El passat dimecres 29 de juliol de 2020 es commemorà el cent trentè aniversari de la mort de Vincent Willem van Gogh (Zundert, Brabant Septentrional, Països Baixos, 30 de març de 1853 — Auvers-sur-Oise, Val-d'Oise, Illa de França, 29 de juliol de 1890), qui fou un pintor postimpressionista neerlandès, autor d'uns nou-cents (circa 900 quadres, vint-i-set [27] dels quals autoretrats) i uns mil sis-cents (circa 1.600) dibuixos. A més, deixà vuit-centes (800) cartes, sis-centes cinquanta (650) d'aquestes adreçades al seu germà petit, Theo van Gogh. La figura central en la vida de Van Gogh fou aquest germà, que contínuament i desinteressada li donà suport financer. La gran amistat que tota la vida els uní es troba documentada en les nombroses cartes que s'intercanviaren a partir de l'agost del 1872. Van Gogh fou un pioner de l'expressionisme.

Malgrat la qualitat de l'obra, calgué esperar a la seva mort perquè els mèrits li fossin reconeguts i es convertís en una gran figura de la pintura. Tingué una gran influència en l'art del segle XX, especialment entre els fauvistes i els expressionistes alemanys. El seu art fou seguit per André Derain, Maurice de Vlaminck i Kees van Dongen.

Biografia

Família

Vincent van Gogh neix a la localitat de Zundert, a la província del Brabant Septentrional, als Països Baixos. El seu pare, Theodorus van Gogh, és un pastor protestant, casat amb Anna Cornelia Carbentus. Tenen un primer fill, que neix mort, just un any abans de la vinguda al món de Vincent, el mateix dia 30 de març, a qui posen el mateix nom que a l'infant mort. El matrimoni té cinc (5) fills més: tres (3) nenes i dos (2) nens.

El 1864, comença els estudis a l'escola pública de Groot Zundert, però a Vincent li agrada la solitud, i durant la infantesa assisteix a l'escola d'una manera irregular. Els seus pares el porten aquell mateix any a l'internat dirigit per Jean Provily, a Zevenbergen (Moerdijk, Brabant Septentrional, Països Baixos), on estudia francès i alemany i, més tard, el 1866, es matricula a l'institut Hannik de Tilburg (Brabant Septentrional, Països Baixos), fins que deixa els estudis ja de manera definitiva als quinze (15) anys. De la seva joventut, Vincent n'arriba a dir: «La meva joventut fou trista i freda, i estèril...».

Primers treballs

Des de molt jove, mostra un caràcter difícil i un temperament «molt» fort. Aquest tret de la seva personalitat el fa molt inestable. Finalment, el 1869, després d'un any d'estada a Zundert (Brabant Septentrional), comença a treballar a la galeria d'art de la filial, a la Haia (Holanda Meridional, Països Baixos), de la Goupil & Co. En aquests primers temps, sembla que la seva adaptació és bona, fins i tot arriba a escriure: «És un negoci meravellós; com més temps s'hi treballa, més ambiciós es torna un». L'any 1873 li proposen el trasllat a la filial de Londres (Anglaterra, Regne Unit), que accepta, per al subministrament d'obres d'art directament als comerços d'aquesta ciutat. És aquí on té el primer enamorament: amb Úrsula, la filla de la patrona on s'allotja. Però és rebutjat, car la noia ja està compromesa i Vincent pateix un profund abatiment.

El 1874 va a passar les vacances amb la seva família a Helvoirt (Haaren, Brabant Septentrional, Països Baixos), on els confessa el motiu de la seva depressió, cosa que no havia confessat en les cartes al seu germà Théo. Viu aïllat, llegeix llibres de religió i comença a perdre interès per la feina. És traslladat a l'agència de París (Illa de França), on creix el seu amor per l'art. Davant d'una exposició de dibuixos de Jean-François Millet comenta:

«En entrar a la sala de l'hotel Drouot, on eren exposats, sentí una cosa així com: "Descalça't, que el terra que trepitges és sagrat."»

El 10 de gener de 1876, en una carta adreçada al seu germà Théo, li comunica que ha estat acomiadat de la galeria d'art i que se n'ha d'anar l'1 d'abril. L'acusaven de perdre interès per les vendes, de manca d'amabilitat en el tracte amb els clients i, el pitjor de tot, que, en apreciar les obres d'art, tracta sempre d'imposar el seu gust. La seva família li proposa d'obrir ell mateix una galeria d'art, en què podria oferir la classe de pintura que més l'interessés. Aquesta idea la rebutja de ple, i més tard insisteix al seu germà, també marxant d'art, perquè deixi aquesta feina, ja que «el comerç d'art és una farsa».

Religió

Per aquest temps, Van Gogh creix en fervor religiós, probablement com a refugi per als seus fracassos laborals i amorosos. Llegeix contínuament la Bíblia i La imitació de Crist, de Tomàs de Kempis. Després de fer, no gaire temps, de mestre auxiliar a Ramsgate (Països Baixos), comença a treballar d'ajudant del predicador metodista Jones, a Isleworth, on aconsegueix de pujar a la trona de l'església i llegir un sermó preparat escrupolosament. D'aquest primer sermó, n'hi ha una còpia, enviada al seu germà Théo, a qui comenta:

«A la trona, m'hi sentia com qui des d'una fosca cova subterrània torna a sorgir a plena llum, i és meravellós pensar que, d'ara endavant, predicaré l'Evangeli per tot arreu.»

Passa uns sis mesos a Dordrecht (Holanda Meridional, Països Baixos) fent d'empleat de la llibreria Van Blussé, i el maig del 1877 es trasllada a Amsterdam (Holanda Septentrional, Països Baixos), on es prepara per entrar a la facultat de Teologia. Malauradament, n'ha de desistir, com també ha d'abandonar els desigs d'entrar en una escola metodista. Per rebutjar-lo, argumenten la seva nul·la facilitat de paraula, quan de fet el motiu era la seva incapacitat de subordinació. Cada vegada li és més difícil adaptar-se a un cert ordre i sotmetre's a qui el dirigeixi.

L'any 1878 se'n va a la regió de Mons, a Borinage, Bèlgica, on en condicions extremament dures fa feina d'evangelització entre els miners de la zona. Però, amb el seu fervor religiós, el que aconsegueix és espantar-los. Dorm en una petita barraca, i el seu estat es degrada cada dia més. A més, reparteix el poc que té entre els pobres. Quan els seus superiors religiosos se n'assabenten, l'envien a Cuesmes (Hainaut, Bèlgica). Després de dur aquesta vida durant un any, li suprimeixen el petit sou que rep. Davant d'això, i seguint els consells del seu germà Théo, de qui ja comença a rebre ajut econòmic, decideix capgirar la seva vida i dedicar-se a la pintura.

Pintura: aprenentatge

El 1880 s'estableix a Brussel·les (Bèlgica), i fa amistat amb el pintor holandès Anthon von Rappard. S'inscriu a l'Acadèmia de Belles Arts, on estudia dibuix i perspctiva. En aquesta època, fa tot d'esbossos i dibuixos basats en les pintures de Jean-François Millet, en els que representa personatges de pagesos i miners, presos de models de la vida quotidiana i pintats en un pla molt realista i amb una tonalitat molt fosca.

Etten

El 12 d'abril de 1881 Van Gogh se'n va a Etten (Gelderland, Països Baixos), a casa dels pares, on continua dibuixant amb models naturals del món rural. Aquest estiu, es troba amb la seva cosina Kee Vos-Stricker, que acaba d'enviudar, se n'enamora i li proposa matrimoni. La resposta de Kee és: «No, mai, mai» (Niet, nooit, nimmer). Malgrat la negativa, ell hi insisteix amb cartes, que la vídua no contesta i, a més, es nega a tornar-lo a veure. Escriu als pares i oncles d'ella, i va a casa seva per intentar de veure-la. Els familiars li arriben a dir que la seva insistència és fastigosa.

El desembre del 1881 escriu al seu germà i li conta la història i les disputes amb el pare: «Però, com pots veure, sóc novament a la Haia (Holanda Meridional, Països Baixos); per Nadal, tinguí una disputa força greu amb el pare, que arribà a l'extrem de dir-me que fóra millor que deixés la casa. Ho va dir tan enèrgic que me'n vaig anar aquell mateix dia».

La Haia

A la Haia (Holanda Meridional, Països Baixos), Van Gogh hi té un cosí, pintor d'aquarel·les, Anton Mauve, que li dóna bons consells i li insisteix en la importància de l'aprenentatge de la perspectiva i del dibuix. Vincent pinta les seves primeres aquarel·les, així com natures mortes, amb tons apagats, com es veu en les aquarel·les Els pobres i els diners (1882) i Natura morta amb col i esclops (1881). S'estableix al 138 de Schenkweg, a la Haia (Holanda meridional, Països Baixos), prop de casa de Mauve, que l'ajuda econòmicament, com el seu germà Theo, que li envia entre cent i dos-cents (100-200) florins mensuals.

Mentrestant, la seva vida amorosa pren un nou camí. Desesperat pel rebuig de la cosina Kee, o per compassió, recull del carrer Sien Hoornik, una prostituta alcohòlica, embarassada i amb una filla, i hi viu durant un (1) any. Aprofita per a fer-los fer de model de les seves obres, tant la mare com la filla. En el dibuix Dolor, al marge inferior, hi cita les paraules de Jules Michelet, del tractat La Femme (1860): Com és que hi ha a la terra una sola dona? Sien, per manca de mitjans econòmics, torna a exercir la prostitució i això, unit a la gran pressió que Van Gogh pateix de part del pare, de Theo i del seu cosí Mauve, amb qui arriba a discutir i trencar-hi l'amistat, fa que aquest intent de vida familiar també fracassi.

Després de separar-se de Sien, es trasllada a Drenthe (Països Baixos), on s'està tres (3) mesos i pinta algunes escenes paisatgístiques a l'oli, en què es pot copsar la diferència amb els dibuixos. Com que vol plasmar-hi tots els detalls, fa els olis amb traços gruixuts i pinzellades espesses. Aquesta temporada sent més que mai la solitud. A les cartes dirigides al seu germà, li insisteix perquè abandoni la seva feina de marxant i segueixi el camí de la pintura. El desembre del 1883 torna novament a la casa paterna, ara a Nuenen (Brabant Septentrional, Països Baixos), on el pare ha estat traslladat.

Nuenen

A Nuenen (Brabant Septentrional, Països Baixos), és ben rebut per la família, que li condicionen una habitació com a taller. En aquest període, es dedica a dibuixar i pintar els teixidors. Coincideix que un amic seu, el pintor Anthon van Rappard, conegut de Brussel·les (Bèlgica), ve a passar uns dies a Nuenen (Brabant Septentrional, Països Baixos), i tots dos surten a estudiar i pintar els teixidors rurals. En aquestes obres, Van Gogh no hi assoleix pas la mateixa tècnica que el seu amic, però aquest li serveix d'exemple.

En la pintura El teixidor al teler, del maig del 1884, hi fa palesa la duresa i l'esforç de l'ofici, però també la dignitat de la persona. Aquí, Van Gogh hi mostra la solidaritat i la identificació amb el protagonista, intentant representar l'ideal d'una societat alliberada de la industrialització i fent una lloança del treball artesà. La composició d'aquesta pintura fa l'efecte com si la figura principal, el teixidor, estigués emmarcat pel mecanisme del teler, amb un enreixat horitzontal i vertical que sembla integrar la persona fins a aconseguir que arribi a formar part de la màquina. La claror del fons fa ressaltar tot el dibuix.

La tardor del 1884 té un nou enamorament, ara amb la filla d'un veí, Margot Begemann, deu (10) anys més gran que Vincent, que l'acompanya en les sortides pictòriques al camp. Pensen en el matrimoni, però es troben amb la ferma oposició de la família de Margot, la qual intenta suïcidar-se. Poc després, el 26 de març de 1885, mor el pare de Van Gogh. Les disputes per l'herència entre la mare i les germanes fan que marxi de casa per anar-se'n a viure en un lloc més espaiós que li ofereix un sagristà de l'Església catòlica. La família, que és protestant, ho viu com una ofensa.

Durant la primavera del 1885 pinta la que es considera una de les seves grans obres, Menjant patates. Fins aleshores, els seus esforços s'havien centrat sempre en la representació d'una figura, i aquí es troba amb la dificultat d'haver de coordinar cinc (5) personatges i relacionar-los. Per a aquesta pintura, contracta models, fa diversos esbossos de dibuixos de les figures, i tot d'estudis de detalls, com ara les mans subjectant la forquilla, la tassa o la tetera. Val a dir que els colors terrosos i foscos no hi contribueixen pas a una fusió harmoniosa amb el fons.

Vincent, per carta, explica al seu germà Theo:

«He posat el meu més gran interès que, en contemplar el quadre, es pensi que aquesta gent que està sota el llum, que es menja les patates ficant les mans al plat, hi ha treballat també la terra, amb aquestes mans. El meu quadre exalta, doncs, el treball manual i l'aliment que ells mateixos s'han guanyat amb tota honestedat...»

Amb l'ajut de Theo, s'imprimeixen vint (20) litografies de Menjant patates, que la gent dels voltants compren a preus assequibles.

