"Lluny de la terra on ens vam criar,

La pluja a les cares, els cors enfangats.

Perduts en la boira de la humanitat." (Xavi Sarrià)

Deia Sèneca que des de la infància dona senyals l'enginy. No s'equivocava: és el cas del jove gazià Hussam Al-Attar, que amb tan sols 15 anys i uns pocs materials, va idear i va construir amb èxit una turbina eòlica. Enmig d'un ambient de guerra, on escassegen els recursos, va aconseguir il·luminar les fredes nits de l'hivern passat plenes d'incertesa de la seua família, donant així alleujament als plors dels seus nebots.

Un tros de fusta, dos ventiladors que va trobar en les escombraries, uns cables, uns focus i una dinamo que va comprar en el mercat local van ser suficients perquè Hussam construïra una turbina eòlica, un mecanisme que produïx electricitat aprofitant l'energia cinètica del vent. L'adolescent va explicar als mitjans, d'una forma molt senzilla, com va dur a terme la seua idea: va connectar la dinamo mitjançant cables a dos ventiladors units per un tros de fusta, que va col·locar en el sostre de la seua tenda de campanya. En girar les aspes dels ventiladors, la dinamo transforma eixa energia en electricitat. Quan hi ha electricitat, els focus s'encenen, il·luminant així la seua improvisada llar. 

Este principi, que amb tanta facilitat va explicar Hussam, és en realitat el mateix darrere del que es coneix com un aerogenerador o molí eòlic, una font d'energia renovable i no carbonitzada àmpliament utilitzada al nostre país. El primer pas del funcionament dels aerogeneradors és convertir l'energia cinètica del vent en energia de rotació. Quan el vent colpeja les hèlices d'un molí, estes giren i, en conseqüència, també ho fa l'eix al qual estan subjectes, la boixa. Aquesta, al seu torn, està connectada a un generador, encarregat de dur a terme el segon pas: transformar l'energia de rotació en energia elèctrica.

Un generador elèctric funciona gràcies a la inducció electromagnètica, el procés mitjançant el qual es pot induir un corrent elèctric en un conductor a través de la variació d'un camp magnètic i al revés, es pot generar un camp magnètic al voltant d'un corrent elèctric. Existeixen dos lleis que expliquen este fenomen físic. La llei de Faraday quantifica la relació entre el canvi en el camp magnètic i el corrent induït, i es pot expressar matemàticament de la manera següent:

 on ɛ és la força electromotriu induïda (en volts) i Φ_B és el flux magnètic (en weber). La derivada d'este últim respecte al temps és doncs la taxa de canvi de flux magnètic (en weber per segon).

D'altra banda, la Llei de Lenz és conseqüència directa de l'aplicació del principi de conservació de l'energia a la inducció electromagnètica. Si la llei de Faraday quantifica el corrent produït, la llei de Lenz estableix en quina direcció flueix. Segons esta, la direcció del corrent induït ha de ser oposada a la del moviment que provoca la inducció. Podem combinar esta llei amb la de Faraday simplement afegint un signe menys a l'equació anterior, obtenint així la denominada llei de Faraday-Lenz.

Doncs bé, estes lleis expliquen el principi de la dinamo que va utilitzar Hussam. Una dinamo és un tipus de generador que produïx corrent continu, mentres que un alternador és un generador que produïx corrent altern. Dins d'una dinamo trobem diversos components. La part més externa és l'estator, que és fix i conté un sistema inductor format per pols magnètics o electroimants, alimentats amb corrent continu, que serveixen per a produir el camp magnètic rotatiu. Dins de l'estator trobem el rotor, la part mòbil que gira i que, en el cas d'una turbina eòlica, ho fa gràcies a les aspes i la boixa nomenats anteriorment. Està compost per bobines de cables enrotllades al voltant d'un nucli ferromagnètic. Quan el rotor gira, les bobines travessen el camp magnètic de l'estator, generant així un corrent elèctric que les travessa, segons el fenomen d'inducció electromagnètica explicat anteriorment. Finalment, un commutador s'encarrega d'invertir la direcció del corrent elèctric, ja que cada vegada que les bobines passen per un pol magnètic, esta canvia de direcció. D'esta manera, s'obté un corrent continu.

L'invent de Hussam sorprén per moltes raons, més enllà de tot el raonament que puga haver-hi darrere. Com ell mateix explicava als mitjans, al primer intent el seu mecanisme va fallar, al segon va generar electricitat, però era feble, i al tercer, després de modificar un parell d'elements, els focus es van il·luminar. A base de prova i error, tal com un científic treballaria, va aconseguir fer funcionar la seua idea. I és que les similituds amb un veritable científic no acaben ací. Els seus veïns ara li diuen el “Newton de Gaza” perquè, al igual que Newton va formular la teoria gravitatòria quan suposadament li va caure una poma sobre el cap, al menor gazià se li va ocórrer la idea mentres, envoltat de foscor i tragèdia, amb coets caient no gaire lluny d'ell, va pensar a crear llum.

L'adolescent expressava el seu desig de tindre bateries per a poder emmagatzemar electricitat i subministrar així llum a la seua família les vint-i-quatre hores del dia. Explicava també, amb il·lusió, que li agradaria ser algun dia un científic, com Isaac Newton. Sorprén la cruesa de la imatge, els seus ulls verds i grans encara conserven la il·lusió d'un xiquet, l'esperança de poder en un futur complir els seus somnis, de tindre una vida en la qual estos tinguen cabuda. Encara que la seua mirada és ja de cansament, de desesperació, com la de tota la seua família, que observa darrere. Quants xiquets i xiquetes hauran vist truncats els seus desitjos per esta guerra! Quantes guerres hauran tallat d'arrel tota possibilitat de prosperar, reduint a por l'enginy d'un xiquet! Cap xiquet o xiqueta hauria de sentir-se mai condemnat a la foscor, mentres uns altres no són capaces de condemnar la tragèdia.