactitud de la data del crim.
El diari alemany Deutscher Verlag publicà el 1943 els resultats de l'informe pèrit: «Els cadàvers presenten tots un (1) tir al clatell, causant únic de la mort. Segons les declaracions de testimonis, i també segons cartes, diaris personals, diaris, etc., es conclou que l'afusellament de les víctimes es produí entre els mesos de març i abril del 1940...». Ja que les fosses comunes estaven ubicades en un territori ocupat per la Unió Soviètica entre la primavera del 1940 i el juny del 1941, la responsabilitat del crim fou evident per a tots els membres participants en la investigació.
La massacre de Katin fou utilitzada de manera múltiple per l'aparell de propaganda nazi: a escala internacional per afeblir la imatge de l'enemic de guerra soviètic; a l'àmbit local, i deixà clar a la resistència polonesa dels territoris ocupats que no podia comptar amb l'ajut de la Unió Soviètica com a aliada contra el règim nazi i, a més, —en consonància amb el típic anticomunisme de l'aparell de propaganda nazi— donava una (1) clara lliçó al poble polonès sobre el perill bolxevic.
Investigacions del 1943 i propaganda soviètica
Investigacions del 1943 i propaganda soviètica
A la darreria de l'any 1943, la Unió Soviètica aprofità la retirada de la Wehrmacht alemanya per portar a terme una pròpia investigació de la massacre amb científics, militars i intel·lectuals com l'escriptor Aleksei Tolstoi. Es creà així la «Comissió especial d'investigació i determinació dels fets succeïts durant l'afusellament al bosc de Katin d'oficials polonesos fets presoners de guerra». El president de la comissió era Nikolai Nilovitsh Burdenko (1876–1946), cirurgià en cap de l'Exèrcit Roig.
Els altres membres de la comissió d'investigació eren el polític soviètic Nikolai Mikhàilovitx Xvernik (1888–1970), l'acadèmic Borís Ievguénievitx Vedeniev (1884–1946), l'heroïna soviètica Valentina Grizodubova (1910–1993), el polític soviètic Andrei Jdànov (1896–1948), el bisbe metropolità de Kíev i Galítsia Nikolai, l'agrònom ucraïnès Trofimi Denisovitch Lysenko (1898–1976), l'historiador Ievgueni Víktorovitx Tarle (1875–1955) i l'acadèmic Ilia Pavlóvitx Trainin (1886–1949).
La comissió dictaminà que els tirs al clatell havien tingut lloc a l'octubre del 1941 i, per tant, eren de responsabilitat alemanya. Durant el procés d'exhumació de les víctimes, la comissió d'experts soviètics havia trobat diferents pertinences amb dates diverses com novembre del 1940, març del 1941 o bé juny del 1941, la qual cosa demostrava que les execucions havien estat dutes a terme pels feixistes alemanys.
El diari Nordwest–Nachrichten i l'Agència de notícies TASS informaven a principi del 1946 i el 30 de desembre de 1940, respectivament, que la justícia soviètica havia processat deu (10) presoners de guerra alemanys per la seva implicació en la massacre de Katin. Set (7) dels presoners havien estat condemnats a pena de mort; els tres (3) restants havien estat condemnats a vint (20) anys de treball forçat.
Katin als judicis de Nuremberg a partir del 1946
Katin als judicis de Nuremberg a partir del 1946
Abans que comencessin els judicis de Nuremberg, l'acusació soviètica pretenia inculpar el règim nazi com a responsable de la massacre. No obstant això, el jutge estatunidenc Francis A. Biddle considerà aquesta petició desmesurada i encarregà al delegat Wechsler una (1) investigació per aportar claredat sobre els fets. Com que els aliats no tenien gens d'interès que la propaganda soviètica prengués el protagonisme i enterbolís el judici, deixaren el jutge soviètic Nikitxenko en minoria i amenaçaren amb la publicació de la desfavorable investigació de Wechsler i amb la detenció del fiscal soviètic Rudenko si continuava menyspreant el tribunal tot insistint amb les seves demandes. Katin quedà així al marge de la sentència.
El règim soviètic continuà amb el seu afany d'imputar el seu propi crim de guerra als nacionalsocialistes alemanys, i assolí un (1) èxit sovint no menyspreable, i no fou fins al canvi polític del 1989 que la seva actitud canvià.
Tant a la República Democràtica Alemanya com a la República Popular de Polònia la mentida fou defensada per mitjans de comunicació i polítics, i a les escoles s'ensenyava als alumnes que la massacre era responsabilitat de la Wehrmacht alemanya. Tota objecció contra aquests fets era, per descomptat, titllada sistemàticament de revisionista i d'actitud neonazi. D'altra banda, també a la República Federal d'Alemanya (RFA) grups i partits polítics d'esquerra com per exemple el Partit Comunista Alemany/Marxista–Leninista (Kommunistische Partei Deutschlands/Marxisten–Leninisten, KPD/ML), atribuïen fins almenys al 1979 la massacre als alemanys.[11]
Reconeixement de la massacre per la Unió Soviètica i Rússia
Reconeixement de la massacre per la Unió Soviètica i Rússia
El 13 d'abril de 1990, per fi, Gorbatxov reconegué oficialment la culpabilitat de la Unió Soviètica, responsable única de la massacre de Katin.
No obstant això, la revista russa de temàtica militarhistòrica Wojenno–Schurnal publicava encara entre els anys 1990 i 1991 tota una (1) sèrie d'articles en els quals es difonia la versió que els responsables de la massacre eren els alemanys.
El gest de Gorbatxov fou aprovat i continuat pel president rus Borís Ieltsin, que el 1992 donà a Polònia l'acta del 1940 amb la qual Lazar Kaganovitx, Stalin, Béria i d'altres destacats polítics soviètics havien ordenat les execucions a Katin.
Segons documents soviètics, un (1) total de vint-i-un mil vuit-cents cinquanta-set (21.857) polonesos hi havien estat executats; segons dades de Polònia, la xifra augmentava per contra fins a aproximadament trenta mil (circa 30.000) víctimes.
Malgrat la responsabilitat del règim soviètic i del seu partit, tant el president Vladímir Putin com el govern rus d'avui dia s'han negat a reconèixer oficialment les víctimes de la massacre de Katin com a víctimes del terror estalinista. El 2004 la justícia russa al·legà pretexts com la confidencialitat dels documents o el fet que els autors dels crims ja havien mort, per posar fi així a la investigació que portava oberta des de feia anys. El Tribunal Suprem rus confirmà aquesta decisió el 2009.[12]
Ressò mediàtic
Ressò mediàtic
La massacre de Katin ha estat tema d'inspiració de diverses pel·lícules:
El 1943 es filmà el documental alemany Im Wald von Katyn ('Al bosc de Katin').
El 1992 aparegué el documental Katyn – Der Massenmord und die Propagandalüge ('Katin – L'assassinat en massa i la mentida propagandística'), una (1) coproducció alemanya, polonesa i russa dirigida per Barbara Dyrschka i Marek Grzona. El 1994 el film fou guardonat amb el premi de cinema de Sant Petersburg (Rússia).
El 2001 s'estrenà la pel·lícula Enigma amb Dougray Scott i Kate Winslet, que abordava els fets de Katin i el mutisme dels aliats en assabentar–se dels fets.
El 2006, la directora danesa Lisbeth Jessen feu un (1) documental amb el títol La massacre de Katin, sobre la participació danesa en els treballs d'exhumació de les víctimes.
El 2007 s'estrenà Katyn, dirigida del director polonès Andrzej Wajda, el pare del qual era considerada una (1) de les víctimes de Katin. El film fou nominat a l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa del 2008.
Vegeu també
Vegeu també
Accident del Tu–154 de la Força Aèria de Polònia (10 d'abril de 2010).
Referències
Referències
↑ Kisielewski, Tadeusz: Katyń. Zbrodnia i kłamstwo, Poznań 2008, pàg. 223.
↑ Les repressions soviètiques vers els polonesos, pàg. 424 a Le Livre noir du communisme (en francès).
↑ Ordre del 14 setembre de 1939 d'alliberar els territoris de «Bielorússia de l'Oest» i de «l'Ucraïna de l'Oest» de «l'ocupació feixista polonesa».
↑ Kisielewski, Tadeusz: Katyń. Zbrodnia i kłamstwo, Poznań 2008, Pàg. 74–90.
↑ Més informació: Article a la revista alemanya die Welt del 6 de febrer de 2008; Ponència de la conferència d'arqueològics de Berlin el 2005; article al diari alemany Hamburger Abendblatt de 20 de juny de 1990 (informació en alemany)
↑ Kisielewski, Tadeusz: Katyń. Zbrodnia i kłamstwo, Poznań 2008, pàg. 95–97.
↑ Kisielewski, Tadeusz: Katyń. Zbrodnia i kłamstwo, Poznań 2008, pàg. 105–113.
↑ Maligranda, Lech «Stefan Kaczmarz (1895–1939)» (en polonès). Antiquitates Mathematicae, Vol. 1, 2007, pàg. 15–61. DOI: 10.14708/am.v1i1.481. ISSN: 1898-5203.
↑ Entrevista amb Andrzej Wajda sobre l'ocupació de Polònia 1939 i la massacre de Katy a la revista alemanya www.welt.de 31 d'agost de 2009 (en alemany).
↑ En una conversa oficial mantinguda el 3 de desembre de 1941 entre president polonès Sikorski i Stalin, el líder soviètic afirmà que «tots els presos polonesos s'han escapat i han fugit a la Manxúria.» No obstant, dos (2) dies després de la descoberta de Katin pels russos s'afirmava de cop que, «els obrers polonesos a la ciutat d'Smolensk han caigut a les mans dels botxins feixistes.» Font: Militärgeschichtliches Forschungsamt: Das Deutsche Reich und der 2. Weltkrieg, Band IV – Der Angriff auf die Sowjetunion, ISBN 3-421-06098-3, Deutsche Verlags–Anstalt 1983, S. 803 (en alemany).
↑ Kommunistische Partei Deutschlands/Marxisten–Leninisten|KPD/ML (declaració): Die Wahrheit über J. W. Stalin. 1979 (en alemany).
↑ Article Keine Ermittlungen zu Massenmord in Katyn (Cap investigació de la massacre de Katyn), FAZ (Frankfurter Allgemeine Zeitung) del 30 de gener de 2009 (en alemany)
Bibliografia
Bibliografia
Josef Mackiewicz: Katyn – ungesühntes Verbrechen, Thomas–Verlag Zürich 1949 (en alemany).
John P. Fox: Der Fall Katyn und die Propaganda des NS-Regimes. In: Vierteljahrshefte für Zeitgeschichte (30) 1982, S. 462–499. (alemany)
Czeslaw Madajczyk: Die Okkupationspolitik Nazideutschlands in Polen 1939–1945, Köln 1988 (en alemany).
Czeslaw Madajczyk: Das Drama von Katyn, Dietz Verlag 1991, ISBN 3-320-01668-7 (primer treball científic sobre Katin del reconegut historiador polonès) (en alemany).
Manfred Vasold: Katyn. In Wolfgang Benz: Legenden, Lügen, Vorurteile. dtv München 1995, S. 115 ff. (alemany)
Thymian Bussemer: Das internationale Rote Kreuz und die NS-Kriegspropaganda: der Fall Katyn. In: Vorgänge Jg. 39, 2000, S. 81–89 (en alemany).
Gerd Kaiser: Katyn. Das Staatsverbrechen – das Staatsgeheimnis, Aufbau Taschenbuchverlag, Berlin 2002, ISBN 3-7466-8078-6 (Continuació de l'obra de Madajczyks amb la inclusió de més dades procedents d'arxius russos) (en alemany).
Małgorzata Ruchniewicz/Krzysztof Ruchniewicz: Katyn 1940, in Gerd R. Ueberschär (Hrsg.): Orte des Grauens. Verbrechen im Zweiten Weltkrieg, Primus Verlag Darmstadt 2003, ISBN 3-89678-232-0, S. 71–82 (en alemany).
George Sanford: The Katyn Massacre and Polish–Soviet Relations, 1941–1943, in: Journal of Contemporary History 41/2006, S. 95–111 (en alemany).
Victor Zaslavsky: Klassensäuberung. Das Massaker von Katyn, Wagenbach Verlag, 2007 (en alemany).
Trzy Krzyże u podnóża Świętego Krzyża.
Monument commemoratiu al lloc dels fets
Monument commemoratiu de la ciutat de Wrocław (Polònia)
Memoràndum del 5 de març de 1940 de Lavrenti Béria a Ióssif Stalin, proposant l'execució dels oficials polonesos.
Una (1) de les fosses comunes de Katin
Desenterrament de les fosses (març/abril del 1943), imatge de l'aparell de propaganda nazi.
Investigació d'objectes trobats a les fosses comunes (març/abril del 1943).
Katin, destapament de les fosses comunes, fossa de generals polonesos.
Destapament de les fosses comunes dels oficials polonesos assassinats a principis del 1940 en territori de guerra soviètic.
Monument commemoratiu a la ciutat de Katowice (Polònia).
Placa commemorativa a Gniezno (Polònia).
Massacre de Katin
Massacre de Katin
El passat divendres 5 de març de 2021 es commemorà el cent vint-i-setè aniversari del naixement de Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona, Barcelonès, 5 de març de 1894 — ibídem, 27 de setembre de 1961), qui fou un (1) poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor català. Fou l'autor d'obres dramàtiques molt populars i membre destacat de l'Institut d'Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Obtingué nombrosos premis literaris.
Biografia
Biografia
Orígens familiars i infantesa
Orígens familiars i infantesa
Provenia d'una família de la petita aristocràcia barcelonina, de profundes arrels pallareses i tarragonines per part de mare, Filomena de Castellarnau i de Lleopart. El seu pare, Ferran de Sagarra i de Siscar, consagrà la seva vida a la investigació històrica i sigil·logràfica; matèria en què és un referent mundial.
De la seva infantesa destaca la casa senyorial del carrer de Mercaders, on hi havia una biblioteca antiga de quatre (4) segles i, sobretot, destaca la finca de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), on entrà en contacte per primera vegada amb la natura (de la qual n'era un apassionat). Aquest fet queda palès en una de les seves primeres proses: Els ocells amics (1922). Començà el batxillerat a l'institut de Reus (Baix Camp) i l'acabà als Jesuïtes del carrer de Casp de Barcelona, on donà a conèixer els seus versos de tema religiós o de tema històric, escrits indistintament en català i castellà. Només tenia quinze (15) anys quan publicà un (1) sonet a La Il·lustració Catalana i uns poemes a La Revista Universitària. En aquesta època ja era lector del teatre de William Shakespeare, de les Vides paral·leles de Plutarc, dels poemes homèrics, del poeta renaixentista italià Ludovico Ariosto i de La Divina Comèdia de Dant. Així doncs adquirí ben aviat una formació cultural sòlida.
L'Ateneu barcelonès i els primers reconeixements
L'Ateneu barcelonès i els primers reconeixements
El 1910 ingressà a la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Va formar part de la Penya Gran de l'Ateneu Barcelonès sota el padrinatge d'un personatge peculiar, Quim Borralleras, el qual l'introduí a les tertúlies literàries, als bons restaurants, a les terrasses dels cafès i a l'ambient del Paral·lel. L'any 1912 guanyà el tercer accèssit a la Viola d'or i d'argent amb el poema La celestial ametista als Jocs Florals de Barcelona i el 1913, guanyà l'Englantina d'or d'aquest certamen literari amb el poema Somni d'una nit d'hivern (Joan de l'Ós), que havia començat a gestar durant un viatge a Itàlia amb el seu pare. Aquest viatge comportà el seu gust primerenc pel cosmopolitisme i pels refinats ambients vaticans. Ja llicenciat en Dret, el 1916 ingressà a l'Instituto Diplomático y Consular de Madrid; però, poc abans d'acabar els estudis els deixà per dedicar–se de ple a la literatura. A Madrid, intimà amb personatges destacats del moment i conegué les millors tertúlies literàries com, per exemple, la del Café de Pombo, capitanejada per Ramón Gómez de la Serna.
El seu nom començava a sonar perquè, a banda de l'Englantina d'or, havia publicat amb bona acollida el Primer llibre de poemes (1914) i El mal caçador (1915); havia estrenat al teatre Romea Rondalla d'esparvers (1917), havia guanyat la Flor Natural als Jocs Florals de Calella (Maresme) amb el poema Francina (1918) i, fins i tot, havia editat una novel·la, Paulina Buxareu (1919). El seu amic José Ortega y Gasset, eminència grisa d'El Sol, era conscient que la carrera diplomàtica no satisfeia gens Sagarra i li proposà la corresponsalia del diari a Berlín (Alemanya). Encara que tenia un lligam sentimental amb una (1) noia gironina, el fet de poder passejar–se amb les despeses pagades per l'Europa Central li feu acceptar l'oferiment. D'aquesta manera, els anys 1919 i 1921 recorregué Txecoslovàquia, Polònia, Alemanya, els Països Baixos…
Coneixença amb Josep Pla i consolidació com a escriptor
Coneixença amb Josep Pla i consolidació com a escriptor
En tornar, el seu amic Josep Pla el va convidar a la Costa Brava i li descobrí la bellesa d'aquells paratges. Aquest fet inspirà el nou volum de poesies Cançons de rem i de vela. A poc a poc, l'èxit i la popularitat que de ben jove havia assolit anà creixent, sobretot gràcies al fet que la seva producció es diversificà en tots els gèneres, amb un català vivíssim que l'apropà al gran públic. Durant una bona colla d'anys estrenà amb gran èxit una (1) o dues (2) obres a l'any, i les seves novel·les aconseguiren tiratges mai assolits fins aleshores.
El 1923 guanyà la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona amb el poema La balada del caminant. Entre els anys 1920 i 1936, Sagarra recollí algunes de les aspiracions més significatives d'una època que tendia al cosmopolitisme més brillant: les aspiracions nacionals de la societat catalana que identificava en les seves obres les formes més genuïnes d'emoció. I, així, Sagarra esdevingué un mite popular que, en molts aspectes, ocupà el lloc que havien deixat buit Frederic Soler, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà o Joan Maragall.
Era conscient del paper que estava duent a terme Pompeu Fabra i per això, com a escriptor, no dubtà mai a tenir una gran cura del llenguatge. El seu bagatge cultural i el profund coneixement del país li permeteren d'exhibir una riquesa lèxica aclaparadora. Prengué consciència del paper que ocupava dins la cultura i, aquest fet el portà a revisar vells mites com El Comte Arnau (monumental poema èpic del 1928) i a donar el seu toc personal a tradicions, com ara el Poema de Nadal (1931), que ell mateix recità en el Palau de la Música Catalana —ple de gom a gom— i els fragments del qual, la gent de diverses generacions ha après de memòria.
Rebé el Premi Fastenrath de poesia i fou declarat Mestre en Gai Saber quan guanyà novament l'Englantina d'or l'any 1931 amb el poema Abril. Més tard, obté el Premi Crexells amb una de les novel·les més reeixides, Vida privada (1932), que constitueix una crònica meitat costumista, meitat proustiana de la decadència de l'aristocràcia barcelonina. Li traduïren, o es traduí ell mateix, moltes comèdies al castellà. Entre les seves novel·les, All i Salobre fou traduïda també al castellà i Paulina Buxareu, a l'italià.
En el camp del teatre, Sagarra conreà també una gran varietat de gèneres. Intervingué en la realització d'algunes de les revistes musicals més famoses del Paral·lel com ara Yes–yes (1925), Oui–oui (1926), Joy–Joy (1926) o Charivari (1927). Estrenà comèdies, farses i sainets de costums, com ara La Llúcia i la Ramoneta (1928), Les llàgrimes d'Angelina (1928) o La Rambla de les floristes (1935). També escrigué tragèdies com Judit (1929) i, sobretot, va crear un model de poema dramàtic que recollia amb originalitat una bona part dels ingredients del drama, de la comèdia de costums i de la cançó popular catalana: La filla del Carmesí (1929), La corona d'espines (1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) —escrita en agosarats versos estramps— i Reina (1935).
En aquesta època escrigué cançons i també uns quants poemes foren musicats per Amadeu Vives, Eduard Toldrà i Enric Morera. A l'adveniment de la república (1931) li fou encarregat un projecte d'himne nacional català («El cant del poble»), al qual Vives posà música. Aquest projecte fou prou reeixit però no arribà a gaudir de cap popularitat. Traduí obres de Carlo Goldoni, Molière i Luigi Pirandello. Conreà el periodisme —com a crític teatral— i, com a articulista, col·laborà amb assiduïtat a La Publicitat i Mirador, i aplegà algunes d'aquestes col·laboracions en dos (2) volums: Cafè, copa i puro (1929) i L'aperitiu (1937).
Cultivà temibles epigrames i poemes satírics d'una comicitat esbojarrada, que durant una època publicava al setmanari El Be Negre. Sovint hom feia córrer poemets de gran causticitat que li eren atribuïts sense cap fonament, només a causa de l'anomenada que el poeta tenia. Sagarra és, amb Carles Fages de Climent, un (1) dels autors que més s'han interessat per l'epigrama —considerat per alguns com un art menor— dins la literatura catalana contemporània.
La Guerra civil i l'exili
La Guerra civil i l'exili
El 1936 li encomanen l'Himne de l'Olimpíada Popular. L'esclat de la Guerra Civil Espanyola marcà un abans i un després en la seva vida i en la seva obra.
Gràcies al cònsol italià, que li professava una gran admiració arran de la publicació a La Veu de Catalunya, a partir del 1935, de la traducció en vers de La Divina Comèdia, ajudà a fugir —entre d'altres— a la seva germana, que era mare superiora del Col·legi Jesús i Maria del carrer de Casp de Barcelona. Aquests fets i els seus versos satírics contra la FAI provocaren que la seva vida en aquell moment corregués perill. L'assassinat del seu amic Josep Maria Planes, director d'El Be Negre, resultà determinant perquè abandonés la ciutat.
S'instal·là al Port de la Selva (Alt Empordà), en companyia de Mercè Devesa, qui —des de feia cinc (5) anys— era la seva promesa. Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya a l'època de la República, el pogué avisar que la seva vida corria perill, a causa dels esdeveniments del moment. Després d'un breu temps amagat, esperà que un (1) cotxe de la mateixa Generalitat de Catalunya, custodiat per homes armats, el portessin a la frontera francesa.
Així, entre l'octubre del 1936 i l'agost del 1940, residí a l'estranger. El 1936 es casà amb Mercè Devesa i, entre aquesta data i el 1938, realitzà un (1) llarg viatge de noces des de Marsella (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França) fins a Tahití i les illes de la Societat (Polinèsia francesa). Fruits d'aquesta experiència pels mars del sud són el poemari Entre l'equador i els tròpics (1946) i el llibre de viatges La ruta blava, publicat primer en versió castellana el 1942 i, pòstumament, en l'original catalana el 1964.
El 1938 s'establí a París (Illa de França), on el 8 de gener de 1938 nasqué el seu fill Joan. En esclatar la Segona Guerra Mundial, es traslladà successivament a Saint–Sulpice–la–Pointe (Tarn, Occitània), Prada de Conflent (Conflent) i Banyuls de la Marenda (Rosselló), on es dedicà —fonamentalment— a la traducció de La Divina Comèdia.
El retorn a Catalunya
El retorn a Catalunya
El 1940, de retorn a Catalunya, s'incorporà a la vida literària clandestina. Fou membre (1942) de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Amb l'ajut d'alguns mecenes —especialment Francesc Cambó—, enllestí la traducció en vers de La Divina Comèdia de Dant, reconeguda pels experts italians com la millor traducció d'aquesta obra a qualsevol llengua. També traduí bona part (vint-i-vuit [28] obres) del teatre de Shakespeare i escrigué el seu darrer poema narratiu: El poema de Montserrat (1950), publicat inicialment amb força passatges censurats.
A partir del 1945 començà les negociacions per reprendre el teatre en català. La reposició de L'Hostal de la Glòria fou un èxit clamorós. A partir d'aquí s'anima a escriure alguns drames en prosa i d'inspiració existencialista que, malgrat l'interès, van obtenir poc ressò: El prestigi dels morts (1946), La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea (1948). El públic no entengué l'esforç de Sagarra per a adaptar–se als nous temps. Decebut, decidí tornar a la vella fórmula del poema dramàtic que l'havia consagrat com a gran dramaturg i estrenà algunes de les seves obres més famoses: L'hereu i la forastera (1949), Les vinyes del Priorat (1950) i L'alcova vermella (1952).
Després de la lluita i la col·laboració que havia dut a terme en la resistència, desanimat, decidí abandonar–la progressivament i començar un període en el qual volia tornar a viure de l'escriptura, del teatre i del periodisme. Així, doncs, per diverses raons de tipus econòmic o literari més que no pas d'ideològic, Sagarra començà a col·laborar en publicacions oficials com el Diario de Barcelona (fins al 1957), a Destino (del 1951 al 1961) i a La Vanguardia (del 1957 al 1961), evidentment en castellà. També acceptà el càrrec de conseller de la Societat General d'Autors a Madrid. Aquestes col·laboracions promogueren algunes campanyes negatives que desqualificaven la seva persona i la seva obra, i que acabaren fent–lo sentir marginat dels cercles culturals catalans durant una bona colla d'anys.
La plenitud de l'escriptor
La plenitud de l'escriptor
L'any 1954, amb seixanta (60) anys, emprengué l'escriptura de les Memòries —gènere poc conreat a Catalunya i que amb Sagarra assolí una qualitat extraordinària— i decidí estrenar una (1) de les obres que li tornaria l'èxit que havia perdut aquells darrers temps: La ferida lluminosa, un (1) drama burgès d'intenció religiosa que fou traduït al castellà per José María Pemán, al portuguès i a l'anglès, fou guardonat amb el Premio Nacional de Teatro i fou portada al cinema dues (2) vegades: el 1956, dirigida per Tulio Demicheli i doblada després al català, i el 1997, dirigida per José Luis Garci.
Els dos (2) darrers anys de la seva vida escrigué El senyor Perramon i El fiscal Requesens, versions molt personals de Molière i Nikolai Gógol —respectivament—, fetes a mida per a l'actor còmic Joan Capri.
El govern espanyol, el 1960, li concedí la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio. El fet que acceptés la condecoració feu rebrotar les crítiques dels sectors catalans de la resistència cultural per la seva actitud condescendent amb el règim franquista. En els seus últims anys de vida era membre de l'Institut d'Estudis Catalans, l'Acadèmia de les Bones Lletres i del Consell General d'Autors d'Espanya.
La desaparició i el llegat d'un gran escriptor
La desaparició i el llegat d'un gran escriptor
L'any 1961 Josep Maria de Sagarra preparava una llarga estada a Roma (Laci, Itàlia) amb una subvenció de la Fundación Juan March, per a escriure una obra ambiciosa sobre el Vaticà i la Ciutat Eterna, i ostentar la corresponsalia especial de La Vanguardia i de Ya, per enviar cròniques sobre el Concili Ecumènic Vaticà II, però un carcinoma li provocà una llarga agonia que el portà a la mort el 27 de setembre de 1961.
La seva obra poètica ha estat musicada per intèrprets com Toni Subirana, Guillermina Motta, Lluís Llach, Ramon Muntaner, Ovidi Montllor i Celdoni Fonoll, entre d'altres, que l'han difosa a les noves generacions.
En commemoració del centenari del seu naixement, el 1994 s'inicià la reedició de l'obra completa a l'Editorial 3 i 4 de València (Horta, País Valencià). Des d'institucions i entitats es recordà l'autor amb exposicions i actes diversos, i es representaren novament algunes de les seves obres dramàtiques, que de fet mai no han estat oblidades per grups de teatre aficionat de tot el país. Les seves traduccions del teatre de William Shakespeare són sovint les que utilitzen moltes companyies catalanes actuals, per revisar el dramaturg més universalment representat. L'ajuntament de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), població amb la qual Josep Maria de Sagarra havia mantingut vincles de petit, posà el seu nom al nou teatre municipal de la ciutat.
Obres
Obres
Poesia
Poesia
Primer llibre de poemes, 1914, reedició 1996.
El mal caçador, 1916, reedicions 1915, 1916, 1925, 1957, 1962, 1996.
Cançons d'abril i de novembre, 1918, reedicions 1962, 1985, 1996.
Cançons de taverna i d'oblit, 1922, reedicions 1996.
Cançons de rem i de vela, 1923, reedicions 1937, 1947, 1962, 1962, 1985, 2002.
Cançons de totes les hores, 1925, reedicions 1985, 1996.
El comte Arnau, 1928, reedicions 1942, 1949, 1957, 2006.
El poema de Nadal, 1931, reedicions 1948, 1950, 1957, 1962, 1995, 2003, 2008.
La rosa de cristall , 1933, reedicions 1996, 1998.
Àncores i estrelles, 1936, reedicions 1949, 1996, 1998.
Entre l'equador i els tròpics, 1937, reedicions 1947, 1996, 1998.
El poema de Montserrat, 1956, reedicions 1996, 1998.
Poemes satírics, 1989, reedicions 1990, 1996, 2003.
Teatre
Teatre
1918. Rondalla d'esparvers. Poema en dos (2) actes, estrenat al teatre Romea de Barcelona, el 10 de gener de 1918.
1919. Joan Enric. Poema dramàtic, retirat per l'autor en plens assajos (mes de gener) al teatre Romea de Barcelona.
1919. Dijous Sant. Poema en tres (3) actes, estrenat al teatre Romea de Barcelona, el 6 d'octubre de 1919, amb Bartomeu Soler Rabassó de principal intèrpret..
1921. L'estudiant i la pubilla. Drama en tres (3) actes, estrenat al teatre Romea de Barcelona, el 21 de maig de 1921.
1921. El jardinet de l'amor. Comèdia en tres (3) actes, en vers, estrenada al teatre Romea de Barcelona, el 7 d'octubre de 1921.
1922. Cançó de taverna. Poema en un acte, estrenat al teatre Romea de Barcelona, l'11 de maig de 1922.
1922. El matrimoni secret. Comèdia grotesca en 3 actes, estrenada al teatre Romea de Barcelona, el 24 d'octubre de 1922.
1923. El foc de les ginesteres. (Escenes de 1640). Comèdia en 3 actes, estrenada al Teatre Victòria de Barcelona el 6 de maig de 1923.
1923. Cançó d'una nit d'estiu. Un acte, estrenat al teatre Romea de Barcelona, el 20 de maig de 1923.
1923. Les veus de la terra. Poema dramàtic, en 4 actes i en vers, estrenat al teatre Romea de Barcelona, el 10 d'octubre de 1923.
1924. Fidelitat. Poema dramàtic, en tres (3) actes i en vers, estrenat al teatre Romea de Barcelona, el 14 de novembre de 1924.
1925. La màscara. Drama en tres (3) actes, escrit la primavera del 1925 i destinat per a ser estrenat per Enric Borràs. L'estrena no es dugué a terme.
1925, 5 de maig. El senyor Pupurull. Farsa en tres (3) actes, adaptació lliure de Georges Dandin de Molière. Estrenada al teatre Romea de Barcelona.
1925. La follia del desig. Drama en dos (2) actes, estrenat al teatre Romea de Barcelona, el 15 de desembre de 1925.
1926. Marçal Prior. Poema en cinc (5) actes, estrenat al teatre Novedades de Barcelona, el 29 d'octubre de 1926.
1926?. La modista o Llucieta Sangenís, comèdia en tres (3) actes inèdita i mai no representada.
1927. Un estudiant de Vic. Comèdia en tres (3) actes i en vers, estrenada al teatre Novedades de Barcelona, l'1 d'octubre de 1927.
1927. L'assassinat de la senyora Abril. Comèdia dramàtica en tres (3) actes, estrenada al teatre Romea de Barcelona, el 14 de desembre de 1927.
1927. Andreu, el navegant. Llibret per una (1) òpera d'Enric Morera inèdita i mai no representada.
1928. La Llúcia i la Ramoneta. Farsa en tres (3) actes i en vers, estrenada al teatre Novedades de Barcelona, el 28 d'abril de 1928.
1928. Molière. De Carlo Goldoni, amb versió catalana de Sagarra, en versos alexandrins com a l'original. Estrenada al teatre Novetats de Barcelona, la vetlla del 22 de maig, en funció a benefici del director de la companyia Joaquim Montero.
1928. Les llàgrimes d'Angelina. Comèdia en tres (3) actes i en vers, estrenada al teatre Novedades de Barcelona, el 30 d'octubre de 1928.
1929. Judit. Misteri en tres (3 actes, estrenat al teatre Novedades de Barcelona, el 16 d'abril de 1929.
1929. La filla del Carmesí, estrenada al teatre Novedades de Barcelona, el 5 d'octubre de 1929.
1930. Gardènia. Poema dramàtic en sis (6) quadres, estrenat al teatre Talia de Barcelona, el 19 d'abril de 1930.
1930. El cas del senyor Palau. Farsa en tres (3) actes i en vers, estrenada al teatre Novedades de Barcelona, l'any 1930.
1930. La perla negra. Comèdia romàntica en tres (3) actes i en vers, estrenada al Teatre Novedades de Barcelona, l'any 1930.
1930. La corona d'espines. Poema dramàtic en 3 actes, estrenat al teatre Novedades de Barcelona, el 17 d'octubre de 1930. Representat la temporada 1993/1994 al teatre Romea i de gira per Catalunya amb direcció d'Ariel García Valdés i participació de Josep Maria Pou.
1931. L'hostal de la Glòria. Poema dramàtic, estrenat al teatre Romea de Barcelona, el 7 d'octubre de 1931.
1931. Les tres Gràcies. Estampa grotesca, estrenada al teatre Novedades de Barcelona, el 10 d'octubre de 1931.
1931. La priora del Roser. Poema dramàtic en tres (3) actes i en vers, estrenat al teatre Novedades de Barcelona, l'11 de novembre de 1931.
1932. L'alegria de Cervera. Estrenada al teatre Romea de Barcelona, el 26 de març de 1932.
1932. Desitjada. Poema en 3 actes, estrenat al teatre Romea de Barcelona, el 7 d'octubre de 1932.
1933. El "Cafè de la Marina". Poema en tres (3) actes, estrenat al teatre Romea de Barcelona, el 14 de febrer de 1933. Representat la temporada 2002/2003 al Teatre Nacional de Catalunya, direcció de Rafel Duran.
1933. L'Estrella dels miracles. Poema en 3 actes, estrenat al teatre Romea de Barcelona, el 3 d'octubre de 1933.
1933. Gardènia, 1933.
1934. La plaça de Sant Joan. Comèdia en tres (3) actes i en vers, estrenada al teatre Romea de Barcelona, el 9 de novembre de 1934.
1935. La Rambla de les floristes. Comèdia en tres (3) actes, estrenada al teatre Poliorama de Barcelona, el 21 de març de 1935.
1935. Reina. Poema en tres (3) actes, estrena al teatre Nou de Barcelona, el 20 d'abril de 1935.
1935. Roser florit. Comèdia en tres (3) actes, estrenada al teatre Novedades de Barcelona, el 30 d'octubre de 1935.
1936. La cançó de la filla del marxant. Poema en tres (3) actes i en vers, estrenat al teatre Espanyol de Barcelona, el 28 de maig de 1936.
1946. El prestigi dels morts. Comèdia dramàtica en tres (3) actes i sis (6) quadres, estrenada al teatre Romea de Barcelona, el 17 d'octubre de 1946.
1947. La fortuna de Sílvia. Comèdia en tres (3) actes. Estrenada al teatre Romea de Barcelona, el 5 d'abril de 1947.
1948. Galatea. Farsa en tres (3) actes i sis (6) quadres del nostre temps, estrenada al Teatre Victòria de Barcelona, el 15 de desembre de 1948. Es va representar la temporada 1998/1999 al Teatre Nacional de Catalunya, amb direcció d'Ariel García Valdés i participació de Pere Arquillué, Joan Carreras, Camilo García, Anna Güell, Anna Lizaran, Joan Massotkleiner i Artur Trias, entre d'altres.
1948. Ocells i llops. Drama en tres (3) actes, estrenada al teatre Apol·lo de Barcelona, el 15 de novembre de 1948.
1949. L'hereu i la forastera. Poema en tres (3) actes, estrenat al teatre Romea de Barcelona, el 17 de novembre de 1949.
1950. Els comediants. Poema en tres (3) actes, estrenat al teatre Romea de Barcelona, el 18 d'abril de 1950.
1950. Les vinyes del Priorat. Poema en tres (3) actes, estrenat al teatre Romea de Barcelona, el 9 de novembre de 1950.
1950. El poema de Nadal. Revisió d'una peça tradicional catalana, estrenat a Badalona. S'ha dut a escena en diverses ocasions, moltes d'elles dirigit per Esteve Polls, la darrera vegada els dies 18, 25 i 26 de desembre de 2007 al Teatre Nacional de Catalunya.
1952. L'alcova vermella. Comèdia dramàtica en tres (3) actes i en vers, estrenada al teatre Romea de Barcelona, el 15 de febrer de 1952.
1952. L'amor viu a dispesa. Comèdia en tres (3) actes, estrenada al teatre Romea de Barcelona, el 26 de novembre de 1952.
1954. La ferida lluminosa. Estrenada al teatre Romea de Barcelona, el 18 de novembre de 1954.
1955. La paraula de foc. Drama dividit en quatre (4) quadres, estrenat el 28 d'octubre de 1955, al teatre Romea de Barcelona.
1958. El pobre d'esperit i els altres. Comèdia en dos (2) actes, el primer dividit en dues (2) parts, estrenada al teatre Guimerà de Barcelona, el 16 d'abril de 1958.
1959. Soparem a casa. Comèdia en dos (2) actes i cinc (5) quadres. Estrenada al teatre Romea de Barcelona, el 29 de desembre de 1959.
El senyor Perramon. Adaptació lliure de L'avare de Molière, en dues (2) parts i sis (6) quadres. Estrenada al teatre Candilejas de Barcelona.
El fiscal Requesens. Comèdia en un (1) pròleg i dues (2) parts, adaptació lliure d'El casament de Nikolai Gógol.
El comte Arnau, poema dut a escena com a monòleg en el marc del Festival Grec de l'any 2005, muntatge dirigit per Antonio Calvo i representat per Lluís Soler.
Novel·la
Novel·la
Reculls d'articles periodístics
Reculls d'articles periodístics
Cafè, copa i puro, 1929;
Cola de gallo, 1959, en castellà;
L'ànima de les coses, 2001;
El perfum dels dies, 2004.
Altres obres
Altres obres
Els ocells amics, 1922;
Elogi dels ocells, 1924;
David i Jonathàs, 1924;
El cas del doctor Hipòlit, 1924;
Maria Pia, 1924;
La ruta blava, 1942 en castellà, 1964 en català;
La bruixa dels panellets, 1960;
Verdaguer, poeta de Catalunya, 1968.
Traduccions i versions
Traduccions i versions
El barret de cascavells, de Luigi Pirandello,1923;
Màrius, de Marcel Pagnol,1930;
La Divina Comèdia, de Dante, 1950;
Vint-i-vuit obres (28) de Shakespeare.
Bibliografia
Bibliografia
Carbonell, Jordi: L'obra dramàtica de Josep Maria de Sagarra. Epíleg a Teatre de Josep M. de Sagarra, vol. IV. Editorial Selecta, Barcelona, 1964, pàg. 1343–1407.
Font, Melcior: Josep M. de Sagarra, Llibreria Catalònia, Barcelona, 1934.
Espinàs, Josep Maria: Sagarra, Editorial Alcides, Barcelona, 1962.
Permanyer, Lluís: Sagarra vist pels seus íntims, Edhasa, Barcelona, 1982.
Pla, Josep. Homenots. Josep M. de Sagarra i el seu teatre, Editorial Selecta, Barcelona, 1958.
Obra completa. Edició crítica de Narcís Garolera, Tres i Quatre, València, 1994–2020.
Portrait of the catalan writer Josep Maria de Sagarra, painted by Ricard Canals i Llambí.
Bust de Josep Maria de Sagarra a l'Institut del Teatre.
Làpida de la tomba de l'escriptor
El passat divendres 5 de març de 2021 es commemorà el tres-cents vint-i-cinquè aniversari del naixement de Giovanni Battista Tiepolo, també conegut com a Gianbattista o Giambattista Tiepolo (Venècia, Vèneto, Itàlia, 5 de març de 1696 — Madrid, Espanya, 27 de març de 1770), qui fou un (1) pintor i gravador rococó italià, considerat el darrer gran mestre del la pintura al fresc de la República de Venècia.
Biografia
Biografia
Primers anys (1696–1726)
Primers anys (1696–1726)
Giambattista Tiepolo nasqué a Venècia (Vèneto), sent el darrer de sis (6) fills d'un (1) capità de vaixell, Domenico Tiepolo i la seua esposa, Orsetta. Tot i que el cognom de Tiepolo pertanyia a una família patrícia, son pare no reclamà cap títol de noblesa. El futur pintor fou batejat en la seva parròquia (San Pietro di Castello) com Giovanni Battista, en honor del seu padrí, un (1) noble venecià anomenat Giovanni Battista Dorià. Son pare, Domenico, morí un (1) any després del naixement, i deixà Orsetta i els infants en una difícil situació econòmica.
Inicialment fou pupil de Gregorio Lazzarini, però les influències dels contemporanis de més edat, com ara Sebastiano Ricci i Giovanni Battista Piazzetta són més fortes en la seva obra. Als dinou (19) anys conclogué el seu major encàrrec, el Sacrifici d'Isaac (avui dia a l'Accademia). Abandonà l'estudi de Lazzarini al cap d'un (1) any, i fou admès en el gremi de pintors.
L'any 1719 es casà amb Maria Cecilia Guardi, germana dels pintors venecians Francesco i Giovanni Antonio Guardi. El matrimoni tingué nou (9) fills, dels quals arribaren a l'edat adulta quatre (4) filles i tres (3) fills. Dos (2) dels seus fills, Domenico i Lorenzo pintaren amb ell com assistents i aconseguiren cert reconeixement com a artistes independents. El tercer dels fills prengué els hàbits.
Primeres obres de maduresa (1726–1750)
Primeres obres de maduresa (1726–1750)
Un (1) patrici de la ciutat friulana d'Udine (Friül–Vènecia Júlia), Dionisio Delfino, encarregà al jove Tiepolo la decoració al fresc del palau arquebisbal d'Udine (1726–1728). Aleshores el moviment rococó era quasi revolucionari a Itàlia. Les seves primeres obres mestres fetes per a Venècia foren un cicle d'enormes llenços pintats per a decorar l'ampli vestíbul de Ca' Dolfin (1726–1729), amb motius d'antigues batalles i triomfs. També a Venècia (Vèneto) realitzà els frescos del palau Sardi i la Gloria de Santa Teresa a l'església dels Descalços.[1]
Ràpidament esdevingué un (1) pintor molt sol·licitat, però sabé respondre amb una destacada productivitat. Pintà quadres per a esglésies com ara la de Verolanuova (1735–1740), per a la Scuola dei Carmini (1740–1747), i els Scalzi (1743–1744), un (1) sostre per als Palazzi Archinto i per a Casati–Dugnani a Milàn (1731);[1] la Capella Colleoni de Bèrgam (1732–1733); un (1) sostre per l'a l'església dels Gesuati (Santa Maria del Rosario) de Venècia (Vèneto) sobre Sant Domènec instituint el rés del Rosari (1737–1739), Palazzo Clerici, Milà (Llombardia) el 1740, decoracions per a la vil·la Cordellini a Montecchio Maggiore (1743–1744) i per a la sala de ball del Palazzo Labia, avui dia un estudi de televisió a Venècia (Vèneto), mostrant la Història de Cleopatra (1745–1750).
Els frescs de la Residència de Würzburg (1750–1753)
Els frescs de la Residència de Würzburg (1750–1753)
Pels volts del 1750, la reputació de Tiepolo estava fermament assentada arreu d'Europa. Acompanyat del seu fill Giandomenico viatjà a Würzburg (Baviera, Alemanya) en ser reclamant per príncep bisbe Karl Philipp von Greiffenklau. A Würzburg (Baviera, Alemanya) residí durant tres (3) anys i executà unes excepcionals pintures al fresc per als sostres de la Residència de Würzburg (Baviera, Alemanya), que havia estat acabat de construir l'any 1744. El seu fresc per a l'escalinata d'entrada al palau (Treppenhaus), dissenyada per Johann Balthasar Neumann és el fresc més gran del món, amb una superfície de sis-cents setanta-set metres quadrats (677 m²), i fou completat amb l'ajut dels seus fills, Giandomenico i Lorenzo. L'Al·legoria dels Planetes i els Continents representa Apol·lo iniciant la seva ruta diària; les deïtats que l'envolten simbolitzen els planetes; les figures al·legòriques en la cornisa representen els quatre (4) continents (incloent–hi Amèrica). De la Nova Residència de Würzburg (Baviera, Alemanya) també decorar al fresc el saló del Kàiser.
Tornada a Venècia i el Vèneto (1753–1770)
Tornada a Venècia i el Vèneto (1753–1770)
Tiepolo tornà a Venècia (Vèneto) l'any 1753. Ara era un pintor famós, amb encàrrecs locals i de l'estranger. Fou elegit president de l'Acadèmia de Pàdua (Vèneto). Realitzà diversos frescos, molt teatrals, per a esglésies; el Triomf de la Fe per a la Pietà; panells pintats al fresc per a Ca' Rezzonico (que ara també posseeix el seu fresc per al sostre del Palazzo Barbarigo); i pintures per a vil·les nobles del país venecià, com ara Villa Valmarana (Vicenza, Vèneto) i un (1) gran fresc panegíric per a la Villa Pisani a Stra. Durant aquest període creà l'obra mestra Glorificació de la família Barbaro que actualment es troba en la col·lecció del Museu Metropolità d'Art de Nova York (Nova York, EUA).
En uns admirats frescos per al Palazzo Labia representà dues (2) escenes de la vida de Cleopatra: Trobada de Marc Antoni i Cleopatra[2] i Banquet de Cleopatra,[3] així com un sostre amb el Triumph de Bel·lerofont sobre el Temps. Col·laborà amb un (1) expert en perspectiva, Girolamo Mengozzi Colonna. Aquesta col·laboració amb Colonna, que també dissenyà escenografies d'òpera, palesa la creixent tendència vers la composició teatral en els seus frescos. L'arquitectura del fresc del Banquet recorda l'obra de Veronese Les noces de Canà
Frescs del Palau Reial de Madrid
Frescs del Palau Reial de Madrid
L'any 1761 Carles III li encarregà un (1) fresc per al sostre de la gran sala del tron del Palau Reial de Madrid (Espanya). El tema és un panegíric d'Espanya: Apoteosi d'Espanya. A la cort de Madrid despertà la gelosia i l'agra oposició d'Anton Raphael Mengs.
Morí a Madrid (Espanya), el 27 de març de 1770. Després de la seva mort, l'aparició de l'auster Neoclassicisme i el declivi post–revolucionari de l'absolutisme conduí a la lenta desaparició de l'estil que Tiepolo havia conreat, tot i que no pogué enfosquir l'impacte de la seva obra en el progrés de l'art.
Anàlisi i influència de la seva obra
Anàlisi i influència de la seva obra
En les seves elaboracions més fluïdes, Tiepolo presenta evidents afinitats amb Ricci, Piazzetta i Federico Bencovich. És un artista del fresc lluminós, un radiant i rococó Pietro da Cortona. Les seves composicions històriques estan embolcallades amb una esplèndida llum. És conegut principalment pels seus frescos, particularment pels seus sostres panegírics. Aquests seguiren la tradició barroca encetada un segle abans per Pietro da Cortona, convertint les voltes en cels pintats, elevant els insignificants nobles a l'estatus diví, tot això en vastes composicions mesclades amb les delicades ornamentacions dels marcs d'estuc. Com Luca Giordano, la seva paleta es componia dels colors típics de l'aquarel·la. Com Giordano, fou prolífic. Amb una sprezzatura única, pintà mons de frescs, i alguns com els murs de Villa Valmarana a Vicenza (Vèneto), no només mostren escenes mitològiques, sinó que realment situen a l'espectador enmig d'aquelles. Els primers exemples d'això són potser els llenços de Ca' Dolfin, que li permeteren introduir indumentàries exuberants, escultura clàssica i una acció que sembla vessar–se més enllà del marc vers la cambra.
Llista d'obres
Llista d'obres
Obres anteriors al 1740
Obres anteriors al 1740
Obres del 1740 al 1750
Obres posteriors al 1750
Referències
Referències
↑ Anar a: 1,0 1,1 de C. Laplana, Josep; Alcolea Blanch, Santiago. «Giambattista Tiepolo». A: Obras maestras del Museo de Montserrat en BBVA: de Caravaggio a Picasso : sala de exposiciones BBVA, Palacio del Marqués de Salamanca, Madrid, 9 de octubre-7 de desembre 2008 (en castellà). BBVA, 2008, pàg. 110-113. ISBN 9788493513351
Bibliografia
Bibliografia
Barcham, William L. Giambattista Tiepolo. Thames and Hudson, 1992. ISBN 0-500-08054-2.
Tiepolo, Giovanni Battista – Fresken Treppenhaus des Würzburger Residenzschlosses, Szenen zur Apotheose des Fürstbischofs, Detail Giovanni Battista Tiepolo – 1750–1753.
Apoteosi d'Espanya al Palau Reial de Madrid.
Detall del fresc de la Kaisersaal de la Residència de Würzburg.
Apoteosi de l'almirall Vettor Pisani
Sant Domènec en la Glòria
Institució del Roser
Giovanni Battista Tiepolo
Giovanni Battista Tiepolo
El passat divendres 5 de març de 2021 es commemorà el cent vuitanta-tresè aniversari de la Cincomarzada, el 5 de març de 1838, que fou un (1) dels episodis de la Primera Guerra Carlina.
Antecedents
Antecedents
La rebel·lió esclatà després de la convocatòria de les Corts el 20 de juny de 1833 quan el pretendent En Carles, refugiat a Portugal es negà a jurar lleialtat a Maria Cristina de Borbó–Dues Sicílies i l'1 d'octubre, amb el suport de Miquel I de Portugal reclamà el seu dret al tron. A Morella (Ports, País Valencià) Rafael Ram de Viu Pueyo proclamà rei Carles V el 13 de novembre, tot i que fou ocupada per forces liberals el 10 de desembre, i a la mort de Ram de Viu Manuel Carnicer assumí la prefectura militar de l'exèrcit carlí al Baix Aragó i el Maestrat.[2] L'execució de Carnicer ocasionà l'assumpció del comandament del front per Ramon Cabrera. La primavera del 1836 aquest ja comandava sis mil (6.000) homes i dos-cents cinquanta (250) cavalls que operaven a l'entorn de Cantavella (Maestrat aragonès), que fortificà[3] i es convertí en el centre d'operacions, amb una (1) presó, una (1) fàbrica d'artilleria i dos (2) hospitals.[4]
Cabrera s'afegí a l'Expedició Gómez per intentar prendre Madrid, però deixà afeblit el Maestrat,[5] i un cop superat el període de paralització de l'exèrcit causat pel Motí de la Granja de San Ildefonso (Segòvia, Castella i Lleó), es nomenà Evaristo San Miguel com a comandant de l'exèrcit del Centre,[6] que capturà Cantavella (Maestrat aragonès),[7] recuperada el 24 d'abril de 1837,[8] quan la seva guarnició es rendí[9] en un atac simultani dels carlins a Cantavella (Maestrat aragonès), Sant Mateu (Baix Maestrat, País Valencià) i Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià).[10] El 31 de gener de 1838, procedent de Benicarló (Baix Maestrat), entrava Ramon Cabrera a Morella (Ports)[11] i el 9 de febrer Cabrera posà setge a Gandesa (Terra Alta) però el 24 de febrer ordenà al coronel Juan Cabañero que abandonés el setge i sorprendre Saragossa (Aragó), que suposaria la ràpida presa de tot l'Aragó, la connexió dels fronts català i navarrès, i la de tot Espanya al nord de Madrid.[1]
El 3 març sortiren de Gandesa (Terra Alta) uns tres-cents genets de la Cavalleria de Tortosa, manada pel coronel L'Epinace, i entre dos mil dos-cents i tres mil (2.200–3.000) infants a les ordres del brigadier Cabañero, passant per Alloza (Andorra–Serra d'Arcs), Ariño (Baix Martín), Belchite (Camp de Belchite) i Lécera (Camp de Belchite), fins que en el Pas del Bestiar es reuniren amb un (1) carlí de Saragossa que els conduí fins Torrero, a tocar de la ciutat, on arribaren al vespre del 4 de març, on esperaren que es fes de nit.[12]
La Cincomarzada
La Cincomarzada
La matinada del 5 de març un reduït grup de soldats es reuní a la Torre del Ponte amb alguns dels carlins que no havien fugit en 1834, que facilitaren a les tropes de Cabañero els mitjans per travessar el Huerva i assaltar la ciutat, guiant–los fins a la muralla, arribant fins a la Porta del Carme, i un (1) destacament entrà a la ciutat amb escales.[12], però uns trets prop de la porta de Santa Engracia alertaren el cap de la guàrdia del Principal, que va de seguida donà ordres que es toqués a generala, i els saragossans es llançaren en massa al carrer i lluitar contra els invasors, que fugiren.[1]
Conseqüències
Conseqüències
Joan Baptista Esteller, a qui els saragossans acusaven de complicitat amb Cabrera, reclòs a l'Aljaferia, fou tret per la força i linxat a la plaça de Sant Francesc,[1] i Juan Cabañero fou destituït quan es trobà amb Ramon Cabrera a Cantavella (Maestrat aragonès).[13]
El març Gandesa (Terra Alta) fou evacuada per Evaristo San Miguel poc després que Cabrera aixequés el setge per evitar la despesa humana i material de defensar–la[14] i a continuació queien Calanda (Baix Aragó), Alcorisa (Baix Aragó) i Samper (Baix Martín), i s'atacava Alcanyís (Baix Aragó) i Xiva (Ports, País Valencià).[15]
Referències
Referències
↑ Anar a :1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Negro, Luis. «Cincomarzada, un año más» (en castellà). El Periódico de Aragón, 05.03.2014.
↑ Martínez Roda, Federico. Valencia y las Valencias: su historia contemporánea (1800-1975) (en castellà). Fundación Univ. San Pablo, 1998, pàg. 128. ISBN 8486792894.
↑ Oyarzun Oyarzun, Román. Historia del carlismo. Editorial MAXTOR, 2008, pàg. 164. ISBN 8497614488.
↑ Flávio, 1870, pàg. 252.
↑ Ovilo y Otero, Manuel. D. Carlos Maria Isidro de Borbon: Historia de su vida militar y politica (en castellà). la Sociedad de Operarios del mismo Arte, 1845, p. 352.
↑ Martínez Roda, Federico. Valencia y las Valencias: su historia contemporánea (1800–1975) (en castellà). Fundación Universidad San Pablo, 1998, pàg. 284. ISBN 8486792894.
↑ «Cantavieja carlista» (en castellà). El Maestrazgo Carlista. [Consulta: 22 agost 2015].
↑ Flávio, 1870, p. 301.
↑ Caridad Salvador, Antonio. El ejército y las partidas carlistas en Valencia y Aragón (1833–1840) (en castellà). Universitat de València, 2014, pàg. 173. ISBN 8437093279.
↑ Pirala, 1842, pàg. 145.
↑ Rodríguez Vives, Conxa. «Morella i Cabrera». Ajuntament de Morella, 2006. Arxivat de l'original el 2016.03.05.
↑ Anar a :12,0 12,1 Garcés Bonet, Març 2011, pàg. 108.
↑ «La Expedición Real» (en castellà). Episodios de la I Guerra Carlista en Aragon. Gran Enciclopedia Aragonesa.
↑ Lawrence, Mark. Spain's First Carlist War, 1833-40 (en anglès). Palgrave Macmillan, 2014, pàg. 201. ISBN 1137401753.
↑ Calbo y Rochina de Castro i Cabrera y Griñó, 1843, pàg. 161.
Bibliografia
Bibliografia
Calbo y Rochina de Castro, Damaso; Cabrera y Griñó, Ramón. Historia de Cabrera y de la guerra civil en Aragon, Valencia y Murcia (en castellà), 1843.
Flávio, E. Historia de don Ramón Cabrera (en castellà). Volum 1. Editorial de G. Estrada, 1870.
Garcés Bonet, Eugenio «La cincomarzada» (en castellà). Revista Ejército, 839, Març 2011, pàg. 104-111.
Pirala, Antonio. Historia de la guerra civil: y de los partidos liberal y carlista (en castellà). Volum 4. F. de P. Mellado y ca., cargo de D. Chaulie, 1869.
Plan développé de la ville de Saragosse: carte núm. 45 (1840?)
El passat divendres 5 de març de 2021 es commemorà el dos-cents dotzè aniversari de la batalla de Molins de Rei del 1809, que fou un (1) combat de la Guerra del Francès lluitat el 5 de març de 1809 al Baix Llobregat.
Antecedents
Antecedents
Després de la derrota a la batalla de Molins de Rei (Baix Llobregat) el desembre del 1808, la divisió de Joseph Chabran seguí pel camí d'Igualada (Anoia) fins a Martorell (Baix Llobregat), i la de Louis François Jean Chabot fins a Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès) mentre la resta del VII Exèrcit es dirigia en direcció a Tarragona (Tarragonès). Saint–Cyr establí el quarter general a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) mentre Souham arriba fins al Vendrell (Baix Penedès) i la divisió Pino fins a Sitges i Vilanova (Garraf).
El general Desveaux, amb vuit-cents (800) homes[1] continuà fins al Monestir de Montserrat, que prengueren, però foren perseguits pel sometent, que destruí el destacament francès.[2]
Aprofitant l'absència de l'exèrcit francès, el març del 1809, els sometents intentaren bloquejar Barcelona de nou.[3]
La batalla
La batalla
El general Desveaux sortí de Barcelona el 5 de març amb infanteria, cent (100) cuirassers a cavall, i dos (2) canons de dotze (12) i dos (2) obusos, en direcció a Molins de Rei (Baix Llobregat), on els sometents i miquelets bloquejaven el pont de Carles III i estaven apostats a l'Ordal (Alt Penedès),[4] i els dispersaren.
Conseqüències
Conseqüències
Els sometents comandats per Joan Clarós i Preses,[5] ajudats per una flota anglesa que bloquejava el port,[3] es reuniren la nit del 7 de març al Pla de Barcelona per atacar–la però el gruix del sometent, que havia de creuar el Besòs es trobaren amb una riuada provocada per una tempesta i els fou impossible la maniobra,[3] mentre Clarós era perseguit pels francesos.
Referències
Referències
↑ Albareda, Anselm Maria. Història de Montserrat. L'Abadia de Montserrat, 2005, pàg. 92. ISBN 8484157628.
↑ Muñoz i Maldonado, Josep. Historia política y militar de la Guerra de la Independencia de España contra Napoleón Bonaparte desde 1808 a 1814, escrita sobre los documentos auténticos del gobierno (en castellà). Impr. de D. José Palacios, 1833, pàg. 190–191.
↑ Anar a :3,0 3,1 3,2 Ferrer (1815): pàg. 157.
↑ Ferrer (1815): pàg. 150.
↑ Balaguer, Víctor. Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, escrita para darla a conocer al pueblo recordándole los grandes hechos de sus ascendientes en virtud, patriotismo y armas, y para difundir entre todas las clases el amor al país y la memoria de sus glorias pasadat por Victor Balaguer (en castellà). Salvador Manero, 1860, vol. 5, pàg. 465–466.
Bibliografia
Bibliografia
Ferrer, Ramon. Barcelona Cautiva (en castellà). Oficina de Antonio Brusi, 1816, pàg. 150.
El passat dijous 4 de març de 2021 es commemorà el cent seixanta-novè aniversari de la mort de Nikolai Vassílievitx Gógol (en rus: Николай Васильевич Гоголь), o Mikola Vassíliovitx Hòhol (en ucraïnès: Мико́ла Васи́льович Го́голь), cognom en néixer Ianovski (en rus: Яно́вский, en ucraïnès: Яно́вський), nascut a Veliki Soròtxintsi, Poltàvsxina, l'1 d'abril [C.J. 20 de març] de 1809, mort a Moscou, Rússia, el 4 de març [C.J. 21 de febrer] de 1852, qui fou un escriptor, dramaturg i poeta ucraïnès en llengua russa.
De ben jove, es traslladà a Sant Petersburg (Rússia), on intentà fer d'actor, de pintor i d'historiador, sense gens d'èxit. Derivà cap a la literatura tot conreant diversos registres i evolucionant des d'un incipient romanticisme fins a l'anomenat realisme crític. La seva obra està amarada de pessimisme i de tortura pel sentiment del pecat, encara que intenti aplicar–hi el lenitiu del sarcasme.
Els seus treballs més importants són la novel·la o, com ell mateix ho descrivia, el poema èpic en prosa sobre l'heroi ucraïnès Taràs Bulba (1835), la comèdia L'inspector general (1836) i sobretot la novel·la Les ànimes mortes (1842), un gran fresc sobre l'Imperi rus encara feudal que truca a les portes del capitalisme. Escrigué una (1) segona part d'aquesta novel·la, però l'acabà destruint pocs dies abans de morir.
Biografia
Biografia
Després de mediocres estudis, aquest fràgil jovencell de rostre eixut deixà Ucraïna i trobà un modest treball en una oficina d'un ministeri a Sant Petersburg (Rússia).
L'any 1829 feu la seva primera incursió en la literatura, publicant sota pseudònim i a compte d'autor el mediocre poema romàntic Hanz Küchelgarten. Atacat per la crítica, hagué de retirar els exemplars de les llibreries per cremar–los. Després d'aquest fracàs, «fugí» per primera volta de Rússia i passà dos (2) mesos al nord d'Alemanya, sota diverses i successives falses excuses. L'any següent aparegué la seva primera novel·la, la Nit de Sant Joan. El 1831 abandonà l'administració i esdevingué professor d'història a l'Institut patriòtic per a filles d'oficials nobles. S'introduí als medis literaris i fou presentat a Aleksandr Puixkin, que l'encoratjaren a escriure. El seu allunyament d'Ucraïna i la nostàlgia que en resultava li inspiraren les Tardes en una granja (1831–1832). Aquest recull de contes grotescs, irònics i fantàstics, inspirats en la vida dels camperols ucraïnesos, li feu guanyar la celebritat.
