JULIOL 2.021

Fa uns anys vaig estar a Islàndia fent la típica volta per la Ring Road, i tenia pendent un recorregut més per l'interior. Per no repetir-me, algunes coses queden explicades a la crònica del primer viatge.

La preparació ha estat una mica precipitada degut a la incertesa de la pandèmia. Finalment amb el certificat de vacunació ha estat possible fer el viatge. Així en un parell de setmanes he preparat tot el necessari, que no és poc. 

L'experiència de l'altre vegada m'ha ajudat, però hi ha canvis. La primera dificultat és trobar un lloc per guardar la caixa de la bicicleta. L'hostal prop de l'aeroport on la vaig deixar l'altre vegada ha plegat. Al costat de la terminal hi ha un lloc que ofereixen aquest servei, amb l'inconvenient que el preu és desorbitat. La millor opció que he trobat és el càmping de Reykjavíc.

Aquest any l'objectiu és explorar les Terres Altes, anant majoritàriament per pistes i agafar algun autobús als trams de carretera. Han sortit uns 900 quilòmetres i 18.000 metres de desnivell.

El servei d'autobusos públics es poc consultar a la pàgina https://www.straeto.is/. Cal planificar bé ja que no hi ha massa freqüència de pas. En principi no hi ha problema per transportar bicicletes, però el conductor te l'última paraula, depenent de l'espai i de si hi ha més bicicletes. Tal com diu a la seva web, cal tenir un pla B per si de cas.

Havia pensar anar a Selfoss en bus per tal d'evitar el transit de la N1 i després pujar a Laugarvatn per les carreteres 35 i 37, amb mens cotxes.

Un canvi de plans d'últim moment fa que surti de Reykjavíc per carrils bici per agafar la 431 i 435.

És la ruta que vaig fer l'altre vegada de tornada, i em va agradar. Va ser un retrobament amb els paisatges volcànics, els ocells, i fins i tot els grups d'ovelles que campen lliures.

No recordava que haguessin tantes pujades. Això em fa pensar que després d'un temps, el cansament físic s'oblida i queden les bones sensacions viscudes.

Al no tenir el track preparat em vaig entretenir més i em va semblar millor quedar-me a passar la nit al càmping del Parc Nacional.

He sortit d'hora amb la intenció d'esmorzar al Hostel de Laugarvatn que recordava que ho fan bé i a un preu raonable. He quadrat els horaris de tal manera que a les 10 que obre el supermercat he aprofitat per comprar menjar pels tres dies que estaré de ruta fins a Varmahlid.

He anat trobant grans prats amb bestiar, i les principals atraccions turístiques de la zona: Geysir i les cascades de Gullfoss. Imprescindible, fer una aturada per contemplar de prop aquests espectacles que ofereix la natura. Tot i que el dia està ennuvolat i plovisquejant, és molt maco.

La bicicleta no ha calgut lligar-la.

La carretera segueix una mica més endavant de Gullfoss i després comença a ser pista. Es van alternant prats amb grans extensions semidesèrtiques.

Un altre retrobament ha estat la boira i la pluja, augmentant la sensació de inhòspit. Venia mentalitzat i ho assumeixo.

El refugi és molt bàsic. En compensació, està a un lloc magnífic, amb vistes a un llac i una glacera. 

Tot i que no hi ha dutxes, i els lavabos estan una mica retirats, en dies així s'agraeix un sostre. Llàstima del dia que fa, que no es pugui gaudir de les vistes ni d'un passeig per la zona.

Ahir vaig arribar amb la roba humida, en part per la suor, degut que l'impermeable no transpira. Al refugi feia fred i humitat, per la pluja o per estar aprop d'un llac i la roba no s'ha assecat del tot, però almenys he dormit molt bé.

Al matí feia fred d'hivern i m'ha costat sortir del sac. Anar al lavabo i preparar la bicicleta, ha estat un acte de voluntat.