Aquesta pintura provoca la ruptura amb el seu amic Rappard, ja que l'hipersensible i vulnerable Van Gogh no accepta els seus comentaris. Rappard li fa aquesta crítica:

«Estaràs d'acord amb mi que un treball semblant no pot pas prendre's seriosament. Segurament ets capaç de molt més. Però, per què tot ho observes i ho tractes superficialment, de la mateixa manera? Per què no estudies curosament els moviments? En aquest quadre els personatges posen. La mà de la dona del fons... que poc real! I quina relació hi ha entre la cafetera, la taula i la mà que toca la nansa? Què hi fa, en realitat, aquesta cafetera? No es manté, tampoc no la subjecten. Doncs, aleshores, què? I per què l'home de la dreta no pot tenir genolls, ni ventre, ni pulmons? O potser els té a l'esquena? Per què al seu braç li falta un metre de llarg, per què li falta la meitat del nas? Per què la dona de l'esquerra té de nas aquest mànec de pipa acabat en un dau? I encara t'atreveixes, amb aquesta manera de treballar, a citar Millet i Breton? L'art és massa elevat per a poder-lo tractar amb tanta negligència.»

Es diu que, a la vista d'aquesta pintura, a París (Illa de França), Camille Pissarro quedà profundament impressionat per la força expressiva del quadre. També, Émile Bernard escrigué en un article:

«Quedí consternat, en una mena de confusió, pel menjar dels pobres en aquella barraca inquietant, sota una llum feble. Era grandiós, en la seva lletgesa, i ple d'una vida inquietant.»

Segurament, quan Bernard parla de grandiosa lletgesa, es deu referir als colors, ja que ell precisament té un sentit del color molt més lluminós.

Durant els dos (2) anys que s'està a Nuenen, pinta nombroses aquarel·les, dibuixos i unes dues-centes (circa 200) pintures a l'oli. Els colors usats continuen sent foscos. El seu germà Theo es queixa, en una de les cartes, que eren massa apagats i fora de l'estil del moment, en què destaquen les pintures brillants dels impressionistes. El quadre Natura morta amb Bíblia és pintat l'octubre del 1885, abans de la seva partida a Anvers (Flandes, Bèlgica). S'hi aprecia la Bíblia com a símbol de la casa paterna i de tota una educació religiosa. I, com a contrast, hi apareix La joie de vivre, d'Émile Zola, el llibre del naturalisme i, en opinió del pare, una de les obres més nefastes. En la pintura, Van Gogh hi col·loca una espelma, símbol religiós, amb la idea de situar ambdues obres al mateix nivell.

Anvers i París

El novembre del 1885, arriba a Anvers (Bèlgica), on lloga un petit taller al pis de sobre d'una botiga de pintures, lloguer que li paga el seu germà. Compra a antiquaris algunes xilografies japoneses, i es dedica a copiar models de guix d'escultures antigues exposades a la Reial Acadèmia, tot i seguir estant en desacord amb l'ensenyament acadèmic. Descobreix els quadres de Peter Paul Rubens, que amb el seu colorit i les seves formes femenines li obren l'alternativa de l'ús de colors com el carmí i el verd-maragda. En aquesta època, contreu la sífilis que, encara que tractada, li fa perdre quasi totes les dents. El febrer del 1886, en cartes a Theo, comenta que, des del maig, només s'ha pogut permetre sis o set (6-7) àpats calents.

L'any 1886 se'n va a París (Illa de França) a viure amb Theo, a qui avisa amb aquesta simple nota: «Seré al Louvre des de migdia, o més matiner, si vols». Els dos (2) anys següents, ambdós germans tenen múltiples friccions entre ells. Sempre és Theo qui cedeix i perdona. Malgrat ser a París (Illa de França), no és pas del museu del Louvre que Van Gogh s'inspira, sinó del color dels impressionistes i dels pintors que coneix a l'Acadèmia de Fernand Cormon, entre els quals hi ha Henri de Toulouse-Lautrec. També, pel germà, coneix quasi tots els impressionistes, en particular Georges Seurat, Camille Pisarro i Paul Gauguin. A la botiga de material de pintura de Père Tanguy, hi fa amistat amb Paul Signac i Émile Bernard.

Les estampes japoneses comprades a Anvers (Flandes, Bèlgica) li donen la clau de la forma i de l'espai. Estudia els colors complementaris, i tot plegat descobreix una expressió en el seu art que no havia ni sospitat als Països Baixos. Camille Pissarro també li explica les noves teories sobre la llum i el tractament divisionista dels tons. Aconsegueix d'anar afegint colors més rics i lluminosos a la paleta, gràcies a Paul Signac, amb qui treballa el 1887. Practica pintant paisatges urbans del barri parisenc de Montmatre i natures mortes, ja amb colors molt més vius. Els vermells, grocs i blaus, amb els seus complementaris, ja es poden apreciar en quasi totes les seves pintures d'aquest període.

Exaltat per la intensitat del clima artístic de París (Illa de França), Van Gogh aconsegueix, amb l'ajuda de Henri Toulouse-Lautrec, de renovar la seva pintura pel que fa a la investigació psicològica del retrat. Pot apreciar les pintures exòtiques de Paul Gauguin a la Martinica. El retrat de Dona al Cafè de Tambourin és del mes de febrer del 1887. No és pas una bevedora en una taverna qualsevol, sinó una antiga model dels pintors Edgar Degas i Jean-Baptiste-Camille Corot, Agostina Segatori, que en aquest moment és la propietària del bar. El quadre respira un cert atractiu exòtic, des del pentinat de la dona, passant pel seu vestit, fins al fons de la pintura, on en la decoració s'hi copsen làmines japoneses. Una de les coses més importants que aprèn en aquesta època és l'aplicació del contrast complementari, contraposar un dels tres colors bàsics (groc, vermell i blau) a la barreja formada pels altres dos (2), com ara la combinació vermell-verd, groc-violeta i blau-taronja, que o bé es reforcen o bé es neutralitzen en mesclar-se en un gris deslluït. Així, és visible ja l'aplicació d'aquesta tècnica en Quatre gira-sols, en què s'aprecia clarament el contrast complementari entre el groc i el blau viu del fons.

Sent gran admiració per Katsushika Hokusai, Utagawa Hiroshige i Kitagawa Utamaro, pintors japonesos de qui fa diverses còpies d'uns gravats que havia comprat. Les reproduccions de les xilografies procedents del Japó eren llavors anomenades japonaiseries. Dues (2) obres que se sap fetes de Van Gogh són Prunera en flor i Pont sota la pluja, còpies d'obres de Utagawa Hiroshige. D'aquestes obres japoneses, Van Gogh en deixa escrit aquest comentari:

«Envejo els japonesos per la increïble i neta claredat que impregna tots els seus treballs. Mai no són avorrits ni fan l'efecte d'haver estat fets a corre-cuita... El seu estil és tan senzill com respirar. Són capaços de fer una figura, amb uns pocs traços segurs, que sembli tan fàcil com cordar-se l'armilla.»

Poc abans de finalitzar la seva etapa parisenca, Van Gogh fa tres (3) retrats de Julien Tanguy, anomenat per tots Père Tanguy. A la seva rebotiga, hi han exposat les seves obres Van Gogh, Paul Gauguin, Paul Cézannes, Georges Seurat. Aquest retrat és l'obra representativa de la seva etapa a París (Illa de França). Amb una visió frontal, és una imatge d'una estructura simple contrastant amb el fons, tot decorat amb estampes japoneses. L'artista holandès està ja preparat per realitzar el seu somni mediterrani, a la recerca de l'encegadora llum de la Provença, amb l'esclat de la natura i els colors purs, colors ja estudiats en la seva col·lecció d'estampes japoneses. És un període molt fèrtil, en què, d'una banda, el seu art s'inclina per l'impressionisme, però de l'altra l'absenta i la fatiga mental agreugen la seva condició física.

Darrers temps: Arle

El febrer de l'any 1888 se'n va de París (Illa de França) i es trasllada a Arles —Arle, en provençal— (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava). Primer s'instal·la en una habitació situada damunt un restaurant, per la qual paga cinc francs (5 FF) diaris. Això representa sobrepassar les seves possibilitats econòmiques, a part que l'espai és molt reduït per a tenir-hi el taller. Pinta tot el que veu, i ja no necessita estampes japoneses, com reconeix en una carta adreçada a la seva germana: «Aquí no em cal per a res l'art japonès, perquè em faig la il·lusió de ser al Japó i només necessito obrir els ulls i veure el que hi ha davant meu». Els seus primers quadres a Arle ((Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava) són típicament japonesos; la pintura Presseguer en flor, la fa el març del 1888. Pinta la natura dels voltants, els camps de blat, els pantans del delta del Roine, el canal al sud d'Arle (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava), reflectit en diverses obres com ara El pont de Langlois. Durant aquest període, comença a utilitzar les pinzellades ondulants i els grocs, verds i blaus intensos que caracteritzen la seva obra pictòrica dels darrers temps.

El 24 de maig de cada any, gitanos de tot Europa acudeixen en pelegrinatge a Les Santes Maries de la Mar (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava) a venerar-hi la seva patrona santa Sara. Van Gogh acudeix a observar-ho i aprofita per pintar-hi. Entre els quadres, hi ha l'obra Barques a Saintes-Maries:

«He passat una setmana a Santes Maries. A la platja de sorra, hi fondejaven petites barques verdes, vermelles i blaves, de formes i colors tan bells que feien pensar en flors. Són tan petites que gairebé mai no van a alta mar. Surten quan no fa vent i tornen a terra quan bufa massa fort.»

— Vincent van Gogh. Juny 1888.

Retrats

Al començament de la seva estada a Arle (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava), es dedica a l'execució de retrats. Té, però, dificultats per a aconseguir que algú posi per a ell, sobretot si són dones. La primera que pot retratar és una dona jove a finals del mes de juliol, i li posa de nom La Mousmé, nom japonès inspirat per la lectura del llibre Madame Chisanthème, de Pierre Loti. Als homes, li és més fàcil de convèncer-los, a canvi de convidar-los a una copa a la taverna. Pot retratar-los sense cap problema, i així pinta les obres d'El camperol, retrat de Patience Escalier, El zuau, El lloctinent Millet i El carter Roulin. Amb el carter Roulin, hi lliga una bona amistat i l'arriba a pintar fins a sis (6) vegades, i també tots els components de la seva família: Retrat de Madame Augustine Roulin, Retrat d'Armand Roulin —el fill més gran—, Retrat de Camille Roulin —el fill més petit—, i l'esposa amb un nadó. El poeta, retrat d'Eugène Boch, el fa en una visita de l'artista belga aquest mateix mes de juliol, segons explica en una carta adreçada al seu germà. En aquest retrat, ha volgut plasmar-hi les idees més romàntiques del personatge:

«He exagerat el ros dels cabells, he fet servir també tons taronges, crom i groc llimona pàl·lid. Darrere el cap, en comptes de pintar-hi la paret ordinària de l'habitació principal, hi he pintat l'infinit, un fons pla del blau més ric i intens que he pogut aconseguir, i amb aquesta senzilla combinació del cap brillant sobre el fons intensament blau he aconseguit un efecte misteriós, com si fos una estrella en la profunditat d'un cel blau.»

— Vincent van Gogh. Juliol 1888

Visita de Gauguin a Arle

Van Gogh es passa tot l'estiu pintant paisatges a l'aire lliure. Per a la composició, col·loca al fons del quadre tota la part arquitectònica, com torres d'església, xemeneies, cases, pobles, en una fina franja a l'alçada de l'horitzó. El primer pla, el reserva als camps i a la vegetació. Així ho fa en els quadres Vista d'Arle amb lliris en primer pla, Els segadors amb Arle al fons, La collita, Camps llaurats, La vinya verda i una de les seves obres paisatgistes més espectaculars, El sembrador, pintada al mes de juny, quan la collita està quasi a punt, com es pot veure en el camp de blat madur de darrere el sembrador. Amb els colors blau i porpra, i els grocs lluents del sol i del cel, aconsegueix un contrast cromàtic.

Lloga una part de l'anomenada casa Groga, a la zona nord de la ciutat. Theo li envia tres-cents francs (300 FF) perquè condicioni i mobli modestament la casa, i Vincent s'hi instal·la des de mitjan setembre. Poder disposar de gran espai li fa pensar novament en un projecte somniat de fa temps: fundar una comunitat d'artistes. A les cartes que s'escriuen amb Gauguin, el seu tema principal és l'Atelier du Midi, que junts haurien de fundar i en què demanarien que participessin Seurat, Signac i Bernard.

També Theo insisteix a Gauguin perquè faci el viatge a Arle (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava). Gauguin viu aleshores al poble de Pont-Aven (Finisterre, Bretanya). Està aclaparat de deutes, se sent incomprès i somnia amb la fundació d'un cercle de pintors, però segurament mai no ha pensat en Van Gogh com a possible component del cercle. La seva meta és a la Martinica, però la qüestió econòmica li és un impediment. Theo van Gogh és el galerista i marxant de Gauguin, i aquest pensa que darrere el caràcter estrany de Vincent i les intencions de Theo potser s'hi amaga un estratagema comercial, i no es decideix a marxar a Arle (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava). Així ho fa saber en una carta adreçada a Émile Bernard, l'octubre del 1888:

«Per més que m'apreciï, no crec que Theo es presti a mantenir-me al Midi solament per la meva cara bonica. Amb el seu fred caràcter holandès ha estudiat el terreny i projecta portar la cosa al més lluny possible i en exclusiva.»

Gauguin va retardant el viatge, tot disculpant-se per carta, fins que Theo acaba de pagar tots els seus deutes. Aleshores, el 23 d'octubre, se'n va a Arle (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava). Mentrestant, Van Gogh ja ha fet diverses sèries de pintures per decorar la casa Groga, especialment l'habitació destinada a Gauguin.