L'any 1833 travessà una (1) de les seves crisis morals i místiques que serien tan comunes en ell. Es descobrí una vocació d'historiador. Nomenat professor adjunt d'història a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia) el juliol del 1834, les seves primeres classes (a les quals assistí Ivan Turguénev) provocà l'entusiasme dels alumnes; però el seu interès per la història, així com la seva popularitat com a professor s'apagaren ràpidament.
Després d'aquest període publicà nombrosos contes, amb els reculls Arabescos (que conté, entre d'altres, La perspectiva Nevski, El retrat i El diari d'un boig) i Mírgorod. El 1836 l'obra de teatre L'inspector general (el tema de la qual li fou suggerit per Puixkin) fou aplaudida pels liberals i atacada pels reaccionaris i conegué un èxit d'escàndol a Sant Petersburg (Rússia). No obstant això, una (1) frase atribuïda al tsar Nicolau I calmà els ànims: «Tothom n'ha rebut segons el seu rang, jo el primer». Gógol se sentí incomprès, i tan irritat pels que li donaven suport com pels que el criticaven: tots simplificaven i manipulaven el seu pregon pensament, creien que es tractava d'una sàtira política, que l'autor se situava en contra de les institucions, mentre que ell només havia volgut denunciar els vicis i els abusos propis del gènere humà. Completament desassossegat, fugí i inicià les seves peregrinacions arreu d'Europa. Sobre aquesta obra el compositor Werner Egk musicà una òpera titulada Der Revisor, estrenada el 7 de maig de 1957 a Schwetzinger.[1]
Sobre una altra idea del seu amic Puixkin, havia començat a escriure l'any 1836, tot just abans d'iniciar L'inspector general, la seva gran novel·la Les ànimes mortes, la qual en la seva fe cada cop més exaltada en la seva «missió», contemplava com una obra «immensament gran», un «Leviatan», «quelcom que no correspongui a l'obra d'un home ordinari». L'any 1841 intentà publicar–ne la primera part a Moscou (Rússia), però fou prohibida pel comitè de censura. No fou fins després de la intervenció dels seus amics, i particularment de la senyora Smirnoff, la presentació al comitè de censura de Sant Petersburg i diversos arranjaments, que pogué aparèixer l'any 1842. A banda de la divertida estafa[a] projectada pel protagonista Txítxikov, aquesta novel·la fa una descripció sense concessions de la Rússia profunda, una (1) sàtira de vegades despietada, però en la qual rau subjacent, de manera permanent, el pregon amor de Gógol per aquest país. La novel·la provocà de nou l'èxit i l'escàndol.
L'any 1843 la seva passada experiència de mediocre funcionari de ministeri li inspirà la magnífica novel·la El capot, el protagonista de la qual, Akaki Akàkievitx, ha esdevingut l'arquetip del petit modest funcionari rus.
Les tribulacions i els viatges tornen a començar: Itàlia, França, Alemanya, etc. L'any 1848 feu un (1) pelegrinatge a Jerusalem (Palestina) A mesura que la seva salut s'anava degradant, i més encara la percepció que ell tenia del seu estat de salut —perquè sempre es cregué més malalt del que realment era— i que el seu sentiment religiós s'exaltava, esdevingué més i més místic i conservador.
De retorn a Moscou, es posà a treballar en una segona part de Les ànimes mortes, a la qual, a la manera de Dant, esperava descriure la redempció de Rússia, sortint de l'infern que ell havia descrit a la primera part de l'obra (n'havia cremat una primera versió l'any 1845). Però el seu estat físic i psíquic empitjorava sense treva. A l'inici de l'any 1852 cremà a l'estufa de la seva cambra tots els manuscrits inèdits, inclosa la segona part de Les ànimes mortes. Hom no coneix d'aquesta segona part més que quatre (4) capítols trobats entre els papers de l'escriptor, corresponents a la primera versió.
Morí el 21 de febrer de 1852, debilitat pels dejunis que s'havia autoimposat per defensar–se del diable, entre les mans de metges ineptes que el tractaren amb sangoneres i el sotmeteren a altres teràpies d'una violència inaudita: banys freds, sagnies, micapans. Està enterrat al cementiri de Novodévitxi, a Moscou, prop de Bulgàkov, a qui inspiraria en la redacció de la seva gran obra: El mestre i Margarida.
Si Puixkin és considerat el més gran poeta rus, Gógol és reconegut com el primer gran narrador de Rússia. Segons la sentència d'Eugène–Melchior de Vogüé, erròniament atribuïda a Dostoievski: «Tots nosaltres hem sortit del capot de Gógol».
Obres publicades en català
Obres publicades en català
1984: Les ànimes mortes (Мёртвые души).
1986: El capot i altres relats petersburgesos (Шинель и другие петербургские повести).
1987: Taràs Bulba (Тарас Бульба).
1987: Diari d'un boig (Записки сумасшедшего).
1991: La fira de Sorotxintsi (Сорочинская ярмарка).
1992: El nas (Нос).
1997: Contes de Petersburg (Петербургские повести).
1998: Tres relats de Sant Petersburg (Три петербургские повести).
2019: Vetlles en un veïnat de Dikanka (Вечера на хуторе близ Диканьки).
Notes
Notes
↑ Diccionario de la Opera, Emecé Editores España, S. A. text de Kurt Pahlen pàg. 126/27. (ISBN 84-7888-229-4)
↑ a) Les ànimes són un terme administratiu per designar els serfs. La possessió d'ànimes mortes, és a dir de serfs traspassats però no enregistrats com a tals, li permetria d'obtenir un préstec garantit.
Nikolai Vassílievitx Gógol o Mikola Vassíliovitx Hòhol
Nikolai Vassílievitx Gógol o Mikola Vassíliovitx Hòhol
El passat dijous 4 de març de 2021 es commemorà el dos-cents cinquè aniversari del naixement de Francesc Camprodon i Safont (Vic, Osona, 4 de març de 1816 — l'Havana, Cuba, 16 d'agost 1870), qui fou un polític, autor de teatre i poeta català, diputat liberal al Congrés dels Diputats.[1]
Biografia
Biografia
Fill de Francesc Camprodon de Taradell (Osona) i d'Esperança Safont de Vic (Osona). Estudià Dret en la Universitat de Cervera, (Segarra) on feu amistat amb Jaume Balmes, a qui pel que sembla ajudà a redactar la seva primera obra; acabà la carrera a la Universitat d'Alcalá de Henares (Madrid) i a la Universitat de Barcelona (Catalunya), on es llicencià el 1838; aleshores patí una (1) terrible malaltia i fou desnonat pels metges, però aconseguí recuperar–se pels seus propis mitjans. Fou un (1) home destacat del Partit Liberal i per això marxà exiliat a Cadis (Andalusia). Allí feu amistat amb el duc de Montpensier, qui l'animà a publicar el 1854 a Barcelona els seus poemes en castellà amb el títol d'Emociones, que foren ben acollits. S'establí a Madrid, on aconseguí ser diputat per Barcelona i Santa Coloma de Farners (Selva) al Congrés per la Unió Liberal a les convocatòries dels anys 1856, 1858, 1864, 1865 i 1865[2] i hi compongué diversos drames en vers segons l'estètica del Romanticisme, amb els quals conegué els èxits de Flor de un dia y el otro no (1851), estrenat a instàncies de l'actor José Valero i del dramaturg Tomás Rodríguez Rubí; amb la qual introduir el costum de no cedir la propietat de les produccions dramàtiques, costum que millorà la qualitat de vida dels dramaturgs de llavors; la seva continuació, Espinas de una flor (1852), també sobre amors contrariats i abnegacions conjugals, que també fou un èxit, encara que menor.
El 27 de maig de 1842 es casà amb Concepció Borrell i Pou[3] filla de Marià Borrell i de Miralpeix i de Arcàngela Pou I Teixidó.
Compongué altres peces en castellà, així com llibrets de sarsuela per a compositors com ara Nicolau Manent, Francisco Asenjo Barbieri, Emilio Arrieta o Cristóbal Oudrid. Especialment recordats són els seus versos "Costas las de Levante, playas las de Lloret", inclosos en el llibret de Marina.[1][4] Amb motiu de la Guerra d'Àfrica publicà en quintilles una Carta a don Juan Prim, heroi dels Castillejos.
En encetar–se el triomf dels autors de la Renaixença catalana, començà a escriure teatre costumista en català. Després de la revolució del 1868 acceptà un càrrec a l'Administració d'Hisenda a l'Havana i va marxar a Cuba, i hi publicà alguns poemes al periòdic en català La Gresca.
Obres
Obres
Poesia
Poesia
Emociones (Barcelona, 1850);
Patria, fe, amor. Poesías en castellano y catalán (l'Havana, 1871);
Teatre
Teatre
Flor de un día (1851);
Espinas de una flor (1852);
Una ráfaga (1857).
Sarsueles i òperes
Sarsueles i òperes
El dominó azul (1853), sarsuela amb música d'Emilio Arrieta.
Los Diamantes de la corona (1854), sarsuela amb música de Barbieri.
Marina (1855), sarsuela i posteriorment òpera, amb música d'Arrieta.
El Vizconde (1855), sarsuela, amb música de Barbieri. Amb aquesta obra debutà el 1857 la tiple Josefa Murillo.[5]
El relámpago (1857) música de Barbieri, estrenada el 17 d'octubre del mateix any,[6] per la contralt Josefa Mora y Vergel.[7]
La Jardinera, amb música de Manuel Fernández Caballero estrenada el 12 de desembre de (1857).[5]
El diablo las carga (1860) amb música de Gaztambide, estrenada el 21 de gener per la tiple Josefa Murillo.[5]
El Dictador (1856), sarsuela amb música de Barbieri.
Una vieja (1860), sarsuela amb música de Gaztambide.
Galatea (1868), sarsuela.
Teatre en català
Teatre en català
La teta gallinaire (1865);
La tornada d'en Titó (1867).
Referències
Referències
↑ Anar a :1,0 1,1 «Francesc Camprodon i Lafont». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
↑ «Barcelona. Matrimonis. Any 1842. Registre núm. 579». Arxiu Municipal de Barcelona, 27.05.1842.
↑ «Francisco Camprodón». Base de datos de premiados del Libro, Lectura y Letras. Ministerio de Justicia y el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.
↑ Anar a :5,0 5,1 5,2 Enciclopèdia Espasa, volum núm. 37, pàg. 524 (ISBN 84-239-4537-5).
↑ Enciclopèdia Espasa, volum núm. 37, pàg. 524 (ISBN 84-239-4537-5).
↑ * Edita Enciclopèdia Espasa, volum 36, pàg. 869 (ISBN 84-239-4536-7).
Francesc Camprodon (1816–1870)
Francesc Camprodon (1854)
Francesc Camprodon i Safont
Francesc Camprodon i Safont
El passat dijous 4 de març de 2021 es commemorà el cent divuitè aniversari de la fundació del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), que fou una associació política i social, creada el 4 de març de 1903 a Barcelona per un grup de dependents de comerç i d'oficines (anomenats despectivament saltataulells) de tendència política catalanista.[1]
Fou inscrita com a «obrera» per tal d'evitar imposts. Segons els seus estatuts, la finalitat d'aquesta entitat era agrupar els dependents del comerç i de la indústria per aconseguir el millorament moral, cultural, físic i material dels associats, d'acord amb els principis autonomistes i d'una sana i convivent catalanitat. Aleshores admetia socis protectors per tal d'ajudar les Escoles Mercantils Catalanes, que feien les classes en català. En els primers anys, la secció de propaganda seguia les directrius de la Lliga Regionalista i participava en tots els actes cívics i esportius, però després es radicalitzà i se'n distancià. Des del 1912 editava la revista Acció.[2]
Alhora, el juliol del 1910 s'hi creà la Secció Permanent de Relació i Treball i sota l'empenta i organització d'aquesta secció, comença a dirigir les reivindicacions i la confluència de les societats obreres de dependents mercantils de Barcelona, com la campanya del 1912–1913 pel tancament dels establiments a les vuit del vespre (20 h pm), la campanya pel descans dominical, o la campanya de 1914 per fixar la jornada de treball en deu hores (10 h) i la supressió de l'internat, que culminaria en la Primera Assemblea de Dependents de Catalunya (1913) i en la constitució de la Federació de Dependents de Catalunya (gener del 1921).
El 1917 tenia uns deu mil (circa 10.000) socis. Aleshores el seu president, Josep Puig i Esteve, fou elegit regidor de Barcelona per la Lliga Regionalista. Poc abans de la proclamació de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera, hi fou signat al seu local el primer pacte Galeusca l'11 de setembre de 1923.
Miguel Primo de Rivera clausurà el CADCI, processà sota l'acusació de separatisme els dirigents de la secció de propaganda i s'emparà de la seu social de la rambla de Santa Mònica, on s'instal·là el Sindicat Lliure, i que va recuperar el 1931. Fou pedrera de joves activistes catalans com Jaume Compte i Canelles, Abelard Tona i Nadalmai i Jordi Arquer i Saltor.
Quan es proclamà la Segona República Espanyola es decantà políticament per Esquerra Republicana de Catalunya i el seu president, Francesc Xavier Casals i Vidal, fou nomenat conseller de Treball i d'Assistència Social el 1932. Un (1) grup de socis del centre participà en els fets del Sis d'Octubre del 1934; s'atrinxeraren a la seu de la Rambla Santa Mònica i en foren desallotjats a canonades per l'exèrcit. Hi moriren Jaume Compte i Canelles, Manuel González Alba i Amadeu Bardina.
El 1936 en fou nomenat president Pere Aznar i Seseres, diputat a les Corts republicanes pel Partit Català Proletari. Durant la Guerra Civil Espanyola la secció de treball s'adherí a la Unió General de Treballadors en una assemblea plena d'irregularitats. Quan les tropes de Franco ocuparen Barcelona el 1939, confiscaren el local del CADCI, tot el seu fons documental i la biblioteca, hi instal·laren un hospital. Tot i que el 1939 no fou inclòs en la Ley de Responsabilidades Políticas, per un decret del 31 de gener de 1944 s'ordenà la transferència de la seu social del CADCI, aleshores en poder de la Falange Tradicionalista y de las JONS (hi havia la seu del Frente de Juventudes), al Ministeri de l'Exèrcit. El CADCI es manté a l'exili de Santiago de Xile de la mà de Pere Aznar President del CADCI des del 1939, signant les diferents renovacions del pacte Galeusca, primer a Mèxic (1944) i després a Buenos Aires (Argentina) el 1947.
Després del franquisme hi hagué alguns intents frustrats de reconstruir el CADCI, i finalment el gener del 1979 s'inscrigué el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, Entitat Obrera. El CADCI té una important feina en la seva reclamació dels seus drets patrimonials i morals, per aquesta raó durant el primer govern de Jordi Pujol i en presència del conseller de treball Farreres, el CADCI i la UGT de Catalunya signen un acord de col·laboració per tornar a la seva seu de Rambla Santa Monica i suport logístic per tornar el CADCI al lloc que li pertoca. El 2007 fundà amb la UGT de Catalunya la Fundació Catalunya Comerç, per tal de promoure i defensar els interessos dels treballadors del comerç, i assolí uns tres mil (circa 3.000) socis. L'any 2009 signaren un acord de col·laboració amb PIMEC i amb el CCN reforcen la seva presència amb el teixit del comerç català. Com a fet important es remarca la cessió del fons documental del CADCI de la mà del seu president Josep M. Andreu I Torres i el Conseller de Cultura Joan M. Tresserras confiscat pel franquisme, a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
El local de Rambla Santa Mònica és actualment la seu central de la Unió General de Treballadors de Catalunya, i una placa recorda la mort de Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina.
El 30 d'octubre de 2015, el grup municipal CUP–Capgirem Barcelona, juntament amb el CADCI, presentà una proposició al ple de l'Ajuntament de Barcelona perquè l'entitat municipal adquirís en propietat l'edifici que l'associació tenia al número 10 de la Rambla de Santa Mònica de Barcelona, prèvia negociació amb el Ministeri de Foment d'Espanya. Amb posterioritat, s'instava que l'immoble fos destinat a la creació de l'Espai Memorial de la República, un lloc per a recollir la memòria del CADCI, sobre la història del moviment obrer català i la seva lluita antifeixista. Finalment, també se sol·licitava que l'Ajuntament i el CADCI cerquessin una fórmula de partenariat en la gestió de la finca.[3] La proposta fou desestimada amb els vots a favor de la CUP (3), l'abstenció de BeC (11), CiU (10) ERC (5), PSC (4), i el vot contrari de C's (5) i el PP (3).
Presidents
Presidents
Referències
Referències
↑ Esculies, Joan «El cavaller de l'ideal». Sàpiens, núm. 121, Barcelona, octubre 2012, pàg. 22–28. ISSN: 1695-2014.
↑ Esculies, Joan «L'origen de la Diada». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens, núm. 108, Barcelona, setembre 2011, pàg. 12–13. ISSN: 1695-2014.
↑ «CUP Capgirem Barcelona demana convertir l'antiga seu del CADCI en un espai de memòria de la República». CapgiremBCN.cat.
El passat dijous 4 de març de 2021 es commemorà el cent dosè aniversari de la inauguració de la Internacional Comunista, el 4 de març de 1919, també coneguda com la Tercera Internacional, així com per la seva abreviatura en rus Komintern (Коминтерн, abreviatura de Коммунистический Интернационал, «Internacional Comunista») o Comintern (abreviatura de l'anglès: Communist International), la qual fou una organització comunista internacional, fundada el març del 1919, per iniciativa de Lenin i el Partit Comunista de Rússia (Bolxevic), que agrupava als partits comunistes dels diferents països, i l'objectiu del qual era lluitar per la superació del capitalisme, l'establiment de la Dictadura del Proletariat i de la República Internacional dels Soviets, la completa abolició de les classes i la realització del socialisme, com a primer pas a la societat comunista com fixava en els seus primers estatuts.
Antecedents
Antecedents
Com ja recordava el preàmbul dels primers estatuts de la Internacional Comunista, els antecedents d'aquesta es remunten a l'Associació Internacional dels Treballadors fundada per Karl Marx i Friedrich Engels, a Londres (Anglaterra, Regne Unit) el 1864, i que per primer cop en la història agrupava els treballadors de distints països.
Després de la desaparició d'aquesta Primera Internacional el 1876, Friedrich Engels promogué la creació d'una Segona Internacional, creada a París (França), el 1889, que agrupà els partits socialistes, socialdemòcrates i laboristes. Amb el començament de la Primera Guerra Mundial es produí la fractura de la Segona Internacional entre els socialistes reformistes i els revolucionaris, en donar suport els primers als seus respectius governs nacionals a declarar la guerra, i la total oposició dels segons a aquesta.
Els grups socialistes revolucionaris celebraren la Conferència de Zimmerwald (Suïssa) el setembre del 1915 i la Conferència de Kienthal (Suïssa) l'abril del 1916, les quals es convertiren en la base de la Tercera Internacional creada el març del 1919 a Petrograd (Rússia) per a trencar definitivament amb els elements reformistes, que segons el parer dels socialistes revolucionaris, havien traït a la classe treballadora i provocat la «fallida» de la Segona Internacional.
Història de la Internacional Comunista
Història de la Internacional Comunista
La Internacional Comunista celebrà set (7) congressos mundials, malgrat que en un principi aquests congressos eren anuals, posteriorment s'anaren espaiant en el temps les celebracions dels següents congressos.
Del primer al quart Congrés Mundial
Del primer al quart Congrés Mundial
El I Congrés Mundial de la Internacional Comunista ocorregut a Petrograd (Rússia), entre els dies 2 i 6 de març de 1919. En aquest congrés es tractà sobre la «democràcia burgesa i la dictadura del proletariat» i de la necessitat de difondre el sistema de soviets. També s'anomenà Grigori Zinóviev, president del Comité Executiu de la Internacional Comunista (CEIC), que era la màxima autoritat de la Internacional Comunista durant el període entre congressos.
El II Congrés Mundial de la Internacional Comunista es reuní a Moscou (Rússia), entre el 19 de juliol i el 7 d'agost de 1920. En aquest congrés s'insisteix en la necessitat de propagar el sistema de soviets, i a causa de les nombroses organitzacions socialdemòcrates que sol·licitaven l'ingrés s'acorden les vint-i-una (21) condicions per a l'adhesió a la Internacional Comunista, i s'aprovaren els seus primers estatuts.
El III Congrés Mundial de la Internacional Comunista se celebrà a Moscou (Rússia) entre el 22 de juny i el 12 de juliol de 1921. S'hi combateren les postures ultraesquerranes d'alguns partits comunistes, com el KPD alemany, i assumint que la situació mundial havia canviat, resolgueren treballar amb les bases reformistes en els cridats "fronts únics". També es tractà sobre la importància d'incorporar a les dones treballadores al moviment comunista.
El IV Congrés Mundial de la Internacional Comunista tingué lloc a Moscou (Rússia) entre el 30 de novembre i el 5 de desembre de 1922. S'aprofundí en les tàctiques de la Internacional Comunista del cridat «front únic» i es tracta de la situació dels negres, així com del treball dels comunistes en els sindicats. També s'abordà la situació dels comunistes a Àsia i al Pacífic. El congrés promulgà la incompatibilitat entre la pertinença a la maçoneria o la Destral dels drets humans i un (1) Partit Comunista.[1]
Mentre les organitzacions estalinistes reivindiquen tots els congressos fins a la desaparició de la Komintern, les organitzacions trotskistes només donen validesa a les resolucions d'aquests quatre (4) primers congressos.[2] El 1938 Trotski i els seus seguidors fundarien una IV Internacional.
Del V al VII Congrés Mundial
Del V al VII Congrés Mundial
El V Congrés Mundial de la Internacional Comunista se celebrà a Moscou (Rússia) entre els mesos de juny i juliol del 1924. Marcat pel fracàs de la revolució a Alemanya s'adopten uns nous estatuts amb els quals es començà la crida a la «bolxevització» de la Internacional Comunista i dels partits membres.
L'estiu del 1926 s'apartà Zinóviev de la Presidència del CEIC, i perdé la direcció de la Komintern. S'escollí Nikolai Bukharin per a succeir–lo com a secretari general del CEIC.
El VI Congrés Mundial de la Internacional Comunista tingué lloc entre els mesos de juliol i setembre del 1928 a Moscou (Rússia). En el nou context del començament de la greu crisi econòmica s'aproven la consigna de "classe contra classe" que oficialitza el començament del cridat «Tercer Període». S'aprovà també el Programa de la Internacional Comunista.
L'abril del 1929 Bukharin es veié obligat a dimitir del seu càrrec. Per a substituir–lo al capdavant del CEIC, fou triat el 1934 el comunista búlgar Gueorgui Dimitrov, qui dirigiria la Internacional Comunista fins a la seva dissolució.
El VII Congrés Mundial de la Internacional Comunista es reuní l'agost del 1935 a Moscou (Rússia). Després de l'auge dels feixismes, i el fracàs de la política d'ultraesquerra aprovada a l'anterior congrés, es donà pas a la política de Front Popular.
Els partits i organitzacions no trotskistes, reconeixen la totalitat d'aquests set (7) congressos.
Dissolució de la Internacional Comunista
Dissolució de la Internacional Comunista
El 15 de maig de 1943, després de la celebració de la Conferència de Teheran (Iran), el Presídium del Comité Executiu de la Internacional Comunista, «tenint en compte la maduresa dels partits comunistes» nacionals i, per a evitar els recels dels països capitalistes aliats, decidí dissoldre la Internacional Comunista.
El 1947 fou creada la Kominform (Oficina d'Informació Comunista) com a substituta de la Komintern, i reunia els partits comunistes de Bulgària, Txecoslovàquia, França, Hongria, Itàlia, Polònia, la Unió Soviètica i Iugoslàvia. Fou dissolta el 1956.
Encara que no tingueren una (1) organització internacional, els distints partits comunistes seguiren les directrius del Partit Comunista de la Unió Soviètica amb el qual mantingueren reunions periòdiques.
Organització de la Internacional Comunista
Organització de la Internacional Comunista
Els òrgans de la Internacional Comunista, segons els seus primers estatuts, eren:
El Congrés Mundial: l'òrgan que ostentava l'autoritat màxima de la Internacional Comunista era el Congrés Mundial, que havia de reunir–se una (1) vegada a l'any i tenia en exclusivitat la modificació del programa i els estatuts. Se celebraren set (7) congressos mundials.
El Comité Executiu: l'òrgan que tenia l'autoritat màxima en els períodes entre congressos era el Comité Executiu, i era triat pel Congrés Mundial. La seva seu es decidia en cada congrés.
Més tard es crearia el Presídium un altre òrgan més que tenia la màxima autoritat entre els plens del Comité Executiu.
Organitzacions associades
Organitzacions associades
Sota la tutela de la Internacional Comunista es crearen una sèrie d'organitzacions internacionals, entre les que cabrien citar:
Internacional Sindical Roja (Profintern)
Socors Roig Internacional (MOPR)
Internacional Llauradora (Krestintern)
Internacional Sportiva Roja (Sportintern)
Balanç de la Internacional Comunista (Komintern)
Balanç de la Internacional Comunista (Komintern)
El març del 1919 la Internacional Comunista (abreujada com Komintern, segons el seu nom en rus, comunament coneguda com la «Tercera Internacional») fou fundada. La força principal de la nova internacional eren els bolxevics russos, a diferència de les primeres internacionals on els seus membres eren més o menys heterogenis. En gran part això ocorregué a causa de la dissidència d'esquerrans dels principals partits europeus socialdemòcrates. La Komintern intentà llavors organitzar–se com un partit mundial promotor de la revolució socialista. Els comitès nacionals foren instruïts per reconstruir–se seguint els principis leninistes. Per mantenir als seus socis, el comitè imposà vint-i-una (21) condicions, entre elles, cada comitè nacional hagué de prendre el nom el Partit Comunista.
L'oficina central de la Komintern estava instal·lada a Moscou (Rússia). La Internacional duguér a terme un (1) pla actiu per construir nous comitès al món sencer. Al principi la Internacional estava principalment establerta a Europa, però gradualment seccions no europees s'anaren desenvolupant. Després del partit rus, el principal partit era el Partit Comunista d'Alemanya.
Durant el període de la Komintern, en el qual el moviment comunista modern prengué forma, hi hagué intensos conflictes sobre el comandament i la direcció del moviment. Després de la mort de Lenin, Stalin començà a purgar els seus opositors. Més o menys, hi havia dues (2) agrupacions dissidents principals: l'oposició d'esquerres, conduïda per León Trotsky i l'oposició de dretes, conduïda per Nikolai Bukharin. Els desacords dins del partit soviètic eren provocades per escissions en diverses seccions del Komintern. Sovint les escissions eren provocades per expulsions d'opositors potencials o reals al comandament de Stalin.
Durant l'última part dels anys 1920 la Komintern adoptà una línia on denominà els socialdemòcrates com a feixistes socials. La tasca de les seccions del Komintern era de combatre la influència dels socialdemòcrates entre la classe obrera. La cooperació amb la socialdemocràcia categòricament fou exclosa.
No obstant això, després de l'ascens del feixisme a Europa, aquesta política fou invertida. El VII Congrés de la Komintern adoptà la línia de Front Popular (que en alguns països com França, Espanya i Xile[3] aconseguí el poder en forma reeixida). Impulsaren els comunistes a construir aliances democràtiques, inclosos als socialdemòcrates i altres partits burgesos, per lluitar contra el feixisme. Durant la Segona Guerra Mundial, alguns partits comunistes participaren en activitats de restistencia contra l'Eix.
El canviat guió polític de la guerra clarament canvià les condicions de treball dels partits comunistes. Com un gest de bona voluntat cap als seus aliats occidentals, Stalin dissolgué el 1943 la Komintern.
Comunisme europeu durant l'època de la Komintern
Comunisme europeu durant l'època de la Komintern
La major part dels assistents al I Congrés de la Komintern eren provinents d'Europa. En gran part, la nova internacional tenia les seves arrels en l'oposició d'esquerra dins de la socialdemocràcia europea. En diversos casos, esquerdes amb el moviment obrer precediren la Revolució d'octubre. Als Països Baixos, el Partit Socialdemòcrata es formà el 1909, quan els sectors esquerrans se separaren del Partit Socialdemòcrata Laborista. A Alemanya, els revolucionaris formaren la Lliga Espartaquista el 1914. A Suècia l'esquerda ocorregué la primavera del 1917, amb la formació del Partit Social Democràtic d'Esquerra.
En altres casos, els partits comunistes nasqueren com a grups que abandonaren la socialdemocràcia després de la Revolució d'octubre. El 1918 revolucionaris finlandesos, en l'exili a Moscou (Rússia) després de la derrota dels comunistes en la Guerra civil Finlandesa, fundaren el Partit Comunista de Finlàndia. El 3 de novembre el mateix any, el Partit Comunista d'Àustria fou fundat. Els comunistes austríacs intentaren organitzar una (1) república soviètica, però la revolució no s'estengué fora dels principals centres industrials. Poques setmanes més tard el Partit Comunista Hongarès fou fundat. Sota el comandament de Béla Kun, els comunistes hongaresos conduïren una (1) rebel·lió i fundaren una república soviètica. La república fou esclafada per la intervenció dels militars romanesos.
El desembre del 1918 la socialdemocràcia del Regne de Polònia i Lituània i l'esquerra del Partit Socialista Polonès es combinaren per formar el Partit Comunista dels Treballadors de Polònia. Un (1) altre partit es formà el 1918 sota el nom de Partit Comunista de Lituània.
Tots aquests grups s'uniren a la Komintern en la seva fundació el 1919 i es convertiren en els partits comunistes dels seus respectius països. Un (1) cas notable és el del Partit Laborista Noruec (l'ADN) que havia estat fundat el 1887. El partit, sota el comandament de Martin Tranmæl, era un (1) dels partits fundadors de la Komintern. Cap al 1920 aquest havia exclòs la major part de les vint-i-un (21) tesis de la Komintern. L'adaptació a la Komintern causà la divisió, ja que els elements moderats formaren el Partit Laborista Social Democràtic de Noruega el 1921. Però al final Tranmæl i la Komintern separarien camins. El 1923 el partit fou expulsat de la Internacional, i el Partit Comunista de Noruega fou format per personeros lleials a la Komintern. No obstant això, cal esmentar que l'ADN romangué compromès amb el comunisme revolucionari fins i tot uns anys després de la seva expulsió, i s'esforçà a mantenir relacions cordials amb la Internacional.
Poc després de la fundació de la Komintern, variats grups socialistes de tot arreu de Iugoslàvia s'uniren per formar el Partit Socialista de Treballadors de Iugoslàvia.
El 1920 el Partit Socialista de Treballadors de Grècia (SEKE) decidí unir–se a la Komintern. La Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) es dividí, i formà els elements revolucionaris la Secció Francesa de la Internacional Comunista. Els comunistes foren capaços d'atreure una (1) major quantitat dels socis de la SFIO, i dugueren a terme la publicació del diari del partit: L'Humanité. El Partit Comunista del Regne Unit també es formà el 1920, no obstant això, no s'erigí sobre la divisió del Partit Laborista, sinó per la fusió de petits grups d'esquerra.
El 16 de maig el Partit Comunista de Txecoslovàquia fou fundat. Al setembre el mateix any es fundà el Partit Comunista de Bèlgica.
El gener del 1921 Amadeo Bordiga i Antonio Gramsci conduïren el comunsti puri a la secció del Partit Socialista Italià per formar el Partit Comunista Italià. El 6 de març de 1921, el Partit Comunista Portuguès fou fundat. El PCP tenia en el fons alguna cosa diferent dels altres partits comunistes europeus, ja que desenvolupà més el moviment anarcosindicalista en lloc de la socialdemocràcia. El 14 de novembre de 1921 es fundà el Partit Comunista d'Espanya, després de la fusió del Partit Comunista Espanyol (que es desenvolupà fora de la Joventut Socialista) i el Partit Comunista Obrer Espanyol (format per la facció pro Komintern del PSOE).
No obstant això, cap a la fi dels anys 1920 la Komintern afrontà diversos problemes. L'augment de la cremor revolucionària sobre el continent europeu ja havia acabat. Els partits comunistes foren establerts en la major part de països, però en la majoria dels casos els comunistes no jugaren el paper principal en el moviment obrer. Les divisions soscavaren la Komintern, perquè els grups considerats com a deslleials al comandament Komintern en foren expulsats. El 1929 Nikolai Bukharin fou purgat i posteriorment la purga fou realitzada en les seccions Komintern. El 28 de desembre les tendències oposicionistes dins del Partit Comunista d'Alemanya havien desembocat en un partit separat, el Partit Comunista d'Oposició. El 1929 la part principal del Partit Comunista de Suècia, inclosa la major part del comandament del partit i tots els parlamentaris, fou expulsada. Els expulsats formaren un partit comunista paral·lel, desenvolupat en el si del Partit Socialista. L'any següent, la Federació Comunista Catalanobalear se separà del Partit Comunista d'Espanya. A França, els elements purgats participaren en la formació del Partit d'Unitat Proletària.
El Partit Comunista d'Islàndia fou format el 1930, però els comunistes havien estat políticament actius allí des de principis dels anys 1920.
L'extensió del feixisme plantejà un desafiament greu al moviment comunista. El 1926 el Partit Comunista Italià havia estat prohibit per Mussolini. Després de l'entrada en funcions de Hitler a Alemanya, el Partit Comunista d'Alemanya fou prohibit. Quan la Internacional convocà el seu VII Congrés el 1935, decidí tornar a la seva antiga política de cooperació amb els socialdemòcrates. Per la iniciativa dels partits comunistes es crearen fronts populars a diversos països. El Front Popular guanyà eleccions a França i Espanya. A França els comunistes no tingueren, no obstant això, gran quantitat de contingents ministerials.
Com la Guerra Civil Espanyola esclatà, els partits comunistes mobilitzaren el seu suport a la República Espanyola. Un fort contingent militar de quaranta mil (40.000) efectius, les Brigades Internacionals, fou format amb el suport actiu de la Komintern.
Durant la Segona Guerra Mundial els comunistes mobilitzaren activitats de resistència en territoris ocupats per l'Eix. Unitats conduïdes per guerrillers comunistes estaven actives a Itàlia, França, Grècia, Iugoslàvia i Albània. En altres llocs, els comunistes organitzaren activitats de sabotatge.
Comunisme llatinoamericà durant l'època de la Komintern
Comunisme llatinoamericà durant l'època de la Komintern
El primer partit comunista llatinoamericà fou el Partit Comunista Mexicà. Havia estat fundat com el Partit Socialista Obrer el 1911, però canvià el seu nom a Partit Comunista el 1919. El revolucionari indi Manabendra Nath Roy contribuí decisivament a la unió del partit mexicà amb la Komintern. De la mateixa manera el Partit Obrer Socialista de Xile fou fundat el 1912, i canvià el seu nom a Partit Comunista quan s'uní a la Komintern el 1922.
El Partit Comunista de l'Argentina fou fundat el 1918.
El Partit Comunista de l'Uruguai fou fundat el 21 de setembre de 1921.
El Partit Comunista de Guatemala fou fundat el 1922.
El 22 de març de 1921 el Partit Comunista Brasiler fou fundat per la fusió de diversos grups locals.
A l'Equador, el Partit Socialista fou fundat el 1926. Posteriorment s'escindiria i es fundaria el Partit Comunista de l'Equador (PCE).
El 1928 José Carlos Mariátegui fundà el Partit Socialista del Perú, que dos (2) anys més tard es faria el Partit Comunista.
El Partit Comunista de Costa Rica fou fundat el 1931.
El Partit Comunista de Veneçuela fou fundat per Juan Bautista Fuenmayor el 5 de març de 1931.
El Partit Comunista de Puerto Rico fou fundat el 1934.
Comunisme africà durant l'època de la Komintern
Comunisme africà durant l'època de la Komintern
L'única secció que la Komintern tenia a l'Àfrica subsahariana era el Partit Comunista de Sud–àfrica. El partit fou format el 1921, per la fusió de diversos grups comunistes i socialistes locals. El CPSA guanyà prominència durant la Rebel·lió de Rand, armada per miners blancs el 1922. El predomini de la minoria blanca del partit preocupà la Komintern, que obligà el CPSA a adoptar la tesi de Una República Natal, que implicà la tesi que Sud–àfrica pertanyia a la seva població original negra. Després de l'adopció per la Komintern de la línia de combat popular, el partit començà la cooperació amb el Congrés Nacional Africà.
El Partit Comunista Francès realment tenia una cèl·lula al Senegal, conduïda per Roger Roche. El grup no s'amplià gens ni mica entre la població africana i per això no fou dissolt. No obstant això, aquesta cèl·lula participà en la formació del comitè senegalès del Front Popular.
Comunisme oceànic durant l'època de la Komintern
Comunisme oceànic durant l'època de la Komintern
L'Associació Marxista de Nova Zelanda fou formada el 1918. El març de 1921, una unió d'agrupacions donà origen al Partit Comunista de Nova Zelanda. El partit inicià el seu treball a l'interior dels sindicats, però mai no deixà de ser una força menor en la política de Nova Zelanda.
El Partit Comunista d'Austràlia fou fundat a Sydney (Nova Gal·les del Sud) el 30 d'octubre de 1920 per un (1) grup de socialistes inspirats pels informes de la Revolució russa. Entre els fundadors del partit es trobaven prominents unionistes del comerç de Sydney (Nova Gal·les del Sud), com Jock Garden, Adela Pankhurst (la filla de la sufragista britànica Emmeline Pankhurst) i la major part de la llavors il·legal Secció Australiana d'Obrers Industrials del Món (IWW). El IWW aviat trencà relacions amb el Partit Comunista, a causa de desacords amb la direcció de la Unió Soviètica i del bolxevisme. En els seus primers anys, el partit aconseguí alguna influència en el moviment sindical a Nova Gal·les del Sud, però a mitjan anys 1920 el partit havia disminuït. El partit fou reconstruït per Jack Kavanagh i Esmonde Higgins. No obstant això, a causa de la purga mundial dels comandaments dels partits nacionals feta per la Komintern, fou expulsada per la Internacional.
Referències
Referències
Catino, Martin Scott. The Aggressors: Ho Chi Minh, North Vietnam, and the Communist Bloc (en anglès). Dog Ear Publishing, 2010, pàg. 25. ISBN 1608445305.
Carlos Contreras Labarca, Els comunistes, el Front Popular i la independència nacional: discursos. Santiago, Antares, 1937.
La revista de la Internacional Comunista fou publicada en gran varietat de llengües europees entre els anys 1919 i 1943.
A red star. 1922–1943. Used as a symbol of communism in some occasions. The symbol can also represent anarchism. Also seen on Soviet aircraft.
Logo of the Comintern World Congress, based on the photo on this page: http://www.orlandofiges.info/section13_RevolutionforExport/TheComintern.php similar logo: https://www.pikfox.com/media/Bubevp1BiG5
Internacional Comunista o III Internacional
Internacional Comunista o III Internacional
El passat 4 de març de 2021 es commemorà el sis-cents vint-i-setè aniversari del naixement d'Enric el Navegant o Enric de Portugal (Porto, Nord de Portugal, 4 de març de 1394 — Sagres, Algarve, Portugal, 13 de novembre de 1460), qui fou infant de Portugal i primer duc de Viseu (1415–1460).
Orígens familiars
Orígens familiars
Nasqué a Porto (Portugal) el 4 de març de 1394, i fou el tercer fill del rei Joan I de Portugal, el fundador de la dinastia Avís, i la seva esposa Felipa de Lancaster.
Fou el germà del també rei Eduard I de Portugal i era besnét per línia materna d'Eduard III d'Anglaterra.
Era dels descobriments
Era dels descobriments
El 1414 convencé el seu pare per establir una campanya per conquerir Ceuta (Marroc), a la costa nord–africana al costat de l'estret de Gibraltar. La ciutat fou conquerida l'agost de l'any 1415, i s'obriren per al Regne de Portugal les portes pel domini del comerç que aquell port exercia. El mateix any fou armat cavaller i rebé el títol de duc de Viseu.[1]
El 1416 emprengué la construcció de la Vila do Infante en el que avui en dia és la freguesia de Sagres (Algarve), a tocar del cap de Sant Vicenç, a l'extrem sud de Portugal. La vila cresqué ràpidament com a seu de la més elevada tecnologia de l'època en navegació i cartografia, com a un (1) arsenal naval, observatori, i una (1) escola per a l'estudi de geografia i navegació. Jacomé de Mallorca, un (1) reconegut cartògraf segons les fonts, fou convidat a viure a Sagres (Algarve, Portugal) per compilar els coneixements geogràfics de l'època, encàrrec que acceptà. Lagos (Algarve, Portugal), a poca distància a l'est, es convertí així en un local de construcció naval gràcies al seu port. Un (1) dels primers resultats d'aquesta tasca fou el descobriment de les illes Madeira per João Gonçalves Zarco i Tristão Vaz Teixeira, unes illes que posteriorment foren colonitzades.
El maig del 1420 Enric fou nomenat dirigent de l'orde de Crist, successora de l'orde del Temple, càrrec que ocupà fins a la seva mort. Fou un cristià fervorós. Pel que fa al seu interès per l'exploració de l'oceà Atlàntic, el càrrec dins l'orde també fou important al llarg de la dècada del 1440. Això es deu al fet que l'orde controlava immensos recursos, la qual cosa ajudà a finançar l'exploració, la veritable passió d'Enric.
El 1427 els seus navegadors descobriren les primeres illes de les Açores. També aquestes illes deshabitades foren posteriorment colonitzades pels portuguesos.
Fins a l'època de l'infant Enric, el cap Bojador (Sàhara Occidental) era el punt més meridional de la costa de l'Àfrica que els europeus coneixien. Gil Eanes, que comandà una (1) d'aquestes expedicions, fou el primer a passar–lo l'any 1434. Així, s'eliminà la por fins aleshores vigent al desconegut que hi pogués haver més enllà d'aquest cap.
Quan morí el rei Joan I, el seu primogènit, l'infant Eduard, germà d'Enric, four coronat rei de Portugal. En fer–ho, donà a Enric una cinquena (1/5) part de tots els aprofitaments comercials de les zones descobertes, així com el dret a explorar més enllà del cap Bojador (Sàhara Occidental).
El regnat d'Eduard durà només cinc (5) anys, després dels quals el príncep Enric donà suport al seu germà Pere de Portugal en la regència, durant la minoria d'edat del nebot Alfons V de Portugal. Per aquest fet, rebé a canvi les confirmacions dels seus privilegis. Procedí també, durant la regència, a la colonització de les illes Açores.
Amb el nou tipus d'embarcació, les caravel·les, les expedicions patiren una gran impuls. Nuno Tristão i Antão Gonçalves arribaren al cap Blanc (Mauritània) l'any 1441. La badia d'Arguin (Mauritània) fou albirada el 1443, on es construí posteriorment un fort el 1448.
Dinis Dias arribà al riu Senegal i sobrepassarà el cap Verd (Senegal) l'any 1444. Diverses expedicions s'internaran per la Guinea. Així, els límits situats al sud del gran desert del Sàhara foren ultrapassats en aquesta època. Des d'aquí, Enric el Navegant aconseguí un (1) dels seus objectius: desviar les rutes comercials del comerç del Sàhara i accedir a les riqueses de l'Àfrica meridional. El 1452 arribà a Portugal prou or perquè s'encunyessin les primeres monedes d'or, els cruzados.
Entre els anys 1444 i 1446, prop de quaranta (circa 40) vaixells sortiren de Lagos (Algarve, Portugal). A la dècada del 1450 es descobrí l'arxipèlag de cap Verd. El 1460 la costa ja estava explorada fins al que avui en dia és Sierra Leone.
Mentrestant, Enric el Navegant estava també molt ocupat amb diversos assumptes interns del regne. Patrocinà la fundació en la Universitat de Coïmbra d'una càtedra d'astronomia. Fou també un (1) dels principals organitzadors de la conquesta de Tànger (Marroc) el 1437. Aquest fet es revelà com un gran fracàs, ja que el seu germà, l'infant Ferran, el Sant, fou capturat en aquesta ciutat i fet presoner durant onze (11) anys, fins a la seva mort. La seva reputació militar rebé, per aquest fet, un gran revés i es dedicà els darrers anys de la seva vida a la política i a l'exploració.
Aportació a la història universal
Aportació a la història universal
El seu impacte en la història universal és immens. L'escola de Sagres (Algarve, Portugal) fou la responsable de nombrosos i significatius avenços tècnics i científics en la navegació, i les descobertes impulsades per aquest Infant foren la base per al desenvolupament de Portugal en tant que imperi colonial.
Només trenta-dos (32) anys després de la seva mort, esdevinguda el 1460, el cap de Bona Esperança (Sud–àfrica) fou creuat i Vasco da Gama pogué arribar a l'Índia el 1498, poc abans del descobriment del Brasil per part de Pedro Álvares Cabral. Cristòfol Colom fou un (1) dels alumnes de l'escola de Sagres (Algarve, Portugal), i a la dècada del 1470 navegà pels territoris portuguesos de les illes Madeira, i visqué a Porto Santo (Madeira), i en la costa africana.
Referències
Referències
«História de Portugal, 1 e 2 ciclos», (editorial Porto Editora).
Detail of standing man with moustache and Burgundian-style chaperon in the «Panel of the Prince» (third panel of the St. Vincent panels, usually dated c.1470, attributed to painter Nuno Gonçalves). This figure is most commonly identified as Prince Henry the Navigator (died 1460, aged 66). Several scholars (e.g. Markl, 1994; Salvador Marques, 1998) have recently disputed this identification, and instead proposed this to be an image of King Edward of Portugal (d. 1438, aged 47), although this is not yet widely accepted.
Arms of the Portuguese Prince Henry, the Navigator, Duke of Viseu.
Parc dedicat a Enric el Navegant a New Bedford (Massachusetts), EUA.
Enric el Navegant o Enric de Portugal
Enric el Navegant o Enric de Portugal
El passat dijous 4 de març de 2021 es commemorà la fi de la Tercera Guerra Carlina, que fou una guerra civil espanyola que tingué lloc del 1872 al 1876. El pretendent al tron del Regne d'Espanya Carles VII cridà a la revolta el 15 d'abril de 1872; fou escoltat al País Basc i Catalunya, i també s'aixecaren partides a altres llocs.
Un (1) dels motius que empenyé alguns sectors de Catalunya a sumar–se a la revolta, fou la promesa de restauració de les Constitucions catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta de Felip V (1714).
El febrer del 1873, amb la proclamació de la República, molts monàrquics es passaren als carlins. A Catalunya el representant de Carles, el seu germà Alfons Carles de Borbó, hagué de passar a França l'octubre del 1875 i les darreres partides foren liquidades el novembre del 1875, i es donà la guerra per acabada el 19 de novembre de 1875. Al País Basc, després de la batalla de Montejurra el 17 de febrer de 1876, Carles VII passà a França (27 de febrer de 1876) i el mateix dia Alfons XII entrà a Pamplona (Navarra).
Antecedents
Antecedents
Després de la proclamació de la Primera República Espanyola el febrer del 1873, molts monàrquics isabelins es passaren al bàndol carlista, i augmentaren amb la insurrecció cantonalista. Per contra, el cop de Pavía el gener del 1874 i el pronunciament d'Arsenio Martínez Campos el 29 de desembre de 1874, que conduí la restauració de la dinastia caiguda el 1868 en la persona d'Alfons XII, contribuïren a restar forces als carlistes, així com l'acostament al Vaticà del Govern espanyol, i el reconeixement d'Alfons XII per part de Ramon Cabrera que publicà un manifest a la Nació i un altre dirigit al Partit Carlista.
La guerra contra Amadeu de Savoia
La guerra contra Amadeu de Savoia
El 1872 els carlins catalans foren els primers de llençar–se al carrer per defensar la causa de Carles VII. Joan Castells, que havia estat detingut després del destronament d'Isabel II d'Espanya i empresonat al castell de Montjuïc, fou alliberat el 6 d'abril de 1872; s'aixecà immediatament i formà una (1) partida de cinc-cents (500) homes fou nomenat capità general dels carlins a la província de Barcelona. Després del desastre d'Oroquieta, els carlistes basconavarresos es rendiren i el pretendent hagué de tornar a fugir a França. Per tant, després d'això els únics que mantenien la causa carlina armada a Espanya eren els catalans.
Els objectius dels carlins eren hostilitzar les forces de l'ordre i les poblacions fidels al govern, dificultar les comunicacions i imposar la seva legalitat, recaptar fons per al seu manteniment, amb dos (2) tipus de partides, les de reduït nombre i que es dedicaven a hostilitzar les petites poblacions, efectuant baixades al pla i evitant l'enfrontament directe amb l'exèrcit o milícies, i les de contingents més nombrosos que, al comandament de personatges com Martí Miret, Joan Castells o Francesc Savalls, recorrien el Principat i eren reforçades ocasionalment per les partides «locals» citades anteriorment, de fins a dos mil (2.000), però el més freqüent era que les partides fossin d'alguns centenars d'homes.
Després de la campanya de recaptació de l'estiu el 1872, que inclogué el fracàs de l'assalt de Terrassa (Vallès Occidental), el pretendent carlí Carles VIII impulsà la lluita a Catalunya enviant–hi el seu germà Alfons Carles de Borbó provinent del Vallespir, que entrà al Principat de Catalunya el 30 de desembre, per trobar–se amb Francesc Savalls al santuari de Finestres, el 8 de gener de 1873. Un cop al país destituí el general Joan Castells, comandant general de la província de Barcelona, i nomenà Jeroni Galceran com a comandant en cap de la província de Barcelona, i que havia estat ferit a Santa Pau (Garrotxa) el 10 de gener.
El 27 de gener tot l'exèrcit carlí de la província de Barcelona es reuní a Moià (Moianès) des del Penedès, a les ordres de Jeroni Galceran, juntament amb altres cabdills com Vila de Prat, Masachs, Camps o el mateix Miret. En total sumaven mil (1.000) homes i cinquanta (50) cavalls.
Instauració de la República
Instauració de la República
Els carlins catalans continuaren alçant partides, fent accions i s'anaren defensant heroicament gairebé sols contra els exèrcits d'Amadeu I de Savoia, que abdicà el 10 de febrer de 1873, i s'establí la Primera República Espanyola.
El 19 de febrer Galceran passà per Carme (Anoia) i feu nit a Capellades (Anoia). A la fi del febrer els carlins iniciaren una (1) campanya per conquerir Berga (Berguedà), però les tropes del general Castells es retiraren, i les tropes de reforç de Galceran canviaren d'objectiu i es dirigiren cap a Conanglell (Masies de Voltregà, Osona), i el 2 de març, en arribar a la Serra del Grau, foren sorpresos per un grup d'homes que dispararen les seves armes contra la infanta, que sortí il·lesa de l'atac. Francesc Savalls es retirà de l'avanç en el darrer moment quan s'assabentà que Arsenio Martínez-Campos s'acostava amb una columna des d'Olot (Garrotxa), de manera que Jeroni Galceran anà cap a la Gleva (Osona) i els infants cap a Ribes de Freser (Ripollès), que s'havia convertit en el quarter general dels carlins i on s'havia de reunir amb un contingent d'homes que sota el comandament del capità Ribas havien lluitat al costat de l'infant a Roma durant la Unificació italiana.
El general republicà Contreras sortí de Barcelona el 15 de març en direcció a Esparraguera (Baix Llobregat) amb sis (6) companyies del regiment d'infanteria d'Amèrica, una secció del regiment de cavallería d'Alcàntara (Càceres, Extremadura), una altra d'Almansa (Albacete, Castella–la Manxa), i una altra de Tetuan (Marroc), i una bateria d'artilleria de muntanya; es dirigí a continuació a Manresa (Bages) i Moià (Moianès). Savalls emprengué un atac contra Ripoll (Ripollès), que caigué el 23 de març i Rafael Tristany conqueria la Pobla de Segur i Gerri de la Sal (Pallars Jussà). Mentre Galceran i Miret s'enfrontaven a la columna liberal del nou capità general de Catalunya Juan Contreras a la Gleva (Osona), on tot i morir Galceran, els liberals abandonaren Conanglell (Masies de Voltregà, Osona), i els liberals hagueren de tornar a Vic (Osona), i Berga (Berguedà) caigué el 27 de març, i finalment Contreras dimití el 31 de març.
El general Francesc Vallès Roselló fou ferit en l'acció de la Pobla de Granadella (Garrigues) i Francesc Tallada i Forcadell prengué el comandament de les seves forces, combatent contra els republicans a Margalef (Priorat), Cardó (Baix Ebre) i la Palma (Ribera d'Ebre); feu una incursió a la província de Lleida, i malgrat veure's perseguit per quatre (4) columnes enemigues, el 6 de desembre de 1872 era a Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre) i el 8 del mateix mes es presentà a l'Ermita de la Providència, i entrà després a Montblanc (Conca de Barberà) i la Selva del Camp (Baix Camp). Desarmà els voluntaris republicans de Riudecols (Baix Camp) i d'el Perelló (Baix Ebre). En la batalla de la Pileta (Baix Camp), el 8 de març de 1873, fou mort d'un (1) tret de bala.
Després de fracassar al setge de Puigcerdà (Cerdanya), en la batalla d'Alpens (Osona), les forces de l'Infant Alfons i de Francesc Savalls derrotaren una columna liberal comandada pel brigadier Cabrinetty, que disposava de mil cinc-cents (1.500) homes, setanta (70) cavalls i dues (2) peces d'artilleria.
El 16 de juliol Carles VII tornà a Navarra, i es reactivà la revolta al País Basc i Navarra. Carles VII establí la capital a Estella–Lizarra (Navarra) i inicià un nou Setge de Bilbao (Biscaia, País Basc).
L'estiu del 1873, Isidre Pàmies, Cercós amb la seva partida recorregué el camp de Tarragona i el Priorat cobrant contribucions i enderrocant les fortificacions de Marçà (Priorat), i després de derrotar els liberals a l'Albiol (Baix Camp) el 2 de setembre de 1873, i la batalla de Prades, on Cercós morí en combat.
Les tropes dels carlins catalans comandades per Rafael Tristany prengueren Castellciutat (Alt Urgell), Vic (Osona), Manresa (Bages) i Olot (Garrotxa) davant la impotència i desesperació dels govern de Madrid. Aquestes conquestes oferiren als carlins el domini d'una gran part de tota la Catalunya interior mentre les forces lleials al govern de Madrid amb prou feines tenien capacitat per assegurar les ciutats costaneres.
El primer acte simbòlic de la restauració de les institucions constitucionals pròpies de Catalunya pels carlins fou la jura dels furs. Seguidament i a fe de restaurar les institucions constitucionals de Catalunya abolides després del 1714, els carlins restauraren oficialment la Diputació General de Catalunya l'1 d'octubre de 1874. En fou declarat president el general Rafael Tristany i Parera, que jurà els furs a Olot (Garrotxa), i aquest seria seguit després per Francesc Savalls. La restitució de la Diputació General de Catalunya s'aconseguí gràcies al decret que el pretendent carlí Carles VII havia signat el 26 de juliol de 1874 on confirmava la promesa de restauració de les antigues llibertats de Catalunya. La seu de la Diputació quedà establerta provisionalment a Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), des d'on es publicà el Boletín Oficial del Principado de Cataluña des del desembre de 1874 al març de 1875.
A primers de 1874 Alfons Carles de Borbó i Àustria–Este, germà de Carles VII es traslladà a la zona Centre; organitzà les forces carlines de València i Aragó; creà la divisió del Maestrat, i nomenà comandant general de la mateixa al brigadier Francesc Vallès Roselló, i hi integrà en la mateixa a la brigada Castelló, comandada per Pascual Cucala Mir.
El general Montenegro, cap de les forces liberals que operaven a la província de Castelló, detectà que les forces carlines al Maestrat es dirigien al sud, cap a la província de València i es posicionà a l'Alcora (Alcalatén, País Valencià), i ocupà el 13 de juliol l'ermita de Sant Cristòfol, i a la nit forces carlines se situaren per l'antic camí de Lucena. El matí del 14 tingué lloc la batalla d'Alcora (Alcalatén, País Valencià), amb la retirada carlina, però Alfons creuà la serra Espadà fins a Segorb (Alt Palància, País Valencià), sense trobar resistència, assetjà Terol (Aragó), que no arribà a prendre i ocupà Conca (Castella–la Manxa) el 15 de juliol.
Durant el 1875 la guerra la dominaren els liberals, i els carlins s'anaren rendint o travessant la frontera; resistiren en progressiva decadència i abandonaren el País Valencià en direcció a Catalunya després de la derrota de l'Exèrcit carlí del Centre d'Antonio Dorregaray a la batalla d'Alcora (Alcalatén, País Valencià) contra el general Montenegro el 27 de maig, fins que el febrer del 1876 es donà la guerra per acabada i Carles VII travessà la frontera.
Revolució cantonal
Revolució cantonal
L'any 1873 aparegué el cantonalisme, un moviment o aixecaments o insurreccions populars que tingué lloc en diverses localitats del País Valencià, d'Andalusia i especialment de Cartagena (Múrcia). El seu objectiu era instaurar un règim federal per als antics estats històrics, les províncies i els municipis (els cantons). Es deu a unes aspiracions autonomistes propiciades pels republicans federals. La revolta fou ràpidament esclafada militarment, tret de Cartagena (Múrcia), que oferí una forta resistència i caigué el gener del 1874.
Restauració borbònica
Restauració borbònica
El pronunciament d'Arsenio Martínez–Campos el 1874 restablí la monarquia i la dinastia borbònica en el fill d'Isabel II, el rei Alfons XII d'Espanya.
El gener del 1875 la columna de Martí Miret assaltà Granollers (Vallès Oriental), i finalment la guerra a Catalunya acabà l'estiu del 1875 quan Olot (Garrotxa) i la Seu d'Urgell (Alt Urgell) caigueren en mans de les tropes isabelines d'Arsenio Martínez Campos i Joaquim Jovellar i Soler, i a Navarra i al País Basc l'ofensiva s'inicià l'hivern del 1875, i s'acabà quan Arsenio Martínez–Campos entrà a la vall del Bidasoa, i Fernando Primo de Rivera y Sobremonte a Estella–Lizarra (Navarra), la capital del carlisme, que caigué el 19 de febrer de 1876. El mateix Alfons XII d'Espanya es posà al capdavant dels dos (2) exèrcits, que prengueren Donòstia (Guipúscoa, País Basc) i Pamplona (Navarra), i Ramon Cabrera i Grinyó reconegué com a rei Alfons XII.
Fronts de combat
Fronts de combat
País Basc i Navarra
País Basc i Navarra
El pretendent travessà la frontera francesa a Navarra el 2 de maig de 1872 i es posà al capdavant de l'alçament, però el 4 de maig el general governamental Domingo Moriones entrà per sorpresa en el campament carlista a Oroquieta (Navarra), i el pretendent hagué de creuar precipitadament la frontera francesa, i posà fi, momentàniament, a la insurrecció al País Basc i Navarra després de la signatura del Conveni d'Amorebieta (Biscaia, País Basc) el 24 de maig entre el president del govern d'Amadeu I, Francisco Serrano, i els líders carlistes de Biscaia. No obstant això, el conveni fou mal rebut per les Corts, i Serrano hagué de dimitir. Tampoc no s'acceptà el conveni des del bàndol carlí i el pretendent considerà els signants com a traïdors.
Després del fracàs del primer aixecament al País Basc i Navarra, el pretendent destituí la majoria dels caps militars i establí el 18 de desembre com a data per a la nova revolta. Entre les nombroses partides que s'aixecaren destacà la del capellà Santa Cruz. Durant el desembre i els primers mesos del 1873 els carlistes tornaren a aixecar nombroses partides a la regió. El 5 de maig de 1873 es produí una important victòria a Eraul, Navarra, quan les forces de Dorregaray, Rada i altres líders carlins venceren les tropes de Navarro, a les quals produïren nombroses baixes i presoners. Aquesta victòria al costat d'altres com la de Belabieta o Mañeru donà ales al carlisme al País Basc.
El pretendent tornà a entrar al juliol del 1873 a Espanya, i a l'agost els carlistes conqueriren Estella (Navarra), que convertiren en la seva capital, però fracassaren en els intents de conquerir Bilbao (Biscaia, País Basc). El setembre del 1874 els carlistes mantenien vint-i-quatre mil (24.000) homes armats i ocupaven gairebé per complet el País Basc i Navarra, excepte les capitals. S'establí així un veritable Estat carlista que tenia la seva base en les diputacions forals i en el qual Carles VII era el cap d'Estat i estava al capdavant d'un Govern compost per tres (3) secretaries d'Estat: Guerra, Negocis Estrangers i Estat, i, Gràcia, Justícia i Hisenda. El nombre de carteres augmentaria posteriorment fins a cinc (5). Existia també un Codi Penal, Tribunal Suprem de Justícia, Duanes, servei de correus, i el 1874 s'establí una universitat a Oñati (Guipúscoa, País Basc).
Després de la fi de la guerra a Catalunya al novembre del 1875, l'exèrcit governamental es concentrà en el front del nord i el gener del 1876 començà una (1) gran ofensiva que portà a conquerir Estella–Lizarra (Navarra) al febrer, sent forçat el pretendent a travessar la frontera el 28 de febrer de 1876, el dia que Alfons XII entrava a Pamplona (Navarra).
Catalunya
Catalunya
A Catalunya, l'aixecament es realitzà fins i tot abans de la data que havia designat el pretendent. Joan Castells, al capdavant de setanta (70) homes, es revoltà uns dies abans.
El pretendent nomenà al seu germà Alfons Carles com a capità general de Catalunya, encara que fins a cap d'any no va travessar la frontera i fou Rafael Tristany qui assumí transitòriament el càrrec. Encara que es formaren partides guerrilleres en gairebé totes les comarques catalanes, no s'arribà a organitzar una estructura militar comuna. La revitalització de la insurrecció en el front nord i l'arribada d'Alfons Carles el desembre del 1872 reactivaren les partides carlistes a Catalunya, al mateix temps que la partida de Pasqual Cucala Mir aconseguia el suport popular en el Maestrat i es formaven unes altres fins a totalitzar uns tres mil (circa 3.000 homes. A la província de València, els carlistes mantenien dos mil (2.000) homes armats en diverses partides i a la província d'Alacant (País Valencià) uns vuit-cents cinquanta (circa 850).