Avui tocava ruta curta d'uns 50 quilòmetres i no calia matinar. Sobre les 10 he començat a pedalar, i de seguida ha passat el fred. 

Diuen que Déu escanya però no ofega. Després d'esmorzar uns dàtils i unes galetes, amb un got d'aigua, al sortir a la pista general he vist unes casetes: Gljásteinn Skálinn Hostel, un petit hostel amb servei de bar on m'han preparat un cafè amb llet. He vist que està molt ben condicionat, i possiblement preparin alguna cosa per menjar. No te l'encant del refugi on he estat, però és una opció a tenir em compte.

Tot el dia he estat rodant per pistes que pugen i baixen sense gaire desnivell, i per sort el vent m'ha afavorit la major part del temps.

Les vistes són impressionants, glaceres, planícies semidesèrtiques amb pedres i materials volcànics que conformen un paisatge únic.

De tant en tant passa algun 4x4, i de fet, la pista està bastant malament. La bicicleta de doble suspensió fa la seva feina.

M'ho he pres amb molta calma sabent que la ruta era curta i el vent m'ajudava. Les pistes, interminables, amb paisatges volcànics que anava deixant enrere per trobar altres nous.

Al final, he tingut el vent de cara, i he hagut d'esforçar-me per arribar al refugi Hveravellir. El preu no és barat (8.000 ISK), però dormir a dintre i descansar bé és important. He vist que està millor condicionat, amb calefacció, endolls i bona cobertura de mòbil. 

A més del refugi hi ha un bar - restaurant i una petita botiga amb les coses més bàsiques, patates, galetes, xocolata i poca cosa més.

Hi ha una zona de fumeroles que es maco fer una volta, però el millor de tot és la piscina natural amb aigua calenta, ideal per passar una bona estona i relaxar-se.

El refugi està al costat de la font d'aigua calenta, i amb la calefacció no m'ha costat gaire aixecar-me. Abans d'anar a dormir vaig estar parlant amb una noia que volia fer un recorregut per camins, evitant pistes, des del refugi fins a les cascades de Godafoss, una ruta poc coneguda i solitària. Anava molt preparada amb menjar, mapes i tot el necessari. Quan em vaig despertar ja no hi era. Espero que li hagi anat bé.

Al matí, estava ennuvolat i plovent, un dia com per quedar-se a casa. He anat a prendre un cafè per fer temps, i mig plovent he sortit amb la intenció de fer una parada per esmorzar a Áfangi.

L'estat de la pista fa que no pugui córrer molt, canviant d'un lloc a l'altre per tal d'anar pel millor camí i evitar que es pugui trencar el transportí.

Així vaig travessant extensions immenses  primer de terrens volcànics i més tard de llacs i prats on eventualment trobo grups d'ovelles. El dia, ennuvolat i trist amb vent i ruixats de tant en tant.

Áfangi és un refugi o es pot passar a la nit. Tal com tenia previst, he parat a fer un cafè.

Hi ha un llac-embassament que en un dia assolellat lluiria molt.

Passat Àfangi em desvio a la dreta per seguir per la F756 i acabar en Varmahlid. La finalitat és estalviar uns quilòmetres de la N1 amb més trànsit. És una pista poc coneguda que vaig passar l'altra vegada. Els paisatges estan bé, llàstima del temps. En tot el dia m'he tret i ficat l'impermeable set o vuit vegades.

La pista acaba a una zona rural molt verda amb tradició de cria de cavalls. Ja per una carretera sense trànsit he arribat a Varmahlid amb molt de temps per agafar el bus cap a Akureyri a les 22:45.

M'he esperat a la gasolinera, a un restaurant/burguer. També hi ha un supermercat petit, amb una mica de tot. La temperatura exterior és de 7 graus.

En cas de no poder ficar la bicicleta al bus, el plan B era quedar-me al càmping i anar pedalant al dia següent. 

