Tot i tenint en compte les possibles dificultats, l’escola es va començar a plantejar seriosament la implantació d’aquesta nova etapa. Tant el Claustre, com l’Associació de pares i la Junta Titular hi estaven interessats. Començant pels docents, els mestres que fins llavors donaven classes al Cicle Superior d’EGB podien continuar al 1r cicle d’ESO. D’aquests n’hi havia quatre de Llicenciats que podrien cobrir les matèries del segon cicle: En Josep Alaró Català i Castellà; La Margarita Burgaya, Socials; i la Dolors Rius Matemàtiques i Biologia. També la Dolors Collell i la Teresa Otero eren llicenciades en Psicologia.
El Claustre de Juny de 1991 escull l’Assumpta Pujol com a directora que substitueix a la Glòria Brugalla. El setembre la Junta Titular la ratifica.
Al Consell Escolar del juny s’informa que durant la 1a setmana de juliol hi ha una sèrie de mestres inscrits a l’Escola d’Estiu. La 2a quinzena de juliol la meitat del professorat fa un curset d’informàtica. La primera quinzena de setembre es farà un curset per a tots els mestres sobre la Reforma. L’APA farà una aportació de 5.000 pessetes per mestre per poder fer els cursos necessaris de cara a la Reforma.
De la Reunió amb les Escoles Cristianes s’informa que a nivell de Departament s’han format unes comissions de planificació del mapa escolar, que consultaran als titulars de les Privades pròximament. La nostra escola ja hi està representada.
Els Serveis Territorials citen al Titular de l’Escola per conèixer les intencions del centre de cara a la Reforma. Té caràcter confidencial, no vinculant, i no suposa cap compromís per cap de les dues parts. La resposta de l’escola seria la voluntat de fer ESO, però de moment hi ha els condicionants de l’espai i l’economia. Tampoc es pot acabar de definir sense saber les opcions de les altres escoles. S’acorda que a aquesta reunió hi aniran la Gloria i l’Assumpta.
El 19 de novembre els mestres de l’escola fan vaga -com moltes altres escoles del país- davant la incertesa de la Reforma, malgrat això, aquest curs 91-92 tots els docents de Casals-Gràcia fan cursets de diferents temàtiques enfocats a la Reforma. L’Assumpta fa un curs de Formació de Directius de gener a maig a l’Escola Cristiana.
El gener de 1992 Inspecció diu que l’escola ha de decidir què vol fer sobre el tema de quedar-nos fins a 12 anys o continuar fins a 16. Per suposat que si només es fa fins a 12 anys els alumnes han de poder tenir dret a accedir a uns centre concertat o públic sense cap trava i que l’Administració vetllarà perquè sigui així. Quan s'implanta la Nova Llei a Ed. Infantil i Primària el curs 1992-93, tots els mestres ja havien fet molts cursets per adaptar-se a la nova llei.
El 26 de maig surt el Decret de les condicions per fer sol·licitud ESO i el 30 l’Assumpta i en Miquel Surinyach tenen una reunió a Barcelona amb la Sra. Carme Z. que va dir que no es podia oposar a l’opció de l’escola perquè era privada concertada, però que ens avisava que fer ESO amb una línia era totalment inviable i que ens estavellaríem el 1r curs. El mateix dia, després d’ella, es va parlar amb un senyor d’aquest mateix departament, que ens va animar i va dir que a l’escola de la seva filla es trobaven amb el mateix problema i que tant de bo fossin tan valents com nosaltres.
Després de donar-hi força voltes per part del Claustre, l’Associació de Pares, la Junta Titular i fer moltes consultes a diferents organismes (l’Ajuntament, el Secretariat de les Escoles Cristianes, Inspecció) i escoltant totes les opinions, el setembre de 1992 la Junta Titular aprova presentar la sol·licitud per fer ESO.
El 10 de setembre del 1992 al Manlleu Publicació surt la notícia que l’arquitecte Miquel Surinyach serà l’encarregat de redactar i dirigir el projecte de l’ampliació del Col·legi Casals-Gràcia i el nou emplaçament de la Biblioteca Mossèn Blancafort. Els costos del projecte aniran a càrrec de l’Ajuntament.
Per començar s’havia de fer una ampliació de l’espai, es necessitaven més aules, cosa que vol dir que la part econòmica ens tornaria a fer patir durant força temps, també hi havia el tema de les titulacions del professorat i la part organitzativa que, tot i la complexitat, era la que resultava més fàcil. Val a dir que ens hi vam posar tots i molt engrescats ja que era un gran repte.