El general Marco de Bello havia organitzat la divisió aragonesa, i l'administració civil i militar de la regió. Malgrat aquesta organització tenien seriosos problemes per pagar als soldats i armar–los, ja que s'armaven amb el robat a l'enemic o comprades a l'estranger. Organitzà diversos batallons carlistes i les companyies del Pilar que eren soldats de preferència dins de l'exèrcit carlista del Centre. Perdé alguns combats com a Casp (Baix Aragó), però pogué rebutjar un (1) atac dels republicans a Cantavella (Maestrat aragonès). Les partides en el Maestrat anaren augmentant i barrejant–se amb les de l'Aragó, Catalunya, Conca i Albacete. Així per exemple, la partida de Cucala entrava i sortia de Catalunya. L'any 1874, l'infant Alfons envià els homes de Vallès (carlistes de Tarragona) a reforçar els homes del Maestrat. Els carlistes pogueren arribar a crear un miniestat amb centre a Cantavella (Maestrat aragonès) que, després de ser assetjada, hagué de capitular el 6 de juliol de 1875.
La mobilització carlista es reduí en altres zones a petites partides aïllades; destacaven uns quatre-cents (400) homes a Extremadura i les partides de Castella–la Nova, sobretot a la província de Ciudad Real.
També cal destacar la conquesta de la ciutat de Conca (Castella–la Manxa) l'any 1874 per tropes carlistes al comandament d'Alfons Carles i la seva esposa Maria de les Neus de Bragança. El març d'aquest any, les forces carlistes, dirigides per Francesc Savalls, assetjaren Olot (Garrotxa) i, després de conquerir–la, la convertiren en la seva capital. El mes de juliol s'establí a Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) la Diputació de Catalunya, que presidia Tristany, i que intentava dotar d'una organització politicoadministrativa als territoris controlats pels carlins catalans.
El març del 1875 Martínez–Campos ocupà Olot (Garrotxa) i sotmeté a setge la Seu d'Urgell (Alt Urgell). La seva conquesta per les tropes governamentals a l'agost feu que el 19 de novembre finalitzés la lluita a Catalunya.
Batalles destacades
Batalles destacades
Acció d'Oristà, el 12 de juny de 1873;
Batalla d'Alpens, el 9 de juliol de 1873;
Batalla del Toix, el 14 de març de 1874.
Personatges
Personatges
Principales escenarios conflictivos durante la I República Española (1873/74). Leyenda Levantamiento carlista Foco cantonalista Revolución del Petróleo Batallas Ataques navales del Cantón de Cartagena.
Militar carlí (1872–1876)
El pretendent Carles VII, en un dibuix de la revista Vanity Fair del 1876.
Els Borbons italians durant la tercera guerra carlina: assegut, el pretendent Carles VII. Dempeus, d'esquerra a dreta: el duc de Parma, el duc de Bardi i el comte de Caserta.
Mort de Manuel Gutiérrez de la Concha (juny del 1874), quadre d'Agrasot.
Los carlins, derrotats a Montejurra, transporten els seus ferits a l'hospital d'Irache, dibuix de Vierge (Le Monde Illustré, 4 de març de 1876).
Tercera Guerra Carlina (1872–1876)
Tercera Guerra Carlina (1872–1876)
El passat dimecres 3 de març de 2021 es commemorà el cent tresè aniversari del naixement d'Arthur Kornberg (Nova York, Nova York, EUA, 3 de març de 1918 — Stanford, Califòrnia, EUA, 26 d'octubre de 2007), qui fou un metge i bioquímic nord–americà que l'any 1959 compartí el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia amb Severo Ochoa.
Biografia
Biografia
Nasqué el 1918 a la ciutat de Nova York (Nova York, EUA) en una família d'immigrants de Galítsia. Estudià ciències al City College de Nova York i posteriorment medicina a la Universitat de Rochester (Nova York), on es doctorà l'any 1941. Després de treballar durant deu (10) anys al Servei de Salut Pública dels Estats Units, l'any 1953 fou nomenat cap del Departament de Microbiologia de la Universitat Washington de Saint Louis (Missouri), i el 1959 fou nomenat cap del Departament de Bioquímica de la Universitat de Stanford a Califòrnia. En aquest departament treballà també com a professor emèrit des de l'any 1988, en què es jubilà. Morí a Stanford (Califòrnia) el 2007.
Recerca científica
Recerca científica
La seva recerca inicial consistí a estudiar els seus elevats nivells de bilirubina a la sang, malaltia coneguda com a síndrome de Gilbert, estudis que publicà l'any 1942. Durant la seva estada al Servei de Salut Pública dels EUA dirigí la seva recerca vers la nutrició i les vitamines.
L'any 1946 fou nomenat ajudant de Severo Ochoa a la Universitat de Nova York i amplià els seus coneixements de la química orgànica així com de purificació dels enzims i treballant en la comprensió de la producció del trifosfat d'adenosina del dinucleòtid de nicotinamida i adenina (NAD) i el fosfat de dinucleòtid de nicotinamida i adenina (NADP). Ochoa havia aconseguit l'aïllament d'un enzim del colibacil que catalitza la síntesi d'àcid ribonucleic (ARN), l'intermediari entre l'àcid desoxiribonucleic (ADN) i les proteïnes. Continuant amb aquests treballs, Kornberg aconseguí demostrar experimentalment l'any 1956 que l'ADN se sintetitza igualment mitjançant la seva polimerasa d'ADN usant el bacteri intestinal Escherichia coli (la polimerasa d'ADN d'E. coli és anomenada sovint la polimerasa de Kornberg). Aquest fonament teòric permeté anys més tard, entre altres avenços tecnològics, la seqüenciació d'ADN (biològica) i la reacció en cadena de la polimerasa (PCR) eines fonamentals en la biotecnologia.
L'any 1959 fou guardonat, juntament amb Severo Ochoa, amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia «per la descoberta dels mecanismes de la síntesi biològica dels àcids ribonucleic i desoxiribonucleic».[1]
El seu fill, Roger D. Kornberg, fou guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 2006.
Referències
Referències
Arthur Kornberg
Arthur Kornberg
El passat dimecres 3 de març de 2021 es commemorà el cent norantè aniversari del naixement de George Mortimer Pullman (Brocton, Nova York, EUA, 3 de març de 1831 — Chicago, Illinois, EUA, 19 d'octubre de 1897), qui fou un industrial i inventor estatunidenc conegut per la invenció del cotxe llit a la companyia Pullman, i per la violenta repressió als treballadors en vaga a la companyia Pullman que fundà a la ciutat de Chicago (Illinois).
Antecedents
Antecedents
Pullman nasqué a Brocton (Nova York), tot i que poc després es traslladà a Albion (Nova York), on adquirí diverses idees que el conduirien a l'èxit. Pullman abandonà l'escola quan tenia catorze (14) anys, i es traslladà a Chicago (Illinois), on esdevingué ràpidament una (1) de les personalitats més influents i controvertides de la ciutat. En aquella època es dedicava a la fabricació de taüts i desenvolupava idees per a un sistema global de producció industrial.
Chicago (Illinois) havia estat construïda sobre un pantà de terres baixes, i es deia que el llot als carrers era prou profund perquè s'hi ofegués un cavall.
Incapaç de drenar les aigües residuals mitjançant clavegueres, la ciutat construí els drenatges sobre els carrers i després els cobrí, tot pujant en la pràctica el nivell d'un metre i vuitanta centímetres (1,80 m) als dos metres i quaranta centímetres (2,40 m). Pullman fou un dels enginyers empírics que emprengué la tasca d'aixecar el centre de Chicago (Illinois) i de construir nous fonaments per als edificis mitjançant una tècnica que el seu pare havia emprat per moure construccions durant la inundació del llac Erie. Pullman adquirí gran fama amb la seva tasca, incloent–hi l'elevació de l'edifici històric de Tremont House, un (1) hotel de maons de sis (6) plantes, sense moure els hostes.
Cotxe llit
Cotxe llit
Entre els anys 1859 i 1863 feu d'agent d'or a Golden, Colorado, època en què feu una gran fortuna i conegué el seu futur soci: Hanniball Kimball.
Després desenvolupà el disseny d'un cotxe llit ferroviari, el vagó Pullman o cotxe palau, inspirat en les naus que navegaven el llac Erie quan vivia a Albion (Nova York). El primer cotxe es construí el 1864, que adquirí fama en traslladar el cos de l'assassinat president Abraham Lincoln des de Washington DC fins a Springfield (Illinois), i fou a partir d'aleshores que començà a tenir molts encàrrecs. L'invent esdevingué exitós, tot i que la despesa era cinc (5) vegades més gran que la dels vagons ferroviaris comuns.
La propaganda que feien servir era cotxes palau de Pullman, un luxe per a la classe mitjana.
El 1867 presentà el seu primer hotel en rodes, el President, un vagó llit més un altre que era cuina i cotxe menjador. El menjar que s'hi servia competia amb el dels millors restaurants de l'època, i el servei era lloat. Un (1) any després, llançà al mercat el model Delmonico, un (1) primer cotxe destinat a l'alta cuina. Els menús del cotxe eren preparats per xefs del famós restaurant Delmonico a Nova York.
Tots dos (2) models i els subsegüents oferien servei de primera classe, a càrrec d'esclaus recentment alliberats que treballaven de recepcionistes, cambrers, animadors i valets.
Pullman creia que per assegurar l'èxit dels cotxes llit necessitava proveir un ample ventall de serveis connexos: venda de bitllets, reserva de lliteres, enviament de cables, preparació d'emparedats, arreglaments de roba, conversió d'autobusos en cotxes-llit, etc. Sostenia, a més a més, que els antics esclaus de les plantacions del sud reunien el respecte i l'entrenament necessaris per atendre els homes de negoci que feien servir els seus serveis. Pullman esdevingué el primer contractador d'afroamericans després de la Guerra Civil.
El 1869 comprà la Detroit Car and Manufacturing Company. Adquirí les patents i els negocis del seu competidor, la Central Transportation Company, el 1870. La primavera del 1871 George Pullman, Andrew Carnegie, i d'altres salvaren de la fallida Union Pacific i n'assumiren el directori. El 1875 la companyia Pullman comptava amb un patrimoni de més de cent mil dòlars (>100.000 $) al valor d'inventari, tenia set-cents (700) cotxes en operació i dipòsits de centenes de milers de dòlars als bancs.
George Mortimer Pullman (March 3, 1831 – October 19, 1897)
George Mortimer Pullman
George Mortimer Pullman
El passat dimecres 3 de març de 2021 es commemorà el vuitanta-novè aniversari del naixement de Gabriel Ferraté i Pascual (Reus, Baix Camp, 3 de març de 1932), qui és un enginyer industrial i perit agrícola català.
Biografia
Biografia
Ha estat catedràtic d'automàtica de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona des del 1968, i director del 1969 al 1972. Rector de la Universitat Politècnica de Catalunya del 1972 al 1976, i deixà el càrrec quan fou nomenat director general d'Universitats i Investigació i més tard director general de Política Científica del Ministeri d'Educació. Tornà a ser elegit rector de la Universitat Politècnica de Catalunya per al període del 1978 al 1994. El 1995 fou fundador de la Universitat Oberta de Catalunya i escollit rector, càrrec que ocupà fins al 2005. Fou membre del patronat de la Fundació Enciclopèdia Catalana fins al 15 de març de 2010.
Professionalment s'ha especialitzat en el camp de l'automàtica i de la informàtica, on ha desenvolupat sistemes de regulació del trànsit.
És membre de la International Federation of Automatic Control (IFAC), director de l'Institut de Cibernètica i entre els anys 1980 i 1989 fou vicepresident de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT). També és president de l'Institut Cerdà i de la Fundació Caixa Tarragona i membre de l'Institut d'Estudis Catalans, de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i del Centre de Lectura de Reus, i el 1996 rebé la Creu de Sant Jordi.
El 1996 llegà a la Biblioteca de la Universitat Politècnica una part molt important de la seva col·lecció de poesia catalana.
Referències
Referències
«Gabriel Ferraté i Pascual». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
«Resum d'activitats 2010». Fundació Enciclopèdia Catalana. Arxivat de l'original el 3 de març 2016.
El passat dimecres 3 de març de 2021 es commemorà el dos-cents vintè aniversari del naixement de Joan Güell i Ferrer (Torredembarra, Tarragonès, 3 de març de 1800 — Barcelona, Barcelonès, 22 de novembre de 1872), qui fou un economista, marxant d'esclaus i industrial català.
Biografia
Biografia
Era fill del comerciant català establert a la República Dominicana, Pau Güell i Roig (1769–1818), que s'arruïnà a causa de la inestabilitat política a l'illa i de Rosa Ferrer. El 1809 havia començat a treballar al magatzem del pare on aprèn de tot: des de mosso fins a comptable però tornà a Catalunya el 1816 per a estudiar de pilot a l'Escola de Nàutica de Barcelona.
El 1818 marxà a Cuba, on es feu ric principalment amb el mercadeig d'esclaus, i el 1821 esdevingué el cap de l'associació d'empreses de l'Havana (Cuba) dedicades a la importació i exportació. El 1835 tornà a Barcelona per a invertir la seva fortuna i fou membre de la Junta de Comerç de Barcelona, on fou deixeble d'Eudald Jaumeandreu i Triter. Així el 1839 fundà La Barcelonesa, foneria de ferro dedicada a la construcció de maquinària tèxtil que posteriorment s'integrà en La Maquinista Terrestre i Marítima, mentre el 1840 instal·lava una petita fàbrica tèxtil a Martorell (Baix Llobregat) i creava a Sants (Barcelonès) la fàbrica coneguda com a Vapor Vell, dedicada a la fabricació de vellut, pana i cotó, i que esdevingué una (1) de les més importants del país.
El 7 de novembre de 1845 es casà amb Francesca Bacigalupi i Dulcet, que va morí el 4 de gener de 1847 a conseqüència del part del seu únic fill, Eusebi Güell i Bacigalupi, nascut el 15 de desembre de 1846. Aleshores anà un temps a Anglaterra (Regne Unit) per tal d'estudiar el procés de fabricació de la pana. El 1847 formà part de la direcció de la Junta de Fábricas i el 1848 fundà Güell, Ramis i Companyia alhora que feia construir la colònia Güell.
El 1849 fundà l'Institut Industrial de Catalunya i el diari El Bien Público on també hi col·laborava el jove Manuel Duran i Bas, i des del que defensava les idees proteccionistes. El 1850 es casà amb la seva cunyada Camila Bacigalupi i Dulcet, que també morí aviat, el 27 de setembre de 1853, tres (3) dies després del part de la seva filla Josefina Güell i Bacigalupi, nascuda el 24 de setembre.
Cap al 1851 posseïa un (1) total de dos-cents (200) telers mecànics i una plantilla de tres-cents seixanta (360) treballadors. La inestabilitat política provocada per la vicalvarada i l'esclat del conflicte de les selfactines el 1854, així com l'assassinat del seu soci Josep Sol i Padrís en la vaga de juliol del 1855, l'impulsaren a marxar un temps cap a Lleida (Segrià), on modernitzà una explotació agrària. Al seu retorn participà en la fundació de la Maquinista Terrestre i Marítima en uns terrenys a la Barceloneta (Barcelonès).
A les eleccions dels anys 1857 i 1858 fou elegit diputat a Corts Espanyoles per la Unió Liberal pel districte de la Llotja de Barcelona. També fou regidor de l'ajuntament de Barcelona i senador el 1862. També fundà i presidí el Cercle Hispà Ultramarí, des del qual s'oposava a la independència de Cuba en nom dels interessos dels empresaris espanyols. Després de la revolució del 1868 s'erigí en el defensor del proteccionisme econòmic en nom dels burgesos catalans, i amb aquesta finalitat el 1869 fundà amb Pere Bosch i Labrús el Foment de la Producció Nacional, antecedent del Foment del Treball Nacional.
Enterrat al Cementiri del Poblenou (Dep. II, A.C. 55), el 1955 les seves restes foren portades al monestir de Pedralbes.
Pensament econòmic
Pensament econòmic
Influït per les idees proteccionistes de Henry Charles Carey i Friedrich List impulsà i protegí el procés d'industrialització basant-se en el nivell d'ocupació, el consum i l'estalvi. Definia la funció de producció pels dèficits o superàvits en el comerç exterior i no pas en l'intercanvi de serveis, cosa que l'oposava a l'escola de Manchester i a Frédéric Bastiat.
Fou un (1) dels primers economistes a calcular la balança comercial interior de Catalunya el 1853, de la qual sortí un petit superàvit a favor del territori no català. També criticà les finances públiques espanyoles i acusà el govern espanyol de manca de racionalitat econòmica, i defensà com a model econòmic a seguir el de producció capitalista.
Obres
Obres
Comercio de Cataluña con las demás provincias de España... (1853);
Examen de la crisis actual (1866);
Rebelión cubana (1871);
Escritos económicos (reculls pòstums, 1880).
Fons personal
Fons personal
Part del fons personal de Joan Güell i Ferrer es conserva a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Està integrat per documents que aborden, entre d'altres, temes vinculats al comerç (duanes i aranzels, lliure comerç), al consum, a l'activitat política (Corts i Senat), a països estrangers i correspondència diversa.
Premis i reconeixements
Premis i reconeixements
Un (1) retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.
L'industrial proteccionista Joan Güell i Ferrer
Monument a Joan Güell i Ferrer, a la Gran Via de les Corts Catalanes, Barcelona.
Joan Güell i Ferrer
Joan Güell i Ferrer
El passat dimecres 3 de març de 2021 es commemorà el cent tresè aniversari del Tractat de Brest–Litovsk, que fou un tractat de pau que fou signat el 3 de març de 1918 a Brest–Litovsk (ara Brest) entre les Potències Centrals i Rússia, que suposà la retirada de Rússia de la Primera Guerra Mundial.
Encara que el tractat quedà pràcticament obsolet abans d'acabar l'any, alleujà els bolxevics que continuaven lluitant en la seva guerra civil i afirmà la independència de Finlàndia, Letònia, Estònia, Lituània i Ucraïna. A Polònia, que no apareixia al tractat, la seva signatura provocà protestes i aldarulls, i la retirada definitiva de tot suport a les Potències Centrals.
Negociacions de l'armistici
Negociacions de l'armistici
Les negociacions de pau començaren el 22 de desembre de 1917, una (1) setmana després de la conclusió d'un armistici entre Rússia i les Potències Centrals, a Brest–Litovsk, a prop de la frontera polonesa. Els alemanys estaven representats oficialment pel secretari d'Afers Exteriors Richard von Kühlmann, però la figura més important en les negociacions pel bàndol alemany fou el general Max Hoffmann, cap de l'Estat Major dels exèrcits alemanys del Front Oriental (Oberkommando–Ostfront). Àustria–Hongria era representada pel ministre d'Afers Exteriors Ottokar Czernin, i per l'Imperi otomà hi assistia Talat Pasha. Els alemanys exigien la «independència» de Polònia i Lituània, que ja ocupaven, mentre que els bolxevics demanaven «pau sense annexions ni indemnitzacions» —en altres paraules, un (1) acord sota el qual el govern revolucionari que succeís l'Imperi rus no cediria ni territoris ni diners.
Cal tenir en compte que aquestes negociacions tenien lloc uns nou (circa 9) mesos després de l'entrada dels Estats Units a la guerra, però abans que els americans contribuïssin significativament al Front Occidental. Els bolxevics probablement creien que els alemanys aprofitarien l'oportunitat de fer la pau amb Rússia (fins i tot amb condicions moderades) per poder tenir una oportunitat de derrotar França i el Regne Unit abans no arribessin els americans, encara que això signifiqués que s'haguessin de conformar amb condicions menys generoses.
Frustrat amb les contínues exigències de cessions de territori, Lev Trotski, el comissari popular de Relacions Exteriors (l'equivalent al ministre d'Afers Exteriors) bolxevic, i cap de la delegació russa, anuncià el 10 de febrer de 1918 la retirada de Rússia de les negociacions i la declaració unilateral del final de les hostilitats, una posició resumida com a «ni guerra, ni pau».
Denunciat per altres líders bolxevics per excedir–se en les seves instruccions i exposar Rússia a l'amenaça d'una invasió, Trotski defensà la seva acció sobre la base que els líders bolxevics havien entrat en les converses de pau amb l'esperança de fer evidents les ambicions territorials dels seus enemics, i provocar l'alçament dels treballadors de l'Europa central en una (1) revolució en defensa del nou estat proletari de Rússia.
Termes del Tractat
Termes del Tractat
Segons el Tractat, Rússia cedia extensos territoris:
Letònia (Livònia), Estònia i Finlàndia (amb les Illes Åland) serien independents i Rússia retiraria les seves forces.
Retirada russa d'Ucraïna, reconeixement de la seva independència i del tractat entre Ucraïna i Alemanya del 9 de febrer de 1918.
Finalment es pagava una forta indemnització de guerra.
El Tractat no fou reconegut pels aliats, que obligaren a la seva anul·lació a l'Armistici de Mudros, signat l'11 de novembre de 1918.
Continuació de les hostilitats
Continuació de les hostilitats
Les conseqüències per als bolxevics, però, foren pitjors del que s'esperaven. Les Potències Centrals repudiaren l'armistici el 18 de febrer de 1918, i durant la següent quinzena s'apoderaren de la major part d'Ucraïna, Bielorússia i els Estats Bàltics. Travessant el gel del mar Bàltic, una flota alemanya s'acostà cap al golf de Finlàndia i la capital de Rússia Petrograd. Malgrat les vagues i manifestacions del mes anterior en protesta contra les dificultats econòmiques, els treballadors d'Alemanya no feren cap revolució, i el 3 de març, els bolxevics acceptaren condicions pitjors que les que havien rebutjat abans.
Territoris cedits per Rússia al Tractat de Brest–Litovsk
Lev Trotski saludat per oficials alemanys a Brest–Litovsk.
Tractat de Brest–Litovsk
Tractat de Brest–Litovsk
El passat dimecres 3 de març de 2021 es commemorà el cent setanta-quatrè aniversari del naixement d'Alexander Graham Bell (Edimburg, Escòcia, Regne Unit, 3 de març de 1847 — Beinn Bhreagh, Nova Escòcia, Canadà, 2 d'agost de 1922), qui fou un científic, enginyer i inventor escocès–canadenc, naturalitzat nord–americà el 1882, que és més conegut per la invenció del telèfon, l'anterioritat de la qual per Antonio Meucci fou reconeguda oficialment el 11 de juny de 2002 per la Cambra de Representants dels Estats Units. Guanyà la medalla Hughes el 1913.
La mare i la dona (Mabel Gardiner Hubbard) d'Alexander Bell eren sordes, cosa que animà Bell a dedicar la seva vida per aprendre a parlar amb els sords. De fet, fou professor de dicció a la Universitat de Boston (Massachusetts) i especialista en parla, professió coneguda avui com a fonòleg o foniatre. El pare, l'avi i el germà de Bell s'uniren a la seva intervenció i treball de parla. Les seves investigacions sobre audició i parla el portaren a construir audiòfons, el coronament dels quals fou la primera patent per a un (1) telèfon el 1876. No obstant això, Bell veié posteriorment el seu invent més conegut com una intrusió en el seu treball com a científic, i es negà fins i tot a tenir un (1) telèfon al seu laboratori.
Altres invents van marcar la vida d'Alexander Graham Bell: el treball exploratori en telecomunicacions òptiques, l'aeroplà en aeronàutica. El 1888 es convertí en un (1) dels membres fundadors de la National Geographic Society.
Biografia
Biografia
Vida infantil i familiar
Vida infantil i familiar
Alexander Graham Bell nasqué a Edimburg a Escòcia (Regne Unit) el 3 de març de 1847. La residència familiar es troba al número 16 del carrer South Charlotte d'Edimburg. Era un apartament espaiós que la família havia pogut adquirir gràcies a la prosperitat que aportaven les conferències del pare. Hi hi ha col·locada una placa commemorativa.
Alexander tenia dos (2) germans: Melville James Bell (1845–1870) i Edward Charles Bell (1847–1867), tots dos (2) morts de tuberculosi. El seu pare Alexander Melville Bell era acadèmic, en fonètica acústica, i la seva mare era Eliza Grace (nascuda a Symonds). Alexandre, que aleshores tenia deu (10) anys, demanà al seu pare que pogués tenir un (1) segon nom, com els seus germans. El seu pare hi estigué d'acord i li permeté amb motiu del seu XI aniversari. Trià «Graham» per la seva admiració per Alexandre Graham, un intern canadenc cuidat pel seu pare, que es feu amic de la família.
Des de jove, Alexander Graham Bell tingué un gran interès per les col·leccions d’exemplars naturals. El seu pare, que sabia reconèixer la seva passió, començà a fer interessar–lo per la biologia. Per altra banda, la seva mare li transmeté el seu amor per la música. Tenia un veritable do per tocar d’oïda, però perdé aquesta capacitat quan aprengué a llegir música. Bell també volia fer una carrera musical, inspirant–se molt en les lliçons del pianista Benoît–Auguste Bertini. Encara que aquest desig desaparegués, l'experiència encara era útil i va escriure a la seva autobiografia: «Estic inclinat a creure [...] que la meva primera passió per la música em preparà bé per a l'estudi científic dels sons».
Alexander Graham Bell tingué la sort de passar la seva joventut a Edimburg, Escòcia, una ciutat que en aquell moment era sobrenomenada «L'Atenes del Nord» o «La Meca dels Científics». De fet, la ciutat era clarament superior a Londres (Anglaterra) en diversos camps, en particular científics, mèdics i literaris. La ciutat fou el lloc de naixement de diversos invents, com el vaixell de ferro, el rifle de càrrega de culata i els mètodes quirúrgics antisèptics de Joseph Lister. La seva família acollí personalitats famoses com Alexander John Ellis i Charles Wheatstone.
El 1869 el reverend Thomas Henderson, un home que Alexander Melville Bell conegué en el seu viatge a l'Amèrica del Nord, animà la família a establir–se a prop de la zona de Boston (Massachusetts). La família no acceptà la invitació al principi, però canviaren d’opinió després de la mort de Melville James Bell el 1870. La família arribà al Quebec (Canadà) l'1 d'agost de 1870, se n'anaren a París, Ontàrio (Canadà), població que el pare d'Alex havia visitat uns anys abans acompanyat de Melville James Bell. Pocs dies després, la família comprà finalment Tutelo Heights, una (1) casa de camp a prop de Brantford que domina el riu Gran, a Ontàrio (Canadà).
Educació
Educació
El 1857, la carrera escolar d'Alexander Graham Bell començà quan ingressà a Hamilton Place Academy. El jove Alex es considerava un mal estudiant amb una gran manca d'ambició. També estava sol i en somni. Després de la compra de Milton Cottage pels seus pares, Alex descobrí una gran varietat de llocs on somiar. D'altra banda, aquesta manca d'ambició desaparegué als quinze (15) anys quan fou enviat a Londres (Anglaterra, Regne Unit) durant un (1) any a viure amb el seu avi. Més tard, Alexander admeté que el seu avi li havia despertat la motivació que guiaria tota la seva feina i el feu enrogir davant el seu desconeixement de les matèries escolars. A més, el seu avi el convencé de la importància de la paraula que considerava la característica última de l'ésser humà. Al final del seu viatge, Alexandre i el seu pare conegueren Charles Wheatstone, principal científic i investigador de telègrafs. Del 1868 al 1870 Bell s'allotjà a la University College de Londres, on feu cursos d'anatomia i fisiologia; tanmateix, aquest no continuà fins al diploma.
Igual que els seus germans, Bell rebé lliçons a casa del seu pare de ben jove. També s'allistà a una edat primerenca a l'Old Royal High School d'Edimburg, Escòcia, que deixà als quinze (15) anys, i acabà només els primers quatre (4) anys. No era un alumne brillant, la seva escolarització estigué més marcada per l'absentisme i els resultats poc brillants. El seu principal interès roamangué en les ciències, i més en particular en la biologia, mentre tractava altres temes amb indiferència, per a la consternació del seu pare. Després de deixar l'escola, Bell es traslladà a Londres (Anglaterra, Regne Unit) per viure amb el seu avi, Alexander Bell. Desenvolupà el gust per l’ensenyament durant els anys que passà amb el seu avi, gràcies a llargues i serioses discussions, però també a moltes hores d'estudi. El seu avi esmerçà un gran esforç perquè el seu nét parlés clar i amb convicció, qualitats necessàries perquè fos un bon mestre.
A l'edat de setze (16) anys Bell fou nomenat estudiant professor de dicció i música a la Weston House Academy (Elgin, Moray, Escòcia). Ell mateix era un estudiant de llatí i grec, però impartia classes per deu dòlars (10 $) per sessió. L'any següent s'uní al seu germà Melville a la Universitat d'Edimburg (Escòcia, Regne Unit).
Relació amb Gardiner Greene Hubbard i Mabel Gardiner Hubbard
Relació amb Gardiner Greene Hubbard i Mabel Gardiner Hubbard
El 1872 Alexander Graham Bell conegué Gardiner Greene Hubbard, president de la Clarke Institution i assessor legal en propietat industrial. Aquest explica a Bell que la seva filla Mabel Gardiner Hubbard quedà sorda a l'edat de cinc (5) anys a causa d'una febre escarlata i li proposà impartir lliçons a la seva filla per trobar la parla. Fou el novembre del 1873 que Alexander Graham Bell, que aleshores tenia vint-i-sis (26) anys, començà a ensenyar Mabel. De seguida s'enamora del seu alumne de quinze (15) anys.
Primer invent
Primer invent
Des de jove, Bell tingué una gran curiositat pel món que l'envoltava, que s'alimentava de les col·leccions d'espècies vegetals, somnis desperts i passejades a Milton Cottage. Fou el 1858 quan Alexander Graham Bell desenvolupà la seva primera creació, aleshores tenia dotze (12) anys. Estava jugant amb el seu millor amic Benjamin Herdman a la terra familiar d'aquest, quan el pare de Benjamin, John Herdman, els instà a ajudar–los. El jove Alexander li preguntà què podia fer. Li digueren que calia desgranar el blat mitjançant un (1) procés complex i laboriós. Fou en aquest moment que Alexander transformà una (1) màquina en un (1) dispositiu que combinava paletes giratòries i un (1) conjunt de raspalls d'ungles. Aquesta màquina de desgranar grans s'utilitzà amb èxit durant diversos anys. A canvi, John Herdman donà als dos (2) nois un (1) petit taller on «inventar». Anys després creà el primer telèfon i després el telèfon de trompa.
Consciència
Consciència
Bell mostrà un gran interès i talent per l'art, la poesia i la música a una edat primerenca, amb el suport de la seva mare. Encara que era una natura tranquil·la i introspectiva, solien ser els «acudits de veu» i el ventriloquisme per entretenir la família. Bell es veié molt afectada per la sordesa gradual de la seva mare (començà a perdre l'audició quan Bell tenia dotze [12] anys) i aprengué un (1) petit manual de llenguatge de signes. Així, podia seure al costat d'ella i conversar en silenci a la sala d'estar familiar. També desenvolupà una (1) tècnica de parlar a través de sons clars i modulats directament al front de la seva mare, cosa que li permeté escoltar el seu fill de manera relativament clara. La preocupació de Bell per la sordesa de la seva mare el portà a estudiar acústica.
La seva família feia temps que estava associada a l'ensenyament de l'elocució: el seu avi, el senyor Alexander Bell a Londres (Anglaterra), el seu oncle a Dublín (Irlanda) i el seu pare a Edimburg (Escòcia) eren professors de dicció. El seu pare publicà àmpliament sobre aquest tema i moltes de les seves obres encara són ben conegudes, especialment The Standard Elocutionist, que aparegué en cent seixanta-vuit (168) edicions britàniques i vengué més de dos-cents cinquanta mil (250.000) exemplars només als Estats Units. En aquest tractat, el seu pare explica els mètodes que desenvolupà per ensenyar als sordmuts (el nom de l’època) a articular paraules i llegir els llavis dels altres per tal d'entendre els missatges que se'ls adreçaven. El pare d'Alexander li havia explicat a ell i als seus germans no només escriure, sinó també identificar cada símbol i el so que l'acompanyava. Alexander es feu tan dotat que fou ajudant del seu pare durant manifestacions públiques on sorprengué el públic amb les seves facultats per desxifrar els símbols del llatí, el gaèlic i el sànscrit.
Primera experiència amb el so
Primera experiència amb el so
El pare de Bell animà l'interès del seu fill a parlar i el 1863 el portà a veure un (1) autòmat desenvolupat per Sir Charles Wheatstone. Aquest autòmat es basava en el treball anterior del baró Wolfgang von Kempelen. El molt rudimentari «Home Mecànic» simulava una (1) veu humana. Alexander estava fascinat per aquesta màquina. Obtingué una (1) còpia de l'obra de von Kempelen (en alemany) i la traduí minuciosament. Després construí amb el seu germà Melville el seu propi autòmat (un [1] cap). El seu pare, molt interessat en aquest projecte, els pagà tots els subministraments i, per animar–los, els prometé un «premi» si tenien èxit en aquest projecte. Quan el seu germà construí la gola i la laringe, Alexandre superà la difícil tasca de recrear un crani realista. Aquests esforços foren recompensats perquè creà un cap tan real com la vida, capaç de pronunciar només unes poques paraules. Els nois ajustaren acuradament els «llavis» i quan passà una manxa d'aire forçat per la tràquea, se sentí una «mare»molt reconeixible, per a delit dels veïns que vingueren a veure la invenció del fill Bell.
Intrigat pels resultats d'aquest autòmat, Bell continuà els seus experiments sobre un tema viu, el Skye Terrier de la família Trouve. Després d'ensenyar–li a fer grunyits continus, Alexander manipulà els llavis i les cordes vocals del seu gos per produir un (1) so cru «Ow ah oo ga ma ma». Amb una mica de voluntat, els visitants podien creure que el gos articulava «Com estàs l'àvia?» («Com ets l'àvia?»). Bell fou bastant juganer i les seves experiències convenceren més d'un (>1) visitant de tractar amb un gos parlant. Independentment, aquests primers experiments amb el so animaren Bell a emprendre el seu primer treball seriós sobre el so mitjançant una forquilla modificada per estudiar la ressonància. Als dinou (19) anys escrigué un (1) informe sobre el seu treball i l'envià al filòleg Alexander Ellis, un (1) company del seu pare que després seria descrit com a professor Henry Higgins a Pigmalió. Ellis li respongué immediatament explicant que les seves obres eren similars a les existents a Alemanya. Desconcertat en assabentar–se que Hermann von Helmholtz ja havia realitzat un treball exploratori que havia portat vocals amb una forquilla modificada similar a la seva, estudià extensament el llibre del científic alemany (Sensations of Tone). Treballant en la seva mala traducció de l'edició original alemanya, Alexander feu fortuïtament la deducció que fou la guia per a tot el seu futur treball sobre transmissió de so, informant: «Sense saber molt sobre el tema, em semblà que si es podrien produir vocals per electricitat, també podrien haver–hi consonants i, per tant, seria possible reproduir la parla», i també remarcà més tard: «Pensí que Helmholtz ho havia fet ... i que el meu fracàs només es devia al desconeixement de l'electricitat. Fou un (1) error constructiu ... Si hagués pogut llegir alemany en aquell moment, probablement mai no hauria començat els meus experiments.»
Història de les seves investigacions i invents
Història de les seves investigacions i invents
Durant els seus anys a la Universitat d'Edimburg, Escòcia (1864–1865) i Elgin (Escòcia) (1886–1887), Alexander realitzà experiments sobre la fisiologia de la parla i estudià la formació de to i vocal. Animat pel seu pare, Bell escrigué totes les conclusions de la seva investigació. Una mica més tard, Alexander John Ellis descobrí la investigació i quedà molt impressionat amb un dels informes del març del 1866. Per tant, el convidà a ingressar a la Philological Society de Londres (Anglaterra, Regne Unit) tot i que encara era un adolescent.
El 1872 la reunió amb Gardiner Greene Hubbard fou important per a Bell, perquè estava interessat en les invencions elèctriques, més particularment el telègraf. A més, Alexander Graham Bell sempre correspongué amb el seu pare i, després de l'enviament d’una carta, Bell explorà la idea de crear un (1) telègraf que tingués la particularitat d'enviar diversos missatges al mateix cable telegràfic. Per tant, assistí a diverses conferències a l'Institut Tecnològic de Massachusetts, que li donaren un (1) impuls per a la creació del futur telèfon. Per tant, Alexander Graham Bell començà a experimentar amb el telègraf multiplex i el veié com una oportunitat per trencar el monopoli de la Western Union Telegraph Company.
Tot i que no fou l'única persona que tingué la idea d'inventar el telèfon, Bell fou el primer a transformar amb èxit el so en impulsos elèctrics en un (1) transmissor i transformar aquests senyals en veu audible en un (1) receptor. Fou el 1874, quan passava per Ontàrio (Canadà), quan provenia del seu fonoautògraf, quan li vingué una (1) teoria. Aquest digué que les canyes imantades induirien un corrent ondulant que es transmetria per cable a un (1) electroimant que convertiria aquest corrent en vibració que repercutiria en un (1) diafragma, i així reproduiria el so original. Però el principal problema era si la veu humana era prou potent per induir la corrent. De tornada a la ciutat de Boston (Massachusetts), Alexander llogà un (1) laboratori a les golfes de la botiga del seu proveïdor d'equips elèctrics per tal de continuar la seva investigació i els seus experiments dia i nit. Fou durant aquest període que Alexander Graham Bell començà la seva col·laboració amb Thomas A. Watson.
Carrera docent de fonètica
Carrera docent de fonètica
Bell ha dedicat la seva vida a aprendre a parlar amb els sords, animat per la sordesa de la seva mare i la seva dona. Fou professor de dicció a la Universitat de Boston (Massachusetts) i especialista en parla, avui diríem «fonòleg» o «foniatre».
La carrera d’ensenyament d'Alexander Graham Bell començà a partir dels setze (16) anys. De fet, Alex sentí la necessitat de ser més independent i de proveir–se de si mateix. Així, malgrat la seva molt jove edat, obtingué un lloc com a professor d'estudiants en el camp de la música i la parla a la Weston House Academy, una escola de nois d'Elgin (Escòcia, Regne Unit). Durant aquest període d'ensenyament, Alexander Graham Bell rebé en compensació una instrucció en llatí i grec durant un període d'un (1) any. El 1867 Alexander Melville Bell diposità un important tractat i decidí prendre el seu fill com a ajudant i li confià la tasca d'ensenyar als estudiants sords durant la seva absència.
Una mica més tard, el 1868, el seu pare li demanà que adaptés les seves tècniques de llenguatges visibles perquè pogués ensenyar els nens sords en una escola de la ciutat de Kensington (Londres, Regne Unit) mentre feia una gira de conferències a les Amèriques amb el seu germà, Melville James Bell. Dos (2) anys després de visitar–los a Amèrica del Nord, quan la família Bell emigrà a Ontario (Canadà), Alexander Graham Bell deixà els seus pares per ensenyar a l'escola de Sarah Fuller a Boston (Massachusetts). Aquesta escola diürna per a sords s'obrí un (1) any després d'una conferència d’Alexander Melville Bell a l’Institut Lowell de Boston (Massachusetts) i tenia la intenció de provar nous mètodes d'ensenyament oral. Durant aquest període Alexander Graham Bell anà en contra de l'opinió pública que estipulava que les persones sordes eren necessàriament mudes i no tenien el seu lloc a la societat de l'època. També aconseguí demostrar a la capital de Massachusetts com utilitzar tècniques de llenguatge visible per formar professors. Així, després de poques setmanes, Bell aconseguí ensenyar als nens més de quatre-centes (>400) síl·labes. Aquest èxit fou molt ben rebut, fins al punt que Bell presentarà el seu treball a la Clark Institution for Deaf–Mutes a Northampton (Massachusetts), així com al American Asylum for the Education and Instruction of Sord and Dumb a Hartford (Connecticut). La demanda dels seus serveis cresqué i el 1872 Alexander Graham Bell obrí la seva pròpia escola per a persones amb discapacitat auditiva a la ciutat de Boston (Massachusetts). Aquesta escola s'adscriurà posteriorment a la Universitat de Boston, on «Aleck» (sobrenom donat a Alexander Graham) fou nomenat professor de fisiologia vocal el 1873.
Bell defensà les seves creences fins a la seva mort i es defineix a si mateix en primer lloc com a mestre per a persones sordes i afirma que tota la seva obra fonètica és la seva major contribució a la humanitat. D'altra banda, aquest fou el centre d'una controvèrsia a causa de la força amb què defensava el fet que els sords poguessin parlar sense utilitzar la llengua de signes molt més àmpliament utilitzada en aquella època.
Altres activitats
Altres activitats
Es casà amb Mabel Gardiner Hubbard (1857–1923), la filla del seu mecenes Gardiner Greene Hubbard (primer president de la National Geographic Society ), sorda de l'escarlatina, i estudiant de Graham Bell. La parella tindria quatre (4) fills.
Cap al 1870 anà a la reserva de les Sis Nacions i traduí la llengua mohawk a Visible Speech; com a recompensa es convertí en el cap honorari de la tribu.
Un inventor experimentat, és conegut sobretot per ser el pare del telèfon, tot i que aquesta autoria és controvertida (vegeu més avall).
«Vinga Watson, et necessito!» («M. Watson – Vine aquí – et vull veure.») És la primera conversa telefònica de la història (el 10 de març de 1876, a Boston, Massachusetts) que tenia amb el seu ajudant que llavors estava en una altra habitació.
El 1876, en el centenari de la mostra de la independència dels Estats Units a Filadèlfia (Pennsilvània), Bell conegué Dom Pedro II , emperador del Brasil. Aquest últim s’interessà pel telèfon de Bell i demana una manifestació. Bell recita el famós monologue de Hamlet a «Ser o no ser» de Shakespeare. Fundà la Bell Telephone Company.
Alexander Graham Bell se sentí inicialment atret per la música. Tanmateix, se n'apartà a favor d'estudis sobre fonètica, seguint els passos del seu pare i probablement afectat pels problemes de sordesa que patia la seva mare. Després d’estudiar a la Universitat d’Oxford (Anglaterra), s'establí al Canadà el 1870, i després als Estats Units d'Amèrica un (1) any després. El 1872 fundà una escola per a persones amb discapacitat auditiva i començà la seva feina que portaria al telèfon. Convençut de poder transformar les ones sonores en impulsos elèctrics el 1874, realitzà el seu somni el 1876. La invenció tingué ràpidament un èxit rotund que culminà el 1877 amb la creació de l'empresa telefònica Bell. Amb la fortuna, Bell fundà el Laboratori Volta i després es dirigí a altres camps d'experimentació, i posà les bases del gramòfon; també s'interessà per l'aviació i el transport nàutic.
El març del 1880 Graham Bell diposità un sobre tancat a la Smithonian Institution. Es diu que Bell acabava de desenvolupar un (1) dispositiu per a la visualització remota. De fet, és la descripció del fotòfon, un dispositiu que permet transmetre el so mitjançant un raig de llum, gràcies a les propietats fotosensibles del telèfon. Posteriorment, Bell feu diverses declaracions a la premsa sobre la possibilitat de visualització remota per electricitat (1885, 1893, 1894), i confirmà que considerava plausible la hipòtesi. Les seves notes donen fe que treballà en el tema.
Ingressà a la National Geographic Society, de la qual fou president del 1897 al 1903. Tot i que no fou un (1) dels trenta-tres (33) fundadors originals, Bell tingué una influència important a la Societat.
El 1884 fou un (1) dels fundadors de l'American Institute of Electrical Engineers (AIEE, abreujat); provenen de diverses indústries com l'energia elèctrica, la telegrafia i ell com a representant de la indústria telefònica. L’AIEA es convertiria més tard en l'IEEE.
Mort
Mort
Bell morí de complicacions a causa de la seva diabetis 2 d'agost de 1922, a la seva finca privada a Beinn Bhreagh, Nova Escòcia, a l'edat de setanta-cinc (75) anys. Bell també tenia anèmia perniciosa. La seva última visió de la terra que havia habitat fou la llum de la lluna a la muntanya a les dues del matí (2 h am). Ajudant el seu marit després de la seva llarga malaltia, Mabel xiuxiuejà: «No em deixis». En resposta, Bell dibuixà el signe «no» i defallí.
En assabentar–se de la mort de Bell, el primer ministre canadenc, Mackenzie King, cablejà a la vídua Bell:
«El govern us expressa el nostre sentiment de pèrdua irreparable per al món en morir el vostre distingit marit. Sempre serà un orgull al nostre país pel gran invent, amb el qual el seu nom està sempre associat, i forma part de la seva història. En nom dels ciutadans del Canadà, permeteu–me expressar la nostra gratitud i simpatia combinades.»
El fèretre de Bell estava fet de pi de Beinn Bhreagh pel seu personal de laboratori, folrat amb teixit de seda vermella que s'havia utilitzat en els seus experiments d'estels tetraèdrics. Per celebrar la seva memòria, la seva dona demanà als hostes que no portessin negre (el tradicional color funerari) durant el servei, durant el qual el solista Jean MacDonald cantà un (1) vers de Robert Louis Stevenson, Rèquiem:
Sota un vast cel estrellat,
cavar la tomba i deixar–me descansar.
Feliç he viscut i feliç he entrat a la mort
I em tinc, confiant–te la torxa.
El 4 d'agost de 1922, a la conclusió del funeral de Bell, «tots els telèfons del continent d'Amèrica del Nord foren silenciats durant un minut (1 min) en honor de l'home que donà poder a la humanitat per dirigir la comunicació remota». Alexander Graham Bell fou enterrat a la muntanya Beinn Bhreagh, on residí cada vegada més en els darrers trenta-cinc (35) anys de la seva vida, amb vistes al llac Bras d'Or. La seva dona Mabel i les seves dues (2) filles Elsie May i Marion li sobrevisqueren.
Bell morí a la seva finca de Baddeck (Nova Escòcia, Canadà). La placa col·locada a la seva tomba inclou, com havia especificat, les paraules «Death citizen of the United States».
Controvèrsies sobre la invenció del telèfon
Controvèrsies sobre la invenció del telèfon
Alexander Graham Bell i Elisha Gray inventaren cadascun pel seu compte i, alhora, la tècnica de la conversa telefònica. Gray presentà la seva patent dues hores (2 h) abans de Bell, però fou Bell qui rebé fama i fortuna, per a disgust de Gray.
Tal com reconegué la Cambra de Representants dels Estats Units el 2002, el telèfon també fou la invenció de l'italià Antonio Meucci. De fet, el 1850, aquest darrer havia creat el Telettrophone, avantpassat del telèfon que esmentaria en un diari americà deu (10) anys després. Fou en aquest moment quan Edward B. Grant, vicepresident de la Western Union Telegraph Company, es posà en contacte amb Meucci per demanar una manifestació, i s'oferí a guardar els seus equips a les seves instal·lacions. Se sospita que Bell anà a fer una ullada al prototip de Meucci als locals de la Western Union Telegraph Company. Aleshores només calgué esperar que Meucci perdés els drets del seu invent, per manca de diners per pagar–los, per presentar la seva pròpia patent el 1876.
Honors i homenatges
Honors i homenatges
El bel («B») és una unitat acústica (i elèctrica) anomenada en honor de l'inventor.
Els Laboratoris Bell porten el seu nom.
La companyia de telefonia canadenca Bell Canada porta el seu nom.
La companyia de telefonia francocanadenca Bell Corporation també porta el seu nom.
Alexander Graham Bell és una cançó de la banda britànica Sweet.
El nom de la xarxa publicitària per a mòbils Mister Bell és una picada d'ullet a l'inventor del telèfon.
Les medalles dels premis IEEE anomenades IEEE Alexander Graham Bell Medal.
La National Geographic Society atorga medalles anomenades «Alexander Graham Bell Medal».
Cultura popular
Cultura popular
Filmografia
Filmografia
1939: Don Ameche a I la paraula era;
1940: Nerio Bernardi a Antonio Meucci;
1957: Jim Ameche a La història de la humanitat;
1982: Kip Gilman a Voyages au bout du temps;
1992: John Bach a El so i el silenci;
2007: Bill Lippincott a Netherbeast Incorporated;
2008: John Tench a The Murdoch Investigations;
Videojoc
Videojoc
Bell és un personatge secundari del videojoc Assassin's Creed Syndicate. És un dels aliats dels herois els quals ajuda fabricant armes per a ells.
Retrat d'Alexander Graham Bell
Alexander Melville Bell, el seu pare.
Sistema Bell (1877).
Actor representant Bell parlant per telèfon el 1876 (1926).
Estàtua de Bell situada davant l'edifici del telèfon Brantford Bell.
El passat dimecres 3 de març de 2021 es commemorà el cent setanta-sisè aniversari del naixement de Georg Ferdinand Ludwig Philipp Cantor (Sant Petersburg, Rússia, 3 de març de 1845 — Halle, Saxònia–Anhalt, Alemanya, 6 de gener de 1918), qui fou un matemàtic i filòsof alemany, fundador de la teoria de conjunts moderna. Cantor establí la importància del concepte de funció bijectiva entre els conjunts, definí els conceptes de conjunt infinit i de conjunt ben ordenat, i demostrà que el conjunt dels nombres reals és «més gran» que el conjunt dels nombres naturals, tot i ser infinits ambdós. De fet, del Teorema de Cantor se segueix que per a tot infinit hi ha un infinit més gran, i que, per tant, hi ha una infinitat d'infinits. També definí els conceptes de nombre cardinal i nombre ordinal així com la seva aritmètica. El treball de Cantor ha estat una contribució molt important dins el camp de les matemàtiques i és, a més a més, d'un gran interès filosòfic.
El treball de Cantor trobà resistència per part d'alguns matemàtics contemporanis seus com Leopold Kronecker i Henri Poincaré, i després per Hermann Weyl i L.E.J. Brouwer. Ludwig Wittgenstein plantejà també algunes objeccions filosòfiques. Cantor patí freqüents atacs de depressió al llarg de tota la seva vida des del 1884, que possiblement eren manifestacions d'un trastorn bipolar.
Avui en dia, la gran majoria dels matemàtics que no són constructivistes ni finitistes accepten el treball de Cantor sobre els nombres transfinits i la seva aritmètica i reconeix el canvi de paradigma que Cantor introduí en la matemàtica. En paraules de David Hilbert: «Ningú no ens podrà fer fora del paradís que Cantor ha creat.»
Biografia
Biografia
Georg Woldemar Cantor, pare de Georg Ferdinand Ludwig Philipp Cantor, fou nadiu de Copenhagen (Dinamarca), però es traslladà ja de ben jove a Sant Petersburg (Rússia), on trobà fortuna com a corredor de valors. La seva esposa, Maria Anna, provenia d'una família particularment musical. Georg Cantor fou el primer de sis (6) fills, nascut el 1845. Creixé en un entorn fortament influenciat per la religió, ja que la seva mare era catòlica romana, però el seu pare s'havia creat en les idees luteranes i era un ferm protestant.
A l'edat dels onze (11) anys, la família es traslladà de Rússia a Alemanya, a causa del delicat estat de salut del pare. S'establiren a Wiesbaden, una ciutat central de l'estat federal de Hesse on, amb quinze (15) anys, Cantor assistí a l'institut. Demostrà ser excel·lent en totes les matèries, però destacava especialment en matemàtiques i ciència, així que el seu pare decidí encaminar–lo cap a l'enginyeria. Així començà els seus estudis posteriors al Polytechnikum de Zuric (Suïssa), poc després, el seu pare, l'esperança de vida del qual no era gaire encoratjadora, el deixà canviar–se a la Universitat de Berlín (Brandemburg–Prússia) per estudiar matemàtiques. Assistí a classes de Weierstrass, Kummer i Kronecker. Passà l'estiu del 1866 a la Universitat de Göttingen (Baixa Saxònia) i tornà després a Berlín (Brandemburg–Prússia), on completà la seva dissertació en teoria de conjunts sobre de aequationibus secundi gradus indeterminantis (la indeterminació d'equacions de segon grau).
A l'edat de vint-i-tres (23) anys, Cantor ja havia sofert de forts episodis de depressió, que l'acompanyaren durant la seva vida i s'incrementaren. Després d'obtenir el doctorat el 1867, fou professor a una escola de noies, poc després s'establí com a professor adjunt de la Universitat de Halle (Saxònia–Anhalt), propera a Leipzig (Saxònia). El 1869 rebé l'habilitació, la nota més alta que es pot aconseguir, per la seva tesi, també en teoria de conjunts.
Durant aquest període s'encaminà cap a l'anàlisi, a causa, sobretot, de la influència de Heine, qui desafià Cantor a demostrar el problema obert de la representació única d'una funció mitjançant sèries trigonomètriques. Aquest havia sigut un problema difícil, atacat per diversos matemàtics tals com el mateix Heine, Dirichlet, Lipschitz i Riemann. La demostració fou completada l'abril del 1870. Publicà, a més, posteriors articles entre els anys 1870 i 1872 sobre sèries trigonomètriques, fet que demostra la influència de les ensenyances de Weierstrass.
A causa d'aquestes feines, entrà en contacte amb Dedekind, amb qui establiria una forta relació intel·lectual. Es cartejaren mútuament sobre els seus treballs matemàtics. Aquest primer construí els nombres reals per mitjà de seccions dels racionals (els talls de Dedekind) mentre que Cantor els construí per mitjà de successions convergents d'Augustin Louis Cauchy de racionals. Part d'aquesta feina fou la que el portà a pensar en la diferència entre conjunts infinits numerables com els racionals i conjunts continus com els reals.
El desembre del 1873 Cantor escrigué a Dedekind que podia demostrar que els reals no eren numerables. El famós argument de la diagonalització vingué després.
L'any 1874 fou important per a Cantor, que es casà amb Vally Guttmann, una (1) amiga de la seva germana, amb qui tingué sis (6) fills, el darrer nascut el 1886. Intercanvià freqüentment cartes amb Dedekind, d'on sorgí la pregunta:
«Pot una superfície (diguem un [1] quadrat que inclou els seus límits) ésser únicament referit per una (1) línia (diguem un [1] segment recte de línia que inclou els punts delineants) de manera que per cada punt de la superfície hi hagi un (1) punt de la línia i, d'altra forma, per cada punt de la línia hi hagi un (1) punt de la superfície? Crec que la resposta d'aquesta qüestió no seria feina fàcil, tot i que la resposta sembla clarament ésser que no i la demostració sembli gairebé innecessària.»
Fou cap al 1877 quan Cantor demostrà que hi ha una correspondència un–a–un entre els punts de l'interval [0, 1] i els punts d'un espai p–dimensional. Ell mateix afirmà «Ho veig, però encara no m’ho puc creure!». Clar que tingué implicacions en les nocions sobre les dimensions de l'espai, unes nocions que havien estat prèviament establides com a indiscutibles i que ara es veien amenaçades. La conclusió arribada semblava minar completament el concepte intuïtiu de dimensió. Tanmateix, el punt clau fou que la dimensió roman invariant als homeomorfismes, on no només la funció mateixa ha de ser continua sinó la inversa d'aquesta ha de ser continua també. Aquestes conclusions haurien d'esperar gairebé quaranta (40) anys fins a ser extretes, però la feina de Cantor demostrà que la intuïció podia ser prou enganyosa en aquesta àrea. Els articles d'aquest caire que intentà publicar al Journal de Crelle trobaren una forta oposició per part de Kronecker, i només veren la llum gràcies a la intervenció de Dedekind. Les seves revolucionàries idees foren desenvolupades en una sèrie de treballs que tingueren data entre els anys 1879 i 1884. Durant aquests anys, un seguit de problemes dificultaren la feina de Cantor, que acabà la correspondència amb alguns dels seus amics de la universitat. L'any 1881, després de la mort de Heine, proposà a Dedekind per al mateix lloc a la universitat, però aquest declinà. A causa d'això, la seva correspondència matemàtica acabà poc després. Tanmateix, començà una (1) fructífera amistat amb Gösta Mittag–Leffler, qui li permeté publicar a la seva revista, Acta Mathematica. Els darrers articles foren publicats en una monografia titulada Grundlagen einer allgemeinen Mannigfaltigkeitslehre (Fonaments de la teoria general de les varietats). Aquest fou especialment important per diversos motius, un (1) dels quals per defensa de la crítica que rebé, citant el seu autor:
«M'adono que amb aquesta empresa meva em trobo amb una certa oposició al punt de vista extensament generalitzat pel que fa a l'infinit matemàtic i a l'opinió freqüentment defensada de la naturalesa dels nombres.»
Tanmateix, citant la seva pròpia explicació de l'article:
«El major assoliment dels Grundlagen fou la presentació dels nombres transfinits com una idea autònoma i una extensió sistemàtica dels nombres naturals.»
En aquest treball els conceptes de naturalesa topològica comencen a sorgir. Les definicions de subconjunt dens, la idea de conjunt obert i tancat s'originen amb Cantor. Més tard, aquestes tindrien una repercussió important en els espais abstractes de Fréchet i en el clàssic Grundzüge der Mengenlehre (Principis de la teoria de conjunts) de Hausdorff. La feina dels nombres transfinits fou només la primera passa del programa. Però, per perfeccionar la teoria, necessitava la hipòtesi del continu, que romangué com un (1) dels vint-i-tres (23) problemes de Hilbert. Aquestes teories foren feroçment atacades, fins i tot al camp personal, per molts matemàtics, especialment Kronecker, que bloquejà gran part de l'avenç del treball de Cantor i no permeté que tornés a la feina de Berlín (Alemanya); altres matemàtics, com Klein i Poincaré, es mostraren també reticents a acceptar–les. El 1884 Cantor sofrí una forta crisi de depressió, agreujada per les crítiques, així com ell mateix explica a una carta dirigida a Gösta Mittag–Leffler:
«No sé quan podré tornar i continuar amb els meus treballs científics. De moment, no puc fer absolutament res, i em límit només a allò imprescindible per les meves classes; seria molt més feliç si pogués ser científicament actiu, si només tingués la frescor mental...»
Sobre el 1885, Gösta Mittag–Leffler començà a dubtar de la feina de Cantor i l'avisà de no publicar uns papers sobre nombres ordinals. Aquest succés desembocà en la parada de la correspondència entre ambdós i poc després, les feines de Cantor començaren a disminuir. S'abocà a treballs filosòfics, un estudi intens de la literatura isabelina i el problema d'autoria Bacon–Shakespeare, denotant del seu inestable estat mental.
La tèrbola relació amb Kronecker es fou calmant, i Cantor abandonà els treballs filosòfics i retornà al camp matemàtic amb Beiträge zur Begründung der transfiniten Mengenlehre (Contribucions als fonaments de la teoria de conjunts transfinits). La primera part d'aquesta feina fou publicada el 1895, tractava sobre conjunts simples ordenats. La segona, tot i que fou acabada poc temps després de la primera, sobre conjunts ben ordenats, no fou publicada fins dos (2) anys després. Sembla, aparentment, que pretenia incloure una demostració de la hipòtesi del continu, que tants problemes li portà i que romangué inconclosa.
El 1890 Cantor ajudà a la fundació de Deutsche Mathematiker–Vereinigung (Societat matemàtica alemanya) i en presidí la primera conferència a Halle (Saxònia–Anhalt) el 1891, on presentà el seu famós argument de la diagonalització. A partir del 1895, les seves teories foren defensades per matemàtics més joves i enèrgics. Continuà amb feines matemàtiques intermitents, interrompudes per atacs de la seva condició mental que a partir del 1904 degenerà dràsticament.
Cantor passà els últims anys exercint de professor, tot i que fou excusat de diversos semestres a causa de la seva condició. Esperava poder conèixer Russell en persona, poc després d'haver publicat els Principia Mathematica, però la malaltia i problemes familiars no ho permeteren. Li fou concedit el grau honorari de Doctor en Lleis per la Universitat de St Andrews, d'Escòcia (Regne Unit), però altre cop la seva condició impedí que rebés el premi en persona.
Finalment, Cantor es retirà vers el 1913 i morí a l'hospital psiquiàtric de Halle (Saxònia–Anhalt) el 6 de gener de 1918 a l'edat de setanta-tres (73) anys. Al final de la seva carrera, els seus assoliments foren reconeguts amb mèrits científics i acadèmics.
Filosofia de l'infinit
Filosofia de l'infinit
Cantor posà la filosofia i la matemàtica al mateix nivell en el seu Grundlagen einer allgemeinen Mannigfaltigkeitslehre. Des del seu punt de vista, aquest treball era molt més que una simple introducció a la nova teoria de conjunts: oferia també la primera defensa publicada de l'infinit actual, concepte tradicionalment rebutjat per quasi tots els filòsofs, teòlegs i matemàtics. Un (1) exemple és la cèlebre carta de Gauss a Heinrich Christian Schumacher, en què expressa fortament la seva oposició:
«Però sobre la teva demostració, protesto sobretot contra l'ús de la quantitat infinita com una (1) de completa, que en matemàtiques no és mai permesa. L'infinit és només una façon de parler [una manera de parlar], en la qual un (1) parla en realitat de límits.»
Cantor era perfectament conscient que la seva nova teoria de conjunts i nombres transfinits s'enfrontaria a oposició, molta d'aquesta de caràcter tradicional i de llarga data. Un (1) dels objectius del Grundlagen era precisament demostrar que no hi ha raons per acceptar les velles objeccions als infinits complets reals i que era possible respondre a matemàtics com Gauss, filòsofs com Aristòtil i teòlegs com Tomàs d'Aquino. Durant el procés, fou conduït no només a considerar les qüestions epistemològiques que la teoria dels nombres transfinits havia suscitat sinó també a formular una metafísica que l'acompanyés. No n'hi havia prou d'argumentar la consistència matemàtica de tal teoria i afirmar–ne, llavors, la legitimitat. Sentia la necessitat de defensar el seu treball de qualsevol forma d'atac i per això considerà també les objeccions filosòfiques i teològiques que es poguessin fer contra l'infinit actual.
Cantor creia que, fossin quines fossin les conclusions a què havien arribat els matemàtics en el passat, les propietats de la finitud no poden ser aplicades a tots els casos d'infinit. Els diversos intents havien portat a contradiccions i malentesos. A una carta a Vivanti, el 1886, assenyala Aristòtil com la font del dogma medieval infinitum actu non datur (l'infinit actual no pot passar), principi bàsic en l'escolàstica. Aquest necessitava confrontació explícita, ja que la seva assumpció que només existien nombres finits acabà prematurament amb la consideració dels nombres infinits.