L'autobús va arribar puntual i sense problemes vaig poder fer nit al càmping d'Akureyri.

Al dia següent no tenia combinació per anar en bus cap a Myvatn i vaig estar fent turisme per Akureyri. Una mica avorrit, tret d'alguna estona que he trobat algú amb qui parlar.

Al costat del càmping hi ha un super, que al veure que els preus són més cars, he anat al Bónus, que és el més econòmic. Mirant per l'economia, als bars/burguers de les gasolineres el preu del cafè és la meitat que al bars de la ciutat.

M'he acostat a la parada d'autobusos i he vist que eren microbusos, el que em feia patir per si demà podria ficar la bicicleta.

A la nit m'ha despertat uns sorolls prop de la tenda. De seguida he tret el cap i eren uns ciclistes que acabaven d'arribar.

Passat el dia de descans he matinat per agafar el bus a les 08:00. Els ciclistes eren una parella de francesos, i mentre recollíem hem estat esmorzant i xerrant sobre la ruta que estàvem fent. 

Per sort, el microbús portava darrera  un carro per l'equipatge i hem pogut ficar la bicicleta.

A Myvatn hi ha altra parada i he vist un parell de ciclistes. Era complicat ficar les tres bicicletes, però els conductors tenen bona predisposició i amb feina ho hem pogut fer.

Una reflexió: En cas d'haver d'agafar algun autobús cal arribar d'hora, doncs si falta espai per les bicis, l'últim es queda a terra.

He baixat a la N1 a la cruïlla amb la pista que va a Askja.

El dia estava insegur, amb amenaça de pluja, però poc a poc ha començat a sortir el sol. Un dia fantàstic, si no hagués estat pel vent de cara que m'ha estat frenant tot el dia.

El recorregut gairebé no te desnivell. M'he hagut d'esforçar pel vent de cara i el pes, ja que portava menjar per una setmana. A part d'això, un dia assolellat que he pogut gaudir: Grans extensions desèrtiques de pedres, gravilla i sorra volcànica. Finalment el camí passa pel mig d'una colada de lava.

Cal travessar dos rius. El vent feia que l'aigua vingués amb més força. M'he posat el culotte curt i les bambes que portava.

El refugi és petit i una agència de viatges organitzats l'ha reservat per la seva excursió. Com que tinc la tenda no m'ha suposat cap problema, tret que feia aire i una vegada acabes la ruta, fora fa fresca. Fent acampada no pots utilitzar el refugi. Imaginava que vint minuts per sopar no passaria res, però la guia estava a la guait i he hagut de sopar fora.

M'ha semblat car pagar 2.400 ISK només per acampar i utilitzar el WC, sense dutxa. Per si de cas, he demanat a la dona que guarda el refugi, que si podia reservar-me lloc pel dia següent al refugi Dreki.

Deixant de banda estar estret per les dimensions de la tenda, he dormit bé. Per aixecar-me cal obrir el sac, la tenda, i sortir directament a l'exterior, i fa una mica de mandra.

He començat a pedalar sobre les 9 amb bon temps. El vent l'he tingut de cara una estona, però no tan fort com el dia anterior.

He arribat al refugi Dreki cap al migdia, i després d'acomodar-me i deixar la càrrega he pujat sense pes cap a la caldera del Viti. Són vuit quilòmetres de pista i uns 45 minuts caminant.

Els paisatges són espectaculars, i he tingut sort de tenir un dia tan bo. Ha estat una bogeria de fer fotos.

Fins i tot he fet un bany al volcà. La vesant per baixar te bastant pendent i cal anar amb cura per no relliscar. Si hagués plogut potser seria més complicat. L'aigua no està gaire calenta, però suficient per tenir un bany agradable. Te un color blanquinós, suposo que per la quantitat de sals que porta, i després estaria un parell de dies amb una mica d'olor a sofre.