La ideologia del simbolisme sorgeix a la fi del segle XIX. Segons escriu l'any 1886 Edouard Dujardin, un dels grans teòrics d'aquesta tècnica:

«L'objectiu de la pintura i de la literatura és reproduir, amb els mitjans propis d'aquestes arts, el sentiment provocat per les coses. El que s'hauria d'expressar no és la imatge, sinó el seu caràcter.»

En la pintura Gerro amb dotze gira-sols, pintada l'agost del 1888, Van Gogh prova de plasmar-hi l'esperit del simbolisme. La meticulositat de les flors contrasta amb la caòtica disposició de les fulles, així com amb la pastosa aplicació del color, que, davant el fons blau clar, aconsegueix que el quadre tingui un significat més enllà de la simple reproducció de les flors. Mostra la imaginació de l'artista i la seva gran força expressiva, força que exigeix un gran deliri de sentiments.

Aquest mes d'agost fa quatre (4) pintures de gira-sols: primer amb tres (3) flors, després amb cinc (5), fins a arribar a la de dotze (12) gira-sols sobre fons blau, i una altra de quinze (15) gira-sols sobre fons groc.

Abans de l'arribada a Arle (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava) de Paul Gauguin, li envia un autoretrat, amb el títol Autoretrat com un bonze, quadre en què és evident la seva identificació amb el japonisme. S'hi ha pintat amb el cap rapat a l'estil bonze.

És Gauguin qui impulsa Van Gogh a pintar llocs històrics d'Arle (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava), i així treballen plegats i pinten la sèrie de vistes d'Aliscamps, la necròpolis de l'esmentada ciutat. Hi escullen motius diferents. Gauguin pinta un paisatge amb un encant pintoresc i més aviat refinat, mentre que Van Gogh tria un passeig emmarcat per alts àlbers de color groc pur contrastant amb el verd-blau del cel. En canvi, el color emprat per Gauguin és molt més tímid. Es pinten mútuament. Gauguin pinta Van Gogh de perfil, i aquest pinta Gauguin d'esquena.

Tot seguit, però, les diferències personals es fan evidents i, la convivència, difícil. Tots dos (2) tenen un caràcter molt temperamental. Menys de dos (<2) mesos després de l'arribada de Gauguin, comencen a tenir violents enfrontaments, que culminen en una baralla en la qual Van Gogh, amb una navalla, es talla un tros de l'orella esquerra. Tot seguit, l'embolica en un paper de diari i se l'emporta a un bordell, on la dóna a una prostituta anomenada Rachel, que n'avisa la policia. Van a buscar Van Gogh a la casa Groga, on el troben dormint, i és traslladat immediatament a l'hospital. Avisen Theo, i Vincent és hospitalitzat durant catorze (14) dies. Quan la seva vida ja no corre perill, Gauguin se'n torna amb Theo a París (Illa de França).

Tornat a casa seva, Van Gogh pinta el quadre Autoretrat amb orella embenada, mostrant-hi embenada tota la part dreta del cap. Al fons, a la part esquerra, s'hi pot veure una xilografia japonesa, que amb el seu colorit contrasta amb el blanc de la part de la cara on té la ferida. El quadre devia ser pintat davant d'un mirall, ja que l'orella ferida és l'esquerra. Passades quatre setmanes, torna a ser ingressat, per presentar símptomes de mania persecutòria (s'imagina que el volen enverinar). Durant deu (10) dies més, resta sota la cura del Dr. Felix Rey. Al març, atenent una petició de veïns d'Arle (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava), truquen a la policia, és hospitalitzat un cop més, i s'està sis (6) setmanes a l'hospital d'Arle. El 17 d'abril Theo es casa amb Johanna Bonger, a Amsterdam (Països Baixos). Poc després, Vincent decideix d'internar-se voluntàriament a l'hospital mental monestir de Saint Paul de Mausole, un exmonestir de Sant Romieg de Provença (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava) situat a una mica menys de trenta-dos quilòmetres (<32 km) d'Arle (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava).

Sant Romieg de Provença

El mes de maig del 1889 Van Gogh ingressa a l'hospital psiquiàtric de Sant Romieg de Provença (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava), on té dues (2) habitacions a la seva disposició, una de les quals li fa de taller.

Durant la seva estada aquí, la clínica i el jardí es converteixen en el tema principal de la seva pintura. Un dels seus primers quadres és Iris (Paul Getty Museum, Los Angeles, Califòrnia, EUA), en què mostra una gran vitalitat rítmica i una gran conjunció de colors. En aquesta època, la seva pintura es caracteritza per la presència de remolins, com es pot veure en una de les seves pintures més conegudes, La nit estelada.

Quan ja el deixen sortir a passejar pels volts de la clínica, comença obres en què els temes són pins, xiprers i oliveres. És al mes de juny quan desenvolupa els efectes pictòrics dels arbres, de les oliveres de troncs sinuosos. En fa diversos quadres: Els Alpilles amb oliveres en primer pla, Olivera, i Recol·lecció de l'oliva. Els pins, els té al mateix jardí de l'hospital. Un dels primers quadres és Malesa, en què només s'aprecia la part inferior dels troncs, amb tons constituïts per blaus freds. A continuació, pinta els pins dels quadres El jardí de l'hospital de Saint Paul i Pins al cel de la tarda. Però són els xiprers, amb la seva forma triangular, els que li serveixen per a crear una sèrie magnífica de paisatges. Incorpora la taca fosca del xiprer en moltes de les grans composicions, com ara La nit estelada i, entre d'altres, Camp de blat amb xiprer, Xiprers amb dues dones, i Xiprer contra el cel estelat. Uns mesos més tard, el gener del 1890, el crític d'art Albert Aurier publica un article sobre Van Gogh, en què elogia el simbolisme dels xiprers, i els dóna tanta importància com als seus gira-sols.

A Saint Romieg (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava), torna a sentir la necessitat de copiar pintors que admira, per la qual cosa demana al seu germà Theo que li enviï làmines de reproduccions, el color de les quals interpreta a la seva manera. És així com explora temes religiosos, com ara La pietat (Delacroix), en què pinta Crist amb els cabells i la barba de color vermell, i La resurrecció de Llàtzer (Rembrandt). També torna a copiar algunes de les seves pintures favorites de Millet: Camperola batent el lli, i Nit (a partir de La Veillée, de Millet). Totes aquestes es conserven al Museu Van Gogh, d'Amsterdam (Països Baixos).

Exposicions en vida

La primera exposició és a París (Illa de França), al Saló dels Independents, entre els mesos de maig i octubre del 1889, més tard que altres anys, perquè pugui coincidir amb l'Exposició Universal de l'any. L'elecció d'obres, la feien els mateixos artistes, però els nous socis només podien presentar-n'hi dues (2), i Van Gogh indica al seu germà les dues pintures que vol que hi enviï: La nit estelada (1888) i Iris (1889).

El gener del 1890 rep la invitació per a participar en una exposició a Brussel·les (Bèlgica), amb el grup Les XX, a la qual envia sis (6) obres: dues (2) de la sèrie de gira-sols i quatre (4) de paisatges. Dues (2) són pintades a Arle (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava), La vinya vermella i Vista d'Arle, i dues (2) altres a Sant Romieg (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava). Durant la inauguració, Henri de Groux critica els quadres de Van Gogh, però surten en defensa seva Toulouse-Lautrec i Signac. És en aquesta exposició que ven l'obra La vinya vermella, adquirida per la pintora Anna Boch, pertanyent al grup Les XX, germana del seu amic Eugène Boch.

Finalment, al Saló dels Independents, de París, el febrer del 1890, hi exposa la quota completa de deu (10) pintures. Torna a patir nous col·lapses, que li duren més que altres vegades. Pateix angoixa, terror i al·lucinacions, amb accessos d'ira molt intensos. Quan torna a escriure a Theo, li explica que ha decidit d'abandonar la clínica. Després d'una breu estada a París (Illa de França) amb el seu germà, decideix d'establir-se a Auvers-sur-Oise (Val-d'Oise, Illa de França).

Auvers-sur-Oise

Un cop a Auvers-sur-Oise (Val-d'Oise, Illa de França), a la vora de París, s'instal·la en una habitació de la pensió Ravoux. Allà, hi coneix el Dr. Gachet, pintor aficionat, que s'ofereix a cuidar-lo. Sota la cura del Dr. Gachet, l'activitat artística de Van Gogh s'intensifica. En dos (2) mesos, pinta més de setanta (>70) quadres. Freqüenta la casa del doctor, i en pinta el jardí, la filla Margarida (entre flors i al piano), i el mateix doctor. Van Gogh torna a refugiar-se, entusiasmat, en la pintura. Els paisatges d'Auvers li agraden, com ja havien meravellat abans tants altres pintors, com Corot, Pissarro, Guillumin i Cézanne.

Escriu a la seva mare aquestes confessions:

«Estic plenament absorbit per aquestes planes immenses de camps de blat sobre un fons de pujols, vastes com la mar, d'un groc molt tendre, d'un verd molt pàl·lid, d'un malva molt dolç, amb una part de terra llaurada, tot plegat amb plantacions de patates en flor. Tot sota un cel blau amb tons blancs, roses i violetes. Em sento molt tranquil, gairebé massa calmat. Em sento capaç de pintar-ho tot, això.»

És en aquesta població que comença a fer servir el format horitzontal de doble quadrat, que precisament a la vall d'Oise havia utilitzat el pintor Charles-François Daubigny, de l'Escola de Barbizon. Van Gogh justament havia pintat algunes vegades el jardí de la casa de Daubigny.

El seu quadre L'església d'Auvers-sur-Oise és construït sobre línies fermes i definides, fent l'efecte d'una escultura retallada sobre el blau intens del cel, efecte que fa una sensació d'obscuritat. La profunditat, l'aconsegueix amb els dos (2) camins en forma de /v/ en primer pla. Aquests camins apareixen disposats de manera similar en una obra posterior, Camp de blat amb corbs. Van Gogh assenyala, en les seves cartes, la solitud i la malenconia d'aquests paisatges de bladars sota cels tempestuosos i amenaçants. S'ha dit que els corbs planant sobre el blat suggereixen una premonició de la mort. Les dues (2) grans zones de color, amb el contrast del blau i el groc, anul·len l'espai de la perspectiva. La composició de la perspectiva en el camp obert hi té un sentit invers, car va de l'horitzó cap a l'observador. El blau del cel és en un sol pla i aconsegueix crear una unitat, mentre que el groc del blat és dividit en dos (2) plans, el vermell dels camins en tres (3), i el verd complementari de les franges del camí en cinc (5). Aquest quadre és considerat una de les millors obres de l'artista:

Mort

La depressió de Van Gogh empitjora, i el 27 de juliol de 1890, a l'edat de trenta-set (37) anys, mentre passeja pel camp, amb un revòlver es dispara un tret al pit. No s'adona que la seva ferida és mortal, i torna a la pensió Ravoux, on mor al seu llit dos (2) dies més tard. Theo s'afanya a estar al seu costat, i s'informa de les seves darreres paraules, com ara «La tristesse durera toujours» ('La tristesa durarà sempre'). Vincent és enterrat al cementiri d'Auvers-sur-Oise (Val d'Oise, Illa de França). Theo havia contret la sífilis, cosa que no seria admesa per la família durant molts anys, i només després de la mort de Vincent ingressa per voluntat pròpia a l'hospital. No pot suportar el dolor de l'absència del germà, i mor sis (6) mesos més tard, el 25 de gener, a Utrecht (Països Baixos). El 1914 el cos de Theo és exhumat i enterrat al costat del de Vincent.

Obra

Vincent van Gogh ha produït tot el seu treball, unes nou-centes (circa 900) pintures i uns mil sis-cents (circa 1.600) dibuixos, en un període de només deu (10) anys, entre els anys 1880 i 1890, fins a sucumbir a una malaltia mental, possiblement un trastorn bipolar o una síndrome d'epilèpsia. Havent decidit de ser pintor als vint-i-set (27) anys, sempre ha volgut, en les seves obres, reflectir-hi la vida.

La seva carrera pictòrica és marcada pels llocs on ha viscut i treballat. Això es copsa en la seva primera etapa, als Països Baixos (1880-1886), la pintura tradicional i popular dels quals, gairebé exclusivament de colors terrosos, és el que més ha influït en obres com Menjant patates i les pintures sobre els telers. Hi féu nombrosos dibuixos de miners, de personatges populars, i còpies d'obres del seu pintor favorit, Millet.

Postimpressionisme

Tanmateix, Van Gogh més aviat representa millor el postimpressionisme, estil que abasta aproximadament el període entre els anys 1885 i 1915. Via divergent de l'impressionisme, els pintors hi fan, de la vida quotidiana, el tema principal. Aquest terme fou utilitzat per primera vegada el 1910 per Roger Eliot Fry, arran del títol que es donà a l'exposició de la Grafton Gallery, a Londres: Manet i els postimpressionistes. Fou seguit per artistes com Cézanne i Seurat, però de vegades també per altres de la gran dècada impressionista (1870-1880), com Matisse i Bonnard.

Expressionisme i fauvisme

La seva obra destaca per l'ús del color i una tècnica frenètica, amb alguns trets de l'exprssionisme. Van Gogh i Gauguin tenien tècniques diferents. Gauguin acostumava a pintar molt al taller, de memòria, i Van Gogh necessitava sempre copiar in situ, fossin paisatges o bé una model. El seu temperament exaltat, el mostrà per la via del color.