Un (1) dels arguments més usats era el de l'aniquilació del nombre. Si els nombres infinits s'admetien, es deia que els nombres finits serien empassats per qualsevol infinit. Per exemple, fossin a i b dos nombres finits majors que 0 es compleix a + b > a i a + b > b. Tanmateix, si b fos infinit, sense importar el valor de a, a + ∞ = ∞ i això sembla contradir la propietat bàsica que la suma de dos (2) nombres positius qualssevol hauria de sobrepassar tots dos (2). En aquest sentit, es pensava que un nombre infinit aniquilava els finits i, com que això semblava violar la manera en què s'entenien els nombres, l'infinit fou rebutjat per ser inconsistent.
Cantor condemna aquest argument dient que és fal·laç afirmar que els nombres infinits haurien de mostrar les mateixes característiques aritmètiques que els finits. A més, apel·lant directament a la seva teoria dels nombres ordinals transfinits, pogué demostrar que alguns nombres infinits eres susceptibles de ser modificats per nombres finits.
Havent–se ja ocupat d'Aristòtil, investigà els treballs d'altres pensadors del segle XVII, que fou un (1) dels més fructífers en l'estudi de la naturalesa de l'infinit amb exemples com Locke, Descartes, Spinoza i Leibniz. Necessitava enderrocar també les seves crítiques per assegurar–se que cap crítica aconseguiria fer descarrilar la seva teoria. Sabent que Déu era inevitablement esmentat en tals jutjaments, es veié obligat a fer consideracions similars. L'argument més utilitzat era que el nombre només es podia predicar des d'allò finit; l'infinit, absolut, pertanyia únicament a Déu. La pregunta de «com d'infinit» esdevenia impossible. Cantor criticà aquesta negativa a predicar res de l'absolut en termes de nombres, de forma similar a l'argument que utilitzà per refutar Aristòtil, i demostrà que tal conclusions depenien d'un argument circular.
Tot i que semblava que era el primer i únic matemàtic que es prenia seriosament l'infinit actual, trobà consol en dos (2) dels seus predecessors. Els dos (2) foren figures importants en el desenvolupament històric del concepte d'infinit i ambdós havien escrit sobre les seves conseqüències matemàtiques i filosòfiques. Un (1) d'aquest fou G. W. Leibniz i l'altre Bernhard Bolzano.
Leibniz fou particularment difícil, ja que la seva opinió de l'infinit semblava canviar depenent de l'ocasió i el context. Com Cantor mostrà en diverses cites, sovint negà qualsevol creença en l'infinit actual. Tanmateix, en diversos moments treballà en la distinció entre l'infinit actual i el potencial, i Cantor el considerà un partidari del primer, com mostra el passatge següent:
«Estic tan a favor de l'actual infinit que, en lloc d'admetre que la Naturalesa l'avorreix, com comunament es diu, opino que la Natura en fa freqüent ús a tot arreu, per mostrar més efectivament les perfeccions del seu Autor. Tot i que crec que no hi ha part de la matèria que no sigui —no dic no divisible— però actualment divisible; i conseqüentment la menor partícula hauria de considerar–se com un món ple d'una infinitud de criatures.»
Cantor desenvoluparà aquesta idea anys més tard, essent de gran ajuda per a obviar les confrontacions i les pors d'alguns entre la interpretació teològica de l'infinit i els nombres transfinits.
Contràriament a Leibniz, Bolzano fou un soldat inequívoc de l'infinit absolut. Cantor admirà particularment els seus intents de demostrar que les paradoxes de l'infinit podien ser explicades i que la idea de completituds infinites podia ser introduïda sense contradicció a les matemàtiques. De fet, el Paradoxien des Unendlichen (Paradoxes de l'infinit), publicat el 1821, rebé grans elogis de Cantor per haver fet un important servei tant a les matemàtiques com a la filosofia.
De totes maneres, criticà el tractament de l'infinit de Bolzano per dos (2) motius. No només quedava el concepte d'infinit actual poc clar matemàticament parlant, sinó que la importància de les idees del poder i el concepte de numeració mai foren desenvolupats. Tot i que en certs treballs es podien trobar suggeriments per a aquestes dues (2) idees, mai no trobaren un tractament lúcid i independent. Segons Cantor, aquestes eren nocions fonamentals sense les quals cap teoria de l'actual infinit podia triomfar.
Una (1) de les idees que l'impressionà particularment fou la distinció que feu Bolzano entre els infinits categoremàtic (actual) i syncategoremàtic (potencial). El Grundlagen posà especial importància en aquests punts i explorà, anys més tard en els seus treballs filosòfics, encara més aquesta distinció. Per exemple, entre els filòsofs germànics que s'oposaven a l'infinit complet, Cantor destacà John Frederick Herbart i Wilhel Wundt com a principals pecadors. La seva idea preconcebuda de l'infinit potencial excloïa cap discussió de l'infinit actual. En una carta al matemàtic i historiador suec Gustav Eneström, Cantor resumí la seva oposició de la següent manera:
«Totes les anomenades demostracions contra la possibilitat de nombres actualment infinits són defectuoses, ja que es pot demostrar en cada cas particular i es pot concloure en termes generals també. És el seu πρωτον ψευδος [la primera falsa] que des del principi esperin o imposin les propietats dels nombres finits als nombres en qüestió, mentre que d'altra banda, si és que són considerats d'alguna manera, han de (en contrast amb els nombres finits) constituir enterament un nou tipus de nombre, la naturalesa del qual depèn completament de la naturalesa de les coses i és un objecte de recerca, però no de les nostres arbitrarietats o prejudicis.»
Herbart fou particularment obert al criticisme de Cantor. El fet de defensar el seu infinit en termes de potencial deixava clar que no hi havia manera que pogués admetre la idea d'un infinit complet o actual. Cantor digué que la natura de les coses havia de ser presa tal com venia i que estava segur que la natura de les coses, tant matemàticament abstracta com concretament física, afirmava l'existència dels seus nombres transfinits. A més, les connexions entre les dues (2) coses, allò abstracte i allò concret, proporcionava un altre nivell en què ell esperava justificar la teoria.
L'essència de les matemàtiques
L'essència de les matemàtiques
Cantor reforçà els seus estudis filosòfics sobre la seva teoria amb una anàlisi dels familiars i acceptats nombres naturals. Tant els nombres finits com els infinits podien considerar–se de dues (2) maneres. En la mesura que són ben definits a la ment, distints i diferents de tots els altres components del pensament, servien de manera connectiva i relacional per modificar la substància del pensament mateix. Nombrà la realitat que els nombres enters assumeixen com intrasubjectiva o immanent (inherent). En contradicció a la realitat immanent trobem la realitat que els nombres podem assumir concretament, manifesta en objectes del món físic. Aquesta segona realitat procedia dels nombres naturals com a expressions d'imatges o processos del món físic. Aquest aspecte dels nombres enters, foren infinits o finits, ho anomenà com transsubjectiu o transitori.
Cantor afirmava l'existència tant de l'aspecte físic com l'ideal de la noció de nombre. Aquestes realitats duals, de fet, sempre es trobaven juntes, de manera que si un concepte posseïa la realitat immanent sempre podíem trobar la transitòria també. Trobar la connexió entre ambdues fou un dels grans problemes de la seva metafísica. Adjudica la necessària coincidència d'aquests dos (2) aspectes del nombre a la unitat de l'univers mateix. Id est, és possible estudiar només la realitat immanent sense necessitat de confirmació o confrontació amb els sentits físics. No tenir la necessitat de buscar el vincle i la dualitat física permet a les matemàtiques independitzar–se de qualsevol altra ciència i tenir gran llibertat en la creació dels conceptes matemàtics. En aquest context que Cantor ofereix el seu famós dictum de què l'essència de les matemàtiques resideix en la seva llibertat. Així ho expressa al seu Grundlagen:
«Precisament per aquesta posició extraordinària que distingeix les matemàtiques de totes les altres ciències, i que dóna una explicació per la relativa llibertat i facilitat d'aconseguir-ho, mereix especialment el nom de matemàtiques lliures, una designació que, si pogués triar, preferiria molt més que l'acostumada matemàtica pura.»
Així afirma la llibertat de les matemàtiques per acceptar la creació i aplicació de noves idees basant-se solament en els pilars de la consistència intel·lectual. Llavors, els matemàtics es trobaven només lligats al fet que els seus conceptes no permetessin contradiccions internes i que seguissin les definicions, axiomes i teoremes prèviament donats. Llavors, en aquest context, quins són els criteris per introduir nous nombres? El punt clau residia únicament en la definició. Així, mentre els nous nombres foren diferents dels altres tipus de nombres, així com pogueren ser distingits entre ells mateixos, llavors acabàvem de definir un nou nombre i s'havia de considerar la seva existència.
L'única objecció possible a aquesta doctrina de llibertat era la creació de noves idees sense correctives. Però, tanmateix, Cantor recalca que són només correctives. Si una idea era infructífera o innecessària, ràpidament es faria evident i, per raons d'insuficiència, seria abandonada o oblidada. Les alternatives donades per Kronecker i els seus seguidors de permetre en la seguretat dels nombres finits li semblaven a Cantor molt perilloses.
Per reforçar aquesta última idea, Cantor apel·là a figures llegendàries de la història de les matemàtiques. Sense aquesta llibertat matemàtica personatges com Gauss, Cauchy, Abel, Jacobi, Dirichlet, Weierstrass, Hermite i Riemann mai no haurien fet un avenç significatiu en els seus treballs. Kummer mai no hauria pogut formular els seus nombres ideals i, conseqüentment, el món no podria —afegeix Cantor amb astúcia— apreciar les feines de Kronecker i Dedekind.
Les matemàtiques, creia Cantor, eren l'única ciència justificada d'alliberar–se de qualsevol cadena metafísica. En canvi, les matemàtiques aplicades i la mecànica teòrica trobaven en la metafísica tant els seus continguts com els seus objectius. La matemàtica, mitjançant la virtut de la seva independència de qualsevol restricció imposada per la realitat externa del món espaciotemporal, era completament lliure. Aquesta llibertat, insistí Cantor, era la seva essència.
Influència religiosa
Influència religiosa
La religió, heretada de jove a través dels seus pares, tingué el paper important en la vida i pensaments de Cantor. No només fou necessària per enderrocar els arguments que diferents filòsofs i teòlegs donaven contra l'infinit actual, si no que s'escolà com a part intrínseca dels seus treballs. Després de les crisis nervioses del 1884, Cantor retornà a les matemàtiques doblement desencoratjat: no només semblava que la hipòtesi del continu era un camí sense sortida, si no que Gösta Mittag–Leffler pareixia haver tancat l'última porta de les esperances de ser entès per la comunitat matemàtica. Aïllat a Halle (Saxònia–Anhalt), començà a ensenyar filosofia i a cartejar–se amb teòlegs que li proporcionaren una sortida natural a la seva necessitat de comunicació.
Tanmateix, sembla que el contacte amb els teòlegs cristians només reforçà la simpatia que ja sentia per ells. A principis de 1884 ja confessava a Gösta Mittag–Leffler que ell no era el creador de la seva feina, si no només un missatger. Déu li havia donat la inspiració, deixant només a Cantor la responsabilitat d'escriure els articles i organitzar–los. Psicològicament, aquesta carta és molt reveladora perquè sembla demostrar que ja abans de la crisi nerviosa, no volia atribuir–se el mèrit dels seus treballs i preferia transferir la responsabilitat de les seves idees provocatives a un altre focus.
A més, també resulta important el fet que Cantor cregués en l'absoluta veritat de la seva teoria de conjunts perquè li havia sigut revelada. Així, no només es convertia en un missatger de Déu, si no també en un ambaixador. D'aquesta manera, hauria cregut que era el seu deure utilitzar els coneixements que li havien estat donats per prevenir l'Església de cometre greus errors en relació amb la naturalesa de l'infinit. En una carta a Jeiler el 1888, Cantor declarà:
«No tinc cap dubte de la veritat dels transfinits, els quals he descobert gràcies a l'ajuda de Déu i què, en la seva diversitat, he estudiat per més de vint (>20) anys; cada any, i gairebé cada dia, em porta més endins en aquesta ciència.»
Fou encara més directe en una carta escrita a Hermite a principis del 1894 on explicava que fou la voluntat de Déu apartar–se dels afers matemàtics per treballar amb aspectes teològics i filosòfics:
«Però ara agraeixo a Déu, omniscient i tot bondadós, que Ell sempre m’ha denegat la realització d'aquest desig [el d'aconseguir una posició a la universitat de Göttingen, Baixa Saxònia, o a la de Berlín], perquè Ell llavors m’ha limitat, a través d'un profund contacte amb la teologia, a servir–lo a Ell i la Seva Sagrada Església Catòlica Romana molt millor del que he sigut capaç amb la meva preocupació exclusiva per les matemàtiques.»
De cop, Cantor senyalà les nombroses decepcions i els dubtes acumulats durant més de dues (>2) dècades. La falta de confiança en si mateix i en els seus poders matemàtics reflectien la frustració que devia sentir al ser incapaç de resoldre la hipòtesi del continu, combinat amb els atacs de Kronecker i l'aparent negativa de Gösta Mittag–Leffler sobre els seus recents descobriment sobre els tipus d'ordre. Cantor acabà abandonat els seus companys matemàtics per trobar consol i inspiració entre els teòlegs i filòsofs de l'Església. La religió renovà part de la seva confiança i alimentà la creença en la veritat dels seus treballs. Inspirat i ajudat per Déu, estava segur que la seva feina era significativa, tot i el fracàs dels matemàtics a l'hora d'intentar entendre la importància dels seus descobriments.
Obra
Obra
Cantor fou el fundador de la teoria de conjunts moderna (1874–1884). Fou el primer a definir els conceptes apropiats per tal d'estudiar i comparar els conjunts infinits en funció de la seva mida. Demostrà que donat qualsevol conjunt A, el conjunt de tots els subconjunts de A, anomenat el conjunt potència de A té una mida més gran que la mida de A (aquest fet és conegut com el teorema de Cantor). Així hi ha una (1) jerarquia infinita de les mides de conjunts infinits, de la qual sorgeixen els cardinals transfinits i els nombres ordinals, i la seva peculiar aritmètica. La notació que emprà per als nombres cardinals, i que es continua utilitzant, fou la lletra Hebrea ℵ amb un nombre ordinal com a subíndex; per als ordinals utilitzà la lletra Grega ω. (falta ampliar i detallar...)
Cantor fou el primer a apreciar el valor de les correspondències bijectives en la teoria de conjunts. Definí el concepte de conjunt finit i conjunt infinit, diferenciant aquest darrer en conjunt numerable i conjunt no numerable. Hi ha una (1) correspondència bijectiva entre qualsevol conjunt numerable i el conjunt de tots els nombres naturals; tots els altres conjunts infinits són no numerables. Demostrà que el conjunt dels nombres racionals és numerable, i que el conjunt dels nombres reals no ho és i és, per tant, estrictament major. La cardinalitat dels nombres naturals és ℵ 0; el dels reals és més gran, i és almenys ℵ 1 ( ℵ 1 és el cardinal més petit després de ℵ 0).
Els primers articles de Cantor són sobre teoria de nombres, el tema de la seva tesi. Sota el suggeriment d'Eduard Heine, professor a Halle (Saxònia–Anhalt), Cantor s'ingeressà per l'Anàlisi Matemàtica. Heine proposà a Cantor de resoldre un (1) problema obert que Dirichlet, Lipschitz, Bernhard Riemann, i el mateix Eduard Heine no havien pogut resoldre: la unicitat de la representació d'una funció mitjançant sèries trigonomètriques. Cantor resolgué el problema l'any 1869. Entre els anys 1870 i 1872 Cantor publicà més articles sobre sèries trigonomètriques, incloent–n'hi un (1) on definia els nombres irracionals com una (1) seqüència convergent de nombre racionals. Dedekind, amb qui Cantor feu amistat el 1872, cita aquest article aquell mateix any en l'article on ell mateix primer desenvolupà la seva celebrada definició dels nombres reals mitjançant les talladures de Dedekind.
L'article de Cantor del 1874, «On a Characteristic Property of All Real Algebraic Numbers», marca el naixement de la teoria de conjunts. Fou publicat a Journal de Crelle, malgrat l'oposició de Kronecker, gràcies al suport de Dedekind. Prèviament a aquest article, sempre s'havia suposat que totes les col·leccions infinites tenien la «mateixa mida»; Cantor fou el primer a demostrar que hi havia més d'un tipus d'infinit. Esdevingué el primer a utilitzar la noció de bijecció per a diferenciar els tipus d'infinit. Demostrà que el conjunt dels nombres reals no és numerable. El 1891 tornà a demostrar–ho mitjançant el famós i elegant argument diagonal.
L'article del 1874 també demostra que el conjunt dels nombres algebraics, és a dir, el conjunt dels zeros d'equacions polinòmiques amb coeficients enters, és numerable. Els nombres reals que no són algebraics s'anomenen nombres transcendents. Liouville ja havia establert l'existència de nombres transcendents l'any 1851. Cantor havia demostrat que el conjunt dels nombres reals no era numerable i que la unió d'una quantitat numerable de conjunts numerables és numerable. Com que un nombre real és o bé algebraic o bé transcendent, el conjunt de nombres transcendents no és numerable. Així, el conjunt dels nombres transcendents és igual de gran que el conjunt dels nombres reals, i «gairebé tot» nombre real ha de ser transcendent. Cantor remarcà que efectivament ell havia demostrat un (1) teorema ja demostrat per Liouville, que hi ha una quantitat infinita de nombres transcendents en cada interval de nombres reals.
El 1874 Cantor començà a buscar una (1) bijecció entre els punts del quadrat unitat i els punts de l'interval unitat. En la carta de l'any 1877 a Dedekind, Cantor demostra un (1) resultat molt més general: que hi ha una (1) bijecció entre els punts de l'interval unitat i tots els punts en un espai p–dimensional. Sobre aquest descobriment Cantor escrigué (en francès) «Ho veig, però no ho puc creure!». Aquest resultat sorprenent té implicacions en geometria i la noció de dimensió.
El 1878 Cantor presentà un altre article al Journal de Crelle, que altra vegada desagradà Kronecker. Cantor volia retirar l'article, però Dedekind el persuadí de no fer–ho; a més a més, Weierstrass donava suport a la seva publicació. Cantor no envià mai més res al Journal de Crelle per a publicar.
Aquest article precisava la noció de bijecció i definia el concepte de conjunt numerable com el de conjunt que pot ser posat en correspondència bijectiva amb el conjunt dels nombres naturals. Cantor introdueix la noció de «potència» (un terme que pren de Jakob Steiner) o equipotència de conjunts; dos (2) conjunts són equipotents (tenen la mateixa potència) si hi ha una correspondència bijectiva entre ells. Després demostra que el conjunt dels nombres racionals té la potència infinita més petita, i que Rn té la mateixa potència que R. A més a més, una quantitat numerable de còpies de R té la mateixa potència que R. Mentre que utilitzà sovint el concepte de numerable, no escrigué la paraula «numerable» fins al 1883. Cantor també hi analitza la seva teoria sobre la dimensió dimensió, insistint que la seva aplicació entre l'interval unitat i el quadrat unitat no era continu.
Entre els anys 1879 i 1884 Cantor publicà una sèrie de sis (6) articles a Mathematische Annalen que junts formen una introducció a la seva teoria de conjunts. L'editor accedí a publicar aquests articles tot i la creixent oposició a les idees de Cantor promoguda per Kronecker. Kronecker admetia un concepte matemàtic només si aquest podia ésser construït amb una quantitat finita de passos a partir dels nombres naturals, els quals considerava intuïtivament donats. Per a Kronecker, la jerarquia de Cantor dels infinits era inadmissible.
El cinquè article d'aquesta sèrie, «Foundations of a General Theory of Aggregates», publicat el 1883, fou el més important dels sis (6) i fou publicat en una monografia, a part. Contenia la rèplica de Cantor als opositors de les seves idees i mostra com els nombres transfinits són una extensió dels nombres naturals. Comença definint els conjunts ben ordenats. Els nombres ordinals són introduïts com tipus d'ordres dels conjunts ben ordenats. Cantor defineix l'addició i la multiplicació dels nombres cardinals i dels nombres ordinals. El 1885 Cantor estén la seva teoria dels tipus d'ordre de manera que els nombres ordinals esdevenen simplement una classe de tipus d'ordre.
L'article de Cantor del 1883 revela que era ben conscient de l'oposició que les seves idees tenien:
«... I realize that in this undertaking I place myself in a certain opposition to views widely held concerning the mathematical infinite and to opinions frequently defended on the nature of numbers.»
D'aquí que dediqui molt espai a justificar la seva feina, defensant que els conceptes matemàtics poden ser introduïts lliurement sempre que no entrin en contradicció i estiguin definits a partir de conceptes ja acceptats. També cita Aristòtil, Descartes, Berkeley, Leibniz, i Bolzano en parlar de l'infinit.
Cantor fou el primer a formular el que després es coneixeria com la Hipòtesi del Continu o CH: no hi ha cap conjunt la cardinalitat del qual sigui més gran que la del conjunt dels nombres naturals i a la vegada més petita que la del conjunt dels nombres reals (o equivalentment, la cardinalitat del conjunt dels nombres reals és exactament, en lloc de almenys). La incapacitat de demostrar la Hipòtesi del Continu causà a Cantor ansietat considerable, però retrospectivament és perfectament comprensible: un (1) resultat de Gödel del 1940 i un (1) resultat de Paul Cohen del 1963 mostren els dos (2) junts, que no es pot demostrar la Hipòtesi del Continu ni la seva negació en la teoria estàndard de la teoria de conjunts de Zermelo–Fraenkel més l'Axioma de l'elecció (ZFC).[1]
El 1882 la rica correspondència matemàtica que hi havia hagut entre Cantor i Dedekind s'acabà. Cantor començà una interessant correspondència amb Mittag–Leffler de Suïssa, i aviat començà a publicar a la revista de Mittag–Leffler Acta Mathematica. Però el 1885, Mittag–Leffler demanà a Cantor que retirés un article d'Acta mentre l'estava revisant, escrivint que «... about one hundred years too soon.» Cantor accedí, però escrigué a un (1) tercer:
«Had Mittag–Leffler had his way, I should have to wait until the year 1984, which to me seemed too great a demand!... But of course I never want to know anything again about Acta Mathematica.»
Així finalitzà la seva correspondència amb Mittag–Leffler, com ho havia fet el brillant desenvolupament de Cantor sobre la teoria de conjunts els dotze (12) anys precedents. Mittag–Leffler tenia bones intencions, però aquest incident revela com fins i tot els més brillants contemporanis de Cantor sovint no foren capaços d'apreciar el seu treball.
Els anys 1895 i 1897 Cantor publicà un (1) article en dues (2) parts a Mathematische Annalen amb Felix Klein com a editor; aquests foren els seus darrers articles significatius en teoria de conjunts. (La traducció anglesa és Cantor 1955). El primer article comença definint el que és un conjunt, subconjunt, etc; en termes semblants als d'avui en dia. Els conceptes d'aritmètica cardinal i ordinal són revisats. Cantor volia incloure en el segon article una demostració de la Hipòtesi del continu, però hagué de conformar–se exposant la seva teoria dels conjunts ben–ordenables i els nombres ordinals. Cantor intentà demostrar que si A i B són conjunts amb A equipotent a un subconjunt de B i B és equipotent a un subconjunt de A, aleshores A i B són equipotents. Ernst Schröder havia volgut demostrar aquest teorema una mica abans, però la seva demostració, com la de Cantor, tenia defectes. Felix Bernstein proporcionà una demostració correcta l'any 1898 en la seva tesi de doctorat; d'aquí el nom del teorema de Cantor–Schröder–Bernstein.
Pels volts d'aquesta època, les paradoxes de la teoria de conjunts començaren a treure el cap. En un (1) article de l'any 1897 paper en un tema no relacionat, Cesare Burali–Forti fa esment de la primera de les paradoxes, la paradoxa de Burali–Forti: el nombre ordinal del conjunt de tots els ordinals ha de ser un ordinal i això comporta una contradicció. Cantor havia descobert aquesta paradoxa el 1895, i la descriví en una carta del 1896 a Hilbert. Curiosament, Cantor fou molt crític amb l'article de Burali–Forti.
El 1899 Cantor descobrí el seu epònim a la paradoxa: quina és la cardinalitat del conjunt de tots els conjunts? Clarament ha de ser el cardinal més gran possible. Però per a qualsevol conjunt A, la cardinalitat de la potència de A és estrictament major que la cardinalitat de A (pel teorema de Cantor). Aquesta paradoxa, juntament amb la de Burali–Forti, portà Cantor a reformular rel seu concepte de limitació de mida, fact check needed d'acord amb la qual la col·lecció de tots els ordinals, de tots els conjunts, és una (1) «multiplicitat inconsistent» que és «massa gran» per a ser un conjunt. Avui les anomenaríem classes pròpies.
Una visió comuna entre els matemàtics és que aquestes paradoxes, juntament amb la paradoxa de Russell, demostren que no és possible prendre una (1) «intuïtiva», o no axiomàtica, una (1) aproximació a la teoria de conjunts sense risc de contradicció. De segur que aquestes foren algunes de les motivacions que portaren a Zermelo i d'altres a produir axiomatitzacions de la teoria de conjunts. D'altres observaren, això no obstant, que les paradoxes no apareixien des d'un punt de vista informal motivat per la jerarquia iterativa, que pot ser vist com una (1) explicació de la idea de la limitació de mida. D'altres també qüestionen si la formulació Fregueana de la teoria de conjunts intuïtiva (que fou el sistema directament refutat per la paradoxa de Russell) és realment fidel a la interpretació de la concepció kantiana.
El treball de Cantor atragué una atenció favorable després del celebrat encomiam de Hilbert. En conferències públiques pronunciades al primer Congrés Internacional de Matemàtics, que tingueren lloc a Zuric (Suïssa) el 1897, Hurwitz i Hadamard ambdós expressaren la seva admiració per la teoria de conjunts de Cantor. En aquest congrés, Cantor també renovà la seva amistat i correspondència amb Dedekind. Charles Peirce a Amèrica també elogià la teoria de conjunts de Cantor. El 1905 Cantor començà una correspondència, que després seria publicada, amb el seu admirador i traductor anglès Philip Jourdain, sobre la història de la teoria de conjunts i sobre les idees religioses de Cantor.
Notes
Notes
Alguns matemàtics consideren que amb aquests resultats la qüestió queda totalment resolta, i que com a molt permet que sigui possible examinar les conseqüències formals de CH i de la seva negació, o d'algun axioma que implica algun d'aquests. Altres matemàtics continuen buscant axiomes «naturals» o «plausibles» que, una vegada afegits a ZFC, permetin demostrar o refutar CH, o que donin proves directes en o en contra de CH; entre els més destacats matemàtics que treballen en aquest sentit trobem W. Hugh Woodin.
Georg Ferdinand Ludwig Philipp Cantor
Georg Ferdinand Ludwig Philipp Cantor
El passat dimarts 2 de març de 2021 es commemorà el cent seixanta-dosè aniversari del naixement de Gaspar Miró i Lleó (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 2 de març de 1859 — Barcelona, Barcelonès, 29 de setembre de 1930), qui fou un pintor català.
Biografia
Biografia
Cursà el seu primer ensenyament a l'escola del mestre Francesc Bonet Espasa. Treballà durant la seva joventut a la litografia Hurtado i assistí a l'acadèmia vilanovina de pintura i dibuix de Joan Ferrer Miró. Anys més tard, es traslladà a Barcelona on estudià a la Llotja i fou deixeble de Ramon Amado, però també tingué com a professors a Claudi Lorenzale, Lluís Rigalt i Antoni Caba. Residí a París (Illa de França) entre els anys 1884 i 1886, i allí freqüentà en diverses acadèmies lliures i tornà convertit en pintor de natures mortes.
El 1886 s'instal·là de nou a Vilanova (Garraf) i fou professor de l'Escola d'Arts i Oficis de la ciutat, creada aquell mateix any, on treballà durant deu (10) anys però acacabà dimitint com a conseqüència d'un canvi en l'organització dels estudis i per a dedicar–se plenament a la pintura on, deslligat dels compromisos professionals pogué, el 1899, presentà una selecció d'obres a la Sala Parés de Barcelona. Un cop acabada l'exposició marxà, el febrer del 1901, amb la família (la seva dona i els tres [3] fills) a París (Illa de França). En el seu taller, prop del parc de Luxemburg, realitzà vistes urbanes, del mateix parc i pintura a l'aire lliure, obres que tingueren un gran èxit entre els marxants. Un any i mig (1,5) més tard hagué de tornar a Catalunya per motius de salut però malgrat fixà la seva residència a Barcelona seguí treballant com a pintor. Aquesta producció la dividia en dues (2) i una (1) part considerable l'enviava als seus marxants de París (Illa de França) i una altra part la destinava a la Sala Parés, on tornà a exposar el novembre del 1903. Un cop recuperà la salut tornà cap a París (Illa de França) amb l'anhel de posicionar–se dins el món de l'art. El 1904 exposà amb èxit de vendes per primera vegada a l'Hotel Drouot i ho feu així entre aquell any i el 1914. Fou un pintor popular el qual la premsa qualificà de «peintre de la rue» i l'ajuntament de París li concedí el títol honorífic de «peintre de la ville de Paris» on el prefecte li lliurà una credencial que l'autoritzava a plantar el cavallet en qualsevol indret de la ciutat, fins i tot als balcons dels edificis oficials.
També pintà, esporàdicament, a Venècia (Vèneto, Itàlia) els anys 1909 i 1911, i a Brussel·les (Bèlgica) el 1913 (per exemple en aquest cas fou cridat per a plasmar els millors indrets de la ciutat). El 1914, fugint de la I Guerra Mundial, s'instal·là a Lió (Alvèrnia–Roine–Alps, França) on continuà la producció artística fins que el 1927 retornà a Catalunya malgrat que la majoria de les obres les remetia a París (Illa de França).
Tal com cita Francesc X. Puig del crític Sebastià Gasch «Gaspar Miró és un dels pintors catalans que aconseguí triomfar a París i que és gairebé desconegut a la seva terra».[1]
El 1959 el Foment Vilanoví dedicà una exposició antològica a la seva obra i actualment la Biblioteca Museu Víctor Balaguer disposa d'algunes obres de l'autor.
Referències
Referències
Puig Rovira, Francesc X. Diccionari biogràfic de Vilanova i la Geltrú. Dones i homes que han fet història. El Cep i la Nansa editors. Vilanova i la Geltrú, 2003.
Bibliografia
Bibliografia
«Gaspar Miró i Lleó». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Quílez Corella, Francesc Miquel «Aportacions documentals per al coneixement de la vida i l'obra del gravador Francesc Fontanals i Rovirosa». Butlletí del Museu Nacional d'Art de Catalunya, 5, 2001, pàg. 93–108.
Canyameras, Ferran. París en l'obra de Gaspar Miró, 1960.
Gasch, Sebastià. L'expansió de l'art català al món, 1953.
Ràfols. Presentació del catàleg de l'exposició del Foment Vilanoví, 1959.
Ferrer Parera, R. Gaspar Miró i Lleó, 1930.
Jardin du Luxembourg. La escena té lloc en un exterior, jardí o parc. En primer terme es veu un grup de senyores i senyors, vestits elegantment, sentats en cadires. Al fons, envoltats d'arbres, es troba un grup de persones vestides d'uniforme (soldats, banda de música) que semblen estar oferint algun tipus d'espectacle. Biblioteca Museu Víctor Balaguer.
El passat dimarts 2 de març de 2021 es commemorà el dos-cents desè aniversari del combat de San Nicolás, que tingué lloc davant d'aquesta localitat el 2 de març de 1811. Fou un enfrontament naval lliurat al riu Paranà entre la flota de Montevideo (Uruguai) i la primera petita flota creada per la Junta de Govern de les Províncies Unides del Riu de la Plata. Fou una acció naval que culminà amb la destrucció de la petita flota de la Junta i amb la possibilitat d'alleugerar l'aïllament logístic i tàctic de l'exèrcit que realitzava l'Expedició al Paraguai. Cinc (5) dies després la Junta ordenà a l'exèrcit donar per acabada la campanya i abandonar la província del Paraguai rumb a la Banda Oriental.
Antecedents
Antecedents
El 25 de maig del 1810 es constituí a Buenos Aires (Argentina) una Junta que assumí el govern en nom de Ferran VII, ja que la resistència a Espanya contra les forces napoleòniques només subsistia a la badia de Cadis (Andalusia, Espanya). Les pretensions d'hegemonia de la Junta de Buenos Aires (Argentina) sobre la resta del virregnat generà l'oposició de les autoritats de Montevideo (Uruguai). En aquesta ciutat tenia el seu lloc la Posta Naval de Montevideo (Uruguai) creada al mateix moment que el Virregnat del Riu de la Plata l'agost del 1776. «Quan amainà maig ens quedàrem sense armada. Deixàrem que tots els marins se n'anessin a Montevideo»[1]. Les conseqüències foren que des de Montevideo (Uruguai) aquestes forces dominaren el riu de la Plata i els rius.
Per altra banda, la Junta també volgué imposar la seva superioritat sobre la batalla pel congrés celebrat a Asunción (Paraguai) el 24 de juliol de 1810. La ordre de detenció de vaixells que anaven o venien del Paraguai per asfixiar–la econòmicament quan el 30 de setembre del 1810 la petita flota enviada pel governador Bernardo de Velasco recuperà sense cap oposició els vaixells detinguts a Corrientes (Argentina).
Creació de la flota patriota
Creació de la flota patriota
La Junta de Govern instal·lada a Buenos Aires (Argentina) confià al salteny Francisco de Gurruchaga, nomenat vocal de Marina, l'encàrrec de posar en peu de guerra una esquadra naval. Amb grans esforços, Gurruchaga adquirí a particulars cinc (5) vaixells de diferents tipus, i n'equipà tres (3) amb artilleria extreta majoritàriament de la circulació per inservible, amb un (1) total de trenta-tres (33) canons. Es tractava d'una (1) goleta, un (1) bergantí i una (1) balandra que foren batejats respectivament Goleta invencible, Bergantí 25 de maig i Balandra Americana.
El reclutament de la tripulació fou un altre desafiament, doncs els habitants de les pampes, no estaven acostumats a la vida marinera. La solució fou usar a estrangers, que ni tan sols entenien el castellà encara que les guarnicions si foren aixecades amb habitants criolls.
El comandament de la petita flota li donà al ex–corsari d'origen maltès Juan Bautista Azopardo, nomenat tinent coronel de marina. Aquest mariner havia arribat al Riu de la Plata a principis del segle XIX i havia participat durant les Invasions Angleses del 1806 i 1807 com a corsari.
La primera missió
La primera missió
A principis del 1811 la Junta es trobava immersa en diferents conflictes armats. Un (1) d'aquests fronts estava a càrrec de l'exèrcit de Manuel Belgrano que havia estat enviat a la Intendència del Paraguai per a sotmetre–la a la seva autoritat, i que derrotat a la batalla del Paraguarí es trobava a la defensiva sobre el riu Tacuarí. La Junta decidí enviar una petita flota per atendre la petició de reforços que feu Belgrano i al mateix temps neutralitzar les naus paraguaianes que controlaven el riu Paranà als ports fluvials argentins de San Cosme i Damián i Candelaria. Encomanà a Azopardo fer–se càrrec d'aquesta missió.
El maltès feu hissar la seva bandera a la invencible (quatre [4] canons de dotze [12], quatre [4] canons de vuit [8], i seixanta-sis [66] tripulants), essent el seu segon comandant l'espanyol José Díaz Edroza. El francès Hipòlito Bouchard fou ficat a càrrec del bergantí 25 de maig (catorze [12] carronades de dotze [12] en bandes, dos [2] canons de dotze [12] a proa, i dos [2] de vuit [8] a popa, amb cent-vuit [108] tripulants), portant com a seu segon a l'espanyol Manuel Suárez. Finalment, la balandra Americana (canó de sis [6] giratori i dos [2] de tres [3] a les bandes amb vint-i-sis [26] homes) quedà a càrrec del francès Ángel Hubac, i com a segon Juan Francisco Díaz Edroza.[2]
La petita flota d'Azopardo amb dos-cents (200) homes i armament sortí del port de Buenos Aires (Argentina) el 10 de febrer de 1811. En passar per l'illa Martín García, Azopardo obrí el seu plec d'instruccions que li ordenaven, previes escales al paratge Anna Maria, a la boca del Colastiné amunt, a Santa Fe (Argentina), i seguir el viatge a Corrientes (Argentina) amb l'objectiu d'impedir el trànsit entre Montevideo (Uruguai) i el Paraguai. En especial, havia d'aturar dos (2) bergantins que viatjaven cap a Asunción (Paraguai) amb un comboi que portava fusells i municions.[3] El setè article de les instruccions que portava Azopardo deien[4]:
«
Trobant–se les nostres forces navals amb les ja indicades a Montevideo, entraran precisament en combat amb elles, i les seguiran fins a fer–les presa, procurant abans de caure que permetin que escapin o caure en les seves mans presoneres.
»
Se sol·licità als pobles riberenys desde San Pedro i fins al nord, la provisió de cavalls per a Sirgar les naus en cas de poc vent.
Les autoritats de Montevideo (Uruguai) estaven assabentades d'aquests plans i destacaren una petita flota per a interceptar als revolucionaris. La missió fou confiada al mariner Jacinto Romarate que salpà de Montevideo (Uruguai) —només un dia després que la esquadra criolla— al capdavant dels bergantins Belén (catorze [14] canons, tinent de fragata José María Robión), el bergantí Cisne (dotze [12] canons, tinent de fragata Manuel de Clemente i Miró) i els falutxs Fama (un [1] canó, comandant Joaquín Tosquilla) i San Martín (un [1] canó, i l'alferes del navili José Aldana). Poc després la petita flota incorporà una (1) llanxa i dues (2) balandres. Tenia menys canons que el seu oponent, però el superava en nombre de vaixells i tripulants[4].
El 20 de febrer la Junta tingué notícies de que la petita flota de Montevideo (Uruguai) havia entrat al canal rumb al Paranà i ho notificà immediatament a Azopardo. Amb un suau vent nord, ambdues esquadres avançaven lentament. El segon article de les instruccions deia:
«
Perquè en els pobles que es trobin a la costa no dubtin de que són bucs de Buenos Aires, onejaran la bandera anglesa al pal trinquet i la espanyola al pic de la major; i la balandra, bandera espanyola únicament[5].
»
Amb aquestes insígnies, el 22 de febrer la petita esquadra passà davant de San Pedro[4].
El 26 de febrer, deu milles (10 mn) aigües amunt de San Nicolás de los Arroyos (Argentina), Azopardo tingueren notícies que Romarate havia passat ja davant de San Pedro i decidí presentar combat al pas estret de San Nicolás, perquè l'illa estava ubicada davant del poble. Navegà aigües avall, i a la tarda ancorà a un quart (1/4) de llegua al sud del poblat. Ancorà els dos (2) bucs menors reposats sobre la riera i el 25 de maig al front. El 27 de febrer el cap patriota encomanà a Hubac muntar dues (2) bateries a la costa, a deu (10) quadres del poble, amb canons de l'invencible i del 25 de maig, alguns mariners i cinquanta (50) milicians de San Nicolás per a la seva defensa[6].
A les últimes hores d'aquell dia, Romarate arribà a l'illa del Tonelero, quatre (4) llegües riu avall i amarrà per a passar la nit. L'acompanyaven dues (2) naus mercants[6].
El combat de San Nicolás
El combat de San Nicolás
El 28 de febrer la petita esquadra patriota albirà a la punta de l'illa a la esquadra enemiga, així que començà a remuntar el riu per prendre posicions. Les dues (2) esquadres mostraren el seu estendard —ambdues usaven el mateix— i Romarate envià un parlamentari per incitar i negociar la rendició, però Azopardo es negà a rebre'l. No hi hagué però més combat que el foc dels patriotes sobre una (1) llanxa amb la qual Romarate efectuava un (1) reconeixement aprofitant la nit. A la mitjanit de l'1 de març un (1) violent vent pamper (vent del sud–oest) arrossegà l'àncora de la Invencible i trencà les amarres de la 25 de Maig[7].
El 2 de març el vent havia girat al sud, la qual cosa afavorí a Romarate. Azopardo hissà al màxim la bandera vermella de guerra a mort i ordenà als seus vaixells no obrir foc fins que ho fes la capitana, i a la bateria —reforçada amb trenta-sis (36) milicians de Rosario destacats pel capità Gregorio Cardozo— mantenir–se oculta i sense obrir foc fins a nova ordre[7].
A les nou del matí (9:00 h am) els quatre (4) principals vaixells reialistes s'aproximaren i a dos-cents metres (200 m) de la barranca obriren foc. Malgrat les seves ordres, el 25 de Maig respongué, igual que la bateria que revelà així la seva posició. En intentar maniobrar lluny de la bateria, els bergantins reialistes Belén i Cisne quedaren encallats sobre el banc de l'illa. Mentre continuava l'intercanvi de foc d'artilleria, Bouchard passà a la capitana per proposar atacar les naus encallades, però Azopardo ho descartà a causa de les dificultats que plantejaria maniobrar per un canal tan estret amb els vents en contra i davant la indecisió dels seus oficials. La Belén desencallà ràpidament però la Cisne només pogué fer–ho dues hores (2 h) després, amb quatre (4) impactes a la bateria, i aconseguí retirar-se al nord–oest de l'illa. En l'acció inicial, la Fama havia perdut el seu únic canó, pel que la seva tripulació fou distribuïda pels vaixells restants[7].
A la tarda els reialistes intentaren un (1) nou atac. La Belén, a l'avantguarda, avançà sobre la Invencible, mentre que la Cisne, amb Romarate a bord, feia el mateix sobre la 25 de Maig. La Invencible rebé de ple una descàrrega del seu atacant, que causà nombroses baixes i un (1) conat de fugida que Azopardo aconseguí frenar arma en mà. Per la seva banda, Romarate llançà la Cisne a l'abordatge de la 25 de Maig i davant la imminent lluita dels tripulants inexperts, aquests foren presa del pànic i malgrat els intents de Bouchard per impedir–ho abandonaren el vaixell llançant–se a l'aigua, i fugiren finalment del seu comandant. L'Amèrica rebé diversos impactes que li obriren un forat a la proa i provocà que comencés a inundar–se el celler, per la qual cosa fou abandonada per la seva tripulació[7].
Els navilis reialistes s'acostaren a la Invencible, que després de només mitja hora (1/2 h) de foc, lluitava sola amb danys a l'arboradura i quaranta-un (41) tripulants morts o ferits. Abordada per una (1) llanxa de la Cisne, Azopardo i vuit (8) tripulants il·lesos mantingueren la resistència durant prop de dues hores (circa 2 h) fins que la situació es feu insostenible. Azopardo disparà a boca de canó les seves dues (2) pistoles per volar la Santabàrbara (ubicació on hi ha la pólvora), però el foc no s'estengué i només aconseguí patir cremades menors. Quan insistí en la seva obstinació, els ferits li suplicaren que no ho fes, de manera que accedí a rendir–se davant Robión[7].
Després d'apoderar–se de les naus, al vespre, Romarate desembarcà cinquanta (50) homes que desmuntà els canons de la improvisada bateria i recorregueren el poble sense causar danys. Tres (3) vaixells continuà riu amunt, desembarcà el 10 de març breument a Rosario (Argentina) i continuaren fins a Santa Fe (Argentina), i tornaren després a Colònia del Sagrament (Uruguai)[7].
Conseqüències
Conseqüències
La derrota va ocasionar la destrucció de la força naval patriota i el domini dels rius (de la Plata, del Paranà i de l'Uruguai) per part de la flota realista de Montevideo (Uruguai); aquesta situació es modificaria posteriorment el 1813 amb la creació d'una nova esquadra naval i els triomfs que amb la qual obtingué l'irlandès William Brown. En un primer moment, però, significà que els reforços sol·licitats pel general Belgrano no arribaren al seu destí. Pocs dies després del combat de San Nicolás, l'exèrcit de Belgrano fou atacat i derrotat a la batalla de Tacuarí el 9 de març de 1811.
Les principals baixes patriotes foren els quaranta-un (41) homes de la Invencible. A més d'Azopardo, foren presos seixanta-dos (62) presoners, alguns dels quals foren ràpidament agregats a les forces terrestres de Montevideo (Uruguai). Els reialistes patiren també importants pèrdues, entre elles dotze (12) morts i setze (16) ferits a la Belén[7].
Azopardo fou portat a Espanya i reclòs a Ceuta. El govern revolucionari de Buenos Aires (Argentina), malgrat això, li inicià un procés judicial en la seva absència per dictaminar la seva responsabilitat en la derrota. L'informe reconegué la valentia desplegada per Azopardo, però conclogué que havia demostrat imperícia en la seva gestió i que havia permès la indisciplina de la seva tripulació. La sentència dictada fou la inhabilitació a perpetuïtat per comandar a les forces armades, i s'establí que només podia servir com a subordinat.
Azopardo no pogué complir aquesta sentència però a Espanya s'enfrontà a judicis per adherir–se a la causa revolucionària; Fou condemnat a mort tres (3) vegades, i indultat altres tantes. Finalment, el 1820, el moviment liberal constitucionalista espanyol encapçalat pel general Rafael de Riego el posà en llibertat, i li permeté tornar a Amèrica. L'any següent, oblidada la sentència d'inhabilitació, Buenos Aires (Argentina) integrà novament Azopardo a les files de la marina.
La Junta comunicà al poble la derrota amb una proclama el 4 de març de 1811, en què li restà importància:[8]
«
Si un lleuger revés de la fortuna ens llancés a l'abatiment, els deia Cèsar als seus soldats, això seria no conèixer els seus favors. El mateix us diem a vosaltres. Nou (9) mesos de triomfs no queden en res per uns fràgils vaixells que tinguérem abandonats en total inacció: amb ells res no férem; sense ells arribarem a coronar, tenint la glòria de treure això més a l'enemic.
»
Referències
Referències
Destefani, 1986, pàg. s/n.
Història de Belgrano i de la independència argentina, Volum 1, pàg. 349. Autor: Bartolomé Mitre. Editor: Impr. i Llibreria de Maig, 1876.
Historia de Belgrano i de la independència argentina, Volum 1, pàg. 349. Autor: Bartolomé Mitre. Editor: Impr. i Llibreria de Maig, 1876.
Ensinck, 1965, pàg. 34.
Carranza, 1864, pàg. 175, nota 1.
Ensinck, 1965, pàg. 35.
Ensinck, 1965, pàg. 31–41.
Boletí del Centre naval, Volum 28, pàg. 225. Autor: Ministeri de Marina. Publicat al 1910.
Bibliografia
Bibliografia
Destefani, Laurio. Les Províncies Unides des de la Revolució de Maig fins al final de la guerra de la Independència. Historia marítima argentina, Volum V. Qüàntica Editora, 1986.
Ensinck, Oscar Luis. El riu Paranà en la nostra història. Combats i operacions militars en les sevesaigues (1810–1821). Departament d'Estudis Històrics Navals. Secretaria d'Estat de Marina, 1965.
Crònica Argentina. segona. Codex SA, 1972, pàg. 266–267.
Combat de San Nicolás (1811)
Croquis del combat de San Nicolás, segons un esbós dibuixat pel mateix Azopardo.
Combat de San Nicolás
Combat de San Nicolás
El passat dimarts 2 de març es commemorà el seixanta-cinquè aniversari de la fi del Protectorat francès del Marroc (en àrab: حماية فرنسا في المغرب, francès: Protectorat français du Maroc), el 2 de març de 1956, el qual fou un protectorat de França sobre el soldanat del Marroc, establert pel tractat de Fes del 30 de març de 1912. La part nord del país quedava sota protectorat espanyol.
El Protectorat francès s'acabà amb la independència del Marroc el 2 de març de 1956 envers França.[1] El 7 d'abril del mateix any 1956 també s'acabà el Protectorat espanyol al Marroc, amb la qual cosa el Marroc assolí la plena independència.
Establiment del protectorat
Establiment del protectorat
El primer intent francès sobre Marroc fou el 1884 quan França feu públic un projecte per la rectificació de la frontera algeriana que suposava l'annexió de la part oriental del Marroc. L'oposició del Regne Unit i Itàlia ho feu impossible, i només aconseguí més tard algunes modificacions a la zona de Figuig i Tuat.
El 1897 el sultà envià una ambaixada a França i el 1898 feu front a algunes revoltes a la frontera algeriana. El 1902 el sultà concedí a França el permís per construir el ferrocarril al sud del territori passant per l'oasi de Figuig i un recorregut de mil cinc-cents quilòmetres (1.500 km). També encarregà moneda a França i Alemanya.
La revolta a la zona de Fes, el 1902, del pretendent Er–Rogui o Bu–Hamala (els seus enemics l'anomenaven Bu–Hamara), obligà el sultà a demanar un préstec a Espanya i França. El 1904 fou nomenat paixà de Tànger Er–Raisuli, que se sospitava havia participat en el segrest d'uns súbdits americans. França signà convenis amb el Regne Unit i Espanya, i fet això decidí establir policia pròpia a Tànger dirigida per oficials francesos. En el conveni amb Espanya, els dos (2) països es repartiren el Marroc secretament en dues (2) zones d'influència.
El 1905 les protestes d'Alemanya, que considerava que els tractats signats vulneraven el conveni internacional de Madrid sobre el Marroc, se solucionaren amb el reconeixement de la situació de privilegi de França. El sultà proposà arranjar definitivament els afers marroquins amb una conferència internacional i tots els estats signataris del conveni de Madrid ho acceptaren. Es reuní la conferència internacional a Algesires, a Andalusia, Espanya (vegeu Conferència d'Algesires) iniciada el 16 de gener de 1916. Les divuit (18) sessions s'acabaren el març; Alemanya intentà afavorir Espanya però el govern espanyol ja estava lligat amb França pel tractat secret. Les decisions de la conferència foren acceptades pel sultà el 18 de juny[nota 1]
El 1906 es produïren noves revoltes, especialment a la zona del riu Mouluya, i França planejà altre cop estendre la seva frontera algeriana abraçant part del Marroc. A finals d'agost o començaments de setembre, el cadi d'Haha, Anflus, feu una operació contra Mogador, i a Marràqueix el virrei Muley Abd al–Hafid, cunyat de Mulay Abd al–Aziz, començà a utilitzar el títol de sultà. La policia francesa havia d'actuar a les ciutats de la costa, i la situació provocà la intervenció de la marina francoespanyola que feu alguns atacs encara que l'esquadra espanyola no continuà.
El març del 1907 el metge francès Mauchamp fou assassinat a Marràqueix. El dia 29 el general francès Lyautey, comandant de les forces d'Orà, ocupava la ciutat marroquina d'Oujda. Per la seva evacuació França imposà condicions (càstig pels assassins, indemnització per la família i creació d'un establiment de beneficència ), que foren immediatament acceptades. Però Oudja no fou evacuada.
El 9 de juliol França començà a practicar als ports la investigació duanera. Corregué el rumor que pedres de sepulcres s'havien utilitzat en la construcció d'un port, i el dia 30 de juliol vuit (8) estrangers (tres [3] francesos, tres [3] italians i dos [2] espanyols) foren assassinats. El 4 d'agost el general Lyautey era nomenat comandant en cap d'una expedició militar; el 5 d'agost França feu la corresponent represàlia: els creuers de guerra Galilée i Du Chayla desembarcaren forces a Casablanca i atacaren les cabiles de la regió amb granades de melinita. Des de Casablanca el general Drude, amb quinze mil (15.000) homes, inicià l'anomenada pacificació del país.[nota 2]
Mentre una altra esquadra dirigida per l'almirall Philibert, amb nou (9) vaixells, amenaçava els ports del nord i nord–oest. El dia 16 d'agost Muley Hafid fou proclamat sultà a Marràqueix, amb un programa d'alliberament nacional contra el jou estranger. Al mateix dia també es proclamà sultà a Tànger Muley Muhammad, tercer fill de Muley Hassan. En endavant el govern francès hagué de fer les seves accions en nom de Muley Abd al–Aziz, que depenia financerament de França. Els ambaixadors de Muley Hafid no foren rebuts ni a París (França), ni Berlín (Alemanya, el 17 d'octubre) ni a Londres (Regne Unit). Mentre les tropes d'Amade, successor de Drude, passaren a Chauya (des dels començaments del 1908 fins al 1909). Altres tropes avançar des d'Alger i el sud d'Orà, movent–se cap al sud i sud–est del Marroc. Dahra fou declarada província francesa i Bu–Denib residència del governador general del Oued Chir.
El maig del 1908 Alemanya acceptà rebre els delegats del sultà de Marràqueix; Hafid entrà a Fes el 7 de juny i Abd al–Aziz ja només era reconegut sultà a les ciutats de la costa occidental. Cap a mitjans d'agost les tribus lleials a Hafid, dirigides pel cadi al–Glaoui (mort a finals d'octubre del 1908) aconseguiren derrotar les forces dels rahama, fidels d'Abd al–Aziz, a una distància de dos (2) dies de Marrakech, i Abd al–Aziz hagué de fugir i es refugià entre els francesos.
En lloc d'evacuar Chauya com s'havia pactat, els francesos ocuparen Azemmour el 30 de juny, mentre allà on actuaven de policia cometien alguns abusos. El 26 de setembre de 1908 es produí l'anomenat incident de Casablanca, que per la prudència de tots plegats no tingué conseqüències. El febrer del 1909 les potències signatàries de la Conferència d'Algesires reconegueren a Mulay Hafid com a sultà. La qüestió de si hauria de pagar les despeses de l'expedició militar francesa (cent cinquanta milions de francs [150.000.000 FF]) i la indemnització al sultà deposat, quedaren sense decidir. Les operacions militars franceses la resta del 1909 es limitaren a una expedició del general Moinier contra les tribus dels Saos, acusades de la mort del tinent francès Meaux.
El 26 de gener de 1909 els comerciants i banquers de Tànger s'agruparen en un sindicat per defensar els seus interessos. El 9 de febrer se signà un (1) conveni francoalemany que garantia els interessos comercials i industrials alemanys al Marroc.
Les qüestions pendents amb el sultà foren objecte de negociació. Les converses de París (França) arribaren a un acord però el sultà no el volia acceptar i fou necessari un ultimàtum francès; el conveni fou finalment signat el 4 de març a París (França). El 17 de febrer es formà a París (França) la Societat Internacional Marroquí d'Obres Públiques amb un capital de dos milions de francs (2.000.000 FF) (cinquanta per cent [50%] francès, trenta per cent [30%] alemany i vint per cent [20%] espanyol i britànic per meitat) amb un consell d'administració amb sis (6) francesos, quatre (4) alemanys, un (1) britànic i un (1) espanyol. El 21 de març França concedí un préstec al Marroc amb el qual s'havia de pagar el que pertocava.
El 22 de maig el Tribunal Internacional de La Haya dictà resolució sobre l'incident de Casablanca, que les dues (2) parts, Alemanya i França, havien sotmès a aquest tribunal. El novembre del 1909 França acceptà el fet que el préstec de noranta milions de francs (90.000.000 FF) que tenia el Marroc per pagar als seus creditors tenia prioritat sobre el de setanta milions de francs (70.000.000 FF) per pagar les despeses de l'expedició francesa. Una qüestió escabrosa fou la dels terrenys que podien adquirir els estrangers en una zona de dotze quilòmetres (12 km) de Tànger que havia estat establert per l'article 60 de l'acta d'Algesires (Andalusia, Espanya) i el sultà no ho acceptava; el 5 de maig protestaren els comerciants i els governants anunciaren que el tractat o era complert íntegrament o seria denunciat i així el sultà hagué d'acceptar l'article l'11 de juny, i ordenà que es determinessin els terrenys que es podien adquirir en una zona de deu quilòmetres (10 km). El sultà havia designat també el 4 d'abril una comissió per determinar els deutes dels anterior soldans amb els estats i havia nomenat una secció administrativa del Ministeri d'Hisenda encarregada de construir els ports de Casablanca i Tànger, les carreteres a la rodalia d'aquesta i els ponts de la carretera Tànger–Tetuan. Tanmateix s'establí un Banc amb una concessió de quaranta (40) anys i amb drets d'inspecció de les comptes per bancs de les potències principals (França, Alemanya, Espanya i el Regne Unit).
La tranquil·litat era difícil de restablir, ja que primer es rebel·laren (1909) les tribus de Haha i Draa i després seguiren altres promogudes per Bu–Hamara o Hamala (conegut com a Er–Roghi) i Muley Abd al–Kebir (germà de Muley Hafid), que continuà la tasca rebel del seu germà Muley Mohammed, assassinat per verí una mica abans per orde de Muley Hafiz. Aliat tàcitament a Er–Rogui operà a l'oest de Fes mentre el seu aliat ho feia a l'est i sud–est. Forces del sultà foren enviades a Ait–Jussi al sud–est de Fes, on aconseguiren la victòria però el 17 d'abril els Beni Mtir revoltats i units a altres tribus, derrotaren completament a les forces del sultà, destruint gairebé els seus tres (3) exèrcits. Als Bani Mtir s'havia unit el notable Al–Kittani, un (1) dels personatges principals del país, que havia estat acusat injustament pel sultà de traïció, però els Banu Mtir el lliuraren; fou condemnat a mil (1.000) cops de fuet a Fes, on morí del càstig al cap de pocs dies.
La gran victòria del Banu Mtir provocà l'aixecament de diverses tribus entre Fes i Rabat. El 24 de maig els Beni Mtir aconseguiren una altra victòria, però derrotats al juny se sotmeteren finalment. Muley Abd al–Kebir hagué de fugir a les muntanyes Seshun on demanà clemència. Però llavors Er–Roghi atacà a les forces del sultà a la vora de la ciutat de Fes, i deixà als europeus en situació critica i a punt de l'evacuació, encara que finalment la mehalla lleial, dirigida per Baghdali, derrotà el Roghi el 24 de juny a quinze quilòmetres (15) km de Fes. Durant sis (6) setmanes el rebel provà de recuperar–se però abandonat per les tribus, patí una derrota decisiva el 12 d'agost, i el seu harem, el seu seguici i deu (10) notables foren fets presoners; ell mateix fou capturat el 23 d'agost a la zawiya de Muley Omram a la regió dels Beni Masar. Tancat en una gàbia de ferro fou portat a Fes on fou afusellat el 12 de setembre; els seus col·laboradors principals foren torturats i se'ls tallaren extremitats i altres actes cruels fins a morir lentament.
Aquesta crueltat provocà l'aixecament d'algunes cabiles i de la regió de Taza (que havia estat la capital del Roghi) i les tribus de la seva rodalia no reconegueren Muley Hafiz. Muley Abd al–Kebir, refugiat a les muntanyes, aprofità per proclamar la guerra santa a Ghiata; al novembre derrotà l'exèrcit del sultà i entrà a Taza el 9 de desembre, on fou proclamat sultà. A primers del febrer del 1910 derrotà altre cop a les forces del sultà i la seva posició esdevingué forta com havia estat la del Roghi.
Pel seu costat Espanya anava ampliant el seu domini i el 15 de febrer de 1909 s'apoderà de l'anomenada Mar Chica al costat de Melilla, i el març del cap de l'Aigua (Cabo de Agua), també a l'est de la mateixa ciutat. El juliol sorgí un greu conflicte quan Espanya concedí la construcció del ferrocarril de Melilla a les mines de Dessula (vint quilòmetres [20 km]), districte miner adquirit per una companyia espanyola als Bu–Hamara, però els vertaders propietaris eren els Beni Bu–Ifror que no volgueren reconèixer la concessió. Per manca d'acord la qüestió provocà una campanya militar. El març del 1910 inicià la construcció de la carretera entre Ceuta i Tetouan i Tànger, i reforçà la guarnició a Ceuta que augmentà fins a dotze mil (12.000) homes.
El 1910 França i Alemanya negociaren la qüestió de les duanes i enviaments postals. L'acord del 3 de març suposà la retirada de tots els impostos per part dels francesos. No se solucionà la qüestió d'una concessió minera de coure i ferro dels germans Mannesmann de Westfàlia, la validesa de la qual era discutida. La casa Mannesmann agafà el nom de Sindicat Miner del Marroc, però la seva rival, la Unió de Mines del Marroc, francesa, aconseguí finalment la publicació d'una llei de mines que l'afavorí, mentre el govern alemany donà poc suport als seus súbdits. L'abril, Alemanya, per mitjà de la companyia Jahn & Toledano obtingué el contracte del port de Larraix (Larache). En el terreny polític interior el Raisuli, paixà d'Arzila, fou nomenat paixà d'Alcázarquevir (10 de juny). El 15 de novembre Espanya i Marroc arribaren a un acord sobre el Rif, que establia les bases del Protectorat espanyol.
El 14 de gener de 1910 el capità Nancy fou emboscat per la tribu zoer i perdé alguns homes entre ells el tinent Marchand, i França envià reforços a la Chauya; el general Lyautey ocupà diversos poblets de la part oriental. El governador francès d'Algèria Jonnart visità la zona com si fos una província francesa. Les operacions militars franceses el 1910 foren represes al juny pel general Moinier, quan aparegué el santó i cap rebel Ma el–Ainin a la província de Tadla, i avançà cap a Chauya. Ma el–Ainin, de més de noranta (>90) anys, era molt respectat al sud del Marroc i havia demanat una entrevista al sultà, però el general francès li envià forces militars. Es produí un primer xoc que anà seguit d'un altre més important el 23 de juny a Kasba Sidania a la riba del Umm er–Rbia, on els marroquins perderen mil tres-cents (1.300) homes. El 3 de desembre de 1910 el creuer francès Du Chayla, al·legant la vigilància del contraban d'armes, es presentà enfront d'Agadir, però Alemanya protestà i se'n retirà.