Al refugi poden carregar mòbils i altres aparells, pagant 500 ISK per cada aparell. També he vist que tenen alguna cosa de menjar, però molt poc i potser no ho tenen sempre.

He estat parlant amb un Ranger (Guàrdies del Parc) i m'ha estat explicant la millor ruta per anar cap a Nyidalur. Hauré de travessar un desert caminant i després els rius. La millor hora, és a primera hora del matí, que porten menys cabdal i la pitjor sobre les 13:00 del migdia. El recorregut es fa en dos o tres dies.

He sortir del refugi sobre les 8, amb un dia assolellat.

Al principi hi ha uns 7 quilòmetres per pista que fins i tot fa una mica de baixada.

Aproximadament, segueixen 10 quilòmetres que caldrà fer-los caminant obligatòriament.

El següents 25 hi ha una mica de tot, sorra una mica més compacta que algun tram he pedalat, travessar rius, i sorra on he hagut de tornar a caminar. La ciclabilitat depèn del pes, de l'ample de les cobertes i de la velocitat que puguem desenvolupar. Amb el vent de cara he pogut pedalar poc.

Els 5 quilòmetres restants, comença una pujada forta que algun tram caldrà caminar, i la "pista" és un pedregal on s'avança amb dificultat.

Cal travessar uns quants rius. Aquests dies no portaven molta aigua, però venia amb força, degut en part al vent. El que més m'ha impressionat que eren molt amples. L'últim, amb prou feines veia l'altra vora del riu.  Fins i tot m'he plantejat acampar i passar-lo al dia següent a primera hora. Al final m'he canviat el calçat ciclista per unes bambes i l'he travessat fent petits descansos als llocs que baixava poca aigua. Potser no li passa a tothom, però al ser tan llarg, mirar les ones del corrent d'aigua, fa agafar una mica de mareig.

Les condicions poden variar, i en un altre temps poden estar millor o pitjor. En aquest sentit la informació dels Rangers és molt valuosa.

Al primer tram de desert va passar un 4x4 del Parc. La dona s'ha interessat per la ruta que faria, i m'ha preguntat l'aigua que portava (un litre i mig). M'ha avisat que era poca aigua. He begut un glops del bidó, i me l'ha tornat a omplir. Per seguretat m'ha demanat el telèfon. En tres dies em trucaria a mi o al refugi a veure si tot havia anat bé.

Fins a mitjans de juliol o més, aquesta ruta pot estar tancada al transit, i encara que estigui oberta no és apta per qualsevol 4x4. Només he trobat els Rangers que fan la ronda pel Parc. Aquesta gent és molt atenta, s'han aturat i m'han preguntat si anava tot bé. Per si de cas, he begut uns glops i m'han tornat a omplir el bidó.

El dia anterior de la conversa amb el Ranger vaig interpretar que als 40 quilòmetres trobaria aigua, però es referia als rius d'aigua que hauria de travessar, i no és potable.

El dia ha passat caminant i travessant rius. Com a les pel·lícules, travessant el desert he trobat grans ventades que feien aixecar pols, havent-me d'aturar de tant en tant i girar el cap per evitar la sorra.

Pel camí he trobat un noi que feia la mateixa ruta en sentit invers. M'ha dit que el refugi de Kistufell estava obert. En principi intentava arribar, però ja era tard i quan he trobat un lloc arrecerat del vent per acampar, no m'ho he pensat més. Pot ser si hagués sortit més d'hora...

He acabat tip de desert i de caminar. A veure demà.

He dormit pràcticament dalt d'una muntanya, a mil metres, que aquí a Islàndia és una alçada considerable. El temps ha estat bo i al trobar un lloc protegit del vent he pogut dormir molt bé.

En poc més d'una hora he trobat el refugi Kistufell.

Hi ha una primera part d'anar per pistes molt pedregoses, alternant amb sorra on la bicicleta quedava travada i calia caminar una mica. També he hagut de travessar alguns rius, que no tenien gaire dificultat.