Els inicis de l'expressionisme apareixen durant les dues (2) darreres dècades del segle XIX, en l'obra de Van Gogh (La italiana, de finals del 1887), en la d'Edvard Munch (El crit, 1893) i, en un altre nivell, en la del belga James Ensor (1860-1949). Una tendència a què contribuirà fins i tot més Van Gogh després de la seva arribada el 1888 a Arle (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava), on el xoc de la llum del sud l'empeny a la conquesta del color, amb obres com La nit estelada i Les oliveres de Saint-Rémy (1889). Les pintures del període de Sant Romieg de Provença (Saint-Rémy) (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava) es caracteritzen sovint per remolins i espirals. Després de la dramatització de les escenes dels seus primers treballs, els darrers es caracteritzen per la simplificació, i Van Gogh ja hi anuncia el començament de l'expressionisme. Caldrà esperar l'agost del 1911, quan el crític d'art Wilhelm Worringer serà el primer a parlar d'«expressionisme».

A Alemanya i Àustria, expressionistes com Ernst Ludwig Kirchner, Erich Heckel, Vassili Kandinski, Paul Klee, Gustav Klimt i Oskar Kokoschka aprendran de la tècnica de Van Gogh, del nerviosisme, de l'exageració de línies i colors, que fan que sorgeixi millor l'expressió dels sentiments i de les emocions. El color i l'empastament en la projecció de la pintura de Van Gogh es formalitzen quinze (15) anys més tard amb el sorgiment del fauvisme. Segons Van Gogh: «En comptes de reproduir amb exactitud el que tinc davant dels ulls, m'estimo més, per a expressar-me amb més força, servir-me del color.»

Reconeixements

Octavi Mirbeau, historiador d'art, un dels primers a admirar Van Gogh, en homenatge a ell al Saló dels Independents del 1891, deixà escrit:

«Aquí em trobo en presència d'algú més gran, més mestre, una persona que em pertorba, m'emociona, crida la meva atenció (...) Van Gogh tenia, d'una manera poc freqüent, allò que diferencia un home d'un altre: estil (...), és a dir, afirmació de la personalitat.»

Des del segle XXI l'anàlisi del missatge que es desprèn de les seves pintures és positiva i alegre. En la seva breu dedicació artística, Van Gogh aconsegueix un domini tècnic i una productivitat que pocs artistes han aconseguit. En totes les seves obres, assoleix de fusionar les qualitats dels seus predecessors holandesos, com ara la devoció per la natura, amb l'ús del color i la tècnica de la pintura francesa.

Després de la seva mort, la seva fama creix ràpidament gràcies a la promoció que en fa la dona de Theo que, per bé que no havia tingut gaire bona relació amb Vincent, és, en morir l'espòs, l'única hereva de tota la seva obra. L'impuls més gran de reconeixement de la seva obra ve especialment després d'una exposició de setanta-una (71) de les seves pintures, a París (França), el 17 de març de 1901, onze (11) anys després de la mort de Vincent van Gogh.

Procediment de treball

La tècnica que emprava era diferent segons l'efecte que volia aconseguir. De vegades, cobria els plànols amb colors plans, mentre que d'altres feia pinzellades amples, o perfilava tot el dibuix amb traços gruixuts. Altres vegades, treballava amb un pinzell dur ratllant totes les formes. Segons què l'interessés, accentuava les línies o el color. El traç amb moviment rítmic, el repetia tant en els dibuixos com en les pintures.

S'estima que Van Gogh pintà més d'un terç de les seves obres en els seus primers treballs. El 2008 un equip de la Universitat Tecnològica de Delft (Països Baixos) i de la Universitat d'Anvers (Bèlgica) aplicà avançades tècniques de raigs X a l'obra Taca d'herba per poder veure clarament la imatge de la cara d'una dona pintada anteriorment dessota seu.

Cartes

Una gran part del coneixement que es té de Van Gogh deriva de les seves cartes, la major part adreçades a Theo. Avui dia, se'n conserven més de sis-centes (>600) de Vincent a Theo i quaranta (40) de Theo a Vincent i, encara que la majoria no estan datades, els historiadors d'art han estat capaços d'ordenar-les, en gran part, cronològicament. Això és molt valuós, ja que la recopilació de fonts primàries textuals és el que estableix les bases del que se sap dels germans Van Gogh. És interessant de considerar que el període de la vida de Van Gogh més desconegut, el període de París, és el més difícil d'examinar pels estudiosos de la història de l'art, perquè Theo i Vincent llavors vivien junts i, doncs, no s'escrivien cartes, i es té així per escrit ben poca informació del període.

Vincent van Gogh - Self-portrait with grey felt hat - Google Art Project

La família de Vincent van Gogh: A dalt: els seus pares, Theodorus i Anna Cornelia. A sota, d’esquerra a dreta: Vincent Willem, Anna Cornelia, Theo, Elisabetha Huberta, Willemina Jacoba, i Cornelius Vincent.

Dibuix El sembrador (1881) Museu Van Gogh

Séquia (1872-1873), dibuix juvenil de Van Gogh (la Haia).

Dolor (1882). Possiblement la model fou Sien Hoornik.

Nena de genolls davant d'un bressol (1883)

El teixidor al teler (1884) 70 x 85 cm

Menjant patates (1885), pintura a l'oli, 82 x114 cm. Museu van Gogh, Amsterdam.

Natura morta amb Bíblia (1885) 65 x 78 cm

Crani fumant un cigarret (1885)

A l'esquerra, gravat d'Hiroshige representant El pont Ōhashi a Atake sota una pluja sobtada; a la dreta, còpia de Van Gogh d'aquest gravat japonès: Japonaiserie: Pont sota la pluja (1887).

Dona al Cafè de Tambourin (1887)

Retrat de Père Tanguy (1887-1888)

Presseguer en flor (1888)

El pont de Langlois

El pont de Langlois i dama amb paraigua

Barques a Saintes-Maries

Barques de vela a Saintes-Maries

La Mousmé, National Gallery (Washington).

El camperol, retrat de Patience Escalier, col·lecció de Stavros Niarchos (Atenes, Grècia).

El zuau, col·lecció Lasker (Nova York, EUA).

El lloctinent Millet, Kröller-Müller Museum, (Otterlo).

El carter Roulin, Museum of Fines Arts (Boston, Massachusetts, EUA).

Retrat de Madame Augustine Roulin, col·lecció particular.

Retrat de Camille Roulin, Museu Van Gogh (Amsterdam, Països Baixos).

Augustine Roulin amb el seu nadó, Metropolitan Museum of Art (Nova York).

El poeta, retrat d'Eugène Boch, Museu d'Orsay (París, França).

Autoretrat com un bonze, Fogg Art Museum Harvard University (Cambridge, Massachusetts, EUA).

El sembrador (1888)

Casa groga (1888)

Gerro amb dotze gira-sols (1888)

L'avinguda dels Aliscamps

La nit estelada, Museu d'Art Modern de Nova York.

La pietat (segons Delacroix), versió de Van Gogh.

La vinya vermella, una de les poques pintures venudes en vida de Van Gogh.

L'església d'Auvers-sur-Oise

Camp de blat amb corbs (juliol del 1890), pintura a l'oli, 50 x 100 cm, Museum Van Gogh, Amsterdam.

Plantadors de patates (1884), Museu Kröller-Müller.

El dormitori de Van Gogh a Arle (primera versió), 1888, Museu Van Gogh, Amsterdam.

Iris, 1889, Getty Center, Los Angeles.

La italiana (1887), Museu d'Orsay (París).

El doctor Paul Gachet (1890), col·lecció privada.

Tros d'herba

Imatge que hi ha a sota

Les tombes de Vincent i Theo van Gogh al cementiri d'Auvers-sur-Oise.

Vincent Willem van Gogh

Ahir, dimecres 29 de juliol de 2020, es commemorà el cent vint-i-dosè aniversari del naixement d'Isidor Isaac Rabi (Rymánow, Polònia, Imperi austrohongarès, 29 de juliol de 1898 — Nova York, EUA, 11 de gener de 1988), qui fou un físic i professor universitari nord-americà d'origen austríac que fou guardonat l'any 1944 amb el Premi Nobel de Física.

Biografia

Nasqué el 29 de juliol de 1898 a la ciutat de Rymanów, actual Polònia, però que en aquells moments formava part de l'Imperi austrohongarès. Un (1) any després els seus pares s'instal·laren a la ciutat de Nova York (EUA). L'any 1927 es doctorà en física a la Universitat de Colúmbia (Nova York) amb un treball sobre les propietats magnètiques dels cristalls. El 1929 començà a treballar en aquesta universitat, en la qual començà a exercir com a professor de física el 1937.

Morí l'11 de gener de 1988 a la ciutat de Nova York (EUA).

Recerca científica

Al començament de la dècada del 1930 inicià els seus treballs en el camp de la física nuclear, en un projecte d'investigació dels efectes dels camps magnètics externs sobre els nuclis atòmics, i hi desenvolupà el mètode de ressonància magnètica que permet l'estudi de les propietats magnètiques i de l'estructura interna de les molècules, els àtoms i els nuclis. A partir d'aquests estudis es desenvoluparen aplicacions com el làser, el màser, el rellotge atòmic o la ressonància magnètica utilitzada en els diagnòstics mèdics.

Des del 1940 al 1945 treballà com a director associat del Laboratori de Radiació a l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) en el desenvolupament del radar. Finalitzat aquest període retornà al Departament de Física de la Universitat de Colúmbia, a Nova York.

El 1944 rebé el Premi Nobel de Física «pel descobriment del mètode de ressonància gràcies al que és possible verificar el registre de les propietats magnètiques dels àtoms».

Membre de la Comissió per a l'Energia Atòmica des del 1946 fins al 1956, també fou un dels fundadors del Laboratori Brookhaven i del CERN (Conseil Européen pour la Recherche Nucléaire).

Isidor Isaac Rabi

D'esquerra a dreta Ernest Lawrence, Enrico Fermi i Isidor Isaac Rabi.

Isidor Isaac Rabi (1963)

Isidor Isaac Rabi

Ahir, dimecres 29 de juliol de 2020, es commemorà el seixanta-tresè aniversari del naixement de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (AIEA), també anomenat Organisme Internacional de l'Energia Atòmica (OIEA), el 29 de juliol de 1957 a Viena (Àustria), que és el centre mundial de cooperació en el camp nuclear. L'AIEA és un organisme de les Nacions Unides, i treballa amb els seus estats membres per tal de promocionar l'ús pacífic i segur de les tecnologies nuclears. L'AIEA pertany als òrgans connexos del sistema de les Organització de les Nacions Unides.

Tenint com a objectiu assegurar que l'assistència prestada no s'utilitza amb fins militars, l'OIEA establí normes de seguretat nuclear i protecció ambiental, ajuda als països membres mitjançant activitats de cooperació tècnica; i anima l'intercanvi d'informació científica i tècnica sobre l'energia nuclear.

Compta amb assessors, equip i capacitació per a subministrar assistència als governs en desenvolupament i promou la transmissió de coneixements teòrics i pràctics perquè els països receptors puguin executar eficaç i segurament els seus programes d'energia atòmica.

Formula també normes bàsiques de seguretat per a la protecció contra radiacions i publica reglaments i codis de pràctiques sobre determinats tipus d'operacions, inclòs el transport de material radioactiu.

L'OIEA té cent cinquanta-un (151) estats membres i la seva seu central a Viena (Àustria) amb seus regionals a Ginebra (Suïssa), Nova York (EUA), Toronto (Canadà) i Tokyo (Japó); i el novembre del 2010 comptava amb més de dos mil dos-cents (>2.200) treballadors de més de noranta (>90) països.

Història

L'AIEA fou creada com a resposta al descobriment de l'energia atòmica i el seu ús militar. El 1953 el president estatunidenc Dwight David Eisenhower desenvolupà a l'assemblea general de les Nacions Unides del 1953 el seu famós lema "Àtoms per a la pau" (Atoms for Peace). A partir de llavors més de vuitanta (>80) països començaren a debatre l'estatut de la futura AIEA.

Aquest organisme començà a funcionar a Viena (Àustria) el 29 de juliol de 1957 i el novembre del mateix any l'Assemblea General de l'ONU aprovà un acord sobre la relació de l'OIEA amb l'ONU, a fi de tractar d'accelerar i augmentar la contribució de l'energia atòmica per a finalitats pacífiques, salut i prosperitat a tot el món.

Moments clau de la intervenció de l'AIEA han estat els següents:

• Lacrisi dels míssils de Cuba, el 1962.

• El Tractat de No-Proliferació Nuclear, signat per Espanya el 5 de novembre de 1987. El 5 d'abril de 1989 Espanya signà l'acord de l'AIEA-EURATOM en contra de l'armament nuclear.

• Accident de Txernòbil de 1986.

• Violacions del Tractat de No-Proliferació Nuclear per part de Corea del Nord i de l'Iraq, el 1991.

• Premi Nobel de la Pau conjuntament amb el seu director Mohamed al-Baradei, el 2005.

• Crisi a l'Iran, entre els anys 2003 i 2006.

L'any 2005 l'organisme i el seu director general Mohamed el-Baradei reberen el Premi Nobel de la Pau. El comitè els concedí aquest premi per:

«[...] és l'OIEA qui controla que l'energia nuclear no s'utilitza de forma indeguda amb propòsits militars [...] en el moment en què els esforços del desarmament estan a un punt mort i existeix perill que l'armament nuclear proliferi en els estats i en els grups terroristes [...]»