El gener de 1911 la situació canvià quan una tribu de la regió de Fes, els cherardes, atacà forces franceses al Djebel Tselfalt. Seguí la revolta de moltes altres tribus que tallaren les comunicacions entre Fes i Tànger. El sultà envià les seves forces, uns dos mil sis-cents (2.600) homes sota comandament del coronel Mangin, contra els rebels. Es produïren nombrosos combats en què els rebels portaren la pitjor part, però el 12 de març atacaren Fes, que se salvà per la tornada de Mangin. El 14 de març França imposà el reforçament de les seves forces al Chauya, noves concessions econòmiques i la formació de l'exèrcit i policia del sultà. El dia 15 els rebels cremaren el palau del sultà però l'ofensiva de Mangin derrotà els rebels i els obligà a capitular.
França decidí enviar fons al sultà pel pagament de l'exèrcit, i provisions per les tropes que hagueren de passar pels territoris del Raisuli, però ho aconseguiren. Una força dirigida per Bremond es dirigí a Fes (11 d'abril) i el capità Morceaux quedà al front de la ciutadella, però inactiu. França envià quatre (4) batallons a Casablanca el dia 18 d'abril, i feu, doncs, apujar les forces franceses al Marroc a entre tres-cents vint mil i tres-cents cinquanta mil (320.000–350.000) homes sota el comandament del general Moinier, a més de dotze mil (12.000) homes a la frontera procedents de la divisió d'Orà.
Un altre pretendent, Tazzia, proclamà la guerra santa i amb mil dos-cents (1.200) homes es presentà el 20 de maig prop de Fes. Els francesos ocuparen Debdou (Debdu) i el general Toutée estava a punt de travessar el riu Muluya per dirigir–se a Fes, però sota pressió d'Espanya i Alemanya, el govern francès ordenà aturar les forces. França al·legava que les seves forces actuaven en defensa del sultà; Bremond arribà finalment a Fes el 26 d'abril després de derrotar a les tribus de la rodalia (fou ascendit a coronel). Un atac final de les forces del sultà als rebels deixaren tranquil·la la situació, sense possibilitat pels rebels d'atacar la capital.
El general Moinier volia reunir deu mil (10.000) homes i anar a Fes, però quan en tingué set mil (7.000) ja inicià operacions l'11 de maig. Combaté a les tribus de Semmur i de la zona d'Aghmat. Avançà cap a Fes per Mehedia, Leila Ito i Dar Srari; evità el congost de Segotta i passà a uns deu quilòmetres (10 km) al nord pel Djebel Tselfalt i la primera columna arribà a Fes el 21 de maig, després d'alguns enfrontaments amb els cherarda; la segona columna (dirigida per Gouraud) arribà tres (3) dies després. Moinier fou ascendit a general de divisió junt amb el general Toutée. Les operacions següents de Moinier iniciades el 28 de maig completaren la submissió de les tribus de la zona de Fes.
Operacions concretes es feren per ocupar Nsala Beni Amar, Meknès i Sefru. L'ocupació de les dues (2) primeres els garantí una doble línia de comunicació amb la costa, i la possessió del Gharb i de la petita Sefru garantia la comunicació de Fes amb Taza i amb Orà contra els atacs de les tribus del sud. Nsala Beni Amar fou ocupada l'1 de juny; a Sefru hi fou enviat Mangin el 29 de maig; dispersà els Ait Jussi però sense trencar la seva força; una guarnició s'establí a Sefru però noves expedicions contra els Ait Jussi s'hagueren d'enviar l'agost i setembre. Moinier es dirigí al seu torn contra Meknès pel territori dels Beni Mtir, els quals volia sotmetre pel camí, però l'atacaren la nit del 4 de juny i li causaren fortes pèrdues, encara que pogué arribar a Meknès el 8 de juny. Muley al–Zin, cunyat de Muley Hafiz, s'havia proclamat sultà el 20 d'abril a Meknès, però acceptà sotmetre's a Moinier que instal·là mil cinc-cents (1.500) homes a la ciutat.
Per raons desconegudes el govern francès ordenà a Moinier evacuar Fes; en aquests dies les forces de Moinier començaren a sotmetre els Bani Mtir i el juliol els ocuparen la seva principal fortalesa Ksaba al–Hadjet a quaranta quilòmetres (40 km) de Meknès; tres (3) setmanes després se sotmeté els darrers resistents de la tribu. A partir del 6 de juliol Moinier inicià l'obertura de la carretera entre Rabat i Fes passant per Tafilalt, Suk al–Arba, Ain al–Orma i Meknès. En aquesta zona operaven els semmur; rebé reforços del general Ditté i el coronel Braulieres, però ja no dirigí l'evacuació de Fes i al·legant estar malalt de febres anà a Rabat i d'allí a Casablanca en vaixell (el creuer Forbin) i fou substituït pel general Dalbiez, que el 14 de juliol inicià l'evacuació encara que quedaren guarnicions fortificades a diversos punts de la carretera (un total de sis mil [6.000] homes dels que tres mil [3.000] restaren a Meknès o rodalia i uns mil dos-cents (circa 1.200) a la mateixa Fes), guarnicions que eren nominalment de tropes indígenes manades per oficials francesos. Les tropes franceses al Marroc es dividiren en tres (3) seccions: a Mehedia sota el general Ditté, a Meknès sota el general Dalbiez i a Chauya sota el coronel Braulieres. El port de Mehedia quedà sota administració francesa i a les carreteres entre Fes i Casablanca i Rabat es construïren vies militars.
La primavera del 1911 Muley Hafiz decidí acceptar el Protectorat francès. El ministre d'Afers Estrangers francès, Crupi, el dia 20 de maig declarà que no es podia acceptar aquesta petició sense vulnerar els acords d'Algesires (Andalusia, Espanya), però en realitat França ja havia signat un acord secret de protectorat amb el sultà el dia 10 d'abril, sobre el model del Pacte del Bardo signat a Tunísia el 1881. L'actuació militar francesa feia témer als espanyols que perdrien la seva zona d'influència i el 4 de juny un (1) vaixell de guerra espanyol fou enviat a Larraix; desembarcaren el dia 8 i seguí Al–Ksar es–Seghir o Al–Ksar al–Seghir); les tropes espanyoles les manava el coronel Silvestre. Aquestos moviments es justificaren per l'activitat de les tribus i del pretendent rebel Tassia; les forces espanyoles desarmaren a les guarnicions marroquines, travessaren el riu Lucos, prengueren posicions en la carretera d'Al–Ksar es–Seghir a Fes i Arzila, refusaren l'accés a la ciutat de forces del sultà, i imposaren tributs a tot el districte. França rebutjava la iniciativa espanyola però finalment els dos (2) governs s'entengueren al juliol. La situació esdevingué altre cop tensa quan Espanya manifestà la seva intenció d'ocupar Santa Cruz de la Mar Pequeña que li havia estat cedida després de la pau de Tetouan del juny del 1860.
Alemanya estava intranquil·la amb l'actitud francesa de fets consumats cap al Protectorat, i envià a Agadir la canonera Panther oficialment per defensar als seus nacionals (les empreses Atlasgesellchaft, Gondasi Gesellchaft, Marx & Co d'Hamburg i Mogador, i Germans Mannesmann), i provocà l'anomenat «incident d'Agadir». L'1 de juliol la Panther deixà el port, oficialment per ser reparada, i la substituí al cap de cinc (5) dies el creuer Berlin sota comandament del capità de fragata Löhleim; al cap de vuit (8) dies aquest fou substituït per la canonera Ebrer. Aquesta situació fou aprofitada per les tribus d'Adrar, oposades a la intervenció estrangera, que avançaren l'agost cap a Houwara i Ulad Jahja Tarudant, i intentaren destruir la casbah del governador del Sus on hi havia tres (3) representants de l'empresa dels germans Mannesmann. A l'octubre França i Alemanya arribaren a un principi d'acord que establí algunes compensacions econòmiques per a Alemanya al Congo Francès, que foren formalitzades el 4 de novembre, ratificada per l'entrevista a Berlín entre Kilderlen–Wachter i el delegat francès Jules Cambon (auxiliat pel seu germà Paul Cambon, ambaixador a Londres (Regne Unit), per Barrère, ambaixador a Roma (Itàlia), i per Bertie, ambaixador britànic a París, França). La situació d'Alemanya era incomoda perquè el Regne Unit i Rússia havien donat suport a França. El resultat final de l'acord era que Alemanya deixava a França les mans lliures al Marroc a canvi de territoris del Congo Francès i d'altres compensacions menors. L'aplicació del tractat[nota 3] en els aspectes litigiosos quedava sotmès a arbitratge. La ratificació de l'acord es feu a París el 12 de març de 1912 i el pacte de protectorat se signà a Fes el dia 30 de març de 1912.[2] Com a representant, francès signà l'ambaixador a Tànger, Regnault.[nota 4]
El 27 d'abril de 1912 el general Lyautey fou nomenat resident general al Marroc i el cònsol francès a Fes, Gailard, fou nomenat secretari general. Les atribucions del resident general foren regulades per decret el 12 de juny. El tractat fou mal acollit per les tribus. El primer combat seriós fou el de Mahiridia contra els Beni Warain, amb vint-i-cinc (25) morts francesos a més de cent (>100) ferits. Les tropes del sultà s'amotinaren a Fes el 17 d'abril, i arrossegaren quatre mil (4.000) homes (la guarnició francesa era de menys de mil cinc-cents [<1.500]) amb el suport de la població. Els rebels havien preparat un complot en el qual el sultà havia de ser fet presoner a Rabat junt amb l'ambaixador Regnault que l'acompanyava, però el viatge del sultà i l'ambaixador a aquesta ciutat es retardà i el pla fracassà. Els francesos a Fes quedaren assetjats fins al dia 18 que hi arribà el general Moinier amb forces procedents de Dardibiagh i Meknès; després de tres (3) dies de lluita el general entrà a la ciutat el dia 21, declarà l'estat de setge i imposà multes als que havien participat en la revolta. Quinze (15) oficials i quaranta (40) soldats francesos moriren en aquests combats (a més de setanta-quatre [74] ferits, i tretze [13] civils morts); quaranta-vuit (48) marroquins foren condemnats a mort i afusellats, però això no aturà la revolució en tot el país; una (1) divisió de cavalleria del sultà de cent setanta-cinc (175) homes desertà i s'uní a les tribus berbers revoltades vora Fes; Lyautey demanà reforços; el 26 i 27 de maig Fes fou atacada i ocupada en part; el govern francès decidí l'enviament de noves forces (es passà de trenta-cinc mil [35.000] a quaranta-set mil [47.000] homes). El coronel (després general) Gouraud pogué rebutjar finalment als atacants el 5 de juny, i llavors el sultà i Regnault pogueren viatjar a Rabat.
A finals de juliol les forces del general Dalbiez operaven al sud i sud–oest de Fes i les de Gouraud al nord–oest i est, amb base a Sefru, i aconseguiren expulsar a les tribus rebels de tota la zona. Diversos pretendents (roghis) havien sorgit arreu, i la revolta afectava a tot el territori de Dukkala entre Marràqueix i Mazagan. El 25 d'agost el cap rebel Al–Hiba ocupà Marrakech i agafà els francesos de la ciutat incloent el cònsol i el vicecònsol. Lyautey hagué d'enviar a Marràqueix el coronel Mangin, que entrà a la ciutat el 7 de setembre. Al–Hiba havia provocat en poc temps l'oposició de la població per les seves mesures poc encertades, i els caids Al–Galoui i Mtugi donaren ara suport als francesos, amb els que abans no simpatitzaven, i provocaren un aixecament que salvà els presoners francesos i obligà Al–Hiba a fugir cap al sud; els francesos ocuparen també Safi i Mogador.
La qüestió de l'assignació de despeses pel sultà fou negociada per aquest intentat cobrar el màxim possible. Quan demanà una pensió complementària, se li concedí a canvi d'abdicar. Finalment abdicà l'11 d'agost i fou substituït pel seu germà Muley Yusuf, coronat el dia 13. Espanya al·legava el tractat secret del 3 d'octubre de 1904 per l'ocupació de Larraix i Al–Ksar es–Seghir, però França exigia compensacions i en concret la Vall de l'Aigua (ocupada el 1908) i la vall d'Uerga; altres litigis afectaven a l'administració de duanes i al ferrocarril Tànger–Fes. Finalment els dos (2) estats signaren un acord a Madrid el 27 de novembre de 1912, que a grans trets reconeixia la sobirania (no l'anomenava protectorat) espanyola a la part nord–occidental del Marroc.[nota 5]
L'anomenat corredor de Taza al sud de Fes romangué agitat, però tant aquesta regió com la part occidental del Protectorat quedaren ocupats la primavera del 1913. El maig de 1914 fou ocupada Taza i el juny els francesos entraren a Kenitra centre de les tribus zaias rebels.
Primera Guerra Mundial
Primera Guerra Mundial
En esclatar la Primera Guerra Mundial el general Lyautey rebé l'ordre (27 i 28 de juliol de 1914) de limitar l'ocupació a les places costaneres (el «Marroc útil») i enviar tots els soldats a França. Tot seguit trenta-set (37) batallons retornaren a la metròpoli. Taza i els zaias es revoltaren immediatament, però els tres (3) principals caids de les muntanyes de l'Atles i els paixàs de Turudant i Tiznit a la zona d'Agadir, romangueren lleials. El 1915 les tribus del Uadi Ouerga, subvencionades per agents alemanys que actuaven des de la zona del Protectorat Espanyol al Marroc, iniciaren atacs que continuaren el 1916. Al Tafilelt un príncep reial es proclamà sultà (de Marroc, no de Tafilelt). El 1917 el cap rebel Al–Hiba patí una derrota seriosa a Oujda i les seves forces es desbandaren en els mesos següents fins a la primavera del 1918; a finals d'aquest any les forces franceses tornaven a dominar la vila de Tafilelt.
Període 1918–1925
Període 1918–1925
El 1918 els francesos lluitaven a quatre (4) fronts: a la zona fronterera amb el Protectorat espanyol, contra les tribus del Rif i la Yebala; a l'Atles central contra els berbers; al centre contra els poderosos caids Al–Glaoui, Mtuggi, i Gundolfi; i al sud, a la regió de Tafilelt i Kut Aissa. Les operacions foren nombroses però progressivament els francesos s'anaren imposant i el 1923 totes les regions es podien donar per pacificades encara que restaven alguns focus de resistència.
Guerra contra la República del Rif
Guerra contra la República del Rif
Les armes de què disposaven els rifenys, i que havien estat utilitzades contra Espanya, els foren donades en gran part pels alemanys amb la intenció de ser utilitzades contra els francesos. L'abril de 1925 Abd el–Krim atacà territori francès, a la carretera de Taza a Oudja, massacrà a les tribus que romanien lleials a França i amenaçà Ouazzan i Taza. França envià tropes a la frontera nord del Protectorat que foren també reforçades amb quatre (4) batallons vinguts des d'Algèria. El maig divuit (18) batallons d'infanteria, sis (6) esquadrons de cavalleria i divuit (18) bateries entraren en acció: una (1) columna cap al nord de Fes, una (1) central prop de Tissa, i una (1) tercera a l'est a la regió de Taza. Els esforços francesos es dirigien a alliberar les posicions militars assetjades pels rifenys i per les tribus que els hi feien costat; immediatament els francesos entraren a Ouergha, i eliminaren el perill que podia suposar per Fes el no dominar aquesta posició. L'arribada de reforços francesos des de la metròpoli feu augmentar l'ofensiva i el 13 de maig derrotaren els rifenys al mont Biban i s'establí una línia francesa entre aquest punt i Kalaat es–Sless, i així dominaren la carretera de Fes.
El 17 de juny França i Espanya es començaren a coordinar amb la celebració d'una conferència preliminar que tenia per objectiu eliminar el contraban que es feia sobretot des de Tànger i altres punts de la costa. El 23 de juliol es fixà la cooperació francoespanyola tant en el contraban com en l'actuació política i militar. Es feu una proposta de pau a Abd el–Krim, però aquest respongué el 15 d'agost amb una carta oberta a l'assemblea francesa, en la qual acusava al mariscal Lyautey d'haver–lo obligat a la guerra, i demanava la pau i la independència del Marroc. El govern francès preparava l'enviament de nombrosos reforços i nomenà com a cap militar al general Naulin. Pocs dies després, en protesta per haver estar apartat del comandament, dimití Lyautey, que fou substituït al cap d'un mes per Théodore Steeg, governador d'Algèria. El general Philippe Petain fou enviat també per coordinar la gran ofensiva.
Quasi al mateix temps que el desembarcament espanyol a Ajdir començà l'ofensiva francesa amb quaranta (40) avions bombardejant Xexaouen. L'11 de setembre les forces franceses avançaren en un front de més de cinquanta quilòmetres (>50 km) entre Ain Acha i Fezel Beli, i hi trobaren poca resistència. El 16 de setembre els rifenys foren derrotats altres cop al massís de Biban, i s'hagueren de retirar; la tribu dels Beni Zeruel se sotmeté i entre els mesos de novembre i desembre altres tribus del protectorat francès seguiren el seu exemple.
A finals del 1925 arribà a París (Illa de França) el capità britànic Gordon Canning, amb propostes de pau d'Abd el–Krim, però el govern francès rebutjà rebre'l. Els rifenys patiren diverses derrotes els primers mesos del 1926 i es desmoralitzaren; la pèrdua de les collites i les malalties que els afectaven contribuïren al seu ensorrament moral. El 23 de maig els francesos ocuparen Targuist i Abd el–Krim s'hagué de rendir a Izemouren el 27 de maig de 1926; el 30 de maig, en una carta al general Boichut, comandant de les forces franceses, demanada la protecció francesa per a ell i la seva família a canvi d'alliberar als presoners francesos. Fou portat a Fes el 4 de juny i enviat després a l'exili a l'illa de la Reunió. El germà d'Abd el–Krim, comandant de l'exèrcit del Rif, es lliurà als francesos el juliol. El 20 d'octubre un grup de resistents agafà a un grup de soldats francesos a la regió de l'Atles i el seu rescat exigí llargues negociacions. Alguns grups guerrillers rifenys o aliats als rifenys continuaren actius fins al 1927. El 1928 la tribu dels Ait Wadrim, una (1) de les més importants amb dotze mil (12.000) membres, feu submissió incondicional, i durant la resta de l'any la pau només fou pertorbada per actes més de bandidatge que militars.
Inesperadament el resident francès, Steeg, dimití el 2 de gener de 1929. La raó fou que una llei aprovada recentment pel parlament prohibia als seus membres ocupar un càrrec remunerat més de sis (>6) mesos, i com que era senador no podia exercir també el de resident, i encara que els sis (6) mesos no havien passat preferia fer–ho immediatament. El substituí Lucien Saint, anteriorment resident general a Tunísia, que prengué possessió el 21 de febrer. Entre els anys 1929 i 1932 els francesos treballaren a la zona de Tafilelt, construint nombroses posicions que conduïren a la formació d'un districte militar a la regió. Això es feu no sense lluites entre les que cal esmentar l'atac berber a Al–Borgi, a uns cent cinquanta quilòmetres (circa 150 km) al sud de Fes, que fou rebutjat; quan una columna francesa de quatre-cents (400) homes anava a Al–Borgi caigué en una emboscada dels Ait Hadida prop d'Ait Yakub i moriren setanta-quatre (74) soldats i set (7) oficials, a més de deixar trenta-vuit (38) ferits; els Ait Hadida atacaren llavors el lloc d'Ait Yakub però foren derrotats en ser sorpresos mentre esperaven reforços. Aquestos incidents provocaren violentes discussions a la càmera francesa (25 de juny), ja que l'oposició criticava la política de «pacificació» del govern. Afavorí al govern que en les següents setmanes es sotmeteren diverses tribus de la regió del Draa (extrem sud–oest del Marroc francès). El resident Saint viatjà a París (Illa de França) l'agost des d'on telegrafià al general Aure per felicitar–lo per les victòries aconseguides, en el qual més aviat fou una operació de propaganda del govern. No obstant a la frontera amb Algèria continuaven les lluites i el 14 d'octubre un (1) destacament francès de seixanta (60) homes caigué en una (1) emboscada a Jihani i moriren quasi tots.
L'1 de gener de 1930 es declarà obert el port d'Agadir al tràfic internacional. També a començaments del 1930 es descobriren jaciments d'hulla al sud–est i el govern del Protectorat prengué mesures per protegir la zona, especialment a Bu Denib prop de la frontera algeriana. S'organitzà una expedició militar per pacificar definitivament la regió, però tot i la utilització de grans mitjans, les dificultats del terreny no permeteren arribar als punts claus de la rebel·lia, ni sotmetre a algunes tribus. L'abril del 1930 se signà un conveni duaner amb el govern espanyol.
El 14 de setembre de 1933 el resident Saint fou substituït per Auguste Henri Ponsot. Al final del govern d'aquest morí el darrer resistent de la regió del Tafilelt (primavera del 1936).
Segona Guerra Mundial
Segona Guerra Mundial
El 22 de juny de 1940 el resident general, Hippolyte Noguès, declarà la seva lleialtat al govern de l'estat francès dirigit pel mariscal Petain. El novembre del 1942 els aliats desembarcaren al nord d'Àfrica i ràpidament les autoritats del Protectorat reconegueren l'autoritat aliada (8 de novembre). El 21 de juny de 1943 l'anomenat govern de la França Lliure designà un nou resident general, Gabriel Puaux, que estigué en el càrrec fins al 1946.
Residents generals
Residents generals
Louis Hubert Lyautey (1854–1934), governador militar 4 d'agost de 1907 – 28 d'abril de 1912; resident general des d'aquest dia fins a la seva dimissió el 25 d'agost de 1925 i en funcions fins al 4 d'octubre de 1925.
Henri Gouraud (1879–1949) 12 de desembre de 1916 – 7 d'abril de 1917 (interí).
Théodore Steeg (1868–1950) 4 d'octubre de 1925 – 1 de gener de 1929
Lucien Saint (1867–1938) 2 de gener de 1929 – 14 de setembre de 1933.
Auguste Henri Ponsot (1877–1963) 14 de setembre de 1933 – 22 de març de 1936.
Marcel Peyrouton (1887–1983) 22 de març de 1936 – 16 de setembre de 1936.
Hippolyte Noguès (1876–1971) 16 de setembre de 1936 – 21 de juny de 1943.
Gabriel Puaux (1883–1970) 21 de juny de 1943 – 4 de març de 1946.
Eirik Labonne (1888–1971) 4 de març de 1946 – 14 de maig de 1947.
Alphonse Pierre Juin (1888–1967) 14 de maig de 1947 – 28 d'agost de 1951.
Augustin Léon Guillaume (1895–1983) 28 d'agost de 1951 – 20 de maig de 1954.
Francis Lacoste (1905–1993) 20 de maig de 1954 – 20 de juny de 1955.
Gilbert Yves Édmond Grandval (1904–1981) 20 de juny de 1955 – 31 d'agost de 1955.
Pierre Boyer de Latour (1896–1976) 31 d'agost de 1955 – 11 de novembre de 1955.
André Louis Dubois (1903–1991) 11 de novembre de 1955 – 2 de març de 1956.
Banderes
Banderes
La bandera del Protectorat, ja que nominalment conservava totes les atribucions d'un estat, era la bandera vermella de la dinastia, que es venia utilitzant des del segle XVII.
La bandera nacional fou modificada per decret (dahir) del 17 de novembre de 1915, publicada al Butlletí oficial 162, pagina 828, de data 29 de novembre de 1915, que diu: «Per raó dels progressos realitzats pel nostre imperi àrab i el prestigi adquirit, es fa necessari crear un emblema que distingeixi el nostre dels emblemes d'altres nacions, ja que la bandera adoptada pels nostres antecessors pot ser confosa amb altres, particularment amb banderes de senyals a la mar. Per això la nostre bandera portarà un (1) segell de Salomó en verd i de cinc (5) puntes al centre. Vulgui Déu guiar l'emblema pel camí de la prosperitat i la gloria en el present i en el futur». La mesura del segell no s'establí de fet fins al decret de 28 d'abril de 1956.
El pavelló civil fou establert per un annex del dahir es publicà el 13 de març de 1919 al Codi Xerifià de Comerç Marítim, establint: «Capítol V. Sobre el pavelló àrab. Article 41. Les característiques seran les següents: un (1) pavelló vermell amb el segell de Salomó verd i una (1) tricolor a la cantonada superior a la part de la tela oposada al vol».
Aquest pavelló fou regulat pel decret d'1 de setembre de 1923, publicat a la Gazeta Oficial el 18 de setembre de 1923, pagina 1129, on l'article 41 diu: «El pavelló àrab mercant serà hissat a la mar als vaixells registrats a la zona francesa de l'Imperi àrab, quan es trobi amb un vaixell de guerra, quan estigui a port i quan per les autoritats competents se li demani de fer-ho.»
El pavelló es descriu de la manera següent: un (1) pavelló vermell portant al seu centre el segell de Salomó verd de cinc (5) puntes; el diàmetre del cercle imaginari que conté aquest segell és igual a un terç (1/3) de l'altura del pavelló; aquest porta inserit a la part superior propera al pal, una (1) tricolor rectangular vertical en blau, blanc i vermell; aquesta inserció cobreix un terç (1/3) de les dimensions del pavelló total, i estarà vorejada d'una fimbriació blanca d'entre tres mil·límetres (3 mm) i cinc mil·límetres (5 mm) depenent de la mesura del pavelló (hi havia quatre [4] mesures: el pavelló més petit era d'un metre per un metre i mig (1 m x 1,5 m), el més gran de dos metres i mig per tres metres i setanta-cinc centímetres (2, 50 m x 3,75 m).
Història postal
Història postal
La primera agència postal francesa s'establí a Tànger el 1854 però el començament formal d'operacions fou el 1891 quan s'establiren oficines postals a diversos punts del Marroc. Les oficines utilitzaven segells de França sobrecarregats amb pessetes i cèntims, amb la inscripció «Maroc» (després el 1911 en caràcters aràbics); el 1911 es crearen els correus xerifians pel correu local, amb unes emissions especials. L'1 d'agost de 1914 aparegueren els primers segells del protectorat, antics segells amb sobrecàrrega («Protectorat Francais») i el 1917 la primera sèrie totalment nova amb disset (17) segells i sis (6) dissenys, en francs i cèntims i amb el nom simplement de «Maroc».
Moneda
Moneda
Entre els anys 1912 i 1921 utilitzà el rial marroquí subdividit en deu (10) dirhams i cinquanta (50) mazunes. S'emeteren bitllets per la Banca d'Estat del Marroc entre els anys 1910 i 1917, en rials i francs (de quatre [4] rials – vint [20] francs i vint [20] rials – cent [100] francs). Després del 1919 tots els bitllets foren en francs. Monedes de vint-i-cinc (25) cèntims i cinquanta (50) cèntims i d'un (1) franc foren posades en circulació el 1921. El 1928 s'introduïren monedes de cinc (5), deu (10) i vint (20) francs. Els francs hi estigueren en curs fins al 1974.
Notes
Notes
Un detall de les sessions i el text abreujat de la declaració final de la conferencia es poden llegir a l'Enciclopèdia Espasa, volum 33, pàgina 361 i següents.
El desembre D'Amade substituí a Drude.
Un resum molt ampli es troba a l'Enciclopèdia Espasa, volum 33, pàgines 369 i 370.
Un resum molt ampli a l'Enciclopèdia Espasa, volum 33, pàgines 370 i següents.
El text íntegre de l'acord figura a l'Enciclopèdia Espasa, volum 33, pàgines 372, 373 a 378.
Referències
Referències
«Déclaration commune» (en francès). Ministère de l'Europe et des Affaires étrangères, 02.03.1956.
Nelson, Harold D. Morocco, a country study. Foreign Area Studies, The American University, 1985, pàg. 43.
Ubicació de Protectorat francès del Marroc
Pavelló mercant
Bandera del Marroc (1666–1915)
Bandera de l'estat 1915–1956
El passat dimarts 2 de març de 2021 es commemorà el cent vuitanta-cinquè aniversari de la declaració de la independència de la República de Texas, el 2 de març de 1836, que és el nom de l'estat texà que se separà de Mèxic des del 1836 fins al 1845, abans de la seva annexió pels Estats Units.
Històric
Històric
La tardor del 1835 Texas formava part del departament de Coahuila i Texas de la República de Mèxic (ja no era un estat en el sentit de la Constitució del 1824 sinó un departament, ja que Mèxic s'havia convertit en «centralista» i no «federalista»).
Els Estats Units, interessats en altres territoris, ajudaven o fomentaven altres vocacions separatistes com les de l'efímera República de Yucatán i la República de Rio Grande. No obstant això, aquests intents xocaren especialment amb els interessos britànics a Yucatán.
Texas, poblat llavors principalment per colons angloamericans, es revoltà contra l'estat central mexicà dirigit pel president Miguel Barragán del 1835 al 1836, després per José Justo Corro del 1836 al 1837. Després del setge de Fort Alamo el març del 1836, els colons proclamaren la independència de Texas, que mai no fou reconeguda pel govern mexicà. Texas continà sota l'amenaça constant d'invasió de les tropes mexicanes.
El pànic de 1837, nascut d'un excés d'especulacions financeres a les riques terres cotoneres de Mississipí, provocà la fallida de moltes granges, la caiguda del preu del cotó i l'emigració de milers de jardineres arruïnades a la terra.
Aquesta república independent durà nou (9) anys, fins que 29 de desembre de 1845, quan finalment es Texas s'integrà als Estats Units, i n'esdevingué el XXVIII estat. Aquesta annexió conduí a la Guerra Mexicano–nord–americana.
Aquesta independència també estengué l'esclavitud en aquest territori vint-i-nou (29) anys més, després que Mèxic hagués abolit aquesta pràctica el 1829.
Fronteres impugnades
Fronteres impugnades
La República de Texas (en groc) del 1836 al 1845 i les seves reclamacions de terres (en verd). Aquesta darrera part s'integrà provisionalment a Texas arran del Tractat de Guadalupe Hidalgo fins al compromís de 1850.
Abans de la independència, el territori de l'estat mexicà de Coahuila i Texas es limitava a la part oriental de l'actual Texas. Després de la proclamació de la independència, dues (2) faccions s'oposaven al destí del país.
Els «nacionalistes», encapçalats per Mirabeau Bonaparte Lamar, volien particularment l'expansió de Texas a l'oest i reivindicaven territoris que encara eren mexicans, inclosa una part de l'Alta Califòrnia, així com els de Santa Fe de Nou Mèxic, Chihuahua, Coahuila i Tamaulipas, que es troba a la riba esquerra del Riu Gran i a l'est del meridià nord 107 de la seva font.
Els «moderats», liderats per Samuel Houston, rebutjaren aquesta política i defensaren la coexistència pacífica amb els nord–americans abans de l'annexió del país als Estats Units.
El comtat de Miller, al territori d'Arkansas, aleshores dins dels límits de la nova república, esdevingué també un punt de fricció texano–nord–americà: la gent comença a triar una identitat texana; aquesta situació feu que els dos (2) governs tinguin representants d'aquest comtat.
La integració de la República el 1845 com el XXVIII estat de la Unió desencadenà la Guerra Mexicano–nord–americana, que tingué una durada de tres (3) anys. El 2 de febrer de 1848 el tractat de Guadalupe Hidalgo hi posà i consagrà la cessió per part de Mèxic dels territoris reclamats pels texans i dels batejats com a «cessió mexicana» que formen el sud–oest dels Estats Units.
Govern
Govern
Després de la independència, Texas escollí un (1) Congrés de vint-i-nou (29) representants i catorze (14) senadors el 1836. La Constitució de Texas permetia al president un (1) mandat de dos (2) anys, més tard ampliat a tres (3) anys.
La primera sessió del Congrés tingué lloc l'octubre del 1836, a Colúmbia (actual Colúmbia Occidental). Stephen Austin, de vegades anomenat el «Pare de Texas», morí el dia 27 de desembre de 1836, després d'haver exercit durant dos (2) mesos com a secretari d'Estat de la jove república. A causa de les relacions encara tenses amb la República Mexicana, cinc (5) capitals se succeïren el 1836: Washington–on–the–Brazos, Harrisburg, Galveston, Velasco i Colúmbia (en aquella època anomenada «West Columbia»). La nova ciutat de Houston serví de capital des del 1837 fins al 1839. El govern es traslladà a la nova ciutat de Waterloo, establerta el 1835, que passaria a denominar–se Austin i que continuà sent la capital de l'actual Estat de Texas.
El funcionament legal de l'estat era similar al dels actuals Estats Units, amb un (1) Tribunal Suprem i vint-i-tres (23) comtats amb un sheriff a cadascun. Hi ha dues (2) faccions polítiques principals. Els nacionalistes, encapçalats per Mirabeau Bonaparte Lamar, que exigien la independència total de Texas, l'extensió de l'estat cap al Pacífic i l'expulsió dels cherokees i d'altres nadius americans. Els opositors, dirigits per Sam Houston, volien l'annexió de Texas pels Estats Units i la convivència amb els nadius americans.
Relacions diplomàtiques
Relacions diplomàtiques
Placa que marca el lloc de l'Ambaixada de la República de Texas a París el núm. 1 de la Place Vendome el 1842–1843.
El 3 de març de 1837 el president nord–americà Andrew Jackson nomenà Alcée Louis la Branche , membre per la Louisiana membre de la Cambra de Representants, encarregat de negocis per a Texas; la qual cosa comportà, per tant, el reconeixement oficial de la independència de la República.
França feu el mateix 25 de setembre de 1839, quan el rei Lluís Felip nomenà el diplomàtic Jean Pierre Isidore Alphonse Dubois de Saligny a un lloc equivalent.
El Regne Unit no reconegué la independència texana, a causa de les relacions amistoses que mantenia amb Mèxic. No obstant això, existien relacions comercials anglotexanes.
Presidents i vicepresidents de la República de Texas
Presidents i vicepresidents de la República de Texas
Ubicació de la República de Texas
Bandera de la República de Texas (1836–1839)
Bandera de la República de Texas (1839–1845)
Gran segell de la República de Texas (1836–1839)
Gran segell de la República de Texas (1839–1845)
La República de Texas (en groc) del 1836 al 1845 i les seves reclamacions de terres (en verd). Aquesta darrera part s'integrà provisionalment a Texas arran del Tractat de Guadalupe Hidalgo fins al compromís de 1850.
Stephen Austin
Placa que marca el lloc de l'Ambaixada de la República de Texas a París el núm. 1 de la Place Vendome el 1842–1843.
Mèxic el 1824. Texas era part de Mèxic el 1824.
República de Texas (1836–1845)
República de Texas (1836–1845)
El passat dimarts 2 de març de 2021 es commemorà el norantè aniversari del naixement de Mikhaïl Serguéievitx Gorbatxov nota 1 (Stàvropol, RSFS de Rússia, Unió Soviètica; 2 de març de 1931), qui és un advocat i polític rus que fou secretari general del Comitè Central Partit Comunista de la Unió Soviètica des del 1985 fins al 1991 i cap d'Estat de la Unió Soviètica des del 1988 fins al 1991. Rebé el Premi Nobel de la Pau el 1990 i actualment és líder de la Unió de Socialdemòcrates,1 un partit format després de la dissolució oficial del Partit Socialdemòcrata de Rússia el 2007.
Biografia
Biografia
Nasqué el 2 de març de 1931 a Privólnoie (Territori de Stàvropol), prop del Caucas, a la RSFS de Rússia, en el si d'una família camperola.
Entrà a la Unió Comunista de la Joventut (Komsomol) el 1946 i durant quatre (4) anys treballà com a operador ajudant en una recol·lectora de cereals, a l'estació de màquines i tractors de la seva localitat.2 El 1950 començà a estudiar a la Universitat Estatal de Moscou (Rússia); el 1952 ingressà al Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS). El 1953 contragué matrimoni amb Raïssa Maksímovna Titarenko, estudiant de Filosofia, amb qui tindria una (1) filla, Irina, el 1957.
El 1955 obtingué el títol de llicenciat en Dret per la Universitat de Moscou (Rússia), pel que fou el primer titulat universitari que ocuparia el lloc de secretari general del PCUS, en lloc de graduat per l'Escola Superior del Partit (VPSh).
Entre els anys 1955 i 1962 exercí els càrrecs de primer secretari de comitè del Komsomol de Stavropol i del krai de Stavropol (Rússia). El 1970 fou ascendit a cap de departament del comitè territorial del PCUS de Stàvropol. El 1966 passà a ocupar el càrrec de primer secretari de comitè urbà del Partit d'aquesta localitat. El 1967 completà un curs per correspondència a l'Institut Agrícola de Stavropol (Rússia). El 1968 fou triat segon secretari del comitè territorial del PCUS i el 1970 passà a ocupar la primera secretaria d'aquest comitè.
El 1971 arribà al Comitè Central del PCUS. El 1978 fou elegit secretari d'Agricultura en el Comitè Central del Partit Comunista. El 1980 s'incorporà al Politburó del Comitè Central, i es convertí en el seu membre més jove (als quaranta-nou [49] anys).
Etapa de govern
Etapa de govern
1985
1985
Elegit secretari general de el Partit Comunista el 1985, Gorbatxov anuncià que l'economia soviètica estava estancada i que la reorganització era necessària. Inicialment, les seves reformes foren anomenades uskoréniye (acceleració), però després els termes glasnost (liberalització, obertura, transparència) i perestroika (reconstrucció) es feren molt més populars.
Encara que l'era de Leonid Brezhnev se sol considerar com de estancament econòmic, es dugueren a terme una sèrie d'experiments econòmics —en particular en l'organització de les empreses comercials i associacions amb empreses occidentals—. Es debateren una sèrie d'idees reformistes per administradors de mentalitat tecnocràtica, que sovint utilitzaven les instal·lacions de la Unió Comunista de la Joventut com fòrums de discussió. L'anomenada «Generació Komsomol» resultaria ser l'audiència més receptiva per Gorbatxov i el planter de molts homes de negocis i polítics postcomunistes, especialment en les repúbliques bàltiques.
Després de convertir–se en secretari general, Gorbatxov proposà un «vague programa de reforma», que s'aprovà en les sessions d'abril del Comitè Central.3 El maig pronuncià un discurs a Leningrad (Rússia) advocant en favor de reformes més generalitzades. Les reformes s'iniciaren amb la renovació d'alts càrrecs, destacant la substitució d'Andrei Gromiko per Eduard Shevardnadze com a ministre de Relacions Exteriors. Gromyko, menyspreat com 'Sr. Nyet '(Sr. No) a l'Occident, havia servit durant vint (20) anys com a ministre de Relacions Exteriors i estava considerat de «idees antiquades». Robert D. English observà que, tot i la inexperiència diplomàtica de Shevardnadze, Gorbatxov «comparteix amb ell una visió» a més de l'experiència en la gestió d'una regió agrícola de la Unió Soviètica (Geòrgia), el que significava que tots dos (2) posseïen febles vincles amb el complex industrial militar.4
El primer gran programa de canvis introduïts per Gorbatxov fou la reforma de l'alcohol del 1985, que fou dissenyada per lluitar en contra de la difusió de l'alcoholisme a la Unió Soviètica. Es regularen els preus del vodka, el vi i la cervesa, i se'n limitaren les vendes. Les persones que eren sorpreses en estat d'embriaguesa en el treball o en públic eren processades. Es prohibí el consum de begudes alcohòliques en els trens de llarga distància i en els llocs públics, així com se censuraren les escenes de consum de begudes alcohòliques en les pel·lícules. Aquesta reforma, els efectes sobre l'alcoholisme de país són controvertits, fou un cop per al pressupost de l'Estat: segons Aleksandr Yákovlev significà una pèrdua d'aproximadament cent milions (circa 100.000.000) de rubles per la producció de begudes alcohòliques desplaçada al mercat negre.
1986
1986
La perestroika i les seves reformes radicals foren enunciades al XXVII Congrés de Partit Comunista de la Unió Soviètica, celebrat entre els mesos de febrer i març del 1986. No obstant això, molts trobaren el ritme de la reforma massa lent. Diversos historiadors, com Robert D. English, han explicat això com a resultat del ràpid allunyament dins de l'elit soviètica dels «Nous Pensadors» i els conservadors; conservadors que bloquejaven deliberadament el procés de canvi. Això fou exposat en les seqüeles de l'accident de Txernòbil. En aquest incident, com observà English, Gorbatxov i els seus aliats foren «mal informats pel complex industrial militar [i] traïts» pels conservadors, que impediren la informació en relació amb l'incident i, en conseqüència, retardaren la reacció oficial.4 Jack F. Matlock Jr. subratlla que Gorbatxov li digué a les autoritats que revelessin «tota la informació [, però la] burocràcia soviètica bloquejà el flux d'informació».5 Això produí un descontentament internacional contra els soviètics i molts en culparen Gorbatxov. Tot i això, English suggereix que hi hagué un «resultat positiu» de l'accident de Txernòbil, ja que Gorbatxov i els seus companys reformadors reberen un major impuls nacional i internacional per a prosseguir amb la reforma.4
El desembre de 1986 Mikhaïl Gorbatxov donà l'ordre d'alliberar el físic Andrei Sàkharov deportat i aïllat el 1980 a la ciutat de Gorki (Rússia) per Brèjnev, instant a instal·lar un telèfon a l'apartament del científic per poder comunicar–li personalment la seva posada en llibertat.6 Durant el 1986, a la URSS foren alliberats vint (20) presoners de consciència.
1987
1987
El Plenum del Comitè Central de Partit Comunista de la Unió Soviètica el gener del 1987 veuria la cristal·lització de les reformes polítiques de Gorbatxov, incloses les propostes de diversos candidats per a les eleccions i el nomenament de persones externes al Partit en càrrecs en el Govern. També es plantejà per primera vegada la idea d'ampliar les cooperatives en el Plenum. En aquest mateix any, el maig seria un mes de crisi: en un incident gairebé increïble, un jove de la Alemanya Occidental, Mathias Rust, aconseguí volar en una avioneta Cessna 172 fins a Moscou (Rússia), travessant les fronteres soviètiques sense ser detectat i aterrant a prop de la Plaça Roja. Això avergonyí massivament els militars soviètics i Gorbatxov feu grans canvis de personal, començant per la cúpula, on es nomenà Dmitri Iàzov com a ministre de Defensa.3
Les reformes econòmiques ocuparen gran part de la resta del 1987. Al juny s'aprovà una nova llei que atorgava a les empreses més independència i al novembre Gorbatxov edità un llibre titulat Perestroika: New Thinking for Our Country and the World (Perestroika: un nou pensament per nostre país i el món), on aclaria les seves principals idees per a la reforma. No obstant això, al mateix temps augmentava l'acritud personal i professional entre Gorbatxov i Borís Ieltsin. Ieltsin fou substituït com a primer secretari del Partit de Moscou (Gorkom) després de criticar Gorbatxov i altres durant el Plenum d'octubre. Aquesta mesura només eliminà temporalment la influència de Ieltsin.3
El 1987 es rehabilitaren molts opositors de Stalin, una altra part de la desestalinització que s'havia iniciat el 1956 quan per primera vegada es feu públic el testament de Lenin.
1988
1988
L'any 1988 veié la introducció de la glasnost de Gorbatxov, que donà noves llibertats individuals als ciutadans, com una major llibertat d'expressió i llibertat de religió —encara que Gorbatxov és ateu 7—. Aquest fou un canvi radical, ja que el control de la paraula i de la repressió de les crítiques per part de govern havia estat anteriorment una part central de sistema soviètic. La premsa es feu molt menys controlada i milers de presos polítics i dissidents foren posats en llibertat. L'objectiu de Gorbatxov a la realització de la glásnostva fou pressionar els conservadors dins el PCUS que s'oposaven a les seves polítiques de reestructuració econòmica amb l'esperança que, per mitjà de diferents gammes d'obertura, debat i participació, el poble soviètic donés suport les seves iniciatives de reforma. Al mateix temps, s'obrí a si mateix i les seves reformes per a més crítiques en l'opinió pública, com s'evidencia en una carta de Nina Andreyeva criticant Gorbatxov i les seves reformes en l'edició de març de Sovetskaya Rossiya.3
Aquestes crítiques tornarien a la fi dels anys 1980 quan es feren patents l'escassetat de productes bàsics —es tornà al sistema de cartilles de proveïment, típiques dels temps de guerra—, les grans deutes i la disminució de les reserves d'or.
La Llei de Cooperatives promulgada el maig del 1988 fou potser la més radical de les reformes econòmiques durant la primera part de l'era de Gorbatxov. Per primera vegada des de la Nova Política Econòmica de Vladímir Lenin, la llei permet la propietat privada de les empreses de serveis, la indústria manufacturera i els sectors de comerç exterior. Inicialment, la llei imposava alts imposts i restriccions d'ocupació, però aquests foren revisats més tard per no descoratjar l'activitat del sector privat. En virtut d'aquesta disposició, les cooperatives restaurants, botigues i els fabricants de manufactures es convertiren en part de l'escena soviètica. Cal assenyalar que algunes de les Repúbliques Socialistes Soviètiques ignoraren aquestes restriccions; a Estònia a les cooperatives se'ls permeté atendre les necessitats dels visitants estrangers i l'establiment d'associacions amb empreses estrangeres.
El juny del 1988, a la XIX Conferència del Partit Comunista de la Unió Soviètica, Gorbatxov inicià radicals reformes destinades a reduir el control de la maquinària governamental sobre les activitats privades. Proposà un nou executiu en la forma d'un sistema presidencial, així com un nou element legislatiu que es denominaria el Congrés dels Diputats del Poble de la Unió Soviètica.3
1989
1989
Les eleccions per al Congrés dels Diputats del Poble de la Unió Soviètica se celebraren els mesos de març i abril del 1989. El 15 de març de 1990 Gorbatxov fou elegit com el primer President de la Unió Soviètica.3 Amb el cinquanta-nou per cent (59%) dels vots dels diputats es convertí en un candidat sense oposició. El Congrés es reuní per primera vegada el 25 de maig. La seva primera tasca fou l'elecció dels representants de Congrés que s'asseurien al Soviet Suprem de la Unió Soviètica. No obstant això, el Congrés portà problemes per Gorbatxov, ja que les seves sessions foren televisades en viu, generant més crítiques i la comanda popular d'una reforma encara més ràpida. En les eleccions, foren derrotats molts candidats del Partit. A més, Borís Ieltsin fou elegit per Moscou (Rússia) i tornà a la vida política per convertir–se en el principal crític verbal de Gorbatxov.3
La resta del 1989 estigué marcat per les qüestions nacionals que es tornaven cada vegada més problemàtiques i la dramàtica caiguda de la Bloc de l'Est. Tot i que la distensió internacional aconseguí nivells sense precedents amb la retirada soviètica de la guerra de l'Afganistan —que conclogué el gener— i que els diàlegs entre els Estats Units i la Unió Soviètica continuaren amb Gorbatxov i George HW Bush. Les reformes internes començaren a patir la creixent divergència entre els reformistes que criticaven el lent ritme de canvi i els conservadors que criticaven l'extensió del canvi. Gorbatxov afirmà que tractava de trobar un (1) equilibri entre les dues (2) ideologies, però que això només generà més crítica cap a ell.3
El 1989 Jacques Delors i Mikhaïl Gorbatxov reberen el Premi Príncep d'Astúries de Cooperació Internacional «pels seus esforços, al llarg dels últims anys, per afavorir la cooperació internacional i eliminar les barreres que dificulten l'entesa entre les nacions». 8
El novembre del 1989 es produí la caiguda del Mur de Berlín (Alemanya), a la qual contribuí decisivament la política exterior del govern de Gorbatxov. En el XXX aniversari de l'esdeveniment, el president d'Alemanya Frank–Walter Steinmeier dirigí una carta a l'últim dirigent de la Unió Soviètica en la qual declarava que «no hem oblidat, i mai ho farem, que el miracle de la reunificació pacífica del meu país i la fi de la divisió d'Europa no haurien estat possibles sense les decisions valentes i humanes que prengué vostè personalment llavors.»9
1990
1990
Mikhaïl Gorbatxov rebé el Premi Nobel de la Pau el 1990 pels canvis en les relacions entre l'Est i l'Oest.10
Gorbatxov viatjà a Espanya el 26 d'octubre de 1990. S'entrevistà amb Felipe González en relació amb la Cimera de París (França) de la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa que s'anava a celebrar al novembre. Espanya acceptà intervenir per la URSS a la Comunitat Econòmica Europea i se signà un acord comercial d'exportació espanyola.11 Elogià la Transició Espanyola en un discurs que pronuncià al Senat i la relacionà amb els canvis que estava vivint l'URSS en aqueix moment.12
El cop d'Estat i la dissolució de la Unió Soviètica
El cop d'Estat i la dissolució de la Unió Soviètica
El març del 1991 es convocà un referèndum a la Unió Soviètica i el setanta-vuit per cent (78%) dels votants optà pel «sí» a la continuïtat de la Unió Soviètica. Però amb la signatura del Tractat de Belavezha, promogut pel president de la RSFS de Rússia Borís Ieltsin, es dissolia de facto la Unió Soviètica, en separar–se'n les RSFS de Rússia, RSS d'Ucraïna i RSS de Bielorússia .
La reconstrucció econòmica seria un dels principals fracassos de Gorbatxov: la perestroika suposava treure a l'economia soviètica del caos i l'anquilosament en què estava sumida, introduint major llibertat d'empresa i deixant actuar el mercat per corregir els defectes de la planificació. Aquestes reformes no tingueren resultats positius immediats, ja que desorganitzaren encara més el sistema productiu existent i aprofundiren l'empobriment de la majoria de la població. Tot això creà tensions socials, agreujades pels interessos políticoeconòmics que es veien afectats.13
En l'aspecte polític s'inicià una obertura que havia de conduir gradualment a una democràcia pluripartidista. Però els avenços en aquest camí, qualificats d'excessius per la «vella guàrdia» comunista, foren considerats massa lents per la creixent oposició aliena al partit: Gorbatxov i el seu equip avançaven a poc a poc per les resistències existents dins el règim i pel temor a perdre el control del procés. L'efecte principal de l'obertura fou l'eclosió dels sentiments nacionalistes que quallaren en moviments independentistes en les diverses repúbliques que formaven la Unió Soviètica.13
El 19 d'agost de 1991 es produí un intent de cop d'Estat de tendència involucionista a mans d'un grup d'alts funcionaris de l'PCUS, de el govern i el KGB. Aquest intent fou detingut per la força de el moviment encapçalat pel president de la RSFS de Rússia Borís Ieltsin, el qual, després del fracassat cop d'Estat, prengué la decisió d'il·legalitzar el PCUS i de decretar la nul·litat de l'annexió de les repúbliques bàltiques. Cada vegada més debilitat políticament, sobretot arran de l'acció política de Borís Ieltsin, Gorbatxov hagué de dimitir del seu càrrec de secretari general del PCUS i dissoldre el Comitè Central.
El 25 de desembre de 1991 es dissolgué oficialment la Unió Soviètica i, com a conseqüència de la negativa dels presidents de les Repúbliques de la Comunitat d'Estats Independents (CEI) de reconèixer els òrgans de poder central, Gorbatxov optà per dimitir del seu càrrec de president de l'URSS .
Atesa la situació creada amb la formació de la Comunitat dels Estats Independents, procés meva activitat com a president de la Unió Soviètica. Prec aquesta decisió per consideracions de principi. S'ha imposat la línia del desmembrament de país i de la desunió de l'Estat, cosa que no puc acceptar. A més, estic convençut que resolucions de tal envergadura s'haurien d'haver pres basant–se en la voluntat expressa de la vila (és a dir, un referèndum). El destí volgué que quan em viu al front de l'Estat ja estigués clar que el nostre país estava malalt. Avui estic convençut de la raó històrica dels canvis iniciats el 1985. Hem acabat amb la Guerra Freda, s'ha aturat la carrera armamentística i la dement militarització de país, que havia deformat la nostra economia, la nostra consciència social i la nostra moral.
Mikhaïl Gorbatxov,
5 de desembre de 1991
Vida després de la presidència
Vida després de la presidència
Després de la seva renúncia i la dissolució de la Unió Soviètica, Gorbatxov es mantingué actiu en la política russa. Durant els primers anys de l'era postsoviètica, expressà crítiques a les reformes dutes a terme pel president de Rússia Borís Ieltsin. Quan Ieltsin convocà un referèndum per al 25 d'abril de 1993 en un intent d'aconseguir poders encara més grans com a president, Gorbatxov no votà i en canvi convocà noves eleccions presidencials.14
Gorbatxov feu una visita privada a Espanya de quinze (15) dies el 1992. Fou en primer lloc a Palma de Mallorca (Illes Balears) i dinà amb el rei Joan Carles I al Palau de Marivent. A l'illa realitzà un recorregut turístic visitant la Cartoixa de Valldemosa. Després es traslladà a Sevilla (Andalusia) per visitar la Exposició Universal, on es trobà amb Felipe González. Després d'això es dirigí a Lanzarote (Canàries).15 Aquest mateix any rebé el títol de doctor honoris causa per la Universitat Nacional de Cuyo (Mendoza, Argentina).16
El 1999 morí la seva dona, Raïssa Gorbatxova, amb qui estigué casat durant quaranta-sis (46) anys, a causa d'una leucèmia.
Després d'una carrera fallida per la Presidència el 1996 Gorbatxov fundà el Partit Socialdemòcrata de Rússia, que era una unió entre diversos partits socialdemòcrates russos. Renuncià com a líder del partit el maig del 2004 després d'un desacord amb el president del partit per la direcció en la campanya electoral del 2003. Més tard el 2007 el partit fou prohibit pel Tribunal Suprem de la Federació de Rússia per la seva incapacitat d'establir càrrecs locals amb almenys cinc-cents (500) membres en la majoria de les regions de Rússia, cosa que és requerit per la llei russa perquè una organització política sigui classificada com un partit.17 A la fi d'aquest any Gorbatxov fundà un nou partit polític, anomenat la Unió de Socialdemòcrates.1 i el juny del 2004, Gorbatxov representà a Rússia en el funeral de Ronald Reagan.
Gorbatxov també ha aparegut en nombrosos mitjans de comunicació des de la seva dimissió del càrrec. El 1993 aparegué com ell mateix en la pel·lícula de Wim Wenders Tan lluny, tan a prop! , La continuació de Cel sobre Berlín. El 1997 Gorbatxov aparegué amb la seva néta Anastàsia en un comercial de televisió emès internacionalment de Pizza Hut.18 El pagament de l'empresa nord–americana per a l'anunci de seixanta segons (60 s) fou per a la Fundació Gorbatxov sense ànim de lucre.19 El 2007 la marca francesa de luxe Louis Vuitton anuncià que Gorbatxov anava a aparèixer en una campanya publicitària per a la seva portaequipatges.
El 2002 tornà a visitar Espanya, on rebé el Premi Carles V de mans del Príncep d'Astúries al monestir de Yuste, a Extremadura.20
El 2004, al costat de Bill Clinton i Sophia Loren, obtingué un Premi Grammy en la categoria de millor àlbum parlat per a nens, per la narració del conte «Pere i el llop».21 Cinc (5) anys més tard, el 2009, edità Cançons per a Raïssa, un disc de balades romàntiques per recaptar fons per a una organització benèfica dedicada a la seva difunta esposa. En l'àlbum Gorbatxov interpreta les cançons acompanyat pel músic rus Andrei Makarevich.22 23
Després de la mort de Borís Ieltsin el 23 d'abril de 2007 Gorbatxov l'elogià, afirmant que Ieltsin era digne d'elogis per haver assumit la «difícil tasca de dirigir a la nació en l'era postsoviètica [i] sobre les espatlles estan tant grans fets per al país com a greus errors».24
Des de la seva dimissió Gorbatxov ha romàs involucrat en els assumptes mundials. El 1992 creà la Fundació Gorbatxov, amb seu a San Francisco (Califòrnia), i més tard Green Cross International, amb les quals es convertí en un (1) dels tres (3) principals patrocinadors de la Carta de la Terra. També es feu membre del Club de Roma i el Club de Madrid. Constitueix el major fòrum d'expresidents i primers ministres democràtics, que s'han unit per donar resposta a la creixent demanda de suport entre líders en dues (2) línies d'acció fonamentals: lideratge per a la governança democràtica i resposta en situacions de crisi i postcrisi. Les dues (2) línies de treball tenen com a finalitat comuna afrontar el desafiament de la governança democràtica i els conflictes polítics en situacions en què l'experiència dels membres és fonamental. una organització independent i sense ànim de lucre formada per vuitanta-un (81) ex–caps d'Estat i de Govern democràtics.
En la dècada que seguí a la Guerra Freda Gorbatxov s'oposà tant al bombardeig de l'OTAN sobre Iugoslàvia el 1999 com a la guerra de l'Iraq encapçalada pels Estats Units el 2003. El 27 de juliol de 2007 criticà la política exterior dels Estats Units i digué: «el que ha seguit són les accions unilaterals, el que ha seguit són guerres, el que ha seguit és ignorar el Consell de Seguretat de l'ONU, ignorant el dret internacional i fent cas omís de la voluntat del poble, fins i tot la de el poble nord–americà».25 Aquest mateix any visità Nova Orleans (Louisiana), una de les ciutats afectades pel huracà Katrina i prometé que hi tornaria el 2011 per liderar personalment una revolució local si el govern dels Estats Units no havien reparat els dics en aquest moment. Digué que l'acció revolucionària ha de ser un últim recurs.26
El setembre del 2008 Gorbatxov anuncià que anava a fer un retorn a la política russa, juntament amb l'exagent del KGB, Aleksandr Lébedev.27 El seu partit és conegut com el Partit Independent Democràtic de Rússia. També és copropietari del diari d'oposició Nóvaia Gazeta.28
El 20 de març de 2009 Gorbatxov es reuní amb el president nord–americà Barack Obama i el vicepresident Joe Biden en els esforços per «reprendre» les tenses relacions entre Rússia i els Estats Units.29
El 19 de desembre de 2019 Gorbatxov als seus vuitanta-vuit (88) anys fou ingressat en un hospital de Moscou a causa d'una pneumònia, de la qual es recuperaria dies després.
El 2 de març de 2020 el president Vladímir Putin felicità Gorbatxov amb motiu del seu LXXXIX aniversari, manifestant la seva gran paper en la història.30
El 16 d'abril de 2020, davant la Pandèmia per coronavirus, Gorbatxov digué que per vèncer el coronavirus caldria reduir i retallar les despeses militars.31
Vegeu també
Vegeu també
Frederik de Klerk, últim president de l'apartheid de Sud–àfrica i Premi Nobel de la Pau .
Notes
Notes
↑ [mʲɪxʌil sʲɪrgʲejɪvʲɪʨ gərbʌʨof] ; en rus , Михаил Сергеевич Горбачёв, Mikhaïl Serguéyevich Gorbatxov .
Referències
Referències
↑ Current Biography, 1985. The HW Wilson Co, New York, 1985.
↑ a b c d e f g h Gorbachev, MS,Memoirs, Bantam Books, London, 1996.
↑ a b c English, RDRussia and the Idea of the West: Gorbachev, Intel·lectuals and the End of the Cold War, Columbia University Press, 2000.
↑ Matlock, JF Jr., Reagan and Gorbachev: How the Cold War Ended, 2004.
↑ Освобождение Сахарова – L'alliberament de Sàkharov (en rus)
↑ «Mikhaïl Gorbatxov confessa el seu ateisme». Primera Hora.
↑ Web de la Fundació Princesa d'Astúries. «Jacques Delors i Mikhaïl Gorbatxov. Acta del Jurat».
↑ Alemanya agraeix a Gorbatxov el seu paper en la fi de la divisió alemanya. EFE – Berlín, 05.11.2019.
↑ Ricardo Moreno i Pilar Bonet (16 d'octubre de 1990). «Mikhaïl Gorbatxov, Premi Nobel de la Pau 1990». El País.
↑ «Gorbatxov a Espanya». Història d'Iberia Vella (113): 21. Octubre del 2014.
↑ Vídeo d'un programa de RTVE. «Visita de Gorbatxov a Madrid – 1990».
↑ a b Biografies i Vides. «Mikhaïl Gorbatxov».
↑ Maurizio Giuliano , Mussen schnell Wahlen (entrevista), Profil , núm. 19. 10 Mai 1993, pàg. 61.
↑ Manresa, Andreu (23 d'agost de 1992). «Gorbatxov inicia una visita privada a Espanya, convidat pel Rei i el Govern» . El País.
↑ «Títol de doctor honoris causa de la UNCuyo a Dr. Mikhail Gorbatxov».
↑ «Mosnews.com». Arxivat des de l'original el 23 d'abril de 2007.
↑ (1 d'abril de 2006). «Pizza Hut – Gorbachev». Youtube.
↑ «Mikhail Gorbachev appears in Pizza Hut advertising campaign.» 23 de desembre de 1997. PRNewswire.
↑ EFE (4 de juny de 2002). «El Príncep lliura a Gorbatxov el Premi Carles V». El País.
↑ «Gorbachev and Clinton win Grammy» (en anglès). BBC News. 9 de febrer de 2004.
↑ «Gorbatxov grava un disc de cançons romàntiques». El País. 17 de juny de 2009.
↑ Odynova, Alexandra (19 de juny de 2009). «Former Soviet Leader Gorbachev Records Àlbum». The Saint Petersburg Times.
↑ «Ex–Russian Leader Boris Ieltsin Dies». CBS News. 23 de abril de 2007.
↑ «Gorbachev Vows Revolution If New Orleans Levees Your say Improve». The Huffington Post.
↑ Blomfield, Adrian (29 de setembre de 2008). «Mikhail Gorbachev returns to Russian politics». The Daily Telegraph (UK).
↑ «Лебедев и Горбачев стали совладельцами Новой газеты». grani.ru. 7 de juny de 2006.
↑ «Putin felicita Gorbatxov pel seu aniversari i destaca el seu paper en la història.».
↑ «Gorbatxov: "Per vèncer el coronavirus cal retallar les despeses militars"» .
Fonts
Fonts
Fonts primàries
Fonts primàries
Mikhaïl Gorbatxov, Perestroika: New Thinking for Our Country and the World, Perennial Library, Harper & Row, 1988, ISBN 0-06-091528-5.
Mikhaïl Gorbatxov, Memoirs , Doubleday, 1996, ISBN 0-385-48019-9.
Mikhaïl Gorbatxov Moral Lesson of the Twentieth Century with Daisaku Ikeda (2005).
«At Historic Crossroads: Documents on the December 1989 Malta Summit» in Cold War International History Project Bulletin 2001 (12-13): 229-241. ISSN 1071-9652.
Fonts secundàries
Fonts secundàries
Anders Aslund, Gorbachev 's Struggle for Economic Reform Cornell University Press, 1991.