Els paisatges dels dos dies, increïbles. Segurament aquesta ruta sigui la més agresta e inhòspita d'Islàndia. Fer-la no requereix cap entrenament ni habilitat especial, però caminar tant, travessar rius immensos, i estar tot sol en 50 quilometres a la rodona, fa que no sigui una ruta per tothom. 

Tal com mostra el track, hi ha una gran baixada fins al refugi Gæsavötn. Després d'estar dos dies sol, m'he acostat al refugi. El guarda m'ha convidat a un cafè i hem estat una estona parlant.

Ja reconfortat, he continuat els 39 quilòmetres que queden. S'ha acabat la sorra, i la pista encara que està en mal estat, és perfectament ciclable. El paisatge ha canviat i ja es veuen prats verds als peus de les glaceres. Sabent que al final del dia tenia el refugi, ni m'he canviat les sabates per travessar uns quants rius que hi ha en aquest tram. Al mapa venen com rius importants. En general ha anat bé, però en alguns el corrent era fort i calia estar atent no sigui que al trepitjar alguna pedra grossa que no es veu perdés l'equilibri.

Vaig agafar aigua a les glaceres, i no he utilitzat l'ampolla de mig litre de reserva. Ja abaix, com que el temps ha estat bo, els rius portaven aigua clara, que segurament es pot beure, encara que tinguessin més sulfats del compte. 

El refugi està molt bé.

Fent una reflexió final sobre aquests dos dies, potser no tornaria a fer aquesta ruta. M'ha agradat, però massa empènyer la bici. Pensant una opció millor, potser des de Egilsstadir agafar la 931 i la 910 cap a Askja. Després la F88 fins a la N1 fins a Myvatn i Godafoss i tirar amunt cap a Laugafell, Nyidalur, etc. Una cosa així:

He estat gairebé sol al refugi. A la planta baixa hi havia un matrimoni de Reykjavík que ell parlava espanyol i hem estat compartint cafè i xerrant. És difícil trobar gent que parli espanyol.

Segueixo estranyat que no fa el fred que esperava i que portem cinc o sis dies assolellats. De fet, hagués necessitat crema solar. Suposo que es nota el canvi climàtic.

El culotte curt que portava per si de cas, ha anat molt bé ja que no fa fred, i per travessar rius és molt pràctic.

Avui he desfet uns quilòmetres del camí d'ahir. He hagut de travessar sis o set rius però amb poc cabdal, que algun ni m'he baixat de la bici.

Vaig passant per paisatges immensos, desèrtics on només de tant en tant passa algun 4x4. Els Rangers acostumen a patrullar i cada dia els vaig trobant.

El camí va pujant i baixant turons on les pistes sovint es perden a l'horitzó.

A Laugafell es pot triar entre càmping o refugi, i la principal atracció és la bassa d'aigua calenta. Diuen que és la millor d'Islàndia.

Avui he trobat alguns ciclistes que anaven en direcció Nyidalur, primer una parella, molt carregats i després a Peter, d' Àustria. Quan ens trobem sempre ens aturem una estona i comentem la ruta.

Feia bona tarda i he acampat per estalviar uns euros. La ruta era curta i després de plantar la tenda i fer la migdiada, he anat a fer un bany a la bassa.

La guarda de Nyidalur em va avisar que pel dia següent de tornada tindria vent molt fort i em va recomanar quedar-me un dia a Laugafell. El vent no s'ha fet esperar i he dormit fatal pel soroll que feia l'aire sobre la tenda de campanya. Al matí era realment fort, i com que tenia dies sobrats, he decidit fer cas a la guarda i quedar-me un dia més, però dintre del refugi.

El dia ha passat entre mirar el mapa, banys a la piscina i fer alguna becaina. Al final de la tarda, una trobada inesperada. Havia arribat una parella que vam coincidir a Akureyri. Els he anat a saludar i resulta que són bascos i, Ahí va la hòstia!, que estan fent la ruta caminant. Sense les dificultats de l'idioma hem estat una bona estona xerrant.