Estatuts

Segons els estatuts de l'AIEA (en anglès, International Atomic Energy Agency o IAEA), l'organisme procurarà accelerar i augmentar la contribució de l'energia atòmica a la pau, la salut i la prosperitat al món sencer, i sempre que li sigui possible s'assegurarà que aquesta assistència no és utilitzada amb finalitats militars.

L'organisme està autoritzat per a:

• Fomentar i facilitar la investigació, el desenvolupament i l'aplicació pràctica de l'energia atòmica amb fins pacífics.

• Proveir els materials, serveis i instal·lacions necessàries per a l'esmentada investigació i desenvolupament, inclosa la producció d'energia elèctrica, tenint en compte les necessitats de les regions insuficientment desenvolupades (ja que no és un servei gratuït).

Un estat membre de l'AIEA es compromet a subministrar-li els materials (fissionables i no fissionables) que prèviament s'hagi acordat. Els materials així subministrats quedaran sota la responsabilitat de l'AIEA, i aquesta es compromet a emmagatzemar-los lluny de la intempèrie, usos i trasllats indeguts, danys, ocupació o sabotatge, i evitant la concentració geogràfica d'aquests.

• Promoure l'intercanvi d'informació científica i tècnica, així com de científics i d'experts, en matèria d'utilització de l'energia atòmica per a fins pacífics. Un estat membre de l'AIEA es compromet a donar-li la informació considerada d'utilitat.

• Establir i aplicar salvaguardes destinades a assegurar que els materials fissionables, (és a dir, plutoni 239, urani 233, urani enriquit amb isòtops 235 o 233, material que contingui els esmentats elements, o allò que determini la Junta de Governadors de l'AIEA), no són utilitzats amb finalitats militars. I tampoc la resta de materials, serveis i instal·lacions subministrats per l'AIEA o sota la seva supervisió.

• Establir o adoptar normes de seguretat per a protegir la salut i la propietat.

• Adquirir o establir instal·lacions i equipaments per a l'exercici de les funcions autoritzades quan aquests siguin inadequats i insatisfactoris.

En l'exercici de les seves funcions actuarà d'acord amb els principis de les Nacions Unides per a fomentar la pau i la cooperació internacional, per tal d'assolir el desarmament mundial, però també ha de respectar els drets sobirans dels respectius estats membres.

Com a mínim cada any se celebra una "Conferència General" entre tots els estats membres. En aquesta reunió s'aprova l'admissió de nous membres, se suspenen els drets d'un estat membre, s'examinen i s'aproven els informes que cal presentar a les Nacions Unides o a alguns dels seus organismes especialitzats, i es duen a terme tasques de control pressupostari i representatiu (per exemple, l'elecció dels membres de la Junta de Governadors, que han de ser els estats membres capdavanters en la tecnologia atòmica).

El director general de l'AIEA, actualment Mohamed al-Baradei, és nomenat per a un període de quatre (4) anys.

L'AIEA ajuda els estats membres que li ho sol·licitin a emprendre un projecte d'investigació, desenvolupament o aplicació pràctica de l'energia atòmica amb fins pacífics. Per això l'AIEA s'assegura que el sol·licitant disposa de fons econòmics, personal qualificat i plans de seguretat i de salut adients. Un cop aprovat el projecte, s'establiran previsions de material fissionable i del trasllat d'aquest, i les condicions de l'adquisició d'equipaments i instal·lacions que li proveirà la mateixa AIEA o altres estats membres. A més a més, l'estat membre es compromet a:

• a. No fer servir els materials i equipaments per a finalitats militars.

• b Ser sotmès per les salvaguardes següents:

  • Examen dels plànols de les instal·lacions, inclosos els reactors nuclears, per tal que no siguin utilitzats amb finalitats militars, i perquè segueixin les normes de protecció de la salut i seguretat.

  • Portar i presentar el registre d'operacions i informes sobre la progressió dels treballs.

  • Posar a disposició de l'AIEA tot material fissionable excedent.

  • Proporcionar als inspectors de l'AEIA tota informació i accés a les instal·lacions i equipaments.

  • En cas d'incompliment i després d'un període raonable sense que l'estat membre corregeixi la situació, l'AIEA podrà donar per suspesa l'assistència i podrà retirar aquells materials i equipaments posats a disposició de l'esmentat estat membre, i en última instància podrà suspendre els drets inherents a la qualitat de membre de l'AIEA.

The logo of the International Atomic Energy Agency

Flag of the International Atomic Energy Agency (IAEA), an organization of the United Nations

Ahir, dimecres 29 de juliol de 2020, es commemorà el seixanta-dosè aniversari de la fundació de la National Aeronautics and Space Administration (NASA), que és l'agència governamental dels Estats Units creada el 29 de juliol de 1958 responsable per als Estats Units d'Amèrica del programa espacial, de la investigació i exploració espacial.

Història

Carrera espacial

El programa espacial soviètic llançà el primer satèl·lit artificial del món (Spútnik 1) el 4 d'octubre de 1957, i això portà als Estats Units a fer els seus propis esforços en aquest camp. El Congrés dels Estats Units ho percebé com una amenaça a la seguretat americana, i el president Eisenhower i els seus consellers després de diversos mesos de debat prengueren l'acord de fundar una nova agència federal que dirigira tota l'activitat espacial no militar.

El 29 de juliol de 1958 el president Eisenhower firmà l'Acta que fundà la NASA (la National Aeronautics and Space Act. Es posà en funcionament l'1 d'octubre de 1958 amb quatre (4) laboratoris i uns vuit mil (circa 8.000) empleats.

Els primers programes de la NASA anaren cap a posar una nau tripulada en òrbita i això es féu davant la pressió de la competició entre els EUA i l'URSS en la denominada carrera espacial que es produí durant la Guerra Freda. El programa de Mercuri començà el 1958, i la NASA iniciava el camí d'exploració de l'espai amb l'objectiu de descobrir si l'home podia sobreviure en l'espai exterior. El 5 de maig de 1961 l'astronauta Alan B. Shepard Jr. fou el primer americà en l'espai en pilotar la nau Freedom 7 en un vol de suborbital de quinze minuts (15 min). John Glenn el 20 de febrer de 1962 es convertí en el primer americà a orbitar la Terra durant un vol de de cinc hors (5 h) amb la nau Friedship 7 que féu tres ( 3) voltes a la Terra.

El programa Gemini

Una vegada el programa Mercuri havia demostrat que el vol tripulat era possible, el programa Apolo havia d'intentar fer el fantàstic treball de posar animals al voltant de la Lluna. El 25 de maig de 1961 el president John F. Kennedy anuncià que els Estats Units havia de comprometre's a "posar un home a la Lluna i tornar-lo a la Terra abans del 1970". Així el programa Apollo tenia com a objectiu fer que l'home aterrara a la Lluna. El programa Gemini fou concebut per a provar les tècniques necessàries per al projecte Apollo les missions de les quals eren molt més complicades. Així el programa tripulat Gemini començà amb el Gemini III el 21 de març de 1965 i acabà amb el Gemini 12 l'11 de novembre de 1966. Edward White, que posteriorment morí en l'accident de l'Apollo 1, amb Gemini 4 féu el 3 de juny de 1965 el primer passeig espacial d'un americà. El 15 de desembre de 1965 els Gemini 6 i 7 amb animals com a dos (2) astronautes cada un, feren la seva primera cita espacial aproximant les naus fins a un metre i vuitanta centímetres (1,8 m). El vol del Gemini 7 tingué una duració de dues (2) setmanes, temps que s'estima necessari per a les missions Apollo, per a anar i tornar i la permanència en el satèl·lit de la Terra. El 16 de març de 1966 la nau Gemini 8 tripulada per David Scott i Neil Armstrong, que després seria el primer home a trepitjar la Lluna, atracaren la seva nau al coet Atles-Agena 8 i prepararen la maniobra d'atracada entre el mòdul lunar i la nau Apollo.

El programa Apollo

Després de vuit (8) anys de missions preliminars, incloent-hi la primera pèrdua d'astronautes per part de la NASA, amb l'Apollo 1, un foc a la rampa de llançament, el programa aconseguí les seves metes amb l'Apollo 11 que aterrà amb Neil Armstrong i Edwin Aldrin en la superfície de la Lluna el 20 de juliol de 1969 i els tornà sans a la Terra el 24 de juliol. Les primeres paraules d'Armstrong en posar el peu sobre la Lluna foren: "És un petit pas per a l'home, però un gran pas per a la humanitat". Deu (1) homes més formarien la llista d'astronautes a trepitjar la Lluna quan finalitzà anticipadament el programa amb l'Apollo 17, el desembre de 1972.

La NASA havia guanyat la carrera espacial i en algun sentit açò la deixà sense objectius, amb una menor atenció pública i sense l'interès necessari per a garantir els grans pressupostos del Congrés. Ni el desastre de l'Apollo 13, on l'explosió d'un tanc d'oxigen condemnà els tres (3) astronautes, a renunciar a trepitjar la Lluna pogué tornar a atraure l'atenció. Les missions posteriors a l'Apollo 17 (estaven planificades missions fins a l'Apollo 20) foren suspeses. Els retalls del pressupost (en part a causa de la Guerra del Vietnam) provocà la fi del programa. Els tres (3) Saturn V no utilitzat anaren per al desenvolupament del primer laboratori americà en òrbita el Skylab i les idees anaren en la línia de desenvolupar un vehicle espacial reutilitzable com el transbordador espacial.

Altres primeres missions no tripulades

Encara que la immensa majoria del pressupost de la NASA s'ha gastat en els vols humans tripulats, hi ha hagut moltes missions del no tripulades promogudes per l'agència espacial. El 1962 el Mariner 2 fou la primera nau espacial a fer un sobrevol pròxim a un altre planeta, en aquest cas Venus. Els programes Ranger, Surveyor i Lunar Orbiter eren essencials per avaluar les condicions lunars abans d'intentar el vol tripulat del programa Apollo. Després, les dues (2) sondes Viking que aterraren en la superfície de Mart i que enviaren a la Terra, les primeres imatges des de la superfície d'un planeta. Potser més impressionant eren els programes Pioneer 10 i 11, i Voyager 1 i 2 missions que visitaren Júpiter, Saturn, Urà i Neptú, i enviaren impressionants imatges en color de tots ells i la majoria dels seus satèl·lits.

Cooperació entre els EUA i la Unió Soviètica

Havent perdut la Unió Soviètica la carrera espacial, havia de produir-se un acostament als EUA. El 17 de juliol de 1975 un Apollo (trobant-ne un nou ús després de la cancel·lació de l'Apollo 18) s'acoplà a un Soiuz soviètic en la coneguda missió Apollo-Soiuz per al que calgué dissenyar un mòdul intermedi i acostar la tecnologia de les dues (2) nacions. Encara que la Guerra Freda duraria molts més anys, aquest era un punt crític en la història de la NASA i el principi de la col·laboració internacional en l'exploració espacial. Després vingueren els vols del transbordador a l'estació soviètica Mir, vols d'americans en la Soiuz i de russos en el transbordador i la col·laboració d'ambdues nacions i altres més en la construcció de l'Estació Espacial Internacional (ISS).

L'era dels transbordadors

El transbordador espacial es convertí en el programa espacial favorit de la NASA a finals dels anys setanta i els anys vuitanta. Planejat tant els dos (2) coets llançadors i el transbordador com reutilitzables, es construïren quatre (4) transbordadors. El primer a ser llançat fou el Columbia el 12 d'abril de 1981.

Però els vols del transbordador eren molt més cars del que inicialment estava projectat, i l'any 1986 el desastre del Challenger recordar els riscs que comportava l'exploració espacial. El vol STS-51 era la culminació d'una campanya de publicitat de la NASA "A teacher in the space" literalment "un professor a l'espai", on viatjava per primer cop un civil a l'espai. Això comportava que l'esdeveniment era televisat en directe i que milions d'espectadors contemplaren per primer cop una nau tripulada de la NASA es perdia amb tota la seva tripulació. L'accident tingué la flota varada durant dos (2) anys, mentre es millorava la seguretat de forma estricta.

En tornar al servei, el transbordador s'ha usat per a posar en òrbita projectes de molta importància com el Telescopi Espacial Hubble (HST). L'HST es creà amb un pressupost relativament baix de dos mil milions de dòlars (2.000.000.000 $), però ha continuat funcionament des del 1990 i ha meravellat els científics i el públic. Algunes de les imatges s'han convertit en llegendàries, com les imatges de Camp Profund. L'HST és un projecte conjunt entre l'ESA i la NASA, i el seu èxit ha ajudat en una major col·laboració entre les agències.

Durant la majoria de la dècada del 1990 la NASA s'enfrontà amb una reducció dels pressupostos anuals pel congrés a Washington. Per a respondre a aquest repte, el novè administrador de la NASA, Daniel S. Goldin, inventà missions barates davall el lema més ràpid, més bo, més barat que li permeté a la NASA retallar els costos mentre s'emprenien una ampla varietat de programes espacials. Aquest mètode fou criticat i portà el 1999 a les pèrdues de les naus bessones de l'exploració de Mars Climate Orbiter i Mars Polar Lander.