Archie Brown, The Gorbachev Factor, Oxford University Press, 1997, ISBN 0-19-288052-7.
Farnham, Barbara. «Reagan and the Gorbachev Revolution: Perceiving the End of Threat.» Political Science Quarterly, 2001 116 (2): 225-252. ISSN 0032-3195.
Marshall Goldman , What Went Wrong with Perestroika? WW Norton, 1992.
Jackson, William D. «Soviet Reassessment of Ronald Reagan, 1985–1988.» Political Science Quarterly 1998–1999 113 (4): 617-644. ISSN 0032-3195.
Jack Matlock, Reagan and Gorbachev: How the Cold War Ended (2004).
Jack Matlock, Autopsy on an Empire: The American Ambassador s Account of the Collapse of the Soviet Union (1995).
David Remnick, Lenin's Tomb: The Last Days of the Soviet Empire (Random House, New York, 1993).
Robert Strayer, Why Did the Soviet Union Collapse? Understanding Historical Change ME Sharpe. 1998.
Albuquerque, Cesar. Perestroika em curso: uma análise da evolução do pensamento político e econômico de Gorbachev (1984–1991), Tesi de mestratge. Universitat de São Paulo, 2015 (en portuguès).
Gorbatxov visitant una granja a l'Alemanya Oriental el 1966.
Gorbatxov junta a Ronald Reagan durant la Cimera de Ginebra, a Suïssa, el 19 de novembre de 1985.
Mikhaïl Gorbatxov a l'Alemanya Oriental el 1986.
Mikhaïl Gorbatxov el 1987.
Mikhaïl Gorbatxov junt al president dels Estats Units Ronald Reagan.
El president Mikhaïl Gorbatxov, el president Ronald Reagan i el vicepresident, George H. W. Bush, a Nova York, el 1988.
Mikhaïl Gorbatxov el 1990.
Mikhaïl Gorbatxov el 2004.
Mikhaïl Gorbatxov el 2007.
Gorbatxov (a l'esquerra) amb l'ex–primer ministre canadenc Brian Mulroney i la ex–primera ministra britànica Margaret Thatcher en el funeral de Ronald Reagan l'11 de juny de 2004.
Gorbatxov i l'actual president de Rússia Vladímir Putin.
Gorbatxov (a la dreta) essent presentat a Barack Obama per Joe Biden el 20 de març de 2009.
Gorbatxov el març del 2013.
Mikhaïl Serguéievitx Gorbatxov
Mikhaïl Serguéievitx Gorbatxov
El passat dimarts 2 de març de 2021 es commemorà el cent vintè aniversari del naixement de Grete Hermann (Bremen, Baixa Saxònia, Alemanya, 2 de març de 1901— ibídem, 15 de febrer de 1984), qui fou una matemàtica i filòsofa alemanya coneguda pel seu treball en matemàtiques, física, filosofia i educació. Es feu notar per la seva obra filosòfica sobre els fonaments de la mecànica quàntica i en l'actualitat és més coneguda per una refutació d'un teorema de John von Neumann sobre l'absència de variables ocultes. Aquest teorema tingué una forta influència en el desenvolupament de la mecànica quàntica, i la refutació per Hermann romangué gairebé desconeguda durant dècades.[1][2]
Matemàtiques
Matemàtiques
Hermann estudià matemàtiques a Göttingen (Baixa Saxònia) sota la direcció d'Emmy Noether. La seva tesi doctoral, «Die Frage der endlich Vielen Schritte in der Theorie der Polynomideale» (en anglès «The Question of Finitely Many Steps in Polynomial Ideal Theory»), publicada a Mathematische Annalen, és el document fundacional de l'àlgebra computacional. Establí per primera vegada l'existència d'algorismes (inclosos els límits de complexitat) per a molts dels problemes bàsics de l'àlgebra abstracta, com ara la pertinença a un ideal d'anell de polinomis. El seu algorisme de descomposició en ideals primaris encara s'utilitza avui dia.[3]
Assistent de Leonard Nelson
Assistent de Leonard Nelson
Del 1925 al 1927 Hermann treballà com a assistent de Leonard Nelson, matemàtic i filòsof alemany. El 1932 Hermann feu juntament amb Minna Specht una edició pòstuma de l'obra de Nelson System der philosophischen Ethik und Pädagogik mentre prosseguia les seves pròpies recerques. El 1926 participà en la fundació d'un grup de joves socialistes radicals: l'ISK (partit que també rebé el suport d'Albert Einstein. Aquest partit participà de l'intent de conformar un front unit contra el nazisme i fou molt actiu en la resistència durant la Segona Guerra Mundial.
Mecànica quàntica
Mecànica quàntica
Com a filòsofa, Hermann estava particularment interessada en els fonaments de la física. El 1934 es traslladà a Leipzig (Saxònia) amb la intenció de conciliar el disseny neokantià de causalitat amb la nova mecànica quàntica.[4] A Leipzig (Saxònia) tingué moltes discussions amb Carl Friedrich von Weizsäcker i Werner Heisenberg. Es coneix el contingut dels seus treballs en aquest període, amb una èmfasi en la distinció entre predictibilitat i causalitat, per tres (3) de les seves publicacions, pels intercanvis de discussions que feu amb Weizsäcker i la discussió sobre l'obra d'Hermann en el capítol 10 de Der Teil und das Ganze de Heisenberg.[5][6] El seu Die naturphilosophischen Grundlagen der Quantenmechanik, publicat a Dinamarca, ha estat citat com «un dels primers i millors tractaments filosòfics sobre la nova mecànica quàntica».[7] En aquest assaig, es conclou:[8]
«
La teoria de la mecànica quàntica ens força [...] a deixar l'assumpció del caràcter absolut del coneixements sobre la natura i tractar amb el principi de causalitat independentment d'aquesta suposició. La mecànica quàntica, per tant, no ha contradit la llei de la causalitat en absolut, sinó que ho ha aclarit i ha eliminat altres principis que no estan necessàriament connectats amb ella.
»
— Grete Hermann, The foundations of quantum mechanics in the philosophy of nature
El 1935 Hermann publicà un argument que mostrava un defecte evident en la demostració d'un (1) teorema del 1932 de Von Neumann. No obstant això, aquest teorema seguí sent àmpliament invocat per afirmar que una teoria quàntica de variables ocultes era impossible, i la demostració d'Hermann havia passat desapercebuda per la comunitat científica fins que John Stewart Bell la redescobrí independentment i la publicà el 1966, i que Max Jammer informés el 1974 del precedent de la demostració d'Hermann. Alguns han especulat sobre el desenvolupament històric molt diferent que podria haver tingut la mecànica quàntica si la crítica d'Hermann no s'hagués mantingut gairebé ignorada durant dècades. En particular, podria haver posat en qüestió la interpretació de Copenhaguen, proporcionant una base creïble per a l'ulterior desenvolupament de les teories de les variables ocultes no locals.[5]
El 2010 Jeffrey Bub publicà una argumentació segons la qual Bell (i per tant també Hermann) havia interpretat erròniament la demostració de von Neumann: Bub argüia que, en realitat, Von Neumann no intentava demostrar la impossibilitat absoluta de variables ocultes i que la seva prova en última instància no era errònia.[9] La validesa de l'argument de Bub és, al seu torn, qüestionada.[10]
El juny del 1936 Hermann obtingué el premi Richard Avenarius juntament amb Eduard May i Th. Vogel.[11]
Compromís antinazi
Compromís antinazi
Quan Hitler arribà al poder a Alemanya, Hermann prengué part en el moviment de resistència contra els nazis. Fou membre de la Internationaler Sozialistischer Kampfbund (ISK), (Lliga Internacional Socialista), Partit Socialista escindit del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya durant la República de Weimar.[12]
Emigració i anys posteriors
Emigració i anys posteriors
El 1936 Hermann deixà Alemanya per Dinamarca i posteriorment, França i el Regne Unit.[12] A Londres (Anglaterra, Regne Unit), a fi d'evitar sobresortir a causa de la seva procedència alemanya, es casà amb un home anomenat Edward Henry a principis del 1938.[13] La seva presència fou justificada pels esdeveniments: dos (2) anys més tard, el govern britànic invocà la seva regulació fins aleshores amagada, Reglament 18B de Defensa (General) del 1939 que permetia l'internament de persones sospitoses de ser simpatitzants nazis i l'efecte del 18B era la suspensió de l'habeas corpus.
Després que la guerra acabés el 1945, pogué combinar els seus interessos en física i matemàtiques amb la filosofia política. S'uní al Partit Socialdemòcrata d'Alemanya en tornar el 1946 al que esdevindria, el 1949, la República Federal Alemanya (Alemanya Occidental). A partir del 1947 fou una de les persones que estigueren darrere del programa Bad Godesberg, un manifest que marcà el canvi d'orientació política i ideològica del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya a la segona meitat del segle XX i publicat el 1959, que proporcionà una detallada plataforma de modernització que portà el partit al govern els anys seixanta (60).[14]
Fou nomenada professora de filosofia i física a la Pädagogische Hochschule de Bremen (Baixa Saxònia) i tingué un paper rellevant en la Gewerkschaft Erziehung und Wissenschaft. Del 1961 al 1978 presidí la Philosophisch–Politische Akademie, una organització fundada per Nelson el 1922, orientada cap a l'educació, la justícia social, l'acció política responsable i la seva base filosòfica.[12][15]
Referències
Referències
Soler, Léna. The Convergence of Transcendental Philosophy and Quantum Physics: Grete Henry–Hermann's 1935 Pioneering Proposal (en anglès). Springer Netherlands, Dordrecht, 2009, pàg. 329–344. DOI 10.1007/978-1-4020-9510-8_20. ISBN 9781402095092.
Herzenberg, C. L. «Grete Hermann: An early contributor to quantum theory». arXiv:0812.3986 [physics], 20.12.2008.
Ciro., Ciliberto,. Applications of Algebraic Geometry to Coding Theory, Physics and Computation. Springer Netherlands, Dordrecht, 2001. ISBN 9789401010115.
Bacciagaluppi, Guido; Crull, Elise «Heisenberg (and Schrödinger, and Pauli) on hidden variables». Studies in History and Philosophy of Science Part B: Studies in History and Philosophy of Modern Physics, 40, 4, 2009–2012, pàg. 374–382. DOI: 10.1016/j.shpsb.2009.08.004. ISSN: 1355-2198.
Constituting objectivity : transcendental perspectives on modern physics. Springer, Dordrecht, 2009. ISBN 9781402095108.
Jagdish,, Mehra,. The historical development of quantum theory. ISBN 0387906428.
Elise, Crull,; Guido, Bacciagaluppi,. «Translation of: W. Heisenberg, ‘Ist eine deterministische Ergänzung der Quantenmechanik möglich?’» (en anglès).
Grete Hermann «The foundations of quantum mechanics in the philosophy of nature». The Harvard Review of Philosophy VII, 1999, pàg. 35–44.
Bub, Jeffrey «Von Neumann's ‘No Hidden Variables' Proof: A Re–Appraisal» (en anglès). Foundations of Physics, 40, 9–10, 11.06.2010, pàg. 1333–1340. DOI: 10.1007/s10701-010-9480-9. ISSN: 0015-9018.
Mermin, N. David; Schack, Rüdiger «Homer nodded: von Neumann's surprising oversight». Foundations of Physics, 48, 9, 2018–2019, pàg. 1007–1020. DOI: 10.1007/s10701-018-0197-5. ISSN: 0015-9018.
Freiherr v. Weizsäcker, C. F.; Lindner, Konrad «Carl Friedrich von Weizsäcker über sein Studium in Leipzig» (en alemany). NTM International Journal of History and Ethics of Natural Sciences, Technology and Medicine, 1, 1, 1993–2012, pàg. 3–18. DOI: 10.1007/bf02914089. ISSN: 0036-6978.
«Archiv der sozialen Demokratie» (en alemany).
«Marriage registry index» (en anglès). FreeBMD. ONS..
E., Abele, Andrea. Traumjob Mathematik!: Berufswege von Frauen und Männern in der Mathematik. Birkhäuser, Basel, 2004. ISBN 3764367490.
Brune, Jens Peter. «Philosophisch–Politische Akademie (PPA)».
Grete (Henry-)Hermann (March 2, 1901 – April 15, 1984), German mathematician and philosopher.
El passat dilluns 1 de març de 2021 es commemorà el dos-cents setè aniversari dels Acords de Chaumont (o Tractat de Chaumont), que foren una sèrie d'acords signats per separat entre l'Imperi austríac, el Regne de Prussia, l'Imperi rus i el Regne Unit, signats l'1 març de 1814, tot i que que la signatura real tingué lloc entre els dies 9 i el 19 de març. El Tractat tenia la intenció de dibuixar els poders de la Sisena Coalició cap a una aliança més propera en el cas que França refusés els acords de pau oferts recentment. Cadascun acordà posar cent cinquanta mil (150.000) soldats en el camp en contra de França, per a garantir, durant vint (20) anys, la pau europea (una vegada aconseguida), contra qualsevol agressió francesa.[1]
Context històric
Context històric
Seguint les converses del febrer del 1814, representants d'Àustria, Prussia, Rússia i el Regne Unit acordaren una reunió a Chaumont (Alt Marne, Gran Est de França), l'1 de març de 1814. El Tractat de Chaumont resultant fou signat entre els dies 9 i 19 de març de 1814, (malgrat datar–lo l'1 de març de 1814), per l'emperador Alexandre I de Rússia, l'emperador Francesc II (amb Metternich), el rei Frederic Guillem III, i el ministre d'Afers Exteriors britànic, el vescomte de Castlereagh. El Tractat demanava a Napoleó que deixés totes les seves conquestes, amb la qual cosa es revertiria França a les seves fronteres prerevolució, a canvi d'un alto el foc. Si Napoleó refusava el tractat, els Aliats prometien continuar la guerra. L'endemà Napoleó refusà el Tractat, i acabà la seva última possibilitat d'un final negociat.[2]
Les decisions foren ratificades de nou i executades pel Congrés de Viena del 1814–1815. Els termes del Tractat foren escrits en gran part pel vescomte de Castlereagh, el ministre d'Afers Exteriors britànic, qui oferí subsidis de diners en efectiu per tal de mantenir els exèrcits en el camp en contra Napoleó.[3] Els terminis claus incloïen, l'establiment d'una Alemanya confederada, dividida en estats independents, la restauració dels Borbó com a reis d'Espanya, i l'ampliació d'Holanda que incorporava el que el 1830 seria la Bèlgica moderna. El Tractat de Chaumont es convertí en la pedra angular de l'Aliança europea que conformaria l'equilibri de poders a Europa durant dècades.[4]
Vegeu també
Vegeu també
Referències
Referències
John A. Cannon, «Chaumont, Treaty of», in A Dictionary of British History, 1st rev. ed. (Oxford University Press, 2009).
Paul W. Schroeder, The Transformation of European Politics 1763-1848 ; 1994; pàg. 501–504.
Gregory Fremont–Barnes; Todd Fisher The Napoleonic Wars: The Rise and Fall of an Empire. Osprey Publishing, 2004, pàg. 302–305.
Artz 1934, pàg. 110.
Bibliografia
Bibliografia
Chaumont (Haute–Marne) vieille ville. Vue sur la Basilique Saint Jean–Baptiste, au centre la Tour d'Arse et à droite le clocher de l'hôtel de ville. 10/2004.
El passat dilluns 1 de març de 2021 es commemorà el cent vint-i-quatrè aniversari del naixement de Llorenç Villalonga i Pons (Ciutat de Mallorca o Palma de Mallorca, 1 de març de 1897 — ibídem, 28 de gener de 1980),[1] qui fou un escriptor i psiquiatre mallorquí. Escrigué tant en català com en castellà i és considerat una de les figures més importants de la literatura en llengua catalana al segle XX.
Vida
Vida
Llicenciat en medicina, estudià a la Universitat de Saragossa (Aragó), on acabà la carrera el 1926, després d'haver passat per les facultats de Medicina de Múrcia (1919), Barcelona (1920–1923) i Madrid (1923–1924). S'especialitzà en psiquiatria a França, on conegué l'obra de l'escriptor Marcel Proust, del qual adquirí influència, sobretot pel que fa a la novel·la psicològica.
La seva primera novel·la fou Mort de dama (1931), en què fa una interpretació satírica de l'aristocràcia i la intel·lectualitat illenques. L'obra no quedà exempta de fortes crítiques per part d'alguns sectors de la societat mallorquina. Entre els anys 1934 i 1936 dirigí la revista Brisas. En aquesta etapa publicà també Fedra (1932), la peça teatral Silvia Ocampo i el començament de Madame Dillon (que no es publicaria fins al 1937).
Després de casar–se es traslladà a Binissalem (Mallorca), on començà a treballar en la seva novel·la més important: Bearn o La sala de les nines.[2] Amb aquesta novel·la, l'autor construí el gran poema elegíac d'un paradís perdut i elevà a mite el món decadent de l'aristocràcia rural mallorquina de fi de segle. Se'n feu una versió teatral, amb el títol de Faust, i fou portada al cinema per Jaime Chávarri el 1983. Acabada la Guerra Civil, Villalonga s'instal·là de nou a Palma, i al llarg de quinze (15) anys sols publicà alguns articles, estrenà privadament alguns Desbarats i col·laborà amb el seu germà Miquel en diverses empreses, entre les quals una biografia de Chateaubriand (1944). El 1952 reprengué, amb La novel·la de Palmira, l'activitat literària. Entre els anys 1952 i 1961 tornà a col·laborar, d'una manera assídua, en la premsa mallorquina (Baleares) i alternà la publicació de novel·les en castellà (entre les quals Bearn, reescrit en versió castellana per discrepàncies amb la correcció d'estil de l'editorial Selecta, el 1956) amb contes i peces teatrals en català: El lledoner de la clastra (1958), etc. L'any 1961, amb l'edició incompleta en català de Bearn (l'edició íntegra, que incorpora l'epíleg que havia aparegut només en l'edició en castellà, en fou publicada el 1966) i amb la primera de L'àngel rebel (refeta i publicada el 1974 amb el títol de Flo la Vigne), inicià la darrera etapa, en la qual amplià les col·laboracions en la premsa de Barcelona (El Correo Catalán, Destino) i més novel·les, ja totes en català.
Amb el «cicle de Bearn» (Mort de dama, Mme. Dillon/L'hereva de donya Obdúlia, La novel·la de Palmira/Les ruïnes de Palmira, Bearn i els relats d'El lledoner de la clastra), obres escrites abans del 1961, Villalonga havia convertit en mite les seves experiències de joventut i, més en general, d'una societat en transformació: la mallorquina. Amb L'àngel rebel, que obre el «cicle de Flo La Vigne» (L'àngel rebel/Flo La Vigne, La gran batuda, La Lulú o la princesa que somreia a totes les conjuntures, Lulú regina) s'enfrontà, per primera vegada, amb un món nou: el sorgit després de la Guerra de 1939–1945. Així, mentre Bearn era una autèntica elegia d'un món estimat i perdut, L'àngel rebel constitueix una confrontació del liberalisme humanístic amb el monolitisme de la societat de consum. Una confrontació que, finalment, esdevé total rebuig d'aquesta darrera (La gran batuda, 1968).
Altres novel·les destacables en són Desenllaç a Montlleó (1963), Les fures (1967), Falses memòries (1967), La virreina (1969), El misantrop (1972), Andrea Victrix (1974) i Un estiu a Mallorca (1975). Villalonga compongué i estrenà diverses peces teatrals com Aquil·les o l'impossible (1964) i els Desbarats (1965), narracions meitat costumistes meitat caricaturesques.
La seva tasca com a escriptor en català estigué precedida pel protagonisme en l'anticatalanisme a Mallorca, sobretot contra l'Associació per la Cultura de Mallorca i els seus objectius sobre la normalització lingüística i la qüestió nacional. Així, polemitzà primer amb Joan Pons i Marquès sobre la normativització lingüística i participà, des del 1936, any en què ingressà en la Falange, en la destrucció de totes les associacions culturals catalanes després de la victòria dels feixistes contra la República a Mallorca, i fou protagonista, amb el seu germà Miquel, de la campanya contra els signants de la Resposta als catalans, amb una retòrica de caràcter feixista, en el moment àlgid d'afusellaments i empresonaments de civils durant la Guerra Civil Espanyola. En la postguerra canvià d'actitud i arribà a un cert acostament al moviment de resistència cultural i als cercles de la literatura catalana.
Morí en la matinada del 28 de gener de 1980 a casa seva, després d'una llarga malaltia.[3]
Pel que fa a la seva biografia hi ha, entre altres, les obres: Jaume Vidal Alcover, Llorenç Villalonga (o la imaginació raonable), Ajuntament de Palma, Palma de Mallorca, 1984; Jaume Pomar, El meu Llorenç Villalonga, Moll, Palma de Mallorca, 1995, i també de Jaume Pomar, La raó i el meu dret. Biografia de Llorenç Villalonga, Palma de Mallorca, Moll, 1995.
Obra
Obra
Novel·la
Novel·la
Mort de dama, 1931; edició definitiva, ampliada (amb set [7] capítols més que la primera), 1965.
Mme. Dillon, 1937; ampliada amb onze (11) capítols addicionals (als disset [17] existents) com a L'hereva de Donya Obdúlia (1964).
La novel·la de Palmira, 1952; en 1972 es publica amb el títol Les ruïnes de Palmira, incorporant–hi quatre (4) nous capítols (els II, VI, IX i X).
Bearn o la sala de las muñecas, 1956 (en castellà, amb l'epíleg).
Desenlace en Montlleó, 1958 (versió castellana de la novel·la publicada en català el 1963).
Bearn o La sala de les nines, 1961 (versió catalana) (Premi de la Crítica de narrativa catalana); l'epíleg del 1956 no s'hi incorporà fins l'edició del 1966.
L'àngel rebel, 1961; el 1974 es publicà amb el títol Flo la Vigne, amb tres (3) nous capítols (IV, VII i XLII) i títols descriptius a cada capítol.
Desenllaç a Montlleó, 1963.
L'hereva de Donya Obdúlia, 1964; ampliació de Mme. Dillon (1937); el 1966 es publica amb el títol Les temptacions (en les obres completes); des del 1970 se sol titular L'hereva de dona Obdúlia o Les temptacions. La heredera de Doña Obdulia, Mondadori, Madrid, 1988, trad. de J.C. Llop.
Les fures, 1967.
Falses memòries de Salvador Orlan, 1967. Falsas memorias de Salvador Orlán. Trad. de J. C. Llop, Mondadori, Madrid, 1988.
La gran batuda, 1968.
La «Virreyna», 1969.
La Lulú o la princesa que somreia a totes les conjuntures, 1970.
El misantrop, 1972.
Lulú regina, 1972.
Andrea Víctrix, 1973 (Premi Josep Pla).
Un estiu a Mallorca, 1975.
La bruixa i l'infant orat, edició a càrrec de Josep A. Grimalt, 1992.
Rosa i gris, edició a cura de Josep Antoni Grimalt, 2011; primera versió inèdita, publicada pòstumament, de la qual fou Un estiu a Mallorca (1975).
Todos los cuentos. Traducció de J.C. Llop, Mondadori, Madrid, 1988, 2 vol.
Diario de guerra, València: Pre–Textos, 1997.
Teatre
Teatre
Fedra, 1932 (en castellà)
Silvia Ocampo, 1935 (en castellà); en català, 1966; reconvertida després en la novel·la Un estiu a Mallorca.
Cocktail a un vell palau, 1955.
Faust: viatge a París de Minos i Amaranta en 1947, 1956.
Aquil·les o l'impossible, Alta i benemèrita senyora, 1964.
Desbarats, 1965.
La influència dels clàssics a l'obra de Llorenç Villalonga
La influència dels clàssics a l'obra de Llorenç Villalonga
Llorenç Villalonga rep la influència dels clàssics d’una manera indirecta, pels intel·lectuals francesos (sobretot de Jean Racine, Anatole France, Paul Valéry i Jean Giraudoux), però també per altres, com l'alemany Oswald Spengler o l'espanyol Ortega y Gasset.
Villalonga al·ludeix al llarg de la seva obra tant al món grec com al món romà mitjançant nombroses citacions. No obstant això, «aquestes citacions, malgrat ser nombroses, són reduïbles a mitja dotzena de temes, emprats amb igual proporció al llarg de tota la seva producció literària».[4] Així doncs, no és difícil trobar mencions a Horaci, Virgili i Ovidi, els tres (3) grans poetes clàssics. L'escriptor mallorquí normalment utilitza aquestes referències d’una manera lúdica com a aval per introduir les seves teories o per emprar l'arquetip d’alguns personatges clàssics.
Les expressions llatines, que pel que hem vist són molt representatives i segurament foren extretes d’un manual o directament dels autors que hem mencionat, són introduïdes sense gaire cura: «de manera que trobam un coelo per caelo, un rabicus en comptes de rabidus, un deficeunt per deficiunt [...]».[5]
Al llarg de l'obra trobem una «harmonia de contraris», idea treta probablement dels Diàlegs de Plató i que desenvolupa amb la dualitat Déu–dimoni en Faust, amb la contraposició de l'engany i la veritat en Bearn i amb les dues (2) facetes d'Aquil·les (ferotge però alhora tendre amb Pàtrocle) en Aquil·les o l'impossible. Precisament en Andrea Victrix l'heroi grec serà sempre designat com Aquil·les–Pirrha. Aquesta ambigüitat també la porten els mateixos personatges de l'obra, una mena d'éssers asexuats, com poden ser Monsieur–Dame o Andrea.
Aquil·les i Pàtrocle
Aquil·les i Pàtrocle
Villalonga tracta el mite d’Aquil·les i Pàtrocle en la peça teatral Aquil·les o l'impossible, publicada el 1964 per l'editorial Moll. Segurament desenvolupa aquesta obra partint de la imatge que havia contemplat a la plaça de la Signaria de Florència (Toscana, Itàlia) quan la visità el maig del 1950. Aquesta escultura el degué colpir fins al punt de convertir–la en la imatge central de la Guerra de Troia.
El propòsit principal de l'obra Aquil·les o l'impossible és desmuntar el mite clàssic que deia que la Guerra de Troia l'havia provocat Paris per haver raptat Hèlena, esposa de Menelau. L’escriptor mallorquí ens proposa que la guerra s’originà per motius econòmics més profunds, com ja havia fet Giraudoux en la seva obra. El plantejament i la figura d’Hèlena els treu de l’obra d’aquest autor, mentre que la relació entre Aquil·les i Pàtrocle és treta de la Ilíada.
Aquil·les reuneix l'ambició i la força, però al mateix temps es mostra tendre vers el seu jove amic Pàtrocle. Sent un amor veritable per ell, ja que decideix venjar la mort del seu amic tot i que sap pels oracles que, encara que guanyi, el gest li costarà la vida. La relació entre els dos (2) amics ens podria suggerir una relació homosexual entre els dos (2) guerrers, com remarcaren Plató, Aristarc o Plutarc. Malgrat això, Villalonga volgué establir una relació de mera amistat, per reforçar la seva opinió: l'amistat entre dos (2) homes d'un alt nivell intel·lectual pot ser la relació humana més satisfactòria i enriquidora, com il·lustrarà també amb la redacció d'El misantrop. Sabem per les epístoles que la relació entre aquests dos (2) guerrers realment encobreix l’amor de l'autor pel jove Baltasar Porcel. Els consells dels dos (2) guerrers mítics convergeixen en els que Villalonga donà a Baltasar Porcel en les cartes d'aquests anys. En una de les cartes de Villalonga a Porcel (de l'11 de juliol del 1960), l'escriptor diu: «Yo no creo que Aquiles pretenda precisamente acostarse con Patroclo —nada más fácil entre los griegos—sino hacer de él, cuya sensibilidad le enamora, un guerrero fuerte y duro, que después no le gustará». Aquesta relació paternofilial també la trobem en l’obra L'àngel rebel, en què el narrador l’estableix amb el seu secretari Flo la Vigne.
L'acció dramàtica d’Aquil·les o l’impossible esdevé d’acord amb el text d'Homer, però hi ha una petita diferència: en l'obra de Villalonga, Hèlena va almenys en dues (2) ocasions al bàndol grec per negociar la pau, mentre que en la Ilíada no surt de la fortalesa.
Fedra
Fedra
El personatge de Fedra ha estat objecte de nombroses versions teatrals al llarg dels temps. Villalonga també tractà aquest mite i en feu una versió en castellà el 1932, versió que posteriorment es traduiria al català en les Obres completes I. El mite de Bearn del 1966. Aquesta adaptació beu de la versió precedent del dramaturg francès Jean Racine, que es publicà el 1677.
En l'obra, Fedra és la comtessa de Boscana, llinatge més alt que el dels Borbons i descendent de Pasifae (dea del sol). La seva relació amb Teseu és quotidiana i s'amoïna per la desordenada conducta d'Hipòlit. L'Hipòlit villalonguià és força diferent del de la tragèdia grega. Se'l presenta com un bohemi, urbanita i drogoaddicte. Aquí tornem a veure les contradiccions que hem esmentat amb anterioritat: és irresponsable (per la vida que porta) però generós (li deixa diners procedents d'un desfalc a un amic seu).
El desenvolupament del mite també serà diferent. En aquest cas, Fedra no acusarà Hipòlit d’haver intentat seduir–la, sinó que col·laborarà a fer que Hipòlit sigui descobert. Tampoc aquest rebutja la seva madrastra, simplement no s'adona dels seus sentiments. Malgrat això, el final si que és paral·lel al mite clàssic. Hipòlit emprendrà una aventura marina que acabarà amb la seva vida, i Fedra, sentint–se culpable de la seva mort, es prendrà unes pastilles verinoses per acabar també morint. Aquí el comportament de Fedra no és tan qüestionable, ja que encobreix la seva passió i aquesta ve justificada per la desordenada vida del seu fillastre (allunyada de les monstruositats atribuïdes a les Fedres clàssiques).
Referències
Referències
«Cases Museu – Les Cases». Fundació Casa Museu.
Villalonga i Pons, Llorenç: Bearn, o La sala de les nines. Seix Barral, 1983. ISBN 843224533X.
Garrido, Carlos: «Ha muerto Llorenç Villalonga». La Vanguardia, 29.01.1980, pàg. 16.
Bosch i Juan, Maria Carme: «El món clàssic d'en Llorenç Villalonga II. Citacions Llatines». Caligrama: Revista insular de filología, 1992, pàg. 180.
Bosch i Juan, Maria Carme: «El mon classique d'en Llorenç Villalonga II. Citacions Llatines». Caligrama: Revista insular de filología, 1992, pàg. 182.
Bibliografia
Bibliografia
Bosch, C. (1992): «El món clàssic d'en Llorenç Villalonga II. Citacions Llatines». Caligrama: Revista insular de filología vol. 4, 1992; pàg. 155–183.
Bosch, C.: «Alguns mites en tres escriptors mallorquins de postguerra». Dins de Malé, J.; Miralles, E. (ed.) (2007) Mites clàssics en la literatura catalana moderna i contemporània. Barcelona: Universitat de Barcelona. 2007; 161–178.
Cabré, R.: «Aquil·les i Patrocle en Llorenç Villalonga». Dins de Malé, J.; Miralles, E. (ed.) (2007) Mites clàssics en la literatura catalana moderna i contemporània. Universitat de Barcelona, Barcelona, 2007; pàg. 147–160.
Ragué, M.J.: «El personatge de Fedra a l'obra de Llorenç Villalonga i de Salvador Espriu». D'art 13, 1987; pàg. 269–278.
Retrat de Llorenç Villalonga i Pons
Llorenç Villalonga i Pons
Llorenç Villalonga i Pons
El passat dilluns 1 de març de 2021 es commemorà el cinc-cents setanta-sisè aniversari del naixement de Sandro Botticelli (Florència, Toscana, 1 de març de 1445 — Florència, Toscana, 17 de maig de 1510), qui fou un pintor del renaixement italià. El seu nom familiar era Allessandro di Mariano Filipepi, però se l'anomenava Botticelli perquè fou aprenent del pintor i artesà Botticello. No es coneix gaire la seva vida, per la seva voluntat de privadesa i la manca de documents. Se sap que fou acollit pels Mèdici i d'altres famílies florentines prominents entre els anys 1483 i 1500. Botticcelli no firmà la major part dels seus quadres, per això només es pot conèixer l'ordre cronològic per l'envelliment de la tela en què estan pintades les obres.
Joventut
Joventut
Alessandro, fill de pares grans i l'últim de set (7) germans, nasqué en una casa de lloguer de Borgo Ognissanti. El seu pare, Mariano, era adobador de pells de condició modesta. No obstant, sembla que en aquell moment la família no passava pel pitjor moment en comparació amb altres èpoques. Hi podria haver contribuït l'emancipació dels altres fills que haurien pogut autoabastir–se ells sols, i, potser, ajudar econòmicament la família.
Els investigadors ho han pogut deduir pel fet que el pare pogué donar al seu setè fill una educació certament superior en comparació amb la que les persones de la seva mateixa classe social es podien pagar. Vasari escrigué: «Encara que aprengués fàcilment tot el que volia, estava sempre inquiet… de manera que el pare, fastiguejat per aquest cervell tan extravagant, desesperat, el posà d'aurífice amb un (1) company seu anomenat Botticello».
El nom de Botticelli sembla procedir del seu ofici d'aprenent, segons Giorgio Vasari, amb un daurador amic del seu pare anomenat Botticello. Tanmateix no sembla haver–hi evidències documentals que hi hagués un daurador amb aquest nom a Florència. Antonio, el germà de Sandro, apareix com a daurador (battigello, batedor d'or i argent) i podria haver treballat amb el seu germà abans d'entrar com a aprenent al taller de Filippo Lippi (1464).[1]
Més tard, Botticelli entrà en el taller de Filippo Lippi. No se sap exactament quan, probablement pels volts del 1460, però el cert és que comença, amb altres coetanis seus, a treballar amb els pinzells. Lippi, era un (1) frare amb instints prepotents, un (1) artista discontinu i capritxós que treballava a intervals i havia de ser tancat amb pany i forrellat perquè no abandonés la feina i deixés als seus alumnes el deure d'acabar les obres començades.
Entre els anys 1452 i 1464, apareix, entre d'altres llocs a Prato (Toscana), la mà d'un jove Botticelli en els frescos de la Catedral, concretament en la figura de Salomé dansant. A Prato (Toscana), Lippi, mentrestant, es convertia en un capellà d'un convent de monges en el qual ja havia seduït una d'elles amb qui tingué un (1) fill, Filippino, que després hauria treballat en el taller de Botticelli.
En l'obra del frare, que tot i la seva atracció pels plaers de la vida no deixà mai de ser un bon pintor, s'hi adverteix una certa incoherència o, almenys, alguna discontinuïtat de concepcions: s'hi plasmen alguns elements expressionistes i simbòlics de l'art medieval, com les majors proporcions donades als personatges més rellevants i la gràcia goticotardana de la línia ondulada i no sempre ben detinguda. Del gòtic, el pintor també heretà les arquitectures que serveixen per indicar l'espai en què es desenvolupen les accions i que s'obren sobre un primer pla absolut; com també les roques fictícies per dividir escenes d'una pintura d'assumpte múltiple, o la tendència a exagerar la mida de figures de primer pla, en les quals demostra saber aplicar perfectament les regles de perspectiva lineal. Encara que sigui en noves síntesis, aquests són alguns dels elements que també caracteritzaran l'obra de Botticelli, malgrat el seu temperament extremadament sensible i refinat estigué molt lluny de la vitalitat enèrgica i alegre del frare Filippo.
Les obres juvenils
Les obres juvenils
Complexa i no sempre fàcil. És l'anàlisi de les obres juvenils atribuïdes a Sandro Botticelli, això vol dir que no se sap ben bé del tot si les pintà ell o no, ja que ens han quedat moltes obres sense signar. Per aprofundir sobre la qüestió i les influències adquirides en el taller de Filippo, pot resultar útil fer repassar el grup de «Madonnes», que se li atribueix, per norma general, com la seva primera activitat. Des del punt de vista iconogràfic, és evident la derivació d'aquestes taules d'aquella famosa Verge amb el nen del 1467 i Sant Joan nen que Lippi pintà pels volts del 1460. Tot i que falten documents que indiquin amb seguretat quina d'aquestes madonnes era clarament i en la seva totalitat obra de Botticelli. Tot i així, resulta poc important diferenciar entre ell i altres anònims «amics de Sandro» que es creuen influenciats per ell.
Malgrat tot, plau observar en aquestes taules la llum dolcíssima de tons lippescs que reblandeix les superfícies i els volums, la qual els treu tot el valor de relleu i provoca l'absoluta falta de densitat volumètrica de la recerca de qualsevol penetració estructural que vagi més enllà de la pura mesura rítmica.
Els estudiosos de Botticelli i la seva obra, arribats a aquest punt, es pregunten com va sortir d'aquest complex curs de la Florència artística d'aquells anys aquesta puresa artística en aquests temps. Certament, s'havia desencadenat a Florència fora de les mateixes obres de Verrochio i de Pollaiolo, una viva polèmica sobre les relacions entre la sintaxi lineal de l'espai (segons els desenvolupaments del gòtic) i el model històric de la perspectiva cúbica, típicament quatrecentista. Així que la recusació conscient de la perspectiva com a element estructural principal de la construcció podia també significar, com a vegades va voler dir, la recusació teòrica de la concepció de l'art com a representació d'una realitat objectiva terrenal i humana, constituïda segons relacions racionalment cognoscibles, precisament com l'havien entès d'altres com Masaccio, Paolo Uccello i Piero della Francesca. Lippi, en canvi, havia deixat caure els significats fonamentalment naturals i socials de la perspectiva, i semblava haver perdut el sentit del precís ideal humà que s'expressava en perspectiva, és a dir, d'una ordenació científica del món i d'una organització matemàtica de cada punt de l'experiència, segons un ideal central de perfecció fulgurat per l'ull immòbil d'un espectador terrestre, tal com Piero della Francesca en teoria i en pràctica havia codificat en aquests mateixos anys amb meditació. Ell mateix, però, en les seves últimes obres mostraria el canvi de gust i dels ideals de la cultura per donar lloc a un espai difús i geomètricament fixat.
Botticelli, en aquest sentit, potser per la influència directe del seu mestre Lippi, semblava no estar en situació d'acollir aquella gamma de problemes que neix de la consideració de la perspectiva lineal com a centralitat històrica i física de la persona, i s'inclinava més aviat a consideracions misticonaturalistes.
La taula de La Fortalesa, del 1470, està destinada a completar la sèrie de les «Virtuts» per l'Art de la Mercaderia. Té una semblança amb el cartró de La fe, de Verrocchio que, destinada al mateix lloc, demostra un coneixement molt pròxim dels particulars modes estilístics del mestre. Observant després La verge de la galeria (1467) i Verge del rosal (1469–1470), ja de caràcter més íntim, es pot observar l'intent d'una major consolidació formal, de to típicament verrocchià. Queda clar, que entre els anys 1468 al 1470, data en què Botticelli posà el seu taller, passà pel de Verrocchio. Un (1) altre grup de madonnes confirmaria el fet. És en aquest altre grup en què trobem el tema típic d'aquell taller: la composició de tres (3) figures, la verge i els nens dins d'un espai arquitectònic obert sobre un fons d'arbres i cel. Sens dubte en aquests exercicis Botticelli ja deixa entreveure notes encara desusades en el seu llenguatge, com la rígida definició plàstica a la qual Sandro intentà sostreure's tímidament amb la introducció d'alguna distreta actitud i de gestos descuidats i sentimentals.
Prescindint de les diverses temptatives d'aclarir ulteriorment els termes de derivació i de relació entre Botticelli i Verrocchio, sembla del cas haver de concloure sempre també segons la tesi més tradicional i reproduïda, que per les similituds documentades de fragments del Verrocchio amb obres certament autògrafes de Botticelli, és necessari recavar una precisa influència verrocchiana sobre el jove Sandro.
L'obra Santíssima Trinitat pertany al període 1465–1467 (segons altres fonts al 1491–1493).
A La verge amb el nen i dos àngels, de 1468–1469, la influència verrocchiana està present en el tall net dels xiprers, en el pes de l'aurèola que sembla un plat i en la vestidura consolidada en una brillantor metàl·lica. És en aquest moment que cal pensar en els famosos llenços enguixats que constitueixen l'exercici d'una comuna acadèmia per a tots els florentins reunits entorn de Verrocchio, inclòs Leonardo. A La fortalesa, (1470), però, també s'hi veu la influència de Pollaiolo. D'ell, n'extreu la tensió lineal que es desprèn i aquella purificació dels elements essencials, que fa més entenedor per al mateix Sandro el mode de recuperar, en un llenguatge propi, una línia límpida, modulada i dúctil, més en consonància amb el propi sentir que la plasticitat verrocchiana. D'aquí, Sandro aprengué superar la tradició florentina sobre l'equilibri plasticoespacial, i plantejà una nova experiència d'un linealisme entès com a organització lírica autònoma de la composició fins a conferir–li una intensitat existencial que constitueix un document totalment nou en la cultura del Quattrocento (1400).
La fortalesa, en efecte, impressiona per aquell portar-ho tot a la superfície de l'espaialitat monumental verrocchiana i per la constant ambigüitat de la seva posició respecte a l'espai gràcies a aquella irresolució sense sortides que es fa evident també en el gest encantat, apàtic, com de solemne abandó. En aquells anys es reuneixen la bellíssima Verge de l'eucaristia feta entre els anys 1470 i 1472, l'Adoració dels Reis Mags del 1475, del Cercle de Londres, al qual se li han donat diverses interpretacions simbòliques i que fascina pel seu caràcter de visió fantàstica i el Retaule de les convertides, obra força discontinua, però també força imitada per llurs detalls, tots aprofitables per la claredat i transparència del color i l'essencial modulació lineal, que els fa estar submergits en una composició més aviat fluixa i amanerada.
De particular interès és el ritme compositiu del Cercle de Londres (Anglaterra, Regne Unit), en el qual un (1) triangle de personatges i cavalls, molt moguts, distribuïts sobre un pla inclinat, forma una falca en profunditat; en el vèrtex, en una (1) fornícula de silenciós i íntim recolliment, hi ha la Verge amb el Nen, dominen multitud de runes d'antics edificis clàssics, disposats com bastidors, en què reposa superb un (1) gall d'indi i, finalment, el paisatge, amb un (1) arbre desfullat, un (1) llunyà castell entre boires, cel clar i amb molta lluminositat.
A la tauleta dels Uffizi d'El descobriment del cadàver d'Holoferne, del 1470, es buscà un sistema compositiu anàleg i un moviment a l'infinit, inversament aplicats. En l'altra tauleta del díptic, apareix una preciosa Judit que fa vibrar un altre cop aquell sentiment naturalista i patètic que recorda al delicat to lippesc. La jove és una d'aquelles criatures de Sandro que semblen no tenir cap consistència ni pes, avança absorta amb lleuger pas de dansa i ulls d'infinita malenconia. És el retorn de l'heroïna del camp enemic, mentre que en el fons dels pujols, el llunyà exèrcit desfila a cavall. La criada, que segueix darrere del pas incert de Judit quasi amb violència, portant en el farcell el cap tallat d'Holofernes, té la mirada tensa i les mans premen nerviosament la roba. Per a Judit, evidentment, l'acte heroic queda enrere i sembla quasi dissolt en l'aire que mou lentament les robes en la llum incorpòria del dia. Tant és així, que la jove empunya la simitarra amb la mateixa gràcia abandonada que havíem vist a La fortalesa i reclina dolçament enrere el cap diademat, quasi concloent un indolent moviment de dansa, un altre cop, amb tota la figura.
En el quadre de Sant Sebastià, el protagonista, Sant Sebastià, com totes les criatures de Botticelli, té l'estranya peculiaritat de no posar–se com objecte que ocupa un espai, sinó més aviat com a símbol o com a mite dirigit a la ment. Aquesta buidor de valor representatiu es trobarà també en el caràcter genèric i el descuit dels paisatges de fons. Des dels xiprers contra el cel clar de les Madonnes en el gran arbre de Judit, fins als genèrics camins el·líptics sobre anònims pujols, tot és repertori ja conegut i aprofitat per la tradició florentina, quasi un vocabulari de formes més que un apassionat estudi de la natura. I, precisament, en això rau una diferència fonamental entre Botticelli i Leonardo, els quals coincidiren en el taller de Verrocchio: Leonardo l'escridassà per sostenir que el paisatge era un estudi va i una, investigació breu i simple. Leonardo, així, deixà escrit en algunes cartes que Sandro feia tristíssims paisatges, més que fer–ho amb la intenció de criticar–li una deficiència artística, li criticava un mode de concebre el paisatge.
L'amistat creada entre Botticelli i Leonardo, molt probablement forjada al taller de Verrocchio, es perllongà en el temps i, sovint, discutiren junts els seus problemes fascinants sobre la perspectiva mentre maduraven profundament formes expressives, tot i que diferents, però iguals pel que fa l'oposició d'aquella síntesi espacial florentina, que havia arribat a la seva més esplendorosa i coherent afirmació en Piero della Francesca. Però ambdós avançaven en completa autonomia per camins ben diferenciats, com s'ha explicat fin ara. Leonardo, home sense lletres, com deien, marxa de Florència (Toscana) que, amb la seva cultura neoplatònica, al·legoritzant i antinaturalista, concordava malament amb l'insaciable desig de coneixement experimental que apremiava en ell. En Botticelli, en canvi, persona sofística, tota la producció artística experimenta i interpreta la visió idealitzant i literària de la cort dels Mèdici.
Precisament, cap al 1474, de retorn a Pisa (Toscana) on havia deixat inacabat un fresc en el Camposanto, l'artista s'aproxima més, fins a convertir–se en íntim de Ficino, Poliziano, Landino, i de tot l'ambient de literats humanistes neoplatònics llurs convencions filosòfiques es nodreixen àvidament.
La pintura de Botticelli es posa, per aquesta raó, com a índex meravellós i altíssim de la crisi espiritual i dels sistemes figuratius de la segona meitat del Quattrocento (1400), que és, alhora, crisi de l'espai lògic i perspectiu, i de la visió del món que hi és lligada. Quan apareixen a Florència (Toscana) les obres flamenques, en què les relacions espai–objecte apareixien resoltes en una visió del tot estranya a la problemàtica de la perspectiva, tant Leonardo com Sandro s'interessen per aquestes noves obres. Però mentre Leonardo adverteix tot l'embruix d'observació directa i empírica de la realitat que contenen, fora de tot esquematisme lògico–matemàtic, Botticelli veu en aquella pintura una representació de la natura en la seva distribució dels objectes materials, algun, per si mateix, perfectament antitètic respecte al seu abstracte procediment idealitzant.
L'etapa de La primavera
L'etapa de La primavera
Deslligada, doncs, la lligadura lògica constructiva entre espai i objecte, eliminant el seu material i geomètrica peremptorietat i deixant–la només com a al·lusiu record d'una incerta realitat, la pintura sembla convertir–se, veritablement, en una nova expressió de humanitas, precisament quant a pintura d'idees, o bé l'equivalent visual de la paraula, pura poesia i sentiment líric, és a dir, també «ficinament» visió de llum, amor, bellesa i ànima. Sembla que prossegueix la presència directa o indirecta de Ficino a Botticelli, tant que precisament en la seva influència directa, pugui referir–se a la més coneguda de les al·legories botticellianes: La primavera, que data del 1477–1478, aproximadament.
La primavera fou pintada per a la vil·la de Castello i adquirida el 1477 per Llorenç i Joan de Pierfrancesco de Mèdici. Quan morí Llorenç, passà a Villa, de Giovanni delle Brande Nere; el 1526 al fill d'aquest, Cosme I, per acabar, als Uffizi el 1919 havent passat per Castello. En l'obra, s'adverteix una Venus central cantant per als poetes antics i per Polizià, a la dreta, el Zèfir que descendeix com un vent blavós, el qual capta el valor compositiu d'aquell verd–blavós, segueix a Flora, la deessa de les flors i del renaixement de la terra, que, posseïda per ell, es converteix en «l'hora» de la primavera i escampa flors sobre el món, resultat de ser fecundada per ell. Venus, al centre, representa la Humanitas sota llur senyoriu es col·locaren els humanistes medicencs, per tant, és semblant a la saviesa. Tornant a l'episodi de la dreta, es denota un amor altament platònic tornat cap a la Bellesa Ideal i la Saviesa. Després, en la part de més a l'esquerra del quadre, trobem les tres (3) Gràcies dansant i Mercuri, hermètic constructor i pensador d'obres tècniques i sàviament artístiques. que dissuadeix els núvols. De les tres (3) Gràcies es diu que podria tractar–se d'una (1) al·legoria de les tres (3) arts. Resumidament, aquesta seria una primera visió del món de la Saviesa i de les Arts que Amor contínuament fecunda i fa «florir». Botticelli, sembla basar–se en l'autor Hesíode, ja que una ulterior interpretació del quadre concorda amb alguns versos de Polizià (els Stanze) segons els quals es pot veure figurat en els personatges del quadre els mesos de febrer (Zèfir), a setembre (Mercuri), tenint en compte que els antics evitaven anomenar i descriure els quatre (4) mesos hivernals. Ja més recentment s'ha apostat per dir que es podria tractar d'una exhortació a Joan de Mèdici perquè es disposés a obtenir de Sixt IV el capell cardenalici, mentre que d'altres opinen que representava simplement un ball en el qual la difunta Simonetta apareix com a Flora, a la dreta i, a l'esquerra, com a Gràcia ballant amb Leonor de Nàpols (Campània) i Albiera de Florència (Toscana) mentre Venus, segons la descripció d'Isidor de Lungo (Laci), és la reina de l'amor i de la mateixa festa. Com a elements segurs queden el significat humanista de la composició d'acord amb els nombrosos textos de l'època, i la identificació de Venus amb la Humanitas mateixa, que separa els sentits i els amors materials, i, a la dreta, dels valors espirituals, a l'esquerra, el punt de partida de tema pogué ser una carta en la qual Ficino precisament el 1477 desitjava al jove Llorenç que trobés en la devoció a Venus–Humanitas l'equilibri de tots els seus dots. Llur comentari quedà confiat als seus amics Vespucci i Naidi, d'aquesta manera no s'exclouria que l'encàrrec del quadre a Botticelli fos del mateix Vespucci. El quadre, en tot cas, constituiria un conjunt anàleg als frisos que adornen la famosa vil·la dels Misteris a Pompeia (Campània, Itàlia).
Botticelli encara es trobava a cura de Ficino. S'ha de dir que es té present, també, la màgica atmosfera del bosc i de la preciosa prada que surt on, llunyanes, semblen evocar–se les costes de l'hiperurani, Venus amb gest de gràcia sorpresa, les lleugeres filles de l'aire en immòbil dansa i la Primavera. Flora, abraçada pel violent blau, Mercuri, ambigua divinitat de l'art, està representat com un petit Cupido, ventat. Botticelli no simbolitza, sinó que al·legoritza. Va de l'abstracte al concret físic i no al contrari. Ell dona un cos nítid a les imatges conceptuals i això fa que sigui un dels pilars bàsics sobre els quals es fonamenta la seva grandesa. Si s'examina la prada catifa de La primavera, es pot veure la precisió física i cultural de les imatges evocades: les flors, les joies, els llavis, les perles… mantenen un valor intercanviable amb un embruix subtil, sostret de la vida orgànica i de l'experiència física, precisament perquè no es tracta d'una concreció realista sinó cultural.
Respecte al tema de la bella Simonetta Vespucci, sembla que els Stanze Polizians per al torneig medicenc comptaven amb la poètica llegenda d'amor de Joan de Mèdici per a la bella Simonetta Vespucci. Aquesta interpretació, però, no sembla pas resoldre amb suficiència el que era necessari per a comprendre tota la complicada i significativa simbologia iconogràfica (com es pot veure amb la diversitat d'interpretacions) de l'obra botticelliana. L'opinió que més fou difosa, fou la que veia, en la composició de l'al·legoria solament, una directa il·lustració de les famoses estances que descriuen l'entrada en escena de Venus–Simonetta, versos que són, d'altra banda, d'un gran extraordinari parentesc poètic i sentimental amb el tema botticellià.
Malgrat tot, hi ha qui ha examinat el Commento de Llorenç el Magnífic en el qual troba un passatge que evoca a l'aparició de Simonetta i Joan, en què es fa al·lusió al regne de Venus, el qual també té el valor de la bellesa. Tanmateix, els crítics asseguren que no es pot tractar d'una simple il·lustració poètica, sinó que és quadre lligat a totes les especulacions del cercle Mèdici, traduït en forma de sentiments i doctrines en camí d'una reelaboració ideològica. Així, el regne de Venus esmentat, no tan sols és una fantasia pagana o neoplatònica, sinó que també és una expressió de les reals i difoses aspiracions a la vida contemplativa, és una al·legoria similar a la de les festes populars del maig florentí, el nou senyal d'una societat arribada al punt culminant del seu equilibri, una nova mitologia poètica i cultural que substitueix a la del Bon govern d'Ambrogio Lorenzetti. Generalment, el regne de Venus s'havia vist com la primera manifestació d'una nova mentalitat laica, que s'hauria haver format en aquells anys com a fet independent del dogma cristià: en realitat Venus no representaria en absolut l'amor terrestre i humà, sinó que és un símbol religiós i místic del diví entusiasme que en el límit podria ésser identificada amb la Verge. Tot i que no és la primera vegada que s'afronten assumptes profans, Botticelli no en repeteix els motius dels arcons, tan típics en aquests assumptes, sinó que interpreta les seves fantasies mitològiques d'una manera completament nova, perquè sigui possible arribar a la dignitat de l'art major en un assumpte mitològic, fins ara oberta únicament a les representacions sagrades, aquest ha d'adquirir caràcter religiós o, almenys, perdre tot atribut terrestre pagà, sensible.
Com hem vist, se n'han fet moltes interpretacions d'aquest quadre, del qual n'hem recollit algunes, però se'n podrien omplir pàgines i pàgines mentre que la lectura que es faci del quadre sigui tan simple com una transformació fecunda de dreta a esquerra, de l'amor corporal i terrestre en l'amor intel·lectual de la ment que contempla les idees i governa amb saviesa les arts.
Les obres adultes
Les obres adultes
Una altra variació en la interpretació del mite de Venus i de la fundació de l'amor, es troba en la taula de Londres (Anglaterra, Regne Unit), on trobem el quadre de Venus i Mart, datat segurament el 1483. Tot i que no es pot afirmar, els criteris són purament artístics i se l'acostuma a situar proper a La primavera, tot i que posterior. A Venus i Mart, Mart és pintat amb un magnífic cos representant més que mai el culte a la bellesa corporal florentina i humanística amb un toc melangiós propi de Sandro. Aquesta obra, també resulta realment difícil d'interpretar, sobretot perquè són ambigües les notes que deixà el mateix pintor. Això passà amb totes les obres d'aquest gènere. El fet és que hi ha freqüents al·lusions a temes polítics, com s'ha explicat en el primer apartat la situació es complicà a partir de l'entrada de Carles VIII, qüestions filosòfiques o morals en aquell moment debatudes.
El paper de Venus, que mira a Mart de forma estranya, ha subjugat «l'ardent calentor» de Mart i prepara en flames d'amor feliços naixements d'homes audaços i grans amants de la Saviesa, de fet, és l'òptima generació, en la qual la Raó domina els brots violents.
Després, a Pal·las dominant el Centaure (1482–1483), l'al·legoria moral que n'extreu és força transparent. El Centaure aquí representa el símbol de l'ambigüitat tot participant de dues (2) natures: així com l'home per a la doctrina platònica és ciutadà de dos (2) mons, per Ficino, el debat entre instints i raó només es podrà resoldre a través de la gràcia. Recordem que Pal·las, és Atena, nom que rep quan surt a combatre. La mateixa Atena, aixeca amb un gest suau i tranquil el cap de centaure que la idealitza com a visió divina. Hi ha gent que ha trobat semblances entre el cap del centaure i el de Sant Joan, que apareix a la Coronació de la Verge del 1488–1490. Probablement ho hem de deixar a judici dels experts.
Una altra obra rellevant d'aquest període és l'Adoració dels Mags, anterior a La primavera, del 1475. Resulta perfecte perquè la seva intenció moral i commemorativa és bastant explícita: una cort alegre es disposa naturalment en una suggestiva escenografia composta de roques i murs inconnexes entre els quals s'insinua l'herba i troncs podrits. El paisatge és abolit, la qual cosa de ben segur hauria fet empipar Leonardo: només queda un gall d'indi i evanescents runes al fons. Els personatges, com el mateix Cosme als peus del nen, són de la cort dels Mèdici i estan disposats segons la seva importància en l'àmbit social. També salta a la vista la virtuositat de què està dotat Sandro a l'hora de retratar. Això ho podrem comprovar després en els diversos retrats que elaborarà, com per exemple: Retrat de Joana (1470), Retrat d'Esmeralda Brandini (1475 aproximadament), Retrat d'home amb medalla de Cosme el Vell (1475), i el més famós d'aquest gènere, el Retrat de Julià de Mèdici, del 1478 aproximadament. Aquest últim està conservat a Carrara (Toscana) i és especialment lloat per l'energia i decisió que imposa al perfil de Julià.
Aquest període coincidí amb el moment de major equilibri tant de l'art botticellià com de la política florentina amb els Mèdici, llur símbol serà l'any del torneig, llegendari esdeveniment al que Botticelli dedicà un estendard de motiu mitològic. El benestar fou trencat per la conjura dels Pazzi, el 1478. Julià fou assassinat i Llorenç, indemne, en venjà la mort penjant tots els conjurats. Botticelli serà l'encarregat de pintar l'efígie de cada condemnat. Del quadre, ja només en queda constància en les successives obres del pintor, com a Sant Agustí, representat amb un rostre turmentat en una èxtasi intel·lectual que neix de la lluita interior, i no solament d'una dolorosa contemplació, del 1480. La fugida de Pere de Mèdici, havia esborrat del mapa el seu quadre.
L'experiència romana i les últimes al·legories humanístiques
L'experiència romana i les últimes al·legories humanístiques
En els anys 1481 i 1482 Botticelli fou cridat a Roma (Laci, Itàlia) per a la decoració de la Capella Sixtina,i així es confirmà així la fama del pintor, ja que suposava un encàrrec honrós. La seva missió era omplir grans parets amb frescos, no ja dirigits a un restringit cercle d'humanistes erudits, sinó a una multitud de devots peregrins convergents a Roma (Laci, Itàlia). Naturalment, aquestes obres tingueren, de totes maneres, un marcat contingut intel·lectual que no s'esgotà en la representació d'episodis de la Història Sagrada, tot i que no es traduí en nous termes estilístics. El sistema compositiu recordarà molt l'anàleg medieval.
D'aquesta etapa, podem començar recordant la melòdica pausa de les diàfanes filles de Jetro i el meravellós grup compacte dels que marxen a les Proves de Moisès (1481–1482), que representa el més harmoniós i complex fresc del cel, com alguns retrats de la resta de parets. Certament, però, l'art de Botticelli no s'aconseguí desenvolupar en sentit monumentalista, precisament perquè fou defugit per la seva sensibilitat.
Per poder anar a Roma (Laci, Itàlia), el mestre havia abandonat una obra de menor volum, tot i que tenia valor per a ell i li era propera. Es tracta dels dibuixos per a la Divina commedia, magnífics dibuixos pel Paradís en què el traç és cada vegada més lliure i lleuger, acompanyant l'ascensió de Dant i Beatriu fent gala d'una exquisida qualitat mental. Així, quan tornà de Roma (Laci, Itàlia), dugué a terme amb certa contemporaneïtat dels dibuixos acabats d'esmentar, el Cercle del magníficat (1481) i la Verge del llibre (1481–1482), obres en què la transparència i la nitidesa dels colors i la subtil melodia dels desenvolupaments lineals, arriben a una altíssima qualitat tot denunciant, inclòs en la comparació amb la més fervent creació juvenil, el fet perillós de tancar–se en una elecció de modes i de temes massa perfeccionada i limitada.
L'etapa de El naixement de Venus
L'etapa de El naixement de Venus
A aquesta refinada aridesa sembla que s'oposa El naixement de Venus, del 1484. El que impressiona d'aquest quadre a primer cop d'ull si el comparem amb La primavera, l'altra obra de la qual s'han exposat més dades en comparació amb la resta de pintures, és la completa desaparició d'elements naturalistes: el rigor de l'al·legoria, la sobrietat i la severa concessió de la visió en què venen repetits els temes a les concepcions neoplatòniques, però amb actitud espiritual profundament modificada.
Això podria ser considerat el resultat d'una cerca de clarificació, de rigor ideològic, que ve normalment justificat pel contacte del pintor amb Savonarola. Però no es pot parlar de paganisme sense el significat restringit del retorn als mites clàssics, reinterpretats místicament en clau cristiana, per una forta idealització que acaba per transformar–los completament. Per això en Botticelli no trobem una crisi de caràcter religiós, sinó que una evolució de les seves conviccions morals, i, aquest nou desenvolupament, ni l'allunya dels seus antics amics ni el duu a una presa de possessió polèmica en la confrontació del passat. De fet, ell estava des d'un principi lligat sobretot al grup de Llorenç de Pierfrancesco, que estava en dissensió política amb la cort del poderós cosí el Magnífic, i que mantenia relacions amb Savonarola i amb França, afèrrims enemics de Llorenç el Magnífic.
Pel que fa al vessant més artístic del quadre, cal dir que, com La primavera i Pal·las dominant el Centaure, pertangué a Llorenç i Joan de Pierfrancesco Mèdici. L'obra està col·locada en la vil·la de Castello tot seguint la mateixa sort que La primavera, quan sortí dels magatzems granducals el 1815 per a ser col·locada en els Uffizi. Sembla que el tema d'aquest quadre deriva de la literatura homèrica i llatina, per bé que hem de dir que en aquesta obra hi ha una mica més de consens que en La primavera, la seva «opera prima». En aquestes obres, com després en La metamorfosi o Faust, es descriu l'Hora en el moment d'embolicar amb un mantell recamat Venus, d'espectacular nuesa. Alguns volgueren veure l'arribada de Venus Anadiòmena (la que emergeix), sortida de l'escuma del mar com el miracle de la bellesa que unifica en si l'Esperit i la Natura, sobre una petxina entre una pluja de flors, impel·lida pel Zèfir i per Cloris, a Sicília (Itàlia) o fins i tot a Portovenere (Ligúria, Itàlia), que no era sinó l'antiga residència de Simonetta Vespucci. Així, amb més raó s'acabaria advertint un valor neoplatònic en el qual, potser, l'obra mostraria el naixement de la «humanitas», engendrada per la natura amb els seus quatre elements i de la unió de l'esperit amb la matèria. Poliziano, en descriure a les estances el naixement de Venus, és que suggerí el tema d'aquesta pintura, sembla que el descrigui. S'ha de remarcar, que les formes d'expressió del quadre, són força similars a les que apareixen a Pal·las dominant el Centaure.