Quina diferència dormir dintre del refugi! Fora, amb tenda, estaven Irache i Aitor, preparant l'esmorzar. Després de comentar els recorreguts pels propers dies i desitjar-nos bona ruta, he sortit cap a Nyidalur, i per fer una ruta diferent he agafat altres pistes que fan un bucle.

En realitat els paisatges son semblants als del dia anterior, i dintre de ser maco, comença a ser monòton: Pistes interminables i grans extensions desèrtiques.

El vent ha bufat de cara, menys fort que el dia anterior. Al principi no hi ha rius que creuar. A mig camí han passat els Rangers i m'han dit que arribant a Nyidalur el riu tenia molta aigua i m'han insistit que no creués, que em passarien ells amb el cotxe. M'ha sorprès ja que aquest riu l'havia travessat un parell de vegades sense problemes. 

Quan he arribat he vist que realment havia crescut. Potser per la ventada del dia anterior que havia accelerat el desglaç.

He pensat que el podia creuar, però fent cas de les indicacions del Rangers, m'he esperat al riu. Segurament no ens em acabat d'entendre i després de més d'una hora esperant, he trucat  perquè em vinguessin a buscar.

Esperant al riu, el dia ha anat empitjorant, i el vent fent-se més fort. Al principi estava bé, però allà aturat he començat a tenir fred, fins al punt de posar-me l'impermeable i parapetar-me estirat darrera de la bicicleta. Vindrien a buscar-me i la situació la tenia resolta, però de no ser així, portar una tenda de campanya és imprescindible per sobreviure. En cas de no poder travessar un riu, l'alternativa seria acampar i tornar-ho a provar al dia següent molt d'hora, que és quan el nivell és més baix.

Una estona més tard venien amb una camioneta i ja m'han acostat els cinc quilòmetres que faltaven fins al refugi, on el riu, que un parell de dies abans l'havia creuat sense dificultat, també s'havia complicat.

Tal com marcava la previsió ha començat a ploure.

Aquesta nit al refugi hi havia més gent. Un noi alemany m'explicava la seva aventura. Ha portat la moto en un ferri i està fent un recorregut per Islàndia. Porta 5.000 quilòmetres, i encara no ha acabat. A la planta baixa del refugi hi ha una parella de ciclistes. He mirat les bicis i estan molt ben equipades amb alforges, i tota mena de complements de bikepacking per transportar l'equipatge. Mentre l'home anava per feina, col·locant cada cosa al seu lloc, he pres un cafè amb la dona, que s'interessava per la meva ruta.

Jo havia deixat carregant el mòbil a la recepció i anava una mica endarrerit. Pensava que potser avui tindria companys de viatge. El cas és que una mica més tard he vist com la parella de ciclistes, i un altre que estava acampat carregaven les bicis a la camioneta dels Rangers. No entenia res i he preguntat si es que havia algun riu que no es podia creuar, i no, tota la ruta estava bé.

El dia ha estat ennuvolat plovent a estones. M'he fixat i no he vist marques de roderes de bici, així que la camioneta els deu haver portar cap a la civilització.

Avui només he hagut de travessar un riu al costat del refugi. El paisatge és semblant al dels dies anteriors, si de cas més trit degut que el dia està ennuvolat.

A Versalir, el punt d'arribada, hi ha un refugi, però curiosament, al mapa que porto no surt res. La sorpresa ha estat que tant el refugi com una mena de habitacles, està tot tancat. Per això no sortia al mapa...

He fet unes voltes i no hi ha res per entrar i amb pinta de portar temps sense utilitzar. He acampat darrera d'un edifici resguardat del vent i he dormit perfectament.