L'any 1995 la cooperació entre la NASA i Roskosmos es féu evident quan es començà a dur a terme missions entre els transbordadors i la Mir. Originalment la Mir no estava preparada per poder acoblar-se al transbordador americà. S'hagué d'adaptar un mòdul que l'antic programa espacial soviètic havia preparat pel seu transbordador Buran. Roskosmos també aprofità l'ocasió per ampliar la Mir, i llançà un altre mòdul adaptat com a dormitoris pels astronautes americans.

L'any 1997 la Mir patí un incendi que posà en evidència les deficiències de seguretat de la Mir. Per aquest motiu, es decidí d'acord mutu que els Estats Units i Rússia construirien una nova estació. A l'esforç s'hi sumaren l'ESA, la JAXA i també el Canadà. L'any següent començava la construcció de l'estació, i fou llançat el primer mòdul. Durant la seva construcció, el transbordador jugava un paper crucial, atès que podia transportar càrregues més voluminoses i pesades que els Proton russos o els Ariadne europeus.

Malauradament, el programa de transbordadors patiria un segon accident l'any 2003. Durant un llançament del seu transbordador insígnia, el transbordador Columbia, aquest rebé un cop en una ala, fent-se un forat en el seu escut tèrmic. Es decidí des de control continuar amb la missió, fent cas omís als informes de danys. Durant la reentrada, el vehicle es desintegrà, i es perdé amb tota la seva tripulació.

Després del segon accident, el president nord-americà George W. Bush anuncià la retirada dels transbordadors tan bon punt l'estació espacial internacional es considerés acabada. Els motius eren principalment el cost que tenia revisar i reparar els vehicles, amb tots els efectes que tenia en la seguretat dels tribunals; a més a més de desconfiar amb el comitè de presa de decisions de la NASA, atès que es demostrà que en les decisions crucials en les dues (2) missions fallides no es tingué en compte els enginyers.

Finalment, l'any 2011 l'últim transbordador aterrà per darrera vegada i el programa STS es tancà.

Mart i més enllà

Probablement la missió amb més èxit de públic en els últims anys (1997) ha sigut el Mars Pathfinder. Els diaris de tot el món portaren les imatges del robot Sojourner, desplaçant-se i explorant la superfície de Mart. Des del 1997 el Mars Global Surveyor ha orbitat Mart amb un èxit científic innegable. Des del 2001, l'orbitador Mars Odyssey ha estat buscant evidència d'aigua en un passat o present i proves d'activitat volcànica en el planeta roig. El 2004 una missió científicament més ambiciosa portà a dos (2) robots Spirit i Opportunity que aterraren en dues (2) zones de Mart diametralment oposades a analitzar les roques a la recerca d'aigua i sembla que trobaren vestigis d'un antic mar o llac salat.

El 14 de gener de 2004, deu (10) dies després de l'aterratge de Spirit, el president George W. Bush anuncià el futur de l'exploració espacial. La humanitat tornarà a la Lluna el 2020 com a pas previ a un viatge tripulat a Mart. El transbordador espacial es retirarà el 2010 i serà reemplaçat el 2014, pel Crew Exploration Vehicle capaç d'atracar en la ISS i deixar l'òrbita de la Terra. El futur de la ISS és un poc incert, després de l'explosió del Columbia l'1 de març de 2003, i la parada dels vols del transbordador. La construcció es completarà, però el més enllà no està clar.

El 2016 anuncià el mes d'agost que tot allò que tota publicació d'investigacions científiques finançada per ells seria a partir d'aleshores d'accés gratuït a la base de dades PubSpace. S'exclouen les patents i els materials que afecten la privacitat o la seguretat.

Missions espacials tripulades

• El Programa Mercuri

• El Programa Gèminis

• El Programa Apol·lo

• Skylab

• El Transbordador espacial

• L'Estació Espacial Internacional

• STS-119

Missions espacials no tripulades

• Les missions a la Lluna

  • El Programa Ranger

  • El Programa Surveyor

  • El Programa Lunar Orbiter

  • La missió Clementine

  • Lunar Prospector

  • Les missions a Mercuri

  • Mariner 10

  • Messenger

• Les missions a Venus

  • Mariner, 2, 5 i 10

  • Pioner Venus

  • Magallanes

• Les missions a Mart

  • Mariner 4, 6, 7, 8 i 9

  • Viking 1 i 2

  • Mars Observer

  • Mars Pathfinder

  • Mars Climate Orbiter

  • Mars Polar Lander

  • Mars Global Surveyor

  • Mars Odyssey

  • Spirit i Opoortunity

  • Les missions a Júpiter

  • Pionner 10 i 11

  • Voyager 1 i 2

  • Galileu

  • Les missions a Saturn

  • Voyager 2

  • Cassini-Huygens

  • Les missions a asteroides i cometes

  • Deep Impact

  • Near

  • Stardust

• Missions solars

  • SOHO

  • Ulysses

  • Els Observatoris per a astrofísica espacial

  • Telescopi Espacial Hubble

  • Missió Kepler

  • Compton Ray Observatory Gamma

  • Observatori Chandra

  • Telescopi Espacial Spitzer

  • COBE

  • IRAS

Llista d'administradors de la NASA

1. T. Keith Glennan (1958-1961)

2. James E. Webb (1961-1968)

3. Thomas O. Paine (1969-1970)

4. James C. Fletcher (1971-1977)

5. Robert A. Frosch (1977-1981)

6. James M. Beggs (1981-1985)

7. James C. Fletcher (1986-1989)

8. Richard H. Truly (1989-1992)

9. Daniel S. Goldin (1992-2001)

10. Sean O'Keefe (2001-2005)

11. Michael Griffin (2005–2009)

12. Charles Bolden (2009-

Instal·lacions

A més de l'oficina principal a Washington, DC, la NASA té les instal·lacions següents:

• Ames Research Center, Moffett Field, Califòrnia;

• Dryden Flight Research Center, Edwards, Califòrnia;

• Glenn Research Center, Cleveland, Ohio;

• Goddart Space Flight Center, Greenbelt, Maryland;

• Goddard Institute for Space Studies, Nova York;

• Independent Verification and Validation Facility, Fairmont, Virgínia Occidental;

• Wallops Flight Facility, WallopsIsland, Virgínia;

• Jet Propulsion Laboratory, prop de Pasadena, Califòrnia;

• Estacions de la Xarxa de l'espai profund:

  • Golstone Deep Space Communications Complex, Barstow, Califòrnia;

  • Madrid Complex de Comunicacions de l'espai profund, Madrid, Espanya;

  • Canberra Deep Space Communications Complex, Canberra, Austràlia;

• Lyndon B. Johnson Space Center, Houston, Texas;

• White Sands Test Facility, Las Cruces, Nou Mèxic;

• John F. Kennedy Space Center al Cap Canyaveral, Florida;

• Langley Research Center, Hampton, Virgínia;

• George C. Marshall Space Flight Center, Hunstsville, Alabama;

• Michoud Assembly Facility, Nova Orleans, Louisiana;

• John C. Stennis Space Center, Bay St.Louis, Mississippí.

Vegeu també

• Wernher von Braun

• Stanford Torus

• National Advisory Commitee for Aeronautics

• RC4WD

The Apollo 11 Saturn V rocket launch vehicle lifts-off with astronauts Neil A. Armstrong, Michael Collins and Edwin E. Aldrin, Jr., at 9:32 a.m. EDT July 16, 1969, from Kennedy Space Center's Launch Complex Pad 39A.

Logo NASA (cuc)

5 de Maig de 1961 llançament del coet Redstone amb la càpsula Liberty 7 del Projecte Mercuri amb Alan Shepard Jr. En el primer vol suborbital. Per a llançar les missions orbitals del Projecte Mercuri s'usà el coet Atles.

Transbordador Columbia, l'abril del 1981

Transbordador Columbia a la plataforma de llançament.

Flag of the National Aeronautics and Space Administration.

The official NASA seal.

National Aeronautics and Space Administration (NASA)

Ahir, dimarts 28 de juliol de 2020, es commemorà el divuitè aniversari de la mort d'Archer John Porter Martin (Londres, Anglaterra, 1 de març de 1910 — Londres, Anglaterra, 28 de juliol de 2002), qui fou un químic anglès guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1952.

Biografia

Nasqué l'1 de març de 1910 a la ciutat de Londres (Regne Unit). Estudià química a la Universitat de Cambridge; es dedicà des del 1946 a la recerca en empreses privades, i el 1948 fou nomenat director de la secció de fisicoquímica de l'Institut Nacional d'Investigacions Mèdiques de Londres.

Morí el 28 de juliol de 2002 a la ciutat de Londres (Regne Unit).

Recerca científica

Especialitzat en bioquímica, i especialment en les vitamines E i B2. Posteriorment es decantà per la cromatografia, i creà les tècniques que permeteren l'evolució d'aquesta tècnica de laboratori. Martin desenvolupà la cromatografia de la partició, mentre treballava en la separació d'aminoàcids, així com la cromatografia gasosa líquida.

El 1952 rebé el Premi Nobel de Química, compartit amb Richard Laurence Millington Synge, per la invenció de la cromatografia de la partició.

Archer John Porter Martin (1910-2002)

Ahir, dimarts 28 de juliol de 2020, es commemorà el norantè aniversari de la mort de naixement d'Allvar Gullstrand (Lankstrona, Suècia, 5 de juny de 1862 — Estocolm, Suècia, 28 de juliol de 1930), qui fou un oftalmòleg i professor universitari suec guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1911.

Biografia

Nasqué el 5 de juny de 1862 a la ciutat sueca de Landskrona. Inicià els seus estudis de medicina a la seva ciutat natal per després inscriure's a la Facultat de Medicina de la Universitat d'Uppsala i graduar-se a la Universitat d'Estocolm l'any 1888. El 1891 fou nomenat professor docent en l'àrea d'oftalmologia a l'Institut Karolinska, i el 1894 la prefectura d'oftalmologia de la Universitat d'Uppsala. Abandonà la cirurgia oftalmològica el 1914, per dedicar-se a la investigació sobre instruments òptics com a professor de fisiologia òptica de la mateixa universitat.

Morí el 28 de juliol de 1930 a la seva residència d'Estocolm (Suècia).

Recerca científica

Gullstrand contribuí extensament a l'oftalmologia clínica i a la cirurgia oftalmològica mitjançant les seves teories i investigacions, especialment sobre l'estigmatisme. Dissenyà el llum d'esquerda i l'oftalmoscopi lliure de reflex; desenvolupà tècniques quirúrgiques per al tractament de la simblefària i unes lents correctores per a emprar després de les intervencions de cataractes i la redefinició de la teoria de l'acomodació. Així mateix aplicà mètodes matemàtics a l'estudi d'imatges òptiques i de la refracció de la llum sobre l'ull.

L'any 1911 fou guardonat amb elPremi Nobel de Medicina o Fisiologia pels seus treballs sobre les diòptries de l'ull. En ser-li concedit el guardó inicialment el rebutjà però posteriorment l'acceptà.

Reconeixements

En honor seu s'anomenà el cràter Gullstrand sobre la superfície de la Lluna.

Swedish physician and ophtalmologist Allvar Gullstrand (1852-1930).

Allvar Gullstrand

Ahir, dimarts 28 de juliol de 2020, es commemorà el cent cinquè aniversari del naixement de Charles Hard Townes (Greenville, Carolina del Sud, EUA, 28 de juliol de 1915 — Berkeley, Califòrnia, 27 de gener de 2015), qui fou un físic nord-americà guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1964 pels seus treballs sobre el màser (Microwave Amplification by Stimulated Emission of Radiation).

Biografia

Nasqué el 28 de juliol de 1915 a la ciutat de Greenville, situada a l'estat nord-americà de Carolina del Sud. Llicenciat en física i idiomes moderns per la Universitat de Furman (Greenville, Carolina del Sud) el 1935, es doctorà l'any 1939 a l'Institut Tecnològic de Califòrnia. Aquell mateix any entrà a treballar als laboratoris Bell fins al 1948. Aquell mateix any entrà a treballar a la Universitat de Colúmbia (Nova York), en la recerca del màser. Entre els anys 1959 i 1961 dirigí l'Institute for Defense Analyses in Washington, DC i, posteriorment, esdevingué professor de física a l'Institut Tecnològic de Massachusetts (Cambridge, Massachusetts).

Recerca científica

El 1964 fou guardonat, juntament amb els físics soviètics Nikolai Bàssov i Aleksandr Prokhorov, amb el Premi Nobel de Física pels seus treballs en el camp de l'electrònica quàntica, basat en els principis del màser-làser. Charles Hard Townes compartí el premi amb el seu col·laborador Cornell Mayer, el qual, tanmateix, no fou distingit amb el Premi Nobel.

El 1967 entrà a treballar a la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, on realitzà investigacions pioneres en radioastronomia i els infraroigs, cosa que el conduí al descobriment de les molècules de l'amoníac i l'aigua interestel·lar.

Charles Hard Townes, Premi Nobel de Física el 1964, rebent el Premi Vannevar Bush el 2006.

Estàtua de Charles Hard Townes situada a la seva població natal.

Charles Hard Townes

Ahir, dimarts 28 de juliol de 2020, es commemorà el quaranta-dosè aniversari de la constitució del Consell General Interinsular (CGI), que fou un òrgan preautonòmic de les Illes Balears, precedent de l'actual Govern de les Illes Balears. Es constituí en el Castell de Bellver de la Ciutat de Mallorca el 28 de juliol de 1978, amb els membres de l'Assemblea de Parlamentaris de les Illes Balears, i desaparegué l'1 de març de 1983 amb l'entrada envigor de l'Estatut d'Autonomia del 1983.