L'anàlisi de la composició indueix a suposar una mutilació en la part superior, d'uns trenta centímetres (30 cm) o trenta-cinc centímetres (35 cm); de manera que La primavera, pintada immediatament abans del viatge a Roma (Laci, Itàlia), Pal·las dominant al Centaure i El naixement de Venus tindrien, a més d'una idèntica col·locació, la mateixa alçada, i és força versemblant que les dues (2) últimes obres fossin realitzades immediatament després del viatge de Roma (Laci) a Florència (Toscana), per completar un (1) únic encàrrec.
Establint una composició de l'obra, és a dir, esquematitzant–ne els elements que hi apareixen (per exemple, si una figura representa un astre, dibuixar l'astre. Es fa referència a l'esquelet de l'obra, bàsicament amb l'expressió de les seves línies d'energia visual) es pot establir una curiosa representació dels elements de la natura:
Apareix un centre ben marcat per la figura de Venus, tota nua. Els elements de la imatge s'organitzen al seu voltant.
Ella representa el Foc, l'element de la Natura més important pels antics, perquè dona calor i claror. Els dos (2) que bufen a l'esquerra són Vents (Zèfir i Cloris), i representen l'Aire, que animen el Foc. La dona de la dreta és la Terra (l'Hora), que vol aprofitar–se de la seva claror per fer créixer les llavors.
L'altre element que falta, l'Aigua, queda a sota de Venus, unint–se les aigües grans i salades, de suaus onades, amb les estretes i dolces d'un riu.
S'ha d'afegir, que l'exquisida figura de Venus, representada amb un elegant i lleuger vaivé, a més a més, està molt ben proporcionada basant–se en un cànon que, com sabem, és el sistema de proporció que té en compte la relació de cada part d'una cosa amb el seu conjunt. Per reforçar aquest llenguatge melodiós i cadencial del naixement de la dea de l'amor, Boticcelli ha emprat colors suaus, rosats i blau cels. L'escena se situa en el paisatge d'una badia de formes suaus, que permeten donar perspectiva a tot el conjunt. La composició es podria esquematitzar en la geometria del triangle i en el desplaçament cap a la dreta que provoca la direcció del vent. La centralitat asimètrica de Venus es compensa amb els grups de Zèfir i l'Hora.
Els últims camins
Els últims camins
Les temptacions de Botticelli, a l'hora d'intentar pintar alguna obra monumentalista, no aconsegueixen donar fruits excessivament bons, ja que no troben immediata expressió artística, i, en cert sentit, resulten una mica infeliços. És el cas, per exemple, del Retaule de Sant Bernabé, del 1487, en què queden elements que resulten totalment estranys respecte de la sensibilitat del mestre, la delimitació en perspectiva de l'espai, la plàstica gravetat de les figures i la incoherència de l'esquema compositiu, així com tampoc semblen resoldre el problema sobre la insistència en alguns temes manieristes ja experimentats anteriorment, com a la Madonna de la Granada.
Un sentit de l'espai indefinit neix de les petites taules que componen el Retaule de Sant Bernabé, sigui aquest l'original pel tranquil moviment del mar rere l'estremida figura del nen en la Visió de Sant Agustí, o per la finestra amb els barrots i el nu mur que tanquen a Salomé, o també per la silenciosa obscuritat de l'Extracció del cor de Sant Ignasi.
En l'Anunciació dels Uffizi, la Verge es retrau, per primer cop, com espantada davant la tensa energia d'un arcàngel que sembla disposat a escapar. Per la finestra veiem un gòtic paisatge de penya-segats, castells i boires, de faula nòrdica, desconegut a l'experiència totalment toscana dels paisatges de Sandro. De difícil coherència artística apareix també la Coronació de la Verge, per la presència no conciliada dels sants monumentalment sòlids i la vertiginosa dansa dels àngels, en què la línia recupera la seva antiga tensió, el seu valor fantàstic i lliure en el ràpid transcórrer sobre les cavalleries, sobre els vels, sobre els moviments deslligats de les dansarines celestes. En el mateix període es reprenia l'obra de la il·lustració de la Divina Commedia, que transformà el turmentat viatge dantesc en una visió atònita i fantàstica, en què les fosques tensions dels condemnats i les lleugeres danses del Paradís tenen un valor de faula impalpable i suggestiva. En aquest sentit, sobre representacions lligades al text literari és l'Al·legoria de la calumnia (1495). El rigor de la perspectiva de la daurada arquitectura, el cel que va esclarint–se o la immòbil llum de l'estança són elements d'una puresa essencial, valors perennes que voluntàriament contrasten amb la tempestuosa i il·limitada torsió dels gestos i dels vestits, que aïllen les figures en una soledat incomunicable.
Nasqué un aïllament de la contemplació de l'Abandonada, encara que no està confirmat el significat de l'al·legoria (i sembla que vulgui significar la Veritat), tal vegada plor desesperat de qui sembla representar el destí de l'home, en l'espera a prop d'una tanca que no s'obre, tancat misteriós de la seva existència. També aquí la perfecció de perspectiva de l'arc no constitueix l'ambient escenogràfic per la imatge humana, sinó que, ben al contrari, l'exclou. En aquests anys, Savonarola ha encès a Florència (Toscana) les seves fogueres de la Vanitat, ha tronat contra la relaxació dels costums. Botticelli ha estat profundament commogut per l'energètica i aspra oratòria del frare i pel seu tràgic destí: el seu antic món misticitzant és cada vegada més sol·licitat per impulsos morals. En obres com els dos (2) Enterraments (de Milà [Llombardia, Itàlia] i Munic [Baviera, Alemanya]), l'artista està a l'extrem de les seves possibilitats de simplificació i de tensió al mateix temps. Més enllà de la seva representació, el món li apareixeria sense formes i sense colors, però està encara sense resoldre la relació entre la bella naturalesa de la imatge i el seu únic valor conceptual; es busca aleshores tòrcer la realitat en les amanerades contorsions dels cossos, en les impossibles disposicions de les figures, però el poliment bellíssim del cap de Crist sembla recordar la desesperant bellesa d'Apol·lo, amb un sentit de culpa inexpiat.
Estretament lligades amb les apocalíptiques profecies de Savonarola, aparegueren aleshores les obres més enigmàtiques i qualificades com a «medievals» del pintor, llur significat precís en cadascuna roman potser inassequible, però que probablement expressa un desig de purificació, una espera espasmòdica del senyal de Déu, una ànsia moral de veritat. A la mística Crucifixió, junt a la Magdalena, abatuda als peus de Crist, un àngel colpeja amb un bastó a un misteriós dimoni amb característiques de guineu Al fons, una clara ciutat, inequívocament Florència (Toscana), com no podia ser d'una altra manera, sobre el cel de la qual cauen misteriosos escuts creuats. Són símbols que no tenen una interpretació clara, com succeeix al Naixement, en el qual una ràpida dansa d'àngels amb un petit cor, el bou, l'ase tradicionals i pocs pastors, assisteixen aquesta vegada sagrat esdeveniment; en primer pla, àngels i homes s'abracen mentre uns diablets s'insinuen sota les arrels dels olivars, a les esquerdes del sòl.
Mentre se succeïa tot això, Michaelangello i Leonardo duien a terme les seves obres mestre, gràcies a les quals seran la nova generació artística, mentre que l'art solitari i, per la societat, ja antiquat de Sandro, no trobarà, doncs, correspondència amb el públic. Cap al final de la seva vida el pintor retornà en la seva obra amb significats més simples tot cuidant la dolçor, l'ornamentació, el simple compàs del ritme, la bellesa com acte d'homenatge devot al sentit d'allò diví. Les seves últimes obres, els Episodis de la vida de Sant Zenobi (1500–1505), reflectiran en el contrast entre la immòbil calma de les arquitectures i la violència emotiva dels gestos, així com el contrast violent de l'home de crisi que Sandro Botticelli fou sempre, i quasi dibuixen la llarga paràbola recorreguda per ell entre l'inamovible somni melangiós, encès de llum sobre els núvols de l'Humanisme florentí i les terrenes violències d'una realitat humana cada vegada més en la cerca de nous i més concrets valors socials i morals.
La bellesa sensible de Botticelli fou la transfiguració de les masses tenebroses de la matèria i dels seus equívocs clarobscurs en ritmes lluminosos, en els quals per poder expressar la presència sensible de la forma no es pot fer d'una altra manera que a partir del seu element més suau i espiritual: el vol sense pes de la línia. Però hi ha més, Botticelli supera la mentalitat objectiva i terrestre dels cossos en el seu aprofundiment volumètric i de clarobscurs, i al mateix temps de la perspectiva tridimensional com a model científic d'un mode que és interpretat a partir de la realitat. Heus aquí la idea humanista.
Botticelli, expressà clarament l'època d'or de l'hel·lenisme florentí, l'efímer vol d'una hora de perfecció atemporal de l'home, el breu cim. Fou un home que va viure bastant per expressar la crisi de tot aquest fràgil i esplèndid món de l'Humanisme, també per expressar millor la seva naturalesa més íntima d'home de crisi. Botticelli fou el drama mateix de la crisi de tota una època, però s'aferrà sempre amb totes les seves forces a l'esperança de reconstruir en si mateix, més enllà de l'home culte i sofisticat de la bellesa ideal, un home de convenciment i de fe. S'atreví a desenvolupar tot el seu propi art per una gran convicció que, per sobre les runes de tots els valors de la societat del seu temps, pogués cimentar la nova construcció en un sòlid univers moral, de nova consciència ètica.
La seva autèntica grandesa hauria consistit en haver sabut viure aquest drama social del seu temps, econòmicament i físicament arruïnat, i caminant amb dos (2) bastons perquè no podia sostenir–se dret i anar a l'encontre de la seva pròpia mort el maig florentí de 1510.
Notes
Notes
Bo, Carlo; Mandel, Gabriele. La obra pictórica completa de Botticelli (en castellà). 1970a edició. Noguer–Rizzoli Editores, Barcelona, 1970 (Clásicos del arte, 15). «Introducció de Carlo Bo; biografia i estudis crítics de Gabriele Mandel, traducció al castellà per Francisco J. Alcántara sobre l'edició de 1967 (Milà)»
Vegeu també
Vegeu també
Suposat autoretrat de Botticelli a l'Adoració dels Reis Mags a la Galeria dels Ufizzi.
Les tres gràcies, o les tres càrites.
La primavera (1481–1482). Tremp sobre taula, 203 cm × 314 cm, Uffizi, Florència: icona de la renovació primaveral del Renaixement florentí.
Adoració dels Reis, 1481–1482, Washington DC.
La Verge i el Nen amb la corona d'espines i tres claus. 1477. Tremp i oli sobre taula. Retaule de fusta tallada punxonada amb aplicació de fulla d'or. Museo Soumaya, Mèxic.
La fortalesa (1470). Tremp sobre taula, 167 cm x 87 cm, Galería Uffizi, Florència.
Las proves de Moisès (1481–1482). Pintura mural, 348,5 cm x 558 cm. Capella Sixtina, Ciutat del Vaticà.
Dibuix de Sandro Botticelli: Els sis gigants nus a l'entorn del pou, Divina Comèdia, Infern, Cant XXXI, Gabinet de dibuixos, Berlín.
Retrat de Dant, circa 1495.
Sandro Botticelli (Allessandro di Mariano di Vanni Filipepi)
Sandro Botticelli (Allessandro di Mariano di Vanni Filipepi)
El passat 1 de març de 2021 es commemorà el setantè aniversari de la vaga de tramvies fou el boicot que els ciutadans de Barcelona feren a la companyia de Tramvies de Barcelona a partir de l'1 de març de 1951. El motiu inicial fou l'augment del preu del bitllet i el greuge comparatiu que s'establia amb el preu del mateix servei a Madrid, però la protesta expressava el profund malestar entre la població per les duríssimes condicions de vida de la majoria de la població d'ençà de la fi de la Guerra Civil Espanyola, alhora que representà una de les primeres manifestacions massives contra el franquisme.[1]
Durant dues (2) setmanes la població es negà massivament a utilitzar el transport públic, realitzà els seus desplaçaments a peu i participà en nombroses manifestacions de protesta. L'inici de la vaga fou espontani, tot i que més tard s'hi apuntaren i li donaren suport militants de CNT, FNC, FNEC i altres; fins i tot fou detingut el dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo. El governador civil, Eduardo Baeza y Alegría, hi emprà la Guàrdia Civil en durs enfrontaments que provocaren morts el 12 de març. Finalment, tant ell com l'alcalde de Barcelona, Josep Maria Albert i Despujol, foren destituïts i la pujada de preus fou anul·lada.[2]
Importància històrica
Importància històrica
Per primera vegada, des de la Guerra Civil Espanyola, es produí una manifestació civil contrària al règim (formalment no fou una vaga sinó un boicot), activitat prohibida pel règim i motiu d'aversió per Francisco Franco per considerar–la com la llei de la selva de societats primitives. Representà una (1) de les primeres manifestacions massives contra el franquisme.
A Barcelona començaren a circular consignes perquè no s'utilitzessin els tramvies com a protesta per l'augment del preu del bitllet, el que suposava greuge comparatiu amb Madrid, unit al profund malestar entre la població per les duríssimes condicions de vida de la majoria de la població des del final de la Guerra Civil Espanyola. Més important que la vaga en si mateixa fou la repercussió propagandística que portava, singularment a l'estranger.
Contingut i suport
Contingut i suport
Durant dues (2) setmanes la població es negà massivament a utilitzar el transport públic, realitzà els seus desplaçaments a peu i participà en nombroses manifestacions de protesta, i es registrà algun acte de violència amb crema d'un (1) dels tramvies.
Encara que alguns autors consideren la vaga fruit d'un moviment espontani, altres indiquen que fou resultat de la gran tradició llibertària existent a la ciutat, tot i que més tard fou secundada per militants de CNT, FNC, FNEC i d'altres, fins i tot fou detingut el dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo.
«
... Quan arribà el dia del boicot, l'1 de març, els tramvies recorregueren buits els carrers de la ciutat mentre es produïren incidents menors als mercats. Unes tres-centes (circa 300) persones, entre els quals hi havia nombrosos falangistes, baixaren per la cèntrica Via Laietana cridant: «Viva Franco!» i «¡Muera el Gobernador!». Aquest ordenà la ràpida concentració de falangistes i alhora demanà que es mantinguessin en una posició discreta els Sindicats manifestant que la classe obrera havia estat tranquil·la i era millor no tocar–la...»[3]
»
Baeza sabia llavors que molts falangistes havien estat actuant al costat dels vaguistes fins al punt d'utilitzar els seus vehicles per transportar els vianants que donaven suport al boicot. Davant aquesta insubordinació pretén enfrontar al Partit contra la població, de manera que els falangistes es negaren a obeir, durant els dies 3, 4 i 5, els dictats del seu teòric cap provincial.
Conseqüències
Conseqüències
El conflicte s'estengué a Madrid el 2 d'abril, però l'anomenada Jornada Nacional de Protesta organitzada per al 20 de maig resultà un fracàs.
El Govern d'Espanya havia decidit seguir una conducta moderada quant a la repressió de les vagues i, alhora, atribuïa les mateixes davant l'opinió pública als cap dels Partit Comunista d'Espanya, que havent fracassat en la lluita armada, havien canviat la tàctica tractant d'utilitzar a favor seu el descontentament existent entre la classe treballadora per la continuació dels sacrificis duts a terme des de 1939.[4]
El governador civil, Eduardo Baeza y Alegría, utilitzà la Guàrdia Civil en durs enfrontaments que provocaren morts el 12 de març. Alhora, però, es formà una comissió que formada pels presidents de les Cambres de Comerç (Antoni Maria Llopis Galofré i Amadeu Maristany i Oliver), el cap de la Societat Econòmica d'Amics del País (Joaquim Maria de Nadal i Ferrer), el de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (Josep de Fontcuberta i de Casanova), el de Foment del Treball Nacional (Pere Gual Villalbí), el de la Cambra Oficial Sindical Agrària (Lluís Pascual Roca) i el de la Cambra de la Propietat Urbana (Ignasi de Bufalà i de Ferrater), juntament amb representants de l'ajuntament de Barcelona i del Sindicat Vertical que es reuniren amb els vaguistes del 3 al 5 de març i arribà a l'acord de deixar sense efecte la pujada de tarifes.[5]
Finalment, tant el governador civil com l'alcalde de Barcelona, Josep Maria Albert i Despujol, foren destituïts i la pujada de preus fou anul·lada.
Referències
Referències
«La huelga de Barcelona 1951.» (en castellà). Museo de la posguerra, 28.09.2010.
Mata, Jordi et al. «300 anys d'espoli». Sàpiens [Barcelona], núm. 122, novembre 2012, pàg. 26–37. ISSN: 1695-2014.
Antonio Cazorla Sánchez: Las políticas de la victoria: la consolidación del Nuevo Estado franquista, [1]
Armando Marchante Gil: Las líneas maestras de nuestra política a 40 años en la vida de España, Pamplona, 1986, ISBN 84-86349-09-5
Tranvías y conflictividad social en Barcelona (marzo de 1951). Actitudes políticas y sociales de una huelga mítica per Gemma Ramos Ramos.
Bibliografia
Bibliografia
Jaume Fabre: Vint anys de resistència a Catalunya (1939–1959), Edicions La Magrana, Barcelona, 1978.
Boicot d'un tramvia barceloní vers la dècada del 1950.
Tramvia de Barcelona
Vaga de tramvies de Barcelona
Vaga de tramvies de Barcelona
El passat dilluns 1 de març de 2021 es commemorà el nou-cents seixanta-tresè aniversari de la mort d'Ermessenda de Carcassona[n. 1] (Carcassona?, Aude, Occitània,[1][2] circa 972[3][1] / 975–977[4] — Sant Quirze de Besora, Osona, Catalunya,[1][2] 1 de març de 1058[1][2]), qui fou una aristòcrata catalana, i comtessa consort de Barcelona, Girona i Osona.
Estigué casada des del 991[3][n. 2] amb el comte de Barcelona Ramon Borrell, amb qui cogovernà fins que morí el 1017; el seu difunt marit li donà en escriptura testamentària el condomini dels tres (3) comtats en violarium per tota la vida, de manera que governà en solitari com a regent durant la minoria d'edat de son fill (1017–1021), i a partir d'aleshores cogovernà amb aquest en qualitat de copropietària. Amb tot, ràpidament, sorgiren desavinences entre tots dos (2), que no es resolgueren fins al repartiment del domini: foren per a son fill Berenguer Ramon I els comtats de Barcelona i Osona, i per a Ermessenda el comtat de Girona. Però son fill morí sobtadament el 1035 llegant els seus dominis als seus descendents, moment en el qual Ermessenda tornà a fer valdre el seu condomini per assumir la regència primer (1035–1039), i cogovernar amb el seu nét després.
En aquest context, marcat per l'afebliment de l'auctoritas comtal barcelonina, hagué d'enfrontar–se a la revolució feudal quan mers oficials designats pels comtes de Barcelona —castlans i veguers— s'aixecaren en armes esdevenint barons feudals que amb epicentre al Penedès i encapçalats per Mir Geribert desafiaren la potestas comtal barcelonina i la seva política de mantenir la pau amb els sarraïns a canvi del cobrament de paries. Ermessenda feu costat a son net Ramon Berenguer I en la sufocació de la revolta nobiliària, que finalment s'aconseguí però no amb el retorn de l'antic ordre romanogòtic vigent fins als temps de Ramon Borrell (972–1017) sinó per la claudicació davant les noves pràctiques feudals —les convenientiae—, i l'auge de l'ordre cavalleresc.
Durant el cogovern amb el seu net Ramon Berenguer I sorgiren noves dissensions que s'agreujaren quan aquest repudià la política matrimonial dissenyada per la seva àvia i es casà amb Almodis de la Marca. Aleshores, Ermessenda pressionà les jerarquies eclesiàstiques a fi que excomuniquessin el seu nét, fet que aconseguí el 1055; l'excomunió afeblí encara més l'autoritat dels comtes de Barcelona i tornà a instigar la revolta nobiliària. Finalment, el 1057, Ermessenda de Carcassona vengué el condomini sobre els comtats de Barcelona, Osona i Girona al seu nét, i es retirà al castell de Sant Quirze de Besora (Osona), on morí l'1 de març de 1058. Fou sebollida en un sarcòfag de pedra situat a la galilea exterior de la catedral de Girona, fins que el 1385 el rei Pere el Cerimoniós ordenà que fos traslladat a l'interior de la nau i recobert amb un nou sepulcre gòtic. L'any 1982, el sepulcre gòtic fou obert i es descobrí que l'única decoració exterior del sarcòfag romànic eren disset (17) franges pintades de color roig i daurat, la qual decoració ha estat considerada com un possible antecedent preheràldic del senyal dels quatre (4) pals.
Ermessenda realitzà importants donacions a les diòcesis i esglésies dels seus dominis i fou una de les dones amb més autoritat dins la política del segle XI. Governà durant uns seixanta-cinc (circa 65) anys[5] i morí prop dels vuitanta-cinc (circa 85), i esdevingué una de les dones amb més poder polític en la història de Catalunya. La seva vida exemplifica l'evolució de la condició de la dona aristocràtica a l'antiga Gòtia: passà de gaudir d'una posició privilegiada a perdre poder[6] en el moment en què les Leges Gothorum (Lleis dels gots) es veieren relegades per les convenientiae feudals que els magnats feien entre ells al marge de les lleis. Aquests magnats —per mitjà de la violència i la guerra— posaren en dubte la potestas comtal com a garant de l'ordre públic. Aquests canvis conduïren al nou ordre feudal, que imperà durant els següents dos (2) segles.
Orígens familiars
Orígens familiars
Ermessenda de Carcassona fou la primera filla del comte de Carcassona, Roger I el Vell,[3][1][2] i d'Adelaida de Gavaldà o de Melguèlh (949–1011), filla del comte de Melguèlh.[7] Tenia tres (3) germans menors: Ramon Roger, documentat des del 979 i mort entre el 21 de juliol de 1007 i l'abril del 1011, havent estat investit comte de Carcassona (Aude, Occitània); Bernat Roger, nascut entre els anys 979 i 981, i nomenat comte de Foix i de Coserans i que morí circa 1034, i Pere Roger, nascut circa 981, nomenat bisbe de Girona i que morí el 1051.[4] La seva família, a més del comtat de Carcassona, tenia els comtats de Comenge, Rasès, Coserans i Foix, a Occitània, que serien heretats pels seus germans Ramon i Bernat. Hi ha poca documentació anterior al 993, any en què apareix per primer cop en un document català, però cal deduir que tingué alguna mena d'educació a jutjar per la bona lletra que tenia en comparació amb altres mandataris de l'època.[8] Pel que fa al seu aspecte físic, Santiago Sobrequés afirmà que «fou una dona de remarcable beutat», tot i que els aspectes més rellevants de la seva persona estan relacionats amb les seves positives qualitats morals.[9] En la documentació medieval en què apareix, se l'adjectiva com a: venustíssima, magnífica, piadosa, bondadosa, estimada o dolcíssima.[8] Ermessenda era una dona de tremp i envergadura considerables, amb unes altes qualitats morals.[10] Tal com demostrà al llarg de la seva vida, potencià el triomf del dret per sobre de la violència i les fórmules militaristes, i fou una important comitent d'obres d'art religioses.[9]
Matrimoni i descendents
Matrimoni i descendents
Com la majoria dels casaments aristocràtics dels segles IX, X i XI, el matrimoni d'Ermessenda de Carcassona tenia un interès polític.[11] La política matrimonial seguida pels comtes de Barcelona des de Guifré el Pilós s'havia centrat en els territoris ultrapirenaics, en especial amb els comtes de Tolosa (Alta Garonna, Occitània) de la dinastia Roergue. Paral·lelament, la família d'Ermessenda de Carcassona procedia dels comtes de Comenge (Gascunya, Occitània), i el seu avi Arnau I de Comenge esdevingué comte de Carcassona (Aude, Occitània) pel matrimoni amb Arsenda de Carcassona. El pare d'Ermessenda heretà el comtat de Carcassona (Aude, Occitània) mentre que el germà d'aquest, Odó, heretà el comtat de Rasès (Occitània). Ambdós hagueren de fer front a l'agressiu comte Oliba Cabreta, comte de Cerdanya, Conflent, Berga, Besalú i Ripoll, que el 979 s'apoderà violentament del Capcir, un petit pagus entre la Cerdanya i el Conflent, que pertanyia a Odó I de Rasès.[12] En aquest cas, cal pensar en un reforçament dels vincles entre dos potents comtats —el de Barcelona al sud i el de Carcassona al nord— envoltant les possessions d'Oliba Cabreta i els seus descendents.
Ermessenda es casà circa 991,[n. 2] quan tenia entre catorze i dinou (14–19) anys, amb Ramon Borrell, comte de Barcelona, de Girona i d'Osona, de qui rebé en dot o esponsalici el comtat d'Osona–Manresa i el bisbat de Vic, dot que es plasmà en una llarga llista de castells[13] situats en aquesta zona de la Catalunya central i el Vallès,[14] i algunes terres del comtat de Girona, com ara Pals, Ullastret, Púbol, la Pera o Sant Feliu de Boada (Baix Empordà).[15]
Ramon Borrell i Ermessenda tingueren tres (3) fills, segurament: Estefania Ramon,[n. 3] inicialment casada amb el cap normand Roger de Tosny,[16] contractat el 1018 com a mercenari per lluitar contra els actes de pirateria sarraïns; Borrell Ramon,[n. 4] que morí abans del 1017, i el darrer Berenguer Ramon, que succeí son pare quan aquest morí el 1017.
circa 991. ∞ Ramon Borrell I de Barcelona
1. la infanta Estefania Ramon (995–1077), casada el 1020 amb Roger de Tosny;
2. l'infant Borrell Ramon, mort abans del 1017;
3. l'infant Berenguer Ramon (circa 1004–1035), dit el Corbat, comte de Barcelona.
Cogovern amb el seu marit Ramon Borrell
Cogovern amb el seu marit Ramon Borrell
En casar–se circa 991 amb Ramon Borrell, la jove Ermessenda rebé la dècima (1/10) part de tots els béns del seu marit, la qual es concretà en el comtat d'Osona–Manresa i el bisbat de Vic. Seguia així l'estipulat per les Leges Gothorum (Lleis dels gots) i que anys després reivindicaria la mateixa Ermessenda: «per meum decimum et per sponsalitium nuptialiter michi datum».[17] L'aristocràcia dels comtats de l'antiga Gòtia, per bé que sota el domini dels francs durant l'Imperi carolingi des que el 801 Barcelona fou arrabassada al domini islàmic, havia conservat exemplars del Liber Iudicorum (Llibre dels judicis), en què es recollien les lleis godes. El Llibre III, 1, 7, determinava que corresponia a la muller en dot esponsalici una dècima (1/10) part de tots els béns mobles i immobles del marit.[13] El llibre s'havia anat adaptant a la jurisprudència que sentenciaven els jutges, i fou conegut després amb el nom de Liber iudicum (Llibre dels jutges), quan fou compilat vers el 1011.[18] Al llarg dels vint-i-sis (26)[19] anys del seu matrimoni, Ermessenda de Carcassona tingué una gran intervenció política junt amb el seu marit Ramon Borrell I de Barcelona, amb qui participà en el govern dels seus comtats, en la presidència de les assemblees i els tribunals, i en les campanyes militars contra al–Àndalus. El 1010, el seu germà Pere Roger fou nomenat bisbe de Girona.
L'esfondrament del califat de Còrdova i les guerres contra els sarraïns
L'esfondrament del califat de Còrdova i les guerres contra els sarraïns
A finals del 1008, esclatà la fitna de l'Àndalus, un llarg període d'inestabilitats i guerres civils al califat de Còrdova, que acabà el 1031 amb l'abolició definitiva del califat i la divisió del territori andalusí en una sèrie de petits regnes, les taifes. En aquest context, el comte de Barcelona encapçalà diverses campanyes militars contra Espanya (al–Àndalus), puix que en aquell temps els comtes de Barcelona entenien Espanya (al–Àndalus) com la terra dels musulmans.[21] D'entre aquestes guerres «contra Ispaniam», les més significatives foren les que es llançaren els anys 1010 i 1015, quan Ermessenda de Carcassona acompanyà el seu marit, el comte Ramon Borrell, i un aparatós seguici format per comtes, vescomtes, magnats i bisbes al capdavant del seu exèrcit: «dominus Raimundus comes et dompna Ermessinda comitissa volunt pergere contra Ispaniam cum comitis, episcopis, vicecomitis et cum omnium exercitum illorum maximis et minimis».[22]
La guerra civil al califat de Còrdova començà el novembre del 1008 quan el fill del temible Almansor, amb el suport dels amazics, obligà el califa àrab Hixam al–Muàyyad bi–L·lah a nomenar–lo hereu de la corona. Després de ser nomenat hereu, sortí en una expedició contra el Regne de Lleó, però, en la seva absència, Muhàmmad al–Mahdí bi–L·lah —«el guiat per Déu»— organitzà un cop d'estat i s'autoproclamà nou califa. En tenir–ne notícies, el fill d'Almansor retornà cap a la capital, però de camí fou mort el 3 de març de 1009. Això provocà la indignació dels amazics, que liderats per Sulayman al–Mustaín s'oposaren al nou califa i cercaren auxili en el comte Sanç I Garcia de Castella, que feu costat al pretendent amazic a canvi de cessions territorials a la frontera del Duero. Les forces bereberocastellanes es dirigiren cap a Qúrtuba (Còrdova, Andalusia) i finalment venceren en la batalla de Qantish (Javalquinto, Jaén, Andalusia) el 5 de novembre de 1009. Els amazics proclamaren califa Sulayman al–Mustaín, mentre que els castellans esperaven rebre unes dues-centes (circa 200) fortaleses a les terres del Duero, però aquestes fortaleses restaven en mans de tropes lleials al califa derrocat i, per tant, les promeses dels amazics no es feren efectives. Després d'un breu saqueig, els castellans retornaren al seu comtat. Tot i l'aparent triomf amazic, el califa derrocat, Muhàmmad al–Mahdí bi–L·lah —«el guiat per Déu»—, aconseguí fugir de la capital i es refugiaren a Tulaytula (Toledo, Castella–la Manxa), en terres d'Ath–Thaghr al–Àwsat, territori governat per l'andalusí d'origen eslau Muhàmmad ibn Hixam, conegut pel sobrenom de Wàdih. Aquest cercà reforços i, el 1010, anà a terres dels francs —els musulmans anomenaven Ifranja els comtats de l'antiga Gòtia franca—, on negocià el suport del comte Ramon Borrell I de Barcelona.
L'exèrcit congregat pel comte de Barcelona Ramon Borrell es reuní a Montmagastre (Artesa de Segre, Noguera) el maig del 1010. El formaven les tropes del comte Ermengol I d'Urgell, del comte Hug I d'Empúries i del comte de Bernat I de Besalú «Tallaferro», que sumaven uns nou-cents (circa 900) cavallers i tres-cents quinze (315) peons, acompanyats pels profusos seguicis del bisbe de Barcelona Aeci, del bisbe d'Elna (Rosselló) Oliba, del bisbe de Girona Odó, del bisbe d'Urgell Sal·la, i el bisbe de Vic (Osona) Arnulf. Es posaren en marxa cap a Espanya (al–Àndalus), on se'ls uniren les tropes andalusines a Tulàytula (Toledo, Castella–la Manxa). El conjunt del doble exèrcit i tots els seguicis corresponents sumaven uns nou mil (circa 9.000) soldats que ràpidament llançaren l'expedició contra Qúrtuba (Còrdova, Andalusia), i venceren les tropes amazigues en la batalla d'Aqbat al–Bakr[23] el 2 de juny de 1010. La victòria al camp de batalla els obrí les portes de la capital i propicià la fugida del califa amazic Sulayman al–Mustaín a Madīnat al–Zahrā. Un cop ocupada Qúrtuba (Còrdova, Andalusia), fou restaurat com a califa Muhàmmad al–Mahdí bi–L·lah —«el guiat per Déu»—, que inicià una repressió sagnant contra els seus enemics, especialment els amazics.
Això provocà l'aixecament dels amazics, que retornaren a la ciutat i començaren a assetjar–la. L'exèrcit dels francs, que havia quedat molt delmat per les pèrdues tingudes en la batalla anterior, sortí a l'encontre però fou derrotat en la Batalla del riu Guadiaro (21 de juny), en el transcurs de la qual morí el comte Ermengol I d'Urgell, «El de Còrdova». Davant de la pressió dels assetjants amazics, el governador d'origen eslau Muhàmmad ibn Hixam Wàdih traí el seu aliat i restaurà el califa àrab Hixam al–Muàyyad bi–L·lah, el que havia estat derrocat el 1008. Però, el califa restaurat no disposava de dinars per a continuar pagant els mercenaris francs, ja que el preu pactat era de dos (2) dinars diaris per a cada combatent, cent (100) per a cada comte i els bisbes, a més del menjar i la beguda que calguessin. El comte de Barcelona i el d'Empúries acabaren abandonant–lo el 8 de juliol de 1010.
A més de la mort del comte d'Urgell, la guerra havia suposat la mort dels bisbes de Barcelona (Barcelonès), de Vic (Osona) i de Girona (Gironès), però els que retornaren amb vida ho feren amb gran quantitat de riqueses per la suma dels pagaments més el botí acumulat en el saqueig de Qúrtuba (Còrdova, Andalusia). Per la seva part, Muhàmmad al–Mahdí bi–L·lah —«el guiat per Déu»— acabà assassinat per esclaus amírides el 23 de juliol de 1010[24] i el govern quedà en mans de Muhàmmad ibn Hixam Wàdih, mentre que el pretendent amazic continuà assetjant la ciutat fins al 1013. Aquesta situació propicià que, entre els anys 1010 i 1012, diversos governadors acabessin per proclamar–se independents, i donessin lloc a les taifes: l'emirat de Dàniyya (Dénia, Marina Alta, País Valencià), l'emirat de Tulàytula (Toledo, Castella–la Manxa), l'emirat de Gharnata (Granada, Andalusia)... i que el 1015 el comte de Barcelona llancés una nova guerra contra Espanya (al–Àndalus), a la qual ben aviat seguí el pagament regular de paries, tributs que els musulmans pagaven al comte de Barcelona a canvi que aquest no els ataqués. Els pagaments de paries permeteren l'establiment d'una economia de base monetària als dominis del comte de Barcelona i que la frontera pogués ser fortificada definitivament, però implicaren altrament que no es llancessin més campanyes ofensives contra els andalusins; això impedí als magnats augmentar la seva renda, fet que esdevindria decisiu en les següents dècades.
El condomini dels comtats establert pel testament de Ramon Borrell
El condomini dels comtats establert pel testament de Ramon Borrell
El seu marit Ramon Borrell morí amb tota probabilitat de resultes d'una campanya d'atac dels sarraïns de Saraqusta (Saragossa, Aragó) contra Barcelona (Catalunya), concretament el 8 de setembre de 1017.[25] Seguint les Leges Gothorum (Lleis dels gots), quedà com a usufructuària dels béns del seu difunt marit.[26] El seu fill Berenguer Ramon I tenia tretze (13) anys i Ermessenda s'encarregà de la seva tutela fins a la seva majoria d'edat, fet que comportava assumir la regència —el govern— dels comtats.[1][2] Ramon Borrell fou sebollit a la catedral de Barcelona.[27] El seu testament no s'ha conservat, però se'n pot deduir el contingut per les execucions testamentàries que se'n feren i altres documents posteriors;[27] el més significatiu, però, és que el comte Ramon Borrell deixava en escriptura testamentària els comtats de Barcelona, de Girona, i d'Osona–Manresa, amb els seus bisbats, a Ermessenda de Carcassona a títol de violarium mentre aquesta visqués,[28] tals anys més tard recordaria la mateixa Ermessenda afirmant: «domni Raymundi, comitis, viri mei, qui dimissit michi moriens praedictos comitatus et episcopatus per scripturam testamenti viuolario tenore donec viurem»;[17] uns drets que venien a sumar–se als que ja tenia sobre els que havien estat constituïts com la dècima part de tots els béns del seu marit —dècima que s'havia concretat en el comtat d'Osona–Manresa i bisbat de Vic— i que havia rebut d'aquest en contraure–hi matrimoni en virtut de les Leges Gothorum: «per meum decimum et per sponsalitium nuptialiter michi datum».[17] Això significava que el difunt comte havia reforçat, amb el violarium de per vida,[17] els drets que Ermessenda ja tenia mentre continués vídua, però que podia perdre de tornar–se a casar, i per tant deixava establert de facto un condomini[28] entre el seu fill i la seva muller, de manera que aquesta continuaria governant mentre visqués; efectivament, Ermessenda primer governà en solitari mentre durà la tutela o regència per la minoria d'edat del seu fill, i després cogovernà amb ell exactament igual com fins aleshores havia cogovernat amb el seu marit. La peculiaritat d'aquests títols jurídics concedits per Ramon Borrell a la seva muller, i que Ermessenda de Carcassona sempre reivindicà enfront dels títols jurídics del seu fill Berenguer Ramon I en primer terme, i del seu nét Ramon Berenguer I després, provocaren el desencadenament de plets, diferències, lluites i violències que paralitzaren la governació dels comtats durant les dècades següents.[29][30]
Cogovern amb el seu fill Berenguer Ramon
Cogovern amb el seu fill Berenguer Ramon
Regència i enfrontaments
Regència i enfrontaments
La tutela o regència d'Ermessenda sobre el seu fill, «supradicta comitissa tutelam filii sui Berengarii comitis»,[31] començà el setembre del 1017, quan aquest encara tenia tretze (13) anys i era menor d'edat, i hauria d'haver acabat circa 1018, si Berenguer Ramon I, que ja havia assolit els catorze (14) anys,[32] s'hagués casat. Durant aquest període, el 1018, Ermessenda nomenà Oliba abat del monestir de Sant Miquel de Cuixà (Conflent), com a bisbe de la diòcesi de Vic (Osona). Aquest presidí, amb Bernat I de Besalú (Garrotxa), l'assemblea judicial que es reuní a Girona (Gironès) el 1019 i que havia de dirimir la propietat de l'alou d'Ullastret (Vallès Occidental), ocupat poc abans pel comte Hug I d'Empúries, al·legant que la venda que n'havia fet a Ramon Borrell havia tingut lloc durant la seva minoria d'edat, i que per tant no era vàlida; l'assemblea, però, es pronuncià en favor d'Ermessenda i resolgué la devolució de l'alou. A finals del 1019, però, la tensió entre mare i fill anà en augment,[33] en part per la resistència d'Ermessenda a cedir poder i en part per disputes relatives al dot deixat per Ramon Borrell al seu fill. L'enfrontament, «querela»,[34] entre ambdós s'agreujà quan els comtes de Besalú (Garrotxa) i Cerdanya donaren suport a Ermessenda, que s'havia fet forta al comtat de Girona, el bisbe del qual era el seu germà Pere Roger, i queda evidenciat per la convenientiae que Ramon Berenguer establí amb Ermengol II d'Urgell i en la qual s'ignoraven els drets de la comtessa Ermessenda. En aquesta convenientiae, potser una de les més antigues conservades a tot Europa, Berenguer Ramon es comprometé a lliurar un centenar de modis de blat a Ermengol II d'Urgell en tant el primer hagués recuperat el comtat de Girona.[33]
Durant aquest període d'enfrontament amb el seu fill, també hagué de fer front a les hostilitats dels pirates sarraïns d'Abu–l–Jayx al–Muwàffaq, anomenat «Mujàhid». Aquest era un esclau llibert que, arran de les lluites internes al califat de Còrdova iniciades el 1008, fugí de Qúrtuba i s'instal·là primerament a Turtuixa (Tortosa, Baix Ebre), d'on fou expulsat, i després a Balànsiyya (València, Horta), d'on també fou expulsat. Radicat finalment a Dàniyya (Dénia, Marina Alta, País Valencià), aconseguí prendre el poder i autoproclamar–se emir, i constituí el 1010 l'emirat de Dàniyya (Dénia, Marina Alta, País Valencià). Mujàhid aconseguí el 1015 conquerir les Illes Balears i a partir d'aleshores bastí una potent flota que es dedicà fonamentalment a la pirateria de la costa mediterrània. Construí unes drassanes a al–Summān, el port de Dàniyya, (Dénia, Marina Alta, País Valencià) que esdevingueren la principal base de les seves operacions. Per a fer front als atacs que els sarraïns llançaven contra les costes dels seus dominis, Ermessenda de Carcassona contractà els serveis de Roger de Tosny, un noble normand castigat amb l'exili per enfrontar–se al seu senyor Ricard II de Normandia. En les cròniques del monjo Ademar de Chabannes (circa 989–1034), es descriuen les gestes del normand Roger de Torsy lluitant i aterrint els pirates sarraïns de l'emir de Dàniyya (Dénia, Marina Alta, País Valencià) Abu–l–Jayx al–Muwàffaq, i com aquest finalment hauria segellat la pau amb Ermessenda. Així mateix, es relata que el 1020 la filla de la comtessa de Barcelona, Estefania Ramon, s'hauria cassat amb Roger de Tosny, però que el 1024, en obtenir el permís del duc Ricard II de Normandia per finalitzar el seu exili, aquest hauria retornat a Normandia.
Majoria d'edat de Berenguer Ramon
Majoria d'edat de Berenguer Ramon
El 1021 se celebrà el matrimoni entre Berenguer Ramon I i Sança de Castella, matrimoni que, circa 1016, el seu pare el comte Ramon Borrell ja havia pactat amb el comte Sanç Garcia de Castella,[35] però que havia quedat estroncat temporalment per la mort d'ambdós el 1017. Amb aquest matrimoni, Ramon Berenguer assolia la majoria d'edat i finalitzava la tutela de la seva mare,[31] per bé que les desavinences entre ambdós no es resolgueren definitivament fins a l'11 d'octubre de 1023,[34] quan partiren els seus dominis de manera que Ermessenda empenyorà a Berenguer els seus drets als castells dels comtats de Barcelona i Osona,[36] i ella es feu amb els del comtat de Girona.[37] L'acord se segellà disposant diversos castells com a garantia i realitzaren un iuro ego (jurament) mutu de fidelitat.[34] A partir d'aleshores, Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I cogovernaren els seus comtats signant conjuntament la major part dels documents, si bé Berenguer ho feia com a «comte i marquès», mentre que la seva mare ho feia com a comtessa. Ermessenda només feu actes de govern en solitari quan estaven relacionats amb les seves propietats.[38] En aquest període, actuà de mitjancera en desavinences com la que enfrontà Hug I de Cervelló amb l'abat Oliba, o la disputa que esclatà entre el bisbe d'Urgell i l'abat de Santa Cecília d'Elins (Montferrer i Castellbò, Alt Urgell).[34] El seu fill enviudà circa 1027,[39] any a partir del qual se'l documenta amb la seva segona muller, Guisla de Lluçà (Osona), filla de Sunifred de Lluçà (Osona) i d'Ermessenda de Balsareny (Bages).
La revolució feudal i la Pau i Treva de Déu
La revolució feudal i la Pau i Treva de Déu
La resistència contra l'arbitrarietat i la il·legalitat dels nous barons feudals i el creixent procés de feudalització es manifestaren en un primer moment creant la figura del levita–castlà, que havia de defensar les terres dels monestirs a les zones frontereres dels atacs dels barons, de manera que molts clergues participaren en guerres privades. Els pagesos, també víctimes de la violència feudal, s'acolliren a la protecció de l'Església. Es crearen les sagreres, uns espais de pau més o menys circulars d'un radi de trenta (30) passes entorn d'una església i delimitat pels bisbes en el moment de la seva consagració. En aquest espai, hi havia immunitat territorial en virtut del dret d'asil eclesiàstic. Els pagesos aprofitaren aquest espai de seguretat per a construir–hi magatzems on guardar les collites i les eines de l'explotació, i a poc a poc hi construïren cases i masos, i hi fomentaren, doncs, l'hàbitat concentrat. La màxima expressió contra la violència feudal, la constituïren les assemblees de Pau i Treva de Déu, unes assemblees de pagesos i clergues amenaçats pels nous senyors feudals que, a l'empara de la religió, aconseguiren imposar treves a la violència feudal.
El 1027 a Toluges (Rosselló), se celebrà l'assemblea de Pau i Treva de Déu més antiga coneguda i que fou presidida per l'abat Oliba; en aquesta, es proclamà la inviolabilitat del patrimoni eclesiàstic alhora que s'imposà una treva des de l'hora novena del dissabte fins a la primera del dilluns, al·legant que el diumenge era sagrat; aquest temps de pau s'anà ampliant successivament en posteriors assemblees.[40] La revolució feudal iniciada en temps d'Ermessenda de Carcassona no es clogué fins transcorregut un (1) segle, quan es reposà l'autoritat comtal, ara reial, en la persona d'Alfons el Cast (1157–1196), primer rei d'Aragó i comte de Barcelona. El 1173 Alfons el Cast ordenà la primera recopilació dels Usatici Barchinonae, que recollien bona part de l'antiga Lex Visigothorum i avalaven l'autoritat suprema del prínceps per damunt de tots els barons, amb la voluntat de convertir–los en la llei de Catalunya «Consuetudinem Cathalonie» i imposar–la als barons. L'Església cedí al sobirà la presidència de l'assemblea de Pau i Treva de Déu realitzada a la Fondarella (Pla d'Urgell) el 1173, i allí Alfons el Cast aconseguí que els barons el reconeguessin ja no com a senyor de vassalls, sinó com el qui ostenta la Potestas que manté l'ordre públic en tota «la terra que va des de Salses (Rosselló) fins a Tortosa (Baix Ebre) i Lleida (Segrià)», i així definí així els límits de Catalunya.[41]
En aquest context de sollevament feudal, el 30 de juliol de 1032 s'efectuà el judici que enfrontava el baró de la frontera del Penedès Mir Geribert contra el monestir de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). Mir Geribert, casat amb Disposa de Sant Martí, pledejava pels drets a l'alou de Calders (Bages), que creia que corresponien al seu fill com a hereu del llinatge dels Sant Martí, mentre que el monestir al·legava els seus drets en virtut d'un decret, perdut, del rei Lluís IV de França «el d'Ultramar» (921–954), que hauria estat confirmat posteriorment per un altre decret, també perdut, del seu fill Lotari I de França (954–986). Com que cap d'aquests documents existia, els jutges resolgueren que calien testimonis, testimonis que l'abat Guitard trobà quan aparegueren dos (2) ancians que afirmaven haver vist els decrets amb els seus propis ulls. Seguidament, foren rebutjats els testimonis presentats per Mir Geribert i basant–se en una anterior confirmació dels comtes de Barcelona, els jutges acabaren sentenciant en favor dels cenobis malgrat les escridassades, «viciferebat», que els llançava Mir Geribert.[42]
Mort i testament de Berenguer Ramon
Mort i testament de Berenguer Ramon
El poder i l'hegemonia del comtat de Barcelona quedaven en entredit en el testament que el 30 d'octubre de 1032 redactà Berenguer Ramon I abans de viatjar a Roma (Laci, Itàlia).[43] Aquest repartia els seus dominis entre els fills. Ramon Berenguer I rebé els comtats de Barcelona fins al riu Llobregat i el comtat de Girona, mentre que el seu germà Sanç Berenguer rebé el territori fronterer que anava des del Llobregat fins a la terra dels musulmans, que quedà constituït com a nou comtat del Penedès amb capital a Olèrdola; el seu germanastre Guillem Berenguer rebé el comtat d'Osona, territori en condomini amb la seva mare Guisla de Lluçà (Osona). Tots els germans havien d'estar sota l'obediència i tutela (sub obsequio et bajulia) del germà gran, el comte de Barcelona Ramon Berenguer, per bé que finalment acabarien renunciant als seus dominis anys després.[43] Berenguer Ramon I morí abruptament al palau comtal de Barcelona el 31 de març de 1035 a l'edat de trenta-un (31) anys. En el seu testament, no esmenta la seva mare i atorga la tutela dels seus fills a la seva muller, Guisla de Lluçà; però, segons les Leges Gothorum, aquesta perdé tots els drets quan el seu pare la casà de nou amb el vescomte de Barcelona Udalard II.[29] Aquest fet plantejà un buit de poder respecte a la tutela o regència dels fills durant la seva minoria d'edat, moment en el qual i a fi d'evitar la disgregació del poder comtal barceloní, novament Ermessenda, que aleshores tenia prop de seixanta (60) anys, al·legà el condomini[44] —la propietat compartida— sobre els tres (3) comtats i els seus bisbats que havia establert per testament el seu difunt marit. Atesa la minoritat dels tres (3) germans, aquesta disposició testamentària facultà Ermessenda per exercir de nou el govern dels comtats, amb el suport del consell d'homes que li eren fidels i partidaris de l'ordre públic tradicional, com ara els bisbes Oliba de Vic (Osona) i Pere Roger de Girona (Gironès), el prohom Gombau de Besora (Osona), el jutge Ponç Bonfill Marc, Amat Elderic d'Orís (Osona), a qui Ermessenda havia nomenat senescal de Barcelona,[29] el fill del vescomte de Barcelona Guislabert, que havia estat nomenat bisbe de Barcelona el 1034,[29] o Guillem de Muntanyola. Però, tot i així, es podria dir que els comtats, malgrat els esforços d'Ermessenda, restaren sense una autoritat prou forta que pogués contenir les aspiracions dels magnats, que iniciaren un procés de feudalització desafiant l'autoritat del prínceps de Barcelona i l'Església.
Cogovern amb el seu nét Ramon Berenguer
Cogovern amb el seu nét Ramon Berenguer
Regència i aixecament de Mir Geribert
Regència i aixecament de Mir Geribert
Durant el cogovern de Berenguer Ramon I i la seva mare Ermessenda (1017–1035), els barons de la frontera amb l'islam, i especialment al Penedès, tractaren de prescindir de la Potestas del comte i prengueren ells mateixos el control de les fortaleses de què disposaven per alienar–les o infeudar–les com si fossin de la seva propietat, això és, sense la supervisió de la cúria comtal. Aquest rebuig dels nobles a l'autoritat comtal els dugué a una enemistat irreductible amb Ermessenda, única titular efectiva de la Potestas a Barcelona, Girona i Osona després de la mort del seu fill Berenguer Ramon I (1035) i durant la minoria d'edat dels seus néts Ramon Berenguer I, Sanç i Guillem. Dins del grup de consellers de qui s'havia envoltat la comtessa, hi havia nobles com Amat Elderic d'Orís i Gombau de Besora (Osona), vinculats a la part septentrional del comtat d'Osona, on les transformacions socials no havien estat tan profundes com a la zona fronterera del Penedès, amb què mirava de mantenir la legalitat vigent en contra de les usurpacions dels nobles feudals a la regió.
Entre aquests aristòcrates castrals, antics veguers esdevinguts senyors, al Penedès destaca Mir Geribert, amb influències a Barcelona com a cosí del vescomte Udalard II (1041–1077) i del bisbe Guislabert (1034–1066). A l'àrea de frontera, a més, Mir Geribert posseïa els castells de Subirats (Alt Penedès) i el de Lavit (Alt Penedès), heretats dels seus pares cap al 1030, la fortalesa de Ribes (Garraf), que li concedí el seu cosí el bisbe Guislabert, i la castellania de Sant Martí Sarroca (Alt Penedès), adquirida per enllaç matrimonial. Sent el més poderós dels barons del Penedès, cap al 1035, quan la mort i el testament de Berenguer Ramon I acabà d'esfondrar el poder comtal, per marcar la seva autoritat, Mir Geribert es donà el títol de príncep d'Olèrdola (Alt Penedès). Els nobles del Penedès, aplegats al voltant del seu líder, Mir Geribert, eren contraris al poder comtal perquè mantenia la pau amb l'islam, que resultava beneficiosa per als comerciants barcelonins i per al comte, els quals rebien les paries o tributs dels reis de les taifes musulmanes, però era completament ruïnosa per als nobles, que només podien accedir a l'or àrab mitjançant la guerra i el botí. Els barons penedesencs tampoc no acceptaven que el comte de Barcelona atorgués privilegis de franquesa, o sigui, garantia de llibertat i de seguretat de béns, a les comunitats pageses, perquè això limitava la possibilitat d'imposar el ban senyorial als camperols. Per aquesta raó, abolint pel seu compte les franqueses i concedint, en acte de sobirania, als seus castlans el dret d'imposar tributs a les persones lliures de la castellania, Mir Geribert afirmava la seva condició de cabdill dels nobles feudals.
Un altre greuge dels barons penedesencs contra el poder comtal era el seu suport a les pretensions del monestir de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), el qual, basant–se en unes concessions que li hauria fet el rei de França, es proclamava propietari de grans dominis territorials a l'àrea de frontera; llavors, quan reeixia algun intent de colonització dirigit per un noble castlà mitjançant el sistema de quadres, el monestir reclamava els seus drets sobre l'indret exhibint davant dels jutges dels tribunals comtals els pergamins de Lluís el Pietós, gràcies als quals els monjos aconseguien sempre sentències favorables en els plets contra els clans aristocràtics, com ara la família vescomtal o els castlans de Sant Martí Sarroca (Alt Penedès); per això, algunes famílies nobles, com els Cervelló, de Gurb (Osona), decidiren prescindir dels tribunals, en què sempre tenien les de perdre, i apoderar–se per força dels béns de l'abadia.
Entre aquests dos (2) bàndols enfrontats —el de Mir Geribert i el d'Ermessenda—, a més de diferències ideològiques o interessos contraposats, hi ha, com explica Pierre Bonnassie en Catalunya mil anys enrere, un (1) fet generacional: Mir Geribert i els seus barons eren joves, motiu pel qual, no havent viscut l'esplendorosa època de Borrell II (948–992) i Ramon Borrell (992–1017) sinó només la ineptitud de Berenguer Ramon I i l'autoritarisme odiós i estèril d'Ermessenda; les idees de la potestas comtal i de respecte a la llei escrita, continguda dins el Liber Iudiciorum, els resultaven no sols incòmodes, sinó també incomprensibles, ja que, per a ells, no hi havia més normes de relacions socials que les convenientiae, els juraments i les infeudacions; per la seva banda, els adversaris dels barons feudals, persones que havien viscut el gran moment de l'autoritat comtal del final del segle X, eren vells: el 1040 Ermessenda, amb prop de seixanta-cinc (65) anys i l'abat Oliba, nat el 971, seixanta-nou (69), la mateixa edat que devien tenir Gombau de Besora i Amat Elderic d'Orís (Osona); per a tots ells, doncs, la Potestas comtal, la justícia pública i el dret de la Lex Visigothorum no eren elements d'un passat llunyà, sinó coses vives i presents la continuïtat de les quals calia defensar.
Enfrontaments entre Ermessenda i Ramon Berenguer I
Enfrontaments entre Ermessenda i Ramon Berenguer I
Entre els anys 1035 i 1039 Ermessenda havia exercit la regència.[45] Però, l'abril del 1039, Ramon Berenguer I s'uní en matrimoni al monestir de Sant Cugat (Vallès Occidental) amb Elisabet de Nimes (Gard, Occitània),[46] i assolí definitivament la majoria d'edat. Però, tal com havia succeït en temps del seu fill, la fi de la regència no significà que Ermessenda abandonés el poder, ja que feu valdre de nou els condomini[44] de per vida que li havia deixat el seu difunt marit. El 1041 esclatà l'enfrontament entre ambdós, fet que quedà patent en els juraments de fidelitat que recolliren cadascun i dividí en dos (2) partits els magnats.[47] Aquest enfrontament, més greu que el succeït amb el seu fill,[48] es perllongà fins al 1043, any en el qual finalitzà la guerra quan Ermessenda realitzà un iuro ego de fidelitat al seu nét, per bé que sense renunciar a cap dels seus drets.[49]
A partir d'aleshores, tornaren a cogovernar, i aparegueren ambdós signant els documents,[49] i fent costat a Ermessenda el seu nét Ramon Berenguer I per poder dominar la situació de conflicte que tenia a Barcelona (Barcelonès) amb el clan vescomtal. Ermessenda imposà que Ramon Berenguer I es casés amb Blanca de Narbona (Aude, Occitània), dona de confiança d'Ermessenda. En el seu govern, el comte no seguia les directrius de la seva àvia d'aconsellar–se dels jutges i dels prelats, sinó que resolia les seves relacions amb la noblesa mitjançant convenientiae i no pas d'acord amb la llei. Per això, començà a crear–se una nova tibantor entre Ermessenda i el seu nét que arribà a la ruptura total entre els anys 1052 i 1053,[50] quan Ramon Berenguer I prengué la decisió de repudiar Blanca de Narbona (Aude, Occitània) i es casà amb Almodis de la Marca. Durant el conflicte, es repetiren els iuro ego fidelitat i les convenientiae, i quedà reflectit com Ponç I de Cabrera (Maresme) i Ramon Folc I de Cardona (Bages) realitzaren sengles iuro ego a Ramon Berenguer.[44] Per la seva part, la muller repudiada instà amb el suport d'Ermessenda les jerarquies eclesiàstiques, fins que vers el juny del 1055[51] aconseguiren del papa Víctor II i dels arquebisbes de Narbona (Aude, Occitània) i d'Arle (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava) una sentència d'excomunió contra Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca per adulteri. L'acusació es basava en el fet que, per a unir–se a Ramon Berenguer, Almodis havia abandonat el seu anterior marit, el comte de Tolosa (Alta Garona, Occitània) Ponç III. L'excomunió del 1055 significà un cop molt dur a l'autoritat de Ramon Berenguer I, que Mir Geribert aprofità per estendre els seus pillatges i rapinyes no sols al Vallès, sinó a Osona i tot, on s'apoderà de l'herència del seu sogre, Gombau de Besora (Osona); per altra banda, el comte Guillem II de Besalú (Garrotxa) trencà un compromís de matrimoni amb la germana d'Almodis i es disposà a entrar, juntament amb Roger, comte de Foix i de Carcassona (Aude, Occitània)i nebot d'Ermessenda, en una coalició que la vella comtessa pretenia dirigir contra el seu nét. La tensió anà a més quan, el 12 de novembre de 1056, Ramon Berenguer donà en dot esponsalici la dècima part de tots els dominis, que es corresponien exactament amb els que tenia Ermessenda en virtut del seu matrimoni amb Ramon Borrell, i on exercia la seva potestas.[52]
Remissió del condomini, mort i sepultura d'Ermessenda
Remissió del condomini, mort i sepultura d'Ermessenda
En els darrers anys Ermessenda havia perdut part dels seus consellers més poderosos com l'abat Oliba, mort el 1046, o Gombau de Besora, mort el 1050 llegant els seus béns a la seva filla Guisla de Besora, esposa de Mir Geribert, cosa que aportava de facto més poder a un dels enemics d'Ermessenda. Un any més tard, el 1051, també morí el seu germà el bisbe Pere Roger. Ermessenda cercà noves persones de confiança com el bisbe de Vic (Osona) Guillem de Balsareny, germà de l'antic conseller Guifré de Balsareny, que alhora era cosí de la vídua de Berenguer Ramon I, la comtessa Guisla de Lluçà.[53] Però, el 4 de juny de 1057,[50] havent–se dissolt el seu grup de confiança per la mort dels seus principals consellers i comprenent, potser, que al capdavall la seva actuació només feia que perjudicar el seu nét i afavorir els barons feudals rebels, decidí jurar fidelitat al seu nét Ramon Berenguer I i a la seva muller Almodis de la Marca, i vendre'ls–hi el condomini[44] que li havia deixat en violarium de per vida el seu difunt marit per mil (1.000) unces d'or; així mateix, es comprometé a intercedir davant la Santa Seu per aixecar les excomunions. Després de quaranta (40) anys d'haver estat una figura clau en l'evolució política dels comtats de Barcelona–Girona–Osona, Ermessenda de Carcassona es retirà al castell del difunt Gombau de Besora, a Sant Quirze de Besora (Osona),[54][55] on redactà testament el 25 de setembre de 1057[56] pel seu desig d'anar a Roma (Laci, Itàlia) i a Sant Jaume de Galícia.
La mort d'Ermessenda ocorregué el diumenge 1 de març de 1058,[57][n. 5] pocs dies després que aquesta fes el seu codicil testamentari en què confirmava el seu anterior testament, hi afegia dos (2) nous marmessors, expressava el seu desig de ser sebollida a la seu catedralícia de Girona, i realitzava diverses donacions a particulars i esglésies que sumaven cinc mil dos-cents seixanta (5.260) mancusos, xifra equivalent a cinc-centes vint-i-sis (526) unces d'or, pràcticament la meitat que havia cobrat pel seu condomini i dot matrimonial que equivalien a vint coma dos-cents cinquanta-un quilograms (20,251 kg) del metall preciós.[58] (A 23 de juliol de 2003, el preu era d'onze euros i catorze cèntims per gram (11,14 €/g) d'or, equivalent, doncs, a dos-cents vint-i-cinc mil cinc-cents noranta-sis euros [225.596 €]).[58] El codicil testamentari fou signat «a IIII de kalendes de març de l'any XXVII del regnat del rei Enric I de França», és a dir, el 26 de febrer[30] de 1058.[54] Seguidament, el text afegeix que morí el dia primer de març al vespre: «... et obiit marcii vespere facto».[54] Les seves voluntats testamentàries foren fetes públiques el 6 de febrer de 1058 al capítol de Santa Maria de la seu de Girona.