El desembre la Junta Titular arriba a uns acords mínims per anar a defensar davant de l’alcalde per si es tira endavant l’ESO: 1) En cas d’hipoteca s’hauria de fer sobre el mateix edifici. 2) En cas d’aval, l’hauria d’avalar l’Ajuntament. 3) Proposar si es podrien pagar 5 milions cada any. Es fa una reunió informal amb l’Ajuntament per marcar conjuntament les directrius del document provisional, on ha de constar la cessió per 50 anys, prorrogables 50 anys més.
El juny del 1993 s’informa de l’estat actual del projecte i que el 15 de juliol s’entregarà el Projecte Definitiu a l’Ajuntament. S’ha donat a comptar a tres contractistes, el Sr. Masmitjà que no li interessa, però ho compta; el Sr. Santigosa i al Sr. Dachs que aquests si que els interessa. Tots tres són o han sigut pares de l’escola. Segons l’estudi de la Junta Econòmica es poden tenir 11 milions de pessetes a finals del 94. S’acomiada al Sr. Vilella com a President de l’APA i entra el Sr. Ferran Torrent. Es demana al Sr. Vilella si pot continuar com a assessor, ho accepta però no per prendre cap decisió.
També al Consell Escolar de juny es comunica que el Departament ja ha donat la conformitat per tirar endavant la Secundària. S’acorda que els beneficis de l’any 1991 -uns 3 milions de pessetes- es destinaran a les obres de la Reforma. Econòmicament, tot i les previsions que s’han fet faran falta molts diners.
Pel setembre es presenta el Projecte final d’obres de l’ESO a càrrec de Miquel Surinyach. La Junta Titular es reunirà amb l’Ajuntament per poder lligar tots els passos que cal fer per tal de tirar-ho endavant. Sembla que les obres podrien començar pel gener. Finalment, les obres d’ampliació de Casals-Gràcia, comencen el 18 de març de 1994.
El concepte d'arquitectura de Miquel Surinyach a l'hora d'encarar el projecte.
EL COLOR DEL CASAL I DE L’ESCOLA CASALS-GRÀCIA DE MANLLEU
El color i la textura d’un edifici formen part inevitable i substancial de la seva arquitectura, ja que l’arquitectura no deixa de ser matèria construïda, i la matèria, sota la llum, els humans la percebem en color. Aquesta facultat de percepció s’ha de manifestar forçosament en l’arquitectura per assolir la seva màxima expressió funcional i artística.
Si fem abstracció del color a les façanes d’un edifici, el més convenient pel que fa a l’expressió arquitectònica, es relacionaria amb el tipus de l’edifici, el seu estil, la seva situació geogràfica, la seva orientació i la seva integració al conjunt paisatgístic de què formi part, i també, molt especialment, pel que fa a la seva significació, en cas de tractar-se d’un edifici d’ús públic. No es tractaria, però, d’una simple dependència, sinó d’un tractament harmònic amb raó i sensibilitat que s’integri en les decisions del projecte arquitectònic.
En el cas que ens afecta, es tracta d’un edifici que n’ha de completar un d’anterior que està inacabat. L’edifici existent es va bastir a principis dels anys 50, amb l’estil propi de la postguerra i amb influències racionalistes i decó. És un edifici inacabat en forma de L al qual li falta l’ala de llevant i el xamfrà que l’ha d’unir a l’ala nord, que és la més llarga i que conté l’entrada a l’escola. Així, l’ampliació de l’Escola Casals-Gràcia de Manlleu i la biblioteca pública Joaquim Blancafort, haurien de completar l’edifici existent, que, tot i ser de plena postguerra, és interessant arquitectònicament i mostra un volum contundent i ben definit i, com hem dit abans, amb influències racionalistes i decó, en l’estructuració general, en la composició de façanes i en els acabats dels elements arquitectònics que conté.
El nou edifici es planteja en un estil contemporani post modern enllaçant amb el de constructivisme imperant a finals dels anys 80 i principis del 90 -a part, haig de dir que aquesta ampliació del Col·legi Casals-Gràcia i un petit edifici d’habitatge del final del carrer Torrent i Garriga (avui també desfigurat) són els únics edificis de Manlleu representants d’aquell tipus d’arquitectura. L’ala de llevant serà un volum compacte però al xamfrà es distingirà l’entrada a l’escola mitjançant uns volums arquitectònics que dialogarien amb el xamfrà existent que articula l’ala nord amb la de ponent.