Regulació

El Consell General Interinsular fou creat pel Reial decret llei 18/1978, de 13 de juny, que instaurà el règim preautonòmic a les Illes Balears, al mateix temps que establia els consells insulars com a òrgans d'autogovern de cada illa. Poc després, la Llei 39/1978, de 17 de juliol, d'eleccions locals, definí l'elecció dels seus membres. Aquesta darrera norma seria desenvolupada pel Reial decret 119/1979, de 26 de gener, que regulava les eleccions dels consells insulars.

Membres

D'acord amb el Reial decret 18/1978, transitòriament —i fins a la celebració de les eleccions del 3 d'abril de 1979— els membres del CGI foren quinze (15), elegits pels parlamentaris insulars, i amb un mínim de tres (3) per illa. A partir de la Llei 39/1978, els membres passaren a ser vint-i-quatre (24): dotze (12) per Mallorca, sis (6) per Menorca, i sis (6) per Eivissa i Formentera, tots ells elegits pels corresponents consells insulars.

Organització

La Llei d'eleccions locals estructurà el Consell General Interinsular amb un president, triat entre els seus membres, i amb un òrgan col·legiat, anomenat Comissió de Govern, format per un nombre no superior a la cinquena (1/5) part del total dels seus components, i integrat de forma proporcional a la representació de cada partit polític dins el CGI.

En foren els presidents el mallorquí Jeroni Albertí (juliol del 1978 - setembre del 1982) i el menorquí Francesc Tutzó (setembre del 1982 - maig del 1983), ambdós de la Unió de Centre Democràtic (UCD).

Competències

Per ser les Illes Balears un territori uniprovincial, en virtut del Reial decret 119/1979 el CGI assumí les funcions fins aleshores desenvolupades per la Diputació provincial, que desaparegué després de celebrar-se les eleccions de 3 d'abril de 1979. Al marge d'això, a partir de 1979 l'Estat traspassà al CGI diverses competències mitjançant decrets de transferències. A la vegada, el CGI delegà en els consells insulars algunes d'aquestes, i per això la disposició transitòria novena (cinquena després de la reforma del 1999) de l'Estatut d'Autonomia del 1983 manava que, un cop en vigor, la comunitat autònoma havia de respectar les competències que els consells insulars haguessin rebut del CGI.

Sessió constituent del Consell General Interinsular de les Illes Balears al Castell de Bellver de la Ciutat de Mallorca, el 28 de juliol de 2020.

Ahir, dimecres 28 de juliol de 2020, es commemorà el cent divuitè aniversari del naixement de Sir Karl Raimund Popper (Viena, Imperi austrohongarès, 28 de juliol de 1902 — Londres, Regne Unit, 17 de setembre de 1994), qui fou un dels filòsofs i sociòlegs més importants del segle XX.

Biografia

Nasqué el 28 de juliol de 1902 a Viena, en aquells moments capital de l'Imperi austrohongarès, però que actualment és la capital de la república d'Àustria, en una família de religió jueva convertida al protestantisme. Començà la seva carrera com a aprenent ebenista, però posteriorment estudià filosofia a la Universitat de Viena, en la qual es doctorà l'any 1928. L'any 1929 inicià la seva activitat docent en aquesta universitat com a professor de matemàtiques i física. Sovintejava el cercle de Viena (neopositivista) sense arribar mai a entrar-hi. El seu pensament fou influenciat per les seves lectures de Gottob Freg, Alfred Tarski i Rudolf Carnap.

L'ascens del nacionalsocialisme a Àustria dugué finalment a la dissolució del cercle de Viena. L'any 1936, el seu fundador Moritz Schlick fou assassinat per un estudiant, la qual cosa fou obertament celebrada per la premsa propera al nacionalsocialisme. El 1937, després de la presa del poder pels partidaris d'Adolf Hitler, Popper, davant l'amenaçadora situació política, s'exilià a Nova Zelanda, i després emigrà als Estats Unitsde Nord-amèrica i al Regne Unit. Enrere deixà tota la seva família, incloent-hi la seva mare malalta; en total, setze (16) familiars de Popper foren assassinats pels nazis.

El 1937 acceptà una proposició de professor associat a Christchurch (Nova Zelanda), on restà durant tota la Segona Guerra Mundial. El 1945 tornà a Europa per instal·lar-se a Europa per instal·lar-se a Londres (Regne Unit), on exercí de professor de lògica i de metodologia de les ciències a partir d'una proposició de Friedrich August von Hayek, professor a la London School of Economics and Political Science (LSE). Aquell mateix any adquirí la nacionalitat britànica.

El 1969 es retirà de la vida acadèmica activa, i passà a la categoria de professor emèrit. A pesar d'això, continuà publicant fins a la seva mort, esdevinguda el 17 de setembre de 1994 a l'East Croydon de la ciutat de Londres (Regne Unit).

Nomenat cavaller per part de la reina Elisabet II del Regne Unit l'any 1965, també fou membre de laSocietat Mont Pelerin, comunitat d'estudis fundada per von Hayek per promocionar una agenda política liberal, i de la Royal Society de Londres (Regne Unit). El 1989 fou guardonat amb el Premi Internacional Catalunya, en la seva primera edició i concedit per la Generalitat de Catalunya.

Obra filosòfica

Epistemologia

Popper exposà la seva visió sobre la filosofia de la ciència en la seva obra clàssica Logik der Forschung (La lògica de la investigació científica, 1934). En aquesta, el filòsof austríac abordà el problema dels límits entre la ciència i la filosofia, i es proposà la recerca d'un anomenat criteri de demarcació entre aquestes que permeti, de manera tan objectiva com sigui possible, distingir les proposicions científiques d'aquelles que no ho són. És important assenyalar que el criteri de demarcació no decideix sobre la veracitat o falsedat d'una afirmació, sinó només sobre si aquesta afirmació ha de ser estudiada i discutida dins de la ciència o, per contra, se situa en el camp més especulatiu de la filosofia.

En aquest punt, Popper discrepà intencionadament del programa positivista, que establia una distinció entre proposicions contrastables (positives), com ara "avui plou" i aquelles que no són més que abusos del llenguatge i manquen de sentit, per exemple "Déu existeix". Per a l'autor, aquest últim tipus de proposicions sí que té sentit i resulta legítim discutir-les, però han de ser distingides i separades de la ciència.

Popper era conscient de l'enorme progrés en el coneixement científic que s'experimentà en els segles que l'havien precedit mentre que problemes com l'existència de Déu o l'origen de la llei moral semblaven resistir-se sense remei, ja que no mostraven grans avanços des de la Grècia clàssica. Per això, la recerca d'un criteri de demarcació apareix lligada a la pregunta de quina propietat distintiva del coneixement científic ha fet possible l'avanç en el nostre enteniment de la natura. Alguns filòsofs havien buscat resposta en l'inductivisme, segons el qual quan una llei física resulta repetidament confirmada per la nostra experiència podem donar-la per certa o, almenys, assignar-li una gran probabilitat. Però aquest raonament, com ja havia estat estudiat per David Hume, no pot sostenir-se en criteris estrictament lògics, ja que aquests no permeten d'extreure ("induir") una llei general ("universal") a partir d'un conjunt finit d'observacions particulars.

La sortida a aquest dilema proposada en La lògica de la investigació científica és que el coneixement científic no avança confirmant noves lleis, sinó descartant lleis que contradiuen l'experiència. A aquest descart Popper l'anomenà falsabilitat. D'acord amb aquesta nova interpretació, la tasca del científic consisteix principalment a criticar (acte al qual Popper sempre concedí la major importància) lleis i principis de la natura per reduir, així, el nombre de les teories compatibles amb les observacions experimentals de les quals es disposa. El criteri de demarcació pot definir-se, llavors, com la capacitat d'una proposició de ser refutada o que conté el "principi de falsabilitat". Només s'admetran com a proposicions científiques aquelles per a les quals sigui conceptualment possible un experiment o una observació que les contradiguin. Així, dintre de la ciència queden, per exemple, lateoria de la relativitat i la mecànica quàntica, i fora el marxisme o la psicoanàlisi.

En el sistema de Popper, es combina la racionalitat amb l'extrema importància que la crítica té en el desenvolupament del nostre coneixement. És per això que aquest sistema fou batejat com a racionalisme crític.

Les seves idees sobre el coneixement científic poden considerar-se com la base que sustenta la resta de les seves contribucions a la filosofia. A més a més, han gaudit d'enorme popularitat des que foren publicades per primera vegada i, almenys entre la comunitat científica, el concepte de falsabilitat ha arrelat fortament i és comunament acceptat com un criteri vàlid per jutjar la respectabilitat d'una teoria. Conscient d'això, i de les crítiques que suscità les seves teories, Popper amplià i matisà el seu treball originari en edicions successives.

Ontologia

Popper proclamava la realitat de tres (3) mons diferents, i es definí així com pluralista, i no com dualista o monista. El primer món corresponia a la realitat física, tots aquells cossos o entitats que ocupen un lloc a l'espai i el temps, una realitat que es pot dividir al seu torn entre éssers vius i éssers no vius i que constitueix un dels objectes preeminents d'estudi de la ciència. El segon món correspondria als processos mentals, els pensaments i els sentiments, que tenen una realitat diferent, tot i que relacionada, amb l'univers físic. Es pot dividir entre productes animals i humans i entre processos conscients i inconscients. El tercer món és el de productes de la ment i està format pels continguts dels llenguatges. Aquests tenen una translació al món físic i al món mental, per exemple una novel·la consta d'un text o artefacte lingüístic, propi del tercer món, però es transmet en un llibre físic (primer món) i provoca unes emocions entre els lectors (segon món).

Popper postulà aquest tercer món per escapar del reduccionisme del materialisme (per a ell els objectes abstractes i els pensaments tenien realitat independent, ja que podien transmetre's i influir a l'univers físic) i per poder afirmar quelcom objectiu dels continguts mentals, més enllà de les percepcions subjectives del segon món. Proposa aquest tercer àmbit del real per solucionar el problema ment-cos i evitar les contradiccions de les tesis anteriors.

Sociologia

Malgrat les seves notables contribucions a l'epistemologia, Popper és recordat per molts com un filòsof social, teòric del liberalisme i defensor de la societat oberta enfront dels sistemes que, segons la seva concepció, resultaven totalitaris, com ara el comunisme i el nacionalsocialisme. No obstant això, per a comprendre les seves posicions polítiques cal partir de les seves aportacions a la teoria del coneixement.

L'obra més coneguda de Popper és The Open Society and Its Enemies (La societat oberta i els seus enemics, 1945), escrita durant la Segona Guerra Mundial des del seu exili a Nova Zelanda. L'autor hi proposà aplicar a la política les seves teories sobre la ciència i l'avanç del coneixement. Popper indagà en la història de la filosofia per traçar els orígens del totalitarisme que havia desembocat en la guerra i en la radical crisi del pensament occidental. És notable que, des de les seves primeres pàgines, abordà el problema armat d'un ferm optimisme respecte de la naturalesa humana, i afirmà que el pensament totalitari i la destrucció associada a aquest neixen de l'obstinació sincera dels humans a millorar la seva condició i la dels seus semblants, si bé la seva bona voluntat descarrila en ser guiada per filosofies utòpiques i metodològicament equivocades.

Aquest reconeixement moral que Popper atorgà als seus adversaris ideològics és particularment visible en la consideració amb la qual tracta Karl Marx, ja que, si bé pot considerar-se aquesta obra com una encertada crítica al marxisme, el pensador vienès reconegué en Marx un sincer interès a millorar les condicions de les classes humils, així com valuoses aportacions a la sociologia.

Popper plantejà una interpretació de la història del pensament polític basada en la confrontació entre dues (2) escoles o visions del món: una de reaccionària que enyora una comunitat tancada i perfecta, hereva de la tribu, i una altra de racional i crítica, que persegueix la reforma gradual de la societat mitjançant la discussió d'alternatives possibles, no utòpiques. Aquesta última és la que denomina societat oberta.

L'obra del 1945 se centrà a atacar dos (2) dels principals enemics de la "societat oberta": Plató i Karl Marx. En ells, Popper trobà la proposta seductora de redissenyar l'armadura de la societat per convertir-la en una comunitat utòpica en la qual tots els problemes concrets quedarien resolts en virtut d'una visió totalitària del món i de la naturalesa humana. Una visió que, no obstant això, mai no podrà ser contrastada i que, per tant, sol·licita uns sacrificis al present a canvi d'un incert premi futur. Enfront d'aquesta proposa l'"enginyeria social", una filosofia política que, anàloga a la seva concepció sobre la ciència, persegueix l'avanç mitjançant la negació. Les propostes socials han de ser criticades i fins i tot, amb certes limitacions, experimentades, per així descartar aquelles que siguin perjudicials o que no reportin els beneficis previstos. Per davant de les transformacions revolucionàries de la societat advocà per una transformació gradual.

En l'obra The Poverty of Historicism (La misèria de l'historicisme, 1961), el títol de la qual parafrasejà el de l'obra de Karl Marx La misèria de la filosofia, al seu torn una burlesca crítica a La filosofia de la misèria, de Pierre-Joseph Proudhon, criticà, des d'un punt de vista metodològic i a partir dels postulats continguts en la seva primera obra, la possibilitat de predir l'avenir històric. El desenvolupament de la humanitat depèn dels seus avanços tècnics i científics que, per la seva pròpia naturalesa, resulten sempre imprevisibles; per això, és impossible avançar-se a la història i predir-ne l'avanç. Aquelles teories que tractin de fer-ho poden sostenir-se només si construeixen un llenguatge prou vague i obert a reinterpretacions com per a no poder ser refutades, amb la qual cosa no són teories científiques segons el criteri de demarcació de Popper, en contra del que havia proclamat Marx, que creia haver descobert les lleis científiques de l'avenir històric.