El cos d'Ermessenda fou traslladat del seu castell de Sant Quirze de Besora (Osona) a la catedral de Girona (Gironès) per ser sebollit en un sarcòfag fet d'un sol bloc de pedra marès rosa, buidat en forma antropomòrfica. El sarcòfag fou situat originàriament, i tal com era costum aleshores, a la galilea que hi havia situada a la part frontal de la catedral. La galilea o nàrtex d'un temple era un vestíbul cobert que hi havia en algunes esglésies romàniques i era situat a la part frontal, abans de la porta d'accés al temple; la seva principal funció era allotjar les persones no admissibles per al culte i, fins al segle XIV, també serví per a col·locar–hi els sepulcres de personalitats importants. El seu besnét Ramon Berenguer II «el Cap d'Estopes» morí vint-i-quatre (24) anys després, el 1082, i fou sebollit en un sarcòfag romànic de tipologia similar al d'Ermessenda i situat també a la galilea. A partir del 1312 s'iniciaren les obres per aixecar una nova catedral gòtica sobre l'antiga romànica. L'altar major es consagrà el 1347 i es procedí a l'enderrocament de la capçalera romànica. El 1385 el rei Pere el Cerimoniós ordenava la reorganització dels panteons reials del monestir de Santa Maria de Poblet (Vimbodí i Poblet, Conca de Barberà), i alhora ordenava que els sepulcres de Ramon Berenguer II i d'Ermessenda de Carcassona fossin traslladats des de l'exterior de la galilea frontal a l'interior de la nova catedral gòtica. El sarcòfag del comte fou situat sobre la porta de la sagristia, i el de la comtessa damunt la porta que dona accés a l'escala del trifori. Així mateix, ordenava la construcció de dos (2) nous sepulcres d'estil gòtic, que es limitaren a revestir amb plafons laterals d'alabastre decorats amb el senyal reial els sarcòfags romànics originals, i els deixaren completament coberts. També ordenava a l'escultor mallorquí Guillem Morell esculpir sengles estàtues jacents dels sobirans que foren col·locades al vessant davanter anterior de la tapa. El 1982, amb motiu dels nou (9) segles de la mort del comte Ramon Berenguer II, els sepulcres gòtics foren oberts i aleshores es descobrí que els sarcòfags romànics originals presentaven com a única decoració externa disset (17) franges verticals amb els colors roig i daurat pintats en data indeterminada. Aquestes pintures han estat argumentades com a possibles emblemes preheràldics anteriors a l'evidència històrica més antiga que existeix sobre del senyal heràldic dels quatre (4) pals, que apareixen per primera vegada un (1) segle després en l'escut d'armes que porta Ramon Berenguer IV en un (1) segell que valida un document del 2 de setembre de 1150.
Donacions d'Ermessenda
Donacions d'Ermessenda
Ermessenda realitzà importants donacions a les esglésies de les diòcesis catòliques, amb la finalitat de promoure la independència econòmica d'aquestes institucions que en aquella època es trobaven en decadència. En aquest temps, també era competència d'ella i del seu marit el nomenament dels principals càrrecs eclesiàstics com els abats i els bisbes. A la mort del bisbe de Girona, Odó, abat del monestir de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) l'any 1010, feren ús de la seva competència per a nomenar els principals càrrecs eclesiàstics i aconseguir el nomenament de Pere Roger, germà petit d'Ermessenda, com a nou bisbe de la ciutat.[59]
El 995 feren una donació de terres a Santa Cecília de Montserrat (Marganell, Bages); com a comitents, el 997; donaren l'alou del Fai a Gombau de Besora a condició que hi construís el monestir de Sant Miquel (Bigues i Riells, Vallès Oriental) i, el 1006, també cediren a la vescomtessa d'Osona Ermetruit l'alou corresponent per fundar–hi el monestir de Sant Pere de Casserres (Masies de Roda, Osona). Els anys 1013 i 1014, els comtes adquiriren el domini de Sant Llorenç del Munt (Matadapera, Vallès Occidental) i hi propiciaren la construcció d'una abadia independent, que afavoriren els anys següents amb cessions com les de la Llacuna (Anoia), Ullastrell (Vallès Occidental) o Castellar del Vallès (Vallès Occidental).[60]
El compromís dels comtes amb l'església es va reforçar i el mateix bisbe Pere esmentava l'important paper adquirit pels comtes en l'obra de la seu, a la qual el matrimoni donà l'any 1015 cent (100) unces d'or per a la construcció dels murs i la coberta de la nova catedral romànica de Girona, a la qual també donà un retaule fet d'or amb figures en què, possiblement, hi havia una reproducció del seu rostre, encara que malauradament es perdé el 1835 amb la subsegüent desmortització de Mendizábal.[61] També animà les noves fundacions, com el capítol de la catedral de Girona, el monestir femení de Sant Daniel de Girona (Gironès) o el masculí de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà).[62] De fet, la primera menció coneguda del monestir de Sant Daniel de Girona és per la donació que la comtessa i el seu fill Berenguer feren l'any 1018 de totes les terres que tenien a la vall de Sant Daniel, seguint un desig del comte Ramon Borrell, mort l'any anterior.[6] Ermessenda tingué un paper important en la renovació de la vida monàstica i en la introducció de la reforma gregoriana als seus dominis, amb el suport de l'abat Oliba de Ripoll.[6] Així mateix, feu importants donacions a l'Església catòlica romana en el seu testament.[62]
Títols i successors
Títols i successors
Havent cogovernat amb el seu marit Ramon Borrell I de Barcelona, a la mort d'aquest el 1017 assumí la regència fins que el seu fill Berenguer Ramon I de Barcelona «el Corbat» assolí la majoria d'edat, el 1023. A la mort del seu fill, el 1035, assumí novament la regència del seu nét Ramon Berenguer I de Barcelona «el Vell».
El 5 de març de 994: Ego Raimundus, gratia Dei comes, et uxori sue Ermessendis, comitissa, [...] Sig+num Reimundus, gratia Dei comes Sig+num Ermessindis comitissa.[63]
El 13 de novembre de 1018: Ego Ermessindis, comitissa, [...] Sig+num Ermessindis comitissa.[64]
El 19 de juny de 1030: Ego Ermessindis, divine largiente clementia comitissa, simulque cum filio meo domno Berengario, comite, [...] Sig+num Ermessindis, gratia Dei comitissa, Berengarius, comes.[65]
El 9 de febrer de 1038: Ego vero Ermessindis, gratia Dei comitissa, [...] Sig+num Ermessindis, gratia Dei comitissa.[66]
Cultura popular
Cultura popular
Al districte de l'Eixample de Barcelona, hi ha un parc interior en una illa de cases anomenat, en el seu honor, Jardins d'Ermessenda de Carcassona, i es troba entre els carrers d'Urgell i Borrell, i entre els de Provença i Mallorca. Es tracta d'un espai recuperat que configura uns recorreguts, recolzats en parterres ondulats amb gespa, heures i arbres, que des de l'entrada acompanyen fins a l'interior de l'illa. És en aquest punt central on agafa protagonisme una gran zona d'esbarjo per a nens, organitzada amb diferents àrees amb jocs, adequades per a diferents franges d'edat i amb paviments de cautxú de diferents colors, i un sorral.[67]
Sèrie de TV3
Sèrie de TV3
L'any 2010, el canal de televisió TV3 realitzà una sèrie de ficció històrica en dos (2) capítols basada en la seva biografia.[68] El rodatge durà nou (9) setmanes i l'estrena es feu en dues (2) parts el 21 i el 22 de març de 2011.[69] El guió fou obra de Mercè Sàrrias i Núria Furió, guionistes de Porca misèria.[70] La dirigí Lluís Maria Güell, que ja havia dirigit la minisèrie Arnau, i tingué Laia Marull com a protagonista.[5]
La sèrie s'estrenà amb el lema La dona més poderosa de la història de Catalunya,[71] fent referència a la naixent nació catalana, ja que Catalunya no fou forjada com a estat unificat fins al regnat d'Alfons el Cast (1157–1196), però el comtat de Barcelona en fou el nucli originari i aportà un corpus legislatiu amb els Usatici Barchinonae (Usatges de Barcelona), un marc jurídic amb el Liber domini regis (Llibre del senyor rei), uns referents culturals amb les Gesta Comitum Barchinonensium (Gestes dels comtes de Barcelona), i àdhuc el simbolisme, ja que, d'una banda, el sobirà de Catalunya ostenta la dignitat de «comte de Barcelona» i, de l'altra, les armes del llinatge dels comtes de Barcelona han esdevingut l'escut de Catalunya.
Comentaris
Comentaris
↑ Ermessén, Ermessindis, Ermessendis, Ermessenz o Armessén en texts anteriors al segle XV.
↑ Anar a :2,0 2,1 No es conserven documents del seu matrimoni, però se la documenta per primera vegada al costat del seu marit en una donació al monestir de Santa Cecília de Montserrat (Marganell, Bages) realitzada el 991 (Vegeu: Gil, p. 39 i 84).
↑ No existeix cap seguretat respecte al nombre de fills de la parella. A (Pladevall, pàg. 6) només es reconeix l'existència de Berenguer Ramon I, però altres fonts (Aurell, pàg. 45-47), basant–se en les cròniques d'Ademar de Chabannes de la catedral d'Angulema, defensen l'existència d'una filla anomenada Estefania que hauria estat cedida en matrimoni el 1020 al mercenari normand Roger de Tosny, que havia estat contractat per Ermessenda per defensar les seves possessions. A (Aurell, pàg. 210) es documenta un segon matrimoni d'Estefania el 1039 amb Garcia Sanxes III «el de Nájera» (1020–1054), rei de Navarra. A (Lacarra pàg. 237–248) es documenta la presència de Ramon Berenguer I amb Estefania al costat dels Garcia en la inauguració del monestir de Santa Maria la Real de Nájera (Rioja) el 1052, així com el fet significatiu que una de les filles de Garcia Sanxes i Estefania s'anomenés Ermessenda. Amb tot, la dona de Garcia Sanxes s'ha identificat amb Estefania de Foix, filla de Bernat I de Foix, per la qual cosa resulta dubtós confirmar aquest segon matrimoni de la filla d'Ermessenda.
↑ A Mundo, pàg. 9 i a Ruiz, pàg. 85 es defensa l'existència d'un primogènit anterior a Berenguer Ramon anomenat Borrell Ramon, que hauria mort abans del 1017 i que podria haver viscut a Carcassona (Aude, Occitània) amb son avi. Aquesta informació neix de l'estudi d'una nota necrològica del martirologi d'Adó de la catedral de Girona, on se l'esmenta específicament. Si els comtes es casaren cap al 991–993 i Berenguer Ramon nasqué cap al 1004–1006, guanya sentit la hipòtesi d'un (+1) altre fill o de problemes de maternitat en els tretze (13) anys anteriors al naixement de Berenguer. Sigui com sigui, els comtes tingueren més d'un (>1) fill, ja que a les donationes pro anima d'Ermessenda s'expressa en plural en parlar dels seus fills (filiorum meorum).(Gil i Roman, pàg. 48–50)
↑ A Roura (1985:70-73) s'argumenta que ocorregué el 1057 seguint l'anotació dels preveres de la canònica de la Catedral de Girona al martirologi d'Adó: «Eodem die [1 de març] Anno Dominice Incarnationies MLVII obiit Ermessendis comitissa». A Gil (2004:163) s'assenyala que el seu codicili testamentari fou signat a «IIII kalendas marcii anno XXVII Henrici, regis, regni.» que correspon el 26 de febrer de 1058.
Referències
Referències
↑ Anar a :2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Ermessenda de Carcassona». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
↑ Anar a :3,0 3,1 3,2 Albertí, pàg. 17 i 19
↑ Anar a :5,0 5,1 «Laia Marull encarnarà a TV–3 Ermessenda de Carcassona» Marisa de Dios, El Periódico, 30 d'abril de 2010.
↑ Anar a :6,0 6,1 6,2 Bastons, Teia. «Ermessenda de Carcassona» al diari El Punt, 22 d'octubre de 2009.
↑ d'Abadal i Vinyals, Ramon. Dels visigots als catalans: La formació de la Catalunya independent. II. Edicions 62, 1974., pàg. 157–158.
↑ Document de donació de l'alou d'Ullastret (30.06.1018) i documents de devolució d'esglésies a la seu de Girona (105–1058) recollits a Gil i Roman, pàg. 46–48.
↑ Ancient Genealogical (anglès).
↑ Sabaté 1998, pàg. 382.
«
Durant tot aquest període el terme Espanya —Hispania, Ispania, Spania— identifica de manera nítida Al–Andalus, l'espai peninsular sota el domini musulmà, en plena semblança amb allò que succeeix en els altres dominis peninsulars cristians. Espanya comença allí on acaben les terres comtals. L'avenç territorial s'efectua in detrimentum Yspanie, en el segle X el califa, a més de rex Cordubae i de rex sarracenorum, és rex Hispaniae, i des de mitjan segle XI arribaran parias de Hispania.
»
↑ Documents vigatans relatius a l'expedició militar dels catalans a Còrdova l'any 1010.
↑ Balari y Jovany, José: Orígenes históricos de Cataluña, pàg. 356.
↑ Kabat al–Bakar, Alacaba al–Bazar o Acabaltalbazar, lloc conegut modernament com Castillo de Bacar, prop de Còrdova.
↑ Anar a :30,0 30,1 Doc. 188; pàg. 532.
↑ Salrach i Marés, Josep M. Els comtes sobirans de la Casa de Barcelona: De l'any 801 a l'actualitat. Generalitat de Catalunya, 2002. ISBN 9788497620413., pàg. 63.
↑ R. d'Abadal (1948). L'abat Oliba, bisbe de Vic, i la seva època. Aedos, Barcelona, 1962.
↑ G. Gonzalvo (1986). La pau i la treva a Catalunya. Orígens de les corts catalanes. La Magrana, Barcelona.
↑ MATA, Jordi. «L'entrevista impossible a Ermessenda de Carcassona». Sàpiens, núm. 62, Barcelona, desembre 2007, pàg. 14. ISSN 1695-2014.
↑ Anar a :62,0 62,1 Ermessenda de Carcassona (975–1058) Arxivat 2011.03.26 a Wayback Machine. Històries de Catalunya, web oficial complementària de la sèrie de divulgació històrica emesa per TV3.
↑ Junyent (1992:484) El comte Ramon [Borrell] i la seva esposa Ermessenda venen un alou.
↑ Junyent (1992:84) Execució testamentària del comte de Barcelona Ramon Borrell.
↑ Junyent (1992:155) La comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer donen tres (3) peces de terra a Bonfill, sagristà de la seu de Vic.
↑ Junyent (1992:215) Execució de la clàusula del testament de Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, per una deixa.
↑ «Lluís Maria Güell recrea la història d'Ermessenda de Carcassona». Nació Digital, 24.04.2010. .[Enllaç no actiu]
↑ «TV3 prepara una minisèrie sobre Ermessenda de Carcassona» El Punt, 30 d'abril del 2010.
↑ Redacció «'Ermessenda', la substituta». Diari Ara, 104, 13.03.2011, pàg. 63.
Bibliografia
Bibliografia
Abadal i de Vinyals, Ramon d'. L'abat Oliba, bisbe de Vic, i la seva època. Aedos, Barcelona, 1962.
Albertí i Casas, Elisenda. Dames, Reines, abadesses, 18 personalitats femenines a la Catalunya medieval. Albertí, Barcelona, 2007. ISBN 8472460851.
Aurell, Martin. Les noces del comte: Matrimoni i poder a Catalunya (785–1213). Omega, Barcelona, 1998. ISBN 9788428210911.
Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrere: creixement econòmic i adveniment del feudalisme a Catalunya, de mitjan segle X al final del segle XI. Edicions 62, 1981. ISBN 9788429717273.
Costa i Fernández, Lluís; Maroto, Julià. Història de Girona. ADAC, 1990. ISBN 9788440475718.
Gil i Roman, Xavier. Diplomatario de Ermesèn, condesa de Barcelona, Girona y Osona (c. 991 – 1 de marzo de 1058) (en castellà), 2004. ISBN 84-688-6665-2.
Hernàndez Cardona, Francesc Xavier. Història militar de Catalunya. Vol. I Dels Ibers als Carolingis, 2001. ISBN 978-84-232-0639-1.
Hernàndez Cardona, Francesc Xavier. Història militar de Catalunya. Vol. II Temps de conquesta, 2002. ISBN 978-84-232-0655-1.
Jáuregui Adell, Juan «Estudio sobre los colores del sarcófago de la Condesa Ermessinde». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, núm. 45, pàg. 365–377. ISSN: 0213-6228.
Junyent, Eduard. Diplomatari i escrits literaris de l'abat i bisbe Oliba. Institut d'Estudis Catalans, 1992. ISBN 9788472832046.
Lacarra, José María. Historia política del reino de Navarra: Desde sus orígenes hasta su incorporación a Castilla (en castellà). Aranzadi, 1973. ISBN 9788450056990.
Mundó i Marcet, Anscari Manel «La mort del comte Ramon Borrell de Barcelona i els bisbes de Vic, Borrell i Oliba». Estudis d'Història Medieval, I, 1969.
Pladevall Font, Antoni. La comtessa de Barcelona, Ermessenda de Carcassona, i la seva contribució als inicis de l'art romànic: Lliçó inaugural del curs 2000-2001 a càrrec d'Antoni Pladevall i Font, membre de l'Institut d'Estudis Catalans, pronunciada el dia 25 d'octubre de 2000. Institut d'Estudis Catalans, 2000. ISBN 9788472835276.
Roura, Gabriel «La sepultura de la comtessa Ermessenda». Revista de Girona, núm. 112, 1985, pàg. 69–73. ISSN: 0211-2663.
Ruiz–Domènec, José Enrique; Udina Martorell, Federico. A propósito de Alfonso, rey de Aragón, conde de Barcelona y marqués de Provenza: Discurso leído el día 29 de febrero de 1996 en el acto de recepción pública en la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona (en castellà). Universitat Autònoma de Barcelona, 1996.
Sabaté i Curull, Flocel «La noció d'Espanya a la Catalunya medieval». Acta historica et archaeologica mediaevalia, núm. 19, 1998, pàg. 375–390. ISSN: 0212-2960.
Sobrequés Vidal, Santiago. Els grans comtes de Barcelona. Vicens–Vives, 1980. ISBN 9788431618056.
Sòria i Ràfols, Ramon. Diccionari Barcanova d'història de Catalunya. Barcanova, 1989. ISBN 9788475334578.
Vinyoles, Teresa–Maria. Història medieval de Catalunya. Edicions de la Universitat de Barcelona, 2005. ISBN 9788447529124.
Reproducció actual de l'escultura gòtica d'Ermessenda de Carcassona obra de Guillem Morell (1385), (Seu de Girona).
Territoris relacionats amb el casal de Barcelona
La península Ibèrica (al–Àndalus) l'any 1000. «Espanya» era la terra dels musulmans, tal com es deia en els dominis del comte de Barcelona.[20] Per la seva part, els musulmans anomenaven «francs» els comtes de l'antiga Gòtia franca. Ermessenda de Carcassona acompanyà el seu marit, el comte Ramon Borrell, en les guerres «contra Ispaniam». El topònim «Catalunya» i l'antropònim «català», per a referir–se al comte de Barcelona i als seus dominis, no es documenten fins al 1114.
Ermessenda de Carcassona presencià durant la seva vida l'esfondrament del poder islàmic i el col·lapse del califat de Còrdova (929–1031) que es fragmentà en diversos emirats, les taifes.
La Lex Visigothorum es veié greument afectada per la revolució feudal en els temps d'Ermessensa de Carcassona. Hagué de transcórrer un segle fins que, a mitjan segle XII, la Lex Visigothorum fos traduïda i compilada de nou en el Liber Iudicorum (Llibre dels jutges), i esdevingué el primer text escrit en llengua catalana.
Segell personal d'Ermessenda de Carcassona. Era utilitzat per signar documents (llegenda invertida) i el seu nom, tant en llatí com en àrab i en ambdós alfabets, «ERMESI[N]DIS», està gravat sobre una calcedònia de tons violats. Fou reutilitzat el 1438 per a embellir la custòdia gironina del Corpus Christi. (Museu Capitular de Girona).
Muralles romanes del castell d'Olèrdola. El noble Mir Geribert s'autoproclamà «príncep d'Olèrdola» i convertí aquest fortificat castell en el seu principal bastió.
Els sepulcres romànics d'Ermessenda de Carcassona i del seu besnét Ramon Berenguer II presenten com a única decoració exterior franges verticals pintades de color roig i daurat. L'anàlisi fisicoquímica dels pigments de les pintures determinà que tant el pigment roig com el daurat presentaven «la mateixa composició en els dos (2) sarcòfags» i que el roig fosc és degut a la presència d'hematites mentre el daurat és donat per la presència d'or. A causa que mai no s'ha fet cap estudi científic per determinar la data en què les pintures foren elaborades, diversos historiadors han especulat sobre aquesta data. Per a uns, les franges vermelles i daurades són un antic emblema preheràldic pintat abans de la unió dinàstica entre el comtat de Barcelona i el regne d'Aragó, i per tant constituirien una prova irrefutable de l'origen barceloní de la senyera reial. Per contra, d'altres argumenten que no seria plausible que els pigments haguessin restat en el seu bon estat de conservació després de tres (3) segles a la galilea exterior, a l'aire lliure, i conclouen que les franges haurien estat pintades el 1385 quan el rei Pere el Cerimoniós ordenà el traslladat dels sarcòfags a l'interior de la catedral.
Claustre de Sant Pere de Casserres, erigit en l'alou que Ermessenda de Carcassona cedí el 1006 a la vescomtessa d'Osona Ermetruit perquè hi fundés el monestir.
Ermessenda de Carcassona
Ermessenda de Carcassona
El passat dilluns 1 de març de 2021 es commemorà el mil set-cents vint-i-vuitè aniversari de la creació de la tetrarquia, amb el nomenament dels cèsars Constanci I i Galeri, durant el Baix Imperi romà, l'1 de març de 293 dC.
La tetrarquia és una forma de govern per la qual quatre (4) persones, anomenades tetrarques, comparteixen el poder. L'exemple més famós és de l'època romana que es desenvolupà durant els anys 293 i 324, en el període conegut com el Baix Imperi.
Antecedents: la diarquia (285–293)
Antecedents: la diarquia (285–293)
Després de la mort de Car i del seu fill Numerià a la campanya militar a Pèrsia, Dioclecià fou aclamat emperador per l'exèrcit oriental. Aconseguí accedir al tron després d'un breu enfrontament amb Carí, l'altre fill de l'emperador Car, a la batalla del Margus, i la seva arribada a poder posar fi a la crisi de segle III. Conscient dels problemes que travessava el Imperi romà, Dioclecià nomenà el seu col·lega Maximià cèsar l'any 285, i poc després l'elevà al rang d'august amb l'objectiu de combatre els bagaudes i els atacs de pirateria a la part occidental. La fórmula, la diarquia, no era nova, ja que Marc Aureli (160–180) havia compartit el poder amb Luci Aureli Ver.
Els problemes afectaven tots els fronts, així, entre els anys 286 i 287 Dioclecià derrotà els sàrmates al Danubi; s'enfrontà als perses sassànides el 287 i expulsà tribus àrabs de Síria el 290 1. Maximià, per la seva banda, derrotà els bagaudes el 286, encara que no suposà la fi d'aquest moviment rebel, i les tribus combinades de francs i alamans el 287 2.
Atesa la multiplicació dels problemes que afectaven l'Imperi: a Orient contra els sassànides, els atacs bàrbars a Occident i la usurpació de Carausi a Britània, mostraren a Dioclecià que la diarquia no era suficient. El 293 Dioclecià establí la tetrarquia.
Característiques
Característiques
El sistema tetràrquic, com el definí Seston 3, es basava en la cooperació entre els governants, però no suposava el repartiment de poder ja que l'autoritat principal seguia sent Dioclecià; els augusts proposaven les mesures i els cèsars les feien complir 4. Per a conformar la primera tetrarquia Dioclecià nomenà a Gai Galeri Valeri Maximià com Cèsar mentre que Maximià nomenava Cèsar per la part occidental a Flavi Valeri Constanci.
La família imperial
La família imperial
Per reforçar els vincles polítics es creà una família imperial, per a això es projectaren els matrimonis de Galeri amb Galeria Valeria, filla de Dioclecià i Prisca, i de Constanci, allunyat ja de la seva esposa Helena, amb Teodora, fillastra de Maximià. Anys després la política matrimonial fou reforçada amb casaments posteriors:
Maxenci i la seva germana Fausta, ambdós fills de Maximià i Eutropia es casaren amb Valeria Maximila (filla de Galeri) i Constantí (fill de Constanci) respectivament. Així mateix, Licini es casà amb Flavia Julia Constància, filla del tetrarca Constanci.
La intenció era mostrar una autèntica família romana emparentada per llaços familiars i no simples adopcions com en l'Alt Imperi, així es reforçava la imatge pública dels emperadors en unitat. Els col·legues assumiren el patronímic Valeri, que tenia Dioclecià en el seu nom, i a més, des del 287, els augusts reforçaren la seva la relació política i familiar quan Dioclecià i Maximià foren investits de connotacions religioses, així, Dioclecià assumí el títol Iovius i Maximià el de Herculius, 5 pare i fill segons la mitologia grecoromana.
Repartiment territorial
Repartiment territorial
Per fer efectiu el govern es requeria un repartiment territorial des del qual cada governant pogués fer front als problemes de forma eficaç. S'establiren de la següent manera:
Dioclecià establí la seva residència a Nicomèdia (Turquia) per controlar els territoris de l'Àsia Menor, Orient i Egipte. El seu cèsar Galeri s'establí a Sírmium (Sèrbia), fins al seu trasllat a Tessalònica (Grècia) pels volts del 300, i mantenia el control de les províncies danubianes i Grècia.
Maximià a Occident establí la seva capital a Mediolanum (Milà, Llombardia, Itàlia) i estengué el seu domini sobre els territoris de Itàlia, Àfrica i Hispània. Respecte a aquesta última, segons Aureli Víctor, fou atribuïda al cèsar Constanci Clor però segons Lactanci quedà en mà de l'august 6. Finalment, Constanci controlà les províncies gal·les, belgues i alemanyes amb seu a Augusta Treverorum (Trèveris, Baden–Württemberg, Alemanya) i amb la missió de recuperar Britània de mans de l'usurpador Carausi.
Autoritat
Autoritat
En aquest sistema, almenys en la primera tetrarquia, no hi havia una divisió territorial perfectament delimitada sobre les àrees de poder de cada tetrarca. Dioclecià es comportava com detentor d'un poder superior per ser l'august sènior. Atès que aquesta situació no es donà amb la segona tetrarquia i ja generats alguns conflictes per problemes de supremacia, la divisió territorial entre els quatre (4) es consumà en la segona tetrarquia.
Aquesta coparticipació del poder no suposà un desmembrament de l'Imperi, ja que Dioclecià es reservà per a si la Auctoritas Senioris Augusti, i així conservà així la capacitat d'intervenció en els altres territoris. Així mateix, Dioclecià donà forma a la nova tetrarquia determinant que els augusts havien de renunciar als vint (20) anys de govern, per deixar pas als dos (2) cèsars que al seu torn havien de nomenar els nous. Així mateix, la reforma indicava les formes de titulació que havien d'emprar–se:
Els títols comuns dels emperadors romans —pius, felix, invictus, augustus, pater patriae— així com el fonamental poder proconsular foren retinguts en exclusiva pels dos (2) augusts, Dioclecià i Maximià. Per la seva banda els dos (2) cèsars tenien el mateix nombre de consolats i potestats tribunícies, però no tenien salutacions imperials.
García Moreno (1979: 354)
Successió
Successió
Perquè el sistema fos efectiu es preveia que, després de vint (20) anys de govern, els augusts abdiquessin voluntàriament per a cedir el poder als cèsars que, al seu torn serien elevats a augusts. Finalment, aquests, nomenarien a nous cèsars. No obstant això, el sistema només es mantingué estable durant el regnat de Dioclecià ja que després de la seva abdicació les disputes entre els tetrarques acabaren per liquidar el sistema en uns vint (circa 20) anys 7.
Resum cronològic (293–324)
Resum cronològic (293–324)
Bibliografia
Bibliografia
Luis A. García Moreno (1979) L'antiguitat clàssica. L'imperi romà en Història universal. EUNSA, Pamplona.
William Seston (1975). «Il declino dell'impero romà d'Occident» en I propilei. Gran storia universale Mondadori IV: Roma. Il mondo romà. Verona: Arnoldo Mondadori Editore.
Referències
Referències
↑ Kovaliov, S.I.: Història de Roma, pàg. 779; 2007.
↑ Kovaliov, S.I.: Història de Roma, pàg. 780; 2007.
↑ Seston, W.: Dioclétien et la Tétrarchie, I.– Guerres et reforms (284–300), pàg. 284–296; 1946.
↑ Bravo, G.: «Dioclecià i les reformes administratives de l'Imperi» a Akal Història del Món Antic núm. 58, pàg 10; 1991.
↑ Cabrero, J. i Cordente F.: Roma, pàg. 325; 2008.
↑ Roldán Hervás, J.M: Història de Roma, pàg. 435; 1995.
↑ Kovaliov, S.I: Història de Roma, pàg. 781; 2007.
↑ a b c d e f g h Bajo, F.: «Constantí i els seus successors. La conversió de l'Imperi» a Akal Història del món antic, pàg. 9; 1990.
↑ Proclamat august pels pretorians, al principi acceptà el títol de princeps però en no ser reconegut per Galeri, assumí el títol d'august.
↑ A partir de la derrota de Maxenci el 312.
↑ A partir de derrotar a Maximí Daia.
↑ Després de derrotar Licini el 317.
Els tetrarques, escultura en pòrfir saquejada del Gran Palau de Constantinoble el 1204. Actualment ubicada al Tresor de Sant Marc, Venècia.
Mapa de l'Imperi romà sota la tetrarquia, mostrant les diòcesis assignades a cada tetrarca.
El passat dilluns 1 de març de 2021 es commemorà el dos mil cinc-cents trentè aniversari de la batalla de la Silva Àrsia, la qual tingué lloc a prop de la Silva Àrsia (el bosc Arsi) en territori romà l'1 de març de 509 aC entre les forces republicanes de l'antiga Roma, d'una banda, i les forces etrusques de Tarquínia i Veïs liderades pel deposat rei romà Tarquini el Superb en l'altre, i el resultat de la qual fou una victòria de Roma, però amb la mort d'un dels seus cònsols, Lucio Juni Brut .
La batalla fou una d'una sèrie d'intents per part de Tarquini per recuperar el tron, i també pot ser vist com a part d'un conflicte permanent entre les ciutats etrusques i l'Estat romà en expansió. La batalla forma part de la història primerenca de Roma, que és, probablement, en part llegendària.
Història
Història
El 509 aC la monarquia romana fou enderrocada, i la República romana començà amb l'elecció dels primers cònsols. El deposat rei, Tarquini el Superb, la família s'originà a partir de Tarquinia, a Etrúria, obtingué el suport de les ciutats etrusques de Tarquínia i Veïs, recordant les primeres pèrdues regulars de la guerra i de la terra a l'Estat romà, i per aquest últim els llaços familiars.
La batalla
La batalla
Els exèrcits de les dues (2) ciutats seguiren a Tarquini a la batalla, i els cònsols romans dugueren l'exèrcit romà a trobar, Publi Valeri Publícola al comandament de la infanteria romana i Luci Juni Brut dels equites. De la mateixa manera que el rei manà a la infanteria dels etruscs, i el seu fill Aruns tenia el comandament de la cavalleria.
La cavalleria s'uní primer a batalla al costat de Aruns, en haver albirat de lluny els lictors, i, per tant, reconegué la presència d'un cònsol, aviat s'adonà que Brut estava al comandament de la cavalleria. Els dos (2) homes, que eren cosins, carregaren un contra l'altre i es llançaren fins a la mort de tots dos (2). La infanteria també s'uní aviat a la batalla, i el resultat en dubte durant algun temps. L'ala dreta d'ambdós exèrcits fou superior, l'exèrcit de Tarquínia feu retrocedir als romans, superats pels veientins. No obstant això les forces etrusques finalment fugiren del camp de batalla, pel que els romans reclamaren la victòria.
Conseqüències
Conseqüències
A la nit després de la batalla, Titus Livi informa que una veu de què creu és l'esperit de Silvà se sentí venir de bosc proper, dient que «més dels etruscs per un havia caigut en la batalla, que el romà obtingué la victòria en la guerra».
El cònsol Valeri recollí el botí dels etruscs derrotats, i tornà a Roma per celebrar el triomf l'1 de març de 509 aC, i el funeral de Brut fou dut a terme per Valeri amb gran magnificència.
Titus Livi escrigué que més tard el 509 aC Valeri tornà a lluitar contra els veientins. No està clar si això fou continu a la batalla de Silva Àrsia, o era alguna disputa. Tampoc està clar el que passà en aquesta disputa.
Imatge de recreació de la batalla de la Silva Àrsia.
Avui dilluns 1 de març de 2021 es commemora el cent vint-i-sisè aniversari del descobriment de la radioactivitat com a nova propietat de la matèria pel físic francès Henri Becquerel l'1 de març de 1896.
La radioactivitat és un fenomen físic pel qual certes substàncies amb nuclis atòmics inestables, anomenats radionúclids, es transformen espontàniament en núclids diferents perdent energia en forma de raigs de partícules, de vegades acompanyats de raigs d'ones electromagnètiques, per tal d'assolir uns nuclis atòmics més estables i de menor massa, ja que al procés en perden una part per desintegració. Els raigs emesos s'anomenen, segons el cas, raigs alfa, raigs beta o raigs gamma, es consideren radiacions ionitzants i poden penetrar en cossos opacs, ionitzar l'aire, impressionar plaques fotogràfiques i excitar la fluorescència de certes substàncies.
La irradiació d'aquests a un organisme viu comporta efectes entre poc negatius i nefasts per a la seva salut, depenent de la quantitat de radioactivitat rebuda, del nombre d'exposicions, de la durada d'aquestes i dels tipus de raigs que la componen en cada cas. Pot ser generada per activitats humanes (generació d'electricitat, diagnòstics i tractaments mèdics, control de la qualitat de productes industrials, datació de restes arqueològiques, etc.), en aquest cas es diu radioactivitat artificial, encara que sigui idèntica a la generada a la natura (radioactivitat natural), i pot causar contaminació radioactiva de l'aire, de l'aigua o sobre superfícies (fixada o no). En aquest cas hi ha perill de radiotoxicitat pel fet de respirar–la o d'ingerir–la, en aigua contaminada o per haver entrat a la cadena alimentària. El setanta-set per cent (77%) d'irradiació que reben els éssers humans prové d'origen natural mentre que el vint-i-tres per cent (23%) restant és d'origen artificial, el vuitanta-set per cent (87%) del qual és d'origen mèdic.
Els radionúclids naturals més freqüents a les roques terrestres són l'urani 238, el tori 232 i sobretot el potassi 40. El radó és un gas radioactiu que es forma a l'escorça terrestre i escapa a l'atmosfera, responsable del cinquanta-dos per cent (52%) de radioactivitat natural a què estan exposats els éssers humans. Alguns radionúclids molt utilitzats a l'activitat humana són, per exemple, l'urani 235 (centrals nuclears), el plutoni 239 (armes de destrucció massiva) i el carboni 14 (arqueologia).
La radioactivitat fou descoberta el 1896 pel científic francès Henri Becquerel, mentre treballava en materials fosforescents. Durant els experiments per veure si aquests materials fosforescents podien exposar a materials fotogràfics de paper negre, en la forma de la recentment descoberta radiografia, Becquerel utilitzà una (1) sal d'urani estucat. Però tots els experiments resultaren negatius i no impressionaven la placa tret d'aquells als que havia utilitzat sals d'urani. Aviat quedà clar que la impressió de la placa no tenia res a veure amb la fosforescència perquè es produïa fins i tot sense que l'urani hagués estat exposat a la llum.
No s'ha de confondre la radioactivitat amb l'absorció i emissió de fotons per part d'algunes molècules, com per exemple el CO2, ja que en aquest segon cas no canvia el nombre atòmic de cap núclid.
Etimologia
Etimologia
El terme radioactivitat fou inventat per Marie Curie cap al 1898. La paraula radioactiu prové del llatí. Els seus components lèxics són: radius, que vol dir raig, i agere, que significa moure cap a avant, dur a terme.
Història
Història
L'any 1895 Wilhelm Röntgen descobrí els raigs X. Estudis posteriors de, entre altres, Becquerel, Rutherford, Fermi i sobretot Marie Curie descobriren que la radioactivitat era força més complexa que els raigs X.
El 1896 Henri Becquerel, estudiant el fenomen de la fosforescència, pensà que la radiació que es produïa als tubs de raigs catòdics en ser exposats als raigs X podia estar relacionada amb la fosforescència. Experimentà a posar diferents substàncies fosforescents sobre una (1) placa fotogràfica embolcallada en un (1) paper negre, però tots els experiments resultaren negatius i no impressionaven la placa tret d'aquells als que havia utilitzat sals d'urani. Aviat quedà clar que la impressió de la placa no tenia res a veure amb la fosforescència perquè es produïa fins i tot sense que l'urani hagués estat exposat a la llum. A més tots els composts d'urani impressionaven la placa, fins i tot els que no eren fosforescents i l'urani metàl·lic, havia de tractar–se d'una (1) forma de radiació capaç de travessar el paper.
Ernest Rutherford fou el primer a adonar–se que totes les formes de desintegració segueixen aproximadament la mateixa fórmula exponencial. Es trobà que un camp elèctric o magnètic separava les radiacions en tres (3) feixos diferents, que batejaren com α, β i γ. La direcció de la desviació dels feixos mostrava que les partícules α transportaven una càrrega elèctrica positiva, les β una càrrega negativa i les γ eren neutres. D'altra banda la magnitud de la refracció indicava que les partícules α eren més massives que les β. Fent passar els raigs α per un tub de descàrrega i estudiant les línies espectrals produïdes s'arribà a la conclusió que la radiació alfa és formada per nucleons d'heli (He–4). D'altres experiències permeteren d'establir que la radiació beta és composta per electrons com les partícules emeses a un tub de raigs catòdics i que les radiacions gamma són com els raigs X, formades per fotons, radiació electromagnètica d'alta energia.
Tot i que les radiacions alfa, beta i gamma són els tipus de desintegració radioactiva més comuns, se'n descobriren d'altres tipus. Poc després del descobriment del neutró el 1932, Enrico Fermi trobà que algunes reaccions de desintegració emeten neutrons. D'altra banda, ocasionalment s'observà l'emissió de protons en alguns elements. Després del descobriment dels positrons als raigs còsmics es trobà que el mateix procés es produïa a l'emissió beta, que podia produir emissió de positrons i de manera anàloga a la ja coneguda emissió d'electrons. Cadascun dels dos (2) tipus d'emissió beta actua per tal de portar el nucli cap a una relació de neutrons i protons que tingui la mínima energia. Es descobriren d'altres tipus de desintegració radioactiva que emetien partícules prèviament identificades però degudes a mecanismes diferents. Un (1) exemple en seria la conversió interna que produeix un (1) electró i de vegades una (1) emissió de fotons d'alta energia, fins i tot si no implica ni una (1) emissió beta ni gamma.
Els primers investigadors també descobriren que molts d'altres elements químics tenen isòtops radioactius. La cerca sistemàtica de les fonts de radiació al mineral d'urani portaren Marie Curie, després de tractar algunes tones de pechblenda, una mena d'uraninita (òxid d'urani, UO2), al descobriment d'un nou element, el poloni, i a aconseguir aïllar alguns mil·ligrams de radi del bari, tots dos (2) tenen unes propietats químiques similars, tots dos (2) són metalls alcalinoterris que es diferencien per la radioactivitat del radi.
El perill de la radioactivitat i la radiació per a la salut no fou reconegut immediatament. El 1896 Nikola Tesla sotmeté voluntàriament els seus dits a una irradiació per raigs X constatant uns efectes aguts que consistien en cremades importants, però que ell atribuí a la presència d'ozó, no als raigs X. D'altra banda, els efectes mutants de les radiacions, en especial el risc de càncer, no foren descoberts fins al 1927 per Hermann Joseph Muller, que el 1946 rebria el Premi Nobel pels seus descobriments.
Descripció
Descripció
La radioactivitat és la manifestació de la inestabilitat que emet substàncies, de vegades amb fotons d'energia, perquè les energies d'enllaç internes no són prou fortes com per a mantenir–lo unit. D'aquesta manera assoleix sempre un estat més estable. Aquest canvi a l'estructura mateixa de l'àtom es fa per mitjà d'una reacció anomenada nuclear, que es diferencia d'una reacció química precisament en això, en què és el mateix àtom el que canvia i no només la distribució d'electrons entre nuclis.
En una mostra radioactiva, no tots els núclids emeten radioactivitat al mateix temps, sinó que ho van fent uns després d'altres, de manera aleatòria. No podem anticipar amb precisió quin núclid serà el següent a emetre radioactivitat però si es pot calcular quin percentatge d'ells ho farà en un interval de temps donat, i per tant quanta radioactivitat total serà emesa per unitat de temps.
Aquest fenomen físic compleix la llei de què, en un procés espontani, a l'estat final no pot haver–hi menys entropia que a l'inici. Intuïtivament, podem entendre que dues (2) partícules, una (1) gran, i una (1) emesa per radiació, separades formen un conjunt més «desordenat», és a dir, més entròpic, que una (1) sola on tot està agrupat.
Cada àtom és format per un nucli atòmic, constituït per un cert nombre de neutrons, protons i d'electrons. Els protons i neutrons del nucli estan units per una energia d'enllaç nuclear, que si no és prou estable, cosa que pot ocórrer a nuclis pesants (molt grans), provoca que aquest nucli tendeixi a trencar–se, és a dir que alguns neutrons i protons se separen, en forma de radioactivitat alfa, mentre la resta del nucli assoleix un estat més estable. La força nuclear forta és la responsable principal de la cohesió del nucli atòmic i requereix la presència de neutrons per a manifestar–se. Els nuclis grans que tenen relativament pocs neutrons tenen llavors més tendència a la inestabilitat, que es manifesta en radioactivitat.
D'altra banda, els electrons estan lligats al nucli per mitjà de la força nuclear feble, que és la responsable de la radiació beta. Els protons, en ser carregats positivament, tendeixen a allunyar–se dels electrons, amb càrrega elèctrica negativa, a causa de la llei de Coulomb de tal manera que si la força nuclear feble no la compensa, el nucli tendeix espontàniament a allunyar–se d'un electró, cosa que es manifesta per mitjà de la radiació beta.
Tipus de radioactivitat
Tipus de radioactivitat
La radioactivitat pot ser espontània, quan es produeix de manera natural (desintegració radioactiva), o induïda, quan és artificialment provocada (reacció nuclear), per exemple bombardejant neutrons contra un nucli. La radioactivitat provocada i controlada s'utilitza actualment per a algunes aplicacions tecnològiques. Tot i que la radioactivitat és idèntica en ambdós casos, es pot classificar en dos (2) tipus segons si ha estat originada directament o indirecta pels humans (radioactivitat artificial) o no (radioactivitat natural).[1]
Des de la física, després de Curie, posteriors investigacions identificaren altres tipus d'emissions atòmiques i reaccions nuclears, com l'emissió de neutrons, l'emissió de protons, la captura electrònica o la fissió espontània entre d'altres. Des d'un punt de vista de les emissions i reaccions subatòmiques més generalitzat, es pot considerar la radioactivitat, o més precisament, cada un dels seus tipus, com a altres formes d'emissions: l'emissió alfa o de nuclis d'heli, l'emissió beta o d'electrons i l'emissió gamma o de fotons.
Processos radioactius
Processos radioactius
Un procés radioactiu és una transició espontània des d'un estat energètic inicial d'un núclid a un estat final, produïda perquè l'energia total del sistema final és menor a l'inicial. Bàsicament existeixen tres (3) processos radioactius, que són els següents:[1]
Radioactivitat α, s'estudia des d'un punt de vista corpuscular.
Radioactivitat β, s'estudia des d'un punt de vista corpuscular.
Radioactivitat γ, formada per energia, sense massa, i que espontàniament no es presenta mai sola, sinó acompanyant alguna de les anteriors quan l'àtom es trobava en estat excitat. Se sol estudiar des del punt de vista ondulatori.
El tipus de procés radioactiu que es produeix depèn de la classe d'inestabilitat del nucli atòmic (a causa de la relació entre el nombre de protons i el de neutrons) i de la relació massa–energia entre el núclid inicial, el núclid final i la partícula emesa per radiació.[1]
En general els núclids inestables tenen un excés de neutrons o de protons i el procés radioactiu és la seva transformació en núclids més estables emetent partícules alfa, partícules beta (que poden ser negatives, electrons, o positives, positrons) i, només en un nombre molt limitat de casos, protons o neutrons. Es considera també un procés radioactiu a l'emissió de raigs gamma (radioactivitat gamma) per un núclid que està excitat.[1]
Cadena radioactiva
Cadena radioactiva
El núclid inestable tard o d'hora emet radioactivitat per a transformar-se en un altre núclid més estable. Al primer núclid se l'anomena pare mentre que al segon se li diu fill. Aquest fill pot ser estable o pot ser també inestable (radioactiu), i en aquest segon cas també emetrà radioactivitat per a transformar–se en un altre núclid, que serà el seu fill. Al conjunt de fills, fills de fills («néts»), fills d'aquests darrers («besnéts») i tots els altres núclids que es vagin formant a partir d'un pare s'anomena descendència d'aquest, o més comunament es diu que aquells núclids són els descendents del primer.[1]
El conjunt de pare, fill, fill del fill, etc. fins a arribar a un núclid estable, que ja no emetrà radioactivitat ni es transformarà en un altre núclid, s'anomena cadena de desintegració radioactiva. A la Terra hi ha quatre (4) cadenes radioactives principals naturals, no produïdes pels éssers humans: la de l'urani, la del tori, la de l'actini i la del radó; i coincideixen en acabar amb el mateix núclid estable, el plom 206.[1]
En una cadena radioactiva poden aparèixer núclids en diferents estats (sòlid, líquid o gas), i també núclids que triguin més o menys que d'altres en transformar–se en el següent (podent anar entre fraccions de segon a milers de milions d'anys). A una cadena radioactiva en principi cada núclid emet sempre la mateixa radioactivitat, alfa o beta, i es transforma sempre en el mateix núclid següent. En una mostra on inicialment hi hagi una sola espècie de núclid tal que generi una cadena radioactiva (pot ser el núclid inicial o qualsevol dels intermedis), amb el pas del temps comença a tenir núclids de les diferents espècies de la cadena. Per exemple, si partim de plom 214, al cap de mitja hora tindrem plom 214 i bismut 214 procedent dels núclids de plom 214 que s'han desintegrat, i al cap d'una hora s'obté també poloni 214 (procedent del plom 214 i que és molt inestable, amb una vida mitjana de menys d'un segon [<1 s]) i bismut 210 procedent del poloni 214. Al cap de deu (10) anys encara tindrem molt bismut 210, que té una vida mitjana de vint-i-dos (22) anys, i alguns dels seus descendents, però ja no quedarà una quantitat significativa del plom 214 inicial.
Quan en una mostra tenim diferents núclids radioactius, desencadenats per una cadena o sèrie radioactiva o perquè ja estaven barrejats al moment de prendre la mostra, podem detectar la radioactivitat alfa total, però no es pot distingir de quin tipus de núclid prové cada emissió alfa ni a quin li correspon cada, per exemple, percentatge, ja que la radioactivitat alfa és exactament igual provingui del núclid que provingui. Això es pot fer de vegades amb càlculs matemàtics, estimant la quantitat de núclids de cada espècie que hi ha, o bé mesurant directament quanta quantitat de cada espècie de núclids hi ha. El mateix passa amb la radioactivitat beta i amb la gamma.
Ramificacions
Ramificacions
Fins aquí en aquesta secció sobre les cadenes radioactives, per simplificar, hem suposat que aquestes eren lineals, és a dir, que cada espècie de núclid (per exemple, el bismut 210) emetia sempre el mateix tipus de radioactivitat (per exemple, que el bismut 210 emetia sempre beta) i esdevenia el mateix fill (per exemple, que el bismut 210, emetent radiació beta, esdevenia sempre poloni 210).
Tanmateix, pot passar que en un punt donat de la cadena un núclid pugui emetre dos tipus diferents de radioactivitat i, per tant, esdevenir dues (2) espècies diferents de nous núclids. En aquest cas, alguns núclids pares d'aquesta espècie esdevindran un nou núclid A i uns altres n'esdevindran un de B. Al seu torn, pot ser que tant A com B siguin radioactius i encetin cadascun una cadena diferent. D'això se'n diu una ramificació. Cada ramificació també pot tenir ramificacions. Pot passar que dues (2) o més ramificacions arribin en un punt determinat al mateix núclid i de fet és força habitual.[1]
Ocorren típicament quan volem generar radioactivitat artificialment, per exemple bombardejant partícules a una espècie de núclid, perquè aquestes no col·lideixen amb tots els núclids de la mateixa espècie, ni en general ho fan igual, i a més aquests poden col·lidir també amb altres descendents radioactius, poden provocar que alguns d'ells es comportin d'una manera diferent als altres.
Unitats
Unitats
La unitat del Sistema Internacional d'Unitats utilitzada per a mesurar la radioactivitat (tant per a la natural com per a l'artificial) és el Becquerel (Bq).[1]
Una antiga unitat havia estat el Curie (Ci), que primer es definí com l'activitat d'un gram (1 g) de radi 226 en estat pur i després com l'activitat d'un radionúclid amb una taxa de desintegració de 3,7 × 1010 Bq.
Llei fonamental de la desintegració radioactiva
Llei fonamental de la desintegració radioactiva
La radioactivitat és un fenomen aleatori regit per les lleis de l'atzar i al qual considerem que la probabilitat que un nucli es desintegri en un interval de temps determinat és independent de qualsevol influència externa.[1]
Per a una substància radioactiva determinada, tots els nuclis tenen la mateixa probabilitat, P, de desintegració. Això vol dir que per a un interval de temps, dt, molt petit, cosa que implica també una probabilitat de desintegració durant aquest espai de temps, P(dt), petita, l'interval de temps i la probabilitat de desintegració són proporcionals. És a dir, que la probabilitat que un núclid d'una substància radioactiva es desintegri emetent radiació en un (petit) interval de temps donat és igual a aquest interval de temps multiplicat per un nombre, que serà sempre el mateix per a cada núclid i mode de desintegració (hi ha un per al núclid i radioactivitat alfa, un altre pel mateix núclid però activitat beta i un tercer per a la gamma). Aquest nombre doncs és una constant que es diu «constant de desintegració radioactiva», λ.[1]
Matemàticament, es pot escriure com:
P(dt) = λ · dt
Suposant el cas més simple, que el radionúclid pare en desintegrar–se dóna un núclid fill estable, per tant no radioactiu, i que hi ha un nombre prou alt de núclids com per a considerar que les transicions radioactives són contínues, el nombre mitjà d'àtoms radioactius que es desintegren en un petit interval de temps entre t i dt és:
dN = -λ · N · dt, sent N el nombre d'àtoms radioactius
El signe negatiu indica que, a mesura que es van desintegrant, cada vegada hi ha menys àtoms radioactius a la mostra. Aquesta expressió és una equació diferencial que es pot integrar considerant unes condicions inicials. Per exemple, el cas més senzill seria imposar que t=0 i donar el valor, que en principi és fàcil de conèixer, de núclids radioactius que hi ha en aquell moment, quan t=0, que notarem N(t=0) = N(0). L'expressió de la llei de decreixement radioactiu que s'obté és:
N(t) = N(0)·e-λdt = N(0)·2,718-λdt
En aquesta expressió e és sempre el mateix valor, el nombre de Neper, conegut i igual a 2,718...
La llei que regeix la desintegració radioactiva és de tipus exponencial amb exponent negatiu, ja que descriu un decaïment radioactiu, o com minven els núclids radioactius d'una mostra.
Aquesta llei se sol representar gràficament. Per a fer–ho el sistema de representació més utilitzat i més adient és un sistema de coordenades cartesianes amb escala logarítmica a l'eix d'ordenades (vertical) i escala normal a l'eix d'abscisses (horitzontal).«»– En aquest cas, la llei de decreixement del nombre de núclids radioactius queda representada per una línia recta que té pendent de valor -λ. La recta, amb valors del logaritme neperià de N a les ordenades i els valors del temps, t, a abscisses, es pot descriure amb una equació equivalent a l'exponencial i que s'obté directament d'ella, que és:
ln N = ln N(0) – λ·t
Magnituds relacionades
Magnituds relacionades
L'activitat, A, d'una mostra de substància radioactiva és el nombre de desintegracions nuclears que es produeixen al llarg del temps. Depèn directament del nombre de núclids N que es troben a la mostra i del temps t que hagi passat des del moment inicial t0 al qual hi havia un nombre donat de núclids N0= N (t=0):
A = λ · N, on λ és un nombre que s'anomena constant de desintegració radioactiva, diferent per a cada espècie de núclid
L'activitat específica és el nombre de desintegracions per segon i per quantitat (volum o massa) de substància.
El període de semidesintegració o semivida, t1/2, d'una substància radioactiva determinada és el temps necessari perquè la meitat dels radionúclids d'una mostra d'aquesta substància hagin desaparegut, transformats en els núclids fills. Aquest concepte està relacionat amb la constant de desintegració d'aquesta manera:
τ1/2=(ln 2)/λ =τln 2
El temps de vida mitjà o vida mitjana, τ, d'un element radioactiu és el temps mitjà que triguen els nuclis a desintegrar–se, o el temps que passa, en mitjana, entre una desintegració i la següent. És una constant coneguda i tabulada, característica de cada substància, que resulta ser el nombre invers a la constant de desintegració radioactiva λ. Així:
τ = 1/λ
Una substància amb més activitat és més radioactiva. En canvi, les substàncies amb més radioactivitat tenen un període de semidesintegració i una vida mitjana més curtes, ja que els núclids que la componen són més inestables i tendeixen a desintegrar–se abans, més «alhora» tots plegats, i emeten radioactivitat i es transformen més ràpidament en altres núclids.
Aplicacions de la radioactivitat
Aplicacions de la radioactivitat
Arqueologia: datació radiomètrica: datació basada en el carboni–14, etc.
Medicina:
diagnòstic: radiografia, gammagrafia, escànner mèdic, tomografia per raigs beta, imatgeria per ressonància magnètica o IRM, etc.
tractament: radioteràpia.
Guerra: arma nuclear (bomba nuclear, bomba salada, bomba de neutrons i altres armes de destrucció massiva; reactors nuclears per a la propulsió de vehicles per a llançar–les: submarí nuclear, etc.
Obtenció d'electricitat: reactor nuclear per a obtenir energia nuclear i transformar–la en electricitat a una central nuclear (centrals nuclears als Països Catalans).
Cal recordar que els combustibles radioactius utilitzats a les aplicacions bèl·liques i energètiques són combustibles exhauribles, amb menys reserves que el carbó i el gas natural: reserves d'urani.
Perills de les substàncies radioactives
Perills de les substàncies radioactives
Els perills de la radioactivitat i la radiació no foren reconeguts fins molt després d'haver descobert aquests fenòmens. Els primers efectes nocius en ser observat foren els dels raigs X el 1876 quan Nikola Tesla publicà els resultats de l'exposició voluntària dels seus dits a una radiació d'aquest tipus, Tesla descrigué les cremades que patí però les atribuí a l'ozó en comptes de a la radiació [3]. Les seves ferides es curaren.
Els efectes genètics de la radiació, inclosos el risc de desenvolupar càncer foren reconeguts molt més tard. El 1927 Hermann Joseph Muller publicà investigacions mostrant efectes genètics, pels seus descobriments seria premiat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia el 1946.
Abans que els efectes biològics de les radiacions fossin coneguts, molts físics i empreses havien promocionat les substàncies radioactives com a medicaments o substàncies curatives. Exemples en serien els tractaments amb ènemes de radi o les aigües amb radia per ser preses com a tònic. Marie Curie va parlar contra aquests tipus de tractaments, alertant dels efectes de la radiació sobre el cos humà, però no va ser entesa. (Marie moriria a causa d'una anèmia aplàstica i es va considerar que era a causa del seu treball amb el radi, però anàlisis posteriors dels seus ossos indicarien que la radiació procedia dels raigs X als que havia estat exposada durant un treball mèdic com a voluntària). A la dècada del 1930, després d'un cert nombre de necrosi d'ossos i morts entre els entusiastes dels productes amb radi aquest tipus de producte gairebé va desaparèixer del mercat.
Curiositats
Curiositats
Marie Curie, que s'havia enfrontat a aquella moda argumentant que els efectes de les radiacions sobre el cos no eren encara ben coneguts, morí a causa d'una anèmia aplàstica. En principi es pensà que a causa del seu treball amb el radi, però una anàlisi més acurada dels seus ossos revelaria que havia estat molt curosa ateses les baixes traces de radi trobades. Es considera que la causa fou la seva exposició als tubs de raigs X sense protecció com a voluntària durant un treball mèdic al WWI.
Cultura popular
Cultura popular
La radioactivitat per ella mateixa, les seves aplicacions i les conseqüències del seu ús han inspirat un gran nombre d'autors als àmbits de la música, l'animació, el còmic, la literatura, el cinema, etc. En l'imaginari popular és freqüent relacionar–la amb la fosforescència, mutacions i mons post–apocalíptics tot i que també amb altres coses. Alguns exemples són els següents:
Radio-Aktivität, cançó enregistrada el 1975 pel grup Kraftwerk i que juga amb el joc de paraules entre «activitat» i «ràdio», que pot voler dir la radioactivitat, i el sentit que pren en aquest article.
Els Simpson, sèrie de dibuixos animats per a adults a la qual els personatges són de color groc i el protagonista treballa a una central nuclear.
Battlestar Galactica, sèrie de televisió en el qual els humans han d'injectar–se uns suposats productes antiradioactivitat per a poder sobreviure al planeta després d'una guerra nuclear.
Fallout i Fallout 2, videojocs inspirats en un joc de rol. La trama se situa després d'una guerra nuclear i els jugadors han de saber gestionar el nivell de radioactivitat que reben els personatges, que poden morir si n'assoleixen un massa elevat.
Star Trek: la radioactivitat, per exemple a possibles enverinaments amb ella, és un tema recurrent en aquest univers de ciència–ficció format per sèries de televisió, pel·lícules, llibres i videojocs.
Referències
Referències
↑ Anar a :1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 Xavier Ortega Aramburu. Radiaciones ionizantes: Utilización y riesgos I, Edicions UPC, 2009 (en castellà) ISBN 8483010887.
↑ El nou logotip fou introduït el 15 de febrer del 2007 per l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica i l'Organització Internacional per a l'Estandardització (ISO 21482:2007).
↑ Carlson, W. Bernard. Tesla: Inventor of the Electrical Age (en anglès). Princeton University Press, 2013, pàg. 224. ISBN 1400846552.
Vegeu també
Vegeu també
Bibliografia
Bibliografia
Cent anys del descobriment de la radioactivitat natural, Societat Andorrana de Ciències, 1998 (català) ISBN 9789992012352.
Maria Teresa Lozano. Radioactivitat i energia nuclear, Generalitat de Catalunya, 1993 (català) ISBN 9788439322979.
Física moderna, de Jordi Solbes Matarredona i Jesús Navarro Faus. Direcció General d'Ordenació i Innovació Educativa del PV, 1990 (català) ISBN 8475798381.
A. Ferrer Soria. Física nuclear y de partículas, Universitat de València, 2006 (en castellà) ISBN 9788437065687 (en castellà).
Jaume Jorba i Bisbal. Física nuclear I, Edicions Universitat Politècnica de Catalunya, 2000 (català) ISBN 9788483013731.
Josep Maria Amigó. Geologia i química del cosmos i de la Terra, Universitat de València, 2002 (català) ISBN 9788437052649.
Xavier Ortega, Lluis Batet i Pere Coll. Tecnologia energètica, Edicions UPC, 2002 (català).
Pere Coll Buti. Fundamentos de dosimetría teórica y protección radiológica, d'Edicions UPC, 1990 (en castellà) ISBN 8476530846.
Símbol internacional del perill de radioactivitat
Fosforescència després de rebre radioactivitat
Tub de raigs catòdics
Placa fotogràfica, realitzada per Becquerel, mostrant efectes de l'exposició a la radioactivitat.
Aquest diagrama mostra la constitució i poder de penetració de diferents radiacions ionitzants. Les partícules alfa són aturades per un (1) full de paper mentre que per aturar les beta cal una (1) placa d'alumini. Finalment, la radiació gamma és frenada per la matèria però calen quatre metres (4 m) de plom per aturar–les.
Origen natural o artificial?
Les radioactivitats alfa, beta i gamma es poden separar fàcilment amb un camp elèctric perquè cadascuna té una càrrega elèctrica diferent.
Cadena del tori. En color blau hi ha els núclids que emeten radioactivitat beta en esdevenir el següent núclid, cosa que tradicionalment es representa alineant el seu fill verticalment amb ell perquè ambdós són núclids del mateix element químic. En color vermell els que emeten radioactivitat alfa, que es dibuixen de manera que el fill, en diagonal amb el pare, pugui formar una altra columna, ja que pertany a un element químic diferent. En color verd el núclid estable que atura la cadena.
Les quatre (4) cadenes radioactives principals a la natura.
Cadena radioactiva de l'urani 235, s'hi observen tres (3) punts amb ramificacions. A cadascun s'indica el percentatge de núclids que segueix cada una (1) de les dues (2) branques.
Representació gràfica de la llei fonamental de la desintegració radioactiva ("N(t) = N(0)·e-λdt") en coordenades cartesianes rectangulars. A l'eix vertical hi ha el nombre de núclids presents a la mostra en cada instant de temps i a l'eix horitzontal el temps. La lletra grega tau indica la vida mitjana mentre que t1/2 és el període de semidesintegració.
En un sistema de coordenades cartesianes amb escala logarítmica a l'eix vertical i escala normal a l'eix horitzontal, la mateixa llei (expressada com a "ln N = ln N(0) – λ·t") té forma de recta amb pendent de valor la constant de desintegració.
Equip per a fer IRM
Símbol per al perill de radiació ionitzant[2]
Bombers guarnits amb l'uniforme per a manipular material radioactiu.
Marie Curie (amb Henri Poincaré) el 1911.
Page updated
Google Sites
Report abuse