Quant al color, és evident que, a l’edifici existent, li convenia un color semblant al cru de calç tant per al seu estil com per a la seva orientació a nord, la seva tipologia i la integració al paisatge urbà. L’edifici nou que completa el vell, construït en l’estil propi del moment de la seva edificació, podria incorporar colors per reforçar els diferents cossos que el componen. Aquests colors han de ser diversos però no han de ser massa forts per harmonitzar-los amb els volums constructius que, com a tals, han de conservar el protagonisme formal. S'han escollit una sèrie de colors pastel utilitzats al renaixement, que estaven prou experimentats en la funció de distingir volums arquitectònics i que, mitjançant els colors, que entrarien de fora a dintre o sortirien de dintre a fora (visible aquesta qualitat a través dels vidres transparents de tancament), es produirà l’estructuració entre els volums que formen el xamfrà i les dues ales d’edificació: la nord existent i la de llevant de nova construcció.
Per altra banda, com a edifici singular de serveis i equipament, una sèrie de colors reforçaria la seva visió a la manera de fita en el context de tot el barri, que es va construir als anys 40. S’ha de remarcar, però, que sempre es va imaginar el xamfrà de colors puntualitzant-lo a la manera de frontissa amb l’edifici original que indiscutiblement havia de tenir color blanc trencat a la calç com corresponia a l’època de la seva construcció.
Molta cura, doncs, en el canvi de colors de tot el conjunt, ja que aquesta qualitat que s'ha tingut molt en compte en el projecte i els colors actuals formen part de la seva arquitectura.
Miquel Surinyach Pla, arquitecte
El desembre de 2010, assabentat de la intenció de repintar la façana de l'edifici, Miquel Surinyach es va adreçar al Patronat del Casal de Gràcia -del que l'escola en forma part- per tal de fer-los la reflexió sobre els criteris a tenir en compte. Malgrat la recomanació de l'arquitecte a l'últim paràgraf, és evident que no se li va fer cas. L'escola es va tornar a pintar i no té res a veure amb el criteri l'original.
Ens ha semblat oportú mostrar doncs la proposta feta pel Sr. Miquel Surinyach per deixar-ne constància.
El Novembre, el Sr. Antoni Vilella es retira del seguiment de les obres de Secundària. La Junta Titular proposa fer-li una carta d’agraïment per la implicació que ha tingut des del principi.
El desembre de 1994 s’informa que l’ESO s’avança un curs a Manlleu, començaria el 95-96. La Junta Titular està d’acord que es comenci pel 3r d’ESO amb els alumnes que hagin acabat 8è. El C.E. proposa una altra Llumeneta per ajudar a finançar les obres de l’ESO.
Quan comença la Reforma tots els mestres ja han fet molts cursets per adaptar-se a la nova Llei. El 1995 els professors estan preparats per afrontar la nova etapa. S’acorda que Els diners del Baldiri Reixach es destinaran a equipar el laboratori i l’aula de Tecnologia. Es van incorporant els nous professors que falten amb la Titulació adient.
Aquest mes les EECC recomanen enviar una instància a la Direcció General d’Ensenyament mostrant l’interès per fer-la, junt amb la justificació de l’arquitecte que les obres estaran acabades. Es posa com a requisit que ens han de concedir el concert. El Claustre decideix tirar endavant. La majoria d’alumnes de 8è es queden.
L’any 1995 l’escola rep el Premi Baldiri Reixach a l’escola que, a part de l’honor que va suposar pel reconeixement a la tasca educativa i a favor de l’escola catalana, va ser molt ben rebut per la compensació econòmica de 500.000 pessetes ja que estàvem en el moment de les obres d’implantació de la Secundària.
El juny els 3 centres d’ESO de Manlleu fan un curset sobre l’Avaluació. Les APA’s organitzen unes conferències a nivell de Manlleu sobre l’ESO i l’organització.
Com hem vist a l’esquema, l’etapa d’ESO consta de quatre cursos distribuïts en dos cicles. El disseny curricular preveia una part comuna per a tots els alumnes i una part variable on cadascú podia escollir, dintre uns límits establerts, una sèrie de crèdits al seu gust, que ampliarien o reforçarien la part comuna del currículum. Al primer cicle els alumnes havien de fer 15 crèdits variables i al segon 21, optatives, per entendre’ns.
D’entrada per ser Escola d’una línia podria semblar que l’oferta de Crèdits Variables no seria tan gran. Sí, si s’oferissin pel mètode tradicional, però vam constatar que quan hi ha ganes i esforç, es pot aconseguir tot (o quasi tot). D’entrada ja teníem quasi tots els alumnes des del juny i els coneixíem i es podien preparar els crèdits més adequats.