Crítica

Thomas Kuhn, en la seva influent obra The Structure of Scientific Revolutions (L'estructura de les revolucions científiques, 1962), argumentà que poques vegades els científics han actuat seguint estrictament els postulats popperians del falsacionisme. Per contra, Kuhn defensa la tesi que la ciència ha avançat mitjançant "paradigmes" que dominen la mentalitat de cada època: els nous desenvolupaments científics són únicament examinats a la llum del paradigma en ús, i només rarament ocorre una revolució que qüestiona el paradigma mateix. Imre Lakatos, deixeble de Popper, tractà de reconciliar aquesta postura amb la del seu mestre mitjançant la introducció de "programes d'investigació", que serien l'objecte de crítica i "falsació", en lloc de les més concretes "proposicions universalment vàlides" de les quals parlava l'autor austrobritànic. En aquest context, la tesi de Quine-Duhem afirma que és impossible contrastar una hipòtesi aïllada, ja que aquesta sempre forma part d'una xarxa interdependent de teories. Paul Feyerabend, deixeble també de Popper, prengué una posició molt més radical: no hi ha cap mètode general per a ampliar o examinar el nostre coneixement i l'única descripció del progrés científic és anything goes ('tot s'hi val').

Pel que fa a les ciències socials, Popper mantingué una viva controvèrsia coneguda com la Positivismusstreit (disputa positivista) de la sociologia alemanya. L'enfrontament fou obert per un assaig titulat Lògica de les ciències socials, que fou presentat per Popper el 1961 en el congrés de la Societat Alemanya de Sociologia a Tübingen (Baden-Württemberg). El filòsof vienès i el seu deixeble Hans Albert afirmaren que tota teoria amb pretensions científiques, àdhuc dintre de les ciències socials, havia de ser falsable. A aquesta visió de la sociologia s'oposaren els dialèctics de l'escola de Frankfurt, Theodor Adorno i el seu deixeble Jürgen Habermas. En aquest context, ha d'entendre's una carta de Popper, publicada sense el seu consentiment l'any 1970 en el setmanari alemany Die Zeit i titulada "Contra les grans paraules". Hi atacà durament l'obra d'Adorno i Habermas, acusant-los d'emprar un llenguatge inflat i pretensiós, però buit de contingut.

També se l'ha criticat per les seves motivacions ideològiques. Pel físic Jean-Marc Lévy-Leblond, "l'estratègia popperiana, darrere una aparença liberal, de fet responia a un objectiu més polític que epistemològic: descartar [...] les pretensions científiques del marxisme i la psicoanàlisi".

Relació amb Friedrich Hayek

Durant la seva estada a la School of Economics and Political Science, la relació amb Friedrich August von Hayek fou controvertida en termes polítics. A pesar que ambdós mantenien posicions metodològiques semblants i que Popper féu seus alguns conceptes fonamentals de les obres de Hayek, tals com el principi de l'ordre espontani; la veritat és que Popper desconfiava dels mecanismes purs del mercat lliure que abanderava Hayek, predicant més aviat certa política reformista iintervencionista amb orientació social que no desemboqués, en qualsevol cas, en el control o la propietat estatal. És possible que aquesta postura estigués influïda pel record de les dures condicions de pobresa i marginació que Popper pogué observar durant la seva joventut a Viena (Àustria).

Obra seleccionada

• 1934: Logik der Forschung;

• 1945: The Open Society and Its Enemies;

• 1961: The Poverty of Historicism;

• 1963: Conjectures and Refutations: The Growth of Scientific Knowledge;

• 1972: El coneixement objectiu (Objective Knowledge: An Evolutionary Approach);

• 1976: Unended Quest; An Intellectual Autobiography;

• 1977: The Self and Its Brain: An Argument for Interactionism, amb John Carew Eccles;

• 1979: Die beiden Grundprobleme der Erkenntnistheorie - Aufgrund von Manuskripten aus den Jahren 1930-1933;

• 1982: The Open Universe: An Argument for Indeterminism;

• 1982: 1982: Realism and the Aim of Science;

• 1985: Die Zukunft ist offen 1985, amb Konrad Lorenz;

• 1992: The Lesson of this Century, entrevistes por Giancarlo Bosetti;

• 1994: The Myth of the Framework: In Defence of Science and Rationality;

• 1994: Knowledge and the Mind-Body Problem: In Defence of Interactionism.

Karl Popper in the 1980's.

Tomba de Karl Popper

Sir Karl Raimund Popper

Ahir, dimarts 28 de juliol de 2020, es commemorà el cent trenta-tresè aniversari del naixement de Marcel Duchamp (Blainville-Crevon, Sena Marítim, Normandia, 28 de juliol de 1887 — Neuilly-sur-Seine, Alts del Sena, Illa de França, 2 d'octubre de 1968), qui fou un pintor i escultor francès, creador dels ready-made. Participà d'una llarga carrera artística en diversos moviments artístics com el dadaisme, el futurisme, el cubisme i el surrealisme. La seva influència en artistes i moviments posteriors és considerable i abasta fins a l'art més actual.

Per a Duchamp l'espectador juga un rol essencial en el fet artístic: L'acte creatiu no el fa només l'artista; l'espectador posa l'obra en contacte amb el món exterior mitjançant les seves interpretacions i intents de desxiframent, això afegeix la seva contribució a l'art creatiu.

Vida i obres

Nascut dins una família d'artistes, Marcel Duchamp és germà de l'escultor Raymond Duchamp-Villon (1876-1918), del pintor Jacques Villon (Gaston Duchamp) (1875-1963), i de la pintora Suzanne Duchamp (1889-1963) casada amb el pintor Jean Crotti.

Duchamp és un artista que revolucionà la concepció de l'art al segle XX. La seva obra és heterogènia i complexa i seria irreductible a un únic moviment artístic, ja que la seva obra travessa les més diverses avantguardes de principis de segle, com elfuturisme, el cubisme, el dadaisme i el surrealisme.

Juntament amb els seus germans, la seva germana i els seus amics emprengué el seu aprenentatge de la pintura. En els seus començaments, freqüentarà amb assiduïtat les obres d'artistes d'inspiració cubista com ara Fernand Léger o Robert Delaunay, també les d'Albert Gleizes i Jean Metzinger, autors de l'obra Du Cubisme (Sobre el cubisme) el 1912.

Ja el 1913, als Estats Units, les noves experimentacions europees es presenten a l'exposició «Armory Show» a Nova York (EUA). Duchamp presentà el seu Nu descendant un escalier («Nu baixant una escala») que causà tant furor com escàndol. En aquesta obra, d'on es desprenen diverses tendències cubistes i futuristes, Duchamp expressà el moviment continu mitjançant una sèrie de figures superposades, en una experiència similar a la de la cronofotografia.

Separat de la pintura per un temps, entre els anys 1913 i 1915, construí els seus primers ready-made, objectes quotidians que ell escollia per la seva neutralitat estètica: Roue de bicyclette («Roda de bicicleta») del 1913 o Le porte bouteille («La porta ampolla») del 1914 en són bons exemples. El 1917, amb el seu Fontaine («Font»), assolí major celebritat. L'escultura consistia en un urinari signat amb el pseudònim «Richard Mutt». Segons Duchamp: «Que Richard Mutt hagi fabricat aquesta font amb les seves mans no té gens d'importància, només l'ha escollit. Ha pres un objecte ordinari de la vida quotidiana i l'ha situat de manera que el seu significat d'ús ha desaparegut sota un nou nom i un nou punt de vista, ha creat una nova manera de veure un cert objecte».

Instal·lat a Nova York (EUA) el 1914 forjà amistat amb Man Ray, Stieglitz i Francis Picabia, amb els quals fundà la revista predadà 291, que tingué un impacte innegable sobre el posterior moviment dadaista.

A través de les seves obres, Duchamp abordà una reflexió sobre la noció de l'art, sobre l'estètica, i així precedí l'art conceptual, l'art pop, fluxus i el happening, que han pres freqüents préstecs de les pràctiques artístiques de Duchamp. Els seus escrits foren publicats sota el nom de Duchamp du signe el 1958, i Marchand du sel, el mateix any. Fou, també, el creador d'un personatge de ficció, Rrose Sélavy, escultor i autor d'aforismes.

Potser la seva obra més rica i estranya, i alhora la més complexa, és Mariée mise à nu par ses célibataires, même coneguda popularment com El gran vidre, realitzada sobre un panell de vidre. El Grand Verre és la finalització d'estudis preliminars a anteriors obres, que corresponen a l'obsessió per trobar una «forma veritable» invisible obtinguda per contacte, amb objecte de sintetitzar totes les seves teories màgiques i la seva teoria de l'art com «fet mental». Realitzat amb materials molt diversos com oli, fil d'aram o plom muntats sobre dues (2) planxes de vidre, aquesta obra es féu malbé, esquerdant-se i foradant-se, al seu transport el 1916, però Marcel Duchamp refusà restaurar-la.

Als darrers anys de la seva vida, Duchamp realitzà una obra pel Museu de Belles Arts de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), Étant donnés 1) la chute d'eau 2) le gaz d'éclairage (1944-1968), entorn escultural eròtic, prohibit a la vista del públic per la seva voluntat.

Aquest epitafi resta sobre la làpida de la seva tomba al cementiri de Rouen (Sena Marítim, Normandia): «D'ailleurs, c’est toujours les autres qui meurent» («Des de l'altra banda, sempre són els altres qui moren»).

Duchamp col·laborà amb la revista tridimensional Aspen.

Jugador d'escacs

Fou, fora de la seva tasca artística, un excel·lent jugador d'escacs internacional. Campió de l'Alta Normandia el 1924, participà en diverses ocasions al campionat de França i formà part de l'equip francès a l'Olimpíada d'Escacs del 1928 a la Haia (Països Baixos), a l'Olimpíada d'Escacs del 1930 a Hamburg (Alemanya), a l'Olimpíada d'Escacs del 1931 a Praga (Txèquia) i a l'Olimpíada d'Escacs a Folkestone (Regne Unit). A causa de la seva amistat amb Salvador Dalí, Duchamp passà molts estius a Cadaqués (Alt Empordà), on és recordada la seva figura habitual de jugador d'escacs al bar Melitón.

French artist Marcel Duchamp (1887-1968)

Marcel Duchamp, Fountain, rèplica.

Nude Descending a Staircase, No. 2 (French: "Nu descendant un escalier n° 2")

Marcel Duchamp

El passat dilluns 27 de juliol de 2020 es commemorà el quaranta-tresè aniversari de la ratificació per Espanya del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, el 27 de juliol de 1977, que en el seu article I proclama: «Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació».

El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (ICCPR) és un tractat multilateral general que reconeix drets civils i polítics i estableix mecanismes per a la seva protecció i garantia. Fou adoptat per l'Assemblea General de les Nacions Unides mitjançant la Resolució 2200A (XXI), de 16 de desembre de 1966. Entrà en vigor el 23 de març de 1976.

Fou adoptat al mateix temps que el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, i es fa referència a tots dos (2) amb el nom de Pactes Internacionals de Drets Humans o Pactes de Nova York. Aquests, juntament amb la Declaració Universal dels Drets Humans, comprenen el que alguns han anomenat Carta Internacional de Drets Humans.

Gènesi

El Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, i el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics tenen les seves arrels en el mateix procés que conduir a la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH). Com la DUDH no fou concebuda per a imposar obligacions vinculants, la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides començà a redactar un parell de pactes vinculants sobre drets humans destinades a imposar obligacions concretes de les seves parts. A causa dels desacords entre els estats membres sobre la importància relativa dels drets civils i dels polítics, econòmics, socials i culturals, es feren dos (2) pactes. Aquests foren presentats a l'Assemblea General de l'ONU el 1954, i foren aprovats el 1976.

Estructura

El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics comprèn un Preàmbul i sis (6) parts:

Dos (2) protocols facultatius:

Drets reconeguts

En virtut de l'article 2, els estats que signen el Pacte assumeixen l'obligació, respecte de tota persona al seu territori o sota la seva jurisdicció, de respectar i garantir els drets humans reconeguts. Això implica que han d'abstenir-se de violar aquests drets ("respectar"), però també adoptar mesures positives perquè els drets siguin efectius ("garantir"). D'acord amb l'article 14, han de posar a la disposició de tota persona víctima d'una violació un recurs imparcial i efectiu per a la seva defensa.

El Comitè de Drets Humans

El Comitè és un òrgan convencional format per divuit (18) experts independents escollits per a un (1) període de quatre (4) anys. La seva finalitat és controlar el compliment del Pacte pels estats, a través dels següents mecanismes:

• La presentació d'informes periòdics és obligatori per als estats signataris del Pacte, però l'acceptació dels sistemes de reclamacions interestatals o queixes individuals és voluntària.

• La comissió, composta per divuit (18) membres d'alta reputació moral, ha de considerar els informes sotmesos pels estats signataris i dirigirà observacions generals a aquests estats així com al Consell Econòmic i Social.

Dark Green - signed and ratified Light Green - signed, but not ratified Orange - signed, ratified but has stated it wishes to leave the covenant.