Al matí he vist un 4x4 al costat del refugi, i em preguntava per on hauria entrat. Suposava que per una finestra que hauria obert amb alguna palanca. Per tal d'esmorzar a dintre, m'he acostat i li he fet senyals a un noi que obrís la finestra. Al moment m'ha obert la porta i m'ha convidat a entrar. Li he preguntat si tenia clau, i clar, era el propietari del refugi que ha vingut a passar la nit. Segur que ha al·lucinat quan li feia senyals per obrir la finestra. Ha estat molt amable de deixar-me entrar i esmorzar assegut a resguard del vent. M'ha ofert un cafè i al cap d'una estona he començat la ruta.

De seguida ha començat a ploure i ha estat així fins al migdia. Pel que he vist no acostuma a haver grans tempestes, sinó pluja suau, acompanyada de vent.

Els paisatges, al principi són semblants als dels dies anterior i ja començo a estar cansat de tant desert i pedres. Tinc ganes de veure verd.

Més endavant comença una zona de llacs, que al estar ennuvolat i plovent no he pogut gaudir gaire.

Sobre el quilòmetre 39, comença una carretera on trobo una pista, que segons el track, hauria de seguir. El problema és que hi ha un senyal indicant que està prohibida la circulació. No m'he volgut arriscar i he fet la volta per carretera, afegint algun quilòmetre. Uns dies més tard preguntant a una persona d'Islàndia, em va dir que segurament no m'haguessis dit res per circular en bici, però en cas de tenir alguna caiguda i haver de venir-me a buscar, podria tenir conseqüències.

Ja cap el migdia va començar a obrir-se el dia i sortir el sol. Queden uns 25 quilòmetres de pista amb paisatges diferents i molt atractius arribant a Landmannalaugar.

Feia bona tarda, però he preferit anar al refugi. Una vegada instal·lat he fet un bany al riu d'aigua calenta.

Al refugi no fa mandra sortir del sac i puc vestir-me tranquil·lament.  A més d'aquestes comoditats, hi ha cuina equipada amb gas, plats, cassoles, etc., mentre que al càmping només hi ha una carpa amb unes taules.

En aquesta zona sempre hi ha molta gent, del refugi, tendes de campanya, campers, i els que venen a passar el dia sigui en cotxe o en alguns autobusos que arriben i marxen cada dia. La bicicleta l'he deixat darrera del refugi lligada amb un cable prim, i penso que ha estat molt segura.

A diferència d'altres refugis que són per fer nit, aquí hi ha unes rutes per caminar.

El famós trekking de Landmannalaugar és un recorregut de cinc dies, que comença aquí i acaba a Thorsmork, uns 54 quilòmetres més enllà. Es pot fer per lliure, però normalment la gent ho fa amb una agència turística i guia. L'agencia porta els clients al primer refugi i s'encarrega de tenir a cadascun del refugis el menjar necessari pel grup. Vaig conèixer uns catalans que feien aquest recorregut. Vam compartir taula per esmorzar, i la veritat, que no els faltava de res, cafè, fruita, melmelada, embotits, etc. David, el guia, naturalment, coneixia perfectament la ruta, important per portar un grup sense gran experiència, amb total seguretat i mostrar els llocs més interessants.

En el meu cas, que només volia dedicar un parell de dies a estar per la zona, bàsicament hi ha dos recorreguts, un de 5 quilòmetres amb poc desnivell que seria apte per tothom i un altre llarg, de 10 quilòmetres amb dues pujades importants i que requereix estar acostumat a caminar per muntanya, o si més no, un mínim de forma física i agilitat.

Més o menys a l'hora de sempre he sortit a caminar. Tot i que el dia està mig ennuvolat, els paisatges són magnífics i ha estat un no parar de fer fotos i quedar admirat pel que vaig veient, valls, rius i muntanyes de tots els colors.

