Imatge pressa a focus primari el 3 d'octubre del 2020 a les 21:54 TU amb una Nikon D3100 i telescopi.  Processada amb GIMP 2.10

La Lluna - Jacint Verdaguer

Pare del dia, el Sol dansa amb la Lluna,

que era allavors esplèndida com ell;

sa cara, un temps, com ara no era bruna;

sos ulls guspirejaven,

i era de raigs de l’alba son cabell.

Parlaven de son garbo les estrelles.

los meteors retreien sa rossor,

i, com esbart de cèliques abelles,

los astres festejaven

de son jardí l’enlluernanta flor.

Al sentir-se lloar de tan hermosa,

esbalaïda deixà caure el vel

amb què fóra llavors poncella closa,

i un crit de meravella

féu ressonar la cúpula del cel.

Lo Sol s’engeloseix, tira a sa cara

de ses antigues cendres un grapat,

que enterboleix sos ulls i l’emmascara:

astre es quedà la Lluna,

mes sense llum, com un carbó apagat.

Des de llavors, com una flor d’obaga,

rodant per les tenebres de la nit,

sempre la Lluna pàl·lida s’amaga

de l’astre hermós del dia,

si el troba pels camins de l’infinit.