Cal recordar que aquí a Islàndia depenem molt del temps. El primer dia estava regular, i al  veure que el segon cim estava emboirat vaig tornar cap al refugi. A la tarda estava fent un bany i veia com quedava una bona tarda i algunes persones pujaven la muntanya. No em queixo ja que va ser una tarda fantàstica gaudint del bany calent en plena natura, amb un fons de muntanyes espectacular. No van faltar ni les bucòliques ovelles pastant al voltant de la bassa.

Al dia següent, el dia estava pitjor, amb pluja i vent fort i va ser pujar i estar dos minuts al cim, per tornar a baixar. Qui va pujar la tarda anterior va encertar!

A l'explanada hi ha un autobús que venen menjar, una mica de tot, suficient per sortir del pas. En arribar a Landmannalaugar ja em quedava poca cosa de menjar, i amb el que vaig trobar al "free food" del refugi i algunes coses que vaig comprar vaig tenir prou.

L'últim dia el refugi estava complert i va tocar plantar la tenda, precisament quan feia pitjor temps.

La nit ha estat plujosa i freda. M'adono que la tenda comença a ser vella, i entre la pluja i la condensació el sac ha acabat humit. No passaria res si al dia següent fa bon temps, però dos o tres dies seguits de pluja, acabaria mullat. Suposo que ja toca canviar a una tenda nova i una mica més gran.

Avui és l'últim dia de bici. Segueix ennuvolat, una pena no haver tingut dies assolellats en aquests lloc tan meravellós, però és el que hi ha. Almenys no plou ni fa vent!

Als pocs quilòmetres de començar hi ha un senyal marcant un punt d'interès. Cal fer un bon tros de pujada i l'hagués passat de llarg, però el David, el guia que vaig conèixer, em va explicar que és un volcà on el cràter s'ha omplert d'aigua formant un llac. Sens dubte és un lloc especial i confirmo que val la pena pujar.

La ruta segueix travessant prats verds, amb ovelles pastant i petits llacs, tot bastant pla, tirant a baixada. El dia és gris i apagat però són llocs macos.

Van passant els quilòmetres fins arribar a la carretera. Fa una estona han engegat els ventiladors, però avui tenim el vent a favor.

A partir d'ara vaig combinant carreteres sense transit i pistes. Amb el vent de cua puc rodar ràpid.

S'han acabat els terrens volcànics i el que trobo són prats, granges i alguns cultius fins arribar a Hella.

El dos quilòmetres finals els he de fer per la N1 (Ring road), i realment passen molts vehicles. Fa anys no recordo tant trànsit, o potser és que porto dies per pistes. De qualsevol manera el més segur és agafar un bus fins a Reykjavík.

Amb el vent de cua he arribat amb molt de temps a Hella. Hi ha un burguer on es pot esperar l'autobús.

Hi havia dos ciclistes que també esperaven. Creuava els dits perquè l'autocar no portés bicis d'altres parades, ja que la capacitat és limitada. Finalment tot bé, l'únic que l'esmortidor de la bici feia que no entrés al portabicicletes, i l'hem solucionat ficant la bici a la bodega.

El final està a Mjood. Queda a prop del càmping i a més portava una track per tenir-lo més fàcil.

Una tarda assolellada ha anat perfecta per assecar la humitat del sac.

TORNADA

La intenció era tornar a Reykjavík un dia abans de la sortida per no tenir problemes d'última hora i arriscar-me a perdre l'avió.

A mes de celebrar que tot ha anat bé, sense cap caiguda, avaria ni indisposició, aquest dia l'he aprofitat per fer el check-in de l'avió, reservar l'autocar a l'aeroport, fer alguna volta per la ciutat i un bany a la piscina d'aigua calenta que hi ha al costat del càmping.

A l'arribada, l'autobús que em va portar al càmping va passant pels hotels i va deixant a cadascun al seu lloc.  Un últim detall important, és que per anar a l'aeroport, l'hora que marca de sortida de l'autocar és des de la central d'autobusos i no del càmping. Hi ha un autobús urbà que et recull per deixar-te a la central. Em van dir que estigués mitja hora abans fora esperant.